Edmondo De Amicis Els dos primers dies d’escola

El primer dia d’escola Dilluns 17.- Primer dia de classe! Han passat com un somni els tres mesos de vacances gaudides al camp. Aquest matí, la mare m’ha dut a l’Escola Baretti per inscriure’m al tercer elemental. Jo encara pensava en el camp i caminava de mala gana. Una multitud de noiets omplia els carrers que desembocaven al voltant de l’escola; les dues llibreries més properes eren plenes, ja que els pares dels escolars hi compraven carteres, llibretes, plomes, llapis... A la mateixa porta de l’escola, s’hi amuntegava tanta gent, que el bidell, ajudat per alguns policies, ha hagut de posar ordre. En acostar-m ́hi, algú m’ha donat un copet a l’espatlla; m’he girat i m’he trobat amb el meu antic mestre de segon, rialler, simpàtic, amb el seu cabell ros i rinxolat, que m’ha dit: -Què, Enric, sembla ser que ens separem per sempre! Jo bé ho sabia prou, però, això no obstant, les seves paraules m’han dolgut. Obrint-nos pas amb dificultat, la mare i jo hem entrat. Senyores, cavallers, dones del poble, obrers, oficials, criats, tots agafant

de la mà nens i nenes carregats amb llibres i altres estris escolars, omplien el rebedor i les escales; se sentia una remor com la que fa una multitud quan surt del teatre. He tornat, amb alegria, a veure aquell llarg passadís del pis inferior, amb les set portes de les set aules, per on vaig passar cada dia durant tres anys. Les mestres anaven i venien enmig de la gentada, i la que va ser la meva professora de primer superior m’ha saludat tot dient: -Enric, enguany vas al pis de dalt i ni tan sols et podré veure entrar o sortir! I m’ha mirat amb tristesa. El director estava envoltat d’algunes senyores, que li parlaven totes alhora, demanant-li lloc per als seus fills, i, per cert, m’ha semblat que la seva barba tenia més pèls blancs que l’any passat. He trobat alguns companys més grassos i més alts del que eren a final de curs; al pis de sota, on ja tothom ocupava el seu lloc, he vist alguns petitons que es resistien a entrar a l’aula, però els seus pares els hi obligaven per la forç a, i, tot i així, n’hi havia que s’escapaven després d’asseure’s als bancs; d’altres, en veure

sortir els pares, es posaven a plorar, i així els obligaven a tornar, amb la qual cosa la professora es desesperava. [...] A les deu del matí, tothom ja estava col·locat a la seva secció; a la meva, hi havia cinquanta-quatre alumnes, i d’ells, només quinze o setze eren antics companys de segon [...]. Que trista que m’ha semblat l’escola, en recordar els boscos i les muntanyes on acabava de passar l’estiu! Fins i tot he recordat amb pena el meu antic mestre, tan bo, que sempre reia amb nosaltres; tan petit que semblava un company més, i em sabia greu no tenir-lo allà, amb el seu cabell ros tot embullat. El nostre professor actual és alt, afaitat, de cabell gris, és a dir, amb alguns pèls blancs, i té una arruga recta que sembla que li talli el front; la seva veu és ronca i ens mira fixament, fixament, l’un després de l’altre, com si volgués llegir el nostre interior; i no riu mai. Jo m’he dit: “Avui és el primer dia. Nou mesos per endavant! Quants treballs, quants exàmens, quanta feina!” Sentia una vertadera necessitat de trobar la mare a la

