ELS EFECTESDE LA BARBÀRIEL'atemptat contra Charlie bebdo obre un debat sobreels límits de la llibertat d'expressió i l'autocensuraText Lina María Aguirre-Jaramillo / Eudald Coll

Nombrosos il·lustradors van referir-se a l'atemptat de París en els seus dibuixos. En aquesta pàgina, l'obra de Jim Morim, del Miami Herald.

♦ Reportatge ♦

El terrible atemptat terrorista a la redaccióde Charlie Hebdo va provocar la reacció de diferentsmitjans de comunicació: alguns van publicar lescontrovertides portades del setmanari satíric,mentre d'altres trobaven diferents arguments perno fer-ho. Aquests últims han estat, des d'algunssectors, acusats de covards però, on és la líniaentre posar en risc la vida d'un mateix i lasolidaritat professional?

En un capítol del llibre Fragile Glory, elperiodista i reconegut excorresponsal aParis del NewYork Times, Richard Bern¬stein, analitzava el sentit i les implicacionsde l'humor en les relacions que els ciuta¬dans estableixen entre ells i amb la resta

del món. "El tipus d'humor francès va

dirigit a altres, ataca les imbecil·litats de lagent al voltant de l'humorista", afirmava."Evidentment -prosseguia— és agressiu,un humor que brolla molt més enllà de lavora de la simple hostilitat. Es un humorde burla, desdeny, absurd, exageració".

Bernstein examinava, així, el pes en la so¬cietat francesa de comediants com MichelColucci o Thierry Le Luron. Això, en un

pais on la bande dessinée, tal com es coneixla tira còmica, té una posició de cultenacionaT'en el qual l'atracció cap a allògrotesc, allò ridícul, allò absurd i cruel es

barreja amb els objectes (...) més ordinarisi tendres".Bernstein no ho mencionava,encara que podria incloure en la narracióel caricaturista Daumier, el qual agosara¬dament va pintar el rei com una pera, fetque va suposar-li ser enviat a presó el 1835.

Així doncs, la sàtira "a la francesa" és un

element crucial en les nocions de valors id'humor d'aquest país, un fet que cal teniren consideració al repassar les reaccions dela premsa internacional pel que fa a l'atacterrorista que, el 7 de gener, va patir laredacció de Charlie Hebdo.

I és que, arran d'aquells fets tràgics, s'haobert un debat sobre la natura i l'abast del'humor en la premsa en contraposició

REPORTERS SENSE FRONTERES VA ENCORATJARELS MITJANS A REPR0D0IR LES POLÈMIQOESPORTADES, PERÒ MOLTS NO VAN FER-HOamb les sensibilitats de diferents comuni¬

tats, en particular musulmanes, en el con¬text de la llibertat d'expressió. "Aquellsque comenten mitjançant la sàtira sónparticularment valents, més encara que elsque despleguen arguments. El ridícul ésl'arma més feridora i devastadora.Arriba a

parts de la psique política i personal que laraó no pot tocar. És una de les armes més

efectives de la democràcia, i el preu quepaguen aquells que l'empunyen és algunesvegades tan alt com qualsevol altre",escrivia el periodista Simon Jenkins a TheGuardian poc després de l'atemptat.

Però què passa quan s'assenyala la sàtiracom a desencadenant de respostes violen¬tes? En aquest sentit, el passat 22 de gener,i també al Guardian, h periodista NatalieNougayrède cridava l'atenció sobre "el

perill d'abandonarel dret a ofendre"

per part dels que,tot i declarar-se

ideològicament lli¬berals, retrocedeixende puntetes quan

l'ofensa prové de grups religiosos, siguinextremistes o no, per expressions humo¬rístiques que no n'amaguen l'orientació,indiscutiblement anticlerical en el cas deCharlie Hebdo, tot i que no "racista o anti-musulmà", subratllava Nougayrède.

És fonamental distingir la natura de l'hu¬mor, per virulent que aquest sigui: és una

Capçalera 7

• Reportatge •

tècnica intel·lectual de conflicte, no una

causa de terrorisme. En un editorial pos¬terior a l'atemptat compartit per diferentsdiaris europeus, es recordava que si unasocietat és seriosa sobre la llibertat, "ha dedefensar el flux lliure de paraules lletges,fins i tot de sentiments lletjos", fins i tot ala manera estrident de l'ofensa anticlericalradical arrelada a França, que sempre s'haburlat de diferents aspectes del cristianis¬me "i mai ha vist cap raó fonamentada permostrar més deferència cap a altres devo¬cions" en línia amb un secularisme que va"de la mà amb la concepció de ciutadaniafrancesa", i on el tabú de la blasfèmia és un

més, susceptible de ser qüestionat.

