EL FIL D’ARIADNA74

Sabadell deStil·lat

© 2014 Jordi Serrano Blanquer, pel text i la imatge de portada

© Joan Manuel Tresserras, pel pròleg

© 9 Grup Editorial, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

www.angleeditorial.comangle@angleeditorial.com

Primera edició: març de 2014ISBN: 978-84-15695-66-0

DL B 5080-2014Imprès a Estugraf, SL

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Sabadell deStil·lat

Jordi Serrano Blanquer

Una visió generacional des del lliurepensament

Vol. 1

Pròleg de Joan Manuel Tresserras

La política és el tracte entre les persones.Romà Planas

Don Joan, excusi la franquesa;però no oblidique vostè i jo venim de Sabadell,poble d’estar per casa.Al capdavall som bàrbars.

Pere Quart

9

Pròleg

Aquest és un llibre sobre la vida, els seus replecs, les seves con­tradiccions i les seves paradoxes. Però és un llibre singularís­sim. És el llibre d’un pensador que actua i es compromet. I és el llibre d’un home d’acció, permanentment arremangat i in­volucrat en el concret, que té el vici de pensar i reflexionar so­bre tot allò que fa, toca, veu o coneix. No és un llibre de Jordi Serrano sobre ell mateix, sinó un llibre sobre «el món de la vida quotidiana» fet, això sí, des del seu propi i intransferible peri­ple. És, doncs, inevitablement, un llibre d’autor. Tots els llibres tenen alguna autoria, però no pas tots són d’autor. Aquest, en canvi, no s’entendria sense tenir present qui n’és l’autor. Fet amb retalls de l’experiència personal i acostat a la mecànica d’un dietari. I fet a partir d’un recorregut particular i una ma­duresa que s’han alimentat de lectures, de relats, d’explora­cions ideològiques, de la recerca d’un punt de vista i una acti­tud coherents amb les principals tradicions que l’autor ha triat per fer camí: el republicanisme, l’esquerra crítica, la tradició lliurepensadora, el catalanisme iconoclasta... L’autor ha pres l’hàbit de l’ermità del tarot, ha encès la llàntia i ha passejat en­tre els vius, travessant la pantalla superficial que ens ho difu­mina tot i ens en fa perdre la perspectiva. I, mentrestant, ha pres notes. Per ajudar una memòria oberta.

Dic que l’obra s’acosta al dietari perquè parteix de l’impacte instantani, d’esquetxos i anècdotes, de pàgines viscudes, de no­

10

tes d’impressions, d’idees, laments i dubtes apressadament consignats al quadern. Però el conjunt és un calidoscopi d’una gran unitat i coherència. Un quadre general expressionista ca­paç de donar sentit a una multiplicitat de detalls aparentment desconnectats. Com si, en el retrat minuciós de les parts d’un escenari caòtic, l’agregació dels fragments anés conferint un sentit progressivament clar a tot el conjunt. Com en la solució d’un trencaclosques sense model previ quan, a mesura que tro­bem amb paciència i esforç la ubicació de les peces, comencem a entreveure la imatge que en resultarà quan estigui complet.

Aquest llibre de Jordi Serrano, impressionista i minuciós, combinant despatx i carrer, presenta uns quants trets d’especi­ficitat i d’excepcionalitat que cal destacar.

És un llibre de política. En el centre de l’atenció del Jordi Ser­rano hi ha la vida sencera, col·lectiva, de la gent; de la gent que té més a prop, però que sap i sabem que és i som gent substan­cialment semblant a la dels altres indrets del món. Però la mi­rada d’en Serrano, que s’ocupa de tot i es deixa emocionar per tota mena d’estímuls i indicis, és política. Polièdrica, pene­trant, pluridisciplinària, crítica, irònica...; però, sobretot, polí­tica. La política és el que, al capdavall, ho lliga tot. Per això, qualsevol lector o lectora interessat en la política —en la polí­tica de veritat; no en el previsible i rutinari espectacle de varie­tats que és sovint la política institucional— n’obtindrà una gratificació impagable.

