Devolution i décentralisation a Escòcia i Còrsega, el ... · La gestió de la diversitat...

El Clip

Devolution i décentralisationa Escòcia i Còrsega,el final d'un procés?

Ivan Serrano Balaguer

39

© Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, RelacionsInstitucionals i Participació. Institut d'Estudis AutonòmicsBda. de St. Miquel, 8 (Palau Centelles)08002 Barcelonatel. 933429800 - fax [email protected]/iea

Edició: març 2007

ISSN: 1699-3659Dipòsit legal: B. 29062-2000

Presentació

L’acomodació de minories territorials a les democràcies liberals és una de les qüestions clau del’agenda política contemporània. La Unió Europea podria semblar un entorn institucional que per-metés resoldre l’acomodació d’aquestes minories, tot generant arranjaments institucionals esta-bles. El cert és, però, que si analitzem els debats al voltant de la devolution o la décentralisationa Europa, com els casos de Gran Bretanya i de França en relació amb Escòcia i Còrsega analitzatsen el treball, observarem com encara són ben vigents, en els posicionaments dels actors impli-cats, uns elements que es plantegen en termes força “clàssics”. Així, en aquests debats, bona partde la controvèrsia ve donada per si aquests processos de devolution i décentralisation són unamanera d’evitar tensions secessionistes o si, pel contrari, són un factor que podria conduir en unfutur a presenciar, en el marc de la Unió Europea, processos de secessió democràtics.

El director de l’IEA

Sumari

1. Introducció2. Còrsega, de Mitterrand a Matignon

2.1 L'Estatut Defferre2.2 L'Estatut Joxe2.3 Els processos de Matignon2.4 L'objecció Chèvenement2.5 La reorientació de Sarkozy

3. Escòcia, entre dos referèndums, 1979-19973.1 Els governs Thatcher i la qüestió escocesa3.2 La posició laborista dels anys noranta3.3 L'acomodació d'Escòcia en els arranjaments de 1997

4. ConclusionsBibliografia

Aquest treball és part del resultat d'una recerca que ha comptat amb el suport de l'Institut d'Estudis Autonòmics,al qual l'autor vol expressar molt especialment el seu agraïment.

El Clip 39:El Clip 24 7/3/07 12:44 Página 1

DEVOLUTION I DÉCENTRALISATIONA ESCÒCIA I CÒRSEGA, EL FINAL D'UN PROCÉS?

Treball realitzat per Ivan Serrano Balaguer, GRTP-UPF

El Clip nº 39


1. Introducció

França i Gran Bretanya han dut a terme en els darrers anys del segle XX un seguit de reformesinstitucionals en resposta a les demandes d’autogovern per part d’Escòcia i Còrsega. Aquestsprocessos culminen a Escòcia el 1997, amb la celebració del referèndum sobre la devolution il’aprovació de l'Scotland Act, per la qual es restituïa el Parlament escocès. A Còrsega, el fracàsdel referèndum del 2003 sobre l’organització territorial de l’illa certificava la fi dels anomenatsprocessos de Matignon, engegats pel Govern de Lionel Jospin. Tots dos casos són exemples decom els estats gestionen la seva pluralitat i de quins instruments es posen en joc per tal dereconèixer institucionalment, en major o menor grau, la seva diversitat interna. Representen aques -tes dues dates simbòliques la fi del debat de la qüestió territorial en tots dos estats, obrint un esce-nari d’estabilitat de cara al futur? O són, pel contrari, només un punt i seguit en l’agenda políti-ca britànica i francesa?

La gestió de la diversitat territorial en les democràcies plurinacionals és un dels principals àmbitsde debat per a la teoria política contemporània. La possible emergència d’un model d’aco-modació de minories nacionals a les democràcies liberals afecta el principi de congruència1 delprojecte normatiu de l’estat-nació, que es pot resumir en la idea “un estat, una nació, i una nació,un estat“. Aquest principi de congruència es troba tant en el projecte nacionalista dels estats comen el projecte nacionalista de les nacions sense estat. A partir dels anys seixanta, però, les reivin-dicacions de les nacions sense estat presenten elements que s’aparten d’aquest model clàssic, iles seves demandes de reconeixement s’articulen en bona part a través d’un nacionalisme nosecessionista. Pel que fa als estats, també s’observa a partir d’aquest període una tendència aabordar la pluralitat territorial sense buscar la seva homogeneïtzació en el marc del projecteestatal d’identitat nacional, sinó que aquest projecte, fins a cert punt, es reelabora per tal d’en-cabir-hi la seva diversitat. Això obre la possibilitat que l’estat reconegui institucionalment aquestadiversitat, i que les minories territorials disposin d’un marc competencial que els atorgui cert graud’autogovern. Els discursos polítics dels actors implicats en aquests processos, els quals es corres -pondrien, d’una banda, amb aquells produïts des de l’estat o els partits d’àmbit estatal, i quepodem analitzar en tant que nacionalisme d'estat, i els discursos i posicionaments polítics produïtsdes dels moviments i partits polítics de les minories territorials, i que podem analitzar en tant quenacionalisme de les nacions sense estat, relaxarien el principi de congruència “clàssic“ queesmentàvem anteriorment, i farien factible l’acomodació de les minories nacionals en una viaalternativa als processos clàssics d’homogeneïtzació i secessió.

Ara bé, fins a quin punt l’aparició d’elements d’un possible model de l’acomodació de minoriesnacionals en estats plurinacionals genera arranjaments institucionals estables que permetin la con-solidació d’aquesta “tercera via“? Els nacionalismes dominants de nacions sense estat i d’estatpresenten elements de relaxament del principi de congruència de manera general o varien segonsel cas? Podem preveure que els resultats dels arranjaments institucionals, orientats a l’acomodacióde la diversitat dels estats, generaran situacions d’estabilitat que permetin descartar, de cara alfutur, processos de secessió a Europa occidental?

Els processos d’acomodació de minories territorials produïts a Europa prenen formes diverses. Perinterpretar aquests processos, podem establir dos tipus-ideals a partir dels processos i els objectesde l’acomodació. El primer tipus ideal l’anomeno devolution cap a nacions sense estat, on elprocés d’acomodació passa pel reconeixement de la minoria territorial com a subjecte polític –laseva qualitat de demos, dipositari per tant del dret a autogovernar-se, generant resultats institu-

EL CLIP Nº 39. Devolution i décentralisation a Escòcia i Còrsega, el final d’un procés? Pàg. 2

1 El principi de congruència fa referència al fonament normatiu del projecte d’estat-nació. Aixi, el nacionalisme com a prin-cipi polític normatiu es basaria en la necessitat que la nació i l’estat coincideixin en un espai polític, això és, l’estat-nació(Gellner, 1983).


cionals asimètrics, és a dir, una estructura política pròpia diferenciada respecte del conjunt de l’es -tat. El segon tipus ideal l’anomeno descentralització cap a regions, on la reforma institucional téuna concepció de reorganització de l’estructura de l’estat, i on el fonament de la reforma obeeixa aspectes administratius i de perfeccionament democràtic.

Si analitzem més detalladament els processos, podem establir que la décentralisation suposa ladelegació de poders a un nivell subestatal, definida per lleis del Govern central, de manera quees pot entendre com un procés reversible, en la mesura que no disposa necessàriament de pro-tecció constitucional o que aquesta permet una interpretació àmplia per part de l’estat. No parteixdel reconeixement del dret a l’autogovern per part dels nivells subestatals, ja que malgrat puguipresentar trets federalitzants, en la seva concepció domina una aproximació administrativa ambun enfocament top-down. Amb devolution ens referim a un procés polític a través del qual esretorna a una entitat subestatal una part de la seva sobirania originària que, com a resultat dedife rents processos (democràtics o no) havia cedit anteriorment a una autoritat central, i és intrínse-cament un procés bilateral. Aquests processos es diferencien també pel tipus de negociació quecomporten. La décentralisation, caracteritzada per un predomini del component tecnicoadminis-tratiu, no és necessàriament un procés obert ni negociat, mentre que la devolution implica la par-ticipació de tot un seguit d’actors polítics i d’estructures obertes de participació, com referèndumso fins i tot assemblees constituents.

Pel que fa als objectes de la reforma, els tipus ideals distingeixen entre nació sense estat i regió.Si alguna cosa comparteixen clarament aquests termes és, sens dubte, que existeixen múltiplesaccepcions per definir-los. Pel que fa al terme regió, es caracteritza per un element de territoria -litat i de pertinença a una entitat més àmplia, a quelcom del que forma part, i en l’articulació mo -derna del concepte, aquest doble caràcter lliga particularment amb la idea que es tracta d’unadivisió administrativa de l’estat-nació (Anderson, 1994:6; Harvie, 1994:10). Diferents disciplinesacabaran per confluir en el mateix terme i definir els seus continguts, amb contradiccions i coin-cidències, però alhora també aportant una aparent neutralitat de valors, que dóna per descomp-tat el marc en el qual s’insereix, l’estat-nació. Juntament amb referències a un espai geogràficdelimitat i caracteritzat pel clima, el sòl o la naturalesa, s’hi aniran afegint la caracterització entermes d’espai econòmic o industrial, d’àmbit de divisió administrativa subestatal entre el nivellcentral i el nivell local, d’especificitat cultural de diferents intensitats, o com espai primari de par-ticipació cívica (Anderson, 1994:8; Keating, 2000:10; Wagstaff, 1999:6; Rougemont, 1983:219,Har vie 1994:6). Tanmateix, cal retenir dos trets essencials del concepte: el seu caràcter de sub-divisió de l’estat, i la seva dimensió administrativa. L’element diferencial entre regió i nació senseestat el trobem en el caràcter de demos. Una nació és un subjecte autònom, i encara més, té unadimensió política vinculada a la seva voluntat d’autogovern, que no passa necessàriament per ladisposició d’un estat propi, com es desprèn, en canvi, de les definicions de nació clàssiquesbasades en el context dels estats-nació (Guibernau, 1997:76; Smith, 1991:14; Giddens, 1985:119).Una nació sense estat seria, conseqüentment, un tipus particular de nació (en contraposició a unanació amb estat), que no coincideix amb l’estat en el qual s’inclou, i que no s’hi identifica ambell com a “propi“ en tota la seva extensió (Guibernau, 2000:996; 1999:17).

