Dr. Joan Campàs Montaner i Dr. Jordi López Sintas€¦ · Geert Lovink. Meritxell Martí Orriols...

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

CENTRE D’ESTUDIS I DE RECERCA D’HUMANITATS

DOCTORAT D’HUMANITATS

“ LA PRODUCCIÓ I EL CONSUM DE LA CULTURA”

Presentat per

Meritxell Martí Orriols

Amb el títol Vladimir ha dit... Identitat, xarxes socials i ciberperdiodisme en els blocs.

Una construcció de la intersubjectivitat dins la nova Internet

Dirigit per

Dr. Joan Campàs Montaner i Dr. Jordi López Sintas

Bellaterra, 20 de juny de 2008

Presentat al seminari C del Departament d’Economia de l’Empresa de la Facultat

d’Economia i Empresa

Meritxell Martí Orriols Vladimir ha dit... Direcció: Joan Campàs– Jordi López

2

ÍNDEX

Introducció .................................................................................................... pàg. 4

Motivació ................................................................................. pàg. 5

Objectius ................................................................................. pàg. 6

Preguntes inicials / Hipòtesis .................................................. pàg. 7

Línies descartades .................................................................. pàg. 8

Metodologia .................................................................................................. pàg. 9

Marc teòric

Estat de la qüestió .................................................................. pàg. 12

Capítol I Què és un blocaire?

La creació de la ciberidentitat ................................................ pàg. 30

El ciberjo ..................................................................... pàg. 33

Les mètriques ............................................................. pàg. 52

Motivació i comportament blocaire ............................. pàg. 59

Dones en xarxa ........................................................... pàg. 65

Capítol II Què és un meme?

Les xarxes socials en els blocs ............................................... pàg. 71

El llenguatge blocaire .................................................. pàg. 78

Concordances ............................................................. pàg. 84

L’agenda temàtica........................................................ pàg. 87

Capítol III Periodisme 3.0

Implicacions econòmiques i socials dels blocs ........................ pàg. 92

El reporter/a amateur ................................................... pàg. 97

La censura i el Creative Commons .............................. pàg. 103

La fractura tecnològica ................................................. pàg. 107

Una nova consciència col·lectiva? ................................ pàg. 110

Conclusions ................................................................................................... pàg. 113

Bibliografia ..................................................................................................... pàg. 116

Annex .............................................................................................................. pàg. 123


3

Me encanta la libertad que tengo en este blog... actualizo cuando quiero (no cuando puedo), hablo de

lo que me apetece en el momento sin preocuparme de quien lo leerá o de si es interesante o

enriquecedor para alguien. No lo promociono en ningún sitio, no miro las estadísticas porque no me

importa lo mas mínimo cuántos me leen o visitan, no pido a la gente que deje comentarios ni que se

pase a leer la nueva actualización, no tengo contador de visitas, no anunciaré que el blog ha cumplido

un año cuando lo cumpla, no tiene un diseño espectacular, es probablemente de los blogs más cutres

y patéticos de la red. Pocos posts son extensos... y podría seguir así toda la tarde.

Pero, ¿sabéis que?, me encanta mi blog porque es mío, porque este es mi espacio personal en la

red, porque es un blog destinado al fracaso, un fracaso de blog creado por un fracasado, en resumen.

Pero yo soy libre. ¿Cuántos pueden decir lo mismo? Puedo escribir en él o no con la regularidad que

quiera, puedo borrar o añadir posts al azar de la temática que yo quiera, incluso puedo reformarlo de

nuevo y reconducirlo hacia otro camino o estilo. Hasta puedo borrarlo del todo de un día para otro sin

preocuparme de lo que se pierda, porque esto no deja de ser una actividad creativa como otra

cualquiera. Las ideas y las obras vienen y van, no hay que cogerles mucho aprecio.

Los aficionados debemos hacer lo que nos de la gana. Debemos aprovechar esa falta de

aspiraciones para explotar a fondo nuestra creatividad y nuestra libertad, cosa que otros no tienen.

Yo soy libre con mi blog, y estoy empezando a serlo en otros aspectos de mi vida. ¿Y tú?, ¿eres

libre?

Blutrausch al bloc Sed de sangre

Els blocs són la continuació de les pàgines personals dels 90 i en aquest sentit són un fet privat.

Òbviament hi són, oberts a tothom. És aquesta barreja de privat i públic, aquesta transformació en

cultura de masses el que m’interessa. Per quins set sous necessitem revelar tantes coses a un públic

anònim?

Geert Lovink


4

INTRODUCCIÓ

En un món profundament marcat per l’agenda temàtica dels mass media, la blocosfera

apareix com un espai de creació de subjectivitat . Sí, la recerca i el treball de camp

mostren que hi ha vida enllà dels telediaris, dels diaris, revistes i ràdios; que malgrat la forma

en què ens dirigeixen per tenir en ment i que estiguin en boca de tots uns temes concrets,

els blocs han facilitat que la gent parli del que realment li importa, que, com veurem, no té

res a veure amb l'agenda mediàtica. Per tant, la tecnologia blocaire obre una escletxa o

interstici en l'arena informativa, que segueix les tendències del neoliberalisme: pensament

únic, consum massiu i temes globalitzats. I és en aquest espai de llibertat virtual on es

configuren les identitats subjectives, les creacions del jo que vénen a substituir un nosaltres

amorf i homogeni que ha funcionat perfectament com a públic silent durant la primera etapa

de la globalització. Els blocs posen sobre la taula noves formes de relacionar-se amb un

mateix, amb els altres i amb el món informatiu.

Aquesta recerca no ha partit de la hipòtesi llibertària atribuïda a la tecnologia, ni de

l’abanderament cec amb la Web 2.0 que amplifica els efectes positius de les noves eines

informàtiques i les noves actituds que se’n deriven. Aquest treball ha sorgit de l’experiència

personal amb els blocs i de la necessitat d’entendre i explicar allò que té de diferencial el fet

blocaire, mirant d’aportar un nou enfocament que inclogui tot el que s’ha dit fins al moment,

ho matisi, ho modifiqui o bé ho ampliï. Des d'una perspectiva emic, hem abordat l'estudi dels

blocs seguint una metodologia força estructurada. Com concretem a l’apartat de

Metodologia, el segment de blocs que hem analitzat està dins l’etiqueta “personal”, deixant

fora altres grans blocosferes com la política o la tecnològica. I és aquesta blocosfera, la del

diari personal, la que ens interessa com a paradigma de la nova agenda , aquesta agenda

personal que se sostreu al que marquen des de les corporacions d’abast local o mundial. I

en aquest sentit, ens interessa molt analitzar i descobrir el tipus de relacions que es

produeixen en el si blocaire, la construcció de la subjectivitat, la identificació amb l’eina, el

feed-back amb el públic (l’audiència) i, en definitiva, l’esfera informativa que es filtra per

aquesta escletxa i discorre paral·lela a l’esfera oficial.

Laia Gargallo (La Flaneuse) explica del bloc: Ha passat de ser el desig de satisfer una

curiositat, a la caixa on abocar tota mena de coses i una finestra al món. No hi ha normes,

no hi ha limitació temàtica, la Flaneuse sóc jo, en Rufus, en Bec de Lampe, La Núvia, les


5

meves Muses, Barcelona, els armaris per endreçar, molt de te, moltes hores de passejar, de

navegar, d'aprendre, de compartir i vosaltres'.

I el 26 de juny de 2007 escrivia : 'La Flaneuse acabarà sent un diari íntim, ja ho estic veient,

com més m'hi nego més m'hi aboco. Ja sabreu disculpar-me i si no és això el que busqueu

només cal tancar una finestra.

Veiem que no només es produeix aquest “assalt” de les individualitats a la xarxa, sinó que

es fa amb coneixement de causa i amb un cert to de captatio benevolentia que ens dóna a

entendre que els seus artífex coneixen perfectament el món en què viuen, un món que fins

ara es regia pels temes que seleccionen i promocionen des de les esferes de poder, des de

les capelles amb capacitat de decisió. Per tant, abans de fer el salt, paral·lelament o, en

alguns casos, amb posterioritat, s’indica a l’audiència –i una mica, s’autojustifica– aquesta

gosadia de proposar els temes personals de forma pública.

No podem parlar d’agenda temàtica sense tenir en compte un aspecte fonamental: des d’on

es formulen els temes que no provenen de les fonts oficials? Des de quin posicionament

personal? Existeix prèviament una sensació o reconeixement de la pròpia individualitat o es

va generant a mida que a través del bloc s’exploren possibilitats d’expressió?

MOTIVACIÓ

La idea inicial d’aquest treball parteix de l'experiència amb els blocs. Ser blocaire o formar

part d'un bloc col·lectiu és una experiència prou significativa com per estudiar-la de prop.

Vaig entrar en el món dels blocs per una qüestió molt anecdòtica i alhora, molt humana:

treballava en una editorial i quan vaig decidir plegar, un dels meus companys amb qui

m’escrivia molts missatges al llarg del dia amb el correu electrònic de l’empresa, em va

proposar que ens seguíssim escrivint. Tant ell com jo ja érem tafaners de blocs, i se m’acudí

de fer-me venir bé dues coses: si obríem un bloc, ens podíem escriure tant com volguéssim

sense usar el correu de l’empresa que, altrament, jo ja no tindria. I de passada, podíem

comunicar-nos amb els altres blocs i el meu amic, en Vladimir, podia aprofitar per tornar-se

una mica literat, ja que jo sempre li insistia que tenia bona ploma. Així ho vam fer, i va néixer

www.vladimiralmar.blogspot.com un bloc col·lectiu que forma part d'aquesta recerca i del

qual ja parlaré en apartats posteriors.

En poc més d’un any, el món dels blocs ha passat a formar part del nostre teló de fons i ha

suscitat un munt de lectures i l’estudi exhaustiu de la blocosfera i tot el que genera. Tot d'una

t'adones que una part del teu món diari està lligat a la xarxa i, més en concret, a la


6

blocosfera. Que intentes reservar una estona cada dia per visitar blocs, comentar-los i al teu

torn, generar posts i ser comentat.

A partir d'aquesta motivació, la de comprendre els propis actes i el món més proper, van

sorgir les primeres preguntes: vam constatar la necessitat de definir el bloc personal en

relació al seu antecedent, el diari personal. Calia, en primer lloc, contestar la pregunta: hi ha

intimitat en un bloc?, donant per suposat que en el dietari tradicional sí que n’hi havia.

Comparar el diari amb el ciberdiari era una tasca que rebassava la capacitat de la nostra

recerca. Així que vam basar-nos en les suposicions comunament acceptades sobre els trets

principals dels dietaris tradicionals i vam mirar si les podíem aplicar als ciberdiaris o no.

L’accés als diaris privats no era tasca fàcil. Però no és necessari fer-ne una recerca

exhaustiva per saber que en els diaris personals privats, les persones despullen prou la seva

ànima. Per això, en fer el salt a la xarxa, aquesta era la primera pregunta que ens

formulàvem: és un bloc un símil virtual de l’antic diari personal? El substitueix? El

complementa? Rebecca Blood, l’autora més citada en tota la bibliografia sobre blocs, afirma

que els blocs no són pas hereus del gènere similar off-line, sinó que són nadius d’Internet.

I tot seguit, apareixien un seguit de qüestions que sorgien d’aquesta primera observació i

ens duien, sense que ho puguéssim evitar al terreny de l’economia i al de la psicologia. Al de

l’economia per les implicacions en el terreny dels mitjans de comunicació tradicionals, com

veurem més endavant, i al de la psicologia per la creació de noves identitats i sistemes de

relació apareguts arran dels blocs. Per això, en parlar de construcció de la identitat en els

blocs a través del llenguatge i el disseny del que ja s’anomena amb naturalitat blocosfera,

cal que ho vinculem amb canvis culturals que estan emergint i dels quals ja en veiem les

derivacions econòmiques: els diaris digitals del nostre país inclouen des d’enguany espais

per a l’usuari on aquest té un protagonisme inaudit. Aquest fenomen deriva clarament dels

blocs. I veure què modifica, quines estructures, quines actituds, etc., és el propòsit d’aquest

treball.

OBJECTIUS

Amb la finalitat d’escatir quin és el paper que juguen els blocs dintre de la nova Internet,

l’anomenada Web 2.0, aquesta tesina es mou al voltant de tres eixos: la creació de la

identitat virtual, les xarxes socials generades a través de la blocosfera i les implicacions

econòmiques i socials que se’n deriven. Efectivament, la nostra pregunta central, la cua del

títol d’aquest treball, és de quina manera, si ho fan, els blocs contribueixen a modificar

fòrmules de lectura i participació tant d’àmbit personal com públic en les agendes

informatives. I si aquesta participació genera algun canvi significatiu i quines conseqüències


7

econòmiques, personals i socials pot tenir. Per mirar d’entendre’ns, hem treballat en base

als tres aspectes esmentats: Què és un blocaire? En aquest capítol indaguem en la natura

de l’autoria del bloc, exposant tot el que se n’ha dit i el que hem pogut contrastar amb el

treball de camp. Al segon capítol: Què és un meme?, parlarem de les relacions i xarxes que

es generen entre blocaire i audiència, de la natura de la blocosfera, de l’agenda temàtica

dels blocs, en contraposició amb l’agenda mediàtica, i finalment del llenguatge. Al darrer

capítol: “Un nou periodisme?”, mirarem d’entendre com els blocs influeixen en els canvis que

està experimentant la premsa digital i també la repercussió de tals canvis en la societat

contemporània.

PREGUNTES INICIALS / HIPÒTESIS

Com deia més amunt, la primera qüestió que va sorgir a l’hora d’estudiar els blocs era si

aquests eren la continuació digital dels diaris personals. Si era així, de seguida ens

demanàvem si en un bloc, que és un espai obert a un potencial “tothom”, es donaven les

circumstàncies adequades per tal que els qui hi escrivien ho fessin obertament, sense

censura. D’aqui sorgien una sèrie d’implicacions: quin tipus de llenguatge genera una

tecnologia que emula el diari íntim alhora que permet de ser llegida per un nombre indefinit

però potencialment ilimitat de coneguts i desconeguts. També ens demanem quina és la

forma d’expressió dels blocaires i com aquest llenguatge configura una identitat; quines

xarxes socials i interaccions es produeixen i què implica tot plegat a nivell econòmic i a nivell

social. Així, la recerca es va estructurar a l’entorn de tres eixos, que constitueixen els tres

capítols del treball.

Tota recerca parteix d’algun supòsit o formulació prèvia de respostes imaginades. En aquest

cas, l’observació participant aportava un munt de dades que s’han aplegat a l’entorn de les

següents hipòtesis de partida: una eina d’autogestió com el bloc no té precedents en la

història de la comunicació d’un a molts, i per tant, bé ha de suposar un enorme canvi. El

canvi que suposen els blocs és de magnitud econòmica, psicològica i social. En l’esfera

econòmica, contribueix a la transformació de les relacions tradicionals de poder entre

informadors i informats, aportant noves fórmules de transmissió i també una nova jerarquia,

més horitzontal en la premsa online. En la psicològica, altera la percepció d’un mateix tot

contribuint a crear un alter ego que es mou entre les capes íntimes del jo i els núvols ficticis

de la narrativa imaginària, a través d’un llenguatge especial, la bloc-escriptura. I en la social,

genera xarxes vinculades a grups d’interès, les audiències singulars que alguns autors han

convergit en anomenar globalment blogosfera. En l’àmbit social, a més, posa en evidència la


8

fractura digital existent a la xarxa; fractura que a la blogosfera, en concret, es redueix

notablement per la facilitat de maniobra que suposa l’ús dels blocs.

LÍNIES DESCARTADES

El decurs de la recerca implica un anar obrint espais de treball i reflexió que no sempre

poden aprofundir-se. És necessari renunciar a certes especulacions que un cop han donat el

seu fruit parcial, ja no poden sinó resultar camins inaccessibles que depassen la capacitat

d’una recerca concreta. És el cas d’una anàlisi exhaustiva de gènere, que en ella mateixa

constituiria una tesina. En aquest treball, doncs, hem tingut en compte el gènere en l’apartat

de la identitat i la construcció d’un jo virtual, i també en el capítol dedicat a l’economia, on

ens cal aturar-nos amb un cert deteniment en la fractura digital. Però no hem recalat

excessivament en aquest aspecte de les dones i els blocs per considerar-lo prou extens.

Tampoc hem pretès realitzar un assaig sobre el llenguatge dels blocs ni fer una aproximació

filològica als mateixos.

El nostre treball de camp posa l’accent en l’ús del llenguatge al servei de les noves

pràctiques comunicatives. I finalment, l’anàlisi dels canvis en la economia del sector

informatiu tampoc és un monogràfic exhaustiu sobre economia de la cultura, tot i que

n’aprofita les dades que poden ser útils per completar el nostre treball, en la vessant de les

repercusions socials i de canvi cultural. Tot el que aquesta recerca deixa entreobert podrà

ser fruit de futures investigacions en cadascun dels tres àmbits abordats.


9

METODOLOGIA

Aquest és un model d’anàlisi vàlid també per a ulteriors investigacions, basat en l’anàlisi del

discurs. La mostra escollida és petita, però ben seleccionada a partir d’un criteri de

referenciació múltiple (els blocs triats apareixen enllaçats en molts altres blocs, essent així

blocs de referència i, per tant, significatius). Hem pogut accedir a les analítiques d’aquests

blocs gràcies a l’amabilitat dels seus autors/editors, i hem constatat que tenen en comú una

audiència que supera la mitjana de trenta visites diàries, cosa que en un bloc personal no

mediàtic, és suficient per poder-lo considerar prou visitat.

Delphine Lagarde realitza el 2005 un treball basat en el llenguatge dels blocs que parlen de

terrorisme. És un estudi de cas que ens ha servit de model per a l’ús de concordances i

altres elements (anàlisis factorials, segmentació, etc.). Lagarde utilitza el programa Lexico3 i

nosaltres hem fet servir el Concordance.

En primer lloc s’ha fet una recerca més superficial i quantitativa per un munt de blocs (de

tota mena, per poder establir les categories i constatar que existeixen trets diferencials entre

elles), al voltant de 100. Tot seguit hem anat estrenyent el cercle, reduint el nombre de blocs

per fer-ne l’anàlisi qualitativa, deixant-los en 12. El buidat i anàlisi posterior s’ha dut a terme

en un període de temps concret (d’octubre de 2007 a març de 2008). S’ha fet al mateix

temps un seguiment de la premsa a través dels titulars més destacats en aquest període per

tal de fer front a un dels eixos de treball, el relacionat amb l’agenda mediàtica.

Les eines usades han estat els programes Google Reader (per comprendre la sindicació i

agilitzar les actualitzacions dels blocs consultats), Google Analytics (per conèixer-ne les

audiències reals, al marge dels comentaristes), Concordance (per calcular les freqüències

lèxiques) i les entrevistes i qüestionaris realitzats.

Com hem comentat abans, la selecció de blocs respon a una primera mostra aleatòria

extensa que posteriorment s’ha reduït en funció de la referencialitat interna que ens ha

deixat una mostra menor i més significativa. La tria s’ha dut a terme mitjançant diverses

tècniques. En primer lloc, i donat que els directoris encara no estan encara gaire ben

indexats, la forma més ràpida d’accedir als blocs ha estat mitjançant una tria aleatòria feta a

Google, posant la paraula bloc. En segon lloc, la tria selectiva, buscant blocs a directoris a


10

partir d’una paraula clau. La selecció també s’ha realitzat tenint en compte els enllaços a

d’altres blocs, un cop en teníem els primers ubicats. Hem volgut combinar blocs molt

referenciats amb d’altres escollits a l’atzar, per tenir una petita panoràmica i tractar de ser

més fidels a la realitat dels blocs personals.

Hem gravat entrevistes amb blocaires, d’altres les hem fet per telèfon, xat o email; hem dut a

terme anàlisis dels textos de les anotacions dels blocs i anàlisis quantitatius de posts,

comentaris i enllaços. Les entrevistes han estat informals, però totes han cobert un seguit de

qüestions sobre les motivacions, els hàbits, les expectatives, el historial, etc. Un total de 18

persones, dones i homes d’edats compreses entre els 21 i els 39 anys han participat en

aquesta recerca. La majoria escriuen el seu bloc en català. Algun d’ells fa de tant en tant

algun post (anotació o article) en castellà, i també en anglès.

Per dur a terme l’anàlisi quantitativa hem seleccionat els posts inicials, del mig i del final de

cada bloc coincidint amb el període de la recerca, extraient-ne els textos. Hem fet mitjanes

de publicació d’anotacions, de comentaris per post, de línies per post i per comentari... Cada

blocaire ha estat mesurat amb el programa Concordance per extreure’n les freqüències

lèxiques, i també hem fet anàlisi del text, cercant els temes, els camps semàntics, les

paraules més utilitzades, l’estil i elements narratius: temps verbal, figures retòriques,

registre, coherència, cohesió i adequació, etc. Amb tot això hem aconseguit tenir una

panoràmica reduïda però significativa de la blocosfera personal a partir de la qual extreure

les primeres conclusions en base a un cos teòric prèviament definit.

Com dèiem, per tal d’acabar d’escatir aspectes que no apareixien en cap de les tècniques

anteriors, es va passar als publicadors un qüestionari que tots van contestar i a partir del

qual es podia tancar el treball de camp. Aquestes han estat les preguntes que els vam

adreçar:

1. Què et va dur a obrir un bloc?

2. Què et fa mantenir-lo?

3. Com has creat la teva “xarxa” de blocs?

4. Ocasionalment, visites altres blocs fora de la teva xarxa?

5. Et sents “enganxat/ada” al teu bloc? I al d’algú altre?

6. Els comentaris influeixen en el tipus de tema que tractes?

7. Comentes els que et comenten? Al seu bloc, al teu o a ambdós?

8. Has tingut temptacions de tancar-lo o abandonar-lo? Què te n’ha fet desdir?

Més endavant en podrem veure les respostes i les conclusions que se’n deriven.


11

Per la part qualitativa, esmentarem un dels mètodes d’anàlisi fets servir per interpretar els

textos, l’anàlisi de les formes culturals, que en servirà per donar cos a un dels peus del

trípode interpretatiu del treball. Farem servir l’anàlisi del discurs en el text literari del bloc.

L'anàlisi del discurs posa al damunt de la taula d'estudi el funcionament dels múltiples

aspectes que intervenen en la comunicació humana. Podem observar per mitjà de la seva

aplicació com els emissors i els receptors operen amb els signes per a expressar-se,

comunicar-se i crear sentit. La semiòtica literària, doncs, ens presenta a la mirada la

complexitat de l'objecte artístic com a lloc de confluència d'estructures i sistemes de codis i

fa atenció als processos de codificació (escriptura) i descodificació (lectura), al paper que hi

tenen l'emissor i el receptor. Des de l'anàlisi semiòtica, s'afirma que el text és un conjunt

d'estratègies que preveuen la seva descodificació òptima (Aritzeta, 2002).

Una de les crítiques a l'anàlisi semiòtica és que se centra bàsicament en una perspectiva

pragmàtica, és a dir, que té més en compte les condicions i circumstàncies de la

comunicació, i sobretot de la recepció, que no pas el text en si. En el nostre cas, tenim en

compte ambdues: la tecnologia com a eina i com a possibilitadora i el contingut, en una

estreta interacció, donat que un cop superat l’estructuralisme, cal tenir en compte la situació

d’enunciació, el context, l’estreta relació entre qui emet, a qui emet, quan i com emet, a

través de què emet, etc. És a partir d’aquesta profunda anàlisi, on constatem que operacions

complexes com la de mantenir un bloc, requereixen actituds diverses. I aquestes actituds

acaben derivant en signes lingüístics que posteriorment decodifiquem. Però no només

lingüístics, també ideològics, estètics, psicològics...


12

MARC TEÒRIC

ESTAT DE LA QÜESTIÓ

Tot text es construeix com un mosaic de cites. Tot text és absorció i transformació d’un altre text.

Julia Kristeva

Un bloc és un producte del software subjacent.

Geert Lovink

En l’actualitat hi ha ja un conjunt nombrós d’estudis i articles sobre els blocs, però pocs que

aprofondeixin en la identitat, l’avaluació formal del llenguatge dels blocs personals en relació

a l’agenda temàtica, i quin paper juga tot això dins la nova Internet. Els estudis són

fragmentats, i s’albira la necessitat de conjugar els diversos elements per tal de poder oferir

una panoràmica i respondre les preguntes formulades. Tot seguit veurem un ample ventall

del que s’ha dit sobre els blocs i les aportacions de les darreres investigacions fetes al

respecte.

En el marc de la Web 2.0, en un moment en què la generació de continguts teòrics sobre

Internet amplifica el que succeeix a la xarxa de forma que no en podem quedar aliens,

sorgeixen preguntes infinites sobre els canvis que s’estan produint dins i fora de la xarxa, les

novetats, el que arriba i encara no en coneixem prou l’abast. Dóna la sensació que la teoria

s’avança a la realitat, i fins i tot gosaria dir que la possibilita. Estem buscant-li els entrellats

als nostres ciberactes. Sobre els blocs, per exemple, s’està escrivint tant com en els blocs.

No deixa de ser sorprenent que un blocaire aprengui més coses dels blocs a través dels

articles teòrics que amb la seva pròpia pràctica. Per posar un exemple: la sindicació de

continguts és una eina que hem descobert llegint articles sobre aquesta aplicació. Tot el que

fem a la xarxa és en el punt de mira de l’anàlisi acadèmic, tant que gairebé s’avança a la

pròpia acció.

També és cert que els teòrics tendim a maximitzar l’impacte d’allò que estudiem, car ocupa

una part molt important de la nostra vida. Ens obsessiona i neurotitza. Però el cert és que, a

dia d’avui, la majoria de la gent no té bloc o no sap què és. Com veurem al darrer capítol,

existeix una profunda fractura digital que no podem obviar. Tot i així, ens trobem davant un

fenomen prou vistós, les característiques principals del qual són la triple transformació a


13

nivell de creació d’identitat, generació i manteniment de xarxes socials i transformació de

l’estructura periodística clàssica.

Tornant al tema de la definició, els blocs han donat ja un munt de literatura acadèmica i

hores d’ara es podria omplir un llibre només amb les seves definicions. Realment, és difícil

avui parlar dels blocs sense tenir la sensació que tothom en parla i només hi ha una forma

eficaç d’abordar el tema: intentant exposar què és el que diuen des dels diferents àmbits,

periodístic, literari, acadèmic, etc., les veus més entusiastes i les més crítiques.

Per fer-nos una idea de la divergència de parers quant a la visió global dels blocs, podem

començar amb la postura dels autors del llibre Bridging the Gap: A Genre to Analysis of

Weblogs (Herring, Scheidt, Bonus i Wright, 2004), que es mostren definitivament crítics

davant l’entusiasme pro bloc. Afirmen que els autors dels blocs exageren el fet que els blocs

estan interconnectats, són interactius o estan orientats vers esdeveniments externs, i

subestimen la importància dels blocs com una forma individualista d’expressió personal. Per

la seva banda, Keith Stuart, es mostra entusiasta dels blocs. Afirma que els blocs són un

fenomen social que està trencant les barreres i canviant la forma en què el coneixement és

comunicat (Stuart, 2006).

Només amb aquest doble enfocament, el crític i l’apologètic, veiem per on flueix el discurs

sobre els blocs: entre dues ribes oposades (una els minimitza i l’altra els exalta) que

teoritzen la rellevància d’un fenomen que és alhora una eina, una pràctica i una actitud.

Partim d’aquí per constatar en quina situació es troba qualsevol intent de crear teoria sobre

els blocs: movent-se entre extrems força contrastats. Per això, lluny de voler contribuir a

decantar la balança vers un punt de vista o l’altre, pretenem donar resposta a preguntes

concretes i veure si existeix un nexe, un fil conductor que lligui totes elles aportant un

coneixement més o menys homogeni o irremissiblement heterogeni.

Com dèiem més amunt i tal com planteja el títol del treball, moltes qüestions atanyent als

aspectes socioculturals presenten un posicionament inquietant respecte els blocs. Aquesta

seria una mena de postura intermitja, ni entusiasta ni crítica, sinó expectant: quins canvis

s’albiren que encara no preveiem? Canvis en la identitat, canvis en la comunicació

transpersonal i efectes econòmics d’aquests canvis. Aquesta trilogia interpretativa ens

ajudarà a entendre els blocs com alguna cosa més que un programa, un entreteniment, un

espai virtual o un coneixement tècnic.


14

Partint de la noció de subjectivitat , concepte força polièdric que se situa en el centre

d’aquesta investigació, el subjecte del bloc és el blocaire. I què és un blocaire? Dedicarem

tot el capítol I a esbrinar-ho. El capítol II se centra en saber què es deriva del concepte de

subjecte aplicat a la gestió i transmissió d’informació en la seva vessant lingüística, temàtica

i social; i el tercer, a les implicacions econòmiques del canvi de paradigma produït amb

l’aparició dels blocs. Com afecta al complex entramat de la comunicació la irrupció d’una

tecnologia que dóna peu a una actitud comunicativa totalment nova? Com veurem al capítol

III, aquestes implicacions són de gran abast i estem assistint a canvis en la transmissió de la

informació que no són només formals. La participació, la individualització compartida –idea

que defuig la possible sensació inicial d’oximoron– i la necessitat per part dels mecanismes

de control de trobar el seu encaix en la nova situació generen un espai nou que resulta fins i

tot xocant.

En segon lloc, cal fer una profunda reflexió sobre el procés de creació d’identitats , el que

Annabelle Klein anomena identitat narrativa o escenografia del soi, pràctica que és alhora

creativa i formativa i que, en la gent més jove, provoca un canvi radical en els processos de

percepció del propi jo, invenció del personatge i interacció amb els personatges dels altres.

És, doncs, possible, experimentar altres formes de presentar-se, explicar-se i altres formes

de ser. Posar-se en línia a través d’una pàgina personal permet canviar l’existència i

expressar coses inexpressables en un altre context o format (Klein, 2001).

En tercer lloc, parlar de blocs és parlar de temes, de la confecció d’una agenda personal i

alhora col·lectiva que se situa en una posició prioritària, paral·lela i de vegades per sobre, de

l’agenda temàtica tradicional. Parlar de blocs, doncs, és parlar d’una perspectiva del món i

no pas d’una tecnologia, d’un programa o d’una plataforma.

Tot seguit, presentem algunes de les coses que s’han dit sobre els blocs, començant per les

que comenten els aspectes tècnics i formals.

Per a Keith Stuart un bloc és una publicació freqüent, endreçada cronològicament, el

component bàsic de la qual és l’article o post. Els blocs barregen almenys tres oposicions

binàries:

• Objectivitat (dades externes o personals) amb subjectivitat (la vivència concreta, la

informació tamisada pel jo o el ciberjo).

• Diàleg amb monòleg.

• Parla amb escriptura.


15

El bloc són 3 coses: freqüència, brevetat i personalitat. El més significant dels blocs no és el

contingut sinó el format (Stuart, 2006). El bloc se sol especialitzar en un tema o grup de

temes, presentats des d’un punt de vista individual i molt personal. Inclou una sèrie de links

que interessen l’autor/a, i que són els que solen generar l’audiència. Aquesta sèrie de links

seran els llocs que habitualment visita la persona blocaire i per qui és visitada. Només de

tant en tant se sol obrir la finestra a nous blocs, sovint de les llistes dels blocs “associats” o

xarxa de referència. En aquest sentit, cal plantejar-nos si els blocs són escrits accessibles

per al gran públic o bé captures electròniques d’una conversa privada que es dóna en el

domini espacial...

Una altra definició de bloc és un recull de posts. El post, o article, és la unitat d’expressió

que unifica tots els blocs. Els posts quasi sempre estan escrits en primera persona. Tan si

els escriu una professional de les lletres com un aficionat, l’estil és de construcció simple.

Veiem-ne un parell d’exemples, el del bloc d’una aficionada i el d’un escriptor professional:

Dèiem que la vida és molt perra però que moltes vegades ens fa riure, i que sort en tenim de pensar

molt, però que a vegades també cal parlar i entendre'ns i que... tranquil, que és provisional, encara.1

¿Per què no fan que les motos, sense perdre el dret a fer zigazagues pel carrer, la vorera i el carril

bus, puguin baixar també a les estacions i ficar-se a la via del metro? Amb el llum encès, ep, i amb

dret a tocar la botzina perquè s'apartin els vagons. Seria estupend. I molt popular.2

Efectivament, no hi ha grans diferències estilístiques. L’expressió és planera, directa,

propera, de sintaxi senzilla i amb interjeccions que recorden la parla, donant un aspecte oral

al text.

El bloc és un espai d’edició i d’autopublicació. No és un diari íntim sinó un dietari compartit

(Gil, 2005). La entrada, article, anotació o post és la unitat discursiva bàsica. Contradient a

Enric Gil, altres autors consideren que els blocs són diaris virtuals amb una sèrie

d’anotacions arxivades a Internet, caracteritzades per textos breus entrats en ordre

cronològic invers i, generalment, contenint enllaços hipertextuals a d’altres llocs recomanats

per l’autor. Alguns blocs utilitzen fotos i d’altres, vídeos o cançons (podcast). Els blocs

combinen la immediatesa de l’edició del post amb un fort sentit de la identitat de l’autor, la

seva expertesa i punt de vista. En qualsevol cas, siguin o no hereus dels diaris íntims, els

1 RitusLee a <http://videsperres.blogspot.com/> 2 Jaume Subirana a <http://jaumesubirana.blogspot.com/2008/05/amb-moto.html>


16

blocs els tenen com a precedents. Són documents endreçats cronològicament amb un fort

sentit del propi punt de vista i un clar enfocament vers l’audiència.

Per a d’altres, el bloc és un lloc de trobada, un fòrum particular amb els temes més variats i

el blocaire n’és el moderador. En aquest sentit, existeix un debat entre els que consideren

els blocs com a diaris personals i els que hi veuen el resultat de múltiples col·laboracions.

Nosaltres diem que és una pàgina web temàtica que pot contenir textos, imatges i enllaços,

on s’anota, com si fos un diari, les referències oportunes. Pot estar elaborat per una persona

o per una comunitat, però en tots, l’estructura de continguts es basa en una organització

cronològica.

Si haguéssim de situar un any de naixement dels blocs, seria 1997, de la mà de Dave Winer,

informàtic i un dels pioners del fenomen blocaire. Es tracta de la primera generació de blocs,

molt diferents als d’ara, coneguts com a filter style. Aquests primers “blocs” eren

pràcticament tot enllaços, com un filtre a Internet tamisat pel prisma personalíssim de la

seva autoria. El 1999 neix Blogger i la frase Bloggito ergo sum es farà popular en pocs anys.

D’alguna manera, hi ha un sentit de trascendència en el fet d’obrir un bloc. Allí, el profund es

barreja amb el casual i el banal. Fins i tot es pot llegir el bloc com un acrònim de be log

(blog) o log your being.

El bloc és una alternativa als mails massius i molt menys intrusiu. Qui vol hi entra i està al

corrent de les notícies que dóna el seu autor sense ser bombardejat o interromput pels seus

correus. Ningú està forçat a entrar en un bloc, és una elecció clicar-lo o no; en canvi, el

correu electrònic que hom rep ocupa un espai personal, i malgrat que es pot decidir

postergar el fet de llegir-lo, roman com un deure pendent.

El bloc és un tipus de pàgina web, un de molt concret: a primera vista, saps que un bloc és

un bloc, perquè el seu disseny s’assembla al de la majoria de blocs. Té una estructura

simple: un cos del text, una zona lateral per als enllaços i l’arxiu, i una capçalera amb el nom

del bloc i del seu autor, distingeixen un bloc d’una pàgina web de forma inequívoca. Aquest

aspecte unificador, que no tenen les pàgines web, ha contribuït a generar el concepte

blocosfera –l’univers blocaire– que a dia d’avui ja és acceptat per tots els qui tenen un bloc.

