EL VALOR DECÈLIA I RICARD.

RECORDANT LALLIBRERIA SET I MIG

D'ALACANT

1

El Valor de Cèlia i Ricard. Recordant la llibreria Set i Mig d'Alacant

El Valor de Cèlia i Ricard. Recordant la Llibreria Set i Mig d'Alacant. Aquestllibre és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-Comtat, decaràcter no venal. Se'n permet la reproducció si s'esmenta la procedència i elnom dels autors que hi han col·laborat. www.trobadesalcoiacomtat.catpremsa@trobadesalcoiacomtat.cat

2

TAULA

A tall de presentació ................................................. 5

Tota una vida junts: l'aventura de Cèlia Ibáñez i Ricard Sancho, per Francesc Gisbert .................... 7

Per als que ens alimentem també de llibres, per Ximo Espinós ................................................... 16

La Llibreria Set i Mig d'Alacant, per Enric Balaguer ................................................. 19

Aquelles llibreries d'Alacant, per Antonio Roda .................................................. 21

Set i Mig, quins records, per Joan Jordà ........................................................ 27

3

A TALL DE PRESENTACIÓ

Aquest estiu vaig tindre el plaer de passar unavesprada a casa dels nostres amics Cèlia i Ricard. Va seruna vetlada molt agradable, en què a més del matrimoniens van acompanyar l'escriptor Víctor Labrado i AnnaDèlia Gisbert. Vam estar xarrant fins que es va fer de nit,com manen els bons costums de l'hospitalitat. Ricard iCèlia, amb l'amabilitat i paciència que els caracteritza,ens van parlar de la seua vida i de com muntaren lallibreria Set i Mig a Alacant. Perquè Cèlia i Ricard, a mésde bons amics i excel·lents amfitrions, van serprotagonistes d'una gran aventura. L'aventura de crearuna llibreria amb vocació de ser molt més, que un simpleestabliment per a vendre llibres: Set i Mig va ser un focusprogressista i valencianista en plena efervescència de latransició, un caliu d'animació cultural i de reivindicacióde la democràcia.

De tot el que ens van contar i del que es va quedaral cabàs, podria escriure's una novel·la. Set i Mig es vaconvertir, durant els deu anys de vida (1974-1984), en unpunt de referència, ben bé mític i ara evocat ambnostàlgia, de la vida cultural i política d'Alacant.Presentacions de llibres prohibits, reunions clandestinesde partits, visites d'intel·lectuals, premis periodístics... Seti Mig i els seus promotors van revifar aquell Alacantencartonat per tants anys de dictadura. Una història plenad'anècdotes, d'il·lusions i d'esperances, de maldecaps i de

4

reptes, que ells van saber dur endavant. Mentre assistia ala conversa, me n'adonava de la gran responsabilitat queels presents estàvem assumint, ben bé sense adonar-nos-en. Les històries només tenen valor si es comparteixen. Ila història de Cèlia i Ricard, l'aventura de Set i Mig,s'havia de contar i de divulgar.

Aquestes pàgines són només una primeraaproximació a aquella aventura. La història de Set i Migrequereix de més espai i dedicació, que sens dubte rebràen un futur. Ara com ara, ens conformaren d'oferir-vosun llibret de records. Un llibret que presentem amb motiudel «I Premi el Valor de» a Cèlia i Ricard. Unreconeixement que naix amb voluntat de continuïtat, perrecordar persones que han destacat en la defensa de lallengua, la cultura i la identitat que compartim. Nodebades, hem escollit el nom d'Enric Valor i la casa ruralque porta el seu nom, a Penàguila, com a referent i espaide l'homenatge. Començarem, per alguns apunts sobre lavida dels nostres amics.

Francesc Gisbert, Coordinadora pel Valencià de l'Alcoià-ComtatSopar de Lliurament del «I Premi el Valor de»,11 de juliol de 2015, Casa Rural Valor de Penàguila

5

TOTA UNA VIDA: L'AVENTURA DE CÈLIA I RICARD

Francesc Gisbert

Ricard Sancho i Cèlia Ibáñez porten tota una vidajunts. Ricard és el tercer de quatre germans, nascut albarri de Benalua d'Alacant, allà pel 1942. L'Alacantd'aquella època era ben diferent de l'actual. S'hi respiravauna atmosfera de poble gran i una vida de barri, amb elvalencià com a llengua majoritària. En paraules d'EnricValor, «un ambient molt familiar, i popularment manteniala llengua pròpia. Un valencià marítim, és clar, moltsemblant al llenguatge d'Eivissa». No feia massa quehavia estat alcalde Llorenç Carbonell, ni que s'haviaeditat la revista satírica El tio cuc, amb una tirada de vintmil exemplars i escrita en valencià. No obstant això,Ricard naix enmig d'una dictadura amb mà de ferro i de lapostguerra més miserable. Alacant començava aconvertir-se en una altra cosa, i com València, deixavad'estimar la llengua i la identitat dels avantpassats.

