ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012

equip ECONOMIA21

Cap de Redacció MARC XELVIInternacional ISMAEL SANCHISInvesigació JOAN SANCHIS

PAU BELDAEntrevista FERRAN MARTÍNEZPensament PAU BELDARessenyes MARC XELVI

PAU BELDA

Disseny MARIO SANCHOCol·laboren VÍCTOR LUNA

JORDI VILAImprimeix REPROEXPRÉSTirada 200 EXEMPLARSTelèfon 690 313 621E-mail [email protected] @economia21

fotografiade la portada:l’Àgora.I.SANCHIS

www.ECONOM IA2 1 . c om

2 Editorial3 Opinio

“Expectatives de futur: societat i retalls actuals” Víctor Luna5 “El model del Bé Comú” Jordi Vila

7 “La marca” Ismael Sanchis

8 Dossiers“La qüestió salarial al País Valencià: evolució i perspectives” Pau Belda

22 Internacional“YPF i REE nacionalitzades” Ismael Sanchis

23 Dossiers“El sistema de finançament autonòmic” Joan Sanchis

30 Pensament“El crèdit al capitalisme: mitjà d’adaptació o de destrucció” Pau Belda

33 RessenyesL’espoli del País Valencià | Va de Taifes! | Hi ha eixida!

i al proper número...entrevista a Miren Etxezarreta!

continguts////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

´

[1] #1 MAIG 2012 ECONOMIA 21

www.ECONOMIA21.net

amb el suport de

EDITORIAL////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

Amb la revista Economia 21 naix el projected'un grup de joves estudiants de la Facultat d'E-conomia de la Universitat de València que preténdonar veu a diverses opinions i estudis sobre al-gunes matèries que, considerem, s'escapen de ladocència rebuda. Ens uneix la passió per l'econo-mia com a eina d'anàlisi i resposta als problemesactuals. No compartim la unitat de visió capitalistaque s'ensenya a la Facultat i pensem que hi hanaltres maneres d'abordar els problemes econò-mics. Altres models, defugint del dogmatisme es-tricte i sense voler enclaustrar-nos en una ideologiaconcreta, que donen una resposta alternativa, ique marquen una agenda econòmica distinta, ac-tualment centrada pels temes que als mercats i alspolítics de torn els interessen.

Des d'una visió oberta, ens veiem arrelatsal nostre territori. Volem estudiar assumptes eco-nòmics del País Valencià, principalment, perquètrobem un dèficit informatiu a la nostra terra. Elsmitjans de comunicació oficials responen a la lò-gica del mercat que li subministra publicitat i delpolític que el subvenciona, quedant orfes moltstemes d'interés social que no acaben sent notícia,o que s'aborden únicament des del punt de vista

de la producció. Sense cap ànim de lucre, RevistaEconomia 21 és un full obert als qui comparteixenestes preocupacions i volen poder dir la seua.

Sense perdre el nord, volem potenciar lainteracció entre el món universitari i la resta de lasocietat i doncs, ha de ser una revista oberta acol·laboracions tant del conjunt del moviment es-tudiantil, sindicats, moviments socials, com d’eco-nomistes d’altres centres, etc. És una eina que hade servir per a tractar algunes de les qüestions queens afecten com a societat, posant precisament lasocietat al centre de la reflexió.

ECONOMIA 21 #1 MAIG 2012 [2]

OPINIÓ////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

EXPECTATIVES DE FUTUR:SOCIETAT I RETALLS ACTUALS

per Víctor Lunauna petita reflexió del que ens depararà el futur

El passat 25 d’abril, l’agència dequalificació de risc nord-ameri-cana Standard & Poors va anun-ciar una segona retallada en lanota dels productes financersque l’Estat Espanyol ofereix almercat amb l’objectiu de finan-çar-se. Aquesta va passar de laA fins al BBB+ a causa de l’altnivell d’endeutament que té l’Es-tat, així com per la possibilitat deque el sector financer espanyolnecessite d’un altre ajut per sa-nejar els comptes, infectats engran part per l’elevat stock im-mobiliari que tenen en els seusbalanços i per l’elevada quantitatd’hipoteques amb risc d’impa-gament.Aleshores, aquest fet ha suposatl’augment de la famosa primade risc. Aquest nom, massa em-prat i sense gaire aclariment delque realment significa, en altresparaules la podríem anomenar eldiferencial de deute. És a dir, ladiferència entre els productes fi-nancers d’un país en compara-ció al d’un altre. En el caseuropeu, es pren com a base el

d’Alemanya, per ser el quemenys probabilitats d’impaga-ment té, i es compara amb eld’un altre país. La diferència per-centual entre ambdós i/o perpunts bàsics (dif. percen-tual/100) és la prima de risc, quesuposarà la rendibilitat extra queexigeixen els inversors per lacompra d’aquest producte finan-cer sobirà.En relació amb el que hem expo-sat anteriorment, podem aclarirdues coses:1. La necessitat d’una novaajuda al sector financer.2. A major risc, majors inte-ressos paga l’estat per finançar-se.

Quant al primer punt, els sis-tema bancari espanyol ja va pre-cisar d’un primer ajut. Dades dedesembre de l’any passat indi-quen que van demanar en aju-des públiques un total de146.000.000.000€.Pel que fa al segon punt, unapart dels ingressos que està re-captant ara l’Estat Espanyol

anirà destinat a pagar aquestselevats interessos en el momentdel seu venciment, així com delsque ho fan en l’actual període.Organismes financers indiquen elperill que poden tindre els inte-ressos propers al 6%, com japassa amb el bo a 10 anys (del5’77% el 3 de Maig).També, descartada per partdels organismes europeus unapossible quita, és a dir, l’acordper al no pagament d’una partdels interessos als inversors, noté més remei que pagar si no volque el mercat financer global eldesacredite.Respecte a les solucions perals dos problemes, per unabanda, en l’actualitat hi ha unconflicte entre analistes i organis-mes a nivell internacional, peruna part; i els organismes euro-peus i govern espanyol per unaltra quant al sanejament del sis-tema financer. A nivell internacio-nal, s’opta per un rescat parcialper a la banca, però des de laperspectiva espanyola açò supo-saria un desprestigi del seu sis-


sistema financer. Només es veula possibilitat d’aquest rescat “inextremis”, és a dir, si el sistemaes troba en un carrer sense ei-xida.Aleshores, d’ací es pot traureuna conclusió i és que per tal desanejar la banca, caldrà de nouuna ajuda estatal, ja siga de ma-nera directa o amb la possibilitatde creació d’un banc que aglu-tine els actius tòxics, sufragat,òbviament, amb diners públicsprovinents dels ingressos esta-tals, així com de l’estalvi aconse-guit en altres partidespressupostàries.Per un altra banda, quant a lasolució per a les escalades dela prima de risc i el millora-ment de la qualificació deldeute sobirà per part de lesagències de “rating”, la UnióEuropea i el Banc Central Euro-peu ja han deixat clara la seuapostura, que podríem definircom conservadora: projectaruna bona imatge internacionalmitjançant l’aplicació d’una polí-tica fiscal restrictiva. Aquestamesura significa la reducció de ladespesa pública (G) i l’augmentdels ingressos deguts a l’incre-ment impositiu (I). Per tant s’a-compleix que I>G. Aleshores,açò provoca la disminució de laDA (demanda agregada), és adir, del consum; i la disminuciódels nivells de renda i produc-ció.Malauradament, aquesta reduc-ció en la despesa pública suposaun retall en tot allò públic, i, es-pecialment en dos terrenys tantimportants i necessaris com

són l’educació pública i la sa-nitat pública. Les recents manifestacions so-cials han mostrat que el camíque s’ha pres per part de l’EstatEspanyol per tal d’acontentar laUnió Europea (bé, diguem-ne aMerkel i Sarkozy), el BCE, aixícom els inversors i compradorsde deute públic, no són les co-rrectes i que l’única cosa quepropicien és la reducció en laqualitat de vida de la societatque els pateix.Al País Valencià, fruit d’aquestareducció de la despesa pública,anem a ser testimonis del primerintent de privatització del sistemasanitari a l’Estat Espanyol i a ni-vell educatiu, serem els estu-diants universitaris els que méspaguem de tot l’estat per poderestudiar, per poder formar-nos iaixí garantir-nos un futur.A nivell d’ensenyament secun-dari i primari, l’augment del ratid’estudiants a les classes perju-dicarà la qualitat de l’ensenya-ment i, pel que fa a les línies envalencià, el retall d’aquestes su-posarà que les milers de famíliesque desitgen que els seus fillsestudien en valencià, la llenguapròpia del nostre País, no ho pu-guen fer.Tot açò, mentre l’estructura po-lítica, amb massa polítics, asses-sors i òrgans innecessarisduplicats i/o amb membres triatsa dit, finançats amb diners pú-blics, és a dir, de tots, continuaquasi intacta i només han presalgunes mesures de caire popu-lista per acontentar una part de

l’electorat que els segueixen demanera atònita. Aquest compor-tament o fe cega, permeteu-mel’expressió típica valenciana,molt emprada al meu poble, quecrec que ho reflexa millor la frase:on va la corda va el poal.El camí que ens queda és llarg ino per això fàcil. Més aviat alcontrari, difícil. Assistirem, si con-tinuen les coses així, a una pro-gressió en els retalls públics queperjudicaran més encara el be-nestar general de la societat, anivell macro i a les petites famíliesi particulars, a nivell micro.Per tot açò, cal una respostacontundent per part de la socie-tat en general i de totes les for-ces de progrés perquè insten alsgovernants a canviar el joc, can-viar el sistema perquè es garan-tisquen les nostres llibertats idrets que a dia d’avui estan sentdenigrats pel Govern, amb el be-neplàcit d’alguns organismes in-ternacionals que pretenenacabar amb el nostre sistema delbenestar.Si no actuem, si la passivitat s’a-podera de tots aquells que en-cara tenim la facultat per podercanviar les coses, aquells quemanifestem el nostre desig per-què les coses siguen diferents,què ens quedaria llavors?


EL MODEL DEL BÉ COMÚper Jordi Vila

una alternativa a tenir en compte

A dia de hui tots estem assistint al col·lapsedel sistema econòmic actual. Aquesta etapa formaja part dels llibres d’economia precisament per serun punt d’inflexió en la història d’aquesta, la gentdemana un canvi a l’economia, per fi podem ob-servar el resultat de viure en un sistema econòmicque permet qualsevol acció amb el pretext delmàxim benefici.

El resultat del descontentament popularLes últimes enquestes ens indiquen un gran des-contentament de la població en general i de comaquesta reclama un canvi en el posicionamenteconòmic i en el sistema en general, en concret lesúltimes enquestes realitzades a Alemanya donenun 80% de suport a un canvi econòmic i si ens n’a-nem a Àustria tenim un 90% de suport a aquestaproposta, cal remarcar la importància d’aquestesdades, aquest descontentament en dos païsosdels més rics en termes de PIB del món ens indicaque la gent ja no solament cerca un nivell de vidasinó que necessita altres creixements, altres millo-res a la seua vida que el sistema actual no sap ono pot oferir.Aquest fet ens planteja una qüestió: Hi han alter-natives més enllà del sistema actual? Sí, i enaquest article intentaré explicar breument una d’a-questes propostes econòmiques que estan guan-yant ressò poc a poc, la proposta que anem atractar en aquest article és: l’economia del bécomú.

Què és l’economia del bé comú, com ha sorgit?L’economia del bé comú no es pot considerar unsistema nou, més bé podríem considerar aquestsistema com una reforma per a controlar el capi-talisme salvatge que tenim actualment. Creat perempresaris, treballadors i especialitzats en la te-màtica econòmica com el professor Christian Fel-ber, un dels principals difusors d’aquesta teoria, la

seua proposta respon a la necessitat de crear unmodel sostenible i basat en el benestar real quefaja front a les necessitats actual de la població.Aquesta reforma canvia de base els valors que fo-namenten el capitalisme, on el capitalisme defèncompetitivitat i màxim benefici individual el sistemadel bé comú ens proposa cooperació i contribucióal benestar col·lectiu; la reforma per damunt de totintenta sotmetre els mercats i el conjunt de l’eco-nomia al bé comú i ho fa basant-se en la legalitatactual, en totes les constitucions actuals de les de-mocràcies occidentals.

Com afectaria aquesta reforma o nou model al com-portament de les empreses?En termes microeconòmics els creadors d’aquestmodel han creat una mena de matriu del bé comú,amb aquesta matriu veuen com l’empresa contri-bueix al bé col·lectiu (compliment dels Drets Hu-mans, respecte al medi ambient, salaris correctesetc.) i en funció d’aquesta contribució l’empresarep una quantitat de punts. Amb els punts el con-sumidor podrà estar informat de com aquesta em-presa contribueix amb el bé comú, per exemple:les empreses que tenen tallers amb mà d’obra in-fantil explotada treballant per a ells tindrien unnombre de punts del bé comú molt baix o negatiui el consumidor a més estaria informat de les pràc-tiques il·legals d’aquesta empresa.A més l’empresa que tinga un gran nombre depunts d’aquesta matriu rebrà avantatges de tottipus (des d’avantatges fiscals fins a avantatgesaranzelaris) tot per a fer que el producte de l’em-presa que contribueix al benestar col·lectiu tingaun preu de venda més baix i en conclusió fer elproducte més competitiu, fomentant així l’utilitza-ció de la matriu del bé comú per part d’altres em-preses.


Propostes per reduir la desigualtat creixent a la nostrasocietatCal destacar un aspecte important d’aquesta re-forma que és la lluita contra la desigualtat, en con-cret la reforma proposa que s’impose un màxim alsalari que es pot cobrar, actualment uns exemplesescandalosos que ens poden il·lustrar la gran des-igualtat existent són els següents: a Alemanya ungerent cobra 5000 vegades el salari mínim ale-many, a Àustria la diferència és menor, el gerentcobra 400 vegades el salari mínim aprovat a Àus-tria, en canvi als EEUU cobren 65.000 vegades elsalari mínim, si anem a l’industria financera cobren360.000.000 vegades el salari mínim, aquestes di-ferències salarials tan brutals provoquen una fortadesigualtat a les societats és per això el model delbé comú proposa que el salari màxim siga 10 ve-gades el salari mínim interprofessional.

