EL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA POSA A LA ... · Web viewAntes que le diese el ánima a Dios,...

Temporada2004/2005

Sala GranDel 21 d’abrilal 12 de juny de 2005

Fuente Ovejuna

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejuna

Lope de VegaDirecció: Ramon SimóEspectacle en castellà

2


Fuente Ovejuna… tots a una!El 23 d’abril de 1476, el poble cordovès de Fuente Obejuna assaltà violentament la Casa de la Encomienda i assassinà de manera acarnissada el Comendador Mayor de la Orden de Calatrava. La revolta popular, protagonitzada per un miler de pagesos amb les seves autoritats al capdavant, volia acabar amb els abusos del Comendador, però també era instigada per les lluites de poder entre els nobles i la Corona, entre els partidaris dels Reis Catòlics i els de la monarquia portuguesa. Com a rerefons històric d’aquest fet real, en què s’inspira Fuente Ovejuna, hi ha la voluntat dels Reis Catòlics de fer sentir la seva autoritat suprema amb la liquidació del poder autònom de la noblesa, la unificació religiosa i la creació d’un estat absolut. A partir de la unió d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, maridats el 1469, tots els regnes de la Península, excepte Portugal, tingueren els mateixos sobirans, tot i que conservaren la independència. Fuente Ovejuna es fa ressò d’aquesta conjuntura històrica, bo i exaltant l’autoritat absoluta dels Reis Catòlics. L’adaptació de Juan Mayorga, si bé resta fidel a l’original, no s’està de condensar-ne la teatralitat i de subratllar el despotisme del Comendador i la legitimitat del poble de Fuente Ovejuna a rebel·lar-se contra la seva tirania.

3


4


Fuente Ovejuna és una de les obres més corprenedores i universals de Lope de Vega, en què la comunitat insurgent exerceix el seu dret a la resistència ja que la jerarquia que la governa ha perdut tota la legitimitat. El poble de Fuente Ovejuna es revolta contra la tirania, la prepotència i la injustícia, i restableix l’ordre, tema que ens apropa sorprenentment a la nostra actualitat.

«Sobren raons per veure Fuente Ovejuna un cop més: els seus personatges enormes, la força de la seva trama, la bellesa de la seva paraula, la teatralitat dels petits gestos i dels grans moviments. A ningú no li sorprèn que es tracti d’una de les nostres obres més representades en tot el món. Cal invocar un altre motiu per tornar a l’abril de 1476 a Fuente Ovejuna i assistir a l’assalt a la Casa de la Encomienda i a l’ajusticiament del Comendador en una mort atroç que el Rei perdonarà? Més de cinc-cents anys després, el nostre temps ens dóna la raó per a tornar-hi: a Fuente Ovejuna, Lope posa en escena –des d’una perspectiva, que és la de l’ortodòxia del sis-cents– el naixement de l’Estat espanyol. I ho aconsegueix com el millor teatre històric sap fer-ho: representant tota una època en unes hores, alguns llocs, un grapat d’éssers humans. Gent humiliada i rebel, senyors que no volen perdre el futur, reis que estan aprenent a ésser absoluts: en aquest triangle està el passat del nostre present.»

5


Juan Mayorga

6


Fuente OvejunaLope de Vega

Versió ...............................................................Juan Mayorga

Direcció .............................................................Ramon Simó

Escenografia ....................................Bibiana Puigdefàbregas

Vestuari .............................................................Maria Araujo

Il·luminació ...........................................Quico Gutiérrez (aai)

Composició i direcció musical ....................Mercedes Delclòs

Dicció ............................................................Raquel Carballo

Caracterització ....................................................Toni Santos

Ajudanta de direcció ....................................Soles Velàzquez

Alumnes en pràctiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona: Nicolás Bueno, Teresa Canas, Carlota Benet

Realització escenografia: Castells i PlanasTallers PascualinMario Herrero

Realització vestuari ..................................................Atuendo

Realització perruca ........................................Carles Montosa

7


RepartimentComendador, Fernán Gómez Guzmán, Mayor de la Orden de Calatrava ..........................Jordi BoschFlores, criado del comendador .........................Jordi MartínezOrtuño, criado del comendador ..........................Pepo BlascoMaestre, Rodrigo Téllez Girón, de la Orden de Calatrava Santi RicartCimbranos, soldado / labrador .......................David MartínezLaurencia, labradora de Fuente Ovejuna, hija de Esteban ........................................................................Cristina PlazasPascuala, labradora de Fuente Ovejuna ............Maria MolinsJacinta, labradora de Fuente Ovejuna ..................Carme PollFrondoso, labrador ........................................Òscar RabadanMengo, labrador ...............................Marco Aurelio GonzálezBarrildo, labrador ...........................................Jordi Puig ”Kai”Esteban, alcalde de Fuente Ovejuna .........Roberto QuintanaJuan Rojo, labrador y regidor ..................................Pep Jové Cuadrado, regidor de Fuente Ovejuna .....................Xavi LiteManrique / labrador ...........................................Ferran LahozUn hombre herido de Ciudad Real / labrador .........Pep MiràsJuez / labrador .................................................Ramon EnrichLa reina, Isabel de Castilla ..........................Andrea Montero El rey, Fernando de Aragón .............................Quim DalmauCantantes / labradoras:Formació vocal Musdeveus: Araceli Aiguaviva, Carol Brunet, Mercedes Delclòs, Elvira López

Espectacle en castellà

Muntatge, assaigs i representacions:8

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente OvejunaEquips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Durada: 1 hora 45 minuts (sense entreacte)

9


Qui va matar Fuente Ovejuna?

[…] Quan expliquem el passat, el reescrivim. El problema no és l’objectivitat històrica, és decidir si aquesta reescriptura inevitable serà honesta o no, si pretendrà farcir-nos de símbols útils per justificar la nostra posició en el món contemporani o si, simplement, el diàleg amb el passat servirà per provocar noves preguntes, o per trobar l’oportunitat de repetir-ne de velles que encara no han tingut resposta. Fuente Ovejuna, pels fets que explica, per la seva falsa versemblança històrica, pel moment en què se situa l’acció, ha patit tot tipus d’interpretacions i de versions. Ha estat utilitzada com a símbol de nacionalismes reaccionaris i de revolucions proletàries, ha justificat el poder absolut i la revolta popular. Qüestió d’extrems. Ara bé, quan una mateixa obra serveix tantes causes, sempre ens queda el consol de sospitar que unes i altres en deuen haver fet una interpretació interessada i, potser, mutiladora. I encara més: podríem atrevir-nos a sospitar que n’han suprimit la ironia i les contradiccions. Van matar Fuente Ovejuna? […]

Ens agradaria que la nostra versió arribés a transmetre a l’espectador la ironia de Lope, la que li suposem, és clar, en l’intent d’establir un diàleg honest amb l’obra i amb la història. I, si és una mica cert que en aquest diàleg ens descobrim a nosaltres mateixos, quines preguntes ens proposen els personatges i l’obra de Lope? Que el poder mai no canvia de mans? Que sempre hi ha d’haver qui mani? Que per més que et revoltis, sempre hauràs de pactar amb un amo o altre? Que l’has de poder triar? Que, malgrat tot, no t’has d’oblidar de revoltar-te? Massa a prop. Però potser cal tornar-ho a preguntar.

Deia que Lope ja era un mestre quan va escriure Fuente Ovejuna. Juga amb les paraules i amb l’estructura dramàtica; juga amb nosaltres, espectadors, i amb les nostres sensacions per fer-nos arribar la seva ironia, però també la seva exaltació. Construeix una obra vital, viva. Barreja gèneres, barreja metres, incrusta sonets, mesura la llargada de les escenes segons un criteri que, al principi, sembla estrany, però que es revela totalment efectiu. Condueix l’espectador cap a un clímax que fa que s’identifiqui amb la revolta del poble, sense perdre de vista que el món no s’acaba en aquesta revolta. Emociona. Juga amb l’amor, el desig, la por, el valor, la venjança, el riure, amb la derrota i el triomf, amb la tortura i el dolor. Té alguna cosa alliberadora, com totes les grans històries èpiques. I alguna cosa física, material, tangible, carnal. Essencial. És per això que l’hem volguda representar nua, sense disfresses que n’amaguin els defectes i la bellesa. Sense divinitzar-la ni exorcitzar-la. Ens ha semblat que la millor manera era mirar-la als ulls.

10

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente OvejunaRamon SimóFragments del text del programa de mà de Fuente Ovejuna

11


¡Fuente Ovejuna, y viva el rey Fernando!

L’any 2000, any del dragó, vaig viatjar a la Xina per qüestions de feina. Hi vaig conèixer autors, directors i actors a ciutats que distaven entre si milers de quilòmetres. La seva ignorància del teatre espanyol era gairebé tan profunda com la meva del teatre xinès. Tanmateix, tots ells recordaven amb emoció haver vist, en diversos muntatges, una antiga obra espanyola que no dubtaven a qualificar de «socialista». Els meus amics xinesos no recordaven el nom de l’autor d’aquella antiga obra socialista espanyola, però sí el seu títol: «El pozo de la cabra». Vaig acabar descobrint que «El pozo de la cabra» era Fuente Ovejuna.