La crítica més punyent que es fa als blocs els titlla de pràctica narcisista, de meliquisme,

d’una xerrameca autoindulgent que no interessa ningú més que l’autor. Un d’aquests crítics,

Geert Lovink arriba a dir que obrir un bloc és quasi com posar cintes de colors al manillar de

la bicicleta per distingir-te (Lovink, 2008). Aquest treball no pretén posicionar-se en un debat


17

centrat en un aspecte tan subjectiu com si els blocs són pràctiques narcisistes o no. Pel que

fa a la creació d’identitats, possiblement utilitzem aquest tipus de llenguatge, més amb el

propòsit de definir el posicionament personal centrat en l’experiència d’una persona que fa

un bloc que de jutjar-ne les seves motivacions.

Una definició que ens atrevim a confeccionar i que trobem molt encertada, en tant que lliga

amb una part d’aquesta recerca, diu que el bloc és la narració col·lectiva de l’altra Història,

fins ara invisibilitzada; el pactwork de temes exposats que suggereix una realitat al marge de

la que ens presenta diàriament la televisió, la premsa i la ràdio. En primera persona, amb

detall i de forma subjectiva, el bloc escriu una història paral·lela de la humanitat sense

passar pel sedàs de cap altra censura que la pròpia. Post a post, s’inscriuen en la cultura

noves interpretacions de la realitat .

El bloc, doncs, és un recull d’anotacions sobre les pròpies vivències. Podria no ser res més,

però aleshores estaríem parlant de tota una altra cosa. El que singularitza els blocs és la

seva audiència, no només la imaginada (calculable amb les eines que hem esmentat al

principi) sinó l’explícita, la que es manifesta a través dels comentaris. Dedicarem un apartat

per analitzar aquest aspecte.

Finalment, els blocs són una selecció d’enllaços. Enllaços que nodreixen els posts i enllaços

que generen la xarxa social. Els primers són els links amb què condimentem els nostres

textos. Hi ha posts que no contenen enllaços a d’altres posts o a pàgines d’Internet, però

molts n’estan sembrats. Aquests enllaços donen sentit en tant que generen per una banda

un hipertext vinculat a la xarxa global i per l’altra una xarxa interna (referències al propi bloc)

o externa (amb la resta de blocs). L’enllaç s’utilitza per fer explícit el que altrament seria

implícit. Quan es tracta d’un enllaç extern a la blocosfera, genera una sensació de

coneixement per part del blocaire que el fa servir i afavoreix la comprensió d’un text donat.

Quan ens trobem amb un enllaç intern al propi bloc, ajuda a confeccionar un guió personal. I

finalment, quan és un enllaç a un altre membre de la blocosfera, contribueix a formar una

xarxa social. En aquest darrer cas, l’enllaç és una invitació a la conversa i sol ser correspòs

amb altres enllaços de solidària reciprocitat. Afegint enllaços al propi monòleg, d’alguna

forma li donem una amplitud coral on convergeixen diverses veus. És una eina de

legitimació, ressò i interacció real. Per últim, els enllaços que hom endreça en les seves

llistes de blocs recomanats insereixen el propi bloc en el registre del “club” de cada blocaire,

creant sensació de pertinença, delimitant l’àmbit de prospecció i dissenyant el caràcter del

bloc, el seu ethos particular.


18

Una curiositat observada en el treball de camp és que malgrat que potencialment el bloc és

un espai que permet triar el tema, l’extensió, la sintaxi, el lèxic i els gadgets que s’hi

inclouen, la majoria de blocs tenen en comú una extensió, una sintaxi, un lèxic i una

convergència temàtica en els aspectes de la quotidianitat de cada blocaire. Les

particularitats provenen justament del fet que cada quotidianitat té matisos i sobretot de la

interpretació d’aquests matisos. Al capdavall, el bloc és un gènere híbrid que sorgeix

d’ambdues fonts, online i offline.

Si parlem de xifres, l’any 2006 hi havia més de catorze milions de persones a tot el món que

tenien un bloc a Internet. Cada dia s’obren vuitanta mil nous blocs arreu del planeta (Molist,

2006). El que encara no tenim són dades sobre els blocs que es tanquen, s’abandonen o

cauen en un manteniment ocasional. Alhora, alguns estudis són exaltats i les dades d’uns i

altres difereixen notablement. Efectivament, els blocs abandonats són molts: és tan fàcil

obrir un bloc com tancar-lo o, sobretot, abandonar-lo. Una ullada no sistemàtica als

cercadors ens fan constatar que molts blocs han quedat sense actualitzar des de fa temps,

anys fins i tot, i que els seus gestors no s’han pres la molèstia de tancar-los. Tots els editors

de blocs ofereixen l’opció de suprimir aquell bloc, però rarament ningú l’utilitza. La desídia, la

mandra o el cansament fan que senzillament, es deixi abocat a l’univers virtual, com

ciberbrossa, un recull de pensaments i imatges sovint comentades que serveixen de

documentació, per exemple, per a aquest treball de recerca.

I respecte la ciberbrossa, no són els blocs oberts i desats els únics que ocupen espai. Hi ha

un tant per cent gens menyspreable que podria estar sobre el 10% de blocs, que són spam,

és a dir, blocs que s’han obert per filtrar publicitat o aconseguir adreces per mitjà dels

comentaris. Sense voler, un blocaire clica sobre el nom i va a una URL que et ven, per

exemple, un antivirus, amb una publicitat dura i agressiva: “el teu PC està infectat. Deixa que

te l’escanegem i compra el nostre antivirus per a XP”, etc.

Els blocs són, segons Debbie Weil:

1. Una forma d’expressió personal autèntica i inèdita.

2. Una eina instantània de publicació.

3. Un diari online amb continguts constantment actualitzats.

4. Periodisme amateur.

5. Una cosa que revoluciona la web (pensa en la sindicació)

6. Una forma de crear comunitat.

7. Una alternativa al corrent general dels media.


19

8. Una eina per ensenyar a escriure als estudiants.

9. Una nova forma de comunicació amb els clients.

10. Una forma de mantenir-se ocupat quan es té molt temps lliure. Molta més gent de la que ho admetria estaria dins d’aquesta categoria.

11. Una manera de pensar i escriure en paràgrafs curts en comptes d’un llarg assaig (que ningú no té temps de llegir).

12. Un sistema de correu massiu o d’estar en contacte amb els amics i la família.

13. Una manera d’escriure des d’una veu o una personalitat diferent.3

Aquesta extensa descripció toca els tres punts de la nostra anàlisi: l’1 i el 13 fan esment del

tema de la identitat i les transformacions que sofreix l’individu quan se singularitza en un

medi digital exposat a una ilimitada audiència imaginària; el 6, 8, 9 i 12 parla de les xarxes

socials i la comunicació un a un, o un a molts o molts a molts (tenint en compte que cada

bloc és un club de molts altres blocaires); finalment, els punts 4 i 7 expressen les

repercusions en els nous mitjans de comunicació, en concret, la premsa digital, la creació

d’un ciberperiodisme informal i d’una agenda temàtica nova.

Segons Hsi-Peng Lu i Kuo-Lun Hsiao els blocs són pàgines creades de forma dinàmica des

d’una base de dades. Poden ser personalitzats des de la perspectiva dels usuaris,

perspectiva que incrementa de forma exponencial el potencial de compartir idees en un

entorn virtual lliure de costos (Lu i Hsiao, 2007). Al seu torn, José Cervera (periodista i

blocaire) ho expressa així: el bloc és el fill no reconegut de la columna d’opinió i la revista de

premsa. Ens agrada especialment l’expressió de Berta García Orosa i José Luís Capón

García, que fan una definició molt interessant de la blocosfera: és una segona estructura

d’interpretació i jerarquització de l’actualitat (García Orosa i Capón, 2004).

Tanmateix, no cal obviar les altres vessants. És interessant tenir en compte aquest aspecte:

la gent confia en la informació sense filtrar? Si és així, en quin tipus d’informació? Potser sí

que ens estem acostumant a buscar coses a Internet i donar crèdit al primer que llegim

sense verificar-ho i contrastar-ho. Si és així, els blocs seran la propera revolució informativa,

ho estan sent ja. Com afirmava Montserrat Boix a les Segones Jornades de Blocs i

Ciutadania a València l’any 2007, “qualsevol notícia té avui una cobertura important de

blocs: les primeres entrades als cercadors solen ser blocs”. Hem fet la prova per veure si cal

3 The Corporate Blogging Book: Absolutely Everything You Need to Know to Get It Right (2006).


20

donar la raó a Boix, fent dues cerques a Google. En la primera hem posat les paraules

“sequera a Catalunya”. Les dues primeres entrades són de la Generalitat; la tercera és un

bloc; la quarta, cinquena i sisena, mitjans de comunicació digitals; la setena, un altre bloc; la

vuitena, la UPC i la nou i la deu, dos blocs més. En la segona cerca hem posat “Crisi

econòmica”. Les dues primeres entrades són dos blocs; la tercera i la quarta, un diari digital;

el cinquè un altre bloc; el sisè i setè, dues webs-blocs de persones anònimes i sense ànim

de lucre; i les tres darreres, mitjans digitals. En dos dels temes que durant la redacció

d’aquest treball preocupen més els catalans, la cobertura dels blocs és, efectivament,

destacable.

I si respecte al periodisme, aquestes són les modificacions, què passa amb els blocs

personals? Els blocs han reemplaçat o reemplaçaran els dietaris en paper? La gent que feia

dietaris en paper els ha deixat de fer i ara fa blocs? L’èxit del bloc personal és que, a

diferència del bloc periodístic, no li cal de verificacions ni falsacions, es mou en un espai de

llibertat. Per tant, la tecnologia no homogeneïtza sinó que és el contingut el que segrega un

tipus de blocs d’uns altres. D’aquí la necessitat d’acotar molt el tipus de blocs que

s’analitzen. Rebecca Blood, pionera i figura destacada dins la teoria de la blogosfera i autora

del llibre Universo del weblog, diu en aquest sentit: “Crec fermament en el poder dels blocs

per transformar tant els escriptors com els lectors de ser audiència a esdevenir públic, és a

dir, de consumidors a creadors”. Blood s’emmarca dins la tendència més apologètica, la que

sosté que “molts blocs proveeixen d’anàlisis i crítica. És una mena d’àgora virtual. S’hi

participa des del front i des de la rereguarda. És un viatge d’anada i tornada” (Blood, 2005).

Un cop entrats en matèria del que signifiquen els blocs, comencem a filar prim. Els blocs han

creat un nou gènere discursiu , allunyat del periodisme o altres classes de llenguatge

(Gray, 2003). Per a mostra, un post del bloc Metablog

(<http://metablog.bloc.cat/category/148/290>), que en fa referència:

Els blogs com a nou gènere?

cyrius | 18 Maig, 2004 00:14

La majoria d'articles i treballs que estem consultant fan referència a les bitàcoles com a gènere

de comunicació i àdhuc com a nou gènere retòric i discursiu. Un text realment fecund al

respecte és el de Valérie Jeanne-Perrier, Florence Le Cam i Nicolas Pélissier, titulat Les

carnets (weblogs) et webzines: création de nouveaux genres?: hi trobem la descripció de les

bitàcoles com llocs d'autopublicació individuals i col·lectius, un fenomen que posseeix uns trets

característics, uns senyals enunciatius i una forma de mettre en page específica. Els autors

repassen l'evolució dels blogs, des de la seva aparició com a filtres d'Internet, com a selecció


21

de les informacions més adients que es podien trobar a la xarxa, tot i que amanides amb algun

comentari personal. Dels 23 weblogs comptabilitzats al 1999 hem passat als milions actuals, ja

sense la forma de filtres, sinó de diaris personals interactius. L'estructura actual ja no es deixa

reduir a un repertori d'enllaços, sinó a la realització de posts amb data i hora precisa que es

troben ordenats cronològicament de forma inversa. En el text analitzat els blogs es veuen com

a formes evolucionades de pàgines personals, ja que no són altra cosa que seus web amb trets

diferencials; els bloggers (carnetiers, en francès) són generalment autors i alhora

administradors del lloc web, trien els continguts, els transformen en paraules, els transfereixen i

responen als comentaris (si s'escau). Demà continuarem amb més aspectes de l'article

referenciat.

Al capítol II entrarem més a fons en l’anàlisi del llenguatge blocaire com a gènere

comunicatiu. Però abans, seguim exposant aquest estat de la qüestió, desgranat en les

diverses consideracions que cal tenir en compte per abastar tot el fenomen blocaire, una de

les dimensions del qual és la seva capacitat de generar audiència i interaccionar-hi. En

aquest sentit, Rob L. Glazebrook ens diu que per ser efectiu en un bloc, cal tenir una

audiència, i per aconseguir-ne una, cal primer crear un ethos en què la gent confiï, que la

gent admiri, respecti i en gaudeixi. Els blocs amb un ethos potent són els blocs més visitats,

la veu dels quals és escoltada (Glazebrook, 2003). Per tant, retòrica + ethos = audiència. I

serà aquesta audència la que faci evolucionar el tipus d’escriptura d’una pàgina personal

tenint en compte les reaccions dels internautes que la visiten. És cert que molts blocs tenen

pocs comentaris o cap, tot i que aquest indicador no és simptomàtic d’una total manca

d’audiència, donat que les analítiques d’algun bloc explorat amb pocs comentaris han

mostrat una audiència existent, cosa que ens du a constatar que tant a la xarxa com a la

blocosfera, el fenomen del voyeurisme té un lloc destacat. Així com és possible rebre els

comentaris sobre els nostres pensaments més profunds provinents d’un internauta de l’altre

cap del món, també és possible ésser vist, llegit, per qualsevol persona, en qualsevol

moment des de qualsevol indret.

En un altre ordre de coses, Annabelle Klein desvetlla el tema de l’agenda temàtica, un dels

punts destacats d’aquesta recerca. «Les pàgines personals i els blocs ofereixen a cadascú

l’espai d’una posada en escena de si» (Klein, 2001). Així, el privat esdevé públic, per tant,

polític. Una de les primeres implicacions del qual és el canvi de l’agenda temàtica. Aquestes

noves activitats d’escriptura i lectura de si i de l’altre són formatives de la identitat, sempre

en construcció. Entraríem en nocions com les d’identitat narrativa, ipso, idem... pràctiques

que són alhora creatives i formatives. És, doncs, possible, experimentar altres formes de


22

presentar-se, explicar-se i altres formes de ser. L’anonimat per una banda, la facilitat de

publicació per l’altra, i l’efecte ressonador de l’audiència permeten una expressió singular

més elegida i un espai per a la ficció, un terreny d’assaig, un assaig del ser. “Sense ser-ne

del tot conscient, he creat una nova entitat, probablement una faceta de mi mateixa que no

s’expressava pas abans (Dra. Marols, a <www.vladimiralmar.blogspot.com>)”. Tot això serà

interessant d’observar com a influència en la creació d’indentitat en els més joves, els que

han ingressat en la blocosfera abans que nosaltres i hi són durant més temps, temps de

creixement i maduració personals en què la xarxa contribueix a generar una percepció

diferent de si mateixos. Pensem quin impacte pot tenir la blocosfera per als que es fan adults

tot esbombant el seu anecdotari més íntim a la xarxa.

Com dèiem, un dels aspectes més analitzats respecte els blocs són els comportaments dels

usuaris pel que fa a la formació i manteniment de les seves audiències. Les expectatives de

resposta determinen el comportament de l’usuari (Lu i Hsiao, 2007). Les seves motivacions,

els factors socials, les normes subjectives... són els factors que afecten la intenció dels

usuaris a l’hora d’actualitzar els seus blocs. La persuasió és un concepte clau. Aquesta

capacitat de motivar lectors passatgers a quedar-s’hi, a repetir i, finalment, a comentar és la

força que sovint fa que actualitzem els nostres blocs.

Però tornem a l’inici. Encara hi ha molt a dir sobre què és un bloc, tot i que pensem que no

cal fer-ne una descripció formal exhaustiva, sobradament comentada a estudis com el

d’Enric Gil (Blocosfera: les bitàcoles i l’audiència, 2004), Enric Bruguera (Els blocs, 2006) o

el de Mercè Molist (La blocosfera catalana, 2006). Direm que l’èxit dels blocs radica en què

per primer cop l’usuari és escriptor, editor, corrector, crític i tot això sense saber HTML. Els

blocs han tingut un molt bon posicionament a Google i altres cercadors, això provoca que

moltes cerques donin com a resultat pàgines de blocs. A més, l’enorme quantitat de vincles

entre blocs també els potencien al rànquing de resultats. La clau en el desenvolupament

dels blocs ha estat el sentiment de comunitat i recolzament mutu. El 44% de persones entre

18 i 35 anys consulten la web almenys un cop al dia, i només un 19% llegeix el diari. El propi

Bill Gates va senyalar la creixent percepció per part de Microsoft del fenomen blocaire com

una potencial amenaça, i alhora com una nova oportunitat de negoci. Aprofundirem en

aquest aspecte al capítol III. En tot cas, sabem que al voltant dels blocs han sorgit noves

eines com Geoblog (mostra en temps real les actualitzacions) o Blocat. Ambdós recullen

només les bitàcoles que s’hi han registrat.


23

Els blocs, des d’un punt de vista informatiu, són un vehicle de comunicació com qualsevol

altre, que poden anar creant un arxiu propi de les notícies, imatges o infografies que es

publiquen a la xarxa. Des d’aquest enfocament, sorgeix la qüestió de la credibilitat, com hem

vist més amunt. Amb els blocs neixen noves formes d’aprendre, d’informar-se, de

comunicar, de transmetre informació, que defugen el paradigma tradicional de censura-

control-rigor. Aquest paradigma és un arma de doble tall, donat que legitima un tipus de

coneixement, el que proposen les elits i les classes dominants; però alhora està sotmès a

verificacions i constatacions per part d’aquestes elits. Com diuen Flores i Aguado, el

problema de fons és la pròpia concepció de la xarxa, l’absència de normes i de legislació.

Problema i virtut al mateix temps, perquè si bé hem de fer front al tema de la veracitat dels

continguts, i això pot suposar a la llarga un problema de certesa o incertesa, de legitimitat, al

capdavall, per primera vegada no estem subjectes a monopolis informatius i podem accedir

a la informació amb molta més llibertat i de forma més heterogènia. En aquest sentit, Dan

Gillmor, ex col·laborador del San José Mercury News, afirma que estem passant d’un

discurs doctrinal i unilateral a un fenomen situat entre la conversa i el seminari (Gillmor,

2004).

Els observadors més profètics proposen convertir els blocs en una eina més del periodisme.

I de fet, força diaris nacionals i estatals estan en aquesta línia, tant en l’oferta d’espai

blocaire per als lectors, com en la blocosfera de col·laboradors que penja del seu portal. Al

mateix temps, pocs diaris digitals queden ja que no permetin que els seus usuaris hi deixin

comentaris. La premsa digital comença a reaccionar davant la idea que el monopoli de la

informació els pertanyi. Efectivament, un dels avantatges derivats de permetre que els

lectors creïn blocs dins dels diaris, és que generaran trànsit amb el diari, posicionant-lo

amunt en el rànquing. Hi ha bitàcoles, a més, que s’han convertit en un referent periodístic.

Si sumem els dos aspectes tractats fins ara conclourem que la participació de la ciutadania

per mitjà dels blocs conforma el perfil de la nova audiència d’Internet i que, aplicat a la

premsa i a la informació, és aquesta ciutadania connectada qui, a poc a poc, està participant

en la configuració de la nova agenda temàtica... no és massa agosarat afirmar-ho. Més

endavant veurem si aquesta ciutadania, tanmateix, és representativa de tota la població o la

fractura digital és encara massa profunda i de nou ens trobem amb un grup amb capacitat

de maniobra que fa front a un poder establert, però que no deixa de ser una altra elit. Per

posar una comparació, és com si una tecnoburgesia estigués eixamplant els límits de les

esferes de poder més aristocràtiques. Ara hi ha més veus, però continuen havent-hi moltes

més veus a fora, silenciades.


24

En resum, els entusiastes dels blocs diuen que és un periodisme més proper i amb major

interactivitat amb els lectors. Els crítics, per la seva banda, afirmen que l’abast global dels

blocs i la seva informació encara no té reglaments que ajustin els continguts a un marc ètic i

legal, distanciant-los d’esdevenir fonts reals d’informació. A més, pel que fa a les agendes

temàtiques, com veurem, sorgeix la pregunta: si l’atenció dels mitjans sol anar cap a les

grans figures, donat que aquestes orbiten a l’entorn dels temes de l’agenda oficial, i la gran

majoria dels blocs els escriuen persones desconegudes per a audiències prou reduïdes,

com una persona anònima pot generar temes i notícies al marge dels oficials i crear un flux

suficientment representatiu? Qui les llegirà? Com hi accedirà? Es pot trencar l’hàbitus? De

fet, hi ha moltes petites audiències que sumades fan una gran audiència prou significativa.

Què ens diu això? Hi ha individus amb capacitat de sostreure’s de certes pràctiques

homogeneïtzadores i d’altres que no? I per què? El treball de camp mira de donar resposta a

aquesta difícil qüestió heretada de la sociologia de Bourdieu, que ens diu que les persones

estem massa ancorades en hàbits concrets com per modificar-los: l’hàbit és una estructura

estructurant (similar als frames descrits per Lakoff) que organitza les pràctiques i la

percepció d’aquestes pràctiques més enllà de la consciència i el discurs (Bourdieu, 1988).

En tot cas, sabem que en relació a aquesta pregunta, en sorgeix una altra que serà més fàcil

de contestar: el tema de la fractura digital. Si analitzem les motivacions dels blocaires a

l’hora de posar-se a escriure un bloc, una primera qüestió és l’accés. Els coneixements

tècnics van suposar un hàndicap per a tots aquells i aquelles que volien tenir una pàgina

web personal o professional. La majoria van haver de contractar un informàtic. Els blocs,

malgrat que continuen sent un espai restringit, si considerem tota la ciutadania, han permès

a molta gent d’accedir a la xarxa de forma individual i sense intermediaris. La tecnologia

blogger facilita molt la tasca, no cal grans habilitats ni coneixements de software per obrir i

mantenir un bloc senzill. Tant és així que comença a donar-se el fenomen del bloc-web: és a

dir, persones que utilitzen el seu bloc com si fos una pàgina web. En alguns casos, aquest

bloc-web té una durada limitada i concreta en funció dels objectius del seu editor: per

exemple, hi ha blocs que s’obren per penjar les fotos d’un habitatge que es vol vendre. Un

cop venut, aquell bloc quedarà deshabitat o en el millor dels casos, la persona que el

gestionava el tancarà. L’habitual, com dèiem abans, és abandonar els blocs com xavalla, en

comptes de tancar-los. Això fa que les estadístiques sobre blocs oberts actius no siguin

fàcils d’elaborar.


25

La majoria de blocaires usen editors senzills com Blogger mentre que els més avançats

passen a sistemes com WordPress i alguns fan servir l’HTML directament, perquè els dóna

més control sobre el format. La majoria, però, fa servir les eines bàsiques de software del

bloc i no explora més enllà les seves possibilitats: disseny bàsic, estructura de post-

comentari i alguns enllaços. Els usuaris més avançats incorporen tot d’elements com llistes

d’enllaços endreçades, imatges, podcast, youtube, analítiques, qui està llegint en aquell

moment, etc. Normalment segueixen les estadístiques del bloc, en canvien el format i

disseny o hi pengen vídeos, cançons i diapositives.

Per altra banda, el software del bloc permet diversos nivells de privacitat: el més alt és el

que demana contrasenya per accedir-hi (poc usat). Els més oberts permeten comentaris a

tothom. Per evitar el spam, existeix la possibilitat d’habilitar un codi d’accés per deixar

comentaris (un nombre o una paraula), així com demanar a l’usuari que s’identifiqui amb un

compte de correu, són les eines per evitar que un robot pugui omplir automàticament un

formulari web per enviar informació de forma massiva (vegeu figures 1 i 2).

Fig. 1


26

Fig. 2

Per anar cohesionant aquest estat de la qüestió, tornem al punt de la identitat. Com s’arriba

als blocs, què s’hi fa, què modifica en termes de comunicació intra i interpersonal. La gent

descobreix blocs nous a través dels enllaços recomanats pels autors dels blocs que solen

llegir, fet que ens condueix a pensar que les xarxes es generen per vincles de confiança.

Fins i tot quan no es coneix l’autor del bloc, el fet de visitar-lo amb una certa freqüència

genera confiança en l’usuari.

Per una altra banda, es produeixen pràctiques força curioses: tot d’una, un blocaire tanca un

bloc i n’obre un altre amb una identitat diferent. Per què? També hi ha gent que manté més

d’un bloc amb la mateixa identitat. Tot això ho mirarem amb deteniment al següent capítol.

Molts blocaires estan pendents de l’audiència, fins i tot en blocs on és pregona una flagrant

intimitat. I a l’inrevés: hi ha audiències que “necessiten” la seva dosi de post. I ho expliciten

quan un blocaire ha estat un temps sense penjar una nota. Vegem aquest exemple:

RitusLee ha dit: Que bé que hagis tornat Perdi, he trobat a faltar tant aquesta encantadora

normalitat teva! ens veiem (per dissort dels dos) entre mobles vells.

Miquel ha dit: Bentornat! Encara que no deuria haver marxat, vostè. Moltes felicitats. És

agradable l'aire fresquet i els dies d'abril, que ja s'acaba. I els bàndols, imprescindibles per

situar-nos.


27

Maria ha dit: Ei!! Se't trobava a faltar!! Què bé que hagis tornat. I què vols que et digui, si ser

normal vol dir saber trobar el punt exacte on comença un somriure, doncs que visquin els

normals!4

Per aquesta sensació de ser observats, als blocs personals la gent mesura i calibra molt el

que vol revelar i el que no vol que sigui revelat. Força blocaires combinen comentaris molt

reflexionats sobre qüestions serioses amb revelacions de l’experiència personal i comentaris

superficials o detalls nimis sobre aspectes molt particulars. A tall d’exemple:

No es pot anar a més de 80 per no contaminar. Ho compleixo al peu de la lletra i m’adelanta

fins i tot el camió de les escombreries.

Ara sóm dues families amb 5 nenes que potser quan estiguin arribant als 40 es preguntaran

com es van conèixer.5

Les motivacions per escriure un bloc són: documentar la vida de l’autor, buscar els

comentaris i les opinions dels altres, l’expressió emocional, endreçar pensaments i idees per

escrit, i formar i mantenir comunitats (Nardi, Schiano, Gumbrecht i Swartz, 2004). Per a

molta gent que va a viure fora, mantenir un bloc és una forma de conservar el contacte amb

la família i els amics en una forma més efectiva que el correu, de comunicació “un a molts”.

És un lloc, a més, per penjar fotos, i on les persones amb qui mantenim relacions més

íntimes poden dir-hi la seva.

Per tant, segons aquests autors, la creació d’una audiència no és l’aspecte únic ni central a

l’hora d’obrir un bloc. Vam incloure, doncs, al nostre treball de camp la pregunta: “si no tens

comentaris, per què fas un ciberdiari que tothom podria llegir i no un de privat?”. Les

respostes més destacades van ser: picar és més ràpid que escriure en boli i pots corregir-ho

més fàcilment; tens un arxiu ben endreçat accessible des de qualsevol lloc amb connexió; i

encara més important (el factor psicològic): força gent escriu blocs com una forma de

documentar la seva vida i afirmar la seva existència (amb l’audiència real o imaginada),

donar-li un ressò, amplificar-la. I això, com insistirem al capítol següent, du l’aire dels temps:

la individualitat narcisista, la necessitat d’afirmar l’ego i sortir de l’aïllament, fent-se un lloc en

la comunitat difusa. El peer-to-peer o el un entre molts, per tant, és una manera de

consolidar la identitat per no diluir-la en l’anonimat de la massa.

4 Comentaris al bloc de Perdedor <http://carndebanqueta.blogspot.com/> 5 Pardalet, fragments de diversos posts. <http://dnalorodel.bloc.cat/>


28

Així doncs, una de les motivacions més profundes és la de sentir que estàs relatant la teva

vida als altres en temps quasi real amb la il·lusió de ser , potencialment, en la mirada dels

altres . Quan no es té prou valor o assertivitat per escriure als amics particularment per

explicar-los coses que un pensa, sent o sap, obre un bloc, per exemple, sobre crítica de

cinema o de literatura. Ser a la xarxa legitima d’alguna forma el que la comunicació informal

presencial podria passar per alt. Aquesta necessitat de ser algú, de destacar entronca amb

els valors contemporanis explotats per la publicitat en una exaltació de l’individu i el seu dret

a reafirmar-se en una postura egocèntrica: “Tu t’ho vals”, “sigues tu mateix/a”, “permet-te un

moment per a tu”... Dins d’aquest marc d’individualització expansiva, la blocosfera pot

esdevenir un Speaker’s Corner personal, un lloc on cridar des del jo per transcendir

l’anonimat, obtenir autoritat, existir.

Una altra de les funcions observades en els blocs és la de conjurar les emocions de tristesa

davant la mort d’éssers estimats. Aquest paper elegíac el podem constatar en un munt de

posts:

Aquest Sant Jordi estic trista. Deixeu que ho estigui. Passo el dol d'una pèrdua.6

Adéu, vés on hagis d'anar. He estat feliç amb tu. Tu amb mi. Hi tornaria, a tot.7

Els seus estan tristos perquè fa uns dies que ens ha deixat. El seu buit serà difícil d’omplir..8

Per a certs tipus d’activitat, escriure a un bloc és molt útil i benèfic, gairebé balsàmic. És el

cas dels poetes amateurs. En la blocosfera troben un petit espai comunitari, protegit i amb

certa ressonància. Allí hi publiquen, potser per primer cop, són llegits per altres poetes i

n’obtenen les seves primeres crítiques.

En aquest cas, un bloc és un aparador alhora privat i públic. I com a aparador, una crítica

que se’ls fa des dels sectors més avançats és que els blocs poden i haurien de facilitar les

possibilitats d’interacció amb altres tecnologies com el correu electrònic, la baixada de

vídeos o música, la tecnologia RSS, etc. Blogger, el més usat, és més senzill però té menys

eines i ofereix menys aplicacions. Algunes comunitats sí ofereixen serveis als membres,

com saber qui està connectat, però amb un cost.

Des de la perspectiva de gènere, com veurem a l’epígraf sobre el gènere i a la fractura

digital, podem afirmar que les dones han apostat pels blocs. L’Estudi Intel aporta dades

6 Maria Escales a <http://mariaescalas.blogspot.com/> 7 Lu a <http://vladimiralmar.blogspot.com> 8 Pardalet a <http://dnalorodel.bloc.cat/>


29

significatives: a Espanya, el 22% de les dones és blocaire enfront un 18% dels homes. Ara

bé, si ens basem en les audiències, trobem que els blocs més comentats solen ser blocs

mediàtics, normalment a càrrec d’homes. La raó, l’hàbitus: la lògica pròpia del sistema

jeràrquic i l’esctructura de poder fa que l’atenció recaigui majoritàriament en els homes. No

ha estat l’objectiu d’aquesta recerca, però volem deixar aquesta qüestió plantejada aquí:

valdria la pena fer un estudi sobre audiències relatives i absolutes per establir si en realitat,

la suma de totes les microaudiències no superaria les grans audiències mediàtiques, per

saber si el fet que hi hagi més blocs escrits per dones implica que també són més

comentats. La web Mujeres en Red va publicar l’article “¿Por qué apostamos por los blogs?”

on s’engrescava les dones a usar aquesta tecnologia per a l’empoderament i la visibilitat de

les seves idees. Al parer de la seva webmaster, la periodista Montserrat Boix, els blocs

faciliten l’autonomia de les dones i la seva presència a Internet, alhora que fan sentir les

seves veus, donen a conèixer les seves opinions i participen a la xarxa. En la mateixa línia,

la diputada socialista Lourdes Muñoz Santamaría afirma que un dels grans objectius polítics

és potenciar la presència de les dones a Internet com un espai clau per al seu

empoderament en l’àmbit públic i com a estratègia per aprofitar les oportunitats que ens

ofereix Internet i fer que les iniciatives polítiques de les dones siguin més visibles.

Un cop vist com funcionen els blocs per generar subjectes d’informació, posem també sobre

la taula la qüestió de l’impacte sobre la cultura. Hi ha un discurs molt crític amb aquesta

nova Internet, venerada per molts, que predica que sembla situar-nos davant d’una utopia

de llibertat i accés global a la informació i al coneixement que, tanmateix, veiem esvair-se a

poc a poc en analitzar i observar detingudament com es van succeint els esdeveniments des

del punt de vista del mercat i la política. Així doncs, tot i que sembla que som testimonis de

processos de transformació i de canvi estructural que estan modelant l’acció social i

l’experiència humana, no podem perdre de vista aquesta perspectiva crítica que tem que tot

plegat pugui ser fagocitat per les estructures existents. Per la nostra banda, hem intentat no

fer de la tecnologia un objecte de culte ni considerar-la com un monopoli estratègic, i

tanmateix no menystenir que la tecnologia pot establir mecanismes de relació social que

permetin traslladar el seu discurs més enllà de la xarxa.

Acabem aquest marc teòric havent pogut constatar d’aquesta enunciació dels diferents

posicionaments sobre la qüestió dels blocs que la tria tecnològica implica solucions

culturals , de major o menor abast. Podríem concloure que el món dels blocs marca la

segona generació de pàgines a Internet (Aguado i Flores, 2006).


30

CAPÍTOL I QUÈ ÉS UN BLOCAIRE

Sembla que fer un bloc és un fort impuls d’expressar uns bits de singularitat sobre nosaltres mateixos.

Tots sabem que només som un munt de nombres, objectiu d’ideologies i de màrqueting. Tanmateix,

de tant en tant trobem les eines adequades en la filosofia que caracteritza una època per tal

d’assimilar aquest bit desconegut anomenat un mateix.

Geert Lovink

El tema de la identitat és primordial. El bloc és una concepció de la identitat que surt a l’escenari.

Sherry Turkle

LA CREACIÓ DE LA CIBERIDENTITAT

Un blocaire és una identitat. Rera un nom en clau que rarament és el nom real de la persona

que gestiona el bloc, hi ha una veu, o diverses, al servei d’una comunitat de lectors

periòdicament participatius. Al seu bloc, Flaneuse, l’autora del bloc s’autodescriu:

La Flaneuse passeja, observa, fotografia, descriu, retalla, i col·lecciona tot allò que va

trobant tan quan camina pels carrers del món com quan viatja a través de la xarxa, de la

literatura o de l'art.9

El crític d’Internet holandès, Geert Lovink, afirma que els blocs són eines publicitàries de la

xarxa, fàcils d’utilitzar, però que també creen un tipus específic de subjectivitat.

Efectivament, hi ha una voluntat d’autodefinir-se, encara que aquella o aquell no siguis ben

bé tu, o només en part. El bloc com una forma de psicologia exterioritzada, una part de la

teva psique (Clark, 2002), tot i que els que hi escriuen regularment saben que els blocs són

subtils , que no es pot “matar tot el que és gras”. Per una banda la longitud del post, que té a

veure amb la disponibilitat de temps que tenim els lectors per navegar, no permet mostrar

més que un fragment del jo, una instantània en paraules d’un moment viscut o imaginat. Per

altra banda, hi ha un intercanvi regular de lectura i escriptura entre blocaire i lector. Els

papers s’intercanvien diàriament, cosa que fa que la narració del jo no sigui lineal sinó

discontínua.

9 La Flaneuse a <http://azotacalles.net/flaneuse/>


31

Annabelle Klein exposa com es transforma tant la identitat com el discurs en pro de

l’articulació d’un ciberjo i d’un cibertu, ambdós, percebuts en la transacció post-comentari.

Més endavant parlarem del comentari com a eina que alhora configura la identitat del

blocaire i genera la xarxa social que anomenem blocosfera.

