Diumenge 8 d’agost de 2010 Dominical...3 De regata a l’Alster, el llac que hi ha al ... un quart...

Gironins al món Eva Tolosa Biòloga d’Ullà especialitzada en immunologia, viu a Hamburg. PÀGI NES 2 i 3 Reportatge Del gustal disgust Els menuts. PÀGI NES 8 i 9 Entrevista Xa vier Carmaniu «La història ens ajuda a ser millors persones». PÀGI NA 10

OBERT DEL 26 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS(LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

LA FOU

ARLES DE TEC «LES GORGES DE LA FOU»—EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN—

Dom

inic

alDiumenge 8d’agost de 2010

Diari de Girona

El Mini més agosarat: Seguint la moda dels «tot-camí», ofereix petites aventures lluny de l’asfalt. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

ReportatgeEl català al mónProp de 7.000 estudiants cursen estudis reglats de català en unes 170 universitatsrepartides per una quarentena de països dels cinc continents. PÀGI NES 4, 5, 6 i 7

Eva Tolosa i el seu marit, Christian Gerloff, esvan conèixer al National Institute of Health(NIH, Institut Nacional de Salut) dels Estats

Units, prop de Washington, i aquest és l’origendel trilingüisme que impera a la casa familiar, aHamburg, on també viuen els bessons del matri-moni, Anna i Marcus, de 9 anys: «El meu marit elvaig conéixer mentre tots dos estàvem treballantal NIH –explica Eva Tolosa–, i d’aquí que encaraparlem en anglès entre nosaltres (la meva feinaés pràcticament tota en anglès). I sense pensar-hi massa ens va sortir molt bé perquè els nostresfills són pràcticament bilingües en alemany i ca-ta là: el fet que a casa no hem adoptat l’alemanycom a idioma familiar (sempre fem servir els tresidiomes, en funció de a qui ens dirigim) segura-ment té molt a veure amb què l’Anna i en Marcusparlin sempre català amb mi i alemany amb el seupare. I l’anglès el van assumint a poc a poc».

Nascuda a Ullà fa 45 anys, Eva Tolosa va estu-diar els primers tres anys de Biologia a l’EscolaUniversitària de Girona («llavors no era UdG en-cara, depenia de la UAB)», i els dos darrers anysa Bellaterra. «Treballo en Immunologia –especifi-ca–. M’interessa la regulació de la resposta im-munitària, sobretot saber què ha fallat en casosde malalties autoimmunitàries. He treballat ambdiversos aspectes de malalties autoimmunitàriesde la tiroide, diabetis tipus 1, esclerosi multiple imiastènia gravis». Un cop acabada la carrera i elDoctorat, Eva Tolosa va marxar als Estats Units:«Vaig estar 5 anys al NIH (www.nih.gov), que ésprobablement el centre de recerca biomèdica mésgran del món, amb més de 10.000 científics detots els països. Físisicament està situat a la pobla-ció de Bethesda, a l’estat de Maryland, però molta prop de Washington DC. De fet, Bethesda ésconsiderat com una perllongació dels suburbis de

Washington». Comenta que va adoptar la decisióde marxar perquè «en la nostra professió és moltbo de fer un temps d’experiència (normalment enl’etapa postdoctoral) a l’estranger. El meu super-visor de tesi, el professor Ricardo Pujol-Borrell,de Can Ruti, a Badalona, tenia molt clar que eraun bon camí, i així ho vaig fer».

LES CIRCUMSTÀNCIES AJUDENEva Tolosa va viure entre el 1993 i el 1997 als Es-tats Units, i va ser allà on va conèixer el seu ma-rit. Això resultaria definitiu perquè hagi acabat re-sidint a Hamburg: «Malgrat que els cinc anys alsEstats Units van ser fantàstics, arriba un momentque et planteges tornar a Europa. I llavors les cir-cumstàncies t’ajuden a prendre la decisió: en elnostre cas va ser que a mi se m’acabava el visat iera complicat renovar-lo, i per al meu marit , queés metge, volia dir tornar a fer els exàmens i la re-sidència allà per poder exercir, o sigui que ho vamtenir força clar. Vam tornar a Alemanya perquè ami m’era relativament fàcil trobar una posició de“postdoc” a qualsevol lloc, i per a ell era impor-tant acabar l’especialitat (Neurologia) a Aleman-ya». Era l’any 1998. Inicialment van viure al suddel país i posteriorment es van traslladar a Ham-burg, un canvi notable, a parer d’Eva Tolosa, so-bretot pel que fa a la relació amb els alemanys:«Al sud d’Alemanya va ser difícil, doncs la gent ésmés tancada i una mica recelosa amb els estran-gers. Però a Hamburg ha estat facilíssim entrar encontacte amb moltíssima gent. És una ciutat moltcosmopolita, acostumada a tractar amb gent d’al-tres llocs (el port d’Hamburg ha fet de la ciutat uncentre neuràlgic de comerç internacional), i lagent té molta curiositat per conèixer de primeramà com es viu a altres llocs, nous plats de cuina,vins, etc..». Admet, això, sí, que a aquesta millor

2 DominicalDiumenge 8d’agost de 2010

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: UN CARTELL DE PROMOCIÓDELS CURSOS DE CATALÀ A LA UNIVERSITATDE LISBOA.

8 d’agost de 2010

4-7 ReportatgeEl català al mónProp de 7.000 personesestudien català en unes170 universitats repartides peruna quarentena de països.

8 i 9 ReportatgeDel gust al disgustTot i formar part d’infinitat detradicions gastronòmiques, elsmenuts suposen una de lesfòbies alimentàries recurrents.

10 EntrevistaXavier CarmaniuPeriodista i historiador, ha escritun llibre que repassa la històriadel segle XX a partir de la vidad’un grapat de futbolistes.

11 ArquitecturaCasa Alda,al Port de la Selva

13 GastronomiaEl cuscús de l’espia

17 MúsicaL’adéu de Miguel Ríos

SUMARI

2 3

1

Fotos:1Eva Tolosa i ChristianGerloff amb els seusfills Anna i Marcus,el primer dia d’esco-la primària, amb elstradicionals consplens de caramels ijoguines per a l’es-cola (agost 2006).2Les passejades a lavora del riu Elbasem pre són entretin-gudes, segons EvaTolosa: la ma rea, elsgrans vaixells plensde contenidors, etc.A la foto, els bes-sons Anna i Marcusamb els seus cosins(maig del 2009).3De regata a l’Alster,el llac que hi ha albell mig d’Hamburg,amb l’hotel Atalantici l’església Michaelisal fons.4Una imatge captadael febrer de 2010que retrata l’hivern aHamburg. SegonsEva Tolosa, fa dosanys que el riu Elbas’omple de trossosde gel.5Els focs de DissabteSant, on es cremenels esperits de l’hi-vern (abril de 2010).

Gironinsal món


integració a Hamburg hi ha contribuït el seu crei-xent domini de l’idioma alemany: «Sense parlaralemany és difícil tenir un nivell mínim d’activi-tat social (a part de la feina, on parlem gairebésempre en anglès)». En aquest sentit, afegeix queli va resultar «molt més fàcil» acostumar-se a viu-re als Estats Units que no a Alemanya, «i part dela culpa és que quan vaig anar als Estats Units japarlava anglès, però quan vaig arribar a Ale-manya no parlava gens d’alemany». Al marged’això, en cap dels dos casos no va tenir pro-blemes ni per trobar feina ni allotjament, perquèja ho portava tot prèviament lligat.

Una jornada habitual d’Eva Tolosa a Hamburgcomença a les set del matí, «ja que els nens co-mencen l’escola a les vuit. Sóc a la Universitat aun quart de nou, i treballo normalment fins a lescinc o fins a les set dos dies a la setmana. La mevafeina a la Universitat té una part de recerca ex-perimental i d’escriure resultats, i una part de do-cència. Les tardes les passo amb els nens, fentdeures o activitats amb ells, i sopem a les vuit,molt més tard del que s’acostuma aquí, sobretotpensant que en general els nens van a dormirabans de les vuit. Quan nosaltres anem a dormirja no hi ha cap llum a les cases del veïnat. Elsdissabtes toca compra al mercat local i el diu-menge esports amb els amics».

UN MAR DIFERENTTambé miren d’aprofitar alguns caps de setma-na per conèixer altres indrets d’Alemanya: «Quanfa bon temps anem a veure llocs interessants peraquí al voltant. Ens agrada molt el mar del Nord,perquè és molt diferent del “nostre” mar. Les illesdel mar del Nord i del mar Bàltic són molt bo-niques, però sempre és un risc tenir mal temps.La gent d’aquí surt a passeig faci el temps que

faci, però jo encara no he arribat a aquest punt».Tot plegat combinat amb els viatges a Ullà: «Hipassem les vacances d’estiu, uns dies a la tardor,Nadal o Cap d’Any, i procurem arreglar-nos peranar-hi tant sovint com podem». I mentre és aAlemanya no perd el contacte amb els seus fa-miliars i amics gironins: «Ens veiem sovint, i amés, mantenim contacte per telèfon, correu elec-trònic i visites d’amics i familiars a Alemanya».També li agrada estar al cas del que passa en l’as-pecte informatiu: «Llegeixo pràcticament cada diales notícies de diaris catalans o espanyols per In-ternet. I sovint llegeixo L’Emporion per seguir deprop què passa pels voltants de Torroella».

Sense penedir-se d’haver marxat a viure a l’es-tranger i convençuda que el seu és un trasllat«definitiu fins que decidim canviar de feina», EvaTolosa creu, però, que acabarà tornant algun diaa les comarques gironines: «Segur que tornem,però de moment tenim la feina que ens agrada

aquí, i ho volem aprofitar un temps més».Quan se li demana que destaqui alguna cosa

d’Alemanya que creu que cridaria l’atenció delsgironins que visitessin el país comenta que «alsmeus visitants els sorprèn sempre que tot i plou-re, el parc infantil és ple de criatures, i la gentsurt igualment a passejar amb cotxet».

MARES AMB PROBLEMESUna altra característica del país que troba re-marcable és que «moltes mares no treballen, otreballen mitja jornada, ja que l’escola acaba a launa del migdia, i no és corrent posar els nens ala guarderia abans dels tres anys. Sorprèn moltque les mares a Alemanya ho tenen molt més di-fícil que a Catalunya per treballar, perquè aquímolts pares normalment dediquen molt poctemps als fills durant la setmana». Finalment,apunta que «també sorprenen les quantitats dexocolata i dolços que es veuen al supermercat ique es consumeixen. Curiosament, els alemanysno estan més grassos que els catalans, i deu serque molta gent fa esport regularment. Ah! I lesgrans quantitats de flors que es compren per de-corar les cases o per regalar».

Entre les persones que hi ha conegut, ha no-tat un cert coneixement sobre les comarques gi-ronines, però molt menor sobre la llengua cata-lana: «Més que Girona quasi tothom coneix Llo-ret de Mar (i Mallorca, és clar), però també Fi-gueres i Cadaqués. Saben que s’hi parla català,però molts es pensen que s’assembla tant al cas-tellà que es pot entendre, i queden molt sorpre-sos quan els dius que és una altra llengua ambgramàtica i literatura pròpies. Haig de dir que elque coneixen més bé és el Barça. Gairebé tothompensa que Barcelona és una ciutat fantàstica, imolts em pregunten que què faig aquí».

Tres idiomes a taulaTEXT: ALFONS PETIT

5

4

EVA Tolosa Nascuda a Ullà fa 45 anys, en va viure 5 als Estats Units i des del 1998 resideix a Alemanya

Eva Tolosa, biòloga especialitzada en immunologia, fa classes i investiga a la Universitat d’Hamburg,ciutat on viu amb el seu marit, un metge alemany que va conèixer als Estats Units, i els dos bessonsque tenen, Anna i Marcus, de nou anys, que parlen català i alemany i comencen amb l’anglès.

HamburgALEMANYA

DISTÀNCIA DE GIRONA:1.777 quilòmetres.

SUPERFÍCIE:755,16 km².

POBLACIÓ:1.763.950 habitants

(2007).DENSITAT:

2.336 hab/km².MONEDA:Euro.

IDIOMA OFICIAL:Alemany.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT D’HAMBURG

A EVA TOLOSA:És una ciutat amb els

mateixos habitants queBarcelona, però on els

nens poden anar en bici-cleta gairebé pertot. Hiha grans extensions deparcs i boscos, i tota la

ciutat està preparada peranar en bicicleta. Ja de

ben petits els nens van al’escola en bicicleta, sotapluja, vent i neu; el joventsurt de nit en bicicleta, ide grans continuen així.Fer en bicicleta 5-7 kilò-metres per anar a treba-llar cada dia és normal.

I EL QUE MENYS:El clima és espantós: de

novembre a finals demarç és gris, despréstenim normalment unaprimavera decent, i a

l’estiu sol ploure. A l’hi-vern és fosc de les 4 dela tarda a les 8 del matí.No és la fred, és la faltade llum el que desespe-

ra.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

El bon temps. Els con-tactes familiars. Fruita i

verdura. La Costa Brava.

I EL QUE MENYS:Un cert nivell d’incivisme.M’explico: Conduir a 80

Km/h dins de pobla-cions, beure i conduir,

deixar les escombrariesdavant del contenidor ino a dins, i coses sem-

blants.

Prop de set mil persones estudien avui diacatalà en més de 170 universitats reparti-des per una quarentena de països de tot

el món. Bona part d’aquestes universitats (125)han subscrit acords per a la realització d’aquestscursos amb l’Institut Ramon Lull (IRL), un con-sorci integrat per la Generalitatde Catalunya iel Govern de les Illes Balears que té entre lesseves funcions la promoció internacional de lallengua i la cultura catalanes, per a la qual s’en-carrega, entre d’altres accions, de finançar lec-torats de català en universitats estrangeres: elcurs 2008-2009 hi va destinar 1.800.000 euros.

Tot i els nombrosos obstacles que ha de su-perar l’estudi de les llengües i cultures minori-tàries i més especialment si corresponen a na-cions sense estat, el progrés experimentat enl’àmbit internacional pels estudis de català ésrealment notori. El 1988, la Generalitat de Ca-talunya va crear la Comissió de Lectorats. Elslectors són professors adjunts a les universitatsestrangeres encarregats d’ensenyar, en aquestcas, el català. Aquesta comissió depenia del De-partament d’Universitats, Recerca i Societat dela Informació (DURSI) fins que el 2002 es vafundar l’IRL amb tres tasques primordials, unade les quals és projectar el català arreu del móncom una llengua més destinada a l’ensenya-ment i l’aprenentatge. Avui, universitats delscinc continents ofereixin als seus estudiants lapossibilitat d’aprendre la llengua i la cultura ca-talana, així com treballar-ne la literatura.

Però aquest esforç de la Generalitat i les uni-versitats no tindria massa sentit si no existís unacorrecta acollida entre els estudiants. I és quel’èxit, primer del DURSI i ara de l’IRL, recau pre-cisament aquí: les universitats ofereixen i sí, elsestudiants consumeixen. El curs 2008-09 (l’úl-tim amb dades oficials completes disponibles)hi havia 121 universitats que oferien cursos dellengua, cultura i literatura catalana amb l’aju-da de l’IRL, amb un total de 6.818 estudiantsmatriculats. El que fa l’Institut és establir con-venis sobre lectorats: «Nosaltres financem la pla-ça d’un professor i ens encarreguem d’enviar-lo allà perquè imparteixi els cursos». comentael director de l’Àrea de Llengua i Universitatsde l’IRL, Andreu Bosch. Tanmateix, hi ha mésuniversitats que imparteixen cursos de català almarge del finançament de l’IRL. No n’hi ha tan-tes dades oficials, però se sap que són més decinquanta, encara que no se’n pot precisar elnombre d’alumnes.

