Entre la pluja

Bandera dinastí Qing

“ENTRE LA PLUJA”

Original d’en:

Francesc Bassas i Gili


NOVEL.LA D’INTRIGA

FRANCESC BASSAS I GILI

BARCELONA

1


Capítol I - UN PASSAT QUE TORNA

No havia disposat de temps per a poder repassar la seva ponència.

Aquest imprevist retard en la sortida de l‟avió li permetia efectuar

petites rectificacions amb l‟ajuda de l‟ordinador. Maníac del temps,

odiava les demores, tenir feines a mà li permetia apartar la sensació de

perdre miserablement el temps.

En Ferran Batlló era instructor del cos de policia estatal on va ingresar

abans de la formació dels Mossos d„Escuadra. Era dels que en incipient

democràcia hi anaren amb l‟il.lusió de canviar l‟estil d‟actuació de les

forces de seguretat de l‟estat. Ara a l‟aeroport de Barajas i a l‟espera

de ser cridat pel vol de Iberia-IB 6843- per anar a Buenos Aires-, va

repassant els seus apunts. Intervé en unes trobades internacionals en les

que ha d‟explicar als sudamericans el procés de democratització de la

policia espanyola después de la mort del general Franco. Allà encara

tenen obertes les ferides de la dictadura d‟en Videla i del seu braç més

actiu, la triple A. No es tracta de alliçonar, sinó tan sols d‟explicar els

fets tal com es desenvoluparen en el nostre país. Un difícil encaix per a

tots plegats.

En Ferran era policia vocacional. De petit. ja anava dient que ho seria

davant la incredulitat d‟una família marcadament burgesa que ja

l‟havia destinat a la continuació del negoci familiar. Sort de tenir una

germana que amb empresarials acceptà seguir amb el negoci, la venda

de mobles El negoci que fundà l‟avi d‟en Ferran i que funcionava

acceptablement.

Confiant en que encara canviaria de parer, li feren cursar la carrera

d‟advocat. A la que ell hi afegí uns màster en criminologia i de

sociologia. Fill de mare alemanya, No es d‟estranyar que dominés

perfectament l‟alemany, i altres idiomes tals com el francès i l‟anglès

perfeccionat amb diverses estades a Irlanda. Tenia facilitat per els

idiomes un do que li va ser més que útil en la seva professió.

La seva incorporació inicial a la central de Laietana va ser

involuntàriament sonada. Tenia una cosina, mitja novia, la Isabel,

afeccionada a les motos de gran potència. Quan conduïa portava un

2

vestit ajustat de pell, indumentària habitual entre els motards que

encara la feia més atractiva. I va ser com a paquet d‟aquesta motorista

espectacular que va desembarcar per primera vegada davant la Jefatura

a Laietana, abraçat i petonejat per una noia que al treure‟s el casc

deixà anar al vent una llarga cabellera rossa. Li desitjava sort. Aquell

acomiadament de cinema, no passà desapercebut a la parella de guàrdia

a l‟entrada i va originar no pocs comentaris.

El seu immediat superior el va rebre, no sense fer-lo esperar una bona

estona. Don Alfonso Valverde, sorneguer –i possible coneixedor de la

seva triomfal arribada- va repassar sense preses el seu currículum,

- Vaya, vaya. Derecho… sociales….informàtica…alemàn…inglés…i

¿Supongo que también espanyol, verdad? Claro, claro i catalàn ,

supongo…Bien, bien, està vd. preparado, para solucionarme todos los

problemas…ja, ja…es broma. De momento: mirar, escuchar i callar, es

mi consejo. Ya le asignarè pronto las tareas que deseo que haga.

Realment l‟entrevista no era massa encoratjadora, però a l‟hora de la

veritat la labor del Ferran cada dia va anar a més. D‟entrada li confià el

suport dels aleshores incipients serveis de informàtica. Això propicià el

trencar la inicial desconfiança dels policies veterans envers el “nene de

Sarrià”. Sempre servicial, en Ferran es mostrava atent a les dificultats

dels aprenents de informàtica als qui solucionava tots els embolics

comesos amb l‟0rdinador.

Va ser crucial un fet inesperat. Un dia, present en un dels cuartelillos

de la guàrdia urbana de les Rambles, prop del Liceo, sigué testimoni de

l‟entrada de dues turistes, ja madures, a les qui acabaven de robar un

dels moneders en el proper mercat de la Boqueria. L‟urbà de guàrdia

no entenia l‟anglès de les excitades senyores i demanà l‟ajuda d‟en

Ferran. Aquest no tan sols las atengué sinó que portà a terme per

cortesia funcions a les que no estava pas obligat com: donar de baixa

les targes de crèdit, formalitzar la denuncia per la desaparició de la

documentació, passaport, entre altres. I no sense un cert sentit de

solidaritat davant d‟aquell desagradable incident.

Gradualment, la intuïció d‟estar davant de persones d‟una cert nivell, es

confirmà quan entre els comentaris en anglès que s‟anaven canviant

entre elles en Ferran sentí la paraula “senator” referint-se una al marit

de l‟altre.

3

Eren nord-americanes i en Ferran introduí les dades personals a

Internet i resultà evident que la que havia sofert el robatori era l‟esposa

d‟un senador de l‟Estat de Califòrnia. Va recomanar, que fossin

acompanyades per la patrulla fins el prestigiós Hotel Clarís on

s‟hostatjaven.

I no perdé temps. Acompanyat per un veterà de la urbana s‟encaminà

cap el mercat de la Boqueria. Va estar afortunat, venedores de fruita ja

havien detectat la presència d‟un habitual de les sostraccions als

turistes, el “dandy” un “expert” que màquina de fotos en mà era capaç

d‟apropar-se a les seves víctimes sense aixecar sospites.

La resta va ser elemental. La conversa amb el “dandy” va ser curta i

tallant. I als trenta minuts ja s‟havia pogut recuperar el moneder amb

tot el seu contingut. No hi faltava res. Oficialment el “dandy” ho havia

trobat casualment i havia complert amb el seu deure d‟entregar-ho a la

guàrdia urbana. També renunciava a cap mena de gratificació, es clar.

No havien passat ni dues hores que el Ferran dipositava en mans del

conserge del Clarís, un impressionant home de color, un sobre que amb

caràcter d‟urgència calia fer arribar a mans de les nord-americanes. I en

una targeta, i correcte anglès, es posava a la seva disposició.

Unes setmanes després al Ministerio de Asuntos Exteriores arribava

una missiva des del Senat dels EEUU, en la que el senador Edward

Grant, expressava el seu agraïment per les atencions rebudes per la

seva esposa en la seva visita a Barcelona i també un elogi per l‟eficàcia

dels serveis de seguretat espanyols.

Al Ferran tan sols li arribà un escuet comentari de don Alfonso,

- Ah Batlló, los nortamericanos dicen que somos los mejores. Es por

aquello de la mujer del senador a la que robaron el bolso en la

Boqueria…¡Que bien estuvimos! Han escrito dando las grácias- I punt,

sense més comentari

Però no deixà de representar un bon tanto pel Ferran. Don Alfonso

cada dia més, demanava la seva participació quan mantenia entrevistes

amb persones d‟altres parles. En aquestes circumstàncies actuava com

a intèrpret o es convertia en el secretari adjunt i redactava el resum dels

temes tractats.

4

A l‟aeroport semblava que res es movia. En Ferran donà una mirada al

seu entorn per tornar tot seguit a centrar l‟atenció en el seu portàtil.

Però d‟immediat s‟adonà que alguna cosa li havia imperceptiblement

cridat l‟atenció. No sabia exactament el què.

Pausadament tornà a donar la mirada que l‟havia alertat. I aleshores el

veié. A uns pocs metres un viatger possiblement del mateix vol, llegia

la premsa. Era una cara que tot i el temps, reconeixia com d‟alguna

persona que havia participat en algun dels seus casos.

Li molestava no identificar ràpidament el personatge. Tenia i volia

mantenir bona memòria per a recordar noms i cares. Impacient abordà

l‟assistenta que dreta esperava poder donar la senyal d‟embarcament

als passatgers. I no sense identificar-se, li demanà poder repassar el

llistat del passatge. La noia sorpresa, demanà fer una consulta pel

intercomunicador, per després deixar-li veure la llista corresponent

sense deixar-la de la mà.

La resseguí poc a poc, fins arribar al nom d‟Arcadi Messeguer, sentí un

sotrac intern. Sobtadament retornava al primer cas de la seva vida

professional. Un cas ara inexistent, del que no en quedava rastre. Va

ser eliminat documentalment per Interior, esborrat de cop i volta. A

pesar de la prohibició va separar i encara guarda el dibuix de la

víctima. Un retrat al carbó d‟una gran semblança que l‟obsessionà

durant força temps.

L‟Arcadi va ser el primer testimoni del cas. Mai va ser acusat de res,

però les seves contradiccions varen estar a punt de crear-li problemes.

Era la persona que havia trobat la noia quan encara era viva. La

necessitat de conèixer el que aquest home va amagar aleshores, ara pel

Ferran era irresistible. Després de tant de temps i amb el cas resolt

l‟Arcàdi Messeguer també tindria interès en conèixer un final que ell

ignorava.

L‟avís d‟embarcament va aparèixer en pantalla. En Ferran sempre s‟ho

prenia amb calma, tothom tenia el seu seient assignat, per què córrer?

5

CAPÍTOL II - EL PRIMER CONTACTE

L‟aparell anava bastant ple, però no del tot. I el vol s‟inicià amb tota

normalitat sense faltar-hi les recomanacions habituals de les ajudantes

de vol.

En Ferran s‟apropà al seu antic conegut. I es presentà recordant-li quan

es van conèixer I Insinuant la possibilitat de fer junts el viatge si es que

no li molestava. Podria d‟aquesta manera explicar-li com va acabar el

llunyà cas de Sant Feliu en que ell també hi va tenir protagonisme. A

l‟Arcadi no semblà desagradar-li aquesta possibilitat i a l‟instant va

suggerir d‟anar a seure a la cua de l‟avió on hi havien seients lliures.

Confessà que viatjar sol se li feia llarg, era millor passar el temps en

conversa. A més sempre havia volgut saber com va acabar el crim de

Sant Feliu de Guíxols.

El motiu del viatge a Buenos Aires va ser el tema de conversa que

inicià el Ferran. També l‟Arcadi explicà que el seu viatge continuava

fins a Santiago de Xile. Vidu feia un parell d‟anys i jubilat, li encantava

viatjar.

- A una antiga amiga –començà l‟Arcadi- li fan un homenatge

Santiago de Xile. Es una reconeguda pintora que deixa de donar

classes en l‟acadèmia de Belles Arts de Santiago. Tal com ja

rebia invitacions de les seves exposicions, també m`han tramès

una per assistir a seva Investidura de Honoris Causa. Un simple

detall.

En Ferran mostrà interès per aquest viatge de l‟Arcadi i no deixà

d‟expressar la seva curiositat per una decisió d‟anar tant lluny sense

interès especial per conèixer el país. Anar-hi tan sols per un acte

sociocultural. Curiós tot plegat, no? Tenia d‟haver-hi una bona amistat.

- Es deia Norma Buil, -segui l‟Arcadi- l‟havia conegut a

Barcelona feia ja uns vint anys. Aleshores era l‟esposa d‟un

company dels jesuïtes. Tenia un estudi prop del meu despatx, on

6

pintava, això propicià que coincidissim en algun restaurant del barri i

de fet casual ho convertírem en habitual. No anàvem més enllà de

compartir una sobretaula comentant aspectes de la seva feina.

Quan es separà del marit, el seu merchant li aconsellà que s‟instal·lés

durant un temps a New York i li proporcionà contactes. Pintava bé, era

una professional formada a la Sant Jordi, aleshores tan sols podia

dedicar tres dies a la setmana a la pintura, que eren els dies en que

compartíem taula. Tenis dues filles i una casa que cuidar. Tot i això

feia dues exposicions anuals, una a Barcelona i l‟altra a París. I si al

principi tan sols era més plaer que negoci, tan sols cobria despeses,

últimament se la cotitzava i venia gran part del que exposava. Va anar

creant una manera personalíssima de representar la figura humana. En

més d‟un museu dels EEUU hi tenen quadres d‟ella, majoritàriament

d‟una sèrie de retrats d‟indis americans. Són quadres d‟una gran força,

a l‟estil de les figures del Nonell però amb un traç més actual, des d‟un

fons llis i fosc, la figura t‟interpel·la de forma singular. Són retrats que

impacten pel seu realisme i per la seva fidelitat ètnica.

L‟Arcadi veient que en Ferran l‟escoltava amb interès seguia amb el

seu relat.

- Degut a aquests contactes puntuals a l‟entorn d‟una tassa de cafè.

Amb el temps, es creà una sòlida amistat que no es perdé quan ella va

anar a NY. Però vaig poder seguir la seva trajectòria professional.

Figurava en la llista de clients i amics que periòdicament, tal com li

deia abans, rebíem invitacions per a l‟inauguració de les exposicions.

- Al poc temps, ja instal·lada a NY, va enviar-me un apunt a l‟oli. Un

adéu que no esperava. Un quadre de petites dimensions,

completament diferent als que habitualment pintava. Una

delicada marina de Tossa de Mar, un cap vespre gris d‟una gran

serenor, es un instant en que sembla que el cel i el mar estan a

punt de tempesta. Aquesta tela representa molt per a mi i

motiva en certa manera la meva anada a Santiago.