En més ocasions que a la Xina, Fuente Ovejuna va ser portada a escena a la Unió Soviètica –ja des dels primers dies de la revolució– i als seus països satèl·lits. Allà era entesa invariablement com una peça d’agitació revolucionària.

Resulta notable que el segle XX escenifiqués com a socialista i revolucionària una obra que va ser escrita al segle XVII per exaltar la monarquia absoluta. Fuente Ovejuna és, efectivament, una peça del tot coherent amb l’ortodòxia políticosocial del sis-cents. Defensa un sistema en què el poder monàrquic té un principi diví i és garant de la justícia i de l’harmonia social enfront de la injustícia i el caos.

La transformació d’una obra útil a la causa monàrquica en peça d’exaltació de la rebel·lió popular ha comportat generalment l’eliminació de les escenes en què apareixen els Reis Catòlics –una de les quals no és altra que el final de l’obra– i les al·lusions –sempre positives– que a ells fan els vilatans de Fuente Ovejuna. Quant a la trama de Ciudad Real –on combaten els partidaris dels reis i els de Juana la Beltraneja, a qui dóna el seu suport l’Orde de Calatrava– sovint també s’ha eliminat, o reduït a un confús fet d’armes.

Algunes d’aquestes estratègies, fins on arribem a saber, ja les va desenvolupar Lorca en la seva adaptació de Fuente Ovejuna per a La Barraca. En la versió lorquiana, l’obra comença amb el diàleg de Laurencia i Pascuala (eliminant així la primera trobada entre el Comendador i el Maestre, en què aquell aconsella a aquest de prendre partit per la Beltraneja) i conclou amb el de Laurencia i Frondoso després de les escenes de tortura (eliminant la visita dels vilatans als reis, en què aquests els concedeixen el perdó). El conflicte entre el poble i el Comendador –d’indubtable interès en l’Espanya del caciquisme dels anys trenta– amb prou feines deixa espai als reis en la versió de Lorca.

12

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente OvejunaMuntatges posteriors de Fuente Ovejuna, tant a Espanya com a l’estranger, han continuat tractant els reis com un destorb. La seva presència enfosquia l’exaltació de la revolta d’aquest poble que es desempallega d’un poder injust. D’aquí que, volta rera volta, s’hagi tornat o bé a apartar els monarques o bé a amagar el seu conflicte amb l’Orde de Calatrava, convertint el Comendador en una mena de delegat del rei.

En la versió que aquí presentem, potser la primera que es fa a Espanya al segle XXI, els reis no han estat expulsats d’escena. Ans al contrari, s’ha subratllat la seva presència –distant, però decisiva–, així com la importància de la trama de Ciudad Real abans esmentada.

13


La recuperació de la línia de conflicte entre els reis i l’ordre militar no redueix el valor de la revolta del poble sinó que li proporciona més complexitat. La recerca de llibertat dels vilatans mitjançant una acció violenta amb trets anarquitzants es produeix en un camp de forces molt complex en què afavoreix la centralització del poder en mans del monarca. L’assalt a la Casa de la Encomienda conclou al crit de «!Fuente Ovejuna, y viva el Rey Fernando!». Finalment, el Maestre de l’Orde de Calatrava sotmet al rei els seus drets, residus de l’ordre feudal. Amb la qual cosa, s’acompleix el pronòstic de Juan Rojo, un dels capitosts de la rebel·lió popular: «Ya a los Católicos Reyes, / que este nombre les dan ya, / presto España les dará / la obediencia de sus leyes».

Recordar aquest complex camp de forces mai no ha deixat de ser interessant, però potser ho sigui més a l’Espanya de començaments del segle XXI. L’espectador de Lope, en assistir a la representació dels fets ocorreguts el 1476, estava celebrant segle i mig després la implantació d’una monarquia forta a Espanya. Nosaltres assistim ara a la representació que Lope –i amb ell l’època a què va servir– es fa dels primers passos de l’Estat espanyol. Com a gran teatre històric que és, Fuente Ovejuna aconsegueix representar tota una època en unes hores, alguns llocs, un grapat d’éssers humans. Gent humiliada i rebel, senyors que no volen perdre el futur, reis que estan aprenent a ser absoluts: en aquest triangle rau el passat del nostre present.

Tots els personatges de Fuente Ovejuna viuen, de forma més o menys conscient, una transició afí en molts aspectes a altres transicions de la nostra història. Comprendre-ho així ens ha portat a donar especial valor no només als personatges dels reis, sinó també als que envolten el Comendador –els seus criats i, òbviament, el Maestre–: gent que busca mantenir la seva posició o trobar-ne una altra en el nou ordre.

En aquest sentit, el nostre interès pel valor del text de Lope de Vega en tant que representació d’un passat que ens concerneix ha guiat algunes decisions de la versió. D’altres estan relacionades amb la missió que té l’adaptador de ser traductor entre dos moments de la llengua i entre dos sistemes teatrals.

Cap d’aquestes decisions hauria, en tot cas, de malmetre els valors pels quals en els darrers quatre-cents anys hem tornat a Fuente Ovejuna: els seus enormes personatges, la força de la seva trama, la bellesa de la seva paraula, la teatralitat dels petits gestos i dels grans moviments... Tot allò que ens arrossega un cop més a abril de 1476 per assistir a l’assalt de la Casa de la Encomienda.

Juan Mayorga

14


15


Els límits del poderFuente Obejuna és el nom d’un poble cordovès que el 1476 va revoltar-se contra el seu senyor Fernán Gómez de Guzmán, comanador de la poderosa orde militar de Calatrava. Els fets eren, a l’època de Lope, ben coneguts, i la resposta que el poble va donar al jutge que els va investigar (“Fuente Ovejuna lo hizo”), era ja proverbial. El dramaturg del segle d’or, que es va documentar a la Crónica de las tres órdenes y caballerías de Rades (1572), va tenir, però, l’agosarament de portar una revolta antisenyorial del passat recent a l’escenari dels volts de 1612, una matèria insòlita en el teatre europeu de l’època, i que l’autor, a més, va plasmar amb simpatia pel poble. En l’obra, que podem qualificar de tragicomèdia, l’espectador assisteix a la degradació dels vincles que uneixen el noble i els seus vassalls: dels cants de benvinguda i els rústics regals amb què els llauradors reben el seu comanador, que torna victoriós de Ciudad Real en el context de les lluites successòries un cop mort Enric IV, passem, ben aviat, de la mà del desig abusiu de Fernán Gómez, centrat en Laurencia, a la ballesta que el promès de la noia, Frondoso, li apunta. A partir d’aquest moment, l’abisme entre el poble i el seu senyor es va fent més i més gran: on la majoria hi veu els excessos del poderós, que no sap respectar –més ben dit, no sap que existeix– l’honor dels vilans, Fernán Gómez s’entesta a veure-hi la indocilitat dels seus súbdits i clama venjança contra Frondoso. Entre les primeres expressions de franc rebuig a la figura del comanador i a la seva naturalesa moral, en algun cas ja tenyides de violència, el senyor de Fuente Ovejuna ordena injustament que assotin Mengo, una més entre les moltes sobreries de les quals el consell municipal va rebent notícia i que comença a impulsar-lo a una reivindicació de la seva autoritat a la vila. En el clima idíl·lic del casament entre Laurencia i Frondoso, el comanador, que aquest cop torna vençut de Ciudad Real, irromp tot glaçant l’ambient festiu i arresta el nuvi que es va atrevir a apuntar la ballesta contra la creu de l’orde de Calatrava. Els desitjos que l’alcalde expressa d’un nou ordre que vindria amb els Reis Catòlics –el bàndol que finalment guanyarà la guerra successòria– li valen una esbatussada amb una arma prou significativa: la vara de batlle.Al consell de la vila s’insinua llavors la possibilitat del tiranicidi, i els dubtes que hi havia entre alguns membres s’esvaeixen davant de la tan cèlebre com patètica arenga que els adreça Laurencia, els cabells esbullats, tot just escapada de les lascives urpes de Fernán Gómez. L’aixecament contra el noble tirà es fa en nom del poble i dels Reis («¡Fuente Ovejuna, y viva el rey Fernando!»), i té l’originalitat de comptar amb un esquadró femení encapçalat per la intrèpida Laurencia. El poble esbotza les portes de la casa de la Comanda on Fernán Gómez martiritza Frondoso, i ben aviat, davant l’estupefacció del superior, els papers de botxí i víctima s’intercanvien. De seguida, a l’ajuntament, les armes que

16

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejunahi pengen són les reials i no pas les de l’orde de Calatrava. L’ambient triomfal, malgrat tot, no pot durar, i el batlle Esteban posa d’acord, en l’episodi més conegut de l’obra, els vilans en la resposta que hauran de donar quan arribi la inevitable investigació judicial. La unanimitat dels cordovesos –vells, dones i nens inclosos– és inexpugnable. La darrera escena, després d’establir la impossibilitat d’iniciar un procés convencional contra els culpables, ens mostra el poble de Fuente Ovejuna a la cort dels seus nous senyors, els Reis Catòlics, que els escolten i perdonen malgrat la gravetat dels fets, amb la qual cosa, implícitament i exemplar, semblen sancionar, si no la revolta, la denúncia que els vilans fan del seu antic senyor.

