Els valors dels catalans - ESADEitemsweb.esade.es/wi/research/catedra_liderazgos... · edició com...

Els valors dels catalans

Fundació Lluís Carulla–ESADEBarcelona 2008

Maqueta valors 5.1 22/7/08 09:08 Página 1

Col·leccióObservatoridels Valors

Mitjans de comunicacióTreball i valorsFamília i valorsExclusió social

2008

catalansEls valors dels


Col·lecció Observatori dels ValorsCoordinacióCàtedra LideratgeS i Governança Democràtica (ESADE)Titular de la CàtedraJordi PujolDirectors de la col·leccióNatàlia CantóÀngel CastiñeiraEquip d’investigadorsdels núm. 5-8Anna JolonchCarlos ObesoFerran SáezLluís Sáez

1a edició: juliol de 2008© ESADE© Fundació Lluís Carulla© D’aquesta edició: Editorial Barcino SAAcàcies 15, 08027 Barcelona

Fundació Lluís CarullaCarrer Aribau 18508021 Barcelonawww.fundaciolluiscarulla.catinfo@fundaciolluiscarulla.cat

Producció editorialJordi QuerCorrecció lingüísticaEsmena CorreccionsDissenyJordi CasasMaquetacióVània RosellImpressióGrup 3Dipòsit legal: B.35605-08ISBN: 978-84-7226-738-1

Advertiment legal: són rigorosamentprohibides, sense l’autorització dels ti-tulars del copyright, la reproducció totalo parcial d’aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.


Introducció 7

Família i treball 12

De la desincrustació a l’exclusió social 17

Els mitjans de comunicació: la nova instància socialitzadora en valors? 19

Mitjans de comunicació i valors 23

La transmissió dels valors i la comunicació de masses 23

Models mediàtics i valors 28

L’esfera axiològica i l’esfera mediàtica 30

El mecanisme de transmissió de valors enel context de la comunicació de masses 32

Valors i mitjans a Catalunya: un mapa orientatiu 33

Els valors a què aspiren els joves catalans: valors premoderns, moderns i postmoderns 33

Sumari

1.1.1

1.2.1

1.1.2

1.1.3

1.1

1.2

i

ii

iii


La puixança dels valors emocionals 39

El consum audiovisual: un repte educatiu 40

Conclusions finals 46

Varietat de formats, varietat de valors:un guió complex 46

El discurs esteriotipat... sobre els estereotips 48

Comunitats humanes, valors i mitjans de comunicació 49

Valors en la ficció i valors en la no-ficció:una dicotomia obsoleta 50

Treball i valors 53

A tall de conclusió 71

Família i valors 77

Canvis en la família: la doble transició familiar 81

Canvis de valors 86

Propostes 110

Exclusió social 115

Pobresa i desigualtats en el context català 119

L’exclusió: un nou escenari 130

Pluralisme, igualtat i civisme 136

Renovar la solidaritat 145

2.1

3.1

4.1

4.2

4.3

4.4

3.2

3.3

1.2.2

1.2.3

1.3

1.3.1

1.3.2

1.3.3

1.3.4


l’observatori dels valors de la Fundació LluísCarulla, en col·laboració amb la Càtedra LideratgeS iGovernança Democràtica d’ESADE, reuneix en aquestvolum les principals aportacions de la seva segona edi-ció d’informes sobre els valors dels catalans i les catala-nes d’avui. L’any 2007, aquest Observatori va estrenar-sepresentant quatre volums centrats, concretament, en larelació entre els joves i els valors, el valor de la partici-pació ciutadana, els valors de la identitat i la diversitati, finalment, el valor de la qualitat humana. Així, enca-ràvem tres temes que tot sovint trobàvem (i seguim trobant un any després) en múltiples estudis i debats, ifèiem, alhora, una clara aposta per un tema absent d’a-quests debats més públics, com és el tema de la qualitathumana que, això no obstant, a nosaltres ens semblavala clau sense la qual no podríem resoldre bé els reptes

7

IntroduccióNatàlia CantóÀngel Castiñeira


plantejats en els àmbits que analitzaven els tres estudisd’aquesta primera edició. Veurem, després de revisar elsresultats dels estudis d’enguany, que la nostra aposta perla qualitat humana (així com els seus motius de ser) noha canviat.

Fa just un any ja vàrem anunciar la intenció d’aquestObservatori de posar la seva mirada, en cadascuna de lesseves edicions, en quatre temes diferents relacionatsamb la realitat dels valors a Catalunya.

Enguany presentem amb satisfacció la continuaciód’aquesta iniciativa i els quatre nous treballs que l’hanfet realitat. Aquests treballs enfoquen de prop l’estat dela qüestió dels valors dels catalans i les catalanes en elsàmbits que de seguida explicarem, sense oblidar, però,una darrera mirada al mateix tema, a manera de con-clusió, que conté aspectes propositius, continuant aixíla línia ja iniciada en l’edició anterior.

Cadascun dels informes realitzats, tant en l’actual edició com en la del 2007, presenta, doncs, una breurevisió de la literatura recent que s’ha escrit sobre eltema. Aquesta recapitulació del que s’ha dit fins ara vaseguida d’una diagnosi sobre l’estat de la qüestió que,finalment, deriva en tota una sèrie de reflexions sobre l’evolució dels valors concrets analitzats i, alhora, en una valoració tant d’aquesta mateixa evolució com dela línia que creiem que pot prendre amb vista al futur.La finalitat d’aquestes valoracions és anar més enllà de


8


Introducció

9

l’anàlisi, fent propostes per redreçar o bé reforçar ladirecció presa, depenent de la valoració realitzada.

Tal com vàrem establir en l’edició anterior, acompa-nyant els quatre volums dedicats a tractar d’aspectes iàrees clau dels valors dels catalans, es publica un cinquèvolum, el que ara teniu a les mans, que recull, de formasintètica i a manera de resum executiu, les principalsaportacions dels estudis i en fa al mateix temps una esti-mació global. Evidentment, aquest volum no pot subs-tituir la lectura dels volums individuals. Però sí que potoferir una visió de conjunt i una valoració general deles línies de convergència i divergència entre els distintsàmbits de valors tractats.

Els temes escollits per a aquesta edició han estat: elvalor del treball, la relació dels mitjans de comunicacióamb la creació i la transmissió de valors, el valor de lafamília i la relació que la família té amb els valors i la seva transmissió, i, finalment, l’exclusió social i la re-lació de la seva problemàtica amb els valors avui.

Més enllà de la continuïtat general de la iniciativa, vol-dríem destacar que els quatre enfocaments temàtics quehem escollit per a aquest any es deriven dels resultats dels informes de l’edició anterior i, alhora, hi estanenllaçats. Recordem que en l’àmbit de la diagnosi delsvalors dels catalans destacàvem els importants canvissoferts en el context social català, dins el qual es creen i s’articulen els valors sobre els quals ens centràvem.


Els quatre estudis realitzats apuntaven el fet que Cata-lunya, en els darrers trenta anys, ha viscut canvis moder-nitzadors i una transició cap a una democràcia plena;canvis i transicions que, en altres contrades europees,s’havien experimentat a un ritme molt menys ràpid i col-pidor. Així, afirmàvem que Catalunya viu des de fa tresdècades un ritme frenètic de canvis socials, econòmics,polítics i culturals, un ritme que a voltes estripa estruc-tures de sentit i realitats donades per descomptat.Mentre les antigues queden suspeses, no hi ha hagut,però, temps de crear-ne de noves.

Dels canvis accelerats que s’han produït en les darre-res dècades, els quatre estudis coincidien a destacar elsprocessos d’individualització com a factor explicatiuclau de moltes de les transformacions viscudes en l’àm-bit dels valors. En concret, destacaven que aquests pro-cessos modifiquen de forma important les relacionsentre l’individu i la societat a través d’una creixent“desincrustació” de la persona respecte de l’entornsocial que caracteritzava la societat industrial moderna.Aquesta desincrustació s’ha produït en les darreresdècades sense que, insistim, hagin sorgit alhora novesformes de “reincrustació” que permetin mantenir ade-quadament el vincle individu-societat tot modificant-lo(o malgrat que el modifiquin).


10


Aquesta diagnosi anava acompanyada de l’observa-ció que les institucions socialitzadores i atorgadores desentit tradicionals, com la família, l’escola o el món deltreball remunerat, entraven en una crisi de la qual enca-ra no albiràvem cap sortida. Sosteníem, així mateix, quesorgien ràpidament noves entitats socialitzadores (comels mitjans de comunicació o la publicitat) que, malgratno tenir-ne la vocació directa, exercien una influènciacreixent sobre la nostra forma de relacionar-nos, ambnosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn.

Seguint les directrius marcades per aquests primersresultats, la segona edició de l’Observatori dels Valorss’ha centrat tant en dues de les institucions socialitza-dores “tradicionals” en procés de crisi i transformació(la família i el món del treball –remunerat–) com en allòque sembla que s’ha convertit en la nova instància socia-litzadora per excel·lència: els mitjans de comunicacióde masses. Alhora, aquesta edició s’ha centrat també–recollint la tesi de la creixent desincrustació de l’indi-vidu de les estructures socials que l’ancoraven en el seuentorn– en el fenomen de l’exclusió social, potser lacara més crua de l’esmentada “desincrustació social”.

Introducció

11


i. família i treball

En el seu estudi sobre Família i valors, Lluís Sáez desta-ca dues tesis que ens semblen fonamentals. D’una ban-da, el fet que un nombre important de famílies s’haginretirat de la tasca socialitzadora, esdevenint el que elsociòleg Javier Elzo anomena “famílies nominals”. D’al-tra banda, el fet que les parelles es constitueixin i esreconstitueixin a gran velocitat, deixant, en més casosdels desitjats, uns fills darrere que en podran patir lesconseqüències si aquestes separacions consecutives noes porten amb respecte, saviesa i dignitat. Sáez demanaen el seu treball un major grau de racionalitat i saviesaa l’hora d’escollir parella i establir relacions per tal d’e-vitar dolors posteriors, sobretot dolors a tercers. Aquestaapel·lació que fa Sáez a la racionalitat té molta relacióamb l’apel·lació a treballar i millorar la qualitat huma-na que ja havíem fet nosaltres en el volum número qua-tre d’aquesta mateixa col·lecció. Aquesta qualitat repre-senta per a nosaltres la clau de volta sense la qual l’edi-fici que anem construint no se’ns aguantarà.

En el món del treball, d’altra banda, i tal com ens mos-tra Carlos Obeso, també trobem canvis lents, tan lentscom els que sofreixen els corrents profunds d’un riu.Aquests canvis fan que el treball, per a alguns, es man-tingui com l’eix central de la construcció de la nostraidentitat, però que per a molts altres esdevingui cadavegada menys una “obligació moral” respecte de la


12


col·lectivitat. Entre alguns col·lectius, el treball ha per-dut el seu valor intrínsec, i allò que més compta és allòque es té, no pas allò que es fa. Aquests canvis impliquen,al mateix temps, que la cultura del treball deixi de sercol·lectivista i passi, progressivament, a ser individualis-ta. La cultura de l’esforç és alhora substituïda per la delsresultats o se supedita a ella. La relació de l’empresa ambel treballador és com més va més efímera, mòbil, utili-tarista, parcial. La del treballador amb l’empresa (pot-ser de retruc?), també. Així, en l’empresa, en el treballquotidià, ja no trobem un “esperit comunitari” de per-sones exercint diverses tasques, però totes elles compro-meses amb la mateixa entitat. Aquesta cultura ha anatdesapareixent de manera progressiva donant pas a unacultura molt més fragmentada i individualista que con-sisteix a veure “què es pot treure”, tant del treballadorcom de l’empresa on es treballa.

Així, a la crisi de la tasca socialitzadora de la família(que ha estudiat Lluís Sáez) i a la crisi socialitzadora del’escola (que deixem per a un estudi posterior), trobemtambé que s’hi afegeix la crisi de l’entitat socialitzado-ra de joves i adults per excel·lència: el treball. Insistim,no és una crisi d’avui a demà, no és una crisi que hagiesborrat totes les marques d’un temps anterior. Però síque és una crisi constant, que canvia amb la mateixa len-titud i persistència, com dèiem seguint Carlos Obeso,que el corrent profund d’un riu.

Introducció

13


Avui, doncs, adquireix preeminència com a entitatsocialitzadora (sobretot en la socialització secundària)la cultura del consum. Ja no ens unim per treballar oper produir, ens unim per consumir.

Família i treball, com a grans institucions socialitza-dores, comparteixen alhora en aquests moments unconjunt de línies transversals coincidents:

1. En cap dels dos casos no podem parlar de rupturade la institució, però sí de canvi en la seva continuï-tat. Aquest canvi és de vegades lent i imperceptible asimple vista, però real i ben present, sobretot en lasensibilitat de les noves generacions.

2. Aquest canvi que hem assenyalat va acompanyat tam-bé de la coexistència de diversos models o corrents de reconfiguració de la institució. Ni hi ha un únicmodel de família vigent, malgrat el predomini enca-ra d’algun d’ells, ni hi ha una única valoració delpaper del treball en les nostres vides, atès que les posicions varien des de les que accentuen la granrellevància que té fins a d’altres que ja el considerenperfectament perifèric. La pluralització de modelsés, doncs, una constant.

3. Totes dues institucions comparteixen, sobretot aCatalunya, la pèrdua o el desplaçament de la seva cen-tralitat. Sense que això representi la seva desapari-ció, sí que podríem dir que avui molts catalans han


14


optat per atorgar més importància a altres elementsque fins ara havien estat considerats secundaris. Ditd’una manera molt generalista i poc matisada, men-tre que a Espanya encara semblen predominants lesrelacions entre el treball, la família, l’empresa i lacomunitat, d’una banda, i la seguretat vital, de l’al-tra, a Catalunya comença a detectar-se que es posaun èmfasi més gran en el projecte personal, els amics,l’oci i el consum. En el context cultural on encara pre-dominen els valors de la modernitat, el treball és unavia per a la realització social de la persona, per al com-pliment del seu deure cívic, per a l’adhesió a l’em-presa on ha anat progressant, i sobretot per demos-trar la seva responsabilitat amb la família. En el noucontext cultural postmodern, en canvi, el treball ésuna via més per a la realització personal i professional;l’empresa és un simple instrument per assolir aquestobjectiu, i el consum, un factor tant o més rellevantque la cerca de la seguretat vital o que el sacrifici perla família.

4. En coherència amb el que acabem de dir, es confir-ma una tendència creixent cap a la individualitzaciói l’autorealització, tant en la (re)definició del projec-te familiar com en la concepció de la funció del tre-ball. Ambdues institucions continuen essent vàlides,prèviament readaptades, en la mesura que contri-bueixen als objectius o als anhels individuals.

Introducció

15


5. L’estudi de la reorganització interna de totes dues ins-titucions permet també concloure que estem assistinta la fi de la seva gestió autocràtica. Hi ha un rebuig clari majoritari de l’autoritarisme com a forma d’enten-dre el rol patern/matern a la família o el rol directiua l’empresa. L’autoritat esdevé ara un punt d’arri-bada aconseguit mitjançant formes deliberatives idemocràtiques d’exercir les respectives funcions,familiar i laboral.

6. Es detecta, així mateix, la funcionalització o des-institucionalització del paper atribuït a la família i el treball. La vella concepció d’una família o un treball per a tota la vida és com més va més qüestionada.Assistim a la construcció i la deconstrucció de les for-mes institucionals familiars i professionals d’acordamb els moments i les situacions vitals dels individus.

7. A l’últim, i inevitablement, aquesta “plasticitat” ins-titucional genera la relativització dels vincles. En elmón del treball, el pas de l’estabilitat a la flexibilitatpot conduir-nos fàcilment a la precarietat. En el móndel matrimoni i la família hem passat també de laindissolubilitat del vincle a la seva provisionalitat.Segurament, és aquesta relativització dels vincles laque ajuda a comprendre la substitució de valors comara el compromís o la lleialtat per valors com la tran-sitorietat o la voluntarietat.


16


ii. de la desincrustació a l’exclusió social

Anna Jolonch destaca, en el seu treball sobre l’exclusiósocial, com, sota aquest terme, trobem fenòmens tandiversos com la pobresa material tradicional i alhoranoves formes de pobresa (no només material) derivadesdel trencament de vincles personals (sobretot familiars)i derivades també del seguit de transformacions que hansucceït en el món del treball remunerat, que han com-portat que el fet de tenir un contracte laboral ja no siguiavui dia cap garantia per sortir del risc de la pobresa i de la manca d’accés a recursos i possibilitats que es“donen per descomptat” en el si de la nostra societat.Hi ha, per tant, un fil conductor que connecta els can-vis esmentats, deguts a l’afebliment dels vincles familiarsi laborals, amb el perill d’agreujament del fenomen del’exclusió. Si no anem amb compte, doncs, els nous pro-cessos de transformació social poden esdevenir tambénous processos d’exclusió.

En la pitjor de les hipòtesis, hi podríem dibuixar unaescala de baixada on cada esglaó ens aproparia més i mésa l’exclusió. Així, per exemple, els canvis familiars icomunitaris podrien afavorir l’atomització, la vulne-rabilitat, la desafiliació i l’aïllament de les persones. Els dèficits sociopolítics continuarien sense resoldre elsproblemes de desigualtat d’oportunitats i de discrimi-nació. Els canvis laborals i econòmics accentuarien els

Introducció

17


problemes derivats de la precarietat. I, com a darreresglaó i com a conseqüència dels fenòmens anteriors,això es traduiria en l’àmbit axiològic de la persona enuna progressiva pèrdua de sentit vital i autoestima.

Jolonch argumenta la necessitat de reconstruir unasolidaritat, de construir una “interdependència solidà-ria” que il·lumini novament el “vincle social” i ens resti-tueixi els valors de l’alteritat, la gratuïtat i la sol·licitud.Per fer-ho, ens caldria invertir l’escala de baixada queacabem de descriure. Això voldria dir recuperar les ca-pacitats individuals, la dignitat i el sentit vital de les per-sones (àmbit axiològic); igualar les oportunitats vitals iafavorir la cohesió social (àmbit sociopolític, laboral i econòmic); i reparar i reforçar els vincles comunitaris ide solidaritat (àmbit familiar i comunitari). Els proces-sos d’inclusió, doncs, hauran de ser integrals, adreçatssimultàniament a la millora de la vida en comú (orga-nització familiar i comunitària), a la millora de les opor-tunitats vitals (les polítiques de benestar i laborals) i a lamillora del desenvolupament humà (des d’un procésd’individualització inseparable de la qualitat humana).


18


iii. els mitjans de comunicació: la nova

instància socialitzadora en valors?

Finalment, el treball de Ferran Sáez es planteja si els mit-jans de comunicació de masses poden assumir la tascasocialitzadora en valors que aparentment sembla quehagin de tenir, atesa la seva puixant emergència.

Sáez adverteix de la diferència existent entre trans-metre valors i mostrar valors. La transmissió de valors valligada a les tasques interpersonals d’acompanyament,de mediació directa, de contextos vitals i d’experiènciespresencials. Aquests elements sovint són absents de l’àm-bit comunicatiu de masses. No hauríem de confondre,doncs, el fet de viure els valors amb el fet de veure’ls re-flectits en una sèrie televisiva.

Tanmateix, el pont que s’aixeca entre transmissió vitali retransmissió audiovisual de valors genera avui un nom-bre important de friccions en les nostres vides. Sáezdetecta l’origen d’aquestes friccions en les modernesformes de retransmissió avui imperants, basades en la ins-tantaneïtat, el momentisme, l’hiperemotivisme, la cul-tura de la novetat i la transgressió.

La barreja de valors premoderns (en els programesd’esports, per exemple), moderns (en els noticiaris, do-cumentals o programes d’anàlisi) i majoritàriament post-moderns (en els programes d’entreteniment i publicitat)crea turbulències, pertorbacions, col·lisions, tensions i

Introducció

19


malestar entre el sistema de valors del receptor (la per-sona) i el garbuix de valors proposat per l’emissor (elsmitjans). El resultat final afavoreix l’heterogeneïtat, lafugacitat, la banalitat, l’emotivisme i la fragmentació.

D’aquí es deriven un advertiment i una constatació.L’advertiment és clar: les atomitzacions culturals queestà generant la xarxa porten a una societat balcanitza-da que comença a ser incapaç de compartir referents.Lluny d’homogeneïtzar la societat, els mitjans contri-bueixen a fragmentar-la.

Aquesta constatació ens ajuda a entendre l’actualtendència emotivista. Segons Michel Lacroix, autor citatper Sáez, les mobilitzacions emocionals s’expliquenmillor si les resituem en el context de la crisi de la cohe-sió social. Davant un vincle social que es disgrega, exer-ceixen una funció reparadora, perquè les antigues soli-daritats del treball, de la parròquia, del poble, de la famí-lia es descomponen. En aquestes condicions, què que-da per assegurar la permanència del vincle social?L’emoció, justament. I aquest és avui el combustiblefonamental de què es nodreixen els mitjans de comu-nicació. Una de les conclusions de Sáez és precisamentaquesta: els principals valors a què aspiren els adoles-cents catalans (personalitat, amabilitat, simpatia) sónexactament els mateixos que es premien als reality showsespanyols de més èxit. Són, en efecte, els trets personalsrelacionats amb l’esfera emocional.


20


Introducció

21

En un temps en el qual les entitats socialitzadores tra-dicionals perden pes progressivament, els missatgesemesos des dels mitjans cauen en un terreny especial-ment fèrtil i assedegat de “missatges”. Ens sembla clarque des dels mitjans es pugui respondre que aquest noés un problema dels mitjans ni que els mitjans hagin de resoldre’l. És un problema de les entitats socialitza-dores, que ja no compleixen (o no poden complir) laseva tasca. Vist, però, des d’una perspectiva més global,creiem que no es tracta tant d’assenyalar “qui té la cul-pa de tot plegat”, sinó de prendre consciència col·lec-tivament dels resultats que estem produint com a so-cietat (i no com a sector) i assumir com a col·lectiu (i també com a sector) responsabilitats que segur que noens seran còmodes, segur que no ens faran la feina fàcil,però que poden contribuir a dibuixar entre tots unacara més humana per a la Catalunya de demà.


23

1.1 la transmissió dels valors

i la comunicació de masses

Els mitjans transmeten valors o bé es limiten a mostrarmodels/personatges que, suposadament, porten impre-sos o contenen uns determinats valors? Aquesta pregun-ta complica un discurs que, molt sovint, tendeix a la sim-plificació conceptual i al lloc comú. I és que no és decap manera el mateix transmetre valors –com qui trans-met, tant se val, una herència o un virus– que mostrar laconducta d’uns personatges, la naturalesa dels quals noté per què ser forçosament imitada o refusada, ni tam-poc interpretada amb una mirada crítica.

En la transmissió de valors és més important l’acom-panyament de pràctiques exemplars que les simplesenunciacions. Quan parlem de mitjans de comunicació

Mitjans de comunicació i valorsFerran Sáez


de masses i valors, cal partir de la base que som davantd’un tipus de mediació complexa, no pas directa. Es trac-ta d’una mediació específica, que no es pot equiparar otransposar amb altres. Viure determinades actituds enel si de la família no és de cap manera el mateix que veu-re-les en una sèrie televisiva. Malgrat que a nivell intuï-tiu pugui semblar el contrari, tots els estudis rigorosossobre valors confirmen que el mecanisme de transmis-sió familiar o el que es produeix en altres contextos vitals(l’escola, el cercle d’amics, etc.) no té res a veure ambel mediàtic.