Si seguim el fil conductor que enllaça la identitat amb el llenguatge veiem com aquest

genera una forma recitada de “jo” contemporani que permet a cadascú donar-se forma

pròpia (Klein, 2001). A través del llenguatge dels blocs, tant com per mitjà del seu contingut,

el diari evoluciona vers la conversa. En el bloc personal d’expressió creativa és on es

produeix de forma més evident la creació d’una identitat per mitjà d’una narrativa que

evoluciona en funció del feedback que ofereixen els comentaris. Un cop l’audiència invisible

es materialitza en forma de pseudònim i de les línies de text que algú escriu en un requadre

habilitat amb aquesta funció, el o la blocaire inicia el seu periple al voltant del propi jo. És en

aquesta circumnavegació on es troba l’essència del bloc personal.

De l’acte egocèntric (en el sentit de centrat en ell mateix) que suposa escriure un diari

personal es passa al diari compartit. De totes formes, si escriure un diari personal que hom

desa en un calaix amagat és un acte d’egocentrisme o de teràpia o bé una expressió

individual de caire artístic no ho entrarem a dilucidar a fons en aquesta recerca. Tampoc

farem una anàlisi exhaustiva de les diferències i similituds entre el diari tradicional privat i el

diari online públic. Però sí que mirarem les motivacions que porten a obrir una finestra en la

intimitat perquè qualsevol persona, potencialment, hi pugui treure el nas, observar, saber i

fins i tot opinar. La blocosfera és el regne dels frikis i dels narcisistes o això és un retrat

caricaturesc que només exagera alguns trets i n’ignora la resta? La gran incidència dels

blocs respon a la seva facilitat de publicació, per tant, a una experimentació transitòria i

efímera o enganxa per altres raons que cal escatir? Klein insisteix en el factor psicològic de

la identitat que aprofondirem al final d’aquest capítol. El jo es fon amb el tu, un jo i un tu

imaginaris i imaginats, en el procés de l’escriptura, que evoluciona segons les reaccions dels

internautes que visiten el bloc.

La cibercultura ha provocat canvis en la vida de les persones on, efectivament, noves

formes d’interacció són posibles en la mida que el cos s’esvaeix. Aquests canvis promouen

una reflexió sobre les fantasies i somnis sorgits de la cibercultura que, bàsicament, tenen

com a fons la possibilitat de fugida, la capacitat de trascendir les limitacions físiques i

espaciotemporals. Autrem-nos un moment en aquesta reflexió: d'una banda, és cert que a la

xarxa hi ha menys barreres pel que fa a espai i temps, però cal vigilar de no caure en una


32

hiperficció d'aquestes possibilitats –que no són ni de bon tros il·limitades– de no professar

una fe cega en la tecnologia, com hem dit de bon principi, car les constriccions existents (pel

que fa a l’habitus, al pes del mercat o a la fractura digital, etc.) hi juguen un paper que no

hem de menystenir.

Efectivament, els somnis utòpics que presenta Dery troben una forta crítica basada en les

conseqüències negatives de la tecnologia. Quines són aquestes crítiques? Les podríem

resumir en una: la imatge onírica d'un món lliure i connectat ens distreu dels problemes reals

al nostre voltant, ens insensibilitza o, millor, invisibilitza el que passa fora de la xarxa: “cada

cop estem més cecs als problemes de l'entorn per causa de la resplendor metafísica que

exhalen els filòsofs ciberdèlics, els futuròlegs corporatius i els programes de divulgació

científica” (Dery, 1998).

Tal com va passar amb la postmodernitat, que va qüestionar la fe il·limitada en el pensament

il·lustrat i la utopia del creixement sostingut, ens trobem ara amb un tecnoescepticisme que

proclama la seva manca de fe en el poder de la tecnología per transformar el món.

El bloc és una oportunitat sense precedents d’expressió individual a escala mundial (Blood,

2005). Quan parlem d’aspectes públics o privats en els blocs (a diferència dels diaris íntims,

mostres de tu allò que vols que sigui vist a una comunitat potencialment molt extensa), hem

de tenir en compte la realitat diària dels blocaires, que solen coincidir en aquell espai

compartit amb una sèrie força estable de lectors i comentaristes. Al capdavall, el que

s’acaba creant és un “saló” privat, on només ocasionalment i estranya apareixen “cares

noves”. Alhora, però, és fàcil oblidar que el bloc és domini públic i que cal fer-se responsable

d’allò que es publica. Arriba un moment que un creu estar en el saló o la biblioteca de casa,

sol o amb els seus quatre o cinc convidats, i resulta que rere les finestres, hi ha tot de cares

mirant el que passa dins. Es produeix aquest efecte inesperat: buscant de fer pública la

pròpia intimitat, però amb la necessitat de preservar-la de possibles crítiques o atacs, el

blocaire s’acaba relacionant amb personatges afins, i oblida que ha obert una finestra al

món. En aquests casos, més valdria generar una nova eina, un bloc que funcionés com un

newsgroup.

En el fons, no estem mirant de reproduir la intimitat que teníem en un diari privat, compartint-

la de forma narcissista amb una audiència d’afins? No volem, al capdavall, que el diari íntim

resssoni i aplaudeixi, en comptes de generar una forma de comunicació coral? La resposta a

aquesta pregunta no és unívoca. Hi ha els dos perfils de blocaire: el que vol ser escoltat, i

només respon els comentaris o comenta altres blocs com a estratègia per mantenir aquella


33

audiència lligada al seu bloc, a la seva veu; i el blocaire que gaudeix de la trama que es

genera, i on ell va saltant, de bloc en bloc, de conversa en conversa, en qüestió de minuts i

sense moure’s de la cadira, per ampliar els seus propis coneixements i engrandir el seu petit

món quotidià.

En aquest apartat de la identitat hem trobat autors que parlen dels blocaires com d’artistes. I

d’artistes com a constructors de ponts o individus disposats a resoldre problemes, acceptar

reptes per aprofundir en la investigació, establir nous models. Dins d’aquesta definició són

vistos com a treballadors flexibles i desprotegits que extrauen capital (cultural, però

transformable econòmicament pels qui disposen dels mitjans necessaris) processant

diversos materials humans. Realement són artistes els blocaires? O més aviat projectors de

subjectivitats? Un altre tipus de bloc amb molta incidència és el de l’expert sobre un tema. Hi

ha moltes persones que utilitzen els seus blocs per transmetre els seus coneixements

d’expert. D’aquesta manera, a part de beneficiar tota la comunitat, també aprofiten per

guanyar notorietat. Artistes, experts, exhibicionistes, constructors d’un nou periodisme amb

una agenda que es construeix diàriament i entre tots, a la blocosfera, i és il·limitada... els i

les blocaires constitueixen una nova modalitat de cibernautes.

Tot seguit en veurem un tast, del que el treball de camp ha aportat a aquestes qüestions

obertes. Abans, però, tinguem present que a la xarxa podem projectar formes de fer, de

col·laborar, d’intercanviar informació i coneixements i de participar en la vida pública (blocs),

com a agents constructors d’imaginaris o com a consumidors.

EL CIBERJO

Un dels trets de l’era informàtica és que tot i que el cos segueix existint, es té una certa

sensació de pèrdua del mateix en la immersió en un món virtual. Davant la televisió o la

pantalla de l’ordinador ens alienem del nostre cos, que per altra banda és avui més

cibernètic que abans d’ahir (els implantaments dentals, les pròtesis, les silicones, els

aparells que regulen el batec del cor…). Aquest cos ha quedat desfasat davant la tecnologia

o bé s’ha vist transformat per les màquines. El cyborg és la nostra ontologia (Haraway,

1991), és la unió entre organisme i tecnologia, entre cultura i natura i entre realitat social i

ciència ficció. Aleshores, quan entrem en l'espai virtual, on el cos s'atura i deixa de tenir

importancia, el que pren el relleu és la seva identitat, que ja no es basa o se situa en el cos

sinó en un jo fins ara inexistent. Al ciberespai, les faccions es transformen en bits, deixem de


34

ser visibles per ser perceptibles. I alhora que publiquem la nostra vida privada, ens la podem

inventar.

El “nick”, pseudònim amb què una persona accedeix a la xarxa quan crea un bloc o entra en

ell, és una mena de doble seu. Algú que parla i s'expressa en el medi electrònic i que, com

les imatges oníriques de les pintures de Magritte, no és aquella persona. En realitat, no és

una persona la que escriu un post o la que el comenta. És una identitat, un ser percebut.

Aquestes transformacions psicològiques passen de l'esfera de l'individual a la social,

generant nous tipus de relació intra i interpersonals. Tal com explica MacLuhan, “'l'extensió

d'un sol òrgan dels sentits, altera la manera com pensem, com ens comportem. Quan

aquests paràmetres canvien, l'home canvia” (McLuhan, 1988). Així, doncs, en un context

tecnològic recolzat per una iconització de la persona a través de la publicitat omnipresent,

cada cop sembla més plausible el fet de reinventar-se a un mateix. La pressió sobre la

identitat és màxima: cal definir-se políticament, a nivell religiós, expresar obertament la

tendència sexual, modificar el cos mitjançant cirurgia, tenir un alt i progressiu nivell de

consum i finalment, triomfar: aconseguir la distinció i l'èxit en totes i cadascuna de les

empreses que iniciem.

Davant un panorama com aquest, és fàcil decidir-se per l'evasió digital, on podem alleugerir

certa càrrega del jo social en la gestació d'aquest altre jo, el cibernètic, molt més ingràvid,

mutable i adaptable a un medi menys hostil, com pot ser la xarxa.

Tot i així, la sobreestimulació a què s'està sotmès en el món real no desapareix en el virtual.

En aquell espai de possibilitat quasi infinita, també rebem milers d'impactes que ens

modifiquen. La diferència és que es pot exercir més control sobre el que apareix a la pantalla

de l'ordinador que als missatges del carrer, que no podem elegir. En ambdós espais, la ficció

preval: el que sembla s'imposa al que és: un cos, un rostre, un eslògan... qualsevol

representació, inclosa la del llenguatge, substitueix l'objecte o acció real. Aquesta iconització

ha penetrat de tal manera a la vida humana que aquesta sembla trobar-se més encaixada si

reinventa la seva identitat tornant-se ella mateixa una altra icona. Mery Cherry, Perdedor,

Elrohir, Flaneuse, Nao Sampac, Vladimir... representacions de persones, no pas persones,

aquests pseudònims serveixen de metàfora al que passa a fora, en un entorn que avasalla

la humanitat i exigeix una sèrie de transformacions en la percepció de nosaltres mateixos i la

realitat que ens envolta (Dery, 1998).


35

Tot seguit, hem seleccionat de la mostra un seguit de posts, anotacions o articles d’uns

quants dels blocaires seleccionats en la nostra mostra per il·lustrar l’anàlisi feta a

continuació.


36

1 - Mery Cherry / Terra d’Escudella Bloca ire des de gener de 2006

LA TARONJA MECÀNICA (VERSIÓ LLIURE NÚM. 45.1)

Publicat per merycherry 10:46 | Comentaris (5)

Aquella gent van dedicar tota una tarda a allisar-me el cabell. Quan per fi van haver acabat,

van clavar-me una clenxa perfectíssima al mig del crani. Després em van posar unes calces

de satí, unes mitges de seda, unes sabatetes de taló, sostenidors de copa, una brusa

escotada. Em van pintar els llavis, els ulls, la cara, l'ànima. Tots els renecs que havia après

curosament al magatzem, els van tallar de soca-rel.

2 MEMES


I ara el teu, Lu! (no em renyis, però és que l’època obliga i s’han de donar idees!!)

Coses que m’agrada que em facin:

Que em regalin flors o plantes

Que em regalin moments

Que em regalin cosetes per halar

Que em regalin records personals

Que em regalin entrades per anar a lgun lloc

Coses que m’agrada fer:

Regalar flors

Regalar llibres

Regalar records personals

Regalar moments

Regalar coses per compartir (jjji)

ESTACIONS


Caminar sobre tou m’agrada. M’agrada sobre tou caminar. Tou m’agrada

caminar sobre. Sobre caminar m’agrada tou.

PER FER-VOS UNA MICA D’ENVEJA (SANA)



37

D’aquí una setmana i mitja agafo un avió direcció Buenos Aires. Al cap de dos dies ens

trobem allà amb unes molt bones amigues de Canadà i amb la Laura, la meva millor

amiga.Estic contenta. No tan sols pels motius evidents, sinó també perquè el projecte

d’aquest viatge va començar amb molt mal peu i va continuar amb molt mal peu i, quan

semblava que també acabaria amb molt i molt mal peu, vés per on tot plegat va anar

agafant un altre caire i, per ara, les perspectives no poden ser millors.

***

Veu narrativa: Autora amb una expressió personal lliure i poètica que inclou referències

culturals. No fa una exposició literal d’anècdotes viscudes, sinó que les converteix en petits

textos literaris molt variats, sense nexe d’unió entre ells. Cada post és una sorpresa.

Temes: Viatges, teatre, literatura, petites anècdotes de la quotidianitat ficcionades, històries

de la feina, amors impossibles, berenars a mitja tarda.

Freqüència de publicació: La mitjana de l’any 2007 és de 10 post al mes; mesos amb més

posts: gener, agost i octubre; amb menys: juliol i desembre.

Mitjana de comentaris: 12, amb moltes variacions (el post més comentat de l’any 26

comentaris; el menys comentat, 2).

Imatges: Normalment sense imatges. De tant en tant, esporàdicament, hi insereix alguna, o

més d’una en un mateix post. Solen ser fotografies fetes per ella, estretament lligades al

text. En algun cas, són imatges il·lustratives d’Internet.

Línies: Una mitjana de 9 línies per post, amb posts de 25 (màxim) i 2 (mínim).

Tipus de text: Poètic, narratiu, diari, lletres de cançons... en un ordre aleatori.

Tipus de llenguatge: Una barreja d’expressió col·loquial i culta, amb predomini de la

voluntat narrativo-poètica. S’endevina la intenció de crear un estil propi, que juga amb

l’ambigüitat de la redacció d’anècdotes personals mesclada amb elements màgics o

intertextuals (picada d’ullet a lectors de la narrativa de tradició europea).


38

2 - Pardalet / Omplint Buits Blocaire des de novembre d e 2005

CONTES VORA EL MAR

Enviat a Històries per dnalor el 14 Gen 2008

Hi havia una vegada un pardalet solitari que tenia el mal costum de posar-

se a cantar sota la finestra d'un rus. Un rus que disfrutava amb el piular

alegre de l'ocellet i que de tant en tant se l'enduia a passejar. El pardalet

s'acomodava a la butxaca del rus, una butxaca d'aquelles que conviden a

guardar-hi les mans quan fa fred. Una de les excursions va portar el rus i el

pardalet fins a la platja. Des d'aquell dia el pardalet ja no canta. Només

explica els contes de la princesa Lu.

13 Comentaris

EL TRÍPTIC

Enviat a Històries per dnalor el 22 Ago 2007

A mí m'agrada mirar endavant. Sóc més feliç quan aconsegueixo viure el moment i gaudir-

lo. A vegades, però, no sóc capaç i el cap retrocedeix cap a moments pretèrits. Moments

d'alegria i alguns de tristor. Els 13 d'agost són per la tristor. Un sentiment de buit, mil

imatges que el volen omplir i el record d'un bon amic que va decidir abandonar-ho tot. Et

segueixo trobant a faltar.

15 Comentaris

MONTSANT, PERNIL I VLADIMIR

Avui en Vladimir ha vingut a sopar a casa. Embolcallat amb la seva capa siberiana i el barret

estil Mussons s'ha presentat amb una ampolla de Montsant a la mà. Un cop a casa hem

sopat pernil de la panera i hem comentat l'actualitat blocaire. Ens hem cruspit uns quants

Cherrys fent-los explotar en la boca i delint-los en el paladar. En algún massa verd li hem

hagut de clavar l'ullal com qui clava l'escuradents a l'oliva amb anxova. Ens hem pres 7 gots

de vi un darrera l'altre i glop a glop hem apurat l'ampolla. Només ens faltava la Salomonica

fent-nos de cambrera i una Matrioxka ventant-nos una mica. Ara tothom fa sopars de

blocaires. Visca els blocs i la seva espontaneitat.

11 Comentaris

ENHORABONA!


39

Enviat a General per dnalor el 15 Nov 2005

Si llegeixes aquest missatge és perquè el procés de registre s'ha realitzat correctament.

Benvingut a la Catosfera. Esperem que sigui productiu

7 Comentaris

***

Veu narrativa: Autor amb una expressió personal espontània, d’estil periodístic. Escriu

anècdotes personals exposades de forma realista, sense intenció de fer-ne veritable

narrativa, més aviat, seguint la línia del diari tradicional, amb alguna picada d’ullet als

lectors, que solen ser altres blocaires o comentariestes. Tot i ser variat, el nexe és la pròpia

experiència diària.

Temes: El futbol, la família, viatges, la feina de comercial, sopars amb amics, el naixement

de les filles, la mort d'amics, sensacions produïdes per una imatge casual.

Freqüència de publicació: La mitjana de l’any 2007 és de 2 post al mes; mesos amb

menys anotacions: juliol i agost.

Mitjana de comentaris: 11, amb variacions (el post més comentat de l’any 16 comentaris;

el menys comentat, 7).

Imatges: Normalment sense imatges. Esporàdicament, hi insereix alguna, o més d’una en

un mateix post. Solen ser fotografies fetes per ell, estretament lligades al text.


Tipus de text: Narratiu, diari personal, anecdotari.

Tipus de llenguatge: Llenguatge periodístic, amb predomini de la voluntat narrativa formal,

entrant en detalls descriptius. No hi ha una veritable intenció de crear un estil propi, sinó una

voluntat comunicativa, de tall estàndard.


40

3- Ànimaalada / Ànima Alada Blocaire des de novembre de 2007

VIST I NO VIST

Per què carai se'm fan tan curts els caps de setmana al teu costat?

enviat per ànimaalada a 23:22 7 comentaris

SER PARE

Havia sentit que els pares són aquells que…estimen als seus fills per damunt de tot, els

expliquen contes abans d’anar a dormir, els besen les ferides, els protegeixen i en tenen

cura, juguen amb ells, es preocupen del que els pugui passar, els ajuden a fer els deures,

els ensenyen la diferència entre el bé i el mal...


ÀNIMA ALADA O ANIMALADA, IT'S UP TO YOU

Aquí comença el meu nou viatge. Si llegeixes ràpid veuràs que és una animalada. Si

llegeixes a poc a poc creuràs que és massa sentimental. Llegeix com vulguis i estigues el

temps que et vingui de gust. Sigui com sigui, serà un plaer tenir-te d’acompanyant.


***

Veu narrativa: Autora amb una expressió personal de caire marcadament poètic. Escriu

anècdotes personals exposades amb un llenguatge líric, creatiu, sintètic i amanit d’imatges

suggerents. No interactua ni pica l’ullet als lectors. Tot i ser un bloc variat, el nexe d’unió

entre els posts és la seva forma d’expressió, molt personal, de les idees, suggestions i fets

diaris.

Temes: L'amor, moments romàntics, la feina com a mestra, colònies amb els nens, el

moment de prendre el cafè, reflexions poètiques sobre qualsevol instantània del dia a dia.

Freqüència de publicació: La mitjana de l’any 2007 és de 9 post al mes.

Mitjana de comentaris: 7, amb variacions (el post més comentat de l’any 10 comentaris; el

menys comentat, 2).


41

Imatges: Sovint hi insereix alguna, o més d’una en un mateix post. Són imatges extretes

d’Internet, molt poètiques, amb les quals es podria fer una primera lectura. Cerca causar una

impressió en el lector, generar un estat d’ànim.


Tipus de text: Acusadament poètic. Es tracta d’un diari personal amanit d’impressions, un

anecdotari breu i creatiu. Hi afegeix cançons, poemes i algun vídeo del youtube.

Tipus de llenguatge: Llenguatge narrativo-poètic, amb predomini de la voluntat lírica.

Genera un ambient ple de sensacions amb la pretensió reixida de crear un estil propi. Parla

dirigint-se a un tu imaginari.


42

4 – Perdedor / Carn de banqueta Blocaire des de març de 2006

NO TINGUIS POR, TU JA ESTÀS MORT

No tinguis por, tu ja estàs mort. No cal que pateixis per res.

Perquè pariràs un petit monstre de mida escassa, amb mirada de vell, nas de boxejador i

dents separades, grogues i potser afilades. Que ja tindrà pèl, dur i negre. Que et farà ballar

la cefalea, cada cop que demani --que exigeixi.

posted by el perdedor at 13:19 26 comments

REGAL

Un regal m'envia aquest regal, del Rodamots de no sé quin dia...

"Els nostres mitjans són miserables; les cordes de violí són fetes de tripes de gat, però Bach

existeix; l'amor existeix i és immens com la Gran Fuga malgrat que els nostres mitjans

siguin tan miserables."

Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

Què? Mola, eh? És que la vida mola, i és guai, no te n'oblidis mai. Encara que els nostres

mitjans siguin tan miserables.

posted by el perdedor at 12:19

QUÈ CULLONS PASSA AMB BLOCAT?

Ei gent, companys i companyes blocaires, algú sap què collons està passant amb Blocat?

Des de fa un futimé d'hores que no funciona. He intentat trobar una explicació i no hi ha

manera, però sé que per aquí hi ha d'haver gent que en sàpiga alguna cosa.

És que em sento una mica protagonista del Mecanoscrit del Segon Origen, així en plan que

mitja humanitat ha desaparescut, però uns quants hem sobreviscut perquè estavem a la

banyera, o alguna cosa així. No sé, quedem i fem comandos per buscar els companys

desapareguts?


DILLUNS, MARÇ 13, 2006

És el teu destí. No marcaràs mai el 2-1 a l'últim minut (és més, fallaràs el penal).Tampoc

faràs plorar d'emoció la família reunida mirant a la tele que bé que parles. Cap director de

personal llançarà una opa hostil a la teva empresa per fer-se amb els teus serveis. El que tu

vols no ho vol mai ningú.

- Va com va xaval, però m'agrada ser carn de banqueta.

- Això és el més trist...


***


43

Veu narrativa: Autor amb una expressió provocativa, amb un to molt personal. Exposa

anècdotes de la vida diària de forma contundent, amb una accentuada vocació de crear una

identitat. Interactua i pica l’ullet als lectors. Recorre sovint a referències culturals,

especialment de l’àmbit de les lletres catalanes.

Temes: La solitud, el desencant, la crisi dels 35, la literatura, la música, les relacions

sentimentals, tot sota la forma de petits exercicis d'estil narratius suggerits per qualsevol fet

diari, com les eleccions, un dinar de feina, una ruptura, un aniversari.

Freqüència de publicació: La mitjana de l’any 2007 és de 6-7 post al mes.

Mitjana de comentaris: 16, amb variacions (el post més comentat de l’any 28 comentaris;

el menys comentat, 6).

Imatges: Normalment sense imatges. Esporàdicament, hi insereix alguna, o més d’una en

un mateix post. Solen ser fotografies dels autors i autores citats, la qual cosa crea una

atmosfera de revista literària.

Línies: Una mitjana de 48 línies per post, amb posts de 80 (màxim) i 8 (mínim). El bloc amb

entrades més extenses, amb diferència.

Tipus de text: Narratiu. Un diari personal molt adreçat a l’audiència. Un anecdotari punyent

que inclou textos literaris publicats, lletres de cançons i poemes.

Tipus de llenguatge: Aparentment col·loquial, amb predomini de la voluntat identificativa i

conativa, buscant provocar el receptor, genera un món personal molt postmodern i crea un

personatge, el “perdedor”. Amb voluntat de confeccionar un estil propi. Entrades com de

diari personal tradicional que de seguida es delaten per la forma amistosa, dialogant que s’hi

entreveu. Alhora, contrasten els fragments i els posts de tendència cultural. D’alguna forma,

és com si es tractés de dos blocs mesclats o de dues identitats que conviuen en un mateix

pseudònim.


44

5 - Maria Escalas / Idò Blocaire des d’abril de 2006

Llarga xerrada amb el Fernando, el professor de violí del meu fill. El violí és un instrument

molt difícil, que necessita unes bases molt ben establertes per poder gaudir més tard de la

música sense tenir problemes de lesions musculars.

(...) Jo crec que és molt fàcil ensenyar malament. Deixar passar coses, ser condescendent,

fer-los tocar coses molt vistoses i dir-los que tenen futur. Això és el que els pares volen

sentir. Fer la classe assegut. Que difícil és ensenyar, i més avui en dia, el do de la

paciència, de les coses ben fetes, d'escoltar-se.

posted by Maria Escalas Bernat 12:54 5 comments

ADVENT A DESHORA , MONGES I MIMOSES

La mimosa ha estat sempre un arbre molt estimat per a mi, no se ben bé perquè, tot i que hi

poden tenir a veure alguns records d'infantesa.(...) Quan em vaig quedar embarassada del

meu primer fill i vaig saber que naixeria a finals de gener, vaig pensar que seria més o

menys, quan la mimosa estigués florida. (...) Però el que passava era que anava de part. En

Miquel va néixer tal dia com avui, ara fa set anys. Està d'enhorabona ell, i també l'Àngels,

que va començar a ser monja a l'hora que jo començava a ser mare.

posted by Maria Escalas Bernat @ 16:07 8 comments

LA IL·LUSIÓ DE DEDICAR-SE A LA MÚSICA

Estic a l'escola de música endreçant papers. Arriba una noia i em saluda. S'asseu al meu

costat. I em comença a parlar. Diu que la música és la seva vida, que es vol dedicar a això.

Però que ha deixat els estudis perquè té molt clar que es vol dedicar a la música. Que si no

s'hi dedica no serà feliç. Ella vol de mi un consell. Però tots els consells que li pugui donar

seran massa dolorosos.


HOLA

Aquest any, per Sant Jordi, a més de roses i llibres, un bloc. Mem què tal.


***

Veu narrativa: Autora amb una expressió estàndard. Narra anècdotes personals i les

exposa amb tendresa, humanitat, sense vocació provocativa ni de creació d’una identitat

especial. Interactua amb els lectors pel fet que es dirigeix a un vosaltres suposat.

Temes: La feina de músic, els fills, l'amistat, la religió, els drets humans, l'existència, la mort,

l'alegria dels petits detalls quotidians.


45


Mitjana de comentaris: 4 al mes, amb petites variacions.

Imatges: Quasi la meitat dels posts duen imatge. Sol usar vídeos del Youtube (cada mes

n’hi sol haver algun).

Línies: Una mitjana de 30-40 línies per post, amb posts de 70 (màxim) i 3 (mínim).

Tipus de text: Diari personal, anecdotari, youtube. Anècdotes molt vívides, reals, sense

ficció ni voluntat narrativa o poètica.

Tipus de llenguatge: Llenguatge estàndard, amb predomini de la voluntat explicativa, no

busca generar provocació en el receptor, més aviat empatitzar amb ell. Expressa un món

personal ple de tendresa, on exposa el seu pensament, valors i sensacions respecte la

feina, la maternitat, l’entorn, etc., amb reflexions senzilles alhora que profundes, sense usar

un llenguatge fred, tècnic o acadèmic. Sense tecnicismes ni creació d’un personatge. De fet,

és l’única blocaire de la mostra que signa amb el seu nom i cognoms. Sense voluntat de

crear un estil propi. Fa de la quotidianitat un reportatge agradable de llegir, i per això és

especial.


46

6 – Emma / Alls cuits mai couen Blocaire des de desembre de 2005

PENSO PERQUÈ ÉS GRATIS

10 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 16 gener 2008 9:52 PM.

Diuen que quan un s’enamora experimenta les sensacions més increíbles que els sentits

poden captar. No avisen, però que darrera del pessigolleix inofensiu poden surgir les

llàgrimes, que entregar no és garantia d’obtenir, i que pot resultar dolorós. Fa falta temps

per sentir amor, i només segons per enamorar-se, no és injust doncs, focalitzar l’admiració

cap al segon, donar tant de valor allò que ha tardat tant poc en constituir-se?

INTRANQUILITATS DE L'ÀNIMA

8 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 13 gener 2008 4:35 PM.

Sembla mentida... De quina mena de pasta estem fets els humans? Que si no patim, que si

no plorem, que si les coses no ens fan vibrar, les menystenim i passem a cercar

desesperadament quelcom que ho aconsegueixi. Que no som capaços de disfrutar de la

tranquilitat i la seguretat? Per què quan som feliços i hem aconseguit allò que voliem ens

angoixem per altres coses i titllem la nostra vida d’aburrida i monòtona?

LOVE/HATE

13 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el 14 maig 2007 10:33 PM.

Serà possible odiar algú a qui has estimat?Potser van confondre la ràbia i la impotència amb

l'odi. Serà que no hi ha un pas, ni dos ni tres ...? (Simplement per comentar alguna cosa

sobre el dibuix).

LA MEVA PRIMERA VEGADA

15 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen 09 maig 2007 9:56 PM.

Estic a la banyera. És la primera vegada que escric des de la banyera .Tenia

ganes d'un bany d'aquells amb bombolles de sabó i també de fer un post.Per

tal d'aprofitar bé el temps m'he endut la llibreta.Al principi ha estat una mica

complicat.Com que sóc curta, sense voler m'he mullat les mans i el paper de

sobre ha quedat ben xop. Si està de boles amb l'aigueta.

PRIMERA NOTA

0 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen 6:49 PM.

Doncs per fi m'he decidit a fer un blog.He observat que és una bona via per expressar-se i

en tenia moltes ganes de fer-ne un. Demà tinc un exàmen i ara, a les 6.30 de la tarda


47

encara no he obert els apunts i no en tinc ganes. Avui tocava relaxar-se, he pensat: ja n'hi

ha prou per avui. I tot seguit m'he posat a mirar blogs... Au doncs! Bon Nadal

***

Veu narrativa: Autora que usa una expressió personal amb un to estàndard. Anècdotes

personals exposades amb un to juvenil, propi de la seva edat (22). Mostra una certa vocació

provocativa típica de persona jove, més que la voluntat de crear una identitat fictícia.

Qualsevol anècdota li suggereix un comentari. És una dels dos blocaires de la tria que

incorpora podcast al bloc.

Temes: La carrera d'informàtica, els exàmens, el feminisme, la música moderna, la

tecnologia, l'amor, el desamor.


Mitjana de comentaris: 10 amb variacions, tot i que sempre n’hi ha força.

Imatges: Quasi tots els posts duen imatge (fotos seves personals, es mostra, dibuixos seus

i imatges d’Internet). Hi ha una enquesta informal i sol afegir vídeos de Youtube.


Tipus de text: Diari personal que explica anècdotes reals, sense ficció ni voluntat narrativa

o poètica.

Tipus de llenguatge: Llenguatge estàndard, amb predomini de la voluntat explicativa, no

busca crear un personatge o interaccionar amb en el receptor, ni empatitzar amb ell. Molt

expressiu i particular, fresc i juvenil. De tant en tant, poca-solta i desacarat. Hi ha més idees

que sentiments, tot i que també expressa emocions. De fet, signa amb el seu nom i cognom.

Sense voluntat de crear un estil propi. Molt quotidià, juvenil. Te força claca (amics

universitaris i altres blocaires de la seva edat).


48

7 – Rituslee / Vides perres Blocaire des de juny de 2006

LA JUSTA MESURA

La passada i l'anterior han estat setmanetes d'emocions fortes. Com que sóc dona

d'impulsos -o això diuen- últimament necessito desimpulsar-me d'alguna manera i aquest

cap de setmana ha estat fent la volta llarga del Camí Moliner. Tinc una bici nova que va

mooolt bé però que no eximeix de pedalar.

posted by rituslee at 4:54 pm 4 comments

PER SORTIR DEL PAS

Si, si, ja ho sé. Fa més d'un mes que he abandonat el blog. No és culpa meva (bé, només

una mica) és culpa dels senyors del telèfon que són uns careros. I això, adéu ADSL. Adéu

blog actualitzat amb regularitat. A partir d'ara mateix escriuré des de la biblioteca. Em

reclamen posts per totes bandes. Gràcies supporters.


COM EL TEMPS

Fa cinc minuts: emprenyada, ansiosa, cansada de sentir-me, cansada de sentir-te, seriosa,

decebuda, sola, fins allà de tant conduïr, a la putaparra. Fa deu minuts: encantada

d'escoltar-te, espitosa, activa, desbordada, fins on vols que condueixi?, resolutiva, al cas.


PER COMENÇAR

Acabo de crear aquest blog i a mode de prova publico aquestes línies. Es pot dir que

inauguro de manera oficial el videsperres, i ara mateix me'n vaig a brindar amb cava. Tenim

excusa per celebrar-ho.


***

Veu narrativa: Autora amb una expressió personal estàndard. Explica anècdotes personals

exposades amb un to una mica poca-solta, fresc, divertit, amb tendència a la invenció. Crea

una identitat. De seguida se’t fa coneguda i reconeixible. Es guanya el lector. Els

comentaristes solen ser els mateixos (quasi tots nois).

Temes: Esport: bici, escalada i senderisme; política local, les mascotes, mudances,

relacions sentimentals, el pas del temps, l'energia vital.

Freqüència de publicació: La mitjana de l’any 2007 és de 3,7 post al mes.


49

Mitjana de comentaris: 10.

Imatges: Alguns posts duen imatge, la majoria són fotos on apareix ella en alguna “gesta”

esportiva.


Tipus de text: Diari personal, anecdotari. Anècdotes reals, sense ficció ni voluntat narrativa

o poètica.

Tipus de llenguatge: Té un estil similar al Perdedor, fresc, desinhibit, col·loquial

(estudiadament col·loquial), fa de bon llegir. Proper, imita la parla, generant un nou estil de

parlo-escriptura, molt adient als blocs que facilita la lectura i resulta atractiu a un tipus de

públic lector/comentarista que defuig l’estil assaig.


50

8 - La Flaneuse / Flaneuse Blocaire d es de febrer de 2003

Comentaris (9)

Només quan fem de turistes esmorzem com cal. Trobo a faltar a Barcelona un local que

convidi a començar de bon humor els matins, amb esmorzars complets i variats, que vagi

més enllà del cafè sol i el donut, el tallat i el croissant i els entrepans de fuet. On esmorzeu

si no sou a casa?

Comentaris (5)

UN ANY

Post 173 per celebrar un any de Flaneuse. Repasso els primers posts del febrer de l'any

passat i sembla mentida que hagi pogut dedicar tant de temps a una mateixa cosa. La

Flaneuse m'ajuda a aprendre coses, a conèixer gent interessant, a passar hores enganxada

a la pantalla, a mossegar-me la llengua a vegades i a alçar la veu en determinats moments.

Bé doncs, aquest és el tipic post d'aniversari de blog.

Comentaris (1)

RETROBAMENT

He trobat els dibuixos de la persona que em va introduir per primera vegada

en una forma d'estimar l'art i la història. I m'ha fet gràcia. Sempre hi ha

professors que són especials en la memòria. Poso el comentari, per

significatiu i per donar peu a parlar d’un tema nou

Comentaris (1)

FLANEUR/EUSE: Azotacalles.

Busco al Larousse: flaneur/euse: azotacalles. S'ha de reconeixer que el francès té una

melositat que el castellà perd, però "azotacalles" és una paraula fantàstica també, no?

INICI

Sense saber massa com, el neguit que portava dins durant les últimes setmanes s'ha

acabat convertint en la creació d'un blog. Avui he après aquesta paraula i algunes altres que

encara no havia sentit mai i m'han obert les portes a noves possibilitats expressives. Vaig

explorant.

***


51

Veu narrativa: Autora que explora un estil modern, en la línia contemporània catalana, freda

i de disseny. Fa comentaris breus una mica superficials, sense aprofondir en emocions o

reflexions, ni fer crítica. Hi pot aparèixer des d’un calendari a la típica foto dels peus de

l’autora. Els temes estan classificats per categories, cosa mol útil.

