El Model Econòmic Alemany

8/18/2019 El Model Econòmic Alemany

http://slidepdf.com/reader/full/el-model-economic-alemany 1/16

El model econòmic alemany Antonio Argandoña



El model econòmicalemany

Antonio Argandoña

05



Centre d’Estudis Jordi PujolPasseig de Gràcia, 88, 1r 2a08008 Barcelona [email protected]

© del text, els autors i el Centre d’Estudis Jordi Pujol

Transcripció i assessorament lingüístic:Núria Rica

Disseny:Eumògrafic

ISBN: 978-84-940081-7-7Dipòsit legal: B-25239-2012

Impressió:Copyset



5

El model econòmic alemany

Antonio Argandoña Professor d’Economia, IESE Business School

Al llarg de la crisi financera, econòmica, política i social que va co--mençar cap al 2007 a les economies desenvolupades, Alemanya ha ocu-pat un lloc cada vegada més destacat com a àrbitre de les decisionspreses pels governs i les institucions europees. Les actituds i les accionsde la Comissió Europea, el Consell Europeu i el Banc Central Europeu,entre altres institucions, s’han vist condicionades per la manera comels polítics alemanys, els seus governs, les seves institucions, els seusmitjans de comunicació i els seus ciutadans han entès la naturalesade la crisi, les causes i els remeis. Així, s’ha fet palès l’enfrontamentd’aquesta cultura econòmica, social i política amb la dels governs i elsciutadans d’alguns països perifèrics de la zona euro o amb els punts de

vista dels seus experts.L’objecte d’aquest document no és explicar com sembla que Ale-

manya entén la crisi recent, les seves conseqüències i els mitjans persuperar-la, sinó més aviat explicar quins són els fonaments d’aquestacultura, allò que podem anomenar el «model alemany», entès comel conjunt d’institucions, polítiques i cultures que es van desenvolu-par primer a la República Federal d’Alemanya i després a l’Alemanyareunificada, i que han donat lloc a uns resultats que contrasten ambels d’altres països, principalment els anglosaxons, però també ambalguns membres de la Unió Econòmica i Monetària europea o zonaeuro. D’alguna manera, els plantejaments teòrics i pràctics de les pro-postes per superar la crisi, i els fonaments del que podria ser el modelfutur de la Unió Europea i de la zona euro, es poden resumir en unacomparació entre el model alemany i les altres maneres d’entendrequè és una economia europea estable, sostenible i pròspera.



6

El model alemany

Els trets principals del model alemany es remunten al primer govern

escollit després de la Segona Guerra Mundial, el 1948, i s’inspirenen l’Economia Social de Mercat. Aquesta va ser l’obra intel·lectual del’anomenada Escola de Friburg dels anys trenta, i es basava en el lliuremercat interior (absència de regulacions) i exterior (economia oberta),però també en el reconeixement d’un paper actiu per a l’Estat com aguardià del sistema (per exemple, mitjançant una activa política decompetència), com a responsable de les infraestructures i, sobretot,en el vessant social, com a corrector dels possibles errors del mercat,principalment, en la distribució de la renda i en el sistema de segure-

tat social.De la mateixa manera, alguns trets macroeconòmics del model

alemany que han arribat als nostres dies es basen en les teories del’Economia Social de Mercat: èmfasi en una inflació moderada, gestio-nada per un banc central independent del govern, el Bundesbank; unapolítica fiscal que persegueix un pressupost equilibrat i un baix nivellde deute públic, i una balança per compte corrent sense desequilibrisimportants, com un tipus de canvi estable.

L’Economia Social de Mercat avui ja no és el model teòric de la políti-

ca econòmica alemanya, però se n’han mantingut algunes de les sevescaracterístiques, no sense períodes d’inflació, desequilibri dels comp-tes exteriors i públics i conflictes socials i, sobretot, amb el gran canvique suposà la reunificació amb la República Democràtica Alemanya. Elque aquí presentem com el model alemany és, doncs, el resultat d’unmodel teòric dissenyat l’any quaranta-cinc del segle passat, sobre unaestructura industrial muntada en les dècades anteriors i una societatseverament colpejada per la guerra, més tots els canvis que ha experi-mentat des d’aleshores.

