Els paisatges espayonls de Picasso - interior.indd 2 …...Cadí-Moixeró, on va passar un estiu al...

Els paisatges espayonls de Picasso - interior.indd 2 27/7/18 12:50

Cecilia OruetaELS PAISATGES ESPANYOLS

DE PICASSO


© De les fotografies: Cecilia Orueta© Dels textos: els seus autors© D’aquesta edició: Nórdica Libros, S. L. Avenida de la Aviación, 24, bajo P - CP: 28054 Madrid Tlf: (+34) 917 055 057 [email protected] www.nordicalibros.com Primera edició a Nórdica Libros: setembre del 2018 ISBN: 978-84-17281-58-8Dipòsit Legal: M-19632-2018IBIC: WTL Imprès a Espanya / Printed in Spain Imprès a Gráficas Brizzolis Correcció ortotipogràfica: Blanca Busquets

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Cen-tro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.


Cecilia OruetaELS PAISATGES ESPANYOLS

DE PICASSO

Textos de

Julio LlamazaresManuel Rivas

Eduardo MendozaJèssica JaquesEduard Vallès

Rafael Inglada

Nørdicalibros


Per a Julio pare i Julio fill.

A José Manuel Navia, Carmen Martín Eizaguirre i Marta Martín Emaldi, que em van fer creure que sabia fer fotos.


PRÒLEG


ELS PAISATGES ESPANYOLS

DE PICASSO

CECILIA ORUETA


13

Aquest treball fotogràfic, en què he esmerçat tres anys, va néixer del meu descobriment de l’es-tada de Pablo Picasso a la Corunya, una de les

seves visites més desconegudes per una part dels seus admiradors i pel públic en general.

Després d’aquest descobriment, que va ser fruit d’un viatge a la ciutat gallega, la meva idea inicial va ser investigar fotogràficament la relació de l’obra del

jove Picasso amb el paisatge urbà corunyès, al qual poques vegades s’al·ludeix com a referencial per al pintor tot i haver estat determinant en la seva vocació: en aquesta ciutat ga-llega va començar a pintar de debò i hi va fer les seves dues primeres exposicions quan encara era un adolescent. En la meva investigació fotogràfica d’aquest paisatge em van aju-dar les cartes del pintor, on deixava per escrit els seus somnis i els seus temors de joventut així com el desenvolupament de la seva vocació artística. També em vaig recolzar en els testimonis orals i escrits sobre l’artista que, encara després d’un segle, es conserven a l’Instituto da Guarda, on el seu pare exercia de professor de dibuix i on ell mateix va estu-diar durant els quatre anys que la seva família es va estar a la ciutat corunyesa. Em va servir d’inspiració el museu dedicat al pintor, situat al mateix lloc on els Ruiz Picasso van tenir la casa, i altres punts de la mateixa ciutat en què encara se sent


14

l’eco de les anades i vingudes de l’artista abans d’abandonar un indret que tanta empremta li va acabar deixant, tal com va reconèixer durant tota la vida. No debades, a la Corunya va deixar enterrada la seva germana Conchita, al cementiri de San Amaro, al peu de la Torre d’Hèrcules (la Torre de Ca-ramelo com ella i Pablo l’anomenaven). Per a la salvació de Conchita, Picasso va jurar que deixaria de pintar. I, no en va, a la ciutat gallega, que el 1895 va abandonar als quinze anys amb la seva família, va reforçar la seva vocació artística i el seu caràcter inquiet, que el va dur a diferents llocs d’Espanya abans d’establir-se definitivament a París..

Aquesta primera investigació fotogràfica de les empremtes de Picasso a la Corunya i de la ciutat en el pintor i en la seva obra ben aviat va passar

a ser per mi l’embrió d’un projecte més ambiciós, al qual m’he dedicat des del 2013 fins el 2015: recórrer els altres paisatges, sis en total, que juntament amb el de la Coru-nya van marcar la vida i l’obra del pintor espanyol més universal; és a dir, rastrejar l’empremta d’aquests paisat-ges en la seva iconografia, en el seu caràcter i fins i tot en la seva pinzellada.