Cal recordar que, al setembre de 2012,

quan el govern francès es va posar en aler¬ta i va tancar diverses seus internacionals

per la publicació d'una edició de CharlieHebdo amb portada i altres contingutsconsiderats insultants —incloent-hi una

ficades, ridiculitzades lliurement". Coma colofó, el periodista de Charlie Hebdo,Laurent Léger -un dels supervivents del'atemptat—, va assegurar a la cnn que "elpropòsit és riure.Volem riure davant decada extremista".

LA DISJUNTIVAAmb tot, malgrat aquesta defensa dela llibertat d'expressió assumida per latotalitat de les empreses periodístiquesinternacionals, molts mitjans europeus inord-americans es van trobar, arran del'impacte de l'atac terrorista, davant ladisjuntiva de reproduir o no les imatgescontrovertides de Charlie Hebdo.

El dia després dels atemptats, Reporterssense Fronteres (rsf) va encoratjar elsmitjans de comunicació que publiquessinles caricatures del setmanari satíric com

a resposta a l'atac terrorista. "Tot el gremiestà de dol. Però la

representació de Mahoma, la portada nova ser reproduïda. Una imatge, a més, queva ser jutjada com a "provocadora" perautoritats del món musulmà. En canvi, a

molts països europeus, els diaris o websvan reproduir, per solidaritat, la portadadel setmanari. A Gran Bretanya, en canvi,The Independent va ser l'únic dels gransdiaris que ho va fer en la versió en paper.The Guardian la reproduïa al web, mentreel Daily Telegraph optava per reduir-nela reproducció, perquè no hi aparegui lafigura del profeta. Unes decisions que nohan estat exemptes de crítiques.

VALENTIA 0 HIPOCRESIA?En el cas dels diaris editats a Madrid i

Barcelona, la cobertura de l'atemptat tantel dia després com les jornades següents vaser força important.Tanmateix, La Razónva ser l'únic diari de gran tirada de l'Estatespanyol que va publicar a la portada unade les polèmiques portades del setmanarisatíric. Mentre la majoria de rotatius apos¬taren per il·lustrar la notícia de l'atemptat,amb la coneguda imatge del policia, ferit iestirat al mig del carrer, que era abatut perun dels terroristes.

Evidentment, donada la gravetat dels fets,la cobertura no va limitar-se a l'endemà.Al seu bloc, l'estudiant de periodismeMartín González analitzava (sota el títolCobertura del Charlie Hebdo en España)com havien informat els diaris entre el

AL to te, EL DIRECTORI L'EDITORAVAN EVIDENCIAR POSTORES OPOSADES SOBRELA NECESSITAT 0 NO DE POBLICAR LES PORTADES

caricatura del profeta Mahoma despullat-molts mitjans internacionals i fonts go¬vernamentals criticaren "l'excés" com una

provocació irresponsable i estúpida. Eldiari Le Monde, en canvi, va advertir queles religions "poden ser analitzades, cri-

llibertat d'informa¬ció no pot desdi¬buixar-se enfront la

barbàrie, ni cedir alxantatge d'aquellsque ataquen la nostra

democràcia i els nostres valors democrà¬

tics", assegurava I'rsf en un comunicat.

Tot i així, la resposta va ser ben diversa.Als mitjans de comunicació dels païsosmusulmans, on l'Islam prohibeix la

