Entrevista - Inici | Metges de Catalunya · 06 4t Congrés de Metges de Catalunya Decidim els...

Núm. 4 Març 2016SEGONA ÈPOCA

EntrevistaDelegats MIR MC

AnàlisiAntoni Comín: Inflexió o continuïtat?

4t Congrés MC14 de juny, Barcelona

L a r e v i s t a d e l s i n d i c a t

Sumari10

Metges de Catalunya

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

08013 Barcelona

Tel. 93 265 11 77

[email protected]

wwww.metgesdecataluya.cat

Equip de redacció i imatges:Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez

Coordinació: Lurdes Alonso

D.L.: B 11121-2015

Producció Editorial:

05 Editorial Replantejar-se qüestions polítiques

06 4t Congrés de Metges de Catalunya Decidim els canvis, recuperem la professió

08 Anàlisi Antoni Comín, conseller de Salut

10 Metges sense Fronteres Posa una vacuna

12 Entrevista MIRades

16 Article La DPO a examen 18 Reportatge Servimetge: un plus a l’afiliació

22 Espai jurídic El règim d’incompatibilitats

23 Medicina i Catalunya, una mica d’història Pioneres de la medicina catalana (I)

24 Hem dit MC a la premsa

26 Humor gràfic per Napi

27 MC Magazine Els inicis del futbol a Catalunya

Metges sense FronteresPosa una vacuna

ReportatgeServimetge: un plus a l’afiliació

Medicina i Catalunya, una mica d’històriaPioneres de la medicina catalana (I)

18

23

Editorial

El conseller de Salut, Antoni Comín, trenca amb la secular tradició catalana, segons la qual el màxim responsable de la sanitat de la Generalitat sempre ha estat un metge. Ara, per primera vegada, s’ha preferit un perfil polític més que tècnic i

això pot reportar pros i contres, ja que des de que existeix la Generalitat s’han adoptat mesures sense un fonament estrictament sanitari, merament per dogmatisme polític, i se n’han deixat d’adoptar d’altres també sense sustentar-se en evidències o necessitats sanitàries, i sí basant-se només en tabús ideològics.

Infradotar la sanitat catalana per sota dels requeriments pressupostaris necessaris és una iniciativa essencialment política, que s’ha pres any rere any d’ençà de les primeres transferències sanitàries l’any 1981. No prioritzar en sanitat ha conduït al tancament deficitari de tots els exercicis i aquesta és una decisió de caire polític.

Com ho és també fonamentar la sostenibilitat del sistema sanitari català en els salaris mèdics més baixos d’Europa o continuar apostant per la gratuïtat universal de l’assistèn-cia i restringir el copagament a la prestació farmacèutica. Totes són opcions polítiques que s’han perpetuat, fins i tot amb governs ben diferents, sense una base sanitària que les justifiqui.

Que la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) va separar la provisió dels serveis de la seva contractació és un dogma polític que no s’aguanta per enlloc i que obvia el fet que més del 80% del pressupost sanitari se l’autoassigna la mateixa Generalitat. Des del Servei Català de la Salut (CatSalut), l’ens creat per assignar els recursos econòmics a la sanitat catalana, es gestionen 10 empreses públiques, entre elles l’ICS, l’empresa més gran del país, i 12 consorcis de participació majoritària de la Generalitat. Perpetuar aquesta paradoxa o fer els canvis que l’evitin són decisions igualment polítiques.

Mantenir el sofisma de la falsa diversificació de proveïdors de serveis, eternitzar la mul-tiplicitat d’empreses públiques susceptibles de fusions lògiques i senzilles, i sostenir, en temps d’austeritat com l’actual, un model hipertrofiat de comandaments i d’estructura gerencial que consumeix recursos necessaris per a l’assistència, és també una decisió bàsicament política.

De la mateixa manera que ho és nodrir la falsedat que l’Institut Català de la Salut (ICS) és ineficient per poder així justificar la seva fragmentació, quan ha estat l’única empresa sanitària capaç de tancar varis exercicis amb benefici durant aquests anys de crisi, o que els metges han de deixar de ser treballadors públics per millorar la seva eficàcia, quan no hi ha cap estudi que demostri que una altra forma de contractació comportaria més efectivitat laboral.

Que el metge català constitueixi una excepció al continent europeu i no pugui defensar les seves condicions laborals i professionals en un àmbit negociador propi dels faculta-tius, sense ingerències d’altres col·lectius, és fruit d’una determinació política adoptada pels efectes de la pressió dels sindicats no mèdics i pels prejudicis contra tot el que pugui semblar corporativisme.

Esperem que un conseller polític com Comín es replantegi totes aquestes qüestions polítiques, que els consellers mèdics anteriors no van gosar ni tan sols a abordar.

Replantejar-se qüestions polítiques

5 | Metges de Catalunya

4t Congrés de Metges de CatalunyaDecidim els canvis, recuperem la professió

El proper 14 de juny, Metges de Catalunya (MC) celebrarà el 4t Congrés de la seva història més recent, que tindrà lloc al Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), situat al bell mig del barri de Gràcia de Barcelona. El lema sota el qual s’emmarca la jornada és ‘Decidim els canvis, recupe-rem la professió’.

El Congrés és l’òrgan de disseny i decisió de l’estratègia política de MC, i les seves funcions són establir les directrius generals de la política sindical, analitzar la tasca que s’ha fet des del congrés anterior i fixar les línies mestres d’actua-ció fins al següent. Els acords que pren el Congrés vinculen tots els altres òrgans del sindicat.

El doctor Josep Lluís Pi ostenta la presi-dència del 4t Congrés de MC i s’encar-rega de coordinar dos comitès: el Comitè d’Organització, presidit per Xavier Lleonart, i el Comitè de Ponències, presi-dit per Lurdes Alonso. Les secretaries de Finances, Comunicació i Jurídica també col·laboren en les tasques de preparació del Congrés.

Al Congrés hi poden participar totes les persones afiliades que, prèvia inscripció, poden assistir a les diferents ponències que es portaran a terme al llarg del dia. Les línies temàtiques de les ponències del 4t Congrés giren entorn al futur de la professió i del sindicalisme mèdic, de la situació i les perspectives dels metges més joves i de la proposta del sindicat respecte al sistema sanitari i el conveni mèdic català en un escenari d’indepen-dència o de manteniment de l’estatus polític actual.

El Congrés es desenvolupa durant el matí i la tarda. Al migdia, i sempre que s’hagi confirmat en el procés d’inscripció, el sindicat oferirà un dinar als assistents en un espai habilitat al mateix COEC.

La inscripció estarà oberta del 15 de març a l’1 de juny i es podrà realitzar per mitjà d’un formulari en línia disponible tant al web de MC com a l’Infoafiliat, el butlletí electrònic del sindicat que s’envia cada setmana per correu electrònic a tots els afiliats.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el conseller de Salut, Antoni Comín, han

estat convidats a inaugurar i clausurar,

respectivament, l’acte.

Eleccions a la junta directiva i càr-recs de sectors de MC

En el marc del 4t Congrés, els afiliats i

les afiliades de MC estan cridats a les

urnes per escollir la junta directiva i els

càrrecs de president i secretari dels sis

sectors professionals en què s’estructura

el sindicat: Hospitals XHUP, Hospitals

ICS, Primària XHUP, Primària ICS,

Laboral amb conveni propi i Funcionaris-

Contingent i Zona.

Per garantir que es pugui votar sense

incidències, MC ha posat a disposició de

l’afiliació el cens electoral provisional que

es pot consultar a la seu de l’organització

fins al 5 de maig.

Pel que fa a les candidatures, el termini

per presentar-les s’inicia el 14 de maig

i finalitza el 26 del mateix mes. Per als

càrrecs de la junta directiva, cal presentar

una candidatura tancada amb les perso-

nes que es postulen per als sis càrrecs

unipersonals.

Metges de Catalunya | 6

ACTIVITAT DATA HORARI

Convocatòria d’eleccions i 4t Congrés 12/01/2016

Designació de la junta electoral i meses electorals 09/02/2016

Publicació del cens provisional i període de reclamacions al cens

09/02/2016 – 09/05/2016

Constitució de la junta electoral i meses electorals, i publicació definitiva del cens

11/05/2016

Inici del termini de presentació de candidatures 14/05/2016

Final del termini de presentació de candidatures 26/05/2016 Fins les 12.00 h seu MC

Proclamació provisional de candidatures 27/05/2016

Reclamacions a la proclamació provisional de candidatures

30/05/2016 Fins les 12.00 h seu MC

Proclamació definitiva de candidatures 31/05/2016

Inici de campanya electoral 01/06/2016 Des de 0 hores

Final de campanya electoral 12/06/2016 Fins les 24 hores

Jornada de reflexió 13/06/2016

Votacions 14/06/2016 10.00 h a 19.00 h seu congrés

Proclamació de resultats 14/06/2016 Seu congrés

Reclamacions als resultats 15/06/2016 Fins les 12.00 h seu MC

Resolució de les reclamacions i proclamació definitiva 16/06/2016 Fins a la 13.00 h seu MC

Proclamació definitiva i resultats 16/06/2016 Seu Metges de Catalunya

Calendari electoral

Eleccions territorials

Les eleccions als càrrecs de les assem-blees territorials (Barcelona Ciutat, Metropolitana Nord-Catalunya Central, Metropolitana Sud, Girona, Lleida i Tarragona) seran el 5 de juliol, ja que, segons fixen els estatuts dels sindicat, s’han de dur a terme en el mes natural següent a la data de celebració del Congrés.

Per a més informació sobre el 4t Congrés de MC i les eleccions, consulta el web de MC: www.metgesdecatalunya.cat.


Comín: Inflexió o continuïtat?La comunitat mèdica espera un canvi en la política sanitària que reverteixi les retallades

Antoni Comín aterra a la Conselleria de

Salut el 14 de gener passat, agraint la

feina feta pel seu antecessor en el càrrec,

Boi Ruiz, en un ràpid traspàs de cartera.

“Deixes una bona herència. Aguantar

el sistema sanitari públic en aquestes

circumstàncies no és fàcil”, li diu Comín

a Ruiz, qui respon amb un agraïment les

paraules del seu successor.

