DITORIAL - ACUCacuc.cat/wp-content/uploads/2017/12/Revista-acuc-2016...2014 5 C ASOS REUS II...

EDITORIAL

Un any mes. Un nou concepteDesprés de 3 anys de caminar plegats, aquest any les dues Societats d’Uròlegs de Catalunya han fet un pas al costat. Emprenen un nou camí. Per a uns, un camí necessari pel desen-volupament de cada societat. Per a altres, una iniciativa innecessària, donat l’èxit que van tenir els Congressos anteriors en els que junts vàrem forjar un nou camí i unes noves fites. El temps dirà qui anava més encertat...

Per mi, l’ACUC ha estat sempre la meva Associació, i continuo pensant que durant tots aquests anys s’ha fet una feina seriosa i dins de les directrius de la nostra entitat:

• Fomentar l’estudi de l’aparell urinari.

• Desenvolupar la comunicació entre tots els professionals de la urologia que visquin i treballin a les comarques de Catalunya.

• Defensar i fomentar la professionalitat i tecnificació de la pràctica urològica en l’àmbit comarcal.

• Promoure i patrocinar cursos, confèrencies i altres activitats destinades a difondre els coneixements urològics entre els professionals sanitaris.

Aquest any, s’ha pensat en fer unes Jornades de caràcter PARTICIPATIU, on totes les opinions i experiències són interessants i on la TEVA FEINA es molt IMPORTANT, i la volem ESCOLTAR.

En l’organització d’aquestes Jornades s’ha pensat buscar un lloc cèntric, mes o menys equi-distant de les quatre províncies catalanes i amb bon accés des de l’AP7. Per aquest mo-tiu, es va escollir l’Hotel Mercure Augusta de Vilanova del Vallès, a prop de Granollers. I hem d’agrair de tot cor, als nostres companys del Hospital de Granollers la seva acollida i l’entusiasme en l’organització de les Jornades.

En aquesta ocasió, s’ha organitzat un programa científic molt diferent de les tradicionals comunicacions i casos breus. S’ha optat per taules d’actualització on els ponents, després, hauran de moderar les diferents comunicacions. a les taules.

Crec que la participació de tots serà l’èxit de les Jornades i que de ben segur que tothom tindrà molt a dir dels temes que es presentaran. Per això estic convençut de l’èxit d’aquestes Jornades. Volem escoltar-te, conèixer la teva experiència i COMPARTIR-LA amb tots.

T’hi esperem!

Dr. Antoni Pont

SUMARIReportatge de la Jornada 2014 04 · Casos Breus 2014 09Reportatge de la Jornada 2015 26 · Casos Breus 2015 30Article 49 Entrevista a l’Hospital del Mar 53Una vida dedicada a la Urologia · Dr. Joan Conejero 56Actualitat · La laparoscòpia és la revolució de la cirurgia 61Urologia Solidaria · Projecte Guatemala 66

JUNTA DE L’ACUC

PresidentDr. Àngel Prera

Vicepresident 1Dr. Xavier Pascual (Lleida)

Vicepresident 2Dr. Marc Crego (Barcelona)

Secretari GeneralDr. Naim Hannaoui (Barcelona)

TresorerDr. Jorge Hidalgo (Girona)

VocalsDr. Miquel Closas (Girona)Dr. Josep M. Auguet (Lleida)Dr. Jaume Benages (Tarragona)Dr. Antoni Pont (Tarragona)

Directors de la revista“Urologia i Comarques”Dr. Àngel Prera VilasecaDr. Antoni Pont Salvadó

Comitè Editorial i CientificDr. Naim HannaouiDr. Lluis CortadellesDr. Josep M. AuguetDr. Marc CregoDr. Antonio RodríguezDr. Antoni Pont

PeriodistaJaume Agustí

Disseny i CompaginacióRicard Belda

ImpressióServiGràfics Group

D.L.: B-41538-96I.S.S.N.: 1337-3822SVR autoritzatweb: www.acuc.catemail: [email protected]

Associació Catalanad’Uròlegs per Comarques

El II Congrés Nacional Català d’Urologia reuneix més de 180 professionals a Castelldefels

El maig de 2014 va celebrar-se a Castelldefels el II Congrés Nacional Català d’Urologia, una jornada científica que es consolida com a referent en urologia per als professionals del nostre país. Les diferents sessions científiques comptaren amb la presentació de més de 100 treballs. I és que l’èxit de participació va ser de rècord. Més de 180 participants van acudir a la trobada organitzada conjuntament, i per segon any consecutiu, entre les dues entitats catalanes dedicades a l’especialitat: l’Associació Catalana d’Uròlegs de Comarques (ACUC) i la Societat Catalana d’Urologia (SCU). Durant l’entrega de premis es presentà el Foley d’Argent, un nou guardó dedicat a reconèixer la tasca de coordinació del congrés que es lliurà als doctors Josep M. Saladie i Cèsar Vargas, com a responsables del primer i segon CNCU, respectivament. En el marc de la trobada, les assemblees de les dues entitats aprovaren canvis en les juntes directives. El Dr. Jorge Delagneau passà el relleu al Dr. Àngel Prera com a president de l’ACUC mentre que el Dr. Cèsar Vargas va rellevar el Dr. Josep M. Malet a la presidència de l’SCU.

U R O L O G I A I C O M A R Q U E S 2 0 1 4

5

CASOS BREUS

II Congrés Nacional Català d’Urologia

L’èxit de participació consolida elcongrés com a punt de trobada entre l’ACUC i l’SCU i es comença a treballar per una tercera edició.

El maig de 2013 s’inaugurava a El Perelló el I Congrés Nacional Cata-là d’Urologia. Aquell fou el fruit de la voluntat, l’esforç i les ganes dels membres de l’ACUC i de l’SCU. Les dues societats, encapçalades per les respectives juntes, unien forces per tirar endavant una jornada d’interès científic que fos punt de trobada i referent per als professionals de la urologia al nostre país.

Després de l’èxit aconseguit, i del reconeixement rebut per part dels participants, el repte fou la consoli-dació del congrés amb la realització d’una segona edició. Un repte que també assumiren els membres del servei d’urologia de l’Hospital de Vi-ladecans, que acolliren el II Congrés Nacional Català d’Urologia, celebrat els dies 9 i 10 de maig de 2014 a Castelldefels. En total, van prendre-hi part més de 120 especialistes en actiu, 11 socis jubilats i 42 residents dels hospitals catalans, també de les Illes Balears i l’Aragó. Unes dades

de participació molt ben valorades per l’equip coordinador dirigit pel Dr. Cèsar Vargas, que va poder veu-

re positivament superades les seves expectatives.

I és que el congrés va poder conso-lidar l’èxit aconseguit un any abans, tant pel que fa a la participació com per la qualitat del contingut cientí-fic exposat. S’hi van presentar més de 100 treballs, entre comunica-cions, casos breus i pòsters, així com també altres ponències especialitza-des: una taula rodona sobre l’”Estat actual de les malalties cutànies de l’aparell genital masculí”, amb la participació d’especialistes en uro-logia i dermatologia; el Simposi Janssen sobre “Nous horitzons en el tractament del càncer de pròsta-ta resistent a castració”, i el Simposi Astellas, que presentà “Un nou en-focament terapèutic per al tracta-ment de la bufeta hiperactiva”.

L’activitat del congrés començà di-vendres a la tarda amb una sessió de vídeos i comunicacions sobre on-cologia. L’endemà a primera hora es reprengueren les exposicions amb els casos breus, les comunicacions

“Al maig de 2013 les dues socie-tats unien forces per tirar enda-

vant una jornada d’interèscientífic que fos punt de troba-da i referent per als professio-nals de la urologia al nostre

país”.


6

CASOS BREUS


sobre càncer de pròstata i tumor urotelial, i una segona sessió de ví-deos. No fou fins al migdia que els diversos professionals es concentra-ren a l’auditori per acompanyar al Dr. Jorge Delagneau, president de l’ACUC; al Dr. Josep M. Malet, pre-sident de l’SCU, i al Dr. Cèsar Vargas, coordinador del comitè científic, en la inauguració oficial del congrés. Des de la taula, expressaren als as-sistents “l’oportunitat i el repte que suposa el congrés per als professio-nals de la urologia catalana i per a les dues entitats que actualment la representen”. Entre les seves pa-raules, un moment dedicat al silen-ci. Una parada dedicada al record i al reconeixent de dos companys de professió: el Dr. Francesc Xavier So-lé-Balcells i el Dr. Jordi Cortada, en agraïment al seu destacat paper en la urologia catalana.

A continuació, els representats de l’equip coordinador del congrés aprofitaren l’avinentesa per pre-sentar i agrair la participació dels membres de la taula dedicada a les Malalties percutànies de l’aparell genital masculí. Moderada i intro-duïda pel Dr. Enric Peyrí, també hi participaren el Dr. Ramon M. Pujol, del Servei de Dermatologia del Parc de Salut Mar de Barcelona, i la Dra. Carla Ferrándiz-Pulido, dermatòlo-ga de l’Hospital Universari de la Vall d’Hebron de Barcelona.

Peyrí començà fent un repàs als fac-tors afavoridors i locals de la bala-nopostitis, així com de les diverses tipologies d’aquesta malaltia. Tot seguit, Pujol feu amb una exposi-ció sobre les tècniques de diagno-si i tractament de les infeccions de transmissió sexual. Per la seva part, Ferrándiz va concloure la participa-ció dels membres de la taula presen-tant nous marcadors tumorals de la peneoplàstia i carcinoma de penis. Finalment, es deixà temps per a les preguntes i el debat entre els assis-tents.

La jornada de dissabte s’acabà amb les assemblees de les dues entitats

organitzadores. El més des-tacat d’ambdues convoca-tòries fou els canvis en les juntes. L’ACUC rellevà la seva presidència al Dr. Àn-gel Prera, que substituí el Dr. Jorge Delagneau. La nova junta quedà configurada pel Dr. Xavier Pascual a la primera vicepresidència, el Dr. Marc Crego a la segona

vicepresidència, el Dr. Naim Hannaoui a la secretaria general, el Dr. Jorge Hidal-go a la tresoreria i els doc-tors Miquel Closas, Josep M. Auguet, Jaume Bena-ges i Antoni Pont a les vo-calies. En el cas de l’SCU, el Dr. César Vargas fou escollit nou president rellevant al Dr. Josep M. Malet. També s’incorporaren a la junta el Dr. Juan Uría com a vicepre-sident segon, el Dr. Juan Manuel Corral com a vocal primer de Bar-celona, el Dr. Albert Francés com a vocal sisè d’activitats científiques, el Dr. Josep Gual com a vocal vuitè de residents i el Dr. Antoni Aguilar com a tresorer de la societat. Aprofitant el relleu als càrrecs també s’aprofità per agrair la feina als membres de la junta anterior: la Dra. Rosa Regué, la Dra. Glòria Noales, el Dr. Jordi Hu-guet, el Dr. Josep M. Santillana i el Dr. Miquel Puyol.

Al vespre, es feu l’acte institucio-nal dedicat a l’entrega dels premis oficials que atorga l’organització del congrés, la Societat Catalana d’Urologia i l’Associació Catalana d’Uròlegs de Comarques. També es presentà el Foley d’Argent, un nou guardó que pretén reconèixer la tasca de coordinació del comitè científic del Congrés Nacional Ca-talà d’Urologia. Els fins en aquest

moment presidents d’ambdues so-cietats, el Dr. Josep M. Malet i el Dr. Jorge Delagneau, feren entrega del Foley d’Argent al Dr. Josep M. Sala-die, per la cordinació de la prime-ra edició celebrada a El Perelló i al Dr. César Vargas com a coordinador d’aquest segon congrés realitzat a Castelldefels.

Tot seguit, es feu entrega dels pre-mis lliurats en el marc de la convoca-tòria del II Congrés Nacional Català d’Urologia. El premi al millor pòster, patrocinat per Kern Pharma, fou per a “Experiència i resultats en nefroli-totomia percutània laparoassistida”, presentat per la Dra. Helena Vila Re-yes de l’Hospital Universitari de Be-llvitge de l’Hospitalet de Llobregat.

“Paràmetres predictius de malaltia unilateral en pacients amb càncer de pròstata unilateral a la biòpsia: una selecció racional de candidats al tractament hemiablatiu focal” fou el treball presentat pel Dr. Josep Gual, de l’IUCS Parc Taulí de Saba-dell, reconegut com a millor comu-nicació oral. El premi Joan Fíguls a la millor tècnica quirúrgica presentada en vídeo fou pel Dr. Albert Francés,

“El congrés representa és una oportunitat i un repte per als professionals de la urologia

catalana i per a les dues entitats que actualment la representen”.


7

CASOS BREUS


de l’Hospital del Mar de Barcelona, que presentà “Heminefrouretecto-mia laparoscòpica en pacient adult amb doble sistema esquerra com-plet”.

Aquest primer bloc de reconeixe-ments s’acabà amb la presentació del Premi Jordi Cortada al millor cas breu, que en aquesta ocasió s’endugué el treball “Còlic renal en un jove de 42 anys. Un diagnòstic inesperat”, presentat pel Dr. Arnau Serra, de l’Hospital Joan XXIII de Ta-rragona.

Aquest guardó, que des d’aquest moment duu aquest nom en re-cord del Dr. Cortada, comptà amb la presència de Joana Cortada, qui feu entrega del premi tot agraint a l’organització aquest detall en ho-nor al seu germà. Seguidament, el

Dr. Antoni Pont, membre del comitè científic i que compartí amb Corta-

da diversos anys a la junta de l’ACUC, dirigí als assistents unes paraules. Pont agraí a Joana la seva presència i destacà el paper del seu germà com a membre fundador de l’associació i peça clau del seu impuls. En nom de molts, va donar les gràcies a Corta-da per la seva participació i suport en el naixement del congrés (un any enrere), i va acabar dirigint-s’hi di-rectament: “per aquest motiu ens fa tanta il·lusió recordar-te i posar-li el teu nom a un dels premis del con-grés en agraïment a tot l’esforç que ens vas dedicar”.

A continuació, Jordi Huguet, vocal

d’activitats científiques de l’SCU, prengué la paraula per fer entrega

dels premis que atorga la Societat Catalana d’Urologia. El reconeixe-ment al millor article presentat a la revista Annals d’Urologia durant el curs 2013-14 fou per “No tractem la bufeta d’un pacient, tractem un pacient amb bufeta; efectes secun-daris inesperats de la BCG teràpia intravesical”, de la Dra. Míriam Ba-rrio de l’IUCS Parc Taulí de Sabadell. El segon premi de la revista Annals va reconèixer dos treballs, degut a la quantitat i gran qualitat dels ar-ticles presentats. “Valor pronóstico de perfil de expresión de microRNA en tumores de tracto urinario su-perior”, de la Dra. Laura Izquierdo de l’Hospital Clínic de Barcelona i “Tractament actual i novedós del càncer de pròstata resistent a la cas-tració”, del Dr. Josep Maria Gaya de la Fundació Puigvert, foren els pre-miats.

“El Dr. Josep M. Malet i el Dr. Jorge Delagneau feren entrega del Foley d’Argent al Dr. JosepM. Saladie, per la cordinació de la primera edició celebrada a El

Perelló, i al Dr. César Vargas com a coordinador

d’aquest segon congrés realitzat a Castelldefels”.

“La presentació del Premi Jordi Cortada al millor cas breu, que des d’aquest moment duu elnom en el seu record, comptà

amb la presència de Joana Cor-tada, qui feu entrega del

premi tot agraint a l’organització aquest detall en

honor al seu germà”.


8

CASOS BREUS


Els guardons de l’SCU, i ja que el re-coneixement a la millor tesi quedà desert en aquesta edició, es tanca-ren amb l’entrega del Premi Funda-ció Puigvert al millor treball presen-tat per un metge resident. El guardó s’entregà al Dr. Albert Carrión de l’Hospital Clínic de Barcelona per

“Metástesis de origen urotelial ¿tie-ne sentido pensar en la metastasec-tomía”. Huguet també feu esment de la beca concedida al projecte del Dr. Antoni Vilaseca, dedicat a realit-zar un fellowship en un centre de Nova York especialitzat en investi-gació del càncer. Aquest bloc dedi-cat a la Societat Catalana d’Urologia s’acabà amb la presentació dels re-lleus a la junta de l’entitat. El Dr Jo-sep Maria Malet, fins ara president, s’acomiadà del càrrec tot agraint la feina feta a les persones que l’han acompanyat i també mostrant un record especial pel Dr. Solé Balcells, com a persona i com a professio-nal amb una gran dedicació per l’especialitat.

L’acte institucional s’acabà amb les paraules del Dr. Jorge Delagneau, president sortint de l’ACUC, qui passà el relleu al càrrec al Dr. Àngel Prera. Ambdós, van fer entrega al Dr. Vicens

Montserrat de la XIII Beca Solidària Ramon Pons, dedicada al projecte urològic al Congo. Finalment, De-lagneau va rebre el Ronyó d’Argent per part de l’Associació Catalana d’Uròlegs de Comarques, en reco-neixement a la seva tasca.

Una vegada més, especialistes amb bagatges diferents i perspectives di-verses, van prendre part d’aquesta jornada científica dedicada al tre-ball, l’intercanvi i la difusió de la urologia a casa nostra. Un congrés destacat per l’alta participació, en quantitat i qualitat dels treballs presentats, i també pel record del Dr. Solé Balcells i del Dr. Cortada, grans professionals i persones que van marcar l’especialitat de ben a prop. El II Congrés Català d’Urologia es tancà diumenge amb els simpo-sis patrocinats per Janssen i Astellas, així com també amb la voluntat de les dues Societats de retrobar els participants en una tercera edició conjunta el proper 2015.

“El II Congrés Català d’Urologia es tancà amb la voluntat de les

dues Societats de retrobarels participants en una tercera

edició conjunta el proper 2015”.


9

CASOS BREUS


Massa suprarrenal en la Síndrome de Birt-Hogg-Dubé. P. Auguet Martin, M. González Duaigües, A. Gomáriz Camacho, S. Velez Guayasamin, M.

Palomera Fernández, X. Pascual Garcia, D. Garcia Belmonte, L. Romero Vargas, F. Vallmanya

Llena, J.R. Bordalba Gomez, C. Berbegal Colas, J. Guajardo Guajardo

Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida

INTRODUCCIO

La sdr de Birt-Hogg-Dubé és una genodermatosi poc fre-qüent, amb herència autosòmi-ca dominant, que sol manifes-tar-se en forma de patologia dermatològica (fibrofoliculo-mes i tricodismoes) associat a patologia pulmonar i a tumo-racions renals.

MATERIAL I MÈTODES

Presentem el cas d’un pacient de 37 anys que durant el de-curs del seguiment dermato-lògic per a aquesta patologia s’objectiva una massa supra-

rrenal dreta de 9 cm. Després de RNM confirmativa de massa depenent de glàndula supra-rrenal, es decideix realització de intervenció quirúrgica previ estudi analític.

RESULTATS

Seriació analítica prèvia a in-tervenció que confirma la no funcionalitat de la tumoració. Es realitza suprarrenalectomia dreta per via oberta amb co-rrecte postoperatori. Anatomia Patològica que confirma Car-cinoma suprarrenal (Estadi II), realitzant-se radioteràpia adju-vant sobre llit quirúrgic.

CONCLUSIONS

Presentem l’afectació supra-rrenal de la síndrome de Birt-Hogg-Dubé, una troballa poc freqüent. Realitzem una des-crpició del cas i revisió de l’afectació visceral descrita a la literatura.


10

CASOS BREUS


A propòsit d’un cas: Carcinoma renal papilar dins d’oncocitoma.Palomera Fernández, Meritxell; Auguet Martin, Josep Maria; Gomáriz Camacho, Alba; Velez Gayasamin, Sebastian; Berbegal Colas, Carlos; Bordalba Gomez, Joan Ramon; Garcia Bel-monte, David; Pascual Garcia, Xavier; Romero Vargas, Luis; Vallmanya Llena, Felip; Guajardo, Guajardo, Jesus; Pallares Quixal, Judit*; Abo Rivera, Ana Isabel*.Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida

CAS CLÍNIC:

Pacient de 77 anys amb antece-dents de cardiopatia isquèmica i hipertensió arterial. Enviat a la consulta d’Urologia per símpto-mes del tracte urinari inferior. En ecografia abdominal es troba de manera incidental imatge nodu-lar renal esquerra de 28 mm.

TAC abdomino-pèlvic: lesió de 29 mm d’aspecte sòlid i protuent que afecta terç mig posterior del ronyó esquerra.

RMN: presència de lesió expansi-va nodular de 27mm amb com-ponent exofílic i realçament de la zona perifèrica amb zona central necròtica. No s’evidencia afecta-ció vascular ni de la via excretora. No adenopaties locoregionals.

Es presenta el cas a comitè onco-urològic i es decideix intervenció quirúrgica: tumorectomia renal esquerra oberta sense incidèn-cies. El pacient és donat d’alta al cinquè dia de l’intervenció. L’estudi histopatològic de la peça informa de carcinoma renal papil·lar pT1a dins d’oncocitoma renal amb marges de resecció lliures de tumor.

DISCUSSIÓ:

L’oncocitoma és un tumor renal de característiques benignes que representa el 3-7% de les masses renals sòlides. Aquest tumor tro-ba el seu origen en les cèl·lules intercalades dels conductes col·lectors. De la mateixa mane-ra que la resta de tumors renals, l’oncocitoma es diagnòstica en més de la meitat dels casos de manera incidental. El diagnòstic diferencial preoperatori amb el carcinoma renal és sovint com-plex i requereix d’un diagnòstic histopatològic de la peça quirúr-gica per tenir-ne la certesa.

A nivell anatomopatològic el principal diagnòstic diferencial

de l’oncocitoma s’ha de plante-jar amb el carcinoma renal de cèl·lules cromòfobes, donat que els dos compateixen el mateix origen en les cèl·lules dels tubuls distals renals i en conseqüèn-cia similituds histològiques. El posterior estudi immunohisto-químic de la peça quirúrgica és el que ens donarà el diagnòstic definitiu.

Ocasionalment s’han publicat cassos d’associació metacrònica o sincrònica amb altres tumors renals, tant benignes com malig-nes. En el nostre cas, la particula-ritat resideix en la presència d’un carcinoma papil·lar a l’interior d’un oncocitoma.

En conclusió, l’oncocitoma és de difícil diagnòstic preoperatori, i no existeix cap mètode radio-lògic ni clínic definitiu que per-meti diferenciar-lo de manera taxativa d’un carcinoma renal. Per aquest motiu, l’abordatge d’aquestes lesions ha de ser l’extirpació quirúrgica.


11

CASOS BREUS


A propósito de un caso:Cistitis Xantogranulomatosa.M. Sbriglio; J.Areal; E. Llorens; M.Tapia; J.Pereira; O. Calaf; G.García; L. IbarzHospital Universitari Germans Trias i Pujol

CASO CLÍNICO

Paciente de 72 años de edad con antecedentes de dislipemia, en tratamiento médico con tam-sulosina por STUI que consulta a urgencias por fiebre sin otra clínica asociada. Se realiza analí-tica sanguínea donde se eviden-cia leucocitosis e IRA (creatinina 2mg/dl); cultivo de orina (positi-vo para Enterococcus faecium) y ecografía donde se aprecia ima-gen en suelo vesical compatible con tumor y ureterohidronefro-sis bilateral. Se inicia tratamien-to antibiótico y se decide coloca-ción de nefrostomía percutánea izquierda objetivándose mejoría clínica y analítica. Se realiza RTU de lesión vesical informando de Cistitis Xantogranulomatosa (CX).

Por hallazgos en cistoscopia de control se realiza R-RTU en la cual es diagnosticado de carci-noma urotelial papilar de bajo

grado sin infiltración de lámina propia. Actualmente sigue con-troles periódicos con urocultivos negativos y sin imágenes suges-tivas de recidiva local.

DISCUSIÓN

La CX es una enfermedad infla-matoria crónica benigna infre-cuente de etiología desconoci-da de la que se han descrito 23 casos, la mayoría en series japo-nesas. Los sínto-mas clínicos son inespecíficos. Las formas más fre-cuentes de pre-sentación son síntomas irritati-vos miccionales, masa palpable en hipogastrio, secreción puru-lenta umbilical y hematuria. Ma-croscópicamente son lesiones no-

dulares con áreas quísticas o de necrosis, de color amarillo o na-ranja, en relación con el acúmulo de lípidos en el citoplasma de los macrófagos. Microscópicamen-te consiste en un gran número de macrófagos con núcleos re-dondos u ovales con citoplasma granuloso o espumoso. Usual-mente se asocia a adenoma de uraco y con menor frecuencia a carcinoma urotelial.

El tratamiento médico es des-aconsejado, siendo el de elección la cistectomía parcial en caso de que exista adenoma de uraco, y exéresis simple de lesión vesical, en caso de que no exista otra pa-tología acompañante. Incluso, si la lesión es pequeña, la resección puede no estar indicada.

CONCLUSIONES

Los pacientes con masas vesica-les no siempre tienen una histo-logía de carcinoma urotelial. A pesar de tratarse de patología benigna, debe mantenerse se-guimiento estrecho del paciente por la eventual aparición de car-cinoma urotelial concomitante.


12

CASOS BREUS


Trombosi de vena cava inferior i vena renal secundària a pielonefritis aguda abscessificada en pacient amb litiasi uretereal parcialment obstructiva.L. Deverdonces, D. García Rojo, N. Hannoui, J. Prats, R. Martos, M. Barrio, Y. FadilCorporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell

INTRODUCCIÓ

Les pielonefritis agudes greus que presenten inestabilitat he-modinámica, ja siguin de causa obstructiva o no, presenten una elevada mortalitat, pel que sol ser necessari associar al tracta-ment antibiòtic, drenatges per-cutanis o quirúrgics, o fins i tot, nefrectomies.

La trombosi de vena cava i re-nal associada a pielonefritis és una entitat molt infreqüent. Es presenta un cas de pielonefritis abscessificada amb trombosi de vena renal i cava.