PRIMERES NOCIONS I PROVESL’objectiu principal dels lectorats és propor-cionar als estudiants nocions introductòries dellengua i fer que siguin capaços d’entendre, par-lar i escriure en català amb una relativa segu-retat. Per comprovar l’assoliment d’aquest ob-jectius, convoquen un seguit de proves anualsque, en cas d’aprovar-les, serveixen per obte-nir el cetificat oficial de coneixement de la llen-gua expedit per l’IRL. La cultura també és unpunt fort dins del programa docent d’aquestslectorats; l’objectiu és que els alumnes aconse-gueixin entendre-la i interpretar les situacionsque es donen als territoris catalanoparlants. «Toti així, hi ha estudiants que no es conformenamb el nivell bàsic i opten per matricular-se alscursos dels nivells superiors», puntualitzaBosch. «Treballem amb la literatura, expliquemles tradicions dels nostres territoris, els fem serconscients que existeixen varietats dialectals,interpretem la situació sociopolítica de Cata-lunya, ens movem dins del marc dels audiovi-suals i comentem la història relacionada ambels nostres territoris», assegura Elsa Úbeda, ac-tual lectora de la Universitat de Columbia, alsEstats Units. Abans, moltes universitats impar-tien cursos de català lligats a la tradició roma-nística i a la literatura. Això està canviant i ara,universitats i estudiants s’interessen més per larealitat sociolingüística. L’interès arriba fins atal punt que a vegades, «s’imparteixen cursosde cultura en llengua no catalana», asseguraBosch.

Alemanya és el país que més acords té ambl’IRL. Aquest darrer curs, 28 universitats ger-màniques han ofert lectorats de català, la qualcosa representa més d’un 25% del total euro-peu. Les últimes dades consoliden Alemanyacom el país que per nombre absolut té més es-tudiants de català matriculats: prop de 2.000.Andreu Bosch explica aquesta gran oferta i de-manda d’estudis de català a Alemanya a partirde la tradició: «Sempre ha estat un dels focusimportants de catalanística i a més existeix una

gran tradició per la romanística. Alemanya, comGran Bretanya, Itàlia, França o EUA, acull ungran nombre d’associacions internacionals decatalanística que no sempre estan adscrites a launiversitat».

D’altra banda, els països de l’Est també sónprotagonistes dins aquest escenari perquè éson els lectorats tenen millor acollida i més de-manda en proporció als cursos oferts. Allà, elcatalà està al nivell de qualsevol llengua romà-nica pel que fa a reconeixement, tot i que bonapart dels estudiants el descobreixen a través delcastellà. El perfil d’estudiant de català als paï-

sos de l’Est és el més clar i definit. «Nois i noiesmolt joves, amb un gran coneixement de lesllengues romàniques i amb notori interès en larealització de treballs de recerca en l’aspectelingüístic», defineix Bosch. El país amb mésbona acollida és la República Txeca, on hi ha-via 244 joves matriculats als lectorats de català(només dues universitats els ofereixen), seguitde Romania (179 estudiants concentrats en unaúnica universitat), Hongria (130 estudiants), Po-lònia (118 estudiants) i Rússia (46 estudiants).

Però la Xarxa de Lectorats no tan sols arribaals països de l’hemisferi nord. Des del curs


al mónEl català

Prop de set mil persones estudien català en 170 universitatsrepartides per una quarantena de països dels cinc continents

TEXT: LAIA QUINTÀ INFOGRAFIA: ADRIÀ BOIX FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

“El més difícilés implantar

novestècniques al’hora de fer

classe. Estanacostumats a

un sistemamolt

tradicional,estricte i

tancat. Fins itot costacanviar el

simple fet queem tractin de«tu» i no de

«vostè».“

1

32

Anna Brasas

Reportatge


1995-96, la Universitat de Yaoundé (Camerun)ofereix estudis de català, els quals no han pa-rat de créixer i atreure estudiants. En aquestpaís, l’obtenció del certificat està exempta depagament, fet que l’IRL també fa extensiu alspaïsos de centre i sud Amèrica, Àsia i algunsd’Europa de l’Est. El lectorat del Camerun se-guirà el curs vinent, així com també els dos deTeheran (Iran), el de Jerusalem (Israel) i el del’Índia (a Nova Delhi) «on ampliem docènciaaquest curs», avança Bosch.

Tanmateix, els lectorats es creen i a vegadesdesapareixen. Enguany s’han tancat el de la Tro-be University (Austràlia), el de Munic (Ale-manya) i el de Wales-Swansea (Regne Unit).De cara a l’any vinent, l’IRL obrirà quatre lec-to rats nous a Edimburg (Escòcia), Boulder-Co-lorado (EUA), Leipzig (Alemanya) i Tòquio(Japó), i s’està treballant per implantar-ne mésa l’Àfrica. Andreu Bosch afirma que el lectoratde la Universitat de Leipzig es presenta amb «unprojecte curricular molt sòlid; estudis de grau imàster en traducció que ja tenen llista d’espe-ra». I al de la Hosei University (Tòquio), que co-mençarà a impartir els cursos l’abril del 2011,hi haurà «el traductor de Tirant lo Blanc al ja-ponès, el professor Ko Tazawa».

Als EUA existeixen també universitats ambcàtedres de professors visitants, com són la Cà-tedra Ginebre Serra (Stanford University) ambel professor Joan Ramon Resina, la Càtedra Sal-vador Dalí (Brown University) on hi ha el pro-fessor Enric Bou, la Càtedra Joan Coromines aChicago amb el professor Mario Santana i lescàtedres Rodoreda i Mompou, ambdues a TheGraduate Center de la City University of NewYork (CUNY). «També Columbia University(Nova York), on vam començar el lectorat decatalà el curs passat amb èxit, tindrà un pro-grama d’activitats acadèmiques complementà-ries a partir d’aquest curs», comenta el directorde l’Àrea de Llengua i Universitats de l’IRL.

ELS LECTORSUn total de 106 professors s’encarreguen d’im-partir les classes de català a l’estranger a les uni-versitats amb acords amb l’IRL. No tots són ori-ginaris de territoris de parla catalana, però te-nen un factor en comú: un clar domini de l’i-dioma. Els requisits bàsics que han de complirels lectors es basen a tenir una carrera de lle-tres (millor si es tracta de filologia catalana), ex-periència en l’ensenyament de llengües, co-neixement de l’idioma del país i estar en pos-sessió d’un certificat acreditatiu de català. L’IRL

és l’encarregat d’assegurar-se que els profes-sors compleixin aquests requisits, i per això ma-teix organitza cursos i jornades de formació isotmet als aspirants a lectors a una prova. Enl’última d’aquestes convocatòries didàctiques,a la facultat del Barri Vell de la Universitat deGirona, Diari de Girona va parlar amb algunslectors, les vivències dels quals estan plasma-des en aquest reportatge. Todd Mack és l’e-xemple clar que no cal ser català d’origen perpoder ensenyar l’idioma: és de Utah però par-la català com si fos de Sabadell. Ha exercit delector de català a la Universitat de Stanford –uncentre privat situat a Califòrnia i dels més pres-tigiosos dels Estats Units– durant aquest darrercurs. «El català és una assignatura obligatòriaper a tots els alumnes que cursen el doctoratde cultura i literatura ibèrica. És molt lògic, per-què per poder entendre què passa i què ha pas-sat a la península Ibèrica s’ha de donar impor-tància a totes les nacions que s’hi troben a dins»,explica el jove Mack. Ho fa amb un català tanperfecte i fluid, que escoltar la seva veu ambels ulls clucs conduiria, inevitablement, a afir-mar que és català de tota la vida. «El meu prin-cipal problema ha estat explicar-los la cultura iles tradicions que teniu

Brasas és empordanesa d’origen i unaaventurera innata. Després d’acabarla carrera es va interessar per un pro-

jecte d’interculturalitat a Catalunya, peròaquest territori se li feia petit i va decidirprovar noves experiències a la gèlida Rús-sia. Contenta d’haver pres la decisió expli-ca que els lectorats són una gran iniciativa.

Què la va empènyer a començar com alectora de català? Vaig estudiar filologiaeslava i de seguida em vaig interessar pelmón de la interculturalitat entrant a una or-ganització que pretenia minimitzar el xoccultural als nouvinguts. Malauradament, aCatalunya les carreres d’humanitats no te-nen sortida i vaig veure la necessitat de mar-xar fora. Tenia ganes de fer el que ja haviafet però des d’una altra perspectiva, així quevaig decidir anar a Rússia i ensenyar el ca-talà i la cultura catalana des d’allà.

Com són les seves classes? A Rússia es-tan acostumats a uns mètodes docents molttradicionals i a una jerarquia molt marcadaentre professor i alumne. Jo intento inno-var. En primer lloc exigeixo que em tractinde «tu» i no de «vostè» i a més, dono moltamés importància a la conversa que a lesclasses teòriques purament. M’agrada molttreballar al voltant de la cultura i les tradi-cions, i a més, és un tema que troben cu-riós.

Curiós en quin sentit? En general, les nos-tres tradicions i costums són molt diferentsa les seves. Els castells, per exemple, és unacosa que els sorprèn molt. Catalans que pu-gen els uns sobre els altres i que a més «com-petim» per veure qui puja més amunt. Te-nim una «lliga» i un concurs que premien elfet d’enfilar-se! (riu). I cargols! Mengem car-gols! Com podem? Creu-me, a -28ºC tensuna altra perspectiva de la vida.

Algun fet relacionat amb l’aprenentat-ge de català li resulta particularment cu-riós? Alguns estudiants de filologia hispà-nica que es matriculen al lectorat acabenparlant castellà amb fonètica catalana, igualque ens passa a alguns de nosaltres. Si sen-tíssiu parlar a algun dels meus alumnes encastellà sense conèixer’l el podríem con-fondre perfectament per un catalanoparlant.

Com descriuria els seus estudiants? Engeneral són persones molt implicades i ambun gran interès per les llengües. Basicamentvenen procedents de la carrera de filologiahispànica i de traducció i interpretació d’i-diomes amb una base molt impotant dellengües romàniques. Però no tots els assis -tents a les meves classes són alumnes. Tam-bé tinc oients interessats a aprendre unamica de català perquè la seva parella és ca-talana o perquè tenen béns immobles aquí.

Quantes matrícules s’acostumen a tra-mitar? En temporada alta entre 15 i 20.

Quan va posar en marxa aquests cursosla universitat? Fa més de vint anys que unaprofessora russa sense nocions de català vacomençar a impartir classes. Utilitzava unmanual de llengua, però la iniciativa va te-nir èxit i ja veus, desprès de vint anys se-gueix en peu. La lectora anterior a mi, Síl-via Vilaró, va fer una gran feina, igual quela resta de predecessors. Jo ja no tinc la ne-cessitat de vendre la llengua als alumnes.

ANNA BRASAS UniversitatEstatal de Sant Petesburg

“A -28ºC tensuna altra

perspectivade la vida!”

Alemanya sempre ha tingut molta tra-dició de catalanística i és el país onhi ha més universitats que ofereixen

lectorats de català. Elisabet Capdevila, deTerrassa, va decidir anar-se’n a Alemanyaper ensenyar el català. Després de 4 anysdonant classes a la Universitat de Colònia,afirma que encara no ha pensat en el finald’aquesta grata experiència.

Per què lectora de català a Colònia? Vaigfer traducció i interpretació d’anglès i ale-many i després d’estar a Colònia d’Erasmusvaig decidir que les pràctiques també lesvolia fer fora. Va coincidir que em va arri-bar un convoctòria per fer-ho en una uni-versitat vinculada a l’IRL. Em va tocar la deColònia, on ja havia anat d’Erasmus i m’hoconeixia un xic tot. L’experiència em vaagradar i ara ja porto 4 anys donant classesallà... i els que espero que quedin! El finald’aquesta dedicació no està escrit en el meufutur pròxim.

Com descriuria l’assignatura? És de lliu-re elecció i no tan sols toquem els temes es-trictament de llengua sinó que intento do-nar un pes bastant igual a la cultura i la li-teratura. M’agrada treballar amb material au-diovisual perquè és una manera de dina-mitzar les classes.

I la rebuda per part dels estudiants? Noem puc queixar. Tinc uns 20 alumnes en elnivell bàsic i 3 en el més avançat. M’agradafer-los classe perquè treballem en un am-bient molt «de tu a tu». A més, jo crec queacaben l’assignatura contents del que hanaprès i de la utilitat dels coneixements ad-quirits.

Què els motiva per apuntar-se al curs?No crec que hi hagi una motivació genera-litzada. Alguns ho fan per interès personal,d’altres perquè realment en tenen ganes, isempre hi ha aquells que hi veuen certa vin-culació amb la carrera o perquè necessitenels crèdits... Tinc alumnes de tot: romàni-ques, medicina... Fins i tot alguna vegadas’han apuntat jubilats que fan assignaturessoltes d’alguna carrera als cursos de català.Poder ensenyar a un grup d’alumnes ambun perfil tan divers m’agrada.

Què els crida més l’atenció? El caganer iel caga tió els deixen bocabadats. Els fa mol-ta gràcia però no li veien massa sentit finsque els vaig passar una gravació casolanadel dia del tió a casa meva, aleshores vanveure que darrere aquesta incongruènciaque un tronc de fusta cagui regals pels méspetits hi havia tota una història bastant bo-nica: el donar-li menjar, el fet de tapar-loamb la manta, que els nens vagin a resar oa cantar cançons a una altra habitació.... Jorealment només vaig ser conscient de la tra-dició quan els ho vaig haver d’explicar perprimer cop.

Què és el més estrany o curiós que li hapassat durant aquests 4 anys a nivellacadèmic? Aquesta és grossa! Jo compar-tia despatx amb els lectors d’espanyol i unavegada va trucar un alumne al meu telèfondemanant per ells. Quan li vaig dir que joera la lectora de català ell em va contestar:«¿Y no hay nadie de español normal?». Es-panyol normal? Em vaig posar les mans alcap, crec que mai més n’he sentit cap desemblant.

ELISABET CAPDEVILAUniversitat de Colònia

“El caganeri el caga tióels deixen

bocabadats”

“No ets del totconscient deles tradicions

que t’han estatinculcant coma pròpies desde petit fins

que lesexpliques aalgú que noen coneix

absolutamentres. Les

tradicions sónun dels temesque els meus

alumnestroben méscuriosos idivertits.“

4

Fotos:1Taller de poesia dela Universitat deBelgrad encapçalatpel lector Pau Bori.2Cartell promocionaldel lectorat de cata-là a la Universitat deStanford, ofert perTodd Mack.3Anunci dels cursosintensius de catalàde la Universitat deLisboa.4Alumnes de catalàde la Universitat deNova Delhi (Índia)amb el professorEnric Donate.

(Continua a la pàgina 6)

ElisabetCapdevila


aquí... Això no suposa una di-ficultat per a algú que ho ha viscut de primeramà durant tota la seva vida, però per a mi eramolt complicat i vaig optar per, enlloc d’expli-car, investigar conjuntament amb els alumnes».I és que Mack, veient que li resultaria difícil ferclasses de cultura catalana, va decidir que elmillor que podia fer era proposar temes alsalumnes i treballar-los conjuntament amb ells,de tal manera que tots aprenien (ell inclós).

La metodologia docent va molt en funció dela manera de fer de cada professor. Des de l’IRLno s’imposa cap sistema. Els materials per en-senyar i aprendre català difícilment es podentrobar a les llibreries estrangeres, i per això mol-tes vegades és el mateix professor qui se l’hade dissenyar. A alguns lectors els agrada treba-llar amb audiovisuals, altres es decanten mésper grups de conversa i debat. El que sí que fangairebé tots és donar molta importància a la cul-tura i segons paraules de Bosch «les tradicionssón la matèria que més pes té dins aquestcamp». I és que de tradicions als històricamentanomenats Països Catalans n’hi ha per donar iper vendre i cada alumne queda sorprès peruna de diferent. Anna Brasas, de la UniversitatEstatal de Sant Petesburg, comenta que als seusalumnes «els costa entendre com i per què a Ca-talunya ens dediquem a pujar els uns sobre elsaltres per fer torres humanes». La seva prede-cessora de lectorat, Sílvia Vilaró va preparar itraduir al rus material per explicar com es feienels castells, quines parts i posicions tenien, elsvalors que porten implícits i la història que te-nen al darrere. Als alumnes de l’Elisabet Cap-devila, de la Universitat de Colònia (Aleman-ya), el que més els sorprèn i els fa molta gràciasón les tradicions nadalenques del caga tió i elcaganer: «Jo no em vaig adonar de tot el ques’hi podia arribar a relacionar en sentit còmicfins que el primer dia que els vaig explicar enquè consistia el nostre Nadal se’m van posar ariure a l’uníson».

