DIARI PERSONAL

D’UN SOLDAT.

JACOB HALLEY Jacob

(DIA 1)

15 maig de 1709. Com m'imaginava, les cartes que enviava, mai no han arribat al seu destí, però el que més em fa mal és que la meua família encara no sap res de mi ni jo d’elles des de fa tres mesos, tres mesos infernals en els que he estat en cada minut i en cada segon sense saber res d’elles; de la meua nena Janne i la meua dóna Melani, a les que estime més que a la meua vida. No puc suportar aquesta rutina que m'envolta dia a dia .. per això he decidit escriure un diari per desfogar-me de les penúries que m'envolten i els records que m'arriben a la ment ja que aquests records són l'únic que m'ajuden, en certa manera, a suportar tot això. Em dic Jacob, tinc 23 anys, sóc de Valentia i porte tres mesos en aquest horrible lloc. Jo estic destinat a Barcalona,, en la guerra de successió d’Hispania. a causa de la manca de treball i desesperació per donar-li de menjar a la meua família. Estic realment preocupat per elles, vuic saber com les va, si estan bé o malament, si a Janne se li ha caigut aquella dent que se li movia, si Melani em segueix estimant com sempre, o la distància que se'ns a interposat en el camí a canviat la situació... Vuic saber moltíssimes coses que ara mateixa, no les puc ni intuir. Com voldria tornar a casa en aquest mateix instant. El primer dia que em vaig trobar amb aquest lloc, vaig comprendre que no era pitjor del que m'imaginava ja que una pila de cadàvers envaïen els carrers, mentre nosaltres, els soldats, portàvem les nostres coses a les tendes de campanyes. En les cares dels cadàvers es plasmava l'angoixa i patiment que haurien d'haver patit segons abans de que la mort s'abalancés sobre ells. Durant aquests tres mesos gairebé no he pogut dormir, ja que, cada vegada que tanque els ulls em venen al cap els seus rostres freds i insensibles, cosa que em fa impossible agafar el son. Des d'aquell dia, els altres no han tingut massa diferència; sempre cadàvers i més cadàvers, i quan no, nens indefensos corrent espantats, mares preocupades pels seus infants, etc. En definitiva, persones innocents que paguen la ira i còlera dels soldats que disparen sense remordiment i sense pesar. Tristes estampes i sense color ni matisos d'alegria pels voltants... Es trist trobar-se en un lloc així. Tot això no fa gairebé amena la seua absència, no tinc ací a les meues nenes, en certa manera, tampoc voldria tenir-les perquè a ningú li recomane estar al voltant d’una situació tan perillosa tan físicament com psicològicament perquè ningú voldria vore aquestes desgràcies...

Supose que només em queda aguantar, veure com assassinen a persones, haver de matar per sobreviure i despertar o dormir cada dia amb el seu record, amb els moments passats amb les meues xicones preferides, perquè ara mateixa, és l'únic que tinc per evitar la por de no tornar a veure-les mai més. JH