CAS CLÍNIC

Dona de 56 anys amb antece-dent de DM II mal controlada que acut a urgències referint clí-nica de dolor abdominal irradiat a fossa lumbar esquerre, febrícu-la d’uns 10 dies d’evolució, nàu-sees, vòmits, malestar general amb debilitat progressiva, poli-dipsia i polaquiúria en els últims dies i presenta crisis tònico-clò-nica generalitzada durant el seu trasllat a l’hospital.

A l’arribada a urgències, pacient hemodinàmicament estable, ta-quipneica, neurològicament en estat postcrític i analíticament amb glicèmies >1000 mg/dl, leu-cocitosis, coagulació alterada i acidosis metabòlica.

Empitjorament progressiu amb

hipotensió severa i signes de mala perfusió distal, pel que s’orienta com a cetoacidosis dia-bètica i shock sèptic d’origen desconegut i ingressa a unitat de crítics.

Es realitza TC abdominal que ob-jectiva pielonefritis aguda esque-rre amb extenses àrees de nefritis, algun abscés, signes inflamatoris del greix perirrenal i trombosi de vena renal esquerre que s’extén fins a vena cava inferior.

Es realitza nefrectomia esquerre i exèresis de trombo de la vena re-nal, amb impossibilitat de retirar completament la trombosis de la vena cava inferior. Hemocultius, urocultius i cultiu trombo artè-ria renal positius per a Klebsiella Pneumoniae, pel que es realitza tractament descoagulant i anti-bioteràpia amb milloria progres-siva dels fracassos orgànics. Pos-teriorment en TC de control, s’objectiva TEP amb mínima repercussió clínica, pel que es decideix conducta expectant amb el tractament anticoagulant.

DISCUSSIÓ

La pielonefritis aguda es conside-ra una causa rara de trombosis de vena renal i vena cava. D’altra ban-

da, hem de sospitar-la en casos de pielonefritis agudes greus que es presenten amb signes clínics d’embolisme pulmonar. Sembla que l’augment en la pro-ducció endotelial de l’inhibidor de l’activador del plasminògen (PAI-I) i de factor tissular, amb-dós estimulats per l’endotoxina dels grams negatius, podria ser un dels mecanismes patogènics d’aquesta entitat.

El maneig terapèutic en la litera-tura, inclou des de tractaments conservadors amb anticoagulació i antibioteràpia de llarga durada, infusió local d’activador tissular del plasminògen recombinant, fins a trombectomies i col·locació de filtres de vena cava.

En el nostre cas, es va optar per la trombectomia i el tractament anticoagulant posterior, amb bona evolució.


13

CASOS BREUS


Metàstasi inguinal metàcronica d’adenocarcinoma renal dret.L. de Verdonces, J.Prats, JL. Gonzalez, C. Abad, J. Muñoz, A. Prera, E. Vicente, J. Gual, M. CapdevilaCorporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell

INTRODUCCIÓ

El varicocel unilateral dret és poc freqüent i quan es diagnostica s’ha de descartar la presència de tumors retroperitoneals que alte-ren, per compressió i/o trombosis, el drenatge de la vena espermàti-ca dreta a la cava inferior.

Les lesions malignes primàries o metastàsiques al cordó inguinal són extremadament infreqüents. Presentem un cas d’un carcino-ma renal diagnosticat arrel de l’aparició de varicocele dret, i que presenta recidiva metastàsi-ca a nivell inguinal ipsilateral als 2 anys de la cirurgia renal.

CAS CLÍNIC

Pacient de 61 anys amb insufi-ciència venosa generalitzada, consulta per aparició de varico-cele dret, episodis d’hematúria intermitent i síndrome febril. Es sol·licita ecografia reno-vesical

per a valoració de la possible cau-sa, on s’objectiva una gran massa sòlida heterogènea d’uns 13 cm, suggestiva d’hipernefroma que sembla que pot produir compres-sió retroperitoneal. Es completa estudi amb UIV I TC que confir-ma el diagnòstic i descarta disse-minació de la malaltia, pel que es decideix nefrectomia dreta, que es realitza sense incidències i es confirma l’entitat històlogi-ca d’adenocarcinoma de cèl·lules clares mitjançant estudi anato-mo-patològic.

Dos anys després, havent sigut fins al moment tots els controls negatius, el pacient reconsulta per aparició de massa inguino-es-crotal de 2 mesos d’evolució, pel que es sol·licita nou estudi amb TAC abdomino-pèlvic que descar-ta altres lesions metastàsiques, i es realitza exèresi de la lesió, que es troba pràcticament a subcuta-ni, molt vascularitzada, adjacent al cordó espermàtic i adherida a

la vaginal, amb testes i epidídims normals, i descartant masses a ni-vell intravaginal. Es confirma per anatomia patològica l’origen me-tastàsic de la massa.

El pacient segueix amb controls posteriors, sense evidenciar reci-diva del tumor renal, presentant altres processos neoplàsics al llarg dels anys (neoplàsia de sigma, leucèmia, carcinoma escamós a pell), essent finalment éxitus, conseqüència d’una pneumònia bilateral, als 22 anys de la malal-tia oncològica renal.

DISCUSSIÓ

Aproximadament el 25% dels pacients amb adenocarcinoma renal de cèl·lules clares desenvo-lupa metàstasis metacròniques després d’una nefrectomia radi-cal.

Tot i que és infreqüent, hem d’incloure la malaltia metastàsica del cordó espermàtic en el diag-nòstic diferencial de les masses escrotals, especialment si hi ha història prèvia de tumor renal. Sembla que un dels possibles me-canismes implicats podria ser el flux retrògrad de la vena esper-màtica a través de la vena renal.

En l’actualitat, s’accepta que la ressecció de metàstasis úniques en pacients amb carcinoma re-nal està justificada i millora el pronòstic clínic (nivell evidència 3), essent en aquests casos una teràpia amb intenció curativa. En el nostre cas, s’observa una super-vivència de més de 20 anys lliure de malaltia neoplàsica renal.


14

CASOS BREUS


Metàstasis de càncer de mama a urèter, una entitat poc freqüent.

INTRODUCCIÓ

Les metàstasis a urèter són una entitat molt poc freqüent, amb una incidència del 0.3-8.3%. En el 50% dels casos, el tumor pri-mari es troba a la mama o al tracte gastrointestinal.

La majoria es presenten de for-ma asimptomàtica i el diagnòstic acostuma a ser incidental.

OBJECTIU :

Presentar un nou cas de metàs-tasis a urèter d’origen mamari, destacant l’actitud diagnòstica i terapèutica que es va seguir en aquest cas.

CAS CLÍNIC:

Dona de 60 anys amb antecedent de Carcinoma ductal infiltrant de mama esquerre hormonode-pendent, tractada amb tumo-rectomia esquerre+ buidament axilar +QT-RDT posterior i hor-monoteràpia, que als nou anys de la cirurgia, presenta recidiva òssia per gammagrafia. Un any més tard, en TC abdominal de control s’objectiva ureterohidro-nefrosis dreta amb dilatació fins a terç distal d’urèter dret amb àrea estenòtica i contingut dens al seu interior, plantejant-se el diagnòstic diferencial entre neo-plàsia primària de vies urinàries en primer lloc vs. Metàstasis de

càncer de mama. Davant les tro-balles radiològiques es decideix realitzar citologies d’orina i cis-toscòpia que resulten negatives, i ureteroscòpia diagnòstica in-fructuosa per estenosis ureteral infranquejable. Es valora el cas al comitè uro-oncològic que, ate-nent al pronòstic del seu càncer de mama, es decideix ureterec-tomia distal + reimplant ureteral esquerre tipus Boari. L’examen anatomo-patològic va mostrar infiltració neoplàsica de la túni-ca adventícia de l’urèter sense infiltració angiolinfàtic; la tinció positiva per Ac de mamoglobi-na va confirmar el diagnòstic de metàstasis de càncer de mama.

CONCLUSIONS:

Les metàstasis a urèter d’ origen mamari acostumen a presentar-se en tumors de mama hormo-nodependents de llarga evo-lució, sobretot si ja presenten metàstasis òssies.

La positivitat per Ac de mamog-lobina en l’examen IHQ confir-ma el diagnòstic.

El tractament consisteix en la de-rivació urinària mitjançant cate-terisme ureteral o nefrostomia si precisa, i el propi de la malal-tia de base, no sent necessària l’exèresis habitualment.

La presència de metàstasis a urèter ens indica malaltia avançada i empitjorament del pronòstic.

Garcia De Manuel, G; González Satué, C; Martínez Rodríguez, RH; Ruiz Dominguez, JM; Sáenz

Sardà, F.X; Tapia García, M; Pereira Barrios,JC; Calaf Perisé, O; Sbriglio, M; Ibarz Servio, L.

Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, Badalona.v


15

CASOS BREUS


Còlic renal en un jove de 42 anys.Un diagnòstic inesperat.Serra A., Ruiz. X, Fabià A., Centeno C., Sagristà R., Ascaso H., Prados M., Vila J., Trobat F., Segarra J.Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona

El càncer de pròstata es el tumor mes freqüent en l’home dins del nostre medi. Es tracta d’un tu-mor característicament de gent gran, doncs el seu diagnòstic es extremadament rar en persones menors de 50 anys.

D’altre banda l’era del PSA ha comportat una disminució dràs-tica del diagnòstic de tumors disseminats en el moment de la seva presentació. Presentem el cas d’un home de 42 anys, sen-se antecedents d’interès que

acut a urgències amb clínica de còlic renal de repetició i que serà diagnosticat d’un adenocarci-noma de pròstata disseminat. N’analitzem i discutirem el pro-cés diagnòstic.


16

CASOS BREUS


El priapisme d’alt flux o arterial (PA) és una entitat infreqüent que sol estar produïda per trau-matismes en penis o en perineu, el que pot provocar una laceració d’una artèria peniana. Això cau-sa una comunicació anòmala en-tre artèria i cos cavernós, creant una fístula artèrio-cavernosa.

Es considera que fins a un 62% dels casos de PA es resol espon-

tàniament, però quan les mesu-res conservadores no obtenen efecte s’opta com a primera op-ció per arteriografia i embolitza-ció distal de la branca fistulosa.

Presentem el cas d’un pacient home de 39 anys sense al·lèrgies ni antecedents medicoquirúrgics que va acudir a urgències del nostre centre amb persistència de l’erecció després de 7 hores.

Clínica, diagnòstic i tractament del priapisme arterial.C. Centeno, H. Ascaso, N. Argilés*, A. Serra, A. Fabià, X. Ruíz, R. Sagristà, M. Prados, J. Vila, F. Trobat, J. SegarraHospital Universitari Joan XXIII de Tarragona.

Per clínica, analítiques i proves complementàries es diagnosti-ca de PA, aplicant-se en primera instància tractament conserva-dor, però davant la falta de re-solució de la clínica en dies con-secutius es decideix arteriografia amb embolització selectiva de la fístula, amb bona evolució pos-terior. Es revisa la literatura al respecte.


17

CASOS BREUS


Pòlip fibroepitelial gegant d’urèter.A. Ponce, V. Montserrat, J.Comet, R. Domingo, N. Carrasco, R.Boix, N.Torrent I L. Cecchini.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta

INTRODUCCIÓ:

Presentem un cas de un pacient jove diagnosticat d’una massa ureteral gegant dreta.

CAS CLÍNIC:

Pacient home de 39 anys, sense antecedents patològics, al·lèrgic al iode i al contrast iodat. Fuma-dor 1 paquet/dia. Enol: 40 grams/dia. Adicte a drogues esnifades (cocaina).

Malaltia actual: desde fa uns mesos presenta episodis esporà-dics de dolor lumbar dret i he-matúria macroscòpica ocasional-ment amb coalls.

Ecografia : dilatació de la via urinària dreta, amb possible massa tumoral ureteral.

Ecografia amb contrast: troballes suggestives de tumor ureteral dret a 1/3 mig i distal amb dila-tació important de la via urinària superior.

URO-RMN: no fou possible realit-zar TC amb contrast per al·lergia al iode. Lesió a 1/3 mig ureteral de característiques sòlides amb captació de contrast, sospitosa de procés neoplàsic.

Cistoscopia: normal, no masses. Citologia orina: escases cèl·lules urotelials, no concluient.

Ureterorrenoscòpia: massa ure-teral papil·lar cerebroide. Citolo-gia: atipia important suggestiva de tumor urotelial.

Renograma isotòpic: important afectació funcional dreta, funció relativa 11%.

Cirurgia: nefroureterectomia dreta per via laparoscòpica amb desinserció endoscòpica del meat ureteral.

Informe anatomopatològic: Pòlip fibroepitelial gegant ure-teral (7 cm).

DISCUSSIÓ:

Els tumors ureterals benignes són infreqüents dintre de la pràctica urològica habitual. El pòlip fibroepitelial és el més freqüent dintre dels mateixos. Aquests tumors benignes poden ser epitelials o no epitelials, ori-ginant-se aquests últims a partir d’elements mesodèrmics de la paret ureteral. Entre aquests tu-mors s’inclouen els leiomiomes, fibroepiteliomes, limfangiomes, neurofibromes, hemangiomes, endometriomes i pòlips fibroe-pitelials.

Els pòlips fibroepitelials solen ser lesions úniques de petit tamany encara que s’han descrit lesions de gran tamany. A l’estudi ana-tomopatològic s’identifica un gran tall fibrós amb nombrosos canals vasculars coberts d’una capa d’epiteli normal o hiper-plàsic.

L’etiologia no està ben defi-nida però s’han descrit associats a irritació cròni-ca, alteracions hormonals i con-sum de tòxics.

Poden aparèi-xer en qualsevol etapa de la vida

però es freqüent que afectin a adults entre la tercera i cinque-na dècada de la vida i tenen pre-domini pel sexe masculí. Són una mica més freqüents al costat es-querra.

Les presentacions clíniques més freqüents són el còlic renal (76%), l’hematúria macroscò-pica (65%) i el dolor en el flanc o abdominal (33%) essent molt freqüent l’uropatia obstructiva permanent o intermitent.

Les tècniques radiològiques convencionals habitualment no permeten diferenciar-los dels tumors malignes de cèl·lules transicionals i en ocasions són frequents els falsos positius a la citologia urinaria. En tractar-se d’una patologia benigna es re-comana el tractament conser-vador de la lesió encara que en casos de tumors gegants pot ser necessària la substitució urete-ral per budell. La nefrourerete-rectomia està indicada en casos d’anul·lació funcional. La recu-rrencia després de la polipecto-mia o resecció ureteral no ha es-tat descrita donat el seu caràcter benigne.


18

CASOS BREUS


Adenocarcinoma de uraco en eldiagnostico diferencial del tumor vesical.J.M. R Ledesma, JM, Dr AJ Vicéns Morton, Dr F Díaz, Dr M CespedesParc Sanitari Sant Joan de Deu de Sant BoiPresentamos el caso de un paciente varón de 61 años con antecedentes de hábito tabáquico, DMID y DLP, quien a raíz de hematuria monosi-tomática es derivado a nuestra con-sulta para estudio el mes de Sep-tiembre de 2013. Aporta ecografía que informa de imagen sospechosa de tumor vesical a nivel de cara an-terior. Se realiza cistoscopia flexible transuretral que confirma el diag-nóstico y se programa para RTU de Tm vesical.La cirugía se realiza el día 30 de Octubre de 2013 sin inciden-cias y se realiza resección de toda la tumoración y base de la misma para análisis por separado. La anatomía informa de adenocarcinoma de tipo intestinal, bien diferenciado, infiltrando corion mucoso y muscu-lar propia. La inmunohistoquímica expresa CK20 y es negativa para CK7 y PSA este perfil es compatible con invasión por carcinoma prima-rio colorectal.

Como estudio de extensión se rea-liza TAC que informa de engrosa-miento mural anterior en cúpula vesical sugestiva de corresponder a la neoformación biopsiada, ade-más se visualiza una imagen quísti-ca adyacente que, por localización podría corresponder a un quiste de uraco con la base infiltrada. No se observa contacto con asas intestina-

les ni lesiones valorables por TC del marco cólico.No se observan signos evidentes de diseminación locorre-gional o a distancia. También se practicó una colonoscopia que des-carta neoformación intestinal. Se comenta el caso en sesión de uro-oncología y se decide la realización de cistectomía parcial. Se realiza la cistectomía parcial el día 26 de fe-brero de 2014 sin incidencias y el paciente es alta hospitalaria a los 13 días tras un postoperatorio correc-to. La anatomía definitiva Carcino-ma de URACO tipo histológico Mu-cinoso con componente de células en anillo de sello (10%) Tamaño 3,5 cm, con infiltración hasta muscular propia vesical y márgenes de resec-ción libres de neoplasia. TNM pT2b, estadio III CK7 negativa y CK20 po-sitiva. Tras la cirugía se comenta el caso nuevamente con ONCOLOGÍA y se decide no realizar más trata-miento. Pendiente de controles su-cesivos.

DISCUSIÓN.

Inicalmente descrito por Hue y Jacquin en 1863, suponen menos del 1% de todos los tumores de vejiga. Es más habitual en varones y el tipo histológico más habitual es el Adeocarcinoma con patrón entérico y que pueden producir

mucina. Se origina en el URACO que es un vestigio em-brionario localizado en el espacio de Re-tzius entre la cúpula vesical y el ombligo. La clínica más habi-tual es la hematuria, acompañado o no de masa umbilical e incluso secreción sanguínea o muci-

nosa por el ombligo. Si bien éstos síntomas suelen ocurrir cuando la enfermedad ya está avanzada. La ecografía es en todo indistinguible de cualquier otra lesión exofítica en vejiga. La cistoscopia muestra ge-neralmente una lesión de aspecto “sólido “en línea media de cara an-terior. Los marcadores tumorales de origen entérico como son el antí-geno carcinoembrionario (CEA), el AgC19-9 y el CA 125 pueden estar elevados.El tratamiento es quirúr-gico, bien sea con una Cistectomia Parcial incluyendo todo el trayecto del Uraco hasta el ombligo, o bien una Cistectomía radical completa con excéresis de todo el trayecto del Uraco hasta el ombligo y reali-zar una Linfadenectomia regional. En el Estadiaje del Tumor existen dos calcificaciones, la primera pro-puesta por Shedon en 1984 y la más reciente propuesta por el grupo de Trabajo de la Clínica Mayo en 2006 (Ashley y col) en la que se contem-pla la posibilidad de sólo afectación de la mucosa o bien afecta la lesión a estructuras adyacentes como son vejiga, pared peritoneal o abdomi-nal. También se valoran la afecta-ción ganglionar regional.El pronós-tico es pobre con una supervivencia a los 5 años en torno al 49% en las mejores series y generalmente de-pende del estadío tumoral así como la existencia o no de márgenes qui-rúrgicos. El tumor no es radiosensi-ble y tampoco existe un protocolo de Quimioterapia que mejore la su-pervivencia, ni tan siquiera los pro-tocolos basados en Taxanos.

El seguimiento del Paciente has-ta el momento ha sido corto, si bien hasta el momento el pa-ciente se encuentra asintomá-tico y no ha vuelto a presentar cuadro de hematuria.


19

CASOS BREUS


Feocromocitoma vesical.A. Ponce, R. Boix, V. Montserrat, J. Comet, R. Domingo, N. Carrasco, N. Torrent I L. Cecchini.Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta

INTRODUCCIÓ:

Presentem un cas de un pacient jove diagnosticat d’un paragan-glioma extrasuprarrenal (vesical) al que se li va practicar un trac-tament quirúrgic radical després de preparació amb bloqueig alfa i beta-adrenèrgic.

CAS CLÍNIC:

Pacient home de 38 anys, sen-se al·lèrgies medicamentoses conegudes, sense hàbits tòxics i sense antecedents patològics d’interès.

Malaltia actual: desde fa uns 8 anys presenta episodis esporà-dics de cefalea intensa, palpita-cions en relació a la micció sobre tot amb bufeta plena.

Es detecta gran elevació de nora-drenalina en orina de 24 hores.

Ecografia: lesió sòlida parietal dreta de 47x27x48 mm.

RMN: massa submucosa a la paret lateral dreta vesical de 45x39x26 mm hipointensa en T1 i lleument hiperintensa en T2 i presenta restricció a l’estudi de difusió. Imatges sospitoses d’adenopaties a cadena ilica dreta d’11 i 9 mm que també presenten restricció a l’estudi de difusió.

Gammagrafia (SPECT) amb MI-BG-I123: dipòsits hipercaptants a regió vesical dreta i a cadena iliaca ipsilateral.

Es proposa per cirurgia: blo-queig alfa (doxazosina) i beta (atenolol) a dosis altes seguit de cistectomia parcial + limfade-

nectomia iliobturatriu bilateral, la dreta ampliada. Informe ana-tomopatològic: Paraganglioma de 4.5 cm que infiltra tota la pa-ret vesical amb invasió focal del greix perivesical. Afetació per paraganglioma als ganglis de la limfadenectomia dreta.

Seguiment a 2 anys: sense recidi-va de la malaltia. Gammagrafia-MIBG-I123: negativa.

DISCUSSIÓ:

Els feocromocitomes procedei-xen habitualment de la mèdul·la suprarrenal encara que poden originar-se a partir de cèl·lules cromafins als ganglis simpàtics abdominals i toràcics. Els feocro-mocitomes vesicals representen menys del 1% de tots els tumors vesicals i menys del 1% de tots els feocromocitomes. Del trac-te genitoruinari la bufeta n´és l´órgan més afectat (79%) seguit de l’uretra (12%), pelvis renal (5%) i urèter (3%).

S’originen a les cél·lules para-ganglionars de l’interior de la paret vesical a prop de la re-gió del trígon. No hi ha predi-lecció pel sexe i l’edat de màxi-ma incidència és la 2ª-4º dè-cada. A prop d’un 10% de feocromocito-mes són malig-nes i poden fer metàstasis als ganglis regio-nals o a llocs distants. La ma-

lignitat està determinada més per el comportament clínic que per les característiques histològi-ques del tumor. La gran majoria de feocromocitomes vesicals són actius hormonalment i provo-quen crisis hipertensives o sínco-pes a l’ompliment o buidament vesical.

L’hematúria macro o microscòpi-ca només es veu en el 50% dels pacients.

A la cistoscòpia el tumor apareix com un nòdul submucós cobert d’uroteli intacte. La histologia mostra un tumor compost de nius de cèl·lules polièdriques amb citoplasma eosinòfil. La cistectomia parcial amb excisió complerta del tumor és el trac-tament d’elecció del feocro-mocitoma vesical. La resecció transuretral, en línees generals, està contraindicada perquè pot precipitar una crisi hipertensiva. El tractament perioperatori i el seguiment són els mateixos que amb feocromocitomes d’altres localitzacions.


20

CASOS BREUS


Infeccions urinaries per Corynebacterium urealyticum: a propòsit d’un cas decistitis incrustant post uretroplastia.Pereira JC, Arzoz M, Sopena N, Oliveira M, Tapia M, Calaf O, Garcia de Manuel G, Sbriglio ME, Ibarz L.Hospital Universitari Germans Trias i Pujol

INTRODUCCIÓ

El Corynebacterium urealyticum és un microorganisme sapròfit de la pell que pot causar cisti-tis o pielitis alcalina incrustant en pacients inmunodeprimits amb tractament antibiòtic pro-longat i en pacients portadors de catèters urinaris o amb ma-nipulacions urològiques prè-vies. El C. Urealyticum és una bactèria productora d’ ureasa, la qual transforma la urea en amoníac, de manera que el pH urinari es converteix en pH al-calí i afavoreix les incrustacions de fosfat amònic magnèsic a ni-vell de l’uroteli. S’ha de sospitar en pacients amb factors de risc i orina alcalina. Per al diagnòs-tic microbiològic són necessàries més de 24 h d’incubació i corro-borar l’aïllament amb les dades clíniques. Els sistemes comercials d’identificació tipus Api coryne poden afavorir la identificació. L’objectiu és descriure un cas clí-

nic de cistitis incrustant per C. Urealyticum i revisar els urocul-tius positius detectats pel labora-tori de microbiologia del nostre centre. Material i mètode: Estu-di descriptiu retrospectiu dels pacients amb infecció urinària per C. Urealyticum detectats a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona en els últims 2 anys. Es recolliren les dades demogrà-fiques, antecedents, presentació, clínica, tractament i evolució.

RESULTATS

Cas clínic: home de 64 a. Inter-vingut d’uretrostomia perineal per estenosi uretral que presen-ta cistitis de repetició amb orines alcalines observant- se per cis-toscòpia cistitis incrustant amb litiasi vesical i cultiu positiu per a C. Urealyticum sensible a van-comicina. Es realitza tractament amb vancomicina e.v durant 21 dies i acidificació urinària mit-jançant àcid acetohidroxàmic,

amb resposta clínica i resolució complerta de les lesions objec-tivades per cistoscòpia. Des de gener de 2012 fins a l’actualitat, s’han diagnosticat 9 pacients amb urocultiu positiu per a C.urealyticum (sensible a la van-comicina i tetraciclines). Sis casos eren homes am una edat mitjana de 75.4 a (55-93). Tots tenien an-tecedents de manipulació de la via urinària, 8 eren portadors de sonda vesical o bé sonda de ne-frostomia. La presentació clínica va ser d’hematuria macroscòpica en 7 casos. La orina era alcalina en 6 casos. L’evolució fou favora-ble en tots ells.

CONCLUSIONS

El C. urealyticum causa cistitis in-crustant a pacients amb manipu-lació de la via urinària incloent la sonda vesical. És necessari augmentar la sospita diagnòsti-ca per a realitzar el tractament adient.


21

CASOS BREUS


Embolización de Uretrorragia masiva tras sondaje vesical.Etcheverry Giadrosich, B; Vila Reyes, H; Rodríguez Tolra, J; Martínez Barea, V; Franco Miranda, E.Servicio de Urología, Hospital Universitario de Bellvitge.

INTRODUCCIÓN

El sondaje vesical es un procedi-miento habitual, las complicaciones secundarias a este procedimiento pueden ser importantes. Presen-tamos un caso poco frecuente de uretrorragia tras el sondaje vesical.

