Josep Maria Espinàs va entrevistar

Salvador Espriu en el programa

“Identitats” el 2 de gener de 1985,

menys de dos mesos abans de la

seva mort. A continuació us transcrivim

una part d’aquesta entrevista, que hem

extret del llibre que Josep Maria

Espinàs va escriure sobre el programa.

- Bona nit. He de confessar que em sento responsable d’haver convidat avui aquí, a “Identitats”, una persona que no hauria de ser molestada en la seva soledat creadora, però a la meva tossuderia el poeta ha volgut correspondre amb la seva resignació més cordial. Salvador Espriu, li quedo profundament reconegut per l’amabilitat d’haver volgut venir, d’haver abandonat la seva intimitat, que tant estima, per tenir aquesta conversa.

- Per mi és molt grat de parlar amb vostè i d’estar aquí en aquests moments reunits tots dos.

- Començarem evocant alguns fets primers, dient que vostè va néixer a Santa Coloma de Farners.

- Sí, és indispensable (somriu), penso que no hi ha manera d’evitar-ho. Sí, sí vaig néixer a Santa Coloma de Farners, que és ciutat, des de començament de segle, amb tots els privilegis corresponents a la categoria de ciutat, i és la capital de la comarca de la Selva. Hi vaig néixer perquè el meu pare n’era notari, però no tinc absolutament cap vinculació ni cap parentiu amb Santa Coloma.

- Aquesta vinculació més aviat venia d’Arenys

- Sí, els meus pares, tots dos, tant el meu pare com la meva mare, eren d’Arenys de Mar i tota la meva família, totes les branques que jo sé de la meva família, que en sé algunes, totes són d’Arenys de Mar.

- D’aquell Arenys que ha esdevingut Sinera

- Bé, amb un truc molt senzill. Llegint-lo a l’inrevés i canviant la i grega amb i llatina, perquè trobava que aleshores amb i grega quedava molt pedant.

- Potser el fet de buscar les arrels a Arenys convertides en Sinera i no en l’estricta anècdota familiar d’haver nascut a Santa Coloma, d’alguna manera indica que li interessa més el passat, la família, que no l’aventura personal.

- Oh! Incomparablement més; a més, d’aventura personal, no en tinc, sóc un home sense biografia, sóc l’home més avorrit i ensopit d’aquest món, per tant, poc puc parlar de mi.

- (…)D’aquí a uns quants minuts els nostres espectadors ho desmentiran, n’estic segur. Vostè als dos anys va venir a Barcelona perquè el seu pare devia traslladar-se també aquí.

- El meu pare va fer una cosa molt notable. A trenta-set anys, i tenint una malaltia molt greu a la vista, va fer un gran esforç i va fer unes oposicions a una única plaça que hi havia a Barcelona i va guanyar. De manera que va venir per oposició i oposició directa, no oposició de notaris, sinó oposició directa, només calia ser advocat. Aleshores jo

tenia dos anys i pràcticament no m’he mogut mai de Barcelona, de manera que sóc un barceloní, més que una altra cosa, perquè hi ha la gairebé llegenda que jo he viscut temporades a Arenys, que m’he passat trossos d’any i, fins i tot, anys a Aranyes, i això no és veritat. Així...

- Potser no té biografia, però de llegenda sí que en té, vostè

- (somriu) Bé, han fet aquest mite, aquest petit mite que resulta escandalós ja una mica dintre de la meva petitesa, perquè ho he dit molts i moltes vegades, però sempre ho he de reiterar.

- La gent vol que vostè hagi viscut a Arenys.

- Sí, que jo hagi viscut a Arenys, i jo només he passat estius a Arenys, perquè la nostra casa pairal és a Arenys i anàvem a estiuejar a Arenys.

(...)

- Vostè se sent influït pels seus pares.