Temes: Internet, la xarxa, el disseny, la literatura, els detalls selectes de la vida quotidiana,

els viatges, les estones de lleure.


Mitjana de comentaris: 2,5.

Imatges: Alguns posts duen imatge, youtubes, la majoria res. Estan molt enllaçats a llocs

externs.


Tipus de text: És un anecdotari sense ficció ni voluntat narrativa o poètica. Podria ser la

columna d’una revista de tendències,

Tipus de llenguatge: Estàndard amb un nivell alt, que denota la seva formació filològica.

Estil barceloní urbà, detallista en la forma i superficial en el fons, poc emocional, una mica

esnob. De tant en tant, hi introdueix algun detall “humà” com les compotes de la mare, però

sense ànima. Les fotos són igualment estètiques desposseïdes d’emoció. Tot molt centrat

en l’ego i “les meves impressions”, “les meves recomanacions selectes”... Busca de crear un

jo distingit. En ser breu, i estar ple de recomanacions, és fàcil de llegir. Té un atractiu per ser

acurat, ben escrit, sense màcula. No hi ha la calidesa de blocs com ara Perdedor, que trinxa

les emocions amb el llenguatge més descarnat. A Flaneuse, tot és mesurat i molt correcte.

Fins i tot, per accentuar la fredor, parla d’ella en tercera persona, creant una distància amb

el lector, que no té un jo a qui interpel·lar.

***

En acabar aquest buidat, fem una tanda prèvia de conclusions que fan referència, en primer

terme als aspectes quantificables (la longitud dels posts, el nombre de comentaris o la

freqüència de publicació) i tot seguit als aspectes que volem dilucidar en aquest capítol: què

és un blocaire? Podem afirmar alguna de les coses que portem dites fins al moment? El

llenguatge dels blocs té trets diferencials amb altres expressions del llenguatge?

Fins ara hem vist que, efectivament, hi ha una veu personal, individual i expressiva en

cadascun dels blocs revisats. Els temes són variats, però tenen un nexe comú: les vivències

quotidianes de cada autor. El que els iguala és aquesta necessitat d'exposar primer i

explorar tot seguit les accions, pensaments, emocions i imatges que retenen perquè


52

d'alguna manera els resulten significatives. El que els diferencia és la interpretació

d'aquestes vivències, el to, la distància o aproximació narrativa, és a dir: la veu o el jo que hi

ha al darrere. Les conclusions pel que fa als aspectes quantificables són que la majoria de

blocaires se cenyeixen a les normes tàcites a l'hora de penjar posts, ja sigui per la

freqüència com per la llargada. Hi ha algun autor que depassa els límits d'una pantalla, però

n'és excepció. Quasi tots escriuen més d'un cop per setmana i en tot cas, diversos cops al

mes.

La qüestió dels comentaris l'abordarem en el capítol següent, però podem dir ja aquí que

una audiència explícita d'entre 5 i 15 comentaristes ens situa en una blocosfera constituïda

per tot de microescenaris amb petites platees. Ara bé, si comparem el nombre de

comentaris dels blocs amb el nombre de comentaris d’algunes notícies dels diaris digitals,

veurem que en molts casos les xifres no són gaire divergents. Més endavant veurem les

conseqüències de tot plegat.

LES MÈTRIQUES

Les mètriques són una eina per controlar el flux de visitants d’un bloc. Les pàgines web ja

comptaven amb aquesta tecnologia, i els blocs no se n’han sostret. Avui podem saber

quantes visites té un bloc en un dia, des d’on s’han fet aquestes visites (o el país on hi ha el

servidor), l’estona que han estat passejant pel nostre bloc, quantes pàgines han visitat, etc.

Gràcies a aquesta eina, hem pogut fer una anàlisi de les dades molt més exhaustiu i

contrastat. Algunes de les respostes donades en l’enquesta han quedat matisades o

falsades per les dades extretes a les mètriques. Google Analytics ofereix un servei gratuït de

seguiment de l’audiència d’un bloc que ens ha estat molt útil per completar el treball de

camp. Vam demanar a alguns dels blocaires entrevistats que ens facilitessin l’accés a les

seves mètriques.

Amb els que ho van fer, hem pogut confeccionar un mapa motivacional i conductual que tot

seguit exposarem.


53

Fig. 3

Aquest és l’aspecte del panell principal de Google Analytics (figura 3). Hi podem observar el

gràfic de l’evolució de les visites, regulable a setmanes o mesos; el perfil dels usuaris, les

fonts de tràfic, el gràfic de visites per ubicació en el món i la visió general del contingut. Una

primera conclusió és que la mitjana de visitants d’un bloc no solen navegar per més de dues

pàgines. Això vol dir que rarament s’explora el bloc, sinó que es fa una ràpida inspecció del

darrer post per veure si és del nostre interès. Aquest aspecte té una connotació psicosocial

molt interessant: en un món obert a la informació, densament ocupat per tot d’informats de

tota índole i on el temps és un bé escàs, optimitzar la navegació és fonamental . Un cop

d’ull ja ens ha de dir si el lloc val la pena. En cas que sí, hi esmerçarem uns minuts,

suficients per llegir el post i deixar, potser, un comentari. Potser hi tornarem. Si no ens ha

cridat l’atenció, sortirem d’allí de seguida.

Un percentatge d’abandonaments de més del seixanta per cent indica que hi ha un trànsit

intens i superficial, pels blocs . I és lògic que sigui així: la presència dels blocs a Internet

és corprenedora. Quasi qualsevol entrada als cercadors té com a resultats un gran nombre

de blocs. Actualment entre el 75%-85% del tràfic que arriba a la Xarxa de Blocs provè dels


54

resultats de cerques fetes a Google10. La informació que hom busca, per tant, la pot trobar

en un bloc i no només en un portal, diari o una plana web.

Així doncs, el trànsit en un bloc qualsevol pot ser intens i provenir de qualsevol part del món.

Pensem que quasi tots els blocs en català o castellà inclouen en algun moment una paraula

en anglès, ja sigui com a extrangerisme o bé per una cita, en les lletres de cançons, els

noms d’autors i personatges citats, etc. Aquestes paraules en anglès poden fer d’atractors

de visitants en altres llengües que, tot seguit, en descobrir que estan en un bloc en una

llengua que desconeixen, tornin a marxar. Altres vegades s’arriba als blocs buscant imatges.

El fet és que més de la meitat de les visites a un bloc s’origine n de forma indirecta .

10 Dada extreta de Weblogs.cat a <http://www.weblogs.cat/seo/apunts-seo-introduccio.html>


55

Un cop d’ull al perfil d’usuaris (figura 4) ens permet afinar d’on provenen, quins navegadors

fan servir, quanta estona s’hi estan i barrejar aquesta dada amb la velocitat de connexió. És

possible, fins i tot, des d’alguns gestors de blocs, conèixer la IP de l’usuari. Aquest codi de

l’ordinador no ens diu qui és el seu amo, només podem saber si un comentari té la mateixa

IP que un altre o no i d’on prové. Si escriu des d’un cibercafè o qualseol altre lloc públic,

aquesta dada no ens pot dir res més sobre l’usuari. En tot cas, és possible descobrir

exactament des d’on s’ha enviat un comentari. Això és més fàcil si es tracta d’una IP

estàtica, tot i que cada cop més, les IP són dinàmiques.

Fig. 4


56

En la figura següent veiem una dada que val la pena comentar: la visió general de les fonts

de tràfic. Aquesta funció ens permet conèixer les paraules clau que els usuaris visitants o

comentaristes han teclejat per accedir al nostre bloc, així com la font des d’on han accedit.

Com dèiem, una de les vies d’entrada al bloc és Google Imatges. Molts blocaires

acompanyen els seus posts d’imatges o fotos tretes d’Internet. En aquest cas, és fàcil que

una part del trànsit li arribi a través de la foto. La paraula clau ens mostra si l’accés al bloc ve

donat pel nostre nom, la URL, la temàtica o qualsevol altra paraula o frase que hi tingui una

relació directa o bé indirecta.

Fig. 5


57

Tot seguit veiem una figura de distribució geogràfica dels usuaris (figura 6). Com hem

apuntat, és una referència no del tot fiable, donat que el país de l’usuari i el país al qual

correspon la IP que posseïa l'usuari quan es va connectar a la web normalment coincideix,

però de vegades no, ja que la distribució d'IP per països és irregular (una única universitat

d'Estats Units té assignades més IP que tot Espanya, així que sovint aquestes IP es

“lloguen”; per tant, algunes visites en què es marca Estats Units, en realitat no provenen

d’aquest país). La complexitat dels fluxos globals fa que sigui més difícil dibuixar l’itinerari

d’un procés: on neix, per on passa, des d’on es produeix...

Fig. 6


58

Aquestes dues figures mostren el promig de pàgines visitades i el temps en cadascuna.

Fig. 7

Fig. 8


59

Veiem que hi ha diferències remarcables segons el dia, sense que sigui rellevant si és entre

setmana o cap de setmana. En aquest sentit, podria ser doncs el contingut del bloc i no pas

la disponibilitat de l’usuari que en determinés el flux.

MOTIVACIÓ I COMPORTAMENT BLOCAIRE

Hi ha molta més gent que escriu blocs que gent que els llegeixi (Lovink, 2008). Aquesta

contundent afirmació queda invalidada per aquesta recerca. Tots els blocaires llegeixen

altres blocs, bé per interès, bé per mantenir la xarxa de comentaris i complicitats. I també hi

ha gent que segueix alguns blocs i no en té cap. Aquesta afirmació, doncs, és falsa. Les

estadístiques de Google Analytics mostren les lectures diàries d’un post, que no sol ser

coincident amb el nombre de comentaris rebuts, quasi sempre les lectures són superiors als

comentaris. El que ens fa pensar que estem davant una cibersocietat que encara és força

voyeur i més passiva que activa. Per tal d’esbrinar aquestes i altres realitats relacionades

amb el comportament dels blocaires, vam preguntar-los al respecte. En aquest apartat es

recullen algunes de les respostes al qüestionari que vam fer per conèixer els hàbits blocaires

i les seves motivacions. Hem seleccionat els cinc blocaires més enllaçats entre ells com a

representatius de la mostra. Tot seguit exposem les seves respostes a cadascuna de les

preguntes.

1. Què et va dur a obrir un bloc?

Era bàsicament per estalviar-me els diners d’un terapeuta convencional. El dia a dia emocional es

basa en putubucles. Si un putubucle el poses per escrit, i te’n fots una mica, ja no fa tanta por. Si, a

més a més, et trobes més gent amb els mateixos putubucles, ja és l’hòstia. (Perdedor)

El meu bloc va ser un regal que em va agradar molt, un lloc per mantenir el contacte i compartir

alguna cosa amb una persona estimada. (Vladimir)

Normalment treballo amb pàgines web, més que no pas amb blocs, però vaig tenir una temporada

que vaig començar a enviar notícies curioses a un determinat grup d’amics o coneguts i, en poc

temps, vaig passar a, en comptes de massacrar un correu, obrir un bloc. (Elrohir)

En Saül Gordillo ens va explicar el que era un bloc entre jakuzzi i jakuzzi després dels partits de

futbol, i m’hi vaig tirar de cap. (Pardalet)

La meva germana me’l va crear quan jo amb prou feines sabia què era un bloc. Mica en mica hi vaig

anar trobant el què. (Cherry)


60

2. Què et fa mantenir-lo?

M’agrada haver aguantat tant de temps. Sóc inconstant de mena, el bloc ha sigut una excepció, i em

fa sentir bé. He conegut molta gent, i m’agrada aquesta gent. També li he agafat gustillo a escriure

una mica.

La bona relació amb la persona que me’l va regalar. Altres blocaires que he conegut i aprecio. M’ho

passo bé.

M'agrada (tot i que no m'apassiona).

No n’estic segur però deu ser les ganes de comunicar-me i que la gent em llegeixi.

Tinc una feina que a estones em fa anar de bòlid i a estones avorrir-me soberanament. El bloc i els

posts m’ajuden a passar més lleugeres aquestes hores de poca activitat.

3. Com has creat la teva “xarxa” de blocs?

Al principi deuria enllaçar els que llegia més sovint, i així vas fent “colla”. Més o menys, a tothom li

passa el mateix. Però ja fa molt temps que no faig “xarxa”. Són els ritmes habituals del bloc, tots

acabem fent el mateix, tenint les mateixes crisis i els mateixos comportaments.

No sé, visito els que em visiten i trobo simpàtics. Sense gaire més complicació.

D'una banda hi ha els blocs de la gent amb la que hi tinc una vinculació “personal”, en els que

m'agrada saber què fan, que diuen, que pensen, i per l'altra hi ha els blocs amb els que m'uneix una

relació “professional”, llegeixo per que m'informen de coses que són d'interès professional.

A part de dos o tres blocs que em resulten propers pels motius que sigui, no tinc una xarxa de blocs

determinada. Divago bastant. M’ha de cridar molt l’atenció un bloc per seguir-lo amb constància.

No m’he complicat la vida. Vaig llegir un comentari en un suplement d’un diari en el que es parlava del

bloc de la Menxu i vaig navegar per algun dels seus enllaços. Després em vaig quedar amb els que

més m’agradaven. També vaig enllaçar els dels meus amics/coneguts.

4. Ocasionalment, visites altres blocs fora de la t eva xarxa?

Ocasionalment no, gairebé a diari.

Poques vegades.

Rarament, només quan em ve recomanat per algú de la xarxa.

Si.

Com ja he dit, la meva xarxa de blocs és molt limitada i això m’obliga a visitar sovint altres blocs.


61

5. Et sents “enganxat/ada” al teu bloc? I al d’algú altre?

Sí. Sí.

No, enganxat no. Però d’alguna manera trobaria a faltar certa gent que si no és pel seu bloc

desapareixeran.

Al meu no, al d'algú altre si.

Enganxat no seria la paraula però procuro que com a mínim pugui penjar-hi un post al mes. Sempre

repasso els que tinc enllaçats. Sobretot en Vladimir al Mar.

A estones. La meva “activitat blocaire” està molt lligada a la meva activitat laboral. Si no hi ha feina,

visito una vegada i una altra els blocs. No tan sols el meu, també aquells que sé que són més actius i

em poden distreure.

6. Els comentaris influeixen en el tipus de tema qu e tractes?

No, en absolut. No sé escriure condicionat, només perdo la mandra si tinc necessitat d’escriure,

encara que siguin bestieses.

Molt. Em sembla que solc anar massa a remolc dels comentaris.

Els comentaris motivadors si, em donen idees sobre nous temes i enfocaments. Els

comentaris destructius o “ni fu ni fa”, no.

No.

Gens.

7. Comentes els que et comenten? Al seu bloc o al t eu o a ambdós?

En general sí, però no sempre. Depèn del cas, en sèrio que no segueixo cap pauta preestablerta.

Miro de fer-ho sempre, per sort són pocs. Al seu bloc o al teu o a ambdós? Depèn.

Sóc més de comentar que de rebre comentaris.

Algunes vegades.

Acostumo a comentar a la gent que em comenta però poques vegades ho faig al meu bloc.

8. Has tingut temptacions de tancar-lo o abandonar- lo? Quants cops? Què te n’ha fet desdir?

Unes 30 vegades al mes, ben bé. Cada vegada motius diferents. No ho sé, és més complicat del que

podria semblar si donés una sola resposta.


62

Sí. Quants cops? Molts. Què te n’ha fet desdir? No sé, jo no sóc persona de prendre gaires decisions.

El vam obrir, en tinc bons records, doncs perquè tancar-lo (suposo que ja es morirà sol). A més,

tampoc és meu.

Alguna vegada. Motius: Falta de temps per mantenir-lo i algun troll. Sóc molt tossut.

No m’ho he plantejat. És un entreteniment

Sí, un parell de vegades. Me’n desdic perquè escriure posts em serveix de vàlvula d’escapament a la

feina. També perquè és l’únic lligam finíssim que em queda per estar en contacte amb una persona.

***

A la pregunta “Què et va dur a obrir un bloc?”, veiem tres de les fórmules habituals

d’obertura de blocs: la primera, l’efecte Pigmalió; és a dir, un altre blocaire t’introdueix en el

món dels blocs i t’engresca a obrir-ne un, o directament, te l’obre. La segona, la necessitat

d’una teràpia individual i de grup; per dir-ho d’una forma menys col·loquial, l’impuls de

ventilar les neurosis i pensaments comprimits tot exposant-los de forma pública, per

exorcizar-ne l’efecte nociu de la repetició mental. El blocaire que va donar aquesta resposta

deixava clar que una motivació secundària era justament trobar ressò entre la comunitat i

compartir la sensació neuròtica amb altres membres de la blocosfera. La tercera fòrmula,

com ha estat exposat més amunt, consisteix a substituir la tramesa de correu massiu per

l’obertura d’un bloc amb la intenció d’alleugerir les bústies d’amics i coneguts amb les

pròpies reflexions o assumptes d’interès personal.

La segona pregunta, “Què et fa mantenir el bloc?”, aporta dues respostes clares: el pur

gaudi i la relació amb els altres blocaires i comentaristes: la pertinença a xarxes socials. Una

de les respostes ha remarcat l’aspecte d’evasió de la rutina laboral. D’aquesta tanda de

respostes, en destaquem que l’única resposta que no ha posat l’accent en el coneixement

de gent a través del bloc hagi estat una dona. Els quatre enquestats homes han valorat

positivament el fet que gràcies al bloc coneixen gent. Aquest resultat donaria la raó a Susan

Clerc, que afirma que les dones no estan tan motivades per conèixer gent online ja que els

és més fàcil tenir cercles de relació offline (Clerc, 1996).

Enllaçant amb aquest aspecte social, a la tercera pregunta, “Com has creat la teva xarxa de

blocs?”, excepte un, tots admeten no tenir cap estratègia per crear xarxa. De forma casual,

han anat trobant-se amb uns blocs concrets, afins, i s’ha produït un reconeixement mutu que

s’ha traduït en un enllaç recíproc. És, d’alguna forma, com fer amics al pati de l’escola: per

simpatia, per intuïció. Un únic blocaire admet un interès professional a banda de la curiositat

i les ganes de fer ciberamics. En relació a això, valia la pena demanar-nos si un cop creada


63

la xarxa que un blocaire pot administrar sense problemes (d’uns deu o quinze blocs),

continuava buscant nous blocs per afegir a la llista de recomanats. Aquí les respostes estan

clarament dividides en els que deixen de buscar i els que opten per seguir-ho fent. La

curiositat actua de motor combinada amb les ganes de captar nous adeptes al propi bloc.

Els hàbits particulars juguen un paper important, ja que les persones més rutinàries

recalaran als mateixos llocs i les aventureres s’expandiran a nous camps d’acció.

En cinquè lloc, preguntem “Estàs enganxat al teu o a un altre bloc?”. Les respostes són

diverses. En general, tothom afirma que es connecta regularment al seu i d’altres blocs, que

trobaria a faltar el no fer-ho, però només un es declara obertament “enganxat”. Aquest tipus

de preguntes faciliten respostes que poden no ser del tot sinceres, ja que certs conceptes

tenen connotacions negatives. Preguntar si estàs enganxat és com dir si creus que ets

addicte, per tant, que tens poc control sobre tu mateix. Per això, les eines metodològiques

han d’intentar esbrinar per diferents vies les motivacions i comportaments dels entrevistats.

Haver fet un seguiment dels comentaris dels blocaires als seus blocs i als que ells

recomanen ens donen una perspectiva més objectiva sobre si estan o no enganxats a la

blocosfera, al marge del que ells afirmen. En tot cas, una de les conclusions del resultat

d’aquesta pregunta és que possiblement ha estat mal plantejada. Hauria estat molt més

eficaç demanar-los una resposta quantificable del tipus: quants comentaris acostumes a

deixar al dia/setmanalment als blocs que consultes?

En la mateixa línia, la pregunta següent intentava indagar com influeix l’audiència en la

pròpia expressió i si pot arribar a modificar-la. Com esperàvem, les respostes no són

majoritàriament afirmatives. Només un blocaire reconeix que se sent influït pel que diuen els

seus comentaristes. La resta ho nega de forma rotunda. El tema de la identitat és central, no

volíem deixar passar l’oportunitat de demanar als propis blocaires quina és la seva

percepció respecte a com tramen el seu personatge. Vist el resultat d’aquest pregunta

concreta, podem deduir que el pes de la pròpia imatge és tan o més important que la imatge

que es projecta. Afirmar que ets mestre o mestressa dels teus actes, que no ets vulnerable a

l’humor del públic o al que s’espera de tu, sembla que és important per a l’autoestima.

Tanmateix, fem un bloc amb la il·lusió de ser llegits i l’aspecte social del bloc és tan

important com el personal. Al proper capítol ens estendrem en aquest aspecte. I també en el

que fa referència a la pregunta setena: “Comentes els que et comenten?”. Tots els

entrevistats han contestat afirmativament. Era obvi, el bloc s’alimenta dels comentaris i els

comentaris són estimulats al seu torn per més comentaris. Comentar en el propi bloc o anar

al bloc del comentarista, aquestes són les dues fórmules existents, que sovint són


64

complementàries. Veurem com, tot i no haver una relació causa-efecte, hi ha un lligam estret

entre el fet de comentar als altres blocs i rebre comentaris d’aquests blocaires en el teu.

També veurem que els blocs més comentats solen tenir comentaris breus (d’una o dues

línies), que fan una funció fàtica, un “sóc aquí”, més que cap altra cosa. Amb el comentari

breu, el comentarista se sent partícep de la xarxa i estimula el blocaire a qui comenta a

visitar-lo. Però no sempre és així. Alguns comentaristes no indiquen la URL del seu bloc –

potser no en tenen- amb la qual cosa no redirigeixen l’audiència al seu lloc web. En aquest

cas, es pot tractar d’una participació “gratuïta”, un costum establert, una afirmació més

discreta de la pròpia existència en la blocosfera, interès o mer joc. Així, podríem establir una

jerarquia de nivells de participació, des del voyeur silent, només detectable amb les

mètriques, al comentarista amb URL passant pel comentarista semianònim (pot deixar un

pseudònim amb què se l’identifiqui en intervencions posteriors, però mai el podrem ubicar en

un lloc concret de la xarxa).

La darrera pregunta fa referència a un tema poc explotat: l’abandó dels blocs.

Majoritàriament, els enquestats han afirmat haver tingut temptacions de tancar o abandonar

el bloc. Els motius explícits: manca de temps. Altres no han donat motius per tancar-lo, però

sí n’han donat per continuar-lo: la xarxa social i el factor terapèutic.

Com ja hem apuntat, se n’obren milers al dia, però no hi ha estadístiques d’abandonament

de blocs. És molt més freqüent que els autors dels blocs els abandonin que no pas que

decideixen tancar-los. Això ho sabem per la gran quantitat de blocs que hem visitat i que han

quedat sense actualitzar. Blocs que “han mort” fa dos, tres, quatre anys... un bloc que no és

actualitzat des de fa més de quatre mesos és probablement un bloc mort. I rarament trobem

missatges de comiat. Senzillament, aquell bloc es deixa, com brossa al marge de la

carretera, ocupant espai, o bé com un testimoni o resta arqueològica. En aquest sentit, seria

interessant accedir als ex blocaires i demanar-los per la fi del seu bloc i del per què no l’han

donat de baixa. En cas que sigui una omisió involuntària (ni s’hi ha pensat, a tancar-lo, per

mandra, manca de temps o distracció) les conclusions serien diferents a si s’ha deixat el

bloc inactiu conscientment consultable per tal de tenir-lo com a record, font documental o

testimoni del propi pas per la xarxa. Com una signatura del jo.


65

DONES EN XARXA

A través del bloc no només hem d'explicar i escoltar comentaris, hem de realitzar polítiques en relació

amb la ciutadania, anant explicant els processos de presa de decisions, incorporant propostes

interessants.

Lourdes Muñoz Santamaría

Les dones no estan acostumades a estar a l’espai públic, per això els costa manifestar-se.

Com formar la ciutadania per participar a la xarxa?

Montserrat Boix

Les veus a l’entorn del gènere a la xarxa són tan discordants com les veus que parlen sobre

els blocs. Profètiques, pessimistes, engrescadores, n’hi ha un bon ventall. Però la realitat

numèrica és que a Internet, com en la vida, els homes dominen les discussions (Camp,

1996). Curiosament, Camp ens diu al 1996 que Internet és dur per a les dones i deu anys

més tard, al 2006, Lourdes Muñoz Santamaría diu que Internet és un espai perfecte per a

les dones. Aquests deu anys de diferència són justament els deu anys de la implantació dels

blocs; en una dècada ha canviat la percepció de la xarxa des de l’enfocament de gènere.

Veiem aquestes diferències entre les pioneres de la crítica dels nous mitjans, com ara Judy

Anderson, que fa deu anys postulava: Internet, tot i que pot ser desagradable, dur i antipàtic,

és veritablement una societat no discriminatòria. Et jutja pels teus comentaris (posts) i no

pas pel teu aspecte, estatus o situació personal. Fins i tot el teu gènere pot passar

desapercebut. Crec que tinc força control sobre com la gent em percep. El que funciona en

un grup pot no funcionar en un altre. Però amb la lectura atenta sé què serà acceptat,

apreciat o fins i tot admirat. Posant atenció a coses tan simples com usar adequadament la

gramàtica i coses més subtils com copsar i entendre l’humor i les tradicions i objectius d’un

grup, pots arribar a ser-ne un membre respectat, ja com a persona que planteja preguntes

intel·ligents o bé com a font d’informació (Anderson, 1996).

I les afirmacions optimistes i encoratjadores de la diputada Lourdes Muñoz Santamaría: La

Red /Internet es genuinamente un espacio femenino, un espacio ideal para las mujeres.

Esta afirmación puede parecer polémica e incluso contradictoria con algunas reflexiones

feministas críticas con la red, o ante la evidencia del dominio masculino que también se

produce en la red, o simplemente ante los datos reales de los contenidos y la proporción de

mujeres que se conectan. Evidentemente en la Red la presencia femenina aún no es


66

equilibrada hoy en día a pesar de que aumentan constantemente las mujeres que navegan

por ella y en Canadá y Estados Unidos ya están a punto de ser las usuarias mayoritarias.11

En la relació entre els blocs i les dones intervenen factors que tenen a veure amb la fractura

digital de gènere. La informàtica en primer lloc, i Internet en segon terme, són eines,

conceptes i realitats allunyats simbòlicament del món mental i actitudinal de les dones.

Montserrat Boix, creadora i coordinadora de la web Mujeres en Red, aporta una visió social

de les tecnologies alhora que ofereix aquest espai de reflexió i de participació. Tant ella com

Lourdes Muñoz Santamaría, l’altra gran propulsora del feminisme tecnològic a casa nostra,

veuen la necessitat que les dones poblin el ciberespai per tal de visibilitzar-se i participar

plenament d’aquesta nova democràcia digital que cada cop pren més força. Estar

informades i alhora informar, aquest seria el lema que abandera el discurs encaminat a

dissenyar les polítiques de ciberigualtat.

Enllaçant aquest epígraf amb l’agenda temàtica, Lourdes Muñoz assenyala que els temes

que les dones assumeixen com a responsabilitats polítiques no solen ser prioritaris en

l’agenda política, són temes menys visibles. Aquesta recerca posa l’accent en les

temàtiques tractades a blocs personals, dels quals, una mica més de la meitat són d’autoria

femenina, amb la qual cosa, fem un tast a aquesta tematologia destacada, podent-ne

extreure conclusions primerenques, base de properes investigacions.

Una de les dades significatives respecte blocs i gènere és que les internautes catalanes i

espanyoles obren i llegeixen més blocs que els homes (un 22% enfront d’un 18%). Sabem

que en valors absoluts hi ha moltes menys dones a la xarxa, però és interessant veure que

els blocs semblen atraure-les més que a ells. És, doncs, la blocosfera, com diu Muñoz

Santamaría, un espai eminentment femení? La facilitat d’accés fa que les dones,

tradicionalment alienes a la informàtica, s’hi atreveixin? Al capítol III desenvoluparem aquest

punt. En tot cas, podem dir que els blocs són una interfície més clara per superar les

barreres comunicacionals que no fan visible l’acció ni el discurs de les dones.

Lograr espacios equitativos de opinión para las mujeres en los medios exige una estrategia

de múltiples miradas y propósitos: desde la sensibilización en los medios periodísticos -

comenzando con las mujeres periodistas- para superar prácticas discriminatorias y elaborar

códigos de ética con enfoque de género, pasando por presiones para un cambio en las

políticas editoriales de los medios, de modo tal que se nos abran espacios. Ello culminaría

11 Intervenció realitzada a les Jornades "Mujeres y Nuevas Tecnologías" organtizades per la UNED – 10/05/02


67

en que consigamos ganar presencia en las instancias de decisión y que, cuando lleguemos,

actuemos desde ahí con miradas de mujeres, con enfoques de género (Burch, 2007).

Aquests reptes impliquen l’apropiar-se dels coneixements i habilitats per poder incidir en els

mitjans. Davant un futur que no ofereix cap altra alternativa que esdevenir ciber-

consumidores o excloses, l’accés als nous mitjans promet una tercera via que tot just

comença a explorar-se.

En un altre ordre de coses, ens trobem amb l’afirmació que fa la periodista cubana Isabel

Moya: la ciència occidental és un reflex de la forma de concebre el món per part d’una

fracció de la població (Moya, 2007). Aquesta visió és aplicable al camp informatiu en

general, i entronca amb la idea de Sally Burch, que és una elit qui detenta el què, el com, el

quan d’allò que hem de saber i de conèixer. La generofòbia que es troba entre alguns

estudiosos de la comunicació es contextualitza en la resistència que provoca la renovació

epistemològica proposada pel gènere en reconèixer el paper de la Subjectivitat en

l’elaboració del saber científic. Tota relació social s’estructura a nivell simbòlic i tot ordre

simbòlic s’estructura posteriorment com a discurs.

Així, doncs, cal fer evidents les formes en què es legitima culturalment la subordinació i

abordar aspectes com “el procés de construcció dels missatges”. Però, com fer aquest

abordatge des d’un escenari eminentment masculí? Karen Coye, per exemple, explica que

la cultura d’ordinador està associada simbòlicament amb elements que pertanyen a

l’imaginari masculí (Koyle, 1996). Caldria prèviament fer una anàlisi de com s’instal·len els

imaginaris i com es fan respectar. És obvi que hi ha premis i càstigs, més explícits i més

implícits que ens fan interioritzar conductes i actituds que anomenem de gènere. La cultura

d’ordinador és mascle, dominar-la et situa, si ets dona, en una tessitura difícil d’encaixar

amb el model femení “recomanat”. És el que els anglosaxons anomenen cultural bias, el

prejudici, tendència o biaix cultural. Aquest esbiaixament és tan fort que ens dóna una

perspectiva del món en què el que fan els homes és inherentment important (immanència) i

el que fan les dones només és auxiliar. Es necessiten, per tant, uns ulls diferents per veure

on han estat presents les dones i valorar el que han fet. Si la màquina mateixa és un

instrument de poder, conquerint-la, dominant-la és possible arribar-se a empoderar. D’aquí

l’encoratjament des dels sectors més optimistes, a colonitzar la blocosfera com un dels

espais de més fàcil accés i gestió per a les dones.


68

Però no tothom comparteix el discurs hegemònic de la crítica o la reivindicació. La millor

manera de combatre el sexisme és fer visibles les dones, però no convertint-les en un gran

“allò altre” o “les altres”. Això ho afirma Paulina Borsook en la seva crítica a la revista Wired.

És interessant el seu punt de vista, que intenta defugir el gènere: Insisteixo a veure i

descriure el món en tota la seva gamma no binària de matisos. Com moltes persones amb

temperament artístic o intel·lectual, vull sobretot fer la meva feina pel meu compte, escoltant

la veu interior i no estar lluitant en batalletes ideològiques amb els meus superiors (Borsook,

1996).

Una altra proposta interessant és la que fa Susan Clerc, quan diu que si un gadget té com a

finalitat reforçar el rol tradicionalment femení de crear i mantenir comunitat, les dones

l’adoptaran ràpidament (els blocs, el correu electrònic, el xat...). Al contrari que els homes,

elles no tendeixen a manipular una màquina pel sol fet de manipular-la. L’especulació

hacker no és encara una pràctica extesa entre les dones, tot i que entre les més joves

s’observen canvis: les noies que han crescut en la cultura del vídeojoc, tot i que molt enfocat

al món dels nois, se senten més properes a la realitat tecnològica i en trobem que han fet

seu el ciberespai a nivell pràctic i teòric.

Al febrer se'm va espatllar el portàtil, i després de 4 mesos seguint els passos de "Vuelva

usted mañana" ahir, per fi, vaig el vaig rebre a casa reparat. Resulta que li fallava una

memòria, així que tot aquest temps he hagut d'utilitzar un ordinador que pràcticament anava

amb manivel·la. M'ha fet molta il·lusió tornar a veure funcionar el portàtil després de tant

temps, però m'he desil·lusionat per complet al veure que li havien formatejat el disc dur.

Sé que molta part de culpa la tinc jo per no haver fet copies de seguretat.12

És pot ser més friki?? Es pot ser tant friqui que fins i tot es somïn coses firkis??

Doncs resulta que servidora, aquesta nit ha tingut un somni molt friki (valgui la redundància)

Perquè ha somiat que anava a comprar-se l'ultima versió de la HP (Calculadora utilitzada

per estudiants de ciències). Una HP que ni existeix, que s'ha inventat ella, i a sobre que feia

operacions que ni conya fa la que tinc ara!!!! Ja m'agradariaaaa!!!13

Les dones en xarxa cerquen el contacte i l’acció. Algunes d’aquestes dones que aquí

anomenaríem frikis, a més, s’apleguen a l’entorn d’eixos dinàmics com els fandom

(aficionats a la ciència ficció o la literatura fantàstica, com El Senyor dels Anells, Star Trek,

etc.). Aquestes fan women, al contrari que els homes, estan prou connectades offline. Per a

elles, no hi ha un benefici tan gran que precisi de la molèstia i les despeses en maquinària,

12 Menxu a Menxu Bloc <http://menxu-blog.bloc.cat/> 13 Emma a Alls cuits mai couen <http://emmatartagliablog.blogspot.com/>


69

aprenentatge i temps d’estar a la xarxa. Ja tenen la xarxa fora i en tot cas, quan hi entren, hi

cerquen coses concretes: informació, dades, deixar o contrastar la seva opinió, etc.

Respecte un tema que recuperarem al capítol III, els límits de la xarxa: la censura,

implicacions de la manca de normativa, la necessitat o no de regular els continguts

d’Internet, Stephanie Brail introdueix l’aspecte de l’assetjament online. Aquest tema

controvertit troba la delicada línia entre la llibertat i la seguretat. Crear un entorn agradable i

sa per a les dones és una tasca complexa. L’efecte que té l’assetjament (wanna fucks, mails

ofensius, bombardeig amb missatges, desqualificacions, invitacions i cites, propostes de

xats) afecta una de les coses més precioses de la xarxa: la llibertat d’expressió (Brail, 1996).

Moltes dones s’han muntat els seus espais per eludir i evitar l’assetjament, però d’altres

senzillament han abandonat la xarxa. La llibertat inicial d’Internet s’ha vist compromesa per

les actituds d’usuaris i els continguts ofensius que han dut a plantejar la necessitat de

mesures de seguretat i control. Paral·lelament, altres homes, justament perquè no volen

perdre aquesta llibertat, es posicionen negativament contra les protestes de les dones que

denuncien l’assetjament. Tenen por que per culpa d’uns pocs, tots en sortim perjudicats amb

el control. Aquests homes diuen: no denunciïs, lluita! És fàcil de dir, perquè ells no han de

pagar el peatge per participar als grups. Som nosaltres qui hem de pagar-lo, patint a veure

què dius. A més, hem estat entrenades en ser amables, i no pas a lluitar! El problema és

com regular-ho sense carregar-te la llibertat. Però és que aquesta llibertat ja no existeix, ja

que l’assetjament es carrega el discurs lliure de les dones i alguns homes. (Brail, id.)

