Arxius (4§ sèrie), nR 1: 23-36. Baroelona, 1980.

Ecologia paisagística 1 ramaderiaDr. PERE MONTSERRAT RECüDER

Professor. d'Investigació del «Consell Superiord'Investigacions Científiques»

Molt agraït per l'accés a la vostra tri·buna tan distingida. Sempre m'atraguéaquesta Escola d'Agricultura. Finida laguerra civil dels anys trenta, dubtavaentre la Universitat o estudiar el que acíquedaba d'estudis agronòmics a l'any 1940.L'afecció ve de lluny, de quan estudiavaAgricultura al sisè curs de Batxillerat iencara més dels anys de la gana (1937-38),quan portava l'hort de casa, a Mata·

ró, als meus 18 i 19 anys. Anecs, conills,gallines, un femer ben aprofitat..., ja feiael reciclatge, el vivia plenament per suoplir la falta d'adobs químics; al meu en·tendre és la pràctica l'escola millor d'e~

cologia i per tant d'agronomia.Fa molt poc parlava amb un gran agrò­

nom italià, el Prof. Gíovanni Haussmann,que fou Director·fundador de l'Institut dePraticultura a Lodi (Itàlia) i em deia: «Lavocació agronòmica em ve de petit, dequan la necessitava per menjan>. Amb elseu pare vivia llavors dintre Rússia i elsdonaren un tros per a conrear;··desprésd'uns qnys pogueren sortir i arribar aItàlia on estudià agronomia, amb l'èxitque tots els especialistes del món li re·coneixem.

Dic això per fer veure que la pràcti·ca resulta essencial en agronomia i senseella no es poden tenir coneixements teò­rics ben sòlids. Sorprèn la falta de base

23

pràctica en les Escoles superiors d'agro.nomia i vcure com s'extrapolen uns prin~

cipis teòrics· tan incomplets; el contagiels ve d'unes Facultats Universitàries quecultiven ciències parcials, detalls incohe­rents, i deixen de banda la vertaderaCiència, la que explica i ho preveu tot.

COllceptes previs de Cultura i Cièllcia.- L'Ecologia es ciència de limitacions, enl'espai (topografia) i el temps (història);podríem definir·la, doncs, com l'estudi deles adaptacions d'uns sistemes al seutemps històric I a un espai geogràfic moltconcret. Per a nosaltres, els homes, ésper tant ulla cièllcia que lliga les culturesdel passat (adaptació ambiental delsavantpassats), les de les comunitats mo·dernes i les que vindran després.

Entenc per cultura una manera de fer,una manera de viure. Podríem posar l'e­xemple d'uns homes prehistòrics concrets,també la dels romans a tal lloc, la d'unescomunitats feudals, la del Renaixementen una ciutat italiana, etc. Cada culturacondiciona les que seguiran; també unsconeixelnents faciliten l'adquisició d'unsaltres.

Arriba un moment (p. ex. l'Edat Mit·jana) en què s'especula sobre els coneixe­ments d'Aristòtil i Plató com si es trac·tés de la Bíblia; fins i tot es confonen

els gèneres literaris bíblic~amb la reve-~

lació. Es quan predomina el «Magisterdixit» .. 0' potser era per la peresa men­tal en època de guerrers dominants. Elpassat no deixava veure el present i menyspreveure el futur. Amb tot, ben aviat ho·Ules com Galileu comencen a estudiar di­rectament les lleis físiques; progressenles Matemàtiques, es racionalitza la Me­cànica, altres Ciències Físiques i fins la

Química, gràcies al Sistema Periòdic ila teoria atòmica. Ja es beslluma la ra­cionalització de la Genètica o una partd'ella; la Biologia i menys encara l'Eco·logia queden lluny de la racionalització.

Es veu ben clar que les Ciències nosón pas independents, però amb tot «elssavis» acoten espais ben petits Com elsinfants en jugar i, en dominar un sectorínfim, ja es creuen més savis que els al·tres. Veiem com neix una cultura de se·lcetes no popular, la dels que s'han se·gregat de la seva pròpia cultura per va­nitat. Així arribem a uncs Ciències perlluir uns savis que fan cabrioles per cri·dar més l'atenció.

És obvi que moltes Ciències d'ara noens ensenyen a viure, a ben utilitzar. lespossibilitats ambientals, tan naturals comles creades per l'home o culturals. En­cara ens queda el significat de Ciència enunes dites populars, com la de «l'expe~

riència és mare de la Ciència». Per a mila Ciència és com una cinquena essènciade les tècniques corrents, les de cada dia,en l'ambient o més ben dit la circums·tància (ORTEGA-GASET) que ens ha tocata cadascú.

Cultura, Cièllcia y Tècllica son aspec­tes d'una sola realitat adaptativa, d'unstempteigs ecològics i de les seves conse~

qüències al llarg del temps. La culturaés pròpia de les coHectivitats, però elsseus individus tenen unes tècniques pe­culiars amb Ciència que permetperfec,:"cionar, preveient el futur.

L'abstracció popular segueix caminsdiferents als coneguts pels nostres cien­tífics «(racionalitzats», dominats per l'abs~

tracció matemàtica. Segueixen arreu lestendències mitificadores, amb simbolis-

24

mes que pal'ler a l'eútranya popular. Eldivorci entre ambdues tendències és bi·u·tal i cal fer molt per reduir l'abismeque les separa; és precisament per nodisposar de ciències completes que par­lem d'Ecologia aplicada... L'Ecologia oés bona i aplicable o no mereix el nomd'Ecologia.

