El Pont de Ferro nº32

El Pont de FerroEl Pont de FerroNúmero 32· Novembre 2014

d’origenDenominació

2 3 516

27 3311 24

34

Miqueta de Miquelet

Salutació de l’Alcalde

Denominació d’origen

Grups Municipals

Àngel Pous Terra d’oliveres

Camins segurs

Abans i ara

Cosesd’aquelltemps

Plaça del’església

31

Edita: Ajuntament de Tordera. Regidoria de Mitjans de Comunicació. Organisme Autònom Ràdio Tordera.

Direcció: Albert Sabater. Equip de redacció: Quim Haro, Salvador Martínez, Laura Massegú i Miquel Rabert. Col·laboren: Grup municipal

de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Partit Popular de Catalunya, grup

municipal del Partit Socialista de Catalunya i Serveis informatius de Ràdio Tordera. Assessorament lingüístic: Oficina de Català de

Tordera. Disseny i maquetació: Martí Miret. Publicitat: Joan Madrid (Tel. 93 764 01 02).

Dipòsit legal: B-36961/2001

II etapa · Número 32 · Novembre 2014

Sumari

El Pont de Ferro / 2

Una miqueta de MiqueletPodeu accedir a la

versió digital a:

issuu.com/elpontdeferroI podeu accedir a més

continguts relacionats a través de:

facebook.com/ elpontdeferro

i a la web radiotordera.cat

El Pont de Ferro

Fer-nos dinàmics, donar a conèixer les oportunitats del nostre municipi i reforçar els lli-gams i els sentiments de pertinença són algunes de les eines que tenim a l’abast per seguir

posant en rellevància tot allò que ens autentifica i que ens diferencia de la resta.

En un món cada vegada més globalitzat, des de Tordera fem una aposta decidida per la proxi-mitat, per reconèixer i defensar la qualitat dels productes de casa nostra, per preservar el nostre entorn natural més proper i enormement valuós, per fer costat als nostres veïns, per mantenir les tradicions i els costums que ens identifiquen com el poble que som i que volem seguir essent.

I aquesta aposta per la proximitat està estretament lligada a la voluntat de continuar evolucio-nant Tordera, perquè som un poble en permanent evolució, un poble que ha crescut cohesio-nat i que mira el futur amb optimisme perquè sap on va i cap a on va, perquè sap que té un fort potencial d’oportunitats per explorar i per aprofitar. Entre tots ho farem possible.

Apostemproximitat

Salutació de l’Alcalde / El Pont de Ferro / 3

per la

Joan Carles GarcíaAlcalde de Tordera

12 / El Pont de Ferro / Reportatge

d’origen

Text i fotografies: Albert Sabater

La Roseta, la geganta de Tordera, està inspirada en un personatge real, la Rosa Adroher, una carnissera casada amb en Roberto Torra, el fundador de la que avui és una de les empreses alimentàries més potents del poble, Carns i Embotits Torra, SL. Per aquesta raó, vesteix com les carnisseres del segle passat i porta dins el seu cistell el que molts torderencs consideren un dels productes típics del nostre poble, l’embotit.

Denominació

Denominació d’origen / El Pont de Ferro / 5

D’embotit, n’hi ha de cru o de cuinat i per definició “embotit” és tot allò

que s’emboteix dins d’un budell. A Torde-ra, els més coneguts són el fuet, la llonga-nissa, la botifarra blanca, la negra, la crua o el paltruc blanc i negre. Fa pocs mesos, l’Ajuntament de Tordera va incloure quatre elaboradors d’embotit en una campanya so-bre el producte artesà de Tordera; amb ells hem parlat sobre la seva activitat i sobre la projecció d’aquest producte dins i fora del nostre poble.

Com s’elabora

Tothom coincideix a explicar que fer em-botit és molt senzill, però a la vegada sacri-ficat. Les receptes han canviat molt poc de les que utilitzaven els avis dels actuals pro-pietaris; per exemple, l’Aleix de Ca l’Andreu explica que ara han de triar més d’on prové la carn de porc, que una bona varietat de pebre (la cherry) és molt cara. A Can Ver-dum ens detallen quines peces del porc uti-litzen per fer botifarres: espatlla, panxeta, retall pla, papades, cotnes o sang (per a la negra). Així com el porc protagonitza la majoria d’embotits, els budells són de di-ferents animals per adaptar millor la mida; així per a les botifarres blanques amples utilitzen budell de vedella; de xai, per a les salsitxes, i de porc, per a la crua, negra pe-tita i una part de l’estómac per als paltrucs. Del porc s’aprofita tot, i per fer paltruc tam-bé s’aprofita el que es coneix com a menuts: cor, la llengua, ventre o l’orella.

L’embotit cuit és el que comporta més fei-na, reconeixen a Can Serra i sobretot la botifarra negra, curiosament un dels pro-ductes que té una venda més irregular, concentrada durant els mesos de fred. La resta d’embotit es ven més o menys igual tot l’any, i si parlem de producte estrella, parlaríem de les botifarres crues i les sal-

sitxes. Ningú no es cansa de destacar-ho: a l’embotit de Tordera tot és natural, no hi ha farines ni additius i les produccions es fan setmanalment per tal de garantir-ne la frescor. Si augmenta el colesterol o no, això ja és una altra història. De fet, expliquen a Can Freixes, un fet està contrastat, la dieta de la gent ha canviat i la crisi ha permès reconèixer a la gent que aprecia un bon em-botit davant de la gent a la qual tot va bé.

El mercat

L’embotit tradicional és el que té més sor-tida, el paltruc de sempre o una botifarra negra que funcioni bé a la brasa, però això no vol dir que no s’innovi. A Can Freixas, per exemple, fan mini fuets com a obse-qui de celebracions, també s’han atrevit amb llonganissa de pavó, fuet de salmó o paltrucs de dos colors o de foie; a Can Ver-dum preparen assortits d’embotits per a

càterings amb diferents composicions ar-tístiques. En Quim de Can Verdum explica que amb la gran quantitat de senglar que hi ha als boscos algun caçador els ha portat senglar i cabirol per fer-ne embotit i així aprofitar-ne la carn, però no ha tingut gaire èxit. A Can Serra, a banda de la tradicional catalana, també es decanten per xistorres i sobrassades i per introduir a les botifarres productes de temporada com poden ser els bolets, de fet, explica l’Aleix de Ca l’Andreu,

Ningú no es cansa de destacar-ho:

a l’embotit de Tordera tot és

natural, no hi ha farines ni additius

Foto

graf

ia: X

avi P

alom

eras


el salami, el xòped i el gall dindi han gua-nyat una mica la partida a la botifarra dolça o de perol entre la gent jove.

