Descobrim La Bíblia. Antic Testament- DVD interactiu –

(transcripció dels textos que apareixen al DVD)

Índex

GÈNESI1. La creació2. El pecat original3. Caín i Abel4. Noè i el diluvi5. La torre de Babel6. L’aliança amb Abraham7. Sodoma i Gomorra8. El sacrifici d’Isaac9. Isaac i Jacob10. Història de Josep

ÈXODE11. Els orígens de Moisès12. La vocació de Moisès13. La missió de Moisès14. Les plagues d’Egipte15. La sortida d’Egipte16. La marxa pel desert

ELS PERSONATGES17. Josuè18. Samsó19. Samuel20. Elies21. Ezequies22. Jeremies23. Jonàs24. Goliat25. David26. Salomó27. Job28. Isaïes

SALMS29. Déu meu, per què m’has abandonat?30. Em sento ple d’amor

Descobrim La Bíblia. Antic Testament

GÈNESI

1. La creacióGn 1-2,4

- la voluntat de Déu, expressada en la seva paraula, comença la Creació- Déu va veure que tots els éssers vius eren bons- Déu crea l’home i la dona a imatge seva

“Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona” (Gn 1,27)- Mestre Bertram, Creació dels animals, s. XIV- Hieronymus Bosch, Creació del món, s. XVI- Michelangelo Buonarroti, La creació d’Adam, s. XVI

La forma de presentar la creació que es fa al Gènesi parteix del fet que només hi ha un déu. Mentre molts poemes pagans descriuen la creació com el resultat de la lluita entre els déus i les forces del caos, el relat de la Bíblia destaca la tranquil·la activitat creadora del Déu únic.I el setè dia Déu descansà, diu el llibre del Gènesi. I aquí tenim l’origen d’un dia de descans cada setmana. Per als cristians aquest dia és el diumenge; per als jueus és el dissabte i per als musulmans, el divendres.

Al principi existiael qui és la Paraula.(Jn 1,1)

2. El pecat originalGn 2-3

- es produeix la temptació que provocarà el pecat original- Déu diu que la mort serà la conseqüència del pecat- l’home i la dona són expulsats del paradís

“Llavors el Senyor-Déu va expulsar l’home del jardí de l’Edèn, perquè treballés la terra d’on havia estat tret” (Gn 3,23)- Albrecht Dürer, Adam i Eva, s. XVI- Hieronymus Bosch, El jardí de les delícies terrenals, s. XVI- Jacopo Pontormo, L’expulsió del Paradís Terrenal, s. XVI

La tradició cristiana se serveix del sagrament del baptisme per alliberar els infants del pecat original. L’aigua que s’aboca sobre el cap de la criatura neteja simbòlicament tota culpa. Pares i padrins, en om del nen o nena, renuncien als fets que van ser causa del pecat original. L’infant és ungit amb els olis sagrats i rep la llum de Déu simbolitzada en el ciri.

A partir de la narració del pecat original, la serp sempre més serà vista en la cultura judeocristiana com un element negatiu que cal vèncer. Algunes pintures religioses, per exemple, representen la Mare de Déu trepitjant el cap de la serp. És a dir, essent més forta que l’animal i vencent la temptació.

Veniu, beneïts del meu Pare,rebeu en herència el Regneque ell us tenia preparat des de la creació del món.(Mt 25,34)

3. Caín i AbelGn 4,1-16

- Déu és just en el càstig del pecat, però misericordiós en la seva aplicació- la rebel·lió de l’home contra Déu, el porta a rebel·lar-se contra el proïsme- es descriu el pecat com un animal sempre a l’aguait

“Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra!” (Gn 4,10)- Pietro Novelli, Caín i Abel, s. XVII- Caravaggio, El sacrifici d’Isaac, s. XVII- Caravaggio, David, s. XVII

Caín treballava la terra i Abel era pastor. La rivalitat entre els dos germans ens explica l’enfrontament que existeix des de l’inici del món entre els pobles sedentaris, que cultiven la terra, i els pobles nòmades, que traginen amb ells el bestiar d’una banda a l’altra. Són dues maneres d’entendre de qui és la propietat de la terra.

El relat de Caín i Abel ens mostra com la rebel·lió de Caín contra Déu, que no havia acceptat la seva ofrena, el porta a rebel·lar-se contra el seu germà. El crim de Caín fa evident que al sortir del paradís l’home pot pecar. També ens mostra com Déu és just en el càstig del pecat però misericordiós en la seva aplicació.