I. INTRODUCCIÓ

En centrar el que diré en uns paisat­ges concrets, deixa entreveure que vullevitar les nebuloses, vaguetats abstractesd'ecosistemes, associacions vegetals, i al­tres elucubracions teòriques de lluïment,baixant tot d'una al més vulgar que ensalimenta a tots. Circula certament nn flUXenergètic del sol a plantes que formencomunitat (prats, boscos ... ) menjades peranimals gregaris que concentren energia,indústria pecuària i finalment nn comerç~

que el distribueix amb les produccionsdels ramats. Els qui treballeu en temesagronòmics trobareu que parlo d'unes ca·ses queja sabeu, però ara voldria carre~

gal' el sentit globalitzador de conceptes,el que prepara la floració d'una Ecologiahumana ja urgent. Tendirem, doncs, versuna ecologia de les cultures, amb les pa'3­sades i més encara les de l'avenir. Untècnic demana sempre «¿com faré això?»,mentre el científic es pregunta «¿comés ... 7" Cerquem per tant les qualitats delser i les circumstàncies que les condicio~

nen (naturals o culturals), precisamentles que ens fan adoptar o inventar unatècnica- per.a cada moment i oportunitat.

La mitificació de la tècnica, junt ambel «consum indiscdminat de certes tèc­niques massa divulgades», fa que l'homemodern acceleri .1a destrucció· ambiental.Molts creuen que tenim tècniques per atot i aplicables sense cap esforç d'adap­tació. En una civilització banalitzada conlla nostra de propaganda i consumisme,fins importem tècniques exòtiques que esconsumeixen com si .fossin botifarres ...Són pocs els que treballen inteHectual­ment per adaptar, millor- dit, encarnar,unes tècniques; diversificades. i útils per

salvarIes limitacions de tot ordre queens rodegen per tots els costats.

Espero donar exemples concrets, in­sinuaruns temes, per discutir-los breu­¡nent al final. Comencem ara per una pers·pectiva històrica.

2. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA RAMADERIA

Vnll ser molt breu perquè tots tenimidees clares sobre aspectes generals ra~

maders; ara ho recordo per prendre elfil de la discussió que podrem establir alfinal.

El Pirineu Gironí-Empordà, amb lesGavarres i fins el Montnegre-Maresme,formaven el sistema ramader, el que-con­dicionà l'extensIó del bisbat gironí perterres barcelonines. S'hivernava al pla,aiguamolls no conreables, les brugueresi suredes incendiades repetidament (casde la Selva-Gavarres i el Montnegre). Mi·gració molt costosa que permetia salvarels ramats baixant cada santmiqueladaper pujar novament durant la santjoana­da al Pirineu.

Regulació per un sistema prehistòrictan estable que l'hem vist encara durantla nostra generació, com a prova seguraque es manté independent d'altres cir­cumstàncies canviants. La intensificacióagrària a les planes mediterrànies dificul­tà progressivament la pastura, prodigantles tanques i vedats al ramat; l'abandórural completa les dificultats, amb la fal­ta de pastors que ja no volen portar unavida tan esclava del bestiar.

És un negoci que funciona amb ener­gia del sol, energèticament autàrquic imolt estable. La nostra economia de mer­cat no-es idèntica arreu i la muntanyaés visitada 'per uns agents ciutadans quemercadegen especulant amb una informa­ció que no coneix el ramader. El joc co­mercial és amb trampa i els muntanyencsno hi volen jugar.

Es veu clar el camí si la transhumàn·cia no pot seguir; convé descarregar lamuntanya a l'hivern, però d'altra mane·ra. Cal arribar a una federació de siste-

25

nleS que permeti el transport d'anÍInalsjoves cap la plana regada i productorad'alfals amb blat de moro ensitjat, evi­tant intermediaris especuladors; la pu­jada d'animals de la plana cap a la mun­tanya, pot ser possible s1 els muntanyencses preparen per fer els grans ramatsd'antany i portar-los a l'estiueig tan sa­ludable. És problema d'organització d'es­tructures socials semblants a les antigues;de fer grans empreses molt diversifica­des i estables, ahir, avui i sempre.

L'exemple anterior de grans empresescomunals i federades, fa veure claramentque l'adaptació ambiental té, entre cir~

cumstàncies canviants, unes constantsben fàcils de conèixer. Entre el variable,cal distingir les fluctuacions rítmiques deles imprevisibles; les primeres permetenaprofitar tècniques del passat, amb altresfàcils de preveure per avançar~se al quesabem que es presentarà en un momentdeterminat. Es pot aprofitar la diversifi­cació en el temps; com acabem de veu­re s'aprofita de sempre la diversificacióen l'espai geogràfic (la transhumància).

Per exemple, en una muntanya bengran, junt amb les valls pròximes, ja éspossible preparar la hivernada de repro­ductors (l'estructura ramadera que no espot improvitzar) sense sortir del terme odels veïns. L'agronomia moderna dispo~

sa de recursos suficients per produir iconservar farratges. L'objectiu principalés manténir la capacitat d'anar aviat capa les bordes intermèdies dels baixants,mentre s'espera la pujada als cims bonpunt desglacin, amb cavalls, vaques -i finalment les ovelles.

La finalitat és transformar aliment di­luït (herbes escampades per les munta·nyes) en aliment de qualitat, ben con­centr'!t i que va al mel'cat pel seu propipeu. És la indústria pecuària de sempre,la que ha de perdurar mentre l'home esplantegi el problema d'aprofitar els re­cursos muntanyencs.

Aquest exemple d'explotació tradicio­nal, amb les modificacions que ja es per·filen clarament, explica l'adaptació huma­na (cultural per tractar-sc de comunitats

de pastors) a un ambient tant contras­tat com és la muntanya. Es tracta d'unssistemes ben conjuntats per una evolu·ció miHenàrla, harmònica i el que és mésimportant, amb gran capacitat d'adap­tació.