Amb això, la comunitat mèdica resta

expectant als primers moviments del

nou conseller de Salut, però no és fins

uns dies més tard que Comín esbossa els

dos objectius principals del seu mandat:

reduir les llistes d’espera de l’atenció

especialitzada i de les proves diagnòsti-

ques, i revertir les privatitzacions sanità-

ries –ja ha anunciat en seu parlamentària

que els centres de titularitat privada

Clínica del Vallès i Hospital General de

Catalunya, que estan a la xarxa pública

d’hospitals, deixaran de prestar assis-

tència dins del sistema públic de Salut

una vegada finalitzin els seus contractes

respectius. Per fer-ho, assegura que

Catalunya necessita aprovar uns nous

pressupostos, perquè sense aquests no

hi pot haver pla de xoc possible.

De manera paral·lela, el conseller accepta

públicament que els professionals de la

salut estiguin “farts” de la pressió que

han patit per la falta de recursos i d’estar, “molts d’ells”, mal pagats. Comín, que és el primer conseller de Salut des de la recu-peració democràtica que no és metge, sosté que “el Govern necessita polítics i el conseller de Salut necessita metges al costat”.

Ara bé, aquests metges, retallats per tot els costats, necessiten fets des de la conselleria per poder començar a perce-bre que deixaran de ser l’últim reducte de marginació salarial i de retallades de l’Administració catalana. I així li ho han fet saber el president i el secretari general de Metges de Catalunya (MC), Albert Tomàs i Francesc Duch, respectivament, durant la primera reunió que han mantin-gut amb el titular de Salut.

Els facultatius anhelen un punt d’inflexió en la política sanitària del Govern que enterri definitivament l’etapa de l’aus-teritat, per iniciar un procés de recupe-ració lent, però ferm. En aquest sentit, el sindicat reclama mesures per recobrar les condicions laborals i retributives dels professionals sanitaris, escapçades des de l’any 2010, i també per eradicar la precarietat del treball estesa per tota la xarxa sanitària.

Per això, els facultatius necessiten ges-tos. Necessiten que el conseller activi la

Filòsof i politòlegAntoni Comín i Oliveres (Barcelona

1971) és llicenciat en Filosofia i també

en Ciències Polítiques per la Universitat

Autònoma de Barcelona (UAB), postgra-

duat en Humanitats per la Universitat

Pompeu Fabra (UPF) i té estudis supe-

riors de Piano i Teoria Musical a l’Escola

de Música de Barcelona. És fill del

dirigent del Partit Socialista Unificat de

Catalunya (PSUC), Alfons Carles Comín,

traspassat l’any 1980.

Ha estat diputat del Partit Socialista

de Catalunya (PSC) i de Ciutadans

pel Canvi (CpC), plataforma civico-

política creada per donar suport a

Pasqual Maragall com a president de la

Generalitat. Ha publicat diversos assaigs

en l’àmbit de la filosofia política, la rela-

ció entre religió i política, la crítica social

i econòmica, i sobre actualitat política.

legislatura de la recuperació per esvair el fantasma de la legislatura en stand by. Són conscients que Comín no ho tindrà fàcil, atès que la legislatura està progra-mada només a 18 mesos i l’experiència sanitària del conseller és nul·la, però no hi ha altra sortida per treure el sistema sanitari del pou en què ha caigut o, millor dit, l’han fet caure.


10 manaments al consellerEl procés de rescat sanitari que pro-

posa Metges de Catalunya (MC) al nou

conseller de Salut, Antoni Comín, pivota

al voltant de 10 punts que són irrenuncia-

bles per a la professió mèdica:

1. Finançament necessari

El nou Govern s’ha de plantejar la neces-

sitat d’aconseguir el finançament que la

sanitat catalana mai no ha tingut, ja que el

sistema acumula dèficits des del primer

exercici, quan l’any 1981 la Generalitat

va acceptar les primeres transferències

de l’Estat. Segons dades del Ministeri de

Sanitat corresponents al 2013 –últim

any disponible–, Catalunya inverteix el

4,7% del seu PIB en sanitat, mentre que

Espanya en destina el 5,4%. Totes dues

xifres s’allunyen de la mitjana de l’Europa

dels Quinze (7,5%) i de la majoria de

països amb un nivell de renda similar al

català.

Actualment, la sanitat catalana disposa

d’uns pressupostos prorrogats de 8.467

milions d’euros (un 14,3% menys del

que destinava abans de les retallades,

l’any 2010), la qual cosa representa que

Catalunya inverteix en sanitat pública

1.120 euros per habitant, uns dels capi-

tatius més baixos de l’Estat –la mitjana

espanyola va ser de 1.205 euros per

habitant l’any 2015.

2. Aprofitament dels recursos

Cal establir pressupostos finalistes que

evitin el parasitisme de les partides més

difícilment controlables sobre les més

estables i reconduir algunes polítiques

implantades aquests darrers anys que

estan afavorint el transvasament de

recursos des de l’hospital petit a l’hospital

gran o des de l’atenció primària a l’atenció

hospitalària. Igualment, s’ha de simplificar

la hipertròfia estructural, gerencial i de

comandaments, i s’han de fusionar les

empreses públiques i consorcis (EPiC)

en una única empresa pública, reduint

d’aquesta manera complexitat i costos.

3. Restitució salarial

A Catalunya, el metge percep aproxima-

dament 4.500 euros anuals menys que la

mitjana espanyola i només té per darrera

seu el sou del metge andalús i balear.

Les promeses de restitució salarial han

estat reiterades, però, en canvi, la sanitat

catalana continua sent l’últim reducte

de retallades salarials del sector públic a Catalunya. Resulta imprescindible, doncs, que el nou Govern es fixi com a prioritat la recuperació salarial del metge, com a mínim als nivells de 2010, i, alhora, con-cebi el desacatament de les sentències judicials sobre el preu de l’hora de guàr-dia per part de les empreses de la sanitat concertada com una bretolada indigna de centres que depenen de la Generalitat.

4. Política d’incentius ètica

Cal reconduir l’actual règim d’incentius i reorientar-lo cap a la qualitat assis-tencial i la racionalització de la despesa, suprimint els incentius que fomenten merament l’estalvi sense tenir en compte les seves repercussions assistencials. També cal eliminar aquells incentius que impliquen plantejaments deontològi-cament reprovables. Els objectius han de ser assolibles, mesurables, vinculats a l’activitat professional pròpia (no de tercers) i negociats. Alhora, s’ha de des-lligar la retribució de l’incentiu vinculat a la situació econòmica de l’empresa, ja que es tracta d’un mèrit que assoleix el professional amb el seu treball clínic, independentment de l’equilibri pressu-postari del centre on treballa.

5. Eradicació de la precarietat

La concatenació indefinida de contractes eventuals de curta durada és una pràctica no només il·legal, sinó indecent per a una administració pública. Segons dades del Pla d’Ordenació de Recursos Humans (PORH) de l’ICS de 2014 –últim any del qual s’han publicat xifres–, dels 8.921 facultatius que treballen a l’empresa, 5.920 són fixos i 3.001 són interins o eventuals. Un 33,6% de la plantilla mèdica està, doncs, en precari. Per solucionar aquesta anomalia, el sistema necessita polítiques realistes orientades a eradicar la precarietat laboral i a bastir un entorn professional més favorable que reverteixi la migració professional a altres comunitats autònomes o a l’estranger.

6. Recuperació de les plantilles

Tot i no disposar de dades globals del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT), molt probablement la progressió (descen-dent) de les plantilles mèdiques a tota la xarxa segueix una evolució paral·lela a la de l’ICS, on en els darrers cinc anys han

desaparegut més d’un miler de places de metge, la immensa majoria de l’atenció primària. Aquest fet i la pràctica desapari-ció de substituts per absència del titular, comporta la saturació de les consultes, la disminució del temps assistencial i una sobrecàrrega laboral desmesurada. Per tant, cal aturar la davallada i invertir la tendència, recuperant les plantilles mèdiques de primària i d’hospitals, tant de l’ICS com de la xarxa sanitària concertada.

7. Paralització del transvasament de competències mèdiques

El Govern no pot solucionar la falta de metges transferint competències mèdiques a altres professionals. S’han de desactivar les fórmules assistencials low cost i els entorns públics de medicina sense metges que només persegueixen l’abaratiment de costos.

8. Participació

Les empreses sanitàries són organit-zacions molt tecnificades, en costant renovació, que no poden gestionar-se sense tenir en consideració l’opinió dels professionals, la participació dels quals és imprescindible en la presa de decisions. Per tant, cal incorporar el coneixement mèdic i els seus representants democrà-ticament escollits a tots els nivells de ges-tió i govern de les empreses i institucions sanitàries.

9. Conveni mèdic

Si el Govern realment considera positiu l’existència d’un marc regulador propi del metge, diferenciat de la resta de treballa-dors sanitaris, per a la negociació de les seves condicions de treball i per a l’orde-nació específica de les seves peculiaritats professionals, aquest ha de ser capaç d’instaurar reformes legislatives que el facin possible. Així mateix, ha de recupe-rar el Consell de la Professió Mèdica de Catalunya, definint les seves competèn-cies assessores i el caràcter vinculant de les seves decisions.

10. Evitar les privatitzacions i externalitzacions

El nou Govern ha de preservar el sistema sanitari públic i blindar-lo davant la vora-citat de l’ànim de lucre, així com aturar el desmantellament de l’ICS que havia endegat l’anterior executiu.


Posa una vacuna

“Nen de dos anys mor per no haver rebut la vacuna del pneumococ”. Tranquils, no s’espantin, aquest titular és fals, però si hagués passat hauria causat un enorme enrenou en la nostra societat. A occident estem acostumats des de fa dècades a vacunar als nostres fills. El Ministeri de Sanitat posa en marxa campanyes anuals en col·legis i instituts, sense que els pares ho hagin de gestionar, assegurant així la immunització dels més petits. No obstant això, desconeixem el que passa a l’Àfrica o Amèrica Llatina. La realitat és molt diferent de la nostra: 1,5 milions de nens moren a l’any per malalties que es tracten amb una simple vacuna. En llocs com República Democràtica del Congo, el Níger, el Txad o República Centreafricana aquest titular està a l’ordre del dia. Per què es produeixen tantes morts?

La resposta és més complexa del que sembla. En primer lloc, hi ha barreres econòmiques. Metges Sense Fronteres porta anys negociant amb les compa-nyies farmacèutiques GlaxoSmithKline (GSK) i Pfizer que rebaixin els preus de la vacuna contra el pneumococ a 4,5 euros per nen per les tres dosis necessàries per a la immunització en tots els països en desenvolupament i per a totes les orga-nitzacions humanitàries. Ara, el preu més baix disponible és de 9 euros per nen per les tres dosis necessàries i aquest és el preu subvencionat disponible només per a països pobres, a través dels mecanis-mes internacionals de finançament de l’Aliança per les Vacunes (GAVI).

