Divendres 12 d’octubre de 2012 · Número 9 · PDF filecipades a...

w w w. s i tg e s f i l m fe s t i v a l . c o m

Divendres 12 d’octubre de 2012 · Número 9

Pàg. 09pascal laugier

Pàg. 11óscar aibar

Pàg. 13valentín javier diment

Pàg. 10federico zampaglione

2DIARI DEL FESTIVAL

Divendres 12 d’octubre 2012

TREN FANTÀSTIC!Del 4 al 14 d’octubre (ambdós inclosos) Tren directe Sitges – Barcelona (Sants) Sortida des de Sitges: 1:30h de la matinada.Són vàlids els abonaments de Renfe i ATM.Són vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.

El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h, sense excepcions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà.

Consulteu tots els horaris, parades i preus a www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles

canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbús Consulteu tots els horaris, parades i preus: 93 893 75 11 / www.monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: Transports Comtal: 902 302 025

informació transports

Compra les teves entrades anticipa-des a través de Telentrada de Cata-lunya Caixa, per internet a (www.telentrada.com), per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa.

PREUS (IVA inclós)8,50€: Secció Oficial Fantàstic a Com-petició, Secció Oficial Fantàstic Pano-rama, Secció Oficial Fantàstic Galas, Secció Oficial Noves Visions, Secció Anima’t, Secció Seven Chances, Sitges Family, Sessions Especials6,50€: Secció Retrospectiva i Home-natges (Sitges Clàssics), menors de 14 anys per a la secció Sitges Family7,50€: Sessions Anima’t Curts, sessió SOFC Curts i sessió SOFP Curts10,50€: Maratons, Programa doble i Sessions 3D12,50€: Maratons del 14 d’octubre, Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda4,50€: Classes magistrals (Sitges Fòrum)

Localitat numerada (LN)Les sessions de tarda i nit de l’Audi-tori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per només 2€ més, no hau-ràs de córrer per aconseguir una bona localització.

ABONAMENTS FANTÀSTICS*Abonament 20 entrades: compra de 20 entrades per a 20 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 20%.Abonament 10 entrades: compra de 10 entrades per a 10 sessions diferents i s’aplicarà un descompte del 10%.

CARNETS AMB DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’entrades als clients de Catalunya Caixa, vàlid per la compra a tra-vés de Telentrada i amb un límit del 5% de l’aforament de la sala. 20% de descompte en la compra d’en-trades pels titulars del Carnet Biblio-teques, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Targeta Amiga Desigual, Club TR3SC, Club UOC, RACC Master, RAKK 4u, acreditats Special Olympics, Amics JoTMBé i majors de 65 anys. Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de mostrar el DNI i el seu carnet de descompte a les ta-quilles.

* Excepcions dels abonaments Fantàs-tics i dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a les gales d’Inauguració i de cloenda, ma-ratons del 14 d’octubre, Abonament

Matinée, Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA D’ENTRADESPots comprar les teves entrades anti-cipades a través de Telentrada de Ca-talunya Caixa, per internet a www.telentrada.com, per telèfon trucant al 902 10 12 12 o en qualsevol oficina de Catalunya Caixa.

Del 4 al 14 d’octubre també les podràs adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a l’Hotel Meliá Sitges (c/ Ra-mon Dalmau, s/núm) i a les taquilles Jardins Retiro situades als Jardins del Retiro (c/ Àngel Vidal, 17).

Comissions:Sessions d’inauguració i de cloenda: Internet, telèfon i oficines: 2€Resta d’entrades: Internet, telèfon i oficines: 1€

RECOLLIDA D’ENTRADESImprimeix les teves entrades amb el sistema Print at home de Telentrada i evita cues. Aquesta opció incorpora tres sistemes de seguretat: identificació nominativa, codi de barres i codi QR.

TAQUILLES DEL FESTIVALEs podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges - Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dal-mau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Auditori o Tramuntana.Taquilla Jardins Retiro. Carrer Àngel Vidal 17 (també accés pel carrer Je-sús). Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes Retiro o Prado. Molt important: Les entrades per a les sessions que comencin abans de les 9h a qualsevol dels espais s’hau-ran adquirir/recollir anticipadament (Print at home / caixers Catalunya Caixa / oficines Catalunya Caixa / a les taquilles (segons horari).

Observacions: Forma de pagament aceptada en efectiu i targeta. Es dona-rà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates. Queda pro-hibit l’accés a la sala un cop comen-çada la sessió. Únicament es contem-plarà el canvi o devolució de l’import de l’entrada en el cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.

Es recomana consultar la descripció de les pel·licules abans d’adquirir les entrades.

informació i venda d’entrades

el diari del festival

COORDINACIÓ Violeta Kovacsics

REDACCIÓ Gerard Casau, Toni Junyent, Àlex Vicente, Pau Teixidor

MAQUETACIÓ Juan Carlos Gómez, Sonja Albertin, Francisco Valenciano (Estudio Fénix)

FOTòGRAFS Miguel Àngel Chazo, Jesús Paris

IL·LUSTRACIÓ Guillem Dols, Deamo Bros.

VOLUNTÀRIA Patricia Salvatierra

COL·LABORACIÓ Natalia Marín, Deborah Camanyes, Paco Galindo

3DIARI DEL FESTIVAL Divendres 12 d’octubre 2012

roda de premsa phonetastic

l’equip d’invasor

els membres de la butaca vip

tsutomo hanabusa, director de sadako 3d

las sorpresas

del festival

4DIARI DEL FESTIVAL


ANIMA’TRETIRO 14:45

children Who chase lost voices

És inevitable, si parlem d’ani-mació tradicional japonesa, pen-sar en l’Studio Ghibli de Hayao Miyazaki. Però ben poques vega-des es pot veure una pel·lícula com aquesta, que, alhora que beu inequívocament dels universos creats per l’autor de La princesa Mononoke, revela una mirada i una sensibilitat exquisides. Chil-dren Who Chase Lost Voices és la tercera joia animada de Makoto Shinkai, que, amb la seva anterior i aclamada proposta, Cinco centí-metros por segundo, ja va confir-mar-se com un autor a seguir de prop. Shinkai explora en aquest film un concepte com la pèrdua, aquest mateix sentiment que tan-tes històries de terror ha inspirat a Stephen King, però des d’unes coordenades radicalment oposa-des a les de l’escriptor de Maine.Children Who Chase Lost Voices

és la història d’una nena, Asu-na, que descobreix una miste-riosa melodia provinent ni més ni menys que d’un altre món: l’univers d’Agartha, on van refu-giar-se els déus que van crear la Terra i on, si hi creus prou i acon-segueixes trobar-te amb ells, se’t pot concedir un únic desig; en-cara que aquest sigui fer tornar a la vida una persona morta. La de Shinkai és una faula delicada, de colors suaus i composicions d’una gran bellesa, què la fanta-sia és el mitjà per a explorar el vast món de les emocions i re-conciliar-nos amb aquella part de nosaltres que sovint roman ofegada sota la dura llosa de la realitat. Hi posaríem la mà al foc: d’aquí a no gaire temps tor-narem a tenir Makoto Shinkai a Sitges.

S.O.F. PANORAMARETIRO 08:30, 23:15

ahí va el diablo

En el terror (casi) todo es cuestión de atmósfera; de crear un clima propicio para que el es-panto surja de los rincones más insospechados de la mente o de otra dimensión (si es que no son lo mismo). Peter Strickland, en Ber-berian Sound Studio, demuestra te-nerlo muy claro; también Rodrigo Gudiño, autor de la sorprendente The Last Will and Testament of Rosa-lind Leigh. Y, por supuesto, Adrián García Bogliano, quien lo apuesta todo a esta carta en Ahí va el diablo.Figura importante del nuevo te-rror latinoamericano, la filmo-grafía de Bogliano se caracteriza, desde su debut con Caja de acer-tijos hasta las recientes Penumbra y Sudor frío (que vimos en Sitges 2011), por un compromiso total con el género, cultivado desde la más estricta independencia (qui-zás la única forma en que puede manifestarse por esos lares). Con un cambio de registro que se orienta hacia una incomoda aus-teridad, Ahí va el diablo debería suponer su consagración definiti-va en el panorama internacional.

