DICT_LLEN1_ESO_VAL

ValenciàLlengua i Literatura

44 .. Dictats

1ESO

LLEN_1er_VAL_01-24_DICTAT 9/10/07 14:09 Página 1

2

1 Hachette i The Cousteau Society. Els secrets de l’Amazònia. (Trad. Teresa MariaCastanyer). Barcelona: Cruïlla, 1991.

2 Claudine GLOT; Philippe MUNCH. Seguint les petjades del... rei Artús. (Trad. Maria IsabelRipollès Amela) Barcelona: Blume, 2003.

3 Begoña ESTEBAN SÁNCHEZ. Contes a la vora del Nil. Barcelona: Cadí, 2000. (Adaptació).

4 Maria Àngels JULIVERT. El món fascinador dels… rapinyaires. (Trad. Miquel Àngel Gibert).Barcelona: Parramón Ediciones, 1996.

5 Manel GARCIA GRAU. Davall del cel. Catarroja: Perifèric Edicions, 2006.

6 Francesc GISBERT. El fantasma de la torre. Picanya: Edicions del Bullent, 2003.

7 Ramon PASTOR. L’esmaragda. Alzira: Germania (Xúquer, 4), 1997.

8 Mercé VIANA. Coses de la lluna. Alcoi: Marfil (Autors d’Ara, 6), 2000.

9 Jesús MOLLÀ. Aiguablava. València: Tàndem Edicions (La Bicicleta Negra, 22), 2006.

10 Angela SOMMER-BODENBURG, Històries de por. (Trad. Francesc Martí). Alzira: Bromera (El Micalet Galàctic 49). 1a edició: octubre 1997. Edició utilitzada: 4a edició , febrer 1998.

11 Enric VALOR. «Esclafamuntanyes» A: Rondalles valencianes. Volum 5. Picanya: Edicions del Bullent. 1a edició: 1984. Edició utilitzada: 5a edició, setembre 2001.

12 Vicent BORRÀS. Els silencis de Marc. Alzira: Bromera (Espurna, 72), 2005.

13 Josep FRANCO. Vent d’Almansa. Alzira: Bromera, 2006.

14 Anònim. Simbad el mariner. Alzira: Bromera, 1995.

15 Joaquim G. CATURLA. Rondalles de l’Alacantí. Alcoi: Màrfil, 2004.

16 Steve ZORN. Relats de monstres. Barcelona: Vicens Vives, 2003.

17 Josep FRANCO. Vent d’Almansa. Alzira: Bromera, 2006.

18 Carme MIQUEL. Murmuris i crits (Cartes a Mireia). València: Tàndem, 2003.

19 Edgar ALLAN POE. Contes fantàstics. Barcelona: Biblioteca Bàsica d’El Periódico, 2002.

20 George ORWELL. La revolta dels animals. Barcelona: Destino, 1994.

Referències bibliogràfiques


3

1r ESO

Dictat

1

Al riu Amazones hi ha més espècies de peixos que en tot l’oceà Atlàntic

Més de cinc-centes espècies de peixos gat viuen al riu. Hi ha unes histò-ries terribles que expliquen que uns nens van ser devorats per uns peixosgat monstruosos. En realitat, però, són els nens –molt sovint pescadorsexcel·lents– els que atrapen els peixos gat!

Aquests nens utilitzen moltes tècniques de pesca: alguns arponen elpeix quan s’acosta a la superfície. Altres fan servir el suc verinós d’unaplanta, la candelera. Aboquen el suc en un lloc del riu on una presa parel’aigua. Els peixos, com que no poden respirar, pugen a la superfícies.Aleshores només cal agafar-los amb una llança o una fletxa.

Hachette i The Cousteau Society, Els secrets de l’Amazònia (1991)

Valencià. Llengua i Literatura

EDITORIAL TEIDE


4


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

2

Els cavallers de la taula rodona

Després d’un mes de cerimònies i de festes, els convidats emprenguerenel camí de tornada als seus feus, les fonts de cervesa i de sidra deixaren debrollar, els músics tornaren a casa seua, amb la fortuna feta. Els anyssegüents, les esposalles d’Artús i de Ginebra serien citades la majoria de lesvegades com a model de qualsevol cerimònia noble. Els qui no hi havienassistit no eren els últims a descriure els seixanta vestits que va dur la reina,o les sublimes armadures dins de les quals havien desfilat els senyors, ambArtús al capdavant.