En Ferran no deixava de quedar sorprès per la manera amb que

l‟Arcadi evocava aquesta senzilla història. Intuïa que era alguna cosa

més del que s‟explicava. Decidí animar-lo a seguir, amb l‟historia de la

Norma, tot preguntant-li.

7

- Ha explicat de que la pintora s`havia instal-lat a NY, però ara viu a

Santiago. Deixà l‟estudi de NY i marxa a Xile?

- Hi anà degut a un desgraciat accident que tingué una de les seves

filles, la que es va casar amb un metge català que exercia en una

mina de coure xilena. Estant esperant bessonada, un dia que per

carretera retornaven a Santiago, un camió perdé la direcció i els

envestí de tal manera que el marit morí al instant i ella malferida

estigué a punt de perdre la vida i els nadons. Però tingué sort i es

salvà, no sense passar una llarga temporada a l‟hospital.

Davant d‟aquesta desgràcia, la Norma no ho dubtà i abandonà

NY per poder cuidar a la filla i als nadons. A Santiago els de

Belles Arts li oferiren una docència que ara finalitza i

homenatgen.

La Norma no deixà mai d‟exposar a la seva sala de sempre a

Barcelona on la consideraven també una vella amiga. Quan

succeí l‟accident sabent de la meva amistat amb ella m‟ho varen

fer saber molt afectats.

La rutina del vol amb els seus insípids àpats anaven passant més

lleugers degut a la conversa que mantenien ells dos. Respectaren els

moments de descans col·lectiu, però en els altres no varen deixar de

conversar.

8

CAPÍTOL III –COMENÇA EL CAS DE LA NOIA DE SANT FELIU

DE GUÍXOLS.

De prompte, l‟Arcadi demanà.

- M‟agradaria que parléssim del cas de la noia de Sant Feliu de Guíxols

que m‟expliqués des d‟un bon principi com ho va viure vostè Ferran.

Hi vaig estar implicat però per contra en sé molt poca cosa. M‟he

preguntat infinitat de vegades qui era aquella noia, perquè la varen

matar i qui en va ser culpable. M‟agradaria conèixer el que passà amb

detall i des del seu punt de vista com va anar tot plegat.

A en Ferran l‟interessava més, la part no coneguda de l‟Arcadi, aquells

detalls que no quedaren clars, en lloc de explicar la seva personal

participació. No podia negar-se donada la bona acollida que havia

tingut la seva iniciativa per part del company de viatge. Si volia

recompondre el cas no era tan descabellada la sugerència de l‟Arcadi

de fer-ho des del principi. Possiblement aprofitaria per recollir la

narració sencera encara que només fos un testimoni per a ell.

Mirà el rellotge i comprovà que tan sols feia unes hores que estaven

volant. El viatge durava pràcticament un dia sencer. Tenien temps de

sobres. I començà pacientment el seu llarg rel.lat a partir de quan don

Alfonso el cridà al seu despatx i li entregà el primer dossier.

- Para ti Ferran. Se que estás capacitado para llevarlo con éxito.

Querré estar al corriente. I pideme cuanto precises, orientación,

medios, lo que sea.

- De que se trata don Alfonso.

- Posiblemente un caso como los habituales nada fuera de lo

normal, cuándo la víctima es una chica joven agraciada. Ya lo

veràs tu mismo

El sábado pasado, a primera hora, o sea hace tres días, un coche

se para ante un hospital de ancianos en San Feliu de Guíxols, en

la Costa Brava, deja una joven de unos 24 años moribunda i con

la excusa de que la calle es estrecha i de estar taponando la

circulación, desaparece sin más, abandonantdola a su suerte.

No es habitual que nos encarguemos de un caso de la provincia

de Gerona. Però la chica fue atendida muy primariamente en este

9

ex hospital. Apreciando su estado de gravedad i careciéndo de

medios, deciden derivar-la al hospital de Gerona o al de Blanes.

Pero desgraciadamente hay una protesta de los agricultores que

están cortando las carreteras con sus tractores por un problema

del precio de la leche, con lo que se encuentran ante una

situación difícil. Hay que operar rápido i ellos no están

preparados ni existe en Sant Feliu otro hospital capaz de hacer-

lo.

De repente se enteran que hay un herido en la carretera i de que

viene un helicóptero del RACC para evacuar a la víctima, i

deciden llevar a la chica hasta el helicóptero camino del Clínic

de Barcelona, donde desgraciadamente ingresa ya cadàver a

pesar de la assisténcia recibida, en Sant Feliu i en el vuelo.

Ferran, te seré sincero te puedo ofrecer este caso porqué aquí

nadie lo desea, ello representa trabajar a un centenar de Km. de

Barcelona i todos tienen trabajos pendientes.

Si quieres puedes ir con tu moto, ganarás en movilidad.

Naturalmente puedes disponer de tus dietas i estarás

temporalmente libre de tus otras obligaciones.

Tienes lo más importante que es el cadáver de la víctima, intenta

que te proporcione cuantos màs datos puedas. Ve al Clínic y

habla con el doctor Schultz . El forense que se ha hecho cargo de

la autopsia

A pesar de su apellido, es catalàn i experto médico paleontólogo,

es su gran hoby, forma parte de un grupo que disfrutan

estudiando el pasado. Les dejas un hueso de miles de años i te

escriben un libro explicando lo que hacia el tipo del hueso.

I importante, no dejes de seguir la pista del o de los

desconocidos que la abandonaron en la puerta del hospital.

Se les fué de las manos, en el supuesto de querer eliminarla, no

se hubieran molestado en llevarla hasta un hospital, esto està

claro. Però habla con Schultz, ha visto mucho i si le caes bien

puede ayudarte. Dale recuerdos de mi parte.

En l‟avió, l‟Arcadi tenia ganes d‟intervenir. Hi ho intentà un parell de

vegades però sense cap possibilitat. Amb la mà, en Ferran li anà fent

uns senyals com de que tingués calma. Que ja ho faria més endavant.

Ja sabia que no estava d‟acord amb aquesta versió.

Schulzt rebé al Ferran de bon humor. Indicà a un ajudant que li mostrés

el cadàver de la noia, mentre ell acabava de teclejar en l‟ordinador. Els

morts sempre produeixen respecte, però en aquest cas, degut a la

10

joventut de la noia i que era a més molt atractiva la seva visió el va

impressionar fortament. Va ser en aquell moment que es donà compte

de que era ell el qui havia assumit la resolució del cas. I va fer el ferm

propòsit de que ho volia, no podia fracassar.

- Senyor Batlló, -digué el forense- veig que té molta presa i el

temps no dóna més de si. Dintre de tres dies possiblement tindré

els resultats analítics complerts i podré donar-li la informació

concreta.

Li avanço el més important:

- La mort va ser produïda per apunyalament en la zona ventral. Tan

sols una penetració, però suficient per tallar-li parcialment la vena

porta i per originar una fatal hemorràgia interna. Tan sols va sangrar

per dintre.

Va ser premeditat, el que li va fer sabia i volia matar. En quan al

instrument era una d‟aquestes dagues fines, afiladíssimes que estan

fetes per a fer mal.

- Molt atractiva 1,78 m d‟altura i 67 kg. de pes. 22 a 24 anys, raça

blanca, de cabells i ulls foscos. Esvelta i complexió àgil. Practicava

alguna mena d‟esport a l‟aire lliure: gimnàs, footing, tennis,…que se

jo. Les mans són fortes i un xic dures.

Cap característica física especial, defecte, senyal, o tatuatge.

Cap rastre de punxar-se, ni de esnifar o fumar. La analítica estic segur

que ho confirmarà.

Si prenia alcohol, aquell dia no n‟havia pres ni gota.

Res de sexe. Ni violació ara, ni relacions sexuals en serio mai. Era

verge. Això no descarta que no fos objecte d‟intent de: violació,

d‟explotació sexual, trata de blanques i que un d‟aquests motius fos la

causa de la seva mort. No descarti cap hipòtesis d‟aquestes.

Cap documentació. Ni anell ni arracades ni polsera o qualsevol altre

avalori. Res de res.

Roba de qualitat en bon estat, neta. De bones marques però que es

poden comprar a tot arreu. Dos peces interiors, pantalons vaquers i un

jersei de llana pura blau marí gruixut. Anava calçada amb bambes

també de color blau. La roba estava completament xopa. Sembla que

els fets van succeir durant la pluja del divendres/dissabte passat. Amb

restes de terra i abundància de partícules vegetals adherides en els

pantalons, que suposem seran les habituals de la zona de Sant Feliu,

però que estan classificant els especialistes i ens ho confirmaran. A la

sarja del pantalon també hi havia partícules de terra. Sembla que

11

intentà escapar i com li apuntava, l‟atac es produí a l‟aire lliure i

m‟entra plovia.

Es un d‟aquests casos que et revolten i desitges que els culpables ho

paguin ben car. Senyor Batlló, ha estat un plaer, espero sàpiga fer una

bona feina. Conti amb mí pel que sigui. Li adjunto dues fotografies de

la morta i les emprentes digitals, dins la carpeta.

-Doctor –demanà en Ferran- pot donar-me una idea sobre l`hora en que

es produí l‟agressió?

- No va arribar a prendre desdejuni. Tan sols havia sopat amb fruita i

un làctic, res més. Ingressà a l‟hospital de Sant Feliu a les 8,45 del matí

i encara vivia. L‟agressió es produí possiblement a les 8 del mateix

matí.

En Ferran anà cap al seu despatx de Laietana. Calia anar a Sant Feliu .

Però abans volia prendre unes notes. Rellegir les dades i posar cada una

de les seves idees en ordre. Volia fer una planificació de la feina a fer i

buscar un parell de col·laboradors.

Contemplà les dues fotografies del rostre de la noia. Frontal i de perfil.

No li agradaren. Fotos d‟una morta, preses des d‟un angle pèssim com

sempre. No les trobà apropiades per fer reconeixements. Consultà el

rellotge i prengué una determinació. Agafà la moto i va fer una

escapada fins la Rambla, a l‟Arc del Teatre davant l‟estàtua d‟en

Pitarra. Si tenia sort encara trobaria al Teo.

El Teo era un argentí d‟uns trenta anys fugitiu del règim d‟en Varela a

qui en Ferran havia ajudat a regularitzar la seva situació de refugiat

polític. Arquitecte al seu país. Ara mal vivia dibuixant retrats als

turistes de la Rambla.

Era fill d‟un mestre rural a la Pampa argentina, un fanàtic de les

matemàtiques. Quan el Teo nasqué li posà el nom de Teorema de

Pitàgores Així quedà inscrit en el registre civil del poble, ni més ni

menys. Li varen abreviar i quedà com a Teo, la gent creien que es deia

Teodoro, Teodosio o Teófilo…a ell Teo ja li anava bé.

Fa quatre anys, vivia a Buenos Aires amb la seva companya, la

Isabelita. Una nit tornant d‟una reunió clandestina. Es topà amb un veí

d‟escala. Era un vellet sol.litari que mai deia res, tan sols saludava als

12

veïns quan es creuava amb ells. Però aquella nit se li tirà pràcticament

al damunt amb grans mostres d‟alegria, com qui retroba un vell amic

que fa temps que no veu. En Teo quedà sorprès i parat, mentre l‟ancià

li deia a cau d‟orella.

- Huya ràpido, han ido a por vos, la policía lo estàn aguardando en su

casa.

Li salvà la vida. En Teo girà cua ràpidament i es feu fonedís.

S‟emportaren a la Isabelita. Ja no se‟n sapigué mai més res d‟ella, va

perdre‟s en la foscor de la repressió. Tot el que va intentar fer el Teo va

ser en va, li havien destrossat la vida, es trobà sol i perseguit.

Mitjançant suborns, embarcat furtivament en un vaixell, pogué arribar

a Puerto Rico i d‟allà a Espanya. A Barcelona ajudava en un bar del

Raval, El Mar del Plata –comidas argentinas, carnes típiques. A canvi

de fer de tot, tenia menjar i aixopluc, al tancar es quedava, netejava i

dormia allà mateix. Però a mitja nit, abans de cloure l‟establiment, en

Teo agafava la guitarra i suaument anava desgranant cançons de la seva

terra, bàsicament d‟enyorança. Tenia un auditori fidel. Allà el conegué

el Ferran.

- Teo te has de venir ahora mismo conmigo para hacer un retrato. Me

urge.

- De acuerdo. Unos minutitos, acabo con éste y marchamos.

El carbó en las mans del Teo es movia ràpid i segur. Resultava un retrat

molt fidel d‟una turista joveneta. En Teo si lluïa. Sembla que

arquitectura també a l‟Argentina exigia ser bon dibuixant. Eren els

darrers tocs i ara li anava dient coses a la noia.

En Ferran sabia sobradament el que li deia tot i que apartat no podia

sentir-ho. Que els seus pòmuls, o els seu llavis o els seus ulls... I que

per ser ella li faria un preu especial ja que estava segur que el

recomanaria al seu grup i a tots els faria preu de favor. Era un truc

innocent que sovint funcionava.

Ja agitava el tub de aerosols per fixar el dibuix i mentre esperava que

s‟assequés, li digué el preu, cobrà. Petoneja a la noia, mentre li

desitjava una bona estada a Barcelona. Agafà quatre estris i recomanà

al company veí que tingués cura de les seves coses i anà a la busca d‟en

Ferran. Aquest li allargà un casc i li senyalà on tenia aparcada la moto.