Però tornem a la família dels nostres protagonistes.Els pares de Cèlia i Ricard provenen de Benilloba. En elcas de Ricard, sa mare. Es van conèixer quan son pare vatreballar en obres públiques i el destinaren a aquellllogaret, a fer la carretera. Era ajudant de conductor decamió i s'hi quedava a dormir, com la resta de companys.I és clar, tant de jovençol solt tot el dia amunt i avant perBenilloba, van aparéixer algunes parelles. Una, la dels

6

pares de Ricard, que començaren a festejar, es van casar is'instal·laren a Alacant.

Amb tot, les revoltes del destí són capricioses iRicard, un dels fills menors d'aquell matrimonid'alacantins, tornaria a emparentar amb una benillobera:Cèlia Ibáñez. Va ser el 1964. I des d'aleshores, que vanjunts.

Durant uns quants anys, Ricard treballà i va fer elservei militar a Madrid. Comenta que va participar en eldisseny d'aquelles cabines telefòniques que es vanpopularitzar als carrers durant els anys seixanta i setanta.Manufactuas metálicas madrileñas tenia 5000 obrers,però va entrar en crisi. Feien purpurina, pinturesd’alumini i bateries, una factoria d’estructures de ferro derepica'm el colze... Allò es va vendre per parts i Ricard vaquedar adscrit a la fàbrica d’Alacant, amb cinc-centstreballadors.

La vida dels nostres amics canvià de soca-rel quanel traslladaren a Barcelona, ja casats. A Barcelona vandescobrir que compartien una mateixa llengua, amb elsveïns del nord. Però amb una consideració ben distinta:mentre que molts valencians s'avergonyien de la lallengua dels seus pares i la consideraven poc fina i depoble, els veïns del nord se'n sentien ben orgullosos i ladefensaven i usaven per a tot. Aquell ambient els va ferprendre consciència. A Barcelona van comprar i llegir

7

Nosaltres, els valencians, Telestel, Serra d’or i feren bonsamics. Entre ells, una família catalana singular, els paresde Tortell Poltrona (el fundador de pallassos sensefronteres). Segons ens contà Ricard, els adoptaren com afills, pràcticament.

Un nou trasllat porta els nostres amics de nou aAlacant. I és clar, quan arriben, la gent els diu: “Quéacento más catalán tenéis”. Perquè a l'Alacant dels anysseixanta, la vida era en castellà. Aquest contrast entre elque havien viscut a Barcelona i el que retroben a Alacantels fa adonar-se que alguna cosa ens passa als valencians.Per aquell temps, Célia, que no parava en torreta, ni abansni ara, es posà a treballar en un llibreria amb secció dediscos. Es tractava d'una altra de les llibreries mítiquesd'Alacant, la Llibreria Laos (al carrer Mollà, 10). Lespropietàries eren un grup de dones vinculades als sectorsprogressistes de l'església dels anys setanta. Una laconeixia i li proposà anar a treballar per a “para tener enla tienda una chica con aires del pueblo”, de les classespopulars, ja que elles eren senyoretes. Cèlia s'ocupà de lasecció de discos, amb algun llibre en català. Tot pels voltsdels setanta.

Va ser un negoci revolucionari, enmig deltradicionalisme d’Alacant. Tres sòcies eren de la Vila iparlaven valencià. Un arquitecte i client habitual d’Oliva,Juansa, li va proposar muntar una llibreria. Era JoanSalvador Pérez Parra. Aquell client va sentir Cèlia parlar

8

en valencià i es va dir, «esta és de les meues». Venia icomprava molt. I encomanava llibres en català. Als dos otres anys proposà a Cèlia i Ricard deixar Laos i muntaruna llibreria, per no haver d’estar sempre encomanant elsllibres. Ell posaria els diners, Cèlia l’experiència dedependenta i Ricard col·laboraria en la gestió. Amb ladona de Juansa, Empar, també dependenta a Set i Mig,Cèlia i Ricard recuperen la seua llengua. Abans elsresultava ben difícil parlar valencià a Alacant. I tambécomparteixen una il·lusió: la creació d'una llibreria quefóra un revulsiu de la grisor postfranquista de la ciutat.

