H I R O M I K AWA K A M I

E L S E N Y O R N A K A N O I L E S D O N E S

traducció del japonèsde marina bornas montaña

b a r c e l o n a 2 0 1 2 q u a d e r n s c r e m a

t í t o l o r i g i na l Furudogu nakano shoten

Publicat perquaderns crema

Muntaner, 462 - 08006 BarcelonaTel. 934 144 906 - Fax. 934 147 107

correu@quadernscrema.com www.quadernscrema.com

© 2005 by Hiromi Kawakami. Tots els drets reservats© de la traducció, 2012 by Marina Bornas Montaña

© de la imatge de la coberta, by David Hernández Mejías - fotoalavista

© d’aquesta edició, 2012 by Quaderns Crema, S. A. U.

Drets exclusius d’edició en llengua catalana: Quaderns Crema, S. A. U.

i s b n : 978 -84 -7727- 5 34 - 3

d i p ò s i t l e g a l : b . 27 89 1 -2012

a i g u a d e v i d r e Gràficaq u a d e r n s c r e m a Composició

r o m a n y à - va l l s Impressió i relligat

p r i m e r a e d i c i ó octubre de 2012

Sota les sancions establertes per les lleis,queden rigorosament prohibides, sense l’autorització

per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànico electrònic, actual o futur—incloent-hi les fotocòpies i la difusió

a través d’Internet—, i la distribució d’exemplars d’aquestaedició mitjançant lloguer o préstec públics.

7

U N S O B R E Q U A D R AT D E L N Ú M E R O D O S

«Aviam» era el tic lingüístic del senyor Nakano. —Aviam, passa’m la salsa de soja—acabava de dir-me, i

jo em vaig quedar de pedra. Havíem anat a dinar tots tres junts. El senyor Nakano ha-

via triat porc fregit amb gingebre, el Takeo havia demanat peix bullit i jo, arròs al curri. El porc fregit i el peix van ar-ribar de seguida, i el senyor Nakano i el Takeo van agafar els bastonets d’un sol ús que hi havia en una capsa damunt la taula, els van separar i van començar a menjar. El Takeo em va demanar disculpes en veu baixa per començar sen-se esperar-me, però el senyor Nakano va atacar el seu plat sense dir res.

Quan per fi em van servir l’arròs al curri i jo estava a punt d’agafar la cullera, el senyor Nakano em va dir allò de la salsa de soja.

—Aquest «aviam» no té gaire sentit, ¿oi?—vaig comentar. —¿Qui ho ha dit, això?—va fer ell, mentre deixava el

bol a la taula. —Vostè—va xiuxiuejar el Takeo, que estava assegut al

seu costat. —Aviam, jo no ho he dit, això. —Ho ha tornat a dir! —Caram. —El senyor Nakano es va gratar el cap osten-

tosament—. Dec tenir un tic. —Sí, és un tic ben curiós. Li vaig passar la salsa de soja. Ell es va amanir les dues

rodanxes de nap en conserva que tenia al plat i les va mas-tegar sorollosament.

8

el senyor nakano i les dones

—Això és perquè tinc converses mentals amb mi ma-teix. Per exemple, a es converteix en b i em porta fins a c , a partir del qual obtinc un nou raonament que anomenaré d . Quan expresso d verbalment, em surt sense voler aquest «aviam» que enllaça el que dic amb el que estava pensant.

—Ja ho entenc—va dir el Takeo, barrejant l’arròs que li quedava amb el suc del peix.

El Takeo i jo treballàvem per al senyor Nakano, que feia vint-i-cinc anys que havia obert una botiga d’objectes de segona mà en un barri perifèric de l’oest de Tòquio on hi havia molts estudiants. Es veu que, abans de muntar el negoci, treballava en una empresa mitjana de productes d’alimentació, però se’n va cansar i la va deixar. En aque-lla època, estava de moda «llançar-se a l’aventura», però en el cas del senyor Nakano no es podia considerar que es-tigués emprenent una aventura, ja que no feia prou temps que treballava com a assalariat, i li feia una mica de vergo-nya reconèixer que havia deixat la feina perquè n’estava tip. M’ho va explicar un dia a la botiga, aprofitant que no hi havia cap client.