Gràcies a aquesta vacuna, Pfizer i GSK han ingressat ja 26.000 milions d’euros. Pfizer i GSK posen un preu tan elevat a la vacuna contra la pneumònia que molts governs i organitzacions humanitàries no són capaços de vacunar els nens. Per aquest motiu, Metges Sense Fronteres ha llançat una campanya de recollida de signatures per instar les dues empreses a reduir el preu de la vacuna per al seu ús en campanyes de vacunació que realitzem en països de desenvolupament durant crisis humanità-ries. Demanem a la ciutadania que pressioni a Pfizer i GSK i poder augmentar el nombre de nens immunitzats davant aquest bacteri que acaba amb la vida d’aproximadament un milió de nens a l’any.

A més de les barreres econòmiques, també existeixen desafiaments logístics. En masses ocasions, les vacunes no arriben fins a les persones que més les necessiten en els països en desenvolu-pament. Alguns d’aquests problemes tenen a veure amb la cadena de fred, el número de dosis, la manera de subminis-trament de la vacuna o mecanismes com GAVI, que aconsegueixen preus reduïts, puguin emprar no només en campanyes d’immunització rutinàries sinó també en vacunacions en situacions de crisis humanitàries i emergències.

Toni Luna,

delegat de Catalunya de Metges Sense Fronteres

Per explicar aquests desafiaments i la seva influència en el difícil procés de fer arribar les vacunes fins a zones remotes, MSF ha creat ‘Posa una vacuna’. Al web s’expliquen les diferents baules d’una cadena de vacunació que va des del centre logístic fins al terreny mantenint en tot moment la cadena de fred tant en el transport com en l’emmagatzematge.

‘Posa Una Vacuna’ també és una invitació a totes aquelles persones que vulguin donar suport als programes de vacunació de MSF. Mitjançant aportacions a través del web i de l’enviament de SMS amb la paraula VACUNA al 28033 (amb un cost d’1,20 € que es destinarà íntegre a MSF), es podrà contribuir a finançar les campa-nyes de vacunació de l’Organització. Tota la informació sobre la campanya es troba a https://ponunavacuna.msf.es.


Entrevista

Pierluigi Bavestrello (Hospital de Bellvitge), Gina Procida (Atenció Primària-Terres de l’Ebre) i Guillem Picart (Hospital de Mataró) són joves, han estudiat Medicina, s’estan formant com a especialistes en oncologia radioteràpica, medicina familiar i cirurgia general, respectivament, i mantenen gairebé intacte aquell ideal que parla de la medicina com una professió vocacional de servei amb un alt compromís ètic i social. Però les turbulències viscudes aquests darrers anys amb les retallades en sanitat han sacsejat les seves creences d’iniciació.

MIRadesTres metges joves en formació analitzen l’estat de la sanitat pública i les perspectives de futur professional

Per què vau triar Medicina com a futur professional?

Pierluigi: Ho tenia clar des de petit,

perquè el meu pare és metge i la meva

mare farmacèutica, i em vaig criar en un

ambient de metges i hospitals. Sempre

em va agradar. Però també tenia molt

clar que no volia fer la mateixa especiali-tat que la del meu pare.

Guillem: Jo vaig estar treballant amb 16 anys a les ambulàncies del meu poble [Olot] en una feina d’estiu. Em va agradar i al final vaig optar per Medicina.

Gina: Crec que la decisió la vaig començar

a prendre després d’acompanyar un dia la

meva mare a la consulta del ginecòleg, que

era la persona que l’havia atès durant el

meu naixement. Em va semblar tan espec-

tacular aquell home que em va portar al

món que després he acabat fent Medicina.


Ara que ja heu vist i viscut per dins el sistema sanitari, tornaríeu a elegir Medicina?

Pierluigi: La meva realitat ara és una mica diferent. Jo sóc de Xile i allà el treball dels metges i la seva retribució és molt millor que aquí. Quan vaig arribar a Catalunya, em va cridar l’atenció la pèrdua de res-pecte que hi ha cap al facultatiu. En gene-ral, el nivell de responsabilitat i sacrifici del metge no es correspon amb el que percep. Es paga malament, els contractes són en precari. Si ara hagués de triar, tornaria a elegir Medicina però, professionalment, em quedaria a Xile. Les urgències, per exemple, són un camp de batalla al meu hospital i, realment, un arriba a perdre la utopia de veure el pacient, perquè és un servei molt massificat. Molts pacients vénen, obren la porta i t’exigeixen.

nosaltres no hem creat aquell problema!

Estem per ajudar-lo i intentes sortir-ne

com pots. Aguantes molt i saps que el

pacient té raó, però tu acabes cremant-te

i et deceps, perquè t’agradaria fer més,

però no pots.

Guillem: Quan feia batxillerat et deien

“si pots fes medicina o enginyeria que

tindràs feina tota la vida, seràs feliç i

menjaràs perdius”, però tot se n’ha anat

a la merda. Potser és pitjor el fet de no

saber què et passarà, que no pas saber

que tindràs un futur dolent. Ens ho pin-

taven molt bé, però ens hem trobat una

altra cosa.

Segons un estudi del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), l’ocupació immediata entre els joves especialistes que acaben la seva residència ha passat de ser del 88,8% l’any 2006, al 69% l’any 2013. D’altra banda, ara farà un any es va registrar el rècord històric de metges a l’atur, amb gairebé 3.000 facultatius. Us fa por el futur laboral?

Gina: En el meu cas, a Tortosa, sí que hi

haurà feina per als metges de família,

però el problema és en quines condicions

laborals.

Pierluigi: Des que estic a Catalunya, he

vist dos metges del meu servei que mar-

xaven a treballar a França. La resta dels

MIR que han acabat la seva residència

o no tenen feina o treballen en una altra

especialitat que no és la seva. La situació

és molt dolenta. Hi ha molta explotació i,

si no t’agraden les condicions laborals, en

ve un altre al darrere a ocupar el teu lloc.

Aquest és el problema.

Guillem: El futur són contractes precaris,

temporals, fraccionats i parcials. Res que

s’assembli a un contracte normal.

Si trobeu dificultats per accedir al mercat de treball, us plantegeu marxar a l’estranger?

Pierluigi: Sí, és clar que sí.

Guillem: Si no fos pels lligams familiars, sí.

Què està fallant en el sistema perquè el MIR hagi de triar entre precarietat laboral i emigració? Per què el futur del MIR sembla que passi per la pluriocu-pació, la temporalitat i el marxar a l’estranger?

Pierluigi: Hauria de conèixer quina era

la realitat anterior per poder dir què ha

fallat. Però crec que el problema no el

podem deslligar del que està passant a

Catalunya amb les retallades. Et fan tre-

ballar amb el mínim possible. S’aprofiten

d’això i entres en un cercle on, si no

t’agrada treballar en aquestes condici-

ons, en vindrà un altre. Si això no s’atura

ja, continuarà.

Gina: Jo crec que no es van utilitzar bé els

recursos quan es tenien i ara el més fàcil

“El futur són contractes precaris, temporals, fraccionats i parcials. Res que s’assembli a un contracte normal”

Gina: Jo sí que tornaria a fer Medicina, perquè vaig triar aquesta professió pel servei que fas als demés i no pas pel tema econòmic. Però és veritat que tens molta responsabilitat i no estàs ben remunerat.

Guillem: Jo també penso el mateix que la Gina, tot i que crec que s’ha de veure a llarg termini, perquè, més enllà de la qüestió econòmica, està el tema familiar. Quan arribes als 40 anys i has de fer sí o sí guàrdies, és quan moltes vegades la gent diu “prou”. N’hi ha per pensar-s’ho.

Hi ha un cert desengany o decepció en les vostres respostes. S’han frustrat part de les expectatives que teníeu?

Gina: Sí, perquè no m’esperava que arri-béssim a aquests nivells. Moltes vegades, els pacients no et veuen ni amb respecte ni com la persona que els ajudarà. Et trac-ten malament. Potser estàs a urgències i són les tres de la matinada. Vas sobre-carregada de feina perquè hi ha pocs metges per a tants pacients, el temps d’espera és alt i quan atens el teu malalt està enfadat i et comença a discutir. Però

“Comença la crisi, diuen que no hi ha diners, que ens hem d’adaptar a una situació provisional, però tot s’ha enquistat”


és retallar en sanitat. Aconseguir coses és molt dur, però que te les treguin es molt fàcil. Ara, recuperar-les no ho serà tant. En uns anys, potser millorarà l’economia, però els metges haurem de tornar a lluitar per recuperar els drets que ens van treure durant la crisi. Nosaltres, com a residents a l’Hospital de Tortosa, ens vam negar a entrar a treballar a les 15.00 hores i que ens comencessin a pagar la feina a partir de les 17.00 hores. Vam dir que “no” i ara entrem a les 17.00 h. A l’atenció primària, amb l’excusa que les guàrdies són més light, van intentar treure’ns la lliurança postguàrdia i vam dir també que “no”. Anys enrere, els MIR van lluitar per aquest dret i ara no podem donar el braç a tòrcer.

Pierluigi: Això ens passa a l’Hospital de Bellvitge! Entrem a treballar a les 15.00 hores i ens paguen des de les 17.00 hores.

de professionals. Possiblement en som

prou, però el problema és que s’està

retallant al màxim. En molts serveis falta

personal. Hi ha moltes jubilacions que

no s’estan reemplaçant i no pares de fer

hores extres o tapar forats.

Des d’un punt de vista formatiu, el sistema de formació MIR, nascut l’any 1978, també s’ha qüestionat recent-ment amb l’aprovació del decret de troncalitat, molt criticat per estudiants i organitzacions mèdiques. Com és pot millorar el sistema de formació mèdica?

Pierluigi: En la meva especialitat d’onco-

logia radioteràpica, crec que està força

bé. Potser hi falten coses... es podria

afegir un any més de residència.

Gina: En l’especialitat de medicina fami-

liar abans eren tres anys de formació i

ara n’hem guanyat un. Hem millorat molt.

Guillem: Tot és millorable, però la

formació és bastant correcta i lliure com

perquè cada hospital pugui adaptar-la

a les seves característiques. Hi ha un

comitè de docència entre residents i

tutors que al final són els que perfilen el

pla d’estudis, millorant-lo any rere any.

Algunes veus apunten que els estudis de Medicina s’estan burocratitzant en excés i que la carrera s’hauria d’huma-nitzar més, ser més artesana. Hi esteu d’acord?

Guillem: Sí que en algunes facultats els

fa falta un pla formatiu amb molta millor

docència. Quan es va a començar a

valorar l’estudiant per competències i no

per coses normals ho van destrossar tot.