A part de les classes, un lector ha de progra-mar activitats relacionades amb la cultura cata-lana per donar-la a conèixer a l’exterior. Enl’àmbit universitàri se solen organitzar xerrades,conferències, presentacions de llibres d’autorscatalans... Altres vegades s’opta per fomentarmés la música i el cinema. A més, alguns lec-tors han hagut de guiar treballs o tesis d’estu-diants que han escollit un

Todd Mack és de Utah (Estats Units), unaregió amb una cultura molt pròpia i, se-gons diu, bastant diferent de la que es

va trobar a Stanford (Califòrnia), on va cursarel doctorat de Cultura i Literatura Ibèriques.La seva sorpresa va ser que l’obligues sin a fercatalà, una llengua que mai s’ha via plantejatestudiar i molt menys ensenyar.

Què el va empènyer a fer-se professor decatalà? Jo no volia ser professor de català! Bé,no volia posar-me a estudiar català, però lameva carrera m’hi va acabar obligant. Estu-diava literatura peninsular i em van dir quehavia de fer un master a Stanford. El català erauna assignatura obligatòria, i a més hi haviaJoan Ramon Resina com a director dels estu-dis, un català molt reconegut. Al final vaig ac-cedir. Vaig fer 9 mesos allà i un intensiu de 4setmanes a l’Escola Oficial d’Idiomes d’aquí.Des de la universitat em van oferir la possibi-litat de fer classes, vaig fer el curs de forma-ció de l’IRL i he estat tot un any ensenyant ca-talà a Stanford. Ha estat un d’aquells impre-vistos agradables que de tant en tant et guar-da la vida!

Com treballa amb els seus alumnes? Hedonat molta importància a la conversa i al ma-terial audiovisual de Televisió de Catalunya(Polònia, Cracòvia, Caçadors de paraules...).No m’agrada impartir gramàtica a classe, aixòés una cosa que crec que s’han d’estudiar elsalumnes per la seva banda. El meu principalproblema és que no sóc català, puc ensenyarla llengua però em resulta un xic difícil parlarde la cultura i de les tradicions perquè no lesconec a fons. La solució que hi vaig trobar éssimple: investigàvem tots junts! Alumnes i pro-fessor. Vaig aprendre amb els alumnes. A més,tenim un blog (catalangroup.blogspot.com)que en certa manera serveix d’eina d’apre-

nentatge. Allà els alumnes i els professors co-menten i a més hi ha material penjat, enllaçosd’interès...

Nombre d’estudiants matriculats. En elmeu cas molt pocs, entre 4 i 6, però no és pelfet que no els cridi l’atenció, sinó perquè l’as-signatura està inclosa dins el doctorat de Cul-tura i Literatura Ibèriques, i són molt pocs elsestudiants que s’hi matriculen.

Tot i ser una assignatura obligatòria, te-nen alguna motivació especial per cursar-la? Alguns tenen avantpassats catalans, altresparella catalanoparlant i alguns fins i tot inte-rès professional. A més, des de la Universitatde Stanford s’organitzen força activitats rela-cionades amb el català. Jornades, debats, con-ferències, sessions de cinema... El català ésuna llengua molt viva i present allà! Hi ha cen-tres i associacions importants de catalanística.

Què els crida més l’atenció? Cadascú té unavisió diferent. A un li interessava molt tot eltema de la música independent (entre la qualla música de carrer), que a Barcelona té unpes d’allò més considerable; a un altre li en-cantava l’alpinisme i estava fascinat perquètots es alpinistes professionals «espanyols» sóncatalans; hi ha un noi a qui li encanta la his-tòria de les nacions sense estat. Se sap de capa peus la història del Quebec i d’Escòcia, i vavoler aprendre més sobre Catalunya.

Per què la universitat va posar en marxaaquests cursos? Per poder comprendre quèpassa a l’Estat espanyol o als territoris ibèricscal donar importància a totes les nacions (i nonomés a l’espanyola). Per poder-ho entendrede debò s’ha d’estudiar la cultura catalana desde dins. Joan Ramon Resina hi va tenir un pa-per clau.

TODD MACK Universitat de Stanford

“Al principi no volia estudiarcatalà i ara l’ensenyo...”

“El fet que

m’obliguéssina fer català em

va permetreveure que a la

penínsulaIbérica nonomés és

important elcastellà. Emva marcar de

tal manera quehe decidit ferla tesi sobre

novel·lacatalana,basca igallega.“

Univ. d’Illinois 13Univ. de Califòrnia Los Angeles 22Univ. de California Sta. Barbara 125• Univ. of Michigan• Indiana Univ.• Univ. of Colorado at Boulder• Univ. of Missouri• Centre College• Univ. of Catalonia, San Diego• Vandebilt Univ.• Rutgers the State New Jersey• Temple Univ.• Univ. of Pennsylvania• Univ. of Richmond

MèxicUniv. Autònoma de Mèxic 64

Puerto Rico• Univ. de Puerto Rico

UruguaiUniv. de la República 25

XileUniv. Pontifica Catòlica de Xile 64

AlemanyaUniv. Catòlica d’Eichstatt-Ingolstadt i Univ. de Munic 12Univ. de Mannheim 88Univ. de Tubinga i Univ. deStuttgart 26Univ. Lliure de Berlin 48Univ. de Bremen 26Univ. de Bielefeld 34Univ. de Braunshweig 9Univ. de Bochum 117Univ. de Colònia 189Univ. de Constança 323

Univ. de Frankfurt 166Univ. de Freiburg 103Univ. d’Hamburg 87Univ. de Halle-Wittenberg 25Univ. de Heidelberg 47Univ. de Kiel 180Univ. de Magúncia 55Univ. de Marburg 51Univ. de Munster 45Univ. de Saarland 30Univ. de Siegen 63Univ. de Tubinga 57Univ. de Würzburg 20• Rheinische Friedrich Wilhems• Univ. de Bonn• Friedrich Alexander Univ. • Erlangen Nünberg• Univ. Leipzig

ÀustriaUniv. de Viena 38Univ. d’Econòmiques de Viena 7Univ. de Salzburg 20

BèlgicaUniv. Lliure de Brussel·les 12

Bulgària• Sofia Univ. St. Kliment Ohridski

CroàciaUniv. de Zadar 128

EspanyaUniv. d’Alcalà de Henares 31Univ. Nacional d’Educació a Distància 143

Univ. de Santiago de Compostel·la 161Univ. de Vigo 10• Univ. de Granada• Univ. Complutense de Madrid• Univ. de Múrcia• Univ. d’Oviedo• Univ. de Salamanca• Euskal Herriko Unibertsitae• Univ. de Saragossa

EstòniaUniv. de Tartu 12

FrançaUniv. de Provença-Ais Marsella235Univ. Jean Monnet-Saint Etienne iUniv. de Lió 2 0Univ. de Reims 30Univ. de Renness 2 - HauteBretagne 69Univ. de Tolosa-Le Mirall 72Univ. de la Bretanya Sud 38Univ. del Littoral-Cote d’Opale 7Univ. de Lille 3 69Univ. de Grenoble III 68Escola Normal Superior de Lió 31Univ. de París 8 47Univ. de Sorbonne NouvelleParis III 186• Univ. de Nantes• Univ. de Picardie-Jules Verne• Univ. de Bourgogne• Univ. Paul Valéry - Montpellier III• Univ. Nanterre - Paris X• Univ. Michel de Montaigne Bordeaux 3

TOTES LES UNIVERSITATS DELMÓN ON ES PODEN SEGUIRCURSOS REGLATS DE CATALÀ

ArgentinaUniv. Nacional del Litoral 42Univ. Nacional de Rosario 20Univ. de l’Aconcagua de Mendoza 16

Brasil• Univ. de Sao Paulo

CanadàUniv. de Mont-real 49Glendon College, Univ. de York 41• Dalhouse Univ.• Univ. Laval• Univ. of Toronto

CubaUniv. de l’Havana 56

Estats UnitsUniv. de Stanford 14Univ. de Florida 21Univ. de Massachusetts 11Univ. Georgetown 33Univ. de Brown 37Univ. de Harvard 16Univ. de Chicago 34

Canadà 90 alumnes

Estats Unitsd’Amèrica326 alumnes

Cuba56 alumnes

Argentina78 alumnes

Uruguai78 alumnes

Xile64 alumnes

Mèxic127 alumnes

L’INSTITUT RAMON LLULL TÉ ACORDS PER IMPARTIR LECTORATS DECATALÀ EN 125 UNIVERSITATS REPARTIDES PELS CINC CONTINENTS;N’HI HA UNA CINQUANTENA MÉS QUE FAN CURSOS PEL SEU COMPTE

Universitats subvencionades per l’IRL

Universitats no subvencionades per l’IRL

DADES DEL CURS 2008-2009; AL COSTAT DEL NOM DE CADAUNIVERSITAT, EL NOMBRE D’ALUMNES QUE HI VA TENIR

(NOMÉS DISPONIBLE EN ELS CENTRES AMB ACORD AMB L’IRL)

(Ve de la pàgina 5)

(Continua a la pàgina 7)

Todd Mack

te ma de ca-talanística. La Universitat deMont-real (Quebec), a partdels estudis purs i durs dellengua, organitza, des de fatres anys, unes jornades so-bre cultura catalana de cairemolt nacionalista. Les darre-res van transcórrer sota eltema «Apunts de memòriahistòrica 1939-2009» i un delsprincipals atractius va serl’exposició «República! Car-tells i cartellistes».

LES XIFRESIndependentment del siste-ma d’ensenyament, l’IRLsubvenciona els cursos decatalà i la plaça del lector acanvi que la universitat escomprometi a «oferir-loscom a estudis reglats i els ac-cepti com a curriculars»,puntualitza Andreu Bosch.Tal com publica la Memòriad’Activitats del 2009 de l’À-rea de Llengua i Universitatsde l’IRL, el curs 2008-09 esvan destinar prop de1.800.000€ a la subvenció de121 lectorats. Tanmateix, hiha unes 50 universitats queimparteixen estudis de cata-là sense la col·laboració del’IRL. Així doncs, durant elcurs 2009-10, un total de 177universitats han ofert cursosde català (la xifra oficial que es dóna des del’IRL és de 160 universitats atesa la informaciópoc sistematitzada que proporcionen els cen-tres que no subvenciona l’Institut). Un bonexemple de l’ensenyament del català sense vin-culació amb les institucions el trobem fa mésde 20 anys a Rússia: «L’ense nyament del catalàva començar amb una professora amb escassesnocions de la llengua però moltes ganes d’ofe-rir la possibilitat d’aprendre-la als seus estu-diants. Anava a classe amb un manual i s’espa-vilava com bonament podia», explica Anna Ba-sas.

En els últims 22 anys, l’evolució dels lecto-

rats de català al mòn s’ha caracterizat per uncreixement ininterromput. Tot i que durant elcurs 2008-09 van «perdre’s» cinc lectorats (es vapassar de tenir-ne 126 arreu del món a sub-vencionar-ne 121), el següent curs (2009-10) vatornar a augmentar la xifra fins als 125 lecto-rats, la qual s’ha mantingut també aquest any ies preveu augmentar-la de cara al curs que co-mençarà aquest setembre.

El cas italià de Verona és digne de menció.Aquest últim curs es va estrenar el lectorat decatalà a la ciutat de Romeo i Julieta i va ser cur-sat per ni més ni menys que 100 alumnes. Totun èxit si es té en compte que es tracta del pri-

mer any de lectorat a launiversitat.

Un altre punt que des-taca l’Institut és el per-centatge d’aprovats en lesproves per l’obtenció delcertificat de llengua. El2009, 1.077 persones esvan presentar a les provesper obtenir-lo, de lesquals el 82% les van su-perar. A més, l’Institutdóna molta importància ala formació del professo-rat. El passat 19 de juny ifins al dimecres 21, unesjornades d’instrucció vanreunir a la facultat de lle-tres de la Universitat deGirona (UdG) lectors i fu-turs lectors que exercei-xen la docència arreu delplaneta. Aquests dies deconcentració van servirals professors per posaren comú les seves expe-riències, aprendre delsveterans, presentar pro-jectes i debatre qüestionsque poden generar dub-tes com és el cas, perexemple, el tractament deles variants dialectals enl’ensenyament del català.El grup de debat vinculata aquest tema l’encapça-lava la ja veterana lectoraAnna Betlem, de la Hum-

boldt de Berlín.«Des de l’IRL estem satisfets de la nostra tas-

ca. Tenim una xarxa molt potent a nivell qua-litatiu a l’exterior i les dades quantitatives ensconcedeixen una posició de solidesa i extensiógens menyspreable», comenta orgullós Bosch.Tanmateix, els lectorats de català són molt mésque xifres. Darrere de cada lectorat hi ha la vo-luntat de catalans i no catalans per donar a co-nèixer i compartir una llengua i una cultura; itambé l’ànsia de molts joves de saber com viuenen un país petit que poden sentir cada dia mésproper tot i que estiguin a milers de quilòme-tres de distància.

Betlem es va traslladar a viure aAlemanya amb qui avui és el seumarit; va deixar d’estudiar filolo-

gia catalana i es va passar a la germà-nica. Després d’acabar la carrera, es vaadonar que no volia perdre les sevesarrels i va veure en l’ensenyament delcatalà al país d’acollida la millor ma-nera per evitar-ho.

Què la va portar a fer-se professorade català? Fa com a mínim 10 anys queestic fent classes de català a Alemanya.Vaig començar aquí a Catalunya fentclasses gratuïtes als nouvinguts. A Ale-manya vaig ser conscient que no voliadeixar de banda la meva llengüa natali un cop acabada la carrera, vaig deci-dir fer la sol·licitud a l’IRL per entrarcom a lectora. Primer ho vaig ser a laUniversitat Lliure de Berlín i després dedeixar-ho durant dos anys, hi he tor-nat, aquest cop a la Humboldt, tambéde Berlín.

A quants estudiants fa classe? Lesmeves classes encara són més perso-

nals que les de l’Elisabet (bromeja).Tinc uns 10 alumnes a molt estirar. Totsestan molt implicats; és realment re-confortant fer-hi classes de català.

Què els resulta més atractiu? Elsagrada molt el so de la llengua, diuenque és una llengua juganera perquè témolts monosíl·labs. Ells estan acostu-mats a paraules molt llargues i per aixòels agrada i els crida l’atenció la llen-gua en si mateixa. Podríem dir que, enel bon sentit de la paraula, el català ésuna llengua infantil.

Per què la universitat va posar enmarxa aquests cursos? A Alemanyasempre hi ha hagut molta tradició deromanística i catalanística, ja des demolt abans que es fundés l’IRL. Quanem vaig decidir per ser lectora, vaigproposar que es reemprenguessin elslectorats de català a la Universitat Lliu-re de Berlín, on ja n’hi havia hagut. Ala Humboldt no ho vaig haver de pro-posar, sinó que vaig cobrir una plaçavacant.

