c r e a c i ó i c o n s t r u c c i ód ' u n a b a s s a

Tal l e r

LA BASSA

Objectius Aprendre els paràmetres físico-químics que serveixen per a caracteritzar una bassa i estudiar-ne la seva variació al llarg de l’any. Conèixer els animals i plantes que viuen associats a la bassa. Descobrir els trets bàsics de la biologia de les espècies de la bassa: període de cria, estratègies de respiració, d’alimentació, etc. Comprendre el sentit de la xarxa tròfica. Relacionar el treball a la bassa amb ecosistemes aquàtics locals, nacionals i d’arreu del món, desenvolupant-ne una major comprensió conceptual i una major valoració i compromís per la seva conservació. Facilitar el coneixement de tècniques de treball de camp: cerca d’animals, captura i posterior anàlisi identificativa. Familiaritzar-se amb l’ús del material específic (termòmetre, salabrets, lupes de mà, etc.). Aprendre a construir basses i estanyols. Implicar la comunitat educativa en la creació de basses i en la valoració de la seva importància biològica. Practicar càlculs matemàtics bàsics i aplicacions de l’ordinador. Ressaltar la importància del treball en grup.

El taller de la bassa

Les basses, com altres ecosistemes d’aigua dolça, han estat sovint menystingudes per l’home, a no ser que en pogués obtenir un benefici directe. Especialment al llarg del segle XX, moltes basses, estanyols i llacunes d’aigua dolça o salobre van ser assecades per aturar la transmissió del paludisme i per obtenir nous terrenys per conrear o, més darrerament, per urbanitzar. De masses d’aigua estancada n’hi ha de moltes mides i la llengua popular els atribueix noms diferents: basses, ullals, llacunes, estanys, estanyols, etc. A més n’hi ha que són temporals i només s’omplen en èpoques de pluges o de llevantades marines i d’altres que tenen aigua tot l’any. En totes elles, però, la vida hi bull i són curulles de plantes i animalons que hi desenvolupen llurs cicles vitals. Els éssers vius hi neixen, hi creixen, s’hi reprodueixen i s’hi alimenten de per vida o en alguna fase del seu cicle vital. A més, hi ha altres animals que tot i no viure-hi s’hi acosten per abeurar-s’hi, alimentar-se o, fins i tot, per a trobar-hi el seu recer.

Podem descriure una bassa com una massa d’aigua estancada de petites dimensions i poca fondaria. El seu origen pot ser divers. Algunes són naturals mentre que altres han estat creades per l’home, sovint amb finalitats ramaderes. Igualment, l’aigua que s’hi estanca pot provenir directament de la pluja o bé d’alguna font o brollador. A les basses, lògicament, no només hi ha aigua. Les aigües estancades, assolellades i, normalment, poc profundes constitueixen un ecosistema riquíssim on s’hi desenvolupen una gran quantitat de formes de vida, totes elles adaptades a les condicions molt especials que es donen en aquests medis, sovint efímers i sotmesos a gran quantitat de pertorbacions.

Aquest taller proposa la creació d’una bassa al centre educatiu o en una àrea que es pugui accedir i gestionar fàcilment pels responsables pedagògics del centre. Es completa el taller amb l’aprofitament pedagògic de la bassa gràcies al seguiment dels paràmetres físico-químics de l’aigua de la bassa i a l’estudi de la fauna macroscòpica d’aquesta.

in

tr

od

uc

ci

ó

Material:

Material per a la construcció de la bassa: una corda per delimitar el perímetre de la bassa, eines per excavar (pales, rasclets, gavetes, etc.), sorra fina o diaris vells, làmina plàstica de EPDM, material de complement (pedres, troncs, plantes aquàtiques, etc.) i aigua Salabrets Safates blanques Lupes de camp (de captura o de mà) Lupa binocular Pots de vidre de mides diferents Pinzells Guies d’identificació Termòmetre Paper indicador de pH (“paper de tornassol”) Cinta mètrica o cordill amb marques mètriques Taula de compilació de dades Llapis i/o bol·lígraf Fusta o carpeta de suport Full d’identificació dels principals macroinvertebrats aquàtics Aparells informàtics de suport (a l’aula o a casa) Disc de Secchi Pal o bastó amb marques mètriques Forn de laboratori (opcional)

40

50

60

EL TALLER EN 1 MINUT

On es fa?A la bassa que haurem creat al nostre centre educatiu o en una zona que es pugui gestionar fàcilment pels responsables pedagògics.

Com es fa? El taller consisteix en construir la bassa i després en l’aprofitament pedagògic d’aquesta, bo i estudiant les seves característiques físiques (temperatura, terbolesa, etc.) i els animals i plantes que la colonitzen.

Quan es fa? Al llarg del curs educatiu. És millor construir la bassa a la tardor quan l’activitat biològica és somorta. L’activitat d’estudi de les característiques físiques és millor fer-la durant tot el curs però per l’activitat d’estudi dels animals de la bassa és millor prioritzar el període març-juny, quan l’activitat biològica és màxima.

Per què es fa? Per valorar la importància biològica d’aquests ecosistemes tan sensibles i per a reforçar-ne la seva presència arreu del territori.

Amb qui es fa? Amb els alumnes del centre educatiu i els professors que vulguin implicar-s’hi. És convenient dividir-se en grups de treball que constin de 2-3 alumnes perquè les tasques a realitzar (captura d’animals, presa de mostres d’aigua, etc.) estiguin ben repartides.

Què se'n fa? La bassa enriqueix biològica i pedagògicament qualsevol centre educatiu.

