CONCURS DE RELATS COL·LECTIUS

ESCRIVIM AMB TINA VALLÈS

LaXarxaMunicipaldeBibliotequesdeBadalonaconvoca: Primer concurs de relats col·lectius en línia de Badalona Inscripcions: Fins al 25/09/2014 a www.badabiblios.cat / CODID’INSCRIPCIÓ:bibbdn

Premi a tots els inscrits: Un mes de subscripció al diari Ara digital / Un dels llibres guanyadors del Premi Ciutat de Badalona / Lot de punts de llibrePremi a tots els coautors del relat guanyador: Descomptes en els cursos presencials (5%) i virtuals (10%) de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès / Dues entrades per al Teatre Zorrilla / Un mes de subscripció al diari Ara digital / Dos dels llibres guanyadors del Premi Ciutat de Badalona / Lot de punts de llibre

Ho organitza: Hi col·labora:

Segon concurs de relats col·lectius en línia de laXarxa Municipal de Biblioteques de Badalona

Octubre 2015

Xarxa Municipal de Biblioteques de Badalona

ESCRIVIM AMB JUAN VICO

Caminàvem pel turó de Montigalà quan, prop ja de la creu que el corona, el Byron es va posar a gratar el terra amb energia. Sobtadament, mentre el seu morro topava amb la capseta daurada, va aparèixer un homenot carregat amb un estrany aparell. “És meva, és meva!”, cridava, tractant de treure’s el gos de sobre. Vaig haver d’agafar-lo pel collaret. Aprofitant l’ocasió, el vell s’apoderà de l’objecte amb una agilitat inesperada.—Potser hauríem de trucar a la policia —va amenaçar l’Elena.Ell va obrir la boca per respondre, però el va interrompre el detector, que sonava una altra vegada. Alçant-lo, es va girar per tal d’endevinar d’on provenia el nou senyal. Aquest so estrident, assenyalava un lloc a tan sols un metre de distància d’on érem. El vell es va llançar cap a aquell punt amb la mirada embogida i sense adonar-se que la capseta daurada, que portava sota el braç, relliscava trencant-se, alhora que un munt de cartes tancades i amb el mateix destinatari, s’escampaven per terra. Vam recollir totes les cartes que contenia la capsa, en silenci, per tal que l’home amb l’aparell no se n’adonés de res. Després, amagats darrere d’uns matolls, vam començar a comptar-les, n’hi havien cinquanta.-Elena! Em sembla que sé qui és el destinatari d’aquestes cartes! -vaig excla-mar sorprès.Fràgils i deteriorades pel pas del temps, les cartes mostraven el nom d’Alfred Solís amb una acurada cal·ligrafia.—El germà desaparegut del meu avi! —vaig continuar.Un cop sord va captar la nostra atenció. Agenollat a la base de la creu, el vell s’afanyava amb l’ajuda d’una petita pala. La cantonada d’una nova caixa metàl·lica s’endevinava. Un vent inesperat es va aixecar, però el vell continuava esgarrapant la terra fins que va treure una altra caixa, aquesta semblava una mica més gran que l’altra; el vell es va aixecar. Semblava que alguna cosa li passava; van veure com es duia la mà al pit i com de cop va caure al terra. L’Elena i jo ens van quedar petrificatsEl vell era mort. Ara sí, vaig trucar a la policia; aprofitant l’espera, vaig dir a l Ele-na que no era tanta casualitat. Els meus avantpassats havien sigut masovers a Can Butinyà, tret del meu pare. Coneixia l’existència d’un cementiri de cartes, però ni ho recordava. Només duien nom del destinatari, i allà amagades, sota terra, evidentment, mai les rebia. Més calmats i asseguts a l’herba, l’alena no deixava de repetir-me que havíem de tornar a casa i buscar el detector d’objectes del garatge. La policia va arribar ràpid. Ens van fer moltes preguntes. Semblava que no acaben de creure el que els dèiem. El difunt es deia Abel i havia estat un personatge molt conegut anys enrere pels badalonins. Una vegada que es van endur el cadàver, l’alena va veure un paper al terra que li havia caigut al vell.Vam anar ràpid a agafar-lo. Era un mapa, al vam obrir i en ell hi havia dibuixat la muntanya de Montigalà i uns punts negres, dos dels quals coincidien amb els punt on havíem trobat les capses. La resta de punts estaven marcats amb una creu. Mapa en mà vam mirar de trobar el primer punt marcat. No va ser fàcil, no som gaire bons orientant- nos, nosaltres, però a la fi sembla que ho vam aconseguir. Era just al costat de la parada de la B 29. La parada era plena de gent i just en aquell moment arribava l’autobús ben carregat de passatgers. Vaig fixar la vista en una de les persones que baixava de l’au-tobús. Era un individu alt i prim, abillat amb un abric gris i un barret a conjunt. Tenia quelcom d’especial. Es veia ben diferent a la resta de passatgers,no sabria dir perquè. Quina va ser la nostra sorpresa quan l’ home se’ns va

