Entrevista a la directora de cor Mireia Barrera
2
28 — NÚM. 8 — www.440classica.cat ENTREVISTA TEXT Pere Andreu Jariod FOTO Juan Miguel Morales Mireia Barrera (Terrassa, 1967) és directora del Cor Madrigal des de l’any 1993. Ha estat la titular del Cor Nacional d’Espanya durant cinc anys, i va ser fundadora i directora del Cor de l’Orquestra Ciutat de Granada. Hi quedem un dimecres al vespre abans d’un assaig amb el Madrigal a l’Institut Joan Llongueres del barri de Gràcia, seu del mateix cor. Ens explica les seves experiències en la direcció coral i es declara gran admiradora de l’obra de Johann Sebastian Bach. Mireia Barrera “El Cor Madrigal és la meva vida” Bach té una dimensió espiritual que no tenen els altres compositors Què ha suposat treballar amb una formació professional com el Cor Nacional d’Espanya? Primer, conèixer un tipus d’estructura que no havia vist mai. Tot i que havia treballat alguna vegada amb el Liceu, no es pot comparar. N’era la titular, tenia un assaig diari, unes responsabilitats i unes obliga- cions. Està vinculat al Ministeri de Cultura, cosa que té unes peculiaritats específiques i complexes. També va ser un repte gestionar un grup de cent professionals, que tenen una carrera, unes exigències. I en l’aspecte musical? El 98% de les obres que havia de fer no les havia treballat mai. M’estava hores i hores estudiant. Era meravellós. Ho havia de fer perquè no coneixia el repertori i perquè la gent que tenia al davant potser havia cantat aquella obra trenta vegades. D’aquest munt d’obres que vas preparar, amb quines et quedes? Amb la primera, el War Requiem de Britten, perquè va ser la meva presentació. Vam estar un mes i mig treballant-lo cada dia. Després em quedo amb les Escenes de Faust, de Schumann. No les havia fet mai, i tampoc les coneixia. Me’n vaig empapar. Va ser un treball conjunt amb Josep Pons molt bonic. També et diria la Vuitena de Mahler, és enorme i la vam fer diverses vegades. I el Rèquiem de Ligeti. Va ser el descobriment d’una música desconeguda i en la qual em va costar molt d’entrar. El teu paper és gairebé sempre de preparació del cor per a un concert que finalment dirigirà un altre director. Com ho vius? Amb Josep Pons, que era el director que tenia més a prop, sempre mirava de preparar les obres exactament tal com em demanava, però alhora ell també acceptava les meves idees. Hi havia molta complicitat. Però he après que el director de cor deixa molta més empremta en l’obra que la que em pensava. El director d’orquestra hi farà l’última gran pinzellada però no té temps de treballar tots els aspectes específicament corals. Jo proposava una idea musical, que intentava que fos el més acabada possible. Aquella idea era la que rebia el director, que podia acceptar-la o canviar-la. D’aquesta etapa hi ha algun director de qui guardis un bon record? Em va agradar molt el treball amb Frans Brüggen i Ton Koopman. Són personatges molt diferents. Brüggen té una força interior increïble que gairebé sense dir res, crea. I Koopman, que és més terrenal perquè apunta més coses concretes, desprèn una altra energia molt diferent, però és un gran coneixedor, un savi. Potser no són grans directors però sí grans músics i grans intèrprets. Tot i els cinc anys a Madrid, en cap moment has volgut trencar amb el Cor Madrigal. Per què? És que el Madrigal és la meva vida. També hi ha un abans i un després de Madrid per al Cor Madrigal. Abans assajàvem cada setmana. De vegades fèiem assajos extres. El fet d’anar a Madrid ha canviat tot això. Venia, però no cada setmana. Teníem un calendari fixat, en funció de les meves obligacions. Després va sorgir una figura de subdirector i la meva presència al Madrigal va ser menor, però hi era, sempre hi era. Has canviat molt a l’hora de dirigir, des que vas començar? Sí, molt. Ara quan diri- geixo no penso en què fan les meves mans. És un procés de molts anys, que et permet que la teva idea artística i el teu pensament mu- sical estiguin integrats amb el teu cos i el teu gest. Ho porta l’experiència. Encara escoltes les Variacions Goldberg de Bach? Cada dia, pràcticament. Potser algun dia ho deixaré de fer… Què té Bach que no tinguin altres com- positors? Ho engloba tot: l’abstracció amb l’infinit. Mai no cansa. És intemporal. I té una dimensió espiritual que no trobo en altres.
-
Upload
pere-andreu-jariod -
Category
Documents
-
view
176 -
download
2
description
Publicada a la revista musical 440 Clàssica núm. 8
Transcript of Entrevista a la directora de cor Mireia Barrera
28 — NÚM. 8 — www.440classica.cat
ENTREVISTA
TEXT Pere Andreu Jariod
FOTO Juan Miguel Morales
Mireia Barrera (Terrassa, 1967)és directora del Cor Madrigaldes de l’any 1993. Ha estat la titular del Cor Nacionald’Espanya durant cinc anys, i va ser fundadora i directoradel Cor de l’Orquestra Ciutat de Granada. Hi quedem undimecres al vespre abansd’un assaig amb el Madrigala l’Institut Joan Llongueresdel barri de Gràcia, seu del mateix cor. Ens explica les seves experiències en la direcció coral i es declaragran admiradora de l’obra de Johann Sebastian Bach.