El que és rellevant per a nosaltres és que ara el país presenta un conjunt de caràcters força coherents, acceptats en gran mesura pels seusciutadans, polítics, experts, empreses, sindicats i mitjans de comuni-cació (amb excepcions, com és lògic), i que es presenta davant dels paï-sos més afectats per la crisi com un model a seguir. A risc de simplificarmassa, ho podem resumir així:



7

• Alemanya és una economia oberta. L’exportació actua com amotor, també per la seva capacitat d’innovació i d’arrossegamentd’altres sectors.

• La clau del creixement no rau en el consum, sinó en l’exportació(i en la inversió).

• La capacitat exportadora es basa en la qualitat i la tecnologia, noen els costos baixos. Això no obstant, els costos creixen poc gràciesal creixement de la productivitat i a la inflació baixa i estable.

• El nivell de vida de la seva població és alt, perquè la productivitatper empleat també ho és.

• Un determinant important de la qualitat, el progrés tecnològic il’eficiència és un sistema educatiu de qualitat, en les seves diver-ses etapes, sobretot en la formació professional (model d’aprenen-tatge).

• La indústria manufacturera ocupa un lloc central tant en el pro-ducte interior brut com en l’ocupació, i especialment la indústriade béns de capital. La política industrial, gestionada sovint pelsestats federals (els länder ), ha tendit a afavorir el desenvolupamenttecnològic i la gran empresa, per fomentar les seves economies aescala.

• Tanmateix, les mitjanes i petites empreses també són molt sòlidesi pròsperes, aprofitant la tecnologia, la formació del personal i lasegmentació del procés productiu en subprocessos, en els qualsaquestes empreses col·laboren amb les grans empreses.

• Els salaris són relativament alts, però el seu creixement és mode-rat perquè la inflació també ho és, i perquè les necessitats socialsestan ben ateses.

• La moderació salarial depèn, en gran mesura, d’una concertaciósocial en què participen el govern (central i estatal), les empreses

i els sindicats (i sovint també els bancs).• Una característica del model alemany és la codeterminació (mit-

bestimmung ), introduïda el 1952. Consisteix en la participaciódels treballadors en els processos de decisió de les empreses mit-

jançant comitès escollits pels mateixos treballadors, amb dretd’informació i consulta pel que fa a les decisions sobre les condi-cions de treball i la seva organització, i mitjançant la representa-ció dels treballadors en els consells de supervisió.



8

• Els sindicats són forts, però cooperatius, conscients que la sevaforça es fonamenta en el manteniment de l’avantatge competitiu,sobretot en l’exportació. No exerceixen un poder polític propi.Habitualment han donat suport a la reconversió professional delstreballadors i el canvi tecnològic, com a mitjans per mantenir lacompetitivitat i crear ocupació.

• L’Estat alemany es caracteritza per un conjunt d’institucions inter-relacionades però independents, en els diferents nivells, federal,estatal i local, basat en l’Ordnungspolitik, un concepte hegelià queatribueix a l’Estat el paper d’assegurar la unitat i l’ordre a la vidadel país.

• I el model no es basa en la confrontació, sinó en l’acció concer-tada (konzertierte aktion), per fer front als problemes, moderar lesexigències socials, aconseguir un repartiment de les càrregues i

beneficis que sigui acceptable per a tots i generar confiança entretots els agents socials.

• Empreses i sindicats són interlocutors regulars del govern. Lesassociacions empresarials són cridades a consulta davant les gransdecisions de política econòmica i participen, d’alguna manera, enla seva formulació.

• El finançament de les empreses es basa més en els bancs que enel mercat de capitals. Es tracta d’una banca universal, no especia-litzada, que participa no només en el finançament, sinó tambéen la propietat i fins i tot en la direcció o supervisió de no poquesempreses, i quan cal s’involucra en els seus problemes. El paperdel mercat de capitals com a dinamitzador de les empreses ésmolt més limitat que als països anglosaxons.

• L’estructura federal ajuda també que els estats siguin propers ales empreses.

• La inflació baixa depèn, en bona mesura, d’un banc central inde-pendent, l’objectiu del qual és l’estabilitat dels preus: abans elBundesbank, ara el Banc Central Europeu.

• La política fiscal mira de no ser expansiva. El model no funcionaa còpia d’estímuls fiscals en les fases de recessió; l’augment de ladespesa en els anys noranta fou una necessitat política, gairebépatriòtica, imposada per la unificació.