El producte tradicional i artesà no és gai-re rendible; a Tordera cada cop queden menys productors, són moltes hores de feina i rarament la gent ho valora. Tots admeten que costa molt, en tots els sen-tits, diners, mitjans i temps, però el fet

que actualment, a Tordera, encara hi hagi tanta producció artesana és un signe in-equívoc que el que es fa aquí es fa bé. Bona part de l’embotit que es ven a pobles veïns com Blanes, Malgrat o Calella surt de Tordera perquè no volen maldecaps. A Can Serra expliquen que en direcció a Gi-rona encara fan produccions semblants a les seves, però que en direcció a Barcelo-na és molt difícil perquè es necessiten uns

Procés d’elaboració del bull blanc a Can Freixas


Els supermercats els han fet un favor

perquè la gent compara i

acaba valorant el seu producte

espais molt determinats per poder elabo-rar correctament, “és una feina que no és veu, però el treballador mai no es para”.

Per als elaboradors d’embotit el preu a què el venen hauria de ser més alt, però reconeixen que s’han d’adaptar a les but-xaques actuals. La Sònia de Can Freixas admet que els supermercats els han fet un favor perquè la gent compara i aca-

Can Serra


els establiments tenen diversos restau-rants de la rodalia com a clients, alguns inclouen a la carta l’origen dels embotits, però sovint, davant la pregunta del client, expliquen exactament on l’han comprat i aquest acaba visitant el nostre poble.

Aquests visitants, compradors d’embotit, no vénen però de gaire lluny; per exem-ple, els estrangers que visiten el mercat pràcticament no en compren; alguns elaboradors coincideixen que potser cal-dria incidir en aquest aspecte perquè s’inclogués aquest producte típic entre els al·licients de visitar Tordera. Els visitants de la resta de l’Estat compren més aviat embotit cru, el cuit és una cosa més típica catalana o en tot cas els hi ha d’haver re-comanat algú. En canvi, el visitant català s’emporta molt més l’embotit més elabo-rat, tipus botifarra d’ou, paltruc, etc.

ba valorant el seu producte. “No podem competir amb ells amb el preu, però sí amb la qualitat”, i en aquest aspecte tenen la batalla guanyada tots els establiments torderencs. L’Aleix hi afegeix, “gràcies a ells hem pogut donar a conèixer què és una bona botifarra, un producte de molt bon nivell a tot Tordera i artesà”.

Qui compra embotit?

A Tordera la gent està acostumada a men-jar bon embotit i sovint quan surt el troba a faltar, no hi ha costum d’ anar a altres llocs a comprar embotit, en canvi sí que des de les diferents botigues d’embotits són conscients que molta gent d’altres poblacions els visita regularment per comprar-ne. La gent que ve de fora, so-vint ve recomanada per restaurants que fan la seva compra a Tordera; de fet, tots


En general, la clientela és variada però fi-del i en aquest aspecte destaquen curiosi-tats com ara l’enviament d’embotit a des-tinacions de fora de Catalunya, com pot ser Madrid, o fins a l’altra banda de món, com Singapur. En casos com aquests i d’altres s’envasen embotits variats perquè “sobrevisquin” una bona temporada; els familiars acostumen a ser els responsa-bles d’enviar aquesta valuosa mercaderia per als enyorats familiars que, gràcies a un bon embalatge, poden gaudir com si fossin a casa d’un producte que han fet seu.

L’embotit té també aquest vessant d’objecte de regal i tot i que abans existia la tradi-ció de regalar a familiars, amics, metges o convidats un bon assortit d’embotit, aquest costum ha anat evolucionant cap a obsequis d’empresa o amics invisibles, sobretot doncs, en època nadalenca.

Com dèiem, a banda dels clients al taulell, també venen a restaurants i a botigues especialitzades, però en aquest darrer cas en comptagotes; una producció molt gran devaluaria el producte, expliquen, i deixaria de ser artesana. Puntualment sí, però, que fan produccions per a esdeveni-ments esportius com ara marxes populars o curses de bicicleta de muntanya.

Caldria incidir perquè s’inclogués

aquest producte típic entre els al·licients de visitar Tordera

En Joaquim i la Mercè de Can Verdum


Millor junts (better together)

Dels actuals elaboradors d’embotit no tots tenen assegurada la continuïtat en un futur per falta de relleu generacional; l’Aleix de ca l’Andreu diu que aquesta no és una bona notícia ja que la força actual és la varietat que hi ha, “avui per avui hi ha un bon tros de pastís per a tots i com més siguem més repercussió tindrà l’embotit de Tordera”,

però a la vegada admet que és una feina complicada que t’ha d’agradar molt.

La promoció, per a gairebé tots els establi-ments, passa primer de tot per oferir un molt bon producte, amb bona qualitat i tenir així el client actual content. En gene-ral recelen de fer un forta campanya ja que per contra també exigeix una correspon-dència amb esforços extres. A dia d’avui, la principal propaganda l’han feta amb l’Ajuntament i la promoció del producte artesà i sobretot amb la participació a la Fira del Ram on, conjuntament, han portat un estand on ensenyaven com es produïa l’embotit i n’oferien degustacions, tot i que reconeixen que a pesar de passar-s’ho molt bé a l’estand de la fira, és una activitat con-junta que els porta molts maldecaps ja que han de combinar la feina del dia a dia amb un esdeveniment com aquest. Curiosament, aquests elaboradors artesa-nals (Can Verdum, Can Freixas, Ca l’Andreu i Can Serra) tenen una molt bona relació, recorden que fa anys fins i tot es reunien els quinze establiments que hi havia i al fi-nal de la temporada agafaven un autocar i se n’anaven d’excursió amb les famílies res-pectives. Junts saben que els anirà millor i de fet en el dia a dia s’ajuden els uns als altres per atendre problemes sobrevinguts, tot un exemple.

L’Aleix a l’obrador de Ca l’Andreu


Grups municipals

1. L’embotit de Tordera és considerat estratègic per portar visitants a Tordera?

Com més va i més globalitzats ens tornem i més de tots és tot, les singularitats cada vegada són més primes, més difícils de trobar. Els elements que ens distin-

geixen de veritat els hem de buscar ben endins, a l’ànima de les coses, en allò més intrín-sec. I habitualment els trets distintius provenen de l’origen de les coses. I l’embotit de Tordera és un exemple d’això. És una imatge que resumeix en part els orígens del poble. De la pagesia i la ramaderia i de l’elaboració dels productes que se’n deriven. Però això és només un tret genèric. L’embotit de Tordera històricament ha gaudit d’un gran prestigi. I és aquí on rau la singularitat. Perquè hi ha una delicadíssima diferència entre fer les coses i fer-les bé. Una diferència delicada però clau. L’embotit és el resum d’una manera de fer les coses a pagès, des de l’inici fins al final del procés. I una bona metàfora de la manera de fer les coses d’un poble, d’una gent que sempre ha estat i és exigent perquè s’estima el que fa.

