L'execució del retrat en dibuix requerix molta precisió, inclús

més que la necessària per a dibuixar la figura humana, sobretot en

el que es referix a l'ajust de mesures i a l'aplicació de les

proporcions. A més, la captació en tota la seua intensitat de

l'expressió del rostre exigix una sensibilitat especial per part de

l'artista. I no basta amb l'exactitud i la sensibilitat, a això cal

afegir una factura del dibuix que oferisca un interés plàstic, la

qual cosa redundarà en la qualitat estètica de l'obra.

Totes estes dificultats han de ser superades pel dibuixant

comparant les dimensions del rostre amb els instruments de

mesura, educand la seua capacitat d'observació i triant la tècnica

més apropiada a cada tipus de retrat.

La busca, en definitiva, de referències verticals i horitzontals en el

model, per mitjà de la vareta i la plomada haurà de reflectir-se en

el paper de dibuix com a primer pas del retrat.

Una vegada ajustades les proporcions, serà necessari traslladar al

suport l'expressió del model, per a la qual cosa el dibuixant haurà

d'observar-la amb deteniment i insistència.

Finalment, serà molt important la localització del dibuix dins del

paper, deixant sempre més espai en blanc en la part superior que

en la inferior i també deixarem un espai aclarit davant de la

mirada.

El cap és, sense cap dubte, l'element més important i expressiu de

la figura humana. Per això constituïx un tema de constant

interpretació en l'art, ja que reunix i manifesta totes les sensacions

que ens identifiquen.

Dins de la figura humana, el cap és la part del cos que més temps

contemplem, perquè ella és qui ens mira, ens parla i, en suma, ens

comunica els sentiments i la pròpia personalitat de l'individu amb

més precisió que qualsevol altre element del cos.

Un estudi important per al dibuix del cap és l'anàlisi de les

proporcions generals, que va preocupar excessivament els artistes

del Renaixement. No obstant això, com vam veure en la figura

humana, serà el treball a partir del natural el que dote al dibuixant

de la necessària experiència per a conéixer i dominar esta part del

cos.

Finalment, tan imprescindible és el coneixement de les

proporcions com la representació exhaustiva de les diferents parts

del rostre, que seran els elements identificadors i significatius de

qualsevol expressió humana concreta.

El cànon més conegut de les proporcions del cap de l'home és el

que es representa en estos dibuixos, vist de front i de perfil.

Observant el cap frontalment, i partint d'un mòdul, A, obtingut al

prendre com a mesura l'alt del front, comprovarem que esta

mesura es repetix també en la part que va des de la cella al final

del nas i des d'ací al final de la barbeta. L'ample total del cap, així

vista, vindrà definit per dos mòduls i mig.

No obstant això, si apreciem el cap de perfil esta queda inscrita en

un quadrat, situant-se els ulls a la mitat de l'alçària total.

LES PARTS DEL ROSTRE

Per a dominar el dibuix del cap humà no sols és necessari

conéixer la seua forma externa i el cànon de proporcions, sinó que

l'artista ha de representar amb soltesa, fidelitat i força expressiva

les parts del rostre, perquè en elles es reflectixen els sentiments

més íntims del ser humà, alhora que són trets identificadors únics

i irrepetibles.

El millor camí per a dibuixar amb perfecció tals elements és

practicar estudis a partir de models diferents i en distintes

posicions. En el nostre cas duem a terme un ampli mostrari de

xicotets dibuixos amb diferent nivell d'acabat, però definitoris per

les seues peculiaritats.

Exercitem esta tasca que, encara que en principi poguera resultar

àrdua, finalment ens reportarà eixa destresa determinant per a

dibuixar el rostre humà.

En els estudis que el dibuixant duga a terme de les diferents parts

del rostre no ha d'eliminar cap element, per poca importància que

a primera vista tinga.

En el cas del nas es tracta d'un apèndix de menor rellevància que

els ulls o els llavis, però que al ser un tret excel·lent col·labora en

l'expressivitat general del rostre humà, alhora que cobra una

enorme transcendència en la representació del cap de perfil.