ANNA BETLEM Universitat Humboldt de Berlín

“Diuen que el català és unallengua molt juganera”

“És realmentreconfortant

fer classes decatalà a un

país estranger.Els alumnes

que s’apuntenals lectoratsestan moltimplicats i

demostren ungran interèstant per la

llengua comper la cultura

catalana.“

• Central Institute of English andForeign Lenguatges

FinlàndiaUniv. d’Helsinki 13

HongriaUniv. de Budapest 85Univ. de Szeged 45

IrlandaUniv. de Cork 29• National Univ. of Ireland Galway• National Univ. of Ireland Maynooth

ItàliaUniv. de Trieste 8Univ. de Bolonya 42Univ. de Florència 83Univ. de Milà 37Univ. Suor Orsola Benincasa 15Institut Universitàri Orientalede Nàpols 33Univ. de Nàpols Federico II 145Univ. de Pisa 22Univ de Roma III 4Univ. de Sàsser 40Univ. de Trento 98Univ. de Venècia 44• Univ. degli Studi di Cagliari• Univ. degli Studi di Firenze• Univ. degli Studi di Messina • Univ. degli Studi di Pavia• Univ. degli Studi di Roma «La Sapienza»• Univ. degli Studi di Torino

Noruega• Folkeuniversitet Bergen

Països BaixosUniv. d’Amsterdam 34

PolòniaUniv. de Cracòvia 33Univ. de Poznan 85• Univ. Warszawski

PortugalUniv. Nova de Lisboa 11• Universidade de Lisboa

Regne UnitUniv. de Bristol 11

Univ. de Cardif 26Univ. de Leeds 18Univ. Queen Mary de Londres 37Univ. de Sheffield 31Univ. de Wolverhampton 2Univ. de Birmingham 101Univ. de Durham 31Univ. d’Exeter 22Univ. de Glasgow 256Univ. de Lancaster 140Univ. de Leicester 17Univ. de Liverpool 39King’s Collage, Univ. de Londres 25Univ. de Manchester 155Univ. de Newcastle 25Univ. d’Oxford 14Univ. de Swansea 43• Univ. of Cambridge• Univ. of Edinburg• Univ. of Wales, Bangor• Univ. of Kent at Canterbury

República TxecaUniv. de Masaryk de Brno 182

Univ. d’Olomouc 62• Univ. Karlova V Praze

RomaniaUniv. de Bucarest 179

RússiaUniv. Estatal de Moscou 36Univ. de Sant Petesburg 10

SèrbiaUniv. de Belgrad 191

Suècia• Uppsala Univ.

SuïssaUniv. de Fribourg 62Univ. de Zuric 54• Univ. Basel

AustràliaUniv. de la Trobe 8

CamerunUniv. de Yaoundé 106

IranUniv. de Teheran i Univ. AllamehTabatabai 23

IsraelUniv. de Jerusalem 25

Japó• Aichi Prefectural Univ.

República de Corea• Hankuk Univ. of Foreign studies

Xina• Univ. of Hong Kong

Alemanya1.801 alumnes

Holanda34 alumnes

Regne Unit993 alumnes

Irlanda29 alumnes

Bèlgica12 alumnes

França852 alumnes

Espanya345 alumnes

Portugal11 alumnes

Suïssa116 alumnes

República Txeca244 alumnes

Itàlia571alumnes

Croàcia128 alumnes

Sèrbia191 alumnes

Israel25 alumnes

Iran23 alumnes

Romania179 alumnes

Àustria65 alumnes

Hongria130 alumnes

Camerun106

alumnes

Austràlia8 alumnes

Rússia46 alumnes

Polònia118 alumnes

Finlàndia13 alumnes

Estònia13 alumnes

Reportatge


(Ve de la pàgina 6)

Anna Betlem

En molt restaurants, en molts bars de tapes,ja no hi trobes el tradicional cap i pota, ola pota i tripa, subtituïts pels estrangers ca-

llos. No és que els callos a la madrilenya no si-guin bons (tot i que molts dels de bars de tapessolen ser industrials), però no seria més interes-sant que un plat no substituís l’altre, sinó que l’a-companyés? Així cadascú podria tirar. Però, ésclar, com que el gran es menja el petit –sobretotquan el gran té tanta gana i poder–, molta gentja ha oblidat fins i tot els noms autòctons del plat,i de tot en diu callos (un nom de l’espanyol i, peradopció, del gallec, per cert ben por elegant, perla seva referència a les durícies dels peus; en to-tes les llengües, incloent el català, el portuguès,el francès, etc..., se’n diuen tripes).

El capipota, la pota i tripa (o tripa i pota, tantse val), o, a l’estil de Pla, referint-se al que en diules «menudències», el «peu i tripa de xai», el sangi fetge, la sang i perdius, els platillos de menuts,els escaldums, etc... corresponen als plats quemenjaven els pagesos i tractants en el seu esmor -zar i dinar el dia de mercat a la fonda Europa, ide fet, a totes els fondes de Catalunya. Josep Pla,explícitament, parla d’aquests plats en relació al’hotel d’Europa de Granollers, on encara, els diesde mercat (que tenen lloc cada dijous), s’hi po-den fer aquests substanciosos esmorzars. El ma-teix que a Vic, a Tordera, a Banyoles i en altresfondes que saben guardar el bo de la tradició. Ad’altres caldria posar-los un zero, en substituiraquests plats deliciosos i suaus pels arrasadorscallos, sempre amb gust de xoriço, com ho heexplicat, citant Quim Monzó, a l’assaig Nació ideglució. Fílies i i fòbies de la cultura del gust(cosa que no vol dir que no siguin bons!).

INSUPORTABLES O ADORATSParlant de fòbies, no hi ha dubte que una de lesfòbies alimentàries més recurrents és, justament,als menuts. Hi ha gent que els troba insuporta-bles i fins fastigosos i d’altres, entre els que m’hicompto, els troben, senzillament, deliciosos. Hemenjat i menjo, si puc, pota i tripa i sang i per-diu de xai (plats que feia la meva mare), sang ifetge, sang amb ceba quan vaig a València, fet-ge, ronyons, tota mena de caps, potes, cues, tes-ticles i fins crestes, depenent de l’espècie animal.Un altre aficionat als menuts era Salvador Dalí,que en menjava a casa seva i, en públic, es feiapreparar un plat de crestes de gall en algun granrestaurant de París o Barcelona. No és cap ex-travagància surrealista: en la meva infància, jo enmenjava formant part dels platillos de pollastre.

Molta gent no menja menuts perquè creuenquan fan vulgar i poc elegant...i a més pobre. Erala cuina de les tavernes i hostals, de les antigues«fondes de sisos» de Barcelona –tan ben descri-tes per Néstor Lujan–, en les quals, precisament,es va crear una rica nomenclatura per designaraquests plats. Així, els peus de cabrit eren uns«salatabarrancs». Aquests prejudicis no semprehan existit. Així, abans de la Guerra d’Espanya,a Madrid la gent de l’alta societat anava menjarronyons al Xères als llocs més elegants de la ca-pital. Dalí tampoc no s’estava de menjar les fa-moses crestes. Però això sí, anava avalat pel res-pecte i prestigi amb què la cuina francesa tractaaquests plats, que apareixen als millors restau-rants i en les millors creacions: el famosos ris (queno son més que els lletons, de xai i, sobretot, devedella; en espanyol mollejas, terme equívoc, jaque es pot referir a l’aviram), que els nostres cui-ners d’èlit utilitzen amb el nom en francès, no fosque quedés vulgar. O els pedrers –jo estic tip demenjar-ne als caldos, arrossos i platillos–, que sisón d’ànec o d’oca, confitats, formen part de de-liciosos i apreciats plats com les amanides.

Semblantment, la triperia té un gran prestigi aFrança, en forma d’andouillettes (botifarra de bu-dells) o de plats clàssics com les tripes à la modede Caen (i fins les tripes à la catalana). A París,per cert, hi ha un restaurant d’èxit especialitzaten tota mena de receptes de peus de porc. Finsi tot a Anglaterra i a Escòcia, els menuts formenpart de l’oferta dels millors restaurants tradicio-nals, del pastís de ronyons anglès al haggis (es-tó mac de xai farcit) escocès. Els menuts tambésón molt poulars en tots els països àrabs i del Ma-greb, a Grècia, Turquia i els països balcà nics. Itambé a Amèrica Llatina: de fet, la revita litzaciód’aquests productes entre nosaltres es deu, enbona part, a aquesta afluència migratòria.

EL POEMA DE LA SANGPerò el principal enemic dels menuts no és l’aug-ment del nivell de vida i l’esnobisme, sinó les lleissanitàries de les nostres «benèfiques» autoritats.

A imitació dels Estats Units, on estan tots prohi-bits, aquí anem per aquest camí. De fet, ja no espot menjar sang i perdiu (pulmó) de xai, un plattípicament gironí, perquè ni es comercialitza (toti que jo en trobo algun cop a Can Selvatà, a Bor-gonyà). La sang i perdiu, d’un impressionant co-lor negre d’atzabetja, és un plat que rep altresnoms: per exemple sang farcida, al Baix Empor-dà. El curiós nom li deu venir del fet que no éssolament sang sinó que quan es degolla el xaiaquesta es «para» en una conca amb una barrejade pa sec, all i julivert i ou, que li dóna una finorsuplementària. A tall de curiositat, direm que elconsum de la sang de qualsevol animal està es-trictament prohibit per la religió jueva i algunaconfessió protestant, com els Testimonis de Je-hovà, ja que fan una lectura literal de la Bíblia

Aquest ha estat un país de sang, juntament ambValència i les Balears i la resta de la penísula Ibè-

rica, Occitània (sud de França) i Itàlia: sang ambceba, sang fregida, sangueta, sanganheta, san-queta, sanguina, sang i fetge, sopes de sang, em-botits de sang (botifarres, botifarrons, baldanes,boudins, morcillas, sanguinacci), pilotes de sangi fins, com a cas extrem, l’entrepà de sang ambceba, que encara es troba al País Valencià. Hi haaltres plats que s’hi relacionen, com el freginat iel sang i fetge. En un divertit poema del setma-nari humorístic El Borinot (22, 1926) titulat He-ràldica, s’hi pot llegir: «El comte de Luxembur-go/ el marquès de Puigtinyós/ el baró de l’In-vernàcul/ el vescomte d’Agredolç/ el duc de laPegagrega/ el princep Protopopoff/ l’arxiduc dela Manxiula/ l’excel·lentíssim senyor Don Pelaide Mitjaremilla/ y Cabeza de Moltón/ un fidalgocaballero/ dos fidalgos que no lo son/ i dos dot-zenes que porten/ un “de” davant del cognom/diuen que tenen gran feina/ fent-se donar injec-

Del gust aldisgustTot i formar part de moltes i diverses tradicions gastronòmiques,els menuts suposen una de les fòbies alimentàries més recurrents

TEXT: JAUME FÀBREGA


Alguns platsde menutsd’arreudel món– Andouillette (Fran-ça)– Anticuchos (Amè-rica Llatina)– Bouzellouf masli(Magreb)– Busecca, buseca(Itàlia)– Callos a la madri-lenya– Carajaca– Chireta, gireta– Dobrada (Portu-gal)– Drob (Romania)– Drob sarma (Bul-gària)– Faggots (Anglate-rra)– Fetge a la vene-ciana– Foie gras, fetgegras– Higado kon vina-gre (sefardites)– Iskembe çorbassi(Turquia)– Kawareh bi hum-mus (Països Àrabs)– Kokorek (Albània)– Kokoretsi (Grècia)– Mandonguilles defetge (Europa cen-tral)– Mondongo (Amè-rica Llatina)– Paté de fetge depollastre a la jueva– Patsas soupa(Grècia)– Sanfaina (Espan-ya)– Sopa de cap dexai (gitanos de Bul-gària)– Sopa de tripes(Turquia)– Tripes a la catala-na (França)– Tripes a la manerade Caen – Tripes a la manerade Porto– Trippa (Itàlia)– Tripoux (Occità-nia, França)– Zarajos (Espanya)

1

3

Entrevista


cions/ de carmí, cinabri i mangre/ roig d’anilinai pebrot/ per envermellir ses venes/ car ja s’hanconvençut tots/ que avui dia la sang blava/ niamb ceba ningú la vol».

Trobar sang i altres menuts, de porc, pollastre,xai, ja és pràcticament impossible (malgrat els ac-tuals sistemes de conservació i refrigeració). Enaquest camp, els menuts de xai i d’aviram se’nduen la pitjor part. I també els de bou i vedella,arran de la crisi de les «vaques boges», en què totaaquesta mena de productes (subproductes, pera alguns), varen ser prohibits.

En la seva progressiva desaparició també hicompten les prèdiques –no sempre encertades nibasades en dades científiques– dels dietistes. AFrança s’han fet estudis sobre el fetge gras i elseu contingut en colesterol i s’han arribat a re-sultats sorprenentment positius. I encara moltagent no sap que el peus de porc són pura gela-tina, és a dir, que no tenen res de greix.

En la nostra «vella cuina familiar» de què parlaJosep Pla, els menuts hi tenien un lloc d’honor.Em centraré en la meva pròpia experiència fa-miliar, a pagès. Quan es matava un pollastre, lasang es fregia i també servia per a l’arròs; enaquest s’hi incloïen el pedrer, la cresta, les potes,el fetge –sovint emprat a la picada, donant lla-

vors un deliciós «arròs negre» de pagès–. Fins itot les oueres de la gallina s’aprofitaven. Totsaquest menuts anaven al brou. I a l’incomensu-rable platillo (parlem de pollastre de pagès).

El mateix podem dir d’ànecs i oques. Precisa-ment a la meva comarca hi ha un platillo de me-nuts d’ànec amb múrgules, que trobo sublim... Sifos francès, seria famós arreu! Sovint l’he trobaten un restaurant de Sant Esteve de Guialbes. Delconill se n’aprofitava el fetge –deliciós a les pi-cades–, els ronyons, etc, i fins el cap que, mig-partit, amb la resta d’ingredients, anaven a l’a-rròs. Del xai se n’extreia un gran partit. Com queen mataven cada dissabte en un «hostal» del po-ble, ja sabíem que el nostre sopar era fetge dexai fregit amb all i julivert, o bé ronyons. I comque a casa hi «tancava» les seves ovelles un pas-tor del Ripollès, per les festes ens matava un xai,i aquí podíem fruir de la sang i perdiu (que no

fa molt es trobava en algun restaurant de Lladó,de Mieres, etc...) les croquetes de sang, el fetge,els ronyons i la lletada, la pota i tripa (peus i tri-pa) amb patates i el cap fet al forn amb allioli ialtres delícies. I, no cal dir-ho, amb el porc ja ve-nia l’èxtasi, tant en forma de plats del dia de ma-tar-lo –com la sang i fetge amb taronja agra, lacarn de perol (un plat que considero una de lesmillors amanides d’Europa, que és el que en re-alitat és, a l’exemple de la de cap de vedella a lavinagreta o en salsa verda propi de la cuina fran-cesa i de l’Alt Empordà, un plat que enamoravaSalvador Dalí)– com dels embotits, especialmentels fets amb menuts, com les botifarres –i entreelles sobretot les de perol–, que constiuïen unadelícia per a tot l’any. A parer meu, la gironinabotifarra de perol és molt superior a la il.lustre ipretenciosa andouillette francesa. I què diríemde la saborosa morcilla: el seu únic defecte ésque no és francesa i que, sovint, no sabem ven-dre les nostres coses bones.

Com hem vist, un aspecte important dels me-nuts en la nostra cuina d’arrel és que no es men-gen solament de forma monogràfica, sinó que es-tan incorporats a força plats. Així, per exemple,són imprescindibles en sopes, brous i escudelles,siguin d’aviram o de porc –pedrers, potes, peus,

cues...–. El mateix podem dir de l’arròs. Tambéla pasta en treu un bon profit, sigui el fetge o elscervell per als macarrons i els canelons –en aquestdarrer cas gairebé imprescindible–. Tam bé es fanservir alguns menuts per als llegums, els cargols,algun plat de mar i muntanya, etc.

CUINA DE MERCAT, CUINA DELS MERCATSAixò sí que és «cuina de mercat»: tant perquèaquests plats, arreu, es relacionen amb la pre-sència de mercats urbans que han donat noms aplats de menuts famosos –és el cas de Madrid, dePorto, de Caen, i fins de Barcelona o València–,com perquè, com hem dit, els menjaven els pa-gesos i marxants els dies de mercat. Són plats,per tant, del poble –per això la seva relació ambels escorxadors –, ja que les peces «nobles» se lesquedaven els rics. Per això en alguna cultura lesmenuderies són considerades de poca categoria.

I això mateix passa aquí. Josep Maria de Sagarraho transmet al Poema de Montserrat.

Al camp, sigui a Catalunya o a Mallorca, aquestsplats eren els típics esmorzars de Pasqua, de Na-dal o de la Festa Major, ja que era costum que esmatés un xai en ocasió d’alguna festa i, per tant,no solien mancar plats com la sang i perdiu, o lapota i tripa o, a l’illa, les trunyelles o els tacons.