Partint de la base que tot i que a Tordera tenim un excel·lent embotit, dir que avui per avui l’embotit de Tordera és estratègic per portar visitants al nostre poble,

creiem que seria, com a mínim, agosarat. L’embotit de Tordera és una part més dins d’un global de diferents aspectes que fan que la gent ens visiti. Però tots sabem que els visi-tants, a Tordera vénen bàsicament el diumenge al matí pel mercat, l’oferta gastronòmica que hi troben, per visitar algun que altre indret del nostre poble i també per poder ad-quirir l’embotit que s’hi elabora. D’altra banda veiem com cada cop són menys les carnis-series torderenques que fan el seu embotit, per tant si la pregunta hagués de contestar-se amb un sí o un no, malauradament hauríem de dir que no.

Per atraure visitants a la nostra població és necessari aprofitar qualsevol ele-ment que n’ampliï l’atractiu. Caldria establir un pla de promoció dels produc-

tes locals on estiguessin implicats els productors i el Consistori.

Sens dubte, el nostre embotit artesanal i de qualitat és un component més de la nostra oferta gastronòmica que juntament amb el fesol del ganxet tenen un valor estratègic. Així mateix, altres opcions com el conreu del calçot poden sumar, amb l’objectiu d’assolir una oferta gastronòmica per al visitant.

Estand dels elboradors d’embotitts a la Fira Mercat del Ram

2. Com el promocionaríeu? Fires? Fira del Ram?

De fet, en els darrers anys, Tordera ha subratllat la seva voluntat de fer-se visible enllà treballant, recuperant i mostrant tot allò que som i que fem des d’aquí. Posant

en valor qui som i com som posant en marxa diverses fires i promocionant el municipi a les xarxes. En aquest sentit, la Fira del Ram cada vegada és menys multisectorial i posa l’objectiu de forma més específica en allò que ens identifica, convertint-se en una fira dinàmica i mo-dernitzada. Els productes de proximitat i, concretament, l’embotit, han pres una rellevància especial en les últimes edicions gràcies a la col·laboració directa i absolutament entregada dels carnissers de Tordera. Aquest és un fil que cal seguir estirant perquè ens fa més dinà-mics, ens dóna a conèixer i reforça els lligams i el sentiment de pertinença.

Evidentment que qualsevol mitjà per a la seva promoció seria interessant; primer de tot si l’embotit del nostre poble té quelcom d’especial i diferent vers el dels altres llocs,

intentar aconseguir una DO, participar en totes les fires que ens fos possible per donar a conèixer encara més el nostre excel·lent embotit i, evidentment, participar a la Fira del Ram com ja s’està fent els últims anys.

Es poden emprendre moltes accions promocionals: la creació d’una marca lo-cal potent, la participació en fires especialitzades d’embotits i la potenciació de

l’espai dins de la Fira del Ram en serien uns exemples. La creació d’un producte curat especí-

12 / El Pont de Ferro / Opinió

Opinió / El Pont de Ferro / 13

fic com a element diferenciador i com a reclam publicitari de tota l’oferta torderenca. Són moltes les opcions però caldria que totes fossin coordinades per tal d’optimitzar recursos i aconseguir bons resultats.

3. Acostant la Formació Professional a les característiques de cada municipi com veuríeu que a Tordera s’impartís una FP d’elaboració d’aliments o pagesia?

La Formació Professional en si mateixa ha patit d’una certa mala premsa durant una llarga temporada. Però el temps i la realitat, que són tossuts, demanen una socie-

tat equilibrada, que no només s’ha de valer de llicenciats i, per tant, reivindica la recupe-ració de certs oficis i la utilitat dels estudis de Formació Professional. El que té sentit, a Tordera, i és en la direcció en la qual s’està treballant conjuntament des dels departaments d’Ensenyament i Ocupació per poder posar en marxa cursos de Formació professional ben aviat, és que aquests cursos tinguin vinculació amb el territori i amb el que s’hi fa. La pagesia, la ramaderia i l’elaboració d’aliments és un dels àmbits en els quals seria pertinent treballar, com també ho són l’àmbit del medi ambient i tot allò que tingui a veure amb l’entorn natural, o l’àmbit de la logística, per exemple.

Responent a aquesta pregunta, hem de dir que el primer que hauríem d’haver fet era dedicar més esforços per intentar aconseguir que la formació d’FP que ja teníem no

desaparegués, com així ha estat.

14 / El Pont de Ferro / Opinió

Veuríem bé que s’impartís a Tordera una FP d’elaboració d’aliments o de pagesia, perquè sem-pre és bo que la gent pugui optar a qualsevol tipus de formació, ara bé, dir que aquest és el tipus de formació que cal a Tordera per acostar la formació professional a les característiques del nostre municipi pensem que no. Tenim molta més pagesia que els pobles del voltant, tenim em-preses petites que, entre altres coses, elaboren embotits, però pensem que el que tenim més al voltant del municipi, per distància, són empreses del sector químic i del sector hoteler i potser és cap aquí on hauríem d’ adreçar els nostres esforços.

En tota societat madura la formació és un element clau. Una major especialització i qualificació tècnica ens permet disposar d’un teixit productiu més eficient i com-

petitiu. Sens dubte la formació professional és la peça clau per assolir aquest objectiu.

Tenim moltes opcions de formació, però s’adaptarien millor els graus mitjos i superiors de les famílies professionals agrària i d’indústries alimentàries, on existeix una oferta àmplia. Caldria que aquests mòduls oferissin la possibilitat de dur a terme pràctiques en empreses locals per tal de facilitar la inserció laboral i també la transmissió de coneixement cap a les empreses. D’aquesta forma els dos actors principals, alumnes i empresaris, gaudirien de més oportunitats.

Com a conclusió, podem dir que una col·laboració estreta entre el teixit productiu i l’educatiu afavoriria la nostra societat, i en especial el nostre poble.

Opinió / El Pont de Ferro / 15

16 / El Pont de Ferro / Entrevista

L’Àngel Pous deixa la direcció de l’IES de Tordera, segueix com a professor, però no té clar a què dedicarà el seu temps lliure. L’IES de Tordera absorbeix el doble dels alumnes que li pertocarien, però ara ha perdut l’FP d’administratiu tot esperant la possible arribada d’una altra especialitat que doni una bona preparació professional als joves de Tordera.

En aquest escenari de canvis conversem amb ell sobre els joves.

ÀngelPous

Text: Albert Sabater / Fotografies: Àngel Pous

Àngel Pous / El Pont de Ferro / 17

- Com era per als teus fills tenir els pares a l’escola?- (Riu) Fèiem veure, una mica, que no ens coneixíem, penso que han estat bons estu-diants; encara en tinc un que està estudiant a Barcelona i l’altre fa feines eventuals, cada vegada amb més continuïtat.