Aquest és un llibre sobre la realitat del món mundial, vist i escrit des de Sabadell. I aquest fet és determinant perquè, en­cara que podem afirmar que el món sencer és present a Saba­dell, hi és d’una manera particular, única. Sabadell és la part on s’hi desplega el tot. Però no és idèntica a cap altra part. La seva tradició no és intercanviable. Sabadell és la talaia privile­giada triada per Serrano perquè és la seva i perquè la sent cons­titutiva de la seva experiència i de la seva mirada. És el forat

11

del pany des del qual ens convida a encuriosir­nos i a arribar a tots els confins. I Sabadell, els sabadellencs i el sabadellenquis­me són permanentment en primer pla, revelant els seus secrets o oferint­se com a laboratori. De fet, l’obra és en bona mesura una anatomia de Sabadell; tan precisa que, per moments, sem­bla més aviat una autòpsia practicada de viu en viu. Però sem­pre, fins i tot en els episodis o passatges més descarnats, el bis­turí és emprat amb la màxima cura. I el cos estès és tractat amb delicadesa i afecte; de vegades, amb veneració. Diríem que el forense actua sent plenament conscient que aquelles vís­ceres són també les seves.

És un llibre quasi objectiu, de tan explícitament subjectiu com és. Més que fet d’apunts al natural, hauríem de dir que són apunts al vital; apunts que bateguen; un pur metabolisme de les coses i els fets. L’acabes de llegir i tens la sensació que podries anar immediatament a Sabadell, passejar­t’hi, i comen­çar a saludar tothom, com si trobessis vells coneguts. Quedes atrapat en el discurs interior de l’autor, que és veloç, de vega­des esquemàtic, d’altres d’una profunditat que espanta, vertigi­nosa. Un discurs interior gens autocomplaent, sempre perspi­caç i consistent. Això li permet donar compte d’una realitat tan diversa i complexa, parant atenció en els detalls més ele­mentals; pronunciant­se sempre. Parlant i escrivint des d’una presa de posició coherent, amb una actitud desinhibida, amb una agudesa analítica sorprenent, Serrano exercita una discreta però sofisticada, peculiar, densa i autocrítica correcció ideolò­gica personal —és lliurepensador— i gosa ser sovint tan políti­cament incorrecte com cal. Reparteix llenya quan convé, amb contenció. Es posiciona. Diu. D’esquerres i catalanista, però no babau ni ensucrat. Sabadellenquista, mesuradament incon­dicional. D’una curiositat general que només pot ser satisfeta des de la curiositat concreta. Carregat de referències locals i globals. Capaç de reflexionar constantment sobre el passat i el

12

present immediats des d’unes connexions intel·lectuals que beuen de fonts clàssiques però que estan perfectament posades al dia.

L’obra avança entremig de referències a trobades, a reunions, a acudits, a la impressió d’una lectura, d’una notícia, d’un fet casual, d’una conferència, d’un comentari sentit al carrer, d’un gest involuntari amb prou feines percebut. Pren l’energia de la satisfacció d’haver pogut fer, o de la frustració de no haver po­gut. De mica en mica les pàgines van esdevenint una mena de calaix de sastre que és, alhora, un veritable observatori polític i social de la ciutat, del país, del món, de les nostres misèries i complicitats. I aconsegueix de mantenir sempre, darrere la crí­tica social, la denúncia de la desigualtat o la ridiculització d’un comportament tòpic, un alè positiu i propositiu, una invitació a l’acció correctora i transformadora.

Jordi Serrano, per fer més explícita la voluntat de fer arribar la llanterna fins a les pròpies ombres i no situar­se al marge o protegir­se dels diagnòstics, es permet algun excés com el d’anar esquitxant el text amb alguna referència autoparòdica de caràcter tecnofòbic. Però compensa sobradament la llicèn­cia amb denúncies esmolades i amb afirmacions genials i lapi­dàries com aquesta: «El racisme ve de l’estupidesa». Té raó: la ignorància i l’estupidesa són entre els principals combustibles de la reacció.