- Pel meu pare, molt en aquest sentit. Quan parlen de si jo tinc influències de Ruyra i de Valle-Inclán i de Miró, és possible que en tingui, no diré pas que no, perquè els he llegit, però la base del meu món més o menys titellaire, també aninotat, són els ninots del meu pare, que m’agradaria algun dia poder publicar, però és molt car, això, i potser glossar-los una mica, això em faria una certa il·lusió. Perquè crec que alguns d’ells valen la pena, s’ho mereixen si més no com a documentació psicològica i d’època.

(…)

- Vostè va estar molt de temps malalt...

- Pràcticament tres anys al llit. Sí, a conseqüència d’un xarampió vaig tenir una complicació pleurítica i tuberculosa.

- Tres anys al llit, a nou, són molts.

- Al llit de nou a onze anys; a més, em varen fer una operació que jo no sé com no m’hi vaig quedar, molt greu, molt greu, per treure’m una bossa de pus que tenia a la pleura, que varen dir que si allò es reavivava jo era mort. Van fer una operació, ara suposo que es fan, és a dir, no cal, perquè amb els antibiòtics tot això ja no cal fer-ho. Ho vaig passar molt malament.

- I aquells gairebé tres anys en aquella edat...

- Aleshores em varen fer canviar.

- Exacte.

- A la força, perquè a més, com que deien que estava tuberculós, calia que no parlés, jo era molt xerraire, però no em deixaven parlar. Aleshores, què havia de fer? Tenia una taula d’aquestes de llit, encara la conservo, que es pot adequar al llit, i aleshores en aquesta taula jugava amb soldats, amb el cèlebre teatre que feia Seix i Barral, que era una cosa...

- ¿Vostè sap, Espriu, la quantitat de persones, amb moltes de les quals he tingut l’honor de parlar aquí, que m’han evocat aquest teatre?

- ... És que estava molt ben fet, estava molt ben pensat.

- I vostè hi llegia també; en aquesta taula, hi va començar a llegir.

- Sí, aleshores hi llegia i vaig llegir molt, perquè, com que no podia parlar, bé havia de fer alguna cosa o una altra.

- Jo penso que no és cap secret que vostè va quedar afectat pel concepte de malaltia, per l’experiència malaltia, tan familiar com de vostè mateix.

- Sí, perquè vàrem tenir molta desgràcia. Nosaltres érem cinc i hem quedat tres, i el més gran no era jo, era un noi que es deia Francesc; ens portàvem un any i mig, i aquest noi va morir d’una cosa que ara no seria res, però va fer una septicèmia i va morir quan tenia gairebé quinze anys, i abans, tres anys abans, havia mort... Som tres nois i després venien dues noies; els tres nois vàrem néixer a Santa Coloma i les dues noies a Barcelona. La més gran de les dues nenes a set anys i mig, per la mateixa raó que jo vaig tenir una pleuresia purulenta i una tuberculosi, ella va fer una cosa de corea i a conseqüència de la corea va fer, no sé exactament com se n’ha de dir, una miocarditis, una endocarditis, i va morir lentament. Era una nena molt maca i va quedar desfigurada i va morir patint molt.

- Tinc la impressió que vostè n’ha parlat sovint de la seva salut, i jo penso...

- És que no he estat mai del tot bé a conseqüència d’això. Ara, la meva estimada amiga Núria Espert diu que tinc una mala salut de ferro i...

- Exacte.

- ...Em penso que és veritat.

- Jo penso que és la fórmula per anar sobrevivint.

- Sí, sí, també la tenia en Pi Sunyer, una mala salut de ferro, i arribà a noranta-cinc anys

(...)

- I per tancar aquells anys, em permet que recordi aquells versos de vostè que diuen:

“Ah! Joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra” Són aquells anys.

- Sí, efectivament, i tot això estava combinat amb la nostra situació política, a la qual jo estava molt sensibilitzat.