La meva filla ha fet Educació Social, amb màsters i postgraus i treballa en aquest camp, i el meu fill fa informàtica, no tenen a veure amb el que hem fet la meva dona i jo i res a veure amb els avis; tothom ha estat molt comprensiu. Quaranta anys enrere els pares dirigien molt, ara ha canviat. Abans els departaments d’orientació als instituts no existien.

La meva experiència em diu que qualificar un jove prematurament, no s’ha de fer mai, mai has de dir: “Tu no seràs mai res per-què ho has suspès tot”, perquè les persones, i sobretot en l’edat de l’adolescència, canvien molt i el que als dotze anys no li agradava o li costava, als 18 o 19 pot despertar un interès molt important. El que diu “ ja he acabat els estudis i plego”, comet un error, és molt im-portant seguir estudiant, actualitzar-se. En aquest sentit, la gent jove d’ara és millor que la d’abans perquè sempre estan molt infor-mats.

Igualment un professional de fusteria, lam-pisteria, sap que ha d’estar al corrent de les novetats de la seva feina, cal un reciclatge permanent.

- Com veus la gent jove?- Em remeto a un escrit babilònic, 2.000 anys abans de Crist, escriptura cuneïforme, en tauleta de fang, que deia: “Estem detec-tant que la joventut no fa cas de la gent gran, no volen seguir les tradicions, la fi del món està propera”. Fa 4.000 anys la gent gran pen-sava que la joventut anava a mal borràs, però

llavors i ara simplement recullen el millor i el pitjor nostre, són rebels, tenen les seves problemàtiques amb la família..., però ha de ser així, perquè aquest conflicte fa que avan-cem.

- Com és el teu tracte amb aquest jovent?- El tracte és una mica tens, però es normal, hi ha joves de tots tipus, molts caràcters, maneres de fer, més o menys conformistes, depèn de l’educació, el caràcter, les circums-

Mai has de dir: “Tu no seràs mai res

perquè ho has suspès tot”, perquè les

persones, i sobretot en l’edat de l’adolescència,

canvien molt

tàncies, el seu entorn, l’autoestima, etc., són fonamentals en l’actitud de les persones.

- L’edat que agafeu des de l’IES és l’edat com-plicada...- Sí, estan en plena efervescència de canvis sobtats que els afecten en el seu tarannà. Un fet que cal tenir en compte és que la interac-ció entre joves ja només es fa pràcticament a l’escola. Abans quedaves amb la colla, ara es queden molt a casa, és estrany veure co-lles de joves que van a prendre alguna cosa junts, ara interaccionen a través de les noves tecnologies. L’escola és l’únic punt on tota una generació es troba i tenen moltes ga-nes de relacionar-se i això no encaixa sovint amb el que volen els professors.

- Com casen els joves amb la societat actual?- Casen molt bé, entra cadascú amb les seves circumstàncies, uns amb més capacitat que d’altres; això ha estat sempre així. Ara es-

tem veient que un grup d’alumnes brillants se’n va a l’estranger i penses: “Mare de Déu, com pot ser que la flor i la nata de la nostra societat en què tant hem invertit marxi del país?!”

Els que van seguint els seus estudis mitjans, comencen a modificar el seu caràcter, sem-pre ho dic als pares, als 18-19, moderen el seu caràcter, i van agafant interès per assu-mir el seu paper a la societat, assumir la seva


ta per a l’IES de Tordera, després de tants d’esforços, i el va portar a Canet de Mar, que acabava de tancar el centre d’estudis univer-sitaris d’enginyeria tèxtil. Allà ho tenien tot a punt, maquinària, aules, professorat... com a mínim va servir d’alguna cosa.

- Gust agredolç- Sí, ara estem treballant amb l’Ajuntament la idea d’un cicle agrícola, estem veient que l’entorn de Tordera és molt apte, hi ha petites i mitjanes empreses de ramaderia i agricul-tura, treballem amb elles, el sindicat, un ci-cle agrícola, que no crec que es quedi Canet. A Tordera hi ha recursos que permeten ti-rar-lo endavant, a nivell comarcal pot haver-hi demanda i aquest sector pot ser més ben vist per la gent jove i de passada reactivar-lo.

- Però la FP de Tordera tanca...- Va començar l’any 1978, amb elèctrica, ad-ministrativa, era una FP diferent de la d’ara, l’ensenyament començava als 14 i cada po-ble tenia dues especialitats, en aquella època es relacionava una especialitat més de nois i una altra per a noies encara que hi havia de tot.

Amb l’arribada de l’ESO, el Departament vo-lia concentrar els estudis en grans instituts politècnics per aprofitar recursos i aquesta política, a Tordera, només ens va deixar la línia d’administratiu perquè era la més nom-brosa. Ara però el Departament ha decidit tancar aquesta especialitat al nostre poble i d’aquesta manera s’acaben 34 anys d’FP.

- Així doncs, es tanquen portes a fer altres cicles formatius?- Segons el Departament estan oberts a no-ves propostes igualment.

- La densitat d’alumnes a l’IES és molt alta, hi ha hagut pressió perquè millorés?- En el nostre cas si podíem assimilar entre 8

“Mare de Déu, com pot ser que la flor i la nata de la nostra societat en què tant hem invertit com a societat marxi del país?!”

responsabilitat i tots ho volen fer. Sol haver-hi un grup que no ho fa i sovint és perquè té un coixí de partida feble, un grup que sem-pre hi ha estat, que si troba una oportuni-tat laboral adequada encaixarà a la societat, però si no la troba i passa el temps la sortida és més difícil...

- Ninis?- És un cercle viciós, entren en un submón, perden hàbits, és terrible.

- Heu relacionat Inditex amb una FP de con-fecció?- Sí, de fet, fa 2 o 3 anys, en una comissió a l’Ajuntament hem estat treballant aquestes qüestions relacionant demandes de treball i formació i hem fet esforços per entrar en la línia tèxtil, però quan vam aconseguir posar d’acord empresaris, els gremis i l’Ajuntament, el Departament d’ensenyament de la Gene-ralitat va recollir el guant d’aquesta propos-

i 10 grups n’estem absorbint 18. S’estan fent moviments per fer un segon institut perquè estan sortint 5 o 6 línies de primària pública i ara l’IES està al límit.

És una mica prematur assegurar-ho, però amb les reunions que s’han fet i per iniciativa de l’alcalde i de la regidora d’Ensenyament penso que per al curs que ve no, l’altre, hi haurà un Institut Escola nou a Tordera, potser començant amb mòduls o prefabri-cats, però gairebé segur que començarà.

- Tot plegat sembla que el professor té molta pressió per treballar...- Doncs sí, a més les avaluacions d’internes i externes són moltes, informes, etc., es de-mana molt més èxit escolar.