Aquesta qüestió ha fet que sorgís l’expressió Tools, not Rules. És molt millor que la gent

aprengui a moure’s per Internet i conegui els sistemes de defensa i evitació de spam,

missatges no desitjats i altres, abans que la societat comenci a reclamar una seguretat que

vagi en contra de la llibertat que encara hi ha a la xarxa.

Algunes dones usen noms masculins o neutres per evitar l’assetjament i la crítica a les

seves opinions. L’ús de pseudònims té aquí una connotació diferent a la que hem vist en

apartats anteriors, no tant la de reinventar una identitat per jugar, sinó la de protegir-se i

encaixar en uns esquemes i unes lògiques hostils amb una part dels cibernautes. Internet,

pel fet de no estar moderat i ser anònim no hauria de ser necessàriament un lloc hostil. És la

manca de respecte d’alguns internautes que el converteix en hostil en algunes ocasions. La

veritable solució per no pervertir el bo que té la xarxa –la seva llibertat– és la creixent

exigència de respecte i actituds ètiques per part dels pobladors de la xarxa, així com el fet


70

que les dones hi acudeixin massivament i hi parlin sense por. Serà la forma de no estar en

inferioritat de condicions, d’adquirir autoestima, visibilitat i força. Així s’evitarà l’assetjament i

la seva pitjor conseqüència: l’isolament o la renúncia digital de les dones.

Les dones, malgrat la seva experiencia, no parlen tant en públic com els homes, en part

perquè s’han socialitzat en el fet de passar desapercebudes o no acaparar l’atenció cap a

elles (si no és en aquells aspectes on s’espera que ho facin). Però en els blocs, tot això

canvia. Molt properes als diaris íntims, a un tipus d’expressió que els és afí, els blocs són

una zona de seguretat, benestar, llibertat i, fins on hem arribat a albirar amb aquest treball,

d’igualtat. Les dones no hi veuen cap problema, a obrir un bloc exposant les seves

vivències, interessos i emocions públicament. En tant que hi ha formes efectives d’evitar

comentaris no desitjats, la blocosfera preserva les bondats de la xarxa i n’evita les seves

derivacions perverses.

Amb els blocs, les dones aconsegueixen colonitzar Internet d’una forma que és connatural al

seu habitus: comunicatiu, horitzontal i tendent a crear xarxes. Estar online és una adjunció,

una mena de pati del darrere. No és la vida, però sí un agradable mitjà per tenir a la vida. No

és una revolució social, però pot ser una revelació (Herring, 1993).


71

CAPÍTOL II QUÈ ÉS UN MEME?

En l’anonimat del no lloc es pot experimentar solitàriament la comunitat.

Marc Augé

Hola flaneuse! No se qui ets, però m’ha fet molta il.lusió entrar a la teva pàgina i veure el teu

comentari i una obra meva. M’encantaria que m’escriguessis, val? Un petó.

Marisa

Si estàs llegint ara mateix aquesta entrada és perquè els blocs existixen. I si hi són és per a que

puguem comunicar-nos els uns amb els altres. Així, on abans hi havia kilòmetres i kilòmetres de

solitud i viatges buits, ara et pots trobar blocaires d'ací i d'allà que t'omplen de bona companyia i fan

que la teua existència i els teus viatges no només siguen més interessants, també que et pugues

sentir més partícip del món real que no pas d'aquest món virtual.

LoveSick al bloc El meu caos

LES XARXES SOCIALS EN ELS BLOCS

És habitual que els iguals es relacionin. Blocs personals i creatius conviuen en una

blocosfera pròpia que s’autoalimenta i acaba formant una comunitat que no és estàtica, car

cada cert temps s’obre a noves experiències. Ja sigui perquè n’obren una via nous

comentaristes, perquè s’accedeix a l’enllaç nou que un altre blocaire ha penjat del seu bloc,

o senzillament, en una cerca a un buscador d’Internet, hom arriba a un bloc que pot

interessar-li. Una de les primeres conclusions és que cada comunitat blocaire té els seus

límits d’admissió. El temps que una persona pot dedicar a llegir blocs i comentar-ne és

limitat, amb la qual cosa, s’acaba formant part d’un veïnat blocaire concret, on els

pseudònims passen a ser familiars. Cada blocaire es ciberrelaciona amb uns sis o set

blocaires més. Com a comentaristes, no solen abastar més de deu blocs i com a voyeurs, no

més de vint.

Com hem vist a les conclusions del qüestionari, alguns autors afirmen no valorar

excessivament l’audiència que poden aconseguir, sinó més aviat el contingut de les seves

intervencions. Publicar en web no és un simple gest egocèntric sinó que cal emmarcar-lo en

un mitjà de comunicació global. Habitualment, el nombre de comentaris dels blocs és escàs i

àdhuc en moltes bitàcoles, inexistent. La finalitat és aconseguir la participació dels usuaris i


72

alhora que aquests siguin actius. Els comentaris tenen un efecte multiplicador de l’audiència

en la mesura que generen la necessitat d’una connexió posterior per comprovar possibles

reaccions a les opinions expressades. La periodicitat en la publicació de les entrades intenta

fidelitzar els lectors. Cada blocaire sap que ha de mantenir el seu bloc, de vegades, buscant

temps on no n’hi ha o mirant de convertir una anècdota intrascendent en material editable. El

que resulta beneficiós en termes d’audiència és que aquesta comunicació produeix feed-

back, en el sentit que els comentaristes tendeixen a retornar al lloc per comprovar si el seu

missatge ha estat respost per l’autor o per algun altre usuari.

La xarxa, amb els blocs, s’ha tornat activa, ha superat la passivitat voyeur enfront una

creixent tendència a l’exhibició. Davant la crítica de Lovink, que per una banda sembla

egocèntric o exhibicionista, el bloc és una invitació al diàleg. Cal advertir que en alguns

blocs, com en algunes persones, això és més evident que en d’altres. Concretament, hi ha

blocs (pocs) que no admeten comentaris. Un exemple és el del poeta Jaume Subirana:

Jo no em vaig plantejar Flux com una experiència de diàleg en xarxa, sinó com una pota

més del pop de la meva literatura... els escriptors estem acostumats a escriure sols.14

Fer blocs és una forma de publicació banal o vanitosa. La pots vestir de termes elegants i dir

que és el paradigma del moviment i el canvi o que és una tecnologia rupturista o una forma

emergent, però el cert és que els blocs són una xerrameca adolescent sense sentit. Zero

comentaris vol dir que a ningú li importa el més mínim (Lovink, id.).

Però justament el que ens interessa és investigar no pas els blocs més llegits, que són els

que parlen del que està de moda, o estan escrits per persones mediàtiques. És evident que

aquí hi trobarem els temes de l’agenda oficial. És en els blocs menys comentats on hi ha les

veus originals.

El millor de tenir un bloc són els comentaris.

Això ho diu la Tina Vallès, blocaire que ha publicat un llibre amb els posts del seu bloc,

L’aeroplà del Raval. Al seu torn, en la seva tesi doctoral, “Blogosfera: les bitàcoles i

l’audiència”, Enric Gil fa servir el terme d’audiència imaginada (Gil, 2004). Des de la

perspectiva de la natura interactiva de la blocosfera, es podria definir la capacitat

conversacional d’un bloc pel nombre de comentaris per post.

14 L’escriptor Jaume Subirana a Flux <http://jaumesubirana.blogspot.com/>


73

Tanmateix, malgrat pugui haver comentaris zero, el bloc és un espai social. Creat amb la

il·lusió de multiplicar la identitat en un efecte de ressò, fàcilment entra en una xarxa i

s'amplia. Ès fàcil formar part d'una comunitat. Com els infants al pati de l'escola, els

blocaires s'apleguen per afinitat, de forma espontània, poc planificada, en poc temps es

pertany a una o altra blocosfera. Llegint i comentant blocs afins, aviat s'aconsegueix un

reconeixement i una reciprocitat. Les comunitats blocaires tenen un portal que permet

l'entrada i sortida dels membres de la comunitat. Cadascuna d'elles es mou entorn d'un tema

o àrea d'interès com pot ser la literatura, la natura i els viatges, el relat d'anècdotes

personals, la informàtica o la política, per citar els més destacats.

Tot i així, un bloc es pot trobar amb problemes a l'hora d'aconseguir comentaris. Ja sigui

perquè la seva xarxa és petita o perquè hagi disminuït, bé per la pèrdua d'interès dels seus

seguidors o per la poca activitat d'aquest blocaire com a comentarista, pot ser que un bloc

sigui una conversa esmorteïda. Per evitar-ho, es fan servir diferents tècniques per iniciar el

contacte amb els comentaristes. El blogrolling és en realitat l’hipertext: els enllaços a d’altres

blocs, al propi bloc, posts anteriors o llocs d’Internet, amb la intenció de fer sortir el bloc i el

blocaire de l’aïllament inicial de la URL.

No és una qüestió aïllada, i ho demostra la publicació de posts on es donen consells per

augmentar l'audiència i, sobretot, els comentaris, com el d'aquest bloc gestionat per dues

argentines:

Hace unos días compartí unos “increíbles secretos personales” (jajajaja) sobre como aumentar el

número de comentarios en mi blog. Y muchos lectores tuvieron la gentileza de compartir su

experiencia con nosotras.

Pues, bien, estuve leyendo todos esos comentarios, que agradezco mucho, y a continuación les dejo

una recopilación con los tips que tan amablemente compartieron varios de nuestros lectores:

1.- Mimar a los lectores, responder sus comentarios, visitar sus blogs.

2.- Escribir posts dejando una puerta abierta a una opinión contraria.

3.- Compartir experiencias y reflexiones personales en las entradas.

4.- Escribir con sinceridad, es decir escribir artículos que le lleguen a las personas.

5.- Referirse a temas polémicos, participativos o realizar preguntas al final del artículo.

6.- Poner un bloque de “los que más comentan”.

7.- Redactar guías sobre la temática de tu blog.

8.- Escribir sobre temas genéricos y no tan técnicos o particulares.

9.- Postear artículos que justamente tengan que ver con cómo aumentar el número de comentarios en


74

tu blog.

10.- Quitando el tag no-follow.

¿Se te ocurre alguna otra estrategia para aumentar los comentarios de tus lectores? ¡Este es el lugar

para opinar! Jajajaja. 15

Copiem tot seguit els comentaris rebuts en aquest post, amb noves idees per estimular l’audiència:

Una vez lei que era importante hacer sentir a los visitantes que son parte de una comunidad. Si escribimos es porque nos interesa saber las opiniones de otros y aprender.

Felicidades chicaSeo. Espero seguir aprendiendo con ustedes. ( ya se que son dos: milagros y natalia)

Comentario por Mr.Yin — May 27, 2008 @ 1:05 pm

Hola Muy buenos tips, ahora comprendo su éxito. Me queda una duda con respecto a la etiqueta no follow. Los blogs la traen incluida en los comentarios por algo, ¿no sale contraproducente llenarte de esos links sin verificar? Gracias y suerte!

Comentario por Khaos — May 27, 2008 @ 4:02 pm

El tema de los memes, y la afinidad personal con otros blogger tambien es importante. Así como ofrecer otros servicios de utilidad general como el tipico plugin del tiempo, un link a alguna pagina con estrenos de cine, lector de noticias nacionales de ultima hora.

No sé todo aporta, creo que lo más importante ya lo nombrasteis, muy buena recopilación.

Un saludo

Comentario por Web de empresa — May 27, 2008 @ 8:53 pm

Me ha parecido muy interesante este post, ¿podrìa comentarlo en mi blog diciendo, por supuesto, que es de vuestro blog e incluso poniendo el enlace?.

Gracias

Comentario por Fidel — May 27, 2008 @ 11:23 pm

Si, Fidel, claro que si que podes.

Comentario por Milagros — May 27, 2008 @ 11:49 pm

Yo añadiría algo que vosotras tenéis implementado pero no comentáis: la suscripción a los comentarios de una entrada concreta. Eso provoca que alguien que comentó se sienta involucrado en la “charla” post-entrada y vuelva a comentar en la misma más adelante…

Comentario por Jorge — May 29, 2008 @ 12:11 am

15Post publicat per Chica Seo <http://www.chicaseo.com/>


75

Se me ocurren 2: Quitar los captchas No moderar los comentarios

És clar que la majoria dels blocaires busquen audiencia. Fins i tot els que no es belluguen

excessivament per aconseguir-ne, l'agraeixen. La necessitat o desig d'audiència fa que dins

dels blocs es desenvolupin activitats de recaptació de voluntats, una de les més destacades

entre les quals és el meme. El meme és la fórmula més clara d'invitació a la conversa i de

generació de xarxa social.

Un meme és una invitació a d'altres blocaires a escriure sobre un tema concret. Se sol iniciar

en un bloc, on la persona que l'escriu decideix a qui el llança. Es diu “llançar un meme”, i vol

dir encarregar a algú que agafi el testimoni i continuï parlant d'aquell tema en el seu bloc.

Vegem-ne un exemple ben explícit:

Va, que ens posarem al dia...

Ja fa un munt de temps, la perversa i fascinant Marquesa de Merteuil va interessar-se per

conèixer què m'agradava que em fessin i què m'agradava fer. Preguntes poc innocents, diria

aquest simple perdedor. De fet ho dic: "preguntes poc innocents". No sé, tinc poca pinta de

madame de Tourvel, i la farsa em va. Sóc millor Valmont del que aparento, jajaja!

Però un meme és un meme, i no són voluntaris, nonono, que són una obligació. Això sí, no

has de preguntar si no vols sentir les respostes, que ja se sap...

M'agrada que em facin:

1.- Gelat de romaní.

2.- Crema de Sant Josep.

3.- Arròs a la cassola.

4.- Truites.

5.- També m'agrada que intentin manipular-me (dissimuladament).

M'agrada fer:

1.- Sopa de ceba amb ou, torrada i formatge gratinat.

2.- Macarrons amb camagrocs.

3.- Ous ferrats amb patates fregides i cansalada.

4.- Bocatas de nocilla amb tres pisos de pa bimbo.


76

5.- També m'agrada deixar-me manipular (aparentment).

Segon meme. El que em passen la Reusenca i la Musa. A la primera tots els que la seguim li tenim

un carinyu una miqueta especial, perquè bueno, les últimes novetats han molat que t'hi cagues, i això,

que el mini-Ronaldinho té més padrins que ningú. A la segona, a la encantadora Musa, a qui encara

dec un meme de fa segles, no li puc pas dir que no, que m'ha de fer una paella (jo porto el vi i les

postres). Pos ale:

1.Quan temps portes com a blocaire?

Des del 13 de març de 2006. Sóc un dia més gran que l'Àirum, mira tu!

2. Com vas saber l'existència dels blogs?

Tenia una feina súper mal pagada però amb moltes hores lliures. Segur que algun dia,

googlejant coses de futbol, cotxes o sexe (sóc un tio, què vols?), vaig anar a parar a algun

bloc.

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament.

Més o menys segueixo tots els titulars indiscutibles, que per això els hi tinc. El punt friqui és

que rellegeixo molt, que jo sóc de rellegir, que a la primera no me n'entero mai de res.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?

Sí.

(Toma ya! M'ha quedat tope Rijkaard, això!)

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

El 93,8 % dels que tinc enllaçats (no és un número a la ba-ba-là, que he fet la divisió i tot!).

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

Jo, amb blocaires, és que vaig on faci falta. He anat a sopar/dinar, a prendre algu, a

presentacions de llibres, he fet bookcrossing, he anat al dentista, m'he deixat robar la bossa,

he esbandit els plats, he anat a comprar camisetes, he compartit stand en un fira sectorial-

del-nostre-sector-laboral... Jo aniria de marxa amb tothom, que millor somos amigos, que

para enemigos ya hay un montón de gente...

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de boger ia sexual?


77

La passaria amb el Karbeis ("Fa temps que no em dius res, tontu...").

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

Tenint en compte qui el fa, tampoc se li pot demanar més, al pobre bloc...

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aq uest meme.

Vale. Guai. Aquesta mola:

- la Cherry (que s'emprenyarà, segur).

- l'Elefant (que m'engegarà a la merda).

- l'Errapé (que no fa memes).

- la RitusLee (que com que no nevarà, s'avorrirà).

- Sí: sóc més xulo que ningú. Sóc l'últim gran mestre jedi.

Prou de memes.16

Hi ha dues formes de comunicar un meme: escrivint els noms dels blocaires o blocs a qui

s'adreça, enllaçats dins del propi post, i/o escrivint un comentari als blocs a qui vols reptar

comunicant-los que tenen un meme. El més habitual és la primera fórmula: se suposa que

els blocaires a qui s'ha llançat el meme són assidus al bloc on s'origina, que llegiran el post i

es donaran per al·ludits. Sovint responen, ja que és una fórmula per mantenir viva la

comunicació.

De vegades, però, el meme queda sense resposta, i hi ha una mena d'acord tàcit que no es

pot abusar dels memes. Cada blocaire té els seus propis temes, sobre els quals aspira a ser

comentat. Contestar un meme és fer propi el tema de l’altre, cosa que amplifica la

importància del bloc d’on prové en detriment del valor dels propis temes, que passen en

aquell moment a un segon terme. Potser per això, o bé perquè totes les modes i costums, i a

Internet, aquestes modes i aquests costums encara canvien més ràpidament, la dels memes

és una pràctica efímera.

Tot i que percentualment poc nombrosos, hi ha blocs mantinguts per més d’una persona. En

un bloc col·lectiu, les possibilitats d'audiència es multipliquen. Creen una xarxa dins d'una

16 Perdedor a <http://carndebanqueta.blogstpot.com>


78

xarxa, ja que els co-blocaires també parlen entre ells. Cadascun té una xarxa pròpia de

blocs afins per mitjà de la qual aconsegueixen més audiència.

Tot seguit, per entendre de quina forma es comuniquen els blocaires entre ells, i un cop

analitzats uns quants posts (pp. 34-49) de diversos blocaires, passarem a fer un cop d’ull al

tipus de llenguatge dels blocs.

EL LLENGUATGE BLOCAIRE

Hi ha una manera d’escriure als blocs, diferent de la literària i la periodística, marcada per la

hipertextualitat i la immediatesa del format.

Antonio Fumero

Som un país de lletraferits que expliquen de belles formes els seus pensaments.

Mercè Molist

La personalitat del blocaire es desvetlla per mitjà del seu ús del llenguatge. Es produeix la creació

d’un jo virtual.

David Weinberger

Internet ha modificat algunes situacions comunicatives i n’ha creat d’altres. L’ús i l’estudi

d’aquestes situacions resulta molt útil per comprendre els mecanismes de la llengua i per

millorar les capacitats expressives dels parlants. Els seus aspectes més remarcables al

respecte són el registre i estil adequats, la cortesia que cal desplegar o la intel·ligibilitat dels

missatges. El llenguatge dels blocs, justament perquè el bloc és un espai social, és un

gènere empeltat de formes orals i escrites de comunicació . Però quines derivacions

literàries, estilístiques, semàntiques i relacionals genera el format del diari personal digital?

Són aquestes derivacions font d’algun canvi a un altre nivell?

Els blocs són un micro món de conversa i redacció. Tenen interès perquè contenen atributs

de diàleg i de monòleg. Són alhora entrades d’un diari personal o reflexions personals i una

oberta invitació a la conversa. Aquesta dicotomia única ens du a l’evolució d’una nova

varietat de llenguatge a mig camí entre la parla i l’escriptura, adaptat a un entorn virtual.

Certs tipus de xarxes suggereixen normes particulars de llenguatge, en determinen

l’estructura. (Nilsson, 2006)


79

De fet, els blocs tenen una estructura de “pàgina curta”, i pel fet que es tracta d’una lectura

en pantalla, afavoreix el text breu. El blocaire mira d’optimitzar els seus recursos lingüístics i

expressius per treure’n el màxim rendiment.

Aquest estudi vol veure si existeix una varietat concreta de llenguatge lligada a la comunitat

blocaire, alguna cosa semblant o derivada del netspeak, de la parla-en-xarxa. Segons David

Crystal: aquest netspeak és un llenguatge que mostra trets únics d’Internet, amb un caràcter

electrònic, global i interactiu. La ciberparla agafa trets de la parla i de l’escriptura. De la

parla: el dinamisme, la rapidesa, l’espontaneïtat, la immediatesa, el balbuceig, la manca de

planificació i de correcció sobre el que ja ha estat dit, la reiteració, l’elisió (Crystal, 2001). Els

tics extralingüístics s’han de compensar amb formes del llenguatge escrit més o menys

sofisticades. La funció fàtica en la parla és bàsica, en l’escriptura no, per això els blocs

elaboren fórmules novedoses i sofisticades de manteniment de l’atenció: es pot matisar molt;

hi ha interrupcions que en l’escriptura no hi són; la prosòdia i l’entonació s’aconsegueixen

amb els signes d’interrogació i d’exclamació, etc. Vladimir, un dels personatges del bloc

Vladimir al mar aconsegueix canvis de registre a través dels seus múltiples personatges

(heterònims).

Efectivament, podem dir que als blocs es produeix una derivació dels gèneres escrits.

L’escriptura és estàtica i permanent, en canvi, als blocs es pot esborrar comentaris i posts,

modificar-los, reeditar-los... amb molta facilitat i rapidesa. Hi ha un temps entre la producció i

la recepció. Es pot repetir la lectura i analitzar millor el contingut i la forma. Hi pot haver una

estructuració superior que en la parla. I és cert que hi ha construccions i paraules

característiques de l’escriptura, que mai es fan servir quan parlem.

Podríem, doncs, parlar de blogspeak? En tot cas, hi ha un llenguatge blocaire que reuneix

elements de la parla i de l’escriptura, del diàleg i del monòleg, generant un format únic. Per

començar, cal tenir en compte que diverses tipologies de blocs són posades sota la mateixa

categoria pel seu format, tot i que els continguts en determinin estructures lingüístiques

diferents.

En el bloc hi ha un límit de temps d’escriptura donat que hi ha una llargada més o menys

estàndard per article. A més, cada article desapareix de la front page o portal un cop els

articles posteriors l’han fet davallar. Continuen disponibles, però a l’arxiu. Per tant, no té tant

una data límit com la parla, però molt més que altres pàgines web estàtiques.


80

El bloc conté certa prosòdia que parafraseja la parla, amb una puntuació poc estàndard i l’ús

de recursos “oralitzants” de tota mena. També s’hi afegeixen cançons i vídeos. La imatge i el

so acompanyen la paraula per recrear un escenari tridimensional. Això ajuda a recolzar certa

funció emotiva, poètica del llenguatge parlat i escrit. Genera un contrast sonor, un tempo, un

ritme... tot i així, els blocs encara no s’usen com a plataforma multimèdia, tot i que hi ha

intents reixits. Per tant, tot i que el bloc continua sent textual, inclou o pot incloure trets més

prosòdics. És força espontani. La facilitat d’edició fa que no et calgui revisar gaire el que

escrius i mantingui una certa “frescor”.

Els blocs no són una font documental sinó un lloc de pensament i discussió, com diu Enric

Gil, un àgora electrònica on alguns pensaments ocults o fugissers es fan explícits. És una

conversa on intervé la imatge i el so, si es vol, així com enllaços per completar o matisar allò

dit/escrit. Gràcies a tot això, el bloc crea una atmosfera molt concreta de conversa i de

reflexió interna. Hi ha moltes coses dels blocs que només s’entenen si ets usuari d’aquell

bloc: els tics de cada comentarista, les elisions de qui escriu els articles... es va creant un

entorn prou conegut en el qual, el propi blocaire modifica la seva “parloescriptura” en la

mesura que se sent comprès per l’audiència. Quan això passa, podem dir que s’ha generat

un cosmobloc .

Aleshores, si la conversa existeix, com es dóna en un entorn on els autors controlen el seu

propi espai? El llenguatge d’un bloc suporta la força i la identitat d’un grup? Fins ara

semblaria que sí, però la natura d’aquest grup té la consistència d’un grup social que podria

dur a terme un canvi cultural? Això ho acabarem d’escatir en el proper capítol. Mentretant,

veiem com a la blocosfera s'ha desenvolupat un gènere lingüístic nou, que racionalitza la

necessitat de comunicació amb les constriccions del mitjà (Nilsson, 2006).

L'ús de recursos textuals com emoticons, cursiva, negreta, majúscules, fragments citats,

formes dialectals i altres els podem trobar per crear la sensació de la parla en els blocs. El

discurs blocaire pot ser una il·lusió generada pels blocaires, però la conversa que es manté

és real. Efectivament, la conversa o el diàleg preval en els blocs sota diferents formes, les

més òbvies entre les quals són els comentaris i els trackbacks. Un trackback és una crida a

un altre bloc per mitjà d'un enllaç. En la mostra seleccionada no és una pràctica habitual, tot

i que esporàdicament es produeixen aquestes hipertextualitats que vinculen dos blocs entre

ells. Els comentaris van dirigits a un post concret i solen ser recíprocs. Hi ha tres formes de

mantenir la conversa blocaire o de respondre els comentaris: creant un nou post; contestar


81

el comentari en el propi post o anar al bloc del comentarista en cas que en tingui un. D’altra

banda, els enllaços en un bloc molt visitat poden ser la forma de filtrar els blocs que valen la

pena dels que no, tot i que aquesta observació pugui semblar molt subjectiva. En tot cas,

cada comunitat es regeix per uns barems interns i per uns vincles de confiança. Si t’agrada

un bloc, confies en els enllaços que inclou. D’alguna forma, el blocaire fa de filtre de la gran

extensió de matèria, idees, imatges i sensacions que ofereix la xarxa.

Aleshores, finalment, el bloc és parla o escriptura? És monòleg o diàleg? En realitat, es

troba a mig camí en els dos casos. El llenguatge en els blocs és una tipologia de parlo-

escriptura al servei d’un discurs monològic i dialògic en què la finalitat és la construcció

d’identitats que es du a terme en un acte performàtic. El llenguatge amb què s’escriuen els

posts està mediatitzat per les eines d’edició i publicació, per les expectatives de creació

d’audiència, pels comentaris i les probabilitats de ser enllaçats i pels aspectes personals,

l’experiència, les habilitats expressives i els coneixements instrumentals de cada blocaire.

Per aprofondir en aquest llenguatge fem servir el model d’anàlisi crític del discurs. Com hem

dit, el tipus de llenguatge que fan servir la majoria dels blocaires té molts components que el

vinculen amb la parla. Ara en veurem uns quants.

No ho entenc: miro, escolto, bec i callo. Aggghhh! quin fàstic la política quan ens allunya de

la Vida, paraula de rus i irlandès borratxos.17

Observem la selecció lèxica i sintàctica: predomini dels verbs (acció), onomatopeia que

tracta de crear una sensació de presència, de fer-se sentir més que llegir. Expressions molt

col·loquials, com ara “quin fàstic” o adjectius com “borratxos” ens traslladen a una conversa

deshinibida, entre amics, deixada anar. A pocs llocs, fora d’un bloc, trobaríem aquesta

menda de llenguatge laxe, poc reprimit.

Dèiem que la vida és molt perra però que moltes vegades ens fa riure, i que sort en tenim de

pensar molt, però que a vegades també cal parlar i entendre'ns i que... tranquil, que és

provisional, encara.18

17 Vladimir a <http://vladimiralmar.blogspot.com> 18 RitusLee a <http://videsperres.blogspot.com>


82

En aquest article, aquest “dèiem” té una funció fàtica, molt de la parla, que tracta de

mantenir el fil de la conversa. De la mateixa manera, els punts suspensius i l’apel·lació al

lector, aquest “tranquil”, genera la sensació d’estar presents en una xerrada informal,

amistosa.

- Perdi, tio, que és la tercera vegada que fots la mateixa plasta, i la segona que repeteixes

brometa! Ja et val, no?

- I a tu què? T'hi va alguna cosa? Te m'estàs creient massa, ja, potser? A veure si tindran

raó els que...19

L’ús de diàlegs és un dels recursos més representatius del que és un post. Representa la

conversa online i offline que mantenen blocaire i lector/comentarista. Aquesta conversa

imaginada es pot traslladar al post, usant substantius de caire col·loquial o directament

argot. Les cursives, els signes d’interrogació i d’exclamació, els punts suspensius, etc.

vénen a substituir els silencis i altres modismes de la parla: l’entonació i la intensitat.

Malaurat Professor, em poso en contacte amb vostè per fer-li saber una cosa: "blau fondo" no és un color, gravi-

ho a la seva neurona.20

En aquest cas, la blocaire emula l’epistolari (el seu bloc és diu E-pistoles, en un enginyós joc

entre cartes electròniques i cartes incendiàries), però amb tots els recursos de la parlo-

escriptura que fan servir la majoria de blocaires: apel·lació directa, negreta, cometes, verbs

en forma imperativa…

Hi ha blocs més literaris, i per tant, menys orals. El tipus de comunitat es determina per

l’absència o presència de certes normes expressades amb formes lingüístiques. Aquí

tornaríem a fer esment de la creació de la identitat, ja que en la mesura que el bloc es

consolida, que el seu llenguatge aconsegueix mantenir l’atenció d’una audiència donada, el

ciberjo construït es genera en aquesta dialèctica d’escriure i parlar, i que es transforma a

mida que el bloc resisteix el pas del temps.

Una pregunta que sorgeix tot seguit és: si l’escriptura ocupa un espai i la parla un temps, i si

segons Roland Barthes, l’escriptura és l’única cosa que pot desenvolupar-se sense lloc

19 Perdedor a <http://carndebanqueta.blogspot.com> 20 Núria a <http://epistolesipistoles.blogspot.com>


83

d’origen, on es situa el gènere comunicatiu dels blocs? Nosaltres responem que la

ciberescriptura o ciberparla dels blocs és l’única cosa que pot desenvolupar-se sense lloc de

destinació. Un post pot anar a parar a un altre bloc, al correu electrònic d’algú altre, pot ser

imprès, reenviat, contestat en el propi bloc o en un altre, o pot simplement romandre en un

lloc imprecís, o un no-lloc inexacte tot i que localitzable, la URL. La blocosfera és, aleshores,

un conjunt de textos i de converses interrelacionats.

Tot seguit veurem com l’enfocament de l’anàlisi crític del discurs aplicat als blocs ens serveix

per analitzar el paper del discurs en la reproducció dels models informatius i dels continguts

existents abans i després de la irrupció dels blocs. Un cop entenem com el discurs

contribueix en aquesta reproducció podrem determinar qui té accés a les estructures

discursives i de comunicació acceptables i legitimades per la societat (Van Dijk, 1994).

Tot això és interessant perquè ens permet identificar el tipus de notícies que trobem als

diaris quotidianament, donat que els grups dominants saben que per tal de poder controlar

els actes de les persones cal controlar prèviament les seves estructures mentals. És a dir,

les elits tenen un accés actiu als elements comunicatius sobre els quals poden exercir un

control. I és en aquest marc que cal veure com els blocs s’insereixen dins d’aquesta lògica o

com aconsegueixen trascendir-la. Abans, doncs, de parlar de l’agenda temàtica, veurem

amb més exactitud de què parlen els blocs. Ho farem per mitjà del programa Concordance.

Així sabrem si realment tenen raó uns o altres quan diuen que, malgrat tot, les vertaderes

estructures no han canviat o sí ho han fet. Qui parla, sobre què i quan, són les tres grans

preguntes que fins ara tenien una resposta: parla qui determinen les classes dominants,

sobre el que els interessa que es parli i quan els convé. Tot això sembla estar modificant-se,

ho veurem amb més deteniment al capítol següent. Als blocs es parla quan es vol del que ve

de gust i ho fa qualsevol persona amb accés a aquesta tecnologia que, pel que diuen les

xifres, és molta més gent que la que fins ara detentava el control de la informació. Si bé és

cert que la blocosfera no deixa de ser encara una gran conversa privada interconnectada,

els seus efectes sobre el gran muntatge informatiu ja s’han deixat notar, com veurem: els

blocs són una forma de trencar amb el monopoli info rmatiu , i ho constatem amb

aquesta anàlisi crítica del discurs: els blocs donen accés a converses més públiques, dins i

fora dels mitjans de comunicació, esdevenint ells mateixos els nous mitjans.

Tot seguit veurem un tast del treball de camp centrat en l'anàlisi del discurs. El buidat amb

el programa Concordance i els resultats de les comparatives dels diversos blocs.


84

CONCORDANCES

Per donar resposta a algunes de les qüestions plantejades fins al moment, ha d’estat de

gran utilitat l’ús del programa Concordance, per mitjà del qual hem establert freqüències en

la utilització de les paraules. Gràcies a aquest software ha estat possible establir un

rànquing lèxic que ens ha permès jerarquitzar les expressions escrites tot establint criteris

que després aplicaríem al buidat dels blocs. D’aquesta forma, un dels problemes quedava

resolt: sota quina òptica analitzaríem el llenguatge dels posts? Una reflexió sobre la

freqüència d’ús de certes paraules o sintagmes ens ajudaria a descobrir les intencions, les

motivacions i, finalment, el tipus de text davant el qual ens trobem, i contribuiria, sens dubte,

a fer-ne l’anàlisi del contingut i un posterior anàlisi del discurs.

Amb aquest programa, hem pogut fer índex i llistes de paraules, comptar les freqüències

d’una paraula i comparar els seus diferents usos en un mateix bloc o en diversos blocs. El

primer que vam constatar va ser el marcat caràcter subjectiu dels posts sobre els quals

es va aplicar les concordances. El verb “agradar” apareix en un lloc destacat en el rànquing

a tots els blocs. Les marques temporals són una tònica també a tots els posts, i en tercer

lloc, un seguit de paraules que donen pistes sobre els temes que van apareixent als posts.

Freqüències del Buidat 1 Freqüències del Buidat 2

però 15 ell 17

perquè 14 ella 15

cap 13 jo 13

coses 11 tu 11

això 8 temps 10

m’agrada 7 ara 8

música 7 avui 8

ser 7 extraterrestres 8

sóc 7 m’agradaria 8

bloc 6 nit 8

gent 5 ningú 7

moment 5

Anàlisi de la concordança Buidat 1-2

D’acord amb les freqüències detectades, veiem que tot just sota els grans adverbis, usats en

qualsevol discurs ja sigui de tipus acadèmic, literari o personal, en un registre culte o


85

col·loquial (com els però, perquè, massa, cap, poc, molt...), en el nostre buidat veiem que

verbs d’afirmació personal o de mostrar preferències, com “agradar”, usats en primera

persona “m’agrada”, “m’agradaria”, tenen un pes important, així com els pronoms personals

(ell, ella, jo, tu, ningú) i els indicatius temporals (ara, avui, temps, nit). I sorprenentment la

paraula extraterrestres apareix vuit vegades en un primer buidat. Deduïm que al costat de

paraules estàndard (pronoms i adverbis), apareixen referències a la subjectivitat, en una

clara diferenciació amb altres fonts d’informació.


sempre 8 Bernat 11

seu 8 gent 11

Schlemil 7 avui 10

cara 7 sentir 10

Eva 6 conflicte 9

jo 6 pensar 9

l’altre 6 penso 9

mai 6 saber 9

carrer 5 mimosa 7

ciutat 5 missa 7

m’agrada 6


El que més destaca és la repetició del cognom Schlemil i del nom Eva, heterònim del

pseudònim de la blocaire i fenomen digne de menció (un personatge crea un altre

personatge). Curiosament “jo” i “l’altre” ocupen un lloc també important en igualtat de

freqüència. Tot seguit, paraules de situació espacial: carrer, ciutat.

El substantiu més usat és un nom propi, el nom d’home (11 cops) igual que “gent”. És un ells

o un vosaltres. Tot seguit “sentir”, una paraula que remet a la subjectivitat i a l’emoció.

