El viatge - L'impacte dels herois literaris en els joves

El viatge L'impactedels herois literarisen les generacionsde joves

Treball de Recerca de 2n de BatxilleratVíctor Alonso Berbel

Tutora: Carme Cerrillo | Desembre 2010Súnion, Escola d'ESO i Batxillerat

Pàg.

1. Agraïments 1

2. Introducció 2

3. Marc teòric3.1 Cap a una definició d’heroi: què conforma un heroi literari?

Les característiques de l’heroi i l’antiheroi 5

El camí de l’heroi 7

3.2 Cap a una definició d’impacte psicosocialL’impacte en la conducta individual i col·lectiva 10

L’impacte a través del temps 11

Els conceptes d’arquetip i inconscient col·lectiu 12

4. Investigació pròpia4.1 Metodologia de treball 13

4.2 L’impacte a través dels models d’heroiUn recorregut pels arguments universals en la literatura 15

L’heroi davant el viatge: Ulisses 17

L’heroi que es rebel·la contra el destí: Èdip 20

L’heroi entre la realitat i el desig: El Quixot 23

L’heroi per l’amor: Werther 26

L’heroi que s’enfronta al mirall: Dorian Gray 29

L’heroi perdut: Holden Caulfield 32

4.3 Herois i heroïnes en el segle XXIDesmuntant el model d’heroi 35

Herois i heroïnes: un canvi de rols en la societat... i en la literatura? 37

La necessitat d’herois en la realitat i en la ficció 39

Entre la literatura i la política 41

5. Conclusions 43

6. Referències bibliogràfiques i altres fonts d’informació 45

7. Annexos7.1 Qui és qui dels entrevistats 49

7.2 Entrevistes realitzades íntegres 54

Índex

Imatge de portada: “Utan gränser” (“Sense límits”), d'Erik Johansson

El viatge | L'impacte dels herois literaris en les generacions de joves

Al llarg dels darrers mesos, aquest Treball de Recerca ha ocupat una part

important del meu temps i de la meva vida. Des de la perspectiva dels últims dies de la

seva elaboració, sembla evident que tot aquest llarg procés hagués estat molt més difícil,

si no impossible, sense l'ajut i el suport de les següents persones:

Els experts i expertes entrevistats Rafael Argullol, Victoria Cirlot, Ana Rodríguez Fischer i Jordi Virallonga en l'àmbit acadèmic; Gemma Lienas, Hèctor López Bofill, Eduard Màrquez i Jaume Ribera en el literari; Jordi Balló en el cinematogràfic i Enric Arqués, Pura Duart, Federico Javaloy i Silvia Tarragó en l'àmbit psicosocial. Tot i no

haver estat finalment entrevistats, també han col·laborat Jesús Revelles i José Luis González. La seva excel·lent disposició a col·laborar amb un alumne desconegut ha estat

un gran exemple d'ajuda desinteressada.

Els meus pares, Sara Berbel i Rafael Alonso. Al llarg de tot aquest temps han

mantingut la seva visió tan crítica com imprescindible, alhora que han aportat les seves

idees (i han ajudat a esclarir les meves) en algunes vetllades de debat literari davant la

meravellosa lluna de St. Andreu de Llavaneres.

La meva tutora, Carme Cerrillo. La seva passió pel coneixement és contagiosa,

tant en aquest treball com a les classes de literatura. La seva feina com a tutora acaba

ara, però espero que continuarà sent la meva mestra en dos camins que encara he de

recórrer: el descobriment de la literatura i el viatge de la vida.

A tots ells i elles, moltíssimes gràcies.

Barcelona, desembre de 2010.

- 1 -

Agraïments1.


La tarda del 8 de desembre de 1980 és diferent per a Mark David Chapman: el cel

de Nova York agafa un to una mica més gris mentre espera a l’entrada de l’edifici Dakota.

En la seva ment s’arremolinen els records d’un pare a qui va témer durant tota la infància,

dels amics que mai no va arribar a tenir a l’escola, dels viatges a Hawaii, de les visites al

psicòleg. És hivern, veu el llac glaçat, i no pot evitar donar voltes a una pregunta: On han

anat a parar els ànecs?

El moment arriba i Chapman comet el fatídic error de no fer cas al dubte un instant

abans de disparar cinc trets. El cos de l’home assassinat cau a terra, dessagnant-se. Són

les 22:49. Minuts més tard el món, commocionat, gira una mica més lent per la mort de

John Lennon.

Chapman va esperar l’arribada de la policia a l’escena del crim llegint una còpia de

El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger. Coneixia perfectament els passatges

que tants cops havia rellegit, i aquell matí havia escrit a la primera pàgina: “This is my

statement”1, per després firmar-la amb el nom de Holden Caulfield, el protagonista de la

novel·la. Fins a quin punt podia haver portat aquesta identificació amb el personatge a la

desintegració moral de Chapman? Tres hores després de l’assassinat, va declarar a la

policia: “I’m sure the large part of me is Holden Caulfield, who is the main person in the

book. The small part of me must be the Devil”2.

Pot la literatura tenir un impacte tan gran en les persones que les porti a canviar la

seva forma d’actuar, a reformular-se alguns aspectes de les seves vides? Evidentment, no

es pot culpar J. D. Salinger de la mort de John Lennon, però El vigilant en el camp de

sègol és sens dubte una de les obres que més ha canviat les vides dels joves de la

segona meitat del s.XX, i Mark David Chapman no havia estat una excepció3.

1 “Aquesta és la meva declaració” (Traducció de l'autor)2 “Estic segur que gran part de mi és Holden Caulfield, que és el principal personatge en el llibre. La petita part restant ha d’ésser el Diable.” (Traducció de l'autor)3 La trajectòria de Chapman prèvia a l’assassinat tenia molts punts en comú amb la del fictici Caulfield, i fins i tot havia arribat a recrear algunes escenes de la novel·la. La qüestió sobre on van els ànecs del llac a l’hivern és una de les preguntes recurrents del protagonista del llibre, i Chapman havia arribat a afirmar que Lennon “sabia on anaven els ànecs a l’hivern, i [ell] necessitava saber-ho”. L’assasí, encara empresonat en l’actualitat, cita fragments de l’obra quan és cridat a declarar.

- 2 -

2. En una tarda d'hivern de 1980


La història de la literatura és una mostra constant de com els canvis socials porten

a canvis en les inquietuds artístiques. Les revolucions culturals, en comportar canvis de

valors, han transformat sempre la temàtica i l’estil de les obres pictòriques, musicals o

narratives. Aquest Treball de Recerca, no obstant, es planteja la possible doble

direccionalitat d’aquesta influència: pot la literatura tenir un impacte suficient com per

canviar una societat o, encara més enllà, el curs de la història?

L’anàlisi d’una influència d’aquesta magnitud s’havia de fer necessàriament de la

mà dels herois literaris, sempre representatius d’un model social ja existent (que

consoliden) o d’un revolucionari, que encara ha d’aparèixer (desafiant allò establert). La

definició d’impacte també jugarà un paper fonamental per poder extreure conclusions dels

casos analitzats, tant a nivell individual com a l’hora de referir-se a una societat.

A través de la lectura i l’estudi de moltes de les obres fonamentals de la història de

la literatura s’ha pogut detectar la presència de diversos elements que tenen en comú:

d’una banda, es poden veure en l’anomenat camí de l’heroi, que apel·la a les fases de la

narració que es repeteixen regularment des dels herois clàssics. D’altra, s’hi troben a

nivell argumental, ja que la majoria de les històries es poden classificar en un grup limitat

d’arguments universals.

Quina importància poden tenir aquests elements a l’hora de definir la futura

influència d’una obra literària? S’inclouen també en les obres d’èxit en l’actualitat, on

conflueixen els impactes mediàtics, cinematogràfics i literaris?

Els casos més destactats d’escrits influents al llarg de la història quedaran recollits

en l’apartat més important de la investigació pròpia d’aquest Treball de Recerca, partint de

les opinions d’escriptors, experts del món de la literatura, la sociologia i la psicologia

entrevistats amb aquest propòsit.

Si fóssim un nadó nord-americà i estiguéssim destinats a néixer aquest any, seria

bastant probable que arribéssim al món sota el nom de Jacob en el cas dels nois o Bella

en el cas de les noies. Sorprenentment, aquesta possibilitat hagués estat molt remota si

haguéssim nascut l’any 2008, més encara en el cas de noms com Cullen.

Què pot haver portat a una ascensió tan ràpida de la popularitat d’aquests noms,

que supera amb escreix els seus cicles naturals? La resposta és molt clara per als lectors

menors de vint-i-cinc anys: Twilight4. El fenomen literari ha causat tal furor entre els joves 4 Twilight (Crepuscle en català) és una sèrie de quatre novel·les fantàstiques romàntiques per a joves, escrites per Stephenie Meyer. Han tingut un èxit internacional arrasador que les ha portat a vendre més de 100 milions d’exemplars arreu (fins al març de 2010) amb traduccions a un mínim de 38 idiomes. Actualment estan sent adaptades al cinema, amb un èxit de públic inversament proporcional al de la crítica especialitzada.

- 3 -


pares i mares americans que ja d’entrada marquen els seus fills amb la influència dels

seus ídols vampírics5.

Això ens porta a la sensació que, d’alguna forma, l’impacte de la literatura està

present també en l’actualitat, opinió en què s’aprofundeix durant l’última part d’aquest

treball. Des de la utilització dels arguments universals de la literatura en la ficció de més

èxit fins a la presència (o absència?) de les heroïnes femenines en aquesta, a l’hora de

canviar els rols establerts en la societat.

La història transforma la literatura. Funciona aquesta afirmació en l’altre sentit? Té

la literatura, a través dels joves, el poder de transformar la història? Acompanyats del

Werther de Goethe, de Dorian Gray, dels personatges de l'èpica clàssica o del mateix

Holden Caulfield, provarem de respondre aquesta apassionant pregunta a les properes

pàgines.

5 Les últimes dades de l’Administració de la Seguretat Social dels EUA (http://www.ssa.gov/), corresponents a l’any 2009 determinen els noms Jacob i Isabella encapçalen les llistes de popularitat masculines i femenines respectivament, amb un percentatge d’incidència proper a l’1%. Si bé els èxits de Jacob i Isabella, encara que no de forma tan evident, ja eren habituals, el cas del nom Cullen (cognom d’un dels personatges de Twilight, Edward, la part vampírica del triangle amorós) suposa l’ascensió més marcada de qualsevol nom. L’any 2009 apareix al número 485: gairebé 300 posicions superior a la de l’any 2008. La variant d’Isabella que utilitza la protagonista, Bella, també passa de la posició 122 a la 58.

- 4 -


LES CARACTERÍSTIQUES DE L’HEROI I L’ANTIHEROI

Sembla fonamental que un treball sobre el paper dels herois literaris ha de començar

establint què és un heroi: quines són les característiques que diferencien un personatge

normal d’un personatge heroic. Aparentment no hauria d’ésser problemàtic arribar a

conclusions d’aquesta índole: la imatge dels herois és bastant clara en l’imaginari

col·lectiu… Aprofundir en l’àmbit de les definicions, no obstant, comporta en aquest cas

comprovar que són moltes les perspectives relatives a un concepte no exempt de

polèmica.

heroi -oïnam i f 1 MIT Ésser semidiví, al qual són atribuïdes gestes prodigioses a favor del grup que el reconeix com a tal. 2 Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. 3 p ext 1 Personatge principal d'una llegenda, una narració, etc. 2 Persona prominent d'un acte, esdeveniment, etc.

Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana

Les diverses acepcions que es presenten a l’hora de definir el concepte d’heroi són

una mostra, d’una banda, de la polisèmia del concepte, i d’altra, del conflicte entre els

partidaris i els detractors d’atribuir a aquests personatges qualitats del camp de la ètica.

Per al lingüista José Luis González, cal diferenciar entre la segona acepció (que emet

judicis de valor, en fer referència a atributs moralment positius) i la resta6. D’entrada, la

primera queda reduïda a l’estudi de la mitologia, i per tant la descarta. Pel que fa a la

tercera acepció, la considera insuficient perquè només parla del grau d’atenció que l’autor

concedeix al personatge: això, de fet, podria ser un símptoma de la degradació del

concepte d’heroi en què s'aprofundirà més endavant7.

Es pot arribar a una delimitació més concreta del terme heroi a partir de la

morfologia del seu antònim, antiheroi: és significatiu el fet que el prefix anti- només negui

l’acepció de contingut ètic. En altres paraules, si el concepte d’heroi fa només referència a

un personatge principal en l’obra, el d’antiheroi no és el seu oposat (ja que no s’entén per

6 José Luis González, Sobre los conceptos de héroe y antihéroe en la Teoría de la Literatura. Oviedo: Archivum, 1981, pàg. 370.7 Enrique García, La dimensión grotesca de los héroes de Faulkner en «The Snopes Trilogy», citat a José Luis González, op. cit., pàg. 371.

- 5 -

3.1 Cap a una definició d’heroi: què conforma un heroi literari?


“antiheroi” a un personatge secundari): per aquesta raó, es pot considerar que la tercera

acepció no és vàlida8. Això dóna força a la definició més tradicional de l’heroi com a

personatge valorat per la seva tendència cap a la virtut. D’altra banda, un antiheroi, entès

en la interpretació present en la literatura contemporània, implica un conjunt de valors que

no necessàriament són contraris als de l’heroi, sinó diferents. Així, avui en dia un antiheroi

no és malvat o pervers, simplement subscriu uns valors alternatius als dominants.

En aquesta línia, es pot establir una classificació de les situacions de comunicació

literària segons els valors predominants en el moment i la conseqüent identificació de

l’autor i el públic amb l’heroi o l’antiheroi9:

Situació Protagonista Identificació Oposició

1 Heroi Autor + Públic -L’heroi representa l’únic sistema vàlid de valors (ex. Èpica tradicional, literatura moralitzant)

2 Antiheroi Autor Públic L’autor es rebel·la contra els valors predominants en el públic, i l’esperit és crític

3 Antiheroi - Autor + PúblicEl personatge queda ridiculitzat, sovint a través de la ironia dramàtica (ex. Comèdia clàssica)

4 Heroi Públic AutorL’autor no s’identifica amb el personatge, però el públic sí (ex. Literatura satírica, crítica social)

5 - - -

L’autor no s’identifica amb els valors que atribueix al seu personatge ni amb els que assumeix que té el seu públic. Les conductes es presenten de forma objectiva (ex. gran part de la literatura contemporània)

Si bé aquesta classificació pot ser una excessiva simplificació dels graus

d’identificació del públic o els autors amb els personatges protagonistes, és una bona

mostra de com l’oposició entre les categories d’heroi i antiheroi no depèn dels valors

assumits per l’autor, sinó de la relació entre el bloc autor-personatge d’una banda i el

públic lector (representat per la ideologia dominant) d’altra10.

Així doncs, un personatge com El Cid Campeador11 no genera conflicte (tot i la seva

conducta que actualment seria de dubtosa moralitat positiva) perquè autor i públic

coincidien en el seu moment en un mateix sistema de valors: era un heroi evident (situació

1). En canvi, l’Ana Ozores torturada per la hipocresia social a La Regenta12, no va poder

8 José Luis González, op. cit., pàg. 370.9 José Luis González, op. cit., pàgs. 377-380.10 José Luis González, op. cit., pàg. 380.11 Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com El Cid Campeador, fou un cavaller del s.XI amb un important paper durant la Reconquesta espanyola: la seva vida va inspirar el Cantar del Mío Cid, una de les cançons de gesta més importants de la literatura castellana.12 La Regenta de Leopoldo Alas “Clarín” és una novel·la realista publicada el 1885, retrat de la societat de Vetusta (ciutat molt similar a l’asturiana Oviedo), on un triangle amorós en l’aristocràcia rural acabarà destruïnt la vida de la protagonista.

- 6 -


ser publicada a Oviedo per l’escàndol fruit de la divergència entre els valors de l’autor i el

públic lector majoritari. Es tractava d’una antiheroïna enfrontada a la realitat social

(situació 2). Els trets distintius i de personalitat que s'atribueixen als herois, per tant, són

canviants segons les classes socials predominants i les èpoques de la Història de la

Literatura.

La multiplicitat de perspectives en la definició d’heroi es fa patent quan Joseph

Campbell s’hi apropa des del punt de vista de la psicoanàlisi, a la seva obra The Hero

with a Thousand Faces. La definició d’heroi que Campbell hi estableix no tan sols no es

contradiu sinó que es complementa amb l’entrada del diccionari més encertada per a José

Luis González. Segons Campbell, l’heroi és “l’home o la dona que ha estat capaç de

combatre i triomfar sobre les seves limitacions històriques personals i locals [...] i ha de

tornar a nosaltres transfigurat per ensenyar les lliçons que ha après sobre la renovació de

la vida”13. Campbell, per tant, està caracteritzant també el protagonista d’una superioritat

moral intrínseca, que el portarà no només a alliberar-se a si mateix sinó també a alliberar

la resta.

EL CAMÍ DE L’HEROI

Campbell va utilitzar el terme

monomite14 per referir-se a un patró

comú present en moltes de les

narracions mitològiques que

descrivien el recorregut d’un

personatge heroic: el seu camí al

llarg de la narració. Aquesta fòrmula,

per a ell, era representativa de

l’estructura dels antics rituals

d’iniciació: separació, iniciació i

retorn. “L’heroi inicia la seva aventura

[...] cap a una regió de prodigis

sobrenaturals, s’enfronta a forces 13 El héroe de las mil caras: Psicoanálisis del mito. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1959, pàg. 26. (Traducció de l'autor)14 El terme prové de l’obra Finnegans Wake de James Joyce, l’última publicada en vida de l’autor, a qui Campbell havia estudiat en profunditat.

- 7 -

Adaptació al català d’un resum gràfic del camí de l’heroi(de domini públic)


fabuloses i guanya una victòria decisiva; l’heroi torna de la seva misteriosa aventura”

canviat, amb noves forces i poders15. La força argumental d'aquest procés és la que ha fet

que es puguin trobar moltes d'aquestes fases no només en les narracions mitològiques,

sinó també en els èxits literaris al llarg de la història i en l'actualitat. De fet, un simple

repàs de la cartellera cinematogràfica pot donar una bona imatge de la vigència del camí

de l'anomenat camí de l'heroi, tal com es pot comprovar a l'última part del treball.

L’autor dedica un capítol sencer del llibre a cada etapa d'aquest camí, i les

desenvolupa extensament i amb abundància d’exemples. Aquestes fases, no obstant, es

poden sintetitzar de forma breu en una taula com la següent (totes les cites pertanyen a

Campbell, op. cit.):

Les fases del camí de l’heroi segons Joseph Campbell (1959)

LA PARTIDA

I La crida de l’aventura En una situació de suposada normalitat, un fet aparentment accidental mostra un món insospitat: “l’error pot significar un destí que s’obre”.

II La negativa a la crida L’heroi no respon a la crida, i perd el poder de l’acció afirmativa: es converteix en una víctima que ha de ser salvada.

III L’ajuda sobrenatural Un cop l’heroi, de forma conscient o inconscient, està disposat a fer el viatge, sorgeix una figura protectora que li dóna elements per afrontar les forces contra les quals haurà de lluitar.

IV El pas del primer llindar L’heroi arriba al punt d’entrada del món desconegut (sovint protegit per un guardià).

V El ventre de la balena La imatge del ventre de la balena il·lustra la idea de ser engolit per allò desconegut: l’heroi s’ha separat definitivament del món que coneix, i inicia una metamorfosi.

LA INICIACIÓ

VI El camí de les proves Per iniciar la transformació, l’heroi s’ha d’enfrontar a diverses proves que “són la fase preferida per l’aventura mítica”.

VII La trobada amb la deessa La última d’aquestes proves o aventures és sovint un moment en què l’heroi sent un amor molt intens per una altra persona (en el cas dels més joves, la mare): un “matrimoni místic”.

VIII La dona com a temptació En aquest cas, la dona és una metàfora de la vida mateixa, i de les seves temptacions físiques o materials, que poden allunyar l’heroi del seu camí.

15 Joseph Campbell, op. cit., pàg. 35.

- 8 -


IX La reconciliació amb el pare

El pare és el símbol del poder de la vida i de la mort (que en moltes narracions ostenta): l’heroi s’ha d’encomanar a la misericòrdia d’aquest ésser poderós, i l’ha d’arribar a conèixer en profunditat.

X Apoteosi L’heroi arriba a un estat de comprensió autèntica del món: en la mitologia, comprèn el funcionament dels parells d’oposats; en altres narracions, és un moment de pau amb si mateix.

XI La última benedicció És l’assoliment de l’objectiu pel qual l’heroi va iniciar el viatge, i comporta un fet trascendent: en alguns dels mites, l’elixir de la vida o un instrument per assolir la immortalitat.

EL RETORN

XII La negativa al retorn Quan la seva missió s’ha dut a terme, l’heroi no sempre accepta la responsabilitat de tornar al món ordinari: dubta sobre si “el missatge de realització pot ser comunicat”.

XIII La fugida màgica Si l’heroi ha comptat durant el viatge amb el suport de les divinitats i ha de tornar a la societat, els seus protectors l’ajudaran en aquesta etapa. Per contra, si ha aconseguit el trofeu amb l’oposició del seu guardià, aquesta part serà una persecució d’on haurà d’escapar.

XIV El rescat del món exterior L’heroi pot necessitar l’ajuda del món exterior en el retorn de la seva aventura sobrenatural: “en tant que viu, la vida el crida”. Això porta a la crisi final.

XV El pas del llindar del retorn El pas “de la vida mística a la vida diària” és difícil. La última feina de l’heroi és conservar i transmetre la saviesa adquirida, resistint l’”impacte del món”.

XVI La possessió dels dos mons L’heroi ha d’assolir “la llibertat per atravessar en ambdós sentits la divisió dels mons [...], sense contaminar els principis d’una amb l’altra”. Per a un heroi místic això comporta la resurrecció; per a un d’humà, és un equilibri entre el món material i l’espiritual.

XVII Llibertat per viure El coneixement adquirit porta a la pèrdua de la por a la mort, que comporta la llibertat per viure. Això pot significar viure el moment, sense anticipar el futur ni lamentar el passat.

Les disset fases d’aquest camí que Campbell va establir han estat més endavant

simplificades per altres autors, ja que no sempre es troben totes presents en els mites. La

seva anàlisi, no obstant això, és imprescindible no només per la influència de la mitologia

en les obres literàries en què aprofundirem més endavant, sinó també per la presència de

moltes d’aquestes fases en les obres mateixes.

- 9 -


L’IMPACTE EN LA CONDUCTA INDIVIDUAL I COL·LECTIVA

impactem 1 FÍS 1 Xoc amb penetració.2 Senyal que deixa un impacte.2 fig Impressió molt intensa causada per algú, per algun esdeveniment, alguna acció.3 TRAUM Impacció.

Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana

Cal recórrer de nou al diccionari per trobar un punt de partida que ens porti a la

definició d’impacte. En aquest cas, les diferents acepcions no deixen espai per al dubte:

parlem d’impacte en el cas d’obres literàries quan aquestes produeixen una forta

impressió en un individu o en un grup social. Les paraules d’un llibre xoquen i penetren en

els lectors com si la literatura fos una branca de la física. En aquest sentit, és important

destacar que els joves són un col·lectiu amb una especial predisposició a rebre aquest

impacte (en tant que es troben en un moment de cerca de referents per a la formació de la

pròpia personalitat).