13

En pocs minuts arribaren al Clínic. El doctor ja no hi era, però si

l‟ajudant que no els posà cap impediment, reconegué el policia que

havia vingut abans i havia parlat amb el forense.

En Teo s‟apropà a la noia a qui havien descobert la cara. Per uns

instants es quedà immòbil, tens. M‟entres, murmurava sense parar:

- Cabrones, cabrones. cabrones...

En Ferran va entendre la reacció del seu amic. Revivia el destí de la

Isabelita. Llàstima no haver-ho previst amb antelació, no li hauria

demanat aquest favor. Se li apropà i li passà la mà per l‟espatlla

afectuosament.

- Tan solo un respiro Ferran, tranquilo, dame tan solo un minuto. Esta

chica no és de aquí, parece mas bien griega, turca…crèeme, no es de

aquí seguro.

El retrat fet pel Teo era tan real com els que dibuixava per aquells

turistes que se li apropaven a la Rambla, era ple de vida. No deixava

entreveure que era el d‟una persona difunta. La identificació era

perfecte tal com li havia demanat en Ferran

14

CAPÍTOL IV COMENÇA LA INVESTIGACIÓ

A Laietana, la reunió per fer equip i distribuir feines va ser curtíssima i

tan sols amb dues persones més. El Ferran explicà amb detall tot el que

feia al cas i el que pensava que calia fer a partir d‟aquell moment.

En Manolo Rodríguez, un policia ja gran, des de Laietana faria els

treballs d‟oficina i enllaç, a més de la recerca de dades. Li lliurà les

empremtes, el retrat i les dades físiques, ell s‟encarregaria de consultar

les relacions existents sobre desapareguts, reclamacions de familiars, si

tenia antecedents. Era una feina habitual per ell, hi tenia experiència.

L‟altre col·laborador seria en Santiago Estrada, era solter, i podria

quedar-se uns dies desplaçat a Sant Feliu de Guíxols si fos precís,

podria anar empenyent la feina de les policies locals. Calia actuar ràpid

i eficaçment. Es treballaria amb dos hipòtesis:

a) La noia es de la comarca o hi residia habitualment.

b) Visitant accidental o turista, del país o estrangera.

- En els dos casos tenia que dormir y menjar en algun lloc. Retrat en

mà, algú l‟haurà d‟haver vist: comprant, venent o, divertint-se…

-Recorrerem: hotels, pensions , càmpings, i pobles en un radi al entorn

de Sant Feliu que s‟haurà d‟anar eixamplant a mesura que no

s‟obtinguin resultats. En algun lloc han de trobar-la a faltar!

-El nucli important des de Sant Feliu està situat cap al nord, són les

poblacions de S‟Agaró i principalment Platja d‟Aro un nucli turístic

que a pesar de ser desembre segueix actiu.

La circumstància de que el crim hagi succeït a l‟hivern els feia suposar

que tot seria més senzill. En hostaleria i botigues ni han molts

establiments tancats. Quasi sense turisme. Una noia, atractiva no tenia

que haver passat desapercebuda. Algú els en donaria una pista.

Calia determinar quines persones varen ser les que la portaren fins la

residència geriàtrica. Els empleats de recepció bé els devien haver vist,

15

així com el conductor del camió de les deixalles a qui l‟automòbil dels

desconeguts li va barrar el pas.

Acabada la reunió, ja solitari, en Ferran contemplà llargament el retrat

de la noia sense nom. Hauria desitjat parlar amb ella i que li contestés a

totes les preguntes. Es trobava cansat, i no deixava de contemplar el

retrat de la noia com si esperés que li facilités respostes. Sonà el

telèfon, era la Isabel, la seva novia.

- Fa una hora que t‟espero, la veu sonava empipada, no cal que vinguis,

ja ens veurem un altre dia.

En Ferran intentà excusar-se però la Isabel no el deixà acabar, ja havia

tallat la veu. S‟alçà amb una sensació de que com fos tenia que superar

el seu actual estat d‟ànim i més quan encara ni tan sols havia començat

la feina. La seva mirada tornà una vegada més a reposar sobre el retrat

de la noia i li semblà que la coneixia de sempre, cosa que ja sabia

sobradament que no era cert.

Agafà la moto i marxa cap a casa. Demà serà un‟altra dia.

L‟endemà camí del cinturó de ronda, recollí al Santiago que amb el seu

propi casc l‟esperava a la Via Augusta. Eren les vuit i mitja del matí i

amb la moto confiaven estar a Sant Feliu de Guíxols molt abans de les

deu, hora en que havien quedat amb els responsables de la guàrdia

urbana i la guàrdia civil de la zona.

A l‟ajuntament de Sant Feliu ja els esperaven reunits en una sala de

juntes. En Ferran comença agraint als assistents la seva presència i féu

constar que contava ja des d‟ara amb la seva col·laboració, era una

ajuda que li era imprescindible. Distribuí un dossier a cada responsable

en el que hi havia l‟historial, les emparentes i el retrat, així com una

curta relació de recomanacions. La Guàrdia Civil recorreria

preferentment els càmpings i pobles de l‟entorn, mentre el nucli urbà

aniria a càrreg de la Guardia Municipal corresponent.

El cap de la Guardia Urbana de Sant Feliu lliurà un curt document amb

les declaracions de la recepcionista i del sanitari del Geriàtric i també

hi anava la del conductor del camió que recollia la brossa. No hi havia

més testimonis.

16

Els del Geriàtric donaven poca informació. La noia diu que s‟atabalà i

que tot seguit anà a cercar l‟ajuda de l‟infermer. Que l‟intrús era un

home de mitjana edat que deixà a la noia en un banc i digué que anava

a treure el seu vehicle del carrer estret ja que tenia un camió que li

demanava pas. El sanitari no va veure res, tan sols va trobar la noia

estirada, anà a cercar una llitera de rodes i demanà a la recepcionista

que avisés al metge de guàrdia.

“El conductor del camió de deixalles anava sense l‟ajudant, però va

veure un vehicle aturat, va fer sonar el clàxon i al poc van sortir de

l‟edifici una parella un home i una dona de mitjana edat, van muntar en

el cotxe i van marxar. El vehicle era un Nissan Primera color verd

botella, matrícula de Barcelona però no recordava la numeració, no era

un vehicle massa nou. No prestà massa atenció a la parella del vehicle,

va pensar que havien anat a acompanyar a una àvia. Quan ell arribà ja

eren dintre, per tant només els veié sortir.”

Era ben poca cosa, però era el que hi havia.

Durant uns dies els agents varen treballar de valent. Per botigues i

residències hoteleres, pensions, bars i càmpings. Ensenyaven el retrat i

la gent se‟l mirava amb atenció acabant movent el cap negativament.

El cap de l‟urbana de Sant Feliu davant dels nuls resultats negatius

suggerí a en Ferran que passés el retrat de la noia a la premsa. Hi havia

un periodista del diari “EL PUNT”, que sovint demanava informació

sobre successos, era conegut seu i estaria encantat si se li donés

informació. Calia també assegurar-les-hi una primícia quan es produís

el desenllaç. En Ferran consultà amb Barcelona i don Alfonso li donà

autorització. El mateix cap de l‟urbana, s‟ocuparia de parlar amb el

periodista de “El Punt” avui mateix.

La trucada del Dr. Schultz el va trobar encara a Sant Feliu. L‟analítica

confirmava tot el que ja li havia avançat, res de drogues, o alcohol. Els

de botànica deien que les restes vegetals eren les típiques de la zona del

Pic de Cadiretes, un parc natural ampli situat a la comarca de la Selva

on trobaren a la noia. Afegien que una vegada secs, els pantalons de

texà evidenciaren restes de micropols blanca, sal marina, que

impregnava també el calçat de la víctima. En definitiva, confirmació

del que ja sabien res més de nou.

17

Tan sols la detecció de indicis de sal al vestit de la noia, era un

interrogant més. La noia va estar en alguna de les platges poc abans de

ser atacada? A l‟estiu si que es produeixen trobades de jovent que es

diverteixen a ran de mar. Però a l„hivern?.

Els dies anaven passant i els resultats eren pràcticament zero. Existiren

alguns moments en que algú va creure que l`havia vista però tot va

resultar il·lusori. L‟edat, o les dates, no encaixaven. Tot i això l‟interés

dels agents no defallia i anaren ampliant el territori de búsqueda.

Ara ho feien al llarg de la carretera local que uneix Sant Feliu amb

Tossa de Mar, una carretera de gran bellesa paissatgística bordejant una

costa rocosa impressionant, en la que hi ha tres o quatre urbanitzacions,

un hotel de vacances i un càmping.

Les urbanitzacions pràcticament desèrtiques, l‟hotel amb tan sols un

grup de ciclistes suissos enamorats d‟anar amunt i avall per aquesta

sinuosa carretera i el càmping tancat per reformes no aportaren cap

dada nova.

La sort no els ajudava. En Ferran tenia la impressió d‟estar encallat.

18

CAPÍTOL V - L‟HISTORIA D‟EN BATLLÓ

Sonà el telèfon, en Manolo Rodríguez, el policia més veterà, demanava

al Ferran que tornés a Barcelona doncs s‟havia donat a conèixer el

conductor del Nissan, el que havia portat a la víctima al hospital de

Sant Feliu. L‟havien citat per a les set d‟aquella mateixa tarda a

comissaria. Es deia Arcadi Batlló i semblava enfadat per que havia

llegit la notícia en el diari “El Punt”. En Ferran, recuperà amb ganes la

moral, li semblà quasi un miracle poder sortir de l‟aturada en que

estaven immersos. A partir d‟ara tot canviaria. Decidí anar enseguida a

Barcelona i poder parlar abans amb en Rodríguez.

- I es a partir d‟aquí que entra en escena vostè senyor Batlló.

Digué en Ferràn.

- Feia estona que volia intervenir. Ja que les coses no eren tal com

semblaven. Recordo perfectament el meu desconcert el dia en que

compro “La Vanguardia”, i al donar una ullada ràpida sobre altra

premsa exposada al costat del meu diari, hi trobo un retrat i uns titulars

que diuen: “Apunyalen a una jove i l‟abandonen a la porta de l‟antic

Hospital de Sant Feliu”. Va ser un cop fort. Parlaven de mi.

Vaig recollir una noia en una carretera amb síndromes de defalliment.

La porto a l‟hospital, ignorant de la seva gravetat i de sobte m‟entero

no tan sols de que va morir, si no que em busquen a mi com si en fos el

culpable. Em vaig presentar tot seguit a comissaria, com vostè ja sap.

Va quedar clar, que el fet va ser casual. I que la relació meva amb la

noia era inexistent, tant sols vaig manllevar-li una ajuda sense saber

exactament que li passava. I de la meva marxa, senzillament creia que

havia ja havia complert amb el meu deure de prestar ajuda, tenia pressa

i el cotxe feia nosa, no hi havien llocs per poder aparcar. Pensava que

no hi podia fer res més, la noia ja estava en bones mans, i me‟n vaig

anar sense donar-hi més importància.

I després les reticències, les preguntes, els dubtes. Vostè no va ser gens

suau en els interrogatoris, correcte però recel.lós. Sempre havia actuat

amb tota correcció hi em sentia injustament culpabilitzat. Per el relat de

El Punt” sobretot. I per les contínues puntualitzacions que vostès em

feien. Comprenc que estava al davant d‟un policia que indagava un fets

19

greus als que jo no podia aportar res més del que ja els havia declarat

deu mil vegades.

- Si li ha de ser desagradable, i li molesta parlar-ne, ho podem deixar

córrer. Apuntà en Ferran. Estàvem davant d‟un cas greu amb una

persona assassinada. Les nostres fons de informació eren escasses.

Teníem l‟obligació d‟arribar fins al fons i les coses no estaven gens

clares.

- Penso que al contrari, intervingué l‟Arcadi, m‟agradaria que

acabéssim d‟aclarir tota la història. Ha passat molt de temps, tot i així,

expliqui‟m, que era el que no estava tan clar? Recullo una noia en mig

de la carretera, la porto al hospital més proper, no trobo manera

d‟aparcar. Penso que ja he fet el que devia i marxo. Em presento

voluntàriament a la comissaria tan aviat m‟entero de la mort de la noia.

I no em deixaren en pau, es dedicaren a remenar en la meva vida

privada. Tinc dret a una explicació!

- Veig que a pesar del temps transcorregut encara està dolgut. Ho

entenc, té motius per estar-ne. –digué en Ferran- Reconec que ens

aferrarem amb l‟únic testimoni de que disposàvem i en quan a el que

vostè no era clar, vaig donar tantes i tantes voltes sobre el seu

testimoni, que quasi recordo totes les seves incoherències.

En primer lloc. Hauria estat més normal quedar-se en el moment de

deixar a la noia. Explicar com l‟havia trobada i donar les dades

personals. Va marxar sense fer-ho.

Afirmà que anava sol, i nosaltres teníem un testimoni que afirma que

l‟acompanyava una dona. Vostè aleshores digué que si que ara

recordava que una desconeguda que passava per allà el va veure amb

dificultats per portar el cos desmaiat i que espontàniament el va ajudar.

El camioner de les deixalles assegurà que va pujar al seu cotxe, cosa

que vostè negà repetidament.

Ens explica que un dissabte agafa al matí el Nissan i se‟n va cap a Sant

Feliu. I per què? Per un caprici. No dona un motiu convincent.

Més encara. Per anar a Sant Feliu, el camí més normal es agafar

l‟autopista o la nacional i no passar per Tossa de Mar, un trajecte que

necessita més temps Perquè ho va fer-ho? Un altre caprici?

