De la preceptiva de la llengua catalana - Notícies del...

De la preceptiva de la llengua catalana

Reflexions i notes 2000-2002

De la preceptiva de la llengua catalana

Reflexions i notes 2000-2002

A cura deJOAN MARTÍ I CASTELL

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANSBarcelona, 2002

Biblioteca de Catalunya. Dades CIP

Disseny gràfic: Maria Casassas

© dels autors dels articles© 2002, Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edicióCarrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Primera edició: desembre de 2002Tiratge: 450 exemplars

Text revisat lingüísticament pel Servei de Correcció de l’IEC

Compost per fotocomposició gama, s. l.Carrer d’Arístides Maillol, 3, 1r. 08028 Barcelona

Imprès a Limpergraf, SLPolígon industrial Can Salvatella. Carrer de Mogoda, 29-31. 08210 Barberà del Vallès

ISBN: 84-7283-636-3Dipòsit Legal: B. 29737-2002

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total oparcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, incloent-hi la reprografia i el tractament in-formàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial enbases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estansotmeses a les sancions establertes per les lleis.

De la preceptiva de la llengua catalana : reflexions i notes 2000-2002A la coberta: Servei de Relacions Exteriors de l’IEC. — ÍndexISBN 84-7283-636-3I. Martí i Castell, Joan, ed. II. Institut d’Estudis Catalans. Servei de Relacions Exteriors1. Català — Errors d’ús 2. Català — Modismes, vicis de dicció, etc.804.99-3(082)

Presentació,per Joan Martí i Castell 9

Lliçons magistrals

L’ús i la norma,per Albert Jané i Riera 13

Entorn de la correcció normativa,per Antoni M. Badia i Margarit 23

Sobre el català científic,per Josep Vigo i Bonada 39

Medidas, tipómetros y corrección de textos,per José Martínez de Sousa 51

Articles de divulgació

Policial o policíac?, per Roser Vernet i Anguera (R. V. i A.) 65Entorn del concepte empresa, per Joan Martí i Castell (J. M. i C.) 67Només contemplem amb els ulls, per Josep M. Mestres i Serra (J. M. M. i S.) 69Menys mal no és català, per J. M. i C. 71Preparem-nos per a l’euro, per J. M. M. i S. 73Vers i versus: direcció i oposició, per R. V. i A. 75Les emoticones, per J. M. M. i S. 77

Taula

Termes i terminis, per R. V. i A. 79Medi, mig, mitjà, per J. M. i C. 81No es pot cobrar per adelantat, per J. M. i C. 83Vist i plau / vistiplau, per R. V. i A. 85Les abreviacions (I): aspectes generals, per J. M. M. i S. 87Per + què: junts o separats?, per J. M. i C. 89Quant és un miliard d’euros?, per J. M. M. i S. 91Quan les idees cauen del cel, per R. V. i A. 93Les abreviacions (II): les abreviatures, per J. M. M. i S. 95La bossa o la borsa, per R. V. i A. 97Si + no: junts o separats?, per J. M. i C 99Les abreviacions (III): les sigles, per J. M. M. i S. 101Les inversions han de ser rendibles, per J. M. M. i S. 103Propis impropis, per R. V. i A. 105Les llistes de distribució, per J. M. M. i S. 107Sobre gros i menut, per J. M. i C. 109Sobre l’ús del guionet, per J. M. M. i S. 111Patrocinadors i mecenes, per R. V. i A. 113Qüestions de gènere, per J. M. i C. 115Les abreviacions (IV): l’apostrofació davant les sigles, per J. M. M. i S. 117Els comiats i els acomiadaments, per J. M. M. i S. 119Retardar, endarrerir, per R. V. i A. 121Pega, ganxo, adhesiu, per J. M. i C. 123Les abreviacions (V): els acrònims, per J. M. M. i S. 125No tots els finals en -o són incorrectes, per J. M. i C. 127Liquiditat i fluïdesa, per R. V. i A. 129Mesures, mides i talles, per R. V. i A. 131L’ordinador personal, per J. M. M. i S. 133Les abreviacions (VI): els símbols, per J. M. M. i S. 135Homenatge a la pesseta, per J. M. i C. 137A cada verb i a cada complement, la seva preposició, per J. M. i C. 139Els premis de les primes, per R. V. i A. 141El català que ara «es parla», per Albert Soler i Dalmases (A. S. i D.) 143Els perifèrics, per J. M. M. i S. 145Eixugaparabrises i parabrisa, per R. V. i A. 147Hi ha vagues i vagues, per J. M. i C. 149

6 DE LA PRECEPTIVA DE LA LLENGUA CATALANA

Les abreviacions (i VII): els codis, per J. M. M. i S. 151Feina i treball, per A. S. i D. 153L’ús correcte d’algunes formes verbals, per J. M. i C. 155Tràfic i trànsit, per R. V. i A. 157«El català és molt difícil», per A. S. i D. 159I tu, com treballes?, per J. M. i C. 161Els noms científics dels éssers vius, per J. M. M. i S. 163El món d’Internet, per J. M. M. i S. 165Inclòs, inclús o àdhuc fins i tot, per R. V. i A. 167«Globanglització», per A. S. i D. 169L’ús genuí de les formes verbals, per J. M. i C. 171Baixar, abaixar i rebaixar, per R. V. i A. 173Llengües i cultures, per A. S. i D. 175

Índex analític 177

TAULA 7

Ens complau encetar amb aquesta obra una sèrie de publicacions que obeeixen a undels objectius principals de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que és justament es-tendre socialment el coneixement en les distintes àrees del saber. És la primera delServei de Relacions Exteriors (SEREIEC), dedicada a qüestions d’ús lingüístic del ca-talà; aquest, emperò, no serà l’únic tema de què ens ocuparem; ens interessem pertots els àmbits científics i cap no se n’exclourà. Desitgem que amb les edicions del SEREIEC puguem servir adequadament sigui a la difusió àmplia de resultats de la re-cerca, sigui a l’alta investigació en qualsevol matèria.

* * *

Entre d’altres finalitats, el SEREIEC té la d’oferir plataformes obertes a la societatdes de les quals hom reflexioni sobre qüestions diverses entorn de la llengua catala-na; de menes diferents: cursos superiors sobre correcció de textos, seminaris sobrel’edició d’obres científiques, l’establiment d’un fòrum permanent de discussió entreels professionals de la llengua, etc. Tenint en compte el caràcter de la institució dequè forma part, és obvi que aquesta n’ha d’ésser una preocupació prioritària.

Dues revistes adreçades al món universitari, Medicampus i Món Empresarial, vansol·licitar al SEREIEC la col·laboració habitual mitjançant la redacció d’articles breussobre l’ús del català; en el cas de la primera, de la llengua en general; en el cas de la se-gona, d’aquella que és més útil a l’àmbit de l’empresa, en el sentit ampli del terme.

Quan han passat dos anys i mig de la creació del SEREIEC, hem considerat que elnombre d’articles de divulgació que ens han publicat és prou perquè el posem a dis-posició dels lectors interessats. I hem volgut que anessin acompanyats de tres lliçons

Presentació

Joan Martí i CastellDirector del Servei de Relacions Exteriorsde l’Institut d’Estudis Catalans (SEREIEC)

d’eminents científics que serviren per a obrir magistralment sengles cursos i un par-lament que es pronuncià en l’acte de presentació del tipòmetre de l’Institut d’Estu-dis Catalans, dissenyat pel SEREIEC. El conjunt del treball que hi hem aplegat fa unllibre divers i unitari alhora; divers perquè inclou recerca i divulgació, i per la re-ferència a la llengua comuna i al llenguatge especialitzat; unitari perquè tot gira en-torn de la normativa del català.

Hi hem afegit un índex de mots per tal de facilitar la coneixença dels contingutsde cadascun dels treballs.

Aquesta és, com hem dit, la primera publicació del SEREIEC. Esperem que l’aco-llida sigui esperonadora per a una continuïtat, no solament en l’especialitat gramati-cal, sinó també en altres arguments.

Desembre del 2002


Lliçons magistrals

En el transcurs d’aquesta lliçó inicial del Curs de formació avançada per a correctorsde textos que m’ha encarregat el professor Josep M. Mestres, organitzador del curs,intentaré d’exposar unes quantes idees sobre la relació entre l’ús i la norma en elcamp del llenguatge, és a dir, entre l’ús lingüístic i la norma lingüística, i, especial-ment, de fer algunes indicacions que puguin ésser útils en la pràctica del llenguatge,més concretament, en l’exercici del que solem anomenar «correcció d’estil», o, méspròpiament, «correcció d’originals». La designació de correcció d’estil potser no sempreés prou adequada, i a vegades s’ha de prendre com un eufemisme benigne, perquè elfet és que el corrector es troba encara ara amb textos dels quals li cal revisar no sola-ment l’estil sinó totes les altres coses que poden ésser objecte de revisió, començant,naturalment, per l’ortografia. Sempre hi pot haver matisos, sempre hi pot haver li-mitacions en aquesta tasca encomanada al corrector, però sembla prou clar que en-cara que un corrector s’hagués de limitar, efectivament, a la correcció d’estil d’untext original, no s’estaria pas d’esmenar les faltes d’ortografia o de gramàtica que hipogués trobar.

La figura del corrector ha estat tradicionalment objecte de crítiques i de blasmes.Especialment, com és fàcilment comprensible, per part dels autors corregits –dol-guts, molt sovint, i amb raó o sense, per les nombroses intervencions que els seus ori-ginals han motivat. Aquest és un punt sobre el qual ens podríem estendre llarga-ment, amb l’exposició d’un gran nombre de casos concrets, fins i tot d’un extensanecdotari. I, sobretot, amb consideracions sobre allò que hom ha anomenat «l’acti-tud correcta del corrector». Però el que ara ens importa d’assenyalar especialment ésque el retret que més habitualment es fa als correctors és d’atenir-se massa rígida-ment, massa inflexiblement a la norma, és a dir, a les normes, a les prescripcions nor-

L’ús i la norma

Albert Jané i RieraMembre de la Secció Filològica

matives, contingudes en els dos evangelis del corrector: la gramàtica i el diccionari.Segons aquests punts de vista, per a aquests correctors tan inflexibles, totes les frasesi totes les construccions d’un text que volgués presumir de correcte haurien de ser elreflex, o l’aplicació, d’una norma explícitament formulada en un tractat gramatical,així com, però d’una manera encara més absoluta, tots els mots d’aquest text suposathaurien de figurar necessàriament en l’articulat d’aquell diccionari al qual homconvé d’atribuir el caràcter de diccionari normatiu o acadèmic. El retret, evident-ment, és injust. I, en tot cas, per poc que un hi reflexioni, s’ha d’adonar, tot seguit,que si bé no és impossible d’elaborar un text d’extensió més o menys notable tots elsmots del qual hagin estat inventariats pel diccionari normatiu, no ho és pas, de possi-ble, que totes les normes gramaticals aplicades, en aquell text, d’una manera cons-cient o inconscient, deliberadament o involuntàriament, perquè són solucions gra-maticals inherents a l’ús de la llengua, siguin normes que hom pot trobar,explícitament formulades, en el corpus de la gramàtica normativa. Dit encara mésclarament: no hi ha cap llibre de gramàtica, ni normativa ni descriptiva, que explicititotes les normes gramaticals que es podrien formular a partir del seu mateix text,vull dir tots els fets de gramàtica necessàriament presents en el text del tractat. Perexemple, no crec pas que hi hagi cap tractat gramatical que resolgui tots els nombro-síssims casos de concordança, de gènere, especialment de nombre, i també de perso-na, que hom podria observar en el seu text (del tractat) i que l’autor, amb encert osense, no ha deixat de resoldre.

En principi, la norma és basa en l’ús i no a l’inrevés. No sembla pas que, sobreaquest punt, hi hagi cap dubte. Només en una llengua artificial, com és ara l’esperan-to, la norma és anterior a l’ús. La norma no és altra cosa que la codificació de l’ús, re-duït, en la màxima mesura possible, a un esquema lògic, coherent, ben travat i fixat,articulat orgànicament. Però un cop s’ha realitzat aquesta operació, un cop l’ús s’havist reduït a un esquema, necessàriament d’una certa rigidesa, s’inicien unes tensionsentre l’un i l’altra, entre l’ús i la norma, que no es resolen sempre de la mateixa ma-nera. Per definició, la norma pretén ésser rígida, fixa, immòbil, durable, permanent,inalterable, fins i tot, a vegades, fossilitzada. I l’ús, al contrari, és per naturalesa can-viant, dinàmic, innovador, mutable, receptiu, fins i tot voluble. Si, d’una banda, nos’admetés mai cap canvi en el cos d’un conjunt de normes gramaticals i lèxiques, i, del’altra, no es frenessin, en una certa mesura, els canvis en l’ús real de la llengua, arri-baria un moment en què el divorci seria, no diré pas total, però sí d’unes proporcionso magnituds considerables. El fet, però, és que aquestes tensions que s’originen entrela norma i l’ús no se solen resoldre d’una manera traumàtica, sinó segons uns fets i


d’una manera que n’hi ha molts que s’obstinen a ignorar. Segons algunes opinionsforça generalitzades, els preceptistes, els gramàtics, els lexicògrafs –en suma, l’Acadè-mia, que ha de «fer el punt», com deia Carles Riba–, s’encastellen en el baluard de lesdisposicions normatives i ignoren –o en prescindeixen, potser dirien «olímpica-ment»– la realitat viva de la llengua, és a dir, l’ús. Talment com n’hi ha que afirmenrodonament que les disposicions dels preceptistes, dels tècnics del llenguatge queorienten i guien, de les autoritats acadèmiques, no aconsegueixen mai de frenar lestendències espontànies que allunyen l’ús real de la norma. De fet, són generalmentels mateixos a sostenir aquestes afirmacions, no pas divergents, però sí paral·leles, i to-tes elles es basen més en els prejudicis, els tòpics i llocs comuns, que no pas en la refle-xió i en l’observació atenta i ponderada dels fenòmens del llenguatge.

I l’observació atenta dels fets no els dóna pas la raó. L’observació atenta dels fetsens demostra, d’una banda, que no sempre la prescripció normativa és veu incapaçde corregir una tendència que s’ha manifestat amb força en el llenguatge parlat, enla llengua col·loquial, és a dir, en l’ús; i, de l’altra, que, en molts casos, l’autoritatacadèmica, quan s’adona que aquella tendència és ingovernable i que tots els seus es-forços han resultat inútils, acaba cedint i admetent com a bona i «normativa» aquellasolució gramatical o aquella forma de lèxic que tant havia combatut. Hi ha exemplesque ho demostren ben clarament.

Així, és ben sabut que mots com bústia i segell, fa trenta o quaranta anys, eren unesformes lèxiques generalment considerades uns purismes inviables (i fins i tot objected’irrisió freqüent), que pocs creien que es poguessin imposar sobre les formes vul-gars busson i sello, considerats sense desmai uns castellanismes inadmissibles. I és un fetque avui aquelles formes cultes ja se senten habitualment en boca de tothom, noúnicament de quatre puristes, d’uns quants que mantenen el propòsit de «parlarbé». Un exemple molt diferent, però que demostra el mateix, és de les formes amoto iarràdio. És un coneixement banal que la a inicial de formes com arrel i aglà no és eti-mològica, sinó que prové de l’aglutinació de la a de l’article del femení (definit o in-definit): fonèticament, la rel equival a l’arrel, i, en una elocució ràpida, una rel a una arrel.Però com que el fenomen ja és antic, les formes arrel i aglà figuren als nostres diccio-naris (al costat de rel i gla, és clar), i cal suposar que cap lexicògraf modern no ha tin-gut la idea de rebutjar-les, a causa de la seva «impuresa» etimològica. Però moderna-ment tingué lloc un fet semblant amb els noms femenins moto i ràdio: els conjunts lamoto i la ràdio, entesos com l’amoto i l’arràdio, van originar les amotos i les arràdios, formesmolt usuals ara fa cinquanta i seixanta anys, que la influència de la llengua culta vaanar eliminant fins a la seva desaparició, sense donar temps a ningú a plantejar-se si

LLIÇONS MAGISTRALS 15

s’havia d’admetre amoto i arràdio, al costat de moto i ràdio, talment com s’havia admèsarrel i gla al costat de rel i gla.

La nostra autoritat acadèmica es va resistir, durant molts anys, a admetre verbscom avorrir-se (com a equivalent del castellà aburrirse) i entregar. Però cap de les formesproposades per a prescindir d’aquests dos verbs no va demostrar prou aptitud per adesarrelar el seu ús. I així, primer avorrir-se i, al cap de molts anys, entregar han acabatobtenint la benedicció acadèmica, han entrat al diccionari i han demostrat, un copmés, que la suposada intransigència a ultrança de l’autoritat lingüística no correspo-nia a la realitat.

La substitució de formes verbals simples per formes perifràstics és un fet generalen moltes llengües. En català, el cas més important és el del pretèrit perfet. Actual-ment, en lloc de vinguérem o cantàrem es diu habitualment vam venir o vam cantar. La intro-ducció d’aquesta perífrasi de perfet ja és molt antiga, del segle xv i fins i tot del xiv, se-gons Badia i Margarit, i fou condemnada pels primers preceptistes que ha tingut lallengua catalana, Bernat Fenollar i Jeroni Pau, que consideraven que eren «motsgrossers o pagesívols». La influència d’aquells dos remots i dignes col·legues, però, noera evidentment prou considerable per a frenar una tendència tan forta. Sembla queen d’altres àmbits s’havien manifestat tendències anàlogues que no van prosperarper l’oposició de la llengua culta. És, doncs, qüestió d’una correlació de forces. Avui,entre nosaltres, es manifesta d’una manera molt poderosa la tendència a l’ús de laperífrasi estar més gerundi, usada en lloc del present, que el mateix Fabra ja recollia enla seva última gramàtica. La consolidació d’aquesta perífrasi, que hi ha moments quesembla que hagi de comportar la desaparició total del present (Estic festejant amb laMarta, Estan vivint a Girona, Està anant cada dia a recuperació) no es veu, certament, com capguany per a la llengua, i, en la mesura adequada, hom intenta de frenar-la. El resul-tat final és, evidentment, impredictible.

El fet és que n’hi ha molts que qüestionen l’actitud de l’Acadèmia en aquestpunt. Però, segons els uns, potser la majoria, va massa a poc a poc, s’hi mira moltabans no es decideix a donar caràcter de norma a allò que l’ús ja ha generalitzat. I se-gons els altres, en canvi, encara va massa de pressa. Cada cas concret, naturalment,pot ésser objecte d’un judici diferent, particular o específic, i tothom té el dret a opi-nar que en aquell cas l’autoritat acadèmica ha trigat massa i que en aquell altre haanat massa de pressa. Aquí escau de recordar el que deia Carles Riba, president quefou de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en el seu prefaci a la segonaedició del Diccionari Fabra: «Tot allò que en una llengua és perifèric, especial, rar,merament saborós, repetició o pura excrescència no era tan urgent com això de con-


signar-ho en les seves columnes [del diccionari]». És a dir: pot ésser certament urgentde resoldre la forma de certs neologismes, que es veuen com a mots que han de serperdurables, abans que no s’hagin generalitzat algunes formes que podem conside-rar inacceptables, però l’admissió de formes noves en el diccionari normatiu ha d’a-nar sempre regida per la cautela i la circumspecció.

Curiosament, en moltes ocasions en què és qüestió de l’oposició que sovint s’es-tableix entre l’ús i la norma, molts dels qui pretenen justificar la incorrecció habitualde la seva expressió lingüística argüint que ells parlen com parla tothom –és a dir,d’acord amb l’ús general– i el que volen, allò que creuen que importa, és que els en-tenguin, aquests mateixos arriben a manifestar-se més partidaris de la norma que nopas de l’ús. El fet que s’expressin habitualment d’acord amb les seves limitacions no els priva de defensar tal o tal norma lingüística, especialment quan es tracta d’unanorma que ells ja sabien, una norma de la qual tenien un coneixement previ i que,per tant, són ells que aporten a la conversa o a la polèmica. Una cosa és que parlincom vulguin, sense que s’hi hagi de ficar ningú, sense que ningú els hagi de fer capesmena ni cap observació –com si es tractés d’un dret inalienable, o d’un privilegi.Però això no els ha de privar de defensar tal o tal forma de llenguatge admesa com acorrecta, i que ells no fan servir habitualment –només en el cas especial en què volendemostrar que ells «també en saben».

I és així com arriben a l’extrem que si se’ls pregunta com en diuen, ells, de tal otal cosa, en lloc de contestar dient com en diuen ho fan dient com se n’ha de dir. Avegades sembla com si en aquestes «converses filològiques» es produeixi una menade canvi d’espases de Hamlet, en què cada un dels dos contrincants es bat amb les ar-mes del contrari. És a dir, es dóna el cas de qui, coneixedor d’unes normes lingüísti-ques que no vol aplicar, però, d’una manera cega i rígida sense conèixer fins a quinpunt corresponen a l’ús real de la llengua, es troba, en preguntar-ho als usuaris oparlants que l’envolten, els informadors potencials desproveïts de preocupacionsgramaticals, que li expliquen no com ho diuen o com ho dirien sinó com se n’ha dedir. Se senten poc o molt examinats, no volen fer un paper poc lluït, recorden, fentun esforç, alguns vagues coneixement gramaticals, i esdevenen, encara que noméssigui circumstancialment i teòricament, els campions i els defensors de la norma.Filòlegs com Joan Coromines, el qual va visitar tots els pobles de les terres catalanesper obtenir, d’una manera metòdica i sistemàtica, informació veraç de la llengua decada indret, reporten les dificultats que es presenten habitualment perquè aquestainformació no es vegi perjudicada o desvirtuada per l’actitud acomplexada de l’in-formant. Coromines, en diverses ocasions, es refereix a les formes obtingudes de lla-


vis de gent del poble en condicions de la màxima espontaneïtat, que excloïen, diu,«tota pretensió d’elegància o de finor».

Quan es tracta d’establir la validesa i la propietat d’un ús lingüístic es manifesta,tot naturalment, la tendència a considerar i adduir raons lògiques. Però no sempreles raons estrictament lògiques poden determinar quin és el bon ús, no sempre és fàcil de determinar si ens podem deixar guiar per la lògica o si hem d’admetre l’arbi-trarietat. El pare de la lingüística moderna, el ginebrí Ferdinand de Saussure, es va re-ferir a l’arbitrarietat del signe lingüístic. Així, no hi ha cap mena de relació lògica, na-tural o física, entre la paraula cavall, la paraula que pronunciem [kə'βaʎ], i queescrivim, en el nostre alfabet i en la nostra ortografia, amb un grup de sis signes, dosd’ells repetits, i l’animal mamífer de quatre potes que solem designar amb aquestnom. I no solament en les formes de lèxic primitives, sinó fins i tot en els derivats i enels accidents gramaticals, en els grups de mots units d’acord amb uns procedimentsgramaticals, arriba un moment en què hem d’admetre que no ens podem basar,quan hem de resoldre els problemes que ens poden plantejar, en unes raons decaràcter lògic, sinó que ens hem d’atenir a un ús establert, que, si no coneixem proubé, hem de procurar descobrir.

Així, tenint únicament en compte la forma i el significat, és totalment arbitrari quemots com pa i cor siguin noms masculins i mà i por noms femenins. Els diccionaris, certa-ment, poden resoldre els nostres dubtes i les nostres vacil·lacions (i ens diuen, perexemple, que dubte, deute, compte, anell, front, avantatge i titella són del gènere masculí, i que calor, suor, xocolata, resta, dent i llar són del femení), però importa de saber-se adonar que finsi tot parlant d’animals, en què el gènere gramatical no sol ésser arbitrari com en el casdels inanimats, no hi ha la mateixa relació entre el gat i la gata que entre el mart i la marta, caren aquest segon cas l’ús de la forma masculina o de la forma femenina no depèn mai delsexe de l’individu a què hom es refereix.

L’ús del nombre gramatical dels substantius és també, en molts casos, totalmentarbitrari, sense cap raó lògica que el determini. Així, habitualment, diem un sac de civa-da i un quilo de blat, però un sac de cigrons i un quilo de pèsols. És a dir, en singular els cereals ien plural els llegums. No sempre, però. Si ho preguntem, n’hi haurà que ens explica-ran que solen dir, per exemple, referint-se al plat servit a taula, patata i mongeta tendra, ésa dir, amb el nom d’un llegum en singular. Vet aquí un cas, doncs, en què prescindi-rem de normes gramaticals i lògiques per a tenir-nos a un ús real –que cal, és clar, sa-ber captar.

Així mateix, en el cas de certs grups de mots, per exemple en el cas d’un nom de-terminat per un altre nom amb una preposició que fa de mot d’enllaç, cal conèixer


bé la norma, explicada amb tota claredat a les gramàtiques i als diccionaris, segons laqual la preposició de és la que introdueix noms i infinitius que fan de complementd’un altre nom indicant una gran diversitat de tipus de relació: la propietat, l’origen,la matèria, les parts que formen un tot, el contingut, la destinació, el mitjà de fun-cionament, l’autor i, en general, diu el diccionari, «qualsevol tret que caracteritza lapersona o cosa designada pel substantiu al qual es refereixen [els termes atributius]».És el coneixement d’aquesta norma que ens fa proclamar, amb seguretat, la bondatde sintagmes com una cuina de gas al costat de una cuina de ferro, un molí de vent al costat de unmolí d’oli, un got de vi al costat de un got de vidre i les pastilles de dormir al costat de les pastilles dexocolata, i rebutjar, per tant, solucions inadmissibles com *una cuina a gas, que volen jus-tificar, aquells qui les usen, dient que una cuina de gas voldria dir una cuina feta de gas,talment com diem una cuina de ferro. Però amb tot això no n’hi ha prou. Cal tenir encompte, a més, que hi ha molts casos en què l’ús ha fixat altres preposicions per a for-mar certs termes atributius: l’assalt al poder, una comèdia en un acte, cafè amb llet, un viatge permar, el tren per a París, la croada contra els albigesos, una lluita entre germans, l’Evangeli segons santMateu, una lluita fins a la mort, etc. És evident que la preposició usada en cada un d’a-quests grups nominals hi ve determinada pel seu significat específic o bé per una ideaverbal, més o menys subjacent o explícita. És per això que tant podem admetre, perexemple, prohibida l’entrada dels menors, en què trobem la preposició de introduint nor-malment un complement de nom, com prohibida l’entrada als menors, en què el grup alsmenors és, de fet, un complement datiu de prohibida.

Però el que més importa d’assenyalar és que si recorrem habitualment a la prepo-sició en en expressions com comèdia en un acte o doctor en farmàcia és perquè és una preposi-ció fixada per l’ús. Res no privaria de dir una comèdia d’un acte i doctor de farmàcia, i probable-ment es diu més d’un cop en certes construccions més aviat complexes. Ara: hi ha unús que coneixem bé, que no contradiu cap norma establerta i, per tant, ens hi atenim.Evangeli segons sant Mateu (o segons sant Marc, etc.) és una designació tradicional que avui,no sabem per quines estranyes raons, molts tendeixen a rebutjar, substituïda perEvangeli de Mateu. Deixant de banda l’omissió de santedat, que ara no ens afecta, no hiha cap raó gramatical que desautoritzi el canvi de preposició, però tampoc no n’hi hacap que privi d’atenir-se a l’ús tradicional. A vegades hi ha també vacil·lacions en elcas dels grups nominals que designen menges o plats cuinats: una truita de patates o unatruita amb patates? És veritat que la preposició amb accentua la idea d’acompanyament dedos ingredients, especialment del segon respecte al primer, però no és pas un fet abso-lut ni de bon tros. Ha d’ésser l’ús general, més que no pas l’aplicació d’una idea lògica,el que ha de determinar, en cada cas, l’ús d’una preposició o de l’altra.


En l’ús dels pronoms dits adverbials, és a dir, els pronoms en i hi, sens dubte a causade la lamentable tendència a ometre’ls que coneix la llengua actual, alguns precep-tistes intenten imposar-los en construccions en què l’ús general n’ha prescindit.Així, podem afirmar que una construcció com Vaig comprar tres quilos d’avellanes torradeses pot reduir a cinc proposicions equivalents, en cada una de les quals el pronom enrepresenta una part diferent del complement: Tu vas comprar un quilo d’avellanes torrades ijo en vaig comprar tres, Tu vas comprar una lliura d’avellanes torrades i jo en vaig comprar tres quilos, Tuvas comprar un quilo de panses i jo en vaig comprar tres d’avellanes torrades, Tu vas comprar un quilo d’a-vellanes sense torrar i jo en vaig comprar tres de torrades i Tu vas comprar una lliura d’avellanes sense to-rrar i jo en vaig comprar tres quilos de torrades. Cap d’aquestes cinc construccions amb el pro-nom en no és artificiosa, cap d’elles no ha d’ésser considerada el mer resultat del’aplicació mecànica d’una norma gramatical. Totes elles formen part de l’ús real de la llengua. Ara: les normes gramaticals també ens diuen que el mateix pronom en«pot» representar el complement de nom d’un complement directe. Es tracta,doncs, d’una simple possibilitat. Per tant, abans de decidir-nos a admetre una cons-trucció com No ens en van dir el preu, com a reducció de No ens van dir el preu de les avellanestorrades, caldria veure fins a quin punt té existència en l’ús real de la llengua. Anàloga-ment, dos verbs com adonar-se i queixar-se es construeixen amb un complement d’ob-jecte introduït per la preposició de i, per tant, susceptible d’ésser representat pel pro-nom en. Però l’ús ens ensenya que el primer d’aquests verbs no pot prescindir delcomplement: cal dir Es van adonar de l’error o Se'n van adonar, però no *Es van adonar. I que,en canvi, el verb queixar-se admet prescindir del complement. És a dir, es pot usar ambvalor absolut: Se’n queixa molt, pobre! però Li agrada molt queixar-se.

Els exemples determinats per l’ús del pronom hi són innombrables. Amb unverb com ara anar, significant ‘moure’s passant d’un punt a l’altre dirigint-se a un in-dret determinat, que no és ni ací ni aquí’, sabem que no hem de prescindir mai delpronom hi (com a representant d’una designació de lloc esmentada abans i que no esvol repetir). I així, molt segurs, condemnem No he pogut anar a l’Institut: *aniré demà. Nocal pensar-s’hi gaire. Però amb altres verbs de moviment com venir, arribar, tornar, entrar,sortir o passar només l’ús ens pot il·lustrar sobre els casos en què han d’anar, o podenanar, acompanyats del pronom hi. Així, en bon català, un que és dins diria a un que ésfora: No entris perquè no s’hi cap. Per què, en aquesta frase, cabre va amb hi i entrar sense?Potser es podria intentar analitzar, però, en principi, no he fet sinó obeir a un ús queconec bé. El mateix que, parlant d’un camí, em fa dir No es passa, volent dir que és uncamí en què les bardisses o les esllavissades obstrueixen el pas i No s’hi passa, volent dirque la gent ara té el costum de passar per la carretera o per un altre camí. Així ma-


teix, verbs com atenir-se, negar-se (en el sentit de ‘rebutjar’), exposar-se i convidar admetenun complement d’objecte introduït per la preposició a i, per tant, reduïble al pro-nom hi. Però és l’ús que m’ensenya que en el cas dels primers no se’n pot prescindir, adiferència dels altres, que admeten construccions amb valor absolut. Així, *Ens hemd’atenir i *Em negaré rotundament són frases inadmissibles. Però No us heu d’exposar tant i No hivaig anar perquè no em van convidar són frases, d’acord amb un ús ben establert, d’una bon-dat irreprotxable (deixant de banda que la segona és, precisament, un exemple delDGLC i del DIEC).

Hi ha qui suposa, i es complau a declarar, d’una manera totalment gratuïta, queels correctors coneixen únicament les normes gramaticals contingudes en els ma-nuals, i que tenen un tracte familiar amb els repertoris lèxics normatius, als quals sesupediten cegament, però que ignoren l’ús real de la llengua. Les generalitzacionssón errònies per definició. A tot arreu hi ha de tot. Però sembla més enraonat i mésplausible d’afirmar que els correctors també coneixen en quina mesura les normesgramaticals a les quals sotmeten el text que han de revisar, i la tria de les formes lèxi-ques que hi duen a terme, corresponen a l’ús real de la llengua, tant a l’ús genuí i cas-tís com a l’ús tributari de la pressió i la interferència d’una altra llengua, o bé sotmesaa les deformacions i deturpacions que obeeixen a altres factors, com la moda, el mi-metisme, el relaxament, la tendència al llenguatge interjeccional, etc. És, en tot cas,innegable que han de conèixer aquesta relació. És aquest coneixement necessari queha de contribuir d’una manera decisiva a la flexibilitat que és de desitjar en un boncorrector, flexibilitat que no ha de comportar una disminució de la seva principalqualitat, que és, sens dubte, el rigor.

[Curs de formació avançada per a correctors de textos, 10 octubre 2000]


1. Preliminar

D’antuvi, haig d’avançar-me a justificar per què avui aparentment incorro en unaflagrant contradicció. Sovint m’he exclamat contra una tendència que distingeix elscatalanoparlants responsables, tant si són professionals de la llengua com si en sónusuaris militants: el fet és que, tan bon punt se’ns en presenta l’avinentesa, cuitem aremoure qüestions de normativa. No diré pas que aquesta tendència –gairebé unaobsessió– no sigui ben explicable. És un dels indicis més eloqüents que la nostra llen-gua encara no és allò que hauria d’ésser, tant per la seva història com per les seves es-tructura i funcionament, com, encara, per la seva sociolingüística. I que, tal com ac-tuen els seus condicionaments, es troba ben lluny d’aconseguir aquella desitjada inecessària situació. En parlem massa, a parer meu, perquè així deixem al marge te-mes i problemes de la llengua també urgents i delicats, perquè connotem la didàcticade la llengua d’una manera que n’atenua l’eficàcia i perquè insistim en un desideratumque prou voldrien per a ells els parlants d’altres llengües que s’ho passen més mala-ment. I ara resulta que, en invitar-me els organitzadors d’aquest curs a pronunciar-hi la dissertació inaugural, no se m’acut sinó de tornar a parlar-hi de català norma-tiu! Com s’entén això? Tampoc això no és difícil d’entendre: crec que tots els qui enstrobem reunits avui ací convindrem que, si en algun lloc és justificat, útil, i necessarii tot, de departir sobre el tema que jo mateix tantes vegades poso en qüestió, és al llin-dar d’un curs de formació avançada per a correctors de textos. Entrem-hi, doncs,confiats i freturosos.

Una segona –i ja última– raó prèvia és que, en contra de la meva primera inten-ció, he hagut de renunciar, per raons personals, a desenvolupar en l’acte d’avui una

Entorn de la correcció normativa

Antoni M. Badia i MargaritMembre de la Secció Filològica

dissertació que, consistent des d’un angle científic i adequat a la circumstància, signi-fiqués un cert progrés en la temàtica del curs o en les tasques més habituals dels quius hi heu inscrit. Tampoc no hi sentireu un comentari retrospectiu de la feina feta(recurs fàcil però que ací seria superflu), ni una anàlisi dels mètodes i objectius ques’hi apliquen o s’hi podrien aplicar (tema conegut de tots els qui ja hi treballeu). Pertant, us demano que accepteu unes elucubracions (si no divagacions) sobre les tas-ques pròpies del curs i sobre les activitats professionals dels qui hi assistiu. Essent totspersones prou familiaritzades amb els punts que exposaré, només aspiro a ajudar-vos a pensar-hi novament, potser a fer-hi matisacions que afinin els procediments,potser a renovar actituds que, si no, fàcilment podrien esdevenir ja intocables.

Som en una època en la qual, pertot arreu, la disciplina en matèria de llengua (i així mateix en d’altres matèries) es troba en una situació de feblesa. A França, perexemple, fa cinquanta anys una falta d’ortografia en una escola era una mena decatàstrofe. En el país veí ja era un tòpic d’afirmar que els nens i nenes, en abandonarl’escola primària, sabien escriure correctament una carta i dir uns mots sobre el grandsiècle. Avui també s’hi han estès mostres vàries d’indisciplina i els educadors sofreixenper tirar endavant llurs tasques.

Ara bé, si és cert que la meva exposició d’avui també podria centrar una sessió detreball en qualsevol país, no és menys cert que els continguts d’ambdues situacionshaurien de diferir considerablement, per tal com allò que centraria el tema sobre elcatalà no tindria aplicació a l’altra llengua comparada. Només ho apunto, car, si no,inevitablement em veuria endut a parlar de la singularitat de la llengua catalana, toti que jo no en parlaria en el sentit d’ufanejar-nos-en (com se sol fer, quan afirmemque el català és un cas únic en la sociolingüística universal), sinó per lamentar-hopregonament (perquè el que ens singularitza és el que ens perjudica). Em limitaré acontar una anècdota significativa, de la qual he estat protagonista manta vegada,quan, en reunions internacionals, algú s’adona de la meva presència. «Vostè és ca-talà?», em demanen, amb un deix de recança, com volent dir: «Quina sort!» (el meuinterlocutor pensa que la nostra llengua sempre ofereix exemples adequats de qual-sevol situació sociolingüística). En aquests casos, jo responc indefectiblement: «Quèmés voldríem nosaltres, que no fornir tan bones mostres emblemàtiques d’ús, i po-der menar una vida més semblant a la de les altres llengües de cultura!». Però retor-nem al tema de la correcció.