Serrano excel·leix també en el quadre costumista actual, en la denúncia de les principals formes socials de la deixadesa i en assenyalar les múltiples complicitats amb la degradació i la ba­nalització de la política. Es mulla i retrata. Es refereix a ell ma­teix, políticament, com a una persona «poc ubicable». Però s’acaba ubicant en el «republicanisme federal del xix». Reco­neix la seva devoció per Roca Farreras, «un republicà federal que fou el primer d’obrir la porta des del federalisme a l’inde­pendentisme». I conclou, referint­se a Xauradó, Terrades, Pi i

13

Margall, i el mateix Roca Farreras, que «tots ells eren republi­cans, federals, d’esquerres, socialistes (més o menys utòpics), anticlericals i volien un estat català».

En un acudit que el llibre recull, un personatge sabadellenc es troba a Austràlia i ha d’explicar als interlocutors on és Sabadell. I, quan aquests interlocutors comenten que ho troben lluny, el sabadellenc corre a rectificar­los: «Aquí sí que estem lluny, Saba­dell està on ha d’estar». Doncs bé, abusant de la metàfora, di­ria que Jordi Serrano, lliurepensador, activista, dinamitzador incombustible per compte propi i rector de la UPEC, ha re­corregut totes les diminutes Austràlies que ens interpel·len des de cada cantonada i ha procurat trobar respostes. Potser ara al­guns el voldran o el sentiran molt lluny; però s’equivoquen. Si jo fos d’ells m’hi aproparia. Llegeixin­lo. Perquè Jordi Serrano, com Sabadell, és justament on ha de ser.

Joan Manuel Tresserras Febrer 2014

15

AgrAïments

Per fer aquest llibre he necessitat la col·laboració de molta gent. La major part han col·laborat de forma passiva, sense saber­ho. Com a observador he analitzat o utilitzat alguna de les seves frases o idees, suposant que algun sabadellenc en tingui alguna. Per aquesta raó molts són de fora, si no aquest llibre seria un petit opuscle. N’hi ha hagut alguns que m’han revisat el text sencer; qui me n’ha arreglat algun tros; qui m’ha autoritzat al­gunes coses que sense el seu consentiment no hauria posat; qui no m’ha autoritzat a publicar coses que formaven part de la pri­vacitat; qui he consultat per tal de confirmar que el que deia era vàlid. A alguns els he fet cas; a d’altres, ni de conya.

Potser me’n deixo algun, però són aquests: Montse López, Quim Góngora, Francesc Candel, Teresa Claramunt, Tom Seix, Isabel Vilà, Eduard Jiménez, Mercè Argemí, Ernest Folch, Mercè Gangonells, Joan Saumoy, Sébastien Bauer, Teo­doro Montero, Xavier Domènech, Josep Antoni Pozo, Jordi Llovet, Josep Fontana, Josep Maria Benaul, Henry David Thoreau, Rosa Parks, Manolo Garrido, Simon Saura, Ángeles López de Ayala, Joan Comasòlivas, Montse Mañosa, Juan José Martínez Bona, Imma Tort, Joan Carles Sànchez, Josep Lluís Sáez, Ramon Burguès, Ikram Rich, Willy Brandt, Bill Gates, Jaume Roig, Lev Tolstoi, Anna M. Blanquer, Fèlix Millet, Fre­derica Montseny, Eduard Masjuan, Oriol Nel·lo, Ginés Fernández, Joan Saura, Josep, Maria i Jesús, Romà Planas, Jo­

