LES CLAUS PER ENTENDRE LA FILOSOFIA CARTESIANA

Publicació del Discurs del mètode: inici de la filosofia moderna. Inaugura una nova manera de fer la filosofia. Hi ha una tasca previa: analitzar el procés que porta a la constitució d’un

nou sistema filosòfic i l’eina amb què s’havia de construir. L’objecte central de reflexió filosófica passa a ser el coneixement

humà:- El seu origen- La seva constitució- les seves possibilitats- Els seus límits

Abans de plantejar-se què és la realitat (metafísica) s’ha de resoldre la qüestió de com es pot conèixer (teoria del coneixement).

El motiu: la Reforma, la revolució científica i l’escepticisme havien consumit els fonaments tradicionals de tot saber.

LA CRISI DE L’ESCOLÀSTICA (SEGLE XIV)

L’escolàstica és un sistema filosòfic basat en la síntesi aristotelicotomista que en aquest moment està ja molt desacreditat tant per la filosofia nominalista de Guillem d’Occam (segle XIV) com pel Renaixement humanista i per la nova ciència.

El nominalisme propugna la independència entre la fe i la raó (quan en l’escolàstica s’intentava la seva síntesi).

Això porta a un gir en el pensament escolàstic que pràcticament el va portar a la seva dissolució.

La filosofia es centrarà en els temes que li són propis deixant de banda la fe i la teologia.

Occam distingeix entre l’àmbit de la raó (saber racional) que es basa en la claredat i l’evidència lógica, i l’àmbit de la teologia (religiós) que es basa en la fe.

Per Occam els universals (conceptes, idees) són invencions humanes. Simples signes (llenguatge), noms que utilitzem per designar la realitat, però que no tenen cap realitat. Només existeix la realitat individual i només es pot conèixer mitjançant l’experiència (empirisme).

Fa una crítica a la metafísica intentant simplificar-la. En el segle XIV apareix, doncs, el criticisme: la filosofia és autònoma i ha

de revisar els seus pressupòsits i conclusions. En el Renaixement es considera l’Edat Mitjana com una època de foscor i

barbàrie que s’havia de destruir i per això volien adreçar la mirada cap al pensament clàssic de l’antiguitat, horitzó de llum i cultura.

Es produeix un retorn als clàssics i es recuperen sistemes filosòfics diferents als clàssics de Plató i Aristòtil, entre ells l’escepticisme.

S’imposa una concepció antropocèntrica davant la concepció teocèntrica de l’Edat Mitjana: l’ésser humà és el centre de la reflexió filosòfica, un ésser humà amo de les seves accions.

El pensament renaixentista va oferir nous plantejaments tant en política (Maquiavel), com en religió (Reforma protestant) com en ciència (Revolució científica) la qual aportava nous mètodes i teories que demostraven un abast explicatiu, un rigor i una exactitud que deixaven en evidència algunes de les principals teories escolàstiques sobre el funcionament de la naturalesa.

Tot i això, l’escolàstica continuava sent l’ensenyament oficial de l’època i el que va rebre Descartes. S’enfrontava a les noves idees de forma dogmàtica i les reprimia amb virulència. Es mantenia en peu a força d’autoritat i de la imposició de l’Església catòlica.

Què es considera caduc en la manera de fer filosofia de l’escolàstica?

Dos elements principals a partir dels quals es construeix tot tipus de coneixement i en els quals es fonamenta tota la filosofia: el criteri de veritat i el mètode.

El criteri de veritat de l’escolàstica: la fe o l’autoritat

Criteri de veritat: determina com sabem que una qüestió és vertadera o falsa.

En l’escolàstica i part del Renaixement són dos els criteris que s’utilitzen: la fe en la veritat revelada i el recurs a l’autoritat.

La Bíblia era la font principal de coneixement i veritat, però es combinava amb el recurs a l’autoritat.

La veritat o falsedat d’una qüestió es decidia recorrent al que algú, a qui s’atribuïa una autoritat (prestigi o saber), havia dit anteriorment.