Tras un traicionero prólogo car-gado de sexo y violencia, el filme enfoca el reducido microcosmos de una familia, de excursión en las afueras de Tijuana. Tras una parada para repostar gasolina, los niños se acercan a un cerro y desaparecen. Al día siguiente re-gresan con sus padres, ilesos... en apariencia.Tensando el retrato de la cotidia-nidad hasta hacerla derivar en lo monstruoso, Bogliano somete el relato a puntuales pero imbo-rrables agresiones, cargando el ambiente del filme de una sexua-lidad retorcida e incomoda. El re-sultado es un filme que agarra al espectador a contrapelo, contra-diciendo cualquier expectativa. No en vano, el festival de Toron-to lo seleccionó en su arriesgada sección Vanguard.

S.O.F. PANORAMARETIRO 21:30

toWer block

Con Alien, el octavo pasajero supimos aquello de que “en el es-pacio nadie puede oír tus gritos”. Este año, el póster de Crawlspa-ce de Justin Dix le da la vuelta a esa tagline explicitando que, en el espacio en el que se desarrolla la película, todo el mundo podrá oír los gritos. En la vida real, a ve-ces desgraciadamente ocurre que alguien haga ver que no oye los gritos. Eso es lo que ocurre en la primera escena de Tower Block: un joven es golpeado hasta la muerte mientras sus alaridos de socorro se estrellan contra los muros del edificio Serenity, cuyos inquilinos, ante la idea de auxiliar al chaval, deciden que prefieren no hacerlo. Total, el edificio va a ser demolido en unos meses e in-cluso podrán decir que nunca vi-vieron allí. Una noticia breve más para la sección de sucesos. Pero, pocos días antes de que el bloque sea desalojado, un misterioso francotirador empezará a matar a sus habitantes, uno por uno.Escrita por James Moran, el guio-nista de Desmembrados y de la re-


ciente Cockneys vs. Zombies, que también se proyecta hoy, Tower Block se apunta a la tendencia de cierto cine británico de género que, en los últimos años, se ha acercado a la convulsa realidad socioeconómica que no es para nada exclusiva de esta película. Ronnie Thompson, uno de los dos directores que debutan con esta película (el otro es James Nunn) fue durante años funcionario de prisiones, y eso se nota, porque el edificio en el que transcurre la ac-ción va a convertirse en una cár-cel o más bien, en un asfixiante purgatorio.

N.V. PETIT FORMATPRADO 20:30

mekong hotel + henge

Bajo su apariencia de cineasta contemplativo, Apichatpong Wee-rasethakul siempre ha conectado con el género. Tropical Malady tra-baja plenamente con el cine como materia fantástica. Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas (Palma de Oro en Cannes e hito del Sit-ges 2010) es una película de fan-tasmas con un imaginario que se clava en la memoria (el ser de ojos brillantes es un icono del género). Y Mekong Hotel, el filme que nos ocupa, muestra la faceta más gore del director tailandés (eso sí: no esperen chorros).Director de largometrajes, de ins-talaciones, de mediometrajes y de anotaciones fílmicas, Weera-sethakul es un cineasta inquieto, al que le gusta jugar con las posi-bilidades del audiovisual. Mekong

Hotel forma parte de un tipo de proyectos muy concretos: pelí-culas de corta duración, filma-das como si fueran un cuaderno de notas, que en el futuro quizá servirán para hacer un largo. Api-chatpong se traslada a un hotel al lado del río Mekong. Por allí pa-san todo tipo de personajes, seres que deambulan por los distintos espacios. La película se sitúa a medio camino entre el fantás-tico, el soft gore y lo contempla-tivo. El último plano de Mekong Hotel es sencillamente hermoso y demuestra que, incluso cuando hace una película pequeña, Wee-rasethakul es uno de los grandes.La sesión se completa con Hen-ge, uno de los bombazos de esta edición. Hajime Ohata filma una cinta de terror doméstico. Henge

cuenta la historia de un matrimo-nio en el que, poco a poco, el ma-rido va destapando su lado más oscuro. A camino entre los filmes de monstruos y la elegancia del maestro Kiyoshi Kurosawa, Hen-ge se erige en uno de los tapados del Festival.

SITGES CLÀSSICSPRADO 16:15

sWedenborg + l’home precís

Aquest any és l’any d’Anto-ni Padrós, cineasta de Terrassa d’obra infravalorada, que torna gràcies a un DVD recopilatori i també gràcies a la estrena de L’home precís, la seva última pel-lícula després de gairebé 20 anys de silenci cinematogràfic. Padrós, cineasta independent i irreverent, va començar la seva carrera cinematogràfica paral·le-lament al seu treball en un banc. En el seu temps lliure es dedi-

cava a la pintura i a rodar curts amb pel·lícula caducada. Aques-ta esquizofrènia vital el portà a un estil personal i subversiu, influenciat per les modes de l’època, l’underground americà i els mites intel·lectuals, com ara Swedenborg, filòsof suec admi-rat per William Blake i principal inspiració del curt homònim de Padrós. Amb un estil pop i anàr-quic Swedenborg aborda les pul-sions de mort, les humiliacions, la sexualitat i les deformacions d’una parella, trasbalsant l’es-pai domèstic per convertir allò quotidià en una presència alie-na i desconeguda. Rosa Morata, musa indiscutible del director, és aquí, un cop més, una figura encisadora, com una Eddie Sed-gwick de la Gauche Divine bar-

Encara que El bosc sigui la pri-mera pel·lícula d’Óscar Aibar que arriba a les pantalles de Sitges (si no comptem Platillos volan-tes, que s’ha projectat enguany dins la retrospectiva Neo Culte Focus), pràcticament tota la seva filmografia hi hauria pogut tenir cabuda, des que l’any 1996 va debutar amb el western futuris-ta Atolladero. El seu nou film se-gueix els passos d’obres com In-sensibles o El espinazo del diablo i El laberinto del fauno, que revisen el temps de la Guerra Civil espa-nyola des d’una perspectiva ober-tament fantàstica. A partir d’un guió de l’escriptor Albert Sánchez Piñol (La pell freda), Aibar ens ex-plica la història de Ramon, que per salvar la vida, creuarà la por-ta a un altre món: una misteriosa resplendor que, si goses traves-sar-la, et farà desaparèixer per sempre. Però en Ramon en serà l’excepció. Només que, quan tor-ni, res no serà igual.Polèmiques lingüístiques a ban-da, és valenta i singular l’aposta del director d’El gran Vázquez pel

català com a idioma en un film de gènere que, a més, vol arribar al gran públic. Amb El bosc, Aibar torna enrere en el temps com ja va fer, sempre amb resultats notables, tant a Platillos volantes com a la pel·lícula biogràfica de Vázquez. Àlex Brendemühl, Maria Molins i Pere Ponce interpreten els tres membres d’un complex triangle d’amor i desig, amb una guerra entremig. En el reparti-ment també hi brilla el nom de Tom Sizemore, que interpreta el capità d’un batalló de voluntaris nord-americans.Hi ha una cosa curiosa en la tra-jectòria cinematogràfica d’Aibar: si exceptuem el telefilm Rumors i aquell deliri anomenat La máqui-na de bailar, cap de les seves pel-lícules no transcorre ara i aquí. Tant si es tracta del postcapo-calíptic 2048 d’Atolladero com del passat històric espanyol, aquest escriptor, guionista de còmic i cineasta sembla sentir una pre-dilecció per altres temps i altres llocs. Donem-li, doncs, la benvin-guda a la dimensió Sitges.

S.O.F. COMPETICIÓ AUDITORI 08:30, 21:00

el bosc

6DIARI DEL FESTIVAL


celonina. Aquest cinema no instituciona-litzat, creat fora de la indústria cinematogràfica, ignorat pel franquisme i pràcticament obli-dat pels circuits d’exhibició habi-tual, va permetre el trencament absolut de les convencions nar-ratives, del que Padrós n’és mà-xim exponent, junt a Llorenç So-ler, Pere Portabella o Josep Maria Nunes.