17


No estranya gens, doncs, que la tragicomèdia de l’aixecament de tot un poble (aquest caràcter col·lectiu la diferencia d’obres com Peribáñez y el comendador de Ocaña i El mejor alcalde, el rey, els anomenats «drames del poder injust» del mateix autor) hagi tingut una rica història crítica i escènica, abundant en interpretacions ideològicament enfrontades, que van des de la reacció fins a la revolució (en aquest darrer cas, prescindint tot sovint de l’escena final presidida pels Reis). A l’època de Lope, la reivindicació de la dignitat dels pagesos rics que apareixen a l’obra, per bé que tingués certa base social contemporània, era una novetat literària (el camperol, d’acord amb la poètica classicista, acostumava a rebre un tractament còmic al teatre). Quatre segles després de l’estrena de Fuente Ovejuna, potser en serem bons espectadors si fem l’esforç de pensar quins col·lectius o pobles mereixerien avui una obra similar.

Alberto BlecuaUniversitat Autònoma de Barcelona

18


Lope de Vega i el teatre del seu temps

És probable que Lope de Vega se sorprengués de veure que el seu nom és recordat bàsicament per la seva producció dramàtica, de la mateixa manera que Petrarca es faria creus de comprovar que només és conegut pel seu Cançoner i que s’han oblidat les seves obres morals, o Voltaire d’observar que ha passat a la història per haver escrit el Càndid, més que no pas per ser l’autor del Diccionari filosòfic. Lope concebia aquesta activitat com una font d’ingressos, el treball mitjançant el qual poder-se guanyar la vida, i era perfectament conscient que les seves obres teatrals, per la naturalesa comercial i la subjecció a les exigències del públic, no li permetrien guanyar-se el prestigi literari entre els seus contemporanis. Les grans obres per les quals Lope esperava passar a la posteritat no eren les tragicomèdies com El caballero de Olmedo, Peribáñez o la mateixa Fuente Ovejuna, ni tampoc les comèdies d’embolic amorós com El perro del hortelano o La dama boba, sinó els seus poemes èpics, com La Dragontea, la Corona trágica i, principalment, la Jerusalén conquistada, epopeia de més de vint-i-dos mil versos escrita a imitació de la Gerusalemme liberata de Torquato Tasso. La fama nacional i internacional de Lope de Vega, tanmateix, provingué fonamentalment de la seva dedicació al teatre i, malgrat les circumstàncies esmentades, ell era el primer a estar-ne orgullós i presumir-ne en determinats contextos.

Lope va ser, sense dubte, el dramaturg més important del segle d’or. Durant més de tres dècades, des de finals del segle XVI fins a la mort de l’escriptor el 1635, les seves obres dramàtiques es representaren per tota la península, guanyant-se el favor incondicional d’un públic que acabaria per elogiar qualsevol obra literària afirmant, senzillament: «És de Lope». La importància de Lope rau tant en la qualitat literària de moltes de les seves obres dramàtiques (de la qual Fuente Ovejuna n’és un exemple paradigmàtic), com en la particularitat d’haver estat el dramaturg que va dissenyar i practicar una fórmula teatral d’èxit, la comedia nueva, combinant elements preexistents en la tradició teatral peninsular i incorporant-ne de nous (com la figura del graciós). Els dramaturgs de la generació següent, de Tirso de Molina al mateix Calderón, adoptaren substancialment el model dramàtic que suposava el teatre de Lope, tant formalment, amb la polimetria del vers, on cada estrofa s’associava a un determinat contingut, com en l’organització argumental de l’obra, amb el conflicte entre dames i cavallers joves, les figures còmiques dels criats i els personatges que representaven l’autoritat i resolien els conflictes plantejats.

L’èxit de la comedia nueva va consolidar el negoci del teatre comercial, representat en els patis interiors de les cases (els famosos corrals de comèdies) i obert a tota classe de públics, des dels mosqueters, ubicats de peu al pati central, als membres de l’aristocràcia, asseguts a les

19

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejunagrades, passant per les dones del poble, que ocupaven la cazuela, espai situat a l’extrem oposat de l’escenari. Els ingressos que obtenien d’aquesta activitat els autors, les companyies teatrals i els arrendadors dels corrals de comèdies (confraries religioses, generalment) van despertar la iniciativa de certs editors de l’època, que intuïren l’existència potencial d’un públic lector de comèdies i tractaren d’aconseguir més beneficis dels textos teatrals, un cop ja representats. Es fundava així el gènere editorial de la parte de comèdies, del qual Lope de Vega en fou protagonista gairebé exclusiu fins la dècada dels anys vint, i que consistia en la publicació de dotze comèdies d’un o diversos dramaturgs.

20


La impressió de les comèdies en aquest format va experimentar un èxit espectacular i va suposar la difusió de més de dues-centes cinquanta obres de Lope repartides en un total de vint-i-cinc parts de comèdies, fet que, més enllà dels interessos econòmics que motivaren la impressió, va garantir (com en el cas de Fuente Ovejuna, apareguda a la Parte XII, 1619) la conservació de bona part de l’obra teatral de l’escriptor que, d’una altra manera, s’hauria perdut irremeiablement.

L’extensíssima producció de Lope de Vega representa un fresc de tots els ambients, situacions i conflictes de l’Espanya de l’època. L’amor, tanmateix, es configura sempre com el generador del conflicte dramàtic. Es tracta d’un sentiment violent i passional (com en el cas de Fernán Gómez a Fuente Ovejuna), caracteritzat de vegades com una malaltia, que apareix d’improvís i que, pel desig de posseir l’objecte estimat, altera –amb el seu adjunt, la gelosia– la monotonia de la vida quotidiana. El destí de la tragèdia clàssica ha estat substituït funcionalment en la tradició dramàtica del segle d’or per l’amor.

El teatre de Lope va representar el primer espectacle de masses de l’època moderna, amb unes característiques estructurals, en els continguts, i sociològiques, en la recepció, que tenen molts punts en comú amb el fenomen de masses que ha suposat el cinema durant el segle XX. Tots els públics i totes les sensibilitats es reunien durant el temps que durés l’espectacle en un mateix espai i amb un mateix objectiu: assistir a la representació d’històries que, com demanava Cervantes en el Quijote, «suspendan, alegren y entretengan los sentidos».

Guillermo SerésUniversitat Autònoma de Barcelona

21


Lope de Vega

22


Crónica de Rades (fragments)

A la Crónica de Rades va trobar Lope els trets essencials del caràcter de Fernán Gómez de Fuente Ovejuna i del conflicte històric de l’obra. Francisco de Rades y Andrada, Crónicas de las tres Órdenes y Caballerías de Santiago, Calatrava y Alcántara, Toledo, 1572, fols. 79v-80v.

«...Don Fernán Gómez de Guzmán, Comendador Mayor de Calatrava, que residía en Fuente Ovejuna, villa de su Encomienda, hizo tantos y tan grandes agravios a los vecinos de aquel pueblo, que no pudiendo ya sufrirlos ni disimularlos, determinaron todos, de un consentimiento y voluntad, alzarse contra él y matarle. Con esta determinación y furor de pueblo airado, con voz de “¡Fuente Ovejuna!”, se juntaron una noche del mes de abril del año mil e cuatrocientos e sesenta seis, los alcaldes, regidores, justicias y regimientos, con los otros vecinos, y con mano armada entraron por fuerza en las casas de la Encomienda Mayor, donde el dicho Comendador estaba. Todos apellidaron “¡Fuente Ovejuna! ¡Fuente Ovejuna!”, y decían: “¡Vivan los Reyes Don Fernando y Doña Isabel y mueran los traidores y malos cristianos!” El Comendador Mayor y los suyos, cuando vieron esto y oyeron el apellido que llevaban, pusiéronse en una pieza, la más fuerte de la casa, con sus armas y allí se defendieron dos horas sin que se les pudiera entrar. En este tiempo el Comendador Mayor a grandes voces pidió muchas veces le dijesen qué razón o causa tenían para hacer aquel escandaloso movimiento, para que él diese su descargo, y desagraviase a los que decían estar agraviados de él. Nunca quisieron admitir sus razones, antes con gran ímpetu, apellidando “¡Fuente Ovejuna!” combatieron la pieza, y entrados en ella mataron catorce hombres que con el Comendador estaban, porque procuraban defender a su señor. De esta manera, con un furor maldito y rabioso, llegaron al Comendador, y pusieron las manos en él y le dieron tantas heridas que le hicieron caer en tierra sin sentido. Antes que le diese el ánima a Dios, tomaron su cuerpo con grande y regocijado alarido, diziendo: “¡Vivan los Reyes y mueran los traidores!”, y le echaron por una ventana a la calle; y otros que allí estaban con lanzas y espadas, pusieron las puntas arriba, para recoger en ellas el cuerpo que aun tenía el ánima. Después de caído en tierra, le arrancaron las barbas y cabellos con grande crueldad; y otros con los pomos de las espadas le quebraron los dientes. A todo esto añadieron palabras feas y descorteses y grandes injurias contra el Comendador Mayor, y contra su padre y madre.

