Diumenge 3 de juny de 2007 minical · bretot entre els ciutadans del carrer de l’Euro-pa dels...

Entrevista Carles Ponsí «El món gai no es pot encasellar» PÀGINA 5. Reportatge Esperant un miracle Una curació desencallariala beatificació de Lliberada Ferrarons PÀGINES 6 i 7. Reportatge Volant en una relíquia Un Tiger Moth del 1937, a Ordis PÀGINES 8 I 9

Dom

inic

alDiumenge 3de juny de 2007

Diari de Girona ReportatgeUn passeig pel mónUna exposició mostra aGirona objectes de totel planeta procedentsdel Museu Nacional deDinamarca. PÀGINES 2, 3 i 4

2 DominicalDiumenge 3de juny de 2007

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (VESTIT DE LESDONES KHORCHIN, DE LA MONGÒLIA INTERIOR,UNA DE LES PECES QUE S’EXPOSEN A LA SALAGIRONA DE LA FUNDACIÓ LA CAIXA).

3 de juny de 2007

5 EntrevistaCarles PonsíNascut a Figueres el 1982,aquest dibuixant publica una tiracòmica setmanal a la revista «ElJueves», que compleix 30 anys.

6 i 7 ReportatgeEsperant un miracleL’Església espera una curació noexplicada científicament perdesencallar la beatificació del’olotina Lliberada Ferrarons.

8 i 9 ReportatgeVolant amb una relíquiaEl controlador aeri José AntonioChicharro conserva a Ordis, enperfecte estat per al seu ús, unbiplà Tiger Moth del 1937.

11 ArquitecturaL’entorn de l’església deSant Llorenç de Bescanó

13 GastronomiaLlibres de cuina

15 SalutL’hepatitis C

SUMARI1

Un passeig

pel mónLa Sala Girona de la Fundació La Caixa ha reunit en una

exposició una seleccció d’objectes de cultures de tot el planetaprocedents dels fons del Museu Nacional de Dinamarca.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

Quan mor un personatge prestigiós de latribu babembe –són originaris del Con-go i estan considerats els millors mi-

niaturistes de l’Àfrica–, els seus familiars n’en-carreguen una escultura i el nganga o feti-ller hi introdueix, per l’orifici de l’anus, restesdel difunt (ungles, pell, cabells); després dela cerimònia adequada, la figura encarna lapersona desapareguda i els seus familiars laconserven amb molta cura i li fan consultesquan es troben en situacions compromeses.També al Congo, els basonge van usar durantmolts anys les màscares Kifwebe per exercirun ferri control social, perquè eren molt temu-des. Eren fabricades a l’interior del bosc perun «veritable escultor», que de vegades es feiavenir de molt lluny, i abans de ser utilitza-des s’introduïen al ventre d’un esclau sacrifi-cat per incrementar-ne el poder. A Tasiilak (aldistricte d’Ammassalik, a Groenlàndia), elscaçadors decoraven les seves armes amb pe-tites figures tallades, perquè estaven con-vençuts que les foques només es deixavencaçar per eines boniques. A Borneo, el po-ble dayak acostumava a decorar els seus es-cuts amb cabells humans, procedents dels capsque prenien com a trofeus en les caceres decaps, antigament molt habituals. Aquests «tro-feus» –els caps– servien per aportar força a

la família i al poble, i es consideraven ne-cessaris per aconseguir una casa més grossa,per posar fi al dol després de la mort delsparents o per celebrar les noces d’un cap detribu. A Indonèsia, el kris és la daga clàssica:té una fulla damasquina recta o corba i l’em-punyadura està tallada amb figures procedentsde la mitologia hindú. Es duia al cinturó o ala faixa, o a l’esquena, en el cas del vestit degala, tant a Java com a Bali. El kris es conside-rava animat i estava tan lligat al seu propieta-ri que podia substituir-lo en les cerimònies.

En aquests temps d’Internet, National Ge-ographic, Discovery Channel, documentals deLa 2, 60 minuts i tants altres recursos per conèi-xer les formes de vida de tants i tants grupshumans pobladors de la Terra, els hàbits i cos-tums detallats anteriorment –i són només cincexemples– continuen generant sorpresa. Quèno devien provocar entre els primers occiden-tals que els van conèixer als segles XV i XVI,normalment exploradors experimentats, i so-bretot entre els ciutadans del carrer de l’Euro-pa dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX, finsllavors del tot aïllats de la resta del món.

L’aribada al Cap de Bona Esperança (1488),la descoberta d’Amèrica (1492) i la primeravolta al món (1522) són tres fites cabdals enel canvi de concepció del món que es va pro-

duir a Europa, i que generaria una ambicióde coneixement que va portar navegants,exploradors i aventurers més enllà de les fron-teres fins aquell moment establertes. En elsseus periples van documentar hàbits i cos-tums absolutament allunyats dels europeus,i van recollir objectes de tota mena per dei-xar-ne constància. Quan aquests objectes vanarribar a Europa van començar a aparèixerel que llavors s’anomenarien gabinets de cu-riositats o cambres de meravelles (wunder-kammern), normalment impulsades per reis,nobles o personatges poderosos. Però no sem-pre: al cap i a la fi, el Museu Darder de Banyo-les no va ser originàriament una altra cosaque una d’aquestes cambres de meravelles,i per això s’hi exhibia un boiximà dissecat, iuna mòmia dels Andes, i cranis de diferentsètnies, i tota mena de bestioles de les proce-dències més diverses. A principis del segleXX, la sorpresa entre els europeus davantd’aquests «prodigis» encara era ben viva.

NOU SALES D’UN PALAUEl rei Frederic III de Dinamarca va crear unad’aquestes cambres de meravelles l’any 1648,després de tornar d’un viatge per les princi-pals corts europees. Li va dedicar fins a nousales del seu palau reial de Copenhaguen,

que va ordenar temàticament; des de la histò-ria natural als objectes d’ivori, or i plata. Hihavia una Cambra Índia amb objectes proce-dents d’Amèrica, de l’Àfrica, l’Índia i el Pací-fic. Aquestes col·leccions, enriquides poste-riorment amb aportacions de nous aventurersi exploradors, van servir de base per a lacreació del Museu Etnogràfic Reial de Dina-marca, un dels més importants d’Europa, queel 1982 es va incorporar al Museu Nacionalde Dinamarca. I ara, una selecció de 122 ob-jectes de la seva col·lecció etnogràfica s’ex-posa a Girona, en la mostra Cultures del Món.Col.leccions del Museu Nacional de Dina-marca, que fins el 22 de juliol es pot visitara la sala Girona de la Fundació La Caixa.

Les peces que formen l’exposició –AlbertCosta i Espen Waehle n’han estat els comis-saris– van ser recollides durant els segles XVIIi XVIII, tant a l’hemisferi nord com al sud, iprocedeixen de grups humans ben diversos,des dels inuit a tribus del Pacífic o indígenesde Sudamèrica. Dividida en cinc àmbits –Deles cambres de meravelles al museu, Àfrica,Amèrica, Àsia i Oceania–, l’exposició «no tansols vol desvetllar una història poc conegu-da –segons expliquen els seus responsables–,sinó també promoure una reflexió a l’entornde l’origen de les col·leccions etnogràfiques

i els repertoris d’història natural com a precur-sors dels nostres museus. Precisament, grà-cies a la curiositat de prínceps i viatgers, a l’a-fany de descobriment dels científics i a la sen-sibilitat dels artistes, aquestes obres formenpart de la nostra tradició». En la mateixa lí-nia, la mostra «vol comunicar un missatge queva més enllà del valor artístic de les pecespresentades. En una època de grans movi-ments demogràfics que posen en contacte,per tot el món, gent de diferents cultures, l’artha deixat de ser patrimoni de determinatscol·lectius per convertir-se en un referent uni-versal, un vehicle de comunicació, un mitjàde coneixement i entesa entre les persones».

ELS CINC ÀMBITSEl primer àmbit de l’exposició, De les cam-bres de meravelles al Museu, pretén ex-plicar el naixement d’aquests gabinets decuriositats. Segons els organitzadors de l’expo-sició, «els grans viatges d’exploració van des-pertar a tot Europa el gust pesl objectes exò-tics o singulars vinguts de països llunyans.D’aquesta manera van sorgir les wunder-kammern o cambres de meravelles, que reu-nien objectes naturals i peces creades per lamà de l’home, disposats teatralment perquèen ressaltés el caràcter

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, a dalt, un«kris» i un ganivetcerimonial, d’Indonè-sia (segle XVII); abaix, un bàcul ambfigura d’un déu ibase fàl·lica, de lesIlles Cook (anterior a1870).1Una pinta de fusta iplomes dels inuit deTasiilak, a Groenlàn-dia (1900-1910).2Una de les vitrinesde la Sala Girona dela Fundació La Cai-xa que mostren elsobjectes procedentsde tot el món que in-tegren les col·lec-cions etnogràfiquesdel Museu Nacionalde Dinamarca.3Una figura de reli-quiari dels kota, alCamerun, feta ambfusta i metalls (ante-rior a 1968).4Cap de Buda fetd’esquist, procedentdel Pakistan. Ésd’estil Gandhara iestà datat entre elssegles I i III dC.5Una figura per a laproa d’una canoa,elaborada amb fustaamb incrustacionsde petxines de per-la, procedent de laregió de Nova Geòr-gia, a les illes Salo-mó (anterior a 1851).

3 4 5

2

(Continua a la pàgina 4)

fabulós. Amb el temps,aquestes col·leccions heterogènies, agrupa-des a partir del gust personal d’aristòcrates,científics i prínceps, van donar lloc a reper-toris exhaustius d’història natural i a les pri-meres col·leccions etnogràfiques». En aquestprimer àmbit de la mostra es pot obvservardes d’un kris indonesi fins a una brúixolageomàntica xinesa, passant per una gerra del’Índia o una trompeta africana d’ivori ambun cap de cocodril.

– Àfrica: «Els viatges d’exploració de la cos-ta africana van posar de moda l’art d’aquestcontinent, modelat segons el gust europeu,que es va incororar als gabinets de les col.ec-cions amb el nom d’art afroportuguès. Lesmàscares i escultures de les antigues socie-tats tribals hi ocupen un lloc essencial. En-tre 1660 i 1850, els traficants d’esclaus dane-sos es van instal·lar a la Costa d’Or, l’actualGhana. El museu exhibeix les obres que vareunir l’últim governadpor de la plaça, Ed-ward Carstensen, que va ser un gran col.lec-cionista. El 1968 va completar els seus fonsincorporant-li la col·lecció de Carl Kjersmeier,amb 1.400 objectes dels millors estils africans».Màscares i estatuetes formen el gruix d’aquestàmbit en l’exposició de Girona.

– Amèrica: «El Museu Nacional de Copen-haguen exhibeix un conjunt de peces singu-lars, entre les quals hi ha les escultures aste-ques de mosaic de turquesa que Hernán Cor-tés va enviar a Carles V, tetimoni de lafascinació que va despertar a Europa el mónprecolombí. Al costat d’aquestes, hi ha unaimportant col·lecció dedicada a les culturesd’Amèrica del Nord, des d’Alaska fins a Ca-lifòrnia. En aquest àmbit, les aportacions da-neses són especialment significatives. La cin-quena expedició de l’explorador Knud Ras-mussen a Thule, entre 19231 i 1923 (de la quales projecta una pel.lícula a l’exposició), vaproporcionar 20.000 objectes esquimals. Grà-cies a l’aportació d’un altre esxplorador, Jo-han Petedrsen, el museu disposa d’un fonsúnic dedicat a les cultures de Groenlància»,com es pot comprovar en la mostra.

En el catàleg de l’exposició, Ann FengerBenwell i Benter Gundestrup, conservadorsde les Col·leccions Etnogràfiques del MuseuNacional de Dimamarca, donen més detallsde l’apassionant viatge que entre 1921 i 1923Rasmussen –el mític explorador polar nas-cut a Groenlàndia– va fer a Thule: «Va ser elviatge més gran i més important de tots elsque va fer Knud Rasmussen. Hi van partici-par cinc científics danesos i sis esquimalsdel Pol. Aquests van aportar la seva experièn-cia i els seus trineus arrossegats per gossos,sense els quals no hauria estat possible el viat-ge. El propòsit era sobretot fer investiga-cions arqueològiques i etnogràfiques, tot i quetambé es van incloure estudis geogràfics id’història natural. L’exploració va permetreque Knud Rasmussen pogués fer realitat elsomni de la seva vida: visitar tots els grupsesquimals de Canadà i Alaska. Fins i tot vaaconseguit visitar els esquimals de Sibèria».

– Àsia: «A partir del 1618, els danesos vanser presents a Tranquebar, a la costa est del’Índia. Des d’aquest enclavament van esta-blir contactes amb la Xina i Indonèsia. El co-merç de les espècies va anar acompanyat dela importació d’objectes preciosos (teixits iceràmiques, seda i porcellana), que van con-tribuir a incrementar l’interès popular perl’Orient misteriós. Entre els fons del MuseuNacional de Copenhaguen destaquen els ma-terials etnogràfics recollits per dues expedi-cions a Mongòlia, entre 1936 i 1939, que vanpermetre als científics accedir a les societatscamperoles de l’interior, encara avui molt pocconegudes». Escuts de Borneo, treballs xine-sos en seda, estatuetes coreanes o vestuari dedones de Mongòlia són algunes de les pe-ces que destaquen en aquest àmbit.

– Oceania: «Núñez Balboa va descobrirels Mars del Sud el 1513, però l’exploraciósistemàtica de les illes del Pacífic no va co-mençar fins el segle XVIII. A mitjan segle XIX,l’increment dels viatges comercials i les ex-pedicions baleneres van omplir el mercatd’objectes procedents d’Oceania. A l’entornd’aquests va sorgir el mite de l’home feliç, elbon salvatge integrat en la natura. Entre lespeces del Museu Nacional de Copenhaguenhi ha un collaret que va pertànyer al capitàJames Cook. Una part de la col.lecció és fruitdel viatge de l’embarcaió danesa Galatea, queentre 1845 i 1847 va fer la volta al món, ambuna llarga escala d’estudi a Hawai i Tahití».

Ann Fenger Benwell i Benter Gundestrupresumeixen el periple de l’embarcació: «El ca-pità Steen Bille va dirigir la nau Galatea al vol-tant del món per presentar Dinamarca coma potència marítima. Entre la tripulació hihavia investigadors que van dur a terme es-tudis zoològics, botànics i etnogràfics. El 1845,la Galatea va salpar de Copenhaguen, via Àfri-ca, en direcció a la colònia danesa de Tran-quebar, que en aquell mateix any va ser ve-nuda a Anglaterra. De Calcuta, va partir rumba les illes Nicobar, territori danès des del 1756i que van ser lliurades a Anglaterra el 1859.