Els valors existeixen des que la consciència i el llen-guatge articulat permeten fer judicis sobre la nostra con-ducta i la conducta dels altres. Aquests valors, òbvia-ment, es transmeten. En cas contrari, el tarannà d’unadeterminada cultura o la idiosincràsia que caracteritzauna determinada època resultarien inintel·ligibles. Elsvalors varien i les formes de transmetre’ls també. El nostrecontext cultural s’emmarca en quelcom que ja estavaperfilat nítidament en el primer quart del segle XX: lacomunicació de masses.

L’impacte sociocultural de la televisió ha estat, i con-tinua essent, extraordinari. La revolució digital de ladècada del 1990 va fer que el flux informatiu ja es pro-duís en un marc total de dislocació del temps i l’espai,amb totes les conseqüències polítiques, socials, culturalsi econòmiques que això suposa.


24


Emparada per les noves tecnologies, la cultura demasses ha generat un espai on tots aquests valors, si mésno, coexisteixen. Estem referint-nos a productes comer-cials de consum massiu que estan a l’abast de tots elsestrats de la població.

Quines són les condicions de possibilitat en la transmissióde valors en el context de la comunicació de masses? Hi ha trespunts que semblen evidents:

• En primer lloc, l’acceptació o l’assumpció gene-ralitzada, tant per part dels emissors/productors com dels receptors/consumidors, de l’existència de valorsentesos com a realitat diferenciada d’altres (coneixements, costums, modes, etc.).

• En segon lloc, la idea que transmetre’ls d’una ge-neració a la següent té algun sentit –o, fins i tot, algunafinalitat instrumental, ni que sigui difusa.

• En tercer lloc, i finalment, implica l’existència d’ins-titucions i de mitjans tècnics que permetin dur a termeaquesta transmissió d’una manera efectiva.

En realitat, el problema és molt més complex. DiuJérôme Bindé: “Vivim en la fugacitat, l’obsolescènciaaccelerada, el caprici subjectiu, com si els valors més sa-grats s’haguessin tornat infundats [...]. Aquesta mane-ra conjuntural, momentista i especulativa de concebreels valors remet a una gran quantitat de fenòmens ètics

Mitjans de comunicació i valors

25


o estètics del món contemporani. El rol de la informació idels mitjans de comunicació reforça aquesta orientació, perquèla lògica borsària dels valors, igual que la de la moda iles tendències efímeres, implica tenir en compte moltsindicadors passatgers que cal captar a l’instant, ja quela informació instantània ha substituït el sentit de laHistòria”.

No confonguem l’hiperemotivisme en què es basenels programes de més èxit de la comunicació de massesamb una suposada nova centralitat dels valors en els mit-jans. Aquesta percepció, molt atractiva per a determi-nats comunicòlegs, no s’ajusta en absolut a la realitat.

Passem a la segona pregunta que ens hem fet abans:la idea de transmetre valors d’una generació a lasegüent, ¿té encara algun sentit en el context de la comu-nicació de masses? Pel que acabem de veure, no: en lamajoria dels contextos mediàtics, l’esfera dels valors esjuxtaposa confusament amb l’esfera emotiva (de vega-des, fins i tot amb l’estètica), cosa que coarta d’arrel qual-sevol projecte seriós de transmissió de valors. Però l’hi-peremotivisme no és pas l’única clau de la qüestió. Hiha un altre paradigma mental que cal tenir en compte:la cultura de la novetat i de la transgressió. La idea quetransmetre valors d’una generació a la següent teniaalgun sentit va desaparèixer al final dels anys seixanta ifou substituïda per la idea de la contracultura. Trencada


26


la cadena, la seva recomposició sembla ara més aviatquimèrica o, si més no, forçada. Quan una cultura entro-nitza la transgressió com a valor-guia fonamental, està,tard o d’hora, condemnada a la contradicció.

Els valors fonamentals no s’han de veure : s’han de viure. Per això l’entorn familiar entès en un sentit ampliés, sense remei, l’àmbit natural d’aquesta transmissió.Des dels anys seixanta, però, la família (vegeu, sobreaquesta qüestió, l’altre llibre d’aquesta mateixa col·lec-ció, Família i valors) té a Catalunya i arreu del món occi-dental un inevitable nou membre: la tele, els mitjans decomunicació de masses. La funció prioritària de la tele,però, no és la transmissió de valors fonamentals.

La nostra primera conclusió (provisional) és quesembla que, en l’actual context comunicatiu, no es do-nen les condicions de possibilitat òptimes per a la trans-missió de valors fonamentals; però, a la vegada, tambésembla que existeix una visible preocupació social perles actuals disfuncions que afecten aquesta transmissió.

Tota forma de transmissió de valors està emmarcadaen una esfera comunicativa, però és evident que l’esfe-ra comunicativa en si mateixa no està relacionada forço-sament amb la transmissió de valors. Per tant, una cosaés retransmetre (en un sentit purament tecnològic) dis-cursos que contenen valors, i una altra de molt diferenttransmetre’ls en un sentit pròpiament axiològic.


27


1.1.1 Models mediàtics i valors

Tot just al començament de la pel·lícula Lawrenced’Aràbia, hi ha una breu escena que pot arribar a passardesapercebuda. En tot cas, conté la clau última perentendre la conducta del personatge principal. En l’es-cena al·ludida es representa el militar anglès ThomasEdward Lawrence (1888-1935) conversant distesamentamb altres oficials. Mentre parla, Lawrence encén unllumí i l’acosta molt a prop dels seus dits durant unabona estona; és evident que s’està cremant. Els seus com-panys l’observen amb un rictus d’estupefacció. Intrigatsperquè no sembla que es faci mal, un d’ells repeteix l’ac-ció i, evidentment, es crema. Li pregunta a Lawrence:“Quin és el truc, doncs?” I ell respon, sense afectació nigrandiloqüència, referint-se al dolor que indubtable-ment acaba de sentir: “El truc és que no t’importi...”

Val a dir que sense aquesta curta i en aparença in-transcendent escena la resta de la pel·lícula no tindriasentit. L’actitud del personatge protagonista seria in-intel·ligible o, si més no, poc creïble. La pel·lícula retra-ta d’una manera històricament força aproximada unepisodi real dut a terme per una persona també real.Efectivament, T. H. Lawrence protagonitzà una gestaèpica que encara avui provoca desconcert: va unificar les tribus beduïnes àrabs, secularment enfrontades en-tre si; i amb uns mitjans materials irrisoris, gairebé al


28


marge de l’estructura logística de l’exèrcit anglès, vaconquerir l’estratègica ciutat fortificada d’Aqaba i pos-teriorment, l’any 1918, ja a la fi de la Primera GuerraMundial, va ocupar Damasc. Les espantoses penalitatsque van acompanyar l’episodi, T. H. Lawrence les vanarrar a The Seven Pillars of Wisdom, un títol que al·ludeixdirectament a una determinada actitud intel·lectual, larecerca dels fonaments de la saviesa, més que no pas aun conjunt d’episodis bèl·lics. Això és ben significatiu,i ens remet de nou a l’estranyada pregunta de l’oficialanglès que va observar com Lawrence es cremava els ditssense fer cap expressió de dolor.

What’s the trick, then? Quin és el truc, doncs? Inevita-blement, aquí apareix la paraula que dóna títol a aquestestudi i que en vertebra el contingut: valors. Quan T. H. Lawrence respon allò d’“el truc és que no t’impor-ti”, no diu cap boutade. Ben al contrari, al·ludeix als fona-ments últims de la conducta humana. La seva finalitatinstrumental és l’exercici de l’autodomini, sense el qualno podria consumar determinades expectatives vitalsmolt ambicioses.

L’impacte inaudit, sense precedents, dels mitjans decomunicació de masses en la nostra cultura fa que lesqüestions axiològiques ja no puguin ser circumscritesnomés als seus àmbits –diguem-ne– tradicionals, sobre-tot des de l’estandardització social de la televisió. La con-solidació de la comunicació de masses, en definitiva,


29


suposa un canvi de paradigma cultural que afecta direc-tament la transmissió de valors.

1.1.2 L’esfera axiològica i l’esfera mediàtica

Els mitjans de comunicació de masses, i molt especial-ment el cinema i la televisió, no transmeten valors d’unamanera directa. El que transmeten són imatges, tramesnarratives, etc. que són interpretables des d’una pers-pectiva axiològica per l’espectador. Els mitjans de comu-nicació de masses no “llancen” valors al mercat, sinópel·lícules, sèries de televisió, programes radiofònics,articles periodístics, etc. De tots aquests productes, se’n poden desprendre uns determinats valors, però, ensi mateixos, aquests programes, aquestes pel·lícules,aquestes sèries, etc. no són –ni, per norma general, volen ser– mers “contenidors axiològics”. És l’especta-dor qui els interpreta com a tals i els incorpora –o no–a la seva conducta habitual.

L’explicació del mecanisme de transmissió de valorsque s’opera en els mitjans de comunicació de massesno ha de partir de la insensata pressuposició d’una tabula rasa axiològica prèvia en el conjunt dels espec-tadors/receptors. Els mitjans no “omplen” de valors persones que no en tenien cap prèviament, sinó quegeneren friccions –grans o petites– entre el sistema axio-lògic proposat per l’emissor i el que ja té el receptor.


30


Una sèrie de televisió, la lletra d’una cançó o les parau-les d’un amic tenen una influència en la nostra conduc-ta; fins i tot poden fer donar un tomb radical a la nos-tra vida. Però això no significa que existeixi un mecanismede transmissió controlat a voluntat per l’emissor i, en conse-qüència, descodificat unívocament pel receptor. “La socialit-zació mediàtica –argumenta Albert Sáez Casas– no pro-porciona experiències de la mateixa naturalesa i signi-ficació que les experiències presencials. Un pare no apa-reix davant del seu fill en un mateix pla d’igualtat quequalsevol dels seus herois dels dibuixos animats. Sónpercebuts per l’infant en un ordre distint. Berger iLuhmann han definit el concepte d’altres significacionsper fer veure que no totes les nostres interaccions socialsens afaiçonen de la mateixa manera, no tot ens influeixigual, perquè les nostres relacions cognitives i afectivesamb els altres no són iguals.”

Actualment, la televisió exerceix, entre altres fun-cions, la de construir models per mitjà de la captació,la recodificació i la proposició de valors. Les sèries d’èxitsón un mirall fidedigne del públic a qui s’adrecen, però alhora contenen també una imatge en forma deproposta que va molt més enllà del mer reflex mimètic. En definitiva: des d’una perspectiva axiològica, aques-ta mena de productes es fan ressò dels valors establerts(o d’allò que creuen que són valors establerts) en el si d’una determinada població. Simultàniament, però,


31


juguen amb allò que podríem denominar la torsió con-trolada d’aquests valors, de manera que forcen expec-tatives interessants en el públic receptor per mitjà d’una trama narrativa no previsible.

1.1.3 El mecanisme de transmissió de valors en el context de la comunicació de masses

Per tal que un determinat producte mediàtic pugui serun factor proactiu en la transmissió de valors, ha de par-tir d’un context axiològic que sigui almenys recognosci-ble, i per tant potencialment assumible, per al públic aqui s’adreça d’una manera conscient. Aquest reconei-xement, però, no ha de buscar la pura mimesi de la rea-litat, sinó que ha d’oferir friccions dramàtiques estimu-lants que moguin la trama en un sentit o en un altre. Totplegat suposa una interacció hermenèutica complexa.Però ni aquesta interacció ni el fet que pugui ser mer-cantilitzada, i per tant s’adapti a les regles del joc de lacultura de masses, no expliquen la totalitat del procés.Falta la segona peça: el públic receptor. Per això ara ensreferirem als catalans, i especialment als joves.


32


1.2 valors i mitjans a catalunya:

un mapa orientatiu

Quan ens preguntem quins són els valors que emanen delsmitjans de comunicació de masses que operen a Catalunya?(o, des de la perspectiva del receptor: des de quins eixosaxiològics interpreten els catalans els productes comunicatiusque consumeixen habitualment?), hem de ser molt cons-cients que ens movem, metodològicament parlant, perun veritable camp minat. I és que una cosa és mesurar–bé o malament– les audiències, o analitzar els formatsi els continguts dels emissors, i una altra de molt diferentés interpretar-ne el sentit profund.

És justament per aquestes raons que hem provat decombinar la interpretació de dades empíriques ja exis-tents amb l’especulació abstracta, el to descriptiu ambel prospectiu, o fins i tot prescriptiu. Pensem que consti-tueix la manera més raonable i metodològicament méshonesta de tractar del sinuós problema plantejat.

1.2.1 Els valors a què aspiren els joves catalans: valors premoderns, moderns i postmoderns

En quin context general cal ubicar o inserir els valorsque apareixen en les enquestes recents? La resposta noés gens senzilla, i en cap cas unívoca. Alguns autors comRonald Inglehart plantegen una dicotomia entre els


33


valors materials i els valors postmaterials. Altres, com JavierElzo, estableixen una contraposició entre valors de lamodernitat i valors de la postmodernitat. José AntonioMarina fa referència als valors moderns, els postmoderns iels ultramoderns. Altres autors denuncien que sovint esjuxtaposen els valors postmoderns amb altres que, en rea-litat, són simplement antimoderns. Nosaltres hem optatper una triple classificació: valors premoderns, moderns ipostmoderns. La següent taula no té cap pretensió d’ex-haustivitat; és purament orientativa.


34

Valors premoderns

L’absolut La totalitat La relativitat

L’homogeneïtat La uniformitat La diversitat

El mite La teoria El relat fragmentari

Eloqüència Demostració Argumentació

Dogma Veritat Versemblança

Rígid Sòlid Líquid

L’oralitat L’escriptura La imatge

La consigna El lema L’eslògan

El símbol El signe La marca

La duresa La fermesa La flexibilitat

Valors moderns Valors postmoderns


Si observem amb atenció els continguts d’aquestataula, constatarem que els valors que predominen en elsmitjans de comunicació de masses consumits a Cata-lunya no poden ser associats en exclusiva a cap de les tres


35

El sofriment L’esforç El plaer

El destí El projecte L’atzar

El passat El futur El present

La llei natural La llei positiva

L’aristocràcia La meritocràcia L’igualitarisme

El reialme L’Estat-nació

El clan familiar La família nuclear La parella

L’adolescent

El súbdit El ciutadà L’opinió pública

La fabulació La representació La performance

La conservació La construcció La deconstrucció

El pacte L’acord La confluència

El tractatus L’assaig

La saviesa La intel·ligència L’emoció

La norma deliberada

La comunitat cultural

El manual d’autoajuda

Identitat nacional

Identitat religiosa

Identitat difusa

L’adult responsable

El pater familias

El desordre creatiu

L’ordre consensuat

L’ordre coercitiu


columnes en concret. En tot cas, és probable que desd’una perspectiva purament numèrica –que fóra moltdifícil d’aplicar amb precisió– els valors postmodernssiguin els predominants en la graella televisiva. Però nosón pas els únics. Els mitjans de comunicació de mas-ses del segle XXI també mostren valors premoderns(que no vol dir el mateix que “antimoderns”) i valorsmoderns amb tota normalitat. Evidentment, no existeixuna norma estandarditzada; però, en termes generals,la tendència seria la següent.

• Valors premoderns als mitjans. Tot i que l’esport –talcom el coneixem en l’actualitat– és un fenomen espe-cíficament i genuïnament modern, les retransmissionsesportives, en especial les relacionades amb el futbol,estan articulades entorn de valors premoderns. Mostrenun món primari i dicotòmic, de bons i de dolents, basaten una simbologia buida de contingut i en el conreu d’u-na emocionalitat desbocada i delirant.

• Valors moderns als mitjans. El gros d’aquell segmentde la programació que alguns anomenen “seriosa” (no-ticiaris, documentals de qualitat, programes d’anàlisi,etc.) té un biaix modern, sense concessions a altres eixosde valors ni a altres tendències estètiques. Podríem dirque la credibilitat encara està associada als valors ober-tament moderns: el rigor, la solidesa, la representacióacurada de la realitat, la contrastació de dades, etc.


36


Aquesta mena de programes no acostumen a tenir gransaudiències, però constitueixen un referent difícilmentrenunciable tant per part dels mitjans públics com delsprivats. No és descartable que l’espai que ocupen en l’ac-tualitat pugui passar a ser testimonial i vagament deco-ratiu. La principal amenaça rau justament en un valorpostmodern: l’espectacularitat entesa com una mena de“realitat amb valor afegit”. Això fa que molts noticiaristelevisius o radiofònics obrin plana no amb fets objec-tivament importants, sinó amb extravagàncies de totamena o esdeveniments que tenen una forta càrregaemocional. La sobreponderació de l’esfera emocionalés típicament postmoderna.

•Valors postmoderns als mitjans. La pràctica totalitat delsprogrames d’entreteniment que s’emeten a la ràdio i ala televisió parteixen de l’esfera axiològica postmoder-na, que també condiciona els valors predominants enl’àmbit de la publicitat. Aquesta hegemonia pot ser ava-luada i jutjada de moltes maneres, evidentment. Siguicom sigui, compromet una determinada relació causal:els valors postmoderns, emanen dels mitjans o bé es limi-ten a reflectir una determinada realitat social? La pre-gunta està mal plantejada, en la mesura que pressu-posa una sola relació causal, directa i unidireccional.Afirmar, sense més ni més, que els programes d’èxit con-dicionen els valors dels joves és oblidar que, si més noen part, són programes d’èxit precisament perquè


37


reflecteixen una determinada realitat social. O a l’inre-vés: sentenciar, sense afegir cap altre matís, que aquestsprogrames són un mer reflex i, en conseqüència, notenen cap impacte social és deixar de banda fenòmenscridaners associats a la cultura de masses.

La conclusió general més plausible sobre tot el queacabem d’exposar tendeix a palesar la coexistència –devegades fluida i altres vegades molt forçada– d’unaextraordinària gamma de valors en el si dels mitjans decomunicació de masses, i de manera especial en la tele-visió. El resultat d’aquesta confluència de valors, moltsovint contradictoris, és un món paral·lel bigarrat i alti-sonant, d’una cridanera heterogeneïtat, basat en con-ceptes rudimentaris, gairebé sempre polaritzats, i eneixos axiològics confusos. Per a alguns autors comGiovanni Sartori, aquesta no és simplement una con-tingència de la televisió dels nostres dies, sinó que cons-titueix la naturalesa mateixa de la televisió. Es tracta de l’homo videns. Per primer cop en la història, la fugacitatesdevé un valor suprem: si la moda no fos fugaç, el motoreconòmic de les societats postindustrials s’aturaria.L’exposició de les idees ha de ser telegràfica; el relat delsfets, minimalista.

Per a Gianni Vattimo, la insòlita coexistència de va-lors que col·lisionen ens porta, sens dubte, a un mónmés confús, i segurament més banal; però també enspreserva de l’horitzó mental del totalitarisme que va


38


malmetre el segle XX. Aquesta és justament la cara posi-tiva de la postmodernitat, segons Gianni Vattimo. Lalluita per l’audiència genera pampallugues llampants,cridòria, drames efímers i paradisos instantanis, confu-sió i agitació, tones de trivialitat. Tot això és indubtable.L’interessant és que d’aquest magma bigarrat de valors,en perpetu procés de canvi, no en pot sortir cap Hitler.

1.2.2 La puixança dels valors emocionals

Hi ha un fet que en l’anàlisi de les dades de l’estudiPreferències i expectatives dels adolescents relatives a la televi-sió a Catalunya no s’ha tingut gaire o gens en compte,tot i trobar-se situat en la mateixa zona d’interseccióentre l’esfera mediàtica i l’esfera axiològica. Es tractad’una dada que cal subratllar: els valors a què aspirenels adolescents catalans són exactament els mateixosque es premien als reality shows espanyols de més èxit,com ara Gran Hermano o Operación Triunfo. En tots doscasos, els espectadors premien invariablement els tretspersonals relacionats amb l’esfera emocional més queno pas els que tenen a veure amb les capacitats intel·lec-tuals, el talent artístic, etc. Guanya qui sap emocionarl’espectador/jutge, no pas el qui es comporta de mane-ra més responsable, previsora i solidària (en el cas deGran Hermano), o bé qui canta o actua millor (en el casd’Operación Triunfo). Aquesta coincidència entre els


39


valors més ben puntuats pels adolescents catalans i elsparàmetres no escrits dels reality shows no l’hem de per-dre pas de vista.

A què és deguda aquesta puixança dels valors emocio-nals? Michel Lacroix ho explica així: “Les mobilitza-cions emocionals a les quals assistim s’expliquen millorsi se les resitua en el context de la crisi de la cohesiósocial. Davant un vincle social que es disgrega, exercei-xen una funció reparadora. Perquè les antigues solida-ritats del treball, de la parròquia, del poble, de la famí-lia es descomponen [...]. En aquestes condicions, ¿quèqueda per assegurar la permanència del vincle social?L’emoció, justament”.

1.2.3 El consum audiovisual: un repte educatiu

Allò que justifica l’educació en comunicació audiovisual(ECA) és la necessitat de preparar els infants i els jovesper desenvolupar-se en un context dominat pels mitjansde comunicació. L’alfabetització en mitjans en ter-mes de lectura crítica hauria d’incloure tota una sèrie d’habilitats específiques com ara poder distingir els fets de la ficció; identificar i apreciar els diferents nivells de realisme; comprendre els mecanismes de producció idistribució; saber jutjar la qualitat; defensar-se de lamanipulació i la propaganda; diferenciar la informacióde l’opinió; diferenciar diferents nivells de no-ficció;


40


identificar els missatges comercials situats dins dels pro-grames (‘product placement’); aproximar-se críticament ala publicitat; ser conscient dels imperatius econòmicsque hi ha darrere de qualsevol programa televisiu; i, final-ment, justificar conscientment les pròpies preferències”.

El consum mediàtic diari dels joves a Catalunya és elsegüent:

• Televisió: 136 minuts diaris. • Internet: 65 minuts diaris. • Ràdio: 63 minuts diaris. • Diaris: 12 minuts diaris. • Revistes: 3 minuts diaris.

El consum mediàtic de la població adulta, en canvi,obeeix als següents paràmetres:

• Televisió: 159 minuts diaris. • Ràdio: 74 minuts diaris. • Internet: 27 minuts diaris. • Diaris: 17 minuts diaris. • Revistes: 3 minuts diaris.

El fet veritablement rellevant rau en la contraposicióInternet/televisió. No ens trobem davant d’un simplecanvi d’hàbits tecnològics, sinó davant d’un procés detransformació incipient que afecta coses tan importantscom la identitat personal i l’esfera dels valors. En el lli-bre La transició a la societat xarxa, s’afirma: “Els usos i la


41


intensitat d’usos d’Internet semblen estar directamentassociats a l’existència de valors i comportaments d’au-tonomia en les persones, de generació de projectes pro-pis, d’implicació en la professió, en la ciutat, en la socie-tat. Són els que busquen més capacitació professional,que presenten més nivells d’activitat ciutadana, quetenen una participació sociopolítica més alta [...] i tenenuna mentalitat emprenedora els qui utilitzen Internet enun grau més alt que no pas els individus menys autònomsi menys dotats de projectes propis. Internet es presenta aixícom a mitjà d’expressió d’autonomia en l’entorn social [...].Així es prefigura una pràctica social a Internet que, coma mínim, presenta tres eixos clarament diferents: In-ternet com a instrument de construcció d’autonomiapersonal i col·lectiva; Internet com a forma de sociabi-litat; Internet com a mitjà lúdic [...]. Internet és instru-ment de llibertat, però solament per a aquells que lidonen valor i el posen en pràctica” (la cursiva és nostra).