Els nostres mals en el camp de la normativa no vénen de 1939 (fi de la Guerra Ci-vil). Vénen de molt més lluny. En les principals llengües romàniques, l’esplèndidaflorida de la literatura medieval i renaixentista es veié coronada, en el decurs del se-


gle xviii, cientificista i acadèmic, amb les corresponents codificacions gramaticals i le-xicogràfiques. No així en la llengua catalana, que, de començos del segle xvi ençà, vi-via alienada, amb poca confiança en el seu verb multisecular, sense institucions queen duguessin el timó, sota la pressió d’una poderosa llengua forastera. Després d’al-gunes temptatives més o menys reeixides, en el darrer terç del segle xix els nostresavantpassats s’esbatussaven per establir la gramàtica de la llengua, sobretot l’orto-grafia, tasca que en bona part requeia sobre persones poc preparades. L’incert neguitanà madurant i, vers el tombant de segle, quatre factors remarcables confluïren afer-ne un moviment destinat a recobrar l’antic nivell cultural en mala hora perdut.Foren: 1) l’adquisició de la consciència de poble (historicosocial), 2) les primeres aspi-racions autonomistes (polític), 3) el desig d’estendre els usos de la llengua (sociolin-güístic) i 4) la necessitat de dotar-la d’una normativització (lingüisticogramatical).Remarquem que el tercer (la normalització) precedí el quart (la normativització),com ha estat habitual històricament en totes les llengües, les quals, només quan sen’anava generalitzant l’ús, feren palesa la necessitat de disposar d’una gramàtica id’un diccionari. L’al·ludit moviment esclatà amb el Congrés de la Llengua (Barcelo-na, 1906), organitzat per Antoni M. Alcover, que es distingí per la dèria de normati-vitzar la llengua. Tanmateix, l’empresa restava sotmesa a les decisions d’una multi-tud d’assistents (uns tres mil congressistes, entre els quals amb prou feines si hi haviauna desena de gramàtics solvents). Així el Congrés prengué acords i arribà a conclu-sions científicament aberrants, malgrat les raonables objeccions que hi oposà Pom-peu Fabra. Sortosament aquestes conclusions no foren sancionades per cap organis-me ni institució i romangueren com el crit d’una societat inquieta, que clamava elremei per als mals de la llengua. Amb això ja n’hi havia prou per assegurar l’adhesiópopular a qui tindria solvència i autoritat moral per a fixar la desitjada normativa.Mentrestant era creat l’Institut d’Estudis Catalans (1907), que aviat fou dotat de laSecció Filològica (1911), al si de la qual confluïren Alcover i Fabra. Aquest, gràcies a les seves reconegudes qualitats de contemporitzador amable i eficaç, aconseguí queles Normes ortogràfiques (1913) fossin aprovades per unanimitat a l’Institut. Així es troba-va la solució a un mal endèmic que havia mantingut tensa l’espera impacient de mi-lers d’interessats durant mig segle ben llarg. La resta de l’anomenada «obra de Pom-peu Fabra» fou duta a terme amb menys dificultats i amb el mateix seguiment afectiui efectiu de la societat: la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana(1932) i, en l’endemig, les afortunades Converses filològiques (aparegudes a la premsa en-tre 1919 i 1928), que reblaven el clau i favorejaven les indispensables tasques de divul-gació i ensenyament de la llengua.


Pel que fa a la normalització, podem dir que tot estava en marxa des del darrerterç del segle xix: les campanyes per la reforma ortogràfica, cursos i conferències, edi-cions de llibres, l’adhesió d’institucions locals, la puixant onada política de signe ca-talanista i altres manifestacions afins, en són bona prova. Tot aquest moviment erafet un bon xic a la bona de Déu, sense estudis previs ni projectes estructurats: encarahavia de transcórrer tot un altre segle abans que fossin estructurades les disciplinessociolingüístiques, prèvies les recerques corresponents i les propostes científiquessubsegüents (com la planificació i altres). Allò que es feia quedava justificat per unamena d’intuïció col·lectiva, que fa palès que, quan un poble sap què vol, treu recur-sos d’on no n’hi ha. La història de la llengua catalana en el primer terç del segle xxn’és un exemple colpidor. I, com a coronament feliç, l’autonomia de Catalunya(1932-1939), amb la cooficialitat de les llengües catalana i castellana reconeguda al’Estatut, la docència de la llengua estesa oficialment a tots els nivells de l’ensenya-ment públic, etc.

Aquest cicle fou brutalment interromput a la fi de la Guerra Civil (1939). Lallengua i la cultura catalanes sofriren la més dura persecució de tota la història. Nom’hi estendré. Els fets són prou coneguts perquè calgui parlar-ne ací, sobretot pertal com ara tractem d’un tema de normativa lingüística i aquesta, aïllada per la si-tuació política que l’havia assetjada amb la repressió i incomunicada amb la socie-tat, romania al marge de la gran crisi, sempre oberta al servei dels usuaris, peròsempre pràcticament sense usuaris (la majoria dels quals ni en sabia l’existència). Licostà qui-sap-lo de recobrar les posicions que l’havien consolidada en els venturo-sos anys trenta. En efecte, després de la mort del dictador Franco (1975), i malgratactuacions polítiques i administratives positives (com el decret de la Generalitatprovisional de 1978 sobre bilingüisme en l’ensenyament primari, l’Estatut d’auto-nomia de 1979, la Direcció General de Política Lingüística de 1980 i moltes d’altresmesures que no cal reportar ací), la realitat és que la coneixença i la pràctica de lallengua no s’ha desenvolupat paral·lelament a la recuperació general (política, cul-tural, social, econòmica, etc.) del país. Avui mateix (a la fi del 2001), encara més dela meitat dels catalanoparlants no saben escriure en català, o hi tenen dubtes terri-bles, o només se’n surten amb uns resultats que clamen la presència d’un correc-tor, no ja d’estil, sinó de llengua, i no de llengua d’un curs superior, sinó d’un deben elemental. Tots sabem per què. Les al·lusions al problema de la normativa ensduen a cloure aquesta introducció i a enfocar de dret el tema del present cursavançat de correctors.


2. Pla de l’exposició

La meva exposició se centrarà en quatre paràgrafs: d’antuvi, posarem unes qüestionsde terminologia (núm. 3); segonament, comentaré les fonts de l’ortografia (núm. 4);en tercer lloc, faré unes consideracions sobre els anomenats llibres d’estil (núm. 5), i,per fi, subratllaré la responsabilitat del corrector, tot aplicant-la a un subtil exemplede la seva feina (núm. 6).

3. Qüestions de terminologia

Una cosa que ens crida molt l’atenció és l’embolic terminològic que constitueixenels mots subjacents als temes d’un curs sobre correcció idiomàtica. Atenció: aquestsmots (o llurs equivalents) es retroben en les altres llengües romàniques, per més quel’ús els hagi anat adequant a situacions concretes, no sempre coincidents d’una llen-gua a l’altra.

En canvi, en català tots aquests mots han estat emprats i s’empren d’una maneraconfusa i indistinta, barrejant significats, usos, nivells i situacions. N’escullo nou demolt corrents. Tots els fem servir (potser, com dic, no sempre amb els mateixos sig-nificats). Per això podem parlar d’un embolic terminològic.

Heus-los ací, posats en ordre alfabètic: correcció/corregir, estil, llengua comuna, llenguaestàndard, llengua literària, norma/normes, precepte/preceptiu, prescriure/prescripció, regla/regles. Comveiem, no són en nombre excessiu. I encara n’exclourem més d’un: 1) de moment,prescindiré de l’estil, perquè, malgrat la meva primera intenció d’ocupar-me’n, ara noem referiré a res d’estilística (i només comentaré els «llibres d’estil», que més tost ver-sen sobre continguts gramaticals i lexicogràfics); 2) així mateix proposo de deixar almarge els tres conceptes de llengua comuna, llengua estàndard i llengua literària, per raó que enrealitat designen modalitats de la llengua i en rigor ja no són termes de la normativa.Ens quedem, doncs, amb els cinc termes següents: correcció/corregir, norma/normes, precep-te/preceptiu, prescriure/prescripció i regla/regles. Tots aquests mots mereixen la consideracióde nobles pel significat i per l’antiguitat (documentats que són a l’època medieval oatesa llur qualitat de «mots savis»). Us faig francs d’haver-ne d’assumir ací unes dadesque ja trobareu al Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’Alcover i Moll i al Diccionarietimològic i complementari de la llengua catalana (DECat) de Joan Coromines. I bé, per justifi-car per què parlo de barreja terminològica, citaré, en això que segueix, unes quantesdefinicions dels cinc termes que hem pres en consideració, les quals figuren als dos


reculls lexicogràfics esmentats i al Diccionari de la llengua catalana (DIEC) de l’Institutd’Estudis Catalans. Veurem com s’hi fan servir els termes esmentats, aparentmentd’una manera capriciosa o poc justificada (i ho subratllo posant-los en cursiva).

1) Correcció. ‘Acte i efecte de corregir’; ‘acte de corregir o retornar a la regla allò quen’estava separat’; ‘acció de corregir un escrit o un imprès, substituint-ne les lletres, elsmots, etc., en què hi ha errors materials o que per altres raons es vulguin canviar, perunes altres lletres, uns altres mots, etc.’. Corregir. ‘Emmenar a la regla (allò que se’n se-para)’; ‘posar una cosa així com pertoca, llevant-ne els defectes; posar conforme a laregla allò que n’està desviat’; ‘esmenar, subsanar (un error, un vici, etc.)’.

2) Norma, normes. ‘Model o regla a seguir per a fer una cosa’; en gramàtica normativa,‘precepte referit al bon ús fonètic, morfològic, sintàctic, etc., d’una llengua’

3) Precepte. ‘Instrucció, ordre que es dóna com a regla d’acció’ o de conducta, es-pecialment moral’, ‘fórmula que ensenya el que cal fer’. Preceptiu. ‘Relatiu o perta-nyent a un precepte’; ‘que conté o dóna preceptes’; ‘conjunt de preceptes’.

4) Prescriure. ‘Manar, ordenar en virtut d’autoritat’. Prescripció. ‘Acció i efecte deprescriure’.

5) Regla, regles. ‘Allò que ha de dirigir la conducta dels homes, en l’estudi d’unaciència, en la pràctica d’un art, en l’execució d’alguna cosa’; ‘precepte, principi orienta-dor de l’acció’; en gramàtica, ‘cadascun dels principis que regeixen el bon ús dels mots’;‘formulació d’un procediment fonètic, morfològic, sintàctic, ortogràfic i de forma-ció de mots d’una llengua: per exemple: «regles per a la formació dels plurals».

Sembla que les definicions transcrites confirmen la manca de justesa i de rigorque he insinuat. Amb tot, també cal reconèixer que els autors de diccionaris sovint esveuen obligats a repetir mots o a recórrer a mots afins per fer-se entendre. Amb el fide reconduir les dades presentades cap al tema de la present exposició, ara voldriacompletar la informació relativa a correcció, normes i regles amb uns breus comentarishistòrics i lingüístics.

1) Correcció. Aquest mot és antic en la llengua catalana: ja l’empren Ramon Llulli altres escriptors medievals. Aleshores se’ns planteja una qüestió: aplicant la defini-ció que n’hem donat, la correcció voldrà dir ‘cenyir-se a allò que està establert en matè-ria de llengua’. Però, com podia cenyir-s’hi, si hom encara no havia establert res so-bre la llengua? En general, les llengües romàniques més esteses (pensem, perexemple, en el castellà, el francès i l’italià) conegueren unes èpoques d’esplendor enla literatura, que, a grans trets, van del segle xv al segle xvii, i no fou fins al segle xviiique, a l’empara del cientificisme i de l’academicisme regnants, es dotaren de diccio-naris i de gramàtiques. I bé, només l’existència d’obres d’aquesta mena pogué sugge-


rir el concepte modern de correcció idiomàtica («era correcte allò que hi era reconegut iho era d’acord amb la manera d’ésser-hi reconegut»). Per tant, abans del segle xviii,l’ús de correcció tal com l’entenem avui hauria estat simplement un abús de llenguat-ge. Què devien voler dir, doncs, Ramon Llull i els altres escriptors antics, quan feienservir el mot correcció en llurs obres? Ho he dit més d’una vegada: en la llengua clàssi-ca, els mots correcció i correcte tenien els significats de ‘coherència’ i ‘coherent’, respecti-vament. Dins les inevitables variacions de la llengua medieval (en grafies, formes gra-maticals, temps verbals, accepcions dels mots, etc.), la prosa lul·liana es distingia perla seva coherència. A propòsit: no em sé estar de recordar que el català fou precoç aestablir la modalitat que avui anomenem estàndard de la llengua, gràcies a RamonLlull. I un estàndard de quin nivell! La riquesa, la profusió i la difusió de la seva prosa fe-ren conèixer i propagaren pertot arreu un model de llengua que en refermà la soli-desa i la rectitud. I quan aquest model s’afeblia, la Cancelleria Reial en prengué vigo-rosament el relleu, fins al punt que Pere el Cerimoniós hi creà el càrrec deprotonotari, que tenia cura de la qualitat (o correcció) idiomàtica de tots els docu-ments que en sortien. Com en tants d’altres aspectes de la nostra cultura, la fi del se-gle xv també significà l’acabament d’un període admirable de la història del català,que a partir de 1500 perdria el to, la unitat i el prestigi. Aquella modalitat estàndard desaparegué, i tots sabem avui com ens costa, a la Secció Filològica, de refer-la.

2) Normes. Si la correcció ens ha evocat una situació del passat de la llengua, el termenorma suscita una qüestió important plantejada en la lingüística del segle xx. És sabutque Ferdinand de Saussure basà la seva teoria sobre el llenguatge en la dicotomia lan-gue/parole (1916), que en català hem anostrat en la formulació llengua/parla. Així, nomésconeixem l’abstracció llengua a través de la parla, que n’és l’element aprehensible. No ésmenys sabut que la proposta del lingüista ginebrí fou fèrtil en interpretacions i en apli-cacions de tota mena i que hi recolzen els fonaments de l’estructuralisme europeu. Ibé, la norma és un nou element en la consideració del llenguatge que introduïren LouisTrolle Hjelmslev i Eugenio Coseriu en la clàssica dicotomia saussureana, com ho plan-tejà aquest darrer, en un treball que duia l’enunciat: «Sistema / norma / habla» (1952). Ditper a orientació: la norma correspondria a la consciència de la llengua que sol tenir la gentcorrent (a la qual no és fàcil de fer arribar certes abstraccions) i aviat ens acostaria a la co-herència que atribuíem a la prosa lul·liana. Altrament dit: la norma és allò de la llengua queés sentit com a comú per tots els qui la parlen. No sorprèn, doncs, que els mots norma onormes hagin pogut ésser emprats en les definicions de la normativa (cfr. núm. 4).

3) Regles. L’ús dels mots regla o regles, aplicats a la gramàtica o a la preceptiva li-terària, té una antiguitat remarcable. N’hi ha prou de recordar que corresponen a tí-


tols dels tractats de la poesia trobadoresca, com les Regles i Razós de trobar, de RamonVidal de Besalú i les Regles de trobar de Jofre de Foixà (ambdós del segle xiii). Ara bé, foua la fi del segle xv i sobretot durant la primera meitat del segle xvi que la paraula regleses posà de moda i figurà als títols d’importants treballs de preceptiva gramatical i or-togràfica. En subratllo els següents: Regule lingue florentine o Regole della lingua fiorentina deLeon Battista Alberti (ca. 1442); Regles de esquivar vocables de Pere Miquel Carbonell(1492); Regole grammaticali della volgar lingua de Francesco Fortunio (1516); Reglas de ortho-graphia en la lengua castellana de Antonio de Nebrija (1517); Regole grammaticali de GiacomoGabriele (1545), i Regole della lingua fiorentina de Pierfrancesco Giambullari (1552).

4. Les fonts de l’ortografia

Tothom estarà d’acord que, si el concepte de norma sorgeix de la idea que té la gent so-bre la llengua comuna, la formulació més coherent, més justificada i més defensable dela gramàtica (i, amb ella, de l’ortografia) d’una llengua seria la que convertís en nor-mativa la seva descripció o la seva estructura (cfr. núm. 3, punt 2). Així es manifestaren amitjan segle xx figures rellevants de l’estructuralisme aleshores en voga. No seria di-fícil d’adduir proves d’aquesta asserció (si més no pel que fa a certes reformes grama-ticals i ortogràfiques de llengües que ja posseïen una normativa establerta segles abans,com el castellà, el francès i l’italià; però això també ens allunyaria del nostre tema, ihi renuncio). Aquesta actitud també hauria pogut esperar-se de Pompeu Fabra, qui,a l’hora de posar-se a normativitzar la catalana ex novo, s’enfrontava a una llengua adulte-rada per una notable ingerència castellanitzant i tenia les mans lliures per a actuar.El cas és que no ho féu, almenys sense cedir a altres punts de vista, malgrat la seva co-neixença i la seva relació amb lingüistes forans que l’hi haurien encoratjat.

Com és sabut, Fabra assentà l’obra de reforma de la llengua catalana sobre tresbases indiscutibles (que quasi sempre sabé conjugar sàviament en casos de contradic-ció entre llurs aportacions): 1) l’etimologia, 2) la tradició més genuïna (aquesta, des-prés de netejada de la tradició més patent, ço és, la castellanitzant) i 3) l’estat actualde la llengua (a tot el domini lingüístic). Hom hi remarca tot seguit el pes que hi tél’etimologia: diríeu que el mestre pensava que certes concessions a l’etimologia ha-vien de fer-la més correcta, més acceptable, més convincent. S’entén: més acceptableper a persones cultes, més convincent per a lingüistes. En realitat, pel que fa a la gentinteressada en el recobrament de la llengua, la feien més inassequible, més difícil. Elvessant etimològic de la nova ortografia ha fet córrer l’espècie que per a escriure bé el


català cal saber llatí, que encara avui es diu i es repeteix. És un judici prou conegut (imés exagerat que conegut), que ara recullo en els exemples potser més emblemàtics:joventut i quietud: malgrat que tots dos mots acaben en el mateix so (de -t final), joventuts’escriu amb -t, i quietud, amb -d (cfr. els mots llatins iuventute[m] i quietudo, que en donenla clau). El criteri s’aplica a diversos casos, que forneixen justament excepcions a tan-tes d’altres regles de l’ortografia. I d’ací la sabuda dificultat.

Convé situar les decisions de Fabra en el context polític i cultural de l’època enquè ell elaborà les Normes ortogràfiques (1913). Aquells intel·lectuals doblats de gestorsde l’Administració pública vivien dins l’eufòria noucentista de construir un país ideal. Calia fer totes les coses al millor possible. Així crearen la remarcable Escola In-dustrial als terrenys de l’antiga fàbrica de can Batlló, així sorgí l’impuls donat als telè-fons del Principat per la Mancomunitat de Catalunya (1915), o es llançaren a unamodèlica campanya d’excavacions arqueològiques, mitjançant el Servei d’Excava-cions Arqueològiques (1914, bé que l’Institut d’Estudis Catalans ja hi treballava de1907 ençà) o es produí la descoberta dels frescos romànics a les esglésies del Pirineuque, traslladats a Barcelona, un dia havien de constituir un museu únic. Així tambévolgueren guarir la llengua, greument malalta durant segles, i la referen com ende-vinant l’altra ruta que ella hauria seguit sense la crisi de cap a 1500, que planà damuntla cultura pròpia durant més de tres-cents anys. D’ací l’atenció que Pompeu Fabraposà sempre a la llengua de la Cancelleria Reial fins a la fi del segle xv. La reformafuncionà bé mentre la llengua no fou un afer de la gran massa de catalanoparlants,però no seria fàcil de pair en una societat que en volgués universalitzar l’aprenentat-ge i l’ús habitual. Avui costa d’entendre l’enorme mutació que ha sofert la cultura decasa nostra en poc menys de tres quarts de segle (una mica com pertot arreu, peròací amb un impacte singular sobre la llengua, per raons prou conegudes). Només re-cordaré que l’any 1930 hi havia a Barcelona un sol institut de segon ensenyament,encabit dins l’edifici de la Universitat, mentre que en els nostres dies aquestes institu-cions s’hi compten per llargues dotzenes. La massificació de la cultura ha posat a lesmans de tothom una llengua endegada sense comptar que un dia atenyeria la totali-tat de la població, que aquesta seria partida en dues meitats de llengües diferents, quela puixant normalització del català xocaria violentament amb els poderosos recursosde què el castellà es troba dotat. Tots hem sentit pel carrer converses d’adolescentscatalanoparlants que reconeixen que en llurs estudis els va millor el castellà que elcatalà, i s’ho diuen en català! No cal continuar. Desitgem ferventment que la norma-lització, prou ben enfocada, tiri endavant amb l’eficàcia que li és indispensable d’a-conseguir...


5. Consideracions sobre els llibres o manuals d’estil

Dediquem uns moments als anomenats «llibres d’estil». Fa poc més d’un quart de se-gle aquesta mena de llibres era, si més no, una espècie pràcticament ignorada. Sem-blava que, per tirar endavant la redacció i la publicació d’un text, n’hi havia prouamb la gramàtica i el diccionari. En un moment donat, començaren de donar-ne fede vida diverses entitats (com són institucions, empreses de radiodifusió i de televisió,editorials, empreses de publicacions periòdiques i semblants). L’objectiu s’hi mani-festava clar i net: suplir aquella part que, d’una banda, havia quedat una mica al mar-ge en l’obra de Pompeu Fabra i en la normativització del català que la subseguí, a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, i, de l’altra, posar-se al servei d’un camp, fins a un cert punt nou, en els usos públics de la llengua (que es manifesten en els mitjansde comunicació de massa i que s’anaven revelant de summa importància). Hi preniaun relleu especial allò que el mateix Institut anomenà «l’oralitat» (una modalitatque sembla haver estat presa en consideració de bona hora per la BBC britànica, i quedesprés s’ha anat incorporant arreu). Remarquem que l’Institut hi féu aviat acte depresència, amb la seva Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (que apareix enfascicles, dels quals n’hi ha dos que ja han vist la llum i que han estat força ben aco-llits en els cercles interessats).

En això que segueix exposo la meva opinió personal sobre els llibres d’estil, laqual, com sol ocórrer en totes les empreses humanes, es parteix en uns aspectes posi-tius i uns aspectes negatius.

A. Aspectes positius

1) La utilitat. Els llibres d’estil són particularment útils. Qui s’hi acosta, atret peltítol o per la reputació de què frueixen, se’ls fa seus tot seguit i en parla satisfet per-què li donen seguretat. Els troba didàctics, orientadors. Molt important és, així ma-teix, que inspiren confiança a l’usuari principiant, el qual, en el cas del català, semprefa camí carregat amb un gran paquet de dubtes. De més a més, els llibres d’estil sim-plifiquen granment l’aprenentatge de la llengua i, en conseqüència, es converteixenen un poderós aliat dels qui van a la cerca d’accelerar el ritme de la normalització,que tant necessita sempre d’estendre’s en nous terrenys d’actuació.

2) Reforç de l’estandardització. Els llibres d’estil esdevenen immediatament un granpuntal de l’estandardització de la llengua. Recordem allò que dèiem als núm. 3


(«Qüestions de terminologia») i 4 («Les fonts de l’ortografia»): des d’un punt de vistaestructuralista, la cosa més natural seria que la descripció es convertís ipso facto en la nor-ma (ço és, en la base de la normativa). Els llibres d’estil de fet estableixen el camí del mig(no lluny de la concepció lingüística de Coseriu), i no costaria gaire de mostrar queaquest és l’únic camí possible. Els humanistes del Renaixement sostenien que noméspot haver-hi «una llengua bona»: en el nostre cas, si la llengua fos fragmentada (po-sem per cas, en catalana, valenciana i balear), únicament una d’elles podria ésser «labona» (per ‘la més bona’), és a dir: única.

3) Solució ideal per a la fórmula «Català, segona llengua». Els llibres d’estil han ofert alsresponsables de la normalització el millor mitjà possible per a escometre amb eficàcial’ensenyament de la llengua a gent (joves i adults) que tenen el català com a segonallengua, tant si són castellanoparlants d’origen com si, catalanoparlants, només hanestat ensenyats en castellà. Les aparences enganyen i, en contra d’allò que podríemcreure (pel que llegim i ens diuen), el cens de totes aquestes persones és elevadíssim,de manera que, una vegada més, els llibres d’estil tenen una magnífica funció desuplència en la ingent tasca de la normalització. No em fa res d’incloure en aquestcens els professionals de la comunicació, els quals, si ja en bona part dominen un co-neixement suficient de la llengua, també és cert que es veuen obligats a treballar ambles presses de l’ofici i sovint han de posar en català despatxos i informacions que lesagències els trameten en castellà o en anglès. En aquests casos, és obvi que els convéoperar amb una llengua senzilla i sense problemes.

B. Aspectes negatius

1) L’empobriment de la llengua. Amb la preocupació de simplificar l’aprenentatge il’ús de la llengua, els autors dels llibres d’estil contribueixen a empobrir la llengua.Aleshores, què queda dels sinònims (signe eloqüent de la riquesa de les llengües), re-legats a una presència minsa (si no nul·la) en els textos concebuts dins una franja tanestreta del cabal lèxic de la llengua? Què queda de les locucions, frases fetes i ditesproverbials (signe no menys eloqüent de la personalitat de les llengües), si resten amercè de la memòria individual de qui escriu, sempre amb la temença que li diguinque el seu text no serà copsat pel lectors? Els llibres d’estil són escrits sota la tendènciaa reconduir l’expressió lingüística a una sola mena de llengua, amb el fi d’aplanar di-ficultats a l’hora d’escriure i de llegir. Resulta que, així, fins a un cert punt es repro-dueix una situació coneguda: la tasca dels meritoris correctors de l’escola de Fabra, a


qui molts feien el retret que despersonalitzaven els textos, en benefici d’una correc-ció massa dura i massa unificadora. Penso en la gent que s’exclamava: «els addictesincondicionals del mestre aconseguiran que tots acabem escrivint igual». Penso tam-bé en diversos articles de Serra d’Or de l’època heroica, que deixaven veure la interven-ció sistemàtica d’un mateix corrector M’apresso a afirmar, en descàrrec dels correc-tors així criticats, que aquests no empobrien, sinó que, en generalitzar les manerescorrectes, garantien l’ús de la llengua sense faltes, respectant-ne les varietats, mentreque els moderns llibres d’estil s’adrecen a simplificar la llengua, amputant-ne varie-tats que no poden ni han de desaparèixer.

En aquest punt, no puc estar-me de recordar els canvis d’impressions que vaig te-nir, encara en els anys seixanta, amb Josep Llobera i Ramon, quan aquest redactava elseu llibre El català bàsic (que aparegué a Barcelona el 1968, Editorial Teide). Llobera ha-via enterrat un nombre interminable (i impressionant!) d’hores a aplicar a la llenguacatalana el tipus de manuals intitulats Basic English o Le français élémentaire, etc. (i ho haviafet, per cert, de la manera més manual: escrivint i esborrant llargues llistes de motsque sentia pel carrer i comptant-ne ocurrències i freqüències absolutes i relatives). Ellhavia arribat a concloure’n que amb vuit-cents mots catalans es podia anar pel món(aquests constituïen el primer grau del «català bàsic»; el segon grau tenia tants d’altresmots, però ja d’una menor freqüència en l’ús habitual) i era del parer que el seu ma-nual podia esdevenir una eina indispensable, decisiva i tot, per a l’ensenyament del ca-talà entre les onades d’immigrants que tant ens preocupaven en els anys seixanta. Noem fa res de dir que la seva proposta em semblà justa i adequada. Però aviat em deixàglaçat, quan em mostrà la versió d’una conferència de Pompeu Fabra traduïda al «catalàbàsic» per ell mateix! Allò ja no es podia consentir. Quedàrem que, entre ell i els editorsdel manual, hom prendria mesures perquè la difusió d’aquest llibre (i d’altres de sem-blants que sorgissin amb la mateixa finalitat) restés circumscrita a l’ensenyament de lallengua catalana en la disciplina que després hem anomenat «Català, 2a llengua».

2) La limitació de la capacitat expressiva. En íntima relació amb l’empobriment de lallengua (que acabem de veure al punt anterior), els llibres d’estil limiten la capacitatexpressiva de qui escriu. La persona que es disposa a escriure un text té emmagatze-mat un veritable corpus d’elements lingüístics (mots i els significats corresponents,mots variables i invariables, regles de la flexió nominal, funcionament de les conju-gacions, construcció de les oracions gramaticals, etc.). Aquest corpus ha estat elaboraten el llarg aprenentatge que va de la infantesa fins a l’edat adulta. S’hi poden distingirmoltes menes d’elements integradors: la família, l’entorn veïnal, l’escola primària,les amistats, la formació humana i professional, les lectures, les observacions dels


fets, la reflexió que tot aquest munt de factors suscita. En pocs mots, les persones, al’hora d’expressar allò que duen dins i de comunicar-se amb altri, posseeixen un ricventall de possibilitats, en continguts (lèxic, semàntica) i en formes (elements gra-maticals), que es caracteritza per la varietat, la sinonímia, l’equivocitat, i totes ellessón lliures de seleccionar-ne els elements amb què han de compondre l’expressió i lacomunicació en un moment donat, segons la situació, el nivell, la intenció, l’humor,etc., i abocar-hi llur personalitat. Tot aquest patrimoni és sagrat, i el parlant o el lo-cutor hi han de romandre fidels. Si, com s’ha dit, les llengües retraten els pobles queles parlen, no és menys cert que també retraten la singularitat de les persones que se’n serveixen. I aquesta singularitat difícilment podrà ésser conduïda per unsviaranys establerts o encaixada en uns motlles prefabricats.

3) La reducció de l’extensió geogràfica dels mots. La selecció de recursos expositius quesuposen els llibres d’estil es fa en benefici del parlar de la comarca o de la zona que haestat presa com a patró. No cal dir que, en la majoria dels llibres d’estil que coneixem,el pes decisiu l’hi té el parlar barceloní (amb una injusta menysvaloració d’altres capi-tals del domini lingüístic, font de nous problemes, ara d’entesa interna, que ací no po-dem abordar). Aquest criteri, que en principi ja és discutible en termes generals, ad-quireix una gravetat especial quan l’apliquem al català, tant perquè subratlla més delcompte la ja excessiva macrocefàlia de Barcelona, com perquè sempre s’hi han avaluata l’alça les característiques idiomàtiques locals. Si abans deia que els llibres d’estil sónun gran puntal de l’estandardització, aquesta no deixa de tenir un defecte original(àdhuc potser inevitable, cosa que també ens suggeriria nous comentaris): el d’haverestat establerta, no damunt una situació lingüística (justificada científicament), sinódamunt consideracions sociolingüístiques (amb un evident suport polític). Tambéací escullo una sola mostra, significativa i emblemàtica: pel que fa al parlar de Barcelo-na, cal dir que l’adverbi genuí enguany hi és substituït popularment i correntment per lafrase aquest any i hi resta relegat al parlar culte i elevat. Ara bé, enguany és habitual pertotarreu i a tots els nivells en el domini lingüístic català (no solament als dialectes restantsde la llengua, sinó que en terres que hi són ben properes, com el Maresme, el Vallès i elBaix Llobregat, enguany és un terme ben corrent, des d’on fa la impressió que estigui as-setjant el parlar barceloní, que n’ha prescindit). Aleshores, els llibres d’estil concebutsi redactats dins la modalitat barcelonina de la llengua fan cas omís de l’ús quasi univer-sal de enguany, i l’ometen sistemàticament. Es produeix, doncs, una reducció lamenta-ble i incongruent de l’àmbit geogràfic dels mots de la llengua.


6. La responsabilitat del corrector. Atenció als paranys de traducció

Si per a totes les llengües és pública i notòria la responsabilitat dels correctors, nom’hauré d’escarrassar gaire a ponderar com aquesta s’acreix considerablement en elcas de la llengua catalana. És una idea compartida per tots els qui som ací i seria su-perflu d’insistir-hi. A la mateixa França, malgrat el que en dèiem abans, i per raó delque hi afegíem, l’ús corrent (oral i escrit) de la llengua no està mai tan vinculat a lafunció correctora com ocorre en la llengua catalana. Només en citaré un parell de si-tuacions i acabaré amb l’examen d’un cas concret, que és senzill en el plantejament,però que pot ésser compromès en el desenllaç.

El corrector ha d’ésser hàbil a saber situar-se. Vegem-ho des de dos punts de vis-ta: subjectiu l’un (tenint en compte l’autor del text que corregim), objectiu l’altre(prenent en consideració l’indret o l’entitat on el text és produït o patrocinat).

1) Angle subjectiu. Si s’ha d’ocupar d’un text ja escrit amb un coneixement forçaassolit de la llengua, el corrector podrà anar a fons en l’acompliment de la seva tascai àdhuc llimar minúcies insignificants. En canvi, si té al davant un escrit menys benresolt pel que fa a la llengua, penso que em faré entendre citant una dita popular quem’estalviarà comentaris ja innecessaris: «No es pot matar tot el que és gras». Si hi vo-lia fer de bon grat tota la seva feina, arribant a esgotar les correccions que, segons ell,semblarien indispensables, l’autor del text així corregit podria arribar a no reconèi-xer-lo com a propi i a retreure al corrector que hom li havia fet dir coses que ell nodeia. Penso que, en aquests casos, hom podria aturar-se en la fase d’allò que jo ano-menava «nivell ii» en la meva Gramàtica de 1995: una llengua no prou correcta, sensedeixar d’ésser admissible.

2) Angle objectiu. El corrector ha de tenir molt en compte el clima dins el qual eltext ha estat concebut i redactat. En aquest sentit, la gamma de possibilitats que se liofereixen van de la necessitat d’assolir una mena de perfecció quasi absoluta a la re-signació d’haver d’acceptar solucions imperfectes a sabuda de llur relativa incorrec-ció. Una cosa és de corregir un discurs acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans i unaaltra cosa, ben diferent, és de corregir un pregó de festes del barri del Raval (que és onté la seu el mateix Institut). Una darrera precisió. El corrector ha de saber trobar elpunt just en l’acompliment de la seva comesa. No ha de voler ésser «més papista queel papa» (o, com sempre s’ha dit, aplicant-ho al seu l’ofici: «no ha d’ésser més fabristaque Fabra»). Encara no fa dues hores, mentre llegia l’original d’un treball que seràpublicat per l’Institut, m’he aturat davant la frase «paper colorat». No seria millor «pa-per acolorit»?, m’he demanat. Sens dubte, acolorit seria més elegant i assenyalaria un ni-


vell distingit. És, però, incorrecte d’emprar el participi de colorar?, m’he tornat a de-manar. No ho és, tal com figura al diccionari (i sense cap marca de valoració). Benmirat, mentre no sigui una falta, val més no ficar-se en aspectes d’estil. El text que espublicarà dirà «paper colorat».

Acabaré la meva tasca en aquesta sessió amb el comentari d’un cas concret dinsla pràctica de la correcció. És una petita falta de llengua, que requereix, en corres-pondència, una també petita correcció, la qual al seu torn involucra la funció de tra-ducció (no aliena a la del corrector). És un insignificant toc d’alerta a correctors i atraductors, davant el parany que els pot parar la traducció d’accepcions secundàries(quan aquestes difereixen de la fonamental del mot que es tracta de traduir). Tan-mateix, ja se sap: els problemes petits són els que més sovint ens passen desaperce-buts, mentre que, si són examinats amb ulls crítics, podem encaminar-los a trobar lasolució adequada. Una versió més completa del cas que comento en això que segueixserà la meva modesta contribució a l’homenatge que hom prepara al professorGünther Haensch. No us ha cridat mai l’atenció de llegir, als envasos de llet que homven al mercat, la frase «llet sencera»? Aquesta frase, la diríem així espontàniament o larepetim només per haver-la-hi llegida? Si una frase com «un pa sencer» té sentit i totsla fem servir correntment, pot, la llet, ésser sencera en la mesura que ho és el pa? Di-ríeu que no. Sembla fora de dubte que «llet sencera» és una traducció del francès lait entier. Els diccionaris de «francès/català» tradueixen el fr. entier pels termes catalans sencer, enter. Davant d’ambdues versions, la nostra reacció instintiva ens fa dir que, pera acompanyar el substantiu llet, enter és menys inacceptable que sencer, i així, de passa-da, descobrim que la sinonímia entre tots dos adjectius no és absoluta (els exemplesdel DIEC ens confirmen que, si la sinonímia funciona de sencer a enter, no sempre fun-ciona en sentit contrari: de enter a sencer). D’altra banda, mentre donem voltes entorndels dos adjectius catalans equivalents al fr. entier, se’ns acudeix que, en el presentcamp semàntic, existeix un tercer adjectiu que tampoc no sembla foraster al grup. Estracta de pur, que no debades té el significat d’‘exempt de tota mescla’ (DIEC, onveiem exemples com «oli pur d’oliva», «vi pur»). Això ens recorda que, només fa vint-i-cinc o trenta anys, a les granges on hom venia llet a granel, llegíem anunciada «lletpura de vaca». Arribem a la conclusió que aquesta era la frase escaient i oportuna. Quèha passat? Que, en iniciar-se l’envasament obligatori de la llet, els nostres comer-ciants lleters no devien fixar-se solament en les formes tècniques de l’operació (d’a-cord amb les dels qui s’hi havien anticipat), sinó que, traduint-hi, no pas incorrecta-ment, l’enunciat que hi feia de reclam («lait entier»), no repararen que la versió («llet


entera» o «llet sencera») potser no s’ajustava prou a la llengua receptora. De fet, encaraavui veiem, entre els productes de més d’una empresa làctica, que totes dues ver-sions figuren en un mateix envàs, tot ocupant-hi cares diferents del prisma queaquest constitueix. El cop de gràcia, emperò, devia ésser la constatació que, atès queentera i sencera eren sinònims, el segon adjectiu feia la impressió d’ésser «més català»que el primer. Per què? Si més no, per tal com sencer romania independent d’un clarparal·lelisme (cat. enter = cast. entero), que sempre hauria pogut suggerir que hom ha-via traduït, no del francès, sinó del castellà. Atenció, doncs, correctors!

