Eq' 37

52

description

Revista dels actors i actrius professionals valencians

Transcript of Eq' 37

Page 1: Eq' 37
Page 2: Eq' 37

consell de redacció:

sonia alejo, david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira

col·laboradors:

miquel aparisi, emili chaqués, rafa contreras, juli disla, vicent gisbert, alejandro lorente, pepe quilis,

isabel requena, pep sebastià, pep sellés, ximo solano, jorge tejedor, vicent vila belenguer, eduardo zamanillo

maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2

col·laboracions: [email protected] publicitat: telèfon 963 528 198

dipòsit legal: v-2280-2005

actors i actrius professionals valencians

pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - [email protected] - www.aapv.net

eq’iliquà37_12/15

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

Page 3: Eq' 37

03

sumari 04| editorial perdó per la il·lusió 05 | organització reno-

vació de la junta directiva | decàleg de recomanacions | l’aapv rep

el premi patraix 2015 10| audiovisual compareixença de

l’aapv a les corts valencianes per una nova rtvv 14| formació

gracia querejeta + carles alfaro + carles montoliu + arantxa pas-

tor + eva zapico 16| veu en on què penses que ha de canviaren la política cultural valenciana? 22 | veu en on gestió delsteatres 24| fina, la meua veïna una qüestió d’estil 26|comunicació entrevista a eduardo zamanillo 37| joseplluís sirera 38| ovidi montllor homenatge a l’ovidi 42|teatre més enllà de l’escenari taller de teatre de cear

48| d’almenara cap amunt improplana, competició i

entrenament 51| daniel benítez nostre amic daniel

amb la col·laboració de:

Page 4: Eq' 37

Igual és que som impacients. O que estem inquiets. Igual és que no sabem esperar, que volemimmediatesa, que ansiem solucions, que desitgem canvis, que no entenem que hi ha altres prio-ritats, que som un sector extremadament crític i exigent. Igual. Igual ens hem precipitat. Ens hematabalat. Així que perdó. Perdó per la il·lusió, perdó per pensar que tot canviaria més ràpidament,perdó per les ganes de créixer, perdó per creure que seria possible, perdó per expressar la nos-tra felicitat. Però pensem que ja havíem deixat clar que es tractava d’una qüestió d’urgència, de sío sí, perquè no podíem esperar molt més i que l’agonia que hem vingut patint necessitava d’unainjecció de voluntat política decidida, rotunda i ferma.

També havíem deixat clar que no es tractava de solucionar en pocs dies la desfeta de tants anys.Això està clar. Està clar que venim d’una gestió inimaginablement viciada. Això també està clar. Ique les actuacions en política escènica valenciana necessiten d’una planificació a llarg termini. Peròigualment està clar que cada dia que passa és una possibilitat menys de canviar les coses, de posarordre, de prendre decisions, de redreçar el rumb del nostre treball i que les actuacions de xoc,a curt termini, són indispensables.

Podem compartir que a poc a poc s’encén el foc i de mica en mica s’omple la pica però a estepas ens mustiarem a la vora del camí. Perquè havíem acordat que posar-se d’acord en temes decultura seria molt fàcil, que no hi hauria molt a discutir i que estava tot claríssim. De moment ladesil·lusió s’ha instal·lat entre nosaltres.

editorial

04

Perdó per la il·lusió

Page 5: Eq' 37

05

organitza[ ]ció

La Junta Directiva, que estarà presidida perXimo Solano, inclou també Empar Canet, JuliDisla, Cristina Fernández, Marina Gutiérrez,David Durán, Jaime Linares, Rafa Contreras,Xus Gomar, Nelo Gómez, Rosanna Espinós,Pep Sellés, Pepa Juan, Ferran Gadea i EmiliChaqués.

"Hem intentat formar una llista que comptaraamb gent amb experiència que ha treballat devalent en els darrers anys i de noves, il·lusiona-des per portar endavant una nova etapa delsindicat. Hi ha una clara opció de renovació perdonar un nou impuls al col·lectiu que repre-sentem, per treballar amb tal de reduir l'insu-portable nivell actual d'atur i les condicionslaborals precàries ".

L’acte, també va servir per a presentar el nouprograma de govern i formalitzar les comis-

sions de treball. Entre les principals directriusdestaquen aspectes tant importants com exigira les administracions les inversions necessàriesper salvar de la misèria el teatre valencià.L'audiovisual i el doblatge també són campsfonamentals de treball del Sindicat i l'oberturade RTVV és la principal exigència de l'AAPVen aquesta matèria.

Renovació de la Junta Directiva

Per Sergi Mira

El dilluns 26 d'octubre es va celebrar l’Assemblea General del Sindicatd’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) per tal de ratificar la novaJunta Directiva que dirigirà l’organització en els propers tres anys.

Seu de l’AAPV

Page 6: Eq' 37

06

organitza[ ]ció

Decàleg de recomanacions

Per Sergi Mira

1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lotranquil·lament i fer les consultes necessàries.

2 -Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables.

3- Consulta els convenis.

4- El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar.

5- Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i laretenció de l'IRPF són correctes.

6- Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any.

7- Fes la declaració anual a la Seguretat Social (TC4/6), te la demanaran a l'hora de sol·licitar qual-sevol prestació (Atur, Jubilació, etc.). Si no tens paperets rojos, presenta fotocòpies de les nòmi-nes.

8- Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no.

9- Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que sigacorrecta (dies cotitzats i quantitat a cobrar).

10- Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.

Page 7: Eq' 37

Amb aquesta distinció, l’associació de veïns iveïnes del barri de Patraix han volgut reconei-xer la professionalitat i difussió del treball del’AAPV com a eina pel foment de la cultura.

Aquests premis representen un referència deconvivència ciutadana i una mostra de com-promís per fer una tasca en favor de la inte-gració, la solidaritat i la cultura.

