Delegació de Tarragona del COPC - printgrup.comprintgrup.com/numen/numen61/numen61.pdf ·...

numen

| Per subscriure’s a aquesta publicació, si us plau, contacteu amb [email protected] | website: http://www.copc.cat/ |

Col·laboracions

Actes del patró de la Psicologia

EditorialNecessitem confiar en les nostres institucions

Llibres Amor al segon intent, d’Antoni Bolinches

HumorHumor gràfic i acudits

Activitats InstitucionalsCarta de l’ONCE

CÒCTEL DE NADAL

D e l e g a c i ó d e T a r r a g o n a d e l C O P C

Número 61 |

2 | numen COPC Tarragona

Edició digital

CONTINGUTS

3. Editorial

6. Còctel de Nadal

10. Actes Patró de la Psicologia

19. Aquest pacient:Ho és? De qui és? Qui el tracta?

32.Jornada: És possible la gratuïtat dels tractaments?

46. Activitats programades

62. Humor

64. Col·laboracions

68. Activitats institucionals

89. Llibres

numenpublicació de psicologia

EDITORIALJaume Descarrega FontJosep Maria Alcañiz RodríguezÒscar Asorey MartínezMaria Checa Casado

DISSENY I MAQUETACIÓPrintgrup.com

COPC TARRAGONA Av. Ramon i Cajal, 11, 1r 2a43001 TarragonaTel: 977 214 102Tel: 666 419 489Fax: 977 214 107 a/e: [email protected] Website: www.copc.cat

D.L.T. 694 419 496

COPYRIGHTTot el material aparegut en aques·ta publicació té drets d’autor a menys que s’indiqui el contrari o pot recaure en el proveïdor del material subministrat. Numen pren totes les precaucions per garantir que la informació és correcta en el moment de la impressió o digita·lització, però l’editor no assumeix cap responsabilitat per l’exactitud de la informació continguda en el text o els anuncis. Les opinions ex·pressades no són necessàriament recolzades per l’editor o editors.

http://www.printgrup.com

mailto:copc.t%40copc.cat?subject=copc.t%40copc.cat

http://www.copc.cat

COPC Tarragona numen | 3

NUMEN | Editorial

DESITJARÍEM QUE D’ALGUNA MANERA ES PUGUI ALBIRAR, NI QUE SIGUI, LA MÉS MÍNIMA DE LES ESPERANCES QUE ENS PERMETI AFRONTAR POSITIVAMENT TOTES AQUELLES SITUACIONS QUE HA COMPORTAT L’ESMENTADA CRISI AMB CERT OPTIMISME. PER AIXÒ NECESSITEM CONFIAR EN LES NOSTRES INSTITUCIONS I LES PERSONES QUE LES REPRESENTEN.

EDITORIAL

Diuen que després d’una remor sol venir una bonança.

Els professionals sanitaris de la psi-cologia voldríem pensar que ja hi ha hagut prou tempestes com a conse-qüència de la tan anomenada crisi socioeconòmica.

Desitjaríem que d’alguna manera es pugui albirar, ni que sigui, la més mínima de les esperances que ens permeti afrontar positivament totes aquelles situacions que ha comportat l’esmentada crisi amb cert optimisme. Per això necessitem confiar en les nostres institucions i les persones que les representen.

Necessitem impulsar filosofies de vida com les del recentment des-aparegut Nelson Mandela que ens parlava de l’educació com a l’arma més poderosa que podem utilitzar per canviar el món. Esperem que aquest canvi sigui possible i que es

pugui continuar educant en l’esperit del diàleg, l’acceptació de les dife-rències i el treball col·lectiu. Con-fiem en el llegat de Madiba, el líder sud-africà, quan ens deia “les coses sempre semblen impossibles fins que s’acaben aconseguint“.

Amb aquestes paraules vam vo·ler donar la benvinguda a tots els assistents, antics i nous col·legiats i membres de les diferents entitats i institucions amb les que tenim la possibilitat de col·laborar , al tradicional còctel de Nadal, Una trobada anual que ens va perme·tre compartir una estona agradable i realment divertida i que com és habitual possibilita parlar també de futurs projectes a engegar de cara a l’any vinent. Un 2014 que com cada any hem iniciat preparant els actes al voltant del Patró de la Psicologia Huarte de San Juan que al llarg d’una setmana ens permet organitzar dife·

rents i variades activitats formatives que puguin ser de l’interès, tant del nostre col·lectiu de professionals com de la ciutadania en general, i que valorem ha tingut de nou una molt bona acollida.

És per aquest motiu que continuem fent una crida a tot els nostres col·legiats ja que, per tal de poder con·tinuar mantenint el nivell assolit fins ara, necessitem de la vostra col·labo·ració activa amb noves propostes i participant en els diferents actes que organitzem des de la nostra delega·ció i/o amb d’altres institucions.

Esperem que l’inici d’aquest 2014 ens hagi permès, tal i com diu la lletra de la cançó que encapçala aquesta editorial, poder deixar a un costat la remor de la tempesta i faci possible gaudir d’una millor i desitjada època de bonança.


NUMEN | Editorial

MOLTES GRÀCIESDes que fa uns mesos se’m va encomanar la tasca d’encapçalar l’Àrea de Serveis a les Persones de l’Ajuntament de Tarragona, he tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà la gran quantitat d’entitats, col·lectius professionals i associacions tarragonines que treballen en l’àmbit social. He de reconèixer que una part d’aquest immens capital social de la ciutat m’era desconegut, i que més enllà de la meva participació formal o assistència a actes públics orga·nitzats per aquestes entitats, m’ha omplert de satisfacció comprovar l’excel·lent predisposició de moltes d’elles per establir col·laboracions i sinèrgies amb el consistori.

En moments especialment difícils com els actuals, quan és una obvie·tat parlar de la manca de recursos i l’augment evident de les necessitats socials de la població, s’imposa una

nova visió de les polítiques públiques i de l’actuació dels poders públics més basada en models cooperatius que jeràrquics; compartint estratègies i actuacions amb la societat civil; su·mant i arribant a acords en benefici de l‘interès general.

Parlant en concret de la col·labora·ció entre l’Ajuntament i el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya a la demarcació de Tarragona, encapçalat per l’amic Jaume Descarrega i la resta de membres de la Junta, en aquests darrers mesos hem pogut compar·tir el Concurs de postals de Nadal, el Cicle de Cinema i Música amb la projecció de les pel·lícules “El Piano” i “La fuente de las Mujeres”, la Jor·nada d’Atenció Primària i Psicològica de la Dona, o el programa radiofònic “Ràdio Nikosia”, un dels que més em va copsar pel seu format innova·dor i per la il·lusió i esforç dels seus protagonistes. Totes aquestes activi·tats no només han servit per donar a conèixer l’activitat professional dels psicòlegs, sinó que també resulten de molta ajuda i interès per als tarra·gonins i tarragonines.

El Col·legi de Psicòlegs a Tarragona, amb més de vuit·cents professionals associats, ha sabut minimitzar les dificultats implícites en l’organització d’activitats amb l’actual conjuntura econòmica, i ha demostrat una gran capacitat de col·laboració amb altres entitats com la Universitat Rovira Vir·gili, l’Associació de Malalts d’Alzhei·mer, Astafanias, la ONCE, o l’Associa·ció de Malalts Mentals La Muralla.

Com us he dit anteriorment, forma part de la meva manera d’entendre la política local i la gestió pública la cerca d’aliances amb aquells col·lec·tius que treballen, de forma total·ment desinteressada, per cohesionar socialment la nostra ciutat. Amb aquest esperit puc dir que és per a

mi un honor la bona entesa amb el Col·legi de Psicòlegs a la demarcació de Tarragona, i us encoratjo a con·tinuar endavant compartint anhels, projectes i bons moments. Seguiu amb la mateixa vocació d’ésser útils, la mateixa passió per la feina ben feta i la mateixa ambició de no actuar només per pal·liar sinó per prevenir.

Javier Villamayor Caamaño, Tinent d’Alcalde de Serveis a les Persones de l’Ajuntament de Tarragona

JAVIER VILLAMAYOR, AL CÒCTEL DE NADAL DE LA DELEGACIÓ DEL COL·LEGI, DESEMBRE 2013


malgrat no sigui exclusivament en temes escolars. No sé si teniu alguna cosa ja iniciada, o hi ha alguna cosa establerta a nivell del COPC. Si no, us puc preparar una proposta. Dieu·me a quin company li he de fer arribar o si ho supervisarieu vosaltres mateixos, ho dic en tant en quant parlaria en nom del COPC.

Des de la nostra Junta Rectora cre·iem que per poder entendre el final d’aquest darrer paràgraf és necessari adjuntar les principals propostes que, des de la delegació de Tarragona del COPC vam fer arribar el passat novembre de 2013 a la direcció mèdica del CAP Rambla Nova de Pediatria per tal de poder iniciar una col·laboració entre les nostres respectives institucions.:

1· Treball d’investigació conjunt entre el personal d’infermeria i metge del CAP i psicologia del COPC per realitzar un estudi sobre la incidència de patologies psíquiques / psicosomàtiques a l’hora d’atendre els usuaris del vostre centre.

2.· Xerrades conjuntes entre els professi·onals del CAP i el COPC dirigits sobretot als pares i si en algun cas es creu con·venient també al nens, que es podrien dur a terme al vostre CAP i/ o bé a la seu de la delegació del COPC

3.· Participació per part dels professio·nals del vostre CAP en la Jornada que s’està organitzant des de la delegació de Tarragona del COPC pel proper diven·dres 22 de febrer de 2014 sobre Atenció Primària i Psicologia.

Com ja tots sabeu, la tercer d’aquestes propostes ja es va materialitzar de ma·nera realment positiva i esperem que sigui l’inici per intentar tirar endavant les altres dues. Us animem a tots els col·legiats a participar i aportar noves ideess i propostes que ens permetin continuar treballant en aquesta direcció.

NUMEN | Editorial

Mabel Martín, psicòloga col·legiada

num 22.055

Bona tarda,

Aquí teniu l’article que em vau demanar, bé no sé si era això el que esperaveu…Sòc castellano·parlant, si heu de fer correccions endavant. Si no és el que necessitaveu que serveixi de reclam/suggerència a la junta rectora.

Sobre el contingut de l’escrit, li he donat voltes i exposo algunes idees:

* que els professionals interessats en col·laborar s’ofereixin, perquè els que necessitem veure casos sapiguem que estan disposats,

* crear grups de treball on compartir casos. El grup que et vaig comentar de Lleida s’està reunint un cop al mes des del desembre fins al juny; tenen com a requisit estar treballant i aportar un cas… això últim no em quadra tant, si bé fa al grup més interessant, els que comencem ens quedem fora…

* obrir la manera de compartir casos a la comoditat o disposició dels “tutors”:

·si prefereixen deixar un plegat d’in·formes o de resums a la biblioteca del col·legi, i que per accedir es pagui o no

·si prefereixen fer trobades al llarg de l’any, personals o grupals

·si prefereixen un día només amb tots el interessats

·molt interessant el que proposaveu des de lajunta, acollir al nouvingut al col·legi, afegeixo, oferint·li un tutor que s’ajusti al que necessita o que triï ell entre uns quants, i que li faci l’acompa·nyament al llarg d’un any.

Bé segur que em deixo coses…

Una última cosa, no menys important. Sense oblidar que el meu interès és la psicología escolar, trobo molt interes·sant allò que es vas comentar sobre una possible recerca al CAP de Pediatria que s’ha obert a la Rambla. Sincera·ment ho desconeixia, però m’ofereixo a moure qualsevol tipus de col·laboració,

LA CRIDAArran de les trobades mensuals amb els nous col·legiats, Mabel Martín, una de les participants en la darrera de les reunions ha fet arribar a la revista una crida de compromís amb la professió.

Tot seguit la publiquem seguida del correu electrònic amb la que ens la va enviar.

La crida

Companys, necessitem experiència, necessitem la vostra ajuda.

Ja sóm aquí.

“He finalitzat la carrera”

“Fa anys que l’he acabat i vull exercir ara”

“Vull canviar d’àrea”

“Jo no estic del tot còmode amb l’ori·entació”

“Necessito obrir el meu ventall d’in·tervenció a d’altres malalties o d’altres teràpies”.

“Estic bloquejat amb aquest cas”, etc.

Bé hi ha raons de tot tipus, però a tots ens uneix el mateix; la necessitat de pràctica i d’escoltar la experiència d’uns i d’altres.

Si bé disposem de la figura del SUPERVI·SOR quan comencem a treballar, molts de nosaltres ens trobem amb la neces·sitat de veure casos pràctics abans de tenir als nostres propis pacients.

Volem tenir idees diferents de com arribar a un determinat diagnòstic, d’in·tervencions, de tracte amb el pacient, i amb tot, crear la nostra pròpia manera.

Aquesta relació ha de ser interessant per tots. Només cal seure a parlar i arri·bar a un acord.

Us animo a tots aquells PSICÒLEGS que necessiteu l’ajuda d’un company que la demaneu, i que tots aquells PSICÒLEGS que rebeu una trucada d’un company demanant la vostra ajuda que li oferiu la vostra mà.

ESCOLTEM·NOS.

Gràcies a tots!


NUMEN | Còctel de Nadal

CÒCTEL DEL NADAL

El divendres 13 de desembre de 2013 la Delegació de Tarragona del Col·legi va celebrar amb els col·legiats i col·legiades, persones, entitats i insti·tucions convidades i un bon plegat d’amics el Còctel de Nadal. Això a ser a OTTO ZUTZ Gastro Tarragona. Després de la rebuda dels convidats, la trobada es va encetar amb unes paraules del Sr. Jaume Descarrega, president de la Delegació. Tot seguit el Sr. Javier Villamayor, Conseller de Serveis a la Persona, Jocs Mediter·ranis Tarragona 2017 i Ciutat Intel·ligent va prendre la paraulam i va participar en l’entrega de premis dels premis del V Concurs de Postals de Nadal (al Numen 60 ja vam publicar les postals participants i guanya·dores). El grup Impro Acatomba va sorprende els assistents amb un es·pectacle improvisat amb participació del públic. La vetllada continuà amb un sopar fet d’un assortit de tapes i begudes mentre les retrobades i les converses sovintejaven entre les taules i les copes. De tot plegat en facilitem un recull fotogràfic.


Dijous, 20 de febrer

Pel·lícula i debat: Novecento, la Leyenda del Pianista en el Océano (del cicle Cinema Música i Psicolo·gia).

Divendres, 21 de febrer

Jornada d’Atenció Primària i Psicolo-gia.

Divendres, 21 de febrer

Radio Nikosia: Propostes per a un model participatiu en salut mental. Conferència, debat i entrevistes amb transmissió radiofònica des de la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona.

Dissabte, 22 de febrer

Jornada: És possible la gratuïtat dels tractaments?

Dissabte, 22 de febrer

La Fuente de las Mujeres. Visionat de la pel·lícula i ponència de Jordi Roca (antropòleg, professor titular de la URV). Conducció per part de Clara Bermant i obertura final al debat general. Celebració dels 10 anys del Grup de Treball G.E.M.A.

Actes del patró de la psicologia Juan Huarte de San Juan

NUMEN | Patró de la Psicologia | Actes del patró de la psicologia Juan Huarte de San Juan

Com es ve fent cada any, la Delegació va organitzar un seguit d’actes de celebració del patró de la psicologia, Juan Huarte de San Juan:


Actes del patró de la psicologia Juan Huarte de San Juan

NUMEN | Patró de la Psicologia | Actes del patró de la psicologia Juan Huarte de San Juan

Dilluns, 24 de febrer.

Taula rodona: Acompanyament terapèutic. Jaume Petit Solè, Marisa Pugès Allegue.

Dimarts, 25 de febrer.

Conferència: Processos elaboratius i processos de dol davant diversos tipus de pèrdues. A càrrec de, Jorge L. Tizón; psicòleg clínic i psiquiatre.

Dimecres, 26 de febrer.

Xerrada: Conèixer la teràpia breu estratègica. A càrrec de, Joan Romera Figuerola, psicòleg, postgraduat en psicoteràpia breu estratègica per la Fundació UdG i IESP i membre de la Asociación Española de Psicoterapia Breve y otros Enfoques Ericksonianos (AEPB).

Dijous, 27 de febrer.

Pel·lícula i debat: Shine (del cicle Cinema Música i Psicologia).


NUMEN | Patró de la Psicologia | Jornada d’Atenció Primària i Psicologia

Jornada d’Atenció Primària i Psicologia

El passat divendres 21 de febrer, i com a un dels nombrosos actes programats al voltant del patró de la Psicologia, Juan Huarte de San Juan, la delegació de Tarragona del Col·le·gi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC) va organitzar a la sala d’actes de l’ajuntament la Jornada d’Atenció Primària i Piscologia amb la col·labo·ració de l’Ajuntament de Tarragona. La inauguración va anar a càrrec de Jaume Descarrega, president de la delegació de Tarragona del COPC, Josep Mercader, director dels Serveis

Territorials de salut i gerent de la regió sanitària Camp de tarragona i Javier Villamayor, tinent d’alcalde, conseller delegat i coordinador cap d’Àrea de Serveis a la persona de l’Auntament de Tarragona.

Al llarg de tot el matí l’eix vertebra·dor de la jornada es va centrar en la importància d’un treball multi·disciplinari que permet donar un sentit al tan anomenat, necessari i malauradament escurçat, model bi·opsicosocial. Així ho van certificar les

diferents intervencions a càrrec dels diversos professionals participants, infermers, metges, psicòlegs i tre·balladors socials que van convergir en les seves comunicacions en el fet imprescindible que teoria i pràctica vagin agafades de la mà per treballar amb un únic objectiu que permeti l’adequada atenció a la salut mental de la ciutadania des de primera línea i ja en l’àmbit sanitari de l’atenció primària. Títols com Tot és medicina? d’en Joan Guix, doctor en medici·na i director del servei regional al


JOSEP MERCADER, JAUME DESCARREGA, JAVIER VILLAMAYOR. FOTO COPC

JOSEP SUNYER ENTREVISTANT EL DR. JOAN GUIX I JAUME DESCARREGA

NUMEN | Patró de la Psicologia | Jornada d’Atenció Primària i Psicologia

Camp de Tarragona de l’Agència de Salut Pública de Catalunya i La il·lusió de la Prevenció de l’especialista en psicologia clínica Maria Checa i membre de la Junta Rectora de la delegación de Tarragona del COPC, son un exemple d’aquells conceptes fonamentals que caldria continuar treballant dia a dia conjuntament des de les diferents disciplines implicades, sense deixar·los oblidats en un calaix tancat. Les intervencions en població adulta i pediàtrica van permetre debatre al voltant de possibles noves escoltes que permetin diferenciar allò que només és una simptomatologia puntual d’allò que pot ser considerat com a un trastorn, de quin és el recurs a utilitzar en cada cas

i quins els professionals a intervenir . Al llarg de la jornada també es va poder parlar dels programes com el de salut i escola, del de suport i col·laboració amb atenció primària des de l’atenció especialitzada, i dels diferents problemas psicològics que arriben a les consultes atesos i són per les especialitats en medicina de família, pediatria i infermeria.

Interessant i participativa jornada que esperem pugui tenir nova edició l’any vinent.

Els professionals dels Matins de Tar·ragona Radiào ens van acompanyar amb la seva unitat mòbil fent un se·guiment de la jornada i les diferents activitats del Patró de la Psicologia.

Unitat Mòbil: El col·legi de Psicòlegs enceta aquest matí els actes de la celebració del seu patró. Ho fan amb la “Jornada d’Atenció Primària i Psi·cología”, que es durà a terme al saló d’actes de l’Ajuntament. Hi haurà conferències, xerrades i un debat al voltant del projecte de radionikosia. Parlem amb alguns dels ponents a la jornada.

http://www.tarragonaradio.cat/contingut_programa/patro_dels_psicolegs/1/813/5160

http://www.printgrup.com/numen/numen61/atencio-primaria.mp3


NUMEN | Patró de la Psicologia | Fabricants de malalties

Aquest article de Joan Guix està publicat a http://www.societat.cat/2013/09/16/fabricants-de-malal-ties/. El seu contingut és fidel al que constituí la seva aportació a taula.

“Als països desenvolupats, l’obsessió de la salut perfecta ha esdevingut un factor patogen predominant. El sistema mèdic, en un mon impregnat de l’ideal instrumental de la ciència, crea sense parar noves necessitats de cures”. V. Illich. L’obsession de la santé parfaite. Le Monde Diplomati-que. Mars, 1999.

Una de les finalitats del denominat Model Mèdic Hegemònic (MMH) des de la seva creació cap al segle XIX com a conseqüència de la Revolució Industrial i dels avenços de la medi·cina en el terreny biològic i farmaco·lògic (descobriment dels microorga·nismes, antibiòtics...), a més de la curació de la malaltia, òbviament, ha estat la subsistència i la potenciació econòmica del sistema i, molt espe·cialment, dels seus professionals.

Durant molts anys el potencial “mer·cat” mèdic va estar relativament es·tancat tot i els progressos científics. Però després de la II Guerra Mundial es produeixen una sèrie de fenò·mens transcendentals. D’una banda, el que s’ha vingut a nomenar la Se·gona Revolució Epidemiològica, amb el canvi de paradigma de la morbi· mortalitat als països desenvolupats consistent en el predomini de les malalties cròniques i degeneratíves per damunt de les agudes i infec·cioses. D’altra banda, l’eclosió dels sistemes públics de provisió sanitària

i de les assegurances mèdiques. De retruc, la indústria farmacèutica i les indústries mèdiques i paramèdiques coneixen un gran salt endavant. Ara el ventall de possibilitats d’emma·laltir és més ample, i la seva durada més llarga, és més, la major part de les malalties no es curen, com a molt es controlen, però no es curen: qui és diabètic o hipertens, morirà diabètic o hipertens. L’objectiu es que no es morin com a conseqüència de la seva diabetis o hipertensió, però no els sabem curar encara. Aquesta realitat podria conduir a un cert fatalisme, però, ben gestionada, condueix a una no acceptació i a una cerca constant de cerca de camins alternatius per evitar o millorar la malaltia. Els anomenats factors de risc o la epidemiologia genètica en son exemples.

Cal obrir mercats, per tant. I per obrir mercats ampliar la oferta de productes i serveis, i augmentar els potencials consumidors amb capaci·tat de despesa, bé sigui directa, be sigui indirecta, és a dir, mitjançant finançadors. Cal assolir que per més gent, sigui necessari consumir aquells serveis o productes.

Una de les eines per tal d’incre·mentar la sensació de necessitat és la “medicalització”, definida pels sociòleg sanitari Irwing Zola com a “el procés mitjançant el qual més i més aspectes de la vida diària re·cauen sota el domini mèdic, la seva influència i la seva supervisió”, i pel també sociòleg Peter Conrad com a “Definir conductes com a problemes mèdics o malalties, encarregant o

autoritzant a la professió mèdica per proveir algun tipus de tractament sobre aquest tema”. Evidentment, aquesta situació fa que la depen·dència de les persones esdevingui cada cop més i més depenent dels metges i del consum de fàrmacs i de tecnologia, és a dir, de la indústria farmacèutica i la indústria mèdi·ca. Vladimir Illich va afirmar que aquest fets comportaven iatrogènia, que etimològicament vol dir “cau·sat pel metge”, és a dir, alteracions causades per la intervenció supo·sadament terapèutica del sistema sanitari. Concretament referia que la medicalització generava iatrogènia social, que és aquella situació que es produeix “Quan el sistema sanitari genera dependència inhabilitant per a l’individu; crea noves necessitats; disminueix la tolerància al malestar o al dolor; converteix al sistema sa·nitari en un article de consum més; quan medicalitza i hospitalitza àm·bits de la nostra vida convertint·los en “malaltia”; incrementa el consum farmacèutic de forma inadequada; converteix el risc i la seva prevenció en àmbits de la medicina... “ I no tan sols això, sinó que també gene·rava iatrogènia estructural, que no és més que “L’efecte que el sistema sanitari provoca en la societat en minar la capacitat dels individus per enfrontar la seva realitat, per ex·pressar els seus propis valors i per acceptar coses inevitables i sovint irremeiables com el dolor i la invali·desa, l’envelliment i la mort”.

Fabricants de malalties

http://www.societat.cat/2013/09/16/fabricants-de-malalties/





Com es possible això?

Quan parlem amb persones profanes al tema, una de les sorpreses més grans que s’enduen és quan ens re·ferim a la dificultat real existent per a definir clarament què és una ma·laltia. Semblaria que la seva definició fos la base de tot l’edifici sanitari, però no és així.

La malaltia ha estat formalment definida com “Alteració o desviació de l’estat fisiològic en una o varies parts del cos, per causes en general conegudes, manifestada per símpto·mes i signes característics, l’evolució de la qual és més o menys”. Si, a més, com és tradicional, la malal·tia es defineix en contraposició al concepte de salut, i salut és per a l’OMS “l’estat de complert benestar físic, mental i social, i no tan sols l’absència de malalties o afeccions”, el forat que s’obre als nostres peus és immens: Si es tracta d’un estat de complert benestar, per experi·ència sabem que aquesta situació no tan sols no existeix a la pràctica, sinó que és plenament utòpica. Si el benestar no es complert no hi ha salut. Si no hi ha salut, tot pot ser malaltia. Arribem a aquella frase que un company meu d’estudis, internis·ta, solemnement afirmava: “No hi ha persones sanes. Sols hi ha malalts poc estudiats”.

L’any 1979 la molt prestigiosa revista mèdica British Journal of Medicine (1) va publicar un treball en el qual comparava el nivell d’acord entre una mostra ampla i significativa de metges professors universitaris, met·ges pràctics, acadèmics no mèdics, i estudiants de secundaria sobre si eren o no eren realment malalties 38 diagnòstics relativament comuns. Tan sols va haver·hi acord complert en que la malària, la tuberculosi o el càncer de pulmó eren realment

malalties. Per a la resta de diagnòs·tics el nivell de desacord va arribar fins al 80%, incloent desacords al respecte entre els professors univer·sitaris metges i els metges pràctics.

El terreny està per explotar i treure’n rendiment. Com es pot fer?

El periodista australià Ray Moynihan, divulgador del concepte de “Disease mongering”, que es pot traduir com a “venedors/traficants de malalties”, descriu cinc estratègies bàsiques mitjançant les quals es poden inven·tar malalties:

1. Redefinició de determinades malalties de tal manera que s’incre·menti la prevalença suposada de la malaltia, fent, al mateix temps, que problemes poc freqüents associats a aquestes malalties redefinides pu·guin ser considerats com a veritables epidèmies. 2. Plantejar que malalties banals o poc greus puguin ser con·

siderades com a indicis de malalties greus. 3. Convertir factors de risc en malalties, i tractar·los com a tals, com per exemple, el colesterol alt en sang. 4. Augmentar artificialment la preocupació sobre futures malalties en poblacions sanes, induint a trac·taments orientats a la seva possible prevenció (prevenció de la osteopo·rosi i possible fractura de maluc en dones menopàusiques). 5. Introduir nous diagnòstics transformant pro·blemes personals i socials en malalti·es, com per exemple, en convertir la timidesa en fòbia social.

Un cop posades en marxa aquestes estratègies, essencialment per part de la indústria farmacèutica, es trac·ta de posar en marxa l’aparell i les tècniques de màrqueting. Es tracta de l’ anomenat Disease awareness, el donar a conèixer la malaltia als professionals, però també al públic general, molt especialment mit·

JOAN GUIX



jançant campanyes de premsa (no parlem de publicitat, sinó de repor·tatges, generalment fets de bona fe per part dels periodistes) i la utilit·zació d’Internet, i als professionals sanitaris. Es tracta de crear opinió, i crear demanda.

Sembla ficció o paranoia, però no és així. El mateix British Medical Journal abans esmentat, l’any 2002 va pu·blicar un polèmic article (2), que va originar un fort debat posterior, en exposar el “Top 20” de les NO·malal·ties, és a dir, de situacions que eren venudes i tractades com a malalties quan, en rigor, no poden ser consi·derades d’aquesta manera. Algunes d’aquestes suposades malalties son:

· Envelliment · Treball · Avorriment · Bosses sota els ulls · Ignorància · Calvície · Orelles grans · Cabell blanc o gris · Lletjor · Jet lag · Solitud.......

També podríem parlar dels sobre·diagnòstics, és a dir, del diagnòstic d’aquella malaltia que, tot i exis·tir realment, mai hauria estat un problema real per la vida ni per la salut i el benestar de les persones diagnosticades com a resultat de troballes incidentals o de campanyes generalitzades i no sempre prou rigoroses de “diagnòstic precoç”, que, als Estats Units suposen una despesa innecessària 200 mil milions de dòlars anuals, més la iatrogènia clínica que, en una bona proporció, molts d’aquests diagnòstics com·porten. Exemples son la estimació de més del 80% de persones, des d’ara malalts que, amb valors límit o lleugerament superiors al “normal” de colesterol, són tractats, o el 60% de “càncers” potencials de pròstata falsament positius, que comporten la pràctica d’intervencions agressives, com puncions transrectals, una bona proporció de les quals originen una sèpsi que pot comportar la hos·

pitalització o problemes majors al suposat pacient (3).

Tot això amb la imprescindible i entusiasta col·laboració de les pu·blicacions mèdiques, l’acadèmia, i els professionals mèdics, de vegades interessada, de vegades basada en el desconeixement o la manca de rigor.

Com es porta a la pràctica tot això?

La seqüència és simple. Les indús·tries farmacèutiques contacten i, en ocasions, contracten a professionals i investigadors com a assessors o con·ferenciants, i esponsoritzen les seves recerques relacionades amb el tema en qüestió, procurant la seva publi·cació a revistes científiques que, en bona mesura, son finançades per la publicitat dels medicaments de les mateixes indústries farmacèutiques. Curiosament els resultats negatius d’investigacions sobre determinats tractaments son menys publicats i, per tant, desconeguts, que els re·sultats positius i favorables. A partir d’aquí comença la campanya publi·citària pròpiament dita i, en simul·tani, les farmacèutiques impulsen i financen reunions i congressos, així com l’assistència als mateixos, en els quals es parla de la nova malaltia i els fàrmacs dissenyats per contro·lar·la. Possiblement també sorgiran societats científiques i grups de tre·ball centrats en el nou problema de salut. S’elaboraran protocols i guies pràctiques que seran utilitzades per la formació dels nous professionals i l’actualització de coneixements dels veterans. Per últim, els mitjans de comunicació hi aportaran el seu granet de sorra publicant reportat·ges i noticies relacionades amb la nova i, fins ara, desconeguda malal·tia, els seus perills i riscos, l’abast quasi epidèmic que està assolint, i el seu novedós tractament. Els nous

pacients s’informaran i reclamaran la solució als seus problemes arribant, en molts casos, a constituir associa·cions d’afectats que actuaran com a lobbies (4).

Negoci rodó. Sabien que el retorn econòmic de la inversió a la indústria farmacèutica és el més elevat del mon, arribant fins al 16%, mentre que el món de les finances sols arri·ba a un 12%, aproximadament?