• L’estat del benestar està molt desenvolupat, però no es basa en unaugment continu de les prestacions.



9

• Els impostos són alts, però no creixents.• El dèficit públic és reduït, la qual cosa agrada als mercats finan-

cers. El deute sobirà alemany és, en l’actualitat, el deute europeusense risc, per definició.

• Exportacions fortes, manteniment de la competitivitat i políti-ques internes no expansives apunten a un important superàvit enla balança per compte corrent. L’estalvi nacional, públic i privat,és superior a la inversió (en particular, l’estalvi de les empreses,gràcies a la moderació salarial i a l’elevada productivitat).

• El superàvit per compte corrent implica que l’estalvi alemany escol·loca a fora, en bona part, en forma d’inversions a l’exterior.

A molts economistes i polítics, sobretot nord-americans, però tam- bé d’altres països, el model alemany els sembla una aberració: el pesde l’Estat és massa gran; la concertació social introdueix un factor derigidesa, que frena la innovació; el poder dels sindicats és excessiu;l’absència de polítiques monetàries actives (més enllà de l’estabilitatde preus, defensada a ultrança a Alemanya) i d’estímuls fiscals sónun obstacle per fer front a les pertorbacions a curt termini; l’estat del

benestar és massa generós i els impostos massa alts... En fi, tot plegat

sembla ser, per a alguns, una recepta per al fracàs. Com de vegades esdeia del borinot, no pot volar.

I, tanmateix, vola. De la mateixa manera, el model alemany funcio-na, tot i que no hi han mancat dificultats i reculades. Sens dubte, ambun altre model els resultats haurien estat diferents. Els anys noran-ta, haurien pogut reduir l’atur amb polítiques més expansives, peròaixò hauria provocat més inflació i desequilibris fiscals, i ¿els efectesd’aquestes polítiques haurien estat, a llarg termini, millors o pitjorsque els que s’han produït? Podrien aconseguir rendiments financers

més alts, però perquè fos possible haurien d’obrir les seves empresesals mercats de capitals, cosa que sembla incompatible amb la concerta-ció social i l’actitud col·laborativa dels sindicats. Podrien afegir-hi pres-sions competitives, però això potser reduiria l’estalvi de les empreses ianimaria a més reivindicacions salarials. En qualsevol cas, sembla quela societat alemanya considera que la seva situació actual no seria, nide lluny, tan bona si haguessin seguit, per exemple, l’esquema anglo-saxó.



10

Un exemple: el mercat de treball i l’atur

L’evolució del mercat de treball i, sobretot, el seu comportament

durant la crisi financera recent és un bon exemple de com funciona,a la pràctica, el model alemany. En efecte, tot i que el PIB va caure un

4,7% el 2009, el nivell d’ocupació es va mantenir i la taxa d’atur va arri-

bar a final de 2010 a nivells inferiors als de l’expansió anterior.

Això contrasta amb la situació del mercat de treball els anys noran-

ta, quan a Alemanya se la va arribar a anomenar «el malalt europeu».

Aquesta situació es va atribuir aleshores als elevats nivells de protecció

dels llocs de treball, les altes despeses laborals i la regulació estricta

del mercat de treball. Per fer front a aquests problemes s’engegaren

reformes profundes, sobretot el 2003 i 2004, principalment les anome-

nades «Reformes Hartz», proposades per un comitè presidit per Peter

Hartz, aleshores director de Recursos Humans de Volkswagen. Els

principals objectius d’aquestes mesures foren flexibilitzar el mercat

de treball, incentivar els aturats a buscar feina activament i a tornar

aviat al mercat de treball, eliminar instruments que no havien donat

els resultats esperats (els esquemes de foment de la creació de llocs de

treball, per exemple) i unificar la protecció dels empleats dins del marc

de la seguretat social.En concret, les Reformes Hartz inclogueren la desregulació del

treball temporal, la reducció de la protecció d’atur, el canvi en els

incentius dels aturats perquè fossin actius a l’hora de cercar una nova

ocupació i el consegüent enduriment de les regles per rebre aquests

beneficis, la privatització de les agències de col·locació i la reorganitza-

ció de les oficines públiques, els canvis en els esquemes de creació de

llocs de treball, etc. Sobretot l’anomenada Reforma Hartz IV, que entrà

en vigor el gener de 2005, va suposar la integració del subsidi d’atur i

l’assistència social en un nou esquema de protecció dels aturats que escalculava a partir de la renda del sol·licitant.