CASA ASIARETIRO 19:30

dragon Si os gustan los mamporros,

ya podéis reservar vuestras entra-das. Presentada hace un año en el Festival de Cannes bajo el título de Wu Xia, Dragon es una de esas películas cuya acción resulta tan impoluta como contundente. Si no, vean la secuencia que abre la película. Nos trasladamos unos cuantos siglos atrás, a un poblado chino. Allí llegan dos vándalos, dis-puestos a destrozar todo aquello que encuentren a su paso. Lo que no esperan es que uno de los veci-nos entre en la pequeña tienda que los malhechores pretenden asaltar y les plante cara. La pelea es un auténtico carrusel de acción: pa-tadas filmadas al detalle, batallas remojadas por el suave agua de un riachuelo y unos golpes que están a medio camino entre los mejores mamporros Made in Hong Kong y las cámaras lentas de Guy Ritchie en sus dos entregas de Sherlock Holmes. Primer asalto: una escena de acción perfectamente filmada y narrativamente redonda.La premisa de Dragon se aseme-ja a la de Una historia de violencia de David Cronenberg (un apellido

que viene sonando mucho estos días). Todo arranca con este hom-bre corriente que sorprende a propios y extraños al convertirse en héroe local. A partir de aquí, en Dragon, se desarrollará una ex-quisita trama policíaca.La firma de tanto virtuosismo vi-sual deja claro que estamos ante una cinta de altos vuelos. Dragon está dirigida, ni más ni menos, que por Peter Chan, conocidísimo de Sitges gracias a Perhaps Love y The Warlords. Le acompañan dos colosos: Donnie Yen y Takeshi Kaneshiro. En serio: reserven sus entradas.

S.O.F. COMPETICIÓAUDITORI 23:00

sinister En 1998, con The Ring: El círculo,

Hideo Nakata convertía una cinta VHS en objeto atávico de horror. Aunque la fascinación por la su-puesta existencia de cintas de ví-deo que pudieran contener imáge-nes que estuvieran mucho más allá de lo estomagante viene de lejos, desde que en la década de los se-tenta empezara a hablarse del mito de las snuff movies, a raíz de una película, llamada justamente Snuff, que se vendió con el gancho de que mostraba violencia real. Asesinatos reales. Y podríamos seguir recor-dando precedentes, pero el espacio del que disponemos es limitado y Sinister, la nueva película de Scott Derrickson, habla por sí misma. Habla de un tema recurrente en el cine de género, que no es otro que la fascinación por el mal. De cómo y hasta qué punto puedes perder la cabeza si, de golpe y porrazo, te das de bruces con imágenes que no tendrías que haber visto.

Ellison (Ethan Hawke) es uno de esos escritores cuya savia inspi-radora no es otra que el crimen. Cuanto más oscuro y morboso, mejor. Pero sin acercarse dema-siado. Hasta que, investigando el asesinato de una familia, sus ojos van a toparse con unas gra-baciones que acabará prefiriendo no haber encontrado nunca. El director de El exorcismo de Emily Rose incrusta, con aviesas inten-ciones, el formato del found-foo-tage dentro de una inquietante historia de terror sobrenatural. No sabemos como de cansados estáis a estas alturas del Festival, pero nos tememos que, si llegáis a sintonizar con lo oculto igual que el personaje de Hawke, esta noche lo vais a tener crudo para conciliar el sueño.

NOVES VISIONSPRADO 12:00

la eXtensión del cielo

Hi ha qui accepta la margi-nalitat com un càstig, i hi ha qui l’accepta amb l’orgull de qui se sent amb un deute moral, amb una responsabilitat insubornable amb l’espectador, independent-ment del missatge, dels mitjans, i del context. És una qüestió de principis. Karlos Alaustrey carrega sense complexos sobre les seves espatlles aquesta responsabilitat per oferir-nos una pel·lícula ex-perimental, que és a la vegada un drama fantàstic, un documental i un film d’animació. I va fins al final amb totes les conseqüències. Amb prop de nou anys de trajec-tòria i unes trenta pel·lícules on trobem tot tipus de peces, curts,

documentals i llargmetratges, la filmografia d’aquest prolífic cine-asta situat còmodament als límits de la representació cinematogràfi-ca s’aproparia més a la d’un artis-ta multi-disciplinar.

SITGES FAMILYAUDITORI 16:45

hotel transilvania

Benvinguts a l’Hotel Transil-vània, el resort turístic de luxe on estiuegen els monstres i les seves famílies, lluny de l’injust escru-tini que executen amb la mirada els humans i altres éssers tancats d’esperit. El propietari d’aquest monstruós hotel és el comte Dràcula, que decideix convidar durant un cap de setmana a al-guns dels monstres més cèlebres del planeta, de Frankenstein i la seva parella, la Mòmia, a l’Home Invisible i l’Home Llop, a banda de Quasimodo, que s’ha jubilat de la vida a la catedral i ara treballa de xef. Els problemes comencen quan la filla de Dràcula, una joveneta anomenada Mavis (i per “jovene-ta”, volem dir que només suma 118 anys), estableix alguna cosa més que una bonica amistat amb Jo-nathan, un noi de 21 anys que se’n queda perdudament enamorat.Feia anys que aquest projecte d’animació es trobava en circu-lació als estudis de Hollywood, fins que Genndy Tartavosky, un dels noms darrere de la sèrie Las Supernenas i de la versió anima-da de les guerres dels clons de La Guerra de las Galaxias, va decidir fer-se’n càrrec. Les veus d’Alaska i Mario Vaqueri-zo s’encarreguen d’adaptar els

diàlegs en la versió espanyola. La pel·lícula acaba d’estrenar-se als Estats Units, on ja s’ha con-vertit en l’última delícia del cine-ma d’animació, a banda de batre rècords de taquilla superant, en un sol cap de setmana, la barrera dels 100 milions de dòlars. Prepa-reu-vos per una cinta d’animació en la que els monstres no desen-tonten amb l’imaginari de Sitges.

NOVES VISIONS – FICCIÓPRADO 22:45

pieta Kim Ki-Duk semblava desapa-

regut en combat. Es va dir que pa-tia una malaltia terminal i, fins i tot, que havia mort. L’any passat, el director coreà va decidir expli-car què l’havia mantingut lluny de la llum pública amb Arirang, un pertorbador diari personal en for-mat cinematogràfic on explicava la llarga travessia del desert que ha protagonitzat durant l’última dècada, marcada per una llarga depressió i seguida d’un aïllament voluntari a la muntanya. Però, amb Pietà, Kim Ki-Duk torna per la porta gran. Va endur-se el Lleó d’Or a l’últim Festival de Venècia, el certamen que l’havia descobert dotze anys enrere amb l’escan-dalosa La isla. El seu nou film no està exempt de polèmica. Parla d’un home sense compassió que extorsiona els creditors que deuen diners als seus clients. Fins que un dia rep una visita inesperada: una dona de mitjana edat que assegu-ra ser la mare que el va abandonar molts anys enrere. El que segueix és un joc sadomasoquista d’amor, odi i sexualitat. Rodada amb pols de ferro i enquadraments per a la memòria, Kim Ki-Duk torna als


bons temps de Hierro 3 i Samari-tan Girl amb aquesta faula urbana sobre la supervivència de la hu-manitat en temps de desesperació existencial, que ja ha aixecat la po-lèmica per una sèrie d’escenes que es recreen en la violència psicolò-gica i fins i tot voregen l’incest.

SEVEN CHANCESPRADO 17:45

Warrior No deja de ser sintomático

que una película como Warrior no haya encontrado distribución en España. Es, en realidad, el perfecto ejemplo que refleja el desastroso estado de las cosas en nuestro país. Porque a priori, la nueva pelí-cula de Gavin O’Connor (Cuestión de honor) contaba con elementos de peso más que suficientes para un aterrizaje en salas con cierta dignidad: un conmovedor drama sobre lucha y superación personal, un presupuesto (que, bajo la apa-riencia de cinta indie, no es nada desdeñable) y un intensísimo due-lo interpretativo entre Tom Hardy y Joel Edgerton, en el que se cue-la, con toda la autoridad que se le supone, uno de los grandes, Nick Nolte, que se llevó de paso una no-minación al Oscar al mejor actor secundario. No hace falta que no deis las gracias, nos conformamos con que vayáis a verla.Perseguido por un trágico pasado, Tommy (Hardy) vuelve a casa por primera vez en catorce años para pedirle a su padre (Nolte) que le ayude a entrenarse para compe-tir en la mayor competición de artes marciales mixtas que existe. Mientras, su hermano Brendan (Edgerton), un ex-luchador con-vertido a profesor, decide volver

al ring en un intento a la deses-perada por salvar a su familia de la ruina. No os quepa la menor duda: los dos hermanos acabarán viéndose las caras en una sobre-cogedora batalla emocional que pondrá a prueba los más frágiles lazos sobre los que se sostiene esta familia compuesta de vidas rotas y de héroes cotidianos.