Dins la cuina de l’aprofitament, doncs, són in-comptables els plats a base de menuts: seguintel mateix Pla, «peu i tripa de xai; peu i tripa devedella; pota i morro; ventre i llengua; peu dexai; peus de porc al forn o cuinats». Si de cas, pot-ser és discutible la inclusió, en aquesta catego-ria, dels peus de porc, ja que ara tenen èxit «so-cial» i els grans cuiners els han adoptat. La llistaencara es pot ampliar més, ja que cada comarcaatorga noms curiosos o pintorescos a alguns d’a-quests plats: sang i perdiu (Girona), niniua (Tos-sa de Mar), sang farcida (Baix Empordà), terre-gada (Terrassa), solfes i clarinets (Gironès), cu-carella-coradella (Molins de Rei; aquest nom elretrobem al sud d’Itàlia), blanquets, trunyelles(budells), samfaina (Osona). A les fondes de si-sos, la tripa al forn era anomenada «samarretaamb allioli». No cal oblidar els deliciosos i sorto-sament encara vigents frits mallorquins o me-norquins, la frita eivissenca, la tanda, pata, de-golladura, tripes (també de xai, amb una recep-ta similar a la que expliquem) valencianes, aixícom els escaldums o els caps i puntes o colls ipunys de pollastre, i fins i tot la curiosa girelladel Pallars, similar a la chireta aragonesa (quecaldria escriure «gireta») i al haggis escocès.

Per cert, que al nostre país disposem d’un Gre-mi de Menuders de Catalunya que fa una lloabletasca de difusió del món de les despulles. Ambpermís del colesterol, que és, sembla el punt flacd’algunes d’elles!

HISTÒRIA DEL CAPIPOTASi haguéssim de triar el plat de menuts –si n’ex-ceptuem els peus de porc– més important delnostre país, aquest, sens dubte, seria el cap i pota.Una amorosa i melosa barreja de gustos i textu-res que es fon a la boca; és un plat tavernari, peròcom cuinat per la nostra mare. És com un vals deStrauss, alhora aristocràtic i popular.

Encara que associem els menuts a una cuinad’extracció popular –només se’n salven els ris deveau a França, el moll de l’os a França i Itàlia, elspeus de porc a Catalunya i, naturalment, el foiegras, que no deixa d’ésser un menut...tot i que aningú se li acudiria!–, en els receptaris reials i aris-tocràtics medievals hi apareixen ben ressenyats.Així, al Libre de Sent Soví (s. XIV) i al Libre delcoc, de Mestre Robert, cuiner de la cort reial deNàpols –el Ferran Adrià del segle XV– hi aparei-xen diversos plats de menuts.

Al Libre de Sent Soví, per exemple, hi trobemles «feixures» (de moltó o de porc), les «freixuresde cabrit», les «tripes de moltó» (xai) i plats comfarcits o el refinat «morterol» (una mena de patéde fetge i espècies). Altrament, els menuts i, par-ticularment els fetges i la sang, són força empratsen plats diversos, som salses o picades.

Al Libre de totes maneres de potatges de men-jar (s. XIV) hi surt la llengua de bou, cap i peus,tripes, «freixures de moltó o de porc», «freixuresfrites», «freixures de cabrit amb llet d’ametlles»,«abadura i peus», «tripes de moltó. O de vedell, ode bou». Al receptari de Mestre Robert hi veiem,per exemple, el «freixurat» i el «morterol».

Durant el Barroc, els menuts també apareixenen els llibres de cuina, normalment escrits perfrares, si n’excpetuem els d’ordes vegetarians.Així, als Avisos y intrucciones per lo principiantCuyner, del franciscà Josep Ollri (primer terç delXVIII), hi trobem la «tripa de vedellla», el «fetgede obu, cervo....», els «cervells», el «cap de vede-lla» i altres plats de menuts.

Al segle XIX els menuts es troben àmpliamentrepresentats a La cuynera catalana (cap a 1830).I la seva presència continua en tot el segle XX,en llibres com La cuina catalana, de Josep Cu-nill de Bosch (pseudònim de Francesc Puig i Al-fonso, 1907), La teca (1924), d’Ignasi Domènech,el Llibre de la cuina catalana, del gironí FerranAgulló (1931) –inventor del nom de la Costa Bra-va–, 200 plats casolans de cuina catalana d’An-toni R. Dalmau (1969), Cuina catalana (1977),de M. del Carme Nicolau, La cuina que torna(1979), de Josep Lladonosa... I és que tots els au-tors, de Vázquez Montalbán al mateix Lladono-sa, Xavier Febrés (que hi dedica una monogra-fia), Corpus de la cuina catalana, jo mateix i elsqui parteixen de la cuina tradicional i popular in-clouran aquest plat en els seus llibres.

– Beatilles (Catalun-ya Nord)– Blanquets– Callos– Cap– Capipota– Caps i colls– Caps i puntes– Carn de perol– Cervell– Coll– Cor– Coradella, cucare-lla– Cresta– Cua– Degolladura– Fetge– Figatells– Freginat– Freixura– Frit– Frita– Galta– Girella, gireta– Llengua– Lletada, lletons,lleteroles– Lletons, trossells– Mamella– Menuts, menudèn-cies, menudalles– Moll de l’os, me-dul.la, ossobuco– Morro– Orella– Pata– Pedrer, morella– Perdiu, lleu, pulmó,niniua– Peu i tripa de xai ovedella– Pota– Pota i morro– Pota i tripa– Samarreta amballioli (tripes al forn)– Sang– Sang amb ceba– Sang fregida– Sang i fetge– Sangueta– Sanganheta (Valld’Aran)– Sang i perdiu– Solfes i clariets– Tacons– Terregada– Tripa i morro devedella– Trunyelles– Turmes, senyals,botons, testicles– Ventre– Ventre i llengua

Glossaridels menutsdels PaïsosCatalans

Fotos:1«Callos».2«Ris de veau»..3«Andouillette».4«Tripes à la mode deCaen»

2

4

Coneixen Xavier Carmaniu (Girona, 1975)per la seva secció de personatges histò-rics gironins d’aquest suplement Domi-

nical del Diari de Girona, i també per les se-ves aparicions a TV Girona i altres mitjans. Hapublicat la biografia Carles Rahola, l’home ci-vilitzat (2006), entre d’altres llibres, i es dedi-ca a la divulgació històrica. El seu últim treballés Història amb pilotes, un repàs a vides de fut-bolistes que han viscut els grans esdevenimentsdel nostre passat més recent.

Fa una secció de personatges històrics alDominical del Diari de Girona; no li costatrobar nous personatges? Són onze anys, ja,i pensava que en dos estaria acabada, però laveritat és que en vaig trobant. I són personat-ges interessants de diversos àmbits, religiosos,gironins que van fer les Amèriques, polítics,gent de lletres...

Recorda algú espeialment curiós? El primerde tots, per culpa seva em vaig embrancar enaquest projecte, va ser Artur Vinardell Roig, unrepublicà de la fi del segle XIX que és un en-llaç amb el republicanisme que va proclamarla Segona República el 1931. Va ser excomuni-cat pel Bisbe pels seus articles, es va exiliar ien temps de la Segona República va donar laseva biblioteca a l’Ajuntament de Girona, ambun emotiu discurs de Carles Rahola en la inau -guració. Va morir a la Guerra Civil, de vell, i ésun personatge que m’hauria agradat conèixer.D’aquella generació que va lluitar pels seus ide-als, cosa que ara és molt difícil de trobar

Què canvia a l’hora de fer un reportatge pera Televisió de Girona o un llibre? Canvia elmitjà. És un tempo diferent. Escriure per a la te -le o la ràdio demana capacitat de síntesi. Enuna sola frase has de ser capaç d’explicar unaidea. En el llibre pots fer un embolcall i expli-car bé els conceptes. Exposar d’una maneraatraient, que és una habilitat poc comuna enmolts llibres d’història.

Un historiador local ha d’estar obert almón? La història és història, fora de les eti-quetes que s’han convertit en pejoratives. Hi hagent molt bona fent història de proximitat, il’historiador aficionat amb poc rigor. I el con-cepte de local és matisable. Un senyor com Ra-hola, intel·lectual i mort en el marc de la dicta-dura franquista, no és història universal?

El futbol interessa moltíssim, i hi ha moltde debat de hooligan als mitjans, però man-ca cultura sobre futbol, com la que hi ha enel seu llibre? El meu producte és la història, iintento que arribi al màxim de gent possible.Perquè la història ens ajuda a ser millors per-sones. Si jo explico la història del segle XX apartir d’onze senyors, potser no interessa. Peròsi l’explico a partir d’onze futbolistes, és moltmés atraient.

Explica la història del segle XX des dels fut-bolistes... Sí, em va venir la idea en saber lahistòria d’un futbolista negre mort a la Prime-ra Guerra Mundial. Pots explicar el tema de l’es-clavatge. O la història de Matthias Sindelar, morten estranyes circumstàncies després de l’ocu-pació nazi d’Àustria, fet que et permetia parlardel III Reich, de la resistència austríaca, poc co-neguda, contra el nazisme. Pots parlar de Hi-tler, dels Jocs Olímpics de Berlín...

Mostra esdeveniments com la Guerra de Iu- goslàvia o les dictadures sud-americanes...Sí, en el cas de les dictadures, en parlar del bra-siler Sòcrates, parlo de la democràcia corintia-na, on totes les decisions es prenien per assem -blea. En la dictadura, podria haver parlat delMundial argentí, i de Videla. O de personatgesconeguts, com Cruyff, això m’ho han dit, peròhe preferit no fer-ho...

Tenim Gaspar Matas, un històric que vapromoure el Palamós. Per què creu que és

tan desconegut davant del suís Gamper?Matas és molt conegut a Palamós. I dóna noma l’estadi del club. Però és cert que a Barcelo-na no el coneix ningú, tot i que és el primer ca-talà que porta una pilota i unes sabates desd’Anglaterra, i el primer que forma un club ambjugadors autòctons, a diferència del Huelva oel Barça. És un pioner català i espanyol, peròés el que parlàvem de la història local. El seuclub no va tenir la potència d’un Barça.

L’Espanyol, per exemple, es deia així per-què era format per gent d’aquí, cosa que lagent no sap. Sí. Hi havia també un equip queno va prosperar, que es deia Català. Va des-aparèixer. Aquest llibre serveix per explicar quela Costa Brava no ha estat sempre un lloc desol i platja. La família Matas eren comandata-ris, es dedicaven al comerç i ell va anar a An-

glaterra a aprendre an-glès i formar-se en el co-merç internacional. Per-què Palamós era i és unport molt important, desd’on circulava la potentindústria surera. La gentque va a Palamós a men-jar gambes pot conèixeraquest món de rutes ma-rítimes i comerç.

Les dones són futbole-res des del principi; esdesmunta el tòpic del’esport de mascles? Ladona viu l’esport ambpas sió. Explico la histò-ria de Nettie Honeyball,a qui la Federació angle-sa va posar totes les tra-ves del món perquè nojugués, per raons econò-miques, més que una al-tra cosa. He trobat quemanca una història delfutbol femení a Catalunya. Aquest és undels guants que deixoanar per veure si algú elrecull. Em serveix perparlar de la lluita de lesdones per fer-se valdre, ide l’administració, com-posta per homes, que elsha negat tantes coses.

Un jugador com Thu-ram és l’exemple d’antiracista convençut;desmenteix el tòpic de futbolista poc in-tel·ligent? Quan va fitxar pel Barça, en ple se-gle XXI, molts comentaris esportius deien queportava ulleres i llegia llibres! A França és unainstitució i una de les opinions més escoltades.És un lluitador contra el racisme, molt instruït.Se’l pot comparar amb Pep Guardiola. No ésobligatori que els futbolistes tinguin un nivellcultural, però si l’utilitzen per bones causes, elsefectes es multipliquen. Té una fundació d’e-ducació contra el racisme per als joves. El res-sò d’algú que omple estadis de 60.000 espec-tadors és amplíssim.

Alguna sorpresa en fer el llibre? Que nos’hagi fet abans. A Anglaterra hi ha molta lite-ratura de futbol, feta per periodistes esportius,i aquí és un terreny per explorar.

Entrevista


XAVIER Carmaniu Historiador i periodista, publica un llibre de futbol i història

Explicar la història del segle XX a partir de les vides de futbolistes és un repte que aquest gironíha afrontat amb «Història amb pilotes», un text a través del qual descobrim el racisme, la discri-minació sexual, les dictadures nazi i soviètica o la valentia d’alguns futbolistes.

“La històriaens ajuda aser millorspersones”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: DANIEL BONAVENTURA

“Gaspar Matas

és moltconegut aPalamós.

I dóna nom al’estadi del

club. Però éscert que a

Barcelona noel coneix

ningú, tot i queés el primercatalà queporta una

pilota i unessabates des

d’Anglaterra, iel primer queforma un clubamb jugadorsautòctons, a

diferència delHuelva o el

Barça. És unpioner catalài espanyol.“

És difícil escapar als encants del cap deCreus». Ho asseguren els arquitectes AdriàCarbonell i Carles Claparols, just abans de

confessar que en el seu cas no van aconseguirescapar-ne. Per això, quan van afrontar el pro-jecte per dissenyar la casa Alda, en un empla-çament privilegiat del Port de la Selva, es vanrendir a aquells encants: «Aquesta casa no no-més s’ha deixat seduir sinó que ha volgut fon-dre’s en el seu paisatge abrupte. Roques i fei-xes, pendents i terrasses han estat més que ele-ments naturals, s’han convertit en elements dedisseny, materials amb els quals construir». Elprojecte d’Adrià Carbonell i Carles Claparolstambé va seduir, per la seva part, el jurat delspremis d’arquitectura de les cormarques giro-nines corresponents a 2009, que el va elegir en-tre les obres finalistes.

I això que el punt de partida no era precisa-ment bo, perquè havia de fer front als errorsd’un projecte previ. Però Carbo nell i Claparolsvan saber reconvertir aquests errors en benefi-ci de la futura casa, tal com expliquen en la me-mòria del projecte inclosa en el catàleg dels pre-mis: «La implantació de l’habitatge ha estat to-talment condicionada per l’excavació ja exis-tent en el solar. Aquesta excavació es va fer se-gons les directrius d’un projecte previ, peròamb grans incoherències en l’execució, sobre-tot pel que fa a les cotes altimètriques. El pre-sent projecte pren com a condicionant de par-tida l’estat del solar i adapta la nova disposicióde les peces d’habitatge a l’excavació».

D’aquesta manera, tal com continuen deta-llant els arquitectes, «en la cota del carrer supe -rior se situa una plataforma d’accés i aparca-ment, amb capacitat per a dos cotxes. Des d’a-questa plataforma s’inicia el recorregut des-cendent cap a la cota de planta baixa, aprofi-tant una rampa creada per la màquina excava-dora. Aquest recorregut es produeix alternanttrams d’escala amb zones de descans que per-meten la contemplació del paisatge». I és quehi ha molt paisatge a contemplar, perquè lesvistes des de la finca són magnífiques.

Aquestes escales d’accés «arriben a un pati

que divideix l’habitatge en dues peces, unaprincipal amb un programa convencional d’a-partament, i l’altra, més petita, com a estudi, ocom a pavelló d’invitats». I per sobre d’aques-tes dues peces, «les cobertes enjardinades ambvegetació autòctona seran extensió de la topo-grafia, terrasses-jardí sobre el mar» (la vegeta-ció ja havia estat plantada però no havia nas-cut, quan es van captar les imatges superiors).

Carbonell i Claparols insisteixen que «s’ha po-sat un gran esforç en integrar l’edificació en el

seu entorn d’una manera tranquil·la, i en crearuns espais còmodament habitables però quepermetin una clara consciència i percepció delpaisatge en què s’emplacen. Així es manifestaen el diàleg amb el context paisatgístic i topo-gràfic, tant a nivell volumètric com en l’ús d’unllenguatge formal amb una forta expressió ma-terial (pedra del país i formigó) però sense es-tridències. Una relació dialèctica que vagi entots dos sentits: la casa dins el paisatge, el pai-satge dins la casa».

