El període visigot - Socials 21socials21.com/ha_Espanya/T1_5_Visigots.pdf · El període visigot...
Transcript of El període visigot - Socials 21socials21.com/ha_Espanya/T1_5_Visigots.pdf · El període visigot...
El període visigot 1. Les invasions germàniques
A la mort de l'emperador Teodosi (376-
395) van ser proclamats emperadors els
seus dos fills: Honori, d'Occident, i Arcadi
d'Orient. L'Occident, immers en una llarga
crisi, trobava cada cop més dificultats per
sostenir l'enorme aparell administratiu
imperial. El malestar que això generava es
va reflectir en una sèrie interminable de
revoltes camperoles i guerres civils, en les
quals Hispània es va veure implicada des
del temps de Teodosi.
Una sèrie de grups humans, en la seva majoria pertanyents a pobles germànics, venien pressionant les
fronteres de l'Imperi romà. A mesura que avançava el segle IV, la presència de germànics, sàrmates,
alans... va anant fent-se multitudinària. Igualment, amb l'objectiu de protegir els límits de l'Imperi, es va
acceptar, a través d'un tractat (foedus), l'assentament de pobles bàrbars en qualitat de federati.
Va ser precisament un d’aquest pobles, els gots (majoritàriament visigots), els que irrompiren a Itàlia per,
posteriorment, aconseguir un foedus que els permetia assentar-se al sud de les Gàl·lies fixant la seva
capital en Tolosa.
El 409 penetraren en la Península grups sueus, vàndals i
alans, que al llarg de dos anys havien recorregut i devastat la
Gàl·lia. Finalment, el 411, els nouvinguts es varen establir, gràcies
a un foedus, en distintes àrees peninsulars. Els sueus
s'assentaren a la Gallaecia, els alans a la Lusitània i els vàndals a
la Bètica. Uns anys més tard grups de Visigots s'instal·laren en la
Tarraconensis com a federats de l'Imperi (signaren un foedus) amb
la missió de frenar l'activitat destructiva dels altres pobles
germànics, menys romanitzats i amenaçadors.
Els Vàndals, igual que els alans, van ser expulsats de la Península (429) i passaren al nord d'Àfrica.
Aquest moviment va permetre incursions sueves fins a Mérida i Sevilla i va posar de manifest l'absoluta
manca d'autoritat política imperial. De fet, el poder polític es fragmentà, al temps que la ciutat, com a entitat
central de les relacions econòmiques, socials i administratives, es degradà i la població es dispersà. Els
sueus acabaren per ser derrotats pels visigots i, arraconats a la Gallaecia, van fundar un regne que es
mantingué, entre lluites intestines, enfrontaments amb els visigots i disputes religioses, fins al segle VI.
El turbulent segle V va produir un triple procés: el reforçament de la situació de crisi econòmica i política
ja viscuda al segle III que donà lloc a la constitució del règim senyorial; la falta de capacitat dels invasors
per reconstruir en el seu profit l’herència romana; i, finalment, l'aparició i consolidació de l'església que es
va convertir en una font d'unitat i poder no sempre espiritual.
____Ferran Jover Comas_______IES Madina Mayurqa______________Història d’Espanya ____ Socials 21.com ___________
1
2. La qüestió de la unificació social,
cultural, jurídica i religiosa entre els visigots i els
hispanoromans.
Els visigots van ser derrotats pels francs (Vouillé, 507)
i, expulsats de la Gàl·lia, es van assentar definitivament a
Hispània. La principal zona d'assentament es localitzava
a la Meseta Central fixant la seva capital a Toledo. Durant
els segles VI i VII l’estat visigòtic va unificar territorialment
la Península i va establir la capital a la Meseta
(Tolentium, 554). Per aconseguir la unificació, va haver de sotmetre els sueus i posar fi a l’ocupació
bizantina d’Andalusia i del litoral llevantí meridional.
L’estat visigòtic es va mantenir fins a l’any 711, en què una disputa nobiliària pel tron va facilitar la
penetració islàmica (batalla de Guadalate). Al llarg d’aquest període hi hagué un procés de fusió de
cultures entre la minoria germànica i la majoria de la població, de tradició hispanoromana. La
monarquia visigòtica va aconseguir construir el seu domini sobre les terres peninsulars a partir d’un
procés d’uniformització territorial, política i jurídica. Per tant el domini visigòtic de la Península no va
representar un trencament amb el món romà, sinó una evolució. El motiu va ser, en part, la relativa
romanització de la societat visigòtica quan va arribar a Hispània, la superioritat cultural romana, la poca
incidència demogràfica dels visigots i la pràctica del cristianisme.
La fusió de la minoria visigòtica amb la majoria hispanoromana va plantejar certs problemes que
varen ser resolts gràcies al prestigi de l’Església cristiana que representava els interessos
hispanoromans. Aquesta unificació social es va realitzar en dues etapes:
a) La conversió dels visigots arrians al cristianisme ortodox, a partir de la conversió al catolicisme
de Recared l’any 589, en ocasió del tercer Concili de Toledo.
b) La unificació jurídica amb el liber Iudiciorum promulgat l’any 654 per Recesvint, que establia un
dret territorial únic com a substitució dels drets personals anteriors (el Codi d’Euric per als
visigots i el Breviari d’Alaric II per als hispanoromans).