(DIA 2) 16 de maig de 1709

Hui ha sigut un dia especialment calorós. Tan calorós que fins i tot la tropa avançava amb dificultat per les sendes, una cosa inusual. La terra cremava, no com a casa, que fins quan estàvem en ple estiu, seguia la terra freda... Elles no saben quant les trobe a faltar i les ganes que tinc de tornar... Les ganes de poder obrir la porta com cada dia i que córreguen cap a mi per a donar-me una abraçada; Com necessite un gran abraç seu en aquests moments tan tristos i solitaris.. Ara mateix, no sé on em trobe, i tampoc recorde el perquè estic ací. El perquè em vaig separar d'elles de tal forma; tan sobtada i desesperada. Encara recorde aquell dia, 16 de febrer ja que hui fa just 3 mesos des de aquell dia... De vegades em pare a pensar que puc fer per a suportar esta amargor que m’està matant a poc a poc per dins, aquest dolor que és més cruel i insuportable que qualsevol colp o ferida que em puguen provocar en esta terrible guerra, aquell dolor que només em podrien curar elles, amb un bes, un abraç, unes paraules o un simple et vull i que no ens tornarem a separar. Més tard recapacite i em ve a la ment eixe record, que per desgràcia, se m'oblida que estic a mes de 600 km de casa, completament soles, enmig d'un lloc que ni tan sols sé on està i amb milers de persones que desitjarien matar-me, a mi o a qualsevol. I... ¿Aleshores? ¿Què puc fer? L'única cosa que em queda és traure tot allò que porte dins en un parell d'esbosses insignificants, les quals no solucionaran res. Un diari que no sé si ara en un segon, i sense que em puga donar temps a reaccionar, vinga algun soldat i hem pegue un tir. I no puga acabar el que intente escriure. Encara que inclús em puc animar... Es podria dir que en tot mal o desgràcia hi ha una xicoteta part positiva. Ahir vaig salvar a un company d'una mort segura. Corríem per les sendes, mentre els francesos ens perseguien. Van passar dos bales per davant dels meus ulls. En aquell moment, que van ser a penes mil•lèsimes de segon, em van vindre tots els records feliços de la meua vida, tot allò que he arribat a aconseguir. Tot seguit, em van vindre a la ment les meues xiquetes, les dos úniques dones de la meua vida, d'allò del que més orgullós estic en el món. Per sort la bala no em va

arribar, però una d'elles l'hi va donar al meu amic i tot seguit unes gotes de sang van esguitar la meua cara. Va caure al sòl inconscient, no podia deixar-ho i em vaig armar de valor, encara que, no sé d' on vaig traure aquelles forces que superaven inclús a la meua raó, llavors vaig començar a disparar. Déu meu... Vaig assassinar a 4 persones! però és que esta guerra de successió pot amb mi. Afortunadament el meu amic inclús pot comptar-ho, com jo... Sincerament, no arribe a entendre com vam poder escapar d'aquell lloc, com estic ací escrivint açò després d'haver fregat de tal forma la mort. Vull acabar estes esbosses donant-me ànims a mi mateix.. recordant aquell últim adéu fa tres mesos, aquell últim ‘’t'estime m'ha vida’’; ‘’et vull pare, cuida't molt i recorda'ns constantment.’’ Eixe record que em du perseguint tot aquest temps, perquè és el que em dóna esperances, esperances de tornar a sentir les seues veus encara que siga pel fruit del meu subconscient. JH (DIA 3) 17 maig 1709

Aquesta nit m'he despertat sobresaltat amb milers de gotes de suor que recorrien ràpidament el meu brut rostre. Havia tingut el mateix somni de sempre. Aquest somni que em tormenta contínuament. Les meues dos petites, estaven al cim d'una muntanya i em cridaven fort, quasi esgarrant-se la veu. Darrere meua es quedava aquest horrible lloc al contrari que a elles, ja que al seu costat podia veure un lloc bonic, un paisatge excepcional. Jo corria cap a elles però, per molt que m’esforçara, les meues cames es carregaven més i més de dolor i mai aconseguia arribar fins a elles ... És frustrant no poder canviar el final d'aquest somni perquè em fa preguntar-me; Qui sap si arribaré a veure créixer a Janne? O si podré envellir amb Melani? Només em queda l'últim adéu. Recorde aquell dia, com ens asseiem al voltant de la nostra petita taula i engolíem, tots tres, uns minúsculs trossos de pa i creïlla. Janne no sabia res de la meva marxa, al contrari de Melani que em mirava minuciosament durant tot el menjar. Ja podia comprovar que els seus bells ulls blaus, s’entelaven amb llàgrimes i es desfeien d'aquell brillantor que els caracteritzava, a més, alguna gota, he de reconèixer que se li va escapar... Mai vaig saber que la meva marxa seria tan dolorosa per a elles, pensava que ho aconseguiria suportar d'una altra manera, que seria optimista i pensaria que tornaria

