Desenvolupament conceptual: 1- La necessitat de les explicacions2- Caracterització de l´actitud filosòfica3- Distinció entre explicacions mítiques i racionals4- Els fonaments de la raó lògica5- La polèmica entre finalisme i atomisme

Discurs mític: és l´explicació que considera que en els principals fenòmens de la realitat intervenen o han intervingut éssers sobrenaturals.

Discurs racional: és l´explicació que substitueix el dramatisme el mite i dels seus personatges divins per una actitud desapassionada i objectiva, fonamentada en entitats naturals (aigua, aire, foc, terra) o entitats abstractes (apeiron, números, àtoms, idea de Bé, Primer Motor Immòbil)

Qüestions (llegiu pàgines 12, 13, 14 i 15 del Llibre): 1- Per què va aparèixer l´explicació racional a

Grècia? 2- Quina importància va tenir l´element religiós en l

´aparició del discurs racional? 3- Què aportava l´explicació mítica a l´ésser humà? 4- Quines són les característiques més

contraposades entre l´explicació mítica i el discurs racional?

5- De quina manera el factor polític influí en el naixement de l´explicació racional?

Thales fue llevado a esta idea probablemente al observar que el agua es alimento de todas las cosas, que hasta lo caliente procede de ella y que todo animal vive de la humedad.

Aristóteles, Metafísica, I, 3.

... Anaximandro, hijo de Praxiades y seguidor de Thales, dijo que el principio y elemento de las cosas era el apeiron (...) Y llama tal, no al agua ni a ningún otro de los llamados elementos, sino a una naturaleza indeterminada, de la cual proceden todos los cielos y los mundos que hay en ellos.

Simplicio, Física, 24, 13

L´aire es diferencia en diverses substàncies en virtut de la rarefacció i la condensació. Per la rarefacció es converteix en foc, en canvi, tot condensant-se, es transforma en vent, després en un núvol i, encara més condensat en aigua, en terra més tard i des d´aquí, finalment, en pedra. (Segons el testimoni de Teofrast)

1- En quin tipus d´ arguments, deductius o empírics, podia haver fonamentat Thales la seva concepció de l´arkhé? .

2- Quines creieu que podrien ser les raons d´Anaximandre per no acceptar l´aigua com a arkhé?

3- Què té de semblant l´aire proposat per Anaxímenes amb l´aigua de Thales i l´apeiron d´Anaximandre?

Matthew Stewart, La verdad sobre todo, pág. 41

De hecho, triste es reconocerlo, no hay nada particularmente razonable o científico en el principio de Thales. Para ser considerados científicos, un principio, un teorema o una hipótesis, deberían basarse, presumiblemente, en hechos observables o, cuando menos, remitir a posibles observaciones. Cierto es que Thales y compañía mencionan ocasionales observaciones de fenómenos (por ejemplo, que el esperma es húmedo y acuoso), pero ninguna de ellas se acerca siquiera a ofrecer una base observacional para cualquiera de sus primeros principios. A lo sumo, funcionan por analogía. Por ejemplo: tal y cual usan mucha agua, así que tal vez ocurra con todo lo demás, lo que a penas puede considerarse científico.

1- En què fonamenta Stewart la seva crítica als partidaris de la tesis segons la qual Thales és el primer científic?

2- Què és una analogia?

Els fonaments de la raó lògica

Amb el temps les explicacions racionals abandonaren progressivament el terreny del sentit comú, de les analogies poc fonamentades i de l´observació ingènua per endinsar-se en el terreny de l´abstracció més sofisticada.

Pitàgores assenyalarà que el principi de tot són els números. Aquesta idea sembla que li fou inspirada per les seves investigacions musicals. Possiblement es va basar en la següent analogia: així com els acords musicals poden expressar-se en números, també la naturalesa en general podria expressar-se seguint expressions numèriques.

El tetractys (1, 2, 3, 4), els quatre primers números, és la base dels acords musicals:

octava 2/1 quinta 3/2 quarta 4/3

Tot número estava constituït per un conjunt d´unitats. La unitat era una partícula material petitíssima que ocupava una extensió en l´espai i estava separada de les altres unitats per un interval buit. En alguns aspectes, el pitagorisme fou l´antecessor de l´atomisme .

Les unitats materials sobre les que es fonamentaven els números i tota la realitat tenien una naturalesa dual. Per paradoxal que això ens sembli, per als pitagòrics la unitat era alhora dues coses: parell i imparell. La unitat és parell i imparell alhora perquè quan s´afegeix o es sostreu d´un número parell aquest es converteix en imparell i quan s´afegeix o es sostreu d´un número imparell aquest esdevé parell. Els canvis en la realitat, a partir d´aquí, es podien explicar mitjançant operacions aritmètiques: sumes, restes, multiplicacions o divisions.