FASE 1Creació d'una bassa

Observacions prèvies a la construcció de la bassaEn aquest capítol es detallen els aspectes que fóra convenient de tenir en compte a l’hora de dissenyar una bassa (mida, emplaçament, etc.) i de construir-la pas a pas. Abans, però caldria no perdre de vista les següents recomanacions:

1 Tancar el perímetre de la bassa

L’objectiu és evitar possibles accidents i evitar que es molestin els animalons més enllà de l’activitat pedagògica dissenyada per a estudiar-los. Tanmateix, si la tanca fos impermeable al pas d’animals terrestres o amfibis la bassa seria un ecosistema aïllat de la resta i no podria ser colonitzada ni utilitzada plenament. Convé doncs dissenyar una tanca que no impedeixi el pas d’animalons (granotes, tritons, ratolins, serps, etc.) ni de mamífers més grans (conills, mosteles, etc.). Per a tal fi es recomana construir una tanca perimetral amb estaques clavades a terra amb uns filferros ben senyalitzats que evitin el pas de les persones.Si volem evitar que els senglars o gossos malmetin la bassa, pot ser una bona idea utilitzar un pastor elèctric.

2 Construir la bassa a la tardor

El millor més és el novembre just quan la vegetació i la fauna estan en estat latent. Construint i sembrant les plantes aquesta època la bassa tindrà temps de desenvolupar-se per la primavera.

3 Evitar la presència de peixos

Els peixos són depredadors de moltes espècies d’animals aquàtics. En el cas concret dels amfibis, per exemple, la presència de peixos en limita la seva presència perquè s’alimenten dels seus ous i de les seves larves i alteren l’estructura de la vegetació de manera molt desfavorable per als amfibis. De fet, en les basses de petites dimensions els peixos gairebé mai hi són de manera natural, ja que no hi poden arribar de cap manera.

4 Evitar que les restes de vegetació vagin a parar dins l’aigua

Les fulles, branquillons i altres matèries vegetals que hi hagi al voltant de la bassa acaben sovint al seu interior. Per aquest motiu és important no construir la bassa a sota d’arbres i d’arbusts -sobretot si són de fulla caduca- perquè a la tardor s’ompliria de fulles que s’haurien de treure perquè poden omplir la bassa i/o incrementar significativament els nivells de nutrients. Sigui com sigui es recomana treure part de la fullaraca de dins de la bassa cada any.

5 L'emplaçament

El primer que cal fer a l’hora de construir una bassa és seleccionar correctament el seu emplaçament. S’ha d’escollir una zona mínimament assolellada, preferentment orientada en direcció sud o oest, perquè el sol li toqui durant unes 4-6 hores diàries, i es pugui donar el creixement de la vegetació aquàtica, però que mantingui alguna zona amb ombra. Tanmateix, cal evitar que la bassa quedi en un lloc massa cobert d’arbres, que projectarien una ombra excessiva i farien, també, que la bassa s’omplís de fulles molt ràpidament. El lloc ha de ser tranquil, on es pugui limitar l’accés de les persones. S’ha de tenir en compte l’aprovisionament d’aigua, que pot provenir de la xarxa pública, de pou propi, de pluja o d’una combinació de les tres. Fóra molt interessant dirigir l’aigua de pluja que cau sobre les teulades canalitzades vers la bassa per aprofitar un recurs que, altrament, no tindria cap ús. 6 Les dimensions de la bassa

Les dimensions de la bassa a construir dependran de l’àrea disponible però, amb el benentès, que la profunditat sigui la necessària per permetre que l’aigua es conservi el temps suficient perquè les espècies que hi visquin completin el seu cicle biològic. De cara a les larves d’amfibis i a la major part d’espècies pròpies de les basses d’aigua dolça, no és molt problemàtic que s’assequi durant l’estiu, ja que totes elles posseeixen característiques ecològiques, biològiques o etològiques que els permeten adaptar-se a aquesta circumstància. Tant mateix, si volem que la bassa sigui aprofitada per un màxim nombre d’espècies i que sigui útil especialment durant els períodes més eixuts, és recomanable que l’aigua hi sigui present tot l’any. Les dimensions de la bassa juguen un paper important pel que fa al grau de naturalització d’aquesta. Ras i curt, quant més gran sigui la bassa, més natural serà el seu funcionament i més favorables seran les condicions de vida de plantes i animals. Un bassa necessita una fondària mínima de 60 cm perquè s’hi pugui desenvolupar una comunitat natural ben estructurada. Amb aquesta profunditat, els animals poden evitar el glaç a l’hivern i l’aigua massa calenta a l’estiu. En indrets freds, però, aquesta fondària hauria de ser superior. La fondària recomanada per a la bassa és proporcional a la superfície d’aquesta: s’aconsella que les basses de major superfície tinguin una fondària superior, ja que d'aquesta manera es pot treure més profit de les seves dimensions, tot creant intervals de diferent profunditat, en cada un dels quals s’hi estructurarà una comunitat biològica influïda per les variacions subtils dels paràmetres físico-químics de l’aigua. Tot amb tot, les fondàries que es recomanen són les següents:

Superfície Profunditat

3 - 5 m 60 - 80 cm

5 - 15 m 80 - 100 cm

> 15 m >100 cm

La naturalesa del marge: els marges tous, de terra, són els que permeten una major naturalització de la bassa perquè faciliten l’entrada i sortida dels animals i permeten que alguns animals s’hi enterrin o hi facin la posta. A banda de la terra i, en ordre decreixent, pel que fa a la capacitat de induir, la naturalització de la bassa, hi hauria les roques o troncs amb rugositats, les roques llises i, finalment, les superfícies lliscants, com ara les plàstiques.El pendent del marge: quant menys pendent tingui el marge millor per als animals i, de retruc, per a la naturalització de la bassa. L’alçada del marge respecte el nivell de l’aigua: quant menys desnivell existeixi entre el marge i el nivell de l’aigua més favorable serà aquest per la fauna i la vegetació.