SITGES FAMILYRETIRO 10:30

friends: naki on the monster island

Els fans de l’anime estan d’en-horabona. Avui tenim la sort de veure aquesta pel·lícula d’anima-ció japonesa en sessió matinal, que ens explica la història d’amis-tat entre un nen i dos ogres a l’illa dels monstres, inspirada en una llegenda infantil molt coneguda al Japó. Naki, un dels dos ogres, no té amics entre la seva espècie i el protagonista, un nen humà anomenat Kotake, decidirà aju-dar-lo per fer-lo sortir a l’exterior. Kotake comença a trobar a faltar la seva família i decideix tornar a casa i es veu obligat a abandonar els seus amics monstres, gene-rant canvis que no tots els inte-grants del grup acceptaran... Fri-ends: Naki on the Monster Island és una producció dels estudis d’efec-tes visuals Shirogumi, dirigida per Takashi Tamazaki, que al 2005 va estrenar un llargmetratge, Always. Sunset on Tirad Street, que es va convertir en un dels grans èxits de l’any al Japó i es va endur el premi

a la millor pel·lícula de l’Acadèmia japonesa.

S.C. NEO CULTE FOCUSPRADO 14:00

nightbreed: the cabal cut

Razas de noche és i serà sem-pre la pel·lícula maleïda de Clive Barker; una il·lusionadora adapta-ció de la seva novel·la Cabal con-vertida, per obra i gràcia dels pro-ductors, en un desgavell rebutjat pel gran públic, però, alhora, ob-jecte de culte d’alguns fans irre-ductibles. Entre els adoradors s’hi troba Mark Miller, que localitzà uns raríssims workprints del film amb abundants seqüències que es creien perdudes i que, amb el beneplàcit del mateix Barker, les va lliurar a Russell Cherrington perquè en restaurés el muntatge, un procés encara incomplet.Nightbreed - The Cabal Cut és, doncs, una labour of love en tota regla, d’una bellesa estripada. Encara li queda un llarg camí per arribar a la seva forma definitiva, però l’experiència de veure-la en aquest estat “mutant” serà, sens dubte, irrepetible.

S.O.F. PANORAMA + S.O.F. COMPETICIÓRETIRO 01:15

marató BrUtaLlovelY mollY + no one lives + tulpa + grabbers

Arribem a les darreres hores del festival, i ja no cal anar amb subtileses. El nom d’aquesta marató ho diu tot: brutal. I, si no us agrada, ja podeu córrer cap a casa a amagar-vos sota les faldilles de la mama. De Lovely Molly i No One Lives no cal dir gaire cosa més, perquè ja van fer mal fa algunes nits; però potser sí que cal presentar-vos les joies que avui completaran el pòquer: fa uns dies, il maes-tro Dario Argento ens explica-va, amb un punt de frustració a la veu, que a Itàlia el cinema s’ha anat tornant cada vegada més petit i televisiu. I, si hem de jutjar pel panorama actual, costa d’imaginar que, durant uns anys, es tractés d’una de les cinematografies clau del fantàstic. On han anat a parar els colors saturats, l’erotisme rampant, el funambulisme ar-gumental i el deliri musical? Això és el que es pregunta a Tulpa Federico Zampaglione, estrella del pop amb el seu grup

Tiromancino i, alhora, portaveu d’una tradició de gènere que, en la seva darrera pel·lícula, se sublima en forma de neogiallo.Grabbers, per la seva banda, també recupera algunes es-sències, però en aquest cas es tracta d’una manera de fer ne-tament anglosaxona; un sense of wonder que revitalitza el cos i la ment, i que aquesta vegada arriba en forma de criatures viscoses enfrontades als habi-tants d’un petit poble pesquer de l’illa d’Erin, amb l’accent tancat i els índexs d’alcoholè-mia pels núvols. Aquesta serà, precisament, l’arma més efec-tiva que tindran per a comba-tre els monstres.Us recordem, però, que per molt que els personatges alcin la copa a la pantalla, és rigo-rosament prohibit entrar amb begudes a la sala... que ja sa-bem quin peu calceu.

Amb la projecció de Femme Fatales: Extracurricular Activities

8DIARI DEL FESTIVAL


MIDNIGHT x-TREME - MONDO MACABROPRADO 01:00

marató 100 anys nikkatsUassault! jack the ripper + star of david: beautY hunting + master of the flYing guillotine

El Diccionario de la Real Aca-demia Española contiene hasta ocho acepciones del término “sucio” (del latín succidus, ju-goso, mugriento). La última acepción reza: “Dicho de practi-car algunos juegos. Sin la debida observancia de sus reglas y leyes propias”. Ya lo hemos dicho todo sobre las películas de esta noche. Bueno, casi: la Nikkatsu cumple 100 años y, como es-tamos en Sitges y esta es una de las maratones del Prado, hemos escogido dos muestras inefables de pinku eiga, pelícu-las cuyos ingredientes eran, en este orden, el sexo, la violencia, el sadismo y, muy a lo lejos, el romance. Con un trasfondo so-cial conflictivo siempre presen-te, el objetivo último de dichos filmes era complacer los más bajos instintos. El programa lo componen Assault! Jack the Rip-per y Star of David: Beauty Hun-ting. Y, para que podamos rela-jarnos y dejarnos hechizar por la cinética de las artes marcia-les, la sesión tendrá un broche de oro maravilloso con Master of the Flying Guillotine.Y es que somos así. Un pro-grama de estas características puede hacernos pensar que la

centenaria productora y distri-buidora nipona se dedicó ex-clusivamente al celuloide más abyecto. Podéis llamarlo porno-grafía. Pero lo cierto es que la Nikkatsu, aunque el leit motiv de sus películas siempre fuera

entretener, produjo también pe-lículas de autores como Shohei Imamura o Seijun Suzuki. Pero esa es otra historia. Hoy es 12 de octubre, la “fies-ta nacional”. Aquí lo “celebra-mos” así.

Quan els Clash cantaven allò de “London calling to the zombies of death”, segur que no ho deien literalment. Però si ens hem de posar massa lògics, res del que avui passa-rà no tindria gaire sentit: els carrers de Sitges es veuran infestats de morts vivents i, a les pantalles, veurem no sola-ment la ciutat de Londres sota el terror zombi a Cockneys vs. Zombies, sinó també una bo-geria japonesa anomenada Zombie Ass: Toilet of the Dead, on l’amenaça prové ni més ni menys d’una de les necessitats més bàsiques de l’ésser humà: defecar. I, a sobre, com a Iron Sky, els nazis tornaran a fer un acte de presència sagnant a l’escenari geopolític internaci-onal d’avui. Això serà a Outpost 2: Black Sun.Diuen que el món s’acaba, i la

Zombie Walk ben bé podria ser una mena de simulació inte-ractiva (i festiva, és clar: aquí no mor ningú). Però, tant si arriba la fi del món com si no, aquí al Diari del Festival no do-narem notícies que no tinguin a veure amb les pel·lícules. El drama el deixem per a la prem-sa respectable. Els anunciadors cinematogràfics de la invasió zombi, avui, seran Matthi-as Hoene, que debuta amb Cockneys vs. Zombies després de fer-se un nom com a rea-litzador d’espots i videoclips; Steve Barker, que, amb Outpost 2 tot just estrenada, ja té en marxa la tercera part; i Noboru Iguchi, el geni dement darrere d’obres com ara Karate-robo Zaborgar i Tomie: Unlimited, vistes aquí a Sitges. Amb Zom-bie Ass farà petar-se (esperem que només de riure) l’Auditori.