16

sep Pla, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Jaume Viladoms, Pere Casaldàliga, Joseph Stiglitz, Matthew Tree, Max Aub, José Luis Rodríguez Zapatero, Pedro Castillo Candel, Raimon Obiols, Narcís Monturiol, Carles Fernández, Benet Casablan­cas, Enric Canet, Quim Clusa, Salvador Allende, Miguel Re­quena, Pere Camps, Màrius Carol, Pere Quart, Duran Lleida, Manuel Fraga Iribarne, Núria Flos, Albert Camus, Jaume Puig, Joan Manuel Tresserras, Josep Cabané, Mohandas Gandhi, Fi­dela Renom, Joan Cartañà, Miguel Pajares, Ghul Khan, Frie­drich Engels, Oskar Lafontaine, Gilbert Ndunga, Joan Carles Gallego, Josep Oriol Pujol, Luis Garrido, Miquel Carreras, Jo­sep Xinxó, Josep Maria Bricall, Said El Kadaoui, Jaume Xerca­vins, Ramon Muntaner, John Fitzgerald Kennedy, Gerhard Schröder, Antoni Bosch i Cardellach, Joana Bonet, Josepmaria Escrivà de Balaguer, Francesc Pi i Margall, Gaspar Janer, Mateu Morral, Vicenç Navarro, Anna Parés, Arcadi Oliveras, Alfons Carles Comín, George Lakoff, Adolf Todó, Rogelio Colombié, Martin Luther King, Olga Jiménez, Rem Koolhaas, Daniel Criach, Josep Rosas, Jaume I, Olympe de Gouges, Sir Humphrey, George Orwell, Jordi Petit, José Pérez de Acevedo, Feliu Crespí, Joan Josep Nuet, Jordi Casas, Joan Salas, Teresa Pàmies, Albert Serra, Joaquim Clusa, Azar Nafisi, Francesc Layret, Jordi Torruella, Emili Manzano, Martí Marín, Jordi Calvet, Josep Serrano, Concita de Gregorio, Xavier Vinader, Amin Maalouf, Angela Merkel, Roc Casagran, Xavier Gómez, Anna Parés, Odón de Buen, Jordi Graupera, Josep Oliu...

De fet, en un sentit ampli hauria de donar les gràcies a tots els sabadellencs, perquè si no aquest llibre no s’hauria pogut fer.

Tenint en compte la gran quantitat de persones a les quals he recorregut per una o altra raó cal dir, doncs, que totes les errades, bunyols, lapsus, nyaps, equivocacions i espifiades que hi hagi se’ns dubte cal atribuir­les a alguna d’elles i si hi ha al­gun encert o alguna bona idea, cal atribuir­la a un servidor.

17

el començAment: les llibretetes

Aquest llibre té el seu inici en les llibretetes. Mai no havia tre­ballat en cap administració pública; per tant, quan vaig entrar a l’Ajuntament de Sabadell el juliol del 2011 com a comissio­nat de Drets Civils tot em venia de nou. Anava a reunions, em presentaven treballadors municipals, gent de les entitats, parti­cipava en actes de tota mena i llegia milers de papers. Tanta in­formació em provocava un gran cansament mental. Arribava cada dia a casa amb la ment en blanc. Els primers dies em vaig adonar que la meva memòria no podia de cap de les maneres digerir tanta informació, però volia tenir al cap ràpidament da­des fonamentals de la ciutat. Vaig anar a una llibreria i em vaig comprar tota mena de llibretetes per tal d’apuntar noms, da­des, idees, projectes, etc. Una cosa rere l’altra sense més pre­tensions, que quan em volgués recordar d’alguna cosa pogués recórrer a la llibreteta.

La veritat és que vaig anar provant tota mena de llibretes. Són de petit format; es tractava de portar­ne sempre, en tota situació i moment. El primer que vaig comprovar és que la major part d’elles són merdoses. Les llibretes d’espiral d’avui tenen unes molles que no aguanten res. Després d’usar­ne de­senes puc dir que les ENRI grapades i sense línies de 74 x 105 mm i paper de 60 grams són les millors.

De seguida em vaig adonar que era molt difícil trobar les co­ses que buscava entre tantes llibretes, per la qual cosa vaig crear

18

un arxiu de Word amb el nom d’Apunts i ho vaig anar transcri­vint. Quan volia buscar alguna cosa anava a dalt de la pantalla, edició/cercar, i així trobava aquella dada, nom o telèfon que no recordava.

