Jesús Mestre i Godes

ELS CÀTARS

PROBLEMA RELIGIÓS, PRETEXT POLÍTIC

Barcelona

A Dama Xita, com a testimoni de la meva fin amor.

El viatger ha de qualificar el simple turisme: ha d'interessar-se pel seu entorn, ha d'intentar veure més

enllà de les pedres i els paisatges. Un viatger que passi pel Llenguadoc ha de sentir, en un moment o altre,

la crida dels càtars. Aquest llibre respon a dos criteris: mirar de compilar, d'ordenar tota la informació que

fins ara s'ha publicat sobre el catarisme, i per extensió sobre la Croada que va acabar —amb l'ajuda

inestimable de la Inquisició— amb els càtars occitans. I, també, desvetllar l'interès sobre aquesta heretgia

evangèlica i demanar una atenció afectuosa pels Bons Homes: el seu testimoni, un testimoni exercit en

l'horitzó medieval dels segles xn i XIII, encara pot ser matèria de reflexió interna, de convivència espiritual.

Com la vella fórmula: reprovar el catarisme, però estimar els càtars.

Escriure i ordenar aquesta relació de fets i situacions ha estat joiosament fàcil. Fer diversos viatges al

Llenguadoc, descobrir la realitat després de conèixer noms a través dels llibres d'història, ha fet que la

investigació es convertís en un gaudi apassionat. Cercar informació per les llibreries de Tolosa, Montpeller,

Albí, Fanjeux i altres localitats del Llenguadoc, per a un lector impenitent, ha estat una aventura gratificant.

I els que no trobava, els buscaven, me'ls lliuraven els meus amics: Josep M. Borrull, Francesc Vergés, Jau-

me Guilera, Màrius Aguirre, Josep López Delicado, Joaquim Sabria, Josep Boncompte, Antoni Coll, Joan

Torras. La gent del CAOC, el Centre d'Agermanament Occità Català, amb el senyor Garriga al davant, em

donaren la primera embranzida. Els meus fills s'han interessat constantment per la marxa del treball i

m'han esperonat fins que he arribat al darrer punt, el punt final. La meva dona l'ha viscut des del primer

moment: en els viatges i en cada troballa de documentació; ha anat llegint el llibre mentre s'escrivia, i ha

estat alhora crítica i animosa.

A tots, moltes gràcies.

J. M. i G.

Tot, abans de la guerra contra els Albigesos, separava el Nord del Midi. Les races que habitaven les valls de la Garona i

del Roine, aquelles que vivien al nord del Loira, no eren les mateixes, i el Llenguadoc, més que cap altra part de la Gàl·lia,

havia rebut, després de la conquesta romana, l'empremta del geni llatí. Amb el temps, aquestes diferències no van fer més que

accentuar-se. Mentre que la noblesa feudal del Nord tenia interès a conservar el seu poder i els seus privilegis, al Midi, al

contrari, les classes s'aproximaven. Els cavallers esdevenien burgesos de les grans repúbliques llenguadocianes; el comerç,

més estès i més actiu, enriquia la classe mitjana de la societat; la condició del serf millorava. La llengua era més cultivada; el

dret, sorgit del dret romà, més perfecte i més filosòfic. Afegim-hi la tolerància religiosa, que havia guanyat les classes altes;

aquestes no havien deixat de creure, però contemplaven sense indignació la seva família, els seus amics, practicar una altra

religió.

A. MOLINIER. Histoire de Languedoc. Preface, tome III.

LLENGUADOC, SEGLE XIII

1. EL MARC

És convenient establir el marc geogràfic on s'ha de situar després la narració històrica, fixar els límits on

es desenvoluparan els esdeveniments, en aquest cas sorgits per la predicació càtara primer, i després per la

repressió dels cro-ats: en una paraula, el medi físic per on corregueren els rius de sang i on s'esventaren les

cendres de les fogueres. No sembla pas difícil de retrobar aquest marc; sempre s'ha parlat que el fenomen

càtar i la Croada es manifestaren dins el territori del Llenguadoc. A grans trets la indicació és correcta. La

primera sorpresa que tenim, però, és adonar-nos que sota el nom de Llenguadoc, com a territori establert i

legalitzat, hi apareix una província francesa que va durar des del segle xrv fins a la Revolució Francesa. En

realitat fou una enorme subdivisió administrativa que, segons Jacques Madaule, «constava de peces i

trossos de diferents regions, sense cap unitat real de conjunt». Amb aquest defecte de sortida, poc ens pot

servir una demarcació territorial que, a més, fou establerta cent anys després de la Croada. L'altra vegada

que apareix el nom de Llenguadoc per definir un territori ha estat en la recent estructura regional francesa,

però ara lligant-lo amb el del Rosselló, la regió Llenguadoc-Rosselló.

Abans de la província esmentada, el nom de Llenguadoc no havia servit per delimitar res en concret, mai

havia donat el nom a cap país, ni regne, ni comtat, ni comarca. Mai, doncs, hi havia hagut un territori i un

no sap on establir uns límits polítics en ple segle XIII. D'altra banda, constantment es parla del Llenguadoc

com una terra, i és ben fàcil trobar la paraula Llenguadoc en milers de mapes històrics, assenyalant d una

manera més o menys clara uns límits que estan entre la Garona i el Roine. I poca cosa més. El Llenguadoc d

abans del segle xiv mai no havia estat un territori polític, mai no podia figurar en cap geografia política: el

seu nom correspon a una llengua, a la llengua d'oc. Jordi Ventura ens ho aclareix: «si bé cap terme geogràfic

designava encara el conjunt d'aquells comtats i vescomtats, fou llur unitat lingüística la que aviat faria

mencionar en els documents oficials de l'època amb el nom de Pàtria linguae oc-citanae, Occitània país de la

llengua d'oc».

Es tracta, doncs, del territori que habita la gent que parla aquesta llengua. Sembla que tenim una pista

clara: esbrinant on es parlava el llenguadocià tindrem, pam més, pam menys, el territori real, sense

delimitació política. Ens trobem, d'aquesta manera, que la unitat de llengua dibuixa un territori real. El

professor Delaruelle ho explica: «aquest nom de Llenguadoc surt del nom de la llengua. I no fou pas

casualitat: Ramon VI té plena consciència que és la llengua la que aporta la unitat al comtat.

»Hi ha una idea nacional relligada a l'originalitat lingüística».

Però ens manquen concrecions. No tenim fronteres clares d'unitat lingüística. Es parla de la llengua

d'oc, de la llengua occitana. Occitània s'estenia de mar a mar: de la Mediterrània a l'Atlàntic. I si volem

resseguir les petjades deixades per la llengua d'oc, ens trobem que provençal és llengua d'oc, i el llemosí

també, i fins i tot el gascó, el més allunyat, també és llengua d'oc. Per tant, territoris i llengua no es

corresponen totalment. Però si el provençal és la llengua de la Provença i el gascó, la de la Gascunya, del

territori que queda al mig de les dues regions, del territori inno-minat com a tal, però que va consolidar i

cristal·litzar les arrels de la llengua, i d'una manera àmplia, difosa, incon-creta, se'n va dir el Llenguadoc. O

se n'ha dit el Llenguadoc.

L'historiador Belperron és lapidari: «La paraula Llenguadoc no té cap sentit a l'Edat Mitjana, en la qual mai

no va ser emprada.»

Hem arribat a aquesta galdosa definició: el Llenguadoc és el que no és Gascunya ni Provença. Val més

que ens posem en mans dels experts. Primer els lingüistes, que ens diran els marges de la parla, i els

historiadors després, per tal de donar-nos els noms dels comtats, de les senyories, de les ciutats que estan

inclosos dins aquesta frontera de la parla. Pèire Bec, especialista en llengua occitana, ens delimita el

territori del llenguadocià: «és el més important geogràficament: limita a l'oest amb la Garona, perllongat pel

seu afluent, l'Arieja; al nord, amb el Llemosí, l'Alvèrnia i les Ce-venes. A l'est amb una franja situada entre el

Vidoria i el Roine». Bec no parla del sud, ja que abans, en establir els límits amb el català, indicava que eren

«l'Alt Arieja, el Capcir, el Donosà i la Fenolleda».

Als historiadors els és més difícil de precisar uns límits territorials dins la frontera lingüística. Cadascú

té les seves pròpies idees i s'han d'anar agafant punts de vista d'uns i altres per intentar trobar, almenys

per al segle xm, una aproximació al Llenguadoc polític. Fernand Niel, per exemple, en indicar-nos les

possessions del comte de Tolosa, ens marca una frontera ben legítima: «el Llenguadoc, des del punt de vista

polític, està dominat per la casa dels comtes de Tolosa (...) els seus territoris comprenien l'Alt Llenguadoc,

l'Armagnac, l'Agenès, el Carei, el Rodés, el Gavaldà, el Comtat-Venaissin, el Vivarès i la Provença». Quan fixa

les possessions tolosanes ens marca quines són al Llenguadoc —l'Alt Llenguadoc— i quines altres són les

que ens ajuden a establir la frontera més difícil: la de la part nord. El mateix autor ens segueix informant:

«Dels seus vassalls els més influents eren els vescomtes de Carcassona, Besiers, Albí i Rasés, de la dinastia

Trencavell (...) el vescomtat de Narbona, limitat a la ciutat i algunes possessions a la part oriental de les

Corberes.» Aquesta segona descripció de Niel ens defineix el que s'anomena el Baix Llenguadoc.

Per tant, ara tenim un territori políticament clar, el qual

ens permetem anomenar Llenguadoc. Una cosa és ben palesa: el territori dels comtes de Tolosa, el dels

Trencavell i el vescomtat de Narbona és molt més reduït que el territori lingüístic. Però ara podem fer un

resum; hi ha les dues barreres naturals a l'est i l'oest: els rius Roine i Ardéja; la Ga-rona i l'Arieja. Al sud la

Fenolleda i el Roselló tanquen el Llenguadoc. I al nord, el límit més difícil de traçar, les ciutats de Tolosa,

Montalbà, Albí, Millau, Lodeva, Alès formen aquest possible cinturó de límits.

Tenim dos territoris ben establerts: el del llenguatge llenguadocià i el del territori.polític, que ben bé

podia ser el del Llenguadoc del segle xin. Cal anar amb compte a establir límits i demarcacions en aquesta

etapa baixmedieval: fins i tot sense el cataclisme que ben aviat els deixarà esborrats, el país estava

constantment somogut per picabaralles, petites o grans escomeses entre senyors i vassalls, fidels a

l'homenatge però desmemoriats a l'hora de portar-lo a terme. Els territoris canviaven molt sovint d'amo,

afeblint o engrandint en pocs anys uns límits que prou hem vist com són difícils d'emmarcar.

Un altre graó: el Llenguadoc dels càtars, el Llenguadoc de la Croada, que, simplificant, hem de veure

com un mateix país. Emmanuel Le Roy és força concret: «des de 1165 la nova església està sòlidament

instal·lada a Tolosa, Albí, Agen, Pàmies, Carcassona. Les comarques més "infectades", el Lauraguès, el

Tolosenc, el Cabardès, les Corberes. Deixant fora Besiers, el Baix Llenguadoc estava poc tocat». Belperron,

pel seu cantó, creu que tot el domini dels comtes de Tolosa i dels vescomtes Trencavell eren terra on, més o

menys, s'havia establert l'heretgia. Allarga, doncs, per la part nord —l'Agenès, el Carsí, el Rodés— els límits

donats per Le Roy. Dels tres narradors de la Croada, dels quals parlarem extensament més endavant, sols

Guillem de Tudela ens situa aquest univers càtar:

«Ben avet tug auzit coment la eretgia Era tan fort monteia...

Que trastot Albiges avia en sa bailia Carcasses, Lauragues tot la major partia.»

Allà on l'heretgia estava manifestament implantada era a l'Albigès, el Carcasses i el Lauragues. Tudela

ens afina el rovell de l'ou herètic, els de «majorpartia». El canonge Grif-fe està bastant d'acord amb les

apreciacions del contemporani Tudela: «ens situen l'heretgia a la part occidental de Narbona i l'Albigès. A les

vetlles de la Croada, la regió circumscrita per les ciutats de Tolosa, Albí i Carcassona constitueix el bastió

del catarisme llenguadocià.»

Conegut el marc del país, anem a esbrinar com era el Llenguadoc a principis del segle xm.

2. EL PAÍS I LA GENT

A la Narbona actual, la Narbo Martius dels romans, es creuaven les dues vies antigues, les dues rutes

seculars, la Via Domitila i el camí d'Aquitània. Eixos romans, eixos medievals i encara ara, per mor de les

autoroutes, eixos de la comunicació llenguadociana. Via Domitila amunt tenim Besiers i Nimes. Besiers és

una vila encerclada per la vinya, famosa en temps dels romans i que donava, segons les apreciacions de

Plini, el millor vi de la Gàl·lia. Més amunt, Montpeller, en el temps de la Croada una competidora important

en el tràfec comercial, sobretot per la seva sortida a mar. Aquesta mar, la Mediterrània, dóna vida a una

extensa plana, la del Baix Llenguadoc. Tancant la plana tenim la massa de les Cevenes, que anirà baixant,

per l'altre cantó, cap a l'Alt Llenguadoc fins al riu Tarn, per les diferents causses, aquests altiplans típics de

l'Albigès. Tota aquesta part ocupa una gran extensió dels territoris dels Trencavell.

Tornem a Narbona. Una mica més al nord hi desemboca l'Aude. Aquest riu es converteix en un riu

fronterer de l'heretgia: a la seva dreta deixarà l'abadia de la Fontfreda i el vescomtat de Narbona, poc tocats

pel catarisme, de comú acord amb Innocenci III per a la neteja herètica del territori. Ben diferent del país

que queda a l'esquerra de l'Aude. Tant en el seu primer tram, el que arriba fins a prop de Car-cassona, com

el que, variant la direcció en un angle de 45°, el portarà a mar, tota la terra està «contaminada», «infectada»,

per utilitzar mots tòpics dels inquisidors. La realitat és que el catarisme s estendrà per la plana del

Lauragues, per la Muntanya Negra, per les valls de l'Arieja i l'Alta Garona fins arribar a Tolosa. Per aquí

trobem els grans centres càtars: Menerba, Montreal, Sant Fèlix, Fanjeaux, Mirepoix, Pàmies, Caraman,

Lavaur, etc, i, no cal dir, tota la cadena de castells que, d'una manera o d'una altra, estaven involucrats en

la defensa dels càtars —probablement més que del catarisme— contra la Croada albigesa, Montsegur inclòs,

ben a prop de l'Arieja i també no gaire lluny d'aquesta riba esquerra, l'herètica, de l'Aude.

A començament del segle xin, l'horitzó medieval gaudia d'una prosperitat que ja s'havia iniciat a mitjan

segle anterior. Un fet decisiu era l'increment demogràfic, i si bé era un fet generalitzat, cal convenir que

destacava molt més al Midi francès. Segons Baratier, alguns pobles de la Provença i del Llenguadoc havien

arribat a duplicar el seu fogatge: la natalitat havia progressat força i s'arribava a comptar amb una mitjana

de cinc fills per matrimoni, encara que calia tenir present la baixa esperança de vida: 30 anys. S'havia

guanyat en esperança de vida gràcies al fet que, junt a l'increment de la natalitat, hi havia una baixa

notable de la mortalitat. Les guerres que podem anomenar «menors» s'estaven donant entre els Capets, els

francesos del nord, i els anglesos, gelosos de conservar la pàtria d'origen dels seus reis, la Normandia.

Alguna vegada baixaven fins als límits llenguadocians occidentals, però provocaven l'alerta més que el

neguit. Les guerres locals, entre senyors del país, eren part integrant del mecanisme baixmedieval, però

s'utilitzava sovint el recurs dels «aragonesos» i els «bascs», simples mercenaris que feien la feina fosca.

Temps hi haurà per parlar d'aquells que en l'argot històric medieval s'anomenen els «routiers».

Tot això feia que en una regió com el Llenguadoc, que sempre havia anat curta de braços per al treball,

havia arribat a finals del segle XII a tirar endavant una agricultura, una indústria tèxtil, i una expansió

decidida cap a la creació de les «viles noves» i els burgs. Si la «vila nova» va assegurar l'expansió del país, el

burg va introduir la menestralia i el comerç.

Estem parlant de població, però, quanta gent hi havia al Llenguadoc en el moment de la Croada? Tenim

una dada facilitada per J. Vaisette: a finals del segle xm la senesca-lia de Carcassona comptava amb 90.000

focs. Malgrat la distància d'uns setanta-cinc anys des del començament de la Croada, no és una xifra que es

pugui apartar gaire de la realitat del Llenguadoc d'inici de segle: després de la guerra i la repressió, el

Llenguadoc no podia haver augmentat de cap manera. Aquests 90.000 focs es poden donar com a bons. La

senescalia de Carcassona fou creada el 1229, fruit del Tractat de París, i ocupava menys de la meitat del

Llenguadoc que hem precisat. Així tenim que hi havia, probables, 180.000 focs en tot el país. Si

multipliquem els focs per 5 o 6 ( fills + pares ) obtindrem unes xifres de 900.000 i 1.080.000 habitants. I si

volem filar prim, diguem que entre uns 800.000 i 1.200.000, amb una mitjana rodona del milió de persones.

La majoria de la gent viu en el medi rural, encara que les ciutats «romanes» s'han conservat i fins i tot

han tirat endavant. Una d'elles, Tolosa, arriba a tenir en el.temps de la Croada uns 20.000 habitants. Altres

dades ens marquen 25.000 i fins i tot 30.000. La xifra primera, però, ja és molt indicativa: cap ciutat

d'aquell occident europeu no hi arribava. Tolosa és una de les ciutats més grans del moment, i aquest és un

fet molt important a assenyalar. En comptar amb més força de treball, fruit de l'augment demogràfic, s'ha

artigat el bosc i es conreen noves terres, cosa que facilita alhora un augment important de la ramaderia. El

be, seguit de les vaques i els cavalls, per aquest ordre, són els animals més criats. El be dóna la carn com a

aliment, la pell per utilitzar-la, un cop tractada, per a vestits i pergamí, la llana, base de la indústria tèxtil.

Al Llenguadoc hi havia un gran flux de gent del camp cap a les viles noves i els burgs, intensificant així

l'intercanvi comercial amb el camp i provocant el pas d'una economia tancada, l'estrictament rural, a una

economia oberta, que es manifestava clarament amb l'aparició d'un nou estament. Fins ara hi havia els

«oratores», els que pregaven, els «bellatores», que guerrejaven, i els «aratores», que treballaven la terra; ara s'hi

afegeixen els «burgenses», els homes de la ciutat i el burg, els burgesos. Aquest grup ajudaria els pagesos a

suportar el pes de l'economia medieval, que fins ara recolzava sobre les espatlles dels «aratores». I la tasca

més important que porta endavant aquest nou grup és el comerç, molt limitat, molt asfixiat durant els

segles altome-dievals. Tornar a posar en marxa el comerç significa moure tota la societat: des del pagès fins

al firaire, del mercader al transportista, del barquer de riu al navegant de mar, del banquer al notari.

Genicot, precisament, diu que a la fi del segle a Carcassona ja hi havia 63 notaris! No correspon aquesta

xifra al moment que estem estudiant, però si ho rebaixem fins a la meitat, aquests trenta notaris establerts

a la vila dels Trencavell són un signe clar d'una societat nova que s'està donant al Llenguadoc. El corrent

comercial dóna vida a fires en nuclis geogràficament aptes, en dies establerts, i permet al pagès, al

menestral, entrar dins la mecànica viva de canviar producte per diners. Le Goff explica així el canvi que es

produeix en aquest món: «en una paraula, al capdamunt dels pecats capitals la supèrbia, típica de la societat

noble de l'Alta Edat Mitjana, fou destronada per Yavaritia, filla de la riquesa mobiliària».

Junt amb ells hi ha el poble menut: els jornalers, els obrers industrials, els captaires. I aquests eren

molts. A la mateixa Carcassona dels trenta notaris i escaig, hi havia 800 focs d'indigents.

Ens agradaria conèixer, encara que només fos per sobre, com era l'home medieval en aquest moment

que s'inicia al segle xin, en els instants que el catarisme plana pel Llenguadoc. La gent que vivia al camp

tenia, és clar, una llar, una casa on s'aixoplugaven. Aquesta casa era una gran habitació on es vivia, es

treballava, es rebia la gent, es cuinava, es menjava i es dormia. I això era vàlid per a tots els estaments

socials: senyors, clergues i pagesos. A l'entorn, hi havia el graner, l'estable, la cort d'animals. A la ciutat, al

burg, els seus habitants també vivien de la mateixa manera. Quan la família creixia, pel matrimoni d'un fill,

es feia una altra habitació que regulava una altra vida familiar, amb el mateix model. A ciutat, aquesta

habitació-vivenda es farà a sobre, es creixerà verticalment; al camp, s expandirà horitzontalment. Fins i tot

els reis de França, sempre tan tocats i posats, mantindran aquesta peça única: sant Lluís —ja en temps que

el gruix dels efectes de la Croada eren història— encara menjava i rebia la gent en la seva cambra-dormitori;

els cavallers dormien als seus peus.

El mobiliari de la cambra-habitatge era molt simple: un llit, una arca. El llit força gran: hi dormien de

dues a sis persones. Per als pobres el llit era una simple caixa de fusta plena de fenc; sacs plens de palla

servien de coixins. Els rics tenien una màrfega i a sobre uns matalassos plens de ploma d'aviram. La gent

dormia vestida a l'hivern i nua a l'estiu. L arca feia el doble servei: d'armari i de seient. La taula era

precisament això: una post, una peça de fusta, que es col·locava sobre uns rústics cavallets, és a dir, es

parava quan s'havia de fer servir i es desparava quan ja no era necessària. El seient natural a l'entorn de la

taula era l'arca, que moltes vegades es completava amb bancs.

Els vestits eren encara molt primaris. Les dones s'ho arranjaven tot a base de bruses llargues que

arribaven fins al turmell; si feia fred anaven col·leccionant bruses una sobre l'altra; no tenien roba interior

de cap mena. Els homes portaven calçons, i a sobre pantalons. També utilitzaven les bruses, com les dones,

però més curtes. Si tenien la sort de tenir un abric, aquest tenia la mateixa configuració que l'hàbit del

monjo, amb caputxa i tot. En realitat és ben bé al revés: són els monjos mendicants, que utilitzen l'abric

medieval i aquest es converteix en hàbit.

L'alimentació, al Llenguadoc, estava basada en el pa, pèsols i faves, carn —de be, vedella, bou, aviram i

caça— i, a les muntanyes, castanyes. L'all dominava per sobre de les espècies. A la Quaresma el peix

substituïa la carn. Peix fresc, salat, fumat, assecat. La beguda general era el vi, però per terres de Besiers es

començava a destil·lar aiguardent.

El menjar es presentava en l'escudella i s'utilitzaven culleres i ganivets, però no hi havia ni forquilles, ni

tovallons, ni plats. Les estovalles només sortien per festa gran i eren llargues i amples, penjaven fins a terra,

i servien també per a netejar-se les mans. En els grans tiberis de carn, aquesta era servida a sobre de

llesques de pa, llargues llesques que regalimaven el suc del rostit del qual estaven amarades.

Hem donat una ullada ràpida al que podríem dir-ne la vida quotidiana al Llenguadoc del segle xm.

Aquest Llenguadoc, per dret propi, forma part del que s'anomenà la «Civilització del Midi». Aquesta etiqueta

fou donada, principalment, pels historiadors francesos del segle passat, intentant diferenciar així —en els

moments de la Croada— la França dels Capets, la de l'íle de France, de la França meridional, o més senzill:

del Midi. Certament hi ha un contrast entre els francesos aplegats a l'entorn de París i la gent del Massís

Central cap avall. Ja hem apuntat el més significatiu, la llengua, a la qual haurem de retornar.

Belperron, gens amic del Llenguadoc i menys dels «meridionals», ha d'admetre, però, que «el Midi, durant

el segle xn havia desenvolupat una civilització urbana (...) És real la riquesa i l'activitat de ports com

Narbona i Montpeller. Les viles de l'interior com Tolosa, Nimes i Carcassona són el centre de riques regions

agrícoles, el mercat de la indústria de la llana i el lloc obligat de mercaders i pelegrins». Però després de

reconèixer tot això, fa tot el possible per aigualir-ho: «És fals dir que, al moment de la Croada, el Midi havia

creat una civilització brillant i que els croats l'ofegaren en sang; en realitat el que s'havia creat era una vida

brillant, que pel seu refinament, elegància i frivolitat, s'havia avançat en el temps.»

Tolosa, com hem vist, és una de les ciutats més poblades d'Occident i està dirigida per una burgesia

opulenta, que ha arribat a donar-se les seves pròpies institucions, i que actua com a contrapoder del comte

de Tolosa. La imatge de les ciutats lliures italianes contemporànies és un tòpic molt utilitzat per a definir

Tolosa, però és força encertat. La diferència —i important— és que Tolosa té el senyor, el comte, al davant o

al costat, segons on es vulgui posar el punt de mira. El burgès tolosà és un home lliure i privilegiat: dia a

dia va posant els fonaments del que, en pocs anys, seria una classe lliure, forta i amb consciència dels seus

drets. Zoé Ol-denburg rebla el clau: «el poder de la burgesia té un paper preponderant. La terra dels

trobadors és la terra del gran comerç, la terra on la importància del burgès comença a eclipsar la del noble».

A les ciutats del Llenguadoc sorgeixen ciutadans que controlen el poder: els cònsols. Al començament

del segle xin els cònsols de les ciutats de Tolosa, Albí, Narbona, Besiers, etc, eren escollits per la seva pròpia

comunitat, amb el vist-i-plau del senyor. Els cònsols complien un any les seves funcions, i aquestes

passaven als seus successors, que ells mateixos designaven. A Tolosa es va començar per escollir sis

cònsols i amb el pas del temps es va arribar fins als vint-i-quatre; dotze eren de la ciutat i els altres dotze

pertanyien al burg.

Uns altres elements característics d'aquesta vida «brillant», i que la diferenciaven de la d'altres societats

occidentals contemporànies, eren el «pretz» i el «paratge», dues paraules occitanes que traduïdes literalment

signifiquen el preu i l'ascendència, la noblesa d'extracció. El «pretz», el preu, és el que dóna valor a l'home:

l'home de preu és el perfecte cavaller. Valerós, coratjós i cortès; amb una barreja, no mesurable però sí

harmònica, de valor i cortesia. I això ens porta a l'altre terme: el paratge. Les formes corteses troben lloc dins

una noblesa d'origen, però també natural. Jac-ques Madaule ens ho explica: «la noblesa del Midi és menys

militar que la del nord, i més civil. Li agrada tant l'esperit com el valor. L'esperit és rarament una herència,

sinó ben bé al revés: qui no ha nascut noble pot aixecar-se ben amunt pel seu propi mèrit».

Anem esgrunant aquests fenòmens propis d'aquest Midi. Acabem amb aquest tret ben engrescador i

notable: una certa promoció de la dona. És en aquesta societat meridional on la dona comença a

individualitzar-se, a emergir del gran pou de foscor on anys i segles l'havien arraconada.

Hi ha qui diu que aquesta aparició de la dona en un cert primer pla és deguda a la seguretat i a la riquesa

noves que planen sobre el país: les classes altes han començat a viure en un cert benestar, als castells

s'estableixen contactes pròpiament socials, on el lloc de les dones cada vegada és més important.

Potser ja és suficient, aquesta visió del país i de la seva gent. Voldríem acabar aquest capítol amb una

altra citació de Madaule, gran enamorat del seu Llenguadoc. Són unes paraules que situen en la seva exacta

dimensió aquest concepte de civilització, tan debatut, abans i ara, quan es parla del Llenguadoc del segle

xin: «el que nosaltres observem en el Midi tolosà és menys una civilització original que la naixença duna

nacionalitat ofegada». Potser mai no coneixerem les dimensions exactes de la seva existència. El que veurem

molt clar és qui la va occir.

3. LES FORCES POLÍTIQUES

Ara ens caldrà conèixer les forces polítiques d'aquesta parcel·la occitana, conèixer qui manava i qui

somniava manar en aquest Llenguadoc del segle xm. Aparentment és bastant clar. Per un cantó tenim el

comte de Tolosa, que dominava el seu comtat, ja descrit anteriorment. Per altra banda, els Trencavell, que a

l'est de les terres tolosanes acaparaven la resta major, Albí, Carcassona i Besiers. També el vescomtat de

Narbona, regit a l'ensems pel vescomte i pel bisbe. Per acabar de definir les forces que, d'una manera o

altra, estaven involucrades en la política llenguadociana, tenim més a l'est encara Montpeller, que pel

casament de Pere I d'Aragó i Catalunya amb l'hereva Maria formava part dels dominis del comte de

Barcelona; a l'altre costat, a l'oest, el Comtat de Foix, amb vincles familiars amb els senyors catalans del

Pirineu. Podem dir que aquest és el puzz-le polític del país.

Però també interessats en el Llenguadoc hi havia, a certa distància, dos grans regnes que, cara a cara o

de reüll, no deixaven de mirar cap al país. Un, la Confederació Catala-no-aragonesa, que en aquell moment

encara no tenia clar per on hauria d'anar la seva expansió: si cap al sud, prenent terra al moro, espai clar

de reconquesta; o si bé cap al nord, amb els campaments bases estratègicament col·locats a Montpeller, la

Provença també catalana —la baixa, la més important— i la punta de llança catalana que era el Rosselló. Al

Llenguadoc manaven senyors també catòlics, de llinatge veterà en les croades a Terra Santa, amics i

vassalls, emparentats amb el rei català. Cap al sud, hi havia terra «cristiana» en mans d'infidels, comunitats

senceres que estaven demanant amb insistència, segons les peticions pa-pals, que els prínceps cristians les

deslliuressin de l'Islam. Aquesta darrera opció esperonava el rei català, que havia rebut a Roma, l'any 1204,

amb la coronació de mans del mateix papa Innocenci III, el sobrenom de «Catòlic» i que, malgrat els

problemes posteriors, el va sobreviure en la Història.

L'altre regne fora del Llenguadoc era el del llinatge Ca-pet a la França del nord. També els agradava.

Podien adduir raons jurídiques: es consideraven, de plena llei, com hereus de Carlemany i d'una manera

difosa pensaven que els senyors del Midi, els successors de la Marca Gòtica, continuaven essent feudataris

dels hereus de l'Imperi Carolingi. Malgrat el fet diguem-ne legal, a l'ensorrada de l'Imperi el sentiment de

vassallatge dels senyors del Llenguadoc s'havia alentit, ja que el país, com arreu, havia quedat trossejat en

infinites senyories i el feu esdevenia servitud «històrica», teoria pura, que sols sorgia a la superfície en els

moments que, a francesos o a llenguadocians, els interessava treure'n profit. Podia ser un paper mullat,

però sempre hi havia la possibilitat de presentar el paper. Els Ca-pets tenien la mirada posada en aquesta

terra occitana, que els asseguraria, per altra part, l'accés a la Mediterrània, en uns moments, recordem-ho,

que el comerç s'estava desvetllant, i que els ports de Montpeller i Narbona podien ser peces clau de sortida

als productes que es mercadejaven a les fires del nord.

El Llenguadoc, doncs, tenia senyors propis però també hi havia a l'aguait senyors poderosos. Mai no es

féu res que, de prop o de lluny, pogués semblar una guerra de conquesta, franca i oberta, però molts dels

passos que es donaren, abans de la Croada i mentre aquesta va durar, foren prou explícits. Si no s'havia

produït un enfrontament clar, era pels maldecaps bèl·lics en què França i Catalunya estaven immergides i

que feia posposar qualsevol decisió d'intent d ocupació per a un imprecís més endavant, quan la lluita

contra els moros s'hagués esgotat, per part de la Corona d'Aragó, quan Normandia i Aquitània ja estiguessin

incorporades a França.

Qui dominava el Llenguadoc era la dinastia dels Ramon, que, en el moment de la Croada, estava a les

mans de Ramon VI. Aquesta dinastia ramoniana sembla que venia d'un comte carolingi de Llemotges que

Carlemany havia instal·lat a Tolosa i que d'administrador regional de* l'Imperí havia arribat a senyor feudal.

Els Ramon de Tolosa aniran adquirint domini sobre els altres senyors del Llenguadoc, consolidant el seu

llinatge, ampliant territori i creixent en prestigi i poder. Seran també catòlics de mena, cosa que no és inútil

establir des d'un principi, per tots els problemes herètics que vindran i que cauran sobre les espatlles de

Ramon VI primer, i del seu fill, després. Per confirmar les arrels profundament cristianes dels Ramon,

només cal recordar que el primer príncep que va subscriure la idea d'anar a Terra Santa fou precisament

Ramon IV, el que ja anomenaven llavors, «el rei sense corona del Midi». És cert: les paraules que feren de

senyera per als croats de la primera volada foren pronunciades per Adhemar de Montelh, bisbe del Pui i

legat personal del comte de Tolosa. Foren aquelles «Déu ho vol!». Ramon IV, tal i com volia, va anar a Terra

Santa i ja no va voler tornar més a Tolosa. Va dir que volia «combatre fins a la mort els enemics de Crist» i

així fou: el 20 de febrer de 1105, Ramon de Sant Geli, comte de Tolosa, moria a Trípoli. El seu fill gran,

Bertran, abandonà també el comtat per prosseguir el combat contra els infidels i tampoc en tornà. El seu

germà, Alfons-Jordà —el nom del qual ja no pot ser més explícit— hi anirà més tard i tindrà la mateixa

trista —o venturosa— fi dels seus parents: morir a la vista de Terra Santa. Ramon V, el pare de Ramon VI es

queda a casa per les escomeses que rep de tot arreu. Es passa la vida defensant-se dels anglesos, és a dir,

dels normands que senyorejaven a Aquitània. Els catalans, per via pròpia o per mitjà dels seus vassalls

Trencavell, Foix i Comenge, li fan també la vida impossible. Per si fos poc, comença a tenir els primers

problemes amb uns certs herètics anomenats càtars i pensa fer causa comuna amb el rei de França i el

Papat. Aquest darrer maldecap s acaba amb una flagel·lació pública de Pere Mauran, cap de turc de la re-

pressió, el qual és enviat a Terra Santa per un període de tres anys. Quan Mauran torna a Tolosa els

ciutadans de la vila l'elegeixen cònsol. Ramon V no va adonar-se'n mai, de lextensió i la importància del

catarisme que aclapararia el seu fill.

Ramon VI succeeix al seu pare l'any 1194 i es troba al cap d'un estat que havia aconseguit el màxim de

territori de la seva història, amb una sensació de potència equiparable a la dels seus poderosos veïns del

nord i del sud. Si hem de creure els cronistes, Ramon VI era «un príncep intel·ligent, brillant, bo, sensat,

però versàtil i feble. Amic de les arts i les lletres, a la seva cort té els millors trobadors del seu temps. Fa

contractes matrimonials, sota el grau de la seva fantasia i interès. Es diverteix com discuteixen monjos

catòlics i ministres càtars». Hi ha opinions de tots els gustos sobre Ramon VI. Pierre des Vaux de Cernay, el

despietat cronista de la Croada en manifesta una, gens sorprenent: «Ramon VI és membre del Diable, fill de

la perdició, criminal endurit, calaix ple de pecats...» El mateix Innocen-ci III deixa a banda la caritat

cristiana quan li escriu, el maig de 1207. Comença ben «afectuosament»: «Tirà impiu i cruel, home pestilent i

insensat.»

L'altra cara, contemporània, de la medalla. El cronista poeta Guillem de Tudela, l'autor de la «Chanson»

de la Croada, ens dóna a conèixer l'estima del poble de Tolosa, en explicar-nos com van rebre els ciutadans

el seu comte el novembre de 1217, uns mesos després del setge de Beaucaire, la primera desfeta dels croats

des que havia començat la Croada:

/ quan el comte entra pels portals voltats

tot el poble hi va, grans i petits,

els barons i les dames, les dones i els marits

s'agenollen davant d'ell, besant els seus vestits i els seus peus, cames, braços, mans i dits.

Quan mor el seu pare, Ramon ja té trenta-vuit anys i, per tant, ja és un home madur, sobretot pensant

en 1 època. D una neta ascendència catòlica, nét d'Alfons-Jordà i besnét de Ramon IV, es fa difícil creure

que estigués tocat per l'heretgia càtara. Es va casar cinc vegades, cosa que li retreuen els historiadors enemics

i, naturalment, encara veuen amb més mals ulls les dues vegades que va repudiar les seves mullers Beatriu

i la filla del rei de Xipre. Ramon VI apareix com un príncep que es mou dubtós, confós, en dues direccions:

per un cantó vol viure dintre de l'Església i no trencar cap lligam important amb ella. Quan seguirem els

esdeveniments de la Croada veurem les moltes vegades que s'empassa imposicions, afronta càstigs

infamants, invocant a tort i a dret la seva fe catòlica. Per l'altra banda viu entre els seus, al mig dels nobles i

burgesos, prop del poble menut, tots aquests molt treballats per l'heretgia, i és tolerant per a ésser coherent

amb la societat d'aquest Llenguadoc, que Ramon estimava pregonament. Aquesta societat que segons

Vicaire, el millor historiador de sant Domènec, és «d'una dolcesa i d'una facilitat de viure que gairebé són

úniques a l'època, en tot Europa».

Aquesta mena de contradicció profunda entre les dues conviccions, la de les seves creences religioses i la

de les seves creences vitals, serà el gran drama de Ramon VI, però alhora el gran drama del seu país, que

combregava, fil per randa, amb els mateixos sentiments del seu comte. Aquesta contradicció fou, també, la

causa de la irritació d'Innocen-ci III i per tant un dels motius de la convocatòria de la Croada. A Ramon VI,

se li retreu que «no pot ni s'atreveix a fer res» contra l'abandonament de la fe per part de molts dels seus

amics i fidels. El seu fill Ramon VII serà molt més clar: dirà que «voluntàriament no vol fer res». En aquest,

la posició tancada és fruit de l'amargor i de la desfeta, d'íntima rebel·lió contra els «altres», siguin senyors

francesos, sigui l'Església. Però en l'actitud del pare no sabem veure raons

secretes o herètiques que sostinguin la seva conducta contradictòria, de dubte, de tebior.

La veritat és que a la vetlla de la Croada, el papa Inno-cenci III, el seu gran protagonista, està convençut

que no pot comptar amb Ramon VI. I els bisbes del Llenguadoc seran els primers a atiar la malevolència

contra el comte de Tolosa. Arriben a manifestar que «l'Església no podrà tenir tranquil·litat mentre aquest

home infamant disposi del comtat de Tolosa».

Al costat mateix del comtat de Tolosa i no sempre al costat de Ramon VI, hi trobem la dinastia dels

Trencavell. Ra-mons i Trencavells estaven lligats per llaços d'amistat i família, encara que excessivament

trencadissos. Al mateix any que moria Ramon V i prenia les regnes del comtat el seu fill Ramon, també

desapareixia el vescomte Roger II, que era casat amb la germana de Ramon VI. Ramon-Roger, el seu fill, als

nou anys esdevingué hereu. Tres anys més tard moria la seva mare Adelaida de Tolosa i l'adolescent era

posat sota la tutoria de Bertran de Saissac, seguint els desigs testamentaris del pare, Roger II. Bé, Saissac

pudia a càtar a desdir, tal i com ens ho manifesten els cronistes cro-ats. La conseqüència és clara: si Saissac

és escollit com a mentor de Ramon-Roger, els Trencavell també estan tocats.

És clar que també hi ha qui diu que el vescomte d'Albí, Carcassona i Besiers va ser fidel a l'Església, fos

qui fos el seu tutor. Així ho afirma «l'altre» cronista, Guillem de Tudela, prenent testimoni de «molts clergues

i molts canonges que viuen en els claustres». La situació de Ramon-Roger era similar a la del seu oncle

Ramon, però amb una gran diferència: el país del vescomte estava molt més penetrat pel catarisme, sobretot

en la petita noblesa i la gent benestant. El poble menut, més o menys, en un domini i l'altre, fa la impressió

que ja havia elegit el catarisme com a alternativa. Guillem de Tudela expressa els problemes del jove

vescomte dient: «en raó de la seva tendra edat es familiaritzava amb tothom del seu país; ells jugaven amb

ell com si fos un més. També és veritat que tots els seus cavallers donaven asil als herètics al seu castell».

Una vegada més es fa notar la convivència que hi havia entre senyor i cavallers, al mateix temps que

s'assenyala en forma clara l'altra convivència: la de cavallers i càtars. Està demostrat, sigui per la joventut

de Ramon-Roger —quan comença la Croada només tenia vint-i-quatre anys—, sigui per l'aire «democràtic»

que envoltava el país, que Guillem de Puillorenç —cronista dels croats— té més raó que un sant quan diu

que «els anys que precediren a la Croada, res no havia destorbat la propagació de l'heretgia».

Molt diferent era l'aire que corria per Narbona i el seu reduït vescomtat. El vescomtat de Narbona

compartia el domini de dos senyors: el vescomte i el bisbe. Però mentre que el petit territori conferia poca

importància al senyor civil, el representant religiós tenia gran categoria: Narbona era la seu de l'arquebisbat

del Llenguadoc, amb amplis poders de jurisdicció eclesiàstica sobre territoris del seu entorn. En el temps de

la Croada, el poder civil estava a les mans dels Lara i concretament en les d'Aimeric de Lara, que l'havia

heretat de la seva tia Ermengarda de Narbona. L'altre senyor, l'eclesiàstic, era un personatge summament

interessant. Es tracta de Berenguer, fill natural de Ramon Berenguer IV, el que va cristal·litzar la unió de

Catalunya i Aragó. Per tant, és germanastre d'Alfons el Cast i, en certa mesura, oncle de Pere I. La carrera

dels fills naturals reials era, en molts casos, la carrera eclesiàstica, i en aquest cas es pot dir que Berenguer

hi va fer bona carrera. Després de passar per diferents dignitats menors arriba a ser bisbe de Lleida i d'aquí

és catapultat a la seu territorial de Narbona, d'on és arquebisbe des de l'any 1191.

Berenguer, que devia tenir força virtuts religioses, va fer-se notar, però, per les seves inclinacions

humanes, i so-bresortí fora mesura pel seu afany pels diners. Hi ha una carta ben clara, com totes les

d'Innocenci III, retratant el seu representant: «Però la causa de tots els mals [del Llenguadoc] està en

l'arquebisbe de Narbona: és un home que no coneix altre Déu que el diner; en lloc de cor hi té un

por-tamonedes. Després de deu anys (...) no ha visitat ni una sola vegada la seva diòcesi (...) Quan una

església queda vacant s'absté de nomenar titular i així s'aprofita de les rendes. En la seva diòcesi monjos i

canonges refusen l'hàbit, conviuen amb dones, practiquen la usura...»

A Berenguer li agradaven els dinerons, és ben cert. Sempre va tenir molt interès a continuar regint altres

institucions que no tenien res a veure amb Narbona. Així, tot i ser molt lluny de la seu arquebisbal,

Berenguer va mantenir-se abat de Montearagon, un monestir de monjos regulars, a Osca. Era un monestir

molt ric i Berenguer hi feia molts viatges i moltes estades, fent arqueig.

Berenguer sucumbia al pecat de l'avarícia, però d'una manera ben diferent tractava els problemes de la

fe, especialment tot el que feia referència a l'heretgia. Pel seu costat, el vescomte Aimeric mirava de seguir

les pautes ortodoxes dels seus admirats francesos del nord. Així, l'un i l'altre assoliren que en la ciutat i en

el seu territori l'heretgia agafés poca volada.

D'una banda anem a l'altra. Del petit vescomtat de Narbona al no gaire més gran comtat de Foix. Els

Foix eren originaris de Carcassona, tot quedava a casa. En el temps de la Croada regnava aquí el comte

Ramon-Roger, i tothom està d'acord a afirmar que no sols la gent del país, sinó els mateixos comtes eren,

més o menys, càtars. Cosa que tant Ramon-Roger com el seu fill Roger-Bernat, que el va succeir durant la

Croada, varen negar d'una forma absoluta i enèrgica. Com els de Tolosa, com els Trencavell, s'oposaren a

les forces de la Croada i és prou conegut que els fats no els afavoriren. També és veritat que la qualificació

donada d'heretges als comtes de Foix és una qüestió de dones, en el bon sentit de la paraula. És cert i real

que hi ha tres dones, almenys, que giren a l'entorn dels Foix i que d'una manera declarada eren càtares. La

primera, Felipa de Foix, dona de Ramon-Roger i mare de Roger-Bernat. La segona, Esclar-monda de Foix,

germana i tia respectivament dels comtes, i la darrera, Ermessenda de Castellbò, la dona catalana de

Roger-Bernat. Aquestes tres dames, d'una importància indiscutible en la petita cort del Pirineu, són càtares

convençudes, i així ho admeten, en els seus escrits de descàr-

rec, els seus marits i el seu germà. Per exemple, Ramon-Roger afirma, referent a la seva germana

Esclarmonda, l'any 1215: «si la meva germana ha estat mal aconsellada i ha estat pecadora, com fou veritat,

jo no dec, pels seus pecats, arruïnar-me».

Força anys més tard, concretament el 1241, davant els inquisidors, Roger-Bernat no deixa gaire ben

parada Er-messenda. Al sumari inquisidor es pot llegir el següent: «Roger-Bernat diu no haver vist la

comtessa, la seva dona, després que ella esdevingués herètica i que des de-llavors ell no li va donar mai més

res, fos el que fos...» De les tres famoses dames, sens dubte la més compromesa amb el catarisme actiu fou

Esclarmonda, que en enviudar del seu marit, just a finals del segle xii, es féu «cristiana» i, rebent el

«consolamentum», esdevingué «perfecta». Esclarmonda esdevé un mite per als historiadors llenguadocians,

personificant la Dama de les corts d'Amor, la inspiradora dels trobadors, la Bella.

Ja només ens queden per presentar els dos regnes externs al Llenguadoc, atents, però, a tot el que hi

succeïa. En temps de la Croada, Felip August era el rei de França. L any 1180 moria el seu pare Lluís VII,

dit el Jove, que havia estat casat amb aquella figura de novel·la, digna de Walter Scott, que fou Elionor

d'Aquitània, una dama occitana de ponent, amiga de trobadors i poetes... i col·leccionista d amants re-gis.

Felip II era anomenat l'August perquè va augmentar el minso territori capet, primer a costa de la

Normandia, i després amb la conquesta del ducat de Bretanya. La batalla de Bouvines, desenvolupada en

els moments més vius de la Croada, assegurà la consolidació del Regne de França, a cobert dels anglesos,

alhora que frenava qualsevol mala idea que pogués tenir l'Imperi Germànic, a l'altre cantó d'Europa. Felip

August és el primer rei de la nova França que pot respirar a fons.

Ara per ara, però, els seus principals problemes continuen centrats en el nord de França, i els fets de

l'heretgia en el Llenguadoc no li fan perdre el son. El maig de 1204, el papa Innocenci III, memorable

escriptor de cartes, li n'escriu una fent-li notar el terrible estat de la terra occitana i com, no refiant-se gens

dels senyors del país, li demana que actuï amb la responsabilitat de rei de França. Felip li va contestar amb

evasives i el papa hi tornaria a la càrrega moltes vegades, la més significativa l'any 1207, quan ni la mateixa

tasca pacificadora de Domènec de Guzman havia obtingut cap resultat. La contesta sempre serà la mateixa:

excuses amables, afligint-se per no poder estar al costat del seu «amantíssim Pare», però palesant que Felip

no volia entrar en croades. Fins i tot en el moment crucial, quan s'esdevé la mort del legat papal Pere de

Castellnou, i Innocenci, en una altra carta, li explica tots els detalls de l'assassinat, esperant que, ara sí,

«respondrà moralment» a la petició papal d'ocupar militarment el Llenguadoc, Felip II no es mou. I

l'oferiment d'Innocenci III no era pas banal: «No dubteu de fer sentir al comte de Tolosa el pes de la força

reial, apoderant-vos de les terres que ocupa.»

Malgrat aquesta sibil·lina oferta, el rei francès no es deixa convèncer. Més aviat, en la seva resposta,

invalida la tesi major d'Innocenci III, posant en dubte l'heretgia de Ramon VI: «Vós no podeu despullar

Ramon de les seves possessions per la força de les armes, si no és després d'haver-li incoat procés i haver-lo

condemnat per heretge.» El papa, desesperat, li demana que, almenys, li enviï el seu fill, el príncep Lluís. La

contesta serà igualment negativa i com a recurs permetrà als barons del seu regne que vulguin que

responguin a la crida del papa. Més endavant, l'actitud dels successors de Felip August ja serà més clara i

decidida, més activa, aprofitant amb una senzilla conquesta la feina que altres havien fet, com una deliciosa

ofrena caiguda dels cels. Però aquesta realitat no ens pot amagar que, en el temps que es decideix tirar

endavant la Croada, l'actitud del rei francès estava ben lluny de la de fer el pas definitiu —obert o entre

bastidors— per tal que la guerra contra els càtars fos el primer moviment francès per annexionar-se el

Llenguadoc. Altres maldecaps tenia Felip II!

Ens queda per dibuixar la situació de la Corona d'Aragó quan s'inicia la Croada. El cap dels catalans i

aragonesos és

Pere I, dit el Catòlic. Pere I és una figura molt ben estudiada per la historiografia i del qual sembla que ja ho

sabem tot. Això no és obstacle perquè sigui una figura controvertida, amb historiadors amics i enemics.

Probablement l'interès en la figura del rei catòlic és més suscitat pels esdeveniments en què es va veure

compromès. I l'esdeveniment clau és precisament la seva intervenció en el conflicte càtar i el desastre de

Muret.

D'entrada, cal dir que Pere I és com una espècie de llampec dins la història, encara que un llampec

vibrant, ardit, temerari, «aimador de fembres», com dirà, després, el seu fill Jaume. Tot això rematat amb una

mort, si no heroica, sí digna d'un cavaller, i que per ella mateixa ja li va donar entrada a la posteritat

romàntica, literària i històrica. Potser el que més s'adiu amb el rei Pere és aquest qualificatiu de romàntic,

amb un salt anacrònic difícil de perdonar, però que defineix de dalt a baix el tarannà del personatge.

L'aurèola l'ha embolcallat tant que no ha deixat veure les seves mancances, que, dissortadament, eren tan

consistents com els seus atributs. Potser va ser Ramon d'Abadal qui, amb el seu estil sec però precís, va

acabar amb aquesta visió, per altra part típica dels nostres grans historiadors de la Renaixença. La seva

opinió és lapidària. Parlant del pare de Pere, Alfons el Cast, diu: «sembla impossible que Alfons pogués ésser

pare d'aquell arravatat, inconscient i funest Pere el Catòlic».

Sigui com sigui, Pere es va trobar dins de l'ull de l'huracà. I va fer molt per esquivar la tragèdia que,

pensem, veia venir clarament. Però era més home de batalles contra enemics a cavall que contra

desdibuixats heretges. Polèmiques i discussions no eren pas el seu fort, però va anar moltes vegades al

Llenguadoc per tal de parlar amb uns i altres —o amb tots alhora— i mirar de fer-los entrar en raó. Cal

convenir que el joc de Pere I no era pas fàcil: per un cantó tenia clar que el Llenguadoc formava part del

territori natural de l'expansió catalano-aragonesa. Comptar amb Ramon VI com a aliat era una suposició

difícil, però no impossible, com es confirmarà en les hores més negres de la

Croada. Els Trencavells eren uns aliats totals del rei catòlic: només calia esperar el moment oportú —potser

un matrimoni?— per passar de vassalls a simples súbdits territorials de la Corona. O sia que, parlant en

termes medievals, terres i homes podien arribar a dependre de Pere I, naturalment si estava al seu costat.

Per altra banda hi havia l'heretgia càtara, establerta, clara i creixent. I l'actitud irreductible d'Innocenci

III, el mateix papa que l'havia coronat. El problema de Pere I era el mateix que el de Ramon VI, amb tots els

matisos i els graus de diferència particulars, però igual en l'essencial. La Corona d'Aragó, com el Regne de

França, eren Estats joves, com els seus reis, amb empenta, i tot els venia de cara. El territori català anava

creixent i els cavallers de les quatre barres eren respectats i temuts en tot l'horitzó medieval: són els anys

daurats de conquesta, o reconquesta, de creativitat, que en aquell moment es definia en els ordres militar i

polític.

Hem fet un esbós de les forces polítiques que estaran presents en la Croada, moltes de les quals, com

hem vist, s'hi veuran involucrades contra el seu propi pensament i desig. Però hi ha una força política de la

qual no hem dit res: l'Església Catòlica. El joc que l'Església té a les mans, evidentment, encara que es

mogui per motius religiosos, és rabiosament polític. Innocenci III, des de Roma, decideix solucionar un

problema de primacia religiosa amb procediments polítics i amb escamots militars. Però l'Església està

defensant quelcom molt greu en aquest començament de segle xin: el ser o no ser de la seva hegemonia

religiosa, prou afectada ja per l'Islam. L'aparició i el desenvolupament del catarisme havia arribat a una

extensió i a una penetració, summament perilloses dins el Llenguadoc catòlic. A Llombardia, a l'Imperi

Germànic també hi havia greus arrels; a la Catalunya pirenaica i en les seves dues vessants, a la França del

nord, a la Provença també, encara que amb menys intensitat. En fi, el catarisme era present arreu.

El moment és únic per a l'Església. De caixa o faixa. Amb molts elements barrejats. Per tot això, sembla

oportú tractar aquesta «força política» dins la segona part, quan estudiarem en conjunt tot el fet religiós.

Per finalitzar aquest capítol i amb un desig d emmarcar el fet polític europeu del moment, seguint el

pensament del doctor Riu, deixeu-nos avançar que, a pocs anys del començament de la Croada (1209), hi

ha tres fets històrics que fixen, quasi definitivament, el dibuix del mosaic de l'Europa moderna. Sols tres

anys després, l'any 1212, s'esdevé la batalla de les Navas de Tolosa, on la coalició catòlica hispana, amb la

seva victòria, va determinar la fi del predomini àrab a la península. Un any després (1213) vindrà Muret, del

qual, naturalment, parlarem ben extensament més endavant. Però Muret va significar una frenada total al

desig de la Corona d'Aragó d'anar més enllà, cap al nord, i alhora va donar tots els trumfos als reis de

França, que els jugaren molt bé en el moment oportú i consolidaren la frontera meridional. I no passa més

d'un any (1214) que a Bouvines els francesos retallen pel nord i per l'est els seus límits, gairebé actuals.

1212, 1213, 1214, tres anys que, mentre la Croada feia la seva pròpia feina, la Història anava perfilant el

futur polític d'aquesta Europa Occidental.

4. L'ORIGINALITAT OCCITANA

En els capítols anteriors s'ha parlat a bastament d'aquesta nova «civilització», d'aquesta vida «brillant», en

una paraula de la forma de vida diferent que es desenrotllava en aquesta part de l'Occitània que, ben bé, pot

cobrir des del Llenguadoc fins a Provença, de Tolosa a Marsella. Amb paraules d'avui dia, en diríem el fet

diferencial occità.

Però hi ha una part de l'Aquitània que per dret d'honor ha de quedar inclosa dins aquest sentiment nou

d'entendre la vida. Ens referim a la cort radicada a Peitieu, Poitiers, regida per aquell extraordinari

personatge que fou Guilhem de Peitieu, duc d'Aquitània, considerat per tothom com el primer trobador del

qual es té notícia. Ja és prou significatiu que precisament sigui un gran senyor el qui obri la galeria de

trobadors, una forma evident de la literatura, el conreu de la qual agermana persones de diferent naixença.

I ja que estem confeccionant un carnet d'especificacions singulars, recordem el cas, si no únic, sí ben

excepcional, que un territori agafi el nom de la llengua que s'hi parla. La força i la singularitat d'una llengua

dóna nom a un país i no a la inversa, com acostuma a passar.

Manuel de Montoliu ens descriu en els seus estudis l'alt nivell de la llengua de cultura occitana, també

anomenada —segons les èpoques, els corrents literaris, etc.— llemosí, provençal... Però ens agrada més que

sigui un occità, Pèire Bec, qui ens ho expliqui: «l'occità medieval fou una gran llengua de civilització:

expressió duna comunitat humana original i suport d'una cultura que alliçona el món. Del segle xi al xiii

l'occità és realment la llengua tipus de la poesia lírica».

Tots els estudiosos estan d'acord a reconèixer aquest primer pas literari i avançat de la lírica occitana,

recolzada en la tasca dels trobadors. Però quan una llengua arriba a ser capdavantera literàriament, vol dir

també que és una llengua ben construïda, treballada des de baix, que té una base plena i rica. Ho podem

confirmar: la llengua dels trobadors no és un punt de partença, ni el resultat d'un canvi brusc; ni el mateix

duc d'Aquitània sorgeix del no-res; en tot cas pot ser la primera fita coneguda d'una llarga evolució alhora

lingüística, social i cultural: els primers passos són, indubtablement, ben anteriors.

Tenim altres referències que ens permeten d'entendre la força d'aquesta llengua vehicular que va

substituir el llatí en la seva funció oral primer i, més pausadament, en l'escrita: posseïm un gran nombre

d'escriptures, de costumaris, d'actes notarials diverses. Registres de recaptadors municipals, de

procediment, de deliberacions locals, etc, ens mostren que la punta brillant de l'iceberg trobadoresc s'as-

sentava sobre una cultura lingüística, parlada i escrita, absolutament normalitzada i desenvolupada. Molt

més, globalment, que la dels francesos del Nord. Un altre aspecte interessant són les gramàtiques que

apareixen també en aquest moment contemporani de la Croada, i que acaben d'arrodonir tot el conjunt de

la llengua.

Després de l'any 1244, l'any de la caiguda i el desastre de Montsegur, la decadència de la llengua

occitana no té remei. La força viva de l'expressió literària, que eren els trobadors, va minvar per arribar a

desaparèixer quan aquests van emmudir. El pas del temps i el rasclet que passaren una i altra vegada els

francesos va fer la resta: l'esmortiment d'una llengua que hauria d'esperar al segle xix per a ser

re-descoberta. La cort de Tolosa del segle xn, centre d'atracció literari, on els trobadors catalans i italians, a

més dels occitans, rebien i donaven el bo i millor del seu gai saber, emmudiria també. Allò que identificava

un poble i una cultura aniria, mica a mica però amb pas acordat i ferm, desapareixent. I així quedava ferida

de mort una llengua que, segons sembla, Dant pensava emprar per a escriure la Divina Comèdia.

Parlem ara, després de la llengua, del trobador. També ell és original i fou un element característic

d'aquesta nova forma de relacionar-se que es formà en aquestes terres meridionals. Per a conèixer bé què

són els trobadors i què és la poesia trobadoresca, res millor que posar-nos en mans del millor estudiós,

Martí de Riquer: «els poetes que integren la lírica provençal dels segles xn i xm són anomenats "trobadors", i

llur activitat literària és designada amb el mot "trobar", paral·lel del llatí "invenire" que significa "trobar"

(una cosa) i "crear literàriament". El nom de trobador s'estengué als autors de poesies cultes en llengua

vulgar».

