EL PERDÓ x web - otsiera.com PERDO.pdf · ......
-
Upload
duongkhanh -
Category
Documents
-
view
217 -
download
0
Transcript of EL PERDÓ x web - otsiera.com PERDO.pdf · ......
1
Per pensar
EL PERDÓ... amb les criatures. Apunts.
“Demana-‐li perdó!”, “perdó”, mussitarà potser la criatura, per tal de poder passar pàgina aviat i continuar jugant. Situació resolta, passem a una altra cosa... “Perdó”... S’han mogut els llavis, però poc més. Oportunitat perduda de créixer en comprensió, en estima de l’altre, en autonomia personal. Els apunts que oferim recullen els fruits d’una jornada de treball d’un grup de mestres entorn a l’actitud del perdó. La proposta va sorgir a partir d’una pregunta sobre el tractament del perdó a les diverses tradicions religioses i, poc a poc, es va convertir en una reflexió sobre el significat del perdó i el que implica el treball d’aquesta actitud. Una jornada que va servir per adonar-‐nos-‐en de la complexitat i l’abast del “perdonar”; per comprendre que l’actitud fonda és fruit de la maduresa, de l’acceptació, de la confiança en el valor de cada persona, de l’autoestima. Són això: notes, apunts, que ordenarem en quatre apartats. El primer recull algunes idees, interrogants i experiències. El segon, materials al servei de la reflexió sobre l’abast del perdó i la seva significació. El tercer repassa exemples, símbols i gests de les diverses tradicions de la humanitat. El quart, recull algun text que pot ser d’utilitat a l’hora de portar la reflexió a l’aula. 1. Primeres pinzellades a) El punt de partença S’ha produït una ofensa; és a dir, hi ha una situació de conflicte que cal abordar. Necessitarem temps, no podem anar amb presses. Si no és el moment de poder-‐ho fer (per manca de temps, o de calma, o de...), ho posposem, explícitament. Necessitem temps per escoltar i convidar a les criatures a escoltar-‐se. Molt possiblement apareixeran versions ben diferents: “m’ha dit”, “ha fet”, “no és veritat”... Versions que reflecteixen les vivències de cadascú. Fer-‐los hi veure això, és un pas important. “Tu ho has viscut així?”, “No, el que diu és mentida”. “No és això el que he preguntat. Tu com ho has viscut? Mira’m als ulls”. “Ara esteu massa
2
enfadats”... Deixem un temps, proposem una correguda, el que sigui que ajudi a crear un petit marge, la distància per poder abordar el conflicte de fons. Sense pressa d’arribar a la “conclusió”. El que compta és el procés de comprensió. Amb els més petits cal resoldre més immediatament les situacions “conflictives”. Amb els més grans es pot posposar el diàleg, esperar el moment oportú per parlar. En tots els casos cal fer el seguiment. En una situació de conflicte: - És important recuperar la història dels “fets” des de totes les parts implicades. - Ajudar-‐los a posar-‐hi paraules, però ... alerta amb la interpretació que fem
“nosaltres” del que viuen o pensen les criatures! Hem de donar temps a que diguin la seva versió, que facin la seva narració dels fets, dels sentiments... de tot allò que han viscut.
- Importància d’entendre el perdó, la possibilitat de perdonar, com un
aprenentatge progressiu. És aprendre a mirar els ulls dels altres. És escoltar de debò, sense pressuposar què dirà l’altre.
- Perdonar és una expressió de l’estimar. Quan som criatures ho fem com a criatures, però se’n va aprenent més i més si en tenim ganes i ens hi posem.
- Implica confiança i... renovació de la confiança. Tornar a intentar, donar noves oportunitats.
- Renovar l’interès per l’altre, per nosaltres mateixos, per la possibilitat d’estima i confiança.
- Celebrar els moments de tornar-‐nos a donar oportunitats. Trobar gests que ens hi ajudin.
b) Renovar el vocabulari
Necessitem trobar paraules menys gastades, amb les que puguem acostar-‐nos a l’actitud del perdó sense caure en expressions rutinàries. Diem “et perdono”, podríem dir: - Intentaré... - Tenim o tinc ganes de .... - M’agradaria... - Junts aprendrem a... - Tornem a posar-‐nos-‐hi - Fem les paus - ...
c) Quines actituds podem anar cultivant que ens orientin cap a poder perdonar i, si pot ser, aconseguir-‐ho?