Cal caminar cap a una redefinició del model sanitari. No parlem sols d’aspectes organitzatius o de fi·nançament, sinó que cal afrontar el veritable moll de la qüestió. Reivin·dicar més sanitat com la que tenim fins ara no implica guanyar en salut, sinó més aviat tot el contrari. Més no és millor, especialment en aquest cas. Cal deixar de veure al pacient o al ciutadà com un consumidor. No és el moment de reformismes. És el moment de plantejar un canvi real. Estem preparats per a fer· ho?

Notes

(1) E J M CAMPBELL, J G SCADDING, R S ROBERTS. The concept of disease. British Medical Journal, 1979, 2, 757·762.

(2) SMITH R. In search of “non dise·ase”. British Medical Journal, 2002, 324, 883· 885.

(3) MOYNIHAN R, DOUST J, HENRY D. Preventing overdiagnosis: how to stop harming the healthy. British Medical Journal, 2012;34.

(4) KELLEHER s. Disease expands through marriage of marketing and machines.

Joan Guix. Director del Servei Regio-nal al Camp de Tarragona de l’Agèn-cia de Salut Pública de Catalunya.


NUMEN | Patró de la Psicologia | La il·lusió de la prevenció / Salut Mental i Atenció Primària dos models i un únic objectiu

Diu el refranyer, “més val prevenir que curar”, recomanant d’aquesta ma·nera la necessitat de prevenir per evitar haver de remeiar els mals que ens vinguin per no haver·ho fet amb anterioritat en un moment en que encara es podien solucionar.

Si confiem doncs en la saviesa popular, això s’hauria de traduir en una apos·ta sanitària, en tots els àmbits de la salut, però sobretot en el de la salut mental, que destinés una gran majoria dels seus esforços a projectes preven·tius, i és per això que cal no defallir i seguir mantenint la il·lusió en aquesta possibilitat.

De totes maneres, si busquem la paraula il·lusió al diccionari de la llengua Catalana podem trobar dues accepcions possibles:

la primera d’elles, ve definida com “ error de percepció, de judici o rao·nament provocat per una aparença”, i donat que, malauradament, també sabem que les aparences enganyen, això no suposa una perspectiva gaire tranquil·litzadora respecte a la probabilitat que s’engeguin gaires programes preventius. La segona accepció, en canvi, té una visió més positiva, ja que significa “ alegria, entusiasme que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable”.

És imprescindible que ens quedem amb aquesta segona visió més esperan·çadora, i per això podem afegir que la primera vessant psicopatològica de la

il·lusió, inclou un matís important que la diferencia d’altres possibles distorsions perceptives (com per exemple l’al·lucinació), i és que, en aquesta, l’ésser humà és capaç de rectificar un cop ha pres consciència de la falsedat de la seva percepció.

És per aquest motiu que, tot i que en ocasions ens pugui resultar real·ment difícil, això ens ha de permetre seguir mantenint la il·lusió que els nostres dirigents polítics albirin la necessitat d’apostar per projectes preventius que ens ajudin a continu·ar mantenint viva l’esperança i que aquesta pugui esdevenir una realitat.

(Article publicat a la revista +Actual febrer de 2014)

Jaume Descarrega, president de la delegació de Tarragona del COPC

La il·lusió de la prevenció

Salut Mental i Atenció Primària dos models i un únic objectiu

Revisant la missió i els valors de les empreses del nostre voltant que es dedicant tan a atenció primària com a salut mental veiem que comparteixen elements comuns com són: atenció integral de la persona, persona com eix principal del sistema i la sostenibilitat econòmica del sistema.

Quan parlem d’atenció integral ens referim al model biopsicosocial de George Engel de 1977 (1). Aquest model deriva de l’utopia de salut de l’OMS de 1946 com estat de benestar físic, psíquic i social. Per el desenvolupament d’aquest model es determina que el marc ideal és l’Atenció Primària en la Conferència d’Atenció Primària d’Alma·Ata 1978. Des de llavors l’Atenció

Primària ha anant incorporant en la seva cartera de serveis actituds més relacionades amb el model biopsi·cosocial que biomèdic estricte (2). Intents d’activitats comunitàries, in·corporació de professionals de salut mental en les seves Àrees bàsiques, valorització integral dels nostres ma·lalts analitzant també el seu entorn familiar, laboral i social.

http://www.larepublicacheca.com/WP/actual/febrer_14.html

http://www.larepublicacheca.com/WP/actual/febrer_14.html


NUMEN | Patró de la Psicologia | Salut Mental i Atenció Primària dos models i un únic objectiu

Estem encara en l’inicio de tot aquest canvi i pensem que l’interre·lació entre atenció Primària, serveis socials i salut mental encara és molt deficitària.

Però comencem a valorar en les nostres consultes que les persones que pateixen sense malaltia objecti·vada, lo millor que pot fer el metge és oferir temps, empatia i no sempre medicaments.(3).

El problema és si el poder de les màquines i utensilis del nostre servei sanitari porta a l’abandonament de

MANUEL PRIETO, JOAQUÍN RUIZ, ROSER OLIVÉ (MODERADORA), M. ANTÒNIA QUINTANA, RAMONA TIGELL,PALOMA CAMÓS

la paraula i a negar l’efecte placebo de l’empatia i a obviar el compromís del metge en el seguiment de la malaltia i davant la mort. (4)

(1).· Engel. Science 1977; 196: 129·36.

(2).· AMF 2012; 8(7): 374·382.

(3).· Kleinman, A. Lancet 2012; 379: 608·9.

(4).· Gervas J. FMC.2008;15: 1·3.

Manuel Prieto. Metge de família del Cap Tarraco.

http://www.printgrup.com/numen/numen61/salut-mental-i-atencio-primaria.pdf


NUMEN | Patró de la Psicologia | Aquest pacient: Ho és? De qui és? Qui el tracta?

Des de l’experiència del programa de col·laboració, en el marc del Pla Director de Salut Mental i Addicci·ons, entre l’Institut Pere Mata (CSMA Valls) i Atenció Primària de Valls (CAP Sarró), presentem tres casos, que dins de la praxis habitual , ens fan plantejar·nos les preguntes de l’enunciat, i a les que intentarem res·pondre tot seguit: Aquest pacient: ho és? De qui és? Qui el tracta?

ÉS UNA PACIENT?

El primer cas:

Dona de 28 anys, casada i mare de 2 fills. Fa demandes reiterades al seu MAP d’atenció psiquiàtrica·psicolò·gica per simptomatologia emocional mixta que no remet amb tractament farmacològic. Es deriva per a visita conjunta (Pacient, MAP i Psiquiatre) dins l’espai de consultoria de psi·quiatria a l’ABS.

A la exploració:

BAG, discurs espontani, demanda d’atenció i solució de la seva proble·màtica amb contingut victimista i de queixa. No antecedents psicopatolò·gics.

Historiografia: (referida per la pacient al llarg de l’entrevista):

• Dificultats de relació familiar, viu amb sogres des de que el marit va perdre la feina dins l’empresa familiar del sogre, múltiples

queixes per la convivència

• Precarització de la economia prèvia: atur, assumir pèrdues empresa familiar (mala gestió del sogre)

• Dificultats d’habitabilitat de la seva nova vivenda per impossibi·litat de acabar construcció de la mateixa (3000 €)

• No hi ha opcions laborals alter·natives en aquell moment

Simptomatologia:

• Vivència de desànim i mal humor, amb reactivitat emo·cional.

• No anhedònia, apatia, astè·nia ni Sd. Somàtic.

• Ansietat lleu.

• Manifesta:

Sensació de bloqueig en·vers el conflicte.

Dificultats per acceptar les noves alternatives propo·sades que no siguin les esperades.

Tendència a culpabilitzar l’entorn de la situació

• No cap altra simptomatolo·gia destacable

No és una pacient

• Simptomatologia de baixa intensitat

• Proporcional a la circumstàn·

Aquest pacient:Ho és? De qui és? Qui el tracta?

cia vital

• No afectació de la funciona·litat

• Entén que hi ha solucions però no són immediates, això li costa de tolerar·ho

• Accepta els assenyalaments

• No es fa derivació CSM

• Possibilitat de nova visita si s’agreuja l’evolutiu

• El MAP assumeix el segui·ment i la intervenció de suport

DE QUI ÉS?

El segon cas:

Noia de 33 anys, la gran de 3 ger·mans, casada i mare de dos fills de 7 i 4 anys. Inicia simptomatologia an·siosa·depressiva des de fa més de 6 mesos. Pacient derivada directament pel MAP per valoració i proposta d’inclusió al grup psicoeducatiu. Entrevista amb DUI d’Atenció Primà·ria: administració de les escales HAD, GOLDBERG.

A la exploració:

BAG, No antecedents psicopatològics previs.

Historiografia (recollida durant l’en·trevista):



• Des de fa un any no troba feina

• Fa un any també separació conflictiva de la seva ger·mana

• Desnonament del pis de la seva germana

• No altres fets que destaquin com a rellevants durant l’entrevista

Simptomatologia:

• Ansietat creixent i sentiment d’angoixa important

• Hipervigilància i preocupació per l’entorn familiar

• Trista i amb ganes de plorar

• Mal de cap

• Dificultats en el descans nocturn

• Certa apatia

• Goldberg·A(5),·D(3) / HAD·A(10),·D(1)

De qui és?

Pacient d’AP

• Es qui n’ha fet la derivació directament a la DUI de l’ABS que porta el grup.

Abordatge conjunt(AP·CSMA)

• Grup psicoterapèutic dins l’espai d‘AP

• 10 sessions(mòduls) de 1½h de durada i orientació TCC

• Re·test al finalitzar el grup: Goldberg·A(1),·D(0) / HAD·A(5),·D(3)

• Re·test als 3 mesos: Gold·berg·A(0),·D(0) / HAD·A(2),·D(0) i pendent 6 mesos

Pacient d’AP que retorna al seu MAP per control i seguiment habitual

QUI EL TRACTA?

El tercer cas:

Home de 29 anys amb ingestes d’al·cohol (irregulars i excessives) amb trastorns de conducta (heteroagresi·vitat, fugides...) i consums habituals de THC . No antecedents mèdics filiats ni és conegut d’AP on es nega a acudir. Derivat a la consultoria per valoració i orientació terapèutica a demanda del seu cap/protector. Qui l’acompanya a visita conjunta Psi·quiatra i MAP

Historiografia:(Aportacions d’amb·dós)

• Orfe de pares, criat en un or·fenat romanès fins la majoria d’edat. Experiències traumà·tiques (no explicitades).

• Se’n va a la majoria d’edat i viu 3 anys a un convent amb monjos. Diu ser molt creient.

• Decideix marxar cap a Es·panya “per no passar més fred” i “ho fa caminant”

• Arriba a Barcelona, és acollit per un mossèn i viu en un pis de la parròquia. Inicia consums d’alcohol.

• Es trasllada a Valls a casa del seu cap/protector cone·gut del Mossèn

Simptomatologia:

Embriagueses, trastorns de con·ducta heteroagresivitat

Actitud molt defensiva, dificul·tats de comunicació (instrumen·talitzada), minimització de les alteracions conductuals i negació de qualsevol altra simptomato·logia

Resistències a inici de tracta·ment que condiciona a la ab·sència d’efectes sedatius i que finalment accepta

Intervenció d’acollida i vincula·ció amb proposta de visita de seguiment.

No pren el tractament, continuen els consums

Quadre d’intoxicació etílica amb agitació psicomotriu, idees per·secutòries i místiques, alteraci·ons sensoperceptives (auditives i visuals).



Qui el tracta?

Ingrés en CPU de l’IPM: Estudi i tractament

Derivació CSMA: Trastorn Esqui·zofrènic+ RM lleu+Tòxics

Treball interdisciplinari per a:

• Vinculació i adherència al tractament

• Consciència de malaltia i abstinència

• Inclusió en programes labo·rals protegits

Recentment comença a parlar de la seva patobiografia i dels antecedents psicopatològics

Evolució del Model de cooperació entre Salut Mental i Atenció Primària

Del model del desplaçament:

• Derivació

• Dicotomització

• Responsabilitat excloent

Cap al model dels espais co·muns:

• Implicació mútua

• Articulació de la intervenció

• Responsabilitat compartida

• Tractament segons nivells de gravetat

Respostes

El pacient és un pacient compartit, hi ha diferents nivells d’intervenció i en funció de la gravetat psicopatològica es determinen les diferents opcions terapèutiques.

L’articulació entre els diferents professionals implicats és una eina cabdal per l’abordatge en cada cas.

M. Antònia Quintana Rodríguez Psi-còloga Clínica CSMA-Valls.

Joaquín Ruiz Herrero Psiquiatra Coor-dinador CSMA-Valls.


NUMEN | Patró de la Psicologia | La Unitat Psicosocial de Bonavista – La Canonja

La Unitat Psico·Social (UPS) és un es·pai físic i mental multidisciplinar de discusió de casos i problemes amb contingut psicosocial on els profes·sionals del centre poden enviar els pacients que no compleixin criteris de derivació al Centre de Salut Men·tal (CSM) i que necessitin un suport més ampli del que es pugui fer a la consulta. Afavorim l’aproximació bio·psico·social dels problemes, ba·sada en una relació professional·pa·cient equilibrada, i amb un vincle emocional adient perquè es puguin pactar canvis de conducta i actituds saludables, en un clima de confian·ça mútua i fomentat l’autonomia dels pacients. Hem centrat l’atenció en problemes com ansietats i depressi·ons lleus, trastorns mixtes, trastorns adaptatius, transicions vitals, dols, dolor crònic i hiperfreqüentació en somatitzacions lleus. En definitiva l’objectiu que ens vam proposar fa uns anys era crear espais d’escolta que permetessin fer evidents les arrels psicosocials dels conflictes de salut i d’altra banda formar els professionals en la comprensió de la realitat complexa de salut de cada pacient. La UPS va comptar inicial·ment amb el recolzament i super·visió d’un psicòleg, però per motius

econòmics i estructurals no hem pogut acompanyar·nos d’aquest rol professional, que nosaltres creiem “imprescindible”, la manca del qual ens ha obligat a cercar formació pel nostre compte.

UN CAS CLÍNICHe triat un cas per exposar un abordatge que no només tingués en compte els aspectes biopsicosocials sinó que també representés un acos·tament familiar i sistèmic on tingues·sin cabuda els diferents subjectes, amb les seves posicions i visions del problema, les seves vulnerabilitats i punts forts i les aliances o coalici·ons que mantenen i alimenten els conflictes i els símptomes.

Es tracta d’un nucli familiar fràgil conformat per una mare anciana i un fill tardà (a més d’una dècada de distància dels germans grans) tots dos en risc per diferents circumstàn·cies. El fill fa consums problemàtics d’alcohol, té una depressió controla·da al CSM i fa episodis d’intoxicació aguda barrejant alcohol i farmacs, de vegades amb intenció autolítica. La mare té una limitació física en la mobilitat a causa de dolor crònic per aplastament vertebral no traumàtic

La Unitat Psicosocial deBonavista – La Canonja

i una sordesa important que difi·culta comunicar·se amb ella. En un moment donat, la filla denuncia que el comportament del germà fa patir la seva mare en uns nivells que freguen el maltractament psicològic o la negligència (no li dona prou menjar, desapareix durant hores en els episodis d’intoxicació, gasta més diners del compte...), i s’intensifica la pressió dels serveis socials per provocar canvis en la conducta del fill fins al punt que se li retira el PIRMI. Per la seva banda, la filla, que té ara amb el germà conflictes arrel de l’ús dels diners de la pensió de la mare i el considera un parà·sit, el porta a judici per amenaces i maltractament. Perd el judici donat que la mare defensa el fill i que no presenta signes físics de violència ni, en aquell moment, paràmetres analítics de desnutrició. La família de la filla deixa de parlar·se amb ell i de visitar el domicili i l’aÏllament, la desconfiança i l’hermetisme de tots dos s’incrementen. A tot això els símptomes de desgana i mal de panxa de la mare van augmentant, presenta crisis de nervis i preocupa·ció excessiva pel fill, que intensifica durant aquest període les conductes de risc. La pacient porta pegats de mòrfics per controlar el dolor i té caigudes freqüents, i, evidentment, en una d’aquestes es trenca el maluc. Després de la intervenció per col.locar·li una pròtesi li apareix una anèmia moderada i una disminució de la prealbúmina, diagnòstica de malnutrició. Guanya uns tres quilos al sociosanitari durant els mesos de convalescència i en apropar·se l’alta


NUMEN | Patró de la Psicologia | La Unitat Psicosocial de Bonavista – La Canonja

torna l’alarma de la filla que informa que el seu germà està “descontro·lat”, que els diners no arriben a final de mes, que la nevera està buida... i demana que separin la seva mare del germà, que es denuncïi la situ·ació a fiscalia, si cal, ingressant la mare en una residència, opció a la qual la mare sempre s’ha negat, així com a separar·se del fill.

Fins aquí he exposat els conflictes i el costat negatiu de la situació. Sem·bla difícil veure més enllà. Però seria una mirada molt patologitzadora si ens quedessim només amb l’angoi·xa i el patiment d’aquesta família. També he volgut reflectir els factors protectors i de fortalesa, doncs, si hi dirigim la mirada, penso que sempre poden ser trobats, quan l’objectiu és potenciar la salut i l’em·poderament dels subjectes en el seu procés d’assolir·la i gaudir d’ella. I junt amb la reserva física i cognitiva de la mare, que l’ha fet arribar a una edat avançada sense malalties car·diovasculars ni endocrines limitants, hi ha uns vincles afectius prou forts, que, redefinits en positiu, poden ser una font de recolzament en comptes d’estrès. Els sistemes, si no son massa rígids, tenen l’oportunitat de reestructurar·se i reorganitzar·se, d’acollir canvis en els diferents rols com a signe de maduresa i experièn·cia, de transformar coalicions de·fensives viscudes com excloents en aliances flexibles.

Tenint això al cap vam fer un abor·datge psicològic per tal de fer possi·bles els canvis socials. Vam escoltar de forma activa i reflexiva els tres implicats, afavorint l’expressió de les emocions amb els professionals però assenyalant els efectes devastadors d’expressar·los entre ells i allunyant la lluita entre germans de la mare, (“la teva mare deu patir quan parles

així del teu germà/germana”). Vam redefinir els objectius envers la mare mantenint·la com a eix de les actuacions però en positiu (en “constructiu” en comptes de en “destructiu”): (“què podem fer perquè estigui millor?”). Vam explorar les expectatives sobre voler canvis en els altres i com accep·tar les limitacions pròpies i alienes. (“El teu germà no canviarà d’un dia per l’altre però pot col.laborar més i obrir les portes de casa”). Li vam proposar a la germana que convidés a la mare a casa seva o s’oferís a cuidar·la com a mínim de tant en tant, fet que ella veia inviable per la dependència obses·siva entre mare i fill (“ no voldrà venir o el meu germà no la deixarà”). Ens vam adreçar a la mare, davant del fill, retornant·li el paper protagonista que per jerarquia li corresponia, dient·li que pensavem que la manera de desacti·var l’angoixa i l’hostilitat de la filla era deixar·la participar en la seva cura, no fer·la sentir·se rebutjada, i, en definitiva, actuar també com una mare amb ella sense por de perdre l’altre fill. Vam fer evidents al fill els riscos i les pos·sibles actuacions institucionals si realment no arribava menjar a casa (“ara hi ha dades objectives que hi ha hagut una desnutrició lleu i si es manté el risc per la teva mare els serveis socials podrien avisar a fiscalia”), tot proposant solucions parcials acceptables (“fer una compra abundant a començaments de mes, comptar amb el menjador social els darrers dies de mes si cal”). Vam oferir novament una supervisió i monitorització i vam fer alguna trucada per concretar a la filla quan podia passar a recollir la mare per passar un cap de setmana amb ella. Després ja no hem fet més que esperar per veure si es consolidaven aquests canvis d’actitud i els darrers mesos hem comprovat que han disminuit les queixes a la treballadora social, que la filla s’emporta la mare de tant en tant a passar uns dies amb ella, que han minvat les consultes pel mal de panxa i que en l’última revisió d’infermeria a la pacient se la veu més relaxada i s’ha engreixat 9 kg.

Paloma Camós, metgessa de família CAP Bonavista


NUMEN | Patró de la Psicologia | Una nova escolta des de l’atenció primaria: una utopia?

INTRODUCCIÓLa meva intervenció s’emmarca en el context de la praxis del treball social sanitari i del discurs de les ciències socials en el seu sentit més ampli (l’antropologia, la sociologia i la psicologia). Què entenem per “nova escolta” ? Ja fa temps que se’n parla a l’Atenció Primària de Salut. Amb la reforma de l’Atenció Primària al 1984 (parlem de fa 30 anys) es va crear l’especialitat de Medecina Familiar i Comunitària i els Equips multidisci·plinaris d’Atenció Primària. Seguint a Martin Zurro (el teòric d’aquesta reforma) els nous professionals i equips estaven destinats a realitzar una “immersió en la comunitat i en la complexitat de les xarxes famili·ars....els conceptes de dinàmiques i cicles familiars vitals havia de servir·los de mapa per a orientar·se en la relació metge·pacient·família” (1). Aquesta nova escolta, però, més que una utopia ha estat una tram·pa. Molt breument en farem unes pinzellades, ja que el que ens inte·ressada és proposar alguns elements de reflexió per tal de col·laborar que aquesta nova escolta no sigui una trampa ni una utopia sinó una realitat.

EL “DOBLE VINCLE” PATOLÒGIC QUE ATRAPA ALS PROFESSIONALS DE L’ATENCIÓ PRIMÀRIA DE SALUTSeguirem al sociòleg alemany Niklas Luhmann (2) en els seus estudis de la societat i de la teoria de la comu·nicació. Luhmann aplica la Teoria de sistemes i el concepte anatòmic de autopoiesis (una maquina otopoièsi·

ca és una maquina organitzada ·de·finida com a unitat·) a la comprensió de la societat com un sistema tancat de producció comunicacional consti·tuït a la vegada per múltiples altres sistemes tancats i autoreproduïts.

Paul Walzlawick. Imatge baixada de http://textosdepsicologia.blogspot.com.es/

Aplicarem aquesta teoria a la situació en la que ens trobem els professi·onals tan sanitaris com socials de l’atenció primària sota la pressió dels discursos paradògics elaborats tan per polítics, legislatius, i administra·tius. Més concretament volem evi·denciar les contradiccions existents entre per un banda els discursos holístics dels legisladors i de retruc dels directius i planificadors entorn a l’assistència sanitària primària i per l’altra el substrat impregnat de determinisme biològic de tot l’aparell organitzatiu d’aquest sistema.

Agafem l’exemple del metge de família. El metge de família es con·tactat per la seva especialitat. I en

Una nova escolta des de l’aten-ció primaria: una utopia?

Luhmann. Imatge baixada de http://en.wikipedia.org/wiki/File:Luhmann.png

Observarem la atenció primària sanitaria com un d’aquests sistemes tancats basats en la interacció i la contingència. Ens interessa eviden·ciar un possible vincle disfuncional dintre d’aquest sistema comunicaci·onal: el “doble vincle” identificat per la teoria sistèmica (3). Aquesta te·oria afirma que una pauta de comu·nicació paradògica (un subjecte es veu sotmès a dos missatges que son incompatibles entre sí sense possi·bilitat d’escapar d’aquesta situació contradictòria) acaba provocant una patologia en el receptor d’aquests missatges.

http://en.wikipedia.org/wiki/File:Luhmann.png






el programa oficial d’aquesta especi·alitat es diu: ”per a millorar la salut i les desigualtats, el metge de família haurà d’intervenir en els determi-nants de la salut que es troben en un context físic i social diferent del sistema sanitari“ (4). Però els pro·fessionals junt amb el contracte sig·na uns complement de productivitat variable DPOs (direcció per objectius) que tenen per finalitat “incremen-tar el grau d’eficiència del sistema sanitari públic incorporant criteris de gestió empresarial”(5). Situació que finalment acaba encasellant les pràctiques dels professionals en un irremeiable reduccionisme mecanicis·ta i biologista.

Així la teoria diu que en una situació de “doble vincle” si el missatge que el subjecte rep és una instrucció, es veurà obligat a desobeir aquesta instrucció per tal d’obeir·la.

Els professionals desobeiran, doncs, no resolent amb prou eficàcia els problemes de salut de la població (hiperfrequentació, hipermedicalit·zació, manca de control dels malalts crònics, manca de control del males·tar psíquic ) per finalment obeir (la mitjana de compliment de les DPOs dels professionals sanitaris de Aten·ció Primària de l’ICS és del 80,9%) (5). El resultat final serà, com en qualsevol situació disfuncional, un profund sentiment de frustració i de “burnout” d’aquests professionals socials i sanitaris. Malestar que algú haurà d’escoltar.

NOU CONTEXT TEÒRIC PER UNA NOVA ESCOLTA. NOVA DEFINICIÓ DE LA SALUTLa definició que ha substentat la re·forma de l’atenció primària ha estat la definició de l’OMS coneguda per tothom: “La salut es l’estat de com-plert benestar físic, mental i social i

no solament l’absència de malaltia.”

Proposarem aquí però, la definició de Ivan Illich: “La salut és la intensitat amb la qual els individus s’enfronten als seus estats interns i a les seves condicions ambientals”(6). La pri·mera definició presenta la salut com un estat estàtic on no intervenen ni subjectes ni objectes, ni emis·sors ni receptors ni construccions ni de·construccions. En la segona en canvi, la salut és fruit d’una impli·cació del pacient i d’una construcció dialèctica entre un subjecte i el seu entorn.

NOVA ESCOLTA I NOVA MIRADA: UN MIRAR MÉS ENLLÀ DEL VEUREL’abordatge bio·psico·social de tots aquests anys ha significat una clara jerarquia de prioritats: molt de bio, molt menys de psico i molt poc de social. Per capgirar aquestes mirades necessitarem doncs nous paradig·mes.

La realitat psicosocial i sanitària que ens bufeteja ens exigeix de no limitar·nos a “veure” sinó a “mirar” en el sentit proposat per Bachelard “El espacio en el que se mira, en el

que se examina és filosoficamente muy distinto al espacio en el que se ve.” Com ell mateix afirma, haurem d’admetre que no existeixen idees senzilles en la línea cartesiana, sinó complexitats, i que tot fenomen és un teixit de relacions i no de simple substancia.

Aquesta complexitat haurà de ser “mirada” des de plataformes ne·cessariament i agosaradament complexes. Haurem de endinsar·nos per nous camins. Seguir per exem·ple a George Devereux que, des de la seva etnopsicoanalisi, afirma la unitat psíquica de la humanitat i la validesa de les interpretacions psi·coanalítiques de la cultura. Haurem de seguir construint aquesta nova òptica iniciada per ell: esclarir el fe·nomen psicosociosanitari en termes sociologics/etnologics i psicològics, així com es relacionen.

O a l’antropòleg Carles Reynoso amb les seves aportacions epistemològi·ques i metodològiques en pro de la transdisciplinarietat en les ciències socials quan afirma que “El principal i potser únic punt de consonància absoluta en el interior de la antropo-logia psicològica culturalment sensi-

COMPONENTS DE LA SEGONA TAULA DEL MATÍ



ble probablement sigui la necessitat de desenvolupar un model sistèmic, capaç d’integrar diferents nivells d’organització, de subministrar un patró conceptual comú a totes les disciplines, de resoldre dilemes propis de les interaccions comple-xes en una estructura de jerarquies múltiples, oberta a la interacció amb l’entorn”.

UN CAS CONCRET: LES INTERPRETACIONS SOCIALS DEL CÀNCERManuel Delgado fa una anàlisi de la culpa en les interpretacions socials del càncer. Afirma que els símptomes patològics són significants, el signi·ficat dels quals transcendeix la di·mensió biofísica del subjecte afectat i han de ser re·ubicats en la seva existència com a ésser social.

El càncer és una malaltia que s’asso·cia amb la idea de desordre, de caos : es l’embogiment d’uns cèl·lules descontrolades. Segons Delgado el càncer resulta ideal per a expressar metafòricament la percepció d’unes relacions socials definides per la desestructuració.

Afirma a més, que la lògica que relacionava, en les societats primi·tives, el desordre i la brutícia amb dispositius de culpabilització moral, segueixen essent, en les societats ur·bano·industrials, totalment operants. És des d’aquesta perspectiva que el càncer compliria, segons l’autor, aquesta funció de culpabilització moral esdevenint una eina de terror per tal d’assegurar la conformitat i l’acatament social. Lévi·Strauss tam·bé pensa que el control exercit per la societat sobre el cos humà ha de ser enquadrat en una anàlisi més amplia psico·sociològica dels esquemes de control.

Bé només era un exemple extrema·dament resumit de possibles noves mirades al voltant dels aspectes no biològics que intervenen en els pro·cessos d’emmalaltir.

NOTES

1. Martin Zurro, A.; Cano Pérez, J.F. Atención Primària, conceptos, organización y

práctica clínica. 6 edición. Ed. Elsevier. 2008.

2. Luhmann, N. Funktionen und Folgen formaler Organisation. Duncker & Humblot, Berlín, 1964.

3. Walzlawick, P.; Helmick, J.; Jakson, D. Teoria de la comu-nicación humana. Editorial Herder·Biblioteca de psicolo·gia.1983.

4. Comisión Nacional de la Es·pecilidad e Medicina Familiar y Comunitaria· Ministerio de Sanidad y Consumo/Ministe·rio de Educación y Ciencia. “Programa de la Especiali·dad de Medicina Familiar y Comunitaria, p. 58 Revista Comunidad nº 9 Nov. 2006 PACAP – semFYC.

5. Institut Catala de la Salut .Power Point “Modernización de la principal institutción sanitaria pùblica de Catalu·nya” 2004.Departament de Sanitat de la Generalitat.

6. lIlich I. Nemesis medica.

Ramona Tigell, Treballadora Social del Cap Bonavista- La Canonja.

Manuel Delgado. Imatge baixada de http://www.revistadiagonal.com/entrevistes/altres-entrevistes/entre-vista-delgado/

Carlos Reynoso. Imatge baixada de http://anamariarozoc.blogspot.com.es/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Niklas_Luhmann

http://www.revistadiagonal.com/entrevistes/altres-entrevistes/entrevista-delgado/




NUMEN | Patró de la Psicologia | Programa de suport i col·laboració amb Atenció Primària en Salut Mental infantil i juvenil

Durant l’any 2013 s’ha posat en mar·xa el Programa de suport i col·labo·ració amb Atenció Primària (AP) en Salut Mental (SM) infantil i juvenil en la regió Sanitària de Tarragona. Inicialment s’ha implantat en 4 Àrees Bàsiques de Salut (ABS) : Reus 2 Sant Pere, Reus 5 Fortuny, Torredembarra i El Vendrell i properament s’implanta·rà Tarragona Rambla Nova.

Aquesta iniciativa ha estat un im·portant pas endavant en el treball en xarxa i en l’abordatge des d’una perspectiva integral i integradora dels processos de Salut Mental de la població infantil i juvenil.