Seguim? Anar a Sant Feliu a recordar temps passats en un dia de pluja?

Un dia inhòspit? Normal?

I que me‟n diu d‟això? Arriba a Sant Feliu, deixa la noia, té pressa i

sense més se‟n torna a Barcelona. Per que a anat a Sant Feliu? A

recordar el passat? Quin passat?

20

Posteriorment. En els treballs de localitzar si algú de Tossa de Mar ha

arribat a veure la noia. En un hotel de Tossa trobem que un tal Arcadi

Batlló, va passar la nit del dissabte en un hotel de la Mar Menuda en

companyia de la seva dona. Però el cambrer de l‟hotel la vista de la

fotografia de la seva esposa no la reconegué. No era, per tant, la seva

dona qui l‟acompanyava.

Per un moment s‟arribà a sospitar que la tal esposa no era altra que la

víctima. Però no. El cambrer tampoc la va reconèixer.

Aquests fets donaven credibilitat a la declaració del camioner de Sant

Feliu, hi havia una segona persona, una dona. Hi vostè, ho negà

sempre. Vostè anava tot sol.

- Una mica més i m‟engarjola, digué l‟Arcadi ja menys agressiu. Es

veritat. A més, al recollir en vida a la noia no vaig assabentar-me de

que anava apunyalada ni que estigués tan greument ferida. Creia que

eren els resultats d‟una nit eixelebrada. El que deia la noia no era massa

coherent. La persona que anava amb mi era una bona amiga que no

tenia absolutament res a veure amb l‟apunyalament de la noia.

- La pintora que viu a Xile! Don Alfonso, clarivident va entendre que

hi hagué una fatal coincidència entre el seu desplaçament amb

companyia i la recollida de la víctima. Que eren dos fets absolutament

diferents. Així em recomanà que transitòriament el deixés tranquil.

Batlló, per què no ho digué des del primer moment. Nosaltres hauríem

guardat la confidencialitat.

- Hi havia la premsa pel mig. Es tractava de l‟esposa d‟un diputat

europeu, català i per tant `políticament coneguda. Era una notícia que

vaig voler evitar que arribés a transcendir, des del primer moment

- Batlló, tenia que haver-ho dit i res hauria transcendit.

- Tenia por. Ja que tenim temps necessito explicar-me des d‟un bon

començament i ho entendrà millor.

,

21

CAPÍTOL VI – EN BATLLÓ ES JUSTIFICA

- Al acabar la carrera. Vaig muntar una artesania tèxtil. Va ser negoci.

Un amic tenia un local industrial al que no hi trobava sortida i me‟l

oferí. Muntarem un S.A. ell aportà l‟edifici i jo la maquinària. Però

vaig cometre un fallo acceptant un contracte del local renovable cada

cinc anys. L‟error era creure que anant bé el negoci i existint beneficis

la societat seria de durada indefinida. Però no va ser així. El terreny en

que estava situada la fàbrica al cap d‟uns anys va ser requalificat i va

passar a ser edificable per a vivendes. Aquell terreny d‟escàs valor de

repent valia una fortuna. El soci no s`hi pensà gens i aprofitant que

faltava poc per complir el període de cinc anys, va denunciar el

contracte i jo tenia que deixar la fàbrica.

Seria llarg d‟explicar, però la despesa en traslladar la industria, en

lloguer o compra, i les perspectives futures del tèxtil, de cap manera ho

feien viable. Persones expertes m‟aconsellaren que no ho fes. Vaig

tenir que tancar, i despedir el personal. No tenia capital, m‟havia tret un

sou, i havia amortitzat els deutes però no tenia suficient capital amb

que afrontar aquesta nova situació.

- Vaig passar en sol.litud, un mesos difícils, l‟ambient dels treballadors

es tornà hostil, i aviat aparegué l‟advocat d‟un sindicat representant-los

amb maneres desagradables. Un mafiós, que va olorar una bona ocasió

per aprofitar-se‟n.

Era natural que els que fins ara havien sigut, “la meva gent”, amb la

perspectiva del tancament defensessin el seu. Deia en sol.litut ja que a

casa no els vaig explicar cap dels meus maldecaps. I no vaig fer bé.

L‟advocat desprès de documentar-se a fons, arribà a la conclusió de

que l`únic que podia fer-se seu era la maquinaria. Li passà per alt les

existències en roba que tenia en un petit local de Sant Adrià. Vaig

acabar cedint als treballadors tota la instal·lació de la fàbrica.

Posteriorment em vaig assabentar que l‟advocat ja tenia un acord amb

un “subhastero” que a la vegada tenia un competidor meu que

s‟interessava per la meva maquinaria. Tot un merder d‟aprofitats.

Vaig decidir de seguir amb tan sols la comercial del negoci, importar

d‟Assia empeses, manufacturar-les i vendre. No sabia fer altra cosa

fora del tèxtil.

22

La nit de l‟acord vaig deixar per sempre una fàbrica en que hi havia

enterrat moltes suors. Tan sols amb quatre coses personals sota el braç i

un cansa‟ns-hi infinit en l‟ànima, vaig anar cap a casa disposat a

desvetllar-li a la Rosa, la meva dona, que havíem de començar de nou.

Era tard, i ella ja m‟esperava. Quan li vaig dir que teníem que parlar,

s‟hi afegí demanant-me que l‟escoltés primer a ella. Que també volia

dir-me que havia pres una decisió.

La vida que portàvem, no acabava de omplir-la…volia temps per a

pensar i reflexionar. Per això havia decidit separar-se temporalment, i

dedicar-se plenament a la seva professió d‟advocadessa. Havia decidit

marxar dintre d‟un parell de dies.

Era una conseqüència més de la meva personal crisi, de feina i ara

també familiar. Hores perdudes fora de casa, i preocupacions que no

vaig saber compartit amb ella. I ara em passaven factura.

No vaig considerar just que fos ella la que tingués d‟anar-se‟n, i vaig

decidir que seria jo el que marxaria. Desfet moralment, vaig acceptar

d‟entrada el cop, sense forces per intentar dialogar amb ella. Vaig mal

preparar un maletí i aquella mateixa nit ja la vaig passar en el despatx

que tenia al passeig de Colom. Havia estat el pis d‟un oncle solter

dedicat als fletes marítims que al morir vaig convertir en ,diguem-ne,

oficina de la fàbrica.

- Al principi d‟aquest viatge ja li he parlat de la meva, relació amb la

Norma, la pintora que ara vaig a visitar. El meu primer contacte amb

ella va ser en un vol del pont aeri a Madrid. Jo hi anava per feina i ella

acompanyava al marit. Ja li vaig explicar, un antic company dels

jesuïtes i ara parlamentari en la EU. Formava part del grup encarregat

d‟estudiar el possible ingrés de nous membres en la EU. Principalment

de l‟est.

Anava a Madrid a donar una conferència al Siglo XXI, sobre aquest

tema, l‟acompanyaven a més a més de l‟esposa, un membre del seu

partit i una secretaria.

Contentíssim de retrobar-me, desprès d‟uns moments d‟evocar els anys

dels jesuïtes, em demanà si podia fer companyia a la seva dona mentre

ell acabava aclarint uns assumptes amb els seus companys. Vaig

accedir.

Va resultar un viatge que se‟m féu llarguíssim i desagradable. Jo al

costat d‟una dona que veia com la secretaria del seu home es movia

amb una familiaritat excessiva envers el qui era el seu jefe i davant de

la seva esposa.

23

Arribats a Madrid ens despedírem tots, excusant-me jo de no poder

anar a la conferència i convençut de que ja no tornaria a veure a la

Norma. No va ser així.

Desprès d‟aquella experiència no deixà de sorprendre‟m, que al cap de

pocs dies en un modest restaurant del barri del Ciutat Vella, la Norma

s‟apropés a la meva taula i desprès d‟un comentari sobre la gran

afluència de clients em preguntà si em molestaria que compartíssim

taula. S‟evitaria esperes innecessàries. Vaig accedir no sense recordar

la tensió en el pont aeri.

Però no. Era una persona completament diferent a la que vaig conèixer

en el viatge a Madrid. Aquí era: cordial, afable conversadora. Aquella

novetat de compartir taula amb ella, al mig dia es va fer habitual els

tres dies setmanals en que ella anava al taller. I per a mi era com un

oasi que esperava amb ganes. Les converses eren més aviat culturals.

Conversàvem d‟art i de les seves activitats. El seu taller estava situat en

un àtic proper en una casa antiga que heretà d‟una avia i que ella va

transformar en un estudi lluminós.

Un dia es presentà preocupada. Tenia que inaugurar una exposició de

pintura a Sant Feliu de Guíxols i el taller on emmarcava els quadres li

havien enviat la totalitat de la col·lecció menys un quadre que es quedà

i que no havien emmarcat encara. Pensava subsanar-ho portant-lo ella

mateixa a Sant Feliu, però l‟Austin seu era un Mini i no hi cabia. Em

vaig oferir a portar-li amb el meu cotxe que tenia un maleter amplíssim

i per les mides que em donà hi cabia sobradament. Ella acceptà no

sense semblar-li abús per part seva.

M‟explicà que era una amiga d‟una família molt vinculada a Sant

Feliu, la que li havia demanat amb molt d‟interès que portés els seus

quadres a l‟Ajuntament on habitualment exposaven persones

vinculades a la Vila o d‟un cert renom, en el període nadalenc. Era

esposa del regidor de cultura i li ho demanava com un favor especial.

Passaria uns quans dies a casa de la seva amiga.

Jo que havia passat llargues temporades a Tossa de Mar, li vaig

preguntar si coneixia el Museu Municipal i el deliciós quadre del

violinista d‟en Marc Chagall que s‟hi exposava entre pintures d‟altres

artistes. Em va dir que li encantaria poder-lo veure.

24

Dit i fet. El dissabte no tan sols portaríem el quadre a Sant Feliu, si no

que també veuríem la pintura d‟en Chagall. Representava tan sols fer

una anada menys directe i una curta parada a Tossa. En aquell moment

estàvem molt lluny de sospitar tot el que ens venia a sobre i com se‟ns

complicaria la vida. Però tot i així varen ser unes experiències a les que

mai hi renunciaria.

A primera hora de la tarda fèiem via cap a Tossa de Mar, el dia era

lluminós, amb tant sols una nuvolada llunyana. L‟anada amb el meu

vehicle facilità una comunicació més franca. Per primera vegada vaig

esplaiar-me reflexionant en veu alta sobre els moments viscuts a

l‟entorn de la pèrdua de la fàbrica, l‟enfrontament amb el soci i els

treballadors,i el fet de coincidir amb la crisi personal de la Rosa, la

meva dona.

Tossa meravellosa, com sempre, s‟oferí a la nostra vista amb un mar

d‟un blau intensíssim que provava d‟enfilar-se per les muralles de la

Vila Vella. Cap allà varem anar ja que el museu està situat en una de

les torres de la muralla, la més propera a la cala del Codolar.

Un museu en un lloc singular, i muntat amb gran dignitat no tan sols

acollia en una sala especial l‟obra d‟en Marc Chagall, sinó també restes

arqueològiques de la Vila Romana, i obra pictòrica d‟altres pintors dels

segles XIX i XX: Gimeno, Canals, Sunyer, Pruna, Grau Sala…Bona

part era obra cedida per aquells pintors que havien passat temporades

acollidores a Tossa.

Sortirem tard del museu i el temps havia canviat radicalment. Algun

llampec llunyà anunciava una forta turmenta en un cel i una mar molt

enfosquida i amenaçadora.

Contràriament a lo previst decidirem sopar a Tossa esperant que el

temps millorara. Varem anar a la Mar Menuda a l‟altre extrem de la

Vila i prop del mar en un hotelet varem poder trobar un lloc tranquil i

agradable on poder sopar. La taula s‟allargà més del previst i el temps

encara empitjorà.

Vaig demanar informació al cambrer, sobre l‟estat de la carretera fins a

Sant Feliu. Ell em dissuadí d‟emprendre l‟anada. La carretera ofereix

un bon estat, però propensa a despreniments quan plou, com ara. Una

pura corba que en cas de no ser imprescindible era millor deixar-ho per

25

l‟endemà amb la llum del dia, encara que seguís plovent. Recomanà

que ens quedéssim a Tossa, l‟hotel estava parcialment tancat però

quasi segur que hi podríem disposar d‟allotjament. L‟home molt

servicial anava a preguntar-ho d‟immediat a recepció.

Quan tornà, ja ho va fer portant una clau de l`habitació. Una sola clau.

Vaig fer un intent de aclarir la situació, i demanar una segona cambra,

però sorprenentment la Norma allargà la mà tot donant-li les gràcies.

En els seus ulls s‟hi apreciava una ferma decisió. Jo no sabia que dir de

sorprès que vaig quedar. El cambrer creia que érem matrimoni.

Efectivament varem compartir habitació. I ens varem estimar.

L‟endemà al matí, seguia plovent però ja amainava. Amb tota calma

varem deixar l‟hotel. A poca estona d‟avançar direcció Sant Feliu, ens

rodejà una lleugera boirina era la pluja que s‟evaporava. No podíem

anar gaire més de quaranta per hora. La carretera es mostrava segura i

els fars del vehicle il·luminaven suficientment, anàvem tranquils i

completament sols, no hi havia vehicles en cap dels dos sentits. Ens

sentíem feliços i en pau i aleshores va ser quan va succeir.