Llegiu les pàgines 17 i 18 del Llibre

Com veiem, els números i la realitat que es fonamenta sobre ells és el producte de la contraposició entre dos oposats: parell i imparell. Aquesta oposició primera, serví als pitagòrics per dissenyar la taula dels oposats amb la qual podien donar explicació de tot el que succeïa en el món.

DETERMINACIONS POSITIVES DETERMINACIONS NEGATIVES

imparelllimitatunitatdreta

masculírepòsrectellum bo

quadrat

parellil·limitat

pluralitatesquerrafemení

movimentcorb

foscordolent

rectangle

1- Baixem i no baixem al mateix riu, som i no som.

2- Les coses fredes s´escalfen, el que és calent es refreda, el que és humit s´asseca, el que és eixut s´humiteja.

3- El camí que puja i el que baixa és un i el mateix.

4- En la perifèria del cercle, l´inici i la fi coincideixen.

Sobretot la imatge del riu il·lustra perfectament la idea que les coses només aparentment són permanents: una visió una mica més acurada de seguida revela que aquesta cosa està sotmesa a un moviment continu. Les aigües del riu mai no són les mateixes. Ens banyem i no ens banyem, doncs, en el mateix riu.

Un seguit d´observacions demostren que tota realitat és alhora una i múltiple, repòs i moviment, vida i mort, pujada i baixada, és i no és.

1. - les mateixes coses produeixen efectes oposats segons sigui el destinatari,

2. - accions semblants són valorades de diferent manera,

3. - les coses bones i desitjables només són possibles si es coneix els seus oposats,

4. - certs contraris comparteixen el mateix procés temporal,

5. - els oposats o contraris són manifestacions diferents de la mateixa cosa.

Llegiu la pàgina 20 del Llibre i definiu els conceptes següents:

2. Foc3. Esdevenir dialèctic4. Lluita de contraris

3. És el motor de tots els canvis i allò que els regeix i governa.

Amb els pitagòrics i Heràclit, el pensament s´havia desenvolupat espontàniament, no s´havia preocupat de si mateix ni de com actuava. Amb Parmènides, un pitagòric rebel, la raó prendrà consciència de si mateixa i això significarà la fi de la innocència de l´explicació racional.

Parmènides reduirà la taula dels oposats pitagòrica a la columna de les determinacions positives i rebutjarà la columna de les determinacions negatives.

Parmènides establirà uns principis a partir dels quals quedarà inhabilitat com a racional tot aquell pensament que no els respecti.

Tot pensament que pretengui elaborar-se fora del que la raó marca com a legítim, no només és un pensament incorrecte sinó que a més no és un veritable pensament, és un no pensament, és una cosa diferent al pensar.

- principi d´identitat : una cosa que és, és igual a si mateixa.

- principi de no contradicció: és impossible que una cosa sigui i no sigui al mateix temps.

- principi del tercer exclós : una cosa és o no és, però no pot ser les dues coses alhora.

En un principi Parmènides distingeix entre dues vies o camins per arribar al veritable coneixement, a la veritat: la via de la veritat i la via de la falsedat

Doncs bé, jo diré -i percep tu en escoltar la meva determinació-quins únics camins de recerca hi ha a pensar;l´un que és i que no és no ésser, és itinerari de persuasió (car segueix la veritat);l´altre que no és i ha de no ser, que t´asseguro que és un sender sincerament ignot.

Però el seu veritable objectiu és la crítica de tot el pensament anterior (milesis, pitagòrics i Heràclit) perquè no havia tingut en compte les lleis de la raó. Els pensadors anteriors havien intentat seguir una via alternativa a la via de la veritat i a la via de la falsetat, la via de l´aparença o de l´opinió, una via que pretenia fer compatible l´ésser i el no ésser i construir una lògica de la contradicció (L´ésser és i no és alhora)

Cal que el dir i el pensar sigui d´alguna cosa, perquè hi ha ésser però no hi ha no-res. T´ordeno que ho consideris. D´aquesta primera via de recerca et mantinc allunyat però també d´aquella altra que creuen els mortals i s´hi esgarrien, homes amb dos cranis. La incapacitat de llurs coratges els guia devers un pensament contradictori. Són enduts talment sords i cecs, havent decidit que ésser i no ésser és el mateix i no el mateix i que de totes les coses hi ha doble direcció.

Via de la veritat

La veritat només és accessible amb la raó

La raó es regeix pel principi d´identitat (A=A)

Només l´ésser és pensable

Si pensem en l´ésser alhora pensem en la veritat

El pensament autèntic està necessàriament lligat a l´Ésser i a la veritat

Via de l´opinió

La raó no pot pensar alhora l´ésser i el no ésser.

Pretendre pensar les dues coses alhora és contrari als principis lògics de la raó.

Els sentits ens donen una visió aparent de la realitat.

