Organitza i produeixInstitut d’Estudis IlerdencsCuradorAnselm RosTextosJordi CapdevilaEva Salas TraduccióBrian Caffrey

EditaInstitut d’Estudis IlerdencsFundació Pública de la Diputació de LleidaPl. Catedral s/n. 25002 LleidaTel. 973 271 500- Fax 973 274 538fpiei@diputaciolleida.catwww.fpiei.catComposició i maquetacióLlorenç MelgosaImprimeixArts Gràfiques de la Diputació de Lleida

ISBN 978-84-16452-18-7Dipòsit Legal L 1550-2016

Del 16 de desembre de 2016al 5 de febrer de 2017Sala Gòtica de l’IEI

Pròleg (16 –23)

Per a l’Eva Salas, com per al pintor Marc Chagall i molts altres artistes, “l’art és una manera d’exterioritzar l’ànima, el jo més personal i íntim”. I aquesta és una de les moltes lectures que ens ofereix SINCRETISME.

D’altra banda, en el transcurs d’una conversa informal, l’artista Anselm Ros, a propòsit de l’exposició de què ell n’és el comissari i raó de ser d’aquest pròleg, manifestava que el llenguatge de l’art contemporani és diferent, però l’essència és la mateixa. “Convido l’espectador, el públic, a interpretar el llenguatge”, ens deia. I és que podem emmarcar SINCRETISME dins de l’art contemporani amb un discurs ben personal.

I, tot plegat, per què? Qui és l’Eva Salas? Llicenciada en Belles Arts i professora de batxillerat artístic des de fa 17 anys, s’inicia en el món del disseny, una pràctica professional on no trobava la llibertat que ara sent i demostra. Irromp amb força i aboca la seva energia en aquest treball: “vivint l’art amb els alumnes, vaig decidir encetar un camí més personal”.

Aquesta creadora lleidatana ha fet de la seva aula –que duu el nom de l’il·lustre pintor Víctor P. Pallarés– un taller creatiu, el seu altre estudi, el seu oracle amb identitat pròpia. La seva dedicació pels alumnes, tant en l’àmbit professional com personal, trenca la clàssica relació unidireccional de la docència:

“tinc la certesa que cada generació d’estudiants m’ha ajudat a créixer com artista, ja que amb la seva joventut m’aporten renovada energia i la creativitat de qui se sent lliure de condicionants”.

Salas reconeix que crea constantment i que feia temps que necessitava treure tot allò que duia al seu interior. Fa uns dos anys va sentir que li havia arribat el moment de mostrar-ho.

Precisament, ara fa un any i mig, una representació dels alumnes de les seves sis primeres promocions van exposar obres de les seves trajectòries recents, a la Sala Montsuar de l’IEI. Un bon testimoni de la seva herència, de la seva influència com a docent i artista.

Avui, Salas, expressiva, sensible i profunda, fa de SINCRETISME un espai d’exploració, d’autoconeixement, de creixement sensorial i intuïtiu, un mitjà que obre nous canals de percepció, noves escales de la realitat. Per això, l’exposició que aquí es presenta permet diferents lectures. Ha estat un període de redescobriment i expressió d’allò que duia a dintre.

En aquests temps de procés, l’autora ha conciliat la creació amb altres quefers professionals i personals. D’alguna manera,“ve a ser el mateix perquè sento viure creant a tot arreu”.

Ara fa unes setmanes, s’expressava amb contundència i un somriure ben seriós:

“Sovint al meu estudi sento allunyar-me del món. He de confessar que jo mateixa em poso límits perquè quan creo perdo la noció de la realitat. M’apassiona el procés creatiu en sí mateix”.

Així, la tècnica emprada en les seves obres és conseqüència de la seva necessitat personal de conciliació. El treball del detall a petita escala i el joc de textures i superposicions

demana una observació gairebé microscòpica i un encaix propi d’un trencaclosques. Només des d’una extraordinària disciplina aconsegueix que el més mínim detall tingui l’entitat d’esdevenir, en sí mateix, una obra d’art.

Amb SINCRETISME, l’Eva fa un salt qualitatiu on guanya amb maduresa i llibertat expressiva, però també conceptual. Reconeix la importància que van tenir en els seus apunts una extensa varietat de fonts de documentació i inspiració, tant a nivell de paraules com d’imatges. I és que beu de moltes fonts i, tanmateix, de cap en concret. Recorda especialment una cita de Joseph Campbell, reconegut mitòleg estatunidenc, per a qui el mite és un somni que tothom té, a l’igual que tothom somnia amb els seus propis mites personals: “El somni és el mite personalitzat; el mite és el somni despersonalitzat”.

Relat de relatsSINCRETISME és un relat de relats. És la visió del món o la cultura basada en la fusió d’elements provinents d’altres cultures; el mestissatge aplicat a la concepció filosòfica. Ideologies i religions sincrètiques s’han format per la suma d’elements d’altres maneres de pensar i de creure.

L’Eva Salas vincula també el concepte de sincretisme als ismes, els moviments d’avantguarda del segle XX que van introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals, donant rellevància al món interior de l’autor.

L’exposició recull una heterogeneïtat de mitjans i procediments. Es combinen tècniques pictòriques i il·lustratives, amb processos digitals. La fotografia, la pintura, el dibuix i les textures actuen com matèria prima per dissenyar noves realitats.

Salas empra la tècnica, entre moltes altres, del revestiment: torna a vestir els diferents cossos de dona, a partir de cultures, creences, iconografia simbòlica i al·legòrica. Els símbols no tenen límit: papallona, abella, escarabat, mel, la copa, flors, sirenes, caragols, lleó, elefant, girafa, etcètera, extrets tots de relats i llegendes.

Salas tanca el cercle amb el vincle entre l’amor al pensament i la progressiva pèrdua del mite amb Sophia i els quatre elements fonamentals de la Natura.

“La Terra ha estat la manera més freqüent de com s’ha manifestat el culte a la Deessa Mare, que ha estat en moltes ocasions identificada com la Mare Terra”.

Aquesta creadora lleidatana denuncia les estratègies d’engany que, en ocasions, fins i tot els deus més ben considerats, evidencien per aconseguir els seus propòsits.

De ben segur, a les pàgines que segueixen, el lector hi trobarà una aproximació al contingut de l’exposició, però em permetrà que en faci una síntesi molt breu, a partir d’una simple enumeració, sense entrar en allò que representen Aphrodita, Selene, Isis, Aracne i Sophia, en tant que deesses o virtut cardinal. En aquesta lectura jeroglífica, en aquest viatge per paisatges imaginatius, hi trobem la presència de la papallona –símbol de renovació, de regeneració, d’ésser que busca renéixer en la pròpia mort, en el trànsit a la llum–, deesses que defineixen l’evolució de l’amor, la deessa dintre del món egipci, simetries i dualitats, el teixit pecaminós i la denúncia, entre molts altres elements.

Cadascuna de les sèries presenta un registre diferent, derivat dels molts processos que precisa el recobriment de la deessa. Cada obra té molts móns i són relats, cada obra té un petit univers que l’envolta i la genera. És la suma de molts detalls.