Com influeix la quantitat de consum televisiu en l’as-piració de valors? L’enquesta Preferències i expectatives delsadolescents relatives a la televisió a Catalunyaens dóna algu-na pista, tot i que sembla difícil d’interpretar. Ho podemobservar en les següents dades i gràfics (Claus: A:“Gairebé no miro mai la televisió”; B: “Sóc poc consu-midor de televisió”; C: “Sóc un consumidor mitjà de tele-visió”; D: “Sóc un consumidor bastant alt de televisió”;E: “Sóc un consumidor molt alt de televisió”).


42


Relació dels tres primers valors a què aspiren els adolescentsen relació amb el consum televisiu.


43

Personalitat 8,01 8,13 8,18 8,35 8,32

Amabilitat 7,79 8,02 8,16 8,39 8,46

Simpatia 7,99 7,94 8,12 8,28 8,37

A B C D E

Personalitat Amabilitat Simpatia

8,6

8,4

8,2

8

7,8

7,6

7,4A B C D E


Relació dels tres valors a què aspiren menys els adolescents en relació amb el consum televisiu.


44

Diners 3,4 3,77 4,27 4,73 5,37

4,02 3,85 4,33 4,51 4,87

Poder 3,23 3,7 4,09 4,53 5,41

Fe /Espiritualitat

A B C D E

Diners Fe/Espiritualitat Poder

6

5

4

3

2

1

0A B C D E


La interpretació d’aquestes dades resulta incerta.L’únic que podem concloure sense cap mena de dub-te és que els grans consumidors de televisió tendeixena atorgar una puntuació més alta als mateixos valors queaquells joves que afirmen que consumeixen poca tele-visió. És a dir, la diferència no rau en el tipus de valorspuntuats (que són exactament els mateixos), sinó en la manera com es puntuen numèricament. En tot cas,aquestes dades permeten desmentir algun possible pre-judici que relacionés el nombre d’hores de consum tele-visiu amb l’adscripció a determinats valors.

Aquest fet convé que sigui subratllat: els joves que mirenmolt poc la televisió comparteixen els mateixos valors queaquells que la miren moltíssim. Ja hem dit abans que la inter-pretació de tot plegat és complexa. Sembla plausiblepensar, però, que els mitjans de comunicació de mas-ses –i concretament la televisió– no són el principal fac-tor que determina l’univers axiològic dels joves. De fet,aquesta interpretació concorda amb altres estudis quesituen la família i el cercle d’amics com el principal refe-rent dels valors.

Des de la perspectiva del consum mediàtic, el catalàja és una llengua clarament minoritària al Principat i gairebé residual al País Valencià i a les illes Balears, demanera especial entre els joves.

De l’observació de les dades de l’estudi abans esmen-tat es desprèn també una conclusió més aviat òbvia: el


45


consum mediàtic a Catalunya es fa majoritàriament enespanyol. En el cas del País Valencià i de les illes Balears,gairebé la totalitat del consum es fa en aquesta llengua.Són justament els més joves els qui consumeixen menysproductes en català. Aquesta és, si més no, la tendènciaque marca l’estudi més important fet fins avui sobreaquest tema.

1.3 conclusions finals

1.3.1Varietat de formats, varietat de valors: un guió complex

En la mesura que la televisió comercial és cada cop més generalista i la societat és, en canvi, cada copmés heterogènia, és normal i inevitable que hi hagicol·lisions entre el contingut de determinats programesi el sistema de valors de determinades famílies. Aquestacontradicció és impossible de resoldre, tret que noprohibim la televisió generalista convencional.

És normal i inevitable que la vertiginosa varietat de con-tinguts i formats que ha donat lloc a la revolució digitalpugui arribar a ser percebuda per moltes persones comun element pertorbador. Cal dir que aquestes inquie-tuds no són infundades, però sí una mica sobredimen-sionades. Hi ha dues raons que conviden a matisar-les.

En primer lloc, les mateixes noves tecnologies queposen a l’abast dels nostres infants continguts impropis


46


per a la seva edat poden servir també per tal que no hi accedeixin. Alguns sistemes operatius incorporen un sistema de control sobre els usos informàtics delsmenors que és extraordinàriament efectiu i senzill. Lamajoria dels televisors de nova generació inclouenigualment tecnologia d’aquesta mena, i sembla recoma-nable que els pares tinguin presents aquests dispositiusa l’hora de decidir-se per un aparell o per un altre.

En segon lloc, la immersió mediàtica dels nens fa quecada cop siguin més conscients d’allò que miren. Enefecte, no hi ha cap generació que hagi tingut un con-tacte tan precoç amb la tecnologia audiovisual. Aquestafamiliaritat només és de caràcter instrumental, evident-ment, però pot ser reconduïda cap a altres aspectes relacionats amb l’esfera dels valors. Els pares hauriend’explicar als seus fills, per exemple, que no totes lesimatges són iguals en relació amb la dignitat de les per-sones. Els pares han de tenir una mínima actitud didàc-tica mentre miren la televisió o naveguen per Internetamb els seus fills. D’aquesta manera, les habilitats pu-rament instrumentals poden combinar-se harmònica-ment amb les relacionades amb l’esfera dels valors.

Caldria implantar una Educació en ComunicacióAudiovisual (ECA) amb una certa urgència, preferi-blement en els primers cursos de l’Educació Secundà-ria Obligatòria (ESO), que coincideixen amb la pre-adolescència. Ja hem dit que és normal i inevitable queles conseqüències d’una revolució tecnològica com la


47


digital generin turbulències en l’esfera dels valors. Elque de cap manera no resulta normal i inevitable és queno fem res per provar de neutralitzar-les o, si més no,tenir-les sota un mínim control. En aquest sentit, calcomençar a modular un discurs que s’allunyi igualmentde la tecnofòbia apocalíptica com d’una actitud dimis-sionària i acrítica respecte de les seves conseqüències,que no són pas imaginàries.

1.3.2 El discurs estereotipat... sobre els estereotips

Existeix una visió més o menys apocalíptica sobre la rela-ció entre els mitjans de comunicació de masses i la con-ducta dels joves, en general basada en prejudicis i llocscomuns, no pas en evidències. No podem jugar a establirrelacions causals inexistents o a insinuar-les quan aixòsatisfà les nostres expectatives o sembla que corroboraels nostres prejudicis.

Hi ha una rotunda asimetria entre allò que suposada-ment transmeten els mitjans de comunicació de mane-ra sistemàtica (consumisme desbocat, etc.) i els valors aquè suposadament aspiren els adolescents catalans (elsdiners i el poder estan situats tot just en la part més baixa del rànquing). Els mitjans de comunicació de mas-ses tenen, sens dubte, una part de responsabilitat en la propagació de determinats valors, però hem de recordarque els principals actors que influeixen en l’esfera dels


48


valors dels joves són la família i el cercle immediat d’a-mics, no pas els mitjans de comunicació. Cal revisar,doncs, els vells estereotips sobre la televisió o els videojocsi començar a fixar-nos també en altres realitats que igno-rem d’una manera acomodatícia i gairebé irresponsable.

1.3.3Comunitats humanes, valors i mitjans de comunicació

La multiplicitat vertiginosa de formats i continguts, asso-ciada a la digitalització de la informació, obliga la famíliaa prendre decisions cada cop més complexes en relacióamb el consum cultural dels seus fills. No és el mateix triarentre Tintín i Astèrix, o subscriure’s o no subscriure’s alCavall Fort, com passava fa menys d’una generació, queenfrontar-se amb els laberints d’Internet o de la televi-sió digital terrestre. Des de la perspectiva dels valors, aixògenera tensió, i fins i tot un explicable malestar.

Segons Cass R. Sunstein, hi ha un sistema de comu-nicacions que garanteix en els individus un poder il·li-mitat a l’hora de filtrar informacions, i que amenaça decrear una fragmentació inassumible en una societatdemocràtica. Sunstein creu que les atomitzacions cul-turals –gairebé mentals– que genera la xarxa ens por-ten a una “societat balcanitzada” que comença a ser incapaç de compartir referents.

Tot això reforça o bé afebleix els valors del sistema de-mocràtic? Si bé és cert que, teòricament, el pas d’una


49


estructura vertical a una d’horitzontal-reticular s’adiumés amb les idees fundacionals de la democràcia, en lapràctica això no és tan clar. Sunstein argumenta que lesnoves identitats hiperatomitzades, generades per la xar-xa, són contradictòries amb el sistema de referents com-partits inherent a les societats democràtiques. Senseaquest sistema de referents compartits no hi ha dis-crepància, ni diàleg, ni res. Hi ha només incomunicació,entesa aquí en un sentit quasi ontològic. Els espaiscomuns perden força. Els mitjans de comunicació ge-neralistes estan en crisi, però són justament els que permeten posar sobre la taula els problemes col·lectius,els que alimenten les inquietuds de l’opinió pública.

1.3.4Valors en la ficció i valors en la no-ficció: una dicotomia obsoleta

El discurs ideològic “oficial” sobre la televisió no hamodificat en absolut la conducta dels joves, sinó que sim-plement els ha fet sentir una certa mala consciència, unalleugera incomoditat. Res més, però.

Ara bé, què és allò que avui en dia requereix unadidàctica més urgent? Els límits entre la ficció i la no-ficció cinematogràfica i televisiva s’han desdibuixat enmolt poc temps. Ha sorgit un espai intermedi, híbrid, de característiques epistemològicament pertorbadores,que ja no té res a veure amb els documentals ni tampoc


50


amb les pel·lícules perquè les compendia en un sol pro-ducte, marcat sovint per la ideologització encoberta. Totaquest brou acaba afegint confusió a una realitat que jaés prou complexa.

El principal valor que ha sorgit d’aquest brou és elde la interacció, que duu adherit un fortíssim componentgeneracional. Els nois i les noies que ara tenen disset odivuit anys s’han format en un context tecnològic plena-ment interactiu, i qualsevol producte d’oci que no es-tigui impregnat d’aquesta característica els interessaben poc.

Cal recordar, però, que la interacció merament tecnolò-gica i el diàleg democràtic real són dues coses diferents. I calrecordar també que aquesta interacció s’ubica en uncontext que tendeix a desdibuixar i relativitzar el llindarentre la realitat i la ficció. No disposem de la més petitaperspectiva històrica per poder inferir, ni que sigui vaga-ment, com s’acabarà traduint aquesta actitud a llarg ter-mini. En tot cas, sembla prudent observar-la amb mol-ta atenció.


51


El valor central del treball a Catalunya ha anat canvianti ha anat perdent en certs casos la seva centralitat davantallò que de manera genèrica anomenarem valors de l’oci o del consum. El que és normal és el canvi dins lacontinuïtat més que no pas el canvi radical. El valor deltreball pot variar segons la propietat, el sector, els anysd’existència de l’empresa, el nombre de dones contrac-tades, l’estructura de la competència, etc. No hi ha unmodel unívoc, i diverses cultures poden conviure l’unaal costat de l’altra.

Els corrents profunds del canvi sembla que existei-xen. Les noves empreses tecnològiques en són el refe-rent. Però no són pas les úniques ni potser les més impor-tants. N’hi ha d’altres.

Tindria sentit referir-nos a un model que –lenta-ment?– s’acaba i a un altre model que –apressadament?–

53

Treball i valorsCarlos Obeso


s’instal·la entre nosaltres. Quin és el model que es va aca-bant? El model de la feina segura, la carrera professio-nal en una empresa o en poques empreses, l’ascens perantiguitat (l’experiència és un valor) i el nivell de sala-ri d’acord amb l’escalafó. Ser-hi és progressar.

Aquest model necessita entorns estables. L’organit-zació planifica la carrera dels seus empleats quan potplanificar a llarg termini el seu propi negoci. El mantrad’aquesta societat ja no és ni la planificació ni el creixe-ment, sinó la “creació de valor per a l’accionista”. No hiha, doncs, fidelitats accionarials a una empresa o unaaltra. La incertesa laboral en els nivells jeràrquics mit-jans i alts està servida. Cal fer atractiva l’empresa. I, pera alguns, el més fàcil és reduir llocs de treball.

Un jove americà, ens diu Sennett, amb dos anys d’u-niversitat, pot esperar canviar de feina almenys onzevegades al llarg de la seva vida laboral i canviar la sevabase de qualificacions almenys tres cops durant quaran-ta anys de feina. L’estabilitat ja no és sinònim de segu-retat, la lleialtat ja no és necessària.

Els més joves el que busquen en les empreses i el quedetermina la seva lleialtat és el projecte, el fet d’involu-crar-s’hi i l’aprenentatge personal que això els suposi.Per tant, és una lleialtat condicionada. En un món fle-xible on hi ha molts camins incerts per arribar al final,les regles de la bona feina es difuminen.

Quan l’empresa deixa de ser lleial envers els seusempleats, la resposta és que els empleats tampoc no ho


54


són. D’aquí que la confiança comenci a ser una parau-la de moda. Com es pot recuperar la confiança delsempleats perquè confiïn, al seu torn, en l’organitzaciói en els seus companys: aquesta és una qüestió important.

El valor del treball no ha desaparegut ni és marginal.No ho és a la Catalunya del segle XXI. Ara bé, el valordel treball canvia amb la mateixa lentitud que el cor-rent del fons d’un riu. I canvien a diferent velocitat lesdiverses cultures del treball que conviuen en una matei-xa societat.

El món laboral ja no és ni de bon tros un món d’ho-mes, però és un món on encara es valoren més els homes.I això es reflecteix al seu torn en la manera com elshomes i les dones valoren el treball, amb una centrali-tat més gran per a ells i més equilibrat amb altres aspec-tes de la vida per a elles, fet que suggereix l’importanttema de la relació dialèctica entre valors i realitat social.

Històricament, el capitalisme industrial va posar eltreball en el primer pla de l’estructuració social. S’hade veure si continuarà essent així en les societats capi-talistes avançades, les anomenades societats postmoder-nes. En tot cas, encara per a molta gent la feina conti-nua essent un element clau de la seva vida.

Un dels elements més destacats de la postmoderni-tat és el desmantellament gradual d’allò que s’ha deno-minat “la ciutadania salarial” o “la ciutadania laboral”,que coincidiria amb la societat industrial o amb la “mo-dernitat” i que suposaria una articulació social basada

Treball i valors

55


en els drets i els deures equilibrats a partir de la contri-bució laboral, contribució que es considera el substratcomú i la font de tota la riquesa social. Aquest desman-tellament afecta òbviament la centralitat que les perso-nes atribueixen al treball.

Els valors del treball en estudiants que aspiren al con-veni de pràctiques parlen de caps inadequats, de tasquespoc estimulants o, de manera més explícita, d’explota-ció laboral pura i simple. Aquests missatges no semblenels més idonis per reforçar el valor del treball en els joves.També hi ha la socialització a través de la indústria de l’o-ci en les seves múltiples variants.

La societat catalana s’està configurant com una socie-tat que gira l’esquena a l’esforç, al treball constant, alcompromís assumit responsablement a llarg termini.Entre el 1980 i el 1990, molts joves van veure com els seuspares eren acomiadats per empreses que ja no necessi-taven el seu treball. I el fet que no vegin la feina comuna inversió en el seu futur amb una companyia fa quecerquin retorns immediats del seu treball (independèn-cia, horari flexible, tenir diversió a la feina, vestir demanera informal). En realitat, han somatitzat l’expe-riència de traïció viscuda pels seus pares.

Actualment, la majoria dels pares intenten transme-tre sobretot valors que facin possible una convivència en pau en el futur (tolerància, responsabilitat) i l’“èxitsocial”, entès com una inserció satisfactòria en la socie-tat per mitjà de l’esforç individual i del treball.


56


Durant molt de temps, el treball havia estat l’elementdefinitori de l’estatus de les persones, dels seus drets ideures i, en definitiva, de la seva carta de ciutadania. Ara,en canvi, trobem grups socials que valoren prioritària-ment l’oci, el treball o el consum, d’acord amb combi-nacions múltiples, però mai no podrem dir que estemen una societat que ha abandonat el valor del treballpel valor del consum.

En la societat catalana actual, l’oci i el treball ja no sóntermes antagònics, sinó que formen part d’una matei-xa lògica, la de produir per consumir o, si es vol, la deconsumir per produir. L’oci ja no és residual, sinó queés en bona part el motor de la producció.

El fet que la indústria de l’oci i del consum s’ha estruc-turat de tal manera que ha esdevingut una indústriapròspera és més que evident, com ho és, en part, que elfet de consumir es pot anar convertint en una experièn-cia gairebé religiosa i –més important per a algunescapes socials– en un element fonamental d’autoexpres-sió que substitueix l’espai que ocupava el treball. Comdiu Ritzer: “Els temples del consum són, com més va més,escenaris amb un encant sagrat, llocs que es presentencom a màgics i fantàstics, en els quals es busca que elconsumidor tingui ‘sensacions’ com si visités la catedralde Chartres o aquell gran parc temàtic que és Lourdeso bé les mateixes piràmides d’Egipte. Els temples delconsum redefineixen d’aquesta manera la realitat, evi-tant-li al consumidor, de passada, odioses visites a llocs

Treball i valors

57


imprevisibles. No és l’ànima del viatger la que treballales seves pròpies sensacions, sinó que és el temple temà-tic allò que defineix el que ha de sentir”.

Aquesta realitat més que palpable no ha d’enganyar-nos a l’hora d’atribuir a tota la col·lectivitat un desplaça-ment cap a aquest nou valor que seria el consum o el con-sum d’oci. Com ja hem dit, consumir o gaudir de l’ocirequereix temps i diners. I els diners, avui com ahir, provenen, per a una part important de la població, del’activitat remunerada, del treball.

En conclusió, la societat de l’oci com a “lloc de l’E-dèn” on ningú no treballa perquè les màquines ho fantot és una utopia sense gens de sentit en una societat enquè el benefici econòmic, distribuït de manera desigual,és la mesura de totes les coses.

El que tenim avui és una amalgama confusa, són cate-gories de valor que barregen amb diferent intensitat oci,treball i consum, definint, segons quina sigui la priori-tat, capes o classes socials ben diferenciades. En aquestsentit, podem afirmar que el postmodernisme no és úni-cament societat consumista, tot i que sí que ho és per aalgunes capes socials que identifiquen el consum ambla identitat, normalment perquè no tenen feina o per-què aquesta feina és molt marginal; i, de la mateixamanera, no és únicament societat ociosa, per bé que sí queho és per a aquells que s’ho poden pagar sense fer res.

Els països més rics situen el treball en una posicióintermèdia, per darrere de la família i els amics, mentre


58


que la resta dels països el situen en segon lloc, just des-prés de la família i per davant de l’amistat.

Els països més pobres són els que atribueixen un valorabsolut més alt al treball. A mesura que s’incrementa elproducte nacional brut per càpita, disminueix el per-centatge de gent que considera el treball una cosa moltimportant.

Entrem, doncs, en una època en què hi ha una com-binació de valors que s’enfronten o es complementend’acord amb els contextos socials i personals. A mesu-ra que les societats es tornen complexes, es fan comple-xos també els seus mercats laborals, i això afecta les situa-cions individuals, que són molt diverses.

Davant el desplaçament del treball, trobem un feno-men invers, el dels “treballs extrems”: una persona té untreball extrem si dedica a la seva activitat laboral seixan-ta hores setmanals o més i compleix almenys cinc ca-racterístiques addicionals de deu, entre les quals hi ha treballar a un ritme molt accelerat i sota la pressió de terminis curts i la responsabilitat de les pèrdues i delsguanys. En el cas d’Espanya, es calcula que un 8% de lapoblació activa, és a dir, 1,7 milions d’espanyols, dedicamés de dotze hores al dia a la seva professió per obtenirl’èxit i, de passada, fugir dels seus problemes personals.

Es produeix un canvi en allò que motiva la gent a tre-ballar: l’èmfasi canvia de la maximització dels ingressosi la seguretat del treball a una insistència més gran enla feina interessant i significativa.

Treball i valors

59


La població laboral la podríem segmentar en duescategories. D’una banda, els expressius, que cerquen enel treball la seva pròpia autorealització, i, de l’altra, elsinstrumentals o calculadors, la preferència dels quals s’o-rienta envers un treball que tingui, entre altres coses,bones vacances, un bon sou i estabilitat.

Si fem cas dels estereotips, els catalans són, de llarg,els més treballadors de l’estat espanyol, i, per tant, hemd’entendre que valoraran molt el treball. Com passasempre amb els estereotips, la realitat és més comple-xa. El lloc central i positiu que continua tenint la feinaper al conjunt de la societat catalana es comparteix ambles activitats que podríem denominar d’oci o d’ús posi-tiu i creatiu del temps lliure, com les afeccions o elsamics. La feina es viu bé i de forma positiva, sempre queno anul·li les activitats d’oci i de temps lliure. En defi-nitiva, es busca un equilibri entre àmbits oposats.

El treball com a col·lectivitat perd pes davant una cer-ta forma d’individualitat col·lectiva. El fet que la feinasigui un valor central de la persona i que es visqui engeneral de manera positiva no pressuposa que li hàgimd’atribuir un valor gairebé religiós o una teràpia aptaper als mals individuals o socials, o una font única d’a-firmació del nostre lloc en el món. El treball és impor-tant, però la glòria eterna, si és que existeix, no s’asso-leix a través del treball.


60


La importància creixent del valor de la democràciaen general afecta, sens dubte, el treball, on la igualtatdels gèneres i l’acceptació de la diversitat són elementsd’importància creixent. El cap autoritari, cridaner i mal-carat, antidemòcrata i masclista, tindrà aviat el seu llocen els museus antropològics.

L’any 1990, el treball era “molt important” per a un70% dels catalans enquestats. L’any 2000, la xifra baixaal 46%. El valor atribuït al treball a Espanya (anys 1999-2000) és més alt que a Catalunya i és sobretot més altentre els qui el consideren “molt important”. La imat-ge del català treballador davant l’espanyol ociós perd forçaamb el pas del temps.

A Catalunya, el component relacional d’interacciósocial, és a dir, el temps lliure i els amics, es destaca cadavegada més, especialment entre els joves, i es distanciadel treball o la família. Al mateix temps, el treball tam-poc no apareix a Catalunya relacionat amb la família, fetque sí que succeeix a Espanya.

A Espanya, el binomi el meu treball/la meva famíliacontinuaria essent el nucli bàsic de valoració, mentreque a Catalunya els aspectes relacionals van guanyantcada cop més importància com a elements que tenenvalor per ells mateixos. En aquest sentit, la família, aCatalunya, és cada vegada més a prop dels amics i deltemps lliure, mentre que el treball queda cada cop més

Treball i valors

61


aïllat d’aquests elements, cosa que no significa que el tre-ball no es valori, però sí que se separa, com més va més,de les altres esferes relacionals. Al contrari, per tant, delque passava en l’època industrial, el treball ja no és unelement que possibilita la socialització ni es busca coma tal. A la feina, si més no a Catalunya, es fan coneguts,però no amics.

Entre les característiques desitjades per a un treball(que s’exposen més endavant) no compten tant les quepremien o estimulen la realització personal i social (unafeina útil per a la societat, en la qual sigui possible utilit-zar la iniciativa, amb responsabilitat) com les que fornei-xen temps lliure i disponible (una bona jornada, dispo-sar de temps lliure els caps de setmana, vacances llar-gues). De manera que, si el treball es relaciona amb eltemps lliure, és perquè procura recursos necessaris pergaudir-lo.

Hi ha la tendència que el treball no es visqui amb emo-ció intensa (positiva o negativa) i que hagi perdut im-portància com a referent moral. Si a això afegim la majorpresència de la cultura de l’oci i la cultura relacional,no ens ha d’estranyar que el treball hagi anat perdenta Catalunya aquell valor central gairebé exclusiu quepodia haver tingut en altres èpoques.