A més, el Pla Bolonya va ser un fracàs a

tots els nivells.

Com heu viscut les retallades que han castigat el sistema sanitari català amb una tisorada del 14,3% del seu pressu-post des de 2010?

Pierluigi: On més s’han visualitzat les retallades és als serveis d’urgències. Les llistes d’espera són brutals, infinites. Les urgències s’han transformat en una lluita entre el metge i el pacient per veure qui guanya i qui convenç a qui, perquè no tot es pot fer d’urgència. Fas les coses més a la babalà, més accelerat. Vas sobre la marxa i, a vegades, et trobes amb quinze pacients que els has de visitar tu sol. Això s’agreuja a l’estiu, quan no es reemplacen els metges adjunts que estan de vacances.

“A vegades fem coses per les quals encara no tenim suficients coneixements, però així és el joc: no hi ha diners i tiren del resident per tapar forats”

“Quin dia no som utilitzats com a mà d’obra barata? Em sembla que cap”

Guillem: És un peix que es mossega la

cua. Comença la crisi, diuen que no hi ha

diners, que ens hem d’adaptar a una situ-

ació provisional, però tot s’ha enquistat.

Potser d’aquí a cinc anys ja trobarem

normal aquesta conjuntura. Veig molt

difícil revertir aquesta situació.

Anualment, 1.500 metges que acaben els estudis de Medicina no poden acce-dir a l’especialització. Entre el col·lectiu MIR es parla d’aquesta descoordinació que hi ha entre el nombre de places uni-versitàries i el nombre de places MIR?

Pierluigi: Sí que es coneix i em sembla

que fa uns quants anys els MIR van pro-

testar per aquest motiu, però ara és molt

difícil tancar universitats i reduir places.

Guillem: Potser nosaltres preferim una

mala coordinació a 10 anys vista, però

una bona coordinació anual, perquè si no

solucionem la situació actual, d’aquí a 10

anys patirem els dos problemes. Però és

evident que, de gent, en falta a mansalva.

L’índex de substitució de personal ha

estat baixíssim en els darrers anys.

Gina: Se’n parla poc. Però no sé si

realment necessitem formar més

metges. No crec que hi hagi escassetat

A vegades, fins i tot, fem coses per les quals encara no tenim suficients coneixe-ments, però així és el joc: no hi ha diners i tiren del resident per tapar els forats.

Gina: Llistes d’espera, urgències col·lapsades, falta de contractació de metges adjunts... es tira molt dels residents. És un estira-i-arronsa, però sobrevius. Es tanquen quiròfans, plan-tes i no tens on ingressar el pacient. Hi


ha molta gent que opta per la medicina privada a causa de les llistes d’espera i això ens afecta, perquè no tothom s’ho pot permetre.

Guillem: És el dia de la marmota. Ja et poden canviar el director mèdic, el gerent, el supervisor que la sanitat no millora, perquè la cosa està feta pols i la situació s’ha enquistat. Això passa a urgències, a quiròfans, a consultes externes...

Heu hagut d’assumir, doncs, responsabi-litats que no us pertocaven?

Guillem: No cal dir-ho, però sí. Passes una mala estona, perquè saps que fas coses que estan fora de les teves capa-citats. El cor et va a cent i no pares de pensar “que no m’equivoqui!”.

Gina: Sí, perquè sovint no donem l’abast. A urgències, hi pot haver dos metges adjunts carregats fins a dalt de feina i, si nosaltres no agafem les regnes, no avancem. A vegades, assumim responsa-bilitats que no ens pertoquen, però per culpa del sistema, no dels metges adjunts. La part positiva és que t’espaviles.

Pierluigi: El problema de tot això és que, al final, si hi ha algú afectat per tota aquesta situació és el pacient.

Percebeu que les empreses sanitàries us estan utilitzant com a mà d’obra barata?

Pierluigi: Sí, és clar. Anem tapant forats, però també és la nostra responsabilitat.

Quines mesures creieu que hauria de prendre el Govern per treure el sistema sanitari català de la crisi?

Guillem: Primer que demanin perdó,

perquè el que ha passat en aquest

país és molt gran. La sanitat ha de ser

pública i de qualitat, però fins ara no

hem sabut realment quin era l’objec-

tiu de la política sanitària. Només cal

fixar-se amb el que passa, analitzar-ho

correctament i ja està. Si fem brindis al

sol, no servirà de res.

Pierluigi: La infraestructura hi és i la

gent també. Es tracta de contractar

més metges, perquè hi ha plantes

tancades i professionals a l’atur. El

que demano al Govern és que posi els

diners sobre la taula i que comenci a

omplir la infraestructura sanitària i a

obrir quiròfans.

Gina: Cal reorganitzar-se i convocar

noves places mèdiques. Si es cobreixen

bé les plantilles i s’augmenta el personal

sanitari, podrem atendre millor la pobla-

ció i reduir les llistes d’espera.

L’any passat els MIR de l’Institut Català de la Salut (ICS) vau elegir, per primera vegada a la història, els vostres delegats de comitè d’empresa per negociar de forma directa amb les gerències les condicions laborals i retributives del col·lectiu. Què n’espereu?

Pierluigi: Serà positiu, perquè abans no

teníem representació i per a nosaltres és

molt important tenir algú que ens repre-

senti. Hi sortirem guanyant i molt.

Gina: Ara tenim representació i estem

més organitzats i això és positiu. Es un pas

endavant. A més, el sindicat ens ha acollit

molt bé. Tens algú amb qui recolzar-te.

Agrupació MIREls metges interns residents (MIR), tant de l’Institut Català de la Salut (ICS) com de la xarxa concertada, s’han unit per constituir l’Agrupació de Facultatius en Formació de Metges de Catalunya (MC), amb l’objectiu de reforçar la cohesió del col·lectiu i dignificar les seves condicions laborals i docents.

Els joves metges en formació s’han mar-cat dos objectius principals per treballar en l’inici d’aquesta nova singladura: tan-car el procés de constitució de tots els comitès d’empresa del personal laboral –on s’inclou el MIR– de l’Institut Català de la Salut (ICS), elegits l’any 2015 per primera vegada a la història, on MC va obtenir una representació majoritària (107 representants dels 115 escollits), i començar a redactar les bases del que ha de ser el primer “Acord MIR”.

“Volem millorar i homogeneïtzar les condicions laborals i docents de tots els metges en formació de Catalunya i per aconseguir-ho necessitem unir-nos”, expliquen Ana Katerine Ramírez i Aldo Humberto Muñiz, presidenta i secretari de l’agrupació, respectivament. Una de les queixes del col·lectiu és la falta de suport que reben per part de les unitats docents dels centres sanitaris: “Tenim la sensació que se’ns utilitza com a mà d’obra barata i que els tutors justifiquen les nostres precàries condicions laborals i docents, davant les altes càrregues assistencials que pateix el sistema”, afirmen.


instrument de gestió, ja que incompren-

siblement i de forma habitual, fins el mes

de juliol o d’agost no se’ns assigna la nova

DPO de l’any en curs, fet que en el món

empresarial “convencional” seria totalment

absurd, bàsicament per la impossibilitat de

treure’n el profit desitjat d’uns objectius

que s’haguessin implementat després de

l’estiu, ja molt avançat l’any. Tampoc és

exemple de bona gestió demanar, any rere

any, l’increment il·limitat de la productivitat,

obviant les dades de situació de cada servei

o unitat i de cada professional.

Pel que fa als conceptes d’incentivació i

motivació, la DPO es percep únicament

com un pas necessari per millorar el

sou, i cal ressaltar que degut a la crisi

econòmica l’import màxim assolible

s’ha reduït per decret llei en un 50%.

Malauradament, això s’ha acompanyat

d’un augment de la dificultat d’assoli-

ment dels objectius, ja que s’ha passat

d’una ponderació del 70% del còmput

global que se li donava a l’assoliment dels

objectius individuals de cada professional

l’any 2007, a un 30% en els darrers anys

a molts centres sanitaris.

En relació amb els objectius que no

depenen directament del metge sinó de

la unitat, servei i institució, s’ha focalitzat

gairebé exclusivament en l’assoliment

dels acords de gestió, basats sobre tot

en el compliment pressupostari i això

ha comportat un augment addicional de

dificultat en el seu assoliment.

La Carrera Professional (CP) es basa

especialment en el resultat obtingut de

la DPO. Si per qualsevol motiu deguda-

ment argumentat el facultatiu es nega a

signar la DPO, serà penalitzat durament,

ja que el suspens de la DPO repercutirà

negativament en l’obtenció de la carrera

professional durant anys.

Pel que fa a la millora dels processos i

dels resultats, l’experiència demostra que

les gerències sovint han utilitzat la DPO

fonamentalment amb interessos econo-

micistes per conscienciar el professional

de la necessitat de tenir en compte el cost

econòmic de les seves decisions clíniques

(distribució equitativa dels recursos), amb el perill de premiar exclusivament la reducció de costos o la baixa utilització de recursos diagnòstics, i el conseqüent dilema ètic que això genera al metge.

En el sector productiu de béns materials és fàcil mesurar els beneficis mitjançant la producció i les vendes, els costos i els ingressos. En canvi, en el sector sanitari, mesurar els beneficis generats i la millora dels processos és molt complex, ja que tot sistema de mesura és parcial. A més, hi ha molts aspectes de la nostra feina que no són mesurables, com pot ser l’encert en el diagnòstic, el tracte als pacients, la qualitat d’un informe d’alta, la qualitat d’un informe radiològic, la qualitat de la infor-mació mèdica al pacient i als familiars, etc.

Vull destacar l’article 72 del Codi Deontològic: “El metge assalariat no pot, en cap cas, acceptar una remuneració basada exclusivament en criteris de productivitat, en rendiment horari o qualsevol altra disposició que pugui tenir com a conseqüència una limi-tació de la seva independència o que afecti la qualitat de la seva activitat professional”.

I per últim, suposadament han de ser asso-libles i amb la participació de l’interessat, però sovint no es compleixen aquests requisits. Podria citar exemples desafor-tunats de DPO, que ni el seu assoliment depèn de la voluntat del metge, ni ha participat en la seva elaboració.

Per concloure, els objectius de qualitat, com la implantació de nous procedi-ments, la confecció de guies clíniques o els objectius acadèmics i de formació, haurien de vincular-se al funcionament autoexigent i habitual d’un servei o d’una institució. Els objectius de caràcter economicista i de productivitat son més que discutibles èticament i amb resultats perversos i distorsionants.