Ens predisposa a PERDONAR, - Aprendre a mirar els ulls dels altres. - Escoltar de debò. - Tenir confiança en els altres i rebre la seva confiança, ...renovar la confiança
amb tothom. - Donar noves oportunitats. Valorar “el tornar-‐ho a intentar” i afavorir-‐ho.
3
- Descobrir i valorar les diferents qualitats, capacitats i aportacions d’uns i altres. - Aprendre a reconèixer i acceptar els propis errors i els dels altres. - Evitar, fugir, combatre “les etiquetes” (tant les positives com les negatives) - ...
2. Reflexions i orientacions sobre la naturalesa del perdó Algunes consideracions (i selecció de textos) a partir del llibre de Jean Monbourquette: Cómo perdonar: Perdonar para sanar. Sanar para perdonar. (Sal Terrae, 1998. 184 p.): La dinàmica psicològica i espiritual del perdó, del perdonar, és d’una gran complexitat. Abans de pensar en perdonar cal treure’ns de sobre moltes falses idees sobre el perdó:
1. Perdonar no és oblidar. Perdonar ajuda a la memòria a sanar. 2. Perdonar no significa negar l’ofensa. 3. Perdonar demana alguna cosa més que un acte de voluntat. Alerta amb les
fórmules màgiques! Els llavis ho diuen, però el cor NO! L’error és considerar el perdó com un acte simple de la voluntat quan perdonar és el resultat d’un procés d’aprenentatge. La voluntat hi té un paper important, però sola no aconsegueix res. Cal mobilitzar també: la sensibilitat, el cor, la intel·∙ligència, el judici, la imaginació, la fe...
4. Perdonar no pot ser una obligació: o és lliure, o no existeix. 5. Perdonar no significa sentir-‐se com abans de l’ofensa. 6. Perdonar no exigeix renunciar als nostres drets. 7. Perdonar no significa disculpar. 8. Perdonar no ha de ser una demostració de superioritat moral. 9. Perdonar no consisteix en traspassar la responsabilitat a Déu.
El perdó, una aventura humana i espiritual. El veritable perdó lluny de ser una manifestació de poder, és primer de tot, un gest de força interior. El terme "perdó", tal com s'utilitza normalment en el llenguatge quotidià, és equívoc: no expressa la complexa realitat que hauria de designar, ja que la majoria de les vegades remet a un acte de voluntat instantani i aïllat del seu context. Però el perdó veritable és molt més. Per un cantó, és més que un esforç de voluntat: el procés del perdó apel·∙la a totes les altres facultats de la persona; per un altre cantó, lluny de ser un acte instantani, el perdó se situa en el temps i s'esgraona en un període més o menys llarg; implica un abans, un durant i un després. L'acte de perdonar requereix, doncs, multitud de condicions, totes igualment necessàries: temps, paciència amb un mateix, moderació del desig d'eficàcia i perseverança en la decisió d'arribar fins al final. Per això, quan intento trobar les expressions més adequades per descriure'l, em venen al cap les següents: "conversió interior", "peregrinació del cor", "iniciació a l'amor cap als enemics" i "recerca de llibertat interior". Totes aquestes expressions reflecteixen la necessitat d'una progressió.(p. 41-‐42)
4
Principals components del perdó: - El perdó comença amb la decisió de no venjança. Decisió fruit de la voluntat
de sanar i créixer! - El perdó requereix introspecció. “Dirigir-‐se a si mateix una mirada més
lúcida i autèntica és un pas obligatori en el sinuós camí del perdó ". (...) El perdó a l'altre ha de passar necessàriament pel perdó a un mateix.” (p.44)