En un dels nombrosos revolts, una figura pràcticament caiguda alçà els

seus braços intentant cridar la nostra atenció. Una imatge irreal que no

se‟m esborrarà mai. Vestida de fosc eren tan sols una cara i unes mans

que sortint de la pluja i de la boira provaven d‟agafar-nos

No recordo si la meva reacció va ser instantània o no. Però vaig aturar

el vehicle uns metres després d‟haver-la rebassada. La Norma i jo

acudírem al seu costat i trobarem una noia xopa i tremolosa pel fred. A

les nostres preguntes tan sols repetia dues coses, molt fluix però molt

clarament,

- “ Aid, aid”

Demanava ajuda en anglès. Però posteriorment ja recollida al seient del

darrera, assistida per la Núria, canvià la petició per repetir una i altra

vegada de manera angoixant:

- “Sóc un any”.....”Sóc un any” - Sorprenentment ara en un català

en boca d‟un estranger. Ens sorprengué.

La resta ja la coneix sobradament, Ferran. Amb ganes de fer via varem

arribar a Sant Feliu al cap d‟uns vint-i-cinc minuts. A l‟hospital la

varem entrar, l‟auto feia nosa motiu pel que varem marxar fins el

proper Ajuntament on hi vaig deixa a la Norma i el seu quadre.

26

La meva intenció era retornar a l‟hospital i donar explicacions. Però

Sant Feliu es complicat per el qui no coneix el seu barri antic.

Direccions prohibides en carrers estrets, girs que no es podien fer...total

que quan vaig veure un indicador que deia Barcelona ja no vaig voler

complicar-me més la vida. Tampoc pensava que la noia estigués greu. I

ja havia fet el que tenia que fer. Deixar-la en bones mans. Sovint, la

resta són tan sols complicacions inútils.

Després la descoberta de “El Punt” amb la noticia de la seva mort i

que es demanava col·laboració per obtenir dades de la jove i dels

presumptes culpables que havien fugit deixant-la abandonada.

Ja coneix sobradament, el fet de la meva anada a comissaria i que tan

sols vaig amagar la presència de la Norma ara ja sap perquè.

Al pocs dies el porter de casa reservadament m‟explica l‟anada de dos

policies fent-li preguntes personals. Que feia? Com era? Quines

amistats tenia? També li mostraren el retrat de la noia morta per si

l‟havia arribat a veure alguna vegada amb mi o entrant a la casa. Em

vaig alarmar pensant en la Norma. Seguíem veient-nos amb una relació

més íntima que abans. Érem feliços. Però, la meva felicitat no podia ser

a canvi de perjudicar-la.

Contra el seu parer, -ella estava disposada de córrer qualsevol risc

abans de renunciar a la nostra intimitat- i pensant tan sols en ella, vaig

decidir que teníem de deixar de veure‟ns durant un cert temps. Els

precís perquè s‟aclarís el crim.

- Vol dir que no va ser una decisió exagerada. No vivim en el segle

passat. Apuntà en Ferran. Creu que ni havia per tant?

El vol seguia plàcidament amb la seva monotonia, sense ni una sola

caiguda, ben pla i sempre amb aquell sorollet de fons que deixen anar

els motors. Mentre en Ferran escoltava la narració del seu company de

viatge la persona de l‟Arcadi adquiria una nova dimensió. Fins ara

l‟Arcadi era tan sols el testimoni que necessitava per resoldre el cas.

Ara ja el veia com un ser humà ple de contradiccions i febleses. Sotmès

a un destí ,potser injust, al que no sabia plantar cara. Traït per l‟amic, el

seu soci,. Abandonat per una esposa que no dubta d‟escollir entre la

llibertat o ell. I incapaç d‟enfrontar-se als prejudicis d‟una societat que

li barrava l‟ultima possibilitat de ser feliç.

27

-- “Encara l‟estima”. Va afirmar en Ferran després d‟escoltar-lo i

entenent avui, les anades i tornades d‟en Messeguer a comissaria tant

sols per preguntar si hi havia res de nou. Volia que li diguessin que tot

ja s‟havia resolt.

-“Si fos així no deixi anar la possibilitat de refer la seva vida amb ella,

encara que sigui a Santiago” acabà dient en Ferran-.

La resposta va ser un llarg silenci, seguit d‟una mirada profunda als

ulls d‟en Ferran.

- “Refer la meva vida amb ella...? No ho sé pas.

Vaig a Santiago sense saber exactament per què. Ni tan sols sé si seré

ben acollit. Sóc lliure. Però no es pot obviar que han passat anys sense

pràcticament contactes. No sé absolutament res dels seus actuals

sentiments!”

“Recordo l‟única anada a una de les seves exposicions, a París. La vaig

veure rodejada de crítics d‟art, d‟amics. Una colla de persones al seu

entorn. Les nostres mirades es varen creuar. Ens varem saludar a

distància tan sols amb un discret moviment de la mà i res més. Ja no la

vaig tornar a veure. Tan sols una salutació amb la mà… això i res

més”.

28

CAPÍTOL SETÈ. LA INVESTIGACIÓ AVANÇA.

La declaració de l‟Arcadi representà un important pas endavant. Els va

resituar en el lloc exacte on havien recollit a la noia ara sabien que era

més al sur de on pensaven al principi, a cinc quilòmetres de Tossa de

Mar. Més o menys a l‟altura de la cala Pola, prop del càmping i també

de l‟hotel de vacances de la cala Giverola. A la carretera de Sant Feliu

a Tossa, uns dels llocs que ja havien recorregut anteriorment sense èxit.

Es rastrejà pam per pam una amplia zona, a partir de on l‟Arcadi

senyalà que era el lloc que entenia que recollí a la noia. Varen estar

afortunats, allà errant de carretera entre arbustos trobaren una pistola

lleugera, una semiautomàtica “Smit&Weson” en perfecte estat,

semblava haver-se disparat recentment. La posterior comprovació

evidència empremtes dactilars que resultaren de la noia. En la recambra

hi faltaven dos bales.

A la reunió d‟aquella tarda hi assistí don Alfonso, que ordenà al

Rodriguez que enviés documentació de la víctima a la Interpol. Calia

comprovar si havia estat denunciada la seva desaparició i també la

possibilitat de que tingués antecedents. Don Alfonso arrugà el nas quan

li digueren que aquella noia anava armada. Les noies espanyoles no es

freqüent que vagin amb una pistola a sobre.

Demanà parers i l‟Estrada, que era el que més havia trepitjat el terreny,

formulava la hipòtesi de que la noia havia arribat allà en vehicle. Que

després d‟una forta discussió o d‟un intent de violació la cosa havia

acabat amb l‟apunyalament de la noia i aquesta havia foragitat als

acompanyants o simple acompanyant, disparant una pistola, que tant

podia ser d‟ella com dels altres. A partir d‟aquí passa un vehicle, el

d‟en Messeguer que la recull i la porta a Sant Feliu. Podria ser

perfectament així.

En Ferran no descartà altres possibilitats. De fet aquesta zona, segons

els guàrdies civils, es lloc de freqüents desembarcaments de droga, que

llençada des d‟embarcacions grans i recollida en petites llanxes que en

un no res la porten a lloc segur. Podria ser un assumpte relacionat amb

la droga, una possibilitat a tenir també present.

Don Alfonso tancà la reunió, donant ànims, estava satisfet per la

celeritat en que es portaven a terme les investigacions i insistí en que

29

interessava poder aclarir la personalitat de la noia. En algun lloc la

tenien de trobar a faltar, no es podia haver evaporat sense deixar rastre.

L‟endemà novament en Ferran recollí al Santiago i enfilaren cap a

Tossa de Mar. El dia era solejat però fresc i amb la velocitat de la moto

el fred era més intens. A Palafolls quan anaven per aturar-se en l‟àrea

de servei per tal de prendre algo calent que els reanimés, una parella de

motoristes de la Guàrdia Civil els féu senyal de que s‟aturessin. Tenien

un missatge per l‟agent de policia Ferran Batlló en el que se li

demanava que acudís al Hospital comarcal de Blanes, -un parell de

pobles abans de Tossa- en lloc de Tossa tal com s‟havia acordat

prèviament.

Semblava que s‟havien produït novetats importants. A Blanes hi eren

reunits els guàrdies civils, el cap de la urbana de Tossa, i els esperaven

també a ells.

Havia aparegut un nou cadàver i es sospitava que la mort no era

accidental sinó que havia estat un crim. I el cap de l‟ùrbana de Tossa

creia que podria estar relacionada amb el cas de la noia de Sant Feliu.

De fet el cadàver havia aparegut en la mateixa zona on s‟havia trobat

el cos de la desconeguda.

El caporal va ser el primer que els esperava per posar-los al corrent

dels fets.

La víctima, es deia Pelegrí Torrent, un jubilat que vivia a Tossa.

Aquest home tenia un ex company de treball amb qui compartia

afeccions. Els dos havien treballat a l‟Astromg, una industria surera

important de Sant Feliu. El Pelegrí tenia un bot amb el que sovint

sortien junts per tal d‟anar a pescar. L‟Armand era més home de bosc,

expert caçant bolets o recollint espàrrecs, quan n‟era el temps.

Aquell mateix matí havien acordat sortir a tirar l‟ham durant un parell

d‟hores. El fet de viure en pobles fronterers no era obstacle. L‟Armand

anava des de Sant Feliu a la Cala Bona, -una mica abans de Tossa-

deixava el vehicle en un mirador proper, i baixava caminant fins la

caleta on ja l‟esperava en Pelegrí. Aquest havia sortit amb el bot, des

del Codolar, una cala de la vila de Tossa de Mar i recollia el seu amic

a Cala Bona. Un lloc precisament proper a on l‟Arcadi Messeguer va

trobar la noia apunyalada.

30

A primera hora del matí el de Sant Feliu arribà amb el quatre quatre,

uns vint minuts més tard del previst. Va aparcar a la carretera i baixà a

la cala on trobà el bot preparat i amarrat en solitari, sense l‟amic.

Estranyat caminà fins l‟extrem exterior de la cala i el veié al instant.

Flotava en el mar.

No ho dubtà i a pesar de ser desembre es ficà a l‟aigua per rescatar-lo i

ho aconseguí no sense un gran esforç, pesava i es doblegava. Va

intentar fer-li respiració artificial paro a l‟instant es donà compte que

no responia. Pujà ràpidament i amb el vehicle anà fins a Tossa a buscar

ajuda, arribà tot seguit. Al CAP hi havia una ambulància i ràpidament

acudiren a la cala Bona.

Tot i la inutilitat dels esforços que els va confirmar que ja era mort.

Amb l‟esperança d‟un impossible i el desig de salvar-lo fins al final, va

fer que prescindint de l‟aixecament del cadàver pel jutge, el portessin

directament a l‟hospital.

A l‟espera de la confirmació per autòpsia, els metges diagnosticaren

mort per traumatisme. En el clatell presentava un fort hematoma que li

va ser provocat intencionadament, a més, als pulmons no tenia ni una

gota d‟aigua de mar. Quan hi va caure o el tiraren ja era mort.

El cap de la urbana trasbalsat afegí que el mort era amic seu de sempre

els dos eren de Tossa i es veien sovint. La vigília es trobaren a la

cafeteria pròxima al quartelillo, era una trobada que no anava més enllà

d‟algun comentari trivial generalment sobre el futbol, era un fervent

culé, però aquell dia l‟home tenia ganes de comentar-li un fet fora del

normal.

Resulta que feia quatre o cinc dies, quan anava a la cala Bona per

deixar el bot, va veure moviment a bord d‟un veler que feia dies que hi

estava amarrat. Li cridà l‟atenció com tres persones intentaven arrastrar

a un altre que quasi no podia caminar. Volien pujar-lo fins a dalt, a la

carretera, però la pujada no els ho permetia. Des de la barca amb el

motor rellentit, es quedà aturat fins que un dels homes el senyalà i de

repent com en una pel·lícula de gàngsters l‟altre l‟home va fer un salt

com si es tragués una arma i la dirigís cap a ell. Tot va ser tant ràpid

que inclús ara dubtava seriosament del que va veure o semblar veure.

Ràpidament va girar cua pensant que l‟home possiblement li havia

volgut gastar una broma, i que el gest no era el que li semblà.

Quan amb el bot estava a l‟altura de la platja gran de Tossa, veié el

vaixell que navegava a motor amb direcció sur.L‟home ho explicà

convençut de que era pura anècdota, un fet irrellevant que l‟espantà

31

sense fonament. Varen acabar parlant del nou president del Barça, i

sense més es varen acomiadar. L‟urbà anava enfeinat, i ja no hi va

pensar més.

Però, ara estava mort i si es confirmava que l‟han assassinat el cap

lamentava no haver-li fet més cas. En Pelegrí va veure algo i aquest no

sabem que, va ser la causa de que decidíssin eliminar-lo.

El cap estava molt afectat.

L‟Arcadi reparà en la figura d‟un home que cap cot, se‟l veia com

absent. Era en Culell, l‟amic del Pelegrí.

- Perquè creieu que aquesta mort pot tenir relació amb la noia de Sant

Feliu? Preguntà en Ferran al cap de la urbana . No pot ser simple

coincidència?

- Es possible. Però casualment el lloc on era el iot es molt proper. Les

dates són pràcticament correlatives. I també podria explicar com arribà

la noia fins allà, i per què no trobàvem rastre d‟ella. Si es un accident

casual podria no tenir relació. Però si l‟autòpsia confirma que és un

crim, la cosa canvia.