2. Còrsega, de Mitterrand a Matignon

François Mitterrand havia arribat a les eleccions a la presidència de la república francesa del1981 amb un manifest polític2 on la qüestió regional apareixia de manera destacada. La regio -nalització de l’estat i en particular el cas de Còrsega havia quedat en un impasse durant la dèca-da dels setanta, arrel del fracàs del referèndum impulsat per De Gaulle el 1969. Mitterrand es

2 "110 propositions du candidat Mitterrand": http://www.psinfo.net/entretiens/mitterrand/110.html.



comprometia en el seu programa polític que Còrsega “recevra un statut particulier“. Un cop alpoder, els socialistes transformaran la idea del statut particulier en un projecte de regionalitzaciódel conjunt de França, reduint l’abast de les reformes (Vanina, 1995:12). El nou ministre de l’in-terior, Gaston Defferre (alcalde de Marsella, i per tant bon coneixedor de la realitat corsa) seràel responsable de la descentralització, i impulsarà un seguit de reformes sota la idea que el procésde Còrsega seria un projecte pilot per a la necessària descentralització d’una França que, enparaules de Mitterrand, “a besoin d’un pouvoir décentralisé pour ne pas se défaire“ (Noer,1988:8, Ramsay, 1983:203). Per la seva banda, Jack Lang, ministre de cultura, encarrega aHenri Giordan, cap de recerca del Centre National de la Récherche Ciéntifique (CNRS), uninforme sobre l’estat de les cultures minoritàries i regionals a França. L’informe, anomenatDemocratie culturelle et droit a la difference, demanava una reparació històrica de la política del’estat francès, la creació d’una cadena de televisió regional i la redacció bilingüe dels actes ofi-cials. El document va tenir un cert impacte i semblava que algunes de les seves iniciatives espodrien dur a terme, però la posterior victòria dels conservadors a les eleccions regionals del1986 va frenar les propostes, que varen quedar en suspens (Noer, 1988:36).

El procés que s’engega a principis dels vuitanta, doncs, si bé partia del lligam de Còrsega aFrança també reconeixia la seva especificitat i la seva identitat cultural, la llengua i les tradicions.Es va proposar la creació, mitjançant un estatut especial, d’una nova col·lectivitat territorial ques’anomenaria Regió de Còrsega. El projecte recollia la constitució d’una Assemblea regionalescollida directament per representació proporcional, dividint l’illa en les circumscripcions delsdépartements (Haute i Bais Corse). L’Assemblea disposaria de poders executius i consultius, sensecompetències legislatives ni autonomia financera, però en un ventall força ampli de matèries quenomés deixava de banda defensa, afers exteriors, política monetària, justícia, i diversos aspectesd’educació i treball. Un element important que incloïa la reforma era la capacitat de l’Assembleaper proposar al Govern i al Parlament esmenes en la legislació que afectés directament Còrsega.També es reduïa el paper de la controvertida figura del prefecte, que assumia amb la reforma unrol de delegat del Govern. Malgrat tot, el govern central es reservava la facultat de dissoldrel’Assemblea a instància del prefecte. En el nivell executiu i administratiu, es creaven diverses agèn-cies regionals executives, així com un Consell Regional en matèria de temes culturals, vinculats ala universitat, l’educació o els mitjans de comunicació. Tanmateix, la reforma era concebuda comel primer pas de la descentralització de França, que continuaria disposant d’una constitucióunitària (Ramsay, 1983:206).

2.1 L’Estatut Defferre

L’any 1982 s’aprova l’estatut cors en la forma d’una llei ordinària. Aquesta Llei definia Còrsegacom una “col·lectivitat territorial“, terme utilitzat ja a mitjans dels anys setanta, quan l’illa deMayotte, part de l’arxipèlag de les Comoro, va refusar primer la independència i després l’esta-tus de TOM (Territoires d’Outremer). Posteriorment, el 1985, també s’aplicà a les illes de SaintPierre et Miquelon, que fins aleshores tenien l’estatus de DOM (Départements d’Outre-mer)(Hintjens et. al.,1995:115). El terme collectivité territorialle es va emprar com a alternativa en laversió final de la llei, després que s’hagués rebutjat la proposta perquè al text aparegués la refe -rència al “peuple corse“. L’Estatut dotava Còrsega d’un cert nivell de reconeixement administratiu,dividint l’illa en dos departaments, l’Haute Corse i la Corse-du-Sud, cadascun dels quals escolliael seu propi Conseil Général, i uns continguts que prenien alguns elements dels departaments iterritoris d’ultramar. El tret més important d’aquest Estatut és que establia la creació d’unaAssemblea electa pel conjunt de Còrsega (Assemblée de Corse), amb un president i sis vicepre -sidents que actuaven com a executiu, de manera que permetia visualitzar un territori unificat, toti que amb poders limitats. Així, no tenia poder legislatiu, sinó que era un cos de deli beració quepodia ser consultat discrecionalment pel Govern francès en aquelles matèries que poguessin afec-tar interessos corsos, a diferència dels estatuts per les TOM, en què aquestes consultes són obli -



gatòries. Aquests arranjaments van generar un sistema més aviat confús, amb conflictes entre laregió i els departaments, i va acabar convertint Còrsega en la regió amb més electes per càpitade França (Daftary, 2000:12).

La inestabilitat del sistema es va aguditzar amb les primeres eleccions a l’Assemblea, amb unmapa polític fragmentat, reflex en bona mesura del clanisme encara vigent a l’illa, on catorzegrups tenien representació parlamentària, molts d’ells afins però presentats per separat a causade conflictes interns, sovint de caràcter personal. L’Assemblea presentava una clara majoria con-servadora, amb un 45% de vots i 29 escons (19 dels quals pertanyien al RPR-UDF), seguida delsdiversos partits d’esquerra que en total sumaven un 35,5% de vots i 23 escons (entre ells, 11 MRG,7 PCF, 3 PS), i un 15% de vots i 9 escons pels partits nacionalistes-autonomistes.

La inestabilitat de l’Assemblea va conduir a noves eleccions el 1984, en les quals els partitsnacionalistes van reduir de manera sensible els seus resultats. Només la Union di u Populu Corsuva mantenir representació entre els tres partits que s’havien presentat a les anteriors eleccions,amb la meitat de suports i baixant a tres escons. Tanmateix, en aquestes eleccions l’independen-tisme proper al Front de Libération Nationale Corse sí que es va sota el nom Muvimentu Corsuper l’Autodeterminazione (MCA), obtenint tres escons i situant-se lleugerament per sobre de l’UPCen nombre de vots. El FLNC, de caràcter independentista, s’havia donat a conèixer el maig del1976 amb una sèrie d’atemptats, i manifestava com a principal objectiu el reconeixement delsdrets nacionals del poble cors i el dret a l’autodeterminació, reclamant entre d’altres coses “lareconneissance des droites nationaux du peuple corse (et) la destruction de tous les instruments ducolonialisme français“ (Bernabeu-Casanova, 1997:117). Els partits d’esquerra van obtenir gaire-bé el 40% de vots i 25 escons, tres punts més que el conjunt de partits de dreta i disposant detres escons més. Tanmateix el líder del principal partit conservador, el RPR de JP. Rocca-Serra, vaser nomenat president amb el suport del Front National, que s’havia presentat per primera vega-da a les eleccions i havia obtingut un 9% de vots i 6 escons (Bernabeu-Casanova, 1997:163).

El retrocés dels partits nacionalistes va coincidir amb el veto per part del Govern francès a diver -ses iniciatives de l’Assemblea, provocant les crítiques dels nacionalistes, tot denunciant quel’Estatut no era més que un “chiffon de papier“ (Bernabeu-Casanova, 1997:166). El FLNC vatornar a cometre atemptats, i el 1985 retira els diputats del MCA de l’Assemblea. El retorn delFLNC a les accions violentes va reactivar els moviments antinacionalistes a Còrsega, coml’Association pour la Corse Française et Républicaine, que intentava argumentar en contra delsmoviments nacionalistes de l’illa i defensa la seva “francité“, rebent el suport dels representantspolítics dels clans conservadors corsos (Bernabeu-Casanova, 1997:161). Tot i el fracàs electoraldel nacionalisme, la societat corsa s’havia identificat progressivament amb la idea que l’illa neces-sitava d’algun tipus de reconeixement cap a la seva identitat en forma d’autonomia. En unaenquesta del 1990 (La Corse, vue de l’îlle et du continent. L’état de l’opinion) un 8% dels enques-tats es declarava favorable a la independència, però un 41% mostrava simpatia cap al movimentnacionalista i les seves reivindicacions (Bernabeu-Casanova, 1997:184).

Amb les seves limitacions, la institucionalització de les regions suposava una certa autonomiaadministrativa i financera, i un relaxament de la tutela per part del Govern central, tot i que se’nreservava un control a posteriori. També se les dotava de poders executius reals sorgits d’unaAssemblea electa, democratitzant el que fins aleshores estava en mans dels prefets regionals idepartamentals. Amb la llei del 1982 les regions es veien reconegudes com a collectivités terri-toriales, i s’afegia un component de legitimació representativa del seu territori (Douence, 1995:11).Cal tenir en compte, però, que la innovació de la reforma requeia en el fet que s’estenia pel con-junt de França un model que s’havia aplicat anteriorment a la regió de l’Ile-de-France i als départe-ments d’outre-mer durant els anys setanta, i per altra banda, tampoc no suposava cap modificacióde la divisió territorial vigent, la qual no responia a la realitat regional francesa sinó que era mésaviat un intent conscient de fragmentar els territoris històrics de l’estat. L’enfortiment de les regions



no arribava a ser, doncs, una aposta decidida a situar-les com el nivell administratiu i polític dereferència entre el nivell estatal i el local, ni un intent de reconeixement institucional de la plurali-tat històrica francesa. La reforma es quedava en un instrument de racionalització de l’activitatestatal, deixant en un segon terme el reconeixement de la diversitat territorial de l’estat (Douence,1995:13).

L’estat es reservava en el model del vuitanta-dos el control de la descentralització. Així, la asime-tria introduïda respecte a Còrsega es limitava als aspectes de procés i no pas als de continguts.Els anys següents la resta de regions franceses es van anar afegint al procés, en una mena derègim comú, i, per evitar la visualització de sistemes polítics autònoms el Govern francès vadecidir que les eleccions se celebressin coincidint amb les generals. Tot i la voluntat de mantenirun únic espai de referència electoral pel conjunt de França, el Partit Socialista només va ser capaçd’obtenir, en les primeres eleccions pel conjunt de les regions el 1986, majories suficients per go -vernar en dues de les vint-i-una regions.

Sobre el paper les regions prenien un rol rellevant en les decisions de desenvolupament territori-al, i es constituïen en el marc de referència per als departaments i els municipis, respecte els qualsse’ls atribuïa una funció supervisora, que juntament amb la seva capacitat financera els permetriaconfigurar-se com un espai de definició de polítiques pròpies, especialment en matèria de desen-volupament econòmic i en alguns aspectes de l’educació. En els àmbits de les seves competènciesles regions també havien de convertir-se en els interlocutors del Govern i les agències estatals. Ala pràctica, però, la definició dels programes va continuar en mans de les agències estatals,li mitant “per dalt“ la seva capacitat d’actuació (Douence, 1995:15). També es donava una li -mitació “per baix“, ja que municipis i departaments disposaven de recursos propis suficients perengegar polítiques pròpies, i les estructures subregionals també condicionaven la realitat electoralde les regions. Les circumscripcions regionals es basaven en els departaments, amb una relacióde forces pròpia, fent que les majories a la cambra regional tendissin a ser fràgils. Aquestasituació anava en detriment de la consolidació de les regions en termes de legitimitat i efectivitat,i en el cas de Còrsega ben aviat faria sorgir la reivindicació de reformar l’Estatut (Douence,1995:17).