El trobador componia el text de la poesia i també la música. Era, per tant, músic i poeta alhora. El

trobador era un professional de la literatura, que vol dir que vivia de la protecció i de les recompenses que

rebia a les diferents corts de nobles o cases de burgesos que l'acollien. Però, al costat d'aquests

professionals de la troba, sorgeixen els grans senyors que conreaven també la poesia lírica. La llarga llista

que, com sempre encapçala Guillem de Poitiers, va plena de noms il·lustres: Ricard Cor de Lleó, besnét del

Duc d'Aquitània, ja que era fill de la nostra amiga Elionar d'Aquitània, néta de Guillem; Raimbaut d'Auveng,

comte d'Orange, el mateix Folquet de Marsella, que començà de trobador i acabaria d'arquebisbe de Tolosa,

per a desgràcia de Ramon VI. Catalunya és el país on hi ha més senyors-trobadors, començant per Alfons el

Cast, un altre rei, Pere el Gran, i nobles com Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Huguet de

Mataplana, exemples de grans i petits senyors engrescats per la troba.

Tornant als professionals, el trobador, així que reunia uns certs mèrits artístics i aconseguia prestigi,

adquiria categoria social, i es barrejava amb tota classe de nobles d'origen. Cal no confondre el trobador

amb un altre professional: el joglar. Ens interessen els trobadors perquè són una manifestació original i

única d aquesta societat occitana que, a més a més, amb la seva aportació donà lloc a quelcom molt

especial, viu i també original: «l'amor cortès». El cavaller cortès i la dama cortesa són exemples de persones

que reuneixen un seguit de qualitats que la societat occitana medieval considera indispensables i dignes d'i-

mitar: noblesa, gallardia, generositat, lleialtat, elegància. Tots aquests atributs es concentren en un mot: la

cortesia. I quan la cortesia s'identifica amb l'amor neix la fin d'amor, o sigui, l'amor lleial. I aquesta fin d'amor

és un joc galant de tribut a la bellesa i a la noblesa de la dama. Es creen, en aquesta societat meridional,

uns conceptes nous de tracte social, de conducta refinada, que es porten a la pràctica i que foren tan

originals, tan propis, que amb la desfeta posterior a la Croada desaparegueren absolutament. L'exaltació

cortesa de la dama, però, anirà més enllà del temps i dels cercles literaris: els cistercencs anomenaran a la

Verge Maria «Notre Dame», una excelsa versió de la fin d'amor, i que s'ha conservat fins ara.

La cançó trobadoresca està influïda pel tarannà feudal, però va més enllà i amb l'ajuda que aporta al

naixement d'aquesta nova societat fa que s'allunyi de l'estricta jerarquia feudal. Quan Alfons el Cast debatia

poèticament amb el trobador llemosí Giraut de Bornelh, de llinatge humil, obre una escletxa per on entra

una nova convivència i anticipa un xic el que hi pot haver de veritat en el rerafons d'aquesta societat

occitana i que suposen molts estudiosos actuals: un cert concepte democràtic. Fernand Niel en parla: «Al

Llenguadoc de l'època hi ha un esperit de tolerància, un sentiment molt clar de la llibertat individual, un

govern de tendència democràtica en les ciutats...»

Anem omplint de detalls aquest bloc de notes. Per exemple, s'ha pogut demostrar que en el Llenguadoc

la quantitat de serfs que recobren la seva llibertat és més gran que en altres parts de França. (Els estudis

comparatius són gairebé sempre entre la França del Nord i el Midi.) Belperron, sarcàstic, assenyala el fet de

l'alliberament, encara que hi vol veure implicacions econòmiques: «si al rei francès li repugnava deixar

escapar la mínima parcel·la d autoritat, al Midi, els senyors, més liberals, més imbuïts del dret romà, més

necessitats de diners, acceptaven els rescats dels serfs. La qüestió que queda per debatre és saber si és

preferible ser lliure o estar segur de poder treballar i gaudir dels fruits del treball».

Belperron, malgrat la seva clara animadversió cap a tot el que tingui un tuf de meridional, és un

historiador brillant i ara, sense voler, ens introdueix en un aspecte interessant, també original: la

conservació de l'esperit romà dins Occitània. Que vol dir un respecte al dret —com ell ho manifesta— i que

vol dir fer-ne, del dret, un eix de conducta. S'ha volgut comparar la màxima reial del nord de França, «cap

terra sense senyor», amb la fórmula jurídica emprada a Occitània de «cap senyor sense propietat». Seguint

aquest raonament, el Nord seria més vinculant amb la feudalitat, basada en la subjecció de l'home al servei

del senyor, que a la vegada el protegeix. En canvi, el sentit meridional bas*at en la legislació romana afirma

els drets de l'individu i tot vol que s'estableixi en la força del contracte.

Aquests lligams afeblits entre senyor i vassalls, també es contemplen entre el senyor i les ciutats

occitanes, que formen comunitats aïllades, gairebé independents, sobre les quals el seu sobirà immediat,

per exemple el comte de Tolosa, té una autoritat quasi nul·la. Això fa dir a molts historiadors que el comtat

és un estat sense carcassa, on el poder central ha estat debilitat i es veu amb dificultats per tirar endavant.

Segons Labal, «a Occitània les institucions feudals han penetrat malament. Hi ha una resistència a fer ús

del jurament de vassallatge. En el contracte feudal es prefereix el pacte entre iguals, acords bilaterals de

poder a poder, més flexibles».

També hi ha una certa originalitat en les relacions entre l'Església i els senyors occitans. Hi ha, és clar,

un fet diferencial —un més. Al Llenguadoc es porta a terme el primer assaig de separació dels dos poders,

seguint el principi de reforma de l'Església postulada per Gregori VIL Però ho van entendre a la seva

manera: si la reforma volia acabar, per exemple, amb la submissió del clergat al poder senyo-rial en el

nomenament de rectors i bisbes, el comte de Tolosa començà per separar del seu Consell tots els eclesiàs-

tics. D'aquesta manera hi ha, a nivell institucional, un apartament, una dissociació entre senyors i Església.

Una altra característica occitana és el gran desenvolupament mercantil. El comerç, que s'apuntalava en

els dos grans centres de Tolosa i de Narbona, era fruit del creixement de la burgesia dins d'aquest arc

meridional. El gruix dels negocis entre Tolosa i la Mediterrània és considerable. El corredor llenguadocià, del

mar a la conca del Garona, és un paisatge ple de caravanes que lluiten per lliurar al més aviat possible les

primeres matèries que s'han acabat de desembarcar a Narbona, a Montpeller, i que s'encreuen amb els

transports que faran arribar els bots de vi, els farcells de teixits de llana, als vaixells ancorats als mateixos

ports.

Però aquest camí és transitat per altra gent. Gent forana que ja fa anys havia fressat el «cami roumieu», és

a dir, el camí dels pelegrins que s'adrecen per un cantó cap a Roma i que per l'altre, molt més batut,

s'encaminen cap a Com-postel·la. Aquests pelegrins, amb aquesta prosperitat tot just iniciada, ja no són

quatre bones ànimes que s'arribaven fins al Finisterre sinó que han crescut en quantitat i també en

exigències religioses i d'acolliment. Tolosa era un gran centre de pelegrinatge i s'esforçava, tant a la ciutat

com al seu entorn, a edificar esglésies, ermites i hospitals, és a dir, llocs on aquests viatgers s'hostatgessin.

Cap al segle xi, els pelegrins ja van començar a anar cap a Compostel·la, per visitar el sepulcre de Santiago.

Fins i tot s'edità una guia, El Camí de Sant Jaume, que aconsellava els viatgers sobre la millor ruta a seguir, la

puresa de les fonts locals, i els costums, hospitalaris o inhòspits dels natius que trobarien pel camí. Moltes

de les esglésies que es visitaven per la ruta guardaven relíquies de sants, i els pelegrins hi feien estada amb

l'esperança de curar-se de malalties —aquest era un dels motius del pelegrinatge— o simplement per anar

guanyant la salvació eterna, promesa per l'Església.

Al costat dels pelegrins, els penitents. Interessant figura medieval aquesta, molt estesa al Llenguadoc. El

professor Delaruelle la descriu: «compleixen la seva penitència treballant en la construcció d'un monestir, en

la reconstrucció duna església. Penitència que pot durar una quaresma. És una categoria social poc

coneguda però que donava a Tolosa un caràcter molt variat».

Penitents que construeixen monestirs, esglésies. Això ens porta a un fet cultural, no exactament propi,

no original d'Occitània, però que en aquesta regió va esclatar amb la mateixa força i meravella que a

Catalunya: l'art romànic. Que assoleix a finals del segle xn el moment més alt quant a quantitat de peces

arquitectòniques que flanquegen els camins de pelegrinatge i que presideixen ciutats, viles i pobles, com

també que arriba al punt més dolç de qualitat, d'avenços tècnics, cercant el seu màxim exponent. L'art

romànic és naïf i subtil, com els mateixos temps medievals. També és terrible de constatar que aquest art

romànic tan suau, tan pacífic, serà l'espectador petrificat d'una guerra de religió, dues paraules que són tan

difícils de conjugar.

Els pelegrinatges, els penitents, l'art romànic són peces que també juguen en aquest trencaclosques que

és el Llenguadoc al segle xm: són els signes evidents d'un cristianisme viu però també, com tantes coses a

Occitània, original i diferent.

Hem anat desgranant punts concrets per apuntar al nostre bloc de notes sobre les característiques

originals occitanes. En el conjunt de totes s'observa com un neguit especial per avançar en aquesta difícil

assignatura que és la de la llibertat personal i de grup. Si ens hi fixem bé, tots els aspectes apuntats

corresponen a un intent seriós en la història d'una societat civil per emergir; d'una ocasió on una fracció

notable del poble —volem dir tots: des dels nobles fins al poble menut— té la possibilitat d'incidir dins

l'ordre de les classes dirigents. Potser no exclusiu d'Occitània, però, almenys dins el marc polític de l'antiga

Gàl·lia, li correspon, de llarg, el mèrit de ser la primera que fa el pas endavant. Per això no ens ha

d'estranyar que, als ulls d'un meridional qualsevol, la Croada li arribés sota l'aspecte d una invasió bàrbara.

Com tampoc ens pot estranyar que els moderns historiadors que han estudiat el fet de la Croada hagin vist,

en el conflicte que oposava les dues meitats de França, un xoc entre la civilització i la barbàrie. Sembla

exagerat, però dóna la pista d aquesta originalitat occitana.

En el nom de Nostre Senyor Jesucrist. Portem al coneixement de tots, presents i per venir, que nos Foulque, per la gràcia

de Déu humil ministre de la seu de Tolosa, a fi d'extirpar la perversió de l'heretgia, desterrar els vicis, ensenyar els veritables

principis de la fe i inculcar als homes una conducta sana, instituïm c\ m a predicadors en la nostra diòcesi el germà Domènec i

els seus companys, el propòsit dels quals és viure com a religiosos dels que van a peu i predicar la paraula de veritat

evangèlica, dins una pobresa evangèlica. Volem que mentre ells estiguin predicant rebin del bisbat la seva subsis tència i tot el

que calgui... assignem a perpetuïtat als predicadors indicats i als qui pel zel del Senyor i l'amor de salvació de les ànimes es

disposin a complir, de la mateixa manera, el mateix ofici de predicació, la meitat de la tercera part del delme corresponent als

ornaments de totes les esglésies parroquials que depenen de nosaltres... Ja que una part dels delmes ha de ser distribuïda

als pobres, ens sentim obligats a donar-los als qui, per Crist, han escollit la pobresa evangèlica.

Carta dirigida a tots els sacerdots i lliurada a Domènec de Guzmàn (1215).

1. ELS PROBLEMES DE LA RELIGIÓ CATÒLICA

La dimensió actual de l'Església no correspon pas al moment medieval i menys encara a aquest segle XII,

el qual anem descobrint a mesura que ens hi anem apropant més. La realitat ens farà conèixer que

l'Església tenia un repte seriós, difícil, que ja feia temps que s'anava soscavant dins les seves essències i que

havia faltat el tremp necessari per a canviar el signe dels esdeveniments.

L'Edat Mitjana fou una època decisiva per a l'Església, per encarrilar el món cap al destí final propugnat.

Per un cantó perquè fou el moment en què s'expansionà, en què va anar cobrint el món occidental amb el

seu missatge i la seva organització. Per l'altre perquè la penetració en el món que apareix després de la

caiguda de l'Imperi Romà es fa més difícil davant el paganisme o les desviacions herètiques dels pobles

liquidadors de l'Imperi, els anomenats «bàrbars». Tots els avantatges del suport de l'organització romana es

perden a la caiguda de l'Imperi. No obstant això, hi havia unes bases ben consolidades i ben aprofitades per

a l'estructura eclesial, que serien d'un valor considerable.

A partir del segle iv comença una nova era per a l'Església. De perseguida, passa a ocupar un lloc de

privilegi. Esdevé la religió de l'Estat: la legislació romana, la peça més important del llegat de l'Imperi,

s'impregna d'idees cristianes. L'organització territorial de l'Església es desenvolupa sobre l'esquema de

l'organització imperial, creant una jerarquia anàloga a l'estatal. La civitas romana, la ciutat, fou la residència

del bisbe i el nucli del naixement de la diòcesi. Aquestes s'agruparen en províncies eclesiàstiques, calcades

de les províncies imperials i cal dir que les diòcesis foren llavors, i ho continuaren essent després, la base de

l'organització eclesial.

Si pensem que només serà un segle després que els pobles del Nord entraran a sang i a foc sobre

l'Imperi, caldrà reconèixer la gran tasca organitzadora establerta, amb tan poc de temps. El clergat rural, les

parròquies, les esglésies, els oratoris, tot fou creat en aquest segle. Sorgiren paral·lelament les esglésies

«privades» dels grans senyors rurals, el sosteniment de les quals asseguraven; origen però, d'un dels

problemes que cauran sobre l'Església del segle xi. L'entrada dels bàrbars va portar desconcert en aquesta

organització ben relligada, però amb la pintura fresca. També la tasca va ser de filigrana: «convertir» al

cristianisme els francs, els visigots, els llombards no va ser una feina fàcil, però es va realitzar: a

l'acabament del segle vi es pot dir que s'havia consolidat, una vegada més, el món eclesial dins l'univers

altomedieval. Gregori I, el Gran, un formidable administrador, aferma el poder papal i el poder romà, i as-

segura per sempre més la direcció única dins el món occidental, amb la dependència religiosa dels pobles

convertits, assentats en els nous marcs polítics en què s'havia fragmentat l'admirable estructura romana.

L'Església se n'havia sortit. Primer amb la simbiosi romana, després amb el món pagà i herètic. Hi va

haver un moment de creixement, que va haver de resistir poc temps després l'aïllament produït per la

fragmentació i per la irrupció de forces religioses antagonistes: pagans i herètics. Es va tirar endavant; però

el cristianisme de la «pax romana» ja no existia: calia acomodar les pròpies organitzacions locals al món

secular, mantenint, però, el lligam amb Roma. Eren temps en què els problemes organitzatius tenien

primacia sobre els estrictament religiosos: calia assegurar per sobre de tot la unitat del cristianisme, el seu

afermament territorial. Potser hi va haver una manera massa pràctica d'encarar la situació postromana.

Potser hi va haver més interès per l'expansió que per la qualitat religiosa de la mateixa creixença. Quan,

anys després, es va repetir, a escala reduïda, la simbiosi Església-Imperi, en accedir Car-lemany a la

direcció fàctica d'Occident, potser també es va jugar fort amb aquesta fórmula arcaica, però profitosa, de

l'anar de bracet amb el poder constituït.

Sigui quin sigui el precedent, la veritat és que després de l'ensulsiada del Sacre Imperi Romà, a la mort

de Carle-many, hi ha quelcom més que un desconcert en l'acció positiva de l'Església. Hi ha com un

afebliment davant la nova situació creada: el desmembrament de l'Imperi carolingi porta a dialogar amb

infinitat de reis i de senyors, integrants d'aquest món tan divers com és el món feudal. Acostumats a un sol

interlocutor, Carlemany, ara el mirall s'havia trencat en mil trossos i calia reflectir-se en cada un d'ells. I

calia anar amb molta cura: perquè el rei podia desaparèixer o acabar en senyor; pel contrari, aquell senyor,

per un enllaç familiar o per conquesta, podia esdevenir rei. Així de canviant era l'horitzó medieval als segles

x, xi i al mateix xn.

Amb la preocupació política de tenir al costat tots els reis i nobles «catòlics», potser des de Roma es va

descuidar l'organització clerical. Aquest fet, unit a l'altra constatació —s'anava negligint massa el seu

missatge cristià—, ens fa entrar en un moment especialment difícil, global, per a la bona salut de l'Església.

És en aquest moment que apare-gueren unes noves heretgies. No les heretgies dels primers segles del

cristianisme, quan, de fet, tot quedava reduït a una controvèrsia entre estudiosos i que podia acabar, com a

problema màxim, en la separació d'una colla de dissidents del si de l'Església, i sempre en l'ordre de les

idees. Ara seria diferent: els heretges no es presentaven per combatre un punt teològic, sinó que atacaven la

mateixa raó de ser de l'Església. Aquesta fou acusada de no saber transmetre el missatge cristià, que, deien,

no arribava, no podia arribar al poble, mitjançant la clerecia que exercia. Aquest poble comença a escoltar

noves veus, que li parlaven com ho feien els primers cristians: amb humilitat, amb simplicitat, amb

austeritat.

Aquesta és la situació real en què es trobava l'Església a tot arreu de l'Occident, dit de civilització

cristiana. Però, com sempre, hi ha punts més calents que els altres, hi ha àrees on el conflicte esdevé més

punyent. El nostre Llenguadoc era, precisament, el punt neuràlgic de la preocupació més profunda dels

homes que, des de Roma, eren conscients de la malura que s'estava estenent. Vegem què passava al

Llenguadoc, els anys anteriors a la Croada, i en matèria religiosa.

La reforma religiosa portada endavant per Gregori VII, el monjo Hildebrant, ens indica els camins per on

podem veure on es trobaven els problemes més evidents de la situació de l'Església. Aquests eren dos, sobre

tots els altres: el nicolaisme i la simonia. El nicolaisme afectava la major part del món clerical, tota la

jerarquia eclesiàstica de dalt a baix: la major part del clergat secular viuen com a laics, porten armes com

qualsevol soldat o senyor —tot dependrà de si és sacerdot o bisbe— i no respecten la regla del celibat. La

simonia és el comerç de les coses sagrades, l'esperit de lucre, el tràfic dels sagraments i la venda, al qui

pagui més, de càrrecs eclesiàstics i funcions religioses. En una i altra desviació eclesial, els laics hi

ajudaven, fent d'intermediaris, explotant santuaris, nomenant les jerarquies, fins i tot bisbes.

La reforma gregoriana, que entra a fons en el problema, crea les disposicions canòniques per acabar

amb aquestes formes. En alguns llocs tindrà una molt bona acollida i amb el pas dels anys es farà notar el

canvi de costums en clergues i nobles. Però no va anar de la mateixa manera en altres llocs, i un d'aquells

en què va costar més va ser precisament el Llenguadoc. Quan hem parlat de Berenguer de Narbona hem

vist un exemple important —recordem que era l'arquebisbe— de les anormalitats de la clerecia

llen-guadociana. El mateix Innocenci III, en una carta als seus legats, que es trobaven en terres de Tolosa,

el 6 de desembre de 1204 —gairebé cent cinquanta anys després de la reforma— parla d'una taxa que avui

ens sembla arbitrària i inconcebible: el dret de despulles. Sembla que els rectors es beneficiaven, a la mort

d'algun dels seus parroquians, d'allò que hi havia a la casa. Una taula, un banc, el mateix llit encara calent

del cos acabat de morir. El papa diu: «amb aquests costums la caritat del poble es refreda i la devoció

desapareix, creant escàndol entre clergues i fidels. Comprenc que l'ús és molt antic però si no es pot evitar,

que es faci en un moment més oportú que no pas en les circumstàncies que segueixen a la mort».

Potser no hi ha cap altre lloc com el Llenguadoc on gairebé totes les esglésies, les parròquies rurals,

estan sotmeses al poder de seglars. Aquestes darreres són propietat de les famílies nobles que les van

heretar junt amb el poble i que es consideren amb dret a explotar-les. Això, a la pràctica, vol dir que es

poden apropiar del que s'acostuma a dir «les rendes de l'altar», és a dir, la contribució per al sosteniment del

culte; que poden nomenar per ministre de la parròquia un dels seus homes, sigui o no eclesiàstic, i escollir

el més humil de tots, una ànima dòcil als seus interessos. Bernat de Claravall, uns anys abans de la

Croada, però ja en missió informativa pel Llenguadoc, intentant veure la realitat de l'extensió de l'heretgia

càtara, escriu a Roma: «les basíliques estan sense fidels, els fidels sense sacerdots, els sacerdots sense

honor, només es veuen cristians sense Crist».

Guillem de Puillorenç, el ja citat cronista de la Croada, també ens il·lustra sobre el descrèdit del clergat:

«les funcions sacerdotals inspiraven als laics un desdeny total i deien que preferien ser això o allò abans que

ser capellà. Quan els clergues apareixien en públic amagaven la seva petita tonsura pentinant-se els cabells

del darrera cap al front». Tampoc la jerarquia, els bisbes, se salvaven de la crítica dels seus contemporanis.

L'infatigable Innocenci III els blasma en una de les seves cartes: «cecs, gossos emmudits que no* saben ni

lladrar, simoníacs que venen la justícia, absolen el ric i condemnen el pobre. Els prelats són en aquesta

regió del Llenguadoc la riota dels laics».

El mateix concili d'Avinyó, celebrat en el mateix any que comença la Croada, l'any 1209, arriba a la

conclusió que són els bisbes els més evidents culpables i responsables de la difusió de l'heretgia. Fa, fins i

tot, una llista de totes les coses que valdrà més que oblidin a partir d'ara, ja que estaran prohibides: la

riquesa de l'arnès de les seves muntures, el contractar músics per a distreure'ls mentre mengen, «assistir» a

maitines des del llit, xerrar de frivolitats durant els oficis, autoritzar matrimonis il·legals, tolerar el

concubinat dels seus sacerdots, etc. També el concili envestia contra els sacerdots que no es diferenciaven,

externament, dels laics.

Un altre aspecte negatiu de les diòcesis del Llenguadoc era la seva mala organització. La diòcesi de

Tolosa, per exemple, tenia un territori immens i per mantenir el foc sagrat de la fe cristiana en aquests

límits hauria calgut un estol de prelats, de clergues dinàmics, que no hi eren, i els que hi havia no estaven

preparats. El mateix bisbe de Tolosa contestant a la invectiva d'Innocenci III diu que amb els mitjans

econòmics que té l'únic que «pot fer és viure com un burgès i prou». La realitat ja està apuntada abans: els

delmes que havia de recollir el bisbat, se'ls quedava el comte i els seus nobles, i es donava la paradoxa que

els ordes monàstics eren més rics que el mateix bisbat on estaven implantats. Poques fundacions religioses

s'havien implantat en el Llenguadoc. L'orde cistercenc, que podia millorar la situació en aquest país tan

necessitat d'una espiritualitat nova, es va instal·lar en terres per artigar de la vall de la Ga-rona i de l'Arieja,

per tant, terres «noves», amb poca població. Hi havia també un altre problema relligat amb els cistercencs:

les abadies que havien fundat en terres del Llenguadoc, les de Granselva, Fontfreda, Bulbona, etc, havien

estat aixecades i dirigides per monjos de Borgonya, de Lorena, de Xampanya, gent aliena al tarannà occità.

Amb el temps, gent del país es va incorporar a les grans comunitats, però l'esperit continuava essent del

Nord, amb la mentalitat preexistent. Un detall: els monjos cistercencs empren el llatí únicament. Els

cistercencs d'origen occità s'han convertit en estrangers en el seu país.

Els sacerdots, sotmesos a tots els «paranys» de la vida laica, eren uns pobres capellans sense instrucció,

incapacitats de respondre als arguments dels càtars. Alguns fins i tot es deixen convèncer per aquests. Paul

Labal, que ha fet una magnífica síntesi de la deficiència religiosa en el temps de la Croada, ens dóna a

conèixer uns casos concrets: «Arnau Huc, diaca dels heretges de Vilamur, havia estat abans sacerdot

catòlic; Adam Reinaud, capellà de Cadenac, va viure dos anys com un heretge investit; Arnau Baron, capellà

de Sant Michel, es divertia jugant a escacs amb perfectes...» Tot ens fa veure clar que la reforma gregoriana

no va calar a Occitània. Mentre que al nord del Loira, aquests moments de finals del segle xn són un temps

de profundes especulacions teològiques on brillen els noms de sant Bernat de Claravall i d'Huc de

Saint-Victor, no s'observa res de semblant al Llenguadoc, orfe de teòlegs. Les preocupacions van per un

altre cantó: bisbes i abats estan capficats a administrar les seves immenses fortunes. Senyors i prelats

menen conjuntament la mateixa vida fàcil sense cap inquietud per les regles més elementals de la moral. No

és gens estrany, doncs, que la gent, el poble menut, els menyspreï i que acabi per menysprear el que ells

representen. Si recordem que aquest desprestigi s'enquadra dins una societat amb un esperit de tolerància

inconegut fora d'aquí, una societat que té un elevat sentiment de llibertat individual, tot això plegat ens

dóna una idea aproximativa de la situació perillosa en què es trobava l'Església occitana i, per extensió, tot

l'ordre eclesial.

Per acabar aquest apartat trist i obac del moment religiós catòlic en terres occitanes, serà bo somriure

un xic amb una poesia típica dels goliards, aquells escolars vagabunds que es guanyaven la vida exercitant

la sàtira, com aquesta que transcrivim i traduïm sobre els prelats del segle xii. El poema és molt llarg, però

aquí va aquest botó de mostra:

Ja tenim promogut el monjo a bisbe; pàl·lid i amagrit pel dejuni,

li ha sorgit una dent sorollosa i insaciable;

engolint en sis queixalades, sis peixos grans,

consumint per sopar un lluç desmesurat,

guanyant en sols dos anys pes i greix,

a la imatge dels porcs afamats.

Ell que, en el claustre, bevia a la font,

ara fa amb molt de vi un gran diluvi,

i cal que el portin al llit, del braç, ebri.

Ara veureu venir per tropa de mil i mil

els seus parents i els seus nebots, dient:

«Sóc un parent del bisbe, sóc de la seva família.»

I aquest el fa canonge, l'altre tresorer.

Com és fàcil d entendre, junt amb aquest estat calamitós de la jerarquia i el clergat occitans, hi havia

altres nuclis, igualment eclesials, que s'adonaven del problema i de les derivacions clares que comportava:

ens referim a l'avanç de les heretgies, sobretot del catarisme. Hi havia veus que s aixecaven contra la

situació religiosa al Midi i aquestes veus arribaren a ser escoltades a Roma. Tenim diversos testimonis

aïllats, però potser ara és interessant centrar-nos a veure les primeres reaccions vaticanes: és evident que

aquestes pressuposen i resumeixen els altres testimonis. La més important és la sorgida de les actes del

tercer concili Laterà.

Aquest concili va tenir lloc a Roma, el mes de març de 1179. Fou un concili ecumènic amb intervenció de

bisbes de tot Thoritzó catòlic. Hi va haver vint-i-set resolucions, el que se'n diu «capítols». La part més

important de la discussió conciliar se l'emportà el catarisme, que s'estava estenent. Jedin ens resumeix el

contingut del capítol dedicat a l'heretgia càtara: «es fulmina l'anatema contra la secta dels càtars, propagada

pel sud de França, excomunió que s'estén també als qui tinguin tractes amb ells, i queden confiscats els

seus béns; qui prengui les armes contra ells queda sota la protecció eclesiàstica». És ben clar: els càtars,

trenta anys abans de la Croada, eren ja un greu problema, no local, sinó general, i per això, perquè eren un

problema que afectava la marxa de tota l'Església, es tractava en concili.

Els mitjans que empra la jerarquia eclesiàstica per combatre Theretgia càtara volen ser contundents:

després de l'acció religiosa (l'excomunió) hi ha la clara acció ofensiva pa-ramilitar (la benedicció als qui

persegueixin els heretges, amb la força de les armes). Queda prou explícit que l'Església tenia o pensava

tenir un llarg braç que arribava a tot arreu, el braç laic, els senyors i els reis que «havien» d'estar al seu

costat i a les seves ordres.

Innocenci III convoca concili l'any 1215. També es farà al Laterà i serà el quart. Aquest papa, d'una

intel·ligència molt fina, vol que aquest concili sigui sonat. Per començar convoca els bisbes d'Occident i «els

d'Orient», els superiors dels grans monestirs i els reis cristians. Vol que sigui un gran concili «amb el desig

de celebrar la Pasqua abans de patir», pressentint la seva mort, l'any següent. Els grecs, però, no hi anaren.

A més a més d'un gran concili fou un concili gran: gairebé 500 bisbes, 800 abats, els reis de tots els països

importants. En tres sessions, 11, 20 i 30 de novembre, s'acordaren 70 capítols. El primer tema que es tracta

és el dels càtars —cal recordar que estem en temps de la Croada—, amb una professió de fe, que inaugura

el concili, contra ells. Es dóna, després, en capítol, tot el que fa referència als càtars amb una satisfacció

evident sobre la marxa de la Croada, però també amb una impressió que plana sobre el concili: es guanyen

batalles però l'heretgia no s'acaba. És més: sembla que roman força estable. I es comença a parlar sobre la

possibilitat d'emprar sistemes paral·lels i que poden ajudar a l'extermini: es parla de procediments

inquisitorials.

Hem esmentat els concilis, en què es fa evident la preocupació sobre l'assumpte càtar, i potser és hora

que parlem de l'home que va portar la iniciativa per lluitar per la renovació de l'Església, incloent el

desmembrament de l'heretgia càtara. Ens referim al nostre conegut Innocenci III.

Celestí III va morir l'any 1198 i a les portes de la mort havia recomanat al Sacre Col·legi que elegissin un

vell cardenal. Ho devia dir molt fluixet ja que el conclave es va decantar per un home encara jove, el

cardenal Lotario de Segni, de trenta-set anys. Giovanni Lotario de Segni, comte de Segni, nascut el 1160 a

Anagni, Frosinone, al sud-est de Roma, va ser el successor de Pere amb el nom d'Innocenci III. Als trenta

anys, el seu oncle, el papa Climent III, el va nomenar cardenal. Era un home de caràcter, intel·ligent, gens

amic de les riqueses, d'una gran capacitat de treball. Es creu que els cardenals varen escollir un gran

jurista, un home d'acció i d'iniciativa.

Però malgrat això era un home pessimista. No creia gaire en moltes de les virtuts humanes, potser el

realisme de l'executiu el feia passar per pessimista. En una carta a Felip August —quin llarg epistolari va

tenir amb el rei de França!— li deia, obrint-li el cor, el següent: «la misèria és el destí de l'home. Modelat de

terra, concebut en el pecat, nascut per al càstig, fa el dany que hauria d'evitar. La naturalesa humana cada

vegada està més corrompuda».

Però és un pessimista lluitador. Pel seu origen noble creu en les virtuts de les armes quan aquestes són

guiades per Déu. Creu en l'efecte beneficiós de les croades, l'expressió més evident del «populus christianus» per

la reconquesta dels llocs sagrats. Innocenci III creu, també, que el Papat és el centre rector; les seves

paraules no poden ser més explícites: «La Santa Seu està situada entre Déu i l'home; per sota de Déu, però

per sobre de l'home.» Posà a la pràctica des del seu adveniment tots aquests principis, posant fil a l'agulla al

protagonisme suficient per acabar amb els mals evidents que patia l'Església.

Ens interessa particularment com enfoca la resolució del tema més candent: el de l'heretgia càtara.

Primer de tot s'adona que per combatre els càtars no podrà comptar amb l'ajuda incondicionada del poder

civil: no veu com es farà amb la força coercitiva in situ que declari proscrits els heretges i confiscats els seus

béns. Perquè aquesta és la primera decisió papal en el decretal de Viterbo, Vergentis in se-nium: intimidar els

heretges amb la força. Al Llenguadoc, els bisbes fan el ronse.

Quan els esforços diplomàtics directes esdevenen inútils Innocenci III passa una vegada més a l'acció;

no és home per a quedar-se parat. Comença la sèrie de viatges d'exploració dels legats papals. Són gent de

tota la seva confiança, amb plens poders que començaran per exhortar els bisbes i acabaran per

enfrontar-se als nobles occitans. Els primers legats fan poca feina i el papa s'impacienta. Llavors pensa en

els cistercencs.

Comença amb dos germans de l'abadia de Fontfreda, Raül de Fontfreda i Pere de Castellnou, i després

s'hi afegeix Arnau Almaric, l'abat de Citeaux, que agafa les regnes, amb més poders, per combatre l'heretgia.

De moment i davant l'apatia civil, opten per reforçar la predicació, conscients que l'arma més efectiva dels

càtars és aquest anar de casa en casa predicant el seu evangelisme.

El cap de la legació, Arnau Almaric, coneix el país: procedeix d'una família noble amb parentiu amb els

vescomtes de Narbona. Fou abat de Poblet, de l'abadia tolosana de Granselva; a més, la dignitat màxima

dins l'orde, el ser abat de Citeaux, conferia a la missió tota la importància que desitjava Innocenci III. Però...

Arnau Almaric era, també, un home intransigent, tan dur com el papa mateix, massa amic d'entrar en

acció, massa amic de la repressió. Per altre cantó, el Cister, que havia començat amb un formidable desdeny

del món, ara havia assolit un alt nivell i, per tant, havia entrat en un greu perill: el gust del poder. Potser ni

l'home ni l'orde eren els més apropiats per convèncer aquesta societat «corrompuda per l'heretgia», però que

es movia en un pla més senzill, més planer. En la mateixa línia dels legats, i per l'acció decidida d'Almaric,

el nou bisbe to-losà Folquet de Marsella completa l'equip cistercenc que ha de combatre l'heretgia. Folquet

també és occità i amb una història certament interessant: fill d'un mercader mar-sellès, trobador en la seva

joventut, aimador de belleses terrenals. Passada l'edat novella va arribar el temps de la conversió i l'any

1195 es va fer cistercenc. Puillorenç diu d'ell que arriba a Tolosa «no a portar una mala pau, sinó una bona

espasa». El papa, Almaric i Folquet parlen el mateix idioma: si cal, no s'aturaran per a res.

Passa el temps i tot segueix igual. Tenen una reunió el

1204 a Besiers amb Pere I de Catalunya-Aragó amb molt bons resultats dialèctics però sense cap resolució

positiva. Arribem a l'any 1206 i res s'havia fet de positiu. Es troben a Montpeller per discutir què s'ha de fer,

si és millor plegar —el que preconitzen els cistercencs de la Fontfreda—, quan entra en escena el segon

personatge catòlic decisiu dins l'ordre de la repressió de l'heretgia càtara: Domènec de Guzmàn.

Domènec de Guzman arribava a Montpeller amb el seu bisbe Dídac d'Osma, després d'una passejada

per Europa. Eren a Montpeller ja en viatge de tornada. Tot plegat, dos anys. En la ciutat nadiua de Jaume I,

el bisbe i el sots-prior d'Osma es troben amb els legats a punt de fer les maletes. I en aquesta trobada hi ha

un gir en l'acció contra l'arrelament de l'heretgia. Gir que complaurà molt Innocenci III: primer perquè es

procedirà amb l'eficàcia de la predicació; després perquè, si falla aquesta, malgrat l'esforç real i enco-miàstic

de Domènec, podrà jugar sense cap escrúpol de consciència amb el que havia de ser el seu més íntim afany:

resoldre l'heretgia a la valenta, convocant la Croada. Jordi Ventura ens explica la trobada: «el bisbe d'Osma

demanà als legats les peculiaritats de l'heretgia, es féu donar precisions sobre la vida dels càtars, que sota

un aspecte de pobresa i modèstia tocaven el cor dels homes, i aconsellà als cistercencs ensenyar com ho feia

el diví Mestre; anar a peu, sense diners, com ho feien els apòstols.»

Vaux de Cernay, el també cronista de la Croada, diu que els monjos protestaren i que l'abat del Cister

tirà el guant: «si algú autoritzat vol precedir-nos en aquest camí, el seguirem». Dídac i Domènec no s'ho van

fer dir dues vegades i d'aquesta manera els prelats castellans iniciaren una nova predicació. Aviat dotze

monjos de Citeaux s'hi ajuntaren, anant pels camins, el cap descobert, els peus nus, el bastó a la mà,

avançant lentament pels camins occitans. Domènec es va quedar sense la companyia del seu bisbe, que

havia de tornar a Osma. Els legats també tenien la seva pròpia feina i així va ser que Domènec i uns quants

cistercencs van afrontar sols la predicació. Tampoc varen obtenir grans resultats, malgrat la seva gran

dedicació en un territori hostil, desconegut, en una civilització diferent de la que Domènec coneixia a

Castella. Un altre aspecte interessant de la manera com pretén Domènec eradicar el catarisme és que no

defuig el contacte i que organitza trobades i autèntiques conferències amb perfectes càtars, per tal de

convèncer pels raonaments. Així l'any 1207 es reuneix amb la flor i nata del catarisme a Montreal: hi

assisteixen el famós Gilabert de Castres, llavors bisbe càtar de Tolosa, Pons Jordà, diaca, Ot, predicador de

la Muntanya Negra, Benet de Termes, evangelitzador del Rasés. Dos nobles i dos burgesos de Montreal

formen el jurat. S'hi estan quinze dies i els resultats són nuls. No es convencen i els jutges es neguen a

emetre sentència. A Servian, més tard i en un altre col·loqui, Domènec arrasa: cent cinquanta càtars

abjuren i fins i tot l'interlocutor del sant té perill d'acabar penjat.

Domènec s'instal·la al bell mig de l'heretgia, a Fanjeaux, al Lauragues, un petit poble encimbellat sobre

un petit turó que domina tota la plana. Allà sota, perfectament visible, hi ha l'humil santuari de Pruïlla,

originàriament una casa on dones perfectes alliçonaven noies càtares, però Domènec convertí les estadantes

i la casa en el primer convent de dominics, en aquest cas dominiques. Malgrat tot l'esforç de Domènec, hi

havia massa feina per a uns pocs homes que, això sí, estaven tan delerosos de tirar la feina endavant com

ell mateix. Al Llenguadoc del segle xra, no passa de ser una meravellosa aventura amb resultats bons però

massa diluïts dins la gran extensió càtara. Domènec, però, infatigable, continua la seva predicació en el

moment en què Pere de Castellnou retorna a l'escenari, no per predicar, sinó per fer política amb els nobles,

forçant un jurament de pau que ben bé sap que no podrà obtenir. El primer que s'hi nega és el comte de

Tolosa, i l'excomuniquen. Esforços d'una banda i de l'altra: uns perquè juri, l'altre perquè li aixequin

l'ex-comunió. Es troben en terres provençals, a Sant Geli, Ramon de Tolosa i Pere de Castellnou. Tampoc

s'entenen. I el 15 de gener del 1208, quan el legat es preparava per travessar el riu, cau ferit de mort per

una llança, brandada per un gentilhome tolosà. A l'alba el legat del papa agonitzava. Innocenci III deia:

prou!

La carta que el papa dirigeix als arquebisbes de Narbona, Arles, Embrun, Lió, i també als comtes,

barons i ciutats del regne de França és la promulgació solemne de la indulgència de la croada a favor de tots

els qui prenguin les armes per combatre l'heretgia càtara. Vet aquí una part significativa de la carta:

«...desposseir-los de les seves terres perquè habitants catòlics substitueixin els heretges il·luminats. Us

prometem la remissió dels vostres pecats a fi i efecte que sense més dilacions pareu aquest perill. Amb més

fermesa encara que als sarraïns, ja que són més perillosos, combateu els heretges amb mà dura i el braç

tens...»

Ens quedem aquí, en el moment violent de la convocatòria de la Croada. Hem intentat donar una imatge

de la situació religiosa en el Llenguadoc i de les reaccions catòliques portades endavant per aquest

personatge subjugant que fou Innocenci III i per la figura cristiana que fou sant Domènec. D'un i de l'altre

tindrem més ocasions de parlar-ne.

2. LES HERETGIES MEDIEVALS

Hem parlat fa poc de les heretgies medievals i de les seves característiques, tan diferents, de les de

l'Església antiga. Ho recordem: en l'Església primitiva les heretgies sorgien d'una anàlisi intel·lectual —el

món filosòfic grec com a rerafons— i, generalment, afectaven un clergat estudiós que s'entrebancava amb

alguna posició teològica. A l'Edat Mitjana les heretgies venien de la mà de la gent del poble, que no estava

d'acord amb el clergat i la jerarquia que veia pel seu entorn. En no creure en els ministres no creien en el

missatge.

El catarisme és una més de les moltes heretgies que van néixer al llarg del segle xii. Aquí no en

parlarem, ja que creiem que es mereix un tractament a part. Però sí que donarem una ullada als més

importants desviaments de l'època per tenir una idea general sobre el moment herètic que es vivia.

Davant del desencís generalitzat i explicat en les pàgines precedents, la gent més inquieta cerca

solucions i es parla de Robert d'Abrissel, de Pere de Bruis, del monjo Enric, d'Arnaldo da Brèscia; dels

moviments dels humils a Milà, que arribaran a crear els Pobres Llombards, els quals influiran els valdesos

de Lió; dels germans Clement i Ebrard; d'Eon de Stella, a la Bretanya. També es parla de Joaquim de Fiore,

cistercenc calabrès. Tots aquests moviments eren evangèlics, és a dir, eren d'inspiració cristiana. Pretenien

una vida que estigués més d acord amb l'esperit de l'evangeli.

Cap a 1143, una mica lluny de l'època que estem analitzant però data molt significativa perquè ens

indica l'arrelament d'aquest tipus d'heretgies que anem a conèixer, el prior d'una comunitat de monjos

regulars de Prémontré — orde fundat el 1120 per sant Norbert i dedicat a promoure la perfecció evangèlica

en el clergat de les esglésies locals— anomenat Enervin escriu a sant Bernat. Aquesta comunitat estava

establerta a Steinfeld, prop de la Colònia actual. En la carta li explica l'heretgia que està arrelant per aquest

territori: «vet aquí quina és la seva heretgia. Diuen que l'Església només està en ells: no busquen les coses

del món, no posseeixen ni casa, ni camps, ni cap altre bé.

»Però vosaltres, ells ens diuen, busqueu les coses d'aquest món.

Nosaltres, inestables, fugitius de poble en poble, pobres de Crist, sofrim la persecució amb els apòstols i

els màrtirs. Vosaltres, com que sou del món, esteu en pau amb el món». La carta és molt llarga i força

alliçonadora. Acaba explicant a Bernat de Claravall que van tenir un debat, proposat pels mateixos herètics,

amb el compromís que, si perdien, se sotmetrien. Però el poble no va deixar acabar el debat: es va revoltar

—diu el prior— i va cremar tots els ponents herètics. I afegeix: «la seva constància enmig del suplici em va

trastornar».

No cal fer ara una descripció exhaustiva dels diferents corrents herètics que convisqueren amb els

càtars o que eren plenament actius en el temps de la Croada. Més aviat ens centrarem en els més

representatius o els més importants, els que, d'una manera o altra, influïren en dos sentits: a fer costat a

l'ideari càtar i a actuar de revulsiu en les accions de l'Església.

Primer de tot parlarem d'un no-heretge, d'una persona molt crítica dins l'ordre eclesial: Joaquim de

Fiore, nascut a Cosenza el 1130 i mort al seu monestir cistercenc de San Giovanni in Fiore, el 1202. Era

abat d'aquest monestir quan va rebre l'autorització pontifical per a deixar el càrrec i portar a terme en un

ambient de serenitat i solitud unes reflexions sobre l'Apocalipsi de sant Joan: el que després anomenà

«L'Evangeli etern». Joaquim de Fiore, davant la buidor que palpava al seu entorn, no mira enrera sinó que

vol fer un salt endavant. Comença per establir que la perfecció no és d aquest món però que serà realitat en

el futur, l'era del Sant Esperit i de la llibertat, que vindrà després de la del Pare, és a dir, l'època de l'Antic

Testament, i seguint la del Fill, que és la nostra. L'era de l'esperit, serà conduïda pels humils (parvuli) i pels

espirituals. Aquesta és la famosa teoria de les tres edats que va donar ales als desviaments que es produïen

emparant-se, precisament, en la força de la humilitat, de l'espiritualitat.

«La tercera edat començarà cap a final de segle, no pas dins el vel de la lletra, sinó en la plena llibertat

de l'esperit, quan una vegada anul·lat i destruït el pseudo-evangeli del fill de la perdició i dels seus profetes,

els qui busquen ensenyar la justícia a les masses seran semblants a l'esplendor del firmament.»

Aquesta «fi de segle» tan clarament indicada li va portar molts maldecaps. Els seus seguidors agafaren el

rave per les fulles i començaren a predir que la «fi de segle» seria 1260, no sabem pas per quins càlculs

estranys, i que amb ella seria la fi del temps. A la jerarquia romana, no li va agradar gens ni mica el resultat

de les meditacions de l'abat de San Giovanni, però no va actuar formalment contra ell; prou feina tenia a

escombrar els seus «involuntaris» deixebles. El Concili laterà IV, mort i enterrat Joaquim de Fiore en olor de

santedat, va dedicar un capítol a la reprovació de la doctrina de les tres edats, tot confirmant, però, tots els

seus altres escrits.

La cúria romana havia actuat de manera diferent contra Arnaldo da Brèscia i els seus seguidors, els

anomenats ar-naldistes. Però és que la magnitud de l'impacte social del «florisme» sempre va ser restringida;

molt diferent de la taca d'oli arnaldista. Arnaldo da Brèscia és un llombard que neix cap a finals del segle xi

i que acaba tràgicament la seva vida, a Roma, l'any 1155. Arnaldo és una barreja de reformista eclesial i

agitador popular. Té una formació intel·lectual bona, apresa directament dels seus contactes a París amb

Abelard, i les lliçons apreses li permetran una visió humanista de la societat ensems que el farien penetrar

dins el respecte per l'individu.

Retornat a la Llombardia nadiua, és ordenat sacerdot. Comença a agafar fama per la seva pròpia

austeritat i ben aviat és nomenat superior d'una comunitat de canonges regulars. Des d'aquesta base ja

s'enfronta al bisbe de Brèscia, fent costat al comú municipal. Tant aquest com Arnaldo exigeixen del bisbe

que es despulli de tots els seus béns en favor dels laics i que resigni el poder civil —el bisbe era el senyor de

la ciutat— a mans del comú. I això ho demana Arnaldo per fer un bé al senyor bisbe: «Afirmo la impossi-

bilitat de salvació per als clergues propietaris, els bisbes, els senyors i els monjos propietaris de terrenys.

Els seus béns han de passar a la utilització única dels laics.»

Si ell havia mogut el poble, el bisbe va moure les jerarquies i amb més èxit: va haver de sortir de Brèscia

i retornar a París. No hi va anar a aprendre, sinó a explicar: «ens cal una Església pobra, apostòlica i

errabunda». L'estament jeràrquic de l'Església va opinar que anava massa lluny, se'l va prendre seriosament

i el va condemnar, primer al Concili laterà II, de 1138, condemna ratificada en el concili de Sens, de 1140.

De França passa a Suïssa i a Bohèmia, per recalar a Roma. És aquí on barreja la seva obsessió per

l'austeritat eclesial amb la política: parlava de la necessitat de la pobresa de l'Església als romans, els quals

volien deslliurar-se del poder eclesiàstic que dominava la ciutat. Ben aviat va formar un grup organitzat que

combaté en dos fronts: un, afirmant la vida austera i senzilla, l'altre fent oposició absoluta al Papat i al

clergat. Els romans el feren cap del comú de Roma i llavors la política va ensorrar els seus principis.

Enfrontat al papa Adrià IV, va buscar un aliat en Frederic Barba-roja, l'emperador germànic. Ben aviat els

del poder es feren l'ullet sobre les seves espatlles, i pactaren la pau. Arnaldo fou reclamat per herètic per

Adrià

IV, i l'emperador, ben submís ales ordres del Vaticà perquè ara li interessava ser-ne amic, li va lliurar

l'intrigant en safata. Tingué una fi digna d'un bon heretge: cremat viu, les seves cendres foren escampades en

les tranquil·les aigües del Tíber.

Arnaldo da Brèscia va deixar seguidors, creadors dels Pobres de Llombardia, dels Humiliats, molts dels

quals, després, ja en ple segle xin i en el moment de l'aparició dels ordes mendicants, entraran en

l'ortodòxia de l'Església, reconeguts com a orde religiós.

El tercer exemple escollit, impossible de deixar de banda, és el de Pere Valdès i la seva famosa colla dels

Pobres de Lió. (És obsessionant i clarificador alhora, com aquest nom de pobresa va apareixent sempre,

constantment, en totes aquestes heretgies medievals). Pere Valdès era un ric comerciant de Lió, que cap al

1170 va prendre una dràstica decisió: va repartir la seva fortuna als pobres de la ciutat, davant del mateix

arquebisbe de Lió, després d'assegurar un passament per la seva dona i les seves dues filles, i va començar

a predicar. Abans d'això havia fet una altra cosa sorprenent: s'havia fet traduir, per un amic seu, Esteve

d'Anse, el Nou Testament i alguns llibres de l'Antic al provençal.

Diuen que el motiu d'aquest desarrelament fou la lectura i la reflexió sobre el passatge de l'evangeli de

sant Mateu: «Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després

vine, segueix-me.» I Pere, ara que ho llegia amb la seva parla, ho va entendre i el va commoure. I va seguir el

Crist en un estat de pobresa total, demanant almoina i predicant a la porta de les esglésies. Anne Brenon

ens ajuda a comprendre el moviment dels valdesos: «El moviment que engega Ptere Valdès és l'exemple

perfecte de la manifestació d'aquest evangelisme latent de les poblacions cristianes medievals. Concreta el

conjunt d'aspiracions espirituals de la fi del segle xii i de vida pobra i pura.»

L'arquebisbe de Lió, Joan de Bellesmains, que havia beneït el repartiment de la fortuna, aviat començà a

preocupar-se. Pere havia fet seguidors, i l'arquebisbe estava neguitós davant del creixement d aquest

moviment popular. En efecte, era quasi un escàndol veure aquests simples laics, poc instruïts, sense cap

mandat d autoritat eclesiàstica, comentar les escriptures, al seu aire. Els Pobres de Lió, cada vegada amb

més adeptes, van rebre la primera advertència eclesial: «si voleu fer vot de pobresa, endavant; però us

prohibim de predicar». La resposta dels valdesos també va ser categòrica: «és millor obeir Déu que els

homes. Seguirem predicant i si s'insisteix en la prohibició, apel·larem al Sant Pare, a Roma». Ho feren així,

amb un resultat millor del que calia esperar: Alexandre III els va acollir paternalment, però els va recomanar

que seguissin les indicacions del seu arquebisbe. El papa havia rebut una carta d un sacerdot, Walter Map,

que l'il·lustrava de la manera de ser dels valdesos: «no tenen cap lloc estable per estar, caminen de dos en

dos, els peus nus, vestits d'una túnica de llana. No posseint res, ho posen tot en comú, com els apòstols.

Nus serveixen un Crist nu».

La situació davant la pressió eclesial va fer que Pere Valdès acceptés el març de 1180 una professió de fe

que li imposaren l'arquebisbe i el legat del papa, Enric de Clara-vall. Va acceptar aquesta professió de fe,

però no va renunciar a la predicació. Aleshores varen començar les hores baixes. Dos anys després, el 1182,

els Pobres de Lió foren excomunicats, i en el concili de Verona de 1184 foren declarats herètics. Des

d'aquest moment la radicalització de les prèdiques valdeses fou evident: començaren a condemnar

l'autoritat doctrinal de l'Església, a impugnar la jerarquia, la tradició, els sagraments, el culte dels sants, de

les imatges i de les relíquies. En canvi, continuaven amb el seu estil de vida, rigorosament regit per

l'evangeli, i això els féu guanyar cada vegada més adeptes. Van crear la seva pròpia jerarquia i Valdès va

ordenar pel seu compte bisbes, sacerdots i diaques. S'estengueren per arreu: la vall del Rin, al llarg del

Danubi, Flandes, el nord de França, i, naturalment, el Llenguadoc. Hi ha notícies de la seva existència a

Catalunya, pel manament d'expulsió de Pere I, el Catòlic:

«fer sortir del regne tots els valdesos, vulgarment dits ensa-batats (...) com enemics de la Creu de Crist,

violadors de la fe cristiana i enemics públics nostres i del regne». Els deien ensabatats perquè anaven

pobrament vestits i sense sabates.

L organització dels valdesos era molt semblant a la que després veurem en els càtars, fins i tot en els

noms. Res d'estranyar, ja que uns i altres convisqueren plegats molts anys, en la temença de la persecució,

i més endavant foren víctimes indiscriminades dins la repressió de la Croada. Els valdesos tenien les seves

cases, molt semblants a convents, on es practicava el dejuni i es donaven a l'estudi i a la pregària. Com els

càtars, els valdesos passaven per ser grans ascetes. Tenien les seves escoles «bíbliques», on ensenyaven a la

quitxalla els evangelis i les epístoles. Una novetat, també apresa del catarisme, fou la incorporació de la

dona dins el moviment. No cal dir que eren extremadament crítics amb l'Església romana. L'anomenaven

Babilònia i citaven constantment les seves supersticions i els seus abusos. Es trobaven més valdesos entre la

gent senzilla que entre les classes dominants i potser per això sempre se'ls va mirar des de les files

catòliques amb més benevolència que als càtars. A la mort de Pere Valdès, el moviment es va anar diluint

dins el catarisme, molt més gran, fort i organitzat.

Hem donat aquesta mirada sobre les heretgies medievals. Un simple apropament a un especulador

d'idees —Joaquim de Fiore— i a dos activistes, Alnaldo i Valdès. Una vegada més caldrà insistir en el seu

aspecte comú: aquest desig de retornar a unes fonts autènticament cristianes de manera de ser, aquest

amor per la pobresa, per la humilitat, per la simplicitat.

El contrapunt de les heretgies —i potser la resposta, o part de la resposta, a aquestes elucubracions

darreres— el trobarem en un altre fenomen encisador d'aquests moments de començament de segle xni que

estem estudiant: la fundació dels ordes mendicants.

3. ELS ORDES MENDICANTS

Hem conegut la situació de l'Església medieval en aquests moments de finals del segle XII i començament

del segle XIII; també la varietat i la intensitat de les reaccions herètiques. Hi ha una gran bullida religiosa i

no tota és herètica. Existeix certament un moviment multiforme que es cou a dins del cristianisme medieval,

moviment desordenat, turmentat i sincer, que de la mateixa manera que fa sorgir els herètics fa emergir els

sants. L'Església té sort de poder tornar a les fonts més primigènies amb la fundació dels ordes mendicants,

els germans predicadors i els germans menors, per iniciativa individual de Domènec de Guzmàn i, sobretot,

de Francesc d'Assís. Francesc i Domènec recuperen per a la història de l'Església el fil directe amb el

missatge cristià.

Els ordes mendicants recuperen, també, quelcom perdut dins l'horitzó cristià medieval: el contacte de la

paraula de Déu amb el poble. La paraula de Déu estava, per un cantó, com segrestada en els grans

monestirs cistercencs i clu-niacencs: se la venerava, se la guardava rere murs ben sòlids. Per altra banda

estava negligida, empobrida per un clergat en hores baixes. Ara, amb la irrupció d'aquests mendicants, que

són, essencialment, predicadors, la paraula de Déu torna a presentar-se, cara a cara, al poble de Déu.

Tomàs de Celano, en la seva obra entranyable Vita Prima, ens explica el per què, el com, l'essència de la

raó que té Francesc per a tirar endavant el seu orde: «un dia que en l'església es llegia l'evangeli, el Sant de

Déu, present en la lectura, va suplicar al capellà d'explicar-li l'Evangeli. Sant Francesc, entenent que els

deixebles del Crist estaven obligats a no posseir ni or, ni plata, ni moneda; de no portar ni bossa ni sarró, ni

pa, ni bastó, de no tenir sabates, ni túnica de recanvi es va posar a cridar: Vet aquí el que vull!».

Francesc, com Pere Valdès, estava relacionat amb el comerç: el seu pare era un bon comerciant de la

ciutat d'Assís i ell mateix exercí de comerciant en la seva jovenesa. I com el lionès, va sentir junt a la

paraula de Déu el crit dels humils i el desig de ser, simplement, un d'ells i explicar el regne de Déu, no

d'una manera diferent, sinó de la manera original. Francesc era aquell que cada vegada que predicava

invocava la pau: «que el Senyor us doni la pau». Francesc Bernadone, fill de Pere i de Pica, va néixer el 1181

a Assís. Els seus biògrafs més estrictes —que han hagut de lluitar contra les pietoses llegendes aixecades

per Celano i sant Bonaventura— ens confirmen la seva vida de jove burgès, inhibit i rondallaire però sense

cap situació degradant semblant al que a Francesc mateix, en el seu «Testament», li agrada d'exagerar:

«quan jo estava encara en el pecat...». Li agrada la vida militar però abandona el projecte ben aviat. Tot

seguit té lloc la conversió, és a dir, l'adonar-se que la seva vida podia tenir un altre i més alt sentit: «donar la

seva fe a una Dama tan noble, tan rica, tan bella i tan sàvia, que cap de vosaltres no heu vist mai de

semblant: la Dama Pobresa».

Comença a predicar, comença a formar-se un grup de seguidors: Bernard de Quintavilla, Pere de

Catana, Lleó, Elies. Ben aviat els dóna la primera Regla. Ben aviat s'esdevé el contacte amb Innocenci III, la

presentació del que desitja portar a terme.

Sorpresa: el papa ho aprova tot. Diuen que és pel somni que ha tingut: ha vist un mendicant ridícul,

sostenir sobre les seves espatlles la basílica de Laterà, a punt d'enfonsar-se. L'aprovació d'Innocenci III és

únicament oral, però a Francesc, que mai no serà amic de legalismes, li va anar com anell al dit i començà a

moure's per terres de la Um-bria i la Toscana. Amb l'evangeli a la mà i amb la humilitat com a senyera, però

— i aquí rau la gran diferència amb els valdesos— sentint-se home d'Església. I sant Francesc no bada mai:

té plena consciència de com és el clergat que troba pels camins. El monjo Vandenbroucke, exquisit investi-

gador sobre l'espiritualitat cristiana d'aquests segles, diu de Francesc, en aquest aspecte: «aquesta actitud

és característica del veritable reformador. Francesc posseeix el que permet fer obra perdurable dins

l'Església: amor, humilitat, obediència».