Consegüentment, els marges més adequats per a la fauna i la naturalització de la bassa són aquells que són tous, d’escàs pendent i que sobresurten poc respecte la superfície de l’aigua. Aquests tipus de marges permeten que molts animals hi puguin accedir per viure-hi o abeurar-s’hi i en puguin sortir fàcilment en cas que hi caiguin dins.

8 Tipus de bassa Es poden utilitzar quatre materials per a construir una bassa. A saber: Bassa amb base d’argila: si el terreny és argilós, s’excava el sòl i s’hi construeix la bassa directament, aprofitant-ne la seva impermeabilitat. Aquest tipus de bassa utilitza el mateix sòl i no s’hi afegeix cap altre material llevat d’algun tipus de vegetació herbàcia que es pugui sembrar al voltant de la bassa per a reduir-ne l’erosió. Bassa de ciment: és una bassa feta d’obra. És el que té una metodologia més complexa ja que calen els coneixements i les aptituds dels professionals de la construcció (cimentació, encofrat, etc.). Bassa prefabricada: són basses fetes amb un material dur i molt resistent. Generalment estan fetes de polietilè o de poliester reforçat amb fibra de vidre.

7 El disseny de la bassa

És convenient que la bassa disposi de diferents nivells de fondària i, sobretot, ha de disposar de zones on la vora sigui poc profunda. És en aquestes zones on durant la primavera l’aigua s’escalfa més i esdevé un lloc òptim per al desenvolupament dels ous i de les larves -com els dels amfibis- a part de facilitar l’entrada i sortida dels amfibis i altres animals que ho requereixin.

La tipologia dels marges determinarà, en gran mesura, el grau de naturalització de la bassa. Més concretament dependrà dels factors següents i de la seva combinació:

La construcció d'una bassa pas a pas El model que es proposa en aquest taller és el de bassa de capa impermeable i es recomana emprar el cautxú sintètic (EPDM) perquè la garantia d’impermeabilització és molt superior a la de la resta de materials. 1 Es decideix on s’ha d’ubicar la bassa.

2 Es determinen i marquen els contorns de la bassa amb l’ajut d’una corda o d’unes estaques.

3 S’excava el volum de la bassa, donant dos o tres nivells de profunditat: una zona de la vora -fins els 10 cm-, una zona d’aigua poc profunda -de 20 a 40 cm- i una zona d’aigua profunda -a partir de 40 cm-. La terra que s’extreu es guarda i s’utilitza després per a sembrar les plantes al voltant i fora de la bassa.

Tenen formes i mides diverses. Acostumen a ser poc profundes, la qual cosa és un desavantatge en climes freds on sovintegin les gelades. La instal·lació és senzilla ja que només cal excavar un forat una mica més gran que la bassa i assegurar-se que aquesta queda ferma i anivellada introduint sorra o terra en els espais buits que queden. Són molt utilitzades en terrenys humits i allí on no hi ha cap més alternativa com, per exemple, a dalt d’un terrat. Bassa de capa impermeable: és un mètode senzill, que no depèn del tipus de sòl i que permet donar a la bassa la forma que es vulgui, d’una manera ben fàcil. Es pot fer servir PVC però, sens dubte, el millor material és el cautxú sintètic (EPDM), que és quasi bé indestructible i molt flexible, d’un gruix de 0.8 mm com a mínim, resistent a la radiació ultra-violada, a les gelades i a la calor.

4 S’enretiren totes les pedres, branques i arrels de la cavitat excavada ja que la làmina de cautxú sintètic es pot trencar o esquinçar.

5 S’afegeix al fons de la cavitat excavada un llit de sorra fina (d’uns 5 cm de gruix) o de diaris vells per protegir la làmina de cautxú sintètic.

6 Es col·loca la làmina de cautxú sintètic i es deixa que sobresurti per totes les vores que, momentàniament, s’aguanten i fixen amb pedres.

7 S’omple la bassa amb aigua perquè el plàstic adopti la forma dels contorns i del fons.

8 Quan la bassa estigui plena es retallen els sobrants de la làmina de cautxú deixant només uns 12 cm d’excedent.

9 S’oculta l’excedent de làmina de cautxú enterrant-la o amagant-la entre les vores plantades a prop de l’aigua.

SORRA

CAUTXÚ

AIGUA

12 Es posen les plantes aquàtiques amb testos a les vores. Es pot fer a diferents profunditats, segons els requeriments de cada espècie.

Encara que hàgim construït una bassa de molta qualitat biològica convé no perdre de vista que moltes espècies no viuen només dins l’aigua. En el cas dels amfibis, per exemple, una bassa no és un hàbitat adequat si no hi ha al seu voltant llocs on poder-se amagar, alimentar o romandre ocults durant l’hivern o durant els períodes secs. Per això, és necessari crear als voltants de la bassa llocs de recer i refugi per als amfibis. Per això hom recomana que al voltant de la bassa hagi àrees amb arbustos alts, alguna paret de pedra, pilons de pedres o de troncs o aprofitant la terra extreta per la construcció de la bassa per fer munts d’aquesta terra mesclada amb pedres.

10 S’afegeixen les pedres o els materials que hagin d’anar a les vores. Per afavorir l’entrada i la sortida de l’aigua a animals que relliscarien per la làmina podeu utilitzar un material anomenat “lona de grava” per les vores amb l’objectiu d’aconseguir una transició més natural entre l’aigua i la terra ferma.

11 Es deixa reposar l’aigua una setmana abans d’afegir-hi les plantes.

Les plantes de la bassa Les plantes subministren oxigen a l’aigua i redueixen l’excés de nutrients. Han de cobrir del 50 al 70 per cent de la superfície de la bassa. El més adequat és una barreja de plantes aquàtiques emergents, submergides i flotants. De forma general, s’ha de deixar que la vegetació flotant i dels marges cobreixin una tercera part de la superfície de la bassa, deixant les altres dues terceres parts per a la vegetació submergida i per les zones sense vegetació. També cal plantar les vores de la bassa on els animals es puguin ocultar.