CASO

Paciente hombre, de 30 años. Sin antecedentes mórbidos de interés. Ingresado por el servicio de otorri-nolaringología por absceso para-migdalar que requiere drenaje qui-rúrgico e intubación orotraqueal, necesitando en postoperatorio uni-dad de cuidados intensivos. Para el control de la diuresis en dicha uni-dad se indica la colocación de S.V. a permanencia, maniobra que se realiza sin que aparentemente ha-yan incidencias. No obstante por mal funcionamiento de la sonda intentaron recambiarla, momento en el que se produce una uretro-rragia que aconseja valoración por parte del urólogo, el cual consigue colocar una sonda de Foley ayuda-do por un mandril.

En periodo hospitalizado presenta hematuria esporádica sin coágulos. Es dado de alta con sonda vesical a retirar dentro de 10 días. Reingresa por urgencias al 5 día por hematu-ria con coágulos y obstrucción de sonda vesical.

Valorado por el urólogo de guar-dia, éste decide cambiar la sonda vesical para poder realizar lavados vesicales. En el momento de retirar

la sonda, el paciente presenta una uretrorragia pulsátil que no cede con la compresión de la uretra pe-niana. Se coloca sonda de Foley con punta de tieman junto con venda-je compresivo del pene. En estos momentos la hemodinámica del paciente era estable y la analítica sanguínea no evidenciaba anemia siendo las pruebas de coagulación y las plaquetas normales.

A pesar de las maniobras antes des-critas, no cesaba la uretrorragia por lo que decidimos realizar una arte-riografía urgente. La arteriografía evidenció punto de sangrado ac-tivo dependiente de arteria dorsal derecha del pene (figura 1), se em-boliza con spongostan (figura 2), no se observa otros focos de hemo-rragia activa, así como preservación de las arterias cavernosas. Estando ingresado evoluciona de forma sa-tisfactoria, diuresis completamente claras. Erección espontánea a las 24 horas de la embolización. Tras estabilidad clínica y analítica se de-cide alta con sonda vesical que es retirada a los 7 días en forma am-bulatoria. Control a los 3 meses, el paciente orina sin dificultad y las erecciones son normales

DISCUSIÓN

La circulación arterial peniana de-pende de las arterias pudendas internas que tienen dos ramas: a) las bulbo-uretrales que una vez in-troducidas en el bulbo dan ramas para los cuerpos cavernosos y pos-teriores para la uretra

b) las arterias dorsales del pene que se dirigen al glande dando ramas largas que alcanzan el cuerpo es-ponjoso formando shunts esponjo cavernosos ( de aquí la posibilidad de que una uretrorragia dependa de la arteria dorsal del pene).

El sondaje vesical es un procedi-miento habitual de enfermería no exento de complicaciones siendo la más habitual la estenosis de la uretra secundaria a lesiones uretra-les. Sin embargo en la literatura se describen complicaciones más im-portantes que irían desde la gan-grena de fournier (López et al.), la necrosis del pene (Serrano et al.) y el priapismo de alto flujo con ure-trorragia por lesión de la arteria ca-vernosa que se solucionó mediante embolización de la pudenda con coil metálico ( Hiroshi et al.) El caso que nosotros describimos también debemos considerarlo como una complicación importante ya que también requirió de una emboli-zación. El tratamiento de elección ante una hemorragia pulsátil des-pués un sondaje vesical traumáti-co debería de ser la arteriografía selectiva, procedimiento resolutivo y seguro que será a la vez diagnós-tica y terapéutica.

- López JC et al. Gangrena de fournier secundaria a cate-terismo uretral. Arch Esp Urol. 2005 Mar; 58 (2) :167-70.

- Serrano A et al. El rol del cateterismo uretral en la necrosis de pene. Actas Urol Esp. 1999 May; 23(5):444-6.

- Hiroshi Kondo et al. Embolization for massive urethral he-morrhage. Imaging Abdom. 2007 Mar-Apr; 32 (2) :262-3.

- Vozmediano R et al. Recuerdo y actualización de las bases anatómicas del pene. Arch. Esp. Urol. 2010; 63 (8): 575-580


22

CASOS BREUS


Traumatisme d’uretra femeninaiatrogènic.Garcia De Manuel, Gemma ; Arzoz Fàbregas, M; Bernal Salguero, S; Altes Ineva, P; Perez Herms, S; Tapia Garcia, M; Pereira Barrios,J; Calaf Perisé, O; Ibarz Servio, L.Servei territorial d ‘Urologia Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Badalona) i Hospital Esperit Sant (Santa Coloma de Gramenet).Servei d ‘Urologia integral Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Badalona) i Hospital Esperit Sant (Santa Coloma de Gramenet).

INTRODUCCIÓ:

La lesió traumàtica d’uretra fe-menina és una entitat poc ha-bitual. S’associa sobretot a trau-matismes pèlvics i amb menys freqüència a lesions iatrogèni-ques com les lesions obstètri-ques. La majoria dels casos con-sisteixen en ruptures parcials de la uretra. En quant al diagnòs-tic, la uretrografia retrògrada i miccional és la tècnica d’elecció. El tractament és controvertit i depèn de la localització i exten-sió de la lesió.

OBJECTIU:

Aportar un nou cas clínic de traumatisme iatrogènic d’uretra femenina, i enfatitzar en l’abordatge quirúrgic atenent les característiques de la lesió.

CAS CLÍNIC:

Dona de 28 anys, amb antece-dent de part eutòcic instrumen-tat amb fòrceps, que durant el puerperi immediat consulta a urgències per retenció aguda d’orina. Es realitza sondatge vesical evidenciant sortida de sonda per vagina i desgarrament de paret vaginal a aquest nivell, obligant a sondatge suprapúbic i posterior cistografia que evi-dencia un coll vesical continent sense poder valorar l’extensió de lesió uretral. L’exploració vaginal sota anestèsia mostra una ruptu-ra complerta (avulsió) d’uretra proximal, que obliga a localitzar l’extrem proximal per endoscò-pia anterògrada i a realitzar una uretroplastia termino-terminal amb interposició de flap de Mar-tius.

CONCLUSIONS:

La ruptura iatrogènica d’uretra femenina és un esdeveniment poc freqüent i poc documentat, però no per això menys impor-tant.

La cistouretrografia ens per-met un diagnòstic precoç i l’exploració vaginal més uretros-còpia retrògrada i/o anterògra-da, són complements molt útils tant durant el diagnòstic com el tractament quirúrgic d’aquest ti-pus de lesions.

La uretroplàstia primària inme-diata és la indicació d’elecció en la ruptura iatrogènica d’uretra femenina, aconsellant en aquests casos la interposició d’ un flap de Martius per a evitar l’aparició posterior de fístules.


23

CASOS BREUS


Uretroplastia amb empelt dorsal de paret vaginal anterior en estenosis recidivant d’uretra femenina.R Domingo,V Iriarte,R Boix,N Carrasco,J Comet,V Montserrat,A Ponce,N Torrent i Ll Cecchini.Hospital Josep Trueta.Girona

INTRODUCCIÓ

La estenosi uretral és una causa poc freqüent d’obstrucció infra-vesical en la dona (4-13%). La majoria dels casos són secunda-ris a procediments quirúrgics de l’àrea urogenital., amb fibrosis periuretral independentment de la causa. L’etiologia de l’estenosi uretral femenina és, en la ma-joria dels casos, desconeguda. Existeix certa controvèrsia en quant als criteris diagnòstics, però sembla clar que es tracten d’obstruccions estructurals que afecten al terç mig i distal de la uretra. Les dilatacios i/o uretro-tomia endoscòpica són les tècni-ques d’elecció per a les estenosis primàries, però aquestes presen-ten una alta taxa de recidives. La reconstrucció uretral mitjançant empelt o penjoll estarien indi-cats en aquells casos recidivants, o bé, en els que existeix un de-fecte parcial o total de la uretra.

MATERIAL I MÈTODES

Presentem el cas d’una pacient de 63 anys amb estenosi ure-tral idiopàtica que refereix flux miccional disminuït amb com-ponent d’esforç important, pol·laquiúria, disúria i tenesme vesical. Es van realitzar una dila-tació uretral i tres uretrotomies interna endoscopiques prèvies amb milloria de la clínica du-rant poc temps. També presen-tava com antecedents quirúrgics una histerectomia total + doble anexectomia fa 25 anys per úter miomatós.

L’objectiu del tractament de l’estenosi d’ uretra és corregir l’obstrucció anatòmica i funcio-nal, amb preservació de la con-tinència urinària.

Davant duna estenosi d’uretra haurem d’avaluar, preopera-tòriament, la longitud, localit-zació respecte l’esfínter urinari i la integritat d’aquest, l’estat de la resta de la uretra indemne i si la pacient ha rebut tractaments prèviament.

RESULTATS

Cistoscòpia flexible: Estenosi uretral de terç proximal severa que només permet passar la bu-jia de 8 Ch.

CUMS: S’observa imatge d’estenosi uretral proxi-mal.

Es va realitzar uretroplas-tia, mitjançant l’ús d’un empelt dorsal de mucosa de paret vaginal anterior de 2 x 4 cm. Es va deixar una sonda Foley durant 21 dies i es va realitzar control per fluxometria al mes, amb fluxe normal.

CONCLUSIONS

L’estenosi uretral feme-nina és una entitat molt rara, l’abordatge inicial es realitza amb dilata-cions i / o uretrotomies amb taxes de recidiva bastant altes, per a les quals hi han tècniques de

uretroplàstia com els penjolls va-ginals i els empelts vaginals / la-bials. L’abordatge dorsal segons alguns autors permet una re-construcció uretral més fisiològi-ca possibilitant modelar el meat uretral cap amunt i així aconse-guir una micció més fisiològica. A més manté intacta la cara ven-tral de la uretra per a eventuals intervencions antiincontinencia en uretra mitjana.

La reconstrucció de la uretra fe-menina, en casos de recidiva, mitjançant un empelt dorsal de mucosa de paret vaginal ante-rior, és un procediment segur, amb alta taxa d’èxit i milloria significativa en la qualitat de vida, amb el manteniment de la continència urinària.


24

CASOS BREUS


Incarceració del penis i de l’escrot per anell metàl·lic.Gasa, B; Ubre, A; Henao, S; Camara, C; Frances, A; Rijo, E, Garcia-Larrosa, A; Rodriguez, A; Arango, O.Parc de Salut Mar.

INTRODUCCIÓ

La incarceració per l’aplicació d’anells als òrgans genitals externs masculins és una patologia infre-qüent però urgent. La particula-ritat de l’esdeveniment motiva la seva presentació.

CAS CLÍNIC

S’exposa un cas d’un home de 43 anys en tractament antirretro-viral per VIH que acut al Servei d’Urgències per haver-se col·locat un anell metàl·lic a l’arrel del penis i l’escrot feia 48 hores sense poder-se’l retirar. En primer lloc s’intentà la secció del mateix amb una cisalla

sense èxit, havent de ser seccionat amb una serra circular.

DISCUSIÓ

Hi ha una gran varietat d’anells penis-escrotals descrits però el que més freqüentment comporta com-plicacions és l’anell metàl·lic. Gene-ralment la seva col·locació es du a terme amb una motivació eròtica o autoeròtica. Tots tenen en comú la privació del retorn venós per assolir l’esmentat objectiu. A l’arribada del pacient a Urgències el diagnòstic és clar i no solen ser necessàries proves complementàries. El tractament ha de ser ràpid i eficaç en funció del tipus d’anell, temps d’incarceració,

material disponible i habilitat del personal mèdic i no mèdic per fer-ne ús. L’anestèsia general pot ser necessària en cas que el pacient no es mostri col·laborador.

CONCLUSIÓ

La incarceració del penis i l’escrot per un anell metàl·lic és una presen-tació infreqüent però és necessari el seu coneixement. Suposa un repte per l’uròleg al Servei Urgències ja que ha d’aguditzar el seu ingeni i aprofitar tots els recursos disponi-bles (i de vegades poc habituals) per poder extreure’l de la manera més simple i efectiva per evitar compli-cacions greus al pacient.


25

CASOS BREUS


Plasmocitoma testicular.*Etcheverry Giadrosich B, ** Capdevila Querol, S; Laborda Rodríguez A, Piqueras Bartolomé, M; Var-gas Blasco, C; ***Aguilar Ruiz A, **** Roig Quilis, I, Vicente Rabaneda, L.*Servicio de Urología Hospital Universitario de Bellvitge** Servicio de Urología Hospital de Viladecans***Anatomía Patológica Consorcio Sanitario de Terrassa****Hematología Consorcio Sanitario de Terrassa

INTRODUCCIÓN

La afectación extra medular de un plasmocitoma (PEM) no es frecuente, siendo la ubicación testicular aun más infrecuen-te. Describimos un caso clínico de una plasmocitoma testicular asintomático.

CASO CLÍNICO

Paciente de 56 años que consul-ta por tumoración indolora testi-cular derecha. En la exploración se objetiva un crecimiento simé-trico de testículo derecho con consistencia aumentada. La eco-grafía testicular informó de un incremento de tamaño testicular a expensas de múltiples lesio-nes hipoecogénicas intraparen-quimatosas con incremento de vascularización difusa. Los mar-cadores tumorales testiculares fueron egativos y la tc toracoab-dominal no evidenció afectación retroperitoneal ni a distancia. Se realizó orquiectomía radical por inguinotomía con resultado histopatológico de plasmocito-ma extramedular (Fig. 1 y Fig. 2 ), con elevado índice proliferati-vo y estudio inmunofenotípico con positividad intensa para CD -138 y focal para CD - 56. Ante el hallazgo histológico se realizó estudio hematológico comple-

mentario (aspirado de médula ósea, radiografía seriada ósea, gammagrafía ósea, analítica de orina de 24h) y PET- SCAN; sin evidencia de patología extrates-ticular.

El enfermo ha presentado un seguimiento de 20 meses sin evi-dencia de enfermedad.

DISCUSIÓN

El plasmocitoma testicular re-presenta un 5% de los tumores testiculares no germinales, co-rresponde a un 2% de los tumo-res de las células plasmáticas. Las principales afectaciones extra-medulares de un plasmocitoma (PEM ) se describen en la orofa-ringe - laringe, estómago, colon e hígado ; en el contexto de di-seminación de un plasmocitoma medular. Abghek et al reportan un total de 52 casos de plasmo-citoma testicular publicados en la literatura entre el año 1939 y 2002. Muchos de estos casos tienen antecedente previo o si-multáneo de mieloma múltiple. Plasmocitoma único en testículo se reporta en 17 casos aproxima-damente, con edad promedio de 53 años. 8 de éstos sobrevivieron al cabo de un seguimiento de 14 a 51 meses. Se describe una so-brevida de hasta un 70% en los

plasmocitomas extramedulares en general a los 10 años de se-guimiento. Los seguimientos a largo plazo descritos van desde 2 a 90 meses, con una media de 12 meses.

La percepción global es que nos encontramos ante un estadío inicial de una futura enferme-dad sistémica ( MMS ). El manejo inicial en general es la orquiec-tomía, ante la duda diagnóstica frente a un tumor testicular. La baja casuística de esta entidad no permite establecer qué ren-tabilidad diagnóstica comple-mentaria nos puede ofrecer el PET - SCAN. Nuestra actitud ante el estudio de extensión negativo fue la de vigilancia activa (pro-teinograma, proteinuria, seriada ósea, gammagrafía ósea y Tc ab-dominal: cada 6 meses ); con un seguimiento de hasta 20 meses negativo para el diagnóstico de MMS.

CONCLUSIÓN

La afectación exclusiva testicular es infrecuente, sin embargo exis-te casos descritos en la literatura.

Frente al diagnóstico de un plas-mocitoma testicular debemos sospechar una patología sistémi-ca presente o futura.

- Levin HS, Mostofi FK. Symptomatic plasmacytoma of the testis. Cancer 1970; 25: 1193-1203- Oppenheim PI, Cohen S, Anders KH. Testicular plasmacytoma. Arch. Pathol Lab. Med 1991; 115: 629-632- Suzuki K, Shijoi Y, Moria T, Tokue A. Primary tes-ticular plasmacytoma with hydrocele of the testis. Int. Journal of Urology 2001; 8: 139-140- Soumerai S, Gleason E. Asynchronous Plasmacyto-

ma of the stomach and testis. Cancer 1980; 45: 39 – 400.- White J, Chan F. Solitary testicular plasmacytoma. British journal of Urology 1995; 75: 108 –109.- Fischer C, Terpe HJ, Widner W, Schulz A. Primary plasmacytoma of the testis. Urol Int 1996; 56 263-265.- Anghel G1, Petti N, Remotti D, Ruscio C, Blandino F, Majolino I. Testicular plasmacytoma: report of a

case and review of the literature. Am J Hematol. 2002 Oct;71(2):98-104.- Hathaway AR. Incidental discovery of a testicular plasmacytoma at initial presentation of multiple myeloma. Case Rep Hematol. 2013;2013:752921. doi: 10.1155/2013/752921. Epub 2013 May 7.- Filho MG. Primary testicular plasmocytoma: A five year follow-up. Urol Ann. 2013 Jan;5(1):39-41. doi: 10.4103/0974-7796.106965.

Les assemblees de l’ACUC i de l’SCU decideixen fer una pausa en l’organització d’un quart congrésconjunt el proper 2016.

Celebrat el 9 i 10 de maig de 2015 a La Pineda, el III Congrés Nacional Català d’Urologia haurà estat el darrer d’un cicle de trobades anuals que l’ACUC i l’SCU han organitzat conjuntament des de 2013. La decisió, presa amb el su-port de les assemblees de socis d’ambdues associacions, no rau tant en la resposta i participació dels professionals a la convocatòria, que un any més van demostrar un alt nivell científic, sinó en la intenció de recuperar activitats pròpies de les dues societats. Pel que fa al programa científic, aquest destacà especialment en nombre i en qua-litat. Els participants van tenir, una vegada més, l’oportunitat de compartir casos i estudis, així com també assistir a una taula rodona sobre Criteris en cirurgia reconstructiva de la uretra i en simposis temàtics oferts gràcies a diversos laboratoris. Precisament, en el marc d’aquesta tercera edició, el comitè científic defensà el treball de les jornades i la col·laboració amb Farmaindústria en la promoció de la urologia catalana. Durant l’entrega de premis, va fer-se un agraïment especial al Dr. Antoni Pont, que rebé el Foley d’Argent per la coordinació d’aquest congrés i el Beniqué de Plata de la Societat Catalana d’Urologia per la direcció de la Revista Annals d’Urologia durant els últims vuit anys.


27

CASOS BREUS

III Congrés Nacional Català d’Urologia

El comité científic defensa la qualitat del programa de treball i la col·laboració de la indústria farmacèutica en el congrés.

Després de l’organització d’un pri-mer congrés el 2013 a El Perelló, i de la seva consolidació en una exi-tosa segona edició el passat 2014 a Castelldefels, el III Congrés Nacional Català d’Urologia, realitzat l’any passat a La Pineda (Vila-seca), mar-ca la fi d’un cicle de trobades con-juntes entre l’Associació Catalana d’Uròlegs de Comarques i la Socie-tat Catalana d’Urologia. D’aquesta manera, durant les assembles de les dues entitats catalanes dedica-des a l’especialitat urològica, es co-mençava a desdibuixar la realització d’un possible quart congrés el 2016. Amb aquesta pausa, la voluntat de les associacions és recuperar activi-tats pròpies de cara l’any vinent. En aquest sentit, l’ACUC recupera la seva Jornada, que arriba a la vint-i-unena edició i que se celebrarà els propers 7 i 8 de maig a Vilanova del Vallès.

L’organització d’aquest tercer con-grés, encapçalada per la tasca de les juntes de les entitats i del comi-tè científic, va haver d’encarar el

repte logístic de canviar amb poc temps l’emplaçament de la trobada previst inicialment, així com tam-

bé l’elaboració del programa de treball i la relació de col·laboració amb la indústria farmacèutica en l’organització del congrés.

Tot i les dificultats i aquest canvi de rumb, la realització del congrés congregà novament especialistes en urologia dels hospitals catalans amb l’objectiu de trobar-se i intercanviar experiències, casos i projectes que facin créixer i avançar l’especialitat. En total, hi participaren 120 espe-cialistes en actiu, 11 socis jubilats i 42 residents i s’hi presentaren més de 100 treballs que foren exposats alternadament en diverses sessions de vídeos, comunicacions lliures, casos breus i pòsters. La cirurgia re-nal i suprarenal, la cirurgia pèlvica, l’endourologia, la pròstata, el ronyó, l’uroteli i el transplantament renal van ser els eixos sobre els quals es van centrar la majoria de presenta-cions.

A mig matí de dissabte, el Dr. Àn-gel Prera i el Dr. César Vargas, presi-dents de l’ACUC i de l’SCU, respecti-vament, donaren la benvinguda als assistents en el marc la inauguració

“El III Congrés Nacional Català d’Urologia, realitzat l’any passat a La Pineda (Vila-seca), marca la fi d’un cicle de trobades conjun-tes entre l’Associació Catalana

d’Uròlegs de Comarques i la Societat Catalana d’Urologia”.


28

CASOS BREUS


“En total, hi participaren 120 especialistes en actiu, 11 socis

jubilats i 42 residents i s’hipresentaren més de 100 treballs que foren exposats alternada-ment en diverses sessions de vídeos, comunicacions lliures,

casos breus i pòsters”.

oficial del III Congrés Nacional Cata-là d’Urologia. Prera i Vargas presen-taren el contingut de la trobada, tot apel·lant al seu alt nivell científic, i animaren a participar els professio-nals de les diverses sessions progra-mades. Aprofitaren per destacar i agrair la col·laboració de la indús-tria farmacèutica en l’organització del congrés, i també agraïren la fei-na i la dedicació per part del comitè científic, coordinat pel Dr. Antoni Pont de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

Durant les jornades de dissabte i diu-menge, els participants al congrés

també van poder assistir a la taula rodona sobre Criteris en cirurgia re-constructiva de la uretra, que comp-tà amb la participació dels doctors Alfredo Gil-Vernet Sedó, Manuel Céspedes Pérez i Jordi Ropero Val-verde, així com també en sessions temàtiques organitzades gràcies a la col·laboració de diversos labo-ratoris farmacèutics: el Simposi de Sanofi Aventis Heterogeneidad del CPRCM: Claves para la selección de tratamientos y pacientes, el Simposi d’Astellas sobre Nous tractaments en urologia, el Simposi Janssen al voltant dels Nous horitzons en el tractament del CPRC i la taula rodo-na del Grup Menarini sobre Passat i futur de la disfunció erèctil.

Després de les sessions de dissabte, al vespre, es feu l’acte institucional i l’entrega de premis del III Congrés Nacional Català d’Urologia, de l’SCU i de l’ACUC. Com en l’anterior con-grés, moment en què es presentà el

guardó, l’acte s’inicià amb l’entrega del Foley D’Argent, que rebé el Dr. Antoni Pont, de l’Hospital Universi-tari Sant Joan de Reus, en reconei-xement a la coordinació del comitè científic d’aquesta tercera edició del congrés.

En el marc de la convocatòria de premis del III CNCU, el premi Joan Fíguls al millor vídeo de tècnica qui-rúrgica reconegué el treball “Exère-si laparoscòpica de paraganglioma extra-adrenal”, presentat per la Dra. Vanessa Monllau de l’Hospital Universtari Sant Joan de Reus. El reconeixement la millor comunica-ció oral fou per “Calidad de vida en varones con extrofia vesial. Se-guimiento a largo Plazo”, presen-tada per la Dra. Clara Centeno, de l’Hospital Joan XXIII i la Fundació Puigvert. “Pancreatitis aguda, una inusual presentació d’augment es-crotal”, del Dr. Víctor Parejo de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, fou reconegut amb el Premi Jordi Corta-da al millor cas breu. I finalment, el premi al millor pòster presentat al congrés, un guardó patrocinat per Kern Pharma, fou pel treball de la Dra. Cristina Cámara de l’Hospital del Mar de Barcelona, titulat “Co-rrelació topogràfica de lateralitat entre la ressonància magnètica i la peça de prostatectomia radical”.

A continuació, el Dr. Àngel Prera, president de l’Associació Catalana d’Uròlegs de Comarques, feu en-trega de la XIV Beca Ramon Pons, destinada a projectes solidaris i va-lorada en 1.000, al projecte Associa-ció d’Amics del Poble Saharauí de les Illes Balears, que presentà i en el que participa el Dr. Pasqual Romero.

“Durant les assembles de les dues entitats catalanes es des-dibuixava la realització d’un

possible quart congrés el 2016. Amb aquesta pausa, la voluntat

de les associacions és la de recuperar activitats pròpies

de cara l’any vinent”.


29

CASOS BREUS


I tot seguit, es passà a fer l’entrega dels Premis que atorga la Societat Catalana d’Urologia. Per aquest mo-tiu, agafaren la paraula el Dr. César Vargas, president; el Dr. Albert Fran-cés, vocal d’activitats científiques, i el Dr. Josep M. Gaya, com a represen-tant de la Fundació Puigvert. Aquest últim, fou l’encarregat d’entregar al Dr. Xavier Bonet el Premi Fundació Puigvert al millor treball presentat per un metge resident, per “Com-plicació atípica d’una nefrectomia radical de ronyó natiu en un pacient trasplantat”. El Dr. Lluís Fumadó fou reconegut amb el Premi a la mi-llor tesi presentada en el marc del congrés per “Predicció clínica del càncer de pròstata indolent. Resul-tats de l’aplicació dels protocols de seguiment actiu al nostre medi”. Fi-nalment, es feu un reconeixement especial al Dr. Antoni Pont, direc-tor de la revista Annals fins el 2014 i durant vuit anys consecutius. I per aquest motiu, se li entregà el Beni-

qué d’Argent, per la seva tasca i de-dicació. Un guardó que el Dr. Pont rebé amb sorpresa i agraïment.