Senyor, quantes vegadeshauré de perdonar al meu germàles ofenses que em faci?Set vegades?No et dic set vegades,sinó setanta vegades set.(Mt 18,21-22)

4. Noè i el diluviGn 6-9

- s’explica per què se salva Noè- es veu un signe visible de l’aliança entre Déu i els homes- un animal anuncia la fi del diluvi

“El dia disset del mes setè, l’arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat” (Gn 8,4)- Jan Bruegel el Vell, Els animals entrant a l’arca, s. XVII- Bonaventura Peeters, El diluvi universal, s. XVII- Pieter Bruegel el Vell, La torre de Babel, s. XVI

Després del diluvi, Déu va signar la pau amb Noè i tota la seva descendència, i la va beneir.En aquest episodi trobem dos símbols de pau que encara ho són per a tots nosaltres. D’una banda sabem d’un colom que torna amb una branca d’olivera en el bec i que indica que les aigües comencen a baixar. De l’altra, Déu posa el seu arc en el cel com a signe de la seva aliança. En les manifestacions a favor de la pau veiem tots dos símbols: el colom amb la branca d’olivera i l’arc de sant Martí.

D’aquell dia i d’aquella hora,ningú no en sap res, ni els àngels del celni el Fill, sinó tan sols el Pare.Tal com van ser els dies de Noè,així serà la vinguda del Fill de l’home.(Mt 24,36-37)

5. La torre de BabelGn 11,1-9

- s’explica el significat del nom de Babel- es veu la construcció d’un ziggurat, torre esglaonada de l’antiga Babilònia- els homes en una sola frase citen el mal i el seu càstig

“Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel” (Gn 11,4)- Mestre del duc de Bedford, Construint la torre de Babel, s. XV- Mestre Francesc, Salomó al seu tron, s. XV- Mestre del duc de Bedford, Construint l’arca, s. XV

La Bíblia ens explica que Déu va voler castigar la insolència dels homes que volien construir una torre que arribés fins al cel, fent que tots parlessin llengües diferents, que no s’entenguessin i que no poguessin tirar endavant. Aquest expressió “que arribi fins al cel” es refereix al ziggurat, una torre esglaonada corrent en l’antiga Babilònia.No sabem quantes llengües van sortir aquell dia, però en l’actualitat es calcula que al món se’n parlen més de cinc mil. La torre de Babel va ser anomenada la “torre de la confusió” tot i que ja sabem que “parlant, la gent s’entén”.

Tots van quedarplens de l’Esperit Santi començaren a parlaren diverses llengües,tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se.(Ac 2,4)

6. L’aliança amb AbrahamGn 12,1-5; 17-18

- Abraham acull els viatgers amb hospitalitat oriental- Abraham respon amb fets, i no amb paraules, a la crida de Déu- s’anuncia quan naixerà Isaac, fill d’Abraham i Sara

“L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill” (Gn 18,10)- Julius Schnorr von Carolsfeld, Els àngels anuncien a Abraham que Sara tindrà un fill, s. XIX- Julius Schnorr von Carolsfeld, Noè construeix l’arca, s. XIX- Julius Schnorr von Carolsfeld, Moisès i l’esbarzer que crema, s. XIX

Abraham és anomenat “el pare de tots els creients” i venerat per les tres grans religions monoteistes: jueus, cristians i musulmans.

Explica la Bíblia que Abraham tenia dos fills: Ismael, nascut d’una esclava de nom Aagar, i Isaac, nascut de Sara. La tradició ens diu que Agar i el seu fill Ismael van deixar la tribu d’Abraham i van marxar desert enllà, amb la promesa de Déu que d’Ismael naixeria també un gran poble. I així va ser, els musulmans es consideren descendents d’Ismael i per això veneren també Abraham com a patriarca.

La meva ànima magnifica el Senyor!S’ha recordat del seu amora Abraham i a la seva descendènciaper sempre.(Lc 1,46.54-55)

7. Sodoma i GomorraGn 18,16-33; 19,1-29

- Abraham és informat dels designis del Senyor- la dona de Lot és convertida en estàtua de sal per la seva indecisió- s’entén que la justícia d’uns quants pot obtenir la misericòrdia de Déu per a tots

“Corre, emporta’t de casa la teva dona i les teves dues filles que són aquí, si no voleu ser aniquilats amb la ciutat culpable” (Gn 19,15)- Bartholomeus Breengergh, La filla del faraó troba l’infant Moisès, s. XVII- Giovanni Benedetto Castiglione, Davant l’arca de Noè, s. XVII- Albrecht Dürer, Lot i les seves filles fugint de Sodoma, s. XV

Sodoma i Gomorra eren dues ciutats properes entre elles i situades al sud-est de la Mar Morta. La Mar Morta és en realitat un llac, el llac més salat del món, situat entre les actuals Israel i Jordània. La vida no hi és possible, només el riu Jordà hi vessa les seves aigües cada dia més escasses.Si mai podem visitar o veure imatges d’aquesta regió ens serà fàcil d’imaginar la dona de Lot convertida en estàtua de sal, ja que aquest paratge es caracteritza per les seves formacions rocoses amb aparença humana.