Des del punt de vista de la psicologia social, aquesta influència que es produeix a

nivell individual o col·lectiu es pot observar a través dels canvis en la conducta, que pot

ser observada i mesurada de forma objectiva. Per al catedràtic Federico Javaloy16, allò

que caracteritza els herois literaris és que esdevenen models de conducta, ja que

representen els valors ideals del grup social en què sorgeixen. Per aquesta raó, els herois

tenen un impacte psicosocial d’un pes específic, ja que els individus desitgen que el seu

ideal del jo coincideixi amb l’ideal del grup i es veuen reflectits en els personatges.

Alguns autors, conscients d’aquest efecte, han escrit obres literàries dissenyant-les

des del principi amb l’objectiu d’inculcar al públic lector els valors en què creuen: aquest

és el cas de la sèrie de novel·les fantàstiques per a adolescents Les cròniques de

Nàrnia17, de l’escriptor irlandès C. S. Lewis. A través de les aventures dels quatre

germans Pevensie i el lleó Aslan, l’autor va voler introduir les seves creences cristianes en

els joves, tot establint clars paral·lelismes entre passatges bíblics i les seves novel·les. La

16 Transcripció de l’entrevista a Federico Javaloy íntegra a l’annex del Treball de Recerca. S’aprofundeix en el procés i selecció de les entrevistes en l’apartat de Metodologia.17 The Chronicles of Narnia, heptalogia escrita entre 1949 i 1954. Les obres han venut més de 120 milions de còpies en 41 idiomes i s’han adaptat a la tel·levisió, el teatre, la ràdio o, més recentment, al cinema. Cal destacar que el seu argument segueix estrictament el patró arquetípic del camí de l’heroi de Campbell.

- 10 -

3.2 Cap a una definició d’impacte psicosocial


restauració de la religió en un món corrupte, la crida de l’espiritualitat i la conseqüent

conversió o l’arribada del Judici Final són alguns dels temes tractats de forma alegòrica en

els llibres, tal i com C. S. Lewis va reconèixer públicament18.

Un altre factor determinant en l’impacte dels herois literaris, tal i com destaca el

psicòleg Enric Arqués19, és la identificació que es produeix entre individu i personatge: es

pot “definir el mecanisme de la identificació diferenciant la identificació projectiva (un

projecta en l’altre una part de si mateix convertint-lo en un dipositari d’aquestes parts) i la

identificació introjectiva (una part de l’altre es fa interna, s’”introjecta”, i es viu com a

pròpia éssent en realitat aliena). Aquesta dinàmica complexa estaria en la base dels

processos d’identificació amb els herois”.

Sembla clar que aquest procés, portat a l’extrem, és el que caracteritza casos

individuals com el de Mark David Chapman, tractat a l'introducció: un assassí clarament

identificat amb el personatge de Holden Caulfield a El vigilant en el camp de sègol. A

nivell col·lectiu, l’anomenat efecte Werther (en el qual s’aprofundirà més endavant) és

també un bon exemple: la identificació amb l’heroi romàntic va portar un bon nombre de

lectors a imitar el personatge, i l’onada es va estendre per tot Europa amb tràgiques

conseqüències.

L’IMPACTE A TRAVÉS DEL TEMPS

En una altra línia, els professors Jordi Balló i

Xavier Pérez analitzen l’impacte de determinades obres

des de la perspectiva de la seva presència reiterada a

través del temps. Les narracions amb més impacte són

aquelles que transmeten arguments universals que més

endavant s'aniran repetint en altres obres, amb algunes

actualitzacions argumentals20.

En aquest sentit, per a aquests autors, una obra

com les Argonàutiques21 és d’una gran importància, ja 18 Carta escrita el març de 1961, citada a Paul Ford, Companion to Narnia: Revised Edition. San Francisco: HarperCollins, 2005.19 Transcripció de l’entrevista a Enric Arqués íntegra a l’annex del Treball de Recerca.20 La semilla inmortal: los argumentos universales en el cine. Barcelona: Anagrama, 2007. Transcripció de l’entrevista a Jordi Balló íntegra a l’annex del Treball de Recerca.21 Les Argonàutiques és l’obra fonamental d’Apol·loni de Rodes (Alexandria d'Egipte, 295 aC - 215 aC): una epopeia en quatre llibres que narra el viatge de Jàson i els herois tessalis que el van acompanyar (els argonautes) a la recerca del velló d’or.

- 11 -

Jàson i els argonautes Zetes i Càlaissobre la seva nau Argo(Ceràmica, 420-390 aC)


que la gesta mítica de Jàson i els argonautes és “la font argumental de tots els viatges

que parteixen a la recerca d’un tresor”22. Així mateix, la influència de l’Odissea23 estaria

determinada per la seva encertada evocació de l’argument del “retorn de l’expatriat”, en

què s'aprofundirà més endavant. Ambdós casos són exemples clars de models

argumentals d'èxit, en tant que han trobat reverberacions en nombroses obres.

EL CONCEPTE D’ARQUETIP I INCONSCIENT COL·LECTIU

Una de les principals aportacions de Carl Gustav Jung, psiquiatra i deixeble díscol

de Freud, fou l’encunyació de diversos termes que donaven nom a nous processos de

l’inconscient en el marc de la psicologia analítica. Jung introduí el concepte d’arquetip,

fonamental per entendre l’importància i l’impacte de determinats mites i herois literaris.

L’analista junguiana Jean Shinoda Bolen explica que els arquetips són “patrons

d’existència i de conducta [...] determinats internament, preexistents o latents. Aquests

patrons es troben en un inconscient col·lectiu –aquella part de l’inconscient que no és

individual, sinó universal i compartit”24.

Com destaca la psicoanalista Silvia Tarragó25, alguns herois literaris són una

personalització d’aquests patrons, i la seva narració il·lustra històries arquetípiques (un

concepte molt proper al que Jordi Balló i Xavier Pérez anomenen arguments universals).

Les imatges que compartim els éssers humans com a experiència acumulada de

generacions anteriors són l’origen, per tant, de moltes de les narracions heroiques, sovint

sense que els mateixos autors siguin conscients d’estar-les incorporant.

Aquests personatges tenen una capacitat més gran d’impactar perquè, com explica

Shinoda Bolen, “evoquen sentiments o imatges i toquen temes universals i que formen

part de l’herència humana. Sonen a cert en la nostra compartida experiència humana ” (o

inconscient col·lectiu) i, per tant, ens resulten d’alguna manera familiars26.

22 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit.23 L’Odissea, obra en què s’aprofundeix més endavant, és el segon gran poema èpic atribuït a Homer (s. VIII aC?): narra el retorn a casa de l’heroi grec Ulisses després de la guerra de Troia.24 Los dioses de cada hombre. Una nueva psicología masculina. Barcelona: Kairós, 2008, pàg. 25. (Traducció de l'autor). A les interessants obres Los dioses de cada hombre i Las diosas de cada mujer, Shinoda Bolen investiga els patrons interns que conformen la personalitat dels éssers humans a través de les característiques arquetípiques dels déus grecs.25 Transcripció de l’entrevista a Silvia Tarragó íntegra a l’annex del Treball de Recerca.26 Jean Shinoda Bolen, op. cit.

- 12 -


L’anàlisi dels impactes específics d’alguns dels herois més rellevants de la història

de la literatura ocupa les properes pàgines d’aquest Treball de Recerca. La selecció dels

personatges concrets ha estat una de les tasques centrals durant la seva realització:

sembla imprescindible justificar una selecció que, lluny de ser arbitrària, he intentat que

seguís unes premises metodològiques adequades.

L’extensió del treball implica una evident limitació pel que fa a l’exhaustivitat en el

ventall d’herois literaris escollits, i davant la possibilitat d’una elecció abundant en

exemples (en detriment de la seva profunditat), he prioritzat un nombre limitat de

personatges, no obstant, clarament representatius d’un model argumental específic.

S’ha tingut en compte la qualitat literària d’aquests tot i que, en darrer extrem, he

prioritzat la rellevància en quant a l’impacte social dels herois escollits. Aquesta afirmació

es fa especialment evident a la darrera part del treball, en què faig referència a alguns

dels personatges més influents en l’actualitat: Herois i heroïnes en el s.XXI.

L’objectivitat, tot i ser una fita constant, és una característica inassolible per la

pròpia naturalesa del tema del treball. Com a mètode d’aproximació he utilitzat les

opinions d’experts de diversos àmbits relacionats: la literatura, des d’un punt de vista

teòric o acadèmic i des d’un punt de vista pràctic; la psicologia i la sociologia i, per últim,

les sinèrgies amb el medi cinematogràfic.

Tots els entrevistats han donat resposta a dues preguntes que es realitzaven de

forma genèrica, d’una especial importància:

- Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un major impacte en

la societat al llarg de la història?

- Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?

Les respostes a aquestes preguntes, a través de l’anàlisi de contingut, han donat lloc

a la selecció final de personatges. Per tal de poder aprofundir en els diversos àmbits del

treball, cada entrevistat ha contestat també preguntes específiques relacionades amb la

seva trajectòria personal, com ara les següents:

- Quin paper juguen en la societat els herois, i en particular els literaris?

- Ha canviat el pes o el valor dels herois literaris al llarg de la història o en l’actualitat?

- 13 -

4.1 Metodologia de treball


- Quin és el paper que juga la mitologia clàssica en els arguments universals i en les obres literàries,

al llarg de la història i en l’actualitat?

- Què podem considerar com a impacte psicosocial, a nivell individual o col·lectiu?

- Per què existeixen els herois?

- Hi ha hagut sempre herois i heroïnes? L’actual canvi de rols en la societat està portant també a un

canvi en la literatura?

- Creu que les narracions que incorporen els elements característics de determinats arguments

universals tenen més èxit?

- Com a escriptor/a, té en compte els precedents pel que fa als arguments universals o el camí de

l’heroi a l’hora d’escriure?

- Ha portat la irrupció del cinema a un canvi de valors en la literatura? Influeixen els models de nous

herois cinematogràfics en els patrons literaris?

(...)

La relació dels experts a qui he entrevistat a través del correu electrònic, per via

telefònica o de forma presencial és la següent:

Àmbit acadèmic

Rafael Argullol Catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts

Victoria Cirlot Catedràtica de Filologia Romànica

Ana Rodríguez Fischer Catedràtica de Filologia Espanyola

Jordi Virallonga Catedràtic de Filologia Espanyola

Àmbit literari

Gemma Lienas Escriptora

Hèctor López Bofill Catedràtic de Dret Constitucional i escriptor

Eduard Màrquez Escriptor

Jaume Ribera Escriptor

Àmbit cinematogràfic

Jordi Balló Professor de Comunicació Audiovisual

Àmbit psicosociològic

Enric Arqués Psicòleg Clínic i Terapeuta Familiar

Pura Duart Professora de Sociologia i Antropologia Social

Federico Javaloy Catedràtic de Psicologia Social

Silvia Tarragó Psicoanalista junguiana i Terapeuta familiar

Les entrevistes realitzades íntegres, així com una breu referència a la trajectòria

professional de cada entrevistat, es poden trobar als Annexos del treball.

- 14 -


UN RECORREGUT PELS ARGUMENTS UNIVERSALS EN LA LITERATURA

D’ençà del “Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim/ errà, després

que de Troia el sagrat alcàsser va prendre”27 amb què Homer va alçar les veles del vaixell

de la literatura heroica, aquesta nau ha navegat mars i oceans de diferent índole de la mà

d’innumerables autors. És possible, no obstant, trobar denominadors comuns a moltes

d’aquestes narracions, tal com s’ha referit anteriorment. Al cap i a la fi, així com l’espectre

d’emocions essencials per a la naturalesa humana és prou reduït, també ho és el nombre

d’arguments literaris capaços d’enardir-les.

El breu recorregut per l’impacte dels herois a través de la història s’ha estructurat en

aquest treball a partir de sis models fonamentals. Aquests models expressen els

plantejaments més habituals dels personatges en el moment d’encarar l’aventura que els

portarà a un coneixement més profund d’ells mateixos i de la seva comunitat. Es trobarà

un exponent molt clar (o potser, el primer heroi en enfocar l’aventura d’una forma

determinada) encapçalant el desenvolupament de cada model i les seves respectives

reverberacions. D’altra banda, els arguments s’han ordenat de forma cronològica per tal

de poder observar l’evolució de la figura de l’heroi en la història de la literatura.

El recorregut comença amb la figura d’Ulisses, o l’heroi davant el viatge (1). El

poema èpic d’Homer representa un dels motius més importants que inciten els éssers

humans a iniciar un viatge: el del retorn a la llar28. Aquest viatge a Ítaca s’ha convertit en

símbol de totes i cadascuna de les travessies, fins i tot el camí de la vida, tal i com

Konstantinos Kavafis, poeta grec nascut a Alexandria, va expressar en els versos

“Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca./ Has d’arribar-hi, és el teu destí./ Però no forcis

gens la travessia”29.

El mític rei de Tebes, Èdip, il·lustra el segon model, el de l’heroi que es rebel·la

contra el destí (2). El tràgic final d'aquesta vocació va quedar reflexat al conjunt de l’obra

de Sòfocles, que també va escriure sobre una heroïna femenina: Antígona, filla d’Èdip.

Tots dos herois es troben a mig camí entre el mite (o la impossibilitat de vèncer el destí) i

el logos (o la capacitat de sobreposar-se als obstacles a través de la raó).

27 Homer, L'Odissea. Barcelona: La Magrana, 2005, pàg. 19.28 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit.29 Konstantinos Kavafis, “Ítaca” a Poemes de Kavafis. Barcelona: Teide, 1962.

- 15 -

4.2 L’impacte a través dels models d’heroi


Un altre conflicte intern fonamental, el de l’heroi entre la realitat i el desig (3), troba el

seu màxim exponent en el personatge del Quixot de Cervantes. L’oposició entre

l’idealisme del Quixot i el realisme de Sancho evoluciona a través del que el filòsof francès

René Girard ha anomenat “la naturalesa contagiosa del desig metafísic”30: la fantasia del

Quixot porta els personatges del seu entorn a preguntar-se si aquesta és realment

preferible a la cruesa de la seva existència.

Una de les obres amb un impacte més evident arreu d’Europa, la novel·la

protagonitzada pel jove Werther, és el paradigma de l’heroi per l’amor (4). L’ideal tràgic

del Romanticisme recull la penetrant passió amorosa del Romeu i Julieta de Shakespeare

en un sol personatge, que l’assumeix de forma individual, tot provocant la identificació de

multitud de joves enamorats que senten que Les tribulacions del jove Werther ha estat

escrit només per a ells.

A mesura que s’avança en el temps i en la literatura, es pot percebre una certa

difuminació del personatge de l’heroi, que comença a ser més fosc i, lluny de les gestes

immaculades dels herois clàssics, a tenir múltiples cares. Aquest desdoblament és real i

palpable en la figura faustiana de Dorian Gray, l’heroi que s’enfronta al mirall (5) a la

novel·la d’Oscar Wilde. Un protagonista que escenifica el conflicte entre el bé i el mal com

a dues bandes d’una mateixa moneda, com en la novel·la d’Stevenson L'estrany cas del

Dr. Jekyll i Mr. Hyde.

El Premi Nobel franco-algerià Albert Camus suggereix indirectament a la seva

novel·la La pesta l’orientació dels herois literaris del segle XX amb les següents paraules:

Si és cert que els homes s'empenyoren a proposar-se exemples i models que anomenen herois i si és absolutament necessari que hi hagi un heroi en aquesta història, el cronista proposa precisament aquest heroi insignificant i borrós que no tenia més que una mica de bondat en el cor i un ideal aparentment ridícul. Això donarà (...) a l'heroisme el lloc secundari que ha d'ocupar immediatament després i mai abans de la generosa exigència de la felicitat.31

Holden Caulfield, protagonista de El vigilant en el camp de sègol, és un model clar

d’aquest heroi perdut (6) en un univers que el sobrepassa: un heroi “menys heroic”, en el

sentit estricte del terme, però que comparteix amb tots els altres models la lluita pel

coneixement profund del món i d’un mateix.

30 Mentira romántica y verdad novelesca. Barcelona: Anagrama, 1985, pàg. 92. (Traducció de l'autor)31 La peste. Barcelona: Edhasa, 1957, pàg. 107. (Traducció de l'autor)

- 16 -


La nostàlgia és un sentiment que resulta familiar a tothom, però no sempre ha estat

fàcil d'anomenar. Nostos era l'expressió grega equivalent a retorn a la llar, així com l'arrel

d'algunes paraules actuals que en deriven i un dels conceptes fonamentals en el poema

èpic per excel·lència: fins la intervenció d'Homer, no s'havia donat nom en la literatura a

aquesta sensació d'enyorança de la pròpia llar. Així doncs, devem potser a L'Odissea una

aportació essencial per a la dissecció de la naturalesa humana: la invenció de la nostàlgia.

Aquesta és, no obstant, una de les innumerables contribucions que l'obra ha

aportat a la Història de la literatura i, de retruc, a la de la humanitat: el cant del retorn a

Ítaca de l'heroi grec Ulisses32 té diversos nivells de significat i d'impacte, que van més

enllà de les seves importants aportacions formals. Fins i tot a nivell argumental, es tendeix

a creure que L'Odissea només abarca el relat heroic de les gestes del seu protagonista,

sense tenir en compte la importància en el text de les històries dels familiars que

l'esperen: la seva dona Penèlope i el seu fill Telèmac.

El poema èpic, atribuït a Homer i presumiblement escrit cap al s. VIII a. C.33, pren

com a punt de partida el final de La Il·líada34. Ulisses havia abandonat la seva llar per

lluitar a Troia quan Telèmac era encara un nadó, i durant deu anys els guerrers havien

estat intentant tornar a casa. Quan comença L'Odissea, el fill d'Ulisses ja té vint anys i

comparteix la casa del seu pare absent amb la seva mare i els seus pretendents, l'únic

objectiu dels quals és convèncer Penèlope perquè accepti que la desaparició del seu

marit és definitiva i es casi amb un d'ells.

Després d'haver-ho decidit en un concili de les divinitats gregues, la deessa Atena,

protectora d'Ulisses, convenç Telèmac perquè s'allunyi de l'angoixant situació a Ítaca i

comenci un viatge en la recerca del seu pare. El jove tractarà d'informar-se a diversos

indrets on descobrirà detalls sobre el desenllaç de la Guerra de Troia, però no en tindrà

32 L'heroi llegendari s'anomena en el grec original Odisseu, però s'empra en aquest Treball de Recerca la forma llatina Ulisses per ser la més habitual en les referències al personatge.33 És força coneguda la polèmica sobre l'autoria i la datació d'aquestes obres, degut a l'absència de documentació clara que les corrobori. Utilitzo aquí les dades més habitualment acceptades, ja que l'objectiu no és entrar en un debat de dubtosa rellevància (la qüestió homèrica), sinó aprofundir en el significat i influències de la seva obra.34 La Il·líada (s. VII a. C.), també atribuïda a Homer, és un poema èpic que narra el desenvolupament mític de la Guerra de Troia i acaba amb la victòria dels soldats aqueus, encapçalats per Aquil·les.

- 17 -

Conta'm Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre

Homer, L’Odissea ”“UlissesL'heroi davant el viatge


notícies fins que es trobi amb el rei Menelau i la seva dona Helena: ells li descobriran que

Ulisses es troba retingut en una illa per la nimfa Calipso.

L'escena canvia a partir d'aquest moment: el déu Hermes intercedeix perquè

Calipso alliberi l'heroi grec i aquest, no sense problemes, arriba fins a l'illa dels feacis on

Nausica, filla del rei, s'enamora d'ell i el condueix a palau. Ulisses és acollit i revelarà la

seva identitat, per narrar a continuació les seves desventures des que va partir de Troia:

“Só Ulisses, fill de Laertes, que vaig en boca dels homes/ per tota llei de paranys, i la

meva fama s'encela”35.

L'Odissea és un dels exponents més clars de la idea de la vida com un recorregut,

com un camí, com una cadena de successos: una consideració que esdevindria més

endavant característica del drama èpic. Per a l'hel·lenista Albin Lesky, allò que distingeix

l'obra d'Homer és precisament “la concatenació en si dels successos, de les figures i dels

impulsos que les mouen”, que no es limita a la regular successió cronològica, sinó que

uneix uns fets amb els altres de forma extremadament fluida36. Aquesta característica es

pot observar especialment en aquest llarg flashback, on Ulisses explica com ell i les seves

dotze naus van perdre el rumb fins que en un terrible naufragi tan sols va sobreviure

l'heroi de L'Odissea, que fou capturat per Calipso.

Un cop han escoltat la seva història, els feacis l'acompanyen, finalment, a Ítaca, on

Ulisses descobreix que la situació no és la que ell esperava. El seu merescut retrobament

amb Penèlope és cosa de dos: de fet, es pot pensar que hi ha dos herois que han

aconseguit el seu objectiu en aquest poema. D'una banda l'intrèpid Ulisses, que pren

l'acció, però d'altra també la seva heroica dona, que s'ha esforçat a controlar els

pretendents. És fàcil reduir L'Odissea a un senzill judici moral, on els pretendents són

dolents des del punt de vista d'Ulisses i els dubtes de Penèlope són vistos com a mostres

de debilitat. La qüestió, no obstant, és ambigua perquè la llarga espera no ha estat lliure

de dificultats: tant per als ciutadans d'Ítaca com per a la dona de l'heroi es feia temptadora

la idea de recuperar la figura d'un governant que el substituís en la seva absència 37. Al

final de l'obra, Ulisses mata tots els pretendents o, el que és equivalent, dues generacions

de joves d'Ítaca: ha estat realment el seu retorn el millor desenllaç possible per a la ciutat?

Un dels trets que han fet de L'Odissea una obra immortal és precisament aquesta

anàlisi dels conflictes interns dels seus personatges. Ulisses és aparentment radiant i

35 Homer, op. cit., pàg. 145.36 Albin Lesky, La tragedia griega. Barcelona: Acantilado, 2001, pàg. 34. (Traducció de l'autor)37 Andrew Dalby, La reinvención de Homero. Madrid: Gredos, 2008, pàg. 258. (Traducció de l'autor)

- 18 -


Fotograma de 2001: A Space Odyssey (Stanley Kubrick, 1968)L'ambiciosa odissea d'aquesta pel·lícula explora els límits del

coneixement assolit per l'espècie humana.

vencedor, però es troba davant de dos problemes vitals: el fet que les seves accions són

finites i mortals, en primer lloc; i l'abismal contrast entre les obres terrenals de l'ésser

humà i les excelses creacions dels déus, en segon38. Aquest dilema, entre allò efímer i

sempre imperfecte i allò diví, és el mateix al que s'han hagut d'enfrontar posteriors herois

literaris com Dante a la Divina Comèdia o el mateix Faust a l'obra homònima de Goethe;

uns personatges que es mouen entre els dos mons cercant la realitat de la seva

existència, alhora que perseguint la immortalitat de les seves obres.

Del model d'Ulisses n'han begut des

de la primera part de L'Eneida39 (que relata

la fugida d'Enees de Troia, el seu periple

pel Mediterrani i la seva arribada a les

costes del Laci) fins a l'estructura

argumental del modern Ulisses de James

Joyce, passant per moltes de les obres

cabdals de la literatura occidental de tots

els temps. Tot i que els textos èpics

d'Homer ja gaudien de reconeixement i

eren estudiats en l'època clàssica40, el pas del temps ha estat qui ha confirmat la

importància de L'Odissea, que ha esdevingut el viatge entre tots els viatges, i ha convertit

Ulisses en l'heroi per antonomàsia. Un bon exemple d'aquest fenomen és la significativa

incorporació al llenguatge del terme odissea i l'adjectiu odisseic per referir-se a tota llarga

aventura41.