TècnicaPel que fa a l’àmbit tècnic, ens trobem davant d’una exposició fotogràfica amb tècniques graficoplàstiques manuals i digitals, amb una base conceptual lligada a la mitologia centrada en la bellesa femenina, interior i cíclica, des de diferents perspectives. La base és la fotografia que acaba desdibuixada, que esdevé una pintura o es fusiona en una textura. Hi ha il·lustració degradada, recerca de sanefes. Salas aclareix:

“Pretenia un revestiment formal a partir de textures naturals que ens atansés a la cultura d’allò que transmeto a les obres. Al final es mostra com una fotografia, però ha perdut l’essència. Respondria més a un gravat”.

De tota manera, ella insisteix:

“Voldria que la gent es quedés mirant la imatge sense preguntar-se com està feta”

Podríem parlar d’hibridació –segons el concepte proposat per Douglas Crimp, el 1980–i que “deriva de l’heterogeneïtat de mitjans preconitzats per la postmodernitat”.

Salas confessa una part de la seva poètica, de la seva estètica:

“Em sento més atreta per la pintura imaginativa que sorgeix amb els ismes, i que permet la interiorització de l’artista. M’agrada el sentit de novetat, agosarat. Vull destacar la importància d’aprendre a mirar d’una altra manera”.

L’exposició transmet seducció i màgia; hi ha amor. El principi femení com a llei natural. En realitat, la mostra es pronuncia en contra d’allò a què es refereix Neumann com “la sexualització patriarcal d’allò femení”. Des de l’eclecticisme, fa més gran l’univers femení. Permeteu-me, per tancar aquest pròleg, una complicitat, que passa per compartir amb el lector una intuïció ben subjectiva. L’Eva s’ha redescobert en aquest procés. Ha expressat el seu interior per presentar la seva identitat creadora en la seva primera exposició pública. Neix com artista formalment, però els que li som propers sabem del seu talent com a creadora íntegra i integral des de fa molts anys.

L’exposició es presenta en cinc Sèries (Aphrodita, Selene, Isis, Aracne i Sophia) de quatre obres cadascuna –un número a qui Salas li dóna una rellevància cabdal– que representen, en el seu conjunt, el pes del mite en la història de la cultura, de l’art i de la vida. Dins de cada sèrie i en la globalitat, s’hi percep una sintaxi: juxtaposició i superposició.

Les sèries, a la vegada, estan farcides de relats que s’entrellacen i que giren al voltant de la mitologia femenina. És del gènere èpic i líric. Hi ha l’artista:

“La meva poètica és buscar la bellesa en qualsevol lloc inesperat. Allí on no mira ningú, en les formes casuals on no es pretén ni es busca res, trobo el punt de partida per crear noves realitats”.

Allò que persegueix Salas amb SINCRETISME, entre d’altres, és recuperar el mite de la deessa que es va perdre després que la divinitat masculina anés desplaçant el seu paper. Aquesta exposició ajuda a entendre què va suposar la seva pèrdua.

L’exposició respon també a la necessitat de cercar la bellesa en la Natura i en l’Univers:

“Hi ha una comunicació vital amb la creació, un diàleg que s’escapa de l’obra i s’estén a tot allò que m’envolta. La quotidianitat està plena de detalls que alimenten el procés creatiu. Només cal buscar la millor perspectiva de tot”.

SINCRETISME constitueix, des de l’harmonia, una reivindicació d’allò femení en front dels mites que han imperat en totes les èpoques com a font d’inspiració. És a la vegada, un acte de desgreuge envers la Deessa mare. És un passeig per la mitologia des d’una època contemporània, de deus i deesses que prenen vida.

Jordi Capdevila i Mas Professor de llengua i literatura Lleida, desembre de 2016

Sincretisme és fotografia que perd el propi caràcter icònic per convertir-se en figuració imaginativa. Pintura histològica, reinterpretació de la imatge anatòmica i microscòpica. Multiplicitat de tècniques tradicionals: dibuix, pintura i fotografia, entrellaçades amb un tractament digital per crear noves realitats.

Sincretisme és pintura expressionista, surrealista i simbòlica. Conté formes figuratives que són imatges del subconscient i del món dels somnis. Obté animació de l’inanimat. Trasllada l’observador a realitats oníriques i universos propis, on la figura femenina sorgeix de l’inconscient en diferents formes i processos de metamorfosi. La forma pren una especial importància, superant la pura aparença. És una pintura d’idees i una ornamentació conceptual amb una clara al·lusió al símbol.

Sincretisme són imatges il·lustratives amb multiplicitat d’escenes al servei de la narració. Il·lusió òptica, imatge oculta i múltiple, superposició, ocultació i revelació. Canvi d’escala constant, joc entre el micro i el macro. Textures que revesteixen el cos per donar-li forma i volum reforçant la semàntica del mite.

Sincretisme és una relació simbòlica entre la natura i l’ésser humà a partir del tòtem, emblema que inclou diversitat d’atributs i significats. És objecte, ésser o animal amb interpretació sobrenatural, mitològica i cultural.

Sincretisme és ànima corpòria. Un cos entès com a contenidor efímer del pensament transcendent.

Sincretisme es configura a partir d’un procés creatiu que va creixent i evolucionant en cada sèrie a partir de la simetria, qualitat que va adquirint una progressiva rellevància i es fa present a partir d’unitats amb entitat pròpia que determinen un tot.

Neix de l’escuma del mar. Principi mitològic ple d’espontaneïtat i vida. Som hereus del femení i expressió del cíclic. Les aparences viuen limitades en una esfera física. I, més enllà, un univers paral·lel. Construir sense contradiccions. Alliberar l’obsessió per dissoldre el món espiritual del món físic, la matèria de l’energia, el pensament del sentiment o l’intel·lecte de la intuïció. Som natura teixida al fons de la cova. Per sentir el seu vincle des de l’interior no cal divinitzar-la. Porta massa segles perduda. Des d’allà on fabrica els encanteris, la seva màgia et sedueix. Bellesa dins el quotidià. Un parèntesi ple de passió per les idees. Sentir-la, perseguir-la, fixar-la en els detalls. Una flor de paper és un regal, una papallona blanca un missatge i una pedra un tresor. L’amor pertany a la natura de les coses. Síntesi d’evolució cultural i creences transcendents. L’esperit creatiu i l’art viscut lluiten per evitar que es dilueixi. Canvis d’escala, equilibri i simetria. Reflex de la llum emesa com a única constant de l’univers. Corbar la realitat, trencar l’espai-temps, sentir una pluja d’or. Alliberar els sentits com a expressió del lliurament més ampli. Llum nocturna emmirallada en els seus ulls. Un parènquima de detalls. Una interpretació tan real com imaginària.

És filla de l’inici. Encarna les formes separades de la seva creació. Cobra vida quan la naturalesa humana es viu com a divina. Reconèixer l’amplitud del seu domini és entendre l’amor en sentit global, aquell que obté la passió per l’ànima i la saviesa. Sense dissociar allò celestial d’allò terrenal, expressa tota la unió que li dóna sentit. El seu mite supera en escreix l’amor físic. La humanitat ha mostrat un constant anhel per reunir-se amb ella. Estrats a diferents profunditats com a testimonis. Versions culturals ignoren la seva naturalesa original. Un instant íntim de connexió aporta la benedicció de l’intemporal. Desvirtuar el femení és ignorar la llum més brillant de l’alba i del capvespre.