El Pla de Salut de Catalunya 2011–2015 estableix tres eixos vertebradors com a elements transformadors del sistema sanitari a Catalunya. El se·gon d’aquests eixos fa referència a la “transformació del model d’atenció : millor qualitat, accessibilitat i segu·retat en les intervencions sanitàries” i determina com a línea prioritària

d’actuació d’aquest eix “un sistema integrat més resolutiu des dels pri·mers nivells i al territori”.

Dins d’aquesta línea d’actuació es defineixen diversos projectes estratè·gics, el primer dels quals fa refe·rència a “Millorar la resolució en els àmbits de relació més freqüent entre l’atenció primària i l’atenció especia·litzada” i s’especifica :

“Es busca incrementar la capacitat de resolució en l’àmbit de l’atenció primària per a consultes de bai·xa complexitat i millorar l’accés a l’atenció especialitzada, agilitzar el diagnòstic, ordenar les intervencions i articular la col·laboració.

Objectius fins al 2015. Reduir el nombre de visites a l‘atenció especi·alitzada per oftalmologia, malalties de l’aparell locomotor, salut mental, dermatologia i urologia, en un 10·15% segons l’especialitat, sense que afec·ti la qualitat assistencial i disminuint

la variabilitat entre territoris. Reduir el temps d’espera a la visita d’espe·cialista i per a proves diagnòstiques en un 10%.

El Programa s’aplicarà sobre la totalitat de les persones ateses en AP dins de la franja d’edat de 0 a 18 anys.

En el Programa hi participaran els professionals d’Atenció Primària (pediatres, metges de família i infer·meres) i els professionals de Salut Mental Infanto·Juvenil (psicòlegs clínics i psiquiatres) de cada sector assistencial.

OBJECTIUS DEL PROGRAMA :

Els objectius principals del Programa són :

• Promoure la integració de la Salut Mental en l’activitat dels equips d’Atenció Primària.

Programa de suport i col·la-boració amb Atenció Pri-mària en Salut Mental infantil i juvenil

JORDI PERIS, MARIA CHECA, RAQUEL MONNÉ, EMPAR BOIX


NUMEN | Patró de la Psicologia | Programa de suport i col·laboració amb Atenció Primària en Salut Mental infantil i juvenil

• Millorar la capacitat resoluti·va de l’AP mitjançant l’abor·datge a l’ABS dels pacients menys greus i de baixa complexitat.

• Donar suport a AP en la tas·ca d’abordatge de problemes psicològics.

• Establir criteris derivació d’AP a CSMIJ.

• Priorització dels pacients derivats en funció de criteris de gravetat.

• Elaborar protocols d‘actuació a Primària quan es detecten problemes de Salut Mental.

• Seguiment a l’ABS del paci·ents estabilitzats i que han estat donats d’alta al CSMIJ amb l’objectiu de continuar tractament a AP. (per exem·ple trastorns per dèficit d’atenció).

• Augmentar la coordinació en les intervencions d’AP i de SM.

• Facilitar i potenciar el suport a Infermeria d’AP dins del Programa Salut i Escola.

• Participar en els aspectes formatius en SM dels profes·sionals d’AP.

• Rederivació a les xarxes corresponents de les deman·des que no són pròpies de SM (problemàtiques escolars i socials) i coordinació de les actuacions amb aquestes xarxes.

METODOLOGIA

El programa es fonamenta en els següents espais :

Espai d’interconsulta (quinzenal):

És l’espai d’intercanvi de coneixe·ments, de coordinació i consens d’actuacions i de suport entre els professionals d’ambdós serveis. En aquest espai s’efectuarà :

• Valoració dels pacients susceptibles de derivació a CSMIJ amb els següents criteris :

• Els pacients susceptibles de ser derivats de forma ordinària es comentaran prèviament en l’espai d’in·terconsulta (o es programarà visita conjunta) per tal de consensuar si són atesos en CSMIJ o en AP.

• Els pacients derivats de forma preferent i urgent es comentaran amb posteriori·tat a l’espai d’interconsulta.

• Seguiment dels pacients assumits per AP contemplant en tot moment una possible derivació a CSMIJ.

• Seguiment dels pacients que són atesos en CSMIJ i coordi·nació d’intervencions entre AP i SM.

• Suport a la detecció pre·coç en el Programa Salut i Escola.

• Derivacions i retorns de les altes de CSMIJ a AP.

Espai de visita conjunta (a petició d’AP):

A petició dels professionals d’AP es programaran visites conjuntes amb

la finalitat de :

• Valoració de casos.

• Facilitar eines terapèutiques i de seguiment als professio·nals d’AP.

Espai de formació (trimestral):

Periòdicament es realitzaran sessi·ons de formació conjunta AP i CSMIJ centrats en :

• Factors de risc i senyals d’alarma.

• Criteris de priorització de les derivacions.

• TDAH estabilitzat .. Dol .. Tr. Adaptatius

• Orientació diagnòstica i as·pectes clínics dels trastorns en SM.

• Eines d’entrevista clínica.

• Habilitats de maneig.

• Continuïtat assistencial i seguiment de pacients esta·bilitzats.

AVALUACIÓ DEL PROGRAMA

Semestralment es farà un seguiment del Programa mitjançant una reunió organitzativa entre ambdós serveis.

Anualment s’avaluarà la implantació del Programa a cada ABS mitjançant l’anàlisi d’indicadors quantitatius.

Un cop realitzada l’avaluació anual, s’establiran accions de millora del Programa.

Jordi Peris Mingot. Cap de Servei de l’Àrea Comunitària Infantil i Juvenil.Hospital Universitari Institut Pere Mata de Reus


NUMEN | Patró de la Psicologia | Problemes psicològics a la consulta d’atenció primària

Raquel Monne, pediatra i directora del CAP Rambla Nova va desenvolupar aquest tema en cinc punts:

1. Formació dels pediatres

● Relació amb el nen / pares

2. Diversitat en els nuclis familiars

● Nens adoptats

● Cases acollides

● Pares separats

3. Activitats escolars / extraescolars

● Fracàs escolar

● Activitats extra·escolars

4. Patologia pediàtrica habitual

● Obesitat

● TDAH

5. Conclusions:

● Es fonamental la formació dels professionals en psico/pedagogia per tal de millorar l’atenció a pares i nens.

● Es fonamental fomentar el tractament psico/pedagògic dels nens per tal d’evitar excés de medicació.

● S’ha de millorar el treball multidisciplinari: Pediatres, metges de família , serveis socials, psicòlegs.

Problemes psicològics a laconsulta d’atenció primària

http://www.printgrup.com/numen/numen61/problemes-psicologics-consulta-atencio-primaria.pdf


NUMEN | Patró de la Psicologia | Programa Salut i Escola

Programa Saluti EscolaEl Departament d’Educació i el Departament de Salut van posar en marxa el 2004 el programa “Salut i escola”, amb el propòsit de potenciar la coor·dinació dels centres docents, els serveis educatius i els serveis sanitaris en accions de promoció de la salut. Segons la pàgina del Departament de Salut de la Generalitat, el objectius del pla són:

Apropar els serveis de salut als centres docents i als adolescents, mit·jançant la consulta oberta als centres d’educació secundària amb les màximes garanties d’intimitat.

Facilitar la promoció d’actituds i hàbits saludables (factors protectors) amb actuacions d’educació per a la salut.

Reduir els comportaments que poden afectar negativament la salut (fac·tors de risc).

Detecció precoç dels problemes de salut a fi d’intervenir al més aviat possible.

L’Empar Boix (DIU CAP Rambla Nova) va parlar de l’aplicació del pla en el nostre territori.

COMENTARIS DELS ASSISTENTS

Con respecto a la esquizofrenia

El pasado día 21 de febrero en el Ayuntamiento de Tarragona, la Delegación del COPC organizó una Jornada titulada Atención Primaria y Psicología, en la que tanto ponentes como invitados no sólo eran psi·cólogos sino toda una variedad de profesionales de la salud: médicos de atención primaria, enfermeras, pediatras, asistentes sociales, etc.

Bajo mi punto de vista la Jornada fue un éxito, sobretodo por la riqueza de los debates que se establecieron al concluir cada una de las ponencias, que por cierto y sin distinción entre los distintos profesionales, si tuvie·ra que señalar un punto en común entre de todas las exposiciones sería la fuente de estrés que supone para los médicos en atención primaria el tener que atender al 25% de sus pa·cientes con demandas relacionadas con el campo de la salud psicológica, y ello ¡en 7 minutos por sesión!

En relación a los debates post·po·nencia, quisiera manifestar lo siguiente: Como se ha apuntado en párrafo anterior, en las consultas de atención primaria se da una alta prevalencia de demandas relacionas con la salud mental, según la revista Papeles del Psicólogo en estudios de 2012 en España y en el Reino Unido este tipo de demandas oscilar entre el 18 y el 20% anual y por lo que se ve subiendo.

Pues bien, como ejemplo de lo dicho una de las reflexiones que apareci·eron en la Jornada describía lo que sucede con las causas de los trastor·nos mentales. En concreto y por no entrar en asuntos menores, se trata·ba de lo sucedido hasta hoy en rela·ción con la esquizofrenia. Las causas

http://www20.gencat.cat/portal/site/salut/menuitem.08bf9901ea011adbe23ffed3b0c0e1a0/?vgnextoid=949ec73d590cf210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&

http://www20.gencat.cat/portal/site/salut/menuitem.08bf9901ea011adbe23ffed3b0c0e1a0/?vgnextoid=949ec73d590cf210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&

http://www.printgrup.com/numen/numen61/programa-salut-i-escola.pptx


NUMEN | Patró de la Psicologia | Comentaris dels assistents

Queden los anteriores comentarios como testimonio de lo animada que estuvo de la Jornada y como evalu·ación de la misma me quedo con a duda de si citar que quedaron muy pocas sillas desocupadas o que a la hora de tomar el café algún asistente sólo pudo tomar uno muy “corto”. En definitiva, un nuevo éxito para la expansión de la Psicología Cínica y la futura Psicología General Sanitaria.

Emilio Escuer. Psicòleg col·legiat 6878

MILLORAR L’ATENCIÓ DELS PACIENTSEl dia 21 de febrer vaig poder assistir a la Jornada. Em va semblar molt be la selecció dels professionals: psiquiatres, psicòlegs, metges de capçalera i infermeres.

Els professionals implicats han d’ar·ribar a un acord per millorar l’atenció d’aquest tipus de pacients, a on s’han de dirigir i com s’ha de deri·var... Confeccionar circuits d’atenció perquè els professionals actuïn sense interferències.

Tinc el títol de DUI i també de PSICO·LOGIA. En aquests moment exerceixo com infermera coordinant profes·sionals, és bo saber·ho per dirigir i solucionar possibles problemes.

Teresa Llop Margalef

MÉS QUE BÉ: MOLT INTERESSANTVull agrair·vos que dugueu a terme activitats d’aquest tipus, i Gràcies per rebre’m!

La Jornada d’Atenció Primària, que va tenir lloc el passat 21 de febrer a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona, va estar més que bé (molt interessant). Tots els ponents de la jornada van estar excel·lents, és nota que saben del que parlen, i la seva experiència en aquests col·lectius!

L’únic inconvenient que hi va ha·ver, va ser amb l’audio (volum micròfons), ja que es sentia molt malament, i fluix… però després de la mitja part (per cert, moltíssimes gràcies pel detall d’invitar·nos a l’esmorzar, estava tot boníssim!!!!) aquest problema es va solucionar (vam sentir perfectament als po·nents, de la segona part de l’acte)!

Per cert, hi ha alguna possibilitat d’aconseguir els PowerPoint, dels di·ferents temes (ponents) que van ser tractats en aquesta jornada? Gràcies!

Atentament,

Irene Calvet Buitrago. Estudiant Grau Psicologia Clínica (UOC)

de esta supuesta enfermedad a lo largo de la historia han sido situadas en la posesión demoníaca o brujeril, en la causa “interna” de la locura o de la demencia, en los desequili·brios neuronales, etc, y así hasta la fecha. Pero el caso es que seguimos sin saber cual es la supuesta causa biológica de la esquizofrenia. Sin em·bargo si se mira al contexto social, al entorno, se encuentran fenómenos que pudieran dar alguna pista al respecto. Uno de ellos bien conoci·do es el cambio de estilo vida que supuso la disolución de la comuni·dad tradicional y el advenimiento de la industrialización y la consiguiente vida social urbana, en concreto se pueden aducir tres fenómenos:

1) La demencia precoz o hebrefenia pudo estar influenciada al incidir y coincidir el cambio de la comuni·dad tradicional a la urbana con las dificultades del tránsito y adaptación adolescente.

2) El fenómeno de la emigración, ya que es más frecuente la esquizofre·nia entre los emigrantes de comu·nidades tradicionales cuando tienen que adaptarse a la gran ciudad que la que sufren los no emigrados de su comunidad y la de los nativos de la urbe.

3) La esquizofrenia tiene menos incidencia y mejor pronóstico en so·ciedades no desarrolladas que en la más ricas y desarrolladas a pesar de que estas últimas dispongan de más medios farmacológicos.

Pues bien esta reflexión favoreció el debate sobre la cuestión de si no es·taremos en una situación de tránsito hacia consolidar la búsqueda de la causa de los trastornos mentales en la interacción del individuo humano con su medio ambiente, tanto físico como cultural.


Jornada: És possible la gratuïtat dels tractaments?

NUMEN | Patró de la Psicologia | Jornada: És possible la gratuïtat dels tractaments?

És possible la gratuitat dels tracta·ments? Diverses respostes a aquesta pregunta van ser exposades i deba·tudes al llarg del matí de dissabte en tres taules consecutives en que van estar representats a través dels respectius professionals, algunes entitats interessades.

Van inaugurar l’acte cojuntament Jaume Descarrega, president de la Delegació de Tarragona i Ricard Cayuela, vice·president del COPC, qui ens va acompanyar també al llarg de la Jornada.

1La primera taula aborda el llibre“Las clínicas gratuitas de Freud: psicoanálisis y justicia

social 1918·38“ , d’Elizabeth Ann Danto. Hi prenen part:

• M. Àngela Gallofré, de la ELP

• Clara Bermant, d’Umbral

• Gemma Ribera, moderadora

PSICOANÁLISIS Y JUSTICIA SOCIAL. LAS CLÍNICAS GRATUITAS DE FREUDEl 22 de febrer passat va tenir lloc a la Seu de la Delegació de Tarragona del COPC una jornada dedicada a les experiències de la gratuïtat en el tractament. Amb la col·laboració de les institucions locals de Um·bral·Tarraco i l’Escola lacaniana de Psicoanàlisi. Va orientar la jornada la publicació del llibre Psicoanálisis y justicia social. Las clínicas gratui-tas de Freud, de l’autora Elisabeth Ann Danto i publicat recentment per Gredos.

La varietat i l’amplitud dels temes tractats durant quatre hores de tre·ball, fan difícil la tasca de transme·

tre les aportacions de cada ponent. Ressaltem, a mode d’aproximació alguns apunts a propòsit del temes suscitats al voltant de la gratuïtat.

El llibre abasta el període de 1918 a 1938, descrivint uns anys de situa·cions dures tant a nivell social com polític, per on el desig de Freud s’obre pas a una aventura que po·dríem anomenar la democratització de la psicoanàlisi, en el seu intent de que aquest arribés a les classes socials desafavorides. Com se sap, la cosa no va acabar bé, just perquè el nazisme va interrompre l’experièn·cia. Tot i que no se’n poden extraure conclusions, si que del relat d’aques·ta experiència se n’extreuen algunes ensenyances. Una d’elles, la primera, és que si no hi ha llibertat de parau·la la psicoanàlisi està en perill.

En aquells temps per Freud es trac·tava d’una nova teràpia que entrava en escena i s’estenia pel món. L’es·tratègia de Freud per a la consolida·ció, expansió i desenvolupament de la teràpia psicoanalítica: el progrés intern, pel que fa als coneixements de la teoria i la tècnica; l’increment d’autoritat i l’efecte general de la tasca desenvolupada per la IPA. Des·taca la necessitat inqüestionable de l’anàlisi de l’analista.

Per a Freud, però també avui, es tracta d’una posició política i una alternativa al malestar en la cultura. A l’hora és una acció que vol abordar altres patologies, més enllà de la his·tèria, la obsessió o les fòbies, poder afrontar el sofriment psíquic de les classes populars i penetrar en les

JAUME DESCARREGA, RICARD CAYUELA



xarxes d’assistència pública i social.

Les “clíniques gratuïtes” no s’en·tenen a partir d’un esperit simple·ment caritatiu i/o humanitari. En les diferents ponències dels membres de la ELP ·Joan Gibert (que va parlar dels CPCT), Catherine Galaman (que va parlar d’experiències de inter·vencions terapèutiques gratuïtes avui), i M. Àngela Gallofré (que es va referir al llibre esmentat)· es va constatar que aquesta orientació té la seva vigència en l’abordatge de les experiències que plantegen la gratuïtat del tractament en la pràcti·ca psicoanalítica. “No s’impedeix als pacients paga pel seu tractament. Simplement, no estan obligat a fer·ho. S’espera que els pacients paguin allò que es puguin permetre. Cada persona és admesa a tractament en base al seu patiment, i no en base a la seva capacitat econòmica”.

Encara que un tractament no deixa de tenir un cost, no és una contra·prestació. Això ens pot permetre pensar com subvertir la qüestió del pagament, a partir de posar l’accent en el valor que cadascú dóna a la teràpia.

Un altre tema a tenir en compte és el de la formació de l’analista, del qual també se n’escau una política de formació: el coneixement de la teoria en els instituts psicoanalítics i el treball en les policlíniques, però més important encara l’anàlisi personal i el control de la pràctica.

M. Àngela Gallofré, membre de la ELP i la AMP. Secretària de la Seu de Tarragona ELP-CdC

2 La segona taula tracta de dues experiències en contextos ins·titucionals diversos: La CPCT,

per part d’un membre de la ELP, i Umbral Tarraco. Intervenen:

• Joan Gibert, ELP

• Rosa Navarro, Umbral Tarraco

• Josep M. Alcañiz, moderador

¿POR QUÉ PAGAR POR UN PSICOANÁLISIS?Es el interrogante que voy a tratar de responder, en respuesta a la pre·gunta de esta jornada: ¿Es posible la gratuidad de los tratamientos?, y en el desarrollo de esta intervención.

Primero quiero aclarar que “la red umbral de asistencia psi” no es gratuita, y en los dos significados de esta palabra, ni de balde, ni arbitra·ria o sin fundamento.

Los profesionales que colaboramos nos comprometemos a recibir a quien se dirija a nosotros, aceptando que sea él quien dé el monto del pago según su posibilidad económi·ca. Pues este fue el inicio de Umbral, un espacio de atención clínica para aquellos con problemas económicos. Umbral, siendo una red de psico·analistas, ha ido creando espacios imprescindibles y fundamentales del psicoanálisis, espacios de formación, de estudio y de lectura, de supervi·sión clínica, de confrontación y de·bate, de intercambio con los iguales, otros psicoanalistas, como es el caso de esta actividad de hoy.

Mantener la posición de analista es lo que me permite o facilita formar parte de Umbral, y lo que me orienta en esta particular experiencia. Esta posición implica recibir, sin equivo·carnos, a aquellos que se dirigen a nosotros y que no harán un psico·

CLARA BERMANT, ÀNGELA GALLOFRÉ, GEMMA RIBERA


análisis, una posición que nunca será la de sanador o de psicotera·peuta. La posición y los principios del analista son iguales tanto con los pacientes que no realizan un análisis como con los que sí lo realizan. El hacer del psicoanalista, como ayuda para salir de un sufrimiento, nunca estará en la vía del deseo de curar. Como dijo Freud para advenir psi·coanalista hay que renunciar a esta ambición de curar.

Además sabemos que el ideal de cu·ración del que llega a un análisis es un engaño, lo sabemos porque forma parte de nuestra propia experiencia de analizantes, experiencia que nos permite luego, como psicoanalistas, sostener y llevar un análisis a su final.

En este sentido podemos decir que el análisis conlleva necesariamente un desengaño, y podemos enunciar

que apunta a resolver la sumisión al superyó, a separarse del automatis·mo de obediencia y a dejar de hacer de la verdad subjetiva una coartada.

El fin hacia el que se dirige un análi·sis pasa por la operación de cortar, separar al sujeto del goce del Otro, y por desmontar el fantasma para que el sujeto consienta en no ser el ob·jeto que alimentaba ese goce. No se trata del síntoma sino de desmontar el fantasma que pervierte el sentido del síntoma. En otras palabras lleva a desanudar, desatar el lazo entre goce, repetición del mismo y la cul·pabilidad.

El tema de la culpabilidad enlaza con la cuestión de que un psicoanálisis no es de balde ni arbitrario. Nuestra culpabilidad es estructural, funda·mental y propia de la estructura subjetiva.

La culpa está ligada primordialmen·

te al deseo, porque para que haya un sujeto, para que exista como tal, debe reprimir y decir no al deseo del Otro, a lo que ese Otro hubiera queri·do que fuera. Es la culpa original por estar en falta respecto al deseo del Otro. Esta represión originaria tiene como consecuencia una pérdida de goce que el sujeto intentará recupe·rar gracias al amor.

El sujeto gana su existencia de sujeto gracias a perder, y adquiere una culpa de existir por denegar el lugar en el que fue esperado, por tener existencia y deseo propio. Por eso la base de la transferencia es la bús·queda que hace que el querer amar exista y preceda a cualquier objeto de amor.

El deseo quedará irremediablemente ligado a la culpa y el amor es como un pedido de perdón, es lo que puede redimirnos, al coincidir culpa y pérdida de goce, siempre hay un empuje a amar para recuperar un goce perdido.

Ahora sí que intentaré contestar al interrogante con el que he enca·bezado esta intervención. Pagar por hablar, por el deseo de hablar, para excusarnos, justificarnos y ser escuc·hados por el Otro, pagar por amor, para redimirnos y salvar el amor del Otro, lo que quiero decir es que basta que exista este pago para que la cuestión de la culpabilidad y del amor de transferencia queden ya planteados.

La cuestión del pago es importan·te pero no siempre un dinero dado tiene el valor de pago, puede a veces


ROSA NAVARRO, JOSEP M. ALCAÑIZ, JOAN GIBERT


tener el valor de dinero gastado. Y es una cuestión técnica y responsabili·dad del analista tratar de convertir el dinero gastado en dinero pagado, convertirlo en un pago, cosa que no siempre ocurre. En este sentido pa·gar equivale a dar cuenta del deseo propio, es apostar por el deseo acep·tando que en sí mismo es peligroso.

Tomar el dinero como un pago, asegura una cosa, que no es el analista el que goza, sino que es el analizante quien lo hace. El dinero ti·ene la propiedad de orientar el goce en la transferencia, por ejemplo si un analizante sufre en la sesión y no paga podría suponer que el analista cobra gozando de su sufrimiento.

Por eso hay que asegurarse de que no sea el analista el que obtenga un goce fantasmático de la situación.

Rosa Navarro, Psicoanalista. Coordi-nadora Umbral Tarraco

3 La tercera tracta l’abordatge del malestar dins d’un àmbit sanitari (hospitalització, trac·

tament ambulatori...), educatiu (EAP, instituts, CEE) o social (toxicomanies, serveis socials) i què comporta el fet que no hi hagi un pagament directe del pacient, alumne o usuari per ser atesos. Intervenen

• Cathy Galaman, ELP

• Rosa Lahoz , Umbral

• Jaume Descarrega, modera·dor

L’EXPERIÈNCIA EN UNA ESCOLA BRESSSOL: A CAVALL ENTRE PÚBLIC I PRIVATL’oferiment a plantejar l’experièn·cia de treball en una escola bressol concertada té a veure amb algunes reflexions relacionades amb la in·tervenció amb els professionals i les famílies (nens i pares).

Es presenta aquesta experiència per tal de poder plantejar els avatars d’un treball dins la institució on les famílies paguen el servei i que aquest resulta gratuït per l’equip docent.

Totes les famílies fins fa dos anys pagaven el treball del psicòleg. Era un pagament que venia marcat per la oferta que feia l’escola del servei.

Per la situació que es planteja es prefereix parlar de intervenció; intervenció del psicoanalista, en re·lació a un encontre amb el desig. El

dispositiu fa a l’analista però també som psicoanalistes fora del disposi·tiu. Aquesta experiència, s’emmarca en les que podríem anomenar dins de l’àmbit institucional. Però amb la consideració que en aquest cas l’analista està dins la institució per tant no es tracta d’una supervisió i l’anàlisi institucional que es pot fer queda totalment limitat donat que aquest opera dins la institució.

En espais fora del dispositiu, l’en·contre amb el psicoanalista i amb la psicoanàlisi es dóna gairebé sempre “por añadidura”, i el posicionament te a veure amb el desig i la funció sostinguda per l’analista tot i que no sigui convocat per al compliment d’aquesta posició. Com en l’educació podríem parlar de la impossibilitat de l’exercici d’aquesta tasca, però es pot realitzar tenint en compte el vector que indica que quelcom és possible i gairebé impossible alhora.


ROSA LAHOZ, JAUME DESCARREGA, CATHERINE GALAMAN


Rescatem les paraules d’Antonio de Ciaccia:

Hay un preliminar que se encuentra en el origen de toda institución y que tiene como efecto movilizar el deseo. Se trata de un “yo quiero”, de un “yo quiero que esto exista” puesto en el origen de una nueva entidad. Algo permite generar deseo del deseo, a la vez tiene un límite que delimita el campo de acción.

Aquí tenim, uns nens, unes famílies, uns educadors i la institució en ella mateixa.

La tasca per la que se’ns convoca, té a veure amb el treball amb les famí·lies, amb els nens i amb les educa·dores, i amb la institució com a tal.

Les famílies i els nens:

La intervenció amb les famílies i els nens és a demanda de les educado·res que observen algun nen en con·cret, i/o que el psicòleg s’entrevisti amb alguna família que ho demana.

És en aquest aspecte que es convida als pares i mares a una entrevista inicial que permet desplegar alguna cosa de la història amb el pretext de parlar del nen. S’inaugura un espai on es facilita una transferència que pot permetre trobades posteriors.

En moltes ocasions s’ha donat el cas que he tingut diverses entrevistes amb la família i que s’han fet inter·vencions amb el nen.

L’escola bressol, fa de tercer, ja que suposa la primera trobada amb el mon social més ampli. La escola bressol, descomplementa la família en un sentit positiu ja que dóna la possibilitat de trobar un Altre que

pugui donar un lloc diferent al nen.

S’ha intervingut molt en la articula·ció dels nens i les famílies així com també del paper de l’educadora amb els nens.

Ens preguntem si els pares eren massa conscients del pagament o ho veien com un pack en la mensualitat de l’escola. Anava implícit que es tro·baven amb un espai en el que se’ls invitava a parlar.

El treball amb les educadors:

Sovint el treball requerit sobretot per l’equip educatiu té molt a veure amb diverses vessants:

Qüestions institucionals. Com es re·gula i es distribució poder, la pressa de decisions,...

Qüestions personals de la vinculació de cada educadora amb la institució i amb la tasca encomanada.

La dificultat del sostenir la relació pares· mestres. Sobretot el acceptar la particularitat de cada família.

El treball amb la individualitat de cada subjecte· nen, amb el correspo·nent malestar que suposa no poder enquibir l’evolució de cada nen en l’assumpció d’uns objectius anome·nats “pedagògics”

La singularitat del que a cada edu·cador preocupa, dona neguit i/o produeix un boqueix.

Contenir les educadores, en el seu malestar, deixar que parlin i no sols que “vomitin” (com em va dir una persona en una ocasió), què quel·com de lo subjectiu es pugui posar en joc i quedi oberta la pregunta per a la seva subjectivitat i com aquesta intervé en la relació amb l’altre, és una tasca que no és evident.

Sovint el treball amb les mestres

permet prendre distància i no caure en una posició de jutge davant les dificultats de ser pare i mare.

Una de les qüestions que ens plantegem és que l’equip docent no paguen el servei i amb els set anys que estat a l’escola bressol no ha estat possible aconseguir que fessin un treball de supervisió i es va haver de posar un límit en la intervenció amb l’equip.

Respecte a les jornades, s’han tre·ballat molts aspectes de la qüestió del pagament encara i que m’hauria agradat tenir més estona per a poder parlar i compartir punts de vista que ens permetin reflexionar amb més profunditat sobre la nostra praxi tant dins com fora el dispositiu.

Rosa Lahoz, membre d’Umbral Tarraco. Psicoanalista - Psicòloga col·legiada num. 7464

RISCOS DE LA GRATUÏTAT EN LA INTERVENCIÓ PSICOTERAPÈUTICA ?Ricard Cayuela, vicedegà del COPC, ha fet arribar a la revista les seves reflexions arran de la seva assitència a la Jornada.

L’impuls de la xarxa solidaria que el COPC posa en marxa després de la festa de la Psicologia a les dras·sanes, connecta molt bé, amb la proposta de la Delegació de Tarrago·na d’obrir un interesant debat ,dins les activitats del dia del patró de la Psicologia Juan Huarte d’enguany, sobre els riscos de la gratuïtat en la atenció psicoterapèutica.

La temàtica del diners i la compen·sació per feina feta és un tema que requeriria diversos debats i més, amb la crisi que estem patint. De tots és sabut que el treballar per a



un mateix els caps de setmana les hores que siguin millorant la terras·sa o l’habitació del nostre fill és un plaer, i mai pensem en el pagament que per aquest esforç haurien de rebre, perquè ha estat un esforç per a un mateix. Mentre que en la nostra feina ens podem sentir mal remune·rats, per que és una feina que fem per tercers a canvi d’un sou. El marc d’acord sol ser amb una organització i que per tant rau intangible.

En l’àmbit de la psicoteràpia, que és el que en aquest petit article trac·tem, el que tenim sobre tot és un compromís individual a dues ban·des. En aquest cas la qüestió del pagament, es vincula directament amb el que suposadament ha de ser el marc correcte per abordar la cura. A vegades el pacient no sap o no vol esforçar·se lo suficient en la seva demanda, i espera la posició i recomanacions del professional. Si, a més a més, la qüestió dels emolu·ments que percep el professional per estar i atendre al pacient no queda ben dibuixada i acordada, el resultat del procés es pot veure seria ment compromès.

El client o el pacient “que no abona llurs sessions ” bé, per acord de subvenció per part de tercers, bé per tractar·se d’una oferta solidaria del propi professional ja sigui a nivell individual o en el marc de l’associ·ació o gabinet en el que es troba, pot iniciar a partir d’aquí una sèrie de comportaments significats ,que tenen a veure amb retards en l´hora de començar la sessió o fins i tot presentar absències no advertides prèviament, o també una disposi·ció absent o menys concentrada en l’aprofitament de la sessió.

Podem deduir doncs que aquests comportaments estan relacionats amb una contraprestació d’es·

forç que el pacient sospita feble o relaxat, perquè aquell professional que l’està atenent , no tindrà cap rendiment monetari de la sessió. El mestre Lacan era un professio·nal absolutament intransigent en aquesta variable fins al punt que si el pacient no atenia les consignes de la sessió …als deu minuts la donava per acabada , cobrant evidentment la mateixa (alta) quantitat econòmica pactada per els ¾ d´hora, tractant de donar d’aquesta manera un clar missatge al pacient, respecte al que també era el seu compromís dins de la sessió.