L'orella es tracta sens dubte del motiu menys important de tots

els que configuren el rostre humà, i en nombroses ocasions,

inclús, queda ocult davall el pèl, o perquè la posició del propi cap

dificulta o impedix la seua visibilitat.

No obstant això, en aquells casos en què este element aparega en

un primer pla, o visiblement destacada, l'orella ha de ser reflectida

en el dibuix amb minuciositat, reproduint totes les seues

sinuositats i definint adequadament els seus volums.

Els ulls constituïxen l'element més important del rostre humà, ja

que reflectixen amb prou fidelitat la personalitat de l'individu.

Juntament amb els llavis, són a manera de finestres, a través de

les quals poden aflorar els sentiments més diversos i els estats

d'ànim més complexos. Cada mirada és diferent de les altres i

també és distinta la manera en què en ella es reflectix l'estat

d'ànim. Per esta raó és imprescindible que l'artista practique

abundantment estudis del natural perquè adquirisca la destresa

precisa

Per a dur a terme el dibuix d'un ull, observat de front i de perfil,

començarem efectuant la randa d'una forma detallada i localitzant

les distintes parts: parpelles, celles, pupil·les, etc.

Iniciem el dibuix, que executarem amb llapis de grafit, treballant

a punta de llapis, però preocupant-nos principalment pel contrast

de tons i la definició de les diferents formes.

Comencem a matisar l'entonació del dibuix, alhora que es perfilen

amb major nitidesa els trets significatius, cuidant d'emprar el traç

més apropiat en cada zona del nostre treball a partir del model.

Amb els ulls, els llavis constituïxen l'element que reflexa més

intensa i clarament l'estat d'ànim i els sentiments. El gest global

del rostre es definix, fonamentalment, per estos dos motius: la

mirada i el rictus que conformen els llavis. Es pot afirmar que a

una persona la caracteritza, en gran manera, els seus llavis; i no

sols en aquells estats d'ànim tan notables com la rialla i el plor,

sinó en moltes altres ocasions. Per això, el dibuixant haurà

d'aprendre a identificar i reflectir fidelment estos estats d'ànim

que amb tanta força expressiva manifesten els llavis.

DESENVOLUPAMENT D'UN RETRAT

Una vegada triat el mig de dibuix que emprarem, i després de

situar adequadament el model, és imprescindible dur a terme un

control rigorós de les diferents mesures entre les distintes parts

del rostre. En el nostre exercici, executarem el retrat d'una xicota,

amb llapis de grafit i fixarem els límits d'altura (des de la barbeta

fins al final del cabell), més tard hem buscat la mitat d'eixa

mesura comprovant amb quin lloc coincidix (el final de la

parpella i el centre de l'altre ull). Ja que el nostre mig així ho

requerix l'entonació la realitzarem d'una forma progressiva,

reservant els tons més foscos per al final.

Fixem els límits d'altura del retrat i busquem referències de

mesures sobre el model, ajudats d'instruments de mesura i

efectuem comparacions.

Després de fixar la posició dels diversos elements, concretem la

forma i anem apuntant, encara en trets generals, l'expressió i

l'entonació.

Entretanquem els ulls i augmentem l'entonació del dibuix d'una

manera progressiva, ja que estem emprant llapis de grafit cada

vegada més blans

Progressant encara més en l'entonació, aconseguim ja els tons

màxims, utilitzant en esta última etapa els llapis més blans (3 B i

6 B), i finalitzem així el retrat.

Les proporcions, així com l'estructura i esquema lineal, varien

tant si es referixen a un home, una dona o un xiquet.

EXPRESSIVITAT EN EL RETRAT

La part més complexa, però la que ens donarà l’aparença real del

retrat, será captar la seva expressivitat, personalitat.

Haurem de vore l’edat de la persona retratada, així com la forma

del seu rostre, per a poder a proximar-nos a la seva propia realitat.

Tampoc, no hem de deixar els gestos dels rostre, que ens

arrimaran al seu estat anímic i sicològic.