Text: Mònica Tarrés CampàIl·lustracions: Montse Serra Ferrer

Maquetació: SílviadissenysEdició: Monmon Editors

© Monica Tarrés Campà, 2012, pel text © Montse Serra Ferrer, 2012, per les il·lustracions © Monmon Editors, 2012, per l’edició en llengua catalana

Prohibida la reproducció o la transmissió total o parcial d’aquest llibre sense el permís escrit dels titulars del copyright i dels editors.

Dipòsit legal: B-8729-2012 Printed in Spain ISBN 978-84-615-8034-7

Monmon Editors C/ Pins 12 · 08592 Sant Martí de Centelles (Barcelona)

Imprès a: Agpograf Impressors Pujades , 124. 08005 Barcelona

Primera edició: Abril de 2012

Aquest conte ha estat inspirat en un fet real.A vegades són coses petites que ens ajuden a fer grans creacions, grans transformacions i que ens proposen un moviment cap a la meravella de nosaltres mateixos, cap a aquest sol que hi ha en cada un de nosaltres i que conté tot el potencial de la vida.

És una joia compartir amb tu, a través d’aquest conte, el joc de la gran aventura de la vida. Mònica Tarrés Campà

Hi havia una vegada un savi que un dia va rebre la visita d’un nen de la seva tribu. El savi de seguida va sentir que el nen necessitava aclarir alguna cosa i per això el va convidar a seure al racó més bonic i confortable de la seva cabana.

Asseguts, van compartir el silenci i la calma que es respirava en aquell espai, fins que el nen va decidir parlar al savi del seu neguit... i li va dir: “No vull fer-me gran, gran savi. Fer-me gran em suposa un problema gros, massa gros”.

El savi, que era home de poques paraules, observava l’infant amb la mirada tranquil.la i afectuosa convidant-lo a explicar-se. Així que el nen va continuar dient: “M’adono que, com més creixo, menys estimo. Quan era petit tenia la sensació d’estimar-ho tot i ara que m’estic fent gran veig que hi ha coses que estimo i coses que no, que hi ha persones que estimo i persones que no...”

I després d’una petita pausa i un gran sospir que deixaven entreveure que el que diria a continuació seria molt important, va dir: “Jo desitjo seguir estimant-ho tot i a tothom, i per això no vull fer-me gran. Com ho puc fer per no deixar d’estimar? Com ho puc fer per tornar enrere?” li preguntava al savi una i una altra vegada.

El savi, que semblava entendre molt bé al nen, li va respondre: “La vida sempre va endavant, nosaltres sempre anem endavant, i tu també sempre vas endavant, tant si ho tries com si et deixes portar. En l’avançar ens arriba que hem d’oblidar que som amor, que tot és amor. Això forma part del camí”.

......si vols saber el final de la historia, aconsegueix-ne un a

monicatarres@gmail.com