Des d’allí, el viatge va continuar cap a Java,la Xina i, finalment, Hawaii, on l’embarcacióva ser reparada i la tripulació malalta es vapoder recuperar. El viatge va prosseguir viaTahití cap a l’Amèrica del Sud, amb visites aValparaíso i a Rio de Janeiro. La Galatea vatornar a casa el 1847 amb una extensa col.lec-ció etnogràfica, després d’un viatge de mésde dos anys». Una coberta púbica australiana,collarets fets amb cabells humans a Hawaii iles illes Cook o figuretes de diverses pro-cedències il.lustren aquest trajecte i els d’al-tres aventurers a Oceania.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, a dalt, un orna-ment per al cap fetamb plomes i fusta,dels tapirape del’Amazònia, al Brasil(segle XX); a baix,una capsa de fusta iivori de morsa delsinuit de Tasiilak, aGroenlàndia (1900-1910)6Un ornament per alcap, en forma d’au,dels indis de la cos-ta nord-oest del Ca-nadà. Està elaboratamb fusta i barba debalena i data d’entre1869 i 1890.7Paravent de sis fu-lles que mostra ca-valls jugant de l’estil«kanô». Va ser pin-tat al voltant de 1840per Kanô Sekkei Fu-jiwara Toshinobu, alJapó8Figures femeninesde fusta dels bakon-go, del Congo (ante-rior a 1968).9Un pot d’ivori per aespècies, de Benín,Nigèria (segle XVI).

(Ve de la pàgina 3)

7

8 9

6

Carles Ponsí (Figueres, 1982) és un empor-danès a qui sempre li ha agradat dibui-xar. Fer còmics i imaginar històries.

Aquesta subcultura que a les Espanyes maltrac-tem i en països com França tenen en un pe-destal. Ponsí s’obre camí des de la ironia so-bre el món gai i l’humor com a punts bàsics.

Es lliga molt en una sauna gai? No ho sé(riu). No hi he anat mai. Però crec que aquestallunyament em permet tenir una visió mésàmplia en la meva tira còmica. Perquè t’ima-gines que deu passar això o allò. Va bé pertreballar el concepte.

Com se li va ocórrer la idea de la tira cò-mica? Caminant per Barcelona vaig veure unasauna. Uns dies després, vaig veure un camióde la neteja, i vaig pensar com deuen viureels treballadors d’una sauna.

Va ajuntar el concepte camió de la netejaamb una sauna gai; curiós, no? Sí. La sau-na és només l’escenari. Va més enllà del temasexual. El meu projecte tracta de trobar histò-ries en els diferents personatges. De vega-des tenen un to absurd. Perquè vull defugirla temàtica sexual. Que sembla estar tan demoda. Hi ha autors que sota qualsevol excusafan que els seus personatges acabin amb es-cenes de sexe. Busco històries més quotidia-nes. Embolics i elements que em permetin fersàtira.

Com està el món del còmic a Espanya oa Catalunya? Actualment hi ha un cert boom.Però més en el terreny del còmic d’autor. Hiha un increment de la lectura del còmic francèsmés d’autor. A Espanya i Catalunya costa molttrobar col·laboracions. O tirar endavant projec-tes personals, com els comic-books. Les edito-rials es mouen sobre segur, amb firmes quevenguin.

I les opcions per a un dibuixant d’aquí,quines són: treballar per França i els Es-tats Units? Per als Estats Units jo ho descar-to. Perquè es basen sobretot en superheroisi no és el meu estil. El mercat francès és unparadís. Tenen projectes molt bons, però al-hora és un mercat molt tancat. Ara per arano em plantejo traspassar fronteres.

No és d’aquells que peregrina a Angule-ma per fer contactes? No. De moment no.

I llavors, com es pot viure del tema? Ésmolt difícil. Perquè els autors poden publi-car molt poc. Un parell de treballs a l’any.Dibuixes per editorials i reps encàrrecs d’il·lus-tració de llibres, com en el meu cas. En aquestcamp hi ha més treball.

Com a lector, creu que és un miracle que

segueixi existint una revista com El Jue-ves? A veure... (s’ho pensa) El lector ha evo-lucionat. Potser també hi ha un cert lector d’ElJueves que no llegeix còmics i, en canvi, escompra la revista. Abans podies llegir Tintíni còmics així. Però ara tot s’ha ampliat més.Hi ha 30.000 ofertes més i possibilitats. Larevista és tot un clàssic. Una institució. Peraixò segueix endavant.

Es va formar amb el gironí Quim Bou; hiha caliu de dibuixants a Girona? Allò deGirona com a centre del còmic és impossible.S’ha d’anar a la capital. I on es reparteixenoportunitats i feines és a Barcelona. Moltesde les coses que sé és gràcies a Quim Bou ili he d’estar agraït.

El mercat gai està en expansió? En el meucas, hi ha dos factors perquè toqui el tema.Em trobo còmode a l’hora de treballar en elcòmic humorístic. Tinc un entorn, per amis-tat i vida social, per coneixences, que em per-met treure material per a les meves histò-ries. I un segon component és que crec quehi ha un dèficit a poder parlar amb naturali-tat del món gai. I des d’un punt de vista d’hu-mor. Hi ha una realitat més normal, que nopas sexe, sexe i sexe. Tinc com a referent l’ale-many Ralf König. Que retrata personatges gais,però amb un rerefons humorístic. L’admiro.De fet, el títol de la tira és un homenatge aell.

Hi ha molts estereotips d’aquest món, ambsèries de televisió com Queer as folk? Sí.Totes les històries acaben amb els personat-ges despullats i allà, follant. Fa poc va sortirun còmic gai que crec que anava més en lalínia porno. A veure si es normalitza. Perquè

no tot és una mirada sexual.

Però toca el tema d’una sauna gai. La mevaperspectiva està més pensada, crec, per a unpúblic heterosexual. Que no pas de mirar-s’ho des de dintre. Hi ha molts clixés del móngai que fan gràcia.

Quines coses li fan més gràcia? És un mónmolt dispar. Hi ha molts matisos. El món gaino es pot encasellar. Si jo fes un còmic deparella, com fa en Manel Fontdevila a El Jue-ves amb la parella hetero, la visió que dona-ria seria, segurament, la mateixa. Seria moltcomparable.

Té pensat fer algun llibre de còmic, o unahistòria més complexa? De projectes n’hiha molts. Tinc una llibreta plena de notes! Pot-ser sortirà una història més llarga. Un comic-book o una novel·la gràfica. Però sempre desd’un punt de vista humorístic.

Internet serveix per expandir el fenomendel còmic? No sé fins a quin punt. Pots tro-bar un autor o contactar amb ell. I trobar au-tors estrangers, però com a feina, no ho sé.El mètode és el de sempre: publicar un fan-zine entre quatre universitaris, amb quatre du-ros. És el més clàssic! (riu).

Un consell per a un dibuixant de Gironaque comenci? Allò important és moure’s. Caltenir un projecte. Estar molt segur d’ell. I anara les editorials, que és on es reparteixen lesfeines. I on, mica en mica, vas creixent.

És el seu cas? Sí. He dibuixat des de sem-pre. Però aquest és el camí per arribar al pú-blic. I anar a més.

Entrevista


CARLES Ponsí Dalfó Dibuixant, publica una tira còmica a «El Jueves»

«Sauna Paradise» és el títol de la tira còmica setmanal que publica a «El Jueves» el dibuixant figue-renc Carles Ponsí. De temàtica gai, intenta fugir de l’estereotip sobre aquest col·lectiu. És una mos-tra que la revista d’humor, que compleix 30 anys, es renova. I continua essent viva i actual.

“El món gaino es pot

encasellar”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARTÍN AZUL

“Allò de Gironacom a centredel còmic ésimpossible.S’ha d’anara la capital.

I on esreparteixenoportunitatsi feines és aBarcelona.“

L ’Església de Girona espera un miracle–principalment de caràcter mèdic– a fique l’olotina Lliberada Ferrarons i Vives

(1803-1842) pugui ser declarada beata en unprocés de caràcter judicial altament estructu-rat i racional –solen prescindir dels fenò-mens místics– de reconeixament de les virtutsque va professar en vida i que és testimoniper als creients, alhora que retroalimentantla fe. Ferrarons va ser una noia garrotxina,de família humil i que, des d’una edat moltjove, va treballar en una fàbrica fins que unamalaltia la va obligar a restar al llit fins a lamort. De càracter servicial, Lliberada Ferra-rons va guanyar-se l’estima de tothom. Talcom diu el bisbe de Girona, Carles Soler i Per-digó, en la presentació del llibre biogràficLliberada Ferrarons. Una fe sempre jove –re-dactat per Miquel Àngel Ferrés i Fluvià (Olot,1952) i publicat pel Centre de Pastoral Litúr-gica (2006)–, els sants són «models» de con-ducta, i suggeridors «d’imitar-los». Un sant ésun mirall. En aquests moments, la causa del’olotina ha superat la comissió històrica –laresposta és donada per la Congregació Ro-mana per a les Causes dels Sants– i, en pa-raules del postulador, Felip Amenós, en breuels teòlegs han de donar el vistiplau a la con-sideració de Venerable. És el pas previ a labeatificació, que inclou l’obligatorietat de cer-tificació del miracle, que possibilita un culterestringit en una diòcesi o orde religiosa. Araés Serventa de Déu. La recerca documental–Positio– que n’argumenta la santedat té mésde 1.000 pàgines.

Tanmateix, la història de Ferrarons tambéserveix per explicar el context socioeconòmicde la industrialització de la Garrotxa a la pri-mera meitat del segle XIX. En l’acte de pre-sentació de llibre, celebrat a Olot, l’historia-dor de la capital garrotxina, Josep Murlà, vaexplicar que l’aspirant a beata va viure unaèpoca «convulsa» en l’aspecte social i polític.Tal com diu Miquel Àngel Ferrés al preàmbul,el procés de Ferrarons és la «localització» d’unexemple en una institució que és «universal».Ferrés, actual rector de la parròquia de San-ta Maria de Blanes, defensa que l’olotina ésuna santa «atípica», amb unes característiquesque es desmarquen d’altres causes de beati-ficació i/o canonització, raonat en la tendèn-cia actual de ser «molt farcides de clergues,religiosos i religioses». Així, continua, és pos-sible que les causes de canonització guanyinen credibilitat. Com en temps pretèrits, en quèels sants eren proclamats per voluntat popu-lar. Perquè van ser els habitants d’Olot els quevan començar a reclamar la consideració desanta per a Ferrarons.

«POBRA I MALALTA»L’olotina era una laica. I obrera. Una treballa-dora creient. A més, com remarca l’autor, «po-bra i malalta». Batejada a l’església parroquialde Sant Esteve d’Olot, el pare havia nascut ala mateixa ciutat, mentre que la mare era deSant Joan les Fonts. El matrimoni, de condi-ció humil, va tenir vuit fills. Tres van sobre-viure. La casa familiar estava situada al Car-rer de Sant Miquel. Després es van traslladaral carrer de Sant Bernat. En tots dos casos, ala perifèria d’un Olot amb 1.050 cases i 10.000habitants. Ferrés trenca amb la imatge d’unmunicipi rural –«es correspon parcialment ala realitat»– per situar-lo en un context fabril,seguint les tesis d’Adam Smith en boga, i ambles deficiències socials que una mala praxicomportava. Per exemple, escassetat d’ali-ments i gairebé nul·la escolarització dels in-fants en les famílies humils. O l’aparició d’unanova ètica del treball. La gent del camp ana-va a la ciutat cercant feina i seguretat davantdels enfrontaments bèl·lics entre Espanya iFrança.

Lliberada Ferrarons, des de petita, va tenirla vida condicionada per l’escassetat econò-mica dels pares. Recórrer a la caritat no va seruna decisió puntual. Convivia amb una ten-dència a la malaltia. Tot i això, hi ha un ele-ment clau en el nucli familiar: la creença re-ligiosa. El pare era membre seglar del tercerorde carmelità. Devoció a la Mare de Déudel Carme.

Ferrarons va començar a treballar molt jove.Tenia set o vuit anys. En una fàbrica de tei-xits de Sant Joan les Fonts. Era mà d’obrabarata. I víctima de l’explotació infantil. Elpare va morir el 1816. Tenia 43 anys. Aixòva obligar Lliberada Ferrarons a assumir mésresponsabilitats en la família. L’olotina teniaun caràcter de compromís amb persones i tas-

ques, com ara el treball. És seva l’expressió«els ulls a la feina i el cor a Déu», una actua-lització –explica el biògraf– de l’Ora et Labo-ra dels benedictins. La creença religiosa li mar-cava positivament la vida. Als setze anys vaser novícia del Tercer Orde per després pro-fessar com a terciària carmelita.

Mesos després, i a causa de la malaltia, Lli-berada Ferrarons va començar a treballar en

una fàbrica dins d’Olot. El Trienni Liberal(1820-1823) va portar accions anticlericals ala ciutat, que ella vivia resignadament. Va pas-sar el mateix amb les guerres carlines.

PALPITACIONS, CANSAMENT I TUMORMiquel Àngel Ferrés divulga una diagnosidel metge Rafel Prat, que la va assistir du-rant vint anys, que mostra com era l’estat de

Esperant un

miracleL’Església de Girona està esperant que es produeixi una curació

mèdica no explicada científicament per poder desencallar lacausa de beatificació de l’obrera garrotxina Lliberada Ferrarons.

TEXT: JOAQUIM BOHIGAS I MOLLERA


1

2

3

Reportatge


salut de l’olotina. Entre d’altres patologies, pa-tia palpitacions, cansament crònic i un tu-mor al fetge. Sovint havia de passar entrevuit i deu dies al llit reposant. Precisament,el tumor va obligar l’olotina a deixar de tre-ballar el 1829 i romandre tretze anys en unllit. «Amb equilibri serè i elegant», expressal’autor. Durant més de tres anys, va roman-dre amb el cos reposant al costat dret pelpes del fetge. Lliberada Ferrarons, que no vadeixar cap escrit, va morir, després de molttemps patiment perenne, al carrer de la Mos-ca, pocs mesos després que ho fes la mare.Joaquim Masmitjà i de Puig (Olot, 1808-Gi-rona, 1886), fundador de les Filles del San-tíssim i Immaculat Cor de Maria i que tambété oberta una causa de beatificació des de1985, va ser present en el moment del traspàs.

Anunciada la mort, dotzenes de garrotxinsvan voler anar a visitar el cos de la «santa».L’enterrament va ser una «autèntica manifes-tació popular». Es van produir diferents suc-cessos: el seguici parroquial es va presentara casa de la difunta una hora abans per evi-tar aglomeracions, no es va atendre la de-manda que el trasllat al cementiri fos amb elcadàver descobert per evitar una allau de per-sones a la recerca d’un tros de roba com arelíquia... La missa exequial es va fer al San-tuari de la Mare de Déu del Tura. Rosa Molà,vídua del notari Baudili Morales, va cedir unnínxol. Una espectacular tromba d’aigua itro va caure sobre Olot la tarda del comiat.Joaquim Masmitjà desitjava que la difunta des-cansés en una església, cosa que es va rea-litzar el 1966. Les restes de Lliberada Ferra-rons són ara a Sant Esteve. La primera bio-grafia sobre Lliberada Ferrarons té data de

1878, i n’es l’autor Francesc Xavier Butiñà(Banyoles, 1834-Tarragona, 1899). El llibre vatenir quatre edicions.