Veiem, doncs, una regulació per des­plaçaments (transhumància - nomadisme),l'altre per produccions agràries~conserva­

ció i finalment una regulació comercial,venent oportunament uns animals que noes poden alimentar. En definitiva el queés essencial d'aquestes regulacions és eltransport, l'agent més socorregut en elsmodels de l'agronomia tecnificada actual.Fins la gran ciutat, pot créixer com untumor cancerós, gràcies a les possibili­tats del transport, però en un sol sentiti sense cap restitució que evitaria lescontaminacions provocades per l'esmen­tat transport unilateral.

Dins la perspectiva del que anem dient,es comprèn que no té sentit fer moltallet o engreixar animals a la muntanya;produir-los emperò ja és cosa diferent.Es veu clar que muntanya i planes agrà­ries són sistemes complementaris i cal fo~

mental' re~mentada complementarietat,tal com es feia abans amb la transhu­mància, germen embrionari d'unes possi­bilitats que encara no s'han explotat deltot.

No puc deixar de parlar d'un cas d'a­daptació extraordinari, el dels pasiegosesclau~ de les seves vaques; cada famíliaté diverses casetes distribuïdes per lamuntanya i 'situades precisament en elsllocs de prat productiu. Tota la familiatranshuma amb les vaques que entrensuccessivament en els prats que podendonar més llet i en el moment preciso En­tre les pròpies i les llogades als emi­gra.pts, alguns segueixen fins i tot, sis,vuit o deu casetes, a les que porten allom de rucs el més indispensable. És latranshumància complèta, de tots els queformen la família, però amb desplaça­meritsmo1t curts, sense deixar mai elterme del seu poble; p. ex. Las Macho­l'ras o Salcedillo, en la comarcad'Espi­nosa de lon Monteros, al nord de Burgos.

Els ansotans, entre Hecho i el Roncalde Navarra, amb una vall estreta com unabotifarra i sense 'prats, s'han especialit­zat vers els ~Tans ramats amb transhu­mància llarga, cap a l'estepa d'Aragó avuieixarmada; els homes emigren cada sant~

miquelada i no tornen fins als volt~ deSant Joan, mentre les seves dones con~

serven la casad'Ansó ï beuen, beuen perescalfar-se en una casa tan buida i freda.És lògic que acabi ara una vida tan inhu­mana per a tot~ els ansotans, tant delsque e~ queden com dels transhumants.

Com veiem desapareix la transhumàn­cia tradicional en alguns llocs, però maino desapareixeran els motius de les es­mentades transhumàncies. Cal estudiar béles cultures elementals esmentades sua­ra, com d'altres ben semblants al nordd'Espanya, tenint-los com models simpli­ficats que ens. permetran imaginar unsaltres models, eis més adequats a les con­dicions de l'esdevenidor en diferents llocs.Es tracta de cultures primàries que ensmostren com l'home s'adapta a la natu­ralesa. Han nascut per tempteigs del pas­sat, quan provaven i veien el que anavabé; genèticament se seleccionà un ma·terial biològic (animals i homes), ambhomes poc adaptats que emigraven a lesciutats, la majoria per fer-se comerciants.

Els pasiegos esmentats passaren cap aEspinosa (Burgos) i feren progressar co­TIlercialment la seva ciutat rural,la re·guiadora del sistema mitjançant els mer­cats, la venda i la industrialització de lallet. La ciutat rural és un element essen­cial per organitzar el" paisatge comarcal,d'una regió ben contrastada entre mun~

tanyes. Ara es parla de regionalisme comsi l'Estat fes les regions. Alguns creuenque també l'Estat fa les lleis, quan enrealitat consagra el que ja és consuetu~

dinari, almenys en el que fa referènciaal dre.t natural. La regió existeix prèvia­ment i l'Estat reconeix que és 'cosa dife­rent. Alguns no-catalans creuen que Ca­talunya és regió perquè ens. han donat unTarradelles, quan realment tenim Tarra­delies perquè ens reconeixen la peculia.ritat de Catalunya. i tindrem també els

qui el succeiran. Ara dOllÚlla una VISlO

d'aquestes coses ,ben al revés del que se­ria natural.

Potser us xocarà el que dic, el queveig amb la perspectiva que em dóna lallunyania i deformació de la meva per­sonalitat de botànic, d'ecòleg, La simpli­ficació mítica popular; arriba al més ines­perat: l'amic MARGALEF que ens acompa­nya, .recorda bé ." quan jo· iniciava, en elnostre Institut de Biologia Aplicada, elsmeus treballs de praticultura, en el mo­ment que per Espanya s'estenia l'herbamiraculosa (els Eragrostis tan oblidatsdesprés); el Patrimonio Forestal del Es­tada, Brigada de Aragón (Montserrat,1956), m'encarregà .el treball de descobriraltres plantes, per fer prats que produïs­sin més i millor. Tot és semblant a Ja({pedra filosofal» dels medievals, per. cau­sa de l'home mitificador que mai. no .can­viarà.

Els qui em cOheixeu compreneu queno dic mal de la mitificació, com tampocde les rutines tan necessàries; es tractacertament de l'abstracció idealitzada d'u­na realitat, deformaciónat.ural i -necessà­ria -&cmpre ,qUé tinguem en··compte lesseves limitacions. Més dolenta és l'abs­trac¡;ió ,d'alguns científics que utilitzenles fórmules matemàtiques per amagar laseva- ignorància. Arribem al desastre quanes prenen unes -realitats estadístiques coma concretes; de tot _hi _ha en aquest mónde Déu.

