DES DE NADAL FINS EL DIA DE LA DONA - Unio Musical … i XX, amb obres de Francis Cutting, Mateo...

BUTLLETÍ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTA DE SANT MARCEL·LÍ03.2015

DES DE NADAL FINS EL DIA DE LA DONAUNS ACTES PLENS D’ART

ENTREVISTA AMB MIGUEL HERNÁNDEZ I MIGUEL MORELLÀDEL FAUSTO A L’ESPAI RAMBLETA

ALTRES MÚSIQUES amb Javier Hernández

52

2

NOTICIES MUSICALS.50NOTICIES MUSICALS.50

DE NADAL AL DIA DE LA DONAper Josep Francesc Blai Duart

Una estoreta velleta per a la Falla de sant Josep...”

Tenim el País ple d’estoretes per a cremar i massa ninots indultats. No podem amagar el cap com l’austruç o fer-se els suecs davant aquesta política de terra cremada que deixarà els valencians i valencianes

en la misèria econòmica, sanitària, cultural i social. Cal posar-se en marxa. Molta gent ha iniciat un camí. Jo em sume a eixe compromís: prendre la iniciativa pel País Valencià, perquè tota l’esquerra unida vaja en bloc i així guanyem la ciutat i el País, perquè podem. Equilequo? Eixe és el meu compromís. I ho deixe escrit. Tant de bo aquestes falles i fogueres foren catàrtiques i passada la primavera encetàrem un estiu nou...

Mentrimentres, ací teniu el número 52 de Notícies Musicals amb un bon grapat de textos que, per una banda, ens ajudaran a fer memòria: totes les cròniques de concerts i activitats realitzades, i per altra banda, ens esperonaran a motivar-nos, tot coneixent personatges importants, desconeguts segurament, fins ara, per tots nosaltres.

Així i com ja és habitual trobareu detallades ressenyes dels Concerts de Nadal de la Unió Musical l’Horta i altres activitats de les seccions musicals (Banda, Banda Juvenil, Banda Sènior, Conjunt Instrumental, Coral, Orquestra, Acordions). En aquest apartat voldria destacar l’aportació del nostre amic i habitual col·laborador Pascual Pont. Llegiu-la! També podreu recordar moments entranyables dels «A poqueta nit» i alegrar-se amb les activitats solidàries del grup de saxos de la UMH, SaxMarcel·lí.

Entre concert i concert trobareu un recull fotogràfic de la tradicional arreplegà dels músics i músiques que en el concert de Nadal s’han incorporat a la banda simfònica. Enhorabona als músics i músiques i a totes les seues famílies.

En les pàgines musicals vull remarcar també la col·laboració d’una ploma jove, Javier Hernández, que ens parla d’altres músiques. Desitgem que trobe temps per fer més col·laboracions. De la mateixa manera animem a altres músics jóvens de la UMH, ben formats i plens d’inquietuds musicals, a participar en la revista amb els seus textos. Endavant...

Fer memòria, però d’altra manera, és l’exercici a què sotmet Josep Lluís Rodrigo a dos personatges de la Unió, Miguel Hernández i Miguel Morellá, president de l’entitat i director de la banda simfònica, respectivament. De Miquel a Miquel... ja quasi a tocar del cel.

Les pàgines de la Muixeranga de València van referides a qui ha sigut i és la seua colla musical: la colla de tabal i dolçaina l’Estrela Roja de Benimaclet que ara complix els 25 anys.

Si hem esperat fins a març per editar aquest número de Notícies Musicals ha sigut per arreplegar en les seues pàgines la crònica dels actes del Dia de la Dona. Sara Sánchez i Encarna Ojeda ens en fan un bocí. També podreu llegir un conte escrit per Encarna Serrano. I per arredonir aquest març violeta comptem amb l’inestimable col·laboració d’Isidre Crespo il·lustrant-nos sobre la vida i obra d’una dona tan propera com desconeguda, Beatriu Civera.

No estan ací totes les activitats que la nostra entitat, la Unió Musical l’Horta de Sant Marcel·lí-València, ha realitzat en aquest període de temps. S’ha participat en l’entrada de bandes que organitza l’Ajuntament de València, s’han realitzat audicions d’instruments, s’està en aquests moments actuant en Falles... Però ací en queda una bona mostra de tot el quefer de la Unió.

Tancarem la revista amb el Piccolo divertiment. O potser vostés l’han oberta del revés.

Que passen unes bones falles i unes boníssimes Pasqües. Si la revista hi contribueix, benvinguda siga!!!

NOTICIES MUSICALS.50

3


LUCHO ROA 23 DE GENERper Josep Lluís Rodrigo

El mestre de la guitarra, la veu, el tempo, l’auditori, els ritmes i la participació del públic Lucho Roa, un professional de la música, va actuar en el nostre xicotet escenari, repar-tint un munt de cançons de la volguda Amèrica del Sud especialment del seu país Xile. No és la primera vegada que ve Lucho al nostre reducte cultural. En aquesta ocasió tam-bé va omplir i aconseguir enlluernar al públic, al nou i als que ja sabíem al que anàvem,

amb una successió de cançons, ritmes, arpegis, acords, puntejos i tons sense més acompanyament que les seues mans, guitarra o xarango, segons el cas, i les veus del públic, que ocasionalment co-rejàvem tonades. Senzill en explicacions, va tirar mà del seu cançoner i, una després d’una altra, van consumir la seua actuació en un tres i no res. Es trobava a gust entre nosaltres, també ell sabia on venia i estava content, segurament perquè, en breu, va anunciar, anava a visitar el seu país d’origen.

Compositor de música de poemes del seu paisà Pablo Neruda, o de l’uruguaià Benedetti, Lucho Roa reivindica la vigència actual del seu pas per la història. Igual que la d’altres xilens als quals van callar, Allende, Victor Jara, perquè la seua veu sonava molt clara, Violeta Parra, en aquells temps en els quals el braç armat de l’economia mundial no era tan «sibil·lí» com ara.

En el seu blog apareix una col·laboració amb un altre dels nostres amics habituals d’A Poqueta Nit, Vicent Camps, cantant i recitant l’obra del nostre paisà Vicent Andrés Estellés. Moltes gràcies i fins prompte Lucho cantant!!!!!

A POQUETA NIT

COORDINACIÓ GENERAL J. Francesc BlaiCOMISSIÓ DE REVISTA Salva Benlloch Josep D. Climent Ximo Estal Antoni Francés Miguel Hernández Víctor J. López María Montes Ximena Ortega Paco Perales Joan Quiles Àngels Rodas Josep Lluís Rodrigo Tomás SánchezCOL·LABORADORS Isidre Crespo Javier Hernández Cèsar Navarro Encarna Serrano Juan Carlos López Pascual Pont Sara Sánchez Encarna OjedaREVISIÓ LINGÜÍSTICA J. Francesc Blai Josep D. ClimentFOTOGRAFÍES PORTADA I CONTRAPORTADA Salva BenllochDISSENY I MAQUETACIÓ Graciagrafica.comIMPRESSIÓ Grafimar Coop. V

DIPÒSIT LEGAL V-3958-1997COL·LABORENConselleria de Turisme, Cultura i EsportAcadèmia Valenciana de la Llengua

©UNA PUBLICACIÓ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTAMúsic Cabanilles, 48B València [email protected]

Les opinions manifestades als articles són responsabilitat dels seus autors.

Exemplar gratuït. Imprés en paper ecològic. Si tens coses que dir i vols participar a la revista escriu a: [email protected]

EL BUTLLETÍ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTA DE SANT MARCEL·LI

IV ÈPOCA

EDITORIAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .2A POQUETA NIT . . . . . . . . . . . . . . . . . . .3ESCOLA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5CALAIXERA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5BANDA JUVENIL . . . . . . . . . . . . . . . . . .6CONCERTS NADAL . . . . . . . . . . . . . . . . .7ACORDIONS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15BANDA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16ORQUESTRA DE CAMBRA . . . . . . . . . . . . . 18OPINIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20ENTREVISTA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22MUIXERANGA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24CULTURA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26PICCOLO DIVERTIMENTO . . . . . . . . . . . . . 31

secció pàgina

SUMARI

Foto: Vicent Soler

4


Els germans Ródenas, José Ramón i Javier, un tàndem ben conjunyit i complementari, ens van oferir els poemes de José Ramón acompanyats de la guitarra clàssica de Javier. També ells ens havien visitat amb anterioritat en la nostra faceta A.P.N.

En aquest cas acompanyats per una formació nova Aula Vocal 5, un octet vocal a capella, formada majoritàriament per membres de la Coral de la Unió, amb la direcció de Carles Hernández Coscollá.

José Ramón va recitar els poemes de la seua creació seleccionats per a l’ocasió, mentre el seu germà Javier introduïa amb música cadascun dels poemes, abraçant la paraula amb les notes de la seua guitarra. La Coral que feia la seua presentació en públic, després de mesos d’assajos ,va començar la seua primera intervenció amb la famosa melodia anglesa del segle XII popularitzada per Simón&Garfunkel Scarborough Fair, recitada en llengua original per Encarna Serrano, acompanyats per la guitarra de Javier Valdeolmillos.

Els poemes de José Ramón evocaven les emocions pròpies dels seus versos intimistes, en un recinte, que com sempre, acull amb profund respecte i silenci les manifestacions artístiques que allí es produeixen. En aquest cas per als familiars i amics allí reunits, amb el valor afegit d’haver compartit amb ells,

els seus pares, alguns dels seus germans i germanes la seua casa familiar, en Villargordo del Cabriel, (un dels poemes es titulava «Els meus germans»), recórrer amb ells els paratges del seu poble, descrit en un dels poemes i haver conegut a la mare de tots els Ródenas-Guaita, a qui anava dedicat l’últim dels poemes, acompanyat aquesta vegada per les veus d’Aula vocal 5 en la peça Dies de vi i roses de Mancini. La guitarra clàssica de Javier Ródenas ens va traslladar als segles XVI-XVII-XVIII-XIX i XX, amb obres de Francis Cutting, Mateo Carcassi, Ferdinando Carulli, Joseph Kuffner, Dionisio Aguado, Francisco Tárrega i Gaspar Sanz.