En definitiva, la DPO s’ha de dipositar en el calaix dels fracassos i l’augment de la retribució mèdica s’ha d’afrontar de la manera tradicional, oblidant-se de subterfugis retallats i imperfectes com ha acabat sent l’anomenada anomenat direcció per objectius.

La DPO a examenRosa Boyé, presidenta del sector Hospitals ICS

La DPO -en realitat DPpO (Direcció Participativa per Objectius)- és fonamentalment una eina de gestió

iniciada als anys 50 en el món empresa-rial. El seu propòsit era, en essència, passar d’una direcció imperativa i vertical a una altra més participativa basada en la compartició dels objectius de l’empresa entre gestors i treballadors.

En el nostre sector sanitari es van començar a aplicar, en certs casos, als 90, però no va ser fins l’any 2006 quan de manera generalitzada es va implantar àmpliament el complement de retribu-ció variable, també anomenat Direcció Per Objectius (DPO), emmarcat en un projecte de remodelació del sistema retributiu de l’ICS, i posteriorment, per mimetisme, es va estendre a la major part de proveïdors.

De fet, al nom de DPO se li va afegir el cognom “CRV” (Complement de Retribució Variable) amb el qual es posava de relleu el caràcter economicista d’aquesta nova eina, tal com l’anomenava l’Administració. Inicialment s’adreçava als col·lectius de facultatius i d’infermeria i posteriorment es va fer extensiu a la resta de categories.

La definició de DPO que consta en el ‘II Acord de la Mesa Sectorial de Sanitat’, que és el conveni laboral de l’empresa ICS, és: “La retribució variable vinculada al compli-ment objectius s’entén com un instrument de gestió, incentivació i motivació que pretén la millora contínua de la institució. Es basa en la explicitació dels objectius i l’avaluació continuada del seu compliment, i pretén que cada professional orienti la seva activitat als objectius estratègics de l’organització, així com desenvolupar un cultura organitzativa orientada cap la millora dels processos i els resultats.

Els objectius han de representar un repte però han de ser assolibles, i fixats amb la participació dels interessats”.

Analitzant les paraules clau d’aquesta defi-nició amb la perspectiva de 10 anys d’ex-periència de funcionament i començant per la paraula gestió, crec que no és un bon


Servimetge: un plus a l’afiliació

Reportatge

El nou portal d’ofertes de Servimetge, a

més, s’obre als familiars dels afiliats perquè

tots els membres de la llar puguin gaudir

d’avantatges en productes de tecnologia,

motor, salut, viatges, gastronomia, assegu-

rances, formació... oferts per empreses de

prestigi i qualitat reconeguda.

La gestió de la contractació es realitza

des de la mateixa web de Servimetge,

comptant amb la col·laboració de

professionals de les pròpies marques

comercials i d’un equip d’atenció a

l’usuari que en tot moment resoldrà

els dubtes o les incidències que puguin

aparèixer.

Servimetge ofereix un motiu més per

formar part de Metges de Catalunya.

Què és Servimetge?

És una empresa vinculada a MC que té per objectiu buscar, oferir i gestionar l’adquisició de productes de consum amb condicions especials per als afiliats del sindicat.

Quins productes s’hi poden trobar?

De tota mena: assegurances professio-nals i particulars, cursos de formació, pro-ductes de telefonia, motor, informàtica, renting de vehicles, productes gurmet d’alta qualitat i altres que anirem afegint al catàleg.

Els descomptes i les promocions són importants?

Gràcies al nombre d’afiliats del sindicat

podem negociar amb les empreses des-comptes significatius que oscil·len entre el 10 i 20%.

L’accés a les ofertes és només per a afiliats?

Les poden gaudir els afiliats i els seus familiars, un cop comprovat el vincle amb un membre del sindicat. L’única excepció és l’oferta formativa de la UOC que es restringeix als afiliats.

Com es pot accedir a les ofertes?

Per mitjà de la web de Servimetge, on els usuaris s’han de registrar de forma total-ment gratuïta. Un cop identificat, des de la mateixa pàgina, l’usuari pot contractar els productes i serveis que l’interessin.

El nou portal s’obre als familiars dels afiliats perquè puguin gaudir d’avantatges

Sofia Maseda, responsable de Servimetge

Metges de Catalunya dóna un nou impuls a Servimetge, l’espai d’ofertes i promocions en béns

i serveis adreçat als afiliats del sindicat. Tres anys després de la seva creació, Servimetge esdevé un selecte club on es poden trobar avantatges i descomptes exclusius en un ampli ventall de produc-tes que abasten l’àmbit professional, però també el personal i familiar.


El règim d’incompatibilitats

Espai jurídic

més en el sector públic. La sol·licitud

s’ha de presentar amb el Formulari

normalitzat (publicat a la pàgina web del

Departament de Salut) i s’hi ha d’adjuntar

un informe certificat de l’empresa que

contracta la segona activitat i/o la decla-

ració jurada del sol·licitant si aquesta

segona activitat és per compte propi. El

certificat de l’empresa ha de contenir la

descripció de tasques, la jornada ordinà-

ria en còmput setmanal i la distribució

horària setmanal. La declaració jurada ha

de certificar el tipus d’activitat, les tas-

ques que es porten a terme i la jornada i

l’horari en còmput setmanal.

Els requisits de la segona activitat pública

perquè pugui ser compatible són que

es presti en règim laboral, per temps

determinat i a temps parcial, sense que

superi les 30 hores setmanals, essent el

topall per a les dues activitats de 67,5

hores setmanals de jornada ordinària.

Pel que fa als treballadors de l’ICS, cal

tenir present que la relació estatutària

serà considerada sempre com a activi-

tat principal, sigui quina sigui la durada

de la seva jornada, perquè la segona

activitat ha de ser una relació laboral. Els

requisits de la segona activitat privada

perquè pugui ser compatible són: ha de

ser per compte pròpia (la llei prohibeix el

conflicte d’interessos) i ha de ser a temps

parcial, amb un topall per a les dues acti-

vitats de 56,15 hores setmanals. També

es poden portar a terme dues activitats

públiques i una de privada, sempre que

les dues jornades públiques no superin

sumades les 40 hores setmanals i les tres

jornades juntes no superin les 56 hores i

15 minuts setmanals.

Pel que fa a la responsabilitat de qui

presti serveis sense haver obtingut l’au-

torització de compatibilitat, cal tenir pre-

sent que, pel personal estatutari, l’Estatut

marc regula en el seu article 72.3 (H) tro-

bar-se en una situació d’incompatibilitat

i ho qualifica de falta greu, mentre que es

considera falta molt greu el manteniment

d’una situació d’incompatibilitat (article

72.2). L’assessoria jurídica del sindicat ha

obtingut una sentència estimatòria de la

Sala contenciosa administrativa del TSJ

de Catalunya revocant una sanció per

una falta de caràcter molt greu perquè no

s’havia tramitat prèviament cap expe-

dient al treballador requerint-lo per tal

que deixés de romandre en una situació

d’incompatibilitat. Pel que fa a la resta

de treballadors del sector públic sanitari,

estan encara pendent de determinació

els criteris que poden regir en cas que no

es disposi d’una resolució de compatibili-

tat que autoritzi el desenvolupament de

les dues activitats.

Portar a terme una anàlisi més profunda

de les incompatibilitats és una tasca que

s’escapa de les possibilitats d’un article i

per això és necessari fer una consulta a

l’assessoria jurídica del sindicat davant

del més mínim dubte que es plantegi en

aquesta matèria que, malgrat que no s’ha

tingut present, és una normativa vigent i

d’obligat compliment.

Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE

Per tal de portar a terme una anàlisi del règim d’incompatibilitats caldrà partir necessàriament de la

normativa que el regula que, bàsicament,

està format per la Ley 53/1984 de 26 de diciembre de incompatibilidades del personal al servicio de las administraciones públicas, el Decret 98/1985 d’11 d’abril

sobre procediment per a l’aplicació de

les incompatibilitats al personal al servei

de la Generalitat, el Decret 307/1985

de 31 d’octubre sobre les normes i el

procediment per a l’aplicació de les

incompatibilitats al personal sanitari al

servei de la Generalitat, la Llei 21/1987

de 26 de novembre d’incompatibilitats

del personal al servei de l’administració

de la Generalitat i l’Acord de Govern

183/2013, de 23 de desembre, pel que

es declara d’interès públic el desenvolu-

pament d’un altre lloc de treball. Aquest

Acord de Govern és el més important

en tant que és el que possibilita trencar

el principi general de la incompatibilitat

d’una segona feina en el sector públic.

Es tracta d’un acord que té una durada

limitada en el temps i que fineix el dia 31

de desembre de 2016.

La necessitat de comptar, doncs, amb

l’autorització de compatibilitat neix de la

normativa citada i s’aplica a tot el perso-

nal que presta serveis al sector sanitari

públic català i porta a terme una segona

activitat, pública o privada. No s’aplica

a qui presta serveis a un centre adscrit

al SISCAT si és de titularitat privada,

mentre no desenvolupi cap activitat


Medicina i Catalunya, una mica d’història

Pioneres de la medicina catalana (I)

Josep Lluís Martín i Berbois,

doctor en Història Contemporània

Malgrat que en ocasions sembli que la presència de la dona en el camp de la medicina és un

fet relativament modern no és així, ja que està documentat que a la Corona d’Aragó hi havia dones que realitzaven tasques sanitàries, sobretot de llevadora. Un exemple de metgessa rellevant és el de l’aragonesa Josefa de Amar, la qual va ser elegida “soci lliure” de l’Acadèmia Medico Pràctica de Barcelona, precur-sora de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, el 1790.

No va ser fins a les acaballes del segle XIX quan tres dones van obtenir el grau de llicenciatura de medicina a Catalunya: Maria Elena Maseras i Ribera (1853-1905), Dolors Aleu i Riera (1857-1913) i Martina Castells i Ballespí (1852-1884). Tres pioneres que havien restat oblida-des però que gràcies als diversos treballs de Jacint Corbella i Edelmira Domènech (Gimbernat), de Judith Camps i Marta Casasús, Consuelo Flecha (Las primeras universitarias en España; Narcea, 1996) i Betsabé Garcia (Juguen Dames: L’aventura de les primeres universitàries: Helena Maseras, Dolors Aleu i Martina Castells; Ara Llibres, 2010), han pogut sortir a la palestra de la història de la medicina catalana.

