8 DE MARÇDIA INTERNACIONAL DE LES DONES

LA MATERNITAT

BIBLIOTERMES

2010

EL GUST DE SER MARE

La maternitat no comença, com potser pensa qui no l’ha experimentada, en el moment del naixement d’una criatura. Ni tan sols en el moment de la concepció. Sovint comença molt abans, en l’instant que decideixes que vols tenir un fill.

SILVIA SOLER

Ser mare és una experiència que proporciona diàriament petits plaers que s'amunteguen, moments que ratllen la felicitat. Però sovint és una tasca difícil.

La maternitat té tots els gustos: dolç, amarg, àcid, salat, agredolç o picant. El gust de ser mare és un llibre tendre i allunyat dels tòpics, que recull històries viscudes, reflexiona sobre el lligam que uneix mare i fill, i recupera alguns dels fragments més emotius que ens ha deixat la literatura universal sobre la vivència de la maternitat.

TEMPS D’UNA ESPERA

No la trob al cel, la lluna plena.

S’ha amagat sota la meva pell.

Ha arrodonit el meu ventre.

Ha entrat dins ca meva. Aviat seré la teva òrfena.

CARME RIERA

Temps d'una espera és el diari que Carme Riera va decidir escriure quan va saber, per segon cop a la seva vida, que estava embarassada. Com diu ella mateixa, «sembla que són les situacions extraordinàries les que tot sovint ens aboquen a escriure diaris.

Un viatge, el patiment d'una malaltia o d'una guerra n'han generat diversos. Per això me pareix estrany que l'embaràs no hagi servit d'excusa per escriure'n alguns». Ara podem conèixer els pensaments, les sensacions, els sentiments que, dia rere dia, es desprenen d'una dona que espera un infant. I és a partir d'aquest fil conductor que assistim, no sols al testimoni íntim d'una mare, sinó també a una reflexió global sobre la condició femenina relacionada amb la maternitat al llarg de la història.

MADRES E HIJAS Vamos cogidas de la mano en la

mañana. Hace fresco y el aire está sucio de niebla. Las calles están húmedas. Es muy temprano.

Yo me he quitado el guante para sentirla mano de la niña en mi mano y me es infinitamente tierno este contacto, tan agradable, tan amical, que la estrecho un poquito emocionada. Su propietaria vuelve hacia mí la cabeza, y con el rabillo de los ojos me sonríe. Sé perfectamente la importancia de ese apretón, sabe que yo estoy con ella y que somos más amigas hoy que otro día cualquiera.

Carmen Laforet.Al colegio

LIBRO DE LAS MADRES

MADRES HAY MÁS DE UNA

LA MADRE EJEMPLAR

LA MADRE TRÁGICA

LA MADRE PESADILLA

LA CASAMENTERA

LA RIVALLA OGRESA IMPLACABLE

LA REINA MADRE

LA MADRE QUE NO PUDO SERLO

LAURA FREIXAS Laura Freixas ha rastrejat

els textos literaris capitals sobre la maternitat. Des de Eurípides a Clarice Lispector, l'autora catalana desgrana alguns passatges en els quals la figura de la mare cobra el protagonisme. Ella explica així la necessitat i pertinència d'aquesta compilació:

“Cuando me quedé embarazada, esa impresión de destierro, de abandonar el terreno en el que había jugado hasta entonces, esa sensación que en el ámbito laboral me resultaba agridulce, también la tuve -y ahí de dulce no tuvo nada- en otro terreno: la lectura. Las emociones que en mi cuerpo y en mi alma despertó el primer beso venían precedidas de una larga elaboración literaria. Las suscitadas por el embarazo, el parto, el tener entre los brazos por primera vez a mi hija recién nacida�, de todo eso, la literatura no me había dicho nada� Y ese silencio me resultaba escandaloso. Desde entonces me he interesado por rastrear, en la literatura, la figura de la madre”.

SANGRE DE MI SANGRE

De todas las manifestaciones que se confunden con el instinto maternal, la primera que aparece es el sentido de la propiedad.

ROSA REGÀS

«Sólo he pretendido aportar mi testimonio del sentido común y del cariño que intenté poner al servicio de mi vida de familia, de mi propio estilo de convivencia».

Aquestes paraules de Rosa Regàs ens introduïxen en una obra escrita, amb mirada còmplice, des del cor i els records. Sang de la meva sang és una commovedora i brillant reflexió sobre les relacions amb els fills que, com totes les coses importants d'aquest món, amaguen el seu secreten l'interior de nosaltres mateixos.

CON MI MADRE

Vivir sabiendo que nunca conoceré a mi madre…Vivir tratando de lograr que el respeto y el amor se impongan sobre la añoranza. Que mi vida con ella y mi vida sin ella se enlacen. Aceptar el drama, pero no quedarme en él. No sería justo para ninguna de las dos.

SOLEDAD PUÉRTOLASAquest és un llibre autobiogràfic que s'inicia quan al gener de 1999 mor la mare de l'autora que, per a no sentir-se desbordada pel dolor, escriu sobre la seva mare, sobre el que per a ella ha significat la seva vida i la seva mort, sobre els records de tota una vida. Segons paraules de la pròpia autora, amb aquest llibre

“busco verdad y consuelo, busco poder vivir con la ausencia de mi madre. Vivir tratando de lograr que el respeto y el amor se impongan sobre la añoranza y el dolor.”

UNA MORT MOLT DOLÇA

Obsesiva, dominante, ella hubiera querido tenernos todos enteros en la palma de su mano. (...) Si exigía ser incluida en todas nuestras distracciones, no era solamente porque ella tenía pocas por razones que se remontaban sin duda a su infancia, ella no toleraba sentirse excluida.”