El 1988 s’enceta de fet el procés per introduir un nou Statut particulier a Còrsega, i el FLNC tor-na a apostar per la via política declarant una treva. Una certa aproximació entre els nacionalistesi el govern de Michel Rocard, qui s’havia compromès a “traiter de façon particulière le cas par-ticulier de la Corse’’, fa que l’Assemblea corsa aprovi, el 1988, amb els únics vots en contra delMRG i el PCF, una resolució en la qual s’afirma “l’existence d’une communauté historique et cul-turelle vivante, regroupant les Corses d’origin et les Corses d’ádoption: le peuple corse“ (Vanina,1995:25). Paral·lelament es produeix un acostament entre els moviments i partits corsistes per pre-sentar llistes conjuntes a les institucions corses, i la coalició aconsegueix un cert èxit a les elec-cions municipals. L’UPC, un dels grups que formaven part de la coalició, decideix participar, jun-tament amb els partits d’àmbit francès (l’UDF, el RPR i el PS), com a interlocutor del Govern francèsen el procés d’elaboració del nou Estatut, liderat pel ministre de l’interior Pierre Joxe (Vanina,1995:33). La participació de l’UPC en el procés, des de postures més autonomistes, va fer entraren crisi la coalició dels moviments corsistes, i finalment es va desfer. A això s’hi afegiria tambéun enfrontament entre els grups més radicals; d’una banda el grup format per A Cuncolta i elFLNC-canal historique, i d’altra el Muvimentu per l’autodeterminazione i el FLNC-canal habituel,que defensaven unes postures més dures en les seves reivindicacions (Vanina, 1995:36).

2.2 L’Estatut Joxe

Finalment, l’Estatut Joxe del 1991 atorgava a Còrsega la condició de collectivité territoriale, ambmés poder que les regions continentals i també amb un poder executiu i una Assemblea electa,



sent el seu president el cap de la regió. El projecte, a banda d’ampliar les competències, vasuposar la reintroducció del debat al voltant de la inclusió del terme “peuple corse“ a l’Estatut deCòrsega, tal i com demanava l’Assemblea corsa a través de la resolució del 1988. En el nouEstatut, aprovat per l’Assemblea francesa el 1991, es va incloure finalment l’expressió “poblecors“, tot i que matisada amb l’afegit de “part del poble francès“ (“le peuple corse, composantedu peuple français“) i aprovada per una estreta majoria del Parlament. Posteriorment però, elConséil Constitutionnel la va declarar inconstitucional argumentant que a França només hi ha unpoble, “le peuple français“, i una sola llengua, “le langue française“ (Loughlin, 2000:199).Tanmateix, l’Estatut introduïa algunes innovacions que feien avançar sensiblement l’autonomia cor-sa, suprimint la tutela a priori en les actuacions de la regió per part del prefet regional, transferinta més les seves competències executives als presidents dels consells regionals i departamentals, i,a través de la constitució de la regió com a collectivité territoriale, dotant-la jurídicament delmateix reconeixement institucional que els departaments i els municipis, fins aleshores els únicsnivells administratius que disposaven d’aquesta consideració (Verseaux, 1999:3-11).

Al nou Estatut el Consell Executiu tenia com a missió (art. 28) dirigir l’acció de la col·lectivitat ter-ritorial en les tres principals àrees competencials de Còrsega; desenvolupament econòmic, edu-cació i cultura, i gestió i desenvolupament del territori (aménagement). Cal assenyalar que lesmatèries competència de Còrsega continuaven basant-se en una perspectiva administrativa, nonomés per limitar-se a la potestat reglamentària sinó pels propis àmbits materials de competència.A aquesta limitació calia afegir la tutelle que exercia l’Estat a través de la figura del delegatestatal. Així, l’article 47 indica que el representant de l’estat a la col·lectivitat territorial és elgarant dels interessos “nacionals“, i exerceix una sèrie de controls previs i discrecionals sobre l’ac-tivitat de l’Assemblea, tot i que en menor intensitat que en el model del vuitanta-dos. Pel Governfrancès, l’Estatut Joxe té el doble objectiu de desarticular les demandes nacionalistes d’autogo verni, per una altra, de ser l’assaig per ajustar-se a la realitat regional europea, en la línia del que jas’havia començat a fer el 1982 (Vanina, 1995:51). L’Estatut cors es planteja, doncs, en termesd’eficiència administrativa, i la peculiaritat corsa es redueix a la seva insularitat. En virtut d’aquestdoble element l’estat delega competències establint alhora els mecanismes per conservar la sevacapacitat de control i actuació, i a l’igual que el 1982, definint el procés com un projecte pilotper la regionalització de França.

Amb el nou Estatut vigent, l’escenari de les eleccions regionals del 1992 fa acostar posicionsnovament entre nacionalistes i autonomistes –UPC, ANC, A Cuncolta, I Verdi Corsi i Per u Paese–que es presenten en una llista conjunta, Corsica Nazione. En el seu programa electoral, recla-maven entre altres coses “le droit du peuple corse à choisir démocratiquement son destin en vuede la réappropiation de sa souverainité et de la maîtrise de son développement’’ i, en matèria dereconeixement cultural, “la décolonisation culturelle, avec notamment l’offitialisation et l’enseigne-ment obligatoire de la langue corse de la maternelle à l’université et a la mise en place de la coo -fficialité’’ (Vanina, 1995:78). Els resultats obtinguts a les eleccions demostren l’encert de l’es-tratègia, i la coalició obté un 17% de vots i 9 escons. A més, un altre grup nacionalista, el MPA,obté per la seva banda un 8% de vots i 4 escons, de forma que el nacionalisme en el seu conjuntobté un 25% dels vots. El RPR de Rocca-Serra obté un 24% de vots i 16 escons, l’UDF un 16% i8 escons, el MRG un 10% i 5 cinc escons. Rocca-Serra serà nomenant president de l’Assembleaamb el suport del MRG i altres 5 diputats de 2 llistes dissidents. Des del clanisme polític s’inten-tarà excloure el nacionalisme i l’autonomisme el màxim possible de les institucions, donat quehavia demostrat tenir un suport electoral significatiu si aconseguia conciliar el seu fragmentat con-junt de partits i moviments (Vanina, 1995:60). L’any següent de les eleccions al si de CorsicaNazione tornen a reproduir-se els conflictes entre els elements més moderats i els més radicals,aquest cop entre l’UPC i A Cuntolta, però més que per qüestions ideològiques, les dissensions esprodueixen per la incapacitat de definir un projecte i una estratègia unificada, en bona part perles desavinences personals entre els diversos dirigents d’un i altre partit (Vanina, 1995:88).



La situació política patirà el febrer del 1998 un trasbals que serà fonamental per entendre el pos-terior desenvolupament de la qüestió corsa. L’assassinat del prefecte Erignac per un grup dissidentde l’òrbita del FLNC, i el posterior escàndol del seu successor, Bernard Bonnet, actuen com a de -tonant del nou escenari que conduirà als processos de Matignon. La mort d’Erignac i la censurasocial que comporta afecta especialment al moviment nacionalista en el seu conjunt; a les elec-cions del 98 –just després de l’assassinat del prefecte– Corsica Nazione és l’únic partit que pas-sa a la segona volta i obté un 10,8% dels vots.

2.3 Els processos de Matignon

L’assassinat del prefecte Erignac va generar un fort impacte social, i va suposar un cert replante-jament de les relacions entre França i Còrsega. La mort del prefecte va generar un rebuig socialmolt intens a Còrsega, però alhora va suposar la consolidació de la via política en les demandesd’autonomia, i fins i tot va enfortir la legitimitat de les demandes nacionalistes en la mesura enquè renunciessin a la via violenta. A més, el nou prefecte Bonnet va ser arrestat el 1999 per laseva implicació en accions de “guerra bruta“, fent evident que la demanda del Govern francèsde jugar segons les regles democràtiques havia de ser recíproca (Daftary, 2000:30). El 1999 estornen a convocar eleccions, on Corsica Nazione torna a nivells similars als del 1992, amb un17% de vots i 8 escons.

En aquest context, va anar emergint a l’Assemblea corsa una certa col·laboració entre diputats dediferents partits, que es va materialitzar en la creació d’un grup de treball el 1999, com a resul-tat del qual van sorgir dues reivindicacions concretes; la revisió de l’Estatut del 1991 i la supres-sió dels dos departaments en què encara es dividia l’illa. A finals del 1999, el primer ministreLionel Jospin anuncia que es reunirà amb els diputats de l’Assemblea corsa. Hi havia però el dubtede si la resta de grups nacionalistes no representats a l’Assemblea se sentirien obligats pels pos-sibles acords que es poguessin prendre. També a nivell general es plantejava si els electes corsoseren prou representatius de Còrsega, donat que s’excloïa del diàleg a representants de la socie -tat civil i als altres càrrecs electes corsos, des d’alcaldes a diputats de l’Assemblea Nacional deParís (Daftary, 2000:35). Tanmateix, Jospin va poder tirar endavant un projecte que haviacomençat a definir anys enrere; en declaracions a Le Figaro, el 26 de maig del 1996 ja donavaper esgotades les possibilitats que havia ofert l’estatut del 1991, i obria la possibilitat a queCòrsega disposés d’un estatut “original’ que li atorgués “pouvoirs autonomes dans la République“sobre bases “d’efficacité et de démocratie“ (Pellegrenetti & Rovere, 2004:636).

Del procés denominat de Matignon sortirien sis informes sobre temes clau, que varen servir debase per als acords del 20 de juliol del 2000, entre els quals destacaven la supressió dels dosdepartaments corsos, de manera que Còrsega tindria una concepció unitària amb la sola presèn-cia de l’estructura regional, una certa capacitat de decisió en alguns àmbits, a través de meca -nismes d’intervenció en les decisions del Govern francès referents a Còrsega, així com el fet d’in-troduir, sota la idea d’experiméntation, la capacitat legislativa de l’Assemblea corsa durant unperíode de prova. La inclusió del terme “peuple corse“, un aspecte sempre present i controvertiten el sistema constitucional francès, no va entrar en les negociacions, i de fet els acords de mésabast es posposaven a una segona fase a desenvolupar-se després de les eleccions presidencialsdel 2002, quan s’abordarien els aspectes que poguessin requerir reformes constitucionals, condi-cionat tot plegat a que hi hagués una situació de pau.

Els processos engegats per Jospin suposen una innovació en la forma d’abordar la qüestió corsaen la política francesa. En primer lloc, en relació a la violència; la desactivació de l’activitat vio-lenta a Còrsega és una condició sine qua non per a l’inici dels debats, però no formaran part delnucli central de les negociacions, que prenen així un caràcter principalment polític (Albertini &Torre, 2002:35). Els processos són a més una taula de diàleg entre el Govern francès i els electes



corsos. Aquesta estratègia podia ser interpretada en certa manera com un procés constituent,percebut com una amenaça a la unitat republicana per part de la tradició centralista francesa,però permetia contrastar les diferents percepcions sobre el projecte republicà, les reivindicacionscorses, i la possibilitat que la realitat de l’illa trobés un reconeixement institucional al si de l’estat.