8 Capçalera

♦ Reportatge •

UN SÍMBOL arraconatEl setmanari satíric havia patit nombrosos problemes econòmicsEl setmanari satíric Charlie Hebdo neixel 1970, i és hereu directe del tambésatíric Hara-Kiri -censurat pel govern

després d'una portada sobre la mortde Charles de Gaulle-, i en general dela rica tradició satírica a la premsa fran¬cesa. A la primera meitat dels setanta,posterior al gaullisme conservador i alMaig del 68, Charlie s'erigeix en símbold'una nova societat francesa contesta¬

tària, laica, en què la crítica i la llibertatd'expressió són al centre del debat.Les caricatures sense tabús i la sàtira

cap a totes les direccions -polítics,jutges, banquers, líders religiosos- dedibuixants com Wolinski o Cabu, es

converteixen en companys de viatge de

A INICI DELS SETANTA,ES VA ERIGIR EN EL

SÍMBOL D'UNA NOVA

SOCIETAT FRANCESA

CONTESTATÀRIA I LAICA

tota una generació. Però, tot i vendre150.000 còpies setmanals, els balançosno quadren, i el 1981 Charlie acaba tan¬cant. No tornarà a aparèixer als quioscsfins al 1992, això sí, amb disseny i ànimagairebé idèntics als de la revista que ha¬via abaixat la persiana onze anys abans.Després del retorn, finançat en gran

part de la butxaca dels membres de larevista, s'estabilitza, amb una quota delectors sensiblement inferior a la dels

80, si bé sòlida, fins que el 2006 publicales vinyetes de Mahoma, i entra en unnou capítol. Les denúncies judicials delsanys noranta i de l'última dècada de po¬lítics o de l'Església, tot i que continuenpresents, deixen pas a amenaces i atacsde caràcter fonamentalista.

&• Bl

CHARME HEBDOS\tihmecmnAir...

CHARLIE HEBDOBB»— Bhft

CHARLIE HEBDO

Algunes de les portades del setmanari irreverents amb la religió

La seu comença a ser fortament vigiladaper la policia i alguns dels integrantsrequereixen escorta personal. L'ambientde creixent pressió s'escenifica ambl'acomiadament d'un dibuixant acusat

d'antisemitisme pel llavors director,Philippe Val, en contra de l'opinió depart de la redacció. Mesos més tard, el2009, Val deixa el càrrec després d'haverliderat Charlie durant 17 anys. El 2011, laseu pateix un greu incendi, fruit d'unatac amb còctels molotov, després depublicar un número anomenat ChariaHebdo, en què s'il·lustrava Mahoma coma redactor en cap de la publicació. I, desde 2013, el director de Charlie, Charb,assassinat en l'assalt del 7 de gener,

figurava a la llista negra d'AI-Qaida.Mentrestant, la revista, ja un rara avismediàtic en una societat mancada de

l'espurna objectora i irreverent d'altrestemps, perd progressivament lectors,llastrada també per l'augment d'un 25%del preu el 2010. Com a publicació, hapatit sempre la comparació amb el set¬manari satíric Le Canard Enchaîné, mésconegut i exitós, més centrat en la inves¬tigació, però sovint menys cru i no tanpolèmic com Charlie, si bé el Canardha resistit millor el pas del temps i és un

protagonista en el panorama mediàtic.

Per a Charlie, en canvi, l'arribada de ladècada actual implica noves estretorseconòmiques, i, al novembre de 2014,llança una crida a donatius, després deperdre 150.000 euros en dos anys. Finsa l'atemptat, té una tirada de 50.000

exemplars, no té publicitat ni accio¬nistes externs -per voluntat pròpia-,ni subvencions -perquè el Ministeride Cultura mai les hi ha concedit. Tot

i això, després de l'atac, el govern hadesbloquejat un milió d'euros per asse¬

gurar-ne la supervivència. A més, als setmilions d'exemplars venuts del número"dels supervivents" s'hi sumen 190.000abonats -en tenien 7.000 a final de 2014-,

i nombroses donacions a través del seu

web, que encara recull fons.Tot plegat, ha elevat la recaptació perdamunt dels 10 milions d'euros, confor¬tant la viabilitat econòmica de Charlie,

almenys a mitjà termini. Ara falta veure siaquesta solidaritat massiva sedimentaráen un seguiment major de la revista, otornarà a les penúries d'una revista míti¬ca, però arraconada, que perdia ressò. Isi la redacció serà capaç de recomposar-se després del xoc viscut, en què a mésva perdre algunes figures cabdals. Ç

Albert Lladó Romero

Capçalera 9

• Reportatge •

WBOTlf íBBPEtOç£0 oesesióMK# 9^(2-9-

ÔJE MOLES^GiSlA,

, \SMEÍMOLO

AM!,

MOW^lW*'■mo. la Moiia'AEM NU ?EPL5PlCÛCOM iWTSEHfcS«te-MAtiOMA-lOEeMpçOCAgpai\|I-TAM&ïï£^ miles <k-i>e&-

