El subtil poder de les transnacionals«Les multinacionals actuem com un lubricant per a la...

El subtil poder de les transnacionals

El subtil poder de les

transnacionals

Antoni Verger, ODGObservatori del Deute en la Globalizació

Prefaci d’Albert RecioIl·lustracions de Jordi Tolosa

Lògica, funcionament i impactede les grans empreses enun món globalitzat

Editat per l’Observatori del Deute en la Globalització.Càtedra UNESCO en tecnologia, desenvolupament sostenible, desequilibris icanvi global de la Universitat Politècnica de Catalunyawww.observatoriodeuda.org

Autor: Antoni Verger ([email protected])

Il·lustracions: Jordi Tolosa

Revisió de continguts: David Llistar ([email protected]) i Albert Recio

Revisió d’estil: Mar Valldeoriola

Coordinació: Iolanda Fresnillo ([email protected])

Disseny de la coberta: Muntsa Busquets

© D’aquesta edicióIcaria editorial, s.a.Ausiàs March, 16, 3º 2º / 08010 Barcelonawww.icariaeditorial.com

Primera edició: març 2004ISBN: 84-7426-Depósito legal: B-

Imprès a Romanyà/Valls, s.a.Verdaguer, 1, Capellades (Barcelona)

Imprès en paper reciclat.Printed in Spain. Imprès a Espanya.Autoritzada la còpia, reproducció i difusió dels continguts d’aquest llibre,sempre i quan es citin les fonts.

Índice

Prefaci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

1.1.1.1.1. Conceptes i contextos a tenir en compteConceptes i contextos a tenir en compteConceptes i contextos a tenir en compteConceptes i contextos a tenir en compteConceptes i contextos a tenir en compte . . . . . 88888

Definicions clau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10

Origens i evolució de les ETN . . . . . . . . . . . . 13

Expansió i transnacionalizació empresarial.De les fusions a les subcontratacions . . . . . . 14

El naixement de les grans ETN espanyoles o laneocolonizació d’Amèrica Llatina . . . . . . . . . 19

Principales raons per invertir a l’estranger . . 21

Les regles del joc globals.Un context afavoridor . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22

2.2.2.2.2. El poder de les ETN. Els nous imperisEl poder de les ETN. Els nous imperisEl poder de les ETN. Els nous imperisEl poder de les ETN. Els nous imperisEl poder de les ETN. Els nous imperisdel segle XXIdel segle XXIdel segle XXIdel segle XXIdel segle XXI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3232323232

L’estratègia tecnològica . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

La gestió empresarial. Com fer mésamb menys . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38

Irregularitats. Una pràctica regular . . . . . . . . 44

El capital financer... i impacient . . . . . . . . . . 50

Publicitat i mitjans de comunicació.La configuració de la societat de consum . . 54

Las Les empreses com actors políticsde primer ordre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

3.3.3.3.3. PrPrPrPrPrecarietat, desigualtat i violència.ecarietat, desigualtat i violència.ecarietat, desigualtat i violència.ecarietat, desigualtat i violència.ecarietat, desigualtat i violència.LLLLL’impacte de les ’impacte de les ’impacte de les ’impacte de les ’impacte de les ETNETNETNETNETN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7575757575

Violència i vulneració de drets humans . . . . 76

Increment de la desigualtat Nord-Sud . . . . . 81

Precarització i explotació en el món laboral 89

Contaminació del planeta i depredaciódels recursos naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

4.4.4.4.4. Poder ciutadà Poder ciutadà Poder ciutadà Poder ciutadà Poder ciutadà vsvsvsvsvs poder empr poder empr poder empr poder empr poder empresarialesarialesarialesarialesarial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104104104104104

A mode de conclusió . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106

Alternatives i resistències . . . . . . . . . . . . . . . . 107

Glossari d’acrònims . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115

Prefaci

L’opuscle que us presento crida l’atenció sobre una de les qües-tions crucials de la globalització econòmica. Sovint aquesta és pre-sentada com un procés eteri menat pel «mercat» o per organismesburocràtics com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial.Però fa temps que sabem que de mercats n’hi ha de moltes menesi que les polítiques tenen sempre al darrera grups d’interès i clas-ses socials. Des de fa dos-cents anys la classe capitalista ha tingutel poder i l’hegemonia cultural de la societat i, si bé han estat unpoder i una hegemonia contestades per les classes subalternes, l’hansabut retenir amb força eficàcia. Per fer-ho han tingut, però quetransformar-se elles mateixes, adoptant noves formes d’organitzaciói nous sistemes de creació d’hegemonia. Els canvis en l’estructuraorganitzativa de les empreses formen part d’aquest procés. I la granempresa transnacional n’és ,de moment, la forma més desenvolu-pada d’organització capitalista, de concentració privada de poder.No es doncs estrany que siguin aquestes empreses els actorsprincipals a l’hora de promoure un marc institucional a escala pla-netària a la mida dels seus interessos. I per això resulta molt adequatque totes les persones que s’interessin per lluitar contra aquestpoder excessiu, d’evitar els negatius efectes socials, polítics i eco-lògics que aquest genera, s’interessin per conèixer qui son, que fan,com actuen aquestes grans empreses.

El coneixement i la informació son la primera eina per transfor-mar el món. I per això considero que el treball dels companys del’Observatori del Deute en la Globalització és un instrument útil periniciar aquesta tasca. Una invitació a seguir estudiant la qüestió iorientar millor la lluita que molta gent arreu del mon ha tornat a

8Prefaci

endegar contra el vell i nou poder de les minories que controlen lanostra societat. És una tasca que cal fer amb el cap fred, entenentque la història i el món no es poden reduir a una narració de bonsi dolents, sinó orientada a entendre els processos i mecanismes quehan donat lloc a una determinada organització social, els efectesque aquesta comporta, els mecanismes específics que n’augmentenel seu poder i els que permeten reconduir la seva acció, reduir elseu impacte negatiu i oferir alternatives. Perquè no es tracta nomésd’una qüestió ètica, de condemnar els abusos de poder, si no d’en-tendre el seu funcionament i de començar a pensar com podeminfluir en les dinàmiques dominants, quines propostes podem ferper tal de que el canvi social ens porti cap a móns més desitjablesque l’actual.

El material que se us posa a les vostres mans, limitat en extensióperò dens en contingut, es tota una invitació a seguir estudiant iinformant-se, a seguir analitzant les forces que dominen la nostraexistència i seguir imaginant les vies per transformar-les, així comles propostes específiques que facin viable aquesta transformació.Perquè la denúncia dels abusos de poder que aquí s’expliquen re-clama de tots nosaltres un esforç col·lectiu, compromès i intel·ligentper trobar fórmules més justes, democràtiques i sostenibles d’org-anitzar l’activitat econòmica de la societat. El treball de documen-tació i anàlisi endegat pel col·lectiu que ha elaborat aquesta obraés sens dubta una de les bones formes de contribuir a aquesta tas-ca col·lectiva de resposta a unes grans empreses que anteposen ellucre a les necessitats de la majoria de la població mundial. Unamostra de com cal anar lligant la reflexió rigorosa i freda, amb l’accióparticipativa, entusiasta en busca d’un altre món.

Albert Recio

9Prefaci

Conceptes i contextosa tenir en compte

1

10Conceptes i contextos a tenir en compte

Definicions clauQuan es considera que una empresa éstransnacional?

El concepte d’empresa transnacional o multinacional noestà estipulat jurídicament, ja que les empreses tenen lanacionalitat d’on s’ubica la seva casa matriu o seu cen-tral. Podem definir l’empremprempremprempresa transnacional (ETN) esa transnacional (ETN) esa transnacional (ETN) esa transnacional (ETN) esa transnacional (ETN) comuna organització econòmica complexa en la que unaempresa detenta la propietat —o part de la propietat—d’una o vàries empreses a països estrangers, a les qualss’anomena filialsfilialsfilialsfilialsfilials.

Per a que una empresa sigui considerada multina-cional no és necessari que cotitzi a Borsa o assoleixi unmínim de vendes o exportacions. Si ens basem en el quediu la Conferència de les Nacions Unides per al Comerçi el Desenvolupament (UNCTAD), el control d’una solafilial estrangera equivalent al 10% del seu capital ja liconfereix el caràcter de «multinacional» o «transnacio-nal» a una empresa.11111 En base a aquesta definició enstrobem amb que al món hi ha aproximadament unes63.000 ETN que controlen unes 690.000 empresesfilials.

Però la definició per la que ens regim, al ser moltampla, comporta que calgui diferenciar entre petites igrans corporacions o considerar que hi ha grans empresesque sense ser transnacionals, com succeeix amb el Cor-te Inglés, comptin amb major poder econòmic i políticque d’altres que si ho són.

Posats a categoritzar el món de les grans empreses,és interessant fer-ho en base als sectors d’activitat eco-nòmica als que es dediquen, tot i que una mateixa em-presa pugui actuar en més d’un d’aquests sectors. A

1. Per a ser multinacional una empresa ha de tenir instal·lacions defabricació o de gestió directa dels serveis al país estranger; no és condiciósuficient que distribueixi o exporti productes fora.

«Lesmultinacionals

actuem comun lubricant

per a laintegració

econòmicamundial.»

Percy Barvenik,president de ABB


continuació especifiquem els principals sectors d’activitatempresarial, juntament a les empreses més poderosesque s’hi dediquen:

– Sector energètic: Exxon Mobil (en el n. 2 en vendes al2002), BP (4), Royal Dutch/Shell Group (8). En el n.94 hi trobem Repsol-YPF.

– Automoció: General Motors (3), Ford Motor (5),Daimler Chrysler (7), Toyota Motor (10).

– Finances (bancs i assegurances): Citigroup (11),Alliance (18), ING Group (20).

– Alimentació: Philip Morris (24), Nestlé (55), Unilever(68).

– Telecomunicacions: Nippon Telegraph&Telephon (16)o Telefónica (151), la segona ETN espanyola

– Electrònica: IBM (19), Siemens ( 23)– Venda al detall (grans superfícies): Wal Mart (1),

Carrefour (35).

D’aquesta classificació destaca que les ETN méspoderoses es dediquen al sector energètic, en concret alpetroli, i que la majoria de les empreses més grans delmón estan ubicades als EUA.

Inversió Directa a l’Estranger, la clau de laglobalització

Per entendre què és una ETN, cal incidir en un concepteclau com és el d’inversió dirinversió dirinversió dirinversió dirinversió directa a l’estranger (IED). ecta a l’estranger (IED). ecta a l’estranger (IED). ecta a l’estranger (IED). ecta a l’estranger (IED). Lainversió a l’estranger consisteix en l’adquisició d’actiusen un país estranger (dipòsits bancaris, bonus de deutepúblic, valors industrials,...) per part d’un govern, em-preses, o els ciutadans d’un país. Diem que la inversió al’estranger és directa quan s’assumeix la compra i con-trol directe d’actius: terra, edificis, equips o plantes pro-ductives. Així, quan les empreses d’un país porten a ter-me IED poden convertir-se en empreses transnacionals,ja que amb la inversió pretenen o bé participar en lapropietat d’una o més unitats empresarials localitzades

«La IED es elfil tallant delaglobalització.»

The Economist,2001


a l’estranger, o bé crear una planta de producció o desubministrament de serveis que no existia abans.

Cal destacar que la IED, juntament als fluxes de comerçinternacional, és un dels elements clau en la configura-ció de l’actual procés de globalització econòmica globalització econòmica globalització econòmica globalització econòmica globalització econòmica i d’in-tegració d’un mercat global. Si tenim en compte les em-preses estan al darrera del 85% dels fluxos d’IED mundiali de dues terceres parts del comerç internacional, deduïmque les ETN són l’agent econòmic més important en laglobalització de l’economia.

Per als economistes neoliberals la IED és un delsaxiomes de desenvolupament i de creixement econòmic,tot i que com s’ha comprovat, sobretot als països del sud,la IED ha comportat la fallida d’empreses locals, la ten-dència al monopoli dels grans inversors o la reducció dellocs de treball. Aquesta idea la desenvoluparem en puntsposteriors.

«El nostre objectiu és estar presents en tots i cada un delspaïsos del món, fins i tot en els països del teló d’acer, Rússia oXina. Nosaltres mirem el mapa del món com si no existissinfronteres. Nosaltres no ens considerem bàsicament unaempresa nord-americana. Som una empresa multinacional. Iquan abordem a qui no simpatitza amb els EUA, sempre lidemanem: Amb qui simpatitza vostè? Amb Gran Bretanya?Amb Alemanya? Nosaltres tenim vàries banderes».

Dirigent històric de la Ford

SENSE FRONTERES

«La IED ésimportant pelseu potencial

per a transferirconeixement i

tecnologia,crear llocs de

treball,incrementar lacompetitivitat

i esperitempresarial iper erradicarla pobresa a

través delcreixement i eldesenvolupament

econòmic.»

Consens deMonterrey


Orígens i evolució de les ETNTot i que és complicat establir una data exacta del’aparició de les ETN, es diu que la primera es remunta als. XV. Fou el Banc dels Medici de Florència, tota una su-perpotència financera amb 18 sucursals repartides pertota Europa. En aquest apartat, pretenem mostrar comamb el temps, les ETN han evolucionat en funció delprocés d’internacionalització de l’economia, que podemconsiderar consta de quatre etapes:

1.1.1.1.1. Capitalisme merCapitalisme merCapitalisme merCapitalisme merCapitalisme mercantilista o Mercantilista o Mercantilista o Mercantilista o Mercantilista o Mercantilisme cantilisme cantilisme cantilisme cantilisme (de l’any1600 al 1770 aprox.): les empreses que intervenien al’estranger en aquell període eren companyies co-mercials que gaudien sovint d’una situació de mono-poli concedit per l’Estat. Eren empreses dedicades aimportar grans quantitats de metalls preciosos de lescolònies, la qual cosa va permetre una important acu-mulació de capital a Europa.

2.2.2.2.2. Capitalisme industrial Capitalisme industrial Capitalisme industrial Capitalisme industrial Capitalisme industrial (1770-1890): es caracteritzapel desenvolupament de la indústria manufactureraa Europa. En aquell període gairebé totes les empreseseren nacionals. Les empreses internacionals existentsde l’època s’instal·laven a les colònies per tald’extreure matèries primeres i importar-les per laproducció en la metròpoli. També es dedicaven a ex-portar productes manufacturats, però no a ferinversions de capital com les hem definit.

3.3.3.3.3. Capitalisme financer Capitalisme financer Capitalisme financer Capitalisme financer Capitalisme financer (1890-1945): es comencen aconfigurar les grans empreses, moltes d’elles trans-nacionals, tal i com les coneixem ara. Aquestes passende la producció nacional i l’exportació a organitzar lesactivitats productives també a l’estranger. En aquell mo-ment, les empreses filials venien a ser una còpia del’empresa matriu i reproduïen el seu procés productiu.

4.4.4.4.4. Capitalisme globalitzat Capitalisme globalitzat Capitalisme globalitzat Capitalisme globalitzat Capitalisme globalitzat (de 1945 fins a l’actualitat):les empreses avancen en la seva transnacionalitzaciói estableixen xarxes de producció, comercialització ifinances a nivell internacional. L’acumulació de capi-tal i de poder polític s’accentua més que en cap altra


època. Les grans empreses es fan més complexes, or-ganitzant-se algunes d’elles com una mena de fede-ració de filials amb idiosincràsia pròpia (cada una deles filials pot encarregar-se de diferents etapes del pro-cés de producció o de fabricar productes totalmentdiferents entre ells). A més, la propietat de l’empresapot ser compartida per persones de diferents nacio-nalitats, gràcies sobretot a la participació de les ETNen els mercats financers.

Com podem veure, les ETN no solen ser empreses joveso de recent creació, més bé és al contrari ja que la ma-joria d’empreses hen necessitat molts anys de funcio-nament per a esdevenir grans multinacionals És a dir, elshi ha calgut passar per un llarg procés de centralitzacióde diners, de concentració de la producció, d’acumulacióde tecnologia i coneixements, etc. A més, tot i que entrien contradicció amb les regles de lliure comerç i libera-lització defensades actualment per la majoria d’empre-saris, les grans empreses han aconseguit concentrar po-der i diner gràcies al proteccionisme incial dels seusestats-nació de procedència.

Expansió i transnacionalitzacióempresarial. De les fusions a lessubcontractacionsL’evolució del capitalisme ens fa veure com l’expansióde les empreses respon a inèrcies històriques, què s’hanagreujat en l’actual context de competència en un mercatglobalitzat. A continuació definim les dues fórmules pre-dominants entre les empreses per actuar i estendre’s anivell global: les fusions i les subcontractacions. Entreelles, hi ha una diferència substancial. Mentre les fusionspermeten a les empreses internacionalitzar-se i comptaramb més propietats, les subcontractacions trenquenprecisament amb la dinàmica històrica de la internacio-nalització, ja que aquelles ETN que subcontracten deter-

«Elsproductes de

la nostracompanyiapodem ser

trobats a 9 decada 10 llarsamericanes, i

inclouennoms com

Altoids,Lifesaver,

Marlboro,Nabisco,

Oreo, Plantersi Oscar

Mayer.»

Jay S. PooleVice-president,

executiu dePhilip Morris


minades activitats, poden evitar haver d’invertir directa-ment a l’estranger.

La carLa carLa carLa carLa carrrrrrera de les fusionsera de les fusionsera de les fusionsera de les fusionsera de les fusions

Una de les fórmules d’expansió i internacionalització em-presarial més habituals és la de les fusionsfusionsfusionsfusionsfusions. Fusionar-sevol dir que els actius i les operacions de dues empreseses combinen per establir una nova entitat el control dela qual resideix en un equip integrat per ambdues oúnicament per una d’elles —en aquest darrer cas parla-ríem d’una adquisició.2

Avui dia assistim a una carrera frenètica de les ETNper a adquirir o fusionar-se amb les seves rivals. Nomésal 1.999 es varen produir 109 fusions i adquisicionsinternacionals. Les fusions mouen així un bilió d’eurosanuals aproximadament.

2. Una altra forma d’inter-relació empresarial seria l’aliança estratègica,és a dir, un acord entre dues o més empreses per a compartir recursos, tot ique sense arribar a fusionar-se, per tal d’incrementar la seva avantatja com-petitiva. Un dels tipus d’aliances estratègiques més habituals és la joint-venture, nova empresa creada i gestionada per les corporacions que s’alienamb l’objectiu de que assumeixi una activitat comuna.

Gelats Magnum i Miko, sabó Dove, cosmètics Pond’s o Omo,mantegues i maioneses Flora, Calvé, Hellmann’s, Artua, Tulipáni Ligeresa, refrescs Lipton, sopes Knorr, detergents i material deneteja com Persil, Skip, Lucil, Surf, Domestos o Mimosín, laNocilla o el tomàquet fregit Starlux, els aliments congelatsFrudesa; colònies Otelo, Calvin Klein i Atkinson, dentríficsSignal i Close-up, farina i llevat Maizena,... totes aquestesmarques i moltes més pertanyen , desprès de tot un seguit defusions i adquisicions, a una única empresa: UnileverUnileverUnileverUnileverUnilever. De fet, lamajoria de productes que trobem al supermercat pertanyenúnicament a cinc empreses: UnileverUnileverUnileverUnileverUnilever, Nestlé, Phillip Mor, Nestlé, Phillip Mor, Nestlé, Phillip Mor, Nestlé, Phillip Mor, Nestlé, Phillip Morris,ris,ris,ris,ris,Sara Lee i AgrSara Lee i AgrSara Lee i AgrSara Lee i AgrSara Lee i Agrolimenolimenolimenolimenolimen..

CINC EMPRESES AL SUPERMERCAT


La concentració i integració econòmica que implicaque les empreses es fusionin es pot dur a terme per tresvies diferents:

––––– Integració horitzontalIntegració horitzontalIntegració horitzontalIntegració horitzontalIntegració horitzontal: Es produeix quan duesempreses similars i del mateix sector es fusionen, comen el cas de les fusions que donaren lloc al BBVA o aRepsol-YPF. Aquesta mena d’integració compleixl’objectiu d’assolir economies d’escala, és a dir, permeta les empreses compartir costos que són fixes compoden ser el marketing, la publicitat, la investigació,etc.

––––– Integració vertical:Integració vertical:Integració vertical:Integració vertical:Integració vertical: S’associen empreses que es dedi-quen a diferents etapes de producció d’un mateix tipusde producte de manera que l’empresa resultantcompta amb major domini sobre la totalitat del procésproductiu, que pot anar des de l’obtenció de matèriesprimeres fins a la comercialització del producteresultant. Es diu per això que aquesta mena de fusionspermeten economies d’assoliment.

––––– Integració diversificadaIntegració diversificadaIntegració diversificadaIntegració diversificadaIntegració diversificada. Consisteix en l’associació en-tre empreses que treballen en camps que no tenengaire a veure entre ells. Es coneix el resultat d’aquesta

El grup Inditex (ZARA)Inditex (ZARA)Inditex (ZARA)Inditex (ZARA)Inditex (ZARA), integra 17 societats de fabricació i 17de comercialització del camp tèxtil, a més de tot un conjuntd’empreses que no tenen res a veure amb el sector tèxtil:constructores, automoció i finances. El grup Agbar (Aigües deAgbar (Aigües deAgbar (Aigües deAgbar (Aigües deAgbar (Aigües deBarBarBarBarBarcelona) celona) celona) celona) celona) conta amb 110 filials a 11 països del món i ambuna activitat diversificada en sectors com el de assegurancessanitàries, residus sòlids, serveis d’automoció, comerçelectrònic, aprovisionament i logística corporatius, construcció,enginyeria, manteniment, recaptació de tributs.

DIVERSIFICACIÓ DE L’ACTIVITAT


integració com a conglomerats. conglomerats. conglomerats. conglomerats. conglomerats. Es diu que els con-glomerats permeten disminuir riscs i assolir solidesafinancera per l’acumulació d’actius i pel control queexerceixen sobre diferents sectors de l’economia. Se-ria el cas de Sara Lee que produeix i comercialitza robainterior, carn, cafès, perfums,... Els conglomerats nosón la fórmula més avançada d’empresa ja que nos’especialitzen en cap camp, però si que són la fór-mula més especulativa i la que pot resultar més lucra-tiva a curt termini.

Les fusions i adquisicions comporten acumulació depoder i diners en mans de les ETN i, en conseqüència,una tendència gairebé lineal al monopolimonopolimonopolimonopolimonopoli. Una sola ETN,tot i existir lleis antimonopoli, pot concentrar tal podersobre un determinat sector que li permeti fixar els preussense por a la competència, disminuir preus per tald’acabar amb la competència o baixar la producció pertal d’augmentar els preus.

Al contrari del que pot semblar, les empreses que esfusionen s’expandeixen i creixen econòmicament, notenen perquè fer-se més grans. De fet, les fusions per-meten a les empreses reestructurar-se, evitar duplicarfuncions, subcontractar activitats que no són estratègi-ques i, per tant, fer-se més lleugeres en concepte de màd’obra, infrastructura o personal directiu. És prou para-digmàtic que existeixin programes informàtics, com elSIMS, que permeten calcular quants treballadors sobra-ran en una empresa que s’acaba de fusionar.

Subcontractacions o la radicalització del’estalvi

La tendència global cap a la lleugeresa de les empresesque acabem d’enunciar respon en gran mesura al fet queles grans ETN, al reestructurar-se, es desfan de la gestiódirecta d’activitats que no consideren estratègiques i lessubcontractensubcontractensubcontractensubcontractensubcontracten o externalitzen en altres empreses a preus

«Durant anyscreiem seruna empresaproductora, iper aixòdedicàvem totel nostreesforç afabricar elsproductes.Però ara hementès que elmesimportants escomercialitzarels nostresarticles.»

P. Knight,president deNIKE


molt reduïts. Fins i tot, alguns autors denominen «em-preses anorèxiques» a aquelles que han anat més llunypel que respecta a aquesta tendència.

Moltes d’aquestes subcontractacions, sobretot en elsector tèxtil o de muntatges electrònics, es realitzen apaïsos del sud la qual cosa permet a les empreses, entred’altres coses, beneficiar-se de la desigualtat Nord-Sud,de la diferència salarial i, de pas, evitar la inversió direc-ta a tercers països deixant així de responsabilitzar-se dela farragosa gestió d’una part del procés productiu.

Allò que les empreses estalvien amb la subcontractacióacostuma a anar a parar, a més de a engrossir els be-neficis, a la secció de publicitat i relacions públiques, desd’on s’ocupen de «produir la marca». Per això, podemafirmar que les ETN que triomfen en l’actualitat es dedi-quen a comprar productes que encarreguen a empresesanònimes i que després venen a un preu molt superiorpel «valor» afegit de marca. Del que diem es dedueixque empreses com Nike, Adidas o Reebok, que subcon-tracten habitualment d’altres empreses, més que al sec-tor del tèxtil sembla que es dediquin al sector de la com-pra-venda a l’engròs, o al de la publicitat.

Una de les empreses que més recorre a l’externalització és lanord-americana Nike, que subcontracta empreses en totes lesetapes de la seva producció. Nike, en realitat, l’únic que fa es«produir» una marca. Les condicions per atorgar llicenciesd’aquesta firma són «la bona productivitat» i que «els seustreballadors i treballadores no vagin a la vaga». Això explicaque el cost de mà d’obra del preu final del producte suposimenys d’un 1% per a la Nike, un percentatge infinitamentinferior al que es gasta en concepte de publicitat.

LA FÓRMULA NIKE


El naixement de les grans ETNespanyoles o la neocolonitzaciód’Amèrica LlatinaL’estat espanyol ha passat en les darreres dècades de seruna economia importadora d’inversió estrangera a seruna economia fortament exportadora. A 1996 la IEDespanyola representava només el 0,9% del PIB i a l’any2000 aquesta xifra pujava al 9,6%. Les empreses es-panyoles han invertit fora més de 36 mil milions d’eurosnomés en els anys 90.