Aula Vocal 5 ens va delectar amb la famosa Edelweiss del musical «Somriures i llàgrimes» per a passar a l’Ave María de Tomas Luis de Victoria (segle XVII) i el Locus Iste d’Anton Bruckner.

A més a més, també van actuar Gracia Suñer, Lucía García, Ángeles Torrijos, Angelines Ramirez, Salva Benlloch i Juan Pechuán.

Des d’aquestes línies m’agradaria destacar l’afició per la cultura i l’art que van projectar a l’escenari, la creativitat, la passió i dedicació que suposa preparar les obres interpretades. Moltes gràcies a tots.

POESIA ABRIGADA DE MÚSICA 13 DE FEBRERper Josep Lluís Rodrigo

A POQUETA NIT

Fotos: Juan Luis Gómez


5


UN CANVI NORMAL I TRANQUILper Ximo Estal

L’escola de música de la Unió ha encetat el 2015 amb canvis en el seu organigrama. I és que, després de més de vint anys d’una tasca envejable i encomiable al front de l’Escola, Juan Carlos López, fins ara el seu director, ha agafat unes més que merescudes

vacances per poder viure l’Escola i la Unió des d’una posició més tranquil·la. No penseu que se’n va..., continuarà treballant amb l’equip directiu, ajudant-nos, aconsellant-nos i assessorant-nos amb la seua experiència, sempre en la «trinxera».

Així, ara l’equip directiu quedarà de la següent manera: Ximo Estal Herrero, Director, Javi Pérez Zorío, Subdirector, Juan Luis Gozálvez Devis, Cap d’estudis i Ximena Ortega Fuentes, Secretaria.

Des de l’equip directiu volem aclarir i remarcar que tant el funcionament de l’Escola com la línia educativa continuaran pel mateix camí que ha anat fins ara i que, per tant, el canvi serà molt normal i tranquil.

D’altra banda, volem anunciar que ja estem totalment immersos en la preparació del Campament d’estiu que enguany celebrarem al Mas del Capellà. Podeu trobar tota la informació als tríptics que ja estan disponibles en la seu de l’Escola i al blog www.uniomusicalhorta.com a la secció Escola.

El dia 14 de Desembre de 2014, al Mercat de Colom, va tindre lloc un fantàstic concert de la Banda Sènior, dirigida per Ximo Estal. Ací deixem una mostra gràfica del moment.

ESCOLA

CALAIXERA DE FOTOS

Foto: Tomás Sánchez

6

NOTICIES MUSICALS.50NOTICIES MUSICALS.50BANDA JUVENIL

CONCERT 23 DE NOVEMBRE 2014per Juan Carlos López

Amb la finalitat de no saturar la programació ni als músics de la Unió, sempre amb una gran activitat musical per Nadal, la Banda Juvenil de la Unió Musical l’Horta va avançar el seu concert al 23 de novembre.

En aquest concert es va interpretar un repertori molt variat, començant pels temes del grup ABBA, amb l’arranjament de Ron Sebregts, ABBA GOLD, seguint amb la màgia de Charles Chaplin amb la selecció de Marcel Peeters, a continuació l’obra Pacific Dreams de Jacob de Haan, amb meravelloses melodies i ritmes atractius i amb un medley de Disney, amb música de la Sirenita, La Bella i la Bèstia i Aladdin, entre unes altres, A Disney Espectacular, arranjat per John Moss.

Després de gaudir de l’actuació de Jordi Cayuela Penalva, guanyador del Concurs de joves intèrprets Josep Collado, en la seua categoria, interpretant al xilòfon com a solista l’obra Happy Mallets de Harm Evers, el concert va finalitzar amb els grans temes de Glenn Miller arranjats per Paul Murtha.

Aquest concert va tenir la seua part emotiva en el capítol d’«una etapa musical més» ja que tots els músics que portaven dos anys o més des que van entrar a la Banda Simfònica de la Unió abandonaven la Banda Juvenil en aquest concert, i van ser els 30 músics següents:

En les flautes, Marta Moncholí Marco i Diego Santos Peyró. En els clarinets, Isabel Selma Villanueva, María García Contell, Diego Quintana Bea, Hector Palanca Ibáñez, Javier Hernández Chinchilla, Marta Clariana Hervás, Virginia Gómez Torres, David Cayuela Penalva i Laura Cros Marco. En el fagot, Clara Benlloch Coscollá. En l’oboè, Victor Andrés García. En els saxofons, María Iranzo Muñoz, Lucia March Àvila i Ruth Segarra Gilarranz. En les trompetes deixaven la banda juvenil Felix Marcos Gemar, Victor López Alonso, Xema Panayiotopoullos Reina i Hector Román Llopis. A la trompa, Jordi Panayiotopoullos Reina i Carles Rodrigo Ojeda. En la percussió, Manuel Fuertes Pedrón, Rosa Mari de Juan Oliva i Raúl Moliner Herráiz. Com a col·laboradors també acomiadàvem Alexandra Catalá, Javier Quintana,

Jorge Sintes, Carolina Sala i Sandra García.

Han estat uns anys fantàstics al costat de vosaltres, xics i xiques. Des d’ara ens veiem en els assajos de la Banda Simfònica on aporteu la vostra gran qualitat musical.

La Banda Juvenil serà encara més juvenil baixant la seua mitjana d’edat considerablement però seguirem treballant amb la mateixa il·lusió perquè els músics als quals ara deixeu pas siguen companys vostres en la banda en molt poc temps.

Fotos de la doble pàgina: Tomás Sánchez


7


Dins dels concerts de Nadal que any rere any organitza la Unió, el dia 23 de desembre era el torn de les seues dues formacions més novells, el Conjunt Instrumental Infantil (la Bandiua) i la Banda Sènior.

Moltes novetats trobàrem en aquest esdeveniment. La primera, el lloc; per primera vegada traslladàvem els instruments a l’últim pis de La Rambleta, a la Cambra..., allà on «sempre passen les coses més meravelloses»... El lloc, engalanat per a l’ocasió, i potser amb l’únic però de la falta de seients, com sempre, per la nombrosa assistència de públic, que mai deixa de sorprendre’ns, ens deixava gaudir d’una bona acústica, un espai ample i unes vistes immillorables al parc... Tot això arruixat i acompanyat de la música oferida per les dues formacions.

La segona novetat? Descobrir que aquests conjunts poc a poc van fent-se grans i van soltant-se de les mans protectores i acollidores de les seues «germanes majors», de les seues «mares musicals». Si fins ara sempre les trobàvem en companyia de la Bandeta o de la Banda Simfònica, ara ja les trobem juntes en un únic concert.

La primera part comptà amb l’actuació del Conjunt Instrumental Infantil que, després de la incorporació de nous músics i la «jubilació» dels veterans, afrontava el que era el

primer concert per a molts dels seus integrants. Això, però, no fou motiu perquè la qualitat de les cinc peces breus que interpretaren fóra menor, no senyor! S’ha de valorar i mimar el bon planter de PERSONES, de MÚSICS, que va entrant amb força en la Unió, així com el suport de les famílies que, assaig rere assaig, els acompanyen.

La segona part, tota per a la Sènior... Ai, la Sènior! Una formació que no deixa de créixer i sorprendre’ns. Sempre amb els peus a terra, però també amb la motivació i la il·lusió de continuar avançant. És digne d’admirar la capacitat de treball dels seus membres (després d’eixir de les seues respectives feines), d’escolta i d’estima per una afició que s’ha convertit en part molt important de les seues vides i a la que estan destinant una part valuosíssima del seu temps. Moltes gràcies per el vostre esforç... i moltíssimes gràcies per la batuta!!!

Per a finalitzar el concert, l’última novetat. Una peça, l’Anniversary Marcha-cha de Jef Penders, interpretada conjuntament pels dos grups, agermanats en un mateix escenari... (o fora d’ell), demostrant que la música és eixe llenguatge universal que no entén d’edats, nivells o fronteres..., deixant ben clar que grans i menuts som iguals en les nostres emocions i som capaços de gaudir plegats.

Una vegada més, moltes gràcies a tots el qui ho féreu possible!

CONJUNT INSTRUMENTAL I BANDA SÈNIORUN CONCERT INNOVADOR I EMOTIUper Ximo Estal

8



9


Fotos: Tomás Sánchez

10


EEl concert de Nadal de la Banda de la UMH va celebrar-se un any més al Centre Cultural Rambleta, i enguany, al coincidir en diumenge el dia 28 de desembre, es va poder continuar la tradició de programar el concert el Dia dels Innocents. La

presentació de l’acte la va fer, com ja és també tradició, Josep Francesc Blai, qui començà agraint la presència del nombrós públic i l’assistència a l’acte de membres en representació de diferents entitats i associacions, agraint també la col·laboració de l’equip tècnic de la Rambleta. Cal remarcar que durant la presentació de les dues parts del concert introduí abundant informació sobre les obres que anaven a interpretar-se de manera amena i didàctica, la qual cosa és important per a la gent interessada per la música, com és el públic que assisteix als concerts de la Unió.

A més a més, va informar sobre els diversos actes celebrats durant les festes per part de la UMH, va coordinar i presentar l’acte oficial de la incorporació de nous músics a la banda, i durant tot el parlament va fer-se palés la mestria que té el nostre amic i company amb la utilització de la paraula, del

discurs, combinant informació, simpatia i sentit de l’humor. Tot un plaer per al públic. Gràcies, Paco.

El concert va començar amb la interpretació de l’obra Summon the Heroes, La crida als herois, de John Towner Williams (Nova York, 1932), composada per als Jocs Olímpics de 1996, celebrats a Atlanta. Aquesta peça, amb arranjaments de P. Lavender, va ser estrenada el 19 de juliol de 1996, destacant per la utilització de les seccions de metall i vent. Va ser espectacular l’actuació de les trompetes, a més de la interpretació en solitari de Javier Pérez Zorío, de la percussió i de tota la Banda.

