No sé si us passa com a mi. Quan contemplo la Justícia

m’imagino un gran tronc d’arbre que aviat es bifurca amb

branques, cada vegada més espesses i plenes de fulles, fins a perdre-m’hi . Per

saber què és el Jurat Popular, he entrar a Viquipèdia i he trobat això:

El tronc: El jurat és una institució d'origen anglès que va ser importada a l'

Europa continental després de la Revolució Francesa. Els ciutadans poden

participar a l'Administració de Justícia mitjançant la institució del jurat. El ciutadà

 no està representat al Tribunal del Jurat com en d'altres tribunals. A través

d'aquest, el ciutadà o jutge llec participa directament en l'aplicació de les lleis

penals.

Les branques: (aquí la cosa ja s’embolica, hi ho resumiré)

Històricament existeixen 3 tipus de jurat:

1.Jurat anglosaxó o pur. El vigent a Anglaterra, Estats Units i Espanya.

2.Jurat mixt. Neix a França el 1932 i ara vigent a Bèlgica, Austria i Noruega

3.Jurat escabinat. Neix a Alemanya el 1924, i ara vigent a Itàlia, Alemanya i

Portugal

JURAT POPULAR

Bé, el que anava dient; ja comencem amb una paraula que no

trobo en el diccionari normatiu Pompeu Fabra: ESCABINAT.

He trobat ESCABINO. Un escabino era una persona designada

per sorteig, per formar part d’un tribunal. (Per aproximació:

Bingo, sorteig.) Continuo….

Les fulles: Aquí el gruix de

branques i fulles és tan

espès, que ja no et deixa

entendre ni veure res….

Aquesta és la sensació que

hom té quan intenta

comprendre algunes

sentències judicials.

El tema és complex, de manera que les ratlles que escric no

són més que una aproximació – personal – a la futura

existència del jurat format per ciutadans per a la administració

de justícia.

L’any 1985, en Josep M. Espinàs, en el seu article diari, escrivia això sobre….

Sóc franc d’entrada: no sento necessitat de jurat. Allò que diuen

que “permet la participació popular en la administració de

justícia” fa molt bonic, però em sembla exagerat.

A més, només s’admetrà aquesta participació en alguns casos, per

exemple si hi ha una acusació de delicte que implica una pena

llarga de presó. El “poble” ja no intervé, doncs, quan es demanen

pocs anys de presó.

Els suposats o reals delinqüents que ho són per primera vegada o han comés un delicte menor queden al marge de la valoració popular, i penso que precisament en aquests casos es justificaria més que mai que uns ciutadans hi intervinguessin per interpretar la importància del fet, les relacions de l’autor amb la societat i les possibles conseqüències d’una sentència per a la evolució vital del acusat.

D’altra banda, tot el que és justícia civil – no criminal – també és sostreta a la competència del poble

També queda molt bé dir que el poble té un sentit inherent de la

justícia, encara que trobaríem prou exemples que ho desmentirien,

però també és inherent al poble – a tots nosaltres – el prejudici i

l’apassionament, que no

ajuden pas a la serenitat

del judici, sense oblidar

que sovint som més

influenciables per

l’efectisme – d’un

acusador o d’un

defensor – que sensibles

a un raonament.

Tampoc no convenç que es parli del “poble” així, en general, com si un jurat fos el poble. Formaran el jurat unes poques persones, triades entre el cens municipal per a cada cas. I hauríem d’admetre que si en comptes d’aquella dotzena de persones – o les que siguin – el jurat hagués estat format per unes altres, el veredicte també seria potser un altre.

No hi ha dues persones que vegin un fet o valorin algú de la mateixa manera. Per això, i per altres consideracions, no comparteixo l’entusiasme per la institució del jurat. Més aviat crec que l'autèntic millorament de l’administració de justícia ha de venir per camins no tan fàcil.

D’altra banda, em resisteixo a acceptar que els ciutadans designats hagin de fer obligatòriament de jurats. La llibertat d’expressió inclou també la llibertat de no voler expressar la pròpia opinió sobre qualsevol fet. El jutge té el deure moral i professional de jutjar, però els paletes, metges, industrials i escriptors no tenim aquest deure i parlar d’un deure cívic em semblaria abusiu.

En tot cas, no se’ns reclama aquest deure per fer-nos participar, al costat dels polítics, els tècnics i els funcionaris professionals, en el debat dels pressupostos per a armaments, les energies del futur, l’administració sanitària o escolar,..etc.

Davant la pretensió legal d’obligar-nos a col·laborar

en l’administració de justícia, trobo perfectament

legítim i especialment cívic que és reconegui a

qualsevol ciutadà el dret a l’objecció de consciència.

Aquesta llei va ser aprovada l’any 1995, i en l’article 125 de la

Constitució exposa els drets i deures del Jurat Popular. I té previst:

“ medidas coercitivas para asegurar el cumplimiento del deber, así

como medidas para facilitar al ciudadano el ejercicio de este

derecho.”

Si el Jurat Popular declara “no culpable”, a la persona jutjada,

aquesta queda en llibertat.

Si el declara “culpable”, llavors el jutge ha d’imposar-li una pena

d’acord amb el que determina la llei.

I dit això – cop de maça – i “se levanta la sesión”

2013