[Curs de formació avançada per a correctors de textos, 9 octubre 2001]


Justificació

La meva condició de professor universitari i la meva carrera un bon xic llarga hanpropiciat que, al cap dels anys, passessin davant dels meus ulls una infinitud d’arti-cles especialitzats, d’escrits docents, de ressenyes protocol·làries, d’actes de reunionsi d’informes de recerca que m’han donat –em penso– una visió prou vàlida de la si-tuació i l’evolució, en aquests darrers temps, de la llengua emprada comunament enels medis científics (però no únicament en aquests).

Les línies que segueixen volen resumir les meves impressions respecte d’aquestaqüestió i sistematitzar els abusos lingüístics, els excessos i les formes errònies que, almeu parer, afecten negativament aquesta mena de textos.

La situació lingüística general

Totes les llengües, i en particular les més cultivades, disposen de registres diferents, ésa dir, de varietats funcionals condicionades per la situació comunicativa (tema tractat, ni-vell de formalitat, intenció expressiva...). Hi ha moltes menes de registres lingüístics:familiar, vulgar, formal, científic, intimista, etc. De fet, tothom adapta instintiva-ment la seva manera de parlar a les circumstàncies en què es troba i a la impressió co-municativa que vol oferir; una adaptació, d’altra banda, que afecta no solament el lè-xic i la sintaxi, sinó també els elements no verbals, com poden ser la manera d’emetrela veu, la gesticulació o la postura corporal.

Durant llargs períodes de la història recent, l’idioma català s’ha trobat agressiva-

Sobre el català científic

Josep Vigo i BonadaMembre de la Secció de Ciències Biològiques

ment limitat als registres planers i familiars i s’ha vist sotmès a una intensa pressió dedesprestigi social; en contraposició, no cal dir-ho, d’un altre idioma presentat cap-ciosament –i directament o indirectament– com a més culte, ric, universal i útil. Toti la instintiva resistència i l’oposició reflexiva de la majoria dels parlants, aquesta si-tuació va arribar a fer forat –com, més tard, s’ha fet palès– en la consciència idiomà-tica de molts catalans. Instaurada la limitada normalitat lingüística en què ens tro-bem, s’ha perpetuat entre la població catalanoparlant (incloent-hi molts delsnostres governants i un grup massa nombrós d’intel·lectuals) l’acceptació incons-cient de l’estatus menor i subordinat a què es va voler reduir l’idioma del país. Els es-forços de normalització del català han topat amb un mur de prejudicis ben assumits,molt difícils de desarrelar. Si ho analitzem bé, la gran majoria de catalanoparlantsveuen aquesta normalització com una reubicació i una expansió de la seva llengua,no pas en tots els camps, sinó sobretot en els dominis del registre vulgar i familiar,l’únic que internament estan disposats a concedir-li sense reticències. I encara; per-què fins i tot el registre vulgar del jovent catalanoparlant prescindeix fàcilment del’argot propi per acceptar el del castellà (i en certa mesura també el de l’anglès), i laseva capacitat de creació de termes nous, una aptitud normal en les llengües vives iencara vigent en el català de fa trenta anys, ha esdevingut limitadíssima, si no nul·la.

M’atreviria a dir que l’actitud lingüística d’una gran part de la població catalana, in-cloent-hi els mitjans de comunicació de masses, només és explicable partint de lahipòtesi –mai no formulada, però segurament ben interioritzada– que el castellà ésuna llengua modèlica, rica, lògica i ben estructurada, per comparació amb el català,que és atzarós, pobre i ple d’anomalies i d’estructures mal resoltes i, sobretot, propide registres informals. Sembla com si molts dels redactors de textos científics assu-missin, potser irreflexivament, que per expressar-se bé cal seguir, sempre que el siste-ma de signes ho permeti, els esquemes de la llengua castellana

Entre dues solucions lingüístiques possibles, la majoria dels catalanoparlants esdecanten, en el llenguatge formal, per la més propera al castellà. Tal com ho fan elsmitjans de comunicació, els quals, de vegades, fins i tot pretenen justificar-ho. Heuvist mai que un diari parli de ganivets esmolats, de persones mitjanceres, de lleis que envaei-xen competències, de situacions roents...? Gairebé sempre fan servir, en comptes delstermes subratllats, els corresponents afilats, mediadores, invadeixen, candents, no pas incor-rectes, però en el català planer molt poc freqüents fins ara. Si us parlen d’una «carpa»,segurament no es refereixen pas a cap peix de riu, sinó a un envelat; així que el metroarrenca, l’estació «pròxima» és, més precisament, la vinent; els nombres no parells, és adir, els senars, sembla que només poden ser «imparells»; si ens informen que algun


museu obre «tots els dies», ens deixen a l’escapça, perquè no acaben la frase i, per tant,no queda clar si es refereixen a tots els dies que plou o als que fa sol o als que cauen ga-nivets de punta (si fóssim a Londres els semblaria molt bé que els museus obrissin everyday, és a dir, cada dia, com sempre havíem dit). Tot això per què? Perquè la llengua cas-tellana fa servir els corresponents més literals d’aquells termes o expressions. I noparlem de les traduccions i adaptacions abusives de modismes i frases fetes; de l’estild’haver enxampat alguna cosa «per pèls» (per la punta dels cabells?), d’algú que ha «tirat»(volent dir llençat?) la tovallola, de donar «llum verda» (no infraroja ni ultraviolada;però potser volen dir llum verd) a un projecte... I els invents de «solapaments» (encavalla-ments), «vivendes» (habitatges), «gelades» (quan volen dir glaçades), «cascos» (volent dirnuclis) urbans, tempestes amb gran «aparell elèctric» (com si ploguessin rentadores;però potser volen dir aparat elèctric), «manades» (ramats?) de cérvols..., que són els «mo-dels» esbombats per periòdics i televisions amb una ignorant i barroera insistència.

Paral·lelament a la deriva vers uns esquemes aliens, els recursos i les subtileses dela llengua catalana són bandejats com a primitius i antimodèlics. Les eines es proven,però els vestits no s’emproven, ni els menjars no es tasten...: tot «es prova»; ens ofereixen,no simples capses, sinó «caixes» immenses de bombons a preus mòdics; tant és «acos-tumar» com soler; les temperatures no van cap avall, sinó «cap a baix» (a planta bai-xa?)..., perquè la llengua model no fa pas aquestes distincions. I en acabat encara tro-ben estrany i deplorable que el català no pugui copiar lletra per lletra alguns girs imatisos que el castellà sol emprar!

Quin és el model idiomàtic absolut resulta ben comprovable quan, al cap dedues dècades d’«autonomia», els polítics, els intel·lectuals i els «professionals» de lacomunicació diuen encara en castellà els noms de les lletres de l’alfabet i de països iciutats no castellans, els textos filosòfics i literaris estrangers, les citacions de la Bíbliai els Evangelis, els títols de pel·lícules sense versió castellana..., i fan servir a tort i adret refranys i dites en aquella llengua, perquè quedi clar que l’únic idioma seriós ésun altre, no pas el nostre.

Per aquest camí, tan cofoiament seguit, el català es dialectalitza a passes geganti-nes, és a dir, es va convertint, de grat o per força, en un dialecte del castellà. De fet, jahi ha suposats catalanoparlants que només són capaços de pensar en castellà i que,en conseqüència, acaben parlant castellà amb paraules catalanes.

Cada idioma té uns recursos lingüístics particulars. En el discurs científic, elsrecursos del català tradicional s’acosten força als de moltes altres llengües cultes, isovint se separen de les solucions adoptades pel castellà. Cal modificar aquesta si-tuació?


El català científic

En el context que acabem de comentar, no és pas il·lògic que el registre científic del ca-talà hagi seguit un procés anàleg de despersonalització i banalització. És cert que hiha científics cultes i conscients que han lluitat perquè les coses no anessin per aquestcamí. Però també n’hi ha molts, massa, que tracten la seva llengua amb una descu-rança i una poca responsabilitat que no admeten pas, Déu nos en reguard!, per a d’al-tres idiomes, incloent-hi, evidentment, el castellà. Entreu en una aula darrere unprofessor que no hagi esborrat la pissarra i més d’un cop us saltaran als ulls i a l’in-tel·lecte els disbarats escrits alegrement per algun d’aquests «professionals de la co-municació»; o visiteu algunes pàgines web dreçades, en «català», per investigadorscompetents (competents en la seva matèria de recerca, és clar); o –cosa encara mésgreu– agafeu un plec d’exàmens escrits per alumnes que han estat immergits i esco-laritzats en català des de la infantesa més tendra.

En el cas del registre científic, es dóna el fet –que no l’excusa– que la major partdels textos consultats o llegits pels científics de casa nostra no són pas escrits en ca-talà, i molts ho són precisament en castellà. El model de llenguatge especialitzat, si mésno dins la família d’idiomes neollatins, amb què topa més sovint un científic catalàés, precisament, el de la llengua oficial de l’Estat.

Si el model idiomàtic del castellà estàndard resulta força especial, una assevera-ció semblant val per al registre científic; semblant, però multiplicada per algun nom-bre de dues xifres. Heus ací l’opinió d’un il·lustre filòleg, Germà Colón, sobre l’evo-lució del castellà en temps moderns: «La influència francesa fou benèfica per abandejar el barroquisme de mal gust que ofegava la llengua. Amb tot, un cert enfar-fec retòric es mantingué fins a la primeria del segle xx, quan una reacció d’alguns es-criptors conscients aconseguí de fer més planer i flexible l’estil literari; en canvi, el del’exposició científica encara serva una pompositat poc escaient» (el subratllat és meu). En relacióamb això, no cal ser gaire vell per recordar aquelles instàncies oficials fetes amb frasesllarguíssimes, sintàcticament confuses i alambinades, que acabaven amb allò de«cuya vida guarde Dios muchos años», model que ha estat feliçment substituït perun altre de molt més planer i entenedor. O el llenguatge jurídic tradicional, que exi-gia l’admirable perícia de persones expertes en lleis per treure’n l’entrellat i que deviajustificar la necessitat d’un munt d’exegetes competents i explicava, potser, la pro-verbial lentitud de la justícia espanyola.

Amb aquests condicionaments no és pas estrany que molts textos científics sem-blin haver estat escrits amb l’ànim de dir les coses tan enrevessadament com sigui


possible i pels camins més indirectes. Moltes llengües neollatines, incloent-hi la cata-lana, ja pequen poc o molt de manca de rigor i d’una expressió multiforme que en elllenguatge literari pot fer algun efecte, però que enfosqueix i deteriora el discurscientífic. Els anglosaxons sovint s’admiren, per exemple, que l’adverbi segurament vul-gui dir, més exactament, ‘potser sí’, o que bastant signifiqui ‘en una quantitat regularperò que no basta’.

Tractant-se del registre científic, fins i tot les llengües més estructurades mirend’extremar el rigor i la lògica del discurs. El francès i l’alemany cultes procuren de dirles coses de manera metòdica, breu i entenedora; i fins i tot en anglès, un idioma gensdonat a l’excés ni a la indefinició, trobareu recomanacions per escriure textos cientí-fics concisos i coherents.

Aparentment, el català científic tendeix, com la llengua comuna, a seguir el mo-del castellà, a derivar vers una expressió difusa i poc rigorosa, en comptes de cercarprecisió. Deu ser en gran part una actitud irreflexiva, bé que els serveis lingüístics decertes institucions oficials semblen fomentar també aquesta mena d’argot extrava-gant.

Aspectes lingüístics concrets

De l’observació de nombrosos textos en català i en castellà, i de la pràctica i les reco-manacions que es fan en relació amb el llenguatge especialitzat en francès i en anglès,en derivo uns quants comentaris que pretenen fer veure els principals usos lingüís-tics que, al meu parer, desfiguren el registre científic, amb l’esperança de convèncerl’escriptor que els eviti i els substitueixi per formes d’expressió més precises i més co-herents.

De cada cas comentat dono exemples, acompanyats de les alternatives que consi-dero més bones, més eficients o, precisament, correctes. Escric en itàlica negreta els as-pectes sobre els quals vull cridar l’atenció, en itàlica fina les formes que veig emfàti-ques, inadequades o errònies, i en negreta rodona, si s’escau, les formes susbtituents ocorregides. Potser em cal insistir que em refereixo específicament a textos científics,susceptibles de ser interpretats i rellegits còmodament per un lector expert. En l’ex-pressió oral o en textos divulgatius potser algunes de les formes proposades resultarienexcessivament sintètiques; però això no vol dir que les altres fossin sempre adequades.

I si ara advertís que qualsevol semblança entre els exemples que poso i la realitatde què tinc experiència és pura casualitat, mentiria.


1) Farcir les frases de paraules, locucions o clàusules innecessàries no les fapas més entenedores. Eliminant-ne la palla, resulten més àgils i més clares.

Aquest paràmetre controla d’alguna manera la productivitat de l’ecosistema.Aquest paràmetre controla la productivitat de l’ecosistema.

Sotmès a una intensa erosió de tipus glacial.Sotmès a una intensa erosió glacial.

Les pluges van afectar sobretot la zona del País Valencià.Les pluges van afectar sobretot el País Valencià.

El mètode que hem aplicat en l’experiment que ens ocupa és una modificació del de Schimwell.

El mètode que hem aplicat és una modificació del de Schimwell.

De manera que la mitjana que s’obté d’aquests valors és més alta que la derivada dels valorsprimers.

De manera que la mitjana d’aquests valors és més alta que la dels primers.

2) En comptes d’utilitzar formes d’expressió llargues o indirectes, sol ser be-neficiós dir les coses breument i sense circumloquis.

Però té les fulles de color glauc per la cara superior i de color blanquinós per la cara inferior.Però té les fulles glauques per sobre i blanquinoses per sota.

I entre una i altra hi ha un espai desproveït de vegetació.I entremig hi ha un espai sense vegetació.

Aquesta mena de prats queden restringits als territoris de substrat calcari i amb un sòl de reaccióneutra.

Aquesta mena de prats queden restringits als terrenys calcaris i de sòl neutre.

L’elevada pluviositat pot portar canvis en les característiques del sòl afavorint la formació d’un ho-ritzó superficial àcid.

L’elevada pluviositat pot afavorir l’acidificació superficial del sòl.

3) Moltes frases preposicionals poden ser substituïdes amb avantatge per unadverbi o un adjectiu o, fins i tot, poden ser omeses.


Aquest és un procés que es produeix de manera molt lenta.Aquest és un procés molt lent.

Es tracta de poblacions ben diferenciades, perquè en aquests individus la dotació cro-mosòmica és tetraploide.

Es tracta de poblacions ben diferenciades perquè la seva dotació cromosòmica és te-traploide.

Com hem constatat, aquest fenomen té lloc en molt poques ocasions.Com hem constatat, aquest fenomen té lloc molt rarament.

Les fulles són de forma lanceolada i disposades de manera verticil·lada.Les fulles són lanceolades i de disposició verticil·lada.

4) No cal emprar sempre o únicament formes complexes, emfàtiques o ca-cofòniques (sovint copiades del castellà), havent-hi com hi ha expressions equiva-lents més simples, més planeres o més eufòniques.

més freqüentment més sovintno fa falta no calno suficientment [estudiat] no prou [estudiat][això] posa en evidència [que...] [això] fa palès [que...]relativament [important, alt...] força/bastant [important, alt...]no només [en aquest territori...] no solament [en aquest territori...]a pesar de [determinades excepcions...] malgrat [determinades excepcions...][i contenen] en el seu interior... [i contenen] dintre seu...[les conseqüències són evidents] [les conseqüències són evidents]

el dia després l’endemàdesprés d’haver valorat [el calci]... havent valorat / un cop valorat

[el calci]...amb anterioritat a [la seva declaració de parc...] abans de [ser declarat parc...]

5) Utilitzar innecessàriament oracions de relatiu allarga la frase i no la fa pasmés entenedora.

Un bosc en què no hi ha cap espècie arbòria que hi domini de manera clara.Un bosc en què no hi ha cap espècie arbòria clarament dominant.


Donem algunes de les dades que s’han obtingut durant el període d’experimentació.Donem algunes de les dades obtingudes al llarg de l’experiment.

Uns tipus de prats com els que hi ha a la vall que es troba al costat.Uns tipus de prats com els de la vall contigua.

Uns estanys molt particulars per les característiques del poblament algal que presenten.Uns estanys molt particulars per les característiques del seu poblament algal.

6) La utilització sistemàtica de verbs amb poca càrrega semàntica i, enconseqüència, l’ús de frases verbals complexes, resulta carregosa; és més directe i mésclar emprar el verb que s’hi troba implícit.

Tot seguit fem un breu comentari d’aquest tractament.Tot seguit comentem breument aquest tractament.

Un cop hem realitzat la centrifugació de la mostra, procedim a la decantació.Un cop centrifugada la mostra, la decantem.

Per això hi apareixen en gran abundància els arbusts laurifolis.Per això hi abunden els arbusts laurifolis.

Les colònies bacterianes hi presenten un desenvolupament molt considerable.Les colònies bacterianes s’hi desenvolupen considerablement.

7) Oblidar-se dels pronoms febles dóna lloc a oracions forçades, incorrecteso imprecises (en general construïdes seguint el model castellà). Aquest és un malque ataca també la llengua del carrer; especialment deplorable si es té en compte queel sistema pronominal del català, extraordinàriament eficient, permet fer frases ro-dones, curtes i precises, impossibles en molts altres idiomes.

Per tal de precisar el contingut de les mateixes i assenyalar els trets més significatius queaquestes presenten...

Per tal de precisar-ne el contingut i assenyalar-ne els trets més significatius...

Quasi totes les cèl·lules de l’epidermis són isodiamètriques; però també es veuen enaquesta algunes cèl·lules força allargades.

Quasi totes les cèl·lules de l’epidermis són isodiamètriques; però també se n’hi veuende força allargades.


Un cop distribuïdes les mostres en tres grups de mida creixent, se seleccionen quatregrosses, quatre mitjanes i quatre petites.

Un cop distribuïdes les mostres en tres grups de mida creixent, se’n seleccionen qua-tre de grosses, quatre de mitjanes i quatre de petites.

8) Els adjectius major, menor, superior, inferior, millor, pitjor..., tenen engeneral valor superlatiu: carrer Major, ordes menors, la millor del món... No ésgens assenyat ni eficaç fer-los servir, imitant un castellà suposadament culte, com acomparatius, ni que sigui acompanyats d’un substantiu que n’indiqui la qualitat dereferència. És més lògic, i quasi sempre més entenedor, que els termes comparatiusincloguin l’adjectiu qualificatiu, en català precedit dels adverbis més o menys (mésample, menys eficaç, més alta...), anàlogament a com ho fan, per exemple, elfrancès (plus large, moins efficace, plus haute...) o l’anglès (wider, less efficient,higher...); o, fins i tot, el castellà planer (una talla más grande, un plano másbajo). També els adverbis millor i pitjor poden ser substituïts de vegades per ex-pressions més concretes.

I en aquest cas els valors resultants són majors.I en aquest cas els valors resultants són més alts.

Aquestes poblacions d’alta muntanya produeixen granes de menors dimensions.Aquestes poblacions d’alta muntanya produeixen granes més petites.

Se’n diferencia perquè les seves fulles tenen major longitud.Se’n diferencia perquè té les fulles més llargues.

En aquesta àrea les temperatures estivals són superiors i les pluges força inferiors.En aquesta àrea les temperatures estivals són més elevades i les pluges força més es-

casses.

La poca densitat de la coberta arbòria permet que hi penetri millor la llum, cosa que fapossible que el sotabosc tingui una diversitat florística major.

La poca densitat de la coberta arbòria permet que hi entri més llum i que el sotaboscsigui més divers.

Aquest tractament estadístic dóna pitjors resultats.Aquest tractament estadístic dóna resultats menys bons / menys fiables.

Tot i ser millor estructurat.Tot i ser més ben estructurat.


9) Fer servir sistemàticament la reflexiva impersonal o la veu passiva referi-des a l’autor o als autors d’un text pot portar confusions. Generalment és més clard’utilitzar en aquest cas la veu activa, en primera o en tercera persona, i reservaraquelles formes verbals per a les accions o les opinions alienes o genèriques; com horecomanen les normes d’estil científic en francès i en anglès.

S’estudia la productivitat d’un ecosistema forestal pirinenc i es presenta un resum dels re-sultats obtinguts.

Estudiem la productivitat d’un ecosistema forestal pirinenc i presentem un resumdels resultats obtinguts per nosaltres. / L’autor estudia la productivitat d’un eco-sistema forestal pirinenc i presenta un resum dels resultats obtinguts.

Sempre s’havia considerat que aquestes poblacions eren uniformement tetraploides.Ara s’ha vist que no és així.

Sempre s’havia considerat [genèricament] que aquestes poblacions eren uniforme-ment tetraploides. Nosaltres [els autors] hem comprovat que no és així.

Aquest fenomen ha estat observat molt poques vegades. S’ha constatat que, malgrataixò, es dóna amb una regularitat quasi matemàtica.

Aquest fenomen ha estat observat molt poques vegades. Nosaltres hem constatatque, malgrat això, es dóna amb una regularitat quasi matemàtica.

10) L’ordre dels elements d’una oració no és indiferent. Hi ha elements o clàu-sules que només tenen una posició. Altres vegades, l’ordre pot servir per remarcaruna clàusula o una altra. Faig notar si la posició d’un element és lògica o no; o bé su-bratllo el component de la frase que queda ressaltat en cada cas.

Tot i que algunes plantes de l’estrat herbaci són clarament acidòfiles (Luzula nivea, Prenanthespurpurea...).

Tot i que algunes plantes de l’estrat herbaci (Luzula nivea, Prenanthes purpurea...) són cla-rament acidòfiles.

Al final del procés totes les cèl·lules han esdevingut suberificades gairebé.Al final del procés gairebé totes les cèl·lules han esdevingut suberificades.

Aquests materials foren plegats i fracturats, a conseqüència dels moviments de plaques, durantl’orogènia alpina.

Durant l’orogènia alpina, i a conseqüència dels moviments de plaques, aquests mate-rials foren plegats i fracturats.


11) Heus aquí, finalment, algunes de les formes errònies o incorrectes mésusuals.

De manera que, a mig termini, l’aigua s’eutrofitza degut als abocaments industrials.De manera que, a termini mitjà, l’aigua s’eutrofitza a conseqüència dels aboca-

ments industrials.

De la qual es diferencia per tenir les fulles més llargues i les càpsules més grans.De la qual es diferencia perquè té les fulles més llargues i les càpsules més grosses.

Cèl·lules de gran tamany, amb les parets poc o gens engruixides.Cèl·lules de grans dimensions / de mida gran, amb les parets poc engruixides o gens.

A mitjans de juny la plaga es va extendre a tota la població.A mitjan juny la plaga es va estendre a tota la població.

Aquí el substracte és enterament silícic.Aquí el substrat és enterament silici.

Els valors mitjos dels paràmetres climàtics del mitjà forestal han estat calculats per medide...

Els valors mitjans dels paràmetres climàtics del medi forestal han estat calculats permitjà de... / mitjançant...

S’hi podrien afegir força més casos, sobretot si preníem en consideració les faltesortogràfiques més corrents, les freqüents tergiversacions del sentit de verbs i adjec-tius i alguns castellanismes o anglicismes molt agressius; però això, com molts delsexemples comentats en aquest darrer apartat, no fa pas referència directa a l’estil i ala claredat expressiva, sinó als coneixements lingüístics elementals.

Per acabar

No vull pas extreure cap conclusió dels comentaris precedents. Cadascú pot fer-seles reflexions que vulgui. I ja compto que, en algun cas, poden ser força diferents de les meves o, fins i tot, totalment discordants.

La meva pretensió ha estat, només, de fer públiques unes opinions que més d’uncop he manifestat en privat, fruit de la meva preocupació –la meva angoixa!– pel


rumb que sembla haver emprès una llengua que estimo apassionadament. No pre-tenc pas que els criteris aquí exposats siguin objecte d’adhesions irreflexives. L’únicacosa que voldria és que tots els científics prenguessin consciència, d’una banda, de laimportància del llenguatge, del valor de les paraules i les maneres de dir, i de l’altra,de les capacitats expressives de l’idioma català, de cap manera inferiors a les d’altresllengües cultes. I que, a l’hora d’agafar el bolígraf o de teclejar a l’ordinador, paressinesment a explicar-se –fent-me cas o no– de la manera més clara, més coherent imenys pretensiosa de què fossin capaços.

Parlar clar i català havia estat fins ara una recomanació assenyada i un model aseguir. No ha de continuar sent-ho?

[Jornades sobre l’Elaboració i la Presentació de Treballs Científics i Tècnics, 5 novembre 2001]


Introducción

Seguramente, algunas de las personas que no frecuenten el mundo de la artes gráficas, la tipografía y la bibliología ni siquiera imaginan que la cuestión de las medidas en el impreso es, desde hace mucho tiempo, un verdadero galimatías. Esmuy probable que, de tratarse de otro campo, ya se hubiera levantado más de unavoz para denunciar el hecho de que en un mismo impreso, un libro por ejemplo,confluyan para definirlo y configurarlo varias unidades de medida. Entre los ti-pógrafos, que se ve que somos gente paciente y pacífica, no sucede nada a pesar deque:

1) los pliegos de papel en que se imprimen los libros se han medido clásicamen-te, y todavía se hace así en muchos casos, en centímetros, pero la ISO, en sus forma-tos normalizados, los expresa en milímetros;

2) los formatos de los libros se dan normalmente en centímetros, aunque porlógica, si el papel se puede dar en milímetros según normas de la ISO, deberían ex-presarse en milímetros cuando se usen papeles normalizados, y así se hace a vecestanto si el papel es normalizado como si no;

3) las medidas de la parte impresa de la hoja de papel, es decir, el rectángulo alque damos el nombre de página, mancha o caja de composición, se establecen de la siguientemanera: la anchura, clásicamente en cíceros, y modernamente, en autoedición, enmilímetros u otras unidades de medida (por ejemplo, en pulgadas inglesas); la altu-ra, en líneas del cuerpo de composición;

4) los cuerpos o tamaños de las letras con que se componen los textos se dan enpuntos tipográficos, sean del sistema Didot o del angloestadounidense;

Medidas, tipómetros y corrección de textos

José Martínez de SousaOrtotipógrafo

5) la anchura de las columnas que pueda llevar esa página, si lleva más de una, semide en cíceros o milímetros;

6) los grabados que se incluyan en la página o en la columna, que están medidasen cíceros o milímetros, se dan en milímetros.

La situación se complica algo si tenemos en cuenta que modernamente, con laautoedición, todo se puede contar en milímetros o en otras unidades de medida defi-nidas por el ordenador, menos la altura de la página, que sigue contándose en líneasde texto. Aunque estas equivalgan o se aproximen a un número de milímetros, notiene sentido expresarse en ellos, siendo así que la altura de la página equivale a lospuntos tipográficos de una línea, lo que llamamos cuerpo, multiplicado por el núme-ro de líneas. Por consiguiente, el resultado de sumar equis líneas, o de multiplicar laaltura de una línea por el número de líneas de la página, dará un número de puntos,no de milímetros. Otra cosa es que, para determinar la medida de la altura de la pági-na de texto, lo hagamos en un determinado número de milímetros que compren-den una cantidad de líneas enteras.

Pero, si seguimos escudriñando en este terreno, nos daremos cuenta de que el galimatías sigue, es más amplio. En efecto, para hacer más difíciles las cosas, en elmundo existen dos sistemas de medida tipográfica: la europea o de Didot, cuya uni-dad se llama cícero, y la angloestadounidense, cuya unidad se llama pica. Cada una deellas tiene 12 puntos, pero solo en eso coinciden: las dimensiones de estos puntos noson iguales. La situación podría calificarse de caótica, y algo de caos se produce, enefecto, pero no tanto como se podría imaginar. Recordemos que como sistemas ge-nerales de medición tenemos, por un lado, el sistema internacional de unidades (elantiguo sistema métrico decimal, de implantación mayoritariamente europea) y porotro el sistema imperial anglosajón. Pues bien, aplicados los dos sistemas, simultáne-amente o en operaciones sucesivas, da como resultado el hecho de que se estrellecontra Marte una sonda enviada con los datos en uno de los dos sistemas y obligada aaterrizar con los datos en el otro sistema. Tal vez esta enorme pérdida económica po-dría interpretarse como una forma de protesta de la máquina ante la estupidez hu-mana.

Afortunadamente, en el mundo de la tipografía y la bibliología aún no se hadado una catástrofe semejante, ni es probable que se dé, ya que los tipógrafos siem-pre terminan apañándoselas para convivir con lo irracional. Quién lo diría, ¿verdad?,considerando el interés que el mundo de la tipografía y la bibliología muestra siem-pre por el orden y la coherencia interna del impreso bien realizado, por la obra bienhecha... No sé si de todo esto sería legítimo extraer la conclusión de que es mejor vi-


vir en el caos que en determinado orden, ya que el azar termina colocando cada cosaen su sitio... si antes no las ha estrellado...

1. Historia de la medida tipográfica

La necesidad de una medida tipográfica no se siente hasta bien entrado el siglo XVIII.Anteriormente cada impresor de cierto fuste tenía su propia fundición de tipos den-tro del taller donde componía e imprimía (pienso, por ejemplo, en Christophe Plan-tin, de Amberes), con lo que los parámetros del trabajo venían impuestos, si acaso,por un lado por los fundidores generales, los que surtían de letra a las imprentas quecarecían de fundición propia, y por otro por los fabricantes de las máquinas de impri-mir, que sin duda establecían una de las dimensiones del tipo: la altura, por cuanto,una vez colocado el molde impresor en la platina de la máquina, era necesario quealcanzara la altura suficiente como para que el cilindro que portaba el papel de im-presión entrara en contacto con el molde. Pero esto no sucedió hasta el primer terciodel siglo XIX, en la época de la imprenta mecánica, cuando en 1810 Friedrich König yAndreas Friedrich Bauer inventan y construyen la primera prensa de vapor, que eraal propio tiempo la primera prensa de cilindros. En este momento la altura de la le-tra tiene importancia capital por lo que hemos dicho: el cilindro portapapel tieneque poder establecer contacto con el molde; de lo contrario no hay impresión.

1.1. La medida de los tipos

De hecho, desde Gutenberg (mediados del siglo XV) hasta el primer tercio del sigloXVIII (es decir, casi trescientos años) los diseñadores y fundidores de tipos (Griffo, Jen-son, Garamond, Granjon, Caslon, Van Dyck, Grandjean, Baskerville, etcétera) notropezaron con problema alguno en relación con la medida de altura, cuerpo y espe-sor. En efecto, la prensa de uvas renana adaptada por Gutenberg para la impresión desus trabajos, que hasta finales del siglo XVIII solo habría de sufrir tres modificacionesimportantes (Conrad Sasbach, 1493; Janszoon Blaeu, 1620, y François-Ambroise Di-dot, 1777), por su peculiar estructura (la presión se ejercía de arriba abajo) no reque-ría una medida estandarizada de los tipos tanto en lo que respecta a la altura como alcuerpo. El entintado de la forma, operación tan importante hoy, y a veces tan com-plicada, era de lo más simple que pueda imaginarse, a tono con el resto del utillaje y


de la técnica tipográfica de entonces: situado el molde en la piedra de la máquina, seiba entintando paulatinamente por medio de toques sucesivos con una almohadillacircular llamada bala, hasta que aquel quedaba totalmente cubierto de tinta; de aquílas irregularidades que se advierten en el entintado de algunos incunables. Así pues,dado que las operaciones de entintar y dar presión a los moldes se realizaban por se-parado e independientemente una de otra, al contrario que en las máquinas actua-les, los fundidores no necesitaban preocuparse por la altura de sus tipos, ya que lapresión se ejercía cualquiera que fuera esa altura. Podía suceder, efectivamente, queen algunos casos tales medidas fuesen distintas en cada uno de los talleres que se de-dicaban a la fundición de tipos. Al menos, no existía la necesidad de que tales tallerestrabajasen con las mismas medidas.

1.2. Creación de un sistema de medida

Un primer trabajo destinado a crear un sistema de medidas tipográficas que pudie-ran generalizarse y unificarse se debe a Martin-Dominique Fertel, tipógrafo y librerofrancés (1684-1752). Él tuvo la primera idea para sistematizar la fundición de tipos; enlas 292 páginas de su obra La Science pratique de l’imprimerie («La ciencia práctica de la im-prenta»), publicada en 1723, describe lo que habría de ser el prototipo o tipómetro.Sin embargo, el destinado a establecer un primer sistema eficaz no fue Fertel, comoveremos seguidamente. Tampoco lo sería el padre Sébastien Truchet (1657-1729),nacido en Lyon, donde algunos lo consideran el verdadero creador del punto tipo-gráfico según un proyecto concebido en 1694. Es lo cierto que no tuvo aplicaciónpráctica y que fue superado por las propuestas de Pierre-Simon Fournier.

1.2.1. EL SISTEMA DE FOURNIER

Hasta el primer tercio del siglo XVIII, la medida de los caracteres se establecía toman-do como modelo una serie de tipos, cada uno de los cuales tenía adjudicado un nom-bre y una medida, en algunos casos relacionados ambos con la primera obra que conellos se había impreso (por ejemplo, la letra cícero se llamaba así por haberse impresoen 1469, en Roma, la obra de Cicerón Epístolas familiares). Entre esos tipos tenemos la nomparela (6 p.), la gallarda (8 p.), la filosofía (11 p.), la lectura o cícero (12 p.), lagran parangón (18 p.), la peticano (28 p.), la doble canon (48 p.), etcétera. El proble-


ma estribaba, por una parte, en que tales medidas (además de las denominacionesmismas) eran poco fijas y, por otra, en que, dado que en la época la impresión se rea-lizaba con papel humedecido, este, al secarse, hacía variar las dimensiones de los ti-pos, que sufrían una determinada reducción.

En 1737, el tipógrafo francés Pierre-Simon Fournier el Joven (1712-1768), punzo-nista y fundidor, publicaba una tabla de proporciones para la fundición de tipos. Paraestablecer la medida de los cuerpos se basó en un tipo, el más utilizado a la sazón, lla-mado nomparela, al que dividió en seis partes llamadas puntos; al doble de la nomparela(o sea, 12 puntos) le dio el nombre de cícero. La medida del punto de Fournier, en lasfuentes consultadas, que tienen en cuenta diversos estudios posteriores, oscila entre0,348, 0,349 y 0,350 mm, de lo que se deduce que el cícero, aunque tuviera 12 puntoscomo en todos los sistemas de medida tipográfica, oscilaba asimismo entre 4,176,4,188 y 4,200 mm. Pero ninguna de estas medidas expresa con seguridad cuál de lasvarias pulgadas que a la sazón se empleaban en Francia fue la utilizada por Fournier.Se aventura la opinión de que probablemente aplicó una medida local, una pulgadacuyo valor exacto nos es desconocido, y las medidas que se proponen como verosí-miles han sido obtenidas de sus propios impresos por varios investigadores que noconcuerdan en sus resultados. Incluso se cree que pudo utilizar una medida no reco-nocida legalmente. La altura del tipo la fijó en 63 puntos.

Este sistema, que era duodecimal como acabamos de ver, lo puso en práctica elmismo Fournier en 1742 y perduró, aunque parcialmente (solo en ciertos lugares deEuropa, especialmente de Bélgica), hasta entrado el siglo XX. En su Manuel typographique(«Manual tipográfico»), publicado en 1764 (inacabado), admitió que su sistema pre-sentaba un problema: puesto que, como hemos visto, se imprimía con papel hume-decido, este, al secarse, reducía ligeramente las dimensiones de los tipos. Pretendiócorregir el defecto añadiendo a la medida de los tipos la cantidad resultante del enco-gimiento del papel. Fácilmente se echa de ver que la exactitud de tal operación eracuando menos dudosa... También se atribuye a Fournier el encargo de un tipómetropara controlar este fenómeno, pero parece que los encargados de confeccionarlonunca llegaron a vencer los defectos de la impresión con papel humedecido.

1.2.2. EL SISTEMA DE DIDOT

En el año 1775, otro tipógrafo también francés, François-Ambroise Didot (1730-1804),dio una base más racional al sistema duodecimal establecido por Fournier, eligiendo


para ello el pie de rey francés (324,839 mm), que se dividía en 12 pulgadas parisinas(27,07 mm); cada pulgada se dividía en 12 líneas (2,256 mm), y cada línea, en 12 pun-tos (0,188 mm). Puesto que este punto resultaba de difícil manejo como base de me-dida, Didot tomó dos puntos de pulgada, o sea, que dio al punto tipográfico por élcreado un valor equivalente a la sexta parte de la línea, esto es, 0,376 mm. Como en elsistema de Fournier, a la unidad la llamó cícero, el cual seguía teniendo 12 puntos. Laaltura del tipo la fijó en 62 puntos y 2/3 (62,67 puntos). Este es, hasta el momento pre-sente, el sistema de medida tipográfica que rige mayoritariamente en Europa.

El sistema de medida de Didot, que fue aceptado en los principales países europe-os (especialmente en Alemania), permitió prescindir de la nomenclatura tradicionalde los caracteres que vimos antes, tan insegura y desigual.