Jospin impulsa el procés amb el “méthode calédonienne“, en què les reformes s’aborden gra -dualment, en diverses etapes. El 20 de juliol del 2000 es presentarien les seves propostes, elRelevé de Conclusions de Matignon (Pellegrenetti & Rovere, 2004:638). Uns dies més tard, el 28de juliol del 2000, l’Assemblea corsa vota a favor de les propostes de Matignon amb 44 votsfavorables dels 51 de la cambra. Els debats sobre les propostes de Matignon,3 les quals haviende conduir a la elaboració d’un nou estatut per a Còrsega, representen el primer debat parla-mentari entre els representants del Govern, l’Assemblea francesa i els electes corsos. En els estatutsDefferre i Joxe, l’aproximació del Govern francès havia tingut elements d’unilateralitat, reformaadministrativa i enfocament top-down. Els processos de Matignon presenten en canvi elements debilateralitat, i malgrat excloure o posposar aspectes controvertits com el reconeixement constitu-cional de l’existència del peuple corse, suposaven la primera oportunitat en què els discursossobre el projecte nacional francès i les reivindicacions dels moviments corsistes es trobaven ambuna certa transparència.

Així, els debats permeten fer explícites les diverses concepcions sobre la relació de Còrsega iFrança, tant per part dels partits republicans com dels nacionalistes corsos. Pel que fa al posi-cionament dels partits francesos, i també d’aquells partits corsos més propers al discurs unitarirepublicà, remeten principalment a dos grans elements. En primer lloc, la inqüestionable existèn-cia d’un únic projecte nacional francès, en el qual Còrsega s’hi insereix plenament. En segon lloc,les reformes que reconeguessin el pluralisme regional o geogràfic de la República havien d’estarlimitades per la sobirania nacional francesa. Qualsevol reforma que anés més enllà d’una dimen-sió de racionalitat administrativa o d’un reconeixement cultural basat principalment en el man-teniment de la llengua, es podia percebre com una amenaça a la integritat de la República. Pelque fa al discurs dels nacionalistes corsos, en relacionar-se amb les institucions franceses tambées transforma, buscant formules per tal d’acomodar la realitat nacional corsa en l’estat francès,sense renunciar però a la capacitat de decidir sobre el futur de l’illa. En aquest sentit, de lesapel·lacions genèriques al dret a l’autodeterminació, es passa a dos elements que configuren eldiscurs nacionalista i que el permeten atreure posicions autonomistes; la reivindicació d’un estatutsimilar al de les TOM, i l’horitzó d’un Mediterrani i una Europa de les regions que permetés aCòrsega participar amb veu pròpia en aquesta xarxa d’interdependències.

Si analitzem les posicions concretes dels participants en el debat, podríem establir tres perspec-tives diferents.4 D’una banda, els posicionaments que responen a la tradició jacobina francesa,en què les reformes institucionals de l’estat es perceben com una amenaça a la unitat de laRepública. En segon lloc, les postures que defensen una reforma administrativa de l’estat recepti-va a les particularitats geogràfiques, culturals i econòmiques de Còrsega, des d’una postura dedescentralització administrativa que permeti un millor “encaix“ de l’illa a França. En tercer lloc,les propostes que reclamen a l’estat que assumeixi la seva pluralitat, reconeixent l’especificitat cor-sa i la possibilitat de decidir sobre el seu futur. Aquesta darrera postura pertany exclusivament alspartits autonomistes o independentistes corsos, representats en la comissió per Corsica Nazione,mentre que les dos postures anteriors es troben en més o menys mesura en la resta de partits.Aquest fet és important a tenir en compte ja que en el cas del PS ajuda a entendre la seva divisióinterna, com il·lustra el cas del ministre de l’interior Chèvenement.

3 L’Assemblea corsa aprova el 10/03/2000 la proposta, el 20/07/2000 el Govern Jospin presenta als electes corsos la sevaproposta. 4 Algunes d’aquestes sessions es poden consultar entre els informes del Parlament francès, per exemple a www.assemblee-nationale.fr/11/rapports/r2995.asp.



2.4 L’objecció Chèvenement

La postura de Jean-Pierre Chèvenement respecte la reforma il·lustra al meu parer com la verte-bració de Còrsega a l’estat no és tan sols un problema recurrent en l’agenda política francesa,sinó que suposa alhora un qüestionament del projecte d’identitat francès basat en la idea de lanació entesa com a “comunauté des citoyens“. Chevènement percep els canvis institucionals quevagin més enllà de la descentralització administrativa –el reconeixement explícit al “peuple cors“o la capacitat legislativa de l’Assemblea– com una amenaça a la unitat de França, que la debili-ta no només internament sinó també externament. En aquest sentit, la integració europea en ter-mes de l’Europa de les Regions és tant una amenaça per la concepció unitària francesa com unaoportunitat pels nacionalistes corsos.

Per a Chevènement, els acords de Matignon i la seva previsió de reforma constitucional eren unaconcessió als independentistes que donaria a Còrsega “un pouvoir législative propre et un statutde territoire d’outre-mer après suppression des départements“ (Chevènement, 2001:11). Tot i quea l’exposició de motius del projecte de llei s’esmentava com a objectius “mettre un terme à la vio-lence et assurer la paix civile (…) enraciner durablement la Corse dans la République (i) clarifierles responsabilités dans le gestion des affaires de l’île“, Chèvenement afirma que aquestesreformes tindrien per a la República “conséquences funestes“ que agreujarien “la crise de laFrance en tant que nation politique, en tant que ‘comunauté des citoyens’, vouée par les prophètesdu post-national à s’effacer dans une Europe des régions“ (Chevènement, 2001:13).

La seva oposició al procés fa que Chèvenement acabi dimitint com a ministre. El seu successor,Daniel Vaillant, defensarà el projecte, desautoritzant el discurs del seu predecessor i reconeixentla particularitat corsa, no només en termes geogràfics sinó també en termes històrics i culturals;“Comme si la Corse n’était pas une région particulière par son histoire, par sa culture. Comme sice n’était pas une île“ (Journal Officiel 16-23 maig 2002, citat a Pellegrenetti & Rovere,2004:639). No és fàcil trobar en el discurs de la República una concepció més pluralista que lamantinguda per Jospin respecte a la diversitat territorial. Malgrat no es qüestionin conceptes clausdel projecte republicà francès com la idea de nació o ciutadania, i que els motius per enfortir lesregions obeeixin estrictament a motius funcionals, podríem dir que s’introdueixen alguns elementsde tradició girondina que matisen el discurs jacobí que caracteritza França com un dels para-digmes de l’estat-nació

Malgrat la implicació de Jospin en buscar vies per l’acomodació de Còrsega a la República, intro-duint reformes que avancessin en la descentralització administrativa de França, amb aspectesinnovadors en la tradició francesa com la capacitat legislativa experimental, la derrota a laprimera volta de les eleccions presidencials del 2002 situarien el dirigent socialista fora del primerpla polític. Això deixava la porta oberta a readministrativitzar la qüestió corsa; les possiblesreformes, cas de dur-se a terme, es farien des d’una perspectiva del conjunt de França i limitadesals aspectes funcionals, deixant de banda aspectes de contingut polític que poguessin posar enqüestió el projecte republicà clàssic. Així, pel president Chirac, no es podia concebre dotar d’unspoder legislatius només a un territori concret, sinó en tot cas al conjunt de les regions, i sempre iquan s’aprovés per referèndum i es reformés la constitució per tal que l’estat pogués retenir el con-trol del sistema (Pellegrenetti & Rovere, 2004:641).

2.5 La reorientació de Sarkozy

El 27 de juliol del 2002, Nicolas Sarkozy, ministre de l’interior conservador un cop el PartitSocialista va perdre les eleccions, en una visita a Ajaccio tornava a abordar la qüestió corsa comun projecte pilot per la regionalització de França. Segons ell, els corsos “seront largementprécurseurs dans cette [nouvelle étape de la] décentralisation, dans cette vraie respiration donnée



à la République“ (Pellegrenetti & Rovere, 2004:642). El gener del 2002 el Conseil Constitutionnelja havia declarat inconstitucional el paràgraf del Projecte de llei relatiu a l’Estatut cors, el qualatorgava a l’Assemblea corsa d’un poder legislatiu en matèries de la seva competència, tot i quees formulava com una “expérimentation institutionnel“ durant un període de prova que havia deconcloure el 2004, vinculat a una reforma constitucional que havia de permetre acomodar lacapacitat legislativa de les assemblees regionals a la constitució francesa. A la voluntat políticadel Govern s’afegien així les limitacions del propi sistema constitucional francès per instituciona -litzar poders legislatius regionals.

Tal i com havia suggerit el president de la República, finalment es va dur a terme la que seria lareforma més significativa del procés que s’havia obert amb els diàlegs de Matignon; la modifi-cació de l’article 72 de la Constitució francesa. Amb aquesta reforma es dotava a les regions delreconeixement constitucional del qual mancaven fins aleshores, a diferència dels altres nivellsadministratius, però lluny de l’abast que preveien els acords de Matignon. De fet, la constitu-cionalització reforçava el control de l’estat sobre la institució regional, en posar-la al mateix ni vellque departaments i municipis, reservant-se la possibilitat de convocar referèndums regionals peraprovar els projectes d’estatut, fet que tanmateix suposava una innovació en el sistema políticfrancès (Pellegrenetti & Rovere, 2004:642). En aquest context es convoca per a l’estiu del 2003el referèndum sobre Còrsega, l’efecte més important del qual en cas de rebre el suport dels elec-tors corsos era la unificació dels dos departaments. Malgrat els controls impulsats pel primer mi -nistre Raffarin i el ministre de l’interior Sarkozy respecte la qüestió corsa, els sectors polítics ques’oposaven als acords de Matignon (comunistes, sectors del MRG, del PS i de la dreta) el veiencom un perill per a la unitat de la República, un primer pas envers la secessió de Còrsega, o coma mínim, el primer pas cap a una França federal en l’Europa de les regions. Pels defensors del sí,en canvi, era un pas més en la modernització de França i una expressió del principi de sub-sidiarietat. Els nacionalistes tenien una posició complicada; els avenços que podia comportar lareforma quedaven lluny de les seves aspiracions, però això semblava la màxima concessió quees podia obtenir del Govern central (Pellegrenetti & Rovere, 2004:645).

