Eduard Molner - Xavier Albertí

Eduard Molner - Xavier Albertí

Editen: Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions

Primera edició: novembre del 2012

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola

www.bcn.cat/publicacions - www.bcn.cat/barcelonacultura

© dels textos: els autors

© de les imatges: els fotògrafs, arxius i col·leccions corresponents: Àgata Viñas; Arxiu Fotogràfic de Barcelona; Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya; Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; Arxiu Històric de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) a Catalunya; Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona; Arxiu Nacional de Catalunya; Biblioteca de Catalunya; Rosa Cortés; Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya; Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU); Isabel Llurba; MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre; Enric Mateo; Xavier Quiñones; Benet Rouse; Pere Sagristà

© de les característiques d’aquesta edició:Viena Edicionsc/ Tuset 13 - 08006 BarcelonaTel.: 93 453 55viena@vienaeditorial.comwww.vienaeditorial.com

Coordinació editorial: Teresa Guilleumes (Viena Edicions), Meritxell Téllez (Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona) i Oriol Guiu (Direcció d’Imatge i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona)

Documentació: Eva Gimeno i Lluís Maria Bou

Disseny: Enric Jardí Disseny, Meri Mateu

Impressió: Ingoprint

Reproduccions fotogràfiques: Index Estudi de Fotografia

ISBN Viena Edicions: 978-84-8330-707-6

ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-428-6

Dipòsit legal: B.27.712-2012

L’Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions agraeixen la col·laboració de totes les persones i institucions que han contribuït a fer possible aquest llibre.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transmissió d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra.

Procedència de les imatges de les entrades biogràfiques

Arxiu Fotogràfic de Barcelona: p. 99 (P. Gener), autor descone-gut-Fons Peius; p. 117 (A. Lerroux), autor Josep Esplugas Puig, 1890-1915; p. 175 (J. Santpere), autor Amadeu Mariné, 1920; p. 192 (M. Vila) autor Amadeu Mariné, 1918

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: p. 176 (S. Seguí)

Arxiu Nacional de Catalunya: pàg. 98 (S. Gasch), autor desconegut. ANC/Fons Solidaridad Nacional – La Prensa; p. 138 (F. Madrid). autor Gabriel Casas, 1925-1936. ANC/Fons Gabriel Casas i Galobardes; p. 148 (J. Montero), autor Gabriel Casas, 1930-1933. ANC/Fons Gabriel Casas i Galobardes; p. 152 (R. Moragas), autor Josep Brangulí, 1930-1935. ANC/Fons Brangulí (fotògrafs); p. 166 (J. M. Planes), autor Gabriel Casas, 1929-1933. ANC/Fons Gabriel Casas i Galobardes

Biblioteca de Catalunya: pàg. 142 (R. Martínez); pàg. 167 (V. Quirós); pàg. 86 (J. Demon)

Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya: pàg. 172 (S. Rusiñol), IEFC/Col·lecció Merletti

Instituto Complutense de Ciencias Musicales (ICCMU): p. 181 (J. Suñé)

MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Institut del Teatre: p. 20 (E. Adams); p. 24 (S. Alarma); p. 28 (T. Alegret); p. 33 (Amichatis); p. 38 (A. Barbosa); p. 39 (A. Baró); p. 40 (E. Baró); p. 41 (R. Batlle); p. 57 (E. Borràs); p. 58 (F. Bozzo); p. 60 (La Cachavera); p. 61 (A. Caparó); p. 62 (F. Capdevila); p. 65 (Ll. Capdevila); p. 67 (A. Casals); p. 71 (E. Clarà); p. 76 (germanes Conesa); p. 81 (V. Daroqui); p. 88 (Derkas); p. 90 (L. Duran); p. 92 (Ll. Elías); p. 94 (M. Fontdevila); p. 96 (La Fornarina); p. 97 (F. García-Parreño); p. 103 (E. Giménez); p. 104 (M. Giménez); p. 105 (La Goya); p. 106 (La Goyita); p. 108 (E. Guitart); p. 109 (J. Heras); p. 110 (R. Hernàez); p. 112 (B. Ibáñez); p. 113 (A. de Isaura); p. 114 (E. Jordi); p. 134 (E. Lluelles); p. 137 (V. López); p. 139 (P. Marqués); p. 143 (R. Meller); p. 150 (P. Montoro);p. 156 (A. Nolla); p. 159 (Onofri); p. 161 (J. Padilla); p. 165 (D. Pla); p. 170 (A. Roure); p. 173 (J. M. de Sagarra); p. 178 (A. Soler); p. 179 (B. Solsona i B. Suárez); p. 180 (M. Sugrañes); p. 185 (R. Tor); p. 186 (E. Torres); p. 188 (J. Vallmitjana); p. 195 (S. Vilaregut); p. 196 (T. Vinyals); p. 197 (M. Xatart); p. 202 (Ll. Zanón)