Selene

La percepció del temps s’obté de la profunda interacció amb la natura. Les estacions, els períodes de pluja o sequera, les fases de la Lluna,... Entendre la repetició d’un fenomen periòdic és inherent a la condició femenina. Una seqüència sense inici ni final en un cicle vital infinit. Una aproximació a un univers interior sense limitacions.Imatges de l’estructura interna, opaca a la radiació visible, que deixen al descobert configuracions lleugeres, difoses, d’aspecte volàtil i eteri. El cos actua en l’esfera física, com a contenidor de l’energia i satèl·lit visible de la llum interior reflectida. Dins, un espai sense fronteres. Els seus atributs i dominis permeten lectures en totes direccions, sentits i profunditats. Narratives plenes d’interpretacions gràcies a una densitat simbòlica i atmosfera lumínica que situen l’observador en una semàntica lliure. Detalls, superposicions, motius florals i naturals, símbols d’evolució cultural, canvis d’escala, civilitzacions,...tot es reinterpreta en un procés gairebé inconscient, obtenint nous paisatges visuals a cada nova observació.El cicle es representa en un gir. Quatre és el nombre que regeix el procés creatiu natural. Quatre són les energies que governen l’univers, l’amor, el cicle vital, les estacions, les fases de la Lluna, els tipus de teixit, els punts cardinals, les bases de l’ADN, les cambres del cor, els grups sanguinis,...com quatre són els arquetips femenins.

Organitza i produeixInstitut d’Estudis IlerdencsCuradorAnselm RosFotografiesSanti IglesiasTextAnselm RosTraduccióBrian CaffreyEditaInstitut d’Estudis IlerdencsFundació Pública de la Diputació de LleidaPl. Catedral s/n. 25002 LleidaTel. 973 271 500- Fax 973 274 538fpiei@diputaciolleida.catwww.fpai.catComposició i maquetacióLlorenç MelgosaImprimeixArts Gràfiques de la Diputació de LleidaDipòsit Legal L 165-2016ISBN 978-84-16452-08-8

978-84-16452-18-7Dipòsit Legal Eva Salas

Els textos,L’ordre és1 Pròleg2 Text de procediment3 introducció sèrie general4 intro de cada sèrie5 text de cada obra

Athenea creixent

El domini de centrar la consciència en allò que té sentit interior i orientar-lo als objectius. Símbol de renovació i abundància, aporta vida a tot allò que toca. Joventut, innocència, virginitat, ingenuïtat, regeneració, immortalitat.

Aphrodita nova

Amor global, anhel de la humanitat per reunir-se amb el tot. Recupera el vincle sagrat amb els animals i la terra. Mediadora entre l’estat terrenal i el celestial. Símbol d’eternitat i transformació que gaudeix de l’amor, la sensualitat, la bellesa i la vida.

Hera plena

Transmissora de vida i herència eterna a partir del vincle mare, dona i filla. Harmonitzada amb els altres, evoluciona i obté la maduresa inherent a la filiació. Imatge associada al receptacle com a símbol còsmic.

Hecate decreixent

Saviesa i introspecció. Evolució de la consciència i l’harmonia adquirides. Capacitats profètiques amb domini de la intuïció i la predicció. Visió de projectar al futur nous cercles concèntrics.

Es troba present allà on la vida mostra bellesa i alegria. Amor juganer, amagatalls, somriures i complicitats. La seva seducció roba tot espai a la raó. Quan se sent el vincle amb la natura es percep la seva realitat clara i sagrada. La natura com a unió, reunió, fertilitat i renaixement. Les flors neixen al seu pas i els animals s’omplen de desig. Instants plens d’amor dins un bosc imaginari. L’espontaneïtat, el sentiment, l’instint i la intuïció formen un delicat ecosistema. Volar amb ella són milers d’imatges en un instant. El principi femení s’expressa com a llei natural. Darrera els camps de blat uns ulls salvatges no perden detall. Una fina tela amenaça els amants abans no arribin les primeres llums del dia.

Afrodita

El mite grec del seu naixement li atorga la dignitat de pertànyer a l’estructura de la creació, superant la visió reduccionista de l’amor físic. La percepció del vincle de l’ésser humà amb la natura com una realitat clara permet la idea de renaixement. Amb Aphrodita, la bellesa celebra la vida que inspira la possibilitat d’un amor global per les idees i l’ànima. El seu domini és unir allò que s’havia separat. Un joc entre abstracció i figuració en un ambient oníric i ple d’escenes teatrals emmarca la narrativa i el ritme dins l’equilibri simètric i l’harmonia pentagonal. L’obtenció volumètrica dels personatges ressalta el seu caràcter expressiu i ple d’energia estimulant. Les taques diluïdes o els reflexes dins l’escala de grisos transmeten l’efecte afrodisíac del vigor primaveral. .

Speyeria Aphrodite

És la vint-i-tresena lletra de l’alfabet grec. En origen, psique significa papallona. Més tard alè, ànim, ànima o ment. És regeneració i transformació cíclica.

Emesis Ares

Joventut i força en forma de pètals dentats. Motius naturals que dibuixen elements plens d’equilibri. Tendresa i caràcter. Font de vida, escut i refugi. M6 és el cúmul de la papallona.

Vulcano Atalanta

El seu revestiment ornamental no pot amagar el seu envellit aspecte. La textura líquida i quartejada de base expressionista reinterpreta la lava amb la que forja el metall. Només amb la xarxa la pot retenir.

Parnasius Apollo

Àvid d’idolatria, s’apropia dels atributs que no li corresponen. Conté el simbolisme de la glòria personal i la misèria interior. Vinculat a l’oracle sustenta la possessió ideològica. Divinitat i porc senglar.

Expectant darrera l’arbre de la vida, observa l’abraçada en un únic trencaclosques. Regeix la introspecció més elegant. Gran maga de la simetria geomètrica i discursiva. Jeroglífics plens de simbolisme. Un trànsit de jocs d’igualtat, inversió, unió, seqüència o contrast. El seu missatge es llegeix en qualsevol direcció. Un amulet natural és el regal d’una vida regenerada. A la base del seu tro neix la flor de la vida. Configurada per la dualitat oposada i l’antagonisme complementari, estabilitza la columna vertebral que suporta l’ordre universal. Exponent de diversitat iconogràfica i sincretisme evolutiu. Sirius és l’estel més brillant de la llum nocturna. Gran mare de reis.A l’altre costat del pany un ull observa.