Els guanyadors del Premi Patraix 2015 enaltres categories van ser : l’Associació d’EstudisFallers (Premi Aniversari), l’Octubre CCC(Premi Cultural), Ca Revolta (Premi Defensadels valors democràtics), Cáritas (PremiSocial) i Miguel Ángel Revilla (PremiComuninació i Participació Ciutadana).

Paula Miralles i Nelo Gómeza l’acte de lliurament.

L'AAPV rep el Premi Patraix 2015

Per Carles Gª Tormo

El passat dissabte 3 d’octubre i dinsdel marc de les Festes Populars delvalencià barri de Patraix, l’AAPV varebre un dels premis que atorga l’as-sociació de veïns, en concret, elPremi Trajectòria Artística.

07

Page 8: Eq' 37

Per Ximo Solano

En primer lloc, m'agradaria agrair l'oportunitat que em donen per adre-çar-me a vostés. Gràcies en nom d'un sector, d'uns artistes, menystingut,no sols pels seus dirigents, sinó per la classe política en general. Pense quefruit del desconeixement de què significa ser un actor o actriu, un come-diant. Quina és la seua missió dins la societat. Supose que no és elmoment de fer una ègloga a la professió que exercisc, així que em cen-traré, en primer lloc, en presentar-me i, en segon, en la matèria, la feinade l'actor i perquè pense que és important en la definició d'una televisió,o de qualsevol mitjà audiovisual.

Compareixença de l’AAPV a les CortsValencianes per una nova RTVV

Sóc Ximo Solano, actor, director d'escena,músic, presentador de televisió, productor idirector de cinema. De vegades m'han anatmillor les coses i de vegades, pitjor, com atots els comediants. Bé, als comediantsvalencians ens ha anat un poc pitjor o unmolt pitjor des que es va perpetrar el tan-cament de la RTVV. Més o menys com alpoble valencià a qui també li ha anat pitjor.

Tots ens sentim un poc orfes.

Voldria agrair també als membres delCECUV que han fet un treball honest ivalent contra dogmes a tort i a dret, i quehan obert una finestra per al debat ambarguments. Cosa caríssima en els temps quecorren.

Dit això, i després d'haver llegit amb minu-ciositat l'informe nomenat abans, noméspuc dir que per tecnicismes sobre què deu-ria de ser o comportar una nova TV li parenatenció.

Així doncs, intentaré aprofundir en els argu-ments que, potser, més tenen a vore amb lameua professió. Perquè és important la fic-ció en la vida i, per tant, en una televisiópública.

audio.visual

08

Page 9: Eq' 37

S'ha sentit parlar molt de si necessitem unatelevisió pública, si amb les que vénen deMadrid ja en tenim prou... I, sempre que esparla de televisió, es fa al voltant del dret ala informació, etc. Sí que m'agradaria dirque la televisió dels valencians no hauria deser la televisió dels periodistes valencianssinó la televisió de tots els valencians i aixòcomporta més coses a banda de la ineludi-ble i necessària informació.

Tal i com diu l'informe abans esmentatcitant un altre estudi d'Accenture:

Les radiotelevisions públiques autonòmi-ques compleixen «un paper dinamitzadorde la cultura i llengua pròpies», institu-cions que tenen com a objectiu «elfoment de la cohesió social i la perti-nença territorial», que «brinden l'opor-

tunitat de produir continguts culturalsdistintius d'interés públic [...] multipliquenl'impacte de les inversions culturals [...] ifaciliten l'obtenció de recursos als ges-tors culturals». L'informe d’Accenturedestaca com en les comunitats autòno-mes amb llengües cooficials, les radiote-levisions públiques compleixen un paperessencial per a la normalització lingüísti-ca, per potenciar el seu ús i per impul-sar «un sentiment d'identificació i majorproximitat».

I entre d'altres coses com l'impacte econò-mic en les indústries culturals i el territori,ens diu que:

«Encara que l’extinta RTVV no va con-tribuir, de forma clau, al desenvolupamentd’aquestes indústries culturals, no obstant

09

Page 10: Eq' 37

Els actors i actrius al País Valencià suportemun atur de més del 95%. Això ha provocatl'exili de molts d'ells, entre els quals emtrobe, i la pèrdua d'un talent intergenera-cional que és molt difícil de revertir.Recorde els dies previs al tancament parlaramb alguns dels que tenien la responsabili-tat de prémer el botonet del qual depeniaque la RTVV continuara o no en funciona-ment i la resposta era que «eren ordres departit» com si un partit polític estiguera perdamunt de l'interés d'un poble. Amb impo-tència vam contemplar com, entre d'altres,es jugava amb la nostra feina. Els he dir queels principals afectats pel tancament de laRTVV no són els treballadors de l'ens, elsprimers i principals, són els ciutadans; elssegons afectats, al voltant de 5.000 perso-nes que ens vam quedar al carrer senseindemnitzacions, ni drets de cap tipus,veient com feien fallida empreses, sensepoder cobrar deutes... que conformàvem,de la mateixa manera que els treballadors,el nucli i l'esperit de la Ràdio TelevisióValenciana. Nosaltres només hem rebutsilenci, oblit i en molts casos, exili.

Però, què féiem nosaltres en eixa televisió oquè fem nosaltres en altres televisions?Bàsicament, però no només, ficció.

Què és ficció? Mario Vargas Llosa en el seudiscurs d'acceptació del premi Nobel deia:

«Sense la ficció seriem menys conscients dela importància de la llibertat perquè la vidasiga vivible i de l'infern en què es converteixquan es conculcada per un tirà, una ideolo-gia o una religió».