Derroquem els falsos deus del PIB i el creixement il·li-mitatCom hem vist el sistema del bé comú planteja unscanvis fonamentalment econòmics i els canvis quefarien capgirar la manera d’entendre l’economiasón els relacionats amb el creixement i la seuaforma de mesurar-lo. Aquest model que estem ex-plicant rebutja el PIB com a indicador a seguir, se-gons expliquen els autors del nou model el PIBindica si una economia creix o decreix però no elbenestar de la població que pot tenir més proble-mes enllà del creixement econòmic (qualitat de lademocràcia on viu, precarietat laboral, destrucciódel medi ambient etc.) en canvi ens proposen unnou sistema de mesura de benestar de la pobla-ció: l’índex de felicitat nacional o IFN que ja s’uti-litza a països com Butan, aquest índex mesuramitjançat enquestes anuals a la població el seugrau de benestar i felicitat, a partir d’aquest índexel govern en qüestió podrà actuar amb unes me-sures o altres, tot per a millorar el ja esmentat be-nestar col·lectiu.El que es proposa que el creixement de l’econo-mia siga el que l’entorn puga suportar sense pas-sar a la sobreexplotació, és a dir, creixement

sempre que respecte l’entorn de manera que noes deteriore aquest.

Compromís amb la regeneració democràticaEl model també proposa noves lleis per al sistemapolític amb la finalitat de que aquesta reforma con-tribuisca a una regeneració democràtica també ne-cessària mitjançant una sèrie de mesuresproposades i inseparables de la reforma econò-mica, mesures com: prohibició de les donacionsals partits polítics, democràcia directa etc. A mésdes de la legalitat es proposa un control estricteals mercats mitjançant lleis i altres mecanismes.

Alternatives o repetició de les nostres errades?Estem assistint a una crisi sistemàtica del capita-lisme actual però també al naixement de nous mo-dels i a la resurrecció d’antics sistemes que lanostra societat dormida en el somni capitalistahavia exiliat per a sempre, i deuen ser objecte d’es-tudi i crítica ja que com a societat hem d’elegir sicontinuem amb el sistema actual, un sistema quepareix estar destinat a viure en crisi continua ambxicotets espais de temps on es creen bombollesque ens fan viure somnis sense fonaments, ja quedesprés rebenten agreujant així les crisis cícliques,o bé podem optar per models que ajuden a posarl’economia al servei de la gent, ajudant així a com-batre les desigualtats socials creixents, la preca-rietat laboral, la destrucció del medi ambient i enconclusió els diversos problemes que per molt queel PIB augmente segueixen presents per a la gentdel carrer.Tenim a les nostre mans l’oportunitat de donar vidaals models alternatius. Com ja he dit cal que si-guem crítics i els estudiem amb deteniment, elmodel del bé comú és un entre tants models delsque tenim a la nostra disposició, com tots els mo-dels acabats de sorgir tenen encara certs aspectesque s’han de millorar però cal tenir clar que la porals canvis no ens ha de detenir en el nostre objec-tiu de buscar alternatives i millorar el repartimentde la riquesa actual, amb el context actual cal dirallò de: “O ara, o mai”.


S'ha parlat molt de les marques, del màrquetingvisible, i he investigat quant costa promocionar unamarca coneguda per tothom, Espanya. Diuen quel'estat espanyol ja té publicitat de per si, però comsempre, els recursos es dediquen a coses inne-cessàries, com la promoció d'una marca publici-tària, un producte, no un Estat. Per a 2012 esgastaran 438 milions (sic) d'euros per a la promo-ció de la marca. Això suposa un 30% menys quel'any anterior. Des de quan un Estat necessita tantapublicitat? Potser perquè volen aparentar en el pa-norama internacional que funciona millor del queja pot ser per sistema?

La força de la marca no s'aconseguix dedicantmés recursos a la publicitat. Un dels exemplesamb què reforçaré aquesta hipòtesi és la marca dela poma, Apple Inc. Aquesta marca durant molt detemps no ha fet una excessiva publicitat pròpia depromoció. Ha funcionat la millor arma publicitària:“ei, has vist com de bé em va l'ordinador? I nose'm penja mai!”. La visió del rendiment alt, i so-bretot la dedicació a l'especialització en un sectorde la població concret, sobretot la imatge i el so.És la contraposició a la marca Espanya. Uns esdediquen a un sector de la població, i sense gastarexcessius recursos monetaris arriben a milions depersones. D'altres necessiten gastar excessius re-cursos monetaris per aparentar una cosa que nosón, i a canvi no rebre ni la meitat d'ingressos, ésclar, perquè no són un producte, són un Estat,però com si fóra un producte.

També vull esmentar l'altre exemple de marca pú-blica. Barcelona, BCN, Barna, Barcino. Aquestaciutat, a diferència de la marca Espanya, es dife-rencia en que intenta mostrar la qualitat, i la serio-sitat de la marca. S'ha pogut veure afectada perles polítiques poc ortodoxes del Conseller FelipPuig, però la marca està coneguda mundialment.

També gasten molts recursos (5 milions d'euros),però no tants com l'Estat. Hi ha una altra diferènciaentre Espanya i Barcelona, òbvia, a Espanya nos'han fet cap Jocs Olímpics, i a Barcelona sí. Estàclar que Barcelona està dins de l'Estat, però el fetd'aconseguir organitzar uns Jocs Olímpics abansque Madrid (capital de l'Estat) ha fet que la forçade la marca Barcelona tinga molta més força, i amés, els barcelonins sempre tindran una cançódedicada per un dels millors cantants que hi hahagut, Freddie Mercury.

Què podem concloure? Cal dir que si no existixpau social (controlada per les forces de seguretat,etcètera) la marca perd força. Als Jocs Olímpics vahaver un setge criminalitzant cap als independen-tistes, ara es criminalitza als protestataris, s'intentainstaurar una pau social per millorar la imatge demarca, però al final ja se sap qui acaba guanyant...Apple!

LA MARCAper Ismael Sanchis

recursos, pau social i màrqueting

www.economia21.net/category/opinio.


/Comenta els articlesa la web

Escaneja el codi BidiA

2Descobreix articlesexclusius a la web

DOSSIERSLA QÜESTIÓ SALARIAL AL PAÍS VALENCIÀ:EVOLUCIÓ I PERSPECTIVESper Pau Belda

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

1. Obertura19 d’abril de 2012; la borsa espanyola, l’Íbex 35,es desploma i registra poc més de 7000 punts. Lafamosa prima de risc –el diferencial en punts per-centuals entre el tipus d’interès del bo alemany(amb la major qualificació) a 10 anys front a l’es-panyol- supera els 400 punts. El finançament pú-blic estatal descaradament car demana – diuen-austeritat. Un atur que comptant amb les dadesde març de 2012 condemna oficialment 572.706valencians i valencianes a no poder treballar; i als‘afortunats’ que treballen, a salaris baixos, contrac-tes temporals, en negre, inestabilitat, insegure-tat...a eixa flexibilitat tant anhelada; gràcies! Elmercat laboral no funciona. Si que garanteix, però,la propietat privada de les hipoteques; ofereix elgaudi de la nova –nova?- ‘flexibilitat’ laboral; ensbrinda als més joves la possibilitat d’establir rela-cions fraternals de per vida amb els nostres pares,i a ells, relacions amb la banca fins i tot més enllàde la vida; segur que res és per a sempre...? Totplegat, res de nou a l’arena: uns mesos desprésde Fabra i els 100 –i pico- dies amb Rajoy no

(a)porten aire fresc al panorama –algú ho espe-rava?-: la mateixa aristocràcia financera que famés de segle i mig que forma el nucli de la classedirigent valenciana continua amb les diverses alian-ces internes, espanyoles i europees per a garantirel seu futur i voler convèncer-nos -i de pas con-vèncer-se a ella mateixa - que el nostre futur passaper la seua continuïtat. Ja se sap, in principatu co-muntandu saepius nihil praeter dominum mutantpauperes: en el canvi de govern, sovint els pobresnomés canvien d’amo.Des de la implosió del sistema financer, que ha fetesclatar tots els problemes del sistema econòmic(desequilibris per compte corrent per crisi històricadel model productiu, endeutament massiu per ma-quillar els problemes i absorbir la sobreproducció,atur desorbitat sobretot a la UE, pressions demo-gràfiques i migratòries, canvi dels centres de pro-ducció cap a nous mercats per la competènciainterburgesa, etc.), hi ha hagut un voluntarisme ofi-cial de les diferents instàncies de poder que ensgovernen per afrontar la crisi. Tothom recordaràaquella propaganda declarada de “refundar el ca-


pitalisme” i posar límits als ex-cessos del sistema financer. Pri-mer, salvar el sistema: culpar alnucli financer per a acotar qual-sevol canvi i crítica al propi sis-tema financer, i fonamentalmenta llurs excessos. És possible quehi hagués un pànic inicial per aconsentir eixes declaracions, noho sé; en tot cas, prompte vandesaparèixer. No deixaven de serun producte ideològic calculat,un eslògan a mode de dic decontenció de possibles crítiquesi malestar més generals, sistèmi-ques. Pretendre limitar el poderde l’aristocràcia financera mun-dial –i els seus aliats- des d’unsistema que és controlat per ellaés certament –i calculada?- in-genu –idealista, utòpic...-. Quicontrola els grups financers queposseeixen el més líquid delsmitjans de producció i té a la màles multinacionals, la Reserva Fe-deral, els BC, l’FMI; qui paga alsintel·lectuals que elaboren teorieslegitimadores, finança els braçospolítics – el dret i l’esquerre- quedicten les lleis i té els plomers pera difondre tot això; qui té elpoder de fer això és qui mana. Ino li cal refundar-se; només fu-sionar-se, concentrar-se. Eixir dela crisi, recuperant la taxa de be-neficis amb l’extensió del mercatfins a la sopa –pensions, educa-ció, sanitat, serveis públics; ins-titucions?- i apuntalar llurhegemonia, augment l’explota-ció sobre el treball, pràctica, legali ideològicament; és llur planifica-ció quinquennal. Tot és blanc inegre segons com, però; eixa ei-

xida no és més que una novaporta d’entrada a altra –la ma-teixa?- crisi. I suma i segueix.Per tant, eixe primer discurs con-tra els excessos financers com aorigen de la crisi es queda enaixò, en un discurs. Davant lacaiguda dels beneficis i totes lestensions acumulades al si delsistema, i donada la correlacióde forces positiva per manca deformulació i arrelament de qual-sevol alternativa, la burgesiaaplica la seua fórmula de supe-ració de la seua crisi –qui millorque ella?-. “Per quins mitjans su-pera la burgesia les crisis? D’unabanda amb la destrucció obli-gada d’una gran quantitat de for-ces de producció; d’altra banda,amb la conquesta de nous mer-cats i amb l’explotació més in-tensificada dels mercats jaexistents. I de quina manera faaixò? Doncs de tal manera queprepara crisi més generals i mésviolentes encara, i redueix elsmitjans de prevenir aquestes cri-sis.” Això resaven Marx i Engelsallà pel 1848. L’atur endèmic, elmassiu tancament –abandona-ment- de (micro)fàbriques –sonel 95%!-, la reordenació mundialcap a nous pols de poder – demercat- i totes les “reformes es-tructurals”, no fan sinó verificarllur hipòtesi.En l’article ens centrem en aixòque en diuen “explotació més in-tensificada dels mercats exis-tents” – si es vol, substituir perreformes estructurals- i particu-larment ens centrarem en laqüestió salarial al País Valencià.

Estructurem l’exposició en dosgrans apartats: (1) Anàlisi delcomportament salarial i (2) anàliside les respostes institucionalsmés recents, tancant-ho ambuna sèrie de conclusions.

2. Exposició: l’evolució salarialL’economia valenciana, conside-rada globalment, no és competi-tiva en el context internacional.Tal és un dels tòpics més repe-tits. Una tesi llargament repetidai coneguda és que estem en unasituació de cruïlla: no som el nuclicapitalista i les noves perifèriessón més competitives que nopas nosaltres. El model de la cul-minació industrial valenciana dels’60 i ’70 basat en competir viapreus amb uns costos laboralsbaixos és el propi de les perifè-ries capitalistes i avui, però desde ja fa anys, és assumit –i quasisuperat- per tots els països envies de desenvolupament quehui són els motors de l’economiamundial. Sembla complicat volercompetir en la fabricació de cal-cer amb els productes xinesos siel que pretenem és vendre mésbarat que ells. A grosso modo, elmodel del nucli és competir viadiferenciació de producte, ambun patró de comerç intraindus-trial; ací és important el paperdels intangibles i de la producti-vitat del treball, amb especialèmfasi en les capacitats dels tre-balladors –això que diuen ‘capitalhumà’-; aquest tipus d’econo-mies requereixen de la innovació–revolució tècnica- permanentper a créixer. Volem això al País


Valencià? Algú diu que és legítima eixa aspiració;tanmateix, que el cal és ser competitius en allò quetenim. Això es pot traduir com intensificar el modelde costos baixos actual, fent-lo competitiu amb unaugment de la productivitat i contenció salarial. Ensproposem fer una ullada a l’evolució recent de sa-laris, productivitat, costos laborals, distribució dela renda i consum per a poder qualificar amb fo-nament les darreres actuacions en matèria salarial(i laboral, en general) i inserir-les dins d’una possi-ble lògica estratègica per al nostre país.

a) Salaris (W)En primer lloc és il·lustratiu fer un cop d’ull a la va-riable en qüestió que volem estudiar: els salaris.