MIDNIGHT x-TREMEAUDITORI 01:15

marató La nit + zomBicockneY vs. zombies + zombie ass: toilet of the dead + outpost 2: black sun


La tira De GUiLLeM DOLS

Com va ser el procés d’escriure el guió de The Tall Man? Normalment començo les me-ves històries per coses trivials o imatges concretes. Amb Marty-rs vaig començar amb l’escena de la venjança que obre el film, però a The Tall Man tot va arren-car amb la idea del punt de vista que canvia. No és pas una cosa que hagi inventat jo. Aquesta idea ve dels giallos dels anys setanta, on s’intentava canviar totalment el punt de vista a través del qual l’espectador s’identificava amb el protagonista. Es va partir d’aquí, definint quina seria la mecànica del suspens. Un cop està definit això, em deixo portar. De fet, he entés de què parlava exactament The Tall Man a mesura que l’ana-va escrivint. Però deixant de ban-da la idea del punt de vista, fa molts anys que vaig començar a escriure aquesta història, fins i tot abans de Martyrs. Feia molt de temps que volia escriure una història sobre nens desapareguts, sobre aquelles persones que veia als cartells que et trobaves pels carrer o enganxats a les parets de les botigues on hi podies llegir: “Heu vist la Céline?”. Avui potser ja fa quinze anys que han desapa-regut aquests nens i les cares que

hi ha en aquests cartells són les mateixes. Sempre he volgut rodar una història sobre això.

La fotografia a Martyrs era molt crua. En canvi, a The Tall Man és molt més fina i elegant, amb uns moviments de càmera molt més estilitzats.Jo volia que el look i la posada en escena fossin més lírics, com una faula o una al·legoria. Era una lí-nia estètica molt difícil d’aconse-guir. Volíem que es distingís entre el realisme, ja que la gent de qui parla el film és real i les localit-zacions també, però a la vegada tenia previst transfigurar tot això en una estètica de cinema pur, en cinemascope i una llum estilitza-da. Volia apropar-me a les atmos-feres de Stephen King o a pel·lí-cules com Eclipse total. Sovint els hi deia als actors i a l’equip que hi havia alguna cosa de King que el relacionaven, a la vegada, amb la mitologia i amb l’Amèrica white trash. Es tractava de crear una faula que s’enmarquès en la realitat. Però tot aquest look i posada en escena són només les eines i instruments per transme-tre l’emoció de la història. Són com els colors per a un pintor, eines per construir una visió, una sensació. Per separat o aïllades no serveixen per a res. Com has viscut la certa decepció que hi ha hagut entre els teus fans que, després de Martyrs, s’esperaven un film tant o més gore i radical com aquell?Era perfectament conscient d’aquests riscos quan rodava The Tall Man. Jo vaig fer la volta al món amb Martyrs. Sé que el film va provocar sensacions increïbles que, de fet, han canviat la meva vida. Sé que hi ha una part del públic que voldria que fes Martyrs tota la meva vida, Martyrs 2, Mar-tyrs 3, Martyrs 4... Però m’havia de distanciar del film inmediata-ment. Ja m’ho va dir Ruggero De-odato un dia: “Pascal, després de Martyrs tindràs el mateix problema que vaig tenir jo amb Holocausto Caníbal. Tothom em parla sempre d’Holocausto Caníbal! Però és que jo he fet quinze pel·lícules després

d’aquella!”. Sempre n’he estat conscient i fins i tot ha esdevin-gut una mena de paranoia. No em volia condemnar a fer sempre el mateix tipus de films gore. De vegades hem de ser valents i ser capaços de decebre el públic.

A Martyrs una dona està obligada a ser martiritzada, mentre que a The Tall Man el personatge fa el sa-crifici de forma voluntària. Quina és la seva opinió sobre la religió i el seu interés en el martiri?D’alguna manera, és cert que crec que faig un cinema catòlic... Me n’he adonat fa molt poc. No hem d’oblidar que jo sóc un francès educat en la tradició catòlica, dins d’una familia molt conservadora. A mi m’han fet fer la primera comu-nió, la segona, anar a missa tots els diumenges... Ara mateix no sóc creient, com la major part dels fran-cesos d’avui en dia, i dubto molt de l’existència de Déu. Però no deixo de ser aquell noi educat durant els anys setanta, que va rebre el mis-satge de la culpabilitat i la trascen-dència. Jo crec que els meus films estan atravessats per la idea de la culpabilitat perquè vivim en un món de classes socials, un món de rics i pobres.

Jessica Biel fa una actuació real-ment convincent. Sempre la va te-nir present quan escrivia el guió?La Jessica va ser sempre la meva primera opció. Quan es vol fer un film més allà d’un cert pressupost, s’ha de fer una proposta de càsting als productors i a la gent que fi-nancia els films. El que es fa és una shortlist amb els noms de les possi-bles estrelles que et permetran, si

ells ho accepten, poder fer la pel·lí-cula amb aquest pressupost ideal. La Jessica sempre va ser la primera de la llista. Tenia molta por d’anar a Hollywood, ja que era la primera vegada que necessitava una estre-lla nord-americana. El problema és que els grans actors tenen sempre tota una sèrie de gent al seu entorn: publicistes, mànagers, agents, pro-motors... I són una gent amb la que he tingut bastants problemes. Do-nen bastant pel sac, perquè posen moltes traves a la relació simple i directa que ha d’existir entre un di-rector i un actor.

Llavors, va ser molt complicat poder comptar amb ella?Sincerament, tenia molta por que, per culpa de tot això, el ro-datge s’endarrerís durant mesos i mesos. Però amb la Jessica va passar exactament el contrari. Va llegir el guió dilluns, em va trucar dimecres, i el divendres ens vam veure a Los Angeles. Aquell mateix dia em va dir: “Sí, faré la pel·lícu-la”. Tenia previst fer una comèdia musical a Broadway i la va aban-donar per fer The Tall Man. Amb el temps em va explicar que jo havia subestimat un factor: ella forma part d’aquest grup d’actrius que a Hollywood sempre reben el ma-teix tipus de papers. La relacionen sovint amb papers de girl next door i l’intenten encasellar en un tipus de cintes molt semblants. Quan va rebre la nostra trucada i va veure que era una proposta original, on el seu personatge era una dona complexa i ambivalent, i que no la volíem per la seva be-llesa ni pel seu físic, es va posar molt contenta.

“De vegades hem de ser

valents i ser capaços de decebre el públic”

EntrEVista: pascal laugier

the tall man

10DIARI DEL FESTIVAL


Tulpa té com a base una història de Dardano Sacchetti, un dels grans guionistes italians de gène-re. Com va ser treballar amb ell?Després de Shadow, que va ser la meva primera pel·lícula, em venia de gust fer un giallo, així que em vaig posar en contacte amb Dardano i li vaig demanar una història sobre una dona que treballés al districte financer de Roma, una zona molt desolada, molt metafísica. Ell va escriure un argument sobre aquesta exe-cutiva que, de nit, s’endinsa en el món dels clubs de sexe llibertí. A partir d’aquí, Giacomo Gensini i jo vam desenvolupar el guió. Un

cop acabat, el vam entregar a Dardano perquè fes més salvat-ges els assassinats. És un malalt de collons!

Vostè va néixer l’any 1968, gaire-bé al mateix temps que ho feia el giallo. Quins records d’infantesa té sobre el gènere? No era massa petit per anar a veure aquest ti-pus de pel·lícules al cinema? I ara! Quan era molt petit, el meu pare em va portar al tren de la bruixa d’un parc d’atrac-cions i, des de llavors, sóc un fanàtic del terror. Vaig veure les pel·lícules de Joe D’Amato, Lucio Fulci, Sergio Martino i, sobretot, Dario Argento i Mario i Lamber-to Bava; tots els grans mestres. He crescut veient gialli. Em vaig adonar que el gènere estava completament mort a Itàlia, que ningú no feia aquest tipus de pel·lícules i vaig voler canviar aquesta situació.