Entre tots quatre, funden la llibreria Set i Mig delcarrer Rafael Terol, 10. Va formar part de les seues vidades del 1974 fins el 1984, en què la van traspassar. El diade la inauguració, van aplegar més de tres-centespersones, tots activistes i intel·lectuals, a més d'un parellde policies de paisà. Hi acudí Joan Fuster, ni més nimenys, a fer els honors i el parlament inaugural. Ricardens explica que, en acabant l'acte, els dos policies s'hiacostaren i li preguntaren, a cau d'orella, i amb la majornaturalitat del món: “Oiga, el coferenciante no habráhablado de políti, verdad?”. “No, no, en absoluto...”-contestà Ricard, fent-se l'angelet. No entenien el valenciài no sabien què havia dit Joan Fuster.

Per la llibreria s'hi deixen caure personalitats delmón cultural del moment, com els poetes Lluís Alpera oRodríguez Bernabeu, l'historiador Agustí Ventura, Josep

9

Bevià, Enric Llobregat, els joves estudiants i futursprofessors Joan Ponsoda, Leandre Iborra, Enric Balaguer,Ximo Caturla i molts més. Gràcies a Set i Mig, moltsalacantins van descobrir que hi havia un lloc a Alacant ones podien trobar llibres escrits en valencià, on existia unacultura en la seua llengua. En paraules de Cèlia i Ricard,els alacantins tingueren un punt de trobada amb la gentque parlava i defensava el valencià, i deixaren de tindre lallengua sempre amagada a casa.

Tot, però, no van ser flors i violes. A més a mésdels problemes econòmics que comporta tot negoci,l'activitat política que aixoplugaven les parets de lallibreria va cridar l'atenció dels extremistes. Durantaquells anys en què els partits polítics encara no estavenlegalitzats, la llibreria va acollir moltes reunions iassembles, juntament a una gran activitat cultural depresentacions, exposicions i xarrades de tota mena. Lallibreria va patir diversos atemptats terroristes d'extremadreta. Pintades, desperfectes, intents atemptats... PerquèSet i Mig va despertar simpaties com temences, entre elssectors més intransigents. Entre les simpaties, Cèlia iRicard ens conten que el pintor Antoni Miró els varegalar uns quants quadres, perquè els vengueren itragueren diners per a reconstruir el local i pagar elsdesperfectes. I també recorden donatius, d'amics i de gentanònima. Entre ells, un telegrama que arribà, amb 1.000pessetes de l'època, de Vicent Brotons.

10

Per acabar-ho d'adobar, a més del climad'inseguretat de la transició, Juansa va patir un accidentde trànsit i quedà en cadira de rodes. Cèlia i Ricard esqueden el negoci en solitari.

Entre les anècdotes que els nostres amics conten,també hi ha un episodi digne de figurar en una narracióde Kafka. La detenció de Cèlia. A la llibreria s'hiaplegaven grups molts diversos, entre ells, comunistes.Un xicot va deixar un grapat d'adhesius amb la banderarepublicana. La policia se n'assabentà i aparegué pellocal: «Tenemos una denuncia contra usted por posesiónilícita de pegatinas republicanas”. Cèlia ens explicà quecomençaren a esgarrar tot el que trobaren per davant decartells i pamflets: “Usted se viene con nosotros acomisaría”. A comissaria Cèlia va ser interrogada sobreles seues amistats perilloses: «A ver, quién le ha traído laspegatinas subvesivas?”. “Eh, un chaval que ha pasado poraquí”. “¿Y cómo se llama?”. “Ui, pues no lo sé”. I unavolta i una altra, roda que roda, des de les cinc de lavesprada a les deu de la nit que durà l’interrogatori. ICèlia no va amollar ni pruna.

Finalment, Cèlia va ser alliberada i posada enllibertat. Amb la condició de presentar-se l'endemà a lesnou en punt a comissaria. La notícia va córrer com lapólvora. Els titulars de la premsa alacantina se'n ferenressò: «La dueña de la librería Set i Mig encerrada». A tot

11

això, aquell dia Ricard era a casa, amb la camaenguixada, per un bac.