«És més que un entreteniment, més que un

això, la seua absència s’ha deixat sentirde manera significativa: malgrat l’escàsressò que va donar a les indústries cul-turals i creatives, els seus efectes erensignificatius. En cadascun d’aquests àmbits,la ràdio i la televisió públiques autonò-miques van ajudar a crear una mena d’starsystem local –no sols actors i actrius,també cantants, esportistes, periodistes,persones del món de la cultura, etc. –,identificables pel gran públic gràcies a lesproduccions de ficció, als programesd’entreteniment, als programes de debat,etc. És evident que una ràdio i unatelevisió públiques de proximitat, a lesquals afegir avui en dia una plataformamultimèdia pública –immersos en unentorn absolutament transmèdia–, sóneines imprescindibles per a impulsar l’ac-tivitat cultural general del nostre territo-ri, sempre que la gestió d’aquest serveipúblic no es desvie dels seus valors –mis-sió i visió– fundacionals. Alguns investi-gadors han plantejat, fins i tot, que unaaposta decidida dels responsables de lagestió política per les indústries culturalsi creatives pot ser una via per a eixir del’actual crisi econòmica, en tant que,com ho demostren investigacions recents,hi ha una clara correlació entre culturai riquesa. Així, com assenyalen diversosestudiosos, «la mida dels sectors culturalsés la variable més determinant per aexplicar les diferències de renda percapita de les regions europees», demanera que, «un increment de l’1% delsocupats en les activitats creatives i cul-turals, en una regió Europea, suposen1.600 euros de renda per capita més»(Rausell-Köster, 2013a: 286288).

10

Page 11: Eq' 37

seua vida, interpretant un personatge deShakespeare que ara no em ve al cap, quanva sentir que era transformat i transforma-va. I tot eixe camí, tota eixa vida, només pera eixos 40 segons? Era ja major quan es vaadonar que per als famosos 40 segons noeren el més important, era el camí el queho era, era la recerca de l'excel·lència.

La ficció no és inventar-se els fets i transme-tre'ls com a realitat. Això és una altra ficció.Això quasi és una suplantació dels fets. Aixòes feia als informatius, sobretot, de la RTVV,però no era el lloc adient. La ficció s'anun-cia. L'espectador és conscient que això queva a vore o sentir no és la realitat, és unarealitat passada pel filtre d'un guionista, d'undirector i d'un actor. No d'un comissaripolític. Amb voluntat intentàvem capejar eltemporal, amb enginy, enganyar el censor. Sí,això passava a la nostra televisió. S'intentavadeformar l'espill de la realitat i no es feia fic-ció, se'n va fer poca, perquè no es pogueracomparar amb eixa realitat deformada.

Eixa voluntat ha quedat ja com a fet dife-renciador dels valencians. Perquè hemnecessitat molta voluntat per seguir d'enpeus. Véiem com es maltractava la nostrallengua, véiem com es ficcionava la realitat,véiem com no érem nosaltres els que laféiem eixa ficció, véiem com ens obligaven aexiliar-nos. Algun país civilitzat odia els seusactors?

Si la nova televisió ha de ser l'eco d'un país,caldrà localitzar aquelles coses en les qualssom únics: els nostres creadors, els músics,etc. I no negar-los l'aparició en la seua tele-visió com estava passant. Però ni això ens vaportar a pensar en la seua fi.

audio.visualexercici individual, és una necessitat impres-cindible perquè la civilització seguisca exis-tint, renovant-se i conservant en nosaltresel millor de l'ésser humà. Per això, encaraque representació fal·laç de la vida, ensajuda, malgrat tot, a entendre-la millor, aorientar-nos pel laberint on nasquem, trans-correm i morim».

Açò ja no és de Vargas Llosa:

La ficció ens posa davant l'espill per poderanalitzar-nos, així quan veiem una sèrienord-americana comentem i parlem decom són ells, quines coses fan, com penseni per què. Però, a nosaltres, ens han tret l'es-pill, i això, entre altres coses, vol dir que ensmanca una de les ferramentes modernesper analitzar-nos, per produir la reflexió. Sónells els que analitzem, és en ells en el quevolem convertir-nos. Ens menysvalorem iesperem el moment, tranquils, assegutsdavant la tele «dels altres», de la nostra des-aparició com a poble, com a unitat de cos-tums, cultures, tradicions i manera de pen-sar. El moment de dissoldre'ns definitiva-ment en «els altres». No era això el que espretenia quan es va fer desaparèixer la nos-tra televisió, primer dissolent el nostre wayof life, després, simplement, apagant-nos?Perquè per fer escoles ja es va vore que noera.

Però, aleshores, quina ficció volem? Per adefinir-la, potser, és millor parlar de quèvolem aconseguir amb ella, fixar-ne elsobjectius. Pensem que aquella que ens faexcel·lents, aquella que busca en nosaltresallò suprem, el principi transformador, allòque sir Lawrence Olivier deia que haviaaconseguit només durant 40 segons en la

11

Page 12: Eq' 37

Nosaltres no volíem el seu tancament, volí-em la seua transformació, volíem que fóral'espill de la societat. Nosaltres, els actors iactrius, volíem ser «utilitzats» perquè elsvalencians es pogueren vore reflectits. I elsvalencians també ho volien. Els shares iratings més alts, fins i tot, quan la tele ja esta-va morint-se, o l'estaven assassinant erenels de la ficció. La gent se la feia seua.L'estimava. Ens estimava. I algú ens va sepa-rar.

Ara estem altra vegada disposats, ens vamfer mal, molt de mal, però no es va acabaramb nosaltres. I ens consta que amb elpúblic tampoc quan se'ns pregunta alcarrer : «Però l'obriran? Quan? Ja en tenimganes!».

Com diu l'informe:

«La ficció audiovisual continua essent unvalor per a l’imaginari col·lectiu de lasocietat del segle XXI. A escala local oregional les referències de proximitatenvers la cultura, la política, la història, lageografia, l’economia, la llengua o elscostums i tradicions poden ser elementsvertebradors de la identitat i de la diversi-tat cultural. Les ficcions expliquen unasocietat, la recreen i n’ofereixen modelspositius alhora que ofereixen elementsde reflexió, anàlisi i crítica o, contrària-ment, expressen en la seua mediocritat,en la baixa qualitat, en els dèficits deproducció, la crisi social i la fractura cul-tural que s’hi pateix. La futura RTVvalenciana hauria de tractar de produirficció com una qüestió estratègica, per-què tota societat necessita contar elsseus relats, revisar el seu passat, analitzar

audio.visual

12

Page 13: Eq' 37

el seu present per mitjà de la narració,la imaginació i l’elaboració de mil i unahistòries. I si no les té, si no se lesprodueix, acaba consumint les dels altresmentre va perdent memòria, capacitat dereconeixement i identitat».