El paper de l’església va ser determinant i l’episcopat es va convertir en l’única autoritat amb qui es
van poder entendre els conqueridors. Els concilis de Toledo, a partir del segle VII, van ser autèntiques
assemblees polítiques, en les quals l’Església es va sentir íntimament lligada a la minoria nobiliària
latifundista i a l’estat visigòtic, el qual va ajudar a estructurar i a mantenir.
La política unificadora va ser iniciada per Leovigild (573-601) al derogar la llei que prohibia els
matrimonis entre gots i hispanoromans, i va iniciar la unificació territorial: va expulsar els sueus, va
lluitar contra els vascons i va conquerir places als bizantins.
L’element cultural visigòtic es va reduir a l’àmbit religiós i va ser
obra d’autors hispanoromans (Sant Isidor de Sevilla, autor de les
Etimologies), que es limitaven a recopilar alguns aspectes de la
cultura grecoromana. A l’art, el llegat visigot es redueix pràcticament
a l’arquitectura amb algunes esglésies rurals amb base
hispanoromana i influència bizantina (San Juan de Baños, San
Pedro de la Nave). Destacaren els treballs d’orfebreria com les
corones votives del Tresor de Guarrazar.
____Ferran Jover Comas_______IES Madina Mayurqa______________Història d’Espanya ____ Socials 21.com ___________
2
3. Principals institucions de govern i la seva evolució: Monarquia, Aula Regia,
Concilis de Toledo.
Els visigots van estructurar una monarquia que malgrat el seu originari caràcter electiu basat en el
dret germànic i l’assemblea d’homes lliures, es transformà sovint en hereditària. El monarca regnava
amb el suport de l’officium palatinum, amb la intervenció de dues institucions que col·laboraven en
qüestions legislatives i de govern:
- l’Aula Règia que actuava com a òrgan assessor en qüestions legislatives i amb atribucions
judicials. Estava integrada per alts “funcionaris”, aristòcrates i clergues.
- els Concilis de Toledo que, inicialment, van consistir en assemblees de caràcter religiós però
que van derivar en un òrgan civil que col·laborava amb els reis en tasques legislatives i de
govern.
De l’officium formaven part els comes que s’encarregaven de funcions com ara el tresor,
l’administració de les terres de la corona, els imposts i les despeses de la casa reial. També
participaven els membres del consell del rei, els grans funcionaris territorials i militars: duces (delegats
del rei), comites civitates (jutges de les ciutats) i gardings (caps militars).
La base de l'organització territorial visigoda va ser la romana, encara que no tots els territoris
s'organitzaven d'igual manera. D’alguna manera les antigues províncies romanes es varen mantenir en
les províncies ducals, al front de les quals es col·locava a un duc (nomenat entre els grans magnats)
que tenia atribucions militars i d'administració de justícia, amb diversos comtes sota la seva autoritat.
Entre els monarques visigots destacà Leovigild (573-586) que, en accedir al tron,
volgué portar a terme la seva idea d’una monarquia peninsular hereditària, i intentà la
fusió dels gots i els hispans a través del Codex revisus i associà al tron els seus dos fills,
Recared i Ermenegild. Intentà d’unificar la religió sota l’arrianisme, però, malgrat
algunes conversions, la massa restà catòlica. El fet més greu del seu regnat
s’esdevingué en convertir-se al catolicisme el seu fill Ermenegild, el qual, ajudat pels
bizantins i els sueus, es revoltà (582) i s’autoanomenà rei. Les conquestes de Sevilla i
de Còrdova (583) posaren fi a la rebel·lió d’Ermenegild, el qual fou empresonat i més
tard executat a Tarragona (585). El mateix any sotmeté els sueus. A la seva mort el país
restava unit políticament.
Causes de la fi del regne hispanovisigot.
A mitjans del segle VII, el regne visigot va entrar en crisi degut a la incapacitat de la
monarquia per cobrar tributs i mantenir la seva autoritat a tot el territori de la corona. Aquest fenomen
va estimular la formació de grups nobiliaris rivals i les freqüents disputes pel tron. Aquests fets
s’expliquen per les tradicionals dificultats per resoldre el caràcter hereditari o electiu de la monarquia
visigoda i pel creixent poder de la noblesa a les seves terres. Igualment la crisi econòmica del segle VII
accentuà la ruralització i el creixent poder de la noblesa als seus territoris. Les contínues rebel·lions
dels nobles, en lluita constant contra el poder reial, van provocar la desaparició del regne visigot. Va
ser en una d’aquestes disputes que els musulmans entraren en la Península (batalla de Guadalete,
711) i conqueriren ràpidament i amb gran facilitat el regne visigot.
____Ferran Jover Comas_______IES Madina Mayurqa______________Història d’Espanya ____ Socials 21.com ___________
3