1.2.3. EL SISTEMA ANGLOESTADOUNIDENSE

Este sistema, derivado también del de Fournier, fue establecido, al parecer, por Ben-jamin Franklin (1706-1790), que había trabajado como operario en la imprenta de suhermano James y fue propietario de imprentas y negocios editoriales en Filadelfia. Enalgún momento, tal vez en uno de sus viajes a Europa, tuvo noticia del sistema demedida de Fournier y, tomándolo como modelo, estableció su propia unidad tipo-gráfica. En principio, esta se basa en la pulgada inglesa (25,4 mm), ligeramente infe-rior a la francesa (27,07 mm), o tal vez en la medida de Fournier, pero, en cualquiercaso, se aplicó con algún tipo de error o inexactitud, puesto que la medida actual noconcuerda con ninguna unidad de base. De aquí deriva la disparidad entre los siste-mas de medida europeo y angloestadounidense, si bien en ambos casos el puntoequivale a 1/72 de las respectivas pulgadas. En este sistema, también duodecimal, elconjunto de los doce puntos recibe el nombre de pica. La altura del tipo es de 66,43puntos.

La pica corrió en los Estados Unidos suerte paralela a la que había corrido el cíce-ro en Europa. En principio, la confusión fue inmensa, como sucedía en Europa entiempos de Fournier. Se podría adoptar el sistema Didot, pero el cambio suponíagrandes pérdidas económicas, por lo que los tipógrafos estadounidenses prefirieronel caos antes que la ruina. En los Estados Unidos, el papel de Fournier y François-Ambroise Didot lo asumió Nelson Crocker Hawks, empleado de la fundición tipo-gráfica Marder, Luse & Co., de Chicago. Hawks estableció el llamado sistema estadouni-dense de cuerpos intercambiables, cuyo punto era igual a 1/72 de pulgada. En 1871, esta


fundición fue arrasada por el incendio de Chicago, y en 1878, una vez reconstruida,decidió adoptar la medida de la MacKellar Smiths & Jordan, en lo que fue seguida porotras fundiciones. Esta fundición propuso un punto equivalente a 0,013837 pulgadas(igual a 1/72,27 de pulgada exactamente), o sea, que una pica medía 4,217 mm. Estesistema, denominado British American Point System (sistema del punto angloestadouni-dense), fue adoptado en 1886 por la American Type Founders’ Association (Asocia-ción Estadounidense de Fundidores de Tipos). El Reino Unido se adhirió en 1898, ycon él, la Commonwealth. Por razones comerciales obvias, los países hispanoameri-canos utilizan el sistema angloestadounidense.

En Europa, como hemos dicho, el sistema más extendido es el de Didot, pero enlos últimos años de la imprenta de plomo aún había comarcas y talleres centroeuro-peos (especialmente en Bélgica, Chequia, Eslovaquia, Alemania y Rusia) que utiliza-ban otros sistemas, principalmente el de Fournier y también una variante del sistemade Didot adoptada por Hermann Berthold en 1878 y consistente en hacer equivalerel punto Didot a 1/2660 m. Las fundiciones tipográficas fundían tipos especiales parasurtir a estas imprentas.

1.2.4. EL PUNTO «POSTSCRIPT»

A todas estas variedades de medida se suma modernamente, para el campo de la au-toedición y la impresión por impresora, el que ha venido a llamarse punto «postscript»,unificado a 1/72 de pulgada inglesa, es decir, 0,352 77 mm, redondeado a 0,353 mm. Lainfluencia que esto puede tener en el trabajo en tipografía es importante. Resulta fá-cil imaginar que para evitarse problemas de conversiones, lo mejor, por más cómo-do, es trabajar directamente con picas, puesto que tanto los programas como las má-quinas que intervienen en el proceso de creación editorial trabajan directamentecon esta medida, la pica que se ha dado en llamar de Chicago. Sin embargo, los viejos ti-pógrafos y otros que no son tan viejos prefieren mantenerse fieles a los sistemas demedida que hemos utilizado siempre. Estas personas optan por la conversión del sis-tema pica al sistema cícero, conversión para la cual existen tablas que dan excelentesresultados. Lógicamente, si no se eligiese la conversión, el tipómetro habría de ser depicas, no de cíceros. El hecho de que el Institut d’Estudis Catalans haya optado re-sueltamente por el tipómetro europeo dice mucho acerca de sus preferencias, conlas que concuerdo.


cmpo

lzad

a(1

”=

25,4

mm

)

esca

la D

idot

(1 p

unt =

0,3

76 m

m)

esca

la B

erth

old

cm19 38

17 3415 30

13 2611 22

10 209 18

8 167 14

(1 p

unt =

0,2

65 m

m)

(ISO

A4)

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37

11 2 3

25 6 7

39 10 11

413 14 15

517 18 19

621 22 23

725 26 27

829 30 31

933 34 35

1037 38 39

1141 42 43

1245 46 47

1349 50 51

1453 54 55

1557 58 59

1661 62 63

1765 66 67

1869 70 71

1973 74 75

2077 78 79

2181 82 83

0,50,7511,5

2

2,5

3

4

5

6

- guionet– menys– enllaç simple— guió llarg

Tipòmetre © 2002

Gui

ons

tipo

gràf

ics

Gru

ixos

de

file

t(m

esur

ats

en p

unts

Did

ot)

18 17 16 15 14 13 12 11a

10 9 8 7 6 5 4 3 2 1 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18d l a l d

L·L L·L L·L L·L L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

L·L

4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 42 46 48 50

1” 2” 3” 4” 5” 6” 7” 8” 9” 10” 11” 12” 13” 14”

DIS

SEN

Y: I

EC

·P

RE

PA

RA

CIÓ

DE

L’O

RIG

INA

L: V

ÍCT

OR

IG

UA

L, S

. L. ·

MU

.200

2007

34

cíce

ro6

| 12

|48

(1 cí

c. =

4,512

mm

)

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65 70 75 80 85 90 95 10

0

105

110

115

120

125

5 10 15 20 25 30 35 40 45

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65 70 75 80 85 90 95 100

105

110

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65 70 75 80 85 90 95 100

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65 70 75 80 85 90

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65 70 75 80

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60

5 10 15 20 25 30 35 40 45 50

Reproducció a escala del tipòmetre de l’Institut d’Estudis Catalans, presentat a la seu de l’Institut el dia 10 de juliol de 2002 sota la presidència de Lluís Jou, director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya,i Joan Martí i Castell, membre de la Secció Filològica i director del Servei de Relacions Exteriors de l’Institut d’Estudis Catalans.

2. Intentos de unificación

El deseo de unificar las medidas tipográficas se ha expresado varias veces desde hacemás de siglo y medio; siempre, no obstante, ha tropezado con dificultades –técnicas yeconómicas– y ha sido sistemáticamente pospuesto. En la oposición han figuradosiempre los fabricantes de material y maquinaria tipográficos y los dueños de las em-presas, para los que necesariamente el cambio resultaba muy oneroso.

Quizá el primer intento para unificar la medida tipográfica se deba a Firmin Di-dot (1764-1836), hijo de François-Ambroise, inventor de la estereotipia y gran fundi-dor de caracteres. En efecto, en 1811 Napoleón, que a la sazón regía los destinos deFrancia, ordenó a Firmin Didot que implantara el sistema métrico en la tipografía.Didot decidió que 2,5 puntos tipográficos equivaliesen a 1 mm, con lo que estable-cía un cícero (métrico) de 10 puntos que medía 4 mm, en lugar del cícero actual de 12 puntos y 4,512 mm; es decir, que el nuevo punto medía 0,4 mm en lugar de 0,376 mm. Sin embargo, estaba aún muy reciente la implantación del sistema de su pa-dre, que había arraigado con fuerza, y su intento fracasó, en parte debido también aque su protector fuera desterrado a Santa Elena, lo que suponía la falta de recursoseconómicos para llevar a cabo el propósito. Pese a ello, este punto tipográfico puede es-tar aún en uso en la Imprenta Nacional de París..., si siguen usando la vieja tipografía.

Como se ha visto antes, en 1878, Hermann Berthold propuso utilizar una corres-pondencia del punto Didot con el sistema métrico decimal, para lo que establecióque el punto equivaliera a 1/2660 m; es decir, que el punto mediría 0,375 9 mm, y el cí-cero, 4,510 mm.

Sin embargo, la preocupación por la unificación de la medida tipográfica no ter-mina aquí, sino que se convierte en tema obligado de todos los congresos acerca delas artes gráficas y afines, convocados por cualquiera de las asociaciones internacio-nales. Las opiniones eran encontradas: mientras unos propugnaban la unificaciónsin más dilaciones, opinaban otros que los cuantiosos gastos que ello supondría serí-an casi inútiles, por cuanto el sistema duodecimal no ofrece inconvenientes insalva-bles. En el XII Congreso Internacional de la Industria Gráfica, celebrado en Cannesen 1966, se planteó la cuestión de la conversión del sistema tipográfico al sistema mé-trico y se encomendó a la Oficina Internacional de las Federaciones Patronales de In-dustrias Gráficas que coordinase los trabajos, pero no se tienen noticias de que seavanzase en esa dirección.

Allá por los mismos años sesenta del siglo pasado (el XX, que no está tan lejos), ellondinense Walter Tracy resucitó la vieja propuesta de Firmin Didot y propuso la


unificación de los puntos Didot y pica en un punto métrico común, de forma que,como se ha dicho antes, 1 pt (punto tipográfico) equivaliera a 0,4 mm; o sea, que 2,5 pm (puntos métricos) equivaldrían a 1 mm, y 10 pm equivaldrían a 4 mm. Conse-cuentemente, el cícero métrico tendría 10 puntos en lugar de los 12 actuales, y medi-ría exactamente 4 mm. Por desgracia, la propuesta tuvo el mismo eco que las que lahabían precedido.

Se habló después, más o menos por las mismas fechas, de una decisión tomadaen el seno del entonces denominado Mercado Común Europeo, hoy Unión Euro-pea, según la cual antes de 1978 se sustituiría el punto tipográfico (pt) por el puntométrico (pm). No especificaba la noticia, publicada en las revistas profesionales, cuá-les serían los parámetros que se pensaba utilizar para tal sustitución, pero lo cierto esque, a la postre, importó poco. En efecto, en 1985 se introdujo un sistema de compo-sición y compaginación denominado autoedición, el cual dio al traste con varios de losproblemas relacionados con la medida tipográfica, aunque introdujo otros, como,por ejemplo, el hecho de que se pudieran utilizar unidades de medida que en la tipo-grafía clásica no existían (por ejemplo, pulgadas, pulgadas decimales y picas).

En relación con esto, desde principios del siglo XX se venía imponiendo paulati-namente un sistema de impresión llamado ófset que consistía en preparar fisicoquí-micamente una plancha sin huecos ni relieves que permite imprimir de forma indi-recta; es decir, no ya, como antes, de la forma al soporte (o sea, del molde al papel),sino de la forma (generalmente cilíndrica) a un cilindro normalmente de cauchoque recibe la huella y la trasfiere al papel. Actualmente, este sistema de impresiónestá tan generalizado que las máquinas de impresión tipográficas están en declive oen vías de desaparición. Se resuelve así uno de los problemas que impedían la unifica-ción métrica del punto tipográfico: ya no es necesario sustituir las viejas máquinas ti-pográficas ni tener en cuenta la altura del tipo para la impresión.

Hoy, la autoedición ha permitido superar incluso la preparación de una películallamada fotolito, en uso todavía no hace muchos años (y aún hoy en algunos talleres).En efecto, en la actualidad, mediante el sistema denominado directo a plancha o C-t-P(computer to plate), las páginas preparadas en el ordenador mediante los programas decomposición y compaginación se insolan directamente en la plancha de impresión.Ajustada esta plancha a los cilindros, la impresión no es más que un paso sucesivo,prácticamente sin solución de continuidad, entre el compaginador y la máquina deimprimir.

Sin embargo, aunque otra cosa pareciera, el tema de la diversidad de medidasaplicadas al impreso no ha desaparecido. De cuando en cuando aún surgen discusio-


nes y posturas favorables a convertir el punto actual al sistema internacional de uni-dades, frente a partidarios de seguir con el sistema actual de puntos tipográficos. Si seeligiera el punto métrico (0,4 mm), los cuerpos actuales serían sustituidos por losque se indican: cuerpo 6 = 2,4; 7 = 2,8; 8 = 3,2; 9 = 3,6; 10 = 4,0; 11 = 4,4; 12 = 4,8; 14 =5,6; 16 = 6,4; 18 = 7,2; 20 = 8,0; 22 = 8,8; 24 = 9,6; 26 = 10,4; 28 = 11,2; 30 = 12,0; 32 =12,8, y así sucesivamente. En realidad, no creo que sea necesario sustituir los cuerposactuales por los indicados. Bastaría con saber que las antiguas denominaciones de loscuerpos (6, 7, 8, 9, 10, etcétera) tienen ahora valores distintos de los antiguos. Así, el cuerpo 6, como hemos visto, equivaldría a 2,4 mm en lugar los actuales 2,25 mm, yasí sucesivamente. Desde este punto de vista, mejor fuera partir de un cícero de 10puntos que mida 5 mm (0,5 mm por punto), en lugar de los 4 propuestos. En estecaso, las equivalencias en milímetros serían facilísimas para cada cuerpo. Por ejem-plo, el cuerpo 6 equivaldría a 3 mm; el 7, a 3,5; el 8, a 4; el 9, a 4,5; el 10, a 5 mm, comose ha dicho. Pero los cuerpos seguirían siendo los actuales. Solo cambiarían sus valo-res en milímetros, cuestión que carece de importancia. A la postre, lo que hemos he-cho ha sido redondear por arriba, en lugar de por abajo, los milímetros del punto ti-pográfico. Es decir, en la equivalencia a 4 mm reducimos los 4,512 mm del cíceroeuropeo; pues bien: en la equivalencia a 5 mm propuesta aumentamos los 4,512 mm.

Existe también una propuesta para definir el cuerpo de un tipo como la altura dela mayúscula expresada en milímetros. Por ejemplo, tendríamos el cuerpo 6 = 1,5; 7 = 1,75; 8 = 2; 9 = 2,25; 10 = 2,50; 11 = 2,75; 12 = 3; 16 = 4; 18 = 4,5; 20 = 5; 22 = 5,5; 24 = 6; 26 = 6,5; 28 = 7; 30 = 7,5; 32 = 8 (= 32), y así sucesivamente. Todo esto me pa-rece tan disparatado como lo anterior.

Sí es útil la medida del alto de la mayúscula para averiguar el cuerpo de un tipo:se mide la altura de la mayúscula en milímetros, se multiplica por 4 y el resultado esel cuerpo tipográfico expresado en puntos. Por ejemplo, si la mayúscula mide 9 mm,estamos ante el cuerpo 36. El sistema prácticamente solo es exacto en cuerpos a par-tir del 8 hasta más o menos el 60; los menores y mayores escapan de la exactitud enesta medición. Se afina más si en vez de medirlo con la escala de milímetros se le su-perpone la columna del tipómetro preparada para que coincida con la mayúscula yasí hallar su correspondencia en milímetros. Téngase en cuenta que a veces será casiimposible determinar el tamaño exacto del ojo, ya que lo que el sistema proporcionaes el tamaño del cuerpo, no el del ojo; si este mide, por ejemplo, 8,17, será difícil de-ducirlo de la medición de la altura de la mayúscula por los procedimientos actuales.


3. Colofón

Los problemas planteados por la divergencia en las medidas aplicadas a la tipografíapueden causarle un ligero dolor de cabeza al corrector tipográfico, tanto de primerascomo de segundas pruebas, el cual debe comprobar atentamente la aplicación co-rrecta de todas las indicaciones plasmadas en el original en todas y cada una de laspartes del impreso que corrige o comprueba. También, al diseñador, al compositor,al compaginador... Para ello, naturalmente, se hicieron los tipómetros y los lineó-metros, como este que se presenta... Que, por cierto, seguiría siendo necesario y útilsi algún día se unificasen los sistemas de medidas tipográficas: mutatis mutandis, siemprehabrá un texto que medir...

[Acte de presentació del tipòmetre de l’Institut d’Estudis Catalans, 10 juliol 2002]


Articles de divulgació

Reproduïm, a continuació, la versió íntegra dels articles publicats a les revistes universitàries Medi-campus i Món Empresarial, que en algun cas havien estat escurçats lleugerament per raons d’espai.

Potser a algú li sobtarà –o potser no– que, en un temps no gaire llunyà, policia i po-lítica volguessin dir gairebé la mateixa cosa. De fet, només cal mirar els diccionarisper veure-ho. Els diccionaris tenen sorpreses, sobretot quan ens dediquem a mirar-los, no pas buscant allò que no sabem, sinó allò que creiem saber.

policia f. Organització i reglamentació internes d’un estat, d’una col·lectivitat. Unaordenança de policia. Conjunt de reglaments establerts per al manteniment de l’ordrei de la seguretat públics [...].

polític -a adj. [...] || f. Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’ad-ministració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors [...].

Segons Joan Coromines, el significat original de policia (que els diccionaris encararecullen en les primeres accepcions fidels a l’etimologia) «només en data ben recentarribà a prendre el sentit en què, no sempre per a bé de tots, el coneixem avui». Les datesben recents són relatives, és clar, però la història de la llengua és llarga si mirem enrere,i que ho sigui per molts anys! si gosem mirar endavant. També segons Coromines, vanser les revolucions (i llur repressió) la causa del canvi semàntic, és a dir del pas d’‘orga-nització i reglamentació’ a ‘cos o força que vetlla...’. Es documenta la seua aparició a laFrança del 1790 i, en contextos similars, a Anglaterra. D’aquests dos països, com tantesaltres coses, el nou significat s’estengué arreu, i als Països Catalans el trobem a Valènciael 1813, coincidint amb «la tornada del rei felló», sempre en veu de Coromines.

I, ara, segles després, la Secció Filològica de l’IEC ha trobat que ja era hora de do-nar cabuda, dins del corpus normatiu, a l’adjectiu policial, que remetrà a policíac.

Policial o policíac?

Roser Vernet i AngueraResponsable de l’Oficina de Consultes del SEREIEC

Encara que tots dos signifiquin ‘relatiu o pertanyent a la policia’ («a quina?», hauríemde demanar-nos, potser: a l’etimològica o a la d’uniforme?), policial ens sembla més‘pertanyent’ que ‘relatiu’..., més propi de la policia actual, vaja. Per això, perquèaquest matís existeix i cal recollir-lo, la nova edició del diccionari de l’IEC tindrà l’en-trada policial.

Sigui com sigui, continuarem consumint novel·la i cinema policíacs, però, encanvi, parlarem de poder policial (com ho fem del judicial); com, de fet, fa unsquants anys alguns autors ja parlaven, de fitxa policial (B. Porcel), d’aparell re-pressiu policial (A. Fabregat), de vehicle policial (M. de Pedrolo), etc.

Comptat i debatut, tot queda bastant lluny d’aquella policia original. O no?

[Medicampus, 21 novembre 2000]


Una exaltació de l’economicisme ha connotat negativament el terme empresa;fins al punt que si una iniciativa o una institució reben aquest nom sovint s’interpre-ten com a excessivament lligades a l’objectiu del guany material.

Empresa deriva del verb emprendre, ‘iniciar una activitat que suposa un esforçconsiderable i que inclou dificultats, riscos’; el mot duu implícites dues idees: la vo-luntat d’actuació i l’acceptació de les fatigues que comporta la decisió; no és allò quehauríem d’esperar de tothom? I continuant amb els derivats, emprenedor o em-prenedora, empresari o empresària, empresarial i empresariat al·ludeixen, res-pectivament, a ‘persona que amb coratgia posa en execució els seus designis’, ‘perso-na que dirigeix o que participa en una empresa’, ‘allò que pertany a l’empresa ol’empresariat’, ‘conjunt d’empresaris o empresàries’.

Empresa apareix ja en Ramon Llull (1232 - v. 1316) amb el sentit de ‘cosa que esposa en marxa’.

Com que emprendre deriva de prendre, que originàriament volia dir ‘agafar’, ‘cop-sar’, el canvi semàntic que han sofert els termes empresa, empresari -ària, etc., potser l’hem de cercar en comportaments que han sublimat la finalitat d’‘agafar’, d’obtenirbeneficis.

La història dels mots és un reflex de la realitat social. Som els usuaris els qui pro-voquem que es transformin semànticament.

La consciència que un materialisme irracional amenaça amb una alienació quefa perdre l’hegemonia de l’humanisme ha injectat continguts nous a la idea ‘empre-sa’, que als nostres dies utilitzem gairebé exclusivament amb el significat especialit-zat: ‘societat mercantil que es dedica a la producció, la comercialització, el subminis-

Entorn del concepte empresa

Joan Martí i CastellDirector del Servei de Relacions Exteriorsde l’Institut d’Estudis Catalans (SEREIEC)

trament o l’explotació de béns i de serveis a fi d’obtenir-ne un benefici’; el significatde la llengua general i comuna en resta allunyat...

[Món Empresarial, desembre 2000]


A tots nosaltres ens agrada contemplar els quadres d’una exposició, un paisatged’alta muntanya o una posta de sol. I també contemplem amb tendresa les evolu-cions de la nostra filla petita que s’esforça a posar-se dreta o a bastir un castell amb fit-xes de dòmino.

Els ulls són els qui ens permeten d’«esguardar atentament absorbint-nos en lavista de l’objecte». En un altre sentit, també podem «donar a algú tots els gustos, to-tes les satisfaccions»; per tant, a aquesta filla nostra que ens commou, segurament lacontemplarem.

Però en aquest article ens interessa fixar-nos en la primera accepció que hem do-nat del verb contemplar. Si ens atenem a aquesta definició, només els éssers vius podencontemplar, ja que cal tenir una òrgan visual actiu per a poder «esguardar». Doncs bé,quantes vegades no hem llegit –i sentit– expressions com ara Els tractes amb el futbolista nocontemplen aquesta possibilitat, Les normes contemplades a l’article 5, Aquest text no ho contempla?

Aquestes frases, que ens han pervingut especialment del llenguatge administratiui periodístic espanyol, a banda del sentit figurat i un pèl ambigu que tenen, comportenun empobriment del llenguatge certament deplorable. Especialment en el cas delllenguatge administratiu i jurídic, que s’ha de caracteritzar per la precisió en l’expres-sió, el significat divers d’aquest verb fa que sigui incorrecte usar-lo en aquestes frases.

Si el subjecte del verb fa referència a un document jurídic, en comptes de contem-plar, podem fer servir determinar, establir, fixar, disposar, definir, regular, esta-tuir, assenyalar, delimitar, preveure (un altre dia parlarem d’aquest verb): La Lleifixa el termini de pagament; Les normes que estableix l’article 5; L’Estatut d’autonomia delimita les com-petències exclusives de la Generalitat; Tal com assenyala el Reglament de règim interior, s’ha d’acceptarla candidatura.

Només contemplem amb els ulls

Josep M. Mestres i SerraCap de l’Oficina de Correcció i Assessorament Lingüístics del SEREIEC

En qualsevol altre cas, podem fer servir, a més dels que acabem d’esmentar, elsverbs i les expressions verbals següents: considerar, fer referència a, prendre enconsideració, tenir en compte, i també tractar de, recollir: Els tractes amb el futbolis-ta no consideren aquesta possibilitat, Aquest text no ho té en compte, El nostre llibre tracta de totes aquellessituacions, La proposta socialista recull les esmenes presentades pels altres partits.

Pareu compte, doncs, quan us trobeu frases com les primeres, no fos cas que con-templéssiu excessivament els qui les hagin redactades.

[Medicampus, 5 desembre 2000]


Hi ha un fenomen lingüístic que coneixem amb el nom de calc: consisteix a copiard’una altra llengua una determinada solució lèxica, sintàctica o semàntica. Pot serun procediment acceptable quan no trobem en la pròpia alternatives adequades;però per principi hem de rebutjar-lo quan el nostre idioma ens ofereix recursos ge-nuïns per a expressar el mateix. El terme gratacel és un exemple de calc de l’anglèsskyscraper (sky ‘cel, firmament’, scraper ‘rascador, gratador’), que la preceptiva ha admèsper al significat d’‘edifici que consta d’un gran nombre de pisos i que, doncs, atenyuna alçària molt gran’.

Si els elements que intervenen en els «plagis» de llenguatge són reconeguts aïlla-dament com a normatius, com és el cas de grata (del verb gratar) i cel, no és fàcil que s’i-dentifiquin com a forasters, i així es consoliden d’una manera inconscient. Tothomsap que *menos (pronunciat «menus» o «menos») és castellà, però que s’ha estès en ca-talà perquè la forma equivalent, menys, es distingeix poc de més; s’hi confon fàcil-ment. Els catalanoparlants hem abandonat progressivament el castellanisme, i aixídiem, per exemple, correctament: Eren menys que no diuen. Allò que no és tan evident ésque alguns enunciats són inadmissibles no solament per la presència del mot *menos,sinó també globalment com a construccions: en català, no hem de dir *Són les cinc me-nos [o menys] quart, sinó Són tres quarts de cinc.

Justament, el geni, el caràcter de les llengües, es manifesta sobretot en la maneracom formen les frases, més que no pas en les unitats lèxiques. Si és clar que la locució*menos mal, d’ús tan estès, no és catalana, també ho és que el problema principal noestà en la presència de la paraula *menos, sinó en el fet d’haver copiat innecessària-ment una construcció castellana. El català té més d’una opció que s’hi correspon:encara, encara bo, encara sort, encara rai, etc.; observeu que la base de totes

Menys mal no és català

J. M. i C.

aquestes alternatives no és menys, sinó encara: Encara si no ha pres mal, Encara bo que s’ha reti-rat a temps, S’han salvat tots: encara sort!, Encara rai que no ha estat pitjor.

El català recorre amb menor freqüència que altres llengües a la forma menys per acompondre frases fetes; cal, doncs, que ens assegurem bé que aquelles que la conte-nen no són interferències, barbarismes que hem d’esmenar. Diem, per exemple, non’hi ha per a tant!, i no *ja serà menys!: Dius que ha promès no tornar mai més? No n’hi ha per atant! Disposem de tret de o llevat de per a expressions com: Tret d’elles dues, ningú més noes va queixar, o, amb un to més culte: Llevat d’elles dues...; la llengua catalana no s’inclinaper *Menys elles dues... Tampoc no és genuïna la locució *ni molt menys, que solucionemamb altres girs com ni de molt, ni de bon tros i, encara, de cap manera, etc.: No vanaplegar-s’hi tres-centes persones, ni de molt [ni de bon tros]. Ni *poc més o menys, que ha de ser subs-tituïda per si fa no fa o si fa o no fa: El seu germà i el teu tenen si fa no fa [si fa o no fa] la ma-teixa edat.



En l’àmbit de l’economia, la data de l’1 de gener de 2002 és una fita històrica que es re-cordarà durant molts anys per l’entrada en vigor, a tots els efectes, de la nova mone-da que compartiran tots els estats de la Unió Europea: l’euro (pronunciat, en el ca-talà oriental, «euru»).

De moment, aquesta moneda es pot fer servir nominalment per a les transaccionsde tota mena que no exigeixen un intercanvi de diners en metàl·lic; val la pena, però,d’anar-nos preparant per a aquell moment transcendental. I una de les maneres de fer-ho és recordant unes quantes «intimitats» de la moneda que aviat ens serà tan familiar.

La primera cosa que en podem dir té a veure amb la seva denominació: el moteuro prové de la forma prefixada del topònim Europa (podríem dir que és europea perexcel·lència); amb això s’aconsegueix que l’associació mental del nom de la monedaamb el seu àmbit d’actuació sigui immediata.

D’altra banda, amb el mot euro arriben dos companys més: el cent (pronunciatamb e oberta, com la e de euro) i el cèntim [d’euro], que són dues denominacionssinònimes per a designar la centèsima part de l’euro. Per tant, si l’euro ha fixat el canvien 166,386 pessetes, el cent val gairebé una pesseta amb setanta cèntims (de pesseta).

També és important que ens comencem a familiaritzar amb els símbols d’aques-ta unitat i de la seva fracció: el símbol de l’euro és CC (EUR n’és el codi en les transac-cions bancàries); el cent o cèntim, de moment, no en té. El símbol C es pot generar, en elteclat dels ordinadors nous, pitjant la combinació de tecles «alt gr» i «E».

Finalment, no oblidem que el signe gràfic separador dels decimals és, en català,la coma, i no el punt: 6,01 C equivalen a 1.000 PTA, aproximadament.

[Món Empresarial, gener 2001]

Preparem-nos per a l’euro

J. M. M. i S.

Els mots de la llengua que parlem tenen darrere seu una història que els ha anatafaiçonant, tant en la seua forma gràfica i fònica, com en els matisos de significat queal llarg d’aquesta història es van sumant o restant als que, en el seu origen conegut,els configuraven.

Hi ha mots que, tot i dur el mateix cognom, tot i ser d’una nissaga que ve delluny, han fet salts cap a altres verals, s’han encreuat amb altres «famílies» i ens hanretornat amb una fesomia que no reconeixem o fins i tot, en algun cas, sembla quearborin una identitat contrària a la que els pertocaria; és la interculturalitat aplicadaa les llengües que, de fet, són en essència el model més antic i evident d’aquest feno-men que ara semblen descobrir alguns.

Això passa sovint, i en molts casos ni ens n’adonem. En canvi, en d’altres, aquestfet produeix vacil·lacions en l’ús o, directament, usos del tot incorrectes que acaben,si més no, provocant confusions i interpretacions esbiaixades. Un exemple d’aquestdarrer cas és el que es produeix amb els mots versus, vers, envers.

El mot llatí versus és el participi passat del verb vertere que vol dir ‘girar, girar-sed’esquena, etc.’. El llatí versus, en el sentit de direcció, també té l’origen en el participidel verb. D’aquest deriven les preposicions vers i envers amb el significat de direcció es-pacial i temporal ‘cap al costat de, cap a, pels volts de’.

En canvi, el cultisme versus (tot i ser el mot llatí esmentat més amunt), amb elsentit de ‘contra, oposat, confrontat’, ens ha arribat més modernament, a través del’anglès –la primera ocurrència que apareix en el Corpus Textual Informatitzat de laLlengua Catalana, que aplega obres literàries i no literàries des de 1833 fins a 1988,data de l’any 1969. En aquest cas, el matís significatiu que ha adoptat aquest cultismeés el que es desprèn de la segona part de la definició del verb llatí original ‘girar-se

Vers i versus: direcció i oposició

R. V. i A.

d’esquena’; és a dir, l’oposició a allò que tens al davant.Aquest mateix fenomen es dóna en altres llengües romàniques, tal com recu-

llen els diccionaris Le Petit Robert i Garzanti per al francès i l’italià, respectivament; llen-gües que, com la nostra, tenen el llatí com a padrí il·lustre, però que, d’un tempsençà, estan molt influenciades pel poderós oncle anglès.

En català, doncs, el sentit preposicional de direcció no correspon a versus, perquèja tenim vers i envers.

[Medicampus, 22 gener 2001]


Amb l’extensió de l’ús del correu electrònic i del xat (o conversa en grup per Inter-net), s’han popularitzat una sèrie d’expressions icòniques o jeroglífiques per a ex-pressar estats d’ànim i transmetre altres informacions d’una manera molt abreujada.

Cadascuna d’aquestes representacions simbòliques s’anomena, en anglès, smile(‘somriure’) o emoticon (mot acronímic format a partir de l’expressió emotive icon‘icona emotiva’) i, en català, emoticona, que és un manlleu del terme anglès corres-ponent (fixeu-vos que és un mot de gènere femení).

Segons el TERMCAT, l’emoticona és un «símbol gràfic construït a partir de caràc-ters ASCII que representa un rostre humà amb diverses expressions i que s’utilitzaper a transmetre estats d’ànim en els missatges de correu electrònic i les tertúlies».Per bé que és veritat que les primeres emoticones imitaven gestos fets amb la cara,com ara :-) ‘somrient’ o bé :*) ‘petó a la galta’, la realitat actual és que l’únic límitque hi ha, pel que fa a la grafia de les emoticones, és la imaginació de qui les inventa ila dificultat que hi pugui haver a l’hora d’interpretar-les. Així, en podem veure de re-latives a plantes (p. ex., @>-->-- ‘rosa’), a animals (p. ex., ]:-o ‘brau, toro’), a objec-tes diversos (p. ex., [=|:^(***)() ‘ninot de neu’), a personatges famosos (p. ex., C|:-=‘Charlot’), a accions en desenvolupament (p. ex., :-" ‘xiulant’), a bons desitjos (p. ex., (-o-) ‘que la força t’acompanyi’ –l’emoticona representa una aeronau decombat de la pel·lícula La guerra de les galàxies–), a ordres (p. ex., (:>-< ‘mans enlaire’),etcètera.

Dues de les característiques bàsiques de les emoticones és que s’acostumen acompondre amb un tipus de lletra de pal sec, com és ara l’Arial o l’Univers –d’aques-ta manera es poden reconèixer més fàcilment–, i que, per a poder interpretar correc-tament la major part de les emoticones, cal que girem el full 90º en el sentit de les

Les emoticones

J. M. M. i S.

agulles del rellotge; n’hi ha, però, que només es poden interpretar girant el full 90ºen el sentit contrari (p. ex., (-: ‘esquerrà, esquerrana’) o bé s’han de llegir en les duesdireccions (p. ex., :-+<-: ‘fent l’amor’), i n’hi ha que es poden interpretar sense ha-ver de girar el full (p. ex., >-^); ‘peix’, (-_-) ‘amb un somriure enigmàtic’).

Les emoticones apareixen, generalment, al final dels mots de comiat dels cor-reus electrònics o bé en lloc d’una part o de tot el text dels xats; però heu de tenir encompte que, si les voleu fer servir en els vostres escrits, heu de procurar que siguinintel·ligibles per al receptor; altrament, el missatge serà incomprensible i l’efecte ques’haurà volgut produir (humorístic o de complicitat) esdevindrà estèril.



En el món que vivim, les nocions i les sensacions més aparentment paradoxals con-viuen sense provocar escarafalls. D’una banda, la sensació que els límits no existeixeni que la ciència, la comunicació, les possibilitats de la ment humana poden empè-nyer-los sense aturador, provoca un sentiment de confiança; de l’altra, però, la ne-cessitat de delimitar, fixar inicis i acabaments fa que la nostra vida estigui pautada demanera incessant, en l’espai i en el temps. I tot ha d’estar mil·limetrat (i paguem elsmetres quadrats que ocupem, els quilòmetres que recorrem...) i cronometrat (ja noés allò genèric que deia «el temps és or»; ara els segons poden ser determinants abso-luts en més d’un àmbit de l’activitat humana).

Tot el que fem s’esdevé en horaris establerts i entre un començament i un ter-me, ‘fi d’un espai a recórrer’ i ‘fi d’un període de temps’. Per extensió del significattemporal, es va formar Vendre, comprar, alguna cosa a termes. I terme també va passar a de-signar la ‘suma que s’ha de pagar en escaure’s un terme’. Avui, però, un cop ja s’habandejat la forma castellana que fa uns quants anys encara era vigent: Vendre o comprara *plaços, l’expressió més consolidada és la que formem amb un altre derivat de la ma-teixa família semàntica. Ens referim al substantiu termini ‘terme o temps assenyalatper a alguna cosa’ –fixeu-vos que, aquí, la dimensió temporal és la principal; pot-ser per això ha fet més fortuna i està desplaçant el mot terme en les expressions quehem esmentat.

Avui gairebé no sentim dir «m’he comprat un cotxe a *plaços», però encara po-dem trobar-nos expressions com «avui s’acaba el *plaç d’inscripció», «planificació allarg *plaç». És com si l’especialització de termini en l’àmbit estricte dels intercanviseconòmics ens hagués fet perdre la dimensió genèrica temporal del mot. Però ens ésnecessària, i molt, si més no per a fer compatible un exemple quotidià de la paradoxa

Termes i terminis

R. V. i A.

que esmentàvem a l’inici: gràcies als terminis, podem fer-nos la il·lusió que podemcomprar-ho tot, si més no a llarg termini.

[Món Empresarial, febrer 2001]


Cada paraula té l’origen en allò que anomenem ètim. Tanmateix, ens equivocaríemsi penséssim que l’ètim dóna sempre una sola forma o que manté inalterat el signifi-cat originari. Així, per exemple, el llatí directu dóna directe, però també dret; causadóna causa, però també cosa; etc. En llatí, casa (català, casa) significava ‘cabana, barra-ca’; cognatu (català, cunyat) significava ‘qualsevol parent sobrevingut’; etc.

Es constata el fet que un mot pot no ser normatiu encara que es corresponguiregularment amb l’ètim de què procedeix.

Per exemple: és freqüent la confusió entre medi, mig i mitjà. Tots tres provenende mediu, però això no ens autoritza a emprar-los indiscriminadament. Un dels signi-ficats de medi és ‘entorn o àmbit –en sentit real o figurat– en què hom es mou’; mitjà,com a substantiu, vol dir ‘allò que serveix per a arribar a un fi’. I aquests valors semàn-tics no són mai intercanviables. Per tant, no són correctes frases com *No tenia medisper a comprar-se el pis, *Ens falten medis per a poder endegar el projecte, *Predominen els medis decomunicació audiovisual, etc.; com tampoc no ho són *El mitjà en què es mou és perillós, *Vi-vim en un mig ambient poc afavoridor, etc. En aquests exemples cal substituir *medis per mit-jans i *mitjà i *mig per medi. En el terreny de l’ecologia, parlarem sempre, doncs, delmedi o medi ambient; en el de periodisme, dels mitjans de comunicació.

Tampoc no és possible partir de medi per a formar el verb *mediar amb el sentit de‘fer d’intermediari, intercedir’; hem de servir-nos de mitjà i formar-ne el derivat mit-jançar: El president ha mitjançat perquè fessin les paus els països enemics. Com no és admissiblela construcció *per medi de, que ha de substituir-se per mitjançant o per mitjà de.