Recordeu-vos de la dona de Lot.Qui busqui conservar la vida,la perdrà,però el qui la perdi,la conservarà.(Lc 17,32-33)

8. El sacrifici d’IsaacGn 21,1-7; 22,1-19

- el Senyor acaba definitivament amb els sacrificis humans de l’antiguitat- Isaac, recompensa de la fe d’Abraham, és demanat com a prova d’aquesta mateixa fe- el Senyor compleix la seva promesa a Abraham

“Llavors Abraham allargà la mà i agafà el ganivet per degollar el seu fill” (Gn 22,10)- Giovanni Battista Tiepolo, Els tres àngels s’apareixen a Abraham, s. XVIII- Vecellio Tiziano, Caín i Abel, s. XVI- Empoli, El sacrifici d’Isaac, s. XVI

Els éssers humans han tingut i tenen la necessitat de sentir-se protegits. Per aconseguir-ho han demanat als seus déus protecció i els han adorat i ofert presents i sacrificis de tota mena. Els sacrificis humans han estat habituals en moltes cultures. No és estrany, doncs, que Abraham estigués disposat a immolar el seu fill tal com Déu l’hi demanava.En el darrer moment, Déu fa aturar la mà d’Abraham. Aquest és l’únic sacrifici humà de què parla la Bíblia i ho fa per indicar la substitució dels sacrificis humans per sacrificis d’animals i queviures. En el Nou Testament, Jesucrist dirà: “Estimar Déu amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis”

Prengueren Jesúsi, portant-se ell mateix la creu,va sortir cap a l’indretanomenat Gòlgota.(Jn 19,17)

9. Isaac i JacobGn 25,19-34; 27,1-40

- un home cobejós, que només pensa en el present, perd els seus drets de primogènit- el caçador, per segon cop tornant de la caça, perd una cosa important- apareix el personatge que idea l’astúcia per enganyar Isaac

“Porta’m això que has caçat, fill meu, i després de menjar et beneiré” (Gn 27,25)- Michel Corneille, Esaú i Jacob, s. XVII- Jan van Sanders, Isaac beneint Jacob, s. XVI- Giovanni Lanfranco, Elies rep pa de la vídua de Sarepta, s. XVII

“T’has venut per un plat de llenties” és com dir “has renunciat a una cosa molt important per obtenir-ne una de poca importància”. Això és el que va fer Esaú quan va canviar un plat de llenties pels drets de ser el primogènit d’Isaac i la persona amb qui Déu mantenia la seva aliança amb els homes. “Vendre’s per un plat de llenties” és encara una frase ben viva en el nostre llenguatge.En la història de Jacob i Esaú, com en el cas de Caín i Abel, es tornen a reflectir les relacions, sovint tenses, entre els caçadors nòmades i els pastors sedentaris.

També Elisabet, la teva parenta,ha concebut un filla les seves velleses;perquè per a Déuno hi ha res impossible.(Lc 1,36-37)

10. Història de JosepGn 37-50

- un somni fa sortir Josep de la presó- s’acompleix el somni del faraó- s’acompleix el somni de Josep

“Després van fer portar la túnica de mànigues amples al seu pare amb aquest encàrrec: Hem trobat això” (5,39)- Diego Rodríguez de Silva y Velázquez, Jacob veu la túnica ensangonada de Josep, s. XVII- Mestre de les històries d’Isaac, Isaac rebutjant Esaú, s. XIII- Guido Reni, Josep i l’esposa de Putifar, s. XVII

Josep va tenir onze germans: Rubén, Simeó, Leví, Judà, Issacar, Zabuló, Dan, Gad, Aser, Neftalí i Benjamí. A Jacob, el pare de Josep, Déu li va donar el nom d’Israel i els seus fills van donar nom a les dotze tribus d’Israel.Benjamí era el petit de la colla i el seu nom encara ens serveix per designar el més petit de la família i també la categoria dels participants més joves en les competicions esportives.

Què esteu disposats a donar-mesi us entrego Jesús?Ells li van oferirtrenta monedes de plata.(Mt 26,15)

ÈXODE

11. Els orígens de MoisèsEx 1-2,15

- la filla del faraó treu Moisès de l’aigua desobeint l’edicte del seu pare- el creixement dels israelites mostra com es van acomplir les promeses fetes per Déu a Abraham i Jacob- Moisès, que no oblidava la seva condició d’israelita, va prendre venjança contra l’opressor del seu poble

“Ella veié la cistella enmig dels joncs i manà que una de les serventes anés a agafar-la.” (Ex 2,5)- Michiel van der Borch, El faraó ordena matar els fills mascles dels hebreus, s. XIV- Rembrandt Haremnszoon van Rijn, Jacob beneint els fill de Josep, s. XVII- Gioachino Assereto, Moisès és trobat, s. XVII

La filla del faraó d’Egipte va trobar un nen de bolquers posat en un cistellet que anava aigües del riu avall. Desobeint l’edicte del seu pare, el faraó, va fer que el traguessin de les aigües del Nil i el salvessin. Per això li va posar el nom de Moisès que significa “salvat de les aigües”.La paraula moisès ha quedat recollida en la llengua castellana per anomenar el cistellet que fa de bressol als nadons i que ens recorda la forma com Moisès va salvar la vida quan era just un nadó.