Les grans multinacionals espanyoles provenen de lesempreses públiques de serveis que es privatitzaren alsanys noranta. Seria el cas de les tres amb més vendesactualment: Repsol, Telefònica i Endesa. La forta expansióde les empreses espanyoles a l’exterior s’ha produït doncsdes del sector serveis: banca, assegurances, energia,telecomunicacions, transports i hosteleria.

Cal destacar que més del 60% de la inversió directade les empreses espanyoles s’ha fet a Amèrica LlatinaAmèrica LlatinaAmèrica LlatinaAmèrica LlatinaAmèrica Llatina.3

Entre els motius per a invertir en aquesta regió els em-presaris espanyols parlen d’un «context socio-històricfavorable». O com deia Villalonga, ex-president de Tele-fònica, en declaracions a The Economist «Iberoamèricaés per Telefónica (...) la nostra llar, la nostra cultura i lanostra llengua».

Actualment, entre les 20 primeres empreses del mónpresents a Amèrica Llatina destaquen Telefònica de Es-paña (en el lloc nº1 en quan a vendes consolidades),Repsol YPF (en el 7è) i Endesa España (en el 12é). Enquan a bancs estrangers també presents a la regió, elSCH es troba en el primer lloc (en quan a actius consoli-dats) i el BBVA en el tercer.

«Espanyas’ha convertital llarg delsanys 90 en elpaís de la UEque més hainvertit aLlatinoamèrica.»

Rodolfo MartínVilla

3. Cal matisar que la «crisi financera» que viu aquesta regió fa que latendència del 2003 sigui la d’invertir en mercats més estables com l’europeu.


Argentina Telefónica Argentina(29%)

Brasil CRT (45%)Telesp (29%)Telesp celular (19%)Tele sudeste celular (48)Tele Leste celular (20%)

Xile Cía. De Telec. De Chile(44%)

Colòmbia

Perú Telefónica de Perú(35%)

R. Dominicana

Veneçuela Cía Anónima Nacionalde Telec. De Venezuela(6%)

El Salvador Telefónica de ElSalvador (26%)

Guatemala Telefónica deGuatemala (100%)

Puerto Rico TLD (79%)

Edenor (38%)Edesur (41,7%)Central Dock Sud(39,9%)Central Costanera(20%)Central El Chocón (15%)Yacylec (22,2%)Proyecto CIEN (72,2%)

CERJ (41,3%)COELCE (34,6%)Cachoeira Dourada(23%)

Enersis (63,9%)Chilectra (47,3%)Cía Rio Maipo (53,7%)Endesa Chile (38,3%)

Codensa (39%)Emgesa (49%)CHB (29%)

Edelnor (36,57%)Etevensa (43,5%)Empresa eléctrica dePiura (29,4%)EDEGEL (10%)

CEPM (40%)

Elecar (7,9%)

YPF (98%)Astra (67,9%)Refinería S. Lorenzo(28,8%)Refinor (14,3%)EG3 (100%)Metrogas (31,7%)GasNatural BAN(31,5)

CEG (4%)Riogás S.A.

Gas Natural Bogotá(25%)Transcogas S.A.

Refinería La Pampilla(100%)Repsol Perú (91,9%)

(reserves de cru iproducció)

Font: elaboració pròpia amb dades de Justícia i Pau (2001).


Principals raons per invertir a l’estrangerEntre l’ample ventall de motius de les empreses per in-vertir a l’estranger destaquen els següents:

– La presència a nous mercats permet seguir creixentquan el mercat nacional ja s’ha saturat o viu un pe-ríode de recessió

– La dificultat de competir en mercats que s’abasteixenúnicament mitjançant exportacions.

––––– La disposició de matèries primeres properes al lloc ones produeix.

––––– Els baixos costs salarials, la menor conflictivitat labo-ral i la feble regulació laboral o mediambiental exis-tents a molts països del sud.

––––– Les ajudes, tracte fiscal i altres facilitats ofertes pelsgoverns «amfitrions» als inversors.

––––– L’imperatiu de la divisió del treball i de l’especialitzacióque predomina en l’actual model de producció.

Però per sobre de qualsevol d’aquests factors, l’exis-tència de firmes multinacionals és inherent a la neces-sitat d’expansió mundial del sistema capitalista. Laconcentració d’empreses i de diners, així com la trans-nacionalització de la seva activitat és un imperatiu deimperatiu deimperatiu deimperatiu deimperatiu de-----rivat de la competència existent en un merrivat de la competència existent en un merrivat de la competència existent en un merrivat de la competència existent en un merrivat de la competència existent en un mercat muncat muncat muncat muncat mun-----dialitzatdialitzatdialitzatdialitzatdialitzat, que a la vegada permet a les empreses obtenirmajors beneficis que si romanen en l’àmbit nacional.Així, el concepte de competència és clau per al quevolem explicar.

Podem considerar doncs que la transnacionalització icreixement de les empreses respon a un doble mecanis-me o a una doble lògica, que es retro-alimenta. En pri-mer lloc, respon a les ambicions d’expansió i creixementde tota empresa que pretengui ser competitiva en elmercat actual (mecanisme ofensiu). I, en segon lloc, a lanecessitat i obligació de creixement de tota empresa queno vulgui fer fallida o ser absorbida per una altra en unmercat altament competitiu (mecanisme defensiu). Siguiquin sigui el mecanisme o la lògica que regeixi l’estratè-


gia de les diferents grans empreses, la seva actuació, im-pactes o formes de funcionament acaben essent sem-blants.

Les empreses espanyoles s’han anat internacionalitzant, enalguns casos per estratègies defensives, com Cortefiel, Lois,Feber, Famosa, Gesmar o supermercados Alonso, i en d’altresper estratègies ofensives, com Telefònica, Sol-Melià, BancoSantander, BBV, Aigües de Barcelona, Gas Natural, Iberia,Campofrío, Chupa-chups, Freixenet, Mapfre, Derbi o el grupInditex.

L’ESTRATÈGIA DE LES EMPRESES ESPANYOLES

Les regles del joc globals. Un contextafavoridor

Les «regles de joc» en el capitalisme glo-bal afavoreixen clarament que les grans

empreses puguin assolir els seus ob-jectius de creixement i acumulació.

Sense dubte, quelcom hi té aveure el fet que les ETN siguin, a

l’hora que beneficiaris, agents actius en la configuraciód’aquestes regles, tal i com tindrem oportunitat decomprovar més endavant. A continuació analitzem al-gunes d’aquestes regles, així com les principals institu-cions que les sustenten.

OMC i la liberalització de l’economia

L’Organització Mundial del Comerç (OMC) neix l’any1994 a partir de les neociacions de l’Acord General so-bre Arancels Aduaners i Comerç (GATT) que existia desde 1947. L’OMC és actualment un dels organismes


multilaterals més actius i amb més poder en el marc in-ternacional, gràcies a la potestat en la resolució de con-flictes comercials que li atorguen els països membres. Lafinalitat primera de l’OMC és la liberalització econòmicaliberalització econòmicaliberalització econòmicaliberalització econòmicaliberalització econòmica,és a dir, la supressió de les barreres al comerç i d’inter-ferències públiques en els mercats, tant de mercaderiescom en els financers o de serveis, i fins i tot en l’àmbitde les idees —drets d’autor, patents, marques, etc.).

A més de lo devastadora que ha demostrat ser la po-lítica liberalitzadora per a la sobirania econòmica delspaïsos més empobrits, es critica a l’OMC perquè conce-deix a les empreses del nord un major i fàcil accés alsmercats del sud, però permet tancar els mercats del norda les exportacions del sud. Finalment, dir que tot i queen l’OMC les decisions es prenen per consens, a la pràc-tica els que tenen més poder són els països més rics. Elsdelegats a l’OMC, tot i ser càrrecs públics, acaben sovintrepresentant els interessos de les ETN del seu país.

El Consens de Washington o el triomf delneoliberalisme

S’entén per Consens de WConsens de WConsens de WConsens de WConsens de Washington (CW) ashington (CW) ashington (CW) ashington (CW) ashington (CW) un paquetde mesures, caracteritzades per ser amplamentliberalitzadores i restrictives amb la intervenció estatal.El CW sorgeix en el marc del complexe polític-econòmic-intel·lectual ubicat a Washington (Fons Monetari Inter-nacional —FMI—, Banc Mundial —BM—, el Congrés delsEUA, la Reserva Federal, grups d’experts, etc.). En elconsens de Washington cristal·litzen les pretensionsd’expansió d’una determinada política econòmica coma paradigma únic per a la triomfadora economia capita-lista, un cop caigut el Mur de Berlí.

Les mesures que el CW estipula que apliquin els Estatssón:

– Promoció de la privatització del sector públic, discipli-na pressupostària i fiscal, així com austeritat en la


despesa pública,reduint sobretot els costos en políti-ques socials: sanitat, educació, pensions,...)

– Atracció de IED i liberalització financera i comercial,recerca i manteniment de tipus de canvi competitiuso promoció de desrregulacions vàries (com en l’àmbitlaboral).

– Retirada d’àmbits d’intervenció per part de l’Estat,sobretot en matèria econòmica. En canvi, promourel’expansió del sector privat.

– Garantir, per sobre cap altre, el dret de propietat.

Com es defineix als darrers Informes del Banc Mundial, l’Estatha de «procurar crear les condicions per al creixementeconòmic». En temps de neoliberalisme, l’Estat no es fa mésfeble, sinó que canvia de funcions. En el model d’Estat al quèens dirigim, les funcions socials, de no ser responsabilitatprivada, són un obstacle pel desenvolupament: l’Estat no potseguir garantint el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes. Laseva funció principal, com diu el mateix Banc Mundial, «ha deser la de garantir l’ordre públic, protegir la propietat privada iaplicar les normes i polítiques en forma previsible».

EL NOU PAPER DE L’ESTAT EN EL NEOLIBERALISME

Des dels vuitanta, als països del sud les mesures delCW orienten, gairebé a la força, les polítiques dels seusgoverns, ja que la seva aplicació és per a aquests païsoscondició necessària per a obtenir nous crèdits o cancel·larpart del seu deute extern. L’instrument concret en quecristal·litzen aquestes mesures són els Plans d’Ajusta-Plans d’Ajusta-Plans d’Ajusta-Plans d’Ajusta-Plans d’Ajusta-ment Estructural (Pment Estructural (Pment Estructural (Pment Estructural (Pment Estructural (PAEs),AEs),AEs),AEs),AEs), dissenyats pels economistes delBM i del FMI. S’han criticat els PAEs per ser excessiva-ment dogmàtics, intervencionistes i de no distingir la idio-sincràsia dels llocs allà on s’apliquen. Sigui Àfrica, Àsia o


Amèrica Llatina, les mesures del CW sempre són lesmateixes. El CW també ha incidit en contextos com elsde la Rússia post-comunista o en el marc de la Unió Eu-ropea.

La darrera onada privatitzadora

Les privatitzacionsprivatitzacionsprivatitzacionsprivatitzacionsprivatitzacions, és a dir, la conversió d’empreses pú-bliques en privades, han estat el motor facilitador de lesinversions a l’estranger per a moltes empreses i, per tant,de l’homogeneïtzació del mercat mundial. Aquestes ope-racions, tal i com es porten a terme normalment, afavo-reixen l’acumulació d’accions i de poder de les novesacumulació d’accions i de poder de les novesacumulació d’accions i de poder de les novesacumulació d’accions i de poder de les novesacumulació d’accions i de poder de les novesempremprempremprempreses privades ens mans de pocs actorseses privades ens mans de pocs actorseses privades ens mans de pocs actorseses privades ens mans de pocs actorseses privades ens mans de pocs actors. A l’estatespanyol els principals beneficiaris de les privatitzacionshan estat, a part de capital estranger, el BBVA, La Caixai, en menor mesura, el BSCH.

En el marmarmarmarmarc dels països del sudc dels països del sudc dels països del sudc dels països del sudc dels països del sud la decisió de privatitzarles seves empreses no sempre ha residit en mans dels seusgovernants ni molt menys dels seus pobles. Els PAEs delFMI i del BM han obligat a que es privatitzessin empresesestatals d’aquests països, a canvi de seguir beneficiant-se dels crèdits d’aquests organismes financers. De fet,les privatitzacions són una mesura present al 70% delspréstecs del BM condicionats per PAEs. Arrel d’aquestesmesures a Àsia i Amèrica Llatina més de 10.000 empresespúbliques foren privatitzades entre 1988 i 1998.

L’onada de privatitzacions de les darreres dècades s’hacaracteritzat per fer-se de manera molt ràpida i amb unaacusada manca de transparència i de debat públic. Aixòha comportat que aquest procés de privatització s’hagienvoltat de nombrosos casos de corrupció. Finalment, vol-dríem destacar que moltes privatitzacions han compor-tat acomiadaments massius, els cost dels quals ha assu-mit posteriorment l’Estat en concepte d’indemnitzacions,prejubilacions, atur, etc.


El període de privatitzacions en el context espanyol s’engega al’any 1985 amb un govern conceptualment «socialista». ELPSOE argumentava les privatitzacions dient que permetrien la«popularització del capitalisme», és a dir, «els petitsestalviadors poden accedir a la propietat de les empreses». Enla dècada dels vuitanta dècada dels vuitanta dècada dels vuitanta dècada dels vuitanta dècada dels vuitanta es varen vendre empreses públiquessobretot del sector industrialsector industrialsector industrialsector industrialsector industrial, com Seat (a Volkswagen),Grupo Royal Brands (a Nabisco), Enfersa i Pamesa (a KIO),Secoinsa (a Fujitsu), Enasa (a Iveco-Fiat), Interhorce (aBenetton). En canvi, la dècada de privatitzacions dels norantaprivatitzacions dels norantaprivatitzacions dels norantaprivatitzacions dels norantaprivatitzacions dels norantaes centrà en les empremprempremprempreses de sereses de sereses de sereses de sereses de serveisveisveisveisveis: Iberia, Telefonica, Repsol,Argentaria, Enagas, Trasmediterránea, Endesa,... Aquestasegona dècada de privatitzacions ha estat continuada iaccelerada pel Govern del Partit Popular a partir de 1996..

PRIVATIZACIONES EN EL ESTADO ESPAÑOL

L’AMI, o el llibertinatge empresarial

L’AMIAMIAMIAMIAMI (Acord Multilateral d’Inversions) és un acord quepretenia afavorir la IED i garantir a les empreses estran-geres una sèrie de drets i tractes de favor per part delsgoverns «amfitrions». Aquest acord es va començar anegociar en secret l’any 1995 en el marc de l’OCDE, or-ganisme integrat únicament pels països més desenvo-lupats.

L’AMI contemplava una sèrie de mesures com:

a) Eliminació de requisits d’actuació per als inversors. Ales empreses no se’ls pot obligar a contractar treba-lladors locals, a usar materials de producció nacionalso a mantenir les inversions un període mínim de temps,de manera que els governs no poden regular l’entradai sortida de capitals, ni l’especulació financera.

b) Limitació del poder dels estats sobre les empreses.S’estableix que el govern no pot expropiar a l’inver-sionista, ni directament ni indirectament. Segons l’AMI


una llei per reduir les emissions de gasos o per protegirels treballadors es consideraria com una expropiaciója que afectaria als guanys projectats de l’empresaestrangera instal·lada en el país.

c) Responsabilització pública. Les empreses poden de-mandar als Estats per pèrdues derivades en casos comtalls elèctrics o la manca de control (o repressió) davantd’una hipotètica vaga o protesta de treballadors.

S’ha dit de l’AMI que suposaria la major pèrla major pèrla major pèrla major pèrla major pèrdua dedua dedua dedua dedua decontrcontrcontrcontrcontrol i de sobirania dels pobles ol i de sobirania dels pobles ol i de sobirania dels pobles ol i de sobirania dels pobles ol i de sobirania dels pobles de la història. Es vaintentar aprovar en secret, però una denúncia de Public-Citizen, i un article publicat a Le Monde Diplomatique(febrer de 1998) desencadenaren una forta campanyade la societat civil, arran de la qual s’aturà el procés denegociació. Actulament, tot i que públicament les nego-ciacions s’han suspès, moltes de les seves clàusules s’in-tenten aprovar a través d’altres acords, sovint en el marcde l’OMC, o de negociacions bilaterals.

La ONU i el Global Compact. Rentant la caraa les grans empreses

L’anterior secretari general de la ONU, Butros Galhi, alFòrum Econòmic Mundial de 1995 cridava a associar enmajor mesura les ETN a les decisions internacionals, i areconèixer al seva supremacia sobre l’esfera estatal. KofiAnnan recollí aquesta proposta i el 25 de juliol de 2000llença oficialment un programa anomenat GlobalGlobalGlobalGlobalGlobalCompact (GC)Compact (GC)Compact (GC)Compact (GC)Compact (GC), amb l’objectiu de, segons Annan, «do-nar als mercats globals un rostre humà».

El GC no pretén ser un instrument regulador o un codide conducta més, es defineix com una «plataforma perpromoure el coneixement institucional i les aliances en-tre l’Estat, el Mercat i la societat civil». El GC, tot i no sermés que una declaració de principis —no compromet ares—, té una gran impacte en el terreny de lo simbòlic:permet a les ETN mostrar al públic el seu compromís amb


els grans principis universals i el seu interès per la hu-manitat o la sostenibilitat. El GC equivaldria a una menade pacte simbiòtic entre Nacions Unides i les ETN: algunesmultinacionals, que poden estar implicades en violacionsde drets humans, poden mesclar la seva imatge amb lade la ONU, mentre que la ONU es beneficia de les apor-tacions econòmiques d’aquestes empreses.

Al GC es poden adscriure governs, empreses i organitzacionsde la societat civil. Entre les societats que participen en aquestamena de mega-campanya de marketing social de l’ONU estroba British Petroleum, Nike, Shell, Novartis, totes elles ambcomplets currículums en matèria de violació de drets humans imediambientals.

EL GLOBAL COMPACT

Però no sempre la ONU ha tingut aquesta actitud tantpoc crítica amb les ETN. En els anys setanta impulsà elCentre de les Nacions Unides per a les empreses trans-nacionals (CET) que s’encarregava d’estudiar els efectesde les ETN i pretenia elaborar un codi de conducta pertal de controlar determinades pràctiques d’aquestes em-preses. Però el CET fou desmantellat l’any 1991 pelsdesacords entre els membres de la comissió —sobretotper les diferències entre els països del nord i del sud. Enel seu lloc hi trobem actualment a la UNCT UNCT UNCT UNCT UNCTAD AD AD AD AD (Confe-rència de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvo-lupament). La UNCTAD defineix la seva missió en aqueststermes: «ajudar a entendre millor la naturalesa de lesempreses multinacionals i la seva contribució al desen-volupament i crear un clima favorable a la inversió inter-nacional i al desenvolupament de l’empresa».


«Jo no tinc escrúpols. Quan passin les eleccions traurem lapolicia contra els que van a la vaga». Aquestes són les paraulesque se li varen escapar a l’ex ministre d’Hisenda de Brasil,Rubens Ricupero, abans de que li fessin una entrevista aO’Globo en plena campanya electoral (1994). El ministre nosabia que ja estava en l’aire. Tot i la impopularitat de les sevesparaules i tot i el fet que les sentís tot el país, Ricupero no fouapartat de l’esfera pública, ben al contrari, es convertí mésendavant en secretari general de la UNCTAD, càrrec queencara avui detenta.

SENSE ESCRÚPOLS

Proteccions legals i buit jurídic en el dretinternacional

A més de per les regles globals, les ETN es poden veurebeneficiades per les no-rno-rno-rno-rno-regleseglesegleseglesegles. No existeix una jurisdiccióinternacional amb competències per jutjar a les perso-nes jurídiques privades, entre elles, les empreses trans-nacionales. Però és més, no existeix un organisme quepugui atribuir una personalitat jurídica internacional auna persona privada —actualment, les ETN són perso-nes privades amb personalitat jurídica nacional, de ma-nera que només han de rendir comptes en el país en elque tenen l’empresa matriu-.

En el millor dels casos les ETN es sotmeten a una sèriede codis i acords ètics d’adscripció voluntària. Seria el casde les «Línies-guia per a les empreses multinacionals» dela OCDE, o del «Codi de conducta europeu per a lesempreses europees operant en països en vies de desen-volupament» de FOEI. Cap d’aquests codis atorga me-canismes per a controlar o penalitzar efectivament a lesempreses.

En canvi, a l’hora d’afavorir la liberalització econòmica,els acords jurisdiccionals no són tant eteris o pocvinculants: al llarg de la dècada dels 90 s’han produït més


de 1.000 canvis en la legislació financera dels països perafavorir la inversió estrangera, s’han firmat gairebé 2.000acords bilaterals de protecció d’inversions i més de 2.000acords per evitar la doble imposició, doble imposició, doble imposició, doble imposició, doble imposició, és a dir, el pagamentd’imposts al país d’origen i al país on s’inverteix.

Arran d’ aquestes desigualtats i buits jurídics, algunsautors han parlat de que sembla que estem en un siste-ma neo-feudal ja que renunciem de forma explícita a lamàxima jurídica fundada en la igualtat de totes i totsdavant la llei.

Els estats, al servei de les empreses

En un context de competència global i en el que la ma-joria dels governants de cada país —tinguin la ideologiaque tinguin— custodien els interessos de les empresesnacionals, cada estat nació impulsa mecanismes per afa-vorir la inversió directa a l’estranger de les «seves» em-preses. El govern dels EUA és el que majors avantatgesestratègiques ofereix a les seves empreses. Entre ellesdestaquen mesures com la d’oferir a les empresesnacionals la taxa de fiscalització més baixa possible, o quedes del Departament del Tresor o serveis d’intel·ligència(Pentagon i CIA) s’ofereixi tot el suport a la causa del’expansió empresarial. Per la seva banda, el governespanyol desenvolupa també mecanismes per afavorirl’expansió empresarial. Destaquem els següents:

a)a)a)a)a) Els Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FEls Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FEls Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FEls Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FEls Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD), AD), AD), AD), AD), en elmarc de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament espanyola,són principalment crèdits concedits a països del suden condicions millors a les dels mercats, i amb els qualshauran d’adquirir bens i serveis espanyols.

b)b)b)b)b) Les Assegurances de Crèdit a l’Exportació Les Assegurances de Crèdit a l’Exportació Les Assegurances de Crèdit a l’Exportació Les Assegurances de Crèdit a l’Exportació Les Assegurances de Crèdit a l’Exportació propor-cionades per la Companyia Espanyola de Seguro deCrédito de la Exportación (CESCE), permeten cobrirles pèrdues que les entitats financeres podrien sofrirpels crèdits concedits per a finançar operacions d’ex-


portació. És a dir, que es protegeix amb diners delscontribuents la possible fallida en les operacions co-mercials de les ETN espanyoles, algunes de les qualses realitzen en tal situació de risc que no les cobririacap asseguradora privada. Tant els crèdits FAD comles pòlisses CESCE són el principal instrument de ge-neració de deute extern per part del govern espanyol.

c)c)c)c)c) Línia per al finançament d’estudis de viabilitatLínia per al finançament d’estudis de viabilitatLínia per al finançament d’estudis de viabilitatLínia per al finançament d’estudis de viabilitatLínia per al finançament d’estudis de viabilitat, quepermet finançar estudis de viabilitat realitzats perempreses consultores espanyoles amb l’objectiu d’in-crementar l’exportació de bens i serveis als països delsud.

d)d)d)d)d) Línia de crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial. Línia de crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial. Línia de crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial. Línia de crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial. Línia de crèdits de l’Institut de Crèdit Oficial. L’ICOofereix crèdits en condicions preferents a aquellesempreses espanyoles que vulguin invertir a l’estranger.

Per a saber més sobre els temes d’aquestcapítol

BARNET, R. y CAVANAGH, J. (1995), Sueños globales: Mul-tinacionales y nuevo orden mundial, Flor del Viento,Barcelona.

CABELLO, A. (1977), ¿Qué son las empresas multinacio-nales?, La Gaya ciencia, Barcelona.

HYMER, S. (1982), La compañía multinacional. Un enfo-que radical, Blume, Madrid.

RAMOS, L. (coord.) (2003), El fracaso del Consenso deWashington. La caída de su mejor alumno: Argenti-na, editorial Icaria, Barcelona.

SANCHIS LLOPIS et al. (1995), «Fusiones y adquisicionesen la economía española durante el período 1986-91», en Economía industrial, nº 306.

TEICHOVA, LEVI-LEBOYER y NUSSBAUM (1990), Empresas mul-tinacionales, finanzas, mercados y gobiernos en el si-glo XX, Centro de Publicaciones Ministerio de Trabajoy Seguridad Social, Madrid.

Informes anuals de la UNCTAD y de la CEPAL.

El poder de les ETN.Els nous imperis delsegle XXI

2

34El poder de les ETN. Els nous imperis del segle XXI

IntroduccióLes «regles de joc globals» que acabem de descriure hanpermès que les grans empreses es converteixin en agentseconòmics crucials en l’actual procés de globalitzacióeconòmica. Les ETN, a més de disposar de gran quantitatde capital per a operar, posseeixen les tecnologies mésdinàmiques, uns sistemes de producció cada cop mésintegrats i major capacitat d’influència en decisions queafecten a gran part de la població.

� El 51% de les 100 economies més fortes del món sónempreses transnacionals: En termes econòmics, les vendesde Shell equivalen al PIB de Veneçuela i les vendes deGeneral Motors a la suma dels PIB de Irlanda, Nova Zelandai Hongria. En els mateixos termes, la Sony seria més granque tot Pakistan.

� Arreu del món hi ha 63.000 ETN amb 690.000 filials.Aquestes estan presents a tots els països de la terra icobreixen totes les activitats econòmiques possibles.