- L’evolució dels salaris nominals i de l’IPCdurant els anys de creixement econòmic ésparal·lela, amb un increment dels salaris nominalslleugerament superior al creixement de preus. Aixògenera un creixement, tot i que moderat, dels sa-laris reals (creixement del 1’77% entre 2002 i2006).- A partir del 2007 hi ha un creixement delssalaris nominals més potent que l’increment del’IPC. Al 2008 i 2009 els salaris nominals registrenun creixement nominal del 5’65% i 3’22% respec-tivament front al 3’80% i -0’21% dels preus; crei-xement dels salaris reals. Al 2010 la cosas’estabilitza i el 2011 s’inverteix la tendència: majorcreixement de l’IPC que dels salaris nominals: cai-guda dels salaris reals.- En termes nominals, la mitjana salarial delsvalencians passa de 1284’21€ el 2002 a 1698’7€

el 2011, el que suposa un increment simple del32’28%; en termes de creixement acumulatiu con-tinu, l’increment és del 3’11% per any. El creixe-ment de preus és del 26’26% en termes simples idel 2’59% si treballem en termes acumulatius icontinus.- El salari mitjà dels treballadors valenciansen termes reals passa de 1284’21€ el 2002 a1345’36€ el 2011. Això és, una taxa de variaciósimple del 4’76% entre el 2002 i 2011 i un creixe-ment acumulat del 0’52%.- Per tant, al llarg de la dècada el compor-tament dels salaris registra increments majorsque el nivell de preus, especialment a l’inici dela crisi (2007-2008), la qual cosa fa augmentarel poder adquisitiu real del conjunt de treballa-dors valencians, tot i això, l’augment real es li-mita al llarg de la sèrie a 61’15€.

b) Productivitat del treball (y)L’evolució salarial sense creuar-la amb altres varia-bles ens dóna una visió incompleta. Mirem ara elcomportament de la productivitat del treball (y) pera després analitzar l’evolució competitiva del factortreball. Podem obtenir una aproximació a la pro-ductivitat dels treballadors valencians com el quo-cient entre la producció i l’ocupació: y = Y/L.Vegem adequat distingir l’evolució en termes realsi nominals, emprant la producció deflactada o co-rrent en cada cas:- En termes nominals hi ha un creixementconstant, a una taxa de variació mitjana anual acu-mulativa contínua del 3’37%, des dels40.238€/treballador de 2002 fins als 54.501€/tre-ballador de 2011; en termes simples, incrementdel 35’34%.- En termes reals l’evolució no és tant afala-gadora. Durant l’auge econòmic de la dècada pas-sada es produeix un retrocés de la productivitatreal per treballador: si el 2002 un treballador valen-cià aportava de mitjana un valor de 40.238’42€, el2005 s’havia reduït 39.355’37€. Només començaa remuntar a partir de la gran destrucció d’ocupa-ció generada per l’explosió de la crisi: ↓L>↓Y → ↑y.Així doncs, l’augment dels darrers anys té poc


laboral total/y; 0<CLU<1.]Durant tota la sèrie temporal,els CLU es mouen en un inter-val de 0’51 a 0’55. Què signi-fica? D’acord amb la definició,que la remuneració dels assa-lariats (incloent despeses sala-rials i no salarials) suposa entreel 51% i el 55% del valor decada unitat de producte. En l’e-volució de la darrera dècada calseparar dues tendències:- Fins 2008 s’evidencia un crei-xement dels CLU, que al PaísValencià passen del 0’52 de2000 al 0’55 de 2008; això ésun creixement acumulat anualdel 0’7%. Tal i com mostra elgràfic 4, el creixement es deu aun increment major dels costoslaborals totals que de la pro-ductivitat. - Des de 2008 es dóna una re-ducció dels CLU, generada perl’augment de la productivitatreal major que l’augment delcost. Cal recordar que els CLUreals s’obtenen eliminant l’e-fecte de la variació de preussobre numerador i denomina-dor i doncs, parlar de CLU ésequivalent a partir de la seuaevolució real, del CLU Real :

CLUR= (CLT/P) / (y/P) =CLT/y =CLU = CLUR

Tot plegat, en el període 2002-2011, la taxa de variació mit-jana anual acumulativacontínua valenciana és del ésdel -0’23%, l’espanyola del -0’18%. Si ho expressem com ataxa de variació simple, tenim

d’esperançador: l’augment de la productivitat real no és per milloresen el sistema productiu, sinó per la major caiguda de l’ocupació. Du-rant la sèrie 2002-2011, el creixement acumulat és d’un discret 0’8%anual; la TV simple és del 7’27%.- Per tant, fins la crisi hi ha una caiguda de la productivitatreal; la productivitat nominal creix menys que el nivell de preus.A partir de la crisi, la major destrucció d’ocupació genera unaugment de la productivitat nominal que junt a la moderació enel creixement de preus generen un augment de la productivitatreal.

c) Costos laborals unitaris (CLU)Convé ara introduir el concepte dels Costos Laborals Unitaris (CLU),que es defineixen com el quocient entre el cost laboral total per tre-ballador (inclou salaris, prestacions no salarials i cotitzacions SS;mirar nota metodològica) i la productivitat nominal del treball. Es potexplicar com la diferència entre les taxes de variació del cost laboralper treballador i la productivitat. És un concepte important en tantque mostra la proporció del valor d’una unitat de producte que esdestina a remunerar al treball necessari per a produir-la. És l’indicadoremprat per a analitzar el comportament del factor treball. [CLU= Cost


Tot plegat, en el període 2002-2011, la taxa devariació mitjana anual acumulativa contínua va-lenciana és del és del -0’23%, l’espanyola del -0’18%. Si ho expressem com a taxa de variaciósimple, tenim una variació de -2’06% en el casvalencià i -1’61% en el cas espanyol. La tendèn-cia valenciana és ben similar a l’espanyola; du-rant l’auge econòmic, però, els CLU valencianses situen lleugerament per sobre i a partir de lacrisi lleugerament per sota. (gràfic 3).Per tant, fins la crisi hi ha un creixement dels cos-tos totals laborals major al creixement de la pro-ductivitat nominal (hi ha una caiguda de laproductivitat real) que explica l’augment delsCLU; a partir de la crisi hi ha un augment de laproductivitat que absorbeix el tímid augment ini-cial dels salaris reals; quan aquestos comencena baixar a partir del 2009, es produeix la caigudadels CLU. En magnituds reals les variacions delsCLU són relativament menudes i negatives siconsiderem la sèrie completa.La teoria econòmica introdueix el concepte deCost Laboral Unitari Nominal (CLUN) per a lescomparacions. La utilitat fonamental és que per-met calcular els canvis necessaris en els preusper a que els marges empresarials es mantin-guen constants. El CLUN és la ràtio entre el costlaboral total nominal (a preus corrents) i la pro-ductivitat real (a preus constants); barreja mag-nituds nominals i reals. No té una interpretacióintuïtiva com els CLU; s’utilitza fonamentalmentper a anàlisis relatives. Tal i com es pot observaral gràfic 3, el creixement dels CLUN és notable-ment major al del CLU. En termes acumulatiusel creixement a l’economia valenciana entre2002-2011 és del 2’36% anual i l’espanyol del2’41%. Ara bé, en termes simples, l’incrementdels CLUN valencians és del 23’67% i l’incre-ment dels espanyols del 24’23%; segons lesdades d’AMECO, la variació espanyola 2002-2010 és del 22’11%, per tant, sembla que lanostra aproximació pot funcionar. Així doncs,l’augment dels costos laborals nominals és demagnituds majors. Tant a l’economia valenciana


Gràfic 4. Evolució dels CLU, CLT i y. País Valencià. Font: INE. Elaboració pròpia

Gràfic 5. Evolució CLUN. Font: www.agarzon.net

Gràfic 6. Evolució CLU i marges. País Valencià. Font: INE. Elaboració pròpia

com a l’espanyola les variacions són ben similars,de la mateixa manera que en el cas dels CLU. Si al’anàlisi incloem les xifres espanyoles és per apoder fer la comparació a nivell de la UE, donatque els valencians no disposem d’entitat políticasuficient per a entrar a les estadístiques europees;sols ho fem via l’Estat espanyol.

Convé ara recapitular i apuntar algunes constata-cions:- Els costos laborals unitaris (reals) cauen lleuge-rament durant la sèrie temporal 2002-2011. Arabé, eixa caiguda es deu al període 2008-2011; finsllavors creixen. Per tant, la proporció del valor decada unitat de producte que es destina –bé via sa-lari directe o bé altres despeses, insistim- al factortreball necessari per a produir-la ha caigut lleuge-rament. Podem parlar, doncs, d’un abaratiment delfactor treball a les empreses valencianes, originata partir de la crisi.

- En termes nominals, hi ha un augment dels cos-tos laborals molt superior a la mitjana europea, tali com mostra el gràfic 5. L’augment dels costos la-borals valencians sols és superada per Grècia i Ità-lia. Així doncs, durant tot el període en termesnominals es registra un encariment del treball, laqual cosa implica que, si es trasllada als preus, hihaurà una pèrdua de competitivitat relativa res-pecte al conjunt de la zona euro (i de la resta delmón). Ara bé, si atenem al període 2008-2011,també hi ha una caiguda dels CLUN valencians.

Amb què ens quedem: CLU o CLUN? Segonsquina ràtio –i també quin període- considerem,podem fer una interpretació diferent. Mirem-hoanalíticament:

CLU = CLT nominal / y nominal;CLUN = CLTn / (yn/IPC);

si reordenem: CLUN = (CLTn * IPC) / yn;Per tant, CLUN = (CLT/yn) * IPC;

CLUN = CLU * IPC

Té un problema de costos laborals l’economia va-lenciana? És evident que la productivitat ha regis-trat un mala evolució, però el comportament delsCLU és d’una reducció no massa significativa alllarg de la sèrie. Per tant és la inflació la que explicaeixe major creixement dels CLUN. És el creixementnominal dels salaris el principal factor que explicaeixes tensions inflacionistes? La productivitat creixentre el 2002 i el 2008 menys que els salaris (idoncs, que els CLT), per tant els salaris nominalssón un factor a considerar. Són altres factors mésimportants? Quin paper juga el marge empresa-rial? Ens calen més dades per a determinar si elproblema essencial de l’economia valenciana hansegut els salaris elevats i si ara encara ho és o no.En qualsevol cas, ens cal retenir tres fenòmens: elsCLU creixen però de forma moderada i decreixendes del 2008; els CLUN creixen molt notablement,però també decreixen des del 2008; el diferencialentre el creixement es deu a l’increment del preus.Al final tornarem sobre açò.Podem fer una aproximació als marges empresa-rials (μ) com:

μ = 1 – CLU

(demostració i explicació a l’annex 1) on μ repre-senta la proporció de valor afegida per l’empresarisobre els costos laborals. A nivell empíric, hem decontemplar també costos no laborals, de maneraque considerem ací μ com la proporció del valord’una unitat de producte dedicada a la coberturadels costos no laborals i la remuneració del capi-talista. També podem expressar μ com la inversadels CLU (1+μ= y/CLT); l’evolució dels marges és,doncs, justament la inversa dels CLU:

- Els CLU creixen des de 2002 al 2006 un4’82% i es mantenen més o menys constants aeixe nivell fins 2008. Des del 2008 hi ha una cai-guda d’un -6’59%.

- Els marges cauen des del 2002 fins al2006 un 5’22% i es mantenen més o menys cons-tants fins 2008. Des de llavors hi ha un incrementd’un 7’91% (tot això en termes de TVS).


d) Distribució funcional de la rendaFem una primera aproximació a la distribució de larenda via la composició del PIB valencià a cost defactors. Així, el PIB= Remuneració dels assalariats+ Excedent Brut d’Explotació i Renda Mixta Bruta+ Impostos nets (sobre la producció i les importa-cions). En tant per u, la suma dels tres compo-nents és 1 (gràfic 7) . Com s’observa al gràfic, el pes de la RA és mésde 9 punt superior al de l’EBE. Al llarg de la sèrietemporal hi ha una tendència convergent: dismi-nució de la renda dels assalariats i augment del’excedent brut d’explotació. Per tant, una distri-bució de la renda on les rendes del treball perdenpes a favor de les rendes del capital (amb la sim-plificació que fem prenent com a indicadors res-pectius RA i EBE!). Així, durant el període2000-2010 hi ha una reducció en termes simplesde la RA del 7’79% front a un increment de l’EBEdel 11’41% (en termes simples).Això queda confirmat per les dades de l’AMECO.Des d’una perspectiva històrica més ampla i ambdades suposem més ajustades al total de rendessalarials queda clara la tendència decreixent delssalaris sobre el total del valor afegit de l’economiai doncs, l’augment de les rendes del capital de ma-nera continuada durant els darrers 20 anys.

e) ConsumDonada la dificultat d’una bona aproximació alconsum valencià, prenem les dades del consumprivat per al conjunt de l’Estat espanyol. El gràfic9 mostra com hi ha una contracció en el consumdurant el 2008 i especialment el 2009, però esdóna una recuperació ja al 2010 que es frena, tan-mateix, el 2011. Amb tot, la tímida recuperació téuna potència molt més reduïda que als anys del’expansió econòmica; sembla que el consum pri-vat no acaba d’activar-se.