SIMONE DE BEAUVOIR

Una mort molt dolça mostra, per una banda, la visió que la filla té de l’evolució de la seva mare com a dona al llarg de la vida i de l’evolució de la relació mare-filla i, per altra banda, els pensaments de l’autora i les reflexions que fa sobre el deteriorament i l’agonia de la seva mare, sobre el tractament que reben els malalts terminals i sobre la mort i el seu significat.

ENTRE NOSOTRAS

Observo a mi hija y no se me ocurre otra cosa que el deseo imposible de hablarle a mi madre y decirle: “Lo siento. Ni tú ni yo supimos hacerlo mejor. Ahora te comprendo.”

ASSUMPTA ROURA

Assumpta Roura ens oferix un nou testimoniatge autobiogràfic. Des de la infantesa d'Assumpta fins al suïcidi de la seva mare, l'autora recorda la intensa relació, repleta de desencontres, que es va establir entre ambdues, per a després tornar la seva mirada cap a la seva filla, i preguntar-se si, finalment, no ha comès ella els mateixos errors com mare.

ELS ARBRES VENÇUTS

De petita sentia una gran admiració per la meva mare i volia assemblar-m’hi. Jo tenia els cabells negres i completament estirats, i em tallaven el serrell recte i no m’agradava. Ella, en canvi, ja ho sap, els tenia una mica arrissats, de color de coure, i si li tocava el sol se li tornaven molt més vermells. De jove era una dona força prima, amb una pell molt blanca, amb un aire de timidesa i de fragilitat. Jo li mirava els cabells…

UNA MARE COM TU Una enveja persistent i

obsesiva és el que sent la protagonista d’aquesta història per la seva mare, una doctora especialitzada en nadons prematurs que gaudeix del repecte i l’estima de col·legues, pacients i amics. Tot el carisma i seguretat que desprèn la doctora sembla negat a la filla, que ja des de petita veu com cada racó de la seva vida no es pot escapar de l’ombra de la seva mare triomfadora. La comparació constant amb la progenitora marcarà una exustència torturada que no dubtarà a recórrer als ardits més esgarrifosos per intentar satisfer -infructuosament- una enveja creixent i insaciable.

MARIA MERCÈ ROCA Maria Mercè Roca va néixer a Portbou però fa anys que viu a Girona. Primer va ser secretària, després va ensenyar català als adults i des de fa temps es dedica només a escriure. Escriure li agrada. Per això, ara per ara, no s'imagina fent cap altra cosa que li pugui satisfer més. La seva obra, de caràcter intimista, mostra una preferència per la confessió personal.

LA MATERNITAT D’ELNA

«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, sadormia i ella lescalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes daquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només al caparró. La sorra li feia de manta.

Però al cap duns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.»

Mercè Domènech (Portbou, 2004)

ASSUMPTA MONTELLÀ

La infermera suïssa que va ajudar a nèixer a 597 nens, la majoria catalans, de mares republicanes exilades a França, Elisabeth Eidenbenz, és protagonista de l’estudi històric «La Maternitat d’Elna, bressol d’exiliats»

És un luxe i un acte de justícia tota la feina que ha fet Montellà per tal que aquesta història no caigui en l’oblit sinó tot el contrari: que sigui coneguda, explicada i divulgada tant a les velles com a les noves generacions.

LA CARTA, un gènere femení?

Al llarg de la història de la literatura trobem escriptores que han emprat el gènere epistolar com a forma d’expressió personal i directa. Un exemple d’aquesta escriptura el trobem en Sílvia Plath, de la qual conservem el recull Cartes a la meva mare, o la correspondència entre Madame de Sévigné i la seva filla

SYLVIA PLATH

L’escriptora Sylvia Plath va viure només trenta anys, però ho va fer intensament. Va estimar apassionadament la literatura i la seva encarnació en un home: el poeta Ted Hughes.

També va obocar a mans plenes el seu amor cap a la seva mare i cap als sueus fills. En la correspondència que va mantenir abundosament amb la seva mare , i que després de la seva mort va quedar recollida al llibre Cartes a la meva mare, s’hi reflecteixen plenament aquests amors.

CARTES A LA MEVA MARE

3 de març de 1956

Vull que sàpigues tot el que signifiquen per a mi les teves cartes.Aquestes frases de Max Ehrman que em vas copiar van ser com llet i mel per al meu estat d’ànim abatut de dilluns passat; les he rellegides una vegada i una altra. No et sembla sorprenent el poder de les paraules ?

Casada la seva filla amb el comte de Grignan en 1669, i nomenat aquest tinent general en el govern de Provença, la marquesa de Sevigné, per a consolar-se de l'absència de la seva filla li va escriure durant vint-i-cinc anys la majoria de les famoses Cartes (publicades pòstumament en 1726) que li han proporcionat la immortalitat.

MADAME DE SEVIGNÉ

CARTAS A LA HIJA A Madame de Grignan En parís, lunes 5 de febrero

de 1674

Ayer hizo tres años que tuve uno de los dolores más intensos de mi vida: os fuisteis a Provenza, y allí estáis todavía. Mi carta sería larga, si quisiera explicaros toda la amargura que sentí, y todas las que he sentido después…Pero volvamos: no he recibido cartas vuestras hoy, no sé si alguna me llegará; no lo creo, es demasiado tarde. Sin embargo las esperaba con impaciencia…

“El món és ple d’espais

per poder ser dona

sense ser mare.”