Per accelerar el desenvolupament de la bassa, es pot anar a recol·lectar plantes o llavors d’estanys naturals sempre i quan no es malmetin els ecosistemes on es faci la recol·lecció. A més, si es tracta d’alguna espècie protegida cal demanar una autorització per fer-ho i assegurar-se que no es faci en una reserva protegida.

Algunes de les plantes autòctones que es poden posar a les basses són Als marges de la bassa: Lliri groc (Iris pseudoacorus) Jonca d’estany (Scirpus lacustris) Canyís (Phragmites australis) Boga/Balca (Typha sp.) Bova borda o espargani (Sparganium erectum)* Totes elles es poden trobar en vivers comercials

A dins de l’aigua: Presseguera amfíbia (Polygonum amphibium) Ranuncles (Ranunculus subgen batrachium)

Si bé es pot afegir una capa de terra sobre el fons, és millor plantar-les, a la profunditat adequada, en jardineres, en unes cistelles de reixeta o sobre una “catifa de coco”. Tots aquests suports es poden adquirir en qualsevol centre de jardineria. En tot cas, no s’hauria d’omplir de terra i de plantes la part més profunda perquè això afegiria molts nutrients a l’aigua (=eutrofització). L’eutrofització és un problema perquè comporta un creixement molt gran d’algues que pot derivar l’esgotament de l’oxigen dissolt a l’aigua. Cal evitar, doncs, l’eutrofització de la bassa. Per tant, és convenient extreure la matèria vegetal morta o empobrida cada dos anys.

Convé tenir cura i parar compte amb les plantes que colonitzen la bassa de forma natural. S’ha d’evitar la presència massiva d’algues verdes filamentoses o d’algunes espècies flotants com les llenties d’aigua (Lemna sp.) ja que és recomanable per a la riquesa biològica de la bassa que no hi hagi cap espècie vegetal dominant. A més, el recobriment massiu de llenties d’aigua dificulta la penetració de la llum i la difusió de l’oxigen dins l’aigua.

Les algues unicel·lulars són un problema en moltes basses tot just construïdes. L’aigua es pot tornar verda degut a un creixement d’algues molt acusat. La seva proliferació és deguda a l’excès de llum i de nutrients a la bassa. La presència abundant d’algues filamentoses, provoca un esgotament de l’oxigen dissolt en l’aigua com a conseqüència indirecta de la descomposició de la gran quantitat de biomassa de les algues un cop aquestes moren; si bé les algues desprenen oxigen mentre viuen, en morir, quan s’inicien processos de descomposició, l’oxigen consumit pels descomponedors supera amb escreix el que hi ha dissolt a l’aigua. L’esgotament de l’oxigen impossibilita la vida dels organismes aqüàtics que volem potenciar. Per evitar l’eutrofització, cal controlar la qualitat de l’aigua que entra a la bassa, evitar que

s’ompli de fulles o altra mena de matèria orgànica i, si cal, disposar l’ombra necessària al voltant de la bassa per evitar l’excès de llum. També pot ser necessari, anar retirant periòdicament l’excès d’algues i matèria orgànica de l’aigua, de manera que eliminarem l’excès de nutrients. Evitarem, en la mesura del possible, l’ús d’alguicides químics.

Els animals de la bassa Molts animals arriben tot sols a la bassa i la comencen a colonitzar al cap de pocs dies de la seva existència. Entre els primers a arribar hi ha els insectes, que hi fan cap volant. Alguns hi romandran de per vida (com els escarabats d’aigua) mentre que d’altres sols hi desenvoluparan les seves fases larvals (mosquits, libèl·lules, etc.). Fins i tot, si la bassa es troba situada en un entorn rural o poc urbanitzat, a començaments de primavera, els amfibis del voltant s’hi acostaran per aparellar-se i realitzar la posta. Podem accelerar el procés de colonització recollint larves d’amfibi (els cap-grossos) a les basses dels voltants i alliberar-los a la nostra bassa. Per fer-ho, però, cal una autorització de la Direcció General del Medi Natural del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya perquè totes les espècies d’amfibis estan protegides (www.gencat.net/mediamb).

Altres espècies arribaran a la bassa a través dels ocells, de les plantes o del fang que les envolta. Podeu intentar afegir petites quantitats de fang d’alguna bassa propera, i d’aquesta manera hi introduireu animals petits i els seus ous.

FASE 2Aprofitament pedagògic de la bassa Introducció Un cop la bassa s’ha creat, les característiques de l’aigua (terbolesa, temperatura, etc.) i de les espècies vegetals i animals que hi fan vida varien al llarg del temps i, sobretot, en els primers mesos de vida. El procés de colonització biològica de la bassa pot ser natural o induït i ajudat per la mà de l’ésser humà (alliberant-hi cap-grossos, macroinvertebrats, llavors de plantes aquàtiques, etc.). Sigui com sigui la colonització biològica de la bassa, en els primers mesos d’existència sempre es produeix un increment de les espècies d’animals i plantes. Al cap d’un temps s’arriba a una estabilització del nombre d’espècies i a partir d’aleshores el nombre fluctua amunt i avall. Cal tenir present que la bassa requereix un manteniment periòdic (neteja de fullaraca i brutícia que hi pugui haver caigut dins, reparació de possibles desperfectes, etc.). Aquesta tasca podria ser compartida per l’alumnat en torns rotatius.