Malauradament, el fet que la dona obtingués una llicenciatura en qualsevol

disciplina era molt poc habitual, en part perquè hi havia un important sector mas-culí que no estava disposat a facilitar els èxits socials de les dones, ja que consi-deraven que aquestes encara no estaven prou capacitades per dur a terme segons quins treballs intel·lectuals o exercir el dret a vot, entre molts d’altres aspectes.

Tot i aquest pensament i conducta retrògrada, les mencionades estudiants de medicina van aconseguir el seu pro-pòsit. Però qui eren aquestes pioneres? Maria Elena Maseras va ser la primera en finalitzar els estudis i per tant, a ser metgessa, però no en obtenir el grau de llicenciatura. Va realitzar la llicenciatura entre el 1872 i 1878 com a alumne lliure, però una disposició legal del 1875 va obligar-la a assistir a les classes. L’1 de febrer de 1879 va demanar examinar-se per poder obtenir la llicenciatura però el permís no va arribar, com veurem, fins tres anys després.

Durant aquesta espera, Maseras va iniciar els cursos de doctorat, va estudiar magisteri i va presentar-se a l’oposició de directora de l’Escola Normal Central de Madrid, que finalment no va aconse-guir per motius d’amiguisme. El 1883 va començar a treballar com a mestra a Vilanova i la Geltrú i el 1890 a Maó.

Dolors Aleu, filla d’un doctor en farmàcia, va ser la primera en obtenir el grau de llicenciada, tot i que com hem esmentat Maseras havia sol·licitat abans el permís per examinar-se. Va cursar brillantment els seus estudis durant el 1874 i el 1879. També va demanar el permís per realitzar l’examen de llicenciatura, el 18 de juny de 1880, però l’autorització no va arribar fins el 4 d’abril de 1882. El 29 de juny d’aquell any es va examinar obtenint la qualificació d’excel·lent, fet que la va

convertir en la primera dona llicenciada en Medicina de tot l’Estat. Va exercir com a ginecòloga i pediatra amb un gran prestigi a tot Barcelona i va ser profes-sora d’higiene domèstica de l’Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona (1885). El disgust per la mort d’un dels seus dos fills sembla que va precipitar la seva pròpia.

Martina Castells, filla i néta de metges, va realitzar els seus estudis entre el 1877 i 1882. A més, tal i com veurem, va ser la primera dona en obtenir el títol de doctora. Va especialitzar-se en pediatria i va treballar a l’Hospital Militar i l’Institut Pere Mata de Reus. Va morir el 1884 víctima d’una nefritis ocorreguda durant el seu primer embaràs.

Les tres protagonistes van aconseguir la llicenciatura de medicina no sense passar un conjunt d’intencionats obstacles perquè no poguessin assolir la seva fita. Tanmateix, Castells i Aleu van prosseguir amb els seus estudis fins a obtenir el títol de doctor. Un objectiu que, com veurem en el proper text, tampoc va ser una tasca fàcil.


hem dit

L’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC) reclama al Govern de la Generalitat una regulació “correctiva” per trencar amb el model de negoci ‘fast food’ que s’ha imposat en el sector de les clíniques dentals. Per a l’ADC, els casos de Funnydent, que ha tancat totes les seves clíniques per un presumpte delicte d’estafa, i de Vitaldent, amb la seva cúpula directiva detinguda per una investigació relacionada amb el blanqueig de capitals, frau a Hisenda i als seus franquiciats, són “un exemple paradigmàtic de la deriva perniciosa en què ha caigut la salut dental amb l’entrada incontrolada de grans estructures empresarials que prioritzen els beneficis econòmics a l’ètica professional, alhora que fomenten la precarietat i l’explotació laboral del col·lectiu d’odontòlegs”. L’ADC, plataforma de defensa sindical per a dentistes nascuda a l’empara de Metges de Catalunya (MC) en col·laboració amb el Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), denuncia les “estratègies de publicitat enganyosa” que utilitzen les grans cadenes dentals per captar pacients amb l’“esquer” dels tractaments ‘low cost’ que “no són possibles des de la perspectiva de la bona praxis professional i la qualitat assistencial”.

El president i el secretari general de Metges de Catalunya (MC), Albert To-màs i Francesc Duch respectivament, han mantingut la primera reunió de contacte amb el nou conseller de Salut, Antoni Comín, a la qual també hi ha assistit el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira. Els representants de MC han destacat el “clima cordial i proper” de la trobada i la “bona voluntat” dels nous mandataris de Salut que s’han mostrat oberts al diàleg. Amb tot, les limitacions econòmiques exposades per Comín, que per ara compta amb el mateix pressupost de l’any passat, i la impossibili-tat de trobar finançament alternatiu, fa difícil que hi hagi un canvi en les polítiques del Departament de Salut de forma imminent. “Res no s’arregla si no hi ha un increment del pressupost”, han recordat Tomàs i Duch que han coincidit amb el conseller que les prioritats en cas de disposar de més recursos són la recuperació de les condicions laborals i retributives dels professionals sanitaris perdudes en l’últim lustre, la renovació de l’utillatge i l’equipament obsolet dels centres de salut i la reducció de les llistes d’espera. El president i el secretari general de MC han advertit Comín que el malestar dels facultatius és molt elevat i que necessiten “gestos” de la conselleria perquè els sanitaris deixin de ser l’“últim reducte de marginació salarial i de retallades de l’administració catalana”.

> 03/03/2016

L’Agrupació de Dentistes de Catalunya reclama més regulació per trencar amb el model ‘fast food’ en el sector dental

> 16/02/2016

MC demana al conseller Comín una inflexió en la política de retallades per contrarestar el malestar dels facultatius


> 11/03/2016

Constituïda l’Agrupació de Jubilats de MC per promoure activitats formatives i lúdiques als afiliats retiratsMetges de Catalunya (MC) ha constituït l’Agrupació de Jubilats amb el propòsit de donar visibilitat a aquest col·lectiu i oferir l’oportunitat als facultatius afiliats retirats de seguir desen-volupant activitats relacionades amb la professió mèdica, la formació, la cultura, l’art, l’oci, el voluntariat i les relacions socials. Alhora, aquesta agrupació, en col·laboració amb la Fundació Metges, oferirà suport als jubilats en situacions de vulnerabilitat, com malalties o carències fonamentals. La secció de jubilats està presidida per Maria Jesús Martínez i té com a secretària a Maria Carmen Martínez Altarriba, a més de Gemma García Mora, Josep Martín Comín, Mont-serrat Sugrañes, Joan Anton Duch i Josep Zambudio com a vocals. Patricio Martínez, secretari general del sindicat entre els anys 1986 i 2008, n’és el president honorífic i emèrit.


El secretari general de Metges de Catalunya (MC), Francesc Duch, ha reclamat aquest dijous, en una entrevista a Ràdio 4, que Catalunya segueixi les passes de moltes comunitats autònomes que estan recuperant progressivament les partides sanitàries prèvies a les retallades, la darrera de les quals Castella-la Manxa que ha presentat un comptes per al 2016 amb un increment del 8,7%, i, per aquest motiu, ha expressat el seu desig que aquesta no sigui una legislatura “en stand by”. La recuperació del pressupost per a sanitat, que en els darrers cinc anys s’ha reduït un 14,3%, ha de servir, segons Duch, per restablir les condicions laborals i retributives del metge, “sobretot perquè volem deixar de ser l’últim reducte de les retallades salarials addicionals de l’Administració catalana”, en clara referència a la rebaixa del complement de productivitat variable per objectius que afecta, des de l’any 2012, tant als facultatius de l’Institut Català de la Salut (ICS) com als de la xarxa sanitària concertada.

> 11/02/2016

Duch: “Voldríem que aquesta no fos una legislatura en ‘stand by’ en matèria sanitària”

> 24/02/2016

Duch: “La precarietat laboral dels metges és un problema de país”“La precarietat laboral afecta el 33% dels metges, és un problema de país que necessita un pla per part del Govern perquè la situació és indigna”. El secretari general de Metges de Catalunya (MC), Francesc Duch, ha llançat aquest avís al conseller de Salut, Antoni Comín, però també al vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, i al president, Carles Puigdemont, en una entrevista a La Xarxa. Aquesta precarietat, segons Duch, provoca que cada any marxin de Catalunya 600 facultatius. Per trobar una solució, el sindicat plantejarà un “canvi legislatiu” que es presentarà a tots els grups parlamentaris. Tanmateix, mentre no arribi aquesta solució, els professionals mèdics han de percebre alguna millora. “Els metges necessitem un gest, sobretot tenint en compte que en altres comunitats autònomes s’estan recuperant partides sanitàries importants”, ha reclamat Duch que demana al Govern que “inverteixi la tendència dels últims cinc anys i comenci a incrementar el pressupost de Salut”. Un cop més, Duch ha insistit que els treballadors sanitaris no poden seguir sent l’”últim reducte de retallades salarials a l’administració catalana”.

Els facultatius de l’Hospital de Palamós (Serveis de Salut Integrats Baix Empordà) han donat el seu suport a la convocatòria de vaga promoguda per Metges de Catalunya (MC) en la consulta celebrada aquest divendres. El 71% dels professionals mèdics ha votat de forma favorable a l’aturada, mentre que el 23% s’hi ha oposat i el 6% restant ha emès un vot en blanc. Els serveis jurídics del sindicat mèdic inicien ara els tràmits legals de la convocatòria de vaga que, donant compliment a tots els terminis legalment establerts, previsiblement tindrà lloc el proper mes de març. L’aturada és l’últim recurs dels facultatius del centre palamosí davant l’immobilisme de la gerència i la negativa a atendre les seves reivindicacions laborals. MC ha ofert tot el seu suport als representants de l’organització a l’hospital i ha qualificat com a “justes i assumibles” les demandes dels facultatius. Com a mostra d’aquest suport, tots els delegats del sindicat de la xarxa sanitària concertada es desplaçaran el proper dimecres dia 24 a l’Hospital de Palamós per celebrar-hi una assemblea.

> 19/02/2016

Els metges de l´Hospital de Palamós van a la vaga

El passat mes de novembre, Metges de Catalunya (MC) va de-manar al Departament de Salut que retirés i deixés sense efectes la ‘Guia d’actuació infermera d’urgències i emergències prehos-pitalàries’, elaborada per l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). La resposta de la conselleria va ser que la guia ja havia estat actualitzada i que els punts de conflicte assenyalats pel sindicat mèdic –el diagnòstic, prescripció i tractament de pacients de forma autònoma per part del personal d’infermeria- s’havien resolt. Un cop analitzats els continguts d’aquesta nova guia, MC ha reiterat a Salut la seva petició de retirada, ja que els seus continguts són “pràcticament idèntics” als que s’incloïen en la primera edició (d’abril de 2015) i perquè “lluny de proporcionar seguretat jurídica al personal d’infermeria, manté la seva incertesa i provoca inseguretat als professionals mèdics”..

