Unitat 1. EL LLENGUATGE LITERARI

Llibre de text pp.8-33

Què és literatura?

• Segons el Diccionari general de la llengua catalana, és l’art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit.

• El terme deriva del llatí littera “lletra” i implica “l’art de la paraula”.

Naixement de la literatura

• El fet literari és anterior a la generalització de l’escriptura. A l’Antiguitat i a l’Alta Edat mitjana la literatura era de transmissió oral. Calia la figura del torcimany (transmissor, joglar)

• Durant l’etapa d’oralitat predomina l’anonimat.• Destaquen els recursos pnemotècnics

(memorístics). • El gènere més freqüent és la poesia.

Finalitat de la literatura

• En primer terme, entretenir.

• En última instància adoctrinar, alliçonar, fixar models de comportament (sobretot en les èpoques en què la cultura no era accessible a tota la població)

Temes clàssics i universals

• L‘amor

• La vida

• La mort

• El temps i el seu pas inexorable

• La guerra

Característiques del text literari• Ús d’un llenguatge específic, connotatiu (ric

i expressiu)El científic és denotatiu, precís.

• Organització del material segons una estructura determinada.

• Absència d’objectiu pràctic.

• Voluntat estètica.

Tòpics literaris

• Locus amoenus. El lloc idíl·lic on es troben els amants; lloc plaent i

agradable, amb elements naturals que es repeteixen (la verdor del prat, l'ombra de l'arbre, l'aigua fresca i regalada...) per crear ambients bucòlics.

• Carpe diem. Aprofita el dia, no esperis res de l’endemà. Cal viure la

vida amb intensitat i plaer. Implica una reflexió sobre la fugacitat del temps.

• Beatus ille. Segons Horaci, caràcter lloable de la vida tranquil·la del

camp, allunyada de la vida bulliciosa de la ciutat, que és vista com a perniciosa. Valoració de la natura.

• Ubi sunt. Lament per les coses perdudes. On són, què se n’ha fet?

Recursos retòrics (pàg.12)

Recursos lingüístics de la literatura (no només la poesia) així com altres llenguatges com el col·loquial (comparacions, onomatopeies...) i el publicitari (metàfores)

I l’or s’escola sobre el riu.Carles Riba

METÀFORA

•Els que afecten la fonètica: al·literació, onomatopeia, paranomàsia.Tenen intenció eufònica i musical.

•Els que afecten la morfosintaxi: asíndeton, encavallament, enumeració, epítet, hipèrbaton, paral·lelisme, polisíndeton, quiasme.

•Els que afecten la semàntica (el significat dels mots) també anomenats trops: al·legoria, anàfora, antítesi, comparació, eufemisme, hipèrbole, imatge, interrogació retòrica, ironia, metàfora, metonímia, paradoxa, perífrasi, personificació, pleonasme, sinestèsia.

Els agrupem en tres apartats:

Els gèneres literaris. I

Segons els grecs hem de parlar de tres grans gèneres (en vers)

• Lírica (terme derivat de l’instrument que duia Orfeu) Poemes subjectius, expressen emocions i sentiments.

• Èpica (terme grec que vol dir narració) Llargs poemes que expliquen fets, les gestes heròiques i els orígens mítics dels pobles.

• Dramàtica (del grec acció) Textos creats per ser representats amb personatges i espai escènic.

Els gèneres literaris. II

• Poesia: textos amb recursos com el metre, la rima i el ritme. Pot ser prosa poètica i d’altres formes (poema visual...)

• Narrativa de ficció:

• Novel·la

• Conte

• Èpica (pot ser en vers o en prosa)

• Teatre: Textos en vers o en prosa creats per a ser representats.

Actualment s’ha descartat la subdivisió tradicional. Els gèneres es barregen.

• El còmput sil·làbic en català abasta fins a l’última síl·laba accentuada (en menyspreem una o dues)

• Cal tenir present els fenòmens de contacte vocàlic:

elisions (supressió d’una de les dues vocals en contacte), sinalefes (o diftongs sintàctics)

Si el pots haver no el deixis anar. (11-2)

1ª síl·laba – sinalefa / 5ª síl·laba – elisió

POESIA

Metre: mesura d’un vers.