Isis

El rectangle semàntic constitueix l’esquema per a l’anàlisi de l’estructura narrativa. Composició vinculada en tots els sentits. Als quatre vèrtexs del rectangle, Isis, Osiris, Neftis i Seth, en les seves condicions de parentesc, plantegen diferents jocs d’oposició i relació, una dicotomia conceptual. El rectangle expressa el conflicte entre natura i cultura manifestada per l’oposició entre les forces de Seth i el dret hereditari d’Horus.El pilar Dyed simbolitza l’estabilitat, la columna vertebral d’Osiris. El papir d’Ani mostra Isis i Neftis a cada costat de la columna Dyed, que s’eleva amb el signe de la vida cap al disc solar naixent. L’erecció del pilar com a cerimònia recorda la revitalització de la llum en la foscor.El concepte dualista domina l’essència de l’obra. Tot element té un lloc necessari en l’ordre universal per justificar el joc d’oposats. L’ombra potencia la llum per obtenir el clarobscur, que transmet una nova dimensió aparent. Una contraposició entre la vida visible i la interior. El caràcter simètric és el propi de la iconografia egípcia i es reflexa en la composició i els diferents ordres de lectura. El cromatisme geogràfic transmet una sensació càlida, de viatge subtil als seus dominis. L’abstracció de la figura masculina centra l’atenció en els seus trets més rellevants per, alhora, obtenir una clara asimetria vertical, metàfora del seu paper secundari. El treball a partir de textures i tècniques pictòriques deixa al descobert paisatges microscòpics i teixits histològics plens de detalls a qualsevol escala.

Isis

Isis significa tro. Deessa del verd, de la vida i de la mort, de la fertilitat i del renaixement. Impregnada de les restes del cos reconstruït d’Osiris, concep al seu fill Horus. En ella hi ha la llum, la saviesa, l’harmonia, l’ordre i la part visible del món. Dues flors de loto als peus i al seu pit un escarabeu en forma de joia i amulet.

Neftis

Neftis acompanya la seva germana en les lamentacions del procés funerari, escrit al Llibre dels Morts, formant una simetria especular. Conceptualment oposada però necessària per assolir l’equilibri. En ella hi ha la foscor, la part invisible, l’inframón, la nit.

Osiris

Osiris és el primogènit, l’hereu, el senyor de l’Alt Egipte. S’identifica amb períodes de pau, de prosperitat i de fertilitat de les terres vora del Nil. Governa l’ordre.

Seth

Seth és la figura antagònica del seu germà, el senyor del Baix Egipte. Violent, iracund i sec, domina sobre les terres àrides i estèrils del desert. Sinònim de catàstrofes, terratrèmols, tempestes i destrucció. Governa el desordre.

Fer de la destresa denúncia comporta el pecat de la supèrbia. Ell es disfressa de seducció covard per acomplir el seu caprici. Ella fixa la mirada sobre el tapís que el mar dibuixa. Llegeix capítols sedimentats a la roca. Arrencada de la costa es gira i, amb el seu gest vestit i cabells, oneja. Perseguida en un calvari errant anhela la seva identitat. Es lliura al laberint del desig una nit de Lluna plena. Caçada pel seu ventre fèrtil, intenta abraçar el fill en una òrbita impossible. Els fils entrellacen la trama amb la decisió que el talent regala. La llança esquinça la tela. Els fragments són satèl·lits segrestats per la força.Serà condemnada a teixir eternament una obra que ningú admiri.

Aracne

Quan va engolir Metis, i del seu cap va néixer Atenea, bèl·lica, armada i al seu servei, el culte a Zeus i als Olímpics va substituir l’antic mite de la deessa. Al sortir del cap quedava clara la subordinació; Metis incorporada en la forma d’Atenea. El dret del pare s’imposava sobre l’ordre anterior. La mare natura perdia força i ell guanyava poder com a creador. Ja no és la mare la que engendra vida, sinó tant sols qui nodreix i conserva l’embrió que ell ha sembrat. Atenea va admetre la seva destresa al teler, però el motiu del tapís era irreverent i profundament ofensiu. Episodis de glòria i lloança enfront escenes d’infidelitats i actituds deshonestes, deixaven al descobert una denúncia. La competició revelava la lluita entre l’antiga deessa mare i els déus de l’Olimp. Disfressat de toro, cigne o pluja daurada, usurpa la personalitat per aconseguir propòsits deshonestos. Manipulació, abús de la força, segrest o persecució. Pasifae, Europa, Io i Calisto són satèl·lits de Júpiter.

Calisto

Li devia obediència i virginitat com a musa del bosc, de la caça i de la vida salvatge. Només suplantant la personalitat d’Artemisa podia enganyar-la. Humiliada, el seu ventre la delata públicament banyant-se en aigües d’una fontana. La transforma en óssa i, desterrada, sobreviu fins el dia en què pot abraçar el seu fill. Formaran junts una constel·lació circumpolar que s’observarà cada nit. El reflex de la falsa realitat i els vitralls naturals evoquen el bosc mitològic, on la natura és motiu de veneració. La trama histològica al seu cos castigat i avergonyit descriu la transformació en l’ésser salvatge i narra la història d’un domini covard.

Europa

Recull flors prop de la platja. Captivada pel majestuós brau, l’acaricia. Confiada, seu sobre el seu llom quan, de sobte, aquest s’alça i s’endinsa entre l’onatge. Crida, s’aferra a les banyes i, mirant enrere, s’allunya de la costa. La sanefa emmarca l’escena. Una vista zenital denota suaus transicions orogràfiques i recorda la conquesta del territori, metàfora del seu viatge. De nou, un tòtem simètric ple d’elements formals narra la història. El rostre de Zeus dins la petxina tancada o el cap pictogràfic del toro blanc indiquen la seva interessada metamorfosi. Engany, segrest, abús de la força, aïllament.

Io

Es presenta en somnis per a que es lliuri al seu caprici. En forma de vedella blanca inicia un llarg calvari. Abandonada i turmentada, travessa el Jònic al què dóna nom. El corb blanc la segueix. En la seva fugida creua l’estret del Bòsfor, de la vaca, fins arribar a Àfrica, on per fi troba descans i retorna a la seva condició femenina. Amb el temps serà deïficada. Les dures condicions del territori petrifiquen i fan més intens el patiment representat en el seu cos amb un revestiment cavernós, demacrat, abrupte, deshabitat i sec, on el color vermell pren el valor de la violència i la tragèdia personal.

Pasifae

La banya és símbol de Creta. Utilitzada per venjar-se de l’afront del rei Minos, es lliura a la passió zoofílica del toro blanc. Dèdal l’ajuda a convertir-se en vaca de fusta i veure satisfet el seu desig. Un gest a mig camí entre la seducció i la tauromàquia, deixa entreveure dues escenes en diferents plans. El teixit, gruixut i aspre, mostra el tòtem on es relata la història present i futura. Donarà a llum al Minotaure. La manipulació del pensament, el càstig injust, el maltractament carnal, l’abús de poder.

Esculpida per suportar la càrrega del conscient, es refugia en milers de detalls naturals. Es lliura a paisatges intuïtius, disgrega formes, percep els elements. Només des de l’amor al pensament es pot esbrinar la seva identitat. Si tanca els ulls, desperta en escenaris on se sent sempre viva. Testimoni de forces que es combinen i se separen en un desequilibri constant. Principi de l’ànima col·lectiva. Imatge primordial que nodreix de substància el món de les idees. Expressió del llenguatge simbòlic. Adaptació instintiva de la més íntima unió amb la natura. L´evolució la integra i la dissol des de l’inconscient. Mai no esgota el seu significat. Com l’ombra que acompanya el cos, la més gran certesa s’obté de la més pura abstracció.

