Diversitat del paisatge d’espanya (1)

Geografia.

Alberto Manzano

Jordi Ferrer

Lourdes Tronchoni

Diversitat del paisatge natural

d’Espanya.

Espanya seca.

Mediterrani de litoral.

Mediterrani de l’interior.

La diversitat del paisatge natural d’Espanya

La diversitat i riquesa paisatgística és el tret més important

de la natural d’Espanya. De llarg a llarg del territori

s’estenen boscos caducifolis, boscos adevesats d’alzines,

boscos i prades alpines, estepes, marjals i maresmes…

Aquesta varietat el deu a diversos factors com són la

situació de la Península i les Illes Canàries, els sòls, el relleu i

el clima. Per aquestes raons Espanya es divideix en tres gran

àrees, Espanya humida, Espanya àrida i Espanya seca.

Nosaltres anem a centrar-se en L’Espanya seca , que

ocupa la major extensió. La diversitat climàtica i de sòls en

un territori tan extens ens permet distingir els següents tipus

de paisatge: el mediterrani del litoral i el mediterrani de

l’interior.


PAISATGE I VEGETACIÓ

Espanya

Humida

Espanya

Àrida

De les Illes Canàries

Espanya

Seca

De muntanya

La Espanya humida: Cornisa Cantàbrica

Típic paisatge de muntanya: Pirineus

Paisatge sec d’Andausia

Paisatge àrid de Múrcia.

Paisatge de les Illes Canàries



LocalitzacióSòls Relleu Clima

Extrem occidental

del

continent eurasiàtic

Proximitat al continent

africà

Originalitat i

variació

Influència en

El clima i la vegetació

Provoca el domini d’un

Determinat

tipus de sòl

Contrastat i divers

Degut a

El domini de

la Meseta

El paisatge i la

vegetació

Dividit en tres

àrees

Espanya

humida

Espanya seca

Espanya

àrida

Aquest paisatge ocupa l’àrea de major extensió d’Espanya i podem

diferenciar dos tipus de paisatges: El mediterrani del litoral i el

mediterrani de l’interior.


Paisatge

d’Espanya

seca del

Mediterrani.

Paisatge

d’Espanya

seca

d’interior.

ESTENSIÓCompren un territori que s’estén pel litoral mediterrani,

Extremadura i àmplies zones d’Andalusia.

PRECIPITACIONSSón escasses i irregulars amb grans

diferències, ja que es diferencien dos zones:

Zones de més de 700 mm

Zones al voltant de 300 mm


SÓLS

Marrons

meridionals

Marrons

calcaris

Terra

Rossa

Extremadura i

Andalusia oriental Resta del

territoriDepressions

Terres amb escàs humus que al mesclar-se amb argila són molt fértil.

Terres que són bones perals cultius si es mesclen

amb l’aigua de les precipitacionsTerres excel·lents per a

l’agricultura.


BOSCOS Els boscos estan poc desenvolupats, ja que s’adapten a un sòl

pobre i a l’escassetat d’aigua.

Les formacions vegetals predominants son les perennifòlies

(arbres de fulla perennes)

L’equilibri en aquestos boscos és fràgil i després de la seua

desaparició, no es regenera.

Conífera típica de fulla

perenne.


VEGETACIÓ REPRESENTATIVA DELS BOSCOS


Alzina

Sureres

Formació arbustiva (màquia):

Arboç, grèvol i bruc

Margalló

Es distribueix per una

amplia zona que

compren les depressions

de:

-Duero

-Tajo

-Ebre-Guadalquivir.


Les temperatures a l’hivern son

fredes i l'oscil·lació tèrmica es elevada.

Les precipitacions superen en

pocs llocs els 500mm per

l’aïllament de la Meseta.

Marrons meridionals. Marrons calcaris. Rojos mediterranis.


En zones on elcarrascar adesaparegut, hihan timonedes iespartars, unavegetacióadaptada a lesbaixestemperatures.



Hipervincle al popplet.

http://popplet.com/app/





En el document trobem descrites lesprincipals característiques ecològiques dequatre de les espècies arbòries més correntd’Espanya: el faig, el pi blanc, l’alzina i lasurera. En el document 2 trobem quatremapes que mostren les quatre àrees dedistribució de les dites espècies. Indiqueucapa mapa de la distribució de cadaespècie de les comentades correspon iexplica les raons en que fonamenteu ladecisió.


El faig (Fagus sylvatica) és una espècie arbòria que suporta malament la calor i exigix una gran humitat en l’aire, i li són favorables les boires i les rosades estiuenques. S’adapta tant a sòls calcaris com als silicis.

L’alzina (Quercus ilex) és un arbre que creix lentament i que pot arribar a altures de fins a 20 m. Les seues fulles de color mat són xicotetes i coriàcies, és a dir, amb una espessa cutícula per a evitar l’evaporació per la radiació solar. Té un sistema d’arrels molt potent, per a aprofitar al màxim les escasses precipitacions, des de poc més de 300 mm fins als 2000 mm anuals. Sol trobar-se dominant sobre sòls calcaris encara que també pot desenvolupar-se sobre sòls silicis i margosos.