És un binomi difícil, el rendiment de l’alumne i el treball del professorat. Hi ha promocions que no saps per què són molt bones i altres que no saps per què no funcio-nen, estan desmotivats, amb poques pers-pectives. Cal donar motivació i expectativa i aquestes són dues qüestions molt impor-tants.

- Han anat canviat les expectatives?- Sí, amb el temps una mica, la idea és gene-ral, estudiar al màxim per arribar al màxim possible, de fet sempre s’ha inculcat el ma-teix. Però ara va dominant cada vegada més la idea d’arribar a ser un bon professional, encara que no impliqui arribar a la univer-sitat. A Espanya tenim molts universitaris, però gent amb FP molt formada és molt difícil de trobar. Hi ha molta demanda de bons professionals, així com a Alemanya hi ha molts professionals aquí hi ha hagut mala planificació, molts universitaris sense feina i llocs de treball molt especialitzat que no tro-ben treballadors.

- Com a director plegues?

- Ja ho vaig comentar a la ràdio, vaig dir que després de molts anys era una qüestió per-sonal i de renovació, seguiré com a professor de matemàtiques...

- Ets de ciències?- Això no vol dir que no m’agradin les lletres, però em classifico així, amb la geologia que és la meva especialitat.

Per a mi l’IES era molt important, estava enganxat al telèfon, a ser-hi en qualsevol moment i problema o visita, entrava a les 8 del matí i sortia a les 9 del vespre. Ho tenia assumit i pensava que formava part de la meva feina.

- Vocació de mestre?- Jo no en tenia, la meva vocació era treballar en temes de geologia en general, des de petit he estat molt curiós amb coses com fòssils pedres, m’interessava molt la història antiga

Josep Massaguer / El Pont de Ferro / 19


del món, perquè a casa hi havia llibres... jo vaig fer geologia aplicada.

- A casa teva com s’ho van prendre?- El meu pare era sastre i tant ell com la meva mare volien que sortís endavant, el meu pare tenia clar que la sastreria era un món que s’estava acabant si no eres un sastre excepcional en una ciutat. La meva intenció era treballar a la mineria amb el tema d’aigua, però per circumstàncies apa-reix l’oportunitat de classes de ciències a

secundària, vaig entrar ja pràcticament de director, he estat a diferents centres i he de reconèixer que m’ha agradat ensenyar les ciències i les matemàtiques; sempre han es-tat un problema per a molts alumnes i m’ha agradat ajudar-los.

- Ara que fas de professor a què dedicaràs el teu temps lliure?- Ara és un problema; després d’estar moltes i moltes hores de peu present a l’institut -per a mi era una responsabilitat-, en primer lloc m’he de centrar a preparar moltes més clas-ses que abans. A banda dels tòpics de llegir i fer esport, llistar les dades meteorològiques que tinc, perquè una de les meves aficions és recollir dades i prendre mesures cada dia. Tinc pendent lectures, revisar documents i m’agradaria des de plantar flors a anar amb moto, tinc una moto d’enduro, però també vaig molt en bicicleta, vull pujar al Turó de

Les matemàtiques sempre han estat un problema per a molts alumnes i m’ha agradat ajudar-los.

Club Esportiu Tordera / El Pont de Ferro / 21

l’Home..., m’agrada anar a córrer i com que em trobo bé és una cosa natural que faig i per descomptat el muntanyisme. He fet muntanyisme d’estiu i d’hivern, però ara el d’hivern no en faig, el considero força peri-llós, fer crestes glaçades no és gaire segur i més d’un ensurt hem tingut.

- Ets dels que et cau la casa a sobre?- Sí, però a casa, hi tinc els meus llibres, el bricolatge... he de fer reparacions, tinc feina.

Tinc una estació meteorològica automàtica, recullo dades de fa 15 o 20 anys cada dia, amb un termòmetre manual, amb un termò-metre de màxima i un de mínima i un altre d’automàtic..., això no es pot comparar amb un termòmetre que va anotant automàtica-ment. M’agrada anotar el grau d’humitat, la sensació tèrmica, la pressió, etc. Són dades que no tenen massa importància a nivell de climatologia global però espero poder treure’n conclusions.

- Quines?- M’agradaria comentar que el meteoròleg, en Josep Torrelles, va deixar un registre molt destacable; durant dècades, ens va deixar les dades de pluviometria i es pot veure d’una manera objectiva com ha can-viat el clima a Tordera... és una cosa que m’agradaria fer quan tingui temps.

- Què té la meteo que enganxa?- El temps sempre ha estat per a tothom una font de preocupació, curiositat, el que sigui, perquè afecta les nostres vides, ara no tant, però abans calien referències. La gent hi entenia molt d’una llevantada, ti-pologies de núvols i interpretaven bé el temps, hi ha una tradició ancestral amb la meteorologia.

- Com és el clima de Tordera?- Home, és mediterrani, més del nord, no

és el d’Andalusia o Sicília, temperat i ho diré molt clar: és el millor clima del món: quatre estacions molt marcades amb una incidència important a la nostra vida són un valor, sempre penso que un habitant d’un país equatorià, tropical, la seva vida en relació amb la natura ha de ser sempre igual, potser els vents canvien, plou més o menys, però aquí gaudim dels canvis del temps, de les fulles, el rebrot del arbres, els bolets, les plantes, les calors, els freds amb possibilitat de neu, glaçades, pedregades, per a mi és un luxe i entenc perfectament que la gent gran de països nòrdics vinguin a passar llargues temporades aquí. De cap manera el canviaria per un altre, pluvio-metria 600–700 mm l’any, ni molt ni poc, tempestes fortes no en tenim, calorades en tenim alguna, però es pot anar passant. Les tardors amb els boscos i els bolets, una mica de fred... és una sort. Les estacions marquen la diferència.

22 / El Pont de Ferro / Entitats

- Per on surts de Tordera?Anar fins a Sant Martí del Montnegre passant per la font de la Brinxa és una meravella, fer per Dona Morta fins a Maçanet passant per can Peira. I la vall més maca de Tordera i part de l’estranger: Vallmanya; no hi ha urbanit-zacions, els veïns l’han preservat per als que passegen, caçadors, ciclistes, gent gran que va en cotxe, és un lloc especial, amb Miralles cap a l’esquerra, can Burgada, cap a sant Mi-quel de Vallmanya, quatre camins, l’Erola i... sempre que algú em diu que li agrada anar amb bicicleta li dic: “Tu ets un ciclista? Pu-ges a l’Erola amb bicicleta? No? Doncs no ho ets, el dia que pugis a l’Erola et donarem un títol i la medalla”. Cap a can Caselles, can Montsant, el Rocatell, el coll de Benet Vives, la vall de Ramió, de Furiosos, pots anar cap a Castellà d’Indies, Pineda, Sant Pere de Riu. Jo aconsellaria un ruta que feia amb la meva filla: sortir de casa, cap a sant Miquel de Vall-manya, naturalment, cap a Quatre Camins, Sant Pere de riu, Pineda i agafar el tren cap a Tordera després de prendre una coca-cola.