Gràfic 7. Evolució de la renda funcional. Font: INE. Elaboració pròpia

Gràfic 8. Participació salarial al PIB. Font: www.agarzon.net

Gràfic 9. Evolució estalvi, renda i consum. Estat Espanyol. Font: CAI

TMAAC2002-2011(%)

TV simple2002-2011(%)

TMAAC2002-08(%)

TVS2002-08(%)

TMAAC2008-11(%)

TVS2008-11(%)

Salaris nominals 3’11 32’28 3’7 24’86 1’92 5’93

IPC 2’59 26’26 3’15 20’83 1’46 4’49Salaris reals 0’52 4’76 0’55 3’33 0’46 1’38Productivitat

real 0’8 7’27 -0’11 -0’68 2’57 8

Cost LaboralTotal/L 3’14 32’67 3’83 25’85 1’76 5’42

Productivitatnominal 3’37 35’45 3’04 20’02 4’03 12’86

CLU -0’23 -2’06 0’79 4’86 -2’27 -6’59CLUN 2’36 23’67 3’95 26’71 -0’81 -2’40

μ 0’24 2’22 -0’9 -5’27 2’54 7’91RA (2000-10/

(08-10) -0’81 -7’79 (2000-08)-0’53

(200-08)-4’12 -2’14 -4’19

EBE (2000-10)/

(07-10)1’08 11’41 (2000-07)

3’26(2000-07)

3’26 2’53 7’90

f) Primeres conclusions sobre la qüestió salarial

En taxes de creixement(exacte sols amb la TMAAC):→ Wr = Wn – IPC → CLUN = CLT - yrL → yrL = ynL – IPC → CLUN= CLU + IPC; CLU=CLUN-IPC→ CLU = CLT – ynL → μ = IPC – CLUN

De manera esquemàtica, reflectim dues gransconclusions que ens semblen interessants:

1.- L’expansió econòmica valenciana: ungegant amb peus de fang. El panorama valenciàdurant l’expansió està caracteritzat per:

- Augment dels costos laborals, tant delsCLU com dels CLUN, rere els quals s’amaga unacaiguda de la productivitat real. El creixement delsCLUN és molt més intens que no el dels CLU.

- El diferencial entre els CLU i els CLUN éspel creixement de preus. A què es deu? Pensemencertat assenyalar dues causes (n’hi ha més, perexemple, el comportament dels preus de les ener-gies i particularment del petroli; ens centrem en lesprincipals causes internes valencianes):

* Existència d’una certa espiralpreus-salaris. Fort increment de preus i de salarisnominals, fins i tot per damunt de l’IPC; a l’estarlligats els salaris a l’evolució de preus, es produeix

una retroalimentació. Amb tot, en termes reals, elcreixement dels salaris és molt més moderat (61€de mitjana al llarg de la intensa expansió econò-mica).

* Expansió de la demanda interna,particularment de la component del consum privat(encara que també de la inversió, donada la boge-ria immobiliària). L’evolució de la renda disponiblebruta i del consum és ben similar (gràfic 9). L’incre-ment de l’endeutament privat (el deute de les uni-tats domèstiques passa del 69% del PIB al 130%;dades de l’estat espanyol) fa pensar que rere eixaexpansió del consum no hi ha tant una expansiósalarial sinó fonamentalment una orgia creditícia -arran de l’entrada massiva de capitals estrangers-que genera un augment desorbitat de l’endeuta-ment privat.

- En termes reals, el creixement dels costoslaborals i dels salaris és positiu però moderat; la


Taula 1. Taxes de variació de les principals variables. País Valencià. Elaboració pròpia

productivitat cau durant la bo-nança econòmica. L’expansiósuposa, doncs, un aprofundi-ment en el model de costos bai-xos, intensiu en treballs de baixaqualificació. En eixe sentit, elcreixement dels CLUN (fona-mentalment pel creixement de P)dinamita la competitivitat d’a-quest model amb l’exterior. Node bades, el motor de l’expansióeconòmica fou la demanda in-terna – particularment consum iinversió- engrossida pels fonsexteriors, que financen un dèficitcorrent creixent, però tambél’adquisició de bens interiors, es-pecialment els no comercialitza-bles amb l’exterior com laconstrucció i satèl·lits, determi-nats serveis, etc.- Durant l’expansió hi hacert retrocés de la participació deles rendes del treball sobre eltotal de valor afegit de l’econo-mia valenciana, que per tant,creixen en menor mesura que hofa el VAB. Per tant, mantenim latesi que el problema de l’econo-mia no era el creixement salarial(real). En tot cas, el principal fac-tor del creixement de preus queexplica el diferencial elevat delsCLUN pensem que és l’expansióirracional de la demanda per l’or-gia de crèdit. I la caiguda de laproductivitat durant l’expansió,

per l’aprofundiment del modelcompetitiu basat en treballs pocqualificats.

2.- A partir de 2008: l’eixida dela crisi; l’aprofundiment d’unmodel en crisi? L’evolució deles principals variables a partir de2008:- Contenció salarial i aug-ment de la productivitat real;disminució dels CLU i delsCLUN. Tot i que no immediata-ment, si que es produeix un ajustdels salaris i el que és realmentimportant, dels costos laborals(tant CLU com CLUN; per tant,augment de la competitivitat ex-terior) via augment de la produc-tivitat (superior a l’augment delssalaris). Amb tot, l’augment de laproductivitat no ha de resultarenganyós; és degut fonamental-ment a una reducció de l’ocupa-ció major que la contracció delPIB.. Només en un primer mo-ment la reducció de costos labo-rals genera una moderació depreus. Després, es trasllada a unaugment dels marges empresa-rials, que prenen una senda decreixement notable. Per tant, anivell macroeconòmic, la dismi-nució dels CLU tendeix a tras-llardar-se als margesempresarials i doncs, a les ren-

des del capital.- Els guanys de producti-vitat, per tant, no es traslladena un augment equivalent delssalaris. L’esclat de la crisi pro-voca una caiguda del consum ide la renda disponible. El tímidavanç dels salaris sumat a l’en-deutament massiu i a totes lesretallades aplicades provoca unaugment de la taxa d’estalvi i de-bilita la tímida recuperació delconsum.- Durant la crisi, hi ha unretrocés notable de la partici-pació de les rendes del treballal PIB. Els marges empresarialscreixen molt notablement, aug-mentant la seua participació enel valor afegit, fruit del diferencialentre la productivitat real i els sa-laris (mirar annex 2).

3. Trio: darreres respostes institu-cionals (xiuxiuejades a cau d’ore-lla...)

Per no allargar-nos enexcés, farem referència sols a lesmesures institucionals adopta-des aquest mateix 2012 en rela-ció als salaris. Mesures, toteselles a nivell estatal; els valen-cians no tenim un marc propi derelacions laborals... Tenim duesgrans mesures:- Pacte de moderació desalarial. Signat al gener per la


patronal i les cúpules sindicals. Acorden limitar elsaugments salarials (nominals) amb un màxim del0’5% el 2012, del 0’6% per al 2013 i de entre el0’6% i el 1’5% per al 2014, amb algunes clàusulesd’actualització.La taxa mitjana de creixement dels salaris nominalsentre 2008 i 2011 ha estat del 1’92%, la qual cosaha suposat un augment encara menor dels salarisreals. Amb el creixement acordat, el que s’acordaés una reducció dels salaris reals i una disminucióencara major dels CLU.- Reforma laboral. La retòrica dominant diuque el problema és la rigidesa del mercat laboral,la manca d’adaptabilitat del Treball a la conjunturaeconòmica. En eixe sentit, es dóna poder a l’em-presari per a la modificació unilateral de les condi-cions de treball; és ací on es donen els canvis demajor calat. Entre elles, la possibilitat de modificarel sistema de remuneració i –per primera vegada-la quantia salarial. Això, “quan existesquen prova-des raons econòmiques, tècniques, organitzativeso de producció”; implica, doncs, una cessió depoder: quan els done la gana. A la pràctica, doncs,el treballador podrà vore reduït el seu salari quanel seu contractant veja necessitat de quadrar elscomptes amb una bona taxa de beneficis; s’obrela porta a una rebaixa generalitzada dels salarisi...amb més de mig milió d’aturats i la facilitat d’a-comiadament, a vore qui és el valent de protestar!Per tant, moderació salarial pactada que significamolt possiblement reducció de salaris reals i pos-sibilitat de rebaixar – a gust- els salaris dels treba-lladors. No està malament.

4. A mode de coda Un cop feta l’anàlisi de l’evolució salarial i de les

respostes institucionals, tenim els elements per acloure amb algunes reflexions:• La retòrica dominant explica que l’excessiucreixement salarial és part important del problema(reiterades declaracions dels ‘gurús’ del Banco deEspaña, per exemple). Tanmateix, des dels inicisde la crisi hi ha hagut una ajustament dels costoslaborals i un augment de la competitivitat, que haimpulsat les exportacions. Per tant, sembla que laretòrica no passa d’això; venda d’ideologia. • Ens sembla raonable, però, revisar la vincu-lació entre salaris i IPC; cal evitar espirals salaris-preus, negatives per a l’economia i per al conjuntdels treballadors. Tant a nivell teòric (annex 2) coma la llum de les dades, de bones a primeres enssembla raonable i positiu vincular creixement sala-rial a creixement de la productivitat. En aquest pe-ríode, els salaris hagueren crescut més,possiblement no hi haguera hagut un augmentdels costos nominals i potser no hagués estat ne-cessari eixe nivell d’endeutament privat. • La caiguda dels CLU té dos objectius: unapart es trasllada als preus -abaratiment dels pro-ductes en relació als competidors (depreciació in-terna)- i altra als marges -recuperació de la taxa debeneficis-. Ambdós fenòmens es donen des de l’i-nici de la crisi i amb aquestes mesures es pretenenaccentuar i accelerar com a fórmula de recupera-ció. En altres paraules, hi ha un intent de recupe-ració de la DA via millora de la balança comercial ide la inversió privada. L’altra cara? El lent creixe-ment dels salaris, l’endeutament massiu i les ne-gres expectatives de futur provoquen uncomportament moderat del consum privat, princi-pal component de la DA. Alhora, això rebaixa lesexpectatives per a la inversió privada. A més, el


poder de la inversió per a arros-segar l’economia és més al mitjàtermini que no al curt. Per tant,en el curt termini ens sembla unaestratègia no del tot encertada,encara més quan la capacitatd’arrossegament del sector ex-terior en un moment de crisi méso menys global és ben limitada.Els resultats estan ahí...• A més, la reducció decostos pretén aprofundir en unmodel que a hores d’ara ja nofunciona com a model econòmicper al país; pensem – però no ésinvenció nostra!- que cal superarel model de baixar els costos viabaixades salarials. Mentre tot elfocus mediàtic es situa sobre elssalaris, s’aproven les retalladesen educació, en investigació (jade per si amb un pressupostescàs), no es potencia la innova-ció ni hi ha a hores d’ara un pro-jecte econòmic de futur per alpaís més enllà d’invocar el nouesperit sant: l’emprenedor. Re-ducció salarial i no potenciacióde la productivitat (més enllà dela retòrica, és clar); velles recep-tes que sospitem no ens porta-ran a nous resultats...• L’objectiu d’estendre elmercat a pensions, sanitat, edu-cació, serveis socials, assegu-rances d’atur, etc. és altramesura macro de reducció delssalaris (socials, en aquest cas) -a més, de nous nínxols per a re-cuperar el creixement de la taxade beneficis-. És molt possibleque això porte –encara més- auna caiguda de la renda disponi-ble i una depressió del consum

privat, a augments dels proble-mes del sistema financer (pereixa disminució de renda), a ex-pectatives negatives d’inversió iun sector públic sense capacitatd’arrossegament... A més, supo-sarà pèrdua de drets, d’oportu-nitats; de poder polític, endefinitiva. Parlem, doncs, de ladisminució de la qualitat de vidai pèrdua de poder per al conjuntdel poble treballador valencià(d’ara en avant, PTV). En el mitjàtermini, per tant, l’estratègiasembla ben negativa per a la ma-joria social valenciana.• Tot això té un valor socialafegit: la redistribució contínuade la renda, des del Treball al Ca-pital. Ho hem vist: disminuir sa-laris i augmentar beneficis a nivellde cada empresa (tot i que hohem analitzat en dades agrega-des) i en l’àmbit macro tot el fraudel sistema fiscal, les subven-cions al capital, etc.; tot apuntaen la mateixa direcció.• Les reformes estructuralsno són tècniques, sinó totalmentpolítiques, afectant la regulacióde les relacions socials i la corre-lació de forces. La seua fórmula:intensificar l’explotació econò-mica i el domini polític sobre elconjunt del poble treballadorcom a eixida a la crisi. Intel·ligent-ment hom maquilla la fórmula; lajustificació tècnica és subtil, apa-rentment objectiva. Tanmateix,molt poc hi ha d’objectiu i detècnic, i tot de polític, precisa-ment perquè la nostra és una so-cietat de classes, que pot sermoltes coses però poques vega-

des una comunitat d’interessoshomogenis. Ja hem vist que enla qüestió salarial que ni el curt nien el mitjà termini té sentit per alsinteressos de la majoria socialvalenciana Això, en terminologiamarquesiana, és mala conscièn-cia amb el component de malafe -mauvaise foi, que diria enSartre-. En altre lloc ja hem escritque la teoria econòmica és lalluita de classes portada al te-rreny intel·lectual. Certament, elsfets actuals ens posen difícil can-viar una coma d’això...Comptat i debatut, sembla queel PTV avancem cap a un autèn-tic atzucac: retallades econòmi-ques, privatitzacions, aturestructural elevat, treball en pre-cari, inseguretat, inestabilitat; endefinitiva, empitjorament de lescondicions de vida i pèrdua depoder polític. Caeteris paribus,l’oligarquia financera valencianarecuperarà la taxa de beneficis,amb l’aliança amb capes de lamitjana burgesia industrial i el ca-ciquisme local. Juntes, acompli-ran llur missió històrica d’ésserels lloctinents espanyols quegestionen les estructures depoder institucionals i viure de lesrendes dels negocis fàcils aaquesta terra nostra, de les flors,les llums i l’amor.Només una xicoteta pega: l’ú-nica cosa constant és el canvipermanent... L’eixida de la crisipot ser l’entrada a un nou capítolde la crisi vital del PTV, peròtambé pot trencar el miratge delsdarrers 30 anys si comencem aesbossar nous horitzons, o no?