Gent d'arreu s'aplega al seu entorn, que sent la mateixa crida que Francesc. Una nit, quan amb els seus

companys estan reunits vora el foc, s'hi atansa una noia, gairebé una adolescent. És Clara Offreducci, de

família patrícia, que també vol seguir Francesc. Aquest no li diu pas que se'n torni sinó que hi pensi bé i

l'endemà la porta a sant Damià. Així neix l'orde germà dels franciscans, les clarisses. A Roma ja hi ha un

nou papa i li demana una nova regla. Francesc, que ha viscut durant quinze anys amb una aprovació

verbal, diu que d'acord, però exposa una vegada més els temes que estima: la pobresa, el treball manual, la

predicació, l'equilibri entre acció i contemplació. Francesc fa viatges a Orient, desitjós de predicar als

infidels, viatges plens de problemes i que generen altres problemes a l'Orde mentre ell és fora. Els vicaris

que ha deixat a Itàlia comencen la construcció d'esglésies i convents, creuen que la disciplina ha de ser més

estricta: la nau es fa gran i cal tot un ordre rector. Francesc no ho entén així, però abans de topar amb la

mateixa gent a qui ha confiat la direcció, demana al papa una persona que governi en l'administració de

l'Orde: el cardenal Hugolino se'n farà càrrec. I també nomena ministre general, i Francesc dimiteix tot

càrrec. Ell es posa a predicar, a fer penitència, a pregar. Fins a l'octubre de 1226, que Déu el va deslliurar

d'aquesta feina ja carregosa per a un home encara jove —només tenia quaranta-cinc anys en el moment de

la seva mort— però tocat feia temps per la tuberculosi.

No hi ha constància històrica, però sembla que pels corredors adjacents a la basílica de Laterà, mentre

el IV Concili anava agafant forma, Francesc va topar amb un home castellà, només vuit anys més gran que

ell i que s anomenava Domènec de Guzmàn. Coneixia l'estimació clara i oberta que Innocenci III tenia pel

prior d'Osma i van parlar, probablement, del seu mutu interès: l'aprovament dels seus respectius ordes.

L'un i l'altre, en aquesta dubtosa —però possible— trobada, estaven lluny de suposar l'extraordinari favor

que estaven fent per l'avenir de l'Església. La paradoxa sempre a punt: els qui la salvarien, a fora dels

debats, sense assolir l'acceptació formal; a dins, els escollits, els qui no hi veien més enllà del nas.

Domènec de Guzmàn havia nascut a Caleruega, un poble petit de la província de Burgos, però del bisbat

d'Osma, l'any 1173. Infància exemplar, signes clars de vocació religiosa, tot el porta cap al sacerdoci. Entra

aviat dins de l'esfera d'Osma, on lligarà força amb el que era prior i que aviat serà bisbe: Dídac d'Acevedo.

Ben avit serà el seu sots-prior i com a tal l'hem conegut a Montpeller, acompanyant el seu bisbe. El contacte

amb l'heretgia càtara va ser decisiu per a la vida de Domènec. Va entendre, a fons, la tragèdia de l'Església,

del poble cristià del Llenguadoc, que, deixat de mà del seu clergat, s'havia inclinat cap a una bona gent

—després veurem que anomenava «bons homes» els càtars— que li retornaven la puresa del missatge.

També va veure clar que si volia recuperar unes ànimes calia que ho fes amb les mateixes armes que els

herètics: el retorn a la pobresa. I Domènec va entendre, va veure i va actuar en conseqüència.

Hem vist també la seva estada a Fanjeaux, a Pruïlla, a Tolosa. És aquí on coneix Folquet de Marsella,

bisbe de Tolosa. De fet, gràcies a ell pot començar a establir una comunitat, tot esperant l'aprovació de la

Santa Seu. Domènec, com Francesc, és persona poc amiga de les consideracions legals i, en canvi, desitjós

de fer feina. Passat el concili, mort ja Innocenci III, serà Honori III qui li donarà la confirmació definitiva de

l'Orde dominicà. Vicaire ens comenta la confirmació papal: «El mandat és molt insòlit. Es pot resumir en

aquests termes: "Nós agraïm Déu que ha fet de vosaltres predicadors, i Nós us ordenem que per la remissió

dels vostres pecats continueu en la predicació." L'incís sobre la remissió dels pecats està carregat de sentit:

la predicació esdevenia el mitjà essencial de penitència i de salvació.»

El 1217 Domènec comptava amb una vintena de companys. Poca cosa, comparat amb l'«èxit» franciscà.

Però tot i ser pocs, el fundador envia els seus frares a missió, a predicar arreu. Sembla absurd. Ben aviat

fundaren els primers convents importants: París i Bolonya, que tindran un paper molt important per al

futur de l'Orde. París, la capital de la teologia, on la primera universitat del món està a punt de néixer;

Bolonya, la capital del dret romà. Els predicadors no tardaran gaire a produir, en una ciutat i en l'altra, dos

fruits sorprenents: les constitucions de l'Orde elaborades els anys 20 i 21 i que es consideren com una fita

del dret constitucional, a Bolonya, i la Summa de sant Tomàs, un il·lustre dominic, professor a París.

Domènec tenia els anys comptats i amb una energia exemplar es mou per França, per Itàlia, per

Espanya, cercant l'expansió de l'Orde, mantenint capítols generals per anar definint l'Orde i la regla.

Demana, com Francesc, que algú altre es faci càrrec de la direcció de la comunitat, però no té tanta sort:

fins uns mesos abans de morir no va obtenir que Jordà de Saxe el succeís. Era a començaments de l'estiu

de 1221, i el sant moria a Bolonya, el 6 d'agost.

Sant Francesc no va escriure gaire. Tot i això les dues Regles, el «Testament», i altres escrits dispersos

—com oblidar el «Cant al Sol»!— ens descobreixen unes característiques que ens ajuden a comprendre la

figura del sant. Domènec pràcticament no escriu res. No tenim la certesa de saber quina part de les

constitucions de l'Orde fou redactada per ell. No tenim ni cartes, ni notes, i per tant ens és difícil de

penetrar en aquesta «altra» personalitat de l'individu que es va descobrint a través dels escrits. Hi ha, però,

una descripció sobre el predicador que tothom està d acord a adjudicar a sant Domènec: «Proveïts de la

benedicció se n aniran, i es comportaran pertot arreu com homes que busquen la seva salvació i la del

proïsme. Sigui els qui exerceixen el ministeri de la predicació, sigui els qui viatgen per altres motius, en cap

moment no han de rebre ni portar or, plata, moneda, ni altres presents, llevat de l'alimentació, el vestit i els

llibres.»

Per acabar amb sant Domènec, cal dir-ho tot: no és un sant que caigui simpàtic. La culpa és evident:

l'agermanament de l'Orde Dominicà amb la Inquisició. Aquest fet, que no es pot pas amagar, no té res a

veure amb sant Domènec, com esbrinarem en el capítol següent.

La presència dels ordes mendicants, arribats exactament al moment oportú, quan ja era impossible de

sostenir un combat únicament militar, al moment mateix que l'espiritualitat de la clerecia medieval estava

tocant fons, acaba d'arrodonir aquest quadre de principis del segle xin i que cada vegada es veu més

interessant, més fascinant. Una vegada més, també, cal associar l'aparició i el desenvolupament de les

heretgies medievals amb el seu contrapunt dels ordes de mendicants. Amb una atenció fins i tot als detalls:

les comunitats mendicants s'obren, des del primer moment, a la dona. Com els valdesos, com els càtars.

4. LA INQUISICIÓ

«Els nostres contemporanis estan confosos en conèixer que l'Església donà naixement al segle xin a la

Inquisició i que ordes religiosos, en particular els Dominics, hi estan barrejats. Aquesta nota vol precisar

fins a quin punt hi estigueren els dominics i aclarir el problema...» Així comença un fulletó editat per l'Orde

Dominicà, que porta per títol «La Inquisició, sant Domènec i els Dominics». El fulletó, amb la més bona

intenció del món, desitja treure's les puces de sobre. Avui dia, tothom fa el mateix quan es tracta de parlar

sobre la Inquisició. Potser perquè s'ha parlat sense coneixement de causa, seguint el tòpic. Potser, també,

perquè hi ha molta cua de palla.

La inquisitio, la inquisició, és senzillament un procediment jurídic. Avui dia en podríem dir el procediment

d'enquesta que s'obre, quan es té coneixement d'un crim, per arribar finalment a una decisió: o bé a

l'acusació, o bé passar a arxivar-ho. Fins aquí, doncs, el procediment «inquisi-torial» és correcte. El que deu

ser ja més difícil de pair — des de la nostra avantatjosa talaia postmoderna— és que, en el segle xm, les

autoritats civils i eclesiàstiques consideressin la manifestació de desviament en la fe (l'heretgia) com un

crim, i que, per tant, calia perseguir-lo d'ofici. El nom d'inquisició també es refereix a un tribunal, que té

una funció específica: entendre sobre els crims d'heretgia. Aquest tribunal, creat el 1231 pel papa i

l'emperador germànic, estarà dirigit clarament vers una acció concreta: acabar amb el catarisme, acabar

amb els càtars.

L any 1231 és una fita clara i no hi ha dubte que hi ha un abans i un després de la creació de la

Inquisició. Creiem que la unió que en el seu moment dissenyaren Carlemany i el Papat ens permet

entrellucar les bases d una certa intransigència que, segles després, s abocarà en la perillosa decisió

inquisitorial. Carlemany, al segle rx, envia els seus comissaris a explicar el que realment vol dels seus

súbdits: «som enviats aquí per a la vostra salvació eterna i volem ad-vertir-vos de viure segons la llei de Déu

i justament amb la llei del segle. Abans de tot heu de saber que heu de creure en un sol Déu, el Pare, el

Fill...». Aquest és el concepte de Cristiandat que va fent camí i que vol lligar amb ciris i salms dos conceptes

presumiblement antagònics: la política i la religió. Carlemany ho tenia molt clar: «Rebel·lar-se contra la fe és

rebel·lar-se contra el príncep.» Dia vindrà que es passarà factura i que s'invertiran els termes: anar contra el

príncep serà anar contra la fe.

Més tard, el papa Luci III i l'emperador Barba-roja, l'any 1184, ja deixen clar que estan preparats per a

l'acció que calgui: «El papa i l'emperador reunits a Verona per conferenciar entre fill i pare espiritual (...)

s'adrecen contra les heretgies i contra els seus autors, i les condemnen.» Un xic més tard Innocenci III, l'any

1199, cargola una mica més: assimila l'heretgia a un crim de lesa majestat del dret romà, és a dir, un acte

que posa en perill un dels béns fonamentals del poble cristià. Finalment Gregori IX, el cardenal Hugoli-no,

serà qui posarà el fil a l'agulla, primer l'any 1227 amb el procés inquisitorial menat a través dels bisbes, i

després arribant a la data ja indicada de 1231, en què es dóna forma al Tribunal de la Inquisició. La idea

fou que el jutge seria un clergue, però el poder civil asseguraria la base i l'eficàcia temporal: els locals, el

manteniment, l'execució, tant d'arrestos i compareixences com de les penalitats mereixedores de càstig,

segons un propi dret penal.

El jutge, l'inquisidor, ha de ser una persona eclesial, per donar garantia que es persegueix sols la

problemàtica de fe i per a compensar el poder civil. També per a mantenir una certa llibertat d acció cara al

poder civil immediat —el comte, el rei, etc.— es creu convenient que siguin religiosos i no sacerdots de la

diòcesi. No sempre foren —en un primer moment— els dominics qui tallaren el bacallà en els afers

inquisitorials ja que també hi hagué alguns franciscans. Ara bé: al Llenguadoc, sempre foren dominics. Un

petit incís: estem parlant del Llenguadoc del 1231, quan, recordem, feia deu anys que sant Domènec havia

mort.

Abans d entrar més a fons en l'estudi de la Inquisició hem d'intentar veure clar que és la darrera arma

repressiva que empunya l'Església per resoldre un greu problema que veu que se li escapa de les mans.

Aquest problema no és altre que el de l'heretgia càtara. Remarquem-ho bé: entre la creació de la Inquisició i

el catarisme hi ha una clara relació de causa a efecte. Es va resoldre anar a la creació de la Inquisició

perquè totes les altres mesures proposades i portades a terme es van demostrar absolutament ineficaces.

Innocenci III és el primer cap de l'Església que té plena consciència que la pústula herètica no admet un

tractament superficial, sinó que s'ha d'anar a fons. És en el seu temps quan s'intenta tot.

En un principi s'envien uns legats papals, amb la intenció de fer aliats del Vaticà la gent que mana

—siguin senyors o siguin bisbes— i fer-los compartir la tasca d'eradicar l'heretgia del Llenguadoc. Aquest

primer assalt va acabar sense apreciables resultats. Dídac i Domènec descobreixen que —a més de la fredor

dels de dalt— hi ha una certa repulsió per part dels «contaminats» a rebre la predicació dels legats

cistercencs, grans senyors que prou feien a perdre el temps entre aquesta xusma herètica... I d'acord amb

Innocenci canvien de dalt a baix el sistema, fent de la predicació una forma més d'apropar-se al poble.

Dídac i Domènec tenen èxits locals, però no abasten tot el territori, ni amb la dotzena de frares que Arnau

Almaric els confia. Tampoc es resoldrà res; s'hi havia arribat massa tard: fet i fet, també fou un altre

desengany.

El papa, després del fracàs de la diplomàcia i de la predicació, creu que només hi ha un altre camí: cal

organitzar una croada contra els herètics. La lluita ferotge contra el catarisme, la caça pura i simple de

l'heretge, es desencadena en terres occitanes, on s'entra a sang i a foc. La Croada va posar en clar i va

resoldre —bé o malament— tota una sèrie d'incògnites, menys la qüestió bàsica, l'única per la qual va ser

convocada: els heretges van continuar la seva tasca de casa en casa, de persona a persona. La Croada va

intentar acabar amb els càtars per la força de les armes i no es va adonar mai que era intentar matar

formigues amb bales de canó. Els perfectes no lluitaven amb llances i dagues i per tant difícilment els

podien abatre. La Croada va acabar, això sí, amb els senyors que responien dels càtars, que d'una manera o

altra emparaven el catarisme; però els bons homes continuaven tirant endavant la seva tasca. Així el 1219

les forces occitanes encerclades a Tolosa resisteixen al príncep Lluís, i aquest, com ens explica René Nelli,

«amb el pretext que la seva quarantena havia acabat, aixeca el setge, abandona les màquines de guerra,

amb les quals els assetjats fan una gran foguera. El Llenguadoc es trobava, amb l'afegit de les ruïnes i les

destruccions, més o menys en la mateixa situació que el 1208».

Deu anys de Croada, per a res, com diu Nelli. La guerra havia enfonsat l'economia, l'originalitat i la força

d'un país, però no havia resolt cap problema religiós. És llavors que es pensa en el sistema inquisitorial, que

anirà centrant-se, perfeccionant-se, rigoritzant-se a través dels anys fins a establir el 1231, com hem vist, el

Tribunal. I ara sí, ara obtindran la victòria total i sense reserves davant el catarisme. La Inquisició es va

demostrar com l'únic remei. La constatació d'aquest fet és molt important, ja que tampoc, com en la

proclamació de la Croada, ara es juga net.

Entre la decisió primera de Gregori IX de crear un procés inquisitorial diocesà (1227) i la creació del

tribunal (1231) hi ha el concili de Tolosa, al novembre de 1229, on es reuneixen el legat pontifical i els

bisbes del Llenguadoc. El moment és especialment interessant ja que, políticament, es dóna per acabada la

qüestió militar i es mira, una vegada més, de resoldre la qüestió religiosa. En el concili i en un total de 45

capítols, disset estan destinats a posar mesures per acabar amb el catarisme. En fem relació d uns quants

capítols, que anuncien per on aniran.els procediments inquisitonals. Val la pena de seguir amb atenció al-

gunes determinacions, que ens faran penetrar, mitjançant la lletra, en l'esperit que movia la jerarquia

eclesiàstica. El concili determina:

«1. En cada parròquia una comissió composta d'un clergue i dos o tres laics exploraran els amagatalls i

assenyalaran tots els heretges al bisbe o al senyor del lloc.

»3. Els senyors hauran d'investigar els heretges.

»4. Qui haurà permès a un heretge estar en la seva terra: la terra serà confiscada; el seu cos donat al

braç secular.

»6. Que la casa on s'hagi trobat un heretge sigui destruïda.

»10. Els heretges tornats a la fe (...) que portin dues creus ben visibles, una a la dreta i l'altra a

l'esquerra. Que les creus no siguin motiu de justificació: cal acompanyaries d'un certificat de reconciliació

expedit pel seu bisbe.»

Tal i com hem dit, Gregori IX, un cop establert el Tribunal de la Inquisició, va confiar als dominics de

Tolosa la persecució de l'heretgia al Llenguadoc. El provincial dominicà designà Pere Seila, un dels primers

deixebles de sant Domènec, i Guillem Arnau de Montpeller com a inquisidors en cap. En els concilis de

Besiers de l'any 1233 i d'Arle del 1234 trobaren tota l'ajuda dels prelats llenguadocians. Les condemnes

començaren a ser molt severes, i es demostrà, en general, la manca de compassió per part dels jutges. Com

si volguessin guanyar un temps ja escolat, començaren a exhumar cadàvers de sospitosos, i fer amb ells

una bona passejada per acabar cremant-los. Però no eren solament els morts, sinó els que estaven vius, els

qui patiren el zel inquisitorial: a Moissac, dos-cents deu heretges varen ser condemnats a la foguera, creant

així un autèntic terror en la regió. A la mateixa ciutat de Tolosa, sota el control de

Ramon VII, s'inicia el procés contra la gent difunta, fent treure de la terra els cossos presumiblement

herètics. Ni cònsols ni comte poden fer-hi res: morts i vius són cremats a la foguera.

Cada vegada més l'actitud de repulsió del poble menut contra els inquisidors mou les classes dirigents:

Ramon VII fa un acte de força i expulsa els dominics de Tolosa i molts captius són alliberats de les presons.

La reacció papal no es deixa esperar: una vegada més Ramon VII és excomunicat, però aquest obté de sant

Lluís de França que faci de mitjancer, s'atura l'excomunió, i als inquisidors se'ls prega que tinguin més

ponderació. I sembla que fins a la mort de Gregori IX, l'any 1241, el Tribunal de Tolosa va ser molt més

assenyat i caritatiu. Però ben aviat l'inquisidor Guillem Arnau va començar a fer de les seves. A Lavaur els

condemnats al foc foren gairebé un centenar i es va posar de manifest una animadversió entre el comte

Ramon i l'inquisidor Guillem.

I llavors s'esdevé el fet gravíssim de l'Avinyonet, un poble molt a prop de Tolosa, jfocus del catarisme.

Guillem Arnau i un grup d'inquisidors foren hostatjats per Ramon d'Alfaro, que era el batlle comtal

d'Avinyonet, en la casa-castell que pertanyia al comte de Tolosa. Hi anaven per coordinar tota l'estratègia de

la lluita contra l'heretgia. Però el batlle era també amic dels càtars i, sobretot, enemic dels inquisidors. No és

estrany, doncs, que el mateix Alfaro comuniqués a la gent que estava aplegada a Montsegur, a una

seixantena de quilòmetres, l'estada de la plana major inquisitorial a Avinyonet.

Pere-Roger de Mirepoix, el cap càtar de la fortalesa de Montsegur entén ben bé el missatge i, amb uns

quants companys del castell i altres que s'hi afegiren al mateix Avinyonet, es disposen a fer justícia per la

seva mà. La relació que en fa Zoé Oldenburg encara ens fa estremir: «La porta caigué sota els cops de les

destrals i els set monjos, despertats a la valenta, s'agenollen per entonar la Salve Regina. No tenen temps

d'acabar-la. Alfaro es precipita en mig d'ells cridant en occità: "Va bé, està bé", i tots es llancen sobre els

monjos originant així una autèntica carnisseria. Cranis romputs per les destrals i les porres, cossos

traspassats una i una altra vegada per llances. Alfaro s'acomiada amb aquestes paraules: "Tot ha estat fet

en fi de bé. Aneu en bona fortuna."» Aquesta és una història ben sòrdida. Però molts historiadors occitans

consideren la «massacre» d'Avinyonet com un acte de justícia, una mena de justícia popular.

Per acabar aquesta relació de les accions de la Inquisició en el Llenguadoc, pot ser il·lustratiu explicar

les normes a què estaven sotmesos els tribunals inquisitorials. Quan els inquisidors rebien avís que

l'heretgia estava present en un poble, es dirigien cap allà i en una predicació solemne, feta a l'església

parroquial, demanaven que tots els fidels els ajudessin a treure l'heretgia del poble, i als heretges, que

sol·licitessin el perdó diví. S'inaugurava així el «Temps de Gràcia»: si l'heretge confessava l'error se'l tractava

amb misericòrdia, moltes vegades se'n sortia amb una penitència lleugera i secreta. El Temps de Gràcia

solia durar un mes, i una vegada escolat ja no calia esperar compassió. Llavors començava pròpiament el

procediment inquisitorial. Primer es convocava els suspectes inculpats mitjançant una citació del rector del

poble. Si no es presentaven, els queia una excomunió provisional, que seria definitiva al termini d'un any. El

que passava, però, és que des de la citació, l'inculpat era vigilat i ben aviat arrestat. Un cop a la presó,

compareixia davant d'un tribunal i era interrogat per un jutge i davant de dos religiosos «sans d'esperit», i

d'un notari. Es feia relació de l'acusació, sense citar l'acusador, i amb dos testimonis que confirmessin

aquella ja n'hi havia prou. El seu testimoni era secret i sense presència de l'acusat. Aquest no tenia dret a

advocat defensor.

Davant la resistència de l'acusat a admetre la seva heretgia, els inquisidors tenien un bon ventall

d'instruments coercitius. Es començava per encadenar-lo, amb dejunis perllongats o sense deixar-li agafar

el son. Si encara resistia, se'l torturava. Hi ha butlles papals en què s autoritza expressament la tortura,

sense permetre, però, ni la mutilació ni el perill de mort... Per a torturar solien utilitzar-se quatre suplicis: la

flagel·lació, el cavallet, l'estrapada i els carbons roents. En l'aplicació d'aquestes tortures se seguia tot un

ritu majestuós que encara feia més inquietant el procediment. Abans, però, es demanava a l'inculpat que

confessés, mentre se l'anava despullant i se li ensenyaven, un a un, els suplicis. Si no hi havia confessió, es

començava per la flagel·lació —considerada la tortura més benigna— i es feien pauses per anar interrogant.

Cada tortura no podia anar més enllà de mitja hora, cada dia.

Amb el feix del resultat dels interrogatoris, es reunia el tribunal. Aquest estava format per una espècie

de jurat, de prohoms, de «bone viri», uns deu o vint homes, que tenien veu consultiva però no vot. Se'ls llegien

els resultats dels interrogatoris i ells formulaven el seu criteri. Amb el criteri del jurat, els jutges decidien la

sentència, que era feta pública i solemne. Se'n deia el sermó general i se celebrava el diumenge, davant de

l'església, i els acusats estaven instal·lats sobre una tarima perquè tothom els pogués veure. L'inquisidor en

cap feia el sermó i s'aturava de tant en tant per veure si l'acusat canviava de parer. Acabava el sermó amb la

proclamació de la sentència.

Podia ser de tres classes: la confiscació dels béns, la presó i la pena de mort. Aquesta darrera, sempre a

la foguera. Hi havia casos que primer s'escanyava els considerats heretges, per tal de no cremar-los vius,

però no sempre era així. L'empresonament podia ser diferent segons la gravetat de la falta: el «murus estrictus»,

on els presoners estaven encadenats dins una masmorra; el «murus largus», on hi havia un règim més liberal, i

sortien a passejar pel pati. La confiscació de béns s'aplicava als qui patien presó perpètua, als qui eren

condemnats en rebel·lia, i s'arribava fins a sancionar els hereus.

Tot aquest panorama inquisitorial és un simple resum. Tot l'aparell era molt més complicat i anava

evolucionant amb els anys i, sobretot, amb els papes. Hem intentat donar una mostra entenedora, la que

més o menys s'exercia en el temps de la Croada i en els anys que encara quedaven càtars al Llenguadoc.

EL CATARISME

Que la gent instruïda llegeixin, doncs, les Escriptures i es con-venceran que existeix un déu maligne —senyor i creador—,

que és la font i la causa de tots els mals. Si no fos així, els seria necessari confessar que és el veritable Déu, el mateix que és

la llum, que és bo i sant; el que és la font viva i l'origen de la dolcesa, de la suavitat i la justícia, el que seria, alhora, causa i

principi de tota iniquitat i malícia, de tota amargura i injustícia; i que tot el que està oposat a aquest Déu, essent el seu

contrari, procediria, en realitat, d'ell mateix: cosa que cap savi farà la niciesa de sostenir.

Llibre dels dos principis.

1. ANTECEDENTS

Segons Anne Brenon, aquesta religió evangèlica és una forma arcaïtzant «del cristianisme, que interpreta

els preceptes de l'Evangeli, però amb una visió dualista, que s'ha expandit, dels segles x al xv, per l'Àsia

Menor i l'Europa Occidental. Aquest corrent estava organitzat en esglésies independents, seguint el model

del primer cristianisme». Pensem que és un bon punt de sortida. Tenim un corrent religiós d'inspiració

cristiana, encara que dualista. Que es troba tant a l'Àsia Menor com a Europa. Treballarem amb aquestes

idees força. Cal dir, però, que no ens quedarem sols amb l'opinió de la Brenon, per molt valuosa que ens

sembli.

Hi ha un fet que sembla evident. A l'entorn de l'any 1000 un sacerdot, Cosmas, en una carta, explica

que hi ha una heretgia dualista predicada a Bizanci i també a Bulgària, on el popa Bogomil, que vol dir

«Amic de Déu», ajuda a consolidar-la des de la seva alta jerarquia. Molts autors creuen que des de Bulgària

els seguidors de Bogomil, els «bogomils», mitjançant els mercaders que van cap a Occident, la fan arribar a

l'Europa occidental. Per un altre cantó, hi ha altres opinions: tot i admetent el corrent dualista bogomil

—perfectament ressenyat per Cosmas—, creuen que altres corrents dualistes ja estaven perfectament im-

plantats a Europa per la mateixa època que Cosmas denuncia la seva existència a Bulgària. Assenyalen que

els cronistes francs Adhemar de Chabannes, Raül Glaber i Andreu de Fleury ja avisen, entre el 1015 i el

1025, de les «malifetes de predicadors maniqueus, que sedueixen el poble». I no sempre era el poble el

«seduït»: el rei Robert el Piadós va fer cremar deu canonges a Orleans.

L'aspecte important, però, és veure que ja a l'any 1000 els dualistes maniqueus eren per Europa. El

dualisme és una filosofia desenvolupada per Mani, un persa gnòstic del segle III, que considera que en un

bon començament hi ha una dualitat absoluta en els dos principis no engendrats i equivalents: el Bé i el

Mal. La Llum i les Tenebres. Déu i la Matèria. El dualisme oposa Déu, autor dels esperits, del bé i del Nou

Testament, a Satanàs, autor de la matèria, del mal i de l'Antic Testament. El sentiment que aquest món és

obra de Satanàs, i per lògica dolent en si mateix, fa que calgui fugir-ne, imitar la via piadosa i trobar la pau

interior dels Apòstols. El corrent maniqueu tingué molt bona acollida pels pensadors cristians i la seva

heretgia va crear més d'un gran maldecap. El mateix sant Agustí fou un dels que se sentiren atrets per

aquesta concepció senzilla del mal que es palpa en el món, oposada a les forces del bé. Mani va ser una

persona amb una gran força de comunicació, un gran escriptor, que va deixar una gran quantitat d'escrits

sobre la seva filosofia.

El que ens interessa del dualisme és l'aplicació pràctica que els seus seguidors —una branca dels seus

seguidors— en fan. Coneixem el procés dels bogomils, i siguin aquests els precedents immediats dels càtars

occidentals, o siguin ja una part dels càtars, creiem que, seguint de prop el procediment bogomil, estarem

en el camí de l'antecedent cà-tar. Els bogomils posen a la pràctica una existència d'humilitat i de penitència,

bolcada cap a la pregària i la vida interior, revestits de roba senzilla, alimentats frugalment, amb una vida

marcada pel caminar incessant i per la mendicitat. Per a ells totes les pompes de l'Església i els seus sa-

graments, les icones i les oracions ostentoses, tota la potència dels Estats i dels rics, són vanitat i el no-res.

El verídic, el modest, l'humil, Crist en fi, no pot esperar d'aquest món més que persecucions i llàgrimes. El

fet que aquest món sigui dolent és per als bogomils una experiència viscuda de la qual treuen ensenyament.

Satanàs, germà de Crist i fill de Déu, s'ha apartat del Senyor. Ha estat ell qui ha creat el món, el Déu del

Gènesi, de les Taules de la Llei i de l'Antic Testament.

Com veurem més endavant, quan penetrem dins la doctrina càtara, tots aquests elements bogomils

continuaran essent pedres bàsiques d'aquesta religió, o, seguint l'ortodòxia, d'aquesta heretgia. També ens

adonarem dels canvis i de les ampliacions aportades per la mística dels Bons Homes. Hi ha qui vol relligar,

dins aquests antecedents remots, les creences orientals amb el catarisme, creant una línia directa entre

Zoroastre, Pitàgores, Mani, els paulicians, els bogomils i el càtars.

Per motius de brevetat i de concreció, farem un salt en la història per anar a trobar els primers

antecedents càtars ja establerts a Occident. És a Lieja, entorn de l'any 1144, on s'observa la presència d'uns

nous heretges que ja compten amb una jerarquia ben determinada, practiquen la castedat i tenen horror al

jurament. Aquests «nous heretges» també es detecten al Perigord un parell d'anys després: menen la vida

dels apòstols, menyspreen els béns materials, refusen els aliments carnívors, preguen de dia i de nit,

emprant el Parenostre com a principal oració. Els segueixen gent de tots els braços —abandonant fortuna i

béns—: nobles, clergues, monjos. Evidentment són els càtars, que ja en aquest moment de la meitat del

segle xn dominen «des del Rin fins als Pirineus», en l'expressió d'Arno Borst. Al concili de Reims del 1148 es

parla, sense donar-hi gaire importància, que «cap al sud de França viuen uns maniqueus que refusen el

matrimoni, que són teixidors, que es mouen amunt i avall acompanyats de dones». Mentre els pares

conciliars despatxen com un assumpte més l'aparició d'aquests maniqueus, els càtars ja han establert el

seu primer bisbe —que coneguem— a Albí.

I ara comencen a moure's força. Es nota la seva presència per la Llombardia, a Nàpols, a Anglaterra, a

Alemanya.

Un cronista de l'època diu que a Itàlia «són tan nombrosos com l'arena del mar». A la ciutat de Colònia els

comencen a anomenar els «kathari», els purs. No és l'únic nom que els aniran dient en tot el curs dels

esdeveniments: al nord de França els diran publicans; al Llenguadoc durant molt de temps seran coneguts

com a teixidors i també com a «bou-gres», deformació del nom búlgar. De totes maneres el nom que va arrelar

més fou el d'albigesos, encara que no hi ha una idea clara del perquè. No hi havia pas més càtars a Albí que

a altres llocs; potser el fet del coneixement de l'existència del primer bisbe herètic a Albí, potser una

resistència de la gent de la ciutat perquè el bisbe catòlic Sicard no cremés vius uns herètics, arribant a

obtenir el lliurament dels implicats, tot plegat fa que en totes les cròniques contemporànies es nomeni

albigesos els càtars. Una denominació aliena als herètics, ja que ells sempre es van anomenar els

«cristians», terme evidentment confús i d aquí l'arrelament de la forma final de càtar.

Mentre els càtars s'anaven consolidant al Llenguadoc, arribem als anys 1163 i 1165, quan s'esdevenen

dos fets clau: el primer any, el concili de Tours, presidit pel papa Alexandre III, i l'altre any la reunió de

Lombers, el debat entre catòlics i càtars. El temps no havia passat en va i l'expansió càtara era massa

evident perquè l'Església no intentés posar-hi remei. Alexandre III ho diu clarament: «Una condemnable

heretgia s'ha aixecat al país de Tolosa, des d'on ha arribat fins a Gascunya, infectant un gran nombre de

persones.» S'havia posat sobre la taula l'evidència que ja sant Bernat havia detectat, però en el món de les

solucions tot quedava com aturat, com si els prelats occitans no es veiessin amb cor de tirar endavant cap

política efectiva. Potser per aquesta manca d'iniciatives, reben amb interès, dos anys més tard, el projecte de

Lombers, localitat situada a setze quilòmetres al sud d'Albí. Es tracta de fer un debat entre la més alta

jerarquia occitana, catòlica, i els dirigents càtars.

La representació catòlica ja hem dit que era al més alt nivell: l'arquebisbe de Narbona, els bisbes d'Albí,

de Nimes, de Lodeva, de Tolosa, d'Agde, vuit abats i, tots ells, acompanyats de nombroses dignitats

eclesiàstiques. Per part dels càtars no en tenim cap nom. El col·loqui sembla que va ser promogut pels

senyors de Lombers, clarament «infectats». Gent d'Albí i de Lombers, «acudiren en gran multitud», segons

diuen els cronistes. I aquest és un detall remarcable: el debat, assenyalat com a controvertit per endavant,

es duria a terme davant del poble. Va ser un diàleg de sords. Els càtars ja van començar per no deixar-se

interrogar: «^Per què els llops, els hipòcrites, els seductors que s'adornen amb vestimenta centellejant i

porten al dit un anell ornat de pedres precioses ens han de demanar raons?»

Els prelats deixaren passar tot el que tenia relació amb la moral i contraatacaren amb el dogma; els càtars

eludien, precisament, aquestes qüestions. Arriba un moment que els prelats obtenen una resposta

contundent: «és veritat, nosaltres no creiem en l'Antic Testament». La part catòlica ja en té prou: «Molt bé,

doncs us declarem herètics.» Els càtars ignoren la condemna i s'adrecen al poble, que segueix el debat,

explicant el que ells consideren la fe justa i veritable. Una vegada més queda oberta l'escletxa que separa

uns i altres: el dogma per sobre de tot. La trobada s'acaba amb paraules gruixudes i l'amargor de la

impossible convivència. A darrera hora també hi ha assistit Ramon V de Tolosa i la seva dona Constança de

França.

El desenvolupament del catarisme

Els esdeveniments continuen produint-se, com ara aquest concili càtar a Sant Fèlix de Lauragues,

també molt a prop de Tolosa i d'Avinyonet, terra llenguadociana decididament bolcada cap al catarisme. Les

sessions conciliars tingueren lloc en el seu castell, on es retrobaren la plana major dels bisbes herètics, amb

un enviat llunyà: el bisbe càtar de Constantinoble Nicetas. «A l'any 1167 de l'Encarnació del Senyor, al mes

de maig, l'Església de Tolosa va portar el popa Nicetas al castell de Sant Fèlix, i una gran multitud d'homes i

dones d'altres esglésies veïnes es van reunir per rebre el "consolament".» Nicetas, en el seu viatge cap a

Tolosa, havia travessat la Llombardia, i s'havia emportat amb ell Marc, un antic enterramorts, que, convertit

al catarisme, havia fet molta feina per terres del nord d'Itàlia i havia arribat a ser el cap de les comunitats

càtares llombardes. També apareix un altre bisbe forà: Robert d'Epernon, que és presentat com a bisbe dels

francesos. Es tracta del cap de la comunitat càtara de la França del Nord, comunitat sense documentació

històrica. De les esglésies del Llenguadoc, que exercien el rol amfitrió, només una d'elles té bisbe: la d'Albí,

l'antiguitat del bisbat de la qual ja havíem remarcat. Les altres elegiran els seus bisbes en aquest concili. La

de Tolosa ho farà amb Bernat Ramon i la d'Agen tindrà Ramon de Casals com a cap de la comunitat. Més

tard, però, fruit del concili, l'Església de Carcassona elegiria Guirau Mercer.

L'interès del concili de Sant Fèlix rau en el testimoni de la importància que tenia el moviment càtar al

Llenguadoc, la transformació de comunitats espontànies en veritables esglésies administrades per bisbes,

que tendeixen a organitzar-se cap a la propagació de la fe, de la predicació. També el concili va servir per a

fixar els límits territorials de cada Església, seguint les explicacions de Nicetas sobre la divisió oriental, en

cinc Esglésies: les de Romania, Drago vicia, Melanguia, Bulgària i Dalmàcia, que havia donat els fruits d

una pau i una col·laboració entre elles. Al Llenguadoc, al pas del temps, les Esglésies occitanes sempre van

estar unides, tant dins l'ordre doctrinal com en el simplement administratiu.

A mesura que el moviment càtar es va estenent i consolidant al Llenguadoc, se'n van coneixent més els

detalls. Hi havia constància històrica de la seva existència, però hi havia dificultats per a fixar llocs concrets

i individualitzar persones. Des de Lombers i Sant Fèlix, ja anem sobre segur. Junt amb els personatges

càtars, també surten a la llum, per exemple, els nobles que, o bé ho eren, o bé simpatitzaven amb l'heretgia.

Guillem, el senyor de Sant Fèlix, els senyors de Verfeil, d'Albí, els cavallers de Lombers i, potser el més

significatiu, Roger Trencavell, vescomte d'Albí, Carcassona i Besiers... El comtat de Tolosa, regit per Ramon

V, està igualment «infestat» d'heretges, però, en canvi, el comte és decididament catòlic. El 1177 dirigeix una

carta al capítol general de l'orde del Cister que ens serveix per conèixer la seva actitud ortodoxa, alhora que

ens explica, una mica més, l'expansió càtara en les seves terres: «aquest contagi pestilent de l'heretgia s'ha

escampat per arreu. Ha creat la discòrdia entre els qui estaven units, dividint el marit i la muller, el pare i el

fill. Fins i tot els mateixos sacerdots estan corromputs per la seva infecció. Quant a mi mateix, reconec que

les forces em manquen (...) ja que els més nobles de la meva terra estan tocats pel mal de la infidelitat...».

La crida de Ramon V al Cister té la seva resposta un any més tard. El papa hi ajuda també: el cardenal

de Sant Crisògon, Pere de Pavia, com a legat papal s'encamina cap a Tolosa, acompanyat per l'abat de

Claravall, Enric de Marcy, pel bisbe de Poitiers, per l'arquebisbe de Narbona. Moltes bufes i pocs trons:

incoaran un procés a Pere Maurand —ja n'hem parlat abans— i l'enviaran a Terra Santa. Després tota la

comitiva es va encaminar cap a Castres, on residia el vescomte Trencavell. No l'hi troben —havia fugit cap a

les muntanyes— però troben la seva muller Azalaïs, filla de Ramon V, i li comuniquen oficialment

l'excomunió del seu marit.

Ara ens hem d'aturar. Com a antecedents ja ens són suficients; a partir d'aquí ja entraríem,

insensiblement, dins el temps d'Innocenci III, dins el temps de la Croada, que ha de merèixer la nostra

atenció en un altre apartat. Podríem acabar aquest capítol amb les paraules autoritzades d'Arno Borst, que

amb el seu llibre Els càtars va reobrir l'any 1953 una sèrie interminable de polèmiques i estudis sobre el fe-

nomen càtar, estudis i polèmiques que no han cessat als moments que escrivim aquestes reflexions. Borst

veia el panorama després de l'actuació missionera de Pere de Pavia i altres prelats, el 1178, d'aquesta

manera: «El catarisme esdevingué el rival de l'Església catòlica. La reforma feta sota l'eix de l'esperit de

l'Evangeli, que, de llarg, és el tema major del catarisme, serà reprès per altres. Mentrestant el catarisme ha

esdevingut l'enemic mortal de l'Església. Qui vol emprendre una reforma cristiana ha d'estar, més o menys,

tolerat per Roma. Qui vol edificar una nova església, no cristiana, ha de ser suprimit sense pietat.»

2. ELS FONAMENTS RELIGIOSOS

Cal acceptar-ho: tenim molt poca documentació de primera mà, i de procedència càtara, sobre la seva

religió. El motiu principal d'aquesta manca de fonts directes cal suposar que està molt lligat a la persecució

soferta a mans dels seus enemics, tant seglars com eclesiàstics. Calia cremar papers intentant que no fossin

un salconduit per passar, un mateix, per la foguera. Calia no deixar cap document enrera i no portar-ne ni

un a sobre.

El coneixement de la religió —i en certa manera, tot allò relacionat amb el dia a dia de la vida dels

càtars— és ben migrat. Es limita per una banda als processos inquisitorials i per l'altra als llibres que s'han

pogut descobrir. Fent referència als processos promoguts per la Inquisició, cal dir que pateixen de greu

defecte de forma, al cap i a la fi molt comprensible: els processats, com a bons herètics, i retornem a

l'etimologia grega, només diuen una part de la veritat; els inquisidors procuren anar per feina i cercar

l'heretgia i no embrancar-se a descobrir les arrels, les possibles qualitats, la mica d'interès religiós

comparatiu que podia facilitar un coneixement a fons de la doctrina càtara. Potser únicament el llibre de

Raynier Sacconi, el famós perfecte convertit al catolicisme. Summa de Catharis et Leonistis seu pauperibus de

Lugduno, ens dóna quelcom més que una informació processal. Tampoc és gaire de fiar: un convers sempre

és una mica traïdor, sempre té ganes d afalagar la seva nova religió, desdibuixant conceptes.

Els llibres pròpiament càtars que ara per ara s'han descobert es poden comptar amb els dits d'una mà.

Són aquests: el Llibre dels dos principis, el Ritual Occità, el Ritual Llatí, un fragment de l'anomenat Ritual de Dublin.

Completant-ho, l'Anònim, text inclòs dins la refutació del valdès convertit, Duran d'Osca. El més important de

tots és, naturalment, el Llibre dels dos principis, del qual parlarem més endavant, destriant-ne i esporgant-ne el

contingut, que és d'un gran valor documental. El descobriment dels documents càtars ressenyats és cosa

gairebé d'avui dia. Per exemple el Llibre, el va trobar —després de molt de temps de treball infatigable— el

dominic pare Dondaine a Florència, i fou publicat per primera vegada l'any 1939. \JAnònim, reconegut en

uns manuscrits de la Biblioteca Nacional de París pel mateix Dondaine, fou publicat per Cristina Thouzellier

l'any 1961. Tot això vol dir que no cal pas somiar truites per a pensar que un dia o altre pot caure un altre

descobriment.

Segons Arno Borst, «el fonament de l'experiència espiritual càtara és l'irremeiable contradicció entre

l'ànima de l'home pur i aquest món dolent». Per a Anne Brenon, «la metafísica dualista càtara se sustentava

en un propòsit de vida especial, encara que no fos, en la pràctica, gaire diferent del conjunt de la gent

cristiana. La seva moral de salvació no podia ser altra que la moral evangèlica; tot i això la catequesi era

radicalment diferent». Per a René Nelli, «el catarisme està extraordinàriament allunyat del catolicisme.

Procedeix d'una concepció del món, d'un procés intel·lectual i espiritual oposats al cristianisme tradicional».

Michel Roquebert també s'atreveix a definir la religió: «sol·lícits de mantenir la innocència de Déu,

infinitament bo, del Mal que es manifesta en el món visible, ells van imputar la creació d'aquest a un

Principi dolent. L'ànima humana roman presonera del cos satànic». En fi, per a Maurice Gardelle, un

escriptor que es confessa i es presenta avui dia (?) com a càtar creient, «les nostres inquietuds davant la

Bíblia, manifestament desnaturalitzada per una intervenció de Luci-fer; creença sense reserva als Evangelis;

la constatació que Déu no té cap mal per oposar al Mal».

Són idees clau del pensament que cada tractadista té sobre el fenomen càtar. També cal considerar que

sense negar-se uns als altres, dibuixen trets diversos, posen l'accent en punts diferents. Tot això ens ajuda

a comprendre la nostra afirmació sobre el migrat bagatge que tenim entre mans a l'hora de voler penetrar a

fons sobre la singularitat del missatge religiós del catarisme. És com si intentéssim explicar el contingut

doctrinal del. cristianisme basant-nos en un petit tros de l'Evangeli, en uns fragments d'una carta de sant

Pau, en uns rituals polsosos descoberts en unes rectories i en les confessions d'uns cristians, fetes abans de

trepitjar la daurada arena del Circ romà...

Però ens hem de valer del que tenim per anar donant una idea coherent d'allò que, aproximadament, era

el fonament religiós dels càtars. Dues coses semblen clares i irrefutables: el seu origen dualista, la seva

concepció evangèlica. Totes les explicacions trobades en els processos inquisitorials sobre el dualisme càtar

són d'una simplicitat total. Per a ells, existeix el doble principi, el del Bé i el del Mal. De Déu i del Dimoni.

Aquest món és el regne de Satanàs, i per la seva voluntat existeixen les estrelles, el sol, l'aire, la terra,

l'home. L'univers, tal i com el veiem als nostres ulls, és obra del dimoni. Pel seu cantó, Déu crea el que «no

passa», l'Invisible i l'ànima humana. Aquesta ànima humana està presonera del cos; ànima i cos, expressió

del dualisme del Bé i del Mal.

En el Llibre dels dos principis és on trobarem la «teoria» dualista més detallada. I potser serà bo de parlar

ara sobre aquest document, el més important i extens de què disposem sobre les arrels del sentiment

religiós càtar; molts historiadors li apliquen el nom de la Bíblia càtara. El manuscrit està concebut per

exercir de manual d'ensenyament de la religió, i el seu contingut, com correspon a l'època i al fi suposat, és

molt simple, gairebé primari. Per indicacions que els experts han deduït de certs paratges, sembla que va

ser escrit a l'entorn del Llac de Garda, al nord de la Itàlia actual i es creu que va ser redactat al voltant de

1250. El llibre està escrit en primera persona, però no se sap el nom de l'autor, i s'endevina per les

influències que pot ser redactat per un deixeble de Joan de Lugio, perfecte llombard.

El conjunt de l'obra està dividit en set parts, més aviat independents, com si haguessin estat redactades

cada una en el seu moment i afegides en el manuscrit. La col·locació de les parts o capítols no segueix un

procés lògic, ja que ens trobem, per exemple, que en el primer se'ns parla del lliure albir, que també tornarà

a ser objecte d'explicació en el capítol sisè, i en canvi en el quart hi ha el resum doctrinal dualista, que

tothom coincideix que hauria d'encapçalar el llibret. Si volem ser lògics, doncs, caldria presentar els capítols

d'aquesta forma:

1. Resum per a servir d'instrucció als ignorants, que tracta dels dos principis, incidint més en el déu del

Mal i de l'antiga aliança. Recordem que correspon al capítol quart.

2. La Creació. També el segon capítol en el llibre.

3. Signes Universals. Aquest i l'anterior van molt lligats, un amb l'altre. També el capítol tercer en el

llibre.

4. Tractat del Lliure Albir, referent als problemes del lliure albir i agafant com a exemple els àngels. En el

llibre encapçala l'obra, com a capítol primer.

5. Del Lliure Albir, que tracta el mateix tema que l'anterior. En el llibre va com a capítol sisè.

6. Contra els «Garatenses». És una refutació d'un desviament dins la visió càtara, sustentada per l'autor,

que es van-ta de pertànyer als «albanenses». Dins l'ordre del llibre, és el capítol cinquè.

7. De les persecucions, que vol demostrar que els veritables cristians estan cridats a sofrir les

persecucions del món. Igualment setè, en el llibre.

S'utilitzen cites de l'Antic i del Nou Testaments, i tots els textos citats de l'Antic ho són literalment i

l'autor es recolza en el que s'hi diu, tal com es diu, per deduir-ne la inconsistència del que s'exposa, obra

clara del Maligne; en canvi, quan s'ajuda dels textos evangèlics, tots els interpreta espiritualment deixant de

banda la literalitat dels termes.

Els punts de vista defensats per l'autor poden ser aquests: la matèria és de tota l'eternitat i els orígens

—els principis— que procedeixen d'ella són independents un de l'altre. Cada principi obra segons la seva

pròpia naturalesa: el Déu bo crea el bé, Satanàs el mal. Constantment estan lluitant entre ells ja que tots

dos són eterns. Déu va crear els àngels, el Maligne ha creat el món i per això en el món no hi ha res de bo.

Déu no és totpoderós i només regna sobre el bé que existeix en les criatures. En la imperfecció del bé

resideix el mal. Satanàs és fill de Déu i la història de l'univers comença amb la seva caiguda. Déu permet la

victòria del seu fill rebel, en el món. Però Déu té previst el lliurament dels seus àngels a la terra. Jesús, fet a

la imatge de Déu, esdevé el seu fill enviat, junt amb bons esperits, al món. El Crist és instituït Senyor dels

bons però serà temptat per Satanàs, ja que és nat de Maria. La seva mort a la creu és una victòria més de

Satanàs, que Déu ha permès com a instrucció del poble. Pel Crist, els caiguts reben la il·luminació i el seu

retorn a la pàtria celest. Hi ha tres estadis de la Creació: la caiguda de Satanàs i els àngels, la missió de

Crist i el retorn al cel.

Ara tot està en ordre: els esperits celests reuneixen les seves ànimes caigudes en l'apòstol Pau i els seus

successors, els càtars; i el bé retorna finalment al bé. En les darreries, els malvats són castigats per tota

l'eternitat i aquest món és destruït pel foc. Sols la creació de Déu continua en la seva eternitat; s'han acabat

els dos principis. Els àngels caiguts són les ànimes humanes; no tots els homes responen a aquesta

condició, però aquells l'ésser espiritual dels quals participa de la naturalesa angèlica seran necessàriament

salvats. Si la seva mort es produeix en la seva primera infància, no hi haurà càstig, ja que l'ànima, no

creada per a l'ús d'un sol cos, transmigrarà cap a un altre, fins al seu retorn al Cel.

L'exposició d'aquest pensament religiós no és lineal, sinó tortuosa, carregada de citacions, moltes vegades

confusa i, pel que es pot deduir de l'extracte que hem intentat fer, moltes vegades contradictòria. La lectura,

per a qui no està acostumat a plantejaments teològics, es fa fatigant i és fàcil fer-se n creus si pensem que

es tracta d'un llibre de divulgació, d'un simple manual. Tot i això, sembla que queda clar: à) el seu criteri

dualista, que en el llibre s'explica ad nauseam; b) la seva assumpció cristiana i evangèlica; i c) la negació, però,

d'un dels grans puntals cristians: el lliure albir.

Anne Brenon ens fa notar —i deixem ara per ara l'estudi del Llibre— que aquest sentiment dualista els

càtars intentaran de descobrir-lo en escrits cristians, singularment en l'Evangeli. Ha fet un bon estudi

comparatiu entre el text de l'evangeli de sant Joan 1,3 segons la versió de la Vulgata que corria pel

Llenguadoc, i que era coneguda per la «llen-guadociana», i la versió càtara de l'esmentat verset. Vegem-ho:

Llenguadociana: «Tot ha estat fet per ell, i sense ell res no ha estat fet.»

Càtara: «Tot ha estat fet per ell, i és sense ell que ha estat fet el no-res.»

En occità, la versió càtara és: «e senes lui es fait nient». Brenon ens il·lustra manifestant que en occità el mot

nient significa el no-res i hom endevina que la clau d'aquesta investigació rau en el valor que tingui, o que se li

vulgui donar, el mot llatí «nihil». Si mirem la versió de la vella llenguadociana, el mot nihil es tradueix per res,

que no té la força i l'efecte contundent del no-res. Un altre aspecte, que experts poden valorar, és el

desplaçament del «res» i «nores», comparant les dues versions, i que, evidentment, en la versió càtara

arrodoneix el significat al seu favor. Ara, amb l'evangeli a la mà, ells podien demostrar que ja sant Joan

havia assenyalat la presència dels dos principis: «Tot ha estat fet per ell» indica que el que realment és ha

estat fet per Déu (ell); en canvi «és sense ell que ha estat fet el no-res» vol dir el que no és diví. Per Brenon

«significa, és clar, que els càtars distingien dues creacions: la veritable, la de les coses que "són", és a dir, les

de Déu ("Tot ha estat fet per ell"); i les il·lusòries, aquest món visible assimilat al "nores". El món visible no

és de creació divina: emana d'un altre principi».

El catarisme és un dualisme, però també és un evange-lisme, és a dir, està arrelat al cristianisme. Del

seu sentit de viure en cristià —que és un altre aspecte molt més interessant— ja en parlarem més endavant.

Seguint el Llibre, els càtars estan convençuts que Crist ha estat enviat a la terra per salvar els àngels caiguts,

i apliquen aquesta teoria exclusivament a ells mateixos. Crist ajudarà els àngels a tornar a la cleda com

ovelles desencaminades, amb l'ajuda de la predicació. Jesús es val també de miracles que, una part dels

càtars, els anomenats moderats, creuen reals; en canvi els càtars radicals entenen que el Crist només va fer

un sol miracle, profundament espiritual, el de despertar l'ànima.

Crist és un àngel, també. Un àngel que ha estat enviat a la terra. La seva mort a la creu ja estava

concertada i el seu sacrifici se situa a un nivell mitològic: ja que el Crist ha estat crucificat, Satanàs acabarà

els seus dies de la mateixa manera. Però també, sobre la crucifixió, hi ha parers diferents entre moderats

—que hi creuen— i radicals, que no volen creure's seriosament la crucifixió terrestre: Crist no pot sofrir, ni

morir en creu, ja que no posseeix cos carnal. Però uns i altres opinen que s'ha de seguir el rol de Crist sobre

la terra, aquest paper només el poden representar les ànimes-àngels, és a dir, els càtars. La victòria que havia

obtingut el Crist en la mort a la creu, o sia la mort del pecat i el triomf espiritual, és també possible

d'obtenir-la per cada home pur en l'ascesi alliberadora de la fe càtara.

El càtar viu en aquesta terra per fer penitència, per expiar la seva ruptura amb Déu, que, a l'alba del

temps, l'havia concebut àngel. El retorn al Cel i l'alliberament és la fi suprema que mou totes les seves

pregàries. L'expiació terrestre i el retorn centren les conviccions de la teologia càtara. Entenen que el procés,

després de la mort, és que 1 anima alliberada vola immediatament cap al Cel: és el cas del perfecte) 1 anima

del no perfecte ha de transmigrar fins que hagi fet la penitència necessària per esdevenir la d'un perfecte. No

creuen en la resurrecció de la carn. Però sí que dibuixen un Cel molt atractiu: «el Cel té els seus verds

pasturatges, uns dolços prats, els cants dels ocells, on no es coneix fam, ni set, ni calor, ni fred». Borst, mig

en broma, diu que és «el cel que es poden imaginar els habitants del Midi».

La moral càtara del pecat està relacionada estretament amb el món. El pecat és la subjecció al món, la

seva pedra angular. El principi, doncs, que condiciona tota la moral està basat sobre la conducta a tenir

cara al món. L'absència de pecat permet a l'home veure la seva pròpia naturalesa angèlica. No hi ha pecat

venial, tots els pecats són mortals. La humanitat es troba separada en dos grups: o àngel o dimoni. Com

hem vist abans, en l'ànim dualista pur, explicat en el Llibre dels dos principis, no hi havia el lliure albir: la

gràcia estava assimilada a la predestinació; el ser, consagrat al mal, no podia fer res més que el mal; el

penediment era absurd. Però en acostar-se al cristianisme, al missatge evangèlic, fa que el catarisme

incorpori altres valors. Així es creu que cadascú estarà recompensat, no per la predestinació, sinó segons el

seu comportament personal.

Dins d'aquesta moral càtara, cal donar una ullada sobre el que en podríem dir la pràctica, els preceptes

que, si bé no eren fonaments religiosos, en foren la seva conseqüència. La fixació càtara en el pecat igual a

món determina, per exemple, la seva posició sobre les relacions sexuals i el gaudi de la carn; signifiquen

submissió al món. El celibat i la privació foren unes exigències que caracteritzaren la conducta càtara més

primitiva. Les mateixes relacions sexuals en el matrimoni havien arribat a representar un hàbit demoníac;

tot acte sexual era un pecat, qualsevol matrimoni, una luxúria, les dones encinta no eren admeses... Amb el

temps aquests durs preceptes s'acomodaren: continuaren existint per als perfectes, però els creients càtars

veieren acceptat el matrimoni i les seves conseqüències. També va passar quelcom de semblant amb el

precepte que prohibia tot aliment procedent de la generació, especialment de la carn. El formatge, els ous i

la llet eren igualment productes pecaminosos, no així el peix: entenien que era fruit espontani de l'aigua i no

generat. No obstant, el peix calia que fos evitat els dies de dejuni, que eren els dilluns, dijous i divendres de

cada setmana; aquests dies només s'alimentaven de pa i aigua i s'obligaven a fer-ho, a més a més, en tres

períodes de l'any: abans de Nadal, abans de Pasqua i després de Pentecosta. Més endavant el rigorisme en

l'abstinència de carn i derivats de productes generats quedà per als perfectes únicament, i també una bona

part del dejuni.

Només citarem dos preceptes, relligats estretament amb el sentiment de pecat: la prohibició del

jurament, segons ells per la importància que tenia en l'Antic Testament, que, com recordem, era inspirat per

Satanàs. I un altre precepte: no mataràs; però no solament a un altre home, sinó a tot animal, ja que podia

ser la presó en la carn d'alguna ànima caiguda. També es va anar suavitzant aquest manament i fins i tot

en el temps de la Croada, per desgràcia, tindrem Avinyonet com a exemple que es va atemptar contra per-

sones.

Aquest «cristianisme dualista», com li agrada dir a Anne Brenon, es donava a conèixer, s'expandia i

arrelava per la predicació d'aquests càtars que vestits humilment, amb el Llibre a la mà —la Bíblia càtara,

que contenia els quatre evangelis, els Actes i les Epístoles—, anaven casa per casa, en parella, fent

comprensible el seu missatge. Aquests «cristians dualistes», però, no volien saber res amb l'Església catòlica.

Aquesta, per a ells, era la falsa Església, creada pel Déu fals d'aquest món, per viciar el missatge de Crist.

Ells, els càtars, es presentaven com els hereus dels apòstols.

3. L'ESGLÉSIA DELS BONS HOMES

Hem vist els fonaments religiosos del catarisme; tot el que la migrada informació ens ha pogut donar.

Tots aquests fonaments foren difosos trepitjant camins, per l'Església càtara, organització de la qual també

estem força a les fosques, però en coneixem, almenys, la jerarquització, els sagraments, els punts principals

d'implantació i alguns detalls complementaris. En aquest capítol, mirarem de conèixer, fins allà on sigui

possible, el seu engranatge social i religiós.

Com ja s'ha indicat més amunt, no hi ha un centre rector del catarisme, com pot ser, per als cristians,

Roma, el Vaticà. L'organització càtara sempre és local, amb contactes estrets, amb intercanvis amb la resta

d'esglésies. Quan es reuneixen a Sant Fèlix, al Lauragues, amb la presència del bisbe Nicetas de

Constantinoble, hi ha representades fins setze comunitats o esglésies, de les quals quatre són occitanes. El

mot càtar és una paraula aliena a aquest grup de persones, que es movien predicant el seu Nou Testament.

Com hem dit, ells es deien cristians i de la seva agrupació en deien l'Església dels Bons Cristians, l'Església

de Déu, en molts de textos, l'Església dels Bons Homes, al cap i la fi la més emprada. Aquesta Església dels

Bons Homes és la suma d'un cert nombre d'esglésies autònomes —el 1167 eren setze— en el sentit

paleocristià del terme. En el moment que una comunitat local esdevé suficientment nombrosa i preparada,

s'organitza en Església, és a dir, elegeix com a cap de la comunitat un bisbe, a qui s'envolta d'un cert

nombre de diaques per assegurar la predicació i la vida religiosa de les cèl·lules de base, les cases càtares.