La segona peça la va interpretar per primera vegada la UMH al concert del XVII Festival de bandes simfòniques del passat 28 de setembre. Comentem en aquesta ocasió alguns aspectes d’aquest excel·lent poema simfònic, Expedition, Expedició, del jove compositor de Novelda, Óscar Navarro González. L’obra va nàixer per encàrrec de la Unió Musical d’Almoradí per a la seua participació en la Secció d’Honor del Certamen Internacional de València. El compositor es va inspirar en l’Antàrtida per a narrar un viatge ple de misteri, bellesa, ritme

i acció. Estructurada en cinc moviments, en el segon d’ells, «les galeres», narra la partida de l’expedició amb un redoble de tambors units a la secció de trompes i trompetes com a protagonistes. Totes les trompetes dempeus, amb el seu so apoteòsic, impressionava la sensibilitat del públic. Al quart moviment, «Soledad», el bellíssim solo de violoncel de Belén Sánchez Pérez marcava els moments següents de salvar-se dels perills de l’allau i la tronada: la celebració de la calma i el naixement d’un nou dia.

La segona part va ser tota una festa dedicada a Leroy Anderson, amb

BANDA DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTASEGUINT AMB LA TRADICIÓ...per María Montes


11


la interpretació de cinc peces musicals d’aquest magnífic compositor. Leroy Anderson (Cambridge, Massachusets, 1908-1975) fou un compositor, arranjador i director d’orquestra nord-americà que va buscar, com ningú, el sentit de l’humor en la música, essent considerat un dels autors de música lleugera més importants dels Estats Units d’Amèrica. La primera peça interpretada, Bugler’s Holiday, La festa de les trompetes, va tindre per protagonistes principals les trompetes, tocant dempeus tots ells. A la segona, Sandpaper Ballet, Paper de vidre- ballet, interpretada per primera vegada per la UMH, el paper principal recaigué en els percussionistes, amb quatre divertits «personatges» –músics (Joan Andreu Quiles, Rosa de Juan, Raül Moliner i Sergi Aparisi) fent els solos amb paper de vidre. Aquesta obra, composada el 1954, no és una partitura de ballet, sinó que l’autor la pensà com una obra orquestral dissenyada com a homenatge a l’estil de dansa soft-shoe, «sabata suau», que es balla arrossegant la sola de les sabates, estil associat al vodevil. Escoltant-la, a més d’apreciar la seua rítmica melodia, ens interessa especialment la genialitat d’utilitzar el paper de vidre com a instrument musical. A la tercera peça programada, Clarinet Candy, Dolços clarinets, foren, com és lògic, els clarinets els protagonistes.

I tornaren a ser protagonistes el percussionistes a la quarta peça, The Tipewriter, La màquina d’escriure, obra famossísima per la seua originalitat que ja havia sigut interpretada per la UMH als concerts de Nadal dels anys 1997 i 2011. En aquesta ocasió, els percussionista mecanògraf va ser Raül Moliner. El concert finalitzà amb la interpretació d’Sleigh Ride, Passeig en trineu, composició que va ser inspirada a l’autor per una ona de calor durant l’estiu de 1948. Comprovem el funcionament de l’humor d’Andreson, escriure una peça que recorde el fred més intens quan estaria tot aclaparat per la calor. Ha arribat a ser una de les composicions més interpretades per bandes d’arreu del món, i especialment a Nadal.

El concert finalitzà amb els aplaudiments i vitols del públic i el bon humor general imprés en l’ànim de tots nosaltres per la música disfrutada, i el bon treball de tots els músics i del seu mestre, Miguel Morellá. Esperem ja el concert del dia de la dona.


12


Diumenge 21 de desembre va estar un dia mogut i a la vegada emocionant per als membres de la nostra coral.

Ja de bon matí ens disposarem a preparar les nostres veus per tal de participar, un any més, en el tradicional i entranyable concert de Nadal organitzat per l’Associació de veïns i veïnes del barri Roca-Cuiper de Meliana. El concert va tindre lloc a l’església de la Misericòrdia i, en aquesta ocasió, va estar compartit amb la Coral Manuel Pérez Cabo de Nàquera, dirigida per Amparo Roig Carsi.

L’experiència de cantar nadalenques al barri Roca sempre ha estat molt positiva per a nosaltres i enguany s’ha vist incrementada al coincidir en una coral amiga que de segur ens tornarem a trobar en el camí. Després d’uns aperitius compartits, oferits molt amablement pels membres de l’Associació de veïns de Roca-Cuiper, el temps del dinar va ser just, per tal de presentar-nos en l’església del nostre barri de Sant Marcel·lí.

La cita de la vesprada era amb la nostra volguda Orquestra de Cambra, dirigida per Miquel Morellà Asins, però enguany la responsabilitat era major que mai, ja que havíem de compartir el repte d’interpretar la Cantata BWV 147 de Johan Sebastian Bach.

Preparar la cantata ha estat un dels treballs més complexes en els quals s’havia involucrat la nostra Coral. El grau de dificultat ens ha obligat a preparar exhaustivament cadascuna de les intervencions, sota l’excel·lent supervisió i direcció del nostre director, Alejo Pérez, el qual confia plenament

en les nostres possibilitats, encara que li donem prou «feina».

Arribat el moment, després de les proves de so pertinents i la celebració clandestina d’algun aniversari, vam iniciar el concert a l’església de Sant Marcel·lí, que estava de gom a gom. Oferírem un recull de nadalenques amb les que visitàrem distints països, alternant els seus càntics i les tradicionals de la nostra terra, tal i com marca la tradició nadalenca. A continuació li tocà el torn als companys de l’Orquestra, els quals interpretaren en solitari dues meravelloses obres (les quals seran comentades amb més detall en l’article de l’amic Victor López).

I arribà el gran moment, la Coral s’incorporà a l’escenari per tal de posar la veu a la extraordinària Cantata 147 de Bach. En primer lloc s’interpretà Herz und Mund un Tat und Leben, amb el conjunt de la Coral i l’Orquestra de Cambra, de la mà de Miquel Morellà, pendent en tot moment d’uns i altres, animant i motivant per tal que les s’executaren amb èxit. A continuació els arribà el torn dels companys Lucia Rubio, Gracia Suñer i Josep Espí (baix col·laborador), els quals interpretaren les àries Schämedich, o Seele, Nitcht, Bereite dir, Jesus, nochitzo die Bahn, Der höchsten Allmacht Wunderhand i Ich will von Jesu Wunden singen. Finalment, la Coral tornà a intervindre en la coneguda peça Jesus bleivet meine Freude, posant punt i final a una emocionant vetlada, plena de nervis i realitzada amb molt d’afecte i dedicació.

Des d’aquestes lletres volem agrair les afectuoses felicitacions que ens

han dedicat qui ens segueixen i saben valorar tot l’esforç que tant individualment, les solistes, com col·lectivament hem de dur a terme per harmonitzar les nostres veus. Assolir aquests reptes fan calibrar amb molt d’esforç les nostres possibilitats que, com be sabeu, encara que ho fem amb dedicació i professionalitat no deixen de ser uns meritoris afeccionats coralistes. És molt important per a nosaltres l’ànim del públic i el bon ambient que ens rodeja, tant dins com fora dels assajos.

I ara, a continuar preparant i assajant per tal d’oferir noves cançons i recuperar-ne algunes que ja tenim un poc oblidades. Fins el proper concert!

CORALper Àngels Rodas i Joan Quiles



13


ORQUESTRA DE CAMBRAper Víctor López

Una vegada finalitzada la sempre colossal actuació de la nostra Coral, tocava en la segona part del concert el torn de la nostra Orquestra de Cambra. Res que envejar als concerts de Nadal de les grans orquestres i corals del centre d’Europa, als quals

estem acostumats a veure per televisió. El que va esdevenir aquesta vesprada va ser espectacular sens dubte. No som conscients del gran potencial que tenim en la nostra gran família que és la Unió.

Destaquem, com no, el grup i els solistes, una vegada més a l’alçada del virtuosisme musical en el seu més pur estil. Tancàrem els ulls per un instant en la primera peça de l’Orquestra de Cambra, venint-nos de seguida la imatge d’una parella ballant en els grans salons i passadissos de la Musikverein de Viena, interpretant el Die Fledermaus, La rata penada, Overture de Johann Strauss (fill).

Seguidament, i com a introducció al segle XVII de la mà del gran mestre Johann Sebastian Bach, i baix la batuta del nostre benvolgut mestre i director Miguel Morellà Asins, tinguérem el plaer de comptar amb la presència de la nostra amiga i companya Deune López Leibar amb el seu oboè barroc. Després d’una simpàtica i didàctica presentació de

l’original instrument, desconegut per a molts, va interpretar un dels recitatius més coneguts del mestre alemany, l’Arioso de la Cantata BWV 156. El so càlid i redó de l’oboè barroc junt a l’harmonia de l’orquestra de cambra, inundà de música celestial cada racó de l’església.

Si crèiem que ho havíem vist tot, solament faltava unir ambdues formacions per a delit del públic assistent. Reconeguts són els Concerts de Nadal que fan aquestes dos seccions de la Unió. La Coral i l’Orquestra de Cambra interpretant els sis recitatius de la Cantata BWV 147 de Johann Sebastian Bach. No hi ha adjectius suficients per poder descriure el que els nostres solistes vocals i instrumentals van plasmar en aquest majestuós concert. Des de la veu angelical de la nostra soprano Gracia Suñer Sancho, la veu enèrgica de la nostra soprano Lucía García Rubio i la fermesa en la veu del nostre baix convidat Josep Espí Vidal. Tots ells espectaculars i radiants dalt de l’altar amb el llençol dels instruments solistes. Intercalant recitatius solistes amb la Coral i l’Orquestra de Cambra finalitzant aquesta cantata de la forma més colossal possible per al moment que estàvem vivint, el marc va ser immillorable. El famós Cor Final. Sense paraules... >>

14


En mig dels aplaudiments i a penes agafant l’alé, interpretaren conjuntament els dos bisos que clausurarien aquest grandiós concert de Nadal. El Villancico Pedralbino del compositor valencià Luis Calduch Perona i per finalitzar, de nou la interpretació per part del Cor Final de la Cantata BWV 147.