En Ferran s‟apropà a l‟Armand Culell, l‟amic d‟en Pelegrí.

- Us veig molt afectat i comprenc la vostra reacció davant d‟aquest

accident del vostre amic. Tinc entès que ho éreu de feia molts anys. I

també companys de feina a l‟Amstrong .

- Si. Respongué lacònicament l‟altre.

- Tinc entès que també sortíeu sovint a pescar i pel bosc.

Un parell de cops per setmana.

- Però el darrer dia sembla que va sortir sol.

- No vaig poder sortir amb ell, tenia feina.

L‟Armand seguia amb respostes breus, no semblava que tingués

masses ganes de parlar. Tot i això en Ferran seguí dirigint-se a ell.

- Quan va ser l‟ultima sortida amb el bot que vareu fer junts?

32

- Fa tan sols tres dies.

- I anàreu per la Cala Bona?

- Sí. Allà hi ha un petit “xeringuito” que resta tancat durant l‟hìvern.

Nosaltres ens portem una mica de desdejuni que prenem en els bancs

de fora quan fa sol.

- Això vol dir que vos també vareu veure el vaixell. Us importa

explicar-me quin tipus de barco era? Ens pot ser de gran interès

esbrinar tot el que puguem.

La cara de l‟Armand semblà que es despertava. Estava anorreat.

Desitjava fer alguna cosa però sense saber que.

- Era un veler preciós de casc integrament de fusta, de línia esvelta.

Una embarcació d‟un sol pal i que curiosament conservava tots els seus

elements metàl·lics de llautó. Res d‟acer inoxidable, estava ben cuidat i

el llautó brillava com si fos or pur. Amb el meu fill haviem navegat

també amb un veler però més petit. Ara bé, aquest era una autèntica

joia.

Parlant de barcos, el laconisme inicial de l‟Armand s‟havia esvaït. Li

agradaven.

- Era gaire gran?

- Deuria ser un quinze metres però amb arboradura molt simple. Quan

el varem veure ens semblà que estava amarrat sense cap tripulant a

bord.

- Algun distintiu, bandera d‟algun país?

- Sí, anava abanderat només amb l‟espanyola.

- Varen poder veure-li el nom del barco, el de la ciutat o potser del club

nàutic?. En Ferran contingué la respiració ansiós.

- Em sembla recordar que a popa portava la identificació del Club

Nàutic de Barcelona. I un nom gens comú, es deia “Socunany” en una

sola paraula. Em va cridar l‟atenció.

33

- En Ferran quedà paralitzat, recordant el que repetia una i altra vegada

la noia quan la traslladaven cap a l‟hospital de Sant Feliu. Ens ho deia,

ens ho deia, anà pensant amb recança. Va intentar donar la pista de

com havia arribat fins allà. Donava el nom del barco, una i altra vegada

sense que nosaltres ho captéssim. Ho teníem davant dels nassos i no hi

atinàvem. Si ho repetia amb tanta insistència era per algun motiu

important que no varem saber veure. En Ferran no pogué evitar el

treure la foto de la noia, i l‟ensenyà al Culell.

- Es la noia que també varen assassinar. Es la que ens deia el nom del

barco i el repetia però no varem ser prou perspicaços com per captar-

ho.

Aquell fatídic dissabte, el “Socunany” degut al fort temporal va decidir

refugiar-se en la cala Bona. Per motius que ignorem en el iot hi hagué

un drama, la noia va fugir de la embarcació, no sense repel·lir una

agressió d‟arma blanca disparant dos trets que devien ferir al seu

atacant. Va cercar ajuda a la carretera on va ser recollida tot repetint el

nom de l‟embarcació, sense que nosaltres ho entenguéssim.

Intentarem trobar inútilment la seva pista buscant per els pobles veïns,

on era impossible que l‟hagueren vista.

En Ferran s‟alçà i abraçà al sorprès Culell

- Ens ha fet un bon servei Sr. Culell. El que m‟ha explicat es el que ens

permetrà aclarir la mort del seu amic.

Aquell mateix matí a Blanes es reunien novament tots els responsables

que prenien part en el cas i posaren al dia la informació fins ara

recollida. Estaven afectats i també més esperançats.

El forense de Blanes, confirmava la mort produida per una forta

contusió intencionada al clatell. En Ferran explicà la importància que

tenia el saber que la noia havia arribat amb el veler a la cala Bona.

S‟havia acabat amb la busqueda infructuosa portada fins ara. Demanà a

la Guàrdia Civil que prengués declaració dels fets a l‟Armand Culell.

Per altra banda tornava a Barcelona juntament amb en Santiago per

saber qui era el propietari de l‟embarcació. Coneixien el nom de

l‟embarcació i fins el club a que pertanyia. A partir d‟ara tot semblava

més encarrilat. I de moment, podien deixar tranquil a l‟Arcadi

Messeguer

Ja era ben avançat el mig dia que novament en Ferran i en Santiago

rodaven cap a Barcelona. No havien perdut la gana i s‟aturaren

breument per menjar un entrepà i prendre un cafè. Poca estona després

ja estaven de nou camí de ciutat. Marxaven amb la moral alta.

34

CAPÍTOL VIII.- PERSSEGUINT UN VELER.

Havien succeït coses importants i es tenia que mantenir a Don Alfonso

al corrent. Abans d‟anar al Nàutic en Ferran juntament amb l‟Estrada

varen passar pel seu despatx.

- Tanto buscar i tenian el barco en las narices. ¡Como no lo vieron! ¿Ni

pudieron ver el simple palo de las velas, con la altura que tienen?

- Nos habiamos centrado en la parte alta, la de la carretera y desde allí

es imposible descubrir-los. La cala tiene mucha pendiente i el bosque

llega hasta el mar creando un auténtico camuflage. Las embarcaciones

no són visibles a menos que vayas hasta la misma cala i camines hasta

el final. El patrón del barco debia conocer muy bien este trozo de costa.

- Bien. Hubieramos pillado al barco. Dejémoslo, es cosa pasada, vayan

al Nautic, escuchen mucho y no se impacienten. Hay que dar tiempo a

esta gente de los clubs. Tienen espíritu de clan se tapan entre sí. I vd.

Ferran siempre quiere ir demasiado rápido. Procure captar los pequeños

detalles, aquellas medias verdades que no quieren decir però que se les

escapan. Vayan y sigan manteniendome al corriente, peró con

paciència.

A primera hora de la tarda ja estaven a la secretaria del Club Nàutic de

Barcelona. Quan el jove entengué que eren policies i que a més volien

informació, se‟l veié vacil·lant. Es va fer repetir la nostra petició i

finalment digué.

- Mirin jo no estic gaire al corrent d‟aquestes coses. Em limito a feines

de despatx. Al saló de lectura hi ha el Sr. Domingo, és un soci de

sempre i de la junta, si em volen acompanyar els hi presentaré. Es una

persona molt amable.

I allà estaven davant d‟un Sr. gran envoltat del fum d‟un cigar que

anava paladejant amb evident plaer. La prohibició de fumar en llocs

tancats no existia. El Sr. Domingo que acabava de dinar en el mateix

club, davant d‟una tassa de cafè i diari en mà, semblava gaudir d‟una

bona digestió.

35

Els acollí cerimoniós i demostrà que conservava una bona memòria.

- El “Socunany” en realitat es deia “Altech Voortrekker”. Suposo que

vds. això ho ignoren. El vell Vintró el comprà de segona mà. Aquest

vaixell, una petita meravella encara amb casc de fusta, va quedar segon

a la Transat l‟any 1968 i participà en moltes altres regates

internacionals, però amb classificacions inferiors. El seu skipper - el

patró - era un sud-africà que es deia Bertie Reed, que es donà compte

de que si volia seguir competint amb èxit necessitava un casc més

lleuger i se‟l va vendre. Era un navegant inquiet que es es desprenia

d‟un barco i al cap de poc temps, si tenia diners el tornava a recuperar.

- En Vintró tenia una industria d‟abrasius, ja saben: teles, rodes i pols

d‟esmeril. Un negoci que encara funciona avui. Per raons de feina feia

viatges freqüents a la República Sud-africana. I d‟allà va portar el iot.

Ja saben, quan les coses marxaven bé. Butaques reservades al Liceu i

fer-se soci d‟un bon club...com el nostre,

- Ah, el seu nom era impronunciable. Figuris “Altech Voortrekker”, i

tan llarg. L‟actual nom, “Socunany” respon al fet de que al portar-lo a

Espanya, la numeració de vela que li assignaren va ser amb el número

365, com els dies de l‟any.

En Ferran, anava aguantant impacient la llarga dissertació del Sr-

Domingo i anava pensant en la recomanació de don Alfonso de escoltar

amb paciència. Però en Santiago, cansat, va intervenir de cop i volta.

- Sr. Domingo, aquest vaixell està en aquests moments en el Nàutic? El

tenen ara amarrat aquí? Per favor...

L‟home s‟ho prengué amb calma tot mirant la fumera del seu cigar.

- .Mirin l‟amic Armand Domingo tenia dos fills. El fill gran, en Joan es

un home dedicat de ple al negoci i n‟és l‟actual gerent, no li agradava

navegar.Tot el contrari del Ricard, l‟altre fill que treballa amb el seu

germà però que tot els dies que pot els dedica al “Socunany”.

- Hi està instal·lat permanentment. Te un pis però en realitat viu al iot.

Un club es un lloc delicat, i en un moment determinat li varem demanar

unes dades, i ell reaccionà bruscament, sense motiu.

Va agrair a la directiva i als empleats els serveis rebuts I va abandonar

el club en la seva embarcació. Posteriorment algú va coincidir amb ell

en un port del Garraf on sembla tenia el seu nou amarra. El seu germà

segur que podrà donar la seva actual adreça.

36

-Sr. Domingo, sigui clar. Perquè varen demanar al Ricard Vintró que

abandonés el Club? Necessitem la informació i no hem vingut a perdre

el temps.

- Mirin en Vintró, va marxar per decisió personal. No hi hagué cap motiu

greu. Però va prendre la decisió que li semblà més correcte. Espero que

comprengui que em costa de parlar dels socis. Però tenia alguna

malaltia que li produïa alteracions, amb algun atac convulsiu. El varem

tenir que auxiliar un parell de cops. Necessitava deixar el barco i viure

en un lloc més adequat al seu estat de salut. No li devia agradar les

nostres observacions i va preferir abandonar el club sense dir res.

Només amb suposicions no es pot anar explicant històries i menys

perjudicar la bona imatge d‟un soci. El seu pare va ser un bon amic

meu. Durant forces anys.

Li donaré les adreces del seu germà. Estigui segur que les explicacions

que vostè em demana les obtindrà més fiables del mateix Ricard.- No

tinc res més que pugui explicar d‟en Ricard Vintró. Ni on té el seu iot.

Ho sento. El seu germà li podrà facilitar més informació que jo.

Semblava que no hi havia manera d‟arribar d‟una vegada al final de

l‟historia. I poca cosa més podriem obtenir d‟aquell bon home. Estava

a la defensiva i convençut de que ja havia dit suficient.

El Sr. Domingo amb un somriure ens va acomiadar tot desfent-se amb

compliments i allargant-nos la mà. Era evidentment que quedava més

aliviat podent gaudir tranquilament del seu cigar envoltat del seu fum.

En Joan Vintrò els va citar per l‟endemà al matí no sense assabentar-se

abans del motiu de la visita. Al anunciar-li que era per parlar del seu

germà no va semblar contrariat, tot al contrari, doncs es despedí amb

unes paraules de cortesia.

37

CAPÍTOL IX - ENCARA UN ALTRA MORT INESPERADA

- M‟imagino que no ignoren que el meu germà va morir fa quasi tres

anys, - va ser el primer que ens va dir, després d‟entrar ì de fer-nos

seure en el seu despatx de la fàbrica. El Sr. Vintró ens contemplava i

semblava que ja esperava la nostra reacció.

No poguérem dissimular la nostra sorpresa, no ho esperàvem. Ens

semblava que ja havíem quasi arribat al final, i no era així.

- Ja veig que no ho saben. De fet molta gent ignora la mort del meu

germà Ricard. Quan ens va deixar, varem decidir no posar cap esquela

al diari, i en el seu enterrament hi érem tan sols els més íntims. He

preferit que vinguessin a veure‟m per així poder aclarir una lamentable

història i poder reivindicar el bon nom del meu germà. Era una

magnífica persona que no va tenir sort.

.- Efectivament, ignoràvem la mort del seu germà i ho sentim. –digué

el Ferran- Sr. Vintró, ens podria explicar de que va morir el seu germà?

Teníem entès que era més jove que vostè?

- Van ser una sèrie de fets desgraciats. Una noia va morir en un

accident en el “Socunany”. Un violent cop de vent canvià l‟amura de

la botavara de manera que li va donar un cop violent que li produí una

mort instantània. No pogueren fer res per ella.

- L‟estimava i es sentí responsable de la seva pèrdua, no ho sapigué

superar i aquest fet el va anant minant. Comença bevent i acabà

drogant-se. En el club el tingueren que auxiliar un parell de vegades

per intoxicació. Es per això que va anar-se‟n. Era conscient de que no

podia seguir d‟aquella manera i va intentar sortir-se‟n. Va anar a parar

amb aquest que li diuen “El Patriarca”, el que viu en una masia on diu

que els ajuda a deixar la droga. Va ser en va, aquest home només el va

fer patir amb inútils abstinències que no van servir de res. Bé i

resumint. El meu germà al constatar que no se‟n sortia, finalment va

anar al barco on s‟injectà una sobredosis que el va deixar estès amb

l‟agulla clavada al braç.