- Perdonar és anar a la recerca d'una nova visió de les relacions humanes! “(...) el perdó és una invitació a la imaginació. (...) El perdó no és l'oblit del passat, sinó la possibilitat d'un altre futur diferent d’aquell que el passat o la memòria imposen. (...) Per emprendre la via del perdó és important somiar amb un món millor on regnin la justícia i la compassió.” (p.44)
- El perdó és apostar per donar valor a l’ofensor. Per aconseguir perdonar és indispensable seguir creient en la dignitat de qui ens ha ferit, oprimit o traït. “Rere el monstre descobrirem un ésser tan fràgil i dèbil com nosaltres mateixos, un ésser capaç de canviar i evolucionar.” (p.45)
- El perdó, és un reflex de la misericòrdia divina. “Perdonar” com indica la seva etimologia, significa donar en plenitud (...) el perdó implica aquesta idea de plenitud, perquè expressa una forma d'amor duta fins a l'extrem: estimar malgrat l'ofensa soferta. Realitzar-‐ho requereix forces espirituals que superen les forces humanes. (p.46)
Que gratificant seria poder afirmar amb aire triomfant: "Et perdono"! ...Però, el perdó, en la seva fase última, no coneix aquesta suficiència, sinó que es fa discret, humil, fins i tot silenciós. No depèn ni de la sensibilitat ni de l'emotivitat, sinó que emergeix des del fons de l'ésser i del cor animat per l'Esperit. (p.48) El perdó segueix les lleis del desenvolupament humà i s'adapta a les fases de maduració de la persona." (p.69)
El perdó com a camí de silenci interior:
Perdonar de corazón es muy difícil. […] El perdón incondicional surge de un corazón que no reclama nada para sí, de un corazón que está completamente vacío de egoísmo. Es una llamada a pasar por encima de todos mis argumentos que me dicen que el perdón es poco prudente, poco saludable y nada práctico. Me reta a pasar por encima de todas mis necesidades de gratitud y atención. Por último, me exige pasar por encima de esa parte de mi yo que se siente herida y agraviada y que desea mantener el control y poner algunas condiciones entre el que me ha pedido perdón y yo. Este “pasar por encima” es la auténtica disciplina del perdón. A menudo tengo que saltar el muro de argumentos y sentimientos negativos que he levantado entre aquél al que quiero y no me devuelve ese amor, y yo. Es un muro de miedo a ser utilizado o herido otra vez. Es un muro de orgullo y de deseo de controlar.
Henri J.M. Nouwen. El regreso del hijo pródigo. Meditaciones ante un cuadro de Rembrandt. (PPC, 1998. p. 141)
Una altra recomanació bibliogràfica amb aportacions d’interès: Stephanie Judson (ed.) Aprendiendo a resolver conflictos. Manual de educación para la paz y la no-‐violencia. Los libros de la Catarata, 2000. 224 p.
5
3. El perdó a les tradicions religioses Un breu repàs del treball del perdó a través de les diferents cultures. Un mosaic que ens pot ajudar a veure l’abast d’aquesta actitud, i a trobar-‐hi textos, gests i símbols inspiradors. La vivència personal i col·∙lectiva del mal, de l’error, així com oferir camins i possibilitats per esmenar-‐ho forma part essencial de la vida humana. Cada cultura ho ha afrontat d’alguna manera, maneres ben diverses segons quins siguin els eixos sobre el que es basteix i se sustenta cada món cultural. Adoptant unes formes o unes altres, en cada tradició podem descobrir un arc que va,
-‐ des de l’actitud personal, interior, de consciència-‐reconeixement del mal causat, consciència de l’error, del desig de reparació, de reconciliació...
-‐ a la restitució, reincorporació de l’individu al col·∙lectiu. I també renovació del Bé i l’harmonia en el col·∙lectiu.
-‐ passant per: ...gests comunitaris de purificació (dejunis, pelegrinatges, confessions individuals o col·∙lectives) i celebració de la renovació.