La vida tornà a la normalitat. Artús, escortat per la seua jove esposa i elsseus cavallers, recorria les seues terres; vetllava per la felicitat dels seussúbdits, promulgava lleis justes. Feia construir abadies, hospitals, fortifica-cions. Fins i tot les collites i els mercats rebien la seua atenció.

També fou el temps en què féu construir la ciutat i el castell de Camelot.

Claudine GLOT i Philippe MUNCH, Seguint les petjades del... rei Artús, 2003(adaptació)

Dictat


5

1r ESO

Dictat

3

A la gran ciutat de Tebes

En Tut s’havia despertat a trenc d’alba. El seu carro estava llest, els dosmagnífics corsers blancs que l’havien de portar esbufegaven nerviosos,desitjant fer un llarg passeig. Pressentien la proximitat del jove rei d’Egipte.Sabien que, com cada matí, farien un tomb pel desert proper fins a cauregairebé esgotats, i que es refarien a l’oasi, on beurien aigua i menjarienherba fresca. Mentrestant, en Tut es banyaria en el menut llac, després elstrauria la pols del desert, els pentinaria i els convidaria a menjar figues dol-ces que només creixien en aquest lloc. Més tard, com era habitual, tornariena Tebes per descansar a les cavallerisses.

Però aquell no fou un dia normal com els altres. Només eixir de la seuaestança, el conseller personal d’en Tut l’havia parat. El servei havia fet totsels possibles per treure-li aquesta idea del cap, però no ho havien aconse-guit. En Tut era molt tossut i pensava eixir de passeig com cada dia. Tant lifeia que els àugurs hagueren vaticinat una tempesta de sorra colossal a larodalia de la ciutat. Ell era el faraó, l’autoriat màxima del país. Encara quefos un nen, qui gosaria contradir-lo? Ningú.

Begoña ESTEBAN SÁNCHEZ, Contes a la vora del Nil, 2000 (adaptació)


EDITORIAL TEIDE


6


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

4

Senyors de l’aire

De la mateixa manera que la resta d’ocells, els rapinyaires tenen el cosrecobert de plomes. A més de la seua utilitat per al vol, les plomes tambéels permeten mantenir el cos a una temperatura constant. Per això, han deconservar sempre el plomatge en molt bon estat: prenen banys, es netegenamb cura les plomes i les impermeabilitzen amb un oli segregat per unaglàndula que es troba situada a la base de la cua.

Malgrat la seua gran bellesa, el seu plomatge no sol ser molt vistós, com-bina tons marrons, negres i grisos. La raó d’aquesta coloració tan discretaés molt senzilla: són caçadors i han de passar desapercebuts camuflant-seamb l’entorn. Tenen també unes urpes esmolades i un bec fort i encorbatque fan servir per immobilitzar i matar les preses.

Els rapinyaires es divideixen en dos grans grups: els diüns i els noc-turns. Els diürns cacen de dia, tenen una esvelta figura, una vista moltaguda i volen rapidíssimament. Els nocturns tenen un plomatge suau i unvol lent però silenciós. Tenen també una oïda excepcional que els permetsentir els sorolls més lleus i una vista adaptada a la visió nocturna.

Maria ÀNGELS JULIVERT, El món fascinador dels… rapinyaires (1996)

Dictat


7

1r ESO

Dictat

5

Encara tinc retinguts a la retina els somriures de la Lau quan em va dirque ella també tenia ganes ja de vindre a la universitat, però que se la ima-ginava d’una altra manera. No pels edificis i les instal·lacions, que li haviensemblat molt bé, sinó pel moviment de tantes persones que anaven amunti avall, l’actitud d’anar cadascú a la seua i de com de complicat era triar una oaltra assignatura. «Ho veig una mica lluny, encara, però em dona una micade por», em va dir, agafant-me de la mà. Li vaig contestar que no en tingue-ra, de temor, que abans de nosaltres n’han passat milers i milers i totshavien, més o menys, sobreviscut. I que nosaltres, a ella quan li tocara,també ho faríem.

«Sobreviure…», és una paraula que se m’ha repetit constantment desque l’enyor ha substituït la ràbia, la consternació i l’amargura. Un mot quealeshores li vaig dir a la Lau i que ara havia pres un significat ben profundi diferent.