Fons particular Rosa Cortés: p. 23 (Alady); p. 157 (P. Odena)

Fons particular Enric Mateo: p. 193 (J. Viladomat)

Fons particular Pere Sagristà: p. 164 (C. Pérez)

Fons particular Xavier Quiñones: p. 45 (Bella Chelito); p. 171 (R. Rovira); p. 177 (M. Serós)

Fons particular Àgata Viñas: p. 66 (J. Carabén)

Amb la col·laboració de:

Índex

Pròleg de Xavier Trias

Presentació de Jaume Ciurana

Introducció: L’art de l’efimer esdevingut memòria de ciutat

De sobte, una avinguda espectacular: de la barraca al teatre

Putes, pinxos i cafeters

Míting i barricada

Damunt i darrere l’escena, l’espectacle és el públic

Bibliografia

Índex de personatges biografiats

9

11

13

16

42

72

128

215

219

9

uan, des de l’Ajuntament, parlem de fomen-tar la recuperació de la memòria històrica de la ciutat, ens referim a exemples com aquest llibre que ara us presento, Carrer i escena. El Paral·lel 1892-1939, amb el qual els seus au-tors, Eduard Molner i Xavier Albertí, a través d’un exhaustiu treball de recerca, han contri-

buït a rescatar el record d’un món genuïnament barceloní que, en molts aspectes, havia caigut en l’oblit més absolut.

Aquell espai de lleure i espectacle, que fou inicialment lloc de trobada i d’esbarjo de la classe treballadora i que comptà amb innombrables establiments, amb el pas dels anys esdevingué el centre indiscutible de les arts escèniques de la ciutat. Aquest centre d’entreteniment de les classes populars anà adquirint amb el temps una forta personali-tat que acabà atraient gent d’altres procedències socials. Els nombrosos testimonis que ens n’han donat Josep Ma-ria de Sagarra, Francesc Pujols o Josep Pla, entre tants altres, ens rememoren un univers carregat de la vida i la influència que, tant en els plans social i cultural com en l’ideològic, l’entorn del Paral·lel exercí sobre els barcelonins i les barcelonines al llarg de més de quatre dècades.

Tal vegada la raó per la qual s’han anat oblidant tantes facetes de l’entorn lúdic i festiu del Paral·lel dels anys que estudia aquest llibre (1892-1939) és el desinterès que tra-dicionalment s’ha mostrat pels moviments i costums dels àmbits més populars. No hem d’oblidar, però, que en la davallada del Paral·lel com a centre cultural a partir de

Pròleg

10

1939 hi tingué, sens dubte, un paper determinant l’estric-ta censura que es va aplicar al món de l’espectacle en el període de postguerra.

A mesura que anaven elaborant el llibre, els seus autors han anat descobrint tot un món del qual, en innombrables aspectes que han resultat ser de gran interès, ni tan sols tenien notícia. Així, anècdotes i esdeveniments dignes de ser recordats han estat desenterrats de l’oblit.

Mitjançant la nostra col·laboració en la publicació d’aquesta obra, des de l’Ajuntament de Barcelona volem transmetre als autors el nostre agraïment pel seu esforç i per l’enriquiment de la nostra memòria i del nostre patri-moni cultural que se’n deriva.