Seguidament, i per deixar clara constància del seu treball, us detallem la relació de solistes:

Veus: Lucía García Rubio (alto), Gracia Suñer Sancho (soprà-alto), Josep Espí Vidal (baix-col·laborador). Oboè d´amor: Deune López Leibar. Oboè: Víctor López Albuixech. Violoncels: Cristina Puchades Ibàñez, Jaume Alberola Gómez. Contrabaix: Javi Sayas Alberola. Violí barroc: Jordi Clemente Rico. Corns: Sara Yago Mut, Carles Calatayud Trescolí. Trompeta: Javier Pérez Zorío.


>>


15

NOTICIES MUSICALS.50 ACORDIONS

Tots i totes, els que toquem un instrument, sabem que no sempre el nostre assaig a casa és un plaer per a la parella o els veïns. Segur que tots tenim un munt d’anècdotes, de gracioses i de no tant.

En aquest article hem entrevistat a les parelles de músics de la secció d’acordions. Volíem saber com viuen el que la seua parella ocupe molt de temps en fer sonar un instrument, anar-se’n a assajar o a una actuació. En el nostre cas, totes les respostes són de dones, elles són les que sofreixen i animen la nostra afició. Pot ser a priori esperàvem més canya, però...

Hem preparat tres preguntes amb resposta oberta. Fem un extracte de les respostes i una xicoteta conclusió al final.

1.- Et va resultar il·lusionant, fa uns quants anys, quan et va dir que anava a aprendre a tocar un instrument?

La il·lusió i motivació estava a la seua cara. I amb això és suficient per a saber la felicitat que la música li aporta. Per la meua banda respecte i orgull... Ell sempre ha tingut il·lusió per l’acordió. A mi no m’ha importat. Fins i tot, entre els fills i jo li n’hem comprat un de millor... Sí, per ell... Em va encantar, ja que la música li agrada molt i gaudeix amb ella... Sí, aprenem els dos les cançons... Em va semblar bona idea, encara que no sabia el que suposava tenir un músic a casa. Ell sempre ha estat enamorat de la música... Sí, perquè sempre havia volgut fer-ho.

2- Com portes que la teua parella de vida estiga a l’habitació del costat assajant, quasi sempre, les mateixes cançons?

Bé, molt bé. Acabe taral·lejant jo també els ritmes i melodies. Clar! Amb tanta repetició... Em pareix bé, tinc música de fons. Però no en la mateixa habitació, seria impossible i pesat! Al principi molt pesat però ara estic encantada... Jo col·labore cantant mentre toca, sobretot al principi... Hi ha vesprades per a tot... La veritat és que ja m’he acostumat. Al principi una mica pesat, vaig passar molt de temps sentint les mateixes melodies... Prou bé, però millor quan toca al teclat i es posa «cascos», no molesta.

3- Com et senta que eixa vesprada que podeu passejar o anar al cine et diga: «No puc anar amb tu, estimada, tinc actuació. Vindré a la nit».

Sincerament, no tinc aquest problema. Hem sabut equilibrar la vida en parella-família i la vida musical. Hi ha temps per a tot, si ens organitzem correctament... Quan teniu alguna actuació a mi m’agrada anar i si organitzeu un dinar encara millor... Amb resignació... He de dir que després de tants anys de conviure amb un músic que fa «bolos», cal acostumar-se, buscar alternatives i intentar compaginar-ho tot... Igual que a mi m’agraden altres activitats i em respecta, jo encantada que faça el que li agrada... S’ha de donar suport a la música en directe... Hi ha temps per a tot…

4- Vols dir alguna cosa més?

Sí, crec que la música és una activitat del ser humà extraordinària, que li dóna felicitat a ell i a la gent que l’escolta. Tot això és molt satisfactori... Aquesta sana afició pot aportar moments especials per a compartir amb la parella... Estic contenta que el meu home estiga en un grup d’amics tan agradables i sobretot molt bona gent. A més, teniu bona harmonia dins del grup i nosaltres les parelles també... Sou unes persones encantadores amb les que comparteix afició i amistat... Una gent estupenda que s’ajunta per a passar-ho bé i fer festa, realment és una activitat molt bonica.

Conclusió: Després d’escoltar i llegir les respostes de les dones que han contestat, et quedes amb un estat de tranquil·litat i benestar. La música desperta quasi tanta comprensió en les parelles com il·lusió en els músics.

SOCORS! LA MEUA PARELLA ES MÚSICper Toni Francés

16


Més que un dia ha estat una setmana plena d’actes al voltant de la dona, tallers, xerrades, recitals de poesia, exposicions de fotografia, musica i balls, convocades per diferents entitats del barri com Mujer y Cultura, l’Associació de

Veïnes i Veïns de Sant Marcel·lí i la Unió Musical l’Horta.

Els actes de l’Associació de Veïnes i Veïns començaren dimecres 4 de març amb la inauguració de la setmana de la dona amb un taller amb l’Associació Mujer y Cultura. Dissabte, 7 de març, sopar al local social amb la presentació del projecte sociolaboral «Sabata» a càrrec de Dones de Lilith d’Alaquàs amb actuació musical i recital de poesia. Diumenge dia 8, participació en la Manifestació del dia de la dona a València.

La Unió Musical l’Horta conjuntament amb l’Associació de Veïnes i Veïns de Sant Marcel·lí realitzàrem divendres 6 de març dues activitats conjuntes o una activitat amb dues parts: primer la inauguració de l’exposició de fotografia «Dama Misteriosa» de Carmen Soler Alba en Espai Rambleta BPM Clara Santiró. Carmen, dona del barri, membre de l’AVV i del grup de fotografia de la Unió, gran artista, ens va sorprendre com sempre. I tot seguit sense parar, baixàrem al vestíbul de

l’Espai Rambleta per a celebrar un taller de balls amb Estación del Norte, Músicas Viajeras, grup que va nàixer al 2012 amb el propòsit de donar vida a un repertori variat de músiques d’Europa i del Mediterrani, que formen part de les melodies més habituals en el moviment conegut com a «Danses del món» o «Danses circulars».

Aquest grup pretén animar a la participació del públic amb danses col·lectives de diferents països: Grècia, Israel, Macedònia, Armènia, etc., generant un espai de vivència col·lectiva i comunitària, acostant-nos a la música i les danses en un clima de celebració i distensió. I ho van aconseguir, es va crear un ambient distès, divertit, i les persones que participaren, que en van ser prou, van gaudir molt. Agraïm a les persones que formen aquest grup el que pogueren compartir amb nosaltres aquesta activitat, a Pablo, Sacra, Raquel, Gabriela, Pepa, Margarita, Pepa i Félix, moltes gràcies!

I quin millor punt i final a aquesta setmana de celebració, com venim fent des de l’any 2010, que el concert de la banda de la Unió Musical l’Horta al Teatre Rambleta.

Com diguérem en la presentació, «amb la celebració d’aquest concert volem donar suport a les dones que volen fer de la

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA CRÒNICA D’ACTIVITATSper Sara Sánchez i Encarna Ojeda


17

NOTICIES MUSICALS.50 BANDA

música la seua forma de viure i sentir i encara que el nombre de dones en les societats musicals es prou important com a músiques, coralistes, professores. En altres àmbits com la composició i la direcció la participació es quasi anecdòtica».

Concert amb una gran participació de les nostres músiques, magnifiques i per finalitzar enguany la banda, dirigida com sempre pel mestre Miguel Morellá Asins va interpretar la peça Hispània, Fantasia Espanyola, d’Oscar Navarro, els músics comptaren amb una col·laboració molt especial, un grup d’alumnes del Conservatori Professional de Dansa de València, dirigits per Lorena Luz, ànima mare i coreògrafa d’aquesta peça, que no va dubtar en cap moment quan li sol·licitàrem la seua participació en aquest acte. Lorena ens ha demostrat que és una gran professional i des d’ací li agraïm el seu esforç i la seua implicació amb la preparació i realització d’esta part del concert.

Deu joves ballarines i ballarins van fer les delícies del públic sobre l’escenari, tan és així que tot el món va romandre assegut en acabar l’actuació, amb ganes de veure més.

I com no podia ser d’altra manera, agraïm a Alicia Gómez,

directora del Conservatori, per fer possible que desfruitàrem amb el talent d’aquests jóvens ballarins.

Fins ací una setmana plena de celebracions, l’any que ve més, recordant que tenim l’obligació esforçar-nos perquè les dones compositores, directores i intèrprets ocupen en igualtat el mateix nivell que ocupen els hòmens, el nostre compromís des de la Unió Musical l’Horta es fer-les visibles.

Fotos: Tomás Sánchez i Salva Benlloch

18


INTERCANVI D’ORQUESTRES A GODELLAper Josep Lluis Rodrigo

El passat 28 de febrer l’Orquestra de Cambra de la Unió, en l’autobús que ens esperava en la rotonda, va partir cap a Godella a retornar la visita que l’Orquestra del Casino Musical de Godella ens va fer en les Festes Populars del setembre de 2014.

El viatge va transcórrer sense novetat. A la nostra arribada feia la prova de so la nostra amfitriona i en breus moments ens van cedir l’escenari.

La primera part del concert era nostra i va començar amb una interpretació de La vida és bella de Nicola Piovani, seguit del concert per a dos violoncels d’Antonio Vivaldi, amb Cristina Puchades Ibáñez i Jaume Alberola Gómez com a solistes.

En La danza de los espíritus bienaventurados de Chistoph Gluck, la solista va ser Marta Moncholí Marco.

És just esmentar les tremendes possibilitats que van mostrar tots els solistes en aquest concert.

Van acabar amb una delícia, les Danses folklòriques romaneses de Bela Bartok.

Aquesta peça de només cinc o sis minuts de durada, consisteix en sis moviments, sis danses diferents. La 1.- Jocul cu Bata (Dansa del bastó) la va obtenir Bartok, de dos gitanos –un violinista i un violista popular– en Mezó szabad/Voiniceni; la 2.- Brâul (Dansa en rode) i 3.- Pe loc (Trepitjant), dansa de parella, d’un gaiter d’Egres/Igris. 4.- Buciumeana (Dansa de Bucium), amb un temps de tres per quatre, d’un violinista gitano a Bucsony/Bucium; la 5.- Poarga Româneasca (Polka romanesa) d’un violinista romanés a Belényes/Beius, igual que la 6.- Ma run telul (Passos curts), dansa ràpida de parella.