amb diners per donar-les la vida que es mereixen. Aquell dia, durant la meua marxa, no vaig retirar la meva mirada d'elles fins que la meua casa va desaparèixer per complet, fins que la meva mirada va deixar d'arribar tots els petits matisos de les seves cares, el més dolorós que he fet mai. Vam prometre escriure-nos dia a dia, però com ja vaig suposar... Mai van arribar aquestes cartes. Només desitge que elles suposen que estic bé i que no s'imaginen el pitjor. Avui he presenciat una cosa que, per variar, voldria oblidar com més aviat millor ... He presenciat com assassinaven a una família sencera davant de l'atenta mirada del pare, la seua dona i les seues dues filles. Estaven de genolls a terra esperant aquell ràpid tret que els tragués la vida, mentre l'home desesperava, pregant, cridant, picant de peus i ofegant-se en llàgrimes, perquè fora a ell a l'únic que assassinaren, no a elles ... L'únic que en certa manera li podria consolar era que després el matarien a ell i el seu dolor no seria etern. Em van venir a la ment elles, les meues dos nenes, i si foren elles les que s'hagueren d’agenollar a terra i jo fora aquest home? Desesperat i amargat pel que estava a punt de succeir vaig començar a córrer. Em va venir un dolor terrible que em va recórrer tot el temps, no volia deixar de córrer, sense rumb fix, per allunyar-me de totes aquestes barbaritats que l'ésser humà és capaç de dur a terme. Ja estic sentint com criden l’alarma... Ja estan penetrant en els meus oïts, en el meu interior. Puc suposar que alguna cosa roina està a punt de succeir ... Aquest lloc et canvia la vida completament, i també la forma que tens de veure-la. No seu desitge a ningú. JH

(DIA 4) 18 maig 1709 Aquesta estúpida guerra se’m fa més llarga dia a dia, no acaba mai, estic fart, vull que acabe, que la gent deixe de tindre por, per si un incorrecte tret que no hauria d'haver-se disparat, els aconseguira donar sense poder evitar-ho, i d'aquesta manera acabar amb les seues vides d'una forma ràpida. A més estic ferit, ahir ens van atacar mentre dormíem, amb prou feines ens vam poder defensar al principi, sort que van vindre reforços. Vam perdre un centenar de soldats, amics, companys, persones ... Va ser molt dur ... Jo vaig acabar amb una bala al braç, hauria d'estar en repòs, però amb la manca de personal, no se'm permet. A més, he assassinat a un company... Entre el foc I la metralla, vaig veure a l'enemic córrer, la nit estava tancada I fosca, vaig apuntar amb el meu fusell al temps que disparava, i una llum va il·luminar el rostre que jo matava... va fixar la seua mirada en mi, amb els seus ulls ja buits. en eixe moment em vaig adonar de que era John, el meu company de quadrilla, aquell amb el que hores abans ens divertíem junts i aconseguíem traure-nos un xicotet somriure. Déu meu! Vuic anar-me’n, ja estic fart d'esta estúpida guerra. Vaig a tornar-me boig! Dins d’una hora em tocarà sortir fora a fer guàrdia. Avui no em queden forces per continuar escrivint, necessite descansar, aquesta miserable hora que em permeten perquè si no, no em sostindré en peu ni un instant més. JH

(DIA 5) 21 maig 1709

M'han segrestat, porte tres dies en un calabós, suportant tortures amb dolors insofribles. El passat dia 18, em trobava fent guàrdia al costat de tres companys més, quan ens van sorprendre deu soldats de l'exèrcit francès i ens van segrestar sense donar-nos temps a reaccionar. Ens fan preguntes sobre estratègies i altres coses que volen saber, una cosa que de cap manera podem revelar-les ja que nosaltres no tenim eixa informació, encara que ens coste la vida. Tinc sort que aquest diari no me l’hagen llevat, serà perquè no l’han vist. És l'únic que m’allunya d'aquest infern per uns instants, el que duren aquestes línies. Cada dia mire cap a aquests barrots, em pregunte perquè sobint venen, perquè