«La ficció hauria de reorientar-se pro-gressivament per ocupar, a mig termini,una tercera part de la programació dela futura RTVV, tot i tenint en compteque el seu cost és el més elevat en laproducció de continguts audiovisuals.Cosa que obligarà a fer una aposta deci-dida per la creativitat en nous formatsi la introducció d'altres fluxos de pro-ducció per aconseguir productes més enl'òrbita de la multidifusió digital delmoment».

Una missió primordial de la programa-ció de ficció haurà de ser atraure seg-ments d'audiències tradicionalment allun-yats d'aquest gènere, i només és possi-ble recuperar-los trencant el cercle viciósde «la creativitat segons les dades d'au-diència». Per a una programació de sèriesi pel·lícules de qualitat és necessari:

- Estimular la creació de projectes d'in-novació narrativa, tant en l'estètica comen la temàtica.

- Orientar la proximitat cap a la difusiódel patrimoni cultural i natural, a més dela memòria històrica.

- Educar en l'expressió de valors univer-sals per a promoure la inclusió social,la tolerància, la solidaritat i l'activisme ciuta-dà i mediambiental. Per tant, sèries dramà-

tiques, sitcoms, serials, mini-sèries, llarg-metratges, curtmetratges, dibuixos ani-mats, TV movies, telefilms o nous formatstransmèdia i de narratives d’hibridació hande tenir cabuda en la programació dela nova RTV valenciana. Amb una presèn-cia que hauria d’estar, en un principi, entorn al 25 % i progressar cap al terçde la programació.

Amb la irrupció de l'streaming, el noumodel està impulsant l'excel·lència creativa.«Abans es tractava d'un públic massiu, d'a-conseguir quant més, millor». «Ara es trac-ta de qualitat. Encara que, al principi, no hoveja molta gent, deixem que ho vagen des-cobrint. A partir de la qualitat vindrà l'èxit».

Ara, més que mai, eixa cerca de la qualitat,de l'excel·lència, pense, que els ha de guiara vostés. I l'excel·lència té un cost, barat pera la societat si realment es vol anar per eixecamí. Però el té. Si no estan disposats arecorre'l, si no creuen que aprofita per aaixò, si volen tindre una televisió només pertindre-la i traure, de tant en tant, algunafesta i un polític tallant la cinta, no pagarà lapena. 1 euro posat en això ja serà car.

Si centren el debat en quants treballadors iquants milions ens costa, i no són capaços,ono volen explicar a la societat el perquèd'una televisió, el perquè en valencià, el per-què pública. Si no volen «utilitzar-la» per fer-nos créixer com a poble, si no volen estaral món com a valencians, aleshores, nopagarà la pena, no la facen. Si ho fan, sivolen, no esperen els 40 segons de glòriade Sir Lawrence Olivier tampoc, simple-ment, faciliten el camí. La glòria serà per alsvalencians.

13

Page 14: Eq' 37

“Actuació davant la càmera”:

Curs d’Audiovisual a càrrec de GraciaQuerejeta, impartit del 3 al 6 de novembreal Teatre Principal d’Alcoi.

forma[ ]ció

Comissió de Formació

"Improvisació":

Curs impartit per Carles Montoliu, celebratdel 17 al 27 de novembre.

Gracia Querejeta + Carles Alfaro + Carles Montoliu

El finançament de la Fundació AISGE, ha permés a l’AAPV organitzar sis cursos en 2015.

"El director com a interlocutor entre l'actori l'autor":

Taller de Dramatúrgia actoral a càrrec deCarles Alfaro, celebrat del 16 al 27 denovembre al Teatre Principal de València.

14

Page 15: Eq' 37

”Consciència tècnica, orgànica i creativa dela pròpia veu”:

Curs de Veu a càrrec d'Arantxa Pastor,celebrat del 30 de novembre al 22 de des-embre.

“El llenguatge corporal al servei de la cons-trucció física del personatge”:

Curs de teatre físic a càrrec d'Eva Zapico.Impartit del 9 al 17 de desembre.

+ Arantxa Pastor+ Eva Zapico

“Actuació davant la càmera”:

Curs d’Audiovisual a càrrec de GraciaQuerejeta, impartit del 23 al 27 de novem-bre a València.

15

Page 16: Eq' 37

VEUenON

Què penses que ha de canviar enla política cultural valenciana?

Desde l’AAPV volem donar veu als actors i actrius profesionals valencians per-què expressen les seues demandes als polítics encarregats de gestionar la cul-tura.

Consell de Redacció

16

Vicent Gisbert

Reobrir la RTVV, amb nou nom, nou status, presu-post ajustat i sostenible, amb l'objetiu principal dedefenssar i divulgar la llengua, la història i la culturavalencianes, aixi com les particularitats del poble iles comarques valencianes, des de la qualitat i lainformació contrastada i objetiva, sense partidismesni propaganda, ni amigismes i nepotismes en la con-tractació de personal, ni dels operadors externs,amb molta transparència i ética administrativa ipolítica, supervisada per i dependent de les Corts

Page 17: Eq' 37

Valencianes, màxima representació democràtica al nostre territori.