Sophia

Sentir amor a Sophia és tancar els ulls per despertar. És aprendre a mirar des del descrèdit a l’evidència i percebre la realitat visible com una reducció del conscient. És descobrir els plans més intuïtius i imaginatius per esbrinar l’expressió interior, la pròpia identitat. Amb ella, el pensament deixa d’estar segrestat, s’allibera dels límits conscients a partir dels estímuls perceptius, prescindeix de judicis i valoracions, disgrega models i no refusa cap camí.Entre Homer i Hesíode, el mite transmès durant segles quedava escrit. La visió mítica es va anar traduint cap a una visió filosòfica, en una transició lenta i difosa. Els sofistes transitaven entre la creença i la recerca de respostes observant la natura. Tots els processos naturals podien explicar-se com una interacció entre elements i forces. Segons Empèdocles, la terra, l’aigua, el foc i l’aire eren les arrels que es combinaven per acció de les forces de l’amor i l’odi.Sophia és un homenatge al mite abans del seu final com a creença i al pensament alternatiu dels primers filòsofs naturalistes. Descriu quatre paisatges mitològics a partir d’imatges il·lustratives narratives on l’atmosfera és llegenda i mite, història i creença, raó i intuïció, realitat i somni. Es presenta en forma de quatre cariàtides que sustenten el pes del pensament. Vestides amb la túnica endimata, imatge de la progressiva culturització, exalten la natura on ella es vincula des de l’origen. Com el mite de Gradiva, no són estàtiques, ja que denoten el dinamisme d’avenç propi de la llibertat de pensament. La confluència simbòlica obté la seva màxima expressió amb Sophia. Atributs sígnics al seu pit, als seus ulls i a l’espai superior, on un tòtem descriu i presenta un relat de relats plens de lectures en diferents plans. Textures que conviden a continus canvis d’escala d’on sobresurten tot tipus d’éssers i entitats. El joc cromàtic s’adapta als elements i el format estilitzat reforça la percepció del tòtem i destaca el contrast entre les parts.

Sophia Aigua

El Nautilus és el símbol de la divi-na proporció. Un mascaró de proa solca els mars governant els viat-ges dels Argonautes o d’Ulisses. Testimoni de variades llegendes mi-tològiques i poblat de criatures com tritons, nereides, nimfes del mar, oceànides,... ha estat sempre un lloc desconegut, misteriós, insonda-ble i ple de perills. La túnica mostra l’evolució de les sirenes, des de la forma híbrida d’au fins l’escamosa cua de peix. Com donzelles mari-nes, atreuen els navegants contra els esculls amb la seva bellesa i la dolçor del seu cant. Deïtats primor-dials de l’oceà, com Ponto o Proteu, configuren la presència del vell del mar, ancià profètic i pastor de les bèsties marines.

Sophia Terra

Des del paleolític ha estat la manera més freqüent de manifestar el seu culte. Exemplifica la interrelació pro-funda i la unió entre tots els éssers del planeta. La deessa Terra com a unitat còsmica creadora i activa, mostra l’arquetip venerat per pobles primitius. Un tòtem amb diferents lectures. El lleó, l’elefant, el bisó o el cérvol reforcen atribucions naturals i espirituals. Queden representats els tres nivells de l’ésser: l’inconscient, el conscient i la figura alada símbol de migració. Com a destí, l’arbre de la vida. Figures femenines arbòries recorden que la mare Terra és una Venus paleolítica sempre viva.

Sophia Foc

Quan el mite es comença a desdi-buixar també ho fa la comunió de l’home amb la natura. La progres-siva culturització comporta el seu desequilibri amb l’entorn. La girafa, exemple d’adaptació evolutiva, es troba en ordre i equilibri amb el medi natural, fet que li permet cremar i participar dels elements en una har-mònica combustió. L’ésser humà, alienat de la natura, ja no sap on va ni què l’impulsa.

El foc és destrucció, purificació i retorn. Evidencia la feblesa de l’or-gànic enfront el mineral. El foc és protecció, salvació i culte. És mo-tiu d’heroïcitat amb Prometeu, tant humà com diví.

Hestia custodia el foc solar, sagrat, vital i conciliador, que permet la co-munió dels poblats i el caliu de les llars. Amb presència de la salaman-dra, antic símbol de l’esperit del foc, la figura femenina manté la flama als temples.

Quan la llum perd força, la papallo-na la busca desesperadament. Anar cap al foc és morir per rebre la vida. L’ànima, que no es destrueix amb la mort física, obté l’amor místic, ab-negat i desinteressat quan abraça la llum divina. Consumit al foc, tot reneix més brillant i perfecte.

Sophia Aire

Segons la mitologia, l’èter lumínic és el medi lleuger i infinit que om-ple l’univers. Una substància brillant que respiren els Deus en contrast amb l’aire pesat dels mortals. Con-siderat com el cinquè i únic element del que estava composat el cel su-perior o món supralunar, on la llum era més pura que a la Terra.

Els Anemoi es troben sota la vigi-lància i domini d’Èol. En direcció als punts cardinals Bòreas, Notos, Eu-ros i Zèfir, són alliberats només sota el requeriment i caprici dels Déus. L’aire fructífer és missatger de vida, alè vital i el medi que transporta pol·len i llavors.

El mussol, una au solitària i reflexi-va, és símbol filosòfic d’elevació del pensament, de visió en la foscor i de mirada complerta. Considerat com a missatger entre el món visible i l’espiritual, és clarividència, savie-sa, capacitat psíquica i intuïció.

Syncretism is a photograph that loses its own the iconic character to convert into imaginative figuration. Histologic painting, reinterpretation of the anatomical and microscopic image. Mul-tiplicity of traditional techniques: drawing, painting and photography, entwined with a digital processing to create new realities.

Syncretism is expressionist painting, surreal and symbolic. Contains figurative forms that are images of the subconscious world of dreams. Obtaining the animation of the inanimate. Bringing the observer to dreamlike realities and their own universes, where the female figure emerges from the unconscious in different forms and processes of metamorphosis. The form takes on a special importance, surpassing mere appearance. It is a painting of ideas and conceptual decoration with a clear allusion to the symbol.

Syncretism is illustrative images with multiple settings at the service of the narrative. Optical illusion, hidden image and multiplied, overlapping, concealment and revelation. Constant change of scale, the game between the micro and the macro. Textures that clothe the body to give it shape and volume reinforcing the semantics of the myth.

Syncretism is a symbolic relationship between nature and humans on the basis of the totem, an emblem that includes a diversity of attributes and meanings. The object, animal or human being with a supernatural, mythological and cultural interpretation.

Syncretism is corporeal soul. A body understood as a temporary container of transcendent thought.

Syncretism is configured beginning with a creative process that grows and evolves in each series based on the symmetry, a quality that gains increasing importance and makes itself present through units with their own entity that determine the whole.

Prologue (16 – 23)

For Eva Salas just as for the painter Marc Chagall and many other artists, “art is a way to externalize the soul, the more intimate and personal self”. And this is one of the many stories offered by SYNCRETISM.