s'acosten i ens colpegen sense escrúpols durant hores per aconseguir una resposta. Se'm trava la veu en intentar parlar de la por, aquesta por que em crema per dins, és una de les pitjors sensacions del món que es poden sentir. Vull desaparèixer, que em porte la terra. ¿El seu record? ... el seu record va desapareixent poc a poc, de la mateixa manera que la meva esperança, aquesta mateixa esperança que fa uns dies em ajudava a sobreviure i si hi havia sort algun dia, a esbossar un petit somriure. Ara si que no, d'aquesta no escape. Els meus companys no es troben en millor estat que jo; Apagats, desanimats, tristos, espantats... Tot just no parlem quasi entre nosaltres, supose que serà per la falta de ganes o falta de forces per a parlar. Són breus i curtes les converses que sorgeixen en ocasions. Les seues cares, és a dir, la cara dels soldats francesos, són inexplicablement inexpressives, es reflecteixen alguns matisos d'amargor i tristesa. Supose que al fi i al cap només fan la seva feina, són com nosaltres. Qui sap? Els meus companys pensen que tal vegada també senten una mica de remordiment, cosa que és poc probable. Escolte petjades, sentisc com s'aproximen cap ací, un calfred em recorre, a poc a poc, cada mil•límetre del meu cos...tinc por. Espera... Falsa senyal, una altra, entre tantes. JH

DIA 6 22 de maig de 1609.

No puc més, açò m'està destrossant, tant per dins com per fora. Ens han fet les pitjors barbaritats que la ment puga arribar a imaginar. Fins al dia d'avui només m'havien donat fuetades, doloroses, però comparat amb el que em fan ara, no tenen ni un ridícul punt de comparació ... Solen utilitzar tortures molt dures, i les tenen assignades noms específics que quan les escoltes sol entrar-te un incòmode calfred que et recorre tot el teu cos. Pel que tinc entès i he presenciat, és increïblement inhumà. Ningú ens ve a buscar, ningú ens troba perquè no han mogut ni un mínim dit en aplicar-se a la nostra búsqueda, simplement perquè som soldats d'una classe social molt més baixa que un pagès corrent. Aquest matí m'han portat a una habitació amplia però vella, en el qual havien aparells i instruments esgarrifosos, dels quals no volia saber perquè es feien servir. No ha sigut així ja que ho he presenciat amb la meva pròpia carn i amb els meus propis ulls. Jo he patit una tortura anomenada "La sarpa de gat", Que dolor més internat, no podia

gairebé respirar de l'agonia que sentia en aquests moments! M'han lligat de braços i cames a una paret i després han agafat una mena de rastells afilats, amb els que m'han arrencat la pell de l’esquena a tires, fregant-me, o això em diuen, els ossos. Tinc la pell en carn viva, em vull morir del dolor que estem patint... A mes avui ha mort el meu company i tampoc tinc notícies del meu millor amic, a qui vaig salvar d'una mort segura i de la qual no podré repetir. Supose que des de que vaig entrar ací, tenia clar que no anava a sortir d'aquesta situació, tampoc els meus altres companys. Un jove soldat m'ha esmentat que al meu amic ho estan torturant amb la temuda''Gota malaia''. Diuen que hauran posat el seu cap sota un recipient amb aigua i un petit porus pel qual gotejarà. Durant dies les gotes d'aigua copejaran el seu cap fins a aconseguir foradar el seu crani. Em dol moltíssim que una persona amb tan bell cor puga patir tant els seus últims dies. Sent molt no poder tornar-lo ajudar-ho, ho sent de veritat. Però jo no estic tan lluny de tornar a veure’l si alguna cosa li passa ... Ni jo, ni ningú que és aquí tancat. Em dona la sensació de que em queda poc temps per a vore a tots els soldats que ja no estan.. JH

DIA 7 22 de maig de 1709.