L’atiament per col·locar Ferrarons als altarsté dues dates especialment significatives. El1942, quan, en el context del centenari de laseva mort –promogut per sis devotes–, es va

obrir el procés diocesà ordinari, tancat el 1973.I el 2003, bicentenari del naixament, quan Olotva celebrar diferents actes força participats, lacomissió va intentar, sense èxit, trobar un qua-dre de l’olotina realitzat per Marian Vayreda(Olot, 1853-1903) el 1874, fruit d’un encà-rrec de Josep Gelabert i Vall, que era el fillde Geroni, metge de Lliberada Ferrarons. Totapunta que el pintor i literat es va inspiraren un gravat d’Antoni Masmitjà –arquitecte igermà de Joaquim, fundador de l’orde del Corde Maria– que porta com a nom Verdaderoretrato de Librada Ferrarons y Vivés de Olothipòtesi raonada pel fet que Vayreda no po-dia ser present al vetllatori –encara havia denéixer– i la semblança entre ambdues imat-ges. La darrera pista és que el quadre –unatela de 139 centímetres d’altura i 58 centíme-tres d’amplada– va ser comprat pel comer-ciant de Barcelona Francisco Mas Cisa el 1958.Tanmateix, poc després que l’olotina morís,Joaquim Masmitjà va enviar a la Congregacióper a les Causes dels Sants de Roma una re-lació de vuitanta pàgines escrites en llatí ex-plicant les virtuts de Ferrarons. El documentva arribar a les mans del pontífex Gregori XVI,que hi va mostrar molt d’interès.

El procés de beatificació és viu amb el su-port dels Carmelites, que són a Olot des delsegle XVI. Entre d’altres, la ciutat recorda la«santa» en el nomenclàtor –el carrer de la Mos-ca es va convertir en el de Lliberada Ferraronsa partir de 1829– i la consideració de FillaIl·lustre (1942), que inclou la incorporació d’unretrat a la galeria d’olotins –és l’única donapresent en aquest espai d’honor situat a l’Ajun-tament– al qual el poble ret homenatge persempre, tot esperant un miracle.

4 5

6

3

Fotos:1Gravat de LliberadaFerraons obra d’An-toni Mitjà. És l’obraen la qual MarianVayreda es va inspi-rar per fer el quadreque la comissió delbicentenari va cer-car a Barcelona.2Quadre de MarianVayreda. L’obra, quemostra l’ara Serventade Déu morta estira-da en un llit, porta lasignatura de l’autor idata: 1874. 3D’esquerra a dreta,l’autor de la biogra-fia, Miquel ÀngelFerrés, rector deSanta Maria de Bla-nes; el postuladorgeneral de la causa,el carmelità residenta Roma Felip Ame-nós; i Joan Baburés,vicepostulador de lacausa de beatifica-ció de Lliberada Fer-rarons. 4Punt de llibre apropòsit de la cele-bració del bicente-nari del naixementde l’olotina en què hiha una representa-ció de la Serventade Déu obra de l’ar-tista garrotxí ModestFluvià.5Quadre de LliberadaFerrarons que es potveure a la galeria defills predilectes queté adequada l’Ajun-tament d’Olot. Foto:Meritxell Masó. 6Portada de la darre-ra biografia sobreLliberada Ferrarons,que ha publicat elCentre de PastoralLitúrgica de Barcelo-na.

Poques sensacions són equivalents a vo-lar amb el vent a la cara i encara més sies fa sobre l’Alt Empordà. En aquest as-

pecte, a molts el cinema ens ha ensenyat asentir coses diferents, ens ha reflectit monsllunyans i ens ha fet somiar en aventures isensacions de tot tipus. Amb totes les pel·lí-cules que s’han fet i els gustos de cadascun,és ben difícil trobar indrets comuns als re-cords fílmics, però hi ha un cert nombre d’es-cenes que són una mena de patrimoni comúo de mite que hem vist en una pantalla decinema. Una d’aquestes escenes és la d’unbiplà pilotat per Robert Redford, portant a unaenamoradissa Meryl Streep volant sobrel’exuberant natura de Kenya a Memòries d’Àfri-ca, mentre sona la música de John Barry.Aquesta pel·lícula de Sidney Pollack era unfantàstic cant a l’Àfrica, a la seva natura i al’art d’explicar una història sobre els ressortsmés bàsics dels sentiments humans i que ensdeixa recordar que el cinema, a més d’unnegoci, és també art.

L’avió en el qual els protagonistes sobre-volen la sabana és un DeHavilland Tiger Moth,un venerable aeroplà dissenyat a Anglaterraa començament dels anys 30, és a dir, en elperíode d’entreguerres i que a Espanya va vo-lar per a la Direcció General d’Aeronàutica apartir del 1933 i després amb l’Exèrcit de l’Aire.Malgrat que tot això soni molt llunyà, és pos-sible reviure la sensació de com es volavaamb un d’aquests aparells a l’Alt Empordà,concretament a l’aeròdrom d’Ordis.

Allà, sobre la gespa, hi ha diferents han-gars, una capella i una petita construcció defusta que fa de sala social de l’aeroclub. Totés molt bucòlic. Els usuaris d’aquest aeròdromvolen en ultralleugers llevat d’un, José Anto-nio Chicharro, que en un hangar té guarda-des les seves possessions més estimades. Quanobre les portes corredisses es veuen sota unesteles tres avions de línies molt antigues, l’undarrere l’altre: dos biplans i un petit aviómonomotor de color gris. L’avió que escullChicharro per volar és el Moth de color ver-mell, al qual treu totes les proteccions fetesamb llençols. «No és que calgui cobrir-lo quanestà aquí guardat, el problema és que de vega-des, i no sé com, entren ocells i no convé quedeixin els seus regals sobre l’avió». L’estructu-ra de l’aparell és de metall, però el recobri-ment és de roba ben tensada, que si bé d’unabanda és lleugera, és alhora molt delicada.

ENAMORAT DELS CLÀSSICSEmpenyem l’avió cap a fora i amb la llumdel sol, el color vermell llueix esplèndid. Men-tre l’arroseguem, Chicharro ens explica queés controlador aeri i que va passar molts anystreballant a la torre de Girona, a la de Saba-dell i actualment està destinat al centre re-gional de control aeri a Barcelona, que s’ocu-pa del sector oriental de la Península i les illesBalears. La seva afició pels avions, com lesgrans passions, li ve ja de petit, però quanals anys 70 va estar estudiant a Anglaterra esva acabar enamorant dels avions clàssics,per la dedicació i respecte que tenen al Reg-ne Unit a aquelles màquines voladores histò-riques.

Com que l’avió sempre queda buit de com-bustible, fer benzina abans del vol és forçapeculiar: pujat a unes escales el pilot esténun pany sobre l’entrada del dipòsit de com-bustible i amb l’ajuda d’unes galledes plenesde gasolina de 95 (de cotxe) va omplint ambmolta cura els dipòsits del seu biplà. Un cop

finalitzada l’operació, la pujada al seient deldavant, el del passatger, encara que tambété els comandaments i els indicadors, s’hade fer amb molta cura i només trepitjant tros-sos marcats, car que pel contrari el peu s’en-fonsaria en la roba que recobreix l’estructu-ra de l’avió.

Mantenint la palanca de profunditat cap en-darrere, com si fos una escena en blanc inegre, l’hèlix es mou manualment per final-ment, després de dos sorolls similars a unatos, començar a girar. Tenim cascos de cuirper a tots dos amb ulleres, intercomunica-dor i un walkie que farà les funcions d’emis-sora de ràdio, amb la qual ens comuniquemamb la torre de Girona per indicar les nos-tres intencions: vol local (sortida i arribadaal mateix camp) cap al nord-est fins al Capde Creus i tornada per la zona d’Empuria-brava, Figueres i novament Ordis. Tot se-guit, el Tiger Moth comença a rodar per so-

bre la gespa dirigint-se cap a la capçalerad’una de les pistes de l’aeròdrom, mirem adreta i esquerra, no ve ningú i no hi ha obs-tacles, així que... a volar!

Sense temps de ser conscient de la veloci-tat l’avió se’n va a l’aire en qüestió de segons;és tan lleuger que en només 200 metres jaestem en vol. Al davant, Figueres, que so-brevolem en uns minuts per sobre del cas-tell de Sant Ferran, magnífic i imponent desd’aquest punt de vista. Pocs segons desprési a la dreta, Vilanova de la Muga i el riu. Al’altra banda el Castell de Peralada. Curiosa-ment, mentre fotografio el Casino, em fixo enuna curiositat tècnica de l’avió: l’indicador develocitat, un instrument tan genial com sen-zill: a l’estructura de fusta que separa i tam-bé subjecta les dues ales, hi ha unes xifres so-bre un dibuix en corba i una petita placa demetall que penja. Aquesta placa va en con-tra del vent de manera que amb la resistèn-

Volant amb una gloriosa

relíquia del 37El controlador aeri José Antonio Chicharro, apassionat pels avions clàssics, conserva a l’aeròdrom

d’Ordis, en perfecte estat i a punt de funcionar, un Tiger Moth com el de «Memòries d’Àfrica».

TEXT I FOTOGRAFIA: JAVIER ORTEGA FIGUEIRAL


1

Reportatge


cia inherent indica a quina velocitat estem vo-lant. En aquest cas, a unes humils –per a unavió– 110 milles per hora.

Sobrevolem Vilajuïga deixant la muntanyaa la dreta i al fons ja es veu el mar i Llançà,població que des de l’aire te un aspecte d’ab-soluta tranquil·litat: al seu port, els pesquersd’una banda i els iots i velers d’esbarjo orde-nats a una altra. Aprofito un moment en quèel soroll sembla atenuar-se per preguntar aChicharro per l’origen de l’avió. «Doncs aqueststipus d’avions havien servit a l’aeronàutica mi-litar de la República al 1933. El que estem vo-lant va ser construït el 1937 així que va vo-lar primer amb un govern i després se’l vaquedar l’altre fins els anys 50, quan va ser do-nat de baixa i cedit a un aeroclub, el de Vigo,però va patir un accident i des de finals dels50 estava en un magatzem. Als 90 dues per-sones ens en vam enamorar i mentre un vo-lia restaurar-lo perquè fos objecte d’exposi-

ció, la meva idea era que tornés a volar, queés el que ha de fer un avió. Per això estanconstruïts, no?», conclou el pilot mentre jasobrevolem el Port de la Selva, des d’on enlínia recta arribem fins a Cadaqués. Amb laseva església com a punt de referència fem

un gir de 360º que ens integra totalment ambel paisatge i una arquitectura que en moltscasos és contemporània de l’avió.

Deixant el Pení i les seves instal·lacions mi-litars molt més amunt a la dreta, arribem finsa Roses. El seu port llueix esplèndid mentreque la forma de la Ciutadella s’entén tan bécom als mapes des dels 300 metres d’alçària.En arribar a la impressionant zona de canalsnavegables d’Empuriabrava, coordinem perla ràdio amb els avions de l’aeròdrom que es-tan llançant paracaigudistes. Un cop aclariton és cadascú i per on «cauran del cel» elsesportistes, iniciem el camí de tornada, pas-sant novament sobre Figueres, amb Ordis jaa la vista. Fem novament un gir sencer perveure per on bufa el vent comprovant-t’ho ales mànigues que hi ha a les capçaleres i men-tre seguim girant baixem fins que la impeca-ble gespa d’Ordis ens rep amb tota la suavi-tat d’un camp tot just segat.

2

3

4

Fotos:1José Antonio Chi-charro al davant delseu DeHavilland Ti-ger Moth, que va serconstruït l’any 1937.2L’aeroplà a l’aerò-drom d’Ordis.3Sobrevolant el portde Roses.4L’aparell que serveixper mesurar la velo-citat del biplà, men-tre aquest vola persobre de Garrigue-lla.

Establimentsantics


L ’origen de l’empresa és l’any 1861 enun petit taller del carrer de Peralada, quanJaume Canadell i Riera i la seva dona,

Cristina Ballaresca i Carreras, van obrir unasabateria de petites dimensions als baixos dela casa on vivien i on ell havia nascut. Enaquells temps tot es feia manualment, pre-nent les mides al client, fent els motllos i, des-prés, fabricant el calçat. El client havia d’anara emprovar-se les sabates o les botines al-menys un parell o tres de vegades abans d’es-trenar-les, però es tractava d’un productefet a mida, resistent i de molt bona qualitat.A mitjan del segle XIX a Figueres hi havia tressabaters i una dotzena d’espardenyers, quea vegades cobraven en espècies els encàrrecsque els feien els pagesos: canviaven sabatesper oli, fruita, verdura o algun animal.

Al marge de fabricar les sabates manual-ment, Jaume Canadell també en feia les re-paracions que calguessin, encara que el calçatno fos de casa seva. Jaume Canadell i Cris-tina Ballaresca van tenir quatre fills i un d’ells,Joan Canadell i Ballaresca, es va quedar afer de sabater a la botiga dels seus pares,seguint els mateixos procediments artesanals.La botiga i el petit taller es trobaven alesho-res al carrer de Peralada, número 64.

Joan Canadell es va casar amb Teresa Buxói Reixach. Del matrimoni van nèixer tres fills:dues noies i un noi. Entre els anys 1914 i1918, el taller del carrer de Peralada funcio-nava bé, tenia 16 operaris i treballava molt.Una de les noies, Dolors Canadell i Buxó,va contraure matrimoni amb Pere Falgaronai Salleres, i es així com el cognom Falgaro-na entra en la història de la casa. Pere Fal-garona era sabater i músic, cosa molt freqüenten aquells temps, ja que, com que els músicsno treballaven gairebé gens durant la setmanai menys a l’hivern, havien de dedicar-se aun altre ofici per poder subsistir. Pere Fal-garona tocava sardanes en un cobla.

Amb els estalvis que van poder fer, l’any1930, aproximadament, van adquirir un al-tre establiment al carrer Portella, que era sa-bateria i també taller. Aleshores mantenienles dues cases: una al carrer de Peralada i l’al-tra del carrer Portella. La petita empresa no

va tenir massa problemes durant la GuerraCivil. Va continuar oberta i fent la seva tas-ca. A la postguerra, com tots els establimentsfiguerencs, se li va complicar el subministra-ment de material, però se’n va poder sortir.

EL TURISME I LA NOVA GENERACIÓPere Falgarona va morir l’any 1954 i el ne-goci va passar a mans del seu fill, Joan Fal-garona i Canadell, el qual era un autèntic pro-fessional de la música, trompetista recone-gut, però que va haver de deixar les partituresa causa de la desaparició del seu pare. Quanes va fer càrrec de la direcció de l’empresa,aquesta, poc a poc, entre els anys 1955 i 1960,

va anar deixant lafabricació artesa-nal de sabates ibotines, per in-corporar als seusaparadors calçatprocedent degrans fàbriques.Tot i això encaraes va mantenir eltaller de repara-cions i es feia al-guna sabata amida. El taller delcarrer de Peraladaes va tancar.

Entre els anys1960 i 1970 l’em-presa va anar capamunt per l’em-penta que el tu-risme de qualitat,procedent sobre-tot de França,però també d’al-tres països, va do-nar a Figueres. Enaquests anys ésquan entra a tre-ballar a la casaJoan Falgarona iCortada, fill deJoan Falgarona iCanadell. Ho fa al

costat del seu pare que li va ensenyar els«secrets» del negoci. L’any 1990 va passar aser ell el titular.