Manel GARCIA GRAU, Davall del cel (2006)


EDITORIAL TEIDE


8


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

6

Havent sopat, alguns clients se n’havien anat de seguida a dormir, men-tre que d’altres romancejaven una estona al restaurant. Com de costum, enapagar-se els llums, vaig sentir els últims clients pujar a les habitacions res-pectives. També vaig escoltar les passes de Dandi. Va revisar que totes lesportes i finestres de la planta baixa estigueren ben tancades, i pujà també ala seua habitació.

El silenci i la quietud més absoluta va emparar-se de l’hotel. No sé perquè, no podia dormir. Quan començava a agafar-me el son, la meua mentes veia enterbolida per estranys pensaments que no sabia identificar.

De cop i volta, vaig sentir passes. Els escalons de fusta de l’escala crui-xien al pas d’una persona. Algú baixava les escales. No vaig concedir-himés importància. Encara que era estrany. Poc després tornava a pujar. Peròper a la meua sorpresa, ara els cruixits eren més nombrosos, com si encomptes d’una persona, en pujaren dues.

Francesc GISBERT, El fantasma de la torre (2003)

Dictat


9

1r ESO

Dictat

7

L’home va arribar a l’entrada, amb la seua filla al be. Va observar que estrobava entreoberta, cosa molt estranya. La seua dona sempre la tancavaaixí que ell no hi era. Què podia haver ocorregut? El cor li bategà una micamés de pressa malgrat que pensà en alguna visita inesperada, probable-ment la d’un cosí seu, promesa feta tantes setmanes abans que ja la teniamig oblidada. Va ensumar llavors la saborosa flaire del sopar que eixia pelbadall obert de la porta. Per un breu instant va cloure les parpelles i va res-pirar a fons, en èxtasi del plaer que donen les coses petites i casolanes. Però,de sobte, l’olor familiar i pura va ser envaïda, anul·lada, per una altrahorrible, àcida i d’una inconcebible aspror, una olor groga d’aclaparadorasordidesa.

Es va precipitar cap a la porta. Es disposava a obrir-la quan, en una últi-ma llambregada, va descobrir un parell de testos, aquells de rosers queamb amorosívol esguard curava la seua dona.

Ramon PASTOR, L’esmaragda (1997)


EDITORIAL TEIDE


10


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

8

Amb la primera llum del dia es va aixecar del llit, tan solitari com insu-portable, i es va deixar caure a la butaca que tenia al costat de la finestra,per allò de poder llegir amb la llum del dia —deia sempre a les amiguesquan, amb la mirada, l’interrogaven per la raó de tenir una butaca tan granen un dormitori tan menut—. Ningú no ho entenia, malgrat l’explicació.Vivia en un pis bastant espaiós, però tot i això, l’Albert havia destinat lapeça més xicoteta al dormitori. El llit i la butaca eren els dos únics moblesque hi cabien. La resta del pis estava decorat amb prestatgeries de totes lesgrandàries, estores i coixins de diferents colors i una gran taula isabel·linajunt amb quatre cadires del mateix estil.

Aturmentadament silenciós, intentava trobar una explicació a tot el queestava vivint, però el cansament d’una nit de deliri solitari no feia sinó aug-mentar la confusió de la seua ment.

Mercé VIANA, Coses de la lluna (2000)

Dictat


11

1r ESO

Dictat

9

A l’hora de sopar, Celeste estava tan alterada com si tinguera un controlde Matemàtiques. Son pare havia arribat tard, s’havia dutxat i ara seia a lataula amb el gest cansat i seriós. Però això no volia dir que estiguera enfa-dat. Son pare tenia un posat greu, el mateix que havia vist en el iaio. Deiala mare que, de jove, no era així, que, quan era pescador i eixia cada diaamb la Ventura, era un home feliç. I devia ser de veres, perquè, quanCeleste passejava pel llac amb el pare, veia en la seua cara una expressió defelicitat que no hi trobava quan venia del restaurant. Aleshores li contavacoses de l’Albufera, quan estava neta i les xarxes s’omplien de peixos,no com ara que les arreplegaven plenes de brutícia i deixalles. La mare vaposar els ous fregits i l’amanida a taula i Celeste va fer un parell de gracie-tes per veure d’alegrar l’humor del pare. Només li va arrancar un lleugersomriure.