Així doncs, fins i tot, les atencions psicològiques que ofereix la pròpia seguretat social o les sessions que es contemplen en les companyies privades de salut, poden perdre for·ça i resultats, justament per que es una sessió gratuïta , que al pacient no li costa diners. Això suposa una menor implicació del que sap que l’ alt o significatiu cost d’una sessió remunerada.

Això mateix no passa amb l’atenció purament medicalitzada, ni tampoc en les rebaixes, permeteu·me el símil una mica frívol......i es que la gent surt encantada del metge amb les seves receptes graulites a la ma , i de les rebaixes amb allò que ha aconseguit a tant bon preu...a les hores ...

Que passa doncs en l’àmbit de la psicoteràpia?

La clau d’aquesta circumstància rau sens dubte en que els psicoterapeu·tes ·tenim el privilegi- curem única-ment amb la paraula, cosa que no es produeix en cap altre atenció clínica. Tot psicoterapeuta sap que, fins i tot en ocasions, la cura pot ja començar a aparèixer en el simple procés de ventilació del problema, on el psico·

terapeuta únicament escolta, però es una escolta que es cobra, i aquí rau el seu valor, pel pacient. L’esforç del pagament suposadament te una contraprestació inconscient i rau en l’esforç que el professional que cobra ha de posar en l’escolta.

Si no es dona aquest intercanvi el pacient pot deduir que el professio·nal no posarà la tensió i la atenció necessària en una escolta que supo·sa l’eix vertebrador del treball en la intervenció del o la psicoterapeuta.

Davant dons d’una atenció “subven·cionada”, cal doncs que les coses quedin ben clares des del principi, i que les consignes de la sessió siguin tant o més estrictes que les del mestre Lacan i que el pacient (que no paga) ha de posar el seu esforç en la pròpia implicació en la sessió, deixant també clar que el professi·onal, d’una forma o altra, rebrà una remuneració per aquell acte, sigui o no econòmica. Davant del mínim retràs seguit o absència física o psí·quica en la sessió, el procés quedarà immediatament interromput.

Ricard Cayuela i Dalmau. Vicedegà COPC



El sábado 22 de febrero nos reu·nimos en Tarragona, en la sala de la Antigua Audiencia, para festejar el décimo aniversario de G.E.M.A. Ilustramos el acto, que contó con la participación del antropólogo Jordi Roca, con la proyección del film “La fuente de las mujeres”.

El film muestra, a través de imá·genes y textos de gran belleza, las cuestiones universales que hemos ido tratando a lo largo de estos años en torno a las mujeres y su relación con el deseo y el goce. En palabras de su director, Radu Mihai·leanu: “Vi que, cuando las revolu·ciones árabes se producían, algo inevitable antes o después, éstas no podían producirse sin la mujer.

Porque ha llegado indudablemente para la mujer el momento de liderar algunas revoluciones REALES y no violentas”.

REAL no es sinonimo de violencia. Real es, en el film y en nuestra vida cotidiana, la fuerza y eficacia del significante. Real es el recorrido del libro, de la carta, de la letra, a lo largo de toda la película donde la “guerra de los sexos” es un recurso mítico acerca del papel atribuido a hombres y mujeres, un espejismo, metonimia de otra revolución: la del saber, la marca del significante en el cuerpo, la huella de las palabras que escriben la historia, la huella del amor que tiene nombre de ausencia.

Clara Bermant

LA FUENTE DE LAS MUJERESRessenya.· La fuente de las mujeres. Título original: La source des fem·mes. Dirección: Radu Mihaileanu. Países: Bélgica, Italia y Francia. Año: 2011. Duración: 135 min. Género: Drama. Interpretación: Leïla Bekhti, Hafsia Herzi, Biyouna, Salek Bakri, Sabrina Ouazani, Hiam Abbass, Mo·hamed Majd. Guion: Radu Mihailea·nu y Alain·Michel Blanc. Producción: Radu Mihaileanu, Luc Besson, Denis Carot, Gaetan David, André Logie y

Desè aniversari de G.E.M.A.

NUMEN | Patró de la Psicologia | Desè aniversari de G.E.M.A.

JAUME DESCARREGA, CLARA BERMANT

CÒCTEL A LA CASA PALLOL PER CELEBRAR EL 10È ANIVERSARI DE G.E.M.A.


Marie Masmonteil. Música: Armand Amar. Fotografía: Glynn Speeckaert. Diseño de producción: Christian Ni·culescu. Vestuario: Viorica Petrovici. Distribuidora: Vértigo Films. Estre·no en Bélgica: 9 Noviembre 2011. Estreno en España: 9 Diciembre 2011. [Ressenya i cartell baixats de http://www.labutaca.net/peliculas/la·fuen·te·de·las·mujeres/]

L’EMPODERAMENT DE LES DONESLa pel·lícula “La fuente de las mu·jeres”, basada en una història real succeïda a Turquia el 2001, narra, per dir·ho esquemàticament, la “vaga d’amor” que duen a terme el conjunt de dones d’un llogaret rural per tal d’aconseguir la canalització de l’aigua fins al poble, donat que són elles les que assumeixen atàvi·cament la feina d’anar·la a buscar diàriament en un recorregut perillós que ha comportat diversos accidents, entre els quals alguns avortaments com a conseqüència de caigudes.

El film és ric quant a la presència de diferents elements tant de tipus es·tètic com simbòlic i de contingut. Em centraré en dos d’ells que són del que m’han semblat més rellevants:

el canvi social i l’amor i la sexuali·tat. El cas que es presenta mostra molt bé la tensió entre la tradició i la modernitat, entre la permanència o continuïtat i el canvi. Allò que és interessant és que en aquest cas el canvi és plantejat i dut a terme per unes dones que viuen en un context de caire clarament patriarcal i que, per tant, estan confinades a la funció reproductora i al sotmetiment i de·pendència dels homes. A més, l’inici d’aquesta protesta i moviment vers el canvi el protagonitza una dona no nascuda a la comunitat, amb la qual cosa es referma una idea bastant estesa que els canvis socials sovint tenen un origen exogen. Tot i el protagonisme femení el film també mostra com una de les condicions necessàries per al canvi social que té a veure amb qüestions de gènere passa per la complicitat i la implica·ció d’alguns homes.

Pel que fa a l’àmbit amorós i sexual em sembla destacable el fet de l’as·sociació, o fins i tot la confusió con·ceptual, entre l’amor i el sexe, que remunta, entre altres, a la tradició judeo·cristiana i a la de l’”amor ro·màntic”. Que el sexe, d’altra banda, esdevingui el principal poder femení de “negociació” amb els homes plan·

NUMEN | Patró de la Psicologia | Desè aniversari de G.E.M.A.

CELEBRACIÓ DEL 10È ANIVERSARI DE G.E.M.A.

CATHERINE GALAMAN, JORDI ROCA. ANTIGA AUDIÈNCIA, TARRAGONA

teja, a parer meu, un seguit de para·doxes interessants que tenen a veure amb les representacions mítiques de la dona com a ésser eminentment sexual o bé, tot el contrari, com a ésser gairebé asexuat. En el context on es desenvolupa la pel·lícula –una societat musulmana·, tanmateix, es palesa clarament l’existència d’una relació de les dones amb el sexe que passa per ser clara i oberta i plaent i una font de solidaritat i sociabilitat entre elles, a més d’una eina de ne·gociació i, per tant, d’empoderament.

Jordi Roca Girona

http://www.labutaca.net/peliculas/la-fuente-de-las-mujeres/




L’acompayament terapèutic

NUMEN | Patró de la Psicologia | L’acompayament terapèutic

L’Acompanyament Terapèutic és una eina d’intervenció comunitària en àmbits com la malaltia mental, la discapacitat intel·lectual, malalties neurodegeneratives, gerontologia, infància en risc, etc. En el nostre en·torn, és un recurs poc implantat en els equips d’atenció clínica, tot i que va augmentant l’interès i la curiositat entre professionals que treballen en recursos socials i comunitaris.

Acompanyar terapèuticament al·lu·deix a la clínica del cas per cas i al treball en equip. L’acompanyament es realitza, habitualment, en la quotidianeïtat de l’acompanyat, la qual cosa demana de l’acompanyant fermesa, flexibilitat i capacitat de maniobrar àgilment en un territori insegur de gran proximitat i intimitat.

Els 30 anys d’història avalen l’eficà·cia d’aquest recurs, que afavoreix la millora dels pacients i els seus familiars, reduint l’angoixa i, en molts casos, el nombre d’ingressos hospitalaris.

EINES DE TREBALL A LA COMUNITAT: L’ACOMPANYAMENT TERAPÈUTIC, REFLEXIONS A DUES VEUSEl passat 24 de febrer vam tenir el plaer i l’oportunitat de presentar una xerrada informativa sobre l’Acom·panyament Terapèutic. És un perfil professional poc estès en el nostre territori i, per tant, poc conegut per a la majoria de professionals. Per això, com en altres ocasions, l’auditori és minoritari, la qual ens permet propo·

sar un format de tertúlia on la parti·cipació dels assistents és primordial. De retruc, permet experimentar el que anomenem “ treball entre varis”, on la veu de tots els professionals hi té cabuda, també la de l’acompa·nyant terapèutic com a un membre més de l’equip en el que treballa.

Vam constatar que ens costa, encara, definir clara i concretament l’acom·panyament terapèutic sense anome·nar el què no és, en relació a altres disciplines. En el moment i lloc on es va començar a plantejar, no existien figures com l’educador social, o el terapeuta ocupacional, etc. No és el cas en el nostre territori, on necessi·tem una definició precisa i específica per no caure en una duplicació de rols i funcions.

En Jaume va introduir la xerrada recordant el orígens amb les experi·ències d’en Franco Basaglia, en Tos·quelles, en Ferenczi, etc. A la història escrita a l’Argentina es fa referència a aquests i a més a en Enrique Pichón Rivière, José Bleger, el Servei de Salut Mental que dirigí Mauricio Goldemberg, Valentín Baremblit i les seves “patrulles” encapçalades per una infermera que es desplaçaven al domicili de les persones, que van generar un context inspirador per a aquesta professió, sobretot pel que fa a la transformació de la percepció del pacient com a persona. L’an·tipsiquiatria, Laing i Cooper, Michel Foucault van proposar, cadascú des de la seva especialitat, ruptures amb el model psiquiàtric clàssic introduint idees noves al voltant de l’ atenció en salut mental.

En la meva opinió no tenim una representació, encara aquí, si no és per altres professionals que realitzen una tasca que es podria assimilar, com és el cas del PSI del què molt amablement ens va il·lustrar una col·lega del públic.

L’acompanyant terapèutic és un professional de la salut mental que treballa en l’àmbit comunitari de l’usuari·pacient, que s’insereix en un equip (psiquiatre, psicòleg, treballa·dor social, etc.) per a ampliar l’abast terapèutic del tractament, allà on es fa necessari un suport més ampli que no es pot oferir des dels dispo·sitius habituals. La diferència amb d’altres disciplines, que tb operen a la comunitat, rau en ina formació específica, la consigna i l’enqua·drament, que el col·loquen en una posició especial davant la tasca que ha de realitzar. (La tasca com a objecte·espai potencial·transicional mediador de la relació vincular).

Queda clar (i aquestes van ser les temàtiques aportades pel públic) que l’acompanyant terapèutic és un pro·fessional que requereix d’una forma·ció amplia i profunda en qüestions com l’estructuració i funcionament de l’aparell psíquic, en psicopatolo·gia, en conceptes com la transferèn·cia i contratransferència (fonamen·tals en el seu posicionament davant l’equip, l’usuari·pacient, la família i davant la tasca), en la noció de víncle (amistat, distància òptima, lloc de l’afecte...). Una qüestió que donaria per a una xerrada especi·al és la de la demanda: quí la fa? (Normalment no és el propi usuari.)


NUMEN | Patró de la Psicologia | L’acompayament terapèutic

Què es demana? Com es treballa per a detectar o promoure una demanda des del subjecte? És possible?

Una pregunta habitual: Si la formació és similar a la d’un psicoanalista on rau la diferència? La diferència rau en la tècnica utilitzada que mai serà, intencionadament, interpretativa; en l’espai, que serà l’àmbit quotidià del pacient, amb un enquadrament flexi·ble, obert i ambulant. Amb el psicoa·nalista es dona una relació dual dins d’una sessió amb un enquadrament tancat, en l’acompanyament terapèu·tic la relació pot no ser dual i enlloc de sessió es realitza una trobada. L’escolta serà la mateixa quant al món intern, però amb més informa·ció del món de relació.

Temes sobre el treball amb la inti·mitat, la intrusió...no és fàcil deixar entrar un estrany que vindrà a fer què? al propi domicili... el material que s’escolta, el què es decideix

transmetre a l’equip... L’amistat, en relació a un capítol del llibre del nos·tre col·lega Gabriel Pulice, i la mul·tiplicitat de transferències: les que fan a la trobada del pacient amb tots els implicats en el seu tractament i de l’at en el seu àmbit d’intervenció (portera, familiars, cambrers, etc.), com es maneguen? Queda clar que necessitem seguir pensant i treba·llant sobre aquesta pràctica en el nostre territori.

Per tal d’anar fent camí vam deixar 3 exemplar de llibres sobre aquesta te·màtica, per a la biblioteca del COPC.

Agraïm l’assistència dels participants i la oportunitat al COPC de Tarragona i en especial a en Jaume Descarrega que ens va fer arribar la invitació, per a poder anunciar la creació de l’Associació d’Acompanyament Terapèutic de Barcelona i l’Escola d’Acompanyament de Barcelona que està en vies d’oferir una formació

universitària d’Expert en Acompanya·ment Terapèutic.

Jaume Petit i Marisa Pugès (Escola d’Acomapanyament Terapèutic de Barcelona). [email protected]

JAUME DESCARREGA, MARISA PUGES, JAUME PETIT

mailto:[email protected]

mailto:[email protected]


Processos elaboratius iprocessos de dol davantdiversos tipus de pèrdues

NUMEN | Patró de la Psicologia | Processos elaboratius i processos de dol davant diversos tipus de pèrdues

Amb motiu de la celebració del pa·tró de psicologia, Juan Huarte de San Juan vam tenir el plaer de comptar amb Jorge L .Tizón, psicòleg, psi·quiatra, psicoanalista i neuròleg per tractar el tema del Dols i processos de Pèrdua, en general, no només per causa de mort, si no també de pèrdua treball, salut…

La seva experiència i professionali·tat ens va donar una visió del paper del psicòleg dintre de la salut mental que encara ha de treballar per fer·se un lloc tan necessari entre els pro·fessionals de la salut.

Ens va parlar del excés de medi·calització, en molts dels casos, de persones que han patit una pèrdua degut a la facilitat amb que es recep·tem fàrmacs que no afavoreixen els processos de dol i de la necessitat de conèixer què li està passant a la persona que ha patit una pèrdua, sa·ber en què consisteix el procés d’ela·boració del dol, per quins moments està passant i quina historia de vida i entorn poden ajudar o interferir en la seva evolució.

Com ell mateix indica en un dels seus llibres més complet sobre aquest tema: “Pérdida, Pena, Duelo,

vivencias, investigación y asistencia”, tots tenim el deure d’ajudar a les persones que estan patint una pèr·dua i també el dret de ser ajudats.

En el com ajudar, el psicòleg pot tenir un paper rellevant. I diferent segons que la persona en dol neces·sita estar acompanyada, assessora·ment o requereix d’una intervenció específica.

També ens va transmetre les seves experiències en un altre camp com és la investigació i els últims avenços realitzats en altres països.

Consol Bosch. Psicòloga núm. 20100

JORGE L. TIZÓN


La terapia breve estratégica

NUMEN | Patró de la Psicologia | La terapia breve estratégica

En este artículo me gustaría hacer una pequeña reflexión sobre qué entendemos por psicoterapia breve estratégica, pues aún a los propios profesionales que nos adscribimos a este modelo nos cuesta a veces explicar en qué consiste de manera breve y concisa. Este artículo es la base de la conferencia que dí en el COPC Tarragona el miércoles 26 de febrero aunque aquí no profundizo en la historia ni los antecedentes de la Terapia Breve Estratégica.

PRIMER PILAR: DE LA TERAPIA ABSOLUTA A LA TERAPIA EFICAZEn nuestro modelo terapéutico nos basamos en gran medida en las aportaciones filosóficas del cons·tructivismo radical (von Foerster, von Glaserfeld, Maturana y un largo etcé·tera). En esta corriente se defiende de que en ningún campo del conoci·miento se puede dar una explicación de la realidad como “verdadera” o “definitiva”: no existe “una” realidad, sino tantas realidades como per·sonas e instrumentos existen en el mundo. Siguiendo a Karl Popper, nin·guna teoría puede dar confirmación a sus hechos y por sus propios medi·os sin caer en la “no falsabilidad”; es decir, si no hay manera de que se pueda demostrar que una teoría es falsa dejamos la ciencia para meter·nos en el terreno de lo religioso, con todo lo que eso implica.

Así pues, los clínicos modernos no se basa en teorías irrefutables e incom·probables, sino que nos movemos en el terreno de las hipótesis que han de ser constantemente puestas en cuestión para ser corregidas y adaptadas a una realidad cambiante. Se acabó pues aquello que decía Hegel : “Si los hec·hos no concuerdan con la teoría, peor para los hechos”, aquí ya no somos creyentes de tal o cual corriente, sino investigadores que buscan cómo hacer mejor nuestro trabajo, sin importar si hemos de cambiar nuestras hipótesis las veces que haga falta.

Entonces, ¿qué es para nosotros la “normalidad” o “anormalidad”? Para nosotros no nos parece relevante si una persona está “cuerda” o “loca”, sino cómo esa persona es funcional dentro de sus relaciones consigo misma, con las personas y con el mundo que nos rodea. Nos interesa que cada persona sea funcional no ateniéndonos a criterios absolutos de “normalidad” sino a criterios personales y reales, cambiantes para cada persona y el contexto en el que vive: cada persona decide lo que es “normal” por ella misma, no por lo que entendamos nosotros que es “normativo”. Una vez dicho esto, nuestra terapia será funcional cuando resolvamos los problemas adaptativos de nuestros pacientes, no lo que nosotros creemos que es un problema: nos guiamos por sus criterios, no por los nuestros.

De aquí que pasamos a hablar de terapias eficaces y efectivas, que se adap·ten a los problemas que nos trae el cliente y que los resuelva de manera rigurosa y en el menor tiempo posible para reducir el sufrimiento de las personas que acuden a nosotros.

SEGUNDO PILAR: EL PASO DE LA GÉNESIS A LA HOMEÓSTASIS DE LOS PROBLEMASLos seres humanos vivimos en un mundo donde constantemente nos enfren·tamos a retos y dificultades que vamos resolviendo y enfrentando usando di·versas estrategias y soluciones. Entonces, por que para dos personas delante de una misma situación difícil uno de ellos la patologiza y otro no? Por que cada uno de nosotros percibe la realidad de manera diferente y, por tanto, pone en práctica diferentes estrategias y soluciones para intentar resolver sus problemas.

Entonces, lo que vemos es que la situación difícil a la que se enfrenta una persona no es el “problema”, sino que su forma de ver y su manera de reac·cionar a esta situación es lo que la convierte en patológica. No sólo eso, sino



que muchas veces solemos aplicar la misma solución que no funciona al mismo problema o intentamos apli·car una solución que nos funcionó a otras situaciones en las que esta so·lución no funciona, creando un bucle de percepción y reacción al mundo rígido en la manera de ver y en la manera de actuar que provoca este malestar psicológico y un sufrimiento que nos hace acudir a un psicólogo.

Viéndolo así, es normal que los psicólogos breves estratégicos nos especialicemos en maneras de “cambiar” esta rigidez conceptual y pragmática y ayudemos a nuestros clientes a flexibilizarse para tener o crear un abanico de respuestas que les ayude a afrontar sus problemas de una manera funcional y efectiva

En definitiva, el terapeuta breve estratégico se fija más en cómo resolver una situación difícil que se mantiene rígida y estable en el tiem·po que en el análisis de las “causas profundas”, las “verdades ocultas” o las “razones” de por qué estamos en esta situación difícil y problemática.

TERCER PILAR: DE LA LÁMPARA AL LÁSERUna de las ideas más extendidas sobre la psicoterapia es que, al tratar problemas difíciles, complejos, do·lorosos y que llevan mucho tiempo padeciendo es necesario pasar por una terapia difícil, compleja, dolorosa

y que cuesta mucho tiempo (y dinero) para, al final, encontrar un “insight” que nos permita “conocer” las “causas” de nuestro mal.

Esto es un concepto de causalidad lineal (A·>B·>C·>D) en la que nos hemos de remontar desde D hasta A, pasando por C, B. Como he comentado antes, nuestra concepción de la psicoterapia es que los problemas son mas bien circulares, es decir, se retroalimentan entre sí formando un bucle rígido que nos impide hallar nuevas fórmulas para solucionar nuestros problemas. Viéndolo así, lo que necesitamos para que nuestras terapias sean eficaces y efectivas es buscar técnicas y métodos que rompan este bucle: prescrip·ciones directas o indirectas, paradojas, reestructuraciones, sugestiones... que provoquen un cambio en la persona. Este cambio, aunque sea pequeño, abrirá camino a otros cambios en otros aspectos de la vida del cliente, lo que denominamos el “efecto avalancha”.

Como si tratáramos de romper un diamante, enfocamos nuestros esfuerzos en un punto focal estratégicamente sensible donde un pequeño golpecito pueda romper el ciclo patológico que nos trae un cliente a terapia.

CUARTO PILAR: DEL COGITOCENTRISMO AL ACTOCENTRISMOPero ¿cómo es posible que, mediante pequeños cambios se logre salir de estos bucles? Por que ponemos énfasis en que primero hay que actuar para después pensar sobre lo actuado. A diferencia de otras psicoterapias que priman lo cognitivo por encima de la acción, los psicólogos breves estraté·gicos creemos que las acciones diarias son mucho más eficaces a la hora de originar cambios en nuestros pacientes que no mediante largas sesiones de racionalizaciones o explicaciones para después buscar el cambio. Tampoco buscaremos el “gran cambio” que “solucione” los problemas de nuestros pa·cientes, sino que iremos de pequeño cambio a pequeño cambio buscando el “efecto avalancha” que desbloquee el circulo vicioso de un sistema percepti·vo·reactivo disfuncional.

Éstos pequeños cambios producen en la persona una percepción diferente de la realidad que hace que se pueda re·organizar su manera de pensar y de ver su vida. Cuando se ha conseguido esto es cuando sí se puede entrar en el terreno más cognitivo para que los efectos de este pequeño y estudia·do cambio se hagan conscientes y la persona pueda apropiárselos como un recurso más para vivir su vida.



A modo de conclusión y resumen, diremos que los terapeutas bre·ves estratégicos nos centramos en buscar pequeños cambios mediante estrategias focales de intervención que desbloqueen una manera de ver e interpretar el mundo que se manti·ene rígida en el tiempo, que provoca un sufrimiento al paciente tratado, de la manera más eficaz posible y en el menor número de sesiones.

Gracias a tod@s por el tiempo dedi·cado y espero que os haya sido útil este pequeño artículo!

Bibliografía:

Nardone, G. Watzlawick P. “El Arte del Cambio” (Barcelona, herder 1992).

Joan Romera Figuerola. Psicólogo Breve Estratégico.

JOAN ROMERA


NUMEN | Activitats programades | Cicle cinema, música i psicologia

Cicle cinema, música i psicologia

ACTIVITATSPROGRAMADES

Organitzat per la Delegació de Tarragona del COPC amb la col·labo·ració de l’Ajuntament de Tarragona, l’Associació de Músics de Tarragona (aMt) i l’Estudi de Música, va tenir lloc durant el mes de febrer el cicle Cinema, música i psicologia.

El cicle Cinema, Música i Psicologia es va inaugurar el primer dijous del mes de febrer amb la participació de la Consellera de Mobilitat, Cultura i Festes de l’Ajuntament de Tarra·gona , Begoña Floria, i va projectar diferents pel·lícules on la música i la psicologia hi juguen un paper important. En successius dijous el saló d’actes de l’Antiga Audiència a Tarragona acollia la projecció de la pel·lícula comentada en cada cas posteriorment per un professional de la música i un professional de la psicologia.

Val a dir que el públic va respondre molt bé a la proposta, tan pel nom·bre de persones que van veure la pel·lícula com per la participació en el debat, oportuna i interessant.

Diferents mitjans de comunicació ens van donar suport en la difusió de la nostra activitat:

Així, per exemple, els presidents/es de cadascuna de les entitats (Miguel Cruz,, Maria Parra i Teresa Valls) que han col·laborat amb la delegació de Tarragona del COPC en l’organització

del cicle van compartir taula amb no·saltres, el passat 3 de febrer; a l’en·trevista a la que ens van convidar els companys dels Matins de Tarragona Ràdio per a poder parlar sobre el cicle http://www.tarragonaradio.cat/contingut_programa/arrenca_el_ci·cle_el_piano_cinema_musica_i_psi·cologia/1/813/4969

També el programa televisiu Auditori de TAC 12, que setmanalment dona un cop d’ull a l’activitat cultural i els escenaris del territori del Camp de Tarragona, ens va voler acom·

panyar el dijous 6 de febrer, dia de la inauguració del cicle, i va emetre posteriorment un reportatge el 13 de febrer que podeu veure tot seguit clicant aquest enllaç Cinema, psico·logia i música tac12.xiptv.cat

Afegim també l’article sobre el cicle a la contraportada del 10 de febrer de 2013 a la publicació Més Tarragona https://issuu.com/mestarragona/docs/mtarragona100214/24?e=0 i

JAUME DESCARREGA, BEGOÑA FLORIA, MARIA PARRA

http://www.tarragonaradio.cat/contingut_programa/arrenca_el_cicle_el_piano_cinema_musica_i_psicologia/1/813/4969




http://tac12.xiptv.cat/auditori/capitol/cinema-psicologia-i-musica#.UwHcW1mygQs.facebook

http://tac12.xiptv.cat/auditori/capitol/cinema-psicologia-i-musica#.UwHcW1mygQs.facebook

https://issuu.com/mestarragona/docs/mtarragona100214/24?e=0

https://issuu.com/mestarragona/docs/mtarragona100214/24?e=0



1A SESSÓ. DIJOUS 6 DE FEBRER DE 2014: EL PIANO

Pel·lícula: “El Piano”. Direcció i guió: Jane Campion. Música: Michael Nyman

Ponents: Maria Parra, Pianista, Compositora i Directora de Bouquet Festival. Gestora musical.

Jaume Descarrega, Psicòleg clínic i psicoanalista.

Quan la música trenca el silenci i ocupa el lloc de la paraula, expres·sant allò que no es pot dir.

En aquesta 1a sessió parlarem del desig i la passió, de l’Eros i el Thana·tos, de la vida i la mort.

Vam iniciar el cicle amb la projecció del time·lapse “Tarragona”, dirigit pel fotògraf Pep Escoda i amb la banda sonora de Maria Parra que podeu veure en aquest enllaç:

EL PIANO, LA PIANISTA I LA LLIBERTAT DE L’ARTISTAEn aquesta pel·lícula hi ha dife·rents elements que, com a dona i músic, no puc eludir a l’hora de fer una primera anàlisi. Ens trobem, en primer lloc, en un context històric (segle XIX ) on la dona encara no té cap mitjà per a ser propietària de la seva vida, la qual cosa la fa ser supeditada a l’autoritat, en primer lloc paterna i en segon lloc, a la dels successius marits. L’Ada, la prota·gonista d’aquest film, és una dona que manifesta, des de la infantesa, una gran rebel·lia envers aquest fet. Una confrontació amb el pare la fa decidir prescindir de la paraula i vessar i sublimar tot el seu discurs emocional amb la música, mitjançant el piano com al seu instrument amb el qual té una relació quasi fusional. També té la maternitat i això fa que, en el moment en el que comença la pel·lícula, gaudeixi d’un cert equi·libri emocional com a dona i com a persona. Cal remarcar que el paper de la filla és molt important, ja que accepta, en tot moment, la mudesa de la mare i l’íntima necessitat d’expressar·se amb el piano, que fins i tot justifica en alguna ocasió.· “ ma mare no parla perquè diu que per a les tonteries que s’arriben a sentir i dir, no val la pena, ella ja té la música” i li fa d’intèrpret i còm·plice perquè es sent satisfeta afecti·vament per la mare. Més endavant veurem com, per un sentiment d’abandonament, arriba, fins i tot, a trair la mare…

L’Ada emprèn un llarg viatge, (tant geogràfic com simbòlic), fins als con·fins de la terra (des d’Anglaterra fins a Austràlia), per a casar·se amb un desconegut arrelat en la tradició an·glicana, precisament perquè es faci càrrec d’ella i de la seva filla, viatge que fa amb tots els efectes personals

i el seu piano. Serà el forçat aban·donament del seu piano a la platja a partir d’on tots els personatges cen·trals de la pel·lícula es posicionaran. Per una banda l’Ada sent com si part d’ella es quedés en aquella platja; d’altra banda hi ha la insensibilitat del marit de no voler complicar·se la vida bellugant aquest artefacte i finalment el personatge d’en George, totalment integrat a nivell de llengua i costums amb els nadius de l’illa (per tant més connectat amb el seu ésser primigeni), qui comprendrà, finalment, l’ésser profund i sensible de l’Ada. És ell qui es presta a acom·panyar·la a la platja perquè pugui tocar i gaudir del seu piano, malgrat els grans inconvenients; serà ell qui negociarà l’intercanvi del piano per terrenys al marit de l’Ada i portar·lo a casa seva.

El personatge d’en George s’enamora de l’ànima de l’Ada, mitjançant la música, que arriba directament al cor sense passar per les paraules, despertant·li una forta passió.

L’Ada acudeix sovint a casa d’en George per a fer·li classes, qui de fet no en té cap interès. L’únic interès, al principi, és fer gaudir generosa·ment l’Ada amb la seva música i el seu instrument, després gaudir ell d’un sentiment nou que li desper·ta la música i finalment l’energia i la passió de l’Ada, que ha estat de sempre sublimada per la música, que li transmet aquesta mateixa passió a en George. Aquí és on el personatge de l’Ada mostra clara superioritat en força interior i autosuficiència emoci·onal, ja que ella té la Música, i amb això ja en té prou. L’escena on en George es mostra nu davant d’ella, en el summun de voler contagiar·se d’aquest èxtasi i que es queda com a ridícul davant ella.