Estando en esto, antes que acabase de expirar, acudieron las mujeres de la villa, con panderos y sonajes a regocijar la muerte de su señor; y habían hecho para esto una bandera, y nombrando Capitana y Alférez. También los muchachos, a imitación de sus madres, hizieron su capitanía, y puestos en la orden que su edad permitía, fueron a

23

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejunasolemnizar la dicha muerte; tanta era la enemistad que todos tenían contra el Comendador Mayor. Estando juntos hombres, mujeres y niños, llevaron el cuerpo con gran regocijo a la plaza; y allí todos, hombres y mujeres, le hizieron pedazos, arrastrándole y haciendo en él grandes crueldades y escarnios; y no quisieron darle a sus criados para enterrarle. Demás desto dieron sacomano a su casa, y le robaron toda su hazienda.

24


Fue de la Corte un Juez Pesquisidor a Fuente Ovejuna con comisión de los Reyes Católicos, para averiguar la verdad deste hecho y castigar a los culpados; y aunque dio tormento a muchos de los que se habían hallado en la muerte del Comendador Mayor, nunca quiso confesar cuáles fueron los capitanes o primerosmovedores de aquel delicto, ni dijeron los nombres de los que en él se habían hallado. Preguntábales el juez: “¿Quién mató al Comendador Mayor?”. Respondían ellos: “Fuente Ovejuna”. Preguntábales: “¿Quién es Fuente Ovejuna?. Respondían: “Todos los vecinos desta villa”. Finalmente todas sus respuestas fueron a este tono, porque estaban conjurados que aunque los matasen a tormentos no habían de responder otra cosa. Y lo que más de admirar que el juez hizo dar tormento a muchas mujeres y mancebos de poca edad, y tuvieron la misma constancia y ánimo que los varones muy fuertes. Con esto se volvió el Pesquisidor a dar parte a los Reyes Católicos para ver qué mandaban hacer; y sus Altezas, siendo informadas de las tiranías del Comendador Mayor, por las cuales había merecido la muerte, mandaron que se quedase el negocio sin más averiguaciones.

Había hecho aquel caballero mal tratamiento a sus vasallos, teniendo en la villa muchos soldados para sustentar en ella la voz del Rey de Portogal, que pretendía ser Rey de Castilla; y consentía que aquella gente hiciese grandes agravios y afrentas a los de Fuente Ovejuna, sobre comérseles sus haziendas. Ultra desto, el mismo Comendador Mayor había hecho grandes agravios y deshonras a los de la villa, tomándoles por fuerza sus hijas y mujeres, y robándoles sus haciendas para sustentar aquellos soldados que tenía con título y color que el Maestre Don Rodrigo Téllez Girón su Señor lo mandaba, porque entonces seguía aquel partido del Rey de Portogal…”

25


26


Cronologia històricaCorona d’Aragó Corona de Castella

1406

Comença el regnat de Joan II (m. 1454).

1409

Mor Martí I el Jove sense successor.

1412

Compromís de Casp. Ferran I d’Antequera, rei d’Aragó (m. 1416) i oncle de Joan II de Castella.

1413

Confiscació del patrimoni de Jaume d’Urgell, rival de Ferran d’Antequera a la Corona d’Aragó.

1416

Comença el regnat d’Alfons V d’Aragó, IV de Castella i I de Nàpols, «el Magnànim».

1417

Expansió aragonesa per Nàpols.

1432

Alfons V fixa la residència a Nàpols fins a la seva mort (1458). La seva esposa, la reina Maria, el representa a la Cort.

1442

Alfons V conquereix Nàpols. Joan II promulga el dret d’insurrecció contra els grans, perquè els vassalls poguessin combatre els excessos dels senyors feudals.

1445

Derrota dels infants d’Aragó a Olmedo.

1447

Noces de Joan II i Isabel de Portugal.

1453

Execució d’Álvaro de Luna, primer ministre de Joan II.

1454

Comença el regnat d’Enric IV (m. 1474).

1458

Joan II és coronat rei d’Aragó a la mort del seu germà Alfons V.

1460

Enric IV dóna Fuente Ovejuna a Pedro Girón, mestre de l’orde de Calatrava.

1461

Mor Carles, príncep de Viana, fill de Joan II i de la seva primera esposa, Blanca de Navarra.

1462

Alçament de la remença d’Aragó i inici de la guerra civil catalana (fins el 1472).

146 Pedro, conestable de 27


4 Portugal, rei d’Aragó (m. 1466).

1466

Joan II torna a regnar (m. 1479).

Rodrigo Téllez-Girón, mestre de Calatrava (fins 1474). Fernán Gómez de Guzmán, de l’orde, ocupa Fuente Ovejuna, perpetrant-hi abusos legals i personals.

1469

Noces de Ferran d’Aragó (fill de Joan II) i Isabel de Castella, els futurs «Reis Catòlics».

1474

Comença el regnat dels Reis Catòlics, monarquia absoluta que suposarà l’annexió de molts mestrats de Calatrava a la Corona.

1476

Revolta de Fuente Ovejuna, per l’annexió de la vila a l’orde de Calatrava; els veïns maten el comanador. A partir d’aquest any, el mestre serà lleial a Isabel I de Castella.

1477

Comença el plet per la possessió de Fuente Ovejuna, entre l’orde de Calatrava i la ciutat de Còrdova, que l’acabarà perdent.

1478

Carta dels reis indicant que Fuente Ovejuna torna a l’orde de Calatrava; ho ratifica el Papa Sixte IV. Canviarà de mà al poc temps, després de molts plets.

1479

Mor Joan II. Comença a regnar Ferran II.

1480

Inauguració del tribunal de la Inquisició a Sevilla.

1482

Comença la guerra de Granada (fins 1492).

1486

Sentència arbitral de Guadalupe a favor dels pagesos de remença.

1487

Inocenci VIII torna Fuente Ovejuna a l’orde de Calatrava.

1492

Primer viatge de Colom.Expulsió dels jueus.

1496

Noces de Joana «la Boja» i Felip «el Bell».

1500

Neix a Gant Carles V.

1501

Lluís XII de França i Ferran el Catòlic conquereixen Nàpols.

Una butlla del Papa Alexandre VI reforça els drets dels reis davant de les ordes militars, especialment la de Calatrava. Les de Santiago i Alcántara ja s’havien

28


incorporat a la Corona el 1493 i el 1498.1503

La Casa de Contratación de Sevilla comença les seves activitats.

1504

Acaben les guerres de Nàpols.

Mor Isabel la Catòlica; la seva filla Joana hereta legalment el regne.

1505

Regnat de Joana i Felip I (fins 1506).

1506

Ferran, rei d’Aragó, regna a Castella com a regent (fins 1516).

1512

Expulsió de la dinastia profrancesa de Navarra, que, sense perdre la seva autonomia, s’uneix a la Corona de Castella.

1513

Fuente Ovejuna és definitivament incorporada a la ciutat de Còrdova, que ha d’indemnitzar l’orde de Calatrava.

1514

Revolta de les Germanies a València i Mallorca (fins 1522).

1516

Mor Ferran el Catòlic. Regència del cardenal Cisneros (1516-17).

1517

Comença el regnat de Carles V (fins 1556).

1519

Hernán Cortés conquereix Mèxic.

1520

Revolta dels «comuneros» (fins 1522).

1525

Batalla de Pavia. Presó de Francesc I de França.

1527

Les tropes imperials de Carles V saquegen Roma.

29


Lope de Vega. Cronologia1561 Neix Góngora.1562 Lope de Vega neix a Madrid, el 25 de novembre.1564 Neix Shakespeare.1574 Estudis al Col·legi de la Companyia de Jesús.1576 Es matricula per estudiar a la Universitat d’Alcalà, però no arriba a

treure’s el grau de batxiller. Durant aquests anys comença a escriure poesia i teatre.

1580 Neix Quevedo. Montaigne publica els Essais. 1588 Condemna a quatre anys de desterrament del regne de Castella i

vuit de la cort, després d’haver escrit libels contra la filla d’un director de companyia teatral, Elena Osorio, amb qui havia mantingut relacions. El mateix any, després de casar-se amb Isabel de Urbina, embarca a Lisboa en l’Armada invencible i, al seu retorn, s’instal·la amb la seva esposa a València, on entra en contacte amb el centre més important d’activitat teatral a l’època.

1595 Mor la seva esposa Isabel. Se li aixeca la pena del desterrament. Torna a Madrid.

1598 Mor Felip II.Es publiquen l’Arcadia, novel·la pastoril, i La Dragontea, poema èpic sobre el pirata anglès Francis Drake. Es casa amb Juana de Guardo.

1600 Neix Calderón. S’estrena Hamlet de Shakespeare.1601 Neix Gracián.1602 Publica les Rimas, volum de sonets que es reeditarà amb noves

composicions el 1604, i amb l’Arte nuevo de hacer comedias, el 1609.

1604 Es publica, sense el seu permís, la primera col·lecció de dotze comèdies seves a Saragossa: neix el gènere editorial de la Parte de comèdies.

1605 Es publica la primera part del Quijote de Cervantes. The Advancement of Learning de Bacon.

1606 Neix Corneille.1608 Neix Milton.1609 Publica la Jerusalén conquistada, la seva obra poètica més

ambiciosa, sobre la recuperació de la ciutat santa durant les creuades.

1611-1613 Període de temps en què fou escrita Fuente Ovejuna. La representació de l’obra va tenir lloc abans del

maig de 1613.1613 Mor la seva esposa Juana, un any després de la mort del seu fill Carlos Félix. 1614 S’ordena sacerdot. Publica les Rimas sacras, volum de poesia

religiosa.1616 Moren Cervantes i Shakespeare.