ANNEXOSal Dossier “La qüestió salarial al País Valencià: evolució i perspectives” per Pau Belda

Partim del supòsit que els preusfixats per les empreses depenendels costos de producció iaquestos, de la funció de pro-ducció que reflexa la tecnologiaamb que es combinen els fac-tors productius per a obtenircada unitat de producte. Femeixe supòsit operatiu per no en-trar ara en tota la discussió de ladeterminació dels preus, que ensportaria a navegar en les profun-ditats de les teories del valor. Amés, considerem el treball coml’únic factor de producció; elimi-nem de la funció de producció elcost del capital i les matèries pri-mes. Amb eixes simplificacions,podem expressar la funció deproducció com:

Y= (Y/L) * L

On Y és la quantitat produïda, Lla quantitat de factor treball em-prat, i Y/L la producció per unitatde factor (per hora o per treballa-dor). Introduïm un nou supòsitper a simplificar encara més lafunció, però facilitar així el raona-ment: considerem que la pro-ductivitat (Y/L) és constant i quea més, és igual 1, és a dir, quecada treballador produeix unaunitat de producte. Així, la funcióde producció queda reduïda a:

Y=L

Suposem, a més, que ens tro-bem a un mercat al qual no exis-teix la competència perfecta, demanera que les empreses fixenels preus afegint un marge unitarisobre el costos. Així, el valor dela producció pot expressar-secom:

PY= LW (1+μ)

sent μ el marge empresarial uni-tari i W els costos laborals totals.Reordenant, tenim que:

PY/LW= (1+μ), o el que és el mateix:

y/W = (1+μ)

On y és la productivitat nominal,obtinguda com el quocient entreel valor de la producció (PY) i laquantitat de treball (L).Així doncs, el marge empresarialés la inversa dels costos laboralsunitaris:

CLU = = W/y (1+μ) = y/W = (CLU)-1

Si sumem ambdues magnituds,obtenim el següent resultat:

(1+μ) + CLU= y/W + W/y = = (yW + Wy) / Wy = 2 (Wy)/ Wy=

= 2;(1+μ) + CLU = 2;

μ + CLU = 1;μ = 1 – CLU

Així doncs -amb totes les simpli-ficacions introduïdes!- tenim queel marge empresarial és la pro-porció de valor de cada producteque va destinada a l’empresari.El marge és la diferència entre elscost de producció unitari i el preuunitari; suposa, doncs, tot elvalor afegit creat al procés pro-ductiu. Eixa plusvàlua va a parara mans de l’empresari, sent aixíla seua remuneració com a pro-pietari del capital, dels mitjans deproducció. Per tant, el valor decada unitat de producte podriaexpressar-se com la suma delssalaris (amb compte, en realitatinclouríem tots els costos labo-rals, també els no salarials) i elsbeneficis empresarials. Si aban-donem el supòsit de considerarL com a únic factor, seria lasuma dels costos de producció (inclouria també la depreciaciódel capital i les matèries primes amés dels costos laborals) i elsguanys de l’empresari. A nivelld’anàlisi de l’article, consideremμ com la suma dels costoscomptables no laborals (depre-ciació del capital i matèries pri-mes; no interès del capital) i delsbeneficis empresarials. Això és elque ens interessa per a l’anàlisifeta a l’article.Si volem aprofundir una miqueta,és evident que caldria una anàlisimés profunda de quin és l’origend’aquest valor afegit que ali-

1. EL MARGE EMPRESARIAL

menta dits beneficis. D’entrada,queda clar que el marge entrecostos i preu és funció positivadel poder de mercat, car hemsuposat que no hi havia compe-tència perfecta, amb la qual μ=0id’acord amb els supòsits,YP=WL. Així, tindríem:

W= (PY/L)/ (1+μ);W= y nominal / (1+μ);

Si μ > 0, W < y nominal; si μ=0; W= y nominal = PY/L

O el que és el mateix: W/P=Y/L (salari real = productivitat real);

Això implica WL=YP (massa salarial = producció nominal)

Una lectura precipitada ens por-taria a entendre el marge empre-sarial com una apropiació delvalor creat pel treballador. Arabé, sembla poc versemblantconsiderar el valor de la produc-ció com el cost del factor treball.Les fórmules ens porten a eixaconclusió per les simplificacionsde considerar únicament com afactor de producció el treball. Sieliminem momentàniament lessimplificacions, podem expres-sar el valor de la producció com:

PY = (WL + MP + rK) (1+μ)

On WL són els costos laboralstotals, MP els costos derivats delconsum de matèries primes en laproducció, rK els costos de de-preciació del capital; la sumadels tres constitueix el cost totalde la producció. Ara bé, el pro-cés productiu es fonamenta en lacreació d’un valor afegit, de ma-nera que el valor de la producció

és major al sumatori del valordels factors de producció. És ne-cessari explicitar que treballemamb costos comptables i noeconòmics, deixant fora el costd’oportunitat i amb ell, l’interèsdel capital. Eixe procés d’afegirel valor queda reflectit a l’equaciópel marge empresarial. Es su-posa, doncs, que eixe plus devalor és afegit per l’empresari i vaa parar a les seues mans com aremuneració capitalista. En prin-cipi, en funció de llur poder demercat.

Davant això, ens sembla evidentque caldria una anàlisi més acu-rada de la determinació de preusi per tant, del procés de creacióde valor. Aquest article no abor-darà eixa qüestió –i molt menysentrarà a la discussió entre la di-ferència de valors i preus- donatque implica anar a les profundi-tats de les teories del valor, i aixòexcedeix amplament el que ensinteressa ara. Amb tot, com amers apunts, ens sembla raona-ble pensar que l’únic factor pro-ductiu capaç d’aportar més valorque el té contingut és el Treball:una màquina val x u.m. i aportax u.m. al nou producte; les ma-tèries primes valen y i aporten yal nou producte; el treball éscapaç d’aportar un valor majordel que cobra, amb hores impa-gades – o malgapades, infrapa-gades-. Les marques, el disseny,etc. ajuden a la diferenciació delproducte i doncs, obren la portaa l’augment de la quota i delpoder de mercat. Fins a quin

punt, però, els intangibles apor-ten un plus de valor al producte?La resposta ens porta de nou ala teoria del valor considerada, ino entrem ara a eixe debat; sique apuntem, però, la necessitatd’entrar-hi...

2. SALARIS I PRODUCTIVITATDarrerament sembla que hom hareclamat en diferents fòrums lavinculació del creixement salariali creixement de la productivitat.Fem una ullada analítica a eixapossibilitat:Recuperem el concepte de Cos-tos Laborals Unitaris:

CLU= W / productivitat(y);Podem linealitzar-ho com:

ln CLU = ln W – ln y

Així, el creixement dels CLU espot expressar com la diferènciaentre el creixement dels salaris ila productivitat. Si el creixementdels salaris és el mateix que elcreixement de la productivitat,els CLU es mantenen constant.Per tant, en primer lloc vincularcreixement salarial al creixementde la productivitat pretén contro-lar les variacions dels CLU.Però encara hi ha més. Recupe-rem la fórmula dels salaris quehem obtingut a l’annex 1 (ambles importants simplificacions in-closes):


W= (PY/L)/ (1+μ);Si ho linealitzem:

ln W = ln y – ln (1+μ)

El creixement dels salaris (nomi-nals) vindria donat per la diferèn-cia entre creixement de laproductivitat i el creixement delsmarges empresarials. La vincula-ció entre creixement de salaris iproductivitat equivaldria a anul·larl’increment del marge empresa-rial. En altres paraules, l’incre-ment del marge empresarial es faa costa d’increments salarials in-feriors al creixement de la pro-ductivitat. Això té una darreraimplicació; mirem-ho (les varia-bles representen taxes de varia-ció):

creixement W = creixement y – creixement (1+μ)

si creixement (1+μ)>0 →creixement W < creixement y

o el que és el mateix: creixement W < creixement YP/L;

si reordenem: creixement WL< creixement YP

Això és, el creixement de lamassa salarial és menor que elcreixement del valor de la pro-ducció. Això dóna una primeraexplicació a la pèrdua de pes dela massa salarial en relació al PIBde la darrera dècada. Tot plegat,donada aquesta primera aproxi-mació teòrica i també a la llumde les dades valencianes de la

darrera dècada, ens sembla rao-nable vincular el creixement sa-larial al creixement de laproductivitat.

NOTES METODOLÒGIQUES

Totes les dades d’elaboració pròpiasón extretes directament de l’INE oderivades a partir de dades existentsal propi INE; a més, estan centradesa nivell de País Valencià (a no ser ques’indique el contrari), extretes de l’a-partat de CCAA. Ho indiquem al peude cada gràfic/taula. Amb tot, volemremarcar que li donem la categoria deprimera estimació parcial, a mode deradiografia preliminar. La utilitat que lidonem és recolzar quantitativamentles conclusions qualitatives finals.Salaris nominals: calculats com lamitjana anual de la variable ‘cost sa-larial total’ de l’enquesta trimestral decost laboral de l’INE. El cost salarialtotal inclou: el salari base, els comple-ments salarials, els pagaments perhores extraordinàries, pagaments ex-traordinaris i pagaments endarrerits.

Tot això en termes bruts, és a dir,abans de practicar retencions o paga-ment a la SS per compte del treballa-dor. IPC: índex extret de la base de dadesde l’INE. Base 2011.PIB (Y): obtingut de les dades de lacomptabilitat regional d’Espanya ela-borada per l’INE. Combinació de lasèrie amb base 2008 i sèrie amb base2 0 0 0 . Ocupació (L): calculada com la mit-jana anual de la variable ‘ocupats’ del’EPA. Dades de les CCAA.Productivitat (y): calculada com elquocient entre Y i L. Transformada anúmero índex.Cost laboral total: segons l’INE; es de-fineix com el cost total en el qual in-corre l’empresari per la utilització delfactor treball. Inclou el cost salarialtotal més altres costos. Aquestos al-tres costos fan referència a les per-cepcions no salarials i les cotitzacionsobligatòries a la SS. Les primeres sónles retribucions percebudes pel tre-ball com a compensació per despe-ses ocasionades per l’execució deltreball o per a cobrir necessitats o si-tuacions d’inactivitat no imputables altreball. Les segones son les aporta-cions legalment establertes que l’em-presari ha de fer al sistema de la SS.CLU: calculats com el quocient entreel cost laboral total i la productivitat. CLUN: calculats com el quociententre el cost laboral total i la produc-tivitat real (quocient entre la nominal il’IPC). Marge empresarial (μ): teòricament,proporció de valor afegida per l’em-presari sobre els costos. Es pot ex-pressar com: μ = (CLU)-1 i tambécom μ = 1 – CLU. Per a l’aproximaciófeta a l’article, μ és la part del valord’una unitat de producte destinada ala cobertura dels costos no laborals ila remuneració del capitalista.


INTERNACIONAL////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

YPF i REE nacionalitzadesANÀLISI

16 d'abril. Cristina Fernández de Kirchner anunciaque presentarà un projecte de llei per expropiar el51% de les accions d'YPF corresponents a Rep-sol. El mateix dia, la Comissió Europea (que patixla manca d'un marc jurídic propi legitimat per totaEuropa) preveu sancions a l'Argentina per aquestaexpropiació per via legal. 3 de maig. S'aprova alparlament argentí el Decret-Llei proposat per lamateixa presidenta, el 51% de les accions de Rep-sol YPF d'Argentina passaran a mans del governargentí. Es tractava d'una empresa estrangeraamb una filial a l'Argentina, la major empresa queoperava a aquest país. El govern ha decidit, se-gons Clarín (diari més conegut d'Argentina), tornaral poble allò que li pertany, ja que el petroli extretper YPF anava a parar a mans de Repsol a Es-panya i altres països, havent-lo de comprar els ar-gentins a preu d'or. Actualment eixa expropiacióreportarà uns beneficis extraordinaris a l'Argentina,i l'ajudarà a eixir de la crisi econòmica que pateix.

D'altra banda, a Bolívia, l'1 de maig es va procedira ocupar forçosament la central de Transportadora

de Electricidad (TdE). Aquesta empresa s'ocupadel transport d'electricitat per tot Bolívia. Els ma-teixos comptes de l'empresa, filial d'una altra em-presa espanyola, Red Eléctrica de España (REE),revelen que en un any han perdut un 95% de di-ners, en total d'inversió i ingressos de la filial boli-viana. El govern bolivià, amb Evo Morales alcapdavant, van anunciar l'expropiació d'aquestaempresa deficitària. Es pensa que és una naciona-lització simbòlica, ja que a Bolívia no hi ha una pro-ducció gran d'electricitat, i aquesta empresaúnicament és de transport d'aquesta. El presidentde Red Eléctrica de España, José Folgado, dema-narà una compensació econòmica per la naciona-lització de la filial de la seua empresa. Cal remarcarque segons la comissió gestora de la CMNV, la filialno té una representació massa profunda en l'em-presa i la representativitat de la nacionalització noafectarà més que un 1'5% en l'empresa, així quepotser la compensació que se li oferirà al presidentde REE, José Folgado, possiblement siga inferiora la que aquest demane per un simple fet d'objec-tivitat i imparcialitat.

per Ismael Sanchis

Onada de relocalització alRegne UnitAmb la crisi les empreses quehan anat fent fora els treballa-dors per endur-se la produccióa la Xina han hagut de tornar acontractar gent al mateix RegneUnit per aconseguir una majorcontractació i evitar engrandirl'atur. Tot es deu a que les em-preses que ho fan estan tenintguanys i han sigut animats pelgovern britànic a fer-ho. Font:BBC News

Penalitzen directius per malagestióA Abreus (Cuba) ha passat, s'hapenalitzat per part del govern alsque eren directius de l'”Empresade Comercio, Servicio y Gastro-nomía” i se'ls ha fet fora del'empresa per tindre uns deutesi impagaments als treballadorsaltíssims, els deutes fregavenels 18 milions de pesos cubans(al canvi uns 13'74 milions d'eu-ros). Font: Diario Granma, Cuba

El primer ministre d’EstòniasorprésEl primer ministre d'Estònia s'hasorprés i ha preguntat per quès'està ajudant als rics de Grèciai no a la gent que ho necessitade veritat, al mateix temps quediu que els ciutadans estoniansestan reclamant pujades de sa-laris des de l'arribada a la UnióEuropea. Aquesta entrada a laUE ha sigut molt polèmica, jaque una gran part dels ciuta-dans estava en contra d'aquestfet. Font: CNN news

L’FMI torna a ofegar nous paï-sosBangladesh ha rebut un préstecde 987 milions de dòlars.Aquest país ha patit un dèficitcomercial del 7'2% respecte a2011. El 80% de les exporta-cions són a EEUU i Europa.Després de la gran pujada delbarril de petroli, els comptes i labalança comercial d'aquest paíss'han vist molt afectats i el FonsMonetari Internacional perposar-hi les cadenes. Font: BBC

BREUS...