Doncs jo us dic:No us hi torneu,contra el qui us fa mal.Si algú et pega a la galta dreta,para-li també l’altra.(Mt 5,39)

12. La vocació de MoisèsEx 2,23-25; 3; 4,10-17

- Déu revela a Moisès que l’ha escollit com a instrument per alliberar el seu poble- Déu respon a la pregunta de Moisès amb la fórmula que dóna origen al títol diví Jahvè- Moisès posa a prova la paciència de Déu dubtant que sigui el cabdill més adequat per a Israel

“Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia” (Ex 3,2)- Hubert van Eyck, L’ofrena d’Abel i Caín, s. XV- Michiel van der Borch, Moisès i la bardissa que crema, s. XIV- Rembrandt Haremnszoon van Rijn, Sacrifici d’Isaac, s. XVII

Moisès demana a Déu quin és el seu nom i Déu li respon: “Jo sóc el qui sóc”; aquesta afirmació és l’origen del títol diví Jahvè. Altres traduccions són: “El que fa ser” o “El que fa existir, el que comença a existir”. Jahvè és una forma de pronunciar les inicials de les paraules hebrees de l’expressió “Jo sóc el qui sóc”. Una altra forma de pronunciar-ho seria “Jehovà”, per bé que actualment es considera una lectura errònia del text hebreu.En èpoques posteriors, el respecte que sentien els israelites pel nom de Jahvè els va portar a substituir-lo pel terme Adonay, Kyrios o Dominus, el que en la nostra llengua traduiríem per “el Senyor”.

Que els morts ressusciten,Moisès mateix ho indica claramenten el passatge de la Bardissa,quan diu que el Senyor és el Déu d’Abraham,Déu d’Isaac i Déu de Jacob.Ell no és Déu de morts, sinó de vius,perquè gràcies a ell tots viuen.(Lc 20,37-38)

13. La Missió de MoisèsEx 4,20-31; 5; 6,1-8

- es promet un cop més a Moisès que el poder de Déu doblegarà el faraó- es veu a Aaron fent de portaveu del seu germà Moisès- Moisès experimenta la còlera dels seus compatriotes per haver enutjat el faraó

“Davant el faraó tindràs l’autoritat d’un déu, i el teu germà Aaron serà el teu profeta” (Ex 7,1)- Mestre de l’Al·legoria de Dinteville, Moisès i Aaron davant el faraó, s. XVI- Domenico Feti, Moisès davant la bardissa que crema, s. XVII- Michelangelo Buonarroti, Moisès, s. XVI

Quan veiem les cases actuals fetes de ciment i formigó, podem pensar que sempre i a tot arreu s’han fet així. Aquesta idea està molt allunyada de la realitat. A molts indrets, el material bàsic per construir les cases és, com era abans, la palla i el fang. Cal barrejar i pastar ben pastats la palla i el fang fins a fer-ne un material prou dens com per posar-lo en un motlle, deixar-lo assecar al sol fins que s’endureixi i es converteixi en una peça sòlida: els maons, per començar a fer parets.El faraó està duent a terme grans projectes arquitectònics i els israelites en són els treballadors principals, per això la idea que la seva mà d’obra quedi en llibertat per poder adorar el seu Déu és un greu problema per a ell.

Josep es llevà,prengué de nit el nen i la seva marei se’n va anar cap a Egipte.(Mt 2,14)

14. Les plagues d’EgipteEx 7,8-11,10

- s’anuncia la plaga que farà cedir el faraó- es veuen les plagues que causen mals a persones i a propietats- es veu un grup de plagues que són molestes, més que perilloses

“Ara sabràs que jo sóc el Senyor: amb aquest bastó donaré un cop a les aigües del Nil i es convertiran en sang” (Ex 7,17)- Anònim, La pedregada, s. XIV- Anònim, L’aigua es torna sang, s. XIV- Anònim, La plaga de les llagostes, s. XIV

Les plagues són un fet força habitual en molts llocs. Diem, per exemple, que les plantes de la terrassa han sofert la plaga d’algun insecte i s’han mort. Però, de vegades, ens assabentem de l’arribada d’una plaga formada per centenars de milers de llagostes o de granotes que ha cobert per complet una població i ha arrasat les collites. Aquestes són les plagues que ens fan pensar en les deu plagues d’Egipte.Els comentaristes actuals de la Bíblia consideren que les plagues es fonamenten en una sèrie de fenòmens naturals que es produïen sovint a Egipte en aquella època. I que Déu es va valer providencialment d’aquests fenòmens de la natura per alliberar els israelites.