Coneix a Marta de Nevares, amb qui viurà fins l’any de la seva mort el 1632.

1618 Després d’aparèixer un total de vuit Partes de comèdies sense el seu permís, decideix fer-se càrrec de l’edició del seu teatre per tal

30


de controlar la qualitat dels textos impresos i treure’n un benefici econòmic. Entre 1618 i 1625 es publiquen més de cent quaranta comèdies seves repartides en dotze Partes (de la IX a la XX).

1619 Es publica a Madrid la Parte XII de comèdies, on s’inclou Fuente Ovejuna.

1621 Publica La Filomena, primer dels seus llibres miscel·lanis amb els quals tractarà de guanyar-se el favor de la nova cort després de la mort de Felip III.

1622 Neix Molière.1623 Es publica la primera edició del teatre de Shakespeare.1627 Mor Góngora.1632 Rembrandt pinta La lliçó d’anatomia del doctor Tulp. Publica La

Dorotea, novel·la dialogada que recrea els episodis de joventut amb Elena Osorio.

1633 Condemna de Galileu.1634 Imprimeix les Rimas de Tomé de Burguillos, llibre on es parodien

els llocs comuns de l’amor cortesà i petrarquista.1635 Mor a Madrid el 27 d’agost.

31


Alguns altres Fuente Ovejuna

Fuente Ovejuna. Refosa de l’obra per Manuel Bueno i Ramon María del Valle-Inclán. Cia. de Maria Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. Teatre Novetats (15/07/1904).

Fuente Ovejuna. Dir. Cipriano Rivas Cherif. Cia. Xirgu-Borràs. D’esquerra a dreta: Alberto Contreras, Enrique A. Diosdado, Enric Borràs i Margarida Xirgu. Estrenat al Teatro Español de Madrid (23/03/1935) es va presentar al Teatre Barcelona (8/10/1935).

Fuente Ovejuna. Versió de Carlos Bonsoño. Dir. Adolfo Marsillach. Compañía Nacional de Teatro Clásico. Presentada al Mercat de les Flors (25/04/1993).

Fuente Ovejuna. Versió d’Adrian Mitchell. Dir. Declan Donnellan. Royal National Theatre. Presentat al Teatro Lope de Vega de Sevilla en el marc de l’Expo 92 (2/06/1992).

Fuente Ovejuna. Companyia de dansa d’Antonio Gades. Presentat al Festival Castell de Peralada (21/07/1995).

Fuente Ovejuna. Versió d’Ana Rossetti. Dir. Emilio Hernández. Centro Andaluz de Teatro i Teatre Al-Kasaba (Palestina).

32


Presentat al Mercat de les Flors (19/05/1999).

33


Fuente Ovejuna

L’equip artísticCurrículums

* La resta de currículums de l’equip artístic estan a la vostra disposició al departament de Premsa del TNC

34


Juan MayorgaVersió

Juan Mayorga va néixer a Madrid el 1965. El 1988 es va llicenciar en Filosofia i en Matemàtiques. Va ampliar estudis a Münster, Berlín i París. El 1997 es va doctorar en Filosofia. Ha ensenyat Matemàtiques a Madrid i Alcalá de Henares. És professor de Dramatúrgia i de Filosofia a la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid. És membre fundador del col·lectiu teatral El Astillero. El seu treball filosòfic més important és Revolución conservadora y conservación revolucionaria. Política y memoria en Walter Benjamin.

És autor de, entre altres, els següents textos teatrals: Siete hombres buenos, Más ceniza, El traductor de Blumemberg, El sueño de Ginebra, El jardín quemado, Cartas de amor a Stalin, El Gordo y el Flaco, Himmelweg, Animales nocturnos, Palabra de perro, Últimas palabras de Copito de Nieve i Hamelin. La seva obra ha estat traduïda al francès, grec, anglès, italià, portuguès, romanès i serbo-croata.

Els propers mesos s’estrenaran les seves peces Hamelin (Teatro de la Abadía, amb direcció d’Andrés Lima), Himmelweg (Royal Court, amb direcció de Ramin Gray) i Animales nocturnos (Sala Beckett, amb direcció de Magda Puyo).

35


Ramon SimóDireccióProfessor de les especialitats d’Interpretació i Direcció Escènica de l’Institut del Teatre de Barcelona, en el qual va desenvolupar durant tres anys el càrrec de Cap del Centre d’Investigació, Documentació i Difusió. Director Artístic de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega en les edicions de 1996, 1997 i 1998. Membre del Consell Assessor del TNC. Com a director i escenògraf, ha desenvolupat la seva activitat artística tant en el teatre públic - diversos muntatges produïts pel Centre Dramàtic de la Generalitat, el TNC i coproduccions amb d’altres institucions - com en el privat -fonamentalment en espectacles vinculats a El Teatro Fronterizo-Sala Beckett, sota la direcció de José Sanchis Sinisterra, entre molts d’altres. Ha publicat assajos sobre teatre (La Retòrica de l’emoció; Stanislavski. La tècnica de l’actor), versions d’obres (Lo canonge Ester Convidafestes; Jordi Pere Cerdà: Quatre dones i el sol) i ha prologat i editat diverses obres (Teatre Complet de Samuel Beckett). Ha fet, amb Magda Puyo, la dramatúrgia de l’espectacle Fedra + Hipòlit basat en Eurípides (dir. Magda Puyo, Teatre Lliure, 2002). Treballs de direcció: Cara de plata de Valle Inclán. CDN Teatro María Guerrero. Madrid. 2005 Calígula d’Albert Camus. TNC Sala Petita. 2004 11 setembre 2001/Les troianes de Michel Vinaver. TNC Sala Petita.

2002 Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala

Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003. Co-direcció de Ricard G. Peces d’Amor i de Guerra 1. Sala Beckett. 2000 Col·labora amb Joan Grau en la direcció de ¿Bailamos? de Sèmola

Teatre. Festival de Poznan i Mercat de les Flors-Grec 2000 Dulce Mal, òpera electroacústica d’Eduardo Polonio. Producció:

Acteon. Festival Internacional de Música Contemporània d’Alacant. 1999

Mort-Home, sobre textos i poemes de H.Müller. Teatre Lliure. Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona. 1998

Combat de Carles Batlle. Estrenada a la Sala Beckett de Barcelona. 1998

Camino de Nueva York. Producció d’Artenbrut i Grec 97. Sala Muntaner

Happy End de Bertolt Brecht i Kurt Weill. Producció de Canteatre i El Magatzem (Tarragona). Estrenada al teatre Metropol. 1997

Esperanto de Joan Grau. Sèmola Teatre. Col·laboració en la versió estrenada a la Fira de Tàrrega. 1997, i codirecció en la presentada al TNC el 1998

Zigurat de Zotal teatre. Col.labora enla direcció amb Helena Castelar. 1997

Les Escorxadores de S. Daniels. Cia Les Escorxadores-Mercat de les Flors. 1995

Direcció d’actors i col.laboració en l’escenificació de l’espectacle MTM de La Fura dels Baus. Estrenat a Lisboa (Capital Europea de la Cultura). 1994

36

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejuna Harry´s Christmas-El Nadal de Harry de Steven Berkoff. Sala Beckett.

1994 Nus de Joan Casas. Centre Dramàtic de la Generalitat. T. Poliorama.

1993 Homanatge a Joan Miró de J. Brossa i Mestres-Quadreny. F. Miró.

1993 El Vagabund d’Enzo Cormann. Sala Beckett. 1993 Restauració d’Eduardo Mendoza. Teatre Mossoviet, Moscou. 1992 Brossiana de Brossa. Mercat de les Flors-Festival de Otoño de Madrid.

1991 Infimitats de Francesc Pereira. CDGC. Teatre Romea. 1991 Quatre dones i el sol de Jordi Pere Cerdà. CDGC. Teatre Romea. 1990

Premi Serra d’Or al millor espectacle. 1990 Perdida en los Apalaches de José Sanchis Sinisterra. Coproducció del

Teatro Fronterizo i Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana. 1990

Elsa Schneider de Sergi Belbel. CDGC. Teatre Romea. 1989

37


Bibiana PuigdefàbregasEscenografia

Estudis realitzats: tres cursos d'Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya; quatre cursos d'Escenografia a l’Institut del Teatre de Barcelona. Escenografies realitzades: Santa Joana dels Escorxadors de Brecht. Dir. Àlex Rigola. Grec/Teatre

Lliure. 2004 Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004 L’aparador de Victòria Szpunberg. Dir. Toni Casares. TNC Sala Tallers.

2003 Àrea privada de caça d’Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers.

2003 Excés de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2003 Juli Cèsar de William Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Teatre lliure.

2002 Suzuki I i II d’Alexei Xÿipenko. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2001 Ganivets a les gallines de David Harrower. Dir. Antonio Simón. TNC

Sala Tallers. 2001 Woyzeck de Georg Büchner, dirigit per Àlex Rigola i estrenat al

Teatre Romea el Grec 2001. Les variacions Goldberg de Georges Tabori, dirigit per Àlex Rigola i

estrenat a la Sala Tallers del TNC. 2001. Titus Andrònic de William Shakespeare, dirigit per Àlex Rigola i

estrenat al Teatre Zorrilla de Badalona el Grec 2000. Un cop baix de Richard Dresser, dirigit per Àlex Rigola i estrenat al

Festival de Teatre Internacional de Sitges 2000. Escenografia signada conjuntament amb Mario Gas i Quico Gutierrez,

de E1 Criat de Robín Maugham. Dir. Mario Gas. Mercat de les Flors. 2000

No és tan fàcil de Paco Mir. Dir. Josep Maria Mestres. Club Capitol. 1999-2000.