«Això no és un antiquari, és una brocanteria», em va dir el dia que vaig anar-hi a fer l’entrevista de feina. A l’apa-rador hi havia un cartell escrit amb lletres barroeres que anunciava: «Busquem personal. Fem entrevistes a qualse-vol hora». No obstant això, quan vaig entrar a la botiga a preguntar, l’amo del negoci em va dir: «T’entrevistaré el dia 1 de setembre a les dues del migdia. No facis tard». Aquell senyor prim i excèntric, que duia un bigoti i una gorra de punt, era el senyor Nakano.

La botiga, que no era un antiquari sinó una brocante-ria, estava literalment enterrada sota una muntanya d’ob-jectes de segona mà: des de tauletes baixes fins a vaixelles, passant per ventiladors vells i aparells d’aire condicionat;

9

un sobre quadrat del número dos

dins el local s’hi amuntegaven tota mena d’andròmines fa-bricades a partir dels anys trenta que es podien trobar a qualsevol casa japonesa. El senyor Nakano obria la per-siana abans del migdia i, amb un cigarret penjant entre els llavis, col·locava davant la botiga els articles que feien de reclam. Al carrer, en un banc de fusta, hi exposava un bol amb un estampat cridaner, un llum de disseny, dos petja-papers d’imitació d’ònix en forma de tortuga i de conill i una màquina d’escriure antiga, entre altres objectes. Quan la cendra del cigarret li queia de tant en tant i embrutava el petjapapers en forma de tortuga, el senyor Nakano l’espol-sava sense gens de cura amb la vora del davantal negre que sempre portava posat.

El senyor Nakano s’estava a la botiga fins a primera hora de la tarda. Després, jo acostumava a quedar-me sola des-patxant la clientela. A les tardes, el Takeo i el senyor Naka-no sortien a fer «recollides».

Tal com el seu nom indicava, les «recollides» consistien a passar per casa dels clients a recollir-hi trastos vells. La majoria dels encàrrecs arribaven quan el propietari d’una casa es moria i els familiars es volien desempallegar dels seus mobles i objectes personals. Després d’haver pagat uns quants milers de iens, 10 000 com a màxim, el senyor Nakano carregava en una petita furgoneta la roba i els ob-jectes que ningú no volia aprofitar, i se’ls enduia en un sol viatge. Com que els familiars només es quedaven els objec-tes de valor i li podien donar tota la resta, els sortia molt més a compte trucar al senyor Nakano que avisar el servei de recollida municipal, ja que s’ho emportava tot a canvi d’uns diners i no llençava res. Per això la majoria de clients acceptaven els pocs iens que els oferia i es limitaven a con-templar, sense protestar, com la furgoneta s’allunyava. Mal-grat tot, a vegades hi havia algú que es queixava perquè el

10

el senyor nakano i les dones

preu li semblava ridícul i posava el senyor Nakano en un compromís, segons em va explicar el Takeo.

El Takeo havia entrat a treballar una mica abans que jo per ajudar el senyor Nakano amb les recollides. Quan hi havia poc material, hi anava tot sol. «¿Com sabré quants diners els he de pagar?», va preguntar, intranquil, la prime-ra vegada que el senyor Nakano el va enviar a recollir ma-terial tot sol. «Aviam, has de fixar el preu més convenient. M’has vist fer-ho moltes vegades, ¿oi?».

Era poc probable que n’hagués après perquè amb prou feines feia tres mesos que treballava a la botiga. Vaig pensar que el senyor Nakano tenia idees una mica excèntriques, però tenint en compte com de bé li anava el negoci, no tot el que feia devia ser un disbarat.

El Takeo se’n va anar nerviós i espantat, però quan va tornar a la botiga ja estava més tranquil. «Tot ha anat bé», ens va explicar. El senyor Nakano va assentir satisfet en sa-ber que el seu ajudant havia pagat 3500 iens per endur-se el material, però quan va veure la pila de trastos que ha-via portat va fer uns ulls com unes taronges: «Els has pagat massa poc, Takeo!—va riure—. Per això em fan tanta por els principiants».