Com va ser treballar amb la seva esposa, Claudia Gerini? No està gaire habituada a aquest tipus de pel·lícules, així que su-

poso que, per a ella, va ser tot un repte.A la Claudia li agrada el gènere, però mai no havia participat en un giallo. Va fer La desconocida amb Giuseppe Tornatore, que era una mena de thriller, però no era ben bé el mateix. Per ella ha si-gut, probablement, el paper més difícil de la seva vida. En part, per totes les escenes de sexe que ha hagut de rodar. De vegades, l’am-bient era una mica demencial... Però ens ho vam passar molt bé!

Fa uns dies, Dario Argento ens explicava que el cinema a Ità-lia cada cop s’està tornant més petit i televisiu. Ha estat difícil aixecar una pel·lícula com Tulpa en aquestes circumstàncies?En realitat, ara mateix és difícil fer qualsevol tipus de pel·lícula [riu]. Però, per realitzar un film com aquest, crec que és millor tenir un pressupost ajustat i in-tentar rendibilitzar al màxim els mitjans més mínims. Si intentés aconseguir més diners, segura-ment hauria de començar a fer canvis i concessions. I jo volia fer una pel·lícula realment salvatge, amb absoluta llibertat.

D’uns anys ençà, sembla ha-ver-hi un nou culte pel cinema fantàstic italià. El curiós, però, és que no s’ha produït a Itàlia, sinó a països com Bèlgica o Reg-ne Unit, amb pel·lícules com Amer o Berberian Sound Studio...Em moro de ganes de veure Ber-berian Sound Studio! Em va agra-dar molt Amer, però no crec que es pugui considerar un giallo, perquè no hi un misteri, no et preguntes qui serà l’assassí... Per a mi, el whodunit és realment l’essència del giallo. Això em fa pensar en la meva mare, que era una gran fan del gènere i sempre es posava nerviosa intent endevi-nar-ho. Amer tenia l’aspecte visu-al d’un giallo, però la història no hi té res a veure. Potser a altres països no se n’adonen, però jo sé veure la diferència!

“Volia fer una pel·lícula

salvatge i sense

concessions”

EntrEVista: federico zampaglione ÚLTIMA SALIDA

BRIGADOON

Coses que poden passar a Sitges durant la Zombie Walk. Una seria que, en cas que l’acció tea-tralitzada vampírica que va tenir lloc ahir a la nit a L’Escorxador s’hagi allargat més del compte, es produís un xoc de jurisdicci-ons matinal entre els vampirs i els zombies que vénen a ocupar el seu lloc. Els morts vivents es queixarien a l’organització del festival, esgrimint que avui és el seu dia i que no volen veure individus disfressats de xucla-dors de sang voltant per Sitges. La tensió racial està servida. Una altra possibilitat és que, miracles de la vida, realment existissin persones que han res-suscitat i han abandonat la seva tomba. En un dia com aquest, aquests éssers podrien passejar la seva malenconia per la Blan-ca Subur, prenent cafè o copes de vi a les terrasses i maleint per dins aquesta horda de gent que se’n fot del què, per a ells, és un drama molt real. Ima-gineu que a aquest mort vivent hipotètic se li acaba la paciència i, tot d’una, es llença a mosse-gar el coll d’un dels zombies de pega. Per pura imitació, la gent que volta per allà s’apunta al festí, pensant, així, en un segon de malaltia, que aquesta és una oportunitat històrica per tastar la carn humana (crua).L’altre dia, sense saber realment

que El regreso de los muertos vi-vientes es projecta a Brigadoon, vaig evocar l’escena aquesta de Linnea Quigley al cementiri. Doncs bé, avui podrem veure no només la pel·lícula de Dan O’Bannon sinó també el docu-mental More brains! A return to the Living Dead de Bill Philputt que aprofundeix en la gestació del mític film de 1985, amb en-trevistes als actors de la pel·lícu-la i un munt de material inèdit que no us voldreu perdre. Aques-tes són només dos dels plats que Brigadoon us ha preparat per a aquesta vetllada, consagrada quasi íntegrament als no-morts. Hi haurà documentals tan in-teressants com L’últim refugi i Búnker Z de Marc Barceló i Jo-sep Serra, en els que el fenomen zombie traspassa la pantalla de cinema per manifestar-se en la realitat. Es presenten diver-sos llibres sobre morts vivents i temes afins, i tindrem un bon grapat de zombie movies, entre les que destaca A little bit zom-bie, divertidíssim homenatge a les primeres pel·lícules de Sam Raimi i Peter Jackson, protago-nitzat per Stephen McHattie, el locutor radiofònic de Pontypool. L’apocalipsi arriba avui, en tot el seu esplendor sagnant, a Sitges. No digueu que no us hem avisat.

Toni Junyent


la columna del críticla columna del crític

Es posible que muchos de los espectadores que hayan acudi-do a ver Berberian Sound Studio salgan de la proyección algo desconcertados, pensando que acaban de ver la pirueta de un perro verde. Puede que tengan razón pero, en cualquier caso, es un perro verde que tenía que llegar tarde o temprano: un ne-cesario y estimulante zeitgeist que hace foco en los vínculos que unen el género fantástico con ciertas derivas de la música electrónica y experimental.Contaba Peter Strickland en el numero de septiembre de Sight & Sound que la primera inspira-ción para su filme surgió al dar-se cuenta de los paralelismos existentes entre las bandas so-noras del cine de terror italiano de los sesenta y setenta, con su apariencia sórdida, estridente y convulsamente sexual, y ciertos hallazgos de exponente de la alta cultura como John Cage o Karlheinz Stockhausen. Citaba también unas declaraciones de Tim Gane (una de las cabezas pensantes del exquisito gru-po Stereolab), afirmando que el cine de terror era un marco propicio para que mucha gen-te aceptase de forma natural ideas sonoras de vanguardia. No hay ejemplo más claro de ello que la chirriante y apenas descriptible banda sonora de La matanza de Texas, que lleva casi cuatro décadas cautivando/ate-rrorizando a generaciones en-teras de un público que, en su mayoría, probablemente jamás se haya planteado pisar un reci-tal de música culta.Sin embargo, hay personas que sí supieron aceptar la semilla del horror sónico; músicos que han crecido con el cine de gé-nero y que lo han interiorizado en su propio discurso. No ha-blamos solamente del imagina-

rio creepy de Alice Cooper, The Cramps o Rob Zombie, vigen-te en bandas recientes como los notables Uncle Acid & The Deadbeats; sino de una con-cepción eminentemente des-asosegante del rock, presente por ejemplo en proyectos ya consagrados como Godflesh o Sunn 0))) (debo confesar que en los últimos meses he fantasea-do varias veces con una versión alternativa de El caballo de Turín musicada por estos últimos). También la electrónica supura cosas como Demdike Stare o Umberto. Los primeros circulan por aquellas zonas del ambient donde no llega la luz, y la única forma de visualizar su música es acudir al sol infecto que alum-bra cierto cine de terror: resulta inolvidable de puro acongojante su forma de iniciar los concier-tos con El visitante del más allá, de Giulio Paradisi. El segundo, por su parte, se plantea desde su mismo alias como un tributo al terror italiano, y hasta el mo-mento la práctica totalidad de sus obras podrían pasar como la banda sonora de un filme perdido realizado por Lucio Ful-ci en su época de esplendor.No debe extrañarnos, pues, que detrás de Berberian Sound Studio se encuentre la división cine-matográfica del sello de música electrónica Warp (el score del filme es, de hecho, obra de Bro-adcast, uno de sus buques in-signia). El culto al género pasa cada vez más por el oído, como demuestran las recientes y sun-tuosas ediciones en vinilo de los trabajos de Fabio Frizzi o Andr-zej Kozynski, algunos inéditos hasta ahora. Es ahí, acariciando esos surcos largamente anhela-dos, donde podemos degustar los auténticos latidos de pánico.

Gerard Casau

Panic beats

Si definimos tu nueva película, El bosc, como un relato fantástico ambientado en la Guerra Civil, los referentes inmediatos son El espinazo del diablo o El laberinto del fauno…Yo no la definiría así. Es una película que nace de mi admi-ración por las novelas de Albert Sánchez Piñol. Cuando descubrí sus libros de cuentos, me encon-tré con pequeñas joyas, como El bosc, un relato que creo que sintetiza muy bien su obra. Está esa guerra entre lo civilizado y la naturaleza o lo monstruoso. Con la película me he metido en los ojos de Albert y he tratado de

reflejar la historia tal y como la hubiera visto él.