Espere que arribe el mes de maig quan la nostra orquestra ens delecte en l’Espai Rambleta amb aquestes peces que el mestre Miguel Morellá ha programat per a aquesta ocasió.

La segona part, sota la batuta de la directora de l’Orquestra del Casino Musical de Godella, Pilar Mur, qui participa com concertino, interpreten Serenata per a cordes en 4 moviments de Tschaikovsky.

La Suite per a Orquestra de Cordes o també nomenada Serenata per a Cordes en Do major, op.48, és una de les peces més populars de l’autor i fonamental en la música romàntica. Composta en 1880, en un moment de pau i serenitat, quan

mantenia una relació epistolar amb la rica i culta vídua Nadia von Meck, admiradora de la seua obra, que va actuar com el seu àngel benefactor, tant en l’aspecte econòmic com en l’espiritual. A ella li va confessar que acabat l’encàrrec de l’Obertura 1812 en les seues pròpies lletres «escrita sense calidesa ni afecte», necessitava escriure alguna cosa que li isquera del cor.

És una peça que emociona pel seu romanticisme. Està inspirada en les que Mozart va compondre anteriorment. Composta per a violins, violes, xels i contrabaixos.

L’estrena es va produir el mateix any, el 21 de Novembre de 1880, en un concert privat del Conservatori de Sant Petersburg, que li van oferir els seus companys i alumnes, com a antic professor que va ser, amb un càlid acolliment.


19

NOTICIES MUSICALS.50ORQUESTRA DE CAMBRA

En 1881 es va presentar al públic en la capital imperial i, en 1882, a Moscou. Des de llavors, segueix commovent per la bellesa de la seua melodia.

En la Serenata per a Cordes es troba tota la força expressiva, gràcia i musicalitat de Tchaikovsky. El segon moviment, Tempo di valse, és un dels més populars. Segueix el mateix esquema utilitzat pel nostre compositor per als seus grans ballets, encara que acaba en un pianissimo que condueix al silenci necessari per a donar començament a la Elegia. El seu motiu, construït sobre el passatge ascendent d’una escala, crea una atmosfera no necessàriament elegíaca d’aquesta peça. El quart moviment amb sabor rus, connecta al final repetint les notes del primer moviment .

Aquestes són les parts que la composen:

Pezzo in forma di sonatina: – Allegro moderato.

Valse: Moderato – Tempo di valse.

Élégie: Larghetto elegiaco.

Finale (Tema russo): Andante – Allegro amb spirito.

Us convide a que conserveu els programes de mà i amb els mitjans tècnics que tenim a nostre abast, torneu a escoltar les melodies que els nostres músics ens ofereixen, en aquest cas, per als qui vam anar al concert us recomane qualsevol d’elles, així com les que ens van oferir ambdues formacions en el concert de festes, com La mula d’Oscar Navarro o les peces de Turina i Eduard Toldrá.

Del concert que ens ocupa us ho recomanem tot, però especialment el Vals de la Serenata de Tschaikovsky i les Danses de Bela Bartok.

Fotos: Ana Navarro

20

NOTICIES MUSICALS.50NOTICIES MUSICALS.50OPINIÓ

L’immens poder de destrucció, esgotament de recursos i contaminació aconseguits per la humanitat, ens està situant en un pendent suïcida de molt difícil reculada. Necessitem una forta catarsi que ens faça passar del consumisme i la

competitivitat a la frugalitat i la col·laboració universal. En l’antiga Grècia es va intentar provocar una certa catarsi mitjançant el gènere teatral de la tragèdia. A Espanya, durant el Barroc i la Contrareforma, es va provar amb els Autos Sacramentals, destacant els de Calderón de la Barca. El fet que els partidaris de la Il·lustració aconseguiren que es prohibiren en 1765 i que al segle XX els recuperaren, encara que amb un signe religiós diferent, autors com Rafael Alberti, Miguel Hernández i Gonzalo Torrent Ballester, prova suficientment que la catarsi necessària per redreçar a l’ésser humà es pot abordar des de plantejaments molt diferents, i un d’ells és l’experimentat en el concert celebrat el 21 de desembre de 2014 a l’església del barri.

La música anuncia, promou i estimula els grans canvis socials. Bastarà recordar l’explosió musical que es va produir a Espanya en els anys 70 marcant l’inici de la transició política, encara que s’ha de distingir la promoció de la realització. També en la litúrgia cristiana es distingeix, i el sacramental prepara l’esperit per a la transformació que competeix al sagrament. En l’àmbit laic, la transformació efectiva és una qüestió racional, mentre que la predisposició a la mateixa és emocional. La música ha mostrat, en els macroconcerts, el seu poder perquè vibren a l’uníson milers d’individus de diferent sexe, classe social, educació i creences. La ciència ha provat que aquesta unió es produeix en el cervell límbic, el del cor, en el qual un camp electromagnètic cinc mil vegades més intens que el del cervell racional, procura l’equilibri de l’interior de l’individu i les seues relacions amb l’exterior. Però perquè un concert siga sacramental, ha de reunir unes determinades condicions, que sembla reunir aquest concert, començant pel lloc i el moment de la seua celebració.

El concert es va celebrar en un temple, un lloc sagrat, una dada fonamental si tenim en compte que per Goethe, sagrat és allò que uneix a molta gent, i va tenir lloc en el solstici d’hivern i amb motiu del Nadal, és a dir, quan es produeix un canvi fonamental, en detenir-se l’avanç de les tenebres i iniciar-se el progrés de la claredat, i això concerneix tant a plena llum com a l’actitud del cor humà.

Perquè el que cal canviar són els sentiments. La catarsi no és un rentat de cervell, sinó sortir del nostre tancat egoisme per descobrir que la plenitud s’aconsegueix comunitàriament, quan els que més tenen ajuden a alçar-se a els qui ho necessiten. Per això, a l’entrada d’aquest concert els assistents lliuraven aliments per donar de menjar a els qui tenen gana com a pas previ per satisfer a els qui tenen set de justícia.

Aquestes condicions semblen adequades per a un concert en el qual es va parlar d’amor, d’alegria i de Déu, i en el qual al costat del que es va dir, importava com es va dir, doncs contenia les claus de tota la història humana, en unir, en harmonia, el so de l’orquestra amb l’emès per la gola humana. Els instruments són el fruit del treball, de la capacitat creativa de l’ésser humà, sobre el qual descansa tot el procés evolutiu. L’essencial i l’accessori d’aquest procés va quedar de manifest quan entre els moderns instruments es va escoltar nítidament la cultura del Barroc. Quant a la intervenció del cant humà és moment de recordar que si disposem de la paraula, és perquè els nostres avantpassats van dur a terme el temerari esforç que va fer descendir la laringe per deixar lliures els òrgans vocals, afrontant el risc d’ennuegar-se.

De gran significat va ser el contrast entre la interpretació conjunta de tots, inclòs el públic assistent, manifestant així la força de la unió i l’aquesta de la participació, i els moments en què bastava l’actuació d’un sol individu per omplir-ho tot de ressonàncies, la qual cosa ens emplaça davant la nostra responsabilitat individual. El fet que les tres solistes foren dones no és producte de l’atzar, sinó conseqüència que vents de catarsis bufen ja sobre la humanitat, i el sentir acollidor i conciliador del matriarcat intenta desplaçar o atenuar l’agressivitat del mascle alfa i desbaratar els paranys dels tafurers.

Tot això va fer que se sortís del concert amb una feliç sensació de fraternitat i esperança, la qual cosa va ser un meravellós regal en aquests temps que l’individualisme egoista està expandint la incertesa i la solitud.

CONCERT SACRAMENTAL (CORAL I ORQUESTRA)per Pascual Pont


21


LA MEITAT INVISIBLEper Javier Hernández

Sempre que diem que estudiem música, ressuposem que ens referim a la clàssica, donant per fet que no hi ha un altre tipus de música que es puga aprendre de manera que se’ns considere músics. És per això que una gran part dels espanyols només

considera música allò que troba escrit en un paper, i per tant, només considera músic a aquella persona que sàpia reproduir de forma el més exacta possible el que en un full està escrit.

Doncs bé, en aquest artícle, que espere us agrade, vaig a parlar-vos d’un estil de música que té poc o res a veure amb el paper, i que, a pesar de ser la base substancial de la música moderna, és sovint menyspreat per molts «professionals» pel simple fet de no saber tocar-lo, considerant-lo una meitat invisible, inexistent davant dels ulls de qualsevol «entés». Vaig a parlar-vos breument de la música negra.

Els estudiants de conservatori, o bé aquells que rebem classes de professors particulars, presumim de posseir una gran tècnica, així com d’un nivell de lectura musical impressionant; i potser tenim raó, però la veritat és que, quan no trobem un full davant de la nostra vista i ens demanen que toquem, senzillament, no sabem.

Doncs, bé, la meua idea és parlar-vos d’uns senyors que «sense saber res de música», ni tan sols afinar una guitarra, van arribar a revolucionar el món per mitjà de la seua genial ignorància, i és per això que els devem tots els gèneres musicals que sonen avui en dia: Rock, Pop, Dance i... fins i tot el Reguetón! (Em dol dir-ho, la veritat)

Tots i cada un de nosaltres coneixem moltes cançons de la música negra, clar que sí! Encara que normalment no en som conscients. Voleu comprovar-ho? Ací vos deixe alguns títols, perquè feu boca!

- Mannish boy, per Muddy Waters

- Think, per Aretha Franklin

- Good Times, per Chic

- September, per Earth, Wind & fire

OPINIÓ

22


TROBADA EN PERFECTA SINTONIAper Josep Lluís Rodrigo

Aquesta és la història d’una trobada que va canviar la trajectòria d’una agrupació musical, la nostra. Una trobada que ha fet història. Una història digna de ser coneguda pels socis i sòcies de la Unió.

Fa molts mesos i sense venir al cas, m’explicava Miguel Hernández com havia conegut Miguel Morellá.

Quede amb Miquel, gravadora en mà, en un lloc de pública concurrència; passats uns moments apareix, quina casualitat!, Paco Perales, que en aquells anys era el president de la Unió, la qual cosa ens permet contrastar els records, ja que estem parlant de fa molt de temps. Allà va.