En George negocia amb l’Ada amb les

http://youtu.be/xen1eS_PF1o



tecles negres per a que hi hagi una gradual aproximació corporal. Ell arri·ba a perdre la paciència i forçar la si·tuació, però la consciència i sensibi·litat d’en George faran que l’alliberi. És precisament des d’aquesta lliber·tat on l’Ada decideix entregar·se en cos i ànima a aquell home. Aquest episodi de passió entre aquests personatges desencadena reaccions molt viscerals i egoistes en l’entorn de l’Ada. Per una banda el marit que es sent rebutjat però que, per la seva arrelada repressió, al princi·pi es manifesta en un “voyerisme” envers els amants, per altra banda la filla que sent la mare com alienada i llunyana d’ella qui li despertarà un sentiment d’abandonament i gelosia. Davant la impossibilitat dels amants d’allunyar·se’n, arriba el principi del que hagués pogut ser un desastre. El marit crea una gàbia improvisada i la tanca a casa. La filla, instada forçadament per la mare a fer arribar una tecla del piano amb un missatge d’amor a en George, en un moment simbòlic de la pel·lícula on hi ha dos camins, decideix triar aquell que conscientment traeix la mare i confessa al “pare”, a qui ella sempre havia rebutjat, el missatge clandestí.

El moment àlgid de la pel·lícula arriba quan es posen en joc totes les emocions que manifesten un major grau de passió (entre el Eros i el Tànatos, l’Amor i la ira juntament amb la venjança). Això provoca una alienació mental del marit, qui està disposat a portar al límit l’obliga·ció i el control d’allò que ell vol de la seva dona i mai ha aconseguit, amputant·li un dit com a mesura de pressió, i tallar un dit, a la pianista, és com tallar un ala a l’ocell.

Un altre cop la “veu” de l’Ada, que no és més que la veu de la cons·ciència, li fa tornar cap al seny i

decideix alliberar l’Ada, en George i la nena i fer el viatge de tornada cap a Anglaterra. L’escena final, on tots a dalt del vaixell, tornen, piano inclòs, mostra una Ada que decideix llençar el piano per la borda i ella amb ell. Aquí també hi ha un petit viatge d’anada i tornada ràpid, ja que ella decideix en el darrer moment viure. Un cop Instal·lats a Anglaterra ella cedeix simbòlicament a l’ordre es·tablert, esdevé la dona d’un home protector i amant i decideix repren·dre la paraula.

COMENTARIS I DEBAT AMB EL PÚBLIC Hi van haver intervencions força interessants i aportacions molt acu·rades de la situació del personatge de l’Ada. S’apunta el fet que aquesta dona fa un viatge d’anada i tornada i que, més que l’amor, descobreix la passió i relació carnal amb un home que la satisfà. Es va comentar que de fet l’Ada és el perfil de dona que, malgrat l’època que li toca viure, manifesta clares tendències del que es considera, a nivell mític, una dona salvatge o dona molt connectada amb el que Jung anomena ANIMUS i que provoca grans rebuigs en gran part dels homes, ja que se senten

amenaçats. Una dona artista és de fet una dona autosuficient a nivell emocional i amb un equilibri ani·mus·anima .

Per altra banda es va apuntar que la pel·lícula ens oferia, de fet, dos finals possibles a la situació de l’Ada: Morir per impossibilitat de ser lliure amb el que ella més bé coneixia, que era la música i el seu piano, per la gran ferida que li ha provocat l’amputació d’un dit, o bé la segona possibilitat, que era viure sota la pro·tecció d’un home atent i amant qui de fet també se’n faria càrrec i man·tindria, com tots els altres abans.

Es va parlar d’una tercera via, no contemplada en el film i només viscuda per certes dones excepci·onals que ha donat la història. La pianista Maria Parra va anomenar la pianista Clara Schumann, nascuda al 1819, dona del compositor alemany Robert Schumann. Clara va ser la més gran virtuosa del seu temps, (en ple romanticisme alemany), per sobre del seu marit i col·legues contemporanis. També ha passat a la història com a gran compositora. Clara, de forta personalitat, amb un pare estricte qui li va proporci·onar una fèrria educació musical, i posteriorment un marit compositor

PRESENTACIÓ DE L’ACTE



i gran músic però que va prendre tot el protagonisme en la parella i li va fer vuit fills. Robert Schumann, malalt mental, se suïcida. Aleshores ella té només 36 anys, es queda sola recuperant i portant endavant la seva carrera i encarregant·se dels seus fills. El personatge de Brahms és el de l’amic fidel i col·lega que la respecta i que es situa, amb relació a ella, com un igual. Aquesta hau·ria estat una tercera via que, en el cas de la pel·lícula “El Piano” no es podia donar com a alternativa, però que el públic present va aplaudir com a la desitjable i més allibera·dora. Finalment apuntaven molts que avui dia, tot i sent al segle XXI, aquest patró de submissió de la dona envers l’home continua sent, malauradament, molt vigent.

María Parra Peñafiel, pianista-com-positora, directora del Bouquet Festi-val de Tarragona i gestora musical.

www.mariaparrapenafiel.com

EL PIANO: MÚSICA I PASSIÓ A ESCENAEls explicaré alguna cosa, no tot, ja que tot és impossible explicar·ho, sobre els meus motius per sentir·me captivat per aquesta pel·lícula.

Fa més de 20 anys, mentre treballa·va en el pavelló d’ingressos d’una institució psiquiàtrica, un pacient va entrar un dia plorant desconsolada·ment al meu despatx i, sense dir res, en silenci, va seure davant meu amb una cara d’immensa satisfacció. Jo li vaig preguntar si el podia ajudar en alguna cosa i ell em va contestar amb una altra pregunta: “S’ha deixat portar alguna vegada pels senti-ments que pot arribar a provocar la música?” , i tot seguit va afegir: “Expressa tant sense necessitat de paraules. Hi ha peces que t’arriben al més profund del cor i et posen la pell de gallina. Són sublims”

Les seves paraules em va fer pensar en aquells moments en la importàn·

cia de l’acte creatiu i de poder ser capaç d’escoltar tot allò que algú ens vulgui transmetre, ja sigui mitjançant la música, el cinema, la pintura i, com no, també mitjançant la paraula escrita, parlada (o silenciada). Poder escoltar sobretot allò que el nostre interlocutor vulgui expressar i trans·metre’ns, i no només allò que no·saltres esperem i desitgem escoltar. També em va fer pensar en temes com la sublimació i la força creativa de l’art, que pot sorgir de vegades a partir del sofriment.

Tots aquests elements combinats els podem trobar a El Piano, la pel·lícula de Jane Campion, per la que Michael Nyman va composar la seva banda sonora que n’és, més que en qualse·vol altra creació cinematogràfica, un dels components centrals i impres·cindibles. Només alguns del títols de les seves composicions ja ens fan pensar en els diferents aspectes que podem tractar al llarg de tota la pel·lícula. Així “El meu gran se-cret”, “El cor demana plaer primer”, “La promesa”, “L’estat d’ànim que passa a través teu”, “Petit impuls”, “El sacrifici”, “La ferida”, “Totes les coses imperfectes” o “Somnis d’un viatge” son alguns d’aquest títols més representatius que ens poden servir com a fil conductor per a po·der parlar, tal i com ens diu la seva directora i guionista en el pròleg del seu relat escrit quan ens comenta sobre aquesta història : “ I no només les dones, també els homes parlaven d’ella en els bars i cases elegants, mentre uns s’estremien i altres es meravellaven davant els extrems als que l’amor i la passió poden portar a algunes persones”.

D’aquesta manera, els temes princi·pals tractats al llarg de tota la cinta son el desig i la passió acompanyats d’allò no dit, com per exemple els

MARIA PARRA, JAUME DESCARREGA

http://www.mariaparrapenafiel.com



motius pels que Ada, la protagonista, decideix no expressar·se amb parau·les i fer ho només amb la música del seu piano des de ben petita. Un si·lenci, no mudesa, que no especifica els seus motius a la versió cinemato·gràfica i sí els explicita en canvi a la novel·la que va ser la base del guió del fillm que Jane Campion va escriu·re conjuntament amb Kate Pullinger. El text ens relatarà l’incident “trau·màtic”, reprimit a l’actualitat, que va afectar Ada a la seva infantesa quan per primer cop el seu estimat pare, que només tenia ulls per a ella, s’en·fada amb la seva filla responent de forma inesperada i sorprenent amb una reacció violenta mentre li diu ” I ni una paraula més desvergonyida” . Una sentencia que ella es va prendre literalment, obeint al peu de la lletra el dictamen patern i que certifica la importància de la paraula i els efec·tes que aquesta pot arribar a tenir.

La veu en off d’ Ada ens dirà ja de bon començament ” La veu que escolteu no és la meva veu corpo-ral, sinó la de la meva ment. No he parlat des que tenia sis anys. Ningú sap la raó, ni tan sols jo mateixa. El meu pare diu que es tracta d’un talent secret i que el dia que em fiqui al cap deixar de respirar serà l’últim dia de la meva vida” Una vida que sembla perdre tper a ella tot el seu sentit un cop el marit traït li amputa un dels dits de la ma, un dels diferents instruments neces·saris que li permetien expressar·se mitjançant un piano al que finalment decideix condemnar a desaparèixer en les profunditats de l’oceà i amb el que sembla voler compartir sort en un primer moment, encara i que finalment la seva voluntat escolleix la vida.

Una apassionant història plena de simbolismes com ho són a tall

d’exemple el joc d’intercanvi amb les tecles blanques i negres del piano, les immaculades ales angelicals de la disfressa que vesteix Flora, la filla d’Ada, quan decideix escollir entre dos camins avisant el seu pare de la infedilitat materna en comptes de fer de missatgera de l’amor de la mare pel seu amant tal i com aques·ta li demanava, o bé el terrible conte de Barbablava escollit per a ser escenificat teatralment precisament el dia de Nadal i que desperta la ira dels indígenes incapaços de diferen·ciar l’escenografia de la realitat.

Un relat en el que,tal i com ens dirà el compositor i intèrpret Michael Nyman, la música és crucial ja que el piano es converteix en el substitut de la veu d’Ada, en el seu caràcter, en el seu estat d’ànim, en la seva forma d’expressar·se i en definitiva en els diàlegs que ella no sosté.

Jaume Descarrega, psicòleg clínic i psicoanalista. col·legiat 4368

2A SESSÓ. DIJOUS 13 DE FEBRER DE 2014: LOS CHICOS

DEL CORO

Pel·lícula: “Los Chicos del Coro”. Di·recció: Christophe Barratier. Música: Bruno Coulais.

Ponents: Teresa Valls, professora de cant i presidenta fundadora de l’Es·tudi de Música

Josep M Alcañiz, psicòleg del Col·legi Públic d’Educació Especial Sant Rafa·el, Diputació de Tarragona.

Clément·Mathieu, el nou vigilant (músic sense feina) mira de mante·nir la disciplina sense recórrer a la violència (“acció·reacció”, en diu la doctrina oficial) i crea un cor. La vida

de tothom canvia. Quin paper juga el cant? Quin paper juguen els mètodes pedagògics? Una història que també pot canviar, una mica, la vida de l’espectador.

Una sessió que un cop acabat el col·loqui va comptar amb l’actuació de la improvisada coral dels assistents al cicle dirigida per Teresa Valls.

LOS CHICOS DEL CORO: QUIN GOIG CANTAR!El passat dijous dia 13 de febrer vaig ser convidada pels Col·legi de Psicòlegs de Tarragona a parlar de la veu i del cant en el 2on dia del Cicle: Música, Cinema i Psicologia. Moltes gràcies per pensar que podia aportar alguna cosa al Cicle.

El pel·lícula que vam veure va ser Los Chicos del Coro. La banda sonora de la pel·lícula té com a protagonista el cant coral i fa que amb la seva pràctica i la paciència d’un profes·sor de música, uns nens amb molts problemes ens facin emocionar.La veu de Jean·Baptiste Maunier ens va encisar a tots, el timbre, l’afinació, la sensibilitat, la interpretació....poques coses podíem dir després d’aquesta història tan entranyable, sensible i emotiva.



Moltes vegades quan escoltem una coral ens podem preguntar si can·ten bé, quina quantitat de cantaires són, si canten un repertori de molta dificultat, si ens agraden o no, però segurament no ens preguntem què els aporta, a aquests nens, nenes, joves i no tan joves, el fet de cantar en grup.

Està clar que hi ha un treball al dar·rere del que escoltem. Però proba·blement no pensem en el llistat de valors que té el fet de cantar en una coral. Cantar en una coral millora l’educació de l’oïda musical, l’afina·ció i una cosa molt important que és difícil de trobar, el silenci, s’aprèn a valorà el silenci. Es desenvolupa la sensibilitat, el gust estètic, la creati·vitat, la comunicació, la integració i la convivència. S’aprèn a compartir.

Tothom que canta en una coral ha de cantar amb respecte. Respecte envers ells mateixos, els companys, el director o la directora i al públic.

Es igual d’on vinguin els cantaires, la situació social, les aficions, les diferències, el més important serà el resultat musical i que se sentin part d’un grup. Els uneix un tema comú la música. Treballen per aconseguir un bon resultat, cadascú ha deixat de ser una mica jo per passar a ser una

mica tots. És el treball d’un equip. Els cantaires saben que tots són necessaris però no imprescindibles. Saben que l’esforç individual i col·lectiu ha de donar un bon resultat traduït en una bona interpretació.

El repertori els permet conèixer mú·siques de diferents països, idiomes, èpoques, la seva cultura i la d’altres indrets. Aprenen a treballar la impor·tància de la respiració i del cos per cantar, a cuidar·se la veu, a saber que és un instrument que no el tro·bem a les botigues i per això l’hem de tractar bé. S’ha d’escoltar per saber què fan els altres companys. Hi ha música no pots interpretar si no és formant part d’un grup. No sempre es té l’oportunitat de cantar en grup, i això es valora.

Els cantaires d’un grup han de ser ordenats, disciplinats, tenir esperit de col·laboració i ser solidaris, s’enri·queixen uns dels altres, han de tenir paciència per aprendre les cançons. Les partitures contenen notes, ritmes i harmonies però hi falta la interpre·tació, i és això el que fa que cada coral sigui única i màgica.

La música en grup es teixeix com la tela d’una aranya, de mica en mica, i deixa un pòsit traduït en costums. Els costums i els valors que adquirei·

xen són útils i aplicables a qualsevol altra matèria que no sigui la música. El cant coral educa, crea hàbits i ajuda a desenvolupar les facultats intel·lectuals. Educa per ser homes i dones lliures.

Veus molt experimentades han “cantat” les excel·lències, i els valors terapèutics de la música.

Per tot això i per moltes coses més, cantar i fer música en grup, té un valor i un encant que ens enamora.

Teresa Valls, fundadora i presidenta de l’Estudi de Música de Tarragona

SOTA LA DIRECCIÓ DE TERESA VALLS, ELS PARTICIPANTS AL COL·LOQUI ENTONEN A COR “VIVA LA MÚSICA”. FOTO COPC

TERESA VALLS, JOSEP M. ALCAÑIZ

LOS CHICOS DEL CORO: AL FONS DE L’ESTANY“El fons de l’estany” és el nom del centre on han passat les coses que recorden els dos amics quan es re·troben, ja grans, evocant un perso·natge que allí va canviar les seves vides, en obrir·los les portes d’aquell centre a través del cant i d’un com·promís ètic, el d’ell, Clément Mat·hieu, un simple vigilant.

El nom del centre descriu al lloc on han anat a parar tots els protagonis·tes. Els nois, apartats per diferents motius de les seves llars. El director de l’establiment (que al final de la pel·lícula confessa amargament que



ell no està allí de grat). I el mateix Clément, que accepta la feina de vigilant perquè està a l’atur i no pot guanyar·se la vida amb la música, com li agradaria... Cadascú, doncs, es troba personalment una mica al fons de l’estany.

Però la manera com cadascú dels personatges habita en aquest indret és ben diferent. El director del cen·tre, invocant el principi d’“acció·reac·ció” justifica tota mena de maltracta·ments, considera als nois només una càrrega que ha de suportar per as·solir els seus objectius: escalar en el reconeixement social. Clément·Mat·hieu accepta la seva realitat, encara que no l’hagi buscada. Fins l’amor li passa de llarg… Per això se sent a prop dels nois. Intenta entendre’ls i pren partit per ells. Fins i tot amb el més rebec, el més opac a l’empatia, que acaba calant foc al centre.

Mentre el director només s’escolta a sí mateix, el vigilant dona veu als nois. La poca·cosa que en el fons és cadascú està en l’arrel de l’elecció ètica. Resulta curiós que qui ens ensenya coses sobre educació a la pel·lícula no és un pedagog, ni un mestre, ni un psicòleg... sinó un vigilant, algú que no té assignada aquesta funció.

A la nostra ciutat hi ha una plaça humil (de fet només en té el nom, de plaça, i encara amb errors a la placa!) però amb una peculiaritat remarcable: està dedicada a un educador: “Plaça Mn. Perfecte Cabre, educador”(*). Com li passa a Clé·ment Mathieu, el nostre Mossèn no tenia cap títol d’educador. Però se’l va guanyar dedicant·se en cos i àni·ma als nois que el Tribunal Tutelar de Menors enviava a la Casa Sant Josep perquè es reformessin. I és que la part tècnica de l’ofici d’ensenyar no és res sense el desig de l’educador i

la seva implicació personal amb els nois.

* Nota: La plaça està a la con·fluència dels carrers Reina Maria Cristina, Pintor Ignasi Mallol, Carretera del Cementiri, Camí de l’Ermita de la Salut i Passeig de Torroja, just a tocar de la paret de l’antiga església de la Casa Sant Josep. Ho indico perquè no surt al Google Maps ni als plà·nols turístics de Tarragona.

Josep M. Alcañiz, psicòleg col·legi-at 313, Col·legi Públic d’Educació Especial Sant Rafael, Diputació de Tarragona

3A SESSÓ. DIJOUS 20DE FEBRER DE 2014: LA LEYENDA DEL

PIANISTA EN EL OCÉANO

Pel·lícula: “La leyenda del pianista en el Océano”. Direcció: Giuseppe Tornatore.

Ponents: Xavier Pié, Saxofonista. Professor de l’Escola Municipal de Música.

Oscar Asorey, Director d’ISEP Clínic Reus i Tarragona

Una encisadora faula que ens permet veure com la música pot omplir l’existència d’una persona, fins al punt de no poder imaginar·se la vida sense ella.

I com que la música de jazz n’era la protagonista, vam iniciar la sessió amb la projecció del Teaser CD RUTES de Xavier Pié i MACC

EL PIANISTA A L’OCEÀ: ABASTAR L’INFINITMitjançant la música, aquest per·sonatge expressa el que sent dins del limitat món d’un vaixell que no s’atreveix a abandonar. El vaixell és la llar de Novecento i els passatgers, les seves finestres al món.

Quan parla de l’espai limitat del vai·xell, comparant·lo al registre limitat de l’instrument: El coneixement i el domini del teclat del piano, que “comença aquí i acaba aquí” com ell mateix explica al seu amic, suposa la ferma possibilitat de cercar i d’assolir l’infinit, a més d’una forma de comu·nicació sense límits.

Exemple d’entrega total a la música, que ha donat un sentit a la seva existència...

Xavier Pié

UN NO(U) MÓN?Al voltant dels inicis del segle XX fins a la Primera Guerra Mundial van ser desenes de milers de persones que van creuar l’Atlàntic des d’Europa per trobar una nova vida a Nord Amèrica. Cada individu dirigint la seva història de vida cap a un nou projecte ple d’il·lusions, esperances

http://www.tarracowiki.cat/wiki/Moss%C3%A8n_Perfecte_Cabr%C3%A9

http://l.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3Dp9x1jPqIJKY&h=CAQFbNxNn&s=1

http://l.facebook.com/l.php?u=http%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3Dp9x1jPqIJKY&h=CAQFbNxNn&s=1



i amb la seguretat que, en aquest nou món, l’èxit és possible, un món lliure i d’infinites possibilitats. En cada trajecte que realitzava es vivia una història diferent on cada perso·na somniava amb un nou projecte vital a acomplir. Cada un d’aquests somnis es transformarien en realitats gràcies a les garanties que qualsevol fita podria ser aconseguida en el nou món.

El sentit de l’èxit, la importància de tenir una vida amb èxit queda ben reflectit en varies escenes de la pel·lícula. En una de les converses entre els dos amics, Max li reclama a Novecento que es doni l’oportunitat de tenir èxit, que s’ha d’adonar que la vida sense èxit no està compler·ta. Sembla curiós com Max veu un futur increïblement prometedor per a Novecento, hi ho fa des de la seva vida limitada a ser, en cada un dels viatges que fa el Virginia, un dels músics que amenitza les nits a dins del vaixell. Tot i això està preocupat perquè Novecento surti al món on te garantit el reconeixement, la fama, els diners...

L’èxit, com a instrument per a donar sentit a la vida, pertany només a les classes altes, que son les que poden gaudir de les millors sales de ball,

dels millors espais i les millors aten·cions en el Virginia. Al llarg de la pel·lícula ens mostren com l’èxit és un concepte limitat i exclusiu ja que aquelles persones que pertanyen a la tercera classe no hi poden accedir, ni del món del que provenen, ni tam·poc en el petit món que els trasllada a Nord Amèrica. Al Virginia s’estan a coberta i dormen apilats en els nivells més baixos de la nau. Però sempre hi haurà una oportunitat per accedir a una gran vida si finalment aconsegueixen accedir a l’èxit que els oferirà el nou món.

Novecento, que és el músic més reconegut del Virginia, que és capaç de crear diversió tant a les classes altes com a les persones que van en tercera classe, que fins i tot és capaç de guanyar un desafiament musical amb un gran i reconegut músic de Jazz, no troba en l’èxit l’element que ha de donar sentit a la seva vida. Ell valora les moltes altres coses que pot viure i experimentar en el seu món i des del seu món, el Virginia, on pot expressar·se, conèixer a les persones i donar sentit al que veu mitjançant la seva música.

Cada una d’aquestes milers d’his·tòries que passen pel Virginia, un espai reduït, finit, on s’hi poden encabir centenars de vides diferents, serviran a Novecento per a copsar el món, per a conèixer ciutats, cul·tures, persones… Tot plegat sense experimentar la necessitat de sortir del Virginia. Però en un moment de la seva vida, viatjant, te l’oportuni·tat d’experimentar la necessitat de saber cap on orientar la seva vida. L’enamorament empeny a Novecento a buscar una resposta sobre què fer en endavant. El pare de la noia de la que s’enamora li explicà que en escoltar la veu de l’oceà, el gran crit de l’oceà, podrà saber cap on dirigir

la seva vida.

Amb aquesta motivació, Novecento surt per la passarel·la del vaixell cap a la ciutat de New York i un cop es troba amb la immensitat de la gran ciutat al seu davant, s’atura i desfà el camí passarel·la amunt. Explica al Max, en la conversa final del film, que ha tingut por a enfrontar·se a un lloc, a una ciutat infinita, que fa por per què no sap a on s’acaben els seus carrers infinits. Novecento afirma que amb el seu piano finit es capaç de crear música infinita, però l’important per ell és que el piano és finit.

Aquesta imatge dels límits del lloc on Novecento ha crescut, on ha obtingut els seus èxits, on ha pogut conèixer milers d’històries, aquest espai que ell refereix com una no pàtria, on diu que no existeix perquè la seva identitat és desconeguda per al món exterior, és el seu lloc segur perquè pot entendre’l, perquè pot preveu·re el que succeirà. És el lloc on vol projectar la seva vida.

Òscar Asorey. Psicòleg col·legiat num. 10939. Director d’ISEP Clínic Reus i Tarragona

4a Sessó. Dijous 27de febrer de 2014: Shine

Pel·lícula: “Shine”. Direcció: Scott Hicks.

Ponents: Miguel Cruz, Guitarrista i president de l’Associació de Músics de Tarragona (aMt)

Maria Checa, psicóloga clínica del Centre de Salut Mental d’Adults de l’Institut Pere Mata a Tarragona.

XAVIER PIÉ, OSCAR ASOREY



SHINE. COMENTARIOS E ITEMS PARA EL COLOQUIO Entramos en la película con frases del guión que son perlas como: “¿Quién soy…?, no lo sé ni yo mis-mo…”

En Shine, EMPATIZAMOS con el pro·tagonista David Helfgott, y eso me hace pensar que… No deberíamos poner el nivel tan alto, es simple·mente comprensión y afecto.

Frustraciones desde el padre al hijo, esto puede generar el rechazo inevitable al patriarca, por cierto encontramos un hilo argumental her·manado con otra película ganadora también del Oscar, Amadeus ·sobre la vida de Mozart·, el padre que lo controla todo, ellos durante la niñez y adolescencia es donde se pueden doblar si les obligamos a ser lo que no son.

Competir, “Tocar como si no hubiera mañana”, para mí es el afán de algu·nos músicos por la perfección, y este mismo afán es el que puede llegar a doblarte como ser humano y a rom·perte como le pasa a Helfgott con el concierto nº 3 de Rachmaninoff.

Cine australiano, un biopic con un casting muy bueno con buenos se·cundarios, buen trabajo de dirección, la interpretación de David Helfgott le sirvió al actor Geoffrey Rush para llevarse el Oscar en 1996 como mejor actor.

En la parte musical de la película, disfrutamos de muy buenos mo·mentos musicales y con los grandes clásicos como Chopin, Liszt, Schu·mann, Rimsky Korsakov, Vivaldi, Denza… Rachmaninoff y su omnipre·sente “concierto nº 3 para piano y orquesta”, mencionar para mí uno de los buenos momentos musicales aunque ya en el final, en los crédi·tos, ahí escuchamos una pequeña maravilla la “Apasionata sonata” de Beethoven.

Pero antes cerramos el visionado de la película con otra frase: “Solo hay que encontrar el razonamiento para el momento”.

Miguel A. Cruz Carmona (aMt)

¿EL RESPLANDOR O EL DESAPROVECHAMIENTO DE UN GENIO?El rol de la família en la gènesi de las enfermedades mentals

El passat dia 27 de febrer, la Dele·gació de Tarragona va concloure la 1ª edició del cicle “Cinema, Música i psicologia” amb la pel·lícula Shine.

La pel·lícula, de 1996, és un drama dirigit per Scott Hicks (nominat al Oscar el any 2004, amb guió de Jan Sardi (candidat al Oscar el any 1997), el actor Goeffrey Rush dona vida al protagonista de la historia (va rebre un Oscar per aquesta interpretació).

La pel·lícula es mostra la historia de un excel·lent pianista (David Helfgott), dins d una família jueva

d origen polac que viu a Australià. Podrien dir que el nostre protago·nista es un bon home, senzill que l únic que vol es ser feliç amb les coses que li agraden (els escacs, els gats, la musica..). Actualment viu a Australià.

La necessitat humana universal de formar vincles afectius estrets, utilit·za la reciprocitat en la relació entre el nen i l adult per generar seguretat i regular la seva experiència emocio·nal. El nostre protagonista va tenint des de la infància una experiència emocional a partir de la dinàmica de relacions interpersonals de la seva família, una dinàmica con un estilo de apego desorganitzat, amb comportament cada vegades mes contradictoris, confusió, abusos i ambivalència.

Tenint en compte la importància de les experiències tempranes dels mals tractaments en la presentació de símptomes o trastorns emocionals posteriors, i que els estudis senya·len la alta prevalença d’abús infantil familiar en trastorns depressius, de l’ alimentació, d’ addiccions, i de personalitat límit, i que a major presencia o intensitat del abús, més dels símptomes, i de major gravetat ( símptomes psicòtics > neuròtics ) la pel·lícula ens ajuda a entendre com tot el potencial positiu de una perso·na pot aprofitar·se o desaprofitar·se en funció d factors com aquest. Da·vid rep una comunicació caracterit·zada pels missatges contradictoris que ha d aprendre “haig d expres·sar·me per ser acceptat però no haig de expressar·me per ser aceptat”on un missatge nega al altre. A aquest sistema de comunicació familiar, trobem la gran rigidesa característica del control, no son possibles els can·vis, es fomenta la repressió, es ten·deix a la sobreprotecció i la comuni·



cació vertical (sense diàleg) con total control per part d un únic membre: el pare (l, únic que te drets, poder, autoritat il·limitada..) generarà una sensació d opressió i feix, una enor·me angoixa al seu fill que poc a poc va empitjorant el concepte que ell te de si mateix, sin a dudar tant de si, que la seva voluntat quedi anul·lada i no suposi cap oposició a la del seu pare que acabarà pensant i decidint per tots, i amb el convenciment de que pot utilitzar legítimament qual·sevol mitja per aconseguir aquest objectiu legítim, tal i com havia fet amb ell el seu propi pare. Inclús la mare te un rol totalment secundari: una mare submisa, obedient, freda i sense implicació emocional on el fill no troba la seguretat ni el recolza·ment necessari.

David acaba afectat per una malal·tia mental greu, una psicosis que el portarà a gradualment anant separant·se i allunyant·se de la realitat i envoltat del deu mont de deliri i fantasia. Cada vegada la seva expressió de les emocions serà mes inadequada i la seva conducta serà mes estranya cap els altres. Les per·sones que pateixen aquesta malaltia es senten diferents de la resta, ja que es tracta de una malaltia crònica que provoca que el malalt tingui un deteriorament en la seva capacitat de pensar, de dominar les seves emocions, de prendre decisió i de relacionar·se amb els demes, sent avocat a un deteriorament general. Actualment no s´ha demostrat la eti·ologia concreta i cada vegada mes es parla de que les causes poden variar entre una i altre persona, però si que depenen del desenvolupament del sistema nerviós central (la madura·ció del cervell) i la història vital. Si que existeix consens en la existència de una sèrie de factors que condici·onen l aparició, gravetat i curs de la

malaltia: els models als que s’està exposat durant la infància, l aprenen·tatge de formes d afrontar conflictes, els esdeveniments vitals i la qualitat i extensió dels recolzaments inter·personals i afectius.

Per acabar em de comentar que la falta de informació i desconeixement en general (perjudicis i mites de la societat) son les principals preocupa·cions i obstacles tan dels malats com de les seves famílies, l estigma que dificulta i entorpeix la seva normalit·zació e integració en la societat com be queda evidenciat en la historia del nostre protagonista. Avui en dia la necessitat d aquest abordatge adequat i l’absència de perjudicis in·volucrant als pacients, a les famílies i al seu entorn sabem que es el que millor contribueix a elevar la qualitat de vida de tots els afectats.

Maria Checa Casado. Vocal del COPC. Delegació de Tarragona

OPINIÓ SOBRE EL CICLE CINEMA MÚSICA I PSICOLOGIAÉs genial veure que des del COPC es presenten activitats com el cicle de cine·ma sobre música i psicologia, que es va realitzar al mes de febrer.

Crec que ha estat una proposta molt interessant i que la selecció dels films va ser impecable. Tot i això, als debats que es van obrir en acabar la projecció de cadascuna de les pel·lícules m’hauria agradat que, en alguns casos, s’hagués pogut profunditzar una mica més per part dels ponents de les diferents taules en alguns dels aspectes a tractar.

Jo sóc un estudiant de psicologia, i crec que poder gaudir d’activitats com aques·ta, que a més a més era gratuïta, és molt enriquidor ja que vaig poder veure a professionals de la branca exposant les seves anàlisis. Un cop d’ull als raona·ments d’altres persones amb interessos per la psicologia com jo.

Per la meva part, animo al col·legi a seguir realitzant activitats com aquesta, i també animo a la resta de la gent a que hi assisteixi.