- Els espectadors saben que demano als convidats a “Identitats” quines imatges volen veure durant aquest programa, i solen dir un carrer o un paisatge que per a ells té una significació. Quan jo li vaig telefonar i li vaig preguntar: “Espriu, quines imatges voldria veure, vostè?”, em va dir amb una gran senzillesa: “Miri, Espinàs, vol que li sigui franc?, tant se me’n dóna”.

- Sí, efectivament (riu)

- I jo vaig pensar que això era una prova de la seva extraordinària cortesia, perquè, ja que vostè acceptava de venir, la meva obligació era molestar-lo al menys possible i no complicar-li la vida.

- No m’agradaria que digués la paraula molestar, vostè no em molesta.

- Però, ¿hi ha algun paisatge, algun carrer, de tota manera, que per vostè tingui aquest valor d’evocació, que vagi lligat directament a una experiència sentimental o familiar?

- Francament, el Passeig de Gràcia (somriu), perquè no me n’he mogut mai, pràcticament, del Passeig de Gràcia o dels seus voltants. Bé, he viscut al carrer de la Diputació, al carrer de Lauria o de Llúria, el que vulgui dir-ne, i després al Passeig de Gràcia. També al carrer de Claris,

també hi he viscut. Per tant, molt sempre molt a prop del Passeig de Gràcia, i al Passeig de Gràcia des de la mort del meu pare, i estem parlant de l’any 40 i estem al 84, per tant he estat quaranta-quatre anys al Passeig de Gràcia. Primer en el 132, la casa de Domènech i Muntaner de l’Enher, que tanca el Passeig de Gràcia.

- Allò que en diuen els Jardinets?

- Els Jardinets, sí. I ara hi visc, en els Jardinets, en el 118, com vostè sap molt bé perquè m’ha vingut a buscar. Ha tingut aquesta cortesia.

- (somriu) Molt bé. (…) Vostè va publicar els primers textos literaris del 1931 al 37 i eren narracions, bàsicament, eren proses. Narracions esplèndides, per cert, i que…

- Gràcies

- …van crear molta sorpresa, en el seu temps van ser molt ben rebudes i no eren poemes. Després s’ha parlat ja per definició del poeta Salvador Espriu

- Sí, això li vull… és una paraula que em desagrada molt, la paraula poeta. Perquè, miri, a mi m’agradaria que em diguessin escriptor, perquè és un ofici com un altre qualsevol, és igual que ser sabater, o ser arquitecte o, en fi, qualsevol altre professió, i a més perquè jo he tocat el que en podríem dir totes les tecles de la literatura; en canvi, això de poeta, tinc tanta, … un tan alt concepte del poeta i de la poesia, dels autèntics poetes, no dels versificadors, sinó dels poetes, i hi ha molt pocs arreu, arreu!, n’hi ha hagut molt pocs, que poeta em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc. Que he escrit ratlles curtes és evident; ara, que aquestes ratlles curtes portin un bri de poesia, això ho dirà el futur suposant que n’hi hagi, és una suposició.

- (…)També ho ha dit el Premi Montaigne, que per això el van atorgar a vostè.

- Em varen donar el Premi Montaigne amb bastanta sorpresa, perquè no sabia ni que existís.

- I sembla que, malgrat vostè mateix, el van donar a un poeta, també (somriu)

- Ho varen donar no sé ben bé en qualitat de què, si m’ho varen donar no sé si pel conjunt de la meva obra o potser per l’etiqueta.

- Hi ha un moment que, després d’aquelles narracions que dèiem d’abans de la guerra, vostè comença a publicar, després de la guerra, poemes.

- Sí, per una raó molt clara i una raó més aviat política. Perquè, els versos, la censura se’ls mirava molt poc, si és que se’ls mirava, i si se’ls mirava no els entenien i no els feien cap mena de por, perquè s’han fet sempre tiratges limitadíssims, i aleshores encara més. En canvi, el teatre era molt arriscat, no es podia fer teatre, i la novel·la tampoc, fins i tot la narrativa senzilla sense més complicacions, també era molt més mirada que no pas la poesia. Per això em va semblar que hi havia determinades coses que havia d’expressar, que no podia expressar en prosa, i per això em vaig dedicar a fer una pila de llibres de poesia durant uns quants anys. Ara les ganes meves són de retornar a la

prosa, sí, i fins i tot al teatre, si pogués fer alguna cosa més de les que he fet.

