INTRODUCCIÓ A TIRANT LO BLANC, DE JOANOT MARTORELL

DE NOVEL·LA DE CAVALLERIES A NOVEL·LA CAVALLERESCA El precedent de la novel·la cavalleresca és la novel·la de cavalleries. Aquest gènere narratiu es conrea arreu d'Europa a l'edat mitjana i es caracteritza perquè tracta de temes cavallerescos i d’aventures. La narració se situa en el món clàssic (matèria de Roma) i el món bretó o artúric (matèria de Bretanya), i per tant succeeix en un temps remot, de vegades imprecís. L’element meravellós és un dels més característic d’aquestes novel·les, especialment les del cicle artúric, on abunden els personatges fabulosos: nans, gegants, mags, dracs, escenaris encantats... A partir del segle XIII, aquestes històries van començar a ser escrites en prosa, la qual cosa ocasionarà, al segle XIV, el naixement de la novel·la cavalleresca.

La novel·la cavalleresca té com a heroi un cavaller errant de ficció que personifica l’ideal cavalleresc (fidelitat, menyspreu al sofriment i la mort, desig d’honor, fama i glòria, defensor a ultrança de la fe, el seu senyor, la seva dama, les vídues, les donzelles, els orfes i els febles, magnànim davant del vençut, l’indefens i l’humiliat).

Aquest personatge, que va pel món cercant empreses difícils i justes per posar a prova el seu valor i que pretén seguir un determinat codi moral, es va convertir en una figura real a tot Europa els segles XIV i XV. Era resultat en part de la influència de la mateixa literatura cavalleresca i, en part, producte d’un temps de pau relativa que deixava els cavallers sense feina, i durant el qual havien de cercar alguna empresa en què entretenir-se, trobar un senyor que els donés ocupació militar o participar en les activitats esportivo-militars (justes, torneigs...), que eren autèntics espectacles, revestits de gran pompa i brillantíssim cerimonial, presidits per monarques o personatges principals i les dames de la cort.

La novel·la cavalleresca catalanaLa literatura catalana va produir en el segle XIV dues obres fonamentals: Curial e Güelfa, d’autor anònim, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. A diferència de les novel·les d’ambient artúric, aquestes es caracteritzen pel seu realisme. Els protagonistes, Curial i Tirant respectivament, no són cavallers que viuen en un passat allunyat de l’època de l’autor. A més a més, es belluguen en una geografia real i coneguda, i fins i tot s’hi esmenten personatges històrics de l’època. Curial i Tirant són forts i valents, però sense arribar a l’exageració fabulosa. Els obstacles que han de vèncer no són mai fantàstics, sinó de dimensions reals. La destresa dels herois tampoc es deu a cap poder màgic, sinó a la seva valentia i astúcia. Són, en definitiva, novel·les que es poden titllar de realistes.

Tirant lo Blanc (episodis amorosos)

ARGUMENT I PERSONATGES

La novel·la de Joanot Martorell narra la història del jove cavaller bretó Tirant lo Blanc, que es trasllada a Constantinoble per lluitar contra els turcs, que amenacen l’imperi bizantí. L’emperador ha nomenat Tirant cap dels seus exèrcits. I en arribar a palau, el cavaller es troba que totes les dames ―fins i tot l’emperadriu i la princesa Carmesina― estan de dol: l’hereu del tron ha mort en batalla.

Així que Tirant veu Carmesina, se n’enamora. I el seu amor és correspost, però trobarà diversos impediments que no es resoldran del tot fins al desenllaç de la novel·la.

Paral·lelament, al llarg de l’obra es desenvolupen altres històries amoroses: la de Diafebus amb Estefania (que és la donzella de Carmesina), la d’Hipòlit amb l’emperadriu, i els amors frustrats de l’envejosa Viuda Reposada, dida de Carmesina, amb el protagonista. Aquestes històries amoroses constitueixen la trama argumental, plena de malicioses escenes eròtiques, entreteixida amb els episodis militars.

ESTIL

La novel·la recull dos estils diferents. D’una banda, un estil culte, retòric i sobrecarregat, que consisteix a ampliar i ornamentar la frase catalana sobre el model de la llengua llatina (aquest model de llengua es coneix com a «valenciana prosa»). D’una altra, un estil més col·loquial, reflex de la parla viva valenciana.

TEMPORALITAT

La novel·la va ser escrita a partir de 1460.

Pel que fa al temps intern de la narració, l’acció s’inicia l’any 1450 (Tirant té 20 anys, i Carmesina en té 14) i s’allarga durant 11 anys i mig. Això confirma el que s’apuntava abans: la voluntat de l’autor de situar l’obra en un temps i una realitat que li són pròxims.

ESPAI

La novel·la discorre en diversos escenaris: Anglaterra, Sicília, Rodes, l’imperi bizantí i el nord d’Àfrica. Tanmateix, els episodis amorosos de Tirant lo Blanch que s’han seleccionat cal situar-los, com s’ha dit, a Constantinoble.

Històricament, aquesta ciutat va esdevenir l’hereva única de la grandesa de l’imperi romà. L’any 1313, l’emperador va haver de contractar els almogàvers perquè lluitessin contra els turcs, que amenaçaven de conquerir-la. Al capdavant d’aquests guerrers hi havia Roger de Flor, que hauria inspirat la figura de Tirant. De fet, les coincidències dels fets reals amb els fets novel·lats són evidents. Quan Martorell comença a redactar la novel·la, ja fa set anys que Constantinoble havia caigut a mans dels turcs (otomans). En escriure Tirant lo Blanc, Joanot Martorell fa referència a un món, el cavalleresc, que ell ha conegut de prop, però que ja està en declivi.

ELS PRIMERS CAPÍTOLS

Penseu que la tria de Tirant lo Blanch que heu de llegir és probable que us comporti, de bon començament, algunes dificultats de comprensió. No us frustreu i continueu llegint: tot anirà fent sentit i la dificultat s’esvairà a mesura que avanceu en la lectura. Heu de tenir present que la realitat social, científica, etc., de l’edat mitjana té poc a veure amb el món que coneixem.

L’enamorament que pateix Tirant així que veu Carmesina respon a la concepció medieval de l’amor, per aquest motiu pot ser que us estranyi o us sorprengui. L’enamorament era considerat una malaltia pels tractats mèdics de l’època. Una malaltia amb tota una colla de símptomes que Tirant manifesta (entrada de l’amor pels ulls, melangia, sospirs, etc.).

Hi ha detalls que cal saber interpretar: quan l’autor fa que Tirant i Carmesina es desplacin a la sala decorada amb teles que representen imatges de parelles històriques i mítiques, el que busca és situar els seus protagonistes i l’amor que senten l’un per l’altre en un nivell equiparable al d’aquests referents.

És probable que us sorprenguin els esments directes a qüestions relacionades amb l’erotisme. Com veureu de seguida, la vida a la cort era poc acomplexada, en aquest sentit. La poesia trobadoresca n’és un bon exemple.