S’estima que, gràcies a aquestes mesures, la taxa d’atur estructural a

llarg termini es va reduir fins al 6,25%, davant del 8% que hauria estat

vigent sense aquestes accions. S’hi introduïren també noves formes

d’ocupació, tal com mostra la reducció del percentatge d’empleats a

temps complet, l’augment dels qui tenen feines flexibles i la reducció

de la població inactiva. I, cosa que és molt important en el model ale-

many, es va recuperar la competitivitat internacional, mitjançant la



11

reducció de les despeses laborals unitàries, resultat en el qual la coope-ració de tots els agents socials fou particularment important.

L’evolució de l’ocupació i de l’atur a Alemanya des de 2007 fa palèsque es prengueren les mesures encertades i que eren coherents amb elmodel. En aquests anys de recessió internacional i atur elevat a moltspaïsos, Alemanya gairebé no va practicar plans d’estímul fiscal, i vaposar èmfasi en el que s’ha anomenat la «resposta alemanya» a la crisi:extensió dels llocs de treball a temps parcial, sobretot en els sectorsindustrials, i ajustament del temps de treball, de manera que baixessinles despeses sense que augmentés l’atur. Aquesta flexibilitat s’ha acon-seguit, com ja hem dit, amb la col·laboració de sindicats, interessats

a salvar els llocs de treball i a mantenir la competitivitat. Però tambéera un resultat buscat activament per les empreses, preocupades perla caiguda del volum de mà d’obra qualificada disponible. El manteni-ment dels llocs de treball permetia, doncs, a les empreses continuarconservant la seva plantilla, de manera que, quan arribés la recupera-ció, no haguessin de recórrer a noves contractacions que, atesa l’ofertade treball, podien ser difícils d’aconseguir.

Aquests desenvolupaments recents en el mercat de treball mostrencom funciona el model alemany en situacions difícils, mirant de fer

compatible la flexibilitat en els llocs de treball amb un elevat nivellde protecció social i un estat del benestar desenvolupat. Però això nogaranteix la continuïtat futura del model. La retenció de la mà d’obraha estat una bona solució per a les empreses alemanyes en la conjun-tura actual, d’escassesa de mà d’obra qualificada, i també per als tre-

balladors i per a la societat, evitant l’aparició d’un atur massiu. Però lacontinuïtat d’aquestes pràctiques pot posar en perill els ajustamentsestructurals que seran necessaris, pels canvis tecnològics i demogrà-fics i per la creixent competència internacional. I aquí entraran en joc

nous elements del model, com la formació professional, que s’hauràd’expandir per incloure-hi també els treballadors de baixa qualifica-ció, especialment immigrants.

És aplicable el model alemany a altres països?

A la vista de tot això, esdevé comprensible l’actitud que els polítics,empresaris, mitjans de comunicació i ciutadans alemanys semblenmostrar envers els països de la perifèria. Països que dirigeixen la seva



12

mirada cap a Alemanya, demanant-hi comprensió i ajuda pel que faals seus problemes de pèrdua de competitivitat, dèficit públic, elevatsnivells de deute públic i privat, crisi de les seves institucions finan-ceres, altes primes de risc i dificultats d’accés als mercats financers,

malestar social, etc. La recepta que Alemanya està recomanant és laque es deriva del seu model: reduir el dèficit i l’endeutament públic iprivat, augmentar la taxa d’estalvi, corregir la pèrdua de competitivi-tat, flexibilitzar el mercat laboral, recapitalitzar els bancs, etc. I recol-za tot això, probablement, en tres raons.

La primera és que aquestes recomanacions coincideixen amb elmodel alemany, que ha funcionat bé fins ara i, per tant, no hi ha motius

per recomanar-ne un altre. En qualsevol cas, aquest no és un projectenou: era a la base del Sistema Monetari Europeu, fins a la crisi de 1993,i després en la moneda única, des de 1999. I alguns països, com França,

s’han aproximat força al model d’austeritat fiscal i de competitivitatexterior.

