El régimen del pienso

El régimen del pienso d’Eusebio Calonge

La Zaranda – Teatro Inestable de Andalucía la Baja

Foto: Víctor Iglesias

Teatre de Salt

dissabte 03/11/12 – 21h

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El régimen del pienso, d’Eusebio Calonge La Zaranda – Teatro Inestable de Andalucía la Baja

Pg. 2

La Zaranda Compromís existencial i fidelitat a les seves arrels tradicionals; l’ús simbòlic dels objectes, l’expressivitat visual, la depuració dels textos i la plasmació de personatges límit com a recursos dramàtics; i com a mètode de treball, un rigorós procés de creació en comunitat. Tots aquests elements configuren l’estil propi de la companyia andalusa La Zaranda, una forma de fer teatre que mai deixa de sorprendre. En la seva nova producció, El régimen del pienso, Eusebio Calonge signa la dramatúrgia d’una obra en la qual l’home i el porc comparteixen destins. La sinopsi de l’espectacle és força atractiva: els porcs viuen tranquils a la cort, rebolcant-se en el fang, només preocupats per la ració de pinso, tan inconscients de la pròpia ferum com de la matança que els espera. Un destí que es veu precipitat per una epidèmia que alhora fa trontollar els llocs de feina dels treballadors de l’empresa porcina. Amb la davallada de les vendes, comencen els acomiadaments, creix la desesperació i es desencadena la desconfiança entre els empleats. La hipòtesi dels veterinaris és que l’excés de pinso ha engreixat massa el bestiar. Les truges devoren els garrins i els porcs joves ofeguen els que són a un pas de l’escorxador. La lluita per mantenir el lloc, amb l’únic horitzó d’un horari buit i rutinari, sense altra esperança que una mort indolora, fa que les vides de l’home i el porc es creuin.

Dani Chicano

Text del Monogràfic Temporada Alta a La Vanguardia – 1 d’octubre de 2012

Presentació Per segona vegada consecutiva, la Zaranda estrena la seva creació al Festival Temporada Alta. Fa dos anys hi presentava Nadie lo quiere creer. La patria de los espectros, una visió de la mort i de les misèries humanes plena d'humor però també de colpidora profunditat. Al capdavall, era sainet espectral. Ara ens porta El Régimen del Pienso. El títol mateix ja ve carregat de múltiples ressonàncies. Sense deixar de banda els elements tragicòmics que caracteritzen la companyia, aquest és un treball dur, negre i descarnat que aborda sense concessions la visió del món com a simulacre. Una obra dramatúrgicament complexa que representa un gran pas endavant en la trajectòria poètica i conceptual de la Zaranda.


Pg. 3

Fitxa artística Autor: Eusebio Calonge

Direcció: Paco de La Zaranda

Intèrprets: Javier Semprún, Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Luis Enrique Busto

Música: Pablo Luna: preludi d'El niño judío, J. N. Hummel: Concert per a trompeta (II Andante), Orlando Portocarrero y su banda: Alma española, Coro de monges do Mosteiro de São Bento e Coral Colégio do Bento de Núrcia (Rio de Janeiro): Rorate Caeli Desuper.

Il·luminació: E. Calonge

Coordinació de transports: Eduardo Martínez

Publicitat: Víctor Iglesias

Cartell: Andrew Polushkin

Producció: La Zaranda-Teatro Inestable de Andalucía la Baja

Coproducció: Temporada Alta 2012

Distribució: [email protected]

Agraïments: Loscorderos Sc

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Estrena

Espectacle en llengua castellana

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Dades

Dia i hora: Dissabte 3 de novembre, 21h

Lloc: Teatre de Salt

Durada: 1h 15min

Preu: 31€ (25.62 + 5.38 IVA) + 18€ (14.88 + 3.12 IVA)


Pg. 4

Sinopsi

“El nostre caràcter es conserva tan intacte com la nostra ruïna”. Mariano José de Larra, Vuelva usted mañana (1833)

Els porcs s'amunteguen en els compartiments metàl.lics de les corts, connectats amb cables d'irrigació i inseminació. Els oficinistes estan submergits sota muntanyes d'arxius, subsisteixen dia a dia entre embolics de cables, llums flexibles, telèfons... cordons umbilicals de la burocràcia. Gris de gavardina, gris de moqueta descolorida, gris de destins. En una cambra d'hospital, l'empleat despatxat debat la seva minvada vida entre cabdells de cables de bosses de sèrum i el gota a gota. Destins grisos que podrien ser els de qualsevol que progressivament fos desterrat del contacte amb la seva propia interioritat. Al capdavall, un ésser val allò que és capaç de rendir. El desenvolupament de la tècnica ha anat aïllant els individus per categories de rendiment. Fins a quedar reduïts a una mera funció. De la servitud a l'enviliment, pels mecanismes que asseguren el sosteniment material a penes sostenible, incapaços de concebre la vida. La pròpia mort sostreta del seu misteri es converteix en mera defunció estadística. Un laberint on els uns desconfien dels altres, tots són sospitosos i ningú vol ser assenyalat. Però cal un boc expiatori, al qual no li faltarà un company solidari que pretendrà elevar la seva fonda i trista desgràcia a tosc poema èpic, una afiligranada epopeia del seu destí dolorosament real.