Paraula que trobaríem poques vegades en un mitjà de comunicació tradicional. El o la

blocaire expressa el propi món a través de paraules com aquesta. La subjectivitat hi és molt

present i en un espai personal força emocional i íntim. El mot “conflicte” apareix sovint, així

com “pensar” i “penso”, que fan constant referència a l’autoria del bloc. Es va teixint un

univers diferenciat, sense capes, unívoc, un diàleg entre la blocaire i els seus lectors, a qui


86

té presents. Els verbs mentals (sentir, pensar, saber) hi són molt presents. M’agrada, hi

apareix, com a la majoria de buidats. I per acolorir: “mimosa” i “missa” apareixen 7 cops.


temps 7 jo 22

sovint 7 joder 10

anys 6 país 10

avui 5 puta 10

feina 5 feina 8

ganes 5 foto 8

m’agrada 5 m’agrada 8

matí 5 merda 8

meu 5 mola 8

teva 5 mort 8

somriure 4 parlar 8

crec 3 vull 8

diuen 3 problema 6

diuen 3 cultura 6

diuen 3 dents 6


De nou, les coordenades temporals: “temps”, “sovint”, “anys”, “avui”, “matí”, són els mots

més utilitzats. Aquests adverbis connecten amb el periodisme tradicional, on cal situar l’acció

(on i quan). Ens dóna una informació valuosa del seu sentit temporal, com pesa en el seu

bloc, en la representació del seu ciberjo. “M’agrada” apareix repetides vegades a tots els

buidats; hi té un lloc preeminent. “Somriure” apareix 4 cops, un mot que apropa i posiciona

vers l’altre.

La següent concordança mostra un alt grau de subjectivitat: el “jo” apareix 22 vegades. La

càrrega de termes col·loquials i d’insults és alta: “joder”, “puta”, “merda”. Ens indica la manca

de censura, contràriament del que trobaríem als mitjans d’informació tradicionals. També

manifesta la intenció del blocaire de mostrar-se pretesament maleducat o contudent, que tan

se li’n dóna o que justament el que vol és provcar. La paraula “feina” també surt a la majoria

de blocs (8 cops). Altres paraules: “mort” (8), “problema” (6) i “dents” (6). Per contrarestar,

apareix el mot “cultura” (6), tants cops com dents.


87

En definitiva, dels buidats d’aquests i altres blocs hem arribat a la conclusió que el tipus de

llenguatge que es fa servir en els blocs configura un nou gènere de comunicació a Internet.

La varietat lingüística del bloc es una filla de la parla i de l’escriptura.

Cal, però, tenir en compte la varietat de blocs, car cadascun genera diferències en el tipus

de llenguatge. Cada grup crea el seu propi lèxic, “jerga” i paraules tabú, sobretot, els grups

més tancats i/o consolidats. Aquests llenguatges particulars delimiten si ets dins o fora del

grup i en reforcen la identitat. Els grups més oberts exhibeixen una gran fluctuació en la

varietat de situacions lingüístiques. Però el que tots ells tenen en comú és l’enfocament

subjectiu i la varietat temàtica. Hi ha pensaments i reflexions personals barrejades amb

converses continuades. Usa alhora els atributs de la xerrada informal amb les convencions

del monòleg escrit. Efectivament, tot i ser un mitjà escrit té clares qualitats de la parla, i tot i

ser espontani, el bloc es pot revisar a l’instant, corregir-se, editar-se per adquirir un nivell

suficient de correcció escrita. Però en cap cas perd la frescor de l’espontàneitat en explicar

la vida en primera persona.

L’AGENDA TEMÀTICA

Un cop vist què és un blocaire, com el bloc genera xarxes socials i per mitjà de quin tipus de

llenguatge, volem recalar ara en els temes que la blocosfera fa emergir i que configuren una

agenda diferenciada de l’agenda mediàtica. Aquesta afirmació, tanmateix, mereix ser

matisada, cosa que farem tot seguit.

García Orosa i Capón García han fet una anàlisi per conèixer els grans temes de l’agenda

temàtica marcada per les bitàcoles espanyoles i la seva relació amb l’agenda temàtica dels

mitjans tradicionals d’aquest país. La premisa de partida era que l’agenda temàtica dels

mitjans tradicionals està predeterminada per unes fonts d’informació poderoses que

controlen i gestionen l’univers mediàtic, i que en aquest context, els blocs serien possibles

fonts d’informació alternativa. Aquest estudi concloïa que els grans temes, actors i escenaris

es traslladaven a la blocosfera, que se’n feia ressò i girava entorn els mateixos eixos

informatius que els grans mitjans de comunicació (García i Capón, 2008).

Partint d’aquest treball, vam intentar verificar si això era així en la blocosfera més personal, i

en concret, en els blocs seleccionats per a la nostra recerca. Els resultats apunten altrament.

La divergència en les conclusions d’un treball i l’altre s’haurien d’explicar en la selecció de

les URL. Entre les webs i blocs triades en l’estudi mencionat hi figuren les de comentaristes

de premsa reconeguts que han obert un bloc com a promoció personal i també del propi

mitjà on treballen. No és així en el nostre cas, on hem fugit de figures mediàtiques i hem


88

anat als blocs de persones anònimes la motivació de les quals no és econòmica, ni de

prestigi professional ni de posicionament mediàtic.

És, tanmateix, interessant tenir en compte la conclusió de García i Capón: la coincidència en

l’agenda proposada pels mitjans i la que es deriva dels blocs ratifica l’existència d’una

subestructura de producció de la informació que provoca l’hegemonia i la concentració de la

informació. És una conclusió interessant, perquè genera un gran contrast amb les

conclusions del nostre treball, com veurem més avall. El monopoli de la informació és una

realitat i el no monopoli un miratge, afirmen. Hi ha, però, alguna matisació: les bitàcoles

incorporen algunes modificacions, segons el treball esmentat, en el tractament de l’actualitat,

per exemple, la inclusió de temes no tractats als mitjans tradicionals, les reflexions sobre

temes personals de l’editor i autor de la bitàcola i algun aspecte de metadiscurs referit a la

xarxa, molt pròpia d’aquests espais virtuals.

Hem volgut remarcar aquestes modificacions perquè ens interessa desmuntar “el miratge o

mite” del no monopoli informatiu generat per l’estudi d’aquests dos autors justament a partir

d’aquests tres supòsits. Així doncs, la tesi: “la bitàcola és un actor més en el procés de

comunicació informativa que, tanmateix, no pot desvincular-se de l’agenda mediàtica

d’actualitat”, quedarà parcialment desmuntada en les conclusions del present treball.

Perquè, finalment, de què parlen els mitjans? Hem centrat l’atenció en la premsa digital, que

és la que és més fàcilment comparable amb la blocosfera, i hem mirat quins són els grans

temes tractats: política internacional, política nacional, economia, espectacles, esports i

successos. Dintre de la política ocupen un espai destacat els estira i arronses dels partits,

les eleccions i els conflictes bèl·lics. A casa nostra, el terrorisme, les qüestions territorials i

les picabaralles entre les dues Espanyes són la tònica. L’apartat de cultura centra l’atenció

en l’audiovisual: cinema i televisió; i els esports parlen fonamentalment de futbol, bàsquet i

curses de cotxes i motos.

Pel que fa als blocs, els temes, tal com hem vist en apartats anteriors, són d’allò més variats:

viatges, teatre, literatura, relacions amoroses, gastronomia, l’amistat, el naixement d’un fill,

sopars amb amics, la feina, la música, prendre un cafè, la malaltia, la depressió, l’alegria, les

estacions i els canvis en la natura, la solitud, el pas del temps, les crisis existencials, el

trencament de la parella, la religió, els drets humans, la joventut, la carrera, els exàmens, el

feminisme, la tecnologia, el desamor, l’esport d’aventura, les mascotes, les mudances, el

disseny, el lleure...


89

No cal dir com s’amplia el ventall de la informació quan desplacem el pes del centre a

la perifèria informativa . En diversificar les fonts, es diversifiquen els temes. I entenem com

a font diferent un altre tipus d’agent. Perquè no pel fet d’ampliar el nombre de diaris, com

s’ha vist amb el desplegament de la premsa gratuïta, hem eixamplat els horitzonts de la

comunicació: els anunciants imposen uns criteris d’efectivitat que passen per recalar en allò

conegut més que no pas per obrir les fronteres a allò per descobrir. Ens referíem a la

diversificació de fonts reals d’informació. Al nou periodisme de què parla Dan Gillmor, on la

societat en ple esdevé comentarista dels temes que cadascú suggereix.

Perquè, efectivament, la majoria de blocs són de temàtica personal: una barreja d’actualitat

amb les pròpies vivències de cadascú. Aquestes vivències, però, guarden relació amb el que

veiem i escoltem a les notícies? Estan vinculats temàticament els blocs amb els titulars de la

premsa o amb el món recreat per la televisió i la ràdio? Els resultats del nostre treball de

camp mostren poca vinculació dels blocs analitzats amb l’actualitat mediàtica.

Un sistema que hem fet servir per comparar les dues realitats: la dels blocs i la dels diaris,

ha estat el buidat sistemàtic de portades de ciberdiaris i de sistemes de sindicació de blocs.

BLOCAT, per exemple, presenta en la seva pàgina principal les entrades de tots els blocs

sindicats segons es van penjant a les seves respectives adreces. D’aquesta forma hem

pogut fer una investigació de tipus “temàtica” per comparar les notícies que van apareixent

als mitjans amb els posts nous dels blocs sindicats i constatar si hi ha una relació estreta,

tangencial o bé inexistent. També hem aprofitat per indagar si el fet que un post estigui

relacionat amb l’agenda mediàtica té relació amb el nombre de comentaris rebuts.

El que hem constatat és que, en primer lloc, en els blocs no coincideix l’índex temàtic dels

diaris, tot i que també hi ha blocs que analitzen les notícies d’actualitat. És a dir, la

blocosfera inclou l’agenda mediàtica mentre que els mitjans convencionals no inclouen

l’agenda temàtica de la blocosfera. Per tant, els mitjans convencionals queden inclosos

en la blocosfera com un subgrup informatiu . En segon lloc, el nombre de comentaris per

post no guarda relació amb l’actualitat d’un tema. Deixant de banda els comentaristes de

moda, la majoria de blocaires anònims poden obtenir grans audiències actives en articles

molt personals.

Tot seguit mostrem tres exemples que comparen notícies de diaris online amb posts

publicats el mateix dia. Així veiem les divergències temàtiques i la quantitat de comentaris

deixats en unes i altres. Hem comparat una notícia de l’agenda amb un post personal; una


90

notícia qualsevol amb un post personal i una notícia no especialment rellevant amb un post

que tracta un tema de l’agenda. D’aquesta manera podem veure les diferències entre la

incidència dels comentaris en cada cas.

Titular d’Avui (edició 28/05/08) Post de Alls cuits mai couen (28/05/08)

“El govern espanyol decidirà "d'aquí un parell “Menjars amb droga”21

de dies" si és o no necessari el transvasament” 22 13 comentaris 70 comentaris

Hem posat en primer lloc aquesta notícia molt comentada per mostrar que certes notícies

atrauen l’opinió pública molt més que la majoria de posts de blocs anònims. Altrament seria

fer trampa. Hi ha una realitat: certs esdeveniments fomenten la participació massiva perquè

són els eixos temàtics que interessen o preocupen la ciutadania (la crisi de l’aigua dels

darrers mesos ha estat un d’ells) i que superen amb molt qualsevol altra temàtica d’iniciativa

pública o privada.

Titular de El País (edició 30/04/08) Post de Carn de banqueta (30/04/08)

“¿Cuánto gana un italiano?” 23 “La vida normal”24

14 comentaris 25 comentaris

La notícia d’El País versa sobre una mesura presa pel govern italià que permetrà conèixer

les dades fiscals de qualsevol persona, i les reaccions causades. El bloc, al seu torn,

redacta impressions sobre l’existència d’un nen i la seva trajectòria vital, remarcant alguns

episodis de la memòria. Hem seleccionat aquests dos a l’atzar, triant un dia qualsevol i una

notícia qualsevol del diari. Veiem que tot i tractar-se d’un diari d’àmbit estatal, una notícia

qualsevol pot generar menys comentaris que un post d’un bloc anònim sobre un tema

personal si aquest té la virtut d’enganxar els seus comentaristes.

21 Consultable a <http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/31444/govern/espanyol/decidira/dos/dies/si/es/necessari/transvasament.html> 22 Consultable a <http://www.elpais.com/articulo/internacional/gana/italiano/Averigualo/Internet/elpepuint/20080430elpepuint_24/Tes> 23 Consultable a <http://www.elpais.com/articulo/internacional/gana/italiano/Averigualo/Internet/elpepuint/20080430elpepuint_24/Tes>


91

Titular d’Avui (edició 13/05/08) Post de Vladimir al mar (12/05/08)

“Comença la recollida de signatures “Terribas power”25

per presentar una moció de censura 28 comentaris

contra Laporta”26

3 comentaris

En aquest tercer cas, també triat el dia a l’atzar, la notícia i el post versen sobre aspectes

diferents, un sobre esport i les polítiques d’equip i l’altre sobre la periodista Mònica Terribas,

uns dies després de ser nomenada Directora de Televisió de Catalunya. En aquest darrer

cas, el bloc té molts més comentaris que la notícia del diari, i un dels motius pot ser la seva

actualitat i la relació amb els mitjans. Hem triat aquest post justament per la relació que

guarda amb l’agenda mediàtica del moment. En comparar els tres exemples, veiem que el

fet que un post sigui més comentat que una notícia no està directament relacionat amb el fet

que sigui més o menys mediàtic el seu tema, tot i que ser-ho hi pot contribuir.

En resum, la persona que té un bloc personal pot mantenir un vincle amb l’actualitat, però

més aviat genera el seu propi món d’interessos; món que, com hem constatat, és compartit

per més gent. Així, el fet que els temes no siguin coincidents amb els dels mitjans de

comunicació convencionals no determina l’isolament del blocaire, sinó que en aquesta lògica

informativa es generen tot de petites comunitats que sumades, creen la blocosfera.

Hi ha, doncs, una tendència creixent a presentar nous temes que no guarden sovint cap

relació amb l’agenda mediàtica. En aquest sentit, li donem la raó a Alain Touraine quan

afirma que la veritable fractura es dóna entre el món privat i el món públic, i que és a la vida

privada on s’està produint un canvi cultural (Touraine, 2007).

Però si fins ara ens hem mogut sobretot en el primer àmbit, el de la privacitat (identitat,

relacions interpersonals), ara veurem què passa en el segon, com afecta la blocosfera al

sistema informatiu fins ara hegemònic.

24 Consultable a <http://carndebanqueta.blogspot.com/2008_04_01_archive.html> 25 Consultable a <http://vladimiralmar.blogspot.com/2008/05/terribas-power.html> 26 Consultable a <http://www.avui.cat/article/esports/30156/comenca/la/recollida/signatures/presentar/una/mocio/censura/contra/laporta.html>


92

CAPÍTOL III PERIODISME 3.0

El tema dels blocs em fascina. Trec la "periodista" que tots portem dins. Hi poso el que em

sembla i ningú m'ha de dir si està bé o malament, si és adequat o no...

Elefant Trompeta

El que els millors blocs personals tenen en comú és la veu—estan clarament escrits per éssers humans amb una passió genuïna.

Dan Gillmor

IMPLICACIONS ECONÒMIQUES I SOCIALS DELS BLOCS

Quan parlem de globalització de la informació i la comunicació, sovint fem referència a

conceptes que es concreten en la premsa digital i els diaris internacionals en línia –que avui

poden ser consultats des de qualsevol lloc amb connexió del món– i oblidem l’altra vessant

de la globalització que afecta els canals informals. En aquest àmbit situem la blocosfera, i

aprofitem per recordar una anècdota que es donà entre el director del The New York Times

digital i Dave Winer l’any 2002: van apostar mil dòlars cadascú a que al 2007 les paraules o

frases referides a les cinc notícies més importants buscades al Google estarien abans en

blocs que al prestigiós diari. Va guanyar Dave Winer.27 Al seu torn, Philip Meyer publica l’any

2004 The Vanishing Newspaper, on prediu que el darrer exemplar de diari en paper es

vendrà l’any 2043.

Ambdues anècdotes ens transporten a un escenari molt diferent del que teníem fa poc més

de mitja dècada. És per rumiar veure com evoluciona la premsa digital, els canvis que

setmana rere setmana es van produint. Xavier Bosch, director de l’AVUI va desvetllar en una

conferència que la versió digital d’aquest diari preveu cent accions relacionades amb

Internet que s’aniran portant a terme en els propers mesos28.

És obvi que en aquesta revolució informativa, els blocs hi tenen molt a veure. Mercè Molist

comenta que la revolució dels blocs ha estat possible gràcies a l’aparició de serveis gratuïts

d’allotjament, fàcils d’usar per persones sense coneixements tècnics o amb poc

coneixement informàtic.

27 Es pot seguir la història de la juguesca a <http://www.scripting.com/stories/2007/12/21/myLongBetWithMartinNisenho.html> 28 Conferència donada a Òmnium Cultural 05/06/08.


93

Encara que la catosfera (la blocosfera catalana) no té la gran influència social i política que

han aconseguit els blocs als Estats Units, s’hi acosta cada dia més, aprofitant un forat clau a

Catalunya: la manca de mitjans de comunicació en català.

En comptes de ser consumidors passius de la informació, cada vegada hi ha més usuaris

d’Internet que s’estan convertint en participants actius. Els blocs permeten que cadascú

tingui una veu.

Dues de les conseqüències negatives concretes que es denuncien són el problema de la

intimitat, que cada cop és més fàcilment violada: qualsevol acte a Internet pot ser seguit;

qualsevol demanda per part de l'usuari requereix de deixar les dades. I aprofitem per

esmentar aquí la qüestió de l'autoria, el pagament dels serveis i el paper dels professionals

de la cultura en un entorn on es tendeix a que tot sigui gratuït. Aquesta qüestió

l'aprofondirem en un dels epígrafs següents.

Ara, analitzem una mica més a fons els canvis que s’estan produint. Com venim demostrant,

els blocs estan contribuint al creixement progressiu de l’esfera pública. Un cop més, parlem

de democratització, de major diversitat i d’àgora electrònica. A tot això, ens demanem si,

efectivament, els blocs constitueixen una nova forma de periodisme, presa la paraula en

sentit extens. No tothom ho té clar: Berta García i José L. Capón qüestionen que, de fet, els

blocs puguin considerar-se mitjans alternatius. I plantegen la pregunta: quin és el seu lloc en

la dinàmica del camp informatiu? De fet, què és un bloc: una nova pràctica discursiva?, un

nou gènere?, o un nou mode informatiu? (García y Capón, 2004). Dan Gillmor no ho dubta:

estem davant els nous mitjans. D’ençà l’Onze de Setembre (el mundial, no el català) i

l’eclosió dels blocs, es pot parlar d’una irrupció de nous actors en l’arena informativa. Els

blocs són, segons Jay Rosen, una forma extremadament democràitca de periodisme

(Gillmor, 2004).

És el moment de lligar els tres termes: l’individu, l’audiència i aquesta activitat sòcio-

econòmica anomenada periodisme. Com és que a dia d’avui tots els diaris nacionals tenen

blocaires entre les seves ciberpàgines? A banda dels comentaristes oficials, de les seccions

estàndard, avui podem seguir els blocs de personatges coneguts o desconeguts que parlen

de temes de l’agenda del mitjà o d’altres aspectes. El fet que alguns blocs de comentaristes

siguin satèl·lits dels planetes mediàtics demostra que un gran nombre de lectors busca

encara els grans temes promocionats. Així mateix, de retruc, els blocs d’il·lustradors o altres


94

famosos que no estan penjats d’un diari digital, però són igualment molt visitats, ho poden

ser gràcies a la seva aparició als mitjans (ja sigui perquè hi publiquen tires còmiques o

acudits, o col·laboren com a comentaristes, en columnes d’opinió).

Fixem-nos en el bloc de Liniers, un conegut dibuixant argentí de còmic (figura 9). Cadascun

dels seus posts genera una gran quantitat de comentaris. En aquest cas, la convergència

entre l’interès que desperta la seva feina i el fet d’aparèixer un un mitjà de comunicació es

manifesta en el gran nombre de comentaris al seu bloc. (Volem aclarir que durant el període

que durà la recerca, vam visitar molts llocs personals, i que els blocs d’il·lustradors així com

els fotoblocs assoleixen un trànsit i unes quotes de visites i comentaris molt superiors a la

mitjana dels blocs amb contingut escrit. La nostra conclusió és que la imatge és més fàcil de

llegir que el text, alhora que genera un tipus de comentari breu i superficial més tendent a

mantenir la xarxa i el feed back que a crear debat o fòrum.)

Fig. 9

Però al capdavall, és als blocs poc visitats és on hi ha realment la diversitat temàtica des del

moment que no estan condicionats per cap agenda majoritària. Certament, alguns dels

blocaires més famosos, com dèiem, han estat fitxats per diaris de prestigi donat que les

temàtiques tractades per uns i altres són convergents, però al capítol anterior vam veure que

el tema de les agendes no és l’únic tret definitori del l’èxit o el fracàs d’un bloc.

85 comentaris


95

Aleshores, quan és que el periodisme amateur comença a posicionar-se en l’escenari

informatiu? Segons Gillmor i altres observadors, va ser la guerra d’Iraq l’esdeveniment que

va suposar la consagració definitiva dels blocs amb un bloc de tall periodístic que

retransmetia a diari la vida durant la guerra (Bagdad en llamas29 és un testimoni clandestí,

realitzat per la jove programadora iraquiana Riverbend, que va esdevenir corresponsal

extraoficial d’un fet d’interès mundial). En aquell context van esclatar alhora les bombes i els

blocs. Des d’aleshores, la bitàcola mostra una voluntat clara de marcar i resaltar temes de

discusió i d’informació, amb el que es fa evident la formació d’una agenda temàtica concreta.

Així, veiem que tant si els temes són els mateixos de l’agenda mediàtica com si no, els

enfocaments i la cobertura informativa realitzada pels blocs són més diversos. Fins i tot quan

es parla de les notícies de més relleu, avui no hi ha nou o deu punts de vista editorials –els

dels nou o deu mitjans al nostre abast–, sinó centenars per no dir milers de veus i de

mirades diverses sobre un mateix tema.

Si anem una mica més enrere, recordem que l’arribada d’Internet es va associar a

l’emergència d’una pluralitat que descentralitzaria la informació, tot conduint a un panorama

de major objectivitat. Sembla una paradoxa, la dificultat de l’anonimat i la manca de controls

dels blocs i la xarxa en general fa que sigui molt subjectiva. En efecte, part dels debats

sobre les conseqüències polítiques de l’hipertext es relacionen amb l’agenda política de la

crítica postesctructuralista i del posmodernisme: disolució d’estructures autoritàries, de les

relacions jeràrquiques, de les relacions de poder entre el centre i la perifèria.

Atenent a tot això, s’ha pronosticat una forma plenament democràtica de societat-xarxa i, per

tant, difusora dels principis d’igualtat i de llibertat. Alhora, s’ha deduït un alliberament de

l’internauta que s’integraria en noves comunitats de coneixement totalment col·laboratives i

horitzontals. George Landow féu famosa l’expressió: la història de la tecnologia de la

informació, des de l’escriptura fins l’hipertext, reflecteix una creixent democratització o

repartiment del poder (Landow, 1995). El risc que se’n deriva, ja n’hem parlat a l’inici del

treball, és la sobreestimació de la innovació tecnològica. Si bé la possessió d’informació per

part de la ciutadania garanteix la seva capacitat de controlar el poder polític a través dels

mecanismes de representació parlamentària i de pressió pública, no és ni molt menys

sinònim de democràcia.

29 Ens referim al bloc existent però inactiu des de fa mesos <http://riverbendblog.blogspot.com> del qual existeix una versió en castellà <http://bagdadenllamas.blogspot.com/>, i al llibre Bagdad en llamas,Planeta (2007).


96

Partint de la noció de camp social de Bourdieu es pot afirmar que el camp no sols obeeix a

la lògica de l’instrument tecnològic que li fa de base sinó al complex entramat en el mercat

de productors, consumidors, pràctiques i sabers institucionalitzats. En el cas del camp

informatiu, el sistema de transmissió d’informació (el suport tecnològic) pot alterar el format

semiòtic dels continguts, però és innocent pensar que per ell mateix altera el joc

d’interessos, jerarquies i pràctiques de tot el camp.

Cal, doncs, que ens seguim movent en la complexitat i no caiguem en maniqueismes ni

postures radicals de tot o res. Si volem arribar a alguna conclusió vàlida, cal afinar la mirada

i filar molt prim. Pel moment veiem que sí, que en aquest esquema de partida s’insereixen

les bitàcoles, ja que serveixen d’exemple de com un espai que es presenta amb altes dosis

d’independència pot, tanmateix, des de la hipòtesi de García i Capón, mantenir la mateixa

agenda temàtica dels mitjans. És cert que en conjunt, la quantitat de materials que hi ha a la

xarxa és extremadament heterogènia, però no implica que sobre ells no actuïn les forces

que en el camp informatiu configuren un discurs hegemònic, ni molt menys que de la

possibilitat real de tants continguts es dedueixi una ampliació democràtica del mitjà.

Ens hem de demanar: qui hi accedeix? I, sobretot, qui no? (ja hem vist una pinzellada de la

fractura digital en relació al gènere, però podríem parlar també d’altres fractures, hi ha

encara molt tecnoanalfabetisme). Hem de considerar, sense dubte, la fractura digital, a

banda d’altres factors, quan ens formulem la pregunta central: qui genera els continguts?

Perquè l’accés no és una qüestió merament tecnològica ni tan sols econòmica. Implica un

procés vinculable a la noció d’habitus de Bourdieu: cada individu posseeix unes pautes de

conducta entre les quals hi ha el tipus d’informació que consumeix i la forma de fer-ho. És

possible que malgrat que l’accés sigui universal i barat, només formi part de l’habitus de

determinades elits educades en la lectura d’informació per Internet, mentre que la major part

de la població segueix triant informar-se per televisió o senzillament, no informar-se.

A més, de l’existència d’una major quantitat d’informació no es dedueix que la seva

interpretació sigui crítica. És la decodificació ideològica de la notícia la que garanteix un

consum crític. La pluralitat no garanteix ni la qualitat ni la independència de la informació

alternativa. Tot i que depassa els objectius d’aquesta recerca, un punt interessant seria

comprovar l’afirmació següent: segons Lotman, qualsevol sistema pot ser potencialment

infinit, però el seu centre ha de ser limitat per tal que el sistema tingui estabilitat, sinó es

colapsaria (Lotman, 2003). Considerem que la blocosfera demostra el contrari: és infinita i

no es desequilibra. Cadascú cerca i es mou segons el seu habitus (hi ha persones que


97

només visiten blocs sobre informàtica o blocs polítics i només aquests), per tant, no hi ha

colapse o caos. Dins del sistema il·limitat, cada subgrup s’autoregula segons les necessitats

dels individus que el conformen, que sol ser un nombre finit.

Una altra idea que ens interessa posar sobre la taula, donat que ens permetrà aprofondir en

l’anàlisi econòmica és la idea que les bitàcoles cotitzen en una borsa simbòlica (García i

Capón, id.). Com tots els béns culturals, el seu valor va més enllà dels propis productes en

tant que generen capital que, en paraules de Bourdieu, esdevé simbòlicament eficient i

exerceix una mena d’acció a distància.

EL REPORTER/A AMATEUR

Si el periodisme de demà és una conversa infinitament complexa, el manteniment d'això exigirà un assortiment de noves eines que van més enllà del RSS, per buscar i organitzar el que descobrim.

Dan Gillmor

Una dada que la majoria d’estudiosos dels blocs donen com a cabdal en el seu procés de

consolidaci és la guerra d’Iraq. Com diuen García Orosa i Capón García, els warblogs van

ser considerats com a testimonis excepcionals que oferien una visió de veritat i es llegien les

bitàcoles de soldats i ciutadans assumint que en ells podia llegir-se la realitat del que estava

succeint. Tanmateix, afirmen aquests autors, aquesta transparència i objectivitat és

incompatible amb el complex procés de producció de la notícia.

Alguns blocaires entusiastes com Jenna Newton preveuen un futur on el periodisme serà

completament transformat pels blocs. Els blocs tenen serioses implicacions en la nostra

percepció de la veritat (Newton, 2003). En la riba apologètica, fa una defensa radical de les

virtuts dels blocs basada en Foucault. La informació oficial es presenta després de ser

filtrada a través d’un sistema controlat d’autoritats i de processos de publicació i en els blocs,

aquest sistema no existeix. És massa optimista quan diu que els blocaires han traspassat

exitosament les formalitats de comunicació i han assolit grans audiències... el treball de

camp realitzat en aquesta tesina no ho demostra així, si més no, en la blocosfera de casa

nostra. Les audiències són limitades i normalment força estables, ja que el nombre de

comentaris que sol tenir un bloc està relacionat amb la quantitat de blocs que el seu autor té

capacitat de seguir i, al seu torn, comentar.

De totes maneres, sí que podem secundar aquesta autora pel que fa a la seva premonició

sobre les transformacions en el camp del periodisme. De fet, com hem dit abans, aquests


98

canvis ja s’estan produint, hores d’ara. Com veurem tot seguit, la majoria de diaris ja

admeten comentaris dels lectors. Això és una gran transformació, i comencem a copsar el

que significa en tant que modifica l’estructura dominant: publicador / lector, on el primer és

l’element actiu i el segon, el passiu. Ara, el lector té capacitat de publicació, fins i tot de

generar o de matisar les notícies. És evident que la pràctica periodística està vivint un

procés transformador. Si més no, en la seva vessant digital. Com ho mostra aquest

comentari:

Por qué no hacéis como en El PLURAL.com, que en TODAS LAS NOTICIAS podemos

incluir todos los comentarios que queramos?

(Comentari d’un usuari al fòrum d’El País, al qual en segueixen sis més, tots en la línia de

criticar que aquest diari digital no permet comentar totes les notícies)30. Un comentari de

queixa com aquest és prou significatiu del canvi que està experimentant el periodisme. En

poc temps, en menys d’un any, els lectors s’han acostumat a comentar les notícies fins al

punt que ja demanen més accés i protesten per les restriccions que la direcció del diari

encara imposa. Jesús Miguel Flores i Guadalupe Aguado parlen de la influència dels blocs

en el periodisme i esmenten els debats sobre la seva fiabilitat. Posen en qüestió criteris

periodístics com l’objectivitat, la piràmide invertida, la classificació per gèneres...

“L’impacte més gran dels blocs a nivell cultural és que han trencat les barreres que

separaven tradicionalment els consumidors dels productors de la informació. Els lectors són

també una redacció on s’absorbeixen, es remesclen i es republiquen idees” (Víctor Abellón a

Mercè Molist). Donant aquesta afirmació com a certa, només hi matisaríem a tall de crítica el

que García i Capón afirmen, com veurem més avall, sobre l’agenda: cal anar més enllà en la

recerca dels temes, més enllà del que aquest treball aporta: l’aparició de la tecnologia

blogger és realment determinant d’un canvi profund quant a fer emergir temàtiques

invisibilitzades i treure a la llum una agenda oculta?, o més aviat es produeix una matisació i

prou, un ampliar o comentar amb un estil més fresc i personal el que ja ha estat donat?

L’any 2004, a les convencions demòcrata i republicana es va permetre l’entrada de blocaires

amb credencials com les dels periodistes. El gener de 2005, la prestigiosa revista Fortune

destacava vuit blocs que “el món dels negocis no pot ignorar” (Mercè Molist, 2006).

Les semblances entre blocaire i periodista són moltes. Aquesta afirmació de Molist té ja una

contestació real, d’abast social i econòmic, que es concreta en l’aparició als diaris

electrònics d’espais de participació real per als lectors: la possibilitat de deixar comentaris i

30 Es pot llegir a: <http://foros.elpais.com/index.php?showtopic=444>


99

la de crear un bloc dins del diari. Darrerament també s’ha observat una creixent ampliació

d’aquests espais socials compartits en alguns diaris nacionals, que dediquen una zona web

a la creació de continguts per part dels usuaris. És el cas de “Yo, periodista” a El País, de

“Lectores correponsales” a La Vanguardia (sota el subítol: Vives fuera de España? Escribe a

[email protected] y conviértete en lector corresponsal, es dóna lloc a la creació de

continguts per part dels usuaris) o “El lector informa” de l’Avui. Per tant, el primer canvi que

observem és el de la transformació de “lector” a “usuari”, on la persona que consumeix

informació esdevé part implicada, i pot exercir cert control sobre el que s’exposa.

Fixem-nos en les dades extretes de la premsa autonòmica, estatal i internacional veient tot

seguit exemples de les implicacions d’aquests canvis. En la nostra recerca vam demanar-

nos quants diaris nacionals i estrangers incorporen els blocs als seus portals?, quants

permeten que les notícies puguin ser comentades pels lectors?, i com això incrementa el

tràfic en els seus diaris i les repercussions econòmiques (publicistes, valors afegits,

cotització en borsa...)? El resultat ha estat el següent:

Premsa catalana

AVUI Permet comentaris dels lectors.

El Periódico de Catalunya No permet comentaris.

e-noticies Permet comentaris.

Vilaweb No permet comentaris i ofereix espai de blocs.

Diari de Girona Permet comentaris i enllaça amb alguns blocs.

La Malla Permet deixar opinions i enviar fotos. El diari digital té un espai

perquè els lectors pengin la seva foto.

Premsa estatal

El País Permet comentaris i ofereix espai de blocs.

La Vanguardia Permet comentaris i té espai de blocs dels seus propis col·laboradors.

El mundo Permet comentaris en algunes notícies i té secció de blocs.

ABC No permet comentaris i té secció de blocs propis.

Diaris anglòfons

I. Herald Tribune Permet comentaris i té secció de blocs propis.

The New York Times Permet comentaris i té secció de blocs propis.

The Independent Permet comentaris i té secció de blocs propis.

The Times Permet comentaris i té secció de blocs propis.


100

La tendència general és que els diaris virtuals permetin als seus lectors comentar algunes o

totes les notícies. Molts d’ells incorporen un espai de blocs, la majoria de comentaristes

propis, però en creixent tendència a oferir que els lectors hi obrin el seu propi bloc. No cal dir

que aquesta novetat marca un abans i un després del periodisme. A molta distància de les

cartes al director o de l’espai d’opinió dels lectors, s’erigeix un canal per on la població civil

es comunica entre ella i amb els líders del monopoli informatiu, fent sentir –o dit amb més

propietat, llegir- les seves veus. Sí, les cartes al director o les que es publiquen a les pàgines

d’opinió passen una censura prèvia, un procés de selecció, mentre que als diaris digitals,

qualsevol i en qualsevol moment pot escriure i publicar un comentari sobre pràcticament

qualsevol notícia o esdeveniment. I com diuen en Vladimir i la Mery Cherry: sovint prefereixo

llegir els comentaris a les notícies, que les pròpies notícies. Sobretot quan hi ha molts

comentaris, el contrast d’opinions és tan gran que tens la sensació de saber-ne més,

d’aquell fet, que la pròpia persona que ha fet el reportatge.

Per altra banda, en l’actualitat, qualsevol concert de rock esdevé un ball de telèfons mòbils

que fotografien o graven l’espectacle per poder-lo penjar al Youtube i enviar-lo als amics.