3. EL PROGRÉS DE, L'AGROBIOLOGIA

Centrant arafatenciócap als aspectesmés científics i tècnics, cap als principisgenerals que deuen orientar el progrés enl'aprofitament ramader dels recursos d'unpaís harmònic¡ convé fer· alguns aclari~

ments previs lligats a ,!'evoltlció d'ideesentre els anys 1954 i 1962, almenys pelque fa als nleusconeixements de botànicespecialitzat en prats i pastures.

Superada ben aviat la fase imposada«por la superioridad» de la planta toti­potent -Í úI)ica, vaig orientar el meu e:s~

27

forç cap als estudis fitosociològics des­criptius, especialment entre els anys 1955i 1960. La comunitat vegetal herbàcia ésmolt sensible als factors ambientals i can·via ràpidament en el cas de pastures ambanimals deixats moure lliurement; lespossibles combinacions d'espècies són in­terminables, la qual cosa dificulta la sevainterpretació. Fins i tot amb els mètodesmoderns i computadores (anàlisi de com­ponents principals), tardarem a interpre­tar la significació d'algunes espècies encada comunitat.

Calia arribar a l'abstracció d'algunsdetalls estructurals, per dedicar majoratenció a les peculiaritats funcionals ievolutives de cada comunitat situada. Elperill més gros fou per a mi el confon­dre ecosistema amb comunitat situada, iaixò malgrat que l'ODUM (que llegia capa l'any 1960) insisteix en la falta de di­mensions en l'ecosistema. Són funcionsinexistents fora d'unes comunitats benconcretes, situades en una evolució his­tòrica i sobre un sòl localitzat topogràfi­cament.

Esquemàticament podem representarl'ecosistema abstracte com una roda fetade minerals, dels sers vius que els orga­nifiquen (Productors), transformen (Con­sU11lidors),m~teguen o trituren finament(Detritívors) i finalment Mineralitzen denou, alliberant fertilitzants per tornar acomençar, reciclatge accelerat pels con­sumidors qtle és possible gràcies al fluxd'energia solar.

Són molts els qui ara volen inventarla màquina solar, quan ja les tenim benperfectes, en funcionament continuat iamb unes tècniques ben comprovades.

Sense consumidors la roda giraria Ien·tament per esgotament dels fertilitzants;els bacteris no podrien actuar sobre unmaterial poc mastegat, no preparat abanspels consumidors i detritivors. És unaqualitat natural que cal considerar moltbé, perquè ella sola explica el paper ex­traordinari de l'explotació acceleradora,precisament la que fa que una quantitatlimitada de fertilitzants produeixi el rè­dit màxim per unitat de temps.

Renovació-conservació, estan en un equi­libri variable segons les condicions am­bientals i les necessitats deconsen'ar oexplotar discriminadament, per augmen­tar al mateix temps la diversitatpaisat­gística.

L'any 1974; a Sevilla, vaig intentar feruna síntesi del que coneixia llavors sobrel'explotació i les seves modalitats fona­mentals; intentava generalitzar unes ideespublicades abans amb L. VILLAR, 1972, enestudiar l'.endemisme de l'Espanya penin­sular. Els increments exponencials, ['ex­plosió de població, porten a mobilitzarràpidament una fertilitat retinguda; aixíi tot, és impossible mantenir-la en unmateix lloc si el transport no és molteficient, tant el de fertilitzants com delsmetabolits contaminants. El més difícilde l'ecologia terrestre, el transport eti·ciel1tíssim, és el que suposen resolt ]amajoria dels models utilitzats en tractatsd'agronomia, els que feren suposar uncreixe111ent exponencial indefinit, la uto­pia moderna.

En eIcas de contaminacions evitables,encara l'home hauria de completar elsistema amb ajudes d'energia, minerals,aigua, una sega oportuna, transport deles produccions vegetals, evitant així laseva acumulació que portaria cap al' ma­toll dominant i finalment al bosc.

No tot és simplificable ni es pot in·tensificar' massa; fins ¡tot en els cultiusmés intensius surten males herbes quetornen a complicar·ho tot. Amb herbici­des, insecticides i altres agents simplifi­cadors, el perill desestabilitzador és moltgran; en el millor dels casos gastem mésdel que el sistema agronòmic ens podriadonar. Si ¡lassem al extensiu, a la rama­deria muntanyenca, ja es comprèn queconvindrà mantenir una gran diversitatestabilitzadora iel més natural possible.

Una acumulació de produccions en laplanta permet fer fusta, tronc fort i arrelspenetrants; els arbres pugen fertilitzatsdel subsòl cap al vol i cau amb la fulla·raca a la tardor o la prenen els insectesconsumidors de sucs vegetals i fullesverdes. La brossa cau i cobreix el sòl

30

abrigant-lo, evitant la seva dessecaciósuperficial i mantenint una fauna-floraque en triturar-la podrà finalment mine.ralitzar-Ia, no sense haver format abansuns agregats d'humus molt estables iestabilitzadors del sòl productiu.

Acabem de veure un contacte - inter·fase o ecoton -, .essencial per assegurartant la productivitat com la persistènciaen· sistemes complementaris.

No és possible comprendre l'explotacióIlaturat, sense uns sistemescomplemen~

taris que l'exigeixen per seguir funcionant.La pastura productiva, la gespa curta,

verda, gemada i perfectament englevada,és fruit de l'acumulació de fertilitat enels pocs centímetres superficials; és l'e·nergia solar la que permet aconseguir-hoeconòmicament, ja que seria prohibitiu feruna terra millor que la dels hivernaclesmés acurats. Fertilitat retinguda però nodel tot, de manera que a poc a poc s'alli­bera el necessari, ni més ni menys, peròsempre en el moment oportú.

Com veiem es tracta d'una fertilitatdosificada que permet l'explotació sos·tinguda pels animals dels ramats, peròs'aconsegueix amb mecanismes naturalsmoguts per la llum del sol, l'energia del'avenir, d'avúi i del passat, la que algunsara .creuen descobrir.