> 03/03/2016

Metges de Catalunya torna a reclamar a Salut la retirada de la guia d’actuació d’infermeria del SEM

Humor Gràfic per N a p i

> 18/01/2016


Els inicis del futbol a CatalunyaIntroducció

El Regne Unit va conéixer una època de màxim esplendor durant la segona meitat del segle XIX, període que coincideix amb el dilatat regnat de Victòria I (1837-1901), l’anomenada “època victoriana”. Gran Bretanya es va convertir en la primera potència mundial per la pros-peritat de la seva economia i l’expansió, i importància del seu imperi colonial.

Gran Bretanya acabava de vèncer França en la gegantina confrontació que va enmarcar les guerres de la República Francesa i de Napoleó. Era propietària dels mars i, per tant, del comerç, i estava immillorablement preparada per a l’enlairament industrial i tècnic que havia emprès amb molta antelació al continent.

L’Estat espanyol, en absoluta decadència i en bancarrota, envaït militarment a prin-cipis de segle, va passar a ser subjugat econòmicament per les primeres potèn-cies europees. Catalunya i Barcelona no es van poder escapar d’aquesta influència.

L’embrió del futbol actual havia nascut el 26 d’octubre de 1863 a la Freemason’s

Tavern de Londres: diversos clubs i escoles londinenques acordaren la creació d’una reglamentació comuna per a la pràctica de l’”Association Football”. Durant el final del segle XIX, el futbol es va escampar per tota Europa. A qualsevol lloc que desembarcaven, els britànics duien a l’equipatge una pilota.

Segons els censos entre 1877 i 1900, el nombre de britànics instal·lats a casa nos-tra va passar de 370 a 600. L’any 1936 es comptabilitzaben fins a 97 interessos britànics a la ciutat de Barcelona.

Què es van trobar els britànics a Barcelona? Una ciutat en expansió. A principis de segle, amb motiu d’una visita reial, es van executar nombroses obres d’infraestructura. L’enderrocament de les muralles, el pla Cerdà (l’Eixample) i l’annexió dels municipis veïns van suposar una gran ampliació del perímetre urbà. El procés d’industrialització i modernit-zació de les infraestructures i els serveis urbans van comportar un canvi radical en el nivell de vida (electrificació, enllumenat públic, canalitzacions, transports, etc.), que va guanyar en confort i qualitat. No obstant això, socialment, es va viure una època de gran conflictivitat, provocada per la lluita de classes originada per la gran diferència entre la classe obrera i la burgesia. La cultura va experimentar una gran revitalització –la Renaixença-, ressorgint l’idioma català en l’àmbit literari, mentre que el Modernisme va ser l’expressió artística per excel·lència de la nova societat barcelonina.

El British Club

Qualsevol dels pobles expatriats intenten formar centres de reunió, els britànics fundaven els British Club, entitats de reunió on mantenien el contacte entre ells i practicaven tota classe d’activitats lúdiques, entre elles l’esport.

En aquesta entitat es gestaren el Barcelona Cricket Club fundat l’any 1890, el Barcelona Football Club fundat l’any 1895 i el Barcelona Lawn Tennis Club el 1899.

A finals del segle XIX, el British Club estava situat a la Rambla del Centre o Caputxins, número 26 (actualment és l’edifici que hi ha a la cantonada entre Rambla de Caputxins i Nou de la Rambla). El Club va perdurar a Barcelona, com a mínim, fins l’any 1936, ubicat aleshores a la Plaça d’Urquinaona.

A Barcelona, l’esport el practicava única-ment una petita part de població. Poc a poc durant aquest segle XIX es contitui-ren entitats de tipus esportiu: hípiques, regates, vela, gimnasos, esgrima, etc. Els britànics, a banda de practicar els “seus” esports, també s’associaven a entitats barcelonines: gimnasos, clubs de rem i vela, clubs de ciclisme... El contacte entre uns i altres es produïa o bé al treball o bé a través de l’esport.

Els primers passos

El desembre passat va fer 123 anys del primer partit de futbol jugat a Barcelona, si més no, el que la premsa va anunciar. El 23 i 24 de desembre de 1892 a La Vanguardia i La Dinastía, respectivament, s’informa del primer esdeveniment futbo-lístic a Barcelona: el dia de Nadal, a les 8 del matí, a la platja de Can Tunis, s’anava a disputar el primer partit de futbol de la història a Catalunya. Les ressenyes parlen de “socis del Club Regatas de Barcelona”. El que és indiscutible és que la gran majoria de jugadors eren súb-dits britànics. Els mateixos que a l’estiu practicaven el cricket. Podien ser socis del Club Regatas? És possible. Un dels britànics, Reeves, era el portaveu de la colònia anglesa al club i, molt probable-ment, a través d’ell van conéixer el futbol. Aquests, acompanyats d’il·lusionats barcelonins, es desplaçaven al terreny de joc, i sense importar el número (no sempre aconseguien ser 22), es dividien en dos equips, sempre un d’”azul” i l’altre d’”encarnado”, disputant un bon número de partits durant els següents anys.

Durant les temporades 1892-1894, els partits es disputen en un terreny proper Expansió del futbol a finals segle XIX.

Llibre original de regle de futbol de 1863 (British Museum).

MC MagazinePep Puey


a l’hipòdrom, exactament entre l’Arsenal Civil i aquell, aleshores, municipi de Sants. L’escenari era el mateix que s’utilitzava per a la pràctica del criquet. Els jugadors se citaven hores abans del partit i es desplaçaven en vehicles de tracció animal fins al lloc assenyalat. Ocasionalment, acudien espectadors i fins i tot s’havia arribat a organitzar vehicles especials per a aquests esdeveniments, tant per al futbol com per al criquet.

Els partits se celebraven preferentment els dies festius, donat que fins el 1904 el diumenge no va ser declarat dia no labo-rable. Aquesta preferència va perdurar durant molts anys, encara que també es van jugar partits en diumenge.

La primera imatge d’un equip de futbol

El diumenge 12 de març de 1893 es va disputar l’últim partit d’aquella primera

temporada als terrenys propers a l’hi-pòdrom. Per a aquella a ocasió, i en vista de l’assistència de nombrós públic, es va preparar un servei especial de cotxes. Prèviament al partit, els jugadors posen per a un fotògraf anònim quedant plas-mats en el fotogravat.

L’equip vermell, format per Morris, porter; Brown i Richardson, defenses; Tuñi, Chofre i McAndrews, migcampis-tes; i Beaty-Pownall, Dumsday, Reewes (capità), Daunt i Serra, davanters. El bàndol blau era format per Wood, porter; Park i Dagniere, defenses; Barrie, Morris i Lochie, migcampistes; i Figueras, O. Noble, Cochran (capità), Higgis i Bell, davanters. Tres barcelonins, Figueras, Tuñi i Serra, i la resta britànics o d’ascen-dència, i socis del British Club.

El partit, sota les ordres de Mr. Collet, comença a les quatre de la tarda, gua-nyant l’equip blau per 2 a 1, amb gols de Figueras i Barrie pels blaus, i Reeves pels

vermells. La festa va acabar amb un sopar al restaurant Justin de la Plaça Reial.

La llàstima és que no s’ha trobat la imatge original, però ens trobaríem amb la primera imatge d’un equip de futbol de l’Estat. Aquest equip s’ha volgut relacionar amb l’església metodista de Barcelona el que quedaria descartat perquè no tots els personatgse que apareixen en la foto són de religió metodista. Hi ha catòlics, angli-cans, possiblement metodistes i d’altres.

Barcelona contra Sant Martí de Provençals: anglesos contra escocesos

Durant la següent temporada, 1893-1894, l’equip trobarà un contrincant per a la disputa de partits de futbol: els escocesos de Sant Martí de Provençals. Estenent pel món la rivalitat anglo-esco-cesa, s’anuncien partits de futbol entre anglesos residents a Barcelona i escoce-sos residents a Sant Martí de Provençals. Per les dates podríem assegurar que els jugadors escocesos eren els treballadors de la fàbrica instal·lada en aquell municipi l’any 1894 per l’industrial escocès John Shields i l’enginyer de Leicester Edward Birkhead Steegmann. L’empresa dedicada al punt de crochet, s’anomena Johnston, Shields & Co., encara que els autòctons la batejaren com “La Escocesa”, nom que s’ha mantingut en el temps.

El primer club de futbol de Catalunya: El Barcelona Football Club

La temporada 1894-1895 ens va portar un fet històric: la fundació del primer club de futbol deslligat del British Club. Entre finals de 1894 i principis de 1895, es funda el Barcelona Football Club, seguint la grafia anglesa (a diferència de la germà-nica que seria FC Barcelona, actual equip de futbol de la ciutat), amb els jugadors de la colònia britànica i socis dels Clubs Regatas i Velocipédico de Barcelona. Per això, els socis del nou club van anome-nar els càrrecs, un president, el cònsol William Wydham, un vicepresident, Tordo, i un capità, Reeves. La premsa de l’època el va traduir com Sociedad de Football Barcelona (Club = Sociedad).

El nou club, prèvia aprovació dels socis, va aconseguir el lloguer d’una nova ubicació per disputar els partits: el velòdrom de la Bonanova. Amb aquest pas s’aconseguia major facilitat de comunicacions, donat que prop hi havia

Mapa BCN 1890: ubicació de l’hipòdrom i l’Arsenal civil.

Fotogravat del primer equip (1893).


l’estació dels ferrocarrils de Sarrià. Així, a partir de 1895 es jugaria a la ‘pelousse’ del velòdrom i va ser el diumenge 27 de gener quan es va disputar el primer partit. Les cròniques parlen que “el temps no va acompanyar”, presentant-se només 16 jugadors.

L’equip va rebre la petició de jugar un partit de futbol contra un equip d’una altra localitat. Inicialment programat per al 26 de desembre de 1894, es va ajornar en dues ocasions, jugant-se finalment el dilluns dia 25 de març. L’equip contrin-cant seria el Torelló Association Football Club, traduït erròniament per les cròni-ques per Asociación de Torelló. Durant els dies festius i diumenges anteriors a l’esdeveniment, el club es va entrenar per tal de triar als millors jugadors que s’havien d’enfrontar al Torelló.

L’esdeveniment serà un fet especial per a la ciutat de Barcelona: es convidaran les autoritats i societats d’esports de la capital, així com la premsa local i nombro-ses famílies barcelonines. Així mateix, la disputa del partit serà anunciada per la premsa durant els dies previs.