Malgrat el fracàs de Matignon, el procés havia fet si més no repensar el projecte nacional que laRepública francesa proposa als seus ciutadans. L’interrogant és però fins a quin punt el projecterepublicà pot flexibilitzar-se en el reconeixement de les minories nacionals presents al seu territori,i com reaccionaria si en un futur la qüestió corsa entra novament a l’agenda política francesa. Enels discursos i propostes del Govern i els partits francesos difícilment es troba més que referènciesmolt genèriques a l’especificitat corsa o a la pluralitat de l’estat. S’utilitza un discurs en termes demillora administrativa, poders regionals, millor encaix a la República, però sense alterar la con-cepció unitària de la communauté de citoyens. Des d’un espectre gens minoritari dels partitsfrancesos, qualsevol millora institucional que vagi més enllà de la qüestió administrativa suposauna amenaça a la unitat de la República (d’aquí l’oposició a una Assemblea corsa amb poderslegislatius, l’obligatorietat de l’ensenyament del cors, o la corsificació dels llocs de treball). Coma resultat, malgrat que els processos de Matignon han suposat una innovació en el procedimentque tradicionalment ha fet servir la República per abordar la qüestió de la seva diversitat territo-rial, finalment els seus resultats no han suposat un canvi de model i han resultat ser una conti -nuació de la perspectiva de regionalització funcional de l’estat francès (Bernabeu et. al., 2003:9).

Davant la modernització del discurs nacionalista cors, el projecte nacional francès ha optat persituar-se entre l’immobilisme i l’actualització de l’ideal republicà. Com hem vist, el republicanismetradicional considera que el procés de regionalització és una amenaça per a la integritat de larepública, malgrat que aquest afecta en realitat a l’organització de l’estat i no a la concepció dela unitat nacional republicana. Pels partidaris de les reformes, en canvi, aquest mateix procés ésla via necessària per modernitzar i enfortir el projecte republicà. El debat que es genera entreaquests dos grups ens remet de fet a les concepcions girondina i jacobina de l’estat, que en te r -



mes més moderns podríem qualificar de “pluralistes“ i “sobiranistes“ (Loughlin, 2006:11).5 Enaquest sentit, el fracàs del referèndum del 2003 es pot interpretar com un triomf de la concepciórepublicana més clàssica. Actualment, els dos principals candidats a les eleccions presidencials,Nicolas Sarkozy i Sègolene Royal, si bé mantenen la descentralització a la seva agenda, ho fanlimitant-se als aspectes que hem esmentat d’eficiència administrativa i perfeccionamentdemocràtic. La postura de Sarkozy respecte la qüestió corsa, entesa com un afer d’organitzacióadministrativa del conjunt de l’estat, ha guiat les seves actuacions en el Govern francès, i la can-didata socialista manté una postura similar respecte la seva concepció de la descentralització ide la vigència de l’ideal republicà, arribant a afirmar en una visita a Còrsega el juliol del 2006que “l’ordre républicain doit s’appliquer partout“, que cal tractar l’illa com qualsevol altre depar-tament i per tant, “tout changement aux institutions de la Corse serait déraisonnable“.6

Vol dir això que la qüestió de les minories territorials es pot donar per tancada a França? Si ana -litzem els debats que van conduir a les propostes de Matignon, veiem alguns elements nous coml’evolució del nacionalisme cors o la pròpia reforma constitucional. Això pot fer pensar que laqüestió corsa, si bé està actualment en un cicle baix, possiblement tornarà a entrar en l’agendapolítica francesa a mig termini, i en aquest sentit cal interpretar, al meu parer, el fet que els grupsnacionalistes corsos han consolidat un espai electoral propi a l’Assemblea en la mesura que sóncapaços de presentar-se de manera conjunta. Amb aquesta estratègia, a les eleccions corses del2004, agrupats sota el nom d’Unione Nazionale, van aconseguir 8 dels 51 diputats del’Assemblea, constituint-se com el tercer grup de la cambra.

3. Escòcia, entre dos referèndums, 1979-1997

Laboristes i nacionalistes escocesos havien arribat al referèndum del 1979 amb un missatgeambigu de suport a la consulta. El laborisme estava dividit entre els detractors i els favorables ala devolution, mentre que el SNP mantenia una posició tèbia, ja que les reformes plantejadesestaven lluny dels seus objectius. El fracàs del referèndum va tenir un impacte immediat en les elec-cions generals d’aquell mateix any. Els conservadors van guanyar els comicis, i el SNP va perdregairebé la meitat del suport electoral, mantenint només dos diputats. En frenar-se l’expansió delsanys setanta, el partit va fer un gir cap a posicions europeistes, sota el lema “independencewithin Europe“ al que els laboristes contraposarien un “independence within the United Kingdom“,rellançant, des de perspectives diferents, el missatge sobre la recuperació del Parlament escocès(Vázquez, 1998:23; Ichijo, 2004).

3.1 Els governs Thatcher i la qüestió escocesa

La victòria de Margaret Thatcher a les eleccions comportava un programa d’actuació basat endoctrines econòmiques i socials que apostava per les privatitzacions i l’individualisme emprene-dor, valors que no s’ajustaven als principis tradicionals de la societat escocesa. Les iniciatives con-servadores es percebien, des d’Escòcia, com un acte d’hostilitat cap a aquests valors peculiars(Hutchinson, 2001:140). Durant el període conservador, el Secretary of State for Scotlandmostraria l’altra cara, menys amable, del “ministre escocès“; era més aviat “the ambassador of ahostile power than Scotland’s spokeman in the cabinet“ (Bogdanor, 2001:114). El fet que laSecretary of State tingués la seu a Londres i estigués en mans d’un govern conservador amb cadacop menys pes electoral a Escòcia, feia però que l’Scottish Office anés ampliant de facto les sevesfuncions i prenent també cada cop més decisions d’abast administratiu i fins i tot polític. La

5 Vull agrair al professor Loughlin l’oportunitat d’haver disposat d’un draft de l’article abans d’anar a impremta.6 Declaracions recollides per TF1; http://tf1.lci.fr/infos/france/0,,3316930,00.html.



situació posava de manifest que Escòcia, tot i disposar d’un sistema legal i una estructura admi -nistrativa pròpia, no tenia en canvi una instància efectiva de control democràtic sobre la sevaactuació, donant arguments per què la devolution continués a l’agenda de reformes (Bogdanor,2001:115).

El posicionament impulsat per Thatcher suposava el trencament definitiu de la sensibilitat conser-vadora envers l’enfortiment de l’autonomia escocesa. De fet, els majors avenços en matèria dedescentralització a Escòcia durant el segle XX s’havien dut a terme per part de governs conser-vadors. A partir dels anys setanta però, els conservadors comencen a percebre que una descen-tralització més enllà d’aspectes administratius podia posar en perill la unitat del Regne Unit. Lareinstauració del Parlament escocès, que faria visible l’existència d’un àmbit de decisió escocès,despertarà les seves reticències en aquest sentit, juntament amb la consolidació política i electoraldel SNP, i trobaran en Margaret Thatcher la formulació d’un unionisme centralitzador, tant a ni -vell d’identitat nacional com de distribució territorial del poder. Els primers moments de Thatcher,el 1975, com a líder dels conservadors són però de trànsit; les postures històriques que donavensuport a algunes mesures de devolution cap a Escòcia encara tenien un pes rellevant al partit, isuposaven un compromís que la futura primera ministra no podia encara desafiar (Thatcher,1995:322). Progressivament, però, durant el període que la durà a Whitehall, Thatcher va ela -borant el discurs que marcaria la futura perspectiva conservadora sobre la qüestió escocesa. Elmaig del 1976, en una convenció tory ja alertava de la dificultat de donar suport a la constitu-ció del Parlament escocès; “I could not support an Assembly (…) if we thought it was likely to jeo -pardize the Union“ (Thatcher, 1995:324). Thatcher és reticent a concebre la Gran Bretanya comun estat multinacional, assenyalant el perill d’inestabilitat que comporta per a un estat democràticdefinir-se en aquests termes (Thatcher, 1995:524).

En paral·lel a la elaboració d’aquest discurs, la crisi de l’estat de benestar dels anys setanta haviacomençat a situar la qüestió del self-government com un tema central de l’agenda política, no comuna reivindicació del passat sinó com a element de modernització, respecte la qual doncs les posi-cions conservadores s’anaven allunyant, i molt especialment en relació a Escòcia. S’hi afegia amés una certa crisi de l’estat-nació, vinculada tant a la globalització econòmica com a la inte-gració europea i als canvis en la gestió territorial, on les regions emergeixen com a unitats degestió eficients, generant un context favorable a les demandes de descentralització (Keating &Elcock, 1998:3). En el cas escocès s’afegeix la peculiaritat que l’Scottish Office havia anat assu -mint competències incrementalment, consolidant-se institucionalment i reforçant la reivindicaciód’un espai propi per tal de gestionar els afers escocesos, un procés basat en dos pilars ja ben evi-dents els anys setanta; la descentralització com a modernització i la devolution com a reconei -xement de la nació escocesa (Kellas, 1975:50).

3.2 La posició laborista dels anys noranta

Els laboristes van reforçar durant els anys 80 el seu compromís amb la devolution, degut a la sevasòlida presència a la perifèria de la Gran Bretanya, i com a resposta a les polítiques centra -litzadores dels governs conservadors liderats per Margaret Thatcher (Keating & Elcock, 1998:6).Tot i que durant els anys 70 el suport dels laboristes a la devolution havia generat importants dis-sensions internes, agreujades pel fracàs del referèndum del 1979 i la posterior derrota electoral,el Labour Party escocès va continuar defensant el Home Rule per Escòcia durant la dècadasegüent, malgrat que a la resta del partit un corrent important i figures destacades com el futurministre Jack Straw no eren gens entusiastes i es resistien a renunciar als centralisme del welfarestate britànic (Keating & Elcock, 1998:6). La posició del Labour es va començar a clarificar el1992 quan, en contraposició a l’avenç del SNP, els laboristes van aturar la línia ascendent a quèsemblaven apuntar les anteriors eleccions, reforçant la seva atenció cap a la devolution(Hutchinson, 2001:149).



A finals dels anys vuitanta trobem un moment clau per entendre el procés que acabarà amb lacelebració del referèndum del 1997. El 1988 es fa públic el document Claim of Right forScotland, resultat del treball del Constitutional Steering Group, impulsat per la Campaign for aScottish Assembly. Els treballs d’aquest grup establirien les bases sobre les quals es duria a termela reforma del 1997, amb l’objectiu que Escòcia disposés d’una acomodació satisfactòria en elmarc de la Union, superant el biaix anglocèntric del sistema polític britànic que històricamenthavia deixat de banda les necessitats escoceses (Paterson, 1998a:160).

