1

ELS DIALECTES GEOGRÀFICS

IES JOANOT MARTORELL 1r DE BATXILLER, 2010

Acabeu de sentir tres audicions de variants estructurals o dialectes geogràfics més importants de la nostra llengua. Diem variants estructurals perquè afecten:

1. La manera concreta de pronunciar algunes paraules (variació fonètica). 2. El significat d’alguns mots (variació semàntica). 3. La forma d’algunes paraules o la manera de construir algunes frases (variació morfosintàctica)

Això ens permet identificar l’origen geogràfic d’una persona mitjançant la seua manera de parlar. Si en anglés sentiu que algú diu elevator i subway en comptes de lift (ascensor) i underground (metro), podem suposar que parla el dialecte anglés d’Estats Units i no el d’Anglaterra. En castellà també passa el mateix. Per exemple si sentim que algú diu les paraules següents, de seguida pensarem que parla un dialecte castellà del sud (andalús):

• [mu∫a∫o], [muhé], o [sine] en comptes de muchacho, mujer o cine. • Tengo un coche muy chico, o Pon el libro en lo alto de la mesa en comptes de Tengo un coche muy

pequeño o Pon el libro encima de la mesa. • Ustedes estáis contentos en comptes de Ustedes están contentos.

Hi ha qui creu que això de parlar un dialecte és parlar malament o parlar una llengua de segona divisió. Això no és així de cap manera. Tothom parla un dialecte d’una llengua (recordeu que la llengua és la suma de tots els dialectes), no hi ha ningú que parle la llengua. La nostra llengua no és una excepció en aquest assumpte. També n’hi ha de dialectes. Atenent els tres tipus de variacions tenim: 1. VARIACIÓ FONÈTICA:

DIALECTE OCCIDENTAL: distinció de A, E àtones: pare [pare], casa [kaza] distinció de O, U àtones: posar [pozar]

DIALECTE ORIENTAL:

confusió (neutralització) de A, E àtones en → ´ : pare [par´] confusió (neutralització) de O, U àtones en → U: posar [puzar]

2

2. VARIACIÓ MORFOSINTÀCTICA: Primera persona del singular del Present d’Indicatiu DIALECTE OCCIDENTAL: Desinència en –O : jo canto, jo penso--------------------------→NORD-OCCIDENTAL Desinència en –E: jo cante, jo pense -------------------------→VALENCIÀ GENERAL DIALECTE ORIENTAL: Desinència en –I : jo canti, jo pensi ---------------------------→ROSSELLONÉS Desinència en –O [U] : jo canto [kantu], jo penso [pensu]-→CENTRAL Desinència en –∅ : jo cant, jo pens ----------------------------→BALEAR

3. VARIACIÓ LÈXICA:

OCCIDENTAL: espill, xic, melic, corder, llaurador, roig, eixir, fesols, bes, granera ... ORIENTAL: mirall, noi, llombrígol, xai, be, pagès, vermell, sortir, mongetes, petó, escombra ...

3

Quadre resum del català oriental i el català occidental

DIALECTE ORIENTAL DIALECTE OCCIDENTAL

Variació fonètica Variació fonètica

Confusió (neutralització) de A, E àtones en → ∂ : pare [par∂]

Distinció de A, E àtones: pare [pare], casa [kaza]

Confusió (neutralització) de O, U àtones en → U: posar [puzar]

Distinció de O, U àtones: posar [pozar]

Variació morfosintàctica Variació morfosintàctica

La primera persona del present d’indicatiu acaba en o (pronunciat –u), en i, o en Ø: jo menjo (jo menju), jo mengi, jo menj.

La primera persona del present d’indicatiu acaba en e o en o: jo menge, jo menjo.

Els verbs incoatius presenten les formes següents: Present d’indicatiu: pateix Present de subjuntiu: pateixi

Els verbs incoatius presenten les formes següents: Present d’indicatiu: patix Present de subjuntiu: patisca

En la seua evolució històrica, algunes paraules en plural provinents d’antics mots esdrúixols acabats en n, perden aquesta consonant: homines > homes

En els mateixos casos, aquestes paraules en plural conserven la n: homines > hòmens

Variació lèxica Variació lèxica Lèxic específic: mirall, noi, llombrígol, xai/ be, pagès, vermell, sortir, mongetes, petó, escombra ...

Lèxic específic: espill, xic, melic, corder, llaurador, roig, eixir, fesols, bes, granera ...

VOCALS ÀTONES Català Occidental Català Oriental

[i] [u] [i] [u] [e] [o] [a] [´]

Així, paraules com telèfon, Carme, Isidre, alcohol o oportú sonen de forma diferent segons que les pronuncie un parlant occidental o un altre d’oriental

Occidental Oriental telèfon [ te’lEfon] [t´’lEfun] Carme [‘karme] [‘karm´] Isidre [i’zidre] [i’zidr´]

alcohol [alko’ol] [´lku’ol] oportú [opor’tu] [upur’tu]

4

5

a) CATALÀ OCCIDENTAL:

1. La varietat nord-occidental S’estén per Andorra, les comarques de Lleida, la Franja de Ponent a l’Aragó, sud de Tarragona i el nord de Castelló. Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo. Pronúncia amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals: ell tenia > ell tenie, tindria > tindrie. Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics.