No és normativament admesa la forma aparentment genuïna *mig-eval; cal dirmedieval: el període medieval, l’època medieval, i els derivats medievalisme, medievalis-ta, etc. En canvi, si usem l’adjectiu acompanyant edat, aleshores és preceptiu l’ús de

Medi, mig, mitjà

J. M. i C.

mitjana: edat mitjana, com diem classe mitjana (no és correcte *classe mitja). Són coses delsidiomes... Semblantment, mig no es pot utilitzar en el compost *promig; hem d’usartambé mitjana: la mitjana aritmètica, la mitjana geomètrica, fer la mitjana, etc. Ni en l’expres-sió *terme mig, que ha de ser substituïda per terme mitjà.

Recapitulem: medi [ambient] (no *mig ambient), medieval (no *mig-eval), terme mitjà (no*terme mig), edat mitjana (no *edat mitja), classe mitjana (no *classe mitja), fer la mitjana (no *elpromig), mitjançar (no *mediar), mitjans (no *medis), mitjans de comunicació (no *medis de comuni-cació).

[Medicampus, 12 febrer 2001]


En català no existeix el verb *adelantar ni, doncs, cap dels seus derivats. Per al significatgeneral que atribuïm a aquest barbarisme tenim la forma avançar. Diem, per tant,que un rellotge avança (fixeu-vos-hi bé: no que *s’avança, sinó simplement que avança)o que va avançat; que un cotxe ha fet un avançament perillós; que la ciència fa gransavançaments o avanços. Partim del mot avant, que té el sentit de ‘davant, enda-vant’ i que avui encara s’usa: Cal anar sempre avant (o endavant); sobretot com a exclama-ció d’encoratjament: Avant!, que podem vèncer-los.

Modernament, s’ha introduït en català la variant avenç i el verb que en resula:avençar, amb dos significats, el d’‘estalvi’ i ‘estalviar’, d’una banda, i, de l’altra ban-da, el de ‘progrés’ i ‘progressar’, respectivament: No compteu amb els meus avenços (‘estal-vis’) per a comprar res, Els avenços (‘progressos’) del segle XX han estat contradictoris; Sou inca-paços d’avençar (‘estalviar’) res, Els països que hem visitat han avençat (‘han progressat’) moltamb pocs anys.

En el món de l’economia i del comerç és, consegüentment, incorrecta l’expres-sió *per adelantat, referida a pagaments i cobraments, que hem de substituir per perendavant o bé per avançat: No ens convé pagar per endavant, Ha volgut cobrar-nos per avançat,etc. No obstant aquestes possibilitats, el català disposa d’un verb derivat de treure otraure: bestreure o bestraure, que s’ha especialitzat en el significat d’‘avançar’ justa-ment amb el sentit econòmic: ‘avançar diners’; per tant, bestreure (o bestraure) equival a‘pagar per endavant o abans del temps establert’; per exemple, diem: Ens podeu bestreurela meitat del que ens deveu?, Hem bestret deu mil pessetes del cost total, etc.

És bo que les llengües conservin ben vius els modismes propis. De bestreure, n’ha re-sultat el nom bestreta, amb el significat de ‘diner anticipat’, sobretot en frases cons-truïdes amb verbs com ara demanar, fer o rebre: M’han fet la bestreta de dues mensualitats. I amb el

No es pot cobrar per adelantat

J. M. i C.

substantiu s’ha format la locució a la bestreta, amb el significat de ‘per endavant’, ques’empra per a referir-se a diners o béns materials, però també amb sentit figurat; així,diem: Hem pagat a la bestreta el nou ordinador, En aquella editorial tot ho cobren a la bestreta, etc., o bé:Us agraïm a la bestreta el vostre interès, Us anunciem a la bestreta les nostres decisions, etc.

[Món Empresarial, març 2001]


La fraseologia (‘conjunt de maneres de dir característiques d’una llengua’) inclou leslocucions i frases fetes que al llarg de la història es van formant a partir de fonts di-verses i abasta la totalitat de registres i de varietats socials i geogràfiques. Algunes deles fonts en què beu són les que tenen relació amb les fórmules protocol·làries i ad-ministratives que, per la seua mateixa naturalesa, ja duen implícit un alt grau de fixa-ció formal. Amb el pas del temps, algunes expressions perden la seua significació ori-ginal i es mantenen purament com a fórmules estereotipades buides de veritablecontingut. D’altres, tot i mantenir el sentit i la funció, estan formades per paraulesque han anat perdent vigència o que han canviat de registre o, fins i tot, que han ex-perimentat canvis semàntics més o menys importants

L’expressió vist i plau és una frase feta formada amb el participi del verb veure i elpresent del verb plaure que s’usa com a fórmula administrativa per a indicar que unescrit, un certificat, etc., ha estat verificat i és conforme a la seua finalitat, tant pelcontingut com per la forma. Aquesta expressió formulària és la que s’acostuma a po-sar al final dels documents, abans de la signatura de qui es fa responsable d’allò que hiha escrit.

Tal com hem dit, la fixació formulària, sovint, comporta una pèrdua del sentitoriginal i independent de cada mot de la frase que, en canvi, agafa un sentit unitari ique fins i tot pot no ser deduïble de la suma dels seus components –encara que enl’exemple que tractem aquest no sigui el cas. A més d’aquest procés semàntic, es pro-dueix en molts casos un procés lèxic que pot generar derivats a partir del nou signifi-cat unitari.

Això és el que succeeix amb la frase feta, equivalent a una acció verbal, el resultatde la qual, és a dir, l’acció d’haver verificat i donat la conformitat a un escrit, a un cer-

Vist i plau / vistiplau

R. V. i A.

tificat, s’ha lexicalitzat en el substantiu vistiplau (que abans de la nova normativadel guionet escrivíem *vist-i-plau). Així, doncs, diem, per exemple que «a aquesta actanomés li falta el vistiplau del president per a poder-la arxivar». Ara bé, hi insistim, da-munt de la signatura del president, allò que hi ha de figurar escrit és la fórmula ver-bal vist i plau.

El substantiu vistiplau, a més, un cop format a partir de la frase feta, agafa autono-mia pròpia i el seu significat ja va més enllà del que marcava la fórmula administrati-va original; i no solament significa ‘verificació i conformitat d’un escrit, d’un certifi-cat’, sinó que és sinònim de acord, autorització, en qualsevol context més enllà delregistre administratiu.

[Medicampus, 1 març 2001]


Des de l’any 1992, en què va aparèixer la primera edició del Diccionari d’abreviacions (Bar-celona, Enciclopèdia Catalana), el terme abreviació ha fet fortuna amb el sentit de‘mot o sintagma, en general nominal o preposicional, representat abreujadament’.

Aquest abreujament pretén reduir a la mínima seqüència intel·ligible de caràc-ters un mot o una expressió. Per això la regla general de les abreviacions és fer-les tancurtes com sigui possible i prescindir de punts i altres diacrítics, sempre que no puguininduir a confusió (només la classe de les abreviatures s’escapa d’aquesta regla general,ja que, per principi, han de portar un punt o una barra al final de cada mot abreujat).

L’estalvi d’espai és, doncs, el gran avantatge de l’abreviació; així mateix, n’és eltaló d’Aquil·les: com més curta és l’abreviació, més estalviem; però també és més di-fícil de restituir-ne el significat original i no confondre’l amb el d’una altra que té lamateixa grafia. Per això de vegades hi ha més d’una abreviació per a escurçar un moto un sintagma (p. ex., p. pot significar ‘pàgina’, ‘pica’, ‘porpra’, etc.; però pàg. nomésequival a ‘pàgina’).

La grafia és, doncs, un element essencial en la representació de les abreviacions, ila classificació tipològica que se’n fa hi està estretament lligada.

D’acord amb la segona edició del diccionari damunt dit, que és a punt d’aparèi-xer, les abreviacions es classifiquen de la manera següent, des d’un punt de vista con-ceptual:

a) Abreviatura, que pot ésser formada per suspensió o truncament (cap. ‘capí-tol’), per afèresi (Ció ‘Concepció’, Rat ‘Montserrat’) i per contracció o síncopa (Sra.‘senyora’).

b) Sigla, que pot rebre el nom de sigla pròpia (IEC ‘Institut d’Estudis Cata-lans’), sigla mixta o sigla impròpia (CEPAL ‘Comissió Econòmica per a l’Amèrica

Les abreviacions (I): aspectes generals

J. M. M. i S.

Llatina’), acrònim (SEREIEC / Sereiec ‘Servei de Relacions Exteriors de l’Institutd’Estudis Catalans’), siglònim (uma, substantiu que prové de la sigla UMA ‘unitatde massa atòmica’).

c) Símbol, que pot rebre el nom de símbol regular o símbol científic (pot és-ser alfabètic o alfanumèric –m ‘metre’, m3 ‘metre cúbic’–), codi (BCN ‘[aeroport de]Barcelona’), signe (format per nombres, per nombres i lletres o per altres caràcterstipogràfics), xifra o monograma (composició gràfica feta amb lletres), emoticona(:-|), ideograma o pictograma (, ).

Si teniu una mica de paciència, en propers articles anirem desenvolupant i deta-llant les categories més importants d’aquesta classificació. Fins aleshores, doncs.



En aquesta ocasió ens ocuparem d’una qüestió que afecta l’ortografia, però que al-hora demana saber diferenciar correctament els significats de les combinacions dedues formes: per i el pronom què (noteu l’accent damunt la lletra e). És, conse-güentment, un exemple eloqüent que la normativa per a l’escriptura no sempre ésconvencional, sinó que sovint respon a la necessitat de fer distincions gramaticals isemàntiques pertinents.

En l’encontre d’ambdues unitats, per té sempre el valor de preposició; en canvi,què és adés pronom adés conjunció; per tant, cal que ens fixem especialment enaquesta part de l’expressió per tal d’esbrinar el sentit de per + què i optar, doncs, per lagrafia correcta.

Perquè, quan és un mot, fa la funció de conjunció causal o final; és a dir, és subs-tituïble per solucions com ja que, com que, etc. (causals), o bé a fi que, per tal que,etc. (finals); què, en aquests casos, fa de conjunció en fusionar-se amb per: Vindré perquè(ja que) vull; Perquè (com que) hi insisteixes, l’ajudaré. T’acompanyaré perquè (per tal que) estiguistranquil; Lluitarem perquè (a fi que) venci la nostra causa.

Per què són dos mots quan què és un pronom interrogatiu, és a dir, equival a‘quina cosa?’, ‘quin motiu?’: No entenc per què (per quin motiu) s’ha enfadat; Per què (per quinacosa) vols canviar aquests vals? Tingueu en compte que en una frase interrogativa potaparèixer un [per]què que no sigui interrogatiu; ho descobrireu fent la prova de lasubstitució: Perquè (com que) ella no juga tu també vols plegar?; [per]què no pot bescanviar-seper quina cosa, quin motiu; és causal i, per tant, s’escriu tot junt: perquè.

Per què també són dos mots quan què és un pronom relatiu, és a dir, equival a ‘el/laqual, els/les quals’: El mal tràngol per què (pel qual) passem, La causa per què (per la qual) va morir, Elspaïsos per què (pels quals) passa aquest tren, Les portes per què (per les quals) travessaren les muralles.

Per + què: junts o separats?

J. M. i C.

Hi ha encara una altra possibilitat d’ús de per + què: quan funciona com qualsevolnom; en aquest cas s’escriu sempre junt: perquè, té el significat de ‘motiu’, ‘causa’, i ge-neralment va precedit d’un article (el, un) o d’altres determinants (aquest, algun, el teu,etc.). La peculiaritat d’aquest valor és que permet que formem el plural perquès: El per-què (motiu) de tot plegat, Uns perquès (motius) poc convincents, Aquest perquè (motiu) serà definitiu, Sesentí obligat a explicar alguns perquès (motius), El teu perquè (motiu) no concorda amb el seu.

Cal que remarquem que en qualsevol dels usos de per + què que hem exposat quèés sempre tònic, o sia, ha de dur preceptivamente l’accent gràfic.

El millor resum d’aquesta exposició pot ser la construcció d’una frase complexacom la següent: La Marta fa el que fa perquè (ja que) li ho han demanat perquè (per tal que) es puguipresentar a l’examen, però no m’explico per què (per quin motiu) es preocupa tant dels fets per què (pelsquals) han endarrerit un dia la prova; segurament, ella sí que deu tenir el seu perquè (motiu).



Si tenim en compte que el miliard equival a mil milions, un miliard d’euros és unaquantitat molt gran: equival a 166.386.000.000 (cent seixanta-sis mil tres-cents vui-tanta-sis milions) de pessetes, exactament.

Costa d’imaginar la pila de bitllets de mil o de deu mil pessetes que hauríem d’a-plegar si volguéssim arribar a aquesta quantitat, oi? Però en el món de les finances i deles grans transaccions econòmiques és un nombre ben normal, d’aquells que es fanservir cada dia.

El terme miliard fou aprovat per la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològicael mes de març de 1996, perquè és un mot format correctament d’acord amb el siste-ma de la llengua catalana i perquè s’adiu amb les solucions que han adoptat altresllengües romàniques (francès, milliard; italià, miliardo; espanyol, millardo) per a traduirel terme anglès milliard (construït a partir dels morfemes milli-, prefix que vol dir ‘mil’,i -ard, sufix intensiu no pejoratiu). El fet d’emprar una sola ela en català és paral·lel alcas de milió, que equival al terme anglès million, i tants altres d’aquesta classe (vegeumés avall).

La segona reimpressió del Diccionari de la llengua catalana (Institut d’Estudis Cata-lans, 1997) i la primera edició del Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Ca-talana, 1998) el van recollir, i també consta en el Cercaterm del TERMCAT(http://www.termcat.es/cercaterm). Es tracta, doncs, d’un terme recent que ha fet fortunaràpidament i que s’ha consolidat en els mitjans de comunicació com a traducció delbillion nord-americà, que ha provocat tantes males traduccions, en ésser confós ambel terme català bilió ‘milió de milions’ (en anglès americà, trillion). No oblidem, però,que en l’anglès del Regne Unit es fa servir milliard en comptes de billion amb aquest va-lor.

Quant és un miliard d’euros?

J. M. M. i S.

De moment, no coneixem cap símbol que representi el miliard –encara que al-guna vegada hem vist fer servir el símbol GPTA per a indicar el miler de milions depessetes–; de fet, sembla que només s’empra el de milió (M), que s’uneix al símbol de la unitat monetària corresponent per a abreujar grans quantitats: Enguany aquestaempresa ha tingut un superàvit de 8,5 M CC (‘...de vuit milions i mig d’euros’).

Finalment, recordem que, en català, són utilitzades habitualment les unitats se-güents: la unitat pròpiament dita o u (= 1 unitat), el miler (= 103 unitats), el milió(= 106 unitats), el miliard (= 109 unitats), el bilió (= 1012 unitats), el trilió (= 1018 unitats) i el quadrilió (= 1024 unitats).

[Món Empresarial, abril 2001]


Els fenòmens meteorològics són una font important de metàfores i de sentits figu-rats. Una de les raons pot ser la importància que han tingut en la vida quotidiana de la humanitat; per la seua influència en l’economia agrària d’abans i de sempre, o per la que tenen més recentment en l’economia del lleure.

Sigui com sigui, els fenòmens extrems ens van de primera per a qualificar i il·lus-trar situacions que s’escapen de la normalitat. Les tempestes, els terratrèmols po-den ser polítics, econòmics, esportius. La sequera pot afectar àmbits que poca cosatenen a veure amb el creixement vegetal. I els trons i els llamps poden ser fabricats iaviats segons l’humor de les persones o dels col·lectius.

Els fenòmens més habituals també s’escapen del seu àmbit significatiu estricte, ino només el cel i el paisatge poden emboirar-se o esdevenir nets i clars, sinó que cer-tes actuacions fan el mateix efecte en l’esperit de les persones. I no oblidem que es-campar la boira és una pràctica ancestral per a esbargir-se.

Un dels fenòmens més prolífics és la pluja (i el verb ploure, és clar). De fet, potploure quasi de tot: coses bones i dolentes, sòlides i líquides. I fins i tot coses immate-rials. La darrera troballa, per ara, és la locució nominal pluja d’idees, que és l’adap-tació catalana del neologisme anglès brainstorming, la traducció literal del qual fóra‘tempesta de cervells’, i que defineix la ‘tècnica de grup destinada a obtenir el màximd’idees sobre un determinat assumpte en un temps relativament curt’.

De tothom és sabut que la pressió dels anglicismes, sobretot en els llenguatgesd’especialitat, és molt forta, i, en molts casos, l’adaptació o la traducció més o menysliteral no fan fortuna perquè arriben quan els usuaris de la llengua ja han assimilat laforma manllevada. Aleshores, pot passar que el manlleu acabi imposant-se definiti-vament. En el cas que ens ocupa, és el que ha passat en castellà i en italià, que han

Quan les idees cauen del cel

R. V. i A.

adoptat el mot anglès, mentre que el francès intenta fer prevaler la solució autòcto-na remue-méninges al costat del mot anglès.

La solució catalana té l’avantatge de ser gràfica i d’estar feta a partir d’un motque ja ha demostrat la seua capacitat de generar sentits figurats i d’admetre la combi-nació amb substantius concrets i abstractes. Aquesta locució va ser acceptada pelConsell Supervisor del TERMCAT l’any 1989 i passarà a enriquir la segona edició delDiccionari de la llengua catalana, al costat d’altres neologismes fets a partir del mot pluja,igualment actuals, però menys engrescadors, com ara la pluja àcida. Esperem quela primera ens serveixi per a deslliurar-nos de la segona.

[Medicampus, 9 abril 2001]


Una abreviatura és la representació d’un mot o dels mots d’una frase per alguna oalgunes de les seves lletres, la primera de les quals ha d’ésser la inicial (llevat de les for-mades per afèresi, que no són recollides pels diccionaris d’abreviacions): ross. ‘rosse-llonès’, s. d. ‘sense dades’. La característica gràfica d’aquestes abreviatures és que elsmots abreujats acaben amb un punt o amb una barra inclinada, o bé porten una barrainclinada entremig: s. ‘segle’, s. a. ‘societat anònima’, f/ ‘foli’, s/n ‘sense número’.

Per bé que serveixen per a estalviar espai, en general cal evitar d’emprar abrevia-tures a l’interior d’un text, perquè sempre és més clar el mot o el sintagma sencerque l’abreviatura, encara que aquesta sigui prou coneguda: no és recomanable,doncs, escriure *durant el mes d’ag. fem vacances, en comptes de durant el mes d’agost fem va-cances. N’hi ha unes quantes, però, que es poden fer servir en qualsevol mena de texto context: p. ex., etc.

En obres de síntesi, com ara diccionaris i enciclopèdies, s’acostumen a fer servirmoltes abreviatures, i s’arriba a substituir de vegades el punt final per una marca es-trictament tipogràfica (la lletra cursiva, generalment). Però aquest recurs només espot fer servir quan apareix l’abreviatura aïllada; no és acceptable que aparegui sensepunt enmig d’altres mots, perquè aleshores pot crear confusió –es pot confondreamb un símbol, p. ex.–, especialment perquè ja no es pot compondre en lletra cursi-va (fragments extrets de la Gran enciclopèdia catalana): «23 m alt» (‘23 m d’altitud’),«Montecassino, Laci d 547» (‘Montecassino, Laci, després del 547’), «† a 1026» (‘mortabans del 1026’).

La inicial de l’abreviatura va en minúscula o en majúscula segons que el termede què prové en porti o no en aquell context (els tractament de persona abreujatssempre en porten): pl. ‘plaça’, A. ‘Antoni’, Dr. ‘doctor’.

Les abreviacions (II): les abreviatures

J. M. M. i S.

Les abreviatures flexionen en plural quan són formades per contracció (com arafres. ‘factures’), però no és recomanable de duplicar la inicial si són formades persuspensió (~pp. en comptes de p. o pàg. ‘pàgines’).

Davant les abreviatures hem d’apostrofar els articles i les preposicions tal comho fem amb els mots corresponents quan estan desenvolupats (l’H. Sr. ‘l’HonorableSenyor’).

Finalment, tingueu en compte que si darrere una abreviatura acabada en punt hiha d’anar un punt de final d’oració o bé tres punts suspensius, cal ometre el punt de l’abreviatura: Van pagar 300.000 ptes. Qui ho havia de dir!



Ja és sabut que, en català, no vol dir el mateix bossa que borsa. I que el segon és elque designa el lloc on es negocien els valors mobiliaris. De fet, tant l’un com l’altreprovenen del llatí tardà bursa, com el castellà bolsa, el francès bourse o l’italià borsa.

Ara bé, el terme borsa, tot i que els diccionaris només el recullen com a provinentdel mateix mot llatí, ja que fins i tot hauria estat l’única forma catalana en un deter-minat estadi de la història de la llengua –abans que bossa es consolidés–, sembla quepot tenir un altre origen, o si més no que es poden haver creuat orígens diversos.

El diccionari francès Le Petit Robert i l’italià Garzanti recullen, en l’apartat d’etimo-logia dels termes econòmics, bourse i borsa respectivament, una possible relació amb elnom d’una plaça i d’un palau de Bruges on, al segle xiv, tenien lloc les operacions demercat corresponents. Sigui com sigui, només el català té dos mots diferents per adesignar els dos conceptes, que tenen una relació evident.

A l’hora de fer derivats, sobretot en llenguatges d’especialitat o en registres ele-vats, sovint hom recorre als cultismes, és a dir que no formem el nou mot a partir del’arrel catalana, sinó de l’arrel llatina. Així ens trobem parelles de mots que, pel fetd’haver-se format seguint un camí o l’altre, tot i tenir una mateixa arrel comuna, lallatina, pertanyen a registres o a camps diferents (per exemple, cadira - cadiraire; càtedra- catedràtic). Això, doncs, és el que hauria passat amb el mot borsa en català. I en castellàpassa amb l’adjectiu bursátil. Aquest adjectiu, en canvi, en català s’ha format a partirdel mot ja consolidat: borsari -ària, que és l’única forma normativa que significa totallò que és ‘relatiu a les operacions de borsa i als valors que s’hi cotitzen’. L’altre deri-vat existent en català és borsista ‘persona que es dedica a fer operacions borsàries’.

[Món Empresarial, maig 2001]

La bossa o la borsa

R. V. i A.

És freqüent la confusió a l’hora d’escriure si + no; es fa patent la vacil·lació entre sinói si no. És, en realitat, el reflex dels dubtes sobre el valor gramatical, el significat i lafunció que aquestes unitats tenen.

Sinó s’escriu junt, és una sola forma, amb accent damunt la -ó, quan fa la funció deconjunció adversativa, és a dir, quan serveix d’unió entre dues frases, la primera de lesquals inclou una negació i la segona, l’encapçalada per sinó, n’és l’alternativa; sovint,quan té aquest valor, va seguit de la conjunció que: sinó que. Semànticament, equivala ans, solució no gaire usada en el parlar més corrent, perquè és pròpia de registrescultes o literaris. Així diem: No ho va fer en Pere, sinó en Carles; No és groc, sinó vermell. No va ac-ceptar el càrrec, sinó que hi va renunciar; No ho va vendre tot, sinó que va restar-li molta mercaderia. Ob-serveu que el mot que no apareix quan sinó no va seguit del verb explicitat; si en els dosprimers exemples repetíssim el verb en la segona part de la frase, hauríem de recórrera sinó que: No ho va fer en Pere, sinó que ho va fer en Carles; No és groc, sinó que és vermell. En totesaquestes frases, sinó [que] és intercanviable efectivament per ans. L’oració que és adver-sativa no pot anar mai al davant de l’oració que inclou la negació.

De vegades, no s’especifica completament allò que es nega, perquè és molt va-gue. Diem, per exemple: No és [...] sinó un desgraciat; No té [...] sinó una germana; No volia [...]sinó actuar honradament; No sap [...] sinó malversar els seus diners. Els punts suspensius entreparèntesis signifiquen les possibilitats obertes que caben en la negació: No és sinó un des-graciat = No és [feliç, afortunat, benestant...] sinó un desgraciat; en aquestes construccions,doncs, allò que interessa no és expressar el que es nega, sinó exclusivament l’alterna-tiva a la negacio. Sinó aleshores és sinònim de més que: No és més que un desgraciat. Enaquesta fórmula d’expressió, igualment la negació sempre precedeix obligatòria-ment la part introduïda per sinó.

Si + no: junts o separats?

J. M. i C.

Si no són, en canvi, dues paraules i, doncs, s’escriuen separades quan es tracta dela conjunció condicional si seguida de l’adverbi de negació no. Per tant, si no intro-dueix una frase que és alhora condicional i negativa. Semànticament equival a si noés [o fos] que, a condició que no, sempre que no, en el cas que no, mai que no,etc.: Acabaré la feina que t’he promès, si no em distreu ningú; Si no vols participar-hi, ningú no t’hi obli-garà. Noteu la possibilitat de substitució: Acabaré la feina que t’he promès, a condició que no(sempre que no) em distregui ningú; En el cas que no (mai que no) vulguis participar-hi, ningú no t’hi obli-garà. En tots aquests casos, la frase que és condicional negativa pot anar al davant o aldarrere de l’altra: Si no em distreu ningú, acabaré la feina que t’he promès; Ningú no t’hi obligarà, sino vols participar-hi.

Així, doncs, en casos de dubte, la prova de l’ordre de les oracions és sempre fiablei definitiva.

Tancarem aquestes explicacions amb un enunciat que inclou els valors explicatsde si + no: Si no fes mal temps, no ens quedaríem a casa, sinó que aniríem en aquell indret on no es respi-ra sinó pau i tranquil·litat.

[Medicampus, 9 maig 2001]


Continuant el tema les abreviacions, avui parlarem de les sigles.Una sigla és la lletra o les lletres, generalment inicials, del nom de persones

(nom i cognoms), d’empreses, d’associacions, de publicacions, d’instruments, de do-cuments i d’altres entitats concretes o abstractes que hom usa per comoditat encomptes del nom sencer, especialment en la pràctica comercial i burocràtica.

La característica gràfica de les sigles recollides en el Diccionari d’abreviacions és ques’escriuen en lletra rodona i amb majúscules (per bé que no totes), sense punt al finalde cada mot escurçat ni espais entremig: ERC (‘Esquerra Republicana de Catalu-nya’).

Dins aquesta classe podem distingir les subclasses següents:a) Les sigles pròpies o sigles pròpiament dites, que són formades exclusiva-

ment per lletres inicials dels mots significatius que componen l’expressió: RAC (‘Rà-dio Associació de Catalunya’).

b) Les sigles mixtes o sigles impròpies, que són sigles que afegeixen, a les puresinicials dels mots significatius, altres caràcters (lletres inicials de prefixos, xifres osímbols): R+D (‘recerca i desenvolupament’), ORL (‘otorinolaringologia’).

c) Els acrònims, que són formats per fragments de mots (sovint síl·labes) de l’ex-pressió abreujada: INCASOL / Incasol (‘Institut Català del Sòl’).

Les sigles no porten cap marca de plural encara que representin un terme enplural. Així, no hem d’escriure *EUAS, ni *EUAs, ni *EUA’s ni tampoc *EEUU, sinóEUA quan vulguem abreujar l’expressió Estats Units d’Amèrica.

En principi, les sigles no s’han de partir a final de ratlla. Excepcionalment, perraó de l’estretor de la columna de text, és admissible la partició de les sigles que es lle-geixen com si fossin mots i que són formades per cinc lletres o més: la UNES|CO.

Les abreviacions (III): les sigles

J. M. M. i S.

En general, les sigles i els acrònims conserven el gènere i el nombre que té la de-nominació completa: les JNC (‘les Joventuts Nacionalistes de Catalunya’). Per tant,quan posem l’article definit davant una sigla, hem de seguir el criteri següent: el par-lant entén les sigles com un tot, un bloc; per això el gènere i el nombre de l’articlehan d’anar d’acord amb el gènere i el nombre del primer mot significatiu de l’enun-ciat: la SIDA (‘la síndrome d’immunodeficiència adquirida’). En alguns casos, el gè-nere i el nombre d’una sigla corresponen a un element elidit o a un terme genèric alqual s’associen semànticament: els AVE (‘els [trens] d’alta velocitat espanyola’).

Per falta d’espai, deixem per al proper article d’aquesta sèrie l’apostrofació delsarticles i les preposicions davant les sigles.



L’Ajuntament de Barcelona ha fet arribar als seus ciutadans un tríptic per a promou-re l’aprofitament de l’energia solar a les cases particulars.

Aquesta lloable iniciativa del Centre de Recursos Barcelona Sostenible no es me-reix el tríptic que s’ha fet servir per a divulgar-la: s’hi confonen, lamentablement, elsderivats dels verbs rentar i rendir.

Una cosa és rentable quan es pot rentar: hi ha peces de roba que no són rentablesperquè el teixit amb què han estat confeccionades no ho permet. Altres derivats em-parentats són: rentada, rentadora i rentatge (fixeu-vos que mantenen la a de rentar).

En canvi, una cosa és rendible quan hom en pot treure un rendiment raonableo suficient; també provenen del mateix verb rendibilitat i rendiment (que mante-nen la i de rendir).

La confusió entre aquests dos termes és elemental, i no cal dir que es tracta d’allòque s’anomena, en el món de la traducció, un «fals amic»; és a dir, un calc d’una for-ma que en la llengua original té un altre sentit.

Aquesta anècdota ens referma en la convicció que, en el món de l’empresa, per atenir èxit és gairebé tan important el projecte com el missatge que el vehicula, i que,per tant, s’ha de tenir molta cura a presentar els documents publicitaris (tríptics, car-tells, anuncis, etc.) en un llenguatge assequible, correcte lingüísticament i adequat ala finalitat que es pretén assolir.

En el cas del tríptic que comentem, per desgràcia, la confusió entre rentable i rendi-ble no és l’única errada que hi podem observar. Encoratgem, doncs, les empreses i lesinstitucions públiques a posar-se en mans de bons assessors d’imatge i publicistes queels garanteixin una qualitat suficient en tots els sentits.

[Món Empresarial, juny 2001]

Les inversions han de ser rendibles

J. M. M. i S.

L’adjectiu propi, pròpia té, entre altres significats, ‘que és d’una persona o d’unacosa amb exclusió de tota altra’ ([1] la raó és pròpia solament de l’ésser humà); ‘d’un mateix ino d’altri’ ([2] això ho sap per experiència pròpia; [3] la tracta com a la seua pròpia mare; [4] ho he vistamb els meus propis ulls); ‘no manllevat, no postís’ (cabell propi); ‘rectament dit’ (sentit propid’un mot –oposat a sentit figurat–).

D’altra banda, l’adjectiu mateix, mateixa pot voler dir ‘precisament tal cosa, noaltra que, àdhuc’ ([5] els mateixos botxins ploraven); ‘propi i no d’altri’ ([6] ell és el culpable, elseu mateix pare ho reconeix).

La confusió, molt estesa, consisteix a fer servir propi allà on hauríem de dir mateix.La causa, l’hem de buscar en la interferència del castellà, que no presenta la mateixadistribució semàntica entre els equivalents propio i mismo.

En el sentit dels exemples [2] i [3], propi comporta una noció de pertinença que ésl’únic sentit que comparteix amb mateix. Per tant, a [6] i a [3] podríem pensar que elsadjectius d’aquestes frases són intercanviables (ell és el culpable, el seu propi pare ho reconeix;la tracta com a la seua mateixa mare). Però aleshores ens caldria saber quin és el sentit mésestricte que volem donar a cada frase. Si allò que ens interessa remarcar és que‘contràriament a allò que seria d’esperar, fins i tot el seu pare el considera culpable, ésmolt més adequat usar l’adjectiu mateix. Mentre que en el segon cas trobaríem mésadequat l’ús de propi. Fixeu-vos que el possessiu rebla la noció de pertinença que es-mentàvem.

Així, doncs, quan aquesta noció de pertinença no hi és, quan allò que volem ésemfatitzar, ens hem de servir de l’adjectiu mateix, que, tal com recull el diccionari,podem substituir per fins i tot. Per tant, direm els mateixos mestres d’aquella escola veien ambbons ulls el canvi (= fins i tot els mestres d’aquella escola veien amb bons ulls el canvi), i no pas els pro-

Propis impropis

R. V. i A.

pis mestres d’aquella escola veien amb bons ulls el canvi. I, per la mateixa raó, també hem debandejar expressions com els propis polítics s’abstingueren.

Resumint, de la mateixa manera que per a esbandir certs dubtes a l’hora d’escatirel sentit exacte de l’adjectiu, ens podem guiar per la possibilitat o impossibilitat decanviar-lo per fins i tot, també podem fer la prova del possessiu, que ens aclarirà si exis-teix la noció de propietat i pertinença que sempre porta implícit l’adjectiu propi.

[Medicampus, 5 juny 2001]


Dins el vast món de la xarxa Internet han començat a proliferar, d’un temps ençà,les anomenades llistes de distribució de correus electrònics i els fòrums o grupsde discussió virtuals.

La llista de distribució consisteix en una llista d’adreces electròniques a la qual s’haassignat una adreça pròpia perquè els missatges que s’hi envien siguin reenviats au-tomàticament a tots els integrants de la llista, a fi d’intercanviar opinions i informa-ció. Per extensió, també designa el grup d’internautes (usuaris de la xarxa Internet)que intervenen en una llista.

Generalment, les llistes tenen un tema o fil conductor comú de totes les perso-nes subscrites i són gestionades per un administrador/a o moderador/a que vetllaperquè la temàtica tractada s’ajusti al tema de la llista i perquè els missatges es des-cabdellin amb la correcció i el respecte adequats.

En l’àmbit de la lingüística catalana, una llista de distribució que ha pres una vo-lada considerable és la llista Zèfir, moderada pel professor Joan Vilarnau, que haarribat recentment als cinc-cents subscriptors.

El fòrum o grup de discussió és un conjunt d’internautes que intercanvien opinions i in-formació sobre un tema determinat a través de missatges electrònics que es pengen enuna pàgina web, ordenats jeràrquicament o cronològicament. També hi ha la possibili-tat que les persones inscrites rebin simultàniament els missatges nous penjats al fòrum.

La inscripció hi és restringida perquè generalment són especialitzats, i hom acos-tuma a demanar uns requisits suficients de formació o d’experiència professional enrelació amb la matèria del fòrum per a poder-hi fer part. Qui modera el debat té lapotestat de decidir si els missatges enviats s’adiuen amb el tema plantejat i si és idoniencetar un fil de debat nou.

Les llistes de distribució

J. M. M. i S.

Un exemple ben actual n’és el Fòrum d’Estandardització (FOREST) de l’Ins-titut d’Estudis Catalans, moderat per Isidor Marí, membre de la Secció Filològica.



Gros i menut són dos antònims, dues formes de sentit contrari, genuïnament cata-lans; gros vol dir principalment ‘de volum considerable, més gran que l’ordinari’, d’onresulten significats figurats, com el del substantiu femení grossa per a referir-se alprimer premi d’una rifa: Li ha tocat la grossa de Nadal. Menut, en canvi, equival a ‘de pocvolum’, d’on també es generen significats figurats, com el del substantiu menut -uda pera referir-se a un infant: Vindran el menut i la menuda; en l’àmbit de l’economia, a l’edat mo-derna aquests noms designaven el diner: de fet, s’oposava la moneda menuda, és adir, la que era de baixa llei o pobra en plata, a la moneda grossa, que era rica en plata.

Ara, però, ens volem referir a dues expressions, locucions o frases fetes que esconstrueixen amb gros i menut -uda: a l’engròs i a la menuda. Ambdues s’empren es-pecialment en el camp comercial, en la compra i la venda de mercaderies. La prime-ra té el sentit d’‘en gran quantitat’: vendre/comprar a l’engròs vol dir, per tant,‘vendre/comprar en gran quantitat’, com és habitual que facin els qui es dediquen alcomerç. A la menuda significa ‘en partides petites’: vendre/comprar a la menuda vol dir,doncs, ‘vendre/comprar en petites partides’.

Originàriament hom usava l’expressió en gros (al segle xiii ja trobem la frase[H]auran venut lo peix en gros), la qual s’oposava a en menut o a menut (No vendre [ni] engros ni en menut és un passatge del segle xiv). Posteriorment s’estengueren les locu-cions a l’engròs i a la menuda, que són, per tant, més actuals, però que ja documentemal segle xvii.

Al costat de a la menuda, en català tenim al detall, que significa exactament el ma-teix, són sinònims, i tots dos termes igualment bons, encara que al detall sigui de crea-ció molt posterior i, consegüentment, amb menys tradició que a la menuda: Només venenal detall / Només venen a la menuda.

Sobre gros i menut

J. M. i C.

Cal que es normalitzin aquestes frases fetes: Comprarem a l’engròs, perquè ens sortirà mésbé de preu; Sempre ha venut a la menuda, en quantitats petites; o bé la solució amb la locució al de-tall: A les botigues del barri venen solament al detall.

Hem de rebutjar del tot les construccions estranyes amb els adjectius major (*almajor) o menor (*al menor), perquè ni són ni han estat mai pròpies de la llengua catalana.

[Món Empresarial, juliol 2001]


Darrerament, hem observat que la simplificació de l’ús del guionet aprovada perla Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 15 de març de 1996 ha com-portat, per desinformació, algunes vacil·lacions inesperades en els usuaris de lallengua.

Així, hi ha persones que es pensen que s’han suprimit tots els guionets i escriuen,erròniament, *vintidós (en comptes de vint-i-dos), *zigzag (en comptes de zig-zag),*exlibris (en comptes de ex-libris), *nordest (en comptes de nord-est), etc.

D’acord amb la normativa actual, hem de fer servir el guionet en els casos se-güents:

1r) Entre els verbs i alguns pronoms febles posposats (donar-vos-la, aneu-vos-en, treu-l’en).

2n) Entre els elements constituents de determinats numerals, segons la reglamnemònica DUC [desenes-unitats-centenes] (vuitanta-cinc, tres-cents, i també vint-i-cinc).