Els dimonis van sortir de l'home

i es van ficar dins els porcs. Aleshores el ramat es va precipitar

des de dalt del penyal al llac, on es van ofegar. Lluc (8,33)

Home jaurà amb Porc en desordre.

Pestilent tuf recorrerà el regne. Nostradamus, Centúria XXI (quarteta IV)

La burocràcia és un mal,

i és un mal per essència metafísic. Gabriel Marcel, Les Hommes contre l'humain (1951)


Pg. 5

Una reflexió crua sobre l'existència com a simulacre Tot apunta cap al factor nutricional com a causa de l'epidèmia. Uns sostenen que es deu a l'engreix ràpid, a l'excés de pinso, altres al mal repartiment de l'aliment. Les teories veterinàries enfronten però no frenen l'índex de mortaldat a les corts… S'inicia una simulació mediambiental per clarificar-ne les causes. La indústria porcina comença a rebre'n les conseqüències, el personal és eliminat segons els índex de rendiment. La lluita pel lloc de feina, amb l'únic horitzó d'un horari rutinari i buit, sense altra esperança que la d'una mort indolora, fa que les vides del porc i de l'home es creuïn, es confonguin. Documents veterinaris de control de qualitat o historials mèdics, expedients per triplicat que certifiquen la defunció o constaten les baixes. Papers en el son etern dels fitxers. La vida resumida en les poques dades i dates d'una necròpsia. Arxius, necròpsies, el simulacre d'existència que representem, en la qual els artistes són forenses o els forenses simulen ser artistes, mers buròcrates tramitant el no-res oficial, científic o financer, poca cosa, el valor que fixa la venda.

La Zaranda

L’autor ha dit

Necròpsia d'una societat

Un cop més és el teatre qui desenterra aquest cadàver, en el qual ja no es pot determinar si la corrupció del cor va començar abans que la mort o si en va ser la causa. És difícil trobar les raons de la mort dels qui no en van tenir per a la vida. En clavar l'escalpel, tan sols es troba el no-res com a possible causa. El no-res, entendre la vida com un mer tràmit temporal, provoca les indolores lesions que desemboquen en una mort a penes perceptible. Un no-res asèptic i que, malgrat tot, causa l'epidèmia. Tota la muntanya de papers, apunts erudits, saberuts estudis, tones de teories, manierismes del buit, només constanten l'inevitable de les defuncions. Aquí rau la nostra aportació pericial, en aquesta nova simulació científica, representació teatral, simulacre de vida… Valguin com a prova o argument uns oficinistes tramitant el seu no-res, burocràcia per triplicat, i un noningú despatxat de l'empresa, indústria porcina per a més informació. Tot seguit es perd en el garbuix de passadissos de reclamacions i va a parar als de l'hospital, una vida vulgar que s'acaba en desconnectar-lo de la maquinària, el cordó umbilical amb la mort.

Eusebio Calonge


Pg. 6

La Zaranda Han passat 35 anys des que La Zaranda va emprendre el seu camí teatral, al llarg del qual ha realitzat una intensa tasca creativa que li ha valgut un gran prestigi internacional. La seva trajectòria té com a constants teatrals: el compromís existencial i la fidelitat a les seves arrels tradicionals; com a recursos dramàtics: l'ús simbòlic dels objectes, l'expressivitat visual, la depuració de textos i la plasmació de personatges límit; i com a mètode de treball, un rigorós procés de creació en comunitat. La Zaranda, com un sedàs que preserva l'essencial i rebutja l'inservible, desenvolupa una poètica teatral que, lluny de fórmules estereotipades o efímeres, s'ha consolidat en un llenguatge propi, que sempre intenta evocar la memòria i convidar a la reflexió. Des que es va crear com a grup el 1978, han estat dotze els treballs realitzats. Els Tinglados de María Castaña (1983) va ser la primera creació que fou coneguda en l’àmbit estatal. Mariameneo Mariameneo (1985) va tenir una notable difusió a la península i una gran repercussió internacional. Va estar present, entre altres ciutats, a Nova York, Berlín, Buenos Aires, París o Mèxic. Vinagre de Jerez (1989) va anar augmentant i consolidant la seva presència internacional. Va participar en festivals del prestigi de la Biennal de Bonn, el Festival Internacional de Caracas, el Festival Internacional de Nantes, elFestival Tardor de Barcelona o el Festival de Otoño de Madrid. Perdonen la Tristeza (1992) es va representar en una vintena de països: França, Itàlia, Argentina, Mèxic, Xile, Colòmbia, Egipte, Tunísia... Va rebre premis com el de la crítica de Madrid, Millor Espectacle Estranger a l’Uruguai o el del Festival Internacional del Caire. Obra Póstuma (1995) va obtenir, des de la seva estrena mundial a Nova York, una gran repercussió per part de la crítica. Va fer temporada en teatres nacionals de Buenos Aires o Rio de Janeiro, on la premsa va subratllar: "Lo mejor que se vió de la escena mundial. Un Lujo.” (El Clarín. Buenos Aires) Cuando la Vida Eterna se Acabe (1997) va estar present a la Huella de España a L’Havana i va rebre a Cuba el premio al Millor Espectacle Estranger de l’any atorgat per l’Associació d’Escriptors i Artistes Cubans. Va fer temporada al Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires o al Teatro Xola de Mèxico DF. Va anar, entre altres, al Festival de Caracas, Polveriggi (Ancona) Itàlia, Manizales (Colòmbia), Belo Horizonte (Brasil), San José de Costa Rica,Lima, el Festival del Món a Berlín, el GREC de Barcelona o en temporada amb el Cenro Dramático Nacional a Madrid. La Puerta Estrecha (2000), estrenada al Festival Internacional de Miami, també va estar present al Festival de Otoño de Madrid, FIT de Cadis, Festival de Vitòria, Festival Internacional de Nova York, Festival de Caracas, XXV aniversario de Fitei a Porto, Festival de Puerto Rico o Temporada a Buenos Aires, on va rebre premis al Millor Espectacle Internacional per part de l’ I.T.I i el Diario Clarín. Ni Sombra de lo que Fuimos (2002) commemorà el nostre XXV aniversari. Va fer temporada al Teatro Jiménez Rueda de l’Instituto Nacional de las Artes (INBA) de Mèxic DF, també va anar al Festival Internacional de