EM ESPASA, ew L0S9O, POPúAS 1(2.<*.lA CARCEP POR MOEA(2TE ¿Í. Lu (Z£-uêrîn cArOùcA- 43 3. HS3 chistes

'

WAOASOSPESPOÈS, ESOHACAM"BIACQ-

iOS VABTÉtS COM tOS^\ f^jKLvsCRISTIANOS wqbioUJdjggMATflMQS a- WADIE ! 7

'un crtisrtCOM la MPÔEMESASJftNTflÇ*'\iMO dkESTúS

&IW\A8PASÍE CMAP-E.,pigecrOR /«,"OlAPUE

HE&PCf

- "UíW&ECOMfi-MIAÇ. HASTA ÛJE EL·ISIAM ESTÉTAM8ANAU2APÛ COMO

id cmoùasN\ov>

<iS^!

tflecASARvA GoM1 É^SiMOiOHO-

1 &LE(2A MOTADO„ vlf»

VPtOTO

UAW2ÍA GUe APPO-VlPCMAdPAPAPevMS-TAOCAP- LA PENA

•No seu cMfcuei » ihi0\MO PODAOS TOLE- ««fie-BAPesioriESíAM /,^0E:ENTRE MOSOTfóS ! /NVJOS'.

\MOft)9E-MS OOMMi-

■*- — ,le:•^V i WW OJE

'DE^oweelqSíJ-Svl PAÍS!

SI PPOTES-HW RX2 *1 AfTAOVJE^"CrtAPME HEfepCfib(2a\jE lo lepas^VEZeMOlAMPO&MVE2.ÍEfO(2GUEmSIPM& PAPA (WSYÑTCAP2.-W IAOÇMOm

SA-wrASQUE

HA&ÍA DMNGNtóNNcCHISTESsoBpe

6PNTBCOMOTü-

Historieta d'Albert Monteys publicada a Orgullo y Satisfacción (www.orgulloysatisfaccion.com), mensual digital dedicat a íhumor.

8 i el i6 de gener."En general—afirmaGonzález—, durant el període analitzat, lamajoria de l'espai en les portades va serdedicat a l'atemptat (mitjana d'un 52%),tot i que el dia de l'anunci de les eleccionscatalanes la cobertura va baixar fins a tan

sols un 13%".

En la seva anàlisi, però, Gonzalez noabordava la decisió o no de reproduir lespolèmiques portades. Qui sí que ho feiaera Javier Pérez de Albéniz, crític de tele¬visió, qui al seu bloc (El descodificador)de Vanity Fair, criticava en un apunt (Totssom Charlie Hebdo?) algunes portades ieditorials de l'endemà de l'atemptat.

Pérez de Albéniz carregava contra lahipocresia d'alguns rotatius madrilenys

conservadors, concretament 1 'abc i LaRazón. El diari dels Luca de Tena va dedi¬car la portada del 8 de gener a l'atemptatamb la imatge del policia que va ser abatuti amb un titular a tota pàgina (Ataque a la

la verge per publicitar-se", concretamentla Macarena."Què té la Macarena que no

tingui Mahoma?", es preguntava el críticde televisió.

ELHllFFIHGlON POSF 0 BllZIfEEO REPRODUÏRENLES PORTADES MENTRE LA CNN, FOX 0 NBC"DESCRIVIEN" EE QUE HI SORTIAlibertad) i un editorial contundent (Salvajeamenaza a la democracia y a la libertad deexpresión) en què es demanava mà duracontra l'amenaça jihadista. Pérez de Al¬béniz recordava, però, com un any enrereyabc havia carregat contra la revista satí¬rica Mongolia per "utilitzar una imatge de

Respecte al diaridirigit per FranciscoMarhuenda, -que va

publicar en portadauna de les polèmi¬ques caricatures deCharlie Hebdo sobre

un fons negre i amb un titular En defensade la libertad de expresión-, Pérez deAlbéniz criticava que anys enrere aquestacapçalera havia carregat en un editorialcontra la també polèmica portada d'El

Jueves de l'estiu del 2007, en què aparei¬xien els llavors prínceps d'Astúries en