� Les ETN controlen avui dia dos terços del comerç mundial iel 85% de les inversions a l’estranger.

� El benefici de les 200 ETN més grans creix a una mitjanamajor que la de l’activitat econòmica global.

� El total de les vendes de les ETN augmentà en un 10’8% al’any 2001 i els seus beneficis nets arribaren al 20’4% del’invertit en el mateix any.

� Els actius totals de les 100 principals ETN augmentà entre1980 i 1995 en un 697%.

ALGUNES DADES CLAU


Avui dia, gairebé ningú resta indemne davant el po-der de les empreses multinacionals. Com veurem en elssegüents capítols, el poder econòmic, polític, social i cul-tural que concentren fa que siguin capaces de, entred’altres: fixar preus, orientar la innovació tecnològica ila recerca, condicionar la capacitat dels estats per recap-tar imposts, regular les condicions laborals, desvirtuar elssistema monetari internacional, alterar els patrons i lesnecessitats de consum, desestabilitzar governs, esgotargrans quantitats de recursos, produir tensions interna-cionals, decidir a qui s’ofereixen crèdits, controlar l’accésa la informació i als recursos naturals, etc.

Davant d’això no és d’estranyar que es parli de lesempreses multinacionals com els imperis del S. XXI. Enel seu moment, el mateix Adam Smith, considerat un delsapòstols del liberalisme econòmic, a la seva obra mésconeguda, La Riquesa de les Nacions, ja es mostrava moltcrític amb els perills de l’acumulació de capital i depropietats per part dels empresaris. Posteriorment, unaltra personatge influent com Abraham Lincoln faria lasegüent reflexió: «Veig en el futur pròxim un crisi ques’aproxima i em fa patir per la seguretat del meu país.Les empreses han estat entronitzades (...) i el poder deldiner del país s’esforçarà per prolongar aquest regnat,treballant per sobre els perjudicis del poble fins que totala riquesa sigui acumulada en unes poques mans i laRepública sigui destruïda».

Però el poder de les ETN destaca sovint per la sevasubtilesa, de manera que no sempre és perceptible. Elpoder de les ETN, en tant que capacitat per influir en lesaccions dels demés i imposar les seves preferències,respon a lògiques poc visibles i es reprodueix de formaestructural. L’objectiu principal d’aquest capítol és el devisualitzar allò no tant evident, és a dir, intentarintentarintentarintentarintentarem expli-em expli-em expli-em expli-em expli-car alguns dels principals mecanismes i prcar alguns dels principals mecanismes i prcar alguns dels principals mecanismes i prcar alguns dels principals mecanismes i prcar alguns dels principals mecanismes i procedimentsocedimentsocedimentsocedimentsocedimentsa través dels quals les ETN ra través dels quals les ETN ra través dels quals les ETN ra través dels quals les ETN ra través dels quals les ETN reprepreprepreprodueixen i aprodueixen i aprodueixen i aprodueixen i aprodueixen i aprofun-ofun-ofun-ofun-ofun-deixen en el poder que detenten.deixen en el poder que detenten.deixen en el poder que detenten.deixen en el poder que detenten.deixen en el poder que detenten.

Una enquestapublicadal’any 2000,entre el 72i el 82% de lasocietat nord-americanamanifestavaque lesempresestenien massapoder sobremassaaspectes de lavida i afers alsEUA.


L’estratègia tecnològicaA partir de la dècada dels vuitanta la reorganització tec-nològica permet a les empreses efectuar una importantcrescuda econòmica. Els avanços tecnològics i el conei-xement permeten a les ETN optimitzar la seva producciói accentuar l’acumulació de beneficis. La robotització,informatització i automatització del procés productiu i dela seva gestió ha possibilitat reduir costos laborals directesi produir a ritmes més accelerats.

Un dels avantatges competitius que permet la tec-nologia s’aconsegueix gràcies a la segmentació i descen-tralització del procés productiu. . . . . Segmentar el procésproductiu implica que un producte concret es fabriquien diferents llocs, els quals poden estar ubicats a grandistància. Això permet reduir costos, no només pels salarismés baixos que es paguen a països del sud, sinó perquèes pot fabricar cada peça o producte allà on hi ha mésfàcil accés a la matèria primera necessària.

«Al comprar un Pontiac LeMans a General Motors, dels 12.000euros que pagues pel cotxe, aproximadament 3.500 van aCorea del Sud per la força de treball i les operacions demuntatge, 2.000 a Japó pels components avançats, 800 aAlemanya per l’enginyeria de disseny i estil, 500 a l’est asiàticpels petits components, 300 a Gran Bretanya pels serveis demarketing i publicitat i aproximadament 60 a Irlanda i Barbaospel procés d’informació. La resta es distribueix entre directiusde Detroit, advocats i banquers de Nova York, grups de pressióde Washington, l’assegurança i sanitat dels treballadors de totel país i els accionistes de GM de tot el món».

Barnet i Cavanagh, 1995

SEGMENTANT LA PRODUCCIÓ

Poder comptar amb la tecnologia més avançada ésvital per a la competitivitat de les empreses. Així, la

«Sabemquines són les

tecnologiesque hem de

dominar i femús de la

recerca delslaboratoris detota Europa i

del món.»



tecnologia i l’assumpció dels canvis que comporta im-pregna tota l’activitat de l’empresa, condicionant, entred’altres, els canvis organitzatius o la formació continua-da del personal. Per als gestors, invertir en tecnologia iinnovació és invertir en eficàcia, si no es fa, es corre elrisc de «quedar-se fora». Per això podem dir que la tec-nològica és una inversió de cairinversió de cairinversió de cairinversió de cairinversió de caire estratègice estratègice estratègice estratègice estratègic. Perexemple, la indústria farmacèutica dedica entre l’11% iel 19% del percentatge de les vendes en concepte deR+D (Recerca més Desenvolupament).

Les grans empreses solen comptar amb centresd’investigació propis. Però, a banda de la R+D que ge-neren, destaca la capacitat de les grans ETN d’absorbir idonar sortida a la innovació tecnològica generada desde petites empreses o des de centres de recerca públicscom la universitat. Així, una tàctica habitual de lesempreses consisteix en condicionar i aprofitar la recercaque es porta a terme des de la universitat. D’aquestamanera les ETN poden concentrar capital intel·lectual itecnològic a baix cost i amb subvenció pública.

A la doctora Betty Dong —investigadora de medicina de launiversitat de California a San Francisco— l’empresafarmacèutica Boots li encarrega comparar una medicina per ales tiroides de la seva marca amb el genèric. El resultat del’estudi demostrava que el genèric, tot i el menor preu, oferiamillors resultats. L’empresa boicotejà la publicació dels resultatsamb la complicitat de la mateixa universitat.

¿PÚBLIC O PRIVAT?

Apropiant la innovació. L’acord TRIPS

Com veiem, les grans empreses dediquen molts recur-sos a captar, comprar i reinventar un coneixement i uneseines que els hi permetin mantenir la seva posició en elmercat. És tal la importància estratègica dels avençosintel·lectuals en l’actualitat, que les empreses necessiten

«La clau delnostrecreixment haconsistit enaugmentarmolt lainversió eninnovació (...)i fogir de lesfusionsnomés per atenirtamany.»

S. Tauler,president de lafarmacèutica Lilly


instruments amb els que protegir-se de «pirates ifalsificadors». Una de les millors aliances, la troben enl’acord TRIPS (Acord sobre els Aspectes dels Drets de Pro-pietat Intel·lectual Relacionats amb el Comerç), signatpels 144 països membres de l’OMC.

Gràcies al TRIPs la propietat privada s’estén cap allòimmaterial ja que es pot patentar, controlar i protegir l’ac-tivitat intel·lectual i tot allò que es consideri innovador.D’aquesta manera, el món de les idees i del coneixementes posa al servei del poder econòmic i es prioritza l’interèsempresarial per sobre del col·lectiu. La prevalència del’interès privat sobre el bé comú es constata, per exemple,quan les empreses farmacèutiques es neguen a que esvenguin genèrics dels productes que han patentat, fins itot en situacions d’emergència o en contexts d’extremapobresa. Seria el cas que protagonitzà la Associació deFabricants de Productes Farmacèutics de Sud Àfrica (lo-bby integrado per 39 firmes multinacionals) quan deman-dà al govern sud-africà per importar versions més baratesde drogues patentades per a malalts de SIDA. La pressióinternacional i la reacció de la societat civil varen perme-tre, en aquesta ocasió, que aquest lobby empresarialretirés la seva demanda.

La gestió empresarial. Com fer més ambmenysA més de comptar amb els recursos necessaris (tecno-logia, diners, mà d’obra, matèries primeres, energia,...),en un context competitiu aquests recursos han de sergestionats de manera eficient i òptima. Els gestors idirectius es troben immersos en un procés de constantrecerca d’eines per a millorar l’eficàcia i l’eficiència deles organitzacions empresarials. Busquen bàsicamentoptimitzar la producció i esdevenir més competitius, ésa dir, poder «fer més amb menys». Així, flexibilitat, parti-cipació, treball en xarxa i creativitat són alguns dels con-ceptes que es manegen i que impregnen el llenguatge


de la gestió i el manegement a les empreses de la darreraonada.

Flexibilitat, per ser competitius

En les darreres dècades s’han viscut canvis estructuralsen el model de producció i d’organització de les em-preses. Del que era un model fordista —producció enmassa, en sèrie i de forma estandaritzada— hem passata un model post-fordista, és a dir, de producció flexible,en sèries curtes i diversificades. En aquesta nova reali-tat, la flexibilitat rla flexibilitat rla flexibilitat rla flexibilitat rla flexibilitat resulta un imperatiu esulta un imperatiu esulta un imperatiu esulta un imperatiu esulta un imperatiu que regeix lesempreses que pretenen triomfar (o sobreviure) en unmercat global, canviant i competitiu. Com deia el direc-tor general de General Electric, el repte es troba en comp-tar, simultàniament, amb el poder de l’empresa global iamb la flexibilitat necessària per a respondre als canvisdel mercat de la petita empresa.

Els gestors de Mapfre diuen concebre gairebé com a llei laflexibilitat empresarial: «la flexibilitat és un atribut necessariper a cometre amb èxit els reptes que el desenvolupament dela nostra activitat comporta. Possibilita la nostra adaptacióràpida a noves situacions de mercat o, el que encara és mésimportant, permet la nostra anticipació a les mateixes». Per laseva banda, la directiva del Banc de Santander atribueix laseva avantatja competitiva a la capacitat d’innovació iflexibilitat, a l’aprenentatge organitzatiu, a la millora contínuaen productes i processos, l’aprofitament d’oportunitats il’esperit competitiu. Així ho sostenen en una de les sevesdarreres memòries anuals: «Per al Santander, la competènciaés un element positiu, el mercat és un escenari en el que esdesenvolupen diàriament uns grans jocs olímpics, però adiferència d’en aquests, no basta amb participar, sinó que s’hade guanyar medalla».

L’IMPERATIU DE LA FLEXIBILITAT

«Nokiaacomiadarà a900treballadorsmés.L’empresasueca hojustificà per lanecessitatd’ajustar-se ala caiguda dela demandamundiald’equips dexarxesinalàmbric.»

El Periódico,8-08-02


La flexibilitat podria ser entesa com l’element mésdefinitori del nou model de producció, de la novaorganització del treball i, en general, de la nova culturaempresarial. Al model de producció post-fordista se l’haqualificat doncs com un model d’especialització flexi-d’especialització flexi-d’especialització flexi-d’especialització flexi-d’especialització flexi-ble,ble,ble,ble,ble, és a dir, un model regit per la capacitat de lesempreses d’adaptar la seva producció a la fluctuant de-manda del mercat, tant pel que fa a la quantitat com ala varietat de l’oferta.

Però per assolir aquest repte, cal una reorganitzaciótotal del treball. Així, des de la nova gestió empresariales treballa per una reinvenció contínua de les empresesi per implementar processos de re-enginyeria, re-estructuració o canvi organitzacional. Així, per adaptar-se al canvi continu i assolir la flexibilitat productiva moltesempreses adopten una organització descentralitzada,una estructura en xarxa o en forma de «constel·laciód’empreses». La gran empresa deixa doncs de respondrea un organigrama únic i vertical per a passar a consti-tuir-se com un complex entramat d’unitats empresarialsamb un ample grau d’autonomia, de manera que espermet optimitzar la producció i afavorir la implicació delstreballadors en l’empresa.

Cal advertir que tot i que des del nou discurs directiues parli repetidament de descentralització i canvisorganitzatius, aquests canvis no són tant substantius compodria semblar. En realitat, el que s’està configurant ésun procés de concentració sense centralitzacióconcentració sense centralitzacióconcentració sense centralitzacióconcentració sense centralitzacióconcentració sense centralització: laconcentració de poder i diners necessària en les empresesper a accedir als mercats es manté invariable, mentre quela producció o les altres activitats es porten a terme deforma descentralitzada i en petites unitats.

La gestió de recursos humans: creant unagran família

En la nova empresa flexible i descentralitzada, el perso-nal laboral es parcel·la en un cúmul de grups de tre-balladors amb categories laborals, salaris, funcions i

«Es pot anar aqualsevolempresa

tradicionalmentcentralitzada i

reduir laplantilla de laseu central enun 90% en unany. Quan vam

absorbirStamford hi

havia 880persones a la

seu central.Avui n’hi ha

25.»



nivells d’implicació amb l’empresa molt diferents i que,a més, estan exposats a una forta mobilitat interna i acanvis de tasques i funcions permanents. Els treballadorsflexibles esdevenen actors econòmics i recursos a ges-tionar.

En aquest context, emergeix la gestió de rgestió de rgestió de rgestió de rgestió de recursosecursosecursosecursosecursoshumans humans humans humans humans (RRHH) com una de les principals eines en mansdels directius per implicar i identificar als treballadors ambels objectius de l’empresa. Tot i que alguns gestors deRRHH diguin voler potenciar la participació dels treba-lladors i, així, la dimensió humana de l’empresa, els ma-teixos manuals de gestió empresarial parlen de la im-plicació dels treballadors, sobretot, com una eina peraugmentar la productivitat, l’eficàcia, la qualitat del pro-ducte final i, per tant, els guanys. Segons la retòrica delmanagement empresarial, l’organització horitzontal i par-ticipativa, per contra de les alienants cadenes de produc-ció i més enllà de les clàssiques relacions d’autoritat,pretén potenciar la creativitat, la confiança, la capacitatde treball i la «implicació emotiva» de la plantilla en eldestí de l’empresa. En realitat, les relacions de controld’anys enrera segueixen vigents, tot i que reformulades:els membres de l’equip s’autocontrolen entre ells, ellsmateixos avaluen la qualitat del producte final, se’lsincentiva en funció de la producció, es carrega d’emoti-vitat la seva vida laboral i es contemplen les seves apor-tacions creatives en l’assumpció d’un hipotètic «destícol·lectiu» de l’empresa.

Es busca així la mobilització del treballador en el con-junt de l’empresa, però com a individu, —al marge d’or-ganitzacions sindicals—, com si tots els membres del’empresa (directius, accionistes, treballadors i clients)tinguessin el mateix projecte en comú. En aquesta avidesaper a la integració algunes empreses incorporen a clientsa l’equip de gestió o qualifiquen als seus treballadors coma «associats de vendes», «copropietaris» o «socis». Peròla integració que es diu promoure des de les novesrelacions laborals és virtual i, fins i tot, contradictòria jaque, per una banda, no es tradueix en una distribució

«La fabricacióexigeix gentdisciplinada,les seus gentcreativa.»

Mas Colell,economista


real de beneficis i, per l’altra, va en paral·lel d’una ten-dència generalitzada a la precarització de les condicionslaborals dels treballadors, com veurem amb detall en elcapítol tercer.

Les tècniques de Team Building pretenen promoure la cohesióde grup. A partir d’elles, els gestors de recursos humans estanintroduint l’esport a l’empresa, les dinàmiques dedesenvolupament personal, jornades per intensificar laconfiança i les relacions en l’equip de treball, així com exercicisper alliberar emocions. Fins i tot s’organitzen activitats de risccom el rafting, el paint-ball o la supervivència en un bosc. Ambelles s’ensenya als equips a arriscar-se a superar els propis límitsi a confiar en si mateixos.

EL TEAM BUILDING

Amb l’objectiu de millorar la productivitat de lestreballadores, els responsables de recursos humans fanús de tècniques com els «cercles de qualitat», la «rotacióde tasques» o el «team building», es crea un sentimentd’urgència en el treballador, produir just in time, opti-mitzar competències a través de la formació continua-da, fer del client (i de la seva satisfacció) una obsessió,optimitzar la producció i vendes atorgant incentius iprimes de productivitat en funció dels beneficis, etc.

No ens ha d’estranyar que de totes aquestes presses,canvis i estímuls en resulti un augment de l’estrès, de lespertorbacions de la son i de les malalties cardiovascularsentre treballadors i directius. En l’actualitat el 90% deles firmes nord-americanes més grans ja han hagut d’im-plantar programes anti-estrès, tot i que també els casosd’estrès augmenten en contexts com el nostre. Per exem-ple, el 38% dels treballadors i treballadores d’una em-presa com Ibèria han la baixa per estrès en els darrersanys.


Fidelització del personal. El cas de les sotckoptions

La idea de les stock options stock options stock options stock options stock options es comença a implementarals EUA als anys cinquanta. Des de llavors s’ha constituïtcom una de les fórmules més conegudes per a la mo-tivació de la directiva de l’empresa. Es tracta d’una polí-tica de distribució de beneficis entre els directius pe talde fidelitzar-los a l’empresa i incentivar-los a buscar ma-jor eficiència, tot i que sigui a través de l’adopció de me-sures més agressives. En concret, aquesta política con-sisteix en que l’empresa reserva un nombre d’accionsdeterminat per l’equip directiu (les stock options) i, enun moment donat, els hi atorga el dret a comprar-les aun preu pactat. L’empresa també estipula a partir de quinperíode de temps els directius podran vendre les accionsi, així, obtenir els beneficis que els hi corresponguin.

La inversió en stock options és del tot rentable, ja quel’empresa contracta una asseguradora que cobreix lespossibles pèrdues. A més, cotitzen com a rendes irregularsde manera que els beneficiaris paguen molts pocsimpostos.

A febrer de 1997 es va donar a conèixer a la Junta d’accionistesde Telefònica un pla de stock options a tres anys per a 100directius de l’empresa. Les 307.000 accions que contemplava elpla es venien a preus entre 3.300 i 4.900 pta. Al cap de tresanys aquestes es varen revaloritzar un 375%!!!, de manera queels directius es repartiren la suma de 81.000 milions de pta.

TELEFÒNICA I LES STOCK-OPTIONS

Darrerament, empreses com Intel, Microsoft, Telepizza,IBM, HP estan estenent la pràctica de les stock optionsals seus treballadors i treballadores, a més de al perso-nal directiu. Es suposa que així els treballadors, com a«petits propietaris» de l’empresa, produiran més i millor.

«Faci rics alsseusexecutius iells el faranric a vostè.»

Robert W.Johnson,president deJohnson&Johnson


Irregularitats. Una pràctica regularCorrupció i suborns

La corrupció és un fenomen internacionalment conegut:sobres vermells a Xina, bakchich en els països àrabs,matabiche a Àfrica Central, payola a Filipinas, mordida icoima a Amèrica Llatina, pots-de-vin a França o sim-plement suborns. Precsisament, en l’acte de suborsuborsuborsuborsuborn n n n n solmaterialitzar-se la corrupció. El suborn consisteix en pro-metre o oferir una remuneració a un agent públic, fun-cionari, ministre o dirigent d’una empresa pública, de talmanera que aquest hagi de violar els deures que té ambla col·lectivitat pública a la que representa. El corruptoractiu és aquell que promet o ofereix la remuneració; elcorrupte és l’agent públic que traeix els seus deures ac-ceptant el suborn. Segons valoracions del BM la corrup-ció anual al món estaria sobre els 80 mil milions de dòlars.

Els governs dels països centrals estableixen recomanacions ireclamen reformes institucionals en els Estats dels països delsud, arran de la corrupció i la manca de transparència dels seusgoverns. De vegades, sembla que els governants del sud sóncorruptes per una qüestió cultural o, gairebé, genètica, mentreque gairebé ningú para esment al rol corruptor de lesmultinacionals dels països del nord. Així, són objecte de críticasobretot els corruptes, els que cobren el suborns, però gairebémai s’anomena als corruptors, que són els que inicien l’acte.Com advertia un antic ministre del Txad, «se’n necessiten dosper a ballar la samba».

PER A BALLAR LA SAMBA...

Arribà un punt en què la corrupció de les empresesera tant forta i evident, que al desembre de 1997ministres de economia de 22 països de l’OCDE firmarenun acord per a reprimir la corrupció en la inversió estran-

«Mentre eldelinqüent

contra lapropietat sol

ser consideratun individu

marginat, eldelinqüent

econòmic niés marginat ni

s’enfrontaindividualment

amb elsistema.»

López-Rey yArrojo


gera. Però la pràctica del suborn no sempre transgredeixla legalitat. Al 1997, precisament per a compensar la faltade competitivitat de les seves empreses, el govern francèsautoritzà el suborn, mesura que fou adoptada a con-tinuació per la resta de països europeus. Arran d’això,eufemísticament —i en termes legals—, al suborn sel’anomena avui dia «comissió» o «despeses comercialsexcepcionals».

Una de les qüestions més preocupants de la corrupcióés que afecta sobretot a la població més empobrida, enconcret a aquella que viu als països del sud. Això és aixíperquè els diners que podrien haver estat invertits enserveis per al benestar de la població es gasten enlucratives comissions o en projectes que beneficiensobretot als governants d’aquests països i als inversorsestrangers. Hugh Valey, parlamentari britànic, feia lasegüent anàlisi sobre aquesta qüestió: «Quan un inver-sor corruptor d’algun país ric paga un 15% en suborns,ho afegeix al preu del contracte de la inversió. Aquestainversió doncs costarà més, i la població humil, aquellaque paga els contractes de l’electricitat o l’aigua, pagaràa la fi el suborn. Els suborns suposen una transferènciade diners dels pobres als rics». A més, si tenim en compteque aquests projectes d’inversió són pagats sovint ambdiners que provenen de crèdits internacionals, els su-els su-els su-els su-els su-borborborborborns incrns incrns incrns incrns incrementen el deute exterementen el deute exterementen el deute exterementen el deute exterementen el deute extern d’aquests païsosn d’aquests païsosn d’aquests païsosn d’aquests païsosn d’aquests països.1

Com deia recentment un ministre del tresor filipí, Leo-nor Briones referint-se als suborns, «estem parlant dediners que haurien d’anar destinats a serveis bàsics comescoles o hospitals».

4. El cas de Nicaragua reflecteix bastant això que diem. En els primersquatre anys del govern liberal de Violeta Chamorro (1990-1994) es varenvendre 341 de les 351 empreses estatals – tot i que no existia cap llei queho permetés-. Els suborns envoltaren aquest procés i algunes companyies esvaren vendre per un valor inferior al 75% del seu preu en el mercat.

«Sempre hiha algú quepaga, i elsnegocisinternacionalssón laprincipal fontdecorrupció.»

George Soros


Pel que veiem, el suborn comporta la subordinació delpoder polític als interessos privats i, així, que prevaleixila «llei del més fort». El suborn és doncs el primer d’unpaquet de mecanismes en mans de les grans empreses(que aniran apareixent al llarg d’aquest llibre) que els hipermet interferir al seu favor en els afers públics i, con-seqüentment, desvirtuar i desacreditar les democràciesactuals.

Evasió fiscal. Evadint la responsabilitat social

L’evasió fiscal és un mecanisme més que es pot emmarcaren la màxima de reduir costos de les ETN per a conti-nuar creixent. Però també denota que moltes de les gransempreses es desentenen de la seva responsabilitat sociali que la seva acció respon sobretot a la recerca de l’interèsprivat.

No resulta senzill obtenir dades fiables en relació al’evasió fiscal de les empreses, tot i que cal destacar lainvestigació feta en aquesta temàtica des d’observatoriscom «Transnationale», «Open Secrets» o «Follow themoney» (v. el darrer capítol). D’aquesta recerca es des-prenen dades com que als EUA cap de les grans multi-nacionals va pagar els impostos que li pertocava en elperíode 1996-1998. És més, fins i tot, set d’aquestes em-preses es varen beneficiar de devolucions que excedienels impostos que varen pagar. Fou el cas de Texaco,Chevron, PepsiCo, Enron, Worldcom, McKersson i Ge-neral Motors. La transnacionalitat de les empreses elsfacilita evadir-se de determinades responsabilitats a tra-vés de, per exemple, els següents mecanismes:

a)a)a)a)a) Els paradisos fiscals. Els paradisos fiscals. Els paradisos fiscals. Els paradisos fiscals. Els paradisos fiscals. Són moltes les ETN que transfe-reixen la major proporció possible dels seus beneficisal que es coneix com a paradisos fiscalsparadisos fiscalsparadisos fiscalsparadisos fiscalsparadisos fiscals. Un paradísfiscal és un país en el que la reglamentació monetàriai la fiscalitat és mes flexible i favorable que en la restadel món, de forma que s’atreuen els capitals estran-gers.

«La corrupcióés un càncer,

una ofensapels pobres

que desvia eldiner als més

rics,augmenta el

cost de lesactivitats,

provoca greusdistorsions en

l’ús delsrecursos

col·lectius i fafugir als

inversorsestrangers.»

J. Wolfensohn,president

del BM.