Jesús MOLLÀ, Aiguablava (2006)


EDITORIAL TEIDE


12


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

10

Quan entràrem al menjador, em vaig quedar enlluernada. Uns espillsenormes cobrien totes les parets i davant de cada espill hi havia un canelo-bre. Del sostre penjava una enorme aranya de vidre i sobre la taula llarguís-sima, parada com si anàrem a celebrar una gran festa, resplendien l’or i laplata. Tot em va semblar de pel·lícula; fins i tot les tres persones que hihavia assegudes a taula podrien haver eixit d’una pel·lícula.

L’home gros i vestit de blau fosc, a qui només li quedava una corona decabells grisos en el bescoll, doblava, segurament, l’edat, a la dona prima irossa que seia al seu costat i que duia un vestit molt escotat.

Però el més estrany dels tres era Wolfgang: tenia la cara llarga i elscabells espessos i molt despentinats. Les seues celles, pobladíssimes, s’u-nien per dalt del nas. Tot ell exhalava com una aura salvatge, indòmita, quetenia molt poc a veure amb aquell ambient tan elegant.

Angela SOMMER-BODENBURG, Històries de por (1998)

Dictat


13

1r ESO

Dictat

11

Com que estaven contents, guanyant bones dobletes i menjant de la caçaque agafaven dia i nit en mil classes de paranys, ells caminaven a pleret,cantant que feien tremolar els arbres i escarotant tothom qui els sentia ambaquelles veuasses tan grosses ressonant per les raconades. I resulta que cai-gué la vesprada, i en aquelles terres, avui solitàries i llavors mig desertes,perderen la senda i es ficaren per un bosc intricat que no s’acabava mai iells, aspres i tot, s’esgarrinxaven les cames i les mans caminant a les fos-ques... Les cançons se’ls tornaren renecs i paraulades, i tot fou tirar-se lesculpes els uns als altres.

Però, en això, quan més empipats estaven, heus ací que, en una planuradel pinar, destrien una gran ombra, i era que havien arribat prop del castellde la Torre-Vella. S’hi acosten i, en la fosca creixent del vespre, poguerenadonar-se que era un edifici immens i abandonat. Ells ja havien sentit con-tar que en aquell castell passaven coses tan misterioses, que no hi havia capmuntanyés del terme que s’hi volgués acostar ni a una ballestada de dis-tància.

Enric VALOR, Rondalles valencianes (2001)


EDITORIAL TEIDE


14


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

12

Tot i que ja tenien fam, van preferir aprofitar que era l’hora de dinar i elcentre no patia l’aglomeració habitual per fer una compra ràpida. Caliaproveir-se de les qüestions bàsiques d’intendència: detergents, gels i xam-pús; pastes diverses; caixes de llet; marraixes d’oli i d’aigua; pots de cerve-ses i refrescos; quilos de verdures, llegums, creïlles i cebes... Mitja horacurta entre carregar un carret i fer la cua a la caixa. Amb el poc temps queMarc havia estat convivint amb la tia ja sabia les marques i els gustos que pre-feria, les manies i preferències que s’anaven adquirint dia a dia. Quina clas-se de fruites i de tomaques, quin desodorant i quin dentífric, les capes quehavia de tenir el paper higiènic i la marca de café. Però, en canvi, ignoravaquè era allò que li provocava insomni o inquietud, què la unia a aquellhome amb pistola o la simpatia que sentia per Michelle, quan d’algunamanera era la persona que rivalitzava amb la mare i el separava del pare.

Vicent BORRÀS, Els silencis de Marc (2005)

Dictat


15

1r ESO

Dictat

13

És així com la vida ens fa passar, quan vol, del pesar a la joia, de la penaa la rialla o de l’amor al plor; i podem ser feliços enmig de la desgràcia oser uns desgraciats mentre els altres fan festa. I aquest anar i venir de la for-tuna, que juga com se li antulla amb les vides dels humans, és encara mésincomprensible quan hi ha guerres i les persones moren, riuen, maten o s’e-namoren sense saber per què. No debades, les sentències sovint sàvies delsantics ens recorden que les guerres no les perden els homes sinó els malsgoverns i ens asseguren, per a consol dels febles, que la forca de les armespot sotmetre territoris, mars i pobles però no es podrà imposar mai a la raó;per això, com Marc Peris i els altres, maulets o botiflers, jornalers o senyors,qui coneix una guerra i conserva la vida s’ha de considerar afortunat i hade saber refer-se per viure cada nou dia com si fóra un miracle.