acostar i ens va dir: -Doneu- me el mapa.–Es pot saber qui és vostè? –va preguntar l’Elena.–Em dic Sepelire. Dr. Sepelire. I sóc l’encarregat que tafaners com vosaltres no facin sortir a la llum allò que ha de romandre sota terra. On és el vell?–Mort –vaig aventurar-me a respondre.–Un problema menys. Ara només cal destruir aquest mapa del dimoni. Doneu-me’l!En lliurar el mapa, em vaig adonar d’un dibuix similar al que gravava las capsetes, un compàs i un escaire, emblema de la maçoneria. Fent memòria, vaig recordar les històries del meu avi sobre cerimònies que se celebraven a la muntanya per arribar al coneixement de la veritat amb la connexió amb els nostres avantpassats. Mitjançant les cartes?.--Trobaríem molta informació amagada tants anys, però si aquests escrits es van enterrar és perquè hi ha històries que no cal reviure i millor deixar les coses com estan, en un lloc com Montigalà. No en traurem res de tot plegat. Estem ficant-nos en la intimitat de moltes persones, i això no pot ser, Elena.--Tens raó, amic meu.--Va dir ella.Jo no podia donar crèdit als meus ulls. —Ha calat foc al mapa i ve cap a nosaltres! – vaig exclamar.—D’on has tret aquestes cartes, xaval? Pel teu propi bé, dóna-me-les immedia-tament! Prou gent ha patit per culpa d’elles!Ja oblidades, de les meves butxaques sobresortien les cartes a Alfred Solís.—El paper interior conté un potent verí!- Per què són verinoses aquestes cartes? - Vosaltres no sabeu qui era l’Alfred Solís - va dir el Dr. Sepeliere- Si que ho sabem, era el germà desaparegut del meu avi.- I saps que era l’amant de la teva avia i que hi ha moltes possibilitats que el fill que va tenir la teva avia nos fos del teu avi sinó d’ell? I això no és res. L’Abel, l’Alfred i jo volíem impressionar als cercles maçònics. Vam aconseguir mostres d’àntrax, vam fer cultius i els hi vam oferir. Però ens van fer fora. L’Abel, que duia la veu cantant, es va voler venjar amb cartes enverinades als maçons. L’Alfred i jo ens vam espantar.Jo posava el destinatari a un sobre i dins un altre amb la pols. Però, l’Alfred, que les havia d’enviar, se les enviava a si mateix. Així va aconseguir despistar-nos.

Agafava les cartes i les amagava a la muntanya de Montigalà perquè ningú sabés on eren. L’Abel i jo no les vam saber trobar mai però,

just avui, i després d’arribar a la pista final, em dirigia al lloc dels fets per desenterrar-les quan m’he topat amb vosaltres.

Probablement, l’Abel era allà per fer-ho abans.L’Alfred després d’amagar les cartes, va desaparèixer

i mai més vam saber res d’ell. Fa unes setmanes vaig rebre una visita inesperada, em va dir que l’Alfred havia mort sobtadament i que la seva darrera voluntat era que jo trobés totes les caixes amb les cartes i que t’expliqués a tu Roger, tota la veritat entre el teu avi i ell. De fet no eren germans. Tothom creia que sí però no ho eren. L’Alfred havia estat adoptat pels teus besavis i patia una gran gelosia envers el teu avi. No havia

paït no ser fill biològic com ho era ell, així que va decidir fer- li la vida impossible. És per això també,

que va ser amant de la teva àvia.Una alarma interfereix en la conversa.

És el despertador. Vinga noi, diu l’Elena, és hora de llevar-se. Per cert, què somiaves aquesta nit? No has parat de bellugar- te i parlaves d’unes cartes

i un cementiri. Fins el Byron ha vingut a veure què passava.

Recorda que a la tarda tenim hora amb el Dr. Sepeliere. Ja veuràs, serà nen

i es dirà Abel.