38

- Era una excel·lent persona, creguin, un bon germà, vaig provar

d‟ajudar-lo tot el que vaig poder, però tot va ser en va. M‟he quedat

amb la recança de no haver pogut fer més per ell.

- Insisteixo, ens sap molt de greu la mort del seu germà i més

encara en aquestes circumstàncies. Es una pena - digué en

Ferran. Per altra banda, tenim necessitat de localitzar el

“Socunany”. A bord d‟aquest vaixell s‟hi han produït fets

delictius amb el resultat de dues morts, i això ens obliga a cercar

als responsables.

Encara es seva aquesta embarcació o ja se l‟ha venuda?

- Aquesta era la meva intenció, vendre-la. Però no es fàcil trobar

un aficionat que sàpiga apreciar el seu valor i vulgui assumir la

propietat d‟un barco com aquest que té un manteniment costós.

A Eivissa tingué un comprador que després de provar-lo, al final

va desistir. Actualment està a l‟illa, al port de Sant Antoni de

Portmany, la mateixa nàutica que intentà vendre‟l ara el té llogat

a una escola que es dedica a l‟ensenyança de la navegació a

grups d‟estrangers.

M`he desentès completament del barco, que hauria preferit

perdre de vista. Em porta mals records. S`ocupen de tot, els de la

nàutica de Sant Antoni.- I sense més ens allargà una targeta amb

l‟adreça de la nàutica.

Amb en Santiago ens creuarem una breu mirada més que suficient. La

cosa marxava bé però, havíem pecat d‟optimistes, el camí era més llarg

del previst

39

CAPÍTOL X – L‟ANADA A SES ILLES.

El vol d‟Ibèria seguia com abans, amb plena normalitat, era un viatge

tranquil tot i que volaven amb retard degut a que tenien el vent de cara.

I en Ferran comentà dirigint-se al seu acompanyant.

- Messeguer, pecàvem de massa impacients. Volíem arribar ràpids al

final sense donar-nos compte que en realitat ja anàvem prou de pressa.

I així ens ho deia don Alfonso, quan ens recomanava “despacio, no

corran, paso a paso pero seguros, hay que evitar errores”

- Anàvem segurs. El següent pas era anar a la nàutica d‟Eivissa per

localitzar definitivament els usuaris del “Socunany”. Es decidí fer la

gestió directament, en lloc de demanar l‟ajuda de la policia balear. Don

Alfonso em demanà que hi anés jo personalment per obtenir informació

sobre el terreny, però que no prengués iniciatives sense que ell les

autoritzés. No tan sols volia evitar un pas en fals, si no també que al

final se‟ns escapés de les mans i el mèrit fos dels altres i no nostre.

L‟endemà ja estava a Eivissa, vaig llogar una moto i al poc travessava

l‟illa pel mig i em plantava a Sant Antoni de Portmany, a la nàutica del

mateix nom.

M‟acollí un ambient esportiu i obert. Tan aviat em vaig identificar, tot

varen ser facilitats i ganes d‟ajudar-me. Vaig treure importància a les

meves preguntes tot prevenint que haurien d‟abstenir-se de comentar la

meva vinguda amb els seus clients. Cap problema.

Els que tenien llogat el vaixell eren uns joves monitors, que feien

cursos de vela i submarinisme. Tenien eren empleats d‟una agència que

tenia oficines a Itàlia i a França. Des de on els enviaven clientela.

El negoci els anava bé. A més del veler, tenien varies parell de llanxes

ràpides, amb casc de fibra, amb les que donaven les classes de

submarinisme i el “Socunany” els servia per les classe de navegació a

vela. També feien singladures pel Mediterrani proper, viatges

relativament curts de quinze dies màxim en els que procuraven entrar

en contacte amb les balenes. Pagaven religiosament i per trimestres

avançats, també eren uns bons clients de material nàutic que solien

pagar al contat, es notava que no anaven malament.

Els vaig ensenyar el retrat de la noia sense explicar res d‟ella i menys

que era morta i principal motiu de la meva visita. El roconeixement

sigué immediat.

40

- Sí. Es la italiana! La Loretta Chiesa. Una noia súper agradable.

Aquí tots n‟estan encantats, però es inaccessible, en Baltasar, un

company nostre, n‟està més que boig per ella i no hi ha res a fer,

no se li coneix cap rotllo. Es una dels monitors de vela, sol anar

sempre amb un xicot francès, en Jean Claude, però entre ells no

hi més relació que la de la feina, es una noia vital, molt

independent. La veiem poc per aquí.

- I el barco? On el tenen? L‟amarren aquí a Sant Antoni? Interrogà

en Ferran.

- Doncs no. Estan instal·lats en un mas a prop del mar, a la cala

Llentrisca. Un bon lloc per fondejar-lo de manera segura, I bon

punt de partida per totes les seves activitats, ho tenen molt ben

muntat, en el mas hi acomoden els seus alumnes, com si fessis

un curs nàutic intensiu. Res de fer turisme per l‟illa, alguna

escapada a la capital i pari de contar. El “Socunany”

probablement deu estar allà.

- Aquesta cala està apartada d‟aquí?

- A l‟illa no hi ha res llunyà i menys si va en moto com vostè. Si té

un mapa de carreteres li ensenyo. El Mas Antich, es un casalot

rodejat de pins i un parell de xiprésos. El reconeixerà tot seguit

ja que no ni ha cap altre, la resta es una urbanització, no té

pèrdua.

- Vaig estar una bona estona més amb comentaris intranscendents,

tot per acabar demanant una tasca on pogués menjar

raonablement bé i a un preu també raonable.

- Novament moto enllà seguint les indicacions donades. Ja eren

més de les quatre de la tarda d‟un dia ventós però solejat. Des

d‟una petita altura al costat d‟una minúscula ermita d‟una

blancor sens màcula, ja vaig poder contemplar la cala Llentrisca

d‟una bellesa impressionant. Amplia i protegida per un cap

geogràfic presentava agrupacions de roques entre onades

d‟espuma.

- Una vista força bonica, no li sembla? Vostè no es d‟aquí!

Qui em parlava era un home d‟edat amb pantalon de pana, un bastó

lleuger i un cistell rústic de canya. Un caçador de bolets, sens dubte.

41

- Cert, sóc de Barcelona. I la vista es esplèndida. Potser un dia

lluminós com aquest també hi ajuda. Buscava el mas Antic, crec

que està per aquí. M‟han dit que potser estarien disposats a

vendre‟l.

- Ho dubto. Penso que l‟han informat malament. Aquest mas es

dels Adroher, són gent de calers i més aviat compren que no pas

venen. Ara la tenen llogada a uns xicots estrangers que es passen

tot el dia a la mar.

- Allargà el braç i senyalà a l‟altra cantó de la cala tot dient.

- Es aquell casalot de on hi sobresurten aquells xipresos. No té

pèrdua.

- Després de acomiadar-me del buscador de bolets. Vaig apropar-

me al mas Antic, deixant la moto a l‟ìnici del camí solitari de la

finca. Em ficava en una finca particular i un cartell i un tanca ho

recordava. Com un turista mig perdut em vaig penjar la màquina

de fotos al coll, i vaig fer el camí del mar.

- Amb prudència vaig apropar-me a la casa, sense que notés

senyals de vida. Hi vaig donar la volta i a la vora d‟una caseta de

gossos hi havia un pastor alemany mort i cobert de mosques.

M‟alertà, no era normal. També hi havia unes alarmes

instal·lades però que presentaven els fils elèctrics tallats, i al

darrera de la casa hi havia una porta que l`havien pràcticament

desballestada. L‟havien obert violentament com si s‟hagués

produït un robatori.

- Instintivament, sense casi reparar-hi vaig treure l‟arma que

portava i amb passos curts em vaig anar entrant dins de la casa.

Tota ella restava silenciosa. Encara tenia llum natural el que em

permeté constatar que havia entrat per un espai dedicat a rentar

roba que llindava la cuina. A la pica uns pocs plats per rentar, A

través d‟una porta s‟entrava a un espaiós menjador. Per evitar

deixar emprentes em vaig enfundar els guants sense deixar

l‟arma de la mà.

- Vaig recórrer tota la planta baixa i el primer pis. Tenia la

impressió de moure‟m per una residència rural preparada per

hostatjar alumnes i fer cursos esportius. No trobava res anormal.

42

Però la casa havia estat assaltada i n‟era testimoni la porta

violentada i el gos abandonat mort. En el primer pis tenien els

dormitoris capaços per una vintena de persones o més, amb tots

els serveis de sanitaris i dutxes corresponents. També normal.

Excepte quatre llits que havien quedat amb els llençols tirats, uns

llits abandonats sobtadament

- Al baixar novament a la planta baixa entro en el vestíbul amb les

grans portes de fusta massissa tancades i en les parets laterals hi

trobo grans cartells amb suggestius velers. Una discreta porta em

dona entrada al garatge. Res d‟especial, dos turismes de gran

capacitat, material nàutic i quatre llanxes neumàtiques. Olis,

rodes, càmeres...Però també sense cap senyal de vida.

- En un racó de la sala, una trapa estava aixecada deixant veure

una escala de fusta i poca cosa més ja que el soterrani estava

completament a les fosques i la llum diürna no hi entrava. En un

armari de la cuina hi havia un parell de llums de butà. En vaig

agafar un i el vaig encendre amb els llumins de la mateixa cuina.

No portava foc a sobre.

- Novament pistola i fanalet en mà vaig iniciar la davallada per

trobar una gran sala en la que hi havia un gimnàs molt complert i

també i un espai preparat per donar classe amb un pupitre i una

pissarra de paper per a fer-hi anotacions, que estava en blanc. A

les parets més cartells amb nusos, senyals de banderes o

relacionats amb les tàctiques de regates. Vestidors, dutxes,

armaris amb botelles d‟aire, vestits de neoprè., fusells

submarins...

A l‟avió, l‟Arcadi no es perdia el relat del Ferràn, i no pogué menys

que interrompre‟l.

-Decepcionat amb aquesta troballa? Després d‟anar amunt i avall no

esperava trobar alguna cosa més?

- Es clar que sí. Però tot va canviar quan a punt de sortir del soterrani

vaig veure que d‟un armari amb les portes obertes hi sortia un corrent

d‟aire fred. A mesura que el fanal de butà s‟apropà a l‟armari vaig

poder veure que també allà s‟havia produït l‟apertura violenta d‟un

fons d‟armari, i que s‟iniciava un passadís estret que acabava en un

distribuïdor.

Quatre portes totes elles obertes violentament donaven pas al que eren

part d‟unes instal·lacions dedicades a preparar activitats diverses.

43

La primera habitació que volia ser una oficina, presentava un terra

sembrat de papers i carpetes buides- Els intrusos s‟havien emportat el

contingut d‟arxius i carpetes. També el disc dur de l‟ordinador. A

l‟habitació del costat i en part destroçat, instrumentals diversos: per

falsificar tota mena de documents:passaports, targes de VISA, carnets

de conduir. Al costat havia un taller, on hi podien preparar enginys

elèctrics, i també varietat d‟artefactes. En l‟ultima habitació encara hi

havia les restes d‟un equip de radio.

Els intrusos s‟havien emportat, a més dels documents, materials

destinats a fabricar artefactes explosius. No devien poder carregar la

totalitat dels materials ja que encara n‟abandonaren: Detonadors,

cablejats, temporitzadors, i un recipient buit amb una etiqueta

d‟amonal. La resta havia quedat destrossat a base de trompades. Devien

manejar barres de ferro o pals de beisbol, ja que les destrosses eren

pràcticament totals.

Els papers que restaven pel terra eren amb anglès i algun que altre en

francès, res rellevant, en vaig recollir uns quans i me‟ls vaig guardar a

la butxaca.

L‟escola de vela era tan sols la tapadora d‟una cèl·lula. Amb molt poc

risc es podia procedir a l‟entrada i sortida de activistes de França, de

Itàlia o de la pròpia Espanya. El “Socunany” era el medi suposadament

innocent que permetia intercanviar persones que havien entrat

legalment al país i suplantar-les per altres que en sortien sense poder

ser identificades o anaven amb la documentació dels altres.

Vaig esgotar el carret fotogràfic de la màquina que encara penjava del

coll, captant les imatges més impactants.

Tenia que posar-me en contacte immediat amb don Alfonso,

necessitava un telèfon públic, els portàtils encara no ni havien. A la

urbanització propera sota una trista farola, n‟hi havia un. Sortosament

el telèfon de la cabina, en contra els meus temors funcionava i don

Alfonso estava al seu despatx. Estava de sort.

I aleshores em va caure a sobre la inesperada galleda d‟aigua freda.

Alguna cosa no anava.

La veu de don Alfonso contràriament al seu habitual to suau, va

resultar taxativa.

- Ferran, me urgia hablar con vd. Regrese de inmediato.

- Don Alfonso, tengo buenas notícias que darle, hemos hallado el

santuario de una célula posiblemente terrorista.

- Bien, bien Ferran. No haga absolutamente nada i regrese de

inmediato, i si ha dejado huellas déjelo bien limpio.

44

- Don Alfonso desea que me ponga en contacto con los

compañeros de Ibiza? Creo que deberiamos dar parte inmediata

para poner vigilància en un lugar al que puede acudir algún

sospechoso.