Xavier TriasAlcalde de Barcelona

11

a més d’un segle que va néixer i, tot i que al nomenclàtor barceloní ha tingut noms diversos segons les èpoques, per als barcelonins sempre ha estat el Paral·lel. El nom, com potser sabreu, ve del fet que l’avinguda que enllaça les Dras-sanes i la plaça d’Espanya coincideix en el seu recorregut amb el paral·lel terrestre 41o 22’ 34”

nord, però per als barcelonins, la paraula Paral·lel va més enllà d’aquesta referència geogràfica i evoca un món de teatre, sarsuela, music-hall, cuplets... Un món brillant de marabús i lluentons que, en el moment de màxima esplen-dor, feia a la nostra ciutat el paper del Montmartre parisenc o del West End de Londres.

Ara, Eduard Molner i Xavier Albertí es capbussen en la memòria social i teatral del Paral·lel i, en un volum impres-cindible, documentat àmpliament i exhaustiva, reviuen les èpoques més brillants de l’avinguda teatral per excel·lència: des dels mítings i reunions polítiques que acollien els cafès i les terrasses, als drames i vodevils transgressors que n’om-plien els escenaris.

Aquest Paral·lel que avui enyoren els barcelonins, però, té tant de passat com de futur. I és que l’avinguda està destinada a tornar a ser un dels grans centres teatrals de la ciutat, a esdevenir amb el temps un eix potent des del punt de vista comercial i lúdic però, especialment, des del punt de vista teatral. L’Ajuntament, i també la iniciativa privada, tenen la responsabilitat de recuperar-ne la brillantor, as-sumint un nou repte propi dels temps que vivim: la inter-

Presentació

12

nacionalització. Perquè el Paral·lel que ve ha de ser un punt clau del lleure dels barcelonins, però també una referència de l’escena europea que atregui públics vinguts d’arreu.

Si Barcelona és coneguda pel seu talent teatral, i si els directors i dramaturgs del nostre país triomfen en els es-cenaris més llunyans, el repte és convertir el Paral·lel en un centre de creació cap al qual apuntin, en un futur proper, els focus de l’escena internacional.

Passeu les pàgines d’aquest llibre i comenceu a reme-morar el passat esplèndid del Paral·lel, però no perdeu de vista que, a més d’una història brillant, l’avinguda té un futur engrescador: convertir-se en un gran aparador del talent escènic del nostre país.

Jaume Ciurana Tinent d’alcalde de Cultura,

Coneixement, Creativitat i Innovació

13

l Paral·lel va funcionar com un articulador de ciutadania de primer ordre que va contribuir a la configuració d’una societat de masses mo-derna, amb tots els seus conflictes i contradic-cions. Per això podem categoritzar-lo com un fenomen cultural fonamental en la història de la Catalunya contemporània.

Per aquesta raó, el volum que teniu a les mans ha vol-gut explicar la transformació d’una ciutat, d’una societat i d’un país, i ho ha fet per mitjà d’una història de l’espec-tacle popular. El projecte d’aquest llibre arrenca d’un projecte mare, o d’un projecte germà: l’encàrrec d’una exposició sobre el Paral·lel del primer terç del segle xx per part del Centre de Cultura Contemporània de Barce-lona. Una empresa ambiciosa que ens vam prendre amb una autoexigència proporcional a l’oblit i al menysteniment que Barcelona i el país en general havien demostrat envers el seu propi patrimoni de cultura popular escènica, mani-festada en el Paral·lel. Però bé sabíem que fèiem una expo-sició efímera sobre l’art de l’efímer. Per això aquest llibre.

Hem volgut fixar uns noms, i fixar-los en un context, des de la humilitat de saber que hem treballat només els més imprescindibles, que ens n’hem deixat molts que segura-ment mereixien aquesta categoria i que, per aquesta ma-teixa raó, els que recollim aquí són una representació mínima de tots els que hi podrien ser de ple dret. En tot cas, ens importaven tant els noms com la seva ubicació, el seu context. Els trobareu al llarg de tot el llibre en entrades

IntroduccióL’art de l’efímer esdevingut memòria de ciutat

14

ordenades alfabèticament, acompanyant el text dels dife-rents capítols. Al final de l’obra, un índex onomàstic us permetrà accedir-hi de manera directa.