L’endemà diumenge, després de les sessions matinals, es convo-caren en assemblees els socis de l’ACUC i de l’SCU. Entre d’altres, cada entitat tractà la continuïtat de l’organització conjunta del congrés i la seva possible realització el 2016, un projecte a curt termini es decidí pausar per dedicar-se a altres activi-tats en el si de cadascuna de les as-sociacions. Paral·lelament, en el cas de l’ACUC també es treballaren els resultats d’una enquesta realitzada

entre els socis i que pretenia recollir l’opinió sobre l’evolució de l’entitat i la realització d’aquests tres con-gressos conjunts amb l’SCU, amb l’objectiu d’analitzar la direcció a emprendre en la marxa futura de l’associació.

Segurament, aquesta tercera i fins el moment última edició del Con-grés Nacional Català d’Urologia, serà recordada precisament per ser la darrera dels les tres convocatòries que s’havien fet fins a dia d’avui a través d’una organització conjunta entre les dues associacions del nos-tre país que treballen pel suport i la promoció de la urologia. Però en tot cas, una vegada més, la trobada ha estat un èxit compartit per tots els participants i pel nivell dels treballs que s’hi han presentat. Un cop més, les ponències i obres científiques presentades durant el congrés han fet palès el nivell d’excel·lència i la bona salut de la urologia catalana.

“L’acte institucional s’inicià amb l’entrega del Foley D’Argent,

que rebé el Dr. Antoni Pont, del’Hospital Universitari Sant Joan de Reus, en reconeixement a la

coordinació del comitè científic d’aquesta tercera edició

del congrés”.

“La trobada ha estat un èxit compartit per tots els partici-pants i pel nivell dels treballs que s’hi han presentat. Un cop

més, les ponències i obres cientí-fiques presentades durant el

congrés han fet palès el nivelld’excel·lència i la bona salut de

la urologia catalana”


30

CASOS BREUS


Hidrocel com a causa d’infertilitat?Badenes Gallardo, A.; Ruiz Plazas, X.; Serra Deola, A.; Fabià Mayans, A.; Centeno Álvarez, C.; Santilla-na Altamira, J.M.; Sagristà Vidal, R.; Ascaso Til, H.; Prados Saavedra, M.; Vila Barja, J.; Segarra Tomas, Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona

La tuberculosi genitourinària suposa del 2 al 10% de totes les tuberculosis al nostre medi. És la segona localització extra pulmo-nar més freqüent, després de la ganglionar. En els països desen-volupats, malgrat una incidència que decreix anualment, les esta-dístiques mostren un alentiment del descens en els darrers anys, probablement secundari a la im-migració, el VIH i la resistència

als antibiòtics, entre altres cau-ses, pel que és una malaltia a te-nir present en la nostra pràctica diària.Presentem el cas d’un pa-cient de 50 anys d’origen magre-bí, que consulta per infertilitat secundària i augment de la mida de l’hemiescrot esquerre compa-tible amb hidrocele, en la explo-ració física. A partir d’aquí, des-crivim tot el procés diagnòstic que conclou amb al creixement

de Mycobacterium tuberculosis als cultius de Löwenstein.

La infertilitat causada per la tu-berculosi és una troballa poc freqüent. La major part de les vegades la infertilitat pot ser la primera o la única manifestació de la malaltia. La importància del diagnòstic no radica tant en el tractament de la infertilitat, com en el de la pròpia tuberculosi.


31

CASOS BREUS


Sepsis urinaria massiva per E. Coli BLEE. Evolució catastròfica. Palomera Fernández, Meritxell; Auguet Martin, Josep Maria; Gomáriz Camacho, Alba; Velez Gayasa-min, Sebastian; Pelegri Gabarro, Jaume; Vallmanya Llena, Felip; Guajardo, Guajardo, Jesus.Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida (HUAVLL)

INTRODUCCIÓ

La sepsis és un síndrome clínic derivat de la complicación d’un procès infecciós. Malgrat la ma-joria de pacients presenten una evolució mèdica favorable, en certs casos el quadre pot evolu-cionar a un fracàs multiorgànic greu. El risc d’èxitus s’incrementa un 15-20% per cada òrgan que fracasa. En les situacions més se-veres la mortalitat oscil•la entre el 20-42%.

CAS CLÍNIC

Home de 52 anys sense ante-cedents patològics d’interés. Enviat via SEM al nostre centre per baix nivell de consciència. A l’arribada a urgències el pacient presenta un Glasgow de 7 punts amb lesions cutaneas extenses (hemorràgiques i trombòtiques), sugestives de CID. Inestabili-tat hemodinàmica que precisa d’amines vasoactives, hipertèr-mia i signes d’hipoperfusió de zo-nes distals. Acidosis metabòlica amb lactacidemia de 1.7 mmol/L, trombopenia, leucocitosis, fracàs renal amb creatinina de 8.3 mg/dl i alteració hidroelectrolitica. Es realitza body-TAC amb la tro-balla de dilatació pielocaliciliar esquerra secundaria a litiasis ureteral obstructiva a nivell de UPU. Es realitza cateterisme ure-teral d’urgències.

Es trasllada el pacient a UCI i s’inicia antibioticoterapia empí-rica (Cefotaxima + Ampicil·lina + Amikacina). Tòrpida evolució du-rant el seu ingrés amb persistèn-

cia del estat de coma, inestabili-tat hemodinamica amb necesitat de NA i necesitat d’hemofiltre per fracàs renal. CID secunda-ria a procès sèptic compensat i trombopenia severa.

La principal particulartitat del cas és l’empitjorament de les le-sions cutaneas que evolucionen de manera fulminant a gangre-na de les 4 extremitats, zona glu-tea i nas.

En urinocultiu i hemocultiu s’aïlla E. Coli BLEE sensible a an-tibioticoterapia adminstrada.

Resolució de l’ectasia renal es-querra en ecografies de con-trol i comprovació de correcte col•locació de catèter ureteral.

Degut al fracàs multiorgànic el pacient és èxitus al cinquè dia d’ingrés. La necròpsia confirma el diagnòstic de PNF per E. Coli Blee.

DISCUSSIÓ

Les sepsis produides per infecions del tracte urinari representen el 5-7% del total. La principal cau-sa desencadenant d’urosepsis és l’obstrucció del tracte urinari.

Entre totes les causes intrinse-ques i extrinseques, la litiasis ureteral és la més prevalent de totes, representant un 65%. La derivació urinaria precoç és prio-ritaria en aquests casos per un correcte control del focus infec-ciós.

La gangrena simètrica perifèri-ca o purpura fulminans és una lesió isquèmica de la pell i dels teixits tous que afecta bilateral-mente a les zones distals del cos, en absència de malaltia vascu-lar oclusiva prèvia. La principal causa d’aquesta entitat és la CID secundaria a un procès infecciós, com és el cas del nostre pacient.


32

CASOS BREUS


Pielonefritis emfisematosa.Descripció d’un cas i revisió de lapatologia.

Pont Salvadó A.; Griñó Garreta J.; Elias Cañaveras F.J.; Monllau Font V.; Pont Salvadó M.;Pujol Bosch F.Servei Urologia Hospital Universitari Sant Joan de Reus

CAS CLÍNIC

Pacient e 80 anys antecedents de DM tipus II en tractament amb ADO i insulina, anèmia microlíti-ca hipocrómica crònica coneguda des de 2005, FCS última 2008 sen-se objectivar patologia., HTA, ti-roidectomia subtotal, Polimialgia reumàtica, Coledocolitiasi.

Ingressa a MIN per astènia, anèmia i infecció urinària. S’instaura trac-tament antibiòtic mantenint-se afebril. Als pocs dies, al no millorar el quadra es practica TAC que mos-tra gran col•lecció renal esquerre amb aire en el seu interior i pneu-moperitoni.

Es decideix intervenció quirúrgica Urgent observant peritonitis puru-lenta i gran abscés amb aire retro-peritoneal que obliga a nefrecto-mia. El post operatori va ser tòrpid, havent d’evacuar per punció 2 abs-cessos subfrènics.

Actualment la malalta es troba asimptomàtica amb funció renal conservada.

DISCUSSIÓ

La PNF emfisematosa es una infec-ció necrotitzant del parènquima renal i teixits perirrenals que afecta especialment a pacients diabètics mal controlats, sobretot dones (75%)

Descrita per primer cop 1.988 per

Kelly i Mc Kallum s’han publicat al mon mes de 100 casos.

Esta causada per uropatògens que es comporten com anaerobis facul-tatius en situacions de baixa con-centració d’oxigen produint gas.

Es creu que la causa podrien ser zones de microinfarts secundaris a microangiopatia diabètica, as-sociades a altes concentracions de glucosa.

La Escherichia coli es el principal agent causal, present en 69%-97% dels casos. Microorganismes com la Klebsiella, Proteus, Citrobacter, Acinetobacter, Pseudomonas i al-tres, s’han aïllat en cultius de pa-cients con PE. La bacterièmia es fins el 54% de los casos.

La evolució amb o sense tracta-ment mèdic arriba fins el 80% de mortalitat relacionada directa-ment amb la extensió de la necro-sis, la severitat del compromís mul-tisistèmic i el diagnòstic tardà.

Un diagnòstic ràpid en un pacient diabètic amb un focus sèptic urina-ri i amb empitjorament del estat general, és essencial per millorar el pronòstic.

Clínicament es comporta como una PNF d’evolució tòrpida, des-compensació diabètica, febre, do-lor al flanc amb sensació de massa.

El diagnòstic sempre es radiològic

observant la presència d’aire renal o perirrenal, essent la TC el mètode d’imatge d’elecció.

El tractament ha de ser ràpid amb un bon control de la diabetis, la evacuació per drenatge percutani, però no convé retardar la nefrec-tomia de salvament sobretot en els casos els que hi ha una important necrosis del parènquima.


33

CASOS BREUS


Tractament de la fístula calicilar per-sistent amb N-butyl-2cianoacrilate + methacryloxysufolan (Glubran2 ).Garcia De Manuel, Gemma; González Satué, C; Sempere, J; Pereira, Juan Camilo; Calaf, Oriol; Sbriglio , Mauro E. ; Castillo, Carlos; Ibarz Servio, LuisHospital Universitari Germans Trias i Pujol. Badalona.

INTRODUCCIÓ

La fístula urinària és una com-plicació postoperatòria relativa-ment freqüent de la nefrectomia parcial. Els factors que afavorei-xen l’aparició d’aquesta compli-cació són: la mida del tumor, la proximitat del tumor al sistema col•lector, entre d’altres.

Davant la sospita de fístula urinària, l’anàlisi del drenatge quirúrgic confirma el diagnòs-tic. La UIV i l’ URO-TC són útils a l’hora d’identificar la localitza-ció exacte de la fístula.

El tractament de primera elec-ció consisteix en el drenatge de la via urinària.

OBJECTIU

Presentar una tècnica mínima-ment invasiva pel tractament de la fístula calicilar persistent, fent ús d’adhesius biològics (N-butyl-2 Cianoacrilate + Metha-cryloxysufolan (Glubran2®) per via endoluminal.

CAS CLÍNIC

Varó de 48anys, que en el con-text d’una diverticulitis aguda es practica TC abdominal ob-jectivant-se quist Bosniak IV de 10cm amb àrea sòlida de 2cm al seu interior, suggestiva de neo-plàsia. Davant les troballes ra-diològiques es decideix nefrec-tomia parcial dreta via oberta.

A les 48hores de la intervenció es detecta un augment progres-siu del dèbit del drenatge, sent compatible amb orina, pel que es procedeix a la col•locació d’un stent ureteral doble J sense aconseguir resolució de la fístu-la. A les 48hores es recanvia per un catèter recte de major cali-bre.

Dues setmanes després, davant del diagnòstic de fístula calici-lar persistent es decideix sege-llat de la fístula amb N-butyl-2 Cianoacrilate + Methacryloxysu-folan (Glubran2®), a través del catèter recte, aconseguint el seu tancament complet.

CONCLUSIONS

La majoria de fístules urinàries tanquen mitjançant el correc-te drenatge de la via urinària, ja sigui amb catèter doble J o Nefrostomia . En les fístules urinàries resistents a tractament conservador, l’ús de cianocrilats és una alternativa terapèutica a tenir en compte, evitant així tractaments més invasius , tals com la reintervenció o la nefrec-tomia.


34

CASOS BREUS


Feocromocitoma bilateral ycarcinoma renal derecho múltifocal en paciente con enfermedad de Von Hippel-Lindau.Sierra L.; Gavrilov P.; Angerri O.; Peña A.; Villavicencio H.Fundació Puigvert

INTRODUCCIÓN

La enfermedad de von Hippel-Lin-dau (VHL) es una enfermedad au-tosómica dominante caracterizada por múltiples neoplasias benignas y malignas, siendo el carcinoma multifocal de células renales la ca-racterística principal en el 65% de los individuos afectados; así mismo el riesgo de desarrollo de feocro-mocitomas en estos paciente lle-ga al 20% a menudo bilaterales y pocas veces malignos. Cerca de un 25% de los casos de feocromocito-mas aparentemente esporádicos estarán posteriormente asociados a una causa hereditaria.

MATERIALES Y MÉTODOS

Se presenta caso de varón de 50 años obeso con antecedente de hipertensión arterial, sin antece-dentes familiares de importancia, que durante un estudio para ciru-gía bariátrica por TC se evidencia tumor suprarrenal bilateral (iz-quierdo 7x7cm y derecho 5x4cm) y doble tumor renal derecho (valva posterior media 3x2cm y en polo inferior 1.5cm diámetro); dados los

altos niveles de noradrenalina en plasma y orina, se realiza una gam-magrafía con metayodobencilgua-nidina (MYBG) donde se confirma la alta probabilidad de feocromo-citoma bilateral, con ausencia de captación extraadrenal.

RESULTADOS

Tras realizar bloqueo alfa-adrenér-gico y posteriormente un bloqueo beta-adrenérgico se decide realizar una suprarenalectomía bilateral y tumorectomía multifocal derecha laparoscópica en dos tiempos qui-rúrgicos, siendo el primer tiempo la suprarrenalectomía laparoscópi-ca izquierda y posteriormente un segundo tiempo con una supra-rrenalectomía derecha con tume-rectomía de dos lesiones de riñón derecho por retroperitoneoscópia sin clamplaje. El paciente cursa con postoperatorio correcto, a las 48hrs se evidencia un descenso signifi-cativo de las normetanefrinas en orina, se decide el alta a las 72hrs, sin tratamiento antihipertensivo y con tratamiento corticoideo sus-titutivo. Al mes se realiza control ambulatorio, con heridas quirúr-

gicas correctas, manteniéndose el paciente normotenso sin necesi-dad de tratamiento médico. En el estudio anátomo-patológico de las glándulas suprarrenales confirma la presencia de feocromocitoma bilateral con signos de agresividad en glandular suprarrenal derecha; mientras que la tumorectomía re-nal derecha informa de carcino-ma renal de células claras, grado nuclear 1 de Fuhrman y nucleo-lar 1 de ISUP, categoría pT1a con margen quirúrgico libre en ambas piezas. Dados los resultados, se so-licitan estudios genéticos siendo estos positivos para una variante en la secuencia c.499C>T en el gen VHL que sería muy probablemente la causa de la enfermedad del pa-ciente.

CONCLUSIONES

En presencia de un diagnóstico anátomo-patológico de feocromo-citoma bilateral, y más aún, asocia-do a un carcinoma renal de célu-las claras multifocal, es necesario realizar un estudio genético para el diagnóstico de enfermedad de von Hippel-Lindau, de esta manera poder hacer un seguimiento estric-to en el paciente de las patologías latentes de esta enfermedad, así como el control de las probables recidivas de la misma. Es importan-te además realizar un estudio ge-nético a los descendientes del pa-ciente ya que al ser un enfermedad autosómica dominante tiene una probabilidad del 50% de trasmitir la variante a su descendencia.


35

CASOS BREUS


A propòsit d’un cas: Tractamentconservador del traumatisme renal amb esclat renal tipus IV.Areal Calama, Joan; Castillo Pacheco, CarlosHospital Universitari Germans Trias i Pujol

Home de 44 anys sense an-tecedents médico-quirúrgics d’interès que es portat a urgèn-cies per politraumatisme degut a que va patir una caiguda for-tuïta mentre anava en bicicleta.

A la exploració física el pacient mostra important inestabilitat hemodinàmica junt a pal•lidesa mucocutània. Abdomen no pe-ritonític, dolorós a la palpació d’hemiabdomen esquerra amb ocupació de flanc esquerra.

La analítica general mostra cai-guda d’hemoglobina de 4 punts en una hora junt a empitjora-ment de la funció renal amb creatinina de 2mg/dl.

TC abdominal: desdibuxament sever de gran part del 1/3 mig i inferior de parènquima renal es-querra, gran hematoma perirre-nal esquerra i signes de sagnat actiu d’alt flux en fase arterial.

Es realitza DIVAS amb embolit-zació de segona branca arterial que irriga pol inferior.

Es decideix cateterització d’uréter esquerra amb catèter doble jota degut a disrupció de via urinaria i hematuria.

Persistència de fuita d’imatge compatible amb urinoma peri-rrenal tot i portar catèter JJ que segons el TC es troba normo-posicionat. Es col·loca drenat-ge percutani amb pigtali sobre col·lecció per buidar i controlar el dèbit

Durant el següents dies es va obtenint dèbit per sonda vesi-cal i drenatge percutani a parts iguals, sense evidenciar clara disminució del dèbit pel drenat-ge, per el que es planteja ne-frectomia radical davant la reso-lució infructuosa del cas. Abans del tractament radical s’intenta nova col·locació de catèter do-ble jota per obtenir una posició més optima per millorar la deri-vació urinària

Al dia següent del nou posicio-nament de catèter, el drenatge percutani deixa de ser produc-tiu.

10 dies després del nou posicio-nament del catèter el pacient es donat d’alta amb hospitalit-zació a domicili. Porta drenatge percutani escàs dèbit diari.

Com a complicacions al alta, va reingressar per febre en dues ocasions, la última ja no era portador de drenatge percuta-ni. Al urocultiu es va aïllar Ente-robacter aerogenes resistent a Vancomicina i sensible a Cipro-floxacino, per el que es va can-viar l’antibiòtic a i el pacient va millorar de la seva clínica febril.

23 dies després de l’alta es va retirar catèter doble jota sense incidències en el dies posteriors

5 mesos després, al la visita de control el pacient es mostra asimptomàtic i el TC abdominal mostra bona resolució de la le-sió renal a pol inferior.


36

CASOS BREUS


Quist hidatidic renal. Patologiainfreqüent en el nostre medi.Pont Salvadó A.; Elias Cañaveras F.J.; Griñó Garreta J.; Monllau Font V.; Pont Salvadó M.; Pujol Bosch F.Servei Urologia Hospital Universitari Sant Joan de Reus

CAS CLINIC

Pacient de 75a que arrel de lleuger augment de la creatinina pel seu MAP, es detecta quist renal D amb lesions quístiques i imatge sòlida, motiu per el qual es remes amb la sospita de tumoració renal.

La TAC mostra lesió de 10x11 cm amb bores calcificades. Lesions hi-potenses al interior que no es mo-difiquen amb la administració de contrast. Davant la sospita de quist hidatídic renal es sol·licita serolo-gies hidatidosis. IGG4 granulosos 26,3 (màxim 0,35).

S’instaura Albendazol i s’intervé quirúrgicament cobrint el llit qui-rúrgic amb sèrum hipertònic, aspi-ració del contingut prèvia bossa de tabac (600cc) i resecció de la cúpula del quist observant apertura de la via urinària. Es procedeix a la sutu-ra i col·locació de catèter DJ

Als 15 dies reingressa per fístula urinària lumbar que es va resoldre amb SV durant 1 mes i drenatge percutàni

DISCUSSIÓ

La Hidatidosi renal esta causada per Echinococcus granulosos. Es tracta d’una zoonosis secundària a la transmissió secundària del cicle gos-ovella del paràsit que són els hostes definitius. El contagi pot ve-nir per contacte amb les hostes de-finitius (gossos) o aigua contami-nada. Els ous del paràsit s’eliminen per la femta del hoste. Al ingerir el ou el hoste intermedi passa a la cir-culació portal, després al pulmó. Es extremadament infreqüent (3-4%

dels casos de hidatidosis), essent el mes freqüent a fetge i pulmons. És endèmica al Àfrica, Sud-Amèrica, Austràlia i conca Mediterrània. Habitualment resta asimptomàtic durant anys i els símptomes mes freqüents són pesadesa al flanc, dolor i disúria. Ocasionalment po-den trencar-se i produir còlic renal i hidatiduria.

La serologia és útil en el diagnòstic però existeixen falsos positius. La ECO i la TC són altament diagnòs-tics observant vesícules i calcifica-cions de la paret. S’ha administrar albendaol preoperatoriament per esterilitzar el quist davant la even-

tualitat de ruptura. La cirurgia ha de ser conservadora i s’ha de fer un cicle mes de abendazol postopera-toriament .

La curació s’ha de confirmar per la negativització de les serologies

CONCLUSIONS

La combinació de la HC, serologies imatges iconogràfiques ens apro-pen quasi sempre al diagnòstic: El tractament amb albendazol pre i postoperatori és obligatori i des-prés del tractament s’ha de moni-toritzar amb serologies per confir-mar la curació.


37

CASOS BREUS


Adenocarcinoma en cèl·lules de segell de pelvis renal. Una entitat moltinfreqüent.V. Monllau, M. Rodríguez, C. Rodríguez-Otero, FJ. Elias, J. Griñó, M. Pont, A. Pont, F. PujolHospital Universitari Sant Joan de Reus - Clínica el Pilar (Barcelona)

INTRODUCCIÓ

El tumors urotelials inusuals po-den definir-se com aquells tu-mors que presenten un patró diferent al transicional. Suposen menys del 5-10% en els païssos desenvolupats, tot i així, suposen un repte diagnòstic i terapèutic, ja que presenten un comporta-ment clínic diferent, molt més agressiu. Les varietats anatomo-patològiques més freqüents són: el carcinoma epidermoide, l’adenocarcinoma (uracal, muci-nós i de cèl.lules en anell de se-gell) i els sarcomes primaris.

MATERIAL I MÈTODES

Presentem el cas d’una pacient de 53 anys diagnosticada d’una ureterohidronefrosi dreta per ecografia, arran d’estudi de mo-lèsties abdominals inespecífi-ques. Se solicita TAC abdominal, on s’objectiva una marcada dila-tació pielo-caliciliar dreta, en un ronyó de corticals molt aprima-des i amb una lesió de parts to-ves de 45 x 40 mm a nivell de la pelvis, amb una calcificació cen-tral i que capta contrast ev. Ade-nopatia de 9mm a l´hili renal. Davant la sospita d’un tumor de pelvis renal dreta en un ronyó hidronefròtic, es realitza una ne-froureterectomia dreta per lum-botomia i una desinserció endos-còpica. A.P Ca d’alt grau, sòlid, amb diferenciació lipoide, glan-dular i mucinosa (amb cèl•lules en anell de segell) de pelvis re-nal (pT3) i adenopaties hiliars amb metàstasi (1/2). Tractament

adjuvant amb QT estàndard (ba-sada en platins). Primer TAC als 3 mesos sense evidència de recidi-va. TAC als sis mesos on s’observa una massa sòlida, de marges irregulars, interaortocava, de 20 mm i un altre nòdul de 14 mm a fosa suprarenal homolateral i un altre a nivell de cava inferior dreta de 17 mm, sugestius de re-cidiva. Es decideix rescat quirúr-gic, realitzant-se ressecció de la recidiva per laparotomia mitja.

CONCLUSIÓ

El diagnòstic tardà en aquests tumors i el seu comportament biològic agressiu, comporten un pitjor pronòstic que en els tu-mors de cèl.lules transicionals. Només un diagnòstic precoç i un tractament quirúrgic radical po-drien millorar la seva evolució. La utilitat de la quimio- i radio-teràpia és controvertida.


38

CASOS BREUS


Gangrena de Fournier por cuerpoextraño vesical de larga evolución.E. Ruz; A. Francés; G. Nohales; B. Gasa; C. Cámara; L. CecchinniServicio de urología, Parc de Salut Mar, Barcelona.

INTRODUCCIÓN

La Gangrena de Fournier es una fascitis necrotizante polimicrobia-na que suele afectar a perineo y/o área genital. Es una enfermedad poco frecuente pero potencial-mente letal, que requiere un ma-nejo rápido y agresivo.

PRESENTACIÓN DEL CASO

Varón de 57 años que acude a Ur-gencias por dificultad miccional de días de evolución y malestar general, acompañado de hipoten-sión de 80/60 mmHg y frecuencia cardíaca de 100 lpm, así como de olor fétido. El paciente explica introducción de cuerpo extraño tipo cable metálico por uretra sin poder recuperarlo 3 meses antes. A la exploración física se objetiva lesión ulcerada en testículo de-recho con secreción purulenta, acompañado de edema, con rubor y empastamiento desde región escrotal y pene que se extiende hasta nivel hipogástrico, flanco e hipocondrio derecho. Se realizó analítica sanguínea que mostraba parámetros analíticos de sepsis y TAC abdominal que evidenciaba hallazgos compatibles con Gan-grena de Fournier con extensión a pared abdominal e imagen vesical con calcificaciones en capa de ce-bolla sugestiva de cuerpo extraño. Se realizó desbridamiento quirúr-gico y cistolitotomía urgente bajo anestesia general y se instauró tratamiento antibiótico de amplio espectro. Se tomaron cultivos que resultaron positivos para E. coli multisensible, Morganella mor-gagni, S. aureus y Bacteroides spp. En el postoperatorio se realizaron curas de herida quirúrgica cada 8 horas. Se instauró terapia VAC al 7º

día postoperatorio.

El paciente evolucionó de forma satisfactoria dándose de alta a cen-tro de convalecencia tras 43 días de hospitalización para continuar du-ras de herida quirúrgica y recam-bios periódicos de VAC. Finalmen-te, y conjuntamente con el Servicio de Cirugía Plástica, se realizó cierre primario de las heridas. El paciente presentó una recuperación com-pleta con un tiempo total de 96 días.