- Bien, no se preucupe, ya lo haremos desde aquí. Descanse i con

el primer avión, mañana lo espero en mi despacho-. I res més.

Vaig quedar desconcertat. Com era possible demostrar tan poc

interès? Després de tant treballar obtenim resultats i ...! desconcertat

vaig anar fins la capital i en Dalt Vila dins el Castell hi havia un

hotelet on vaig agafar habitació per passar-hi la nit. Volia relaxar-

me i va ser inútil. Vaig sortir al carrer on hi havia molt d‟ambient.

Però tampoc m‟hi trobava a gust. Definitivament, no estava en

forma.

A penes vaig dormir reflexionant sobre els últims successos. Tot

quedava més clar, però encara em quedaven interrogants. No tot

estava prou nítid. I per suposat la freda reacció de don Alfonso no

me l‟ha esperava.

Ja tenia nom. Loretta i era italiana. Ja no era la “noia de Sant Feliu”.

I una terrorista. Així ho donaven a entendre lamentablement els fets.

La noia de Sant Feliu ha resultat una terrorista, increïble. Em

costava acceptar-ho.

Per què mataren al Pelegrí, el jubilat de Tossa? Era necessària

aquesta mort o fou un error? Que va poder veure?

I el “Socunany” a on ha anat a parar? On podria estar ara.

Terroristes. Peró qui eren aquets terroristes? Eren de la ETA?

Radicals Islàmics? De la CIA?.O simples traficants de droga?..

I els assaltants? També terroristes d‟un altre bàndol? O d‟una altra

banda de traficants‟. Devia de tractar-se d‟un comando ben preparat,

GEOS espanyols, potser? Això explicaria la reserva de don Alfonso.

Els atacants, anaven ben orientats, sabien a on anaven i el que

pretenien. Era un lloc on habitualment hi podia haver hasta una

trentena de persones i ells s‟hi presenten quan només hi queden

quatre llits amb els llençols per terra-

I on són aquestes quatre persones que hi dormien? Pogueren fugir?

Se‟ls emportaren per obtenir més informació? O són morts però

s`han pres la molèstia de no deixar-los allà tirats com han fet amb el

gos? També van anar directament al soterrani, sabien que tenia una

45

entrada camuflada al fons del armari, no dubtaren i l‟esbotzaren per

tal de no perdre temps.

En Ferran, dormí poc i les cabóries no el varen abandonar encara

que anà al llit tard, perdut entre l‟ambient festiu del barri antic

d‟Eivissa. Peró no hi podia fer res, seguia confús.

Va repassar una i altre vegada els fets: el veler surt d‟Eivissa cap a

la costa francesa, amb dos terroristes i una missió secreta. El mal

temps els obliga a cercar refugi a la cala Bona. Fan un trajecte que

han fet altres cops i saben on poden fondejar segurs.

Sorgeix una disputa entre els dos tripulants, una dona i un home,

aquest apunyala greument a la seva companya, aquesta li dispara

amb una pistola ferint-lo també de gravetat i fuig cap la carretera on

demana ajuda. L‟Arcadi la recull i creu que es la pluja qui l‟ha

mullada ignorant que també el mar li ha impregnat els pantalons al

evadir-se del “Socunany”. Aquest detall que ens passà desapercebut

ens hauria ajudat a saber d‟on venia la noia.

L‟home resta incapaç de perseguir-la i mal ferit demana ajuda per la

radio del barco als seus companys d‟Eivissa. Mentre ell espera

l‟ajuda en l‟embarcació, nosaltres perdem el temps donant voltes

per l‟entorn de la cala Bona ignorant la presència del “Socunany”

Qui no ignora la presència del barco en la cala , es en Pelegrí –el

jubilat de Tossa- que es descobert mentres uns homes intenten

inútilment treure el ferit del “Suconany”, això li costa la vida.

Possiblement va veure més coses que van motivar el que tornessin

exclusivament per eliminar-lo. El veler forma part d‟una cél.lula

que cal mantenir secreta costi el que costi, cal evitar qualsevol risc

que pugui posar en perill l‟organització.

Però ignoren que un amic d‟en Pelegrí també havia vist i reconegut

el “Socunany”, la informació es tan precisa que ens porta fins

l‟escola nàutica d‟Eivissa. La base dormida de suport logístic que

possiblement no cometia atentats en el nostre país ja que per ells era

tan sols un bon refugi.

Insatisfet, em mantenia desvelat al llarg de la nit.

Vaig retornà la moto al mateix aeroport d‟Eivissa. I amb el primer

avió a les nou i mitja ja era a Barcelona.

46

CAPÍTOL XI – NOVAMENT A BARCELONA.-

Agafà la moto que tenia en el pàrquing del Prat i seguint un impuls

s‟anà directe al dipòsit del hospital Clínic. En aquell moment estava

desert. Es dirigí al lloc on reposava la noia morta. Obrí el calaix

refrigerat i quan aixecà el llençol que li cobria la cara es quedà en

suspens. La Loretta no hi era, en el seu lloc hi havia una altra

persona completament desconeguda. Que és el que està passant!

Al passadís, al costat de la màquina expenedora, l‟ajudant del

forense prenia un cafè tranquil·lament. En Ferran s‟hi adreça amb

contundència.

- Que ha passat amb la noia! On es ara!

- No sap que l‟han vingut a buscar? Calmis. No ho hauria de dir...

però se que vostè es un dels agents que porta el cas...

- Expliquis d‟una vegada! Acabo d‟arribar de fora i encara no he

passat per comissaria. Que ha passat aquí!

- Tranquil. Deixi‟m que l‟expliqui. Ahir van venir el director de

l`hospital, amb el doctor Schultz, i tres persones més, el director

demanà al doctor que ensenyéssim el cadàver de la noia a dos

dels visitants. I ell em manà que ho fes. No vaig entendre les

poques paraules que s‟intercanviaren però em quedà clar que la

noia era la que ells buscaven. El forense amb una discreta senyal

em suggerí que abandonés la sala mentre ells es quedaven

parlant. Els podia veure a través de la porta de vidre però no

podia sentir-los. Al cap d‟uns minuts, van anar-se‟n tots menys

el doctor que em demanà el llibre del Registre i afegí.

- Demà vindran a recollir-la. Ah, i aquesta noia no ha estat mai

aquí. Està clar?

- Avui quan he vingut, en el Registre, ja no hi figurava la noia.

- El doctor ja ha arribat? Preguntà el Ferran.

- No. No ha arribat encara.

47

En Ferran feu el gest d‟anar-se‟n, quan l‟auxiliar del dipòsit l‟aturà.

- Esperi! Oblidis de mi! Però se l‟han emportat al cementiri de

Montjuic per enterrar-la aquest mateix matí...I jo no he dit res!

- En Ferran li allargà la mà tot dient, -Gràcies, i anà buscar la

insubstituïble moto camí del cementiri, i amb ganes de ja ser-hi.

El cementiri de Montjuic estava tranquil. Donada la seva extensió el

Ferran no sabia a on anar. Es dirigí a les oficines i demanà informació.

Novament s‟acredità com agent de policia.

- Una tal Loretta Chiesa que l‟enterren aquest matí?

L‟empleat ni tan sols es molestà en mirar el llibre que tenia al seu

davant.

- Està mal informat. No hi ha cap persona d‟aquest nom.

En Ferran no dubtà en demanar.

- Tenen previst l‟enterrament d‟alguna jove d‟uns vint-i-tants

anys?

- Doncs sí, en aquest moment s‟està celebrant el sepeli de la

difunta...-, aquesta vegada consultà el llibre que tenia al davant-

Sí, es diu Marta Abià.

- Mi poden acompanyar? Me‟s urgent!

- Oi tant! Pere, porta amb la plataforma aquest senyor al sepeli de

la senyora Abià.

- Es al cementiri jueu, -digué l‟anomena‟t Pere.

No més, de sis persones hi eren presents. A un cantó la “Miogen

David” –l‟estrella de sis puntes-, un “menoraha” el canelobre de set

braços a l‟altra banda i al mig un taüt embolcallat amb la bandera

d‟Israel. El que possiblement era el rabí recitava un cant movent el cos,

endavant i enrere. Mentre, els poc assistents dipositaven unes petites

pedres sobre del taüt.

48

En Ferran notà una mà que es posava damunt de l‟espatlla. I es girà

sorprès. Don Alfonso se‟l mirava condescendent. I amb veu baixa li

digué-

- Intuí que acabaria viniendo hasta aquí. Efectivamente Ferràn, la

chica era una israelí del Mossad. Estava infiltrada en una célula

radical islamista. Lo pagó con la vida.

En Ferran es sentia com aliviat al pensar que la noia del retrat no era

una terrorista islamista,

- Me impresiona tanto valor, don Alfonso.

- Cuidado Ferran, no todo es lo que parece.

Ja acabada la cerimònia anaven baixant tranquil·lament fins a

l‟accés del cementiri on don Alfonso tenia el xofer esperant-lo

- En estos momentos està despegando del Prat un avión turco con

destino a Tel-Aviv llevando un difunto. Ésta el Mossad no deja a

sus muertos en tierra estranya.

No sabemos bien lo que es verdad o mentira. Quizás solo haya

arena en este ataud. Tras efectuar el raid contra la célula islamista,

su embajador se puso discretamente en contacto con el Gobierno

pidiéndo excusas por la incursión en tierra española i solicitando los

restos de la chica.

Esta gente del Mossad tienen uno de los mejores servicios secretos

del mundo i nos facilitan información sobre ETA. Nos han hecho un

favor limpiándonos de esta gentuza, aunque solo fuera una célula

dormida. Actuaban fuera, no actuaban aquí.

Tampoco queremos problemas con los islamistas. De ahí este

secretismo de no saber nada. Se entierra el cadàver de una chica que

desapareció i que los familiares reclaman. No sabemos nada de

nada, i menos de espías o terroristas. Todo más pràctico y sencillo.

- Me admira su valor. ¡Tan joven! ¡Tenia tanta vida por delante!

- Ferràn, olvídese de ella. Tómese un par de dias de descanso. Se los

merece y además, su guapa rubia parece que le ha llamado varias

veces a Layetana. Dijeron que parecia preucupada, tan solo le

comunicaron que estaba de servicio. No se obsesione y dediquese a

cultivar el afecto de los vivos.

49

Adiós Ferran. cuando venga entrègueme toda la documentación de

este caso, sin dejar absolutamente nada. Adiós, i hágame caso,

diviértase.

A l‟avió l‟Arcadi es mirava al seu company de viatge. Esperava més

explicacions que no arribaven. En veure el seu sillenci decidí

preguntar-li directament.

- I els jueus com s‟enteren de la mort de la noia?

- Senzillament. Quan enviem la foto a la Interpol, el Mossad capta

d‟immediat la mala notícia. Han descobert i eliminat a la infiltrada.

- I com pogueren fer una incursió tan ben planificada?

- Graciés a la pròpia agent, tenen aquesta acció preparada de molt

abans. Ella havia anat facilitant la informació precisa per poder

portar-la a terme quan es cregués oportú. Quan saben que ha estat

descoberta i executada, actuen ràpidament, necessiten castigar-los,

venjar-la.

- I els homes que estaven tranquil·lament dormint en el moment de

l‟assalt, que passà amb ells?

- Realment ho ignorem. El més probable es que se‟ls emportessin

per obtenir més informació. Sempre es procura fer-ho d‟aquesta

manera.

- De Israel a aquí s‟ha d‟atravesar la Mediterrània. Com varen

portar el comando fins les Balears?

- El més probable es que els acostessin amb un pesquer, es més

discret. Del pesquer a la cala ho devien fer amb les llanxes

ràpides.

- I el “Socunany? On està?

- Es evident que durant l‟acció, el vaixell no hi era. Ara ja ha

perdut el seu camuflatge. El més probable es que el devien

destruir.

- Finalment. En algú moment, vaig córrer risc de que em passés

com al Pelegrí, el pescador de Tossa?

50

- No ho crec. No sabien res de vostè.

L‟Arcadi semblà convençut de que no hi havia res més per explicar.

I li sembla oportú comentar.

- Ha estat un llarg relat que ha donat peu a una excel-lent

comunicació entre nosaltres dos Ha estat un plaer inesperat

aquest viatge. Permeti‟m que li digui que el considero un amic.

Podríem acabar tutejant-nos.

- Oh hi tant. Per cert, en un futur no deixis d‟aclarir-me com ha

acabat el retrobament amb la teva amiga de Xile, la pintora.

- No crec que passi res de nou. No ho sé pas! Però sí, a la tornada

de Santiago ens hem de veure i fer una bona xerrada. M‟agradrà

conèixer com han anat les teves ponències a Buenos Aires.

Al llarg del viatge sempre has parlat com un home sense lligams.

No has citat mai una esposa ni parlat de fills. Que va passar amb

la motorista, la noia guapa que et portava a Laietana?

- Vaja! Senzillament, va decidir ser feliç amb un altre. Va fer bé.

els policies com jo, no som els més adients per fer feliç a una

dona.

Sembla que tenim una bona estona abans d‟aterrar a Buenos

Aires. Arcadi, segueixes fins a Santiago amb el mateix avió?

- Doncs, no. He de fer una correspondència. Contestà l‟Arcadi.

Deixem que et digui una bajanada o rebento.

- ?

- M‟ha passat el temps volant!

- Ostres! Que bo!...Digué en Ferran. I deixà anar una rialla.

Entre la pluja

Documents

Transcript of Entre la pluja