Els paradisos bancaris i fiscals es caracteritzen per:la falta de penalitat contra el blanqueig del diners; lafalta d’impost sobre el benefici, les donacions i les he-rències; el secret bancari, la permissivitat de comptesanònims i la no obligació del banc de conèixer el client;la prohibició al banquer de revelar a les autoritats ju-dicials o fiscals el nom del beneficiari d’una transac-ció o del titular d’un compte; la falta de control de lestransaccions financeres; la no obligació del banquerde dur un llibre financer o d’informar les autoritatssobre les transaccions dubtoses; l‘escassetat dels mit-jans d’investigació sobre les activitats criminals o decorrupció; la falta de llei sobre embargament d’actius;la falta de control sobre subsidiàries de grups multi-nacionals.

Un dels paradisos fiscals més coneguts el formen les IllesCaiman. En les illes Caiman hi viuen unes 35.000 persones i hiestan inscrites més de 20.000 societats (bancs, holdings, filials,empreses,...). Hi ha 507 bancs, dels quals només 106 es trobenfísicament presents. Aquests gestionen 500 mil milions d’euros,—xifra equivalent gairebé al PIB espanyol—, donant lloc enl’arxipèlag a una teòrica renda per càpita de 1,4 milionsd’euros. Altres paradisos coneguts són les Bahames, lesBermudes, les Barbados, Belice, Islas Vírgenes, Chipre,Liechtenstein, Luxemburg o dos que ens cauen ben a la vora:Andorra i Gibraltar.

ILLES CAIMAN

b)b)b)b)b) Blanqueig de diners. Blanqueig de diners. Blanqueig de diners. Blanqueig de diners. Blanqueig de diners. Els paradisos fiscals permetena les empreses portar a terme operacions de blanqueigde diners. Aquestes operacions es realitzen normal-ment en tres etapes:


1) El pre-rentat, que consisteix en introduir el dinerslíquids en el circuit econòmic i financer normal,mitjançant la intervenció de societats intermitges,radicades en els paradisos fiscals.

2) El rentat, que serveix per a esborrar les pistes so-bre l’origen dels fons, mitjançant operacions diver-ses.

3) El reciclat, que consisteix en extreure les sumes blan-quejades com a beneficis d’activitats vàries (con-sum, immobiliàries, inversions productives), per apoder utilitzar-les sense risc, després d’haver-losdonat l’aparença d’un origen lícit.

Cal destacar que la meitat de les exportacions nord-americanes transiten per territoris al marge de capmena de control. Això permet a les empreses expor-tadores estalviar un conjunt de més de 2,6 bilionsd’euros per any. A l’Estat espanyol, el darrer gran casd’evasió fiscal i blanqueig de capitals imputava a EmilioIbarra i a altres 23 ex directius del BBVA, entre els quees trobava l’actual secretari d’Hisenda, E. RodríguezPonga, a la vegada autor d’un «manual de productesfiduciaris» dissenyat per captar clients adinerats i fo-mentar l’evasió fiscal.

c) Prc) Prc) Prc) Prc) Preus de transferència. eus de transferència. eus de transferència. eus de transferència. eus de transferència. Una altra possibilitat en mansde les empreses que operen internacionalment és lade reduir la visualització dels beneficis obtinguts peruna filial en cas de que estiguin domiciliades a païsoson es paguin impostos elevats. Això es pot fer, perexemple, manipulant els prmanipulant els prmanipulant els prmanipulant els prmanipulant els preus de transferènciaeus de transferènciaeus de transferènciaeus de transferènciaeus de transferència, ésa dir, posant els preus dels intercanvis que es realitzenentre les filials d’una ETN o d’aquestes amb la matriu(els quals es poden diferenciar considerablement delspreus reals), de forma arbitrària i segons convingui.Les conseqüències d’aquesta pràctica poden anar mésenllà del simple estalvi de recursos i derivar en:agudització dels conflictes entre les empreses i els

«Jo creia queestàvem

davant unacriminalitatsuperficial,

marginal,accidental,

una espèciede falta de

moralindividual.

Avui tinc lacertesa de

que lacriminalitat

financera estàincrustada en

l’economia ientenebreix el

nostreprovenir.»

Eva Joly,jutge francesa


governs nacionals; distorsió de la informació dels preusen el comerç internacional; aprofundiment en la de-pendència dels països en desenvolupament respecteles empreses matriu.

d)d)d)d)d) Maquillatge de rMaquillatge de rMaquillatge de rMaquillatge de rMaquillatge de resultats. esultats. esultats. esultats. esultats. Algunes empreses maqui-llen o exageren els seus resultats econòmics per tal desemblar competitives davant els accionistes i per a queaquests no retirin la seva inversió. Enron o World.comsón dues de les darreres grans empreses a les que s’hadescobert practicant aquest tipus de frau, també ano-menat pels mateixos executius com «comptabilitatcreativa». En el cas d’Enron, cal fer constar que quanels executius de l’empresa eren conscients de queaquesta ja estava en números vermells van llençar una«interessant» oferta d’accions dirigida als seus propistreballadors. La majoria d’aquests varen comprar, demanera que quan es va fer pública la fallida de l’em-presa, a més de perdre la feina, van perdre els seusestalvis. Barton Biggs, de la banca Morgan Stanley, vaafirmar davant d’aquests dos darrers escàndols que«sabíem que estàvem en un casino de joc, però crèiemque no es feien trampes».

A la revista Fortune es lloava Enron, la companyia que haviaassolit el nº 25 del top’500 a l’any 2001, dient: «cap empresail·lustra el transformatiu poder d’innovació més claramentque Enron». A l’any següent, en ple destapament del’escàndol, la mateixa revista Fortune es demanava «Algú vadir Enron? L’estrella de l’any passat desapareix de la llista deles top 500».

FORTUNE, POC AFORTUNADA


El capital financer... i impacientLas Les fusions i les adquisicions, l’organització flexible iles reestructuracions laborals o l’incompliment de nor-mes mediambientals i laborals són mecanismes que apor-ten guanys a les ETN. Però avui dia, els inversors noels inversors noels inversors noels inversors noels inversors nonomés busquen guanys, sinó també que aquests esnomés busquen guanys, sinó també que aquests esnomés busquen guanys, sinó també que aquests esnomés busquen guanys, sinó també que aquests esnomés busquen guanys, sinó també que aquests esdonin en el termini més curt possibledonin en el termini més curt possibledonin en el termini més curt possibledonin en el termini més curt possibledonin en el termini més curt possible. En aquesta avi-desa pel benefici immediat juguen un paper central elsmercats financers, on les ETN participen activament, en-cara que sigui en detriment de la centralitat de la sevaactivitat productiva. Amb el temps ha anat augmen-tantla importància de les operacions financeres com a ins-trument bàsic de la política de les ETN.

Perquè participar en el mercat financer

La política financera de les ETN és un sistema complexque comprèn diferents processos i objectius. La partici-pació de les empreses en el mercat financer es materia-litza en la seva presència en els mercats bursàtils, onvenen part de les seves accions. Cotitzar a Borsa permetla capitalització de l’emprla capitalització de l’emprla capitalització de l’emprla capitalització de l’emprla capitalització de l’empresa, esa, esa, esa, esa, és a dir, atreure inver-sors per tal que l’empresa pugui disposar de grans quan-titats de diner líquid amb el que poder operar. Per exem-ple, Telefónica, prèviament a la seva internacionalització«física», portà a terme un pla per a internacionalitzar elseu accionariat. Així, a l’any 1995 Telefònica va cotitzara les Borses de Londres, Frankfurt, Paris, Tokio i New Yorkde manera que a l’any següent una quarta part del seuaccionariat ja era estranger.

Disposar dels diners que els hi aporta la participacióen el mercat financer o bursàtil permet a les ETN poderseguir expandint-se, finançar les filials estrangeres o, finsi tot, realitzar operacions de cairoperacions de cairoperacions de cairoperacions de cairoperacions de caire especulatiue especulatiue especulatiue especulatiue especulatiu. Sovintles ETN obtenen gran part dels seus beneficis, més queen la producció de béns i subministrament de serveis(economia real), en operacions únicament financerescom, per exemple, especulant amb les fluctuacions delstipus de canvi, amb les tendències inflacionàries en els

«S’ha decomprar quan

pels carrerscorre la sang,

tot i que lasang sigui

meva.»

Mark Mobius,especulador

financer


diferetns països o endeutant-se amb les monedes mésdepreciades. D’aquí que es qualifiqui a les operacions enBorsa d’economia fictícia o economia de casino. Així,cada dia es mouen en els mercats financers mundials mésde 2.000.000.000.000 d’euros. A més, de cada 100euros negociats en divises, només 2,5 tenen a veure ambtransaccions comercials o inversions productives.

Corrections Corporations of America (creada al 1983) és una deles empreses que més alt cotitza a la borsa de New York. Laseva activitat principal és la gestió de serveis penitenciaris.Diane Mc Clure, una de les executives animava als accionistes aoctubre del 97 amb aquestes paraules: «Nuestros análisis demercado muestran que el crimen juvenil continuarácreciendo». En la seva pàgina web s’informa a l’inversor del’expansió de la seva activitat i del creixent nombre de«clients» al que atenen. Visitar-la és molt «il·lustratiu»:www.correctionscorp.com

UNA BONA INVERSIÓ

Quan diem que l’economia real perd centralitat en lesempreses volem dir que el circuit clàssic de l’economia(diner → béns → diner) passa a ser substituït per un circuitmés breu i en el que no es produeix cap bé o servei(circuit diner → diner). Segons l’establert per l’economia real,primer s’inverteixen diners en l’elaboració de béns(mercaderies o serveis), els quals es venen en el mercat,obtenint més diners que els invertits inicialment. Però en elmercat financer el diner prel diner prel diner prel diner prel diner produeix més diner dirodueix més diner dirodueix més diner dirodueix més diner dirodueix més diner directament, ectament, ectament, ectament, ectament, através d’operacions en les que es mouen grans quantitats decapital a la velocitat de la llum per una xarxa integrada perles Borses de tot el món.

QUÈ ÉS L’ECONOMIA DE CASINO?

«Els meusclients es burlendels criterisètics. Ells volenquemultipliquem elsseus guanys.»

Mark Mobius


Mitjançant les inversions financeres les grans empresesestan fortament interconnexionades, de manera que esfa més complex entendre la seva propietat. En el quadresegüent incloem les principals interrelacions empresarialsentre les majors ETN espanyoles:

Font: Justícia i Pau (2002), actualitzat a partir de dades de 5Días (maig 2003)

Com veiem, el mercat financer facilita la relació entreempreses que, a priori, es dediquen a sectors empresa-rials poc relacionats. A més, al fer-se més complexa lapropietat de l’empresa, també es fan més complexes leslluites dels treballadors i les relacions laborals en gene-ral. El paper de l’antic propietari fabril és assumit en el


capitalisme avançat per una anònima i difusa xarxa d’ac-cionistes de la qual, per a més inri, els mateixos treballa-dors hi poden formar part.

Els costos socials del mercat financer

Actualment, el capital financer, a més de permetre capi-talitzar les empreses, és qui dirigeix la seva activitatdirigeix la seva activitatdirigeix la seva activitatdirigeix la seva activitatdirigeix la seva activitat. Elsaspectes financers forcen una visió a curt termini de l’èxitempresarial i alimenten en gran mesura els canvis orga-nitzatius i la nova gestió empresarial. Un dels objectiusprimordials dels directius serà així el de fer tot el possibleper a fidelitzar la inversió dels accionistes i atreure nousinversors. Per tant, el capital financer i l’imperatiu de laseva rendibilitat esdevé una mena de brúixola que fixales orientacions estratègiques de l’empresa.

En una economia regida des del món financer les de-cisions a les empreses vindran marcades per la prerroga-tiva d’oferir guanys al més breu termini possible. Del«capital impacient», aquell que busca el rendiment ràpid,es deriven polítiques empresarials caracteritzades per laseva agressivitat. L’imperatiu de la rendibilitat supedita,no sols l’economia real, sinó que també els drets humans,les condicions laborals dels treballadors o el respecte me-diambiental a interessos purament econòmics. S’arribaa extrems com que davant dels acomiadaments massiusrealitzats per una empresa, els seus actius bursàtils es re-valoritzen. Així succeí, per exemple, quan Marks&Spenceranuncià que tancava les seves botigues a Barcelona i aaltres ciutats europees. La Borsa també premia a la in-dústria militar davant la imminència d’una guerra. Així,succeí després dels atemptats de l’11S quan, durant laprimera setmana de la reobertura de la borsa, les accionsde Raytheon Co. —tercera companyia de defensa delmón— creixeren un 37%.

«Com mésmultitudinarissiguin elsacomiadaments,més contentaesta la borsa.»

Newsweek, febrer 1996


Publicitat i mitjans de comunicació. Laconfiguració de la societat de consumLa publicitat o l’art de persuadir

El L’auge de la publicitat es produí després de la segonaguerra mundial. Era l’època de la producció de masses,quan calia promoure un consum també de masses. Lapublicitat s’erigeix en aquest context com el principalmecanisme per a donar forma a la demanda i construirun societat fonamentada en el consum massiu.

La publicitat ja demostrà en aquell moment la sevaefectivitat com a constructora d’imaginaris, forjadorad’identitats o per a presentar productes de consum coma «referents vitals». Arrel de la repetició constant delsmissatges publicitaris, el discurs dominant i un conjuntde necessitats se’ns presenten com una obvietat, sensealternativa. La publicitat ha permès també que les ETN iles seves marques naturalitzin la seva presència en lanostra vida quotidiana. Tinguem en compte que la pu-blicitat aconsegueix més de 1.500 impactes per personai dia.

La constància dels missatges publicitaris fa que espercebi el consum gairebé com una mena d’acte univer-salista d’alliberació. Diàriament ens envaeix un lèxic queabsorbim des de que obrim un diari, mirem la televisió,encenem la ràdio o anem pel carrer. El lèxic publicitariestà construït, essencialment, en base a eufemismes,però manifesta de manera més o menys explícita totauna ideologia i un repertori de valors (hedonisme, culteal cos, individualisme, autorealització, èxit, etc.). Segonsel sociòleg P. Kende, els missatges publicitaris «esdirigeixen a l’individu en el seu aspecte més íntim, menysconfessable, treuen partit als seus desigs, les sevesvanitats, les seves esperances més boges. Parlen elllenguatge de l’èxit, prometen alliberar-los de les sevespetites misèries, els absolen de les seves culpes mésvergonyoses».

Així doncs, s’associen els productes anunciats aquelcom més que el mateix producte: a valors, a un

«Elsconsumidorssón com lescuques: els

ruixes un i unaltre cop fins

que amb eltemps es

tornenimmunes.»

D. Lubars, GrupOmnicon


determinat estil de vida o a altres referents simbòlics. Comdiu una prestigiosa publicista: «si s’associa a Kellog’s laimatge de vitalitat i energia i, a la vegada, aquests atributsformen part del que se suposa que és un infant sa i bencriat, no és d’estranyar que siguin les pròpies mares lesprimeres prescriptores d’aquest tipus de desdejuni perals seus fills: d’aquesta manera aconsegueixen, com avalor afegit, complir amb l’obligació de mares responsa-bles».

En definitiva, la publicitat s’erigeix com un mecanis-me d’educació pel qual l’ésser humà esdevé sobretot con-sumidor en un entorn natural que apareix mercantilizat.La cultura del consum es fonamenta en una sèrie decreences, lògiques, símbols, identitats i representacionsde la realitat per les quals l’individu adquireix «conscièn-cia» de que la veritable realitat, i fins i tot la seva identitat,es fonamenta en la compra i venda de productes.

La publicitat, una rentable inversió

Per qüestions estratègiques, la inversió en marketing ipublicitat és cada cop major entre les ETN. Només a l’Estatespanyol, les empreses inverteixen en publicitat més de1,7 bilions de pessetes. Cal recordar que invertir enpublicitat, a banda de rendibilitat econòmica, comportarendibilitat ideològica, ja que l’assimilació del màxim depersones en el sistema econòmic permet la pervivènciaal llarg termini dels beneficis de els empreses.

Naomi Klein, en la seva coneguda obra No Logo, des-criu com a partir dels anys vuitanta són moltes les ETNque donen menys importància a la producció de bens ies centren més en la producció de valor de marca. El pa-radigma d’aquesta lògica el trobem a l’empresa Nike, laqual ven un calçat que no ha produït mai, mentre esdedica sobretot a produir la marca i fer-la desitjable.Aquesta companyia nord-americana passa de gastar 25milions de dòlars en publicitat al 1987 a gastar-ne 500milions al 1997. Només el que guanya el futbolistaRonaldo amb Nike en concepte de publicitat durant un

«La publicitatpotaconseguir-hotot. Una gotad’aiguaacabarà perforadar laroca. Si vostècopeja ambprecisió isenseinterrupcions,el claus’enfonsaràen el cap.»

Directiu de laCoca-Cola aprincipis delsegle XX


Gastos publicitaris (en milions de dòlars)Gastos publicitaris (en milions de dòlars)Gastos publicitaris (en milions de dòlars)Gastos publicitaris (en milions de dòlars)Gastos publicitaris (en milions de dòlars)

TotalAmèrica del NortEuropaAsia/PacíficAmèrica Llatina

193.565

55.388

85.927

124.470

31.62554.528

242.731

69.479

99.468

282.474

78.701

112.583

330.634

92.223

131.167

1985 1990 1995 1997 Previsió 2000

Font

: Ze

nith

Med

ia

any equival a 21 segles de treball d’una obrera subcon-tractada per Nike a Indonèsia.

En l’actualitat, la producció de marques es sofistica ila publicitat obre nous camins i invaeix nous espais: enspoden posar anuncis al mig de les nostres trucades tele-fòniques si volem que ens surtin més barates; trobemanuncis en el transport públic, en els lavabos de les uni-versitats i dels bars, en els bancs del parc, aferrats a lafruita o a les safates del menjar ràpid; Pepsi pretenia pro-jectar un anunci a la Lluna i Mattel i Levi’s han arribat apintar i decorar carrers sencers per a publicitar els seusproductes; empreses de roba contracten a adolescentsper a que mitjançant el boca a orella facin saber a altresadolescents lo «guais» que són les seves marques; etc.

Els infants i la joventut composen una població espe-cialment influenciable per la publicitat i pel món de lesmarques. Això es té molt en compte entre els què prete-nen publicitar els seus productes ja que els infants in-flueixen de manera considerable en la despesa familiar.Estudis fets als EUA als anys seixanta constaten que elsinfants influïen en 5 bilions de dòlars en les compres delspares; l’any 1997 el grau d’influència ja havia assolit els188 bilions de dòlars. I és que els nins i nines veuen més


Empreses i mitjans de comunicació. La fi de lallibertat d’expressió

La vinculació de les empreses i elsmitjans de comunicació és cada copmés forta, evident i inter-depenent. Larelació de les ETN amb els mitjans decomunicació pot ser indirindirindirindirindirectaectaectaectaecta, mitjan-çant la publicitat i els patrocinis (perla via dels anuncis les empreses finan-cen més del 50% del cost total d’unacadena de TV privada). Però cal teniren compte que molts dels mitjans decomunicació són també empreses pri-vades i existeix la possibilitat de quealtres empreses participin dirdirdirdirdirecta-ecta-ecta-ecta-ecta-mentmentmentmentment de la seva propietat.

de 1.000 hores de televisió a l’any, on s’emeten anuncisaproximadament cada 17 minuts. Un estudi recent de laOCU demostra les grans diferències en les peticions dejoguines dels infants en dates nadalenques abans i des-prés de que es porti a terme l’allau publicitària d’aquestesdades.

Channel 1 oferí als col·legis nordamericans equips audiovisualsa canvi de que els alumnes veiessin la seva programació unahora al dia. Tot i tenir contingut «didàctic», els programes deChannel 1 intercalen 2 minuts de publicitat cada 12 minuts deprogramació. Durant l’emissió, els professors no tenenpossibilitat de canviar el programa ni de regular el volum de latelevisió. Channel 1 és present a 12.000 escolesnordamericanes i arriba a uns 8 milions d’estudiants.

PUBLICITAT I INFÀNCIA


Actualment trobem grans conglomerats transnacionalsque abarquen la producció i difusió d’editorials, diaris,ràdios, pel·lícules, televisió, internet, vídeos, satèl·lits,...Aquests conglomerats són el resultat de la fusiód’empreses del sector informació amb d’altres de sectorsque sovint no tenen res a veure amb la informació. Lamajor empresa de mitjans de comunicació del món ésAOL-Timer Warner, resultat de la fusió entre AméricaOnline (AOL) i Time Warner Inc., en la què AOL adquiríper 106.200 milions de dòlars el control de Time Warner.

Bertelsmann és el segon conglomerat de mitjans decomunicació i oci del món. És el resultat de 165 anysd’expansió econòmica en els que ha arribat a agrupar a 365companyies. Té editorials i cadenes de llibreries a 7 països, a 27països intervé discogràficament sota segells diferents, té mésde 100 revistes i diaris a tota Europa, gestiona emissores deràdio, agències de notícies, cadenes de televisió, produeixpel·lícules, fabrica cintes, vídeos i CDs, imprimeix premsa escritacom Fortune, Time o Business Week International

UN IMPERI MEDIÀTIC

Si assistim a una exponencial participació en el sectorde la informació des de grups empresarials aliens al mónde les comunicacions és perquè les élites econòmiquessón conscients de que influir en els mitjans de comu-nicació és necessari per a l’exercici del poder. El controlsobre els mitjans permet a les ETN informar a la ciuta-dania del que passa al seu entorn segons els convinguio poder engegar mecanismes per a incidir sobre deter-minades decisions polítiques o econòmiques. Sens dubte,la colonització de la informació per part del mercat su-posa la vulneració del dret a una informació objectiva iimparcial. L’opinió, el coneixement i la informació esde-venen construccions que les empreses dissenyen, pro-

«La majoriadel que tu

veus a TV és,en realitat, un

producte deles RelacionsPúbliques. La

majoria delque llegeixesal diari i veusa televisió nosón notícies.»

Vice-president deGray&Company RP

«Els mitjans decomunicació de

masses nosofreixen unacrisi tan greu

com l’educació.Això es déu almajor controlque s’exerceix

sobre ells elsresponsablesdel sistema.»

Informe I dela C. Trilateral


dueixen i ens venen, com si es tractés de cotxes o sabatesesportives.

A l’Estat espanyol la concentració empresarial en elsector de la comunicació no arriba a l’extrem del cas italià(on Silvio Berlusconni és el propietari de les tres principalscadenes de TV privades i, com a president del país, con-trola les cadenes públiques), però és també molt gran.Ja a 1992 cinc persones: Polanco (El País, As, Cinco Dias,Canal +, Canal Satélite Digital, Cadena Ser), Asensio (ElPeriodico, Sport, Interviu), Durán (ONCE, Onda Cero),Godó (La Vanguardia, Mundo Deportivo) i Echevarría(Marca, Expansión, El Correo Español), controlaven el50% de la premsa diària, el 65% de les ràdios i el 100%dels canals privats de TV. Actualment, el 66% de lainformació que ens arriba té al darrera la inversió delBBVA i del SCH.

A través de la seva empresa Admira (que abans es deiaTelefónica Media), Telefónica és propietària dels següentsmitjans: Antena 3 (47,52%); Onda Cero (que depèn al 100%d’Antena 3); Cadena Voz (50%); Lola Films, que produeix cineque recapta la meitat de la taquilla del cinema espanyol(70%), Via Digital, que ofereix 70 canals de televisió (48,62%);Endemol, major productora de continguts del món amb èxitsd’audiència com Operación Triunfo i Gran Hermano (99,47%);Telefe, principal cadena de TV Argentina (100%); MovieRecord (100%); Admira Sport, que gestiona drets esportius i laseva explotació (100%); Audiovisual Sport, propietària delsdrets d’emissió del futbol espanyol (40%); Hispasat (13,93%),etc.

ADMIRANT TELEFÒNICA

Relacions públicas: qui paga, té la «veritat»

Una Una de les vies freqüentades per les grans empresesper a incidir en l’opinió pública i en els mitjans de comu-


nicació la trobem en l’emergent indústria de les relacionspúbliques. Les relacions públiques (RP) es diferencien delcontrol directe dels media o del seu finançament via pu-blicitat, per comportar una estratègia més subtil i en-coberta a l’hora d’influir en la informació que ens arri-ba. Així, la principal diferència amb el món de la publicitatés que les RP busquen la màxima discreció i anonimat,així com la invisibilitat de la seva tasca. Gairebé cap ciu-tadà sap res de la seva existència.

La tasca de relacions públiques generalment es portaa terme des d’empreses especialitzades que són contrac-tades per les ETN. Alguns dels serveis que ofereixen lesempreses de RP consisteixen en: espionatge industrial,infiltració en moviments socials, creació i infiltració de no-tícies, promoció i invenció de campanyes populars i demobilització social, etc.

És especialment preocupant l’especialització creixentd’aquestes empreses en el context anglosaxó en la desar-ticulació o minimització dels impactes dels movimentssocials. Per exemple, davant una campanya de la societatcivil que pretengui informar a la població del poc salu-dables que són els productes de la indústria de l’alimen-tació, les empreses que es vegin perjudicades poden con-tractar una empresa de RP per a que contingui els efectesde la campanya i els hi netegi la imatge. Els RP ho po-den fer infiltrant-se en el moviment social per a dividir-lo, pressionant o subornant a periodistes per tal de queno publiquin informació de la campanya o generant granquantitat de contra-informació. Un tríptic promocionalde l’empresa de RP MBD ho diu així de clar: «El propòsitde la nostra tasca és gestionar extensos arxius sobreorganitzacions i els seus líders, en particular grups eco-logistes i de consumidors, esglésies i altres organitzacionsque pretenen canvis en polítiques públiques».

Però mentre empreses de RP desarticulen movimentspopulars, d’altres s’especialitzen en generar mobilitza-cions falses, per buscar efectes favorables entre la sevaclientela. Així, les empreses de RP aprofiten la legitimi-tat de la societat civil per a crear mobilitzacions que, com

«Els nostresdos majorsclients són

Philip Morris ila National

RiffleAssociation.