DOSSIERSEL PAÍS VALENCIÀ

I EL SISTEMA DE FINANÇAMENT AUTONÒMICper Joan Sanchis

A "Economia 21" no pretenem solament traslladaruna visió econòmica diferent i alternativa, si no quetambé us volem apropar l'estudi i el debat d'as-sumptes econòmics de proximitat que ens afectencom a valencianes i valencians. És per això que enaquest primer número us presentem un dossiercentrat en el funcionament del sistema de finança-ment autonòmic a l'Estat Espanyol i en les conse-qüències d'aquest sobre la situació econòmica delPaís Valencià.

1. IntroduccióAmb la transició democràtica i l'aprovació de laconstitució del 1978, l'Estat Espanyol va encetaruna nova via des d'un model polític completamentcentralitzat cap a un model descentralitzat. Des del1979, i a diferents ritmes, les nomenades "comu-nitats autònomes" han anat assolint de forma pro-gressiva un important paper en la estructura delmodel polític espanyol. Aquestes han assumit laprestació de serveis de tanta importància per alciutadà com l'ensenyament o la sanitat, i han as-sumit competències parcials per al fixament decerts impostos i una certa autonomia política enmoltes matèries.L'estructuració d'aquest model exigia la posadaen marxa d'un nou sistema de redistribució de re-cursos econòmics que fera possible a les novescomunitats autònomes finançar les competènciesi els serveis dels que ara s'havien de fer càrrec. Per

tal d'evitar enfrontaments entre territoris, els prin-cipals partits polítics d'àmbit espanyol es va optarper un model que no alterara les posicions relativesen relació a la inversió que inicialment ja realitzaval'Estat en cada comunitat autònoma.La voluntat de respectar aquest repartiment inicialés el que ha marcat el desenvolupament del sis-tema de finançament autonòmic a l'Estat Espan-yol. Aquesta distribució de recursos ha generathistòricament tota una sèrie d'ineficiències i con-tradiccions de les que el nostre territori, el País Va-lencià, n'ha sigut dels principals perjudicats.L'objectiu serà centrar-nos de forma específica enels efectes que el model de finançament autonò-mic espanyol ha tingut sobre el desenvolupamentde l'economia valenciana. Veurem com la persis-tència de desequilibris en els fluxos financers, halimitat i perjudicat la capacitat d'autogovern delsvalencians.Per últim, farem una valoració de les perspectivesde futur pel que fa a la possible evolució del sis-tema de finançament a l'Estat Espanyol, i plante-jarem l'alternativa del concert econòmic i laindependència econòmica com a via per a resoldreels desequilibris generats per l'actual model.

2. El sistema de finançament autonòmic a l'Estat Es-panyolDes del 1975, amb la capitulació del règim feixistadel general Francisco Franco, l'Estat Espanyol es

////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////


va veure sotmès - sobretot arranl'aprovació de la constitució es-panyola del 1978 - a un procésde reorganització territorial. Lanova estructura sorgida del pro-cés de transició política, apos-tava per un procés dedescentralització de l'Estat, quepassaria a organitzar-se entorn aregions i nacions constituïdescom a entitats autònomes ano-menades "Comunitats Autòno-mes". Amb aquest objectiu esvan establir diferents vies, esta-blint un procediment asimètricque marcava dos ritmes dife-rents en l'assoliment de compe-tències.La nova aposta d'organitzacióterritorial i la descentralització decompetències a les comunitatsautònomes exigia lògicamentplantejar un nou model de distri-bució dels recursos econòmicsde l'Estat.Si fem una mirada retrospectiva,el procés fins a hui en dia, ha su-posat que l'Estat passe de realit-zar el 90% de la despesa total deles administracions públiques, apoc més del 50% el 2009. Noobstant, és important destacarque tot i la relativament elevadadescentralització de la despesa,no ha passat el mateix amb elsingressos, on el procés ha sigut

més lent i la capacitat normativade les autonomies és més re-duïda.La conformació dels diferentsmodels de finançament a l'EstatEspanyol, va tindre dos caracte-rístiques fonamentals: en primerlloc, com ja hem dit, l'asimetriaen el procés d'adquisició decompetències - la situació dife-renciada del País Basc i Navarra(que compten amb un sistemade "concert econòmic" del queen parlarem més endavant); i ensegon lloc una voluntat políticade mantenir la distribució inicialde recursos.Els primers models sorgits delprocés de transició política, vancontemplar el criteri del "costefectiu de provisió" com criteripreferent per a l'assignació derecursos. Açò implica que el re-partiment es realitzava tenint encompte el cost que tenien lescompetències o serveis queabans prestava l'Estat i que araeren competència de les comu-nitats autònomes. Aquest criteripresenta un problema important,ja que donat que les inversions iels serveis oferts per l'Estat noeren homogenis en tot el territori;el model consolidava les des-igualtats.Tots els models de finançament

autonòmic aprovats a l'Estat Es-panyol fins avui en dia, es derivend'una manera o d'altra de l'apli-cació d'aquest criteri.

2.1 El model de finançament del2002A l'any 2002, la generalització deles competències en sanitat i en-senyament a totes les comuni-tats autònomes, exigia unarevisió del model que contem-plés aquestes noves necessitats.Així, es va plantejar un model devoluntat permanent (no sotmès arevisions).L'any base per a la distribució derecursos és el 1999; el volum derecursos a distribuir s'augmentaun 3,5% des d'aquest any base.Per a la distribució s'incorporencriteris poblacionals, però s'am-pliquen tota una sèrie de meca-nismes d'ajust amb l'objectiu dedistorsionar el resultat de formaque la distribució inicial no varieen excés. És a dir, el model,manté la filosofia d'evitar quecap territori puga guanyar o per-dre recursos, independentmentde les diferents condicions eco-nòmiques de cada comunitat au-tònoma. En definitiva, el model fauna estimació de necessitatsmés amb una voluntat de resul-tat polític que no pas d'un repar-


CCAATOTALSISTEMA

FINANÇAMENT PERCÀPITA

MITJANA=100PIB PER CÀPITA

Andalusia 12.938,19 1.730,07 99,98 13.069€Aragó 2.316,86 1.902,93 109,86 18.634€Astúries 2.007,05 1.868,93 107,89 14.788€Illes Balears 1.346,68 1.468,63 84,78 20.264€Illes Canàries 3.195,46 1.733,13 100,05 16.156€Cantàbria 1.114,48 2.055,17 118,65 16.869€Castella i Lleó 4.823,55 1.944,69 112,27 16.028€Castella La Manxa 3.261,94 1.830,45 105,67 13.790€Catalunya 11.266,07 1.731,53 99,96 21.103€Extremadura 2.185,15 2.036,39 117,56 11.267€Galícia 5.208,76 1.902,84 109,85 13.610€La Rioja 560,73 1.991,13 114,95 19.234€Madrid 8.675,74 1.569,66 90,62 23.407€Múrcia 1.897,04 1.546,09 89,25 14.713€País Valencià 6.780,41 1.567,11 90,47 16.474€TOTAL 67.578,12 1.732,12 100 18.690€

timent just i eficient. El model, això sí, introdueix novetats respecte a la descentralització en els ingressos.La cessió de tributs a les CCAA augmenta fins al 33% de l'IRPF (Impost sobre la renda de les personesfísiques) o fins al 35% de l'IVA (Impost sobre el valor afegit). La diferència entre les necessitats de cadaterritori i la recaptació es cobreix amb les transferències de l'Estat, ara nomenades "Fons de Suficièn-cia".

2.1.2 Resultats del model de finançament del 2002ASSIGNACIÓ TOTAL DE RECURSOS (Rendiment impostos i tributs cedits + Participació en la recap-tació líquida + Mecanismes d'ajust):

Si mirem el quadre, només dos comunitats autò-nomes reben menys finançament que la mitjana,tot i tenir una renda per càpita inferior. Són elscasos del País Valencià i Múrcia, ambdues rebenprop d'un 10% menys de finançament que la mit-jana estatal, estant al mateix temps per baix de lamitjana en quan a renda per càpita. Concretament,els valencians rebíem amb el model de 2002 un90,47% respecte de la mitjana espanyola, és a dir,vora 165€ menys per persona; al mateix tempsque teníem una renda per càpita inferior en gairebé2.000€ a la mitjana.És a dir, els valencians, tot i ser més pobres, re-bíem menys finançament que la mitjana. Quedaclar, per tant, que en aquest model no hi ha soli-

daritat efectiva ni raonable, hi ha una discriminacióclara cap a determinats territoris.

2.2 El model de finançament del 2009La última reforma del sistema de finançament au-tonòmic va tindre lloc el 2009. Aquesta nova re-forma pretenia superar les manifestesinsuficiències del model aprovat el 2002. La reforma del 2009 introdueix un model que te encompte un gran nombre de variables reflectides enun ampli ventall de fons de finançament diferents.La base per a calcular les necessitats dels territorisrefereix a l'any 2007 (calculades amb el model de2002) i s'incorporen recursos addicionals - percompensar sobretot l'augment poblacional. També

Font: Ministeri d'Economia i Hisenda, Liquidació Model Autonòmic 2002. Els totals són milions d'euros; la renda percàpita és en euros. La quarta columna utilitza números índex amb 100=Mitjana Estatal. El PIB per càpita està calculata preus de mercat de l'any 2002 (Base 2000).


augmenta la participació autonòmica en els impostos estatals fins al 50% de l'IVA i l'IRPF.Aquesta reforma, en tant que el seu model de referència per a calcular les necessitats continua sent elde 2002, arrossega la major part de problemes que afectaven al seu antecessor - càlcul influenciat perla voluntat de mantenir l'status quo - i que es reflecteixen en la desigual i poc racional distribució de re-cursos que es fa pal·les en les liquidacions anuals del sistema.A les necessitats del 2007, el model incorpora uns recursos addicionals de vora 7.400 milions d'eurosdistribuïts entre 2009 i 2010:

Volum addicional de recursos i criteris de distribucióCriteris de distribució entre CA Import M€ %

Increment de la població ajustada 1999-2009 3.675 73,5Població ajustada 2009 613 12,3Potencialment dependent 490 9,8Població reconeguda com a dependent 123 2,5

Recursos per reforçar el benestar 4.900 98,0Fons per CA amb una dispersió > mitjana:

Nombre d’entitats singulars 50 1,0

Fons per CA amb una dispersió < mitjana:Població ajustada 2009 50 1,0

Recursos addicionals per a 2009 5.000 100,0Població reconeguda com a dependent 1.200 50,0Població ajustada 1.200 50,0

Recursos addicionals per a 2010 2.400 100,0Total recursos addicionals 7.400 -Font: El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració. M.Bassols, N.Bosch, M.Vilalta

A més, incorpora nous fons que pretenen ajustar el model a les necessitats reals de cada comunitatautònoma. Els principals són:

• Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals (FGSPF): Aquest es reparteix segons dife-rents criteris poblacionals, per exemple, població major de 65 anys, dispersió, insularitat, població de-pendent etc. Te com a objectiu assegurar un nivell semblant de serveis públics en els diferents territorisde l'Estat.• Fons de Suficiència Global: Destinat a cobrir les diferències entre les necessitats de finançamenti la capacitat tributària amb les transferències del fons anterior.• Fons de Competitivitat: Es distribueix entre les CCAA amb finançament per càpita inferir a la mit-jana.• Fons de Cooperació: Es distribueix entre les CCAA amb PIB per càpita inferior al 90% de la mit-jana i altres criteris de creixement poblacional.Cal esmentar que el model estableix la incompatibilitat entre rebre finançament del fons de competitivitati del fons de cooperació de forma simultània. Aquest fet de nou ens perjudica, ja que el País Valencià


tindria accés a ambdós, en tant que compta amb una renda per càpita inferior a la mitjana i un finan-çament també inferior a la mitjana.

2.2.1 Resultats del model 2009ASSIGNACIÓ TOTAL DE RECURSOS (En milers d'euros) = Status Quo 2009 + Recursos Addicionals+ Fons de Cooperació + Fons de Competitivitat

CCAATOTALSISTEMA

FINANÇAMENT PERCÀPITA

MITJANA=100PIB PER CÀPITA

Andalusia 15.991.751 1.926,04 91,76 17.486€Aragó 3.034.386 2.255,26 107,4 25.098€Astúries 2.418.721 2.228,64 106,18 21.186€Illes Balears 2.250.279 2.054,25 97,87 24.220€Illes Canàries 3.837.905 1.824,11 86,90 19.315€Cantàbria 1.472.534 1.824,11 86,90 22.104€Castella i Lleó 5.795.524 2.260,77 107,71 21.852€Castella La Manxa 4.260.278 2.046,92 97,52 18.459€Catalunya 17.200.837 2.300,99 109,62 26.547€Extremadura 2.480.762 2.250,31 107,21 15.931€Galícia 6.214.950 2.222,73 105,90 20.491€La Rioja 748.686 2.327,27 110,88 24.985€Madrid 13.747.934 2.152,51 102,55 30.040€Múrcia 2.755.151 1.904,68 90,74 19.086€País Valencià 9.701.681 1.904,28 90,72 20.162€TOTAL 91.911.386 2.098,87 100 22.814€Font: El model de finançament autonòmic de 2009: descripció i valoració. M.Bassols, N.Bosch, M.Vilalta

En el cas del País Valencià, la discriminació conti-nua sent clara. Tot i comptar amb una riquesa perhabitant inferior en més de 2.000€/càpita respectede la mitjana espanyola, seguim rebent menys fi-nançament que la resta; en aquest cas un 9,3%menys que la mitjana. Així, amb el nou model, elPaís Valencià rep el 90,72% de la mitjana, situant-se vora 194€ menys per persona.De nou, el model segueix generant una distribucióarbitrària i discriminatòria dels recursos, on comu-

nitats més pobres en financen d'altres més riques.