La pèrdua de centralitat no pressuposa, però, que treballar produeixi insatisfacció. Es poden valorar al-tres coses a més de la feina. Els catalans que treballen es


62


mostren satisfets amb el seu treball, de forma lleugera-ment superior a la resta d’Espanya, i es consideren rela-tivament lliures de prendre decisions en la feina.

Treballar a Catalunya, en el segle XXI, és submergir-se en una activitat prou grata per pensar que en el seuconjunt tenim una col·lectivitat laboral sana. Hi pot aju-dar la millora en la qualitat dels treballs. Però tampoc noés el paradís laboral.

A Catalunya, més que en la resta d’Espanya, augmen-ta el sentiment que a la feina cal tenir una certa lliber-tat i autonomia. S’accepta l’existència i la funcionalitatde les jerarquies, però es posa límits a la seva actuació.La legitimitat per ordenar està cada vegada més condi-cionada. El model de presa de decisions verticalitzat apa-reix limitat, mentre que creixen els models participatius.

Tant en el cas d’Espanya com en el de Catalunya, allòque es valora del treball és en primer lloc els ingressosi la seguretat de l’ocupació. Després, la jornada o l’ho-rari i l’ambient de treball (els companys). En les últi-mes posicions se situen aspectes que comporten impli-cació i compromís personal.

El que es constata de manera significativa és que l’orientació envers la feina és fonamentalment instru-mental i que preval sobre aspectes més immaterialsd’autorealització i, en general, de relació social. Fóraequivocat, malgrat tot, deduir d’aquestes prioritats queal treballador català no el preocupen aspectes menys

Treball i valors

63


instrumentals de la feina, com el desenvolupament professional o l’exercici de la responsabilitat. Ara bé, la implicació dels catalans en la feina és menor que a laresta d’Espanya o, dit d’una altra manera, la centralitatdel treball és menor a Catalunya.

En el cas dels més joves i, a més, professionals, els ele-ments més valorats del treball es concentren en la com-binació d’una feina estimulant, adient amb les capaci-tats adquirides, i, així mateix, la possibilitat de disposarde temps lliure. Aquesta combinació és clau per atreu-re i retenir treballadors del coneixement i suposa undels reptes més complexos de les polítiques de recur-sos humans a les empreses.

Les preocupacions sobre la possibilitat que dismi-nueixi el valor que les persones donen al treball s’hau-rien de transformar en un altre discurs, el de la capaci-tat de les empreses catalanes per donar satisfacció aaquests treballadors del coneixement que marquen ladiferència quan la qualitat és l’element competitiubàsic. És a dir, la pèrdua de centralitat del treball potestar condicionada per la qualitat de la feina oferta i perla seva inadequació respecte de les expectatives gene-rades en els treballadors.

Prop d’un 60% de la població, a Catalunya i a Espa-nya, entén que treballar és un deure envers la societat.Aquest percentatge no gens menyspreable permet man-tenir la idea que, si més no en una part important de la


64


societat catalana, encara no hi ha hagut el desplaçament“postmodern” de l’erosió de la cultura del deure.

El treball, a Catalunya, ha anat perdent moltes de les seves antigues funcions d’identificació social, deconstrucció de la identitat de les persones i de la sevaintegració a la societat, i es considera una ocupació quo-tidiana més que no pas la part central de la vida de lespersones, tot i que continua essent una necessitat, sobre-tot personal, que manté un valor social.

No ens atrevim a ser tan categòrics com ho és Baumanquan afirma que el caràcter “social” de l’activitat delsindividus sembla que es concreta cada vegada més enel món del consum i no tant en el del treball. Segons lesseves paraules, “l’estètica del consum governa avui allàon abans ho feia l’ètica del treball”. El que sí que sem-bla plausible és que hi pot haver una població creixenta Catalunya poc o mal socialitzada en els valors del treball que desplaçaria al món del consum l’afirmacióindividual per coherència amb les poques coses que elsofereix el treball. Són els joves que poblen la pel·lículade Bigas Luna Yo soy la Juani.

El punt de discussió seria: presenten els joves en qual-sevol lloc i en qualssevol circumstàncies una valoraciódel treball diferent de la dels adults per raó que la sevaexperiència del treball és menor? La resposta és que sí,i hi ha estudis que ho corroboren. Tanmateix, hi ha, a més, una altra pregunta que ens podem fer: quan

Treball i valors

65


deixa de ser jove algú? I una possible resposta, més enllàde l’edat, podria ser, per exemple, “quan firma unahipoteca”. És a dir, hi ha elements de responsabilitat id’experiència que fan que un jove tingui una valoraciórelativament diferent de la d’un adult en relació ambel treball.

La segona pregunta seria: si donem per segur el queacabem de dir, és que aquestes diferències indiquen que vivim, a més a més, un desplaçament general respec-te del valor central del treball en la societat catalana?La resposta és que també sembla que aquest sigui el cas.

Hi ha un desplaçament cap a una pèrdua de centra-litat, però no és un desplaçament radical. En tot cas, ésprou important perquè el prenguem en consideració.

El context valoratiu de la nova generació de bons pro-fessionals catalans no és de ruptura amb la cultura deltreball, però sí de cerca d’un equilibri més gran ambaltres aspectes importants de la vida. Aquests joves pro-fessionals expliquen experiències en empreses moltdiverses en un continuum que va des de la cultura indus-trial fins a la cultura postindustrial, i és en aquesta diver-sitat cultural on es modela el valor atribuït al treball.

Quan una enginyera de telecomunicacions diu, par-lant dels seus superiors jeràrquics, que “és la cultura dela por, i això ja no funciona amb gent que té dos màs-ters i un doctorat”, el que explicita és la dissonànciaentre una manera d’exercir l’autoritat i la manera d’en-tendre-la de la professional.


66


Els joves professionals relaten que hi ha empreses gairebé preindustrials en què els caps “són molt negats”i també empreses que encaixen amb els seus valors.Quan es produeix antagonisme, el professional se’n va.En tots els casos, les empreses ancorades en valors in-adequats acaben perdent el talent i la inversió realitza-da per atreure’l.

No és una generació que vulgui el canvi pel canvi.Canvien d’empresa, sobretot en els primers anys, finsque troben l’encaix. Però, si el troben al principi de laseva carrera, s’hi queden. Es mouen entre una dualitatcultural que va i ve de la cultura industrial del treball,transmesa pels seus pares, a la del consumisme postin-dustrial, però on encara ressonen amb força els ecos dela cultura del treball.

En la pel·lícula Los lunes al soles retrata un grup de tre-balladors que pertanyen a la societat industrial clàssica.En ells, la cultura del treball es desenvolupava i es vin-culava emocionalment amb l’empresa en què treballa-ven i la qual, d’altra banda, combatien. Vivien, en lamajoria dels casos, d’una empresa i per a una empresa.El treball donava sentit a les seves vides, i, quan els aco-miadaven, simplement no sabien què fer. La feina erael referent per a la seva autoestima.

Els fills, socialitzats relativament en el valor del treballpels seus pares, però enfrontats amb una realitat labo-ral imprecisa, comencen a establir la seva relació ambel consum en els hipermercats i estan més identificats

Treball i valors

67


amb el carro d’anar a comprar que amb la feina. És laprimera manifestació de la cultura del consum sobre la cultura del treball.

Aquests fills són els pares de la Juani o els seus ger-mans grans. La Juani viu a la perifèria de Barcelona i coma preparació té un horitzó laboral molt limitat per alsseus anhels de consum, que és allò que la identifica.Quan la Juani decideix trencar amb el seu destí, comque té un bon cos, decideix ser artista. S’apunta a unaescola d’interpretació i allà descobreix que ser artistademana esforçar-se. Però l’esforç pertany a la cultura deltreball, que ja no és la seva cultura. Llavors s’adona queno volia ser artista, sinó famosa. Aquesta generació perifè-rica és curiosament la que més s’identifica amb la cul-tura postmoderna.

Els joves professionals, en canvi, estan disposats a es-tablir amb l’empresa un contracte ampli en el temps;però, a diferència dels seus pares, no són “lleials per defi-nició”, ja que això dependrà, entre altres coses, de laqualitat de les relacions que s’estableixin. Quan el tre-ball a l’empresa no satisfà les seves expectatives, no esdeprimeixen, tot i que es desil·lusionen, i opten per bus-car fora de l’empresa o per acomodar-se.

El que els pot arribar a deprimir poden ser altrescoses: els caps ineptes que, a més, “manen”, les llarguesjornades, la cultura no escrita de “la presència”, és a dir,tot allò que afecti negativament el seu esquema de


68


valors, que col·loca en nivells similars la feina, l’oci, elsamics, la família i el respecte a la individualitat.

Són professionals, inverteixen més en la seva profes-sió que en l’empresa. És lògic. El mercat valora les com-petències personals, no el lloc on un ha treballat, tot i quede vegades això determina les competències que es pos-seeixen. Valoren, doncs, el temps, que han de repartir en molts fronts no laborals i que no poden dilapidar.Conciliar vida laboral i extralaboral és el problema quecal resoldre. Viuen immersos en la cultura del treball ila cultura de l’oci, en són dipositaris i les intenten com-paginar. Defineixen els ingredients que ha de tenir un“treball ideal”: bons sous, bon horari laboral, tasques esti-mulants, bons caps i bon ambient entre els companys iles companyes.

Segons la seva opinió, les empreses ja no tenen gensde fidelitat envers els seus empleats. Els utilitzen en lamesura que els fan servei, sense cap més compromís.Doncs bé, davant aquesta percepció, els treballadors iles treballadores oposen la mateixa filosofia: ells i ellestambé es mantenen en l’empresa en la mesura que l’em-presa els serveix, i hi fan la seva feina. Simplement la fan,sense cap més compromís.

Valoren el fet de poder conciliar la seva vida laboralamb la seva vida professional. També volen tenir tempslliure per a ells mateixos. I supediten els canvis professio-nals d’envergadura a la seva situació personal i familiar.

Treball i valors

69


Gilles Lipovetsky dibuixa un panorama ben articulati argumentat sobre els valors del postmodernisme rela-cionat amb el món del treball. Un resum molt divulga-tiu presentaria la forma següent:

• El treball ja no és una obligació moral respecte de lacol·lectivitat. S’ha alliberat de la noció de “deure cívic”.Cada vegada es té més indulgència envers pràctiquesanatematitzades en el modernisme com el frau fiscal oel treball en negre.

• El treball no és un valor intrínsec. Allò que defineixel que jo sóc no és el que faig, sinó el que tinc.

• La cultura del treball és individualista més que no pascol·lectivista.

• La devoció a l’empresa és un valor que va de baixa. Larelació és efímera, mòbil, utilitarista, nòmada i parcial.

• L’esforç constant és un valor que va de baixa. Importael resultat, no pas l’esforç.

• S’inverteix en la professió i no en l’empresa. No hi hareligió d’empresa, i sí que hi ha inversió en la carrera oen la feina.

• L’esperit comunitari és feble, però l’esperit de treballen equips restringits pot ser fort. No hi ha “companys”,però sí que hi ha “col·legues”.


70


Lipovetsky proposa com a resum del seu estudi que“l’empresa intel·ligent és menys la que tracta de creara qualsevol preu l’adhesió passional que la que sapexplotar les possibilitats que representen els desigs indi-vidualistes de promoció i iniciativa, de creativitat i res-ponsabilitat”.

2.1 a tall de conclusió

Cap a on va el treball a Catalunya o cap a on voldríemque anés?

Catalunya fa més de quinze anys que va deixar enre-re la frontera de la societat industrial i va entrar, ambvacil·lacions, però sense volta de full, en el postmoder-nisme. La societat industrial donava seguretat, mentreque la que la succeeix genera incertesa.

Catalunya ja no és industrial, però tampoc no ha en-trat de ple en la societat del coneixement, el seu únicdestí possible. La projecció cap al futur de l’estructuraactual dels valors del treball s’hauria d’emmarcar en unaCatalunya on el coneixement és el motor del desen-volupament econòmic, dins un model de creixementsostenible, i on es practiqui sense reserves el recolza-ment mutu i solidari, tant intergeneracional com intra-generacional.

Treball i valors

71


La societat basada en el coneixement no és ni s’had’entendre com un espai exclusiu reservat a les elits. Elconeixement no ha d’estar reservat només als grans pro-jectes científics, sinó també a temes en principi banalscom ara: com reguem les nostres ciutats, com tenim curadels nostres ancians o dels nostres nens, com servim un cafè, com netegem unes oficines o com conduïm unautobús públic. La cultura de la feina ben feta, en defi-nitiva, ha de formar part de la nostra agenda de futur,sigui quina sigui la feina.

El treball apareix a Catalunya com un factor aïllatd’altres aspectes importants de la vida, com ho podenser les relacions familiars o els amics. En termes pràctics,això comporta que els amics ja no es facin a la feina,com succeïa en la societat industrial. A la feina hi hacol·legues. La feina ja no és el lloc en què es construei-xen les relacions socials pròximes. Feina i família sónesferes diferents, i així ho entenen els treballadors.

En una societat en què la cultura del consum ocupaun espai cada vegada més important, té sentit que el tre-ball deixi de ser un referent gairebé exclusiu en la iden-titat de les persones. I entenem per “cultura del con-sum” no solament comprar més coses, sinó sobretot fermés coses.

Dit això, el treball continua essent per a un gran nom-bre de catalans i catalanes un factor determinant de lesseves vides, una font de satisfacció personal i un instru-ment necessari per introduir-se en el món del consum.


72


Davant la clàssica pregunta de què farien si els toquésun premi molt important a la loteria, la majoria dels cata-lans continuaria treballant… però d’una altra manera.

Aquesta altra manera és allò que les organitzacionshauran de construir perquè els nous valors del treballencaixin en la cultura de les empreses.

Cal assenyalar com a element preocupant aquestapart minoritària, però creixent, de la població jove queja no té cap mena de connexió amb els valors del tre-ball i que defineixen la seva identitat en el món del con-sum. Són els joves que, com la Juani de la pel·lícula deBigas Luna, volen ser famosos, sobretot quan descobrei-xen que ser artistes requereix un esforç excessiu, pro-bablement sense futur, atesos els seus nivells culturals.

La societat del coneixement apunta a regles d’eficàciadiferents de les que hi havia a la societat industrial, i éscap aquí on haurien de tendir les empreses a Catalunyatot cercant un nou contracte psicològic que es cons-trueixi sobre la base de la confiança. Quan l’empresa dei-xa de ser lleial envers els seus empleats, la resposta és queels empleats tampoc no ho són, i, quan el coneixementés el factor competitiu més important, la deslleialtatsuposa compromís condicionat, guardar-se el saber pera un mateix i, en definitiva, vendre’s al millor postor.

El treballador català del segle XXI ja no funciona ambdiscursos que apel·lin a la moral, al deure, a la culturad’empresa ni als grans reptes. Si volem que aquest tre-ballador desenvolupi al màxim els seus coneixements i

Treball i valors

73


les seves potencialitats, s’ha de crear un entorn empre-sarial de confiança que, a més de ser agradable, benequipat tecnològicament i adaptat a les noves formesde socialització dels treballadors que han crescut enl’àmbit web, ha de garantir com a mínim un sou decent,uns caps adequats a la nova cultura professional, unaorganització del treball que permeti assumir responsa-bilitats i el desenvolupament professional i una gestiódel temps que permetin compatibilitzar temps de tre-ball i temps de no-treball.

Aquests joves professionals, per tant, no és que no vul-guin treballar, sinó que volen fer-ho en el mateix contexten el qual han estat socialitzats.

Passa el mateix amb els caps. El model autocràtic d’e-xercir el lideratge entra en oberta contradicció amb unsjoves educats en la tolerància tant a l’escola com a lesseves cases i en l’autoritat basada en el raonament mésque no pas en la disciplina cega. És en aquest punt, elde les jerarquies mitjanes, on es jugarà la partida de lagestió del coneixement.

Els sistemes tradicionals de socialització en els valorsdel treball, fonamentalment la família, l’escola i l’Es-glésia, col·locaven el futur treballador davant la porta de la fàbrica amb la lliçó bastant apresa. L’empresanomés havia de donar-li la benvinguda, llegir-li el ma-nual d’acollida i posar-lo a treballar. El símil amb el toro bastonejat per picadors i banderillers perquè el


74


torero faci posteriorment la faena és més que rellevant.El que passa és que modernament els banderillers i elspicadors, això és, la família, l’escola i, per descomptat,l’Església travessen períodes de confusió. Les empresesja no troben el treballador a punt per a la feina, se supo-sa que en la seva cultura, sinó algú que encara està en fasede definició de la seva pròpia cultura del treball. Allò quel’empresa faci o deixi de fer ara sí que compta.

Treball i valors

75


En l’actualitat, cada cop es parla més de la crisi de lafamília, però en realitat la família mai no ha deixat d’es-tar en crisi, en tant que institució social dinàmica i evo-lutiva. Les successives adaptacions de la institució fami-liar a les diferents cultures i les diverses èpoques hanestat una constant històrica, de tal manera que hom jatroba dificultats fins i tot en el moment de definir quèentenem com a família. Hi ha dos elements que hi sóngairebé sempre: l’aliança fundacional i la filiació(aquesta darrera, si més no, en potència). Però fins i totaquests elements no han operat sempre de la mateixamanera, com ens ho ensenyen els antropòlegs quan ensparlen dels diferents sistemes de filiació (alguns d’ellsfins i tot desconnectats del vincle biològic). I, pel quefa a les funcions bàsiques de la família com a grup prima-ri, aquestes funcions també evolucionen amb el temps.

77

Família i valorsLluís Sáez


Precisament, aquestes variacions que hom troba en elscomponents de la institució familiar ens obliguen a di-fuminar-ne els trets i ampliar-ne els contorns per no caure en una excessiva dependència d’unes suposadesessències que potser, al capdavall, no serien més quevicis etnocèntrics. El recurs, aleshores, és cercar unadefinició de mínims, capaç d’integrar la presència,l’absència i la variabilitat de diversos elements en unsdenominadors comuns que ens ajudin a delimitar elfenomen.

Després de comparar diverses definicions, hem cre-gut trobar una aproximació prou integradora en la defi-nició de família com a tota forma de convivència entre per-sones basada en una aliança afectivo-sexual, una relació defiliació o una relació de parentiu per consanguinitat o afini-tat, la qual incorpora sentiments forts de pertinença al grupper raó de l’intercanvi d’afectes, reciprocitats i solidaritats, sem-pre en el marc d’un projecte de vida compartit.

Creiem que aquesta definició inclou els elementsimprescindibles per tal de poder entendre què és unafamília. D’una banda, fa referència al vincle que fona-menta el sentiment familiar (el qual ens permet anarmés enllà del nucli), a les relacions interpersonals ques’estableixen en el seu si i a l’existència d’un projectede vida compartit.

La necessitat d’optar per una definició tan oberta delfet familiar té a veure amb la situació actual per la qual


78


passa la família a Occident i, per tant, també a Catalu-nya. En l’actualitat, vivim no solament un temps detransformació de les estructures familiars, sinó sobre-tot un temps de crisi de les definicions monopolistes del concepte de família.

El que més caracteritza els temps actuals no és comcanvia la institució familiar, sinó més aviat l’eclosió d’u-na pluralitat de formes i dinàmiques a l’hora d’enten-dre la família. Si, fins ara, institucions com l’Església ol’estat contribuïen a la concreció de la definició familiarfent oficials formes i elements determinats, des de fa unsquants anys la iniciativa social sembla que va per davant,i hom s’ha erigit en constructor de formes familiars bendiverses, algunes d’elles fins i tot al marge de l’oficiali-tat. La família, que en el fons mai no ha deixat de seruna construcció social, ha estat objecte de la creativitatdels individus que la formen, i aquests individus s’hanatrevit a crear i recrear models fins i tot desinstitucio-nalitzats, és a dir, al marge de la legalitat vigent. De fet,han invertit la tendència del procés: si abans calia quehom s’adaptés a les formes reconegudes per l’estat, araha estat l’estat qui ha hagut d’adaptar-se progressiva-ment a les noves formes familiars.

Pensem que aquesta evolució pluralista de la famíliaés una de les principals cruïlles en què es troba la ins-titució. Creiem, però, que no és l’única cruïlla, ni tansols la més profunda. No sols han sorgit noves formes

Família i valors

79


familiars, sinó que també han canviat les relacions in-trafamiliars, tant entre els membres fundadors comentre aquests mateixos membres i la seva descendèn-cia, i aquest és un canvi tant o més important que l’an-terior. Finalment, i com a fenomen subjacent als dosanteriors, cal tenir en compte que s’ha donat una pro-funda transformació en els valors familiars i en la ma-teixa família com a valor.

És important puntualitzar que les transformacionsesmentades no han tingut un efecte de substitució d’unsmodels familiars per uns altres. És cert que hi ha modelsemergents, d’altres que esdevenen hegemònics, i d’al-tres que decauen. Però, potser perquè els temps de tràn-sit entre els diferents models socioculturals són cada copmés accelerats, avui dia conviuen molts models en unmateix espai social i temporal. Si es pot parlar d’unafamília tradicional i d’una família moderna, aquests dostipus de família coexisteixen en l’actualitat amb les for-mes familiars més postmodernes. I, tot i haver-hi tendèn-cies inequívoques en les famílies que formen les novesgeneracions, vivim en un temps de desorientació sobrequin hauria de ser el model “vàlid” de família. I és que,com calia esperar, tots els models tenen les seves fun-cionalitats i les seves problemàtiques. A més, la seva triano es pot desvincular d’un posicionament quant alsvalors de les persones.


80


3.1 canvis en la família:

la doble transició familiar

En el temps de trànsit de la societat tradicional a la socie-tat moderna, i en el trànsit de la modernitat a la post-modernitat, hem viscut en relativament pocs anys unadoble transició familiar, una transició que, al seu torn,afecta les formes, les relacions i els valors. Fixem-nos enaquestes transicions:

• La primera transició es dóna entre una família decaràcter extens, autosuficient (que és alhora unitat de producció, de reproducció i de consum), patriarcali col·lectivista. La modernitat porta la família de fusió,amb un nucli reduït a dues generacions, una divisiósexual del treball (basada en la consideració de l’homecom a sustentador principal de la família) que dóna con-tinuïtat al patriarcat i una activitat econòmica que es des-plaça fora de la llar, la qual queda reduïda a una unitatde reproducció i de consum. La neolocalitat i la desvin-culació de la família troncal afavoreixen un major indi-vidualisme dels membres, i es desenvolupa cultural-ment l’amor romàntic com a principal causa legítima deles unions.

•La segona transició familiar té lloc amb el pas de lamodernitat a la postmodernitat que vivim en l’actua-litat. La igualació dels rols dels homes i les dones en

Família i valors

81


l’esfera pública accentua encara més l’individualismed’ambdós membres de la parella, i aquesta parella esde-vé una mena d’associació mútua que basteix un projec-te de vida compartit, però alhora destinat a afavorir elbenestar emocional i la realització personal dels seusmembres. La divisió de rols desapareix i l’atribució derols productius i reproductius passa a ser simètrica,almenys en teoria. Al seu torn, es reforça el paper de lafamília com a unitat de consum, tot i que encara es man-té també com a unitat de reproducció.