On the other hand, in the course of a casual conversation with the artist Anselm Ros, regarding the exhibition of which he is the curator and the reason for this prologue, he stated that the language of contemporary art is different but the essence is the same. ‘I invite the viewer, the public to interpret the language,’ he said. And we can frame syncretism inside contemporary art in a very personal speech.

And all this for what? Who is Eva Salas? Bachelor of Fine Arts and high school art teacher for the last 17 years, started in the world of design, a practice where she couldn’t find the freedom that she now feels and shows. Bursting and pouring her energy into this job

“Living the art with students, I decided to begin a more personal path”.

This creative Lleidatana has made her classroom –which carries the name of the illustrious painter Victor P. Pa-llarès– a creative workshop, her other study, her oracle with its own identity. Her dedication to the students, both professionally and personally, breaks with the traditional one directional method of teaching; “I am certain that each generation of students has helped me grow as an artist, because with their youth they bring renewed energy and a creativity that feels free from constraints”.

Salas recognizes that she is constantly creating and that for a long time now she has felt the need to bring out all that she has been feeling inside. Two years ago she felt it was time to show it.

Precisely now a year and a half ago, a student representation of their first six promotions presented works from their recent career paths, in the Sala Montsuar of the IEI. A good testimony of her legacy and of her influence as a teacher and artist.

Today, Salas, expressive, deep and sensitive, makes SYNCRETISM a space for exploration, of self-knowledge, of sensory and intuitive growth, a medium that opens up new channels of perception, new scales of reality. For this reason, the exhibition presented here allows for different interpretations. It has been a period of rediscovery and expression of what is said inside.

In these times of process, the author has reconciled the creation with other professional and personal tasks. Some-how, “it comes to the same thing because I feel like creating everywhere”.

A few weeks ago, she strongly expressed with quite a serious smile “often in my studio I feel distanced from the world. I must confess that I put limits for myself because when I create I lose track of reality. I love the creative process itself “.

So, the technique used in her works is a result of her personal need for conciliation. Detailed work on a small scale and playing with textures and overlays requires an almost microscopic observation and just like a jigsaw puzzle must fit together. Only from an extraordinary discipline can you get the smallest detail to become, in itself, a work of art.

With syncretism, Eva has made a qualitative leap earned with maturity and freedom of expression but also concep-tual. She recognizes the importance that her notes have had, a wide variety of sources of information and inspiration, both in words and images. And she draws from many sources and at the same time, not from any specific one. She

remembers particularly a quote from Joseph Campbell, renowned American mythologist, for whom the myth is a dream that everyone has, just as everyone dreams of their own personal myths: “the dream is the personalized myth; the myth is the dream depersonalized “.

Story of storiesSINCRETISM is a story of stories. This is the worldview or the culture based on the fusion of elements from other cultures; the mixture applied to the philosophical. Syncretic religions and ideologies are formed by the combination of elements of other ways of thinking and believing.

Eva Salas also linked to the concept of syncretism isms, the avant-garde movements of the twentieth century, which introduced innovative elements with respect to conventional or traditional forms, giving importance to the inner world of the author.

The exhibition includes heterogeneous media and procedures. It combines illustrative painting techniques with digital processes. Photography, painting, drawing and textures serve as raw material for designing new realities.

The exhibition is presented as a series of five (Aphrodite, Selene, Isis, Arachnid and Sophia) with four works each – a number that Salas gives vital importance – what they represent, as a whole, is the weight of the myth in the history of culture, of art and of life. Within each series, and on the whole, it can be perceived as syntax: juxtaposition and superposition.

The series, in turn, are filled with stories that intertwine and revolve around female mythology. It’s epic and lyric genre. Here the artist:

“My poetry is to seek beauty in any unexpected place. There where no one looks, in casual ways where I don’t search or look for anything, I find a starting point for creating new realities”.

What Salas pursues with syncretism is, among other things, to restore the myth of the goddess that was lost after the male divinity took over its role. This exhibition helps to understand what led to her loss.

The exhibition also responds to the need to find the beauty in Nature and the Universe: “there is a vital communica-tion with the creation, a dialogue that escapes from the work and extends to everything around me. Everyday life is full of details that feed the creative process. Just look for the best perspective of everything“.

SYNCRETISM constitutes, from the harmony, the demanding of femininity before the myths that has prevailed at all times, as a source of inspiration. It is at the same time, an act of compensation to the Mother goddess. It is a walk through mythology from a modern age of gods and goddesses who come to life.

Salas employs the technique, among many others, of dressing up: she goes back to dressing different bodies of wo-men, from different cultures, beliefs, and symbolic and allegorical iconography. The symbols have no limit: butterfly, beetle, bee, honey, the glass, flowers, sirens, snails, lion, elephant, giraffe, etc., all taken from stories and legends.

Salas closed the circle with the link between love for thought and the progressive loss of the myth with Sophia and the four fundamental elements of nature.

“The Earth has been the most frequent way of how the cult of the Mother Goddess has been manifested, who has been on many occasions identified as mother earth”.

This creative Lleidatana denounces the deceiving strategies that, on occasion, even the most highly regarded gods demonstrate to achieve their purposes.

For sure, in the pages that follow, the reader will find an approach to the contents of the exhibition but allow me to make a very brief summary from a simple enumeration, without entering into that which represents Aphrodite, Selene, Isis, Arachnid and Sophia, as goddesses or cardinal virtue. This hieroglyphic reading, on this journey to imaginative landscapes, we find the presence of the butterfly – symbol of renewal, of regeneration, of the being that seeks to be reborn in his own death, in the movement of light –, goddesses that define the evolution of love, the goddess in the Egyptian world, symmetries and dualities, the sinful and the complaint, among many other elements.Each one of the series has a different register, derived from the many processes that require the covering of the go-ddess. Each work has many worlds and are stories, each piece has a small universe that surrounds and generates. It is the sum of many details.

TechniqueWith regard to the technical field, we are faced with a photographic exhibition with manual and digital plastic graphic techniques, with a conceptual base linked to mythology focused on female beauty, interior and cyclical, from different perspectives. The base is a photograph with a blurred finish that becomes a painting or becomes merged in texture. There is degraded illustration, search the borders. Salas clarifies: “I intended on a formal dressing from natural textures that bring us closer to that culture that I convey in the works. In the end it is like a photograph but it has lost the essence. It’s more like an engraving”.

However, she insists “I hope that the people look at the image without wondering how it was done”.

We could talk hybridisation –according to the concept proposed by Douglas Crimp in 1980– and that “derives from the heterogeneity of the espoused media for the postmodernist”..

Salas confesses a part of her poetry, of her aesthetic “I feel more attracted to imaginative painting that come with isms and that allow the internalization of the artist. I like the sense of novelty, daring. I want to emphasize the impor-tance of learning to look at it another way”.

The exhibition conveys seduction and magic; there is love. The feminine principal like a natural law. In fact, the exhibition is pronounced against what Neumann referred to as “patriarchal sexualization of femininity”. Since the eclecticism makes a bigger female universe.