2.3 Conclusions respecte la situació del País Valenciàen els diferents models

Com hem pogut observar en les respectives liqui-dacions del sistema de finançament autonòmic,els valencians sempre n'eixim perjudicats. Els di-ferents models han consolidat un status quo injusti en cap moment solidari, que ha limitat la nostra


capacitat d'autogovern des de latransició.El País Valencià ha rebut en totsels anys menys finançament percàpita que la mitjana, tot i situar-se tots els anys per baix de lamitjana de renda per càpita. És adir, som més pobres i financemaltres regions més riques.La discriminació històrica quehem sofert, només en el període2002-2009, es xifrada per algunsestudis en vora a 8.400 milionsd'euros. Aquest fet ha tingut unimpacte notable en l'endeuta-ment de la Generalitat Valencianai en la qualitat dels serveis pú-blics que han rebut les valencia-nes i valencians.La discriminació persistent, éstambé resultat d'una actitud pas-siva i poc reivindicativa per partdels principals partits polítics va-lencians. Tant el PP com elPSOE han mantingut actitudsconformistes, només utilitzant elfinançament com a arma electo-ral i no com una reivindicacióclau per al futur del poble valen-cià.I podem introduir encara unanova variable. Si a la discrimina-ció en quan al finançament percàpita, afegim el concepte dedèficit fiscal, la nostra situacióencara empitjora. El dèficit fiscalrefereix a la diferència entre elsimpostos recaptats en un deter-minat territori i la inversió quel'Estat central fa en aquest terri-tori. Aquests càlculs per determi-nar el superàvit o el dèficit en larelació, s'han anomenat "balan-ces fiscals", i en el cas del País

Valencià segons l'estimació delInstitut d'Estudis Fiscals (Minis-teri d'Economia) per al 2005 in-dica un dèficit fiscal del 6,4%(segons el criteri del flux mone-tari). Aquest dèficit persistent hasuposat que la discriminació delfinançament per càpita s'a-greuge amb una relació tributàriaamb l'Estat, que podem tractarpràcticament d'espoli fiscal. Entot cas, estudiarem amb més de-teniment aquesta qüestió en pro-pers números d'aquestapublicació.

3. Futur i AlternativesAtenent als precedents, com uspodeu imaginar, les perspectivesno són gaire esperançadores. ElPaís Valencià, i sobretot la seuaclasse política, es troba còmoda-ment submisa a les directriusque arriben des de Madrid, i nosembla que això puga canviar, almenys, a curt termini. No obstant, moviments socials ipolítics de caire valencianista,han obert recentment el debatrespecte de la qüestió que trac-tem hui ací. En aquests últimsmesos, s'han presentat llibres,s'han fet conferències i el debatestà present. Pot ser, aprofitantla reivindicació catalana d'unpacte fiscal a l'estil del concerteconòmic, és el moment per ferarribar als ciutadans el debatsobre el finançament autonòmica l'Estat Espanyol.Però en tot cas, i donada la in-tenció d'aquesta revista de pro-porcionar també eines teòriquesper a la solució, quines són les

opcions que tenim? Quin és elmillor model de finançament peral País Valencià?

3.1 Un nou model de finançamentEvidentment, l'alternativa mésimmediata es exigir una reformadel model de finançament auto-nòmic de règim general, establintuns criteris objectius i econòmi-cament eficients per a obtindreun repartiment de recursos queefectivament garantisca una so-lidaritat real entre territoris. Enprimer lloc, caldria, òbviament,deixar enrere el principi de "sta-tus quo" i encetar una redistribu-ció de recursos des de zero quetinga en compte indicadors ob-jectius i uniformes sobre la situa-ció de les diferents CCAA. Elcriteri poblacional i l'objectiu deconvergència en renda per cà-pita, entenem que haurien de serels cavalls de batalla del noumodel.

3.2 L'alternativa del concert econò-micPer concert econòmic s'enténun instrument jurídic que regulales relacions tributàries i finance-res entre una administració cen-tral i un altra de federal. A l'EstatEspanyol, aquest és el sistemautilitzat pel País Basc i Navarra,derivat de la seua condició decomunitats històriques amb dretforal propi.El concert econòmic contemplauna recaptació pròpia dels tri-buts per part del territori federat,retornant posteriorment unaquota o "cupo" a l'Estat central,


en concepte de serveis prestatsi solidaritat interterritorial. És a dir,implica la pràctica autogestiódels recursos propis del territori.Així, l'aplicació d'un sistemasemblant per als valencians, im-plicaria la creació d'una hisendaautonòmica pròpia, que s'enca-rregaria de fer la recaptació delstributs al País Valencià. Posterior-ment, i mitjançant un acord bila-teral amb l'Estat, es retornariauna quota corresponent als ser-veis estatals prestats. En el nos-tre cas, no seria lògic aportar unanova quota destinada a "solida-ritat", ja que el País Valencià estroba per baix de la mitjana enquan a renda per càpita, i en totcas, hauria de rebre transferèn-cies estatals per tal de convergiramb la mitjana.Aquest sistema, permetriatambé eliminar el dèficit fiscal enles nostres relacions amb l'Estat.És a dir, permetria que els dinersque paguem en impostos els va-lencians es destinaren íntegra-ment a serveis i infraestructurespròpies, i no a finançar d'altresen comunitats amb una riquesasuperior.Un acord com aquest, és preci-sament la reivindicació principalde la Generalitat de Catalunyafront a l'executiu central. En elseu cas, no tant per una discri-minació relativa en la distribucióde les xifres absolutes de finan-çament, si no per un elevat dèfi-cit fiscal en les seues relacionstributàries amb l'Estat.Així, aquest és de fet el modelmés viable i que millor s'em-

marca dins de la llibertat per afixar un model de finançamentque estableix la constitució es-panyola. La major part d'estudisconclouen que els recursos dis-ponibles mitjançant aquest sis-tema poden augmentar fins un70% respecte del model actual,permetent augmentar de formaconsiderable la despesa pública.Això explica, per exemple, lesgrans diferències respecte delPaís Basc i Navarra en quan a in-versió per estudiant a l'ensenya-ment o en nombre de llitshospitalaris disponibles.

3.2 Via sobiranistaLa opció més clara, però lògica-ment també la més complicada,és que els valencians i valencia-nes ens dotem d'una sobiraniapolítica que ens permeta una or-ganització política i econòmicapròpia.En aquest cas, el País Valenciàgaudiria de plena autonomia pera fixar tributs, redistribuir recur-sos i executar polítiques econò-miques pròpies. Aquestaindependència econòmica i polí-tica, certament no impossibilita lacontribució solidària a aquells te-rritoris o col·lectius socials queho necessiten. De fet, en un con-text de globalització, on sovintl'organització política i econò-mica s'estableix en nivells supra-estatals, la contribució a fonsamb objectius redistributius o decooperació és a l'ordre del dia;només cal que fem una ullada alsprogrames europeus d'ajudes iinversions per a les regions més

desafavorides.En definitiva, independentmentde la via que adoptem, ens cal-drà informar i conscienciar alsnostres ciutadans de la impor-tància de rebre un finançamentjust, per tal de garantir la capaci-tat d'autogovern dels valenciansi la qualitat dels nostres serveispúblics.

EN VOLS SABER MÉS?Si t'interessa conèixer més endeteniment l'evolució i l'estruc-tura del model de finançamentautonòmic espanyol i les conse-qüències que ha tingut sobre l'e-conomia, et recomanem lessegüents lectures:

"El Finançament dels Valencians -Una insuficiència històrica" - RafaelBeneyto - Col·lecció Demos 2 -Fundació Nexe

"El model de finançament autonò-mic del 2009: descripció i valoració"- Montserrat Bassols, Núria Bosch iMaite Vilalta - Generalitat de Cata-lunya, Departament d'Economia iFinances

"Informe sobre la problemàtica delsistema de financiación de las co-munidades autónomas de régimencomún" - Juliol 2008 - Institut Valen-cià d'Investigacions Econòmiques(IVIE)



PENSAMENT////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

EL CRÈDIT AL CAPITALISME:MITJÀ D’ADAPTACIÓ O DE DESTRUCCIÓ?

per Pau Beldade ROSA LUXEMBURG

1. Introducció a l’autora i al debat Rosa Luxemburg estudià aSuïssa, al seu particular exili. A laUniversitat de Zurich estudia his-tòria, filosofia, política, economiai matemàtiques de forma simul-tània. S’especialitza en teoria del’Estat, l’Edat Mitjana i les crisiseconòmiques i d’intercanvi d’es-toc. El 1898 es doctora en eco-nomia i dret. Comença la seuamilitància política al 1886, als 15o 16 anys (naix el 1870 i 1871,segons la font) al partit esquerràpolonès “Proletariat”. Sensdubte, aquesta jove socialdemò-crata, estudiosa del marxisme,convençuda i conseqüent amb lapràctica revolucionària, apuntavamaneres.En la seua primera gran obra po-lítica, Reforma o Revolució(1899), Rosa Luxemburg ensparla, entre d’altres, del paperdel crèdit al capitalisme. La dis-cussió és més ampla, però; re-sultarà enriquidor per al lectorsituar breument el fragment quecitem en el seu context històric.Són els temps del revisionismealemany al si del PSD, encapça-

lat per n’Eduard Bernstein. Auna sèrie d’articles publicats aNeue Zeit – òrgan teòric delPSD- Bernstein nega la concep-ció materialista de la història, ésa dir, l’evolució històrica pel con-flicte entre factors i relacions deproducció i la creixent agudesade les contradiccions capitalis-tes, com a premisses per negarla teoria de la lluita de classes.Així, la seua conclusió és que éspossible un avanç progressiu alsocialisme a base de reformessocials, sense necessitat de re-volució social. Més tard, desen-volupa eixa tesis al llibre DieVoraussetzungen des Sozialis-mus und die Aufgaben der So-zialdemokratie (Les premissesper al socialisme i les tasques dela socialdemocràcia).Luxemburg no s’oposa a les re-formes; està, però, en contrad’un hipotètic antagonisme entreles reformes i la revolució. A laintroducció de l’obra ho deixaben clar: “Entre la reforma sociali la revolució existeix, per a la so-cialdemocràcia, un vincle indis-soluble. La lluita per reformes és

el mitjà; la revolució social, el fi”.El problema és altre. Bernsteinexposa que “el col·lapse generaldel sistema de producció impe-rant es torna cada vegadamenys probable, perquè el des-envolupament del capitalismeaugmenta la seua capacitat d’a-daptació i, a la vegada, la diver-sificació de la indústria”.Concretament, aquestos ‘mit-jans d’adaptació’ identificats perBernstein són el sistema creditici,les noves fórmules de concen-tració i coordinació capitalista(monopolis, càrtels, patronals,etc.), el desenvolupament delsmitjans de comunicació o la mi-llora de la situació de la classeobrera.Segons Luxemburg, el fonamentcientífic del capitalisme es derivadels tres principals resultats deldesenvolupament capitalista:“l’anarquia creixent de l’econo-mia capitalista, que condueix a laseua ruïna”; la “socialització pro-gressiva del procés de produc-ció, que crea els gèrmens delfutur ordre social”; la “creixent or-ganització i consciència de la

classe proletària, que constitueix el factor actiu enla revolució que s’acosta”. Bernstein nega el pri-mer d’eixos resultats: diu que “el desenvolupamentdel capitalisme no va a desembocar en uncol·lapse econòmic general”, en paraules de lapròpia autora. En última instància, això equival a lanegació de la concepció del socialisme com a re-alitat inevitable històricament, a la invalidació delcaràcter científic del socialisme. Quasi res...Al setembre del 2008 cau Lehman Brothers i, me-diàticament, comença la crisi actual. L’explicaciómés recurrent que dóna la teoria dominant és queés el sistema financer -i particularment llurs exces-sos, imprudències, i demès immoralitats...- l’origi-nador de tal catàstrofe. Ràpidament, els governsoccidentals ixen a salvar els bancs, injectant sucu-lentes sumes al sistema; requerien d’eixe xut carel sistema financer és com les venes que porten lasang a totes les parts del cos econòmic, activant-lo, dotant-lo de vida. En aquest cas, la injecció ésuna transfusió de diners públics... I la cosa noacaba ahí, puix a l’Estat espanyol eixa ‘reforma delsistema financer’ -concentració- sembla requerirde noves injeccions; és possible que els propagan-distes de Bànkia no anaren equivocats: el primerbanc de la nova banca...Per què eixe paper estratègic del crèdit? Quinpaper juga en el funcionament del sistema? El crè-dit origina les crisis, les agreuja o per contra lessuavitza? Mirem el que ens conta l’autora.