¿Desde el principio teníais claro que la ibais a rodar en catalán?Sí. De hecho, ni siquiera está ro-dada en catalán, sino en matarra-ñí (la película está rodada en la comarca aragonesa del Matarra-ña), un dialecto muy bonito que se habla en apenas diez pueblos. Es el lugar donde se han criado los antepasados de Albert y él está muy ligado a esa tierra.

A lo largo de tu filmografía has revisado en más de una y de dos ocasiones distintas etapas de la posguerra española ¿Qué es lo que te atrae de ese periodo?Lo que me interesa es la cultu-ra popular española, que creo que está desapareciendo. Y me siento en la obligación de rei-vindicar a nuestros autores. Es la cultura que conozco, y con la que me he criado, y quiero ha-cerla llegar a la gente. Nunca he proyectado una película para estrenarla en Hollywood, no sé ni si sabría hacerlo.

Siempre que te has acercado a la comedia te han quedado pelí-culas muy tristes, que casi siem-pre giran alrededor del tema del fracaso...El fracaso es mucho más intere-sante dramáticamente, y le da muchos matices al alma huma-na. Yo vengo de la contracultu-ra y por eso me interesa mucho más la historia del que ha perdi-do. Para mí el héroe no es el que gana la batalla sino el que sigue vivo y puede contarlo.

En Atolladero adaptabas una historieta tuya y en El Gran Vázquez contaste la historia de Vázquez. Siendo alguien que proviene del mundo del cómic ¿hay personajes u obras que te gustaría adaptar?En España todo está por hacer en ese sentido. No se ha adaptado nada de lo interesante. ¿Por qué no hacer películas sobre Mako-ki y todos los héroes del under-ground? Hay miles de personajes ahí. Aunque soy tan talibán de los cómics que pienso que son sagra-dos, y a veces me interesa mucho más leer el cómic que ver una adaptación que casi siempre va a resultar decepcionante.

¿Qué te aterra? ¿Cómo podría ser una película de terror dirigi-da por Óscar Aibar?El terror, para mí, es lo que hay fuera del Festival, en España, ahora mismo. Ayer me pregun-taron si, durante el rodaje de El bosc, había sucedido algo para-normal, y yo le dije que sí, que había ocurrido un hecho para-normal y era haber rodado una película, en 2012, en España. Pero sí tengo que decirte que estoy muy contento de volver a Sitges. Hace diecisiete años que no venía, y para mí ha sido una experiencia psicodélica. Como soy de Barcelona, venir aquí es reencontrarme con el festival que tengo más cercano. Ya me tocaba; es una experiencia muy agradable.

EntrEVista: óscar aibar

“El fracaso le da muchos

matices al alma

humana”



Su película, La memoria del muer-to, tiene evidentes toques de giallo.Las referencias no hacen la pelí-cula. La memoria del muerto está influenciada claramente por el giallo, tiene muchas reminiscen-cias de Lucio Fulci y del Sam Rai-mi de Posesión infernal. Son citas a códigos genéricos que, además de ser muy cercanos, nos resulta-ban muy útiles a la hora de crear un clima concreto. En realidad, la película está atravesada por una serie de melodramas familiares. Lo que intentábamos era crear una tensión entre una línea ge-

neral melodramática, una serie de referencias al género y algunos destellos de comedia.

Aunque existan estas referencias tan concretas y recurrentes, con-sigue crear un universo muy pro-pio, especialmente a través de los personajes. Tanto los muertos como los vivos tienen un carác-ter y un físico muy marcado.Esto lo logré justamente pen-sando en las dos cosas al mismo tiempo, en lo visual y en lo psi-cológico. Esta idea estaba en el guión de Martín Blousson. Para que el melodrama funcionara, ne-cesitaba que los personajes estu-viesen perfectamente diferencia-dos. Para eso era capital un buen trabajo con los actores.

La película combina el terror más puro con el suspense.Eso estaba claro en el guión, en el que había toda una serie de giros. El guión era el de un slasher clá-sico. Trabajamos para trasladar este slasher a la tercera edad [ríe]. Queríamos un slasher para gente algo mayor.

La memoria del muerto es una pe-lícula muy rítmica. Más allá de la música y del sonido, este ritmo se nota sobre todo en el montaje.Buscamos continuamente lo rítmi-co. Algunas escenas las editamos con metrónomo. Es el caso de la se-cuencia del descenso al infierno, en la que se puede ver una serie de pla-nos con panorámicas descendien-

tes. Respecto a la música, me gusta mucho la música clásica, pero no teníamos dinero para contratar una orquesta. Así que le pedimos al compositor que la música sonara como si hubiese una orquesta.

¿Qué está pasando en Argentina? Existe un cine de autor sólido, pero también comienzan a ha-ber buenas películas de género. Se están abriendo las puertas al cine de género. El argentino es un cine subvencionado. Cuando no lo es, está hecho por un grupo de amigos y con poquísimo dinero. Normalmente, las subvenciones estaban destinadas al cine de au-tor, pero ahora comienza a haber un poco de espacio para el cine de género. Todo esto no nos llega como algo nuevo, los que esta-mos comenzando a dirigir tenía-mos una experiencia previa en el cine independiente.

La película tiene toques de hu-mor. ¿Cómo ha reaccionado el público de los distintos festivales ante esta comicidad?La primera proyección fue el festi-val de Buenos Aires. Nos sorpren-dió porque la gente se moría de la risa. Luego la llevamos a Fan-taspoa, en Brasil, donde funcionó muy bien. Igual que en Canadá. En cambio, en Estados Unidos, no entendieron el humor. Leí algunas críticas, en revistas importantes como en Fangoria, y parecía que, directamente, no habían entendi-do la película.

“Trabajamos para trasladar el slasher a la tercera edad”

EntrEVista: valentín javier diment

El Festival ha estrenat en-guany dos blocs: el del direc-tor, Ángel Sala, i el del fan, que realitzen tres entusiastes seguidors i espectadors de Sit-ges. Tots dos es poden consul-tar des de la pàgina web del Festival.El bloc de l’Ángel Sala es va es-trenar el passat mes de maig i està plantejat amb la voluntat que tingui continuïtat durant tot l’any. En aquest espai, el director del Festival parla de la programació del certamen, però també d’altres elements col·laterals del món cinema-togràfic, amb especial inci-dència de l’univers del fan-tàstic. El bloc del fan, per la seva part, tindrà vida fins que acabi Sitges 2012. Els tres au-tors (Víctor Muñoz, Patrícia Obiol i Francisco Nieto) pas-sen revista a la programació i esdeveniments del Festival amb diferents posts diaris.

www.elblocdelangelsala.blogspot.com.es

www.sitgesfanblog. blogspot.com.es

El bloc del fan i el bloc

d’Ángel Sala



programacióAVUI - DIVEnDrES 12

Última projecció Programació subjecta a canvis. es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

08:30 AUDITORIel boscÓscar Aibar. Espanya, 2012. 98’

08:30 RETIROahí va el diabloAdrián García Bogliano. Mèxic, EUA, 2012. 97’

09:45 PRADOnight on the galactic railroadSugii Gisaburó. Japó, 1985. 107’

10:30 AUDITORIhotel transilvaniaGenndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’

10:30 RETIROfriends: naki on the monster islandTakashi Yamazaki, Ryuichi Yagi. Japó, 2011. 135’

12:00 PRADOada. 10’la tierra seca. 18’la eXtensión del cieloKarlos Alaustrey. Espanya, 2012. 100’

12:15 AUDITORIseven psYchopathsMartin McDonagh. EUA, Regne Unit, 2011. 110’

13:00 RETIROWrongQuentin Dupieux. França, 2012. 94’

14:00 PRADOnightbreed - the cabal cutClive Barker. EUA, 1990. 144’

14:15 AUDITORIthe abcs of deathVaris autors. EUA, 2012. 129’

14:45 RETIROchildren Who chase lost voicesMakoto Shinkai. Japó, 2011. 116’