Només els sentits capten el moviment

Els sentits no respecten les lleis de la raó.

Els sentits queden desautoritzats com a font rigorosa del coneixement.

Via de la falsedat

La raó no pot pensar el no ésser

Ningú ha intentat seguir aquesta via per pensar l´ Ésser

Les lleis de la raó desautoritzen aquesta via

Quan penso, en què penso? Quins són els límits del pensament? L´únic objecte del pensament pot ser l´ésser. Per Parmènides PENSAR = ÉSSER. Quines poden ser les conseqüències d´aquesta igualtat?

3. - que l´únic pensable és l´ésser,4. - que l´única referència de la raó pot ser l´ésser,5. - que la raó no pot anar més enllà de l´ésser,6. - que el pensament està lligat, encadenat a l´ésser,7. - que intentar pensar el no ésser és no pensar

I d´aquesta igualtat entre el pensar i l´ésser podem derivar una altra: PENSAR = ÉSSER = VERITAT. D´aquesta nova igualtat podem derivar les següents conseqüències:

1. - que si l´ésser és l´únic pensable2. - i l´ésser és la veritat.3. - podem concloure que només la veritat és

pensable.

Amb aquesta conclusió arribem al racionalisme més radical: desenvolupar la raó, és a dir, pensar és el mateix que manifestar i revelar la veritat.

Pensar el que és fals és pensar el que no és, però això és pensar un no-res; i això, és al mateix temps, no pensar en absolut.

Altra de les igualtats que estableix Parmènides és la que hi ha entre PENSAMENT i LLENGUATGE.

El pensament és expressat a través de les paraules. Les paraules que són l´expressió del pensament només poden referir-se a l´ésser. Per tant, les paraules que no es refereixen a l´ésser, que és l´únic que existeix, són paraules buides, sense cap significat. Aquestes paraules que no s´adrecen a cap referència expressen un no pensar, són simples sorolls, són un inútil intent de parlar sobre el no res.

Per a la raó, només són legítimes les paraules que signifiquin l´ésser, parlar del no ésser és un absurd, un contrasentit, un esforç inútil. Per tant, cal rebutjar les paraules que no parlin de l´ésser. El que es pot dir i el que es pot pensar coincideixen, comparteixen els mateixos límits.

Activitat: Quines són les coses que es poden dir de l´ÈSSER? (vegeu pàgina 21 del llibre)

6. Immòbil7. Únic 8. Continu9. Etern

L´esforç per donar coherència i rigor al pensament va tenir com a contrapartida que la raó es va allunyar del sentit comú. La intransigència lògica de Parmènides feia impossible com a racional coses tan evidents per al sentit comú com el moviment i la pluralitat. En la història de la filosofia s´ha de parlar d´un abans i un després de Parmènides. L´abans era el pensament que no estava lligat a cap norma. El després serà el pensament que intentarà conciliar la raó amb el sentit comú sense trair del tot a Parmènides.

Zenó fou un deixeble de Parmènides conegut sobretot per les seves paradoxes o apories amb les quals intentava defensar el seu mestre de l´atac d´altres filòsofs. El mètode que utilitzava era una operació lògica, la reducció a l´absurd, a partir de la qual es refutava la validesa d´un judici provant que les conseqüències del judici eren oposades al que el judici afirmava. Els principals arguments feien referència a la impossibilitat del moviment i la pluralitat de l´ésser.

Els partidaris de l´existència del moviment afirmen que el moviment es manifesta quan passem d´un punt a un altre d´una recta imaginària.

Zenó proposa l´exemple següent: imaginem una pista de longitud definida pels punts A i B que un cos X ha de recórrer.

A ................................................................ B Haurem d´acceptar que el cos X, abans d´arribar al punt B, prèviament haurà de

passar per C, un punt entremig entre A i B. A .........................x..................................... B C Però encara abans, haurem de suposar que abans de passar per C, el cos X haurà

de passar pel punt D, un punt intermig entre A i C. A ...........x....................x................................ B D C I així indefinidament. Com que el cos X haurà de recórrer infinits punts abans d

´arribar a B, podem dir que mai no arribarà. Per tant, el moviment no és possible.

1- A ......................................................... B

2- A ..........................x............................... B C

3- A .....x....................x.............................. B D C

1- Els partidaris de la multiplicitat de l´ésser diuen que l´ésser està constituït`per un nombre determinat de parts.

2- Aquestes parts determinades constitutives de l´ésser són alhora ésser i per tant estaran constituïdes també per un nombre determinat de parts

3- I així indefinidament.4- D´aquesta manera arribem a la següent

contradicció:4.1 L´ésser múltiple determinat és alhoraindeterminat.Conclusió: com l´ésser no pot ser determinat i indeterminat alhora, l´ésser no pot ser múltiple.