Entre les andròmines d’aquella recollida hi havia un ger-ro que es va vendre per 300 000 iens, segons em va expli-car el Takeo. Com que al senyor Nakano no li interessaven els objectes d’aquella mena, va vendre el gerro en una fira d’antiquaris que s’instal·lava dins el recinte d’un temple. La noia que aleshores sortia amb el Takeo els va anar a aju-dar i els va acompanyar fins a la paradeta de la fira. Quan es va assabentar que un gerro vell i brut com aquell valia 300 000 iens, es veu que va començar a burxar el Takeo intentant convèncer-lo perquè muntés el seu propi negoci d’objectes de segona mà i pogués anar-se’n a viure tot sol

1 1

un sobre quadrat del número dos

d’una vegada. Potser per aquest motiu, o potser per un al-tre, van partir peres al cap de poc.

El senyor Nakano, el Takeo i jo no acostumàvem a dinar tots tres junts. El senyor Nakano es passava el dia com-prant, rondant per les fires o assistint a reunions de comer-ciants, mentre que el Takeo se n’anava cap a casa sense per-dre ni un segon així que acabava la feina. Aquell dia, ha-víem quedat per dinar plegats perquè teníem previst anar a veure l’exposició de la Masayo, la germana gran del se-nyor Nakano.

La Masayo era una soltera d’uns cinquanta anys. Abans, els Nakano eren una família d’antics terratinents, però la seva fortuna havia començat a davallar durant la generació anterior. No obstant això, la Masayo encara podia viure de renda.

«La meva germana és una ar-tis-ta», deia sovint el senyor Nakano en to burleta, tot i que no li tenia pas tírria. Les obres de la Masayo, que en aquella ocasió eren nines fetes a mà, s’exposaven en una galeria situada al primer pis de la cafeteria Poesie, just davant de l’estació.

La seva darrera exposició, que havia tingut lloc una mica abans que jo comencés a treballar a la botiga, s’anomena-va Colors del bosc. La Masayo havia anat a recollir fulles al bosquet que hi havia als afores de la ciutat, n’havia elabo-rat un tint vegetal i havia tenyit unes quantes peces de roba. Ella trobava que el color del tint era chic, però el Takeo, més tard, em va confessar brandant el cap que li havia semblat «color de vàter». La Masayo va estendre la roba en unes branques que havia recollit al mateix bosc i les va penjar al sostre. Quan caminaves per la galeria, que semblava un la-berint, els braços i el cap fregaven constantment les bran-

12

el senyor nakano i les dones

ques i les peces de roba que penjaven del sostre i feien una sensació «emprenyadora», segons el senyor Nakano.

L’exposició que vam anar a veure tots tres junts no era tan extravagant. Les nines no penjaven del sostre, sinó que estaven alineades en unes taules i cadascuna tenia un nom, como ara Libèl·lula nocturna o Al jardí. El Takeo passejava per l’exposició amb la mirada buida. El senyor Nakano, en canvi, agafava totes les nines una per una, les capgirava i les examinava amb atenció. La llum del dia entrava per la fi-nestra i inundava la sala, que semblava un forn per culpa de la calefacció massa alta. La Masayo tenia les galtes enceses.

El senyor Nakano va comprar la nina més cara de to-tes, i jo me’n vaig endur una en forma de gat que hi havia a l’entrada, entaforada en un cistell. Vam sortir al carrer tots tres junts, mentre la Masayo ens deia adéu des de dalt de les escales.

—He d’anar al banc—va anunciar el senyor Nakano. Tot seguit, va desaparèixer engolit per la porta automàtica del banc, que teníem just davant.

—Com sempre—va murmurar el Takeo, i es va posar a caminar amb les mans enfonsades a les butxaques dels seus pantalons amples.

El Takeo tenia prevista una recollida a Hachioji. Les cli-entes eren les «iaiones de Hachioji», tal com les anome-nava el nostre cap, dues velletes que acabaven de perdre el seu germà gran. Trucaven cada dia a la botiga per quei-xar-se que, des que s’havia mort el seu germà, no paraven de rebre visites de parents que ni tan sols coneixien i que es presentaven per mirar de rapinyar les obres d’art i els llibres antics que col·leccionava el difunt. El senyor Naka-no intentava animar-les com podia amb paraules amables i, abans de penjar el telèfon, sempre s’esperava que elles pengessin abans.