15

Així, a poc a poquet, he anat seguint els seus pas-sos. He treballat a Màlaga, la ciutat on va néixer el pintor i la llum de la qual el va marcar per

sempre, com passa amb molts artistes: des de Machado («Aquests dies blaus / i aquest sol de la infantesa») fins a Albert Camus («El sol que va regnar durant la meva infantesa em va privar de qualsevol tipus de res-sentiment»). He passat per Madrid, on va viure un any, del 1897 al 1898, i on va combinar la seva assistència a les classes de dibuix de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando amb els vagarejos per una ciutat en la qual mai no es va arribar a trobar a gust, excepte quan visi-tava el Museu del Prado, on va aprendre tantes coses, tal com va manifestar més endavant ell mateix. M'he estat a Barcelona, la ciutat que, com París, més bé el va acollir i durant més temps —la quantitat d’obres que hi va produir n’és una prova. He visitat els dos pobles catalans als quals, des de la ciutat comtal, es va escapar a pintar alguns breus períodes de temps: Horta de Sant Joan, a Tarragona, on es va estar un any refent-se d’una malaltia, ajudant els pagesos en les tasques agrícoles i pintant els colors de la garriga mediterrània en plena natura («Tot el que sé ho vaig aprendre a Horta», ar-ribaria a dir amb el temps), i Gósol, al Parc Natural del Cadí-Moixeró, on va passar un estiu al costat de la seva


16

amant d’aleshores, Fernande, abans d’anar a viure de-finitivament a París. La influència d’aquests paisatges, la memòria del pintor que contenen, la seva influència en la paleta i en la mirada de Picasso sobre el món, tot això és el que he volgut fotografiar en aquest treball. A més a més d’aquests paisatges, m’he servit de l’obra del pintor i de la immensa quantitat de testimonis, tant del mateix artista com dels estudiosos de la seva vida i la seva pintura.

Si hi ha cap pintor espanyol que, junt amb Velá-zquez i Goya, hagi despertat interès arreu del món, és Picasso, la trajectòria del qual ha gaudit i

continua gaudint de molts seguidors. És per això que la meva aportació fotogràfica ha mirat de ser respectuosa i personal. He explorat la relació profunda entre la seva obra i la seva biografia, entre la seva iconografia i les seves obsessions i els paisatges i els llocs en què les va desenvolupar. Les fotografies que acompanyen aquest text serveixen d’exemple del que acabo de descriure i pertanyen successivament als sis paisatges espanyols on va crèixer l’ànima de Picasso.


MÀLAGA. RAFAEL INGLADA

LA CORUNYA. MANUEL RIVAS

MADRID. JULIO LLAMAZARES

HORTA DE SANT JOAN. EDUARD VALLÈS

BARCELONA. EDUARDO MENDOZA

GÒSOL. JÈSSICA JAQUES

ELSPAISATGESESPANYOLSDE PICASSO


«Tenia deu anys quan el meu pare em va portar a veure torejar el Lagartijo. —Els toros eren llavors diferents, des-comunals i envestien contra els cavalls almenys vint vega-

des. Els cavalls queien com a mosques, amb els seus budells pertot arreu. Era horrible. Aquells dies eren diferents».


MÀLAGAel sol de la infància


RAFAEL INGLADA

UNVENTSUAU:

MÀLAGAI

PICASSO


21

A Cecilia Orueta

En més d’una ocasió he parlat de Màlaga com a «paradís perdut» de la infància de Picasso. Sempre he emprat aquest terme miltonià per-

què, en realitat, el que hi va quedar de l’artista van ser els deu primers anys de la seva vida a la plaça de la Mer-ced seguits d’uns quants estius a los Montes, que cir-cumden la seva ciutat natal, i pel pas del segle XIX al XX, això és, del desembre del 1900 al gener del 1901, les dates en què va venir, per últim cop, a recórrer els car-rers de la terra que el va veure néixer una nit d’octubre del 1881.

En realitat, no va ser fins a la darreria dels anys cinquanta, en plena expansió del franquisme, quan algunes personalitats locals, com ara Juan

Temboury, i algunes entitats, com la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Telmo, van començar a dirigir les seves mirades cap a aquella figura universal que vivia al sud de França. Picasso, en general, es deixava estimar pels seus paisans —que tants anys l’havien reclòs en el més complet ostracisme—, i sobreposava abans de tot el seu amor filial i un desig permanent de tornar a les seves arrels.


22

És cert que en les seves primeres obres conegudes hi batega la ciutat. Crepuscle al port de Màlaga i l’oli conegut com El picador groc, pintats tots

dos quan tenia si fa no fa nou anys, són els exemples que conservem d’algú que volia ser per damunt de tot pintor, i que imitava el seu pare —professor a l’Escola de Belles Arts— amb tota la innocència possible, però alhora amb tot el risc que suposava fer una marina, amb la torre de la catedral i els vaixells explorant les aigües (un tema tan tractat pels pintors de la ciutat), o una fi-gura dalt d’un cavall al costat de la barrera en una plaça de toros plena de gom a gom.