L’experiència de “reconeixement de l’error/perdó/reconciliació” adopta múltiples formes d’expressió i de canalització en cada una de les tradicions religioses. Tota una trama de gests, rituals, pregàries, símbols, actituds personals i col·∙lectives que ajuden a viure la possibilitat de “tornar a començar”, de sanar ferides íntimes i tornar-‐se a posar en camí. No tindria sentit establir paral·∙lelismes entre elles comparant elements aïllats. Cal apropar-‐se a cada tradició com un tot coherent i harmònic. En aquest breu repàs tan sols posarem de relleu algun tret destacat, com a convit a aprofundir-‐hi. Símbols íntimament lligats amb el perdó:
L’aigua: font de vida, purificadora i regeneradora. D’origen celeste, do del cel, símbol de la suprema virtut, de puresa. Submergir-‐se en les aigües, aniquilant, dissolent la ignorància, el mal, allò vell que es vol deixar enrere, per tornar a néixer, nova vida. L’equivalent a nivell còsmic: els diluvis, “bateigs còsmics” pels quals es dissol tot allò que cal esborrar per poder començar una nova era. Nombrosos diluvis: a més del Bíblic (Noè), el diluvi mesopotàmic narrat en el poema de Gilgames; a Grècia, Posidó també provoca un diluvi per ordre de Zeus per castigar els humans. Les cultures precolombines també tenien els seus diluvis...
El foc: purificador i regenerador. Descontrolat (en mans del mal, de la ignorància) pot destruir-‐ho tot. Ben conduït, el foc és llum, calor, element bàsic per a la supervivència dels grups humans... Símbol de la presència divina, del bé, de la saviesa.
6
Saviesa tradicional africana
Dos elements clau del pensament tradicional africà són la consciència de la força vital (“l’esperit”) que existeix en tot, en tothom, en tota cosa, en tot ésser: no ens definim tant com a individus que com a portadors d’aquesta força, habitacles de l’esperit. I, dos, la coexistència, la presència permanent en la realitat, de vius i morts. Tant la celebració d’una joia com pot ser un naixement, com els processos de perdó-‐reconciliació, són processos i actes col·∙lectius, presidits o orientats per a persones de vàlua reconeguda, que realimenten l’harmonia i els lligams entre els diferents àmbits de la realitat, visibles i invisibles. Processos de tenir cura d’ubuntu, de restauració d’ubuntu.
Ubuntu és una regla ètica o ideològica sud-‐africana enfocada en la lleialtat de les persones i les relacions entre aquestes. La paraula prové de les llengües zulu i xhosa. Hi ha diverses traduccions possibles: "Humanitat cap a altres", "Sóc perquè nosaltres som", "Una persona es fa humana a través de les altres persones", "Una persona és persona en raó de les altres persones", "Tots per un i un per a tots ". Dita zulu: "una persona és una persona a causa dels altres". Una descripció més acurada seria aquesta de Desmond Tutu: "Una persona amb ubuntu és oberta i està disponible pels altres, els recolza, no se sent amenaçada quan altres mostren les seves capacitats i són bons en alguna cosa, perquè se sent segura de si mateixa ja que sap que pertany a una gran totalitat que decreix quan algú és humiliat o menystingut, quan altres són torturats o oprimits”. (font: Wikipedia castellana)
Subratllem: des de la consciència de la totalitat, acceptació plena dels altres; i una autonomia personal de signe contrari de la que perseguiria un “creixement personal” individualista. Una força personal que neix de la consciència de ser gota, bri de vida, part activa i corresponsable de la totalitat. Si a ulls del món hi ha alguna
figura que hagi encarnat aquest tipus de fortalesa personal fruit de l’acceptació plena de si mateix i dels altres –ubuntu–, ha estat Nelson Mandela. Un significatiu poema de Wiliam Ernest Henley, Invictus, va acompanyar Mandela durant el seu empresonament: Out of the night that covers me, Des de la nit que em cobreix, Black as the pit from pole to pole, de pol a pol negra com l'abisme, I thank whatever gods may be, dono gràcies als déus –qui siguin– , For my unconquerable soul. per la meva ànima inconquerible. In the fell clutch of circumstance, En les ferotges urpes de les circumstàncies I have winced but not cried aloud. he patit però ningú haurà sentit un plor. Under the bludgeonings of chance, Sota els cops de l'atzar, My head is bloodied but unbowed. El meu cap sagna, però no s'inclina. Beyond this place of wrath and tears, Més enllà d'aquest lloc d'ira i llàgrimes Looms but the horror of the shade. s’acosta de l'horror de l’ombra.