10 Capçalera

♦ Reportatge •

^ O

TAN PERILLOS ES L'HUMOR?w w

L'any 2014,135 periodistes van ser mortsmentre exercien la feina. La majoriacobrint conflictes armats en llocs com

Síria o l'Iraq. Aquest 2015, va sotragar-nos l'assassinat, brutal, dels principalsintegrants de la redacció de CharlieHebdo. Malgrat que aquestes videsvalen el mateix que les de totes lespersones que sofreixen la violència dela guerra, la mort de cinc dibuixants i

NOMBROSOSCARICATURISTES HANESTAT PERSEGUITS,DETINGUTS,APALLISSATS,TORTURATS O MORTS

tres redactors de la irreverent revista

francesa ha commocionat França i elmón, perquè hi ha una gran distànciaentre l'ofensa (fer uns dibuixets) i elcàstig (afusellament salvatge).Aquest, però, no és el primer episodide violència contra ninotaires, profes¬sionals encarregats d'explorar ambenginy, humor i un pèl d'inconsciència,els difusos límits de la llibertat d'ex¬pressió... si és que existeixen, els límitsi la llibertat d'expressió. Nombrososcaricaturistes han estat perseguits,detinguts, apallissats, torturats o morts,i no cal furgar en la història per trobar-ne casos a cabassos, com el de Rayma,veneçolana amenaçada i acomiadadadel seu diari el 2014; Sabaaneh, palestídetingut el 2013 i incomunicat durantmig any a Israel; Raslan, detingut i as¬sassinat el mateix any per les autoritatssirianes; Ferzat, a qui els sicaris d'El As¬sad van trencar les mans el 2011; Gued-dar, condemnat el 2010 a tres anys de

presó per caricaturitzar el rei marroquí;Glauco, tirotejat el 2010 a Brasil...A casa nostra també hi ha una llargatradició de repressió i violència contrala premsa satírica. Això sense comptarla barbàrie de la Guerra Civil, inau¬

gurada amb l'afusellament de RamonAcín pels feixistes i l'assassinat deldirector d'El Be Negre, Josep MariaPlanes, a mans de la FAI, l'estiu de 1936, iclausurada amb els dibuixants MéndezAlvarez, Gómez Carreras, Bluff, i l'edi¬tor de la revista La Traca, Vicent Mi¬quel Carceller, afusellats a Paterna el1940. Altres, com Robledano, Martínezde León o Helios Gómez, també forencondemnats a mort pel franquisme, sibé se'ls va commutar la pena.Recordem que, el 25 de novembre de1905, més de 300 oficials de l'exèrcitassaltaren la redacció de Cu-cutl,emprenyats perquè havia satiritzat laincompetència militar espanyola, llar¬gament acreditada a Cuba i Filipines.El 1933, els escamots d'Estat Catalàdestrossaven la impremta NAGSA on

s'imprimia El Be Negre, que havia fetbrometa sobre Miquel Badia. El 20 desetembre de 1977, una bomba esclatavaa la porta d'El Papus, arrancant la vidadel conserge Juan Peñalver. Reivin¬dicada per grups feixistes, mai es vaesclarir el cas, i encara avui no es potaccedir als documents de la investiga¬ció... si és que n'hi va haver.Tan perillós és l'humor? Cal fer pagartan cara una rialla? Humilment, propo¬so que parin de buscar els límits del'humor i de la sàtira, per plantejar-nosseriosament de posar límits a la intole¬rància, la violència i l'horror.

Jaume Capdevila, KAPNinotaire

una explícita postura sexual i que va sersegrestada pel jutge de l'Audiència Na¬cional Juan del Olmo per un presumptedelicte d'injúries a la Corona."La llibertatd'expressió té uns límits: la dignitat morali les lleis. No és necessari denigrar l'altreper fer ironia o sàtira, i menys encara quanel que s'està buscant és qüestionar un delspilars de la democràcia", deia llavors l'edi¬torial de La Razón."Què té la Coronaque no tingui Mahoma?", es preguntavade nou Pérez de Albéniz.

DIVISIÓ ANGLOSAXONAD'altra banda, als Estats Units, mitjanscom BuzzFced, Vox, Reddit i el HuffingtonPost van reproduir les portades, mentreque la majoria de cadenes de televisió,com la cnn, la Fox o I'nbc, es limitaven a

"descriure" el que apareixia a les portadesde la discòrdia.