Les meues últimes pàgines. Per segona vegada avui, em trobe davant d’aquest diari. He tardat a decidir-me a escriure aquestes línies, perquè és com afirmar-me a mi mateix que no vaig a veure més a les meues xiquetes, que no les tornaré a tocar, besar, abraçar ... no em vull convèncer d'això, però he de fer-ho, perquè note que el temps s'acaba, note que d'aquesta situació no podré escapar. La poca esperança de sobreviure s'ha acabat en aquest mateix instant. Les gotes de sang van cobrint a poc a poc aquestes brutes fulles i aquest fred terreny. Com bé tenia entès, avui ens repatriaven per les grans pèrdues de soldats ... Desgraciadament, jo no sóc un d'aquests soldats afortunats que podran tindre un retrobament tan emotiu com jo desitjaria tindre. Com les trobe a faltar ... Aquesta pàgina, com tantes, la vaig a dedicar a aquestes dues persones que han estat presents tot aquest temps, a les que m'han ajudat, sense saber-ho, a tot, ha viure en general. Saben perfectament que les estime més que a la meua vida i que no podria viure sense elles. L'escriure aquestes últimes línies em dol més que cada tret, fuetada, o tortura que he rebut.

Gairebé no puc escriure, el cor em batega massa accelerat, el pols em tremola dificultant que puga escriure i les llàgrimes, que van envaint els meus ulls, em ennuvolen la vista ...

Janne, reina, porte el teu aniversari en ment més de tres mesos encara que, a vegades, perda constantment la nació del temps. Avui és el teu aniversari, 5 anyets ja. Aquest és el dia que cada any celebrem en família, aquest dia en el que intente fer-te la nena més feliç del món i jo el pare més afortunat per aconseguir-ho. Encara que em coste la vida, aquest any ... no puc estar amb tu preciosa, però vull que igualment hui i sempre sigues la princesa mes feliç, pels dos, per tu i per mi, perquè igualment sé i saps que estaré al teu costat eternament. Quan sigues més gran, vull que recordes que sempre has de aspirar molt alt, perquè el que vulgues ho podràs aconseguir sense dubtar-ho. Vull que no deixes de somiar mai, però que no somiïs la teua vida sinó que visques sempre el teu somni, és el més important, i el que et va a omplir per dins. Confie en tu petita, se que seràs una gran persona i una bella dona, que triomfaràs, estiga o no al teu costat, ho sé perquè ets la meua nena, la meua princesa, la meua vida i et conec. Sempre estaré cuidant-te, al teu costat, recolzant-te en tot moment, guiant els teus passos cap al camí correcte, donant-te la mà quan ho necessites i una abraçada quan et faça falta, encara que no et dones compte, sempre ho faré. No vull que plores per mi, que no et càpiga el menor dubte que he viscut feliç, perquè ho he fet al costat de vosaltres dos, al costat dels meus dos àngels, els meus dos regals ... Estima molt a la teua mare, cuida-la molt pels dos, és la millor mare que ens ha pogut tocar. T'estime molt petita princeseta; No l’oblides mai.

Melani, amor meu, t'estime... T'estime com no podria haver estimat a ningú, ets el millor que he pogut tenir mai i com pots imaginar, no canviaria ni un minut amb tu per res del món. Cuida moltíssim de la nostra petita, és el més gran que tenim ... Sent no poder-te ajudar en això, no saps quant ho sent, com em fa mal ... Tens que ser feliç i no plores per mi, no ho dubtes ni un instant, és el més important. Refès la teua vida i et torne a dir que no plores per mi, m’ha vida, perquè és l'únic que vull, veure’t sempre amb aquest somriure amb la qual em vas conquistar, ja que estàs preciosa quan somrius. Recorde perfectament el primer dia que et vaig veure. Caminaves coquetament pel mercat mirant-me, amb cura, de reüll, amb els teus dolços ulls i amb el teu petit somriure vergonyosa que tant m’agrada. Jo no podia deixar de mirar eixa bellesa tan gran que passava pel meu costat i em vaig armar de valor per a poder conquistar un

àngel; Al que ara es, el meu bell àngel. M'encantaria poder estar ja de tornada però només puc somiar amb el nostre retrobament ... Desitge que algun dia llisqueu aquestes línees, perquè vull que sapigueu que haveu estat present sempre, que no vos he oblidat i que sou el mes gran del meu món. Vos ame angelets i recordeu que vaig a estar amb vosaltres tota la vida, no ho oblideu.. mai.

Jacob Halley