• Isosil·labisme. Versos amb el mateix número de síl·labes.

• Polimetria. Versos amb diferent número de síl·labes.

• Segons el número de síl·labes els versos són:

- d’art menor (fins a 8 sí·labes) propis de la poesia popular.

- d’art major (a partir de 9 síl·labes)

més freqüents en català: decasíl·labs (10) i alexandrins (12).

Molts versos de metre llarg queden dividits en dos hemistiquis per una cesura i de vegades trobarem rima interna.

• El ritme poètic és semblant al musical.

• S’obté alternant síl·labes tòniques i àtones.

• Peus rítmics (combinacións de repeticions): el més habitual en català és el ritme binari (dues síl·labes)

iambe (àtona – tònica) Topant de cap en una i altra soca. (10 síl·labes – sinalefa a la 8) A T A T A T A T A T A

troqueu (tònica – àtona) Tota blanca, tota nua, tota escuma avall al fons. (elisions) T A T A T A T A T A T A T A T

Ritme

Igualtat total o parcial de sons en què acaben dos o més versos.

• Consonant: repetició de tots els sons a partir de l’última síl·laba tònica.• Assonant: únicament es repeteixen els sons vocàlics.• Falses rimes (fonètiques i no gràfiques -cantar/mà ; pare/pera; alt/dalt ) • Rima encadenada - el primer vers lliga amb el tercer i el segon amb el quart (abab) i

Rima creuada - el primer lliga amb el quart i el segon amb el tercer (abba)

...Que jo mateixa, si no fos tan llega, en lletra clara contaria el fet. Temps era temps hi hagué la vaca cega: jo só la vaca de la mala llet.

La vaca suïssa. Joan Oliver “Pere Quart”

RIMA CONSONANT

Al mirador del castellBlancaflor està asseguda.Amb una pinteta d´orSos cabells pentina i nua.

ANÒNIM

Rima

• Versos blancs: no tenen rima i només estan subjectes a metre i ritme.

• Versos lliures: no subjectes a cap estructura regular.

Retorno a les festes llunyanes,

quan la muralla de ponent

plena d’estàtues blanques sobre el mar

incendia la Catedral amb palmeres polsoses

B. Rosselló-Pòrcel

Versos sense rima

Combinacions estròfiques

Estrofes més freqüents en català:

Apariat (dos versos)         TercetQuarteta i quartet (d’art menor i art major)QuintetSextetOctava (la clàssica medieval s’anomena cobla)Sonet (14 versos disposats a la manera italiana 4-4-3-3 o anglesa 4-4-4-2)

Formes pròpies de la poesia popular: Auca ( rodolins de rima consonant) Romanç (tirallonga de versos de 5 o 7 síl·labes de rima assonant als parells i blancs

als senars)De tema religiós: Goig (versos heptasil·làbics amb melodia repetitiva i tornada adreçats a la verge)

Aquest nom de Montserratés pels catalans sagrat.

  Ho és pels místics, els artistes,i tots els catalanistes.

El roc és conglomerat,formant un mont ben serrat.

AUCA DE MONTSERRAT

Els versos s’agrupen formant estrofes.

Altres formes poètiques• Prosa poètica: textos escrits en

prosa on trobem recursos més propis de la poesia.

• Incorporació de recursos visuals i plàstics (d’inspiració avanguardista)

• Cal·ligrama: (prové del cubisme) Mitjançant la tipologia i l’escriptura (mida i disposició de les lletres) dibuixa formes relacionades amb el contingut del poema. Fa ús també del color.

• Poema visual: Substitueix els elements propis del poema per imatges, dibuixos, fotografies...

NARRATIVA Relat d’un assumpte, real o imaginari. Actualment en prosa.

• Elements bàsics: trama (acció) i personatges inventats que s’ambienten en una època i espai físics. La història pot ser explicada des de diversos punt de vista (1ª o 3ª persona). La narració s’organitza seguint una estructura.

NARRATIVA DE FICCIÓ- conte o novel·la.• CONTE - narració breu, condensada (intensitat i

esquematisme) Presenta els fets sense preàmbuls.Finalitat moralitzadora. Tant els contes populars (rondalles, llegendes) com les faules, paràboles, exemples i apòlegs medievals.