Les transformacions en els rols familiars comportencanvis en les relacions interpersonals que s’estableixenen el si de la família, i són la causa i l’efecte alhora denous valors individuals i familiars. La igualació de rolsafavoreix la penetració de les dones en l’esfera públicai, en particular, en el mercat de treball, mentre que cal-dria esperar que els homes fessin el mateix en l’esfera dela llar i en el treball domèstico-familiar. El pas de cen-tralitats úniques (o bé productives o bé reproductives)a una centralitat compartida o bicentralitat entre el mer-cat de treball i la llar, però, es produeix a dues velocitatsmolt diferents. Al ritme vertiginós que les dones hanimprès al seu accés al mercat de treball, els homes repli-quen amb resistències culturals a assumir els rols domès-tico-familiars. En canvi, nous valors com la democràcia,la negociació i el diàleg en les relacions familiars sí queprosperen, i fins i tot s’estenen des dels membres de la


82


parella fundadora als fills que puguin tenir, transfor-mant a fons el concepte clàssic d’autoritat parental.

Pel que fa a les formes, la transició moderna no haviacontradit el dogma que establia que la fundació d’unafamília partia d’una unió afectivo-sexual d’un home iuna dona. En tot cas, l’única modificació formal va serla institució d’un vincle alternatiu secularitzat amb lafigura del matrimoni civil. Però la segona transició sí queafecta radicalment les formes familiars. Ara es reclamencom a famílies les unions de fet, i es posa fi a la idea d’unacte fundacional de caire heterosexual com a exclusi-va via de fundació d’una família. El canvi, doncs, con-sisteix en la reivindicació de l’obertura del concepte de família a un ventall suficientment plural de formesdiverses. Potser per la seva novetat històrica, les unionsentre parelles gais i lesbianes han ocupat preferentmentles portades dels mitjans de comunicació, però creiemque el moviment pluralitzador de les formes familiarspot tenir encara més recorregut, a mesura que sorgeixini es diversifiquin altres formes fins ara inèdites.

D’altra banda, les formes secularitzades d’unionsfamiliars contemplen sempre el supòsit de dissoluciódel vincle, i aquesta possibilitat s’incardina en l’imagi-nari col·lectiu com quelcom que es dóna per descomp-tat. Malgrat que, per raó de l’amor romàntic, són mol-tes les parelles que es funden amb la il·lusió de ser-ho“per a tota la vida”, aquesta clàusula ara ja només és una

Família i valors

83


possibilitat, car els uns i els altres saben que, si la unióno és satisfactòria, sempre es podrà trencar.

Aquest fenomen dóna lloc a un increment sostinguta tot Occident del nombre de separacions i divorcisentre les diferents unions (ja siguin de fet o de dret), ial fenomen posterior de l’anomenada monogàmia suc-cessiva –és a dir, el fet que un individu, al llarg de la sevabiografia, pugui fundar més d’una família, en ordre suc-cessiu–. Paral·lelament, proliferen també nuclis queesdevenen famílies monoparentals, o bé les anomena-des famílies reconstituïdes (quan funden un nucli per-sones provinents d’un nucli anterior, amb fills de lesparelles anteriors). En el cas concret de Catalunya, lataxa de divorcis està actualment en el 3,6 per mil (dadesdel 2006), i amb tendència a l’alça, mentre que enaquest mateix any la taxa de nupcialitat estava en el 4,39per mil, i amb tendència a la baixa.

Les pautes familiars també han canviat. Si ens fixemen les dades catalanes (Catalunya no és pas atípica enel context occidental), veiem que augmenten les pare-lles de fet, tant les de caràcter transitori com les de caràc-ter permanent. Això fa que els fills nascuts fora del matri-moni s’hagin disparat fins a més del 30% el 2006. A més,l’augment del capital educatiu dels homes i les dones–d’altra banda necessari en les economies actuals– hafet que s’endarrereixi l’edat d’entrada al matrimoni (oa la unió de fet) dels joves catalans –el 2006 era de 30 anys


84


per a elles i de 31 anys per a ells–, així com l’edat en quètenen el primer fill –que ara ja frega els 31 anys–. Altrescircumstàncies que ja són més pròpies, com l’encari-ment del preu de l’habitatge, la precarietat laboral i lesdificultats femenines a l’hora de combinar la carreralaboral i la tinença de fills, fan que Catalunya tingui ahores d’ara una de les taxes de fecunditat més baixesdel món (1,45 fills per dona el 2006, quan la taxa dereemplaçament d’una població s’estima en 2,1 fills per dona).

Catalunya és, doncs, un país en què la gent es repro-dueix tard i poc, mentre que, en canvi, gaudeix d’unaesperança de vida de les més altes del planeta. La con-seqüència de la confluència d’ambdós fenòmens, ales-hores, és evident: vivim un envelliment accelerat de lapoblació. L’efecte que això té en la composició de lesllars no pot ser altre que la reducció continuada delsefectius de les mateixes llars. Cada cop tenim més llarsunipersonals (la majoria formades per dones grans quees queden vídues), mentre que es consoliden les llarsde parelles sense fills i les llars monoparentals (la majo-ria d’elles formades per una mare sola amb els fills).Aquestes evolucions van en detriment de les llars for-mades per parelles amb fills, que han passat de ser mésdel 52% el 1981 a ser una mica menys del 41% el 2001.

En els casos de famílies monoparentals i de llars uni-personals formades per persones grans, aquestes llars

Família i valors

85


s’associen a la prevalença d’una problemàtica econòmi-ca important, així com a les dificultats per conciliar lavida laboral i la familiar en el primer cas, i a la desaten-ció i l’aïllament social en el segon. De bell nou, les tran-sicions familiars i els canvis en els valors que les acom-panyen tenen molt a veure amb aquestes situacions,sobretot amb l’isolament que pateix la nostra gent gran.Malgrat que la neolocalitat no impedeix que els nuclisfamiliars tinguin una relació fluida amb la família exten-sa, els ritmes de la vida quotidiana fan que moltes per-sones grans restin isolades i en part desateses pels seusfills, que no estan per ells ni els visiten amb l’assiduïtatque caldria, ja sigui per manca de temps material per fer-ho o bé perquè prioritzen altres interessos personals.

3.2 canvis de valors

Evidentment, tots aquests canvis no estan desconnectatsde la profunda revolució quant als valors que ha sofertOccident. Aquesta revolució té en el seu epicentre larevaloració de l’individu que s’inicià amb la moderni-tat i que s’ha redimensionat en la postmodernitat a par-tir del procés d’individualització que tan bé ens expli-ca Ulrich Beck, que culmina amb la desvinculació del’individu del poder normatiu i estructurador que te-nien les institucions tradicionals. L’individu, ara, es fa


86


responsable de la seva pròpia biografia, que passa a seruna biografia electiva. En una societat com la descrita,és fàcil deduir que l’autonomia individual i la projec-ció i l’autorealització de la pròpia persona passen a servalors centrals, de la mateixa manera que el valor de lallibertat individual.

Aquests nous valors emergents expliquen bona partdels canvis que hom viu en la institució familiar. Ex-pliquen, d’entrada, l’eclosió de formes familiars no con-vencionals, en tant que ara l’individu es confecciona lesparelles i les estructures familiars a la seva manera. Pelque sembla, cada cop més la família passa a ser integra-da per l’individu en la mesura que és un element mésde la seva biografia electiva. Per tant, passa a ser, aixímateix, una família electiva quant a les formes i segu-rament també els continguts. I, atesa la creativitat i laprofusió de formes possibles d’unions afectivo-sexualsentre els éssers humans, la família esdevé una famíliaplàstica, que es defineix i es redefineix constantment iadopta una multiplicitat de formes i de continguts. Enel fons, acaba essent percebuda com una perllongaciógairebé natural de la llibertat inherent a l’individu. Aixòexplica l’emergència de vindicacions impensables entemps pretèrits, però també la relativa tolerància d’unampli espectre de la societat, que, en veure models subs-tancialment diferents del seu, els contempla cada vega-da més com un exponent de la diversitat de les formes

Família i valors

87


de vida d’avui dia. D’alguna manera, la major toleràn-cia social normalitza el fenomen i en permet una co-existència relativament pacífica. Hom veu en la parellai en la família una qüestió que pertany a la intimitat i ala llibertat de cadascú, i que en determinats contextosconviu amb el fet, per exemple, que una parella de les-bianes vulgui casar-se i tenir un fill (el qual tindrà duesmares), o amb el fet que una parella decideixi consoli-dar la seva relació, però viure en llars separades per talde preservar els seus espais de privacitat (el que es coneixcom a semicohabitació o LAT –living apart together–), oque una mare decideixi tenir un fill tota sola, sense pare-lla, per inseminació artificial (i formi el que es diu unafamília gineparental) o que una parella tingui fills sen-se ser casats, o que en una família reconstituïda visquina la llar la nova parella, els fills de l’un i de l’altre tingutsamb les seves anteriors parelles i els fills que tinguin encomú. Aquests i altres casos són percebuts cada cop méscom a decisions legítimes o acceptables, atès que perta-nyen a l’esfera de l’autonomia personal.

Òbviament, si alguna cosa ha comportat la famíliaplàstica, ha estat una major llibertat per als membres deles diferents parelles. Des d’un punt de vista liberal, elguany és indubtable. En canvi, des de posicions més tra-dicionals o conservadores, aquestes transformacionssón interpretades com un atac a les essències de la institució familiar, atac que porta a una traumàtica


88


dessacralització de la mateixa institució familiar i, almateix temps, facilita la descohesió social. La polèmi-ca és ben present avui dia, i de ben segur ens acompa-nyarà encara durant un quant temps, però des d’unpunt de vista sociològic cal dir que les tendències sem-bla que apunten inexorablement cap a una progressi-va pluralització de les formes familiars i cap a l’expan-sió de la família plàstica (la qual, al seu torn, conté desde formes familiars tradicionals fins a formes netamentpostmodernes). Cal matisar, però, que cap model fami-liar no ha estat mai idíl·lic, ni ho serà en el futur. La fa-mília, com tot grup humà que estableix relacions inten-ses i duradores, no està exempta –ni ho estarà– demoments d’harmonia, cooperació, ajuda mútua i diàleg,o bé de moments de tensions, dificultats, discrepànciesentre les parts i fins i tot conflictes implícits i explícits.

Ara bé, el que sí que sembla cert és que la major lli-bertat que tenen avui dia els integrants de les famílies,en bona part fruit de la independència econòmica queel treball productiu atorga a les dones, els permet fugirde situacions dramàtiques que les generacions passadessovint van haver de suportar resignadament. No hi hadubte que la major llibertat actual de l’individu enversla família el protegeix sensiblement més dels abusos que es puguin produir en el seu si, tot i que la protec-ció global continua essent marcadament deficitària pel que fa als subjectes més febles (com és el cas d’algunes

Família i valors

89


dones que pateixen maltractaments o dels infants quesón objecte d’actes de violència indiscriminada o d’abu-sos sexuals).

Però si l’actual pluralitat de formes familiars permetmés graus d’expressió de llibertat individual, hom tro-ba com a contrapartida una major fragilitat de les famí-lies. És una fragilitat que, sobretot, deriva de la inesta-bilitat de les parelles. Efectivament, les parelles cada copes dissolen més aviat i en major nombre. La contrapo-sició és espectacular si observem que la majoria dels nos-tres ancians encara van establir unes relacions fonamen-tades en uns vincles que se suposava que eren “per a totala vida”, mentre que ara hi ha joves que van poc més enllàde la trentena i que ja acumulen dues o tres parelles enel seu historial biogràfic. Tot canvia, certament, peròl’entrada de la societat catalana a la postmodernitat s’hafet en un temps rècord, si tenim en compte que noméstrenta anys enrere vivíem sota un règim marcadamenttradicionalista.

Tanmateix, la fragilitat de la parella no deixa de serel resultat del que hom considera un guany, i també esviu amb una relativa normalitat. En la mesura que laparella és percebuda com un vehicle de projecció i rea-lització individuals, és això el que se li demana, i, quanel projecte de vida compartit deixa de satisfer algun dels individus (o tots dos), o quan els sentiments quecimenten la relació es degraden o desapareixen, hom


90


entén que és legítim posar fi al vincle i cercar en altreslatituds allò que ja no es troba en la parella actual. Enel fons, hom entén que és una part de la seva llibertatposar fi als vincles que ja no el satisfan, però també s’en-tén que la parella pot degradar-se per múltiples raons ique hom ha de tenir vies de sortida quan això passa.

L’èmfasi sociològic no qüestiona els extrems ante-riors, però incideix especialment en un fet constatat:les parelles cada cop són més fràgils, i les ruptures aug-menten. No podem fer comparacions amb les societatstradicionals, perquè evidentment hi havia rupturescomptades, però no sabem quantes d’aquelles famíliess’haurien trencat si tots els membres haguessin tingutel grau de llibertat (jurídica i efectiva) que es té avui dia.No es pot quantificar, però intuïm fonamentadamentque haurien estat moltes. Ara bé, pel que fa a les socie-tats actuals, sabem que els índexs de separació i de divor-cis es mantenen a l’alça. I, com que en societats que vanfer abans que nosaltres el trànsit a la modernitat això jave de lluny, d’un quant temps ençà han sorgit diversesteories sobre la suposada fi de la família.

Aquestes teories acostumen a carregar la causalitat deles ruptures al desenvolupament de l’individualisme.Presenten un individu incapaç d’anar més enllà de simateix, que actua sempre segons un càlcul d’interessosegoista i que fins i tot és fred a l’hora de tenir i mostrarsentiments vers altres persones. Aquest individualisme

Família i valors

91


explicaria, aleshores, des de les ruptures en parelles queja no saben estimar-se fins a l’estat d’abandonament dela gent gran.

La postmodernitat, però, fa bandera de l’emotivitat,del gaudi dels sentits i del plaer de les relacions, però notant d’aquesta mena d’individualisme. L’individu és sensdubte important, però també ho són els petits grups rela-cionals. I, de fet, no sembla que es detecti cap minva enla formació de parelles; fins i tot, quan una parella es tren-ca, els seus membres solen reincidir en un període detemps no gaire llarg.

Des d’ací no tenim tan clar que el principal proble-ma sigui atribuïble a l’individualisme egoista centrat enl’interès del subjecte, ni a la instrumentalització de laparella en el propi benefici, ni al defugiment sistemà-tic del compromís. No neguem que en alguns casos totaixò es pugui donar, però no haurien de ser més que una minoria, potser creixent, però encara molt minsa.Sobretot perquè aquestes interpretacions sembla quepassin per alt que, quan es dóna un sentiment d’amoren l’individu, la solidaritat i el desig de “donar-se a l’al-tre” apareixen tot seguit. El mite de l’amor romàntic, toti que amb variants, encara continua vigent, i el món con-tinua ple de persones disposades a fer coses inversem-blants per l’amor que senten per una altra persona. Defet, la cultura postmoderna potencia precisament lesemocions i la intensitat en tota mena de relacions.


92


Doncs bé, creiem que el nucli del problema està pre-cisament en aquesta tendència a prioritzar les emocionsper damunt de tot. L’emotivitat, en els nostres dies, rele-ga la racionalitat. La metàfora de deixar-se portar perallò que el cor et dicta, com sabem, és de plena actuali-tat. I cal puntualitzar que no s’empra com a sinònim desensibilitat, sinó com a sinònim d’emotivitat. Les emo-cions i l’encís de l’instant, del que és immediat, són elsnous guies, i l’afectivitat reflexiva o l’amor serè en que-den apartats, com si d’alguna manera aigualissin la fes-ta. La qüestió no és la por al compromís, perquè d’en-trada el compromís ja no és perenne, com ho era abans,i tot vincle es pot trencar (en cas contrari, la por al com-promís hauria d’actuar com un inhibidor en la forma-ció de parelles, i no necessàriament com un catalitza-dor de ruptures). Encara més, si tenim en compte la profusió de casaments que tenen lloc després de noméspocs mesos que la parella s’hagi conegut, la conclusióa la qual arribem és més aviat la contrària: que el com-promís no fa gens de por perquè, en la deriva irreflexi-va de la tria emocional, hom ni s’adona de l’abast realde les responsabilitats que comporta el compromís con-tret. Això ja quadra més amb l’època postmoderna enquè vivim. De la mateixa manera que es dóna la com-pra emocional, impulsiva, trobem també l’emparella-ment emocional, impulsiu.

Família i valors

93


En aquestes condicions, no és estrany que moltesparelles es desfacin aviat, quan la il·lusió de les emocionsdeixa entreveure que la realitat no és ben bé com els integrants de la parella se l’havien representada. Entred’altres coses, els integrants han de descobrir que unaparella no es redueix al gaudi dels sentits, que la viabi-litat d’una parella depèn de la solidesa del projecte devida compartit i que aquest projecte de vida compartitrequereix al seu torn un compromís intens. Si hom fa lescoses amb sentiment, però alhora raonadament i raona-blement, i incorpora en la parella aquells elementsessencials que fan que sigui una parella, ben aviat s’a-donarà que aquesta mateixa unió esdevé –en virtut dela significació del projecte compartit– un valor en simateix. És clar que, per a molts individus, l’amor o laparella són valors que se supediten a d’altres valors indi-viduals, com la projecció professional o l’interès parti-cular. Això també és propi dels temps actuals, quan, enl’escala de valors personals de cadascú, determinatsnous valors individuals com els descrits han fet quevalors com l’amor o la parella es devaluïn sensiblementi baixin posicions en l’escala.

L’esmentada tria poc madura de la parella és un altreindici de les mancances de la socialització en valors, que fan que el jovent experimenti per si sol sense apro-fitar els coneixements i les experiències dels adults o de les generacions predecessores. En una actitud molt


94


individualista, es menyspreen les ensenyances històri-ques i els referents, i es reinventa el present des del solip-sisme individual. Després, tot i tenir un cert bagatge mit-jançant la pròpia experiència, el possible aprenentatgees perd per la devaluació de la reflexió i l’entronitzacióde les emocions. I és clar, si ja és difícil encertar i noequivocar-se en les tries amb la sola ajuda de la raciona-litat (en realitat, el que caldria seria arribar a la saviesade criteri, però això demana molt més que la simplereflexió, si no va acompanyada dels coneixements, lasensibilitat, l’autopercepció d’un mateix, etc.), cal pen-sar que la tria d’una parella sobre la base de criterisexclusivament emotius o intuïtius es veurà fàcilmentabocada al fracàs en la immensa majoria dels casos.

Com a complement, a més, trobem que la predilec-ció postmoderna per les emocions i pel gaudi intens delssentits fa que l’emotivitat pugui esdevenir addictiva.Aleshores hom demana constantment noves emocions,nous estímuls, i el manteniment d’una intensitat que l’e-volució de la parella difícilment sol satisfer, ja que totaparella té moments àlgids, moments baixos i momentsd’una plàcida serenitat.

És clar que la fragilitat d’aquestes parelles té a veureamb el canvi de valors operats en les biografies electivesde cada individu, i el fet que el vincle sigui més fàcil omés difícil de trencar no és més que un fenomen circums-tancial que pensem que més aviat no té una excessiva

Família i valors

95


incidència en les conductes individuals, atesa la maneracom van les coses. El problema, per tant, no estaria tanten la valoració que hom fa dels graus de llibertat actual-ment existents (que per raons humanistes són òbvia-ment defensables des de moltes posicions), sinó en l’úsque hom fa d’aquesta llibertat i en la crisi de valors sub-jacent a aquest fenomen.

El problema no és, doncs, que les parelles es puguindesfer; el problema –com ja ho hem esmentat en líniesanteriors– està en l’extrema facilitat amb què hom for-ma avui dia parelles superficials. El problema no és queen algunes parelles els sentiments es desgastin algun dia,o que el projecte de vida compartit s’esquerdi; el proble-ma veritable està en el fet que hi ha parelles que s’unei-xen a partir d’un sentiment que té molt de superficial ipoc de profund, i on no hi ha un projecte de vida com-partit sòlid.

La significació que té la parella (i la família) en la vidad’un individu, tant pel grau de compromís que com-porta com per les responsabilitats que se’n deriven i elcondicionament de la pròpia biografia, requereix ator-gar a aquestes institucions socials la importància que esmereixen. En canvi, en l’actualitat sembla més aviat quemoltes persones percebin la parella superficialment,com un joc, com una manera més de sadollar els desit-jos, com una aventura més, molt més valorada com mésexcitant és.


96


Però el fet que la immaduresa dels membres de laparella porti a la seva durada efímera no seria especial-ment dramàtic si no hi hagués tercers perjudicats. Ésveritat que tota ruptura de parella suposa costos emocio-nals per a les dues parts implicades, però, si tot acabés enaixò i, a més, les parts aprenguessin dels seus errors, finsi tot podria ser globalment profitós per a ells o elles. Elproblema, però, sorgeix quan hi ha fills pel mig, i sobre-tot si són infants.

La manera com viuran aquests fills la ruptura del nuclifamiliar no és tan important, tot i que aquest aspecte tam-bé s’ha de tractar en profunditat. El problema ve quanla immaduresa dels pares es perllonga més enllà de laruptura familiar i quan fan avinents les seves hostilitatsa l’infant, o quan l’instrumentalitzen en la seva particu-lar guerra personal. Per desgràcia, aquesta cara fosca del’individualisme –ara sí, egoista– es dóna amb massa fre-qüència, i hom tendeix a utilitzar el fill com si fos un béde la seva propietat, tot prioritzant els seus objectius perdamunt del benestar emocional de l’infant. Quan aixòpassa, emergeix una nova víctima de la situació, queesdevé la víctima central, pels danys a què està exposa-da: els fills en edat infantil o adolescent. Apareixen ales-hores situacions d’inversió de poder –quan es deixa queel fill instrumentalitzi els pares tot convertint-los en unasubhasta dels seus desitjos i fent-los xantatge moral persistema– i situacions en què un dels pares (normalment

Família i valors

97


el pare) es desentén de la criança del fill i es limita a es-devenir “pare proveïdor”, i fins i tot situacions en quèun progenitor o tots dos instrumentalitzen el fill perindisposar-lo contra l’altre progenitor. No cal dir que, en aquests casos, normalment qui en surt pitjor paratés justament l’infant, pel potencial de desequilibri emo-cional que li suposen aquestes situacions.

Aquestes circumstàncies ens porten a recalcar nova-ment la rellevància d’educar els sentiments i socialitzarles persones en la importància del compromís i en les res-ponsabilitats que comporta en cada cas. Alguns compro-misos, per definició, han de ser lliures, de manera quehom no estigui obligat a assumir-los (hom pot no volerformar una família o pot no voler tenir fills, per exem-ple). Però hi ha compromisos, voluntaris o no, que uncop es contreuen, vinculen obligatòriament les perso-nes. No és pas el cas de la parella, que, si no hi ha altreremei, hom pot arribar a trencar de manera definitiva.Però sí que és el cas dels fills. I tot compromís comportaunes responsabilitats que van sovint més enllà de les queformalment pot exigir una norma jurídica. Que els inte-grants de les parelles tinguin això clar, i que sàpiguencom han de comportar-se en el cas que es produeixi unaruptura i hi hagi fills pel mig, és del tot essencial per tal d’evitar un gran nombre de víctimes innocents. Enaquest punt, potser cal reivindicar l’assistència dels co-neixements experts i l’extensió de la figura del mediador


98


familiar o del psicòleg infantil, per tal que intervinguinen les ruptures familiars on hi hagi infants i puguin acon-sellar la manera com han d’actuar els dos progenitors.

Però la presència dels mediadors o psicòlegs no solu-ciona el problema. Cal socialitzar les persones en valorsque resituïn la importància que té el fet de formar unafamília i que facin entendre la necessitat, d’una banda,d’entendre els propis sentiments, però, de l’altra, deser reflexiu i racional en una empresa tan rellevant. I també cal socialitzar en allò que comporten tots i ca-dascun dels compromisos que se’n deriven, i en especialels que tenen lloc amb la paternitat/maternitat. Potserdes d’un acompanyament adient es podria combatre elque al nostre entendre avui s’erigeix com un contrava-lor flagrant de la nostra societat: la banalització de larelació de parella o de la formació d’una família.