Quan vaig saber que s’acabava la meva dilatada carrera polí­tica vaig anar recollint tot el que havia escrit en els apunts, més totes les reflexions de correu electrònic una mica treballades i els esborranys i notes diverses.

A la fi em va quedar un arxiu de 600 pàgines de Word! Pot­ser que en faci alguna cosa, de tant treball! I d’aquí en surt el llibre que teniu a les mans.

De totes formes que ningú hi busqui res més que reflexions sobre la ciutat; no he traït ni la confiança d’una institució com la Casa del Comú —a la qual he servit amb entusiasme— ni cap de les converses que he tingut en funció del càrrec. Si hi apareixen noms, òbviament a tots els he demanat permís. Quan algú no me n’ha donat, simplement he esborrat el tros.

19

cAPítol i

eufemismes sense fiEl comissionat és un càrrec de confiança política que té, en principi, la durada del mateix mandat municipal. Caduca a les següents eleccions. Com que aquesta figura té molt mala fama, s’ha inventat un eufemisme: tècnicament és «un treballador municipal eventual». En parlarem més endavant.

Vicis sabadellencs iAquí, quan algú té una idea, automàticament en surten deu que plantegen que el primer que cal fer és destruir aquella per­sona i aquella idea, en comptes de generar una sana competèn­cia. Aquest, potser, és el nostre problema fonamental per afron­tar el futur, perquè fa que no s’expressin en positiu les pròpies energies que la ciutat genera. Fa, a més, que manquin projectes, i si no hi ha projectes, les energies es malgasten. Un sabadellenc abans de tirar una idea endavant s’ho pensarà mil vegades, no per la dificultat del projecte sinó per les dificultats que li gene­rarà en la seva vida quotidiana la reacció dels altres sabadellencs.

Una ciutat repúblicaM’agradaria viure en una ciutat­república anomenada Saba­dell. Caldria que l’Ajuntament tingués tota la competència so­

20

bre l’assistència primària, l’assistència social i l’educació de zero a tres anys, infantil i primària.

coses del progrésÉs ben estrany que per anar de Barcelona a Tarragona o Giro­na en tren es trigui menys que per arribar a Sabadell. Em sem­bla que mai aconseguiré veure trens de rodalies a 100 km/h i que ens acostin a Barcelona en 20 minuts, que seria el normal. Encara recordo aquells temps amb semidirectes entre Sant An­dreu i Sabadell Sud. A vegades sembla que el progrés ens tira cap enrere.

les polítiques d’esquerresCom deia el meu amic Romà Planas, la política és el tracte amb la gent. I és potser aquesta forma d’entendre la política la millor manera de definir l’essència de les polítiques d’esquer­res. Definir les formes de fer política des de l’esquerra no és dir quines coses es fan —que també— sinó com es fan: en el pro­cediment està la diferència. Així doncs, les polítiques d’esquer­res s’haurien d’entendre com el tracte entre els ciutadans i en­tre els ciutadans i la política.

l’ideari del mapa culturalEntre les coses que vaig trobar al despatx de Cultura hi havia un exemplar de quasi tots els volums del Mapa Cultural de 1995, potser l’esforç més gran de sintetitzar i fer prospectiva sobre la cultura a la ciutat.

Existeix un quasi­mite sobre el mapa cultural i especialment sobre l’ideari del mapa cultural. És lògic, atès que el mapa cul­tural va ser un esforç titànic —impressionants els volums— i

21

únic en aquells moments, i a més pel fet que s’hi posés un idea­ri que va ser una innovació molt important. Ara precisament és el que em miro. Anuncia compromisos ideològics, bona idea: «Substrat ideològic i polític de l’equip de govern». Po­sem­ne dos tastets més:

«La ciutat amb identitat pot generar solidaritat i generositat, condicions necessàries per a socialitzar plus­vàlues individuals i per revertir a la societat els beneficis econòmics que genera la mateixa ciutat. [...] Cal entendre el patrimoni de manera am­pla i transversal. No inclou únicament els continguts inventa­riables de la història. Cal introduir­hi els símbols intangibles, la història oral, els costums a partir dels quals s’organitza i s’ex­pressa la ciutat.»