El dilluns 25 de març de 1895, a les 4 de la tarda, al Velòdrom de la Bonanova, s’enfrontaven el Barcelona FC i el Torelló AFC. El primer, impecablement unifor-mat, amb samarreta vermella, pantaló blanc, mitja escocesa i “borceguíes”, el segon, uniformat amb samarreta blanca i, segons la premsa, més grans i amb més

coneixement del joc que els primers.

El velòdrom, ple de gom a gom, aclamava i aplaudia les jugades dels dos equips. El partit va finalitzar amb el triomf del Barcelona per 8 gols a 3. Vencedors i vençuts van acabar brindant al restaurant “Francia” (Justin) de la Plaça Reial.

Com era d’esperar, el Torelló va convidar el Barcelona FC a jugar al seu municipi, partit que es va disputar el dilluns de Pasqua, dia 15 d’abril. Aquesta vegada el triomf se l’emportà el Torelló per 5 gols a 3.

Festa d’inauguració del Velòdrom

Quan el club havia donat per finalitzada la temporada, rep la invitació del Fomento del Sport Velocipédico, propietària del velòdrom, a la festa d’inauguració de la temporada de ciclisme programada per

al 12 de maig. La programació consta de diferents curses ciclistes, intercalant dos partits de futbol, el primer amb dos equips formats per jugadors juniors i el segon amb dos equips format per juga-dors seniors, tots ells socis del Barcelona FC. La festa, pel que expliquen les cròni-ques, va ser un èxit.

La primera fotografia del Barcelona FC

En el llibre d’Albert Maluquer (Historia del Club de Fútbol Barcelona, Barcelona 1949) apareix una fotografia relacionada amb aquell club. Se situa al Velòdrom i està datada el 1894, segons Maluquer. El peu de foto diu textualment: “¡1894! Ofrecemos en este libro a los deportistas las fotografías más antiguas que creemos exis-ten en España, en relación con el fútbol. Los que cinco años más tarde debían constituir el primer equipo azulgrana, celebraban sus partidos en el «Velódromo de la Bonanova». Rendimos el merecido tributo de admiración a este puñado de antiguos deportistas, cuya memoria nos honramos en hacer resaltar. En la foto superior, de izquierda a derecha: el crítico de «La Vanguardia», Serra, Brown, Pownall, Morris, Wilson, formidable irlandés internacional, Morris y Hallan. Sentados: Parsons (J.), Parsons (G.), Sloon, Reeves y Bruger. En la inferior, un momento de un partido en el citado «Velódromo»”.

Per les troballes disponibles a les heme-roteques, la fotografia dataria d’entre gener i maig de 1895, i no 1894 com diu Maluquer, atès que el club juga el seu primer partit al Velòdrom el gener de 1895 i a la fotografia apareix Reeves, jugador que va retornar al seu país la tardor d’aquell mateix any. A més, aquella mateixa tardor, el club retorna al camp de Can Tunis pel desacord en el lloguer del Velòdrom. Per tant, és indiscutible que

Fotografia del primer club de Catalunya (1895).

Mapa de Barcelona: ubicació del Velòdrom Bonanova.


ens trobem davant la primera fotografia

de l’equip d’un club de l’Estat.

Però, es pot datar amb exactitud?

Responem primer a aquestes quatre

qüestions: Per què es realitza una

fotografia? Per què només apareixen 11

jugadors?; Perquè estan impecablement

uniformats? I, finalment, per què s’aprecia

la presència de nombrós públic?

Per aquelles dates, realitzar una fotogra-

fia no era un fet freqüent. Aquestes es

reservaven per a esdeveniments impor-

tants. S’hauria fet una fotografia d’un

partit d’entrenament? Si fos així, no seria

més lògica l’aparició de tots els jugadors

dels dos equips, és a dir, 22 i no 11, tots

socis de l’entitat. És necessari l’uniforme

impecable per a un entrenament? I el

públic? Per tot això, és més lògic pensar

que el partit d’aquell dia havia de ser un

esdeveniment important.

Quins partits es disputaren entre el

gener i maig de 1895 que podríem

considerar importants? Quatre. El primer,

el partit jugat per primera vegada al

Velòdrom; el segon, el partit disputat

contra el Torelló; el tercer, el partit de

revenja contra el Torelló; i el quart, els

partits disputats en la festa d’inauguració

de la temporada ciclista.

Podem descartar el primer i el tercer

partit. Al primer només es presenten 16

jugadors, i el tercer, és obvi, se celebra a

Torelló. Si la fotografia hagués estat presa

en els partits d’inauguració de la tempo-

rada ciclista, el més lògic hagués estat

fer una fotografia dels jugadors dels dos

equips de seniors o dels quatre equips,

dos de seniors i dos de juniors, tots socis

del club. Però pensem que només es va

fer a un dels equips seniors. Així doncs,

per què apareix el jugador Serra vestit de

carrer? No és lògic: Serra va participar en

un dels equips juniors.

Per tant, per eliminació, només ens resta

el segon partit, l’enfrontament entre el

Barcelona FC i el Torelló Association

Football Club. Llegim la crònica de

Franco, redactor de La Vanguardia, del dia

6 de març d’aquell any: “... Al mencionado «match», destinado a llamar justamente la atención, por ser el primero formal que se celebra en España entre dos sociedades de distinta localidad, serán inivitadas las autoridades y sociedades de «Sport» de la capital, así como la prensa local y numero-sas familias de la misma...”, en la crònica

del mateix autor i diari del 12 de març:

“... El color distintivo que para su Sociedad

han escogido los jugadores barceloneses es el encarnado para la camisa y gorra y blanco para el pantalón, debiendo llevar media escocesa y borceguíes; ...”, i el 23 de març apunta: “... El de los jugadores de aquí, se compone de Reeves (capitán), Heather, Wilson, Brown, Barrie, Fallon, H. Morris, S. Morris, J. Pownall, J. Parsons, W. Parsons y A. Serra (reserva). ...”. Aquesta última ressenya dóna sentit al fet de trobar-nos a Serra, vestit de carrer, a la fotografia. Era el jugador reserva.

El problema apareix quan comparem el nom dels jugadors de la fotografia amb els de la ressenya: coincideixen vuit d’ells, però tres són diferents: Heather, Barrie i Fallon per a Franco, i Hallan, Sloon i Bruger per a Maluquer. Es pot tractar d’un error? Possiblement.

Podem dir que aquesta fotografia és del 25 de març de 1895? En la meva opinió, la resposta és afirmativa. En aquest cas disposaríem de la primera imatge d’un club de futbol de l’Estat.

El decliu i l’eclosió definitiva

A principis de la següent temporada, Reeves, capità i alma mater d’aquell equip, retorna al seu pais, fet que signi-ficarà la pràctica absència de jugadors britànics dins el club. Només els ger-mans Parsons, nascuts a Barcelona però d’ascesdència anglesa, romanen al club. La direcció passa a mans de regatistes i ciclistes, i durant mesos s’enfronten entre ells. L’equip tornaria a jugar als terrenys pròxims a l’hipòdrom, donada la manca d’acord amb els propietaris del velòdrom.

A principis del mes de febrer a l’equip se li presenta un contrincant, els universitaris de la Facultat de Ciències de Barcelona. El diumenge 2 i 9 de febrer, s’enfronten i en tots dos partits guanyen els primers, cinc a quatre el primer i dos a zero el segon.

Malgrat tot, el març de 1897 trobem l’última ressenya sobre el club: l’entitat propietària del velòdrom rep novament la sol·licitud del Club de Football per a la ces-sió, mitjançant lloguer, de la part central del velòdrom dos dies a la setmana.

L’any 1898, Gamper posa els peus a Barcelona. Home entusiasta i esportista, de seguida, juntament amb amics seus, començen a jugar a futbol al barri on vivia, Sant Gervasi de Cassoles. Mesos més tard, el 1899, al gimnàs Santanac es funda la Sociedad Deportiva Santanach, entitat disposada a practicar tots els

esports, entre ells el futbol, essent un

dels primers en jugar-hi. Al mateix temps,

al gimnàs Tolosa, Jaume Vila, i al gimnàs

Solé, Gamper, inicien els preparatius del

que serà l’enlairament definitiu del futbol

a casa nostra.

Fou el Barcelona FC el primer club de Catalunya?

El 30 de juny de 1887, l’Estat espanyol

aprovava la Llei d’Associacions. Amb

ella es pretenia, en primer lloc, “tenir

constància” de les entitats existents a

l’Estat, i, d’altra banda, “controlar-les”.

Les entitats esportives tambés estaven

obligades a inscriure’s en els registres

civils per tal de formalitzar la seva exis-

tència. Anys més tard, quan les compe-

ticions de futbol estaven més o menys

instaurades, per poder participar era

obligatori el seu registre. Mentrestant,

la gran majoria d’entitats esportives, i

més les estrangeres, ignoraven la llei.

Així, els primers clubs de futbol de

Catalunya: Barcelona FC, Torelló AFC,

Palamós FC, FC Barcelona, Català FC,

Escocès FC, Hispània AC... van trigar a

formalitzar la seva existència (si és que en

algun moment ho van fer). Ara bé, la llei

reconeixia i permetia mantenir la data de

fundació, independentment del moment

d’inscripció en el registre.

Amb aquestes premises i tenint cons-

tància que el Barcelona FC, acomplia els

requists d’una entitat esportiva (socis,

president, secretari...), el podem conside-

rar un club legalment constituït, tot i que,

per les circumstàncies que van portar a

la seva desaparició, no va arribar mai a

inscriure’s en el registre civil.

Hi ha relació amb el FC Barcelona actual?

Mentre que el Barcelona FC té fortes

arrels britàniques, el FC Barcelona té

arrels germàniques, però és evident que

el Barça, sense la col·laboració dels bri-

tànics instal·lats a Barcelona difícilment

podria haver subsistit. Van compartir

alguns jugadors: Brown, Morris i Parsons.

Altres jugadors del Barcelona FC es van

incorporar a altres equips de principis de

segle XX. Tot i aquestes confluències, no

es pot concloure que un equip derivi de

l’altre ni que hi hagi una relació directa

entre el Barcelona FC i el FC Barcelona

que tots coneixem.


Entrevista - Inici | Metges de Catalunya · 06 4t Congrés de Metges de Catalunya Decidim els...

Documents

Transcript of Entrevista - Inici | Metges de Catalunya · 06 4t Congrés de Metges de Catalunya Decidim els...