Com es pot comprovar, els Bons Homes s'organitzen igual que l'«Església dels Llops», un dels adjectius

que ells empraven per anomenar l'Església romana. El seu ordre formal és el mateix: bisbes, diaques. Quan

l'Església càtara, en el Llenguadoc, va agafant volada, sorgeixen uns ministeris situats entre els simples

diaques i el bisbe: un Fill Major i un Fill Menor. El primer serà, a la mort del bisbe, qui el succeirà; el Fill

Menor, en el mateix moment, esdevindrà Fill Major. El bisbe càtar, però, no té res a veure amb el bisbe

catòlic de l'època. No cal imaginar-lo com un prelat vivint en un palau episcopal, amb la catedral al costat.

El bisbe càtar continua pobre i itinerant, com tot bon home. Se'l crida per a les cerimònies i ocasions

solemnes, i pren la responsabilitat de gestionar els assumptes temporals i financers de l'Església. Els rituals

no parlen mai d'un sagrament o cerimonial concret d'ordenació de bisbes. El bisbe Nicetas, en la trobada a

Sant Fèlix, diuen que «va conferir als bisbes llenguadocians el "consolamentum et ordinem"», o sia el

consolament i l'ordenació. Ningú no pot aclarir què significa aquesta ordenació. Els diaques —un d'ells, nor-

malment jove, és el company de vida i de camí, el «socius», del bisbe— presidien, en el pla de la disciplina,

de la predicació i del ritual, la vida de les comunitats locals agrupades en cases. Cada mes practicaven el

servei de Y«aparelha-ment» en cada casa càtara: organitzaven les missions de predicació, l'itinerari dels Bons

Homes.

Les cases càtares eren les cèl·lules vives del catarisme, i n'hi podia haver diverses en cada poble,

nombroses en les viles més poblades. Hi vivien perfectes, homes i dones, portant una vida religiosa i de

treball, sota l'autoritat d'un «ancià», gestor de la petita comunitat, i també oficiant del consolament i de tots

els ritus, sempre que no hi fossin presents bisbes o diaques. En el seu sacerdoci —una altra paraula

prestada pels llops— l'ancià era assistit pels membres més vells de la comunitat. L'ancià portava la casa,

rebia els hostes, principalment perfectes d'altres comunitats en camí, i també simples creients que

desitjaven ensenyament. La casa càtara no era ni un monestir ni un convent; era oberta al món i a la

societat, servia d'hostatge i de taller, però més que res era el lloc on el ritu de l'Església s'incar-dinava i on

qualsevol creient podia anar per sentir parlar de Déu i retrobar les pràctiques pietoses. Els perfectes anaven

i venien i no s'aturaven gaire a casa seva, ja que, per sobre de tot, ells eren predicadors de la Paraula de

Déu, i no paraven. Les perfectes, que no predicaven, vivien més en la casa. També hi havia cases de dones

perfectes, igualment obertes com les altres, i que estaven destinades a ser com un pensionat per als infants

i les noies, per ser educats en la doctrina càtara. Per sobre de les diverses Esglésies, cap arquebisbe, cap

papa. Entre elles, simples relacions de bon veïnatge i de solidaritat espiritual i temporal.

Vegem, una per una, les Esglésies del Llenguadoc. Al nord trobem l'Església albigesa, amb centre al

castrum de Lombers, a uns quinze quilòmetres al sud d'Albí. A Lombers residia el bisbe càtar de l'Albigès.

Mentre Ramon V fou el comte que manava a la part nord, per sobre del riu Tarn, el catarisme tingué una

vida real però somorta. Quan el seu fill el succeí el 1194, cavallers i predicadors se sentiren alliberats, i es

manifestaren obertament. Hi ha testimonis a Lescure, a Sant Marcel, a Gaillac mateix —més a l'oest

d'Albí—, on hi havia una abadia benedictina. Prop de Gaillac, hi ha Brens, on el seu senescal era un càtar

fervorós. Montagut, Rabastens i tirant cap a l'est, tot el territori era clarament dominat pels càtars de la

diòcesi albigesa. Al sud de Lombers, hi havia la vila de Castres, que era, evidentment, un gran bastió càtar,

lloc d'on sorgiren Gilabert i Isarn de Castres, dos dels noms més importants —no és pas que en coneguem

gaires— de la seva religió: Gilabert arribarà a ser bisbe càtar de Tolosa i un dels perfectes més estimats o

més odiats, segons que parlin d'ell cronistes llen-guadocians o pro-francesos. Isarn fou diaca, i també molt

ben considerat.

Lautrec, entre Castres i Lombers, sembla que s'havia mantingut afí a l'ortodòxia, fins que hi va arribar

Dama Fina, en maridar-se amb Aimeric Sicard. Dama Fina procedia de Rabastens i va començar a remoure

el pòsit heretge, amb el resultat de convertir, almenys la noblesa, a l'Església dels Bons Homes.

Rabastens, és cert, era una plaça forta herètica com molt bé ho assenyala Guillem de Tudela, quan diu,

en la Cançó de la Croada:

Aicels de Rabastens, que an gran esparansa en los felos eretges et en lor fols erransa

o sia que els de Rabastens tenien plena confiança en els pèrfids heretges i en el seu foll error. El senyor

de la vila, Pelfort de Rabastens, estava emparentat amb la famosa Esclarmonda de Foix, la seva sogra, i

havia rebut el consolament en enviudar el 1202. Dama Fina, germana de Pelfort, la mare d'aquest, la seva

sogra: totes herètiques clares. Ja comencem a trobar aquí la importància del rol de la dona dins el

catarisme.

El primer bisbe de l'Albigès, ja mencionat abans, fou Sicard Cellerier, que va exercir ben bé fins a finals

del segle xii. No hi ha constància dels noms dels seus successors però sí que cap a mitjan segle XIII

l'Església albigesa continuava viva, malgrat la repressió de la Croada i de la Inquisició.

«Mare de l'heretgia, cap dels errors» és com anomena Tolosa el nou abat de Claravall, Enric, l'any 1178.

No és ben bé veritat, però sí que Tolosa estava fortament contaminada. El primer bisbe càtar de l'Església de

Tolosa fou Bernat Ramon, que més tard es va convertir —un dels pocs casos de perfectes convertits que es

coneixen— i que arribà a canonge de la catedral de Tolosa. No coneixem el nom del seu successor, però en

canvi trobem el bisbe Gaucelm, uns vint anys després —cap al 1205— al cap del bisbat càtar tolosà. El

bisbe Gaucelm, com anteriorment Bernat Ramon, tenia la residència a Lavaur, i anava molt sovint a la

capital. Després de la presa de Lavaur pels croats, trobarem Gaucelm a Montsegur cap a 1213 i devia seguir

regint el bisbat, des d'un punt o altre, fins el 1224, quan trobem ja com a bisbe Gilabert de Castres. El

bisbat càtar de Tolosa és el més extens de tots els quatre que tenim idea que existien en el temps de la

Croada. L'Església de Tolosa anava des de la ciutat, cap al nord, fins a la confluència dels rius Tarn i Agout,

resseguint les corbes d'aquest darrer riu fins a arribar a les terres del Menerbès, més enllà de Puillorenç; la

línia imaginària tira cap al sud respectant el Carcasses i establint la frontera al bell mig de Montreal i

Fanjeaux, aquest últim dins el territori del bisbat de Tolosa. Tot el comtat de Foix pertanyia a aquest bisbat,

i Arieja i Garona amunt, ens tornaran a portar, fins a Tolosa, el centre episcopal tolosà.

Lavaur fou la capital del bisbat, més adient que Tolosa, poc confortable per a un bisbe herètic. Segons

Guillem de Puillorenç, «Lavaur era el lloc on el diable s'havia preparat un llarg sojorn». Lavaur no era gaire

gran i és ben comprensible, doncs, que els càtars comptessin amb el vist-i-plau del senyor del castell o, fins

i tot, el senyor de Lavaur de torn —Sicard, el seu fill Almaric— podia ser un càtar més. Com gairebé sempre,

però, les evidències de fidelitat als Bons Homes les trobem en les senyores del castell: Blanca, Guirauda de

Laurac foren fervents seguidores càtares. De Guirauda, el temible Vaux de Cernay en deia una «herètica

pèssima». Que Lavaur fou el gran centre càtar també queda confirmat en el temps de la Croada, quan

després d'haver estat assetjada i presa per Simó de Montfort, el 1211, quatre-cents càtars foren cremats a la

foguera, segons narra Guillem de Tudela.

A l'oest de Lavaur, i a uns vint quilòmetres de Tolosa, hi ha un altre centre càtar, històricament famós:

Verfeil. Era un centre important de l'heretgia i queda ressenyat vivament en la vida de Bernat de Claravall:

havia anat al Llenguadoc per pressió papal, el 1145; no havia tingut gaire bona acollida, singularment a

Albí, amb l'església buida de

tre desitjaven trobar-se amb els heretges cara a cara amb la intenció de refutar les seves doctrines. Els

adversaris foren Pons Jordà i Arnau Arrufat —anotem, de passada, la catalanitat, l'occitanisme si voleu,

dels noms—, dos perfectes d'anomenada a Montreal i a Tolosa. Aquest col·loqui acabà en taules, ja que ni

uns ni altres saberen convèncer els opositors. Interessa remarcar que el fons de la qüestió debatuda era la

divinitat de Crist i la realitat de la seva humanitat. Segons indica Puillorenç, gens amic dels heretges, la part

catòlica va quedar sorpresa de la gran preparació evangèlica dels seus contradictors.

Altres llocs preeminents de la implantació càtara en aquest bisbat tolosà foren Vilamur, Paulhac,

Montalbà, Castellsarrasin, tota la Muntanya Negra amb els indrets més caracteritzats de Lanta, Caraman i

Puillorenç. Sant Fèlix, on recordem que hi va haver la famosa assemblea càtara el 1167, Rocafort, on

Bernat-Ramon de Rocafort arribà a bisbe catòlic de Carcassona, en plena Croada, mentre que la seva mare

era una reconeguda càtara. El país de Lauragues, tantes vegades citat, un feu predilecte de l'Església dels

Bons Homes: Fanjeaux i Pruilla, amb la casa per a herètiques fundada per Gilabert de Castres i dirigida per

la seva mare, Auda, i per tot el bo i millor de la noblesa contaminada. Castelnaudary (Castell-nou d'Arri en

occità), seu de la família Arrufat, d'on provenia Arnau; el castell i la població de Mas-Santes-Puel·les, Sant

Miquel de Lanès, Mont-ferrant, i Avinyonet, del qual ja hem parlat en l'episodi es-cruixidor de la mort

d'inquisidors. Montmaur, governat per Dama Ramona Germà, «herètica pèssima».

Cap al sud, Mirepoix, amb la gran figura de Pere-Roger de Mirepoix, que serà un dels herois de

Montsegur. Cal ressenyar que pel 1206 o 1207 Mirepoix va ser centre d'acollida d'herètics del bisbat de

Tolosa: més de sis-centes persones s'hi aplegaren i aprofitaren per pregar a Ramon de Perella, senyor de

Montsegur, de restaurar el seu castell per fer-ne seu dels Bons Homes. Lavelanet, al mateix costat del mític

Montsegur, i altres llocs, tots ells dins el comtat de Foix.

El tercer bisbat herètic és el del Carcasses. La creació del bisbat fou decidida al concili de Sant Fèlix, el

1167. El bisbe de l'Església dels Bons Homes serà el bisbe de Carcassona i el primer bisbe, Girau Mercier,

de qui tenim poques referències.

El seu successor, Bernat de Simorra, es donarà a conèixer el 1204 en un col·loqui que tindrà lloc a

Carcassona i que fou presidit per Pere el Catòlic. El darrer bisbe herètic de Carcassona fou Pere Isarn. La

ciutat de Carcassona era un feu clar dels Bons Homes i sembla que el tutor del jove vescomte Trencavell,

com s'ha dit, el noble Bertran de Saissac, era un creient convençut. Carcassona està molt a prop de Narbona,

on manava Berenguer. I aquest no deixava de clamar contra els heretges veïns i l'Església dels Bons Homes:

«no em voleu escoltar. Molt bé: jo faré arribar un bra-mul tan intens contra vosaltres que des de l'extremitat

del món vindrà la gent per destruir la vostra ciutat». En certa manera fou profètic: uns anys més tard, no els

bramuls, però sí la força desfermada manada per Simó de Montfort deixarà Carcassona assolada. Junt amb

la ciutat seu del bisbat, hi ha un altre indret alt del catarisme: Montreal. Aquí hi havia, ressenyades, tres

cases càtares d'homes i un altre nombre no determinat de dones perfectes. La família dels senyors de

Montreal, els Mazerolles, dirigien algunes d'aquestes cases, especialment Dama Fabrisse, perfecta que

estava al cap d'una on gairebé totes les pupil·les eren d'extracció noble.

A Montreal va tenir lloc el 1207 un col·loqui entre càtars i catòlics, que va durar quinze dies i que fou

una veritable discussió teològica. D'un costat hi havia els dos esforçats castellans i els cistercencs amb

Razoul al cap. Del cantó dels Bons Homes, l'infatigable Gilabert de Castres, en aquell moment fill major, que

presidia. Els seus assistents eren Pons Jordà, Benet de Termes i Arnau Ot. La discussió va tenir lloc davant

de cavallers i habitants de Montreal i amb àrbitres: Bernat de Vilanova i Bernat d'Arzens representant la

noblesa; Ramon Gut i Arnau Ribera, burgesos; tots ells, segons Puillorenç, simpatitzants de l'heretgia. De

bon començament els càtars van atacar els catòlics amb les diatribes típiques: «ella és l'església del Diable,

la seva disciplina ni és santa, ni és bona, ni instituïda pel senyor Jesu-crist...». Els castellans varen portar

la veu cantant i van intentar combatre punt per punt. Quinze dies de controvèrsies amb un resultat positiu

per a Dídac i Domènec: cent cinquanta varen abandonar l'heretgia.

Cap al nord, hi trobarem Cabaret. Pere des Vaux de Cer-nay ens il·lustra sobre el seu senyor: «Més que

cap altre, ell va resistir a la cristianització: era la font de l'heretgia.» Tenia raó sobre Cabaret i el seu senyor:

l'Església dels Bons Homes dominava a plaer. I el que es diu i es confirma de Cabaret pot allargar-se a tot el

Cabardès. Els senyors de Mi-ravall, un d'ells el trobador Ramon de Miravall, estaven compromesos amb

l'aventura càtara. En canvi les que donaven la cara eren les dones, ben ressenyades com és habitual.

Conques, Termes: totes dues viles, amb els seus castells, es defensaran feroçment de les envestides del de

Montfort.

El bisbat herètic de Carcassona arribava cap al nord fins al Menerbès. Laure o Lauran era un bastió

intransigent de l'Església dels Bons Homes. Hi havia declarades dues cases càtares, una de perfectes. El

poble de Menerba fou un refugi per als càtars, i en el moment de l'ocupació per part de Simó de Montfort hi

havia cent quaranta perfectes. No en va quedar cap.

Sense moure'ns del bisbat de Carcassona, Besiers i la seva comarca eren força permeables a la

predicació càtara. Segons Vaux, que tot ho veu negre, hi havia pocs catòlics, «paucos qui ibi erant catholicos»,

però sembla que Besiers no era tan herètica com deia el monjo. És evident que el vescomte Roger II

Trencavell era sospitós fins al moll de l'os, però la senyoria de Besiers era compartida amb el bisbe, i cap

dels bisbes que se succeïren en el bisbat varen afavorir l'heretgia. Per tant, i seguint el parer del canonge

Griffe, creiem que a Besiers hi havia de tot.

El quart bisbat càtar és el d'Agen, al nord de Tolosa, als límits de l'Aquitània. Sabem que el primer bisbe

elegit fou Ramon de Casals. I no coneixem res més: l'excentricitat d'Agen respecte del nucli central càtar va

significar estar fora de les accions bèl·liques principals de la Croada i per tant cap dels cronistes ni en parla.

No hi ha judicis inquisi-torials, o no s'han conservat declaracions, per tant ningú no ens parla de l'Agenès,

del seu bisbe i del seu bisbat. Ara bé: la manca d'informació vol dir simplement això: no sabem què va

passar. Anne Brenon diu «...de l'Església d'Agen, de la qual estem mal informats». En realitat no en sabem

res.

La mateixa Brenon ens sintetitza la volada aproximada del total de les quatre Esglésies dels Bons Homes

en el Llenguadoc:

«En conjunt, el catarisme no desborda, a l'oest, la Garo-na i encara menys, a l'est, el Roine. Tota la zona

oriental dels Trencavell sembla feblement penetrada per les noves doctrines: el saqueig de Besiers i la

foguera de Montsegur no ens han de fer caure en falses il·lusions. Al sud, el catarisme es dilueix en les

Corberes (...) Al nord hi fou present, amb nuclis al Carei, Cahors i Gordon.» El centre nuclear del catarisme

és evident que està fixat al Lauragues i a les seves vores, a la cruïlla dels bisbats de Carcassona, Tolosa i

Albí.

Aquesta és l'organització i la implantació de les Esglésies dels Bons Homes. Però en el curs de la nostra

explicació hem parlat de creients, de cristians, de perfectes. Intentem descobrir el rol de cadascú dins el

funcionament de l'Església. D'una manera simple es pot dir que els creients són els qui escolten la

predicació càtara; els cristians són els qui segueixen el catarisme i per últim, els perfectes són els qui han

rebut el consolament. Cal dir que la frontera entre creients i cristians és força ambigua i en realitat

s'utilitzen els dos mots indistintament. Tampoc el mot perfecte és tan clar. O més ben dit: sí que tot perfecte

és el que ha rebut el consolament. Però no tots els perfectes, sembla, tenien el paper que dins el catolicisme

tenen els sacerdots. Aquí hi ha una munió de dubtes: el perfecte, és el qui pot dir l'Oració, beneir el pa i

consolar els agonitzants? O bé, el rol realment sacerdotal de la predicació solemne, i de l'ofici del baptisme

de l'Esperit del neòfit llargament preparat i iniciat, està només reservat a una jerarquia de Bons Homes,

intitulats ancians, diaques o bisbes?

No hi ha res de clar, d'evident. Independentment de l'extensió de la seva acció sacerdotal, és molt clar

que el qui rep el consolament esdevé perfecte i que sols el perfecte pot conferir el consolament a altri.

Vegem, doncs, i sense cap més preàmbul, el que ens diu un expert sobre el consolament. Jean Duvernoy,

que ha estudiat a fons els processos inquisitorials càtars, especialment els de Tolosa, ens ho explica i fa la

distinció sobre dos consolaments: «hi ha el consolament o baptisme dels perfectes, i el consolament o bap-

tisme dels moribunds, encara que els ritus siguin iguals. El baptisme dels perfectes significava l'entrada en

els ordes càtars i la renúncia voluntària a les coses del món; el dels moribunds, concedit solament als qui

estaven en perill de mort, els donava l'esperança que els seus pecats serien per-donats i que es trobaven en

el camí de la salvació. Si el moribund sobrevivia, el consolament caducava».

El ritual càtar occità estableix la pauta. És una de les poques fonts càtares que tenim i, per tant, és

interessant d'atansar-s'hi. Esporgant citacions evangèliques —en va farcit— el text és el següent:

«El que ha de ser consolat que agafi el Llibre de la mà de l'Ancià. Que li parli així: "Pere (el nom de la

persona), vols rebre el baptisme espiritual de l'Esperit Sant en l'Església de Déu, amb la santa oració, com

la imposició de les mans dels Bons Homes? Si vols rebre aquest poder i fortalesa és necessari que guardis

tots els manaments de Crist i del Nou Testament. Ha manat que l'home no incorri en adulteri, ni homicidi,

ni mentida, no juri, que perdoni qui li fa mal..." Que el creient digui: "Tinc aquesta voluntat, pregueu Déu

perquè em doni força." I després, que el primer dels bons homes faci, com el creient, la seva veneració a

l'Ancià i digui: "Parcite nobis. Per tots els pecats... demano perdó a Déu, a l'Església i a tots vosaltres."

»Després d'això han de consolar-lo. Que l'Ancià prengui el Llibre, el posi sobre el seu cap i els altres

bons homes, amb la mà dreta alçada, diguin els parcias i tres adoremus i després: "Pater sancte, suspice servum

tuum in tua justitia, et mitte gratiam tuam et spiritum sanctum tuum súper eum." Han de donar-se la pau entre ells i

amb el Llibre. Preguin a Déu amb peticions de gràcia i la cerimònia ha acabat.»

Perdó per la llarga citació. Però creiem que calia exposar-ho així per a la millor comprensió del

consolament i també de l'evangelisme, gairebé ortodox, que respira. Com hem vist, la cerimònia del

consolament comença amb l'oferiment de rebre l'Oració Dominical, o sia el Parenostre. Es tracta de la

facultat que tindrà el consolat d'adreçar-se a Déu personalment, com un dels seus estimats. El simple

creient càtar no pot fer l'Oració per si mateix i cal que demani l'ajuda d'un intermediari, la intercessió

d'algun perfecte. El simple creient càtar estava encara presoner del Mal i l'únic que podia fer era tendir al Bé

amb totes les seves forces i manifestar el seu desig de ser capaç, un dia, d'esdevenir un Bon Home, per la

pràctica atenta del respecte i de la confiança en l'Església de Déu.

Quan un creient càtar es trobava amb un perfecte, el saludava d'una forma ben particular i que ens

introdueix en un altre ritu: practicava el melhorament, el millorament. Aquest acte, que el feia millor, o sia que

el feia progressar en el camí del Bé, consistia en una inclinació, que es repetia tres vegades, davant del

perfecte, demanant-li: «Bon Home o Bona Dama, la benedicció de Déu i la vostra.» A la tercera vegada hi

afegia: «Senyor, pregueu Déu pel pecador que sóc, que ell em porti a bona fi.» Un altre ritu, extraor-

dinàriament perseguit pels inquisidors, era la benedicció del pa. La pràctica del pa beneït anava lligada amb

la forma de vida comunitària desenvolupada pels càtars. Les menjades eren, normalment, col·lectives, sigui

a la casa càtara o sigui en la petita comunitat dels dos predicadors que anaven fent camí. Abans de menjar

res, els Bons Homes havien de beneir el pa i resar l'Oració Dominical, és a dir, el Parenostre. El pa era

beneït per l'ancià en les cases, i pel perfecte quan anaven de camí. El pa beneït es distribuïa entre els

assistents, sense deixar-ne cap mos.

El Parenostre era igual al que recitaven els catòlics, però hi havia una variant important: tots els rituals

donen la fórmula de «pa sobresubstanciah en comptes del «pa de cada dia» emprat pels catòlics. Tot i això,

els càtars varen rebutjar sempre que aquesta benedicció tingués cap tipus de similitud amb l'eucaristia

catòlica, ja que no creien que el cos de Jesucrist pogués estar present en la matèria. Un altre ritu era

Xaparelhament, l'aparellament. També en deien el «servei», i era una pràctica semblant a la confessió

catòlica en la seva intenció. Sembla que es tractava d'una penitència pública i col·lectiva, el penediment que

realitza una comunitat càtara davant d'un membre de la jerarquia de l'Església. També es creu que era la

confessió mensual dels perfectes davant els diaques o el bisbe.

Hem vist els tres principals ritus, cerimònies o sagraments càtars. El lector no haurà deixat d'observar

en cada un d'ells les arrels absolutament evangèliques que els determinen. També cal esmentar l'absoluta

fidelitat a l'esperit cristià que els bons homes tenien sempre l'interès de remarcar. Aquesta fidelitat és més

palesa si es llegeix íntegrament el ritual occità o el llatí: hi ha un desig de deixar ben clar que la seva

inspiració és absolutament cristiana, un heretatge directe de l'Església primitiva.

Al costat d'aquests ritus principals, hi havia altres procediments singulars, relligats amb el sentit religiós

de l'Església dels Bons Homes. Així la convenenza, que defineix l'acord, la conveniència que el creient càtar

fa amb la seva Església sobre la seguretat que, en el moment de la seva mort, serà consolat. Aquest

procediment serà molt emprat en el moment de la repressió, quan el perill de mort podia venir

inesperadament i no es podia preparar una cerimònia solemne del consolament. Una altra pràctica, molt

polèmica: es tracta de Yendurà, paraula occitana que vol dir dejuni o privació. En català trobem el verb

endurar, que en una de les seves accepcions significa dejunar. El fet que aquest dejuni esdevingui polèmic

rau en la seva dimensió total: s'ha cregut que aquest dejuni significava un suïcidi místic. Hi ha indicis que

alguns càtars després de rebre el consolament es deixaven morir de fam, per viure ja sempre sense pecat.

En realitat no fou mai predicat pels perfectes i sempre que coneixien un cas procuraven parar-lo.

Com a resum, es pot dir que els creients i el perfectes càtars portaven o intentaven portar una vida

evangèlica: vivien en comunitat —com a mínim amb el company de camí—, pobrament, respectant els

preceptes de no matar, de no fer cap jurament, de no mentir, robar ni blasfemar, de no cometre adulteri,

recitant les pregàries rituals a unes hores indicades —del dia i de la nit—, fent vots d'abstinència i de

continència.

Per acabar aquest capítol pot ser interessant entrar dins el món de l'especulació i mirar de conèixer el

nombre de fidels amb què comptava l'Església dels Bons Homes. Absoluta especulació donada la manca

total de fonts creïbles de què es disposa. Però molta gent s'hi ha entretingut i és bo donar el resultat

d'aquestes especulacions. Per Arno Borst, en el moment de la Croada hi havia al Llenguadoc no més que

100.000 fidels. Molinier se situa als antípodes i ens dóna una xifra inversemblant, on ballen els milions.

Estudis més recents, relacionant i comparant la quantitat de perfectes i la quantitat de sacerdots catòlics

amb la feligre-sia d'uns i altres —en molts aspectes mutable— es podia arribar als 200.000 creients o fidels,

que sembla una quantitat força raonable. Recordem que una aproximació a la realitat de la població total

del Llenguadoc de l'època, l'havíem fixada, en el capítol segon de la primera part, a l'entorn del milió de

persones.

4. LA IMPLANTACIÓ SOCIAL

Aquests homes, aquestes dones, guanyats per a la nova religió de l'Església dels Bons Homes, de quina

base social procedien? Era el poble menut qui formava la plataforma de perfectes, de creients? O bé era un

religió delit, nascuda i desenrotllada en els salons dels nobles, tot escoltant els trobadors? O, més aviat era

una religió arrelada als burgesos, amb contactes estrets amb els teixidors, aquests tisse-rands occitans, focus

i irradiació del catarisme?

La contesta a aquestes preguntes no és altra que aquesta: el catarisme està arrelat en tots els estaments

socials, amb graduacions, és clar. Anem a conèixer ara la intensitat, la diferència, amb què és acollida

l'Església dels Bons Homes en els diferents braços d'aquesta societat occitana, refermant, és clar, que és

una religió estesa arreu del Llenguadoc.

Pel fet de la Croada, pels seus resultats immediats, pels esdeveniments a mig i a llarg termini que la

guerra va ajudar a emergir, canviant el signe polític del Llenguadoc, cal mirar amb molta atenció, primer de

tot, la situació religiosa dels senyors que dirigien el país. Cal esbrinar si foren absolutament guanyats per

l'heretgia, si n'eren contraris o si guardaven una actitud neutral, simpatitzant amb càtars i catòlics segons

com es desenvolupessin fets i conveniències. Altrament, cal estar atents, pel canvi institucional que es

produirà al país, i conèixer la part de culpa o de responsabilitat que, en el seu moment, tingueren els

senyors de Tolosa, Albí, Carcassona, Foix, etc, en la possible defensa de l'Església dels Bons Homes. Ens

podem centrar ben bé en pocs homes. Cal esbrinar el comportament de Ramon VI de Tolosa, Ramon Roger

Trencavell i Ramon Roger de Foix. Ells eren els senyors del Llenguadoc, i contra ells anirà, exactament, la

Croada.

Ramon VI de Tolosa, nascut de pare tolosà i catòlic, i de mare francesa i catòlica —la Constança capeta,

que sempre es va voler intitular reina en comptes de comtessa—, no tenia, doncs, cap arrel càtara. Quan

accedeix al comtat, Ramon té ja trenta-vuit anys, un home format, tal com més amunt ja hem descrit.

Segons el canonge Griffe «es tracta d'un personatge enigmàtic i desconcertant, que mai no arribarà a

prendre una actitud franca, cara l'heretgia i cara l'Església». Pere Vaux des Cernay acusa Ramon VI d'envol-

tar-se de perfectes i d'assistir a les predicacions càtares, «fins i tot gosant invitar el bisbe catòlic de Tolosa...

el comte de Tolosa es comportava com un "creient" desitjós de no morir sense rebre el consolament...».

La situació del comte de Tolosa sembla angoixant. Per un cantó, cada vegada que les autoritats

eclesiàstiques catòliques, amb Innocenci III al davant, el forçaven a demostrar amb fets la seva catolicitat,

ho feia a bastament. Per altra banda, es movia dins un aire enrarit d'heretgia, on nobles, burgesos i poble

estaven compromesos amb la nova església. Innocenci III, el 1207, encara en vida de Pere de Castellnou, li

envia aquesta carta, un model que es repetirà manta vegada en aquest fer i desfer d'amor-odi que són les

relacions de l'Església catòlica amb el comte de Tolosa: «els teus veïns han jurat la pau per obeir els legats

apostòlics, i tu solament la rebutges, cercant el teu lucre, com un corb que es manté de carronya». Potser

aquesta persona desconcertant té en la seva independència de criteris un dels trets més acusats de la seva

personalitat. Serà independent vers els parers de la seva família, potser acostumat a decidir des dels nou

anys per si mateix, sense l'ajuda o el control matern, quan la reina Constança faci el farcell i s'entor-ni cap a

la cort del seu germà, Lluís VII de França. Serà independent vers les exigències de l'Església catòlica, portat

per l'anticlericalisme que dominava la noblesa del Llenguadoc, accentuat per la presència de Folquet de

Marsella a l'arxiprestat tolosà. Finalment, intentarà continuar independent quan la Croada sigui ja una

realitat.

Sembla que l'Església ho tenia molt clar: Ramon VI està al costat dels «altres». Era, realment, Ramon VI

un càtar? Tot sembla indicar que no ho era. Si s'observa l'actuació de Ramon VI abans del començament de

la Croada i la que va haver de protagonitzar després, hi ha una gran distinció de comportaments. No creiem

que hi hagi cap dubte sobre el sentiment religiós del comte de Tolosa en tots els actes del seu govern i en la

seva pròpia manifestació personal. Se li poden recriminar —en els moments previs a la Croada— les

escomeses portades a terme pels maleïts «routiers» contra terres i possessions de l'església local, seguint

ordres del senyor comte, però eren problemes aliens al credo catòlic; eren, simplement, actes de rapinya

d'un poder temporal contra un altre poder temporal, de senyor contra senyor. Si es van analitzant amb cura

totes les accions de Ramon VI d'abans de la Croada, més aviat es pot comprovar en tots els actes el desig

manifest d'exterioritzar la seva fe catòlica. En el temps de la Croada la posició de Ramon VI fou massa

compromesa, massa bel·ligerant contra l'Església, per voler demostrar, amb fets, el manteniment de la seva

fe. Però tampoc hi ha cap indici que ens pugui crear ni la més mínima suposició que Ramon havia abjurat

de la seva fe i entrat dins de la fila dels creients.

Aquesta afirmació potser no és aplicable al vescomte Ramon Roger Trencavell. El jove vescomte havia de

caure sota la influència del seu tutor Bertran de Saissac, de qui totes les veus llenguadocianes manifesten

els contactes estrets amb els herètics, tal i com hem vist abans, en parlar de les forces polítiques. Però

malgrat conviure amb el seu tutor i rebre el testimoni de les seves íntimes creences, malgrat el contacte

humà que en la seva infància i adolescència tingué amb la noblesa del país, força coneixedora dels corrents

càtars, malgrat tota aquesta atmosfera, els escrits contemporanis i els estudis més recents ens diuen que el

vescomte Ramon Roger va romandre fidel a l'Església catòlica. Ni el gran acusador Vaux de Cernay

s'atreveix mai a qualificar-lo d'herètic. El problema de Ramon Roger era, en certa manera, el mateix que el

del seu oncle Ramon VI: sense ser càtars, mai no varen fer res per combatre el catarisme que estava

estenent-se pels seus dominis. In nullo haereticos comprimebat, mai no van fer res per reprimir l'heretgia. És

coneguda la famosa frase d'un cavaller de Besiers, citada per Folquet: «Ja veiem que vosaltres [catòlics]

teniu moltes bones raons per oposar-vos als Perfectes, però nosaltres no els podem expulsar: hem crescut

amb ells i veiem que viuen ben honestament.»

Ramon Roger va viure, certament, dins un aire infestat pels Bons Homes. I això és el que el diferencia de

Ramon VI, el seu oncle. I també pot ser aquest fet de vivència el que pot donar peu que, d'una manera

grollera, es considerés com a creient el vescomte Trencavell. La història, però, no ho creu així. Per tant, tot i

la boira càtara que l'envoltà, Ramon Roger esdevé un senyor catòlic, que després, a l'hora de la Croada, com

Ramon VI, com tants altres, estarà en contra de l'exèrcit manat i dirigit des de Roma.

El tercer senyor important dins les terres occitanes és el comte de Foix, que també s'anomenava Ramon

Roger. Ja hem explicat la situació del comtat, sobretot en el que fa referència a la influència de les Dames

principals, en afers de l'heretgia. També hem indicat que tant Ramon Roger com el seu fill, dient veritats o

mentides però sempre de manera clara, es manifestaren constantment dins l'ortodòxia catòlica, en les seves

declaracions; tampoc n'hem de fer gaire cas. El canonge Griffe ens dóna una pista sobre les conviccions

reals del comte de Foix: «és el tipus de senyor feudal a qui no agraden els clergues. No perdona a l'Església

que s'oposi al seu desig d'acréixer el seu patrimoni quan toca senyories eclesiàstiques». No queda clar si és

herètic, però sí que és anticlerical; i no pas per conviccions, sinó per interès. Que no estimava gaire els

representants de l'Església resta molt documentat. Massa. Sembla provat que va fer una autèntica

carnisseria amb els monjos de Sant Antolí, senyors de la vila de Pàmies: els seus cavallers van tallar a

trossos un canonge, arrencaren els ulls a un altre, mentre que el mateix comte entrà a sang i a foc dins el

monestir, i cremà tot el convent. En un altre convent, el de Santa Maria, va fer arrencar les cames a un

crucifix, amb l'excusa que necessitava uns pals ben forts per reduir a pols les espècies...

Potser sí que tot plegat foren signes extrems d'un anticlericalisme, però... Ramon Roger sembla una

persona molt lligada al món càtar. El seu nom sona molt entre els papers on es parla de reunions, d'aplecs

de perfectes, al costat de prohoms indiscutibles. El trobarem citat al costat d'Almaric de Montreal, de Pere

Roger de Mirepoix, de Gilabert de Castres. Una altra indicació que no per molt comentada hem de deixar de

banda: l'heretgia evident de la seva dona, i les seves dues germanes; si més no, costa de creure que tanta

acció càtara al seu entorn no en fes un càtar més. És curiós: l'historiador modern que sembla que el vulgui

salvar del pecat d'heretgia és Belperron, l'enemic del catarisme i dels seus seguidors. La seva versió és la

següent: «Ramon Roger mai no va poder ser convençut a títol personal de l'heretgia. Va tenir una fi ortodoxa

i fins i tot edificant. A ell el que de debò li interessava era el pillatge dels béns eclesials.» Una bona mort val

per una mala vida, sembla que ens vingui a dir Belperron. Però a nosaltres ens sembla que hi ha quelcom

més en tota la seva actitud. Tota la informació contemporània que ens arriba ens marca una direcció: home

estretament vinculat al món càtar.

Tots els historiadors de la Croada refermen aquesta creença. I les moltes declaracions inquisitorials, i el

mateix Folquet. Aquest, enemic inconciliable de Ramon VI, serà capaç d'encolomar-li tots els penjaments;

però mai no arribarà a dir que fos herètic. En canvi, amb Ramon Roger de

Foix ho fa més d una vegada. Dels tres nobles de primera fila, aquest és 1 'únic especialment compromès,

tant amb el catarisme com en la defensa de la seva terra en el moment que els croats envaeixen el

Llenguadoc. Perquè, una vegada més, hem de saber distingir entre l'abans i el moment de la Croada. Quan

uns eren càtars per convicció, o bé quan molts es trobaren lluitant frec a frec amb els càtars defensant, a

més a més, una opció religiosa, però moguts principalment per la defensa d'una terra i, encara que ni se

n'adonaven, d'una manera nova d'entendre la vida.

La implantació social del catarisme en els tres senyors ressenyats marca, en l'ordre personal, diferències

entre el tolosà i el Trencavell, per un cantó, i el de Foix per un altre. Aquesta diferència pot fer-se gran si

avaluem la importància real dels territoris que dominaven: el comtat de Foix era poca cosa en relació al

conjunt dels altres dos dominis. Així, doncs, podem arribar a pensar que en la cúpula se-nyorial, el

catarisme no hi havia fet forat, si entenem que el territori, en conjunt, seguia regit pels caps catòlics.

El pas següent és analitzar què passava en l'estadi inferior, estretament relligat amb els comtes i els

vescomtes: la noblesa.

Segons Brenon «des de la seva aparició el catarisme està sostingut per la noblesa. La petita noblesa. A

Occitània el catarisme apareix com una forma particulament distingida de fer la seva Salvació segons la

bona nova (càtara)...». Recordem que aquesta petita noblesa, especialment nodrida al Llenguadoc, era

l'hereva d'una situació molt especial dins el país: el fraccionament dels dominis i de les senyories donava

pas a una multitud de nobles, la petita noblesa, que s'entestava a mantenir una situació de privilegi al bell

mig d'una pobresa de mitjans, moltes vegades extrema. La divisió del territori a favor dels diferents fills

propiciava aquesta situació, que moltes vegades arribava a la indigència. Aquesta noblesa de «pobles, de

masies, pobra, popular, fou la clientela preferida pels Bons Homes». Hi ha indicis prou clars per veure que el

compromís fervent i relativament massiu dins la nova font on rajava el catarisme es va produir en aquesta

petita noblesa popular.

Es pot fer una relació dels nobles documentats com a creients càtars. Aquí en tenim una mostra: el

cavaller de Castellvell, els senyors de Rabastens —ja citats en el capítol anterior—, Bernat de Lamothe de

Giroussens, Huc Isarn de Verfeil, Saix de Montesquiu, els senyors de Lavaur, Pere Ramon de Cuq, Bertran

de Vilamur, Joan i Huc de Cavallsot, Guillem de Pughermer, Ramon de Bressols, Guirau de Gordon,

Guillem de Bruels, Ramon de Saint-Paul, Peitavi de Puillorenç, Ramon de Laval, Donat de Ca-raman,

Roquevila de Montgiscard, Guillem de Garduc, Guillem de Rocafort, Mir de Campllong, etc, etc. La relació es

podria estendre més, evidentment. Només és qüestió d exhumar les declaracions de la Inquisició, on, per

salvar-se un mateix, la gent comença a detallar noms, castells i cases.

Si hem parlat de la noblesa —de l'alta aristocràcia i de la petita noblesa—, potser ens caldrà parlar dels

senyors que tenien el seu castell, aquests castells que la propaganda ja ha definit com a castells càtars. Més

que res, per posar l'evidència en el fet que aquests senyors de castells, en gairebé tots els casos, de càtars

no en tenien res. Perquè sembla clar: de castells càtars en podem admetre dos, el de Montsegur i el de

Queribus. I prou. Tots els altres van ser fortaleses utilitzades per lluitar contra les tropes de la Croada, per

motius estrictament estratègics, i els senyors que estaven al front de la defensa del castell —gairebé sempre

els mateixos amos— estaven oposant-se a un fet bèl·lic, encertadament o desencertada, però no servaven

cap relació estreta amb els Bons Homes. Probablement els tenien simpatia, tal i com s'ha anat demostrant.

Però continuaren essent catòlics, en la forma i a la manera del senyor occità; en cap moment foren herètics.

Potser la millor manera de demostrar aquesta afirmació anterior és fer la nostra ruta dels castells càtars i

veure, als ulls dels contemporanis, què en pensaven, dels homes que regien els castells en el temps de la

Croada. Comencem per una mena d'itinerari que segueix els castells del Rasés i la Fenolleda, moltes

vegades a la línia d'intersecció de les dues regions. Són els castells de Durban, Aguilar, Queribus,

Perapertusa i Termes.

Els senyors de Durban i Aguilar no surten mai citats en cap obra de les consultades: cal suposar, doncs,

que poca importància podien tenir a nivell de defensa càtara, i menys que estiguessin relligats amb la religió

dels Bons Homes. En alguna declaració inquisitorial sortiria, almenys, el nom del castell. Res. Anem a

esbrinar aquells dels quals tenim documentació. Deixarem Queribus per al final, ja que es tracta d'un cas

molt especial. Comencem, doncs, per Perapertusa. El senyor d'aquest castell era Guillem de Perapertusa, de

qui no sabem gaire cosa. Ben clar: fou un dels més reticents a deixar el pas als francesos, tant en el

moment de la Croada, com en les successives rebel·lions que a l'entorn del vescomte Trencavell es produïren

al llarg dels anys i que culminaren l'any 1240 amb el fracassat intent de la conquesta de Carcassona. El 16

de novembre d'aquest any, Guillem es rendeix als francesos; ja ho havia fet abans, l'any 1217, ja que la

constant de Guillem és aquesta i no altra: la lluita contra l'usurpador del Nord. En cap moment ell o la seva

família no estan implicats en contaminacions càtares. Mai no serà denunciat, mai el seu nom no apareixerà en

cap procés de la Inquisició, ni que fos d'esquitllada. En el tractat de París de 1229, signat pas volontier per

Ramon VII de Tolosa, s'indica que cal reglar tots els assumptes, herètics i militars, occitans. Això es portarà

a terme en el concili de Tolosa del mateix any i en ell s'estableix el que explica Belperron: «els reglaments

que el legat [Romà de Sant-Àngel] cal que dicti contra els heretges, els seus partidaris i encobridors; el

concili també va prendre mesures per assegurar la pau i la seguretat públiques... combatre Guillem de

Perapertusa, si ell no se sotmetia...». O sia que mai no es barregen els conceptes: Guillem ni és herètic, ni

creient, ni partidari, ni encobridor; és, senzillament, un militar a batre, prou important perquè sigui citat

explícitament en els cànons del concili tolosà. Però res més.

Anem un xic més amunt, a Termes. Era senyor del castell Ramon de Termes, un militar d'empenta i

alhora un lluitador nat. Ja havia fet guerra contra tothom: contra el rei Pere de Catalunya, contra Ramon de

Tolosa, contra el mateix vescomte Trencavell. Es defensà de l'escomesa de Simó de Montfort dins el seu

castell, que molts consideraven inexpugnable. Vaux de Cernay n'explica les dificultats: «si algú volia accedir

al castell, calia que primer es precipités a l'abisme, i llavors, per dir-ho d'alguna manera, que grimpés cap al

Cel». El setge es va mantenir dies i dies, acabant amb la paciència d'assetjats i assetjants. Ramon de Termes

enganya Simó de Monfort: li fa entendre que çs rendirà i quan tothom aixeca el setge se'n desdiu i torna a

resistir. Per poc temps. Impossible de sostenir-se a dins del castell, mira de fugir i és agafat pels croats, que,

irats, el fan presoner i el porten a Carcassona, on acabarà morint en una masmorra. Ningú no parla

d'heretgia, ningú no aprofita l'ocasió per a fer un escarment amb un home tan poc de fiar: no tenia res a

veure amb l'Església dels Bons Homes. El mateix cal dir d'Oliver de Termes, de la mateixa fusta del pare,

gran lluitador contra els francesos, però que arribat el moment de l'esfondrament del vescomte Trencavell,

al 1240, no vacil·larà a fer les paus, ja definitives, amb el rei de França. Tampoc ningú no va dubtar de les

seves creences.

Queribus. D'aquest se'n pot dir un castell càtar. Més ben dit, fou la darrera fortalesa occitana a resistir a

les forces franceses —la Croada feia anys que havia plegat— l'any de gràcia de 1255, quan tot estava dat i

beneït. Al castell de Queribus s'hi aplegaren la resta que pogueren salvar la pell de Montsegur, onze anys

abans, més alguns perfectes i creients esparsos. Per què ningú no els va dir res en aquests onze anys?

Perapertusa s'havia rendit el 1240, o sigui quinze anys abans, i el 1244 Montsegur entrava ja en la llegenda.

Per què no acabar d'una vegada amb la resistència militar d'aquest castell que, a més a més, diuen, estava

farcit d'heretges? Sigui com sigui, no va ser fins al maig de 1255 que en el concili de Narbona es va decidir

la sort de Queribus. Poc temps després Chatbert de Barbdira, comandant de Queribus, es rendirà gràcies

als bons oficis d'Oliver de Termes, ara a l'altre cantó. Un altre misteri: tots els estadants del castell, càtars i

no càtars, sortiren del castell sense ser inquietats. Era ben bé la darrera fortalesa càtara, com tothom

afirma, o més aviat era un petit reducte militar, deixat de la mà de Déu i dels francesos? Queribus ens

sembla un conjunt de misteris, no acabats de desvelar.

Més amunt de les Corberes, a la vessant meridional de la Muntanya Negra, es pot crear un altre itinerari

càtar de castells i viles llenguadocianes, amb punts clau com Menerba, Cabaret i Saissac, entre altres. Però

seguim, només, els castells i els seus senyors. Una vila molt interessant és Menerba, veritable paradigma

del que nosaltres estem defensant. Menerba era, en temps de la Croada, una vila centrada per l'església i el

castell. No es tracta, doncs, d'aquests castells niu d'àligues que hem trobat a sota les Corberes, detallant la

línia sinuosa de la frontera amb el Rosselló. El castell de Menerba, enmig del poble, el regia Guillem de

Menerba i com tants altres nobles occitans va preparar la defensa de castell i la vila contra Simó de

Montfort. Era la primavera de 1210. L'estiu anterior havia vist el saqueig de Besiers i la rendició de

Carcassona: molts nobles simpatitzants dels occitans —càtars o no— s'havien anat aplegant als llocs més

adients per a preparar una bona defensa. Menerba tenia tot el que calia: situada al bell mig de dos rius, el

Cesse i el Brian, que l'envoltaven, li restava només un petit istme amb «terra ferma».

Menerba va acollir un nombre elevat de fugitius, entre els quals hi havia una quantitat notable de

perfectes. El poble, que no el castell, es va obrir amicalment als Bons Homes i les dues cases càtares amb

què comptava la vila —la de perfectes homes i la de perfectes dones— es van omplir. Molts van hostatjar-se

en cases particulars. Els tractes de rendició, després de set setmanes de setge, mancats els occitans d'aigua

—les ribes estaven ocupades pels croats— i amb la pressió dels 1.500 homes del de Montfort, foren en-

llestits per Guillem de Menerba i Simó de Montfort, i queda molt clar que saben diferenciar netament la

situació, simplement militar, de Guillem i de la seva dona, Ricsoven-ta de Termes, i la del poble, on hi havia

el gran contingent de creients i perfectes. La menció de Ricsoventa no és innecessària: davant de la gran

inclinació de moltes dones nobles vers el catarisme podia perfectament donar-se el cas que la senyora del

castell ho fos. En aquest cas, ni marit ni muller.

El resultat final de la rendició de Menerba és prou conegut: davant l'elecció de l'abjuració o de la

foguera, la gran quantitat de perfectes s'immolaren ells mateixos: «no volem saber res de la vostra fe. Hem

renunciat a l'Església de Roma i ni la vida ni la mort podran fer-nos abandonar la nostra creença».

I d'aquesta manera més de 150 perfectes, homes i dones, es llançaren, pel seu propi pas, a les flames.

Els senyors del castell, esgarrifats o no, marxaren de la vila, sans i estalvis.

Hem dit que Menerba pot ser com a paradigma d'aquesta situació complexa, d'aquesta barreja

d'occitanisme i catarisme, que poden anar aliats contra l'invasor catòlic, però que en el moment de la

veritat, quan hi va la vida per mig, cada u manifesta els seus íntims sentiments. A Menerba, els senyors del

castell, tampoc foren herètics.

Un altre punt clau de la Muntanya Negra és Cabaret, Cab Aret, o sigui cap de moltó, en occità. També

cap d'ariet. Cabaret en realitat era la residència senyorial d'un conjunt de quatre castells: el mateix Cabaret,

Quertinhoux, Torre Regina i Flor d'Espina. Aquest grup de castells, units entre ells per camins coberts,

dominava el petit poble de Lastors, anomenat així per les torres dels castells. Era senyor de Cabaret, Pere

Roger, gran cavaller occità, que va combatre amb èxit innegable contra les forces dels croats. La seva

presència està documentada en la defensa de Carcassona (1209), Termes (1210) i en altres accions

guerrilleres per les terres del vescomtat de Trencavell. En una d'elles va fer presoner Bouchard de Marly, alt

comandant croat i cosí de la dona de Simó de Montfort, i el mantingué presoner amb vista a utilitzar-lo, si

calia. Al poble de Lastors i dins les muralles dels quatre castells, s'hi aplegaren, com a Menerba, molts

refugiats. Cabaret va patir setges que s'abandonaren al cap de pocs dies d'haver-se iniciat. No és per menys:

cal veure, avui encara, l'emplaçament dels quatre castells per entendre les dificultats per aconseguir

arribar-hi.

No podent vèncer per les armes, miren de descoratjar-los emprant altres sistemes. Se'ls n'acudeix un de

ben macabre. Deixem que ho expliqui Georges Serrus: «un dia del mes de març de 1210, arriba als peus de

les muralles una llastimosa tropa de més de cent desgraciats als quals havien arrencat els ulls, tallat les

mans, el nas i els llavis. Eren conduïts per un d'ells al qual s'havia deixat un ull per tal que pogués conduir

tothom a Lastors». Aquesta fila de dissortats venien de Bram, on Simó de Montfort, després de rendir-lo,

havia imaginat aquesta luctuosa forma de mirar de convèncer. Els de Cabaret devien estar tan horroritzats

en veure aquella llarga filera d'infortunats, que van reaccionar a la inversa: s'afermaren més en la seva tasca

de defensar-se. Pere Roger de Cabaret ja sabia el que feia, retenint Bou-chard de Marly. Coneixedor que hi

havia una altra expedició que s'encaminava cap a Lastors, va tallar-li els cabells, rentà tot el cos del

presoner, el va vestir amb els seus millors vestits i va fer un tracte, primer amb Marly i després amb Simó.

Tot plegat, a primers de març de 1211, Cabaret es va rendir, però no solament no li va passar res a Pere Ro-

ger i la seva família, sinó que li varen donar terres en un altre lloc del Llenguadoc. Una vegada més es

demostra que el senyor del castell pot pactar una sortida airosa. Una vegada més es comprèn que això no

podria fer-se si el senyor hagués estat contaminat.

El darrer castell que ens queda de la part baixa de la Muntanya Negra és el de Saissac, el senyor del

qual era Bertran, ja esmentat abundantment en aquestes pàgines en parlar de la tutoria del vescomte

Trencavell. Les opinions generalitzades semblen conduir a definir Bertran de Saissac com a heretge. Les

apreciacions dels diversos historiadors varien. Per Belperron i Oldenbourg és un herètic convençut,

basant-se sempre en la tutoria establerta per a Roger II, el qual també consideren contaminat, i pel fet

d'arbitrar una qüestió proposada per una colla de perfectes. Griffe no és tan absolut, li sembla que era

simplement un creient càtar. Per Vaux de Cernay la cosa és clara: un herètic com una casa. Tudela, en

canvi, creu que, si bé tenia inclinacions càtares, mai no les va traspassar al seu pupil, el vescomte Ramon

Roger, ja que aquest va viure i morir dins la fidelitat catòlica. Hi ha un aspecte que ha quedat altament

documentat: la seva actitud molt negativa cap a l'Església, potser compartida per altres nobles occitans,

però que en el cas de Bertran de Saissac, de vegades, passa de mida. Si ens haguéssim de definir, diríem

que es tractava d'un càtar.

Hem deixat per al final un grup de castells situats entre els rius Aude i Arieja: Puigverd, Rocafixada,

Montsegur.

El castell de Puigverd és, potser, el més ben conservat de tots, tal vegada perquè és el que menys

condicionat està pels afers càtars. Era titular del castell la família Congost, de la qual poca cosa sabem.

Coneixem, això sí, que una dama, mare de Gallard de Congost, va voler, veient-se arribar la mort, que la

portessin a una casa de perfectes per rebre el consolament, lluny de Puigverd. Per aquelles dates el senyor

del castell era Bernat de Congost, i a aquest no li agradava gens ni mica el contacte amb els càtars, ja que

va admetre —o potser va ordenar— que rebés el consolament allà on volgués, però mai en el castell. Bernat

de Congost era casat amb la germana de Ramon de Perella, senyor de Montsegur, del qual parlarem

detalladament més endavant. La dona de Bernat es deia Alpaïs i no tenim cap constància que fos herètica,

cosa ben diferent de si parléssim del seu germà. Tampoc surt en cap declaració el nom dels Congost. Ara bé:

en el moment de la Croada tothom està d'acord a creure que la família Congost ja no tenia res a veure amb

Puigverd, ja que totes les narracions indiquen que a la tardor de l'any 1210, «després de tres dies de setge,

la fortalesa —residència d'estiu dels vescomtes de Besiers— va caure a les mans dels croats». O sia que en

els moments més vius del catarisme, el castell havia passat a ser una residència d'estiu, sense senyors,

probablement guardada per tropes del Trencavell, que són les que resistiren —tres dies, no gaire— a les

tropes de Simó de Montfort. Puigverd, immediatament, va ser confiat a un company d'aquell, detall que

també indica —la celeritat de la donació— la manca de propietaris in situ, ja que el pobre vescomte es podria

a les masrhorres de Carcassona. Per tant, el castell de Puigverd era lloc de descans estival, amb una més

que possible assistència de trobadors, de joglars, lloc de festes i gresca noble. On es devia parlar molt dels

Bons Homes, però arribada la tardor, amb les primeres pluges, tot quedava net de qualsevol contaminació.

Puigverd, evidentment, mai no va ser un castell càtar.

Rocafixada té de bell fins i tot el nom. Aquest correspon no al castell sinó a la «roca fïsada», que en occità

vol dir la roca amb fissura, o sigui el turó de pedra sobre el qual hi ha instal·lat el castell, o les pobres runes

que queden, ara, del castell. Els senyors de Rocafixada ens són desconeguts. Sols tenim una indicació que

ens permet conèixer que entre aquestes quatre pedres que ara queden, hi va haver vida: aquí es va celebrar,

cap a l'any 1200, el casament de Ramon de Perella, senyor de Montsegur, amb Corba de Lanta. I res més.

Vol dir això que Rocafixada era un castell que pertanyia a la família Perella? Pot ser. Montsegur no està pas

gens lluny d'aquests paratges. Amb Rocafixada ens passa un xic com amb Puivert. No hi ha senyors i, per

tant, no hi ha senyors càtars.

Com a final, Montsegur. Aquest pic rocós, aquest pog coronat per les runes del castell, que, dia a dia, va

entrant amb més força dins la llegenda. S'ha simplificat, s'ha popularitzat el catarisme i se l'ha identificat

amb Montsegur. El castell, aquesta guíndola col·locada sobre un pa de sucre, atrau cada dia més visitants,

curiosos, afeccionats al fenomen càtar. Montsegur significa la desaparició física del catarisme, però alhora

implica una solpostada gloriosa que li assegura el pas a la posteritat. Per mor d'aquest final wagnerià, el

catarisme resta ancorat dins la memòria popular. El punt d'arrencada de Montsegur ja és prou aclaridor.

Ramon Mercer, diaca càtar instal·lat a Mirepoix i animador d'aquesta part del Llenguadoc situada al sud del

Lauragues, va demanar al senyor de les terres on s'aixeca la muntanya de 1207 m, Ramon de Perella,

reedificar, sobre les runes existents, el castell de Montsegur. Els documents indiquen que l'any 1204 el nou

castell ja estava acabat i el mateix Ramon de Perella hi passava molt de temps, si és que no era la seva

residència principal.

Montsegur, en els primers anys abans de la Croada i, fins i tot, en els anys més durs de lluites entre

occitans i cro-ats, quedarà fora d'escomeses: tothom sabia que el castell era l'abric de l'Església càtara, però

ningú no s'hi va aproximar. Montsegur cada vegada era més un lloc de pelegrinatge: allà els caps dels Bons

Homes podien trobar un ambient segur. La vida tranquil·la de Montsegur en les dates anteriors'al gran

desastre ens és àmpliament descrita en les declaracions inquisitorials. L'any 1232 Gilabert de Castres, en

nom de l'Església dels Bons Homes i com a bisbe que n'era, demana a Ramon de Perella el permís per a fer

de Montsegur el refugi oficial de l'Església càtara. Tot fa pensar que, des d'aquest moment, el cap real del

castell fou el mestre in-contestat del catarisme, Gilabert de Castres, ja que semblen provades les seves

perllongades estades a dalt del pog. Sembla també clar que va ser en aquesta època que es construïren

cabanes adossades al castell, i que van arribar a formar un veritable poble, amb unes condicions de vida

increïbles, si recordem la verticalitat del pa de sucre que aguanta el castell.

Ramon de Perella, que hauria passat a un segon pla en prendre els Bons Homes cura directa del castell,

té tots els atributs per a ser considerat quelcom més que simpatitzant del catarisme. A més a més de la seva

disposició cap als interessos dels heretges, demostrada en la donació d'ús del castell, Ramon estava

emparentat amb tot de persones clarament herètiques. La seva filla gran, Felipa, estava casada amb Pere

Roger de Mirepoix, que arribaria a ser el cap de la guarnició que defensaria Montsegur en els darrers esde-

veniments. La família Mirepoix va donar algunes perfectes de renom: Forneria, Adalaïs. En els moments

tràgics de les darreres hores del castell, Ramon i la seva família, la seva dona Corba, les seves filles i els

gendres, com una pinya, queden dins el Montsegur assetjat. Arribada l'hora de la negociació darrera, serà

també Ramon de Perella, junt amb el seu gendre Pere Roger, qui portarà les converses. Per assegurar-ne la

bona fi no dubta pas a lliurar com a hostatge el seu propi fill Jordà. Per altre cantó, la seva dona, Corba,

aprofita aquests darrers dies per a rebre el consolament i fer-se, doncs, perfecta. Quan, poc després, Ramon

de Perella lliura la fortalesa als francesos, s'acomiada, al mateix temps, de Corba, que ja està decidida a

immolar-se a la foguera.