Al cap i a la fi, poques vegades ha estat tan ben expressada l'angoixa de la llarga

espera, l'aventura trepidant del camí de la vida i la incògnita del destí individual com en el

símbol de l'eterna travessia a Ítaca.

38 Albin Lesky, op. cit., pàg. 33.39 L'Eneida (s. I a. C.), del poeta llatí Virgili, és un poema èpic protagonitzat per Enees que narra amb un to patriòtic la fundació de la ciutat de Roma.40 Andrew Dalby, op. cit., pàg. 230. (Traducció de l'autor). En el s. IV a.C. es creia que les epopeies homèriques havien de formar part de l'educació dels joves grecs i havien de ser recitades a tots els festivals literaris, de forma fins i tot establerta per la llei.41 De fet, en molts dels casos analitzats en aquest Treball de Recerca s'han produït fenòmens d'incorporació a la nostra llengua: d'aquesta forma es poden trobar adjectius com odisseic, edípic, o quixotesc, una clara mostra de l'impacte social de les obres a què fan referència.

- 19 -


“Luke, jo sóc el teu pare”. Durant la dècada dels 80, una de les frases

cinematogràfiques més impactants responia a un motiu clarament edípic: Sòfocles estava

omplint sales de cinema dos mil cinc-cents anys més tard de l'escriptura del drama Èdip

Rei. Es tractava de la sèrie de pel·lícules d'acció La guerra de les Galàxies (Star Wars),

l'argument de les quals estava basat en el recorregut arquetípic de l'heroi segons el seu

director, George Lucas. El moment de Star Wars: L'imperi contraataca en què el

protagonista, Luke Skywalker, descobreix tràgicament que l'enemic contra qui porta tant

de temps lluitant és el seu propi pare té una evident influència del mite d'Èdip42,

immortalitzat per Sòfocles (496-408 aC).

Èdip, com Skywalker, és un heroi marcat pel desconeixement del seu passat: fill dels

reis Laios i Iocasta, havia nascut destinat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare

segons l'oracle de Delfos. Després de ser nomenat rei de Tebes per haver resolt l'enigma

de l'Esfinx, la seva ciutat havia estat assolada per la pesta i, per tal de salvar la població,

Èdip haurà de descobrir qui va ser el culpable de l'assassinat del rei anterior.

Allò que diferencia la història d'Èdip de moltes altres és que des de l'inici del text ja

es revel·la tota la veritat i, al llarg de l'obra, d'un sol acte (amb l'acció i els personatges

intensament concentrats en el temps i l'espai) es va acomplint allò dit en la primera part43.

El savi Tirèsies enfrontarà el rei a la realitat des del primer moment: des de la ignorància,

va matar gairebé accidentalment el seu pare, el va succeir en el govern de la ciutat i es va

casar amb Iocasta, la seva mare. Tot i la seva voluntat constant d'allunyar-se de la

profecia, la va acabar realitzant.

Èdip no entén la revelació de Tirèsies i es nega a acceptar-la, considerant-la part

d'una conspiració. El vell savi té una resposta: “Com que m'has retret la meva ceguesa, et

diré que, encara que hi veus, no veus en quin punt de desgràcia et trobes, ni tampoc on

vius ni amb qui vius”44, però aquesta declaració encara accentuarà la voluntat del rei de

42 Jordi Balló, Xavier Pérez, Els riscos del saber. Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2009, pàg. 70.43 Albin Lesky, op. cit., pàg. 215.44 Sòfocles, Èdip Rei. Barcelona: La Magrana, 2003, pàg. 62.

- 20 -

Mireu-lo, aquest és Èdip, aquell que desxifrava els enigmes més famosos, aquell que era l'home més poderós, la sort del qual era vista no sense enveja pels ciutadans: a quin tràngol de terribles infortunis ha arribat.

Sòfocles, Èdip Rei ”“ÈdipL’heroi que es rebel·la contra el destí


desemmascarar el culpable, que és ell mateix. Aquest és el nucli de la ironia tràgica,

essència d'aquest drama: Sòfocles carrega de doble sentit irònic les escenes més

importants de la tragèdia, i els versos dels personatges van aportant proves de la seva

culpabilitat, apropant-se a la veritat de forma gradual. El crescendo culmina amb el

moment en què l'Èdip que ell creia ser reconeix l'Èdip que realment és, en el “xoc violent

de veritat i il·lusió que enfonsa el seu destí”45.

S'ha parlat sovint d'Èdip Rei com un possible origen de la novel·la policíaca, on Èdip

és alhora el detectiu, el culpable i la víctima. Si bé aquesta comparació pot ser una mica

excessiva, sí que es pot afirmar que la seva història ha esdevingut model de les

narracions on “la veritat acaba girant-se paradoxalment contra qui la busca: aquell qui és

pare es descobreix com a fill, qui investiga un crim se sap finalment culpable o qui es creu

viu es descobreix mort”46. La importància de la recerca de l'origen, ja explorada

anteriorment per Ulisses, comporta en el cas del model d'Èdip un sorprenent

descobriment, i és l'arrel de moltes històries de la literatura popular.

Els fills de reis (de forma literal o simbòlica), abandonats, són acollits per pares

adoptius i desconeixeran la seva veritable identitat fins que arribi el moment oportú en què

es descobrirà la realitat47. Aquesta revelació, tràgica en tant que irreversible per a Èdip,

serà positiva per a molts altres herois literaris (des del llegendari Artús, que es declararà

rei en desencallar l'espasa Excàlibur, fins al més recent Harry Potter, un jove amb una

gran responsabilitat des del moment en què es descobreix mag).

Als ulls de la societat grega la gravetat del crim d'Èdip és doble, no tant pels fets en

si (que a nivell moral són escassament delictius i habituals en la seva època, gairebé

accidentals) sinó per la relació del rei amb aquests (que els converteix en socialment

imperdonables). En altres paraules: no és molt greu que Èdip hagi assassinat, però sí que

ho és que hagi assassinat el seu pare; no és delicte que s'hagi casat amb una vídua, però

ha compartit el llit amb la seva pròpia mare. Aquesta segona part de la profecia, que

incorpora el sentit de tabú i desig prohibit, tindrà un impacte essencial en la història de la

psicologia de la mà de Sigmund Freud. En concret, uns versos pronunciats per Iocasta,

mare i esposa, intentant justificar l'acció del seu fill i marit, li van donar la pista sobre el

complex d'Èdip:

45 María Rosa Lida, Presentación a Sófocles, Edipo Rey. Madrid: Gredos, 2010, pàg. 30.46 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit., pàg. 64.47 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit., pàg. 69.

- 21 -


I tu no tinguis cap por de les noces amb la teva mare, perquè són molts els mortals que en somnis han realitzat aquesta unió. Qui no es capfica per aquesta mena de problemes, té la vida més planera 48

Segons la teoria psicoanalítica, a l'obra de Sòfocles (i, especialment, en aquesta

declaració de Iocasta) es troba el fonament d'un conflicte intern bàsic que tot ésser humà

ha de superar durant l'etapa de la infància: la rivalitat del fill cap al progenitor del mateix

sexe, combinada amb l'atracció sexual cap al del sexe oposat (que en el cas d'Èdip Rei es

realitza en la pràctica). L'incest en la infància, per a Freud, és un desig inconscient, però

també universal, que se supera en el moment en què el super-jo reconeix l'autoritat del

pare. La teoria ha anat evolucionant d'ençà que va ser formulada, l'any 1910: mentre

l'autor la vinculava indissolublement amb la sexualitat, altres crítics des del mateix nucli de

la psicoanàlisi, com ara Erich Fromm, l'han relacionat amb la rebel·lió contra l'autoritat

paterna i les estructures de repressió que representa.

La figura d'Èdip és indubtablement la d'un heroi que lluita contra l'autoritat però, si bé

en el cas de la seva filla Antígona veiem una clara rebel·lia contra el rei en la recerca de la

justícia, Èdip s'enfronta a un enemic inexorable: el destí. Mentre a les tragèdies d'Èsquil,

més properes al mite que al logos, era fonamental la importància de les divinitats al món,

Sòfocles, a mig camí entre aquest autor i Eurípides, ofereix als seus personatges la

possibilitat d'oposar-s'hi. “Aquesta lluita és generalment infructuosa (…) i sovint porta

l'heroi a la mort, però combatre el destí és el mandat de l'existència humana, que no es

rendeix”: Èdip, heroi tràgic, s'alça davant el món d'aquells que han evitat prendre les

decisions més doloroses, i “oposa la seva voluntat inquebrantable a la prepotència del

tot”49. Fins i tot en els càstigs que ell mateix s'inflingeix i en la seva mort anys més tard,

Èdip conservarà íntegra la seva dignitat.

Aquesta és una clara mostra de determinació, ja que fins a l'últim moment el rei tebà

podria haver decidit deixar d'investigar la seva pròpia culpabilitat, però també un fracàs

final en el seu objectiu: encara haurien de passar alguns anys fins que les vides dels

éssers humans s'independitzessin del dictat dels déus. A Èdip potser li hauria agradat

veure que arribaria un moment en què els herois, literaris i reals, serien capaços de

vèncer totes les circumstàncies i, per què no, escriure el seu propi destí.

48 Sòfocles, op. cit., pàg. 8349 Albin Lesky, op. cit., pàg. 219.

- 22 -


“Tilting at windmills” és una expressió habitual als països anglosaxons i aquí

desconeguda, que il·lustra a la perfecció l’inabastable influx de les aventures d’Alonso

Quijano, més conegut com a Don Quixot. Fa referència a un dels capítols més populars

de la novel·la: la lluita contra els molins de vent, un atac contra enemics imaginaris que ha

esdevingut símbol de l’impuls heroic i idealista alhora que irracional. És possible enfrontar-

se a la realitat que ens envolta? És moral intentar canviar el món? Són vàlides les utopies

per avançar en aquest propòsit?

Als ulls de Don Quixot la resposta a totes aquestes preguntes és afirmativa. Alonso

Quijano ha llegit tota la seva vida llibres de cavalleries i, d’alguna manera, fa seva la

màxima periodística de no deixar que la veritat espatlli una bona història quan decideix

emular els herois que han protagonitzat aquestes gestes. Miguel de Cervantes Saavedra

(1547-1616) va iniciar l’escriptura de la primera part (El ingenioso hidalgo don Quijote de

la Mancha) amb la intenció de fer una paròdia breu del gènere cavalleresc: no imaginava

que l’obra acabaria tenint l’extensió d’una novel·la i estaria seguida d’una segona part una

dècada més tard (Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de la Mancha).

Amb innumerables traduccions i edicions, el Quixot s’ha convertit en l’obra més

universal de la literatura espanyola. A banda de la importància a nivell estilístic i narratiu

(malgrat alguns analistes de l’obra de Cervantes com Vladimir Nabokov l'han considerat

menor50), cal cercar aquest element global en la descripció i humanitat dels seus

personatges. Per al poeta Dámaso Alonso, un llibre tan aparentment “espanyol i localista”

com el Quixot esdevé “la indagació més sagaç en l'immutable cor de la humanitat”51

gràcies a l’anàlisi evolutiva de les personalitats de Don Quixot i Sancho Panza, el seu fidel

escuder.

La interpretació més habitual de la relació entre els dos protagonistes situa a

Sancho a les antípodes del caràcter de Don Quixot: el contrast entre el materialisme i el

50 No sense polèmica: “Com a pensador, Cervantes es deixa dirigir per les idees clàssiques i acadèmiques de la seva època. Com a creador, desplega la llibertat del geni.”. Vladimir Nabokov, Curso sobre el Quijote. Barcelona: Ediciones B, 1997, pàg. 210. (Traducció de l'autor)51 Pròleg a Martín de Riquer, Para leer a Cervantes. Barcelona: Acantilado, 2003, pàg. 16.

- 23 -

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.

Miguel de Cervantes, El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha”“El QuixotL’heroi entre la realitat i el desig


del primer amb les aspiracions idíl·liques del segon. Des del moment en què el cavaller

decideix que necessita un company d'aventures, l'escuder serà l'encarregat de fer-lo

tornar a la realitat, tot i que ho fa sempre des d'un profund respecte i amistat. On Don

Quixot “sublima amb valors de bellesa i heroisme allò que és normal”, Sancho fa el

possible per desenganyar-lo i fer-lo veure que allò que pren per exèrcits, gegants o

castells no són més que ramats, molins de vent o cases pairals52.

Aquesta forma d'anàlisi, no obstant, no té en

compte la transició de Sancho Panza cap al món que

representa Don Quixot: el seu personatge és un element

d'enllaç, que oscil·la, com el lector d'aleshores i el lector

actual, entre els dos extrems. “De un lado, el caballero y

el ideal; de otro, la realidad. Y, al estrellarse contra la

realidad, se rompen a la par el caballero y el poema

antiguo; y nace para el arte lo particular de la novela”53.

Aquest xoc essencial en l'impacte de la novel·la es fa

potser més evident a la segona part, on Cervantes dóna

menys espai a la temptació de la fantasia i els elements

romàntics per dedicar-se al relat tràgic de la vida dels

seus protagonistes54.

El concepte de bogeria, molt sovint aplicat a Don

Quixot, ha anat modificant-se amb el pas del temps: de fet, fins a finals del s. XIX amb el

desenvolupament de la psicologia clínica, per ser considerat un boig era suficient desafiar

les normes socials establertes. D'altra banda, per a autors com Aristòtil, no hi havia geni

possible sense un entreveig de bogeria. Cal destacar que l'objectiu primordial de Don

Quixot és assolir la justícia, que es declara defensor dels miserables, i arriba a qüestionar

els dictats del rei55: el cèlebre cavaller era llavors, en el seu intent constant de

transformació de la realitat, un geni o un boig? Tan sols a través de la bogeria podia

arribar a ser just? Aquests dubtes, aplicables a Don Quixot com a molts altres

personatges de la literatura universal, són un dels elements clau de la novel·la.

En qualsevol cas es tracta, tal i com destaca l'analista René Girard, d'una bogeria

d'alguna forma “desitjable”, en tant que és una via d'escapatòria davant d'una realitat

52 Martín de Riquer, op. cit., pàg. 181.53 Dámaso Alonso, Pròleg a Martín de Riquer, op. cit., pàg. 19.54 Antonio Muñoz Molina, Segundas partes. Madrid: El País (suplement Babelia), 2010, pàg. 8.55 Julio Calvet Botella, Don Quijote y la justicia o la justicia en Don Quijote. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2005.

- 24 -

“Don Quichotte und Sancho Pansa”,d'Honoré Daumier

(Oli sobre tela, 1868)


anodina. En moltes ocasions els amics del cavaller simulen la bogeria per intentar curar-lo

de la seva, el comencen a perseguir, es disfressen i “s'eleven fins al cim de

l'extravagància en què els ha precedit l'heroi”56. De fet, durant la seva estada a Barcelona,

un desconegut es dirigeix a Don Quixot en els termes següents:

¡Válgate al diablo por Don Quijote de la Mancha! (…) Tú eres loco, y si lo fueras a solas y dentro de las puertas de tu locura, fuera menos mal; pero tienes propiedad de volver locos y mentecatos a cuantos te tratan y comunican. 57

Aquest efecte d'atracció cap al seu món ideal funcionava amb els contemporanis al

personatge però ha funcionat també amb els joves lectors de tots els segles posteriors.

Així com a Cervantes l'argument de la bogeria li va servir per poder declinar la

responsabilitat sobre les paraules del seu heroi (en un moment de forta repressió política

i, especialment, religiosa), hi ha encara avui en dia un element alliberador en la possibilitat

d'escapar de la realitat a través de l'imaginació i, com Alonso Quijano, mitjançant la

literatura heroica.

Per aquest motiu cal contemplar les figures de Don Quixot i Sancho com ho feia

Nabokov: dues siluetes caminant “sobre un fons de dilatat crepuscle encès, les negres

ombres de les quals, enormes, i una d'elles especialment prima, s'estenen sobre el camp

obert dels segles i arriben fins a nosaltres”58. Un símbol definitiu de l'etern conflicte entre

allò racional i l'irracional; entre la moderació del pensament i la humanitat apassionada; un

símbol de l'equilibri impossible entre la realitat i el desig.

56 René Girard, op. cit., pàg. 90.57 Miguel de Cervantes, Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de la Mancha, citat a René Girard, op. cit., pàg. 92.58 Vladimir Nabokov, op. cit., pàg. 35.

- 25 -


Nova York, any 1974. Dos-cents anys més tard de la publicació de la novel·la de

Goethe, el sociòleg David Phillips estableix una connexió entre les notícies publicades al

New York Times i el nombre de suicidis als EUA. Entre 1948 i 1967 havien aparegut a la

portada del diari trenta-tres titulars relatius al suicidi: durant el mes següent a la publicació

d’aquestes notícies, el nombre de suicides havia sobrepassat la mitjana en vint-i-sis

casos. En total, més de dos mil morts que superaven “la normalitat”59. Phillips anomenà

aquest patró d’imitació efecte Werther, basant-se en l’impacte que la publicació de Les

tribulacions del jove Werther havia tingut en els joves arreu d’Europa: un dels casos més

evidents de la influència de la literatura.

Aquesta novel·la epistolar va ser escrita en poc temps per un jove Johann

Wolfgang von Goethe (1749-1832), que es va basar principalment en la seva experiència

personal. L’obra comença amb un recurs de l’autor per donar credibilitat al text: explica

haver recollit les cartes escrites pel malaurat Werther per poder publicar-les, esperant que

els lectors “no puguin negar la seva admiració i amor al seu geni i caràcter, ni les seves

llàgrimes al seu destí”60. Des d’aquestes línies inicials en endavant, el lector se

submergeix en les pàgines del diari d’un heroi del sentiment, que encara plora la mort

d’una amiga quan arriba al petit poble de Wahlheim, coneix Charlotte i s’enamora

apassionadament d’ella.

En les cartes al seu amic Wilhelm es transmetrà l’oposició entre les personalitats

d’Albert, el promès de Charlotte, i el mateix Werther. Albert és moderació i reflexió, als ulls

de Werther, una total manca de sensibilitat; Werther és per a Albert un jove insensat i

impulsiu, embriagat pel deliri de les seves passions61. Aquesta relació serà la que acabarà

portant Werther a allunyar-se de Lotte i marxar a la ciutat per treballar com a secretari de

l’ambaixador. L’ànima solitària del jove, no obstant, no encaixa bé en una societat urbana,

burocràtica i burgesa: Werther renunciarà al càrrec i tornarà al poble de Wahlheim.

59 Jeannette De Wyze, “Why do they die?”. San Diego: San Diego Reader, 2005. Durant el mes posterior al suicidi de l’actriu Marilyn Monroe, per exemple, el nombre de suicidis va augmentar un 12%: 197 morts més que l’estadística habitual.60 Las penas del joven Werther. Barcelona: Salvat, 1969. (Traducció de l'autor)61 Carmen Bravo-Villasante, Prólogo a Johann Wolfgang von Goethe, op. cit., pàg. 12-13.

- 26 -

Sí, jo no sóc res més que un viatger, un pelegrí en el món.I tu? Ets alguna cosa més?

Johann Wolfgang von Goethe, Les tribulacions del jove Werther”“WertherL’heroi per l’amor


“El caminant sobre el mar de boira”,de Caspar David Friedrich

(Oli sobre tela, 1818)

El drama es precipitarà quan l’heroi tràgic vegi

que tot ha canviat: Lotte i Albert s’han casat durant

la seva absència, i ella posa distància en la seva

relació amb Werther. El jove romàntic pateix un

intens debat intern on el seu únic adversari és ell

mateix: com destaca el catedràtic d’Estètica Rafael

Argullol, “es troba en guerra perpètua contra

l’univers carcerari que l’envolta i que adverteix

també en el seu interior. (...) La llibertat i la justícia

per les que aboga són tan abstractament grans que

esdevenen purament subjectives, còsmiques.”62. En

el cas de Werther, l’anhel de comprensió s’uneix a

una profunda desesperació vital, causada tant per

l’amor desgraciat com pel descontent general que

sentia el conjunt de la joventut alemanya63.

En aquest context, el protagonista no veu altra sortida que la mort d’un dels tres

integrants del triangle amorós, i decideix posar fi a la seva vida. Demanarà dues pistoles a

Lotte amb el pretext d’un viatge i, després de vestir-se amb el seu característic frac blau i

armilla groga, se suïcida d’un tret al cap. El narrador inicial completa les últimes pàgines

en què Werther “no es lamenta (...) de la mort, sinó de la imperfecció de la seva mort” 64,

en no haver pogut morir per Lotte.

L’èxit immediat que va tenir Les tribulacions del jove Werther es deu principalment

a la disecció exemplar que Goethe va fer de l’ànima romàntica, representada en aquell

moment pel moviment alemany Sturm und Drang65. En el moment de la seva publicació,

multitud de joves van portar a l’extrem la seva identificació amb el personatge: es vestien

amb la mateixa indumentària que ell, visitaven el poble de Garbenheim (en què s’inspirava

Wahlheim) i se suïcidaven amb la seva roba i còpies del llibre sobre la taula. La novel·la

va donar lloc a objectes decoratius per a la llar i fins i tot una colònia.

Aquest fenomen, conegut com a “Werther-fieber” (“Febre de Werther”), es

considera un clar exponent del “Mal du siècle”, la crisi de valors i creences que assolava

62 Rafael Argullol, El héroe y el único. Barcelona: Acantilado, 2008, pàgs. 272 i 350. (Traducció de l'autor). Transcripció de l’entrevista a Rafael Argullol íntegra a l’annex del Treball de Recerca.63 Carmen Bravo-Villasante, op. cit., pàg. 14.64 Rafael Argullol, op. cit., pàg. 446. (Traducció de l'autor)65 Conegut en català per “Tempesta i rauxa”.

- 27 -


Europa el s. XIX fruit del desengany vers la Il·lustració. Tot i que els suïcidis no estan prou

documentats ja que aquesta no era una pràctica habitual en l’època, s’especula que

podrien haver rondat els dos mil, i ha quedat constància de la prohibició de la novel·la per

aquest motiu a Alemanya, Itàlia i Dinamarca.

El mateix Goethe es va distanciar d’aquest efecte en la seva maduresa: convertit

en una personalitat idolatrada, no podia entendre que, així com ell havia transformat la

realitat en poesia, els seus lectors volien transformar la poesia en realitat, convertint-se en

joves rèpliques del seu personatge66.

L’èxit de Les tribulacions del jove Werther a través del temps radica probablement

en el fet que alguns d’aquests motius romàntics són extensibles a totes les generacions

que han llegit la novel·la. Així com al Werther hi ha ecos de l’acció romàntica de Romeu i

Julieta i la impossibilitat de l’amor que l’obra de Shakespeare representa, la novel·la de

Goethe ha deixat la seva petjada en moltes de les obres on els joves es rebel·len en un

context social opressiu per poder-se sentir realitzats a través de l’amor. Per a Argullol, allò

que distingeix la mentalitat romàntica és “una concepció del món, nova i revolucionària,

centrada en la conciència, diversament manifestada, de la irresoluble condició tràgica de

l’home modern”67: aquesta concepció, per tant, es pot considerar en cert sentit vigent en

tant que representa l’arrel del pensament tràgic modern.