Daniel Gort. Estudiant de Psicologia de la FCEP de la URV de Tarragona

MIGUEL CRUZ, MARIA CHECA


Psiquisme i Teatre

NUMEN | Activitats programades | Psiquisme i Teatre

El “Forum de l’espectador” acom·panya en la programació teatral de Tarragona de l’Ajuntament, algunes de les funcions que es fan. La selec·ció de les obres que complementen l’escena amb el fòrum es realitza a l’inici de la temporada segons l’interès pel debat que, des del punt de vista de la psicologia, suggereixen les obres de teatre programandes. El programador del teatre, Jordi Giramé, enceta el col·loqui introduint el cicle i presentant els diferents partici·pants (actors , director i autor amb el públic, debat dirigit i coordinat pel president de la Delegació de Tarrago·na, Jaume Descarrega. En el periode d’edició d’aquest número de Numen han tingut lloc dues noves sessions amb les obres Maridos y Mujeres,

i Per un sí o per un no. Tot seguit mostrem un petit reportatge gràfic i els comentaris de cadascuna d’elles.

MARIDOS Y MUJERES TANCA LA TEMPORADA EN LA QUE LA TARDOR RESPIRA TEATREEl guió del polifacètic Woody Allen que, entre d’altre moltes coses, fa també d’actor i director cinematogrà·fic ha estat portat a l’escena teatral amb una nova producció del Teatro de la Abadia. Ho ha fet de la mà d’Àlex Rigola que, tal i com comenten els companys de la Abadia “adapta per primera vegada al teatre aquest brillant guió al voltant de la comple-xitat de les relacions de parella, on a través dels conflictes matrimonials subjau també la inèrcia vital i les in-

seguretats, sentiments íntims a tra-vés dels quals tots podem sentir-nos vergonyosament-o no - reflectits” . Segons el seu director, es tracta d’un espectacle “terapèutic”en el qual l’espectador comparteix la intimitat de la vida en parella dels personat·ges, a partir dels dialegs establerts entre ells als tres sofàs que confor·men l’escenografia.

El passat dissabte 21 de desembre vam poder gaudir de la representació d’aquesta fantàstica i divertida obra al Teatre Metropol de Tarragona on vam aprofitar per compartir amb el nombrós públic assistent el darrer dels col·loquis del cicle Psiquisme i Teatre que aquesta temporada de tardor ( La tardor respira Teatre) portava per títol Relacions huma-nes, relacions de parella. Una obra que ens va permetre abordar preci·sament ambdues temàtiques donat que, tal i com comentava en un clip promocional els seu director,parlar de les relacions de parella és parlar de l’ésser humà”.

Donat que finalment no vam poder comptar amb la presència d’Alex Rigola al nostre col·loqui ens sembla interessant poder afegir en aquest comentari la presentació que ell ma·teix feia de la seva versió teatral:

“Un retrato crudo y obsceno de las relaciones de pareja.Un Woody Allen donde la escritura sobrepasa a la parte visual y que tiene la habili-dad de transmitir sus pensamientos filosóficos al lector-espectador de la forma más directa. Donde el humor sigue siendo el camino más llano

JAUME DESCARREGA I JORDI GIRAMÉ, INICIANT EL FÒRUM DE L’ESPECTADOR, COL·LOQUI OGANITZAT PER LA DELEGACIÓ DEL COPC I PER L’AJUNTAMENT DE TARRAGONA



para abordar nuestros conflictos más intensos. El humor, ese gran rasgo de inteligencia, que cuando se produce es el signo que me indica que a pesar de los problemas que tengamos con mis amigos o con mi pareja todo sigue teniendo sentido entre nosotros.

Pero sobre todo el tema de la pareja. Toda la ficción que hemos recibido del mundo del cine y de la literatu-ra, tanto adulta como infantil, que aborda el tema de las relaciones de pareja y que ha sido una referencia importante en nuestra educación, está enfocada en los momentos culminantes de las relaciones: ese estado maravilloso-estúpido don-de no hay manera de centrar tus neuronas. Y después la mayoría de los cuentos terminan: fueron felices y comieron perdices, o anises. Pero en proporción muy pocas historias te cuentan qué pasa cuando llevas más de diez años comiendo perdices. Y como nos han educado con estas fábulas, seguimos esperando que nu-estra relación de pareja siga siendo ese punto álgido inicial.

Allen nos recuerda que el concepto del amor es un invento de la Edad Media y que querer y vivir en pare-ja es algo más profundo, en lo que

tenemos que relajarnos y saborearlo sin esperar que sea siempre como en los inicios. Es así de cierto, de triste o de simple. O quizás no. Woody Allen terminó separándose y juntándose con su hija adoptiva poco tiempo después de estrenar la película. O sea que debatan y saquen sus propias conclusiones. En todo caso, Maridos y mujeres es un gran espejo de las relaciones humanas de un maestro del siglo XX”

La sinopsi de l’obra així ens ho mos·tra ja que Àlex i la seva dona Carlota no donen crèdit quan s’assabenten que els seus millors amics, Alicia i José Luis, aparentment una parella perfecta, han decidit separar·se. A partir d’aquesta notícia, la parella co·mença a plantejar·se també si el seu matrimoni es basa en una relació realment sòlida.

Una comèdia que, en clau d’humor, ens parla d’un seguit de temes realment profunds que la majoria de nosaltres hem pogut sentir en les nostres pròpies carns en algún moment i que, en la seva represen·tació, va comptar amb les fantàsti·ques interpretacions de Luis Bermejo en el paper d’Álex, Nuria Mencía en el de Carlota, Elisabet Gelabert en el d’Alicia, José Luis Torrijo en

el de José Luis, Miranda Gas en els de Rain i Gloria i Fernando Soto en els de Carlos i Ronald. Tots ells ens van acompanyar un cop acabada l’obra amb les seves participatives, properes i interessants reflexions aportades al llarg del coloqui al que també es va afegir Carlota Ferrer com ajudant de direcció.

Al llarg del fòrum vam poder com·partir opinions i reflexions amb els components de la companyia sobre com una notícia inesperada que, en·cara i deixar·nos sorpresos, ens obra un munt d’interrogants que, per un o altre motiu, mai ens hauríem atrevit a planteja·nos abans.

Es va parlar de tot allò que nor·malment no s’explica i d’aquelles situacions amb les que el públic es podia sentir identificat; del que suposa viure en parella i del motiu pel que cal, o no, ocultar desitjos i sentiments a l’altre; de les difi·cultats de la monotonía diària un cop desapareguda la passió, de les prioritats de cada persona i de les formes tan “educades” de treure ferro a determinats assumptes tenint en compte que a tots ens pot arribar a espantar quedar·nos sols ; de com la paraula “acord” pot arribar a ser, en ocasions, un mot terrible per a un matrimoni i de com el canvi pot ser interpretat com a mort i pèrdua o com a vida i maduresa.

I és clar, tractant·se d’un text de Wo·ody Allen, també es va poder parlar d’altres aspectes com ara les refe·rències d’alguns dels protagonistes al seu treball psicoterapèutic, de l’in·conscient i de com n’és de freudiana l’escena en que es comenta l’oblit d’una novel·la en un taxi i del sentit que aquest fet podria arribar a tenir per a cadascú, de la insatisfacciócom a condició humana, de la infidelitat i de la importància de la sexualitat.

COL·LOQUI (MARIDOS Y MUJERES), AMB ELS ACTORS, COMPANYIA DE TEATRE LA ABADÍA



Tal i com comentava el redactor en cap del Diari de Tarragona, Xavier Fernández, en la seva crònica, Amor (y sexo) de diván: El Metropol psi-coanalizó el sábado el mundo de la pareja con la versión teatral del film de Woody Allen ‘Maridos y mujeres’. El posterior Fòrum de l’Espectador se convirtió en una improvisada consul-ta psicológica. http://www.diaride-tarragona.com/noticia.php?id=15513

Un fòrum de i amb l’espectador que va apropar al públic i als actors amb els que un cop finalitzat el col·loqui vam poder continuar compartint una molt bona estona i que ens van dei·xar els següents escrits en el nostre llibre de signatures de la delegació de Tarragona del COPC que mostren el sentiment que els hi va despertar la participació implicada en el nostre cicle.

http://www.diaridetarragona.com/noticia.php?id=15513

http://www.diaridetarragona.com/noticia.php?id=15513



PER UN SÍ O PER UN NO, O LA “VERITAT” DELS MOTSCoorganitzat per la Conselleria de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona i la delegació de Tarragona del Col·le·gi Oficial de Psicòlegs de Catalunya es va engegar de nou el 28 de març, en la seva ja quarta edició, el Cicle Psiquisme i Teatre dins la nova tem·porada d’aquest 2014 L’espectacle de la primavera

Aquest fòrum de l’espectador que acompanya algunes de les obres teatrals programades pels Teatres de Tarragona i, que en aquest cas, por·ta com a títol Converses “en família” ha inclòs dins el cicle 3 espectacles: “Per un sí o per un no”, Un aire de família” i “Iaia”

En aquesta ocasió, i un cop finalitza·da la representació de “Per un sí o per un no” va ser el torn de compar·tir amb els actors Xavier Boada i Lluís Soler i amb el seu director, Ramón

Simó, les conseqüències incalcula·bles que una expressió concreta ver·balitzada per l’emissor, “està bé....això” i que el receptor considera feta amb una entonació determinada pot arribar a tenir en la relació entre dos vells i “bons amics”.

Al voltant d’uns 120 espectadors van acabar amb ganes de parlar·ne i, després d’una magnífica interpre·tació i una posada en escena que incloïa la participació d’un parell de persones escollides entre el públic que omplia el teatre Metropol, van poder compartir amb els protagonis·tes les seves preguntes i reflexions al voltant de l’amistat, la importàn·cia de la paraula, la necessitat de sentir·se escoltat, el lloc que ocupa la “veritat” i si cal comunicar·la, el



malentès, i els sentiments de menys·preu i condescendència.

Començavem el col·loqui pregun·tant·nos si havíem fet bé escollint el lema Converses “en família” i comentavem els motius d’aquesta elecció: Per una banda, el fòrum busca precisament el fet de poder compartir entre tots aquells que es queden, sessió darrera sessió, les ganes de conversar a partir d’una represantció teatral que ens permet parlar de temes diferents. Per l’altra, les 3 obres escollides parlen de les “relacions familiars” i allò que ens apropa i ens distancia com a éssers humans.

En el cas de Per un sí o per un no , les cometes, l’accentuació , l’allargas·sament , el suspens d’una expressió , com molt bé diu un dels seus pro·tagonistes “no són un matís sense importància“. Així, l’ús que es fa de la paraula és primordial i així ens ho explicava en Ramón Simó responent

ARTICLE DE XAVIER FERNÁNDEZ AL DIARI TARRAGONA

a la nostra pregunta pels motius que l’han animat a recuperar el text que Nathalie Sarraute escriu el 1982 i que ja al 1986 Flotats i Puigcorbé repre·sentaven al Poliorama.

Les intervencions del Lluís, el Xavier i en Ramón ens van permetre enten·dre encara millor alguns dels aspec·tes tractas a l’obra. La participació del director (i en aquest cas també traductor) aportant tot allò que ell ha volgut transemetre a partir del text i la dels actors amb la manera de po·der entendre i representar els seus personatges van animar un participa·tiu col·loqui .

La primera de paraula del text és, “Escolta,...” , una escolta que els professionals de l’àmbit de la psico·logia utilitzem com l’element fona·mental a la nostra feina, i sense la qual no podria haver·hi conversa. Si a l’escolta el text li afegeix a més a més un “..et voldria preguntar ,... voldria saber..” ja comptem amb un

element més que permeti l’inici del diàleg, sempre i quan el nostre inter·locutor estigui disposat a seguir·lo. El assistents al col·loqui així ho van entendre també i al llarg de’uns 60 minuts van voler seguir conversant amb els protagonistes de l’obra.

Així, doncs, podríem dir que aquesta nova temporada les Converses “en família“ van fer honor al seu nom i van encisar tots els assistents en una fantàstica vetllada teatral.

Definitivament creiem que el fòrum de l’espectador s’ha convertit, una sessió darrera l’altra, en un espai de trobada que, coincidint amb el missatge de la darrera obra repre·sentada, posa en evidència la força que continua tenint la paraula i la necessitat de poder compartir·la. Si encara no heu tingut l’oportunitat de poder assistir hi no us perdeu els propers col·loquis

Tot seguit us mostrem la crònica que en Xavier Fernández, redactor en cap del Diari de Tarragona, va fer sobre aquest primer fòrum de la nova temporada El nostre llibre de signatures va re·colli,r com en les darreres ocasions, els comentaris del participants en el col·loqui.

http://www.printgrup.com/numen/numen61/el-peligroso-poder-de-la-palabra.pdf


:-)

HUMOR

HUMOR

HUMOR

HUMOR

:-)

HUMOR

:-)HUMOR

NUMEN | Humor

:-)Humor

Papa, per què et vas casar amb la mama?Tu tampoc ho entens, oi fill meu?

(Aquest acudit ens el va explicar l’actor Francesc Orella en

el Fòrum de l’espectador que va seguir a la representació

al Teatre Tarragona de “Un Aire de Família”)


NUMEN | Humor

HUMOR

:-)

:-)

HUMOR

HUMOR

HUMOR

HUMOR

:-):-)

NUMEN | Humor

:-)


NUMEN | Col·laboracions | Radio Nikosia

Radio Nikosia

COL·LABORACIONS

RADIO NIKOSIA. TOPOGRAFÍAS DE UNA DESOBEDIENCIA

Es una de las primeras emisoras en transmitir desde la llamada locura. La mayoría de sus reporteros cargan con algún diagnóstico psiquiátrico. En sus programas afirman otras ver·siones de lo que los cuerdos cuentan sobre la locura, por eso sobre todo; desobedecen.

“Prefiero sentir el dolor y el su-frimiento, a la invalidez emoci-

onal de las pastillas. Prefiero el dolor, el placer, el reír y volver a llorar...antes que la muerte emocional de las pastillas. Frente a la vida petrificada, aunque me cueste la vida... Prefiero poder correr, amar y sentir...” Pau. Nikosiano.

¿Qué significa hoy ser loco1? ¿Quien

1 Elijo la palabra “loco” por que la mayoría de los “nikosianos” la prefi·eren a “enfermo mental”. “Abre otras opciones”, dicen.

es el “loco”?. Es ese “otro” que no es un “Otro”2 lejano que deambula en su propia geografía externa al nosotros colectivo, sino un “otro” que se agita en nuestros propios mapas, que se abre constantemente

2 Baudrillard realiza esta distinción para hacer un análisis de la no·ción de “otro”. En Baudrillard, J “La transparencia del mal. Ensayos sobre los fenómenos extremos”Barcelona Anagrama. 1991.

MEMBRES DE RADIONIKOSIA, JAUME DESCARREGA, JAVIER VILLAMAYOR



a la posibilidad de la interpelación de lo establecido. El loco revuelve los estantes más firmes de nuestra “normalidad”, corroe sus bases, las pone en duda, las cuestiona. Y en·tonces nos preocupa. Es allí cuando socialmente intentamos explicarlo y construir e imponerle un sentido patológico que termina por fosilizar sus acciones, neutralizarlas para volverlas estériles. En cierta for·ma todos somos taxidermistas del cuerpo de la locura, le permitimos su existencia siempre y cuando se mantenga dentro de ciertas estructu·ras (lo patológico), lo re·construimos colectivamente en su sentido para que quepa en tanto parte del tejido social sin interpelar nuestros princi·pios de funcionamiento. Los locos, en tanto ejes de su locura, son hoy flaneûers dolientes sin boulevard legítimo, espectadores del juicio de los otros, creadores sin obra, equili·bristas sin cornisa.

Y es en contextos marcados por estas ideas que fue erigiéndose Radio Nikosia, que fue pensándose así misma, construyéndose, desar·mándose para volver a inventarse. Es ante estas circunstancias en las que se fosiliza la locura en su dimensión patológica, se silencian los saberes propios de la experiencia de esa locura y se imponen las lógicas nor·mativistas del modelo sanitario, que la experiencia fue pautándose a sí misma una tarea: abrir un cauce, un contexto de posibilidades para que surja la expresión de los saberes pro·fanos, de esos saberes que existen y son activos y efectivos a pesar de ser constantemente negados, ocul·tados, desatendidos. Saberes que a su manera cuestionan la pretendida secularización del positivismo cientí·fico que sustenta las lógicas biomé·dicas, y reconocen y defienden la existencia de otras prácticas posibles

en la construcción del conocimiento alrededor de la locura. Son saberes que pueden pensarse como profanos también por que en su insistencia, en cierto modo se constituyen como la dimensión hereje que no ha deja·do nunca de manifestarse a través de procesos que podemos pensar como de rebalsamiento en relación al propio obstáculo teórico y práctico que se le ha impuesto históricamen·te. Radio Nikosia es entonces un cau·ce abierto para el decir y actuar de esos saberes, es una de las primeras emisoras que transmiten desde ese desencaje episódico que llaman locura, de hecho la llevan adelante un grupo de hasta 30 personas en tratamiento psiquiátrico. Es una emi·sora como otras, sólo que no oculta su mensaje, ni va con entrelíneas; tiene una idea clara y actúa desde ahí. Nikosia es un acontecimiento en sí mismo, prácticamente un hacer político, un movimiento de acción civil que cuestiona esa cierta institu·cionalización de la locura. Tiene una suerte de lema: “acción, intervención y comunicación en salud mental”. Es·tructuralmente tiene sus bases en un Centro Cívico de la ciudad de Barce·lona y en la sede de Contrabanda FM (91.4Fm), una de las últimas radios comunitarias de Barcelona. Al mismo tiempo participa de forma periódica a través de sus corresponsales niko·sianos en la Cadena Ser, Radio Rubí y en Com Radio entre otros espacios. La idea central es utilizar los medios de comunicación con el objetivo de humanizar la información relativa al tema, contarla en su verdad de experiencia subjetiva, de dolor, de realidad vivencial. Esto no implica negar las categorías diagnósticas en sí mismas sino quizás si, cuestionar·las en su uso en tanto etiquetas que fosilizan personas, las neutralizan social e individualmente. Nikosia

parte de la idea de que el problema del estigma es a veces, no necesa·riamente la falta de información relativa a las problemáticas menta·les, sino al tipo único de información que circula. Por eso, la intención no es negar la información que surge desde lo clínico·médico, sino sumar de cara a la comunidad, un conoci·miento más cercano, personal sobre ese sufrimiento. Es en cierta manera evidenciar que el dolor de lo que llamamos locura es también parte de los dolores humanos. Los nikosianos, que así se llaman así mismos, no niegan el sufrimiento que provoca la problemática; cuestionan sí la unila·teralidad con la que se trata clínica·mente, cuestionan el monólogo de los saberes biomédicos, la invisibi·lidad y des·legitimación social a la que se ven expuestos socialmente; proponen en cambio, diálogos, acer·camientos, encuentros, reflexiones trans·disciplinarias que incluyan a los saberes y prácticas que deri·van de la misma experiencia con el objetivo de acceder a una construc·ción compartida de los procesos de bienestar. “Sino participo en mi cura, no me curo”, decía Dolors, nikosiana. Para ellos hay un otro dolor que es provocado por los que se nombran como cuerdos en su afán por apartar a los “diferentes” ·o “insertarlos” según parámetros de normalidad ya pre·establecidos·, para ellos la normalidad no existe como absoluto, los límites entre locura y cordura son difusos, sin embargo el estigma es una realidad cotidiana con la que deben batallar cada día: “Se señala, se ignora, se margina en nombre de una supuesta normalidad natu·ralizada como el deber ser social”, afirmaba Princesa Inca, nikosiana, durante un programa.

Nikosia es un espacio en el que la persona se aparta de ese vínculo


permanente con la noción de enfer·medad, lo que no implica necesaria·mente negarla, sino encontrarse ante la oportunidad de no ser “el en·fermo total” siempre y en todos los ámbitos de su vida. “No se por que soy esquizofrénico si yo ejerzo de loco sólo 7% del tiempo de mi vida”, afirmaba Nacho durante un programa sobre los “diagnósticos”. Y él lleva una vida normalizada, hace un día a día de compras de mercado, paseos con novia y cenas de amigos, y en algún momento, en ciertas circuns·tancias difíciles algo se complica al gestionar sus maneras de “estar”; pero eso ocurre muy de tanto en tanto. Un 7% de su tiempo total. Sin embargo en todo su entorno él es el loco. No se le permite huir de la ca·tegoría. En Nikosia no hay diagnósti·cos, cada uno es quien es, con sus historias, sus deseos, sus tristezas, dolores y futuros anhelados, y desde ahí se “dice”, se comunica, se hace radio. Sucede que aquí las identida·des se des-enferman, son devueltas al juego libre de lo social y se genera en ellos una suerte de mejor estar, un hacerse cargo, un hacerse más fuertes para enfrentar lo cotidiano. No es una instancia nombrada en tanto terapéutica3, sino una serie de prácticas que devienen en todo caso

3 La intención no es de ningún modo reemplazar con la radio los dispo·sitivos de salud existentes (Centros de día, Hospitales de día, etc) sino en todo caso cuestionarlos en sus dinámicas, en sus formas y en esa cierta lógica asistencialista a partir de la cual funcionan. Cuestionarlos para que sean el resultado de una construcción compartida entre sabe-res expertos y saberes profanos. La experiencia debería ser tomada en cuenta como un conocimiento real y posible alrededor de la locura.

terapéuticas a partir de su mismo funcionamiento. El bienestar es una consecuencia, un resultado, no un objetivo pautado a priori, no hay pa·cientes y profesionales, sino un equi·po de trabajo en el que la mayoría lleva “papeles” de diagnósticos (como suele afirmar Raúl, nikosiano) y en el que entre todos hacen radio.

Dolors afirmaba durante un progra·ma por el aniversario de la emisora: “En la radio es en el único espacio en el que no me siento enferma. Me siento Dolors. Con mis deseos, mis ganas, mis compañeros. La enfer·medad es entonces una anécdota puntual. Nada más. Aquí soy yo, soy mucho más yo, y es eso lo que me ha dado impulso para no dejar de venir. Con la radio y la necesi·dad de crear alrededor de un tema cada semana he vuelto a pensar en cuestiones que hacía mucho creía perdidas. Aquí estoy en acción y soy Dolors.” Irene, nikosiana desde el año 2007, se sumaba al comentario ese mismo día: “Es que aquí somos como independientes de médicos, psiquiatras y familia, somos lo que queremos ser, más luchadores digo yo”. Montse, nikosiana terminaba: Es que “Cuando vengo a Nikosia y me encuentro con mis compañeros para hacer radio, es el momento en el que no soy enferma. En cualquier caso me siento loca, y estoy orgullosa de serlo. Es como si pudiese ser más yo, más lo que quiero ser aunque no sepa que es lo que quiero ser...”

En Nikosia se habilita el diálogo de y sobre las categorías, el cruce de la información, de las palabras y la relativización de los significados socialmente naturalizados alrededor de la locura. Es en cierta manera un lugar en donde acontece el rizoma, un dispositivo en tanto máquina para hacer ver y hacer hablar; un

tejido de ovillos, ovillos de líneas quebradas y variables sometidas a una lógica previa de diferente natu-raleza.4 (Deleuze G. 1990). Nikosia es un espacio que permite descalzar la etiqueta diagnóstica en tanto cer·teza, los conceptos más enraizados en el corpus simbólico del mundo de la locura. Un corpus que merece al menos ser puesto en cuestión aunque más no sea con el objeto de habilitar el desencorzetamiento del individuo sobre quien recae. Toda noción que criminaliza, culpabiliza, o incluso “enferma” la locura queda aquí momentáneamente suspendida. Se produce por decirlo de alguna manea, una cierta mutación en el bosque interminable de las significa·ciones.

Desde una perspectiva el dispositivo Nikosia puede pensarse como la no sociedad, pero no su contrario sino un stand by, un freno al universo simbólico predominante, que se plantea como una posibilidad para el surgir de nuevas opciones. Es la dislocación absoluta, un lugar en donde las cartas vuelven a mezclar·se, en donde la diferencia actitudinal es parte del mapa heterogéneo que compone lo posible. Aquí el signo, intacto, accede a la resignificación y desde ahí; nace una nueva instancia que se entrelaza constantemente con la anterior. “Prefiero ser una mujer loca a una cuerda. Las cuerdas me atan”, decía Montse, nikosiana, durante un programa sobre la noción de Locura. Nikosia es una suerte de umbral, un límite habitable en rela·ción a las consideraciones normali·zadas socialmente alrededor de la locura. Y desde ese lugar se habilitan simultáneamente dos instancias que

4 Deleuze, Gilles, “¿Qué es un dispo-sitivo?” en Michel Foucault filosofo (Barcelona: Gedisa editorial, 1990)



se entrelazan y se impulsan mutua·mente; se construyen, se legitiman y refuerzan: Por un lado se da la suspensión de las categorías pre·existentes alrededor de la locura y por otro una consolidación de las nuevas significaciones posibles y de las prácticas que de estas puedan derivarse.

Es decir, hablamos de la presencia de un fenómeno relativo a la ex·periencia en tanto posibilidad de cuestionar la semántica tradicional alrededor de la idea de locura; y otro vinculado a la posibilidad de la incorporación y consolidación de nuevas formas de significación que derivan de la reflexión de los pro·pios participantes. O dicho de otro modo el espacio de Radio Nikosia es una instancia donde se generan simultáneamente dos posiciones epistémicas y fenomenológicas: Por un lado, se busca la posición del umbral, la liminaridad, de estar al lado, en tanto que instrumento que permite cancelar o suspender los sentidos previos alrededor de la locura. Al mismo tiempo –y por otro lado· funciona como disparador de la producción de nuevas significaciones de alguna manera más “propias” que se articulan en tanto renovación de las anteriores. Siguiendo a Manuel Delgado, podríamos decir que es

un lugar “donde ocurren las cosas, donde la hipervigilancia se debilita y se propician los desacatados y las revueltas”5

Los nikosianos no se presentan como aliados o alineados en bloque con algún tipo de ideología o movimien·to social pre·establecido6, tampoco se posicionan desde la lógica de lo “anti”, no hay aquí una antipsiquia·tría (aunque sí infinitos recortes de ella) sino en todo caso un movimi·ento, un alegato, una cierta exigen·cia por la no psiquiatrización de la vida cotidiana. Para ellos la radio devuelve a la locura ·sin negarla en tanto sufrimiento· a su lugar en tanto diferencia posible. Aquí es otra vez palabra, creatividad, diferencia, dolor, paranoia y un infinito etc. En ciertos aspectos el dispositivo recu·

5 Delgado, M.: Diversitat i integració, Barcelona, Empúries, 1998

6 De hecho dentro mismo de Nikosia hay

posturas a favor y otras en contra de la

medicación por ejemplo; hay quienes están

“felices” con el vínculo con sus psiquiatras

y quienes “no tanto”. No hay una postura

unificada en ese sentido, hay lo que hay

socialmente; diversidad. Aunque sí existe

unidad a la hora de exigir más diálogo, más

reflexión compartida, menos estigma, etc.


pera a la locura para una geografía normalizada, la reubica en la Plaza Pública como un fenómeno más del tejido de fenómenos socio·culturales. Nikosia reinventa una geografía otra para el despliegue de la locura en sus dimensiones de alteridad y abre cauce a la articulación de todas las desobediencias posibles. Da pie a un tipo de rebelión; la rebelión de los saberes profanos.

Es una radio, pero no una emisora de estructura vertical en la que van ubicándose los diferentes programas, sino más bien un dispositivo hori·zontal, a partir del cual se articulan distintas participaciones nikosianas en otros medios de comunicación. El objetivo es llegar a más perso·nas, llegar a otros públicos, a otras gentes, a otras maneras de pensar. El eje de todo: lo que llamamos locura y la batalla por naturalizar la heterogeneidad. Nikosia transmite los miércoles de 16hs a 18hs a través de www.contrabanda.org. Para otras emisiones nikosianas y mayor infor·mación se puede consultar la web: www.radionikosia.org o escribir a [email protected]

Martín Correa-Urquiza. Doctor en Antropología de la Medicina y Salud Internacional. Profesor Asociado Universidad Rovira i Virgili. Coordina-dor Asociación Socio Cultural Radio Nikosia

http://www.contrabanda.org/

http://www.radionikosia.org/


NUMEN | Activitats Institucionals | ONCE

ACTIVITATSINSTITUCIONALS


NUMEN | Activitats Institucionals | Un fàntàstic inici de col·laboració amb el COPM i el Teatro de la Abadia

Un fàntàstic inici de col·laboració amb el COPM i el Teatro de la Abadia

Després de la bona acollida que ha tingut per part del públic les tem·porades anteriors de “Psiquisme i teatre”, i a partir de l’última obra de teatre “Maridos y Mujeres” que vam poder moderar al Teatre Metropol de Tarragona a finals de desembre de 2013, el prestigiós Teatro de La Abadía de Madrid es va a interessar per la nostra feina.

Va ser Andrés Oliva, com a encar·regat de la Gestió d’Audiències del teatre, qui es va posar en contacte amb nosaltres i ens va demanar si creiem que es podria realitzar una activitat similar amb l’obra “La Punta del Iceberg” que estava programada

entre el 26 de febrer i el 30 de marçc de 2014 a la seva meravellosa sala Juan de la Cruz.

Això va permetre que ens posessim en contacte amb el Colegio Ofici-al de Psicólogos de Madrid i amb Ana Fernández, coordinadora del seu grup de treball de Psicología y Artes Audiovisuales y Escénicas, per organitzar un col·loqui el dijous 13 de març de 2014 amb els actors que participaven a l’obra.

Encara i que ens van convidar a pu·jar amb ells a l’escenari com a mo·deradors del fòrum, vam creure més adient cedir el protagonisme, com a amfitrions que eren, a les nostres

companyes del COPM, Ana Fernán·dez i Luisa Margallo i als 6 interprets de l’obra, afegint·nos nosaltres a la vuitantena d’espectadors que es van quedar a la platea participant acti·vament amb les nostres preguntes i comentaris.

Tos els participants al col·loqui

Potser per a conèixer l’entramat d’aquesta interessant peça teatral escrita per Antonio Tabares i dirigida per Sergi Belbel valdria la pena que adjuntem la sinopsi i algun comen·tari que trobavem a la plana web del Teatro de la Abadia sobre La punta del iceberg.

ANA FERNÁNDEZ I LUISA MARGALLO, MODERANT EL COL·LOQUI AMB TOTS ELS ACTORS DE LA COMPANYIA, DEL TEATRE LA ABADIA.


Sinopsis

“Una obra sobre las relacio-nes humanas en un entorno laboral competitivo y hostil”

Una empresa multinacional se ve sacudida por el suicidio de tres de sus empleados en apenas cinco meses. Desde la sede central, la compañía envía a una directiva para llevar a cabo una investiga-ción que trate de aclarar lo sucedido. En sus encuentros con los trabajadores se per-cibe un ambiente cargado de presión, sin la menor con-sideración por los intereses personales de cada uno, porque se concede prioridad absoluta a los resultados.