La banda, com així era coneguda, portava uns onze anys funcionant, tres presidències i tres directors, encara que el primer i el tercer van ser la mateixa persona. En un moment donat, José M. Senabre, Xema, director de la banda, no podia, per raons personals, seguir dirigint la banda i faltava molt poc per a un concert del Retrobem.

En aquells anys Miguel Hernández era membre de la junta directiva de la Unió, per tant, era conscient de la situació compromesa de la banda. Per altra banda, treballava al Palau de la Música de València, i en el seu treball coincidia diàriament amb els mestres que formaven part de l’Orquestra Municipal de València.

L’Orquestra Simfònica Municipal té molt components, però no tots són iguals quant a tracte i empatia, i per les característiques personals d’un d’ells, aquell que quan es creuaven saludava al personal, aquell que d’alguna manera havia sigut més accessible, era, ni més ni menys que l’oboè solista de l’Orquestra, Miguel Morellá Asins.

Davant d’aquesta situació, Miguel Hernández, planteja al mestre Morellá la situació per la qual travessa la banda, i ell es compromet a assistir als següents assajos fins a la incorporació del director titular, comprovant que el que nosaltres cridàvem amb optimisme banda, era en realitat una agrupació musical una mica menys unflada.

El ben cert és que van traure avant el concert. Aprovada per la junta la col·laboració, va deixar de ser puntual per a convertir-se en permanent, constatada la impossibilitat

de reincorporació de Xema. L’aportació del mestre Morellá a la banda de la Unió, nodrida constantment per un cabal permanent i abundant de noves i joves incorporacions, cada vegada millor preparades, des de l’escola de música de la Unió (primer amb l’entranyable Rafa Montesinos i després, fins a fa ben poc, amb el carismàtic Juan Carlos López Luján), és la de tots coneguda, gràcies a la feliç coincidència, d’una trobada de fa uns vint-i-cinc anys, xifra emblemàtica que haurà de ser celebrada.

Quede dies més tard amb el mestre, en finalitzar l’assaig del dilluns i li pregunte pels seus records de l’època. Immediatament em va remetre als temps en els quals l’Orquestra Municipal de València no tenia seu oficial i anaven del palau de la Plaça Galícia, al costat de la Piscina València, al saló d’actes de les escoles professionals de Sant Josep, fins a la definitiva, en el Palau de la Música. La cafeteria del Palau era molt xicoteta i estava situada en l’entrada posterior, que dóna a l’Albereda; la cafeteria era compartida pels músics, en la mitja hora de descans, amb el personal del Palau. Allí va conèixer a Miguel Hernández qui li va proposar substituir a Xema, amb qui havia compartit estudis musicals, ja que els dos són de Catarroja. Li costa treball, al mestre, recordar si havia estat en Sant Marcel·lí una o cap vegada abans del seu primer assaig amb la banda, del que si que se’n recorda és que no tenia coneixement que ací hi haguera una banda.

Mirant cap a arrere és sorprenent pensar com hem canviat en aquest lapse de la nostra història. Podríem dir que aquest període va des de el «Fausto» a l’Espai Rambleta.

En la conversa, comencen a aflorar multitud d’anècdotes, com el fet de que el lloc d’assaig era el col·legi públic Fausto Martínez, en l’entrada, on els músics s’asseien en les cadires dels alumnes d’infantil. O quan a l’estiu assajaven fora amb el manifest empipament d’algun veí dels voltants, i d’altres més que hauran de ser explicades en una altra ocasió.


23

NOTICIES MUSICALS.50 ENTREVISTA

Fa vint-i-cinc anys que es varen trobar Miguel Hernández i

Miguel Morellá.

Una feliç coincidència per a la Unió

24


ESTRELA ROJA: VINT-I-CINC ANYS DE DOLÇAINA, TABAL I ESTELSCèsar Navarro

Eren temps de canvis, de projectes i camins oberts, de comiats i històries tancades -potser no tan tancades-. Il·lusions i enyorances. Temps

indecisos, encara sense lloc, encara sense estar, encara sense marxar. I així anàvem fent en la desitjada tornada a València.

La trobada amb la Muixeranga de València, la troballa de la Muixeranga de València, en una ciutat greument castellanitzada, en un país fatalment alienat, va ser una alenada d’oxigen. Deu anys d’absència, deu anys de PP immisericordiós amb tot allò valencià i tornava foraster a casa meua.

Assajos dubtosos, poregosos. Tremolor a l’hora de pujar. Tremolor a l’hora de romandre dalt. Poca pràctica, nouvingut amb molt poques figures bastides sobre els muscles. Nouvingut amb molts pocs muscles xafats. Però la necessitat manava. L’habitual manca de gent forçava a superar la por. I va arribar el Carnestoltes de Benimaclet. Bateig muixeranguer. Celebració iniciàtica d’ingrés en la ciutat que no apareix en els mapes, en la ciutat de la gent que viu i mor en l’anonimat, en la ciutat sense fastos, Papa ni fórmula 1.

I amb el Carnestoltes arribà la revolució.

I amb el Carnestoltes arribaren revolucionaris armats de dolçaines i tabals,

acompanyats de rojos dimonis i hieràtics gegants.

Tots cabien en el mateix infern

estelat.

I la Muixeranga de València, faixes negres per a àngels blancs,

també hi va trobar la seua llar.

I vaig davallar a l’infern

i vaig veure que estava bé.

A la fi lloc on arrecerar-se d’aquella ciutat.

I vaig descansar.

Les torres humanes no són res sense la música. Simples acrobàcies mancades de càrrega simbòlica, buides d’història. I allà estava l’Estrela Roja per donar sentit a la nostra presència en el carnestoltes festiu i reivindicatiu de la ciutat de València, en el carnestoltes de Benimaclet. Camisetes negres barrades amb quatre dolçaines roges i una estrela. Explícit uniforme, clar

manifest d’identitat. Que ningú no en tinga dubtes. I els tabals comencen a retronar. I els nervis augmenten. No es pot evitar guaitar-los mentre s’ultima la col·locació de les persones de la pinya. I el seu esguard seriós i concentrat impressiona. Xiquets, jovent i no tan jóvens, vells lluitadors incansables. Tots marcant el ritme de la tocata que està a punt de començar. Tots marcant la preparació de la torre humana, de la revolució festiva que s’està produint. I l’expectació de tota la munió de gent que s’aplega a aquesta cercavila creix. S’imposa el silenci i els tabaleters continuen la seua cadència. Retronant. I els carrers de Benimaclet retrunyen. I els carrers de València bateguen. I la ciutat reviu. Els dolçainers esperen pacientment el seu torn. Tesos. Premen les canyes amb els llavis. Barbetes tenses i galtes


25


ESTRELA ROJA: VINT-I-CINC ANYS DE DOLÇAINA, TABAL I ESTELSCèsar Navarro

MUIXERANGA

lleugerament unflades. Colzes plegats i subtilment separats del cos. I entra la dolçaina. S’insinua lentament la melodia. La torre humana ja s’enlaira i amb força s’hi incorpora la resta de dolçaines. Una volta, dos voltes, les voltes que calga per tal que la figura es bastisca i es descarregue. Els dolçainers segueixen el ritme de la música i els seus cossos i les seues dolçaines bressolen la melodia, hipnòticament. Dolçaines, tabals. Tots alhora, indestriables, necessaris per marcar el pas de la recuperació nacional valenciana. Estrela Roja ha tornat a obrar el miracle. I ja porten vint-i-cinc anys fent-ho. Vint-i-cinc anys recuperant els carrers per al poble, recuperant la ciutat per als valencians. Vint-i-cinc anys de lluita empunyant dolçaines i baquetes. Lluita inicialment solitària i

sempre dura. Nadar contra corrent té això. Hauria estat fàcil defallir, rendir-se. Ningú no els hauria retret res. Almenys ho han intentant –dirien-. L’intent ha estat honorable, però és normal, ho tenien tot en contra, era una batalla molt desigual. Sí, sí, però ja són vint-i-cinc anys plantant cara. I el nostre David va creixent i cada vegada empra la fona amb més força. Cada any passat és un èxit, cada dolçaina sonant un pas, cada muixeranga alçada una pedra llançada.

Enguany, 2015, amb la celebració dels vint-i-cinc anys d’Estrela Roja, la temàtica del Carnestoltes de Benimaclet ha estat la Revolució Cubana. Sospitosament adient. Encertadament escaient. I en la nit del 28 de febrer un nombrós grup de guerrillers barbuts

va recuperar els carrers de Benimaclet primer, de la resta de la ciutat després, i tot el País a la fi. No anem tan ràpid, però. Que ningú no s’enganye. La victòria encara està lluny. Sabem que el camí és costerut. Ens ho demostra vint-i-cinc anys incansables de lluita cultural i associativa. El viatge és llarg i cal que el fem a xicotets passos;nogensmenys ferms. La Victòria està feta de xicotetes victòries. De moment els seus barbuts, i no tan barbuts, comandants i sub-comandants, enlairant les dolçaines i les baquetes, no dubten a marcar el pas fins a la victòria. Sempre. Decididament.

Fotos: Lilian Castro

26


BEATRIU CIVERA, ESCRIPTORA VALENCIANAIsidre Crespo

No m’ho esperava, aquesta és la veritat. M’era una dona desconeguda, com altres escriptores valencianes «de postguerra». No ens havien estat presentades en els cercles acadèmics corresponents. Som a temps, per sort, de corregir aquests oblits. Us assegure que paga la pena, literàriament, humanament i, per descomptat, patriòticament. En març de l’any passat, en preparar un recital literari sobre textos de «les dones escriptores valencianes de postguerra», em vaig adonar dels seus valors humans, literaris i culturals.

Empar Beatriu Martínez Civera (València, 1914-1995) va començar a escriure en valencià el 1954; amb un conte: «Xeniet i la seua falla», en una revista històrica fallera Pensat i fet, en la qual col·laborà uns quants anys més. Com ho va fer en la revista Sicània —aquella editorial «valenciana» primerenca de la postguerra—, on publicà les dues novel·les editades fins ara: Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961).