66 Carmen Bravo-Villasante, op. cit., pàg. 15.67 Rafael Argullol, op. cit., pàg. 52. (Traducció de l'autor)

- 28 -


“Narcís”, de Caravaggio(Oli sobre tela, 1600)

Quina és la funció de l’art? On són els límits de la moral de l’artista? Quin és el

valor real de la bellesa? La societat britànica de finals del s. XIX es va escandalitzar amb

les respostes del sempre polèmic Oscar Wilde (1854-1900) que, amb la publicació de El

retrat de Dorian Gray, va trencar una vegada més els convencionalismes de la concepció

de l’art que caracteritzaven els seus contemporanis.

En el moment en què Lord Henry Wotton entra en contacte amb el bell Dorian

Gray, la vida d’aquest canvia dràsticament. A través d’un conjunt de xerrades, moltes de

les quals tenen lloc mentre el pintor Basil Hallward retrata el jove Dorian, Lord Henry

l’influencia presentant les seves provocadores idees vers el món, el pas del temps i l’ètica.

“Vostè posseeix la joventut més meravellosa, i la joventut és l’únic que val la pena

posseir”68: tot i la negativa inicial de Gray a compartir aquesta opinió, la contemplació del

seu propi retrat quan aquest estigui acabat el portarà a lamentar-se de l’efímer de la seva

bellesa.

Enamorat de la seva pròpia imatge com en el mite

hel·lènic de Narcís69, Dorian Gray afirma que donaria la

seva ànima a canvi de mantenir-se jove mentre el retrat

en el quadre envelleix. El seu desig no trigarà a fer-se

realitat: l’hedonista exploració dels sentits i cerca del plaer

de Dorian el deteriorarà físicament i moral, però ell

mantindrà el seu aspecte impol·lut...

Constatar que els seus actes no tenen

conseqüències directes el farà entrar en una espiral

d’egoisme, xantatges i llibertinatge que culminarà amb

l’assassinat del pintor Hallward. La noció de culpa serà

excessiva, i Dorian decideix afrontar el desenllaç irremediable de la seva història. Després

de confessar tots els seus defectes davant el quadre, el destrueix amb el ganivet que va

68 Oscar Wilde, El retrato de Dorian Gray. Barcelona: RBA Libros, 2010, pàg. 29. (Traducció de l'autor)69 En la versió d’Ovidi, Nèmesi, deessa de la venjança, castiga el bell Narcís fent que s’enamori de la seva pròpia imatge reflectida a una font. Sense poder deixar d’observar-se a si mateix, acabarà abocant-se a l’aigua: de l’indret on morirà, sorgirà la flor homònima en el seu record.

- 29 -

”“Dorian GrayL’heroi que s'enfronta al mirall

Què n’és, de trist! Jo em tornaré vell, i lleig, i terrible. Però aquest quadre sempre es mantindrà jove. Mai serà més vell que aquest dia de juny...Si tan sols pogués ser al contrari!

Oscar Wilde, El retrat de Dorian Gray


emprar per assassinar Basil. Poc temps després, els seus servents i la policia descobriran

un cos vell i deformat als peus d’una pintura innocent i jove per tota l’eternitat.

La primera i única novel·la d’Oscar Wilde va tenir i encara té un gran impacte social

com a màxim exponent d’alguns eixos i conflictes argumentals molt polèmics. D'una

banda va rebre influències, evidentment, del mite germànic de Faust, l’estudiant àvid de

coneixement que fa un pacte amb el diable per tal de poder satisfer tots els seus anhels.

Faust i Dorian Gray comparteixen una ambiciosa recerca d'allò absolut, potser tan

universal perquè respon a un “projecte de l’home total” que s’intenta assolir en la ficció,

“partint del caràcter incomplet de l’existència”70 en la realitat.

D'altra banda, els fonaments filosòfics de la doctrina esteticista, formulats per

Immanuel Kant, van tenir també una clara repercussió en el pensament de l’autor de la

novel·la. Els escriptors victorians coetanis a Wilde s’acollien el concepte de l’art pour l’art,

popularitzat per Victor Cousin, segons el qual l’artista no s’ha de preocupar per la moral o

la utilitat de la seva obra: unes idees molt properes a les tesis que exposa el personatge

de Lord Henry en el llibre71.

Tot i això, si bé aquestes característiques són l'origen de la polèmica que va

envoltar la publicació de la novel·la, el seu impacte a través del temps cal cercar-lo en un

esquema argumental molt més poderós: el desdoblament de la personalitat. Si en el cas

de Don Quijote de la Mancha, com en molts d'altres, les dues facetes (una pragmàtica i

una altra tendent a l'utopia) es presentaven en dos personatges diferents, El retrat de

Dorian Gray és una de les principals novel·les en què aquestes (la conscient i la vessant

fosca de l’ésser humà) estan representades en un mateix protagonista.

El motiu argumental del “doble” d'un mateix queda perfectament expressat en el

concepte alemany de doppelgänger72: una rèplica fantasmagòrica d’una persona viva que,

de fet, té més trascendència quan es tracta d’una rèplica perversa que “obre escletxes en

la consciència insegura del jo”73. Aquest tipus de trama era fruit d'una inquietud creixent

en el context històric de Wilde, i ja s’havia explorat en obres com Frankenstein o el

modern Prometeu de Mary Shelley, El doble de Dostoievski o L’estrany cas del Dr. Jekyll i

Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson. La influència d'aquestes obres, no obstant, arriba

fins a l'actualitat, on el tema del doble és habitual en obres literàries i cinematogràfiques.

70 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit., pàg. 224. (Traducció de l'autor)71 La primera edició de El retrat de Dorian Gray fou molt criticada en aquest aspecte, fins al punt que l’autor va haver d’incorporar un prefaci per justificar-se en una segona versió definitiva l’any següent.72 Etimològicament, la paraula prové de doppel (doble) i gänger (caminant).73 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit., pàg. 236. (Traducció de l'autor)

- 30 -


La Trilogia de Nova York, de Paul Auster; El meu amor Sputnik, de Haruki Murakami o El

hombre duplicado de José Saramago són alguns exemples literaris recents. En el món del

cinema Estranys en un tren, d'Alfred Hitchcock; La resplendor, de Stanley Kubrick; La

doble vida de Verònica, de Krzysztof Kieślowski o El club de la lluita, de David Fincher

són pel·lícules que aprofiten els “dobles” per il·lustrar els conflictes interns dels seus

protagonistes. En el cas de les novel·les de Herman Hesse74, que van tenir una profunda

repercussió en les vivències de molts joves de la segona meitat del s. XX, la dualitat dels

personatges és la representació d'una visió del món basada en els contraris: el bé i el mal

o el cos i l'esperit, en què l'autor es posiciona a favor d'un dels dos.

Aquest nou plantejament del concepte d’identitat va suposar en el seu moment i

suposa encara avui en dia una crítica a la hipocresia moral de la societat: tant en el cas de

El retrat de Dorian Gray com a L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, el doppelgänger o

personalitat malèvola del protagonista (el Dorian que no envelleix i Hyde, respectivament)

“no són tant l’encarnació del terror com la conseqüència de l’alliberament de les [seves]

inclinacions malignes”75 que, potencialment, es poden trobar en tots els individus. La

faceta fosca d’una personalitat, sovint reprimida socialment, seria més endavant estudiada

pels psicoanalistes: Jung l’anomenaria arquetip de l’ombra.

Encara hi ha un aspecte més d'absoluta vigència a la novel·la: el conflicte sobre les

aparences i la bellesa. Això és així fins al punt que l'actual fenomen cultural consistent en

la preocupació obsessiva per l’aparença, juntament amb la dificultat d’acceptar

l’envelliment, s’han classificat com un trastorn psiquiàtric sota el nom de “Dorian Gray

Syndrome” (DGS)76. “La gent diu a vegades que la bellesa és quelcom superficial. [...]

Però només les persones superficials no jutgen per les aparences. El veritable misteri del

món és allò visible, no l’invisible...”77. Lord Henry s’expressa amb aquestes paraules: com

que, a diferència del seu alter ego, l’aspecte de Gray és dolç i innocent, la societat

londinenca vol assumir que ell també ho és.

Però és aquesta realment la conclusió a què s’arriba després de llegir la novel·la?

El tràgic final de Dorian Gray (paradigma de la divisió entre aspecte exterior i realitat

interior) sembla respondre aquesta pregunta, tan vàlida i necessària en l’Anglaterra

victoriana com en la societat actual, excessivament preocupada per la pròpia imatge.

74 Herman Hesse (1877-1962), premi Nobel de Literatura, va explorar els límits del coneixement d'un mateix i l'espiritualitat juntament amb els seus joves lectors, a populars novel·les com El llop estepari, Demian o Siddartha.75 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit., pàg. 237. (Traducció de l'autor)76 Les persones amb una necessitat imperant d’emprar productes cosmètics i medicaments per mantenir una aparença juvenil són les principals víctimes d’aquesta síndrome, encara no reconeguda al principal manual psiquiàtric, el Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders (DSM-IV).77 Oscar Wilde, op. cit., pàg. 29. (Traducció de l'autor)

- 31 -


“Convex i còncau”, de M. C. Escher (Litografia, 1955)

Les escales de Penrose són les escales de l’impossible: dissenyades pel genetista

Lionel Penrose, recorren una distància indefinida en un bucle infinit, del qual no es pot

sortir. L’artista holandès M. C. Escher va recollir aquesta idea, entre d’altres “objectes

impossibles”, i la va incorporar als seus universos caòtics on la percepció no és suficient

per la comprensió profunda.

M. C. Escher se sentia potser com

Holden Caulfield, protagonista de El vigilant

en el camp de sègol, en el moment de la

creació artística: perdut en un món modern i

impersonal, mancat de punts de referència.

Aquesta visió del s.XX és clarament hereva

de la concepció kafkiana del món, on un

home sol s’enfronta a una estructura opaca i

immòbil: el viatge de K., protagonista de El

castell78, “constitueix una fracassada recerca

de la orientació”79, en un clar paral·lelisme

amb la novel·la de Salinger. Max Brod, amic i estudiós de l’obra de Franz Kafka (1883-

1924), va descriure el món reflexat a la seva obra com un univers on “els plans que s’han

perseguit amb més fe acaben miserablement (...), la menor tentació causa sovint la

pèrdua de l’home (...) i, no obstant això, l’esperança es manté immutable en el fons de la

seva ànima”80.

Aquesta descripció es podria aplicar íntegrament a l’entorn de Holden Caulfield. El

jove antiheroi de El vigilant en el camp de sègol és un dels personatges que més ha

impactat en la literatura anglosaxona del darrer segle, i ha tingut una enorme repercussió

78 El castell és una novel·la inacabada de Franz Kafka en què el protagonista, només conegut per la inicial “K.”, intenta apropar-se a les autoritats d’un misteriós castell que governa el seu poble per motius desconeguts. Per moments aterradora, per moments surrealista, és (juntament amb La metamorfosi) una de les obres on es fa més patent l’imaginari de l’autor.79 Jordi Balló, Xavier Pérez, op. cit., pàg. 262. (Traducció de l'autor)80 Epíleg a Franz Kafka, El castillo. Madrid: Edaf, 1978, pàg. 508. (Traducció de l'autor)

- 32 -

La meva missió és agafar tots els nens que vagin a caure al precipici. Vull dir, si algun nen comença a córrer i no mira per on va, he de fer-me present i agafar-lo.

J. D. Salinger, El vigilant en el camp de sègol ”“Holden CaulfieldL’heroi perdut


en la cultura popular, que l’ha erigit com a símbol de la rebel·lia juvenil. Aquest fort

fenomen d’identificació està clarament facilitat per l’estructura que J. D. Salinger (1919-

2010) va donar a la novel·la, d’un marcat caràcter autobiogràfic: escrita en primera

persona, en ella el narrador és pràcticament inexistent i s’apropa més a un diàleg entre

Holden i el lector. El to lleuger i espontani que les seves pàgines desprenen és també el

resultat de l’esforç de l’autor per apropar-se al llenguatge popular dels anys 50.

El caràcter de Holden Caulfield es comença a revel·lar des del primer paràgraf de El

vigilant en el camp de sègol, en què es pregunta si els lectors estan realment interessats

en la seva història i estableix que la seva forma de narrar-la no serà convencional:

“m’avorreixen (...) totes aquestes bajanades estil David Copperfield”81. Després d’haver

fracassat a diverses escoles per haver faltat a classe, el jove adolescent és expulsat de

Pencey emmig d’un incident amb el seu company d’habitació Ward Stradlater per un tema

amorós. De tornada a la seva ciutat natal, Nova York, no es vol plantejar el contacte amb

la seva família i decideix esperar l’arribada de les vacances de Nadal per reunir-se amb

ells.

Holden passarà els dies a la gran ciutat d’una forma solitària, cercant contínuament

empatia i comprensió en els personatges que es creuen en el seu camí. L’única persona

amb qui ell sent que pot compartir les seves inquietuds és la seva germana petita Phoebe,

a qui no pot trucar per por que els seus pares s’assabentin que ha estat expulsat. Després

d’uns dies immers en la solitud i l’alcohol, correrà el risc de visitar la seva germana a

l’apartament dels seus pares, però se sentirà decepcionat en descobrir que ella no veu

amb bons ulls que hagi deixat l’escola.

Forçat de nou a vagar sense rumb pels carrers de Nova York, la visita a un antic

professor que fa un intent aparent d’aprofitar-se de Holden sexualment l’impulsarà a

escapar definitivament d’un món que no pot entendre. En un estat proper a l’atac nerviós,

es deixa convèncer per Phoebe i torna amb la seva família: en aquest moment el lector

s’adona que tota la novel·la ha estat un llarg flashback, que el jove antiheroi ha narrat des

d’una institució psiquiàtrica on està internat. El futur és incert per a Holden Caulfield, que

ni tan sols està convençut d’haver fet bé relatant la seva història.

L’impacte de la publicació de El vigilant en el camp de sègol s’ha d’entendre en el

context social de la dècada americana dels cinquanta: el creixement d’una nova classe

social amb poder econòmic va portar a la necessitat de nous referents culturals. Per

81 J. D. Salinger, El guardián entre el centeno. Madrid: Alianza Editorial, 2009, pàg. 9. (Traducció de l'autor)

- 33 -


primer cop es començaven a entendre els joves com un grup social reconeixible, i

l’adolescència com un període que comportava una identitat determinada82. A nivell

temàtic, la novel·la de Salinger recollia les preocupacions que ell mateix havia

experimentat i que encara avui en dia inquieten els adolescents, tal i com prova l’actual

presència del llibre entre els més venuts en aquesta franja d’edat a nombrosos països

occidentals. En aquest sentit, és possible classificar els eixos temàtics fonamentals de

l’obra partint de les idees i l’actuació del mateix Caulfield:

Com es pot veure al gràfic, el jove antiheroi és la personificació de molts dels

dilemes interns característics de l’adolescència. En ple procés de maduració, es resisteix

a acceptar la idea del creixement, o de la mort (evoca constantment la presència del seu

germà mort, Allie); es debat entre el dolor que comporten tant l’acció com la inacció;

denuncia la falsedat del món dels adults i es protegeix d’aquest ocultant la seva

personalitat a la societat.

Innocència, pèrdua, traició, fracàs, descoberta de la sexualitat... En el moment de la

seva publicació, El vigilant en el camp de sègol va generar una forta polèmica, fins al punt

que l’any 1981 era el llibre més censurat als EUA alhora que el segon més recomanat a

les escoles públiques83. En l’ambient “conscient de la repressió en tant que conformista”84

característic dels inicis de la guerra freda i de les polítiques persecutòries del senador

McCarthy, joves i adults es van sentir identificats amb el tan necessari sentiment de

rebel·lia que transmetia i encara avui transmet l’obra de Salinger.

82 Finlo Rohrer, “Why is JD Salinger's Catcher in the Rye still resonate?”. Londres: BBC News Magazine, 2009.83 Sylvia Andrychuk. “A History of J. D. Salinger’s The Catcher in the Rye”. Nova York: The University of British Columbia, 2004, pàg. 4.84 Harold Bloom, “J.D. Salinger's The Catcher in the Rye”, citat a Sylvia Andrychuk, op. cit., pàg. 2. (Traducció de l'autor)

- 34 -

Dilemes interns principals de Holden Caulfield a El vigilant en el camp de sègol

Preservació de la innocència

Autenticitat dels joves

Immutabilitat del temps

Dolor de no sentir res

Protecció a través de l’alienació

Acceptació de la maduresa

Falsedat dels adults

Creixement i mort

Patiment del dolor

Integració en la societat

Phoebe

Holden

Holden inicial Holden final

Phoebe

Holden

Professor


Com són els herois literaris de més èxit en els darrers anys? Quina és la vigència

del camí de l'heroi? Quines raons hi ha per la notable absència d'heroïnes femenines en

la literatura? Així com en la primera part de la investigació pròpia s'ha aprofundit en els

models d'heroi de més impacte segons els patrons del moment en què van sortir a la llum,

aquesta darrera part del Treball de Recerca els analitza des de la perspectiva del s. XXI.

Què tenen en comú els personatges literaris actuals amb els històrics? En les

últimes dècades l'interès dels escriptors/es sembla haver-se decantat cap als personatges

marginals, amb pocs elements lloables: la societat, no obstant, sembla continuar

necessitant herois, tal i com demostren l'encimbellament mediàtic d'alguns ciutadans

prèviament anònims, l'èxit dels videojocs o l'auge recent dels superherois.

Des d'aquest nou prisma, observarem com valors universals com la igualtat o la

justícia social són deixats absolutament de banda pels herois clàssics... i pels actuals.

Però defensar aquests valors és realment el seu paper? La polèmica relació entre

literatura i ètica o ideologia política serà l'última pregunta per respondre en aquest apartat,

que comença qüestionant la idoneïtat del patró clàssic de l'heroi.

DESMUNTANT EL MODEL D'HEROI

Al llarg de les pàgines anteriors s'ha pogut comprovar el fort impacte que tenen

alguns personatges literaris en la forma d'actuar dels joves: els herois obren etapes,

defineixen personalitats i, especialment, estableixen quins són els valors desitjables

culturalment. Els seus atributs són, per tant, els que passen a ser percebuts com a

admirables. Però són realment admirables les característiques que s'adjudiquen als herois

clàssics?

Harry Potter85 és un jove aparentment normal fins que descobreix les seves

aptituds en el món de la màgia, paral·lel a la realitat que tots coneixem. Més endavant

descobrirà que la seva procedència i les seves qualitats el converteixen en l'escollit per

alliberar el món de l'amenaça de Lord Voldemort, un home extremadament cruel que

85 La sèrie de llibres de Harry Potter, escrita per la britànica J. K. Rowling, integra set novel·les que han venut més de 400 milions d'exemplars a tot el món. En poc més d'una dècada s'han convertit en un dels fenòmens juvenils més notables de la literatura recent, i estan sent adaptats al cinema des de la primera pel·lícula l'any 2001.L'autora dels llibres ha declarat haver basat gran part de l'argument de la sèrie en el camí de l'heroi establert per Joseph Campbell.

- 35 -

4.3 Herois i heroïnes en el segle XXI


Fotograma de Harry Potter and the Half-Blood Prince(David Yates, 2009)

Tot i la seva joventut, l'heroi carrega en solitud l'enorme responsabilitat de salvar el món màgic.

pretén imposar el seu control sobre la societat màgica. En una situació com aquesta,

sembla raonable esperar que Harry Potter compti amb un enorme suport: al cap i a la fi,

no és més que un jove més aviat innocent, que acaba d'entrar al món de la màgia i ja té

una terrible responsabilitat. En efecte, Harry compta amb l'ajuda incondicional dels seus

amics Ron i Hermione i la d'un gran nombre d'adeptes amb més poder i experiència que

ell, però tot i això és un heroi que se sent profundament sol. Mai no s'atreveix a compartir

les seves preocupacions més profundes, i no només al llarg dels cursos, sinó en tots i

cadascun dels enfrontaments finals amb el seu màxim enemic acaba lluitant per la seva

vida i per la de tots els qui estima sense cap ajuda.

Precisament aquest element és molt

habitual (i criticable) en moltes narracions

literàries: un gran nombre de persones

(amics, ajudants, servents) se sacrifiquen

gairebé anònimament per l'heroi mentre

aquest inicia la seva travessia en solitud. El

mèrit és individual, però l'esforç és col·lectiu.

El camí de l'heroi que va definir Campbell

està pensat per a uns pocs: es pot dir que

es tracta d'un model d'heroi elitista. Si pensem en els atributs necessaris per a superar el

cicle de l'heroi amb èxit, sembla clar que aquest està dirigit als homes i, més en concret, a

alguns homes occidentals.

“Els amos del món (reis, prínceps i els seus poetes) són els qui han definit per a

nosaltres quin és l'ideal heroic i a qui li pertany”. Evidentment, el van dissenyar segons la

seva imatge, i no ha estat fins “el sorgiment de la democràcia i el desenvolupament de

l'ideal de societat igualitària (…) que dones i homes d'ètnies minoritàries han començat a

reclamar per a si mateixos l'arquetip heroic”86. L'heroi comença un llarg viatge, lluita i

assoleix el triomf rescatant la dama amb problemes: les dones, per exemple, estan

destinades a aspirar a un paper secundari com a màxim.

Un dels trets definitoris d'aquest viatge és la identificació de l'arquetip de l'heroi

amb l'arquetip del guerrer: això és així fins al punt que ens és molt difícil imaginar un

personatge que per assolir els seus ideals no hagi de lluitar fent valdre la seva voluntat

per tal que el context s'adapti al seu sistema de valors. Això descarta la possibilitat de què

alguns homes amb una forma d'actuar alternativa, més conciliadora, o les dones que no

86 Carol S. Pearson, El héroe interior. Madrid: Mirach, 1991, pàg. 28. (Traducció de l'autor)

- 36 -


assumeixen rols d'enfrontament puguin accedir a l'ideal de l'heroi. Gairebé mai es

qüestiona la idea de que la vida és una lluita, una competència. Aquesta creença està, de

fet, molt present en l'actual sistema econòmic: “La creença central del capitalisme es basa

en aquest arquetip: la competició (…) produirà a la llarga una bona vida per a tots, millors

productes, preus més baixos”87. Però hi ha altres models d'heroicitat possibles, que no

suposin la necessitat de dominar i controlar les persones de l'entorn del protagonista:

escapar dels perills, preocupar-se per les necessitats col·lectives o evitar l'enfrontament

són opcions sovint més intel·ligents que l'estructura social actual insisteix en qualificar

com a menys heroiques.

HEROIS I HEROÏNES: UN CANVI DE ROLS EN LA SOCIETAT... I EN LA LITERATURA?

Estava totalment segura de tres coses. Primera, Edward era un vampir. Segona, una part d'ell, i no sabia com de potent podia ser aquella part, tenia set de la meva sang. I tercera, estava incondicionalment i irrevocable enamorada d'ell. 88

A meitat del primer llibre de la saga Crepuscle, ja presentada a l'introducció,

apareix aquesta declaració de la seva protagonista, Bella. Aquest fragment il·lustra a la

perfecció la idea que ha portat la seva autora a l'èxit internacional entre els joves

(especialment, les joves): el trasllat a l'actualitat de l'ideal de l'amor romàntic. Un amor

romàntic bastant allunyat del model de relació igualitària entre homes i dones que es

reivindica des de fa dècades...