EL CEMENTIRI DE CARTES GUANYADOR

Caminàvem pel turó de Montigalà quan, prop ja de la creu que el corona, el Byron es va posar a gratar el terra amb energia. Sobtadament, mentre el seu morro topava amb la capseta daurada, va aparèixer un homenot carregat amb un estrany aparell. “És meva, és meva!”, cridava, tractant de treure’s el gos de sobre.—Fes alguna cosa! –exigí l’Anna.—Però, com s’atreveix? —vaig dir-li, en un to un xic melodramàtic. —Joves, vostès no saben amb qui estan parlant —respongué l’intrús. Va posar un peu damunt el forat i acte seguit es va treure les ulleres de sol, exposant a la llum matinal el seu únic ull sa. El Byron va deixar de bordar immediatament. Tenia una presència inquietant, i em feia la impressió d’estar disposat a tot per endur-se el tresor.-Què vol dir? -L’increpà l’Anna. -Sigui qui sigui, haurà de demostrar que la troballa del Byron és seva!-Sóc en Jordi Alemany, va dir, i aquesta capsa que fa anys que busco, la va encomanar la meva família a un orfebre del s. XV. Si la obriu, morireu!—Què vol dir, que morirem? — vaig preguntar a l’intrús sense deixar que les seves paraules m’intimidessin. — Ens està amenaçant, potser?Mirant-li directament a l’ull, vaig fer un pas per apropar-me a ell. Vaig notar que l’Anna m’agafava per la màniga, com si tingués por que l’home fora a fer-me mal, però jo ja estava decidit a enfrontar-m’hi.—Amenaçar, jo? Ui no, i ara! —va dir l’homenot, mentre somreia murria-ment— Però no sou ningú per saber què hi ha aquí dins... és meva, i ja veieu que no m’ho deixen veure amb els dos ulls...—Vol dir... que l’altre ull...? —l’Anna no va voler acabar la pregunta.Alemany li va respondre mantenint el somriure.—Qui? —vaig preguntar-li, empassant saliva.-No és important el qui sinó el què...- ja una mica més relaxat va continuar- aquesta capsa amaga un poder molt perillós per a qui en faci un mal ús. Mentre l’escoltàvem incrèduls, en Byron es va apropar a la capseta i amb la seva pota la va obrir només uns centímetres, de cop un raig de llum en sortí de dins i es va empassar el gos en un instant. De sobte ma germana em va agafar amb força, estava tremolant i mig amagada darrere meu. Ella acostumava a agafar el rave per les fulles, i veure com el seu gos se n’anava en orris no va ajudar-la a mantenir la calma.—Què ha estat això? —Mussità. —On està el Byron?—Què ha estat això? —Vaig cridar.Tot d’una Alemany aixecà el cap espantat. Tots van espantar-se, no sabien el que estava passant amb aquesta caixa. Fins el propi homenot estava sorprès.Com pot ser possible que hagi desaparegut el Bryon? Es un misteri! D’on ve aquesta caixa? L’Anna es preguntava qui era el Jordi Alemany. I perquè està aquí? Ella li va donar la culpa al senyor Alemany de que el Bryon desapareixes.-No es culpa meva -va dir tot enfadat.—És que no us havia previngut nois? Hauríeu d’haver tocat el dos quan us vaig advertir sobre el perill de la caixa.Un cop dit això, va recolzar contra una roca l’aparell que fins a les hores duia penjat a l’esquena, una mena de màquina d’aspirar, però molt més sofisticada.—Heu vist mai una cosa semblant? -va preguntar als nois amb un to fanfarró.—Un detector de metalls, com el que utilitzen aquells tocats de l’ala que es passen el dia buscant monedes per la platja —vaig contestar, amb ràbia continguda.—Un detector, sí, però no un de qualsevol. Està concebut per localitzar aquesta capsa. —Però què hi ha dins, per l’amor de Déu!—Res —va revelar, abaixant la veu. —O més ben dit: el no-res.-Prou misteris! Volem respostes!-Si? Què voleu? Que us expliqui la història? Deixeu que faci primer la meva feina o acabareu com el gos! Acte seguit, va agafar la capsa amb decisió i va posar en marxa l’aparell –el posaré en sentit invers- va dir, i amb un soroll ensordidor l’aparell la va engolir i la va tornar a escopir.-Ara parlarem tranquil·la-ment