- (…)És molt bona notícia perquè això vol dir que vostè té aquesta empenta de voler recuperar la narrativa, que ens fa molta falta en aquest moment.

- Miri, jo l’últim llibre que he publicat és de prosa, això de Les roques i el mar, el blau. Després he anat fent contes sempre solts, però que vull aplegar en un volum que tinc estructurat, que tinc pensat, i es dirien “Les ombres” justament, si veiés una obra suficient de contes que ara encara no tinc per fer un volum.

- Vostè em dispensarà que jo ara no faci un elogi públic de la seva poesia ni reciti els títols de tots els seus llibres, perquè això no és una conferència, això no és més que una conversa a televisió.

- No solament el dispenso, sinó que l’hi agraeixo infinitament, perquè de debò em fa molt angúnia parlar d’aquestes coses...

- Fer una llarga fitxa em seria una mica incòmode. Jo només cito un llibre, són les Obres completes (somriu); que la gent les llegeixi totes i hi sortirà guanyant. Hi ha un moment, de tota manera, com vostè ha insinuat, que toca totes les tecles, traspassa aquestes barreres de la prosa, de la poesia i fa teatre i el seu nom i la seva obra s’incorpora al teatre a través de Primera història d’Esther, a través de Antígona abans ja, a través de totes les obres que ha fet vostè i algunes de les quals han tingut una acceptació realment fora de sèrie.

- Sembla que no m’he equivocat del tot, almenys. L’última que vaig fer va ser “Una altra Fedra si us plau”, perquè m’ho va demanar la Núria Espert, i aquesta obra ha estat criticada per curta, i jo no en tinc la culpa, perquè la Núria Espert es va equivocar. Jo vaig dir, bé, hi ha una cosa essencial al a literatura, en els llibres, que és el ritme, i el ritme depèn també de la duració. “Què necessita vostè que jo li faci?”, i em va dir tres quarts d’hora, i rellotge en ma dura tres quarts d’hora llegit, representat pot representar una hora, però, és clar, es va equivocar. Jo vagi trobar que realment era poc, a mi em va anar molt bé que només fes tres quarts d’hora, però el natural és que una obra de teatre duri una hora i mitja. Però em vaig pensar que la Núria Espert faria dues parts, una part aquesta teatral i una altra part potser de recitació o de poemes meus o de qualsevol altres autor, i no li vaig fer cap indicació i després va resultar que això va ser criticat perquè durava poc i ho allargassaven i en fi...

- (…) No va deixar tan indiferent el poble en general, no ja només els autors de poesia, que vostè passés una barrera de difusió quan va publicar La pell de brau. L’expectació que va produir aquest llibre va ser un fet nou. Amb una certa perspectiva, vostè com la valora, aquesta expectació? Es parlava naturalment de Catalunya, d’Espanya, d’Ibèria, a La pell de brau en aquells moments… i ara mirat a distància?

- Miri, jo no penso mai gaire en la meva obra feta; si la recordo és perquè ha esdevingut cíclica, està relacionada una obra amb l’altra, de vegades per agafar el fil de continuació d’aquesta obra, perquè esdevingui tancada, ja que ho ha esdevingut sense proposar-m’ho mai i amb una forma en espiral, sembla, pel que diuen alguns comentaristes. Aleshores torno a agafar i llegir textos meus, però normalment jo no sóc un home que es miri el seu melic (riu).

- Hi ha una preocupació, en gran part de la seva obra, pel destí de l’home de l’individu humà i també pel destí de la societat en la qual aquest home viu; és així, em sembla.