Abans, en temps de la segona República, havia trencat la mà en l’afer de periodista; durant els anys 30, Beatriu compagina la feina com a «salonera» –una mena de recepcionista – a la casa de modes d’un important modista, amb les col·laboracions, com a redactora, en La voz valenciana, diari republicà i d’esquerres. Era, aleshores, la primera dona que escrivia en un diari de la nostra terra. S’hi va especialitzar «en temes relacionats amb la dona». «Em deien que jo era una feminista, però no era això. Les feministes d’aquells temps anaven d’uniforme, amb faldilla estreta i jaqueta de sastre, i jo me veia més femenívola». «Era coneixedora, això sí, dels escrits de Simone de Beauvoir».

A banda de les novel·les ja esmentades, Beatriu Civera —el seu àlies literari— sempre tingué la disposició d’escriure relats breus, d’extensió variada. Donats a conéixer, en revistes, alguns i altres, més acabats, els anava presentant als diversos certàmens literaris. No obstant això, el 1957, es presentà als Jocs florals de València, amb un «un aplec de contes» (un d’ells

Autonomies, el millor de l’autora!). I el 1963, al Premi Sicània de Lo Rat Penat, que guanyà amb Simonet el revolucionari.

Alguns altres van ser publicats en sengles reculls: Vides alienes (1975), format per set contes, el qual té la singularitat d’haver estat l’única obra d’origen valencià que ha guanyat el Víctor Català, a Barcelona. «Beatriu Civera —digué M. Aurèlia Capmany— és una escriptora tenaç, amb moltes coses per contar». Un d’ells, El partit —una bona literaturització de la clandestinitat—, ha estat ben valorat pels crítics.

Durant els anys seixanta, es va decantar —va dir ella— «per un tipus de treball més periodístic i divulgador. Vaig escriure sobre Mayans, Cabanilles, el Gremi de Calderers, i vaig guanyar diversos premis», sobre el patrimoni cultural valencià, sobre les dones valencianes, sobre llibres… També va col·laborar al diari Levante, els anys 1969 i 1970.

A partir dels 60 compaginà la seua tasca literària amb un treball de caire periodístic. Col·laborà als fascicles de l’editorial Sicània Nostres Faulelles, contes i narracions —un total de sis relats breus— i a El Pont (revista de l’exili).

Jove, amb vint-i-sis anys, visqué la imposició de la dictadura franquista, un règim que perseguí durament l’ús públic del valencià. Però continuava escrivint. L’any 1986, Gregal li va publicar un altre recull de narracions, Confidencial. Després d’uns anys de silenci, Beatriu Civera hi arreplega set narracions curtes i una de bastant llarga.

Unes quantes novel·les més li resten inèdites, tot i haver quedat finalistes en alguns dels nostres premis literaris, posem per cas Liberata (finalista del Premi València de 1958), La crida indefugible, guanyadora del premi Joan Senent de l’any 1969; Les altres fronteres (1969), Al voltant dels dies, Retrat de família, Vells i novells (als Premis Octubre, el 1971), i Crònica i estampa —«les seues memòries de dona valenciana en un temps difícil».

"... prova n’és de la maduresa d’una llengua, quan als seus rengles literaris compareixen noms de dones. Açò fa referència a la nostra literatura, on a poc a poc van incorporant-se firmes femenines, i tan de bo que puguen totes elles passar a la història”.Beatriu Civera. «Fèmines de la València àrab», Levante, 14-11-1969


27

NOTICIES MUSICALS.50 CULTURA

Una valenciana militant, en anys tan atzarosos, estudià valencià en els cursos de Llengua de lo Rat Penat (de mà de Carles Salvador, 1954-1955) i en els de la Universitat (amb Manuel Sanchis Guarner, 1956); amb els quals obtingué la titulació per ensenyar la llengua. Des de Lo Rat Penat va fer molta faena, en va ser secretària, membre de la Junta Directiva i presidenta de la seua Secció Femenina.

S’interessava molt per l’ús del valencià en la litúrgia —publicà el 1969 una carta al director de la revista Gorg, sobre l’Ordinari de la missa en valència que estava preparant-se. «Mossén Sorribes, era el seu exemple», en deia ella.

Catòlica practicant, mostrà continu interés —en tots els seus escrits— per les coses religioses... Bona prova és la dedicatòria de la primera novel·la Entre el cel i la terra: «Als grans amors del meu cor: mon Déu, els meus pares i el meu espòs».

I amb veu crítica. Els seus plantejaments narratius (configuració de personatges, situacions, «comentaris dels narradors»...) mostren que la seua narrativa és bastant crítica amb el discurs oficial, tant sobre la dona, com sobre la situació social... En destacaríem dues característiques bàsiques: La marcada coherència temàtica entorn a la dona i a una sèrie de problemàtiques femenines, fins aleshores inèdites, que presenten les novel·les i molts dels seus contes i articles. A través d’ells, aquesta escriptora durà a terme una anàlisi crítica de la societat de l’època amb un clar objectiu de denúncia, sobretot pel que fa a aquells aspectes que van resultar especialment dolorosos per a les dones. La segona, que ens ha semblat estimulant a l’hora d’apropar-nos al seu corpus, és la lleialtat lingüística… Si l’objectiu principal de Civera hagués estat només fer una crítica al sexisme i a les problemàtiques socials i morals de la seua època, hauria escrit en castellà; i no: només va escriure literatura en valencià... una literatura «realista»—un poc melodramàtica...—, amb forta crítica de la doble moral —la hipocresia—regnant en les classes benestants –i catòliques.

Beatriu Civera «va viure en un temps en què la dona lluitava per obrir-se pas en tot l’àmbit cultural i social. Potser no fou capdavantera de cap moviment ni crec que tampoc no arribés a proposar-se marcar una alta fita en la seua trajectòria individual, però ací tenim els seus contes i les seues novel·les, que ens presenten [...] les diverses vides de persones

que visqueren en èpoques suara passades i són retratades fidelíssimament per un esperit observador i enamorat del seu temps i del seu país.

Crec que el millor homenatge de record serà llegir la literatura que ens va deixar, per remembrar la seua dedicació al conreu de les nostres lletres i traure el màxim profit de cara al coneixement d’allò que ella va estimar de tot cor.»1

Beatriu Civera conta —en una entrevista, 1978, a Valencia Semanal— que «de menuda llegia novel·letes, i mon pare i ma

>>

Fotos: Josep Daniel Climent

28


mare no volien que llegira. […] Jo me’n pujava a la teulada a llegar». Traiem aquestes declaracions a compte perquè un dels seus contes, de caire autobiogràfic, El rossinyol i el teuladí, ens facilita constatar aquesta afició per la lectura i, també, per la música, detall aquest que ara volem posar en relleu. «Quan s’escriu amb el realisme de la major part de les set narracions, la vida dels personatges no és totalment aliena a la de l’autor», va deixar dit el prologuista de Vides alienes, V. Riera Llorca. En efecte, el teuladí —Beatriu Civera— confessa:

«Aleshores jo no tenia més de catorze anys. M’agradava la solitud;... Tenia jo una vida completament meua, fantàstica, enlluernadora, i ben íntima per ço, a la qual ningú no podia tenir accés, perquè jo no era gaire comunicativa. Per ço, en quan acabava la tasca pegava fugir de casa meua i me’n pujava al terrat; d’aquí fàcilment m’escolava fins la teulada, i recolzada contra el mur, obria un llibre posant-me a llegir. En realitat, lo que fea era somniar. Amb lo llibre obert sobre les cuixes, enlairava la testa vers l’infinit... I així passava hores i hores, sense sentir fretura de res. [...] De sobte una música suau arriba fins les meues oïdes, com càntic de dolces harmonies angelicals... Cloguí les parpelles i somní una estona, deixant-me envair per aquell ritme enlairat, que s’acoblava perfectament a les meues emocions. Molt mes avant vaig saber, que la bella simfonia era El Despertar de Grieg.

No gosava bellugar-me, temorega que tot no fos més que il·lusió de la meua exacerbada fantasia... Després es deixà oir el cant Per Elisa de Beethoven. Allò ho coneixia jo ben bé, i ja no mi cabien dubtes respecte a la realitat d’aquelles melodies, arrancades al violí per unes mans, que al meu desconeiximent de tota tècnica musical resultaren virtuoses...

...I, tombí el cap, en el moment que el cant enyoradís de la Trístesa d’Amor de Chopin volava cel amunt a la recerca d’un núvol nacrat que s’allunyava vers la mar...».

No li resulta difícil al lector veure-hi l’adolescent Beatriu, fantasiosa, en mans dels sons. La presència de la música en els seus escrits és ben constant. En la primera novel·la —Entre el cel i la terra— una de les mares joves, reclosa en la casa de la maternitat, ens en dóna la prova:

«Tonica, la jove ... a qui se li morí el fillet i es tornà boja, asseguda en un balancí bressava en sa falda un embolic de draps vestit amb bolquers, com si fos el seu xiquet. En sos

ulls, lluïa una llum d’infantívola melengia. Mirava a través dels vidres el cel sense núvols i somreia a una imatge que sols ella veia, ensems que cantava en veu baixeta, tot el jorn la mateixa cançó, record segurament de sa infantesa:

Mareta, mareta, anit vaig somniar,

que una nineta m’havies comprat;

tenia la nina formosos els ulls,

la cara molt fina i el cabells molí rulls».

En el capítol XIV, «Al teatre Liceu», de la segona novel·la —Una dona com una altra—, la protagonista, Maria Teresa, se sent transportada en escoltar la veu de la seua amiga, una cantant d’òpera:

«[...] En la segona representació d’òpera, Irene se sentia molt més segura que en l’anterior. Transcorria el segon acte de “Mignon”. [...] Arribat que fon el moment de llençar-se desesperada a les flames que destrueixen el castell del noble

>>


29

NOTICIES MUSICALS.50 CULTURA

Frederic, el pols de la sala estava a una pressió inusitada, igual que Maria Teresa, llevat que aquesta, sentada en la llotja de dintre l’escenari, com la nit anterior, ni mira ni escolta el drama, ni sent els aplaudiments, ni pot assaborir la riquesa de matisos de les veus, ni els clamors vibrants de l’orquestra que va sadollant de entusiasmes els delicats esperits dels espectadors. [...]