La màquina d'aigua de David Mamet. Dir. Àlex Rigola. Presentada al Festival Internacional de Teatre de Sitges 1999. Sala Beckett.

Escenografia dels actes d’inauguració i cloenda de la X~I edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya Sitges 98, dirigits per Joan Ollé.

Escenografia i vestuari de Leonce i Lena de Georg Büchner. Dir. Sven-Eric Bechtolf. Presentat al Festival Internacional de Teatre de Sitges 98, i al Teatre Joventut dins del marc del Festival del Grec 98.

Escenografia i il·luminació de Cançons d'Alabama de Gerard Vazquez. Dir. Robert Torres. Versus Teatre. 1998

Escenografia signada conjuntament amb Francesc Calafell, de l’acte de cloenda de la Xa edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya Sitges 97, dirigit per Joan Ollé.

Ajudanties d’escenografia amb Jon Berrondo:38

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejuna Lulu de Frank Wedekind. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran. 2001 Little Night Music de Stephen Sondheim. Dir. Mario Gas. Grec 2000. Olors de Josep Maria Benet i Jornet. Dir. Mario Gas. TNC Sala Gran.

2000 Exposició "Temps de Radio", comisariada per Joan Ollé, i presentada

al CCCB durant els mesos de novembre del 1999 al gener del 2000. Apocalipsi de Lluisa Cunillé. Dir. Joan Ollé. TNC Sala Petita. 1998 Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín de Federico García

Lorca. Dir. Antonio Simón. Taantarantana. 1997

39


María AraujoVestuari

Es dedica a la realització de vestuari, investigació d’imatge i caracterització per a cinema, teatre i televisió des de 1980

Alguns dels seus treballs en el disseny de vestuari per al teatre són:

L’home de teatre de Thomas Bernhard. Dir. Xavier Albertí. Teatre Lliure. 2005

Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita. 2005

Off Broadway. El musical més petit. Teatre Romea. 2004 Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004 L’escola de les dones de Molière. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Gran.

2003 Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala

Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003. Gaudí. Dir. J.A. Gutiérrez i E. Crehuet. Barcelona Teatre Musical. 2002 Estiu d’Edward Bond. Direcció: Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001 Guys & dolls. Direcció: Mario Gas. TNC. Sala Gran. 1998West side story Dir. Ricard Reguant. Focus. 1996Àngels a Amèrica. (vestuari i caracterització). Dir. Josep M. Flotats. TNC.

1996De poble en poble (vestuari i caracterització)Direcció: Joan Ollé. Grec

96 Torna-la a tocar, Sam. Dir. Ricard Reguant. Focus. 1996Quatre retrats de mare. Dir. Mercè ManaguerraSexe, drogues, rock & roll. Dir. Josep Costa. 1996Revolta de bruixes (vestuari i caracterització). Dir. Lourdes Barba.

1996Martes de Carnaval., Dir. Mario Gas. Teatro Maria Guerrero. 1995Els bandits (vestuari i caracterització). Dir. Lluís Homar. Teatre Lliure.

1995 Oleanna (Escenografia, Vestuari i caracterització). Dir. Mercè

Managuerra. Teatreneu. 1995 Sweeney Todd (vestuari i caracterització). Dir. Mario Gas. CDGC.

Teatre Poliorama. 1994 Acreedores . Dir. Juan Carlos Corazo. Cia. Encuentros. 1994 Cal dir-ho? (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats. Cia Flotats.

Teatre Poliorama. 1994 Tot assajant Dom Joan (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats.

Cia. Flotats. Poliorama. 1994 Cavalls De Mar (vestuari i caracterització). Dir. J.M. Flotats. Cia.

Flotats. Teatre Poliorama. 1991 A la glorieta (vestuari tècnic i caracterització) Dir. Simonne Ben

Mussa. Cia.Flotats. Teatre Poliorama. 199140


Quico Gutiérrez Il·luminació

Treballs més destacats: Fuente Ovejuna de Lope de Vega. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Gran.

2005 L’elisir d’amore de Donizetti. Dir. Mario Gas. Gran Teatre del Liceu.

2005 Cara de plata de Valle Inclán. Dir. Ramon Simó. CDN Teatro María

Guerrero. Madrid. 2005 Informe per a una acadèmia de Kafka, amb cua d’Albert Mestres.

Interpretat per Quimet Pla. 2004 Norma de Bellini. Dir. Dimitri Bertman. Helikon Opera Theatre.

Palacio de Festivales de Santander. 2004 La clemenza di Tito de Mozart. Dir. Dimitri Bertman. Helikon Opera

Theatre. Festival de Mérida. 2004 Calígula d’Albert Camus. Dir. Ramon Simó. TNC Sala Petita. 2004 11 setembre 2001/Les troianes de Michel Vinaver. Dir. Ramon Simó.

TNC Sala Petita. 2002 Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC Sala

Petita. 2002. Gira per Catalunya i Espanya i reposició al TNC el 2003. Ran del camí d’Anton P. Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC. 2002 Fa Mi Re de Circ Crac i Tortell Poltrona. TNC. 2001 The Full Monty. Dir. Mario Gas. Teatre Novedades. 2001 Lucia di Lammermoor. Òpera amb José Antonio Gutiérrez i Elisa

Crehuet A la cuina amb l’Elvis. Dir. Roger Peña. Teatreneu. 2001 Historia de un caballo. Dir. Salvador Collado. 2001 Paseando a Miss Daisy. Dir. Luis Olmos. 2001 Manon. Òpera amb José Antonio Gutiérrez i Elisa Crehuet. 2001 Pluja seca de Jaume Cabré. Dir. Joan Castells. TNC. 2001 A banda. Espectacle del Circ de l’Ateneu Popular 9 Barris.

Coproducció del TNC i Bidó de Nou Barris. Sala Tallers del TNC el desembre de 2000

A little night music, musical de S. Sondheim. Dir. Mario Gas. Teatre Grec 2000

Mira’m de Marta Carrasco. Dir. Marta Carrasco i Pep Bou. Sitges Teatre Internacional. 2000

El criat de Robert Maugham. Dir. Mario Gas. Mercat de les Flors. 2000 Utopista de Monti&Cia. TNC Sala Tallers. 2000 El lector por horas de José Sanchis Sinisterra. Dir. José Luis García

Sánchez. TNC. Sala Petita. 1999. Premi Max de les Arts escèniques a la millor il·luminació.

Master Class de Terrence McNally, interpretat per Núria Espert sota direcció de Mario Gas al Teatre Marquina de Madrid. 1998

Elissir d'Amor, nova producció del Gran Teatre del Liceu, estrenada al Teatre Victòria, sota direcció de Mario Gas i José Antonio Gutiérrez. 1998

41

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejuna Así que pasen cinco años de F. García Lorca dirigida per Joan Ollé i

estrenada a l'acte d'inauguració del Festival Grec 98 al Teatre Grec de Barcelona. 1998

Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar, sota direcció de Maurizio Scaparro, estrenada dins del Festival de Teatre Clásico al Teatre Romà de Mérida, i representada al Festival Grec 98 al Teatre Grec de Barcelona. 1998

42


El Hombre Elefante, dirigit per Mariano Barroso, estrena a Màlaga Teatre Cervantes a l'octubre de 1998

La Reina de Bellesa de Leenane, estrenat a la Sala Villarroel de Barcelona el 22 d'octubre de 1998.

Brecht x Brecht al Teatro Albéniz de Madrid, el dia 26 de Octubre de 1998 , com a acte d’inauguració del Festival de Otoño de 1998.

La Tarasca, opera buffa estrenada al Teatro de Madrid (La Vaguada) al novembre de 1998 dins del Festival de Otoño.

Frankie y Johnny en el Clair de Lune, de Terence McNally sota la direcció de Mario Gas, estrenat al Teatre Lara de Madrid el 17/04/97.

El Rapte del Serrall de Mozart, estrenat al Festival de Peralada el mes d' Agost sota direcció escènica de Mario Gas i José Antonio Gutiérrez. 1997

Recital de Joan Manuel Serrat al Palau Sant Jordi de Barcelona, Banda Sonora de Un Temps d'un País, sota la Direcció escènica de Mario Gas el 23/04/96

La cantata escènica Atlántida de Manuel de Falla sota la direcció escènica de La Fura dels Baus, estrenada a Granada dins del Festival de Música commemoratiu del cinquantè de la mort de l'autor. 24/06/96

El musical West Side Story de L. Bernstein i W. Soldheim sota la direcció de Ricard Reguant, estrenat al Teatre Tívoli de BCN el 16 de desembre de 1996.