—Però si no ha fet res. - vaig replicar, mirant com l’home de sobte sembla-va molt més relaxat que feia uns minuts. — La capsa ha sortit tal com ha entrat.—Ho sembla, però t’asseguro que la meva màquina ha fet la seva feina. - va dir l’Alemany, somrient. - Ara aquesta capsa no es podrà tornar a obrir. Una menys. — va murmurar, guardant-se la capseta.—Quants anys teniu, eh? Bah, tampoc importa gaire. Sou com la resta: mireu i mireu, però no hi veieu res.—La capsa no... —vaig començar a dir.—No és només la capsa... és tot! —escridassà Alemany— Sabeu on sou?—Sí —contestà l’Anna— prop de la creu de Montigalà i de les ruïnes d’una masia...—Ruïnes? —va tallar-li Alemany— El que jo deia: no veieu res.Va continuar explicant-nos que les ruïnes de Ca l’Alemany pertanyien a la masia dels seus avantpassats, i aquesta s’havia construït al damunt d’una vil·la romana de l’època de l’Alt Imperi on havien descobert un tresor de l’emperador August. La família Alemany va haver de custodiar el tresor amagant-lo en unes capses d’orfebreria molt especials.-De caixes se’n van fer fins al S.XV, costen molt de fer i guarden les peces d’un penjoll màgic que permet viatjar en el temps -va continuar Alemany.- Quan els monjos van instal·lar-se a Sant Jeroni els meus avantpassats van amagar-les per por d’èsser descoberts. Jo ara les busco per amagar-les i que ningú pugui viatjar al passat per alterar els esdeveniments, seria catastròfic.-I què li ha passat al Byron?-Xisclà l’Anna de sobte.-Ha mort, ja us ho vaig dir. -Va contestar en Alemany amb la veu trista.-No s’hi pot fer res? -Vaig dir il·lusionat. -És a dir, podríem viatjar al passat per evitar que el Byron obri la caixa!Alemany ens va mirar durament: -Això no es un joc! ja us vaig avisar del que passaria! No pot ser!—Això ja ho veurem! -vaig remugar mentre m’abalançava sobre el detec-tor de caixes. Abans de poder-lo agafar amb força, però, l’Alemany se’m va tirar al damunt i fruit del xoc violent dels nostres cossos l’aparell es va escapolir roca avall, deixant anar un feix de llum.—Quim, estàs bé? -demanà l’Anna.Vaig assentir. Al meu voltant tot restava igual. Però quan vaig alçar la mira-da una mica, vaig veure que la creu havia desaparegut. Vaig posar-me molt nerviós al recordar que datava de principis del segle XX. I si tots nosaltres havíem estat transportats a una època anterior? La resta del paisatge, en

canvi, no havia variat. Vaig apropar-me. Un forat s’obria al lloc on abans s’alçava la creu.

-Inconscient! Em va acusar l’Alemany, i amb un ridícul to messiànic, continuà:

-Has obert una porta que ens aboca a un destí incert. I no hi ha

marxa enrere! Immediatament, una força estranya ens empenyia cap al forat. Lliscàvem lentament. Mentre avançàvem tot era

més lluminós i espaiós, una silueta alçada encaputxada,

esperava al capdavall.—Ens absorbeix! Què fem?! —

vaig preguntar a crits a l’Alemany, que intentava resistir la força que

l’impulsava cap al forat.—No podem fer res, us ho he dit! — va

repetir ell, enfadat. —S’ha obert la capsa i ara morirem, no hi ha marxa enrere! — digué, però el so d’un

lladruc el va interrompre. Venia de darrere del monjo, que seguia observant-nos.

En Byron s’avançà i ens estirà d’un camal dels pantalons, ara ella, ara jo, i vam caure als peus del monjo.

—El forat s’ha tancat —digué.—Tornarem?

En Byron bordà i veiérem que duia un penjoll daurat.—I retornareu —somrigué el monjo—: cada generació,

una família badalonina amaga un penjoll, mentre que un Alemany es pensa que només en busca una part.

EL BUSCADOR DE TRESORS FINALISTA

‘Kafka va escriure que la literatura és sempre una “expedició a la veritat”. M’agrada aquesta idea de veritat contraposada a la dels diaris. Llegir és una vacuna contra les visions interessades que ens intenten imposar.’

Juan Vico

Col.lecció: Relats col·lectius en línia de Badalona

Edició: Ajuntament de Badalona

Autors any 2015:EL CEMENTIRI DE CARTESJalen, Auroraboreal, Victoria PR, dimoni, Montse Valle Tura, Susana Pérez, Maricarmen Filòloga, Ona, Juan Vico i Carmen Martos

EL BUSCADOR DE TRESORSPrincesa Leia, eufemia, Charley, Chrono, Culmonkey, Diego R, Juan Vico i Littleguitar

Agraïments a tots els participants perquè ens esperoneu a emprendre noves idees.