Les formes emergents de la cultura afecten a molts dels nostres actes quotidians, fins i tot la

forma de ser públic en un concert de rock. Per exemple, l’any 1996 al concert de Marilyn

Manson a Barcelona, la gent ballava. L’any 2007, a Badalona, durant l’actuació del mateix

grup, la gent filmava, feia fotos i enregistrava amb el mòbil. Per què? Per penjar tot això a la

xarxa. I per què? Per generar audiència? Per imitació? Perquè existeix la possibilitat de fer-

ho? Per posseir una cosa intangible? Per poder tornar-la a gaudir després? D’alguna

manera, la tecnologia fa que diferim el plaer, però no és una qüestió d’hedonisme. És més

aviat un canvi en els hàbits. Esdevenim fotògrafs de l’actualitat des del moment en què fins i

tot una mala fotografia pot ser d'interès periodístic. Els ciutadans han estat captant vídeos de

tornados i altres catàstrofes naturals durant anys, però avui és habitual que els mitjans

comptin amb aquests documents anònims i que la televisió rebi i realitzi els seus programes

comptant amb imatges captades per ciutadans voyeurs.

Es generen moltes preguntes al voltant d’aquestes noves formes de “consum cultural”,

canviant i emergent. Són els fotoblocs galeries d’amateurs? És Youtube una filmoteca

alternativa? I, finalment, els blocs formen noves generacions de ciberperiodistes i de literats

que no cerquen cap guany per la seva obra? Aquesta darrera pregunta té ja una resposta:

en la major part dels casos no s’accedeix als blocs pensant en una futura

professionalització. I tampoc sembla, ara com ara, que estiguin substituint la compra de

llibres. No és l’objectiu d’aquesta recerca, i no hem comparat dades de vendes d’anys


101

anteriors per filar prim en aquesta afirmació, però un petit sondeig per editorials i llibreries

ens mostra que el consum de llibres no s’ha vist afectat per la irrupció dels blocs.

Les implicacions, doncs, són altres. I tenen més a veure amb un canvi en la consciència, o

potser en la inconsciència, pel que fa a sentir-nos protagonistes de la història. De les

històries, caldria matisar, car ara la ciutadania es permet d’introduir la seva agenda personal

en els espais compartits. El telenotícies de TV3 mostra en pantalla fotografies enviades per

usuaris anònims sobre el temps que fa al seu territori. Els diaris digitals també admeten

aquest tipus de participació. Mica en mica, el diari l’anem fent entre tots. Pot sonar exagerat i

a dia d’avui realment ho seria, dir que hem democratitzat els mitjans tradicionals. En això cal

donar la raó a gent com Flores i Aguado, que encara hi ha obstacles per salvar. I també tenir

en compte la seva aportació crítica pel que fa a la veracitat, la qualitat i el rigor de tot el que

es penja a la xarxa. En la mateixa línia, Sonia Jiménez i Javier Salvador Bruna, Evaluación

formal de blogs con contenidos académicos y de investigación en el área de documentación,

diuen que els sistemes actuals de comunicació científica (fent referència a les revistes) no

sembla que puguin ser remplaçats a curt termini. (…) Actualment no és un canal substitutiu

de les tradicionals publicacions científiques, sinó una eina que agilitza la comunicació

informal de la ciència.

Però no podem deixar de banda que aquesta transformació ha generat una forta crítica

basada, sobretot, en el concepte de “credibilitat”. Seria interessant, tot i que depassa els

objectius d’aquest treball, aprofundir en aquest aspecte: per què es percep com a menys

creïble una informació que no ha passat una censura i no pas la que sí l’ha passada? Així

com els aliments, abans d’arribar al consumidor, han de ser validats per organismes de

salut, la informació és només validada segons criteris de subjectivitat demostrada, avalats

pel poder i les elits dominants. Això no treu que haguem de caure en un “tot val”, però si més

no, situa sota sospita la crítica general feta als blocs com a substituts del periodisme

tradicional. En tot cas, des d’aquí ens alinearíem amb els qui veuen en els blocs un

complement informatiu prou vàlid que no suplanta altres fonts informatives. En aquest sentit,

Víctor Abellón diu que cal valorar en els blocs el fet que tracten temes que no surten als

mitjans tradicionals, i la seva rapidesa.

En resum, davant la pregunta que es fan alguns autors respecte si representen els blocs una

amenaça als mitjans d’informació tradicionals, la nostra resposta és: depèn. Alguns mitjans

ja incorporen els blocs així com la possibilitat que els lectors comentin les notícies.

D’aquesta forma, es genera una nova modalitat informacional i comunicativa , derivada


102

dels blocs. Així doncs, la tendència de la inclusió d’espais de creació o gestió de blocs dins

dels mitjans tradicionals no és sinó una apropiació de l’efecte potentíssim de la tecnologia

blocaire, de la part interactuant, que provoca un efecte d’audiència activa per augmentar el

trànsit dins d’aquests mitjans tradicionals. Sí, i en aquest cas podríem recolzar la tesi de

García i Capón segons la qual aquesta inclusió no dóna fe d’una major pluralitat, ja que són

fonts informatives que s’ubiquen sempre dins d’aquesta elit amb capacitat per tenir

presència en l’opinió pública, tot excloent la majoria d’actors socials que no tenen aquesta

capacitat. Però matisant que, en comparació a la situació anterior de monopoli, aquesta

nova panoràmica ja és en ella mateixa un canvi radical al marge que promet més

transformacions en aquest sentit.

Com a cloenda d’aquest epígraf bé podríem sintetitzar les dues postures i establir una

tercera tesi: allò que té major visibilitat sol estar vinculat als aparells de producció del discurs

dominant, donat que són aquests aparells que fan possible el posicionament i la col·locació

en la primera línia, aquella que resulta fàcilment i ràpidament accessible. Paral·lelament i de

forma gens menyspreable, la blocosfera personal guanya pes i adeptes. Si bé no genera

comunitats de fidels gaire nombroses, sí crea petites comunitats al marge dels media, amb

la qual cosa, es produeix una fuga als espais més perifèrics de la informació, deixant el

centre, paulatinament i per desgast, amb menys massa acrítica.

LA CENSURA I EL CREATIVE COMMONS

Havent seguit el fil d’aquest nou periodisme digital informal, ens hem de fer una pregunta.

Substituiran els reporters amateurs els periodistes i fotògrafs en nòmina?

Efectivament, el món dels blocs, que està inserit en tot un camp tecnològic derivat d’un gir

en la mentalitat i una transformació en les estructures, presenta tot un seguit de qüestions

relatives a llibertats, legalitat i retribució que abans de la seva existència no resultaven

problemàtiques. Començarem citant el cas de E-brutícies. Tot seguit parlarem dels Creative

Commons, en relació al copyright, i acabarem fent una panoràmica general dels canvis

culturals que preveiem.

El bloc E-brutícies31 es presenta com el bloc dels damnificats d'E-notícies, amb el subtítol:

La via per publicar, amb respecte, tots aquells comentaris dels lectors damnificats per la

31 <http://ebruticies.blogspot.com/>


103

censura d'e-noticies i les víctimes de les seves intoxicacions. E-notícies és un diari digital

que s’autodescriu com “diari sobre actualitat amb especial atenció a la informació política”.

A finals de gener de 2006, Vilaweb, una altra publicació digital d’actualitat informava que

Blocat tancava el bloc E-brutícies, i que E-notícies preparava una demanda civil contra

aquest bloc. Tot seguit podem llegir la nota a Vilaweb:

Blocat.com va tancar ahir E-brutícies, un bloc que deia dedicar-se a denunciar 'les males

pràctiques' d'E-notícies. Els autors, que són anònims, diuen en un missatge que el bloc ha

estat tancat per pressions d'E-notícies. Jordi Salvadó, de Blocat, ha dit a VilaWeb que el

bloc no seguia 'les condicions d'ús', tot i que 'indirectament' E-notícies n'havia demanat el

tancament. E-notícies diu que preparava una demanda civil contra aquest bloc. E-brutícies

havia promogut una campanya consistent a publicar enllaços a E-notícies que al codi HTML

en realitat enllacessin a E-brutícies. Amb això havien aconseguit que cercant a Google

l'expressió 'E-notícies', la quarta web que apareixia fos la seva. Segons els responsables de

Blocat no és el primer cas que tanquen un bloc perquè no compleix les condicions d'ús.

Salvadó ha dit a VilaWeb que E-brutícies incomplia una de les condicions d'ús de Blocat.

Concretament, que els continguts atemptaven 'contra empreses'.32

I a continuació, llegim els propis responsables d’E-brutícies, quan obligats a tancar el seu

bloc a Blocat, van emigrat a Blogger:

Reflexions sobre el tancament (breu) d’E-brutícies

Com molts de vosaltres sabeu avui som aquí perquè Blocat.com, el servei de blocs en català, ha

cregut convenient tancar aquest bloc. E-notícies va dirigir-se a Blocat per dir que o s’eliminava E-

brutícies o es presentaria una demanda civil pels continguts difamatoris. Ara seria molt senzill criticar

Blocat per cedir a les pressions d'E-notícies però no. Ara és l’hora d’agrair a Blocat haver-nos acollit.

Li desitgem tota la sort del món i que cada dia creixi més. Prou fa Blocat d’allotjar blocs gratis com per

haver de tenir problemes d’aquest estil. Per tant tota la solidaritat i les nostres disculpes per les

molèsties provocades. Sabem que Blocat té molt d’èxit i que funciona molt bé i nosaltres ens

n’alegrem. I si mai podem donar un cop de mà els el donarem.33

No és freqüent que es donin casos com aquest, però ens sembla molt il·lustratiu dels límits i

possibilitats dels blocs pel que fa a la censura. Un bloc pot ser censurat en un hosting en pot

buscar un altre i emigrar.

32 Es pot consultar a <http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1718408> 33 Es pot consultar a <http://ebruticies.blogspot.com/2006_01_01_archive.html>


104

Per altra banda, els editors d’E-brutícies reclamaven que no era responsabilitat seva si els

comentaris dels usuaris podien ser ofensius. Això és relatiu. Hi ha fórmules per controlar els

continguts de les aportacions dels lectors i comentaristes, des de demanar l’email (mètode

disuasori) a activar la moderació de comentaris per poder acceptar o refusar els textos

segons el seu contingut.

Fig. 10

Aquest tema, el de la censura, està modificant els pacífics hàbits dels blocaires. Allí on

abans hi havia un simple requadre on podies escriure la teva opinió i enviar-la sense més,

ara hi ha diversos mètodes de control, com podem veure a la figura 10. Un captcha o

paraula distorsionada (abaix, en verd) per tal d’evadir els robots que envien spam i una

moderació de comentaris, com veiem en el text de la capçalera (en color verd, també).

Tot i demostrar que és necessària una mínima protecció ja que els interessos d’uns (spam) i

la mala educació d’altres farien impossible una bona ciberconvivència, els blocs han resolt

de forma poc invasiva i més aviat discretament la qüestió de la seguretat versus la llibertat.

La sensació que tens generalment és que et pots expressar sense entrebancs en qualsevol

mitjà. Fins i tot en aquells que demanen un email es pot entrar de forma prou anònima

(existeix la pràctica d’obrir comptes de correu especials només per a donar-se d’alta a

serveis que ho requereixen, amb noms i dades inventades).


105

Pel que fa als drets d’autor i el reconeixement del copyright, cal esmentar la iniciativa de

Creative Commons. Internet no pot garantir els drets d’autor d’ençà que qualsevol persona

pot copiar, modificar i distribuir fàcilment uns continguts per la xarxa. Per evitar-ho, l’any

2002 va néixer Creative Commons. Destinat a adaptar els drets d’autor a Internet. Tal com

diuen a la seva pàgina web, massa sovint el debat sobre el control dels drets d’autor tendeix

a posicionaments extrems. Es passa de la visió de control total a la posició anàrquica. En

aquesta lluita, valors com l’equilibri, el compromís i la moderació, s’estàn convertint en

espècies en perill d’extinció.34

Així, doncs, qualsevol persona pot optar per utilitzar aquest sistema, entrant a la pàgina de

Creative Commons i seguint les instruccions. Aquesta és la informació que trobem al seu

portal:

Creative Commons t’ajuda a publicar digitalment la teva obra permetent a cualsevol persona

saber exactament què poden o no poden fer amb ella. Quan s’escull una llicència, es

faciliten eines i tutorials que permeten afegir informació sobre la llicència al nostre propi lloc

web.35

Encara hi hauria un altre aspecte relacionat amb la intimitat, el dret a la protecció de dades i

la llibertat de navegació. I aquesta és la transacció que es produeix cada cop que un usuari

vol gaudir d’un servei a canvi de la seva identificació. Molts serveis gratuïts, per no dir la

majoria, demanen les dades de l’usuari. Cada cop més hi ha maneres d’evitar la tramesa de

butlletins, newsletters i altres invitacions a consumir productes d’una empresa que ha

aconseguit aquestes dades oferint un servei o bé comprant la web que l’ofereix.

Associats als blocs, per exemple, hi ha tota una gamma de serveis on cal que t’identifiquis

sempre (Gcast, per inserir-hi música per mitjà de podcast; sindicació amb RSS a Google

Analytics; etc.). Hi ha dos serveis paradigmàtics d’Internet on fins ara no ha arribat la

necessitat d’identificació: Google i Wikipedia. Aquests portals ofereixen de forma gratuïta i

sense demanar cap mena de dada la navegació per les seves pàgines. És també el cas de

diccionaris, catàlegs de biblioteques, diaris i moltes altres pàgines.

34 Es pot consultar tot el text a <http://www.maestrosdelweb.com/editorial/creativecommons/> 35 <http://creativecommons.org/license/?lang=es>


106

Però una gran quantitat de serveis sí demanen almenys que els facilitis les teves dades. I

entre l’allau de contrassenyes que hem de fer servir a diari i de spam que hem de gestionar,

tímides però efectives mesures de control sobre el propi ciberespai semblen ser força

pertinents.

Finalment, intentarem respondre a la pregunta amb què començàvem aquest epígraf. Si una

part de la informació ara ve donada per reporters aficionats, per dir-ho així, significarà això

una reducció de la plantilla en els diaris? Potser aquesta pregunta pugui semblar a dia d’avui

una mica exagerada. Però val la pena formular-la.

En altres sectors de la cultura s’estan donant casos de desprofessionalització, com és el cas

d’editorials que publiquen obres realitzades per estudiants, o administracions que s’estalvien

uns diners encarregant cartells institucionals a escoles d’arts i oficis. Seguint aquesta tònica,

els diaris digitals poden anar omplint espai amb col·laboracions gratuïtes dels usuaris (de fet,

ja ho estan fent), amb la qual cosa, no és arriscat plantejar què pot passar en un futur

immediat amb els professionals.

Deixem aquesta pregunta sobre la taula per a futures recerques, apuntant només una doble

hipòtesi: aquesta obertura a la veu de la ciutadania té dues cares, si bé per una banda

representa un eixamplament de la democràcia, per altra, pot ser utilitzada com a estratègia

per part de l’empresariat per reduir costos en la producció dels seus béns i serveis. I sempre

tindrem la discusió de la qualitat, discusió difícil des del moment que va tan lligada al gust i a

processos de dictaminació per part d’elits que cada cop són menys valorades.

LA FRACTURA TECNOLÒGICA

Hem abordat la qüestió dels blocs tenint en compte que malgrat la seva rotunda irrupció a la

xarxa, continua sent una eina i una activitat desconeguda per a la majoria de la població.

L'accés a Internet no és encara democràtic. Per zones geogràfiques, per estrats socials, per

edats i per sexes, es donen grans desigualtats pel que fa a l'ús de les noves tecnologies de

la informació i la comunicació.

La fractura estructural marca les dinàmiques de comunicació (León, 2007). El món està

fraccionat en països, grups socials, classes, gèneres, ètnies. Parlem tant en termes d’accés

com en el poder dissenyar les polítiques. No es tracta només de participació o accés a la

direcció, sinó al disseny d’orientacions, visions i construcció d’un altre model comunicatiu.

Sorgida en un context patriarcal i capitalista, la nova realitat comunicacional arrossega totes


107

les desraons d’ambdós sistemes. Dins de l’edificació androcèntrica estan prèviament

marcats els límits entre els qui decideixen, posseeixen i dissenyen, i entre els qui amb prou

feines accedeixen. Els mitjans massius estan monopolitzats i controlats mundialment per

unes vuit corporacions, liderats per una visió mercantilista que fomenten el pensament únic.

Els espais ocupats per dones continuen essent estereotipats i considerats com a poc

transcendents.

Per altra banda, hi ha l’univers infinit de comunicació oberta i multidireccional. És aquí on els

grups menys representats han trobat una eina. La tecnologia és part de la cultura dominada

per allò masculinitzant, occidental i neoliberal, i aquesta cultura ha desenvolupat tecnologies

que reforcen la supremacia i els mites patriarcals que configuren uns criteris androcèntrics

de validació. Aquests criteris parteixen d’una visió excloent que rebutja tot el que no

s’assembla a la percepció nord-centrista i mercantil. Aquest, podríem anomenar-lo

tecnopatriarcat, aprofondeix les fractures existents.

En aquest context, un repte proposat per la Cimera de la Societat de la Informació és

procurar que aquesta giri entorn a les persones, aludint al perill que siguin desplaçades de

subjectes a objectes per un mercat voraç.

Per la seva banda, Sally Burch ens trasllada la mirada crítica des d’Amèrica llatina: Con el

desarrollo de nuevas tecnologías y de redes planetarias, la comunicación se está

convirtiendo rápidamente en la industria de mayor crecimiento y poder económico, en sus

diferentes ramas. Con la integración tecnológica, las diferencias que hemos conocido hasta

ahora entre tipos de medios y sistemas de comunicación (prensa escrita, radio, TV, TV

cable, cine, telefonía, satélites, software, etc.) se van fundiendo. Como también lo han

venido haciendo las redes de traficantes de mujeres, de pornografía infantil y otros similares.

Estamos, entonces, frente a un enorme poder económico que tiene además un gran

potencial de influencia en nuestras vidas, y que busca arrinconarnos en una única condición:

la de ser consumidoras/es. Así, nuestro poder se limitaría a comprar o no comprar. Si

tenemos con qué. Si no, nos quedamos en una mayor exclusión (Burch, 2007).

El dret a la comunicació és un dels temes a les agendes d’algunes administracions i objecte

de recera estimulat per les mateixes de cara a la inclusió ciudadana. Segons Burch, els

reptes són més grans per a les dones, donada la marginació encara existent en moltes

àrees de la comunicació. Efectivament, allò que els mitjans de comunicació decideixen


108

descartar queda fora del debat públic. Fins fa poc, els mitjans reflectien només el punt de

vista d’una elit, a la qual les dones encara hi tenen una escassa representació.

Sabem doncs que les TIC són encara patrimoni d'una minoria. I en relació a l'abisme que hi

ha entre els dos extrems del nivell de formació tecnològica: hackers i analfabets digitals, s'ha

inventat el terme “fractura tecnològica” o digital. L'exclusió de la tecnologia, segons la

periodista i blocaire Montserrat Boix o Lourdes Muñoz Santamaría, diputada i informàtica

compromesa amb la disolució de la fractura digital, és més accentuada entre les dones. A

l’epígraf “Dones en xarxa”, hem vist algunes perspectives de la relació de les dones amb la

xarxa i amb els blocs. Volem donar aquí algunes dades actuals basades en el baròmetre del

CIS (febrer de 2008), que mostra que les dones que no utilitzen Internet ho fan sobretot per

desconeixement del medi i no per manca d’interès.

Dones en Xarxa ha pubicat el meu article: Per què utilitzen les dones Internet? I per què no?

Arran de la publicació del baròmetre del CIS de febrer que contenia una sèrie de preguntes referides

a les TIC’s desagregades per sexes, em vaig dedicar a ordenar i analitzar les diferències entre homes

i dones en l’accés i l’ús d’Internet. En resum les dades indiquen que la fractura digital de gènere

persisteix, és d’un 14,6%, és molt!! Però tenim un gruix important de dones que utilitzarien Internet si

en sabessin, i a més a més son menys les dones que no accedeixen per que no tenen interès o per

que no tenen l’accés fàcil. Per tant hem d’impulsar mesures per promoure l’accés de les dones i calen

plans de formació. Es connecten a Internet 42,5% de dones i 57% d’homes. Internautes que l’utilitzen

diàriament: un 69% dels homes i el 58,% de les dones.36

36 Lourdes M. Santamaría <http://lourdesmunozsantamaria.blogspot.com/>


109

Fig. 11

Les dones només són majoritàries per tres raons:

• no saben utilitzar-lo

• no disposen de temps

• no confien en les TIC’s

Les diferències majors les trobem en:

- 7,8 punts més de dones que no hi accedeixen perquè no saben utilitzar-lo (48,9% són dones i un 41,1% són homes).

- 4,9 punts més d’homes que no hi accedeixen perquè no disposen de fàcil accés (11,7% de dones i 16,6% de homes).

- 4,1, punts més d’homes que no hi accedeixen perquè no els interessa o no els agrada ( 35,9% de dones i 40% d’homes).


110

Fig. 12

En aquesta recerca no hem aprofondit en les altres fractures, per escapar als nostres

objectius i capacitats. Però ens consta que l’accés a les noves tecnologies és encara un

repte a nivell mundial, i al nostre país es posa l’accent en la formació, amb iniciatives

destacades a les escoles i també en la formació d’adults.

A tall de conclusió, i com hem vist a l'epígraf de gènere, encara existeixen creences i patrons

conductuals que contribueixen a mantenir el tall entre les persones que no han accedit al

món dels ordinadors i a Internet i les que ja fa temps que s'hi mouen. I que aquestes

creences i patrons són més accentuats per raons de gènere.

El que passa és que tot i que les eines empoderen, les dones tenen poc temps per

aprendre’n, no estan entrenades i no forma part del seu món simbòlic, de l’estereotip que

han interioritzat ni del seu habitus.

UNA NOVA CONSCIÈNCIA COL ·LECTIVA?

Hi ha quelcom de contracultural en la idea que la tecnologia pot arribar a ser el motor d’un

canvi social (Levy, citat per Dery, 1998). En concret, aquesta idea neix del fet que en facilitar

a la gent la lliure comunicació, la societat civil s’uniria en contra de les burocràcies.

En canvi, s’observa una mena de desinterès a l’hora de vincular-se a qualsevol tipus de

lluita. Al contrari, i en la línia del que diu al seu darrer treball Alain Touraine, sorgeix una

consciència que l’únic que realment val la pena és invertir en la vida privada i desvincular-la


111

de tota acció política d’àmbit públic (Touraine, 2007). En aquesta mateixa línia, Lawrence

afirma que els ciberhippies no senten cap interès per la política, que veuen passada de

moda, i en la tecnologia veuen bàsicament opcions de millora en la vida personal, la diversió

i els jocs (Dery, id.). Aquesta visió crítica de la tecnologia i de l’Internet que s’imposa es

fonamenta en el gir vers l’homo ludens que cada dia guanya més espai en totes les

pràctiques i que fa que qualsevol innovació sigui apropiada per afavorir aquest nou

paradigma, el de la diversió i el plaer. Així, tota forma d’acció política vista com una

radicalització que cal defugir. L’hedonisme exaltat, doncs, s’imposa, i essent un mer

escapisme infantil esdevé una de les eines més efectives de control social.

Això no treu, però, i hem de mirar de moure’ns sempre en la complexitat, que el somni de la

connexió en xarxes globals sigui possible. Que aquesta connexió permeti crear una

consciència col·lectiva a nivell planetari, no ho hem de descartar, per místic que sembli. La

possibilitat és existent, l’habitus encara no s’ha superat. Certament, els usos més comuns de

la tecnologia s’enfoquen a l’oci i l’evasió, ocultant els problemes polítics, sòcioeconomics i

ambientals del present, però que aquesta tecnologia posseeix una capacitat transformadora

que mai abans s’havia ni tan sols concebut, és també cert.

Els promotors de la Web 2.0 han estat encertadament acusats de promocionar llocs

emergents per poder-los vendre a inversors que reemplaçaran la gestió i la direcció i

alienaran els usuaris perquè es canviïn i un nou cicle comenci en un altre lloc. Autors crítics

consideren que si pensem en el software i l’estructura dels blocs com en un nihilisme creatiu

que qüestiona obertament l’hegemonia dels media, són més un producte reaprofitat per la

indústria dominant de les notícies que no pas una vertadera contracultura. La major part del

que hi ha a la blocosfera és vist per alguns sectors com a conservador, que segueix l’aire

dels temps, que no és ni progressista ni anti stablishment (Lovink, 2008).

Des de l’altra vessant, la que aposta per aquesta nova xarxa, però sense perdre la

perspectiva crítica, s’afirma que la cultura no és el triomf de la civilització sinó un conjunt

d'estratègies i mitjans pels quals el llenguatge i els valors de les diferents classes socials

reflecteixen un sentit particular de comunitat en el temps, o com un conjunt que s'instal·la

(normalment de forma conflictiva) enmig d'un camp de forces complex. Aquesta manera

d'entendre la cultura troba un escenari crític en les noves tecnologies, que permeten la

circulació ràpida dels productes culturals a escala mundial (hibridació, massificació,

reproducció, repetició, així com la creació de formes hegemòniques per part de qui té el

poder de producció i distribució... grans empreses internacionals).


112

Segons aquesta visió, els protagonistes de la globalització no són les TIC sinó les empreses

globals (i els inversors, la cara difusa del poder contemporani), que promouen la integració

d'economies.

Si fem una revisió de la història d’internet, fins ara hi podríem distingir tres fases:

1. la científica, pre comercial, de text només.

2. l’eufòrica, el www, l’obertura i els punt.com.

3. la web 2.0, amb la irrupció dels blocs, la massificació de la xarxa.

Estem en aquesta etapa de massificació, en sintonia amb els temps, on també es

massifiquen altres àmbits: el turisme, la cultura i els espectacles, l’espai urbà i l’interurbà...

així mateix, es produeix una massificació de la xarxa, ara en forma de blocs, que pot arribar

a dinamitar la seva força com a eina d’empoderament i democratització dels continguts.

En resum, l’espai virtual dels blocs possibilita la creació de societats més lliures i igualitàries,

però conté la trampa d’oblidar que en l’espai real hi ha un món polític on cal la contribució

d’una massa crítica disposada a l’acció. Sembla com si la tecnologia fomentés ideologies

escapistes i ens fes oblidar la nostra realitat.


113

CONCLUSIONS

Christian Van Der Henst diu que la Web 2.0 ha d’anar fent evolucionar les seves aplicacions

vers l’usuari final, i esdevenir una actitud més que no pas una tecnologia. I això és justament

el que hem constatat amb els blocs: una nova actitud d’usuari actiu, participatiu, menys

voyeur, més interessat en la creació de relacions de reciprocitat i, progressivament, més

conscienciat amb les bondats i perills de la xarxa, està emergint i poblant el món virtual.

Perquè una de les conclusions és que en la blocosfera es produeix una creixent

individualització dels continguts . El que diríem enfocament personal. Per algunes autores

i autors, això no és una autèntica transformació, mentre que per a d’altres sí. La qüestió del

protagonisme en una arena marcada per la globalització, hereva i revitalitzadora de l’anomia

postmoderna, és un tema controvertit. Es tractarà d’anar seguint l’evolució de les relacions

que s’estan generant i quin és el seu potencial transformador dels temes, les audiències i les

mobilitzacions. En tot cas, podem parlar dels blocaires com els nous mediadors , on el

paper d’Internet en la configuració d’una nova opinió pública –expressada per canals

importats dels blocs– té a veure amb factors més enllà de les característiques tècniques de

la xarxa: com la ciutadania se n’aprofita, com es descodifica aquesta informació des del

moment en què és possible comentar-la, etc.

Pel que fa als canvis en la percepció d’un mateix i de les relacions socials, hi ha una

blocultura que neix de la necessitat de conèixer l’opinió dels altres, de sortir de l’aïllament on

una elit amb poder decideix què cal saber i com, d’obrir-se a la universalitat del

coneixement. I malgrat la crítica que la blocosfera crea una comunitat d’individualistes

interconnectats, podem dir que hi ha una motivació d’arribar a l’altre, un do ut des i una

reciprocitat que tenen els seus efectes positius. Se’ns acut de definir la comunitat blocaire

com un espai abonat per al narcisisme coral : jo et miro perquè tu em miris.

Podem extreure moltes conclusions dintre de cadascun dels tres àmbits treballats, però les

que més ens interessen són les que enllacen totes tres. Anirem a pams, mirant de ser molt

concrets i recuperant les nostres preguntes inicials i hipòtesis de partida. Quin és el paper

que juguen els blocs dintre de la nova Internet, l’anomenada web 2.0?, ens plantejàvem.

Hores d’ara podem dir que hi juguen un paper destacat, gairebé preponderant, d’una banda,

per les xifres: en aquests moments hi ha més de 113 milions de blocs (dada de Tecnorati

del febrer de 2008), sense comptar els blocs xinesos que no hi estan indexats, però que es

calcula que poden estar a l’entorn de 70 milions.


114

Tot, per les conseqüències que està tenint aquesta nova eina i estratègia de comunicació a

tots nivells. El més vistós, a efectes econòmics i socials és la influència que estan tenint els

blocs en el disseny dels diaris digitals, que hores d’ara, inclouen els seus lectors com a

potencials reporters i comentaristes. Una nova generació de “periodistes quotidians”,

d’informadors i corresponsals extesos per tota la geografia ha sorgit i creix exponencialment,

capaç d’accedir a tota mena d’esdeveniments i de donar-hi cobertura informativa i mediàtica,

capgirant les prioritats en les agendes tradicionals i fent entrar en escena nous actors que

tenen capacitat per anar imposant els seus interessos i transformant les formes de

comunicació usualment organitzades segons l’estructura piramidal de poder clàssica.

Però això és, com diem, la punta de l’iceberg, el que podem constatar de forma immediata.

Hi ha canvis menys palpables que també hem pogut constatar en aquesta recerca, que

afecten a les estructures comunicatives i a la construcció d’identitats individuals i de

relacions interpersonals. Els blocs permeten una comunicació molt íntima i alhora molt

exposada, en la qual tots podem ser observadors i moderadors dels altres. La identitat

virtual pot ser o no coincident amb la identitat real: la pot ultrapassar.

Com vèiem en el cas de les dones, a diferència dels fòrums o xats, on de vegades s’hi

senten vulnerables, als blocs, les dones es troben “a casa”. S’hi pot entrar, però per una

finestra que, si cal, es pot tancar selectivament.

La moderació de comentaris permet efectivament l’accés discriminat, com si d’una mena de

cartell de “reservat el dret d’admissió” es tractés, com podem veure en aquest exemple, del

bloc de l’arqueòleg Eudald Carbonell:

La tribuna que és la interfície blocaire permet, doncs, ser actriu o actor dalt d’un escenari

il·limitat o bé estar còmodament assegut en una butaca davant per davant d’un altre

blocaire, conegut o no (normalment desconegut) amb qui s’ha consolidat una ciberelació. I

en cadascun dels diferents contextos d’enunciació, és possible generar una o diverses

identitats, veus o expressions del jo.


115

Com ens preguntàvem, els blocs modifiquen fórmules de lectura i de participació. Sí, ho hem

confirmat. Es pot llegir de diferents maneres: seguint el diàleg blocaire-comentaristes,

només els comentaris, només els posts, seguint els enllaços proposats, saltant de bloc en

bloc per la llista suggerida, etc.

Una de les preguntes que més clarament hem contestat és si els blocs són la continuació

dels diaris personals. No ho són. Ni la motivació, ni el context, ni el llenguatge, ni la finalitat

ni les implicacions hi tenen cap relació. El fet que se’ls anomeni també “diaris” no fa que els

blocs guardin cap altra similitud amb els diaris íntims que el fet que ambdós estiguin fets de

paraules sota la batuta d’un suposat jo. Però fins i tot aquestes paraules no s’assemblen. Al

diari íntim, la manca d’audiència i el propi suport condicionen el llenguatge i la seva

estructura. Als blocs, la majoria d’autors saben que cal limitar-se a la llargada d’una pantalla.

Un post és una unitat més o menys estàndard.

Per acabar, seria bo fer una darrera reflexió sobre el debat sorgit respecte la frivolitat o la

profunditat dels blocs. Certament, en un context de capitalisme desficiós, l’art i els artistes

s’utilitzen; se n’apropien les tendències, imatges i símbols i es reutilitzen per vendre

productes culturals. I si bé és cert que l’art pot fer que tot sigui important, però per la seva

pròpia condició també pot fer que res no tingui importància, qualsevol manifestació artística

té una incidència en la cultura, en el comportament de ler persones. El que és clar és que

cada dia s’obren més blocs i que hi ha més persones interconnectades per mitjà dels blocs.

Si el que s’hi cou, a dins, és alta cuina o productes envasats, dependrà dels talents i

necessitats de cadascun. A més, tant el llenguatge com l’estil, així com el propi contingut, el

que hem anomenat subjectivitat verídica , configuren un gènere nou que complementa el

gènere periodístic i que, amb crítica o sense, ha superat les velles formes de consum

informatiu i cultural.

Ho hem vist al llarg de la Història: no hi ha invent o evolució tecnològica que no hagi tingut

conseqüències positives i efectes perversos. L’apropiació, l’ús, les derivacions socials,

econòmiques i psicològiques són difícils de predir i només les podem analitzar a posteriori.

Podem fer prediccions, basant-nos en creences personals i plantejaments de vida

individuals, però el cert és que tenim davant nostre una eina potent amb capacitat

transformadora. Això sí, no cal esperar miracles. L’evolució dels hàbits, de les creences i

costums, de la psique humana i de les relacions que establim amb un entorn estan

marcades per la complexitat. Mantinguem-nos-hi, doncs, a l’hora de tancar les nostres

teories.


116

BIBLIOGRAFIA

ALONSO RUIZ, J. (2004), Análisis descriptivo de nuevos medios en Internet: diarios digitales, portales, buscadores y directorios, bitácoras o weblogs, redes ciudadanas y comunidades virtuales. Tesi doctoral. Departamento de Periodismo. Universidad Pontificia de Salamanca, 2004 ARITZETA, M. (2002), El joc intertextual (quatre itineraris per "la Sala de les nines"). Barcelona: Proa. Biblioteca literària. Col Monografies, 5. 176 pàgs. ARITZETA, M. "Des del tramvia (trajecte intertextual)" (pp. 143-169) a I. Cònsul (ed.) (1997), Sobre Jordi Sarsanedas. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Col. Biblioteca "Serra d'Or" 185. 220 pàgs. ARROYAS LANGA, ENRIQUE. “Los blogs: perspectivas individuales en el espacio público”. Global media journal. Vol. 3, núm. 6 (tardor 2006) <http://gmje.mty.itesm.mx/arroyas.htm> [Consulta: 23 març 2008]. BARRETT, C. (1999, May 11), More About Weblogs. Retrieved December 31, 2003, <http://www.camworld.com/journal/rants/99/05/11.html> [Consulta: 22 març 2008]. BLOCS I PERIODISME. <http://www.bib.uab.es/comunica/blocs/publicacions.htm> [Consulta: 2 gener 2008]. BLOOD, Rebecca (2005), Universo del weblog : consejos prácticos para crear y mantener su blog. Barcelona. Ediciones Gestión 2000. 192 pàgs. BLOOD, Rebecca. “Weblogs: A history and Perspective”, We’ve Got Blog. Cambridge. Perseus Publishing, 2002. <http://www.rebeccablood.net/essays/weblog_history.html> [Consulta: 18 març 2008]. BOURDIEU, P. (1988), La distinción: criterios y bases sociales del gusto. Madrid. Taurus. Col. Taurus universitaria. Ciencias sociales. 597 pàgs. BRAIL, S. "The Price of Admission: Harassment and Free Speech in the Wild, Wild, West", a Gender and New Realities in Cyberspace. Seattle: Seal Press, 1996. pp. 141-57. BROWN, Gillian, and GEORGE Yule, (1985), Discourse Analysis. Cambridge. Cambridge UP. BUCHOLTZ, Mary, A.C. Liang and Laurel A. Sutton (Eds) (1999), Reinventing Identities: The Gendered Self in Discourse. Oxford: Oxford UP. CAROLYN R. MILLER AND DAWN SHEPHERD (2004), Blogging as Social Action: A Genre Analysis of the Weblog, <http://blog.lib.umn.edu/blogosphere/blogging_as_social_action_a_genre_analysis_of_the_weblog.html> [Consulta: 23 febrer 2008]. CASTAÑO, CECILIA (2005). Las mujeres y las tecnologías de la información: Internet y la trama de nuestra vida. Madrid. Alianza. Col. La sociedad red,7. 280 pàgs.