La segona raó és que les institucions financeres alemanyes han in-- vertit fortament en el deute públic i privat dels països perifèrics, demanera que els interessa que aquests països continuïn sent solventsi continuïn complint amb les seves obligacions financeres. I això serà

possible si aquests països deutors segueixen la recepta del model ale-many.

La tercera raó és paral·lela a la segona: en el cas d’haver d’ajudarels països perifèrics, bé sigui els seus governs o els seus bancs, fent-secàrrec del seu deute o oferint-hi garanties, o aportant fons per a pos-

sibles programes de foment del creixement, Alemanya haurà de ser elprimer garant i qui aporti la major quantitat de fons.

Tot això explica que Alemanya miri d’evitar la fallida dels païsosperifèrics, comprometent-hi, però, el mínim de recursos. Amb això,

mira de prevenir el «risc moral», és a dir, la situació en què un paísfortament endeutat, que ha iniciat una política d’austeritat per poderfer front a les seves obligacions financeres, redueixi els seus esforçosquan se li promet ajuda. I també futures situacions de risc moral, quees poden produir si, més endavant, un país incorre en les mateixespolítiques dels perifèrics avui, amb l’esperança que, com a ells, se li

brindarà l’ajuda dels creditors, abans que permetre’n la fallida. I, final-ment, pels greuges comparatius que es puguin crear amb altres païsosen dificultats o amb necessitat d’ajuda per al creixement, que poden



13

sol·licitar la col·laboració dels països rics amb l’argument que ells tam- bé tenen dret a una ajuda semblant a la que va oferir el 2012 als païsosendeutats.

Si això és així, sembla lògic que Alemanya imposi als països perifè-

rics i, en general, a tots els socis de la Unió Europea, les condicions quees deriven del seu model, a saber, austeritat, competitivitat, seriositati compromís, arribant fins i tot a incloure-ho a la constitució de cadapaís, tal com figura al tractat que es va proposar el 2011.

Però això presenta alguns problemes. Un: l’austeritat que s’està exi-

gint als països deutors agreuja la recessió, la qual cosa conduirà a mésdèficit i, per tant, a la necessitat de més austeritat, en un cercle viciós.

No seria més lògic suavitzar aquesta exigència? L’argument econòmica curt termini és clar, però també cal considerar l’argument del riscmoral, esmentat abans. I un argument polític: si s’escau, el govern

alemany hauria de justificar davant dels seus ciutadans que, tot con-tradint els seus compromisos anteriors, està disposat a ajudar altrespaïsos, en contra del seu propi model i, per tant, en contra de la dispo-sició del seus ciutadans. Per això, probablement, Alemanya mantindràles seves exigències sobre els països deutors fins que la corda estigui apunt de trencar-se, però, probablement, no més enllà.

Un altre problema: ¿A Alemanya li convé que els seus socis compar-teixin el seu model? En el passat, les exportacions alemanyes es van

beneficiar de l’excés de despesa dels seus perifèrics. Si aquests païsosmoderen les seves importacions, perjudicarien la indústria germànica.Però aquesta no és una objecció seriosa, dins del model alemany. És

veritat que el país s’ha beneficiat de les expansions dels països deutors,però la seva fortalesa no rau tant en la demanda dels perifèrics comen la qualitat, la innovació i els serveis de la seva indústria, de maneraque uns anys de recessió alta en alguns socis de la Unió Econòmica

i Monetària europea no suposarien la fallida del model alemany. Defet, es repetirien, d’alguna manera, les seves experiències dels anysposteriors a la reunificació, quan el país es va estimar més manteniri millorar les característiques del seu model que no pas practicar polí-tiques fiscals expansives. Això semblaria impensable als Estats Units,però Alemanya és diferent.

A més, els mercats de referència per a Alemanya avui no són tantels europeus sinó els mercats dels països emergents. Però això gene-ra, alhora, un altre problema: ¿serà viable el model alemany quan la



14

Xina i altres països emergents hagin avançat més encara en la cadenadel progrés tecnològic? Aquesta pregunta forma part del que hem ditabans sobre la sostenibilitat del model alemany en el futur. Avui notenim resposta, però no hi ha motiu per pensar que Alemanya hagi de

canviar, per això, la seva estratègia, si més no mentre sigui capaç deconservar els seus avantatges competitius, o sigui, mentre mantinguiel seu lideratge en innovació, tecnologia i qualitat.