Els defensors de Montsegur, amb Ramon al davant, passaren per les declaracions inquisitorials, per

conèixer exactament el grau de responsabilitat militar i religiosa que els afectava. La declaració concreta de

Ramon de Perella està plenament documentada. El que no sabem, però, és el grau de culpabilitat o

no-culpabilitat que se li va trobar; la pena, si és que fou establerta, a què el varen condemnar; què fou,

després, del senyor de Montsegur. Com a tants personatges medievals, que sorgeixen del no-res i penetren

dins la boira, aquesta també es va emportar la figura de l'home que no va dubtar gens a crear un castell per

a l'Església dels Bons Homes. Tampoc podem dubtar de la seva comunió amb el credo herètic.

Hem donat una llarga ullada a la implantació càtara dins la noblesa. L'alta aristocràcia, la petita

noblesa, els senyors dels castells. Hem mirat de treure conclusions. Només ens cal afegir un detall

important i que afecta gairebé les tres parts analitzades: el paper de les dames nobles. Com ja ho veurem

més endavant, moltes de les situacions confuses que ens poden desconcertar en esbrinar el catarisme real

dels cavallers, queden molt clarificades en veure el paper de les dames nobles: foren, en gran part, més que

simpatitzants del catarisme, esdevingueren puntals d'aquest, comprometent-se a fons, fins al final, com

Dama Corba de Perella ens ha ensenyat...

Ara caldrà esbrinar la implantació càtara en el món de la burgesia i del poble menut. Cal remarcar que

en parlar de la burgesia estem classificant una gran massa de persones que comencen el camí d'un

alliberament econòmic afavorit principalment pel comerç i l'artesanat; no té res a veure aquesta burgesia

—francament incipient— amb la que, uns segles després, seria l'ànima del Renaixement, encara que, tot cal

dir-ho, una seria la conseqüència directa de l'altra.

Vegem la implantació càtara de la burgesia occitana. Encara que no és fàcil personalitzar els afins al

catarisme. Si en la noblesa podíem donar noms i localitzacions, ara uns i altres —les declaracions

inquisitorials n'estan plenes— no ens diuen res, són persones sorgides de l'anonimat que es representen a

si mateixes, sense cap consideració especial política o administrativa que pogués fer possible el coneixement

de la seva identitat. Això ens passarà també, més acusat encara, quan parlem de la implantació càtara en el

poble menut. La burgesia occitana era de caire comercial i artesanal. Dins aquest darrer aspecte caldria

indicar la incipient industrialització, sobretot la menestralia tèxtil. És ara el moment de recordar que en

moltes declaracions els càtars són anomenats tisserands, o sigui teixidors, per la gran quantitat d'obrers i

menestrals que seguien els Bons Homes, i per la gran quantitat de persones que passaren pels tribunals de

la Inquisició i que manifestaven ser d'ofici teixidors.

Ja s'ha dit que el comerç fou un dels vehicles que, enllà del temps, portà a terres occidentals el

maniqueisme càtar. I molts dels comerciants havien estat els dipositaris i els propagadors del catarisme a

Occitània. Els comerciants trobaren en els càtars, a més a més, una facilitat que no trobaven en els medis

estrictament catòlics: la comprensió que un bon comerç s assenta dins l'avantatge d'un tractament correcte

del préstec.

Els Bons Homes, al revés del que prohibia l'Església catòlica, admetien la taxa d'interès en el préstec

monetari, com a element regulador i encoratjador de les relacions mercantils. Es vol anar més enllà: es

pensa que hi havia com una espècie de banca càtara. Ens adonem que toquem un aspecte molt delicat i que

pot donar lloc a deduccions impensables. Però sense oficines obertes, per dir-ho planament, sembla que no

hi ha dubte que existia, no solament el vist-i-plau absolut per a l'actuació de prestadors, sinó que fins i tot

l'organització dels Bons Homes també es dedicava al préstec amb interès. Tot sembla indicar que el sistema

emprat per portar l'administració dels béns i la seva possible utilització en el mercat financer —estem

utilitzant, expressament, expressions actuals— lliscava sobre les espatlles dels diaques i amb coneixement i

suport dels ancians, en cada casa càtara. També sembla documentat que la gent confiava diner en dipòsit

als Bons Homes, ja que sabien de la seva integritat.

Tornem a la burgesia. Aquest estament social neix en els burgs i es desenvolupa a les ciutats, als pobles

grans, d'una manera clara els comerciants, en un gran percentatge les indústries. No ens caldrà resseguir

totes les poblacions importants del Llenguadoc, però sí que ens podem atansar a uns quants nuclis, que ens

permetran, per la part, arribar al tot.

A Besiers, per exemple, es creu que hi havia, en el moment de l'horrible saqueig, uns dos-cents perfectes

d'extracció burgesa. És una xifra molt important, encara que fos en una ciutat que comptava en el moment

de la Croada unes quinze mil ànimes. Per tant la implantació càtara dins la burgesia de la ciutat no era

gens negligible. Aquesta xifra es dedueix de la llista que el comandament croat va proposar als cònsols de la

ciutat: que els lliuressin tots els perfectes de la llista, i deixarien lliures Besiers i els seus habitants. Com

que la llista era nominal, de 220 persones s'ha pogut conèixer que 200 eren burgesos, comerciants,

artesans. Cal afegir a aquesta xifra els simples creients i, per què no, els simpatitzants.

De Carcassona, no en tenim cap document. Però per l'actitud dels seus habitants, tan semblant als

ciutadans de Besiers, es pot pensar en una implantació similar. A Tolosa, com a Albí, les dades seran més

precises: foren ciutats mai no preses a sang i a foc com les anteriors citades, i el catarisme hi romandrà més

temps; llavors serà necessària l'acció del procés inquisitorial, que ens fornirà les dades. Per això sabem que

a la ciutat dels Ramon s'hi registren uns dos mil cinc-cents herètics, amb un alt percentatge de burgesos. A

Tolosa la llista d'aquests ciutadans s'omple de notables, comerciants, artesans lliures, juristes i notaris. To-

tes aquestes xifres cal considerar-les com a mínimes, ja que, òbviament, no tots els càtars foren denunciats,

ni tots els que ho foren arribaren al procés inquisitorial, d'on, al cap i a la fi, surten les dades.

Resumint, el burgès occità, majoritàriament, està al costat dels càtars. No es tracta ara de sumar quants

perfectes, quants diaques, quants creients estaven assimilats dins de l'Església dels Bons Homes,

procedents de la burgesia urbana. El catarisme no va ser mai considerat com un cos estrany per les

poblacions urbanes occitanes. Cal recordar aquí el fet diferencial occità, amb l'estructura social que hem

arribat a veure en tota la seva obertura, capdavantera en el món d'Occident.

El poble menut —ens agrada definir-lo d'aquesta manera, en la forma medieval barcelonina— havia de

ser guanyat encara més fàcilment per la mística càtara dels Bons Homes. Quan es parla que el Lauragues,

la Muntanya Negra, estaven plenament contaminats pel catarisme, es fa referència a la gent que habitava

aquests països, aquestes contrades, sense diferència d'estaments. Es vol dir que una part considerable de la

població era herètica o estava molt a prop dels heretges. I com sempre, la major part de la població és el

poble menut. La gent senzilla occitana estava amb el catarisme. La gent s'havia identificat, molt abans, amb

el catolicisme precisament pels seus valors reivindicatius que atresorava, pel seu missatge de Salvació cara

als pobres, els humils: ells. D una forma insensible, no volguda per ningú, el fet religiós havia anat agafant

un altre aire, que hem intentat de descriure més amunt. El poble menut captava el desencís però,

acostumat a rebre, també anava acceptant la nova situació de distanciament, on els representants de

l'Església que havien de lluitar al seu costat, ara es convertien en senyors feudals, amb les mateixes, o

superiors, exigències que els nobles de bressol.

En aquests moments comencen a venir uns homes abillats humilment, predicant les essències del

Sermó de la Muntanya, en forma i manera comprensibles per a ells. Se'ls torna a oferir el missatge cristià

net de tota palla per una gent que treballa i viu al seu costat, que els fa evident la gran separació que bisbes

i alts clergues mantenen amb el poble menut, el que fins llavors s'anomenava el poble fidel. Homes i dones

conviuen no solament amb ells, sinó que es preocupen d'ells, de la seva religiositat i dels seus afers de cada

dia. Ells seran el gran gruix del catarisme. Arribaran a ser creients o perfectes, diaques o ancians, fills

majors o fills menors, però per sobre de tot asseguraran la gran quantitat de l'Església dels Bons Homes.

Sense ells el catarisme hauria estat un esnobisme més, la religió per a uns quants privilegiats, sense cap

projecció popular, és a dir, sense cap possibilitat d'encarnar-se en la gent, que és exactament el que va

passar en el moment que el poble menut va fer del catarisme el seu doll d'esperança.

Hem analitzat la implantació del catarisme per grups, per estaments socials, si voleu per classes, encara

que la paraula, a més a més de ser anacrònica, no ens agrada gens. Resten encara altres punts de mira,

com podia ser, per exemple, la reacció del clergat rural, aspecte interessant però no gaire significatiu.

També podíem parlar dels trobadors, homes que portaven l'aire de llibertat en el seu quefer literari i en la

seva acció personal.

Però, creiem que ja ens hem allargat prou en aquest capítol. Ara bé, malgrat que sigui cansar el lector,

no podem acabar aquesta ullada a la implantació del catarisme a Occitània sense parlar de la importància

que dins ell tingué el paper de la dona. Potser és bo escoltar la veu d una altra dona, Anne Brenon: «...la

població femenina com el millor element de propagació i defensa del catarisme. De l'apostolat de les velles

perfectes nobles a l'acció més humil de totes aquestes esposes de gent més modesta que relligaren la seva

vida al compromís religiós. Les dones són, d'un cap a l'altre de la història, la clau de fidelitat que uneix el

catarisme occità amb el seu territori cordial.» Tots els historiadors moderns de les heretgies medievals han

fet notar la importància que va tenir per a la dona medieval, en aquest cas per a la dona medieval occitana,

l'existència del catarisme. Dins d'un món més que tancat, opressiu, les dones no varen tenir altra forma de

manifestar-se que el món religiós i ho feren dins el compromís herètic.

És evident que el catarisme va donar volada als sentiments de llibertat que hi havia entre homes i dones.

Però no és menys evident que les dones en sortiren molt més beneficiades, ja que també estaven més

privades de llibertats. Les dones càtares gaudeixen de la dignitat més pràctica dins el món càtar: tenen a

càrrec seu l'educació espiritual i religiosa que s'aplega al seu entorn. La casa de les perfectes intentava ser

un lloc comunitari exemplar: lloc de vida de dones, entre dones, on la vida de totes està assegurada pel

treball de totes. La casa de les perfectes agrupava també l'òrfena, la vídua, les dones que per una o altra raó

estaven aïllades. En aquest món femení hi havia un agrupament molt enriquidor: la dama noble es

barrejava amb la filla del teixidor, desapareixien encarcaraments i això és important de remarcar en una

societat tan classista com la medieval.

Bernat de Cau i Joan de Sant-Pere són dos inquisidors que interrogaren tot al llarg dels anys 1245 i

1246 un total de 5.600 persones, adults de més de catorze anys. El 31,8 per cent són dones. D'entre tots els

perfectes registrats, el 45 per cent són dones perfectes. Si volem comparar amb la religió catòlica i entre

monjos i monges, a l'època, la diferència és enorme, impressionant. Per acabar aquest recull direm que en

les declaracions s'anomenen molt més les perfectes que els perfectes.

Hi ha una gran representació de dames de la noblesa dins la constel·lació de les perfectes. Com sempre,

el seu nom ens diu quelcom i per això passen a la posteritat, mentre que les altres perfectes, les que vénen

dels camps de la burgesia o del poble menut, de les quals també coneixem els noms, passen

desapercebudes. Fem una relació de les «Belles Dames», com les anomenaven: Blanca de Laurac i la seva

filla Mabilia, Nova de Cabaret, Gerarda de Lavaur, Garsenda i Gallarda del Mas Santes Puel·les, Bruna de

Montelló, Guillema de Quiders, Segura Vidal, Guillema de Tonnens, Auda, Gaia i Braïda de Fanjeux, Helis de Masse-roles... per no voler citar les famoses Esclarmondes, la de Foix, la de Castellbò, la de Cardona...

La dona càtara, un aspecte més que singular dins aquest món tant especial que és l'horitzó càtar. Potser

ens queda una cosa per dir, entorn d'aquestes dones càtares, encara que ja està tàcitament indicada: a

l'hora de la veritat, davant de la foguera, van saber assumir, dòcilment però fermament, les seves

conviccions religioses, i ni una d'elles va fer el pas enrera. El trobador ja ho diu ben clar:

E cel ost jutgero mot eretge arder E mota bela eretja ins lo foc giter Car convertir no's volon...

5. EL CATARISME A CATALUNYA

Aquest és un capítol marginal, que intenta donar a conèixer el que fins ara sabem sobre l'assentament

de l'Església dels Bons Homes en terres catalanes, considerant en tot moment el Roselló com a part

plenament integrada, en aquells moments d'inici del segle xm, al comtat de Barcelona, a la Coronà d'Aragó.

És marginal ja que la relació dels càtars catalans amb els occitans gairebé sempre fou de tipus personal o

familiar i fora dels problemes del Llenguadoc.

D'altra banda, creiem que no hi podia faltar, ja que molts estem interessats per conèixer quina dimensió

va tenir el fenomen càtar dins la vida dels nostres avantpassats. I el nostre rei Pere el Catòlic va morir a

Muret, defensant una idea comtal transpirinenca, defensant els occitans i, també, defensant el catarisme, ni

que fos d'una manera esbiaixada. Per tant, havent donat una visió ampla de la religió dels Bons Homes, no

seria inoportú acabar esbrinant la seva difusió catalana.

El catarisme, i el catarisme català en particular, no ha comptat entre els temes que els nostres

historiadors hagin cultivat. El camp, en aquest sentit, és erm, ara i abans. Però si no hi ha l'abundància de

la quantitat, sortosament tenim la fina qualitat d'un gran historiador, Jordi Ventura, que ens ha rescabalat

en escreix de la manca d'interès dels tractadistes catalans. En un ordre més particular, Esteve Albert ens ha

deixat, ultra un bell poema dramàtic, una història sobre Arnau de Castellbò. Per tant, tota la història del

cata-risme català es basa sobre els magnífics treballs de Ventura, ja un xic antics, per altre cantó. Ens

referim a El cataris-mo en Cataluna i Pere el Catòlic i Simó de Monfort, tots dos de l'any 1960, i Els heretges

catalans, de dos anys més tard.

Segons Ventura, la penetració del catarisme és clara, i sembla que té raó. Potser ja no podem estar

absolutament d'acord amb ell sobre el primer supòsit que fa, com a plena demostració de la seva afirmació.

Ell creu que un dels bisbes que foren nomenats a Sant Fèlix del Lauraguès, en el concili càtar de 1167, ja

narrat en el capítol primer d'aquesta tercera part, era el bisbe d'Aran, de la Val d'Aran. Ramon de Casals

«homines aranenses, concilium ecclesiae Aranen-sis», fou, segons Ventura, escollit bisbe càtar de la Val

d'Aran. Cal dir que no és l'únic a creure-ho així. En tots els llibres sobre catarisme editats abans de l'any

1962, sempre hi figura el «bisbe càtar de la Val d'Aran». Però a partir dels llibres sorgits dels anys setanta i

cap aquí, tots els historiadors es posen d'acord per atribuir aquest bisbat heretge a Agen, al nord de Tolosa,

a la comarca de l'Agenès. Dels llibres consultats, tots, sense ni discutir-ho, parlen del bisbe càtar d'Agen,

com també és veritat, i ja ho hem dit abans, que de Ramon de Casals i del bisbat d'Agen, no en saben res de

res. Només hi ha un autor, Paul Labal, que, en fer menció del concili de Sant Fèlix diu: «Ramon de Casals,

bisbe d'Agen. El text diu "aranensis" però és poc probable que es refereixi a la Val d'Aran.»

Si ens hem entretingut en aquesta petita polèmica non nata és perquè si Casals era en realitat bisbe

d'Agen, un dels punts importants de la teoria de Jordi Ventura en assegurar les arrels antigues del

catarisme català, perdria consistència. Per part nostra, sense poder escatir com aquest Aran es transforma

en Agen, per manca de documents de primera mà i de competència, no podem més que constatar, per un

cantó, la uniformitat de la contesta francesa, i per l'altre veure el problema sota la mirada del sentit comú.

Aquest ens diu que l'existència d'un bisbat a la Val d'Aran sembla, si més no, estrany. El fet que, pel

contacte gascó, els aranesos haguessin rebut els ensenyaments càtars és difícil, però no impossible. Foix i el

seu comtat queda lluny de la Val d'Aran. Lluny sobre el paper i més lluny si comptem amb les dificultats

muntanyenques que hi havia entre la vall de l'Arieja i la vall que veu néixer la Garona. Però, pot ser possible

i, per tant, podem acceptar que els habitants de la Val coneguessin els Bons Homes. El que ja sembla més

difícil és que fos tan important la penetració càtara perquè, en un concili típicament llenguadocià, s'ordenés

bisbe un membre de l'església aranesa. Si recordem els altres bisbes nomenats o confirmats a Sant Fèlix, el

d'Albí, el de Tolosa, el de Carcassona, veurem que es tracta de gent que representa les grans concentracions

càtares, com Agen, per la seva proximitat, ho era.

Del cantó nostre, sembla poc lògic nomenar un bisbe català que residia a la Val d'Aran. Hauria estat

més encertat trobar en altres llocs dels Pirineus centrals o orientals algun càtar amb més facilitat de

desplaçaments pels llocs on hi hauria un catarisme implantat. O que s'hagués arribat al mateix acord

documentat de l'any 1226, quan al concili càtar de Pieusse es decideix que «Catalunya deixa de ser con-

siderada com una dependència del bisbe càtar de Tolosa, i se li confereix un diaca exclusiu, Pere de

Cortona». Les situacions de 1167 i 1226 no eren, és clar, les mateixes. Però si Catalunya depenia de Tolosa

quant a servitud administrativa religiosa càtara, ens podem preguntar quant de temps havia de durar, i per

què, arribat el moment de caminar sols, es comença per nomenar diaca i no bisbe, si la terra catalana de la

Val d'Aran ja havia gaudit o gaudia d'un bisbe propi.

El fet, però, que no quedi demostrada l'existència d'aquest bisbat càtar en terra catalana no implica que

no hi hagués catarisme català. La seva importància, comparativament amb el del Llenguadoc, és molt

menor, però ens trobem amb noms i cognoms que ens donen pistes per anar desfent el cabdell.

Tothom està d'acord, per exemple, que Arnau, vescomte de Castellbò, estava més que contaminat: l'heretgia

del vescomte, real o fictícia, està declarada pels inquisidors Pere de Cadireta i Guillem.de Calonge, post

mortem. Aquesta Inquisició, portada pels dominics catalans sota la direcció de Ramon de Penyafort i el

vist-i-plau de Jaume I, és la que ens hauria de convèncer del catarisme d'Arnau i amb ell de bona part de la

seva família. Morts i enterrats —la condemna es va produir el Dia dels Morts de 1269—, al vescomte i a la

seva filla Ermessenda de Castellbò, esposa que fou de Roger Bernat II de Foix, els exhumaren els cossos per

cremar-los tot seguit i esventar les seves cendres, tot sota la mirada complaent de Fra Pere de la Cadireta.

No va poder gaudir gaire de l'escena: «el poble de Castellbò corregué a apedregar-lo fins a deixar-lo mort a

pocs passos de la vila», com ho explica Esteve Albert.

Hem començat pel final, però és que la part més demostrada de l'heretgia dels Castellbò és la sentència.

I en ella hi ha quelcom interessant: es vol demostrar més l'heretgia de la filla que la del pare, com si fos

l'heretgia d'Ermessenda la principal o la causa, i la d'Arnau, la conseqüència. Sembla, doncs, que la part

més important se l'emporta la filla. Recordem que aquesta fou la dona de Ramon Bernat de Foix.

Ermessenda de Castellbò, per inclinació pròpia, per un cert aire heretge viscut a casa seva, però sobretot pel

seu maridatge i per la seva vida a Foix, té tots els trumfos per ésser considerada herètica. Sembla demostrat

que va rebre el consolament en el seu llit de mort. La comtessa de Foix, més que Ermessenda de Castellbò,

sembla la càtara de la família. No podem oblidar que ella devia conviure amb la tia del seu marit, la gran

Esclarmonda de Foix, perfecta i cap d'una casa càtara a Pàmies. Hem vist com el seu germà s'esforçà a dir

que no tenia res a veure amb ella: dama Esclarmonda, vídua de Jordà d'Isle Jourdain, podia haver estat

una molt bona conductora del catarisme cap a Ermessenda. I també la influència de la mare de Ramon

Roger, la seva sogra Felipa, herètica clara. El món de Foix, la casa nova d'Ermessenda, té un cultiu especial

càtar que sembla que només afecta les dones, però que les contamina totes.

Però, malgrat que Ermessenda era catalana, el que ens interessa no és l'heretgia d'una dona catalana

que viu i mor a Foix, sinó l'heretgia dins la casa pairal, la dels Castellbò. Ventura és qui ofereix més

informació sobre Arnau de Castellbò. I per asseverar l'heretgia del vescomte ens parla també dels seus

lligams familiars amb coneguts simpatitzants dels càtars de l'altra banda dels Pirineus, al Llenguadoc. Així

la família Niort, emparentada amb els Castellbò pel casament de la germana d'Arnau amb Ramon de Niort.

Aquesta família Niort tenia una mare, també de nom Esclarmonda, que està citada diverses vegades pel

papa Gregori com a herètica convençuda. De fet ens trobem, una altra vegada, en el mateix cul de sac: la

germana d'Arnau era ja càtara quan va entrar dins la família Niort o s'hi va convertir pel fet del seu

casament? En aquest cas Arnau, com en el cas de la seva filla, li podia esquitxar l'heretgia, però no són fets

concloents. Les declaracions inquisitorials sí que demostren que a Castellbò, i per tant amb l'anuència del

senyor, se celebraven ritus càtars; Andreu Bretós de Berga explica que va veure el diaca Guillem Clergue i el

seu socius predicant davant Arnau i d'altres cavallers. Hi ha també altres testimonis que constaten la

presència d'Arnau de Castellbò a Mirepoix. Altres declaren que a Castellbò hi havia un diaca titular (?).

Molts dels greuges contra els Castellbò es concreten després de la mort del vescomte, i sembla que, abans i

després del seu enterrament, foren atiats pels bisbes d'Urgell, grans enemics de la família. Fou precisament

el bisbe d'Urgell el que va remoure el passat d'Arnau i va conduir tot el procés inquisitorial, que s'acabà a

Barcelona, a l'església de Santa Caterina, seu dels dominics. Les proves inquisitorials foren tan fortes que

forçaren el desenllaç macabre que ja coneixem.

Hi ha dubtes raonables que Arnau de Castellbò fos un perfecte, que són els que acabaven a la foguera.

Independentment de l'heretgia personal d'Arnau, el que interessa és constatar que els càtars es movien per

Castellbò. Que hi havia, encarnat o no en el vescomte, un moviment càtar més o menys establert, però

evident dels Pirineus ençà.

Un altre enclavament càtar que sembla provat és el de la carena del Cadí, amb centre a Josa. Ho

documenta perfectament Ventura, però també ho hem trobat en altres historiadors moderns. La família dels

Josa estava en tractes estrets amb l'Església dels Bons Homes; Ramon de Josa rebia delegacions de càtars

del Llenguadoc i en va haver de respondre, diveres vegades, davant la Inquisició catalana. Cal dir, també,

que sempre se'n va sortir ben parat, amb declaracions que no tornaria a passar i que, a partir d'ara, seria

un defensor clar de la fe catòlica. Ventura no creu en aquestes afirmacions, precisament perquè se'n

produeixen en excés, i pensem que deu tenir raó. El seu fill, Guillem Ramon, segueix el procediment patern

de simulació i va comportar-se com a amic dels heretges o, potser, creient. D'una manera o altra, les

conviccions inquisitorials van ser diàfanes amb Ramon de Josa: li va succeir com a Arnau de Castellbò i la

seva filla: el seu cos també va ser exhumat i cremat a la foguera. Guillem Ramon i la seva mare Timbors,

que encara vivia, «varen rebre la reconciliació i el rei no va confiscar les seves terres».

La relació de personalitats catalanes s'acaba aquí. El fet que no es trobin més noms de la noblesa

catalana meridional, no vol dir pas que no hi hagués catarisme català. Significa que la implantació càtara

era marcadament inferior a la que existia al Llenguadoc. Un fet significatiu: quan es vol relligar —en les

declaracions— gent catalana amb l'heretgia càtara sempre surten noms occitans en contacte amb ells.

Occitans contaminats que deixaven rastre en les seves visites als seus amics berguedans, urgellencs. I pel

rastre, els inquisidors de Ramon de Penyafort coneixien també els simpatitzants catalans. En tots els

aspectes, sembla que el catarisme català de la primera volada era un simple apèndix del catarisme occità.

Ens queda sempre el dubte de la implantació real en el poble. Poca documentació tenim al nostre abast.

Les terres, també lligades al comtat de Barcelona, del Rosselló i la Cerdanya, per la seva proximitat al

Llenguadoc, podien donar unes claus més franques de la contaminació herètica. Ventura ho ha estudiat en

profunditat i, al seu parer, és notori el grau d'heretgia que s'observa en aquestes terres. Pel nostre cantó,

hem de confessar que no ho veiem tan clar. Ventura considera lògic i fàcil el contagi per la proximitat i per

les relacions familiars, militars i comercials que existien entre el Llenguadoc per un cantó i el Rosselló i la

Cerdanya per l'altre. Ens sembla un bon raonament però no introdueix un aspecte important, i que ma-

tisaria el que Ventura en diu «el contagi». Mentre que al Llenguadoc, com hem vist, hi mancava una direcció

política, un element de cohesió dels diferents comtats i vescom-tats, al Rosselló, a la Cerdanya, al mateix

Montpeller, els afers polítics estaven plenament assegurats sota la mà serena i eficient dels comtes de

Barcelona, en un primer moment sota Alfons el Cast i Pere el Catòlic, i després sota Jaume I. I aquí resideix

el que podríem anomenar lleugera divergència: donem molta importància al poder polític i religiós derivat

d'un estament, en aquest cas la Corona d'Aragó, que tenia en les seves mans l'ordre del territori, i que

l'exercia.

Amb aquesta suposició creiem que el catarisme no es podia aturar a les fronteres polítiques del

Llenguadoc —el mateix Ventura, amb una ironia sana, es pregunta si hi podia haver un àngel vora el

Rosselló que impedís l'entrada de l'heretgia— però sí que es podia combatre i es podia minimitzar, seguint

l'interès i la conveniència planejada a Barcelona. Sí que hi va haver heretgia càtara, però amb molta menys

virulència de la detectada al Llenguadoc. Que vol dir incidència menor, transcendència amortida, poca

significació real dins la vida de la gent del Rosselló i la Cerdanya. Les personalitats directament implicades

dins l'heretgia foren: Guillem de Niort, veguer de la Cerdanya, condemnat a presó perpètua per delicte

d'heretgia; Pere de Fenollet, que havia perdut els seus dominis a Occitània per fidelitat a l'Església dels

Bons Homes; Robert de Castell-Rosselló, el qual, però, finalment, va ser reconciliat. Altres figures menors

—poques— surten en la relació exhaustiva de Ventura. En gran part són persones enjudiciades molt

després que la

Croada es pogués donar per acabada, i per tant, fuig del nostre tempus.

Per un altre cantó, cal insistir en la gran quantitat, encara que incerta, d'exiliats càtars per causa de la

repressió dels croats, i que agafaren el camí de la Catalunya meridional. Aquest sí que és un aspecte

important i digne de detallar. És més, pensem que sense la immigració càtara, que hem de centrar cap als

anys 1235-1240, no podríem parlar avui dia d'un catarisme català o fins i tot d'un catarisme en la Corona

d'Aragó, per les moltes asseveracions que tenim de la implantació de càtars a les terres del Maestrat, a

Mallorca, documentada aquesta per Gabriel Alomar, per exemple. Ventura fa una relació de la gran

quantitat de nobles que s'exiliaren a terres catalanes. Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, indica que els

capitals llenguadocians es varen refugiar a Catalunya per motiu de la Croada contra els albigesos. Nobles i

burgesos, ressenyats, i, perquè no, també el poble menut.

La gent que trobem per les terres de la Corona d'Aragó són també fugitives del terror de la Inquisició.

Coneixien que en terres catalanes existia el Tribunal dels dominics, però creien que podien fer perdre el

rastre. Tot porta a constatar que és la por a la Inquisició i no a la Croada el que foragita la gent del

Llenguadoc.

Entre la gent que marxarà d'aquest darrer territori i s'instal·larà en terres del Maestrat hi havia

Bélibaste. Cal dir, però, que estem ja dins el segle xrv. Entre altres mil històries inquisitorials, Jean

Duvernoy, gran exhumador dels processos inquisitorials portats a terme per Jacques Fournier —abat de la

Fontfreda, bisbe de Pàmies, finalment papa amb el nom de Bonifaci XII—, ens introdueix en la memorable i

increïble història de Guillem Bélibaste i a la no menys cèlebre delació d'Arnau Sicre. Deu ser molt fort dir

que Bélibaste s'ha fet famós per l'extraordinària translació que en fa Duvernoy, però hi ha part de raó.

Encara avui la història, la relació reproduïda en diverses edicions actuals, es llegeix com una autèntica

història d'aventures o de novel·la negra. Cal remarcar —i Bélibaste és un excel·lent testimoni— que un segle

després de la fi de la Croada, encara hi havia gent que tenia el sentiment càtar ben arrelat, que havia

d'exiliar-se, que en el lloc on ho feia havia de dissimular, ja que tampoc eren acceptats, i que ens els trobem

en terres catalanes. La tràgica vida i miracles de Bélibaste pot ser un paradigma dels milers d'exiliats càtars

posteriors a la Croada i com a tal ens sembla molt instructiva.

Al nostre parer, el catarisme català té una existència documentada, però no de gaire importància. Hem

indicat al començament d'aquest capítol que la manca d'informació provoca aquest sentiment d'heretgia poc

viscuda en les terres dominades pels reis de la Corona d'Aragó. L'observador troba a faltar aportacions

catalanes històricament creïbles, com les de Jordi Ventura. Les aportacions del senyor Mon-real són

interessants en el que fa referència al castell de Llinars, per exemple, però, com ell mateix confessa, no

passen de ser una intuïció.

Ens quedarem, doncs, amb una incògnita per aclarir, una disposició que creiem positiva. Anar més

enllà, ara per ara, és voler edificar un castell —ni que fos càtar— sobre la sorra.

LA CROADA

Durant tot el dia m'irrito

i conservo la irritació,

a la nit sospiro

vetllant i dormint.

Em giri per on em giri

escolto que la gent cortesa

diuen «Sire»

al francès, humilment.

Els francesos són generosos

si treuen algun profit,

que altre dret no els veig.

Ai! Tolosa i Provença,

i terra de VAgenès,

Besiers i Carcassona,

com us he vist i com us veig!

Bernat Sicart de Maruèjols. «Ab greu cossire».

1. ELS PRELIMINARS

No hi havia forma d'eludir el parlar de la Croada mentre anàvem analitzant el Llenguadoc dels Ramon,

dels Trencàveu, de les forces polítiques externes, els corrents religiosos que suraven a Occitània, el sentit i

l'organització de l'Església dels Bons Homes. Era el rerafons constant, el xiuxiuejar suau, apagat però

persistent, d'unes armes en batalla, el botzinar llunyà d'unes imprecacions que caurien, tard o d'hora, sobre

les terres occitanes, la nerviositat d'uns estaments que veien venir el desgavell i que no sabien com atu-

rar-lo, com fer-hi front.

No es podia parlar del Llenguadoc del segle xm, del catarisme implantat en aquesta terra occitana, sense

caure una vegada i una altra en les mencions constants al fet crucial que s'anava preparant, que esclatava,

que dominava i que, finalment, obtindria una victòria, per molt trista i destructora que fos. No es podia

parlar de tots uns fets coincidents, cronològics, sense tenir sempre present l'esdeveniment històric que els

va condicionar: la Croada.

Però tampoc podíem encarar-nos amb ella sense intentar explicar cada un dels aspectes anteriors o

simultanis. La relació de causa i efecte és tan evident que hauríem deixat sense significació real unes

accions que per si mateixes, aïllades, són molt difícils d'entendre. Ara, en fer la relació dels fets històrics de

la Croada, tornarem a retrobar moments i persones, llocs i incidents, ja esmentats o assenyalats. Havíem

tret, amb cura, del trencaclosques occità unes peces que ens eren necessàries per explicar situacions, epi-

sodis. Amb la mateixa cura, ara les tornarem a col·locar al seu lloc perquè tota la relació de la Croada sigui

plena, homogènia, total.

Els autors principals que nodreixen les fonts de la Croada són tres: Vaux de Cernay, Guillem de Tudela,

Guillem de Puillorenç.

Pere des Vaux-de-Cernay. La seva obra capital és Petri Vallium Samaii monachi Hystoria Albigensis, que

és més coneguda pel nom d'Història dels Albigesos. Pere era nebot de Guy, abat cistercenc de

Vaux-de-Cernay, que, després de participar en les campanyes de predicació de l'abat general del Cister,

Arnau Almaric, i de Domènec de Guzmàn, va prendre part en la Croada i va esdevenir bisbe de Carcassona.

Pere va estar al costat del seu oncle des de 1212, seguint ben de prop l'exèrcit dels croats i, segons

Belperron, «fent d'autèntic corresponsal de guerra». Pere és un home del nord de França i cistercenc, i per

ell la Croada és una obra pia; la seva idea de la Croada va per aquest camí: «és veritablement l'exèrcit del

Senyor. És Crist qui pren les ciutats; és l'Església que conquereix la terra de la mà dels croats». Malgrat

aquest partit pres, inevitable, l'obra de Vaux-de-Cernay és imprescindible per la seva minuciosa relació de

fets. Malgrat els comentaris apologètics, les seves informacions són de primera mà i inestimables.

Guillem de Tudela. La seva obra és la Cançó de la Croada albigesa, escrita en provençal. Se li atribueix,

però, només la primera part, la que s'acaba en els preliminars de la batalla de Muret, o sia a la primavera de

1213. La continuació fins a l'any 1219 està considerada d'autor anònim. Guillem era un monjo lletraferit,

potser també trobador, originari de Tudela, la ciutat que en aquells moments era objecte de dot matrimonial

entre la Corona d'Aragó i el Regne de Navarra. Va arribar al Llenguadoc cap a la fi del segle xii i fou canonge

de sant Antoni, a Tolosa. No era oposat a la idea de la Croada, però la seva vida tolosana va fer que

simpatitzés amb els occitans i que volgués fer, en la seva obra, un intent de veure els fets històrics amb

imparcialitat. La Cançó és en vers i, a vegades, la rima traeix la realitat dels esdeveniments. Es considera la

seva obra com un intent d'aproximació popular, d'aquí que fos rimada o sia amb intenció de ser escoltada,

més que llegida. La continuació anònima és més ben feta, poèticament de més volada i d'un contingut més

parcial. És l'obra d'un home compromès amb el seu país, que lamenta la catàstrofe que envaeix el

Llenguadoc i que no deixa de parlar contra els croats. Una aportació important, ja que presenta el punt de

vista tolosà, amb ulls occitans.

Guillem de Puillorenç. La seva obra és la Crònica que porta el seu nom. Guillem era clergue i un home de

confiança de Folquet de Marsella, bisbe de Tolosa. Fou notari del bisbe que va succeir Folquet i capellà del

comte de Tolosa, Ramon VII, de 1242 a 1249. La Crònica la va escriure més tard, probablement la va

començar l'any 1250 i tracta des del començament de la Croada fins a la intervenció de Felip l'Ardit a Foix

(1270). Fidel a Folquet, està al costat de la Croada, però occità, sap veure, i lamenta, els excessos comesos

pels croats i mira de ser imparcial. És un escriptor impersonal, fred i, documentalment, creïble. Per altre

cantó, és l'única crònica que tenim dels fets corresponents als anys posteriors a 1219.

Aquestes són les tres fonts documentals occitanes que serviran als historiadors posteriors, bàsicament a

partir de la segona meitat del segle xix, per explicar la Croada i el seu temps. Perquè amb el Llenguadoc

ocupat ningú no es preocuparà d'escriure sobre els fets passats. Tots els historiadors hauran de pouar,

doncs, en les fonts dels tres cronistes citats. També es pot comptar amb les fonts epistolars, sobretot les

cartes d'Innocenci III, la correspondència mantinguda amb els seus legats i, naturalment, amb les cròniques

catalanes, franceses, angleses del moment, que d'una manera externa expliquen fragments de la contesa.

El dia 15 de gener de 1208, Pere de Castellnou, legat papal, junt amb el seu seguici es disposa a

travessar el Roine. Havien passat la nit en un hostal prop del riu i no lluny del poble de Sant Geli, després

d'una entrevista que Pere de Castellnou i Ramon VI, comte de Tolosa, havien tingut el dia abans. El comte

volia que se li aixequés l'excomunió i el legat reclamava la seva col·laboració en l'extirpació de l'heretgia. No

era pas la primera trobada que mantenien i, com en les altres, tampoc es posaren d'acord. Acabaren la

reunió de mala manera: els legats confirmant l'excomunió i Ramon VI, malcarat, amb un «aneu amb

compte; pertot on anireu, per terra i per aigua, no us perdré de vista».

Quan ja es disposaven a trepitjar la fusta de la barcassa que havia de conduir-los a l'altra ribera del

Roine, uns tolo-sans que també havien passat la nit en el mateix hostal barraren el pas a Pere i al seu

seguici. S'entaulà una discussió entre un cortesà de Ramon VI i el mateix legat, la disputa es va aixecar de

to i d'aquí es va passar als fets: «el senyor to-losà, brandant la seva llança, ferí Pere de Castellnou, entre les

costelles inferiors». El gentilhome tolosà va fugir cap a Bellcaire, mentre que el legat es dessagnava i, abans

que albirés el sol d'aquell més que gris dia de gener, expirava. Aquest fou el fet determinant, la metxa que

encengué el foc.

La notícia de la mort de Pere de Castellnou la va conèixer el papa Innocenci III per boca de Folquet de

Marsella, bisbe ja, que va fer mans i mànegues per arrodonir de viva veu la tragèdia de Sant Geli i mirar de

fer pressió sobre la cúpula romana. No calia esperonar Innocenci III, però per a Folquet era interessant

assegurar que hi hauria reaccions. Innocenci III va començar a moure els fils convenients per tal de venjar

la mort del seu legat. La crida primera és, naturalment, al rei de França, Felip August. El cardenal Galon

fou el portador d'una lletra per al rei, on li explicava els fets execrables de la mort de l'ambaixador papal, la

convicció que el comte de Tolosa era el nervi que havia mogut el braç de l'assassí, i que ja havia arribat

l'hora de deslliurar el Llenguadoc de la pesta herètica. A més a més de la reial, es van lliurar lletres

semblants als barons francesos, als bisbes del nord de França. «Atorguem una indulgència plenària a tots

els qui duguin a terme la venjança per la sang immola-da del just...», manifestava el Sant Pare a tots els

destinataris de la missiva. Però el rei de França tenia altres maldecaps, malgrat l'oferta dels territoris

comtals tolosans. Tampoc el rei volia lligar-se a una guerra per desposseir el seu cosí. Sobretot, la posició de

Felip August era la d'un home caut, que no vol precipitar-se en una aventura, per molt que fos beneïda per

Roma.

Ben al revés d'Innocenci III, que volia decisions ràpides, urgents. Insisteix que si no és el rei mateix, que

deixi que el seu fill comandi les forces catòliques. La contesta de Felip August ja la coneixem: «si els meus

barons hi volen anar, que ho facin, però jo i els meus tenim altres obligacions». Davant la negativa francesa

Innocenci III decideix pel seu compte convocar la Santa Croada, la primera en terra cristiana. Durant tot

l'any 1208 es va predicar la Croada contra els albigesos, i es començaren a agrupar les primeres forces,

totes elles dels barons francesos. Aquesta bigarrada tropa que Tudela ens descriu com «un agrupament tan

gran com mai jo l'havia vist» va ser posada sota l'autoritat suprema d'Arnau Almaric, abat de Citeaux i legat

personal d'Innocenci III. Era clar que la Croada era un afer d'Església. El tractament de croada queda

reflectit pels avantatges espirituals i materials que els futurs croats traurien de l'aventura. Aquesta ganga

—amb paraules del mateix Bel-perron— se centrava, entre altres beneficis menors, en l'absolució de totes

les faltes comeses amb anterioritat; les mateixes indulgències que per a una croada a Terra Santa, però

sense les contrarietats d'un llarg viatge, de deserts tòrrids, de grans despeses; el compromís de servir com a

croat durant la quarantena, o sia simplement quaranta dies; els deutes quedaven immediatament

prorrogats sense cap mena d'interès fins a la tornada; el botí, la rapinya, que il·lusionava qualsevol guerrer.

El comentari del canonge Griffe ens sembla escaient: «ara nosaltres diríem que això fou una desgràcia. Els

homes d'aquella època no tingueren aquest sentiment».

La reacció del comte de Tolosa davant els esdeveniments que s'anaven desenvolupant va ser d'una

autèntica por. Temia, no pels heretges, sinó per ell mateix, pel seu comtat. I comença a moure's cap a finals

d'any. Ambaixades a Roma per demanar la reconciliació, petició de no haver de tractar amb el legat Arnau

—ja coneixia que era el seu més gran enemic, després de Folquet—, disposició per arranjar tot el que

semblés necessari a Innocenci III. Aquest nomena un colegat, el notari apostòlic Milon, que sap que plaurà a

Ramon VI, però sota mà confirma Arnau com a cap indiscutible de la Croada. El papa demana a Ramon VI

que la seva reconciliació sigui exemplar: lliurament, com a garantia de les seves promeses, de set castells.

Després, la part més vexant: la pública humiliació del comte de Tolosa, al mateix lloc on es va produir la

mort de Castellnou, a Sant Gèli. Jordi Ventura ens descriu aquesta cerimònia:

«Tingué lloc el 18 de juny de 1209. El legat Milton, voltat de la majoria de bisbes de Provença i

Llenguadoc, féu introduir el culpable. Anava nu fins la cintura, amb una corda lligada al coll, i es presentà

humil i implorant perdó... El legat l'anà flagel·lant fins que penetraren a l'església... Escoltà agenollat la

llarga llista de les seves faltes i jurà que faria penitència.»

Acabada la cerimònia, Ramon VI va fer més: va demanar prendre la creu (fer-se croat) i anar al davant

de l'exèrcit dels croats, que es trobava a Valence. Vaux se'n mofa: «Ara, l'enemic de Crist, s'associa a l'exèrcit

de Crist». En canvi, Innocenci III, més fi, aprofita la reconciliació del comte de Tolosa per enaltir el seu

comportament: «Després d'haver estat objecte d'escàndol per a molts, vet aquí que sou un exemple per a

tots.»

Les paraules adreçades tan paternalment a Ramon es contradeien, o almenys es complementaven, amb

les instruccions que el mateix papa donava als seus legats: «caldrà atacar ara, un després de l'altre, els qui

han damnat l'Església. No comenceu pel comte de Tolosa, deixeu-lo tranquil, seguint l'art d una sàvia

dissimulació».

La Croada estava ja en marxa. El dia de Sant Joan, pocs dies després de la humiliació del comte de

Tolosa, el gruix de l'exèrcit, que estava instal·lat als marges del Roine, entre Lió i Valence, comença a

caminar. Guillem de Tudela diu que hi havia «vint mil cavallers armats de tota mena i més de dos-cents mil

vilatans i camperols, sense comptar els clergues i els burgesos». Vaux esmenta la quantitat de cinquanta mil

homes. És difícil, amb aquestes «dades» a la mà, conèixer la composició quantitativa: aquestes desenes de

milers, xifra vaga que s'utilitza en no haver-n'hi d'altra, sembla fins i tot exagerada. Sabem més bé la seva

composició qualitativa. Al davant de tots, els grans senyors francesos, els cavallers, acompanyats del seu

exèrcit particular, amb els sergents que dirigien la tropa de peu. Després els mercenaris, els anomenats

«routiers» o «ribalds», que es llogaven pel dret d'aprofitar les despulles del botí, de rapinyar per arreu on

passaven, de generar l'esglai amb les violacions... de tota mena. Amb ells, els vilatans i els camperols de què

ens parlava Tudela, no combatents: eren els encarregats de traginar el que avui en diríem la intendència: les

caixes amb les armes, les armadures, les tendes, les cuines; també un nodrit estol de dones i noies,

bugaderes, sargidores i... dones de la vida.

Ja es comprèn que aquesta massa de gent, malgrat anar sota la creu, creava desordre per allà on

passava: només cal pensar en la necessitat d'alimentar-se. No és estrany que amb el sol fet d'albirar els

primers batallons ja comencés el pànic. També cal pensar en les «expropiacions» de fusta i de fusters per

anar construint les peces d'artilleria, enginys cada vegada més ben desenvolupats i que constituïen una

arma indispensable en una guerra basada sobretot en el setge, en la necessitat d'abatre les muralles a cops

de pedra. No hi havia canons però sí catapultes, que podien llançar pedres de fins a quaranta quilos a una

distància de quatre-cents metres.

Aquesta tropa tan heterogènia es va posar en marxa a hnals de juny, començament de juliol, quan els

darrers cavallers arribaren a les ribes del Roine, i començaren a baixar, riu avall, uns per les voreres, altres

i els fòtils en barcasses. Riu avall hi anava, també, la decisió d acabar d una vegada amb Theretgia i amb els

occitans. Els preliminars de la Croada eren ja aigua passada: ara anava a començar una guerra sense cap

mena de miraments.

2. LA CAMPANYA DE 1209

Els caps de la Croada tenien interès a anar de pressa. Aquesta suposició ens ve confirmada per dos fets:

d una banda, la celeritat en la marxa de l'exèrcit: el dia 14 de juliol els trobem a Montpeller. Per altre cantó,

el rebuig de la proposta de pau oferta per Ramon Roger de Trencavell, vescomte de Besiers i Carcassona.

Ramon Roger era un jove de vint-i-quatre anys, sotmès a variades influències que incidien en forma

contradictòria en les seves decisions. Tenim el seu entorn natural, aquests joves nobles, fogosos com ell

mateix i força contaminats d'heretgia. Hi havia també el temor i l'estima vers el seu oncle, Ramon de Tolosa,

el qual no estava clarament situat —en aquells moments, després de la humiliació de Sant Geli— entre les

forces occitanes i les croades. I no podia oblidar el deure de vassallatge que devia a Pere el Catòlic, de qui,

probablement, hauria rebut instruccions sobre el seu comportament davant d'una croada menada per

catòlics.

Aquest darrer argument devia pesar molt en l'ànim de Ramon Roger en el moment d'anar a trobar Arnau

Almaric i oferir, amb la pau, la seva disposició per a fer-se, com el seu oncle Ramon, croat. Però el legat

papal no podia, per sentit comú, acceptar, ara, aquesta manifestació tardana de zel ortodox. No era el

moment d'afluixar, quan havia costat tant de convèncer els barons francesos d'entrar dins el joc. Arnau

Almaric se'l va treure de sobre mentre decidia tirar endavant, i sortí de la ciutat nadiua de Jaume I. Un altre

cos de la Croada penetrava pel Carsí, i arribà fins a la vila de Casseneuil, prop de la ciutat d'Agen. L exèrcit

estava dirigit per l'arquebisbe de Bordeus, reblant així la significació eclesial de la Croada, amb els bisbes de

Limoges, Cahors i Agen. Com a assessors tècnics militars hi havia el comte de l'Auvèrnia i el vescomte de

Turena. La presa de Casseneuil, poc defensada, va significar —i va iniciar com a forma repressiva— la

foguera per als càtars que s'hi trobaven.

El gruix important dels croats varen arribar als peus de la ciutat de Besiers el dia de Santa Magdalena,

el 22 de juliol. Hem dit que anaven de pressa; no podem oblidar els efectes de la quarantena: calia resoldre

en aquests quaranta dies la Croada. Ramon Roger havia passat per Besiers, després del seu inútil esforç de

pau, esperonant la ciutat a la seva defensa, convençut de l'atac imminent. Tot just arribats a la vista de

Besiers i mentre es preparaven les tendes i els serveis que asseguraven un setge confortable, el bisbe catòlic

de la ciutat, Renaud de Montpeyroux, home, segons Vaux, «venerable, per la seva edat, vida i ciència», a

lloms d'una mula s'adreça cap a ciutat i fa les proposicions als catòlics —Vaux ironitza dient «si n'hi ha»—

que lliurin els herètics, segons la famosa llista que ja ha estat comentada. La contesta dels burgesos de

Besiers, davant la imposició de lliurar 222 noms —no se sap ben bé si corresponien a persones o a

famílies—, va ser diàfana: «que es deixarien ofegar en la mar salada abans de consentir a aquestes pro-

posicions (...) preferien morir herètics que no viure cristians».

I el senyor bisbe, «vell, venerable i savi», ha de cavalcar cap a la plana, conscient del seu fracàs.

Besiers, per al bàndol croat, és una fita important. Ells també creuen que de l'èxit o el fracàs d'aquest

setge en dependrà el resultat, positiu o negatiu, de la Croada. Volen preparar el setge amb cura, però

desitgen que aquest no sigui llarg: mai no se sap què pot passar, quines altres forces, mentrestant, es poden

decantar per ajudar els besierencs.

Els croats entenen, després del refús a les proposicions del bisbe Renaud, que els vilatans es faran forts i

veuen, observant la massa impressionant de muralles que tenen davant, que això pot durar molt de temps.

En aquest primer dia, quan encara estant instal·lant tendes, es produeix un fet decisiu, una d aquelles

accions que mai no s acaben d entendre, però que poden decidir un setge, i potser ja tota la guerra.

No tothom ho explica de la mateixa manera. Hi ha qui diu que ribalds i besierencs varen començar a

insultar-se, provocant així la sortida per una porta de la muralla d'un contingent que va començar una

lluita acarnissada amb els mercenaris. Altres parlen d'una acció de reconeixement del terreny per part dels

habitants, no militars, de Besiers sense tenir cura de la porta per on havien sortit. Sigui com sigui, la

imprudència és notòria i el resultat desastrós: una porta de la muralla, un camí clar, està obert als

assaltants. Vaux diu que tot és un miracle. El dia 22 de juliol és el dia de Santa Magdalena, i recorda que en

el segle XII els burgesos de Besiers, tal dia ara fa anys, i en la mateixa església dedicada a la santa, varen

colpir fins a deixar-lo mort el seu vescomte. Ara, Déu ha volgut que en aquest dia mateix es vulgui reparar

l'acte sacríleg. L'actuació dels assaltants, sobretot la dels ribalds, esborraran de soca i arrel aquesta be-

atifica suposició de la intervenció divina, insinuada per Vaux.

La defensa de la ciutat, amb gran nombre de croats a dintre, es fa cada vegada més difícil. D'altra

banda, l'extrema brutalitat de l'atac, protagonitzada pels routiers principalment, fa perdre ànims als

defensors de Besiers. La gent fuig enfollida de les devastacions que es van produint. Tudela, el gran

narrador d'aquest dia negre, ens ho explica: «els sacerdots es revesteixen dels seus ornaments, fan sonar les

campanes com si toquessin a morts (...) però no poden privar que els ribalds entrin dins les esglésies. Res

no pot protegir ningú de la mort, ni creus, ni altars (...) han degollat capellans, dones, infants, talment que

no crec que ni un s'escapés. Temo que mai, ni en els temps dels àrabs, es va

tolerar una mortaldat tan esfereïdora». Aquesta és una curta citació de la llarga exposició de les barbaritats

que ri-balds —i croats— feren en aquell dia de Santa Magdalena. En unes hores, la rica ciutat de Besiers es

va convertir en una vila de cadàvers sagnants i desfigurats. Les cases, els carrers, les esglésies són el cau

dels assaltants que «patinant sobre la sang es barallen per quedar-se amb el botí que constitueix l'herència

dels morts».

Tots els historiadors, sigui quina sigui la seva inclinació, blasmen sense reserves el fet de la gran

carnisseria de Besiers. Tudela, quan fa la relació dels fets infamants, afegeix: «els barons de França,

clergues, laics, prínceps con-vingueren que davant de cada castell que assetgessin i no es rendís, en el

moment de prendre'l, els habitants fossin lliurats a espasa i morts; així no hi hauria ningú que no volgués

rendir-se, per la por que tindrien. Per aquesta i no altra raó foren assassinats en massa els habitants de

Besiers». Paul Labal és taxatiu: «la carnisseria ha estat premeditada». Quinze anys després de la massacre de

Besiers, Heinster-bach, en una obreta anomenada d'edificació, Dialogi mira-culorum, posa en els llavis d'Arnau

Almaric aquelles tristes i famoses paraules: «Mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus...», responent

d'aquesta caritativa manera als qui li preguntaven com fer per reconèixer, entre la multitud de vençuts, els

bons dels dolents.

Quanta gent va morir a Besiers? Com sempre, hi ha xifres per triar i remenar. Si haguéssim de creure

algunes fonts, Besiers hauria estat la ciutat més poblada del planeta. Quedem-nos amb la xifra que dóna

Arnau Almaric en el seu informe a Innocenci III: «sense distinció de sexe i edat, prop de vint mil d'aquelles

persones foren mortes a cops d'espasa». En la mateixa carta al papa, Arnau no deplora ni en un sol moment

la terrible carnisseria, com tampoc té un simple mot de pena o de dolor per les víctimes, sinó que dóna

gràcies al Cel pel seu suport en un èxit tan inesperat. Quan parlàvem de la implantació del catarisme a les

ciutats dèiem que, en el temps de la Croada, Besiers comptava amb quinze mil ànimes. És inversemblant de

creure que hi van morir cinc mil persones més que el total de la ciutat, per molts refugiats que haguessin

entrat dins les seves muralles. Hem de ser escèptics sempre amb qualsevol dada medieval, altrament no ens

sortirien els comptes.

Belperron explica l'apocalipsi final: «després del carnat-ge, l'incendi; els cavallers cerquen la recompensa

en el pillatge, segons el costum, dins les cases burgeses. Amb indignació veuen que els ribalds ja s'hi han

instal·lat, han fet net. Els treuen a cops de garrot, com si fossin gossos. Llavors els ribalds, enfurits, calen

foc a la ciutat».

Després de Besiers, totes les fortaleses, grans o petites, capitularan sense combat. Fou, a grans trets,

una croada llampec. L'epíleg de Besiers l'explica Guillem de Tudela: «els croats es varen quedar tres dies en

els verds prats i el quart dia varen marxar a camp pla, on res no els va aturar. Tots maleïen els ribalds, que

havien cremat Besiers: amb el botí que hi havia a la ciutat, haurien estat rics de per vida». Sis dies després

ja eren davant de Carcassona. Ramon Roger va tenir pocs dies, però els va aprofitar: va acumular queviures,

municions i va fer les reparacions adients a les muralles. A Carcassona hi havien confluït tots els senyors de

la comarca, amb les seves famílies i servidors, deixant abandonats cases i castells. El desastre de Besiers,

com hem dit, havia estat alliçonador. El dia primer d'agost, els croats es varen presentar davant de la

muralla de la cité. Mirada des de l'Aude, Carcassona sembla inexpugnable.

El tres d'agost decidiren començar pel burg, que, fora muralles, estava pràcticament sense defensa.

Cantant el Veni Sancte Spiritus, va ser arribar i moldre. El burg no va resistir gaire, i població i defensors el

varen abandonar, entrant dins la ciutat murallada. Per primera vegada, en la Croada, hi ha un planteig

militar, una situació d'escomeses i de contraatacs de pur estil bèl·lic medieval. Les màquines de tirar

pedres, les catapultes, també comencen a treballar. Apareix un factor gens negligible, pensant que estem en

ple mes d'agost, i al Midi: la manca d'aigua, la set. Les deixalles, la carronya, la pudor, que es va estenent,

també ajuden a aquest sentiment opressiu.

Ramon Roger creu que torna a arribar l'hora de negociar. Envia correus al seu senyor, el comte de

Barcelona, mirant que pugui fer de mitjancer davant els caps de la Croada. Pere I, que probablement havia

estat avisat pel seu parent Berenguer, bisbe de Narbona, sobre la tragèdia de Besiers, ja estava en camí. El

dia quatre d'agost, Pere s'entrevista amb la plana major de la Croada.

Aquests li diuen que primer caldrà que parli amb Ramon Roger i que després «ja veurem». La trobada

amb el vescomte Trencavell comença amb una dura repulsa per part de Pere: «malgrat els meus consells (...)

t'has posat en tals turments i en tal perill, per una folla gent i per la seva folla creença». Ramon Roger es

posa a les seves mans. Pere torna al campament croat i intercedeix pel vescomte, adduint que prou pena

tenia amb la destrucció de Besiers i el burg de Carcassona. Arnau Almaric, però, continua dur: el vescomte

pot marxar i amb ell dotze cavallers per ell triats, nerò la ciutat, la guarnició i els habitants queden a mercè

iels croats. Pere no se'n surt i se'n va irat. Amb paraules de Tudela:

Lo rei Pere d'Aragó se n'es tornatz

E pesa l'en son cor car no'ls a delivratz;

En Aragón se'n torna corrosós e iratz.

Torna a començar la batalla entre assetjants i assetjats. Els de Trencavell, però, tenen el gran

desavantatge de la manca d'aigua. Els croats frisen per veure com entrar, com esberlar aquestes poderoses

muralles; temen un setge llarg, també. Finalment el sol d'agost, inapel·lable, va decidir. Però, com a Besiers,

la solució ve de forma maldestre. Es parla que Ramon Roger, veient que l'aigua s'acabava, cerca la forma de

negociar i apareix un «ric home de l'host», conegut del vescomte, que fa de parlamentari. Aquest indueix

Ramon Roger a anar al campament croat, amb cent cavallers, per acabar les negociacions. I aquí es fa fosc.

Tudela diu que els croats el van enganyar i el prenen per hostatge, decidint pel seu cantó el que calia fer.

Puillorenç afirma que el vescomte està terroritzat en veure la força dels croats i que accepta ser hostatge per

tal que es pugui salvar la seva ciutat. Ni l'un ni l'altre detallen cap negociació, cap tractat.

El quinze d'agost el vescomte Trencavell és fet presoner. Carcassona queda sense cap. i capitula. La gran

diferència amb el que va passar a Besiers és que. almenys, els habitants podran sortir sans i estalvis. Però

sortir, és a dir. anar-se n i deixar totes i cada una de les seves possessions, utillatges, vestits, deixant-ho

tot. Si varen salvar la vida —heretges inclosos— sembla que va ser per la contesta que Innocenci III va fer al

massa fidel Arnau Almaric després de conèixer la carta triomfant del legat, referent a Besiers. Textualment li

va aclarir que ell havia manat fer la caça a Theretge però que mai no havia parlat de matar-lo. Potser els

termes cinegètics se'ls podia estalviar, però varen resultar positius per a la gent de Carcassona.