16:15 PRADOl’home precísAntoni Padrós. Espanya, 2012. 31’sWedenborgAntoni Padrós. Espanya, 1971. 35’

16:45 AUDITORIhotel transilvaniaGenndy Tartakovsky. EUA, 2012. 91’

17:00 RETIROrurouni kenshin Keishi Otomo. Japó, 2012. 134’

17:45 PRADOWarriorO’Connor. EUA, 2011. 140’

18:45 AUDITORIseven psYchopathsMartin McDonagh. EUA, Regne Unit, 2011. 110’

19:30 RETIROdragonPeter Ho-sun Chan. Hong Kong, xina, 2010. 97’

20:30 PRADOthe curse. 7’mekong hotelApichatpong Weerasethakul. Tailàndia, Regne Unit, 2012. 57’hengeHajime Ohata. Japó, 2012. 54’

21:00 AUDITORIel boscÓscar Aibar. Espanya, 2012. 98’

21:30 RETIROtoWer blockJames Nunn, Ronnie Thompson. Regne Unit, 2012. 87’

22:45 PRADOpietaKim Ki-duk. Corea del Sud, 2012. 104’

23:00 AUDITORIsinisterScott Derrickson. EUA, 2012. 110’

23:15 RETIROahí va el diabloAdrián García Bogliano. Mèxic, EUA, 2012. 97’

01:15 AUDITORILA NIT + ZOMBIfist of jesus. 15’happY birthdaY mr. zombie. 7’cockneYs vs zombiesMatthias Hoene. Regne Unit, 2012. 87’zombie ass: toilet of the deadNoboru Iguchi. Japó, 2011. 84’

outpost: black sunSteve Barker. Regne Unit, 2012. 96’

01:15 RETIROMARATÓ BRUTALfemme fatales: eXtracurricular activities. 30’tulpaFederico Zampaglione. Itàlia, 2012. 90’grabbersJon Wright. Regne Unit, Irlanda, 2012. 94’no one livesRyûhei Kitamura. EUA, 2012. 84’lovelY mollYEduardo Sánchez. EUA, 2011. 99’

01:00 PRADO100 aÑos nikkatsuassault! jack the ripperYasuharu Hasebe. Japó, 1976. 72’star of david: beautY huntingNorifumi Suzuki. Japó, 1979. 100’master of the flYing guillotineJimmy Wang Yu. Taiwan, Hong Kong, 1976. 85’

ESPAI FNAC13:00 “L’APOCALIPSI JA ESTÀ AQUÍ”. FIRMA D’AUTÒGRAFS AMB CARLOS SISI I ELIO QUIROGA 17:00 EL BOSC: DE LA NOVEL·LA AL CINEMA. AMB LA PRESÈNCIA D’ALBERT SÁNCHEZ-PIÑOL I ÓSCAR AIBAR

BRIGADOON11:00 ESTRENA BRIGADOONZOMVIDEO

13:00 NEOCULTE FOCUSTHE RETURN OF THE LIVING DEAD

14:45 ESTRENA DOCUMENTALMORE BRAINS! A RETURN OF THE LIVING DEAD

17:00 ESTRENA DOCUMENTALL’ULTIM REFUGI + BÚNKER Z

17:00 SIGNATURA “ANTOLOGÍA ZOMBIE Y RECETAS ZOMBIES”

18:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE THE ZOMBOOK

19:00 PRESENTACIÓ EDICIONES MINOTAUROEL APOCALIPSIS YA ESTÁ AQUÍ

20:00 CICLE THE ASYLUM-15 ANIVERSARIABRAHAM LINCOLN VS. ZOMBIES

22:00 ESTRENA BRIGADOONA LITTLE BIT ZOMBIE

00:00 ESTRENA BRIGADOONOSOMBIE THE AXIS OF EVIL DEAD


programacióDEMÀ - DISSAbtE 13

Última projecció Programació subjecta a canvis. es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d'adquirir les entrades

09:15 AUDITORIlooperRian Johnson. EUA, 2012. 119’

09:15 RETIROa fantastic fear of everYthingCrispian Mills, Chris Hopewell. Regne Unit, 2012. 109’

09:45 PRADOanimation maestro gisaburoMasato Ishioka. Japó, 2012. 92’the tale of genjiSugii Gisaburó. Japó, 1987. 107’

11:15 RETIROWar of the Worlds: goliathJoe Pearson. Malàisia, EUA, Corea del Sud, 2012. 86’

11:30 AUDITORIthe thievesChoi Dong-hoon. Corea del Sud, 2012. 135’

13:15 RETIROWolf childrenMamoru Hosoda. Japó, 2012. 117’

13:30 PRADOTELEVISIÓ ESPECIALScodi 60. 86’

14:30 AUDITORIoutrage beYondTakeshi Kitano. Japó, 2012. 112’

15:15 PRADOquÉ pelo mÁs guaYBorja Echeverría. Espanya, 2012. 82’

15:30 RETIROpainted skin: the resurrectionWuershan. xina, 2012. 131’

17:00 AUDITORIbeasts of the southern WildBehn Zeitlin. EUA. 2011. 92’

17:00 PRADOvida en sombrasLorenzo Llobet-Gràcia. Espanya, 1948. 78’

18:00 RETIROthe thievesChoi Dong-hoon. Corea del Sud, 2012. 135’

18:45 PRADOkeYholeGuy Maddin. Canadà, 2011. 93’

19:30 AUDITORIGALA CLOENDAlooperRian Johnson. EUA, 2012. 119’

20:45 RETIROWhen the lights Went outPat Holden. Regne Unit, 2012. 87’

20:45 PRADOpost tenebras luXCarlos Reygadas. Mèxic, França, Alemanya, Països Baixos, 2012. 120’

22:30 AUDITORISESSIÓ SORPRESA

22:45 RETIROthe abcs of deathVaris autors. EUA, 2012. 129’

23:00 PRADOvous n’avez encore rien vuAlain Resnais. França, Alemanya, 2012. 115’

00:15 AUDITORIMARATÓ SORPRESA

01:15 RETIROJAPAN MADNESSsadako 3dTsutomu Hanabusa. Japó, 2012. 97’dead sushiNoboru Iguchi. Japó, 2012. 91’gYo: tokYo fish attack Takayuki Hirao. Japó, 2012. 70’

01:15 PRADOLA NIT + ZOMBIhappY birthdaY mr. zombie. 7’cockneYs vs zombiesMatthias Hoene. Regne Unit, 2012. 88’zombie ass: toilet of the deadNoboru Iguchi. Japó, 2011. 84’outpost: black sunSteve Barker. Regne Unit, 2012. 100’

ESPAI FNAC13:00 TROBADA: THE ABCS OF DEATH. AMB JAKE WEST, NOBORU IGUCHI, THOMAS MALLING, SIMON BOSWELL, ADRIÁN GARCÍA BOGLIANO, MARC WALKOW, SIMON RUMLEY

16:00 ICONES DEL TERROR, AHIR I AVUI. AMB LAMBERTO BAVA, RODRIGO GUDIÑO I FEDERICO ZAMPAGLIONE

BRIGADOON11:00 PRESENTACIÓ 23 ESCALONES

12:00 CINEASIAEL HOMBRE SIN PASADO

14:30 ESTRENA DOCUMENTALLENTEJUELAS DE SANGRE

16:00 ESTRENA BRIGADOONTEBANA SANKICHI: SNOT ROCKETS

17:00 ANNExIASIGNATURA ANTOLOGÍA ZOMBIE Y RECETAS ZOMBIE

17:45 ESTRENA BRIGADOONBUENAS NOCHES, DIJO LA SEÑORITA PÁJARO

19:45 ESTRENA BRIGADOONGOTHIC ASSASSINS

22:30 JAPAN MADNESSROBOGHEISA

00:30 ESTRENA BRIGADOONSATURDAY MORNING MASSACRE

23:00 HOMENATGE A LINA ROMAYEXORCISM

El Festival no comparteix necessàriament les opinions expresades pels diferents autors d’aquesta publicació.

Divendres 12 d’octubre de 2012 · Número 9 · PDF filecipades a...

Documents

Transcript of Divendres 12 d’octubre de 2012 · Número 9 · PDF filecipades a...