Cantaven els ocells, era un

cant suau i alhora

persistent, semblava que

volien que tothom ho

sabés. Era diumenge i el

matí era molt clar.

Al camp, els badabadocs formaven una gran catifa rogenca

on tots els animalons, alertats pels cants periodístics,

comentaven la notícia.

A la muntanya, l’aire era més fresc i l’aigua baixava

fent saltirons entre les roques mil·lenàries que la

farcien de minerals. Els esquirols no se’n sabien

avenir i les guineus es desfeien en explicacions

estèrils perquè els altres esverats, de l’emoció, no

paraven atenció. Els conillets, petites boles de cotó,

reien i saltaven empaitant papallones de colors. Els

talps van enfocar per un instant les seves pupil·les i la

van veure, o potser només la van imaginar, morena i

clara, somrient davant d’un món ple de sorpreses,

riquesa i encant que, tot just, començava a delectar.

A la llar de l’Eulàlia i el

Claudio, la Duna

dormia plàcidament.

Només feia un dia que

havia nascut però el

somriure tendre de les

seves mirades feia

creure, fins i tot als més

incrèduls, que sempre

havien estat els tres

junts.

Il·lustracions: Daniel, Saül i Loren

Guió: Lídia

Animació: Daniel i Saül.

Muntatge: Lídia.

Petons sincers.