Els croats es van instal·lar a la ciutat buida, aquesta vegada en bon ordre; la presa de Carcassona se

saldà amb un immens botí, que afavorí principalment l'exèrcit. Totes les riqueses de la ciutat es posaren

sota l'empara de cavallers armats, ja que pertanyien a l'obra de Déu i no s'acceptava el pillatge individual.

El vescomte Trencavell —vint-i-quatre anys, recordem-ho—, de cor o per força esdevingut hostatge,

passa a la categoria de presoner, tancat en una cel·la de Carcassona mateix, engrillonat. Mesos després

moria de disenteria, oficialment...

Després de la victòria, Arnau Almaric va celebrar la missa de l'Esperit Sant i tot seguit va fer una

assemblea amb els caps militars de la Croada per tal d'elegir-ne un a qui lliurar els béns del pobre vescomte

Trencavell. Segons Tudela, es va fer la proposició al duc de Borgonya, després als comtes de Nevers i Sant

Pol, els tres dignataris majors. Cap d'ells va voler admetre espoliar Ramon Roger: «varen dir que ja tenien

prou terres i que no volien despullar ningú. No hi haurà ningú que vulgui deshonorar-se acceptant aquestes

terres». S'equivocaven: sí que n'hi havia un. Escollit per una comissió de dos bisbes i quatre cavallers, però

amb la recepta ben apresa del que volia Arnau Almaric, Simó de Montfort, senyor de Montfort, comte de

Leicester, Anglaterra, va acceptar. Simó de Montfort era el nou cap de la Croada contra els albigesos, alhora

que nou vescomte de Besiers i Carcassona.

La quarantena està ja a sobre i fa la impressió que els grans barons francesos de la Croada ja en tenen

prou. Anaven a fer una guerra noble i s'han trobat amb una carnisseria i amb un noble, com ells, a la presó.

Poca guerra han hagut de fer i, en canvi, han vist un reguitzell d'accions que no acaben de plaure a uns

senyors de l'alta noblesa francesa. Estan tan frisosos per marxar, que Simó de Montfort els fa jurar que si

les coses van mal dades tornaran. Tot anant-se'n, els croats van ocupant tota una colla de castells i viles. A

vegades trobaran els edificis buits; altres, senyors i burgesos reben els vencedors de bon grat. La memòria

de Besiers i Carcassona era tendra i la gen*. prudent, sabia escollir, almenys ara per ara. Tota la regió

compresa entre Besiers, Limoux i Castres queda ocupada per la guarnició dels croats.

La primera part de la Croada s'ha acabat. Grans i petits senyors, bisbes, pelegrins, ribalds mateixos

—per què s'han de quedar, si sembla que no hi haurà guerra?—, deixen el Llenguadoc, separadament o en

grups. Han guanyat unes indulgències, una part considerable de botí; els veterans de Terra Santa se'n van

un xic moixos, pensant que «allò» era molt diferent.

3. SIMÓ DE MONTFORT, CAP DE LA CROADA

En els ambients occitans, Simó de Montfort és la mala bèstia. No és que hagi gaudit de grans simpaties

en altres fronts, però durant moltes generacions Simó de Montfort era l'home del sac pels més menuts. Pels

catalans sempre serà l'home que va derrotar el nostre rei Pere I, l'agosarat que va perdre la vida a Muret a

mans de les tropes del senyor de Montfort; en la memòria popular, el rei Pere sempre serà el bo i Simó de

Montfort, el dolent. Els tres cronistes parlen d'ell des d'un partit pres, però amb matisos: Vaux i Puillorenç,

com és lògic, en fan elogis, però aquest darrer no deixa de fer esment de la seva «ambició i rapacitat»; Tudela

i el seu continuador hi veuran tots els aspectes negatius possibles, sobretot l'anònim cronista, sempre més

«occità» que Tudela, que el titlla simplement d'un tirà sanguinari i ferotge. Pels historiadors moderns, Simó

de Montfort més aviat desperta una antipatia discreta, en certs casos un respecte pels seus dots d'estrateg;

a cap, però, no li acaba d'agradar. En general podem dir que Simó de Montfort té mala premsa.,

Simó de Montfort era, segons la descripció de Vaux, «un cavaller juagnífic, de talla alta, dotat d'una força

hercúlia, elegant, amable, dolç, honest, cast, prudent, ardorós en l'acció, gran devot al servei de Déu». Els

altres cronistes parlen més dels seus atributs morals —o de la seva manca— que dels físics, i llavors hem

d'acceptar, d'una manera aproximativa, l'opinió de Vaux. Jordi Ventura és dels pocs historiadors moderns

que ens aporta altres testimonis sobre la seva aparença física: un document de l'any 1217, el segell comtal

de Montfort, on només es pot contemplar la part superior dreta. Tot i això ens dóna una imatge d'una

fesomia dura, quasi enigmàtica, el front ample, les comissures dels llavis estirades, la barba tirada cap

endavant. L'altre testimoni és la semblança de Simó traçada sobre una llosa conservada a Sant Nazari de

Carcassona: «el cap de Montfort expressa gravetat i serenitat, el nas és llarg i el dibuix de la boca representa

una comissura dreta molt acusada».

Sobre els atributs morals, la llarga llista negativa que presenten els historiadors pro-occitans és massa

detallada i minuciosa perquè no sigui veritat, però també massa tendenciosa, amb pocs indicis positius, que

sens dubte també existien. Si mirem els historiadors pro-francesos, sense voler, donen la raó als seus

contra-opinants, ja que justifiquen les accions més inexcusables dutes a terme per Simó, perdent així, per

tant, tota credibilitat. Sembla clar que, per exemple, Simó de Montfort era un home cruel, amb una crueltat

calculada, que arriba a creure ell mateix que era necessària. Crueltat esmerçada vers els presoners, en el

camp de batalla, en les terribles mutilacions, l'escorxament en viu, en el tallar a trossos, en cada un dels

innombrables martiris que la trista imaginació medieval anava creant... La presència documentada del cap

de la Croada en cada un dels «espectacles» horripilants que s'organitzaven és una xifra més a afegir. Però hi

ha un altre aspecte que diu molt poc a favor d'un home que accepta ser vescomte de Besiers i Carcassona,

que després no pararà fins que el papa el confirmi com a comte de Tolosa: el menyspreu, l'odi que manifesta

cap al Llenguadoc, cap a les terres i els homes occitans. La destrucció sistemàtica de collites, l'arrencament

de les vinyes, foren portats a terme per Simó de Montfort amb un instint nociu precís, fred, perfectament

calculat. Sense sentiment, sense pietat.

I aquest home, capaç de les anteriors aberracions, era un catòlic convençut, d'una fe constantment

manifestada, que mai oblidava la missa de campanya abans d'anar al camp de batalla, per molt apressat

que fos per la importància de l'escomesa. Se'ns fa difícil de relacionar aquests dos conceptes tan

contraposats: el menyspreu absolut cap a l'home i el seu entorn, amb l'expressió de catòlic pietós, d'una

sensibilitat religiosa més aviat fora del comú. Podem pensar: uns i altres exageren. Ni les crueltats deuen

ser tantes i tan esgarrifoses, ni la beatitud presentada per Vaux deu ser tan afermada. I potser no estaríem

lluny d'encertar-ho: hi ha ganes d'exagerar. Però no hi ha forma d'exagerar l'escorxament en viu de Martí

d'Algès, a Biron, i després lligar el que quedava del seu cos a la cua d'un cavall que anava desbocat pels

carrers de la vila; tot fet per ordre de Simó de Montfort i en la seva presència. Com tampoc hi ha per què

exagerar la disposició pia que Simó de Montfort mostra en cada una de les seves mínimes accions, militars o

civils: són massa evidents.

Tota la traça de bon guerrer que ni el pitjor dels seus enemics nega a Simó de Montfort, queda reduïda

al no-res quan es tracta d'aplicar un mínim de diplomàcia i tacte en les relacions estructurals del país

conquerit. Quan voldrà fer de legislador, per exemple a Pàmies, ho farà mitjançant les lleis i els costums de

França, utilitzant el dret de conquesta, i vexant el poble occità. El Llenguadoc era un poble a colonitzar. Per

un altre cantó, i amb ganes d'afavorir-lo, tots els historiadors remarquen una virtut de Simó de Montfort: la

fidelitat a la seva esposa Alícia de Montmo-rency. Si ho citem és perquè la fidelitat no era un tret gaire comú

dels nobles medievals, i també perquè es veu que la muller de Simó de Montfort era una dona destacada,

una companya ideal a casa i a les batalles.

Simó de Montfort tenia quaranta cinc-anys quan s'inicia la Croada, en plenitud de la seva vida i de les

seves forces. Arnau Almaric sabia molt bé qui escollia i per què l'escollia. No sobta, doncs, que una de les

frases que Arnau escriu en la carta que envia a Innocenci III per presentar-li el nou cap de la Croada, i per

rebre l'aprovació papal, sigui d'aquesta faisó: «té tant desig de reparar la situació de l'Església que ja ha pres

mesures per tal que els delmes i primícies siguin lliurats íntegrament a les esglésies i als seus ministres».

Els historiadors occitans diuen que Simó de Montfort era un petit senyor de l'Illa de França. En veritat, ell

tenia una senyoria més que respectable al rovell de l'ou capet i també conservava la senyoria de Leicester, a

l'Anglaterra, com a bon normand d'ascendència que era. Era un veterà il·lustre de les Croades a Terra

Santa, però amb un full net i amb fets concrets, motius d'elogi, ja que a Terra Santa hi va anar molta gent i

pocs saberen tenir un comportament tan notable com Simó de Montfort. En els fets militars de la Croada

contra els albigesos demostrarà que tenia la lliçó ben apresa, es prepararà bé i donarà el cop en el moment

precís.

Aquest, més o menys, és el cavaller Simó de Montfort, fill de Simó de Montfort III i d'Amícia de Leicester,

casat amb Alícia de Montmorency i pare de sis fills.

El mateix que, després de ser investit com a cap de la Croada i com a vescomte de Besiers i Carcassona,

trepitja de peus a terra i escriu al papa unes encertades reflexions sobre la continuïtat de la Croada: «els

senyors barons m'han deixat sol, amb poca tropa, al mig dels enemics de Crist, que es mouen a través de

les muntanyes i dels precipicis». Vaux ja ho havia dit: Simó era un home prudent. Aviat tindrà ocasió de

demostrar prudència i paciència. A mitjan novembre, quan encara no havia arribat la carta confirmatòria

del Sant Pare ratificant el nomenament de Simó, aquest va a Montpeller a parlar amb el seu altre senyor,

Pere el Catòlic. L'entrevista era necessària: si Simó era el nou vescomte de Besiers i Carcassona, devia

vassallatge al comte de Barcelona. Fou una trobada llarga, d'unes dues setmanes, però el resultat no fou el

que Simó cercava.

Feia pocs dies que s'havia produït un fet que havia entristit Pere i bona part de la noblesa occitana i

forana: la mort de Ramon Roger Trencavell. El dia 10 de novembre el món s'assabenta de la mort del jove

vescomte. Uns diran que de disenteria; altres parlen ben alt i diuen que de mort violenta. El mateix papa

Innocenci III creu que algú s'ha extralimitat i blasma els qui l'han «mort llastimosament». Tothom mirava

cap a una direcció, i Montfort congriava odi i mirades. Per això volgué fer uns grans funerals per Ramon

Roger, amb exposició del cos a la catedral de Carcassona, i féu venir nombroses delegacions de la cort

francesa. Tots els senyors occitans, com un sol home, ploraren i pregaren per Ramon Roger. Pere no podia

decantar-se, almenys en aquest moment, cap al cantó de Simó. A més recordava la poca col·laboració que va

trobar entre els croats al moment de les negociacions de Carcassona. Tot això només mereixia una contesta

clara: no admetia l'homenatge de Simó de Montfort, que era tant com dir-li que no el considerava l'hereu de

Ramon Roger.

Potser era això el que esperaven els nobles occitans, desplaçats dels seus castells, de les viles d'on eren

senyors, els que ara s'anomenaran «faidits»; havien quedat muts i cor-glaçats després de la caiguda de

Carcassona. Ara, quan Simó torna de l'entrevista amb el rei Pere, les noves que rep d'arreu són les que

temia i que havia exposat al Sant Pare: el Llenguadoc dels nobles començava a reaccionar contra ell. Els

mateixos que al setembre li oferien homenatge, ara empresonen caps de la Croada, i els castells abandonats

recobren els seus amos. Quan Simó de Montfort passa comptes a final d'any, li falten quaranta castells.

Caldrà esperar fins al mes de març del 1210 per tal que, amb el bon temps, vinguin també els reforços

demanats a l'Illa de França. La primera ajuda li ve amb la seva muller Alícia, que ha pogut convèncer uns

quants cavallers. Quan amb els ribalds que s'han quedat amb ell i les noves tropes croades, que estrenen

una nova quarantena, es veu amb forces suficients, Simó decideix iniciar la reconquesta d'aquests castells

occitans que li han girat l'esquena. Domina Alzona, conquereix Bram, amb el resultat llastimós de deixar els

homes cecs i mutilats, enviats posteriorment cap a Cabaret, tragèdia que ja hem explicat abans; val més

que n'estalviem una segona lectura. Vaux, que per a tot troba explicació, molt més si es tracta de Montfort,

ens vol aclarir el perquè de la infàmia: «el comte dóna l'ordre, no pas pel simple plaer de les mutilacions,

sinó perquè els seus adversaris havien pres la iniciativa i els seus ferotges botxins mutilaven tots els nostres

que feien presoners». Hem seguit totes les relacions dels altres cronistes per veure on es podia haver produït

quelcom semblant a les mutilacions de Bram. Sap greu, però Vaux no fa res més que emparar amb la

mentida la manca de consciència de Simó de Montfort. Els occitans no eren pas àngels però a cap d'ells els

havia passat per la seva imaginació tractar d una faisó tan salvatge uns presoners.

Simó de Montfort va fent incursions, guanyant petits castells fins que, amb l'ajuda dels narbonesos,

planta cara a Menerba, al començament de l'estiu. És el 22 de juliol quan la plaça es rendeix i Simó de

Montfort respira profundament: aquest és l'èxit que esperava. Com en un castell de cartes, altres nobles es

fan enrera després de la caiguda de Menerba, singularment els Laurac, que posen a disposició del nou

vescomte de Besiers la vila de Montreal. Arribà el quinze d'agost, a l'any de la caiguda de Carcassona, i

només hi havia en el vescomtat dos focus de resistència considerats importants: Termes i Cabaret encara

eren en mans dels faidits. A la tardor hi ha una gran onada de nous croats francesos, que trepitgen la terra

del Llenguadoc comandats pels bisbes de Chartres i de Beauvais, i que permetrà la caiguda de Termes el 23

de novembre. El setge, però, havia durat des del mes d'agost. Cabaret encara durarà més: no serà dominat

fins el 12 de març de l'any 1211. Ja només quedava per conquerir un castell, no tan important com els

anteriors, però que havia anat recollint perfectes i faidits: Lavaur, que estava dirigit per una noble, Dama

Girarda, una herètica convençuda. Com que Lavaur és prop de Tolosa, Folquet va voler ajudar Simó de

Montfort, i uns cinc mil homes de la seva Confraria Blanca s'aplegaren amb les forces croades. El 3 de maig,

Lavaur va acabar capitulant i, com en els casos de Menerba, Termes i Cabaret, la festa s'acaba a la foguera:

quatre-cents càtars cremats, i Dama Girarda també va morir, però no a les brases sinó que va ser llançada

dins un pou. El seu germà Almaric, i vuitanta cavallers, segons diu Tudela —Vaux només cita vint-i-quatre

nobles—, foren degollats. Tudela, innocentó, diu que «feren una mortaldat tan gran que crec que se'n

parlarà fins a la fi del món».

Lavaur és un punt i final. Tota la terra del vescomte Trencavell està ara en poder del seu successor,

Simó de Montfort. Ara sí que els castells i les viles on els perfectes, els creients i els simpatitzants de

l'Església dels Bons Homes es passejaven tranquil·lament han assumit que uns senyors estrangers, amb la

creu al pit, siguin els seus dominadors.

Els perfectes havien anat de castell en castell buscant la possibilitat d'escapolir-se de la mà llarga de

Simó. Menerba i Lavaur en faran desaparèixer prop de sis-cents, que no és una xifra menyspreable. Sembla

evident que l'antic ves-comtat Trencavell es va quedant sense perfectes, sigui per les morts de Besiers i les

fogueres que cremaren en molts llocs del país, o sigui per la marxa cap a terres, de moment, més

acollidores. Potser alguns —els més eixerits— varen passar al Rosselló, a la mateixa Catalunya, a la

Llombardia. No foren gaires o no en tenim clara consciència, amb dades a la mà. Els més marxaren pel camí

més fàcil, cap a l'indret més escaient: les terres del comte de Tolosa. Uns quants començaren a poblar el que

seria el darrer reducte: Montse-gur. Cases càtares sorgiren de nou en aquest món tolosà, i també als indrets

lligats d'una manera o d'una altra amb els Foix.

Mentrestant, hi havia un home que anava fent un altre tipus de guerra. Domènec continuava la seva

predicació, intentant anar més aviat als llocs on no hi havia soroll de llances. I el que no obtenien els croats,

malgrat la seva força militar, Domènec ho aconseguia predicant: la conversió dels herètics. Pel Capitular de

Sant Domènec coneixem les conversions —mai varen ser moltes— obtingudes a l'entorn de Fanjeux i del

Lauraguès. Altres predicadors també obtingueren resultats —mai espectaculars— en el mateix moment que

setges i batalles se succeïen en altres llocs. Hi ha molta documentació de la Inquisició, sobre les conversions

d aquests anys. Però, com remarca el canonge Griffe, «hauria estat comprensible que l'èxit dels croats

hagués comportat que, creients i simpatitzants, s'alliberessin del catarisme i poguessin reconciliar-se amb

l'Església, però molts d'ells guardaren una sorda hostilitat cap aquests estrangers que volien fer-los entrar

en raó tan brutalment».

En el pla religiós, recordem la vinculació dels bisbes catòlics amb la Croada. Hi ha un interès especial

que Simó de Montfort ara, com abans l'abat de Citeaux, estigui envoltat dels senyors bisbes, tant francesos

com meridionals. La crida efectuada en el seu moment per Innocenci va tancar les files de la jerarquia

eclesiàstica en un primer moment a l'entorn d'Arnau Almaric, ara al costat de Simó. No hi ha deteccions

meridionals: a l'hora de la veritat, tots els bisbes catòlics del Llenguadoc fan pinya, junt als bisbe del nord,

encerclant el cap de la Croada. No es pot pas dir el mateix del clergat occità, que moltes vegades va seguir

—recordem Besiers— el mateix camí dels seus parroquians.

Retenint el dia a dia de la Croada, caldrà que ens aturem a veure què ha passat amb aquell home

humiliat a Sant Geli, que davant la sorpresa de molts i la incredulitat de Vaux decidia fer-se croat. Ens

referim, evidentment, a Ramon VI, comte de Tolosa. Un cop Carcassona va capitular, Ramon torna a Tolosa.

Ell també diu que ha acabat la quarantena. Els legats, com que se'n malfien, li envien ordres clares sobre el

procés de neteja que ha d'emprendre al seu comtat. Els ciutadans de Tolosa i el seu comte són avisats que

per Tots Sants l'heretgia del seu territori ha d'anar desapareixent. Se li demana acció, i se l'adverteix que si

no la duu a terme ells sí que es mouran: l'excomunicaran. Roma està plenament informada, Folquet ha

enviat a Innocenci III un «Memoràndum» on s'assenyalen les localitats, sota l'autoritat del comte, on es

troben heretges o simpatitzants d'heretges. Ramon reacciona de dues maneres: primer, no fa cas de les

ordres dels legats; després, inicia un llarg viatge diplomàtic. Visites al rei de França, al papa, a l'emperador

Otó de Brunswick, altra volta amb Felip August, a París. Quan retorna a Tolosa, sembla que estigui ben

preparat per entendre's amb els legats, sobretot amb un de nou, The-dise, que com Milon abans

—sobtadament mort a Montpeller— sembla més assequible que Arnau Almaric. Fins i tot —oh miracle!—

Folquet procura reconciliar-se amb la ciutat i els seus burgesos. Sembla que tot ha de lliscar fi.

Desgraciadament no és així. No se sap ben bé si el trencament fou provocat per Innocenci III o pel

mateix Thedi-se, que, segons Vaux, se n'adona que Ramon de Tolosa el que vol és anar passant el temps i

no resoldre res sobre l'heretgia, que rutlla tranquil·la pel comtat. Thedise, per criteri propi o per indicació

papal, convoca una vegada més Ramon a Sant Geli, i l'insta que prengui, d'una vegada, la decisió de

combatre els heretges. El legat parla clar: o bé treu el càncer del catarisme del seu regne, o l'excomunió. El

Sant Pare confirma, amb lletra adreçada a Ramon, tots aquests extrems. Era al setembre de 1210. Un dels

trets característics d'aquest tiba-i-afluixa entre legats i Innocenci III, per un cantó, i el comte de Tolosa per

l'altre, és que després d'haver-se escridassat, excomunicat i quan sembla que totes les relacions estan

trencades, passa el temps, ningú no fa res, i es torna a preparar una altra reunió. També cal indicar que hi

ha una certa relació entre les victòries dels croats i les crides —cada vegada més serioses— a Ramon VI

sobre la destrucció de l'heretgia.

No és estrany, doncs, que després de la presa del castell de Termes (novembre de 1210) hi hagi un

interès a convocar un concili a Narbona. Tindrà lloc pel gener de 1211 i legats i bisbes convoquen els dos

protagonistes civils: Ramon VI i Simó de Montfort. Un cop començada la conferència s'hi va presentar, el dia

22, també Pere I de Catalunya. Es va tractar, una vegada més, de l'heretgia en les terres dels comtes de

Tolosa i Foix. A Ramon VI no el van poder convèncer: li demanaven que lluités contra els heretges —la seva

gent!— i que obtindria com a premi els castells dels faidits que Simó havia apressat i que eren en terres

tolosanes, és a dir, els castells de la seva noblesa! Una vegada més.

era demanar massa. Per la mediació del rei català, va ser fàcil, en canvi, arribar a un acord sobre què

corresponia fer a les terres de Foix. Pere en sortí garant, i els legats s'avin-gueren a atorgar al comte de Foix

una treva indefinida, sempre que Pere pogués assegurar el compliment de les ordres papals. Tropes de Pere

el Catòlic es desplaçaran per terres del comtat de Foix per tal d'afermar la treva. Els croats varen acceptar

tot el que el rei Pere demanava i llavors aquest no va tenir més remei que admetre, també, el vassallatge de

Simó de Montfort pels vescomtats de Besiers i Carcassona.

El concili de Narbona s'acabà sense l'arranjament amb Ramon VI, i Pere d'Aragó volia assajar quelcom

per tal que la seva estada occitana fos profitosa també per a Tolosa. Així va convidar els legats, els bisbes,

Simó i Ramon a arribar-se fins a la casa seva occitana, Montpeller, i continuar parlant, en pla conciliar, del

comtat de Tolosa. Com a penyora de bona voluntat, el rei català va acceptar la proposta formulada pel de

Montfort de pactar el casament del seu fill, el nostre rei en Jaume, amb la filla de Simó, Amícia. Confiar el

nen de tres anys a Simó i acceptar que creixés i s'eduqués a la cort de Carcassona va ser una acció política

de Pere, sempre pensant en com tenir el nou comte de Besiers i Carcassona ben lligat. Però tot l'esforç no

serviria de res. Ben bé, no se sap què va passar a Montpeller. Es coneix el resultat: l'enèsima excomunicació

del comte de Tolosa. Segons Vaux, el comte se'n va anar de la ciutat sense acomiadar-se de ningú. I el 6 de

febrer es decreta l'excomuni-cació i la prohibició de celebrar missa dins les terres del comte, aspecte aquest

que apareix com a nou i que agreuja l'excomunió personal.

Les condicions següents, explicades per Tudela, raonen la marxa indignada de Ramon: deposar armes i

soldats; desmantellar castells i fortaleses; lliurar als croats tots els súbdits que aquells li demanessin; pas

franc per a les tropes de Simó de Montfort; estar atent a la voluntat del rei de França; anar a Palestina a

combatre els infidels fins que els legats diguessin prou. En realitat sembla que el concili volia carregar-se el

comte d una manera o d una altra: o bé fent-li acceptar les condicions o si no, amb la negativa a la mà, anar

per feina i foragitar el més poderós senyor occità de les seves terres. Els nobles tolosans estaven tots al

costat de Ramon VI, com igualment la ciutat de Tolosa, el refugi més important. Els Foix, els Comenge no

ho faran oberta-ment, però el comte de Tolosa sap que pot comptar amb ells. Segons Griffe, «en el moment

de lexcomunicació de Ramon VI, la lluita engegada contra ell pren l'aspecte d'un conflicte entre el "paratge"

meridional i l'Església, on Simó de Montfort només és el braç secular». Els occitans corregirien les paraules

de l'historiador: ells sempre diran que estaven lluitant contra els francesos. I entre aquests occitans, nobles i

burgesos, també s'hi compten els catòlics clars, els que no estan gens contaminats per l'heretgia càtara. A

Roma, Innocenci III tenia una altra idea: a mig abril confirma lexcomunicació de Ramon VI, que era tant

com dir que s'obria la veda per a la caça del comte de Tolosa.

Mentre s'esperava aquesta confirmació papal, Simó de Montfort havia anat per feina i ja sabem com va

acabar de netejar-ho tot fins a Lavaur, en terres del senyor de Tolosa. Ara Simó va estenent el seu exèrcit

pel territori tolosà, i s'apodera de Puillorenç, Cassés —on aprofita la presència de noranta-quatre càtars per

reduir-los a cendra—, Montferrand, entra a saqueig als castells del comte de Tolosa a l'Albigès, amb la

degolla de La Grave i la destrucció total de Montgey, i prepara el gran cop que desitjaven feia temps Arnau

Almaric i Simó de Montfort: el setge i la presa de Tolosa. Era el mes de juny de 1211. La reacció dels tolo-

sans en veure la realitat d'un exèrcit davant la seva ciutat fou la de pactar. I intentaven fer-se els sorpresos:

«Quina és la falta que hem fet, pobres de nosaltres, davant l'Església?» Folquet els ho aclareix: «...esteu

reconeixent el comte com el vostre senyor, ja que accepteu la seva presència a la ciutat». Només cal un acte

ben senzill: que li retirin la fidelitat i que el treguin fora de Tolosa. Llavors tot s'arranjarà. I si no ho fan,

seran combatuts com ell, «considerats com herètics i receptors d'heretges». Els cònsols feren observar a

Folquet que ells estaven relligats al seu senyor per un jurament de fidelitat i que pel seu cantó no pensaven

pas trencar-lo. Folquet no va esperar més: va ordenar a la clerecia de Tolosa que se n anés de la vila; sabia

que el fet de deixar sense atenció religiosa la ciutat doldria profundament a la població. Així va passar, i el

poble va dividir-se sobre què calia fer. Finalment els cònsols varen restablir la calma.

El setge de Tolosa —el primer que sofria a mans dels croats— no va tenir gens d'importància bèl·lica. A

finals de juny, Simó de Montfort s adona de dos condicionaments greus: que la ciutat està molt ben

defensada i que, malgrat tot, ciutat i comte fan una pinya. Per tant, decideix aixecar el setge. Com que el

comte de Foix havia donat suport al de Tolosa amb la seva presència personal dins la ciutat asset jada, Simó

de Montfort decideix venjar-se en les terres del de Foix del poc èxit obtingut a Tolosa. I ho fa a la seva ma-

nera: crema el poble d'Altarriba, estamordeix Pàmies i la rodalia, arrasa el burg de Foix, però fracassa en

intentar conquerir el castell. Durant vuit dies saqueja pobles, destrueix arbres, arrenca vinyes. L'expedició

s'acaba tornant el de Montfort als seus quarters de Carcassona, després «d'haver fet tot el mal que podia»,

segons Vaux.

Els cònsols tolosans expliquen, en una carta detallada dirigida a Pere I, tots els seus maldecaps i els del

comte de Tolosa, considerant que el que està passant a la ciutat, d'una manera o altra, l'ha d'afectar i li

demanen ajuda. No hi anirà ell, però dirà a un Montcada, Gasto IV, ara vescomte de Bearn, que es posi a les

ordres de Ramon VI. A finals de setembre, un bon exèrcit comtal s'apressa per passar al contraatac: volen

anar contra Carcassona, i són, a més a més de Ramon VI i Gasto IV, els comtes de Foix i de Comenge. Simó

de Montfort s'inquietà per la importància de la host tolosana i va decidir sortir a mig camí per parar el cop.

S'arribà fins a Castelnaudary i es va atrinxerar rere els murs d'aquesta ciutat. Els occitans no tingueren

l'estrateg militar convenient per poder assaltar correctament la ciutat. Vaux es riu del comte de Tolosa: «...el

comte Ramon instal·là el seu campament dalt d'una muntanya, enfront de la fortalesa, i s envoltà totalment

de fossats, barreres i atrin-xeraments, que semblaven més aviat ells els assetjats i no els qui assetjaven.» No

mancaren, és clar, atacs contra el Castelnaudary fortificat per Simó de Montfort, però aquest va resistir, va

demanar ajuda, i finalment va veure com Ramon VI aixecava el setge després d'haver perdut llastimosament

el temps i l'ocasió. Fou el comte de Foix qui va córrer per tot el seu territori i pel comtat de Tolosa explicant

la vulnerabilitat dels croats, i molts senyors que s'havien quedat a casa seva ara es manifestaren addictes al

comte de Tolosa.

Però aquest suport moral no atabalà pas Simó de Montfort. Havia vist que, minvat de tropes i tot, podia

amb els occitans, i ara anava rebent més tropes croades reclutades a Alemanya i a França. La quarantena

feia que les tropes s'anessin rellevant i ara no tenia cap problema. Fins i tot va arribar el seu germà Guiu de

Montfort, que s'aplegà a Carcassona pels volts de Nadal de 1211. El transcurs del 1212 veurà com Simó va

dominant tot el territori del comte de Tolosa, de mica en mica, sense forçar mai la màquina però sense

aturar-se. Així cauran Agen, Castelsarrasin, Moissac, Saint-Gaudens, Pena d'Agenès, Pena d'Albigès, entre

molts altres pobles i localitats menys importants. D'aquesta manera ens trobem, l'I de novembre, que al

comte de Tolosa només li queden dos grans reductes: la ciutat i Montalbà. Arribat el fred de l'hivern i tenint

pocs croats a mà, Simó deixa per a més endavant encarar-se amb el nucli tolosà i se'n va a Pàmies per

preparar l'estructuració del nou sistema legal que pensa implantar en les seves terres.

Simó de Montfort se sent l'amo del país. Convoca una assemblea de notables que haurà de fixar el dret

consuetudinari del nou país que ell està aixecant. A Pàmies, el primer de desembre de 1212, s'acabarà

l'assemblea amb la promulgació dels nous usos i costums. Per resoldre sobre els drets que decidirien la

convivència en les terres occitanes, Simó de Montfort havia creat una comissió de quatre eclesiàstics —dos

bisbes del país, un era Folquet, dos francesos—, quatre cavallers francesos i quatre laics del país: dos

cavallers i dos burgesos. Sorprèn que no hi assisteixin els legats. L'assemblea —és a dir la voluntat de Simó

de Montfort a través del simulacre de comissió— distribueix les senyories del país a mans dels companys de

guerra croats; aquests, però, estaran sempre a disposició i a les ordres del de Montfort; que els béns i els

territoris inclosos en les senyories anteriors hauran de ser mantinguts i defensats durant vint anys,

almenys, per les hosts dirigides per cavallers francesos; que les viudes o hereves que posseeixin castells no

poden casar-se sense el permís de Simó de Montfort, fora que es casin amb cavallers francesos; els hereus

heretaran segons els usos i costums de França.

Zoé Oldenbourg ens fa una bona anàlisi de la significació política i social dels acords de Pàmies:

«Montfort mira d'establir una veritable empresa de colonització del país conquerit, amb l 'eliminació

progressiva de la noblesa local i el reemplaçament per una noblesa vinguda de França.» Remarquem: hi ha

una infinitat de petites disposicions sobre la millora de les condicions dels pobles —absolutament

demagògiques, vist el comportament de Simó— però no hi ha cap mesura adreçada al control dels herètics,

o a la seva persecució, etc. Res sobre l'afer que l'ha portat a aquestes terres. Fa la impressió que a Pàmies

—sense legats, sense lleis contra l'heretgia— Simó de Montfort va de dret al que l'interessa de debò: ser el

nou comte de Tolosa, vescomte de Besiers, de Carcassona i d'Albí. Creu que ho té tan a l'abast que,

simplement, va a la seva.

El comte de Tolosa, trobant-se encerclat, encara que no assetjat, dins la ciutat, creu convenient de

demanar ajut al rei català. Ho va a fer personalment, exposant-li la inquietud que tenia sobre el seu futur i

el dels seus aliats. Pere I, que havia tingut el sorollós èxit a Las Navas de Tolosa, associat amb els altres reis

peninsulars, accepta la invitació del seu voluble vassall i a primers de gener del 1213 rendeix visita a la

ciutat. Durant un mes es mourà per tot el país to-losà, demanant informes de primera mà a tothom: a cler-

gues catòlics, a nobles, a heretges. Demana tenir una trobada entre el comte de Tolosa, l'arquebisbe de

Narbona, que ara és Arnau Almeric —que continua, però, essent legat papal—, i ell mateix. En un lloc

indeterminat entre Tolosa i Lavaur, es trobaren les tres personalitats, més una vintena de bisbes i un invitat

especial, Simó de Montfort, probablement una jugada de darrera hora de l'arquebisbe de Narbona. Pere el

Catòlic va demanar, clarament, que restituïssin a Ramon, Ramon Roger i a Gasto les terres que els croats

els havien pres, amb el benentès que farien les promeses a l'Església; les que, entre tots, decidirien. Arnau

Almaric va dir que ho posessin per escrit, per tal de guanyar temps. Pere va accedir però va demanar a Simó

que durant vuit dies, només vuit dies, no fes cap mal als seus enemics. Simó, irònicament, va contestar que

el que faria durant vuit dies seria de no fer bé, i ho raona així: «crec que no és pas fer mal atacar els

enemics de Crist; més aviat és fer una bona acció».

Arnau Almaric, Simó i mestre Folquet, que era entre els vint bisbes, se n'anaren a discutir la jugada cap

a Lavaur, on hi hagué concili. Totes les peticions del rei foren, una a una, rebutjades pels assistents, que,

naturalment, no feien res més que obeir les indicacions dels tres caps de fila. No hi hagué ni la més mínima

clemència per a cap dels nobles occitans, per als quals Pere havia demanat l'aixecament de penes, com a

primer pas cap a la pacificació del país: no hi tenien, ara, cap interès. El rei català va acceptar la resolució

del concili de Lavaur, de portes enfora, malgrat la seva indignació més gran: al vencedor dels alarbs no se'l

podia despatxar d'aquesta manera. Sigui per despit, sigui per un sentit de justícia, sigui per caminar cap a

la creació d'un Estat occità decantat cap a l'òrbita catalana, el rei En Pere va prendre una greu decisió:

rebre el jurament de fidelitat de Ramon VI i el seu fill, ratificats pels cònsols de Tolosa, mentre que els

senyors de Foix, Comenge i Bearn feien homenatge de tots els seus castells al rei català. Jordi Ventura

precisa aquest fet: «el rei de Catalunya i Aragó esdevenia, finalment, sobirà de totes les terres occitanes».

Potser l'afirmació és poc ajustada a la realitat estricta, però explica, en poques paraules, un fet i un

sentiment.

Per altra part el rei tenia una carta amagada: mentre s'havia muntat a Lavaur la farsa del concili, havien

arribat a Roma uns enviats seus, el bisbe d'Albarrasí i el notari reial Colom. El papa sí que apreciava el que

Pere havia fet a Al-Andalus. Fruit de la tasca dels enviats reials, fou la missiva que Innocenci III va dirigir

als seus legats el dia 18 de gener, quasi el mateix dia que el rei rebia la negació rotunda i total del concili.

La carta papal explica fil per randa tot el que li han demanat els enviats reials, que gairebé és calcat de

les mateixes peticions que el mateix Pere féu als bisbes de Lavaur. El papa reacciona de manera ben

diferent que els membres conciliars. Primer de tot, creu que no es pot decebre la petició reial i que cal

procedir «amb precaució i reflexió solitària». Creu que cal convocar una assemblea de bisbes, abats, comtes,

barons i cònsols, en «un lloc segur i apropiat» per tal que, després d una seriosa deliberació, donin la seva

opinió a les peticions del rei Pere. Aquesta «opinió general» haurà de ser remesa al mateix papa per tal que

decideixi «sobre la millor manera de dur a terme el govern del país».

Junt amb aquesta carta, hi havia també una missiva per a Simó de Montfort. Després de fer relació de

totes les indignitats que els enviats reials havien expressat sobre la repressió del de Montfort al Llenguadoc,

Innocenci III ordena al comte de restituir al rei, als seus vassalls, les terres ocupades, «per tal que no sembli

que hagi volgut treballar pel seu profit persona». El papa encara remetrà una altra carta personal a Arnau

Almaric, demanant-li que s'entengui amb el rei d'Aragó i Catalunya i la noblesa, «per establir la pau a tota la

Província». Acaba amb un detall remarcable: a partir d'ara, no podrà dispensar més indulgències per enco-

ratjar la lluita contra els herètics.

La carta als legats, la primera, va arribar a les acaballes del concili de Lavaur. Es van esverar: tota la

trama pacientment teixida podia anar-se'n en orris. Calia actuar i de pressa. Es va enviar, doncs, una

ambaixada del mateix concili cap a Roma. I encara que varen ser rebuts amb fredor per la cúria romana,

tard o d'hora varen arribar fins al papa i van donar la seva versió sobre la impossibilitat de creure res que

vingui en nom de Ramon de Tolosa. El mateix rei Pere, pobre, era una joguina a les seves mans, i en feia el

que volia: «Malfieu-vos dels tolosans i de qui els empara!» A Innocenci III ja li ballava el cap, i va demanar

temps per reflexionar; mentrestant, que altres bisbes, tots els del país, li enviessin la seva opinió.

Innocenci III es va prendre temps, però la decisió papal fou molt negativa per a Occitània. Es creu que va

influir-hi també la presència a Roma —i la ràpida mort— de Maria de Montpeller, la dona rebutjada del rei

català. Cal suposar que la reina, exiliada per mor de les accions del seu marit, no presentà al papa una

imatge gens agradable d aquell. Tot plegat fa que la contesta a Pere el Catòlic, plenament negativa, surti de

Roma el 21 de maig de 1213: el to és paternal, la reprimenda forta. El rei, diu el papa, encara no s'ha

adonat de quina mena de gent són els tolosans. I li explica: «molts d'ells són herètics declarats, una gran

part "creients", defensors dels herètics, de tal manera que els que l'exèrcit de Crist ha obligat a abandonar

els seus estatges s'han refugiat a Tolosa, com un podrimener ple d'errors, esperant l'hora escaient per sortir

dels pous de l'abisme, com llagostes del camp, a fi i efecte d'extirpar la fe que de nou s'havia arrelat en

aquestes regions». Li dóna ordres: cal abandonar els tolosans i els seu còmplices encara que hi estigui

compromès. I que no li parli mai més a favor dels senyors de Tolosa, Foix, Comenge i Bearn: el rei catòlic

s'ha deixat ben bé enganyar, ja que tots, si no són herètics, han defensat amb tanta intensitat els heretges,

que són pitjors que ells.

Ja es veu ben clar: el devessall de missives dels bisbes i abats, especialment preparats pels legats i

Folquet, ha donat el fruit que aquests volien. De res ha valgut l'esforç de Pere, l'ambaixada de la cort

catalana davant Innocenci III, amb tot el recull de proves. És més: el papa creu que Pere l'ha volgut

enganyar amb els seus enviats, i li recrimina asprament aquesta acció, que considera indigna d'un rei catò-

lic. Sembla que el rei rebé el contingut de la carta —tramesa pels «bons oficis.» d'Arnau Amalric i Folquet—

en terres de Lleida, i cap al juny de 1213. I el 24 de juliol dos abats occitans arriben a la cort catalana,

enviats per Simó de Montfort i els legats, per tal de convèncer el «bon rei d obeir el manament del Papa, d

abstenir-se d'ajudar els heretges i atacar la cristiandat». El rei se'ls va treure de sobre amb bones paraules i

cap promesa concreta. Tot havia arribat massa tard i tot havia estat massa dur per a Pere I. No podia en-

tendre el canvi de parer d'Innocenci III, les seves diatribes contra ell i, sobretot, no li podia admetre la

desconsideració papal sobre la creença que l'havia volgut enganyar. Tornà a considerar la situació on es

trobava, davant el fet de l'acorralament a què l'havien portat entre tots.

Què va passar pel pensament del rei En Pere? Ningú no ho sap i per tant ningú no pot explicar els

íntims raonaments del monarca català quan amb la seva mainada —els seus homes més fidels— travessava

el Pirineu i s'encaminava cap a Tolosa. El 8 de setembre va acampar a pocs quilòmetres de la ciutat, prop

d'una vila de la qual ni sabia el nom, però que era ocupada pels croats. Abans de baixar del cavall es dirigí

al comte de Comenge, que havia cavalcat al seu costat, preguntant-li:

«— Com es diu aquesta vila? »— Sou a Muret, senyor.»

4. MURET

Pels catalans, Muret sempre ha estat un nom mític. Moltes vegades sense saber ben bé de què anava,

però cadascú de nosaltres intuíem, teníem el pressentiment que quelcom va passar a Muret que de prop o

de lluny afectava la nostra història nacional. Muret es mou en uns paràmetres d'història militar, en altres

d'intenció política i també es mou en el camp de la llegenda, que tot ho poetitza però que també tot ho

embolica. I Muret, a més a més, és un tros de la nostra història nacional, encara que només fos perquè a

Muret hi va perdre la vida el nostre rei En Pere I, dit el Catòlic.

Tot això vol dir que hem d'anar amb molta cura a l'hora d'endinsar-nos en els fets de la batalla de

Muret, encara que exposarem en tot moment el que ens sembla que més s'aproxima al que va passar. Avui,

però, Muret no ofereix cap problema, ja que el lector i la persona interessada poden aprofundir en la veritat

d'uns fets; estem lluny de la Renaixença —esperem, però, que conservant plenament el seu esperit—, on

calia presentar herois i explicar derrotes en clau de victòries.

La batalla de Muret està narrada, amb visió parcial, és clar, pels tres cronistes, per les cartes dels legats

al papa i per moltes altres fonts, molt a prop en els anys. En citarem una de molt estimada: la Crònica de

Jaume I. Després, no hi haurà historiador medieval que no s'hi refereixi i que no hi posi el seu gra de sal i

pebre. Pels trobadors i els poetes,

Muret va ser motiu de trobes i poemes, unes fent entrar en melangia els senyors catalans i occitans vora les

llars de foc dels seus castells, i els altres intentant encarnar la inspiració dramàtica que el tema

comportava. No podem patir pas, doncs, per manca d'informació.

Retornem al moment que Pere I i el comte de Comenge arriben a la vila de Muret. Ben aviat hi farà cap el

comte de Foix, que venia amb els seus. Advertit de la presència del rei i de la seva mainada, Ramon VI corre

a presentar-se davant del capítol dels cònsols per anunciar-los la bona nova: aquest és el presagi d'una

victòria que alliberarà les nostres terres dels francesos. Immediatament, les forces comtals es posaren en

camí cap a Muret, com ens narra Guillem de Tudela: «...les trompetes i els corns sonaren per l'agrupament

de la host; l'ordre de sortir fou donada a tots: anar cap a Muret, on era el rei d'Aragó.» Simó de Montfort,

que es trobava a Fanjeaux, també en fou advertit. Segons escriuran més endavant els legats al Sant Pare, el

rei En Pere havia enviat una carta amorosa a una bella tolosana en què li indicava les seves intencions, i les

forces del de Montfort havien interceptat la lletra. Simó estava preocupat: en acabar-se l'estiu els darrers

croats manats pels bisbes d'Orlé-ans i d'Auxerre ja havien acabat la quarantena i havien tornat cap als seus

llocs d'origen. En aquells moments Simó només comptava amb les seves pròpies forces, una part de les

quals eren tancades dins de Muret, defensant-la. Però si no tenia molts capitans de tropa, tenia esforçats

«capitans de la creu» i va mobilitzar tots els que pogué: els bisbes de Tolosa, Nimes, Uzès, Lodeva, Agde,

Besiers, els abats de Clairac, Vilamagna i Saint-Thibery. Al davant de tots, Arnau Almaric, arquebisbe i duc

de Narbona, legat papal.

Per què aquest gran desplegament de l'alta clerecia? Molt fàcil d'entendre: la presència del rei català. Per

lluitar contra els tolosans, Simó de Montfort no necessitava cap ajut clerical, més aviat li feien nosa. Però

enfrontat a l'exèrcit de Pere I i amb ell al capdavant, calia combatre amb el suport moral de tots els elements

que, ara, tenia al seu costat. I també els necessitava per guanyar temps i veure si mentre dialogaven —no es

podia entrar en lluita sense negociar prèviament— podia arribar aquell cos francès que havia demanat a la

comtessa Alícia, la seva dona, per tal que fossin a temps a Muret. Com hem vist, el primer dels bisbes que

acompanyava el gruix clerical i militar a les ordres d'Arnau i de Simó era el bisbe exiliat de Tolosa, Folquet

de Marsella. En arribar a les vistes de Muret va prendre la responsabilitat de les negociacions amb Pere I, ja

que Arnau Almaric havia caigut malalt pel camí i ell, per ser bisbe de Tolosa, era el primer interessat a

intentar resoldre la situació. Folquet va adonar-se d'un aspecte que li havia indicat Simó i que el va

inquietar: les forces dels aliats, sota el comandament del rei català, eren més nombroses que les dels croats;

ni amb els reforços que esperaven arribarien a la quantitat dels aliats. Calia, doncs, allargar les

negociacions.

Folquet demana un salconduit al rei d'Aragó, per poder arribar al seu campament i parlar-li. Però Pere I,

un xic cremat, li respon durament: «uns bisbes que vénen escortats per un exèrcit no necessiten

salconduits. Si voleu, aneu a veure els tolosans i negocieu allà». Pere intenta eludir possibles negociacions,

ja que presumia que al final hauria d'aixecar el camp i començant altra vegada la cançó de l'enfadós. També

ell era conscient que hi havia més cavallers en el seu exèrcit que en el de Simó de Montfort. Folquet

s'enrabià de mala manera amb el suggeriment que tornés a la seva ciutat per parlar amb els encara seus

conciutadans: «no convé que el servidor entri dins la ciutat d'on el seu mestre ha estat desterrat. No hi

tornaré, allà, abans que el meu Senyor i el meu Déu hi hagin retornat». El rei En Pere es veié obligat a rebre

dos religiosos, ja que havia negat el salconduit a Folquet. La seva contesta davant la petició d'establir

negociacions és definitiva: no vol rebre ningú. El mateix dimecres 11 de setembre, cap al vespre, altres reli -

giosos s'atansen fins al rei i li exposen que els bisbes estaven disposats a presentar-se davant del rei amb

els peus nus. La mateixa contesta; el rei cada vegada està més convençut de la seva superioritat numèrica.

Simó de Montfort té una alegria a mitjanit: un nou grup de croats, comandats pel vescomte de Corbell,

havien rebut la petició d'Alícia de Montmorency, i, tot i que feia poc que havien acabat la quarantena,

havien fet marxa enrera i eren al seu costat, altra vegada. Cau la nit sobre els dos campaments: l'aliat i el

croat. La nit serà curta, nerviosa, expectant, ja que un exèrcit i l'altre saben que l'endemà al matí pot ser un

dia decisiu, el jorn de la batalla. En el campament croat el respecte a l'enemic, junt amb l'actitud pia de

Simó de Montfort, fa que el silenci s'agermani amb les pregàries dels religiosos. En l'altre campament, el

convenciment de la victòria fa que hi hagi com una anticipació de celebració, i a la tenda del rei s'escolten

rialles i altres sorolls més íntims, més galants. «I aquell dia que donà la batalla, el rei havia jagut amb una

dona», com ens explica el seu fill Jaume.

A l'alba hi ha moviments en tots dos camps. Simó assisteix a la missa que es fa al castell de Muret, i el

gruix dels seus capitans i cavallers s'atansen a l'església del burg de la vila per fer el mateix. A la plaça del

mercat es reuneixen tots. Esperen, encara, la darrera petició feta directament als tolosans: els cònsols

refusen la submissió i cap tipus d'acord, igual que ho havia fet el rei català. Davant aquesta contesta, que

consideren un altre menyspreu, els cavallers preguen a Simó de Montfort d'entrar en combat sense esperar

més. Aquest es gira vers els bisbes i els demana què farien. Ells diuen que caldrà tornar a enviar un altre

missatger demanant audiència reial. Es prepara per a fer-ho el prior dels Hospitalers de Tolosa i, al moment

d'obrir la porta, soldats aliats miren d'introduir-se dins el mur de Muret. Simó diu als bisbes: «veieu ben

clar que no avancem gens, ja hem suportat massa i jo diria que més que massa. Ha arribat l'hora que

permeteu el combat». Els bisbes també ho entenen així. Segons Tudela, «també perquè van començar a

caure pedres sobre la casa on els prelats eren reunits».

En el cantó aliat, de bon matí es desperta a Pere I per tenir consell. Ramon VI creu prudent esperar

l'atac croat darrera les trinxeres, delmar els croats a cops de pedres llançades amb la ballesta i fer-los

refugiar-se tots dins del castell: la fam acabaria tard o d'hora amb la seva rendició. Miquel de Luèsia, noble

aragonès, titllà de covard aquest plantejament, cosa que va enutjar fortament el comte de Tolosa, el qual va

decidir recloure's a la seva tenda, tot dient que «abans que arribi la nit ja es veurà qui serà el darrer a aixe-

car el camp». Pere, que evidentment no estava en les millors condicions —feia poc, a missa, no s'havia pogut

estar dret mentre llegien l'evangeli—, s'emmurrià pel gest del to-losà i començà a prendre decisions per

iniciar l'atac, sense escoltar ningú, ni esperar un grup dels seus cavallers, on figuraven Nunyo Sanç i Gasto

de Montcada, que, finalment, no pogueren ser en la batalla.

S'ha parlat dels exèrcits, del croat i de l'aliat, que el nombre de combatents era molt superior en el cantó

aliat, però no hem dit res sobre el contingent de forces d'uns i altres. Com sempre, les xifres ballen segons

que vinguin d'un cronista o l'altre, i a la llarga no ens aclareixen res. Vaux diu que Simó no tenia pas més

que 800 cavallers i 700 soldats a peu. Tudela estima en el camp aliat uns 4.000 cavallers, dels quals 1.000

configurarien la host catalano-aragonesa. Es parla, també d'uns 40.000 homes a peu, gent dels pobles prop

de Tolosa, tolosans i alguns «aragonesos». Com diu Belperron, «aquesta gran quantitat de gent no va tenir

cap paper en la batalla, però és l'origen de la llegenda de la victòria dels francesos, un contra cent». Totes les

xifres esmentades ens semblen exagerades. Costa d'entendre com el doble de la ciutat de Tolosa, en pes,

podia estar assetjant Muret.

Decidit a actuar, el rei Pere dividí la seva cavalleria en tres cossos diferents. Un, format només per

cavallers catalans i aragonesos, el va posar sota les ordres del comte de Foix. El segon cos, i demostrant que

encara li continuava l'enardiment, se'l posà sota el seu propi comandament, quan el rei no va mai al cap de

l'exèrcit; s'acostumava a guardar el tercer cos per mantenir-se a l'aguait i a la reraguarda, per a qualsevol

envestida fulgurant. Aquest cos tercer hauria d estar comandat pels tolosans a les ordres de Ramon VI.

Simó de Montfort també organitza el seu exèrcit en tres cossos: el primer anirà conduït per Guillem de Con

tres i Guillem de Barres; el segon el menarà Bouchard de Marly, i el tercer se'l reserva el mateix cap dels

croats, en la més pura estratègia. El pla de Simó, sense conèixer el de Pere, era el mateix: atraure als aliats

a camp obert, on els seus cavallers podien tenir les úniques opcions: eren gent molt avesada a batallar.

Simó de Montfort, encara que no hi confia, veu amb interès el propòsit de dos cavallers francesos, Alain

de Roucy i Florent de Ville, que havien jurat dur a terme la mort del rei català. Era una solució per a Simó,

que continuava tement per la diferència en el nombre de cavallers, a favor dels aliats. Abans de començar el

desplegament de les tropes croades, Folquet es presenta davant els cavallers amb la mitra al cap i portant

un tros de la Vera Creu: els cavallers descavalquen i un després de l'altre besen la relíquia. Després amb la

mateixa creu els beneeix i compromet «la meva fe assegurant-vos que els qui caiguin en el combat seran

salvats». Els cavallers pugen a cavall i comencen a avançar.

No queda clar per quina porta de la vila varen sortir. Segons Tudela sortiren per la porta de Sales, però

això els comentaristes bèl·lics moderns no ho entenen: creuen que és una porta massa a la vista dels aliats.

Per això es pensa que sortiren per la porta de l'est, que quedava a la part més allunyada i fora de la visió

dels enemics. Llavors la tropa s'esmuny per darrera de les fortificacions que toquen a la Garona i travessen

el petit riu Loja pel pont de Sant Serení. Els dos primers cossos de l'exèrcit, un cop passat el pont, s'enfilen

al trot cap al camp reial aliat. Mentrestant, bisbes, abats i clergues es reuneixen a l'església a fi de pregar

per l'èxit dels soldats de l'Església. Segons Vaux, la seva pregària fou «tan vehement que més que pregar

ululaven».

El primer cos dels aliats ja estava esperant els croats: els havien vist ben bé quan travessaven el Loja.

Però tots els cronistes estan d'acord que no hi havia un pla sospesat en la tropa aliada. La crònica del rei

Jaume I ens diu: «eixiren a combatre tots a un cop. 1 aquells de la part del rei no van saber formar els rengs

de batalla ni anar junts, cada ric-hom escometia pel seu cantó i escometien contra la regla de les armes». El

primer cos aliat, el que comandava el comte de Foix i el seu fill Roger Bernat, avança també a l'encontre dels

francesos però es troba amb els dos cossos ben ordenats, amb rengles ben formats i estudiats: els catalans

es dobleguen contra la massa compacta de cavallers. Pere I no dubta gens a córrer a ajudar la seva

avantguarda quan la veu amb problemes. Llavors els dos exèrcits es llancen un contra l'altre en un xoc

terrible. Puillorenç fa una anotació: «se sentia com un bosc d'arbres quan és abatut a cops de destral». Hi ha

una gran barreja confusa i turbulenta de cavalls i cavallers, típica del cos a cos de l'Edat Mitjana. «Llances i

escuts volen fets estelles; on els cavalls són abatuts trepitjant els cavallers, les espases tallen; on les maces

esclafen caps, el soroll de les armes amorteix els crits de guerra.»

La sortida de Pere el Catòlic en defensa de les seves tropes catalanes fou feta sense ordre ni concert, i

més aviat ajudà a crear més confusió a la que ja regnava en el camp aliat. En aquest moment és quan, més

que la història, és la llegenda que domina la narració dels fets que precediren la mort del rei En Pere. El rei

català havia canviat d'armadura amb un cavaller seu, alguns diuen com a mesura de precaució, altres

creuen que motivat per les mateixes presses que tenia per anar al combat. Els dos cavallers francesos que

s'havien juramentat per occir-lo, cercaven pel mig de cavalls, llances i espases, les armes del rei. Cregueren

tro-bar-les en l'infortunat cavaller, i Alain de Roucy el va abatre. Però ell mateix ni s'ho creia i va dir en veu

alta: «Aquest no pot ser el rei, el rei és millor cavaller.» Quan Pere va sentir dir aquestes paraules, la sang li

pujà al cap i cridà perquè tothom l'escoltés: «el rei, heu-lo aquí!». Va tenir temps de poder tombar un parell

de cavallers francesos, però les aus de presa que eren Roucy i Ville encerclaren el rei fins que el deixaren per

mort. Els catalans, la mainada tan estimada per aquest home de trenta-nou anys, els fidels cavallers, poca

cosa van fer pel seu rei. Oldenbourg diu que «la mainada es fa matar abans que recular i abandonar el cos

del rei». És una imatge bella, però ens temem que només sigui una bella imatge.

El nostre cronista major, el rei En Jaume, descriu la mort del seu pare d aquesta manera: «per la mala

ordenació i pel pecat que era en ells i també perquè els qui estaven a dins no trobaren mercè, la batalla

hagué de ser perduda. I aquí morí el nostre pare. Car això ho ha usat sempre el nostre llinatge, de vèncer o

morir». La nova de la mort del rei En Pere serveix a Simó de Montfort com agulló per acabar amb les forces

descentrades dels aliats. Els catalans emprenen en desordre la retirada davant el moviment encerclant que

prepara Simó, que sembra el pànic en les tropes ja prou desmoralitzades. Un darrera l'altre els senyors

aliats procuren salvar la pell. El comte de Tolosa estava vestint-se l'armadura quan arribaren les noves

tristes de la mort de Pere I i ja no s'acabà de vestir: agafà el cavall i anà ràpid cap a la seva ciutat. Sembla

que els tolosans —que tenien de formar el tercer cos— no intervingueren en la batalla, fos perquè no varen

tenir temps material de fer-ho, esperant ordres del seu senyor, fos perquè es corglaçaren en veure com

anaven els trets per als seus aliats catalans.

El que sí se sap de cert és que molta gent a peu, molts d'aquells milers d'homes que estaven guardant

les espatlles aliades, esperant entrar en combat després que la cavalleria catalana hagués abatut els croats,

es llençaren enfollits cap a la Garona, cap a les barques que havien portat les màquines de guerra i a ells

mateixos, riu amunt, des de Tolosa. Molts d'ells moriren ofegats, altres combatent amb els seus mateixos

companys per assolir un lloc a les barques.

Simó de Montfort era el senyor del camp de batalla. Aquest 12 de setembre, el cap de la Croada havia

visitat diverses vegades l'església del castell, havia oït missa dues vegades: temia molt per on es

desenvoluparia el combat, temia molt pel futur de la Croada i havia temut molt per la seva pròpia pell.

Passejant-se després pel camp replè de morts aliats, i pensant en els atzars de la vida, home profundament

piadós, cregué en el miracle. Altres veus s'aixecaran maleint pels segles dels segles Simó de Montfort i la

seva host. Són els qui veieren com els cavallers croats. amb la batalla guanyada —Tudela diu més. «no hi va

haver batalla, només fou una matança»—, es dedicaren, portats per l'embriaguesa de la victòria, a carregar

contra qualsevol persona que encara tingués un alè de vida. Els cavallers francesos corrien d'un cantó a

l'altre, i veien els esforços dels soldats tolosans per arribar a les barques. «Els que es retarden, els croats els

tallen a trossos.» Varen morir molts, ofegats o destrossats. Una crescuda de la Garona, el 1875, encara va

aportar a la vorera, a prop de Saubens, una gran quantitat d'ossada.