Tota descripció resultarà pobra, tota paraula resultarà freda, i els trets de la meua ploma veig que van esfuminant-se fins esborrar-se per complet, com sentint vergonya de no saber exposar-ho amb fidelitat...

En un segon, tot havia desaparegut del davant seu. No sentia l’orquestra, ni veia el actors, ni se n’adonava que Irene estava en un d’aquells moments en què els veritables artistes s’entreguen al seu art, i brinden al públic tot el seu esperit en donació completa, sense reserves, com una enamorada al seu amant».

A aquesta amiga ja l’havia vista actuar en una vetlada d’amics; hi va veure com «la gentil soprano rebia el testimoni de justa admiració pel seu art».

En un altre dels seus relats —Professor adjunt—, és el protagonista qui, en un moment de reflexió, manifesta: «Si almenys tingués jo la meua guitarra! La tia moixa me la va trencar. Diu que les meves cançons són indecents». De nou la música, al centre de la vida dels seus personatges.

Ja des que era aquella jove periodista de La voz valenciana escrivia, la música era ben present en els seus papers. Un dels articles que hi publicà es titulava La música y las “niñas bien (1938), on analitza la conducta de «las niñas bien» en les sales de música:

Es lo cierto que en un principio se le dejó al Pueblo, sensible y artista por temperamento, el acceso a las salas de música, y todo iba bien: había el máximo respeto a los oyentes y ejecutantes, se saboreaba el arte y se educaba la sociedad, [pero] últimamente el Principal va siendo invadido por el torrente arrollador de «niñas bien» y, como es lógico y natural, lo que pudo ser templo de arte, se convirtió en feria de la vanidad.

Finalment, en el conte Llibertat...! —dins del volum Vides alienes—, una dona, ja en la tardor de la seua vida, li confessa a la filla un dels seus plaers:

—Em fas retret de la meua vida apacible? Has de saber i entendre que jo m’estime molt seure en un banc de la Catedral, a l’hora dels càntics, quan el temple és quasi solitari, i s’eixampla el cor... tot sentint un plaer... Et puc dir que no entenc ni mitja paraula dels salms, ni tampoc trobe que em faça res d’entendre’ls... solament deixe anar el pensament en la bellesa, en l’harmonia de la llum que va filtrant-se per les finestres d’alabastre... mentre se sent esgranar les notes de l’orgue sobre el silenci...

—Això no és religió, ans esdevé pura sensualitat.

—Què vols!

—Voldria veure’t prou més elevada.

—Convindràs amb mi que tot allò que m’atreu és elevat, és art.

Impossible no recordar aquell altre moment en què Maria Teresa —Una dona com una altra— «s’interna pel barri gòtic i entra a la Catedral a la recerca d’Irene Puyet, que tots els dies acostumava assistir a la santa Missa. Però Irene no hi era i, per a fer passar el temps, recorregué l’antic recinte. ¡Que poques vegades havia entrat a la Catedral!... Es deturà admirada, sentint-se empetitida sota la grandiositat d’aquelles fermes columnes que formaven la immensa nau principal. I avançà envers el Cor, solitari aleshores. [...]

Passeu al transcor —digué la veu d’un desconegut—. Veu de timbre metàl·lic, de suaus harmonies. Veu que segurament hauria estat educada per a cantar o recitar poesies... Veu encisadora que predisponia a ser escoltada...»

Es veu que Beatriu n’entenia, i hi comptava a l’hora de figurar el seu món literari.

Riola 2015

1Això va dir B. Civera de Maria Ibars, a L’Aiguadolç. Revista de literatura. Núms. 16 i 17, estiu 1991.

30

NOTICIES MUSICALS.50NOTICIES MUSICALS.50CULTURA

RACÓ LITERARIper Encarna Serrano

PERET, EL PASTORET

Peret, que era un xiquet que treballava a la muntanya amb els seus pares i el seu germà a la cura de les cabres i dels porcs de la seua família, també tenia una germana, anomenada Marieta, que s’estimava molt, que era només dos anys més gran que ell i era qui es quedava en casa endreçant-la preparant els menjars. Quan als dos els enviaven al poble a comprar alguna cosa sempre anaven agafats de la mà i quan els veien la gent del poble deien, «mireu, ahí van els germans Peret i Marieta».

Ell sempre estava feliç perquè séstimava molt els animals, les muntanyes, la vida a láire lliure i romandre amb la seua família. I també tenia molts amics, les cabres, els porcs, el gos, láse... Gaudia molt envoltat de tota aquesta felicitat.

Però, al mateix temps, ell volia aprendre, estudiar i fer allò que els seus

pares no havien pogut fer mai: eixir del seu poble i conéixer altres llocs i persones, en definitiva, conéixer món. Per tal de poder fer això, Peret i el seu germà, que era el major dels germans, havien d’abandonar la seua muntanya i el seu poble per anar a estudiar a un altre on hi havia una escola. Com que estava una miqueta lluny no podien tornar cada dia a casa i, per tant, havien de quedar-se interns en aquella escola durant tota la setmana.

Allí hi havia alguns xiquets entremaliats que el perseguien i li pegaven i el seu germà havia de defendre´l. Malgrat aquest fet i la malenconia que sentia quan pensava en el seus amics els animals, la muntanya, els seus pares i la seua germana, ell va ser perseverant en els seus estudis ja que els seus pares feien grans esforços per tal que continuara els seus estudis, sobretot la mare i Marieta, que patien molt pensant que estava tan lluny i sol (ja que el seu germà no va tardar a abandonar i tornar al poble, al seu treball de pastor). Però els seus pares volien que ell poguera aconseguir allò que ells mai havien tingut l’oportunitat de fer i ara ja tampoc el seu germà ni per descomptat la seua germana.

Finalment va arribar a acabar els seus estudis dénginyer, va anar a estudiar i després a treballar i viure a una gran

ciutat. Va canviar de treball i de ciutat tres o quatre vegades, sempre lluny de la seua família i de les seues estimades bestioles, fins que va trobar un lloc que li agradava prou per romandre-hi, conéixer alguna xicona que li fera prou el pes com per a casar-se amb ella i formar la seua pròpiafamília.

Però poc després de tot açò va adonar-se que mai no havia d´haver eixit del seu poble perquè en les ciutats, tampoc en aquella, no havia de trobar la felicitat que sentia quan estava a la seua muntanya amb els seus animals i la seua estimada família.

Encarnació Serrano i Ruiz va nàixer a Xàtiva i després de pegar moltes voltes ha acabat vivint a Sant Marcel·lí on participa entre altres coses en la Coral L´Horta i col·labora sovint amb la revista de la Unió Musical l´Horta. És mestra, va treballar a léscola Les Carolines, però també ha treballat de recepcionista a RTVV. En estos moments és professora dánglés. Li agrada molt escriure i ja ha escrit alguns contes curts, un dels quals va ser guardonat amb el premi de Categoria Especial de la Setmana de la Dona de Llíria lány 2010. En aquesta mateixa revista ja va aparéixer publicat el seu conte “El viatge de la seua vida”.

NOTICIES MUSICALS.50 PICCOLO DIVERTIMENTO

31


CURIOSITATS D’UN FAMÓS COMPOSITOR

Alexander Borodin (Sant Petersburg, Rússia: 1833-1887) ha estat considerat un dels més grans compositors russos de tots els temps, i segur que tots coneixeu la seua obra més famosa, la opera El Príncep Igor. Malgrat ser un compositor reconegut, Borodín sempre es va guanyar la vida com a químic, camp en el qual era molt respectat, particularment pel seu coneixement dels aldehids. La seua aportació mes assenyalada no va ser una peça musical sinó un assaig titulat «Sobre l’efecte del iodur etílic a la hidrobenzamida i la amarina.»

El cas es que ell mateix no es veia com un professional de la música, sempre es va considerar a sí mateix un «compositor diumenger» i així ho va expressar al seu amic Krylov en 1867: «La música és un passatemps, una forma de relaxar-se d’altres ocupacions més serioses». Possiblement per això no va ser tan prolífic com altres compositors contemporanis.

SUPER sudoku musical! Per a completar la graella, cal posar aquests símbols musicals en cadascun dels quadrats buits. Però cal tenir en compte que no poden estar repetits en cap de les files, de les columnes o de les quadrícules ressenyades.

Solucions al Piccolo Divertimento 38. Posa en ordre les paraules: Blanca; corxera; bemoll; sostingut; silenci; redona; negra; calderó. Qui l’encerte l’endivina! El bolero de Ravel

QUI L’ENCERTE L’ENDIVINA!

DE QUINES FIGURES MUSICALS PARLEM?

Sóc pesada i no tinc peus ni braços per caminar.

La més complicada de dibuixar encara que la de menys duració.

Al pentagrama semble un barret al revés.

Com un pont allargue el so més enllà del valor de la figura.

Sóc negra i ni calba ni peluda, tinc només un pel.

Callada faig la siesta i si fa sol em dus al cap.

I com a punt final sóc xicotet però t’allargue la meitat.

39 per Joan i Àngels

Piccolo divertimento 39 Per Joan i Àngels

SUPER sudoku musical! Per a completar la graella, cal posar aquests símbols musicals

en cadascun dels quadrats buits. Però cal tenir en compte que no poden estar repetits en cap de les files, de les columnes o de les quadrícules ressenyades.

CURIOSITATS D’UN FAMÓS COMPOSITOR Alexander Borodin (Sant Petersburg, Rússia: 1833-1887) ha estat considerat un dels més grans compositors russos de tots els temps, i segur que tots coneixeu la seua obra més famosa, la opera El Príncep Igor. Malgrat ser un compositor reconegut, Borodín sempre es va guanyar la vida com a químic, camp en el qual era molt respectat, particularment pel seu coneixement dels aldehids. La seua aportació mes assenyalada no va ser una peça musical sinó un assaig titulat «Sobre l'efecte del iodur etílic a la hidrobenzamida i la









DES DE NADAL FINS EL DIA DE LA DONA - Unio Musical … i XX, amb obres de Francis Cutting, Mateo...

Documents

Transcript of DES DE NADAL FINS EL DIA DE LA DONA - Unio Musical … i XX, amb obres de Francis Cutting, Mateo...