El taller pretén estudiar la bassa i aprofitar-la pedagògicament des d’una òptica doble: Estudi i seguiment de les característiques físico-químiques de la bassa i de la seva aigua: l’aigua de la bassa canvia al llarg de l’any fruit de la influència de l’ambient. Les pluges, les variacions de temperatura i de llum, les glaçades, l’arribada de nutrients (fulles mortes, branquillons, etc.) i l’activitat (respiració, fotosíntesi, etc.) dels organismes que hi viuen modifiquen les característiques de l’aigua.

Estudi dels animals macroscòpics de la bassa: a la bassa hi viuen un bon nombre d’animals visibles a ull nu a més de molts d’altres que requereixen microscopis per a ser observats. Alguns hi són tot l’any i d’altres només en alguns períodes de la seva vida (fases larvals o nimfals), alguns respiren l’oxigen dissolt a l’aigua i d’altres el de l’aire, alguns s’alimenten de les plantes i animals de dins la bassa mentre que d’altres esperen que els arribi menjar de l’exterior viu o mort (=detritívors).

Seguiment de les característiques físico-químiques de l'aigua IntroduccióDes del moment en què s’ha creat la bassa i és plena d’aigua ja es poden començar a fer mesures de les seves característiques. D’aquesta manera, periòdicament (màxim d’un cop a la setmana i mínim d’un cop al mes) es pot procedir a prendre mostres de paràmetres físico-químics de l’aigua. Aquests varien en funció de:

Canvi estacional: a mesura que l’any avança es modifica la temperatura i les hores d’insolació com també varien les precipitacions. Això influeix en l’activació de processos vitals (finalització de la hivernació, increment dels processos de respiració i fotosíntesi, etc.) i en la major o menor dilució dels compostos presents a l’aigua. Aportació de materials externs: l’arribada de matèria orgànica (fulles, branquillons, animalons morts, etc.) i inorgànica exterior modifica la composició físico-química de l’aigua i del seu fons. Cicle vital dels organismes de la bassa: els organismes de la bassa consumeixen oxigen en els processos de respiració i n’alliberen en processos de fotosíntesi. La relació entre aquests processos porta a un increment, manteniment o exhauriment dels nivells d’oxigen de l’aigua. L’acumulació de plantes i animals morts al fons de la bassa també modifica la qualitat de l’aigua i la presència de plantes submergides afavoreix els processos de fotosíntesi i l’alliberament d’oxigen a l’aigua.

Desenvolupament del taller Presa de dades

Per tal de poder revelar els canvis que s’intueixen al llarg de l’any en les característiques de l’aigua es poden realitzar les mesures dels paràmetres següents, que s’efectuaran amb una periodicitat setmanal:

Temperatura S’utilitzarà un termòmetre apropiat (amb coberta protectora de plàstic per evitar que es trenqui) lligat amb un cordill. Cal que l’aparell estigui en contacte un mínim de 5 minuts amb l’aigua. Es recomana la presa de mostres en els punts següents: Superfície Fons Mig (si la bassa és prou profunda) Vores (si la bassa és prou gran i la profunditat varia significativament) Mig de la bassa (si la bassa és prou gran i la profunditat varia significativament)

Terbolesa Un disc de Secchi lligat a un cordill amb marques mètriques es submergeix al fons de la bassa i es reté el cordill en el punt en què es deixa de veure el disc. La terbolesa ve donada per la profunditat a partir de la qual el disc es deixa de veure.

pH

El paper indicador (“paper de tornassol”) de pH permet una aproximació al grau d’acidesa o alcalinitat de l’aigua. La seva utilització no ens permet obtenir un valor exacte i precís del pH de l’aigua però sí que ens serveix per a determinar si l’aigua és àcida o bàsica.

Color El color amb què percebem l’aigua és molt variable. Es veu influït tant per les substàncies dissoltes o en suspensió que té l’aigua, com pel color del fons de la bassa, com per la incidència de la llum. És un paràmetre qualitatiu que convé aproximar-se a la descripció de la forma més precisa possible.

Nivell de sediments Amb la utilització d’un estri (regla, bastó recte, etc.) sòlid amb marques mètriques prendrem mesures del nivell que assoleixen els sediments, clavant l’estri al fons i mesurant l’alçada de la taca deixada sobre el bastó pels sediment. Es poden fer diverses mesures als marges i al mig de la bassa.

Tipus de sediments Els sediments del fons de la bassa estan compostos per materials inorgànics (sorres, llims, etc.) i orgànics (fulles mortes, excrements de cap-grossos, etc.). Es pot extreure una mostra de sediment i fer-ne una valoració percentual a ull de la proporció d’ambdós tipus de materials. Altrament si es vol precisar més s’ha d’utilitzar instrumental de laboratori. Calen 500º de temperatura d’un forn professional per a volatilitzar tota la matèria orgànica i deixar només la inorgànica. Això no obstant, 250º de temperatura poden ser suficients per a volatilitzar bona part de la matèria orgànica. Per una mera operació matemàtica de diferència entre el pes inicial de la mostra ben seca (ja que altrament estariem pesant l’aigua que l’empapa) i el seu pes final, un cop cremada en el forn, s’obté el pes de la matèria orgànica que hi havia a la mostra, i es pot inferir el percentatge en pes de la part orgànica i inorgànica del sediment.

Les dades es poden compilar en una taula que podria ser del tipus següent:

Processament i buidat de dades Les dades obtingudes de cada paràmetre s’introdueixen en una base de dades i/o full de càlcul. Així, quan es vulgui es poden fer els gràfics pertinents per visualitzar els canvis dels valors dels paràmetres estudiats i els càlculs que es considerin oportuns i interpretar aquests resultats amb ajut d’informació pertinent.