Es potaprendre molt

sobreaquestes

organitzacionsi sobre el quefan. Són molt

eficientsorganitzantmovimentspopulars.»

Mike Malik,Optima Direct

(empresa de RP)


elles mateixes asseguren, «semblen reals». Aquesta ésuna altra forma d’incidir en decisions polítiques, com fanels lobbistes, ja que es transmet a la classe política quedeterminades decisions compten amb el suport de lapoblació. Segons, M. Dunn de la RP Michael E. Dunn andAssociates «el propòsit d’un programa de mobilitzaciópopular és influir en les polítiques legislatives. La veritatés que estaràs implicat en aquest procés polític vulguis ono vulguis. L’únic important és guanyar sigui com sigui.I si no comptes amb un programa de mobilització popu-lar les teves possibilitats de guanyar minvaran serio-sament».

� Els relacions públiques que treballaven per Monsantoaconseguiren impedir la publicació d’un número de larevista The Ecologist en el que es parlava dels alimentstransgènics i de la relació del conglomerat nord-americàamb la seva producció i distribució. Monsanto, juntament aaltres empreses com Dupont, Philip Morris i Shell sónclientes d’MBD, una empresa de RP especialitzada en serveisd’intel·ligència i espionatge.

� David Steinman publicà als EUA un documentat treballanomenat «Alimentació en un planeta enverinat» en el quees denunciava una sèrie de productes alimentaris de causarcàncer a qui els consumís. Empreses com Oscar Mayer, Heinzo Wendy’s contractaren els serveis de l’empresa de RPKetchum. Aquesta generà una campanya de contra-publicitat amb la que aconseguiren desacreditar Steinman ifer que la seva obra no tingués cobertura mediàtica.

� En ple auge de desacreditació del tabac pels seus efectescancerígens, Philip Morris contractà a l’empresa de RPBurson-Marsteller. Aquesta creà un «moviment popular»anomenat National Smokers Alliance per lluitar pels dretsdels fumadors i manipular en el possible a l’opinió pública.

ESPIONATGE, MENTIDES I INVENCIÓ DE NOTÍCIES


Les empreses de RP, amb activitats com les descrites,agreugen determinats drets com la llibertat d’opinió id’expressió, així com la lliure circulació de la informaciói el coneixement. Assabentar-se del treball de les RP (al’igual que dels lobbies empresarials) ens permet entendreuna mica millor que volen dir els economistes liberalsquan parlen de la «mà invisible» del mercat.

Marketing social: l’Ètica al servei del’Economia

Les relacions públiques, el control dels mitjans de comu-nicació i la publicitat són tres àmbits en els que les ETNhi inverteixen per a configurar la imatge que pretenenprojectar a l’exterior. Aquesta imatge no es centra úni-cament en la qualitat dels productes o serveis que ofe-reixen sinó que tendeix a orientar-se cada cop més a l’es-fera dels valors. Sorgeix així una nova vessant en el campdel marketing, el marketing socialmarketing socialmarketing socialmarketing socialmarketing social. El marketing socialneix del convenciment de que a igualtat de preu iqualitat entre els productes els consumidors estaraninfluïts en la seva decisió de compra per decisions comla imatge de la companyia i de la marca, i pel seu graude responsabilitat social. Veiem doncs com en un mercatde cada cop més competitiu, l’ètica, la solidaritat i elsvalors esdevenen mecanismes de diferenciació de l’em-presa.

Resultat d’això gairebé totes les grans ETN comptenamb un departament de filantropia, de mediambient ode solidaritat; proliferen els codis ètics a les empreses(al 1987 el 75% de les majors empreses dels EUA entenien); les empreses ofereixen els seus treballadors ales ONG per a fer treball comunitari (voluntariat corpo-ratiu); augmenten les accions de mecenatge i de pa-trocini per a bones causes; es creen fundacions amb finssocials o culturals, etc. Totes elles són iniciatives ambles què les ETN pretenen visualitzar la seva bona vo-luntat en recerca de notorietat i de reconeixement pú-blic. I són precisament les empreses amb una imatge

«Recentmentférem una

desfilada demodels amb

famoses, quevestien

dissenys deLevi’s. Els

texans forenvenuts

després per aobres de

caritat, el quèva atraure

l’atenció detots els

mitjans.»

Peter Shilland,Shilland&Co


més malmesa les que més s’aferren a aquesta manerade fer marketing.

� Empreses que han sofert boicots de consumidors pels abusoscomesos en països del sud, com seria el cas de Nike o Nestlé.Nike, arrel de les denúncies d’explotació laboral i desubcontractació de sweatshops (tallers de suor o maquiles),pertany a la «Aliança global a favor dels treballadors i lescomunitats», promoguda pel BM, i a «l’Associació per altreball just» promoguda per Bill Clinton per ajudar a lesempreses Nord-americanes a desfer-se dels seus sweatshops.Nestlé, per la seva banda, aconseguí (en gran mesura)netejar la seva imatge amb una inversió milionària en laindústria de les relacions públiques.

� Empreses implicades en escàndols finencers. Per exemple, elBBVA, després de l’escàndol pel que s’inculpà a 24 dels seusex directius anuncià públicament la seva aposta per latransparència. La revista dels accionistes de BBVA publicadadesprés d’aquell afer titulava la seva portada dient: «BBVA.La transparència, pilar de la nova etapa».

� Empreses qüestionades pels problemes que generen en lasalut pública, com les tabacaleres. Resultat d’això enstrobem amb campanyes de marketing social com la del Fonssolidari de Fortuna o el departament de filantropia deMarlboro

� Empreses implicades en problemes ambientals, com gairebétotes les que es dediquen al sector energètic. D’aquí sorgeixl’estratègia qualificada com a grgrgrgrgreenwashingeenwashingeenwashingeenwashingeenwashing, és a dir,projectar cap a l’opinió pública una imatge d’empresaecològica, sostenible, verda i compromesamediambientalment.

QUI INVERTEIX MÉS EN CONCEPTE D’IMATGE?


Resulta paradoxal que a l’hora de publicitar les sevesiniciatives solidàries les empreses gastin més diners queen la mateixa implementació d’aquestes iniciatives. Ésmés, amb els donatius o obres socials, les ETN acon-segueixen molt sovint beneficis, no només d’imatge, sinótraduïbles en termes econòmics:

– Desgravació fiscal. Les empreses que fan donatius ocreen fundacions amb fins socials gaudeixen d’impor-tants descomptes fiscals. La fundació resultant portanormalment el nom de l’empresa de manera que dela filantropia en fan publicitat.

– Introducció de productes en nous mercats. Seria el queva fer Nestlé amb la llet infantil introduïda a Àfrica. Elque es plantejava com una acció solidària era en rea-litat una estratègia per a obrir mercat i crear depen-dència en les famílies africanes vers la llet infantil que,tot i ser donada incialment, llavors passà a ser venu-da a preu de mercat.

– Creació d’una infrastructura de la que poder-se be-neficiar, com quan la Fundació Barceló finançà un dis-pensari de salut a Costa Rica, just en la zona on l’em-presa hi tenia un Hotel.

«A través del projecte Empreses, el comitè espanyol d’UNICEFofereix a l’empresa no sols la possibilitat d’ajudar als mésnecessitats, sinó també un retorn social i d’imatge, així com lapossibilitat d’acollir-se a importants beneficis fiscals (...) Elprojecte constitueix una excel·lent oportunitat per a que lesempreses facin una mostra pública de la seva solidaritat amb lainfància i els més necessitats (...) les bases aportades a UNICEFpoden deduir-se de la base imponible de la companyia, el quesuposa un donatiu real de menys del 35%» UNICEF-España.»

UNICEF-España

PROJECTE EMPRESES


Les empreses com actors polítics deprimer ordreL’actual fase del capitalisme és pot qualificar de desor-ganitzada, entre d’altres factors, per la manca de con-trol democràtic i popular sobre els processos econòmics,o per la inexistència d’un centre polític. Un indicador delque diem és que els governs estatals es troben cada ve-gada amb més límits en la seva capacitat d’incidènciasobre els seus territoris o a l’hora de centralitzar recur-sos. Però, per altra banda, sembla també que l’actualprocés de globalització està ben fermat i controlat peragents concrets, entre els que destaquen les grans em-preses. I és que les ETN ni van a remolc de la globa-lització, ni són institucions que arbitràriament és bene-ficien d’una sèrie d’acords polítics i econòmics. Més béal contrari, el seu rol és sobretot actiu en la configuracióde les noves regles del joc i en la influència en el siste-ma polític actual. Podem considerar doncs que, com diuel sociòleg U. Beck, el món està en mans de poders invi-sibilitzats —per la seva dimensió centrífuga— i irrespon-sables en termes democràtics.

La «crisi» de la democràcia davant el poderempresarial

Més enllà de la seva activitat econòmica, les ETN partici-pen en els diferents sistemes polítics actuals de maneramolt activa. Alguns autors adverteixen que la concen-tració de poder polític en mans de les ETN ha arribat aun nivell tal que posa en greu perill a la democràcia. Defet, per sobre dels Estats o els organismes internacionals,les ETN són avui dia el principal actor polític de l’aldeaglobal. Això és així per diversos motius, relacionatssobretot amb el seu potencial econòmic:

– El gran control que les ETN exerceixen sobre sectorseconòmics estratègics i la seva capacitat de transferirrecursos a partir d’una estratègia global que escapa

«Els políticsestaran apartir d’arasota elcontrol delsmercatsfinancers.»

Hans Tietmeyer.President delBundesbank


dels mecanismes teòricament auto-reguladors delmercat.

– La possibilitat que tenen de manipular recursos finan-cers superiors als de les reserves de la majoria de bancscentrals nacionals.

– Les relacions de pressió directa que exerceixen sobreels diferents espais de presa de decisió del sistema po-lític, sigui a nivell local, estatal, o internacional.

La influència de l’Economia en la Política resulta avuidia tal que podem parlar de la unió, cada cop més evi-dent, entre l’Estat i el Mercat. Si amb la revolució fran-cesa i la Il·lustració el gran guany per a la democràciafou assolir la separació de poders entre l’Estat i l’Església,en temps de globalització capitalista assistim a la quepodem considerar una involució en la democràcia: l’estre-ta relació entre l’Estat i el Mercat.

Qui escull als «representants» del poble?

El poder de les ETN i la forma com l’exerceixen està des-legitimant la democràcia representativa i els seus prin-cipis. El sufragi universal, com a mecanisme de parti-cipació principal de les democràcies representatives, ésel primer en veure’s afectat pel rol de les grans empreses,ja que aquestes cada cop tenen un paper més sig-cada cop tenen un paper més sig-cada cop tenen un paper més sig-cada cop tenen un paper més sig-cada cop tenen un paper més sig-nificatiu en els prnificatiu en els prnificatiu en els prnificatiu en els prnificatiu en els processos electorals ocessos electorals ocessos electorals ocessos electorals ocessos electorals dels països en elsquè es troben.

La manera més habitual de fer-ho consisteix en injec-tar grans quantitats de diners al partit polític que els hiinteressa que governi. Per exemple, George Bush Jr.guanyà les darreres eleccions als EUA gràcies al suporteconòmic de les grans corporacions del seu país, moltesd’elles pertanyen al sector del petroli. De fet, a les elec-cions dels EUA del 2000, les 82 ETN més grans varencontribuir a través de comitès d’acció política amb 33 mi-lions de dòlars, al marge de les grans donacions habi-tuals. Només una ETN, la malparada Enron, ha contribuïten els darrers 12 anys amb 5,8 milions de dòlars a pro-

«Els inversorscastiguen

Brasil davantla possible

victòriaelectoral deLula: Bancs

d’inversió hanrebaixat la

sevarecomanació

sobre el deutebrasiler davant

el constantascens del

líder del Partitdels

Treballadorsen las

enquestes pera les

eleccions.»

Cinco Días


mocionar candidats electorals. L’ajut d’aquestes empresesno és altruista, de manera que el governant de torn hade correspondre a les empreses que li han donat suportamb polítiques que els hi resultin favorables. En el casde G. Bush, un dels primers tractes de favor que va fer ales empreses del seu país un cop fou president dels EUAfou no signar l’acord de Kyoto.

A més de respatllar al «seu candidat», les grans em-preses, a través dels mitjans de comunicació, tenen grancapacitat d’influir en la decisió de vot de la població, perexemple, donant la seva versió de les conseqüències quepoden patir de pujar al poder el candidat adversari. Enel cas dels països del sud són moltes les empreses mul-tinacionals que anuncien la retirada de la seva inversióde guanyar un partit que pugui aplicar unes polítiquesque no siguin de la seva conveniència.

Algunes empreses han arribat a usar estratègies méscontundents per tal d’influir en el sistema polític. Entreels casos més coneguts destaca l’ acció militar que a 1954va obligar a J. Arbenz a abdicar de la presidència de Gua-temala. Arbenz havia iniciat un procés de reforma agràriaper tal de distribuir millor la terra. Les promotores ifinançadores de l’acció militar foren la CIA i United FruitCompany (actualment Chiquita Brands). Més recent foul’acció militar a Xile que derrocà el govern constitucionalde Salvador Allende (1973). En la promoció i finançamentdel cop s’hi trobava de nou la CIA i InternationalTelephone and Telegraph (ITT), la qual s’havia vist afecta-da per la nacionalització de la companyia de telèfons perpart d’Allende.

Els lobbies empresarials com a moldejadors dela política

Una altra de les formes d’incidència política per part deles grans corporacions és el lobbing o la pressió política.Els lobbieslobbieslobbieslobbieslobbies són grups o associacions empresarials quetreballaren activament per a modelar les polítiques na-cionals i internacionals en funció dels seus interessos. Per


a assolir tal fita, els lobbies s’ubiquen físicament prop delsespais de presa de decisions com poden ser WashingtonDC, Ginebra, Madrid o Brussel·les. Només a Washing-ton DC, de les 200 majors ETN del món, 94 hi tenenoficines amb l’objectiu «d’establir relacions governa-mentals». Alguns dels lobbies empresarials dels EUA mésconeguts i alguns exemples de la seva capacitat d’influèn-cia són:

– Comité de Propiedad Intelectual. Es va crear explí-citament per posar els drets de Propietat Intel·lectualen l’agenda de l’OMC. Resultat de la seva pressió neixel TRIPS que concedeix a les empreses el dret a protegirla propietat intel·lectual.

– TABD (Transatlantic Business Dialogue). Fou esta-blert l’any 1995 i està integrat per 150 grans ETNeuropees i nord-americanes. Actualment estan tre-ballant meticulosament per tal d’identificar lesbarreres per al comerç transatlàntic, aconseguir ellliure comerç per als organismes genèticamentmodificats i per a que l’OMC impulsi una nova ron-da de negociacions per a la desregulació de lesinversions i el comerç.

– USA Engage. Pressiona al govern dels EUA per tal queacabin les sancions cap a Birmània (país en règim dic-tatorial on milers d’esclaus treballen per la iniciativaprivada) i poder així invertir-hi. Dick Cheney, vice-pre-sident dels EUA, ha convençut a la Cort Suprema deque s’anul·li la «Llei de Massachusets contra Birmà-nia» que permetia als governs locals fer boicot comer-cial als productes provinents d’empreses queinverteixen en aquest país.

Per citar algun lobby espanyol, podem parlar del Clubde Exportadores, integrat per un conjunt d’empreses quetreballen en diferents sectors de l’economia i quepressiona al govern espanyol per a que fomenti lesexportacions, per exemple, concedint major nombre decrèdits FAD als països del sud.

«Nosaltres nosom un grup

de pressió,però sí se’ns

convida aaconsellar. El

TABD hatriomfat al’hora de

donar impulsa moltes deles nostresprioritats i

que aquestesesdevinguin

polítiquesreals.»

Michael Treschow,codirector del

TABD


La OMC és una de les institucions on els lobbies hi juguenun paper més actiu, però paradoxalment, des d’aquestaorganització s’emeten fortes crítiques cap els lobbiesempresarials que «tracten d’influir al seu govern per tal deque se’ls consideri un cas especial que requereix protecció»(www.wto.org). En canvi ni anomena ni emet cap criticavers els nombrosos lobbies que pressionen pels avançosen la liberalització de mercats i del lliure comerç.

ELS LOBBIES I LA OMC

En el marel marel marel marel marc de la UE c de la UE c de la UE c de la UE c de la UE els lobbies empresarials tambéjuguen un paper ben actiu. Així, Brussel·les està moltconcorreguda pels lobbistes. Més de 10.000 cabildersprofessionals circulen pels vestíbuls de la Comissió, delConsell i del Parlament Europeus. Més de 200 ETN tenenoficines «d’assumptes administratius» a Brussel·les inomés al Parlament hi ha una mitjana de 5 lobbistes perparlamentari.

Un dels organismes de la UE que més sinèrgies téamb les empreses és la Comissió Eurla Comissió Eurla Comissió Eurla Comissió Eurla Comissió Europeaopeaopeaopeaopea. És habitualque la comissió europea abans de participar en les ron-des de negociació de la OMC sigui assessorada prè-viament per diverses organitzacions empresarials. En elseu moment, la comissió incentivà la creació de la XarxaEuropea de Serveis davant la qüestió de la liberalitza-ció internacional de nous mercats per tal d’«assessorarals negociadors de la UE sobre els obstacles clau i elspaïsos en els que haurien de centrar-se en les negocia-cions».

«La Comissióeuropea escom un gosamb unacorretja moltllarga.»

Michael Hindley,parlamentarieuropeu sobre lasubmissió de laComissiórespecte a lesgrans empreses.


El lobby europeu més poderós es diu EurEurEurEurEuropeanopeanopeanopeanopeanRound TRound TRound TRound TRound Table able able able able (ER(ER(ER(ER(ERT). T). T). T). T). L’ERT ha influït en l’agenda de laUE de forma evident a través de les seves «reco-manacions», les quals van en la línia de desregulació iliberalització econòmica. Cal destacar que l’ERT va inci-dir de manera clau en la qüestió de la moneda únicaeuropea, ja que aquesta mesura permetia fer més com-petitiva a la indústria europea en el mercat mundial.Darrerament està presionant a la UE per expandir-se capa l’Europa de l’Est, on es troba tot un nou mercat en elque poder invertir. L’ERT està integrada per 43 ETNeuropees entre les que trobem les espanyoles IberdrolaSA i Repsol YPF.

Les portes giratòries: els llaços entre lo públici lo privat

Com hem dit abans, en un context com l’actual ambl’economia mundial globalitzada, la línia entre el poderpúblic (Estat) i el poder econòmic privat (Mercat) és cadacop més difusa i permeable. Es coneix com a portesportesportesportesportesgiratòries giratòries giratòries giratòries giratòries el fenomen pel qual algunes persones influentspassen a treballar de l’esfera pública a la privada i vice-versa. S’aprofiten així les empreses dels coneixements il’estatus adquirits per persones que han ocupat un càrrec

Des de la comissió, mentre es parlava amb diferents ONG i se’lshi donava la raó vers la crítica que feien a l’Acord Multilaterald’Inversions (AMI), es filtrà un document amb la posició oficialde la comissió en la que es manifestava un elevat grau d’acordamb les mesures de l’AMI. En la redacció d’aquest document esdescobrí que la comissió havia estat influïda per la Xarxad’Inversions, lobby que representava a 50 de les majors ETNeuropees.

L’AMI VIST PER LA COMISSIÓ EUROPEA

El cap deldep. fiscal deBayer va ser

assignat coma responsablede la reforma

fiscalalemanya. Elcap executiu

de Bayer,davant

aquest fet,afirmà: «hem

enviat alnostre millor

home i li hemdonat

instruccions,així que totanirà bé».


públic, o les empreses col·loquen a càrrecs d’influènciaen institucions públiques claus.

El moviment ecologista dels EUA ha engegat unacampanya per denunciar que ex-directius de Monsantotenen càrrecs a l’Administració, sobretot en la Food andDrug Administration (FDA). S’ha donat fins i tot el casde que funcionaris independents de la FDA, com elveterinari Richard Burroughs, qui qüestionava l’aprovacióde la comercialització d’hormones de creixement boví dela Monsanto per les conseqüències que podia tenir pera la salut, foren acomiadats alegant-se motius com el dela seva «incompetència».

La família de G.WG.WG.WG.WG.W. Bush . Bush . Bush . Bush . Bush (president) era la propietària de BushExploration/ Arbusto que fou adquirida per Harken Energy.Actualment, Bush forma part del seu Consell d’Administració;D. CheneyD. CheneyD. CheneyD. CheneyD. Cheney (vicepresident) fou president de Halliburton Co. finsa 1995 (val a dir que Halliburton ha estat la primera contratistade la reconstrucció d’Iraq); C. Powell C. Powell C. Powell C. Powell C. Powell (secretari d’estat) foumembre del Consell d’Administració de Gulfstream Aerospace(actual filial de General Dynamics, empresa armamentísitica) iAOL (fusionada actualment amb Timer Warner); D. RumsfeldD. RumsfeldD. RumsfeldD. RumsfeldD. Rumsfeld(secretari de defensa) fou director general de Searle(actualment filial de Pharmacia) i de General Instrument(actual filial de Motorola); Condolezza Rice Condolezza Rice Condolezza Rice Condolezza Rice Condolezza Rice (Consellera deseguretat nacional) fou vocal del Consell d’Administració deChevron, directora de Charles Schwab (agència d’inversió aborsa) i de Transamerica corp (assegurances); Donal EvansDonal EvansDonal EvansDonal EvansDonal Evans(secretari de comerç) fou president i director general de lacompanyia de petroli i gas Tom Brown Inc.; Gale NorGale NorGale NorGale NorGale Nortontontontonton(Secretària de l’Interior) exercí d’advocada d’empresescontaminants i fou presidenta de la Coalició d’AdvocatsRepublicans del medi ambient, lobby finançat, entre d’altres,per Ford i BP.

L’ADMINISTRACIÓ BUSH I LES PORTES GIRATÒRIES


En el nostre context, podríem citar el cas de MartinBanegmann, un dels actuals homes forts de Telefònicaqui prèviament fou comissari europeu de telecomuni-cacions. Cal destacar com, en el cas de l’estat espanyol,les portes giratòries han sigut traspassades per personesrelacionades directament amb el règim dictatorial fran-quista. Els casos més coneguts són els de Rodolfo Mar-tín Villa, ex-governador civil franquista de Catalunya, iqui fins fa pocs mesos fou president d’Endesa; i el d’Al-fonso Cortina, fill de ministre franquista d’Afers Estran-gers i actual president de Repsol-YPF.

Plataformes on fer política

A banda d’espais poc formalitzats o d’escassa dimensiópública com els descrits fins ara, les relacions estat-mercates poden institucionalitzar en esdeveniments periòdics iestructurar en organitzacions concretes. És el cas dels dosespais que definim a continuació i que permeten a lesélites econòmiques incidir directament en les polítiquesactuals:

a)a)a)a)a) El Fòrum Econòmic Mundial (FEM)El Fòrum Econòmic Mundial (FEM)El Fòrum Econòmic Mundial (FEM)El Fòrum Econòmic Mundial (FEM)El Fòrum Econòmic Mundial (FEM)El FEMFEMFEMFEMFEM és una institució privada d’origen suís que estàintegrada actualment per les 1.000 empreses mésgrans del món. Es va fundar al 1971 per tal de «pro-moure l’Economia neoliberal». En aquest Fòrum esdefineix el destí de l’economia mundial i es concertennegocis de gran importància. Per exemple, de lestrobades del FEM s’han impulsat negociacions tantimportants com la del NAFTA o la Ronda d’Uruguaide l’OMC. A les reunions hi participen unes 3.000persones i la quota d’inscripció ronda els 171 mileuros. Però aquesta quantitat és vista per als assistentscom una inversió rentable ja que els hi permet noquedar-se «exclosos del sistema».

Del FEM s’ha dit que funciona més com una cortmedieval que com un congrés: els seus monarquesequivalen als directors dels grans bancs i de les majors

«Ha arribatel moment

d’aixecarl’assedi alque estan

sotmeses lesETN per a

permetre’lscontinuar la

sevainacabada

tasca dedesenvolupar

l’economiamundial.»

D. Rockefeller


ETN; la cort la integrarien els caps d’estat de governsnacionals, els presidents del BM i del FMI, el directorgeneral de l’OMC i el secretari general de la ONU.

b)b)b)b)b) La Comissió TLa Comissió TLa Comissió TLa Comissió TLa Comissió Trilateral (CT)rilateral (CT)rilateral (CT)rilateral (CT)rilateral (CT)La CT fou fundada l’any 1973 per David Rockefeller,en plena crisi del petroli, i s’autodefineix com un grupno governamental de debat polític que preténpromoure l’enteniment i la cooperació entre la triadaconformada per Nord-amèrica, Europa i Japó. El seuprimer president fou Z. Brzezinski, un conegut geo-estratega i investigador d’Afers Comunistes de laUniversitat de Colúmbia.

Des de la CT es convoca una trobada anual que escentra en el contingut d’un informe d’anàlisi conjun-tural elaborat per un equip d’experts. En les trobadeshi participen membres de quatre sectors socials: pro-pietaris i executius dels grups empresarials mésinfluents, alts càrrecs polítics i de l’Administració, pe-riodistes i intel·lectuals orgànics —com Huntington,Friedman o el mateix Brzezinski— i, finalment, diri-gents dels grans sindicats.

La presència espanyola en la CT començà al 1.979,quan tretze espanyols foren investits a la trobada,realitzada aquell any a Tokio, com a membres de pledret. Entre els investits s’hi trobava Luis Maria Anson(diari ABC), Carlos Ferrer Salat (fundador de la CEOE),Carles March (fill del llegendari financer Joan March),Jaime Carvajal, Pedro Schwartz i Ramon Trias Fargas(president en aquell moment de CDC).