- Sí, naturalment, em preocupa molt, tots ens hem de morir i això és una cosa que és evident, però no és pas aquesta mort inevitable individual i col·lectiva en general a què tots estem sotmesos el que em preocupa, perquè el que cal és pensar en la vida i no en la mort, però si penso en aquest destí és perquè estem en uns temps desgraciadament apocalíptics. Jo sóc un lector de la Bíblia, però un dels llibres que em desagrada més de tota la Bíblia és l’Apocalipsi, però evidentment vivim temps apocalíptics i en un moment determinat podem perfectament desaparèixer perquè amb aquest domini de l’àtom i de la desintegració atòmica, si aquests dos grans blocs no es posen d’acord, no sé el que pot passar en qualsevol moment, i, és clar, això m’ha fet pensar molt i m’hi fa pensar, perquè jo no ho voldria pas. L’home pot viure molts mil·lennis, no està gens amenaçat, està amenaçat per ell mateix i per la seva imbecil·litat. La imbecil·litat humana és infinita, però per altra banda també és infinita la seva bondat o la seva intel·ligència. Dic infinita en el sentit que no tenim altres patrons, ens hem de regir pels patrons humans; per tant, sí, infinita sempre d’una manera molt relativa, és clar, infinita per la condició finita de l’home.

- (…)La bondat?...

- I la bondat tampoc infinita excepte potser en la figura que ara es torna a debatre i discutir molt de Jesucrist. Però això potser serien coses massa enrevessades i que ens allunyarien del ritme normal de la conversa.

- I en una conversa que pretén ser civilitzada no acostuma a ser pertinent preguntar per les creences religioses...

- Sí.

- Però en canvi m’ha anat molt bé que vostè em parlés que llegeix textos cristians i la mitologia grega també. Li interessa, a vostè. N’és un gran coneixedor.

- No, un gran coneixedor, no ho sóc. Sóc un simple coneixedor petit.

(...)

- S’indigna sovint?

- Procuro no fer-ho (riu). La indignació no és bona per a la salut, i jo no en gasto gaire.

- I si s’indigna, què és el que l’indigna?

- Ai!, moltes coses em podrien indignar, però cal reprimir-se

- Vostè fa un esforç de contenció.

- Sí, perquè una de les coses que m’indignen més és l’estupidesa humana i la ignorància supina humana. Jo podria explicar coses veritablement increïbles, semblarien acudits, coses que passen cada dia. A vegades jo penso: però què és el que sap la gent?

(...)

- Vostè va ser un bon pacient per a l’escultor Cusachs?

- Em sembla que sí.

- Aquesta tensió interior va ser capaç de posar, que en diuen, amb calma i tranquil�litat; vostè és una persona disciplinada i resignada quan ha de fer una feina.

- Jo procuro dominar-me tot el que puc i no agitar-me, no bellugar-me, puc aguantar molt, sí.

- Jo l’he vist vestit sempre, o almenys de fa anys, més aviat de fosc.

- Sempre he anat fosc.

- Vostè és una persona austera, és la imatge que dóna, és veritat?

- Sí, sí,. Sóc un home auster.

- Els plaers sensibles, vull dir el menjar i això, què són per a vostè? Hi ha algun...

- No hi dono gaire importància, naturalment m’agrada menjar correctament, però no sóc un menjador o un... ni un fart ni un connaisseur no ho sóc. No, un gourmet, no ho sóc.

- Vostè és metòdic.

- Sí, molt, molt metòdic (somriu)

- Molt. Ho ha dit somrient, molt, molt, sí, però no acusant-se. Ho troba bé?

- Oh! És l’única manera de fer les coses, trobo jo, perquè si un és desordenat s’entrebanca molt; ara, potser això és temperamental i els desordenats no poden ser d’altra manera i fan coses desordenadament i potser fan més que els ordenats, no ho sé, això.

- El mètode, per a vostè, com es concreta? ¿S’aplica en els papers, en els elements que fa servir?