Adaptació del disseny de II Turco in Italia, a l' Auditorio de Galicia amb direcció escènica de José Antonio Gutiérrez. 1995

El Acero de Madrid, de Lope de Vega, amb la Cia. Nacional de Teatro Clásico. Dir. per José Luis Castro, pel Festival de Teatro Clásico de Almagro. 1995

El zoo de cristal de Teneessee Williams. Dir. Mario Gas. Teatre Joventut de L' Hospitalet. 1994

L'òpera Cavaleria Rusticana, amb direcció escènica de José Antonio Gutiérrez, estrenada a Santiago de Compostela, Auditorio de Galicia. 1994

L'òpera Pagliacci, amb direcció escènica de José A.Gutiérrez, estrenada a Santiago Compostela, Auditorio de Galicia. 1994

L'òpera II turco in Italia de J.Rossinni amb direcció escènica de Mario Gas i José Antonio Gutiérrez, al Festival d'Estiu del Castell de Peralada. 1994

II Trovatore de Verdi. Dir. José Antonio Gutiérrez. Gran Teatro de Córdoba i Auditorio de Galicia de Santiago de Compostela. 1993

Golfus de Roma dirigida per Mario Gas. Teatro Romano de Mérida. 1993

El Cerdo de Raimond House, monòleg de Juan Echanove, amb direcció de José Luis Castro, al Teatre Lope de Vega de Sevilla. 1993

El Temps i els Conway de J.B.Priesley, dirigida per Mario Gas. (1992) Co-disseny amb Llorens Soler de la il·luminació de Desig de Josep M~

Benet Jornet. Dir. per Sergi Belbel. 1991

43

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejuna Edip, Tirà de Sòfocles en versió d' Heiner Múller, dirigida per Mathias

Langhoff. 1991 Cap d'Il·luminació del Teatre Romea - Centre Dramàtic de la

Generalitat de Catalunya. 1990 Gira de Gabinete Libermann amb Els Joglars. 1985

44


Fuente Ovejuna

Jordi Bosch és… el Comendador

Cristina Plazas és… Laurencia

Òscar Rabadan és… Frondoso

Roberto Quintana és… Esteban,

alcalde de Fuente Ovejuna

45


Jordi Bosch. El ComendadorNeix a Mataró el 18 de desembre de 1956. A partir del 1983 treballa bàsicament al Teatre Lliure, on ha participat en els següents muntatges: Advertència per a embarcacions petites de T. Williams. Dir. Carlos Gandolfo. 1983; L’Héroe de Santiago Rusiñol. Dir. F. Puigserver. 1983; Al vostre gust de Shakespeare. Dir. L. Pasqual. 1983; La flauta màgica de Mozart. Dir. F. Puigserver. 1984; Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni. Dir. L. Pasqual. 1985; Fulgor i mort de Joaquín Murrieta de P. Neruda. Dir. F. Puigserver. 1986; El 30 d’abril de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. 1987; El muntaplats de Harold Pinter. Dir. C. Portacelli. 1987; Lorenzaccio, Lorenzaccio d’A. De Muset. Dir. L. Pasqual. 1987; La bona persona del Sezuan de Brecht. Dir. F. Puigserver. 1988; Titànic 92 de Guillem-Jordi Graells. Dir. Pere Planella. 1988; Les noces de Fígaro de Beaumarchais. Dir. F. Puigserver. 1989; Els gegants de la muntanya de Pirandello. Dir. X. Masó. 1990; Capvespre al jardí de R. Gomis. Dir. L. Pasqual. 1990; Història d’un soldat d’Stravinsky. Dir. L. Homar. 1991; Timon d’Atenes de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1991; El parc de B. Strauss. Dir. C. Portacelli. 1992; Roberto Zucco de Koltés. Dir. L. Pasqual. 1993; El barret de cascavells de Pirandello. Dir. L. Homar. 1994. Premi Nacional de Teatre. Premi de la Crítica de Barcelona; Arsènic i puntes de coixí de Kesselring. Dir. Anna Lizaran. 1995; Els bandits de Schiller. Dir. L. Homar. 1995; Lear o el somni d’una actriu, sobre textos de Shakespeare. Dir. Ariel G. Valdés. 1996; El temps i l’habitació de B. Strauss. Dir. L. Homar. 1996; Zowie de Sergi Pompermayer. Dir. L. Homar. 1997; Cantonada Brossa. Dir. R.M. Sardà, J.M. Mestres, J. Montanyès i L. Pasqual. 1999. Premi de la Crítica de Barcelona; L’hort dels cirerers de Txèkhov. Dir. L. Pasqual. 2000; L’adeu de Lucrècia Borja de F. Mira. Dir. Carles Santos. 2001.Treballs al Centre Dramàtic de la Generalitat-Teatre Romea: El tango de dom Joan de J.Savary i Q. Monzó. Dir. J. Savary. 1986; El viatge de M. Vázquez Montalbán. Dir. Ariel G. Valdés. 1989; Restauració d’E. Mendoza. Dir. Ariel G. Valdés. 1990. Premi de la Crítica de Barcelona. Premi de l’Associació d’Actors i Directors; El desengany de F. Fontanella. Dir. D. Reixach. 1992; La guàrdia blanca de Bulgàkov. Dir. P. Chomsky. 1993; Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. 1998.Treballs amb altres companyies: Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1997; Fuita de Jordi Galceran. Dir. Eduard Cortés. Vània Produccions. 1998; Espai pel somni. Muntatge poètic sobre M. Martí i Pol. Centre Cultural Sant Cugat. 1999; Novecento. El pianista de l’Oceà d’Alessandro Baricco. Dir. Fernando Bernués. Teatre Poliorama. 2001; Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Greus qüestions d’Eduardo Mendoza. Dir. Rosa Novell. Sala Muntaner. 2004; Televisió. Ha participat a les següents sèries de TV3: Crònica negra; Qui?; L’avi Bernat; Quico el progre; Agència de viatges; Arnau. Els dies secrets; La Lloll; Estació d’enllaç; Pedralbes centre; Nissaga de poder; La

46

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejunamemòria dels Cargol; Nissaga. L’herència; Crims; Jet lag; Majoria absoluta. També ha intervingut al dramàtic de TVE Tots els que cauen de Jesús Garay, a la TV-movie de TV3 Junts de M. Ros, i a la sèrie de Tele 5 El comisario.Cinema: El niño de la luna d’A. Villaronga; Capità Escalaborns de C. Benpar; Un día volveré de F. Betriu; La febre d’or de G. Herralde; Monturiol de F. Bellmunt; El perquè de tot plegat de Ventura Pons. Premi de l’Associació d’Actors i Directors. Premi Butaca; Boca a boca de M. Gómez Pereira; La buena vida de D. Trueba; De qué se ríen las mujeres de J. Oristrell; Carretera y manta d’A. Arandia; Silencio roto de M. Armendáriz; Deseo de Gerardo Vera.

47


Roberto Quintana. Esteban, alcalde de Fuente OvejunaLlicenciat en Art Dramàtic. Professor d’Interpretació a la Escuela Superior de Arte Dramático de Sevilla, a l’Instituto del Teatro de Sevilla i als Tallers de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Va ser el creador i primer director del Centro Andaluz de Teatro (CAT) i comissari del Centenario Brecht organitzat per la Diputación de Sevilla.Entre els seus darrers treballs destaquen: La Serrana de la Vera, El burlador de Sevilla i Don Juan Tenorio, tots tres amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico; El alcalde de Zalamea de Calderon de la Barca, coproducció del TNC i la Compañía Nacional de Teatro Clásico dirigida per Sergi Belbel i estrenada a la Sala Gran del TNC el 2000; Las horas inmóviles amb la seva pròpia companyia, Producciones Odeon; Moll Oest / Muelle Oeste de Koltés, amb direcció de Sergi Belbel, estrenada a Salamanca amb motiu de la capitalitat cultural europea i també presentada al Festival Grec; Los enfermos, al Teatro de la Abadía; Tartufo, amb la companyia de Juanjo Seoane; Doña Rosita la soltera, amb la companyia de Miguel Narros; Veraneantes i Libertad, al Centro Dramático Nacional, i Troyanas, La familia del anticuario, Don Juan, Pasodoble i Julio César, amb el Centro Andaluz de Teatro. Ha interpretat obres de Brecht, Valle Inclán, O’Casey, Calderón, Vélez de Guevara, Cervantes, Shakespeare, Gorki, Nieva, Molière, Fernán Gómez, Romero Esteo, Goldoni, Tirso de Molina, Zorrilla, Séneca, Semprún, Álamo, Sernuda, García Lorca, Koltés, entre molts altres. Ha realitzat recitals poètics sobre Machado, Cavafis, Gil de Biedma, Beckett, Lorca, Cernuda, Alexandre, etc.En cinema, ha intervingut a les pel·lícules Dragón Rapide, El lute, Belmonte, Una pasión singular, Al sure de Granada i Camarón, entre d’altres, i a sèries de televisió com Motivos personales.