Hi ha un cos, però, especial. Que mereix l'atenció del vencedor. Simó de Montfort, després de les

pregàries d'acció de gràcies, es dedica a buscar personalment el cos del rei En Pere. Però ben aviat té una

desagradable sorpresa: tots els cadàvers resten nus, sota el cel grisos tolosà. La sol-dadesca que estava a

l'aguait al castell de Muret ha sortit del lloc fortificat i ha fet la clàssica rampinya, deixant només el cos i

baratant vestits, armadures, espases, coltells, etc. Simó busca els cavallers que saben on ha caigut mor-

talment ferit el rei català i aquests li assenyalen, sense cap mena de dubte, el cos nu de Pere I, comte de

Barcelona, rei d'Aragó, senyor del Rosselló, de Montpeller, dit el Catòlic, mort defensant l'heretgia i a mans

de les tropes de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana. Simó baixa del cavall, pronuncia un «em sap greu»

davant el cos exànime del príncep desgraciat i fa aixecar el cos amb honor. Al seu moment, aquest cos serà

lliurat als frares hospitalers de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem.

Sobre els qui s'han entretingut a analitzar el procés de la batalla, a molts els sembla incomprensible que

es donés amb tanta celeritat que ni permetés a Ramon VI sortir a ajudar la host catalana. Puillorenç

incideix en aquest punt: «els francesos derrotaren talment els seus enemics des del primer cop que els varen

foragitar del pla de la batalla, com el vent ho fa amb la pols sobre la terra». Que va ser un combat ràpid

també es comprova amb els pocs cavallers morts en la lluita. Pocs del camp croat i alguns més del camp

aliat, però en aquest només es trobaren morts alguns nobles aragonesos; sembla que cap cavaller català

notable hi va perdre la vida. L estol de morts vingué després, quan els soldats de peu remataven els ferits

per apoderar-se del botí. Tudela tenia raó: ni batalla, se'n pot dir. Sense moure'ns dels aspectes bèl·lics, hi

ha comentaristes que tot i admetent les raons personals per recloure's a la tenda de Ramon VI, també és

veritat que li carreguen a ell i a la seva host una part important de la desfeta.

Una gran part de la causa de la derrota està en les dissensions entre Ramon i Pere, en la manca de

criteri comú entre els mateixos aliats, fins i tot en la manca d'una estratègia meditada. Tot es fa en el mateix

moment, tot es decideix davant la marxa dels esdeveniments. A l'altre costat, en canvi, Simó és el líder

indiscutit, amb la seva gent acostumada a combatre plegats: una màquina perfectament greixada. Paladilhe

afirma que «fora del nombre de cavallers, tot estava a favor de Simó». També va tenir la seva importància,

tant en la desfeta com en el ràpid final de la contesa, la mort del rei català. És evident que en veure el rei

per terra, ferit de mort, l'esglai i el desànim van influir d'una manera decisiva en la tropa catalana i en els

possibles relleus tolosans, que sense ordre ni concert abandonaren la lluita.

Hi ha moltes més observacions sobre aquesta batalla-llampec de Muret. Però, essencialment, ja han

estat recollides. Vegem ara les anàlisis polítiques. La primera i evident: pels francesos Muret és una peça

clau dins la seva història, un moment decisiu, estel·lar cap al camí de la unitat nacional. Belperron ho

explica apassionadament: «Bouvines i Muret estan en la mateixa essència; en tots dos casos els vencedors

són numèricament inferiors als adversaris. Triomfen perquè són el resultat d'una civilització completa, que

els ha donat el sentit de la disciplina, la fe en la causa, en el rei i en Crist, la cohesió d'un poble. Són els

francesos que, darrera un baró de l'Illa de França abateren Pere d'Aragó i refusaren definitivament Espanya

més enllà dels Pirineus.» Malgrat la passió, Belperron presenta la situació amb absoluta claredat: Muret

està en l'origen de la unitat francesa.

Muret va deixar atordits els contraris a la Croada. Hem vist que la quantitat de baixes importants de

nobles, en el camp aliat, fou més aviat limitada. Per tant, a Muret el daltabaix que segueix no és per la

destrucció de les forces aliades, sinó pel desànim que s'ha produït en el seu si. Tot seguit, els comtes de

Tolosa, de Foix i de Comenge, abandonen la lluita. Més endavant, ja en parlarem... però ara estan

completament desmoralitzats: Ramon VI s'esmuny i se'n va a plorar la dissort cap a Provença.

Ramon VI ens porta a la segona conseqüència dins l'ordre polític que anem analitzant: Muret és la fi del

somni occità. Els cabdills dispersats, amb aquesta oportunitat perduda, ja mai més no tornaran a trobar

una oportunitat similar. Jordi Ventura recull aquests versos provençals de Víctor Balaguer, que semblem

expressius:

Oh! Muret dins ton campestre Són morts lo trelutz roman, Li cavallers li mai

nobles, E la flor di majoraus, E l'antica independència, E la santa Libertad, E lo

cor de la pàtria E l'avenir nacionau. Oh batalla malastrada! Oh jorn de dòu

provenzau!

La tercera conseqüència és la que més afecta els catalans. I que cal veure en dos temps. Un d'immediat:

l'home mort a la plana de Muret era el comte de Barcelona, el rei d'Aragó. Per tant, el cos del regne d'Aragó i

Catalunya s'ha quedat sense cap. Hi ha un infant a Carcassona, que, per a més oprobi, està sota la tutoria

del vencedor del seu pare, del qui, si bé no fou el braç armat que occí el rei En Pere, coneixia perfectament

el desig dels seus dos botxins. El pare mort, estès a terra, i el fill, un pàrvul, sota la voluntat de Simó de

Montfort. Zoè Oldenbourg troba les paraules justes: «és més que una victòria, és l'eliminació, almenys

provisional, de Catalunya en tant que potència política». L altra derivació mira al futur. És innegable que

amb la derrota de Muret la possible expansió cap a Occitània per part de la nació catalana estava jugulada.

Hi havia un desig, prou manifestat pel mateix Pere I en els darrers anys, d'estar sempre a punt en tots

els afers occitans. Hi havia uns vassallatges, no tan clars, perquè el vassall més important, el comte de

Tolosa, estava neguitejat per conduir l'esperit d'independència occitana; però existien, i per tant eren uns

lligams, per febles que fossin, amb la terra, i amb els homes de la terra. Hi havia punts estratègics, a prop o

a dins mateix del Llenguadoc —Provença, Rosselló, Montpeller—, en mans de la corona catalana. Hi havia

també uns lligams familiars de la noblesa occitana i la reialesa catalana, que podien decantar, en certs

moments clau, uns territoris cap a Catalunya. Totes aquestes realitats significaven l'esperança d'una

possible acció catalana vers Occitània. És més: en el pensament de Pere I, quan es decidí passar cap a les

terres tolosanes, amb el bo i millor dels seus guerrers, hi havia d'haver una idea molt precisa sobre el pas

important, de futur, que podia significar derrotar els francesos. Ara, el desastre de Muret atura totes les

especulacions; més endavant ja no hi haurà cap més opció.

La quarta conseqüència sorgia de la mateixa lògica de la victòria dels croats: els càtars haurien

d'intensificar la fugida. Ara, el comtat de Tolosa ja no era un lloc tan segur com ho era uns dies abans. La

victòria catòlica desfermava la por, un pànic que ja feia anys que durava i que cada vegada es traduïa en

efectes més negatius per a l'assentament de l'heretgia. La batalla de Muret fou, també, decebedora per a

aquells milers de Bons Homes que esperaven simplement pau i tranquil·litat i que, amb la pèrdua del

combat, perdien també l'esperança vers la seguretat i el futur de la seva Església.

Tot això significa Muret: el gran desencís, el pas endavant, el pas enrera, el camí cap a la foscor.

Nosaltres tenim el gran avantatge de poder contemplar la batalla i, també, els esdeveniments que vingueren

després. Per aquests darrers, sobretot, avaluem Muret. En canvi, pels homes que visqueren l'endemà del dia

12 de setembre, uns joiosos, i els altres amb la cua entre cames, la vida i el combat havien de continuar.

Res, absolutament, s'havia acabat. Només hi havia un home que no tindria possibilitat de reorientar les co-

ses. Aquell que havia mort en el combat, aquell de qui els mateixos legats —de cor o farisaicament—

lamentaven la mort: «quant a l'il·lustre rei d'Aragó, que ha caigut enmig dels morts, és un afer molt

deplorable que un príncep tan potent i noble, que si hagués volgut hauria pogut i hauria degut ser molt útil

a la Santa Església, s'hagi unit als enemics del Crist per trastornar d'una manera tan condemnable els

amics de Déu i la Santa Església».

5. ELS PROTAGONISTES SURTEN D'ESCENA

El temps que es desenvoluparà després de la desfeta de Muret veurà un ràpid aprofitament de la derrota

per part de Simó de Montfort, mentre que amb la desaparició de Pere I comença una gran desfilada de

personalitats involucrades de prop o de lluny en la tragèdia occitana. Aquesta serà el nucli de la crònica del

dia després, els anys després de Muret. Lògicament Simó de Montfort va explotar sense demora la victòria

consolidant les seves posicions. En aquestes setmanes que vingueren rere el 12 de setembre, el nou

vescomte de Besiers i Carcassona es mourà per arreu. L'Agenès i el Carsí seran terres que veuran

campanyes victorioses, breus, però clarament punitives contra reductes càtars. Marmanda i Casseneuil

oposaran una lleugera resistència, però encara va ser pitjor: gran degolla de Bons Homes en aquesta

darrera vila, destrucció sistemàtica de muralles en totes dues.

Simó es passeja pel Llenguadoc, però sorprèn a tothom en no intentar posar setge a la peça més

preuada del país: la ciutat de Tolosa. Sembla que els bisbes hi van tenir molt a dir, sobre la decisió de no

escometre la ciutat per part dels croats. Hi ha qui diu que volien, per sobre de tot, fer la pau amb els

tolosans i tornar-los a l'òrbita catòlica, «de la qual mai haurien hagut de sortir». Aquest raonament queda

abonat per l'allunyament de Ramon VI, exiliat a Anglaterra —des de Provença—, i permetia poder negociar

amb els cònsols. Folquet de Marsella allunya Simó de Montfort de la Tolosa ferida, però massa dolguda, i

comença la negociació sobre la submissió de la capital del comtat. Com és habitual en ell, serà massa dur,

tractarà els «seus fidels» amb massa desdeny, demanarà massa, en una paraula. Les discussions seran

llargues, fatigants, i al final el bisbe no obtindrà res.

Arnau Almaric, recordem-ho, no solament era el legat papal, sinó que havia estat nomenat arquebisbe

de Narbo-na i autoproclamat duc de la mateixa ciutat; aquesta darrera distinció, absolutament civil, tenia

un altre pretendent: el mateix Simó de Montfort. Ara que el cap de la Croada havia pacificat el país, no

admetia que Arnau Almaric continués amb l'ostentació d'aquest títol. Hi ha enfrontaments verbals, que

passen a ser guerrers, davant l'escàndol que això produeix entre els altres bisbes llenguadocians. Per posar

pau, Innocenci III decideix canviar de legat. Pensa que ha arribat el moment d'agrair els serveis a Arnau

Almaric i nomena Pere de Benavent nou legat papal, en teoria el cap religiós de la Croada. Pere de Benavent

arriba a mitjan gener de 1214 a Narbona, amb el propòsit d'arranjar una sèrie de qüestions importants, des

del punt de vista occità i català. Primer de tot, acabar amb la lluita entre narbonesos i croats. Ho va resoldre

amb diplomàcia: resolgué instal·lar-se a la mateixa Narbona i llavors uns i altres deposaren les armes.

Arnau Almaric va ser el primer a acceptar la treva.

La pau que oferia Pere de Benavent concilià l'arribada de gent d'arreu del Llenguadoc que volia posar-se

sota l'empara del legat... i veure venir. Així, un darrera l'altre passaren per Narbona el comte de Foix, el de

Comenge, els mateixos tolosans. La darrera arribada, la més important, fou la de Ramon VI.

La segona missió que Innocenci III havia preparat per al seu legat era molt important de cara als

catalans. Cal recordar aquell nen que no arribava als set anys i que s'estava educant a Carcassona sota la

tutoria de Simó de Montfort. Ara, amb el pare mort, la integritat física de l'infant era massa preciosa per a

deixar-la en mans enemigues i estrangeres. Veus catalanes havien advertit Roma del perill i de la necessitat

de resoldre aquesta qüestió al més ràpidament possible. Pere de Benavent duu a terme una sèrie d'opera-

cions diplomàtiques que culmina amb la recollida de l'infant Jaume; després viatja amb ell a Catalunya, fins

a Lleida, on es fa el reconeixement de Jaume per part de tots els nobles i prelats, catalans i aragonesos, com

a futur comte de Barcelona i rei d'Aragó; i acabarà fixant i establint el sistema de regència que havia de

governar el regne fins a la majoria d'edat de Jaume. És més: va establir una novetat que després serà

mantinguda en les futures proclamacions reials: va fer jurar als nobles presents que Jaume seria el seu

sobirà. Encara que sigui fora de tema, diguem que l'infant Jaume passà a dependre dels Templers, el mestre

dels quals de Catalunya, Aragó i Provença era Guillem de Montredó, que va ser el responsable directe de la

tutoria reial. A Mont-só, al castell que tenien els Templers en aquesta vila fronterera, Jaume va trobar el seu

cosí de nou anys, que temps a venir seria el comte de Provença, Ramon Berenguer V.

El canvi de legat va ser decisiu per a la momentània pau que s'establí al Llenguadoc. Cal remarcar la

personalitat de Benavent: no es va deixar intimidar per ningú, i molt menys per Simó de Montfort, al qual,

evidentment, va desagradar haver de lliurar el fill de Pere I. Com també cal reconèixer la gran visió que

tingué Innocenci III en l'afer català. Jaume I, en la seva crònica, el té molt present: «aquest apòstol, Papa

Innocent, fou el millor apòstol de cent anys enrera i fins ara que s'esdevé que fem aquest llibre. No hi ha

hagut tan bon apòstol en l'església de Roma». Al papa, en certa manera, li remordia la consciència per la

mort del rei català. S'havien entès molt tots dos, malgrat que el destí marqués unes línies que serien

divergents. Sigui com sigui, Innocenci III va saber corregir a temps unes possibles derivacions que, amb la

presència del primogènit del rei de França, el príncep Lluís, per terres occitanes, podien donar peu a moltes

especulacions.

Pere de Benavent continuava la feina positiva. I l'any 1214 s'escolà amb un aire fresc que planava sobre

el Midi: la pau semblava definitivament instal·lada al Llenguadoc. Aleshores començà el moment de

reglamentar el país, que, recordem-ho, estava decapitat. El comte de Tolosa es reconcilià amb el legat, però

continuava apartat del seu comtat. Calia donar una solució legal que consolidés aquesta pau momentània, i

que Benavent estava content de manifestar en les seves cartes a Roma. Per donar un primer pas, el legat

convoca concili a Montpeller. Potser no l'hauria convocat tan aviat —feia ben poc que havia arribat de Ca-

talunya—, però sembla que el legat papal a França, Robert de Corçon, clarament pro-Montfort, havia mig

preparat bisbes i abats cap a la conveniència de proclamar Simó de Montfort comte de Tolosa. Pere de

Benavent surt al pas de la maniobra i convoca el concili.

Tot estava centrat en el mateix problema: com conservar la pau, com establir les regles de convivència,

sense saber qui les duria a terme? Els trenta cànons aprovats sobre l'obligació de denunciar els heretges,

els seus fautors, la disciplina eclesiàstica, fins al moment tan precària, etc, qui ajudaria a fer-los complir?

Aquestes preguntes només tenien una sola contesta: calia restablir Ramon VI o nomenar un altre comte. Era

obligat fer-ho. Pere de Benavent planteja, podríem dir, una enquesta: «Per l'honor de Déu i de la Santa

Església, per la pau del país i per l'extirpació de la taca herètica, a qui és preferible i fins i tot més útil de

concedir la ciutat de Tolosa, i tot el comtat i les terres que fins ara han ocupat els croats?» El resultat de

l'enquesta —es pot seguir l'anacronisme ja que va haver de contestar-se per escrit— va ser unànime a favor

de Simó de Montfort, que calia que fos «el príncep i el "monarcha" de tot el país». Vist el resultat, els bisbes

ja volien investir el vescomte de Besiers, però Pere de Benavent frena les seves ànsies i diu que la decisió

final estava en les mans del Sant Pare. Folquet, però, no va saber esperar la resolució papal: tot seguit anà

cap a Tolosa i es va instal·lar al palau comtal. Això sí, amb una bona guarnició de cavallers i sergents que el

guardaven de l'amor del poble.

A l'abril arribarà la contesta del papa. Les butlles papals

—eren tres— les reberen els destinataris a Sant Geli, al mateix temps que hi arribava l'hereu del rei de

França, el príncep Lluís. La contesta del papa era típica d'Innocenci III: nedar i guardar la roba. Admet que

el territori tolosà i les altres terres batudes pels croats, tal com Foix, Comenge i Be-arn, estiguin sota

l'administració de Simó de Montfort, però no vol saber res de fer-lo monarcha com volien els bisbes conciliars.

Posposa la resolució final al concili del La-terà, que estava convocat a Roma per al proper novembre. Posa

tota la seva confiança en el senyor de Montfort però...

El príncep Lluís fa pelegrinatge a Occitània, la seva quarantena de croat, i visita en aquest moment de

pau el Llenguadoc. El rei francès diu que «el príncep feia molt de temps que m'havia demanat de peregrinar

al Llenguadoc». En canvi, aquesta visita es pot contemplar en clau política i no sembla pas una visió

equivocada. Mirem-ho d'aquesta manera: aviat faria un any que el rei de França havia consolidat la seva

hegemonia en les seves terres del nord. Bouvines, el juliol de l'any anterior, havia significat una victòria

important: políticament havia assegurat l'assentament francès entre els territoris dels dos grans vençuts,

l'emperador alemany i el rei anglès. Ja ningú, mai més, no discutiria el territori de França. Llavors arriba el

moment de girar els ulls cap a Occitània i reconèixer in situ la feina feta pel seu vassall Simó de Montfort.

Potser ara, quan sembla que les coses estan força decantades cap al cantó croat, és l'hora de collir els fruits.

Si més no, és hora de fer-se veure per aquest «estrany país del Midi». La visita esdevindrà clarament política

quan el príncep Lluís faci la seva entrada solemne a Tolosa, amb Simó de Montfort a un cantó i l'intrigant

Folquet a l'altre. Era la primera vegada que el de Montfort entrava a la capital del comtat, encara que hi en-

trava com a administrador i no com a comte, aspecte aquest que no agradava gens ni mica al cap militar de

la Croada.

Ben aviat rebria un altre cop baix del papa: aquest havia arbitrat la qüestió del ducat de Narbona a favor

d'Arnau Almaric. I li havia comunicat la decisió en una de les seves típiques cartes, clares i dures: «vols

despullar del ducat l'arquebisbe de Narbona, de qui ets vassall. Vés amb compte, que no imprimeixis a la

teva glòria aquest estigma i se't pugui acusar d'ingratitud». El príncep Lluís, acabada la quarantena, tornava

a París.

Tal i com havia promès, el papa convoca a Roma el concili del Laterà, pel novembre. N'hem parlat a la

segona part del llibre. Ara vegem en detall tot el que relaciona el concili i Tolosa. Hi havia un gran

desplegament de forces dels dos bàndols: els bisbes del Llenguadoc —Folquet també— amb el legat Pere de

Benavent al davant, i l'assistència seglar del germà de Simó, Guiu de Montfort. Per l'altre cantó, l'occità,

Ramon VI, el seu fill Ramon, Ramon Roger de Foix, i altres dignataris i nobles. L'autor anònim de la «Cançó

de la Croada» explica detalladament com van anar els debats conci-liars entorn del problema occità. Per ell

sabem l'exposició del comte de Foix, defensor del paratge occità i defensor «del seu senyor, el comte de

Tolosa». Declara que Simó de Montfort és «l'enemic més acarnissat dels occitans», i s'encara amb Folquet,

manifestant que «més aviat s'assembla a l'Anticrist que a un missatger de Roma». Folquet, naturalment, no

es mossega la llengua: «donar confiança a aquests desgraciats que envolten el comte de Tolosa, i a ell

mateix, és cometre una injustícia amb Simó de Montfort, i anar directament al desastre».

El papa assistia amb pena i dolor davant la malvolença del concili vers el comte de Tolosa, aquest

«catòlic sincer que veurà perdut el seu heretatge, malmès el seu dret a favor d'altres». Sembla que la

presència del fill de Ramon VI —el futur Ramon VII— inclinava molt el pensament papal vers els tolosans.

Però ningú no hi va poder fer res. Les decisions d'Innocenci III foren les mateixes del concili, i aquestes van

ser desfavorables als afers occitans. Considerant que el comte de Tolosa ha estat incapaç de conservar la

seva terra lliure d'heretges, «tots els dominis que els croats han aconseguit sobre els heretges, els seus

creients i encobridors, amb les viles de Montalbà i de Tolosa, aquesta la més damnada per l'heretgia, siguin

donats al comte de Montfort, home coratjós i catòlic...».

Ramon VI no podrà tornar a Tolosa i caldrà que «faci penitència»; el comte de Foix conservarà el castell,

sota certes condicions; el fill del comte tolosà, Ramon, no està desheretat del tot, «conserva l'herència sobre

la resta del país que no fou ocupat pels croats», termes poc concrets i que tothom creu que es tracta de les

possessions provençals dels de Tolosa. D'aquesta manera s'eliminà el poder occità i es va confirmar al

conqueridor, Simó de Montfort, com a nou amo i senyor del Llenguadoc. Ara, als títols de comte de

Leicester, vescomte de Besiers i Carcassona, podrà afegir el de comte de Tolosa. Ben aviat intrigarà prop del

successor d'Innocenci III per integrar també el ducat de Narbona; i ho va aconseguir.

Sí, Innocenci III ja havia sortit d'escena, ja havia anat darrera les petjades de Pere el Catòlic. El dia 16 de

juliol de 1216 moria Lotari Segni, l'home que havia dirigit els afers eclesiàstics, que en aquells moments

volia dir entrar a fons en la política dels Estats. No cal dir gaire cosa més sobre ell, protagonista com ha

estat de la decisió important de tirar endavant la Croada, protagonista de cada punt i coma dels atzars i

esdeveniments viscuts a Occitània. Vist des de molts punts de vista, probablement una decisió equivocada,

si més no discutible, poc adient al successor de l'apòstol Pere, per dir-ho en una paraula. Però cal recordar

que paral·lelament, és l'home que acull Domènec i Francesc. Un personatge apassionant.

Simó de Montfort, un cop havia rebut la fabulosa nova que li assignava la senyoria absoluta del país,

anà cap a Tolosa i es dedicà a aterrar les muralles de la ciutat, féu rebaixar les torres de les cases veïnes del

palau comtal i va obrir un fossat a l'entorn del mateix castell, per omplir-lo d'aigua, i reforçà tot el perímetre

amb estaques. Com Folquet, temia l'amor dels tolosans. I a finals de març de 1216 vol rebre la felicitació que

li fa més goig, la del rei de França. El viatge a París serà com un passeig triomfal, quan comença a de-

senvolupar-se per terres franceses. Vaux n'arriba a fer un gra massa i descriu així l'entusiasme popular: «els

clergues i la gent sortien a rebre'l en processó i l'aclamaven: "Beneït el qui ve en nom del Senyor", mentre

eren feliços de tocar-li l'orla del vestit». Els francesos admiraven Simó. Felip August i la cort eren a Melun, a

les rodalies del sud parisenc.

El rei de França el va rebre amb tots els honors i ho va aprofitar per remarcar el vassallatge que Simó li

havia rendit ja d'abans de la Croada i que ara s'allargava a les noves terres conquerides pels croats.

Especialment expressiva és la part dedicada a les terres del comtat de Tolosa. «El comtat de Tolosa, és a dir,

les terres que Ramon, ex-comte de Tolosa, tenia per Nós i que han estat agafades als heretges i als enemics

de l'Església.» La jugada del rei francès és clara: aclama Simó, el corona de llorer, però aprofita el moment

per assegurar-se el domini final del país occità, «les terres que tenia per Nós». Ni el papa l'havia pogut

convèncer que havia de defensar els seus drets sobre Occitània i acabar amb els heretges. Però ara és

diferent: és el moment de treure de l'arca els documents rancis.

Mentrestant els dos Ramon, pare i fill —el comte jove, com li deien— eren per les terres provençals que

Innocenci III havia preservat de la resta espoliada, a favor del futur Ramon VII. La gent del país els rep amb

mostres d'estimació i el jove comte cau en gràcia. Mentre que Ramon VI se'n va cap a Catalunya, el seu fill

es troba ben aviat disposat a donar batalla als croats, aquesta vegada ajudat per la gent d'Avinyó, de

Tarascó. Amb aquest suport creua el Roine —passa de la Provença al Llenguadoc— i entra dins la vila de

Bellcaire on hi ha una fortalesa dominada pels croats. S'assetja la ciutadella i, malgrat que el mateix

Montfort hi arriba per ajudar a la resistència, no poden lliurar-se del cerc. Resistiren durant tres mesos,

però a finals d'agost del 1216 Simó de Montfort, malgrat la seva bona mà militar, veu que ha d'abandonar

davant l'empenta del comte jove, que a mesura que s'havia anat allargant el setge havia vist arribar reforços

de tota la Provença, tolosana i catalana. El xicot de dinou anys, el comte jove de Tolosa, havia vençut el vell

estrateg, l'usurpador del seu paratge.

Bellcaire, per molt que fos un fet aïllat, té la seva importància: primer per la victòria, i després perquè ve

en el millor moment, quan els ànims dels occitans estaven en hores baixes, i més necessitaven d'un

revulsiu. Puillorenç se n'adona i ho manifesta així: «la derrota de Montfort va ser la causa que molts que

estaven amagats comencessin a treure's la pols de les orelles». La gent de Tolosa sabia com havia anat l'afer

de Bellcaire: podia ser el primer pas per treure's de sobre el «maleït Montfort». Aquest ja sabia que els

primers que reaccionarien contra ell serien precisament els tolosans, i per tant la seva acció més diligent

serà la d'anar cap al «seu cap i casal». Com es pensava, troba la ciutat alterada, i el poble i la guarnició

croada havien arribat a les mans pels carrers de Tolosa. El crit de «Tolosa, Bellcaire, Avinyó» era el crit de

guerra dels tolosans, que veien com els croats tenien de tancar-se al Castell Nar-bonès, esperant l'arribada

de Simó de Montfort, que no havia arribat encara a Tolosa. El flamant comte de Tolosa, ajudat per

mercenaris —en aquells moments comptava amb pocs croats—, va fer cara a la revolta amb la seva típica

absència de sentiments: «Caleu foc a la ciutat!»

Ben aviat tot Tolosa cremava de dalt a baix, «com un paller». Els tolosans havien d'enfrontar-se a dos

enemics alhora: el foc i les hosts del de Montfort; perquè ells sí que s'estimaven la ciutat, les seves cases, el

seu patrimoni. I se'n sortiren: apagaren el foc i reduïren el senyor de Montfort a l'interior del seu palau del

Castell Narbonès. I ara s'esdevé una doble traïció, difícil d'empassar per la bona fe de la gent d'avui dia, però

típica dels temps medievals, dels moments en què es vivia a Tolosa i de la mala jeia que tenien tant Folquet

com Simó de Montfort.

Aquest darrer havia empresonat ostatges, i ara que havia perdut, en els carrers de la ciutat, el poder

sobre Tolosa, volia tornar a guanyar-lo a la força, amb l'amenaça de mort als presoners, ja que «res no em

pot impedir que us faci tallar el cap o us tiri daltabaix del castell», si no s'arribava a un pacte: ell governaria

Tolosa, però d'acord amb els tolosans. Folquet va escampar la bona nova arreu de la ciutat, tot afegint que

el de Montfort estava disposat a perdonar; que li sabien greu els excessos de la seva tropa; que s'in-

demnitzaria per part dels croats de totes les pèrdues sofertes pels tolosans. Això sí: havien de lliurar les

armes, tornar a casa, i tot aniria bé, els ostatges serien deslliurats i ara pau i després glòria. Folquet i l'abat

Jordà —de Sant Ser-ní— en sortien com a fiadors.

Els tolosans, cansats de tanta guerra, acceptaren les condicions. Quan tots estaven desarmats, les

tropes de Simó de Montfort ocuparen els llocs estratègics, empresonaren els principals ciutadans de Tolosa,

dugueren a l'exili els ostatges, començaren a aterrar els edificis nobles de la ciutat amb vesània singular, i si

no acabaren per deixar la ciutat arrasada com la palma de la mà va ser pels consellers francesos, menys

inclinats a la venjança cega del de Montfort, que feren veure al seu cap que era molt millor fer pagar un fort

impost i assegurar que s'acabaria la destrucció. I Tolosa va haver de pagar la suma considerable de trenta

mil marcs d'argent. «Les dames i els barons adolorits, tristos i decandits, plorant i sofrint, els ulls plens de

llàgrimes, el cor ple de queixes i sospirs: no els deixaven ni farina, ni blat, ni cap vestit bo», explica el

narrador anònim de la «Cançó».

Restablerta la pau a la ciutat de Tolosa, Simó de Montfort anava i venia per les terres de Comenge, de

Foix, amb la intenció de parar el pas a qualsevol intent que pogués fer Ramon VI d'endinsar-se pel Pirineu i

començar una reconquesta al costat nord de la muntanya. Ja era l'any 1217, durant el qual Simó de

Montfort anava d'un cantó a l'altre, ara a les Corberes, ara a Provença: els senyors dels castells, els faidits,

tornaven a sentir-se occitans i feien el que podien per gastar els francesos, mentre esperaven

il·lusionadament el retorn del veritable comte de Tolosa. A Provença, Simó pren contacte amb el nou legat, el

cardenal Bertran, que el també nou papa, Honori III, havia enviat a fer-se càrrec de la direcció de la Croada.

En terres frontereres entre el Llenguadoc i la Provença, terres on el comte jove Ramon VII dominava després

de l'èxit de Bellcaire, els caps militar i religiós de la Croada decideixen fer expedicions punitives. Les coses

es portaren sota l'estil finíssim de Simó de Montfort, i així, després d ocupar, a l'estiu del 1217, els castells

de Pesquiers, Vauvert i Bernils, passaren a degolla tots els seus habitants.

Però el cap de la Croada va haver de deixar les terres de Provença i retornar corrents i de pressa a

Tolosa. Vaux ens ho explica: «els ciutadans tolosans, jutjant que havia arribat el moment de la insurrecció,

havien tramès missatges al comte Ramon perquè hi anés, a prendre possessió de la vila». Simó no hi va

arribar a temps. El 12 de setembre, quatre anys després, dia per dia, de la desfeta de Muret, Ramon VI

descavalca i amb un genoll a terra, sobre els camps que foren escenari de la batalla, té un record per Pere I.

Amb ell, les tropes catalanes que havien sortit feia pocs dies de Gerri de la Sal, amb el comte de Pallars al

davant, també fan el mateix. L'endemà, el 13 de setembre, Ramon VI de Tolosa, el comte estimat, entra a la

seva ciutat, on tothom el rep de forma entusiasta, segons diu la «Cançó»:

Amb llàgrimes de joia, ell és en la joia rebut ja que la joia que retorna porta flors i salut. I cadascú diu a

l'altre, Jesucrist ha vingut, vet aquí nostre senyor que havíem perdut.

Vaux en té una altra impressió: «els tolosans, posseïts del Diable, reneguen de Déu i de l'Església i,

abandonant el comte de Montfort, acolliren el seu senyor i comte Ramon».

Simó de Montfort no arribarà a Tolosa fins el dia 1 d'octubre. Ningú no entén tanta demora. Amb la seva

arribada comença el setge, una vegada més el setge a Tolosa, ara més fàcil de fer ja que ell mateix havia fet

enderrocar les muralles. El setge s'allarga i els reforços francesos no acaben d'arribar: cal recordar que som

al mes d'octubre, quan s'acabaven les quarantenes. No venint reforços, el bisbe Folquet i la comtessa van a

demanar personalment al rei de França que els doni un cop de mà. També es demana ajuda a Roma. Honori

III envia missatges. Uns s'adreçaran a Felip August, demanant-li una vegada més la seva acció. Altres són

adreçats als rebels i sobretot a Ramon VI, amb el desig que consideri la seva posició d'ocupant «d'una ciutat

que ja no li pertany». Honori III parla de la pau i de la fe. A hores d'ara, en el moment del setge de Tolosa

començat el 1217, ja ningú no parla de catarisme, d'heterodòxia, i, quan es parla de croada, la gent ho

tradueix clarament: són els francesos que ens volen ocupar. La idea de lluitar contra l'heretgia ja s'ha fos,

s'ha diluït. Encara queden càtars i encara els veurem actuar una vintena llarga d'anys més. Ara s'està fent

guerra per motius polítics i personals: hi ha en joc, simplement, el comtat de Tolosa. I fa la impressió que

francesos, catalans i occitans reben les cartes i els missatges d'Honori III amb respecte, però sense fer-ne

gaire cas. La batalla s'ha rebaixat, tanmateix: en comptes de lluitar per l'hegemonia catòlica, ara es lluita

pel domini del Llenguadoc.

Arribada la primavera del 1218 les hosts franceses fan cap a les rodalies de Tolosa per ajudar Simó de

Montfort. Per Pasqua les primeres tropes croades es posen sota les seves ordres. Amb aquest reforç, l'ànim

de Simó de Montfort reviscola, ja que, segons Puillorenç, «estava atacat per la tristor i el neguit; no podia

suportar les crítiques del legat, que l'acusava de mandrós. Demanava a Déu que li donés la pau i la mort

per sortir d'aquests sofriments». Déu l'escoltaria ben aviat. Però abans va iniciar escomeses, assalts, lluites

de barri, i arribà al domini d'algun carrer. Per Pasqua granada van arribar uns altres reforços, però aquesta

vegada eren per als tolosans: Ramon VII, el comte jove, havia rebut la petició d'ajuda del seu pare i ja era

aquí. Tothom anava a rebre el jove comte com l'any anterior ho havia fet amb el seu pare. «El poble de la

ciutat, grans i petits, tots admiraven el comte com una flor de roser.» La lluita ara seria més acarnissada, la

ciutat anava resistint, i els esforços de Simó no feien avançar ni un metre els assetjants.

Pocs dies després de l'arribada del comte jove, el 25 de juny de 1218, una pedra llançada per una

màquina de guerra, menada per dames i senyoretes de la noblesa tolosana, va ferir mortalment Simó de

Montfort. A la «Cançó» s'explica l'acció: «una pedra anà a parar directament allà on calia i tocà Simó just per

sobre del seu elm, de manera que els ulls, el cervell, les dents, el front i les barres li saltaren a trossos i el

comte caigué a terra, mort, sagnant i negre». L'explicació és precisa, potser massa i tot. Aquesta mort va

causar greu desolació en el camp croat. Ben diferent de com ho van rebre els tolosans, quan varen saber

que les «gentils damisel·les» havien fet diana. «L'alegria fou tan gran que tota la ciutat corria cap a les

esglésies, encenia ciris en tots els canelobres, tot dient: Déu és misericordiós i ha mort el comte, sense

penitència.»

D'una manera gairebé absurda, l'home que va personalitzar la Croada, el guerrer amb més anomenada

de tots els que es van moure any rere any pels camps de batalla del Llenguadoc, va desaparèixer per mor

d'una pedra llançada per.mans blanques, que no ofenen... però maten. D'aquesta manera inversemblant la

figura adusta i d'una peça de Simó de Montfort surt de l'escenari de la Història. S'han carregat les tintes en

certes debilitats, com l'urc, com la manca d'escrúpols i de pietat vers el perdedor. Fins a quin punt són

exageracions occitanes, fins a quin punt són reals, queda ara ja en l'amnèsia del temps. Ens hem de refiar

massa de detractors i d'elogiadors, poc creïbles uns i altres, per arribar a una semblança de compromís.

Simó de Montfort se'n va i s'emporta la real, la veritable imatge. Ens queden els panegírics i les difamacions.

Al seu sarcòfag, quan fou enterrat, dos anys després, al cementiri familiar de l'Illa de França, al costat

del seu símbol —el lleó— hi havia aquesta inscripció: «Gloriosíssim màrtir de Jesucrist».

Darrera la mort del de Montfort, quedava una tropa desconcertada, desanimada. Vaux ens ho diu a tall

d'epitafi: «Ell mort, tot ha quedat destruït; mort ell, tot ha mort amb ell.» El seu fill Amauric agafa les regnes

de l'exèrcit i de la Croada, però la gent ja no té l'esperit d'abans: aixeca el setge i retorna cap a Carcassona.

El cardenal legat tem que el desànim acabi fins i tot amb la Croada. Missatgers surten una vegada més de

Roma cap al camí —tan conegut— de la cort francesa. Des de Carcassona, l'incansable Folquet, acompanyat

dels bisbes de Tarbes i de Comenge, i la patètica figura de la comtessa viuda, també tornen al camí ral que

els conduirà davant Felip August. Ara que el príncep Lluís ja coneix el Llenguadoc, bo seria que ell mateix

agafés les regnes de la Croada.

El rei de França deixa passar l'hivern, i quan desperta la primavera de l'any 1219, forma un bon exèrcit i

el posa sota el comandament del seu fill i hereu. Però ni parlar-ne, de dirigir la Croada: Lluís anirà a ajudar

Amauric per enfrontar-se als heretges, una vegada més complirà la seva quarantena i, acabada aquesta, el

vol veure a París. Lluís va fer tot el que Felip August, el seu pare, li manà. Amb una nombrosa tropa passa

per Llemotges, on troba Amauric i els seus, i es dirigeixen cap al sud, amb la intenció d'arribar-se fins a To-

losa. Pel camí troben Marmanda i es fa homenatge a la memòria de Simó de Montfort: la ciutat és assetjada

i presa, i la soldadesca «s'encamina pels carrers de la ciutat i llavors comença la degolla i l'espantosa

carnisseria... despullats i nus, són passats a fil d'espasa», com explica la «Cançó». I en fa una relació molt

més llarga i molt més horrorosa, que tampoc cal introduir aquí. Segons diverses relacions van arribar a

morir-hi cinc mil persones. Les dades medievals. Ningú no parla d'heretges, ningú no parla de càtars. Hi ha

qui diu que va ser una forma de venjar Simó; qui diu que es repeteix Besiers, per intimidar d'una vegada,

com deu anys enrera, aquesta maleïda raça occitana. Però ara troben un poble que ja havia patit massa

injúries i que estava avesat a això i a molt més. Les capitulacions en massa obtingudes després de l'episodi

de Besiers, ara ja no es donen.

Una vegada més, les forces croades es troben davant de Tolosa. Fa angoixa fins i tot de comptar les

vegades que la ciutat ha estat assetjada, encerclada per les tropes catòliques. El príncep Lluís arriba a les

envistes de la capital del Llenguadoc el dia 16 de juny de 1219, amb el fill de Simó, Amauric, i el legat

Bertran. A primers d'agost, diu que ja ha acabat la quarantena, i torna cap a casa. Els croats, sense el

suport reial que significava la presència del príncep i amb els dubtes que oferia com a nou cap de la Croada

el fill de

Simó, es descoratgen i una vegada més entenen que Tolosa queda lluny de la seva conquesta.

Passen els anys i la situació no canvia. Des de dins de la ciutat assetjada es fan accions per millorar la

situació i així l'any 1221 la vila de Montreal cau i retorna a les mans tolosanes. El 6 d'agost d'aquest any el

creador de l'orde de predicadors, Domènec de Guzman, també s'allunya de l'escena. Moria a Bolonya en el

convent de Sant Nicolau, el centre director de l'orde. Ell va adonar-se més que ningú de tota la importància

del catarisme i també de les seves més profundes arrels cristianes. Va ser el gran imitador de la forma humil

de predicació que tenien els perfectes i encara que no va reeixir en el seu desig d'acabar amb l'heretgia, ell i

sant Francesc donaren un tomb a la línia que seguia l'Església medieval. Avui dia, ningú no pot posar en

dubte la categoria humana i cristiana d'aquell castellà que es va dir Domènec de Guzman.

Un any després, a l'agost de 1222, un altre gran personatge d'aquesta història acaba la lluita aquí a la

terra, encara que no ho faci en pau. Ramon VI de Tolosa, ara que tothom l'anomenava el «comte vell», fineix

la seva existència al seu llit comtal de Tolosa, a l'edat de seixanta-cinc anys. Però no va trobar la pau de la

reconciliació religiosa. No serà enterrat en terra cristiana; caldrà esperar més de trenta anys perquè

l'Església, inflexible amb qui «va admetre els herètics al seu entorn», deixi que els seus successors enterrin

Ramon VI en terra sagrada. Hem tractat a bastament la figura de Ramon VI, el contradictori comte de

Tolosa, probablement l'home que va encarnar el drama de la seva ciutat en els darrers anys, sempre

passant la maroma, decantant-se ara per l'Església, ara pel seu poble; amb el cor partit entre el credo

catòlic i un món càtar que l'envoltava i que ell no acabava de veure com a signe sensible del Mal.

El comte jove, ara simplement el comte de Tolosa Ramon VII, ja no era tan jove, pensant en l'època: era

ja un home de vint-i-sis anys. Aquest any i el següent, Ramon VII va tenint força èxit en les seves

operacions militars, de tal manera que Amauric de Montfort creu arribat el moment d'establir una treva, que

caldrà que vagi seguida d'una conferència de pau. Mentrestant Roma tornarà a pidolar al rei de França que

siguin els seus exèrcits els que comandin la Croada; Amauric insisteix una vegada i una altra perquè totes

les noves conquestes del seu pare siguin considerades com a fetes «per honor i profit del Regne de França»;

el mateix Ramon VII vol acabar amb aquesta sangonera constant que és l'enfrontament entre el Sud i el

Nord, i es compromet a casar-se amb la filla de Simó de Monfort, després de demanar protecció al rei de

França, alhora que suplica pel reconeixement que l'únic comte de Tolosa és ell. Tothom es mou a l'entorn de

Felip August.

El rei de França és fidel a la seva manera de fer. Fins al final de la seva vida mai no es va voler

comprometre vers els urgents requeriments que li feia l'Església. El legat Bertran, per intentar guanyar

temps, tira endavant la conferència de pau, que ha de tenir lloc a Sens, amb la intenció que Felip August no

pogués defugir la seva assistència, en fer-se a les seves terres. Felip August farà el darrer esforç per

mantenir-se al marge de les peticions d'uns i altres: el 14 de juliol de 1223 moria de malaltia. Un

protagonista excepcional, que es va moure sempre entre caixes, abandona també l'escena. Jacques Bainville

ens presenta una imatge molt afinada de Felip August: «li agradava l'ordre, l'economia, la bona

administració. Mai no va anar de pressa ni va abusar mai de la victòria. Amb un sentit polític profund, Felip

August va defugir entrar personalment en la Croada, així com assumir la repressió».

La desfilada és ja acomplexant: els homes que decidiren, per acció o per omissió, el futur del Llenguadoc

estan fora de combat, per sempre en pau. Ramon Roger de Foix mateix, havia mort l'abril d'aquell any. A

Arnau Almaric, l'arquebisbe de Narbona, l'executor eclesiàstic de la Croada en els seus inicis, probablement

l'home més odiat després de Simó de Monfort, li resten sols un parell d'anys de vida. Només quedarà encara

un home que aguantarà, que es mantindrà a la cresta de l'onada vuit anys més: Folquet de Marsella.

La mort del rei de França provoca una sèrie d esdeveniments contraris a la Croada, aparentment

favorables a la tan desitjada pau del Llenguadoc. A Lluís VIII, que serà consagrat a Reims el 6 d agost del

mateix any 1223, li cauen a sobre totes les responsabilitats de la seva estrenada reialesa i no té temps ara

per preocupar-se del Midi. Ja sabrà trobar el moment oportú. Amauric de Montfort es veu orfe de qualsevol

ajuda urgent en el moment que més la necessitava: la conferència era una autèntica sortida per als seus

problemes. A principis del gener de 1224 rendirà Carcassona als senyors del Llenguadoc sense ni presentar

batalla; quan ell se'n va definitivament cap a les seves terres ancestrals de Ulla de França, el jove Ramon

Trencavell, fill de l'infortunat Ramon Roger Trencavell, recupera el seu cap i casal. Sembla que les coses

hagin canviat per als senyors del Llenguadoc: el país torna als seus antics comtes i vescomtes, ara amb

saba nova, d'una joventut esclatant. Arnau Almaric, en carta a Lluís VIII, de final del mateix mes de gener,

resumeix la situació: «mentre que els catòlics se'n van o els fan fugir, els herètics prenen el seu lloc, amb els

seus creients, els seus seguidors. L'esperit immund ara retorna amb més força que mai».

És evident que l'arquebisbe de Narbona s'estava referint als càtars. En veritat, on eren els càtars? Doncs

es refeien, es tornaven a organitzar, havien copsat com una nova llum d'esperança després de la negra nit.

Quan el Llenguadoc s'allibera, els Bons Homes tornen a notar-se dins la societat occitana; quan el país està

en mans dels croats, dels francesos, els càtars es dispersen, es difuminen, sembla com si desapareguessin.

Segons Labal, «els anys vint assenyalen un punt àlgid per a l'existència de l'Església Càtara». Potser és

massa optimista, però almenys indica que hi havia un re-fermament del catarisme, ara que semblava que el

clima del Llenguadoc retornava als anys anteriors a la Croada. Es comprèn que dins aquest nou estat de

confiança i llibertat es recompongui l'estructura càtara i que poc més tard, l'any 1225 per uns cronistes,

l'any 1226 per altres, es pugui dur a terme a Pieusse, una vila situada entre Carcassona i Limoux, una gran

concentració de perfectes —es parla de prop d un centenar—, que es reuneixen en concili sota la

presidència de Gilabert de Castres, i decideixen la creació d una nova diòcesi càtara, la de Rasés. Benet de

Termes en serà el nou bisbe, un vell perfecte que vint anys enrera ja havia participat en el col·loqui de

Montreal. D'aquest esdeveniment i de la nova vitalitat càtara ens en parla Griffe: «en els anys que van del

1221 al 1225, l'heretgia troba la seva vitalitat d'abans. En la Tolosa comtal, on els herètics havien pogut

mantenir-se còmodament, la desfeta d'Amau-ric de Montfort marca un ressorgir de l'heretgia. L'activitat que

desenvolupa en aquest moment Gilabert de Castres és el testimoni més evident».

De fet els perfectes, els creients, tota l'Església dels Bons Homes, tornen a sentir-se lliures. Lliures per a

moure's dins el Llenguadoc, lliures per a predicar, per a refer les cases càtares. I veuen que la noblesa del

país torna a ser sensible a la predicació dels «escarabats negres». Molt interessant: ningú no atribueix als

càtars la responsabilitat dels danys soferts per la Croada; uns i altres consideren que el mal ha estat

produït per forces i motius aliens a l'Església dels Bons Homes. Més aviat, els càtars, són compadits per la

resta de la societat occitana. No solament hi ha un desvetllament càtar sinó que, com abans, catòlics i

heretges es mouen en l'horitzó tolosà en una plena coexistència, amb el retorn als col·loquis entre càtars i

catòlics, per exemple. La pau també permetrà que l'orde de predicadors segueixi establerta en plena Tolosa;

la vitalitat de l'orde és particularment important en aquests altres feliços vint. Des de Tolosa s'escamparà

l'obra i la major part dels fundadors dels primers convents porten noms occitans.

En aquesta societat, però, i sense saber-ho, s'estaven representant les darreres manifestacions lliures.

La bella imatge que tots els occitans ajudaven a crear era simplement un miratge. Finalment, havia arribat

el moment que els reis de França hi diguessin la seva. Lluís VIII, Blanca de Castella i, ja amb la feina ben

endreçada, Lluís IX, sant Lluís, farien despertar els occitans del seu somni.

6. LA CROADA S'ACABA, EL CATARISME TAMBÉ

Amauric de Montfort, que no havia sabut —o pogut— mantenir en el seu poder les terres que Simó, el

seu pare, havia conquerit amb la força de les armes, plega del Llenguadoc i abandona —ara legalment— tots

els seus possibles drets en favor de la corona de França. Aquest aspecte legal és ben acceptat per Lluís VIII,

però encara no en té prou per decidir-se a una intervenció que entenia que havia de ser definitiva. Vol que el

papa Honori III es defineixi clarament.

Tenia raó el rei de França. En aquest mateix any de 1224, Ramon VII de Tolosa, coneixent la força de

França i la justificació legal que Amauric havia posat en mans del seu rei, mira de cercar comprensió i ajuda

per part de la Santa Seu. És fàcil manifestar que ell «està pagant les culpes d altres», amb una clara al·lusió

al seu pare. Honori III mira de trobar un compromís entre l'Església occitana catòlica i Ramon VII, i demana

a Lluís VIII que doni suport a la idea. El rei diu, de mal humor, «que no en vol ni sentir parlar, d'aquest

afer».

A Montpeller, encara terra catalana, tindrà lloc el juliol i l'agost de 1224 una conferència entre bisbes i

senyors occitans, en la qual Ramon VII dirà a tot amén. Jura que si li treuen l'excomunió i se l'investeix dels

seus antics dominis, expulsarà tots els heretges de les seves terres; farà tot el possible per restituir a les

esglésies catòliques els seus béns; pagarà vint mil marcs als Montfort per tal que renunciïn a qualsevol

demanda sobre els seus dominis. El comte de Foix i el vescomte Trencavell s afegeixen a les promeses del

tolosà. Per part dels bisbes assistents calia informar directament Roma del resultat de la conferència, tot

afegint-hi algunes precisions: que Amauric cediria la seva senyoria occitana a Lluís de França i a ningú

més; que l'heretgia cada vegada anava actuant més a plaer; que semblava que la Santa Seu no s'adonés que

tot estava igual o pitjor que en els moments del començament de la Croada; els mateixos senyors, els

mateixos noms, portats ara per joves successors, feien evident que res estava en camí de canviar. En fi,

l'assemblea de bisbes occitans sap com aigualir el missatge sortit de la conferència; a més alentiran la

tramesa: no serà fins a l'octubre que lliuraran documents i comentaris al Sant Pare. Aquest ho deu veure tan

confús que deixa passar tot un any sense cap determinació.

El novembre de l'any 1225 es convoca un concili a Bour-ges, en els territoris del rei de França. La

convocatòria la signa el nou legat, el cardenal Romà de Sant'Angelo. Hi van els senyors meridionals amb

Ramon VII al davant; també hi és present Amauric. El concili s'adona que el rei francès agafa protagonisme,

i es capgiren les simpaties que podia sentir la Cúria Vaticana per Ramon VII: no s'accepta res del que diu.

El gener de 1226 a París es confirma solemnement l'excomunió de Ramon VII i els seus senyors aliats. Ara

només caldrà conèixer les condicions que exigeix el rei de França per comandar la Croada. Li donen tot el

que demana: l'Església protegirà el rei, el reialme; qui ataqui el rei, serà excomunicat; indulgències iguals

que si anés a combatre a Terra Santa. Lligats tots aquests detalls, Lluís VIII pren la creu el 30 de gener de

1226. Trenta-sis barons francesos amb la seva tropa li fan costat.

No hi ha passeig reial, potser per culpa d'Avinyó, que resistirà durant tres mesos el setge reial. Però

tampoc es pot dir que li costi gaire arribar a dominar gran part del Llenguadoc. Besiers, Carcassona, Pàmies

cauen, entre altres punts clau, sota el domini croat. Lluís VIII pren possessió de gran part del comtat de

Tolosa, tot deixant la ciutat per a més endavant. No es troba bé de salut i decideix dominar l'Albigès i

marxar a París. Però a Montpensier s agreuja i pocs dies després hi mor. Era el 3 de novembre de 1226.

La mort de Lluís VIII va provocar més enrenou al Nord que al Sud. La seva vídua i regent, Blanca de

Castella —el príncep hereu, el que seria sant Lluís, només tenia onze anys—, els problemes immediats els

va tenir a la cort, con-jurada contra ella. Al Llenguadoc, ja entès ara com a part del Regne de França, la part

conquerida s estava organitzant sota el sistema francès, amb l'autoritat reial, una novetat per aquestes

terres. El comandant francès, Imbert de Beaujeu, compta a més a més amb els reforços francesos quan li

fan falta: ja no existeix la quarantena, no cal, aviat ni Croada hi haurà. La pacificació del país, però, no

existia. Els anys 1227 i 1228 són anys de lluita sorda, de manteniment, amb petits èxits que cada un dels

bàndols vol comptabilitzar. Però hi ha quelcom subtil, que els senyors occitans intueixen: tard o d'hora, la

presència reial s'imposarà.

El primer que n'està convençut és Ramon, el comte de Tolosa. I mitjançant els bons oficis de l'abat de

Granselva, vol que es conegui a París que està disposat a retornar dins l'Església, etc: una vegada més el

comte de Tolosa —sigui el Vell, sigui el Jove— torna a iniciar el procés que, acceptant el que calgui, li

permeti mantenir els seus dominis.

Una nova conferència. Ara tindrà lloc a Meaux, prop de París, i se celebrarà el primer dia de l'any 1229;

una vegada més s'arriba a un acord. Caldrà que el comte es reconciliï amb l'Església —com ho va fer el seu

pare Ramon VI— sense escatimar-li res. El Dijous Sant, el 12 d'abril de 1229, a París, davant el venerable

portal de Notre-Dame, amb la presència del cardenal legat Romà de Sant'Angelo i un seguit de bisbes

occitans catòlics —amb Folquet al davant—, Ramon VII jura observar, punt per punt, tots els articles de

l'acord. Després, conduït a l'altar amb vestit de penitent, rep l'absolució per la qual és retornat al si de

l'Església. S'ha fet de tal manera que, junt amb el perdó a un cristià penedit, hi ha explícita la submissió

d'un gran feudatari de la Corona al seu rei. Griffe es permet de dir: «la Croada s'ha acabat».

El que va jurar Ramon VII es pot resumir en aquests punts:

1. Ser fidel a l'Església i al rei de França. Combatre els herètics en les seves terres i en les del rei.

2. Ajudar la justícia contra els heretges patents i obligar els batlles a fer el mateix. Recerca de perfectes i

creients.

3. Fer conservar la pau en els seus dominis.

4. Defensar les esglésies i els seus homes.

5. Restituir i fer restituir els béns eclesials.

6. Lliurar els delmes íntegrament.

7. Mantenir durant deu anys quatre mestres en teologia, dos en dret canònic, sis en arts i dos en

gramàtica. Serà la creació de la Universitat de Tolosa.

8. Comprometre's a prendre la Creu i servir durant cinc anys a Terra Santa.

Fins aquí les disposicions canòniques, jurades per Ramon. Però el tractat anava més lluny, molt més

lluny. Són els acords polítics, establerts d'aquesta manera:

1. Ramon VII podrà continuar dient-se comte de Tolosa, però es regula el futur: el comtat queda relligat

a la Corona. La filla del comte es casarà amb un dels germans del rei. A la mort del comte, Tolosa anirà a

parar al germà del rei i als fills haguts del seu casament. Si no hi ha fills, Tolosa retornarà (noti's que es

cedeix Tolosa a Ramon, i per això es parla de «retornar») al rei de França.

2. El rei deixa l'Agenès, Rodés, part de l'Albigès a Ramon, i, en canvi, el comte cedeix totes les seves

possessions de l'altre costat del Roine, la Provença interior.

El tractat de Meaux, consagrat a París, és una capitulació total, no sols de la persona, Ramon VII, sinó

del que hi havia rere la persona: el Llenguadoc; s'havia acabat el somni occità. La magnitud de les

concessions comtals volen fer creure a alguns historiadors —i no sols als meridionals— que en l'arribar a

Meaux, Ramon VII va ser fet presoner, junt amb el seu seguici. La consideració d'ostatge podria explicar la

duresa dels capítols, la submissió del comte de Tolosa. Altres pensen que Ramon VII, una vegada més, com

el seu pare ho féu tantes vegades, volia acceptar una situació, salvar-la de moment, i després mirar de

canviar-la.

El plantejament era tan diferent al dels temps del comte Vell, que si Ramon va escollir la simulació, ben

aviat es devia adonar que amb els francesos no s'hi podia jugar. La posterior actuació del comte de Tolosa

estarà en línia amb la ziga-zaga constant i típica dels Ramon, però més matisada, tenint present que,

vigilant, hi havia tota la força de França. Pel mateix tractat, ara els francesos estaven ben a prop, ja que el

vescomtat Trencavell havia desaparegut del mapa del Llenguadoc: ara eren simple senescalies reials, la de

Bellcaire-Nimes i la de Carcassona. Brenon ho analitza: «la capitulació de Ramon VII a Meaux-París va

canviar-ho tot: l'Església (càtara) es faria irremeiablement clandestina. S'instal·larà l'Inquisició; des de

l'escola teològica de la nova universitat de Tolosa, en mans dels dominics, es donarà suport a la repressió».

Com a colofó tenim la formidable indemnització de «guerra» que el comte de Tolosa haurà de pagar a les

abadies de Citeaux, Claravall, Granselva, Belleperche i Candeil, totes elles de l'orde del Cister i la major part

fora dels dominis tolosans. Labal apunta maliciós que «sembla que la guerra contra els Albigesos fou un

ajust de comptes entre la casa de Tolosa i l'Orde del Cister». El novembre de 1229 la màquina es posa en

marxa. Si el comte es pensava que tractats i juraments se'ls emportaria el vent, ara tindria la primera ocasió

de veure que l'Església i l'Estat estan decidits a dur a terme els acords presos. En aquest mateix mes se ce-

lebra a la capital tolosana un concili provincial, convocat per Romà de Sant'Angelo i amb l'assistència dels

bisbes de la província de Narbona, Auch i Bordeus pel cantó eclesiàstic, i de Ramon VII, el senescal de

Carcassona i dos cònsols de Tolosa —un de la ciutat, l'altre del burg— pel cantó civil. Dels quaranta

cànons, disset s'apliquen al combat de l'heretgia: de les paraules es passa als fets. S'organitza seriosament

la lluita contra els heretges. S'està planejant la cacera del càtar. Segons Labal, «les actes del Concili

organitzen, amb el rigor d'un detectiu i la minuciositat d'un copista, la investigació de l'heretge».

Es defineix qui és heretge: els perfectes; els adeptes o creients que encara no hagin rebut el

consolament; qui els doni protecció; els simplement sospitosos «pel rumor públic»; els qui s'abstinguin de

combregar almenys tres vegades a l'any; els qui tinguin poc interès en la recerca de l'heretge.

S'estableixen mètodes: els homes de més de catorze anys i les dones de més de dotze caldrà que jurin

denunciar els heretges; en cada parròquia hi haurà una comissió presidida pel rector i tres feligresos; la

recerca es farà casa per casa, arreu, buscant amagatalls que un cop descoberts seran destruïts; els heretges

capturats seran lliurats al bisbe.