Con La punta del iceberg -texto galardonado con el Premio Tirso de Molina 2011 y el Premio Réplica 2012-, La Abadía apuesta por el asom-broso talento del dramaturgo canario Antonio Tabares, como en temporadas an-teriores ha programado a otros autores pocos cono-cidos como Paco Bezerra y Manuel Calzada, que a su vez se sumaron a autores-di-rectores como Sanzol y Del Arco y la figura inolvidable de Agustín García Calvo.

Sergi Belbel, que como director del Teatre Nacional de Catalunya se esforzó por apoyar la nueva escritura y que descubrió a Jordi Gal-cerán, vuelve a abordar el tema, tan reconocible para cualquiera y agudizado a raíz de la crisis, de las tensiones

en el ámbito laboral que asimismo afectan la vida privada, como hizo en El mé-todo Grönholm y en Después de la lluvia.

“Textos como el premiado con el Tirso de Molina a Antonio Tabares ubican a la dramaturgia canaria en el primer nivel del teatro euro-peo”. José Ramón Fernández, Premio Nacional de Literatu-ra Dramática 2011.

Un cop acabada la representació Andrés Oliva va ser l’encarregat introduir l’acte presentant el reparti·ment d’actors que participaven en el fòrum amb els espectadors: Nieves de Medina, Eleazar Ortiz, Montse Díez, Pau Durà, Luis Moreno i Chema de Miguel. Tot seguit va obrir foc di·recatment amb una pregunta dirigida a les nostres companyes del COPM sobre la relació entre una possible patologia i les causes del suicidls.

Una pregunta que va permetre ence·tar un debat genèric al voltant dels diferents trastorns psicopatològics i la incidència dels suicidis en cadas·cun d’ells i que es va centrar poste·riorment en l’obra plantejant el pes que podíen tenir en cada cas els aspectes de personalitat i la seva relació amb els efectes de la pressió i/o mobbing que podíen haver rebut com a treballadors de l’empresa.

Al llarg de l’hora que va durar el col·loqui es van poder tractar tot un se·guit de temes presents a l’obra com ara el maltractement, la humiliació , el desgast psicològic, la responsabili·tat, el treball en equip, la considera·ció dels treballadors com a persones i no com a números en els plans de producció i la funció dels equips d’atenció psicològica dins l’empresa, els compromisos personals de ca·

dascú, la necessitat de no barrejar allò personal amb allò professional, la necessitat de millorar les víes de comunicació entre empleats /assa·lariats i directius, el compromís, el paper dels sindicats, la creença en els canvis i la influència del pas del temps…

Va ser per a nosaltres un gran plaer compartir amb el grup de treball de Psicología y Artes Audiovisuales y Escénicas del COP de Madrid aquest magnífic i fecund col·loqui. Un bon inici que desitgem ens permeti con·tinuar amb futures col ·laboracions. És per aquest motiu que pensem la millor manera d’acabar aquest article és amb una foto de família amb al·guns dels seus integrants i introduint el comentari escrit que la nostra companya M. Luisa García Carballo, psicóloga del grup de Psicología y Artes Audiovisuales y Escénicas del Colegio Oficial de Psicólogos de Ma·drid ens ha cedit per a publicar a la nostra revista Numen.

TEATRO-FORUM ENTRE PSICÓLOGOS I ACTORES EN EL TEATRO DE LA ABADIAEl 13 de Marzo de 2014 se llevó a cabo en el Teatro de la Abadía de Madrid un Teatro Forum organizado por el grupo de Psicología Y Artes Audiovisuales y Escénicas del COP de Madrid, en colaboración con la Delegación de Tarragona del Colegio oficial de Psicólogos de Cataluña.

La obra representada y en torno a la cual se organizaba el coloquio, era “La punta del Iceberg”, de Anto·nio Tabares, que ganó el premio de teatro iberoamericano Tirso de Molina 2011 y el Premio Réplica 2012. Está dirigida por Sergi Belbel, que ha sido director del teatro nacional de Cataluña y que ha revolucionado



la escena nacional con montajes siempre novedosos e impactantes. En ella Nieves de Medina encabeza un elenco de estupendos actores que dan vida a los personajes de la obra.

La obra aborda el tema de los suicidios que se producen en una empresa mediante la investigación interna que hace una directiva que se traslada desde Londres para ver qué sucede. A través de las entrevis·tas con los diferentes personajes se nos exhibe con toda su crudeza el precio que pagamos por tener una vida laboral, la interferencia entre ésta y la vida personal, el ambiente opresivo, casi deshumanizado con relación casi exclusiva a través de in·tranet y donde lo único que importa es la producción.

Se muestra también la dificultad de la mujer para poder conciliar la maternidad con la promoción laboral, además del ambiente machista que reina en muchos ámbitos laborales y de su cosificación. La obra aborda también el estilo de comunicación agresiva, con humillaciones e insul·tos, donde se confunde el liderazgo con el abuso y la agresividad, al mis·mo tiempo que muestra lo prescindi·bles que somos y cómo podemos ser sustituidos en un segundo por otra persona aunque uno lleve toda la vida en un proyecto.

Todo esto se describe en un es·cenario inmaculadamente blanco, aséptico, casi puro, que contrasta con todo el entramado y las mi·serias que se van desgranando a lo largo de la obra donde también se plantea la extinción de la idea del trabajo como algo que nos hace sentirnos bien, útiles, y a veces, incluso realizados,. Pasamos muchas horas en él y si el ambiente es malo, no hay refuerzo y no hay descanso, puede generar trastornos psicoló·gicos importantes. Sin mencionar por supuesto, patologías ya más graves como el acoso o mobbing, la adic·ción al trabajo o el “síndrome de burnout” o del quemado.

En el debate que se realizó después de la representación y en el que participaron los actores junto con dos compañeras del Grupo (Luisa Margallo y Ana Fernández), se abor·daron todos estos temas y el público

se mostró muy participativo, si bien en general el debate derivó más hacia la temática laboral /sindical que hacia la psicológica en sentido estricto aunque sí se abordó el tema de cómo una organización laboral perversa, saca de sus trabajadores una agresividad y un malestar, que repercute incluso en la disminución a medio y largo plazo del rendimi·ento... y, por supuesto, facilita la aparición de síntomas en sus miem·bros.. Quizás esa preocupación más hacia lo laboral esté justificada en los tiempos que corren, en los que no hay día sin que se anuncie un ERE, tiempos en los que las cifras del paro no dejan de aumentar, y tiem·pos, en fin, de cierta desesperanza.

Mª Luisa García Carballo. Psicólo-ga del grupo de Psicología Y Artes Audiovisuales y Escénicas del COP de Madrid.


JAUME DESCARREGA AMB ELS COMPANYS DEL GRUP DE PSICOLOGÍA Y ARTES AUDIOVISUALES Y ESCÉNICAS DEL COLEGIO OFICIAL DE PSICÓLOGOS DE MADRID

FOTO CEDIDA PER ANDRÉS OLIVA


Jornada Compartir per avançar

NUMEN | Activitats Institucionals | Jornada Compartir per avançar

El passat 19 de febrer de 2014 la delegació de Tarragona del COPC vam poder assistir a, la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Tarragona, a la jornada Compartir per avançar, organitzada pel Consell Consultiu de Pacients de Catalunya i les Regions Sanitàries del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre.

Tal i com s’informava al programa de la jornada El Consell Consultiu de Pacients de Catalunya és l’òrgan assessor representatiu de les entitats de pacients de Catalunya. El Consell s’impulsa amb la finalitat de donar veu directa als pacients i possibilitar la seva participació en l’elaboració de les polítiques d’atenció sanitària del Departament de Salut i de garan-tir una informació fiable, concreta i transparent directa entre l’Admi-nistració i els ciutadans amb funci-ons d’informació, assessorament i participació.

El passat mes de setembre el Consell Consultiu de Pacients de Catalunya va celebrar a la ciutat de Barcelona un cicle de jornades sota el lema “Compartir per avançar”, les quals continuaran durant el 2014 a les ciu-tats de Tarragona, Girona i Lleida.

Les jornades s’adrecen a pacients, familiars, professionals sanitaris i entitats de pacients.

Amb aquestes jornades volem, d’una banda, compartir amb el conjunt de les entitats de pacients de Catalunya experiències i reflexions que els per-metin sumar i avançar, reflexionant sobre el seu paper en la societat actual i sobre la necessitat de posar en marxa eines que impulsin la millora en la gestió i el creixement sostenible; de l’altra, posar en comú i visibilitzar els resultats de projectes i experiències positives de relació entre els professionals sanitaris i els pacients.

La jornada va comptar com a con·ductor amb el conegut presentador i humorista Jordi LP que va ser l’encarregat de posar un toc d’humor entre les diferents taules realitzades al llarg de tot el matí i va participar també en l’acte de cloenda en la presentació del vídeo de la cançó “Sempre hi haurà algú” . Aquest vídeo·cançó és un himne que Jordi LP i Pep Sala van regalar al Consell Consultiu de Pacients de Catalunya. En el vídeo hi han col.laborat tam·bé Xavi Hernández, Amparo More·no, Moncho, Eduard Estivill, Johan Cruyff, Lucrecia, Risto Mejide entre altres persones. Aquest himne es va

http://www.youtube.com/watch?v=I1luY9cuGQw

http://www.youtube.com/watch?v=I1luY9cuGQw

http://www.youtube.com/user/salutgeneralitat?feature=watch




NUMEN | Activitats Institucionals | Jornada Compartir per avançar

presentar durant la 1a Jornada del Consell el passat 27 de setembre de 2013 i va reunir prop de 400 paci·ents, professionals i familiars sota el lema Compartir per avançar.

En aquesta nova edició de la Jornada a la ciutat de Tarragona, i després de la inauguració institucional a càrrec del Sr. Joaquim Nolla, President del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Tarragona, el Sr. Josep Mercadé i Orriols, Gerent de la Regió Sanitària Camp de Tarragona i el Sr. Albert Gómez Sorribes, Gerent de la Regió Sanitària Terres de l’Ebre, vam poder escoltar la interessant conferència inaugural, “Un malalt no imaginari”, a càrrec del Sr. Enric Pujol, periodis·ta RNE i escriptor.

La segona part de la jornada va començar parlant del Consell Con·sultiu de Pacients de Catalunya i va comptar amb la participació del Sr. Francesc Vallespí, Vice·president de la Lliga Contra el Càncer de lesCo·marques de Tarragona i de les Terres de l’Ebre i la Sra. Roser Vallès, Direc·tora General d’Ordenació i Regulació Sanitàries.

Posteriorment es va dur a terme la sessió interactiva Un sector sanita-ri en moviment conformada per 2 taules.

La primera taula sobre “La relació professional sanitari-pacient: què podem aprendre” va comptar amb 2 experiències: La primera Escola de Cuidadors ABS Alt Camp Oest va comptar amb la participació del Sr. Ramón Descarrega, Director de l’Àrea Bàsica Alt Camp Oest, el Sr. Josep

Maria García Giné, Cuidador i ls Sra. Àngels Senan, Responsable d’Infer·meria.

La segona Experiència de les Terres de l’Ebre amb el Sr. Josep Zaragoza, Neuròleg Hospital Verge de la Cinta i la Sra. Montse Trullén Familiar de persona afectada d’ELA.

A la segona taula sobre “El paper de les entitats de pacients” hi van par·ticipar el Sr. Ángel Urbina, Represen·tant de la Coordinadora de les Taules de Salut Mental de Tarragona i Terres de l’Ebre, el Sr. Jaume Marí, Director general de l’Associació Provincial de Paràlisi Cerebral de Tarragona (APPC), el Sr. Pedro Cabanes,Gerent de la Federació d’Entitats Socials de Terres de l’Ebre(FESTE) i la Sra. Maria Rol·dán, Portaveu de l’Associació d’Afec·tats Químics i Ambientals (AQUA).

L’acte de cloenda va comptar amb la presència del Sr. Boi Ruiz Conse·ller de Salut i la presentació del ja esmentat vídeo·canço/himne del Consell Consultiu de Pacients de Catalunya.


Xerrades al Centre de Lectura de Reus

NUMEN | Activitats Institucionals | Xerrades al Centre de Lectura de Reus

La Secció de Ciències Polítiques, Socials i Econòmiques del Centre de Lectura de Reus ha organitzat un plegat de xerrades en el context del Campus Extens Antena del Conei·xement de la URV. La Delegació de Tarragona del Col·legi Oficial de Psi·còlegs de Catalunya hi ha col·laborat amb les xerrades de dos col·legiats: Maria Bru (Saber dir no, una manera de dir: “T’estimo”) i Josep M. Alcañiz (Viure del conte). L’amfitrió d’aques·tes activitats ha estat Joan Guix, professor de Salut pública i Medicina preventiva de la URV.

Quan pensem en el desenvolupa·ment d’un nen, tots sabem que és necessari dir no, però sembla que existeix un pensament comú en la idea que, per defecte, sempre hem de dir si. Podríem extrapolar aquest fet a nivell social i/o comunitari on sembla que tothom presenta força dificultats per a poder dir no, així com també moltes dificultats per a poder acceptar·lo. Generalment el fet de dir no, no el tenim associat a quelcom profitós i necessari, sinó amb el que sabem que s’ha de fer però que no ens acaba d’agradar.

Possiblement també és perquè quan parlem de posar límits als nens, durant la infantesa, ens imaginem aquesta imatge:

un nen. Dir no, no ha de suposar un rebuig ni un atac; sinó al contrari, dir no demostra que creiem en la força i la capacitat de l’altre.

Si considerem el desenvolupament primerenc d’un nen cal destacar com n’és d’important que aquests límits formin part de la mateixa estructu-ra. Són els fonaments bàsics sobre els que creixerà i es diferenciarà el subjecte.

El primer que hem de pensar és que l’existència del fill és anterior al seu naixement. Fins i tot a la seva con·cepció. El desig d’aquest fill ja forma part i ocupa un lloc en la persona que el desitja.

Aquest desig inicial s’anirà modulant fins arribar a l’experiència de com és realment el nen. El ser del fill comporta la separació, la renuncia parcial, l’elaboració d’un dol per part dels pares. Aquest procés de sepa·ració, entès dins de la normalitat, seria aquell que permet passar per aquestes diferents etapes sense un patiment afegit i obturador; ja que permet la construcció del subjecte (del nen) de manera sana. Li permet al nen ser ell, més enllà de tot el que els altres, els pares, voldrien que fos o voldrien que fes, ser més enllà del desig de l’Altre.

En la cura del dia a dia amb els nens, ens anirem trobant diferents situacions (alimentació, dormir, xumet, escolarització...) en les que haurem d’anar exercitant això de “posar límits”. Aquestes experiènci·es i com es resolen seran l’inici i la base sobre les que es construiran i

SABER DIR NO, UNA MANERA DE DIR: “T’ESTIMO”La conferència va tenir lloc al Centre de lectura de Reus el 18 de desembre de 2014, fruit de la col·laboració del Centre de Lectura amb la Delegació de Tarragona del COPC.

Però el que se’ns retorna en el dia a dia, des de la pràctica clínica, a les escoles, a les consultes de pedia·tria... és que el fet de dir sempre que sí a tot, no resulta gens benefici·ós. Quan es parla d’establir límits cal pensar també com es mou cadascú en relació a aquests límits.

Cal considerar que dir sí i dir no tenen la mateixa importància a l’hora d’ajudar a créixer i a estructurar·se



es resoldran altres situacions poste·riors. Els permetrà estructurar·se d’una manera determinada, que l’ajudaran a resoldre d’altres situ·acions. Si no es produeix aquesta estructuració o aquesta és defici·tària pot comportar l’aparició de simptomatologia que el nen mostrarà a través d’alteracions conductuals, alteració en la vinculació, neguit, angoixa... que cal que com a pares, però també com a professionals, puguem escoltar.

El nen ens expressarà a través de la seva conducta (punys oberts, tan·cats...plor...) el seu estat de manera descontrolada, ja que inicialment no sap com regular·se. La comprensió que en fem, el fet de fer-nos càrrec del seu malestar (ja sigui a través de la paraula o a través d’una abra-çada...) i el fet de donar-li un sentit i retornar-li al nen de manera que aquest malestar se li faci més supor-table permetrà garantir un desen·volupament sà d’un nen. Cal que el nen es senti estimat i comprés, i que els pares puguin interpretar les seves necessitats.

És molt diferent intentar calmar al nen entenent·lo i donant·li un senti a allò que li passa, que no intentanr·lo calmar donant·li allò que vol o allò pel que plora. El que no podem fer és protegir·los de les sensacions de malestar o frustració que compor·ta el dia a dia i fer·los viure en un “bombolla”. Realment això no els preparà per a fer front la vida real de l’adult, i amb la nostra conducta in·conscientment els estem reafirmant que aquest patiment que senten, per

a nosaltres també se’ns fa insuporta·ble. Transmetem, confirmem, al nen que el seu patiment és insuportable i cal calmar·lo d’immediat.

Cal que el missatge que transmetem al nen sigui de comprensió, que el puguem escoltar i en base al que està passant puguem actuar d’una manera o d’una altre, amb missatges contenidors i sempre congruents. La incongruència dels mateixos, els fa sentir, insegurs, dubtosos i no els estructura.

Establir límits però, no només té a veure amb la resposta que donem a una situació concreta, sinó que la importància de l’establiment dels límits té a veure amb l’estructuració més inicial/primerenca del nen.

Cal que el nen es pugui sentir vist, mirat, escoltat i tingut en compte... però també necessita ser conscient (tant ell com els pares/mares) que ell no ho és tot per a la seves figures de referència. Inicialment el nen viu en aquest espai en el que les seves demandes van dirigides a algú que se les escolta i li dona una resposta, funció materna. Només coneix un ti·pus d’interrelació i cal que es pugui introduir en el psiquisme emocional del nen que existeixen altres tipus de relació i altres maneres de funcio·nar, més enllà d’aquesta relació dual.

Per tal de garantir el bon desenvo·lupament i estructuració del nen, és necessària la introducció de la funció paterna i així garantir el no establiment d’una relació simbiò·tica que acabaria per malmetre al nen així com als seus progenitors.

Inicialment, després del naixement el nen és molt depenent de la mare, però posteriorment es van donant diferents situacions que cal que permetin aquesta separació indivi·dualitzada. Ens ho faciliten aquests petits períodes d’espera entre la demanda i expressió del malestar del nen i la resposta de la mare o pare. D’aquesta manera es facilita que el nen s’adoni que la persona que l’atén és una persona diferent d’ell mateix. Aquest espai d’espera li permet obrir un espai per a experi·mentar, sentir... més enllà d’aquesta relació dual tant estreta de manera primerenca.

Cal tenir en compte que quan parlem de funció materna o funció paterna no ens referim a “pare” o “mare”, sinó a diferents funcions necessàries i essencials per a un bon desenvolu·pament i que poden ser desenvolu·pades per altres persones, més enllà si són el pare o la mare o si són home o dona els qui les realitzen.

És important que per tal de poder aprendre, créixer... cal partir d’una situació de tenir coneixement que no ho sabem tot/no ho podem tot /no ho tenim tot... el fet de poder ser conscients d’aquesta limitació (o també perquè no dir·ho, oportunitat) ens permet l’apertura cap a l’altre, cap el món que ens envolta.

Dir no, permet que el nen entengui que nosaltres i ell som persones diferents.

Durant la infantesa, però també més endavant en edats més avançades, el nen demanarà mantenir aquests


marcs de referència que es varen facilitar en un inici i que li serveixen d’estructura bàsica on poder recórrer davant situacions “desestabilitzado·res”.

Cal pensar en els efectes beneficio·sos que te l’establiment dels límits, ja que aquests permeten al nen sentir·se segur i l’ajuda a fer front a diferents situacions que poden provo·car·li frustracions, malestar, necessi·tat d’esperar·se i d’ esforçar·se.

L’establiment dels límits li per·met garantir aquesta apertura cap a l’exterior, fet que contribueix a disposar de la possibilitat de gaudir d’un pensament i d’un funcionament més flexible. El fet de conèixer·se a ell mateix li permet afrontar els seus sentiments i poder abordar·los de manera més adequada.

Aquesta manca d’estructuració, o dificultats en la mateixa, fan que els nens intentin expressar el seu malestar, normalment, a través de la conducta (inquietud, tendència a l’actuació, dificultats en suportar situ·acions de frustració, manca de desig, inapetència, manca de creativitat en el joc, dificultats en adquisició dels aprenentatges ... ).

Hem de ser conscients de certes difi-cultats per part dels adults (familiars i/o professionals) , per a disposar de temps per a escoltar. Possiblement els moments actuals en els que ens trobem a nivell familiar, social, comu·nitari, no contribueixen a afavorir aquest tipus d’escolta i consideració.

Els nens necessiten ser mirats,

compresos i entesos pels adults de referència, i en funció del que ells percebin d’aquesta mirada que els dirigim, es podran sentir: així.... o així.

Si els acompanyem en aquest pro·cés, ... els veurem somriure.

Maria Brú. Psicòloga. Col·legiada núm 11256. Coordinadora del grup de treball “Més enllà dels contes”



NUMEN | Activitats Institucionals | Viure del conte

Viure del conte

Conferència, Reus 14 de gener de 2014

Cuando el mozo se hizo viejo

pensaba: Todo es soñar,

el caballito soñado

y el caballo de verdad.

(Antonio Machado)

Els nens i les nenes s’embadaleixen amb els contes. Les persones adul·tes s’han de cenyir a la realitat per atendre les necessitats que imposa la vida. El treball i la raó fan pinya amb la realitat, perquè és la raó qui en dona una imatge més justa i ob·jectiva, i és el treball el que permet incidir en la realitat per satisfer les necessitats. Per la seva banda, la imaginació s’adiu amb l’irracional, no apte per encertar a dirigir una acció eficaç i útil sobre el mon. Des del punt de vista de la utilitat pràctica, la raó i el treball son necessaris, mentre que la fantasia, per bé que plaent, resulta prescindible, si no contraproduent.

Curiosament, l’espècie humana té un gust estès per les coses sobreres. Dir estès és poc: de fet aquest gust és un tret característic i inherent a l’espècie. La ficció, que serveix per evadir·se de la realitat, també és ne·cessària per construir·la. Difícilment un adult podrà satisfer les exigències que imposa la realitat sense imagi·nació.

ES POT VIURE DEL CONTE?Veiem·ho. Exposarem tres casos ben documentats. Cadascun d’ells il·lus·tra un ús particular de la ficció per viure, amb èxit dispar.

1. El primer és el cas de Jean-Claude Romand, que es va adormir en un examen de segon de medicina i en comptes de presentar·se a la recupe·ració diu a tothom que l’havia apro·vat. Res d’extraordinari si no fos que va mantenir aquesta mentida i va crear una vida fictícia que va durar 18 anys: Va fer creure que va acabar la carrera, que treballava a la seu de la Organització Mundial de la Salut a Ginebra, estafava amics i parents per obtenir els diners que necessitava... fins que, a punt de ser descobert, va assassinar la dona i els fills i va intentar suïcidar·se. Compleix cadena perpètua des de 1996 en un centre penitenciari francès. Resulta curiós que el seu cognom, “Romand”, és homònim de “roman”, que significa precisament romanso! [més informa·ció sobre el cas a http://sentadoen·latrebede.blogspot.com.es/2011/02/el·hombre·que·engano·todos·duran·te·18.html]

2. Un cas diferent, d’un altre pro·fessional del romanço, és el Jaume Arnella. El seu ofici és escriure i cantar romanços; fins i tot els fa per encàrrec. A més, sempre que pot, enreda algú altre amb les seves his·tòries, o es deixa enredar. No deu ser tan mala persona quan l’any 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi, una distinció que reconeix el valor social de la seva tasca.

3. El tercer cas d’aplicació del conte a la vida és un cas ben conegut, el famós hidalgo Don Quijote de la Mancha, que es va empassar les his·tòries dels llibres de cavalleries com a verídiques, i no només això, sinó que s’hi va posar a dins de debò.

AIXÍ VA QUEDAR LA CASA FAMI-LIAR DESPRÉS DE L’INTENT DE SUÏCIDI

FOTOGRAFIA DE JAUME ARNELLA, FETA PER JOSEP COMELLAS -”KUMI”, BAIXADA DE HTTP://WWW.CLUBCANTAUTOR.COM/ARTISTES/JARNELLA/INDEX.HTM AMB AUTORITZACIÓ DE L’ AUTOR

http://sentadoenlatrebede.blogspot.com.es/2011/02/el-hombre-que-engano-todos-durante-18.html






EL SENTIT DELS CONTESEn les històries per infants, contes de fades, de dimonis… el que inte-ressa és el relat, no la seva interpre-tació. Si substituïm el relat per allò que algun espavilat diu que vol dir, aleshores ens carregem el relat, i el sentit suposat esdevé ineficaç. És inherent al conte mantenir·se separat de qualsevol interpretació. Això no vol dir pas que no n’hi hagi! De fet, si interessa és en la mesura que el

relat (real o fictici) parla d’alguna realitat psíquica que l’oient evoca. Però perquè funcioni, aquest sentit ha de mantenir·se velat. És exacta·ment el que passa amb un acudit. El que fa riure és l’acudit, no pas la seva interpretació.

Una figura molt estesa en la cultura popular de tots els racons i èpoques, oral, escrita, gràfica o televisiva és la de l’incest. Freud va recollir aques·

ta figura de boca de les primeres pacients, i la va posar en relació amb un heroi clàssic, l’Èdip (Sòfocles: Èdip Rei, Èdip a Colonna). L’audàcia de Freud va ser adonar·se del valor estructurant del que va anomenar “complex d’Èdip” pel que fa al desig, a la identitat sexual i a l’elecció de l’objecte amorós. Compte! Sempre que no oblidem que es tracta d’una història... un bon romanço. Què pas·sa si el nen o la nena arriba a tenir relacions sexuals amb el progenitor?

Quan això passa, tenim un drama. No dona cap satisfacció al nen o nena; ben al contrari, li produeix un dany devastador. En l’incest de debò el nen o nena hi figuren realment com a víctimes. La fantasia edípica és estructurant, mentre que la seva realització causa estralls.

GRAVAT DE GUSTAVE DORÉ PER EL QUIJOTE

OEDIPUS AND THE SPHINX, ATTIC RED-FIGURE KYLIX, 480–470 BC. FROM VULCI, MUSEI VATICANI. BAIXADA DE HTTP:// WWW.FLICKR.COM/PHOTOS/SEBASTIAGIRALT/5402517282/SIZES/Z/IN/PHOTOSTREAM/

http://www.museivaticani.va/

http://www.flickr.com/photos/sebastiagiralt/5402517282/sizes/z/in/photostream/





REALITAT I FICCIÓ, DUBTES I EVIDÈNCIESEns podem preguntar amb raó si la realitat mateixa no serà pas un conte. El que es presenta com a obvi a la nostra percepció, pot ben bé no ser·ho (l’error sempre es dis·fressa de veritat!). Problematitzar la realitat sembla un exercici per a dies ociosos, o per esperits que els agrada de confondre les coses. El qüestionament mateix requereix fugir de l’evidència per endinsar·se en conjectures, abandonar la realitat palpable pel fum dels pensaments. Amb això no ompliren l’olla!

Tanmateix és aquest refús de l’evi-dència el que, convertit en mètode, dona peu al gran desenvolupament científic que s’inicia al segle XVIII i que contribueix poderosament a crear el nostre món. El pensament no acaba en el reconeixement d’una realitat objectiva, sinó que la mo·difica de manera substancial, fins formar·ne part indestriable. Potser no és evident, però és cert.

DE LA NATURA A LA CULTURALa realitat humana és diferent de la realitat animal i diferent de la realitat per a la ciència. La nostra realitat es configura a partir de relats, de ficci·ons, de discurs. L’ordre de la natura és subvertit per l’ordre de la cultura. Citem tres fenòmens típicament hu-mans: l’art, les tombes, el mirall.

1. La humanitat, des del seu inici, persisteix a crear coses inútils. És que potser els homes d’Altamira es nodrien de pintar visons a les parets de les cavernes? Potser pintaven per afavorir, d’una manera màgica, la caça... Aquesta explicació, com qualsevol altra, ens situa de ple en la ficció.

2. Com fer i marcar les tombes, que esdevé un dels criteris inequívocs d’humanitat.

Són exemples de coses inútils des del punt de vista vital, però que acompanyen sistemàticament l’home i la dona des de la nit dels temps.

La pintura, com la tomba, com la imatge en el mirall, no és que reves·teixen la realitat. És que, d’alguna manera, la creen en un altre ordre, el simbòlic, l’àmbit dels contes. L’ho·me caça perquè ja té en la ment els caçadors que pinta a la cova, perquè la realitat que viu és una realitat organitzada per la ficció.

El conte, amb el seu estatut menor pel que fa a les coses serioses, les que omplen l’olla, les que aporten coneixement objectiu, esdevé un ingredient necessari en l’experiència humana. La subjectivitat, amb les emocions i fantasies que alberga, és necessària per donar consistència a la realitat. La realitat, aixi consti·tuïda, es presenta com a objectiva. Aquesta és la ficció comuna!

3. El mirall. Per què un nen s’interes·sa tan vivament per una imatge, la seva reflectida en un mirall? Si no és res material, ni li donarà de menjar, ni li facilitarà cap joguina… Un mico ho sap de sobres, i no li dedica cap atenció. però el cadell humà sí. Per què?

[PINTURA RUPESTRE DEL SAHARA (ALGÈRIA) [BAIXADA DE: HTTP://ES.WIKIPEDIA.ORG/WIKI/PINTURA_RUPESTRE]

[NAVETA, TOMBA COL·LECTIVA DE L’EDAT DE BRONZE, A MENORCA. BAIXAT DE: HTTP://WWW.MENORCA.NET/PORTALES/CA/ARQUEOLOGIA-I-PREHISTORIA/ARQNAVETA]

[FOTO MIRALL BAIXADA DE HTTP://CA.WIKIPEDIA.ORG/WIKI/FITXER:MIRROR_BABY.JPG]

http://es.wikipedia.org/wiki/Pintura_rupestre



http://www.menorca.net/portales/ca/arqueologia-i-prehistoria/arqnaveta




http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mirror_baby.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Mirror_baby.jpg



DE LA REALITAT AL DISCURSDe petit ens expliquen històries. Els reis d’orient, per exemple. No cal creure·se·les perquè operin. De fet, és quan el nen sap que els reis son els pares, que comença la història de debò. Mentre s’ho creu, el nen viu en la realitat (la realitat del discurs dels pares). Quan conclou que els reis son els pares, no surt de la fic·ció, sinó que hi entra de ple. La seva il·lusió no és “il·lusòria”, perquè, efectivament els “reis” (ara, ja, entre cometes) li seguiran portant regals.

Són els pares els qui introdueixen l’infant en el discurs, i son ells els que, a través del discurs, donen forma a la realitat. El nen ingressa en una realitat que ja és discursiva d’antuvi. Discurs i realitat entren en un diàleg íntim, en què ni una ni l’altre poden reclamar una existèn·cia autònoma. No hi ha vida sense conte.