El Claim of Right for Scotland i les seves propostes sobre la restitució del Parlament escocès entra-ven de ple en la qüestió de si les reformes podien impulsar el sentiment separatista, o, si pel con-trari, donarien una resposta que mantingués unida la Gran Bretanya. El manifest no descartavaque la constitució del Parlament escocès pogués fer percebre als escocesos que la independènciafos una opció de futur, però encara trobava més perill de desintegració per la Gran Bretanya siEscòcia arribava a la conclusió que, en el marc de la Union, no trobaria una acomodació querespectés la seva identitat (Paterson, 1998a:165). El document fonamentava la seva proposta en“the sovereign right of the Scottish people to determine the form of Government best suited to theirneeds“, i el seu objectiu era trobar una via d’acomodació per Escòcia en el marc de la Union.Pels laboristes, significava anar més enllà de plantejar la relació d’Escòcia amb la Union nomésen termes de dissolució de la identitat escocesa o de secessió; la devolution era pels laboristes elpunt intermedi entre tots dos extrems. La devolution no significava doncs pel laborisme obrir laporta a la secessió, sinó a què Escòcia pogués escollir lliurement de pertànyer a la Union. De lamateixa manera que l’autodeterminació podia conduir a Escòcia a un eventual procés de sepa-ració, també podia significar el camí contrari (Paterson, 1998a:170).

L’any següent es crea l’Scottish Constitutional Convention, encapçalada principalment per re -presentants del Labour i del Liberal Party. De bon principi els conservadors no hi van prendre partper què consideraven la iniciativa com un perill per a la viabilitat de la Union, mentre que el SNPva contemplar en principi la possibilitat de participar-hi, però es va retirar en veure que la possi-ble independència d’Escòcia no es prendria en consideració en el debat, degut al consens quela convenció buscava amb laboristes i liberals, que s’hi oposaven. Tanmateix, l’SCC va tirar enda-vant amb força participació de la resta de partits minoritaris, església, sindicats i governs locals(Hutchinson, 2001:149). El 1990 va fer públiques les seves propostes al document TowardsScotland’s Parliament, on proposava la creació d’un Parlament electe amb capacitat legislativaexclusiva en un ampli ventall de matèries, exceptuant política exterior, defensa, seguretat social,macroeconomia i immigració, i excloent la possibilitat que el Parlament de Londres pogués inter-venir sense consentiment escocès, ja que situava la sobirania en el poble escocès i no aWestminster (Bogdanor, 2001:130). La proposta deixava a més en mans del Parlamentd’Edinburgh totes les competències no explicitades en el llistat, a diferencia del projecte del 1979,en el qual les competències no esmentades s’interpretaven pertanyents a Westminster (Hutchinson,2001:151). L’Scottish Constitutional Convention va aconseguir mantenir la qüestió del Home Rulea l’agenda política, i fins a cert punt al marge dels conflictes partidistes. El Labour Party va accep-tar a grans trets les propostes de l’Scottish Convention, sense que la seva posició en relació a ladevolution semblés, a diferència dels anys setanta, una mera tàctica per tornar al Govern deLondres, i evitant que es produïssin les fractures internes d’aleshores.

Desprès de la nova victòria conservadora a les eleccions del 1992, es van reelaborar diversosaspectes de difícil encaix al sistema polític britànic sorgits arrel dels treballs de la campanya enfavor de la devolution, fent-los més assumibles per laboristes i liberals, i sent més imprecisos enles propostes que podien generar major controvèrsia. Finalment, la reelaboració de les proposteses va fer pública en el document Scotland’s Parliament. Scotland’s Right, el qual va ser la basesobre la qual es tramitaria el 1997 l’Scotland Act. El document proposava la creació d’unParlament de 129 escons escollit per sistema mixt, la possibilitat de modificar els impostos en unafranja del 3% i establia un finançament en base a una partida pressupostària del Govern central



(Himsworth, 1998:20). El document distingia entre devolved i reserved matters per delimitar lescompetències entre els parlaments, però Westminster mantenia de fet la potestat per regular enqualsevol àmbit que considerés oportú, convertint el fet de no regular en matèries competènciadel Parlament escocès en una elecció pròpia sense garanties jurídiques (Himsworth, 1998:27).

L’entrada en escena del nou líder del laborisme, Tony Blair, comportarà l’articulació d’un discursen què la devolution havia de tenir la funció d’acomodar Escòcia a la Union reconeixent la sevaespecificitat. Alhora, però, Blair també intentarà reformular i enfortir el discurs de la identitatnacional britànica (Guibernau, 1999:167). Juntament al reconeixement d’Escòcia en termes d’i-dentitat diferenciada en el marc de la Gran Bretanya, Blair formula un discurs nacionalistabritànic, un projecte nacional que permeti afrontar amb èxit els reptes de la modernitat, i on GranBretanya sigui “truly one nation“ (Blair, 1996:4). Més enllà de la concepció de ciutadania com aconjunt de drets i deures, la modernització del discurs del nacionalisme d’estat requereix segonsBlair un sentit de ciutadania com a comunitat de valors i responsabilitats. Per Blair, la superacióde les distincions socials de l’antic règim i el fet de disposar de drets i deures iguals per a tots elsciutadans ja s’havia acomplert, i ara calia que els britànics s’impliquessin en la construcció d’u-na societat “cohesionada i unida“, posant especial èmfasi en les responsabilitats que acompa-nyen la condició de ciutadà (Blair, 1996:7).

Com articula el discurs de Blair la referència a “Britain as one nation“ amb el reconeixement dela seva diversitat territorial? Blair troba la resposta a l’acomodació de la realitat escocesa ogal·lesa en la seva dimensió de bon govern, subsidiarietat i descentralització. En el marc d’unprojecte d’identitat nacional britànica, la devolution cap a Escòcia no obeiria tant a un reconei -xement nacional sinó a la necessitat d’acostar l’Administració als ciutadans per crear una socie -tat més cohesionada, i respondre així millor a les necessitats dels ciutadans amb un sistema méstransparent i democràtic (Blair, 1996:14).

Aquest és l’enfocament amb què la devolution entra novament a l’agenda política britànica,condicionada en bona part per la lluita dels dos grans partits britànics per arribar a Whitehall,alhora que és també una certa mostra de l’anglocentrisme denunciat pel A Claim of Right forScotland. Sota aquesta lògica, Blair concep el procés de devolution més aviat com un procés demillora de la democràcia local que no pas com un reconeixement institucional de la identitatnacional escocesa, mantenint el Parlament de Westminster com a l’únic dipositari de la sobiraniadel conjunt de la Union (Rentoul, 2001:306).

Tony Blair acabaria basant el seu projecte en relació a Escòcia en les propostes modificades del’SCC, però hi va afegir un matís introduint la celebració d’un referèndum a Escòcia sobre la devo-lution, preguntant específicament sobre la creació del Parlament i sobre si aquest havia de tenircapacitat per modificar impostos. L’objectiu era garantir que la reforma no pogués girar-se en con-tra del partit a Anglaterra, com havia succeït al 1979. Per la seva banda, el SNP havia perfilaten aquest període el seu discurs independentista, però alhora pressionava els laboristes perquèassumissin el seu compromís en cas de victòria electoral, i no el deixessin en un segon pla un copguanyades les eleccions. El SNP també va intentar que el referèndum inclogués alguna referènciaa la independència d’Escòcia. El Labour party s’hi va oposar, donat que intentava plantejar lareforma no tant com un reconeixement institucional a la identitat nacional escocesa, sinó mes a -viat com una manera de fer més eficient l’Administració i enfortir la democràcia apropant les deci-sions als ciutadans. Pels laboristes, les reformes es basaven en idees com la subsidiarietat,reforçant els principis tècnicoadministratius o de policy per sobre dels de reconeixement nacionalen el marc de la modernització de l’estat, i tenien l’objectiu d’estendre el procés a Anglaterra.

El laborisme va arribar a les eleccions del 1997 amb un programa en què destacava l’impuls alsprocessos de devolution a Escòcia i Gal·les i la regionalització d’Anglaterra. Amb la clara vic-tòria electoral el procés va iniciar-se immediatament. Blair va presentar la seva proposta a



Westminster, el document Scotland’s Parliament. A diferència del 1979, els partits pro-devolutionestaven clarament a favor del sí a les dues qüestions plantejades en el referèndum, tot i que desde perspectives diferents. El SNP com a pas gradual cap a la independència, el Labour com adescentralització que apropés l’Administració al ciutadà, i el Liberal Party, com, de fet, l’únic par-tit que no ha canviat la seva postura favorable al “Home Rule all round“ des del segle XIX. Nomésels conservadors s’hi oposaven, amb arguments basats en la factura econòmica del projecte entermes de pèrdua d’inversions i fugida d’empreses, i no tant en qüestions identitàries. Els conser-vadors estaven però mancats de legitimitat per a dur a terme una campanya creïble, no tant perla crisi de lideratge que encetaven a partir del 1997 sinó pel fet que s’havien convertit en un par-tit sense MP electes per Escòcia (Himsworth, 1998:22). El referèndum, celebrat l’onze de setem-bre del 1997, va ser aprovat pels escocesos en les dues qüestions finalment plantejades, lacreació del Parlament i la seva capacitat fiscal, tot i que amb més vots favorables pel que fa a lacreació del Parlament que no pas a la seva capacitat fiscal (Hutchinson, 2001:152). Lògicament,els partits van interpretar els resultats segons les seves òptiques; el SNP com un pas més cap a lasobirania escocesa, els conservadors com l’inici de la possible secessió d’Escòcia, i els laboristescom el primer pas per una Administració més descentralitzada, que posteriorment havia de con-tinuar, segons els seus plans, amb la regionalització d’Anglaterra i la constitució de parlamentsregionals allà on s’aprovés per referèndum.

El maig del 1999 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament escocès restituït, escollit ambun sistema d’elecció mixt de 73 constituencies uninominals i 56 diputats per sistema proporcional.La campanya electoral es va centrar en temes de policies; energia, medi ambient, taxes univer-sitàries, serveis socials, etc. Malgrat tot, el SNP es continuava mostrant crític amb el nivell com-petencial de l’Assemblea escocesa, ja que Westminster retenia competències clau i conservavaintacta la seva capacitat legislativa fins i tot en matèries competència d’Escòcia. Finalment, elLabour va obtenir uns resultats de 56 escons, el SNP 35, i els liberals 17. El primer Govern sor-git del Parlament escocès va ser una coalició lib-lab, amb Donald Dewar, fins aleshores Secretaryof State for Scotland, de primer ministre i el liberal Jim Wallace de deputy prime minister. A leseleccions del 2003, tant el Labour Party com el SNP perdrien suports de manera significativa; elslaboristes obtenien 50 diputats mentre que els nacionalistes escocesos baixaven també fins els 27diputats. Liberals i conservadors repetien resultats, i el més destacable va resultar ser el gran incre-ment dels partits minoritaris, l’Scottish Green Party amb 7 diputats i l’Scottish Socialist Party amb6. Tanmateix es reeditaria la coalició lib-lab al front del Govern.