Allow me to close this prologue, a complicity, which happens to share with the reader a very subjective intuition. Eva has rediscovered in this process. She has expressed her interior to present her own creative identity in her first public exhibition. Born as a formal artist, but those of us who are close know of her talent as a complete and comprehensive creator for many years now.

Jordi Capdevila I MasProfessor of language and literatureLleida, December 2016

Born from the foam of the sea. A mythological principal, full of spon-taneity and life. We are heirs of the female and cyclic expression. The appearances live limited in a physical sphere. And, way be-yond, a parallel universe. Build without contradictions. Freeing the obsession to dissolve the spiritual world from the physical world, the energy matter, the thought of feeling or the intellect of the intuition. We are nature woven in the depths of the cave. To feel your connec-tion from the inside there is no need to make it divine. It’s been lost for too many centuries. From there where charm is made, its magic seduces. Beauty in the everyday. A parenthesis filled with passion for ideas. Feel it, pursue it, and notice it in the details. A paper flower is a gift, a white butterfly a message and a stone a treasure. Love belongs to the nature of things. Synthesis of cultural evolution and transcendent beliefs. The creative spirit and art lived struggling to avoid diluting. Changes of scale, balance and symmetry. Reflection of the light emitted as the only constant in the universe. Bend the reality, break the space-time, feel a rain of gold. Free the senses as an expression of a wider delivery. Nightlight mirrored in her eyes. A parenchyma of details. An interpretation so real as imaginary.

TRANSLATION

Selene

The perception of time is obtained from the deep interaction with nature. The seasons, the periods of rain and drought, the phases of the moon ... understan-ding the repetition of a periodic phenomenon is inherent to the female condition. A sequence without beginning or end in an infinite life cycle. An approach to an interior universe without limitations.

Images of the internal structure, opaque to visible radiation, which leave slight configurations uncovered, diffused, and a volatile and ethereal look. The body acts in the physical sphere, like a container for energy and visible satellite of the reflected interior light. Inside, a space without borders. Their attributes and domains allow readings in all directions, senses and depths. Narratives full of interpretations, thanks to a symbolic density and light atmosphere, leave the viewer semantically free. Details, overlays, natural and floral motifs and symbols of cultural evolution, changes of scale, civilizations, ... all reinterpret in an almost unconscious process, obtaining new visual landscapes in each new observation.

The cycle is represented in rotation. Four is the number that governs the natural creative process. Four energies that govern the universe, love, the life cycle, the seasons, the phases of the moon, the types of material, the cardinal points, the bases for DNA, the chambers of the heart, blood groups, ... as four are the female archetypes.

Athena growing. The power to focus on the consciousness of that which makes inner sense and orientate it to the objectives. Symbol of renewal and abundan-ce, brings life to everything it touches. Youth, innocence, virginity, ingenuous-ness, regeneration, immortality.

New Aphrodite. Global love, longing for humanity to reunite with everything. Re-trieves the sacred bond with the animals and the Earth. Mediator between the earthly and the heavenly state. Symbol of eternity and transformation that enjoy love, sensuality, beauty and life.

Full Hera. Transmission of life and eternal inheritance starting with the mother, wife and daughter link. In harmony with each other, they evolve and gain the inherent maturity in the relationship. Image associated with the receptacle as a cosmic symbol.

Hecate decreasing. Wisdom and insight. Evolution of consciousness and the harmony acquired. Prophetic capabilities with a mastery of intuition and predic-tion. A vision of planning new concentric circles in the future.

Aphrodite

The Greek myth about her birth gave her the dignity to belong to the structure of creation. To overcome the reductionist vision of physical love, the perception of the attachment of the human being with nature as a clear reality allows the idea of rebirth.

With Aphrodite, beauty celebrates life that inspired the possibility of global love for the ideas and the soul. His power is to join that which has split up.

A game between abstraction and figurative in an oneiric ambience and full of theatrical scenes, frame the narrative and the rhythm inside the symmetric equi-librium and the harmony of the pentagon. The diluted stains or the reflexes insi-de the grey scale transmit the aphrodisiac effect of a vigorous spring.

It’s the twenty third word of the Greek alphabet. It’s origin, psique means butter-fly later it will mean breathe, composure, soul or mind. It is cyclical regeneration and transformation, Speyeria aphrodite.

Youth and strength in the shape of serrated petals. Natural motives that draw elements full of balance. Tenderness and character. Fountain of life, shield and refuge. M6 (Emesis) is a cluster of butterflies. Emesis Ares.

Its decorative appearance cannot hide its aged look. The liquid and cracked texture of the expressionist base reinterprets the lava with that which forges metal. Only with the network can it be retained.Vulcano atalanta.

Eager to idolatry appropriates the attributes that do not correspond to him. Con-tains the symbolism of personal glory and the misery inside. Linked to the oracle sustains ideological belonging. Divinity and wild boar. Parnasius Apollo.

Isis

The semantic rectangle represents the scheme for the analysis of the narrative structure. A composition linked in every sense. The four apexes of the rectan-gle, Isis, Osiris, Neftis and Seth in the conditions of their relationship, propose different games of opposition and relationship, a conceptual dichotomy. The rectangle expresses the conflict between nature and culture expressed by the opposition between the forces of Seth and the hereditary right of Horus.

The Djed pillar symbolized stability, the spine of Osiris. The Papyrus of Ani shows Isis and Nephthys on each side of the column Djed, which they raise with the sign of life towards the disc of the rising sun. The ceremony of the erection of the pillar represents the revitalization of light in the darkness.

The dualistic concept dominates the essence of the work. In the universal order each element has its place to justify the game of opposites. The shadow enhan-ces the light to achieve chiaroscuro, which transmits a new apparent dimension. A contrast between visible life and the interior. The character itself is symmetrical Egyptian iconography and is reflected in the composition and the different orders of reading. The geographic chromatics conveys a warm sensation of the subtle trip to their domains. The abstraction of the male figure focuses the attention on his most important features, in turn, to get a clear vertical asymmetry, a metaphor of his supporting role. Working from textures and painting techniques leaves un-covered microscopic landscapes histological fabrics full of details on any scale.

Isis means thunder. Green Goddess, of life and death, of fertility and rebirth. Impregnated with the remains of the rebuilt body of Osiris, she conceived her son Horus. In her there is the light, wisdom, harmony, order and the visible part of the world. Two lotus flowers at her feet and on her chest a beetle in the shape of a jewel and amulet.

Neftis accompanies her sister in the lamentations in the funeral process, written in the book of the dead, forming mirror symmetry. Conceptually opposites but necessary to achieve a balance. In her are the darkness, the invisible part, the underworld, and the night.

Osiris is the eldest son, the heir, the Lord of Upper Egypt. Identified with periods of peace, prosperity and fertility of the lands around the Nile. Governs the order.

Seth is the antagonistic figure of his brother, the lord of Lower Egypt. Violent, angry and dry, dominates over the arid and barren desert. Synonymous for di-sasters, earthquakes, storms and destruction. Governs the disorder.

Arachne

When Metis was swallowed and from her head Athena was born, a warrior, armed and at her service, the cult of Zeus and the Olympians replaced the old myth of the goddess. When she came out of the head the subordination was clear; Metis incorporated into the shape of Athena. The right of the father impo-sed on the previous order. Mother nature loses strength and he gains the power as a creator. She is no longer the mother that breeds life but only the one who nurtures and retains the embryo that she has sown.