Data Lloc Color Temperatura Sup/Mig/Fons

Terbolesa Nivell de sediments

Tipus de sediments

Observacions

40

50

60

Estudi dels animals macroscòpics

IntroduccióEls animals macroscòpics que poden viure a la bassa hi poden ser tot l’any o només en alguns períodes de la seva vida (fases larvals o nimfals), poden respirar-hi l’oxigen de l’aigua o de l’aire, poden alimentar-se de les plantes i animalons de dins la bassa o esperar que els arribi menjar de l’exterior viu o mort (=detritívors). Tanmateix, tota aquesta rècula d’animalons pertanyen normalment a 4 grups zoològics diferents: mol·luscs, crustacis, insectes i amfibis.

Els mol·luscs d’aigua dolça més freqüents a les basses pertanyen preferentment al grup dels gasteròpodes, és a dir, dels cargols. Es tracta de cargols pulmonats, adaptats a viure i reproduir-se dins l’aigua. Per respirar, però, molts d’ells encara fan servir l’oxigen de l’aire, com els seus avantpassats terrestres, tot i que altres han desenvolupat estructures tegumentàries que fan la funció de brànquies i que els permeten obtenir tot o part del seu oxígen directament del que es troba dissolt a l’aigua. Els crustacis també completen tot el seu cicle vital dins l’aigua i respiren sempre l’oxigen de l’aigua amb les seves brànquies. En canvi, molts insectes normalment completen les fases larvals dins l’aigua mentre que les formes adultes són aèries o terrestres. N’hi ha alguns (p.ex: escarbats d’aigua) però, amb totes les fases aquàtiques. En aquest cas concret la larva respira l’oxigen de l’aigua mentre que l’adult respira l’oxigen de fora l’aigua. La presència de larves i nimfes d’insectes i la seva sensibilitat a la contaminació de l’aigua ha permès que puguin ser utilitzades com a bons indicadors biològics. Els amfibis, són els únics vertebrats dels quatre grups taxonòmics que hem mencionat. Les seves larves sempre són aquàtiques, però els adults poden ser més o menys aquàtics: des d’un gripau que només s’acosta a l’aigua per a reproduir-s’hi fins a una granota verda (Rana perezi) que pot ser en remull sota l’aigua durant períodes molt perllongats.

Són moltes, doncs, les espècies animals que poden viure dins l’aigua. A fi de facilitar la tasca pedagògica del professorat es mostra una relació succinta de les principals espècies o grups d’espècies (ordre/família/gènere) que poden colonitzar qualsevol bassa. El caràcter genèric en fa perdre precisió descriptiva però es creu que pot ser útil com a primera informació de suport. A saber:

Cargolina (Physa sp/F. Físids/Cl. Gasteròpodes) Viu als marges o fixada a la vegetació. S’alimenta de vegetació submergida però també de matèria orgànica morta. Es mou amb relativa rapidesa i presenta una closca llisa, lluent i translúcida. Pot respirar oxigen de l’aigua, a través d’unes expansions laterals del seu mantell que funcionen com unes brànquies.

Puça d’aigua (O.Cladòcers/Cl.Crustacis) S’observen a la bassa com uns puntets que es belluguen. Tot i el seu nom no són pas insectes sinó crustacis. Si s’observen amb la lupa es veu fàcilment el seu ull compost, el seu sistema digestiu i si és una femella, els receptacle amb ous. Respiren oxigen de l’aigua a través de les seves brànquies i obtenen l’aliment filtrant-lo.

Nimfa de libèl·lula (O.Odonat/Cl. Insectes) Molt típica de les basses. Tenen transformat el llavi inferior de l’aparell bucal en un aparell que s’anomena “màscara” i que empren per a capturar les preses a distància. Són carnívores i respiren oxigen de l’aigua. Es belluguen dins l’aigua expel·lint aigua a través d’un sifó que tenen a l’extrem de l’abdomen. Poden estar a l’aigua de 1 a 5

anys, completant les 10-15 mudes que fan abans de convertir-se en les belles libèl·lules.

Larva d’efímera (O. Efemeròpters/Cl. Insectes)

Solen presentar tres “cues” (=cercs) a l’extrem del seu abdomen, tot i que algunes poques espècies només en tenen dues. Respiren oxigen de l’aigua a través de traqueobrànquies situades a l’abdomen i que belluguen constantment per incrementar el flux de l’aigua i, de retruc, d’oxigen. S’alimenten de matèria vegetal. Completen el cicle vital en un any. Després de moltes mudes apareix l’efímera adulta, que viu escassos dies, el temps just per a aparellar-se, pondre els ous i morir en acabat.

Larva de dípter (famílies diverses/O. Dípters/Cl. Insectes) Les larves de diverses famílies de dípters poden ser aquàtiques. Aquestes larves poden tenir formes molt diverses en funció de la família (tipúlids, simúlids, culícids, etc.) a la qual pertanyin. Tenen modificacions toràciques i abdominals que no recorden en absolut les potes dels adults, i el cap pot ser molt modificat i, fins i tot, absent. Les larves dels tipúlids són grosses i robustes mentre que les de mosquit o culícid són molt més menudes i es pengen de la superfície de l’aigua pel sifó anal.

Larva de frigània o Cuca de capsa (O. Tricòpters/Cl. Insectes) Les primeres fases larvals són lliures. Les posteriors poden ser lliures o poden viure dins d’un tubet o estoig fet, segons l’espècie, de pedretes, trossets de fulles o de tiges i branquillons. Respiren per traqueobrànquies. N’hi ha d’omnivores, detritivores, carnívores i d’herbívores. Els adults són voladors i tenen “pèls” a les ales.