Reobrir i reomplir de programació constant i honradament elegida de tots el teatres,auditoris i espais públics de representació de les arts escèniques i audiovisuals, acomo-dant la legislació al temps nou, i promulgant les normes i lleis que unifiquen criteris perl’òptima utilització, millor rendiment i eficaç manteniment de la Xarxa de Teatres i EspaisPublics. Redefinició de les polítiques de subvencions, ajudes i beques a la producció, exhi-bició i distribució de la creació escènica i audiovisual, així com per la investigació i l'en-senyament d'eixes matèries des de l'escola primària a la formació superior. I la creaciód'un organisme supervisor de les dites polítiques escèniques i audiovisuals a laComunitat Valenciana, dependent de la corresponent comissió parlamentària.

Rellançament i dotació presupuestària necessària, fiscalitzada per un organisme mixte -públic/privat-, dependent de les Corts, de l'edició i distribució dels llibres i publicacionsen valencià, originals i/o traduïts, especialment als àmbits més desprotegits, com són elteatre, la dansa, el circ, el cine, la TV i de l'ensenyament, investigació i crítica de totes eixesmatèries.Crec que n'hi ha unes quantes més, però crec que eixes tres són els tres pilarsfonamentals que cal reobrir, recolzar i protegir, i que més ens afecten i les que millorpoden contribuir al desenvolupament de les nostres arts, de les nostres indústries cul-turals i de les necessitats més esperançadores dels nostres paisans i dels profesionalsvalencians de la cultura, valenciana o bilingüe.

17

Col·laboren amb l’AAPV:

Ajuntament de València

Page 18: Eq' 37

Sònia Alejo

Precisament, crec que necessitem una política cultu-ral valenciana. En els darrers anys no ha existit mésque un pla d'aniquilació i càstig a la creació i l'exhi-bició.

Parle des del punt de vista de les arts escèniques.Intuïsc però desconec de primera mà, com es trobael món editorial, audiovisual, musical i museístic.

Necessitem que es tracte la cultura com un pilarimprescindible per a construir un nou futur. Un futurmillor. Un futur en què agafe protagonisme com a

potència transformadora d'una ciutadania consumista passiva a altra activa i participati-va.

Les mesures immediates per pal·liar la situació de terra campa en què ens trobem sónurgents però no serviran de res si no fixen una base sòlida per a dignificar el treball delsartistes ara i en el futur.

Trobe imprescindible una mirada urgent a tot territori. Evitar el centralisme que araexerceix València, però sense descuidar-la. Arribar als pobles, facilitar la mobilitat delsartistes per tot el País Valencià, recuperar i ampliar circuits de creació i exhibició en elsespais culturals que ja existeixen i reactivar altres espais públics, el carrer, dotar-los decontinguts, d'interés artístic.

Cal donar suport a la creació pròpia i ajudar a la difusió però també necessitem acce-dir a treballs d'artistes de fora del País Valencià. Amb l'intercanvi tots eixim guanyant. Nopodem retroalimentar-nos només entre nosaltres i tendir així cap a l'endogàmia.

Finalment, pense que en aquesta exigència als nous responsables de les polítiques cul-turals, hem d'incloure exigir-nos a nosaltres mateixos, els artistes, deixar d'acceptar tre-ballar baix mínims. Evitar la precarietat i la gratuïtat del nostre treball per a poder actuar,escriure, dirigir o dissenyar. Hi ha ja generacions que no han conegut encara un contrac-te, ni una alta en la Seguretat Social o una factura. El nivell de desesperació ens ha arros-segat a una situació que cal virar.

18

Page 19: Eq' 37

veu_en_on[política cultural valenciana]

Com a ciutadana exigisc una política cultural intel·ligent, però com a obrera del teatreexigeix poder viure de la meua feina amb dignitat i deixar els regals pels aniversaris.

Salut.

Miquel Aparisi

Teatres públics oberts a les companyies a taquilla. Queels teatres públics dels municipis, que dels 31 dies queté el mes, están tancats 30 i inclús hi ha pobles quetenen dos teatres tancats, deixaren a les companyiesactuar a taquilla. Hi hauria més oferta cultural. Lesobres arribarien a més gent. No com ara que sols laveu el poble del municipi que té recursos per pagar elcatxé i amb sort aquell espectador que s'assabenta del'estrena i que s'acosta al teatre privat on s'estrena l'o-bra, eixa és un altra, si pots anar, perquè sempre t'aga-fa assatjant.Treballar en aquests teatres públics sensecobrar un catxé fixe, i a taquilla (sense taxes munici-pals) una sinergia cultural, on els avantatges estarien en un poble amb més teatre iingressos més repartits, mensuals i regulars per als que sostenim aquest art, més gires imés treball.

Alejandro Lorente

La prensa valenciana i la Conselleria de

Cultura, així com la Universitat, els Cicles

d'Imatge haurien d'arribar a acords per

difondre l'obra del autors valencians (escrip-

tors, actrius i actors, fotògrafs, cineastes...).

19

Page 20: Eq' 37

veu_en_on[política cultural valenciana]

Emili Chaqués

Trobe que cal tindre una consciència cultural de país icreure que, com qualsevol altra indústria, la de les artsescèniques valencianes, pot esdevindre un motor destacatper a l'economia de la nostra zona geogràfica.

Tinc la sensació que, en termes generals, la majoria de diri-gents polítics no contemplen el teatre com a font d'ingres-sos i beneficis. Només com una partida pressupostària

que cal dotar econòmicament sense tindre en el full de ruta la possibilitat de recupe-rar la inversió per poder revertir-la. És cert que tot açò no s'aconsegueix d'un dia capa un altre, que el meu plantejament pot semblar agosarat i que canviar el xip desprésde més de vint anys funcionant d'una determinada manera és complicat.

Tot i això, és necessari creure en el talent que ha demostrat el sector al País Valencià alllarg de les darreres dècades. Sense anar més lluny, una producció privada com “Dot”,de la companyia suecana Maduixa Teatre, s'ha fet amb el Premi Max 2015 al MillorEspectacle Infantil. Què vull dir amb això? Que cal més inversió pública en produccionsvalencianes perquè tenim les idees, la gent i el talent, però com tot, ens calen els dinersper materialitzar-los en muntatges de qualitat i, sobretot, creure en els professionalsvalencians de les arts escèniques per revitalitzar el sector i ser-ne un referent a l'Estat.