Athena accepted her skill in weaving but the subject of the tapestry was irreve-rent and deeply offensive. Episodes of glory and praise before scenes of infide-lity and dishonest attitudes left it exposed to denunciation. The competition re-vealed the struggle between the old mother goddess and the gods of Olympus.

Disguised as a bull, a swan or golden rain, usurps the personality to achieve dishonest intentions. Manipulation, abuse of power, harassment or kidnapping. Pasiphae, Europa, Io and Callisto are satellites of Jupiter.

Pasiphae

The horn is a symbol of Crete. Used to take revenge on the abuse from King Mi-nos, it inspired the white bulls zoophilic passion. Daedalus helped her become a wooden cow and see her desire satisfied. A gesture halfway between seduction and bullfighting, letting two scenes be half seen at two different levels. The fa-bric, thick and rough, shows a totem, which tells the story present and future.

Europa

She collects flowers near the beach. Captivated by the majestic bull, she cares-ses it. Trusting it, she climbs onto its back when, suddenly, it rises and goes out

among the waves. She shouts, clings to the horns and, looks back, they move away from the coast. The border frames the scene. An overhead view denotes smooth orographic transitions and a reminder of the conquest of the territory, a metaphor for her trip. Again, a symmetrical totem filled with formal elements tells the story. The face of Zeus inside the closed shell or any pictograph of the white bull indicates her interested metamorphosis. Deception, abduction, abuse of force, isolation.

Io

It comes in dreams so as to free her of her whim. In the form of a white lamb she begins a long ordeal. Abandoned and tormented, she crosses Ionia to which it gives its name. The white raven follows. In her flight she crosses the Bosphorus Strait, of the cow, until arriving at Africa, where finally she finds rest, and returns to her womanhood. Over time she will be deifying. The harsh conditions of the territory petrify and make the suffering depicted on her body more intense, crag-gy, gaunt, rugged, uninhabited and dry, where the red colour spreads the value of violence and personal tragedy.

Callisto

She owed obedience and virginity as the muse of the forest, of hunting and of wildlife. Only supplanting the personality of Artemis could fool her. Humiliated, her belly betrays her publically while bathing in the water of a fountain. She was transformed into a bear and, banished, survived until the day that she can hug her child. Together they form the circumpolar constellation that is observed every night. The reflection of the false reality and the natural glass windows evoke the mythological forest, where nature is the reason for worship. The histological plot of her body punished and embarrassed describes the transfor-mation into a wild being and tells the story of a cowardly power.

Sophia

To feel love for Sophia is to close your eyes to wake up. It is to learn to look from the discredit to the evidence and perceive the visible reality as a reduction of the conscious. It is to discover the most intuitive and imaginative plans to find out the inner expression, one’s own identity. With it, the mind stops being abducted, released from the conscious limits of perceptual stimuli, bypasses judgments and evaluations, breaks up models and does not reject any route.

Between Homer and Hesiod, the myth passed down for centuries was written. Mythical vision was translated into a philosophical vision, in a slow and wides-pread transition. The Sophists travelled between the belief and the search for answers by observing nature. All natural processes could be explained as an interaction between elements and forces. According to Empedocles, the Earth, water, fire and air were the roots that were combined to put the forces of love and hate into action.

Sophia is a tribute to the myth before its end as a belief and to the alternative

thought of the first naturalistic philosophers. Describes four mythological lands-capes from narrative illustrative images where the atmosphere is legend and myth, history and belief, reason and intuition, reality and dream.

It comes in the form of four caryatids that sustain the weight of thought. Dres-sed in the endimata robe, an image of the progressive enculturation, they exalt nature to where she is linked from the origin. Like the myth of Gradiva, they are not static, since they denote the dynamism of advancement of the freedom of thought. The symbolic confluence gets its maximum expression with Sophia. Signic attributes on her chest, in her eyes and on the upper area, where a to-tem describes and presents a story of stories full of readings in different levels. Textures that invite you to continuous changes of scale where all kinds of beings and entities jut out. The chromatic game adapts to the elements and the stylised form reinforces the perception of the totem and highlights the contrast between the parts.

Sophia Water

The Nautilus is the symbol of divine proportion. A grotesque head bows, furrows the seas governing the travels of the Argonauts or of Ulysses. Testimony of various mythological legends and populated with creatures like newts, Nereids, sea nymphs, Océanides, ... has always been in an unknown place, mysterious, unfathomable, and full of dangers. The tunic shows the evolution of the sea-mai-dens from the hybrid form of birds down to the flaky fish tail. Like sea-maidens who attract seafarers against the coral reefs with their beauty and sweetness of their singing. Primordial deities of the ocean, such as Proteus or Ponto, forming the presence of the old man of the sea, old prophetic and pastor of the marine beasts.

Sophia Earth

Since the Paleolithic times it has been the most frequent way of manifesting its cult. Exemplifies the profound interrelationship and the union between all beings on the planet. The Earth Goddess like a creative and active cosmic unit shows the archetypal revered by the primitive peoples. A totem with different stories. The lion, the elephant, the bison or the deer reinforce natural and spi-ritual powers. They remain as representatives of the three levels of the being: the unconscious, the conscious and the winged figure symbol of migration. As a destination, the tree of life. Female tree figures are a reminder that the mother earth is a Paleolithic Venus always alive.

Sophia Fire

When the myth begins to fade, so does the communion of man with nature. The acculturation progression involves its imbalance with the environment. The giraffe, an example of evolutionary adaptation, is in order and balance with the natural environment, this allows it to burn and participate in the elements in a harmonious combustion. The human being, alienated from nature, does not know where or what drives him.

Fire is destruction, purification and return. The proof of organic weakness against the mineral. Fire is protection, salvation and worship. It is a matter of heroism with Prometheus, both human and divine.

Hestia guards the solar fire, sacred, vital and conciliatory, allowing the commu-nion of villages and the warmth of the home. With the presence of the salaman-der, the ancient symbol of the spirit of fire, the female figure holds the flame to the temples.

When the light loses strength, the butterfly desperately seeks it. To go to the fire is to die to receive life. The soul, which is not destroyed with physical death, obtains mystical love, self-sacrificing and unselfish when embracing the divine light. Consumed in the fire, everything is reborn brighter and perfect.

Sophia Air

According to mythology, the ether lighting is the infinite and the half-light that fills the universe. A brilliant substance that the Gods breath, in contrast to the heavy air of the mortals. Considered the fifth and only element that was composed in the highest heaven or superlunary world where light was more pure than on the Earth.

The Anemoi are found under the power and surveillance of Aeolus. In the direc-tion of the cardinal points Boreas, Notos, Euros and Zephyr, they are released only under the requirement and the whims of the gods. The fruitful air is the messenger of life, vital breath and a form of transports for pollen and seeds.

The owl, a solitary and reflective bird, philosophical symbol for the elevation of thought, can see in the dark and a complete vision. Considered a messenger between the visible world and the spiritual, clairvoyance, wisdom, intuition and psychic ability.