- Oh!, en tot, sí.

- En la roba? En tot?

- En tot, en tot, sí. I no puc perdre res. Sóc un home que es capfica per un llapis; si no troba el llapis en el lloc adequat, es capfica, i faig moltes bestieses en aquest sentit. Fins que no trobo el llapis no puc pensar en res més (riu).

- I com a escriptor és perfeccionista, vostè?

- Oh! Terriblement. En el pitjor sentit de la paraula. Escriure no m’ha donat mai cap plaer, hi he patit molt… i no per complaure’m, sinó tot a l’inrevés, sempre miro de veure si –i sempre es pot millorar les coses- es poden millorar.

- Tornar a reescriure…

- Reescriure, repensar, més que fer obra nova, deixar tan ben lligat com es pugui el que un ha fet. En aquest sentit sí que em rellegeixo o en aquest altre que li havia dit abans: per agafar el fil de la continuïtat de la meva obra, que és cíclica i que tota està relacionada i que es pot passar dels diversos gèneres, de l’un a l’altre, del poètic o amb ratlles curtes al narratiu i al mateix teatre, tot està relacionat.

(...)

- Em sembla que vostè és sensible, l’obra ho demostra, al patetisme d’una banda i a la ironia d’una altra, oi?

- Sí, procuro

- Vostè abans ha parlat de la ironia del seu pare. Ha parlat que el seu pare era…

- Sí, el que és que jo sóc menys bondadós que el meu pare. El meu pare era un irònic més bondadós, potser també era una cosa d’època. Jo sóc més mordaç, i em sap greu perquè voldria ser més bondadós (...)

- I el patetisme també. En el teatre jo em penso que vostè ha treballat situacions que barregen el grotesc i el patetisme potser?

- El grotesc, sí. És que el grotesc dóna una base per utilitzar les dues coses fent-les simultànies o barrejant-les, el patetisme i la ironia.

Esbòs escenogràfic de Fabià Puigserver per a "Primera història d'Esther" conservat al MAE

- I en el fons és l’anàlisi de la condició humana, oi?, i de la societat on ens movem.

- Sí, potser en el fons en el fons, sí.

(...)

- Jo li deia que vostè tenia aquesta visió de la condició humana una mica dura, oi? Vostè veu críticament l’actuació humana, vostè mira el que està passant al seu voltant en un sentit...

- És que no és gaire estimulant tot el que està passant al nostre voltant, i ara he fet una cacofonia terrible, però en fi, és igual, una frase molt cacofònica.

- (...) A més de la literatura, li interessen altres arts a vostè, segur.

- Sí, a mi m’interessa molt la pintura.

- La pintura.

- La pintura m’interessa molt, menys la música, totes les arts m’interessen, perquè també m’agrada molt l’escultura. Jo sóc un devot amic d’en Cusachs i d’en Subirachs. Admiro molt en Subirachs i tota la seva obra i nosaltres tenim una tradició d’escultors esplèndida. Imagini’s Pere-Joan, per exemple, i molt més cap ençà Enric Casanoves i el mateix Clarà dintre del seu academicisme, i en Llimona, té coses esplèndides en Llimona. Aquella plorosa de davant del llac del Parlament fa molt bonic.

- La música, deia, que potser no tant com les arts plàstiques.

- És que jo no tinc cap preparació musical, ni la més elemental, però hi ha coses que m’agraden molt. Les repetiria i les sentiria indefinidament. Per exemple Pretuixka m’agrada sense parar, posaria el disc o la cassette adequada indefinidament.

- És curiós, perquè en Stravinsky hi ha també aquest element una mica grotesc, eh? Em sembla que li va, no és transcendental. A vostè li fa por el transcendentalisme, li fa por, oi? El to transcendental.

- Sí, és clar, cal defugir-lo tant com es pugui.

- En canvi, Stravinsky juga amb ironia sobre la pròpia música i el concepte, i potser per això deu lligar amb el seu temps.