- La gent jove no hi té tirada?- La vocació de naturalista, conèixer els mine-rals, fòssils, peixos, arbres o flors de l’entorn no hi és, potser es fa més amb a l’edat, però sí que hi ha una petita part de gent jove que ho coneix perquè hi va fent esport, però el que busca la gent jove és contacte social. A aques-ta edat no fan com jo que potser hi vaig sol.

Sempre que algú em diu que li agrada anar amb bicicleta li dic: “Tu ets un ciclista? Puges a l’Erola amb bicicleta? No? Doncs no ho ets”

Club Esportiu Tordera / El Pont de Ferro / 23

Em trobo amb en Joan Orriols un dia d’aquest estiu. Jo no sé ben bé com arri-

bar al Mas Custure i ell ve a esperar-me amb bicicleta. Té 79 anys, però és un home molt enèrgic i actiu. De fet, encara no s’ha jubilat. És viudo de fa bastant temps i té 4 fills. Ara, des de fa uns 3 anys, tot i ser fill de Premià de Mar (on encara viu), és productor d’oli d’oliva a Tordera.

En Joan va venir al nostre poble a fer de pa-gès ara fa uns 48 anys. Llavors, era produc-tor de clavells i els venia a Alemanya. Però quan aquest mercat va anar a menys, va ser dels primers a deixar-ho córrer.

Un temps després, va comprar la finca de Tordera on tenia els camps de conreu. És on avui hi ha els camps de futbol del Top Ten, a mig camí de la carretera de Blanes. Va arreglar les dues cases que hi havia (una d’elles per guardar-hi les eines i material del

camp) i va sembrar tota la terra de presse-guers i pruneres. Ara bé, necessitava moltes mans per treballar els cultius i no en tenia gaires. A més, es trobava que li robaven la fruita massa sovint. Així que, quan va veure que no donava l’abast, va pactar la transfor-mació d’una part de la propietat en camps de futbol i va aplanar la resta de terra. Fa tres anys, va decidir plantar oliveres en aquests terrenys que li quedaven.

Tenia molts dubtes; no sabia si li sortiria bé la jugada. El Maresme no és terra d’olives, però m’explica que el clima mediterrani tampoc és dolent per a aquest cultiu. Tot el contrari. I ell volia plantar alguna cosa que pogués influir en l’entorn, que fos verd durant tot l’any, que no patís robatoris i, sobretot, que no necessités tenir-hi gaire gent treballant (actualment té un sol treba-llador amb contracte fix i un segon treba-llador a temporades en funció de la feina).

Text i fotografies: Laura Massegú

Terrad’oliveresentre el mar i la

24 / El Pont de Ferro / Emprenedors

muntanya

d’oliveresi la

Menjar a casa.../ El Pont de Ferro / 25

Així doncs, va decidir tirar endavant amb la idea.

Va sembrar la mateixa varietat d’oliva que es cultiva a l’Empordà (a la zona de Garri-guella): l’Arbequina i 18. Aquesta oliva és ideal per a cultius molt intensius i que es recol·lectin només mecànicament. S’adapta a condicions climàtiques adverses i l’oli que s’obté és de categoria superior (verge extra). Té un sabor afruitat, exquisit i molt apreciat al mercat internacional.

El novembre de l’any passat (dos anys i mig després de plantar les oliveres) va fer la pri-mera collita d’olives aquí, a Tordera, amb les quals ha produït uns 25.000 litres d’oli. L’extracció en fred (s’obtenen menys litres que en calent, però de millor qualitat) i el posterior embotellament, els ha encarregat a un dels millors molins del país, situat a Piera (l’Anoia).

Abans de marxar, en Joan Orriols m’explica que les oliveres són una inversió, perquè poden durar de 30 a 40 anys, però que se les ha de cuidar i treballar, com tots els cultius. Em diu que s’han de saber aprofi-tar les oportunitats que et presenta la vida, arriscar-se, i que ell ha estat de sort, per-què el projecte li ha sortit bé (de moment) i ha pogut superar sense problemes la crisi econòmica.

La seva vida és, actualment, a cavall entre Premià, Tordera i Almeria. Al sud té hiver-nacles d’horticultura, també des de fa uns 30 anys i, sincerament, em diu que no es pot queixar gens de com li ha anat. Alguns dels que ja han tastat el seu oli diuen que té una aroma molt suau i peculiar, molt propi del Maresme (situat entre el mar i la mun-tanya i amb un clima també molt suau). Per als qui encara no el coneguin, el venen a la Cooperativa Agrària la Baixa Tordera.

L’Ajuntament de Tordera, a través de les àrees de Seguretat, Ensenyament, Participació Ciu-

tadana, Promoció Econòmica i Civisme, promou aquest curs el projecte de mobilitat sostenible “Caminets”, una iniciativa adreçada a nens i nenes en edat escolar i amb la qual es vol facilitar la mo-bilitat autònoma, segura i sostenible dels alumnes durant els seus desplaçaments a peu cap a l’escola, cap a la zona esportiva, cap al teatre o cap a la biblioteca.

Tordera tindrà una xarxa de camins infantils recomanables per a desplaçaments a peu

Text i fotografies: Ajuntament de Tordera

Reportatge / El Pont de Ferro / 27

Els “Caminets” són rutes indicades com a més recomanables i segures per als nens i nenes que tenen prou autonomia personal per anar sols pel carrer (sota la responsabilitat dels pa-res que així ho considerin).

El projecte uneix a través de 10 itineraris els centres escolars de Tordera amb el Teatre Cla-vé, la Biblioteca, la zona esportiva (pavelló poliesportiu, pavelló de Concòrdia, camp de

Camins segurs

futbol i pistes de Sant Andreu i l’Amistat) i els parcs de lleure (Gran Prix, Parc de la Sardana i parc de Fibracolor, Parc de l’Amistat, Sant Andreu). Aquests itineraris sempre tenen un punt d’origen i un punt final i es diferencien per colors.

Per tal que la campanya sigui atractiva, so-bretot per als més petits, el disseny del pro-jecte està pensat en clau infantil, de manera que una mascota amb forma de formiga farà de guia i dirigirà els escolars pels diferents indrets del municipi. En aquest sentit, els diferents itineraris estaran identificats a tra-vés de pictogrames de formigues pintats a les voreres amb els colors que corresponguin a cada itinerari. Les rutes se senyalitzaran tam-bé amb rètols verticals, que indicaran el punt d’inici i el punt final de cada itinerari.

Per tal que els escolars coneguin els diferents itineraris que es posen a la seva disposició es distribuirà, entre els alumnes, el plànol del municipi que podran dur a la motxilla durant tot el curs i on s’indiquen les rutes recomana-bles diferenciades per colors.