Són, tanmateix, i això és l’important, les proves inicials, les claus d’un artista que s’inclinaria des-prés pel tema paisatgístic, però sobretot pel món

de la tauromàquia. No podem comprendre la passió de Picasso pels toros sense aquelles visites a la plaça de La Malagueta. És més: la seva propensió durant dècades a anar a les curses de braus del Midi francès resultaven, al capdavall, un retorn a la seva llar, a l’Espanya que havia deixat de trepitjar el 1934.


23

Picasso Picasso va viure a Màlaga envoltat d’art, de pintura, d’estudis carregats de quadres històrics, de panòplies i disfresses que els artistes conserva-

ven per a les seves presumptes obres mestres. I en aquella ciutat és on es trobava l’Escola de Belles Arts; el seu pro-genitor, José Ruiz Blasco, en va ser un dels primers alum-nes, i més tard, professor. Classes a la claror dels llums de gas, d’estufes velles que caldejaven amb penes i treballs els hiverns crus de les aules, amb fileres de prestatges de fusta on s’exposaven les escultures de guix. Aquí, un cap aguerrit amb casc de soldat, el fragment d’una mà, d’un ull, el fris amb branques florides que donaven les seves llums i les seves ombres. Allà, la còpia de la pudorosa Ve-nus de Milo, la del faune dansaire amb els seus platerets, la del formós auriga hieràtic, nu, en mans de la Natura, o la de la decapitada Samotràcia que desplega les ales per saltar no se sap ben bé cap a quina llibertat. I entre les escultures hi havia, també, un Hèrcules amb una maça; el senyor José en va arreplegar una còpia per decorar el passadís del seu domicili de la plaça de la Merced, allà on el nen Pablo va tremolar, per primer cop, davant de la immensitat dels herois grecs que tants cops l’acompa-nyarien en la seva producció, potser en ritus de força i de sexualitat, potser en la plàcida entrega de la model silen-ciosa a la vista penetradora d’un voyeur.


24

És el nen de la plaça —tal com va recordar en un poema la poeta María Victoria Atencia— «que guarda a les butxaques / del seu pitet de ratlles

un gra de blat de reclam». Plaça on encara es dreça, im-pertorbable, l’obelisc que custodia les restes del lliberal José María de Torrijos, afusellat a les platges de San An-drés el desembre infaust del 1831. Heroi nostre que cada any, en aquest mateix terreny blanquinós, recordava el baix poble per commemorar el dissortat esdeveniment al so de les xarangues, les bandes municipals, les para-des de bunyols en carros de vela ambulants i els fanalets de revetlla.

APicasso el van acaparar des de petit la proximi-tat del Mediterrani —que després ell va rein-ventar tan sàviament poblant-lo de monstres i

d’amants—, els colomers del seu pare —amb un simple aleteig del burí, va convertir els coloms en símbol de la pau— i la ferocitat del toro al bell mig de la plaça, de la qual ell va saber captar el so dels clarins i tota la tragèdia continguda en aquelles tardes de festa i de glòria, unes tardes que més endavant el transportarien a la seva in-fantesa i adolescència espanyoles..


25

Va ser a Màlaga on el pintor va créixer en una casa envoltat de dones: l’àvia, la mare, les ger-manes, les ties, les cosines, les criades…Entre

elles va alçar el seu ceptre com a rei únic, el baró om-nipresent, el petit déu amb el seu bàcul —tal com ell mateix es va retratar el 1968 per a la Suite 347— que feia tot el que li convenia. Era el centre de totes les mirades i alhora passava la seva mirada per sobre els altres, amb aquells ulls oberts, fixos, sagaços, que tot ho captaven per estimar-ho, transformar-ho i destruir-ho.

Però el que realment va calar en Picasso de Màla-ga van ser-ne els sabors, les olors dels productes de la seva terra. Aromes dels seus primers anys

de vida que ell va traslladar a les seves teles —com ara L’ampolla de Màlaga, del 1919— i, per damunt de tot, als seus escrits poètics, on bateguen un munt de records i de fragàncies d’una Màlaga enyorada: «rosques de vi i mel», «seitons i xanguets», «caixa de panses farcida de toreros», «olor de sardines que a la platja ballen la dansa del foc», «cargols de mar de pa de pessic i xurro malagueny», «el mam fet amb aiguardent farina anís sucre»…, aquesta recepta, segons deia, li agradava molt «quan jo era encara petit ja fa tant de temps».


Els paisatges espayonls de Picasso - interior.indd 2 …...Cadí-Moixeró, on va passar un estiu al...

Documents

Transcript of Els paisatges espayonls de Picasso - interior.indd 2 …...Cadí-Moixeró, on va passar un estiu al...