És evident que les societats occidentals han avançat enormement en termes

d'igualtat en els darrers anys, incorporant la perspectiva de gènere en els àmbits socials i

polítics o lluitant per les mateixes oportunitats per a ambdós sexes en el món del treball.

Tot i que encara queda un llarg camí per recórrer en aquests camps, hi ha un aspecte

d'una enorme gravetat molt present a països com Espanya: la violència masclista,

responsable d'uns seixanta assassinats de dones a mans de les seves parelles any rere

any. La solució a aquesta xacra social passa, evidentment, per l'educació i l'instauració de

nous models de relació oberta i no possessiva entre els joves, que encara tenen

l'oportunitat de definir com s'entendrà l'amor en els propers anys89.

El cas de Crepuscle és particularment nociu en aquest sentit, perquè ha

popularitzat un ideal d'amor impossible basat en l'entrega absoluta de la protagonista

87 Carol S. Pearson, op. cit., pàg. 111. (Traducció de l'autor)88 Stephenie Meyer, Crepúsculo. Madrid: Punto de lectura, 2008, pàg. 200. (Traducció de l'autor)89 Gemma Lienas, autora entrevistada a l'annex d'aquest Treball de Recerca, ha mostrat molts d'aquests models des d'una perspectiva positiva a través de les seves novel·les per a joves i de la seva protagonista habitual, la Carlota.

- 37 -


Fotograma de Twilight (Catherine Hardwicke, 2008)Bella: una noia enamorada o una víctima cega?

enamorada, que es pot acabar convertint en una trampa. No s'ha d'oblidar que el noi que

Bella estima, Edward, és un vampir, i com a tal suposa un perill potencial per a ella (tal

com l'adverteixen els seus amics): es pot arribar a fer una lectura de la sèrie en clau de

violència de gènere. Renée, la mare de la protagonista, s'hi dirigeix amb aquestes

paraules en el tercer volum de la saga:

-Hi ha quelcom... estrany en com esteu junts -va murmurar ella, amb el front arrugat sobre els seus ulls preocupats-. Et mira d'una forma tan... protectora. (…) Com si fossis una cosa comestible. I no és només ell (…): m'agradaria que veiessis la manera en què et mous al seu voltant (…), com si ell fos el centre del món per a tu i ni tan sols te n'adonessis. Quan ell es desplaça, encara que sigui només una mica, tu ajustes automàticament la teva posició a la seva. (…) Ets el seu satèl·lit... o una cosa així. Mai no havia vist res igual. 90

Si l'autora dels llibres no fos declaradament

mormona i promulgadora de la castedat, a la

propera frase del text la mare de la protagonista li

hauria de recomanar que truqués al 016, telèfon

d'atenció a les dones en risc de maltractament. Si

bé la saga Twilight és un cas específic, el model

de relacions i de suposades “heroïnes” que

mostra es pot generalitzar a la gran majoria de

produccions literàries i cinematogràfiques.

Durant el procés de les entrevistes d'aquest Treball de Recerca va ser sorprenent

comprovar que era molt poc habitual que personatges femenins apareixessin citats com a

influents en la història de la literatura o en els mateixos entrevistats, i en els casos

excepcionals en què això es donava, la resposta provenia d'una dona entrevistada.

Aquest és el motiu de que cap dels models d'heroi analitzats sigui una figura femenina: si

bé és evident que sempre han existit heroïnes en la realitat, gairebé mai han estat

traslladades a la literatura91.

Hi ha molts casos en què les protagonistes de les novel·les són dones i heroïnes:

des de l'Elizabeth Bennet o l'Anne Eliott que apareixen en els llibres de Jane Austen92 fins

a l'Ayla dels bestsellers de Jean M. Auel93, passant per algunes d'una enorme importància

com l'Emma Bovary de Gustave Flaubert94. La gran majoria d'elles, no obstant, assoleixen 90 Stephenie Meyer, Eclipse. Madrid: Punto de lectura, 2008, pàgs. 75-76. (Traducció de l'autor)91 Aquesta és una idea en què aprofundeix la sociòloga Pura Duart a l'entrevista de l'annex del Treball de Recerca.92 L'autora del s. XIX va destacar pel seu genial retrat de la societat britànica des d'una perspectiva femenina, amb novel·les que han combinat l'èxit de crítica i públic com Seny i sentiment o Orgull i prejudici.93 Els Fills de la Terra és la saga protagonitzada per una noia, Ayla, en l'Europa paleolítica. La primera novel·la de la popular sèrie és El clan de l'ós de les cavernes.94 Madame Bovary és una de les obres clau del moviment realista del s. XIX, que il·lustra a la perfecció els pensaments i els anhels d'Emma, una dona a la recerca d'una vida romàntica i apassionada.

- 38 -


Portada de Mundo Deportivo commemorant les victòries espanyoles

en futbol, tennis i motociclisme.

els seus objectius a través dels seus companys masculins: en ocasions ells les ajuden, en

d'altres aconseguir-los és l'objectiu en si. No es tracta, per tant, d'heroïnes independents i

lliures, sinó de personatges femenins amb més força del que és habitual.

En qualsevol cas, la presència d'aquesta mena de personatges entre les llistes de

llibres més venuts és, no cal dir-ho, molt inferior a la dels seus homòlegs masculins. El

camí que ha de recórrer la societat per assolir l'igualtat és llarg, però lamentablement,

encara ho és més en el camp de la literatura.

LA NECESSITAT D'HEROIS EN LA REALITAT I EN LA FICCIÓ

Les societats necessiten herois que encarnin els seus valors95. Aquesta afirmació

es fa evident si es fa un cop d'ull a les notícies d'un dia qualsevol: periodistes i cooperants

a les zones amb conflictes bèl·lics, bombers o policies que

resolen les situacions de perill o, allò més habitual,

esportistes d'elit celebrant els seus èxits. Es tracta, tot i això,

d'herois d'alguna forma “parcials”, que en la major part de les

ocasions no lluiten per valors universals.

Els herois ideals cal cercar-los en l'àmbit de la ficció: fins

el s. XX aquests es podien trobar tan sols en la literatura,

però amb l'aparició del cinema s'ha produït un fenomen de

trasllat a la gran pantalla. Mentre la literatura de la primera

meitat del segle, d'acord amb les avantguardes, es

reformulava i deconstruïa, el cinema recuperava els models

d'heroi clàssics a través de les figures dels galants masculins de l'star system americà.

El diari The New York Times estableix una classificació dels llibres de ficció més

venuts diferenciant, d'una banda, aquells destinats al “mercat de masses” (“Mass-Market

Fiction”); i d'altra, la literatura no comercial. Si bé a la primera llista es pot trobar alguna

novel·la protagonitzada per personatges heroics, no és així a la segona. La tendència, per

tant, ha continuat, i en l'actualitat es troba en l'àmbit de la literatura de caràcter més

exclusiu certa desconfiança cap als grans relats i un qüestionament dels líders. Aquestes

són característiques pròpies de la postmodernitat, que es tradueixen en un renovat interès

per les figures marginals i pròpiament antiheroiques; no s'ha produït el mateix procés en el

95 Tal i com afirma el catedràtic de Psicologia social Federico Javaloy, l'entrevista al qual es pot trobar íntegra a l’Annex del Treball de Recerca.

- 39 -


camp del cinema, on els personatges lloables continuen encapçalant la cartellera.

Aquesta diferenciació es pot observar en una comparativa com la següent:

Relació d'herois en la ficció literària i cinematogràfica de més èxit (Espanya - Any 2009)

Llibres (Ficció) més venuts - Adults96 Llargmetratges amb més recaptació97

1 Los hombres que no amaban a las mujeres Stieg Larsson 1

Up Pete Docter, Bob Peterson (EUA)

2 La chica que soñaba con una cerilla y un bidón... Stieg Larsson 2

Avatar James Cameron (EUA)

3 La reina en el palacio de las corrientes de aire Stieg Larsson 3

Ice Age 3: El origen de los dinosaurios Carlos Saldanha, Mike Thurmeier (EUA)

4 El símbolo perdido Dan Brown 4

Ágora Alejandro Amenábar (Espanya)

5 La mano de Fátima Ildefonso Falcones 5

La saga Crepúsculo: Luna nueva Chris Weitz (EUA)

6 El fuego Katherine Neville 6

Ángeles y demonios Ron Howard (EUA)

7 La soledad de los números primos Paolo Giordano 7

2012 Roland Emmerich (EUA)

8 El niño con el pijama de rayas John Boyne 8

Harry Potter y el misterio del príncipe David Yates (Gran Bretanya)

9 La isla bajo el mar Isabel Allende 9

Gran Torino Clint Eastwood (EUA)

10 Contra el viento Ángeles Caso 10

El curioso caso de Benjamin Button David Fincher (EUA)

Títols protagonitzats per un personatge clarament heroic

Mentre les vuit pel·lícules amb més recaptació de l'any 2009 estaven

protagonitzades per personatges clarament heroics, aquesta mena de títols són molt més

escassos en l'àmbit de la literatura. De fet, és interessant el fenomen que s'ha produït en

els tres volums que encapçalen la llista de llibres més venuts: la trilogia Millennium98 de

Stieg Larsson. El personatge de Mikael Blomkvist, periodista amb un decidit codi ètic (que

segons els criteris clàssics hagués estat considerat l'heroi), ha cedit importància a la seva

companya Lisbeth Salander, hacker informàtica antisocial i venjativa que ha fascinat

milers de lectors/es. Es tracta d'una situació que dècades enrere hagués estat

inimaginable i ha generat certa polèmica en l'àmbit literari: un reflex molt clar de la societat

canviant.

96 Font: Nielsen Bookscan Spain 2009. Aquesta llista exclou les novel·les considerades “juvenils”: la llista de les 10 obres més venudes per a joves està íntegrament formada per volums de les sagues Crepuscle i Geronimo Stilton.97 Font: Ministerio de Cultura, Gobierno de España. Largometrajes con mayor recaudación del 1 de enero al 31 de diciembre de 2009.98 Millennium és una exitosa trilogia de novel·la negra escrita pel suec Stieg Larsson i publicada pòstumament. La primera novel·la és Els homes que no estimaven les dones: totes elles han estat adaptades al cinema.

- 40 -


ENTRE LA LITERATURA I LA POLÍTICA

Els herois literaris estan relacionats amb els valors ètics per definició, tal i com

s'afirma en l'apartat inicial d'aquest Treball de Recerca. Al llarg d'aquestes pàgines s'ha

intentat demostrar la capacitat d'influència d'aquests personatges en diferents col·lectius,

remarcant alhora el context històric i social en què aquests han sorgit, que sovint defineix

els seus valors. En altres paraules: es pot afirmar que els valors morals dels herois i la

seva actuació a nivell ètic estan marcats per les línies ideològiques majoritàries.

En algunes ocasions és especialment sorprenent la vinculació que es pot establir

entre la conjuntura política i la ideologia que s'atribueix als herois: aquest és el cas d'un

estudi recent de l'Universitat d'Ohio que analitza els prototips d'homes d'acció de

Hollywood en relació amb els presidents americans del seu moment. Tot i que l'àmbit

tractat és el cinematogràfic, les conclusions que s'extreuen de la gràfica següent són

perfectament aplicables als herois literaris més populars del mateix període (personatges

associats al cinema com John Rambo tenen el seu origen en exitoses novel·les99):

En les etapes de govern de caire conservador de Ronald Reagan, les constants

al·lusions a l'Imperi del Mal (el bloc soviètic) van desplaçar les principals amenaces i

99 En el cas concret de Rambo, el personatge prové de la novel·la First blood (Primera sang), del canadenc David Morrell, tot un best-seller l'any 1972. Tot i això, l'adaptació cinematogràfica no és fidel a la novel·la original i s'inscriu en una altra línia ideològica.

- 41 -


enemics dels líders americans cap a aquest àmbit, alhora que aquests herois esdevenien

menys crítics amb el seu govern i sistema: es va passar del penediment sobre la guerra

de Vietnam al revisionisme100.

La història és plena d'exemples en què els personatges literaris s'han emprat

directament com a forma de propaganda política (un concepte que sempre ha estat molt

vinculat al món de la cultura), sense tenir en compte els nombrosos exemples de textos

literaris de ficció que s'han establert com a fonament d'una religió i, en conseqüència, han

esdevingut eines de control social. Fins i tot s'ha arribat a relacionar el fracàs d'una

determinada ideologia amb la manca de relació d'aquesta amb la cultura popular: les

idees, sense herois que les personifiquin i les defensin, difícilment arriben a les bases de

la societat.

Aquest és el cas del comunisme italià de principis del s. XX, segons l'historiador

marxista Perry Anderson. Es tractava d'un fort moviment social per al canvi, que va ser

capaç de captar l'elit cultural italiana, però va perdre rellevància en deixar de banda la

influència a través dels referents literaris o cinematogràfics propis de les classes obreres101: la idea d'acostumar aquests grups socials a un nivell cultural més elevat va fracassar i

va suposar, en la pràctica, més llunyania respecte les bases socials.

En l'actualitat, les línies ideològiques imperants es nodreixen d'un ampli conjunt de

figures heroiques reals o de ficció, que no tan sols no han desafiat el sistema sinó que han

assolit els seus objectius gràcies a ell. Aquest és el perfil de molts herois literaris i

cinematogràfics o dels superherois dels còmics i videojocs: generalment conformistes,

tenen sempre unes nocions de justícia estretament vinculades a les línies polítiques dels

seus països respectius. Lamentablement, el concepte d'heroi vigent en la cultura popular

actual és el d'una persona que ha oblidat les causes universals: lluita contra les injustícies

particulars, però no qüestiona el context social que genera aquestes injustícies.

100 Carlos Prieto, “Rambo, el brazo armado de Reagan”. Madrid: Público, 13 d’agost de 2010. Pàgs. 15-17.101 José Saturnino Martínez García, “La izquierda y los superhéroes”. Madrid: Le Monde Diplomatique: Versió espanyola, novembre de 2009. Pàg. 27.

- 42 -


Els joves no llegim.

Els joves estem perdent els valors.

Als joves no ens preocupa el món que ens envolta.

La primera d'aquestes afirmacions és evidentment falsa: un 97,3% dels joves

d'entre 14 i 24 anys ens declarem lectors, i un 76,2% de nosaltres no tan sols ho fem per

motius d'estudi, sinó també per plaer102. Pel que fa a les altres dues, espero que s'hagin

demostrat equivocades al llarg d'aquest treball: al llarg de la història i en l'actualitat, els

joves com a col·lectiu han estat un element constant de creació i renovació, descoberta de

nous mons i desafiament d'allò establert. Una de les vies més potents per a aquestes

transformacions ha estat la literatura.

La literatura té un fort impacte en la formació de la personalitat dels joves, molt

especialment a través dels herois i heroïnes en què ens volem emmirallar i defineixen els

nostres ideals. Ulisses, Èdip, el Quixot, Werther, Dorian Gray o Holden Caulfield: tots ells

són personatges que han influit en la percepció dels joves de la realitat, de l'amor, de

l'ètica o de la justícia. Els herois literaris tenen la capacitat d'orientar la construcció del

futur d'una societat i, per tant, se'ls pot aplicar la frase que marca el destí del jove

superheroi Spider-Man: un gran poder comporta una gran responsabilitat.

La relació que estableix el títol del treball entre impacte i joventut no és gratuïta:

l'adolescència és un període on els referents són més necessaris que mai, i es cerquen

en tots els àmbits de la societat i la cultura. Allà on l'heroi lluita grans batalles i es debat

entre la justícia individual i el bé comú, o la sensatesa i l'amor apassionat, el jove lector

lluita per superar els desafiaments que li presenta la quotidianitat, tant o més complexes

que els de la literatura. Els viatges dels herois ajuden a elaborar els dubtes que sorgeixen

en el viatge de la vida.

Tal i com s'ha exposat a les últimes pàgines d'aquest treball, la relació entre

literatura i societat és bidireccional. Els canvis de paradigma en l'àmbit del pensament

sempre han trobat el seu reflex en la literatura (el pas del mite al logos a la Grècia

clàssica, les inquietuds romàntiques o les avantguardes del s. XX), però en moltes

ocasions les obres literàries han estat les responsables de la renovació social. Així com

102 Segons el Barómetro de hábitos de lectura y compra de libros que publica trimestralment la Federación de Gremios de Editores de España. Inmaculada de la Fuente, Ni todo vampiros ni solo Quijote. Madrid: El País, 2010, pàgs. 24-25.

- 43 -

5. La responsabilitat dels herois


Oscar Wilde va atrevir-se a qüestionar els valors morals aparentment inamovibles de

l'Anglaterra victoriana, és difícil imaginar com haguessin sorgit les idees contraculturals

del moviment hippie nord-americà sense la literatura de l'anomenada Generació Beat dels

anys 50.

Per aquests motius, és innegable la responsabilitat dels herois i, per extensió, el

necessari compromís de la literatura amb la societat. En l'actualitat, és molt present el

debat sobre el possible impacte col·lectiu dels exemples de violència que es troben

constantment en els referents culturals dels joves: l'agressivitat en els videojocs, en el

cinema o, per què no, en la literatura. La situació és la mateixa en el cas dels herois i la

resposta és clara: les característiques ideals que s'atribueixen a aquests personatges són

les que forgen el tarannà de les societats del futur.

En efecte, es pot acusar la literatura de ser responsable de la manca de models

d'actuació alternatius en la societat actual. L'ideal d'heroi vigent és únic i anacrònic, i és el

culpable de l'enaltiment de la individualitat en l'esport, l'agressivitat en el conflicte o la

inflexibilitat en la política. Han de canviar els models en la cultura per tal que es desplacin

els centres d'atenció de la confrontació a la conciliació, per tal que comparteixin

importància l'heroi-futbolista i l'heroi-científic, i per tal que les dones tinguin també

l'oportunitat de ser considerades heroïnes en la ficció i en la vida real.

Si els joves representen el futur de la societat, si els seus herois literaris són un

referent de gran rellevància i es fa evident la necessitat de promoure una transformació

social, és inevitable arribar a una conclusió: noves societats necessiten nous herois, i

aquest canvi ha de començar en la literatura.

- 44 -


LLIBRES DE CONSULTA

ARGULLOL, Rafael. El Héroe y el Único. Primera edició. Barcelona: Acantilado, 2008.

BAJTÍN, Mijaíl M. Estética de la creación verbal. Primera edició. Mèxic: Siglo XXI, 1986.

BALLÓ, Jordi; PÉREZ, Xavier. La semilla inmortal: los argumentos universales en el cine. Quarta edició. Barcelona: Anagrama, 2007.

BALLÓ, Jordi; PÉREZ, Xavier. Els riscos del saber. Primera edició. Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2009.

CAMPBELL, Joseph. El héroe de las mil caras: Psicoanálisis del mito. Onzena reimpressió. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1959.

DALBY, Andrew. La reinvención de Homero. El misterio de los orígenes de la épica . Primera edició. Madrid: Gredos, 2008.

DE RIQUER, Martín. Para leer a Cervantes. Primera edició. Barcelona: Acantilado, 2003.

ESPLUGA, Xavier; MIRÓ, Mònica. La literatura llatina. Primera edició. Barcelona: UOC, 2006.

GARCÍA GUAL, Carlos. Historia del rey Arturo y de los nobles y errantes caballeros de la Tabla Redonda. Primera edició. Madrid: Alianza Editorial, 2003.

GIRARD, René. Mentira romántica y verdad novelesca. Primera edició. Barcelona: Anagrama, 1985.

LESKY, Albin. La tragedia griega. Primera edició. Barcelona: Acantilado, 2001.

MEYER, Bruce. Héroes. Los grandes personajes del imaginario de nuestra literatura. Primera edició. Madrid: Siruela, 2008.

NABOKOV, Vladimir. Curso sobre el Quijote. Primera edició. Barcelona: Ediciones B, 1997.

PEARSON, Carol S. El héroe interior. Primera edició. Madrid: Mirach, 1991.

SHINODA BOLEN, Jean. Las diosas de cada mujer. Una nueva psicología femenina. Primera edició. Barcelona: Kairós, 1993.

SHINODA BOLEN, Jean. Los dioses de cada hombre. Una nueva psicología masculina. Cinquena edició. Barcelona: Kairós, 2008.

YOUNG EISENDRATH, Polly. La mujer y el deseo. Primera edició. Barcelona: Kairós, 2000.

- 45 -

6. Referències bibliogràfiques i altres fonts d’informació


LECTURES ANALITZADES

CAMUS, Albert. La peste. Primera edició. Barcelona: Seix Barral, 1983. Traducció de Rosa Chacel.

GOETHE, Johann Wolfgang. Las penas del joven Werther. Primera edició. Barcelona: Salvat, 1969. Traducció de Revista de Occidente.

HOMER. L'Odissea. Segona edició. Barcelona: La Magrana, 2005. Traducció de Carles Riba.

KAFKA, Franz. El castillo. Primera edició. Madrid: Edaf, 1978. Traducció de J. A. Moyano.

KAVAFIS, Konstantinos. Poemes de Kavafis. Primera edició. Barcelona: Teide, 1962. Traducció de Carles Riba.

MEYER, Stephenie. Crepúsculo. Quarta edició. Madrid: Punto de lectura, 2008. Traducció de José Miguel Pallarés. SALINGER, J. D. El guardián entre el centeno. Trentena edició. Madrid: Alianza Editorial, 2009. Traducció de Carmen Criado.

SÒFOCLES. Èdip Rei. Cinquena edició. Barcelona: La Magrana, 2003. Traducció de Joan Castellanos i Vila.

SÓFOCLES. Edipo Rey. Primera edició. Madrid: Gredos, 2010. Traducció d'Assela Alamillo.

WILDE, Oscar. El retrato de Dorian Gray. Primera edició. Barcelona: RBA Libros, 2010. Traducció de María Cóndor.

ARTICLES

ANDRYCHUK, Sylvia. “A History of J. D. Salinger’s The Catcher in the Rye”. The University of British Columbia. Nova York, 17 de febrer de 2004. En línia.

CALVET BOTELLA, Julio. “Don Quijote y la justicia o la justicia en Don Quijote”. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Alicante, maig de 2005. En línia.

DE LA FUENTE, Inmaculada. “Ni todo vampiros ni solo Quijote”. El País. Madrid, 10 d’agost de 2010. Pàgs. 24-25.

DE WYZE, Jeannette. “Why do they die?”. San Diego Reader. San Diego, 31 de març de 2005. En línia.

GARCÍA DÍEZ, Enrique. “La dimensión grotesca de los héroes de Faulkner en «The Snopes Trilogy»”. Revista Canaria de Estudios Ingleses, 6. Pàg. 414. Citat a GONZÁLEZ ESCRIBANO, José Luis (veure entrada).

- 46 -


GARCÍA GUAL, Carlos. “Odisea: ecos actuales en verso y prosa”. El País. Madrid, 28 de gener de 2006. En línia.

GONZÁLEZ ESCRIBANO, José Luis. “Sobre los conceptos de héroe y antihéroe en la Teoría de la Literatura”. Archivum, XXXI-XXXII. Oviedo, 1981. Pàgs. 367-408.

HAYNES, Gavin. “The book that launched a thousand bands”. New Musical Express. Londres, 13 de febrer de 2010. Pàgs. 38-39.