Cristina Plazas. LaurenciaNascuda a Madrid el 30 de setembre de 1969. Entre les seves últimes feines destaquen:Teatre: L’escola de les dones de Molière. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Gran. 2003; Dotze diuen Shakespeare. Dir. Joan Ollé. 2002; Las troyanas de Eurípides. Dir. Irene Papas i Jurguen Muller. 2001; Nacidos culpables de P. Shirovsky. Dir. Carles Alfaro i Joaquim Candeiras. 2000; Algo auténtico de Tom Stoppard. Dir. Rafa Calatayud. 2000 (Premi de la Crítica 2000); Càndid. Versió teatral de J. Hinojosa. Dir. Carles Alfaro. 1999; Mandíbula afilada. Dir. Carles Alberola. 1997-98-99 i 2000 (Premi Millor Interpretació Femenina en els Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Velenciana); La lección de E. Ionesco. Dir. Joaquim Hinojosa. 1996 (Premi A.I.T.A. Millor Actriu).Cinema: Àusias March. Dir. Daniel Múgica. 2002; Bala perdida. Dir. Pau Martínez. 2002; Cuando todo esté en orden. Dir. Cèsar Martínez. 2001;

48

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente OvejunaLa isla del holandés. Dir. Sigfrid Monleón (Premio Cartelera Levante 2001; Premi Tirant 2001 millor actriu protagonista); La tarara del Chapao. Dir. Enrique Navarro. 1999.Televisió: Acosada. Dir. Pedro Costa. 2002; ¿Dónde está?. Dir. Juan Carlos Claver. 2002; Hospital central (Tele 5). 2002; Otra ciudad. Dir. César Martínez. 2001; Desenlace. Dir. Tito D. (Antena 3 TV). 2001; Psico-express. Dir. J. L. Bozzo (TV3-Dagoll Dagom). 2001; A flor de pell. Dir. Daniel Ventura. 1998; Gregorio Mayans, el sueño de la razón. Dir. Antonio Atilano. 1998; Herència de la sang. Dir. Xavier Berraondo. 1995-96.

49


Òscar Rabadan. Frondoso

Nascut el 26 de gener del 1969. Formació a l’Institut del Teatre de Barcelona i al Col·legi del Teatre de Barcelona.Teatre: Cara de plata de Valle Inclán. Dir. Ramon Simó. CDN Teatro María

Guerrero. Madrid. 2005 Fortuna accidental de Manel Dueso. Dir. Manel Dueso. Villarroel Teatre.

2004 Glengarry Glen Ros de David Mamet. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure.

2004 Evitant quedar-nos immòbils. Dir. Jordi Fondevila. Sitges Teatre

Internacional. 2003 El cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. Dir. Rafel Duran. TNC

Sala Gran. 2003 Coriolà de Shakespeare. Dir. Georges Lavaudant. TNC Sala Gran. 2002 El alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. Dir. Sergi Belbel. TNC

Sala Gran. 2000 Titus Andrònic de Shakespeare. Dir. Àlex Rigola. Grec 2000 Tots eren fills meus d’Arthur Miller. Dir. Ferran Madico. Teatre Romea.

1999 Molt soroll per no res de Shakespeare. Dir. Ferran Madico. Grec 1999 Ombra, sobre textos de García Lorca. Dir. Hansel Cereza. La Fura dels

Baus. 1998 Pesombra, obra de teatre-dansa sobre textos de Salvat Papasseit. Dir.

Magda Puyo. CDGC Teatre Romea. 1997 Un actor se repara de Sabina Bergman. Monòleg. Dir. Isabel Rodríguez.

La Cuina de l’Institut del Teatre. Ivanov de Txèkhov. Dir. Genadi Korotkov. Mercat de les Flors. Quan serà pintada una escena de fons sense fi de Joan Brossa. Dir.

Moisés Maicas. Mercat de les Flors. Suburbia d’Eric Bogosian. Dir. Pep Pla. La festa del blat d’Àngel Guimerà. Dir. Joan Castells. CDGC Teatre

Romea. El mercader de Venècia de Shakespeare. Dir. Sergi Belbel. CDGC Teatre

Poliorama. Yvonne, princesa de Borgonya de Gombrovich. Dir. Josep Maria

Mestres.Cinema: Anita no perd el tren de Ventura Pons; Tres días de libertad de José Antonio de la Loma.Televisió: Hospital Central (Tele 5); Carvalho. Els mars del Sud (TV3); El cor de la ciutat (TV3); I ara què, Xènia (TV3); Quico el progre (TV3).

50


Fuente OvejunaLope de VegaDirecció: Ramon Simó

Teatre Nacional de CatalunyaSala GranDel 21 d’abrilal 12 de juny de 2005Horari de funcions:Dimarts i dimecres (*), 17 h; dijous i divendres, 21 h;Dissabte 17.30 i 21 h; diumenge, 18 h.*dimecres 25 de maig, 1 i 8 de juny, funció a les 21 hPreu de les localitats: 18,75 i 22 €; dijous, dia de l’espectador: 14 i 16,50 €.Obra recomanada Connecta’t

Text editat per ProaPrograma de màCol·loqui: Dissabte, 21 de maig de 2005Audiodescripció amb l’ONCE:Dissabte, 21 de maig de 2005Fòrum FNAC:Dilluns 9 de maig a les 20 h, a la FNAC El Triangle (Pl. Catalunya, 4),

51

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente Ovejunapresentació del llibre i de l’obra amb Ramon Simó (director) i actors i actrius de l’obra.

52


Fuente Ovejuna en gira

Després de les representacions a la Sala Gran del TNC, l’espectacle farà gira per diverses poblacions de Catalunya i la resta de l’estat espanyol a partir del 15 de juny.

Fruit del conveni de col·laboració entre l’INAEM i el TNC signat aquest mes de març, es produirà un intercanvi entre ambdós centres de producció per inaugurar la temporada 2005/2006 a les respectives seus del TNC i de la Compañía Nacional de Teatro Clásico:

Compañía Nacional de Teatro ClásicoTeatro PavónMadridFuente OvejunaLope de VegaDirecció: Ramon SimóDel 15 de setembre al 9 d’octubre de 2005

Teatre Nacional de CatalunyaSala GranEl castigo sin venganzaLope de VegaVersió i direcció: Eduardo Vasco

53

SALA GRANDel 21 d’abril al 12 de juny de 2005Fuente OvejunaDel 29 de setembre al 23 d’octubre de 2005

54

Teatre Nacional de Catalunya

SALA TALLERS Del 3 al 6 d’octubre de 2002Bésame el cactus

EntradesCom comprar les entrades

Per Tel·Entrada: Xarxa d’oficines de Caixa de

Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h trucant al 902 10 12 12 per internet a www.telentrada.com

les 24h.

Al web del TNCwww.tnc.es

A les taquilles del TNCDirectament a les taquilles (plaça de les Arts, 1).

Horari de taquillesDe dimarts a dissabte, de 15 a 21 hDiumenges, de 15 a 18 hLa venda anticipada es farà fins una hora abans de començar la representació.

Abonats i carnet Connecta’t Directament a les taquilles (plaça de les Arts, 1) Trucant en horari de taquilles als telèfons exclusius per abonats i carnet Connecta’t: 933 06 57 20

GrupsReserva telefònica (transferència bancària o targeta de crèdit) trucant al telèfon exclusiu de grups: 933 06 57 07

Centres d’ensenyamentReserva telefònica (transferència bancària o targeta de crèdit) trucant al telèfon exclusiu de Connecta’t al TNC: 933 06 57 40

Atenció especialA totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal que el personal del TNC pugui garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 06 en el moment d’adquirir les localitats.

Activitats i serveisRestaurant del Teatre De dijous a dissabte des de les 21 h fins a una hora després d’acabar l’última representació.Informació i reserves: 933 06 57 29 / 31Llibreria del TNCEspecialitzada en teatre, amb textos i programes de les obres programades en totes les temporades del TNC. Horari: des d’una hora abans de les representacions fins després del darrer entreacte. Tel. 93 306 57 00 (ext. 243). [email protected] de més de 320 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. Tel. 93 306 57 00 (ext. 312)Visites guiadesDimarts, dimecres i divendres a les 10, 11 i 12 h. Preu: 2 € per persona. Centres d’ensenyament, gratuït. Grups reduïts (de 15 a 30 persones)Reserves al tel. 933 06 57 49 o [email protected] al servei de les empresesLloguer d’espais per a actes. Tel. 933 06 57 00 (ext. 674) o [email protected]ó amb l’espectador. Tel. 933 06 57 07Abonats al TNC. Tel. 933 06 57 07 o [email protected] Connecta’t per a públic joveTel. 933 06 57 40Com accedir al TNC Autobús Línies 6, 7, 10, 56, 62 Nocturns N2, N3, N7 i N0MetroLínia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental)Tramvia: TramBesósBus de les ArtsEl TNC i L’Auditori col·laboren en un servei de transport que enllaça la plaça de les Arts i la plaça de Catalunya per facilitar l’accés dels espectadors al transport públic al final de les representacions de nit i dels concerts. Preu del bitllet: 0,60 €. Servei de Taxi El TNC ofereix el servei de taxi en finalitzar les funcions de nit de dimarts a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació del vestíbul de la Sala Gran.Cotxe

56

http://www.tnc.es/

http://www.servicaixa.com/

SALA TALLERS Del 3 al 6 d’octubre de 2002Bésame el cactus

Audiodescripció amb l’ONCESeguint la col·laboració amb l’ONCE, hi haurà sessions adaptades amb audiodescripció per a persones invidents a diferents produccions durant la temporada.

Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre. Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

57

EL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA POSA A LA ... · Web viewAntes que le diese el ánima a Dios,...

Documents

Transcript of EL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA POSA A LA ... · Web viewAntes que le diese el ánima a Dios,...