La llum resplendeix en la foscor,i la foscor no ha pogut ofegar-la.(Jn 1,5)

15. La sortida d’EgipteEx 12,1-15,21

- es descriu la festa de la Pasqua- es veu l’inici de l’Èxode d’Israel- s’indica el senyal que farà que el Senyor passi de llarg de les cases dels israelites en la desena plaga

“Les aigües van tornar i cobriren els carros i els guerrers de tot l’exèrcit del faraó que havia entrat al mar darrere els inraelite.” (Ex 14,28)- Rembrandt Haremnszoon van Rijn, Els filisteus enceguen Samsó, s. XVII- Tintoretto, Els jueus al desert, s. XVI- Andrea Previtali, El faraó negat al Mar Roig, s. XVI

Abans de sortir d’Egipte, Déu va donar instruccions als israelites perquè marquessin les llindes de les portes de les cases on vivien amb la sang de l’anyell que s’haurien menjat en família. Així, l’àngel passaria de llarg de les seves cases i no n’exterminaria els primogènits.D’aquest “passar de llarg” se’n va dir la Pasqua i des d’aleshores fins ara els jueus ho han celebrat cada any amb una festa. També Jesús va celebrar la Pasqua amb els seus deixebles en l’últim sopar.Els cristians de tots els temps també celebren la Pasqua, però donant-li un sentit nou, el de la resurrecció de Crist, que passa de la mort a la vida.

Crist,el nostre anyell pasqual,ha estat immolat.Per això celebrem la Pasqua.(1Co 5,7-8)

16. La marxa pel desertEx 15,22-20

- els israelites adoren un vedell d’or- Moisès baixa de la muntanya del Sinaí amb les taules de pedra dels deu manaments- els israelites troben el mannà, “el pa baixat del cel”

“El Senyor va dir a Moisès: Jo us faré ploure pa des del cel” (Ex 16,4)- Tintoretto, El miracle del mannà, s. XVI- Nicolas Poussin, L’adoració del vedell d’or, s. XVII- Agnolo Bronzino, La travessa del Mar Roig, s. XVI

El llibre de l’Èxode explica el llarg camí a través del desert que van fer els israelites fins a arribar a la terra promesa. Va ser un camí llarg i dur.Aquesta mateixa paraula, èxode, la podem aplicar també als grans grups de persones que per raons de guerra, fam o altres penalitats s’han vist obligades a fer un camí llarg i dur per recuperar la pau i la llibertat.

Jo sócel pa viuque ha baixat del cel.(Jn 6,51)

ELS PERSONATGES

17. JosuèJs 1; 3; 6

- es veu com a en aturar-se els sacerdots que duen l’arca, s’atures també les aigües del Jordà- s’identifica el successor de Moisès- es reconeixen els instruments que van fer caure les muralles de Jericó.

“Les muralles de la ciutat es desplomaran, i tothom, des del lloc on es trobi, correrà a l’assalt de Jericó ” (Js 6,5)- Gustave Doré, Samsó enderroca el temple dels filisteus, s. XIX- Anònim, Els murs de Jericó, s. XIV- Gustave Doré, Un àngel s’apareix a Josuè, s. XIX

Diu la tradició que Josuè va enderrocar les muralles de Jericó amb la força del so dels corns que l’acompanyaven. Jericó és avui, després de tants anys, una ciutat viva i activa. Se la considera una de les ciutats més antigues del món i que durant més temps seguit ha estat habitada.Després de la llarga travessa pel desert, els israelites es van aturar a la vora del riu Jordà, des d’on veien la terra promesa. Només els calia travessar el riu.Diem que algú “ha travessat el Jordà” quan ha mort i ja és al cel, la terra promesa dels creients.

Un cop batejat,Jesús sortí de l’aigua del Jordà.Davant d’ell el cel s’obrí,i Jesús veié l’Esperit de Déuque baixava com un colomi venia damunt d’ell.(Mt 3,16)

18. SamsóJt 13-16

- s’entén que Samsó va ser consagrat a Déu des d’abans del seu naixement- s’aclareix quina és la font de la fortalesa de Samsó, símbol de la seva consagració a Déu- Samsó recupera la seva força d’aquell que inicialment li havia donat

“Dalila va fer que Samsó s’adormís sobre els seus genolls i cridà un home que li tallés les set trenes” (Jt 16,14)- Gaetano Gandolfi, El somni de Josep, s. XVIII- Caravaggio, Judit decapitant Holofernes, s. XVI- Gerrit van Honthorst, Samsó i Dalila, s. XVII

Samsó, com Samuel, és consagrat a Déu des del seu naixement, per això no es tallarà mai els cabells que seran signe d’aquesta consagració a Déu. La forma de dur els cabells ha tingut un significat simbòlic en moltes cultures: dur els cabells molt curts ha estat símbol d’esclavitud, mentre que dur-los llargs pot ser símbol de llibertat.El nom de Samsó ha estat aprofitat al llarg dels segles per donar nom a personatges forçuts. Molts personatges de les novel·les i pel·lícules reben aquest nom i fins i tot hi ha una varietat de raïm que es diu Samsó. També en els circs, el forçut aixecador de peses acostumava a anomenar-se Samsó, encara que no solia dur els cabells gaire llargs!