2. El valencià general 2.1. El valencià septentrional Es parla als Ports, l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat. Pèrdua de la –r final: anar > anà. Manteniment de la –d- intervocàlica en el sufix –ador: caçador > caçadó. Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo. Pronúncia amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals: ell tenia > ell tenie, tindria > tindrie. Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics. Pretèrit imperfet de subjuntiu amb les desinències –és, -ís: cantés, temés, patís en comptes de cantara, temera o patira.

2.2. El castellonenc Es parla a l’Alcalaten, la Plana Alta i la Plana Baixa. Canvi en la pronúncia d’algunes consonants:

la ts es pronuncia com la tx : potser >potxer. la tz es pronuncia con la tg i la tj : dotze > dotge. Terminació –e per a la 3a persona del present d’indicatiu (ell parla>ell parle) que s’estén a la 1a i 3a de l’imperfet d’indicatiu, condicional i imperfet de subjuntiu: cantave, cantarie, cantare.

2.3. El valencià apitxat Es parla a les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, el Camp de Túria, la Ribera Alta, part de la Ribera Baixa i les ciutats de Gandia i Xàtiva Ensordiment de la esse sonora que es transforma en sorda: casa > cassa. Ensordiment de les consonants g, j, tg i tj que es pronuncien com a tx: gent > txent, platja > platxa, germà > txermà. Ús quasi exclusiu del perfet simple: aní, vinguí, torní. Abundància de castellanismes: *entonces, *después, *adiós, *roïdo.

2.4. El valencià meridional Es parla a les comarques de la Safor, part de la Ribera Baixa, la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa. Tendència a l’harmonia vocàlica: tota –a final àtona es pronuncia com la o oberta tònica anterior (porta>pOrtO) o com la e oberta tònica anterior (terra >tErrE). Dins del valencià meridional s’inclou el parlar de les localitats de Tàrbena i de la Vall de Gallinera, que, com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, van ser repoblades per mallorquins al segle XVII i en mantenen alguns trets, com ara l’article salat : es=el, sa=la, es cotxe, sa cadira.

2.5. L’alacantí Les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó També és dona l’harmonia vocàlica. Pèrdua sistemàtica de la -d- intervocàlica: roda > roa. Supressió de la –r final: cantar > cantà. El diftong –ou s’obri en –au: pou > pau. Ús de l’adverbi aquí en lloc d’ací. Utilització de la forma astò en lloc d’açò. Ús de la forma impersonal ha hi en lloc de hi ha. Abundància de castellanismes: llevar (portar). Arcaismes: dintre, ans, devers, naixtre, coneixtre

Valencià Septentrional Castellonenc Valencià apitxat

Valencià meridional Alacantí

6

7

b) CATALÀ ORIENTAL:

1. La varietat septentrional o rossellonés Es parla a les comarques de la Catalunya Nord, les quals passaren a dependre de l’estat francés l’any 1659 en virtut del Tractat dels Pirineus. Les característiques més importants: A més a més de la neutralització de les vocals àtones, i de la 1a persona del present d’indicatiu en –i. Pas de la o tancada a u: mosca > musca Caiguda de la –a final dels esdrúixols: família > famili. Negació amb pas, sense no : vindré pas avui. Arcaismes, occitanismes: peirer (obrer de vila), veire (got) i gal·licismes: buata (caixa) muleta (truita) bolanger (forner)...

2. La varietat central

És, juntament amb el valencià, el parlar de més pes demogràfic, econòmic i polític i el de més vitalitat. S’estén per les comarques de Girona, Barcelona i nord de Tarragona. A més a més de la neutralització de les vocals àtones, i de la 1a persona del present d’indicatiu en –o [-u]. : parlo >parlu Desinències del present de subjuntiu en –i : digui, escolti Possessius femenins amb v: meva, teva, seva. Iodització: abella > abeia, ull > ui . Gran nombre de castellanismes.

3. La varietat balear Es parla a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, les quals foren repoblades durant el segle XIII per parlants de la varietat oriental. És, amb l’alguerés, el dialecte més diferenciat de tots, a causa del seu aïllament geogràfic. L’article salat: derivat del llatí IPSE, IPSA, IPSUM: es, sa, es, ses, so. Es cotxe, sa taula. Caiguda de la –a final dels esdrúixols: família > famili. Iodització: abella > abeia. Desinències –am, -au: cantam, cantau Lèxic específic: al·lot / al·lota (xic / xica), moix (gat), ca (gos), doblers (diners)

4. L’alguerés A la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya, s’hi va instal·lar al segle XIV un grup de catalans per repoblar-la. Des d’aleshores s’hi ha mantingut la llengua amb moltes interferències del sard i de l’italià. La 1a persona del present d’indicatiu desinència –Ø: jo cant, jo pens. Formes de l’imperfet d’indicatiu en –eva(creieva), -iva (colliva). Arcaismes: gonella (faldilla), llong (llarg), ver (veritat). Sardismes i italianismes: assai (prou)