- És clar que Stravinsky és com Picasso, hi ha molts Stravinsky, però jo recordo d’una manera més particular el de “Petruixka”.

- Després, quan acabarà aquesta conversa, mentre surtin els rètols finals, sentirem un fragment d’una cançó que està basada en un poema seu, “Inici de càntic en el temple”, que canta Raimon...

- En Raimon m’ha cantat esplèndidament. Sí.

- ...Servirà per tancar una mica aquesta conversa i lligarà amb un altre tipus de música que no és el que deia; vostè ha estat objecte d’atenció per part de molts compositors, de músics.

- Sí.

- I penso en una col�laboració antiga de fa molts anys, ara se m’acudeix, com un petit record sentimental, en memòria del nostre amic Manuel Calls.

- Tinc una gran pena de la seva mort, sí.

- I que tenia Veus al carrer amb textos que havia fet vostè. No ho havia pensat, però...

- I va ser ell qui m’ho va suggerir. Em va demanar lletra per a una música que ell havia pensat, a veure si podien lligar.

- Les seves lletres i els seus poemes han servit perquè molts músics i cantants els difonguessin una mica més. Vostè diu que la música li interessava no massa, no era sensible, però un poeta té un dring, el de les paraules, que potser...

- No estic preparat per a la música, no tinc cap

preparació musical, sí, però és clar, en últim terme, l’escriptura correctament formulada no deixa de ser també una música.

- Això és el que pensava, que el poeta sent ja com una música interior en el seu propi poema.

- Evidentment, evidentment, sí.

- A vostè, l’ha preocupat la mort, ja ens n’ha parlat abans, i en una gran part de la seva obra aquesta presència hi és, això és un fet. L’ha preocupat no sé si en part per aquella experiència que dèiem personal o familiar viscuda...

- Això hi ha influït molt.

- En part, per una reflexió després mental, intel�lectual de vostè mateix de més adult, no?

- Sí, és que hem de tenir en compte que jo sóc un home nascut el 13 i no he vist més que desgràcies. Un any abans de la primera guerra mundial.

- Però no és supersticiós, vostè?

- Gens!

- Ho dic perquè, en dir el 13, que no em digués ara, a més a més, dimarts.

- No, no!

- A vostè el preocupa la mort, hi té alguna mena de por?

- No, absolutament, si la tenia, l’he superada, almenys la mort des d’un punt de vista intel·lectual. Ara, la mort física, naturalment, és una experiència que mai no he passat, la qual no es repeteix i no es conta, ningú no en torna, de l’altre món, en principi almenys, i si en tornen no és per parlar d’això, sinó per parlar d’altres coses, i la mort intel·lectualment, ja dic, em penso que he vençut tota la por a la mort. Ara, hi ha moltes maneres de morir físicament, suposo que una mort sobtada amb un infart... jo he tingut un petit infart i vaig ser ingressat a Sant Jordi, i aleshores notes que sí, que t’esveres. Això potser és inevitable, potser és la part animal tan predominant en nosaltres (somriu), aquesta potser no es pot superar.

- Potser té més por al ridícul, vostè.

- El ridícul em fa una por espantosa. Ara mateix estic patint (riu).

- No té motiu. És clar que la por no depèn dels motius en cap camp o matèria, però la por al ridícul... vostè és sensible al ridícul que fan els altres, li fa por també de poder caure en algun moment...

- Sí, sí, evidentment, en això crec que sóc molt català i potser ibèric, la por al ridícul la tinc molt accentuada.

- En el fons vostè no és gaire optimista.

- No, no, sóc més aviat d’un temperament pessimista, però m’he fet uns grans tips de riure en la meva vida.

- És que jo sé que en els seus cercles de coneguts vostè és una persona molt divertida, capaç de portar la ironia i el sarcasme fins i tot a uns punts francament sorprenents per a la gent que té de vostè una imatge més seriosa, més entonada, oi?