Una altra qüestió important és si el model alemany es pot exportara altres països, i en particular als perifèrics. Sovint s’afirma que no

és possible, per raons relacionades amb la cultura o la mentalitat delpaís. És veritat, però la cultura també es transforma. El model alemany

no es pot traslladar directament a Espanya si Espanya no aplica unconjunt de reformes que li permetin, millor, que l’obliguin a convertir-se en una societat més eficient, més estalviadora i més curosa amb

els seus comptes públics. Les reformes que l’economia espanyola estàduent a terme s’encaminen cap aquí.

Així doncs, ¿Espanya s’ha de convertir en una economia d’alta efi-ciència, especialitzada en béns de capital per a l’exportació? No neces-sàriament: el que aquí és rellevant són altres aspectes del model, comla flexibilitat laboral (tant és per a quin tipus de béns i per a quins mer-

cats), la sostenibilitat de l’estat del benestar (que pot ser o no tan bocom l’alemany, però que serà, probablement, diferent, perquè els inte-ressos, les necessitats i les preferències dels espanyols són uns altres),l’estabilitat dels comptes públics, la preferència per una inflació baixai estable (cosa que implica els sindicats espanyols i exigeix, com hem

vist, una major flexibilitat laboral), etc. Això és, en definitiva, el quepretén el futur tractat fiscal. I em sembla que això és el que cal per aun país com Espanya, que és membre d’aquest club que és la monedaúnica, i pretén continuar-ho sent.

La darrera qüestió és el paper que Alemanya ha d’exercir en la tran-sició dels països perifèrics cap a aquest futur que, com dèiem, sem-

bla exigir una aproximació al model alemany. Quan un conjunt depaïsos va decidir formar el 1999 la Unió Econòmica i Monetària euro-pea, s’estaven convertint en socis d’un projecte molt ambiciós. Enaquell moment es deixaren moltes coses sense resoldre, en particular

l’estratègia fiscal necessària perquè la moneda única funcionés, i en elsanys que seguiren no es va fer res per pal·liar aquestes mancances, quefins i tot s’agreujaren, entre altres raons, per la iniciativa d’Alemanya



15

i França el 2005 de desvirtuar el Pacte d’Estabilitat i Creixement, quanaquestes nacions no van complir les regles fiscals que ara estan exigintals seus socis en dificultats.

Quan el 2010 esclatà la crisi del deute sobirà, la relació d’Alemanyai d’altres països centrals fou la desencadenant del problema. Però elproblema hi era, i era un problema de tothom: de Grècia, primer, peròtambé dels bancs alemanys, de l’euro i de la mateixa construcció euro-pea. De manera que s’hi van haver d’implicar, a contracor, però cada

vegada més. I hauran de continuar-ho fent, sobretot si, com diuenalguns observadors, Europa sempre s’ha construït a força de crisis. Elproblema, em sembla, pot raure en el fet que Alemanya o una part delsalemanys (començant pel seu Tribunal Constitucional) no es conside-ren plenament implicats en aquest magne projecte europeu per a totala vida, sinó, simplement, socis d’un club de nacions independents.Potser per això reben les crítiques dels seus socis europeus, que accep-ten les seves imposicions perquè no els queda altre remei. Però, ¿aquestés el millor procediment per empènyer la construcció europea?

Expliquem-ho d’una altra manera: la insolvència dels deutors és,abans que res, una responsabilitat seva, però no hi ha dubte que elscreditors en tenen també alguna culpa. I Alemanya té diverses res-ponsabilitats, si no culpes, en la situació actual. Els seus bancs contri-

buïren de bon grat a la bombolla immobiliària espanyola o al creixe-ment del deute grec, i no poden defugir la seva part de responsabilitaten tot això. El govern alemany no treballà prou per trobar la soluciódels problemes de la zona euro, i això també el fa coresponsable de lesconseqüències d’aquest abandonament. I ara Alemanya és el país líderd’Europa, i no pot desentendre’s dels seus problemes, encara que nose’n senti culpable. Això no vol dir que tota la culpa sigui d’Alemanya,però sembla raonable concloure que s’ha d’involucrar més en la solu-

ció dels problemes dels seus socis, més enllà de recordar-los i exigir-losla disciplina a llarg termini.

El Model Econòmic Alemany

Documents

Transcript of El Model Econòmic Alemany