Arquitecturagironina

11 DominicalDiumenge 8d’agost de 2010Dins del paisatge

Els arquitectes aprofiten els errors d’un projecte previ per integrar encara més la casa a l’entorn

Casa Alda (El Port de la Selva)

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: ALFONS PETIT

Fitxatècnica

ProjecteCasa Alda.MunicipiEl Port de la Sel-va.Autors Adrià CarbonellRabassa i CarlesClaparols Llach,arquitectes.Construcció ConstruccionsPòrfit, s.l.Col·laboradorsJesús Hoya La-borda, arquitec-te; Toni Floriach,arquitecte tèc-nic; Javier Mon-tes, estructura;Oriol Ruiz, en-ginyer.

JON

UR

IAR

TE

JON

UR

IAR

TE

JON

UR

IAR

TE

JON

UR

IAR

TE

Establimentsantics


L’any 1902, Josep Pujol i Papell va obrir alnúmero 1 del carrer València de Campro-don un forn de pa on també elaborava pas-

tissos. La gent del poble en deia Can Bundàn-cia, mot que li venia de la casa pairal Ca l’A-bundància, de Setcases, d’on era originària lafamília. En aquella primera època, al forn s’hifeia més pa que pastissos, perquè aquests noestaven molt de moda.

El negoci funcionava normalment fins que aprincipis de la dècada de 1930 molta gent ricade Barcelona va començar a «descobrir» la tran-quil·litat de l’alta muntanya a l’estiu –entre ellsel cèlebre Dr. Robert–, i s’hi van començar aconstruir les anomenades torres d’estiueig. Lagent del poble anomenava «senyors» a aquestsestiuejants. Durant la Guerra Civil, algunes d’aquestes construccions de segona residènciaestiuenca van ser confiscades pels comitès re-publicans, però la pastisseria no la van tocar iva continuar treballant.

Tal com ho van fer acabat el conflicte, finsque una tràgica avinguda del riu Ter, el 18 d’oc-tubre de 1940, va inundar tot Camprodon ambuna alçada de més de dos metres d’aigua i vainutilitzar el forn i la pastisseria. Amb esforç,van tornar a posar en marxa el negoci.

LES GALETES I ELS PASTISSOSJosep Pujol va tenir un fill i una filla, Josep i Teresa Pujol i Aulí, que l’ajudaven a l’establi-ment. Com que a l’hivern no hi havia massa fei-na, Josep Pujol va muntar al pis de dalt de lapastisseria una fàbrica de galetes, les famosesGaletes Pujol, que l’any 1952 va traspassar aMartí Pujol i Pastoret, fill d’un seu cosí-germà.Martí Pujol, conjuntament amb el seu germà,Josep, van continuar fent pastissos i, sobretot,elaborant pa per als soldats de l’exèrcit de Fran-co que vigilaven la frontera de Molló per por auna «invasió» dels maquis antifranquistes.

L’any 1955, els dos germans van traspassar elnegoci a Joan Sansalvador i no queda massaconstància de la seva activitat fins que el 1957retorna a la família Pujol, concretament a JosepPujol i Oliva i al seu fill Josep Pujol i Martínez,que van continuar amb la confiteria i fent paper a l’exèrcit, però quan aquest va marxar deCamprodon, un any més tard, van deixar la fleca

per dedicar-se només a la pastisseria.Als anys seixanta, la població ja era molt co-

neguda turísticament per la gent de les comar-ques de Barcelona, que hi passava els estius,alguns fins i tot dos mesos. Aleshores la pastis-seria Pujol contractava alguns oficials pastissersde Barcelona que anaven a «fer temporada»,aprofitant que a la capital del Principat moltespastisseries tancaven per vacances.

L’any 1962, Josep Pujol i Martínez es va casaramb Maria Gardella i Rodà, que va deixar la

professió de mestra per anar a despatxar a laconfiteria. L’any 1975 es va posar en marxa l’es-tació d’esquí de Vall-Ter i tot va canviar molt.Aleshores hivern i estiu arribava turisme a Cam-prodon, a l’hivern per esquiar els caps de set-mana i a l’estiu per fer-hi estades de vacances.

La filla de Josep Pujol i de Maria Gardella,Anna Pujol i Gardella, agafa les regnes del ne-goci l’any 2002. Ella despatxa avui a la pastisseria i continuarà amb la casa després demés de cent anys d’activitat ininterrompuda.

Pastisseria Pujol CamprodonVa començar com a fleca i pastisseria, va crear les famoses

Galetes Pujol i durant un temps s’encarregava d’elaborar el paper als soldats que vigilaven la frontera amb França a Molló

Història

El negoci va néixer com aforn de pa i pas-tisseria al mateixlloc on és ara, aCamprodon.Durant la prime-ra època del tu-risme hi anavena comprar elspropietaris deles torres que esvan construir ala localitat. Du-rant la GuerraCivil no van tan-car, però sí quela casa va que-dar malmesaper les inunda-cions de l’octu-bre de 1940.Durant un tempsvan fer les Gale-tes Pujol i pa perals soldats quecontrolaven lafrontera. Ara no-més es dedi-quen a la pastisseria.

Origen1902.FundadorJosep Pujol i Papell.Propietarisactuals Josep Pujol iMartínez i AnnaPujol i Gardella.TreballadorsRègim familiar.ActivitatPastisseria.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

El català –si bé criat a Madrid– Alí Bei (Do- mènec Badia), espia al servei de la coro-na espanyola, ens dóna al seu Viatge al

Marroc –realitzat a principis del s. XIX i publi-cat originàriament en francès, ja que també ha-via estat al servei de França– uns reports mag-nífics i suculents dels llocs que visita, espe-cialment els sotmesos a l’imperi otomà –Xipre,Líbia, el Marroc...–. Hi parla amb mots savis iprecisos del menjar i el beure, amb informa-cions normalment molt ajustades.

Així, la definició que dóna dels cuscús és per-fecta, ni el millor cuiner o cuinera la podria feraixí. Constata que «l’aliment principal de totsels habitants del Marroc és el cuscús, pasta sim-plement composada de farina amb aigua, laqual condensen fins a fer-la força dura; tot se-guit la parteixen a trossets cilíndrics com el dit,després es redueix a grans disminuint succes-sivament els trossets i partint-los destramentamb la mà. La pasta així dividida la deixen en-durir, exposant-la sobre tovallons o bé al sol obé a l’aire lliure. Per coure el cuscús el posenamb mantega en una espècie d’olla, el fons delqual està ple de foradets; l’esmentada olla escol·loca sobre una altra de més grossa, en laqual els pobres no hi posen més que aigua,però les gents riques hi posen carn i aviram.Posada al foc aquesta doble olla, el vapor quepuja de l’inferior entra pels forats i cou el cus-cús que hi ha a sobre. Si hi ha carn a l’olla in-ferior, la serveixen en un plat voltada i cober-ta de cuscús, el qual forma també una espèciede piràmide sense cap mena de salsa o de brou.Els grans de cuscús queden solts i sense ad-herència».

FINS I TOT A MALLORCAEl cuscús, al Magrib, és el gran plat de les fes-tes, però també, més simple. Com ja diu AlíBei, el de diari. El trobem al Marroc, a Algèria,a Tunísia, a Líbia a Mauritània... El que és menysconegut és que es troba encara a Sicília, i estàdocumentat el seu consum a la Provença delsegle XII i a Mallorca –i potser a la regió de l’E-bre, fins el segle XVI–. És un plat –com el nom–no pas àrab, sinó d’origen berber o amazig.

El cuscús es pot fer amb tota mena de carns–exceptuant, naturalment, la del porc, prohi-bida als islàmics– i també pot ser de peix; n’hiha de verdures i també n’hi ha de dolços, quetenen noms monogràfics (safa o altres). Aixòdel cuscús dolç, no obstant, és força relatiu. Undia vaig portar un amic a un restaurant marro-quí (que, per cert, al cap d’un temps va sortirals diaris, ja que l’amable parella més aviat d’e-dat que el regentaven varen resultar uns ex-perts traficants en heroïna i altres herbes) amenjar un cuscús. I, tal com és corrent al si de

moltes famílies marroquines, gormands deldolç, el plat, tot i ser teòricament salat, era ab-solutament dolç. En efecte, va quedar xocat pelfet de menjar pollastre, cigrons, cuscús i pan-ses inflades d’allò més ensucrat.

No tots els cuscussos són així, però. Hi haels més picants –però més aviat típics d’Algè-ria i Tunísia i fins i tot de Líbia que, amb el Ma-rroc, és l’àrea d’aquest esplèndid plat–, de peix

i de vegetarians, com el que fan a Casablanca.A l’antiga Casabranca «descoberta» pels portu-guesos, en efecte, és molt típic el Keksu bidauio cuscussó de Casablanca (al-Baida, la blan-ca, en àrab; el nom espanyol ve del portuguèsCasa Branca). A Algèria, en canvi, els cuscus-sos salats no solen tenir elements dolços i, coma Tunísia, solen icloure una salsa picant, ha-rissa (bitxo, comí, oli d’oliva...).

El cuscús de

l’espiaGastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

D’entre els molts cuscussos del Marroc–on és considerat «plat nacional»–,destaca aquest de les set verdures,

que, naturalment, se’n fa amb menys segonsla temporada o la disponibilitat. El cuscús espot fer amb tota mena de carns –exceptuant,naturalment, la del porc, prohibida als islà-mics– i també pot ser de peix; n’hi ha tambéde dolços. I, com podem veure, de verduresde temporada.

ElaboracióTeniu els cigrons remullats del dia abans, sin’hi poseu. Netegeu les verdures i talleu-lesa trossos.– Si es cou la sèmola segons el sistema tra-dicional, cal posar la cuscussera al foc ambl’aigua, els cigrons, la meitat de cebes pela-des i trinxades, la carn a trossos, la col –si n’hiposeu– a trossos, safrà i sal. Hi ha qui hi afe-geix una cullerada o més de mantega, o béoli. El cuscús es posa al colador superior, uncop mullat amb una mica d’aigua. A fi quequedi estanc, se sol tapar la juntura amb undrap ben xopat amb farina i aigua. Ha de cou-re, al vapor, durant una mitja hora, comptantdes que surt el vapor. S’ha d’anar traient unesquantes vegades a fi d’aspergir-hi una micad’aigua, posant-lo en una gresala, conca o

gsââ. Remeneu-ho amb una forquilla o ambels dits tal com es fa tradicionalment. Deixeu-ho reposar una mica, a fi que els grans que-din solts i esponjosos. Aquesta operació calfer-la, en algun cas, almenys tres vegades; siha quedat com una massa, remulleu-ho ambmés aigua, a fi de separar els grans. Poseu-hi mantega i remeneu-ho bé.– Si empreu cuscús precuit (jo ho faig així; re-

comano la marca «Ferrero», que es trobaaquí) només calen uns minuts, seguint les ins-truccions del paquet.– Una hora –o una mica menys– abans de ser-vir el cuscús, afegiu a l’olla les albergíniessense el coronell, i els tomàquets, tot opcio-nalment, sense pelar però tallat a trossos. Afe-giu-hi els naps i les pastanagues, tots pelats,la meitat de les cebes, el bitxo i el celiandretrinxat. Si cal, afegiu-hi aigua. Hi podeu afe-gir els carbassons, tallats a quarts, o bé cou-re’ls a part, en una mica de brou tret de l’olla.– Uns 20 minuts abans de servir el menjar, tor-neu-hi a posar el colador amb el cuscús (oposeu-l’hi ara per primer cop, si feu servir elde paquet). Quan surti el vapor, poseu-lo a lagresala i afegiu-hi la mantega, remenant-hobé. Tireu-hi una mica de brou de l’olla, fentque quedi ben absorbit.– Col·loqueu el cuscús en una plata rodonaen forma de volcà, feu-hi un clot al mig i po-seu-hi, de forma escaient les verdures.– Cal servir-ho amb un recipient amb mésbrou calent, per si algú se n’hi vol afegir.

NotesAl Marroc es fa servir una mantega clarifica-da especial, smen; pot ser mantega normal omargarina. Jo faig servir oli d’oliva.

Cuscús amb verduresLa recepta

Alí Bei, agent català al servei de la corona espanyola, explicavaamb tota mena de detalls, a principis del segle XIX, els secretsd’aquest menjar típic del Marroc i altres zones del nord d’Àfrica

Ingredients

� Un quilo decuscús depaquet. � Un quilo i migde carn: jarret devedella o bé xai opollastre.� Mig quilo decebes.� Pèsols o bé unacol blanca. � 2 tomàquets.� Una albergínia.� 2 pastanagues(uns 200 grams).� 3 naps (uns 200grams).

� Un carbassó.� Mig got de ci -grons (opcional). � 250 grams depanes (opcional).� Mitja culleradetade safrà.� Mitja culleradetade pebre negre.� 4 cullerades demantega o smen(n’hi ha qui n’hiposa més).� 2 litres d’aigua.� Sal.� Un bitxo.� Un manat deceliandre o julivertfresc (opcional).

Avui presentem un altre vi del 2010. Proce-deix de l’hemisferi sud, però aquest cop de

Sudamèrica. La casa Torres, tan coneguda pelsextraordinaris vins del Penedés i Catalunya queens ofereix cada any, ens porta des de Xile unvi rosat molt original. Elaborat amb CabernetSauvignon, conegut com l’emperador delsraïms negres. De color grosella molt atractiu,amb uns uns matisos de color gairebé inexpli-

cables. Intensa aroma de fruits vermells entreels que destacan els gerds amb tocs marcats depomelo i mango. Potencial aromàtic explosiu ibreu. Entrada en boca suau, amb un pas dolçi àcid alhora. Un punt cítric i reregust persis-tent i herbaci. És un vi exòtic, amb personali-tat pròpia, d’aquells que t’agrada molt o no l’en-tens. Ideal per maridar amb plats de cuinaoriental, com un platillo d’ànec amb salsa agre-

dolça i arròs basmati ambun toc de curri. Tambében fred, sol, com un re-fresc d’estiu. Preu apro-ximat: 6,90 euros.

El celler elaborador:Miguel Torres, situat alPenedés i amb més de300 anys d’experiència

en la viticultura, s’estableix a Xile l’any 1979,concretament a Curicó, a la vall Central d’aquellpaís. L’extraordinària qualitat del raïm xilè, jun-tament amb les innovadores tècniques de pro-ducció incorporades per Miquel Torres, revo-lu cionen la vitivinicultura xilena, aconseguintamb els seus vins grans èxits i guardons inter-na cionals any rere any. Per a més informació:www.girovi.cat i www.migueltorreschile.com.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col.leccionisme

L’aficionat a la músicaen general i a les or-questres, cobles,

conjunts, teclistes i can-tants gironins en particu-lar, té l’oportunitat de po-der comptar amb una im-portant eina informativa adomicili, i per nomésquinze euros anuals, a tra-vés de l’Agenda mensualque edita l’Associació Mu-sicat, o dit d’una altra ma-nera, el Club d’Amics delsMúsics (per a més infor-mació, [email protected]).

Aquesta informaciómensual facilita el calen-dari d’actuacions dels di-versos grups en què estanenquadrats la major partdels músics gironins: co-bles, orquestres-cobles,orquestres de ball, con-junts de ball, concert/reci-tal, duets i trios, teclistes,havaneres, pop, rock &roll, rumba, versions i di-versos estils. Aquestes set-manes de ple estiu, ambfestes majors arreu, ésquan les formacions musi-cals fan de veritat el seu«agost», de manera que lapublicació de Musicat vefarcida de molta més informació; i al capdavantde tot, l’editorial del músic i compositor Anto-ni Mas i Bou, fins fa poc president del sindicat.

El col.leccionista de motius musicals i de for-macions de qualsevol format i estil generalmentsol estar alerta dels moviments dels seus con-junts i artistes preferits, especialment al co-mençament de temporada, al voltant de carna-val, que és quan se solen produir canvis en lesdiferents colles, amb la consegüent propagan-da i repartiment de noves fotografies, postals ifulletons publicitaris; informacions que seguei-xen no només els agents artístics i les sales deball i comissions de festes, sinó també –ambmenys professionalitat però amb molta més de-vocació– llurs incondicionals o fans.