De l’objectiu principal del projecte “Cami-nets” se’n deriven d’altres com ara millorar el coneixement del municipi i la capacitat d’orientació, guanyar en responsabilitat així com assolir hàbits més saludables i sosteni-bles per a tots.

La previsió de l’Ajuntament és començar a sen-yalitzar els itineraris durant el mes d’octubre i novembre, amb la voluntat que durant les va-cances de Nadal els pares puguin acompanyar els nens i nenes a conèixer i a utilitzar correcta-ment les rutes més recomanables i segures per als seus trajectes a peu habituals.

Participació del comerç local:“Comerç Amic”

Per donar una major transversalitat i cohesió al projecte “Caminets” també es vol comptar amb la participació del comerç local com a agent d’informació i orientació per als petits vianants.

Per aquest motiu, totes les botigues situades en algun dels deu itineraris que vulguin participar en la xarxa “Comerç Amic”, comptaran amb un distintiu a l’aparador per tal que els nens i nenes identifiquin aquell establiment com a un lloc de confiança on adreçar-se en cas de desorientar-se, perdre’s o patir algun inconvenient durant el seu desplaçament a peu.

La implicació del comerç local en aquest projecte converteix també aquest sector en agent educatiu participant, de manera que col·labora directament en la cohesió so-cial del municipi, fomentant actituds cívi-ques i sostenibles d’acord amb el que es pro-mou des de les escoles i des de la mateixa Administració.


30 / El Pont de Ferro / Abans i ara

Abans Salvador Martínez

i ara

Abans la carn no es consumia en gaire quantitat; era més aviat escassa. Als po-

bles en teníem poca varietat, ja que el seu consum era petit. En compensació, molta gent tenia conills i gallines, cosa que feia possible una major disponibilitat de carn, ja que les gallines es mantenien de les sobres del menjar i de blat de moro si es tenia un hort, i els conills només era qüestió d’anar a buscar herba al camp.

De tota manera no tot era per menjar; una part es venia al mercat i servia d’ajuda per comprar oli o altres comestibles.

En definitiva: alguns estaven prims per no menjar per la gana que tenien.

Ara la carn no es tan escassa, el pollastre és barat i el porc és assequible, per tant el consum és més regular i és a l’abast de mol-ta gent, però resulta que la carn engreixa i això no està de moda.

En definitiva: alguns no mengen per la gana que tenen per tal de no estar grassos.

Abans o ara?

Coses d’aquell temps / El Pont de Ferro / 33

En aquell temps, els embotits eren majo-ritàriament casolans i cada poble, cada

botiga i cada casa tenia el seu gust particular. Pertot arreu hi havia llonganissa, botifarra, etc., però cada un tenia un punt d’espècie o picant que el feia diferent i era característic de qui el feia, fos carnisser o mocadera, que eren els artífexs d’aquestes feines.

Aquests operaris no tenien cap títol acadè-mic ni locals específics per a la feina, ni tampoc no tenien coneixements sobre co-lorants, conservants o additius, ni els feien cap falta per elaborar uns productes de pri-mera qualitat i sabor immillorable.

Tot i la precarietat dels mitjans, gaudíem d’una bona varietat d’embotits, salsitxes, botifa-rres crues i cuites, blanques i negres, bisbe blanc i negre (a Tordera també en diuen “paltruc”), en resum: un bon assortiment.

Per això era una delícia, quan viatjaves, gaudir del paladar dels mateixos em-botits a les diferents regions i no diem dels específics de cada zona, car totes en tenien de propis.

Coses

Salvador Martínez

d’aquelltemps

Tampoc en aquell temps eren habituals els frigorífics i poques cases disposaven de nevera de gel, per tant era dificultós con-servar viandes fresques. A aquest efecte hi havia una espècie de gàbies amb filat de mosquitera que permetia la lliure circula-ció de l’aire i impossibilitava l’entrada de mosquits o altres insectes. Es penjaven en lloc fresc i ventilat i així es guardava la carn i altres viandes d’un dia per altre, ja que gaire més temps no era aconsellable.

Hi havia embotits de marca reconeguda de diferents regions, com la sobrassada de Mallorca, el xoriço de Cantimpalos, la llon-ganissa de Vic i altres, tots poc freqüents als pobles petits.

Una altra cosa eren els pernils; de sabor ex-quisit i molt famosos els de Salamanca, Ex-tremadura i Andalusia i cal reconèixer que, en aquest article, Catalunya es queda a la cua. Per altra part, en aquell temps, la clas-se treballadora no consumia gaire aquest producte.

34 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

Sí, ho varen decidir tots els carrers alhora: jo havia de ser la darrera. Prenc el relleu del

carrer Santiago Rusiñol amb la recança de qui, enllestida la festa, ha de recollir les taules, en-dreçar l’escampadissa i, ajustant la porta, tan-car el llum.

Bé que m’hauria agradat intervenir abans i explicar-vos qui sóc i com sóc; a qui no agra-den uns moments de protagonisme! Però tots

de

Enllestida la festa, ha de recollir les taules, endreçar l’escampadissa i, ajustant la porta, tancar el llum

PlaçaEsglésia (I)

Quim Haro

l’ els carrers antics, aquells que tenien dret a parlar, varen decidir qui obria la festa i qui l’havia de tancar. És per això que el Camí Ral va aixecar la persiana, i és a mi a qui toca abaixar-la. Evidentment però, aquest no serà un tancament definitiu, la història viva es va construint dia rere dia. Tots nosaltres espe-rem que, amb el pas dels anys, d’altres carrers agafin prou embranzida i personalitat com per reprendre aquesta crònica i explicar-se al poble, que és, en definitiva, el lector final a qui van dedicats aquests articles.

Sí, sóc la plaça de l’Església, melic del poble i centre neuràlgic tant social com religiós. Des de la prudència (virtut molt torderenca) irra-dio la meva influència per la vila com un breu estel, en tantes direccions com carrers hi nei-xen. Des de la porta del temple hi ha sants a l’esquerre, Carrer Sant Jordi i Carrer Sant An-toni; a la dreta, treballadors de mans dures i cansades, Carrer Ferrers; i just al davant, por-

Plaça de l’església / El Pont de Ferro / 35

me, per perdre’s al Carrer Creus i al Carrer sant Ramon. Finalment he decidit prendre’l com a referència i començar a parlar-vos de què hi ha a la dreta i a l’esquerra d’aquest eix, amb qui tant he compartit. Per exemple, a la cantonada que formem a l’esquerra, marcat ara amb el número 5, us trobeu l’aparador de can Massó; m’agrada, em fa transparent, més àmplia i presumida. Va ser el carrer Espases qui us va explicar qui era el fuster Massó, com era la seva feina i com la desenvolupava; però no puc obviar que va ser just aquí davant, al terra de la plaça on, durant mesos i amb fusta dels castanyers de can Ferrer de Sant Ponç, va construir les portes de l’Església, fetes malbé durant la Guerra Civil; són tan grosses que no li cabien al taller.