AAPV és membre de:

Fédération Internationale des Acteurs

20

Page 21: Eq' 37
Page 22: Eq' 37

Nom: Vicent Vila Berenguer

Sala: Escalante

1 - Contans breument la teua trajectò-ria professional

- Vaig començar professionalment l'any1981 creant amb els amics la compan-yia Bambalina Titelles, on vam produirmolts espectacles i la Mostra de Titellesa la Vall d'Albaida. Després de deu anys,vaig entrar a dirigir l'Escalante on vaigdisenyar el Centre Teatral de laDiputació de València que ara té el

VEUenON

Gestió dels teatres

Consell de Redacció

Hem enviat aquestes mateixes preguntes a molts altres gestors de teatresvalencians però no ens ha arribat cap altra resposta.

22

Page 23: Eq' 37

Teatre, l'Escola i Espai d'Exposicions...

2 - Quant de temps portes en el càrrec?

- Porte uns 25 anys al front del projecte.

3 - Quantes representacions teatrals feu al cap de l'any?

- Unes 250 representacions contant les gires dels espectacles.

4 - Quin és el % de companyies valencianes?

- Aproximadament representa el 95 % de les funcions.

5 - Quin pressupost anual teniu?

- El pressupost per al Teatre està al voltant dels 450.000 euros a l'any, per a les produc-cions, exhibició, gires, publicitat, autors, etc.

6 - Quina és l'assistència mitjana?

- Depén molt del format i edad del públic però al voltant de 250 espectadors per fun-ció.

7 - Quin és el projecte artístic de la sala ?

- La producció i exhibició d'espectacles de qualitat creats per professionalsvalencians.Tens absoluta llibertat per a programar? Lògicament cal seguir les directriusdels polítics que dissenyen un marc de treball. Dins d'eixe marc treballe amb molta lli-bertat.

8 - Alguna altra consideració?

- Hem de vore l'Escalante com un Centre Teatral complet, no només con un teatre.Tota la tasca de l'Escola i de l'Espai d'Exposicions també requerix molta feina i recur-sos de personal i econòmics.

23

Page 24: Eq' 37

Per Rafa ContrerasIl·lustració de Jorge Tejedor

Fina va entrar a casa tota indignada i em va llançar a la taula un recull de barbaritats que haviapublicat Salvador Sostres en el diari El Mundo. Al columnista el va despatxar el nou director deldiari cap al mes de juny de 2015, i El Diario.es va publicar junt amb la noticia un resum d’algunesde les perles del tal Sostres, moltes d’elles especialment ofensives amb les dones:

"Un chico normal de 21 años que está enamorado de su novia embarazada, es normal que pierda elcorazón y la cabeza, si un día llega a su casa y su chica le dice que le va a dejar y que además elbebé que espera no es suyo".

El “chico normal” havia assassinat la seua nòvia... I una altra perla a propòsit de la visita a unaBiblioteca:

"Allí estuvimos padres y niños, con el cierto caos que siempre impera en este tipo de reunión esperomanteniendo, dentro de todo, un considerable sentido de lo civilizado. Y una bibliotecaria con ese cortede pelo entre el Ensanche izquierdo y Jarrai, entre el lesbianismo y el PSUC -si es que no fue todo lomismo-, y con el rostro impenetrable por tantas pasiones insatisfechas, iba y venía reclamándonos silen-cio".

La meua veïna Fina diu que l’insultador d'ofici sovint es vanaglòria de no tindre pèls a la llengua,de dir sempre la veritat... Ella opina que qui actua així d'ordinari és molt probable que noméstinga per llengua una aixella pudenta sense depilar... I és que al remat, és tan fàcil insultar sensecap altra argumentació que presumir d’anar “amb la veritat per davant”... Sol ser l’excusa perfec-ta per a disparar primer i a continuació preguntar... El maltractament usa també estratègies pare-gudes.

Recorde ara que un dia d’aquells que la meua veïna Fina estava inspirada, va dir també que noera convenient subestimar la imbecil·litat. Ella argüia que ser un perfecte imbècil no és cosa queestiga a l’abast de qualsevol...

Una qüestió d’estil

2 4

Page 25: Eq' 37

Atés que em sembla encertada l’asseveració de Fina, jo també pense que els mèrits s’han deguanyar a dreta llei, sense artificis ni martingales. Ja sé que pensar així pot ser considerat per algunscom una antigalla, però ningú és perfecte. A voltes em congratula que em ratllen d’antic, sobre-tot quan allò que està en joc és una qüestió d’estil. La mala educació, o una certa educació refi-nada dins d’una ment retorçuda, pot arribar a ser perillosa. Fins i tot mortal.

Se’m va quedar gravada una frase del poeta portugués Fernando Pessoa que vaig llegir fa tempsen un article de Javier Rioyo: “¡Cuesta tanto ser sincero cuando se es inteligente! Es como ser hones-to cuando se es ambicioso”.

25

Page 26: Eq' 37

entrev i sta

comunica[ ]ció

“Si haguera de tornar a triar,triaria de nou ser pallasso”

Eduardo Zamanillo

Zamanillo és una d’eixes personesque inspira tendresa abans de dir“Buenos días” i que la confirma ensaludar. M’han dit que es jubila, i comjo no sé si tindré d’això, he anat afer-li una entrevista perquè m’expli-que com va la cosa. Quedem benmatí a la Sala Zircó, on minuts des-prés d’esta conversa, arribaranxiquets i xiquetes per vore l’últimade PTV, l’espectacle “Ya está”.

Eduardo, com que et jubiles? Pot un actor dei-xar de ser actor?