No tinguis por,ciutat de Sió:mira el teu rei que arriba,muntat en un pollí de somera.(Jn 12,15)

19. Samuel1Sa 1-3

- s’expressa el significat del nom de Samuel- Anna demana el mateix que demanà la mare d’Isaac i la de Samsó- Elí entén qui cridava a Samuel

“Per això ara el dono com a ofrena al Senyor per tota la vida” (1Sa 1,28)- Jan Victors, Anna lliurant el seu fill Samuel al sacerdot, s. XVII- David Wilkie, Samuel al Temple, s. XIX- Caspar Luiken, El savi judici de Salomó, s. XVIII

En l’episodi de Samuel veiem com Anna, la seva mare, és una dona estèril que demana a Déu un fill. Anna ens fa pensar en d’altres dones de la Bíblia que van infantar gràcies a l’ajut de Déu. Va ser el cas de Sara, mare d’Isaac, o de la mare de Samsó. També en el Nou Testament, Elisabet, mare de Joan el Baptista, que era tinguda per estèril, va tenir un fill gràcies a l’ajuda de Déu.Tots els primers fills dels israelites eren consagrats a Déu, per bé que a través d’un rescat podien alliberar-se de la tasca de ser servidors del temple. En el cas de Samuel, els seus pares, en agraïment al do rebut, no van fer ús d’aquest rescat i el noi va consagrar la seva vida a Déu en el servei del temple, on dormia. Samuel va ser “cridat” com ho foren altres profetes abans d’ell, com Moisès o Samsó.

Us ho asseguro:si no torneu a sercom els infants,no entrareu pas al Regne del cel.(Mt 18,3)

20. Elies1Re 16,29-30; 18

- Elies s’enfronta als profetes del déu Baal a la muntanya del Carmel- es pot veure Jezabel, esposa del rei Acab, que el va induir a adorar Baal- el Senyor es manifesta i acredita el seu profeta Elies

“Elies es va alçar, va menjar i beure...” (1Re 19,8)- Tintoretto, Elies alimentat per un àngel, s. XVI- Juan de Valdés Leal, Ascensió d’Elies, s. XVII- Jan Provost, Abraham, Sara i l’àngel, s. XVI

Elies és el profeta del foc. Molts episodis de la seva vida s’hi relacionen. I diu la tradició, i així ho explica la Bíblia, que Elies va ser arrabassat de la terra i enlairat cap al cel per un carro de foc, tirat per cavalls de foc, mentre parlava amb el seu deixeble Eliseu.El rei Acab va reunir els israelites i els profetes del déu Baal a al muntanya del Carmel. El Carmel és una petita serra amb un cim de 546 metres sobre el nivell del mar que acaba en un promontori que domina la Mediterrània. El Carmel de la Bíblia ha donat nom a muntanyes i a poblacions de tot el món.

Deixeu,a veure si ve Eliesi el baixa de la creu.(Mc 15,36)

21. Ezequies2Re 18-19

- Ezequies diu el que pensa dels déus d’Assíria- el profeta Isaïes anuncia la sort de Jerusalem- se sap com va acabar Sennaquerib, rei d’Assíria

“Llavors va sortir l’àngel del Senyor i féu morir cent vuitanta-cinc mil homes al campament dels assiris” (2Re 19,35)- Cosimo Rosselli, Travessant el Mar Roig, s. XV- Pieter Pauwel Rubens, La caiguda de Sennaquerib, s. XVII- Julius Schnorr von Carolsfeld, Batalla de Jericó, s. XIX

Si en un atlas actual hi busquéssim el regne d’Assíria i Nínive, la seva capital, no els trobaríem, les guerres els van destruir. El regne d’Assíria, però, estava ubicat en el país que ara coneixem amb el nom d’Iraq, tot i que les fronteres no són ni de lluny les mateixes que en el moment que narra l’episodi d’Ezequies.

I vosaltres,qui dieu que sóc?Pere li respongué:Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.(Mt 16,16)

22. JeremiesJr 18-192Re 25,8-122Cr 36,17-21

- Nabucodonosor saqueja el temple i enderroca les muralles de Jerusalem- Jeremies fa una acció simbòlica que representa la destrucció de Jerusalem- es veu un personatge que representa Déu i un objecte que representa els homes

“Les tropes caldees, a les ordres del cap de la guàrdia, van enderrocar totes les muralles que envoltaven Jerusalem” (2Re 25,10)- Rembrandt van Rijn, Jeremies lamentant la destrucció de Jerusalem, s. XVII- Nicolas Poussin, La destrucció del temple de Jerusalem, s. XVII- Tintoretto, Moisès treu aigua de les roques, s. XVI

Els israelites van ser deportats a Babilònia i hi van ser captius una pila d’anys. Ja havien estat deportats i captius a Egipte. La paraula deportació també ens és coneguda en la història més recent. Amb el règim nazi d’Adolf Hitler, milers de jueus van ser obligats a deixar les seves cases i van ser deportats a camps de treball o d’extermini.Aquest és l’únic lloc de l’Antic Testament en que s’esmenta la roda o el torn del terrissaire. La seva construcció era senzilla: dos discs de pedra units per un eix vertical; el disc de sota es movia amb els peus, mentre que el fang, col·locat sobre el superior, era modelat amb les mans segons girava el torn.