Per aquestes dates d’estiu i a més de les fes-tes majors abans esmentades, s’organitzen unbon nombre de festivals, de recitals i concerts,d’audicions de sardanes, de cantades d’hava-neres, entre d’altres. L’ambient musical en tota

la seva diversitat, doncs, arriba el seu zènit.L’aficionat als vestigis pretèrits en aquest

camp trobarà en la recerca de les propagandesactuals un excel.lent complement per arrodonirtrajectòries i curriculums de tantes i tantes co-bles, orquestres i conjunts que amb una espe-cial incidència proliferen a les nostres contra-des, en una activitat,la del col.leccionista, ambclara incidència cultural, artística i històrica.

En la darrera editorial d’aquesta Agenda men-sual, Antoni Mas fa una reflexió –que ens per-metem transcriure– a partir d’un tema d’actua-litat, el recent Mundial de futbol: « …Un paísque paga amb tanta desmesura els seus espor-tistes a la vegada que retalla els sous (de per siprou ajustats) dels seus mestres, té moltes pos-sibilitats de convertir-se en una potència es-portiva i en una ruïna cultural. I cap aquí anemnosaltres de la mà d’uns polítics convençuts quedarrere dels èxits esportius es poden amagar lesmisèries culturals, polítiques i socials».

Els amics dels

L’Associació Musicat de Girona i la seva Agenda Mensual

músics

XavierRomero

Al’arribar a la seva cambra es va deixarcaure sense esma a la butaca que ha-

bitualment feia servir per llegir. Ho delata-ven els diversos llibres que hi havia a la tau-leta del costat. Tots de caire religiós. Totscatòlics, evidentment. Però aquella evidèn-cia, aquella certesa, cada vegada estava méscorcada. Ara ja dubtava de tot.

Ramon Montsalvatge Nogué va néixer aOlot l’octubre de 1815. Era fill d’un comer-ciant de la capital de la Garrotxa que va serqui va encaminar-lo en la vocació religio-sa. Per aquesta raó, quan només tenia quin-ze anys, va ingressar a l’orde dels caput-xins. Va rebre la seva formació com a no-vici al convent que la congregació tenia al’actual barri de Sarrià de Barcelona. Des-prés va fer els vots per esdevenir monjo atots els efectes. El 1833, com molts altres re-ligiosos, Ramon Montsalvatge es va invo-lucrar en la Primera Guerra Carlina donantsuport a l’Infant Carles Maria Isidre, germàdel rei Ferran VII que acabava de morir dei-xant en herència el tron a la seva filla, Isa-bel II. El caputxí d’Olot va ser dels que vaprendre les armes i fins i tot entrar en com-bat. De fet va arribar a tinent de les tropescarlines, que finalment van ser derrotades.

Aquest fet, sumat a l’exclaustració delscaputxins el 1835, va provocar que RamonMontsalvatge decidís marxar cap a França.Allà va ingressar al seminari de Besançon,on va voler continuar els estudis, però totva canviar quan va conèixer el pastor evan-gelista Sandoz, que amb els seus argumentsel va convèncer perquè abjurés el catoli-cisme i abracés el protestantisme. A partird’aleshores, Ramon Montsalvatge Nogué vapredicar la seva nova fe entre els grups decatalans carlins que, com ell, s’havien exi-liat al nord dels Pirineus. Posteriorment tam-bé va col·laborar amb la Societat Evangèli-ca de Ginebra, que li va donar suport perfer algunes accions de prèdica a Madrid i aMallorca. El 1844, quan tenia 29 anys, vatraslladar-se a Romaper continuar la sevatasca evangelitzadora.

El seu darrer destívan ser els Estats Unitsd’Amèrica, on va viat-jar el 1845. Malaura-dament allà se li perdla pista, tot i que es téconstància que va arri-bar ser bisbe d’algunaesglésia evangèlica.

L’any de la seva arri-bada als EUA, una edi-torial de la ciutat deNova York va publicarun llibre explicant elseu procés de recon-versió.

RamonMontsalvatge

Nogué

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Santa DignaCabernet Sauvignon Rosat 2010

Fa poques setmanes, a Estocolm, amb mo-tiu del casament de la princesa Victòria,diversos periodistes van confondre la

princesa Letizia amb la reina Rània de Jordà-nia. A la Princesa d’Astúries també se la com-para habitualment amb Carla Bruni, primeradama de França. Entre les dotzenes de prin-ceses, nobles i dames de la política, les tresdestaquen a les portades de les revistes demoda, dicten tendències i comparteixen unmateix títol: el de consorts molt professionals.Cadascuna compleix amb el deure que impli-ca representar als seus països en els nivellsmés alts.

Dissenyadors com Roberto Torreta i Maríade la Fuente assenyalen que, a més d’elegàn-cia, la princesa espanyola, la reina jordana i laprimera dama francesa, italiana de naixement,atreuen per un perfil intel·lectual que les fa in-teressants. Les semblances són més marcadesen el cas de Carla Bruni i Letizia Ortiz. A lesdues les apassiona la lectura. Bruni fins i totescriu poemes i cançons que interpreta a laguitarra. Quan visiten un país no es dediquena visitar botigues. Els que les segueixen de ma-

nera habitual en els viatges que fan per tot elmón destaquen la curiositat que expressen perl’art o l’arquitectura.

Rania no és una intel·lectual a l’ús, però pre-sideix diverses ONG i defensa davant les Na-cions Unides la causa del poble palestí, al qualella mateixa pertany per família.

En qüestions de moda els paral·lelismes tam-bé són més que cridaners entre Letizia i Car-la, mentre que a Rania se la critica a Jordàniaper vestir marques estrangeres de luxe. Lesdues dames europees sempre fan pàtria. Ladona de Felip de Borbó s’ha convertit en lamillor ambaixadora de la moda espanyola.Carla Bruni fa el mateix a França. Els seus com-patriotes no li perdonarien el contrari a la carafemenina de la República gala en la qual la-moda és una de les principals fonts de gene-ració de riquesa.

LA MATEIXA TALLAL’aparença física les acosta a les tres. Portenmelena per les espatlles, es maquillen amb dis-creció i tenen figures espigades que cultivena cop d’alimentació sana i exercici físic. Fins i

tot podrien intercanviar-se la roba: es mouenentre la 34 i la 36.

Cap de les tres va néixer, en principi, per atan alts destins. En aquest cas la candidata mésfactible seria Bruni, la família italiana de la qualté títols nobiliaris. Rania i Letizia van arribar ala reialesa per matrimoni i totes dues vénende famílies de classe mitjana.

El cirurgià estètic Sergio Fernández recalcaque cap de les tres ha passat excessivamentpel quiròfan per millorar la seva imatge, en-cara que les tres s’hagin fet algun retoc. Raniai Letizia s’han operat el nas. Carla s’ha arreglatels pòmuls. Fernández assenyala que les si-milituds en les faccions procedeixen d’una es-tructura de cara similar, prima i angulosa, ambels ulls grans. Fernández assenyala que trans-meten harmonia i un aspecte saludable, moltdel seu temps. El doctor Chams, cèlebre pelsseus còctels de vitamines per a la pell, ha in-sinuat en alguna ocasió que les té entre les se-ves clientes.

Les tres dames són mares i gaudeixen delseu temps lliure en llocs perduts; una altra cosaés que aconsegueixin passar desapercebudes.

Letizia Ortiz, princesa d’Astúries, Carla Bruni, esposa del president de la República Francesa,i la reina Rània de Jordània són comparades sovint i s’han convertit en creadores de tendències

Vides paral·lelesTEXT: MARÍA JOSÉ IGLESIAS


Tendències

Letizia Ortiz Carla BruniRània Al Yasin

● Lloc i data de naixement:Oviedo, 15 de setembre de1972.● Professió: Va ser periodistaabans de convertir-se enPrincesa d’Astúries.● Estat civil: Casada ambFelip de Borbó, hereu del trond’Espanya.● Claus del seu estil:Sobrietat per al dia i un tocsofisticat en les grans gales.Mai renuncia als talons.● Dissenyadors habituals:Felipe Varela en roba, PuraLópez en sabates i Loewe enbosses.

● Lloc i data de naixement:Kuwait, 31 d’agost de 1970.● Professió: Llicenciada enAdministració d’Empreses perla Universitat Americana delCaire.● Estat civil: Casada amb elrei Abdullah de Jordània.● Claus del seu estil: És la«fashion victim» per excel·lèn-cia. Com la seva antecessora,la reina Noor, també vesteixvestits d’inspiració jordana.● Dissenyadors habituals:Prada, Givenchy i Gucci. Ésclienta assídua del libanès ElieSaab.

● Lloc i data de naixement:Torí, 23 de desembre de 1968.● Professió: Exmodel i can-tautora.● Estat civil: Casada ambNicolás Sarkozy, president deFrança.● Claus del seu estil: Vestitsrectes i entallats, ballarines pla-neres i bosses petites. Joiesmolt discretes. És fidel al negrei al blau marí.● Dissenyadors habituals:La primera dama de França sollluir models de Chanel i Dior, elmés pur chic francès.

Nicolas Cageja no és elque era. No

és ni tan bon ac-tor (aquesta insis-tència a mantenir-se jove i amb ca-bell ha anat endetriment de laseva expressivi-tat) i no té la ma-teixa tirada a lestaquilles interna-cionals. Amb l’ex-cepció de Kick-Ass, on hi té unllaminer papersecundari, no hiha cap pel·lículaseva des de la se-gona entrega deLa búsqueda quedoni el rendimenteconòmic espe-rat. Els seus pro-blemes amb Hi-senda l’han portata convertir-se enl’actor més treba-llador del Holly-wood actual.Això té l’inconve-nient que t’em-patxes de la sevapresència, però almateix temps estàacceptant rodarpel·lícules que,sense ell, potserno arribarien maia bon port.Aquest és el casde Drive angry3D, un projecte molt prometedor pel qual téd’entranyable i d’homenatge a un estil de filmd’acció, el de sèrie B dels anys 60 i 70, quegràcies a les tres dimensions pot tenir unanova i llarga vida cinematogràfica. Tot plegatno sorprèn venint del director Patrick Lussier,antic muntador de Wes Craven i autor d’UnSan Valentín sangriento, on ja demostrava ungust pel cinema de programa doble que des-pertava una irresistible complicitat. A bandade constatar que el 3D, més que un format và-lid per narrar, és de moment un simple accessori per amplificar l’espectacularitat.

Drive angry 3D té, doncs, l’aureola d’una«explotation» apocalíptica carregada d’escenesd’acció amb un punt de deliri i, sobretot, unambient malsà de carreteres polsoses, poblesombrívols i violència desfermada. L’argumentés d’una senzillesa esclafadora: un home re-

corre una Amèrica Profunda devastada a la re-cerca dels homes que van assassinar la sevafilla. Pel camí, deixa un reguer de cadàvers icompta amb l’única ajuda de Piper, una joveque també té un parell de comptes pendentsamb els dolents de la història. Lussier, en totcas, no està tan interessat en la dimensió mo-ral de la història com en els pretextos que dónaper a una successió de persecucions pensa-des per al màxim lluïment del 3D.

Al costat de Cage, que llueix una estètica si-mi lar a la de Kurt Russell a Death Proof, des-ta quen les aparicions d’Amber Heard (tot i noaportar grans registres dramàtics, continuatraient punta a la seva espectacular anatomia),David Morse, Billy Burke, Kathy Mixon, Christa Campbell, Pruitt Taylor Vince i el sem-pre efec tiu William Fichtner, de renovada po-pularitat gràcies a la sèrie Prison Break.

Ja no ésel que eraEls seus problemes amb Hisenda han portat Nicolas Cage aconvertir-se en l’actor més treballador del Hollywood actual,però ha perdut bona part de la tirada que tenia a les taquilles

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

16 DominicalDiumenge 8 d’agost de 2010

Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - [email protected]

Ara ens trobareu a

TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…

E.S.O.

Director: Santiago Lapeira.Intèrprets: Mercè Llorens,Oriol Puig, Sergi Mateu.Distribuïdora: Paramount.Durada: 90 minuts.Un lloable intent d’aprofitarles atrocitats de la GuerraCivil espanyola per a un«slasher» més o menys efi-caç. Els protagonistes sóncinc alumnes de secundà-

ria que, mentre elaboren un treball sobre la histò-ria del seu institut, descobreixen que va ser edifi-cat sobre uns túnels on hi van quedar sepultatsles persones que s’hi refugiaven. És a dir, un con-te de fantasmes tradicional i sense massa sorpre-ses però molt digne des del punt de vista estilístici que mereixia més fortuna en el seu pas pels ci-nemes. Entre els secundaris, Rosana Pastor, Pau-la Jiménez i Fernando Guillén. P. P.

Brothers

Director: Jim Sheridan.Intèrprets: Natalie Portman,Tobey Maguire.Distribuïdora: Universal.Durada: 104 minuts.Remake del film homònimde Susanne Bier en el qualSheridan reforça la lecturapolítica en situar el punt departida a la guerra d’Iraq.

Un home comença a exercir de marit de la sevacunyada i pare dels seus nebots perquè el seugermà és donat per mort al camp de batalla, peròaquest torna inesperadament a casa. No té la for-ça de la cinta de Bier (entre d’altres coses, perquèa la versió danesa Connie Nielsen estava realmentesplèndida), però és una proposta interessant quedefuig els tòpics amb una certa habilitat. P. P.

Efectos personales

Director: David Hollander.Intèrprets: Michelle Pfeiffer,Ashton Kutcher.Distribuïdora: EmonDurada: 110 minuts.Un intent de fusionar el me-lodrama rural i el cinema devenjances bíbliques quepunxa perquè no aconse-gueix inventar res ni en un

gènere ni en l’altre. Inèdit als cinemes del nostrepaís, explica la història d’amor entre un jove quevol venjar la mort de la seva germana i una donamadura plena de dimonis interiors. Michelle Pfeiffer es berena en tot moment al seu companyde repartiment, un actor que només funciona enpersonatges esquemàtics i tirant a bandarres. Elmillor del film és la presència de Kathy Bates. P. P.

Lourdes

Director: Jessica Hassner.Intèrprets: Sylvie Testud,Bruno Todeschini.Distribuïdora: Cameo.Durada: 96 minutsUna magnífica i gens con-vencional radiografia de lafe, la religió i els presumptesmiracles que se’n deriven a

partir de la història d’una dona en cadira de rodesque recupera la capacitat de caminar en arribar aLourdes. Hausner roda una pel·lícula directa, sen-se massa retòriques, on fa una mirada molt pocpietosa al màrqueting eclesiàstic i les conseqüèn-cies que comporta per als feligresos. Sylvie Testud, autèntica ànima del film, hi ofereix una in-terpretació extraordinària. P. P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � One loveDavid Guetta 2 � EuphoriaEnrique Iglesias 3 � Iconos MarcAnthony 4 � The fameLady Gaga 5 � Paraíso Ex -press AlejandroSanz

REGNE UNIT

1 = RecoveryEminem 2 � Praise &blame Tom Jones3 = The defama-tion of Strick -land BanksPlan B 4 � Eliza Doo -little Eliza Doo -little5 � NightmareAvenged Seven -fold

ESTATSUNITS

1 = RecoveryEminem 2 � Teflon DonRick Ross 3 � 100 milesfrom MemphisSheryl Crow 4 � Thank melater Drake 5 � Kidz Bop 18Kidz Bop Kids

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

MATALÀSANUK

encoixinat amb viscoelàstica

a partir de 240 €L’ART DEL DESCANS

Després de 50anys de vidaprofessional,

Miquel Ríos ha deci-dit posar fi a la sevatrajectòria musicaldamunt dels escena-ris i ho fa, com no po-dia ser d’una altra ma-nera per a qui ha es-tat uns dels gransmonstres del directedel rock espanyol,amb una llarga girade comiat que ha d’a-cabar l’any vinent.

Molt ha plogut desque un jove de 16anys es presentà a unconcurs de joves ta-lents a Radio Grana-da l’any 1960. El rockja l’havia impactat iels seus referents eren Elvis Presley i els Sha-dows, i per a l’ocasió va escollir una versió deLittle Richards, La plaga. Un contracte amb ladiscogràfica Phillips el portaria a Madrid i aguanyar-se les garrofes en una gran ciutat ex-tranya per a un noi de províncies. Tot i que ésbatejat com a Mike Ríos, el Rei del Twist, perpreteses raons comercials, la cançó melòdica liqueda lluny. Són els temps de les «matinals» alPrice i de nits més rockeres als clubs de modade la capital. Aprèn l’ofici, a escriure cançons ies comença a fer un nom.