DISCUSIÓN

La Gangrena de Fournier es una forma rápidamente progresiva de fascitis necrotizante resultante de una infección polimicrobiana que se origina en las regiones perineal, genital o perianal que lleva a una trombosis vascular de los peque-ños vasos subcutáneos, originando una hipoxia tisular y un limitado aporte vascular, facilitando el so-brecrecimiento de microorganis-mos anaerobios. En la mayoría de los casos el origen es una patolo-gía anorrectal o urogenital, lo cual asociado a factores de riesgo como hipertensión arterial, diabetes me-llitus, alcoholismo, edad avanzada o inmunodepresión incrementa la susceptibilidad a la infección poli-microbiana y condiciona un peor pronóstico de la enfermedad. La Gangrena de Fournier constituye una emergencia urológica con una evolución rápida y una alta tasa de mortalidad por lo que requiere de manejo rápido y agresivo consis-tente en desbridamiento quirúr-gico precoz y amplio, extirpando el tejido necrótico e infectado, la estabilización hemodinámica y la antibioterapia de amplio espectro. A pesar del tratamiento adecuado

la tasa de mortalidad asciende al 20-40%.

CONCLUSIONES

Nuestro caso es de especial interés debido a no ser una causa habitual de Gangrena de Fournier (siendo la inserción de cuerpo extraño por vía uretral la que propició la sepsis), así como el tiempo de evolución, que fueron 3 meses. Destacamos la im-portancia de un tratamiento qui-rúrgico activo y urgente y una an-tibioterapia concomitante dirigida que hagan posible el tratamiento y el control de una infección tan agresiva como la expuesta.


39

CASOS BREUS


Recidiva extraperitoneal de TM vesical. 10 anys després de la RTU.Fiol M*, Capdevila S**, Laborda A**, Piqueras M**, Vargas C**.* Servei d’urologia Hospital Universitari de Bellvitge** Servei d’urologia Hospital de Viladecans

INTRODUCCIÓ

El tumor vesical és el segon més freqüent dins del sistema geni-tourinari. El tractament estàn-dard és la resecció transuretral del mateix. Un 80% aproxima-dament dels pacients presenten inicialment una lesió de caracte-rístiques superficials. A pesar de ser aquest un procediment habi-tual dins dels serveis d’urologia, no és exent de morbilitat ni com-plicacions.

PRESENTACIÓ DEL CAS

Es presenta un cas d’un home de 81 anys amb antecedent de RTU de tm vesical de 3 cm a cara late-ral dreta el 2002 (pTa G2); al full quirúrgic es descriu perforació de paret vesical pel reflexe del nervi obturador, complicació no infreqüent en la RTU, que no va precisar de talla vesical. 10 anys després es diagnostica de massa retroperitoneal de 6 cm en con-tacte amb la bufeta, i engloba-ment del meat ureteral dret. Es realitza biòpsia endoscòpica del mateix, amb anatomia patològi-ca de carcinoma urotelial pT2G3. Es realitza RMN pèlvica que evi-dencia infiltració extensa pèlvi-ca, no tributari de tractament oncoespecífic.

CONCLUSIÓ

Disseminació extraperitoneal de tumor vesical de baix grau secundària a perforació vesical durant la resecció transuretral realitzada 10 anys abans.


40

CASOS BREUS


Hi havia una vegada uns catèters...Fabià Mayans, Ariadna; Ascaso Til, Helena; Ruiz Plazas, Xavier; Badenes Gallardo, Almudena; Serra Deola, Arnau; Centeno Álvarez, Clara; Santillana Altimira, Josep Maria; Sagristà Vidal, Rosa; Prados Saavedra, Manel; Vila Barja, José; Segarra Tomás, Josep.Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona

La col·locació de catèters ure-terals és un procediment molt freqüent en la nostra espe-cialitat. Això fa que alguns catèters puguin ser oblidats i ocasionar problemàtica als pa-cients així com un gran cost a la sanitat, per això cada vega-da s’estan estudiant tècniques per a evitar aquests oblits. El maneig dels catèters ureterals oblidats durant molt de temps pot precisar d’una aproxima-ció amb diferents tècniques quirúrgiques.

Es presenta el cas d’una pa-cient de 48 anys, de proce-dència hindú i amb únic ante-cedent mèdic d’HTA, amb dos catèters ureterals oblidats des del 2001 que acudeix a Urgèn-cies amb clínica de dolor lum-bar i febre. Un cop sol·lucionat el procés infecciós inicial i es-tudiada la funcionalitat de cada unitat renal, s’estableix un pla d’actuació per a tractar de la manera més adequada cada resta litiàsica que inclou: cistolitotomia endoscòpi-ca i nefrolitotomia percutà-nia amb laser Holmium. Amb aquesta aproximació quirúr-gica s’aconsegueix una des-aparició de les incrustacions litiàsiques i de fragments de catéter i una pacient lliure de litiasi gràcies a tècniques míni-mament invasives.Aquest cas aporta una iconografia molt interessant i demostra que una combinació de les tècni-ques urològiques de les quals disposem pot aconseguir una maneig segur i eficaç dels ca-tèters oblidats.


41

CASOS BREUS


Bufeta de porcellana, signe radiològic d’una parasitosi urinària en auge.Serra Deola, A.; Ascaso Til, H.; Garcia Pardo, G.*; Badenes Gallardo, A.; Fabià Mayans, A.; Centeno Ál-varez, C.; Santillana Altamira, J.M.; Ruiz Plazas, X.; Sagristà Vidal, R.; Prados Saavedra, M.; Vila Barja, J.; Segarra Tomas, J.Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona*Servei d’infeccioses H

L’schistosomiasi genitourinària és causada per l’Schistosoma Hae-matobium, un gènere de cuc parasitari endèmic de l’Àfrica i l’Orient Mitjà, però en els últims anys ha estat diagnosticada tam-bé en altres localitzacions fruit dels fenòmens migratoris i del turisme.

L’última estimació de l’Organització Mundial de la Sa-lut resol que més de 200 milions de persones estan afectades d’Schistosomiasi, sent així la sego-na infecció parasitària, per darre-ra de la malària, en termes de im-pacte socioeconòmic i de salut de la població de les zones on afecta.

Es presenten 2 casos clínics so-bre schistosomiasi vesical del nostre centre. Es discuteixen els quadres clínics, el cicle biològic del paràsit, el procés diagnòs-tic, el tractament, l’evolució i el seu control. Es realitza una revisió sistemàtica de la litera-tura.


42

CASOS BREUS


Leiomiosarcoma vesical.Cristóbal Ramírez Sevilla, Carme Admella Salvador (Cap de Servei d’anatomia patològica), Juan Llopis Manzanera, Miguel Ángel Barranco Sanz, Jose Antonio Romero MartínHospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme

Paciente varón de 26 años de edad derivado a la consulta externa de Urología desde Atención Primaria por presentar hematuria macros-cópica de 1 mes de evolución con síndrome miccional asociado pre-dominando disuria y polaquiuria.

Revisando los antecedentes pa-tológicos a los 18 meses de edad fue diagnosticado de retinoblasto-ma del ojo derecho practicándose enucleación del ojo y tratamien-to quimioterápico adyuvante con vincristina, adriamicina, dietilcar-bamacepina y ciclofosfomida pre-sentando una buena respuesta. En la adolescencia precisó en dos oca-siones intervención quirúrgica por retracción orbitaria derecha, pos-teriormente se decidió colocación de prótesis ocular. A los 23 años de edad se diagnosticó de un menin-gioma esfenoidal izquierdo que provocaba compresión del nervio óptico precisando de tratamiento quirúrgico con resección aproxi-mada del 50% de la lesión tumo-ral y descompresión del nervio

óptico. Durante el postoperatorio presentó como secuela limitación funcional del brazo izquierdo con parálisis fláccida y retracción en extensión de la mano secundario a neuritis del plexo braquial. En los antecedentes médicos constaba también la presencia de hiperco-lesterolemia, trastorno ansioso-depresivo y síndrome de Sjögren.

La ecografía renovesicoprostática urgente informó de la presencia de neoformación de 4cm en la cara posterior vesical sin apreciar hidro-nefrosis. La cistoscopia confirmó el hallazgo de una tumoración de gran tamaño con calcifiaciones en la superficie y de aspecto sólido, practicándose con estudio preope-ratorio correcto y de forma pre-ferente resección transuretral en profundidad de la lesión tumoral. El estudio de extensión se realizó con TC toraco-abdominal y gam-magrafía ósea resultando dentro de la normalidad. El dictamen anatomopatológico microscópico informó de la presencia de pro-

liferación de células fusiformes y pleomórficas con focos de necrosis. En el estudio inmunohistoquímico se observó positividad intensa y difusa para vimentina y actina, y expresión intensa y focal de cito-queratinas CK AE1-AE3 y CAM-5.2, y negatividad para CK5-6, CK-903 y S-100. La conclusión del estudio dictaminó lesiomiosarcoma de ve-jiga. Se presentó en Comité Uro-Oncológico y se decidió cirugía radical, practicándose cistoprosta-tectomía radical, linfadenectomía ilíaco-obturatriz bilateral y sustitu-ción vesical ileal.

El diagnóstico anatomópatólógico confirmó la presencia de leiomio-sarcoma pT2N0 con márgenes de resección negativos. El postopera-torio transcurrió sin incidencias.

Hasta la actualidad han trascurrido 8 años y el paciente está libre de enfermedad tumoral vesical. Ha precisado en 2 ocasiones de trata-miento quirúrgico por eventración abdominal.


43

CASOS BREUS


Cistitis xantogranulomatosa.Cristóbal Ramírez Sevilla, Andreína Padrón (Anatomía Patológica), Juan Llopis Manzanera, Miguel Ángel Barranco Sanz, Juan Antonio Romero MartínHospital de Mataró, Consorci Sanitari del Maresme

INTRODUCCIÓ

Els tumors paratesticulars són una entitat poc freqüent, essent la loca-lització més freqüent el cordó esper-màtic. Dins de les neoplàsies malig-nes que hem de tenir especialment en compte són els sarcomes degut al seu comportament agressiu i creixe-ment indolent


Home de 70 anys que és derivat des d’atenció primària per troballa de tumoració escrotal esquerra as-simptomàtica de 6 mesos d’evolució, amb augment progressiu del ta-many. A l’exploració, massa parates-ticular esquerra, pètria a la palpació, no mòbil. Ecografia escrotal que in-forma de lesió heterogènia de 5 cm, que obliga el diagnòstic diferencial entre adenopatia patològica o le-sió primària maligna. Davant de la sospita, es programa exèresi de la mateixa, realitzant-se abordatge en-gonal, orquiectomia esquerra amb lligadura proximal de cordó, amb resultat histopatològic de leiomio-sarcoma de cordó espermàtic de 6 x 2,5 cm, grau histològic 2, presència d’invasió vascular i marge de cordó lliure. Seguiment posterior del pa-cient lliure de malaltia.

DISCUSSIÓ

La incidència dels tumors paratesti-culars és de 7 -10% de tots els tumors intraescrotals, corresponent un 75% al cordó espermàtic. Els sarcomes representen una etiologia freqüent dins de les tumoracions de cordó, es-sent la més prevalent el liposarcoma (46%), seguit del leiomiosarcoma (20%) i l’histiocitoma (13%).

El pronòstic es determina fonamen-talment en el diagnòstic anatomo-

patològic i immunohistoquímic. El tractament és quirúrgic amb or-quiectomia radical amb abordat-ge engonal. Es realitza tractament complementari en cas de marges negatius, malaltia disseminada i/o segons l’histologia.

El tractament complementari con-sisteix en realització de limfadenec-tomia retroperitoneal, radioteràpia (resecció incompleta, o histologia amb liposarcoma per disminuir la tasa de recurrències) i, quimioterà-pia (adenopaties retroperitoneals o metàstasis viscerals). La supervivèn-

cia mitjana dels sarcomes de cordó espermàtic és de 11,8 anys, essent la supervivència als 5 anys dels liomio-sarcomes de 77%, amb una dissemi-nació a partir dels 15 anys posterior al diagnòstic del tumor primari.

CONCLUSIÓ

El leiomiosarcoma de cordó esper-màtic és una patologia molt infre-qüent, així com els sarcomes de cordó. En cas de troballa de massa sòlida escrotal externa a la túnica albugínia, és obligatòria l’exploració quirúrgica i biòpsia de la mateixa.


44

CASOS BREUS


Leiomiosarcoma de cordó espermàtic.Fiol M; Castells E; Etcheverry B; Vigués F; Franco E.Hospital Universitari de Bellvitge

INTRODUCCIÓ

Els tumors paratesticulars són una entitat poc freqüent, essent la localització més freqüent el cordó espermàtic. Dins de les neoplàsies malignes que hem de tenir especialment en comp-te són els sarcomes degut al seu comportament agressiu i creixe-ment indolent


Home de 70 anys que és deri-vat des d’atenció primària per troballa de tumoració escrotal esquerra assimptomàtica de 6 mesos d’evolució, amb aug-ment progressiu del tamany. A l’exploració, massa paratesticu-lar esquerra, pètria a la palpació, no mòbil. Ecografia escrotal que informa de lesió heterogènia de 5 cm, que obliga el diagnòs-tic diferencial entre adenopa-tia patològica o lesió primària maligna. Davant de la sospita, es programa exèresi de la ma-teixa, realitzant-se abordatge engonal, orquiectomia esquerra amb lligadura proximal de cor-dó, amb resultat histopatolò-gic de leiomiosarcoma de cordó espermàtic de 6 x 2,5 cm, grau histològic 2, presència d’invasió vascular i marge de cordó lliure. Seguiment posterior del pacient lliure de malaltia.

DISCUSSIÓ

La incidència dels tumors para-testiculars és de 7 -10% de tots els tumors intraescrotals, corres-ponent un 75% al cordó esper-màtic. Els sarcomes representen una etiologia freqüent dins de les tumoracions de cordó, essent la més prevalent el liposarcoma (46%), seguit del leiomiosarco-

ma (20%) i l’histiocitoma (13%). El pronòstic es determina fona-mentalment en el diagnòstic anatomopatològic i immunohis-toquímic. El tractament és qui-rúrgic amb orquiectomia radi-cal amb abordatge engonal. Es realitza tractament complemen-tari en cas de marges negatius, malaltia disseminada i/o segons l’histologia. El tractament com-plementari consisteix en realitza-ció de limfadenectomia retrope-ritoneal, radioteràpia (resecció incompleta, o histologia amb li-posarcoma per disminuir la tasa de recurrències) i, quimioteràpia (adenopaties retroperitoneals o metàstasis viscerals). La super-

vivència mitjana dels sarcomes de cordó espermàtic és de 11,8 anys, essent la supervivència als 5 anys dels liomiosarcomes de 77%, amb una disseminació a partir dels 15 anys posterior al diagnòstic del tumor primari.

CONCLUSIÓ

El leiomiosarcoma de cordó es-permàtic és una patologia molt infreqüent, així com els sarco-mes de cordó. En cas de troballa de massa sòlida escrotal externa a la túnica albugínia, és obliga-tòria l’exploració quirúrgica i biòpsia de la mateixa.


45

CASOS BREUS


Pancreatitis aguda, una inusualpresentació d’augment escrotal.Parejo Cortés, Víctor; Prera Vilaseca, Àngel; Hannaoui Hadi, Naim; Romaguera Monzonis, Andreu; Garcia Monforte, M.Nieves; Navarro Soto, Salvador; Prats López, JoanHospital Universitari Parc Tauli de Sabadell

L’augment escrotal és una infre-qüent complicació davant d’un quadre de pancreatitis aguda.

La seva manifestació pot arribar a imitar quadres urològics com la tor-sió testicular, l’orquioepididimitis o fins i tot un tumor testicular. El diagnòstic diferencial, i el coneixa-

ment de la peculiar anatomia re-troperitoneal resulta essencial, doncs davant d’una etiologia pan-creàtica el maneig pot arribar a ser conservador. Un alt índex de sospi-ta, sumada a una acurada historia clínica ajudat del suport de la TAC abdominopèlvica aporta eines per assolir un encertat diagnòstic.

Presentem el cas d’un pacient amb antecedents d’enolisme crònic que és consultat al nostre servei per augment testicular dret, desenca-denat per l’extensió de líquid ascí-tic peripancreàtic, que es resol de forma conservadora.


46

CASOS BREUS


Metàstasis priàpiques.Sèrie estat espanyol: 1980 - 2014.C. Pellicé i VilaltaICS -Barcelona

OBJECTIU

Saber de l’interés pels secundaris-mes metastàtics penians (SMP), afectes a mes de priapismes malig-nes (PM) en la literatura urològica a l’Estat Espanyol.

METODOLOGIA

Treball de recerca bibliogràfica (Sèrie Estat Espanyol: Període 1980 -2014 / 14 articles i 9 abstracts con-gressuals).

RESULTATS

• 22 casos aportats per 12 Institu-cions Sanitàries.

• Tumors Primaris: Urotelials (9 -41%), Prostàtics (3 -14%), Renals (3 -14%), Recte-sig-moides (3 -14%),Pulmonars (2 -9%),Esofàgic (1 - 4%) i Testicu-lar (1 - 4%).

• •Soques Tumorals Primàries: 73% “urològiques” i 27% “no urològiques”.

COMENTARIS

• Les metàstasis en el penis po-den arribar i afermar-se per:

1. Extensió, contigüitat i veïnatge

2. Via arterial, venosa, limfàtica i perineural

3. Implants iatrogènics

• Els PM son del tipus veno-oclu-sius, de baix flux i isquèmics (SMP:30%). La retenció san-guínia produiria una erecció. Aquesta èxtasi, augmentaria la pressió parcial del CO2 i amb una major viscositat restarien afavorits tant els fenòmens de trombosis com d’isquèmies i ambdues opcions, potencia-dores de les nidacions satèl•lits tumorals.

• Edats: 45 -89 anys.

• Minsa esperança de vida: 100% son neoplàsies disseminades properes ja al decés.

• A mes de la simptomatologia clínica específica de la neoplà-sia primària a afegir al PM:

1. Àlgies engonals i/o penianes i/o perineals

2. Clíniques miccionals (Disúries, tenesmes, estrangúries, ...)

3. Hematúries i/o uretrorràgies

4. Lesions tegumentàries vàries nafrades o no,abscessos, fle-mons...

• Tractaments individualitzats i en el context de una atenció hospitalària interdisciplinària: Uròlegs, Anestesiòlegs ads-crits a “Clíniques del Dolor”, Oncòlegs, Geriatres, Met-ges Especialistes en “Cures Pal·liatives”,...


47

CASOS BREUS


Melanoma de penis. Tempus fugit.L. de Verdonces, N.Hannaoui, R.Martos, Y.Fadil, M.Capdevila, J.Gual, V.Parejo, R.Ballester, JL. Gonza-lez, D.Garcia, C. Abad, J. Muñoz, A. Prera, E. Vicente, A.Dominguez, J.PratsCorporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell

INTRODUCCIÓ

El melanoma primari al gland del penis o a la uretra masculina és una entitat molt poc freqüent, correspo-nent a <0.1% de tots els melanomes i representant menys d’un 1.4% de totes les lesions malignes del penis. La localització genitourinària del melanoma maligne, a més de ser extremadament rara, s’associa a un pitjor pronòstic. Les localitzacions poden ser el gland (55%) prepu-ci (28%), cos del penis (9%), i meat uretral (8%).

És usual un diagnòstic tardà d’aquesta entitat, de manera que freqüentment la malaltia es troba en estat avançat quan el pacient sol.licita per primera vegada atenció mèdica, presentant el 50% dels ca-sos, adenopaties metastàtiques en el moment del diagnòstic.

El mal pronòstic es relaciona prin-cipalment amb el retràs diagnòs-tic, molt sovint donat per por o desconeixement de la possibilitat de malignitat per part del pacient.Es presenta un cas d’un melanoma maligne del penis en un pacient de 37 anys tractat amb intenció radical mitjançant cirurgia conservadora de l’òrgan. No hi ha cap cas descrit en pacients de <40 anys, essent la mit-jana d’edat de presentació entre 60-70 anys.

CAS CLÍNIC

Home de 37 anys sense antecedents patològics, visitat al servei de derma-tologia per presentar lesió pigmen-tada al penis, de 2 anys d’evolució, que en els últims mesos havia aug-mentat de tamany i s’havia fet cos-trosa. A l’exploració física, s’observa una lesió macular al gland, hiper-pigmentada, de vores irregulars, de

2x1.5cm, afectant al solc balano-pre-pucial i frenet. Així mateix, presen-ta a més una zona ulcero-costrosa indurada al pol cefàlic de la lesió, dues altres petites lesions sospitoses de satèl.lits a nivell del solc balano-prepucial i palpació d’adenopaties inguinals bilaterals patològiques. Davant la possibilitat de melanoma maligne, es practica biòpsia punch de la lesió, confirmant-se la sospi-ta. Es completa l’estudi d’extensió mitjançant PAAF d’adenopaties in-guinals bilaterals, essent les dues afectades per melanoma, PET-TC que evidencia lesió hipemetabòlica a penis i a gangli inguinal dret i RM craneal sense alteracions.

En valoració conjunta multidiscipli-nar amb dermatologia, urologia i oncologia, es considera al pacient tributari de tractament quirúrgic amb intenció radical, realitzant-se penectomia parcial amb marge de seguretat de 3cm i linfadenectomia inguinal superficial bilateral.

A l’estudi anatomo-patològic defi-nitiu, s’informa de melanoma ma-ligne d’extensió superficial, en fase de creixement radial i vertical, de 2cm, amb ulceració, infiltració de cos esponjós i uretra (profunditat d’invasió de 6mm), amb satel.litosi microscòpica (focus de 2mm) i mar-ges quirúrgics indemnes. Respecte la linfadenectomia, s’evidencien 3/10 ganglis amb afectació metastàtica a regió inguinal dreta i 1/5 a regió in-guinal esquerre.

Evolució postoperatòria favorable, presentant el pacient ereccions ma-tutines però sense practicar relacions sexuals en context de síndrome de-pressiu major secundari a la malaltia i tractament. Es realitza la valoració global oncològica, essent un mela-noma no cutani estadi III tractat amb

cirurgia radical R0, es discuteixen les opcions terapèutiques disponibles, i tenint en compte que presenta mutació del gen BRAF, es decideix assaig clínic amb adjuvància amb in-hibidors del BRAF que encara actual-ment segueix.

DISCUSSIÓ

Les dades publicades sobre el mela-noma de mucoses del penis són es-casses, i consisteixen en casos clínics o sèries de casos. L’escàs nombre de casos publicats no permet el desen-volupament i estandarització d’un protocol terapèutic, el que fa que moltes vegades el melanoma ma-ligne es tracti igual que la resta de neoplàsies del penis.

En la pràctica clínica, a vegades re-sulta difícil reconèixer una lesió pigmentada com a melanoma. Per aquest motiu, davant de qualsse-vol lesió pigmentada sospitosa, es recomana derivar a Dermatologia per valorar realització de dermatos-còpia, útil en el diagnòstic diferen-cial amb les melanosis mucoses i, si precisa, biòpsia. Són factors de mal pronòstic la profunditat (>3.5mm), la ulceració i el diàmetre (>15mm).

El principal tractament del mela-noma de penis i uretra és un trac-tament quirúrgic. El tema més con-trovertit és l’extensió del tractament quirúrgic en la malaltia localitzada. A diferència amb la resta de neoplà-sies del penis, el marge de seguretat per a la ressecció d’aquesta entitat ha de ser ampli.

Tot i un tractament radical i l’aparició de noves terapèutiques adjuvants, el melanoma amb afectació ganglio-nar presenta un mal pronòstic, es-sent la supervivència als 5 anys d’un 30% aproximadament.


48

CASOS BREUS


Parafinoma penià. Cas clínic. Diagnòstic i aborgatge quirúrgic.M. Roig Sanz, J. Arce Gil, C.F. Ballesteros Torres, J.M. Bartrina Rossell, P. Campo Pisa*, C. Heras Mule-ro*, T. Robles Portillo*, M. Castro Forns**.Urologia*Dermatologia **Anatomia Patològica-CLI

Presentem el cas d’un varó de 35 anys, natural de Bulgària amb an-tecedents patològics d’hepatitis B i postectomia que es valora a instàncies de Dermatologia per ulceració peniana ventral indo-lora d’evolució tòrpida.

Es diagnosticat de parafinoma penià després que el pacient re-conegui infiltració amb parafina líquida feia 13 anys, confirmat per l’estudi histològic.

Es presenta el diagnòstic i la tèc-nica reconstructiva peniana em-prada.

Es practica amb anestèsia local resecció amplia de tot el teixit afecte fins a fàscia de Buck, com-provant indemnitat de cossos cavernosos i esponjós , cobrint

el defecte amb empelt lliure de pell total obtingut de regió pec-toral dreta d’onze cm de llarg per tres d’ample col.locat en for-ma helicoidal.

Bon curs postoperatori inicial. Els controls fets a la setmana 1, 2, 7, i 6 i 12 mesos mostren bona presa de l’empelt amb bon resul-tat estètic i funcional, mantenint bones relacions sexuals.

El parafinoma de penis o lipo-granuloma esclerosant del penis es una tumoració per reacció a cos estrany, poc freqüent al nos-tre entorn, per injecció subcutà-nia de parafina o altres substàn-cies minerals.

La clínica es presenta a partir des 12-18 mesos de la implantació

del material amb deformitat, eritema, edema, disfunció erèc-til, parafimosi i dolor. Les com-plicacions són la infecció, ulcera-ció, necrosi i fistulització de les lesions.

El diagnòstic diferencial inclou les malalties infeccioses de trans-missió sexual i no sexual, sent necessari la biòpsia de la lesió, cultius i serologies encara que la clau és el reconeixement de la injecció de parafina.

Encara que s’ha descrit el trac-tament conservador amb cor-ticoids (orals o intralesional), és acceptat que el tractament adequat és l’excisió quirúrgica radical pels bons resultats amb mínima recurrència amb bons resultats estètics i funcionals.


49

ARTICLE

Els priapismes tumorals associats als secundarismes metastàtics penians.Succinta revisió de la literaturaurològica i d’autors a l’estat espanyol.

(Període: 1980 – 2014).