Quan Jesús va arribar prop de Jerusalem i veié la ciutat, arrencà a plorar per ella i digué: - Vindran dies que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t’encerclaran i t’atacaran per tots costats, perquè no has sabut reconèixer el moment en què Déu et visitava.(Lc 19,41)

23. JonàsJo 1-3

- Jonàs cita un nombre que simbolitza els dies del diluvi i els anys de l’èxode- es veu l’animal que simbolitza l’exili que Israel passà a Babilònia- es mostra el fenomen de la natura que simbolitza l’enuig de Déu amb Jonàs

“El senyor va ordenar al peix que vomités Jonàs a la platja” (Jo 2,11)- Caspar Luiken, Jonàs i la balena, s. XVIII- Gustave Doré, Jonàs predicant als habitants de Nínive, s. XIX- Caspar Luiken, Jonàs i la carbassera, s. XVIII

Segons explica la Bíblia, cobrir-se amb roba de sac formava part del ritual de demanar perdó, i esquinçar-se els vestits o posar-se cendra al cap era una mostra de dolor. En la litúrgia, les cerimònies són plenes de gestos i símbols que la tradició ha anat guardant. Els jueus actuals, per exemple, es cobreixen el cap amb la “kipà” per entrar a la sinagoga, mentre que els musulmans es descalcen per entrar a la mesquita.La història de Jonàs ha estat font d’inspiració de contes, novel·les, poemes i pel·lícules. Són diversos els personatges que s’han enfrontat amb un gran monstre marí. Podem recordar Gepetto, que en el llibre Les aventures de Pinotxo, de Carlo Collodi, viu un temps a l’interior d’un gran peix. O el capità Ahab, que s’enfronta a una balena en la novel·la de Herman Melville Moby Dick.

Així com Jonàsva estar tres dies i tres nitsen el ventre del gran peix,també el Fill de l’homeestarà tres dies i tres nitsen el cor de la terra.(Mt 12,40)

24. Goliat1Sa 17

- David proclama d’on ve la força d’Israel- es decideix que l’enfrontament es resoldrà amb un combat singular- el pastor és més valent que el rei

“David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front” (1Sa 17,49)- José Vergara, Caín i Abel, s. XVIII- Jacopo della Quercia, Creació d’Adam, s. XV- Gian Lorenzo Bernini, David, s. XVII

David és tingut per un dels grans reis dels israelites i, malgrat això, no es deslliurà de pecar greument contra Déu. El profeta Natan és l’encarregat de fer-li evident la seva falta. David reconeix el seu pecat i se’n penedeix. D’altres profetes no van tenir la mateixa sort que Natan i quan denunciaren alguna actitud incorrecta van ser assassinats.Des d’aleshores sempre han existit persones valentes que han denunciat els fets injustos comesos pels poderosos. Molts d’ells han perdut la seva vida per denunciar la veritat, però també n’hi ha hagut d’altres, com Natan, que han aconseguit el penediment i el canvi d’actitud d’aquelles persones o institucions que denunciaven.

¿No diu l’Escripturaque el Messiesserà descendent de Davidi que ha de venir de Betlem,el poble d’on era David?(Jn 7,42)

25. David2Sa 11-12

- es veu l’estratagema de David per desfer-se del marit de Betsabé- David cau en la trampa que li havia parat el profeta Natan- s’anuncia el naixement de Salomó

“Ella va venir a palau i David va jeure amb ella, que acabava de purificar-se de les regles” (2Sa 11,4)- Jan Massys, David i Betsabé, s. XVI- Domenichino, Adam i Eva, s. XVII- Michelangelo Buonarroti, David, s. XVI

“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”No barregem les coses, deixem-les clares.I sovint aquesta és la frase que fem servir quan demanem de separar una idea de l’altra, o quan esn sembla que s’ha d’actuar de manera especialment justa i donar a cadascú el que li correspon.

Jo sóc el bon pastor.El bon pastordóna la vidaper les seves ovelles.(Jn 10,11)

26. Salomó1Re 3,16-28; 6,1-22

- s’esmenta a quin rei succeeix Salomó- Salomó emprèn la construcció per la qual se’l recordarà- Salomó demostra la saviesa que Déu li ha concedit

“Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l’una i la meitat a l’altra” (1Re 3,25)- Gustave Doré, El judici de Salomó, s. XIX- Hesdin d’Amiens, Anna presenta Samuel a Elí al temple, s. XV- Antonio Bellis (atribuït a), El rescat de Moisès, s. XVII

Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l’una i la meitat a l’altra. Va dir el rei Salomó; un judici inesperat, cruel, exagerat, que no podia satisfer cap de les dues bandes, però eficaç perquè per la seva exageració va fer reaccionar la veritable mare.Avui diem “fer un judici salomònic” a emetre un judici o una opinió, sense necessitat de ser jutge de professió. També fem servir aquesta expressió quan volem indicar un repartiment que satisfaci totes les parts. De fet, però, la saviesa de Salomó no va consistir a repartir sinó a donar-ho tot a qui li corresponia.