3r) En els punts cardinals compostos (sud-est, nord-nord-oest) i els compos-tos en què apareix un punt cardinal (nord-americà, sud-africana).

4t) En els compostos formats per mots catalans el primer element dels quals –o,eventualment, el segon– acaba amb vocal i el segon –o, eventualment, el tercer– co-mença amb r, s o x (poca-solta, penja-robes, escura-xemeneies, Puig-aguilar,Mont-roig, cul-de-sac).

5è) En els compostos repetitius i expressius (bum-bum, poti-poti, xino-xano).6è) En els compostos formats per mots catalans l’aglutinació dels elements dels

quals podria dur a lectures errònies o a dificultar la interpretació del mot a causa deles lletres concurrents, o bé perquè el primer element duu accent gràfic (pèl-llarg,

Sobre l’ús del guionet

J. M. M. i S.

cinc-en-rama, més-dient, Bell-lloc, Vall-de-roures).7è) En els compostos que són manlleus no adaptats (agnus-dei, dalai-lama,

flint-glass).8è) En un petit conjunt de mots o expressions singulars (abans-d’ahir, adéu-

siau, entra-i-surt, qui-sap-lo).Evidentment, en cas de dubte és preferible que consultem el diccionari norma-

tiu i no ens refiem de la memòria.

[Medicampus, 2 juliol 2001]


Moltes de les empreses –en el sentit primigeni del mot– que es duen a terme en la nostrasocietat no són necessàriament rendibles, si més no en termes estrictament materials.Per tal que aquestes empreses, que sovint tenen relació amb activitats no directamentproductives, puguin tirar endavant, cal que algú altre, persona física o jurídica, conside-ri que són dignes de ser finançades, protegides o estimulades, perquè el seu rendiment,en tot cas, passa per altres paràmetres i indirectament pot acabar sent també material.

En el ventall de possibilitats de concreció d’aquest fenomen que ha existit al llargde la història, trobem en un extrem aquells que, de manera desinteressada i genero-sa, donen suport a projectes artístics, a creadors de tota mena. Són els mecenes (delnom del cavaller romà que va protegir artistes com Horaci). Segons el Diccionari de lallengua catalana de l’IEC, un o una mecenes és una ‘persona rica que patrocina genero-sament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etc.’. A partir d’aquestsubstantiu hem creat mecenatge per a designar l’acció i la qualitat del mecenes.Però la creació lèxica no ha anat més enllà. Així, el verb que designa aquesta acció ésun verb que ja no beu de les fonts del mecenes inicial. És el verb patrocinar, acompa-nyat, això sí, de l’adverbi indispensable generosament. Si aquesta actuació no compleixaquesta condició, el mecenes deixa de ser-ho i es converteix en un patrocinador. Ésa dir, aquell que ‘defensa, empara, sosté, subvenciona (una empresa, una causa,etc.)’. En aquest cas, però, se suposa que el patrocini reporta un benefici més directe,avui generalment publicitari. Aquí sí que tenim tota la família de mots, com hemvist. Per això no ens cal emprar els anglicismes *espònsor, *esponsoritzar, *esponsorització,manlleus rebutjats per la Secció Filològica durant la redacció del DIEC.

[Món Empresarial, setembre 2001]

Patrocinadors i mecenes

R. V. i A.

Les interferències d’altres llengües damunt la catalana afecten tots els nivells de l’i-dioma, no solament el lèxic; i possiblement les més difícils d’eliminar són les que esdonen en la morfologia i la sintaxi, perquè passen més inadvertides al col·lectiu delsparlants.

Hi ha barbarismes que consisteixen en el canvi del gènere gramatical i que, mal-grat que en l’aprenentatge escolar del català se subratllen particularment, la inèrciaha impedit que es rectifiquin. En aquesta ocasió ens referirem a cinc noms que sónmasculins i que, en canvi, en l’ús col·loquial –i de vegades en el més formal!– aparei-xen en femení: el[s] costum[s], el[s] senyal[s], el[s] corrent[s], el[s] llegum[s], l’a-vantatge / els avantatges; sigui quin sigui el matís semàntic que tinguin, aquestsmots són masculins: Té el mal costum de beure, Té el costum de seure malament, És un país de cos-tums molt arrelats; Ens va fer un senyal perquè ens hi acostéssim, És un bon senyal que hagi decidit de ve-nir, Feu cas dels senyals de circulació!; Quin corrent d’aire que passa!, Manca el corrent elèctric, Sempreha seguit els corrents de la moda; Hem comprat llegums secs i llegums cuits; Li porta un avantatge difícil derecuperar, L’oferta que m’han fet té molts avantatges.

Algú podria pensar que en la dificultat d’esmenar l’ús incorrecte d’aquestes for-mes té un paper important el fet de considerar que responen a un comportament es-trany del català; que generalment són paraules de gènere gramatical femení. No! Enaltres llengües romàniques –les derivades del llatí, com ho és el català– són justa-ment masculines: portuguès i italià, costume; francès, signal, port., sinal, it., segnale o seg-no; fr., courant; fr., légume, port. i it., legume; fr., avantage, it., vantaggio.

Ha estat habitualment una trampa presentar-nos la llengua catalana com a es-tranya en fenòmens en què precisament s’avé més amb les solucions dels idiomesgermans que no pas l’espanyol; en què és aquest el que se’n separa i en resta isolat.

Qüestions de gènere

J. M. i C.

Així, sense moure’ns del gènere gramatical, en català anàlisi és femení: Està pendentd’una anàlisi mèdica, Hem fet dues anàlisis sintàctiques; en espanyol, en canvi, és masculí; peròen francès (analyse), en portuguès (análise) i en italià (analisi) és també femení! En al-guns casos, el català s’ajunta amb el francès i són divergents respecte a altres llengüesromàniques, com en la forma dent, que és femenina en aquests dos idiomes: Li fanmal les dents, Anava armat fins a les dents, Li han sortit les [dents] incisives; en canvi, en portuguèsi en italià dente és masculí, com en espanyol.

Així, doncs, a més d’usar preceptivament el gènere dels mots que hem esmentat,tingueu en compte que alguns trets que ens poden sorprendre en la caracteritzacióde la llengua catalana són els més estesos en els idiomes que deriven del llatí, i que ésel castellà el que amb una freqüència alta mostra especificitats no compartides.

[Medicampus, 12 setembre 2001]


En l’article número iii d’aquesta sèrie, dedicat també a les sigles, vam deixar pendentla qüestió de l’apostrofació dels articles i les preposicions davant aquesta classe d’a-breviacions.

Doncs bé, pel que fa a l’apostrofació de l’article definit singular (el/la, es/sa) i lapreposició de davant les sigles, cal tenir en compte els aspectes següents:

1r) La manera de llegir-les. Hi ha sigles que es llegeixen com si fossin un mot(EVA ‘[Pla d’]Estudis de Valencià Actual’) i d’altres que es llegeixen tot lletrejant-les(TSJC ‘Tribunal Superior de Justícia de Catalunya’). En el primer cas, s’apliquen les regles generals d’apostrofació que ens ofereix la gramàtica: l’IPECC (‘l’Institut deProjecció Exterior de la Cultura Catalana’), la USTEC (‘la Unió de Sindicats de Tre-balladors de l’Ensenyament de Catalunya’), els tipus d’IVA (‘els tipus d’impost sobre elvalor afegit’).

2n) La inicial del nom de la primera lletra de l’abreviació, en les sigles que s’hande lletrejar. Recordem que, en les sigles que es lletregen, es considera la forma quetenen en pronunciar-les, tenint en compte que l’accent principal recau sobre la vo-cal tònica corresponent a la pronunciació de la darrera lletra.

Davant d’una sigla que comença amb vocal, l’article el i la preposició de s’apos-trofen sempre, però l’article la no s’apostrofa si la vocal inicial és i o u: la IBM (‘la In-ternational Business Machines’), l’IDB (‘l’Inter-american Development Bank’), elsmilitants de la UGT / els militants d’UGT (‘els militants de la Unió General de Treballa-dors / els militants d’Unió General de Treballadors’).

Si la lletra inicial és una consonant, cal tenir en compte que el nom de la inicialpot començar amb un so consonàntic (TVC ‘Televisió de Catalunya, SA’) o amb unso vocàlic (FM ‘frequency modulation’, HCP ‘Hospital Clínic i Provincial [de Barcelona]’).

Les abreviacions (IV): l’apostrofació davant les sigles

J. M. M. i S.

En el primer cas, no s’ha d’apostrofar mai; en el segon cas, la tendència actual mésgeneralitzada recomana d’apostrofar sempre: l’FP (‘la formació professional’),d’R+D (‘de recerca i desenvolupament’).

En les sigles que es llegeixen combinant el lletrejament amb la pronunciaciósil·làbica, com és ara MS-DOS ([eməesədos]), el comportament de la partícula de-pendrà de la part que hi està en contacte: l’MS-DOS (‘el micro software-disk operating sys-tem’).

3r) El gènere de la sigla. Aquest depèn, normalment, del gènere del primer motsignificatiu de la denominació desenvolupada: el FAGI (‘el Front d’Alliberament Gaide les Illes’), la TVC (‘la Televisió de Catalunya, SA’).



No fa gaire, arran de la fusió de dues empreses multinacionals i de la reestructu-ració consegüent que se’n derivarà, un diari de gran tirada publicat a la ciutat de Barcelona feia referència, en un titular, als nombrosos «comiats» que es produi-ran.

Acceptant d’entrada que el terme comiat s’hagi fet servir per problemes d’espaii atès que també significa, secundàriament, ‘extinció d’un contracte laboral per la vo-luntat unilateral de l’empresari’, en el context d’un article sobre economia hauriaestat preferible que s’hagués emprat el terme acomiadament, que s’ha especialitzatamb aquest sentit i que no es presta a confusions.

El terme acomiadament té l’avantatge de ser un derivat directe del verb acomiadarque significa ‘rescindir un contracte de treball’; també podem fer servir despatxar,fer fora i donar comiat (preferiblement, la primera per les mateixes raons que hemexposat més amunt): Aquella empresa va acomiadar / va despatxar / va fer fora cinquanta treballa-dors, No l’he vist des que li van donar comiat.

De tota manera, quan algú arriba a un cert càrrec, generalment no l’acomiaden,sinó que el fan cessar. El verb cessar és intransitiu; ningú no «ens pot cessar», sinó quehem de ser nosaltres els qui ho fem, de grat o per força (si de cas, «ens poden fer ces-sar»): La multinacional ha fet cessar els directius més importants. L’acció i l’efecte de cessar és cessament (masc.) o cessació (fem.).

Hi ha bastants sinònims de l’expressió fer cessar, amb matisos i aplicacions dife-rents: destituir o deposar ‘desposseir d’un càrrec’, remoure o rellevar ‘fer cessaren l’exercici d’un càrrec’, desposseir o despullar ‘privar de la possessió d’algunacosa’, destronar ‘desposseir del tron’, degradar ‘destituir del seu grau o dignitat’,excloure o expulsar ‘treure algú d’una banda o d’una cosa; refusar-li la participa-

Els comiats i els acomiadaments

J. M. M. i S.

ció’, inhabilitar ‘declarar inhàbil, no apte a exercir o obtenir un càrrec’, treure ollevar ‘fer sortir algú de la situació en què es troba; separar d’un tot’, etcètera.

[Món Empresarial, octubre 2001]


Ara que comença el curs, com cada any, és el moment de fer-se un grapat de bonspropòsits per tal que, al llarg dels mesos que durarà, les coses ens vagin de la maneraque voldríem.

Un d’aquests propòsits que sistemàticament es renoven és procurar dur un rit-me constant que ens permeti tenir al dia les feines i feinetes que, a mesura que el cursavança, sembla que criïn.

El perill que ens amenaça és, com sempre, que la feina se’ns acumuli i les horescomencin a ser més curtes del que és del tracte. Però tots sabem que no és ben bé unproblema de rellotges que no vagin prou a l’hora...

A hores d’ara, de tothom és sabut que *retrassar és un castellanisme que ens calbandejar. Les alternatives que tenim per a esquivar aquest verb són diverses. Les méscorrents són les formes dels verbs que encapçalen aquest article i que, tot i voler direl mateix, no són del tot sinònimes, com acostuma a passar.

Retardar té sempre un valor temporal: segons el DIEC, vol dir, com a primersignificat, ‘fer que (alguna cosa) s’esdevingui més tard’; mentre que endarrerir tam-bé pot expressar una noció espacial (tots coneixem els romancers o cançoners demena que sempre s’endarrereixen i es queden a la cua de qualsevol excursió, passeja-da, etc.).

Quan el retard en l’execució d’una feina és voluntari, o si més no decidit o justi-ficat, també podem dir que l’ajornem (mai aplacem!, que vol dir tota una altracosa: ‘contractar, donar treball a un operari’). Però desenganyem-nos, de vegadesaquest ajornament es converteix en una excusa de mal pagador i es transforma enajornament sine die, que és una manera més culta de dir que volem donarallargs, cosa que acostuma a acabar amb aquell embús de feina que tant pànic fa a

Retardar, endarrerir

R. V. i A.

tothom i que, enguany de ben segur que sí, no deixarem que es produeixi. Si cal, in-tentarem avançar el rellotge, sense dir-nos-ho, per aixecar-nos cada dia més aviat ifer tot allò que tenim marcat a l’agenda. És clar que, si de bon començament els ele-ments ja se’ns giren en contra i ens fan perdre una hora valuosíssima perquè, perculpa dels ajustaments horaris, haurem d’avançar els rellotges tot just encetem elcurs... Juguem amb desavantatge!

[Medicampus, 10 octubre 2001]


Les llengües, contràriament a allò que hom pot pensar, no tenen sempre un com-portament d’acord amb una determinada lògica, sinó que adesiara evolucionen ambsolucions específiques, tot excloent-ne d’altres per raons que de vegades no són fàcilsd’explicar.

Usem termes com sobre autoadhesiu per a referir-nos al que té la solapa im-pregnada pel dors d’una substància autoadhesiva. Recorrem a l’expressió nota ad-hesiva per al significat de ‘full petit per a deixar-hi notes, amb una banda adhesiva,que permet enganxar-lo i desenganxar-lo diverses vegades’.

En la publicitat exterior, en la dels punts de venda i com a regal de promoció,institucions i empreses se serveixen d’allò que s’anomena adhesiu, és a dir, unimprès o qualsevol altre element que s’adhereix per contacte. Tanmateix, molt so-vint aquesta forma, que és la correcta o normativa per al concepte esmentat, se subs-titueix erròniament per *pegatina; el motiu és evident: la idea de ‘pegar’ s’entén com asinònima de la d’‘adherir’ i, doncs, no s’adverteix cap anomalia en la formació delmot.

Una altra paraula que hom pretén que supera el barbarisme esmentat és *enganxi-na; el mecanisme mental que la genera és el mateix: la idea d’‘enganxar’ s’entén coma sinònima de la d’‘adherir’, i es té la impressió que enganxar és català, mentre que pe-gar, no. Diguem, d’una banda, que pegar és tan català com enganxar; deriven, res-pectivament, de pega ‘qualsevol substància adhesiva’ i de ganxo, que dóna aquestverb amb el sentit extensiu d’‘adherir’; i de l’altra, que ni *pegatina ni *enganxina són pa-raules genuïnes.

En català existeix la terminació -í/-ina; per això, de corbata deriva corbatí; de paper,paperina; de mar, marí i marina; d’Alacant, alacantí i alacantina; etc. Això no obstant, no són

Pega, ganxo, adhesiu

J. M. i C.

admissibles *pegatina i *enganxina. Noteu, endemés, que *enganxina encara podria inter-pretar-se com l’arrel del verb enganxar (enganx-) més el sufix -ina, en canvi, en el cas de*pegatina no podríem dir el mateix: no és el resultat de la suma de l’arrel del substan-tiu pega o del verb pegar (peg-) més el sufix -ina (la -t- ens en fa adonar).

[Món Empresarial, novembre 2001]


Dèiem en un altre article d’aquesta sèrie que, segons el Diccionari d’abreviacions (DA), lessigles es dividien en sigles pròpies, sigles mixtes o impròpies, acrònims i siglònims. Avui ens ocu-parem del tercer grup: un acrònim és una denominació composta formada perfragments d’una expressió complexa (sovint síl·labes completes) i es pot pronunciarcom un mot.

Aquest conjunt abraça les abreviacions formades per la primera i/o les primeressíl·labes dels mots abreujats (INCAVI / Incavi ‘Institut Català del Vi’), i els motsmaleta, formats per la primera i la darrera síl·laba (o el mot complet), respecti-vament, dels dos elements del terme complex desenvolupat, que es refereixen ge-neralment a noms comuns i es fan servir sobretot en el camp de la tecnologia i de lesnoves ciències: informàtica (que prové dels mots informació i automàtica).

L’acrònim s’obté a partir del truncament dels components del sintagma, senseque necessàriament aquests formants hagin de ser inicials de paraula o correspon-dre’s amb síl·labes. Aquesta llibertat en la formació respon al fet que el principal ob-jectiu és fer-lo pronunciable sil·làbicament i distingir-lo d’altres sigles, i tant es potreferir a un nom propi com a nom comú: FORTRAN (‘formula translation’), SEDEC /Sedec (‘Servei d’Ensenyament del Català’).

Els acrònims corresponents a noms propis es poden compondre totalment ambmajúscules o bé amb la lletra inicial únicament en majúscula: FONDEM / Fondem‘Fondo Interamericano de Asistencia en Situaciones de Emergencia’, DOMUND /Domund ‘Domingo Mundial de Propagación de la Fe’.

Els acrònims corresponents a denominacions comunes s’han de compondre to-talment amb majúscules, a fi d’evitar confusions: ELMER (‘electro-mechanical-robot’).També s’han de compondre totalment amb majúscules els acrònims que són consti-

Les abreviacions (V): els acrònims

J. M. M. i S.

tuïts per una seqüència de lletres impossible de sil·labejar: GPRENC (‘Grup PirinencExcursionista Nord-català’).

Per tal com són mots amb sentit ple, el plural dels noms comuns que tenen l’o-rigen en la lexicalització d’una sigla o un acrònim es forma regularment: Hi ha mòdemsde diferents velocitats; per aquest mateix motiu no figuren en el Diccionari d’abreviacions.

La partició dels acrònims a final de ratlla i l’apostrofació dels articles i les preposi-cions davant els acrònims segueixen les regles generals de la gramàtica, sempre quees puguin llegir sil·labejant-los: un EL|MER, l’IN|CA|VI, la IU|PHAR / la Iu|phar(‘la International Union of Pharmacology’).



És cert que, en català, no són gaire abundants les formes terminades en -o àtona; sa-bem que és desinència verbal de primera persona del singular (deixo, crido, etc.) ino dubtem gens de la bonesa normativa de noms com ferro, monjo, amo, etc.Tanmateix, essent un final molt característic, per exemple, de l’italià i de l’espa-nyol, tenim una certa prevenció a emprar alguns mots que són del tot legítimspreceptivament, però que ens sonen a barbarismes castellans. Ens referirem a unsquants que tenen una llarga tradició i que, doncs, formen part del nostre cabal lèxic.

N’hi ha que procedeixen del llatí directament, sense cap canvi, com lavabo,que, per tant, no cal substituir per bany o altres eufemismes. N’hi ha que deriven de lamateixa llengua, amb diverses modificacions històriques: toro ve del llatí TAURUS i eltrobem en el nostre idioma des del segle XIV, no és cap espanyolisme; fondo ‘ambprofunditat (respirar fondo); profund’, que té idèntic origen que fons ‘part inferior d’unrecipient’; lumbago; catarro ‘refredat’; etc.

Hi ha mots que adoptem del llatí, el qual, al seu torn, els ha manllevats al grec,com eco ‘reflexió d’ones sonores’ i halo ‘cercle al voltant del Sol o la Lluna’, etc. N’hiha que ens han arribat del castellà, però que hem incorporat com a patrimoni propi:mico ‘simi’, que ha generat la locució mico filós ‘persona d’aspecte ridícul’ i la frasefeta fer el mico ‘fer ximpleries’; xoriço ‘budell farcit de carn’; tresillo ‘sofà i duesbutaques’; xato/xata, expressió afectuosa, etc. Algunes paraules amb final en -o àto-na, les hem adoptades i adaptades de l’anglès, com tornado ‘vent violent’ i polo ‘es-port a cavall’. D’altres són d’origen italià: saldo, casino, camerino, alto (interjec-ció: alto!, alto el foc!), bravo ‘excel·lent’. D’altres, d’origen francès: minso ‘de pocgruix; escàs’.

No tots els finals àtons en -o són incorrectes

J. M. i C.

Hem aportat solament uns pocs exemples que pensem que poden suscitar dub-tes respecte a la seva bondat normativa i ser, consegüentment, erròniament rebut-jats o bé, igualment de manera equivocada, emprats prescindint de la -o final.

És important, però, subratllar que, en aquelles zones catalanoparlants en què lao àtona esdevé [u], allò que és incorrecte és pronunciar-la [o].



En el llenguatge comú, l’adjectiu líquid -a ens remet a una forma d’estat de la matè-ria que té unes característiques físiques determinades i, per extensió feta a partir de la idea que ens suggereix, en terminologia econòmica, el mot líquid denomina ‘laquantitat, el preu, el sou, etc., nets de les reduccions que puguin correspondre’. I,més generalment, ‘qualsevol bé o actiu financer fàcilment convertible en diner efec-tiu’. Per tant, en el llenguatge comú també s’identifica amb diner en efectiu.

Pel que fa al derivat que ens indica la qualitat de líquid, i diferentment del quepassa amb la major part dels altres casos que es podrien considerar paral·lels –queper això ens indueixen a la confusió o a l’error–, l’únic terme correcte és liquiditat.Per tant, encara que tinguem famílies de mots més o menys afins formalment i fins itot semànticament, com puguin ser ràpid, rapidesa, rapiditat o bé fluid, fluïdesa,fluïditat, o, encara sòlid, solidesa, soliditat, en les quals tenim les dues formessubstantives que designen la qualitat expressada per l’adjectiu, en el cas dels derivatsde líquid el substantiu format amb el sufix -esa, que és el més productiu a l’hora de for-mar noms a partir d’adjectius, no figura entre els mots de la llengua. Ni amb el sentitpropi del llenguatge comú, ni amb el sentit figurat del terme d’economia. Això voldir que la introducció d’un possible derivat *liquidesa en l’àrea de l’economia seria uncalc a partir del mot castellà liquidez.

Per tant, hem de parlar de la liquiditat d’un actiu, de liquiditat bancària o deliquiditat internacional. I tots els compostos sintagmàtics formats amb aquestsubstantiu, com ara coeficient de liquiditat ‘relació que s’estableix en una empresaentre els actius líquids i el passiu circulant’, es formen a partir d’aquest substantiu.


Liquiditat i fluïdesa

R. V. i A.

Els camps semàntics dels verbs mesurar, amidar (o midar) i fins i tot una accepciópoc usada del verb tallar ‘mesurar la talla o estatura d’algú’, tenen punts de contac-te, però no són pas sinònims. El més genèric és mesurar (que també té altres sentits),que pot actuar com a descriptiu en les definicions dels altres dos. Els respectius subs-tantius –mesura, mida, i talla– segueixen també l’esglaonament de concreció i es-pecialització que dèiem, i hem de tenir present els matisos de cadascun a l’hora defer-los servir adequadament i per a saber quan són intercanviables i quan no ho són.En tot cas, cal insistir en la incorrecció que representa usar el castellanisme *tamany enlloc de mida, per una banda, i el verb espuri *medir per amidar. També és un castellanis-me usar mida, per mesura, en casos com El Govern prendrà les mesures adients. De fet, en cas-tellà i en català, els mots equivalents mesura/medida i mesura/mida han seguit evolucionscontràries pel que fa a l’ampliació dels seus respectius camps semàntics. En castellà ésmolt més genèric medida que mesura, que ha quedat gairebé reduït a expressar ponde-ració.

Si parlem de mesures lineals en general, farem servir mida. Si aquesta mida es re-fereix a l’alçària de una persona, podem parlar de la talla, fins i tot quan es tracta d’u-na alçària figurada, és a dir que podem dir, per exemple, que En Pau és un polític de poca omolta talla, i no necessàriament ens referim a la seua estatura.

Les locucions que podem formar amb aquest substantius també s’han d’adequaral sentit que aquests tenen aïllats, tant si són literals com si són figurats o metafòrics.Del grup de les locucions literals podem citar donar bona mesura ‘donar una micamés que la mesura exacta’, a mida ‘amb les dimensions ajustades’ (tot i que aquestatambé pot ser metafòrica). Per les mateixes raons que exposàvem més amunt, no éscorrecta la locució *a mida que en lloc de a mesura que. En el grup de les locucions fi-

Mesures, mides i talles

R. V. i A.

gurades tenim passar de mida ‘ésser excessiu’ i les afins fora mesura / fora mida osense mesura / sense mida, que denoten excés.



En el món de l’ofimàtica, que és la informàtica aplicada a les tasques d’oficina, commés va més necessari és familiaritzar-se amb els abundantíssims termes i conceptesrelacionats amb els PC o ordinadors personals (que abans s’anomenaven micro-ordinadors o miniordinadors) i amb les característiques tècniques mínimes quehan de tenir aquests aparells, les quals varien amb una rapidesa sorprenent.

A l’hora d’adquirir un ordinador personal, tant si és per a ús professional comparticular, cal tenir en compte, en primer lloc, quina mena de microprocessador fade CPU o UCP (‘unitat central de processament’): Pentium® 4, que aparentmentés el més potent, Celeron®, Duron®, etc.; a quina velocitat va el rellotge intern de lamàquina: 2 GHz (= dos gigahertzs), 1,5 GHz (preferiblement, d’1 GHz com a mí-nim), i de quanta memòria RAM (‘memòria d’accés aleatori’), que és on carregaels programes quan els ha de fer treballar, disposa: 512 MB (= 512 megaoctets omegabytes; actualment, cal disposar de 128 MB com a mínim).

D’altra banda, cal comprovar que la targeta gràfica (o targeta de vídeo, quegeneralment fa també de targeta acceleradora de gràfics), la targeta de so i latargeta d’interfície de xarxa (o, simplement, targeta de xarxa) o bé la targeta demòdem, segons el cas, són suficients per a les nostres necessitats. Una targeta gràficaactual hauria de ser del sistema SVGA (‘superadaptador de gràfics per a vídeo’) ino hauria de tenir menys de 32 MB de memòria RAM. La targeta de so hauria de sercompatible amb una de la marca Sound Blaster® i també hauria de disposar de 64 MB de memòria RAM, com a mínim. La targeta de xarxa hauria de ser de 10/100 Mbitps (= deu/cent megabits per segon) de velocitat.

Pel que fa a les unitats de disc, hem de disposar d’un disc dur de 30 GB (= tren-ta gigaoctets o gigabytes), com a mínim, i d’una disquetera de discos flexibles (o

L’ordinador personal

J. M. M. i S.

disquets) de 3,5 polzades (= 8,89 cm) i una capacitat d’1,44 MB. A més, podem dis-posar també de diverses unitats de discos de 5,25 polzades (= 13,335 cm): DVD (‘discversàtil digital’) o CD (‘disc compacte’), que poden ser de lectura, enregistra-bles o reenregistrables. La velocitat mínima recomanable de lectura d’aquests apa-rells està situada, en aquests moments, en 32× (que equival a trenta-dues vegades lavelocitat que es va prendre com a unitat quan es van començar a comercialitzaraquests aparells).

La torre (o semitorre o minitorre) de l’ordinador necessita un nombre deter-minat de ports on endollar els perifèrics com ara el monitor, el teclat, el ratolí,els altaveus, el micròfon, la impressora, l’escàner (fixeu-vos que s’ha d’escriureamb una sola ena), la càmera web, el mòdem, etc. De ports, n’hi de tres menes: ensèrie, en paral·lel i USB (‘bus en sèrie universal’); els millors i els que s’estan im-posant arreu són els darrers.

Tots aquests aparells constitueixen el maquinari de l’ordinador. Deixem per amés endavant el detall dels perifèrics i del programari que ha de fer funcionaraquesta meravella de la tècnica actual.

[Món Empresarial, gener 2002]


Novament reprenem el tema de les abreviacions per a tractar de la tercera gran clas-se que en fa part: els símbols.

Un símbol és la forma abreujada o qualsevol altre signe que un organisme, ge-neralment oficial i sovint internacional, pren com a representació d’una cosa o d’u-na operació.

Els símbols poden ser formats per lletres o per qualsevol altre signe gràfic: m ‘metre’, Ω ‘ohm’. Si són formats per lletres, la primera no ha de coincidir forçosa-ment amb la inicial del terme desenvolupat: b ‘constant de Wien’.

Si es componen de lletres, els símbols s’escriuen amb majúscules o amb minús-cules del tipus rodó, segons cada cas particular. No acaben en punt ni en barra, i elstermes compostos no porten espais entremig (ln ‘logaritme neperià’); alguns sím-bols compostos porten una barra inclinada entremig, com a indicació de l’operaciómatemàtica de dividir: m/s ‘metre [partit] per segon’. Hi ha símbols d’unitats de me-sura que porten os o xifres volades, barres entremig o altres signes especials d’ús in-ternacional que s’han de respectar: ºC ‘grau Celsius’, m3 ‘metre cúbic’, @ ‘rova’.

Els símbols no porten cap marca per a indicar que representen un terme en plu-ral: 1 km ‘un kilòmetre / un quilòmetre’, 30 km ‘trenta kilòmetres / trenta quilòme-tres’, i es llegeixen com si el terme simbolitzat estigués escrit amb totes les lletres. Es-crivim, per exemple S, però no llegim pas «essa» sinó «sofre» (amb alguna excepció:pH ‘logaritme decimal canviat de signe de la concentració d’ions hidrogen’ pronun-ciat [peak]).

Davant els símbols no s’ha d’apostrofar cap partícula: 30 g de Au ‘trenta gramsd’or’. L’única excepció són els símbols dels vents –que són, ensems, sigles–: cap a l’E‘cap a l’est’.

Les abreviacions (VI): els símbols

J. M. M. i S.

No s’ha de dividir a final de ratlla un símbol format per més d’un caràcter: *m/ |s. El símbol i la xifra que el precedeix formen un tot inseparable; per tant, en cap casno s’ha de començar línia amb un símbol deixant la xifra a la línia anterior: *3.600 | s‘tres mil sis-cents segons’.

Recordem que els símbols es classifiquen en: símbols regulars o científics (Ag‘argent / plata’); codis (ACa ‘Alt Camp’); signes, que poden ser formats per nom-bres (503, DIII / DIII ‘cinc-cents tres’), per nombres i lletres (8a ‘vuitena’) o per altrescaràcters tipogràfics (% ‘tant per cent’); xifres o monogrames; emoticones (:-v‘parlant’), i ideogrames o pictogrames ( ‘[número de] telèfon’).



La història social es reflecteix directament en l’ús de les llengües. Aquestes canviensobretot a causa de les variacions que s’esdevenen en la realitat. L’actualitat ens n’ofe-reix un exemple tangible i clar: d’una banda, cap enciclopèdia no pot definir el con-cepte Europa de la mateixa manera que abans que s’acomplís l’objectiu de la UE; del’altra, el mot ha minvat en la freqüència d’ús, justament perquè ha estat notable-ment desplaçat per la locució Unió Europea. Una de les conseqüències que ha com-portat el projecte nou és l’establiment d’una moneda única: l’euro; i, en la llengua, laincorporació, doncs, d’aquesta nova paraula, la qual substitueix la que servia per a de-nominar les monedes específiques de cada comunitat. La llengua catalana, com totesles de l’Estat espanyol, perd la pesseta; una forma que no és improbable que tinguésl’origen justament en el nostre idioma: podria tractar-se d’un diminutiu de peça(peceta), que en passar al castellà hauria canviat la -c- en -s- (-ss-); tanmateix, no espot descartar que fos un diminutiu de peso. La pèrdua lèxica no s’atura aquí ni de bontros, perquè amb aquesta desapareixen els derivats: pesseter -a ‘persona que no miraaltra cosa que el guany’ o les variants familiars pela i rossa. Se’ns en van les formesque es refereixen a les seves fraccions: ral ‘vint-i-cinc cèntims’, que avui ja era obsole-ta pel canvi del valor de la moneda, i cèntim ‘centèsima part de la pesseta’, nomigualment poc usat per la mateixa raó, el qual restarà, si de cas, amb el sentit de ‘centè-sima part de l’euro’; i la que al·ludeix a la suma de cinc pessetes: duro. Els nostres aviscomptaven amb cèntims, amb rals i amb duros: Això val tants rals, tants duros, etc.

Essent el diner un element tan condicionant en la vida de les persones, les llen-gües han creat una quantitat considerable d’estereotips i de refranys que hi fan re-ferència, els quals també es perdran progressivament: canviar la pesseta ‘vomitar’,sopar de duro ‘fet de poca volada explicat com a magnífic’, etc.

Homenatge a la pesseta

J. M. i C.

Els futurs diccionaris segurament que mantindran pesseta, ral, duro, com avui hitrobem maravedís, posem per cas. Però serà un record històric. Nogensmenys, ambel pas dels anys, cada llengua d’Europa, tot i compartir una sola moneda, crearà lo-cucions i proverbis nous d’acord amb les respectives idiosincràsies, perquè, com dirí-em encara avui, la pela és la pela.

[Món Empresarial, febrer 2002]


Un universal de totes les llengües és el principi d’economia, és a dir, produir la màxi-ma informació amb els mínims recursos. Així, generalment no diem Menjo carn i menjopeix, sinó que evitem la repetició d’un verb que se sobreentén inequívocament i es-curcem la frase: Menjo carn i peix; en altres enunciats, allò que elidim és un comple-ment; en lloc de Vénen amb moto i van amb moto, diem Vénen i van amb moto, estalviant-nosara un sintagma que, també inequívocament, és un circumstancial instrumentaltant de venir com de anar.

Tanmateix, l’hàbit de no enunciar un element condueix adesiara a construccionsincorrectes. Aquí volem referir-nos a la coordinació de dos verbs que regeixen preposi-cions diferents. Encara que pugui semblar correcta una oració com *Contínuament entravai sortia de casa, no ho és, perquè entrar no accepta de, com sortir; per tant, no ens podemestalviar de dir dues vegades el complement amb la preposició adequada: Contínuamententrava a casa i sortia de casa. Això no obstant, no és prou normal aquest canvi, ja que el ca-talà ens permet de recórrer a un pronom per a economitzar l’ús del complement: Con-tínuament entrava a casa i en sortia (en equival a de casa). Sempre que hàgim de coordinar dosverbs que comparteixen un complement, hem d’assegurar-nos amb quina preposicióes construeix cadascun: asseure’s duu a o en; aixecar-se, en canvi, de. Per això hem dedir: S’asseia a taula i se n’aixecava, i no *S’asseia i s’aixecava de taula. Apropiar-se demana lapreposició de; vendre duu el complement directe sense preposició. Per tant, no ésbona la frase *S’apropiava i venia el que no era seu, que cal substituir per S’apropiava del que no eraseu i ho venia (on el pronom ho representa l’expressió sense preposició el que no era seu).Plànyer-se regeix de; doldre, un complement directe sense preposició; consegüent-ment no és bona la frase *Es planyia i li dolia la seva desgràcia, que cal substituir per Es planyiade la seva desgràcia i li dolia, on l’objecte de dolia és, sense ambigüitats, la seva desgràcia.

A cada verb i a cada complement, la seva preposició

J. M. i C.

En alguns casos, els verbs que es coordinen demanen una preposició distinta, laqual, però, encapçala cadascun dels complements; en l’oració En Jordi anava i venia deBarcelona a Tarragona, l’economia del llenguatge permet no haver de repetir el nom deles dues ciutats a on anava i d’on venia; en realitat equival a En Jordi anava a Barcelona [ivenia de Tarragona] i venia de Barcelona [i anava a Tarragona]. Observeu que en construc-cions d’aquesta mena és obligatori enunciar primer el complement que va amb lapreposició que regeix el verb que s’enuncia en darrer lloc; no és correcte, doncs, *EnJordi anava i venia a Barcelona de Tarragona.

[Medicampus, 11 febrer 2002]


En moltes activitats humanes s’imposa cada dia més l’existència d’al·licients, incen-tius materials, que, segons com, sembla que siguin l’única garantia d’uns resultatsacceptables. Potser és en el món dels esports on aquesta afirmació és més evident. Lanecessitat d’oferir aquests incentius esdevé quasi inqüestionable perquè la dita queproclama que l’important no és guanyar sinó participar ja no se la creu ningú. Imenys quan allò que realment hi ha en joc no és només prestigi, sinó alguna cosamolt més material i econòmicament avaluable. Parlem, és clar, de les primes, que,contràriament a allò que el seu nom podria suggerir, acostumen a ser gruixudes. I ésque, sovint, el nom no és ben bé el que sembla.

Els diccionaris recullen el substantiu prima amb significats relacionats amb su-mes que es paguen com a premi, o en concepte de contraprestació. Hem de dir quel’origen d’aquest mot és recent (s. XX) i ens ha vingut del francès prime, que l’ha agafatde l’anglès premium, el qual, al seu torn, l’ha incorporat del llatí PREMIUM –que és, tam-bé, l’origen del nostre mot premi. Aquest darrer, però, forma part del català des demolt abans; concretament, el podem documentar a partir del s. XIV.

Com podem veure, de la mateixa paraula llatina, per camins diferents –per viadirecta o a través de llengües interposades–, fem cap a dos mots que, tot i ser empa-rentats, no són sinònims ni tenen el mateix comportament en la llengua de recep-ció, en aquest cas el català. Al costat del nom premi tenim un seguit de mots, compremiable, premiador -a, que s’han format per derivació del verb premiar, docu-mentat des del s. XV.