La primera autoritat remetia a la que es considerava la correcta interpretació dels textos bíblics feta pels pares de l’Església (patrística) i la segona a Aristòtil cristianitzat per Tomàs d’Aquino. Tot això supervisat i completat amb el que en cada moment, l’Església establia com a dogma o veritat oficial.

Però la fe es va afeblir i es va posar en qüestió l’autoritat d’aquelles personalitats o institucions.

Cada vegada més filòsofs reivindicaven l’autonomia i la independència de la raó enfront de la fe.

El mètode de l’escolàstica: el sil·logisme

El mètode: indica quins són els passos que cal seguir per poder establir una nova veritat.

En l’escolàstica es seguia el mètode aristotèlic del sil·logisme, que és un tipus de raonament deductiu.

Dues objeccions:- Aquest raonament només ens proporciona un saber cert si sabem

amb seguretat que la premissa major és vertadera. Problema: demostrar la veritat de la premissa major. Aquesta veritat en l’escolàstica s’establia pels criteris anteriors que van ser qüestionats.

- És un procediment dogmàtic en el qual les noves veritats descobertes mai no poden rebel·lar-se contra les suposades veritats generals de les quals es deriven. La conclusió ja està implícita en la premissa major.

Descartes i els seus contemporanis consideren l’escolàstica com un saber poc fonamentat que se sustenta en un criteri de veritat i un mètode mancats de rigor i validesa.

Per a això havia d’establir-ne uns de nous, per tal de restablir el conjunt del saber sobre unes bases absolutament fermes i segures.

LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA

Enfront d’un tipus de saber en crisi des de feia tres segles, la nova ciència, que estava protagonitzant la revolució científica, aportava nous mètodes i formes d’investigar la naturalesa, però no és capaç d’oferir una alternativa global, un nou sistema filosòfic unitari.

Descartes comparteix amb Copèrnic, Kepler i Galileu la idea que el comportament de la naturalesa es pot comprendre i expressar mitjançant fórmules i proporcions matemàtiques.

Veia en el model demostratiu d’aquestes ciències el model de pensament deductiu que dóna rigor i seguretat al coneixement.

Però la nova ciència era també observació i experimentació. Francis Bacon proposava com a alternativa al sil·logisme aristotèlic la

inducció, que partia de l’observació de casos particulars per buscar regularitats i establir lleis universals

Galileu posava l’èmfasi en la necessitat de sotmetre les hipòtesis matemàtiques a contrastació mitjançant experiments per comprovar-ne la validesa.

Aquests aspectes són els que quedaren marginats de la filosofia cartesiana a causa de la seva posició racionalista.

L’IMPACTE DE LA RECUPERACIÓ DE L’ESCEPTICISME EN EL RENAIXEMENT

Aquest corrent filosòfic no proposava cap doctrina o sistema filosòfic concrets perquè precisament la seva filosofia consistia a aportar tot tipus d’arguments per demostrar la impossibilitat d’establir algun coneixement segur.

La seva alternativa era la pràctica del dubte universal i, com a conseqüència d’aquesta, la suspensió de judici (epojé) sobre qualsevol qüestió.

Els arguments escèptics amenaçaven de fer impossible tota nova proposta filosòfica.

Descartes considerava que podien ser una bona eina per eliminar totes les idees errònies rebudes de l’educació o les que l’escolàstica sostenia de manera inconsistent.

Però els utilitzà amb un sentit totalment contrari al dels escèptics, no per instal·lar-se en el dubte universal, sinó per intentar establir un coneixement absolutament segur.

Considerà que només sent el més radical dels escèptics es pot arribar a superar amb èxit el mateix escepticisme.

Per a ell sí que era possible el coneixement, ell era un filòsof dogmàtic. L’escepticisme en el seu cas només era un mitjà per aconseguir els seus

objectius. No era un “lloc” en el qual un ha de quedar-se, sinó un obstacle que cal

superar.