Es fixen sancions: qualsevol heretge no pot ser ni batlle, ni metge. Aquesta darrera interdicció

professional és molt fina: molts perfectes es varen dedicar a la medicina i així, dissimuladament, ajudaven

els creients càtars a ben morir. Els heretges que abjurin de la seva fe seran expulsats del lloc de la seva

residència i portaran sobre els seus vestits dues creus ben visibles. Els que no retornin espontàniament a la fe

catòlica, seran condemnats a penes de presó.

Com a extravagància major hi ha una prohibició màxima: «es prohibeix als laics posseir els llibres de

l'Antic i del Nou Testament; els únics llibres sants autoritzats són: el Salteri, el breviari, les hores de la

Verge Maria, però prohibim que siguin traduïts a la llengua vulgar».

Hem vist que el denunciat com a heretge era lliurat al bisbe corresponent. Però aquest podia trobar-se

que l'heretge no abjurava. Llavors, ho tenia senzill: els lliurava al braç secular, a la justícia. Ho feia

hipòcritament: els demanava que fossin benèvols amb «aquests esgarriats en la fe» i pregava que no els

condemnessin a mort ni a cap mutilació de membres. Sota mà, es demanava que s exercís la justícia amb la

màxima duresa. Fins que arribà la seva mort —el dia de Nadal de 1231—, l'home que va portar endavant,

amb més interès i eficàcia, les exigències conciliars fou el bisbe tolosà Folquet. I sembla que no ho va fer pas

de manera apassionada i dura. Es parla que hi va haver moltes reconciliacions dirigides pel vell lluitador i

que moltes condemnes varen quedar simplement en l'estigma de les dues creus cosides sobre els vestits.

Amb el seu successor, Ramon de Falga, un dominic nascut al Llenguadoc, els mètodes s'endureixen, la

persecució es fa més aclaparadora. Des dels temps dels Montfort no hi havia hagut fogueres: ara se

n'instal·la una al bell mig de Tolosa per cremar un gran perfecte, el bisbe càtar d'Agen, Vigouroux de

Bacone. Altres quatre heretges són capturats en la regió de Montsegur i també seran purificats pel foc. Però

al papa Gregori IX, que feia poc que havia succeït el papa tou que havia estat en molts aspectes Honori III, li

sembla que no s'avança. Examina la situació i creu que els procediments són lents, que no s'arriba al fons

de la qüestió: s'han fet reconciliacions, segons ell massa, s'ha perseguit, i cremat, alguns heretges

principals, però l'Església dels Bons Homes, als seus ulls, continuava la seva marxa, si no expansiva,

almenys estable. Gregori IX creu que en molts dels casos la justícia segueix, en cada lloc, procediments

diferents, segons qui siguin els batlles i segons qui siguin els heretges. Creu que caldria unificar uns nous

procediments que deixessin la persecució de l'heretgia en mans de veritables experts. És el primer pas per

engegar la Inquisició. El 20 d'abril de 1233 decideix que inquisidors pontificals, escollits dins de l'orde de

predicadors, s'estableixin al Llenguadoc.

El papa nomena un nou legat, l'arquebisbe de Vienne, Joan de Bernin, amb la funció explícita de dur a

terme la implantació dels que s'anomenarien tribunals de la Inquisició. Joan de Bernin decideix confiar la

tasca a Arnau Català per la diòcesi d'Albi, i a Pere de Seila i Guillem Arnau, per la de Tolosa. Tots ells

dominics, tots ells tolosans. Griffe diu: «es tractava d una tasca ingrata i sovint difícil. No se'ls demanava de

pregar o de fer reunions amb els heretges com ho havia fet el seu fundador, anys enrera. Tenien l'or-dre

imperativa d'extirpar la "pravitas herètica" considerant els heretges com un perill del qual calia preservar la

societat».

Els fills de sant Domènec tenien una feina difícil, però s'ho van prendre a la valenta, i ben aviat van

concitar l'odi del poble i dels senyors del Llenguadoc amb la tasca ingrata que duien a terme. Condemnes

severes, manca de compassió; processos pòstums a cadàvers, passejant-los pels carrers per acabar a la

foguera. Van a la recerca de personalitats del país, si poden ser tolosanes, millor. Guillem Arnau denuncia

dotze personatges de Tolosa i el comte diu prou: sostingut per la població, que comença a estar terroritzada,

expulsa els dominics del convent de Tolosa.

Arnau vol tornar a començar el cercle maleït contra els Ramon: excomunica Ramon VII, i el legat

confirma l'exco-municació. En tenir-ne notícia Gregori IX demana al rei de França que miri d'intervenir.

Lluís IX actuarà de manera ponderada i farà veure al seu parent i al papa on hi ha els errors i com es poden

solucionar. Gregori aixeca l'excomu-nió al comte de Tolosa i demana als inquisidors que tinguin més

prudència d'ara endavant. Per altre cantó obliga el comte a acceptar els dominics dins de Tolosa, en el seu

antic convent. S'escolava l'any 1236 quan, després de passar deu mesos fora de la ciutat comtal, els

germans predicadors tornen al seu bressol. La suavització demanada pel Sant Pare als inquisidors no

s'acaba de dur a terme: Guillem Arnau torna a fer de les seves. Aprofita la conversió d'un perfecte, Ramon

Gros, que es presenta voluntàriament al convent, per fer-li fer relació dels heretges i torna a la dèria

d'exhumar cossos del cementiri. Els fa passejar per la ciutat amb un rètol que vol crear temor: «Qui atal

fara, atal peri-ra.» La processó arriba fins als prats que estan tocant a la residència del comte de Tolosa i

allà mateix els fa cremar. Ramon VII se sent personalment insultat, vexat. Nous correus van i vénen de

Roma i el papa considera que cal suspendre l'activitat inquisitorial durant tres mesos. Així ho comunica en

carta a Guillem Arnau el 13 de maig de 1238. En realitat aquesta interrupció durarà tres anys gairebé jus-

tos: el maig de 1241 els documents tornen a parlar-nos de nous judicis. A l'abril del mateix any moria

Gregori IX i, segons Guy Testas, «els dominics, estimant que la seva penitència havia durat massa, reprenen

l'acció».

L'Església dels Bons Homes cada vegada és més una església submergida. Emmudit el fragor bèl·lic,

s'anava pels seus membres d'una manera decidida, declarada i eficaç. Comença la típica clandestinitat que

correspon a qualsevol persecució, sentint-se, però, acollida i emparada en el si d'un poble que mai li havia

negat la simpatia. I comença l'exili: pocs cap a l'Urgell, cap al Maestrat; molts cap a Llombardia. Tot té la seva

raonada explicació: en les terres que dominava Jaume I hi havia mala maror des de l'any 1232, quan el

comte de Barcelona proclamà un edicte contra els heretges, que més tard seria beneït per Roma, malgrat

que es contradigui amb l'interès de Jaume I per obtenir pobladors per als nous territoris. En canvi les

ciutats italianes defensaven la seva independència política contra les aspiracions territorials de la Santa

Seu. Tot el que signifiqués anar contra els desitjós de la Santa Seu era ben rebut pels senyors italians; tot el

que representés un enfrontament contra l'Església catòlica era bo pels càtars.

S'albira un raig d'esperança. Com sempre, vindrà de Tolosa, del seu comte, ara Ramon VII. En aquestes

mateixes dates del 1241 el comte de Tolosa torna a exercir els bons oficis d'intrigant, consubstancial amb la

seva nissaga. L'acord més greu subscrit a Meaux i legalitzat a París el 1229 era el corresponent a la seva

successió: tot passava a la seva filla, casada, com ja sabem, amb el germà del rei de França. Doncs bé, cal

tornar-se a casar amb una dona que li pugui donar la benedicció d'un fill baró. Mentre prepara l'anul·lació

del seu casament amb Sança d'Aragó —feia vint anys que la considerava estèril— lliga aliances amb el

comte de la Marche, Huc de Lesignan, parent del rei d'Anglaterra Enric III; es prepara amb el casament de

la filla del comte amb ell, com esquer; i amb el mateix rei d'Anglaterra, amb Jaume I —malgrat que alguns

historiadors ho neguin—, amb Ramon Trencavell, el comte de Foix, el de Comenge —la flor i nata

occitana—, el rei de Castella, el rei de Navarra. Ara només caldria que algun fet, una insurrecció popular,

per exemple, dirigida contra el binomi francès-Inquisició, fes esclatar el país i que tots els senyors coaliats

defensessin el país llenguadocià.

Si amb algun conjunt de gent pot comptar Ramon VII per desenvolupar un fet esclatant és amb els

càtars i amb la gent que els dóna suport. Serà, doncs, emportats per la desesperació que significa el tot o

res que, per primera vegada, i d'una manera organitzada, una host càtara entrarà en la lluita innoble de la

degolla, de la deshumanitzada acció contra unes persones que dormen sota l'acolliment malèvol d'un

simpatitzant, Ramon d'Alfaro, batlle d'Avinyonet, en terra de Lauragues. Avinyonet rebia la visita dels inquisi-

dors: Guillem Arnau, Esteve de Sant-Thibery, franciscà i assistent seu. També hi arribaren amb ells, en

aquella tarda del 29 de maig de 1242, Garsias d'Aure i Bernat de Rocafort, dominics; Ramon Carboner,

assessor del tribunal en representació de l'autoritat episcopal; Ramon Costiran, antic trobador que, com

Folquet, va canviar la gresca per la sotana i ara era arxidiaca de Lézat; un altre franciscà i quatre servidors.

Alfaro els va rebre amb tota consideració i els va fer allotjar en el castell del comte de Tolosa.

Ramon d'Alfaro no va perdre pas el temps: va enviar avís a la gent de Montsegur, i Pere Roger de

Mirepoix, amb una cinquantena d'homes més es llença cap a Avinyonet. A Gaja-la-Selva veu reforçat el seu

destacament amb altra gent comandada per Pere de Masseroles, i, per si els mancava suport guerrer per

anar contra una dotzena de frares que estaven dormint, Jordà de Mas i altres cavallers s'hi van aplegar en

passar per Mas Santes Puel·les. El que va succeir després ja ho hem narrat quan hem parlat de la

Inquisició; no cal remoure més la memòria d'uns fets sagnants i alhora tan allunyats de la manera de

procedir l'Església càtara.

La gran nova s'havia transmès a tot el país. Potser sense tant sang i fetge, aquest era el cop d'efecte que

estava esperant Ramon VII per iniciar la guerra d'alliberament. Amb tres mesos de campanya i amb l'ajuda

de Ramon Trencavell, el comte de Tolosa es va fer amo i senyor del Rasés, del Termenès, del Menerbès i

culminà l'escomesa entrant victoriós a Narbona, on s'investí del vell títol familiar de duc de Narbona. Tot

s'anava perfilant com ell havia pensat: l'esclat popular, la victòria militar; ara només calia arranjar el darrer

escull, el del seu nou casament. El tractat de Meaux seria ben aviat un paper mullat. Tot lliscava bé pels

Ramon...

Res no aniria endavant. Potser per culpa dels anglesos, que es varen deixar derrotar per Lluís IX a

Taillebour, a la Charente, el 22 de juliol de 1242, i que se'n tornen cap a la Gran Bretanya amb la cua entre

cames; potser perquè Jaume I li retira el suport, a Ramon, diuen que horroritzat pels fets d'Avinyonet. Fins i

tot Roger IV de Foix el traeix pactant a les seves espatlles amb els francesos. Una vegada més, tot està

perdut, i a Ramon VII ja només li queda demanar clemència. Sant Lluís és un bon home i accepta la

submissió d'aquest Ramon que semblava, fa poc, que havia de menjar-se el món... Se signa la pau a Lords,

l'octubre del mateix any. Més tard, al gener de 1243, el comte se'n va a París per renovar l'homenatge a la

corona. Blanca de Castella, en nom del rei, li demana dues coses: no intentar mai més d'emmaridar-se i que

«purgués definitivament les seves terres de l'heretgia».

Ell, com sempre, diu amén, i veient el plantejament de la reina mare, li demana únicament una cosa:

que sigui ell i no la Inquisició qui elimini el catarisme del seu territori. Malgrat que està excomunicat pels

fets d'Avinyonet, de retorn a Tolosa, convoca un concili al qual assistiran bisbes i abats del Llenguadoc, un

xic sorpresos pel protagonisme del convocant, francament dubtós en matèria religiosa. Ramon, fort amb les

idees que tenia, vol representar en el concili el paper ja expressat a Blanca de Castella, a París. Pels bisbes,

la motivació clara del concili és obtenir definitivament l'eradicació de l'heretgia; per Ramon era l'eliminació

dels inquisidors, retornant el paper actiu de la repressió a la jurisdicció episcopal. Va trobar uns aliats on

menys s'ho podia pensar: els mateixos dominics. També ells estaven tips de rebre, en les persones dels

pares predicadors, i en el conjunt de l'orde, tota l'hostilitat del país. La gent no distingia els dominics

inquisidors dels simples monjos que predicaven seguint fidelment la regla dominicana; els seus convents

eren atacats i saquejats a la primera oportunitat. Però ni l'un ni els altres se'n sortirien.

Des de Roma, el papa no accepta ni la proposta de Ramon VII, ni admet que els dominics se'n vagin, ara,

quan creu que la fi del catarisme està a prop. El nou papa Innocenci IV confirma tots els dominics com a

inquisidors, amb les mans lliures per fer el que calgui. Amb la fermesa del papa, la sort està ja

definitivament decidida per als càtars occitans, per al catarisme en general. Amb els francesos dominant el

país, amb els inquisidors com llebrers darrera de perfectes, creients i simpatitzants, el final de l'heretgia

serà, ara, simple qüestió de temps. En relació a Ramon VII, el Sant Pare ho té molt clar: continua

excomunicat i el que li demana són fets i no paraules. Un altre Innocenci, un altre Ramon, però la mateixa

tonada. A l'actual comte de Tolosa —com al seu pare— se li tanquen definitivament totes les portes.

7. MONTSEGUR COM A CLOENDA

Una pàgina més, afegida al capítol anterior, i es podia donar per acabada la història de la Croada.

Només calia donar notícia correcta del setge i de la presa de Montsegur, que es pot perfectament explicar tot

al Uarg d'una plana. De fet, molts historiadors no hi dediquen pas més espai.

No obstant això, estem al costat dels qui creuen que cal donar un tractament especial a Montsegur, una

atenció singular, que tant mereix la narració històrica com la memòria popular que fa entrar aquella dins

l'ordre de la llegenda. Montsegur, entre altres suggeriments, també té aquest: el record d'uns homes i d'unes

dones, evocats com a herètics, protagonistes finals d'una epopeia no gaire ben coneguda, resistents més

d'un any a l'assalt d'un exèrcit odiat i mil vegades més nombrós, compost i dirigit per gent de fora

d'Oc-citània; una rendició honorable, la gran purificació de més de dues-centes persones en el Prat dels

Cremats, al peu mateix del pog de Montsegur. Envoltant-ho tot, sublimant-ho tot, el castell encimbellat de

forma increïble sobre un con truncat, la representació més clara d'aquests pogs occitans que la naturalesa

s'ha divertit a aixecar en diferents indrets, però en cap de forma tan reeixida com al davant i a sobre del

poble de Montsegur.

Tot estava preparat per a la llegenda, que ja esdevingué viva en ple segle xin, a pocs anys de la caiguda

de la fortalesa. El tresor de Montsegur, per exemple, problema inquisitorial dels anys següents a la desfeta,

ha anat creixent amb el temps i en la imaginació de la gent. Potser el deute que podem tenir cap a llibres

tan característics com el d'Otto Rahn, Croada contra el Grial, és el d'haver plantejat unes situacions absurdes

però que ajuden a mantenir l'interès vers uns homes i unes creences, fent viva així la memòria entorn de

Montsegur. Les runes encimbellades del castell de Montsegur han donat pas, durant els anys després de la

Segona Guerra Mundial, al manteniment de la llegenda. Alhora, han servit per desvetllar l'interès per la

Història. De Montsegur i, per extensió, del catarisme. Així la llegenda ha estat la base de la florida històrica

que ha motivat, i motivarà, estudis i més estudis sobre els Bons Homes occitans.

Arribat el moment farem una repassada a les especulacions sorgides de la imaginació humana, de

fantasia i evasió. Però en farem menció lluny de la realitat històrica; formen part de les realitats actuals de

Montsegur però no les podem confondre amb les mitificacions medievals, les llegendes basades en fets reals,

que davant de les llars de foc occitanes, uns homes i unes dones s'han anat explicant, any rere any,

donant-nos així la versió popular d'uns esdeveniments, que ells encara senten al fons del seu cor.

* *

En la tercera part del llibre, en el capítol dedicat a la implantació social del catarisme, hem explicat la

importància que el castell de Montsegur va tenir per a l'estratègia dels càtars. De com Ramon de Perella va

atendre les peticions de Ramon Mercer, diaca càtar, per tornar a aixecar sobre el pog el castell enrunat que

havia estat del domini familiar. També s'ha indicat el moment que Gilabert de Castres creu que les

previsions d'anys enrera s'han de dur a terme: els càtars s'han de refugiar a Montsegur. Així s'esdevé que

l'any 1232 el castell passa a ser oficialment el refugi de l'Església càtara. Fou en aquest moment, quan es

van construir cabanes adossades al castell, ampliant, d'aquesta manera, la capacitat residencial de

Montsegur. En les pàgines dedicades a la Inquisició, a la Croada, s'ha fet menció del protagonis-me de la

guarnició del castell: l'assalt als inquisidors d'Avinyonet, pensat i dirigit des de Montsegur. Recordem que

això ocorria a la primavera del 1242. L'acció se'ns presenta ara com la causa directa dels esdeveniments que

tingueren lloc dos anys després, el març de 1244. Tampoc cal preocupar-se gaire a relacionar fets: amb

Montsegur o sense Montsegur, tot estava dat i beneït.

El maig de 1243, Huc d'Arcis, senescal de Carcassona s'arriba amb les seves tropes fins al peu de la

muntanya on al seu cim hi ha el refugi càtar, i inicia potser la més típica característica de les guerres

medievals: el setge. El fet que sigui el senescal, la màxima representació reial al país, qui dirigeixi

personalment l'escomesa contra el castell de Montsegur ja indica que no es tracta d'una simple acció pu-

nitiva sinó que hi havia tota una disposició política inclosa en l'acció militar: els francesos sabien ben bé

què significava Montsegur dins el sentiment occità. Huc d'Arcis, doncs, planta les tendes entorn de la base

de Montsegur: així assegura la primera condició d'un bon setge, l'aïllament dels encerclats, sense rebre

provisions ni aigua. Pel seu cantó, Gilabert de Castres ja havia previst un setge com aquest i havia omplert

el castell de vitualles, les cisternes plenes d'aigua, però a dins i a fora de l'edifici central hi convivien

centenars de persones: la guarnició militar, prop de dues-centes persones; els càtars, que passaven amb

escreix d'aquesta xifra; les famílies nobles, etc. Tot depenia de la paciència dels assetjants: demostrarien

tenir-ne molta.

Aquesta fou la seva millor virtut. En canvi, sigui per les característiques extraordinàriament abruptes del

terreny, sigui per la manca d'un control rigorós del setge, la xarxa que havia d'aïllar absolutament els

assetjats fou constantment foradada, transgredida per ells i els seus amics residents a la contrada. Primer

hi va haver un intercanvi de missatges entre els de dintre la fortalesa i els seus amics veïns; després pels

mateixos camins que fressaren els missatgers s'introduïren tota classe d'aliments; més tard, establerta la

via, petits escamots de refresc entraren dins el castell.

Passaren uns sis mesos sense pràcticament desenvolupar cap acció bèl·lica. Els primers intents de pujar

a Montsegur havien estat clarificadors: no hi havia res a fer; n'hi havia prou que els càtars i els seus amics

deixessin anar unes quantes pedres per anul·lar qualsevol temptativa de lluita normal. Les màquines, les

catapultes, no arribaven ni de bon tros a dalt del pog. També el senescal de Carcassona tenia l'esperança

posada en l'acció natural: arribades les primeres calors estiuenques, l'aigua de les cisternes baixaria i la

manca de pluges no la deixaria recuperar-se. Però va passar l'estiu i tot estava igual que abans.

Podem preguntarnos: per què resistia la gent aplegada a Montsegur? Després de sis mesos de trobar-se

aïllats, malgrat els contactes amb l'exterior, caçats dins una ratera, quina sortida podien esperar? El temps,

inexorablement, anava contra seu. Per què, doncs, insistir a aguantar ferms a dalt del niu d'àguiles? Ens ho

contesta Anne Brenon: «la decidida resistència dels assetjats fou motivada per l'esperança que tenien d'una

intervenció alliberadora del comte de Tolosa, el seu Sobirà, el seu protector natural». Els missatgers

acolorien aquesta esperança amb noves concretes i afalagadores: «El comte de Tolosa s'ha tornat a casar, té

la intenció de venir per Nadal...» Prou que sabien que no era veritat res, però coneixien els Ramon i en el seu

interior creien que per a ells tot era possible... Era cert que ningú no podia negar la possibilitat que intentés

tornar a aixecar-se una vegada més, i a aquesta il·lusió s'agafaven. Mentrestant els assetjats bevien

aquestes noves i esperaven el miracle.

El mes d'octubre els francesos, preveient que el setge, a l'hivern, seria prou desagradable tant a dalt del

castell com a baix, en les tendes malgirbades que servien d'habitatge temporer a la tropa, van prendre la

iniciativa: calia intentar establir un cap de pont en terreny enemic. El lloc ja feia temps que l'havien triat: hi

havia un estreta plataforma en la cresta oriental que quedava solament a uns vuitanta metres per sota del

castell. Si es dominés aquest passadís, seria com un altre cavall de Troia. El problema era qui ho faria:

caldria muntanyencs ensinistrats, millor que fossin escaladors. Calia cercar gent del país, ja que els

francesos ni estaven acostumats a grimpar per aitals serralades, ni creien que aquesta fos una tasca

apropiada per a soldats. A través dels routiers coneixien la fama dels bascs i procuraren contractar una colla

de bascs ardits per tal que fessin la feina. Puillorenç encara està esglaiat: «van enviar bascs armats

lleugerament, guiats per altres que coneixien ben bé els llocs; escalaren les roques durant la nit, per sobre

de precipicis horribles, i després, amb l'ajuda de Déu, interceptaren uns sentinelles, passant-los a fil

d'espasa. En arribar el dia, van veure amb horror la via per on havien fet l'ascensió de nit, convençuts que

no serien capaços de fer-ho a ple dia».

El cap de pont aviat va ser molt efectiu: emparats per aquesta petita plataforma, la tropa va arribar fins

allà pels contraforts de la muntanya, va anar progressant a poc a poc cap al castell fins a arribar a

instal·lar-se a les mateixes portes de les muralles, amb tot l'assortiment de màquines de guerra, les gates,

gosses, que no paraven d'enviar bales de pedra sobre els assetjats. Amb tot, estaven lluny de dominar-los. És

més, la gent del refugi càtar contraataca amb les mateixes armes. Van a buscar un machinator establert a

Capdenac, simpatitzant, Bertran de La Vacalleria, que, com aquell qui res, puja fins a Montsegur i

«construeix màquines contra les del rei». Si bé els francesos, gràcies als bascs, tenien una parcel·la de

domini territorial inestimable, ara la gent de Montsegur podia tornar pedra per pedra, amb l'avantatge de

dominar l'altura.

No obstant això, els morts que feien les pedres llançades per les màquines franceses, ara no eren

reemplaçables com abans. Els camins eren tallats, no venia gent de la contrada. Veien el seu cens particular

baixar, mentre s'adonaven que l'exèrcit francès, al revés, anava creixent cada vegada més. Sabem que hi

havia en el campament francès prop de deu mil homes. Tot això ho constataven, dia a dia, els responsables

de l'Església dels Bons Homes, que convivien amb els senyors i la guarnició en el castell. Un fet desferma el

pànic: amb l'ajuda d'algú de dintre o d'algú que coneixia molt bé els passos amagats, les tropes reials

ocupen la torre est del castell de Montsegur. Són el dies abans de Nadal, dies tristos en la fortalesa: es

prenen decisions per evacuar les reserves financeres de l'Església dels Bons Homes, el que tothom coneixerà

com el tresor de Montsegur. Imbert de Sales explicarà als inquisidors, mesos més tard, l'evacuació del

tresor: «Mateu i Pere Bonet —diaca herètic de Tolosa— sortiren de Montsegur emportant-se amb ells or,

plata i monedes en quantitat infinita... van anar cap a una gruta del Sa-bartès, que tenia Pons Arnau de

Chateauverdun. Érem en temps de Nadal.»

Cap idea exacta d'on pot ser aquesta gruta, que se suposa fortificada. Es creu que des de la gruta, el

tresor va anar a parar al castell d'Usson, a prop de Montsegur, proximitat que li treu credibilitat. Les

mateixes fonts insisteixen a dir que part del tresor fou emprat per reclutar una tropa de xoc, dirigida per un

ex-routier català, Corbario, que tindria la missió de batre els francesos. S'intenta explicar quelcom sobre el

tresor tret de Montsegur, però no és una versió creïble: l'Església dels Bons Homes no hauria esmerçat les

seves riqueses a equipar un destacament per fer la guerra. Després de la gruta de Sabartès, el tresor torna a

desaparèixer. No desapareixeran les especulacions sobre el seu valor, sobre la possible gruta, sobre la

troballa, sobre els infinits aspectes que solament el fet d'anomenar la paraula tresor és possible de

desfermar.

Mateu retorna a Montsegur. Serà el darrer a creuar les línies enemigues. Porta un missatge d'Isarn de

Fanjeaux, perfecte, a Pere Roger de Mirepoix: «que tinguin paciència fins a Pasqua; el comte de Tolosa

vindrà amb un gran reforç ofert per Frederic II, emperador d'Alemanya...». Paraules, paraules que en un cert

moment hi ha necessitat d'escoltar; volen ajudar a conservar l'ànim... Però a dins del castell la situació cada

dia que passa és més angoixant: les màquines de guerra franceses martellegen el reducte del castell; els

queviures estan pràcticament esgotats; els morts i ferits es multipliquen...

Arriba el moment que Ramon de Perella i Pere Roger de Mirepoix entren en negociacions amb el senescal

Huc d'Arcis, per una rendició digna. Es demana i s'obté una treva de quinze dies per preparar correctament

la rendició, només que caldrà lliurar ostatges. Arnau Roger de Mirepoix, Jordà de Perella i probablement les

dues filles casades de Ramon de Perella, Alpaïs i Felipa, seran les persones que asseguraran treva i rendició.

El dia primer de març es varen iniciar les negociacions i l'endemà ja tothom està d'acord en aquests punts:

1. Al lliurament dels ostatges, els defensors tindran

quinze dies per organitzar-se.

2. Obtindran el perdó per les seves faltes passades.

3. Els homes d'armes es retiraran amb armes i bagatges, tenint de comparèixer, però, davant els

inquisidors. Només poden ser condemnats a penitències lleugeres.

4. Totes les altres persones que es troben a dins del castell esdevindran lliures i només seran sotmeses a

penitències lleugeres, mitjançant abjuració de l'heretgia i confessió davant els inquisidors. Les que no

abjurin seran lliurades a la foguera.

5. El castell de Montsegur serà restituït al rei i a l'Església.

Les condicions acordades són bones, és difícil obtenir-ne de millors. Huc d'Arcis és un home amb un

criteri molt diferent que Simó de Montfort. I cal afegir que, després, totes les condicions pactades foren

absolutament assumides pel poder. Els quinze dies que anaren del 2 al 16 de març els aprofitaren tan bé

com saberen, uns i altres. Molt més interessant es conèixer com ho feren els càtars, els simpatitzants, els

soldats que encara quedaven a dins del castell; els de fora assaborien simplement la pau.

Són dues setmanes que té la gent del castell per recollir-se, per preparar-se, ara que el silenci és propici.

Els perfectes, que ja coneixien que anirien a parar a la foguera, distribuïen els seus béns a tots els laics que

els havien defensat, que s'havien compromès amb la seva fe, probablement sense compartir-la. Bertran

Martí, bisbe càtar que va succeir Gilabert de Castres en la direcció espiritual de l'Església dels Bons Homes

aplegada al castell, fa obsequis de gipons, tallats i cosits per les perfectes, al cap militar de Montsegur, Pere

Roger de Mirepoix. Aquestes dues setmanes serviran, sobretot, per preparar la separació brutal i imminent.

Durant un any, gent diversa havia conviscut estretament les grans penes i les minses alegries que el setge

comportà. Gent que hi feia una acció professional, no podia deixar d'interessar-se pel testimoni que oferien

uns homes fidels a la seva fe. Soldats que mica a mica es convertien en simpatitzants; aquests que

acabaven per ser creients; finalment, creients que demanarien rebre el consolament.

Com, per exemple, aquesta vintena de persones que el diumenge 13 de març demanen el consolament

per poder seguir els perfectes fins al darrer sacrifici, per ser iguals que ells en el dolor, com han estat iguals

en l'amistat. No cal veure-hi, en aquests homes i dones que fan el pas decisiu, cap sentiment de

desesperació: l'acord amb Huc d'Arcis els mereixia confiança total. Han conviscut amb els Bons Homes i la

seva fe els ha fiblat, simplement s'han convertit. També aquestes dones com Guillermina Aicart o Corba de

Perella, que deixen marit i fills; aquests cavallers faidits Guillem de Lahille, Brezilhac de Cailhavel, Guillem

de Marsella, Bernat de Sant Martí, o els sergents Guillem Garnier i Arnau Teuly de Limoux, que tots plegats

varen pujar a Montsegur formant part de la força militar i que baixaran barrejats amb els perfectes —pel

consolament que acabaven de rebre, ja ho eren— camí de la foguera. I aquests humils matrimonis, Pons

Narbona i la seva muller Arsendis; Arnau Domergue i Bruna. La noia dels Perella, Esclarmonda, que també

ha rebut el consolament per anar a la foguera al costat de la seva mare. Per completar les tres generacions

dels senyors de Montsegur —els Perella—, que seran immolats en el Prat dels Cremats, la Marquisa Hunaud

de Lanta, àvia i mare d'Esclarmonda i Corba, també rebrà el consolament.

Aquell diumenge, el dos bisbes càtars que romanien al castell, Bertran Martí i Ramon Aguller, després

de conferir l'ordenació del consolament a aquests creients, pronunciaren la darrera pregària conjunta: per

als seguidors de l'Església dels Bons Homes i per a la resta d'habitants de Montsegur. Després uns i altres

es dividirien ja per sempre més: els religiosos ocuparien una part del castell, per seguir amb la preparació

final, i els altres, silenciosos però aqueferats, anaven preparant l'abandonament del lloc.

El dimecres, 16 de març, el senescal de Carcassona i l'arquebisbe de Narbona donaren les darreres

ordres per tal que el castell fos evacuat, tal i com s'havia acordat. Els primers a sortir foren les dones i els

infants, després els perfectes, i finalment els cavallers sota les ordres de Pere Roger de Mirepoix. A darrera

hora, la comunitat càtara vol que tres perfectes s'amaguin en algun passatge subterrani i s'escapin més tard

tot emportant-se documents i la resta del tresor que hi havia al castell. Els tres perfectes, Amiel Ai-cart, Huc

Poiteví i un tercer de qui no es coneix el nom, reeixiren en el seu propòsit, i es creu que foren ells els qui

s'apoderaren del tresor enterrat a la gruta del Sabartès.

Arriben a la part baixa de la muntanya, a un prat. S'havia instal·lat una barrera de troncs d'arbre,

darrera la qual es van anar col·locant els perfectes. Puillorenç segueix la narració: «els heretges revestits,

homes i dones, eren a l'entorn de dos-cents. Al mig d'ells Bertran Martí, que l'havien fet el seu bisbe. Havent

refusat de convertir-se com se'ls havia invitat, foren cremats en un clos de pals i pedres on es va fer foc, i

passaren directament al foc de l'infern».

La xifra exacta dels perfectes purificats pot estar entre els dos-cents i els dos-cents vint. Als documents

inquisito-rials s'arriba a nominar-ne una seixantena, tots ells corresponents a les famílies occitanes que es

lliuraren al catarisme. La resta dels perfectes autoimmolats, el gran gruix, continuarà com sempre dins

l'anonimat.

El castell de Montsegur va ser donat graciosament pel rei de França a Gui II, mariscal de Levis, un any

després de la rendició occitana: Probablement, després de destruir el conjunt d'edificacions adossades al

castell —en part per imperatiu de l'ordre que hi havia contra tots els llocs habitats pels herètics—, varen

fer-ne una fortalesa fortificada i sembla que van reconstruir a fons el castell. Una cosa és clara: les runes

actuals del castell de Montsegur no corresponen a l'edifici que va aixecar Ramon de Perella per encàrrec de

l'Església dels Bons Homes.

La història de la Croada de fet ja s'havia acabat, però a ningú no li agrada deixar fora del tinter

Montsegur, i per això hem arribat fins al Prat dels Cremats: és un final dramàtic, molt agraït. Hi ha qui

prefereix finalitzar a Queribus, fent-ne el darrer centre de resistència occità. Com una data més a recordar,

pot anotar-se que l'any 1255, a Queribus, es va donar per finalitzada l'ocupació francesa d'Occitània.

Estem acabant una història i ens agradaria acabar lligant caps. Ramon VII havia anat a Itàlia a parlar

amb Frederic, l'emperador. Tornaria a casa seva, a Tolosa, on moriria cinc anys després de la rendició de

Montsegur, a l'edat de cinquanta-dos anys. Tal i com estava previst pel tractat de Meaux, que tota la vida ell

va intentar, sense sort, de vulnerar, el comtat de Tolosa va passar a Alfons de Poitiers, el seu gendre, casat

amb la seva única filla, Joana. El destí va voler que més ràpidament que no esperava Blanca de Castella el

comtat de Tolosa s'integrés dins la Corona de França: Alfons i Joana van morir l'agost de 1271, amb tres

dies de diferència i sense descendència. Per tant, amb expressió francesa, Tolosa retornava a França. Una

França que havia fet els passos necessaris per tallar de soca-rel qualsevol somni occità que hi pogués haver

dins la Corona d'Aragó: a Corbeil, el 1258, Jaume I i sant Lluís havien firmat el tractat pel qual s'establia la

renúncia formal de tot intent d'expansió catalana més enllà del Rosselló.

El catarisme també havia perdut Occitània. L'heretgia, que havia resistit l'acció mancomunada de

l'Església catòlica i de l'exèrcit croat, no va poder amb la Inquisició. Tots els llargs anys d'una Croada

encesa no desbarataren els perfectes i els creients; per cada càtar abrusat a Menerba, a Lavaur, a cada un

dels llocs que el foc cremava, hi havia deu persones noves iniciant-se en la fe dels Bons Homes. Eren

perseguits, però cada dia eren més. Va caldre canviar de tàctica, i es va escollir el sistema adequat: el petit

terror de cada dia, la misèria de la venda de l'altre per por o per diners, el turment, la humiliació. En les

dècades dels anys 40 i 50, la Inquisició va petjar l'accelerador de la maquinària punitiva i tota l'Església dels

Bons Homes, que es trobava dispersa i sense protecció, arriba als seus moments pitjors, irreversibles. Els

inquisidors observen que els darrers càtars que passen pels tribunals ja no tenen idea de quina va ser la

darrera vegada que van assistir a un consolament... Cap a l'any 1260, Raniero Sacconi, un inquisidor italià,

informa que tot plegat deuen quedar uns dos-cents perfectes per les grans diòcesis càtares d'altre temps:

Tolosa, Albí, Carcassona i Agen...

El catarisme ha abandonat la dolça terra occitana i va allà on pot. La major part anirà al nord d'Itàlia,

cap a on molts càtars occitans ja havien començat la marxa. Altres passaran els Pirineus i miraran de crear

una nova vida al regne de València. Miren d'establir-se en llocs on poder treballar en el seu ofici, on un o

altre els doni aixopluc i un tros de pa. És, simplement, la trista història de l'emigrant. Però el braç de la

Inquisició és llarg i arriba a tot arreu. El càtar que viu a Morella, a Sant Mateu, val més que no badi perquè

la trama inquisitorial farà tot el possible perquè, emprant els mitjans que calguin, caigui a les mans del Tri-

bunal. I si no, que li ho preguntin a Belibaste. La Inquisició va reeixir, entre altres coses, per la seva

organització. I en aquest aspecte podem felicitar-nos. Perquè gràcies a la pacient i minuciosa documentació

aportada per declaracions i judicis coneixem —potser amb retard— el nom de molts càtars. Jacques

Fournier, bisbe de Pàmies, ja entrat el segle xiv organitza una espècie de recopilació de tots els sumaris

oberts a la seva diòcesi, intentant arribar a comprendre el fet real de l'heretgia. Serà una inestimable ajuda

per a l'historiador. Al segle xiv encara quedaven càtars, però ja no hi havia catarisme al Llenguadoc. Guillem

Bélibaste serà el darrer perfecte cremat, l'any 1321.

Hem quedat que parlaríem del Montsegur llegendari. Com sol passar, les llegendes que corren sobre

Montsegur fan més viva la realitat històrica i en molts casos hi ha un esforç extraordinari d'imaginació, que

tampoc molesta. La primera llegenda important, seriosa, sobre Montsegur pren volada en estudiar les ruïnes

actuals del castell. Una colla d'estudiosos occitans, una desena d'anys després de la Segona Guerra

Mundial, esperonats per l'obra de Rahn, comença a aixecar plànols basant-se en les parets existents, a fer

deduccions sobre la mateixa construcció. Al capdavant dels estudiosos hi ha un excel·lent historiador,

Fernand Niel, un dels homes que escriurà més sobre Montsegur al llarg dels anys, avui ja desaparegut. Niel

llença al món la seva teoria: el castell de Montsegur és un temple càtar. L'explicació no pot ser més clara:

«és un fet innegable. Quan un se situa en el punt adequat i mira cap a la direcció apropiada, es veu, segons

la data, que el sol surt exactament en aquella direcció. No es pot pensar en una casualitat: el fet és

intencionat». I segueix lligant caps: «si es recorda el simbolisme solar en la religió maniquea, Montsegur

haurà estat, des del seu origen, un temple maniqueu, o almenys ho podia haver estat».

Niel recorda, també, que el castell va ser edificat a petició de l'Església càtara, en el moment en què els

heretges estaven en la seva més forta expansió: els anys immediats anteriors a l'inici de la Croada. Niel

creu, doncs, que hi ha una voluntat càtara d'aixecar el seu propi temple, que el fan en forma de castell per

dissimular, però amb les essències d'un temple maniqueu. Llançada la teoria, comença la llegenda sobre el

valor religiós de Montsegur, punt que va agafant ressonància. Un poeta del país, Joe Busquet, fa un poema

sobre el sentit espiritual de Montsegur, i acaba amb aquestes paraules suggeridores: «fortalesa per als

vencedors, temple per als vençuts». René Nelli analitza les posicions de Niel i més aviat hi està en desacord,

però acaba amb un frase feliç: «si Montsegur no va ser un temple, mereixeria ser-ho».

Tota la teoria solar, excel·lentment desenvolupada per Niel, va caure als anys seixanta, quan es va

descobrir que les ruïnes actuals no corresponen al castell bastit per Ramon de Perella, sinó a un de data

molt més posterior. No hi va haver error en els càlculs de Niel; es va equivocar de castell. Potser no va tenir

present que gran quantitat de castells medievals es regien per una orientació solar, sense tenir res a veure

amb el catarisme. La teoria de l'orientació solar ma-niquea de Montsegur, avui dia ja no té cap rellevància.

Al seu moment va moure quantitat d'escrits i encara es pot contemplar, en llibres reeditats, el famós plànol

de Neil amb les alineacions sobre la sortida del sol, al solstici d'hivern. Però ara, l'assumpte està ja resolt.

Tanmateix queda la llegenda. I aquesta no és tan fàcil d'esborrar perquè comporta uns altres mecanismes

més subtils, poc rigorosos, més sentimentals. Feia goig de creure que Montsegur fos un temple més que un

castell. «Mereixia ser-ho.»

Neil es va equivocar, Otto Rhan va imaginar. Rhan era un jove post-romàntic, estudiant de Heidelberg,

que l'any 1929 decideix passar les seves primeres vacances al sud de França, fascinat pel catarisme, que ha

après en les aules. Durant tres anys tornarà als Pirineus, ja lliurat a la màgia dels càtars i de Montsegur.

L'any 1933 apareix el seu llibre Croada contra el Grial, que, donades les circumstàncies alemanyes del

moment, no mou gaire interès fora d'un cercle literari restringit. Serà després de la guerra —Rhan mor poc

abans de començar la guerra, probablement suïcidat, congelat als Alps— que les traduccions franceses de

l'obra donaran pas a unes grans especulacions, francament imaginatives. Rhan diu que un dia es trobava

regirant llibres a la Biblioteca Nacional de París quan «...em va caure a les mans un opuscle anomenat El

secret dels trobadors, on l'autor manifesta les seves sospites de les relacions que hi ha entre Montsalvat i les

ruïnes de Montsegur».

A Montsalvat els templers guardaven la preciosa relíquia: el Grial. Montsalvat i Montsegur per Rhan

tenen el mateix significat: quan et sents salvat, et trobes segur. Llavors, al llarg del llibre, hi ha un interès

clar a demostrar que Montsegur és el racó muntanyenc lògic per guardar el Grial; que el famós tresor que

els càtars guarden i dipositen a la gruta del Sabartès no és altra cosa que la relíquia; i que, certament,

Montsegur és el lloc on se celebrava la famosa «processó del Calze, l'Abac i la Llança, descrita per Cristià de

Troyes i Wolfram d'Eschenbach». Niel ens explica que la idea de Rahn no és pas cap novetat, ja que el

mateix Wag-ner en les notes al Parsifal, i altres autors francesos, havien fet notar la idea de situar el

Montsalvat als Pirineus. Niel, enamorat de Montsegur, acaba la seva opinió sobre l'obra de Rahn, amb

aquesta perla: «si Montsegur no fou el castell del Grial, no n'existeix a tot Europa cap altre que pugui en-

caixar millor amb les llegendes del Grial». Belperron no admet ni aquesta singularitat al Midi: «el problema

del Grial i Montsegur no és cap problema històric, sinó literari».

Evidentment. El llibre d'Otto Rahn, francament pesat, és un llibre imaginatiu, d'un romanticisme

caducat, l'obra d'un autor que s'enamora d'uns herètics i d'un paisatge i, literàriament, lliga noms i

llegendes, creant-ne una altra, que no sabem fins a quin punt s'aguanta avui dia, però que va crear molta

polèmica en els anys de postguerra.

Hem parlat de René Nelli. No va crear cap llegenda, però no va permetre que en morís cap; aquest occità

de Carcassona, també traspassat, fou un dels valors més preparats per mantenir ben viu l'esperit occità.

Fundador dels Estudis Occitans ja en una data tan llunyana com l'any 1946, ha estat un gran defensor dels

càtars, salvant els esquemes històrics que li convenien, basant-se en les llegendes que li esqueien. Mentre

mantingués el foc sagrat d'Occitània, tot li anava bé. És gràcies a Nelli que tenim coneixement de les

relacions de Montsegur i la parapsicologia. Potser millor que ho expliqui ell mateix: «en la regió de Lavelanet

es parla que els inquisidors perseguiren els heretges fins al Tibet. Un senyor de Lavelanet, en el subterrani

que hi ha sota el castell, es va trobar davant la imatge de tres tibetans. L'aparició va durar uns minuts... Un

jove, que conecta amb "esperits", va rebre a Montsegur, sorprès, un missatge en caràcters orientals, que

s'estan traduint». També parla d'uns llibres escrits en caràcters xinesos, trobats a Montsegur i després,

misteriosament, desapareguts.

Montsegur concilia avui dia l'interès d'historiadors i de molta altra gent que s'arriba fins al petit poble,

s'atura al Prat dels Cremats i puja cap al castell per mitjà d'un sender molt i molt fressat. Els motius de

visitar el castell avui dia són innumerables: el catarisme s'ha convertit en un reclam turístic per al Midi!

Però tant els turistes com la gent que pels volts de Sant Joan s'aplega al Prat dels Cremats —cada any amb

més quantitat— són moguts per les llegendes que envolten el pog. I no pas la menor d'aquestes llegendes, en

seguidors, és la que ateny aquest món especial de l'esoterisme.

Tots tenim de fer com René Nelli: que la gent s'interessi per Montsegur, sigui com sigui. Un cop dins de

la màgia del castell, pot passar molt bé que s'interessin per qui eren aquests càtars, què significava el

catarisme, potser arribaran a plantejar-se una nova visió sobre la Croada. Que es passi, sensiblement, de la

llegenda a la Història, de la ficció a la realitat.

Com altres vegades estem situats a mig camí del castell en ruïnes, tenint a la vista el Prat dels Cremats.

Probablement en el mateix sender per on segles enrera homes i dones càtars baixaren per darrera vegada.

En aquesta primavera, especialment humida, tot el paisatge apareix verd i clapat de les primeres flors

pirinenques: una pura alegria per a la vista. Però no pots deixar de pensar en ells i en tots els homes i dones

que han anat desfilant per aquesta història centrada en el Llenguadoc. Gent del país i de fora d'ell. Noms de

persones que s'estimaven la terra, altres noms que no van entendre mai res. Asseguts sobre una pedra,

sentim un ventijol suau que simplement fa moure l'herbei davant nostre: és com si l'aire desaparegut d'una

civilització brillant tingués el desig de ser-hi present; però aviat la calma torna a la carena: un miratge més del

gran somni occità.

UNA APRECIACIÓ FINAL

Costa deixar aquest Llenguadoc del segle xm tan ric de tota classe d'idees, tan ple de greus

esdeveniments que des del nostre pensament, ara que estem flairant l'entrada al segle xxi, ens semblen

profundament polèmics. La claror i la fosca d'un tros de la Història. Sap greu girar full definitivament.

Ens agradaria estendre aquestes darreres planes amb algunes apreciacions personals, ara que la

narració dels fets ha quedat enrera. Ens sembla, per exemple, que caldria fixar la nostra posició, per

insignificant que sigui, davant el per què es portà una repressió tan forta i exhaustiva per part de l'Església

contra unes comunitats d'un cert signe cristià. Per què aquests milers de cristians occitans a la foguera,

que ni a les Croades a Terra Santa, ni a la mateixa reconquesta hispànica mai no es va encendre contra l

enemic islàmic?

Un altre apartat molt interessant seria analitzar la real posició de Felip August, i amb ell la del Regne de

França sobre els fets del Llenguadoc. Entre els historiadors francesos i els occitans ens forneixen moltes

dades, però també, amb la seva manera apassionada de relatar-les, ens adonem que uns i altres silencien o

subratllen situacions. Aniria bé separar el gra de la palla.

I com aquests dos temes, per a un possible debat, molts més.

Però n'hi ha un que està arrelat dins el pensament català i aquest sí que ens agradaria encarar-lo. Es

tracta de plantejar el que en podríem dir el real domini català en les terres occitanes, l'exacta dimensió de

què vol dir, encara ara, la pèrdua del nostre territori a l'altre cantó dels Pirineus i de la renúncia del somni

català a Occitània. Tot això es pot resumir en una frase: els planys sobre el desastre de Muret.

Ens trobem davant d'unes realitats evidents: quan regires documentació occitana i llegeixes els noms de

les persones nascudes al Llenguadoc, de famílies arrelades al país —estem parlant sempre del segle xin— et

trobes, per exemple, que el bisbe que regia Montsegur es deia Bertran Martí. Que els noms de Mir, Pons,

Arnau, Ramon —Ramon!— són uns noms corrents en l'onomàstica occitana. Cognoms com Coma,

Brugaroles, Bola, Ferran, Coloma surten a dotzenes barrejats amb altres dotzenes de cognoms que també

els trobaríem si regiréssim la documentació de la Catalunya Vella. I amb els noms ens passaria el mateix.

Potser mai, com en aquells segles, la gent d'un cantó i de l'altre dels Pirineus no ha estat tan en

comunicació, en un contacte tan tranquil i mantingut. Molt més real que avui, amb les facilitats de

comunicació i l'afany turístic. Malgrat les dificultats orogràfiques, els homes i les dones d'un vessant i de

l'altre es coneixien i mantenien relacions que, tant en els senyors com en la gent del poble, acabaven creant

nexes familiars. Hi havia un pòsit romà, enlloc de la Gàl·lia tan desenvolupat com a la Narbonense, enlloc de

la Hispània tan desenvolupat com a la Tarraconense. Pòsit que havia desenrotllat, entre altres

característiques, una llengua quasi comuna. Arrels comunes que, al seu torn, havien creat una cultura

original, en la qual els trobadors i l'amor cortès humanitzaven un horitzó medieval, en general adust,

guerrer i fosc. Amb un centre d'irradiació occitana i una comprensió immediata Pirineus ençà.

Es veu clar, doncs, que en l'ordre lingüístic, literari, és a dir, cultural, hi ha unes afinitats gairebé totals.

No cal precisar més sobre per què les arrels occitanes i catalanes estan més pròximes que les franceses o les

castellanes. Deixem-ho en la mare Roma i en la simple proximitat. D'aquí, si se'n deriva alguna

consideració, és que compartim un bé, un atribut comú. Tot això no deu permetre pressuposar que una

part pugui sentir-se mestressa, dominadora de l'altra: no s'hi veu cap raó, ni històrica, ni actual (del segle

xin). Es podria filar prim i somniar: un país que fos la suma d'aquestes dues meitats podria arribar a

construir una entitat desitjable.

Tenim una realitat cultural, tenim un somni. Hi deu haver, però, quelcom més. Donem una mirada a la

situació política.

La Corona d'Aragó, i fruit de les arrels familiars catalanes, dominava una parcel·la important:

traspassada la serra de l'Albera, hi havia el que avui es coneix pels Comtats, és a dir, el comtat del Rosselló

i els pagi del Conflent i el Vallespir; i el comtat de la Cerdanya, sota la guarda altiva del Canigó. És aquesta

Catalunya Nord, com ara sol dir-se, denominació més que discutible, al nostre parer. Hi ha quelcom més: el

casament de Pere I amb Maria de Montpeller havia portat al comtat de Barcelona, la senyoria de Montpeller,

territori gens menyspreable. I més amunt, trobem Provença, on, per un altre casament, el de Ramon

Berenguer III amb Dolça de Provença, la casa de Barcelona havia incorporat el comtat de Provença als seus

dominis. No ens havíem introduït al Llenguadoc pròpiament dit, però l'encerclàvem.

Tenim una cultura, una realitat geopolítica i sempre continuarem mantenint el somni. Només que ens

adonem que el somni no és absolutament net: aquella pretesa unió per arribar a formar un sol país potser

ha deixat pas a un altre interès; més aviat sembla que el somni ha canviat la motivació afectiva, fins i tot

natural, per un cert desviament cap a la dominació d'una part a mans de l'altra. Hi ha un desplegament

estratègic que no es pot menysprear. Com si els nostres comtes-reis diguessin: si ja hi som, potser que

mirem d'arrodonir-ho. Ara del somni en direm expansió. I no hi ha res que impedeixi que també la poguem

considerar natural.

Una consideració sobre els dominis medievals. Hi havia dos sistemes per engrandir un territori propi: la

guerra i els casaments. El primer continuarà acreditat com a factible fins avui dia. L'altre és propi de l'Edat

Mitjana: el casament amb l'hereu portava com a dot el regne, el comtat, la senyoria. Així de fàcil. Tan fàcil

que potser anys després, pels mateixos procediments un regne, un comtat o una senyoria canviaven de mà.

Si Dolça va portar Provença a Catalunya, els casaments de les filles de Ramon Berenguer V, Margarida i

Beatriu, amb Lluís IX i Carles d'Anjou, respectivament, fonamentaren els passos decisius perquè el 1258

Provença entrés definitivament dins el mosaic francès, amb la renúncia de Jaume I a favor de Margarida: un

exemple de la inestabilitat d'aquestes senyories obtingudes per matrimoni. Alhora, vol dir que val la pena de

tenir uns assentaments més arrelats, si és que ens han de servir com a base d'operacions futures o de

justificació territorial.

Estàvem en el moment de l'expansió. Hi va haver un moment en què Alfons el Cast inicia una política

per tal d'obtenir influència prop d'uns quants senyors menors del Llenguadoc, donant-los suport en algunes

reivindicacions contra el senyor dominant, el comte de Tolosa. Però Ramon V va interpretar assenyadament

els actes d'aproximació catalana —que culminaren amb el vassallatge del vescomte de Carcassona i Besiers,

i el vescomte de Nimes— i va sortir a defensar el que era ben seu: el Llenguadoc. La fi del segle xn anirà

marcada per la guerra, o, més ben dit, les guerres, que mantingueren tolosans i catalans. Cadascú de-

fensant la seva zona d'influència. Però hi havia un senyor natural del Llenguadoc, i un altre, forà, que volia

expansio-nar-s'hi.

Les coses es mantingueren més o menys d'aquesta manera fins a arribar a Muret. El rei Pere I, que tenia

l'encant de les persones extravertides i arriscades, va tenir, pel joc dels esdeveniments, la més clara ocasió

de consolidar aquesta famosa expansió catalana al Llenguadoc: és el moment de Muret, quan tota Occitània

tenia posats els ulls en el rei de la Confederació Catalano-Aragonesa; quan tots els senyors occitans, amb el

comte de Tolosa al davant, havien retut vassallatge al comte de Barcelona. Era el cap d'un exèrcit que podia

deslliurar les terres meridionals d'uns invasors francesos: podia convertir-se en el cap d'alguna cosa més.

Però en aquest moment precís, Pere I va fallar, ens va fallar.

Després de Muret ja ni somni queda. Com a elegia literària podem parlar de Muret, de la pèrdua d'una

il·lusió, i podem fer els sirventès i els planys que calguin. Però recordem-ho: és una il·lusió nascuda i morta

en uns breus dies. Nascuda de la necessitat que tenia el comte de Tolosa que algú li tragués les castanyes

del foc; i morta per la desgràcia que va aplegar-se sobre el rei. Però, una petita anàlisi sobre què podia haver

succeït si hagués estat diferent el signe a Muret, planteja unes incògnites: ^hauria mantingut el vassallatge,

Ramon V?; << el rei de França, no s'hauria mogut del seu típic encarcarament quan es tractava dels afers

del Midi, davant d'una consolidació catalano-tolosana?; <<i els anglesos i l'emperador, haurien vist amb

bons ulls aquesta nova potència europea que anava a sorgir al sud d'Europa? Potser, ben mirat, tampoc

Muret era tan transcendent.

S'havia esborrat un somni, es va haver d'abandonar una expansió. Un cop resolt l'afer nupcial provençal

—abans esmentat— quedarà per un cantó Montpeller i per l'altre els Comtats, el Rosselló al capdavant. El

rei del seny, Jaume I, l'any 1258 confirma el Tractat de Corbeil, que els seus representants havien signat

amb el rei de França. No podem escriure aquí la llarga llista de les renúncies fetes pel Conqueridor, la

quantitat de comtats, vescomtats i senyories els drets dels quals són traspassats al que serà sant Lluís.

Amb aquesta signatura delegada s'hauria d'haver acabat amb qualsevol especulació. I la Corona d'Aragó ho

va entendre clarament així.

I durant molts anys, alguns d'ells de foscor catalana, però no tots, el país ho va acceptar tal i com el

Conqueridor ho havia deixat. Més tard, els francesos culminarien la seva invasió occitana: es quedarien amb

les terres d'enllà dels Pirineus, amb la complicitat del parent infiltrat. Es va perdre, i aquí sí que es pot

parlar de pèrdua, el comtat del Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i la meitat de la Cerdanya. Amb

una ràbia que encara ens dura.

Un parell de segles després arriba la Renaixença: un dels molts fills que sorgiren del romanticisme.

Podria haver tingut un pare pitjor. Però el romanticisme, que mira llargament enrera i s atura en l'horitzó

medieval, és un gran creador de mites. Els romàntics hi tenien la mà trencada. Hem de creure, doncs, que

és un fruit d'aquest desig de mitificar que s'arriba a escriure, i per tant a donar peu per a la polèmica, que a

Muret es van perdre «totes les possibilitats del domini sobre Occitània». I no és veritat: a Muret es va perdre un

primer pas d'una il·lusió —probablement com a somni i com a il·lusió ens ha estat servit pels mateixos crea-

dors dels mites renaixentistes— que no havia ni començat a caminar. No hi havia domini, ni, segons que

sembla, hi havia idea, en els nostres comtes-reis, de dur a terme aquest domini.

Ramon d'Abadal té la paraula: «estic absolutament en contra de l'opinió dels que parlen d'un Estat

Català-Occità com d'una aspiració que hauria presidit la política dels comtes i dels primers reis catalans,

aspiració política que sembla que volen fer creure que va començar amb Ramon Berenguer I i que s'hauria

enfonsat pel desastre funest de Muret. Tot això és una pura il·lusió moderna que mai havia crescut en

l'esperit dels comtes i dels primers reis catalans i que no ha pres cos fins arribar al segle xix amb la gran

efervescència de les Renaixences catalana i occitana».

La posició de Ramon d'Abadal és dura, però és clara. Interpretem que defensa per sobre de tot una

exigència de veritat històrica. Per sobre de sentimentalismes i, m'atreviria a dir, per sobre de sentiments i

tot. Però ni en el text extractat ni en la resta de l'article —als «Annals», l'any 1964— hi ha res que pugui

significar, ni de prop ni de lluny, cap rebuig de la Renaixença. Abadal pertany a una saga d'intel·lectuals

hereva directa de la generació que va portar endavant, gràcies a Déu, el moviment de la recuperació de la

identitat de Catalunya. Però potser ens vol dir que certes llicències poètiques o similars, que són

perfectament admeses i celebrades en la literatura, les hem de mirar de reüll i hem de bandejar-les des del

punt de vista de la Història.

Sincerament, creiem que no és un mal missatge.

Barcelona, Gelida, 1992

SUMARI

Llenguadoc, segle xm ........................................................................ 11

1. El marc ........................................................................................ 13

2. El país i la gent ........................................................................... 19

3. Les forces polítiques .................................................................... 27

4. L'originalitat occitana ............................................................. 41

El món religiós .................................................................................. 49

1. Els problemes de la religió catòlica ............................................. 53

2. Les heretgies medievals ............................................................... 67

3. Els ordes mendicants .................................................................. 75

4. La inquisició ........................................................................... 81

El catarisme ...................................................................................... 91

1. Antecedents ................................................................................. 95

2. Els fonaments religiosos .............................................................. 103

3. L'església dels Bons Homes .................................................... 113

4. La implantació social................................................................... 127

5. El catarisme a Catalunya ............................................................ 149

La croada .......................................................................................... 159

1. Els preliminars ............................................................................ 163

2. La campanya de 1209 ................................................................ 171

3. Simó de Montfort, cap de la croada ............................................. 181

4. Muret ........................................................................................... 199

5. Els protagonistes surten d'escena ............................................... 213

6. La croada s'acaba, el catarisme també ........................................ 231

7. Montsegur com a cloenda ............................................................ 243

Una apreciació final........................................................................... 259

Bibliografia ........................................................................................ 267