HELLER, Billy; KANE, Michael; POWERS, Lindsay; RECCHIA, Philip. “Witnesses From the Night Lennon Was Shot”. New York Post. Nova York, 7 de desembre de 2005. En línia.

INTXAUSTI, Aurora. “El cuento de las hadas y los hados”. El País. Madrid, 10 d’abril de 2010. Pàgs. 36-37.

McKINLEY, Jesse. “A Name for Newborns Thanks to the Vampires”. The New York Times. Nova York, 7 de maig de 2010. Pàg. A10, edició Nova York. En línia.

MARTÍNEZ GARCÍA, José Saturnino. “La izquierda y los superhéroes”. Le Monde Diplomatique: Edición española. Madrid, novembre de 2009. En línia.

MUÑOZ MOLINA, Antonio. “Segundas partes”. El País: Suplement Babelia. Madrid, 21 d’agost de 2010. Pàg. 8.

PARRA, Sergio. “El efecto Werther: cuando una novela te incita al suicidio”. Papel en blanco. Madrid, 4 de juliol de 2010. En línia.

PÉREZ, Xavier. “De Bond a Bourne”. La Vanguardia: Suplement Cultura/s, núm. 418. Barcelona, 23 de juny de 2010. Pàgs. 1-5.

PRIETO, Carlos. “Rambo, el brazo armado de Reagan”. Público: Suplement Libre. Madrid, 13 d’agost de 2010. Pàgs. 15-17.

RIAÑO, Peio H. “Harry Potter leyó a Aristóteles”. Público: Suplement Libre. Madrid, 9 d’agost de 2010. En línia.

RIBAS, Pepe. “La ética de Lisbeth Salander”. La Vanguardia: Suplement Cultura/s, núm. 341. Barcelona, 17 de juny de 2009. En línia.

RODRÍGUEZ, Sergi. “El Guardián sí fue al cine”. Fotogramas, núm. 1997. Madrid, març de 2010. Pàg. 62.

ROHRER, Finlo. “Why is JD Salinger's Catcher in the Rye still resonate?”. BBC News Magazine. Londres, 5 de juny de 2009. En línia.

TARRAGÓ GARRIDO, Silvia. “La princesa del guisante”. Fundación Carl Gustav Jung. Barcelona, Sense data. En línia.

WOO, Elaine. “The reclusive writer inspired a generation”. The Baltimore Sun. Baltimore, 29 de gener de 2010. En línia.

- 47 -


Nota sobre les traduccions en aquest treball

Pel que fa a les cites textuals d'aquest treball, s'han traduït segons els següents criteris:– En els casos en què l'original està escrit en català o castellà, s'ha conservat l'original.– En els casos en què l'original està escrit en una llengua estrangera, s'han citat les traduccions

publicades si aquestes estaven disponibles o s'hi ha pogut accedir.– En les ocasions en què no s'ha pogut accedir a la traducció d'una obra estrangera, jo mateix les he

traduït directament de l'original o de les seves versions a l'anglès i el castellà.

RECURSOS I FONTS DIGITALS

Gran Diccionari de la Llengua catalana (Diccionaris de l’Enciclopèdia) [en línia].<http://www.enciclopedia.cat>

Ministerio de Cultura (Gobierno de España): Largometrajes con mayor recaudación. Año

2009 [en línia].<http://www.mcu.es/cine/MC/CDC/Anio2009/CinePeliculasRecaudacion.html >

Nielsen Bookscan Spain 2009 (Vendes totals de l’any) [en línia].<http://es.nielsen.com/site/index.shtml>

Social Security Administration: Popular Baby Names [en línia].<http://www.ssa.gov/OACT/babynames/>

Wikipedia, the free encyclopedia (Versions EN, ES, CA, FR, DE) [en línia].<http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page>

WordReference: Online Language Dictionaries [en línia].<http://www.wordreference.com/>

- 48 -


(Per ordre alfabètic)

Rafael Argullol és Catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts, narrador, poeta i

assagista. Ha estudiat Filosofia, Medicina, Economia i Ciències de la Informació i

es va doctorar en Filosofia el 1979. Com a professor ha ensenyat a universitats

europees i americanes i ha donat conferències a Europa, Amèrica i Àsia. És autor

de vint-i-cinc llibres en diversos àmbits literaris, i ha intervingut en diversos

projectes teatrals i cinematogràfics. Ha guanyat el Premi Nadal amb la seva

novel·la La raó del mal (1993), i el Premi Assaig de Fondo de Cultura Econòmica

amb Una educació sensorial (2002). Avui en dia combina la docència amb la

col·laboració habitual a publicacions com El País.

Enric Arqués és Psicòleg Clínic i terapeuta familiar. Llicenciat en Psicologia per la

Universitat Autònoma de Barcelona, des de fa anys és codirector de l’Associació

JOIA, entitat que es dedica a la rehabilitació i inserció social de persones amb

trastorns mentals. És també vicepresident de Fòrum Salut Mental, federació

d’associacions dirigides a l’atenció de les persones amb transtorns mentals. Ha

impulsat el projecte Ràdio Lunética i ha participat en documentals com 1%

esquizofrenia, produït per Julio Médem. En l’actualitat combina la seva pràctica

professional amb l’assessoria del Pla Integral de Salut Mental i Addiccions de la

Generalitat de Catalunya.

Jordi Balló és professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu

Fabra i Director d’Exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

És autor dels llibres La llavor immortal o Jo ja he estat aquí, Premi de la Crítica

Serra d’Or 2006 (escrits amb Xavier Pérez). Dirigeix el Màster de documental de

creació de la UPF, des d’on ha impulsat films com En construcción de José Luis

Guerín o 'El cielo gira' de Mercedes Álvarez. L'han distingit amb el Premi Nacional

de Cultura 2005 en la categoria de cinema, atorgat per la Generalitat de Catalunya.

És també responsable del suplement Cultura/s del diari La Vanguardia.

- 49 -

7.1 Qui és qui dels entrevistats


Victoria Cirlot és Catedràtica en Filologia Romànica. Professora titular de la

Universitat Pompeu Fabra, especialitzada en Literatura Medieval i Comparada,

s'ha dedicat a l'estudi de la cultura medieval, en especial de la cultura cavalleresca

en tots els seus àmbits: des de l'armament fins a la literatura, i ha publicat articles

especialitzats, traduccions i edicions d'obres literàries. Entre les seves últimes

publicacions destaca Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval

(2005). Ha dedicat estudis a la teoria de la literatura, en especial, l'estètica de la

recepció, així com a la simbologia i la història de les religions.

Pura Duart és Professora de Sociologia i Antropologia Social a la Universitat de València.

La seva trajectòria havia discorregut anteriorment pel camí de l’ensenyament a primària i

secundària. Els seus interessos investigadors al llarg de la seva carrera han abarcat els

camps dels estudis feministes, la sociologia de la educació, el consumisme i la relació

entre consum i esgotament dels recursos. Fruit de aquest darrer anàlisi ha estat, per

exemple, la publicació del llibre La Sostenibilidad del desarrollo: el caso valenciano l’any

2000, o la col·laboració amb diversos autors a Terra Crítica 2001-2007: país, ciutat,

ciutadania, planeta, el 2009.

Federico Javaloy és Catedràtic de Psicologia Social. Especialitzat en

Comportament Col·lectiu i Moviments socials del Departament de Psicologia Social

de la Universitat de Barcelona, és autor de diverses publicacions sobre el tema.

S'ha interessat particularment en el fanatisme sectari i fonamentalista, tema al qual

ha dedicat diferents articles a revistes especialitzades. Va obtenir una ajuda

d'investigació per estudiar les sectes a la Universitat de Berkeley, el 1988. L'estudi

del fanatisme i el sectarisme l'ha conduït a la investigació d'aquests fenòmens en

el marc dels moviments socials: ha col·laborat amb experts com Ralph Turner a la

Universitat de San Diego.

- 50 -


Gemma Lienas és escriptora. Llicenciada en Filosofia i Lletres, va exercir com a

professora i editora abans de començar a publicar el 1986. Guanyadora del Premi

Ramon Llull l’any 2003 per El final del joc, entre molts d’altres premis nacionals i

internacionals, en la seva obra narrativa s’hi troben novel·les per a adults, joves i

infants. La Carlota, protagonista d’una sèrie de novel·les que han rebut la Menció

d’Honor de la UNESCO, és un dels seus personatges més exitosos: tota una

heroïna malgrat la seva joventut, promulgadora de valors basats en la justícia i la

igualtat. Actualment Lienas combina la seva activitat en la reivindicació feminista

amb la seva pràctica com a escriptora i articulista a publicacions com El País.

Hèctor López Bofill és Catedràtic de Dret Constitucional i escriptor. La seva

trajectòria es divideix entre la pràctica política i l’escriptura, a la qual es dedica

amb el nom de ploma d’Hèctor Bofill. Ha publicat nombrosos llibres de poesia i

d’assaig, entre els quals destaquen en el primer gènere obres com La revolució

silenciosa (Premi Jocs Florals de Barcelona, 2001), Les genives cremades (Premi

Joan Alcover, 2003) o l’última publicació, El retorn dels titans (Premi Mallorca de

Poesia, 2009). En l’àmbit de la política és actualment un destacat promotor del

moviment independentista català i vicepresident del Cercle d’Estudis Sobiranistes.

Eduard Màrquez és escriptor. Al llarg de la seva trajectòria ha publicat llibres de

poesia, reculls de contes i novel·les per a nens i adults. Inicialment va escriure dos

reculls de narracions curtes, Zugzwang (1995) i L'eloqüència del franctirador

(1998). Més tard, es decanta per la narrativa, amb obres per a adults com La

decisió de Brandes, Premi Octavi Pellissa 2006 i de la Crítica Catalana 2007, o El

silenci dels arbres, finalista del Premi Llibreter 2004. Les seves novel·les, sempre

amb una acurada prosa poètica, han estat traduïdes a llengües com l’alemany, el

portuguès o l’italià, entre d’altres.

- 51 -


Jaume Ribera és escriptor i traductor. Llicenciat en Ciències de la Informació, va

començar escrivint guions de còmic per a l'editorial Bruguera i des de llavors ha

col·laborat en reportatges, narracions curtes i guions d'historietes a nombroses

revistes, a més del gènere en què és més conegut: la novel·la negra i criminal. En

col·laboració amb Andreu Martín ha escrit la sèrie del detectiu juvenil Flanagan, per

la qual ja han aconseguit nombrosos premis com el Nacional de Literatura Juvenil

(1989), el Columna Jove (1994) o el Crítica Serra d'Or (1997). La seva obra s'ha

traduït, entre d'altres, a l'alemany, al francès, a l'italià, al neerlandès, al lituà, al

basc i al bable.

Ana Rodríguez Fischer és Catedràtica de Literatura Espanyola. Al llarg de la

seva carrera ha combinat la seva pràctica com a professora de Literatura a la

Universitat de Barcelona amb la crítica literària i l’escriptura. Ha publicat

nombrosos llibres i articles sobre diversos autors de la literatura espanyola

moderna i contemporània. Les seves crítiques literàries han aparegut, entre altres

mitjans, a ABC Cultural, el suplement cultural Babelia de El País, El Norte de

Castilla, Letras Libres, Revista de Libros o Clarín. És autora de les novel·les

Objetos extraviados (1995, Premi Femení Lumen), Batir de alas (1998),

Ciudadanos (1998) i Pasiones tatuadas (2002). Ha editat també el llibre Ronda

Marsé (2008).

Silvia Tarragó és Psicòloga Clínica i terapeuta familiar. És també Presidenta de la

Fundació Carl Gustav Jung a nivell estatal, pràctica que combina amb la

psicoanàlisi junguiana a la seva consulta. Ex-membre de la International

Association for Analytical Psychology (IAAP), ha publicat el gruix de la seva obra

assagística recent a la pàgina web de la Fundació. Entre aquests darrers articles

es troben títols com Reflexión junguiana sobre un artista: Salvador Dalí, Breve

reflexión ante la vivencia de la disolución: Plutón y Eros o Julio Cortázar visto

desde la mirada de la Psicología Analítica.

- 52 -


Jordi Virallonga és Catedràtic de Literatura Espanyola, poeta i assagista. S’ha

dedicat a l’estudi de la poesia espanyola contemporània i ha estat lector i

professor a les universitats de Fez, Rabat, Casablanca, Torí, Nàpols o Lisboa,

entre d’altres. Com a crític i traductor de diversos idiomes, col·labora habitualment

amb diferents diaris i revistes. La seva extensa obra poètica ha estat traduïda a

l’italià, el portuguès i el turc, i hi destaquen obres com Crónicas de usura (1996),

Todo parece indicar (Premi València de Poesia, 2003) o la seva darrera

publicació, Hace triste (2010). En l’actualitat, combina la docència i la pràctica

literària amb la Presidència de l’Aula de Poesia de Barcelona.

- 53 -


(Per ordre alfabètic)

ÀMBIT ACADÈMIC

Rafael Argullol, Catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts

Via telefònica

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un major impacte en la societat al llarg de la història?Crec que els que han tingut un major impacte són aquells que tenen una perspectiva històrica més àmplia i

han format part de l’origen de la nostra tradició. En el cas d’Europa, o de la cultura occidental,

fonamentalment alguns herois de la tradició judaica, de la clàssica (especialment de la grega) i de la

cristiana. En el cas, per exemple, de la tradició bíblica, parlem de personatges com Moisès; en la clàssica,

com Aquil·les, Ulisses o Èdip i en la cristiana, el mateix Jesucrist (i alguns dels sants).

Aquestes són les que tenen més influència perquè, posteriorment, es produeix una metamorfosi d’aquests

personatges en obres literàries posteriors.

En la literatura més moderna, no obstant, tenen indubtablement impacte en la nostra sensibilitat

personatges com Hamlet o Macbeth en el cas de Shakespeare; Faust o Werther en el de Goethe, d’altres

com el capità Ahab a Moby Dick o el mateix Josef K de Kafka. Fins i tot, en alguns casos, donen lloc a

calificatius: per això parlem d’allò que és dantesc (que ve de Dante), kafkià (que ve de Kafka)…

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?Potser dins de la tradició clàssica el que més m’ha impactat és Èdip, perquè implica una mena de destí

tràgic en el qual l’home busca desesperadament el coneixement d’ell mateix mentre li posen tot tipus

d’obstacles. Pel que fa als arquetips més moderns, Faust em sembla molt important i molt representatiu de

la mentalitat moderna.

Com ha canviat el paper dels herois literaris a través de la història de la literatura?Crec que els herois representen molt bé l’esperit i els signes de cada època. En la literatura grega, és molt

clar que els herois d’Homer representaven una societat aristocràtica, mentre els de la tragèdia

representaven una societat urbana i democràtica. Si es van seguint els exemples, la Divina Comèdia és la

transició entre l’Edat Mitjana i el Renaixement, i uns herois com els kafkians encaixen bé en tot el món

burocràctic i de l’anonimat modern. Els herois que provenen de la literatura no deixen de ser màscares de

cadascuna de les èpoques.

Ha canviat el pes o el valor dels herois literaris en l'actualitat?L’heroi sempre és important perquè és una condensació dels vicis i virtuts de cada època: el que canvien

són les característiques i els perfils de cada heroi. La nostra època, per raons complexes i llargues

- 54 -

7.2 Entrevistes realitzades íntegres


d’explicar, té una sèrie d’herois diferents: per exemple, en aquests moments l’heroi més popular és el

futbolista o l’esportista, també hi ha l’heroi cuiner… Hi ha una sèrie d’herois que impliquen aquests vicis i

virtuts.

A mitjan segle XX, l’heroi per antonomàsia va ser l’heroi cinematogràfic. La literatura ha recollit també els

antiherois, que al cap i a la fi són formes d’herois: ara mateix, en la literatura de consum més massiu està de

moda l’heroi/antiheroi protagonista dels llibres de Larsson, una mena d’individu que es mou en la perifèria,

desarrelat, sense valors en una direcció ni altra…

Tot i això, encara que es presenti com un heroi absent de valors, això és també un valor: tot moralisme o

antimoralisme és una mena de moralisme, també.

Ens trobem, per tant, davant d’una difuminació del concepte d’heroi en la literatura postmoderna, que ha deixat de lluitar per causes universals?No estic d’acord amb la qualificació de “literatura postmoderna”, perquè va ser la idea que va tenir Europa

del que s’estava produïnt un cop va deixar de ser el centre del món i les grans utopies romàntiques i

il·lustrades van acabar de manera catastròfica. No és una denominació, per tant, amb cap mena de valor

històric: per a mi, el que té valor en aquests moments és la globalització, el contacte cultural, i la pèrdua de

pes dels discursos ideològics dels segles XVIII i XIX: però això jo no ho anomenaria “postmodernitat”, sinó

una mena de “contemporaneïtat universal”.

Quin és el paper que juga la mitologia clàssica en els arguments universals i en les obres literàries, al llarg de la història i en l'actualitat?La importància és molta, encara que a vegades sigui de forma inconscient. Pel·lícules com ara Blade

Runner o d’altres actuals inclouen l’argument fàustic o prometeic, moltes vegades sense que els mateixos

autors ho sàpiguen. Com els mites recullen definicions molt profundes de l’èsser humà, molt sovint es tornen

a recuperar, ja que no deixen de ser respostes a preguntes adequades a cada època. Fem, per tant, una

labor de metamorfosi i reinterpretació contínua, perquè contínuament tractem de donar respostes a

preguntes bàsiques de la condició humana.

- 55 -


Victoria Cirlot, Catedràtica de Filologia Romànica

Via correu electrònic

¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que considera que han tenido un mayor impacto en la sociedad a lo largo de la historia?Edipo, Antígona, Sísifo, Ulises, Tristán, Perceval/Parzival/Parsifal…Podrían citarse muchos más, pero

quizás éstos ya den una idea de que los grandes héroes viven unas vidas que dibujan nítidas figuras del

destino. La vida a través de ellos adquiere visibilidad por la precisión ejemplar con la que se enfrentan ante

diversas situaciones existenciales como el sufrimiento, los obstáculos, la injusticia, el amor, el enigma, la

falta de atención…

¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que más le han impactado a usted?De entre todos quizás elegiría al medieval Lancelot, arquetipo del imaginario femenino, el amante perfecto

en su autoaniquilación, esplendoroso en su negrura, errante en la tierra de nadie.

¿Cómo ha cambiado el papel de los héroes literarios (y sus características) a través de la historia de la literatura?Destacaría la aparición del antihéroe en la literatura moderna que con todo tiene claros antecedentes

medievales en el fracasado Calogrenante de Chrétien de Troyes, en el escéptico Dinadan del Tristán en

prosa hasta don Quijote.

¿Se reconocen en la literatura actual elementos comunes a la literatura medieval?Me parecen relevantes dos aspectos de la concepción de la vida que fueron muy elaborados en la literatura

medieval, en concreto en la novela artúrica, y que persisten en la literatura moderna occidental: la vida como

aventura con la consecuente sumisión a todo aquello que pueda acontecer, y la vida como búsqueda como

inmejorablemente se expuso en el mito del Grial.

- 56 -


Ana Rodríguez Fischer, Catedràtica de Filologia Espanyola


¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que considera que han tenido un mayor impacto en la sociedad a lo largo de la historia?Sin duda, los personajes bíblicos y míticos, por razones históricas y culturales. O aquellos otros que

arrancan de ellos (Otelo, Macbeth, etc.). En la edad moderna, Werther.

¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que más le han impactado a usted?Si me atengo a los primeros años, las lecturas infantiles, y soy sincera, el personaje que yo hubiera deseado

ser es Jo, de Mujercitas. En parte, lo logré.

¿Hay diferencias entre los héroes de la literatura universal y la literatura española, y su posible impacto?No. La universalidad de Don Quijote, Sancho o Don Juan Tenorio, lo demuestran.

¿Ha cambiado el peso o el valor de los héroes literarios en la actualidad?No creo que haya cambiado sustancialmente, pero en la actualidad los héroes no se forjan en la literatura

sino en las producciones visuales, aunque nutran algunos libros.

Entrada escrita posteriorment a l’entrevista al Bloc d’Ana Rodríguez Fischer:<http://anarodriguezfischer.blogspot.com/2010/06/nietzsky.html>

NIETZSKY (Sábado 19 de junio de 2010)

Esta semana tuve que responder (bueno, lo hice con gusto, porque era para un trabajo de un estudiante de

Bachillerato, alumno de una ex-alumna) a una encuesta literaria sobre gustos, preferencias, el personaje

que me hubiera gustado ser y otras cuestiones y... me temo que he quedado sosa y hasta habré

decepcionado.

Porque he sido incapaz de declarame (se entiende que fervorosa, exclusiva o rotundamente) joyceana,

proustiana, kafkiana, valle-inclaniana, borgeana, cortazariana, cernudiana, chaceliana (pese al C.V.),

faulkneriana, jamesiana, onettiana, vilariñana... (para no hablar de los siguen contando o cantando). Aunque

dudé con Dostoievsky, caso de tener que decantarme obligatoriamente y elegir.

Me quedé tan pensativa que empecé a meditar. Y concluí que a lo que no renunciaría en literatura sería a

las novelas (o poemarios, que también los hay) de ciudad, especialmente a las del siglo XX, que son las que

nos han dejado esos espacios vistos al sesgo. Pero a las novelas en las que Boston, Viena, Berlín, Oxford o

Madrid aparecen como espacios reales, nada de contrahechuras ni mixtificaciones.

Esta semana se celebró el Bloomsday y recordé que en su día me propuse hablar aquí del vilamatiano

Nietzsky, tras el que se oculta (sometido a la peculiar ars combinatoria del autor) uno de esos escritores que

sin duda deambularían por Dublín el miércoles 16 de junio: Eduardo Lago. [...]

- 57 -


Jordi Virallonga, Catedràtic de Filologia Espanyola


¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que considera que han tenido un mayor impacto en la sociedad a lo largo de la historia?Los héroes literarios son una ficción creada por alguna forma de poder con el propósito de engatusar a las

grandes capas de población que no voy a adjetivar. Con este propósito se crearon las vidas de santos y santas.

Piensa que la Biblia y sus cientos de héroes funcionan como modelo de comportamiento moral y establecen la ley

a través de ellos (Moisés y Cristo a través de Pablo, fundamentalmente) Los egipcios, los romanos hicieron de

varios de sus faraones y emperadores verdaderos héroes, algunos muy bien valorados, como Marco Aurelio,

César o Augusto y otros, que fueron vistos desde el cristianismo, peores que ratas de alcantarilla, como Nerón o

Calígula. Las cortes, a través de sus poetas, mitificaron a condes, reyes, cides, caballeros andantes, con el

propósito de crear nuevas conciencias, comportamientos de cariz feudal obediente y para diferenciar las clases

sociales, etc. etc. Y así hasta hoy.

¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que más le han impactado a usted?Los héroes que más me han impactado a mí son aquellos basados en historias reales o que su ideario coincidía

de alguna forma con el mío, es decir, no me cambiaron sino que me reformaron, me ayudaron, me ratificaron en

lo que creía o quería hacer. Por ejemplo, en mi libro Hace triste aparece "El Álamo", una historia real aunque en

libros y en la famosa película sin duda hayan sido tergiversados política y humanamente. Yo sé que la historia se

dio por otras causas, pero el hecho real, es decir, que 260 personas dieran su vida ante un ejército infinitamente

más numeroso, por la única casusa de la libertad, para que fueran libres sus hijos, me hace derramar océanos de

lágrimas cada vez que lo pienso.