El moment de glòria estava per caure i ho faa principis de la dècada dels 70 de la mà del’Himne de l’Alegria, una versió rockera de lapeça de Beethoven. L’impacte del tema va te-nir dimensions planetàries: el disc es ven a migmón i es radia a totes les emissores del plane-ta, i fins i tot aconsegueix entrar a les llistes d’è-xits dels Estats Units, on arribaria a l’envejat TopTen. Amb la posició consolidada (amb el tempsha venut prop de 10 milions de còpies d’aquesttema) i la butxaca farcida, es converteix tambéen blanc de la repressió franquista, que l’utilit-za com a exemple indesitjable: va a la presó perfumar porros, mentre el règim agonitza i es des-integra formalment.

Els 80 serien anys d’explosió juvenil i musi-cal. Madrid i Barcelona es convereixen en polsd’atracció musical, els grups apareixen de sotales pedres, les grans estrelles de l’univers rock

comencen a tocar en escenaris d’aquí... i Mi-guel Ríos consolida la seva posició com a roc-ker de referència. Pioner en gires en grans es-pais, El rock de una noche de verano ompleamb miler d’espectadors camps de futbol –comel del Girona– i places de toros –el 1982 va por-tar a la de Sant Feliu de Guíxols la seva giraRock and Ríos–. Tota una generació de jovess’introdueix en la música de la mà de Ríos alcrit de «Bienvenidos hijos del rock and roll», iescoltant discos com l’impressionant Rock andRíos o Rocanrol bumerang.

Instal·lat còmodament a partir dels 90 en l’es-tablishment musical (i també social i polític),Miguel Ríos es converteix en un dels grans pa-triarques de la música. Continua fidel als esce-naris i al seu públic, el que ha anat madurantamb ell i el que ha incorporat pel camí de ma-nera constant. Sovintegen les col·laboracionsamb gent com Ana Belén, Víctor Manuel i JoanManuel Serrat i incorpora altres sons i propos-tes tipus big band. Moltes vegades criticat i ve-tat per qüestions polítiques (per la seva claravinculació a l’esquerra i la seva contribució ennombroses campanyes socialistes), ha mantin-gut un prestigi basat en la fe en l’ofici de mú-sic i en un gran respecte per públic i seguidors.Ara, sembla que arriba l’hora de l’adéu als es-cenaris amb la gira Rock hasta el final, tot i queels vells rockers mai no moren. Ni temes comSanta Lucía, El blues del autobús, El río....

a la carreteraAdéu

Després de cinquanta anys de carrera, Miguel Ríos s’acomiadadels escenaris amb la seva última gira, «Rock hasta el final»

Novetats

Zoé: «01-10»

Sense presses, a pas lent però segur, tal comvan edificar el seu èxit a Mèxic, el grup Zoé esdisposa a conquerir el mercat espanyol amb 01-10, un àlbum recopilatori en el qual col·laborenEnrique Bunbury, Vetusta Morla, Dorian o AnnieB. Sweet. «Aquest disc representa la millor ma-nera de resumir tota la nostra discografia, deplasmar el viatge de Zoé, i no a través de gransèxits, sinó amb les cançons que millor repre-senten cada moment de la banda», asseguren.

Sôber: «De aquí a la...»Després de la seva separació el 2005, la bandade rock Sôber torna amb el recopilatori De aquía la eternidad, que reuneix les millors cançonsdel grup, tres temes inèdits i un DVD amb totsels seus videoclips. L’elecció del material ha pas-sat per un filtre molt exigent que ha sorgit delconsens dins del grup, fundat el 1994 i amb sisdiscos publicats fins ara. «Aquest treball ha es-tat molt meditat, s’ha fet pensant constantmentcom havia de ser el nou Sôber», sostenen.

Ringo Starr: «Y not»

Y not és l’últim disc de Ringo Starr, treball delqual se sent «particularment orgullós» perquèés el primer en el qual s’ha ocupat de tot el pro-cés de producció des del seu estudi, a la sevacasa de Los Angeles. La perla del disc és el temaPeace dream, amb la col·laboració del seu ex-company als Beatles Paul McCartney, que tocael baix, i que és un tribut a la idea de pau que vaencarnar l’assassinat John Lennon: «Claramentem va inspirar el seu missatge d’harmonia», diu.

Melocos: «45 rpm»«Som una versió actual dels grups de pop es-panyol dels 80 i 90, perquè hem mamat molt dela música que s’ha fet al país», afirma el guita-rrista del grup Melocos, Manuel Jurado, amb mo-tiu de la publicació del seu nou àlbum, 45 rpm,amb el qual homenatgen les grans cançons delpop estatal. En el tercer disc de la banda gadi-tana hi ha versions de grups com Modestia Apar-te, Cómplices, Hombres G, La Unión, Mamá, Ra-dio Futura o Nacha Pop, entre d’altres.

TEXT: RAMON MORENO FOTOGRAFIA: KIKO HUESCA/EFE

8 d’agost de 2010

La novetatEl nou GiuliettaAlfa Romeo recupera la míticadenominació en el successor del147, un compacte molt atractiu

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny: Joan Montaner.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

El Mini mésagosarat

ESTÈTICA MINIL'interior delCountryman té moltessimilituds amb l'estètica detota la gamma Mini, encaraque compta amb elementsmés funcionals i de noudisseny, de caràcterdesenfadat. La posiciólleugerament elevada delsseients permet accedir ambmés comoditat a l’habitacle,optimitza la vista del trànsit isubratlla el caràcter robust delnou model. Per accentuarl’estil agressiu, les sortides dela climatització comptem ambun marc gruixut de diferentcolor de la resta del tauler.

Mini Countryman

Diari de Girona

La moda «tot camí» també ha arribat al llegendari Mini. L'actual generaciódel model britànic, ara fabricat sota les ordres de BMW, ja compta amb laseva particular versió «off-road». El Countryman es presenta com el quartmodel de la gamma -juntament amb els tres portes, Càbrio i Clubman- me-sura quatre metres, té quatre portes i, ofereix la possibilitat d'equipar la

tracció 4x4 ALL4 en algunes de les seves versions. Tot un tribut al número 4.

La gammaDes d'un principi, el catàleg Countryman estarà compost per tres motors de

gasolina i dos més dièsel. La gamma comença amb l'acabat One amb un motorde 98 CV, per trobar a continuació el Cooper amb un motor de 122 CV i arriba finsal Cooper S, el bloc del qual ofereix 184 CV. Respecte als propulsors dièsel, tantel Cooper D amb un motor de 112 CV com l'One D amb 90 CV, compleixen l'exi-gent norma de gasos d'escapament UE5.

Les versions dièsel amb tracció a les dues rodes queden per sota de 120 gr/kmi per tant es troben exemptes d'impost de matriculació. Així mateix, la tracció to-

tal permanent ALL4 crea una nova i optimitzada variant de tracció, combinadaamb la típica manejabilitat excel·lent del Mini. Un diferencial central electromag-nètic posicionat directament en l'eix posterior gestiona la distribució de forces en-tre l’eix davanter i el posterior amb progressió contínua.

El sistema ALL4 s'ofereix únicament per a les versions Cooper S i Cooper D.Dins del marc de l'estratègia «Minimalism», s'han desenvolupat mesures per re-duir el consum i les emissions, que es combinen específicament segons el modeli poden ser, entre d'altres, el sistema de recuperació d'energia de frenat, la funcióActive Start-Stop i l'indicador del moment òptim per al canvi de marxa.En l’aspectedinàmic, cal destacar la innovadora tècnica aplicada al xassís, a la qual pertan-yen, entre d'altres, l'eix davanter dotat de suspensió McPherson i braços trans-versals forjats, l'eix posterior amb braços múltiples i la servodirecció electrome-cànica (EPS). L'equipament de sèrie també inclou el sistema d'estabilització DSC(Dynamic Stability Control). Al nostre mercat, la banqueta posterior compta ambtres places de sèrie, encara que es pot equipar en opció una alternativa per a no-més dos passatgers. DdG

Motor


La moda dels vehicles «tot camí» s’apodera de Mini, que ara s’ofereix amb unaquarta carrosseria dissenyada per emprendre petites aventures lluny de l’asfalt

- 3 vals per sortejar cada mes -

MINI COUNTRYMAN RENAULT WINDNISSAN JUKE

Motor


Diari de Girona

El retornd’un mite

ALFA ROMEO GIULIETTA 2.0 JTDM

.

Audi 90 2.2 AA. DA. CC. ABS. Any 92 1.500 €Audi A3 1800 T. Clima. DA. CC. ABS. Any 04 7.500 €Ford KA 1300. AA. DA. CC. Any 98 2.100 €Ford Focus 2.0 AA. DA. CC. ABS Any 00 2.500 €Peugeot 205 GTI. AA. DA. CC. Any 93 3.500 €Seat Arosa 1.0 DA. Any 99 1.500 €Volkswagen Polo 1.6. 16v. AA. DA. CC. Any 99 2.500 €Citröen Xsara 1.9 TD. AA. DA. CC. Any 00 2.500 €Peugeot 306 1.9D. Break. AA. DA. CC. ABS Any 00 3.100 €Renault Clio 1.5 DCI 85cv. AA. DA. CC. ABS Any 05 7.500 €

Mitsubishi Pajero 2.5 TDI. AA. DA. CC. Any 92 4.800 €Nissan Patrol 6 cil. AA. DA. Any 92 3.300 €Nissan Terrano II 2.7 TD. AA. DA. CC. Any 96 5.900 €Nissan Terrano II. 5p. AA. DA. CC. ABS Any 01 9.700 €Renault Scenic RX4. Clima. DA. CC. ABS Any 00 6.000 €Suzuki Samurai 1300 Any 89 2.500 €Suzuki Vitara 1.6 JLX. DA. CC. Any 92 3.200 €Peugeot Patner 1.9 D. AA. DA. Any 06 6.000 € consultar

Renault Kangoo 1.9 Diesel. Aa. DA. CC. Any 01 4.200 € consultar

Seat Inca 1.9 Diesel. DA. Any 98 2.100 € consultar

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

Diari de Girona

Motor


En l'any del seu centenari, Alfa Romeorendeix tribut a un mite de l'automòbil.I és que la denominació Giulietta, vasorgir en els anys cinquanta, amb unmodel que va fer somiar els automobi-

listes de tot arreu, permetent accedir per pri-mera vegada al somni de posseir un Alfa Ro-meo gaudint del seu confort d'alt nivell i de laseva excel·lència tècnica.

Avui, de la mà del Centre Stile Alfa Romeo,neix un nou Giulietta; un compacte de confi-guració «hatchback» de 5 portes, amb una lí-nia clarament Alfa, capaç d'expressar tant unaenorme agilitat en els recorreguts més compli-cats com dots d'habitabilitat i confort a les ca-rreteres de cada dies. Un mèrit que es deu a lanova arquitectura «Compact», sobre la qual les

diferents marques del Grup Fiat -Fiat, Lancia iAlfa Romeo-, utilitzaran per desenvolupar unbon grapat de models durant els propers anys.Aquesta innovadora plataforma permet al Giu-lietta atrapar els nivells d'excel·lència, tant perconfort a bord com per les seves habilitats di-nàmiques i de seguretat activa i passiva. Aixòqueda ben patent tot just sentar-se rere el vo-lant d’una de les seves versions més destaca-des, la 2.0 JTDM.

Aquest bloc està dirigit als qui utilitzen el cot-xe sobretot a la carretera o requereixen les mà-ximes prestacions en una motorització dièsel.En aquest cas també es tracta d'un concentratde tecnologia que integra el MultiJet de sego-na generació amb el sistema Start&Stop. El re-sultat és un cotxe amb les majors prestacions

de la seva categoria i que combina una granelasticitat de marxa (amb el selector DNA enDynamic el parell disponible a 1.750 rpm és de350 Nm) amb el menor consum i emissions(124 g/km de CO2 i 4,1 l/100 km en cicle ex-traurbà).

Selector Alfa DNAA causa de la nova arquitectura compact,aquesta versió aconsegueix combinar gransprestacions dinàmiques i motorístiques amb undestacat confort. El selector Alfa DNA permetmodificar els paràmetres de funcionament delmotor, canvi, sistema de direcció i diferencialelectrònic Q2, a més del comportament del sis-tema de control de l'estabilitat (VDC).

De la mateixa manera que la resta de la

gamma de propulsors del Giulietta, aquesta escombina amb un canvi mecànic de 6 marxesde nova generació.

Ampli EquipamentTots els dispositius relacionats amb la se-

guretat activa i passiva són de sèrie en la tota-litat de la gamma. De fet, la versió Progression,té previst de sèrie el dispositiu Alfa DNA (ambdiferencial electrònic Q2 i DST), el VDC (inclouASR i hill holder), 6 coixins de seguretat, cin-turons davanters amb pretensor doble i seientsdavanters amb sistema «antiwiplash». La do-tació de sèrie també inclou el climatitzador ma-nual, les llantes de 16 polzades, els alçavidreselèctrics , ordinador de viatge, equip estèreo,6 altaveus i reproductor CD/MP3. DdG

DISSENY ITALIÀ Dos nivells d'acabat Disponible en els nivells d'acabat «Progression» i «Distinctive», el Giulietta destaca per un disseny interior al més purestil italià. Formes rodones, cuir, acer i colors foscos es combinen per oferir un ambient refinat i amb un bon nivell d’acabats. L’apartat de l’equipament també apro-va amb bona nota, ja que de sèrie, entre altres elements, el Giulietta inclou l’«Alfa Romeo DNA», que permet escollir entre tres modalitats diferents de conducció:Dynamic, Normal i All Weather. A més disposa dels paquets de personalització Sport i Premium, amb els quals es complementa la dotació de sèrie.

L'Alfa Romeo Giulietta 2.0 JTDM, que pren el relleu del 147, es presenta com la unió deldisseny més atractiu, al costat d'una innovadora càrrega tecnològica en tots els apartats

Renault Clio 1.5 DAny 06Pack elèctric, 5 portes, farsantiboira, CD

7.900 €

Opel Vectra SW 1.9 CDTIAny 05Llantes, antiboira, telèfon

9.200 €

Nissan X-Trail 2.2 DCIAny 06Full equip

17.950 €

Audi A4 2.0 TDI 140 cvAny 05Impecable. Full equip

16.800 €

Opel Zafira 1.9 CDTIAny 06Cosmo full equip. 70.000 km

14.300 €

Opel Meriva1.9 CDTI, EnjoiAny 06 Llandes, Equipament elèctric

7.500 €

Citröen C3 1.1 AudaceSensors pluja/llum, Kit elèctric,control de velocitat

7.500 €

Opel Corsa (blanc)1.2.3 portes, Comfort, A/CAny 01

3.600 €

Peugeot 206 1.6 HDI5 portesAny 05

6.900 €

Peugeot Partner 1.9 D Combi 5Any 06AC, DA, airbags

Des de 5.500 €

Opel Corsa (vermell)C’Mon,1.2 . 5 portesAny 08

8.000 €

Opel Frontera 2.2 DTI 120 cv.4x4, 5 portes, pellAC, DA, TC, AE, defenses,llandes, fars antiboira

11.600 €

Ford Fiesta 1.4 TDCIAmbient AC, AE, TCAny 07

7.200 €

Honda Accord 1.8 LS VTEC, 4 portesAny 02A/C, T/C, E/E

4.500 €

Ford Mondeo Ghia 2.0 TDCI115 cv - Any 05CD, antiboira, llantes, packelèctric

6.500 €

Citroën C-3 1.4 HDI CollectionFars antiboira, sensorspluja/llum, control cruisserAny 06 - 70 cv

6.500 €

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES

22 PublicitatDiumenge 8d’agost de 2010

Publicitat 23 Diumenge 8

d’agost de 2010

Diumenge 8 d’agost de 2010 Dominical...3 De regata a l’Alster, el llac que hi ha al ... un quart...

Documents

Transcript of Diumenge 8 d’agost de 2010 Dominical...3 De regata a l’Alster, el llac que hi ha al ... un quart...