Una fotografia de l'editor assassinat, Stép¬hane Charbonnier, amb la imatge on es

parodiava la pel·lícula Intocable i en la qualapareixia un jueu empenyent Mahoma enuna cadira de rodes, va ser recuperada delsarxius d'Associated Press (ap).EI britànicTheTelegraph, el NewYork Daily News i lacnn van publicar la fotografia en qüestió,encara que amb la imatge de Mahomaborrosa.

El director executiu del Washington Post,Martin Baron, va afirmar que mantindriaels principis editorials d'evitar material"que és directament, deliberadament oinnecessàriament ofensiu per als membresde grups religiosos", mentre que l'editoren cap de l'us4 Today, David Callaway, vaanunciar que, en resposta a l'atac, proba¬blement tan sols publicarien els dibuixosd'altres caricaturistes.

Per la seva part, Philip Corbett, editorassociat del NewYork Times a càrrec delsestàndards editorials, va afirmar que eslimitarien a fer descripcions de les cari¬catures controvertides i que, amb això,"donarien suficient informació al públiclector".

Capçalera 11

• Reportatge ♦

De nou a Londres, el Guardian, com

altres diaris britànics, va reiterar que, toti que donava suport al dret a existir i a lacontinuïtat de la publicació francesa (ambdiners i insígnies commemoratives po¬sades a la venda per aportar fons d'ajuda)tampoc no publicaria les seves caricaturesper estar fora del seu criteri editorial.

No obstant això, el Washington Post va

publicar, el 8 de gener, un editorial criti¬cant fortament la manca de consistènciadels mitjans occidentals en defensa de lallibertat d'expressió, acusant-los d'"auto-censura per evitar ser blanc de militantsislamistes", i ràpidament va reproduirimatges de Charlie Hebdo en les seves pà¬gines d'opinió, així com entre les notíciesquan es va conèixer la portada de la moltesperada "edició dels supervivents", queva sortir al carrer el 14 de gener.

El Wall StreetJournal també va publicarles portades, enmig de la seva anàlisi delsprincipis que estaven en joc. La discussióestava servida: per què diaris com TheGuardian i el NewYorkTimes refusaven de

"ELS BRITÀNICS SÓN ELS PITJORS COVARDS",CRITICAVA EL PERIODISTA NICK COHEN DAVANTL'ACTITUD TEMOROSA DE LA PREMSA DEL SEO PAÍS

Baquet, es va mantenir ferm en la decisióde no publicar les imatges, fins al puntd'embrancar-se en una discussió pujadade to a Facebook amb el professor MarcCooper, de la Universitat Southern Ca-

lifornia-Annenberg,que va escriure-lidient que aquellaactitud era una

"completa covardia".Baquet va titllar-lod'"estúpid".

fer-ho? El primer, tot i que el seu director,Alan Rusbridger, va insistir que cadamitjà ha de respondre amb veu pròpia, vaincloure la portada del primer exemplardesprés de l'atemptat amb l'advertènciaque podia ser considerada ofensiva.

Al NewYork Times aquest debat va provo¬car una divisió interna: el director, Dean

També, Margaret Sullivan, l'editora públi¬ca del diari, va escriure sobre el debat i decom estava suscitant l'allau més gran demissatges en la història de la seva columna.Va exposar el desacord amb Baquet enometre la imatge de la nova portada deCharlie Hebdo, explicant que el seu valornoticiós era indubtable i que el públic del

A l'esquerra, il·lustració del dibuixant nord-americàRob Tornoe. A dalt, l'homenatge de l'il·lustadorSasha Kumar.

-/oriooei @robtornoe

12 Capçalera

♦ Reportatge ♦

NewYork Times "no hauria d'haver anat

a un altre lloc a buscar-la". Sullivan hadeclinat parlar per a Capçalera, si bé hademanat que sigui conegut el seu punt devista, queja va exposar als articles del 8 idel 14 de gener.

El debat ha continuat amb intents d'ex¬

plicar les decisions difícils de la premsa.Així, en un article de l'n de gener signatpel professor Roy Greenslade —un dels

experts de mitjans més reconeguts de laGran Bretanya i professor de Periodismea la City University de Londres— al Guar¬dian, aquest afirmava que "la llibertat està,o ha d'estar, moderada per la responsabi¬litat", defensant així la resposta que cadamitjà ha de donar segons les seves "nor¬mes culturals". Ara bé, a quines nomes esrefereix un diari com The Guardian, que

proclama ser un mitjà global en línia? Enles mateixes pàgines, el periodista políticNick Cohen replicava dient que "elsbritànics són els pitjors covards", per havercedit a última hora davant la mordassa queel terrorisme busca imposar.