• En el s. XIX es reprèn el gènere amb el quadre de costums i en el XX és conreat pels grans novel·listes.

• Històrica• Picaresca• Realista• Psicològica• Simbolista• ...

NARRATIVA DE NO FICCIÓ:

• Autobiografia• Memòries• Diari• Llibre de viatges• Dietari• Biografia• ...

•NOVEL·LA podem subdividir-la en:

Estructura (disposició dels elements narratius d’un relat)

• Tradicional - esquema linial i ordre cronològic:– Plantejament (presentació dels fets i el context)– Nus (cos de la narració, acció de la història)– Desenllaç (resolució de conflictes. Pot ser tancat o

obert)

• Desajutada - presenta:

– flash-back o retrospeccions– anticipacions – salts temporals

Punt de vista narratiu

• Segons la perpectiva que adopta el narrador per donar la informació del relat al lector podem parlar de:

– Punt de vista intern: el narrador és un personatge, utilitza la 1ª persona verbal. Pot presentar diverses modalitats: protagonista, personatge secundari o múltiple (diversos personatges)

Monòleg interior -reflecteix la consciència de l’individu.

– Punt de vista extern: utilitza la 3ª persona, pot ser:

omniscient, com un déu, ho sap tot sobre els personatges i la història.

objectiu, com un càmera fotogràfica, no pot entrar a l’interior dels personatges ni predir el futur.

Espai i temps

Espai. Llocs on transcorren els esdeveniments.

• Tancats (espais interiors)• Oberts (espais exteriors) • Poden ser reals, localitzables en un mapa, o

imaginaris.

Temps. Cal distingir entre:

• Temps extern. Època en què s’esdevenen els fets.

• Temps intern. Durada temporal dels fets.

Personatges • Principals. Personatges rodons, complexos en la

seva descripció; evolucionen psicològicament: • Protagonistes

• Antagonistes

• Secundaris. Personatges plans, simples en la caracterització, no canvien. N’hi ha de decoratius.

• Podem parlar també de personatge col·lectiu.• Tècniques de caracterització dels personatges:

• Directa (acumulativa)• Indirecta (progressiva)

TEATRE: Forma d’expressió literària que incorpora la representació.

En el text dramàtic hi ha dues informacions:– Text representable. En forma de diàleg,

monòleg o veu en off.

– Text acotat (entre parèntesi i en cursiva) dóna indicacions de l’autor sobre escenari (atrezzo, llum, decoració) i personatges (entrades i sortides, indumentària, gesticulació, to)

Fins al s. XVIII (Classicisme) les obres es subdividien en cinc ACTES

A partir del s.XIX (Romanticisme) predomina la divisió en tres actes subdividits en ESCENES segons les entrades i sortides dels personatges.

Aquests actes corresponen a plantejament- nus-desenllaç (estructura interna).

Estructura externa:

Funció del teatre

• El teatre ha estat la forma literària de major projecció pública (alt grau d’analfabetisme fins s. XX)

• El teatre clàssic tenia caràcter catàrtic o purificador de sentiments. L’autor suscitava emocions en l’espectador per mitjà de la identificació amb el sofriment dels personatges. El públic compadia o abominava els personatges.

• Actualment els autors es plantegen diverses funcions: entretenir, sensibilitzar, moralitzar, generar una reflexió o simplement complaure estèticament el públic.

• Diferenciem entre les obres que donen més importància al text (teatre d’idees) o als elements escènics (vessant esteticista). Hi ha formes teatrals no textuals (el mim...)

Gèneres teatrals

• Tragèdia: presenta el conflicte entre l’heroi (personatge que encarna una actitud universal) i el destí, l’adversitat i les normes establertes. El final és catastròfic per a l’heroi, però d’acord amb les normes morals o religioses. Acció seriosa, llenguatge elevat, personatges superiors, destí fatal.

• Comèdia: aborda l’aspecte festiu i amable de la vida quotidiana. Acció intrascendent o risible, éssers comuns, llenguatge planer, finalitat lúdica, intenció crítica i de ridiculització de la conducta humana, final feliç.

• Drama: Planteja un conflicte situat a nivell humà i amb desenllaç infeliç. Acció greu i seriosa potagonitzada per personatges corrents, no predeterminats.