L’any 1963 s’havia fet la primera reforma iampliació de la botiga del carrer Portella. El1973 es va comprar el local del costat i esva fer una altra ampliació, per passar després,l’any 1986, a fer una segona ampliació, queva culminar l’any 1999 amb la darrera refor-ma. Des del 1960 a la sabateria també s’hi ve-nen bosses, complements i jaquetes de pell.

Joan Falgarona i Cortada té dos fills queestan estudiant i encara no saben si es de-dicaran al negoci, que ja ha complert 146anys.

Can FalgaronaFigueresÉs una de les sabateries més antigues de la ciutat, que en els seus

146 anys d’història ha vist com es passava de l’elaboracióartesanal del calçat a la venda del que procedeix de fàbriques.

Història

Els inicis vanser en un petittaller de sabate-ria del carrer dePeralada de Fi-gueres, on totsels encàrrecses feien a mà.Més tard es vaadquirir una al-tra casa al car-rer Portella,també de Fi-gueres i, durantuns anys es vanmantenir lesdues seus. LaGuerra Civil nova tenir greusconseqüènciesper a l’empresai, a partir demitjan dels anys cinquanta, espassa de la fa-bricació artesa-nal a la vendade sabates defàbrica i com-plements va-riats.

Origen1861.FundadorsJaume CanadellRiera i CristinaBallaresca Car-reras.Propietariactual Joan Falgaronai Cortada.TreballadorsCinc.ActivitatVenda de saba-tes i comple-ments.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

L ’adequació per a l’ús públic, en formade plaça, del terreny que havia alliberatl’enderrocament d’un edifici, i la recupe-

ració d’un antic safareig que aquell mateixedifici havia eliminat durant molt temps delpaisatge urbà són dues de les principals fitesaconseguides en el projecte dels arquitectesJosep Fuses i Joan Maria Viader per urbanit-zar l’entorn de l’església de Sant Llorenç deBescanó. Aquesta actuació en completava unad’inicial que els mateixos arquitectes ja hihavien fet l’any 1988 i va ser una de les obresseleccionades pel jurat dels premis d’arqui-tectura de les comarques gironines corres-ponents a 2003, en l’apartat d’espais exteriors.

En la memòria dels premis, els mateixos ar-quitectes expliquen les premisses del seu pro-jecte i el punt de partida després d’aquellaprimera actuació: «La intervenció realitzada ha

completat la urbanització que ja havíem fetl’any 1988 a l’entorn immediat de l’església.En aquella pavimentació ja es proposava unaordenació en obertura radial, la qual preveiael futur enderroc d’un edifici construït els anysseixanta que servai d’escola de pàrvuls». Uncop suprimit aquest immoble i executat el nouprojecte de Fuses i Viader s’aconsegueix, se-gons ells, «ampliar l’espai públic creant unanova plaça que posa en valor el conjunt del’església i el seu entorn immediat. Un delsvértexs de la plaça queda definit per la presèn-cia de l’antic safareig públic, el qual s’ha re-cuperat, que quedava gairebé enterrat pel ma-teix pati de l’escola. S’ha recuperat també l’an-tic brollador que hi havia, adaptat segons elmodel de les fotografies antigues».

Continuant amb aquesta mirada cap al pas-sat que fan els arquitectes, sense deixar de

banda les necessitats de present i futur de l’in-dret, «s’han mantingut els arbres existents tantper preservar el caire ombrívol que el safa-reig antigament ja tenia com per assolir unlloc d’estada al costat del mur de pedra. Enaquest lloc s’ha dissenyat un banc de llistonsde fusta d’iroko i una font de platines metàl·li-ques amb un broc d’acer inoxidable».

Finalment, i davant del «considerable des-nivell existent a l’indret», Fuses i Viader comen-ten que «s’ha parat especial atenció al fet quela superfície pavimentada s’adaptés a la to-pografia del lloc, de manera que s’aconseguísuna entrega suau als carrers de l’entorn, espreservés la presència del safareig i es reva-lués la forma radial de la pavimentació, la quals’ha resolt en continuïtat a la realitzada l’any1988 amb totxo manual a sardinell i encintatde pedra de Girona».

Arquitecturagironina


Recuperar la històriaL’enderrocament d’un edifici permet alliberar terreny i ampliar l’espai públic en forma de plaça.

Projecte d’urbanització de l’entorn de l’església de Sant Llorenç (Bescanó)

Mésinformació

– Demarcació deGirona del Col.-legi d’Arquitec-tes de Catalu-nya, plaça Cate-dral, 8, Girona.972 41 27 27 «www.coac.net/Girona».

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

Fitxatècnica

ProjecteUrbanització del’entorn de l’es-glésia de SantLlorenç.AdreçaCarrer SantaAnna i plaça dela Vila, Bescanó.Autors Josep Fuses iJoan M. Viader,arquitectes.PromotorAjuntament deBescanó.ConstruccióXavier Alsina,s.a.Col·laboradorsJaume Vila iGrabuleda, ar-quitecte tècnic iGrau DelPozo,enginyers indus-rials.

El blet és una planta anual de la família de lesquenopodiàcies, ni més ni menys. La mateixa

família, quines coses, a la qual pertany la bleda...I ja veuen: cadascú té el seu producte tabú en gas-tronomia, les coses que no li agraden gens; i lableda és un dels més estesos. En el meu cas, undels poquíssims dels quals, si puc, prefereixo pres-cindir. Parlo de les seves fulles: les penques sí quem’agraden. Però les fulles de bleda, ja siguin cui-tes amb amaniment d’oli i vinagre, ja ofegades, emprovoquen rebuig.

Pot deure’s a records dolents de les meves ado-lescències infantils; el cas és que des d’aleshoreshe intentat, sense cap èxit, que m’agradessin lesbledes. Tampoc és que em preocupi massa: por-to gairebé seixanta anys intentant que m’agradiel cafè, i tampoc, encara que prenc molt més cafèque bledes.

Però és que la fama de les bledes no es limitaa ser considerades una cosa sense valor: servei-xen també per establir comparacions gens afavo-ridores, com quan diem que algú té cara de ble-da, és a dir, d’un color pàl·lid verdós com l’exhi-bida diumenge a la nit, després del recompteelectoral, per més d’un alt responsable d’algun par-tit polític, encara que tots sapiguem, evidentment,que han guanyat tots.

Un rave li han importat aquestes eleccions aun alt percentatge dels votants, que van preferir–un alt càrrec dixit– veure el Gran Premi de Mò-naco de Fórmula 1 que anar a votar. I un altre ravesembla haver-los importat als participants en l’en-questa d’Antena 3 sobre l’espanyol més impor-tant de la Història el tan esbombat gran momentde la cuina espanyola: allà només hi apareix uncuiner, Adrià, i al lloc 84. Bé és veritat que entreels cent no hi figuren espanyols que van tenir elmón a les seves mans, com Trajà, Adrià o Marc Au-reli; deu ser perquè no van participar a OT o per-què la Història, als votants, els importa també unrave –un bledo (blet), diuen en castellà–.

En fi, els donaré un motiu perquè creixi la sevaestima cap les bledes; en aquesta recepta m’agra-den fins a mi. Rentin, sense escórrer-les, les fu-lles d’un quilo de bledes, tallin-les en trossos,posin-les en una cassola, salin-les i tapin. No calafegir aigua: n’hi ha prou amb la que quedi delrentat i la que deixen anar elles durant la cocció.Coguin dos minuts a foc fort, baixin-lo al mitjà isegueixin deu o dotze minuts més. Ara sí que lesescorreran bé.

Posin en una paella una mica d’oli d’oliva i dosgrans d’all, que sofregiran fins que comencin adaurar-se, moment en el qual els retiraran. Abo-quin llavors quatre filets d’anxova dessalats i fa-cin-los desfer-se en l’oli aixafant-los amb una for-quilla.

Afegeixin tomàquet pelat i triturat i facin couretot a foc suau uns 20 minuts, fins que es conver-teixi en salsa. Aboquin ara les bledes, coguin-lesun quart d’hora remenant-les i serveixin el plat ca-lentó.

Això són bledes «a la romana», i vagi la receptacom una forma de desgreuge als Cèsars hispansabans esmentats.

MILLOR LES PENQUESDe totes maneres, donen més joc les penques.Triïn-les gruixudes. Netegin-les bé, eliminant elsfilaments durs, i tallin-les en trossos de cinc o siscentímetres de llarg. Coguin-les en aigua amb sali el suc de mitja llimona uns vint minuts i escor-rin-les bé.

Col·loquin sobre la meitat de les penques sen-gles trossets de pernil, de manera que no sobre-surtin; sobre el pernil, una tira de formatge, i tan-quin-les amb un altre tros de penca de bleda.Passin aquests «sandvitxos» per farina i ou batut ifregeixin-les en abundant oli d’oliva fins que que-din dauradets.

Per acompanyar-los els va molt bé una salsa detomàquet casolana.

Rebuig a les bledesCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Vi rosat de gam-ma alta i d’ex-

traordinària per-sonalitat. De colormaduixa intensamb tonalitats vio-làcies. Aroma po-tent, afruitada,que recorda lesmóres. En boca ésde gran estructu-ra i amb una aci-desa que li dónanervi i frescor.Darreregust sabo-rós, melós i llarg.Elaborat amb cincvarietats de raïm:Tempranillo, Gar-

natxa, Cabernet Sauvignon, Mer-lot i una petita quantitat de Pi-not Noir, que es veremen en ple-na maduració. Maceració enpremses pneumàtiques horitzon-tals i fermentació en verge, parten fusta i part en tines d’acer ino-xidable. Vi de personalitat prò-pia, de gran qualitat i comple-xitat aromàtica. Molt adequat peraprendre a estimar els vins ro-sats. Recomanem degustar-lofred, no gelat, amb plats lleugersd’estiu, arrossos i salses suaus,tant de carn com de peix.

El celler elaborador: Elaboratper Heretat Segura Viudas, delgrup Freixenet, i premiat a Can-nes (França) com un dels millorsrosats del món.

ClosJuvència

El vi

Rosat

En Joel ja té 9 anys i... juga a bàsquet i té molts amics. Per celebrar aquest aniversari, hem volgut que fos ell, el primer nen nascut d’una microinjecció espermàtica feta a la província deGirona, el que ens expliqués quelcom de la seva vida.La Unitat va ser creada a l’any 1997 per un grup de professionals de diferents especialitats, ginecòlegs, biòlegs i andròlegs amb l’esperit de poder donar resposta a les expectativesd’aquelles parelles que tenen dificultats per aconseguir descendència. Poder oferir tots els estudis i tractaments sense necessitat de desplaçar-se fora de Girona i centralitzar total’activitat a les dependències de la Clínica Girona. Obrir la possibilitat de col·laboració amb diferents grups de professionals externs.Durant aquests 10 anys de funcionament de la Unitat de Reproducció Humana a la Clínica Girona, el seu Laboratori de Biologia, ha col·laborat en gairebé 4.500 tractaments de fertilitat.Durant aquests 10 anys han vingut al món més de 900 nens i nenes. Bevinguts!!!Seguim dedicant, i dedicarem en el futur, tot el nostre esforç per millorar, avançar i mantenir la il·lusió del primer dia. Estar al dia és difícil, l’allau de coneixements és immensa iimparable. Però realment apassionant.SINCERAMENT... GRÀCIES PER FER-NOS CONFIANÇA.

Joan Sarquella i Ventura. Biòleg. Cap del Laboratori de Biologia.

UNITAT DE REPRODUCCIÓ HUMANA i DIAGNÒSTIC GENÈTICCLÍNICA GIRONA, 10 ANYS AL VOSTRE SERVEI

En Joel va néixer a la Clínica Girona el 25 de maig de 1998.

Procés de microinjecció espermàtica

Si aneu a qualsevol llibreria veureu quemai com ara s’havien publicat tants lli-bres de cuina, de tots els temes, for-

mats i colors, amb fotos o sense. De fet, el ca-talà i el suec són dues de les llengües, forade les grans, més prolífiques en aquest camp,i segurament nosaltres estem al davant. Aixòes veu, internacionalment, en els més presti-giosos premis que s’atorguen en aquest gè-nere –els «Nobel» dels llibres de cuina, elsGourmand World Cookbook Awards, que en-guany s’han donat a Pequín, i que m’han do-nat per quarta vegada, i sempre per obresescrites en català, llengua, per cert, qued’aquesta forma fou reconeguda per primercop per part d’aquests premis–.

Ara bé, dit això –espot d’autopromoció apart, que em perdonaran–, també ens haurí-em de preguntar a què és degut aquest auge.Crec que es deu a causes diverses: en pri-mer lloc al fet que cada cop mengem més ma-lament, a deshora i fora de l’àmbit domèstic.De fet, substituïm la literatura per la cuina. Ensegon lloc també hi ha qüestions diversesde reviscolament nacional (en el cas dels lli-bres de cuina tradicional), d’esnobisme o cu-riositat per part del públic i d’autopublicitat(en el cas dels llibres de cuiners). I, també,d’autèntic afany de coneixement, ja que arala cuina és també una moda.

Si deixem de banda els assajos i estudis(el gènere que a mi més m’agrada), els re-ceptaris, segons qui els escriu, es poden di-vidir en tres apartats: llibres d’àvies, sovintamb receptes impossibles de fer (no hi ha niquantitats, ni proporcions, etc.); llibres de cui-ners, que, en canvi, ens mostren un excésde pesos i mides (que són una dada econò-mica que pot arruïnar el cuiner-restaurador)

però segurament no ens expliquen els tempsde cocció: en aquests dos casos, si volem por-tar a la pràctica les receptes podem quedarben frustrats: la recepta o bé és mal explica-da o bé no es pot fer a casa, ja que les basesde la cuina domèstica són diferents de la quees fa als restaurants. També, és clar, hi ha lli-bres ben fets, però són una minoria.

INCONGRUÈNCIES I ERRORSAnalitzant molts dels llibres que actualmentes publiquen en català n’hi ha, fins i tot, queel títol no respon al contingut, com un su-posat Corpus de la cuina catalana, amb les re-ceptes sense esment d’origen, sense explica-ció detallada, sense citar les fonts d’on s’hantret (que són llibres i repertoris ben coneguts)i barrejant –cosa greu conceptualment– el con-cepte de cuina tradicional amb cuina públi-ca o dels restaurants.

En un altre llibre d’un cuiner mediàtic (i

no és culpa d’ell, sinó de qui l’ha escrit ocorregit), hi ha falles tan greus com confon-dre els escamarlans amb les cigales, quan estracta de dos crustacis totalment diferents.Hi ha llibres, fins i tot, que per la quantitatde nyaps que contenen s’haurien de consi-derar obres humorístiques. És el cas d’un lli-bre que pretén que «hi ha teca», i que, deforma ostensible, pretén un assessoramentd’un historiador, on hi ha perles sensacio-nals com afirmar que a Catalunya el sucrevenia d’Orient (i, no obstant això, es pro-duïa aquí), que les patates les va introduir Na-poleó (tenim receptes del segle XVIII!) o quees desconeix l’origen de la paraula cóc i coca(és el kok–kucheh-cake-coek germànic!).

Un altre problema és la manca d’una críti-ca solvent i preparada a l’entorn dels llibre decuina: fins i tot els que fan aquesta activitat,solen preferir els llibres mediàtics, i no elsde qualitat.