Aquest és un llibre escrit amb voluntat de divulgació i amb l’objectiu que desperti l’interès d’un gran nombre de lectors. Però no renuncia a una interpretació, a una deter-minada lectura, sobre els motius del naixement i de l’eclo-sió del fenomen del Paral·lel, l’avinguda que, en la seva època de màxima esplendor, va arribar a reunir la major densitat de locals d’espectacle d’arreu d’Europa. Per això el cos central està escrit amb la intenció d’orientar el lector per tal que ell mateix vagi col·locant les trajectòries vitals dels artistes i les personalitats vinculades a l’avinguda com si fossin les diferents peces d’un gran mosaic que cal en-tendre des d’una perspectiva global.

La contribució de l’historiador Lluís Bou ha estat fona-mental sobretot pel que fa a la llista d’actors i actrius, se-gurament l’apartat més inconegut i, a parer nostre, una de les aportacions més valuoses d’aquest volum. Igualment, el llibre respon a una voluntat d’aportar continguts en forma d’imatges de tota mena, en bona mesura inèdites, dels esdeveniments que s’hi expliquen i de posar rostres als noms que s’hi recuperen. I, en aquesta tasca, l’aportació d’Eva Gimeno ha estat decisiva.

Eduard Molner i Xavier Albertí

Al Francesc i el Pau, les meves estrelles.

Xavier Albertí

A la Glòria i l’Arnau, regal de l’Univers aparegut en el procés d’escriptura.

Eduard Molner

Per Xavier Albertí

18

ascuda com una via de comunicació natural entre els nuclis urbans de l’interior, com la zona fabril de Sants, i el port, l’avinguda del Paral·lel es va traçar a finals del segle xix sobre un ter-ritori que –especialment a la seva part baixa– era patrimoni de gitanos, militars, contraban-distes, prostitutes, carboners, pagesos i d’un

llarg etcètera de persones que es dedicaven als oficis més inversemblants. Tots aquells oficis, però, estaven relacionats amb un gran nucli urbà dotat d’una sortida al mar, que havia viscut una gran expansió industrial al segle xix.

Aquesta zona, abans de ser urbanitzada, era una mena de terra de ningú habitada, una àrea que s’estenia des del que avui coneixem com a Ciutat Vella fins a la falda de Montjuïc. Una contradicció in terminis, «terra de ningú» i «habitada», amb la qual volem significar el fet que l’autoritat política i administrativa tenia en aquesta zona una presència molt relativa, molt més nominal que real. Per aquesta raó, era refugi per a multitud d’activitats situades al marge de la llei i també per a unes expansions de tota mena que buscaven la llunyania de la moral convencional que maldava per impo-sar-se a la ciutat. Era l’espai, per exemple, dels trinxeraires, els vailets que miraven d’estirar bocins de les bales de cotó transportades pels carruatges que sortien del port:

Era un dia plujós; els carros no feien gaires viatges però la Xava havia tingut la sort de poder clavar urpada en una bala de cotó mig desfeta. Estirà tant de cotó com va poder. El carro passava pel bell mig del Paral·lel i, com que plovia, el carreter anava enfilat, tapat amb un tros d’encerat.

Juli Vallmitjana va fer literatura d’aquell escenari i d’aquell ambient amb La Xava (1910), d’on hem tret la citació, però també amb Sota Montjuïc, o amb el seu teatre, en bona mesura inspirat en tot aquest món que acabem de descriure.

19

L’avinguda del Marqués del Duero, al costat de la plaça d’Espanya. Josep Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya/Fons Brangulí (fotògrafs).

Isidre Nonell, amic seu, en va fer pintura, d’aquest mateix univers. Una literatura i una pintura no gaire ben rebudes pels estaments burgesos d’aquell moment, poc disposats a mirar de fit a fit les zones ventrals de la seva pròpia ciutat.