De la capacitat d’incidència de la CT s’ha dit de tot:des de que és «el govern del món a l’ombra», passantper representar una mena de «coordinadora de mullti-nacionals» fins a que només és un think tank o tancde pensament més.

«Europa ésun lloc on ladisciplinasocial no éstanrespectadacom a Japó, iun lloc on nos’handesenvolupatformes mésdirectes decontrol socialcom a Nord-amèrica.»

Informe de la CT



BALANYÀ et al. (2002), Europa SA, Icaria, Barcelona.BRUNET y BELZUNEGUI (1999), Estrategias de empleo y mul-

tinacionales, Icaria, Barcelona.FERRERA, J. (1998), «Puertas giratorias: Monsanto y la

administración», The Ecologist, juliol de 1998.HAMMER, M. (1991), «Rediseño del trabajo: no automa-

tice, elimine», Hardvard-Deusto Business Review, 3rtrimestre de 1991.

HARRISON, B. (1997), La empresa que viene, Paidós, Bar-celona.

KLEIN, N. (2001), No logo. El poder de las marcas, Paidós,Barcelona.

LE MONDE DIPLOMATIQUE, «En el archipiélago planetariode la criminalidad financiera», dossier de l’edicióespanyola, abril de 2000.

RAMPTON, S. y STAUBER, J. (1995), Toxic Sludge is goodfor you!, Maine, Common Courage Press (es potcomanar a www.prwatch.org).

75Prefaci

Precarietat,desigualtat i violència.

L’impacte de lesempreses transnacionals

3

76Precarietat, desigualtat i violència

Violència i vulneració de drets humansEl que volem emfatitzar en aquest apartat és com lesempreses es beneficien econòmicament de determina-des situacions de conflicte així com la relació directad’algunes multinacionals amb tot un seguit de conflictesque s’han produït o s’estan produint en el nostre plane-ta. Aquesta és una informació, la incidència de les em-preses en els conflictes, que acostuma a ser obviada pelsmitjans de comunicació de masses quan ens informende determinades massacres, guerres o altres conflictesllunyans que, en canvi, no dubten sovint en simplificarcom el resultat de pugnes tribals o del fanatisme religióso ideològic de la població.

La violència com a activitat econòmica

No ens volem estendre en casos, recurrentment denun-ciats, en que la violència impregna l’activitat econòmi-ca empresarial com succeeix amb les empreses armamen-tístiques. Tot i això, voldríem incidir en que hi ha una sèried’empreses que hom relaciona amb l’esfera civil, però queofereixen serveis o produeixen material i components dedoble ús, és a dir, per a ús civil i militar. Ens referim aempreses, sobretot vinculades als sectors de l’electrònicai de les telecomunicacions, com IBM, Siemens, Ericsson,Alcatel o Telefonica. Aquestes ETN responen a encàrrecsde diferents ministeris de defensa o d’empreses arma-mentísitiques.

A continuació, ens centrarem en el paper d’un actoreconòmic emergent i més desconegut en l’economiabèl·lica, les empremprempremprempreses militars privades eses militars privades eses militars privades eses militars privades eses militars privades (EMP), , , , , que hantrobat en l’exercici de la guerra tot un nou «mercat» aexplotar. Les EMP són empreses de mercenaris que espubliciten per internet i ofereixen als seus clients serveiscom: entrenament i assessorament militar, plans decombat, subministrament d’armes, informació i espionat-ge, propaganda, suport logístic o la participació directadels seus empleats en el combat. Entre la seva clientelaes troben: governs, grups enfrontats als governs, empre-

Sierra Leonadestina

pràcticamentla totalitat

delpressupost

públic apagar els

serveis d’EMP


ses multinacionals (sobretot les dedicades a l’extracció deminerals o les energètiques —BP a Colòmbia, Shell a Nigè-ria, Branch Energy i Diamond Works a Angola i Sierra Leo-na,...) o organismes internacionals i algunes ONG quedemanden protecció en operacions d’ajuda humanitària.Tot i que els governs que requereixen els serveis d’aquestamena d’empreses solen ser de països del sud, entre la sevaclientela habitual trobem el mateix govern dels EUA. Lesforces militars que aporta el govern d’aquest país a lesmissions de verificació de la KFOR estan composades permercenaris contractats de la EMP Dyn Corp.

Tot i que siguin més sofisticades, la lògica de funcionament deles EMPs no es diferencia gaire de la dels mercenaris, és a dir,«qui paga mana». S’han donat casos extrems com eld’Executive Outcomes a Angola en els que l’empresa va abastirde soldats a les dues parts en conflicte.

ELS NEOMERCENARIS

La violència com a mitjà. Les empreses donenguerra

En alguns països, les ETN esdevenen agents actius en lageneració de conflictes els quals, molt sovint, els hi re-sulten «funcionals» en termes de rendiments econòmics.El paper de les ETN en la generació d’aquests conflictespot variar; de menor a major intensitat, podem identifi-car tres possibilitats:

a)a)a)a)a) Posició passiva en el conflictePosició passiva en el conflictePosició passiva en el conflictePosició passiva en el conflictePosició passiva en el conflicte. Seria el nivell departicipació més baix. Es donaria, per exemple, quanles empreses paguen impostos de guerra, de formamés o menys coaccionada, per protegir-se de conflicteslocals. Aquests impostos es poden pagar a grupsguerrillers, a grups paramilitars i, fins i tot, als exèrcitsnacionals. Per aquesta via, tot i que no té perquèhaver-hi intencionalitat, s’alimenten conflictes armatsi es perpetuen guerres.

«TheInternationalLabor RightsFund hainterposat unademanda (...)que acusa lapetrolera Exxonde donarsuport materiali logístic al’exèrcitindonesi perviolar, torturar iassassinar acivils sospitososd’estarvinculats ambels separatistesd’ACEH.»

El País,juliol de 2002


b) Interès en el conflicte. b) Interès en el conflicte. b) Interès en el conflicte. b) Interès en el conflicte. b) Interès en el conflicte. En aquest segon nivell, l’em-presa es posiciona més activament davant del conflic-te. Potser perquè l’hi interessi que es resolgui a favord’una de les parts —a la que sol donar suport econò-mic— o perquè el conflicte en si mateix li resulta fun-cional per al desenvolupament de la seva activitateconòmica —i li interessa doncs que aquest es per-petuï. Un escenari de conflicte pot suposar per a lesETN major facilitat per extreure matèries primeres, re-cursos energètics o minerals. Seria aquest el cas de lamajoria d’empreses d’extracció de diamants a Angola,les quals alimenten una guerra entre la població desde fa més de trenta anys. Estratègies d’aquesta menapermeten a empreses com De Beers a assolir els seusobjectius econòmics.

El juny de 1997 la televisió britànica revelava que BP empleavaa una firma mercenària britànica (Defence Limited Systems)per a entrenar i armar a l’exèrcit colombià, o convertirpersonal de la policia governamental en soldats anti-guerrilles.Un article del NY Times (agost, 1997) revelava que BP haviafirmat un acord trienal de 60 milions de dòlars amb el ministeride defensa colombià per a que l’exèrcit protegís les sevesinstal·lacions. El novembre de 1998 una carta del relatorespecial de NNUU al govern de Colòmbia atestava que BPhavia contractat a mercenaris per a protegir les sevesinstal·lacions de l’Exèrcit de Liberació Nacional (ELN).

ELS MERCENARIS DE LA BP

Fent un repàs a la història ens trobem com algunesempreses han fet negoci en contexts socials i políticsde violència i, aparentment, desfavorables per a in-vertir-hi. Ford, General Motors, Volkswagen o Siemens,entre d’altres, no tingueren cap problema en empraresclaus jueus gràcies al govern de Hitler a Alemanya.Però encara a l’actualitat, són moltes les empreses queno tenen cap problema en invertir a països on hi ha


règims dictatorials. El context polític d’aquests païsosafavoreix als negocis de les empreses, en part, per lacapacitat dels dictadors per reprimir i controlar el seupoble. Un dels casos més coneguts al respecte és elde les petroleres Total-Fina-Elf i Unocal que gràcies ala dictadura birmana poden forçar a milers de joves atreballar en la construcció d’oleoductes. Segons laConfederació Internacionals dels Sindicats Lliures, mésd’un milió de persones estarien sotmeses a treballsforçats en aquest país.

Les ETN també han trobat oportunitats de negocien l’enfonsament del sistema polític de l’Est, en la des-composició dels moviments nacionalistes als països delsud o en els escassos recursos jurídics de la majoriade pobles indígenes per a defensar les seves terres.

Recentement, en l’escenari de la darrera guerra del Golfdiferents empreses varen fer públic el seu interès en elconflicte. Entre d’elles destaquen Lockheed Martin (empresaarmamantística) i Bechtel Group (constructura), que liderarenel lobby pro-bèlic Comitè per l’Alliberament de l’Iraq, ambl’objectiu de participar dels «beneficis» de la guerra. Esconfigurà així un nou tipus de negoci, que podríem qualificarde redó: la destrucció d’un país per un fabricant d’armes i laseva posterior reconstrucció per una empresa constructora.

COMITÈ PER L’ALLIBERAMENT DE L’IRAQ

c)c)c)c)c) LLLLL’empr’empr’empr’empr’empresa esdevé una de les parts en conflicteesa esdevé una de les parts en conflicteesa esdevé una de les parts en conflicteesa esdevé una de les parts en conflicteesa esdevé una de les parts en conflictearmat. armat. armat. armat. armat. En aquest cas, la posició de l’empresa en elconflicte és encara més activa, ja que esdevé dirècta-ment una de les parts enfrontades. Un dels exemplesmés coneguts de generació de conflicte el protago-nitzà Royal Dutch-Shell a Nigèria quan extreia petrolii gas a terres del poble ogoni. La multinacional brità-nico-holandesa subministrava armes a les forces deseguretat de Nigèria per a que les utilitzessin contraels ogonis que es rebel·laven contra l’espoli de les


seves terres per part de la petrolera. Un dels puntsàlgids del conflicte es produí quan el règim militarnigerià executà en la forca a un grup d’activistes ogoni,inclòs el seu conegut líder, Ken Saro-Wiwa. Segons laquerella que portà a la multinacional francesa als tri-bunals, «les condemnes a mort es portaren a termeamb el coneixement, el consentiment i el suport deRoyal Dutch-Shell». Però la violència exercida per lesempreses pot dirigir-se també contra els seus treba-lladors. Gràcies a diferents organitzacions de dretshumans hem pogut conèixer l’ofensiva de Coca-Colacontra els sindicalistes de les seves plantes embote-lladores a Colòmbia, a causa de la qual varis líders sin-dicals han estat assassinats.

Al referir-nos al mòbil econòmic que s’amagadarrera de molts conflictes bèl·lics, cal dedicar espe-cial atenció al cas del petrcas del petrcas del petrcas del petrcas del petroliolioliolioli. El petroli és un recurscentral en l’actual fase del capitalisme ja quel’hegemonia mundial resideix en qui controla les sevesreserves. Tinguem en compte que l’activitat econòmicade les majors empreses del món es relacionaestretament amb el sector del petroli. Les 15 empresesmés poderoses, exceptuant Wal Mart i Citigroup, estanrelacionades amb el sectors de combustibles, energiai automoció. És més, de cada 100 euros que es mouenpel planeta en intercanvis comercials, 30 estandirectament vinculats al negoci del petroli.

Actualmente, Actualment, EUA és el país que menysdubta en usar la força per a controlar reserves ener-gètiques i cosolidar així la seva hegemonia mundial.Els darrers conflictes bèl·lics en els què s’ha involucrattenen a veure amb la seva excessiva dependència versla importació de cru.5 La qüestió energètica regeix engran mesura la política exterior d’aquest país, tot i que

«EEUUcompartirà el

petroli iraquiàamb els

països querecolzin la

guerra.»

El País, 16-09-02

«S’ha d’anaral Golf Pèrsic.

Si volemseguir

creixent hemde ser-hi. És

allà on hi hael 75% de les

reservespetroleres del

món.»

Repsol-YPFen declaracions aEl País, 23-02-03

5. Abans de la segona guerra del Golf Pèrsic EUA ja estava important el54% del petroli que consumeix, mentre que a 1.950 només importava un2%


sovint encobreixi determinades actuacions de raonsd’estat com poden ser la preocupació per la seguretatinternacional o el terrorisme islàmic. És una políticaque conta amb la complicitat de les grans petroleresnord-americanes (Shell, Texaco, Chevron, Hallyburton,etc.) que, com hem vist en el capítol anterior, estandirectament vinculades a persones que ocupen llocsestratègics a l’actual Administració Bush.

Després de l’11S, finalitzada la guerra a Afganistan, —l’inicidel que s’espera sigui una llarga «creuada contra el terrorismeislàmic»—, la primera mesura per a reconstruir aquest paíspresa per l’Administració Bush fou acordar la construcció d’ungaseoducte (a càrrec de l’empresa UNOCAL). Mesos més tard,davant l’imminent atac a Iraq, James Wolsey, exdirector de laCIA, oferí obertament (en declaracions al Washington Post) alspaïsos que s’aliessin amb els EUA repartir-se el pastís d’ornegre que s’obtindria un cop guanyada la guerra. En aquestaocasió, els primers contractes per a la reconstruccióbeneficiaren a les també nord-americanes Bechtel iHallyburton. Aquesta guerra, segons la versió oficial, estavamotivada per a «prevenir» del perill que suposava la possessiód’armes de destrucció massiva per part del règim Iraquià, aixícom pels vincles del govern de Hussein amb Al Qaeda.

GUERRA GLOBAL PERMANENT

Increment de la desigualtat Nord-SudEn temps de globalització econòmica, assistim a unaugment espectacular de les desigualtats econòmiques.L’any 1965 la renda mitjana als països del G7 era 20 copsmajors que la dels set països més pobres, ara aquest ratiés de 90. En aquest capítol veurem com sovint l’actuacióde les ETN reprodueix i agreuja determinades diferènciesNord-Sud.


Nord-Sud, dominació i submissió

La lògica del lliure mercat comporta greus problemes enla distribució de la riquesa. En un context caracteritzatper una clara fractura econòmica entre els països del nordi del sud, no és causal que la inversió de les ETN a l’es-tranger i, sobretot, les operacions de subcontractació esfocalitzin en aquests darrers.

A l’any 1998 el percentatge de IED als països del sudarribava ja al 42% del total. Però mentrestant el sentitcap el què circulen els beneficis és l’invers. Les dadesconstaten que les empreses matrius al nord obtenengrans beneficis de les filials al sud, superiors als dinersque hi inverteixen. En molts països del sud les ETN do-minen el mercat interior i controlen sectors claus com labanca, l’energia i les comunicacions. Així, les importantssortides de capital decanten la balança comercial, demanera tal que podem parlar en algunes ocasions de«descapitalització» de les economies receptores. LaUNCTAD, a través dels seus informes, adverteix que l’ad-quisició d’empreses nacionals per part d’ETN no aug-menta la capacitat productiva del país, sinó que simple-ment suposa una transferència de propietat i control demans nacionals a mans estrangeres.

«Els païsoshaurien de ser

escèpticsdavant les

proclames quediuen que

promoventinversiódirecta

estrangeras’incrementarà

la sevariquesa.»

Conclusió deGordon Hanson

(2001) en unarticle publicatper la UNCTAD

� El 75% de les ETN són nord-americanens, japoneses oeuropees, i el 70% de les top 50 són nord-americanes.

� La cinquena part de la població més rica gaudeix del 68%de les exportacions mentre la cinquena part més pobrenomés ho fa de l’1%.

� De 60.000 empreses multinacionals, 50.000 tenen la matriua una país desenvolupat. En canvi, de 820.000 filials, només100.000 es troben en els països desenvolupats.

DESIGUALTAT NORD-SUD I EMPRESES MULTINACIONALS

Tot i dades com les esmentades, els governants delspaïsos del sud tendeixen a relacionar inversió estrange-


ra amb progrés i modernitat o a associar empreses trans-nacionals amb desenvolupament, transferència de tec-nologia i creació de llocs de treball.

Per això, des dels governs del sud, amb l’objectiud’atreure a les ETN —o per a que aquestes no abandoninel país— els ofereixen subsidis, exempcions i incentiusfiscals, disminucions del sou base, deduïbilitat immediatadavant noves inversions, simplificació de tràmits, segu-retat i estabilitat, i disposició a eliminar obstacles regu-latoris. Arran d’això s’instauren en aquests països i ad-quireixen major presencia les conegudes com a zoneszoneszoneszoneszonesfranquesfranquesfranquesfranquesfranques, és a dir, zones, eminentment industrials,exemptes d’imposts d’importació i exportació, on les em-preses estrangeres no paguen res o un lloguer molt baixper les naus on instal·len les seves fabriques. S’estimaque en els països del sud hi ha unes mil zones franquesque ocupen a uns 27 milions d’obrers.

A un altre nivell, des de les institucions financeres inter-nacionals es posen totes les facilitats per tal de que lesETN puguin realitzar la seva activitat en aquests països.El BM i els bancs regionals de desenvolupament6 finan-cen a través dels seus crèdits la infrastructura productivai de comunicacions necessària per a tal fita: parcs indus-trials, autopistes, accés a recursos energètics, ports, etc.

Vulneració dels drets econòmics i culturals. Elcas dels pobles indígenes

«Una mentida s’ha perpetuat durant anys i anys. La men-tida és que la gent és diferent. Sí, existeixen diferènciesentre les cultures, però un mal de cap és un mal de cap».Aquestes eren les paraules de Norman Vale, director del’Agència de publicitat Grey durant la preparació d’unanunci d’aspirines. Són molts els empresaris com Vale,

«Països envías dedesarrollo:dícese deaquellospaísesarrollados porel desarrolloajeno.»

E. Galeano

6. Els bancs regionals de desenvolupament més importants son el BancInteramericà de Desenvolupament (BID), el Banc Africà de Desenvolupament(BafD) i el Banc Asiàtic de Desenvolupament (BAD). Podeu trobar mésinformació a http://www.observatorideute.org/cat/observatoris/ifis/


per als qui els pobles de qualsevol banda del planeta,sigui quina sigui la seva història i idiosincràsia, són persobre de tot potencials consumidors dels seus productes.

Les firmes multinacionals tenen gran capacitat per allençar nous productes i fer-los desitjables i «necessaris»arreu del món. La publicitat és el vehicle per imposar a so-cietats històricament diferenciades un comportament con-sumidor estandaritzat. Per exemple, iniciatives empresarialsen el món de la cultura-oci com l’MTV o la indústria cine-matogràfica de Hollywood arriben a tots els racons delplaneta. El món de les marques s’estén també a través del’exportació de productes i de l’establiment de cadenescomercials i franquícies idèntiques arreu del planeta. Amolts països del món podem comprar roba de marca Zara,productes per a la pell a un Body Shop, menjar ràpid alBurger King, llogar vídeos al Blockbuster, beure Coca-Colao comprar mobles a Ikea. L’expansió i difusió de marquesi productes incideix en el que podríem definir com unatendència a l’homogeneïtzació cultural. Els adolescentssón, sense dubte, els millors conductors d’aquesta tendèn-cia i, en concret, el sector que més es miralla en l’americanway of life. En paraules de l’economista Joseph Quinlan alWall Street Journal, «els adolescents d’arreu del mónprefereixen la Coca-cola al tè, les Nike a les sandàlies, elsChicken Mc Nuggets a l’arròs i les targes de crèdit al diner».

Segons la UNCTAD (1988) la presència de les ETN enels països del sud i la «subcultura» que introdueixen potser devastadora, especialment per als grups indígenes.Aquest organisme considera que la població indígena és«més vulnerable socialment i biològicament a la influèn-cia d’estrangers».

Malgrat tot, les ETN que s’instal·len a territoris indí-genes parlen dels beneficis de la seva presència. Per so-bre de tot destaquen el fet de donar feina als indígenesi en conseqüència d’ensenyar habilitats, hàbits i transfe-rir-los coneixements. En canvi, els empresaris no esmen-ten els impactes de la seva presència, com els canvis enl’organització social d’aquests pobles, transformacions enles relacions laborals i en la relació amb la propietat, intro-

Des delprincipi, la

nostra visiófou que

aquest móntindria una

xarxa mundialde

rock’n’roll.»

Tom Freston,president de

MTV

«Això jasembla

Miami!»,exclamavaorgullós el

cardenal deNicaragua, el

MonseñorObando, en lainnauguració

d’unabenzineraTexaco a

Managua.


ducció de la monetarització en els intercanvis, en el treballi en les relacions personals, creació de pobles ficticis onhi viu la població desplaçada per l’activitat de l’empresa,generació de conflictes interns i divisió de la població,foment d’una cultura de l’assistit quan es regala menjar,roba, medicaments als indígenes per acallar les seves pro-testes o al «comprar-los» la terra, etc.

1) Els Maputxes de l’estat de Xile estan en conflicte ambEndesa Endesa Endesa Endesa Endesa arrel de la construcció de la central hidroelèctricaRalco, a l’Alt Bio Bio. Tot i les denúncies realitzades aorganismes internacionals o els intents de boicotejar lesobres, aquestes s’han realitzat degut a la forta presència del’exèrcit de Xile. L’exèrcit xilè enlloc de defensar als ciutadansxilens i pobladors ancestrals de la regió, els reprimeixdurament en favor dels interessos dels inversors estrangers.

2) Esgotades les vies jurídiques, els U’wa de Llanos Basin —a lafrontera entre Colòmbia i Veneçuela— amenacen amb ferun suïcidi col·lectiu degut per la impotència que els causauna extracció petrolífera que en un cementiri sagrat preténrealitzar Occidental PetrOccidental PetrOccidental PetrOccidental PetrOccidental Petroleumoleumoleumoleumoleum. L’empresa diu no entendreperquè els U’wa no accepten la quantiosa compensacióeconòmica que estan disposats a pagar; tampoc entén queels indígenes parlin de la perforació d’un tros de terra com«la violació del cos sagrat de la nostra mare terra» o delpetroli com a «la sang de la mare terra, les venes del sòl».

3) Repsol-YPFRepsol-YPFRepsol-YPFRepsol-YPFRepsol-YPF s’ha instal·lat en territoris indígenes com el TCOCharagua Norte, el Chimán, el multiètnico i el PN IsiboroSecure (tots ells a Bolívia), Loma de la Lata a Neuquén aArgentina, el Territori Indígena Huaorani a Perú i elResguardo Único U’wa a Colòmbia. Els pobles afectats perles operacions de Respsol-ypf a Amèrica llatina són diversos:mapuches, weenhayek, guaranís, quechuas, moxeños,trinitarios, chimanes, ayoreos, chiquitanos, aymaras,yanishas, ashanikas, shuar, achuar, sionas, secoyas, shiwar,tagaeri, záparos, shipibos, huaoranis i u’wa.

ELS POBLES INDÍGENES DAVANT LA INVERSIÓ EXTRANGERA


Pel que veiem, la inversió directa de determinades em-preses pot vulnerar els drdrdrdrdrets econòmics ets econòmics ets econòmics ets econòmics ets econòmics de diferentspobles impedint que puguin explotar els recursos naturalsdel seu territori o interferint en la seva organització so-cial y econòmica.

El que succeeix en el sector de l’alimentació reflecteixclarament aquesta idea. Les grans corporacions de l’ali-mentació han minat sistemàticament la sobirania alimen-tària dels països més pobres. En primer lloc, la inversióagroindustrial de grans conglomerats (resultants de lafusió d’empreses de transports, farmacèutiques, quí-miques i/o alimentàries) com Monsanto, Du-Pont, Novar-tis o Cargill ha promogut el monocultiu de productesagrícoles i de matèries primeres per a satisfer les neces-sitats del mercat mundial. A la seva vegada, això hasuposat que s’agreugi la dominació y dependència eco-nòmica vers els països més rics ja que, paradoxalment,des del nord se marquen els preus del què se produeixen el sud. Paradoxal resulta també que el control de lesllavors estigui en mans de las grans empreses dels païsosdesenvolupats: a 1980 existien 7.000 empreses dellavors que cobrien l’1% del mercat mundial i des del’any 2000 només 10 ETN controlen el 35% de totesles llavors del planeta —la majoria transgèniques—, i el84% dels agroquímics. Això, a la seva vegada, ha im-plicat la desaparició de milers d’espècies de llavorsautòctones.

Per una altra banda, la inversió directa d’empresesalimentàries a països del sud ha fet desaparèixer moltesempreses locals, sigui perquè han anat a la fallida al nopoder competir o perquè han estat adquirides por lamateixa competència. Com conclou un estudi patrocinatper Nacions Unides a Filipines: «Coca-Cola i Pepsi hanesborrat del mapa qualsevol indici de les begudesindígenes com el suc de kalamansi, buko i guluman».

En altres casos, empreses estrangeres han introduïtnous aliments, molts d’ells innecessaris, excessivamentcars o, fins i tot, contraproduents per a la salut de lapoblació.

«Governs itransnacionals

estanpugnant per

la desapariciódel Grup de

Treball sobrePoblacions

Indígenes (dela ONU),

degut a ques’ha convertiten el principal

fòrumInternacionalde denúncia

de lesviolacionsdels drets

humans delspobles

indígenes.»

Alai-amlatina,4-8-02


Al mateix nivell que les empreses alimentàries, enquant a la vulneració de drets econòmics, podríem situara les empreses mineres o energètiques. Entre aquestesdestaca l’actitud neocolonial i la impunitat amb la quèmoltes d’ elles actuen en els països del sud. Aquestesempreses extreuen les riqueses naturals del sud (aigua,petroli, metalls, etc.) per a portar-les a las zones mésdesenvolupades sense que pràcticament reverteixi en be-neficis per a la població autòctona; com si encara escanviés or per miralls. A més de vulnerar-se els dretseconòmics de la població, s’hipoteca el futur del paísquan aquesta explotació dels recursos naturals és insos-tenible en el temps. Una cançó popular del Ruf (SierraLeona) transmet la impotència de la seva població davantaquesta situació. Diu així: «On estan els nostres dia-mants? Sr. President, on està el nostre or? Ruf està afamatper saber on estan».