sortida i he corregut a fer-li un petó. Ella m’ha dit: -Ànim, Enric, estudiarem junts les lliç ons! I he tornat content a casa. Ara no tinc el mateix mestre, aquell tan bo que sempre somreia, i no m’ha agradat tant aquesta classe com l’altra. El mestre Dimarts 18.- Des d’aquest matí, també m’agrada el nou mestre. Durant l’entrada, mentre ell preparava les seves coses, anaven traient el nas per la porta de l’aula alguns dels seus alumnes del curs passat per saludar-lo: -Bon dia, senyor mestre; bon dia, senyor Perboni. N’hi havia que entraven, li donaven la mà i se n’anaven. Es veia que l’apreciaven i que els hagués agradat continuar amb ell. Ell els responia: “Bon dia”, i també els donava la mà, però no en mirava cap; s’estava seriós, amb l’arruga al front, el rostre cap a la finestra, mirant el teulat de la casa veï na, i semblava que aquelles salutacions, en lloc d’alegrar-lo, li feien pena. Després ens mirava, ara l’un, ara

l’altre, molt fixament. Ha començ at a dictar, passejant entre els bancs, i en veure un noi que tenia la cara molt vermella i amb molts granets, ha deixat de dictar, li ha agafat la barbeta i li ha preguntat què tenia; li ha tocat el front per veure si tenia febre. Mentrestant, un noi s’ha posat dret sobre el banc i ha començ at a fer ximpleries. De sobte el mestre s’ha girat, com si ho sabés, i el noi s’ha assegut, esperant el càstig, vermell com un tomàquet i amb el cap cot. El mestre s’hi ha apropat; li ha posat una mà sobre el cap i li ha dit: -No ho tornis a fer. Ni un mot més. Ha anat a la taula i ha acabat de dictar. Quan ha estat, ens ha mirat un instant en silenci i tot seguit, amb veu lenta i, encara que ronca, agradable, ens ha dit: -Escolteu: hem de passar junts un any. Procurem passar-lo el millor possible. Estudieu i porteu-vos bé. Jo no tinc família. Vosaltres sou la meva família. [...] No tinc en el món ningú més que vosaltres; no tinc cap altre afecte ni cap altre pensament. Heu de ser els meus fills. Us aprecio, i cal

que m’aprecieu. No vull haver de castigar ningú. Demostreu que teniu cor; la nostra escola serà una família, i vosaltres sereu el meu consol i el meu orgull. No us demano promeses de paraules, perquè estic segur que en el vostre fons ja ho heu promès; i us ho agraeixo. En aquell moment ha aparegut el bidell per dir que s’havia acabat l’hora. Tots hem abandonat els bancs, lentament i en silenci. El noi que s’havia posat dempeus en el banc s’ha acostat al mestre i li ha dit amb veu tremolosa: -Perdoni’m! El mestre [...] li ha contestat: -Està bé.

L’autor i la seva obra

Edmondo De Amicis va néixer a Oneglia (Itàlia) el 1846 i va morir a Bordighera el 1908. Va ser militar, escriptor i periodista, i va assolir l’èxit amb el llibre Cor (1886), del qual, en dos mesos i mig, se’n van arribar a fer 41 edicions. El 1896, se n’havien fet 197 edicions i s’havia traduï t a 40 llengü es. D’Amicis va recórrer tot Europa i va escriure les seves experiències en els llibres Espanya (1873), Holanda (1874), Records de Londres (1874), Marroc (1876), Constantinoble (1878) i Records de París (1879). Destaquen també Els amics (1883) i Novel·la d’un mestre (1890).

Comprensió

1. 1) Quin dia començ ava l’escola, fa més de cent anys? Per què creus que era així? Si poguessis, quan faries que comencessin les classes? Per què?

2. 2) A quina hora es pot dir que ja estaven col·locats tots els alumnes?

3. 3) Quants alumnes hi ha a la classe de l’Enric?

4. 4) Quina impressió treu l’Enric del seu nou mestre el primer dia de classe? Per què?

5. 5) Quina és la impressió que té del mestre el segon dia de classe? A què creus que s’ha degut el canvi?

                     

 Edmondo De Amicis, Cor. El fragment reproduit és una traducció lliure de l’edició feta el 1969 pel Círculo de Lectores, S.A. Barcelona.  Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.