Gastronomia


La proliferació de llibres de cuina no en garanteix la qualitat; n’hiha que contenen receptes pràcticament impossibles de fer a casa.

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes-vilaweb.cat/jau-mefabrega

Necessariso frustrants?

El cóc o coca és propi de les comar-ques occidentals i de les terres del’Ebre, de l’Urgell a la Franja de Po-

nent, on encara se n’elaboren d’exquisits,alguns amb denominació de qualitat, comel cóc de Fraga. El cóc ràpid és propi delMontsià, del Matarranya, i el trobem fins ala Conca de Barberà. També hi ha cocsde maçana de l’agredolç, cócs salats, etc.A Tàrrega, cada any, té lloc una Firacóc. Lacoca o cóc és una massa de pasta plana,dolça o salada, guarnida amb diversos in-gredients. És, per definició, una menja queha anat associada sempre a les festes, ique s’elabora tant a les cases com als fornsi pastisseries. La paraula coca (que algunparlar occità comparteix) ve de cóc –a mol-tes comarques, coca o pastís, a Menorca,panet–. Aquest mot, al seu torn, vindria d’unaarrel germànica: la que ha donat el nomanglès de cake (pastís) i paraules similarsque trobem en holandès i alemany. L’ori-gen, doncs, és el baix alemany, la llenguaque parlava Carlemany. És parenta d’altrespreparacions més o menys similars de laMediterrània –com la focaccia (fogassa, a

la Catalunya Nord) i la pizza italianes, lapide turca, la torta espanyola, etc...– i, ésclar, dels pastissos plans nòrdics (koek ho-landès i similars). De Salses a Guardamar,tenim les següents tipologies: coques depa, o dites també d’oli, típiques de la re-gió de Girona i fins de Catalunya Nord. Co-ques dolces,que poden ser de pasta de pa-dites d’oli i sucre, llaminera, etc. –o d’unapasta especial, amb mantega o llard–, debescuit, de pasta fullada, amb llardons ogreixons. Es poden guarnir amb fruita fres-ca, confitada o seca (albercocs, cabell d'àn-gel, pinyons...); destaca la de Sant Joan. Hi

ha coques salades, només vegetals –ambsamfaina, amb trempó, amb pebrot– o mix-tes –amb tonyina, arengada, botifarra–, finsa arribar a la magnífica coca de recapte,que pot incloure tota mena d’ingredients–arengada, botifarra, bolets...–.

ElaboracióBateu les clares a punt de neu. Afegiu-hiel sucre i seguiu batent, fins que torni a que-dar a punt de neu ferm. Hi aneu afegint, peraquest ordre i sense deixar de remenar, lallet, l’oli, les gasoses i, finalment, la farina.Pasteu-ho bé.– Poseu-ho en una llauna untada amb oli omantega i coberta amb un paper de bar-ba i feu-ho coure al forn mitjà, prèviamentescalfat (160º), durant uns 30 o 35 minuts.Per saber si és cuit, ho foradeu amb unaagulla i si surt seca ja està.

NotesUn cop desemmotllat el cóc, hi empolseusucre per sobre, el decoreu amb ametlles,una crema, melmelada, etc... També es potemborratxar amb algun licor.

Ingredients

● 6 ous.● 2 sobres de ga-sosa o llevat rà-pid.● 1 tassa d’oli d’oli-va.● Mig quilod’ametlla mòlta.

● Mig quilo de su-cre.● 1 got de llet (1/4de litre).● 1 pela de llimo-na ratllada.● Farina, la queadmeti (1/2 quilo,aproximadament).

Cóc ràpidLa recepta

MA

RC

MA

RTI

Aquests dies, els amants del cinema com-memoren el centenari del naixement detres mites del setè art: John Wayne, Lau-

rence Olivier i Katherine Hepburn, tres gransactors amb qualitats dispars, però amb unaaureola innegable d’ídols, que els aficionatscontinuen recordant malgrat que faci anys dela seva mort. Segurament el més popular delstres va ser John Wayne –il·lustrem el reportat-ge amb programes de pel·lícules de l’actor–,aquell home robust, de metre noranta d’alça-da i poques paraules tant a la pantalla com ala vida real, que amb les seves 157 filmacionsva crear un mite de l’Oest nord-americà, elprototipus del valent i del justicier.

John Wayne, el vertader nom del qual eraMarion Mitchell Morrison, va néixer el 26 demaig del 1907 a Winterset (Iowa). Va jugar alfutbol americà a la universitat californiana onestudiava, i allà va conèixer un actor de so-bres conegut per les seves cintes mudes delwestern, Tom Mix. Aquest amic seu fou el cul-pable del naixement de la figura del cine querecordem avui, i més tard de la mà del direc-tor John Ford acabaria d’entrar de ple enaquest món del cel·luloide, en el qual a mésa més va provar les tasques de director a ElÁlamo i Boinas verdes; i les de productor enprop de una vintena de títols més.

John Wayne es va casar dos cops; primeramb Josefina Sánchez, amb qui tingué quatrefills –Michael Anthony, Antonia, Patrick Way-ne, i Melinda–; i en segones núpcies amb Pi-lar Pallete, mare dels seus altres tres fills –Ais-sa, Ethan i Marissa–. Va treballar al cinemagairebé cinquanta anys, i va morir víctima delcàncer l’11 de juny del 1979, essent enterratal Pacific View Memorial Park de Newport–havia dit que hauria volgut com a epitafi lafrase en castellà «Feo, fuerte y formal», peròno apareix a la tomba–. Fort Apache, La dili-gencia, La legión invencible, Río Bravo, Cen-tauros del desierto, El hombre que mató a Li-bertty Valance, Valor de ley (per la qual va

guanyar l’Oscar al millor actor), El día máslargo o El hombre tranquilo són alguns delsseus títols més representatius, mentre que Elúltimo pistolero, de l’any 1976, seria el darrer.

D’estil ben diferent són les dues altres fi-gures del cinema que citàvem al principi. Kat-herine Hepburn va ser molt coneguda per ha-ver donat vida a personatges creats per Sha-kespeare, en funcions teatrals que interpre-taria fins l’any 1956. Va debutar al cinema ambDoble sacrificio, de George Cukor, l’any 1932,que li valdria el primer Oscar dels quatre queguanyaria durant la seva carrera (va morir el2003). Els altres tres li van ser concedits perAdivina quién viene esta noche, El león en in-vierno i En el estanque dorado. A més va pro-

tagonitzar films tan emblemàtics com La fie-ra de mi niña, Historias de Filadelfia, La rei-na de África o De repente, el último verano.

L’altre gegant de l’escenari, el britànic Lau-rence Olivier, va ser un extraordinari intèrpretde l’obra shakespeareana, i la seva vida la-boral es va allargar fins pràcticament el darrermoment (va morir el 1989), després de tre-ballar en la professió durant gairebé set dè-cades. Aquest Sir, nomenat per la reina IsabelII l’any 1970, va destacar per donar vida a Maxde Winter al film Rebeca, d’Alfred Hitchcok,per bé que també va ser reconegut per la sevaintervenció en altres films notables com Cum-bres borrascosas, Lady Hamilton, El príncipey la corista, Hamlet, i Otelo.

Col.leccionisme


El rei del «western»XavierRomero

Els aficionats al cinema commemoren el centenari del naixement de John Wayne, un intèrpret ambun estil particular, i també el de dos altres actors excel·lents, Katherine Hepburn i Laurence Olivier.

NECESSITEM SOLARS i TERRENYS PER ALS NOSTRES CLIENTS

TEL. 661 814 351

Segons una recent sentència, l’anestesis-ta Juan Maeso va contagiar l’hepatitis Ca 275 pacients de quatre hospitals valen-

cians. Tres d’ells van morir a causa de la ma-laltia. Sembla ser que Maeso utilitzava els ma-teixos opiacis de l’anestèsia i les mateixesxeringues per injectar-se a ell mateix, abansd’injectar als pacients. Les anàlisis filogenèti-ques dels virus determinen que l’origend’aquest contagi massiu és en l’anestesista.A més d’inhabilitació per exercir la seva pro-fessió, se’l condemna a 1.942 anys de presói a indemnitzar les víctimes per una quanti-tat superior als 20 milions d’euros. La Gene-ralitat valenciana apareix com a responsablesubsidiària.

Encara que més endavant parlem de la ma-laltia en si, durant el llarg judici es va desta-car el rebuig social que pateixen els afectats.I és que un dels aspectes més cridaners dela malaltia és que el pacient es veu afectaten tots els fronts. Perquè sap que es tractad’una malaltia crònica i que en ocasions potevolucionar molt greument. Però no pot sa-ber com evoluciona ni si ell patirà símptomes–n’hi ha que no en tenen–, o té l’amenaçad’un càncer o una cirrosi. I apareixen els pri-mers símptomes depressius.

I encara que no es parli de contagi, sinóde transmissió, la realitat indica que es conside-ra malaltia infectocontagiosa (no podria, perexemple, subscriure una assegurança mèdi-ca privada); pel mateix, hi ha una sèrie de tre-balls als quals no podran accedir (hostaleria,manipulació d’aliments, etc.). Però n’hi hamés: qui es coneix infectat tem difondre el vi-rus; i si l’entorn ho sap, és el mateix entornel que estableix un rebuig, real o almenys per-cebut pel malalt. El factor psicològic i emo-cional és un dels sofriments més seriosos delportador del virus.

LA MALALTIAEs tracta d’un dels virus de l’hepatitis de mésprevalença. L’agent causal, el virus C, es vadescobrir el 1989. Des d’aleshores la investi-gació no s’ha aturat. Això va servir per exem-ple perquè des dels inicis de la dècada dels90 tota la sang transfusional i productes de-rivats s’hagin sotmès a l’anàlisi i control d’a-quest virus. Per això, qui hagi rebut una trans-fusió amb anterioritat a aquesta data pot es-tar infectat, encara que no presenti cap tipusde símptomes. Perquè aquesta és una altracaracterística: pot estar latent sense manifes-tar-se i pot, en un moment determinat, i ambl’ajuda d’altres factors, progressar cap a unainfecció crònica, o cap a un deterioramentprogressiu del fetge. De fet, moltes cirrosisatribuïdes a l’abús d’alcohol no són més queevolucions d’una hepatitis C ajudada per unconsum moderat d’alcohol, que mai, ell sol,podria ser suficient per provocar la cirrosi.

Es calcula que més de 800.000 espanyolspoden estar infectats sense saber-ho, ja queen molts casos evoluciona de manera asimp-tomàtica. Una gran part de pacients conei-xen la seva infecció al descobrir una altera-ció de les transaminases en una revisió ruti-nària. L’Organització Mundial de la Salutcalcula que el 3% de la població està infecta-da pel virus i que hi podria haver al món alvoltant de 170 milions de portadors crònicsexposats al risc de cirrosi o de càncer hepà-tic. Per això, la tercera part dels trasplanta-ments de fetge que es realitzen es deuen ala fibrosi originada pel virus. El problema ésque aquest virus pot instal·lar-se sense provo-car cap símptoma. Hi ha pacients en els qualsl’evolució és molt lenta, si és que evolucio-

na. Analitzant les estadístiques, es pot dir queel 3% de la població està infectada. D’aquestpercentatge, entre el 60% i el 80% tindrà unaevolució crònica, i d’ells, al voltant del 20%acabarà en cirrosi o en càncer de fetge. Qua-ranta de cada 100 cirrosis estan originades peraquest virus, al qual es deuen més cirrosis quea l’alcohol.

Intencionadament no hem volgut usar la pa-raula contagi. La transmissió és sempre pa-renteral; és a dir, per transfusió de sang ambel virus, per l’ús de xeringues no esterilitza-des, o per compartir xeringues en el cas detoxicòmans. És possible també la transmis-sió via sexual i la vertical de mare a fill, pe-rò és només una possibilitat excepcional i cal-drien nous estudis per confirmar-la. Els ex-perts sostenen que la transmissió sexual ésrealment difícil en una parella estable.

L’OMS, però, sí crida l’atenció sobre la pos-sibilitat de transmissió per les modes de ta-tuatge, de perforació de lòbuls de les orelles–pírcing– o d’altres parts del cos.

Els símptomes són inicialment molt poc sig-nificatius. Pot presentar-se una certa icteríciai fatiga, però en la gran majoria dels casos–fins el 90%– la infecció és asimptomàtica,fins i tot quan es fa crònica. I és llavors quan

un consum moderat d’al-cohol pot iniciar –amb lacomplicitat del virus– undeteriorament irreversibledel fetge.

Les conseqüències de lainfecció crònica són se-rioses. Es calcula que el20% desencadenen unacirrosi i que de l’1% al 5%desenvoluparan, al capdels anys (de 10 a 15), uncàncer hepàtic. No se sapcom ni per quin mecanis-me el virus C és capaç deprovocar el carcinoma. Persi no n’hi hagués prou, elvirus agreuja tota afeccióhepàtica preexistent. Del40% al 60% dels alcohò-lics afectats de cirrosi sónportadors del virus.

TRACTAMENTNo hi ha vacuna contral’hepatitis C. La variabili-tat del virus i la seva capa-citat de mutació compli-quen aquesta possibilitat.

Un dels requisits bàsicsés conèixer quin dels sisgenotips del virus és elque ha infectat. Perquèaixí es pot conèixer comserà la resposta al tracta-ment i quant ha de durar.

Una vegada diagnosti-cat, a més del tractamentfarmacològic, el pacientha d’abandonar el consum

d’alcohol (accentua la progressió de la fibro-si), ha de tenir una dieta sana i variada i hade procurar la pràctica regular d’exercici fí-sic. Quant a la medicació, en l’última dècadahi ha hagut avenços espectaculars. Fins fa moltpoc temps, només es disposava de l’interfe-ró, que obtenia una resposta positiva en el15% dels casos. Avui se sap ja que l’interfe-ró pegilat (s’envolta la seva molècula d’un po-límer) aconsegueix millors respostes i permetuna dosi setmanal, en comptes de les tres tra-dicionals. I sobretot, se sap que aquest in-terferó combinat amb ribavirina aconsegueixl’eliminació del virus en el 61% dels casos ien certs tipus de virus, fins al 80%.

La resposta a la teràpia combinada depènde molts factors. Entre ells, el genotip del vi-rus (el genotip 1 és més rebel), el grau de fi-brosi que tingui el fetge, o l’edat (a més edat,menor resposta) i el sexe: la dona respon sem-pre millor que l’home.

Té també efectes indesitjables. No es potoblidar que la ribavirina resulta tòxica per ales cèl·lules sexuals per la qual cosa es pres-criu anticoncepció durant el tractament i al-menys en els sis mesos següents. La ribaviri-na també pot afectar els glòbuls vermells,pel que pot produir anèmia.

Salut


RamónSánchezOcaña

És una malaltia crònica que pot evolucionar molt greument peròque també pot passar-se anys sense provocar cap símptoma.

L’hepatitis C


Sempre perfecteTravel Dif de

Llongueras byRussell Hobbs,

assecador de viatgeamb difusor.

Lluent i hidratatThe Body Shop té

una àmplia gammade productes percuidar el cabell.