Fixeu-vos com creixen les flors;no treballen ni filen,però us asseguro que ni Salomó,amb tota la seva magnificència,no anava vestit com cap d’elles.(Lc 12,27)

27. JobJb 1-3; 38; 42

- Job perd la paciència- es diu que Job reverencia Déu pels dons que n’ha rebut- s’entén que Job reverencia Déu per l’amor que li té

“Mentre els bous llauraven i les someres pasturaven, ens han caigut al damunt uns bandolers de Saba que han mort els mossos i s’han endut el bestiar” (Jb 1,15)- Laurent de la Hire, Job altre cop pròsper, s. XVII- Gustave Doré, Job és informat de la seva desgràcia, s. XIX- Dieric Botus el Vell, Abraham i Melquisedec, s. XV

Tenir la paciència de Job. No cal dir res per explicar el sentit d’aquest frase, només cal conèixer la història de Job. Job és l’exemple de la paciència.El llibre de Job tracta profundament el sentit del mal, el sofriment i la justícia divina. El llibre vol trencar la manera tradicional amb què s’entenia la relació de l’home amb Déu: els bons s’ho passen bé i els dolents acaben malament. Déu accedeix al sofriment de Job per posar a prova la seva fe, no pas per castigar-lo.

Feliçosels qui ploren.Déu els consolarà.(Mt 5,4)

28. IsaïesIs 6-7; 9

- es realitza l’acte simbòlic de purificació d’Isaïes- Isaïes profetitza el naixement de Crist- Isaïes profetitza com serà el rei ideal d’Israel

“Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir: «Déu amb nosaltres»” (Is 7,14)- Guercino, Abraham expulsant Agar i Ismael, s. XVII- Aureliano Milani, Expulsió d’Adam i Eva, s. XVIII- Federico Fiori Barocci, Nativitat, s. XVI

“Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria”, va dir un serafí al profeta Isaïes. I aquestes mateixes paraules les repetim en el moment de la missa que s’anomena Sanctus.El llibre d’Isaïes va tenir una gran influència en els evangelis i les cartes del Nou Testament, on se’l cita sovint; és per això que a Isaïes se l’anomena “el cinquè evangelista”. Va profetitzar l’anunci del naixement de Jesucrist i el seu poema “El Servent del Senyor” és una imatge del sofriment de Crist a la Passió.

Tot això va succeirperquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta:La verge concebrà i tindrà un fill,i li posaran el nom d’Emmanuel,que vol dir “Déu amb nosaltres”.(Mt 1,22-23)

SALMS

29. Déu meu, per què m’has abandonat?Sl 22

- es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus- Tinc set (Jn 19,28)- ha confiat en Déu: que l’alliberi ara, si tant se l’estima! (Mt 27,43)

“Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” (Sl 22,2)- Mestre italià desconegut, Crucifix amb històries de la Passió, s. XIII- Fra Angelico, El judici de Sant Llorenç, s. XV- Hans Holbein el Vell, El martiri de Sant Sebastià, s. XVI

La Bíblia és un llibre que conté molts llibres. N’hi ha de tipologia diversa: llibres de lleis, llibres narratius, llibres històrics, llibres poètics... El llibre dels salms és de caràcter poètic, la majoria eren per ser cantats. Es pensa que el rei David va ser-ne l’autor.El Nou Testament és ple de citacions del Salms. El salm 22 “Déu meu, per què m’has abandonat?” té un verset que és posat en boca de Jesús a la creu. És possible que Jesucrist resés tot el salm en el suplici, ja que representa una súplica confiada en Déu. El salm 116 “Em sento ple d’amor” és ple d’imatges que ens poden fer pensar en la resurrecció.

Déu meu, Déu meu,per què m’has abandonat?(Mt 27,46)

30. Em sento ple d’amorSl 116

- s’han fet servir imatges de l’Últim sopar- s’han fet servir imatges de la Pregària a l’hort de les oliveres- s’han fet servir imatges de l’Aparició de Jesús a Galilea

“Vaig invocar el nom del Senyor: Ah, Senyor, salva’m la vida!” (Sl 116,4)- Fra Angelico, La Verge i el Nen entronitzats amb dotze àngels, s. XV- Rembrandt Hermenszoon van Rijn, Resurrecció, s. XVII- Giovanni Battista Tiepolo, Abraham i els tres àngels, s. XVIII

Els salms han estat un instrument per a la pregària dels cristians de tots els temps, però també han estat font d’inspiració per a molts compositors, que han volgut posar-hi música per cantar-los com feia el rei David.Haëndel, Mozart, Stravinsky... van musicar salms bellíssims. Però potser els que han estat cantats per més gent són els salms compostos per Bach. Aquests salms són una base molt important de la música religiosa de les esglésies evangèliques, especialment les calvinistes.

Jo sóc amb vosaltresdia rere diafins a la fi del món.(Mt 28,20)