Pg. 7

Buenos Aires, al de Porto Alegre (Brasil), al Festival Mira de Tolosa de Llenguadoc, al de Cahors, al Festival Internacional d’Almada (Portugal), al FIT de Cadis o al Festival de Otoño de Madrid. Homenaje a los Malditos (2004) es va estrenar dins el marc del Festival Quijote de París. A España es va estrenar a la la Muestra Internacional de Santander. Va començar el seu recorregut americà amb temporada a l’Instituto Nacional de Bellas Artes de la capital mexicana, també va inaugurar la temporada del Teatro Español de Madrid, va anar al FITAM de Santiago de Xile, al Festival de Las Artes de San José de Costa Rica, al FIT de Cadis o temporada al Teatro Presidente Alvear de Buenos Aires. Va rebre els premis al Millor Espectacle d’ El Público de Canal Sur-Andalucía, Millor Direcció al Festival de Teatro de Palència, Premio Rojas i Premio ACE al Millor Espectacle Estranger a BuenosAires. Los Que Ríen los Últimos (2006), estrenada al Festival Translatine de Baiona, obrí temporada al Théâtre Sorano de Tolosa de Llenguadoc, va anar al Festival Quijote de París, Stage Theater Festival de Nova York, on va rebre el premi a Millor Espectacle Estranger de l’Association of Entertainment Critics, va estar al Festival de Las Artes de San José de Costa Rica, Teatros Nacionales de Mèxico DF, Guatemala, San Salvador, Panamà, temporadas al Teatro Nacional Solís de Montevideo, Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires, o Teatro Español de Madrid. Va rebre el Premio Ercilla (Euskadi) a la Millor Creació Dramàtica. Va protagonitzar el documental Ruido con la Boca, dirigit per Javier Guerrero. Futuros Difuntos (2008) va ser coproduïda pel Théàtre Sorano de Tolosa de Llenguadoc, on s'estrenà el novembre del 2008. Després va anar a la Scène Nationale de Tarbes – Le Parvis (França), Festival de Teatro de Quito i Cuenca (Ecuador), Festival de las Artes de San José de Costa Rica, a festivals com el FIT de Cadis, Logronyo o Vitòria, temporades al Teatro Español de Madrid, Teatre Lliure de Barcelona i Teatro Metropolitan de Buenos Aires, on va rebre el Premio Rojas Teatro del Mundo atorgat per la Universitat de la capital argentina. La companyia va rebre el Premi Nacional de Teatre el 2010. La nostra última obra Nadie lo quiere Creer. La patria de los espectros (2010) va ser coproduïda pel Festival Temporada Alta de Girona-Festival de Tardor de Catalunya. Ha recorregut festivals i teatres com el FITB de Bogotà, Teatro Solis de Montevideo, 25 de mayo de Buenos Aires, en la nostra enésima temporada, festival Mercosur de Córdoba Argentina, on vam rebre el premi a la millor obra internacional, Théàtre Sorano de Tolosa de Llenguadoc, Festival Cena Brasil Internacional a Sao Paulo i Rio de Janeiro. Teatro Español de Madrid, etc. Sabent que les hemeroteques s’esgrogueeixen, que els premis es floreixen, que a l’altre costat de la memòria hi ha l’oblit i que “el camino se hace al andar”, comencem el recorregut d'El régimen del pienso al Festival Temporada Alta, Festival de Tardor de Catalunya, Girona/Salt 2012.


Pg. 8


Pg. 9

El régimen del pienso

Documents

Transcript of El régimen del pienso