Moltes són les anècdotes de la llibreria i d'aquellsanys. Històries d'esperances, com ara la vinguda de lademocràcia, i també de grans tristors, com la mort deMiquel Grau. La vida és una successió d'alegries itristeses. L'aventura i Cèlia i Ricard a Set Mig acabà ambel traspàs del negoci. Va durar pocs anys més. Després,però, en començaren una altra, encara més ambiciosa. Elsnostres amics tenien un parell de filles, ja en edat escolar.Però a Alacant no existia encara cap centre que feraensenyament en valencià. Van ser una de les famíliesfundadores de la Cooperativa d'Ensenyament Aire Lliure,una de les escoles més modernes i dinàmiques d'Alacant,inspirada en els models de les escoles actives, amb unametodologia participativa i innovadora. Parlar d'això seriauna altra història.

El que volem destacar amb aquest llibret és el valordels nostres amics Cèlia i Ricard, el valor de la dedicaciódesinteressada en favor d'uns ideals i d'uns somnis dellibertat. Per tot el que vau fer, per tot el que ens vauaportar, i per tota l'estima i dignitat que ens aporteu dia adia, vos donem les gràcies.

12

Cèlia i Ricard, amb Amèlia Garcia i Francesc Gisbert

13

Mecanoscrit dels objectius de la Llibreria Set i Mig, agost 1974

14

Inauguració de la llibreria Set i Mig, 7 de desembre de 1974

15

16

PER ALS QUE ENS ALIMENTEM TAMBÉ DELLIBRES,

Ximo Espinós, professor i escriptor

Per als que ens alimentem també de llibres, lesllibreries ocupen un lloc fonamental en la nostrabiografia. De fet, podem resseguir la nostra trajectòriavital fent-ne l’inventari. La meua primera llibreria, dexiquet, fou una tenda de Benilloba que anomenàvem “labotigueta”. Allí, don Daniel, un dels mestres del poble,acompanyat per la seua amable muller, tenia una petitaperò selecta col·lecció de llibres i tebeos dels quals emproveïa. Primer, naturalment, foren els Pulgarcito i elsMortadelo y Filemón, però més tard la cosa es posaseriosa: em vaig comprar les Rimas de Becquer, en unabonica edició il·lustrada que encara conserve, i això emva obrir les portes d’un altre món.

Més endavant vaig marxar a Alacant, i allí l’afeccióals llibres, lluny de desaparèixer, no va fer altra cosa queaugmentar. A Alacant hi havia moltes llibreries per atriar, la majoria ja desaparegudes. N’hi ha dues,especialment, que han restat en la meua memòria: Laos,que estava enfront del Portal d’Elx, i Set i Mig, no massalluny d’allí, en un carreró que donava a la Plaça deCorreus.

A finals dels setanta, eren els anys en què lesreivindicacions autonomistes i la defensa de la culturavalenciana es mostraven en plena ebullició. I tocant als

17

llibres en català, Set i Mig va ser una referènciaineludible. Quan jo vaig començar a freqüentar-la, arranels meus estudis de Filologia Catalana, Cèlia i Richard jano la regentaven. Fou més tard, parlant amb ells al poble,que em vaig assabentar que foren ells els que la posarenen marxa. Mai no els estaré prou agraït. A Set i Mig vaigcomprar els primers llibres en català: El llibre demeravelles, de l’Estellés; Nosaltres el valencians, deFuster, i tota la resta. Segurament fou aleshores quan vaigconcebre la insensata idea de contribuir jo també a omplirels prestatges de les llibreries amb algun llibre de collitapròpia.

Ara que les velles llibreries tradicionals estanconvertint-se en una espècie en perill d’extinció a favorde les asèptiques grans superfícies, és de justícia retrehomenatge a aquests dos pioners. Gràcies Cèlia i Richardper la generosa llavor que vau sembrar.

Ricard, Cèlia i Joan Ponsoda

18

Cèlia a la llibreria Set i Mig

19

LA LLIBRERIA SET I MIG D'ALACANT,Enric Balaguer, professor i escriptor

L’any 1977 estudiava COU a l’institut Jorge Juan.Va ser un any de vaga de professors no numeraris, des degener fins a maig. Un curs ben especial: només teniaclasse de religió, de política i de francés. Els professorsde la resta d’assignatures feien vaga. Prop de la plaça deCorreus, hi havia la llibreria Set i mig. Era un localxicotet, quasi tortuós amb aire de soterrani. Però era unlocal ran de carrer encara que s’havia de baixar un escalóen entrar. Les parets eren grosses i l’espai de dins, mésenllà del mostrador, es distribuïa en corredors estrets peron era difícil moure’s.