Dr. Carles Pellicé i Vilalta

Dr. Carles Pellicé i Vilalta, Doctor en Medicina i CirurgiaClínica De Nostra Senyora Del Remei; Barcelona; Pràctica Privada

Les tumoracions malignes penia-nes (17 i 18) corresponen al 0,4% de les neoplàsies i al 0,7% dels tumors malignes masculins. En la seva majoria, son carcinomes epidermoides (82-95%). Son prò-pies del baró adult (50-70 anys) i amb prou sabudes agressivitats biològiques.

Els priapismes resten descrits, en llibres a l’abast de l’especialitat, com unes ereccions anormal-ment perllongades i no atribuï-bles a desig sexual.

Les afectacions metastàsiques priàpiques son considerades

del tipus veno-oclusiu, de baix flux i isquèmiques. El priapisme d’origen metastàtic, resta xifrat en un 3-8% (5,6 i 9). Afectació del 30% entre els secundarismes metastàsics penians (SMP), en la literatura internacional (17 i 18) i del 20% en la sèries de l’Estat Espanyol (SEE), del 2005 i 2011 (17 i 18).

Repassant les cites bibliogràfi-ques hi resta ben palesa la minsa incidència dels SMP (1% dels tu-mors urogenitals / 17 i 18). Sols han estat uns 300 casos a hores d’ara els aportats, en literatu-ra internacional (1-25) i 60 en la

SEE del 2005 (17).

(TAULA: I)

Per saber que ha estat del interès pels SMP associats als priapismes tumorals (PT) a l’Estat Espanyol, hom aporta una valoració crítica i de conjunt basada en un tot re-cull de cites bibliogràfiques, en el període abastat del 1980 al 2014 (SEE al 2014 / 1-16 i 19-25).

(TAULES: I – IV)

Per considerar en aquesta apor-tació un estudi específic dels PT, tanmateix també coneguts en la literatura consultada com a pria-pismes malignes, hem accedit a:

Les revistes:

• “Actas Urológicas Es-pañolas” (1986 – 2010 / 2,5,10,12,14 i 21).

• “Actas de la Fundación Puigvert” (1986 / 1).

• “Archivos Españoles de Urología” (1980 – 2009 / 2,6,8,9,15 i 16).

• “Annals d’Urologia” (2006 / 17).

• “Urologia i Comarques” (2011 / 18).

Llibres de Resums de jornades


50

ARTICLE

congressuals de:

• “Asocición Española de Urología” (1985 – 2012 / 4,7,11,19 i 22-25).

• “Associació Catalana d’Uròlegs de Comarques”. (2008 / 12).

• “Societat Catalana d’Urologia” (2004 / 2).

Es obvi que no hom ha pretès ser exhaustiu i de ben segur que en deuran de mancar treballs. No obstant amb els citats, ja es pot tenir una correcta visió del que ha estat l’entitat a les referències uro-lògiques a l’Estat Espanyol (1-16 i 19-25). Les dades recollides, apor-tades, discutides i tabulades, han sorgit de la sistemàtica valoració crítica i confrontació “de totes i en-tre totes” les cites que els aporta-ven. Pel que ja ha restat comentat no hom creu, honradament, que hi puguin haver casos repetits i/o involuntàriament considerats, va-ries vegades, en les tabulacions fi-nals.

En referència concreta als SMP as-sociats al PT, no sempre hi queda prou clar en els treballs consultats

si realment es tractava d’un qua-dre de secundarisme priàpic tu-moral, ben definit des del punt de mira acadèmic ja esmentat o bé tanmateix, no eren res mes que in-duracions de la verga pel SMP que infiltrava els teixits cavernosos. Per tant i en base a les referències aportades (1-16 i 19-25) sols hom ha considerat com a PT si així en la cita bé es reflectia (1,3-6,9,15,21 i 25) o bé si de la seva acurada lec-tura s’hi desprenia que així ho eren (2,7,8,10-14,16,19,20 i 22-24). Tanmateix fer l’esmena que tots aquests aspectes discriminatoris

previs, a l’estudi, ja van ser tinguts en compte al 1980 en el treball d’Alonso et als (2).

(TAULES: II – IV)

Han estat doncs 22 els casos apor-tats per 12 institucions sanitàries de l’Estat Espanyol i entre nosal-tres, vuit son els casos referenciats per quatres hospitals catalans (1,3-5,9,13,19,20,22 i 23).

(SEE al 2014 / TAULES: I-IV)

La primera aportació a l’Estat en-vers els SMP associats al PT corres-pon a Alonso et als al 1980 (2) i al 1986 les primeres catalanes, per Algaba i Estrella (1) i Puyol et als (19).

(TAULA: II)

Les metàstasis poden arribar i afermar-se en el penis (17 i 18):

1. Per extensió, contigüitat i veïnatge.

2. Per via arterial (Propi de les soques sarcomatoses).

3. Per via venosa (Pels meca-nismes retrògrads, donats els rics voltams anastomòtics que hi concorrent en el penis).



51

ARTICLE

4. Per via limfàtica.

5. Per via perineural .

6. Per implants iatrogènics (Molt mes teòriques i acadè-miques que pràctiques).

El treball de Lorente i Scavuzzo (12) del 1994, es dels pocs estudis que molt bé hi resumeixen la fisio-patologia de l’entitat.

Així la infiltració neoplàsica con-dicionaria una obstrucció del flux venós en els cossos cavernosos. Aquesta retenció de sang produi-ria una erecció. A més aquesta èx-tasi sanguínia, faria augmentar la pressió parcial de CO2 i una major viscositat que afavorien, els fenò-mens de trombosis i isquèmies potenciadors encara més de les ni-dacions satèl·lits tumorals.

En les darreres revisions bibliogrà-fiques practicades restava ben clar que els SMP de tumors primaris urològics (80%), eren molt mes fre-qüents que les dels tumors primaris no urològics (20%).

(SEE; 2005 / 17 – TAULA: I)

Actualitzades doncs les dades al 2014, restarien aportats a l’Estat Espanyol 22 casos de SMP associats a PT i de soques primàries:

(TAULES II – IV)

• Urotelials (9 casos - 41% / 1,2,4,5,6,9,19,20 i 25).

• Prostàtiques (3 casos - 14% / 3,15 i 16).

• Renals (3 casos - 14% / 10,15 i 21).

• Recte-sigmoides (3 casos - 14% / 8,15 i 16).

• Pulmonars (2 casos - 9% / 12 i 13).

• Esofàgica (1 cas - 4% / 14).

• Testicular (1 cas - 4% / 15).

Tanmateix els SMP associats al TP de soques uròlogiques (16 casos / 73%), son molt mes freqüents que els de soques no urològiques (6 ca-sos / 27%) (SEE al 2014).

(TAULA: IV)

Les edats de presentació dels SMP associats al PT tenen uns rangs etaris dels 45 als 89 anys.

(TAULES: II – IV)

El diagnòstic diferencial es farà amb la resta de les tumoracions penianes, lesions dermatològiques

en la verga (Venèries o no), malal-tia de La Peyronie i els priapismes vasculogènics no tumorals (17 i 18).

Els SMP associats al PT, sempre es presenten sota atípiques formes mixtes de manifestació clínica lo-cal. Restant descrits en la literatura consultada, a mes de la pròpia del tumor primari ara ja en fase de dis-seminació sistèmica (90% – 2 i 20) i prèvia a un ben previsible, proper i segur decés (17 i 18):

• Àlgies vàries: Dolors en-gonals i/o penians i/o perineals (2-4-6,9,11-13,15,16,19,20,22 i 23).

• Clíniques miccionals (1,8,10,12,14-16 i 22-24).

• Hematúries i/o Uretrorrà-gies (6,9-11,15,16 i 19-23).

• Lesions tegumentàries vàries nafrades o no (2,3,7,8,10,14-16,19-23 i 25).

• Flemons i/o abscessos (1,4,5,15,22 i 23).

Donat el pèssim pronòstic, hom obligarà “cas per cas” a individua-litzar les proves diagnòstiques i els tractaments (17 i 18).

El treball de Puyol et als (20) del 1988, després de realitzar i comen-tar una correcta recerca bibliogrà-fica, en conclueix que la presència de un PT empitjorarà en molt el ja escàs pervindre dels SMP.

Per tractar els casos de SMP afectes de PT, resten descrites en la litera-tura, a més de les pròpies per re-soldre la neoplàsia primària, unes amb especifiques actuacions en aquests secundarismes priàpics en concret (17 i 18):

• Puncions aspiratives pe-nianes (2,7,9,10,22,23 i 25) associables per a la pràc-tica d’anàlisis gasomètrics (2,3,7,21-23 i 25).



52

ARTICLE

• Esculpiment dels cossos ca-vernosos (2,6,9,11 i 21-25).

• Cirurgies d’exèresi mes o menys agressives: Preses biòpsiques (2,6,8-10,12,13-16,19,20-22 i 24), circumci-sions, falectomies parcials (16), falectomies totals (1,4,5,15,22 i 23) i emascula-cions (21).

Comentaris finals envers els SMP associats a PT:

(TAULES III i IV)

1. Son molt poc freqüents, al 2014: Sols 22 casos referen-ciats a l’Estat Espanyol i vuit a Catalunya.

2. La majoria tenen el seu origen primari en “soques urogenitals” (73%).

3. Els signes mes comuns descrits a part del priapis-me tumoral, son: Les àlgies, hematúries i/o uretrorràgies, clíniques miccionals i les le-sions tegumentàries. A mes de la pròpia del tumor pri-mari, ara ja generalment, en fase de disseminació previ a un ben previsible i proper decés.

4. Tractarem a aquest pacients de forma individualitzada i en el context de l’atenció interdisciplinària: Uròlegs, Anestesiòlegs adscrits a “Clíniques del Dolor”, Radio-terapèutes, Oncòlegs i Met-ges Especialistes en “Cures Pal•liatives”,...

BIBLIOGRAFIA

• ALGABA,F.yESTRELLA,JC.:Priapismomaligno.

Act.Fund.Puigvert1986;5:195-202

• ALONSO,M.;GUILLEN,M.;TRAMOYERES,A.et

als: Tumoresmestastásicos de vejiga. Arch.Esp.

Urol1980;33:131-142

• ASCASO,H.; SARQUELLA,J.; GAUSA,L. et als:

Priapismemaligneenuncasd’adenocarcinoma

derecte.SIMPOSIDELASOCIETATCATALANA

D’UROLOGIA(LLEIDA;2004)-(Abstract/P10).

• CELMA,A.;PLANAS,J.;DETORRES,I.etals:Priapis-

mosecundarioainfiltraciónpeneanaporconti-

güidaddecarcinomavesicalinfiltrante.SIMPOSI

DELASOCIETATCATALANAD’UROLOGIA(GI-

RONA;2006)-(Abstract/P44)

• CELMA,A.;PLANAS,J.;DETORRES,I.etals:Pria-

pismo secundario a infiltración peneana por

contigüidad de carcinoma vesical infiltrante.

Actas Urol.Esp. 2009;33:327-329 EGUILUZ,P.;

PALACIOS,A.; HEREDERO,O. et als: Priapismo

malignosecundarioacàncerdevejiga.Arch.Esp.

Urol.2009;62:239-241

• GARCIA,F.;GARCIA,J.;TOMAS,M.etals:Infiltra-

ciónneoplàsicadelpenesecundariaatumores

deorigendiversos.Nuestraexperiencia.

• CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA (AEU;

MURCIA:2002)-(Abstract/P185)

• GOMEZ,A.; SILMI,A.; BLAZQUEZ,J. et als: Me-

tàstasis peneanas. Aportación de tres nuevos

casos y revisión de la literatura. Arch.Esp.Urol.

1991;44:1063-1067.

• GRANADOS,E.; FARIÑA,L.; HOCSMAN,H. et al:

Priapismomaligno.Legradodeloscuerposca-

vernososcomomedidapaliativa.Arch.Esp.Urol.

1991;2:203-204.

• HERNAEZ,I. y AURTENECHE,JJ.: Metástasis pe-

neanadeuncarcinomatransicionalrenal.Actas

Urol.Esp.1985;9:435-436

• JIMENEZ,J.; GARCIA,M.; MARTINEZ,JL. et als:

Tumoresmetastásicosenpene.CONGRESONA-

CIONALDEUROLOGIA(AEU;MALAGA:1993)

-(Abstract/P14)

• LORENTE,FJ.ySCAUZZO,H.:Metástasisenpene

deuncarcinomaepidermoidepulmonar.Actas

Urol.Esp.1994;18:231-233

• MARTI,J.;ALEMAN,JR.;ELBOUTAIBI,A.etals:Do-

loralpenisdecausapocfreqüent.JORNADADE

L’ASSOCIACIOCATALANAD’UROLEGSDECO-

MARQUES(EIVISSA;2008)(Abstract)

• MORAN,E.;DICAPUA,C.;SOTO,AM.etals:Me-

tástasispeneanadecarcinomaepidermoidede

esófago.ActasUrol.Esp.2010;34:288-303.

• MORGA,JP.; FERRERO,R.; GUZMAN,PL. et als:

Priapismometastásico. Presentación de cuatro

nuevoscasosyrevisióndelaliteratura.Arch.Esp.

Urol.2000;53:447-452

• MURO,I.;AZPIAZU,P.;RECARTE,JA.etals:Carci-

nomametastásicodepene:Evaluación clínica,

tratamientoyrevisióndelaliteratura.Arch.Esp.

Urol.1999;52:994-998

• PELLICE,C.(Jr):Tumorsmetastàticspenians.Suc-

cintarevisiódelaliteraturaid’autorsal’EstatEs-

panyol(Període:1980–2005)-Annalsd’Urologia

2006;6:1-13

• PELLICE,C. (Jr): Secundarismes metastàtics pe-

niansdesoquesnourològiques.Succintarevisió

delaliteraturaurològicaid’autorsal’EstatEspan-

yol(Periode:1985–2010)-UrologiaiComarques

2011;30:6-8

• PUYOL,M.;ACOSTA,C.;PELLICE,C.(Jr)etals:Tu-

moresmetastásicosdepene.Apropósitodecua-

trocasos.CONGRESONACIONALDEUROLOGIA

(AEU;PAMPLONA:1986)-(Abstract)

• PUYOL,M.;FRANCO,A.;BIELSA,O.etals:Tumores

metastáticosdepene,deorigenvesical.Apropó-

sitodecincocasos.Revisióndelaliteratura.Actas

Urol.Esp.1988;12:351-359.

• RAMOS,J.;GONZALEZ,J.;GOMEZ,V.etals:Pria-

pismocomoprimeramanifestacióndeunhiper-

nefroma.ActasUrol.Esp.1982;6:373-376.

• SANCHEZ,C.;VILLAVICENCIO,H.yGRANADOS,E.:

Metástasisaloscuerposcavernososdelpenepor

carcinomatransicionaldevejiga.Presentaciónde

cincocasos.CONGRESONACIONALDEUROLO-

GIA(AEU;VIGO:1990)-(Abstract227)

• SALVADOR,J.;ÓRSOLA,A.;XAVIER,B.etals:Me-

tástasis en pene. CONGRESO NACIONAL DE

UROLOGIA(AEU;SITGES:1994)-(Abstract/P80)

• SILMI,A.;GOMEZ,A.;MAÑAS,A.etals:Metástasis

tumoralesenelpene.Aportacióndedosnuevos

casos. CONGRESO NACIONAL DE UROLOGIA

(AEU;PUERTODELACRUZ:1985)(Abstract/P80)

• TIENZA,A.;VELIS,A.;ALGARRA,JM.etals:Manejo

conservadordelpriapismomaligno.Revisiónde

la literatura actual. REUNIONNACIONAL DEL

GRUPO DE UROLOGIA ONCOLOGICA (AEU;

MURCIA:2012)-(AbstractP-90)




53

ENTREVISTES ALS HOSPITALS I CENTRES

El seu servei té una història recent una mica singular. Ens la podria explicar breument?Per començar, val a dir que aquest any l’hospital celebra el seu cen-tenari (es va fundar el novem-bre de 1914). Pel que fa al servei d’urologia, podríem dir que aquest té l’origen en la creació de l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària (IMAS), el 1983. L’IMAS integrà els hospitals de l’Esperança i del Mar, a banda d’altres serveis i centres, també de docència i d’investigació. Així doncs, l’actual servei d’urologia

Després de treballar en hospitals com el Germans Trias i Pujol de Badalona, el Vall d’Hebron de Bar-celona i el Josep Trueta de Girona, el Dr. Lluís Cec-chini iniciava el passat setembre una nova etapa professional com a cap del servei d’urologia de l’Hospital del Mar de Barcelona. Les característi-ques de l’equip i del centre són molt estimulants. L’assistència, la investigació i la docència reunei-xen els principals reptes del servei per als anys que

vénen: continuar treballant per reforçar la pràctica assistencial i estrènyer els llaços amb les institu-cions per tal de recuperar i millorar la recerca i la docència. Un nou projecte, també pels membres de l’equip, que Cecchini encara des de la il•lusió i les ganes de canvi per créixer en competitivitat. La nova organització en àrees de coneixement i l’especialització dels membres que formen el ser-vei en són un clar exemple.

és en part, fruit de la fusió entre els equips d’aquests dos hospitals, que ja funcionaven com a servei en aquell moment. Ara fa 5 anys, el 2010, es creà el consorci MAR Parc de Salut de Barcelona, organisme públic que substitueix l’antic IMAS.

Com es viu un procés d’aquest ti-pus com a membre dels serveis implicats?Clar, la fusió no devia ser fàcil. Van ajuntar-se dos equips que ja funcio-naven, que ja tenien la seva estruc-tura i que ara passaven a ser un sol servei, un sol equip. Segurament hi havia diferències. Per això fou molt important la tasca que dugueren a terme els caps d’ambdós serveis en aquell moment: el Dr. Ballesteros, de l’Hospital de l’Esperança, i el Dr. Gelabert de l’Hospital del Mar. El Dr. Octavio Arango, que acaba de jubilar-se i que ha estat fins ara el cap del servei, era l’únic mem-bre de l’equip actual que va viure

aquesta fusió, per la qual cosa crec que ara comença una nova etapa per al servei en la que desapareix el record d’aquestes dues antigues estructures.

També per a vostè és una etapa nova i un nou servei...Sí, la veritat és que és tot un repte: conèixer nous companys, nou cen-tre, en una altra població... Però és un projecte amb el que estic molt il•lusionat i amb ganes de fer mol-tes coses. A més, la gent està molt receptiva. El servei s’ha rejovenit i s’ha anat canviant la manera de treballar. Jo per part meva he in-tentat potenciar les aptituds més bones de cadascú fer de bon ges-tor donant-los espai perquè pu-guin créixer i desenvolupar-se.

Com ha estat aquest canvi en la forma de treballar del servei?

Sobretot a nivell organitzatiu. Des

“Un projecte amb el que estic molt il·lusionat i amb ganes de fer moltes coses”

Dr. Lluís CecchiniHospital del Marde Barcelona

DADES BÀSIQUES DEL SERVEI

Cap del servei: Dr. Lluís Cecchini.

Metges adjunts: Dr. José M. Abascal, Dr. Albert Francés, Dr. Lluís Fumadó, Dr. Àlex Garcia, Dra. Gloria Nohales, Dr. Alfred Rodríguez i Dr. Roy Rodríguez.

Metges residents: Dra. Esther Ruz, Dra. Blanca Gasa, Dra. Cristina Camara i Dr. Santiago Henao.

Personal d’infermeria: Sra. Montserrat Jordi, Sra. Carmen Ramon i Sr. Francesc Llorens.

Personal de secretaria: Montserrat Llopart.

Població a la que atén: uns 370.000 habitants repartits entre els districtes o barris de Ciutat Vella i Sant Martí de Barcelona, amb un total de 12 centres d’atenció pri-mària amb els quals es treballa des del servei.

“El servei s’ha rejovenit i s’ha anat canviant la manera de

treballar. Jo per part meva he intentat potenciar les apti-tuds més bones de cadascú

fer de bon gestor donant-los espai perquè puguin créixer i

desenvolupar-se”.

Dr. Lluís Cecchini


54


“La sectorització basada en l’especialització fa que aug-

menti la qualitat de la nostra activitat, ja que redueix les complicacions i n’augmenta el rendiment i, per tant, la quantitat d’intervencions

resoltes amb èxit”

“Avui en dia la medicina és molt extensa i especialitzar-te dins de l’especialitat mi-llora molt l’organització del

servei i facilita la revisió dels resultats”.

de la meva arribada, hem estat treballant per implantar àrees de coneixement que ens permetin di-vidir-nos la patologia millorar-ne el seu abordatge: càncer de pròstata, càncer de ronyó, càncer de bufeta, càncer de les vies urinàries, litiasi, urologia funcional, andrologia i hiperplàsia benigna de pròstata. Aquesta sectorització basada en l’especialització fa que augmenti la qualitat de la nostra activitat, ja que redueix les complicacions i n’augmenta el rendiment i, per tant, la quantitat d’intervencions resoltes amb èxit. A més, també en potencia la recerca i les publi-cacions. Avui en dia, la medicina és molt extensa i especialitzar-te dins de l’especialitat millora molt l’organització del servei i facilita la revisió dels resultats. No és el mateix fer 50 intervencions d’un tipus entre tots els membres del servei que fer-les un o dos mem-bres; segur que els resultats són molt més coherents i milloren la capacitat de revisar-se i millorar-se. Tot i així, reconec que això pot ser un inconvenient pels metges més joves, que com la resta s’han de restringir a una àrea concreta. Cal acceptar que no tots podem fer de tot i que no podem perdre de vista el nostre objectiu com a met-ges d’un centre hospitalari: curar pacients. En aquest aspecte hem de ser humils i deixar de banda “el que ens agrada o ens agradaria”, i derivar-ho al metge concret que sempre intervé pedres al ronyó (les farà millor, amb la meitat de com-plicacions, el doble de ràpid...). En un hospital universitari aquesta es-tructura té un altre element que jo veig avantatjós, principalment pels estudiants o residents. Si un metge només es dedica a operar ronyons, no li importarà tant “deixar que operis tu un”, com si fa de tot i ha d’escollir. Així com d’ensenyar mi-llor la tècnica.

Millorar en organització és una bona resposta a la limitació de re-cursos?El que està clar és que cada vegada

hem de fer més amb menys i per això cal ser molt endreçats. Tam-bé és cert que la població ha aug-mentat molt en els darrers anys però que l’arribada de la crisi va frenar-ne el creixement, pel que l’equip ha pogut fer front a la seva activitat amb els recursos de què disposava. La sectorització és una forma d’optimitzar i no perdre el temps en dispersió. Repartir algu-nes tasques més específiques en-tre els metges per tal de cada un n’assumeixi només una però s’hi dediqui plenament, fa augmen-tar la qualitat d’aquesta interven-ció, però també la rapidesa i, per tant, la quantitat. La integració del servei a l’atenció primària també és important. Des de fa un temps cadascun dels membres del servei és responsable d’un o dos ambu-latoris de la zona. S’hi desplacen almenys un cop per setmana per oferir atenció urològica general.

Atenen tota la patologia i, quan el pacient requereix una atenció hospitalària, se’l deriva a l’hospital a través de l’àrea de coneixement concreta. Així s’enforteix la relació entre els centres i també s’evita el transvasament de pacients cap a altres àrees d’influència.

En què destaca actualment el ser-vei?Tenim dos puntals: la urologia on-cològica i el transplantament re-nal. Podem dir que es tracta d’un servei punter pel que fa a la tec-nologia. Des de fa uns mesos, dis-posem de torres de laparoscòpia en tres dimensions, les quals ens permeten donar un punt de més qualitat a la tècnica i facilitant la cirurgia reconstructiva. Pel que fa

al transplantament, aquest ha es-tat darrerament condicionat per la crisi i l’estructura hospitalària. Hem hagut d’esmerçar-hi molts esforços per demostrar que com a centre podíem continuar oferint aquest

Dr. Lluís Cecchini


55


servei, i per això s’ha passat de fer 30 transplantaments l’any 2010, a fer-ne 76 aquest 2014. En menys de 5 anys s’ha més que duplicat la xifra de transplantaments, i val a dir que no ha estat un pic recent, sinó que es tracta d’una corba as-cendent.

Punters en alguna tècnica?Actualment, la unitat funcional del sòl pèlvic està fent injeccions de toxina botulínica intravesical pel tractament de la bufeta inesta-ble que no respon a teràpies habi-tuals. En això estem sent una mica punters. A més, ho fem de forma ambulatòria, com un procediment de cirurgia menor. Per altra ban-da, també fem enucleació pros-tàtica amb làser d’holmi, cirurgia laparoscòpica del càncer renal, de pròstata i de bufeta, i extracció de ronyó de donant viu. Ara el que ens faltaria és el robot...! Però sóc conscient que els seus avantatges respecte la laparoscòpia no són gaire evidents per l’alt cost que aquest té. Suposo que voldríem te-nir un robot, és clar, però si hagués d’escollir, preferiria abans no tenir

límits econòmics, per exemple en el cas de les pròtesis de penis i els esfínters artificials.

Quin va el seu volum d’activitat el passat 2014?L’últim any es van realitzar més de 9.000 visites, de les quals 1.300 van ser primeres visites. Pel que fa a les cirurgies, se’n van realitzar un total de 1.537, de les quals 383 van ser de CMA. Tot aquest volum s’assumeix amb una disposició set-manal de cinc o sis quiròfans de ci-rurgia major, dos de CMA i un més dedicat a la cirurgia menor. També caldria sumar-hi els tres quiròfans dedicats a fer cistoscòpies i dos més d’urodinàmia.

Com enfoca el desenvolupament i els reptes de futur del servei?