La premsa europea, però, tot i que enmolts casos va optar per no publicar lespolèmiques portades, sí que en la sevagran majoria va reproduir les imatges delnúmero que va sortir després de la tragè¬dia, conegut com el "dels supervivents", el1.178, i que, amb una tirada de cinc mili¬ons d'exemplars, va ser acollit amb fervorper la ciutadania.

ATACS I CENSURAAmb tot, ja fos per la reproducció d'aquellnúmero especial o per les caricatures mésantigues, alguns mitjans van patir-ne lesconseqüències. Prova d'això és que, unasetmana després de l'atemptat, Reporterssense Fronteres va denunciar la censura i

les agressions contra periodistes i mitjansde tot el món que s'havien solidaritzatamb el setmanari francès.

Així, per exemple, a Turquia un tribunalde la ciutat sud-oriental de Diyarbakir vaconcedir una petició urgent que permetésbloquejar els webs que reproduïssin laportada del primer setmanari després del'atac, mentre que la policia d'Estambules presentava al diari Cumhuriyet amb

l'objectiu d'examinarun suplement espe¬cial sobre el darrernúmero de Charlie

Hebdo i assegurar-se

que no apareixia laimatge de Mahoma

de la portada. A més, els islamistes radicalstambé varen amenaçar els humoristesturcs, sobretot els que treballen a les re¬vistes Penguen i Leman. Així, el columnistaIbrahimYòrük, del diari Vahdet, els va

aconsellar a Twitter que fossin "intel¬ligents"."Fixeu-vos en Charlie Hebdo, nos'ha de fer el graciós insultant les creencesde la gent", els advertia.

D'altra banda, a Rússia, Roskomnadzor,l'agència federal que regula els mitjansi les comunicacions, anunciava el 13 defebrer que les caricatures de figures reli¬gioses constitueixen una "incitació a l'odireligiós" i que, per tant, les publicacionsque les reproduïssin serien considerades"extremistes", un aspecte que està for¬tament sancionat a Rússia.Tot i que enmenor mesura, Europa tampoc no es vasalvar de la fúria dels intolerants. La mati¬

nada de l'u de gener, dies després d'haverpubbcat dibuixos de Charlie Hebdo, eldiari alemany Hamburger Morgenspost vaser objecte d'un atac incendiari contra elsseus arxius.

EL DEBAT CONTINUASetmanes després dels atemptats i de lesdecisions editorials que van prendre elsdiferents mitjans de referència a tot elmón, el debat segueix portant cua. Provad'això és que, el 3 de febrer, el moma

de NovaYork va organitzar,juntamentamb Thomson Reuters, una interessanttaula rodona sota el títol "Charlie Hebdo,Tolerància zero i llibertat d'expressió".Una setmana després, l'I 1 de febrer, elCol·legi de Periodistes acollia, també,una taula rodona similar ("Ser o no serCharlie: un abans i un després per al dret ala Informació i la llibertat d'expressió?"). Icom aquests, molts més actes en diferentspaïsos.

Es cert que el setmanari satíric francèsestava empenyent les barreres de la tole¬rància religiosa però, tal com va escriureSimonJenkins, "aquesta és la càrrega queha de portar la llibertat d'expressió en unademocràcia". Així doncs, els assumptesde solvència econòmica no són els únics

que, avui dia, han de preocupar la premsaseriosa.També hi ha la solvència editorial,que és crucial. I aquesta es perd quanno hi ha claredat sobre com exercir lallibertat d'expressió, amb les certeses,incerteses i les demandes en els temps mésamenaçadors. Ç

Més informació a:

https://martingonzalez.net —• Blocde Martín Gonzalez que analitza lacobertura dels mitjans de Madrid iBarcelona.

www.eldescodificador.com — Blocde Javier Pérez de Albéniz, crític detelevisió, a Vanity Fair.

Capçalera 13

Diaris espanyols que havien carregatcontra MONGOLIA I El JUEVES de sobtedefensaven CHMIE wffiflfl