Que Barcelona arribés a tenir una gran avinguda dedica-da a les arts escèniques populars fou gràcies a un cúmul de circumstàncies de tot tipus. En cap cas, però, no va ser re-sultat de meditades decisions d’urbanistes ni polítics. De fet, en aquesta ciutat, les arts escèniques sempre havien tingut un cert caràcter marginal. Primer, van ocupar l’eix de les Rambles, durant segles, el límit de la ciutat burgesa i me-nestral, i, posteriorment, es traslladaren a l’eix del Paral·lel, veritable frontera entre una ciutat en expansió i tot allò que en viu al marge i, malgrat tot, en una dependència directa.

20

Quan Ildefons Cerdà va dissenyar una gran avinguda de cinquanta metres d’amplada –com la Diagonal o la Meri-diana–, ben poc podia pensar que aquesta via acabaria fi-gurant en el context occidental com un dels carrers de l’espectacle per excel·lència, amb la densitat de seients escènics per metre quadrat més gran del món. El projecte era tot un altre: una artèria de comunicació elegant i resi-dencial que havia de constituir un dels límits exteriors de la ciutat. Dos quilòmetres de via traçats en el nou projecte de l’Eixample de la ciutat de Barcelona sobre els terrenys sorgits de la demolició de les muralles, que va començar el 1860, sobre antics horts, sobre zones d’influència portuària

Enric AdamsBarcelona, 1873 - ?

Intèrpret de mim. Aviat va canviar les seves primeres inquietuds artístiques com a retratista per l’art del mim quan a Tolosa de Llenguadoc (ciutat on residia, ja que el seu pare hi tenia un negoci de vins espanyols) estudià mim i actuà en diverses companyies d’aficionats. D’arrels barcelonines (havia nascut a la Barceloneta) aterrà al Paral·lel l’any 1892, quan el mim s’escenificava als senzills espectacles de les barraques de fira. Va treballar com a pierrot a la companyia de Pepe Ibáñez al Circo Español Modelo (Teatre Espanyol), acabat d’inaugurar, on el 1892 estrenà les pantomimes El maestro de armas i Vida y viajes de Cristóbal Colón (octubre de 1892), tot coincidint amb el quart centenari del descobriment d’Amèrica. De 1893 a 1900, i amb el seu constant treball en diversos escenaris de la ciutat (Grand Concert des Variétés, del carrer del Gínjol, Edén Concert, Pavelló Soriano, etc.), es consolidà com un dels mims més valorats del moment. Inicià, llavors, una llarga gira per tot Europa, i va actuar a Londres, Liverpool, Estrasburg, París, Munic, Berlín, Ginebra, Moscou, Roma, Milà, etc. A París col·laborà assíduament com a professor al Conservatori Popular de Mimí Pinsón per a joves obreres parisenques, acabat de crear, on es feien classes de declamació, ball, òpera i pantomima. A partir de 1912 actuà esporàdicament a Barcelona, amb obres escrites per autors francesos, entre ells Catulle Mendès. L’agost d’aquest mateix any va reaparèixer al Teatre Soriano amb cinc funcions, tot presentant el drama en mim Coeur d’Apache (dut al cinema per D. W. Griffith l’any 1912), una de les seves obres predilectes i que més havia representat a l’estranger. Precisament, aquesta obra formà part del repertori que presentà a la seva darrera actuació al Paral·lel (teatre Apolo, juny de 1919). Va ser un dels mims més valorats pels autors de l’època a l’estranger, mentre que al Paral·lel, i malgrat el seu reconeixement, el públic preferí la companyia Onofri, consolidada al Paral·lel des de finals del segle xix.

21

L’avinguda del Paral·lel des de Montjuïc. i militar, rieres i carreteres que enllaçaven la vella ciutat amb el municipi veí de Sants, molt abans de la seva anne-xió l’any 1897.