Ara el que ens fa falta és ordenar millor el tema de la investigació. Sense abandonar l’assistència, hem de trobar les sinergies amb altres centres per poder tenir ca-pacitat per fer estudis. Hi ha hagut una mica de trencament en aquest àmbit i actualment ens trobem en un moment en el què hauríem de posar-nos a reconstruir les xarxes i els llaços que ens permetin fer in-vestigació, veure com continuem treballant la nostra relació les uni-versitats... Hi ha 4 membres del ser-vei que són professors associats de la universitat i la idea és que això vagi més. Pel que fa a l’assistència hi ha el tema dels assajos clínics. En un servei petit el més difícil és en-

trar en aquesta roda. Com a servei d’urologia, ja hi ha molts pacients nostres participants en assajos d’altres serveis com el d’oncologia, però crec ens cal ser-ne més pro-tagonistes, tenir els nostres propis assajos clínics, tenir més rellevància i atraure més recursos per poder tenir més oportunitats.

Com a hospital universitari, com es viu la docència?Que hi hagi residents fa que can-viï molt la dimensió del servei. Són

gent jove, que està aprenent, que té curiositat, que va rotant per les diferents àrees i que va canviant (anualment!) això dóna una vida a l’equip que els fa molt positius! A més en el nostre cas tenim un re-sident per curs, cosa que redueix la competència. Els metges resi-dents et mantenen en guàrdia, ja que has de saber explicar-ho, saber com respondre a les seves pregun-tes... Això és molt bo per al servei i per això cal continuar potenciant aquesta vessant i consolidar la nostra activitat com a docents, en aquest cas amb la Universitat Au-tònoma de Barcelona i la Universi-tat Pompeu Fabra (que ofereixen conjuntament el grau en medicina UAB-UPF).

A banda, també organitzem ac-tivitat docent com a servei. Se-tmanalment, hi ha una sessió d’urooncologia, amb especialistes d’urologia, oncologia, radioterà-pia, radiologia i anatomia pato-lògica, per treballar amb casos concrets. També fem les sessions quirúrgiques per presentar, plani-ficar i revisar casos i cada dia ens trobem després de la guàrdia per fer relleu en el seguiment dels pa-cients.

“Hi ha hagut una mica de trencament amb la investi-gació i hem de posar-nos a reconstruir les xarxes i els llaços que ens permetin fer estudis i veure com conti-nuem treballant la nostra relació les universitats”.

“Que hi hagi residents fa que canviï molt la dimensió del

servei. Et mantenen en guàr-dia, ja que has de saber expli-car-ho, saber com respondre

a les seves preguntes...”

CONCEPTEEl marQualitatSenzillesa, proximitat

Opció 1Opció 1

Tranquil·litat, harmoniaBarcelona

Dr. Lluís Cecchini

UNA VIDA DEDICADA A LA UROLOGIA


56

Nascut a Reus el 1946, el Doctor Joan Conejero entrà en contacte amb el món sanitari des de ben petit. Fill de la farmacèutica El-vira Sugrañes i del cirurgià Ra-mon Conejero, és d’aquells casos en què la vocació de metge ve de família. Especialment del seu pare, metge il·lustre de la ciutat i a qui Conejero acompanyava per col·laborar en algunes de les se-ves activitats mèdiques, durant la seva època d’estudiant. Amb una profunda admiració, re-corda que “el pare vivia la seva professió amb autèntica passió i dedicació, sempre al servei de

De pare metge i mare farmacèutica, el Dr. Joan Conejero va descobrir la seva vocació per la medicina de la mà de la seva família i l’anà construint al llarg la seva infància i adolescència, especialment al costat del seu pare. Vall d’Hebron ha estat la seva família professional. S’hi incor-porà per fer l’especialitat coincidint amb la jerarquització del servei d’urologia i va quedar-s’hi per desenvolupar tota la seva carrera, sent-ne cap de secció durant més de 20 anys. Tot aquest recorregut l’ha compartit amb moltes

persones que Conejero recorda des de la gratitud. I, amb orgull, també es refereix als que ha tingut l’oportunitat d’acompanyar: companys, residents i estudiants de doctorat. La seva és una visió de l’especialitat des de l’experiència i la responsabilitat. Admirat pels canvis i els avenços que ha suposat l’evolució tecnològica i la tècnica urològica, observa el futur amb escepticisme i amb la por de que es debiliti la visió general de l’uròleg i la base de l’ofici que va aprendre del seu pare.

les persones”. I és que a banda de treballar a l’Hospital Sant Joan de Reus, dedicava bona part del seu temps a la comuni-tat, atenent els malalts de bene-ficència que venien de l’Institut Pere Mata, o col•laborant en activitats esportives com el club de futbol del Reus Deportiu o la Volta Ciclista de Tarragona.

Treballant al seu costat i ajudant-lo en la seva pràctica assistencial, fins i tot en intervencions urolò-giques, Conejero va poder conèi-xer la tasca de metge de ben a prop i encomanar-se de la vivèn-cia i entrega del seu pare. Potser és per aquest motiu, tal i com re-coneix, que no dubtà d’estudiar medicina i especialitzar-se per ser uròleg, ja que “la urologia és el que vaig anar veient a casa, m’agradava molt i segurament per això vaig escollir-ho, també pel meu pare”.

Quan va aca-bar l’etapa escolar a Reus, als 15 anys, Coneje-ro va anar a fer els estudis pre-universitaris a Barcelona, per matricular-se a medicina al cap d’un any. Els dos primers cursos els va fer a la Universitat de Va-lladolid, on també havia estudiat el seu pare, i els quatre restants

els realitzà a la Universitat de Barcelona, on ja tenia pensat lli-cenciar-se. En acabar la carrera i després del servei militar obliga-tori, va incorporar-se a l’Aliança al costat d’un dels seus mestres, el Dr. Solé Balcells: “després de la mili, havia de buscar feina i, per casualitat, vaig trobar-me amb un amic que em presentà a Solé Balcells, qui em va proposar for-mar part del seu servei”.

En aquella època fou molt im-portant el suport de la seva dona. Ella també treballava i havien de decidir si es quedaven a Reus o s’establien a Barcelona per tal de que ell continués la formació en urologia, que durava cinc anys. “Però no era com ara”, insisteix. I és que en aquell moment el pro-grama d’especialistes només es feia a tres centres de tot l’Estat, un dels quals a Barcelona, on també hi havia més possibilitats

d’aprenentatge.

Per continuar especialitzant-se de forma regla-da, després d’un

any a l’Aliança Conejero aprovà les oposicions per incorporar-se com a metge intern (resident) al servei d’urologia de la Ciutat Sanitària Francisco Franco, ac-tual Vall d’Hebron. “Passàvem del petit servei de l’Aliança,

“Trobar un pacient i que t’agraeixi una vegada i una altra el que has fet per ell és la millor satisfacció”

“El pare vivia la seva professió amb autèntica passió i dedi-cació, sempre al servei de les

persones”

Dr. Joan Conejero



57

Dr. Joan Conejero

format per quatre membres, a un de grans dimensions amb 15 persones i 100 llits!”, exclama. I és que aquell primer període a l’hospital on el doctor ha des-envolupat tota la seva carrera professional “va ser una època gloriosa del servei”, afirma. No només el nombre de llits dedi-cats a urologia era molt elevat en aquell moment (la pràctica urològica d’aquells anys exi-gia estàncies més llargues), sinó també perquè les característi-ques del centre permetien veure tot tipus de patologies. Recorda els seus companys comentar en repetides ocasions que “tot i que ja fa temps que treballo, això no ho havia vist mai...”. Aquesta època també va coincidir amb la jerarquització del servei, en un moment en què es passà de la feina d’uròleg solitària al treball en equip, al que Conejero destaca amb emoció per la convivència, el companyerisme i la tasca comparti-da entre totes les persones que en formaven part.

A més, els membres d’aquest nou equip provenien de les dues grans escoles del moment: Gil-Vernet i Puigvert. Assegura que

“conviure amb les dues escoles professionals d’un moment en què la urologia catalana tenia molt nivell va ser un gran avan-tatge pel meu aprenentatge”. Precisament Solé Balcells, a qui havien traslladat a Vall d’hebron, representava ambdues escoles

i, segura-ment pel seu caràcter, fins i tot “actua-va com a ca-talitzador, ja

que n’afavoria la convivència i n’evitava el conflicte”, comen-ta Conejero. D’ell va aprendre’n la vessant quirúrgica, mentre que fou Rovira Rossell, un altre dels seus referents, qui li en-senyà la part neurològica, un

àmbit en què el doctor ha tre-ballat al llarg de la seva carrera col•laborant, per exemple, amb les unitats d’espina bífida, lesio-nats medul•lars i neuro-immu-nologia clínica. Narcís Serralla-ch, cap clínic, fou també un dels mestres de Conejero. “Serrallach era un autèntic exemple de vo-cació¸ mai tenia pressa marxar i, si calia, es quedava tota la tar-da a l’hospital”, recorda. I tam-bé el Dr. Ponce de León, amb qui creà el grup d’urodinàmia de l’Associació Espanyola d’Urologia, amb la voluntat de potenciar aquesta vessant urolò-gica.

Defensor del programa MIR ac-tual, assegura que “en aquell moment fer l’especialització no era un camí tant planer com avui”. Recorda que, per exem-ple, no es cobraven les guàr-dies, que formaven part del sou i “eren molt dures, no podies descansar i no lliuraves el dia se-güent”. També recorda la vaga que van organitzar per millorar les condicions dels residents. I és que quan ell va començar a Vall d’Hebron, no tenien “cartilla del seguro”, treballaven sense estar assegurats i havien de pagar-se les medicines.

La introducció del transplanta-ment renal tampoc fou una èpo-ca fàcil, explica, especialment a nivell administratiu i de coordi-

“La urologia és el que vaig anar veient a casa, m’agradava molt i segurament per això vaig esco-

llir-ho, també pel meu pare”



58

nació. En una ocasió, durant una guàrdia per cap d’any, van detec-tar un tumor al ronyó que havien de trasplantarEn aquell moment, en plena nit, no tenien clar què havien de fer, per la qual cosa van decidir trucar a un dels membres del l’equip d’anatomia patològi-ca, per fer-ne una biòpsia. Però no va voler acudir a l’hospital, ja que era la nit de cap d’any. Van decidir trucar al centre d’on pro-venia l’òrgan, per saber almenys on havien enviat l’altre. Bellvitge era l’altre hospital de destí, on ja havien realitzat la intervenció i fet el transplantament... “Vam passar molta angoixa!”, exclama, “estaríem trasplantant un ronyó amb un tumor?!”. Per sort, la his-tòria va acabar bé i finalment van poder fer una biòpsia i continuar amb el trasplantament, però re-coneix que “en aquells inicis fal-tava més coordinació entre totes les parts implicades. Avui en dia el trasplantament és un procés molt ben articulat i automatitzat”.

El 1974 va acabar l’especialització i aquell mateix any va col·laborar en la ponència oficial de l’Associació Espanyola d’Urologia, al Congrés Nacional a Las Pal-mas, juntament amb els doctors Azagra, Resel i Solé Balcells. Re-

coneix que “aquell auditori imposava” i que va ser un repte important. Comenta que, d’alguna forma, aquell treball sobre urodinàmia (que ara valora com a “flui-xet”) representà l’empenta cap el món de l’associacionisme mèdic i del treball en equip multidisci-plinari. Segurament aquesta fou la llavor de la seva participa-ció activa en troba-des i congressos de medicina, així com també del seu des-tacat paper en la fundació de la Sociedad Iberoamericana de Neurourología i Uro Ginecología (SINUG), l’any 1987. Segons Co-nejero, “associar-se i intercanviar coneixement és una pràctica molt important per a l’ofici, pel que sempre he animat els metges re-sidents a participar i a presentar treballs als congressos”.

Un any després, es doctorà en me-dicina i cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona amb la tesi titulada “Fisiopatologia i Uro-dinàmica del Tram Urinari Inferior”.

Després d’aquest període d’aprenentatge, el Dr. Joan Co-nejero va quedar-se com a metge adjunt al servei d’urologia de la Vall d’Hebron, on ha desenvolu-pat tota la seva carrera professio-nal. Va començar com a adjunt interí i va anar agafant responsa-bilitats, fins a ser-ne cap de secció durant més de 20 anys.

En tot aquest temps ha vist passar molta gent pel servei i ha tingut

la sort de col•laborar amb per-sones molt treballadores i com-promeses, residents amb moltes ganes d’aprendre i també profes-sionals de l’estranger. Satisfet, re-coneix que “la bona resposta dels companys és segurament el que m’ha fet sentir sempre més cò-mode com a responsable” i que en aquesta tasca al capdavant d’un equip “has de treballar per crear un bon clima, intentar no tallar la iniciativa de les persones del teu equip i saber gestionar la seva competència”. El més di-fícil, segons Conejero, és l’enllaç

“Conviure amb les dues escoles professionals d’un moment en què la urologia catalana tenia

molt nivell va ser un gran avan-tatge pel meu aprenentatge”

Dr. Joan Conejero



59

que s’exerceix entre el servei i l’administració del centre, la qual de vegades representa un fre en el seu desenvolupament. Amb orgull, expressa l’oportunitat que ha tingut de dirigir tesis doc-torals, malgrat to pertànyer a la comunitat oficial de docents. Un fet que valora com un èxit perso-nal important en el si de la seva carrera.

Un dels altres èxits de Joan Co-nejero ha estat la fundació de la Sociedad Iberoamericana de Neurourología i Uro Ginecolo-gía (SINUG), el 1987. La iniciativa nasqué a partir de l’amistat amb un doctor mexicà que havia estat alumne seu i amb qui mantenien relació per carta (“no hi havia internet en aquella època!”). En aquell moment la urodinàmia i els transtorns funcionals de la bufeta interessaven a molts especialistes i el coneixement i ús de l’anglès no estava tan estès com avui dia. Potser perquè l’idioma era enca-ra una frontera difícil de superar, nasqué aquesta col•laboració entre països de parla hispana. La idea era compartir coneixement i fomentar la trobada i la seva ves-sant social, per la qual cosa “ens vam esforçar a oferir beques que facilitessin la participació”. Reco-neix que van dedicar-hi moltes hores, però que per sort “la cria-tura” fou un èxit des del seu inici, amb el primer congrés a la ciutat de Barcelona. El Dr. Conejero va ser president de la SINUG durant 8 anys. Després ocupà altres cà-rrecs de la junta, per tal de donar pas a nous companys al capda-vant de la societat.

Juntament amb el Dr. Martínez Agulló, també fou creador de la revista Urodinámica Aplicada, el 1987, publicació que pot consul-tar-se a la web www.sinug.org, on també es recull tota la infor-mació i activitat de la societat. El 2007 presidí i organitzà el con-grés de Barcelona en motiu dels 20 anys de la SINUG i a dia d’avui

continua donant-hi suport parti-cipant en una comissió dedicada a les relacions amb institucions i associacions d’afectats.

De tota la seva carrera, destaca que “ha canviat molt tot això...” i que els anys han anat substi-tuint un instrumental urològic “rústic” per un de més fi i menys traumàtic: el cistoscop flexible, la laparoscòpia percutània, la li-totrícia per davant de la cirurgia oberta, les sondes de totes mides i textures per a diverses aplica-cions... Així com també l’evolució de les tècniques de diagnòstic, cosa que ha representat una gran millora. Reconeix que “l’evolució és tant ràpida que com a metge, en dos anys que no et mantinguis al dia, quedes desfasat”. Per això insisteix que “estar al dia és bàsic” i que val la pena dedicar-hi unes hores a la setmana, participar al-menys un cop l’any en una troba-da o congrés d’especialistes... “Si estàs al dia, no te n’adones i vas aprenent sobre la marxa, com un tren que no para mai”.

També s’admira de les infinites possibilitats que han brindat a la professió els avenços tecnològics i audiovisuals, tant en el desenvo-

lupament de les tècniques, com en l’aprenentatge i l’intercanvi (“amb immediatesa i des de qual-sevol punt del món!”). “Abans, el metge mirava la bufeta a través d’un tub i tu, com a aprenent, no podies fer res més que estar-te al seu costat observant el que feia i veient el que et deixava veure. Actualment les càmeres i les pan-talles et permeten, entre d’altres, evitar els minuts d’anestèsia que el pacient necessitaria perquè tu poguessis mirar pel tub...” Tot i així, reconeix que també li preocupa la dependència que la professió ha creat al voltant de la tecnologia, afirmant que “hem de procurar no perdre la base del nostre ofici”.

El tarannà i funcions de profes-

sionals i equips també ha anat canviat. Hem passa de la figura dels metges solitaris o dels equips tancats, a serveis que es relacio-nen amb altres serveis per trac-tar les patologies de frontera. I

“En aquells inicis faltava més coordinació entre totes les parts implicades. Avui en dia el tras-plantament és un procés molt ben articulat i automatitzat”.

Dr. Joan Conejero



60

és que “no fa tants anys que un uròleg i un neuròleg podien no entendre’s”. I el mateix passa amb ginecologia, radioteràpia, fisioteràpia... Conejero reflexio-na que aquest tipus de patologies han donat lloc a equips multidis-ciplinars que beneficien mútua-ment les especialitats i, eviden-tment, els pacients. Els metges han anat concretant, cada vega-da més, les seves tasques, donant lloc a superespecialistes que, se-gons el doctor, podrien arribar a deixar de banda la pràctica mèdi-ca general, cosa que no veu amb bons ulls. Per això creu que “cal una bona organització i comuni-cació per part dels professionals” i que “cal trobar-hi el punt mig per no perdre l’eficàcia del met-

ge i preservar la visió general de l’atenció al pacient”.

Però també creu que cal treballar més per a l’educació sanitària de la població, una part que consi-dera bàsica. Afirma que “hi ha molta desinformació. Els mitjans

de comunicació no matisen prou les notícies relacionades amb la sanitat i tampoc l’escola està transmetent acuradament alguns hàbits...” i també que “com a país ho tenim malament, no en fem prou pedagogia. Els pacients pregunten cada vegada més, i això és bo, però també són cada cop més desconfiats”.

Tot i això, reconeix que la satis-facció més gran com a metge és la relació amb els malalts i la confiança i apreci mutu que s’estableix amb alguns d’ells. “Que et saludi un pacient de qui

potser no recordes ni el nom i que t’agraeixi una vegada i una altra el que has fet per ell és d’allò més satisfactori”. Segurament, la part negativa i més dura, explica el doctor, és donar-los males notí-cies. Afirma que “la comunicació i la relació amb els pacients i els seus acompanyants és molt im-portant i que no sempre saps com fer-ho, especialment si la cosa no va bé...”

La vida personal també és im-portant a l’hora de desenvolu-par-te professionalment. És per això que destaca el paper que hi ha tingut la seva dona i els seus tres fills. El gran és enginyer i la segona és metge especialitzada en radiologia. Però segurament és la seva tercera filla la que més l’ha marcat, ja que pateix una es-tranya malaltia coneguda com el síndrome d’Aircardi que l’ha fet depenent dels pares. Amb tot, la gran capacitat d’adaptació del Dr. Joan Conejero i l’entusiasme que ha dedicat i continua dedi-cant a la seva professió, han fet que s’oblidi dels obstacles i de les dificultats, destacant els bons re-cords de tota la seva carrera i tot allò positiu que l’ha acompanyat al llarg dels anys.

“Associar-se i intercanviar co-neixement és una pràctica molt important per a l’ofici, pel que

sempre he animat els metges re-sidents a participar i a presentar

treballs als congressos”.

Dr. Joan Conejero

ACTUALITAT


61

“Vam motivar-nos, vam co-mençar-hi a treballar i de cop vam adonar-nos que érem dels primers que ho fèiem”

L’experiència del Dr. Lluís Cecchini a l’Hospital Germans Trias i Pujol

“Vaig començar a fer laparoscòpi-ca una mica obligat i gràcies al Dr. Saladie”, comença dient el Dr. Lluís Cecchini. Saladie era en aquell mo-ment cap del servei d’urologia i va voler implantar la nova tècnica des-prés de veure-la al congrés francès d’urologia, a finals dels anys 90. Allà “ja començaven a fer coses amb la-paroscòpia” i estava convençut de que “si això ho estant fent a França

El doctors Lluís Cecchini i Àngel Prera són dos dels pio-ners al nostre país en l’ús, el domini i la formació de la cirurgia laparoscòpica aplicada a la urologia. En un mo-ment en què l’aprenentatge es feia fins i tot a fora del centre hospitalari, ambdós reconeixen la visió de futur que van tenir els seus caps de servei, així com la sort de formar part d’aquests equips com a metges joves i de rebre la seva confiança a l’hora de desenvolupar una tècnica complexa i desconeguda per a l’especialitat.

Avui dia la laparoscòpia és present a la majoria d’hospitals catalans i, fins i tot, és ja una tècnica habitual en molts serveis d’urologia, que escullen aquest abor-

datge quirúrgic en gairebé totes les patologies. Es tracta d’una tècnica mínimament invasiva per al pacient, cosa que la fa molt atractiva, però també representa per al cirurgià l’oportunitat de guanyar en precisió, tenir un millor coneixement d’anatomia i practicar una interven-ció més còmodament i amb un resultat més afinat. Tot i la seva complexitat i les dificultats que, sobretot en un inici, plantejava el seu aprenentatge, les característiques de la laparoscòpia, beneficioses per a pacients però tam-bé per a cirurgians, i el desenvolupament tecnològic de l’instrumental mèdic i de l’audiovisual, l’han consolidat com a tècnica dins de l’especialitat i ha canviat totalment la forma d’entendre la cirurgia.

també ho hem de fer aquí”. Així fou com Cecchini, al costat del Dr. Joan Areal, adjunts joves del servei, co-mençaren a aprendre la nova tècni-ca, “gràcies a l’energia del Dr. Saladie i a la seva visió de futur”. Per fer-ho, l’hospital els destinà un quiròfan setmanal dedicat a la pràctica de la nova tècnica. Calia dedicar temps a l’aprenentatge, fer cursos i intercan-vis (fins i tota a l’estranger) i comptar amb la col•laboració d’altres profes-sionals que poguessin ensenyar la tècnica. En aquest sentit, van rebre l’ajuda del Dr. Roqués, uròleg de Per-pinyà que coneixia la tècnica des de feia uns anys.

“Cada dia fèiem un petit pas més, sempre amb la idea de continuar endavant, avançant”, comenta Cec-

chini. I és que en aquell moment el més important era l’aprenentatge, pel que en ocasions començaven la intervenció per via laparoscòpica i l’acabaven de forma tradicional amb cirurgia oberta. “Recordo que la pri-mera intervenció que vam fer va du-rar sis hores!”, exclama. L’any 2001 es començà a l’Hospital Germans Trias i Pujol la intervenció de la pròstata per via laparoscòpica, un procés que culminà el 2002 amb la realització de la primera prostatectomia radical.

Després d’aquesta època d’aprenentatge a Badalona, Cecchi-ni tingué l’oportunitat d’implantar la tècnica a l’Hospital de la Vall d’Hebron. En aquell moment va muntar-se al centre una unitat de laparoscòpia “amb gent molt en-grescada i amb molta iniciativa”, comenta. Aleshores, es feien cursos amb porcs, la tècnica es començava a difondre entre els professionals, es feien tutories en el si de la Societat Espanyola d’Urologia... Fou una èpo-ca d’implantació a Catalunya i Espan-ya i un moment en què l’aprenent es convertí en mestre, col·laborant en diversos hospitals de l’Estat.

“La laparoscòpia és la revolució de lacirurgia”

“El que em va convèncer va ser l’òptica, que permetia veure

molt bé l’anatomia. Era la veri-table cirurgia”

Dr. Àngel Prera Dr. Lluís Cecchini

La laparoscòpia és la revolució de la cirurgia

ACTUALITAT


62

L’experiència del Dr. Àngel Prera a l’Hospital Parc Tau-lí de Sabadell

El Dr. Àngel Prera ha tingut “l’avantatge de viure la implanta-ció de la laparoscòpia des del seu inici, amb els problemes i els èxits que ha anat tenint fins avui”. Fruit d’aquest començament és la comu-nicació sobre cirurgia laparoscòpi-ca urològica que presentà a les IV Jornades de l’ACUC de 1996, on s’hi exposava l’abordatge de 10 casos, entre els quals tres nefrec-tomies (una de les quals per retro-pertoneoscòpia), i un quist renal intervingut per via retroperitoneal. Aquestes van ser, segurament, de les primeres intervencions que as-sumia el servei amb aquesta nova tècnica.

Recorda com en aquell moment la laparoscòpia era pràcticament desconeguda pels uròlegs i que els únics que en tenien coneixement eren els cirurgians generals, que co-mençaven a aplicar-la per interve-nir la vesícula biliar. Assegura que “per als cirurgians digestius era una tècnica més o menys assequible, més que pels uròlegs, amb indica-cions on aquest tipus de cirurgia es feia molt més complexa” i que per això foren els primers en aprendre i operar per via laparoscòpica. Una forma d’aprendre’n, segons Prera, era ajudar els cirurgians generals en les seves intervencions, tot i que també calia destinar molt temps a l’estudi i a la pràctica. Comenta que “t’havies de construir tu ma-teix el simulador a casa teva i anar practicant per guanyar en habilitat de moviment”, amb una càmera de vídeo convencional (“de l’època!”), l’instrumental del moment i una capsa per començar a aprendre manipulant, per exemple, trossos de conill o de pollastre. Després es va començar a experimentar amb gossos, i més endavant amb porcs, però aquest tipus de pràctiques eren costoses i només es feien en alguns llocs especialitzats, pel que sovint calia desplaçar-se.

Per al Dr. Àngel Prera, en la im-plantació de la laparoscòpia urolò-gica fou clau la visió de futur i el paper dels caps de servei, com és el cas del Dr. Joan Prats al capda-vant de l’equip d’aquell moment a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. “Necessitaves que el teu cap s’hi im-pliqués. Això era molt important. Calia creure i justificar un apre-nentatge lent que, a més en aquell moment, augmentava considera-blement el temps d’intervenció”, afirma Prera des del convenciment i l’agraïment. La implantació de la laparoscòpia podia ser sinònim de complicacions, per això requeria d’una gran visió de futur i per això fou tant important el suport i “la

lluita”, especialment amb les direc-cions del centre, d’aquests respon-sables d’equip que s’hi van implicar en un inici. A més, reconeix que “molt probablement, aquests caps de servei no van aprendre la nova tècnica, però el seu paper fou fo-namental per implantar-la”. Per a Prera, que cregué amb els avantat-ges que presentava la laparoscòpia i que tingué la visió de futur que

plantejava en l’especialitat, el més important no fou la disminució de l’agressió, sinó que el que més va convèncer-lo fou l’òptica, ja que “et permetia veure ampliat l’òrgan que tu volies i allò era la verita-ble cirurgia”. Conscients i segurs de que la tecnologia milloraria el camp de visió, afegeix que “allò va fer que coneguéssim més i millor l’anatomia”.