3.3 L’acomodació d’Escòcia en els arranjaments de 1997

L’escenari que es dibuixa el 1997 en termes de la concepció de l’estat, és ben diferent si atenema les posicions de conservadors, laboristes i nacionalistes escocesos. El partit conservador percepuna amenaça de trencament de la Union en les propostes de l’Scottish Convention que serveixende punt de partida pel projecte de devolution. El SNP, que no havia participat del procés, con-siderava les seves propostes un pas insuficient però alhora no s’hi oposava amb l’esperança queels acords posarien en evidència la necessitat que Escòcia disposi del seu propi estat. Ellaborisme, en canvi, intentava formular una proposta pragmàtica que se situés al centre del debat,de manera que Blair, sense ser inicialment un entusiasta de la devolution, aconsegueix generaruna reforma que respongués en part les demandes d’autogovern sense renunciar però a la for-mulació d’un discurs nacionalista renovat pel conjunt de la Gran Bretanya.

Com es tradueix finalment el discurs de Blair respecte Escòcia i Gran Bretanya en els arranjamentsque condueixen al projecte del 1997? El Claim of Right for Scotland apel·lava al “sovereign rightof the Scottish people to determine the form of Government best suited to their needs“. L’apel·lacióa la sobirania escocesa per resoldre els seus propis afers ja havia fet alertar els conservadors queamb aquesta proposta s’obria el camí a la independència d’Escòcia (Paterson, 1998a:248). Ara



bé, en la proposta del Govern laborista, Scotland’s Parliament, l’apel·lació a l’autodeterminacióde la Convention, quedava reformulada en que “the people of Scotland should have a greatersay over their own affairs“ (Paterson, 1998a:287). Per altra banda, a més, la proposta assegu-rava que els objectius del projecte passaven per que “Scotland will remain an integral part of theUnited Kingdom (…). The United Kingdom Parliament is and will remain sovereign in all matters“(Paterson, 1998a:289). La clara delimitació de la sobirania, que resta concentrada aWestminster, té a més una especial importància en el sistema legal britànic, ja que en no disposard’una constitució formal, resta en mans del Parlament de Londres la possibilitat no només de le -gislar sobre afers traspassats a Escòcia, sinó també la possibilitat de suprimir el Parlament o revo-car competències, malgrat són elements difícilment imaginables en la cultura política britànica.Aquesta circumstància quedarà reflectida a la secció 28-7 de l’Scotland Bill, on es diu que aques -ta secció, referida a la capacitat legislativa de l’Assemblea, “does not affect the power of theParliament of the United Kingdom to make laws for Scotland“.

Les posicions de les tres grans perspectives sobre la qüestió de l’acomodació d’Escòcia a la GranBretanya i els efectes del procés de devolution que culmina el 1997 dibuixen doncs un esquemaforça clar però alhora amb pocs punts de contacte assumibles per a cadascuna de les diferentsperspectives. Els conservadors britànics hi perceben un perill per a la supervivència de la GranBretanya, mentre que des de la perspectiva laborista la devolution és la millor manera de preser-var la permanència de la Union i evitar escenaris en què per no atendre en alguna mesura lesdemandes d’Escòcia aquesta opti per la via de la secessió. Des del SNP, la devolution es pot inter-pretar com un pas insuficient però en la direcció correcta; la independència d’Escòcia en el marcde la Unió Europea, conservant probablement la relació amb el Regne Unit a través de laCommonwealth (McLean, 2001:444).

Un dels debats polítics més recurrents és si el procés de devolution significa entrar en un slipperyslope cap a la independència. En els deu anys de devolved powers tant l’acció de govern comels debats polítics s’han centrat en afers de polítiques públiques, però alhora el SNP ha mantingutvigents les seves reivindicacions d’autogovern. No es pot afirmar categòricament si el procés dedevolution incentivarà l’opció per la independència a Escòcia o si pel contrari serà una via establed’acomodació a la Union. Fins i tot es pot qüestionar si les actituds dels escocesos s’han vist sig-nificativament afectades pel procés de la devolution o pels debats entre els partits polítics. De fet,a Escòcia no es produeix una correlació entre l’opció independentista, el vot nacionalista i el sen-timent de pertinença. En un estudi elaborat el 2000,7 tot just engegat el Parlament escocès, un40% dels votants del SNP no es consideraven independentistes, el 66% dels qui es consideravenindependentistes no eren votants del SNP, i un 51% dels qui se sentien només escocesos no do -naven suport a la independència ni votaven al SNP. El 1997, el 42% dels escocesos pensava quedisposar d’un Parlament propi feia més probable que Escòcia se separés del Regne Unit, però el2000 aquest percentatge havia davallat fins el 27%. Si ens cenyíssim doncs a aquestes dades, elprocés de devolution no estaria produint l’efecte de la “slippery slope“ (McCrone, 2003:145).

Malgrat es pugui argumentar que la devolution, almenys en els seus primers anys, no ha incenti-vat l’independentisme a Escòcia, sí que es pot afirmar que el procés ha posat de manifest la vo -luntat que el Parlament escocès assumeixi un pes rellevant en la decisió dels afers que afectenEscòcia. Aquest posicionament pot interpretar-se en termes d’afirmació nacional, en la mesura enquè una majoria dels escocesos pensa que el Parlament escocès haurà de tenir més poders aEscòcia que no pas el de Westminster (McCrone, 2003:146). Així, si bé es poden trobar argu-ments per pensar que Escòcia pot trobar una acomodació estable en els arranjaments resultantsde l’Scotland Act, la realitat escocesa és força més complexa com per descartar qualsevol esce-nari.

7 Veure McCrone, 2003.



Si prenem una perspectiva més àmplia i analitzem les dades des del 1979, trobem que el suporta la independència (dins o fora de la UE, tal i com es planteja la pregunta a les enquestes d’a questtipus a Escòcia) ha passat del 10% l’any 79 a un 27% el 2001. És important tenir en compte elpic del 37% que es produeix el 1997; es podria interpretar que una part dels escocesos es trobencòmodes en els arranjaments establerts en l’Scotland Act i que, per tant, la independència és unaopció que perd atractiu. Per la banda d’aquells que s’oposaven a la independència, el suport cauentre el 1979 i el 2001 del 26% al 9%, mentre que el suport genèric a la devolution es mantéconstant al voltant del 60% (McCrone, 2003). Que aquest darrer percentatge es mantinguiestable i sumi més de la meitat dels enquestats és motiu per pensar que la no resolució de la devo-lution el 1979 i l’allargament de la qüestió fins el 1997 no obeïa a un canvi de suport social sinóque més aviat es devia a qüestions de polítiques de partit i contingències electorals (McCrone,2003:144). Amb aquestes dades també hi cap però una interpretació que qüestioni l’estabilitatdels arranjaments del 1997. Les dades dels extrems –aquells que aposten per la independència iaquells que s’hi oposen– s’han invertit en el període 1979-2001. Raonablement, es pot dir queel transvasament de suports entre una i altra opció no es produeix entre els extrems, sinó que unapart important dels qui s’oposaven a la independència el 1997 ara recolzen l’opció de la devo-lution, i si això és cert, una part gairebé idèntica d’escocesos que donaven suport a la devolutionel 1997 ara són partidaris de la independència (sense tenir en compte la hipòtesi que les ge -neracions més joves tendeixin més cap a posicions independentistes). Això permet qüestionar-sesi, a mig i llarg termini, els arranjaments institucionals de la devolution seran estables o si més avi-at la qüestió de l’acomodació d’Escòcia a la Union, o fins i tot la seva eventual independència,tornaran a estar en primera línia de l’agenda política britànica. De fet, entre novembre del 2006i el gener del 2007, coincidint amb el 300 aniversari de la Union Act del 1707 i la dissoluciódel Parlament escocès, s'han publicat diverses enquestes on el suport a la independència escoce-sa oscil·lava entre el 31% del Daily Telegraph, el 40% de Channel 4, i el 45% d’un estudi encar-regat pel SNP.

Al meu parer, la qüestió rau en la doble dimensió de descentralització i devolució, és a dir en ladimensió administrativa i política. Es barregen elements de reconeixement i de gestió, d’identitati de ciutadania. Per una banda, sembla que els escocesos “wanted a parliament to make Scotlanda better place to live in with regard to social and economic conditions, and had less interest ineither making a statement about symbolic identity or, more narrowly, improving democraticaccountability in and on itself“ (McCrone, 2003:147), posant de manifest que en realitat no erade preveure que el nou Parlament escocès engegués polítiques radicalment diferents a les ques’havien realitzat fins aleshores, però alhora això indica que el desig de més autogovern nonomés està vinculat a una gestió més eficient de l’Administració, sinó que obeeix en bona parttambé al reconeixement institucional de la identitat escocesa.

Més enllà de les possibles limitacions competencials de la devolution respecte a Escòcia, la cons -titució del Parlament escocès suposa en bona part aquest reconeixement institucional de la iden-titat nacional escocesa, establint un marc de referència polític. Per altra banda, els efectes del’Scotland Act del 1997 en termes de rendiment polític no es podien percebre a curt termini,sobretot si tenim en compte que el Govern escocès ha estat format des de les primeres eleccionsper una coalició liberal-laborista, que no ha buscat una confrontació frontal amb les polítiqueslaboristes de Londres (Rentoul, 2001:454). Tanmateix, Escòcia ha consolidat un espai polític dedecisió construït sobre els fonaments de l’Scottish Office, alhora que ha desenvolupat una cor-relació de forces polítiques diferenciada d’Anglaterra, amb el Labour Party i el SNP com a par-tits principals, el Liberal Party com a partit frontissa, un paper secundari dels conservadors, i ambl’entrada al Parlament de Holyrood d’un seguit de partits minoritaris com els verds o els socia -listes.

A mida que l’autogovern escocès entra en una etapa de consolidació –les del 2007 seran les ter-ceres eleccions al Parlament– l’aprofundiment dels arranjaments d’autogovern per Escòcia con-



tinua a l’agenda política, i l’opció per la sobirania té, com hem vist, un pes rellevant que va mésenllà del suport electoral als partits polítics. Així doncs, sembla plausible que la devolution ha pro-duït una situació que podríem caracteritzar com un equilibri inestable, i que l’acomodaciód’Escòcia a la Gran Bretanya romandrà per tant una qüestió oberta en l’agenda política, i aixího apunten diverses enquestes i estudis preelectorals. Una enquesta publicada pel diari TheScotsman el 1 de novembre del 2006, atorgava un increment de 10 escons al SNP, arribant finsels 37 MSP. El LP en canvi, baixava segons aquesta enquesta 9 escons, fins els 41 MSP. Aquestmateix diari, el 31 de gener del 2007, invertia les posicions entre tots dos partits; el SNP guanya-va les eleccions aconseguint 44 escons, i els laboristes es mantenien en els 41 de l’anteriorenquesta. El sistema electoral escocès pot acabar generant resultats variables, i aquestesenquestes estan realitzades mesos abans de les eleccions, però són coherents amb un escenarique permetria diverses opcions de govern, bé al voltant del SNP, en coalició amb els liberals i elsverds, o bé que laboristes i liberals sumessin prou i decidissin repetir coalició de govern. El par-tit liberal però, ha proposat per la propera legislatura una reforma de l’Scotland Act per apro-fundir en l’autogovern, i això podria permetre un acord entre els partits que tenen a la seva agen-da l’ampliació de la devolution, obrint el debat sobre l’acomodació d’Escòcia a la Union. Alhora,el candidat laborista a les properes eleccions a Westminster, Gordon Brown –d’origen escocès–està impulsant diversos projectes de reflexió al voltant de la idea de britishness, en la línia de Blair,entesa com un projecte d’identitat nacional compartit pel conjunt de la Union. Les més recentsenquestes publicades a mida que s’acosta la data de les eleccions, demostren, sempre amb lesprecaucions amb què cal interpretar-les i tenint en compte la variació dels resultats en funció decom es formulen les preguntes, que l’aprofundiment de l’autogovern o fins i tot un eventual procésde secessió, en la mesura que el SNP arribés a governar amb una sòlida majoria i mantingués elseu programa polític, continuaran presents en l’agenda política pels propers anys, i en aquest sen-tit cal interpretar també els esforços des del nacionalisme britànic per continuar reelaborant el dis-curs sobre la identitat nacional britànica.