Jo crec que sí que es pot. Tot el bagatge quedus d’un grapat d’anys està amb tu, però no ésuna condemna a perpetuïtat el fet de seractor. La teua manera de ser està influenciadaper tot el que has fet a la vida, i ser actor i serpallasso és alguna cosa que ni puc ni vull lle-

Per Nelo Gómez

26

Page 27: Eq' 37

La primera decisió seria fer una festa d’unasetmaneta o deu dies. I allò que sobrara seriaper a educació i sanitat, però tot molt divertit.En la sanitat, mira gent com PayaSOSpital si hofan divertit. Jo crec que l’educació i la sanitatsón dos coses fonamentals, després la culturai després faria una altra festa per celebrar quetot eixe tram l’hem recorregut bé. I després javoríem, perquè en el món dels pallassos sem-pre està la improvisació i com eixa primeraetapa de festa, educació, sanitat i cultura ensduria un parell de mesos, ja seria el momentde fer una altra festa (Riem). Bé, crec que aixòés fonamental, que estiga a l’abast de tots.Mira com es preocupen normalment els quitenen el poder per tal que l’educació siga elmés xunga possible, aprenent coses que des-prés no tenen res a vore amb el que eixa per-sona en la vida... En fi, crec que si em clave eneste terreny em pose un poc seriós i pallissa.

var-me de damunt. De fet, crec que he evolu-cionat directament, no exactament a unpallasso, però sí el més paregut a un pallassoque fa cinquanta anys, quan era un senyormolt seriós (Riem).

I “Piojo” es jubila també?

Es jubila Piojo i es jubila Hula amb ell. Hula esjubila voluntàriament, perquè vol, peròAmparo Mayor, l’actriu que fa el personatge,segueix encara en la companyia PTV Clowns.Seguirà, almenys, un espectacle més. Perquèem jubile jo i els personatges de pallasos quefem nosaltres, res més. La companyia segueix iAmparo Mayor segueix, una gran actriu.

Parlant de pallassos... si un pallasso, en el sen-tit professional de la paraula, estiguera al frontde la política cultural d’un país: què és el pri-mer que faria?

27

“Ya está” - PTV Clowns (2014)

Page 28: Eq' 37

Supose que tots els veterans en teniu un pocd’això.

Sí, però ja et dic que des de fa temps herenunciat a eixa dosi de veterania que et dónala pàtina del temps i vull ser cada vegada mésjuganer, més irresponsable i més paregut a lamanera de ser d’un pallasso, que és la maneramés feliç de ser i la que més feliç m’ha fet ami.

Eduardo, abans ja m’has respost en certamida, però vull fer-te una pregunta que estitula: “PTV”, 40 anys no es poden transcriureen quatre línies, però digues el que vullgues.

Caldria temps per dir “a vore, el titular de quèés PTV”. Per a mi és el resum de més de mitjavida de treball, de viatges, d’afectes... No diré

Què dius pallissa? Si a mi m’han dit que durantmolts anys fores “la veu de la consciència” del’AAPV. Quan a les assemblees tot el mónhavia parlat, es produïa un silenci en agafar tuel torn de paraula...

Bé, en l’exercici de la comicitat o del clown ode l’humor, hi ha una cosa que produeix comi-citat, que és un efecte còmic, i és l’expectativadefraudada, això de “collins, per a dir això nocalia dir res!”. Si era la veu de la consciènciaseria en contra de la meua voluntat. Moltesvegades espere a sentir opinions d’algú si arri-be sense una idea clara de per on van lescoses i em faig ràpidament un xicotet resum.Supose que tinc certa habilitat per focalitzar isintetitzar un problema o un indici de solució,però de “veu de la consciència”... passe d’eixacàrrega! (Riem).

Assaig a l’escenari de la Sala Zircó

28

Page 29: Eq' 37

que hem sigut sempre una gran família peròsí que pràcticament tota la gent que ha pas-sat per PTV, tot i no mantindre una relacióconstant, mantenim una relació bona. Hi hagent que està a altres ciutats i sempre que hianem ens veiem, parlem, ens posem al dia...fins i tot més que amb gent que està ací, aValència. Per exemple, ara ens anem aValladolid i dos dels nostres antics pallassos,Rafa Contreras i Paco Alegre, venen ambnosaltres allà.

Rafa, altre jubilat...

Sí, i a Paco no crec que li falte massa! En qual-sevol cas, en quant al treball, no sé si ha estatsatisfactori pels resultats artístics, però sí percom l’hem viscut nosaltres. Almenys a mi,m’ha fet tindre una vida que m’agrada. Si Imatge d’Eduardo per la Guia AAPV del 1991

Amb alguns dels personatges del PTV dibuixats

29

ent rev is tacomunica[ ]ció

Page 30: Eq' 37

haguera de tornar a triar, jo crec que diria “jovull ser altra vegada pallasso”. I diran “alesho-res per què t’ho deixes?”. Bé, crec que perdiversos motius, el que passa es que si dicdiversos diran que cap és de veres i mira sí, talvolta és de veres que no n’hi ha cap de veri-tat (Riem). Jo em sent amb ganes i bona formacom per continuar, però és millor deixar-hoara que no quan has de deixar-ho desprésperquè ja no pots.

Sí, com ha fet Rita Barberà.

(Riem) Clar, si és que sóc molt major. Tambétinc més projectes que dedicar-me al teatreescrivint, dirigint, actuant, viatjant i tal. Aixòrequereix una entrega al cent per cent i hi haaltres coses que també vull fer i porte anysesperant per fer-les, i em dic “a vore si quan

em jubile estic amb capacitat mental perescriure altres coses que vull fer” i aleshoresem diuen “ho trobaràs a faltar”, i jo pense quetinc projectes que em fan molta il·lusió. Potser trobe a faltar alguns aspectes d’açò, peròningú no m’impedirà fer de pallasso en festeso paregut, no?

Segur que no, perquè... se t’ha quedat algunacosa per contar després de 40 anys?