El nom prima, però, no és el resultat d’un procés fet a partir de les regles de for-mació de mots del català, sinó que ens ha arribat ja construït des del francès. A més, sitenim en compte que aquesta llengua té dos verbs primer, l’un que fa referència a la je-

Els premis de les primes

R. V. i A.

rarquització i l’altre, creat a partir del nom prime (‘premi pecuniari’), amb el significatde ‘premiar, donar una prima’, podem pensar que això és el que pot haver generatl’espuri *primar, que, en tot cas, ni en un sentit ni en l’altre, no és admès per la SeccióFilològica, la qual, ara com ara, només considera genuïns prevaler, preferir, privi-legiar, etc., i premiar (o bé la perífrasi, concedir una prima), respectivament.

[Món Empresarial, març 2002]


Ens connectem a Internet i obrim la nostra pàgina web preferida. Anem amb labusca o punter (la fletxa que indica la posició del ratolí a la pantalla) a l’opció«Missatges a mòbils». Hi fem un clic i s’obre una finestra amb el dibuix d’un telèfonmòbil i un cursor a dins que pampallugueja. Comencem a teclejar: «Paixa, nen! k no puc narhi, pq la Sil ta fumuda, :-( dema tb u veig negre :-* a10».

Canvien els temps, canvia la llengua. Paral·lelament al model més o menysestàndard que ens arriba dia rere dia des de la televisió o la universitat, hi ha una va-rietat de la llengua catalana que es va consolidant: és el català dels xats i dels missat-ges a mòbils.

Es tracta d’una varietat simplificada semblant al català col·loquial, però condi-cionada per les restriccions que ens imposen els mitjans que permeten la interacció.Els mòbils limiten l’extensió dels missatges (generalment fins a cent seixanta caràc-ters) i fan molt feixuga l’escriptura (cada caràcter implica d’una a dotze pulsacions),i això obliga l’emissor a reduir formalment el missatge: els que en surten més mal pa-rats són els accents i les vocals, que s’acostumen a ometre (stmn ‘setmana’), i sovint elsmots s’abreugen o queden deformats (paixa! ‘què passa!’). Aquestes limitacions nosón tan presents en els xats i són pràcticament inexistents en els correus electrò-nics. D’altra banda, atès que la comunicació no és cara a cara, la informació no ver-bal es transmet gràcies als signes d’admiració i d’interrogació, les interjeccions, les re-peticions o les majúscules per a indicar que cridem o emfasitzem, i les emoticones,de les quals hem parlat en un altre article.

Els temes habituals d’aquests missatges són els de la vida quotidiana, i la finalitatés interactiva i informativa, trets que l’acosten al registre col·loquial de la llengua;per contra, el canal de comunicació és escrit, i, a més, tot i que el discurs està poc es-

El català que ara «es parla»

Albert Soler i DalmasesTècnic lingüístic del SEREIEC

tructurat i no conté mots o expressions formals, cal reconèixer que hi ha una tria de-liberada del lèxic i de la disposició de la informació: d’acord amb la restricció esmen-tada abans, l’emissor busca la manera d’expressar + amb –, com en els textos de la«Finestra lingüística». ;-)



Continuant la sèrie d’articles relacionats amb l’ofimàtica, tractarem dels perifèrics,que són els dispositius –altres que la unitat central de processament– que formenpart del maquinari d’un sistema informàtic.

Hi ha dues classes de perifèrics: els perifèrics d’entrada, que serveixen per a in-troduir dades en l’ordinador, i els perifèrics de sortida, que permeten extreure del’ordinador el resultat del processament de dades.

Els perifèrics imprescindibles en un ordinador personal actual són el monitoro pantalla, perifèric de sortida que ens permet visualitzar dades i gràfics, i que sovintporta altaveus incorporats: és recomanable que la diagonal de la imatge tingui dis-set polzades (43,18 centímetres teòrics, per bé que generalment la mida real és infe-rior a la indicada); el teclat, perifèric d’entrada que ens permet compondre textos iactivar funcions del programari mitjançant combinacions de tecles: ha de tenircent dues tecles, com a mínim, i n’hi ha que són multimèdia, és a dir, que permetencombinar diferents tipus de senyals (textuals, gràfics, auditius i icònics); el ratolí,que pot anar a banda o juntament amb el teclat i permet dirigir un punt general-ment en forma de sageta (anomenat punter o busca) damunt la pantalla i seleccio-nar-lo o activar-lo: preferiblement, ha de tenir tres botons i una roda o bola per a fa-cilitar els moviments del punter, i la impressora, que escriu o dibuixa damunt depaper o d’una transparència plàstica el text o la il·lustració que volem: desaparegu-des pràcticament del mercat les impressores matricials (en què l’element impres-sor són unes agulles entintades), les més usuals són les impressores de raig de tintao impressores d’injecció (que són més assequibles econòmicament) i les impres-sores [de] làser (que són les més professionals però també les més costoses relativa-ment).

Els perifèrics

J. M. M. i S.

A l’hora d’adquirir una impressora, hem de triar si volem imprimir en color onomés en blanc i negre; hem de tenir en compte la densitat del punt d’impressió,que es mesura en punts per polzada (de l’anglès dots per inch, que s’abreuja dpi): pera un text que hagi d’incloure imatges d’una certa qualitat és recomanable una densi-tat de 1.200 dpi, també hem de procurar que tingui una safata o un calaixet horitzon-tal per a la introducció del paper i, finalment, hem de decidir si necessitarem impri-mir per les dues cares del paper o no.

[Món Empresarial, abril 2002]


Aquests dos mots, que tenen una doble relació, semàntica i formal, apareixen ensengles articles del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut amb aquesta grafia, que,d’entrada, ens pot xocar i fins i tot semblar contradictòria. En la forma de l’entrada,que és en singular, presenten una diferència evident: l’un té el segon formant en sin-gular, mentre que l’altre el té en plural. Les definicions del diccionari són, respectiva-ment:

parabrisa m. Làmina de vidre o de matèria transparent situada a la part davanterad’un vehicle per a protegir els passatgers de la pluja, del vent, etc.

eixugaparabrises m. Sistema mecànic que permet d’eliminar l’excés d’aigua sobre elparabrisa.

D’una banda, podríem dir que, semànticament, tots dos noms designen partsd’un vehicle, i de l’altra, que, segons la seua estructura, són compostos formats perun verb i un substantiu: para + brisa, en el primer cas, i eixuga + parabrisa, en el segoncas. Per què, doncs, aquest darrer es converteix en eixugaparabrises?

En la formació de mots compostos amb aquesta mateixa estructura, [V + N], po-dem trobar que el segon formant, és a dir el nom, correspon a la categoria dels subs-tantius anomenats comptables, és a dir, ‘que es poden comptar’. En aquests casos, elsubstantiu ha d’anar en plural en el mot compost resultant: comptagotes, escura-dents, trencanous. Ara bé, quan el nom que constitueix el segon element del com-post no és d’aquesta categoria, sinó que forma part dels substantius no comptables, en elcompost ha de figurar amb la forma del singular: paravent, gira-sol.

Eixugaparabrises i parabrisa

R. V. i A.

Aquest és el criteri, i la seua aplicació justifica que, en els casos que plantejàvemal començament, hi hagi aquesta aparent contradicció: el formant -brisa del primercompost és no comptable; per tant, quan s’ajunta amb el verb per formar el compostva en singular, i tenim el resultat parabrisa. Aquest nou mot, però, passa a formar partde la categoria de substantius comptables perquè designa un objecte que podemcomptar. Per tant, en formar part tot ell com a segon formant d’un nou compost dela mateixa estructura, ha d’anar en plural, i el resultat és eixugaparabrises.



Vaga és un terme el concepte del qual deriva del verb vagar, antigament ‘tenirtemps’, ‘estar desocupat’; el substantiu adquireix el sentit de ‘cessació en el treball,especialment amb vista a obtenir d’una empresa millores de les condicions laborals’ apartir de la fi del segle XIX, quan, en el desenvolupament industrial, es féu imprescin-dible un terme per a referir-se a una tàctica que remarcava la importància de la feinadels treballadors, la qual, a la fi, esdevingué un dret que saberen conquerir.

Però ni totes les vagues són iguals ni tothom les practica de la mateixa manera.Així, la vaga a la japonesa no consisteix en un cessament del treball, sinó que, alcontrari, n’incrementa la productivitat per tal de provocar un col·lapse; en la vagade zel tampoc no es deixa de treballar, però es fa complint d’una manera estricta elsreglaments i les instruccions per tal d’entorpir el funcionament normal d’una em-presa o un servei; en la vaga rotatòria, determinats grups de treballadors resteninactius rotativament i alternativa; en la vaga intermitent, un període d’aturamentde l’activitat laboral és seguit d’un altre en què es reprèn, consecutivament; la vagaparcial es pot fer aturant l’activitat només durant algunes hores del dia o treballanttota la jornada, però disminuint el rendiment normal; en la vaga de braços caigutses deixa de treballar, però es roman en el lloc que cadascú té en la feina; la vaga deserveis estratègics consisteix a paralitzar solament algunes activitats, però de ma-nera que sigui impossible realitzar les altres, perquè en depenen; la vaga de solidari-tat és el cessament de l’activitat d’uns treballadors per a donar suport a reivindica-cions laborals d’altres d’una empresa distinta; la vaga general intenta paralitzar latotalitat o la majoria dels sectors laborals d’un país; la vaga política és provocada permotius polítics o amb finalitats que tenen a veure només indirectament amb els inte-ressos professionals dels treballadors; la vaga novadora té l’objectiu de modificar

Hi ha vagues i vagues

J. M. i C.

allò que s’ha pactat en un conveni col·lectiu vigent; la vaga abusiva origina una des-organització dels elements d’una empresa i que comporta uns perjudicis superiorsdels que produiria el cessament del treball, per la qual cosa es considera despropor-cionada.

Òbviament, també poden ésser vagues legals, si s’ajusten a tots els requisits es-tablerts per la llei, o vagues il·legals, si no s’hi ajusten i, doncs, hi van en contra.

[Món Empresarial, maig 2002]


Avui arribem a l’últim lliurament de la sèrie d’articles dedicats a les abreviacions ambel tractament d’un subconjunt de la classe dels símbols: els codis.

Un codi és un símbol que forma part d’un conjunt tancat i generalment orde-nat, en el qual no n’hi pot haver dos d’idèntics, perquè la polisèmia n’és exclosa.

Els codis poden tenir una forma arbitrària, encara que normalment segueixenun criteri més o menys lògic de construcció. Un tret bastant habitual en els codis ésque tenen un nombre de caràcters limitat i, sovint, fix; per exemple, el codi que iden-tifica els aeroports, que és format per tres caràcters alfabètics escrits en majúscula:SCQ ‘[aeroport de] Santiago de Compostel·la’, BCN ‘[aeroport de] Barcelona’.

La grafia dels codis depèn del conjunt a què pertanyen, amb els altres elementsdels quals ha de ser congruent. Alguns codis es poden representar mitjançant la gra-fia de les sigles, és a dir, amb majúscules –com hem vist en els exemples anteriors–,per bé que no cal que coincideixin amb cap inicial de la denominació a què fan re-ferència.

De fet, poden ésser formats per xifres, per lletres o per qualsevol altre caràcter. Sies tracta de nombres, l’ordenació dins el conjunt a què pertany no té per què seguirun ordre creixent i hi pot haver buits en la numeració.

Així, per exemple, tenim l’ISBN, que és el número internacional normalitzatper als llibres editats, conté deu xifres disposades en quatre grups, separats els unsdels altres per un guionet. El primer grup identifica la zona lingüística; el segon, l’e-ditor; el tercer assenyala el número d’ordre de l’obra en la producció de l’empresaeditora, i el quart és una xifra de control, calculada per a permetre que l’ordinadorpugui comprovar l’exactitud dels nombres precedents (com passa amb la lletra quesegueix el número de carnet d’identitat, el número d’ordre de la qual en el nostre al-

Les abreviacions (i VII): els codis

J. M. M. i S.

fabet serveix de xifra de control del número precedent). Els números de telèfon, elscodis de barres i els números dels comptes corrents són altres exemples de codis.

Com els altres símbols, els codis no s’han de partir a final de ratlla, i tampoc no espot apostrofar cap article ni cap preposició que els precedeixi.

Esperem que aquesta sèrie d’articles sobre les abreviacions, juntament amb elque vam publicar sobre les emoticones en el número de Medicampus corresponent aldia 31 de gener de 2001, hagin servit per a ajudar-vos a conèixer alguns dels aspectesmés rellevants d’aquestes expressions abreujades.



En els textos d’economia, d’empresa i del món laboral en general trobem ara i adésels mots feina i treball, que, espontàniament, diríem que són sinònims. Tanmateix,si els analitzem amb més deteniment, veurem que cada un presenta una distribució iunes restriccions particulars.

Antigament, feina volia dir ‘coses per fer’ i treball, ‘pena, sofriment’. Aquests signi-ficats són encara vigents avui (Tinc molta feina; Ho ha aconseguit amb penes i treballs); treball,però, ha anat adquirint un nou sentit, en el qual, inexplicablement, s’ha anat diluintaquesta idea de patiment, i actualment equival a ‘obra, feina que es fa’.

Ara, aquest acostament semàntic no implica una ambivalència total, és a dir,aquests dos mots no són sempre intercanviables: amb el significat de ‘lloc en què s’e-xerceix regularment una activitat per la qual es rep remuneració’, només podemutilitzar feina (Quan sortiré de la feina m’hi arribaré), i amb el significat d’‘obra manual, ar-tística, intel·lectual’, només podem fer servir treball (Encara no has lliurat el treball de socio-logia?). D’altra banda, sembla que després d’un adverbi quantitatiu no hi acostuma aaparèixer mai, en singular, treball (*Tens poc treball, avui, oi?).

L’ús ha anat fixant tota una sèrie d’expressions amb una forma o amb l’altra:així, per exemple, tenim mercat de treball ‘conjunt de relacions i de processosd’intercanvi que s’estableixen segons l’oferta i la demanda de treball’, lloc de tre-ball ‘àrea d’un centre de treball on els treballadors duen a terme la seva activitat’,empresa de treball temporal (o ETT) ‘empresa que exerceix d’intermediària en-tre les empreses que busquen treballadors temporals i les persones que busquen fei-na’, feina fixa ‘feina que requereix una prestació de serveis per un temps indefinit’,plus per feina perillosa ‘complement salarial assignat a un treballador que exer-ceix una tasca tipificada com d’alt risc’ o suspensió de sou i feina ‘sanció imposada

Feina i treball

A. S. i D.

a un treballador que comporta la suspensió temporal de remuneració i de fun-cions’.

En definitiva, veient com està el panorama laboral, val més ser un pencaire que unmalfeiner. Hem d’acceptar que els cansats fan la feina i que no ens podem permetreel luxe d’estar endillunsats, perquè de treballar, feinejar, treballuscar i feinote-jar ens n’hem de fer un tip per a poder descansar.

[Món Empresarial, juny 2002]


Tothom coneix i empra sense dificultats verbs com córrer, rompre ‘dividir en frag-ments’, fondre, cloure ‘tancar, tapar’. Tanmateix, en fer-ne derivats, s’observen so-vint vacil·lacions i incorreccions, probablement pel fet que els parlants han perdut laconsciència de les parts que formen els mots. Així, per a la persona 3 del present del’indicatiu, si bé sentim a dir regularment corre, en canvi notem inseguretat en les ter-minacions lògiques corresponents, com ara transcorre, concorre, escorre, discorre,ocorre, recorre, socorre i descorre, les quals són desplaçades incorrectament per lesacabades en -eix: *ocorreix, *transcorreix, *recorreix, etc. El participi passat és corregut i,doncs, transcorregut, concorregut, escorregut, discorregut, ocorregut, recorregut,socorregut, descorregut.

Semblantment passa amb fondre: si la persona 3 del present d’indicatiu és fon, calque diguem difon, confon, infon, refon; no hi són bones les terminacions en -eix: *di-fondeix, *confondeix, *infondeix, *refondeix. El participi és fos i, doncs, difós, confós, infós, re-fós.

Amb rompre: de romp en resulta interromp, corromp, irromp, i no *interrompeix, *cor-rompeix, *irrompeix. El participi és romput i, doncs, interromput, corromput, irromput.

Hi ha altres verbs que són també derivats de formes que avui no s’usen, com, perexemple, metre o bé cebre (etimològicament, sebre), que tindrien la persona 3 delpresent d’indicatiu met i cep, respectivament. Consegüentment, donen les úniquessolucions correctes: omet, emet, admet, permet, remet, malmet, comet, sotmet, tra-met; o bé concep, percep, decep. Són rebutjables, per tant, *omiteix, *emeteix, *admeteix,etc., i *concebeix, *percebeix, etc. Noteu que, en català, encara que comptem amb elsubstantiu decepció, no tenim el verb *decepcionar i, és clar, tampoc cap temps ni cappersona que se’n faci derivar: *decepcionaràs, *decepcionaria, *decepcionaven; cal dir decebràs,

L’ús correcte d’algunes formes verbals

J. M. i C.

decebria, decebien. El participi de metre seria mes (omès, emès, admès, permès, remès,malmès, comès, sotmès, tramès); el de cebre seria cebut (concebut, percebut, decebut).



En català, els substantius tràfic i trànsit, i els verbs respectius traficar i transitar,presenten punts de contacte semàntic que fa que, a l’hora d’usar-los, es produeixininterferències que deriven en usos impropis. Això s’explica perquè en altres llengüesromàniques la distribució dels significats de cadascun dels dos termes no semprecoincideix amb la distribució que se n’ha fet en català.

Tot i que en aquestes llengües la definició de base dels verbs traficar i transitar siguipràcticament la mateixa: ‘comerciar, intercanviar mercaderies’ i ‘anar d’un lloc al’altre per la via pública’, respectivament, l’evolució dels substantius, malgrat con-servar aquest significat, ha diferit d’una llengua a una altra i ha originat aquestamanca de coincidència, que, a la vegada, provoca les interferències que esmentàvem.

Mentre que en castellà i en certa manera en francès, tot allò que fa referència a lacirculació de vehicles per la via pública gira al voltant de tráfico, en català hem de par-lar de trànsit. Així, doncs, tenim la Direcció General de Trànsit, un accident detrànsit, un parc infantil de trànsit, etc.

L’altra família de mots, traficar, tràfic, trafiquejar, trafica i traficant té unarelació directa, com ja hem dit, amb el món del comerç i de l’intercanvi de mercade-ries que, evidentment, això sí, pressuposa també un determinat trànsit. L’etimologiad’aquests mots no és del tot clara, va lligada a l’etimologia de trafegar ‘mudar algu-na cosa d’un lloc a un altre’ i, en tot cas, sembla que ens ha arribat de l’italià (traffica-re/traffico). Val a dir que en italià aquests mots tenen les mateixes accepcions semànti-ques que en català, fins i tot en aquelles que tenen connotacions negatives, les quals,en certa manera, cada dia limiten més el seu abast semàntic.

La percepció que ens mereix algú que trafica no és pas la d’un comerciant honrat,sinó que més aviat pensem en traficants de mercaderies poc recomanables (històrica-

Tràfic i trànsit

R. V. i A.

ment, traficants d’esclaus, i més actualment, els narcotraficants en mercats clo-sos i amb regles poc honrades). I no oblidem que un trafica, encara que potser no siguitan nefast com certs traficants, és aquell que ‘vol fer passar per bo allò que no ho és’.Sigui com sigui, convé discernir amb cura l’abast del significat de cada terme i, sobre-tot, que les regles que determinen els intercanvis comercials no siguin ni trafiques niestiguin en mans de traficants.

[Món Empresarial, juliol 2002]


Som molts els qui hem sentit aquesta frase alguna vegada, sobretot en època d’exà-mens. L’obertura de les es i les os, els pronoms febles, l’ús de la dièresi... Segons sem-bla, tots aquests elements són trencaclosques irresolubles.

Una anàlisi comparativa entre llengües ens ajudarà a enfocar aquesta qüestiód’una manera més objectiva.

Comencem parlant dels sons: de vegades es posa en relleu, normalment prenentel castellà com a model, la complicació que implica el fet que en català hi hagi vuitsons vocàlics, tres més que en castellà. Probablement s’ignora que l’anglès en té dot-ze, el francès, setze, i que hi ha llengües que en tenen més de quaranta. D’altra banda,no és cert que en castellà només existeixin cinc sons vocàlics: algunes de les seves va-riants dialectals, per exemple l’andalús, també utilitzen correntment la e i la o obertes.

Un altre suposat maldecap són els pronoms febles, el «punt feble» de molts es-tudiants de català. Per bé que, teòricament, les possibilitats de combinació són moltnombroses, generalment es redueixen a unes poques formes, sobretot en la pràcticacol·loquial. A més, un estranger que aprèn català i castellà alhora segurament tro-barà tan difícil construir Els hi ha comprat ell [els caramels al fill] que Se los ha comprado él.

Un aspecte que, per exemple, un anglès o un xinès podrien retreure al català ésla quantitat de formes verbals que té. Val a dir, però, que aquesta conjugació diversi-ficada és pròpia no solament del català sinó també de totes les llengües romàniques.Per contra, aquestes llengües no presenten l’abundor de terminacions per a expres-sar els casos (la funció sintàctica) dels mots, característica de l’alemany o el llatí, ni lamultiplicitat de tons (entonacions) del xinès, que distingeix quatre tons, o del tai-wanès, que en distingeix vuit (en aquestes llengües orientals, una mateixa paraula tédiferents significats segons el to amb què es pronuncia).

«El català és molt difícil»

A. S. i D.

De la mateixa manera que en els casos precedents, totes les altres «dificultats»que sovint s’imputen al català són relativitzables. Ara: això no vol dir que el català si-gui una llengua fàcil. Totes les llengües són extraordinàriament complexes. I aquestés un dels punts que les fa tan atractives.

[Medicampus, 1 juliol 2002]


Tothom sap que el treball és l’activitat que hom fa per tal d’obtenir-ne beneficiseconòmics o béns d’altra mena, i que normalment implica una contractació entrequi l’ofereix i qui l’ha de realitzar. La història ha conduït a fixar diverses maneresd’establir el compromís entre un empresari o empresària (qui dóna treball) i el seuempleat o la seva empleada (qui accepta un treball).

En veurem les modalitats més importants. Destaquem en primer lloc els treballsque excepcionalment no es basen en cap contracte ni tenen remuneració: el treballamistós, el treball de benevolència, el treball de bon veïnatge i el treball fa-miliar, que es fonamenten, respectivament, en l’amistat o la bona voluntat enversalgú, la bona relació entre veïns o la dedicació a una tasca a compte de la família deltreballador, per la qual cosa no s’ajusten al concepte general de treball i, doncs, sónexclosos de la legislació laboral. El treball a preu fet és el que comporta haver esti-pulat per endavant una remuneració per una feina que el treballador realitza en untemps discrecional. El treball a temps parcial compromet a un nombre d’hores aldia, a la setmana, al mes o a l’any inferior al 77 % del treball a temps complet. Eltreball estacional o treball de temporada és aquell que es duu a terme només du-rant un període de l’any, en general perquè és propi solament d’una estació. Sem-blantment, el treball temporal requereix una prestació de serveis per un període li-mitat de temps. El treball precari, cada dia més estès per interessos dels empresaris,no ofereix garanties d’estabilitat. El treball efectiu és el treball productiu real du-rant les hores treballades. El sistema de fabricació en què el material passa per dife-rents màquines o els diferents equips de manera que en cadascuna o cadascun ésefectuada una determinada operació es denomina treball en cadena. El treballper torns consisteix a organitzar-lo de manera que els treballadors en equips ocu-

I tu, com treballes?

J. M. i C.

pen successivament els mateixos llocs de treball segons un ritme determinat, la qualcosa comporta que el treballador durant un període concret de dies o setmanes hagide prestar els seus serveis en horaris diferents; aquests tipus de treball té la variant deltreball en tres torns, en què els equips de treballadors se succeeixen en els llocs defeina al llarg de les vint-i-quatre hores del dia en tres torns, generalment de vuit ho-res cadascun, sense interrupció, de dilluns a divendres. El treball nocturn és aquellque es realitza entre les deu de la nit i les sis del matí. El treball no declarat és el queinfringeix la legislació o s’escapa clandestinament del pagament de les càrregues so-cials i fiscals establertes.

Vet aquí que, per a valorar la qualitat de vida de les persones, no basta considerarsi tenen o no tenen treball, sinó també, en el primer cas, quin és el treball que fan i enquin tipus de contracte es basa...

[Món Empresarial, setembre 2002]


En disciplines com la zoologia, la botànica, la microbiologia, etc., es fan servir unesdenominacions internacionals normalitzades per a designar els animals i les plantes.D’aquesta manera, un científic, sigui de la nacionalitat que sigui, es pot referir, sensevacil·lacions de cap mena, a una espècie determinada, perquè sap que tots els altrescientífics de la seva especialitat l’entendran perfectament.

El nom científic de qualsevol espècie (‘entitat bàsica de la classificació dels ani-mals i les plantes reconeguda pels codis internacionals de nomenclatura botànica,zoològica i bacteriològica’) s’escriu en llatí i consta de dues parts: el gènere i un epí-tet específic. Com a expressió llatina que és, s’ha de compondre en lletra cursiva, is’ha convingut internacionalment que la inicial del gènere s’escrigui en majúscula:Delphinus delphinus (dofí).

Pel que fa a l’accentuació, podem considerar que, en llatí, els mots no són maiaguts; però si el mot té més de dues síl·labes, cal recórrer a un diccionari de llatí per asaber si la penúltima síl·laba és llarga –i aleshores el mot és pla– o breu –i aleshores elmot és esdrúixol–, i tenir en compte que els diftongs llatins més habituals són ae, au ioe (subratllo la síl·laba tònica): Echinops sphaerocephalus (card d’eriçó, pronunciat «equí-nops esfaeroquéfalus» o «equínops esferoquéfalus»), Capreolus capreolus (cabirol, «ca-préolus capréolus»).

Quant als sons de les lletres, es pronuncien tal com ho fem en català, amb les ex-cepcions següents: les vocals e i o es llegeixen tancades i no es neutralitzen mai, i elsdiftongs ae i oe es poden llegir també com a es tancades; la consonant c i el grup ch esllegeixen amb el so de la k (Orcinus orca –orca–, «orquinus orca»); la g es pronuncia ve-lar (Geranium –gerani–, «guerànium»), i el grup gu sonoritza la u (Guizotia abyssinica –ne-grilló–, «güizòtia abissínica»); les consonants j i v es llegeixen com les semiconsonants

Els noms científics dels éssers vius

J. M. M. i S.

i i u, respectivament (Jasminum officinale –gessamí–, «iasmínum ofiquinale»; Galium verum–espunidella groga–, «gàlium uérum»); les eles acoblades (ll) es llegeixen com la elageminada (l·l) (Anthyllis cytisoides –albada–, «antil·lis quitissoïdes»); el grup ph es llegeixcom una f (Physeter macrocephalus –catxalot–, «físseter macroquèfalus»); el grup qu so-noritza la u (Quercus suber –surera–, «qüercus súber»); la s es llegeix sorda (Balaenopteraphysalus –rorqual comú–, «balenóptera fissalus»); el grup th es llegeix com una t (Thy-melaea hirsuta –bufalaga hirsuta–, «timelàea irsuta» o «timelea irsuta»); la y es llegeixcom la vocal i (Myrtus communis –murta–, «mirtus communis»; Podarcis pityusensis –sar-gantana pitiúsica–, «podarquis pitiüssensis»).

Finalment, és recomanable mantenir les geminacions a la manera llatina, peròpronunciar els grups de més de dues consonants com ho faríem en un català espon-tani (Ammania coccinea, «ammània cocquínea»).



Reprenem la sèrie d’articles sobre ofimàtica iniciada enguany amb el comentarid’uns quants termes relacionats amb la xarxa Internet, que ha significat unaavenç inimaginable fa una vintena d’anys pel que fa a les comunicacions empresa-rials.

En els dos primers articles d’aquesta sèrie vam parlar de «L’ordinador personal»(publicat el mes de gener) i «Els perifèrics» (publicat per l’abril); ara comentaremels termes relacionats amb el funcionament d’un dels perifèrics esmentats: el mò-dem. El nom d’aquest aparell és un acrònim format a partir dels mots anglesosmodulator demodulator (‘modulador desmodulador’), i l’estri en si serveix per a con-vertir senyals digitals en senyals analògics perquè puguin ser enviats per una líniatelefònica; és a dir, permet enviar informació entre ordinadors connectats a la ma-teixa xarxa. És l’eina indispensable per a connectar-nos a la xarxa Internet, per apoder enviar i rebre correus electrònics, per a participar en xats o tertúlies (‘co-municacions simultànies entre diverses persones per mitjà d’Internet’) i per a bai-xar fitxers informàtics (‘transferir fitxers del servidor al client o usuari) des d’unservidor determinat (‘ordinador que és compartit per diversos clients, als qualssubministra generalment informació, serveis i recursos’). De vegades s’anomenacable mòdem quan la transmissió de la informació es fa per cable coaxial, com elde les antenes de televisió, que permet velocitats molt altes de transmissió: actual-ment, per a usos domèstics, es poden contractar velocitats de fins a 2 megabits per segon, és a dir, 250.000 caràcters per segon (vuit bits equivalen a un caràcter o signe).

En la xarxa Internet la informació es troba en llocs web, cadascun dels quals ésformat per una o moltíssimes pàgines web a les quals podem accedir escrivint l’a-

El món d’Internet

J. M. M. i S.

dreça d’Internet* corresponent en la finestra per a l’adreça del nostre programanavegador i prement la tecla que porta el dibuixet « ».

En un proper article comentarem el significat de les abreviacions més usuals enaquest àmbit i aprofundirem una mica més en els termes relacionats amb la navega-ció per la Xarxa.

[Món Empresarial, octubre 2002]


* En l’edició de la revista Món Empresarial, va aparèixer per error el terme adreça electrònica en comp-tes de adreça d’Internet.

Sovint, quan dubtem de si una paraula és correcta o no, fem un cop d’ull al dicciona-ri per veure si hi és. Un cop verificat que la paraula en qüestió té entrada en la «bíblia»de la llengua, ens donem per satisfets i ja ens creiem amb el dret d’usar-la com ensabelleixi. Aquesta pràctica habitual –que en certa manera podem explicar per l’anor-malitat en què la nostra llengua ha hagut de desenvolupar-se durant anys i panys–provoca usos incorrectes perquè no n’hi ha prou de comprovar que el diccionari in-clou una determinada paraula; hem de tenir present també quina categoria gramati-cal li atorga i quin significat li correspon.

Per a la correcció lingüística, és tan important la forma gràfica –l’ortografia–com l’adequació necessària en tots els sentits, sobretot semàntica i sintàctica. Per dir-ho d’una altra manera, un castellanisme no és necessàriament només un problemalèxic; pot ser també sintàctic, semàntic, etc. Un dels casos en què es produeix aquestamena de conflicte és l’ús de l’adjectiu inclús, inclusa. Aquest adjectiu figura en elDIEC amb la definició ‘comprès (dins d’una cosa)’; és, per tant, equivalent al partici-pi del verb incloure, inclòs. Però no podem oblidar l’altra part de la informació, és adir, la seua categoria gramatical: és un adjectiu, no un adverbi. Però com que, en cas-tellà, el mot corresponent incluso té un ús molt restringit com a adjectiu i funcionagairebé exclusivament com a adverbi, ens trobem que l’ús que se’n fa en català res-pon a aquesta funció; ja que, d’altra banda, com a adjectiu és molt rar, al costat delparticipi inclòs.

En català, frases com va venir inclús son germà, per molt que totes les paraules que laformen tinguin entrada en el diccionari, no és correcta. Per a indicar la idea ‘inclo-ent-hi també’, tenim altres possibilitats: fins, fins i tot (va venir fins i tot son germà), o,també, en un registre més popular, i tot posposat al mot que emfatitza (va venir son

Inclòs, inclús o àdhuc fins i tot

R. V. i A.

germà i tot). L’altra possibilitat, d’un registre més formal i amb un matís semàntic en elsentit de ‘contràriament al que hom podia suposar’, tenim l’adverbi àdhuc, que ensve del llatí ADHUC ‘fins ara, fins ací’, que ben aviat va experimentar el canvi semànticfins al significat actual.

Així, doncs, cal tenir present que un diccionari és alguna cosa més que un inven-tari de mots de la llengua: fins i tot amaga sorpreses i ens pot servir per a passar bonesestones llegint-lo. Proveu-ho.

[Medicampus, octubre 2002]


El terme globalització (‘procés pel qual un fenomen local esdevé d’àmbit mun-dial’) s’ha introduït de manera fulminant en els darrers anys en molts àmbits de l’ac-tivitat humana. Actualment és habitual sentir termes com globalització política,globalització econòmica o globalització cultural.

Malauradament, el terme globalització ha anat esdevenint sinònim de unificació,de uniformització o de pèrdua de la diversitat. I a casa nostra aquesta uniformit-zació també es fa palesa en l’àmbit lingüístic, tant en la llengua col·loquial com en elsllenguatges d’especialitat. En els textos d’especialitat són freqüents els manlleus(‘mot o expressió que passa, més o menys adaptat, d’una llengua a una altra’), sobre-tot provinents de l’anglès. Cal, però, anar amb compte amb els manlleus, perquèsota l’aparent signe de modernitat i de beneficiosa especialització semàntica s’hi ama-ga la progressiva desfiguració de la llengua que fa seu el manlleu i l’encarcaramentdels seus sistemes de creació lèxica.

En els textos econòmics i empresarials proliferen anglicismes que, paradoxalment,la major part de les vegades van acompanyats de l’equivalència catalana, força méstransparent de significat: e-learning ‘mètode d’aprenentatge que es basa en l’ús de les no-ves tecnologies’, és a dir, aprenentatge virtual o formació en línia; branding ‘procedi-ment amb què s’estableix la denominació d’un producte, servei, marca o empresa’, és adir, construcció de marca; outsourcing, ‘compra de productes o de serveis que fa unaempresa a proveïdors externs a fi d’utilitzar-los en l’activitat que duu a terme’, és a dir,subcontractació; stock option ‘opció de compra d’accions que una empresa ofereix alsseus empleats pel fet d’haver aconseguit uns objectius i per a fomentar-ne la per-manència a l’empresa’, és a dir, opció d’accions; pricing ‘determinació dels preus delsproductes o serveis que comercialitza una empresa’, és a dir, fixació de preus; etc.

«Globanglització»

A. S. i D.

Aquests termes anglesos s’haurien de bandejar i els conceptes a què fan referèn-cia haurien de ser expressats amb mots i recursos propis del català, llengua tan ricacom qualsevol altra. Així aconseguirem millorar la intel·ligibilitat del text (objectiu aassolir en els textos expositius, i encara més en un de caràcter tècnic) i contribuiremal procés de normalització lingüística de la llengua catalana.

[Món Empresarial, novembre 2002]


La competència en qualsevol llengua es mesura sobretot per allò que el parlant ensap, però també per allò que n’ignora. En una situació de llengües en contacte i en conflicte, no és estrany que l’idioma dominant amagui solucions del subordinat,les quals resten, doncs, poc perceptibles i poden arribar a desaparèixer; és a dir, les in-terferències del primer damunt el segon no solament consisteixen en la penetracióen aquest de barbarismes, sinó també en la pèrdua de recursos propis, de vegades sen-se que ni els parlants se n’adonin.

Per posar algun exemple, ens volem referir a la construcció amb l’imperfetd’indicatiu de frases condicionals com Si arribava d’hora, encara podríem anar al cine.Probablement ja sona estranya a molts catalanoparlants, perquè habitualment recor-rem a l’imperfet de subjuntiu: Si arribés d’hora..., recurs del tot legítim i correcte;és, però, un empobriment la pèrdua de l’ús de l’indicatiu. Tinguem en compte que,com que entre els dos modes hi ha una diferència general de grau de probabilitat, noes tracta de restar possibilitats exclusivament estilístiques, sinó fins i tot claramentsemàntiques: amb l’indicatiu expressem una major probabilitat que s’acompleixi lacondició que no amb el subjuntiu; Si arribava d’hora... suposa que hom creu que se-gurament hi arribarà; Si arribés d’hora... implica, en canvi, una condició que hom veumés difícil que es doni.

Semblantment s’esdevé en frases temporals com Quan voldràs ens posarem a la fei-na. Tampoc no és gens freqüent aquesta solució; generalment emprem el presentde subjuntiu: Quan vulguis..., frase també correcta; però que ha «ensorrat» el pri-mer tipus de construcció. I, de la mateixa manera que en la condicional, els dos mo-des oposen graus de probabilitat, en la temporal el futur d’indicatiu dóna per méssegura la significació verbal, que no pas l’imperfet del subjuntiu; Si arribava d’hora...

L’ús genuí de les formes verbals

J. M. i C.

suposa que hom creu que segurament hi arribarà; Si arribés d’hora... implica, en can-vi, una condició que hom veu més difícil que es doni.

Pompeu Fabra recomana justament que oposem les frases amb futur d’indicatiua les de present de subjuntiu quan pot haver-hi confusió pel que fa al valor temporal:a Els qui treballarem serem recompensats queda clar que la recompensa serà per als quien el futur treballarem (futur verbal); Els qui treballem serem recompensats s’hauria de re-servar únicament per a referir-nos als qui treballem en el present (present verbal).