Claro está que en mi primera formación la literatura de héroes fue fundamental. Estábamos en pleno

franquismo/catolicismo y cualquiera que contraviniera ese ideario o cualquier punto, por pequeño que fuera, de

ese ideario, me fascinaba: Arturo, Lancelot y Ginebra, Robin Hood, Sandokán, el Capitán Trueno, Thor, El

Capitán América, Sherlok, el capitán Ahab, casi todos los de Julio Verne, Dickens (¡Oh el club Pickwick! ¡Ah

Oliver Twist!), R.L. Stevenson, Conrad, especialmente La línea de sombra. Me gustó también mucho la

inteligencia de Sherezade o la de Lisístrata. En fin, muchos y muchas.

¿Ha cambiado el peso o el valor de los héroes literarios en la actualidad?Sí, claro. Hoy los héroes son personajes insolidarios pero con poderes extrahumanos, como mínimo inusuales

entre la población. Gente televisiva (salga o no por la tele) que levanta envidias y clubs de fans. Salvo

excepciones no luchan por causas universales. Hoy, por lo general, los héroes los encuentro más entre mis

amigos y amigas que en las páginas que leo, a no ser que sean páginas de tebeos, de cómics.

¿Hay diferencias entre los héroes de la literatura universal y la literatura española, y su posible impacto?No, los héroes se repiten en todas las literaturas, son los mismo perros con distintos collares, a veces incluso con

el mismo collar. La mayoría tiene su réplica en distintas culturas.

- 58 -


ÀMBIT LITERARI

Gemma Lienas, Escriptora


Quins són (i per quins motius) els herois/heroïnes literaris que considera que han tingut un impacte més gran en la societat al llarg de la història?No n'estic gens segura, però potser podria citar:

Ulisses, per l’imaginari al voltant del motiu del viatge que desperta.

Gregor Samsa, pel patiment a causa de la incomprensió.

El jove Werther, perquè ha esdevingut l’emblema del romanticisme, moviment que ha estat i continua estant

molt present en el nostre imaginari.

Quins són (i per quins motius) els herois/heroïnes literaris que més li han impactat a vostè?El pilot protagonista d’Un hombre de verdad de Polevoï. Per la seva força de voluntat i el seu esperit de

supervivència.

Montag, el bomber de Fahrenheit 451 de Bradbury. Pel canvi del personatge passant de seguir un sistema

que opta per eliminar tots els llibres a defensar-los.

El protagonista d’El vigilant en el camp de sègol de Salinger. Per l’angoixa del personatge.

La maga de Rayuela de Cortázar. Perquè simbolitza un ambient bohemi i d’esquerres d’una determinada

època.

Anna Karènina de Tolstoi. Per la seva força per saltar-se totes les normes.

La Jo de Mujercitas de Louisa May Alcott. Perquè és una noia curiosa i vital, a qui li encanta enfilar-se als

arbres, saltar, llegir, etc.

Ha canviat el pes o el valor dels herois literaris en l'actualitat?No ho sé. Em sembla que el canvi principal és que la gent jove és fixa més en el herois de pel·lícula que en

els literaris.

Hi ha hagut sempre herois i heroïnes? L'actual canvi de rols en la societat està portant també a un canvi en la literatura?El canvi més important és que avui hi ha heroïnes -les dones escriuen i quan ho fan moltes vegades els

seus personatges són dones-.

Totes les novel·les de les últimes dècades reflecteixen els canvis socials que es van produint, i, en la

mesura en què constitueixen models a imitar, també els propicien.

Així, per exemple, en les novel·les juvenils, abans les noies no eren aptes per protagonitzar aventures, ni

tan sols fets quotidians, si aquests exigien intrepidesa. Les joves, com a molt, eren aptes per protagonitzar

històries d’amor. Ara, en canvi, trobem unes noies-heroïnes que s’allunyen del model passiu, de manera que

són unes adolescents actives, curioses intel·lectualment i vital, crítiques davant les decisions i

comportaments dels adults i, en general, vers el món que les envolta.

- 59 -


Hèctor López Bofill, Catedràtic de Dret Constitucional i escriptor

Via telefònica

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un major impacte en la societat al llarg de la història?Crec que un dels grans herois és Ulisses, del qual parteix bona part de tota la tradició literària: la idea del

viatge i del desenvolupament d’una història, de la superació d’obstacles per a arribar a un objectiu…

Segurament és un dels herois de l’antiguitat que més repercussió han tingut en l’imaginari col·lectiu, des de

la Odissea fins als nostres dies.

Els herois de la Il·líada, Aquil·les i Hèctor, també, però probablement en menor mesura que Ulisses. De fet,

parlo d’herois en el sentit dels que en l’àmbit de la mitologia apareixen com a semidéus, però també hi ha

alguns protagonistes d’alguns cicles que no són herois en el sentit estricte del terme: Èdip Rei, del cicle

tebà, ha tingut també moltes repercussions, així com l’Electra de l’Orestíada (per posar un personatge

femení).

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?Entre els clàssics, els herois que més m’han influït són els que he comentat: Ulisses, Hèctor, Aquil ·les… Així

com altres personatges històrics com Alexandre el Gran o Juli Cèsar. Un personatge que també m’ha influït

força (i, de fet, influeix en tot el Romanticisme alemany) és Diotima, una sàvia o filòsofa redemptora en què

Sòcrates troba la seva inspiració i elabora la seva teoria de les idees i de l’amor com a element que potencia

les idees en el Simposi, en El banquet de Plató. És un personatge que després prosegueix en la tradició

romàntica en l’obra d’autors romàntics alemanys com Goethe.

D’altra banda, també m’interessen últimament les dones a les que canten els poetes i que susciten les

passions amoroses descontrolades, entre les quals afegiria a la Lèsbia de Catul i la Cíntia de Properci. Pel

que fa a personatges de novel·la contemporània, parlaria del Hans Castorp de La muntanya màgica, de

Thomas Mann; el Jugen Soreil de El roig i el negre de Stendhal; el Raskolnikov de Dostoievski, a Crim i

càstig; l’Stephen Dedalus del Retrat de l’artista adolescent de Joyce... Un d’oriental és Kiyoaki de Néu de

Primavera, de Yukio Mishima, entre altres protagonistes dels seus llibres.

Ha canviat el pes o el valor dels herois literaris en l'actualitat?Diria que la literatura ha viscut una deconstrucció de la figura de l’heroi: des de les avantguardes, i de fet

encara abans (en el Romanticisme), el que s’ha cultivat és un dubte constant sobre la idea de Jo (i, per tant,

de personatge que es fa responsable de les seves accions), i per tant una difuminació del Jo que és

l’antítesi de la idea d’heroi. Això potser a portat a cultivar la figura de l’antiheroi, però més aviat jo diria que

ha portat a un dubte constant en el moment de parlar del concepte d’heroi.

Tota la literatura de la postmodernitat s’ha encarregat de carregar-se la idea del relat que es deriva de les

accions de l’heroi. Aquest discurs, no obstant, ha traslladat aquesta necessitat de la gent d’emmirallar-se en

un heroi al cinema, que ha recuperat aquesta figura i l’ha fet hegemònica. La gent encara vol que li expliquin

històries en què hi ha un personatge principal que pateix els seus avatars i triomfa o fracassa en els seus

propòsits: això és, ara mateix, el cinema.

- 60 -


Quin és el paper que juga la mitologia clàssica en els arguments universals i en les obres literàries, al llarg de la història i en l'actualitat?És precisament el que comentava: la recepció d’aquests esquemes bàsics d’argument es troba en

l’actualitat en el cinema, és a dir, el personatge que ha de superar un repte i recorre al seu enginy, la seva

força o habilitats per superar-lo i arribar a un equilibri final ha impregnat el nostre imaginari a través de les

grans obres de la literatura clàssica. Aquesta idea del viatge (comentat anteriorment amb Ulisses) és

present en moltes pel·lícules. També reptes i viatges en relació amb la mateixa passió amorosa, que al

capdavall no deixa de tenir un propòsit i la manera d’aconseguir estar amb la persona desitjada. Aquests

són els arguments de les comèdies, que de fet ja havien inventat els romans. La passió amorosa vinculada

a una història o procés és també la que en la tradició occidental ha impregnat altra mena d’espectacles, com

ara l’òpera. A qualsevol de les històries clàssiques, com el Mite d’Orfeu, la història de la superació de la mort

a través de l’amor s’hi troba molt present.

Després hi ha un altre component que impregna molt l’imaginari occidental: tota la tradició judeo-cristiana,

de la qual no n’hem parlat. Aquesta idea de tenir un conflicte; un protagonista i un antagonista (bo i dolent),

aquest maniqueisme, que de fet acaba amb una superació que porta a l’alliberament, a l’emancipació són

les històries de la Bíblia: això ve més aviat de la mitologia iraniana i en part també del judaisme. Aquesta

col·lectivitat que trenca un pacte, és castigada, es recupera i torna al pacte en relació amb la divinitat és la

història del poble jueu que apareix a la Bíblia: també ha impregnat el nostre imaginari.

- 61 -


Eduard Màrquez, Escriptor


Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un impacte més gran en la societat al llarg de la història?Pregunta complicada! En una mena de procés d’acumulació, cada època ha afegit, als herois de les

èpoques anteriors, els seus propis herois: als herois clàssics, s’afegeixen els cavallers medievals, als quals

se sumen els antiherois de la picaresca del XVII o els herois romàntics del XVIII, que empalmen amb els

herois de la quotidianitat del XIX o de la irracionalitat del XX.

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?De petit i de jove, la meva plantilla d’herois era força estrambòtica, perquè s’hi barrejaven els personatges

dels còmics (en especial, Spiderman, els 4 Fantàstics i Daredevil, que eren els meus favorits), els pistolers

dels westerns (en especial, els dels llibres de Zane Grey), els protagonistes dels llibres d’aventures

(sobretot, els de les novel·les de Verne i de Salgari) i alguns personatges clàssics (el referent, aquí, era

Ulisses).

Més endavant, entren en acció els protagonistes de les novel·les de cavallers (Chrétien de Troyes) i de les

novel·les realistes (Dickens, Dostoievski, Flaubert). I, al final, els personatges de Kafka o de Beckett.

Ha canviat el pes o el valor dels herois literaris en l'actualitat?Suposo que no, perquè, al capdavall, els lectors continuen buscant el mateix: ser en la ficció allò que no

poden ser en la vida real.

A l'hora d'escriure, quin impacte espera que tinguin els seus llibres, tenint en compte el seu públic sovint jove?Quan escric, no penso en l’impacte que pugui tenir en el lector. Em limito a traslladar al paper el que em

balla pel cap i intento aconseguir que, tant conceptualment com estilísticament, el resultat final s’acosti el

màxim al que vull explicar. Si això acaba quadrant o no amb l’impacte que pugui tenir en el lector és una

qüestió que se m’escapa.

Com a escriptor, té en compte els precedents pel que fa als arguments universals o el cicle del camí de l'heroi a l'hora d'escriure? No.

Creu que les narracions que incorporen aquests elements tenen més èxit?La veritat és que no ho sé. El codi Da Vinci, la trilogia de Larsson o Soldados de Salamina els incorporen?

- 62 -


Jaume Ribera, Escriptor


Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un impacte més gran en la societat al llarg de la història?Si considerem que cada religió té la pròpìa literatura, hauríem d'esmentar en primer lloc a tots els salvadors i

profetes, des de Jesucrist a Mahoma. L'influència d'algú capaç d'oferir normes de conducta, i premis o

càstigs que van més enllà de la mort física, és imbatible. A part d'això, i tot i que sóc incapaç de fer-ne una

relació exhaustiva, esmentaria aquella mena d'herois que han facilitat més la identificació amb el lector (en

el context de l'època). Romeo i Julieta van ser probablement uns models més efectius per Hamlet, perquè el

Hamlet, tot i que el seu conflicte anava més enllà de la seva condició, no deixava de ser un príncep i de

prínceps sempre n'hi ha hagut ben pocs. Pel que fa al Werther, per exemple, la seva influència es d'anada i

tornada. Vull dir que Goethe va ser capaç de copsar un estat d'ànim i reflexar-lo, i aleshores els lectors es

van veure alhora reflexats. També podem parlar de l'arquetip de l'heroi de les noveles de cavalleries; el

mateix fet de que la paròdia que Cervantes va fer de la influència d'aquest tipus de literatura sobre els

lectors funcionés perfectament, n'és prova suficient.

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?Peter Pan (versió llibre de Barrie, ja que no vaig veure la película de Disney fins fa poc temps):

Personificava la fantasia de fugida, i la por a crèixer i fer-se gran, com es obvi.

Ha canviat el pes o el valor dels herois literaris en l'actualitat?El pes, segur, ja que primer van ser substituïts pels herois del cinema, després pels de la televisió i ara

també pels esportites professionals (per no parlar dels pocasoltes professionals de la premsa rosa). De fet,

ara mateix difícilment un heroi literari té influència si no és que ha estat traspassat a l'indústria audivisual.

Porto una estona buscant-ne algun que no compleixi aquesta condició, i no en trobo cap.

A l'hora d'escriure, quin impacte espera que tinguin els seus llibres, tenint en compte el seu públic sovint jove?Llevat de la excepció de El Diari Vermell del Flanagan, mai no he escrit pensant en possibles impactes, ni

tan sols en possibles vendes. Escric per intuició, sense pensar en res més que en el que escric.

Com a escriptor, té en compte els precedents pel que fa als arguments universals o el cicle del camí de l'heroi a l'hora d'escriure? Creu que les narracions que incorporen aquests elements tenen més èxit?Sí, darrerament me n'he adonat. Vull dir que m'he adonat que les històries de personatges que s'emfromten

a dificultats vitals i les superen (o no) se'm fan interessants, i que també semblen tenir força interés per al

públic en general. Per exemple, el noranta per cent de la literatura fantàstica actual està protagonitzada per

orfes, marginats, pobres desgraciats, si més no al començament de les sagues. Exemple: Harry Potter.

D'aquí a que apliqués la fórmula a La Cadena Mágica. Sí que penso que és un factor -no pas una garantia-

d'èxit. Què diu això dels lectors? En principi, que el gruix dels joves que llegeixen -una minoria, més enllà

- 63 -


d'imposicions acadèmiques- són una espècie especialment sensible i, per tant, més propensa a qualsevol

tipus de marginació, i més necessitada de referents. Però quan aquests mateixos herois literaris passen al

cinema i aconsegueixen éxit entre el gran públic, la teoria se'n va en orris.

- 64 -


ÀMBIT CINEMATOGRÀFIC

Jordi Balló, Professor de Comunicació Audiovisual

Via telefònica

Quins són (i per quins motius) els herois literaris (i posteriorment, cinematogràfics) que considera que han tingut un major impacte en la societat al llarg de la història?És difícil de dir, perquè és un aspecte molt difícil de mesurar: una forma de conformar-se és veient quins

personatges es van estenent d’un llibre a un altre o d’una pel·lícula a una altra, i a partir d’aquí deduir que el

fet que un personatge es mantingui o creixi vol dir que transmet alguna cosa que és innovadora. Per

exemple, jo citaria el tema que va plantejar Xavier Pérez al seu article “De Bond a Bourne” on explicava la

permanència de la figura de l’espia: aquesta es manté però evoluciona des d’un espia hedonista (el model

James Bond, inspirat en la figura de Jàson i els argonautes) cap a un espia melancòlic i turmentat com

Bourne. La figura de Jàson és la mateixa en ambdues sèries (perquè conté tant uns elements com els

altres: mai ha estat un heroi optimista), i el personatge és, per tant, potent perquè evoluciona.

Així doncs, segons el seu criteri els personatges que tenen d’alguna manera un major impacte són aquells que perduren en diverses formes en obres diferents?Exacte: aquells que perduren. El que és interessant és que, seguint amb l’exemple de Jàson, si tenim la

teoria que s’hi troba en la figura emblemàtica de l’espia aventurer, entenem que l’evolució turmentada

d’aquest model [que s’ha donat de Bond a Bourne] està també en l’original. No hem d’oblidar que quan

Jàson torna, Medea mata els fills i es produeix un embolic molt important. Aquest aspecte ombrívol del

personatge està ja latent, però depenent de l’evolució dels gustos socials s’imposa una tendència o una

altra.

Un altre fil argumental molt important i influent és l’edípic, que es troba en pel·lícules com Seven o d’altres

que inclouen personatges que han perdut la memòria o no controlen el que està passant, i busquen la

culpabilitat per trobar finalment que estan molt més implicats del que sembla.

Potser el tercer personatge més important (després del de Jàson i el d’Èdip) és el d’Orfeu, que opino que és

un gran del s.XXI: visita l’infern i intenta rescatar-hi la seva dona. Aquesta idea de l’infern que “ha pujat”,

enlloc de la tradicional “baixada als inferns”, es troba molt present en les pel·lícules de David Lynch o el cine

actual d’autors com Tim Burton: l’infern viu entre nosaltres. En aquest sentit, un personatge òrfic és un que

intenta conèixer o sobreviure en aquest espai infernal.

Quins són (i per quins motius) els herois literaris (i posteriorment, cinematogràfics) que més li han impactat a vostè?Personalment, els que he trobat sempre més interessants són els odisseics: la figura d’Ulisses és present en

personatges que tornen del fragor d’una batalla (o un passat turbulent) i intenten arribar al lloc d’origen i

reconstruir-lo, per adonar-se que els llocs als quals arribes ja no són com els vas deixar. Des de Centaures

del desert fins a París, Texas m’ha impactat aquesta idea de què allò que deixes no resta igual, i la sensació

que comporta de què la felicitat és un concepte relatiu.

- 65 -


Ha canviat el pes o el valor dels herois en l'actualitat?Bé, no especialment. Potser en el cas del cinema el concepte d’heroi està més lligat al star system i la idea

d’uns herois associats a una sèrie d’actors que fossin capaços d’encarnar-los: en aquest sentit, ha disminuït

moltíssim el carisma d’alguns actors per encarnar aquestes actituds heroiques. L’star system es basava en

unes actituds que l’espectador identificava com a heroiques: la dignitat, la rebel·lia, l’astúcia tan

característica del s.XX (el Cary Grant de les pel·lícules de Hitchcock)… A Tiburón hi ha el vell mariner, típic

heroi del s.XIX i després el professor que intenta matar el tauró amb els seus coneixements científics, més

proper a l’heroi científic o astut del s.XX. El que ha passat és que, en disminuir l’aura mítica dels actors, no

es produeix una identificació tan directa entre els actors i els personatges, i no es creu que un actor sempre

representa la mateixa actitud davant la vida. Més aviat el contrari, perquè els actors també juguen a canviar-

ho: per exemple, després de fer pel·lícules messiàniques, proven amb actituds malignes, fet que era

impossible en l’star system clàssic.

Ha portat la irrupció del cinema a un canvi de valors en la literatura? Influeixen els models de nous herois cinematogràfics en els patrons literaris?És evident que sí: sense el western la èpica literària hagués desaparegut. El que ha fet el cinema és

mantenir alguns patrons que la literatura ja havia abandonat i reinventar-ne uns altres que han retornat a la

literatura. Estic pensant en el tema de “el vell i el nou”: el cine ha readaptat Txèkhov i tot el món de les

societats que moren, desapareixen i apareixen de nou. Si no hagués donat un tractament visual diferent del

de la literatura, probablement aquest argument estaria ancorat en un passat literari molt difícil de reconstruir.

És evident, per tant, que el cine va prendre el relleu de la literatura i aquesta s’ha realimentat d’aquest fet: és

molt interessant perquè hi ha tensió en els dos pols més enllà del concepte d’adaptacions literàries o les

novel·les sorgides de pel·lícules. El tema central es dóna quan, per exemple, una pel·lícula crea un

personatge o una atmòsfera d’una dimensió edípica: és això retornable a la literatura? Jo crec que sí.

- 66 -


ÀMBIT PSICOSOCIOLÒGIC

Enric Arqués, Psicòleg Clínic i Terapeuta Familiar


Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un impacte més gran en la societat al llarg de la història?El Quixot segur que és un d’ells, si no el més important un dels més importants, i amb un impacte molt

estès. De fet, s’ha incorporat al llenguatge com un atribut específic amb l’adjectiu “quixotesc”. Els motius són

difícils d’esbrinar: el primer, crec que perquè la novel·la inaugura una època de novel·les que encara està

oberta, i després perquè tracta d’una situació humana molt essencial, que és la bogeria, la capacitat de

fabulació, el deliri com a defensa davant d’una realitat viscuda com a impossible. O en una altra lectura, algú

que va darrere dels somnis.

Ara penso que és també el primer personatge “malalt de literatura o per la literatura”: potser aquest fet fa

que el personatge s’incorpori en certa manera al “genoma” dels escriptors posteriors i circuli secretament

per les seves pàgines, multiplicant els seus efectes.

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?De la literatura infantil que recordo, Guillermo (d’un escriptor anglès, Richmal Crompton). Guillermo em va

impactar molt perquè era vital, entremaliat, i sempre feia que passessin coses excitants i divertides.

Un altre heroi era un personatge d’Enid Blyton que es deia Georgina. Era molt llesta i valenta i, a més era

noia, i aquesta condició en el temps que jo la llegia la feia encara més interessant.

Recordo també l’impacte d’un personatge de Quo Vadis?, Petronio, l’àrbitre de l’elegància, un heroi de la

resistència passiva contra Neró. Abans de suïcidar-se li escriu una carta duríssima per ferir-lo allà on fa més

mal, i li diu quelcom com “¡Salud, augusto, y no cantes; asesina, pero no hagas versos; envenena, pero no

bailes; incendia, pero no toques la cítara!”.

D’adolescent vaig ser un dels captivats per Holden Caulfield, suposo que per la sensació d’estar “allunyat

del món” que té el personatge.

De jove, decididament, el meu heroi literari va ser Horacio Oliveira, personatge central de Rayuela de Julio

Cortázar: em vaig enlluernar amb la intensitat i la vida en els marges i, en certa manera, en el límit que

portava el personatge i pel tipus de literatura/vida que corria per les seves pàgines.

El temps passa, i a vegades canvia les coses. L’estiu passat vaig rellegir Rayuela i Horacio em va semblar

un personatge fosc i egocèntric. Em va agradar més la Maga, que en la primera lectura no em va dir

pràcticament res.

Què podem considerar com a impacte psicosocial, a nivell individual i col·lectiu?Dificilíssima i rellevant pregunta. Allò psicosocial es pot explicar com els fenòmens que apareixen en un

individu (o també en un grup d’individus), en relació a l’”ecosistema”, en aquest cas un ecosistema de

persones, relacions, valors, idees, cultura i, per què no, literatura.

L’impacte es pot explicar en la identificació que a una persona (o grup de persones) li desperta un

personatge literari, una persona real, una idea, una situació…

- 67 -


Esbrinar els mecanismes que estan en la base de la identificació és difícil. Alguns psicoanalistes varen

definir el mecanisme de la identificació diferenciant la identificació projectiva (un projecta en l’altre una part

de si mateix convertint-lo en un dipositari d’aquestes parts) i la identificació introjectiva (una part de l’altre es

fa interna, s’”introjecta”, i es viu com a pròpia éssent en realitat aliena). Aquesta dinàmica complexa estaria

en la base dels processos d’identificació amb els herois. Un exemple molt modern és la identificació amb un

escriptor que quan el coneixes et sembla insuportable i et decepciona.