Josep FRANCO, Vent d’Almansa (2006)


EDITORIAL TEIDE


16


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

14

Era una gran cúpula blanca, alta i circular. La vaig rodejar, però no hivaig trobar cap porta. Era tan llisa, que jo no em trobava ni amb les forcesni amb l’agilitat necessàries per a escalar-la. De manera que vaig marcar ellloc on era en la paret d’aquella estranya cúpula i la vaig voltar per amidar-ne la circumferència, que tenia un total de cinquanta passes justes. Com elsol ja es ponia i anava fent-se de nit, vaig pensar com podria entrar-hi. Desobte, el sol va desaparèixer, les ombres ompliren l’atmosfera i la claror deldia es va convertir en foscor. Potser es tractava d’uns núvols que haviencobert el sol, però ens trobàvem al ple de l’estiu. Aquell fenomen m’estra-nyà i, en alçar el cap per buscar-ne les causes, vaig veure un ocell increïble-ment gran, amb un cos enorme i amb una amplària d’ales inimaginable,suspés en l’aire. Aquell ocell era qui havia cobert el sol.

ANÒNIM, Simbad el mariner (1995)

Dictat


17

1r ESO

Dictat

15

Prínceps, princeses, bruixes, gegants i dimonis a la rosa de l’amor (arreplegada al Campello)

Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes solesde poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia ja temps quehavia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximamenthi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes,feien els vestits a molta gent i d’aquesta manera, amb poca cosa, anavenpassant.

Una vesprada que caminaven molt cansades van topar amb una fincagrandíssima que era del rei. La mare i la filla entraren dins aquella hisendai es quedaren esbalaïdes: aquella heretat tenia de tot. Hi havia molts amet-lers, tarongers, oliveres i arbres de tota classe, i enmig d’un replanell s’al-çava una casa gran amb la façana pintada de color blau cel. Cap allà enfi-laren les dones, camina que caminaràs per una senda vorejada de pins ipalmeres, fins que arribaren a la porta de la casa.

Joaquim G. CATURLA, Rondalles de l’Alacantí (2004)


EDITORIAL TEIDE


18


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

16

I recorde que va ser una freda, plujosa i negra nit de novembre, mentreestava absort en els meus càlculs, que un llamp fatídic i enlluernador vasacsejar la mansió i va activar tota la maquinària del meu laboratori.Aquella tremenda descàrrega va fer que la meva creació obrira pesadamentels seus ulls groguencs. Aquell cos horrible i descomunal va fer uns movi-ments convulsius, després una ranera violenta, com si els seus pulmons,que fins aleshores havien estat arrugats i inerts, s’inflaren de colp i volta. Elmonstre agita les carns i gira el cap de cara cap a mi. Amb prou faenes livaig sostenir la mirada un segon, perquè a l’instant vaig eixir corrent horro-ritzat. Em vaig refugiar en un antic cobert que hi havia al jardí i vaig pas-sar la nit en blanc, imaginant les terrorífiques conseqüències del meu expe-riment.

Fins l’endemà al matí no vaig gosar tornar al laboratori. Mentre m’enfi-lava per les escales de la mansió, un calfred em va recórrer l’espinada i untremolor gelat em va travessar de cap a peus. Vaig obrir la porta i vaig treu-re el cap molt a poc a poc, com ho fan els nens quan tenen por de trobaralgun ésser fantasmagòric a la seva habitació. Finalment, vaig entrar aterrita l’estança, disposat a veure de nou aquella figura demoníaca. Però el labo-ratori era buit.

Steve ZORN, Relats de monstres, 2003 (adaptació)

Dictat


19

1r ESO

Dictat

17

Dia d’ànimes

L’alba no gosava trencar la foscor sòlida d’aquella nit de dol, com siesperara, pacient, que les campanes del Santíssim Crist de Gata es cansa-ren de tocar a morts.

Mentre caminava, a bon pas, per la senda del fossar, amb tota la seuafortuna dins d’un fardet que duia penjat al muscle, Marc Peris s’estremiaamb cada colp de batall, greu, pausat i persistent, de la campana gross.Com que anava amb la cama crua i sense capa ni gipó, tremolava de fredperquè la humitat d’aquell divendres lúgubre de novembre li mossegavaels ossos. Però també tremolava de pena i d’emoció perquè la cresoleta defang que havia encés la vespra, com era costum el dia de Tots Sants, crema-va encara, amb una flameta tímida, al peu de la creu de fusta que ell mateixhavia clavat, encara no feia un any, al capçal del sepulcre de sa mare.