«La identitat local expressada essencialment a través dels va­lors simbòlics del patrimoni, vehicula la ciutat com una unitat a partir de la qual el ciutadà pot esdevenir subjecte directe i ac­tiu de les seves potencialitats.»

Brillant!

cotxes i ratesDiuen que per cada habitant hi ha una rata; només hi ha una altra cosa similar: els cotxes. Al Vallès hi ha 864.000 vehicles per 1,2 milions d’habitants, una autèntica plaga.

Fent carreres dins l’administració públicaBusco un llibre editat per l’Ajuntament de Sabadell sobre els esplais de la ciutat: Aproximació a la història de l’educació en el lleure i l’esplai a Sabadell. Carbonell, Òscar; Sanz, Jesús; Rodrí­guez, Noemí. Sabadell: CECS, ESPLAC, MEV, 2000. Ajunta­ment de Sabadell, 2005. No el trobo a casa. Pregunto a un Humphrey municipal. Resposta: «A veure qui el troba abans».

22

Hi trigo poc, però ell, és clar, l’ha trobat abans. És evident que em guanya; potser era el pitjor contrincant a l’Ajuntament. Però trigo només dues hores més que ell. Per ser un rookie no està gens malament.

Hi ha treballadors municipals que se saben totes les dreceres. Per contra, a voltes les institucions perden la pròpia memòria. El llibre és molt interessant perquè explica aquelles cruïlles on els esplais i l’Ajuntament es van perdre. I pot ser una bona guia per restablir la col·laboració i la confiança. La història de la relació entre l’esplai i l’Ajuntament sembla, però, un joc de despropòsits.

cercant un model de polítiques sobre la immigracióPrimer cal enfrontar­nos a conceptes que generen confusió, com multicultural, intercultural, integració, assimilació. Una so­cietat multicultural pot semblar bé d’entrada; ara, si això s’aca­ba convertint en una societat amb tribus estanques i aïllades, la conflictivitat estarà servida; més tard o més d’hora apareixeran murs i incomprensions entre elles. Així mateix hi ha el perill d’acceptar que hi ha actituds culturals que poden oposar­se als drets humans universals i també donar rang de civilitat a atemptats contra la dignitat de les persones.

Cal assimilar els immigrants? Solament un neci estaria con­vençut que no pot aprendre res dels immigrats. En la pràctica, a més, és impossible. Integració és un bon concepte, però par­teix de la idea que l’esforç només ha d’anar en una única direc­ció, la qual cosa, d’altra banda, també resulta inviable. És lògic que el que arriba s’adapti al lloc d’acolliment, però també és lògic que, per funcionar, tothom s’esforci.

23

el trentenariTots sabem que a Barcelona hi havia el Consell de Cent; en can­vi, no sabem que hi ha un organisme equivalent a la nostra ma­teixa ciutat. Es tracta del Trentenari o Consell de la Vila, una de les joies de la història de Sabadell. Una ciutat que tenia, en aquells dies de l’any 1592, 200 focs, és a dir, uns 900 habitants.

Sabadell es regia per un consell per insaculació des d’al­menys el 1551. Insaculació per braços —una expressió ben es­tranya i que ens remet d’entrada a l’uròleg més que a la histò­ria— vol dir que tots els caps de família es posaven ordenats per classe social en tres sacs: la mà major, formada per grans propietaris, advocats i metges; la mà mitjana, formada per mercaders i artistes; i la mà petita, formada per menestrals. Hi havia unes boles de fusta amb un forat que les travessava i en el forat es posava un paper enrotllat amb el nom dels caps de fa­mília. Es treien de les bosses a cegues. És un sistema que frena­va la corrupció a partir de l’atzar i la limitació de mandats a un any. Els escollits no ho poden tornar a ser els dos anys següents a la finalització del mandat. És una mena de protodemocràcia.