7
And yet the menace of the years, I no obstant això, l'amenaça dels anys, Finds, and shall find me, unafraid em troba i em trobarà sense por. It matters not how strait the gate, No importa com d'estreta sigui la porta, How charged with punishments the scroll, quan carregada de càstigs la sentència. I am the master of my fate, Sóc l'amo del meu destí, I am the captain of my soul. sóc el capità de la meva ànima.
Ubuntu es troba a la base del procés de reconciliació viscut a Sudàfrica canalitzat a través de la Comissió de la Veritat i la reconciliació que va presidir Desmond Tutu. Un “tribunal” pel que van passar milers de víctimes i milers de responsables de la violació dels drets humans, reconeixent públicament els fets, un “tribunal” que no imposava càstigs: castigar no serveix de res, no restaura ubuntu, no sana l’esperit ferit. Només el reconeixement penedit permet situar-‐nos en un nou escenari de reconciliació on la vida pugui reprendre el seu curs. Judaisme En la tradició jueva, el moment més destacat de perdó i renovació és el cicle ritual que marca l’inici de l’any. L’any comença en el judaisme presidit per la renovació col·∙lectiva.
Roix Ha-‐Xanà, és la festa de l’any nou, cap a finals de setembre. Abans s’han viscut uns dies de preparació en els que es subratlla l’actitud de revisió i avaluació del camí viscut.
Per Roix Ha-‐Xanà sonarà a la sinagoga el xofar, un corn, anunciant l’any nou. El xofar és una reminiscència del boc expiatori d’un antic ritual en el que s’agafaven dos bocs (mascle jove de la cabra); un d’ells era sacrificat com a ofrena a Déu, l’altre era carregat amb les culpes del poble i lliurat a Azazel, el dimoni. Aquest segon era el boc expiatori que s’abandonava al mig del desert entre insults i pedrades.
Roix Ha-‐Xanà dóna pas a deu dies de recolliment i penitència que acaben el dia de dejuni i perdó: Iom Kipur (el Dia del Perdó, Dia de l’expiació) en què es demana perdó pels errors de l’any que acaba i per les ofenses
comeses. Alguns han passat 24 hores a l’interior de la sinagoga en pregària i dejuni. A la litúrgia es repeteix tres vegades el cant de la pregària Kol Nidré, en arameu, una petició de perdó, expressió de confiança en Déu i benedicció. És la festa més important de l’any, festa de perdó i de recomençament col·∙lectiu. Recordem també, els banys de purificació (miqvé o micvé), duts a terme en diversos moments de la vida de les persones.
8
Cristianisme
Recordem algun tret de la tradició cristiana: - Reparació-‐renovació, al moment de néixer i de morir (bateig i unció dels
malalts). El bateig, com a celebració d’acolliment de la criatura dins la comunitat cristiana, és un ritual ple de símbols que posen de relleu el pas de la foscor (o el pecat, el mal, etc.) a la llum (la fe, la comunitat eclesial, la vida). Símbol clau: l’aigua (però també el foc: la llum del ciri que s’encén).
- Periòdicament, a nivell comunitari: el cicle Pasqual, compartint el procés de mort i resurrecció (dejunis, abstinències, esforç de purificació...). Seria, fonamentalment, una oportunitat de vivència col·∙lectiva de reparació i reiniciar de bell nou, iniciar una nova vida sense arrossegar mals del passat.