Aquella llibreria, amb llibres en català i en castellà,va ser el centre de la meua iniciació lectora. Un llocsagrat que, passat el temps, rememore de maneranostàlgica i alguna cosa més –escorcolle la memòria pertrobar l’etiqueta adient i no la trobe– (potser…idealitzada,potser…sentimental). A Set i mig acudíem sovint a mirar,sobretot, a mirar llibres. L’aparador era ple de novetats iels llibres marxistes ocupaven la part central. Uf!, quinoptimisme! Tot començava i acabava en la història.

Set i mig feia olor de florit i a una mescla de tinta,paper i clandestinitat. El perfum d’aquells dies està fetd’una altra mena de fragàncies, però també aquestes enformen part. Recorde dies lluminosos i vesprades depluja, matins foscos i poquetes nits suaus recorrent elsprestatges amb avidesa, a la recerca del llibre revelador.

20

Quanta decepció! Aquest desig-sospita de profeciareveladora és només un ham perquè continuem en larecerca.

Vaig passar moments molt feliços en aquellallibreria sempre il·luminada amb llum elèctric i amb unacastedat ornamental equiparable a la d’un convent. De fet,tenia aire monacal. Sols que trobaves cada obra d’artparlant del sexe que t’escandalitzava. Res de semànticade sagristia, doncs. Érem feliços somiant el món queencetàvem i observant el règim polític biodegradat.Sentíem el plaer d’explorar, d’explorar-ho tot: carrers,llibres, torsos, mirades… La curiositat és una manera oaltra de rebel·lió. I la rebel·lió, si es pren de formaseriosa, és un impuls de curiositat. La música ens ompliad’esperança i de desitjos. Quants discos comprats en elracó de música, un amagatall baix de l’escala!

Algú va dir de l’època que vivíem: "li manca uncolp!". Es referia al vent cridaner, explosiu, exagerat queens circumdava i que no acabava amb el règim malgratl’avançada arteriosclerosi. Se succeïen dies, caigudes defulla, flaires de tarongers… tot preludiava un canvi. Enefecte, faltava un colp i, tanmateix, era ja primavera.

Publicat en "A tall d'invocació",

blog d'Enric Balaguer (21, 9, 2010)

http://blocs.mesvilaweb.cat/enbapa59/?p=178093

21

AQUELLES LLIBRERIES D'ALACANT, Antonio Roda

Antes de la gran crisis, hubieron otras, entre ellaslas de librerías. De repente o poco a poco, fueronevaporándose de nuestras calles, desapareciendo comodesaparecen los pétalos de las flores en otoño. Aquéltiempo marchito, el de la evaporación de las librerías enla gran ciudad, coincidió con el de los nuevos negocios.Muchas inmobiliarias, cajas de ahorro, bancos inciertosde media tarde. Suelo pasar media vida entre libros,entonces aquellos estantes determinados, con vida propiay autónoma nunca se olvidan.

Dos hermanas regentaban Laos, tímidas, bajitas,reducidas a su cociente multiplicado de editoriales y de loque pidieras. O Set i mig, marcando época en latransición, con Celia de timonel y todas las ayudas atodos lo movimientos revolucionarios del mundo. Losguerrilleros de cristo rey la quemaron en dos ocasiones.Editores imposibles, encuadernaciones precarias, escritos,fanzines, papeles revueltos. La Internacional, con sumúsica clásica, fenecida hace nada, dónde todavía en sufachada decrépita se adivina el nombre, La Librería en lacalle Altamira después, en la rúa Sevilla antes. Norecuerdo el nombre de su dueño, tantas veces su dignaatención era recompensada con mi visita licenciosa.Compás, historia de historias con Luis vigilante.

22

Marimón en su primera época, Crisol con su tremendofracaso, la Marítima....

Librerías que murieron antes de la gran crisis,absorbidas por la economía lacerante y por una industriade consumo envenenada. Quedan en el tintero cantidad deamigos, de gente bien intencionada que sabe leer yaconsejar, que conoce el mundo del libro como lo conocíael abuelo de Lux en la calle Mayor. Aunque su hijo sigacon el lance, no tiene nada que ver. O Raíces, historia dellibro viejo. Hay una nueva, Dante, que me causó alegría,aunque su dueña sea seria como Keaton. Odio los grandesalmacenes, su sección de libros insípida e impersonal.Novedades y vendedores de churros, bragas o libros, sinpasión, sin cultura. Reconozco que en los ochenta (hacetanto ya) un pajarito me filtraba la oferta de montones enmesa. Siempre pescaba en aquél río revuelto, libros,librerías.