[Medicampus, novembre 2002]


Si els preus o els salaris baixen i pugen és perquè algú o alguna cosa els fa baixar o pu-jar. Dit d’una altra manera, perquè algú o alguna cosa els abaixa o els apuja. Senseanar més lluny, el botiguer de la cantonada pot decidir un bon dia abaixar el preu d’al-gunes rampoines passades de moda que no s’acaba de treure del damunt. En aquestcas, també podem dir que ha rebaixat el preu d’aquests productes, amb la qual cosa,si ho anuncia convenientment, a més, pot aconseguir que les persones que tenenuna compulsió compradora latent, i que responen fidelment a l’incentiu de les re-baixes, li netegin el magatzem de l’estoc.

Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, baixar, com a verb intransitiu, voldir ‘anar de dalt a baix’ i ‘recórrer baixant’; i, com a transitiu, ‘portar de dalt a baix’ o‘pervenir a un nivell més baix’. Amb l’adjunció del prefix a-, hem obtingut abaixar,que és transitiu i significa ‘fer descendir a un nivell més baix’, ‘dirigir cap avall’, ‘ferdescendir a un grau [...] a una condició inferior’, ‘rebaixar, disminuir d’alçària, degruix’; i, usat pronominalment, vol dir ‘inclinar-se’

Sovint, el fet que el castellà no tingui aquesta diferenciació semàntica expressadaper mitjà dels dos verbs: baixar/abaixar i pujar/apujar (tot i que existeix en castellà el verbabajar que és, però, sinònim de bajar) fa que en català s’usin incorrectament pujar i bai-xar, quan el que caldria seria emprar apujar i abaixar.

I això no passa solament en les qüestions relatives als ingressos i les despeses,sinó que en altres àmbits de la vida domèstica també pot haver-hi confusions. Apugemi abaixem les persianes segons la claror que volem deixar entrar a casa i baixem les es-combraries cada dia.

La indecisió a l’hora d’usar pertinentment el verb baixar, també afecta, en un altreordre de coses, l’adverbi baix, i la causa també és la interferència de la llengua veïna.

Baixar, abaixar i rebaixar

R. V. i A.

Quan allò que dèiem al començament dels sous i els preus es descompensa de mane-ra greu, és a dir quan la disminució dels primers i l’augment dels segons s’accen-tuen de manera alarmant, ens pot passar que arribem a final de mes i ens trobemsota mínims, però no pas *baix mínims. De la mateixa manera, si això s’esdevé elmes de gener, el de les rebaixes, és possible també que, si les temperatures baixen tantcom els preus, algun dia estiguem sota zero (i no pas *baix zero).



És ben sabut que la llengua és un reflex de la cultura de la gent que la parla, i, pertant, cada llengua ens ofereix una visió única i irrepetible del món. Aquest fet es fapalès d’una manera evident en les dites, locucions i frases fetes de cada llengua.

Segons la saviesa popular, els catalans som molt casolans: anem a cal metge, aca l’afartapobres (‘fonda o restaurant barats’) o a can Felip (més modernament, a can Roca), vigilem de no deixar-ho tot com can seixanta i que no se’n vagi res acan Pistraus.

Diuen que els catalans som garrepes, i que per això no «donem» ni «paguem»mai res, però no és del tot cert: donem la llauna i donem la tabarra amb facilitat,sobretot si ens donen corda; donem peixet i donem ales perquè el nostre interlo-cutor s’envalenteixi, però sovint acabem donant carabasses; de vegades fins i totdonem crèdit!; això sí, rarament donem duros a quatre pessetes. A més, si hemde pagar el gust i les ganes o bé paguem amb la cara o bé paguem amb la matei-xa moneda; el que normalment no paga la pena és pagar la festa ni pagar elsplats trencats.

En l’àmbit gastronòmic, els catalans fem coses força estranyes: somniem trui-tes, suem la cansalada, pesem figues, fem el préssec, amaguem l’ou...

D’altra banda, és remarcable que fins i tot en llengües amb les quals el català téun alt grau d’interrelació, com ara el castellà, podem observar diferències significati-ves. De vegades, per exemple, sembla que competeixin: si una va de vint-i-un botó,l’altra va de veinticinco alfileres, i si per algun motiu n’hi ha per a llogar-hi cadires, encastellà hi ha alguna cosa que es para alquilar balcones. Altres vegades, simplement esporten la contrària: si n’hi ha que són carn i ungla, n’hi ha que son uña y carne; si elsuns estan com el gat i el gos, els altres estan como el perro y el gato; si uns es miren de

Llengües i cultures

A. S. i D.

cap a peus, els altres ho fan de pies a cabeza, i si els criden a taula, en castellà ya van,mentre que en català ja vénen.

Per a dominar una nova llengua no n’hi ha prou de saber l’equivalència directade cada mot, sinó que cal immergir-se en la cultura en què s’ha originat i tenir moltpresents aquestes expressions col·loquials, perquè és on les necessitats expressivesdels parlants han cristal·litzat més clarament el reflex dels trets particulars –o com-partits– de cada cultura, i, per tant, l’enriquiment que aporten és doble: lingüístic icultural.

[Medicampus, desembre 2002]


Índex analític

L’índex que segueix conté, ordenats alfabèticament pel sistema discontinu, tots els conceptesi tots els mots i les expressions rellevants que han estat tractats en les lliçons i els articlesprecedents.

Les abreviacions que no es poden ordenar segons aquest sistema són disposades alcomençament de la llista i porten, a continuació, l’equivalència entre parèntesis. Els nomsamb doble terminació quant al gènere s’ordenen per la forma masculina, però figuren ambles dues formes completes separades per una barra.

Els conceptes i temes principals es componen en lletra versaleta; els mots i les expressions,en lletra rodona normal, tret dels que pertanyen a altres llengües, que s’escriuen en cursiva.

L’asterisc (*) que precedeix algunes formes indica que es tracta d’una forma incorrectasegons la normativa vigent. La vírgula (~) precedeix les formes considerades menys bones omenys recomanables que la donada com a principal en l’article o la lliçó corresponents.

% (‘tant per cent’) 136@ (‘rova’) 135C (‘euro’) 73 ‘número de telèfon’, ‘telèfon públic’)

88, 136 (‘punt de tall’) 88(–: (‘esquerrà, esquerrana’) 78(:>-< (‘mans enlaire’) 77(-_-) (‘amb un somriure enigmàtic’)

78(-o-) (‘que la força t’acompanyi’) 77: - ” (‘xiulant’) 77:-) (‘somrient’) 77:*) (‘petó a la galta’) 77:-| (‘ambivalent, ni content ni trist, ni

contenta ni trista’) 88:-+<–: (‘fent l’amor’) 77:-v (‘parlant’) 136@>-->-- (‘rosa’) 77[=|:^(***)() (‘ninot de neu’) 77]:-o (‘brau, toro’) 77>-^); (‘peix’) 78

C|:-= (‘Charlot’) 77Ω (‘ohm’) 135503 (‘cinc-cents tres’) 1368a (‘vuitena’) 136a (preposició) 139A. (‘Antoni’) 95a- (prefix) 173a condició que no 100a fi que 89a l’engròs 109a la bestreta 84a la menuda 109*a llarg plaç 79a llarg termini 80a menut 109a mesura que 131a mida 131*a mida que 131*a plaços 79abaixar 173abajar 173abans-d’ahir 112

abreviació V. t. abreviacions 87 ABREVIACIONS 73, 77, 87, 91, 95, 101, 117,

125, 135, 151abreviatura V. t. abreviacions 87, 95aburrirse 16ACa (‘Alt Camp’) 136ACCENTUACIÓ

– FÒNICA 163– GRÀFICA 89, 99

accident de trànsit 157àcida V. pluja àcidaacolorit / acolorida 36acomiadament 119acomiadar 119acord 86~acostumar (‘soler’) 41acrònim V. t. abreviacions 88, 98, 125ACTITUD LINGÜÍSTICA 40*adelantar 83adéu-siau 112adhesiu 123adhuc 168àdhuc 168admetre 155administrador / administradora 107adonar-se 20adreça d’Internet 165-166~afilat / afilada 40Ag (‘argent / plata’) 136ag. (‘agost’) 95aglà 15agnus-dei 112aixecar-se 139ajornament 121

– sine die 121ajornar 121Ajuntament de Barcelona 103al detall 109*al major 110*al menor 110

ALBERTI, Leon Battista 30alçària 131ALCOVER, Antoni Maria 25alfiler V. ir de veinticinco alfileresaltaveu 134, 145alto 127amagar l’ou 175amb 19amidar 131amo 127*amoto 15análise 116analisi 116anàlisi 116analyse 116anar 20, 139

– de vint-i-un botó 175anar-se’n a can Pistraus 175anell 18aneu-vos-en 111ans 99aparat elèctric [d’una tempesta] 41aparell

*– elèctric [d’una tempesta] 41– repressiu policial 66

*aplaçar (‘ajornar’) 121APOSTROFACIÓ 96, 117, 126aprenentatge virtual 169apropiar-se 139apujar 173aquest any 35ARBITRARIETAT LINGÜÍSTICA 18*arràdio 15arrel 15arribar 20assenyalar 69asseure’s 139 atenir-se 21Au (‘or’) 135augment 174


autoadhesiu V. sobre autoadhesiuautoedición 59autorització 86avanç 83avançament 83avançar 83, 122*avançar-se [un rellotge] 83avant 83avantage 115avantatge 18, 115AVE (‘[tren d’]alta velocitat espanyola’)

102avenç 83avençar 83avorrir-se 16b (‘constant de Wien’) 135BADIA I MARGARIT, Antoni Maria 16baix (adv.) 173*– baix mínims 174*– baix zero 174baixar 173bajar 173bala 54balcón V. es para alquilar balconesbany 127BARRA, ÚS DE LA 87, 95BASKERVILLE, John 53bastant 43BAUER, Andreas Friedrich 53BCN (‘[aeroport de] Barcelona’) 88, 151Bell-lloc 111BERTHOLD, Hermann 57, 58bestraure 83bestreta V. t. a la bestreta 83 bestreure 83bilió 91billion 91BLAEU, Janszoon 53bolsa 97borsa 97

borsari / borsària 97borsista 97bossa 97botó V. anar de vint-i-un botóbourse 97brainstorming 93branding 169bravo 127bum-bum 111bursa 97bursátil 97bus en sèrie universal V. port USBbusca 143, 145*busson 15bústia 15ºC (‘grau Celsius’) 135ca l’afartapobres 175cable

– coaxial 165– mòdem 165

cabre 20cada dia 41cadira V. n’hi ha per a llogar-hi cadires~caixa [de bombons] 41caja de composición 51cal metge 175CALCS LINGÜÍSTICS 69, 71, 79, 81, 83, 103,

105, 110, 113, 115, 123, 131calor 18càmera web 134camerino 127can

– Felip 175– Roca 175– seixanta 175

Cancelleria Reial 29, 31cançoner / cançonera 121candent V. ~situació candentcanviar la pesseta 137

ÍNDEX ANALÍTIC 181

*cap a baix (en relació amb latemperatura) 41

cap avall (en relació amb latemperatura) 41

cap. (‘capítol’) 87capsa [de bombons] 41CARBONELL, Pere Miquel 30carn i ungla V. ser carn i ungla*carpa (‘envelat’) 40carregar [un programa] 133cas [gramatical] 159casa 81*casc urbà 41casino 127CASLON, William 53catarro 127causa 81cavall 18CD (‘disc compacte’) 134cebre 155cel 71cent 73cèntim 73, 137Centre de Recursos Barcelona

Sostenible 103CEPAL (‘Comissió Econòmica per a

l’Amèrica Llatina’) 87Cercaterm 91cessació 119cessament 119cessar 119cícero 52, 54, 55, 56, 58cinc-en-rama 111cinema policíac 66Ció (‘Concepció’) 87*classe mitja 82classe mitjana 82CLÀUSULES INNECESSÀRIES

V. t. fraseologia 44 client 165

cloure 155codi V. t. abreviacions 88, 136, 151coeficient de liquiditat 129cognatu 81COLÓN, Germà 42~colorat / colorada 36com el gat i el gos 175com que 89COMA, ÚS DE LA 73cometre 155comiat 119Comissió de Lexicografia de la Secció

Filològica (Institut d’EstudisCatalans) V. Secció Filològica

como el perro y el gato 175compatible 133comptagotes 147compte 18concebre 155concedir una prima 142concórrer 155confondre 155Congrés Internacional de la Llengua

Catalana (I) 25CONJUGACIÓ VERBAL 155, 171Consell Supervisor del TERMCAT

V. TERMCATconsiderar 70construcció de marca 169contemplar 69Converses filològiques 25convidar 21cor 18COROMINES, Joan 17, 65Corpus Textual Informatitzat de la

Llengua Catalana 75correcció 27, 28

– d’estil 13– d’originals 13

CORRECTORS DE TEXTOS 13


corregir 27, 28córrer 155corrent 115correu electrònic 77, 143, 165corrompre 155COSERIU, Eugenio 29, 33costum 115costume 115courant 115CPU (‘central processing unit’) V. UCPcrido 127cuerpo 52cul-de-sac 111cursor 143dalai-lama 112DCVB V. Diccionari català-valencià-

balearde 19, 139de cap manera 72de cap a peus 175-176de pies a cabeza 176DECat V. Diccionari etimològic i

complementari de la llengua catalanadecebre 155decepció 155*decepcionar 155definir 69degradar 119deixo 127delimitar 69dent 18, 116dente 116deposar 119descórrer 155despatxar 119despesa 173desposseir 119despullar 119destituir 119destronar 119

determinar 69deute 18DGLC V. Diccionari general de la llengua

catalanaDiccionari català-valencià-balear 27Diccionari d’abreviacions

V. t. abreviacions 87, 101, 125Diccionari de la llengua catalana (Institut

d’Estudis Catalans) 21, 28, 37, 91, 94,113, 121, 147, 167, 173

Diccionari etimològic i complementari de lallengua catalana 27

Diccionari general de la llengua catalana 16,21, 25

DIDOT, Firmin 58DIDOT, François-Ambroise 53, 55, 58DIEC V. Diccionari de la llengua catalanadifondre 155DIII / DII (‘cinc-cents tres’) 136diner en efectiu 129Direcció General de Trànsit 157directu 81disc

– compacte 134– – de lectura 134– – enregistrable 134– – reenregistrable 134– dur 133– flexible 133– versàtil digital 134

discórrer 155disminució 174disposar 69disquet 134disquetera 133dita V. fraseologiadoble canon 54doldre 139DOMUND / Domund (‘Domingo Mundial

de Propagación de la Fe’) 125


donar– ales 175– allargs 121– bona mesura 131– carabasses 175– comiat 119– corda 175– crèdit 175– duros a quatre pessetes 175– la llauna 175– la tabarra 175– peixet 175

donar-vos-la 111dpi (‘dots per inch’) V. punts per polzadaDr. (‘doctor’) 95dubte 18duro 137DVD (‘disc versàtil digital’) 134DYCK, Christophe van 53E (‘est’) 135eco 127ECONOMIA 67, 73, 79, 83, 91, 97, 103, 109,

113, 119, 129, 133, 137, 141, 145, 149,153, 157, 161, 165, 169, 173

economicisme 67edat

*– mitja 82– mitjana 82

*EEUU (‘Estats Units d’Amèrica’) 101*-eix 155eixugaparabrises 147e-learning 169ELMER (‘electro-mechanical-robot’) 125emetre 155emoticon 77emoticona V. t. abreviacions 77, 88, 136,

143, 152 emotive icon 77empleat / empleada 161emprendre 67

emprenedor / emprenedora 67empresa 67

– de treball temporal 153empresari / empresària 67, 161empresarial 67empresariat 67emprovar-se [un vestit] 41en (pronom feble) V. t. pronoms

febles 20 en (preposició) 19, 139en el cas que no 100en gros 109en menut 109encara 71

– bo 71– rai 71– sort 71

encavallament 41endarrerir 121endavant 83enganxar 123*enganxina 123enguany 35enter / entera V. ~llet enteraentra-i-surt 112entrar 20, 129entregar 16envair [competències] 40envelat 40envers 75ERC (‘Esquerra Republicana de

Catalunya’) 101es para alquilar balcones 175escampar la boira 93escàner 134escórrer 155escuradents 147escura-xemeneies 111esmolat / esmolada 40espècie 163


*espònsor 113*esponsorització 113*esponsoritzar 113establir 69estació

~– pròxima 40– vinent 40

estatuir 69estatura 131estoc 173etc. (‘etcètera’) 95ètim 81ETIMOLOGIA 30, 65, 75, 81, 97, 137, 141,

149, 153, 157, 168ETT (‘empresa de treball temporal’)

153EUA (‘Estats Units d’Amèrica’) 101*EUA’s (‘Estats Units d’Amèrica’)

101*EUAs (‘Estats Units d’Amèrica’) 101*EUAS (‘Estats Units d’Amèrica’) 101EUR (‘euro’) 73euro V. t. C, cent, cèntim, coma, EUR,

MC, punt 73, 137Europa 73, 137,EVA (‘[Pla d’]Estudis de Valencià

Actual’) 117every day 41excloure 119*exlibris 111ex-libris 111exposar-se 21expulsar 119f/ (‘foli’) 95FABRA, Pompeu 16, 25, 30, 31, 32, 34,

172FAGI (‘Front d’Alliberament Gai de les

Illes’) 118feina 153

– fixa 153

feinejar 154feinotejar 154FENOLLAR, Bernat 16fer

– cessar 119– el mico 127– el préssec 175– fora 119– referència a 70– un clic 143

ferro 127FERTEL, Martin-Dominique 54filosofía 54FINALS DE RATLLA V. partició de mots a final

de ratllafinestra 143fins 167

– i tot 105, 167fitxa policial 66fitxer 165fixació de preus 169fixar 69flint-glass 112fluid 129fluïdesa 129fluïditat 129FM (‘frequency modulation’) 117FOIXÀ, Jofre de 30FONDEM / Fondem (‘Fondo Interamericano

de Asistencia en Situaciones de Emergencia’)125

fondo 127fondre 155FONÈTICA I FONOLOGIA 15, 71, 128, 163fons 127fora

– mesura 132– mida 132

FOREST (‘Fòrum d’Estandardització’)108


FORMACIÓ DE MOTS 65, 67, 81, 97, 103,111, 113, 119, 123, 129, 141, 147, 157,167, 173

formació en línia 169FORMES

– CACOFÒNIQUES 45– COMPLEXES 45– D’EXPRESSIÓ

– – INDIRECTES 44– – LLARGUES 44– EMFÀTIQUES 45– ERRÒNIES 49– INCORRECTES 49– VERBALS V. conjugació verbal

FORTRAN (‘formula translation’) 125FORTUNIO, Francesco 30fòrum 107Fòrum d’Estandardització (FOREST)

108fotolito 59FOURNIER, Pierre-Simon 55FP (‘formació professional’) 118FRANKLIN, Benjamin 56frase feta V. fraseologiaFRASEOLOGIA 44, 66, 70, 71, 72, 80, 81, 83,

84, 85, 89, 93, 94, 99, 100, 105, 109, 119,121, 123, 125, 129, 131, 137, 149, 153,157, 161, 169, 175

FRASES PREPOSICIONALS

V. t. fraseologia 44fres. (‘factures’) 96front 18futur d’indicatiu V. conjugació verbalGABRIELE, Giacomo 30gallarda 54ganivet V. afilat / afilada, esmolat / esmoladaganxo 123GARAMOND, Claude 53Garzanti V. grande dizionario Garzanti della

lingua italiana, Il

gat / gata 18~gelada (f.) 41gènere 163GÈNERE GRAMATICAL 18, 115, 118GENSFLEISCH, Johann (Gutenberg) 53GHz (‘gigahertz’) 133GIAMBULLARI, Pierfrancesco 30gigahertz 133gira-sol 147gla 15glaçada (f.) 41globalització 169

– cultural 169– econòmica 169– política 169

GPRENC (‘Grup Pirinenc [Rossellonès]Excursionista Nord-català’) 126

GPTA (‘miler de milions de pessetes’)92

Gramàtica catalana (Pompeu Fabra) 25Gramàtica de la llengua catalana (Antoni M.

Badia i Margarit) 36Gran diccionari de la llengua catalana

(Enciclopèdia Catalana) 91Gran enciclopèdia catalana 95gran paragón 54grande dizionario Garzanti della lingua italiana,

Il 76, 97GRANDJEAN, Philippe 53GRANJON, Robert 53gratacel 71gratar 71GRIFFO, Francesco 53gros / grossa 109grossa (f.) 109grup de discussió 107GUIONET, ÚS DEL 101, 111, 126Gutenberg V. Gensfleisch, JohannH. Sr. (‘Honorable Senyor’) 96habitatge 41


HAENSCH, Günther 37halo 127HAWKS, Nelson Crocker 56HCP (‘Hospital Clínic i Provincial [de

Barcelona]’) 117hi V. t. pronoms febles 20HJELMSLEV, Louis Trolle 29ho 139-í / -ina 123I Congrés Internacional de la Llengua

Catalana V. Congrés Internacional de laLlengua Catalana (I)

i tot 167IBM (‘International Business Machines’) 117IDB (‘Inter-american Development Bank’) 117ideograma V. t. abreviacions 88, 136IEC (‘Institut d’Estudis Catalans’) 87imparell / imparella V. nombre imparellimperfet d’indicatiu V. conjugació verbalimperfet de subjuntiu V. conjugació

verbalimpressora 134, 145

– d’injecció 145– de làser 145– de raig de tinta 145– làser V. impressora de làser– matricial 145

INCASOL / Incasol (‘Institut Català delSòl’) 101

INCAVI / Incavi (‘Institut Català del Vi’)125

incloure 167inclòs 167inclús / inclusa 167incluso 167inferior 47infondre 155informàtica V. t. xarxa Internet 125, 133 INFORMÀTICA I INTERNET V. t. xarxa

Internet 77, 107

ingrés 173inhabilitar 120Institut d’Estudis Catalans V. t. Secció

Filològica 25, 31, 32, 36, 56-57(desplegable), 57

internauta 107Internet V. adreça d’Internet, informàtica i

Internet, xarxa Internetinterrompre 155*invadir [competències] 40IPECC (‘Institut de Projecció Exterior de

la Cultura Catalana’) 117ir 176

– de veinticinco alfileres 175irrompre 155ISBN (‘international standard book number’)

151IUPHAR / Iuphar (‘International Union of

Pharmacology’) 126iuventute[m] 31IVA (‘impost sobre el valor afegit’)

117ja que 89*ja serà menys! 72JENSON, Nicolaus 53JNC (‘Joventuts Nacionalistes de

Catalunya’) 102JOU, Lluís 56-57 (desplegable)joventut 31km (‘kilòmetre’ / ‘quilòmetre’) 135KÖNIG, Friedrich 53lait entier 37lavabo 127lectura 54legume 115légume 115líquid (subst.) 129líquid / líquida 129*liquidesa 129liquidez 129


liquiditat V. t. coeficient de liquiditat129 – bancària 129– d’un actiu 129– internacional 129

llamp 93llar 18llegum 115llençar la tovallola 41LLENGUATGE ADMINISTRATIU I JURÍDIC 65,

69, 85llet

~– entera 37, 38– pura 37*– sencera 37, 38

llevar 120llevat de 72LLIBRES D’ESTIL 32-35llista de distribució V. t. Zèfir 107LLOBERA I RAMON, Josep 34lloc

– de treball 153– web 165

LLULL, Ramon 29, 67~llum verd 41~llum verda 41ln (‘logaritme neperià’) 135locució V. fraseologiaLOCUCIONS INNECESSÀRIES V. t. fraseologia

44 lumbago 127m (‘metre’) 88, 135M (‘milió’) 92m3 (‘metre cúbic’) 88, 135MC (‘milió d’euros’) 92m/s (‘metre [partit] per segon’) 135mà 18mai que no 100major 47, 110MAJÚSCULA, ÚS DE LA 87, 95, 125

malfeiner 154malmetre 155*manada (‘grup d’animals’) 41mancha 51manlleu 169maquinari 134, 145maravedís 138mart / marta 18MARTÍ I CASTELL, Joan 56-57

(desplegable)MARTÍNEZ DE CALA, Antonio (Elio Antonio

de Nebrija) 30mateix / mateixa 105MB (‘megaoctet / megabyte’) 133Mbitps (‘megabit per segon’) 133mecenatge 113mecenes 113*medi (‘mitjà’) 81

*– de comunicació 81medi (‘medi ambient’) 81

– ambient 81mediador / mediadora V. ~persona

mediadora*mediar 81medieval 81medievalisme 81*medir 131mediu 81megabit per segon 133, 165megabyte 133megaoctet 133memòria

– d’accés aleatori 133– RAM 133

menor 47, 110*menos 71

*– mal 71menut 109menys (adv.) 47, 71mercat de treball 153


més (adv.) 47, 71– que 99

més-dient 111mesura 131mesurar 131METEOROLOGIA 84metre 155mico 127

– filós 127micròfon 134microordinador 133microprocessador 133mida 131midar 131mig 81

*– ambient 82*mig-eval 81miler 92miliard 91miliardo 91milió 91millardo 91milliard 91million 91millor 47miniordinador 133minitorre 134minso 127mismo 105missatge a [telèfon] mòbil 143*mitjà (‘medi’) 81mitjà (m.) 81

– de comunicació 81mitjà / mitjana V. t. edat mitjana, classe

mitjana, terme mitjà 82mitjana (f.) 82mitjançant 81mitjançar 81mitjancer / mitjancera V. persona

mitjancera

mòbil V. telèfon mòbilMODELS DE LLENGUATGE 42mòdem 134, 165moderador / moderadora 107moneda

– grossa 109– menuda 109

monitor 134, 145monjo 127monograma V. t. abreviacions 88, 136 Mont-roig 111MORFOLOGIA FLEXIVA V. t. conjugació verbal

123, 126, 127 mot maleta V. t. abreviacions 125moto 15MS-DOS (‘micro software - disk operating

system’) 118multimèdia 145n’hi ha per a llogar-hi cadires 175Napoleó I (emperador) 58narcotraficant 158navegador 166NEBRIJA, Elio Antonio de V. Martínez de

Cala, Antonionegar-se 21ni

– de bon tros 72– de molt 72*– molt menys 72

no n’hi ha per a tant! 72nom científic 163nombre

– imparell 40– senar 40

nomparela 54nord-americà / nord-americana 111*nordest 111nord-est 111nord-nord-oest 111norma 27, 28, 29


NORMA LINGÜÍSTICA 13, 14, 15, 21, 23, 24,25, 29, 30

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA 26, 40NORMATIVA LINGÜÍSTICA V. norma

lingüísticaNormes ortogràfiques (Institut d’Estudis

Catalans) 25, 31nota adhesiva 123novel·la policíaca 66nucli urbà 41NUMISMÀTICA 73ocórrer 155ofimàtica 133, 145, 165ófset 59ometre 155opció d’accions 169ORACIONS

– DE RELATIU 45– REFLEXIVES IMPERSONALS 48

ordinador personal 133, 145ORDRE DELS ELEMENTS EN L’ORACIÓ 48ORL (‘otorinolaringologia’) 101ORTOGRAFIA 30, 31outsourcing 169p. (‘pàgina, pàgines’, ‘pica’, ‘porpra’,

etc.) 87, 96p. ex. (‘per exemple’) 95pa 18pàg. (‘pàgina, pàgines’) 87, 96pagar

– amb la cara 175– amb la mateixa moneda 175– el gust i les ganes 175– els plats trencats 175– la festa 175– la pena 175

página 51pàgina web 143, 165pantalla 143, 145parabrisa 147

PARANYS DE TRADUCCIÓ 35, 36PARAULES INNECESSÀRIES 44paravent 147parc infantil de trànsit 157PARTICIÓ DE MOTS A FINAL DE RATLLA 101,

126, 136participi passat V. conjugació verbalpassar 20

– de mida 132patrocinador 113patrocinar 113patrocini 113PAU, Jeroni 16PC (‘personal computer’) 133peça 137peceta 137pega 123pegar 123*pegatina 123pela (‘pesseta’) 137pèl-llarg 111pencaire 154penja-robes 111per 89*per adelantat 83per avançat 83per endavant 83per la punta dels cabells 41*per medi de 81per mitjà de 81*per pèls 41per què 89per tal que 89percebre 155pèrdua de la diversitat 169Pere III el Cerimoniós (rei) 29perifèric (m.) 134, 145, 165

– d’entrada 145– de sortida 145

permetre 155


perquè 89persona

~– mediadora 40– mitjancera 40

pesar figues 175pesseta 137pesseter / pessetera 137peticano 54Petit Robert, Le (diccionari) 76, 97pH (‘logaritme decimal canviat de signe

de la concentració d’ions hidrogen’)135

pica 52, 56, 59– de Chicago 57

pictograma V. t. abreviacions 88, 136pitjor 47pl. (‘plaça’) 95*plaç [d’inscripció] 79PLANTIN, Christophe 53plànyer-se 139ploure 93pluja 93

– àcida 94– d’idees 93

plus per feina perillosa 153*poc més o menys 72poca-solta 111poder policial 66policia 65policíac / policíaca V. t. cinema policíac,

novel·la policíaca 65 policial V. t. aparell repressiu policial, fitxa

policial, poder policial, vehicle policial 65política 65polo 127polzada 134, 145por 18port 134

– en paral·lel 134– en sèrie 134

port– USB (‘bus en sèrie universal’) 134

poti-poti 111~pp. (‘pàgines’) 96precepte 27, 28preceptiu 27, 28preferir 142premi 141premiable 141premiador / premiadora 141premiar 141premium (anglès) 141premium (llatí) 141prendre en consideració 70PREPOSICIONS 18, 19, 139prescripció 27, 28prescriure 27, 28present

– d’indicatiu V. conjugació verbal– de subjuntiu V. conjugació verbal

prevaler 142preveure 69pricing 169prima 141*primar 141prime 141primer 141privilegiar 142programa 133programari 134, 145*promig 82PRONOMS ADVERBIALS V. en, hiPRONOMS FEBLES V. t. en, hi 46, 111, 159PRONUNCIACIÓ 163propi / pròpia 105propio 105~pròxim / pròxima 40provar

*– [un menjar] 41*– [un vestit] 41– [una eina] 41


ptes. (‘pessetes’) 96Puig-aguilar 111pujar 173PUNT, ÚS DEL 73, 87, 95punter 143, 145punto 55

– Didot 57, 58, 59– métrico 59– «postscript» 57– tipográfico 59

punts per polzada 146pur / pura V. llet puraquadrilió 92què 89queixar-se 20quietud 31quietudo 31qui-sap-lo 112R+D (‘recerca i desenvolupament’)

101, 118RAC (‘Ràdio Associació de Catalunya’)

101ràdio 15ral 137ramat 41ràpid 129rapidesa 129rapiditat 129Rat (‘Montserrat’) 87ratolí 134, 145Razós de trobar 30rebaixa 173rebaixar 173recollir 70recórrer 155refondre 155REGISTRE 39

– CIENTÍFIC 42regla 27, 28, 29Reglas de orthographia en la lengua castellana 30

Regles V. Razós de trobarRegles de esquivar vocables 30Regles de trobar 30Regole della lingua fiorentina (Leon Battista

Alberti) 30Regole della lingua fiorentina (Pierfrancesco

Giambullari) 30Regole grammaticali 30Regole grammaticali della volgar lingua 30regular 69Regule lingue florentine 30rel 15rellevar 119remetre 155remoure 119remue-méninges 94rendibilitat 103rendible 103rendiment 103rendir 103rentable 103rentada 103rentadora 103rentar 103rentatge 103resta 18retardar 121*retrassar 121RIBA, Carles 15, 16roent V. situació roentromancer / romancera 121rompre 155ross. (‘rossellonès’) 95rossa (‘pesseta’) 137s (‘segon’) 136S (‘sofre’) 135s. (‘segle’) 95s. a. (‘societat anònima’) 95s. d. (‘sense dades’) 95s/n (‘sense número’) 95


saldo 127SASBACH, Conrad 53SAUSSURE, Ferdinand de 18, 29SCQ (‘[aeroport de] Santiago de

Compostel·la’) 151scraper 71Secció Filològica V. t. Institut d’Estudis

Catalans 25, 29, 65, 91, 111, 113 SEDEC / Sedec (‘Servei d’Ensenyament

del Català’) 125segell 15segnale 115segno 115segons (preposició) 19segurament 43*sello 15semitorre 134sempre que no 100senar V. nombre senarsencer / sencera V. *llet sencerasense mesura 132sense mida 132senyal 115sequera 93ser carn i ungla 175ser uña y carne 175SEREIEC / Sereiec (‘Servei de Relacions

Exteriors de l’Institut d’EstudisCatalans’) 88

Serra d’Or 34servidor 165si

– fa no fa 72– fa o no fa 72– no 99– no és que 100– no fos que 100

SIDA (‘síndrome d’immunodeficiènciaadquirida’) 102

sigla V. t. abreviacions 87, 101, 117, 125

sigla– impròpia 87, 101, 125– mixta 87, 101, 125– pròpia 87, 101, 125– pròpiament dita 101

siglònim V. t. abreviacions 88, 125 signal 115signe V. t. abreviacions 88, 136 símbol V. t. abreviacions 88, 135, 151

– científic 88, 136– regular 88, 136

sinal 115sinó 99

– que 99SINTAXI 99sistema

– angloestadounidense 51, 56– «computer to plate» 59– de Fournier 54– del punto angloestadounidense 57– Didot 51, 55– directo a plancha 59– estadounidense de cuerpos intercambiables

56situació

~– candent 40– roent 40

SITUACIÓ COMUNICATIVA 39sky 71skyscraper 71smile 77so vocàlic 159sobre autoadhesiu 123socórrer 155*solapament 41soler 41sòlid 129solidesa 129soliditat 129somniar truites 175


sopar de duro 137sortir 20, 139sota mínims 174sota zero 174sotmetre 155Sra. (‘senyora’) 87stock option 169suar la cansalada 175subcontractació 169subscriptor / subscriptora 107sud-africà / sud-africana 111sud-est 111suor 18superadaptador de gràfics per a vídeo

133superior 47suspensió de sou i feina 153SVGA (‘superadaptador de gràfics per a

vídeo’) 133talla 131tallar 131*tamany 131targeta

– acceleradora de gràfics 133– d’interfície de xarxa 133– de mòdem 133– de so 133– de vídeo 133– de xarxa 133– gràfica 133

tastar [un menjar] 41taurus 127teclat 134, 145teclejar 143telèfon mòbil 143tema 107tempesta 93tenir en compte 70TERMCAT (Centre de Terminologia

per a la Llengua Catalana) 77, 91, 102

terme 79*– mig 82– mitjà 82

termini 79terratrèmol 93tertúlia 165TIPOGRAFIA 51-61tipòmetre 56-57 (desplegable)tipómetro 57~tirar la tovallola 41titella 18to 159tornado 127tornar 20toro 127torre (ordinador) 134~tots els dies (‘cada dia’) 40tractar de 70TRACY, Walter 58trafegar 157trafficare 157traffico 157tràfic 157trafica (m. i f.) 157traficant 157

– d’esclaus 158traficar 157tráfico 157trafiquejar 157trametre 155transcórrer 155trànsit 157transitar 157treball 153, 161

– a preu fet 161– a temps complet 161– a temps parcial 161– amistós 161– de benevolència 161– de bon veïnatge 161


treball– de temporada 161– efectiu 161– en cadena 161– en tres torns 162– estacional 161– familiar 161– no declarat 162– nocturn 162– per torns 161– precari 161– temporal 161

treballar 154treballuscar 154trencanous 147tres-cents 111tresillo 127tret de 72treu-l’en 111treure 120trilió 92trillion 91tro 93TRUCHET, Sébastien 54TSJC (‘Tribunal Superior de Justícia de

Catalunya’) 117TVC (‘Televisió de Catalunya, SA’) 117u (‘unitat’) 92UCP (‘unitat central de processament’)

133UGT (‘Unió General de Treballadors’)

117UMA (‘unitat de massa atòmica’) 88UNESCO (‘United Nations Educational,

Scientific and Cultural Organization’) 101unificació 169uniformització 169Unió Europea 137unitat 92

– central de processament 133, 145– de disc 133

uña y carne V. ser uña y carneÚS LINGÜÍSTIC 13, 14, 15, 21USB (‘bus en sèrie universal’) V. port

USBUSTEC (‘Unió de Sindicats de

Treballadors de l’Ensenyament deCatalunya’) 117

vaga 149– a la japonesa 149– abusiva 150– de braços caiguts 149– de serveis estratègics 149– de solidaritat 149– de zel 149– general 149– il·legal 150– intermitent 149– legal 150– novadora 149– parcial 149– política 149– rotatòria 149

vagar 149Vall-de-roures 111vantaggio 115vehicle policial 66vendre 139venir 20, 139, 176VERB V. conjugació verbalVERBS AMB POCA CÀRREGA SEMÀNTICA

46vers 75versus 75vertere 75VEU PASSIVA 48VIDAL DE BESALÚ, Ramon 30vinent 40vint-i-cinc 111vint-i-dos 111*vintidós 111


vist i plau 85vistiplau 86*vist-i-plau 86*vivenda 41vuitanta-cinc 111web V. lloc web, pàgina web Xarxa V. xarxa Internetxarxa Internet V. t. informàtica i Internet

107, 143, 165, 166xat 77, 143, 165

xato / xata 127xifra V. t. abreviacions 88, 136xino-xano 111xocolata 18xoriço 127Zèfir (llista de distribució dels

professionals de la llengua catalana)107

*zigzag 111zig-zag 111


AQUESTA OBRA S’HA ACABAT D’IMPRIMIRA L’OBRADOR DE LIMPERGRAF, SL

A BARBERÀ DEL VALLÈSEL DÍA 29 DE DESEMBRE DE 2002

De la preceptiva de la llengua catalana - Notícies del...

Documents

Transcript of De la preceptiva de la llengua catalana - Notícies del...