Tot el mecanisme paisatgístic funcionasenzillament pel contacte entre subsiste·mes d'organització complementària, peròmolt ben conjuntada; és un supersistemaque potencia a cada component, de talmanera que el que podria ser contami­nant per a un és aprofitat en el veí, l're­adaptat a transformar la contaminacióque per a ell és com Un adob.

Fa poc ho explicava als de la Socie­tat de Pastures espanyola en la reunió deSantander (juny 1978), comparant pasie­gos amb uns vaquers tecnificats «a lamoderna» del riu Cofio, entre Madrid iÀvlIa;posaren tantes vaques alimenta·des exagerant el transport (pinso com·prat), simplificaren tant la neteja de patisi quadres (mangueres i al riu), que vancontaminar l'aigua en la presa de cincpobles (Robledo de Chavela entre ells).

En un estiu sec es veié un metre de femsal fons del reservori que devia ser d'aiguapotable. E!s pasiegos en canvi aprofitenels fems per passar de brugueres i tor­beres a bons prats per les seves vaquesque, ben alim~ntades, donaran més femper augmentar els prats. Uns destrueixeni poden posar en perill la salut pública,mentre els altres «netegen» produint.

L'exemple· és ben expressiu, ass.enya·lant a la vegada que la tècnica modernaexigeix el coneixement de, cada circum5~

tància, de l'ambient global; unes tècni­ques exceHents per a un lloc concretpoden ser altament perturbadores en unaltre aparentment igual. L'home modernno ha de malmetre els coneixements tra­dicionals tan integrats, resultat d'unescultures primàries extraordinàriamentadaptades al seu ambient.

Les funcions ecològiques esmentadessuara corresponen a uns· conceptes ma~

nejats pels economistes. Reciclatge lentd'arbres i mates, amb l'acumulació su·perficial de fertilitat en englevar, corres­ponen a una retenció de produccions, auna capitalització; el reciclatge ràpidtransformador de la fertilitat lliurada, laque podria ser contaminant, corresponperfectament a una actualització del ca­pital fertilitzat. Retenció en una part delnl0saic i lliurament en altres parts sim·plificades (herba curta); Una naturalesaque s'explota i es conserva sectorialment.Veus ací l'essencial de les funcions reIa~

cionades amb la productivitat exportableo retenible la que serveix per als animals(i naturalment l'home) o la que cal em­prar com element de construcció, conlestabilitzador.

Altra volta veiem que cal lluitar con­tra idees massa generalitzades, incorrec­tament generalitzades (mitificades), comés el cas del concepte tan abstracte declímax; són ll10lts els que arreu veuencomunitats madures i estables, quan larealitat és que l'explotació natural buidaconstantment estructura forestal en re~

ticIe, segons la teoría ja esmentada delnostre gran ecòleg MARGALEF (1970).

Diversitats degudes a la maduració

31

sectorial en reticle o d'altres pròpies delsistema catenal en ves.sants d'una munta­nya, junt amb el moviment dels animals,de l'aigua coluvial (freàtica), evaporacióque fa pujar sals minerals o bé rentatsque forcen l'exportació de fertilitat, fanque sigui fàcil d'explotar la diversitatpaisatgística, mantenint al mateix tempsl'estabilitat màxima amb un mínim de ca­pital immobilitzat en les estructures con­servadores del conjunt.

E! que sembla difícil de planejar teò­ricament s'ha resolt empíricament enmolts llocs per integració cultural a cadamodalitat ambiental. Les cultures ramade­res importants aprofiten al màxim i en­cara més, fomenten la diversitat del pai­satge; són certament embeJlidores demuntanyes i vaUs.

5. AN~LISI n'ESTRUCTURES PAISATGíSTIQUES

Esquemàticament ja tenim situades,ordenades, les estructures fonamentalsdel sistema ramader; ja podria acabar,però amb tot vuU insistir en alguns as­pectes que considero fonamentals.

En la distribució de l'energia circulanthem vist· possibles retencions (capitalit­zació) que augmenten l'estabilitat, elbosc, el que alguns anomenen «clímax» ;per conservar el bosc no necessitem caporganisme creat per Decret, falta solamentreduir l'explotació, el seu ritme, per adap­tar-lo al lent dels arbres. Per tenir un pratcal nl0ure animals que pasturin fort, abo~

nin i finalment fer entrar herbes si cal;l'agrònom cerealista sembraria abans detenir les condicions per a una bona pas­tura i és així com Espanya ha gastatrecentment milions en Ilavors mal apro­fitades.

Les lleis naturals determinen les prio­ritats, com en els casos assenyalats quehaurien de fer pensar molt als responsa­bles de la política agrària del nostre país.L'home s'ha posat al centre de tot icreu que cal conservar per decret lanaturalesa, que el prat s.e sembra com hofa amb el blat o l'ordi; l'aculturació és

tan gran que perden el sentit d'orienta­ció i fins i tot alguns, per fer negoci,tenen interès en fer-nas-el perdre. El ciu­tadà està aculturat, inadaptat, perquè esveu sotmès a tantes sol-licituds, a tantsestímuls, que ja perd capacitat adaptati­va. Ens fem polivalents però realment notenim grans aptituds per a res. En canvi«el pasiego» té tal sensibilitat per al seunegoci que actua sempre en el sentit mi­llor i amb el mínim esforç; no treballaper adaptar-se ja que viu en contínuaadaptació.