Teentrends by Raffel Pages

Out Look by Llongueras New Look

Raffel Pages Cebado Alberto Cerdan

MisterSofà

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda)Tel./fax 972 20 82 14 - GIRONA

Tendències


L’estiu, al teu aireTallats que emmarquen el rostre amb dolçor i flocs irregulars que donen un toc sexy.

ANNA ESTARTÚS

Teentrends by Raffel Pages

Raffel Pages

Raffel Pages

Cebado Cebado

Out Look byLlonguerasJuga amb lesmides i creazonessupercurtes queapareixen quan elcabell es mou.New LookBarreja lesimatges atrevidesamb tocsd’ingenuïtat,seducció isofisticació.Teentrends byRaffel PagesTons intensos pera una col·leccióurbana, futurista iagressiva, tantper a ella com pera ell.Raffel PagesDones i homesamb cabellsondulats, ambcoloracionsdesgastades i unaire salvatge.CebadoAposta pels curtsi els colors fredsper a elles; i pelstalls versàtils perals homes.AlbertoCerdanMoviment i tonsprofunds per auna dona actual ielegant.

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

L’ART DELDESCANS

ara

661,75 €abans

799 €

+MATALÀS DE LÀTEX 100%

LÀTEX 2000DESENFUNDABLA

SOMIER FIX

ÓRBITSENSE POTES

CARACTERÍSTIQUES: Bastidor metàl·lic d’acer (30x30x1,5 mm de gruix). 18 làmines de fusta de faig vaporitzadessupoerposades de 53 mm. A partir de 105 cm es presenta formant un doble somierinterior.MIDES: Alçada sense potes: 6 cm.

J osé Mercé s’ha convertit en l’última dè-cada en un dels cantaores que més dis-cos ven, un èxit que en part deu a les se-

ves versions flamenques de temes com Alalba o Mammy blue i a la seva insistència a«engrandir» el cante acostant-lo a altres fron-teres i al públic jove. Una cosa que ell intentafer perquè li agrada «evolucionar», però ambcura, en un moment en el qual, segons diu,en el flamenc «hi ha fusions i infusions» per-què «s’estan fent moltes coses sense seny, pen-sant que tot ven i amb això cal tenir moltacura». El cantaor resumeix ara els últims deuanys de la seva carrera en un disc de gransèxits que inclou 17 temes procedents delsseus cinc últims treballs discogràfics: Del ama-necer, Aire, Lío, Confí de fuá i Lo que no seda. Una etapa en la qual ha venut 600.000exemplars dels seus discos i que ha marcat«un abans i un després en la meva carrera»,en la que ha fet «un flamenc més obert» ambl’objectiu, explica, d’«atreure al públic mésjove» perquè «són el futur».

Entre els 17 temes del disc hi figuren les se-

ves versions de cançonscom Al alba, de LuisEduardo Aute; Te re-cuerdo Amanda, de Vic-tor Jara; Clandestino, deManu Chao; Mammyblue, d’Hubert Giraud iPhill Trim; El rey, de JoséAlfredo Jiménez, o Elbreve espacio en que noestá, de Pablo Milanés,juntament amb temescompostos per a ell comAire, La vida sale o Teroza y te quema.

«El disc és més unaidea de la companyia dediscos (EMI) que meva,jo me’n vaig assabentaruna setmana abans», co-menta el cantaor de Je-rez, que, encara que noha participat en la se-lecció dels temes, diuque la que s’ha fet lisembla «molt encertada»perquè són «els que méshan sonat». «Si jo haguésfet la selecció hauria po-sat altres temes, però ésque generalment el quemés m’agrada a mi és elque menys es ven», pot-ser perquè és «el que ésmés d’arrel, el més pro-fund» del flamenc i aixòés «més difícil d’escoltar».

José Mercé està arainvolucrat en un projec-te molt ambiciós: una an-tologia «molt fresca i moltnova» de «flamenc del se-gle XXI». En un any, diu,

llançarà el primer disc d’aquesta antologiaque constarà de «set o vuit volums», en elsque abraçarà «tots els pals del flamenc», però«amb lletres noves». Serà un treball molt per-sonal, serà el meu llegat, i hi participaranels millors guitarristes i lletristes», asseguraJosé Mercé. No descarta incloure en aquestaantologia alguna nova versió perquè «aques-tes coses van sorgint a l’estudi» i perquè ellno es cansa de veure que «en la música ensentenem tots».

José Mercé, que ha actuat en escenaris comel Teatro Real de Madrid, on l’any passat vapresentar el seu últim disc, o el Royal AlbertHall de Londres, ha tingut també que afron-tar les crítiques dels sectors «més tancats» delflamenc. «Afortunadament ja queden pocs per-què cada vegada hi ha més gent jove en elflamenc que veuen les coses d’una altra ma-nera», diu després de mostrar-se orgullós d’ha-ver arribat a cotes de venda de discos a lesquals el flamenc normalment «no arriba» i des-prés d’afirmar que «en el cante, l’ortodòxiaestà en l’intèrpret».

Música


El flamenc més

obertJosé Mercé reuneix en un disc disset temes procedents dels seusúltims cinc treballs discogràfics; el «cantaor» de Jerez anuncia que

està preparant una antologia del «flamenc del segle XXI».

Bandes sonores

Novetats

ZodiacDavid ShireVarèse Sarabande

La principal ins-piració estèticad’aquesta cintavan ser filmsdels anys 70com Todos loshombres delpresidente o Laconversación.Possiblementper això el seudirector va re-

córrer a l’autor de les bandes sonores d’aquestesdues pel·lícules, el veterà David Shire. L’excunyatde Francis Ford Coppola viu des de fa anys gaire-bé retirat del cinema i només esporàdicament fir-ma alguna partitura per a televisió. Sempre li ha-via interessat indagar en els aspectes més comple-xos i psicològics dels personatges. El compositorde Nova York sap com crear, amb elegància i re-corrent a la melodia, climes tensos i angoixants.Per a aquesta pel.lícula ha escrit un tema centralintrospectiu i d’una bellesa delicada que contras-ta amb les melodies secundàries, algunes de granintensitat, que ens introdueixen d’una forma subtilen un clima més agressiu i inquietant. Lluís Poch

Quijano: «Vidas y venidas»

El líder del grup lleonès Café Quijano, Manuel Qui-jano, reprèn la seva carrera després de quatreanys allunyat dels estudis de gravació amb elseu primer disc en solitari, Vidas y venidas, en elqual assumeix tota la responsabilitat creativa i«manté el segell propi del so» del seu grup, queno es dissol. Vidas y venidas no és només el pri-mer disc de Manuel Quijano sense els seus dosgermans, és el seu «més gran repte com a pro-fessional» ja que, a més de signar lletra i músicade totes les cançons, el músic lleonès s’ha con-vertit en productor, arranjador i propietari del seupropi segell discogràfic, Rebels Music.

Marea: «Las aceras están...»Després de dos anys de descans per «viure i ferprojectes paral·lels», el grup navarrès de rock Ma-rea torna amb Las aceras están llenas de piojos,el seu cinquè àlbum d’estudi en el qual tornen a de-mostrar que entre rock i poesia no hi ha fronteres.L’expressió que titula el disc vol dir que «cal tenirel cap net per dins, aïllar-lo d’animàlies» explicaKutxi Romero, solista de Marea, i «encara que noté cap connotació personal, hem estat uns privile-giats i no s’han aprofitat de nosaltres».

Oprimits: «Tolerància zero»El grup de rock mallorquí Oprimits publica un noudisc després de quatre anys, Tolerància zero. Eltreball ha estat autoeditat per la mateixa formaciói té 13 temes en què es barregen estils musicalscom ara rock, hardcore, ska, reggae o punk, i quees caracteritzen per les seves lletres reivindicati-ves. Després de publicar els discos Seguirem llui-tant (1999) i Comissió de festa (2002), Oprimits vandecidir passar a autoeditar-se els seus treballs i,fruit d’aquesta iniciativa, surt ara Tolèrancia zero.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Papito Mi-guel Bosé 2 ▲ Minutes tomidnight LinkinPark3 = El mundo seequivoca La 5ªEstación4 = CelestialRBD5 ▼ Las acerasestán llenas depiojos Marea

REGNE UNIT

1 ▲ It won’t besoon beforelong Maroon 52 ▼ Minutes tomidnight LinkinPark3 ▲ Back toblack Amy Wine-house4 ▲ Call meirresponsibleMichael Bublé5 ▲ Life in car-toon motionMika

ESTATS UNITS

1 ▲ Minutes tomidnight LinkinPark2 ▲ Sex love &pain Tank3 ▼ Call meirresponsibleMichael Bublé 4 ▲ Sky bluesky Wilko5 ▼ One of theboys GretchenWilson

TEXT: ISABEL LAGUNA FOTOGRAFIA: EDUARDO BOTELLA/EFE

LA MOSCA DE GIRONAESTÀ DE MODA I VOL VOLAR AMB TU

AFANYA’T PER ACONSEGUIR-LESA la venda l’adhesiu als quioscs i llibreries de Girona i també si ara voleu podeu aconseguir l’Auca amb la llegenda de les Mosques i Sant Narcís.

La podreu trobar al preu de 3 euros amb mosca inclosa a Carlemany, Llibreria 22, Can Geli, Papereria d’Aro (Fontajau) i Botiga Records (Pont de la Princesa).

Borat

Director: Larry Charles.Intèrprets: Sacha Baron Co-hen, Pamela Anderson.Distribuïdora: Fox.Durada: 84 minuts.Un magnífic –i divertidís-sim– fals documental que,darrere la seva aparent irre-verència, amaga un àcid re-trat de la classe més con-

servadora dels Estats Units. Moments com eldel sopar amb uns burgesos o el de la missamereixen figurar a totes les antologies del gè-nere. P. P.

Pulse (Conexión)

Director: Jim Sonzero.Intèrprets: Kristen Bell, IanSomerhalder, Christina Millian. Distribuïdora: DeAPlaneta.Durada: 90 minuts.Fotocòpia del film japonèsKairo que empitjora cadavegada que vol desmarcar-se de l’original. Escrita perun Wes Craven en horesbaixes, aconsegueix algunaimatge inquietant, però el

conjunt, que especula amb el vincle entre es-pectres i noves tecnologies, acaba resultant gai-rebé autoparòdic. P. P.

Mujeres en el parque

Director: Felipe Vega.Intèrprets: Adolfo Fernán-dez, Blanca Apilánez.Distribuïdora: Cameo.Durada: 94 minuts.L’autor de Nubes de veranotorna a radiografiar la crisid’una parella de mitjanaedat en un drama costumis-ta i ple de matisos que elconsagra –salvant les dis-

tàncies, és clar… com un bon deixeble d’EricRohmer. El repartiment inclou Emma Vilarasau iBárbara Lennie. P. P.

J a fa gairebé vint anys de la darrera apa-rició cinematogràfica de Rambo, l’homeque no se sentia les cames i que, per

fer-ho pagar als seus responsables, es vadedicar a recórrer mig món amb morters,canons i fletxes explosives per explicar elseu concepte de la diplomàcia. SylvesterStallone l’havia intentat ressuscitar un pa-rell de vegades en una quarta part que noacabava de prosperar; de fet, qui més a propva estar de dirigir-la va ser el mexicà Ro-bert Rodríguez (!), però finalment va sal-tar del projecte per circumstàncies no acla-rides. No s’ha d’oblidar que la tercera, diri-gida –és una manera de dir-ho– pelmediocre Peter McDonald, va donar menysdiners dels esperats. El cas és que Stallo-ne ha agafat personalment el toro per lesbanyes, engrescat per la bona acollida decrítica i públic de Rocky Balboa. I, potserper això, el títol de la quarta aventura delsoldadet traumatitzat per les atrocitats del

Vietnam tambéconsta de nom icognom. Així,John Rambo pro-varà de repetir lajugada del boxeja-dor: tornar a lapantalla gran enple crepuscle sen-se renunciar a lesformes narratives iideològiques queel van convertir enuna icona dels 80.

La principal dife-rència, però, ésque Rambo no téuns valors tan ín-tegres com els deRocky i potser no-més convenceràals nostàlgics del’era Reagan. L’al-tre enigma és com-provar si l’estrella,que ja té 60 anys,encara resulta creï-ble camuflant-seentre el fang i cu-rant-se les feridesamb pólvora.

A John Rambo,no cal dir-ho, hihaurà rescats, es-cenes de tortura iles imprescindibleslluites cos a cos.En concret, el pro-tagonista abando-na la seva prejubi-lació quan és re-clutat per unsmissioners catòlicsque han de traves-

sar Birmània. Temen l’atac de pirates i, efec-tivament, aquests no només fan acte depresència, sinó que segresten el gruix de latripulació. Rambo, però, sobreviu (en cascontrari, la pel·lícula seria un curtmetratge)i reuneix un equip de mercenaris per res-catar els missioners.

L’amic Stallone torna a fer d’home orques-tra –és el director, coguionista i produc-tor– i aclapara bona part de les seqüèn-cies del film, on està acompanyat per JulieBenz, el veterà Sam Elliott, Matthew Mars-den, Paul Schulze i Sai Mawng.

Pel que fa a la banda sonora, l’emergentBryan Tyler substitueix el desaparegut JerryGoldsmith, tot i que és de preveure querecuperarà els seus magnífics temes prin-cipals. La paradoxa és que Tyler ja va serel relleu del mestre en un dels seus dar-rers encàrrecs, Timeline, quan el directorRichard Donner va decidir prescindir dela música escrita inicialment per Goldsmith.

Es torna a sentir les

camesSylvester Stallone vol repetir la jugada comercial de «RockyBalboa» amb «John Rambo», quarta aventura d’una de lesicones més populars –i criticades– de la dècada dels 80.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Diario de un escándaloPhilip GlassDecca

Philip Glass vaaconseguir ambaquesta bandasonora la seva ter-cera nominació–després de Kun-dun (1997) i Lashoras (2002)– al’Oscar, un premique, per ara, se liresisteix. Per aaquest thriller psi-

cològic sobre la perversa relació entre dues pro-fessores, una de les quals s’aprofita de l’altra quandescobreix que va cometre adulteri amb un me-nor alumne seu, el músic de Baltimore ha creatuna partitura dramàtica de caire minimalista i opres-siu. El compositor traça el perfil emocional de lesdues protagonistes i els contraposa, tot i que dónamés notorietat a la melodia que identifica el per-sonatge que interpreta Judi Dench. Glass ha es-crit un treball efectiu –que no pas efectista– en elqual els instruments de corda, i en especial el pia-no, tenen un gran protagonisme. Malgrat l’ús rei-teratiu dels temes, l’score no es fa pesat i ajuda adesenvolupar la trama. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

L’exili és un concepte, de vegades una realitatque només en sentir pronunciar la seva fonèti-

ca ja ens provoca una sensació de tristor per la pèr-dua de quelcom molt personal, per un haver d’es-tar on un/a realment no desitja.

D’exilis n’hi ha de molta varietat; en destacarial’exili físic, l’exili emocional i l’exili referencial.