Josep FRANCO, Vent d’Almansa (2006)


EDITORIAL TEIDE


20


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

18

Pares, mares, fills i filles

De vegades l’àmbit familiar és com un camp de batalla. Vull dir quecadascú defensa el seu espai i les seues funcions: els adults, fer de mares ipares, malgrat la resistència de les filles i els fills. Quan no sabem deixarlliures les ales del fill que ja sap volar. Quan insistim a preotegir-vos, quanvolem acaronar-vos encara que la vida us ha dut ja lluny. Sempre enyorantels moments de tendresa.

Els joves, deixar de fer de fill o filla per ser un mateix, per ser simple-ment persona. Afirmar-se en oposició als progenitors, eixir del niu, renun-ciar a la seguretat afectiva per tallar el cordó umbilical. És normal, sempreha passat. De manera més o menys traumàtica ha calgut tallar els llaços.

Però actualment hi ha més coses. Ara, els canvis en les formes de convi-vència familiar afecten també de manera profunda les relacions de la marei el pare amb els fills i les filles i amb freqüència desconcerten i fan patir.

Carme MIQUEL, Murmuris i crits (Cartes a Mireia), 2003

Dictat


21

1r ESO

Dictat

19

La màscara de la mort vermella

Feia temps que la «Mort Vermella» devastava el país. Cap pesta nohavia estat mai tan fatal ni tan horrorosa. La sang n’era l’encarnació i elsegell: la vermellor i l’espant de la sang. Primer eren dolors aguts i mareigssobtats, després els porus sagnaven amb profusió i, per fi, la mort. Lestaques escarlata al cos i especialment al rostre de la víctima eren el ban dela pesta que l’aïllava de l’ajuda i la solidaritat dels semblants. I la malatiairrompia, progressava i culminava en mitja hora.

Però el príncep Pròsper era feliç i intrèpid i sagaç. Quan els seus domi-nis van quedar mig despoblats, va convocar mil amics sans i alegres d’en-tre els cavallers i dames de la seua cort, i amb ells es va retirar la reclusiósegura d’una de les seues abadies fortificades. Es tractava d’una edificaciógran i magnífica, concebuda pel gust excèntric, però sobirà del príncep. Lacenyia una muralla forta i elevada amb portes de ferro. Després d’entrar-hi, els cortesans van portar calderes i martells pesants i en van saldar elsforrellats. Van resoldre que no deixarien cap via d’entrada ni de sortida alsaccessos sobtats de desesperació o de frenesí dels de dins.

Edgar ALLAN POE, Contes fantàstics (2002)


EDITORIAL TEIDE


22


EDITORIAL TEIDE

1r ESO

20

Tot cantant aquesta cançó els animals foren presos de l’eufòria més des-enfrenada. Ja abans que el Patriarca hagués acabat, van començar a cantar-la ells tots sols. Fins els més estúpids n’havien aprés la tonada i una micade la lletra, i els més llestos, com els porcs i els gossos, van aprendre’s totala cançó de memòria al cap de pocs minuts. Llavors, fets uns quants assaigspreliminars, tot el mas va esclatar cantant «Bèsties d’Anglaterra» en unescruixidor acord. Les vaques la bramaven, els gossos la bordaven, elscavalls la renillaven. Estaven tan entusiasmats per la cançó que van conti-nuar cantant-la cinc minuts seguits, sense parar, i així haurien aguantat totala nit si no els haguessin interromputs.

Dissortadament, el gurigall va despertar Mr. Jones, el va fer saltar delllit, convençut que la guilla rondava pels volts. Va agafar l’escopeta quetenia sempre estintolada en un racó de la seua cambra, i disparà un cartutxdel sis en la fosca. Els perdigons anaren a clavar-se a la paret de la pallissai el míting es dissolgué immediatament. Tot foren corredisses cap al jaç res-pectiu. Els ocells volaren cap a les seues perxes, els animals s’ajagueren a lapalla, i tot el mas quedà adormit a l’acte.

George ORWELL, La revolta dels animals (1994)

Dictat


DICT_LLEN1_ESO_VAL

Documents

Transcript of DICT_LLEN1_ESO_VAL