-‐ A nivell de procés personal: la confessió, el reconeixement dels errors, davant la comunitat o d’una persona. A l’Església catòlica, juga un paper important la funció d’intermediació entre Déu i el creient que exerceix el sacerdot, actuant en nom del Sagrat; és per això que aquests ritus de renovació són considerats “sagraments” (àmbits de presència sagrada). Altres Esglésies o formes de cristianisme
posen més l’accent en el paper de la comunitat de creients. Islam De la tradició musulmana destacaríem el dejuni i el pelegrinatge:
-‐ El pelegrinatge a la Meca, és tot ell un ritual de purificació i unitat. La roba de cadascú, allò que ens podria distingir, es deixa de banda. Tots els pelegrins es vesteixen de túnica blanca, blanc que ens fa tots iguals, blanc que ens uneix. El ritus de pelegrinatge inclou diversos moments de purificació. Per exemple, a la vall d’Arafat, a uns kms. de la Meca, els pelegrins llencen pedres contra tres monòlits que representen Satanàs, simbolitzant el rebuig vers tot allò que representa el dimoni. -‐ El mes de Ramadà, novè mes del calendari musulmà, mes de dejuni, de pregària, de purificació de tota la comunitat. Unes setmanes per afinar, per escoltar per
dins, per deixar-‐se interpel·∙lar per Déu. El profeta Muhammad va subratllar l’element
9
de responsabilitat personal de cadascú: cada persona, cada home, cada dona, és responsable davant de Déu i davant de sí mateixa del bé de la comunitat. Per això és tan important el discerniment, l’escolta interior (...a Tu et demanen ajut, guia’ns pel camí recte... recull la primera sura de l’Alcorà, convertida en pregària, l’Al-‐Fatiha). Dies també de joia i comunió: cada dia al final de la jornada, es celebra amb un àpat festiu l’esforç dut a terme durant el dia. A l’àmbit de les cultures orientals
La força purificadora i renovadora de l’aigua és potser un dels trets centrals de moltes de les celebracions i rituals de les diverses tradicions orientals. Pensem en els banys purificadors al Ganges. I en molts altres rius. Una celebració de Tailàndia, Laos i part de Birmània: Loy Krathong El text següent és el mail d’una família catalana que viu a Tailàndia i explica com viuen la festa de Loy Krathong: “Diumenge és el Loy Krathong, una festa molt bonica que fan a Tailàndia. El Loy Krathong es celebra sempre amb la lluna plena del dotzè mes lunar del calendari budista i consisteix en fer surar al riu, llacs, canals o qualsevol cabdal d’aigua, petites cistelles com si fossin barquetes.
N’hi ha de fulles, flors, fusta o actualment fetes amb pa (que així són més ecològiques), i en el seu interior s’hi posen flors de lotus, encens, llànties i papers de colors, a vegades també alguna moneda. Les barquetes les preparen amb dedicació i creativitat; a les escoles hi dediquen un dia (els nostres ‘enanos’ també). En algunes zones, sobretot al nord, fan volar veles lluminoses pel cel. Però, com imagineu,
no te un significat estètic, tot i que és molt bonic. Un Krathong és una ofrena mitjançant la qual purifiquem l’esperit, netejant-‐nos dels ressentiments i els mal ‘rollos’ per començar de nou la vida, donant gràcies a tot allò positiu que ella ens ofereix. Algunes persones, més supersticioses, posen als seus Krathongs un tros de cabell o d’ungla amb l’esperança d’alliberar-‐se dels pensaments negatius i els mals tràngols. Quan s’ofereix el Krathong a la deessa de l’aigua s’acostuma a demanar un desig, a demanar perdó per tot allò que no s’ha fet bé, i a agrair a la deessa per la seva abundància i bondat; es com un ritual d’unió amb els déus i la naturalesa. Es tracta doncs de deixar allò que ens pesa endarrere per començar una nova etapa més lleugers.”
10
4. Alguns textos de suport
Textos que ens poden servir per a reflexionar amb petits i joves sobre conflictes i enfrontaments i sobre el significat i les implicacions d’acceptar, reconèixer, perdonar, valorar... Isabel Abedi i Silvio Neuendorf. No et vull veure mai més! (Joventut) L'Aneguet i el Cabrit s'han enfadat a l'escola. Tots dos tenen un punt de vista diferent de la situació però finalment aconsegueixen resoldre el conflicte. Aquest àlbum il·∙lustrat es pot començar a llegir pel davant o pel darrere, té dues portades! En funció per quin comencem, podrem llegir la versió d'un o altre protagonista. A partir de 5 anys. (Malauradament, l’edició catalana està exhaurida, però podreu trobar-‐lo en alguna biblioteca!)
Claude K. Dubois. No et vull veure més! (Cruïlla) La Júlia està molt enfadada amb el seu pare perquè ha marxat de casa. I el pare està molt trist perquè troba a faltar la Júlia. Tot i el distanciament, finalment trobaran la manera d'acostar-‐se l'un a l'altre. A partir de 5 anys. De títol molt semblant, tots dos volums poden servir per parlar-‐ne: tots dos plantegen una situació que fa enfadar "per dins" i com es mostra "per fora”, i permeten posar l'accent en el "canvi intern" que hi ha, o ha d'haver-‐hi, per poder “perdonar".