La ciutat demana aquest privilegi l’any 1552 a les Corts de Montsó i l’aconsegueix l’any 1553, essent rei Carles I. Es trac­tava de substituir el consell de caps de casa pel Consell Gene­ral, una assemblea més reduïda, per insaculació, quan abans era per cooptació.

L’any 1557 es redueix el Consell General a trenta persones. El diumenge abans de Sant Miquel del mes de setembre es reunien a un local a sobre la sagristia de Sant Fèlix, posaven les tres bos­ses i s’escollien les quinze persones del Consell Ordinari, que es­tava format per cinc persones escollides de cada mà, en total tres jurats i dotze prohoms. El primer escollit de la mà major serà el jurat en cap. (Els jurats eren com els pahers o els consellers.)

El Consell General el formen amb quinze prohoms més, cinc escollits de cada mà. Els prohoms eren comparables als re­

24

gidors. En total, 30 persones. (El 1609 Felip III prohibeix la insaculació d’estrangers. No hem avançat gaire.)

El Consell General dels trenta es reuneix, per exemple, el 4 d’octubre de 1557, i hi assisteixen el batlle i 88 homes de la vila. Aquest sistema dura fins al 1716, amb el decret de Nova Planta.

tots som immigrantsA tots aquells que s’emprenyen amb la immigració caldria dir­los que sense immigrants Sabadell no existiria.

la política, una activitat de riscVaig participar en la campanya electoral; feia molt de temps que no ho feia, de fet em sembla que el darrer míting en què havia participat va ser amb Euskadiko Ezquerra fa molts, molts anys.

En la campanya per les municipals em van passar moltes co­ses lamentables: em van insultar mentre passejava per la Ram­bla, em van aturar pel carrer i em van dir de tot menys bonic, em van enviar correus irrespectuosos i alguns d’ells insultants, em van posar comentaris impresentables al meu bloc.

Fer política és una activitat molt dura, no m’estranya gens que hi hagi gent que ara s’ho pensi molt abans de fer el pas. No entenc, a més, que en temps en què els dubtes predominen sobre les certeses la gent s’atreveixi a perdre la bona educació. En fi, no n’hi ha per tant. Cal dir que almenys tres es van ex­cusar al cap del temps.

la laïcitat i la ciutatDes dels anys de la transició de la dictadura a la democràcia fins ara s’ha produït el que alguns autors denominen la «secularitza­ció» del país. De fet, en realitat es tracta del pas d’una societat

25

on hi havia una única religió obligatòria en totes les esferes de la vida pública a una societat democràtica que necessàriament ha de tendir al respecte cap a la llibertat de consciència.

A poc a poc —i producte fonamentalment de l’escola i de la llibertat—, les noves generacions de ciutadans mostren com­portaments més plurals quant a les seves conviccions espiri­tuals, religioses o filosòfiques. Però aquest ha estat un fenomen progressiu i tranquil. Mentrestant, les institucions no han can­viat gaire en les formes de relacionar­se amb l’exercici de la lli­bertat de consciència. Les onades immigratòries dels últims quinze anys han aportat una major diversitat a la ja existent, no tant pel seu volum sinó per la seva significació qualitativa.

El país, les nostres ciutats, es veuen obligades per primera vegada a ressituar­se davant aquest nou fenomen, almenys des d’abans de l’expulsió de jueus i musulmans en la nit dels temps. I, és clar, han aflorat en sectors de la societat tots els fantasmes històrics.

De fet, des d’aquest angle les noves immigracions han portat a plantejar al país la necessitat de dotar­se de polítiques real­ment laiques en l’esfera municipal. La realitat del moment im­posa que cada dia resulti més imprescindible assajar noves po­lítiques que atenguin la diversitat de creences. Pensem que ha arribat l’hora d’afrontar, amb valentia, els reptes mai acom­plerts per consolidar les opcions de llibertat en l’esfera de les creences. Així doncs, cal fer dos debats per aconseguir aquest objectiu.