117

CLARK, J. (2002, 28 December). Deconstructing 'You've Got Blog'. Retrieved January 4, 2004, <http://fawny.org/decon-blog.html> [Consulta: 18 gener 2008]. COLAIZZI, GIULIA (1990), Feminismo y teoría del discurso. Madrid. Ediciones Cátedra. Col. Teorema. Serie mayor, 32. 168 p. CRYSTAL, DAVID (2001), Language and the Internet. Cambridge. Cambridge University Press. CUERDA, J.L. “Para abrir los ojos” [en línia]. El país digital, 1997. <http://www.elpais.es/p/19970509/cultura/tesis.htm#uno> [Consulta: 23 març 2008]. CYBERJOURNALIST. (2004, 3 January). The Cyberjournalist List. Retrieved January 3, 2004, <http://www.cyberjournalist.net/cyberjournalists.html> [Consulta: 2 gener 2008]. CHERNY, L. i WEISE, E. (ed.) (1996), Wired Women: Gender and New Realities in Cyberspace. Seattle, WA: Seal Press. 270 pàgs. CHOCARRO MARCESSE, S. (coord.) (2007), “Género en la revolución comunicacional”, a Nosotras en el país de las comunicaciones: miradas de mujeres. Barcelona. Icaria. 232 pàgs. DERY, M. (1998), Velocidad de Escape : la cibercultura en el final del siglo. Madrid: Ediciones Siruela. 400 pàgs. DIBBELL, J. (2002). Portrait of the Blogger as a Young Man. In J. Rodzvilla (Ed.), We've Got Blog: How Weblogs Are Changing Our Culture (pp. 69-77). Cambridge, MA: Perseus Publishing. DOLEZEL, L. "Mímesis y mundos posibles" pp. 69-94, a A. GARRIDO DOMÍNGUEZ (ed.) (1998), Teorías de la ficción literaria. Madrid. Arco Libros. Col. Bibliotheca philologica. Lecturas. 288 pàgs. DOMÍNGUEZ, EVA : Els "Weblogs" com a mitjans de proximitat. Trípodos. Núm.18 (2006). P. 189-201. <http://www.tripodos.com/pdf/18f_Dominguez.pdf> [Consulta: 3 març 2008]. ECO, U. (1999), Lector in fabula. Barcelona. Lumen. 4ª impr. Col. Palabra en el tiempo,142. 336 pàgs. ECO, U. (1995), Semiótica y filosofía del lenguaje. Barcelona. Lumen. 2ª ed. Col. Palabra en el tiempo,196. 336 pàgs. FLORES, J. i AGUADO, G. “Claves de los weblogs y su influencia en la prensa tradicional”. Doxa Comunicación, 4. 2006. [en línia] <http://www.uspceu.com/usp/doxa/doxaIV/weblogs.pdf> [Consulta: 08 gener 2008] FOUCAULT, M. (2006), De lenguaje y literatura. Barcelona: Paidós/ICE UAB. 2ª ed. Col. Pensamiento contemporáneo,42. 224 pàgs. FOUCAULT, M. (1988). “Technologies of the Self”. A L. H. Martin, H. Gutman & P. H. Hutton (Eds.), Technologies of the Self: A Seminar with Michel Foucault (pp. 16-49). Amherst, MA: University of Massachusetts Press.


118

FRASCAROLI, M.: “El fenómeno de los weblogs: algunas implicancias para las ediciones digitales de los diarios”. Hologramática. Any III, núm.4, vol. I (2006). P. 69-86. <http://www.cienciared.com.ar/ra/usr/3/196/hologramatica4_pp69_86.pdf> [Consulta: 23 gener 2008]. GARCÍA, B. i CAPÓN, J.L. “Las bitácoras o weblogs y la lógica del campo informativo. Un análisis comparativo con la agenda mediática tradicional”. Estudios sobre el mensaje periodístico, núm. 10, 2004. pp. 113-128. <http://www.ucm.es/info/emp/Numer_10/Sum/3-05.pdf>[Consulta: 3 febrer 2008]. GARRIDO DOMÍNGUEZ, A. (ed.) (1997), Teorías de la ficción literaria. Madrid. Arco/Libros, Bibliotheca philologica. Lecturas. 288 pàgs. GEITGEY, A. (2002) “The Kaycee Nicole” (Swenson) FAQ. A J. Rodzvilla (Ed.), We've Got Blog: How Weblogs Are Changing Our Culture (pp. 89-98). Cambridge, MA: Perseus Publishing. GIL, E. (2005). Blocosfera: les bitàcoles I l’audiència [treball de doctorat en línia]. UOC. <http://www.uoc.edu/in3/dt/cat/gil0705.html>.[Consulta: 10 abril 2008]. GILLMOR, D. (2006), We the Media: Grassroots Journalism by the People, for the People. Sebastopol, CA: Ed. O’Reilly. 234 pàgs. GLAZEBROOK, L. Developing Ethos, Weblog Style. [en línia]. 2003. <http://www.rootarcana.com/essays/weblog_ethos.html> [Consulta: 2 febrer 2008]. GRAHAM, B.L. (2002), “Why I Weblog: A Rumination on Where the Hell I’m Going with This Website”, We’ve Got Blog. Cambridge: Perseus Publishing. GRAY, B. Weblogs: A New Rhetorical Genre. [en línia]. 2003. <http://www.rootarcana.com/essays/weblog_journalism.html>. [Consulta: 27 febrer 2008]. HARAWAY, D. “A Cyborg Manifesto: Science, Technology, and Socialist-Feminism in the Late Twentieth Century,” a Simians, Cyborgs and Women: The Reinvention of Nature. New York. Routledge, 1991. pp.149-181. Traducció castellana en línia a <http://manifiestocyborg.blogspot.com/> [Consulta: 08 gener 2008] HENNING, J. (2003, October 4). The Blogging Iceberg. Retrieved January 4, 2004, from <http://www.perseus.com/blogsurvey/thebloggingiceberg.html> [Consulta: 10 abril 2008]. HERRING, S.C., SCHEIDT, C., BONUS, C. i E. WRIGHT, “Briging the Gap: A Genre Analysis of Weblogs”. Proceedings of the 37th Hawaii International Conference on System Sciences, (HICSS-37). Los Alamitos: IEEE Computer Society Press. <http://www.blogninja.com/DDGDD04.doc>. Citat a Thierry Soubrié, Images de soi dans un blog professionnel d’enseignants stagiaires. Université Stendhal Grenoble 3. http://w3.u-grenoble3.fr/epal/pdf/soubrie.pdf[Consulta: 13 abril 2008]. HERRING, S. Gender and Democracy in computer. EJC/REC Vol. 3, No. 2, 1993. <http://ella.slis.indiana.edu/~herring/ejc.txt> [Consulta: 08 gener 2008] HOURIHAN, M. (2002, 13 June). What We're Doing When We Blog. Retrieved December 31, 2003, <http://www.oreillynet.com/lpt/a/2474>[Consulta: 12 gener 2008].


119

HSI-PENG, L. i KUO-LUN, H. Understanding intention to continuously share information on weblogs. Internet Research: Electronic Networking Applications and Policy, Volume 17, Number 4, 2007 , pp. 345-361(17) JENKINS, Henry (2006), Fans, bloggers, and gamers : exploring participatory culture. New York: New York University Press. 279 pàgs. JOHNSON, THOMAS J.; KAYE, BARBARA K. Wag the blog: how reliance on traditional media and the Internat influence credibility perceptions of weblogs among blog users. Journalism & Mass Communication Quarterly. Vol. 81, núm. 3 (tardor 2004). P. 622-642. <http://www.blogresearch.com/articles/JOHNSON_&_KAYE_2004.pdf>[Consulta: 2 març 2008]. KANTROWITZ, B. Men, women and Computers Newsweek , May 16,1994. <http://www.newsweek.com/id/133594>[Consulta: 26 març 2008]. KATZ, Jon (2002), “Here come the Weblogs.” We’ve Got Blog. Comp. and ed. John Rodzvilla. Cambridge: Perseus Publishing. KLEIN, A. “Les homepages, nouvelles écritures de soi, nouvelles lectures de l’autre”, Spirale, Revue de Recherche en Education, núm. 28 Lille, [en línia]. 2001. pp.67-83. <http://www.comu.ucl.ac.be/reco/grems/annaweb/nouvelles_ecritures_de_soi.htm> [Consulta: 12 febrer 2008]. LAGARDE, D. “L’analyse lexicométrique des blogs Thématique: le terrorisme”. Memoire de maîtrise des sciences du langage [en línia] 2004/2005. ILPGA. Université Paris 3. http://www.cavi.univ-paris3.fr/Ilpga/ilpga/tal/sitespp/maitrise-2005/slidesDelphine.pdf [Consulta: 25 febrer 2008]. LANDOW, G. (1995), Hipertexto. La convergencia de la teoría crítica contemporánea y la tecnología. Barcelona. Paidos Ibérica. Col. Hipermedia 2. 284 pàgs. LANDOW, G. (1997), Teoría del hipertexto. Barcelona. Paidos Ibérica. Col. Paidós multimedia. 424 pàgs. LENHART, AMANDA B.: Unstable text: an ethnographic look at how bloggers and their audience negotiate self-presentation, authenticity and norm formation. Tesi doctoral. Graduate School of Arts and Sciences. Georgetown University, 2006 LOTMAN, I. (1988), Estructura del texto artístico. Madrid. Istmo, 3ª ed. Col. Fundamentos. 464 pàgs. LOTMAN I. «La semiótica de la cultura y el concepto de texto», Entretextos, núm. 2, 2003. LOTMAN, I, (2000), La semiofera III, semiótica de las artes y la cultura. Madrid. Cátedra. Col. Frónesis. 304 pàgs. LOVINK, G. (2007), Zero Comments: Blogging and Critical Internet Culture. New York: Routledge. 344 pàgs. MAPPING THE BLOGOSPHERE <http://datamining.typepad.com/gallery/blog-map-gallery.html>. Galeria del bloc Data mining mantingut per Matthew Hurst. A partir de les seves dades la revista Discovery Magazine va fer l'article Welcome to the blogosphere <http://discovermagazine.com/2007/may/map-welcome-to-the-blogosphere>on es veu com


120

un dels blocs més visitats és el de la periodista Michelle Malkin <http://discovermagazine.com/2007/may/map-welcome-to-the-blogosphere>[Consulta: 1 març 2008]. MCGINLEY, JENNIFER A. (2005), Towards a democratization of media: Considering weblogs as alternative and citizens' media. Tesi doctoral. University of Colorado at Boulder. MCLUHAN, M. i POWERS, B. (1992), The Global Village: Transformations in World Life and Media in the 21st Century. Londres: Oxford University Press. 240 pàgs. MOLIST, M. “La blocosfera catalana”, Coneixement i Societat, núm. 10. [en línia]. 2006. pp. 28-55. http://www10.gencat.net/dursi/generados/catala/departament/recurs/doc/cis10_molist.pdf. [Consulta: 18 febrer 2008]. MORTENSEN, T., & WALKER, J. (2002), “Blogging Thoughts: Personal Publication as an Online Research Tool”. In A. Morrison (Ed.), Researching ICTs in Context (pp. 249-279). Oslo: InterMedia, University of Oslo. MOYA, I. (2007), “Del azogue y los espejos” a Nosotras en el país de las comunicaciones: miradas de mujeres. Barcelona. Icaria. 232 pàgs. NARDI, B. SCHIANO, D. GUMBRECHT, M. i SWARTZ, L. “Im Blogging This”. Closer look at why people blog. [en línia] http://www.ics.uci.edu/~jpd/classes/ics234cw04/nardi.pdf. [Consulta: 2 març 2008]. NEWTON, J. “Weblogs and the Rhetorical Tradition”. [en línia], 2003. A ROB L. GLAZEBROOK, BETH GRAY, and JENNA NEWTON: Weblogs as a Rhetorical Genre <http://www.rootarcana.com/essays/weblog_tradition.html> [Consulta: 15 febrer 2008]. NILSSON, S. “A Brief Overview of the Linguistic Attributes of the Blogosphere”. [en línia]. Conferència: BlogTalk - A European Conference On Weblogs: Web-based publishing, communication and collaboration tools for professional and private use. 23-24 de maig, 2003. Viena. < http://www.eng.umu.se/stephanie/web/blogspeak.pdf >[Consulta: 10 gener 2008]. NOGUERA, J. M.: La Bitácora como producto ciberperiodístico y corporativo de los medios de comunicación: aproximación a las relaciones de los cibermedios con la comunidad Bloguer. Tesi doctoral. Departamento de Ciencias Sociales, Jurídicas y de la Empresa. Universidad Católica San Antonio de Murcia, 2006 NUNBERG, G. (2001). I Have Seen the Future, and It Blogs. Retrieved 28 May, 2003, <http://www-csli.stanford.edu/%7Enunberg/blog.html>[Consulta: 27 març 2008]. OLIVARES GARCÍA, F.J. “Producción informativa en Internet: portales y medios de comunicación independientes”. Tesis doctoral. Facultad de Ciencias de la Información. Universidad de Sevilla, 2002. ORIHUELA, J.L. (2006), La revolución de los blogs. Cuando las bitácoras se convirtieron en el medio de comunicación de la gente. Madrid. La Esfera de los Libros. 288 pàgs. PLANELLA, Jordi (2006). «Corpografías: dar la palabra al cuerpo». A: «Organicidades» [nodo en línea]. Artnodes. N.º 6. UOC. <http://www.uoc.edu/artnodes/6/dt/esp/planella.pdf> [Consulta: 15 febrer 2008].


121

POZUELO IBANCOS, J.M. (989), La teoría del lenguaje literario. Madrid. Cátedra. Col. Crítica y estudios literarios 304 pàgs. PRATS, ELISABET: Weblogs: quan la informació està al marge dels mitjans. Comunicació 21. Núm. 11 (tardor 2003). P. 61-63. <http://www.comunicacio21.com/paper/11/xarxa.pdf> [Consulta: 17 febrer 2008]. RENGEL LÓPEZ, IRENE. La utilización periodística y la integración del formato blog en diarios digitales europeos tradicionales: los casos de ‘Elmundo.es’ y ‘Guardian Unlimited’. Athenea Digital. Núm. 8 (tardor 2005). <http://antalya.uab.es/athenea/num8/rengel.pdf>[Consulta: 19 febrer 2008]. RIVERBEND (2006), Bagdad en llamas: el blog de una joven de Irak. Barcelona. Laertes. Col. Rumbo a Nan-Shan,70. 335 pàgs. RODZVILLA, J. (2002). We've Got Blog: How Weblogs Are Changing Our Culture. Cambridge, MA: Perseus Publishing. ROGER, ROBIN, M.A. (2006), Creating community and gaining readers through newspaper blogs. Treball de recerca. The University of North Carolina at Chapel Hill. RUIZ, J.A. (2004), “Analisis descriptivo de nuevos medios en Internet: diarios digitales, portales, buscadores y directorios, bitácoras o weblogs, redes ciudadanas y comunidades virtuales”. Tesis doctoral. Universidad Pontificia de Salamanca. RYAN, M.L. (1977) "Mundos posibles y relaciones de accesibilidad: una tipología semántica de la ficción" pp. 181-205.. A: A. GARRIDO DOMINGUEZ (ed.) (1997), Teorías de la ficción literaria. Madrid. Arco/Libros, Bibliotheca philologica. Lecturas. 288 pàgs.. SEGRE, C. (1985). Principios de análisis del texto literario. Barcelona. Crítica. 416 pàgs. STUART, K. “Towards an Analysis of Academic Weblogs”, Revista Alicantina de Estudios Ingleses, núm. 19, 2006. pp. 387-404. SULLIVAN, A. (2002, May). The Blogging Revolution. Retrieved January 4, 2004. <http://www.wired.com/archive/10.05/mustread_pr.html>[Consulta: 1 febrer 2008]. The Weblog Review. (2003). from http://www.theweblogreview.com[Consulta: 3 gener 2008]. TOURAINE, A. (2007), El món de les dones. Barcelona. Paidós. Col. Paidós estado y sociedad,150. 226 pàgs. TURKLE, S. (1997), La vida en pantalla : la construcción de la identidad en la era de Internet. Barcelona. Paidós Ibérica. . 414 pàgs. VAN DIJK, A. Análisis critico del discurso [en línia], 1994. <http://www.geocities.com/estudiscurso/vandijk_acd.html> [Consulta: 08 gener 2008] VASCONCELLOS ARAUJO, ARTUR (2006), Weblog e jornalismo: os casos de no mínimo Weblog e observatório da imprensa (bloi). Tesi doctoral. Escola de Comunicações e Artes (ECA). Universidade de São Paulo.


122

WARLICK, David F. (2005), Classroom blogging : a teacher's guide to the blogosphere. Raleigh : Landmark Project. 173 pàgs. WARSCHAUER, M. “Language, Identity, and the Internet”, Race in Cyberspace. New York: Routledge, 2008. ZAFRA, Remedios (2005), Habitar en (punto) net : estudios sobre mujer, educación e Internet. Córdoba : Universidad de Córdoba. Servicio de Publicaciones. 125 pàgs. ZAFRA, Remedios (2005), Netianas : n(h)acer mujer en Internet. Madrid. Lengua de Trapo. 192 pàgs.


123

ANNEX

POSTS ABOCATS A CONCORDANCE

LA TARONJA MECÀNICA (VERSIÓ LLIURE NÚM. 45.1)

Aquella gent van dedicar tota una tarda a allisar-me el cabell. Quan per fi van haver acabat, van

clavar-me una clenxa perfectíssima al mig del crani. Després em van posar unes calces de satí, unes

mitges de seda, unes sabatetes de taló, sostenidors de copa, una brusa escotada. Em van pintar els

llavis, els ulls, la cara, l'ànima. Tots els renecs que havia après curosament al magatzem, els van

tallar de soca-rel. Van esborrar part dels meus records, sobretot el teu, Pinpín. També que als vint-i-

cinc anys vaig aprendre a escriure amb la mà esquerra. Van carregar-se Ubu Roi i La cantatrice

chauve.

2 MEMES

I ara el teu, Lu! (no em renyis, però és que l’època obliga i s’han de donar idees!!)

Coses que m’agrada que em facin:

Que em regalin flors o plantes

Que em regalin moments

Que em regalin cosetes per halar

Que em regalin records personals

Que em regalin entrades per anar a lgun lloc

Coses que m’agrada fer:

Regalar flors

Regalar llibres

Regalar records personals

Regalar moments

Regalar coses per compartir (jjji)

ESTACIONS

Caminar sobre tou m’agrada. M’agrada sobre tou caminar. Tou m’agrada caminar sobre. Sobre

caminar m’agrada tou.

PER FER-VOS UNA MICA D’ENVEJA (SANA)


124

D’aquí una setmana i mitja agafo un avió direcció Buenos Aires. Al cap de dos dies ens trobem allà

amb unes molt bones amigues de Canadà i amb la Laura, la meva millor amiga. Al cap d’una setmana

de voltar per Buenos Aires arriba el meu xicot. Després fem tots plegats un recorregut cap al nord del

país. Ens estarem uns quants dies a la vall dels Andes. Més tard fem el recorregut a la inversa. I

tornem al cap de tres setmanes.

Estic contenta. No tan sols pels motius evidents, sinó també perquè el projecte d’aquest viatge va

començar amb molt mal peu i va continuar amb molt mal peu i, quan semblava que també acabaria

amb molt i molt mal peu, vés per on tot plegat va anar agafant un altre caire i, per ara, les

perspectives no poden ser millors.

CONTES VORA EL MAR

Hi havia una vegada un pardalet solitari que tenia el mal costum de posar-se a cantar sota la finestra

d'un rus. Un rus que disfrutava amb el piular alegre de l'ocellet i que de tant en tant se l'enduia a

passejar. El pardalet s'acomodava a la butxaca del rus, una butxaca d'aquelles que conviden a

guardar-hi les mans quan fa fred. Una de les excursions va portar el rus i el pardalet fins a la platja.

Allí els esperava una princesa. Una jove amiga del soviètic que els volia fer un regal en forma de

conte. Un conte que escoltat de la veu de la princesa va fer estarrufar les plomes del pardal i que va

provocar que el rus, emocionat per la història, per poc l'ofegués dins la seva jaca. Des d'aquell dia el

pardalet ja no canta. Només explica els contes de la princesa Lu.

EL TRÍPTIC

A mí m'agrada mirar endavant. Sóc més feliç quan aconsegueixo viure el moment i gaudir-lo. A

vegades, però, no sóc capaç i el cap retrocedeix cap a moments pretèrits. Moments d'alegria i alguns

de tristor.

Els 13 d'agost són per la tristor. Un sentiment de buit, mil imatges que el volen omplir i el record d'un

bon amic que va decidir abandonar-ho tot. Un amic que va marxar amb una maleta plena de contes a

mig escriure i amb algún dels meus secrets. Et segueixo trobant a faltar.

Aquest és un dels tríptics genials que va escriure i que tinc penjat en una pantalla d'ordinador que no

va al costat d'una foto d'en Larsson amb el Celtic i d'alguns records més.

MONTSANT, PERNIL I VLADIMIR

Avui en Vladimir ha vingut a sopar a casa.

Embolcallat amb la seva capa siberiana i el barret estil Mussons s'ha presentat amb una ampolla de

Montsant a la mà.


125

Per no faltar a la seva personalitat ha preferit pujar a peu enlloc de fer-ho amb l'ascensor per

repassar els replans de casa. Al primer ha ensumat si alguna flaire d'havà i cloïssa delatava efusions

de la carn. Al segon ha parat l'orella per escoltar si hi havia la dona invisible i al tercer ha trucat per si

el convidaven a tocar les castanyoles.

Un cop a casa hem sopat pernil de la panera i hem comentat l'actualitat blocaire. Ens hem cruspit

uns quants Cherrys fent-los explotar en la boca i delint-los en el paladar. En algún massa verd li hem

hagut de clavar l'ullal com qui clava l'escuradents a l'oliva amb anxova. Ens hem pres 7 gots de vi un

darrera l'altre i glop a glop hem apurat l'ampolla. Només ens faltava la Salomonica fent-nos de

cambrera i una Matrioxka ventant-nos una mica. Ara tothom fa sopars de blocaires. Nosaltres

ensopits perquè ningú ens convidava hem près la iniciativa i ens hem autoconvidat. L'alchol há pujat

el sopar de to. Per sort ja ens hem dutxat junts moltes vegades i la curiositat no picava.

Visca els blocs i la seva espontaneitat.

Enhorabona!

Enviat a General per dnalor el 15 Nov 2005

Si llegeixes aquest missatge és perquè el procés de registre s'ha realitzat correctament. Benvingut a

la Catosfera. Esperem que sigui productiu

Vist i no vist

Per què carai se'm fan tan curts els caps de setmana al teu costat?

Ser pare

Havia sentit que els pares són aquells que…

estimen als seus fills per damunt de tot, els expliquen contes abans d’anar a dormir, els besen les

ferides, els protegeixen i en tenen cura, juguen amb ells, es preocupen del que els pugui passar, els

ajuden a fer els deures, els ensenyen la diferència entre el bé i el mal...

Ànima Alada o Animalada, it's up to you

Aquí comença el meu nou viatge. Si llegeixes ràpid veuràs que és una animalada. Si llegeixes a poc a

poc creuràs que és massa sentimental. Llegeix com vulguis i estigues el temps que et vingui de gust.

Sigui com sigui, serà un plaer tenir-te d’acompanyant.

No tinguis por, tu ja estàs mort

No tinguis por, tu ja estàs mort. No cal que pateixis per res.

Perquè pariràs un petit monstre de mida escassa, amb mirada de vell, nas de boxejador i dents

separades, grogues i potser afilades. Que ja tindrà pèl, dur i negre. Que et farà ballar la cefalea, cada

cop que demani --que exigeixi. Que t'arrencarà el mugró d'una queixalada i t'agafarà també la puta


126

artèria que hi passa a prop i en un bassal de sang que semblarà xocolata desfeta massa clara us

trobaran a tots i llavors tothom preguntarà "què ha passat?" i el petit monstre els clavarà el monòleg

(la primera cosa que dirà serà un monòleg) ocurrent (és ocurrent perquè sap que mai serà guapo

com, per exemple, no sé, jo mateix, i ja se sap que els lletjos sou ocurrents i els guapos som tontos i

si som guapos i alts a més a més de tontos tenim la polla petita) i divertit (perquè tots dos us creieu

divertits, i tots dos, que sí que sí, us feu gràcia). I amb el peu dret al damunt del teu cap i l'esquerre al

damunt del teu cap mirarà fent-se el xulo i anirà cap a la taula de la cuina (camina a la perfecció, què

et pensaves?), obrirà el calaix, es liarà un porro i se'l fumarà. El putu Damien dels collons.

Regal

Un regal m'envia aquest regal, del Rodamots de no sé quin dia...

"Els nostres mitjans són miserables; les cordes de violí són fetes de tripes de gat, però Bach existeix;

l'amor existeix i és immens com la Gran Fuga malgrat que els nostres mitjans siguin tan miserables."

Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

Què? Mola, eh?

És que la vida mola, i és guai, no te n'oblidis mai. Encara que els nostres mitjans siguin tan

miserables.

Què cullons passa amb Blocat?

Ei gent, companys i companyes blocaires, algú sap què collons està passant amb Blocat? Des de fa

un futimé d'hores que no funciona. He intentat trobar una explicació i no hi ha manera, però sé que

per aquí hi ha d'haver gent que en sàpiga alguna cosa.

És que em sento una mica protagonista del Mecanoscrit del Segon Origen, així en plan que mitja

humanitat ha desaparescut, però uns quants hem sobreviscut perquè estavem a la banyera, o alguna

cosa així.

No sé, quedem i fem comandos per buscar els companys desapareguts?

dilluns, març 13, 2006

És el teu destí

No marcaràs mai el 2-1 a l'últim minut (és més, fallaràs el penal).

Tampoc faràs plorar d'emoció la família reunida mirant a la tele que bé que parles.

Cap director de personal llançarà una opa hostil a la teva empresa per fer-se amb els teus serveis.

El que tu vols no ho vol mai ningú.

- Va com va xaval, però m'agrada ser carn de banqueta.


127

- Això és el més trist...

Llarga xerrada amb el Fernando, el professor de violí del meu fill. El violí és un instrument molt difícil,

que necessita unes bases molt ben establertes per poder gaudir més tard de la música sense tenir

problemes de lesions musculars.

(...)

Jo crec que és molt fàcil ensenyar malament. Deixar passar coses, ser condescendent, fer-los tocar

coses molt vistoses i dir-los que tenen futur. Això és el que els pares volen sentir. Fer la classe

assegut. Dormitar mentre l'alumne vomita a gran velocitat les notes repetides mecànicament, sense

cap esperit crític. Que difícil és ensenyar, i més avui en dia, el do de la paciència, de les coses ben

fetes, d'escoltar-se. Que difícil és trobar l'equilibri entre deixar-los tocar cançonetes perquè vegin el

fruit de la seva feina, però no deixar que passi el bou davant l'arada.

(Que trist, ja començo a parlar com la gent gran)

Advent a deshora , monges i mimoses

La mimosa ha estat sempre un arbre molt estimat per a mi, no se ben bé perquè, tot i que hi poden

tenir a veure alguns records d'infantesa.

Abans treballava a un altre poble, i per anar a la feina, després d'un revolt de la carretera em trobava

una mimosa.

(...)

Quan em vaig quedar embarassada del meu primer fill i vaig saber que naixeria a finals de gener, vaig

pensar que seria més o menys, quan la mimosa estigués florida. Vaig estar vigilant-la tot l'embaràs.

Era com un calendari d'advent privat, només per a mi, i per l'advent a deshora que estava vivint.

Esperar el primer fill és una experiència única. Veure aparèixer les primeres puntes verdoses amb

aquell groc tan tímid al principi, em va fer aquell any, més que mai, un pessigolleig molt especial.

(...)

Però el que passava era que anava de part.

En Miquel va néixer tal dia com avui, ara fa set anys. Està d'enhorabona ell, i també l'Àngels, que va

començar a ser monja a l'hora que jo començava a ser mare.

la il·lusió de dedicar-se a la música

Estic a l'escola de música endreçant papers. Arriba una noia i em saluda. S'asseu al meu costat. I em

comença a parlar. (...) Diu que la música és la seva vida, que es vol dedicar a això. Però que ha

deixat els estudis perquè té molt clar que es vol dedicar a la música. Que si no s'hi dedica no serà

feliç. Ella vol de mi un consell. Però tots els consells que li pugui donar seran massa dolorosos. A

més, qui sóc jo per dir-li que és massa gran, que aixeques una rajola i surten quatre pianistes... a mi

també em van dir que era massa gran, i això que a la seva edat ja estava a 7è de piano. Ella tot just

fa primer.

(...)


128

Em quedo al tinter una cosa, que em sap greu no haver-li dit. Jo sóc feliç, molt. I seria capaç de ser-

ho sense la música. No hi ha res indispensable per ser feliç. Res pot tenir el poder de negar-nos la

felicitat. Ni la impossibilitat de viure de la música. Que ja és dir!

Hola

Aquest any, per Sant Jordi, a més de roses i llibres, un bloc. Mem què tal.

Penso perquè és gratis

Diuen que quan un s’enamora experimenta les sensacions més increíbles que els sentits poden

captar. No avisen, però que darrera del pessigolleix inofensiu poden surgir les llàgrimes, que entregar

no és garantia d’obtenir, i que pot resultar dolorós.

I s’obliden de l’amor perquè no erissa els pels del braç i no desperta tantes passions. Ignorants de

que aquest últim omple més cors i que es del tot benevolent, perquè … qui no ha donat amor a canvi

de res?

Fa falta temps per sentir amor, i només segons per enamorar-se, no és injust doncs, focalitzar

l’admiració cap al segon, donar tant de valor allò que ha tardat tant poc en constituir-se?

Intranquilitats de l'ànima

Sembla mentida... De quina mena de pasta estem fets els humans? Que si no patim, que si no

plorem, que si les coses no ens fan vibrar, les menystenim i passem a cercar desesperadament

quelcom que ho aconsegueixi. Alguns diuen que és " per sentir-se vius" .

Però cada vegada la insatisfacció és més gran…

Que no som capaços de disfrutar de la tranquilitat i la seguretat? És que no ens aporten res aquestes

dues coses?

Per què quan som feliços i hem aconseguit allò que voliem ens angoixem per altres coses i titllem la

nostra vida d’aburrida i monòtona?

Love/Hate

Serà possible odiar algú a qui has estimat?

Potser van confondre la ràbia i la impotència amb l'odi.

Serà que no hi ha un pas, ni dos ni tres ...?

(Simplement per comentar alguna cosa sobre el dibuix)

La meva primera vegada

Estic a la banyera.

És la primera vegada que escric des de la banyera.

Tenia ganes d'un bany d'aquells amb bombolles de sabó i també de fer un post.


129

Per tal d'aprofitar bé el temps m'he endut la llibreta.

Al principi ha estat una mica complicat.

Com que sóc curta, sense voler m'he mullat les mans i el paper de sobre ha quedat ben xop.

Si està de boles amb l'aigueta.

Fi

Primera nota

0 Comentaris Postejat per l' Alls cuits mai couen el @ les 6:49 PM.

Doncs per fi m'he decidit a fer un blog.

He observat que és una bona via per expressar-se i en tenia moltes ganes de fer-ne un.

Demà tinc un exàmen i ara, a les 6.30 de la tarda encara no he obert els apunts i no en tinc ganes.

Avui tocava relaxar-se, he pensat: ja n'hi ha prou per avui. I tot seguit m'he posat a mirar blogs...

Au doncs! Bon Nadal

La justa mesura

La passada i l'anterior han estat setmanetes d'emocions fortes. Com que sóc dona d'impulsos -o això

diuen- últimament necessito desimpulsar-me d'alguna manera i aquest cap de setmana ha estat fent

la volta llarga del Camí Moliner. Tinc una bici nova que va mooolt bé però que no eximeix de pedalar.

Estic contenta perquè encara que sóc una mica petardo a les baixades -encara tinc por i no domino la

màquina- a les pujades vaig fent al meu ritme però pràcticament sense parar. Encara haig d'acabar

de trobar la justa mesura a això d'anar amb bici. Bé, a això i a tantes altres coses a la vida.

Per sortir del pas

Si, si, ja ho sé. Fa més d'un mes que he abandonat el blog. No és culpa meva (bé, només una mica)

és culpa dels senyors del telèfon que són uns careros. Mirant i remirant factures, un dia vaig arribar a

la conclusió que pel servei que donaven cobraven massa. I això, adéu ADSL. Adéu blog actualitzat

amb regularitat. No ho faré més. A partir d'ara mateix escriuré des de la biblioteca. Em reclamen posts

per totes bandes. Gràcies supporters.

Com el temps

Fa cinc minuts: emprenyada, ansiosa, cansada de sentir-me, cansada de sentir-te, seriosa,

decebuda, sola, fins allà de tant conduïr, a la putaparra.

Fa deu minuts: encantada d'escoltar-te, espitosa, activa, desbordada, fins on vols que condueixi?,

resolutiva, al cas.

Per començar


130

Acabo de crear aquest blog i a mode de prova publico aquestes línies. Es pot dir que inauguro de

manera oficial el videsperres, i ara mateix me'n vaig a brindar amb cava. Tenim excusa per celebrar-

ho.

Només quan fem de turistes esmorzem com cal. Gairebé diria que és el que més m’agrada de viatjar,

el Savo Special de Berlin, els buffets dels hotels a París i els llonguets de Lisboa, les cremes de

xocolata biològiques de Montpellier i la cremeria Buonarroti de Milà.

Trobo a faltar a Barcelona un local que convidi a començar de bon humor els matins, amb esmorzars

complets i variats, que vagi més enllà del cafè sol i el donut, el tallat i el croissant i els entrepans de

fuet. On esmorzeu si no sou a casa?

Post 173 per celebrar un any de Flaneuse.

Repasso els primers posts del febrer de l'any passat i sembla mentida que hagi pogut dedicar tant de

temps a una mateixa cosa. I en el fons, res no canvia tant, cosa que vol dir que més o menys vaig

sent jo mateixa la que hi ha per aquí.

La Flaneuse m'ajuda a aprendre coses, a conèixer gent interessant, a passar hores enganxada a la

pantalla i haver de sortir corrent a veure què passa al món, a mossegar-me la llengua a vegades i a

alçar la veu en determinats moments.

Bé doncs, aquest és el tipic post d'aniversari de blog.

He trobat els dibuixos de la persona que em va introduir per primera vegada en una forma d'estimar

l'art i la història. I m'ha fet gràcia. Sempre hi ha professors que són especials en la memòria.

Poso el comentari, per significatiu i per donar peu a parlar d’un tema nou


Busco al Larousse:


S'ha de reconeixer que el francès té una melositat que el castellà perd, però "azotacalles" és una

paraula fantàstica també, no?

lnici

Sense saber massa com, el neguit que portava dins durant les últimes setmanes s'ha acabat

convertint en la creació d'un blog.

Avui he après aquesta paraula i algunes altres que encara no havia sentit mai i m'han obert les portes

a noves possibilitats expressives.

Vaig explorant.

Dr. Joan Campàs Montaner i Dr. Jordi López Sintas€¦ · Geert Lovink. Meritxell Martí Orriols...

Documents

Transcript of Dr. Joan Campàs Montaner i Dr. Jordi López Sintas€¦ · Geert Lovink. Meritxell Martí Orriols...