Entre l'home tan integrat al seu pai­satge, la formigueta que treballa ambtanta naturalitat, i el ciutadà de molts ofi­cis que senlpre comença i nIai no potadaptar-se del tot, es troben la gran ma­joria d'homes amb certa cultura elemen­tal, però amb poques oportunitats perdesenrotllar-la, per especialitzar-se COlll­

pletament. Això em fa pensar en el límitecològic de les grans ciutats, els mons­tres devoradors d'homes ll10derns, poussense fons que creiem omplir i desorga.nització inorganitzable.

En canvi, en una contrada llluntanyen­ca tot es més petit, fruit de l'adaptacióhistòrica, i més organitzable per tenir jagent preparada, amb la seva cultura prò­pia. que era instintivament organitzadora;però arriba l'Institut colonitzador, ambla -seva ··concentració parceHària que uni­formitza el que havia de restar divers.Estem davant un exemple clar de culturacerealista dominant (mediterrània) queanuHa el sistema ramader antic, el delsmun"tanyencs.

No necessiten tractors, sinó estructu­res que facilitin la pastura dels animalsamb un esforç mínim. Però cal seguir lespautes donades per un lloc i esteses abu­sivament a tot el país que es vol unifor~

lnar, colonitzar.Hem esmentat abans els freixinals, les

freixancs, els prats feixats i vorejats defreixes o altres arbres estabilitzadors,junt amb mates que faciliten l'isolamentd'animals o la guarda de l'herba fins ala sega. El seu origen fou el bosc buidatper aninlals; a poc a poc s'estabilitzà una

32

estructura reticular adaptable al relleu· ia Ics necessitats d'explotació; així tenimunes estructures semblants des de Bre·tanya fins a l'Escorial.

Al meu entendre la mata, la bardissa,la vora del prat es fonamental,. és l'ex­presió ecotònica genuïna, la que més· re­laciona el prat amb l'arbre dominant. Lesfreixaues més complertes es troben alRibagorça, en pendents fortes· que luaino erosionen. AnuHar-Ies per mecanitzarno té cap sentit i més en un lloc on· sobramà d'obra, almenys una gran part deFany. L'ideal s.eria aplicar mà d'obratemporera en produccions de gran quali­tat i poc volum, formatges selectes (casde Suïssa), artesanies variades, etc. Moltde treball sobre poca cosa, poc volum,poc pes.

De tot el que anem dient vull fer res­sortir el concepte clar de ·capitalitzacióque permet dominar l'ambient; ja hemdit que l'esmentada capitalització es potsimbolitzar en les qualitats de l'arbre,l'acumulador de produccions del passat ¡ordenador del present; l'herba en canvies efímera i si no s'explota bé es. conver­teix en un perill. Mireu com augmentenels incendis forestals precisament en dis~

minuir les pastures i augmentar el nonl­bre de turistes fun1adors despistats, quetroben l'herba seca no menjada al seutemps. No diguem res dels acotaments«por repoblación... ».

Els previsors junt a uns «baliga-ba­laga», avars amb pròdigs; acumuladorsjunt als dissipadors; el conjunt funcionaharmònic i cal mantenir-lo en l'ordre re~

ticular natural; és precís conèixer elscontactes normals, els sistemes coh1ple~

mentaris ben situats; si ho aconseguimtot es fàcil i ens porta a una estabilitatproductiva.

Per altra part l'herba poc menjada,sense el fem rejuvenidor, i lnés si lareguem. per aspersió, es dissipa. En elnostre llcnguatge difícilment trobaríemun terme més descriptiu del problemaplantejat; dissipada, agra, basta, sugge·reixen mala composició, .poques sals mi·nerals i molta fibra ;arribeln a ·l'esmen~

tada degeneració pel rentat superficial delsòl, per falta de fertilitat en els pocscentímetres de la gleva. Els antics re­gaven per canalons enfonsats, aigua sub­terrània filtrada a poc a poc i que pujapel' evaporació, deixant les sals en lasuperfície on treballen els microorganis­mes del sòl englevat.

Mireu per on topem també amb unaltre mite degut als comerciants quevolen vendre aspersors; afavorim el ren­tat superficial i en alguns llocs existeíxtambé el perill de refredar el sòl a la fid'hivern.

Trobem doncs uns models d'estructurapaisatgística variadíssíms, i la seva in­terpretació encara ens perillet imaginar­nos-en uns altres més adequats al mo­ment que ens ha tocat viure. És precísfer treballar la inlaginació i cOlnprovarsi tot funciona, però en models reals, elluns exemples o laboratoris a ple aire,portats per elements d'unes comunitatshumanes ja integrades al seu ambient ifomentant sempre la crítica dura de totsels més assabentats del país.

Ja tinc pressa per arribar a la visiódel futur, però abans voldria parlar d'unesestructures tradicionals molt ben orga­nitzades; en elles cal imaginar les delfutur que ja és avui. He insinuat elsfreixenals del Ribagorça i ara deixeu-meparlar de altres més llunyans.

a) Els pobles hexagollals del Sayago.Es tracta d'una peneplana (<<penilla­

nura,,) aixecada al nord del Duero (Za­mora), amb parets seques de grans pe­dres, COlTI si encara persistís el megali­tisme. Termes municipals poligonals quetendeixen a la cella de bresca: cases delpoble al centre amb camins radials, finsprop dels femers i les cases, conreuscada vegada menys intensius en allunyar~

Se del nucli habitat, cereals no gairelluny i finalment les tanques amb pas­tura, lnatol1s~brolla del roure «marejo»(Quereus pyre¡¡aiea) que mengen bé lesseves vaques tradicionals, amb le~ ca~

bres, èquids i fins i tot Jes ovelles. Jaen la frontera arnb c1s veïns trebem el

33

bosc de roure «rnarojo», per fusta illenya.