Perquè el projecte de vida compartit de la parella tiriendavant caldran l’esmentada educació en valors i habi-litats comunicatives i empàtiques que permetin enten-dre el que l’un i l’altre esperen de la parella. La parellaimplica diàleg i comprensió mútua, així com coneixe-ment de l’altre i de les seves necessitats. La parella asso-ciativa que ha esdevingut possible avui dia és la quemillor podria conciliar els valors individuals de lliber-tat i autorealització personal amb els valors compartitsd’un projecte de vida en comú entre dues persones.L’encaix entre el projecte compartit i les respectives

Família i valors

99


projeccions individuals mai no havia estat tan possibleen la institució familiar. Si el repte que plantegem té èxit,creiem que en aquesta conciliació i en la solidesa delprojecte compartit hi ha la garantia d’una relació dura-dora i extremament fructífera per a les parts. Però tam-bé cal dir que aquest és el model de parella (i de famí-lia) més complex que mai hi ha hagut, precisament perl’ambiciós i exigent equilibri que pretén entre els valorsindividuals i compartits en el si de la institució.

La parella associativa presenta altres innovacionsfonamentals. Volem destacar la que fa referència als rolsdels seus integrants. Hem esmentat que és un tipus deparella que es consolida en un temps en què també esconsolida l’accés de les dones al mercat de treball.Aquesta circumstància amplia les expectatives vitals dela dona, la qual ara s’autorealitza també treballant, i nosols essent mare o esposa. Però alhora guanya inde-pendència econòmica i, per tant, autonomia enversl’home. Tot plegat fa que la família es democratitzi, simés no en teoria, i que hom entengui que cal caminarcap a la duplicitat de rols, passant les dones d’una cen-tralitat domèstico-familiar a una bicentralitat o centra-litat compartida entre el treball productiu i el treball dela llar i familiar, i passant els homes en sentit invers d’u-na centralitat productiva a una bicentralitat que tambéinclogui la seva corresponsabilització en les tasques de la llar, la criança dels fills i la cura dels familiars.


100


Malauradament, a Catalunya la teorització d’una sime-tria funcional en els rols dels homes i les dones no ha pas-sat a la pràctica, com esmentàvem anteriorment, fora decasos excepcionals.

Cal recordar també que som a les portes d’una so-cietat envellida, en la qual es multiplicaran les necessi-tats d’assistència de la gent gran dependent. Aquestesnecessitats tindran el seu impacte en aquesta famíliatransformada. I això comporta un risc afegit en païsoscom el nostre, on la cobertura pública d’aquestes neces-sitats és molt deficitària, i les funcions de cura es dele-guen forçosament a les famílies i, molt especialment, ales dones. D’aquesta manera, la combinació de l’absen-tisme masculí de la llar i de l’especialització femenina entasques domèstiques i de cura, juntament amb la man-ca de responsabilització de les administracions, fa quela democràcia present en les relacions de la parella asso-ciativa sigui encara una democràcia inacabada.

Creiem que són les administracions públiques les quehan de proveir d’una assistència suficient les personesgrans en situació de risc o amb graus de dependència,tot deslliurant les famílies de les responsabilitats bàsi-ques –i de caràcter tècnic– de les funcions de cura sani-tària. Els coneixements experts permeten una qualitatd’assistència tècnica que els cuidadors o cuidadoresinformals normalment no poden oferir. En canvi, aques-ta cobertura prestada per les administracions, que

Família i valors

101


creiem que cal entendre –com es fa en els països nòr-dics– com un deure de ciutadania, difícilment podràabastar la dimensió afectiva, per a la qual solen ser elsfamiliars els subjectes idonis. Seguint aquesta lògica, l’acompanyament dels fills i els néts en l’ancianitat seriael valor moral que caldria preservar en les relacionsintergeneracionals del grup familiar extens.

Malauradament, hi ha indicis clars que aquest valors’està perdent. El risc de països com el nostre és queavancin –com sembla que tendeixen a fer– cap a unmodel més individualista i més desintegrat a nivell familiar, i, alhora, l’estat del benestar no estigui sufi-cientment desenvolupat per assumir els buits que es produeixin. El treball en els valors hauria de conjurarel risc, que veuen alguns autors, que un major desenvo-lupament de l’estat del benestar incrementi la desvin-culació dels fills adults (i, de retruc, dels néts) dels pa-res i les mares grans. El repte torna a ser conciliar la transferència de responsabilitats quant a la coberturamaterial de les necessitats de la gent gran a les adminis-tracions, amb la revaloració dels intercanvis afectiusintergeneracionals en el si de la família extensa, demanera que els avis i les àvies puguin tenir rols actius enla seva relació amb els fills adults i els néts, i alhora se sentin integrats dins del grup familiar gràcies a l’acom-panyament mutu i a la construcció comuna d’una sòli-da xarxa d’afectes, reciprocitat i solidaritat.


102


Aquest repte ètic esmentat s’ha d’enfrontar amb di-versos obstacles. D’una banda, el nostre estat del benes-tar és marcadament deficitari en les polítiques d’aten-ció a la gent gran i a la dependència, i es troba a la cuad’Europa pel que fa a la despesa social per aquest con-cepte. Alhora, som un dels països més envellits, la qualcosa es tradueix en el fet que hi haurà un previsible augment de les necessitats d’assistència sociosanitària acurt i mitjà termini. Al seu torn, les famílies opten cadacop més per la carrera dual –de vegades ni tan sols ésuna opció, sinó l’única manera d’intentar fer front a lesdespeses inherents als actuals estils de vida–, la qual cosaja comporta per si mateixa problemes de conciliació dela vida laboral i familiar que repercuteixen en el tempsdedicat als fills, de manera que encara fa més inviable ladedicació a les persones grans dependents. Així mateix,la cobertura privada presenta greus dèficits com a respos-ta tècnica (amb força mà d’obra extracomunitària noqualificada per a les funcions encomanades) i sovintsuposa preus privatius per a famílies de rendes mitjanesi baixes. Finalment, les darreres tendències individua-listes fan que, de vegades, hom abandoni la gent gran,que resta cada cop més en una situació d’isolament.

La família associativa contemporània no solamentpresenta canvis en les relacions amb la família extensa,sinó que també ha suposat una transformació radicalde les relacions internes entre els diferents integrants de

Família i valors

103


la llar. Les relacions entre pares, mares i fills han per-dut verticalitat. Una de les possibles raons d’aquest feno-men podria ser l’innegable canvi d’estatus de la figuradel fill, a la qual s’ha desposseït del valor instrumentalper realçar-ne el valor emocional, centrat ara en una ele-vada intensitat afectiva de les relacions paterno-filials ien el potencial realitzador de la paternitat/maternitat.

Tanmateix, aquest model –tot i que és emergent i crei-xent– no deixa de ser un model ideal, que difícilmentse sol donar al cent per cent, en uns casos per raons d’im-mobilisme cultural, i en d’altres per impediments es-tructurals. Així, per exemple, no totes les famílies trobenel temps adient per estar amb els fills, a causa de l’es-tructuració actual dels temps de treball i de l’extensióde la carrera dual. D’altra banda, tampoc no totes lesfamílies assumeixen el model de “família comunicati-va” en els termes que es presenten aquí. Moltes famílies,ja sigui per les seves conviccions o –sol anar en paral·lel–per la limitació de les seves aptituds negociadores, con-tinuen optant per models disciplinaris tradicionals,encara que sigui un tipus de model cada cop més insos-tenible. I, en tercer lloc, també es detecten famílies notan relacionals i, per contra, més individualistes, on lesprioritats dels pares i les mares sovint passen per davantde l’estada amb els fills. No és infreqüent trobar avui diainfants que passen molt de temps sols a casa o bé “apar-cats” en guarderies, poliesportius o centres diversos,


104


mentre que el pare o la mare dedica aquest temps a acti-vitats d’oci, relacionals o que tenen a veure amb les sevesafeccions particulars. Si bé és cert que hi ha pocs casosde desatenció material dels infants, hi ha, en canvi, forçacasos de desatenció relacional i afectiva.

El principal problema, però, que hom detecta en lesrelacions paterno-filials d’avui dia és la desorientació enl’exercici de la paternitat/maternitat derivat de la criside l’autoritat. Resumidament: ara l’autoritat s’ha deguanyar, s’ha de merèixer. Aplicat a l’autoritat paren-tal, suposa no sols la capacitat per entendre les situa-cions i trobar-los la millor resposta, sinó que també calun tarannà de diàleg i raonament en la presa de deci-sions, així com actituds sòlides i exemplars, capacitat decomprensió i empatia envers l’altre, i flexibilitat en lesactuacions i valors ferms. En definitiva, la millor mane-ra de guanyar-se el respecte d’un fill és ser capaç d’esde-venir un referent per a ell, mentre que alhora cal tractaramb respecte la seva individualitat i anar-li reconeixentuna progressiva autonomia a mesura que creix. Peròaixò, no cal dir-ho, no és gens fàcil.

Mentre algunes famílies s’entesten a revalidar el mo-del tradicional d’autoritat imposada –i observen sovintamb estupefacció que el que amb ells havia funcionat,ara, amb els fills, és una font contínua de conflictes–,en d’altres la imperícia en el domini d’un model alter-natiu fa que optin per delegar funcions de socialització

Família i valors

105


i normativització en altres institucions socials com l’es-cola. De vegades ho fan simplement per evitar conflic-tes (ja que no volen que el poc temps que passen ambels seus fills estigui dominat per continus enfronta-ments); en d’altres casos, per una concepció mal ente-sa de la llibertat individual; i, finalment, també hi hacasos en què preval la inseguretat de la norma que calfixar, en una societat de normes canviants i de valorslíquids i inconsistents de manera creixent. Alguns paresi algunes mares, amb bon criteri, recorren als sabersexperts (psicòlegs infantils, pedagogs, etc.), però aques-ta no és una pauta gaire estesa, més enllà de determinatssegments socials amb un capital cultural més important.

Les conseqüències d’aquesta desorientació familiarpoden portar a situacions extremament negatives. Enel cas de les famílies dimissionàries, que per una raó ouna altra opten per evitar el conflicte i deixar fer al filltot allò que vol, s’afavoreix el creixement d’un indivi-du esclau dels seus propis desitjos, incapaç de tolerarcap frustració ni cap obstacle i acostumat a confondreallò que vol amb allò que està bé. En els casos mésextrems, trobem un símptoma d’aquesta inversió del’autoritat familiar en la constatació de l’existència d’uncert nombre d’adolescents i joves que tiranitzen els seus propis pares i mares, i en l’augment de la violència intrafamiliar dels fills envers els seus pares i, sobretot, les seves mares.


106


La complexitat que ha sobrevingut a les relacionspaterno-filials fa que hi hagi també una diversificació enels models relacionals i d’autoritat parental aplicats a lesfamílies actuals. Així, Javier Elzo distingeix entre la famí-lia endogàmica (altament cohesionada, amb valors i nor-mes ben delimitats, i abocada en si mateixa), la famíliaconflictiva (disciplinària, amb normes rígides, però ambconstants conflictes intergeneracionals), la família nomi-nal (amb pares i mares molt individualistes, poca comu-nicació i poca atenció envers els fills, normativitat feblei un elevat grau de llibertat per a tots els seus integrants)i la família adaptativa (comunicativa i dialogant, mostrauna creixent autonomia normativa dels fills i un procésde democratització dels rols familiars cercant l’encaixdels valors interns per mitjà de la negociació i la gestiódel conflicte). Per a Elzo, aquest darrer tipus de família(que correspon a prop del 18% del total de les famílies)respon a les tendències de l’era postmoderna, i permet–sense renunciar a les seves funcions socialitzadores–un cert equilibri entre l’autoritat parental i la creixentautonomia normativa dels fills en les diferents edats.

L’autoritat parental s’ha d’exercir en el si de la famí-lia. Però en l’actualitat ja ha de ser una autoritat raona-da i no imposada; suficientment assertiva per establirnormes i límits clars que orientin la vida i el creixementdels infants, però alhora prou dialogant i receptiva perescoltar i ser conscients del que demana, i eventualment

Família i valors

107


negociadora a mesura que el fill o la filla es fa gran iadquireix més autonomia normativa. També cal que enaquestes famílies l’actuació dels adults sigui unívoca,però alhora democràtica, i que per la fermesa dels valorstransmesos esdevingui un referent exemplar per als fills.

Malgrat el perill creixent de les famílies que deixende socialitzar en uns valors determinats, el rol central iimprescindible de la institució familiar –tingui el formatque tingui– continua essent el de transmissora de valorsper excel·lència. En temps passats, però, els valors i lesnormes que s’havien de transmetre eren clars, social-ment compartits, i hom comptava amb el suport de l’a-lineament d’altres institucions socialitzadores (coml’escola i la religió). En l’actualitat, en canvi, la con-vergència i la coexistència d’un mosaic plural de sis-temes ètics i de significació en un mateix espai socialcompartit permet un alt grau de tolerància social, peròtambé promou un cert relativisme que porta a una in-consistència dels valors que hom adopta a cada mo-ment, de vegades poc sòlids i poc arrelats, i que, per tant,poden canviar segons les circumstàncies. Per això autorscom Bauman defensen que som en una societat lí-quida, amb valors líquids i canviants.

En aquest punt considerem necessari alertar de la pèr-dua de sentit a què porta un relativisme extrem i amo-ral. Però el problema, per a nosaltres, rau en el fet quela nostra societat no ha fet cap esforç per redefinir els


108


valors bàsics i ha deixat que es difuminessin fins que hanperdut els seus contorns. En conseqüència, creiem quecal fer un esforç col·lectiu (l’abast del qual transcendeixòbviament el grup familiar) per trobar el mínim comúdenominador amb el qual els diversos sistemes de sig-nificació i les diverses cultures i concepcions del mónpoden posar-se d’acord i generar consensos al voltantdels valors. Cal fer visibles els límits dels valors, els qualssegurament ja haurem de concebre sempre més com unconjunt borrós que admet distintes modulacions, peròque han de tenir límits clars per tal de tenir un sentit.

Així, el valor de la llibertat ha de ser delimitat, no tantper saber exactament què és la llibertat (que pot serdiverses coses d’acord amb els diferents sistemes de sig-nificació), sinó per saber què no és o quines conductesno és admissible que es defensin en nom de la llibertat.Atesa la imperiosa necessitat d’una cohesió social míni-ma, cal que des de les diferents instàncies del país es facil’esforç de decidir quins són els marcs compartits a par-tir dels quals es pot orientar l’actuació dels poderspúblics i educar les actuals generacions i les noves.Mentre no s’escometi aquest repte, serà difícil trobar unalineament axiològic i un marc normatiu de referèn-cia, i persistirà i s’engrandirà el desconcert que vivimavui dia.

És important, per exemple, que els agents socialitza-dors de masses entenguin que no és cert que tot s’hi val,

Família i valors

109


a l’empara del mercat, i que la societat civil i els poderspúblics poden legítimament exigir-los que assumeixinla part de responsabilitat social que els correspon en elseu exercici professional. De la mateixa manera, cal cer-car de bell nou un alineament entre les famílies i les ins-titucions com l’escola o els centres d’educació en el lleu-re per tal de crear sinergies entre elles pel que fa a lasocialització dels infants, els adolescents i els joves. I calfer possible la implicació de les famílies en la tasca socia-litzadora dels fills, sensibilitzant-les, però també creantles possibilitats reals perquè puguin dedicar un tempsadient als seus fills.

3.3 propostes

Acabarem aquesta anàlisi amb algunes propostes que,segons el nostre parer, se’n deriven:

• Cal instituir un sistema flexible de llicències labo-rals remunerades. La llicència parental no hauria de serno remunerada, perquè aleshores només resulta viableper a aquelles famílies que es poden permetre prescin-dir durant un quant temps de part dels ingressos, inomés es pot donar en persones que tinguin situacionslaborals estables.


110


• Cal repensar els permisos laborals per atendre elsfills menors. En la línia del que diuen Brullet i Torra-badella, cal que els permisos per paternitat i per ma-ternitat funcionin l’un amb independència de l’altre, i cal que la seva articulació tingui en compte la realitatde precarietat laboral que vivim en l’actualitat i que faque molts pares no puguin accedir a aquests permisosperquè no compleixen els requisits mínims de per-manència en el lloc de treball.

• Cal flexibilitzar els horaris de treball de pares i marestenint en compte les seves necessitats familiars. Con-vindria instituir el temps familiar com a temps priorita-ri en determinats supòsits, igual que compensar el costd’oportunitat de sortir parcialment de l’activitat labo-ral amb programes específics de formació o similars, demanera que es minimitzés el fre a la carrera laboral.

• Cal reorganitzar els temps i els ritmes socials, demanera que s’ajustin els horaris dels serveis públics ambels horaris laborals de pares i mares.

• Cal potenciar iniciatives que permetin una millorgestió del temps, iniciatives com els bancs de temps ol’enfortiment de xarxes comunitàries.

• Cal donar preferència a la custòdia compartida, finsi tot com a corresponsabilització dels dos membresadults de la parella en la criança efectiva dels fills.

Família i valors

111


• Cal posar en marxa serveis de mediació familiar,especialment necessaris en els casos de ruptura de pare-lles amb fills menors d’edat.

• Cal establir tallers que orientin els pares i les maresen l’educació i la transmissió de valors als fills. Tambépoden servir per adquirir habilitats comunicatives, dediàleg i de negociació de normes a la llar.

• Cal afavorir la coordinació i el diàleg permanententre la institució familiar i les institucions comunità-ries del municipi, i en particular amb l’escola i els cen-tres d’educació en el lleure. Convindria desenvoluparun programa d’iniciatives i actuacions conjuntes.

• Cal evitar l’estigmatització dels infants que viuen enfamílies de tipus no convencionals, a partir d’un apre-nentatge de la diversitat de les formes familiars a l’esco-la que prioritzi l’objectivitat i la formació en els valors dela tolerància i del respecte a la diversitat. Cal que es posil’èmfasi en els elements i els valors que les famílies hande tenir en comú, respecte dels quals les formes concre-tes i els models familiars són quelcom del tot irrellevant.

• Cal establir serveis per a la cura d’infants fins als 3anys i per a la cura de persones grans dependents, peròcal prioritzar alhora la presència continuada d’un refe-rent de proximitat.

• Cal ajustar l’horari dels serveis públics a les noves for-mes de vida.


112


• Cal sensibilitzar en especial les noves generacions(sobretot d’homes) perquè contemplin el treball do-mèstic com un treball que han de compartir homes idones.

• Calen espais dialògics de comunicació entre elscol·lectius que representen els diferents sistemes devalors que tenen presència en la comunitat, per tal d’as-solir consensos i establir un marc bàsic de valors. En larelació entre l’escola i la família, en particular, resultenclarament imprescindibles aquest espai dialògic i l’ob-tenció d’un alineament i de sinergies en els valors quees transmeten des de totes dues institucions.

• Cal aprofundir en el desenvolupament de l’estat delbenestar i la cobertura social, de manera que les curestècniques que un individu necessiti siguin cobertes almarge de la família. Al seu torn, però, cal facilitar un tipusd’atenció sociosanitària que alhora permeti que la per-sona malalta rebi l’acompanyament dels seus familiars.

• Cal estendre la protecció familiar a les diferentsmodalitats de família que es donen en l’actualitat i quepuguin anar sorgint en el futur, en la mesura que el grupprimari tingui funcions anàlogues a les modalitats con-vencionals de família.

• Cal promoure el retrobament intergeneracional apartir de la socialització en valors de reciprocitat i soli-daritat entre avis, pares, fills i néts.

Família i valors

113


• Cal establir entitats de seguiment dels contingutsètics dels nous agents socialitzadors de masses. Aquestesentitats haurien de tenir potestat de revisió i control,com també potestat sancionadora, i haurien d’entron-car amb la societat civil i ser àmpliament recolzades perles administracions.

• Cal potenciar els valors de la reflexió en la forma-ció de famílies i ensenyar l’enorme transcendència delfet familiar, dels compromisos que se’n deriven i de laresponsabilitat que exigeix en els individus implicats.

• Cal estudiar en profunditat l’emergència de nousfenòmens familiars, així com les dinàmiques socials queafecten la formació de les famílies i les seves relacionsinternes. Al seu torn, l’increment de coneixement sobreel fet familiar hauria de servir per promoure un debataxiològic com més va més necessari sobre diferentsqüestions i sobre l’essència de la construcció social dela família.


114


Què és l’exclusió? Què és la pobresa? Quines són les pri-meres imatges que ens vénen al cap quan parlem depobresa? Per què estem presenciant un canvi de para-digma que, gradualment, deixa de parlar de pobresa perparlar en primer terme d’exclusió?

La resposta més probable dels catalans si els dema-nem per la seva imatge de la pobresa són imatges de paï-sos del sud, imatges brutals i crues que se’ns han fet quo-tidianes. Imatges que són vides i històries reals de poblessencers relegats als marges. Parlem de pobresa per refe-rir-nos a la realitat d’un “Tercer Món” i a les catàstrofesi les emergències que ens arriben a través dels mitjans decomunicació. La globalització ha creat noves oportuni-tats sense precedents per a alguns, però d’altres s’hanquedat enrere, o al costat, o al marge. En tot cas, en unespai altre.

115

Exclusió socialAnna Jolonch i Anglada


Malgrat aquestes imatges espontànies, la realitat dela pobresa també ens toca de prop, molt més de propd’allò que sovint estem preparats per acceptar i reconèi-xer. A Barcelona, la cara de la pobresa és la cara d’unadona que dorm al carrer i no sap què menjarà demà.Caminarà tot el dia sense rumb, sentint que és molt llunyde casa, fins a esgotar les seves forces. Si li llegim la mira-da en passar, veurem que ens demana que ens dignema mirar-la, que deixem d’ignorar que, enmig del benes-tar, del consum desmesurat, de la riquesa, el tràfec i elbullici, hi ha mirades segrestades.

En la mirada es reconeix el que és pròxim i el que ésllunyà. Si miréssim aquestes persones als ulls, ens recor-darien que les seguretats són fràgils, que cap de nosal-tres no està blindat contra la precarietat i la vulnerabi-litat que s’estenen dins del cos social, però que tambéformen part de la condició humana. Els seus ulls ens des-vetllen pors, incerteses, temors molt profunds. Potserper això no mirem. Com si per negar l’existència de lafeblesa i la vulnerabilitat ens sentíssim menys vulnera-bles, menys responsables també. No mirar és una mane-ra de negar l’existència.

No hem de tancar els ulls davant la realitat que ensenvolta. Hem de tornar la veu a les mirades segrestades.Perquè ens puguin parlar, d’elles, de nosaltres i de lasocietat que estem construint. L’exclusió social i la vul-nerabilitat no són fenòmens aïllats de la nostra societat.


116


A través d’ells podem entendre moltíssimes coses delnucli mateix de la societat que estem fent i en la qualestem tots immersos.

Avui, en una ciutat gran com Barcelona, no hi ha unsol perfil, un prototipus únic, de la persona que dormal carrer. Hi ha homes joves, vells, dones grans i de mit-jana edat, nascuts aquí, vinguts d’altres terres, els quitenen fills i els qui no han tingut mai família, vídues,separats, abandonats; els qui sempre han fet tota menade feinetes i les segueixen fent, els qui un dia van tenirun negoci propi que es va ensorrar, els qui han treba-llat sense tenir cap contracte, els qui segueixen buscantfeina. El carrer és l’últim esglaó d’un recorregut vitalfet de ruptures i fracassos. Dormir al carrer és no tenirun lloc, una casa, un espai propis. Viure al carrer ésemmalaltir, fer-se vell aviat. Perquè tots necessitem unacasa on ens puguem sentir acollits i recollits.