L’abús més conegut d’una empresa alimentícia en el TercerMón l’ha protagonitzat Nestlé. Aquesta empresa ha estatdenunciada repetides vegades per la seva manca d’ètica al’hora d’obrir-se mercat en alguns països del sud, ja que elconsum dels seus productes ha comportat problemes d’higienei malnutrició entre la població infantil. Com ha ocasionataquesta multinacional tot això? Doncs, en un principi, Nestléregalava la seva llet materna en pols a les famílies. El seu úshabitual interrompia la lactància materna i creavadependència. Posteriorment el producte deixava de regalar-sei es posava a la venda. A més del problema econòmic que aixògenerava en famílies humils, es creava un problema de salut, jaque l’accés a l’aigua potable, necessària per elaborar la llet enpols, no és fàcil a molts països. En conseqüència, augmentarenels casos de diarrea, deshidratació i, també, de mortalitatinfantil.

NESTLÉ I LA LLET MATERNA


La conversió de deute per inversions: unanova eina de submissió

Des de finals dels setenta el deute extern dels països méspobres està agreujant i perpetuant les desigualtats i la de-pendència econòmica nord-sud. La cancel·lació d’aquestdeute per part dels països rics, que sovint es planteja comun acte de solidaritat o de cooperació, pot ser una altremecanisme per afavorir la IED privada des dels països ricscap aquells més empobrits. Un d’aquests mecanismesconcrets es diu conversió de deute.conversió de deute.conversió de deute.conversió de deute.conversió de deute.

La conversió de deute és una cancel·lació de deutecondicionada. Una de les condicions pot ser que el paíscreditor hagi de portar a terme operacions d’inversió ode subministrament de bens i serveis al país deutor a tra-vés d’empreses nacionals. En les operacions de conversióde deute per inversions privades hi intervenen tres actors:el govern endeutat, el govern creditor i un inversor, nor-malment una empresa privada del país del govern cre-ditor. El govern del país ric ven a alguna de les seves em-preses el deute d’un país a un preu inferior al que toca.Llavors, els país endeutat paga a l’empresa una quanti-tat superior a la que aquesta ha pagat pel deute, peròinferior al deute que tenia contret amb el país ric. L’em-presa, que obté un marge de benefici en l’operació, escompromet a invertir el total d’aquest darrer import enel país deutor.

Un dels governs que precisament posa més sovint en pràcticaaquesta modalitat de cancel·lació de deute és l’espanyol. Desde 1997, el govern espanyol ha subastat deute per valor d’uns104 milions d’Euros que les ETN espanyoles han comprat peraproximadament 53 milions d’ Euros (gairebé la meitat delpreu real).

CONVERSIÓ DE DEUTE A L’ESTAT ESPANYOL

El deute externde totes les

nacionsempobridesamb l’estatespanyol és

d’aproximadament1,86 bilions de

pessetes.


Sembla que en una operació d’aquesta mena les tresparts surten beneficiades, ja que el país creditor cobrauns diners que dubtosament hagués cobrat de formaíntegra. El país deutor es lliura d’una part del seu deutei el paga a preu inferior. I l’empresa es guanya els dinersde la diferència entre la compra i la venta i a més té totesles facilitats per obrir-se mercat en un país del sud. Peròde nou, qui surt més perjudicada és la població delspaïsos del sud, ja que veu com els seus diners públicsmarxen del país sense revertir en la societat i a canvi rebenuna inversió privada que barra les possibilitats a les ini-ciatives econòmiques locals.

Precarització i explotació en el mónlaboralEls directius de les grans empreses veuen en els dretslaborals una jungla d’obstacles reglamentistes que difi-culten la gestió de la força del treball, la mobilitat in-terna o poder d’anar contractant i acomiadant a lagent en funció de les variacions de la demanda.Afortunadament per a ells, la transnacionalit-zació de les empreses i la conseqüent divisióinternacional del treball ha permès a lesempreses que inverteixen a l’estrangerreduir costos laborals. Paral·lelaments’han beneficiat de la tendència a ladesregulació i flexibilització laboral en elspaïsos amb més tradició industrial.

La desregulació i flexibilització del mónlaboral

Els drets laborals són un conjunt de garanties en el treballque foren assolides per la lluita obrera dels segles XIX iXX als països industrialitzats. Els drets laborals que esconsolidaren durant l’època keynessiana-fordista forenels següents: plena ocupació relativament garantida per


l’Estat; seguretat en la renda i establiment d’un SalariMínim Interprofessional; seguretat en la feina a travésde normes de contractació i acomiadament; seguretat enles condicions de feina; drets socials per mitjà de laseguretat social a través de mesures com l’assegurançad’atur, les pensions per accident, invalidesa o jubilació,etc.

Però en temps de globalització econòmica, les em-preses estan invertint o subcontractant amb més inten-sitat que mai a països del sud, en els quals hi ha poca ogens tradició industrial i, per tant, no existeix un marclaboral excessivament regulat ni tradició sindical. Aquestsfactors, juntament amb l’entrada en una etapa produc-tiva caracteritzada per una producció flexible i adaptadaa la fluctuant demanda, fa que els drets dels treballadorsals països industrialitzats es vegin més qüestionats quemai per la classe empresarial.

Els partidaris de mesures econòmiques liberals no solenplantejar que la solució per a mantenir la competitivitatde la indústria instal·lada als països més desenvolupatssigui la de regular les condicions laborals al sud, sinó que,ben al contrari, la solució que plantegen passa per ladesregulació laboral als països del nord. Des d’aquestalògica es considera que el model de relacions laboralseuropeu s’hauria d’aproximar a un model molt més flexi-ble i competitiu com l’anglosaxó si es vol que l’economiadel vell continent sigui més competitiva. Algunes mesu-res per a la flexibilització que es plantegen, i que ja s’es-tan portant a terme, com per exemple amb el conegut«decretazo» del govern del Partit Popular —que desen-cadenà una vaga general—, són:

– Eliminar la protecció del treball.– Reduir els costs laborals no-salarials.– Desmantellar la maquinaria del salari-mínim.– Descentralitzar la negociació els convenis a nivell

d’empresa.– Ampliar les diferències salarials.– Reduir el poder de negociació dels sindicats, etc.

«Utilitzem alstemporers per

aconseguirflexibilitat iafrontar lesincerteses.»

D. McKenna,Recursos

Humans deMicrosoft


Els defensors de la flexibilitat laboral parlen d’una menad’esclerosis en el mercat de treball europeu. El concepted’euroesclerosis fa referència precisament a la manca deflexibilitat laboral per l’«excés» de garanties amb les queconten els seus treballadors. Per la seva banda, els defensorsdels drets laborals fan referència a la McDonalització deltreball i a les McFeines en relació als perills de models laboralsexcessivament flexibles i canviants, que no generen continuïtati es realitzen en condicions de precarietat.

EUROESCLEROSI VS MCDONALITZACIÓ DEL MERCAT LABORAL

Les noves relacions laborals: inestabilitat iprecarietat

El sistema de producció actual, conegut com a post-for-dista, es caracteritza, entre altres coses, per la confi-guració de la feina-mercaderia, és a dir, el treball comun factor més de producció i com un element més a ges-tionar, a l’igual que la tecnologia, les matèries primereso els diners.

Amb l’objectiu d’adaptar-se als temps de competènciai flexibilitat que corren, una mesura habitual que prenenles ETN és la de reduir plantilla i ocupació estable a tra-vés de les conegudes com a re-estructuracions empre-sarials. La reducció de plantilla és una pràctica habitualja que permet sanejar comptes i tranquil·litzar als accio-nistes en moments d’incertesa, almenys a curt termini.Aquesta pot ser portada a terme per diferents vies: aco-miadaments massius, pre-jubilacions, baixes incentivades,excedències laborals, traspàs de treballadors a altresempreses —als que posteriori es subcontracta o acomiada(com succeí en el cas de Sintel)—, etc. Així, mitjançantprocessos de re-enginyeria són nombroses les persones

«L’empresa éstambéconsiderada(pelstreballadorsacomiadats)com unavíctimaatrapada enlacompetènciaglobal quel’obliga areduir costos ia realitzaracomiadaments.»

New York Times,20-11-94


acomiadades per les grans corporacions. Només als EUAs’eliminen un milió de llocs de treball del sector indus-trial cada any. En el nostre context, bancs com el BSCH iel BBVA, a l’any 2.000, varen eliminar 33.000 llocs detreball, gairebé sense indemnitzacions, tot i haverobtingut beneficis previ als acomiadaments per valor de2.290 i 2.264 milions d’Euros respectivament. Telefònicai Endesa també han portat a terme «restructuracions»semblants en els darrers anys.

Mentre que minva l’ocupació estable, s’imposa la fle-fle-fle-fle-fle-xibilitat xibilitat xibilitat xibilitat xibilitat en la lògica de contractació. Entre d’altres me-sures es subcontracten empreses, es creen filials per acontractar mà d’obra flexible o es contracta —o lloga-al personal a través d’empreses de treball temporal(ETT). Les ETT són empreses que monopolitzen la infor-mació del mercat laboral, es queden amb una part delsalari dels treballadors i obstaculitzen el conflicte labo-ral. L’expansió d’aquest nou sector és tal que algunesETT són també grans transnacionals. Només l’ETT nord-americana Manpower va aconseguir a l’any 1996 aug-mentar els seus ingressos en un 719% a l’Estat Es-panyol.

A més dels contractes temporals, també augmentenels a temps parcial, de manera que cada cop son més lespersones que treballen amb horaris indefinits i en funcióde les necessitats de l’empresa. Es produeix la paradoxade que moltes d’aquestes persones que, en teoria,treballen a temps parcial ho fan en jornades de gairebé40 hores setmanals i romanen durant anys en la mateixaempresa. L’únic que els diferencia dels treballadors fitxesés la mal entesa flexibilitat horària i, sobretot, els salarisque perceben.

La tendència a la precarització s’aguditza quan les em-preses externalitzen activitats econòmiques mitjançantla subcontractació.subcontractació.subcontractació.subcontractació.subcontractació. La subcontractació és un dels tretsclaus del model d’empresa actual, on una de les prin-cipals funcions dels gestors empresarials és buscar quinesactivitats no són crucials per a la companyia per tal d’ex-ternalitzar-les.

«El boncomportament

de lesdespeses depersonal de

Telefónica deEspaña, —quehan disminuït

un 11% enl’exercici— ésel resultat de

la reducció deplantilla:

11.580empleats

menysrespecte a

desembre de1998.»

Balanç de 1999de Telefònica


La subcontractació es fa teòricament amb una empresaaliena a la principal (la que subcontracta), que així eva-deix tota mena responsabilitats amb els treballadors. Peròa la pràctica, l’empresa principal és sovint la propietàriade la infrastructura, la que dirigeix i planifica l’activitat ola formació del personal subcontractat. Els subcontrac-tats solen treballar en condicions de precarietat i ambuna jornada variable en funció de la demanda. Se’ls hipoden alternar els torns d’una setmana a l’altra, cobrenper hores, no tenen vacances o en tenen menys de lesque els hi correspondria i han de comptar amb màximadisponibilitat horària.

1) Estratel, empresa del grup Telefónica, paga tres vegadesmenys als seus treballadors que Telefónica de España —l’empresa matriu— per feines de la mateixa categoria. Unample percentatge de les trucades que fem al 1003 es rebendes del Marroc on a través de la filial Atento es paga el 50%menys als treballadors marroquins que als espanyols.

2) Telefònica elaborà a 1998 un pla de reducció de plantilla de10.000 llocs de treball. Aquest acomiadament costà a l’Estat185.150 milions de pta. (en concepte de prestacions d’atur iel que no s’ingressaria de la seguretat social), mentre que al’empresa li suposaria un estalvi de 150.000 milions en elspròxims vuit anys. D’aquesta manera al 1993 els salarissuposaven un 34,6% de les despeses totals de Telefónica i al1.999 només un 19,2%.

TELEFÒNICA I LES RELACIONS LABORALS

En un context on predominen aquesta mena de con-dicions laborals, no ens ha d’estranyar que els joves queactualment treballen en precari desconeguin els seusdrets laborals, no hagin assistit mai a una assemblea detreballadors o no estiguin afiliats als sindicats. Ben al


contrari, els treballadors i treballadores del mercat labo-ral flexible de cada cop estan més desconnectats entreells, se’ls fa competir per un lloc en un mercat laboralamb atur estructural, i on els canvis continus i la mobilitatels impedeixen comptar amb una estabilitat suficient comper a poder-se conèixer i organitzar. Davant d’això, algunsempresaris encara s’escandalitzen de la manca de lleialtatentre els joves treballadors cap a l’empresa.

Per altra banda, algunes grans ETN no reconeixen eldret dels seus treballadors a sindicar-se, com és el cas deMc Donald’s a la majoria de països on es troba, de FNACo Wal-Mart. Així justifica Wal Mart, empresa amb un miliód’empleats, la seva opció per evitar els sindicats: «A Wal-Mart, respectem els drets individuals dels nostrestreballadors i els animem a que expressin les seves idees,comentaris i preocupacions. Perquè creiem en mantenirun ambient de comunicacions obertes, no creiem en lanecessitat de la representació a través de terceres parts».

Però no pensem que tothom que treballa a les gransETN ho fa en condicions tant precàries i als mateixosnivells de desprotecció. Al 2001, el salari mig delsexecutius de les majors ETN rondava els 15,5 milions dedòlars anuals. Per a fer-nos una idea de la desigualtatsalarial en el sí de les empreses només cal dir que elsexecutius tenen, de mitjana, un sou 411 vegades mésalt que els treballadors. A 1980 aquest rati «només» erade 42 i a 1990 de 85.

«En laindústria

automobilística,la

subcontractacióha anat tant

lluny quealguns

preveuen quela companyiad’automòbilspot convertir-se en breu en

una espèciede casa de

disseny iagència de

marketing denivell

sueperior.»

Lazerson, 1990

1980

Font

: The

Gua

rdia

n.

1990 2000 2001

4285

531

411

600 %

500 %

400 %

300 %

200 %

100 %

0 %


Com ja deia Adam Smith, «els nostres mercaders esqueixen molt dels efectes negatius dels alts salaris alaugmentar el preu, motiu pel qual baixen les vendesdels seus bens aquí i a l’estranger. Però ells no diuenres respecte als mals efectes dels grans beneficis. Ellsromanen silenciosos vers els perniciosos efectes delsseus propis guanys. Ells es queixen només d’aquells del’altra gent».

Internacionalizació del treball: l’explotaciólaboral s’estén al sudLa transnacionalització empresarial ha comportat laconeguda com a divisió internacional del treball, és a dir,la descentralització del procés productiu en diferentspaïsos i, conseqüentment, la industrialització de zonesdel planeta que, com la majoria dels països del sud, finsara no ho estaven. La internacionalització del treball, al’igual que altres processos empresarials, respon tambéa criteris d’optimització de la producció i del treball. Així,són moltes les empreses que han tancat les seves fàbri-ques instal·lades als països del nord i les han portades osubcontractat a països del sud per les «avantatges com-petitives» que aquests ofereixen, és a dir, perquè podenminimitzar el costos de producció. Així, els llocs de treballen el sector del tèxtil varen baixar a l’Estat Espanyol en-tre 1980 i 1993 en un 35,3%. En canvi, al Marroc en elmateix període els llocs de treball en les fabriques tèxtils(instal·lades, en part, per les mateixes empreses espa-nyoles) augmentaren un 166,5%.

Però aquest traspàs de fàbriques no equival a un jocde suma zero, ja que si fem un recompte a nivell mun-dial ens trobem com des de que el treball s’interna-cionalitza s’han eliminat milions de llocs de treball. Defet, entre 1983 i 1999 el nombre de persones contrac-tades per les 200 ETN més grans augmentà només un14,4%, mentre que els beneficis, de forma totalment des-proporcionada, ho feren en un 362,4%.

Tot i que lesETN mouendos terços delcomerç delmón, nomésempleen el3% de laforça detreballmundial.


Treballadors

Font

: El

abor

ació

prò

pia.

400

350300250

200150100

50

0Beneficis

La reducció de mà d’obra no es déu únicament, comafirmen algunes fonts, a la «robotització del procés pro-ductiu» ja que, per sobre d’altres factors, destaca coms’ha agreujat l’explotació (o optimització, segons elsgestors) de la mà d’obra als països del sud. La no-re-gulació o feble regulació laboral existent en aquests paï-sos i les facilitats que posen els governants per a que elsinversors estrangers s’hi instal·lin permeten entendre lacentralitat del factor explotació a l’hora de que les ETNpuguin fer «més amb menys» en termes de mà d’obra.Ens trobem com, per una banda, la internacionalitzaciódel treball ha permès reduir costos en concepte de salaris:per exemple, empreses com Wal Mart, Nike, Adidas oRalph Lauren no paguen més de 20 cèntims d’euro l’horaa les seves treballadores de les zones franques xineses.

Per altra banda, la jornada laboral en aquests païsosés molt més llarga que al nord: aquesta no baixa de les12 hores diàries i en zones com el sud de Xina la mitjanaés de 16 h. S’arriba a extrems en que, com succeeix aalgunes zones franques de Centreamèrica, per a que lestreballadores responguin a un encàrrec urgent sóndopades amb amfetamines; així poden treballar fins a 48hores seguides. Tal i com afirma Tim Connor, coordina-dor de l’Observatori Nike d’Oxfam Austràlia, «la pràcticade contractació externa de la producció seguida per com-

PerPerPerPerPercentatge de crcentatge de crcentatge de crcentatge de crcentatge de creixement del nombreixement del nombreixement del nombreixement del nombreixement del nombreeeeede trde trde trde trde treballadors en reballadors en reballadors en reballadors en reballadors en relació als beneficiselació als beneficiselació als beneficiselació als beneficiselació als beneficisa les 200 ETN més grans (1983 – 1999)a les 200 ETN més grans (1983 – 1999)a les 200 ETN més grans (1983 – 1999)a les 200 ETN més grans (1983 – 1999)a les 200 ETN més grans (1983 – 1999)


panyies com Nike, Adidas i Levis força als propietaris deles factories subcontratades a una competència ferotgeque es tradueix en una reducció de costos, un incrementde la flexibilitat i una acceleració del procés productiu».

Després d’un any d’investigacions a desenes de tallers tèxtils aTànger (Marroc), l’ONG Setem ha demostrat que determinadesempreses espanyoles subcontraten tallers que violen greumentimportants drets humans i laborals. Segons Setem, el 60 % delstallers de Tànger que contracten treballadores en condicionstotalment inacceptables, produeixen per a empresesespanyoles com Inditex (Zara, Berska, Massimo Dutti, etc.),Mayoral o El Corte Inglés.

EXPLOTACIÓ DE MA D’OBRA AL MARROC

Malgrat que no falten motius als obrers i obreres delsud per a reivindicar més dignitat en el seu treball, latransnacionalització empresarial comporta les següentsdificultats per a fer efectives aquestes reivindicacions:

a) Els directius que prenen les decisions a l’empresa estandistants físicament del lloc on es realitza la reivin-dicació. A més, com hem vist en l’anterior apartat, lapropietat de les empreses esdevé més difusa i com-plexa en cas de que aquestes cotitzin en borsa.

b) La capacitat financera de l’ETN possibilita una resis-tència prolongada a la vaga. A més, si a un país es favaga, només cal que s’intensifiqui la producció en lafilial d’un altre país per tal de que la protesta no re-percuteixi en els resultats econòmics de l’empresa.

c) A nombroses zones franques la sindicació i les vaguesson il·legals. En algunes regions, fins i tot, els sindica-listes són víctimes de la repressió amb la que les sevesempreses pretenen silenciar les seves reivindicacions.


d) I sovint, quan els obrers i obreres de les zones franquesaconsegueixen organitzar-se i assolir mínims dedignitat laboral, les fàbriques emigren a llocs onaquestes condicions encara no es donen. Seria aquestel motiu pel què Reebock, a 1.995, ja havia substituïtel 60% dels seus contractes amb Corea i Taiwan i optàper fer les seves comandes a les recent creadesfàbriques de Xina i Indonèsia. A les fabriques de leszones franques de Guatemala se les anomena «Go-londrinas» perquè, com a tants altres països de laregió, d’un dia per l’altre poden volar i desaparèixeremportant-se la tecnologia, les mercaderies i els sousde les treballadores.

Informació d’aquesta mena refuta l’axioma del capi-talisme global segons el qual la IED als països del sud ésuna font de desenvolupament, de generació de nousllocs de treball o equival a una transferència des delspaïsos més rics de benestar, tecnologia, capital i conei-xement.

Dona i treball: l’explotació portada l’extrem

Les dones composen el 70% dels 1.300 milions de per-sones que es troben en condicions d’absoluta pobresaal món. En l’actual context de desigualtat les dones sónles que paguen el preu més alt: majors taxes d’atur, feinesde pitjor qualitat, sous més baixos i drets socials mésprecaris.

La incorporació de la dona al mercat laboral ha sigutpossible no només per una major centralitat de valorsfeministes o el triomf de demandes d’igualtat d’oportu-nitats entre sexes. L’interès del mercat en que això fosaixí ha sigut clau en aquest recent canvi en l’estructurasocial. Tinguem en compte els grans beneficis que re-porta la incorporació de la dona al mercat laboral a lesempreses per la disminució de costos laborals. A l’estatespanyol les dones cobren un 30% menys que els homesper treballs de la mateixa categoria laboral. Però de nou,

«La destresamanual de ladona orientalés famosa en

tot el món.Les sevesmans són

petites itreballen

ràpid i ambsuma cura

¿Qui podràestar doncs

millorqualificada

per acontribuir a

l’eficàciad’una cadenade producció

que una donaoriental?»

Ho Kown Ping,empresari


aquest eix de desigualtat es manifesta més clarament alspaïsos del sud.

A banda del factor salarial, les ETN ocupen gairebéexclusivament a dones a les zones franques, sovint perla convicció de que són més eficients, submises i tolerantsa les tasques repetitives. A més, els empresaris valorenque les dones siguin més flexibles en l’àmbit laboraldegut a estar acostumades al treball domèstic no remu-nerat de manera que, com reconeix la UNCTAD, acomia-dar-les «els hi resulta menys traumàtic».

«Pot contractar a Rosa Martínez per 57 cèntims l’hora. Rosa ésmolt més que colorista. Ella i les seves companyes sónconegudes per ser aplicades, fiables i aprendre ràpid». Aquestera el contingut d’un anunci que apareixia a la revista Bobbinposat per un grup empresarial de El Salvador. Juntament alrètol apareixia la fotografia d’una suposada Rosa Martíneztreballant amb una màquina de cosir. El 90% d’aquest anuncifou finançat per USAID, l’agència de desenvolupamentinternacional de EUA.

SUBMISSIÓ

Las Les dones treballadores pateixen més abusos enl’àmbit laboral que els homes. Un estudi del «Movimientode Mujeres Trabajadoras y Desempleadas Maria ElenaCuadra» fet sobre una mostra de 2.562 treballadores dea zones franques de Nicaragua, on el 70% del personalque treballa a zones franques són dones menors de 25anys, reflecteix les següents conclusions: el 44% de tre-balladores no disposa d’àrea de menjador; el 35% re-quereix permís per anar al bany; el 34% afirma quenomés a vegades els hi donen permís per anar al metge,i el 47% de les que tenen permís reben retallades en elsou per aquest fet. Després de la maternitat, el 46% deles dones no conservaven el mateix lloc de feina. Al 33%,


al haver de dur el fill al metge, l’empresa els hi dedueixpart del salari. El 29% han sofert malalties o lesions arreldel treball en la zona franca. El 5% ha sofert violènciafísica i el 18% violència verbal o pressió psicològica alsllocs de treball.

Altres recerques han demostrat com moltes dones sónacomiadades o no contractades quan tenen més de vint-i-cinc anys o quan es queden embarassades. S’arriba aextrems en els que es controla a les dones treballadoressi tenen la menstruació quan pertoca per a assabentar-se de si estan embarassades.

Contaminació del planeta i depredaciódels recursos naturals

Es necessitarien deu planetes com la Terra pera que els països pobres poguessin consumir

tant com consumeixen els països rics.Durant els anys noranta l’emissió de CO2,la principal causa d’escalfament del pla-neta, va augmentar un 9% (un 18% aEUA). 30.000 persones moren cada dia

per ingerir aigua contaminada. 17 milionsd’hectàrees de boscos desapareixen cadaany i 6.000 espècies animals són extermi-

nades. Davant aquesta realitat són po-ques les ETN que reaccionen per a pal-liar-la, i moltes les que l’agreugen. Ésaquest un factor més que reflecteix commentrmentrmentrmentrmentre les ETN privatitzen els guanys,e les ETN privatitzen els guanys,e les ETN privatitzen els guanys,e les ETN privatitzen els guanys,e les ETN privatitzen els guanys,

socialitzen els costossocialitzen els costossocialitzen els costossocialitzen els costossocialitzen els costos i les exteri les exteri les exteri les exteri les externalitats negativesnalitats negativesnalitats negativesnalitats negativesnalitats negatives dela seva activitat amb la resta de la societat i amb el me-diambient.

Juntament al dumping laboral, un dels principals mo-tius de les empreses per a invertir a l’estranger és la per-missibilitat dels països amfitrions, sobretot del sud, enafers mediambientals. El dumping mediambiental és unapràctica conscient i que fins i tot s’ha promogut des


d’institucions multilaterals com el Banc Mundial. A de-sembre de 1991, l’economista en cap del BM, LawrenceSummers, va escriure un document intern sobre la ido-neïtat d’internacionalitzar les «empreses brutes», el qualva sortir a la llum aixecant una gran polèmica. En aquestdocument, Summers proposava que les empreses con-taminants s’instal·lessin als països en desenvolupamentper diferents motius entre els que destaquen que sónpaïsos que encara tenen molt d’espai per contaminar(«països under-polluted», com els qualifica) i l’escassaincidència del càncer sobre els seus habitants (ja que «elspobres es moren abans i per altres motius»).