Anem, doncs, per parts, i comencem a reflexio-nar des de la visió clínica de la psicologia tot trac-tant d’entendre una mica més l’exili emocional que,entenc que pot ser de caire social o personal. Po-dríem dir que quan una persona s’exilia emocio-nalment en relació als que l’envolten ho acostumaa fer moguda pel considerable pes de la incomo-ditat social a l’hora d’interaccionar tot i que tambéde vegades el motiu que la mou pot ser provocatper una certa actitud de preservació. Realment laqüestió se’ns complica quan l’exili resulta ser decaire individual, més personal o més profund. Exi-liar-se emocionalment de forma personal vindria aser quelcom així com autolimitar-se la saba emo-cional que ens nodreix, que ens alimenta.

Qui s’exilia emocionalment? Doncs l’exili emo-cional personal esdevé quan l’individu es descon-necta de si mateix. Pel general, aquest exili ens apa-reix precedit d’una experiència dolorosa, traumà-tica, que el condiciona de tal forma que abans depoder tornar-ho a experimentar i patir, opta in-conscientment per «aprendre a no escoltar el seucor» tot i que, de vegades, també s’opta per tractarde no sentir la ment i així la persona es troba in-mersa en una mena de desdoblament cognitiu.

D’altra banda, l’exili físic que acostuma a signi-ficar un exili polític, també resulta ben interessantde valorar. Qui s’exilia políticament ho acostumaa fer per força. Així doncs l’exiliat polític s’allunyaen base a les seves creences que acostumen a es-tavellar-se contra el poder dominant, repressor.

Qui s’exilia políticament pateix una certa aliena-ció emocional atès que se’n va mogut pels seus pen-saments, pels seus ideals, però no hem d’oblidarque el seu cor pateix un considerable desgast enhaver de cedir i portar a terme la decisió d’allunyar-se del que creu que no el convé. Ara bé, crec quel’exiliat polític acostuma a tenir una força mentalconsiderable que al llarg del període d’exclusió pot

anar-lo enfortint i si bé el seu cor pateix, la sevaposició a la vida, els seus ideals, poden arribar acompensar aquest patiment interior. L’exiliat polí-tic pot acabar fent ús d’un mecanisme psicològicben interessant, la reestructuració cognitiva, que-es basa en reanalitzar la pròpia vivència justificantla seva situació tot entenent que l’esforç que fa elcor mereix la pena si tenim en consideració la im-portància o el pes dels ideals.

El tercer tipus d’exili que he destacat és una menad’exili que acostuma a passar per alt. És l’exili re-ferencial de la dona. Parlem-ne. Quan parlo de l’exi-li referencial de la dona em refereixo a la seval’exclusió al llarg de tants anys... La dona fou apar-tada de la cultura, de la societat, de la política... Po-dríem dir que pràcticament l’únic àmbit on se lapermetia ser ella era a la família. Així doncs, la donatot restant a la llar va poder desenvolupar de for-ma òptima el seu univers emocional en relació alsfamiliars. Ara bé, potser caldria tenir en conside-ració que el seu propi univers personal va resultarescapçat atès que ella no es va expandir harmòni-cament sinó de manera pautada i dirigida.

Quan la dona s’adona de l’absència forçada entants d’àmbits... es va notant, sentint exclosa perla majoria dels poders fàctics; és per això que, uncop més, es veu exiliada com si no pogués romandreallí on per dret i per justícia hauria de ser...

Ara bé, no hauríem d’oblidar que quan algú s’exi-lia té a les seves mans la possibilitat d’esdevenirmés fort ja que amb la distància que li comportal’exili pot permetre’s el luxe de contemplar la si-tuació del seu entorn d’una forma serena i objec-tiva, menys apassionada i més reflexiva.

Així les coses, aquesta observadora a qui li doll’exili relacional de la mare, l’àvia, la besàvia... i queen certa manera també se’l fa seu, s’adona que ladistància li permet entendre-ho tot diferent... fuigde la competitivitat, defuig la violència, no volsentir a parlar del mot «guerra» ni de l’esclavatgeque no deixa viure... Ho vol entendre tot des del’enfoc del cor, del bategar i aleshores com aque-lla qui no vol la cosa, subtilment, es pregunta sise sent en consonància amb el brogit del món quel’envolta; es frega els ulls, li ha semblat veure quel’estructura del patriarcat trontollava...

El silenci de la mort, el silencide l’absència, és el més dens

i pesat que pugui existir. En-vaeix tots els racons de tal ma-nera que sembla que no es pu-gui respirar. Et fa caminar, molta poc a poc, per unes estan-ces que abans havien estat ple-nes de vida. Era aquell mateixsilenci el que feia pensar en totallò, mentre escrutava el des-patx: els llibres de dret, els po-emaris, algunes plantes...Tot elque no era ell però era seu con-tinuava esperant-lo.

Pau Alcover Guitart va néixera Barcelona, en una data incertade principis del segle XIX. Apartir de 1819 va començar aestudiar al seminari de la capi-tal catalana. També va assistir ales lliçons de lògica i metafísi-ca que es donaven al conventdels Mínims. Dos anys més tardva aprendre taquigrafia a la Jun-ta de Comerç de Catalunya i,matriculat en un centre de se-cundària, va anar a classes demoral, dret universal i física. Fi-nalment el 1822 va començarla carrera de dret a la Univer-sitat de Barcelona mentre hocombinava amb l’assistència ala Llotja per aprendre econo-mia política. El curs de 1823es va traslladar a Cervera i, unany més tard, a Osca. Va aca-bar la carrera el 1828 i, el juny,va obtenir el grau de doctoren lleis també per la universi-tat cerverina, on havia tornat.

El 1829 va ser nomenat pro-motor fiscal de Santa Colomade Farners. Allà combinava laseva ocupació amb altres dis-ciplines més creatives. Li agra-dava, per exemple, escriure po-esia en llatí, francès i italià. Sesap que va deixar inèdites al-gunes creacions, com ara La co-lonia i Méjico rendida, així comuna tragèdia anomenada Viriatoi l’obra Lusitania recobrandosu libertad. Pau Alcover Guitarttambé era aficionat a la pintu-ra i a la botànica, així, sempreque podia recollia noves espè-cies per ampliar el seu herbariparticular. Sembla que tambéva escriure, tot i que no va arri-bar a publicar mai, un treballanomenat Floresta española.

El juliol de 1830, amb el co-merciant Manuel Puig Bancellsi el llibreter Josep Antoni Man-té, van acordar publicar lesobres de Domat, un juriscon-sult francès molt conegut enaquella època. La tasca d’Al-cover havia de ser traduir el texti acompanyar-lo d’algunes ob-servacions, per poder compa-rar el dret francès amb la legis-lació espanyola. Els tres homestambé havien previst editar elDiccionario universal de la ju-risprudencia mercantil, obra del’italià Azuni. Però cap d’aquestsprojectes va veure la llum per-què Pau Alcover Guitart va mo-rir a Santa Coloma de Farnersel 1832, quan només feia tresanys que s’hi havia instal·lat.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Quan la dona s’exilia...

PauAlcoverGuitartXAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins delsegle XIX

En els meus articles publicats en aquest Diari deGirona els dies 6, 13, 20 i 27 del passat mes

de maig, parlava, fent referència als meus viatgesa l’Egipte dels faraons, del temple de Ramsès III,anomenat també «La casa dels milions d’anys delrei de l’alt i el baix Egipte Usermaatre-Meriamón(Ramsès III) a la propietat d’Amón a l’oest de Te-bes». La seva decoració, que feia honor a aques-ta denominació, es distribuïa seguint un esque-ma precís. Per exemple, al nord-est del segonpati es van gravar els relleus relatius a Min i a ReHorajty, deus de la regeneració de la naturalesa idel cosmos, mentre que al sud es va representara Sokar i Osiris, deïtats de l’àmbit funerari lliga-des a la resurrecció.

El complex, amb una extensió total de 66.100metres quadrats, estava format per diferents tem-ples i templets que s’estenen en el temps fins alperíode romà. Comptava amb jardins, estanys,tallers, oficines, magatzems, cavallerisses reials, ha-bitatges per a sacerdots, oficials, vigilants i, fins itot unes dependències que, a la manera de lestradicionals criptes, servien per amagar el tresordel temple, conservat darrere d’unes portes tan-cades i segellades... Totes aquestes sales –excep-te la del tresor– estaven fora de l’eix principaldel temple, encara que dins del perímetre quedelimitava el mur de circumval·lació que s’haviaconstruït amb finalitats defensives.

L’accés al santuari es feia travessant una alta iatípica entrada defensiva, de 22 metres d’alçada:

es tractava d’un migdol, un tipus de construcciófortificada d’origen sirià de la qual no hi ha altresexemples a Egipte. Sobre aquesta porta es van ubi-car les habitacions (l’anomenat harem), destina-des a acollir a les dones en el transcurs de lesfestes...

A l’espai resultant entre el migdol i la primerapilona, és a dir, a l’antipati, s’ubicava el petit tem-le de Hatshepsut i Tutmosis, així com una sèriede capelles que van pertànyer a les divines ado-ratrius (grans sacerdotesses consagrades al déuAmon-Rei) i altres molts edificis que avui no s’hanconservat... Just després es troben dues pilones,dos patis –un públic i, l’altre reservat per als fes-tivals– i tres sales hipòstiles. A l’altura del primerpati, el faraó Ramsès III, a la meitat sud-oest, vaconstruir el seu palau, que li servia de residènciaquan anava a Medinet Habu amb motiu de lesfestes locals, però també devia ser una mansióregeneradora després la mort...

El palau, que potser tenia dos pisos i que es vaedificar en dues fases, era de dimensions més aviatmodestes, atès el seu ús temporal. El seu interiorcomprenia una part pública, que el faraó utilitza-va amb motiu de recepcions o audiències, i unaaltre privada, on es trobaven les habitacions.

Ramsès III va passar el seu regnat combatentels enemics externs –libis, sirians– pobles del mari les conjuracions internes.

Però he de parlar de Hatshepsut: una dona altron d’Egipte...

A l’Egiptedels faraons (IV)

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Pot escalar, aixecar pesos i tombar a qual-sevol home d’una sola plantofada. Ésla Bionic Woman (Dona biònica), un

exemple del que s’acosta en la nova tempo-rada de televisió nord-americana, en la qualel fins ara anomenat sexe feble es transfor-ma en fort. Els experts creuen que la pròxi-ma fornada de sèries amb poderosos perso-natges femenins al capdavant té el potencialde triomfar dins i fora de les fronteres nord-americanes. «La nova programació no fa mésque reflectir una tendència que s’observa aquasi tot el món i que té a veure amb el pa-per cada vegada més important que juguenles dones a la societat», comenta Tina Pie-raccini, una experta en televisió de la Uni-versitat Estatal de Nova York. «Abans no te-níem (la senadora per Nova York i aspiranta la Casa Blanca) Hillary Clinton o (la presi-denta de la Cambra de Representants) NancyPelosi», apunta Pieraccini, que afegeix que«ara estan aquí i la televisió n’ha de donarcompte».

La realitat, de totes maneres, no és l’únicque preocupa els productors nord-americans.Els diners, diuen els analistes, són un altremòbil tant o més important. Les estadísti-ques mostren, en aquest sentit, que les donesnord-americanes tenen més poder adquisitiuque mai, i en una indústria com la televisiva–assedegada d’anunciants– això els atorga uncreixent poder sobre la programació.

Les dones encapçalen al voltant del 40%de les llars nord-americanes, prenen el 85%de les decisions de compra i dirigeixen al vol-tant del 40% de les empreses del país. Si aaixò s’hi afegeix que el públic femení veu,en termes mitjans, quatre hores més la tele-visió a la setmana que els homes, el resultatestà cantat: sèries sobre dones triomfadoresper a fèmines que intenten o han aconseguittriomfar.

La idea, explicar Joanna Weiss, crítica televi-siva del diari The Boston Globe, és atreure tantels integrants de la generació de baby boo-mers (els nascuts després de la II Guerra Mun-dial) com les seves filles. Per aconseguir-ho,les cadenes trauran a l’aire sèries com Lips-tick Jungle (La jungla del pintallavis) i Cash-mere Mafia (Màfia de caixmir), que s’inspi-ren en la famosa Sex and the City (traduïdaa Espanya com Sexo en Nueva York, a la fo-tografia), encara que les protagonistes noestan obsessionades amb la moda i les cites,sinó amb com compaginar les seves exitosesvides professionals amb les personals.

El ventall inclou també Women’s MurderClub (El club femení de l’assassinat), en laqual quatre joves detectius intenten resoldrecrims i, per descomptat, la Bionic Woman,la versió femenina de Superman i una adap-tació d’una coneguda sèrie de ciència-ficcióde la dècada dels 70, i que TV3 va emetre faanys. Michelle Ryan, l’actriu que encarna laDona biònica està a punt de perdre la vidaen un accident, però ressorgeix del tràngolreforçada després de la implantació de di-versos artefactes tecnològics per part d’unaagència secreta.

Pieraccini diu queel que farà possibleque aquestes prota-gonistes connectintant amb una donaa Nova York comamb una a Madrid oBuenos Aires, és elseu caràcter humà.«Quan la televisió va començar a mostrar adones en papers de lideratge a les dècadesdels 70 i 80, les protagonistes eren perfec-tes», explica Pieraccini. La nova generacióde «súper-protagonistes» femenines presentapersonatges que han triomfat en el que fan

però que també tenen defectes, una cosa queles converteix en «reals i algú amb qui un espot identificar», segons l’experta.

Fora ja del món de la ficció, està previst quela diva televisiva Oprah Winfrey –a qui Weissdescriu com «la personificació per excel·lèn-cia de la dona poderosa»– presenti The BigGive (La gran donació), un nou reality showen horari de màxima audiència que mostraràpersonatges coneguts que participen en ac-tes filantròpics.

Enmig de tant èxit femení, Pieraccini as-

senyala que encara queda un gran obstacleper superar, el dels informatius nocturns deles grans cadenes de televisió, en els queKatie Couric, l’única dona presentadora, se-gueix sense atreure audiències després delseu debut estel·lar l’any passat.

Canvi de rolsa la ficció televisivaLa televisió nord-americana està apostant per sèries i altres formats protagonitzats per dones en unevident intent de reflectir el paper cada vegada més important que aquestes prenen en la societat.

Televisió


Algú amb qui identificar-seLes protagonistes de les sèries connectaran

amb dones de tot el món pel seu caràcterhumà: l’espectador les sent properes

TEXT: TERESA BOUZA

Dilluns 4 de juny22 DominicalDiumenge 3de juny de 2007

Els més vistos(del 23 al 29de maig)

Catalunya

CSI: Me gusta mirarDilluns 28 de maig,Tele 5. 1.030.000 es-pectadors (31,4%).

Futbol: Barça - GetafeDissabte 26 demaig, TV3. 921.000espectadors(34,7%).

Camera CaféDilluns 28 de maig,Tele 5. 899.000 es-pectadors (29,0%).

Lliga de Campions:Milan - LiverpoolDimecres 23 demaig, Antena 3.890.000 espectadors(30,9%).

Afers exteriorsDimarts 29 de maig,TV3. 818.000 espec-tadors (25,1%).

House: Cosasde la edadDimarts 29 de maig,Cuatro. 796.000 es-pectadors (23,5%).

Espanya

Lliga de Campions:Milan - Liverpool Dimecres 23 demaig, Antena 3.5.764.000 especta-dors (35,7%).

Fórmula 1Diumenge 27 demaig, Tele 5.5.387.000 especta-dors (39,8%).