2. El paper del crèdit“El crèdit posseeix diverses aplicacions al

capitalisme. Les seues dues funcions més impor-tants són estendre la producció i facilitar l’inter-canvi. Quan la tendència interna de la producció

capitalista a estendre’s il·limitadament xoca contrales restriccions de la propietat privada, el crèditapareix com mitjà per a superar eixos límits enforma típicament capitalista. El crèdit, mitjançantles accions, combina en un gran capital molts ca-pitals individuals. Posa a l’abast de cada capitalistal’ús dels diners d’altres capitalistes, sota la formadel crèdit industrial. En tant que crèdit comercialaccelera l’intercanvi de mercaderies i amb això lareinversió del capital en la producció i així ajuda totel cicle del procés de producció. La manera en queambdues funcions del crèdit influeixen sobre lescrisis és bastant òbvia. Si és cert que les crisis sor-geixen com a resultat de la contradicció entre lacapacitat d’extensió, la tendència a l’increment dela producció i la capacitat de consum restringidadel mercat, el crèdit és precisament, a la llum d’allòque diem més amunt, el mitjà específic que fa quedita contradicció esclate amb la major freqüència.En primer lloc, augmenta desproporcionadamentla capacitat d’extensió de la producció i constitueixaixí una força motriu interna que porta a la produc-ció a excedir constantment els límits del mercat.Però el crèdit colpeja des de dos flancs. Desprésde provocar (com a factor del procés de produc-ció) la sobreproducció, durant la crisi destrueix (entant que factor d’intercanvi) les forces productivesque ell mateix engendrà. Al primer símptoma de lacrisi el crèdit desapareix. Abandona l’intercanvi allàon seria encara indispensable i, apareixent ineficaçi inútil allí on segueix existent algun intercanvi, re-dueix al mínim la capacitat de consum del mercat. A més d’aquestos dos resultats principals, el crèdittambé influeix en la formació de les crisi d’altresmaneres. Constitueix un mitjà tècnic que li permeta l’empresari tenir accés al capital de la resta. Es-


Estimula, a la vegada, la utilitza-ció audaç i inescrupulosa de lapropietat aliena. És a dir, quecondueix a l’especulació. El crè-dit no sols agreuja la crisi en laseua qualitat de mitjà de canviencobert, també ajuda a provo-car i estendre la crisi transfor-mant l’intercanvi en unmecanisme summament com-plex i artificial que, donat que laseua base real la constitueix unmínim de diners efectius, es des-compon al menor estímul.Vegem que el crèdit en lloc deservir d’eina per a suprimir opal·liar les crisis és, pel contrari,una eina singularment potent pera la formació de crisis. No potésser d’altra manera. El crèdit eli-mina allò que quedava de la rigi-desa en les relacions capitalistes.Introdueix a totes bandes lamajor elasticitat possible. Tornaa totes les forces capitalistes ex-tensibles, relatives, i sensiblesentre elles al màxim. Açò facilita iagreuja les crisis, que no sónsinó xocs periòdics entre les for-ces contradictòries de l’econo-mia capitalista.Açò ens porta a altre problema.Per què apareix el crèdit general-ment com un “mitjà d’adaptació”al capitalisme? Siga quina siga laforma o la relació en la qual cer-tes persones representenaquesta “adaptació”, òbviamentsols pot consistir en llur poder desuprimir una de les diverses rela-cions antagòniques de l’econo-mia capitalista, és a dir, en elpoder de suprimir o debilitar unad’eixes contradiccions i permetre

la llibertat de moviments, en tal oqual moment, a les forces pro-ductives que d’altra manera estrobarien lligades. En realitat, ésprecisament el crèdit el queagreuja aquestes relacions almàxim. Agreuja l’antagonismeentre el mode de producció i elmode de canvi forçant la produc-ció fins al límit i, a la vegada, pa-ralitzant l’intercanvi al menorpretext. Agreuja l’antagonismeentre el mode de producció i elmode d’apropiació separant laproducció de la propietat, és adir, transformant el capital em-prat en la producció en capital“social” i transformant a la ve-gada part del guany, sota laforma d’interès sobre el capital,en un simple títol de propietat.Agreuja l’antagonisme entre lesrelacions de propietat (apropia-ció) i les relacions de producciódeixant en poques mans immen-ses forces productives i expro-piant a un gran número de petitscapitalistes. Per últim, agreujal’antagonisme existent entre elcaràcter social de la producció ila producció privada capitalistatornant innecessària la ingerèn-cia de l’estat en la producció.(Rosa Luxemburg, Reforma oRevolució, Primera part, L’adap-tació al capitalisme, pàg 43-45.Traducció pròpia).

www.marxists.org/espanol/luxem/01Reformaorevolucion_0.pdf

DESCARREGA-TE’L

“Reforma o revolución”de Rosa Luxemburg

Idioma: castellàFormat: PDFPàgines: 62

Escaneja el codi Bidi

Enganxa l’URL alnavegador del teu PC

D

A

7


RESSENYES////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////////

llibresQuan la paraula solidaritat és sinònim de robatori

“L’espoli fiscal del País Valencià”Autor: Celestí GimenoEdita: Llibres de l’índex152 pàgines14x22 cm2007CatalàISBN: 8496563452

Fer una ressenya .d'un llibre hauria de ser una cosa agradable, pel gust de llegir i compartir opi-

nions, i més si del que es tracta és de recomanaruna lectura. “L'espoli fiscal del País Valencià” téuna llegida ràpida i amena, que no es fa pesada,però pel contrari la sensació que se't queda al aca-bar-te'l és, i espere que m'enteneu, de pura ràbia.No es tracta d'una crítica al llibre, sinó a la situaciód'espoli que patim els valencians des de fa tantsanys. Comprovar, amb dades, les conseqüèncieseconòmiques tan desastroses i injustes per a no-saltres, provoca indignació i ràbia.

El pròleg és d'Agustí Cerdà (president d'Es-querra Republicana del País Valencià), i ja avança,amb una literatura contundent, el que trobarem alllibre. Es tracta d'un repàs crític al desajust fiscalpel País Valencià en la història, des que formempart d'allò que hui es coneix com Espanya. Endin-sant-nos en la introducció de Celestí Gimeno, eltítol del mateix ho diu tot; “Llevant feliç?”. Laimatge del País Valencià (tant per als qui ho nome-

nen així, com pels qui prefereixen Regne, o Comu-nitat) ha sigut la d'una terra rica i poderosa, a laqual li sobra un excedent a compartir amb la restade l'Estat. Res més lluny de la realitat. En absolutsom la regió més pobra, però el que trobem en elsuma i resta de la redistribució centralitzada és unresultat pitjor pel País Valencià, i molt més positiuper territoris que aporten menys, però finalmentacaben tenint més que nosaltres.

El llibre és un clam contra el concepte de“solidaritat” que entén l'Estat Espanyol. La solida-ritat es dóna, efectivament, quan tens més del quenecessites i ho comparteixes amb qui menys re-cursos disposa. El que ocorre a la pràctica és queels valencians no gestionem els nostres ingressos,sinó que se'n van a Madrid, i ells decideixen repar-tir-ho de forma que ens queda un dèficit fiscal ambel Govern, mentre veiem passius que altres zonesmés pobres es troben amb una major caixa que lanostra. I no és només això, eixes comunitats au-tònomes han sigut incapaces d'invertir en unaeconomia productiva. Han potenciat el seu propiEstat del Benestar amb els diners que venien defora, però s'han despreocupat de potenciar un


per Marc Xelvi

auto-model sostenible. Es com-binen dades d'un sistema de be-ques superior a la resta del'Estat, d'un percentatge de tre-balladors de l'administració quesobrepassa el terç de la poblacióocupada, etc... amb una aporta-ció al PIB ínfim, molt menor queel del País Valencià, però ambmoltíssims més calers a la caixa.

La lectura de Celestí Gi-meno vol fer pensar al voltant decom ens estan enganyant, do-nant-nos una visió alegre d'un fet

que es podria qualificar de roba-tori. Perquè al País Valencià no lisobren diners, sinó que li'n fal-ten. Els serveis socials bàsicstenen un elevat grau de precarie-tat, i si ben cert és que els nos-tres polítics han estat balafiantdiners, també ho és que no jus-tifica el desajust fiscal al qual enstrobem sotmesos. Celestí Gi-meno fa un repàs de les conse-qüències, amb dades i persectors públics, que suposa lamenor inversió de la qual dispo-sem.

“L'espoli fiscal del PaísValencià” es va publicar a l'abrildel 2007, fa uns quants anys.Entremig tenim una crisi econò-mica i una caiguda de la recap-tació pública. No obstant, el queno ha canviat és el model de “so-lidaritat” de l'Estat Espanyol, pelque la lectura es fa recomanableencara a data de hui. I és que hihan coses que no canvien. Men-tre alguns volen seguir donant-liadjectius honorables a tal pa-raula, d'altres seguim conside-rant-ho un robatori.

col·lectiusVa de Taifes!

Una tècnica llargament utilitzadaconsisteix a començar un articleamb la definició de diccionari delconcepte a desenvolupar; Taifa,de l’àrab ta’ifah: facció. Repro-duint la tècnica, el diccionari re-cull per a facció accepcions comgrup de persones reunides per auna acció violenta, grup políticd’un partit amb una línia pròpia ialtres de caire militar...

Agafar, però, l’accepció méscol·loquial, a mode de burla, ésuna variació no del tot habitual;Taifa: “reunió de persones demala vida o poc judici.” Segura-ment, la capacitat de riure’s d’unmateix és un bon indicador de lapròpia seguretat i confiança.Eixa manera d’iniciar la navega-ció per la web de Taifa no diures, però ho insinua tot...

Taifa és un seminari d’economiacrítica. Es presenten com ungrup de persones provinentsmajoritàriament de les facultatsd’economia, “descontentes ambl’enfocament econòmic domi-nant de les universitats actuals,completament monopolitzadespel corrent de pensament neo-clàssic i neoliberal, amb moltpoca capacitat explicativa d’allòque succeeix en el si de la nostrasocietat (...)”. Eixes línies bé po-drien haver format part de lanostra primera editorial i és peraixò que ens feia il·lusió obrir elprimer número amb aquest xico-tet reconeixement via aquesteslínies de divulgació de la seuaactivitat.

La gent de Taifa es dedica a l’es-tudi dels fenòmens econòmics ila seua divulgació via cursos, xe-


per Pau Belda

rrades, publicacions... A la webpodem fer un bon tast; recoma-nem especialment l’apartat depublicacions. Podeu llegir i des-carregar diferents informes mo-notemàtics que publiquen desde 2005, de qüestions com elsector públic i la política fiscal,l’auge i crisi de la vivenda, la re-distribució de la riquesa o els tresdarrers centrats en la crisi:apunts teòrics per a entendre-la,anàlisi de les mesures fins al2010, i la lògica estratègica delcapital. I també trobareu altrestextos més breus i concrets a l’a-partat senzillament.

En un moment on hom afirma

que l’economia és una ciènciade dretes, que les solucions quees requereixen van contra la ma-joria de les persones, contra elspobles, contra el planeta, Taifaens mostra en la pràctica queaixò no és més que una determi-nada visió política de l’economia,que respon als interessos delconglomerat dominant per a l’a-propiació del plusproducte. I queuna anàlisi amb rigor i amb vo-luntat d’objectivitat –quelcomque hauria de tenir qualsevolaproximació que es vulga cientí-fica- requereix l’explicitació delsinteressos en joc, car l’economiaés economia política; gestió derelacions entre antagònics. Les

solucions tècniques que homparla, són evidentment una es-tratègia llargament repetida: pre-sentar com a teoria objectiva, nointeressada i vàlida per al conjuntsocial allò que en realitat corres-pon a uns interessos concretsd’un grup d’iguals, d’una classeo conglomerat de classes so-cials. Enmig d’això, la gent deTaifa ofereix eines per a la reflexiói la comprensió integral dels fe-nòmens i processos que vivim.Ja he escrit a altra lloc que la te-oria econòmica és la lluita declasses portada al terrenyintel·lectual i ben mirat, Taifa téalguna cosa d’això...www.seminaritaifa.org

iniciativesHi ha eixida!Euskal Herria és un maldecap.Això –o quelcom pitjor- ha desonar per les cuines del clave-gueram polític espanyol. I és quequan un territori és una font per-manent d’inestabilitat per a eixa“Espanya moderna i europea”,poc amor deu quedar en la rela-ció... De nou, EH ha parit la pro-posta més avançada de total’esquerra europea: InterbindeaBadago (“Hi ha eixida”). A bandade ser un clar indicador de lamaduresa assolida per les forcesabertzales d’esquerres i de comavança el procés polític, la pro-posta ens dibuixa un nou modelsocioeconòmic que hom voldriaper al nostre país. En un momenten el qual l’esquerra –en abs-tracte- està ancorada en la cul-

tura del subsidi i és incapaç d’o-ferir cap alternativa estratègica –a Europa, almenys de la crisi dels’70- els bascos ens canvien deplànol cap a un certament mésesperançador. La proposta ensparla d’un model en xarxa, ambuna interacció entre el sector pri-vat, -format per un conglomeratde pimes, moltes d’elles enforma de cooperativa i altrestipus d’economia social- i elpoder públic, com a coordinadori director, marcant la línia generali creant eines comunes per a as-solir-la. Ens mostren la viabilitatd’una economia menuda basadaen la innovació i l’eficiència pro-mogudes des d’allò públic; de lapossibilitat d’una distribució justadel plusproducte, basada en una

fiscalitat i uns serveis socials po-tents; del valor afegit d’un teixitsocial fort i cohesionat; de lacomplementarietat de l’aprofun-diment democràtic en aquestnou model: grans decisionscol·lectives i aplicació descentra-litzada... I com no, de la neces-sitat de sobirania –poder dedecidir i executar- per a tot això...En un moment que al nostre paísl’esquerra majoritària –d’ací, d’a-llà- no passa d’una negació tàc-tica de les retallades, la corrupciói les immoralitats diverses i d’unaformulació estratègica diluïda –en tenen?-, els bascos mostren,a la pràctica, algunes idees per al’eixida. Que hom en prenga, denota...www.haysalida.net


per Pau Belda

amb el suport de

www.ECONOMIA21.net

ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012

Documents

Transcript of ECONOMIA 21 - #1 MAIG 2012