Reducció progresiva de l'esforç ambla llunyania; els animals pasturen llunyi al vespre porten fertilitat cap a elscamps o les hortes. Amb poca despesaenergètica es pot viure; s'han. organitzatel seu espai (la topografia varia moltpoc en ser una peneplana), diluint l'im­pacte del centre habitat vers Ja perifè­ria cada vegada menys alterada, mésnatural. En resulta doncs un terme geo­mètric que tendeix a hexagonal.

Són terres pobres molt arenoses«<tierra centenera») i les pastures no~

més surten pel fems i trepig del bestiarque pastura; carnins amplis i ben en­glevats, formen quasi el 10 per 100 de lasuperfície del terme. Reguerots en lesdepresions i grans parets vora els camins,formen les heterogeneïtats principals,junt amb altres parets que faciliten lapastura ordenada.

Arriba finalment «el progreso» ambuna concentració parceHària que acabaamb l'estructura directora de l'explota­ció ordenada del terme. El tractor actival'erosió, deixant l'ull de serp (granitoinalterat) a flor del terra; és la tristahistòria de la desertització de l'oest es­panyol, de Zamora fins.a Huelva. Jo endiria que és la «nova barbàrie nlecanit~

zada»,

b) El model escurialellse. - El Gua­dan'amaha estat forestal i ramader enterra pobra, granítico~arenosa, però ambargila que impermeabilitza el sòl inundattot l'hivern; pocs dies primaverals secsho eixuguen tot ràpidament. Es passa«del invierno al infierno»,

És també el roure pelut, el mengívolpel' uns animals adaptats a ell, el que fa­cilita l'explotació. PJantaren ja fa tempsel freixe mediterrani (Fl'axilltls al1g11sti~

folia), sanejant la terra que manté unsprats bells I productius entre parets depedra seca. En aquest cas el turisme dc­varador del paisatge, és el que ben aviatacaba amb aquesta bella mostra d'equi­libris naturals.

C) El model cerdà. - La Cerdanyaés una gran vall, ampla i de pendentssuaus; es poden establír bons prats enun clima sec que exigeix regar molt bé.Són una meravella els canalons que fil­tren aigua pluvial, amb arbres ben arre­lats per evitar les esllavissades dels ter­renys margosos.

L'estalvi tradicion.al dels cerdans esmanifesta eil uns arbre~ fruiters de qua·litat (les cèlebres peres cerdanes, etc.J,bons prats i una cria d'animals diversi~

ficada, molt especialitzada almenys finsfa ben poc.

En elprinler exenlple hem vist la mi~

nimització del transport, establint les hor­tes al costat del femer i aquest junt ales quadres amb els prats més produc­tius. En la muntanya es veu clar quecaldrà utilitzar els fems davall els patiso quadres, per evitar l'esforç de pujaruna càrrega ben desagradable. El «grull»o sue de quadra diluït, pot facilitar l'ex­plotació i decidir la sembra de prats moltexigents (p. ex. el cèlebre margall Wes­terwald).

e) El model Sallllalltl. - En la de­vesa salmantina les·alzines estan en ·lapart alta de cada vall,' 'de' manera queels vedells i vaques passen temps a laseva ombra, després d'haver pasturat alsprats del fons més fresc; és ideal que elmateix animal restitueixi la fertilitat ero­sionada cap avall.

Els camins del Sayago ja hem dit quesón amples; els principals arriben als 20metres i són utíIitzats per anar i venirels ramats al poble; ben trepitjats i fe­Inats, poden mantenir una gleva densís­sima molt productiva. El ramat no tépressa per tornar a casa i aprofita eltemps menjant. Molts animals molta her­ba, fins i tot en terres arenoses,' pobrescom les del Sayago zamorà. La pasturano es selnbra; la fa el nlateix, ramat.

En tots els casos semblants, sempreque he estudiat una cultura ramadera benintegrada al seu entorn, es veu com elsseUs homes s'aprofiten d'aquestes cosesque tant ens ha costat descobrir. Així com

34

abans de GALILBU tothom parlava d'ARIS­TÒTIL O PLATÓ, ara sembla que la modaés parlar del que fan els americans, perònosaltres no estem pas a l'Amèrica de laprada sinó en un ambient ben mediter­rani, sense pluja d'estiu.

Recordo bé que ¡'any 1954 ens dona­ren els americans diverses pradenquesque passaven mal hivern i no podiencréixer durant l'estiu per falta de pluja;hauria estat més lògic sembrar plantesmediterrànies o de clima semblants, mésadaptades al ritme climàtic nostre.

6. RECONSTRUCCIÓ DELS SISTEMES RAMADERS

De tot el que hem considerat, cal ferressortir la necessitat urgent d'estudiarels sistemes ramaders heretats, amb elsmètodes idonis per resoldre els seus pro­blemes pl·incipals.

Es veu clarament que cal optimitzarl'estabilitat i minimitzar el transport,aprofitant al màxim les complementarie­tats. En els models naturals tot es resolautomàticament, sense necessitat de pen~

sar,· amb rutines; de les cultures a ellsintegrades. Cal imitar els esmentats mo­dels sl realment volem reconstruir el país,potenciant cada regió i petita comarca.

La tutela d'«entidades menares» ésdestluctora, uniformant, colonitzadora;cal fer tot el contrari, integrant tècnics ncada comunitat muntanyenca que volemrevitalitzar. El papa JOAN XXIII ja ho ex­posà ben clarament en elir que cada ho­me, cada comunitat, ha de ser protago~

nista del seu desenvolupament. Ajudarmai no serà destruir la personalitat.

Pcr tal de fitxar tècnics en el món ru~

ral, convindria instaHar unes explotacionspilot ben integrades a cada explotaciócomunal. S'estudia tot el que s'ha here­tat i es prova tot el que és nou, peròaIub ordre i calibrant la importància decada cosa en el funcionament global; lescoses noves i atrevides es poden provar·enuna part especial de la finca, deslligadade l'enlpresa, investigant en ella el quepodria ser -útil més endavant.