La surera (Quercus suber), del mateix genere que l’alzina, resulta un poc més exigent en humitat que aquella, i no és estrany que puguen aparèixer juntes en un mateix lloc. És menys resistent a les gelades i a la sequera, i necessita d’entre 600 i 1000 mm anuals i sol situar-se entre les isotermes de 14 i 17º C, i es troba, per tant, en àrees amb hiverns relativament suaus. No la trobarem mai sobre sòls calcaris, preferint clarament els àmbits silicis, és a dir, es troba sobre sòls més àcids.

El pi blanc (Pinus halepensis) és de les quatre espècies presentades la menys exigent en aigua (menys de 250 mm anuals) i el podem trobar sobre tot tipus de sòls, i és dominant sobre els sòls pobres desenvolupats sobre materials calcaris. És l’espècie arbòria dominants sobre les vessants seques de les terres baixes, apareix entre el nivell del mar i els 1.000 m d’altitud, ja que no suporta bé els freds hivernals molt rigorosos.


A. C.

B. D.


El faig, necessita desenvolupar-se o evolucionar en ambients humits en

els que no faça massa fred, ja que no suporta bé l’excés de baixes

temperatures.

Per aquest motiu, el faig es una espècie característica de l’Espanya

humida, on es donen les condicions idònies per que es desenvolupe.

L’Espanya humida s'estén des de el litoral cantàbric fins el litoral

mediterrani de Girona. En quant al sòl, predominen els silicis . Podem

afirmar que la gran humitat d’aquesta zona junt a les temperatures

suaus faciliten l’existència d’abundants espècies caducifòlies.

Finalment, pel que fa al clima, predomina l’oceànic, caracteritzat per

hiverns suaus i una escassa amplitud tèrmica.


La surera és una espècie típica del paisatge mediterrani de litoral. La

surera és freqüent en àmplies zones d’Extremadura, la costa atlàntica

d’Andalusia i zones costaneres de Catalunya i del País Valencià on

predomina el clima templat sec. Aquest clima es característic de la

costa mediterrània i de l’interior peninsular i està caracteritzat per una

gran amplitud tèrmica amb elevades temperatures en estiu i escasses

precipitacions, un ambient perfecte per al desenvolupament

d’aquesta espècie perennifòlia.


L’alzina és un arbre fort que s’adapta a quasi totes les condiciones

climàtiques, però que concretament, és una espècie típica del

paisatge de l’Espanya Seca. En aquest paisatge, predomina el

clima templat sec, que s'estén al llarg de la costa mediterrània i

l’interior peninsular. Aquest clima està caracteritzat per una gran

amplitud tèrmica amb elevades temperatures en estiu i escasses

precipitacions al llarg de l’any. En definitiva, és una espècie que

podem trobar-la en la majoria de paisatges d’Espanya.


Aquesta, és la formació boscosa més extensa en l’Espanya Seca, ja

que és la que millor s’adapta a les diferencies estacionals de l’interior

peninsular i concretament, és pròpia del paisatge mediterrani de

l’interior. El pi blanc s’estén pel litoral mediterrani i sobre tot l’interior i

els sòls en els que es troba son típics de l’àrea mediterrània:

meridionals, calcaris i rossos. És una espècie que es desenvolupa en les

zones on predomina el clima mediterrani d’interior, localitzat en les 2

submesetes i la Depressió de l’Ebre.


Basant-te en els mateixos fonaments

explica les diferències de vegetació que

trobarem entre aquest últim sector,

l’oriental (Comunitat Valenciana i l’àrea

de distribució del faig.


El paisatge mediterrani d’interior s'estén per una ampliazona que compren les depressions del Duero, Tajo, Ebre iGuadalquivir, i es part del clima de la ComunitatValenciana, les temperatures son mes fredes en hivern il'oscil·lació tèrmica es elevada i les pluges son escasses,en pocs llocs superen els 500mm. però es un clima prouhumit per la Comunitat Valenciana, això fa queapareguen arbres com el Faig, i altres tipus de arbrescapaços de sobreviure en aquest clima, el Faig es unarbre gran i corpulent que creix en terrenys no massacompactes de clima humit, forma boscos a l'estiatgemontà, als vessants humits i ombrívols, on s'hi estancasovint la boira i els núvols, es fa a les contrades de climaoceànic i humit. Al País Valencià es troben unes de lesfagedes més meridionals d'Europa a la Tinença deBenifassà.



Humus: Part del sòl formada per la descomposició

parcial de matèries orgàniques.

Fulla perenne: Fulles que viuen sovint dos o tres anys i

cauen gradualment principalment a la primavera en el

moment en què són substituïdes per les noves.

Regeneració: Acció i efecte de regenerar.

Regenerar: Refer, tornar a l'estat primer una cosa que havia

degenerat.

Vegetació climax: fa referència al màxim desenvolupament de

una comunitat biològica.

Xeròfila: qualitat que tenen algunes plantes per a adaptar-se a

condicions extremes.

Carrascal: Espècie de pi més utilitzada per a repoblar els boscos

mediterranis.

Tomillars: matorrals xicotets en els que abunden flors aromàtiques.

Pirofit. planta que és afavorida pels incendis

Diversitat del paisatge d’espanya (1)

Documents

Transcript of Diversitat del paisatge d’espanya (1)