El Paral·lel fou batejat sobre els plànols, l’any 1874 –quan encara faltaven vint anys perquè s’inaugurés la seva urba-nització–, amb el nom de Gran Avenida del Marqués del Duero. Els barcelonins, però, no van deixar mai de referir-se a l’avinguda amb aquell nom que ja havia grafiat Cerdà en els seus primers dissenys (1863), emparat per les seves dèries geometritzadores. Durant la República, l’avinguda prengué el nom del polític i advocat obrerista Francesc Layret, i amb l’establiment del franquisme recuperà el nom

22

de Marqués del Duero. No fou fins a l’any 1979 que l’avin-guda passà a anomenar-se, oficialment, amb el nom que tothom l’havia conegut sempre: avinguda del Paral·lel. L’origen del nom Paral·lel es troba, com hem vist, en els mateixos plànols de l’urbanista Cerdà i en la fortuna que el nom féu entre la ciutadania barcelonina.

Hi ha, però, una llegenda segons la qual un astrònom hauria finançat l’establiment d’una taverna a la via, amb la condició que fos anomenada El Paralelo, ja que el carrer seguia un dels paral·lels del globus terraqüi. En tractar-se d’un dels primers locals del nou carrer, hauria estat punt de trobada i, ràpidament, un topònim acceptat per la gent. Tot plegat s’explica a Biografía del Paralelo (1945), de Luis Cabañas Guevara (pseudònim de Rafael Moragas, Mora-guetes, i Màrius Aguilar). El més curiós, però, és que la llegenda urbana es va donar per bona als llibres de Mario Verdaguer, Medio siglo de vida íntima barcelonesa (1957), o Sebastià Gasch, El Molino (1972). En qualsevol cas, mal-

Màrius Aguilar Huete, Conca, 1883 - Montpeller, 1952

Periodista. Estudià dret a Barcelo-na. Va començar la seva carrera periodística al diari El Radical, a València, i més endavant va col·laborar en els mitjans impresos progressistes barcelonins El Poble Català, El Diluvio, L’Esquella de la Torratxa i El Día Gráfico, del qual va esdevenir director. També dirigí La Noche. Els seus articles de caràcter satíric anaven sovint signats amb el seu pseudònim: Palafox. Fou un dels membres més actius de la bohèmia barcelonina, especialment la que es concentrava al Bar del Centro, de la qual també van formar part Joan Salvat-Papasseit, Plató Peig, Lluís Capdevila, Andreu Nin, Francesc Madrid, Manuel Fontdevila, Tórtola Valencia i Amichatis, entre d’altres. L’any 1939 es va exiliar a França. Amb Rafael Moragues, Moraguetes, va escriure Cuarenta años de Barcelona. 1890-1930 (1944) i Biografía del Paralelo (1945), tot usant conjuntament el pseudònim de Luis Cabañas Guevara.

Fotografia d’una escena de l’obra A l’ombra de Montjuïc, de Juli Vallmitjana, estrenada al Teatre Espanyol el 9 de desembre de 1922. MAE. Institut del Teatre.

23

grat les voluntats oficials o les històries que corrien per explicar l’origen del nom, l’avinguda del Paral·lel va ser molt ràpidament sancionada com a tal pel poble.

El seu naixement com a avinguda va estar tenyit, però, d’una llarga sèrie de polèmiques: unes predeterminades pel caràcter marginal dels usos d’aquells terrenys i d’altres per la voluntat d’especular per part dels propietaris de les finques que ocupaven el que havia de ser l’avinguda. El conflicte d’interessos entre l’Ajuntament i els propietaris es va allargar durant gairebé cinquanta anys. Ja hem dit que Cerdà havia dissenyat una avinguda de cinquanta metres d’amplada, però els propietaris dels terrenys havien decidit lluitar perquè fos només de quaranta, per tal de no perdre tanta propietat.