Post-Fórmula 1Diumenge 27 demaig, Tele 5.5.231.000 especta-dors (43,3%).

CSI: Me gusta mirarDilluns 28 de maig,Tele 5. 5.189.000 es-pectadors (27,4%).

Territorio Champions Dimecres 23 demaig, Antena 3.4.872.000 especta-dors (31,6%).

CSI: El rey bebéDilluns 28 de maig,Tele5. 4.597.000 es-pectadors (28,0%).

13.20

14.55

K3Taro, l’alienígenaEn Takashi acaba de veure a la tele que elseu grup musical preferit afegeix un nou mem-bre a la banda. La primera sorpresa és queés en Taro, vestit de noia! Ara resulta quees diu Taroko. La segona sorpresa és queel primer que diu en públic és que està ena-morada... d’en Takashi! Pot ser que s’aca-bin casant? Quin secret amaga en Taro?

CuatroScrubsEls esbojarrats metges de l’hospital prota-gonitzen una acció heroica en una mani-festació, i l’amistat comença a refermar-seentre ells. J.D. i Turk decideixen sortir fora del’hospital a menjar alguna cosa i passenper un club que està essent sabotejat per ungrup de manifestants. Una càmera de tele-visió que cobreix la notícia es desmaia i elsdos amics hauran d’intervenir.

Tele 5C.S.I.La sorprenent confessió d’una noia en un ju-dici inculpa el seu germà en el cas. Des-col·locats, els CSI han de reexaminar el casa corre-cuita, buscant evidències de quindels dos germans diu la veritat. Però co-mencen a sospitar que rere de tot plegat pothaver-hi una confabulació més sinistra.

CuatroFactor XLes interpretacions se succeiran a l’escenarimentre el públic podrà votar per telefon. Nú-ria Roca s’encarrega de presentar el pro-grama i acompanyar els participants abansi després de la seva actuació; mentre queels jutges –Jorge Flo, Eva Perales i MiquiPuig– opinaran sobre cada interpretació,però també intentaran defensar els seus pro-tegits de les crítiques que puguin fer els al-tres dos jutges.

33Canon VisionsL’anomenaven «l’home que va matarMoisès». Al llarg dels 40 anys daurats deHollywood, les paraules «epopeia bíblica»,«director» i «Cecil B. DeMille» van ser sinò-nimes. Cap dels grans especialistes actualsd’efectes especials dubta a l’hora de con-siderar Cecil B. DeMille el pare d’aquestart. Va ser una de les primeres persones aadonar-se que un efecte especial especta-cular, una seqüència d’una gran batalla, al-guna gran escena, muntades en un tràilerera una de les millors formes de vendre unapel·lícula.

Dimarts 5 de juny

12.55

17.00

22.00

22.00

02.05

00.25

22.00

22.00

K3Martin MisteryEn Martin i els seus amics són a París perinvestigar un seguit d’incidents que tenenla ciutat amb l’ai al cor. La responsable ésl’única supervivent del clan dels vampirs, unavampir que ha atacat en Martin i l’ha convertiten l’única persona que pot refer la seva nis-saga. La Diana i en Java s’hauran d’enfron-tar al seu company d’aventures.

Tele 5Yo soy BeaÁlvaro està destrossat anímicament en veu-re que ha perdut Bea per sempre i que nohi ha manera de fer-la recapacitar. Gonza-lo l’anima a parlar amb ella i no dubta a tra-mar un pla dels seus. Per altra banda, lesnoies de la redacció estan molt il·lusionadesamb la sessió de fotos que ha preparat Ri-chard per al número especial, però ni l’esti-lista ni Bárbara estan disposats a posar-losles coses fàcils. El seu únic objectiu és queacabin perdent la il·lusió i abandonin el pro-jecte.

CuatroHouseEl doctor House i el seu equip intentaranesbrinar quina malaltia afecta Lupe, una donaque, després de desmaiar-se, ha perdut laseva capacitat de decisió. El cas arriba aconvertir-se en alguna cosa més que per-sonal per al doctor Foreman que, per altrabanda, rep la visita dels seus pares. Per al-tra banda, House està força centrat en larelació entre Wilson, la seva exdona i Cuddy.

Tele 5Los SerranoSantiago rep amb il·lusió la visita d’un vellamic, Julián, però la seva aparició coincideixamb la misteriosa desaparició de dues car-teres. Julián es converteix en el principal sos-pitós dels robatoris, i els germans Serranohauran d’enfrontar-se a un problema im-mediat: Santi va oferir al seu amic feina a lataverna i li va deixar una còpia de les clausdel local.

TV3Soldier’s girlLa pel·lícula, basada en fets reals, explicala història de Calpernia Addams, una tran-sexual que va establir relacions amb BarryWinchell. Barry era soldat a Fort Campbell,i va conèixer Calpernia al club nocturn on ac-tuava. Els companys de Barry el van acu-sar d’homosexual per la seva relació ambCalpernia i li van fer la vida impossible.

Dimecres 6 de juny

15.3033El toro amicEl toro de lluita és l’espècie que represen-ta més tòpicament la identitat espanyola.Però a vegades s’oblida que, abans de con-vertir-se en protagonista de la «fiesta na-cional», aquest animal s’ha criat en un ricentorn natural del qual forma part. El docu-mental mostra tota la complexitat ecològicaque envolta la vida d’un toro en totes lesseves etapes per entendre el seu paperen el paisatge on s’integra, des de la sevagestació i naixement fins que fa els quatreanys en llibertat i és traslladat a la plaça.

K3Mona la vampiraEl supermicroones que s’ha inventat en Char-ley resulta que és una finestra cap al futur.Un futur, però, una mica desagradable, per-què en George és l’amo de la ciutat. Ara bé,el pitjor de tot és quan en George apareixa la classe amb el microones...

TVE-1Liechtenstein - EspanyaLa selecció estatal viatja a Liechstensteinamb l’obligació d’aconseguir una golejadaque l’apropi a la classificació per a l’Euro-copa 2008.

TV3HeroisEls tràgics fets de Texas han tingut tristes igreus repercussions per a molts dels «he-rois», les seves famílies i els seus amics.Mentrestant, es revelen els impactants de-talls sobre la predicció d’Isaac referent a labomba nuclear a Nova York. I el seu nouquadre té increïbles implicacions per a unheroi en crisi.

Tele 5Hospital CentralLa incorporació de l’actor Roberto Álvarezen el paper de Julio Román –un metge mi-litar que torna a Espanya després de pas-sar diversos anys a la República del Con-go atenent ferits de guerra– i el comiat deCruz (Alicia Borrachero) centraran les prin-cipals trames del capítol.

CuatroLas voces de los muertosAlison Mundy, la protagonista de la sèrie, ésuna mèdium que viu angoixada per lapresència d’esperits i les veus que sent alseu interior. Ara s’estrena la segona tem-porada, en la qual s’haurà de seguir en-frontant a nous casos paranormals malgratla seva voluntat de poder deixar enrereaquesta vida que l’angoixa.

20.30

17.50

21.40

00.10

22.00

✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors

i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

✔ Matinals especials per a escoles i grups.

✔ Bolera amb 12 pistes.

✔ Promocions cada dia de la setmana.

✔ Festes d’aniversari.

✔ Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Guia TV


Divendres 8 de juny

14.00

23.00

15.30

00.20

Antena 3Los SimpsonDesprés d’estar a punt de morir ofegat a labanyera, el senyor Burns s’adona que en-cara no té hereu per a la seva fortuna, i de-cideix fer un càsting entre els nens de Spring-field per elegir el destinatari dels seus béns.Encara que resulti increïble, l’elegit és Bart,i el vell milionari voldrà que el nen es traslladia viure amb ell. En el següent capítol, Skin-ner és destuït com a director del col·legi isubstituït per Ned Flanders, per culpa d’unaentremeliadura de Bart, que se sentirà res-ponsable del fet.

33Planeta TerraA través de gravacions submarines, el do-cumental mostra la vida oculta i descone-guda dels calamars, criatures que acabenformant part dels menús de tot el món. Alsmesos de novembre i desembre, a la costade Tsitiskamma, a Sud-àfrica, té lloc la tem-porada de reproducció del calamar. Les se-ves danses nupcials atrauen els animals ques’alimenten d’ells, els pescadors locals i tam-bé els científics.

Tele 5Mentes criminalesLa conclusió d’un capítol especial en duesparts. La situació de l’equip és crítica, jaque comproven que l’assassí en sèrie té Reid,i veuen un vídeo on se’l veu torturant-lo. Men-trestant, la problemàtica infantesa de Reidés mostrada mitjançant seqüències de flash-back, mentre ell perd i recupera la cons-ciència.

CuatroEl hombre que perdió su peneS’emet el darrer capítol de La trilogía delpene. En aquesta entrega s’explica la histò-ria de John Wayne Bobbit, un exmarine queel 1993 es va fer tristament famós desprésque la seva dona, Lorena, li tallés el penisamb un ganivet de cuina després de patiruna agressió sexual. El cas de John va ferla volta al món, i gràcies a aquesta fama vafer una breu carrera com a actor porno (li vanpoder reimplantar el penis).

TV3El rectorRick Latimer ha fracassat en el seu matrimonii també en la seva carrera de professor acausa de les seves disbauxes. En lloc d’aco-miadar-lo, l’envien a l’institut més difícil i depitjor reputació de la ciutat. Bandes de de-linqüents imposen la seva llei en una su-perpoblació escolar ben poc motivada perals estudis...

Dijous 7 de juny

15.50TV3El cor de la ciutatL’Àngela ha de fer alguna cosa, i de pres-sa, per guanyar-se la confiança de la Caro-lina. En Francisco, per la seva banda, hade triar... i tria. Els Galiana saben que laJuani no té feina i li donen diners... què enfarà, ella? El senyor Felip s’enfronta amb enPep i vol espavilar el seu nét.

TVE-1La viuda de blancoLa història d’Alicia Guardiola, mare dels bes-sons Felipe i Duván, que és acusada (evi-dentment, injustament) de matar el seu ma-rit, Amador Blanco (d’aquí ve l’«enginyós»nom de la telenovel·la). Quan surt de la pre-só, el seu únic objectiu és demostrar la sevainnocència i recuperar els seus fills... i aixòdura capítols, i capítols, i més capítols...

K3Berlín, BerlínLa Lolle està convençuda que l’amor nodepèn només de la bellesa, però l’Alex nohi està d’acord. Ell diu que en Fatman, perexemple, no trobarà mai una dona. I la Lo-lle aposta que és capaç de trobar-li una noiasimpàtica i atractiva en 48 hores. Però noserà una tasca fàcil, encara que quan en Fat-man li confessa a la Lolle que li agrada unacompanya de feina, sembla que les cosescomencen a rutllar.

CuatroAnatomía de GreyColin Marlow segueix intentant posar-seentre Cristina i Burke. Mentrestant, Izzi rebrànotícies de la seva filla, a la qual va donaren adopció anys enrere. I a l’hospital haurande tractar un jugador d’escacs, una donamolt presumida i una mare que no parla ambla seva filla des de fa temps per problemesamb el seu gendre. I, a més, algú anirà aveure un sacerdot.

La 2Caso abiertoLa detectiu Lilly Rush segueix intentant re-soldre «casos oberts»: crims que mai hanestat resolts. Abans interrogava sospitososde casos actuals, ara ha de tornar a exami-nar pistes velles i tornar a parlar amb gentque ja va ser interrogada al seu moment.

Antena 3Sin rastroJack es mostra preocupat i també una micamolest quan descobreix que Chet Collins, elfill del qual porta sis anys desaparegut, hadecidit buscar-lo pel seu compte. Chet obtéuna nova pista, però no la comunica a l’equip,i Malone s’enfada perquè tem que compli-qui les coses.

Dissabte 9 de juny

07.00

15.35

17.55

21.40

22.20

03.15

33Turmix documentalsTercer i últim capítol de la sèrie The Voice.La veu és l’instrument més poderós a l’horade transmetre emocions, i la seva força esmultiplica quan es combinen diverses veus.Les harmonies vocals són el tema del pro-grama d’aquesta setmana. Hi apareixengrups de gospel i doo wop, cantants de souli bandes com els Beach Boys, en una histò-ria que comença a les esglésies negres delsEstats Units i arriba als escenaris de tot elmón gràcies al pop.

TV3El pes de l’aiguaJean és fotògrafa d’un diari i va a l’illa Smutty-nose per investigar uns crims que van pas-sar l’any 1873. En el seu dia un home vaser acusat i penjat pels assassinats, peròsempre va dir que era innocent.

33Jane Goodall i l’estat dels grans simisD’aquí a vint anys, els grans simis del móns’hauran extingit o els pocs que quedin es-taran en reserves. La reconeguda primatò-loga Jane Goodall observa els canvis quemostren aquests animals i explica la feinaque s’ha fet per salvar-los.

CuatroTodo el mundo odia a ChrisChris viurà en primera persona un atac degelosia cap a Drew, el seu germà petit. I ésque, tot i ser el més gran de la casa, Chrisse sent frustrat perquè el seu germà és mi-llor que ell en tot.

TV3Presumpte innocentL’espasa de la justícia és un arma de dobletall i això ho descobreix el fiscal Rusty Sa-bich (Harrison Ford) quan es converteix enel principal sospitós d’un cas espectaculard’assassinat.

CuatroFamosos en el ringEls directors Martin Scorsese i Oliver Stones’enfrontaran al damunt d’un ring. La com-petència d’ambdós cineastes quedarà ridi-culitzada en aquesta sèrie que cada setmanaposa cara a cara les caricatures de diferentspersonatges famosos.

17.15

20.15

22.50

23.30

22.00

RecomanemSoy loque como

Divendres 8Cuatro23.05 h.

Torna aquest pro-grama, presentatper Raquel Sán-chez Silva, que volmillorar els hàbitsalimentaris i tras-lladar pautes devida saludable alsespectadors. Enaquesta nova tan-da, tindrà dues te-màtiques espe-cials: l’alimentacióals menjadors es-colars i la desmiti-ficació de les «die-tes miracle». Elsdos temes s’analit-zaran en profundi-tat amb una doc-tora experta en nu-trició, per donaralternatives salu-dables que no per-judiquin la salut.

00.20

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli.A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona,al carrer Pare Maria Claret,14 2n 2a, des de l’abril de 2005 tam-bé els ofereixen les seves instal·la-cions,on Patricia Ribera i el seu equipja han solucionat el problema de so-brepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident.És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos;no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor,esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa,si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufoca-cions, així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que,com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita,verdura,carn i peix;tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostèpodrà tornar a menjar normalmentsense guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–),homes inens a partir dels 18 anys d’edat,sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment,ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital,el més important és la salut de lapersona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors.Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves instal·la-cions situades al c/ Pare MariaClaret, 14 2n 2a.Aquesta és unabona opció per a aquelles perso-nes que es vulguin aprimar sen-se passar-ho malament ni patirgana,i a la vegada gaudir d’un bonestat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Diumenge 3 de juny de 2007 minical · bretot entre els ciutadans del carrer de l’Euro-pa dels...

Documents

Transcript of Diumenge 3 de juny de 2007 minical · bretot entre els ciutadans del carrer de l’Euro-pa dels...