Ben conjuntada rempresa, amblespastures comunals a l'estiu, ja és possiR

ble modificar un factor, en el que durantels últims anys s'ha considerat decisiu;a poc a 'poc, successivament. es podranmodificar altres coses. però amb un orR

dre rigorós que permeti descobrir fàcil­ment l'efecte de cada modificació sobreel conjunt de l'empresa, tant la comunalcom les privades.

Les finques pilot han de servir per "educar els joves que dintre de pocs anysja portaran l·explotació comunal; esticben convençut que l'escola-finca pilot dis­pararà uns mecanismes automàtics rea·nimadors. Seran essencials tant el mes­tre com els tècnics ben integrats al sis­tema. a la comunitat muntanyenca; finsen el cas de ciutadans que volen tornara la terra dels seus parcs, l'organitzacióeducadora serà imprescindible per arri­bar a una bona adaptació al seu nou mónrural.

Ara instruïm però no eduquem, i cIproblema més greu és el de conèixer béper educar millor; si ens en preocupemtindrem cultures rurals revitalitzades. lesdel moment que vivim i les del futur.En el fons sóc optimista perquè encaracrec en l'home i crec en l'home perquècrec en Déu.

* * *

- Parlàrem durant la discussió, deles contaminacions fortes produïdes perl'acumulació de bestiar en llocs poc ade­quats. És un problema de distribució iaprofitament de les complementarietatsdel paisatge,

- L'aprofitament d'ermots i boscospoc productius per a pasturar, exigeixmolt d'ordre amb accions repetides queportin cap a l'especialització de cada partdel paisatge. La hibridació ordenada, l'a­profitament de l'heterosis. permetrà apro·fitar bé les complementarietats entre elssistemes extensius i els més intensius deles planes ben comunicades.

- Amb les lleguminoses tradicionals,ben conegudes i millorades especialment

35

alfals j trepadella, podrem establir pastu­res estables i econòmiques.

- El centralisme, la gestió a moltadistància i no integrada al seu sistema,afavoreix un tipus de producció, simplifi­ca l'organització.

- Insecticides i herbicides son «eines»de l'empresari aculturat.

- Mentre els ecòlegs al servei de l'es­mentada ciència ambiental augmentenlentament (s'entén els bons i sacrificats),molts en parlen i d'altres en viuen i finsi tot es fa política ecològica... i personal.Cal comptar amb això.

- És greu el problema discutit de lainvasiólnassiva de pinsos importats quedesorganitza el país. Jo crec que pot pre­sentar-se com exemple claríssim de co­lonització desorganitzadora; si un venpinsos a Espanya ens vol convèncer queno cal preparar-se per competir, perquèell sempre donarà el millor i el més eco­nòmic. Les ajudes econòmiques tambéserveixen per evitar que se'ns ocorri algundia canviar i revitalitzar el nostre.

En el cas comentat s'ensorren moltescoses conjuntament, però les més toca­des són la ramaderia tradicional i el com­plex productiu de les oliveres, propi d'u­na gran part de l'Espanya austral; estracta d'estmctures lentes, no adaptablesa les fluctuacions provocades per desor­ganitzar-les. Fins i tot es preparen tèc­nics espanyols en el país que ens colo­nitza; bé es poden gastar milions si acon­segueixen assegurar un mercat «(de xim­ples aculturats)).

Veus aquí alguns dels temes comen­tats i discutits; ara ho exposo telegràfi­cament i convé interpretar-ho amb lesidees del text precedent.

M'encantaria que el jovent amb voca·ció quasi instintiva i després cultivat enaquestes aules i camps de proves. com­pletés pràcticament la major part delsprincipis teòrics escassament insinuatssuara. Una cosa es el que jo voldria diri una altra ben diferent el que realmentsé dir, el que he dit de paraula el 7 defebrer i el que ara escric a Jaca, ellS desetembre de 1978.

REFERllNcms BIBLIOGRÀFIQUES

FILLAT, F., & MONTSERRAT, P. (1978): Comple.melltariedades en la regiollalizacióll agro­pecnaria,. a XVIII ReWI. Cient. de S.E.E.P.,juny, Santander.

JOAN XXIII (1961): Mater et Mag/stm, 144.Edic. BAC, pàg. 60, Madrid.

MARGALEF, R. (1970): Explotacióll )' gestióllen ecología,a Pirineos 98, 103·121, Jaea.

- (1974): Ecologia, 951 pàgs., Ediciones Orne·ga, Barcelona.

MONI'SERRAT, P. (1956): Los lJastizales ara·goneses, 190 pàgs., opuscle Min. Agric.,Madrid.

--t (1974): La utilización de recursos en re·lación con la estructura yestabilidad del

36

ecosistemà. Opuscle de 27 pàgines offset.PonènCÍa Semin. E.E.E. Fac. Ciències deSevilla.

- (1978): El pastoreo comunal y sus pro·blemas, a XVIII R.C. <1e S.E.E.P., juny,Santander.

- (1978 b): La ganadcda pirenaica, MZl1libe(en premsa), Sant Sebastià.

MONTSERRAT, P., & FILLAT, F. (1978): La ga·nadería extensiva y las culturas l'm'alesmontañesas, a AH, del ¡; EE. Agropeclla·rios 3 (en premsa). Institución CulturalCantabria. Diput. de Santander.

MONTSBRRAT, P., & VILLAR, L. (1972): El en·demismo ibérico, a Bol. Soc. BroteriallaODUM 46 (2.' sèr.), 507-510, Coimbra.