Carles Saldaña Beut València, 1902 - Barcelona, 1968

Còmic, ballarí i cantant burlesc, conegut com El ganso del hongo, ja que sortia a l’escenari vestit amb esmòquing, guants blancs i bombí, una vestimenta que trencava amb la imatge del pallasso tradicional. Va iniciar la seva carrera de molt jove com a artista de varietats al Folies Bergère (després Teatre Arnau) amb el malnom d’Alady, que suposa-dament li atribuí Santiago Rusiñol, el qual, en veure’l amb una taca d’oli a la solapa, digué que era Aladí, el de la llàntia meravellosa. Saldaña va canviar la i llatina per la y grega per tal de donar-se un aire estranger. Introductor al Paral·lel de l’estil dels chansonniers i diseurs parisencs, actuà gairebé permanentment als teatres Còmic, Victòria i Apolo, i a vegades va ser anomenat el rei del Paral·lel. Es guanyà la popularitat gràcies al fet que va saber conjugar perfectament el diàleg d’acudits amb el públic, el ball i la caricatura. Va participar en nombrosos vodevils, com el popular La reina ha relliscat, al Teatre Espanyol (1932), amb la companyia Santpere-Nolla. Intervingué com a tertulià radiofònic en nombroses ocasions i en papers secundaris d’algunes pel·lícules sonores, com El amor solfeando (1930), d’Armand Guerra, al costat d’Imperio Argentina.

24

La resposta de l’Ajuntament a les peticions dels propie-taris per reduir l’amplada de l’avinguda fou una cèlebre «llei de porxos», que intentava acostar posicions. L’avin-guda tindria cinc metres de pas sota porxos a cada vorera, de tal manera que d’un portal al portal del davant hi hau-ria cinquanta metres, però entre la finestra d’un primer pis i la del pis del davant, n’hi hauria quaranta, segons una

SALVADOR ALARMA Salvador Alarma i Tastàs Barcelona, 1870-1941

Va ser un dels escenògrafs més reputats de l’escena catalana del primer terç del segle xx. Format a l’Escola de Llotja, aprengué les tècniques de l’ofici treballant al taller del que fou el seu mestre, l’escenògraf Francesc Soler Rovirosa. Als dinou anys, entrà a treballar al taller propietat del seu oncle, Miquel Moragas i Ricart (també escenògraf), situat al Teatre Circ Barcelonès, del carrer de Montserrat, amb el qual s’associà, i a partir de 1916 es va convertir en el seu propietari. Els seus treballs van seguir la tradició catalana més realista dels escenògrafs de formació professional, que obviaven altres camps de les arts plàstiques per centrar-se exclusivament en la tasca teatral. Extraordinari compositor de perspectives i, sobretot, un gran creador d’escenaris veristes, va ser el primer a defensar la necessitat d’enfosquir les sales per tal d’emfasitzar els escenaris i va incorporar-hi les noves tecnologies elèctriques. Professionalment, col·laborà amb Adrià Gual (Teatre Íntim) i Lluís Graner (Espectacles i Audicions Graner), i formà part del comitè organitzador dels espectacles del Teatre de la Naturalesa a la vil·la romana de Can Terrers, a la Garriga (1911 i 1914). Va realitzar nombroses escenografies d’òperes per al Liceu (sobretot wagnerianes) i innumerables decoracions, no tan sols en gairebé tots els teatres de Barcelona, sinó també a Madrid, Buenos Aires, Montevideo i altres ciutats. Al Paral·lel realitzà les escenografies per a nombroses estrenes, entre les quals destaquen L’auca del senyor Esteve (Teatre Victòria, maig de 1917), la sarsuela La sombra del Pilar, de F. Romero, G. Fernández Shaw i J. Guerrero (Teatre Nou, octubre de 1924) o la visió plàstica Empordà, del mestre Morera i Joan Maragall (Olympia, febrer de 1927), entre d’altres. Les seves capacitats tècniques i artístiques li van facilitar la feina per a qualsevol tipus de gènere: revistes (Melitona, En el país de los tontos, Teatre Còmic), vodevils (La reina ha relliscat, L’amor capgira un país, Teatre Español), sarsuela (La isla de las perlas, Teatre Nou), etc. Un dels seus darrers treballs fou per a la revista El hombre invisible, que la companyia de Josep Santpere presentà al Teatre Còmic del Paral·lel (setembre de 1935). També exercí la docència a l’Institut del Teatre, com a director de la secció d’escenografia des de l’any 1927 fins a l’any 1936, quan presentà la dimissió a causa del seu delicat estat de salut.

25

Vista de l’avinguda del Marqués del Duero, c. 1910.

Model núm. 2 de façana porxada de l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias, febrer de 1883. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona: Q136 Obres Públiques–Eixample Vell, expedient núm. 1366/1882.