Mireia Barrera
“El Cor Madrigal és la meva vida”
Bach té unadimensió espiritualque no tenen elsaltres compositors
Què ha suposat treballar amb una formacióprofessional com el Cor Nacional d’Espanya?Primer, conèixer un tipus d’estructura queno havia vist mai. Tot i que havia treballatalguna vegada amb el Liceu, no es potcomparar. N’era la titular, tenia un assaigdiari, unes responsabilitats i unes obliga-cions. Està vinculat al Ministeri de Cultura,cosa que té unes peculiaritats específiques icomplexes. També va ser un repte gestionarun grup de cent professionals, que tenen unacarrera, unes exigències.
I en l’aspecte musical? El 98% de lesobres que havia de fer no les havia treballatmai. M’estava hores i hores estudiant. Erameravellós. Ho havia de fer perquè noconeixia el repertori i perquè la gent quetenia al davant potser havia cantat aquellaobra trenta vegades.
D’aquest munt d’obres que vas preparar,amb quines et quedes? Amb la primera, elWar Requiem de Britten, perquè va ser lameva presentació. Vam estar un mes i migtreballant-lo cada dia. Després em quedo ambles Escenes de Faust, de Schumann. No leshavia fet mai, i tampoc les coneixia. Me’nvaig empapar. Va ser un treball conjunt ambJosep Pons molt bonic. També et diria laVuitena de Mahler, és enorme i la vam ferdiverses vegades. I el Rèquiem de Ligeti. Va serel descobriment d’una música desconeguda ien la qual em va costar molt d’entrar.
El teu paper és gairebé sempre depreparació del cor per a un concert quefinalment dirigirà un altre director. Com hovius? Amb Josep Pons, que era el director quetenia més a prop, sempre mirava de prepararles obres exactament tal com em demanava,
però alhora ell també acceptava les mevesidees. Hi havia molta complicitat. Però heaprès que el director de cor deixa molta mésempremta en l’obra que la que em pensava.El director d’orquestra hi farà l’última granpinzellada però no té temps de treballar totsels aspectes específicament corals. Joproposava una idea musical, que intentavaque fos el més acabada possible. Aquellaidea era la que rebia el director, que podiaacceptar-la o canviar-la.
D’aquesta etapa hi ha algun director dequi guardis un bon record? Em va agradarmolt el treball amb Frans Brüggen i TonKoopman. Són personatges molt diferents.Brüggen té una força interior increïble quegairebé sense dir res, crea. I Koopman, queés més terrenal perquè apunta més cosesconcretes, desprèn una altra energia moltdiferent, però és un gran coneixedor, unsavi. Potser no són grans directors però sígrans músics i grans intèrprets.
Tot i els cinc anys a Madrid, en capmoment has volgut trencar amb el CorMadrigal. Per què? És que el Madrigal és lameva vida. També hi ha un abans i undesprés de Madrid per al Cor Madrigal.Abans assajàvem cada setmana. De vegadesfèiem assajos extres. El fet d’anar a Madridha canviat tot això. Venia, però no cadasetmana. Teníem un calendari fixat, enfunció de les meves obligacions. Després vasorgir una figura de subdirector i la mevapresència al Madrigal va ser menor, però hiera, sempre hi era.
Has canviat molt a l’hora de dirigir, desque vas començar? Sí, molt. Ara quan diri-geixo no penso en què fan les meves mans.És un procés de molts anys, que et permet quela teva idea artística i el teu pensament mu-sical estiguin integrats amb el teu cos i elteu gest. Ho porta l’experiència.
Encara escoltes les Variacions Goldberg
de Bach? Cada dia, pràcticament. Potser algundia ho deixaré de fer…
Què té Bach que no tinguin altres com-positors? Ho engloba tot: l’abstracció ambl’infinit. Mai no cansa. És intemporal. I té unadimensió espiritual que no trobo en altres.
Projectes de futur
La carrera de Mireia Barrera aniràsempre lligada al Cor Madrigal. “En cap altre grup hi he passat vint-i-dos anys de la meva vida i sempreamb la llibertat de fer tot el que hevolgut.” Aquesta temporada, el corfundat per Manuel Cabero l’any1951 manté la residència a l’Audi-tori de Vilafranca del Penedès, unavinculació que va començar fa unsmesos i que, a més de concerts,els permetrà engegar projectes decol·laboració amb altres grups icrear espectacles. També actuarana la temporada de l’OBC, la Simfò-nica de Barcelona i Nacional deCatalunya, al costat del cor LiederCàmera, per interpretar Joana d’Arca la foguera d’Arthur Honegger.
www.440classica.cat — NÚM. 8 — 29