Si seguim aquesta cantonada de l’esquerra trobem, al costat de l’aparador dels mobles i amb el número 5B, l’Administració de loteries núm.1 de la vila. Obrir una administració de

tant el meu missatge a la resta de companys, el més planer i directe, el Carrer Ciutadans.

Fa estona que intento cercar un ordre lògic per explicar-me i no el trobo. No sé si seguir la numeració actual, per moments i per espais propers a la complexitat d’un trencaclosques, o deixar-me anar, i explicar més vivències i emocions, allunyant-me d’ordres. Sóc cons-cient també que hi ha indrets del meu espai, que ja us els han explicat els car-rers que m’envolten, per la qual cosa només els ano-menaré de passada, esmenaré o completaré alguna possible llacuna o us remetré a l’article on se’n parlava per si algú, dels més primmi-rats, volgués fer una repassada.

Assec la meva ànsia per parlar a les escales de l’església i miro al meu voltant. Com hem can-viat! Tot i que, ben mirant, tampoc tant..., de fet el carrer Ciutadans continua allunyant-se de mi; camina girat, sense deixar de mirar-


loteries no és feina fàcil, hi ha molts condi-cionants per complir, fins i tot el número d’habitants de la vila condiciona el núme-ro d’administracions que pertoquen. Va ser l’octubre de l’any 1981 que en Joaquim Esco-lano va obrir aquest espai de somnis, de pro-jectes i d’esperances. Sortosament, la fortuna ha vingut a veure aquest petit racó de la vila en diverses ocasions i per totes les modalitats de jocs d’atzar distribuïts. Per exemple: de la Loteria Nacional l’any 1982 es distribueix un primer premi; l’any 1990, un segon; el 2002, un primer i un segon; el 2005, un altre se-gon; i el 2008 el més important i també el més mediàtic: un cinquè premi del sorteig de Nadal amb 5.000€ el dècim. Pel que fa a les travesses, l’11 d’abril de 2010 s’aconsegueix un premi de 43.000€. En la loteria primitiva podem destacar 661.000€ el 4 de desembre de 2008; 145.000€ el 14 de març de 2009; i 72.000€ el 14 de novembre de 2013. Pel que

fa a l’Euromillon, se’n distribuïren dos, un el 2008, i un altre, el 2013 (d’aquest any a Es-panya només se’n distribueixen dos, un a la nostra vila, l’altre a la província de València). Evidentment que l’ànima d’una administra-ció de loteria són els seus premis i el ressò que comporten, així el primer premi de l’any 1982, pocs mesos després de l’obertura de l’oficina, triplica les vendes. És per això que el reflex als mitjans de comunicació és tan im-portant. Serveixi un exemple més: el premi del sorteig de Nadal de 2008 surt a les 10:05 del matí, 10 minuts després ja teníem les cà-meres de TVE a la porta de l’administració de loteries. Però, malgrat es digui el contrari, una administració de loteries no és transpa-rent a la crisi. Quan Fibracolor treballava a ple rendiment, hi havia més de 300 clients fixos que adquirien el mateix número per a cada sorteig; ara, aquell número de clients fixos s’ha reduït considerablement. Abans

Plaça de l’església / El Pont de Ferro / 37

d’aquesta administració de loteria, aquest espai l’ocupava can Coní, una taverna molt coneguda a la vila.

Però... deixeu-me que us expliqui alguna cosa més sobre la taverna de can Coní: la regenta-va en Fermí Ridorso Coní, d’aquí el seu nom i, si bé durant la setmana despatxava beure com qualsevol altra taverna, els diumenges, dia de mercat, obria les portes de la seva cui-na més tradicional. Eren la seva especialitat els esmorzars d’aquests que ara en dieu de forquilla: vedella amb bolets, peus de porc, tripa i peus de xai, conill amb samfaina... tot un homenatge als sabors de sempre, cuinats amb dedicació i temps, sobretot, molt temps. A la taverna de can Coní s’entrava per la porta de la plaça; al seu menjador, pel carrer Sant Antoni. A la cuina hi havia una gran taula rodona, segurament la més sol·licitada, on la gent també hi menjava, com si els clients

s’estimessin comprovar què i com es cuinava. Durant la Festa Major, sortien també de la seva cuina els dinars dels marxants i els firai-res; per exemple: qui més qui menys dels qui em llegiu amb ja certa edat, teniu una foto-grafia dels cavallets que es posaven al davant de l’Ajuntament, endevineu on anaven a di-nar els seus firaires? Als anys 40 i els 50, quan es feia alguna celebració a l’ajuntament, els platillos eren de can Coní; que venia el bisbe

Tot un homenatge als sabors de sempre,

cuinats amb dedicació i temps, sobretot,

molt temps


a la rectoria? Doncs... sí, l’àpat també de can Coní. Aquest negoci i d’altres com aquest, anaven a buscar el gènere, des de la carn al pa, el divendres, cuinaven dissabte, despa-txaven diumenge i pagaven dilluns, un cop ho havien venut. El compromís, el contrac-te era només (i n’hi havia prou) la paraula. Per tal que us feu una idea dels preus, us puc dir que en aquella època es podia fer un bon àpat per menys d’un duro.

Resseguint la meva façana, i passat el ca-rrer del Mar, com el carrer Sant Antoni s’autoanomenava en el seu article, us trobeu una granja-bar anomenada “El racó dolç” però, quin racó hi havia abans? He trobat diverses versions que m’ordenen diferent, uns hi ubiquen l’Esteve Comalada, uns al-tres el col·loquen al costat, i afirmen que, a la cantonada mateix, hi vivia la “Tecleta”,

una senyora que es dedicava a adobar pells de xai. L’Esteve Comalada era un ferrer i manyà de precisió de conegudes mans des-tres amb espai també per a la venda, també era l’encarregat del manteniment del rellotge del campanar. Al seu costat, hi vivia l’Emili Tomàs, un sastre amb un aparador tancat que servia d’amagatall per a la mainada quan jugaven a fet i amagar. Després de la sastreria hi havia una casa molt grossa, propietat de cal Ferrer de Sant Ponç. El seu jardí arribava fins al carrer Faura i al carrer Sant Jordi.

Crec que hauré de fer aquí una primera aturada, l’espai és limitat i no cal abusar de la confiança de la resta d’articles d’aquesta publicació. Com podeu suposar, hi haurà d’altres ocasions per enllestir tota la teca acu-mulada. Fem-ho sense presses, deixeu-me gaudir del màgic moment.

El Pont de Ferro nº32

Documents

Transcript of El Pont de Ferro nº32