4. Conclusions

A l’inici d’aquest paper proposàvem interpretar els processos i debats al voltant de l’acomodacióde minories nacionals en les democràcies occidentals contemporànies distingint entre els proces-sos –devolution i décentralisation–, i els objectes –nació sense estat i regió–. Posteriorment, hemanalitzat com s’han produït aquests processos i debats en els casos de Còrsega i Escòcia, des deldarrer quart del segle vint fins a l’actualitat, i, per concloure, podem destacar alguns dels tretsmés rellevants del que hem vist fins aquí.

Pel que fa a Còrsega, podríem caracteritzar el procés com una descentralització funcional ambalguns elements de reconeixement cultural. Tant per la rigidesa del projecte nacional republicàcom per les limitacions del sistema constitucional francès, el reconeixement de la realitat nacionalcorsa es circumscriu a les polítiques culturals, com ara l’ensenyament de la llengua corsa. Laasimetria que trobem en el tractament de Còrsega no es dóna en els continguts de la reforma sinóen el seu procediment, ja que es concep com un primer pas a la regionalització de França. Lesreformes es basen en raons d’eficiència administrativa i democràcia local, però no afecten els fo -naments del projecte nacional republicà. Així doncs, el procés desemboca en unes reformes deregionalització funcional, on fins ara els elements incipients de reconeixement simbòlic i materialhan quedat bloquejats en part per la conjuntura política i electoral, i en part també per l’entrellatconstitucional francès, al qual queden supeditats els avenços en la regionalització del conjunt deFrança en un futur. La flexibilitat del projecte nacional republicà per reconèixer realitats culturalsespecífiques com la corsa sembla hores d’ara limitada. L’estat francès però ha desenvolupat instru-ments per acomodar territoris concrets, com les antigues colònies, que podrien ser un model apli -cable a Còrsega de cara al futur, sobretot si es mantenen les reivindicacions d’un moviment cor-sista que sembla consolidat a nivell de l’Assemblea regional i per tant amb certa capacitat de pe -netració a l’agenda política. En aquest sentit, els processos de Matignon no van poder acomplir



les expectatives generades, però varen tenir l’efecte positiu de polititzar i democratitzar la qüestiócorsa. L’evidència apunta a què el tractament de la qüestió regional, i del cas cors en particular,continuarà donant-se des d’una òptica de regionalització del conjunt de l’estat, però tot i així hiha prou fonaments per pensar que els arranjaments actuals no es poden concebre com un procésacabat, i que la qüestió corsa tornarà a entrar en l’agenda política francesa.

Per caracteritzar el cas d’Escòcia, podríem dir que es tracta d’una devolution assimètrica amb ele-ments simbòlics. Alguns d’aquests elements són previs a la reforma i obeeixen a l’articulacióhistòrica d’Escòcia amb la Gran Bretanya, però d’altres suposen una innovació institucional, comla mateixa restitució del Parlament. D’altra banda, els arranjaments no trenquen amb una certaconcepció estat-regió, perquè el Govern central té la capacitat –si més no, legal– de revocar oalterar unilateralment els continguts de l’arranjament i continua sent l’únic depositari de la sobi-rania del conjunt de la Union. Als elements de reconeixement simbòlics preexistents a Escòcias’afegeix, amb la reforma del 1997, el desenvolupament dels elements materials, un procés queen ser de caràcter obert permet potencialment un aprofundiment de l’autogovern escocès en elfutur. Per altra banda, el resultat asimètric de la reforma no ha resultat problemàtic pel conjunt del’estat, tot i que el projecte del partit laborista intentava introduir un component de simetritzacióamb la regionalització d’Anglaterra (que incloïa la possibilitat d’establir parlaments regionals), unprocés però que ha quedat aturat deixant les reformes en una regionalització funcional. Tot i quela devolution no sembla apuntar fins ara a la slippery slope to independence que esperaven elsnacionalistes, tampoc no ha reduït el suport dels escocesos a avançar en l’autogovern. En tot cas,estem davant d’uns arranjaments de caràcter obert, i hi ha prou motius per pensar que les deman -des d’autogovern poden entrar novament a l’agenda política, en uns nivells que poden alterar ladistribució de poder a la Gran Bretanya de manera més acusada que no pas en el cas francès.

Bibliografia

Anderson, Perry. (1994). “The Invention of the Region“. EUI Working Paper EUF n. 94/2.

Bernabeu-Casanova, Emmanuel & Lanzalavi, Dominique. (2003). Corse, les voies de l’avenir.París: L’Harmattan.

Bernabeu-Casanova, Emmanuel. (1997). Le nationalisme corse; gènese, succès et èchec; suivid’une entretien avec le leader autonomiste Edmond Simeoni. Paris: L’Harmattan.

Blair, Tony. (1996). “My vision for Britain“. A: Radice, Giles (ed.). What needs to change. London:HarperCollins.

Bogdanor, Vernon. (2001). Devolution in the UK. (Updated and reissued). Oxford: OxfordUniversity Press.

Brown, Alice; McCrone, David; Paterson, Lindsay. (1998). Politics and Society in Scotland.Houndmils/Basingstoke: Macmillan.

Chevènement, Jean-Pierre & Colonna d’Istria, Robert. (2001). La République prend le maquis.París: Mille et une nuits.

Daftary, Farimah. (2000). Insular autonomy: A framework for conflict settlement? A comparativestudy of Corsica and the Åaland islands. ECMI Working Paper n. 9. Flensburg: European Centrefor Minority Issues.

Douence, Jean-Claude. (1995). “The Evolution of the 1982 Regional Reforms: an Overview“. A:Loughlin (1995), pp. 10-25.



Elcock, Howard & Keating, Michael (eds.). (1998). Remaking the Union. London: Frank Cass.

Gellner, Ernest. (1983). Nations and Nationalism. Ithaca: Cornell University Press.

Giddens, Anthony. (1985). The Nation-State and Violence. Volume Two of a ContemporaryCritique of Historical Materialism. Cambridge: Cambridge Polity Press.

Guibernau, Montserrat. (1997). Nacionalismes. Barcelona: Proa.

---------. (1999). Nations without States. Cambridge: Polity Press.

---------. (2000). “Nationalism and Intellectuals in Nations without States: the Catalan Case“. PoliticalStudies, vol. 48, pp. 989-1005.

Harvie, Christopher. (1994). The rise of regional Europe. London: Routledge.

Himsworth, CMG & Munro, CR. (1998). Devolution and the Scotland Bill. Edinburgh: W. Greenand Son.

Hitjens, Helen; Loughlin, John; Olivesi, Claude. (1995). “The Status of Maritime and InsularFrance: The DOM-TOM and Corsica“. In: Loughlin, John & Mazey, Sonia (eds.). (1995). The endof the French unitary state?: ten years of regionalization in France (1982-1992). London: FrankCass.

Hutchinson, I.G.C. (2001). Scottish Politics in the Twentieth Century. Houndmils/Basingstoke:Palgrave.

Ichijo, Atsuko. (2004). Scottish Nationalism and the Idea of Europe. London: Routledge.

Keating, Michael. (2000). The New Regionalism in Western Europe. Cheltenham: Edward Elgar.(Hardcover 1998).

---------. (2001) Plurinational Democracy. Oxford: Oxford University Press.

Kellas, James. (1975). The Scottish Political System. Cambridge: Cambridge University Press.

Le Galès, Patrick & Lequesne, Christian. (1998). Regions in Europe. New York: Routledge.

Loughlin, John. (2000). “New contexts for Political Solutions: Redefining Minority Nationalisms inNorthern Ireland, the Basque Country and Corsica“. A: Darby, John & MacGinty, Roger. TheManagement of Peace Processes. Houndmils/Basingstoke: Palgrave.

---------. (2006). “Les nationalismes britannique et français face aux défis de l’européanisation et lamondialisation“. A: Gagnon, Alain et. al. Les nationalismes majoritaires contemporaines. Mon -treal: Québec Amérique.

McCrone, David. (2003). “Redesigning the UK: The Politics of Devolution“. A: Gagnon, Alain-G;Guibernau, Montserrat; Rocher, François (eds.). The Conditions of Diversity in MultinationalDemocracies. Montreal: Institute for Research on Public Policy. pp. 135-50.

McLean, Ian. (2001). “The National Question“. A: Seldon, Anthony (ed.). The Blair Effect. London:Little, Brown and Co. pp. 429-447.



Noer, Annie. (1988). Le centralisme dans la politique linguistique: La Corse, un exemple deminorié nationale. Romansk Institute, Købinhauns Universitet.

Paterson, Lindsay (ed.). (1998a). A diverse Assembly. Edinburgh: Edinburgh University Press.

Paterson, Lindsay. (1998b). “Scottish Home Rule: Radical Break or Pragmatic Adjustement?“. A:Elcock & Keating (1998).

Pellegrenetti, Jean-Paul & Rovere, Ange. (2004). La Corse et la République. París: Éditions duSeuil.

Ramsay, Robert. (1983). The Corsican time-bomb. Manchester: Manchester University Press.

Rentoul, John. (2001). Tony Blair. London: Warner Books.

Rougemont, Denis De (dir.). (1994). Dictionnaire International du Fédéralisme. Bruxelles: Bruylant.

Smith, Anthony D. (1991). National identity. London: Penguin books.

Thatcher, Margaret. (1995). The Path to Power. London: HarperCollins.

Vanina. (1995). La revendication institutionelle en Corse; collectivité territoriale et mouvementnationaliste. La Bussière: Acratie.

Vàzquez, Jordi. (1998). El moviment nacional escocès. Barcelona: Fundació Ramon Trias Fargas.

Verseaux, Michel. (1999). “La décentralizion depuis les lois en 1982“. A: Les collectivités localesen Mutation. París: La Documentation Française.

Wagstaff, Peter (ed.). (1999). Regionalism in the European Union. Exeter: Intellect Books.



Devolution i décentralisation a Escòcia i Còrsega, el ... · La gestió de la diversitat...

Documents

Transcript of Devolution i décentralisation a Escòcia i Còrsega, el ... · La gestió de la diversitat...