Una lectura més planera i actual és que la vida de les persones té també un component de “relat” on hi ha

discursos que dominen, personatges que esdevenen més principals, emocions desterrades o exaltades,

“nusos” existencials, flux narratiu… que impacten en les persones, els col·lectius i la comunitat.

Els personatges heroics de la literatura tenen un impacte específic en l'àmbit de la salut mental?La salut mental és una qüestió humana, i allò humà està atravessat de dalt a baix per la cultura i, per tant,

per la literatura. L’impacte dels herois literaris específicament és més difícil de rastrejar. Ara no està de

moda, però fa uns trenta anys alguns psicòlegs van estudiar els continguts dels deliris i varen trobar

“personatges” de la Bíblia en forma de persones que es creien Jesucrist (en el cas dels homes), de Verge

Maria (en el cas de les dones) i fins i tot de Maria Magdalena o de Sant Josep.

La identificació amb alguns aspectes del Quixot és també intensa per algunes persones amb problemes de

salut mental.

Quin paper juguen en la societat actual els herois, i en particular els literaris? Ha canviat el seu pes o valor en comparació amb altres moments de la història?Crec que el paper que juguen els herois literaris ha canviat de manera molt sensible.

En primer lloc, els personatges de ficció ja no són només literaris: poden ser d’altres llenguatges, com el

cine, i això ho canvia tot. Tinc la impressió que hi ha en els darrers anys més herois de ficció del cine o fins i

tot dels videojocs que literaris.

En segon lloc, en termes estrictament literaris, la meva impressió és que fa temps que els herois literaris

s’han entrellaçat amb els escriptors, que potser s’han convertit en més herois que abans. La literatura actual

(molt basada en l’autoria original) fa que els herois actuals siguin un híbrid de personatge de ficció i el propi

autor (penso en Roberto Bolaño, en Vila-Matas, en Javier Marías, Javier Cercas… Potser qui ho va iniciar

fou Horacio Oliveira/Julio Cortázar a Rayuela). Està clar que són personatges de ficció (Arturo

Belano/Roberto Bolaño), però tenyits d’un perfum intens d’autobiografia que els fa més “veritat”, i diferents

d’altres herois d’altres èpoques. Són herois literaris alhora que “metaliteraris”.

- 68 -


Pura Duart, Professora de Sociologia i Antropologia Social

Via telefònica

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un major impacte en la societat al llarg de la història?Si pensem en la literatura com a context, hi ha hagut diferents tipus d’herois, i estic segura que si ens

acostem amb més minuciositat a les diferents societats trobem també diferents variants d’heroi segons els

moments i els estrats socials. No sempre, tot i que els mitjans de comunicació hi insisteixin, la societat es

troba representada en una figura, més aviat és al contrari de forma habitual.

Crec que, per exemple, en el s. XX les masses són els herois per primera vegada. En la societat ja feia

temps que tenien el protagonisme, perquè fa segles que els fenòmens massius són els que produeixen

grans transformacions: en la literatura, no obstant, no són representades de forma heroica fins aquest

moment. Hi ha molts herois i personatges que tenen un gran impacte, alguns més evidents com ara

Werther, però a mesura que es retrocedeix en el temps es troben més de forma oral, i menys registres de

forma escrita. Els herois i heroïnes són molts, i és difícil haver d’escollir-ne uns pocs en tot el conjunt de la

història de la literatura.

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?Els personatges que m’impacten més són aquells que d’alguna forma són anònims, i que sovint no estan

prou representats ni en la literatura ni en els mitjans de comunicació. Aquests personatges que són herois

per un dia, o per casualitat, d’alguna forma postmoderns, no són elogiats fins aquests moments en què

estem vivint, encara que representen una part mínima, un àtom d’allò que queda recollit pels mitjans. Unes

circumstàncies determinades possibiliten que tinguin una intervenció particular, però després cal que això

sigui cantat per uns altres. Ahir mateix veia un documental molt ben realitzat sobre els camps de

concentració: en aquestes situacions, precisament, és quan sorgeixen més herois, però sovint resten

anònims en la història.

Què podem considerar com a impacte psicosocial, a nivell individual o col·lectiu?En aquests moments, en les societats com la nostra (que són molt desiguals), el que es coneix o tendeix a

reproduïr-se amb més velocitat i tenir més ressó són alguns ídols que apareixen en els mitjans de

comunicació. Potser és excessiu parlar d’herois: són figures com ara els esportistes. El seu impacte és una

mena d’obligació avui en dia, perquè la seva presència és constant en els mitjans de comunicació, però és

un impacte efímer.

Explico als meus alumnes com en la societat actual, un exemple típic de consum en la literatura són les

novel·les de Ruiz Zafón. En una ocasió vaig sentir a la ràdio com un entusiasta lector explicava que havia fet

una llarga cua per poder comprar la segona de les seves novel·les, però en ser preguntat per l’entrevistador

no en recordava res de la primera. Aquesta és la paradoxa d’aquest impacte o efecte.

- 69 -


Ha canviat el pes o el valor dels herois en l'actualitat? Com ha canviat el paper dels herois literaris a través de la història?Les formes de construir imatges d’una mateixa societat van canviant al llarg de la història: cal tenir en

compte que des del principi els primers textos que tenim escrits (les primeres mostres d’escriptura) són

textos d’herois, com ara reis (un bon exemple n’és l’Epopeia de Gilgamesh). Com diu Levi Strauss, tenim

record d’ells perquè ho tenim escrit, i la primera funció de l’escriptura és l’apropiació: d’idees, d’imatges i de

fets que s’atribueixen a una figura a vegades mítica, a vegades basada en fets reals. S’ha de tenir en

compte, no obstant, que si parlem d’herois literaris aquesta funció de transmissió i apropiació que inicia

l’escriptura és imprescindible per entendre què són. No hi ha herois literaris sense literatura, i no hi ha

literatura sense escriptura, sense l’apropiació del que és un bé comú per part d’una figura singular.

Les coses sempre estan canviant. La literatura canvia, tal vegada, més lentament que la literatura, però

també ho fa. S’inicia amb l’epopeia, que és la primera forma de literatura i dels primers herois, i després hi

ha un moment importantíssim, que és El Quijote, aquest contraheroi que marca l’aparició de la novel·la. És

un altre fort moment de transformació de la història de la literatura.

En el segle XX hi ha personatges com l’Ulisses de James Joyce o els d’Italo Svevo, o els que s’hi van

avançar, com Flaubert o Proust: diríem que més que antiherois o herois són una mena de “feix de fragments

heroics”. És a dir, que és difícil trobar en aquests temps figures que siguin tan compactes com les anteriors

(encara que siguin compactes en la seva decadència, com ara el Quixot).

Hi ha hagut sempre herois i heroïnes? Està portant l’actual canvi de rols en la societat a un canvi de rols en la literatura?Afortunadament, en l’actualitat sí que hi ha algunes heroïnes. Una distinció important, no obstant, s’ha de fer

entre els herois literaris i els herois i heroïnes en la realitat. Els actes heroics continuen produïnt-se però, de

forma injusta, no sempre han trobat el seu reflex en la literatura. En aquest sentit, heroïnes hi ha hagut

sempre (tal vegada, ser dona o ocupar determinats llocs socials és en si mateix una heroïcitat), però no

sempre han estat cantades per les seves accions, sinó en tot cas pels seus patiments. No han tingut la

mateixa representació i ni tan sols en la literatura, que és un món imaginari, han trobat lloc ni compensació a

aquestes desigualtats. Les dones han estat desplaçades tant de la realitat com de la literatura, encara que

protagonitzin gestes heroiques en la primera.

Sempre que la literatura ha estat un arma molt significant i un clar signe de poder les dones hi han quedat

excloses. En aquests moments la imatge està ocupant el lloc de les llegendes i els símbols, i en aquesta

època d’”oblits diaris”, podem veure com la informació, la producció i reproducció de figures oculta o

manifesta allò que fan uns o altres, segons els interessos.

- 70 -


Federico Javaloy, Catedràtic de Psicologia Social

Via telefònica

¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que considera que han tenido un mayor impacto en la sociedad a lo largo de la historia?En la antigüedad claramente los héroes más influyentes eran aquellos como Ulises, pertenecientes a las

epopeyas: han tenido un gran impacto porque representaban los valores de su grupo. En el nacimiento de

un grupo social o una civilización (como la griega, en el caso de Ulises) se necesitan héroes que den

valentía a la gente, que sean admirados, etc. En el caso de la literatura española, por ejemplo, el Cid es el

héroe de la reconquista española y el surgimiento de Castilla.

Por otra parte, Romeo y Julieta, sin ser héroes en el sentido de llevar a cabo hazañas memorables, son

personajes literarios muy admirados. Creo que han sido de los que más han influido en todos los tiempos,

especialmente en los países de occidente, porque expresaron (tal vez mejor que nadie) el amor romántico:

basado en el sentimiento, en la pasión por el otro, lejos del sexo puro o el amor platónico. El amor que

encarnan es el modelo característico de occidente.

Hay un héroe que no sólo protagoniza una de las obras más importantes de la Literatura Española, sino que

encarna algo tan humano como la tendencia al ideal: Don Quijote. Puede ser un héroe o un antihéroe,

porque es un héroe fracasado, que choca constantemente contra la realidad (los molinos, aquellos que se

burlan de él…).

Los héroes, en general, tienden a chocar con la realidad cuando exageran las cosas: es el caso de Don

Quijote o los héroes románticos (que morían pronto, se suicidaban…). Un amor como el de Romeo y Julieta

no puede durar cincuenta años, porque deja de ser romántico, y los heroísmos de otros personajes como

Don Quijote no pueden durar tampoco toda la vida. Los héroes “se queman” pronto: tienen una vida intensa

pero breve, como la de una antorcha.

¿Cuáles son (y por qué motivos) los héroes literarios que más le han impactado a usted?Algunos ya los he citado: Romeo y Julieta porque yo, como cualquier ser humano, me he sentido Romeo en

algún momento de mi vida, y creo que muchas mujeres también se han sentido Julieta. Esta identificación

con los personajes y esta definición ideal del amor, sin barreras, nos hace simpatizar porque todos la hemos

sentido alguna vez.

También me identifico con Don Quijote, porque todos hacemos quijotadas alguna vez en la vida, hasta el

punto que la obra llevó a una nueva palabra en la lengua española: la “quijotada”. Nos consuela, de alguna

forma, pensar que la tendencia hacia una ideal nos disculpa estas quijotadas.

Por otra parte, tengo un héroe no literario sino literato: Miguel Hernández. Es un prototipo de persona que

realiza hazañas admirables: construye versos maravillosos y los recita en las trincheras, en los hospitales de

heridos…, va a la cárcel por ello y finalmente muere por su causa.

¿Qué podemos considerar como impacto psicosocial, a nivel individual o colectivo?El héroe tiene un fuerte impacto sobre su grupo en varios niveles. Ante todo, el héroe es visto por el grupo

como un personaje ideal del mismo. Así como hay un ideal del yo, los grupos también tienen un ideal: cómo

sería el perfecto catalán, el perfecto jugador de la selección de fútbol…

- 71 -


Hay un requisito previo que explica lo que posteriormente llamamos impacto: el héroe es visto por el grupo

como aquél que representa de una forma más perfecta los valores del grupo. Si los valores son la valentía,

el amor a la propia tierra, la generosidad o el altruismo, el héroe es quien tiene todas estas virtudes.

De ahí viene el primer aspecto del impacto psicosocial: el héroe tiene mucha influencia sobre la gente

porque ésta se mira en él como en un espejo, como el ideal que uno quisiera ser. La gente desearía que el

ideal del yo coincidiera con el ideal del grupo, y por lo tanto se identifica con él.

Un ejemplo: cuando ETA asesinó a Miguel Ángel Blanco, miles de personas salieron a la calle a

manifestarse, y las pancartas decían: “Todos somos Miguel Ángel Blanco”. Es decir, la gente se identifica

con el héroe: si él recibe una puñalada, la recibes tú; si lo matan, te matan a ti… Por ello, el héroe es el más

atractivo y aquél con el que se identifica la gente, y tiene un gran impacto.

Es considerado héroe quien encarna los valores de una cultura. La cultura griega, por ejemplo, valoraba

especialmente la sabiduría, y en La Odisea se destaca el atributo de Ulises de ser muy ingenioso. Cuando

en la batalla de las Termópilas la victoria fue para los griegos, los generales dijeron que habían vencido

“porque habían pensado”: para ellos, el heroísmo no sólo era ser atrevido sino ser inteligente. El héroe, por

tanto, encarna las virtudes del grupo.

Otra causa del impacto psicosocial es que el héroe es modelo de conducta: un grupo, un pueblo o una

cultura necesitan tener modelos de conducta: qué merece la pena en la vida, por qué podemos luchar…

Romeo y Julieta son modelos de conducta sobre “cómo amar”, y nuestro amor se ha convertido un poco en

el suyo (de hecho, hay en Psicología Social un “Síndrome de Romeo y Julieta” sobre el amor apasionado).

Por otra parte, los héroes dan energía al grupo y por ello tienen impacto: son como un balón de oxígeno. Un

futbolista heroico impresiona, y sube el listón de su equipo. Si alguien se esfuerza mucho por el grupo, los

demás se sienten obligados a esforzarse también, a sacrificarse. Los héroes no suelen ser predicadores ni

políticos: predican con su ejemplo, que arrastra más que la palabra.

Precisamente por encarnar los valores del grupo (el ideal), los héroes aumentan la autoestima y el orgullo

del grupo. Saber que en Catalunya ha habido gente como Macià o Companys (que gritó “Visca Catalunya”

ante el pelotón de ejecución) aumenta la autoestima del pueblo catalán.

Los héroes son como brújulas y faros, que iluminan y guían el comportamiento del grupo; tanto los de la

vida real como los modelos literarios.

¿Por qué existen los héroes?De los héroes se puede decir lo mismo que Hitler decía de los judíos: si no existieran, habría que

inventarlos, porque la sociedad los necesita. La sociedad tiene la necesidad de fabricar héroes porque si los

valores no están personificados en individuos, no son verdaderos modelos de conducta. Los valores se

hacen creíbles cuando hay personas que los representan: cuando hay modelos que imitar, éstos se

convierten no sólo en creíbles sino también en posibles.

La sociedad siempre construye aquellos modelos de pensamiento que necesita: en la actualidad no hay

supersticiones ni mitos porque no los necesitamos, hay otras expresiones de los ideales.

Es interesante que en los momentos de crisis es precisamente cuando más se necesitan actos heroicos:

cuando un equipo va perdiendo, el ejemplo del héroe eleva la moral del grupo. En la situación posterior a los

atentados terroristas del 11 de septiembre en Nueva York, la sociedad exageró el valor de las personas

involucradas de forma heroica (los bomberos, los pasajeros del vuelo que se rebeló contra los atacantes…).

- 72 -


Así mismo, la literatura exageró el valor del Cid o la leyenda de Robin Hood porque era lo necesario en su

momento. La sociedad necesita ideales.

¿Qué papel juegan en la sociedad actual los héroes, y en particular los literarios?Creo que el concepto de héroe, en la actualidad, está muy ligado al de activista. Los héroes actuales de la

juventud luchan en movimientos sociales por un mundo más justo, y ocasionalmente son personajes de

libros, como Nelson Mandela en El factor humano. El héroe literario, sin embargo, no suele ser activista, y

sigue marcando modelos de conducta pero no de forma tan relevante como antes. Ahora mismo, los héroes

más influyentes son los que refuerzan los medios de comunicación: celebridades, cantantes, deportistas e

incluso activistas. En el mundo de hoy, los héroes literarios son poco influyentes si no se popularizan a

través del cine o la televisión.

- 73 -


Silvia Tarragó, Psicoanalista junguiana i Terapeuta familiar

Entrevista presencial

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que considera que han tingut un major impacte en la societat al llarg de la història?Els herois sempre han tingut impacte: en totes les cultures i tradicions literàries. A cada tradició cultural, els

seus. Pot ser que per a nosaltres un heroi no tingui impacte perquè no pertany o no està subjecte als valors

de la nostra cultura, però a cada moment històric i vital hi ha uns herois determinats que tenen impacte,

precisament perquè pertanyen a aquell punt cultural. Si des del punt de vista actual analitzèssim les gestes

d’Aquil·les, ens semblaria potser molt bèstia, brutal.

Tot i això, hi ha herois arquetípics que potser han traspassat les cultures (i aquesta és la seva gràcia), com

pot ser el Quixot, o bé els herois perdedors, romàntics (els anomenem “romàntics” encara que ho són a

partir d’una època), amb els quals és més fàcil identificar-se. Jo faria una distinció entre els herois

vencedors i els perdedors: els perdedors són més humans, estan més a prop, i sempre tenen un

“complementari” (un escuder, un ajudant o un criat) que contrarresta les característiques inhumanes de

l’heroi, perquè l’heroi és inhumà. És heroi perquè viu una actitud o una vida que els altres no podríem

suportar, i la part més propera a nosaltres està representada per aquest “complementari” que està més a la

vora d’allò humà, i fa de mediador.

Jo em quedaria amb el Quixot, un personatge molt complex, un antiheroi que guanya precisament perquè

perd la por a perdre. Representa una forma més entranyable i més humana de l’actitud heroica.

Quins són (i per quins motius) els herois literaris que més li han impactat a vostè?M’han impactat més els antiherois que no els herois: els herois no m’interessen gaire. En aquest sentit,

m’agraden bastant gairebé tots els que estan descrits en la novel·la negra, perquè són una mena d’heroi

més perdedor.

M’interessen molt també els personatges de Juan Carlos Onetti, que té herois molt solitaris: persones que

assumeixen un destí individual, no herois en el sentit clàssic. S’assemblen, de fet, als de la novel·la negra

en general. D’altra banda, el Quixot, d’alguna manera, és també un perdedor, un antiheroi semblant.

Què podem considerar com a impacte psicosocial, a nivell individual o col·lectiu?Podríem parlar d’impacte quan la conducta o forma de comportar-se del subjecte en qüestió esdevé un

model amb valors superiors, espirituals (per dir-ho d’alguna manera), que dónen pistes sobre la forma de

comportar-se dels éssers humans i ens guien.

L’heroi clàssic sempre té mare: allò que fa, conscient o inconscientment està dedicat a la seva mare. Hi ha,

per tant, un punt suïcida o autodestructiu, encara que finalment té èxit en els seus objectius. La figura

materna és molt important (tant si és viva com si és morta), i l’heroi sempre si està referint. De fet, l’heroi té

dificultats per confiar en els altres i per vincular-s’hi. La mare d’Aquil·les, per exemple, és present tota

l’estona. Els antiherois, d’altra banda, no necessàriament tenen aquestes mateixes característiques.

És difícil definir la figura de l’heroi. El personatge de Hamlet, per exemple, dóna pistes i obre dubtes

essencials sobre la conducta humana, però no és especialment heroic perquè no és ferm ni sap ben bé què

busca, i dubta constantment. En canvi, jo diria que els personatges de Shakespeare (que també toquen trets

- 74 -


arquetípics de la humanitat) han obert un gran ventall de reflexió, tot i no ser completament herois. De fet, jo

diria que fins i tot participen més en aquesta iniciació a la reflexió els antiherois o els mediadors dels herois

que els herois en si, que són molt implacables.

És a dir, els personatges, heroics o no, tenen més facilitat per abarcar grans temes de la conducta humana quan estan recreant figures arquetípiques o arguments universals?És clar. Això passa quan realment s’enfronten a situacions difícils, no necessàriament perquè estiguin

encarnant la ètica sinó per la valentia amb què afronten els problemes, siguin els que siguin. De fet, el

conflicte més habitual és la lluita entre el bé i el mal.

Per tant, en quina mesura responen els diferents models d’heroi a aquests arguments universals?Els arguments universals fonamentals són: naixem sols, vivim sols i morim sols. L’heroi és una persona que

accepta un destí individual, i es troba sol (per a mi, això és el més interessant de l’heroi). Ens recorda a tots

els altres que el camí de cadascú és un camí solitari, independentment del moment històric en què sorgís.

Els herois ens ensenyen que el destí és individual i la vida interna és francament solitària.

Harry Potter és, per exemple, un personatge clarament sol. No té pare ni mare, el poden acollir

temporalment però no és família directa, i el seu padrí mor de seguida. El seu destí és solitari, i s’ha

d’enfrontar al mal d’una forma solitària. Els mediadors l’ajuden, però finalment s’ha de quedar sol davant del

seu destí (un concepte que introdueix més l’heroi que altres personatges).

Ha canviat el pes o el valor dels herois en l'actualitat?La necessitat dels herois és la mateixa, no ha canviat. La història de Harry Potter atrapa als nens, que fan

cua a les llibreries de forma insòlita, tot i la seva dubtosa qualitat literària: en un moment en què estan

sobreprotegits, apareix un heroi infantil amb solidesa i consistència. Els herois sempre continuaran existint,

perquè representen una necessitat arquetípica dels éssers humans.

La Lisbeth Salander de Els homes que no estimaven les dones és un personatge també molt interessant i

novedós: una mena de Robin Hood modern però també molt solitària (i, de fet, tot li succeeix per defensar la

seva mare). Ha de passar moltes proves i calvaris, però la prova més important que ha de superar és la

solitud.

Hi ha hagut sempre herois i heroïnes? Hi ha diferències entre els referents masculins i femenins?Les heroïnes femenines, en general, són una mica diferents dels herois: es preocupen per la gent del seu

entorn i cuiden els vincles. Si fan un acte heroic, estan sempre pendents de familiars, fills, marit…

De fet, Penèlope (aprofitant que hem parlat d’Ulisses), és una heroïna que ha de resistir la pressió

quotidiana, els pretendents… No fa cap moviment característic d’un heroi masculí (normalment instal·lats en

l’acció), tot i tenir la mateixa posició solitària, però mira pels vincles. A L’elegància de l’eriçó hi ha dues

heroïnes femenines, una nena de dotze anys i una portera molt més gran. Les dues, no obstant, estan molt

pendents dels vincles, tot i que tenen en comú que són solitàries.

- 75 -


És l’adolescència un moment d’especial importància dels herois?Evidentment. Abans parlàvem dels herois com una necessitat arquetípica perquè quan es creix, en un

moment o altre (especialment en l’adolescència) es reflexiona sobre la solitud. Els llibres de Herman Hesse

ressonen també en aquesta idea: Demian és un jove discret i silenciós, heroi per plantejar-se una vida

individual. Per això, sempre que un abandona la infantesa es veu identificat en alguns herois que ja han

recorregut aquest camí. Per primera vegada, d’alguna manera un es queda orfe, i l’heroi sempre ho és.

Quin és el paper que juga la mitologia clàssica en els arguments universals i en les obres literàries, al llarg de la història i en l'actualitat?Els déus i les històries característiques de la mitologia clàssica no són més que patrons psicològics

universals, que s’han anat repetint constantment al llarg de la història i es continuen repetint. Els grecs van

estructurar i van donar forma a la naturalesa humana a través d’aquestes històries, i per tant aquestes es

mantenen absolutament vigents. No només són la base de la nostra cultura sinó que ressonen constantment

perquè són pura psicologia (encara que, en aquell moment, el concepte de psicologia no existís).

- 76 -

El viatge - L'impacte dels herois literaris en els joves

Documents

Transcript of El viatge - L'impacte dels herois literaris en els joves