Els dos amics
Conta una llegenda àrab, que hi havia una vegada dos amics que viatjaven pel desert. Un dia varen discutir, i un d’ells va donar una bufetada a l’altre.
L’altre, ofès, sense dir res, s’ajupí i va escriure a la sorra: “avui, el meu millor amic m’ha donat una bufetada”. Varen continuar el viatge i arribaren a un
oasi, on decidiren banyar-‐se. El que havia rebut la bufetada va començar a ofegar-‐se, i el seu amic corregué a salvar-‐lo. Quan s’hagué recuperat, agafà una escarpa i un martell i escrigué en una gran roca: “avui, el meu millor amic, m’ha salvat la vida”. Intrigat, l’amic preguntà: “perquè quan t’he fet mal has escrit a la sorra i ara escrius en una roca? Somrient, l’Alí li respongué: Quan un amic ens ofèn, cal escriure-‐ho a la sorra, perquè el vent n’esborri el record. Ara bé, quan ens passa alguna cosa gloriosa, cal gravar-‐la a la pedra de la memòria del cor, on no hi ha vent que pugui esborrar-‐ho.
Hem trobat algunes variants d’aquesta narració (per internet), sense cap menció de font bibliogràfica.
11
Sermó del Buda. L'aigua que purifica
Això és el que vaig sentir. Un dia el benaurat ensenyava sobre el comportament que purifica. Explicava que una tela tacada no es neteja tenyint-‐la sinó purificant-‐la amb aigua cristal·∙lina. "És el bany interior el que purifica" -‐afirmava-‐. Bharadvaja, el brahman, que era assegut a prop seu, li va preguntar: -‐ És que Gautama no es purifica banyant-‐se en el riu Bajuka? -‐ Per què hauria d'anar al riu Bajuka? -‐li va respondre el benaurat-‐ Què té d'especial aquest riu? -‐ Mestre, molta gent venera el Bajuka perquè allibera, perquè neteja les males accions i dóna mèrits pel futur -‐va respondre el jove brahman. -‐ Ni l'aigua del Bajuka, ni la de l'Adhikakka, ni la del Gaya, el Sundarika, el Sarassati, el Payaga, el Bahumati o la del riu que vulguis, podrà netejar res a l'interior de la persona que viu en la ignorància, en la foscor, sense comprendre el veritable sentit de la vida i de la mort. En canvi, per la persona que ha vist en la bona perspectiva, aquell de ment desperta, qualsevol dia és una gran festa de purificació. Viure amb la ment atenta, preocupat per la felicitat dels éssers, aquest sí que és un bany que purifica. Si parles amb sinceritat, si no fas mal als éssers vivents, si no prens allò que no et donen, si confies i t'alliberes de l'egoisme, per què anar fins el Gaya?
Hi ha un comportament corporal que, cultivat, ajuda a disminuir allò que és perjudicial i a augmentar el que és beneficiós. ¿Quin és aquest comportament ? Aquell que renuncia a matar, humil i bondadós, que viu benèvol i compassiu vers tots els éssers vivents, que no pren el que no li donen i no desitja el que no és seu, aquest és el comportament que disminueix el que és perjudicial i augmenta el que és beneficiós .
I quin és el comportament mental que ajuda a disminuir allò que és perjudicial i a augmentar el que és beneficiós ? El pensament d’aquell que amb ment benèvola i ben intencionada pensa : “tant de bo que tots els éssers visquin en pau, lliures de sofriment, sense res a témer, feliços i segurs”. Aquest és el comportament mental que, cultivat, ajuda a disminuir el que és perjudicial i a augmentar el que és beneficiós. Aquesta sí que és, Bharadvaja, una aigua que purifica.
(síntesi del sermó nº7, o "sermó del símil de la tela")
"Voleu ser feliços un instant? Vengeu-‐vos. Voleu ser feliços sempre? Perdoneu!" (Henri Lacordaire, 1802-‐1861) "Perdonem en la mesura que estimem." (Honoré de Balzac, 1799-‐1850)
_________________________________ www.otsiera.com _________________________________