- Es pensen que jo sóc molt tètric, i jo no crec ser-ho, de tètric, i sobretot procuro que la gent no digui: “Quin home més pesat, quin home més enllaunidor o enlatidor” (somriu) tant com puc, tant com puc.

- I té alguns cops amagats en determinats moments... Sí, a més, vostè ha fet una gran esforç personal en el camp de la literatura al servei d’aquest país i de la poesia, en el fons...

- Això, ho diu vostè.

- Ho dic jo. Sí, sí, ho dic jo, ha quedat claríssim. En el fons tampoc no pot ser tan pessimista en el pràctica encara que ho sigui en un altre terreny, oi? Perquè ha fet un treball.

- Jo procuro passar inadvertit

- Bé, no ho aconseguirà.

- (riu)

- En relació amb la humanitat m’ha dit abans que sí, que ho era una mica, de pessimista. Vostè es lleva d’hora o es lleva tard?

- M’he llevat molt d’hora. Ara, últimament no, però vaig al llit molt tard. Ahir, per exemple, vaig anar al llit a les tres llegint, i ara, com que estic jubilat, puc llevar-me quan me sembli. Jo he estat un home molt disciplinat en aquest sentit, i de llevar-me a dos quarts de sis i a les sis per ser a les vuit a la feina, perquè necessito molt de temps per arreglar-me. Sóc un home molt minuciós. Sí, sí. (somriu)

- Minuciós o presumit?

- No, no. Presumit no, minuciós.

- Aquell perfeccionisme que vostè aplica al treball.

- El perfeccionisme, també l’aplico, sí. He de fer les coses per un determinat ordre, sí, una mica ritualista. No deixa de fer riure, però és així. A més, afaitar-me, per exemple... jo no em puc afaitar amb màquina elèctrica, m’és absolutament impossible donada la qualitat del meu cutis, que diuen que és prim, i en canvi la meva barba és això que els castellans en diuen “aborrascada”, i aleshores ho he de fer, m’he d’afaitar amb gillette i em costa molt. Ara que puc dedicar-hi més temps, i ja veu que se’m deu notar la cara ja tirant a negra, doncs em costa una hora d’afaitar-me.

- Una hora...

- Una hora. Afaitar-me em costa una hora.

- I escriure un vers, què li pot haver costat, no un poema, un vers?

- De vegades dies sencers.

- Bé, ja és proporcional, doncs.

- Sí (riu). Sí.

- Salvador Espriu, una vegada vostè va dir, em sembla haver-ho llegit, que cada dia en llevar-se es fa aquesta pregunta: “Quants em faran la llesca, avui?”

- Sí, això sí.

- Aquest matí vostè ja tenia una resposta: avui me la farà l’Espinàs. Li’n demano perdó.

- (riu) No, perquè com que ja era anunciada...

- Era una llesca prevista.

- ...No podia ser una sorpresa. A més, no m’està fent la llesca des de cap punt de vista. Ho estic passant molt bé, de debò...

- Li agraeixo molt que...

- ...No sé si es nota que parlo amb tota naturalitat.

- Sí, però el que no sé si sap vostè és que ha parlat ja, o hem parlat, cinquanta-cinc minuts.

- I, per tant, que hem acabat.

- Sí, i jo li agraeixo molt la seva extraordinària amabilitat i que ens hagi volgut dedicar pràcticament aquesta hora, que si per a vostè serà una hora perduda

per a la creació literària, per a nosaltres és un guany en coneixements i en admiració

- (riu) Moltes gràcies, però li asseguro que no escric sempre ni molt menys. Per tant, no he perdut res; al contrari, he tingut el plaer d’estar amb vostè i de poder saludar els qui ens miren i ens escolten.

- Moltes gràcies. I, amics espectadors, jo penso que els he de deixar avui amb un consell: llegir i rellegir l’obra d’Espriu i fer-nos nostres aquells versos que diuen, aquells versos d’Espriu:

“Ara digueu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”