Antonio Roda, publicat en el diari Información d'Alacant,26/12/2010

23

Fira del llibre d'Alacant (1975)

24

25

SET I MIG, QUINS RECORDS,Joan Jordà, mestre i poeta

Comprar llibres en valencià per aquestescomarques no és massa fàcil. Hi ha molts autors, però elmercat és curt, la distribució dolenta i les llibreriesminven. Si això passa avui en dia, ¿com seria a mitjansdels anys 70? És fàcil de contestar: pràcticamentimpossible! Algun llibre de Joan Valls o Jordi Valor a lallibreria Hispània, i gràcies... Però, ja abans de la mort deFranco, havia començat a moure’s un ambient dereivindicació del valencià: hi havia alguna iniciativad’ensenyament en valencià (Ximo Llorca); Rafael Sellésanava a les escoles amb la seua Vespa repartint els fullsciclostilats (algú no sabrà què és això) dels cursos devalencià per a escolars organitzats pel CentreExcursionista d’Alcoi; i l’any 1975, l’Institut de Ciènciesde l’Educació de la Universitat de València organitzà,sota la direcció del professor Sanchis Guarner, el primercurs de valencià per a mestres al col·legi “Virgen de losLirios” (perdoneu, però s’anomenava així) i fórem unsquants els qui iniciàrem les classes amb Josep AlbertMestre.

Aleshores –ja majorets– alguns ens iniciàrem en elconeixement de la normativa gramàtica i ortogràfica de lallengua que parlem. I, havent obert la porta, calia matèria–llibres– per cobrir la necessitat de recuperar el tempsperdut per la manca de formació anterior. Però, on

26

podíem trobar-ne, examinar-los i comprar-ne? I acíaparegué un miracle: relativament a prop –Alacant–s’havia obert una llibreria de nom ben precís: Set i mig,especialitzada en llibres en valencià. Això que avuipassaria desapercebut fou una magnífica notícia, tot unesdeveniment, ja teníem on anar i trobar tota mena dellibres.

Per aquell temps solia baixar a Alacant per resoldreassumptes administratius i cada viatge implicava visitarSet i mig i pegar una mirada a veure què trobava odemanar algun llibre determinat. La llibreria estava alcarrer Rafael Terol, al cor d’una híbrida Alacant ondifícilment es sentia parlar valencià (calia ser molt valentsi agosarats per emprendre una iniciativa així). El local eraxicotet, entraves baixant algun escaló, era com endinsar-te en una gruta on anaves a descobrir algun tresor, et rebiaun aparador de llibres i el somrís amable de Cèlia –lapromotora de la iniciativa– i no sé si alguna dependenta.Els llibres atapeïen les prestatgeries que s’alineavenformant corredors per on explorava i podia escorcollarl’àmplia oferta de llibres en valencià. Recorde molt béquina fou la primera adquisició: el Vocabulari deFrancesc Ferrer (el blavet) d’Edicions l’Estel i laGramàtica Catalana de Pompeu Fabra, de l’editorialTeide (calia començar pels fonaments). Però Set i mig eramés que una llibreria, era un lloc de referència culturalvalencianista, avís d’activitats i organització dels premisSet i mig.

27

Uns anys més tard obriren a Alcoi les llibreriesCrida i Creu i ratlla i ja no era tan indispensable anar aSet i mig per agenciar-nos els llibres que volíem. Però toti això, sempre que baixàvem a Alacant, entrar a Set i migera un costum obligatori i mantinguérem la fidelitatd’entrar-hi, escorcollar, i eixir amb algun llibre sota elbraç. Ara, tants anys després, evoquem aquells temps iens fem creus del gran valor que van tindre Cèlia i Ricarden haver emprés aquella iniciativa i reconeixem el moltque han contribuït a “normalitzar-nos” en el coneixementi gaudi literari de la nostra llengua. Moltes gràcies!

28

Premis Set i Mig (1977)

29

Premis Set i Mig (1977)

30

Premis Set i Mig (1978)

31

32

«Estimar-se no és mirar-se als ulls, és mirar en la mateixa direcció».

Dedicatòria de Ricard, rere la fotografia

Als nostres amics Cèlia i Ricard, Sopar a la Casa Rural Valor de Penàguila,

11 de juliol de 2015

33

34

Ajuntament de Muro