Larva d’escarabat d’aigua (F. Ditíscid, Girínid o Hidrofílid/O. Coleòpters/Cl. Insectes) Són com una mena d’erugues llargues amb mandíbules potents. Són molt voraces i depredadors. Respiren l’oxigen de l’aigua per les seves traqueobrànquies. Escarabat d’aigua (F. Ditíscid, Girínid o Hidrofílid/O.Coleòpters/Cl. Insectes) Tots els escarabats d’aigua tenen forma hidrodinàmica, convexa i arrodonida. En els ditíscids -que són depredadors molt actius- les potes posteriors s’han adaptat a la natació i tenen forma de rem. Els girínids, en canvi, neden a la superfície de l’aigua gràcies a una capa greixosa que els recobreix. Ho fan en grup i fent cercles. Quan senten perill se submergeixen. Els hidrofílids inclouen l’escarabat d’aigua més gran de la nostra fauna (Hydrophilus piceus).

Nedador d’esquenes, Barquer o Vespa d’aigua (Notonecta sp./O. Heteròpters/ Cl. Insectes)

Viu dins l’aigua, “penjat” de la superfície de l’aigua amb les seves potes i, per tant, “panxa enlaire”. Depredador actiu que atrapa els animals de mida petita que cauen a l’aigua sense poder-ne sortir. Tenen un aparell bucal picador. Respiren acumulant aire entre els pèls hidròfugs de l’abdomen i sota de les ales endurides (=hemèlitres) formant una mena de bombolla d’aire extern que obté, també, oxigen de l’aigua per difusió.

Escorpí d’aigua (Nepa cinerea/O.Heteròpters/Cl. Insectes) Molt comú de les basses d’aigua. Tenen una “cua” (=sifó terminal respiratori) que fan servir per a respirar aire. Són depredadors actius i atrapen les preses amb les seves potes anteriors, més desenvolupades i prènsils. Viuen al fons de tolls i d’aigües calmes i no són exigents amb la qualitat de l’aigua.

Sabater (Gerris sp./O. Heteròpters/Cl. Insectes) Animals gregaris que viuen al damunt de la superfície de l’aigua on hi “patinen” fent una ziga-zaga molt característica. Són depredadors actius que s’alimenten de tota mena d’animals petits que cauen a la superfície de l’aigua sense poder-ne sortir.

Cap-gros o larva de granota o gripau (O. Anurs/Cl. Amfibis)

Animals herbívors o detritívors que respiren l’oxigen de l’aigua mitjançant unes brànquies internes que comuniquen amb l’exterior a través d’un espiracle o orifici respiratori. La disposició d’aquest espiracle (lateral o ventral), la mida i color del cap-gros i els denticles cornis de l’interior de la boca són els criteris que es segueixen per a identificar l’espècie a la que pertanyen. Les potes posteriors apareixen abans que les anteriors. Acabada la metamorfosi esdevindran, segons el cas, granotes o gripaus.

Larves de salamandres i tritons (O. Urodels/Cl. Amfibis) Les larves de salamandres (Salamandra salamandra) i tritons (Triturus sp, Pleurodeles waltl, etc.) tenen quatre potes i les brànquies són externes. Les de salamandra tenen la cua més arrodonida que la dels tritons, que és més punxeguda. El cap de la larva de la salamandra és més ample i aplanat. Ambdues són depredadores.

Granota verda (Rana perezi/O. Anurs/Cl. Amfibis)

La granota verda és un animal que s’està sovint a les vores de l’aigua o amb una part del cos a l’aigua i una altra part fora. És molt apta per al salt i una excel·lent depredadora. Pot respirar oxigen de l’aire a través dels pulmons o de l’aigua a través de la seva pell.

Tritó verd (Triturus marmoratus/O. Urodels/Cl. Amfibis)

El tritó verd viu a l’aigua com a mínim en època reproductora i, a vegades, fins i tot hi passa tot l’any. Pon els ous un a un i els adhereix a plantes aquàtiques. La larva és absolutament aquàtica. L’adult, en canvi, passa bona part de l’any fora de l’aigua i s’amaga sota pilons de fusta o pedres. El mascle en època nupcial té una cresta molt prominent que no té la femella.

Desenvolupament del taller

Explicació inicial i divisió en grups de treball A l’aula s’explica el que es pretén fer a la bassa, quins són els objectius del taller (capturar, identificar i tornar a alliberar en bon estat els animals que viuen a la bassa) i com s’estructura en el temps (per a la captura, per a la identificació, etc.). Un taller de la bassa al complet pot comportar unes 2-4 hores de treball. Els grups de treball recomanats són de 2-3 alumnes. La unitat mínima funcional és un grup de dos alumnes ja que mentre un cerca animals i els captura amb el salabret l’altre també els col·loca en els pots i safates pertinents, segons la mida i el tipus d’animal (és convenient de no mesclar junts depredadors voraços amb preses potencials). Si hi ha una tercera persona, aquesta es pot dedicar a capturar els animals més petits, els que requereixen l’ús de pinzells per a la seva captura. No es recomana que el grup de treball sigui mai superior a les 4 persones. Sí que es recomana que s’alternin les funcions de cadascú perquè l’activitat sigui més variada, atractiva i se n’aprengui més.

La cerca i captura d’animals per cada grup es pot realitzar arreu de la bassa o, si és el cas, en el microhàbitat que els pertoqui: fons de la bassa, superfície, al mig de l’aigua o a les parets laterals.

A l’aula ja es poden fer els grups i a cada grup se li dóna el material necessari (pots de vidre, safates blanques, salabret, pinzell, etc.) per a realitzar la captura dels animals i per a fer-ne la posterior anàlisi identificativa.

1 Treball de camp Abans d’arribar a la bassa es pot parar atenció als animals terrestres que ja hi són i que la nostra presència podria espantar. Aquest és el cas dels ocells que van a beure-hi o a cercar-hi aliment. També és el cas de les granotes verdes que solen ser fora de l’aigua i quan detecten la proximitat humana salten i es capbussen. Un cop allí, si el terreny al voltant de la bassa ho permet, es pot mirar de trobar petjades i empremtes de mamífers i ocells que utilitzin també la bassa sense que ens n’adonem.