Els sense llar són la cara més dolorosa i extrema delque avui s’anomena l’exclusió social, que ens representael que hi ha de pobresa, vulnerabilitat i desafiliació en el nostre món. L’exclusió és abans que res la vivèn-cia d’aquells que se senten relegats a viure als marges.En altres paraules: ser un “sense agenda”, sense cap llocon haver d’anar, sense ningú a qui poder trucar, senseningú que et miri i et retorni la mirada.

En realitat, això és el que s’ha fet i se segueix fentsovint des dels poders públics, com ho exemplifiquen

Exclusió social

117


les darreres ordenances que, en nom de la convivènciaciutadana o d’un suposat civisme, s’afegeixen a un delscorrents subterranis del nostre temps, criminalitzant elsmés pobres, perquè viuen al carrer –o perquè negocien,venen o intenten guanyar-se la vida–. Sense solucionar-ho, el que es fa és retirar, amagar, emmascarar el pro-blema, intentar per tots els mitjans que no es vegi, retirarde la vista de la gent allò que no es vol que sigui vist: lamendicitat, el venedor de llaunes, la prostitució... la prò-pia vulnerabilitat. El més perillós, però, és l’imaginarique es crea entorn d’aquestes persones, com si l’aspec-te punitiu fos el correcte, incentivant i legitimant aixíactituds agressives envers els més indefensos i desvalguts.

En el si d’una societat rica com la catalana, els sensellar són la punta de l’iceberg d’una extensa vulnerabi-litat social. Aquesta vulnerabilitat torna fràgil el món deles relacions i de la persona; és una vulnerabilitat queté rostres concrets: immigrants, refugiats, mares que nosaben què donaran per menjar als seus fills, aturats,pobres de solemnitat, joves a qui els segresten els som-nis, els qui queden al marge del progrés, aquells que nodisposen dels mínims indispensables per garantir unavida digna. Son els nàufrags dels sistema, els pàries urbans,les vides malaguanyades, els qui viuen en barris d’exili.

Els aglutinem i els representem mitjançant la cate-goria d’exclosos, interposant força distància entre “ells”i “nosaltres”. Però, en realitat, no són lluny. No són pas


118


fora. No formen part d’un altre món. Són entre nosal-tres, enmig del tràfec de les grans ciutats, vivint a laintempèrie o en una habitació rellogada, en un albergde l’ajuntament, potser a una cel·la de Can Brians, enun barracó d’obra, un taller tèxtil, un garatge, un terrato uns soterranis.

4.1pobresa i desigualtats en el context català

Ens proposem, a continuació, provar de veure per quèté sentit parlar de pobresa i de desigualtats en el con-text català. Malgrat l’èxit de la noció d’exclusió, lapobresa segueix essent una constant i un referent.Abans de preguntar-nos per què s’ha fet aquest canvide paradigma i s’ha passat del concepte de pobresa ald’exclusió, cal que fem, doncs, un recorregut per algunsdels informes i estudis sobre pobresa que s’han publi-cat els darrers anys a Catalunya. Veurem que aquestrecorregut no es pot fer sense negar la complexitat inhe-rent al fet de voler dir qui és pobre avui a Catalunya i sen-se defugir les conseqüències que això té en la vida polí-tica del país i dels seus ciutadans.

Hi ha una pregunta que sembla obligada: quantes per-sones pobres hi ha a Catalunya? Si el tema interessa, se solacompanyar d’altres preguntes com: qui considerem queés una persona pobra? Ha augmentat la pobresa?

Exclusió social

119


Per als mitjans de comunicació, les xifres –que en rea-litat no sempre diuen gran cosa– són imprescindibles.El periodista sap que sense una xifra, i si pot ser impac-tant, no hi ha notícia. Allà on hi ha xifra, hi ha titular.Sense una xifra, la pobresa segueix essent invisible. Uncop coneguda la xifra (depèn de la sensibilitat i els inte-ressos dels uns i els altres), la pobresa pot continuaressent igualment invisible. I així anem tots, periodistes,polítics, investigadors, líders i agents socials de totamena: darrere la xifra; ballant el ball marejador dexifres. I els pobres, aliens al mareig de dades, segueixenal lloc on eren.

Quants pobres hi ha a Catalunya? Les respostes variensegons qui respon i des d’on ho fa. Les darreres dadesde l’Institut Nacional d’Estadística situen en un 19,9%el percentatge de persones que estan per sota del llindarde la pobresa relativa a l’estat espanyol (Encuesta de con-diciones de vida 2006, INE, novembre del 2007). Des del’INE, amb aquesta mateixa dada, se situava el percen-tatge de pobres a Catalunya en un 12,1%. És una dadaque no és correcta si s’aplica la renda mitjana catalanaen lloc de l’espanyola. La major part dels informes i les dades que s’ofereixen a nivell estatal i autonòmic esrefereixen a una concepció relativa de la pobresa, quees mesura per sota del 60% de la mediana1 segons les


120

1. La mediana és el valor que, ordenant tots els individus de menors a majors ingressos, dei-xa una meitat d’aquests individus per sota d’aquest valor, i l’altra meitat, per sobre.


recomanacions i els estàndards europeus. D’aquestamanera es considera pobra tota persona que té una ren-da disponible per sota d’aquesta mediana. L’objectiués establir un llindar d’ingressos a partir del qual es con-sidera que el nivell de vida és adequat. Per tant, aques-ta concepció de la pobresa està molt lligada a la concep-ció de desigualtat.

El valor del llindar, quan és expressat com a valor del’ingrés total de la llar, dependrà de la dimensió de la llari de les edats dels seus membres. Així doncs, a l’hora demesurar la pobresa econòmica, no és el mateix viure solo amb altres membres de la família que tenen ingres-sos, com tampoc no és el mateix tenir cura o no tenir-ne de fills petits o haver de fer una transferència econò-mica, com en el cas de les separacions matrimonials.També cal considerar el nivell de prestacions públiquesa les quals es té accés, i, en tercer lloc, el nivell de preusdel cistell d’anar a comprar, que varia enormementsegons la situació personal.

La darrera resposta oficial a la pregunta sobre el nom-bre de pobres a Catalunya, la podem anar a trobar al’IDESCAT, que situa la taxa del risc de pobresa de lapoblació en un 19% segons les dades més recents, publi-cades el mes de març del 2008. És una taxa que ens situamolt per sobre de la mitjana europea, un 16%, i quenomés és superada per Grècia, Irlanda i Portugal, ambun 20%, i que dista molt de països com Suècia, que téla taxa més baixa, un 9%.

Exclusió social

121


Una decisió que cal prendre per mesurar la pobresamonetària és si ho fem a partir de les despeses o elsingressos, i a partir de les llars o els individus. Més enllàde la xifra, però, per entendre de què parlem són im-prescindibles altres indicadors que ens ofereixen elsnivells d’intensitat i de perseverança de la pobresa. Noés el mateix per a una família catalana que manquinquinze euros o cent quinze euros cada mes. El mateixpodem dir de la persistència. El temps és una dimensiócrucial de la pobresa. No és el mateix el fet que, perraons diverses, hi hagi un temps limitat de pobresa ipenúria econòmica que viure de manera persistent coma pobre enmig d’una societat rica. Això ha dut a utilit-zar noves mesures que porten a diferenciar entre dife-rents graus o nivells de pobresa. Els adjectius més fre-qüents són els de pobresa relativa, moderada, crònica,severa, extrema o absoluta.

Una de les consideracions que més repercussió polí-tica té a Catalunya, segons el que es desprèn de les dadesde l’IDESCAT publicades sobre la base de l’Encuesta decondiciones de vida de l’INE (2006), és el fet que el sexe il’edat són variables fonamentals per analitzar la incidèn-cia de la pobresa:

• El 20,8% de les dones se situen sota el llindar, men-tre que en el cas dels homes aquest percentatge és del17,2%.


122


•Els ingressos són un 22,3% inferiors en les llars on la persona de referència és una dona.

•El risc de pobresa afecta una de cada tres dones més grans de 65 anys.

D’altres variables fonamentals –sempre segons lesdades oficials de l’IDESCAT– són l’estat civil, el nivellde formació i la nacionalitat. Segons l’ampliació deresultats de l’Encuesta de condiciones de vida del 2006 pera Catalunya, els grups més desafavorits són:

• La població de nacionalitat estrangera (40,1%). • Les persones amb educació primària o inferior

(29,9%).• Les vídues (28,5%).

Segons la composició de la llar, els col·lectius més vul-nerables al risc de pobresa a Catalunya són:

• Les llars amb una persona sola de més de 65 anys(51,7%).

• Les llars monoparentals (41’6%).

En el resum fet públic en nota de premsa perl’IDESCAT el març del 2008, referent a les dades de l’any2006, no es diu res de la relació entre el risc de pobresai l’activitat laboral de les persones. Cap diari no se’n faràressò. Si anem a cercar la dada en la pàgina web delmateix IDESCAT, comprovem que, dels adults que estroben sota el llindar del risc de pobresa, un 40,9% són

Exclusió social

123


població activa: un 34,8% són ocupats, i un 6,1%, atu-rats. La resta, el 58,5%, són població inactiva: un 23%són persones jubilades; i el 35,5% restant es troben enaltres situacions d’inactivitat. La inactivitat o la intensi-tat del treball és una variable fonamental en relació ambel risc de pobresa. Es destaca –tot i ser una dada que noes recull en la nota de premsa– el 34,8% de persones ocu-pades que viuen sota el llindar de la pobresa. Quan mésendavant ens referim a l’exclusió social, parlarem de lainestabilitat, la precarietat i la fragilitat integradora deltreball.

Amb aquesta combinació de variables es pot afirmarque la pobresa econòmica està relacionada amb la inten-sitat del treball, l’existència de fills dependents i, de maneraespecial, amb la combinació de l’edat i el sexe.

Ara, però, la definició estrictament monetària de lapobresa ha estat molt criticada per la seva limitació. Ésconsiderada per alguns autors, com Paugam, arbitràriai alhora simplista. L’argument més destacat és força evi-dent: que una persona es trobi en una situació de pobre-sa no depèn només del seu nivell d’ingressos, sinó quehi ha molts altres factors associats. A més, no hi ha unaciència que objectivi el que significa ser pobre. Per aixòtambé hi ha els qui defensen una concepció del que sig-nifica ser pobre des del punt de vista subjectiu, segonsla percepció que es té i no solament com un fenomenquantificable. Atès que la pobresa no es mesura només


124


per les rendes o els diners disponibles, la privació es pre-sentarà sovint com a alternativa, una alternativa, però,que tampoc no resulta del tot satisfactòria. Més enllàdels debats metodològics o teòrics, el que s’amaga aldarrere de les diferents opcions i valoracions és un fetamb conseqüències ben reals: la variabilitat dels càlculscomporta una variabilitat de l’accés a la categoria depobre, amb tot el que suposa també de variabilitat enl’accés a les polítiques de lluita contra la pobresa.

La pobresa a Catalunya no es pot explicar sense refe-rir-nos a la feblesa i a les llacunes del sistema de protec-ció social. És una realitat que, malauradament i malgratels avenços considerables en polítiques socials delsdarrers anys, encara avui no ha estat superada: vivimallunyats dels estàndards europeus i mantenim, a datad’avui, en ple segle XXI, i després d’un llarg període decreixement econòmic, uns índexs d’inversió en políti-ques socials que ens envien a la cua d’Europa.

En una època en la qual sabem que, amb una bonaredistribució de la riquesa, n’hi hauria prou perquè totsvisquéssim amb condicions de dignitat, trobem pobre-sa i exclusió al nostre voltant. Això ens planteja una pre-gunta fonamental: si disposem dels coneixements, la tèc-nica, la capacitat financera, què és el que ens manca? Laresposta està en la voluntat política i en la determinaciópersonal i col·lectiva per fer front a les desigualtats i la misèria que fan que els uns visquin en l’abundància a

Exclusió social

125


costa de la misèria dels altres. Però sabem que la pobre-sa no només es mesura amb índexs econòmics.

Amartya Sen va introduir la idea de la importànciade la llibertat per avaluar la qualitat del desenvolupa-ment. La seva perspectiva ens sembla molt valuosa pelseu èmfasi a afirmar que el creixement econòmic a qual-sevol preu no és suficient. No hi pot haver desenvolupa-ment sense respecte dels drets humans, ni drets humanssense desenvolupament. Separar la seguretat del desen-volupament i els drets humans suposa un cost molt alt,massa. El desenvolupament dels pobles no es fa nomésdes de les inversions, els índexs de productivitat o la valo-ració del PIB. La riquesa principal d’un país són les sevespersones i les capacitats que tenen per crear i recrear elviure juntes des de la llibertat de cadascuna. Així doncs,el que compta de veritat són les opcions, les oportuni-tats vitals i les capacitats per triar i participar en la cons-trucció del viure junts. En altres paraules, el conceptede desenvolupament humà de Sen postula que la per-sona és el subjecte, la fi i alhora el beneficiari del desen-volupament. És una idea que vincula el desenvolupa-ment amb els drets humans. El desenvolupament ha deservir a la construcció no sols de les capacitats indivi-duals, sinó també de les capacitats socials. Això implicagenerar espais per a la creació d’un “nosaltres”, perenfortir les identitats i reconèixer les diversitats com apart intrínseca d’una comunitat d’interessos i de fins


126


compartits. La responsabilitat social significa, en aquestsentit, apel·lar a un nosaltres. Aquesta perspectiva és,avui, d’un enorme valor.

Precisament és des d’aquesta perspectiva que se’nspresenta la necessitat d’interrogar-nos per aquellanoció tradicional de pobresa que es limita als diners ials ingressos. La pobresa és un problema que posa enqüestió la unitat de la societat precisament per ladependència d’un sector creixent de la població i el risc de dis-sociació social. En el nucli del debat no es troba tant lapobresa com la desigualtat d’oportunitats que arriba aconsolidar una societat a dues velocitats. En l’epicen-tre hi ha el repte d’esdevenir una societat cohesionadao d’eixamplar la bretxa social que separa els productorsdels assistits, els que participen i els que queden al mar-ge de la vida econòmica i social.

La dignitat de la persona també vol dir fer possibleel desenvolupament de les seves capacitats, oferir-li lesoportunitats de participació, de creació, de construc-ció i de creixement que van molt més enllà de la purasubsistència. La igualtat d’oportunitats també s’esdevéen l’accés a la salut, la participació política, la formaciói l’escola, el treball digne i tot allò que fa possible l’acom-pliment d’una vida digna. La preocupació pel que lagent és, i no solament pel que té, és al cor d’aquest plan-tejament que implica tots els agents socials en un projec-te comú.

Exclusió social

127


Des d’aquesta perspectiva –que se centra en la matei-xa persona del pobre, la seva dignitat, les seves lliber-tats i capacitats–, es presenten molts límits a l’hora demesurar i oferir xifres estadístiques. Sí que ens semblaimportant, en la línia d’una recerca que es vol compren-siva, avançar en la interrogació i el dubte sobre allò queentenem per pobresa. De la interrogació neixen nousdubtes i es desprenen limitacions inherents a la volun-tat de mesurar i gestionar la pobresa. Resseguint lesincerteses i la indicibilitat del fenomen, emergeix el cos-tat fosc, l’opacitat de l’objecte “pobresa” (allò que que-da als marges de la fotografia, allò que la recerca empí-rica no deixa veure).

També és cert –i aquest és el repte al qual volem apun-tar– que la mirada envers el pobre i les situacions depobresa condiciona el tipus de resposta i les polítiquespúbliques. Volem destacar dues tensions que travessenles polítiques públiques destinades a fer front a la pobre-sa: d’una banda, la indefugible necessitat del rigor en elspressupostos i en la viabilitat econòmica de les propos-tes. D’altra banda, el repte de la participació social i deles condicions del seu exercici.

La responsabilitat social també és la responsabilitatde la llibertat individual entesa com a condició comu-na que fa possible que esdevinguem autònoms (la salut,l’educació, l’habitatge, un nivell i unes condicions de


128


vida dignes). Aquesta llibertat s’orienta a fer possible iassegurar la participació de tots els membres de la comu-nitat, la ciutat, el poble –el repte de la construcció delviure junts–. La cohesió social es basa en la participaciórealen un projecte comú, que fa del pobre un agent actiui no passiu del seu alliberament. I aquest alliberamentimplica considerar també centrals els factors de sentit iparticipació social, que van més enllà d’una mirada reduc-tivament econòmica que només es fixa en la provisió de recursos. Hi ha, doncs, altres valors, més enllà delseconòmics, que fan necessari construir la interde-pendència dels uns amb els altres.

Malgrat que la mirada des del prisma de la pobresa noha deixat mai de ser una constant per representar elmón de les desigualtats econòmiques i socials, fins arahem volgut contribuir a desemmascarar algunes de lescontradiccions i les ambigüitats inherents al conceptede pobresa. Durant les dues darreres dècades, però, hiha hagut un canvi de representació que ha fet emergiramb força les idees d’exclusió i inclusió social. Volemsaber com s’ha arribat al progressiu canvi de represen-tació i quins valors impliquen la perspectiva i l’aproxi-mació que es fa des de l’exclusió.

Exclusió social

129


4.2 l’exclusió: un nou escenari

Malgrat que ara l’èmfasi del debat recaigui en el concep-te d’exclusió i no en el de pobresa, considerem essencialsaber d’on venim per situar-nos i comprendre millor onsom ara. Les pinzellades i les referències a un temps pas-sat –als anys setanta i vuitanta de la marginació i la novapobresa– ens ajuden, doncs, a comprendre que hi ha lò-giques del passat que actuen i són vives en el present.Malgrat els canvis accelerats que vivim, som hereus d’u-na determinada comprensió i una determinada visió deles coses, que no són tan fàcils de transformar.

Des de l’inici dels anys setanta del segle passat escomença a parlar de crisi econòmica, i una dinàmicainversa a la del progrés social fa créixer noves formesde precarietat i inseguretat social. A mitjan anys vuitan-ta emergeix amb força la idea d’una nova pobresa –la d’aquelles persones que havien pogut ser integrades–que es distingeix de la pobresa tradicional o heredità-ria representada amb l’expressió arcaica Quart Món.Durant la dècada dels noranta, l’exclusió esdevé el ter-me oficial per parlar de les noves formes de pobresa. Elsdarrers anys, amb l’inici del nou segle i de forma més dis-creta, es comença a imposar amb insistència la figura deltreballador pobre.

Si acceptem la idea segons la qual la mirada o el plan-tejament en termes d’exclusió social és un punt de


130


vista determinat, però no l’únic possible, voldrem sabermés dels interessos que entren en joc a l’hora d’optarper aquesta interpretació de la realitat que s’acabaimposant com la versió oficial. L’objectiu és també posarde manifest que hi ha una interacció entre el nou con-text social en què ens movem i la visió que es dóna d’a-questa realitat a través de l’exclusió.

Així doncs, alhora que es manté la realitat d’unapobresa tradicional i persistent, amb la crisi econòmi-ca dels anys setanta hi ha noves formes de pobresa que rà-pidament són associades a les noves formes d’exclusiósocial, com ara l’atur o la inestabilitat dels vincles socials,per referir-se als sectors de població més desafavorits,amb problemes d’integració social, als quals les vellespolítiques de protecció social ja no responien ni res-ponen. L’exclusió aparegué associada a aquesta novapobresa per designar una nova realitat, la dels efectesd’una forta crisi econòmica.

El terme exclusió no es refereix tant a les mancancesmaterials com a la pèrdua i el trencament dels lligamssocials. Durant la dècada dels noranta, es va anar substi-tuint progressivament la noció de pobresa (que accen-tua la dimensió més quantitativa, mesurable i econòmi-ca, de redistribució de recursos) per aquest nou terme.Ha travessat les fronteres gràcies als programes i els orga-nismes de la Unió Europea. Si l’exclusió guanya terrenyen el context de la societat occidental, ho fa per introduir

Exclusió social

131


una nova dimensió: la problemàtica de la participaciói la integració socials. En els informes de la UnióEuropea, des del 1992, es defineix l’exclusió com “laimpossibilitat de gaudir dels drets socials sense ajuda, enla imatge desvalorada de si mateix i de la capacitat per-sonal de fer front a les obligacions pròpies, amb el riscd’estar de forma continuada dins l’estatus de personaassistida i en l’estigmatització que tot això comporta pera les persones i, en les ciutats, per als barris en els qualsresideixen”.

La imatge més pertinent de l’exclusió es refereix auna inclusió anterior. Per això les figures predilectes del’exclusió són els nous pobres, els nous aturats: no els obli-dats del creixement, sinó els seus fills, aquells qui d’acord ambla seva qualificació i la seva posició social no tenen raons objec-tives per ser considerats exclosos. És el que fa escruixir en veu-re els treballadors de Sintel a la pel·lícula El efecto Iguazú:són persones normals que, de sobte, esdevenen inútils.No són pas incapacitats per una raó o una altra, no tenencap tret personal que els vinculi amb el que imaginemque és la marginació. Però són, inesperadament, enaquesta societat, sobrers.

Seguint la tendència apuntada, en els anys norantatambé s’adopta a Catalunya el terme exclusió, tant en elcontext de les polítiques públiques com en el món de lesciències socials, dels mass media i dels discursos socio-educatius, sanitaris i psicosocials.


132


Hi ha tres grans processos darrere el fenomen de l’ex-clusió que operen de manera interrelacionada i deter-minen el que està passant i la “magnitud i la distribucióde l’exclusió en les societats postindustrials”. Aquestsprocessos són:

a) la fragmentació de la societat;b) l’impacte sobre l’esfera laboral de la nova economia; c)el dèficit de les polítiques clàssiques de benestar

social.

El repte plantejat aquí és veure la idea d’exclusió comun procés, i no simplement com un estat. Aquest reptedificulta i fa encara més complexa l’anàlisi. La precarie-tat del treball i la fragilitat relacional fan que les situa-cions de pobresa s’hagin d’interpretar en termes de processos, i no com a estats. Des d’aquest punt de vistas’enceta una altra comprensió de la realitat singular ipròpia d’un públic que té dificultats i que avui es diferen-cia del que ha estat la clientela clàssica dels serveis socials.

El terme exclusió s’utilitza, doncs, per designar unamultiplicitat de situacions de desequilibri social. Per lanegació d’alguns dels drets més bàsics, com són l’accésa l’habitatge, la formació, el treball, l’assistència sani-tària, el consum, etc., les exclusions són plurals. Allò queestà latent en totes elles és el perill d’encetar un pro-cés de deteriorament que porti a la “màxima” exclusió:l’exclusió social.

Exclusió social

133


Castel introdueix la imatge de l’obertura d’una zonade vulnerabilitat social on trobem els aturats, els joves ensituació precària, els obrers en procés de reconversió,els treballadors amb sabers desvalorats pels canvis tecnològics... És una zona que es crea mitjançant ladegradació d’allò que havia garantit la condició salarial:treball estable, ciutadania, cohesió social. Les reestruc-turacions dels anys vuitanta colpegen fortament la zonad’integració social i desplacen importants sectors de lesclasses populars i laborioses cap a les zones de vulnerabili-tat. El que està succeint és una veritable “vulnerabilitatde masses”. La consolidació d’una perifèria de treballprecari alimenta els marges de la zona d’exclusió. Els“exclosos” són els vulnerables que feien equilibris en lacorda fluixa i que van caure. En un nou context social enquè molts fan equilibris i malabarismes per mantenir-se drets en la corda fluixa, els exclosos són aquells quehan caigut, sense cap xarxa protectora que els permetiamortir el cop.