TREBALL TERAPÈUTICNomés unes pinzellades sobre què signifiquen aquestes reflexions en termes pràctics, com es tradueix a la meva feina de psicòleg a una escola d’educació especial. Exposo una sessió del dia 8 de gener amb Meritxell, una nena que no sap jugar. Això ens indica que falla alguna cosa de l’ordre de la ficció. Remarco tres elements de la sessió:

1. Tirar. Mertixell agafa taps d’un pot i les llança, ara un grapat, ara un altre... Riu contenta. És l’alegria de poder separar·se de l’objecte. Substraure alguna cosa de la realitat,

produir un buit, és necessari perquè hi habiti un subjecte.

2. Mot. La Meritxell gairebé no parla. De tant en tant deixa anar un mot, com una etiqueta. En aquest cas diu “peix”, mentre deixa el peix de peluix sobre la taula. i se’n va a la pissarra a fer unes marques amb l’esborrador, com una forma d’escrip·tura. La paraula és l’aliada necessà·ria de la ficció.

3. Representant. Abans de marxar a la pissarra, ha assegut un ninotet a la cadira, exactament on estava ella. Aquest ninotet no és ella, però la representa al costat meu.

El que observem en aquest tres fets, és el treball de la Meritxell per crear les condicions en que sigui possible la dimensió de la ficció, per poder viure sense angoixa. La pèrdua, la nominació, la representació, com la tomba, les pintures rupestres, el mi·rall... expressen la necessitat huma·na de crear alguna cosa immaterial particular per viure.

Josep M. Alcañiz, psicòleg col·legiat 313. Psicòleg al CPEE Sant Rafael, Diputació de Tarragona

FOTOS DE LA SESSIÓ DEL 8 DE GENER REALITZADES PER L’AUTOR


NUMEN | Activitats Institucionals | Xerrada: “Quin és el nostre futur com a professionals de la psicologia?”

Xerrada:“Quin és el nostre futur com a professionals de la psicologia?”

Després de la fantàstica acollida que va tenir la xerrada Apropant l’especi-alitat en psicologia clínica- Un diàleg obert amb els Psicòlegs Interns Resi-dents, entre 70 i 80 alumnes de grau de psicologia de diferents cursos van assistir de nou a les dues sessions de la xerrada Quin és el nostre futur com a professionals de la Psicologia que, el passat dilluns 17 de març de 16h a 18h i el dimecres 19 de març de 10h a 12h, es van fer a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia del Campus Sescelades .

Aquesta nova col·laboració entre la delegació de Tarragona del COPC i la FCEP pretenia apropar la realitat de la nostra professió exposant quins són els diferents àmbits d’interven·ció en els que podem treballar com a psicòlegs. Per això, vam agafar com a referència les 11 seccions dife·rents amb que comptem al COPC: la d’Alternatives per a la Resolució de Conflictes (ARC), la de Psicologia Clí·nica i de la Salut, la de Psicologia Co·aching, la de Psicologia de les Dones, la de Psicologia de l’Educació, la de Psicologia de l’Esport, la de Psicolo·gia Jurídica, la de Neuropsicologia, la de Psicologia de la Intervenció Social, la de Psicologia de les Organitzacions i del Treball i la de Psicologia del Trànsit i de la Seguretat. La refe·rència a cadascuna de les seccions va permetre anomenar quines son les diferents funcions i tipus d’in·

tervencions que els psicòlegs poden realitzar en cadascun dels àmbits en que desenvolupin la seva tasca. Una petita pinzellada que esperem sigui l’inici de futures demandes per part dels alumnes per aprofundir específicament en diferents perfils professionals.

La referència a les seccions i el dife·rents grups de treball amb els que comptem al territori van introduir la necessitat d’una formació adequada que ens capaciti com a professionals competents i ens possibiliti aconse·guir l’acreditació atorgada pel COPC en diferents experteses (Psicòleg/òloga·Coach·, Psicòleg/òloga –Edu·catiu, Neuropsicologia i Psicologia Forense Clínica) o el certificat d’acre·ditació com a Psicòleg Especialista en Psicoteràpia (EUROPSY) de l’Euro·pean Federation of Psyhchologists’ Associations (EFPA)/COP.

El degà i la Vicedegana de la FCEP, el Dr. Jordi Tous i la Dra. Paloma Vicens van acompanyar, cadascun d’ells en una de les presentacions, al president de la delegació de Tar·ragona del COPC, Jaume Descarrega, deixant palesa així la importància de treballar conjuntament per oferir el suport necessari als futurs graduats en Psicologia de la URV.

Acabarem amb una referència al títol de la xerrada que, a més a més d’afavorir parlar dels diferents àm·

bits de treball als que ens dediquem els psicòlegs, va introduir la neces·sitat d’implicar·nos com a col·lectiu per tal d’atorgar a la nostra professió la importància que li pertoca.

“Què podem fer nosaltres ?” Aquesta senzilla però important pregunta d’un dels alumnes assis·tents, el Daniel Gort , ens encoratja a continuar treballant amb el desig que dia a dia pugui anar augmentant el nombre de persones interessades en aportar el seu granet de sorra per continuar treballar plegats amb el mateix objectiu: que es conegui i reconegui la nostra professió en els seus diferent àmbits d’aplicació.

Jaume Descarrega, president de la Delegació


NUMEN | Activitats Institucionals | Grups de Treball

Grups de Treball

REUNIÓ DELS GRUPS DE TREBALL DE LA DELEGACIÓ El 29 de novembre de 2013 va tenir lloc una reunió dels Grups de Treball de la Delegació convocada per la Junta Rectora de la Delegació de Tarragona i conduida pel president Jaume Descarrega. Van assistir representants del grups de Psicologia Coach, Psicologia Aplicada a l’activitat física i l’esport, En Pèrdues i Processos de dol, d’intervenció psicoeducativa, “Més enllà dels contes”, psicosociologia de les dones del segle XXI (G.E.M.A), d’actualitzacions de psicologia jurídica a Tarragona, d’investigació en psicologia jurídica i forense, mediació, de psicoanàlisi i actualitat, pràctic en recursos humans, psicogeriatria i neuropsicología, psicoanàlisi aplicada i d’Investigació, avaluació i tractament psicològicEn la primera part, Jaume Descarrega va comentar que “Hi som però no ens deixem veure”. Amb aquestes paraules anima a tots els col·legiats i col·legiades a estar més presents en els actes que s’organitzen al llarg de l’any. Aixi mateix, animava a apun·tar·de al directori de professionals (àrea privada) de la web de COPC o a actualitzar les dades que hi figuren, donat que aquest directori és la via de derivació quan el públic truca al Col·legi per demanar un professional per una tasca concreta.

Cal impulsar l’activitat dels grups de treball de la Delegació. La junta rec·tora donarà el suport i les màximes facilitats perquè així sigui. El presi·dent informa del conveni marc signat amb la URV, respecte al protocol

d’assetjament laboral, amb participa·ció dels professionals a través d’una llista amb criteris d’expertesa, oberta i renovable. Així mateix informa de la situació d’un conveni signat l’any 2006 amb la Guàrdia Urbana que inclou dictàmens i atenció psicològi·ca a les persones. Es tracta de dos llistats independents.

En el cas de la URV s’intentarà signar un conveni específic a partir d’un conveni marc, mentre que en el cas de la Guàrdia Urbana,s’intentarà, a partir d’un conveni específic datat l’any 2006,signar un conveni marc que pugui deixar constància escrita qualsevol possible col·laboració entre ambdues institucions..

El president recorda la necessitat de fer arribar les actes de les reunions dels grups de treball a la seu del COPC i que cal fer la memòria anual d’activitats (hi ha un model dispo·nible pels coordinadors o coordi·nadores, que inclou les activitats realitzades i les propostes per l’any següent). Aquesta memòria s’ha de fer arribar a la Secció i al COPC a Tarragona.

Jaume Descarrega anima que els grups de treball siguin oberts a professionals d’altres disciplines (els membres que no pertanyen al Col·legi de Psicòlegs tenen veu però no vot). Així mateix, també anima al treball transversal entre diferents grups de treball.

Es comenta la peculiaritat que el grup de psicoanàlisi i el de forense tinguin 2 grups de treball indepen·dents, enlloc de tenir·ne un de més

gran (dividits en subgrups, si cal).Ja en el seu moment des de les secci·ons corresponents es va preguntar si no és podríen unificar aquests grups en un de sol.

GRUP DE TREBALL DE MEDIACIÓ FAMILIAREn la reunió de novembre el Grup de treball de Mediació familiar va ex·plicar l’evolució del grup. En aquest moment hi havia 10 membres actius (o gairebé) en el grup. Es va informar de la jornada de mediació celebrada els dies 25, 26 i 27 de novembre, i la voluntat de constituir·se com a Servei d’Informació Mediadora (SIM) a tots els efectes, dins el COPC Tarra·gona. [Veiu l’article sobre el punt SIM en aquesta revista.]

Els objectius del grup són realitzar, difondre i consolidar les activitats, convertir·se en punt d’informació de mediació homologat, donar conti·nuïtat a les jornades de mediació i realitzar formacions al Col·legi, en un format de mòduls formatius concrets en els diferents àmbits de la medi·ació (mercantil, penal, etc.), i amb una proposta de periodicitat bianual.

CANVIS EN EL GRUP DE TREBALL PRÀCTIC EN RECURSOS HUMANSEl grup de treball pràctic en Recursos Humans de la delegació del COPC a Tarragona comencem una nova etapa i estrenem coordinadora, l’Esther Espelt.

Com en tot inici d’etapa hi ha uns



objectius que es volen aconseguir, entre aquests trobem apropar el món dels RRHH als psicòlegs i reforçar·ne el seu rol a través de mantenir·se actualitzat en els coneixements, la metodologia de treball i les innovaci·ons que van apareixent en el sector. Per fer· ho volem establir un espai on compartir idees, dubtes i solu·cions que sorgeixen en la pràctica diària de la nostra professió.

La visió tradicional del departament de RRHH és la d’aquells que contro·len els treballadors, vigilen si vas o no a treballar i fan les nòmines. Afor·tunadament, avui en dia, el departa·ment de RRHH va més enllà, s’ha vist que els bon resultats de l’empresa i la productivitat dels seus integrants no es basen només en la relació estrictament econòmica, també hi influeixen aspectes de caràcter per·sonal i humà. Per això, ara, es tenen en compte les persones que formen part de l’empresa.

Entre les funcions dels departaments de recursos humans hi ha la selecció dels empleats, el pla d’acollida dels nous membres, la formació inicial i la continua, la valoració dels equips, la resolució de conflictes laborals, la negociació i el seguiment del con·veni laboral... al realitzar aquestes accions a part de les necessitats de l’empresa, s’han de tenir en comp·te les necessitats dels treballadors i la disponibilitat d’opcions que existeixen per aconseguir un acord mutu i obtenir un grau de motivació i implicació òptim, on es fomenti el desenvolupament professional dels treballadors i els bon resultats empresarials

Cada cop que un de nosaltres co·mença una nova feina es pregunta com anirà, quines coses aprendrà el primer dia, què descobrirà el segon, que passarà durant les primeres set·manes, com seran les relacions amb els companys, com es sentirà quan porti una temporada en el càrrec... Les respostes a aquestes preguntes poden ser o no ser les esperades. El treballador per preveure·les es crea la seva pròpia teoria en funció de la informació de què disposa. L’em·presa també té unes expectatives de cara a la nova incorporació. El depar·tament de recursos humans és qui té la responsabilitat de que aquestes quedin cobertes.

Com en altres branques de la psicologia, dins els Recursos Hu·mans disposem d’eines, recursos i estratègies que ens faciliten fer·nos una hipòtesis de com ha de ser la persona que es busca, quin és el

millor candidat pel lloc, i com evo·lucionarà la persona dins l’empresa. Per aconseguir una bona gestió dels RRHH és important saber gestionar les persones, conèixer les seves demandes i entendre quines són les seves necessitats.

La manera de treballar que tenim actualment en els recursos humans, es troba en un procés d’evolució continu, periòdicament apareixen novetats que busquen facilitar la nostra tasca i millorar·ne la rendibili·tat. Estem en un món amb un nivell de canvi constant, on és important mantenir·se informat i connectat .

Per tal de que els psicòlegs que treballem o volem treballar en els recursos humans ens mantinguem al dia en les eines, metodologies i novetats relacionades, volem aportar formació i consolidació, compartir experiències, dubtes i propostes que facin créixer el reconeixement i la valoració que té la part humana dins el sector laboral al mateix temps que ens aporta un creixement personal.

Per tirar endavant aquests objectius també ens agradaria comptar amb nous membres que vulguin participar i aportar les seves idees, per això volem animar a tots col·legiats inte·ressats en els Recursos Humans que ens acompanyin en la nova etapa.

Esther Espelt Anglès.Psicòloga col-legiada 20993. Coordinadora del GT Pràctic en Recursos Humans


EL GRUP DE TREBALL DE PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ ES REACTIVA!Benvolguts col·legiats, el nostre Grup de Treball (GT) de Psicologia de l’Edu·cació es reactiva!

Com a nova coordinadora d’aquest GT us convido a participar, apor·tant, cadascú de nosaltres, la nostra experiència i les nostres inquietuds vers el camp educatiu. Això no només ens permetrà compartir, sinó ampliar els nostres coneixements, amb propostes de cursos, conferèn·cies,.. i amb un enfocament inter·disciplinari que enriquirà la nostra trajectòria.

Tots els col·legiats que estigueu inte·ressats a formar part d’aquest grup podeu fer la sol·licitud mitjançant un correu electrònic a [email protected]

Us animem des d’aquí a fer·ho!!!

CREACIÓ DEL GRUP DE TREBALL DE PSICOLOGIA APLICADA A L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT I PARTICIPACIÓ A LES XXX JORNADES MÈDIQUES DE LES TERRES DE L’EBREEl passat 28 de febrer el recent estrenat Grup de Treball de Psicolo·gia de l’Activitat Física i l’Esport de la delegació del Tarragona del COPC va presentar la ponència l’Esport de resistència com a possible activitat addictiva a les XXX Jornades mèdi·ques de les Terres de l’Ebre que es van celebrar al Campus de la URV a Tortosa. Aquesta activitat és organit·zada periòdicament per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i aquest any portaven el títol de La Salut i l’Es-port: els beneficis de l’esport, els perills i les lesions.

La conferència va ser presentada per la Raquel Duque, coordinadora del grup de treball de Psicologia de l’Esport i va estar centrada en oferir una visió clínica del terme ‘addicció’ per posar de manifest la necessitat de fer una avaluació exhaustiva i filar prim abans de col·locar l’eti·queta d’addicte a alguns perfils d’esportista, que a ulls de persones alienes al món de l’esport, poden

estar dedicant més temps i esforços a la pràctica esportiva del que es considera ‘normal’. Tot i així, sí que es freqüent trobar persones que realitzen una pràctica desadaptativa de l’esport que pot acabar influint negativament en la seva salut i generar lesions. El suggeriment del nostre grup de treball per prevenir aquestes situacions és fer un abor·datge multidisciplinar de la pràctica de l’esport i que l’esportista obtingui assessorament des de l’àmbit de la nutrició, des de la fisiologia i, com no, des de la psicologia.

L’esdeveniment va ser una platafor·ma ideal per fer difusió de la psico·logia en l’àmbit mèdic. Ens va oferir una oportunitat per reivindicar l’exis·tència de la psicologia de l’esport i explicar que aquesta aporta eines útils que no s’apliquen únicament en l’àmbit de l’alt rendiment si no que també són de vital importància en l’esport de base per garantir l’efecte positiu i potenciador de l’esport en la infància, per exemple.

Raquel Duque. Psicòloga col·legiada 13813. Coordinadora del GT Psicologia Aplicada a l’activitat física i l’esport de la Delegació de Tarragona del COPC

Mabel Montserrat. Psicòloga col·le-giada 15228. Coordinadora del GT de Psicologia de l’Educació.


PONÈNCIA A L’ESPORT DE RESISTÈNCIA COM A POSSIBLE ACTIVITAT ADDICTIVA


NUMEN | Activitats Institucionals | Punt de Servei d’Informació Mediadora (Punt SIM)

Punt de Servei d’Informació Mediadora (Punt SIM)

La Delegació de Tarragona del COPC ofereix un servei a la ciutadania per difondre i potenciar la resolució mediada dels conflictes, un Punt de Servei d’Informació Mediadora (Punt SIM)

El passat desembre es va signar un conveni de col·laboració entre el COPC i el Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, per la creació d’un Servei d’Informació Mediadora (SIM) ubicat a les seus del COPC de Tarragona, Girona i Barcelona.

El Punt SIM de Tarragona té horari d’atenció presencial a la seu del Col·legi el primer i tercer dimecres de mes de 17 a 18 hs.

Però les demandes és poden fer i concertar telefònicament o per correu electrònic en qualsevol moment.

Dades de contacte:

Avinguda Ramón y Cajal, 11, 1r. 2a.

43001 Tarragona

Adreça

977 214 102

[email protected]

Contacte

El primer i el tercer dimecres de cada mes de 17:00 a 18:00 h, atenció presencial directa.

Horari d’atenció

Té com a objectius oferir als ciutadans/es que ho demanin, informació i orientació sobre la mediació, i facilitar l’accés als serveis públics de mediació

mitjançant la derivació de casos al Centre de Mediació de Catalunya.

Es pot dirigir al servei qualsevol persona física o jurídica (empreses, entitats...) que es trobin en situació de conflicte.

Aquest servei és prestat pels psicò·legs/ogues mediadors que complei·xen els següents requisits:

1. No s’ha estat sancionat/da amb inhabilitació en algun període de l’any anterior.

2. Tenen la condició de media·dors habilitats en actiu pel CMDPC.

3. Són membres de la Secció ARC

4. Els professionals han rebut la informació i formació estipu·lades

5. Es comprometen a complir amb els torns de permanèn·cia i fer les sessions informa·tives que els hi correspon·guin.

Qualsevol Col·legiat/da que complei·xi els dos primers requisits i vulgui participar del torn de mediadors informants del Punt es pot posar en contacte amb la Delegació.


NUMEN | Activitats Institucionals | Punt de Servei d’Informació Mediadora (Punt SIM)

BREU RESSENYA DE QUÈ ÉS I PER A QUÈ SERVEIX LA MEDIACIÓLa mediació és un procediment no jurisdiccional de caràcter voluntari i confidencial que s’adreça a facilitar la comunicació entre les persones, per tal que gestionin per elles matei·xes una solució dels conflictes que les afecten, amb l’assistència d’una persona mediadora que actua d’una manera imparcial i neutral.

Amb la mediació no hi ha guanya·dors ni perdedors, sinó persones que col·laboren per trobar la millor res·posta als problemes generats per un conflicte, a més a més la flexibilitat pròpia dels sistemes de mediació implica la necessitat d’adaptar el seu procediment a les circumstàncies de cada cas o de cada tipus de casos, així com als desitjos i necessitats de les parts en concret.

Una mediació a temps evita la dilata·ció dels processos judicials, redueix la duresa del conflicte, minora el malestar i fomenta el diàleg.

Si ets mediador, participa del Punt, t’esperem.

Si estàs en conflicte o coneixes a algú que ho està, entra en contacte amb nosaltres, et podem ajudar.

Susana Gutiérrez Martínez. Psicòloga col 12520. Coordinadora del GT de Mediació

PUNT SIM DEL COPC, DELEGACIÓ TARRAGONA


NUMEN | Activitats Institucionals | Diàleg obert amb els Psicòlegs Interns Residents a la URV

Diàleg obert amb els Psicòlegs Interns Residents a la URV

El dijous 6 de març, organitzat per la Delegació de Tarragona del Col·le·gi Oficial de Psicòlegs de Catalunya i amb la col·laboració de la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicolo·gia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, va tenir lloc aquesta trobada a la FCEP de la URV al Cam·pus Sescelades. L’Activitat, oberta i gratuïta, anava dirigida als alumnes i professionals interessats en l’àm·bit clínic i sanitari amb la intenció d’apropar l’especialitat en psicologia clínica als estudiants i professsionals interessats.

Van participar en la xarrada :Javier Prado, R4 a l’Hospital Universitari Miguel Servet de Zaragoza, Mercè Saez, R3 a l’ Hospital Universitari IPM de Reus i Maria Checa, tutora PIR Hospital Universitari IPM de Reus.

Aquestes eren les seves motivacions per parlar d l’especialitat de psicolo·gia clínica als estudiants:

Javier Prado:

Es un placer volver a nuestra casa como residentes y futuros especialis-tas en Psicología Clínica a compartir nuestra experiencia con aquellos que ocupan las sillas en las que un día nos sentamos. Lo hacemos con gusto, con vocación clínica, pública y compromiso social en el campo de

la Salud Mental. Es una necesidad para nuestra profesión estar bien informados, formados y preparados para mejorar la asistencia en salud mental que reciben los ciudadanos del país. Hablaremos de la formación PIR, pero también de ética e ideolo-gía.

Mercè Saez:

La carrera del psicòleg comença re-alment en triar el camí on posar en pràctica la nostra professió i vocació.

M’agradaria llavors, poder compar-tir amb el alumnes de psicologia el que va ser la meva experiència en aquesta època inicial a la elecció del PIR i posterior a aquesta decisió que marca l’inici d’una nova etapa de constància, de crisis i de creixement personal i professional. Fomentar la reflexió en l’espai grupal i resoldre dubtes pot ser el pas previ d’una elecció compromesa amb una mateix i els nostres futurs pacients


Maria Checa:

El complement del Psicòleg Adjunt que, a més a més de formar també haurà d’avaluar els PIR, i ens dona-rà així una visió global del recorregut formatiu dels futurs Psicòlegs Especi-alistes en Psicologia Clínica (PEPC)

abordar lo que dicen es imposible para la mayoría.

El tiempo me pone en la posición de que navegar contra marea con es·fuerzo es una de las facetas que más ayuda a marcar la diferencia.

Dicen que un viaje de mil millas empieza con un paso. Probablemen·te, emprender una empresa aparen·temente imposible también empieza un día al que le sigue otro, y otro, y cuando te das cuenta pasaron los años. Tu sigues sintiéndote como el chico de la universidad, pero los chicos de la universidad te miran de una manera diferente...

Será que como decía el maestro, en la mente del principiante (y eso es lo que es un PIR en el oficio de la Psicología Clínica) hay muchas posibilidades, por las reducidas de la mente del experto. Ver cada paciente, cada persona, como una posibilidad nueva de aprender y co·construir, con interés y curiosi·dad genuina, es una oportunidad de desarrollo profesional excepcional... y trasladar al resto de procesos de la vida la misma actitud, convierte los retos en posibilidades de crecimiento personal más allá del resultado neto: ganar o perder, aprobar o suspender, no es lo más importante. Para mu·estra la experiencia de la Mercè Saez que sigue...

Elegir quin camí triar quan acabem la carrera no es fàcil, i encara ho és menys quan parlem de fer el PIR. En el meu cas la decisió no va ser immediata! Van ser diverses les circumstancies que em van ajudar a triar, tal com l’experiència del pràc·ticum a l’ Hospital Psiquiàtric Pere Mata de Reus, els tutors que t’infor·men i animen, companys motivats amb un “nosaltres podem aconse·guir·ho”, el suport familiar i sobretot

el compromís amb mi mateixa de que desitjava aprendre de la millor forma possible a exercir la professió de psicologia clínica. Endavant!!!

Vaig tenir que triar per poder or·ganitzar la meva vida amb aques·ta època de transició (acadèmia, modalitat presencial o a distancia, treballar o no treballar...). La millor tria es aquella que em va permetre mantenir·me constant en l’estudi i estar tranquil.la amb mi mateixa.

El dia de l’examen sabia que 1 de les 127 places era meva, l’examen solament era el final d’un llarg recor·regut!

Aquesta època de preparació implica creixement tant personal com pro·fessional. Ara he pogut tornar al lloc on vaig fer les pràctiques i trobar·me a la meva primera pacient; recordo com ella reia i plorava perquè jo li deia adéu, entre dents em recita·va “mi soledad es el anhelo de la libertad, quiero estar sola”, en aquell moment sentia tristesa, sentia que tenia que tornar! I així va ser després de 3 anys.

“(…) gran parte de lo que captamos en los pacientes podemos sentirlo antes en nuestro cuerpo y, tal vez [y sólo si nos esforzamos y prestamos mucha atención], en nuestra respira·ción” (Lewis Aron).

Javier Prado i Mercè Saez

L’ELECCIÓ DE LA NOSTRA ESPE-CIALITAT Cambiar un imposible por un difícil, el quizás o el estaría bien por la determinación férrea que te impulsa hacia adelante, perder el miedo al miedo, el miedo a la derrota, fuente inagotable de los mejores aprendi·zajes... y por qué no? Creerse un poco especial o, incluso, un loco por

NUMEN | Activitats Institucionals | Diàleg obert amb els Psicòlegs Interns Residents a la URV


NUMEN | Llibres | Compartir y transformar. Una experiència grupal de padres con hijos con Trastorno Mental Grave

Compartir y transformar. Una experiència grupal de padres con hijos con Trastorno Mental Grave

LLIBRES

Autores: Olga Ibañez, Dina martinez y Montserrat Martínez

El passat dia 28 de març va tenir lloc a la nostra Delegació la presentació d’aquest llibre per les seves autores. Totes tres professionals de llarga experiència clínica amb el tema

El llibre recull l’ experiència practi·ca d anys de treball amb aquestes famílies des de un dispositiu públic com es el CSMIJ de Tarragona, on dos de les autores realitzen la seva tasca professional. Dividit en tres blocs, comença descrivint la reali·tat assistencial pública com a marc de referencia del treball presentant a continuació, en el segon bloc la transcripció de sessions concretes per acabar amb unes consideracions i reflexions finals.

da van sentir reciprocitat, al com·partir un mateix patiment. Deixant clar lo imprescindible en el treball terapèutic de validar les emocions, moltes vegades noves, d aquests pares davant la malaltia, ajudant· los a prioritzar, a alentar a que no llenci la tovallola, a no sentir·se culpables, a prioritzar... en definitiva a crear un espai de confiança on recíprocament connectar, captar i correspondre per acabar generant moviment d emoci·ons i sentiments, es a dir Compartint per a Transformar.

Maria Checa Casado. Vocal del COPC. Delegació de Tarragona

Vàrem explicar el seu desig de com·partir i divulgar la seva experiència per animar a tots els professionals a millorar la comprensió dels nens amb TMS i ajudar als seus familiars

Es va insistir en la importància de construint un espai de reflexió, amb un llenguatge comú, per la necessitat de pensar sobre els fills, un espai per que es puguin anant fent a la idea, dels pares, dels nens, de les terapeutes i aprendre a viure amb una malaltia crònica. Ens van trans·metre la seva experiència amb un espai terapèutic d’ interacció grupal on tras generar un clima de confian·ça els pares van poder anar veien lo comú i el que n hi ha de diferent i generar controvèrsia però a la vega·


NUMEN | Llibres | Presentació del llibre d’Antoni Bolinches: Amor al segon intent

Presentació del llibre d’Antoni Bolinches: Amor al segon intent

Tal i com indica el targetò la delega·ció de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, El Corte Inglés i Cossetània Edicions van con·vidar el passat dimarts 28 de gener tothom que estigués interessat a la presentació de llibre AMOR AL SEGON INTENT Guia per superar el patiment amorós i facilitar l’amor harmònic d’Antoni Bolinches .

La sala Àmbit Cultural del Corte Inglés de Tarragona va acollir una quarantena llarga d’assistents que van voler gaudir de la presentació de la nova edició d’aquesta publicació actualitzada i amb noves aportaci·ons.

AMOR AL SEGON INTENT ens diu a la seva la seva contraportada:

“No és només una guia per superar el patiment amorós i facilitar l’amor harmònic, sinó també un documen-

tat estudi clínic i sociològic de tots els factors que faciliten i dificulten la pervivència de l’amor.

El llibre ofereix una àmplia panorà-mica dels problemes sentimentals, relacionals i familiars que afecten la qualitat de les relaciones de pare-lla i proposa una sèrie de pautes, consells i reflexions que ajuden a fixar els criteris que permeten una bona elecció de l’individu amorós i una adequada gestió de la convivèn-cia. Per aquestes i altres qüestions igualment interessants i de decisiva utilitat pràctica, el llibre s’ha conver-tit en un referent entre la bibliografia d’autoajuda dedicada a les relacions de parella, fins al punt de situar el seu autor com una figura de prestigi internacional que està creant esco-la entre las noves generacions de psicòlegs espanyols i iberoamericans especialitzats en teràpia de parella i mediació familiar.

L’amor que dura és el de la persona que madura. Antoni Bolinches

Antoni Bolinches (Barcelona 1947) és llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació amb grau de llicenciat en Psicologia i màster en Sexualitat Humana. És un dels introductors de la psicologia humanista a Espanya i s’ha especialitzat en el tractament dels conflictes de parella, les disfun·cions sexuals i les teràpies de crei·xement personal, amb una metodo·logia pròpia coneguda com a Teràpia Vital. És el psicòleg català més llegit i la repercussió de les seves idees, difoses a través dels seus llibres, cursos i conferències, l’acrediten com una de les figures més prestigioses dins de les noves tendències de la psicologia positiva.

La referencia a les diferents cites de personatges ilustres q encapçalen cadascun dels 10 capítols del text


NUMEN | Llibres | Presentació del llibre d’Antoni Bolinches: Amor al segon intent

van servir per introduir l’autor i el seu llibre.

A tall d’exemple farem referència a la primera i la darrera d’aquestes ci·tes que, si l’autor les ha escollit, de ben segur és perquè donen compte dels aspectes més importants treba·llats en cadascun dels capítols:

“Vincular-se és humà. És un im-puls que va sorgir fa quatre mili-ons d’anys.” Helen Fischer,doctora en antropologia física i coneguda conferenciant que pertany al Cen·tre d’Estudis d’Evolució Humana és l’escollida per iniciar la presentació del primer capítol titulat La parella estable.

Pel desè i darrer capítol, Amor al segon intent, Antoni Bolinches escolleix una cita de Samuel Johnson, poeta anglès, novel·lista i assagista del segle XVIII que diu: “Casar-se per

segona vegada és el triomf de l’espe-rança sobre l’experiència”

Si a la darrera conferència que l’au·tor va fer a la nostra delegació de Tarragona sobre la Teràpia Vital ens parlava del seu decàleg per poder comprendre·la i aplicar·la, aquest darrer llibre acaba amb un nou decàleg per a la felicitat de la parella que inclou els deu principis bàsics de l’hamor harmònic que resumeixen a la perfecció les principals idees del llibre i a més a més en són l’embrió del llibre.

La signatura de llibres per part de l’autor va cloure una interessant presentació que, tal i com comentà una de les assistents, “ens va per-metre passar una fantàstica estona amb bons amics i molta participació del públic”.

ANTONI BOLINCHES, JAUME DESCARREGA

Delegació de Tarragona del COPC - printgrup.comprintgrup.com/numen/numen61/numen61.pdf ·...

Documents

Transcript of Delegació de Tarragona del COPC - printgrup.comprintgrup.com/numen/numen61/numen61.pdf ·...