Arribats a la bassa cada grup realitzarà la cerca tal com s’hagi estipulat a l’aula: arreu o per microhàbitats (parets laterals, fons, mig de l’aigua o a la superfície). Els grups haurien d’espaiar-se al màxim i no molestar-se entre ells. Convé vetllar també perquè cada grup s’organitzi bé i mentre uns alumnes capturen els animals, els altres els col·loquen en els pots pertinents en funció de la mida i forma de respiració. No hi ha un temps determinat per a la captura però, normalment, 30 minuts és temps suficient perquè es puguin detectar i capturar bona part de les espècies animals que viuen a la bassa.

2 Treball d’identificació al laboratori Es porten els animals capturats al laboratori, dins dels pots de vidre o safates amb aigua. Aquí els alumnes s’asseuen per grups. Els animals són posats en safates blanques amb una mica d’aigua per ser observats amb lupes de mà o bé es col·loquen en càpsules de Petri o altres recipients més petits si es volen observar a través de la lupa binocular. Per a la identificació de les espècies s’utilitzen claus dicotòmiques i guies de camp específiques. És aconsellable que n’hi hagi una per grup però si són més escasses es poden compartir organitzadament. Es pot fer que cada alumne identifiqui algun/s del/s animals capturats o bé que ho faci el grup conjuntament. El nombre d’animals a classificar pot ser màxim o només d’un per

alumne en funció del temps disponible i del nivell conceptual al que es vulgui arribar per a cada alumne.

3 Posta en comú i conclusions Un cop s’han identificat tots els animals trobats, el professor explica un a un allò que s’ha trobat, si cal emprant al mateix temps grans dibuixos a la pissarra o imatges grans projectades de cada espècie. De cada animal se’n donen els trets bàsics: taxonomia, localització, cicle vital, alimentació, respiració i altres observacions (qualitat bioindicadora, comportament reproductor, trets distintius, etc.). Cada alumne escriurà totes aquestes característiques en una taula que serveixi per compilar tota la informació donada i obtinguda. La taula podria ser com la que es mostra a continuació.

ObservacionsNom animal

Grup taxonòmic (classe/ordre/família)

On l’hem trobat? Larva-nimfa/pupa adult

Alimentació Respiració Bioindicador ecològic

4 Les conclusions es poden basar en l’estructura següent

Estratègies respiratòries: percentatge d’espècies que utilitzen l’oxigen de l’aigua respecte les que l’empren de l’aire, comentaris del tipus d’estructures i estratègies respiratòries (traqueobrànquies, “bombolles” d’aire, etc.). Estratègies reproductores: percentatge d’espècies que fan fecundació externa respecte els que la fan interna, dels que completen el cicle vital a l’aigua amb els que en tenen una part a fora, dels que fixen els ous en grup o isolats, etc.

Estratègies locomotores o de fixació al substrat: percentatge d’espècies amb estructures de fixació (ventoses, etc.) respecte els que no en tenen, valoració funcional de les estructures o estratègies de fixació al substrat, valoració de les diverses formes de nedar (sifons d’aigua, amb la cua, etc.).

Representativitat dels diversos tàxons: percentatge de mol·luscs, crustacis, insectes i amfibis i nombre d’espècies de cadascun d’ells. Xarxa tròfica de la bassa: serveix per a representar visualment els fluxos de matèria i energia en una bassa i entre els organismes vegetals i animals que hi viuen. A la base de la xarxa, s’hi posa la producció vegetal (fitoplàncton i algues) i damunt d’ella els consumidors primaris o herbívors (cap-gros, cargolina, etc.). Al damunt d’aquests, els consumidors secundaris o carnívors (escarabat d’aigua, larves de tritó, nimfes de libèl·lula, etc.). Els detritus vegetals i animals i les aportacions exteriors de matèria orgànica (animals vius que cauen a l’aigua) poden ser posats a la base de tot, al dessota dels productors vegetals i deixant ben remarcat que són aportacions externes a l’ecosistema. Es recomana que tots aquests elements siguin connectats amb fletxes i que s’emprin colors diferents segons els tipus d’organisme per tal de facilitar la comprensió visual de l’esquema en el seu conjunt. Estat i valoració de l’ecosistema: En base a l’estudi i les dades obtingudes es pot fer una diagnosi de la qualitat de l’ecosistema. També es pot inferir el grau d’eutrofització de la bassa: eutròfic, mesotròfic, oligotròfic.

Informació de suport

Bibliografia:

Puig M.a. 1999. Els macroinvertebrats dels rius catalans. Guia il·lustrada. Generalitat de Catalunya, Barcelona. Nöllert A & Nöllert C. 1995. Los anfibios de Europa. Ediciones Omega, Barcelona. Llorente, G. et al, 1995. Atlas dels Amfibis i Rèptils de Catalunya i Andorra. Edicions El Brau, Barcelona. Bardsley, L. 2003. The wildlife pond handbook. Ed. New Holland. Brönmark, C. 2005. The biology of lakes and ponds. Oxford U.P. Ammann, K. 1983. La vida a les aigües dolces. Ed. Teide, Barcelona. Ruhí, A. Natura al teu jardí. Ed. Brau, Figueres (Girona)

Internet: http://www.rbkc.gov.uk/environmentalservices/ecology http://www.australianwatergardener.com http://homepage.eircom.net/~foregan/carnaun/pond2.html http://www.cornwallwildlifetrust.org.uk/educate/pondpack/index.htm

Generalitat de CatalunyaDepartament d’Educació

V I

C T

Ò R

I A c

o m

u n

i c

a c

i ó