La implantació d’una nova tècnica

La via laparoscòpia va suposar la introducció d’una nova forma d’operar, menys agressiva, menys dolorosa i que permetia una re-cuperació més ràpida del pacient, que gairebé pot aixecar-se i cami-nar l’endemà de la intervenció. També tenia més avantatges per al cirurgià, que passava de treba-llar en espais molt reduïts i amb una dificultosa visibilitat, a veure tots els detalls de la intervenció de forma ampliada a través d’una pantalla. Per tant, la nova tècnica permetia guanyar molt en conei-

“Amb la pròstata era evident, però amb el ronyó encara ho era

més” - Dr. Lluís Cecchini

“Poques indicacions, difícils i un material molt justet”

Dr. Àngel Prera


ACTUALITAT


63

xement d’anatomia, ser més cons-cients de com fer les coses i fer-les amb més finesa, donant lloc a una cirurgia més refinada. I això a més, redueix fins i tot els efectes secun-daris, com la incontinència en el cas de la prostatectomia. I amb la pròs-tata era evident, però amb el ronyó ho era encara més.

Però el seu aprenentatge no era fà-cil, i per tant tampoc va ser-ho la seva implantació. Fins i tot alguns experts van posar-hi resistències. Però és normal, el mateix va passar segurament als anys 70 amb els pri-mers uròlegs que miraven a través d’un tub, que feien RTU. I en canvi ara no sorprèn a ningú i de fet és de les primeres intervencions que fa un metge resident. A més, el temps ha fet que es pogués millorar molt, tant en l’aprenentatge de la tècni-ca com en l’evolució de la tecnolo-gia, que ha facilitat molt el camí. Això també ha fet que avui dia la tècnica es faci amb més agilitat. Per exemple, ara s’utilitzen pinces se-gelladores bipolars que abans eren molt més lentes. Però en tot cas, el fre més gran és l’aprenentatge, la pràctica en destresa i l’adquisició d’habilitat. I això ho hem anat so-lucionant clarament. De fet, ac-tualment els metges en formació ja coneixen la tècnica i això farà que s’acabi d’implantar a tots els hospitals. A més, els professionals més veterans han anat cedint te-rreny als metges més joves i en breu podrem veure com la tècnica és dominada per tots els membres del servei d’urologia i forma part de la pràctica habitual en tots els

centres.

Atrets pels abordatges laparos-còpics que feien els cirurgians ge-nerals, la urologia va intentar im-plantar la nova tècnica en la seva patologia, provocant un bloqueig en l’especialitat degut a la comple-xitat que exigia en els abordatges urològics. L’aprenentatge era molt dificultós i això va debilitar el con-venciment per adoptar-la en les nostres intervencions. En aquell moment, el problema era trobar in-dicacions. N’hi havia poques i possi-blement moltes eren errònies. Una d’aquestes indicacions errònies fou la cirurgia del ronyó amb proble-mes inflamatoris; hi havia pocs ca-sos i eren molt difícils. Aquest fou segurament un dels reptes més im-portants a l’hora de fer aquesta im-plantació. Calia trobar indicacions per poder créixer i evolucionar en l’aprenentatge de la tècnica i per demostrar-ne tots els seus avantat-ges. Per això ens vam alinear amb els cirurgians pediàtrics, que també

tenien interès per la tècnica, amb qui vam començar intervenint a in-fants per via laparoscòpica.

Amb tot, també van aparèixer de-tractors de la nova tècnica. Tot i que la nova forma d’observar la urologia ampliava el camp fins al detall, la tecnologia i les òptiques del moment eren molt pitjor que

ara, que fins i tot en trobem amb tres dimensions. Llavors hi havia òptiques i monitors amb una qua-litat d’imatge molt baixa. A més, l’aprenentatge era complex i reque-ria temps, també en la durada de la intervenció. Això representava un autèntic fre pels que dominaven la cirurgia oberta. I per altra banda, operar a través d’un monitor signi-ficava mostrar la seva habilitat en pantalla i davant de tothom, cosa que facilita molt l’aprenentatge a altres però al que segurament molts experts de l’antiga tècnica no estaven disposats. Els cirurgians més hàbils, s’havien de convertir en aprenents d’una cirurgia endoscò-pica i mostrar els seus avenços da-vant dels metges més joves! Fins i tot, com a contrapartida, alguns especialistes en cirurgia oberta van començar a fer incisions més peti-tes...

Per tot plegat es feia tant neces-sària la visió de futur sobre aque-lla nova tècnica. Calia convèncer els metges, però també els centres. Per això necessitaves que el teu cap també s’impliqués. I és que alesho-res van veure com es passava a fer una sola intervenció en el mateix temps en que fins ara se’ podien fer tres. I més en aquesta època d’aprenentatge, i amb un major risc de complicacions...

Finalment, el camp d’implantació va començar a obrir-se quan es va aplicar la tècnica a la cirurgia del

“Els metges que avui es formen ja no coneixeran altra via”

Dr. Lluís Cecchini

“Els que van venir després van tardar menys” - Dr. Àngel Prera


ACTUALITAT


64

càncer renal, ja que n’hi havia uns 20-30 casos l’any, així com la pros-tatectomia, indicació amb la que s’arribaven als 60 casos l’any. Això ja permetia un aprenentatge més sòlid. I ràpidament van anar dismi-nuint els temps d’intervenció.

La corba d’aprenentatge

Com tota tècnica nova, per domi-nar-la l’has de fer un nombre co-herent de vegades. Quin és aquest nombre? Molta gent pretén conèi-xer aquesta xifra, però això depèn de molts factors i de cada perso-na. El que és clar és que la corba d’aprenentatge de la laparoscòpia és més llarga que la d’altres tècni-ques urològiques, ja que es trac-ta d’una tècnica més complexa. També serà diferent segons el teu aprenentatge previ, ja que es trac-ta d’un canvi especialment dràstic si estàs habituat a la cirurgia ober-ta. Llavors la corba d’aprenentatge s’assumeix quan fas una interven-ció amb un temps raonable, quan operes una pròstata en menys de 3 hores. Tot i així, val a dir que sem-pre hi ha un dia que s’entravessa una intervenció, ja sigui perquè és un cas singular o més complex. Llavors podem dir que la corba

d’aprenentatge és infinita, sempre es pot millorar.

L’aprenentatge va ser segurament un dels reptes més grans en el mo-ment d’introduir la tècnica. Com deia, aprendre a operar per via la-paroscòpia dominant la via ober-ta és més difícil i més costós que l’aprenentatge que fan ara els met-ges en formació, els quals segura-ment ja no coneixeran altra via que la laparoscòpica. És el que han vist i n’aprenen més ràpidament. És un canvi de paradigma. És cert que els avenços tecnològics ens han aju-dat a millorar la intervenció, però

també n’han afavorit molt el seu aprenentatge. Clar, jo vaig apren-dre la tècnica sense haver vist mai cap intervenció abans. I la laparos-còpia té una part d’artesania que no es pot aprendre en solitari, sinó que necessita un mestratge, una al-tra persona que t’ensenyi la tècni-ca directament (més encara en un moment en què hi havia molt poca literatura). Això ara és diferent. Els metges en formació ja han vist di-verses operacions abans de que tu els ensenyis com fer-ho i això fa que la corba d’aprenentatge s’hagi fet més estreta.

Avui és fàcil trobar vídeos, fins i tot plataformes virtuals molt bo-nes per fer pràctiques. Però abans t’havies de buscar tot aquest mate-rial didàctic o construir-te aquesta “plataforma” a casa teva. Això ha canviat molt. Ara la implicació hi és present a tots o gairebé tots els membres del servei, però en aquell

moment calia crear equips de tre-ball, perquè l’ensenyament no es quedés en una única persones i es pogués compartir. En el nostre cas l’aprenentatge es feia entre dos i això va ser important per-què amb dos dominant la tècnica, i juntament amb l’avenç de la tec-nologia, els que van venir després van tardar menys en aprendre-la i

dominar-la. Ja no tardaven ni tant temps en aprendre ni estaven tant temps amb la cirurgia. Amb 20 o 30 procediments passaves de 5 a 4 hores i després a 3... Quan després fas aquest ensenyament, el que n’aprèn ja no tarda tant en les se-ves primeres operacions. Hi ha un canvi de paradigma. Com que tu els ajudes i ells et veuen a tu, poden aprendre molt més ràpidament del que tu vas poder fer-ho fer.

Amb tot, els uròlegs teníem l’avantatge que ja fèiem molta ci-rurgia endoscòpica, amb una càme-ra, cosa que ens donava moltes faci-litats. La cosa era fer intervencions en 2 dimensions d’un camp que és en 3 dimensions. S’havia de guan-yar aquesta habilitat. Tu podies veure molt més, més ampliat, però en dos dimensions. Calia aprendre, treballar, entrenar-te molt per inte-grar bé els moviments. I la millor de

fer-ho és tenir un tutor. Tu ho mi-res, ho estudies... però a més tens una persona experta al costat aju-dant-te quan ho fas. Si ho fas així ràpidament vas aprenent.

La retroperitoneoscòpia

En aquest període en què calia bus-

“El robot triomfarà, n’estic se-gur, és lògic” - Dr. Lluís Cecchini

“A la llarga, el robot ens perme-trà parlar de telecirurgia”

Dr. Àngel Prera

“Una forma d’aconseguir l’hegemonia de la laparoscòpia en urologia” - Dr. Àngel Prera


ACTUALITAT


65


car indicacions per aplicar la nova tècnica en la nostra especialitat, vam veure que l’abordatge directe del retroperitoneu podia donar-nos l’hegemonia de la cirurgia laparos-còpica aplicada a la urologia. A més, un altre factor que ens va fer decidir per la via retroperitoneal fou la ne-cessitat de donar resposta als casos en què la via tradicional era molt complexa degut, per exemple, a una operació anterior realitzada a la zona abdominal. Si l’accés era complex i, a més, l’òrgan a intervenir es trobava al darrere, per què no accedir-hi di-rectament? Una d’aquestes indica-cions fou un quist renal simptomàtic, gran, per al que vam practicar amb èxit una retroperitoneoscòpia, l’any 1994.

Ràpidament la tècnica s’aplicà tam-bé a les nefrectomies. Avui dia les indicacions per operar des d’una o altra via són confuses. Per exemple, en alguns casos, com és el cas de la nefrectomia radical, no hi ha di-ferències. Tot i així, estic convençut que per a molts professionals la preferència és l’abordatge transpe-ritoneal i crec que aquesta idea ve condicionada pel domini de la lapa-roscòpia des d’aquesta via. Per això

penso que el millor és dominar la tèc-nica des dels dos accessos, per poder escollir el més adequat segons cada cas. Una altra indicació actual molt clara per fer retroperitoneoscòpia és la nefrectomia parcial, representa el millor abordatge per accedir a tu-mors situats a la cara posterior o a la convexitat.

El robot i altres reptes de futur

Les noves torres de laparoscòpia en tres dimensions són un salt conside-rable, però són només un pont cap a una altra cosa. I és que estic segur que acabarem operant amb robot. Cada vegada estem afinant més i si tens una eina que et permet interve-nir còmodament, sense tensió, sense cansar-te...

El robot és encara més precís, no s’equivoca, facilita els moviments fent-los més naturals i es queda completament aturat si el cirurgià no dóna ordres a la consola. Té molts avantatges, especialment en cirurgia reconstructiva. Per tot plegat és tant interessant. Però és caríssim. La corba cost-eficiència encara és molt gran i caldrà esperar. Estem parlant que l’adquisició d’un robot pot arribar a

equivaldre a 20 torres de laparoscò-pia en 3D i que, a més, exigeix tam-bé un manteniment més car. Suposo que encara l’hem evolucionar més. Jo crec que d’aquí uns anys es podrà intervenir des del melic, sense fer cap forat, i això acabarà de decantar la balança. També l’aprenentatge és menys costós. Aquest és un dels pro-blemes que s’han trobat als Estats Units, en què una primera generació de cirurgians van aprendre laparos-còpia però la generació següent va passar-se al robot. Però actualment també s’estan començant a qües-tionar si és lògic que tots els centres tinguin un aparell d’aquests, ja que potser el més adequat és que n’hi hagués un a cada centre de referèn-cia, on funcionessin les 24 hores del dia per tal d’optimitzar-lo al màxim.

En els darrers anys, s’ha solucionat força la incontinència, per la qual cosa penso que un altre dels prin-cipals reptes de futur és solucionar l’erecció. Aquest és un tema que ens exigeix encara més finesa i que, a més, depèn de molts condicionants, especialment per part del propi pacient.

Segurament les òptiques continua-ran millorant, però ja van molt bé, especialment per als que hem pogut viure la seva evolució. També hi ha un tema de comunicació directa-ment relacionat amb l’ús del robot. Les noves tecnologies ens perme-tran, ja no assessorar o observar des de l’altra banda del món una inter-venció, sinó realitzar-la. A la llarga, el robot ens permetrà parlar de te-lecirurgia, amb un cirurgià que po-drà operar a distància el seu pacient. Però caldrà veure com se soluciona el problema que actualment plante-ja el decalatge en les connexions... Un altre avenç seran els nous pega-ments biològics, que facin hemostà-sia i que permetin enganxar teixits, sense que faci falta posar punts a la ferida. El que és clar és que cada ve-gada es fan accesos més petits i tam-bé hi ha instrumental més petit, però el gran avantatge arribarà quan el robot sigui assequible per als nostres hospitals.

PROJECTECAMERÚN

Viatjar i veure món és una de les grans passions del Dr. Vicenç Montserrat. Els destins escollits però, no són segurament els més sol•licitats, ni els recorre-guts més turístics. Uròleg i aventurer, ja des de fa uns anys, a més, decideix dedicar les seves vacances a les persones, a aquelles que viuen de forma precària en indrets sense o amb pocs recursos. La seva primera col•laboració a uròleg a l’Índia fou una experiència

tant enriquidora que es repeteix cada estiu, en un lloc nou, amb una nova cultura. Ha estat diverses ve-gades a l’Índia col•laborant amb la Fundació Vicenç Ferrer; al Congo (projecte pel que va rebre l’any pas-sat la Beca Ramon Pons de l’ACUC), i al Camerún, en dues ocasions. L’estiu de 2013 hi viatjà amb l’ONGD Recover per treballar a l’Hospital Saint Martin de Po-rres, a la ciutat de Yaoundé, la capital del país africà.

“L’experiència és tant maca i tant atraient que sempre vols tornar-hi”

Després de diverses estades en països del Tercer Món, aquesta vegada fou una companya de feina que hi havia estat l’estiu anterior la que animà el Dr. Vienç Montserrat a participar del projecte al Camerún or-ganitzat per l’ONGD Recover. Durant aquell any va posar-s’hi en contacte i fins i s’hi entrevistà per tal de preparar el viatge i conèixer la tasca que hi hauria de fer. Tot i així, reconeix que “mai saps ben bé què t’hi trobaràs, ni molt menys de quin material disposaràs”. En aquesta ocasió, requerien d’assistència especialit-zada en urologia (a l’Àfrica no hi ha especialistes) i de formació per al personal que treballava al centre. Explica que “com que ja saben que hi aniràs, inten-ten agrupar alguns casos urològics, citar els pacients durant la teva estància i comunicar a la població que seràs allà durant aquells dies, ja sigui per la ràdio o des de les parròquies...”.

Abans de fer el viatge, cal avaluar i preparar els te-mes de formació proposats pel centre i proposar-ne d’altres que, sobretot, s’adeqüin a la seva realitat. “Això és el més important”, comenta, “cal adaptar-se al seu dia a dia i ensenyar-los coses que els puguin ser útils, no pots impartir docència com ho faries aquí.

Estàs a l’Àfrica! I cal que t’hi adaptis...”. I el mateix passa amb la pràctica assistencial: “t’has de mentalit-zar molt a l’hora de solucionar els casos, més en una especialitat com la nostra, eminentment quirúrgica i molt tecnificada”.

A l’arribar al destí, una ambulància va recollir Montse-rrat per dur-lo a l’Hospital Saint Martin de Porres de Yaoundé, portat per una comunitat de dominiques, on s’instal•là en una casa adjacent que tenien prepa-rada per acollir els cooperants. A continuació, li en-senyaren les instal•lacions (“un edifici amb un pati al voltant!”) i li anaren presentant el personal del cen-tre. Habitual d’aquest tipus de projectes, el doctor ja sabia on anava i a quin tipus d’hospital: “són centres molt precaris, amb poc material o amb material ob-solet, però amb professionals poc formats però molt i molt dedicats que mereixen tota la meva admira-ció”. Cristina, la directora del centre, fou per a Vicenç Montserrat un exemples destacat de dedicació ab-soluta. Metgessa i monja d’origen espanyol, afirma que “Cristina sempre estava de guàrdia, preparada per atendre als pacients 24 hores al dia 7 dies a la setmana”.

Projecte urològic a l’Hospital Saint Martin de Porres de Yaoundé,Camerún

UROLOGIA SOLIDÀRIA


68

A diferència d’altres experiències, en aquest cas el centre comptava amb una plantilla de professionals estable. En to-tal, hi havia uns 15 metges “que feien de tot” i uns 120 llits, una xifra que, tal i com descriu, s’ampliava quan era neces-sari afegint matalassos a les habitacions comunitàries. També li havien destinat un quiròfan per aquests dies, “una sala”, tal i com la descriu Montserrat, amb una taula de quiròfan, una làmpada fixa amb alguna bombeta fosa i un bisturí elèctric. I tot plegat brut, o almenys així ho veuríem des d’aquí segons Montse-rrat: “habitacions de vegades multi-tudinàries i amb finestres molt petites, mala ventilació, urinaris sota dels llits, restes de menjar, mosques...”

Després d’una primera sessió general, van començar les visites per supervisar els casos, concentrades especialment els primers dies per tal de planificar l’estància i saber quins programes de cirurgia es podran assumir amb el material de l’hospital. “Has d’avaluar bé els casos i prioritzar-los, deixant de banda aquells que no podràs re-

soldre... Això costa molt!”, reconeix. I afegeix que “la realitat és molt dura i veus coses a les que no estàs acostu-mat, com ara infants amb crisis de ma-lària o malalts que arriben totalment desnodrits, també nens petits... són situacions molt impactants”.

La jornada a l’hospital començava d’hora amb una sessió per comentar l’estat dels pacients ingressats i les in-cidències que hi havia hagut durant la guàrdia de la nit. Tot seguit, el Dr. Vicenç Montserrat passava consulta acompanyat d’un cirurgià del centre, intercalant les visites amb la interven-ció d’alguns pacients, fins ben entrada la tarda. No hi havia gaire planificació (o no com la tindríem aquí), ja que, a diferència del que aquí estem acostu-mats “allà l’horari no era el més im-portant”, afirma. “És un ritme africà, sense hores. Els pacients arriben quan volen i fins i tot n’hi ha que al matí ja esperen abans de que tu arribis. I si s’han d’esperar no es queixen, ningú té pressa...”

Cal entendre que el seu context és molt diferent al d’aquí. Sovint, els malalts vénen acompanyats per la seva famí-lia, que s’instal•la durant els dies que faci falta al voltant de l’hospital. La majoria de vegades arriben hi arriben després d’un llarg desplaçament a peu, més tard i més deteriorats del que ho faríem aquí. Fins i tot potser després de sotmetre’s a algun tipus de tracta-ment esotèric o casolà. També la seva visió de la mort és diferent. La seva cultura i les seves creences els porten a

“Com que ja saben que hi aniràs, intenten agrupar alguns

casos urològics, citar els pa-cients durant la teva estància i comunicar a la població que seràs allà durant aquells dies,

ja sigui per la ràdio o des de les parròquies...”.

UROLOGIA SOLIDÀRIA


69

creure sovint en conjurs i malediccions. Sigui com sigui, segons Montserrat, “la mort és una realitat a la qual estan acostumats. És una situació dramàti-ca, però hi compten més que aquí, la pateixen menys i no viuen amb la por que li tenim nosaltres, tampoc els pro-pis professionals”.

Comunicar-se amb els pacients fou un altre handicap. Explica que “una de les dificultats més grans és la llengua, ja que de vegades fer que el malalt t’expliqui el que li passa és sovint molt complicat”. I és que en aquesta regió hi ha moltes llengües que fins i tot po-den arribar a dificultar la comunica-ció entre autòctons. Hi ha molta gent que només parla la llengua de la seva localitat i això fa que es necessitin in-termediaris, generalment personal del propi hospital. Aquesta comunicació a

tres bandes i la manca d’eines de diag-nòstic fa que a vegades el metge no acabi d’entendre el què realment té el

pacient.

Amb tot, quan es visiten, la seva idea no és ingressar per millorar i curar-se, sinó que volen tractar-se i marxar quan més aviat millor, cosa que en di-ficulta el seu seguiment posterior. El seu (mínim) poder adquisitiu, sovint fa que després de ser atesos no puguin comprar més fàrmacs i per tant aban-donin el tractament. Per això com a professional “has de pensar molt bé

com els tractes i fer-t’ho com puguis per no perjudicar-los més del que es-tan”, destaca.

Tampoc el context dels professionals és gaire més favorable. Cal entendre que la majoria estan poc formats o han hagut d’abandonar els estudis a mig fer, i que no hi ha especialistes. A més, la sanitat és privada i, per posar un exemple, no hi ha en tot el país un sol servei d’oncologia, pel que “el càncer és una malaltia que només pots arribar a diagnosticar”. És per això que fan de tot: ginecologia, pediatria, infeccio-ses... “Fins i tot operen els infermers!”, destaca, “persones amb molta dedi-cació però que aquí no arribarien ni a la categoria d’auxiliars de clínica...”, conclou.

I tot i que “és el que tenen” i “hi estan

•“Cal adaptar-se al seu dia a dia i ensenyar-los coses que els puguin ser útils, no pots impar-tir docència com ho faries aquí.

Estàs a l’Àfrica!”

UROLOGIA SOLIDÀRIA


70

“Són centres molt precaris, amb poc material o amb material

obsolet, però amb professionals poc formats però molt i molt dedicats que mereixen tota la

meva admiració”

“És un ritme africà, sense hores. Els pacients arriben quan volen i fins i tot n’hi ha que al matí ja esperen abans de que tu arribis. I si s’han d’esperar no es quei-

xen, ningú té pressa...”

acostumats” Montserrat remarca que les condicions són molt precàries i que “el material que tens és molt escàs. Amb una pinça, una tisora i una balba que no saps d’on ha sortit has de fer el que puguis. T’has d’espavilar i fins i tot improvisar!”, exclama. La manca d’higiene n’és un altre exemple. “Les talles de roba es renten i es reutilit-

zen, igual que els guants quirúrgics, que es fan servir dos o tres vegades”, explica, remarcant que “aquí seria im-pensable”. I el mateix passa amb molts utensilis que aquí es llencen i que allà es guarden amb formol per a poder reutilitzar-los. “És comprensible. No poden anar llençant el material per-què costa molt adquirir-ne de nou. És la seva realitat i t’hi has d’adaptar”, comenta.

Tant pel que fa a la pràctica assisten-cial, com pel que fa a la formació dels professionals d’allà, Vicenç Montserrat reconeix que la urologia té moltes li-

mitacions en països com aquests. No només per la poca o inexistent forma-ció dels professionals o per la manca de material, sinó perquè hi ha molts processos que són crònics i això és un problema, ja que molts pacients no es podran permetre el tractament. Això també s’ha de tenir en compte a l’hora d’oferir-los formació. En aquest sentit,

Projecte Guatemala

UROLOGIA SOLIDÀRIA


71

comenta que “no es tracta de ser la gran estrella en cirurgia ensenyant-los tècniques que no podran aplicar, sinó d’oferir-los eines perquè puguin atendre la patologia urològica bàsica amb els mitjans de què disposen”. En aquest cas, el doctor va tenir “la sort” de trobar-se amb un hospital míni-mament equipat, cosa que li va per-metre ensenyar-los algunes tècniques més agosarades, com l’orquiectomia pel tractament del càncer de pròstata. Aquest és segurament un dels èxits de Montserrat, que reconeix “la satisfac-ció personal d’ensenyar alguna cosa i que després es pugui continuar fent sense tu”, referint-se a la seva tasca concentrada en un curt període de temps i amb la incògnita del “què passarà quan jo marxi”.

Amb tot, per a Montserrat, el que més

destaca d’entre la misèria són les per-sones. Encara ara li sorprèn veure com “la gent no es queixa, és molt sofer-ta i sobretot molt agraïda”. I afegeix que “tu vas allà per fer-hi un servei, i

tampoc esperes que ningú t’abraci per fer-ho, és clar, però la gent et coneix, t’agraeix, et saluda fora de l’hospital i et tornen a agrair... Això és molt re-confortant”.

Després cal tornar i incorporar-se no-vament a la sanitat d’aquí. “És quan relativitzes més les coses”. Reconeix que l’estada és intensa però curta, per

la qual cosa quan torna a ser aquí sem-pre intenta contactar per correu elec-trònic amb els professionals d’allà. As-sidu com és a aquest tipus de projectes, està convençut que “l’experiència és tant maca i tant atraient que sempre vols tornar-hi”, pel que segurament ja deu estar pensant en la seva propera aventura al servei de les persones que més ho necessiten.

“Una de les dificultats més grans és la llengua, ja que

de vegades fer que el malalt t’expliqui el que li passa és so-

vint molt complicat”

Projecte Guatemala

DITORIAL - ACUCacuc.cat/wp-content/uploads/2017/12/Revista-acuc-2016...2014 5 C ASOS REUS II...

Documents

Transcript of DITORIAL - ACUCacuc.cat/wp-content/uploads/2017/12/Revista-acuc-2016...2014 5 C ASOS REUS II...