Les empreses de major impacte mediambiental són lesque es dediquen a extreure recursos naturals. Aquestesempreses, a banda de generar l’activitat més depre-dadora, fonamenten la seva activitat en una apropiacióabusiva i, en molts casos, il·legítima de recursos natu-rals. Matèries primeres, metalls, recursos energètics, ...esdevenen objectes de processos de privatització i mer-cantilització. És el que està passant, per exemple, ambles reserves d’aigua potable, concebudes pels inversorscom una «mercaderia» cada cop més valuosa i vers, comasseguren alguns inversors, la que existeix una «ex-ponencial demanda».

El projecteRalcod’Endesa al’alto Bío Bío(Xile)consisteix enconstruir unapresa queinundarà3.500 ha. Deterra fèrtil idesplaçarà1.500indígenes deles sevescomunitats

L’explotació comercial dels serveis relacionats amb el controld’un recurs natural com l’aigua, reporta anualment guanys de200.000 milions de dòlars. Dues ETN franceses, Vivendi-Generales des Eaux i Suez Lyonnaise des Eaux, dominen aquestmercat, tot i que cal destacar la creixent expansió de lamultinacional catalana Aigües de Barcelona (AGBAR). Així, lesgrans empreses mediatitzen cada cop més l’accés a l’aiguapotable i a altres recursos naturals.

EL SERVEI DE L’AIGUA


L’acord TRIPS, del que parlàvem en el capítol 2,legalitza aquesta mena de privatització de la Natura, enconcret, la concessió de patents sobre éssers vius per aser explotats amb fins comercials i lucratius. Tot un reflexde la concepció materialista i reduccionista del món quees pot arribar a tenir des del sector empresarial. Entred’altres implicacions, les patents relacionades amb elsésser vius solen comportar un espoli de la riquesa natu-ral existent als països del sud per part de les grans ETN.Recentment, Costa Rica ha concedit a la farmacèuticaMerk, a canvi d’un milió de dòlars, l’accés a tots els seusrecursos genètics, equivalents a un 5% de totes les es-pècies d’éssers vius de la Terra.

En termes d’impacte ambiental, entre les empresesextractores de recursos naturals destaca l’acció de lesdedicades al sector petroler. Aquest tipus d’empreses sónles que supediten més clarament els interessos am-bientals al seu propi benefici. En quan als impactes dela seva activitat, diversos informes d’impacte mediam-biental descriuen nombrosos casos de: contaminaciód’aigües; desforestació per a fer oleoductes, campa-ments, carreteres i heliports; pèrdua de biodiversitat;trencament de compromisos de reforestació o de rea-condicionament de terres; danys als cultius dels pobla-dors, etc.

Per altra banda, aquests informes demostren tambél’impacte negatiu de l’activitat d’extracció petrolera enla salut pública. En molts casos el dany ecològic i a lasalut tenen relació directa: els vessaments de petroli id’olis al terra i als rius, o l’oxidació de tubs i desguassosprovoquen malalties com mal d’oïda, infeccions a la pell,diarrea, mals de cap, canvis de pigmentació, berrugues ièczemes. També s’ha vist com en àrees contaminadesaugmenta el percentatge d’avortaments, de morts percauses desconegudes, d’esterilitat i de càncer.

Tot i que les energètiques són les empreses mésagressives amb el mediambient, entre les empreses méspoderoses de l’Estat Espanyol hem de fer referència al’impacte ambiental de les hoteleres, algunes de les quals

LaConfederació

NacionalIndígena de

l’Equador hainiciat una

multimilionàriademanda

judicial contrala Texaco perhaver abocat11.300 litres

de petroli crua la selva

amazónicaequatoriana

durant 20anys.


han portat a terme importants processos d’interna-cionalització. Seria el cas del Grup BarGrup BarGrup BarGrup BarGrup Barcelócelócelócelóceló que comptaamb complexes hotelers de luxe a Mèxic, Tunísia, Repú-blica Dominicana, Guatemala, Costa Rica i EUA. Perexemple, a Tambor (Costa Rica), un dels hotels Barceló,de 400 habitacions, està situat a 50 metres de la mar.Per a la seva construcció es va acabar amb la vegetacióde tota la vessant d’una muntanya, es va tapar un pantà,es va extreure arena d’un riu i es va destruir una mun-tanya per fer-ne una pedrera. Tot això sense els permi-sos de les administracions del país. Més tard es va agafararena blanca d’una platja propera per tal de tapar l’arenanegra que hi havia a la platja privada del complex, ja quel’arena negra no era prou estètica per les fotos delscatàlegs publicitaris. Un altre geganthoteler mallorquí, Sol MeliàSol MeliàSol MeliàSol MeliàSol Melià,ha aixecat recentment unaonada de mobilitzacions i haestat denunciat per la so-cietat civil de la zona Coste-ra de Santa Cruz (Costa Rica)per pretendre aconseguir laconcessió d’un nou aqüífer,que es sumaria als quatre que jaexplotava, per a regar el nou camp degolf de l’Hotel Melià Conchal- Paradisus.

Repsol-YPF realitza la seva activitat en àrees protegides com: laReserva Llancanelo d’Argentina; el Parque Nacional KaayaGran Chaco, Parque Nacional Amboró, Parque NacionalApolobamba, Parque Nacional Madidi, Reserva de la biosferaPilon Lajas i Parque Nacional Isiboro Secure de Bolívia; i, aEquador, al Bosque Protector Mindo-Nambillo i a la Reserva dela Biosfera Cayambe Coca.

REPSOL A AMÈRICA LLATINA

«Con el aguaque necesitael Hotel Meliàse podríaabastecer unaciudad de200 mil hab.Imagínense elmontón deagua que eseso.»

Tríptic delComité de Luchaen Defensa delas AguasCosteras deSta. Cruz


Per a saber més sobre els temes tractatsen aquest capítol

BRUNET, I. y BELZUNEGUI, Á. (2003), Flexibilidad y forma-ción, Icaria, Barcelona.

CANAL, C. (2001), Las empresas militares privadas, Cáte-dra Unesco per la Pau de la UAB, inèdit.

COLECTIVO DE DIFUSIÓN DE LA DEUDA ECOLÓGICA (2003), Deudaecológica. ¿Quién debe a quién?, Icaria, Barcelona.

DUBOIS, MILLÁN y ROCA (2001), Capitalismo, desigualda-des y degradación medioambiental, Icaria, Barcelona.

GAVALDÀ, M. (1998), «Repsol en Bolivia: una transnacio-nal en el trópico latinoamericano», Ecología Política,nº 15.

— (2003), La recolonización, Icaria, Barcelona.GIORDANO, E. (2002), Las guerras del petróleo, Icaria,

Barcelona.KANOUI, V. (2001), «Globalización, multinacionales y po-

blaciones en peligro», Cuadernos para el debate nº 2,Metges sense fronteres, Barcelona.

MADELEY, J. (1999), Big business, poor peoples: the impactof transnational corporations on the world’s poor, ZedBooks.

INFORMES DE LA ORGANITZACIÓ INTERNACIONAL DEL TREBALL

(OIT).

NOTA: En aquest capítol dedicat als impactes de l’expansió empresarialno hem fet referència a la privatització dels serveis públics degut a queel proper número de la col·lecció ContraArguments, està dedicatexclussivament a aquest tema. En ell, exposarem l’impacte de les empresespel que fa a la mercantilització d’aquests serveis el qual es pot mesurar, perexemple, en termes de vulneració de drets socials i de les condicions delsserveis, de barreres i dificultats per al control públic del seu subministramento pel que respecta a l’estratificació social de la ciutadania.

a

105Prefaci

Poder ciutadà vspoder empresarial

4

106Poder ciutadà vs poder empresarial

A mode de conclusióL’imperatiu de l’expansió econòmica i de l’acumulaciós’ha revestit i intentat legitimar a través d’ una sèried’axiomes (com, per exemple, que la inversió estrangerai la liberalització econòmica són la millor manera decrèixer econòmicament i d’estendre benestar entre lapoblació mundial) que s’han desmoronat i han perdutcredibilitat un cop s’han fet realitat. Al llarg d’aquesttreball hem vist com en l’actual fase del capitalisme,caracteritzada per una competència global cada cop mésaccentuada, l’acció de les grans empreses comporta lavulneració de molts dels aspectes que tenen a veure ambl’interès general de la població: la solidaritat entre poblesi persones, la sostenibilitat ambiental, els drets humansfonamentals, els drets econòmics, la democràcia, la lli-bertat d’expressió, etc. En definitiva, són molts els motiusque ens porten a considerar a les ETN com a agents eco-nòmics privats amb interessos distints i, en molts casos,contraris als de la majoria de la població.

Tot i la dimensió del poder de les ETN i la seva capa-citat per a definir meta-regles, no podem subestimar elpoder de la població a l’hora de construir alternatives id’instaurar micro-regles. De fet, són moltes les alterna-tives que ja estan en marxa promogudes per un ampleventall de moviments populars. En aquest quart i darrercapítol ens centrarem en la definició de possibles accionsindividuals i, sobretot, col·lectives per a l’exercici d’uncontrapoder al poder empresarial. Destinar recursos aaccions de resistència —o a alternatives a nivell micro—com les que descrivim no té perquè restar importànciani a la política de masses ni a plantejaments de transfor-mació política i econòmica més profunds o estructurals.Al contrari, podria reforçar-los.


Alternatives i resistències

Consum responsable i crític

A partir d’actes tant quotidians com el consum es po-den engegar incitaves més transformadores del que potsemblar. Cal ser conscients del poder que tenim com aconsumidors (o com a no-consumidors), ja que en elconsum de les persones se sustenta l’actual sistema eco-nòmic. De fet, és la nostra dependència cap els productesi serveis de les grans ETN el que les fa més poderoses.Així doncs, una primera opció seria que intentéssim de-cidir per nosaltres quines són les nostres necessitats deconsum reals, ja que, com hem vist, moltes necessitatssón construïdes per les ETN i inculcades a través delsmitjans de comunicació i la publicitat.

A l’hora de consumir podem intentar que els produc-tes compleixin una sèrie de criteris com: a) que siguinecològics o tinguin el mínim impacte mediambiental; b)que estiguin fabricats el més localment possible; c) queels treballadors cobrin dignament per a la seva elaboraciói, a ser possible, que la seva feina no reporti beneficis aqui no treballa com passa amb la majoria dels accionis-tes i/o propietaris de les grans ETN.

Respecte a aquest darrer criteri una possibilitat a lesnostres mans és la de donar suport a les iniciatives decooperativismecooperativismecooperativismecooperativismecooperativisme, ja que els beneficis que de les coope-ratives s’obtenen repercuteixen directament en els tre-balladors. Quan els productes han de ser importats depaïsos del sud, com el cafè o la xocolata, podem asse-gurar-nos de que s’han produït des d’una organitzaciócooperativa on els treballadors gaudeixen de condicionslaborals i salaris dignes. És el que es coneix com a comerçcomerçcomerçcomerçcomerçjustjustjustjustjust, sistema de comerç que a més de comprometre’s ambla dignitat laboral, redueix a mínims el nombre d’inter-mediaris entre productor i consumidor.

Para Per a que l’ètica en el consum no sigui quelcomelitista i inaccessible per a moltes butxaques, podemorganitzar-nos en cooperatives de consumcooperatives de consumcooperatives de consumcooperatives de consumcooperatives de consum, és a dir, enespais que ens permetin consumir diferents productes


que han estat produïts respectant els criteris abans es-mentats i a preus més assequibles que si ho féssim indi-vidualment. Més assequible encara resulta participar enxarxes d’interxarxes d’interxarxes d’interxarxes d’interxarxes d’intercanvicanvicanvicanvicanvi de bens o de serveis no mercan-tilitzats. Aquests són espais on podem intercanviar roba,mobles, llibres, coneixements, serveis domèstics etc. queno estan mediatitzats pels diners i, per tant, es fonamen-ten en el valor d’ús real enlloc d’en el valor de canvi.

Si es dóna el cas, podem tenir en compte la nostradimensió com estalviadors i evitar tenir els nostres dinersa grans bancs i caixes les quals operen amb els nostresestalvis amb absoluta irresponsabilitat social i mediam-biental. En aquest cas, l’opció existent es diu banca èticabanca èticabanca èticabanca èticabanca ètica.

Finalment, dir que davant la mercantilització de lainformació i del coneixement al que estem assistint po-dem accedir a recursos en els que aquests dos elementscirculen lliures d’interessos econòmics, publicitat enco-berta, drets d’autor o copyrights.

1) XarXarXarXarXarxes d’interxes d’interxes d’interxes d’interxes d’intercanvis de coneixements i de trcanvis de coneixements i de trcanvis de coneixements i de trcanvis de coneixements i de trcanvis de coneixements i de trocococococ:www.reasnet.com

2) Guies de Consum:Guies de Consum:Guies de Consum:Guies de Consum:Guies de Consum: www.cric.pangea.org, www.pangea.org/xarxaconsum, www.cleanclothes.org,www.ethicalconsumer.org, www.ropalimpia.org,www.comerciojusto.com, www.ethicaltrade.org,www.novethic.fr, www.transnationale.org

3) Cooperatives (prCooperatives (prCooperatives (prCooperatives (prCooperatives (producció i consum)oducció i consum)oducció i consum)oducció i consum)oducció i consum): cooperativestreball.coop,cooperativagerminal.galeon.com, agrariamanresa.org/html/Consum.htm

4) Estalvi:Estalvi:Estalvi:Estalvi:Estalvi: www.fets.org, www.economiasolidaria.org/rufas,www.pangea.org/oikocredit

5) LliurLliurLliurLliurLliure accés al coneixemente accés al coneixemente accés al coneixemente accés al coneixemente accés al coneixement: www.elwarez.com, www.gnu.org/licenses/licenses.html, www.linux.org

6) Alliberament de la inforAlliberament de la inforAlliberament de la inforAlliberament de la inforAlliberament de la informació:mació:mació:mació:mació: www.indymedia.org,www.liberinfo.net

RECURSOS


Mobilització i organització de la població

La mobilització de la societat civil ha permès assolir im-portants guanys davant l’expansió de les ETN. Recent-ment a Perú i Bolívia camperols i indígenes impedien alseu govern que aprovessin importants paquets de pri-vatitzacions. En països com el nostre s’estan obrint dife-rents línies de mobilització davant del poder de les gransempreses. L’actual cicle de protesta contra la mundia-lització capitalista està configurant un teixit social prousòlid com per a poder generar incitaves amb capacitatd’incidència.

a) Campanyes de boicot. Campanyes de boicot. Campanyes de boicot. Campanyes de boicot. Campanyes de boicot. Una fórmula de mobilitzacióhabitual contra determinades empreses o per a inci-dir en política la conformen les campanyes de no-consum o boicot a determinats productes. El boicotde consum es pot promoure a nivell individual, peròla campanya pot tenir encara més repercussió si bus-ca adhesions i el no-consum d’actors col·lectius comara col·legis, ajuntaments, universitats, federacionsd’associacions, etc.

Una de les primeres campanyes de boicot de granincidència fou la que denunciava els abusos de Nestléals països del sud. Darrerament s’han succeït cam-panyes contra empreses acusades d’explotar la seva màd’obra (Nike, Adidas, Reebock, Levi’s o Disney),d’assassinar sindicalistes (Coca-Cola) o de participar enla guerra contra l’Iraq (veure www.boicotpreventiu.org).Moltes d’aquestes campanyes han tingut certaincidència social de manera que les empreses han vistreduït un marge dels seus beneficis i la seva cotitzacióa la borsa. Tinguem en compte que a les empreses quetant inverteixen en publicitat el pitjor que se’ls pot ferés malmetre la seva imatge.

b) Guerrilla de comunicación. Guerrilla de comunicación. Guerrilla de comunicación. Guerrilla de comunicación. Guerrilla de comunicación. CGuerrilla de comu-Guerrilla de comu-Guerrilla de comu-Guerrilla de comu-Guerrilla de comu-nicació. nicació. nicació. nicació. nicació. En reacció a la invasió de la publicitat i de laseva permanent i exponencial presència en l’esferapública s’han organitzat iniciatives que pretenen crearinterferències o donar la volta als missatges publicita-


ris per tal que vagin en contra de les corporacions ide la imatge de marca en la que tant inverteixen.

c) Acció dirAcció dirAcció dirAcció dirAcció directa i desobediència civil. ecta i desobediència civil. ecta i desobediència civil. ecta i desobediència civil. ecta i desobediència civil. L’acció directa ila desobediència civil permeten a la població orga-nitzada assolir per diferents vies un ample ventall d’ob-jectius com: plantejar demandes o queixes, fer arri-bar missatges, visualitzar contradiccions o fer malbéels interessos de les grans empreses.

d) Lluita sindicalLluita sindicalLluita sindicalLluita sindicalLluita sindical. Si parlem d’acció directa o mobilitzaciódavant els abusos empresarials cal ressaltar l’acció delsmateixos treballadors de les grans empreses, orga-nitzats habitualment en sindicats. Entre les darrerescampanyes de més repercussió hom recordarà l’acam-pada dels treballadors de Sintel a la Castellana (Ma-drid) o les tancades en la fàbrica de les treballadoresde Fontaneda. Cal destacar també la cooperació por-tada a terme des d’alguns sindicats del nord amb elstreballadors i treballadores del sud per tal de col·la-borar en la seva organització i en la denúncia d’abu-sos laborals, així com la creixent tendència cap a lainternacionalització de la lluita sindical .

Campanyes de boicotCampanyes de boicotCampanyes de boicotCampanyes de boicotCampanyes de boicot: www.boicotpreventiu.org (contral’economia de guerra), www.infact.org (Philip Morris);www.babymilkaction.org (Nestlé), www.pressurepoint.org(ExxonMobil), www.globalexchange.org/economy/corporations/nike (Nike), spanner.org/mclibel/vdo, www.mcspotlight.org(McDonald’s, la primera web inclou un vídeo del famós casMcLibel);

GuerGuerGuerGuerGuerrilla de comunicació:rilla de comunicació:rilla de comunicació:rilla de comunicació:rilla de comunicació: www.guerrillamedia.org,www.lasagencias.org, www.adbusters.org

GrGrGrGrGrups d’Acció dirups d’Acció dirups d’Acció dirups d’Acció dirups d’Acció directa:ecta:ecta:ecta:ecta: www.cazalobbies.net, www.yomango.net,rts.gn.apc.org (Reclaim the Streets)

Lluita sindical: Lluita sindical: Lluita sindical: Lluita sindical: Lluita sindical: www.aflcio.org/corporateamerica/paywatch/what2do/; www.cgt.es/legislacion.html

RECURSOS


Recerca activistaLa recerca des de posicions d’activisme polític ens podenpermetre analitzar amb rigorositat els mecanismesd’expansió i radicalització del poder de les grans em-preses, i comptar així amb més eines per a la nostra tas-ca de reflexió, debat i acció.

a) Desvetllar secrDesvetllar secrDesvetllar secrDesvetllar secrDesvetllar secretsetsetsetsets. Hi ha tota una sèrie d’informacionsque les ETN no estan obligades a fer publiques com:acomiadaments dels treballadors d’altres països, lesemissions de tòxics de les filials a l’estranger, les avan-tatges reals amb les que es troben als llocs on inver-teixen, etc. Així doncs, pot ser interessant que per lavia de la recerca aquesta informació es faci pública isigui difosa.

b) Fonamentar les campanyes dels moviments socials.Fonamentar les campanyes dels moviments socials.Fonamentar les campanyes dels moviments socials.Fonamentar les campanyes dels moviments socials.Fonamentar les campanyes dels moviments socials.Donat el pes que hem vist que tenen les ETN en moltesde les problemàtiques que ens afecten, seria inte-ressant que tota protesta o mobilització social apro-fundís en la diagnosi dels problemes i, mitjançant larecerca, intentés esbrinar quins interessos transna-cionals es troben al darrera la problemàtica per la qualens mobilitzem.

c) Les emprLes emprLes emprLes emprLes empreses espanyoles.eses espanyoles.eses espanyoles.eses espanyoles.eses espanyoles. Un altre filó de recerca ésel de les ETN espanyoles, les quals estan poc inves-tigades en comparació a les nord-americanes o nord-europees. Aquesta situació pot ser que canviï en breugràcies a un col·lectiu de recerca-activista que s’estàconsolidant a nivell estatal: el ojo transnacional. Calressaltar que en la seva web s’hi troba una guia decom fer recerca sobre ETN.


1) ObserObserObserObserObservatoris i cervatoris i cervatoris i cervatoris i cervatoris i cercadors generals:cadors generals:cadors generals:cadors generals:cadors generals:www.transnationale.org; www.corpwatch.org;www.corporatewatch.org; www.cornerhouse.org ;www.alainet.org, www.hoovers.com, www.northernlights.com,www.business.com, www.shareholderaction.org

2) ETN espanyoles: ETN espanyoles: ETN espanyoles: ETN espanyoles: ETN espanyoles: www.ojotransnacional.org;;;;;www.observatorideute.org, www.moles.org.

3) Mediambient i indústria enerMediambient i indústria enerMediambient i indústria enerMediambient i indústria enerMediambient i indústria energètica:gètica:gètica:gètica:gètica: www.epa.gov,www.scorecard.org, www.rtknet.org,www.petroleumplace.com, www.oilonline.com,www.oilandgasonline.com, www.worldoil.com,www.gasandoil.com, www.api.org, www.petromindo.com,www.eia.doe.gov, www.epa.gov/globalwarming

4) Extracció de rExtracció de rExtracció de rExtracció de rExtracció de recursos als països del sudecursos als països del sudecursos als països del sudecursos als països del sudecursos als països del sud:www.mineralpolicy.org, mpi.org.au, www.miningwatch.ca,www.ogap.org, www.amazaonwatch.org,www.amazonalliance.org, www.ran.org, www.foei.org,www.seen.org, www.nma.org, www.goldinstitute.org

5) Abusos dels dirAbusos dels dirAbusos dels dirAbusos dels dirAbusos dels directius:ectius:ectius:ectius:ectius: www.aflcio.org/paywatch/index.htm

6) Relació emprRelació emprRelació emprRelació emprRelació empreses i oreses i oreses i oreses i oreses i organismes interganismes interganismes interganismes interganismes internacionals:nacionals:nacionals:nacionals:nacionals:www.bankwatch.org, www.bicusa.org, www.whirledbank.org,www.eireview.org, www.ems.org/banks/world.html

7) DrDrDrDrDrets humansets humansets humansets humansets humans: www.derechos.org, www.hrw.org,www.business-humanrights.org/index.html

8) DrDrDrDrDrets laborals:ets laborals:ets laborals:ets laborals:ets laborals: www.laborrights.org, www.osha.gov,www.msha.gov, www.eeoc.gov, www.labornet.org,www.globalexchange.org, www.sweatshopwatch.org,www.uniteunion.org, www.coalitionforjustice.net

9) Contribucions de les emprContribucions de les emprContribucions de les emprContribucions de les emprContribucions de les empreses (suboreses (suboreses (suboreses (suboreses (suborns, lobbying):ns, lobbying):ns, lobbying):ns, lobbying):ns, lobbying):www.opensecrets.org, www.followthemoney.org

RECURSOS PER A LA RECERCA SOBRE ETN



BLISSET y BRUNZELS (2000), Manual de guerrilla de comu-nicación, Virus, Barcelona.

CRIC (2000), Come y calla... o no. Incidir en el sistema através del consumo, Icaria, Barcelona.

CRIC (1997), Rebelión en la tienda, Icaria, Barcelona.FARRÉ, I. (2002), Consumidores activos. Experiencias ac-

tivas para el siglo XXI, Icaria, Barcelona.NEXE – Quaderns d’autogestió i economia cooperativa

(Publicació semestral).TEITELBAUM, A. «El papel de las sociedades transnacionales

en el mundo contemporáneo, necesidad de su encua-dramiento jurídico», a www.cetim.ch/activ/esppart1.pdf.

114Prefaci

115Prefaci

Glossari d’acrònims

ALCA: ALCA: Àrea de Lliure Comerç de les AmèriquesBM: Banc MundialCEPAL: Comisión Económica para América Latina y el CaribeCT: Comissió TrilateralCW: Consens de WashingtonETN: Empreses TransnacionalsEUA: Estats Units d’AmèricaFEM: Fòrum Econòmic MundialFMI: Fons Monetari InternacionalFOEI: Amics de la Terra InternacionalGATS o AGCS: Acord General sobre el Comerç de ServeisGATT: Acord General sobre Arancels Aduaners i ComerçGC: Global CompactIED: Inversió directa a l’estrangerNAFTA: Tractat de lliure comerç d’Amèrica del NordOCDE: Organització per a la Cooperació i el DesenvolupamentEconòmicOCU: Oficina de Consumidors i UsuarisOMC: Organització Mundial del ComerçONU: Organització de les Nacions UnidesPAE: Pla d’Ajustament EstructuralPNUD: Programa de les Nacions Unides per al DesenvolupamentRP: Relacions PúbliquesTRIPS o ADPIC: Acord sobre els Aspectes dels Drets de PropietatIntel·lectual Relacionats amb el ComerçUNCTAD: Centre sobre les Empreses Transnacionals de les NacionsUnides

Am el suport de:

El subtil poder de les transnacionals«Les multinacionals actuem com un lubricant per a la...

Documents

Transcript of El subtil poder de les transnacionals«Les multinacionals actuem com un lubricant per a la...