La imatge més reconeguda i acceptada és la imatgede les tres zones :

• La zona d’integració: la d’aquells qui tenen un tre-ball estable i suports familiars i relacionals forts.

• La zona de vulnerabilitat: la del treball precari, l’aturi les situacions relacionals inestables.

• La zona d’exclusió: la de les ruptures, del trencamentde lligams, i en la qual poden caure els vulnerables i finsi tot els integrats.


134


En el decurs d’una vida, les persones poden passar, isovint passen, d’un estat a l’altre. I, per aquesta idea derecorregut, Castel prefereix parlar de desafiliació mésque d’exclusió. I és que la desafiliació inclou en el seu con-cepte la idea de procés, contràriament a la noció està-tica d’exclusió: “M’he decantat pels termes de precarie-tat, vulnerabilitat, desafiliació..., en detriment d’altres queels poden substituir de manera aproximativa, com arapobresa, marginació, desviació, exclusió, per suggerir queestem davant de processos més que d’estats, i potser tam-bé –si som optimistes– per dotar-nos, gràcies a aquestaposada en perspectiva dinàmica, d’eines més apropia-des per tal d’intervenir abans que la inestabilitat de lasituació es petrifiqui en forma de destí”.

Quan, davant de la multiplicitat de circumstàncies, secerquen aspectes comuns que siguin transversals alfenomen de l’exclusió, apareixen els dos grans vectorsque ajuden a entendre què està passant:

• La precarietat i la desaparició de llocs de treball. • La fragilitat en les relacions i els lligams socials de

l’altre. Al mateix temps, els valors que regeixen la quo-tidianitat de les famílies i la vida a dins de l’escola o alcarrer continuen essent influenciats pel valor i l’èticadel treball.

Exclusió social

135


4.3 pluralisme, igualtat i civisme

En el marc de la societat salarial, tal com l’hem conegu-da a Occident, el treball és el primer gran integradorsocial, no solament perquè ofereix un lloc reconegutdins de la societat, sinó també perquè d’ell depenen lesprincipals prestacions i el model de protecció social. Elque avui està canviant és el fet mateix de poder assegu-rar un treball estable, amb el conseqüent creixementdel nombre de persones que es troben en un estatut pro-visional, que fa de la inserció una situació permanent:sempre en procés d’inserció. La precarietat laboralesdevé precarietat biogràfica: les joves i els joves catalansviuen com a “normalitat” el fet de treballar permanent-ment en feines precàries, d’alternar constantment elsperíodes d’ocupació amb l’atur, i en alguns casos arri-bar a esdevenir abans dels quaranta anys un aturat dellarga durada. Són situacions que fan parlar de vulnera-bilitat, de desafiliació, d’inseguretat social i d’invalidaciósocial.

El repte consisteix a avançar des de l’enfocament dela ciutadania incidint en tots aquells aspectes bàsics quehan de garantir a tots els residents a Catalunya els dretshumans bàsics i la igualtat d’oportunitats. És un repteque encara es fa més urgent quan veiem el que està pas-sant en països veïns. En aquest nou context, és importantimpulsar els valors del pluralisme, la igualtat i el civisme.


136


Des de Catalunya, hauríem d’aprendre del fracàs quehan suposat determinades polítiques que es proposenfer front a l’alta concentració en l’escola pública i enalguns barris dels fills i filles de famílies immigrants i d’aquells que viuen situacions de precarietat econòmi-ca o d’atur. Catalunya ja és una societat plural i diversa,i encara tenim al davant el repte d’oferir als nouvingutsun espai d’oportunitats dins d’un entorn social comú.

La vida col·lectiva experimenta canvis espectacularsque ens allunyen d’un cos homogeni. La societat és plu-ral, i la persona també: pluralitat de pertinences i pluralitat d’un mateix. La unitat es desfà, es fracciona.El pluralisme fa que les identitats siguin cada cop méscomplexes. La pluralitat fa que es generi en la mateixapersona una pluralitat d’opcions identitàries, d’interes-sos que entren en interacció i fins i tot en contradicció.Podem pertànyer alhora a diversos contextos, diversescomunitats, i això fa que haguem de triar, que hi hagiplena llibertat per escollir en un terreny ampli d’op-cions de vida: familiar, cultural, laboral, relacional.L’èmfasi en el pluralisme de les societats democràtiquestambé accentua la fragmentació i els problemes de laintegració. Amb la pèrdua d’unitat de la vida social esdibuixa un nou escenari per als valors del treball, el com-promís, la família i la vida col·lectiva.

Quan ens referim a l’exclusió, l’objecte d’estudi nosón solament els terrenys, els àmbits, els factors o els

Exclusió social

137


sectors d’exclusió. Oblidaríem una part massa impor-tant de la realitat que cal analitzar si no ens deixéssiminterpel·lar per allò que ens revelen de la nostra socie-tat i de nosaltres mateixos el que hem passat a anome-nar terres d’exclusió.

La noció de desafiliació, l’augment de la vulnerabilitati les dificultats per establir noves formes de vincle sociales troben al cor de la problemàtica de l’exclusió, que vamolt més enllà dels qui considerem exclosos. L’emer-gència d’una vulnerabilitat de masses qüestiona les ide-es d’una pobresa residual i de la recuperació dels exclo-sos del progrés que han orientat i segueixen orientantmoltes de les accions i les polítiques socials. Ho veuremquan ens endinsem en el discurs vigent a Europa, i tam-bé a Catalunya, de la inclusió social. Fins ara hem insis-tit en la idea d’un context social en què les fronteress’han diluït. Ja no valen les interpretacions reduccionis-tes centrades en les característiques i els factors indivi-duals o familiars. La vulnerabilitat i la fragilitat socialdesborden la simple exclusió. Les persones que presen-ten situacions d’especial vulnerabilitat són només lapunta de l’iceberg d’una societat fràgil. Per la pèrdua desentit integrador, les grans institucions socials, com l’es-cola, la família o el treball, integradores per excel·lèn-cia, estan en declivi. La pregunta clau del debat que ensocupa la formula Richard Sennet: quins valors i quinespràctiques poden mantenir unida la gent quan es fragmentenles institucions en què viuen?


138


L’autonomia, la llibertat i l’individualisme són tant unvalor com una amenaça per als qui no els poden exer-cir. Des de la perspectiva del treball, ja hem constatat ques’ha fet el pas de l’estabilitat a la precarietat. En el mónde les relacions afectives i socials es fa un pas de l’esta-bilitat a la provisionalitat. La provisionalitat ha esdevingutel valor social dominant. L’heroi que es predica és l’in-dividu que sura lliurement, l’individu sense lligams, sen-se cap compromís. Aquell que fa que qualsevol decisiópugui ser reversible, provisional o gratuïta. Sense cau-re en pessimismes ni visions apocalíptiques, els reptesètics són, també a Catalunya, els de la cohesió i la vincu-lació en una societat que es fa més líquida. En una vidamarcada per la velocitat i els ritmes accelerats de la ciu-tat, una de les expressions més destacades del valor dela provisionalitat és la cultura de l’efímer. És una cultu-ra d’“ús i rebuig” que ha fet que passem d’una societatde productors a una societat de consumidors. La provi-sionalitat, la fluïdesa o la liquidesa és el que caracterit-za també la vida social dels nostres dies. L’oferta de rela-cions i contactes és abundant, la seva fragilitat i superfi-cialitat també. L’individu autònom apareix com aquellque s’ha alliberat dels vincles, els lligams i les diverses for-mes de dependència. La felicitat es troba al seu abast, ipren la forma de l’autorealització. Vivim en un món enel qual el valor del plaer, sense límits, se’ns ofereix cadadia. En el rerefons hi ha la diversitat de formes d’expres-sió del liberalisme, basat en l’autonomia de l’individu.

Exclusió social

139


Els joves són els primers que viuen en pròpia carn el valor predominant de la competitivitat: s’ha de ser elmillor, el més fort, el triomfador, aquest és el valor pri-mordial i esclafador. La creixent inseguretat obre pas ales ideologies i els eslògans que emfatitzen la responsa-bilitat de l’individu i el valor de l’esforç personal per ferfront als riscos que té al davant. És la mateixa que por-ta a qüestionar la solidaritat col·lectiva pels seus efectesnegatius, en el sentit que lleva la responsabilitat de l’es-tat del benestar. Cadascú es construeix a si mateix quanres no assegura als individus un ancoratge social.Tanmateix, hi ha una ruptura del lligam social porta-dor de sentit, un sentit i un horitzó que uneixen en unprojecte comú i ofereixen al subjecte un sentiment depertinença comunitària.

Els relats de persones sense llar revelen que moltsovint el que desencadena tot un procés de fragilitat sónels trencaments familiars: una separació, una mort, unabandó. Les ruptures afectives i de lligams familiars sónalhora la causa i la conseqüència d’altres formes de rup-tura i trencament: la pèrdua del lloc de treball, del mónde relacions i d’un vincle comunitari o veïnal.

En l’anàlisi i l’estudi dels processos d’exclusió, hemvist que el que es pretén és superar, amb un nou concep-te, les insuficiències relatives al concepte de pobresa, sen-se deixar de dir que la pobresa és una constant en mol-tes situacions d’exclusió. El resultat d’això, doncs, ha


140


estat que l’exclusió i la pobresa continuen anant de bra-cet. Les dificultats per diferenciar i delimitar els dife-rents termes són un tema recurrent en les anàlisis i elsestudis que es fan a nivell europeu i que es reproduei-xen en el context català. D’altres nocions, com la de vul-nerabilitat social, també serveixen per donar una visióde procés que vol superar les definicions estàtiques. Lapobresa, en el marc del pensament de l’exclusió, seria,per tant, un dels factors principals de la vulnerabilitat ide les noves pautes de segregació que van més enllà deles desigualtats pel que fa a les rendes familiars o indi-viduals. No es pretén en cap moment superar o ignorarl’existència d’una forma de pobresa econòmica i mo-netària estrictament relacionada amb les noves formesd’exclusió. Després de fer una ullada al que s’ha dit aCatalunya en els darrers anys sobre la pobresa, hem vistel que es diu sobre l’exclusió. Perquè, si bé l’exclusióesdevé la noció estrella, en un intent de superar i am-pliar les definicions de pobresa que fins llavors van serles oficials, la primera constatació que es fa, a l’hora deparlar dels exclosos des del punt de vista crític, és la sevaamplitud, la seva imprecisió, la seva heterogeneïtat, quela fan de difícil abast. Per això, pels límits que hi ha a l’hora de comptar i mesurar, qualsevol informe o es-tudi presenta bona part dels seus resultats en termes de desigualtats, privació i pobresa, nocions consolida-des en la tradició dels estudis econòmics i sociològics.

Exclusió social

141


A diferència de l’acceptació d’uns estàndards europeusper parlar de pobresa absoluta, o de pobresa relativa, no hiha un consens en els continguts o la significació que repla noció d’exclusió. Tanmateix, si continuem acceptantel terme per parlar de tot i de res, continuem reforçantla idea que l’èxit dels uns es pot pagar amb el fracàs i lainvalidació dels altres.

Hi ha mirades que velen més que no pas revelen: quèés allò que es fa invisible en l’exclusió? Quina relacióestableix la societat amb els “exclosos”? La visió del queestà passant des del prisma de l’exclusió ens ha dut arevelar l’altra cara: la inclusió. Les pràctiques polítiquesi socials es formulen amb l’objectiu d’incloure. Ara bé,què hi ha al darrere de la pretesa voluntat d’incloure?La lluita d’espais esdevé una normalitat, tant pel fet depromoure i defensar la idea de la inclusió social en elsprogrames d’acció municipal com en les actuals cam-panyes electorals. La lluita per tenir un espai en el si dela societat és l’altra cara de la moneda de la insistènciaper l’escola, la ciutat i la societat inclusiva. Es tracta d’u-na lluita que reforça els arguments més poc solidaris delsuns envers els altres. Si la solidaritat ja és difícil dins delnosaltres, encara ho és més amb l’altre que encarna la fi-gura de l’estranger.

Quines són les trampes de l’exclusió? Es tracta, doncs,no tant de la reducció o la simplificació dels problemescom del fet de convertir en problema la definició del


142


problema, és a dir, augmentar el grau d’interrogació deldiscurs sobre la pobresa o l’exclusió social i de la reali-tat social a la qual es refereixen o s’haurien de referir.Entrem aquí a veure allò que passa quan les desigualtats,les discriminacions, les expulsions, les vulnerabilitats i tot allò que és “social” passa a ser interpretat des delparadigma de l’exclusió. El perill és que es tendeix a confondre diferents lògiques que cal mantenir ben di-ferenciades:

• La lògica de la discriminació oficial de determinadescategories o determinats sectors de la població: dones,nouvinguts, joves, barris, ètnies, cultures, etc.

• La lògica dels processos de transformació del món labo-ral i de ruptura dels lligams socials, o el que hem des-crit com a augment de la vulnerabilitat social.

El fet de confondre-les pot enfortir la relegació enespais especials i la promoció de noves formes de dis-criminació positiva. Els perills d’això són els de l’estigma-tització, que pot acabar fent d’una mesura inclusiva unamena d’etiqueta negativa, com en el cas dels qui són be-neficiaris d’una renda mínima d’inserció. Probable-ment la política de discriminació positiva és necessària,però cal mesurar també els efectes perversos d’una pro-tecció especial, efectes que en gran part consoliden, objec-tiven i donen un estatut particular als anomenats exclo-sos. Es pensa a assegurar un dret per als exclosos, que

Exclusió social

143


pot arribar a ser una mena de dret de segona categoria,amb efectes clarament estigmatitzants. Si la clau de vol-ta en la definició dels drets i les prestacions és la de la ciu-tadania, probablement hi ha d’haver una revisió no solsde les polítiques socials, sinó també de l’organitzaciósocial i econòmica.

El tret que més es diferencia d’altres moments de lahistòria és que ningú no queda exempt del risc d’exclu-sió, que pot afectar i desestabilitzar els qui són estables.Els qui ara passen a ser “exclosos” són els que fa vint anyseren “integrables”. Robert Castel es refereix als super-numeraris; Serge Paugam, als desqualificats; Loïc Wac-quant, als pàries urbans; Zygmunt Bauman parla delssobrants, referint-se a la població supèrflua, mitjançantla metàfora d’un món entès com una fàbrica del progrésque genera noves formes de residus humans que no sa-bem reciclar. La representació de l’exclusió que triom-fa, però, és aquella que dibuixa una línia divisòria horit-zontal entre els outsiders i els insiders, i que es diferenciade la clàssica divisió vertical de la societat industrialentre dominants i dominats, posseïdors i desposseïts, oopressors i oprimits.


144


4.4 renovar la solidaritat

El repte que s’amaga darrere l’exclusió és recrear novesformes de solidaritat. Més enllà dels tractaments de xoc,el que ens cal és recuperar els lligams entre la política il’economia, recuperar democràcia. Per lluitar contral’exclusió s’ha de promoure la cohesió, la necessitat deviure junts, de superar l’atomització amb la creació de sentit i les iniciatives de solidaritat. Això voldrà dirrecuperar noves formes d’integració que no neguen elconflicte, però que l’entenen com a negociació, interac-ció, implicació, compromís i tensió.

La unió i el lligam en el nosaltres se’ns planteja comun repte, no solament com un repte ètic que ens apro-xima a la generositat envers l’altre. El suport al valor dela solidaritat col·lectiva camina en paral·lel a una ideo-logia individualista que tendeix a llevar a la col·lectivi-tat la seva responsabilitat sobre la sort dels individus. Lasolidaritat és un repte de responsabilitat per preservaraquest món que ens és comú. La pregunta clau és, lla-vors, saber més d’allò que sustenta el vincle social, lacohesió del conjunt. És una pregunta que té a veure ambel valors de la solidaritat com a condició necessària pera la nostra existència i per al funcionament de la socie-tat. Aquest és el plantejament que es fa des la perspec-tiva sociològica: preguntar-nos per la pertinència i el sig-nificat de l’ús de l’expressió cohesió social; esbrinar les

Exclusió social

145


diferents connotacions que se li pot donar, i avançar enla interrogació. Podem pensar la societat i allò que ensuneix i ens fa solidaris des d’altres perspectives?

En primer lloc, hem situat el compromís ètic de man-tenir els ulls oberts, de tornar la paraula i el poder de lamirada als qui l’han perdut, de deixar-se perseguir perles preguntes, implicar-se, mantenir l’alerta, deixar-sesol·licitar, i escoltar el clam dels més pobres. Si la recer-ca es vol comprensiva i no nega la complexitat de la rea-litat social, no podem deixar d’obrir la interrogació ad’altres prismes del pensament. Aquests altres prismesobren nous horitzons al fet de lligar i relligar la bretxasocial que separa un ells d’un nosaltres. És en aquest sen-tit que deixem apuntat per a futurs treballs i investiga-cions la necessitat d’obrir les ciències socials a d’altrescamps, com poden ser l’art, la filosofia, l’espiritualitat,l’ètica, etc., des d’una perspectiva multireferencial quevol deixar-se interrogar i no tant demostrar.

La pregunta sobre el valor i el lloc que ocupa la so-lidaritat està formulada. Són moltes les aportacions quees fan des de diferents concepcions i diferents àmbitsdel saber per repensar la solidaritat i, amb ella, el noumodel de societat. És un terreny inabastable. La refle-xió, però, només es pot fer sobre la base del que entenemper solidaritat a fi d’avançar en la comprensió del quefins avui era una societat de progrés i que ara vol ser una societat cohesionada. Cal desvetllar i fer emergir la


146


pregunta del sentit. El sentit del viure junts, de pertà-nyer a una mateixa societat, de ser interdependents isolidaris els uns amb els altres. Aquesta solidaritat no esdesvincula de l’economia, sinó que situa en el seu cen-tre el valor de la dignitat de tota persona humana. Enel nucli del debat, no s’hi troba tant la pobresa com ladesqualificació i la desigualtat d’oportunitats, que s’ar-riben a consolidar dibuixant una societat a dues veloci-tats. El repte del viure junts és el repte de fer possiblela igualtat d’oportunitats. El que compta de veritat sónles opcions, les oportunitats i les capacitats per triar i par-ticipar en la construcció del viure junts. La qüestiósocial, avui, no s’expressa en les noves formes de pobre-sa ni en l’exclusió. La qüestió social correspon al man-teniment de la unitat social que afecta el conjunt de lasocietat, entesa com una societat d’individus interde-pendents, no d’individus aïllats.

La veritable saviesa consisteix a mostrar-se humà, i noes troba en el fet de centrar-se en un mateix ni en el camíde la pròpia perfecció autosuficient. Més que en el va-lor de l’èxit a tot preu, la humanitat i la felicitat es tro-ben en la relació amb els semblants, en la trobada ambl’altre, i en allò que es reconeix com a proïsme per impli-cació. El valor del compromís i de la gratuïtat són al cord’aquesta comprensió de la solidaritat. El que tots tenimen comú, per damunt d’ideologies i religions, és l’an-hel interior de l’ésser humà, la necessitat d’un gest de

Exclusió social

147


donació, d’amor. Recuperar i repensar la solidaritatnomés es pot fer des de la consciència de la fraternitathumana. La fraternitat recupera per a la ciutadania la centralitat del subjecte, de la donació personal i laincondicionalitat. La construcció de la ciutadania ne-cessita, per ser humana, incorporar l’herència de la fra-ternitat: la fusió entre ciutadania i fraternitat ha gene-rat l’actual vigència de la solidaritat, que es desplega enenergia personal i horitzó col·lectiu.

El repte ètic ens porta a valorar la necessitat de tenircura els uns dels altres. Aquests són valors que naveguencontra corrent en la mar de la societat líquida descritaper Bauman. La pobresa és una forma de relació dedependència que molt sovint desqualifica i invalida elsubjecte. L’exclusió el manté fora, i ha de fer esforçosper tornar a entrar.

El descentrament d’un mateix, la donació i el compro-mís que ens porta a viure per als altres, ens dóna sentit ivida. Del valor del més feble, petit i fràgil és d’on neix totala força de la humanitat. En canvi, els valors predomi-nants són uns altres: l’autonomia, la norma, la força, lacompetència, l’excel·lència. La sol·licitud renova el sen-tit d’una vulnerabilitat comuna. En la relació i el contac-te amb persones que ho han perdut tot –la feina, la famí-lia, els lligams–, sorprèn el desig de reconeixement i lanecessitat de sentir-se útil: “Ser algú per a algú”. Moltesvegades una voluntària, un veí, els salva del tancament,


148


d’enfonsar-se, pel fet de tenir amb qui parlar i de nomorir en l’oblit. El valor associatiu del voluntariat coma organització cívica és el de refer lligams entre els ciu-tadans, refer societat, refer noves formes de solidaritat,de compromís, de participació i de responsabilitat delsuns envers els altres. El valor del compromís i de la gra-tuïtat són al cor d’aquesta comprensió de la solidaritat.

L’ètica de la sol·licitud neix d’una perspectiva queposa al centre el valor de la cura de l’altre, de l’espaicomú i de tot allò que genera un vincle de pertinença. Lasol·licitud revela i regenera el sentit i el valor del compro-mís i la corresponsabilitat del viure junts. En un món dedesafiliació, la sol·licitud renova el sentit del lligam i lacohesió social i ens salva del perill de la desintegraciósocial. No es pot concebre una societat on cadascú dónaper als altres, sinó una societat on cadascú se sent amb elsaltres. El repte està a recuperar el sentit d’humanitat.

Sobre quins eixos podem construir una interdepen-dència solidària? En primer lloc, el que cal és recrear elsentit que genera el vincle social. En un món intercon-nectat pels interessos econòmics i de poder, necessitemun nou ciment per refer el nosaltres. Joaquín García Rocaho expressa així: “Laglobalització necessita una ànima”.És la mateixa ànima que se sol·licita en el darrer parà-graf de la introducció d’Àngel Castiñeira i Natàlia Cantóal volum on es recull la síntesi dels quatre primers in-formes de l’Observatori dels Valors: “Els valors no són

Exclusió social

149


allò que un país té, sinó allò que les persones que el formen són i volen arribar a ser, l’ànima que entre totsconstrueixen”.

El repte està en l’alteritat, la gratuïtat, la sol·licitud.L’ànima són les entranyes, les entranyes per apropar-se,mirar, compadir-se, guarir, aixecar, acompanyar, socór-rer, carregar, escoltar, protegir i acollir els qui ho neces-siten per créixer o per continuar vivint i existint. Verbs,tots ells, reflexius, perquè quan acollim ens acollim, id’aquí neix el valor de l’experiència del compromís. Perdeixar de ser anònims, invàlids, estrangers, perduts,oblidats, analfabets, dependents, abandonats, exclosos,malalts, absentistes, precaris o violents. Des dels mar-ges de la societat, de la seva vulnerabilitat, emergeix unapoderosa força. Paradoxalment, en una societat que ennom de l’autonomia combat les formes de dependèn-cia, i en un context on la pèrdua de sentit de les relacionsva lligada a la quimera d’un èxit social només individual,és en la recuperació del sentit de la reciprocitat, ladependència mútua i la vulnerabilitat compartida quees poden trobar camins de futur. Renovar la mirada és,en aquest sentit, una manera de renovar l’esperança, elsentit del compromís, i albirar un horitzó col·lectiu, unhoritzó d’espais possibles on continua tenint sentit cons-truir el nosaltres.


150


Els valors dels catalans - ESADEitemsweb.esade.es/wi/research/catedra_liderazgos... · edició com...

Documents

Transcript of Els valors dels catalans - ESADEitemsweb.esade.es/wi/research/catedra_liderazgos... · edició com...