En primer lloc, aconseguir que els ajuntaments es dotin de polítiques laiques que tinguin la voluntat d’evolucionar cap a l’efectiva neutralitat institucional. El segon àmbit d’actuació ha de ser la creació d’un espai central de civilitat. La laïcitat està pedagògicament oberta a totes les aportacions culturals, religioses, filosòfiques i científiques que resultin compatibles amb les exigències d’una ciutadania crítica i responsable.

26

Cal configurar un sistema públic de valors que garanteixi la llibertat de pensament i el pluralisme.

bancs, caixes, iaios i atracamentsEn una reunió de la comissió de la convivència es va informar que UNNIM ha decidit que la gent no pugui treure a la fines­treta menys de 300 euros. Aquesta decisió no tindria impor­tància si s’hi fessin excepcions, però no és el cas. És a dir, ara els iaios han d’anar als caixers. Aquesta gent d’ESADE i neoli­beral definitivament no tenen cor. De fet, com diu un amic meu, l’aliança de Goldman Sachs i ESADE és el diable! No sa­ben res dels seus clients. Una bona part són pensionistes, iaios, que no saben fer anar un caixer automàtic. Això sí, gestionar la pasta que suposen les pensions sí que ho volen. Els iaios ja són blanc fàcil d’atracaments: que volen posar­ho encara més fàcil als brètols?

Sóc partidari d’una banca pública. Que tornin a muntar Ar­gentaria amb les caixes intervingudes i que les pensions només les paguin des d’aquesta nova Argentaria.

el perquè de les associacions en una ciutatQuan es governa, la relació amb les associacions no és cosa fàcil. El més normal és que et critiquin. Normalment hi ha gent que s’emprenya. Tinc un principi i és que si no vols que et critiquin el que cal fer és no escriure, no parlar, no associar­se i mai estar en un lloc visible. Si, a més, tens un càrrec municipal llavors mi­llor no queixar­se de les crítiques. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Quan m’ha afectat a mi he pensat el mateix; no és una crítica personal, sinó que critiquen la tasca que faig en fun­ció del barret que porto. De totes formes m’agradaria que les re­lacions entre les associacions, la política i les institucions fossin

27

més cordials, més dialèctiques. Tenia un amic alemany —ara malauradament mort, que va viure a Sabadell una temporada— que em deia que a Alemanya les relacions eren més fluides per­què els de les associacions havien estat abans responsables polí­tics i els polítics havien estat abans dirigents d’associacions.

De tant en tant des del poder cal pensar: i si no hi hagués cap mena d’associacions? Llavors faríem tot el possible per tal de promoure’n, ja que seria insuportable viure en una ciutat dormitori. Si no hi ha alguna cosa entre el poder i la societat, la democràcia mor.

blackberryÉs un estri que em donen a l’Ajuntament; no és cap avantatge, és una mena d’esclavatge, ja que així tothom et té controlat i a l’abast. No me’n sé avenir, fa de tot, fins i tot vaig saber instal­lar un estri que permet enviar SMS gratis als que també tenen BlackBerry, increïble! Però aquesta tecnologia punta no és vista de forma uniforme; molts diuen que és millor l’iPhone. En una reunió, vaig anar al lavabo un moment i en tornar una persona em va dir: «Te suena el chisme ese». Si l’Steve Jobs ha­gués sentit el comentari s’hauria mort abans. Estan sobrevalo­rats, els telèfons mòbils.

Quants murcians hi ha a sabadell?Si no fos pels murcians —i pels immigrants d’altres indrets— i els que van venir després, Sabadell seria un fotut poblet de res. L’any 1960 Sabadell tenia 105.000 habitants, dels quals 8.085 eren murcians. L’any 2011 hi ha 4.556 sabadellencs nascuts a Múrcia, el 2,4% del padró.