Sí. No grans històries. Se m’han quedat gags,perquè jo sóc dels qui s’apunten coses pelcarrer. Vaig amb una llibreteta i un boli a labutxaca i de sobte, si veig alguna frase o unxicotet gag, me’ls hi apunte. No constantment,però al cap d’un parell de dies tinc certesnotes i al cap dels anys en tinc moltes. I és certque he pensat: “fotre, quina llàstima. Este gag,

ent rev i stacomunica[ ]ció

30

“Por fin” - PTV Clowns (2012)

Page 31: Eq' 37

amb tot el que m’agrada, ja no el podré trau-re a altra obra”. Tal volta en altre espectacle,no de pallassos... però crec que seria forçar lacosa. És que moltes vegades, un aspecte de lanostra manera de treballar, és que dins d’unahistòria poses un gag solt que serveix per afilar d’una cosa a una altra. Pots tindre gagsaïllats que et semblen bons i poden encaixaren una història o en una altra, o xicotetes ruti-nes que serveixen quasi per a qualsevol. Unacosa bonica dels espectacles de pallassos,almenys tal i com ho fem nosaltres, és que ésmolt lliure. En qualsevol moment pots obrirun parèntesi, poses una història de riallada isegueixes contant l’altra.

I què creus que han de contar, o amb qui hande comptar, els nous responsables de les artsescèniques valencianes?

Jo pense què faria jo.

Home, tu no, que només faries festes!

(Riem) És cert, però això seria si fóra jo, no?Si fóra ells cridaria a tots els representants dela professió, em sembla el més elemental. Bé,el primer que faria és ser distint a tots elsanteriors que hi ha hagut, pràcticament.Perquè ja sabem amb eixa gent el que hi havia:perdre el temps per anar a parlar. Bonesparaules i mentides. Cap interés per alçar lacultura, ni la professió, ni res. Només posarbona cara per vore si se’ns llevaven dedamunt, que tu penses: “jo no sé per a què esconcerten noves entrevistes si amb esta gentno hi ha res a fer”. Xe, que els donen!Aleshores, crec que esta nova gent obri uncamp distint i m’imagine que s’hauran posat

31

“Animalico” - PTV Clowns (2004)

Page 32: Eq' 37

Zamanillo amb Rafa Contreras i Paco Alegre

32

Lliurant el Narcís a Rafa ContrerasAmb Pilar Almeria, Paco Gisbert, IsabelRequena i Santiago Sánchez a l’Octubre CCC

Al photocall dels Premis AAPV 2010 “Enamorirse” - PTV Clowns

Page 33: Eq' 37

ent rev i stacomunica[ ]ció

mans a l’obra.

Creus que s’hi han posat de veres?

Jo crec que sí. Vull pensar que estan en con-tacte amb l’AAPV, amb l’AVETID, amb lessales... Em sembla el mínim, perquè si no s’hafet això, van molt retardats. Després de lesúltimes eleccions hi ha molt de retard en mol-tes coses, no nomes a València.

Sí, però tal volta ací encara estem pensant enun Pla Estratègic, un Codi de BonesPràctiques, uns pressupostos com els prome-sos...

Ja t’entenc. En qualsevol cas tinc més fe. En els

últims temps estic menys pròxim a l’AAPVperò fa anys sentia “hi ha gent jove que vexafant fort” i a mi això em semblava perfecte.Perfecte que hi haja gent amb sàvia nova - nodiré amb Fuerza Nueva, que se’m posen elspèls de punta. I ara que la sàvia està més tar-dorenca, crec que cal deixar fer.

De premis en tens molts però...

Sí, però som experts en premis sense dotacióeconòmica. Quan hi ha un premi sense dinersja pensem que pot ser per a nosaltres (Riem).

Però un dia reberes una telefonada felicitant-te per haver guanyat cert Premi Nacional deTeatre Infantil que no havies guanyat.

33

“Cataclowns” - PTV Clowns (1982)

Page 34: Eq' 37

Recollint el Premi deLa Cartelera del Levante Moment de l’entrevista

ent rev is tacomunica[ ]ció

34

Imatge de la celebració dels 40 anys del PTV

Amb la resta guanyadors dels Premis AAPV del 2010

Page 35: Eq' 37

Ah... bé, jo no, la companyia. Jo t’explique:abans que el Ministeri establira entre els seuspremis nacionals el de teatre per a xiquets –perquè nosaltres li diem per a xiquets i xique-tes en lloc de teatre infantil – existia una asso-ciació, ASSITEJ, que encara dóna un premi deteatre per a xiquets cada any. Són els profes-sionals del teatre per a xiquets els qui donenun premi a través d’eixa associació i ja fa anys,en el noranta i poc, ja que crec que nosaltresfórem els primers, ens donaren eixe preminacional de teatre per a xiquets. I enguany ellssegueixen atorgant-lo i entre la terna que ensenviaren per a que votàrem, estava jo. Estavegada personalment. Supose perquè hauranpensat “com este pobre xic ja s’ho deixa...”. Amés, com no té dotació econòmica igual cau!(Riem) Mira, els premis mai no ens han preo-cupat, i per això no hem lluitat per ells, el quepassa és que en alguns llocs els premis servei-xen per a vendre. Per exemple, vas a FETÉN i

hi ha programadors que ni tan sols veuen l’es-pectacle. Van perquè els paguen el viatget...

Vols que hi aparega açò?

Espera (s’apropa al micro). N’hi ha. N’hi haalguns. La majoria. La majoria són fantàstics(Riem). N’hi ha de tot, com en tot. Però hi hagent que es fa la programació de l’any respec-te els premis que ha guanyat cada espectacle.Nosaltres no fem art per a competir, sinó persomriure. Així que si alguna vegada ocorreeixe accident benèvol, doncs l’acceptem.

I falta somriure en estos temps que corren? Ésmés necessari fer riure a la gent ara?

Jo crec que fer riure sempre és necessari. Joveig molt d’humor, no pel carrer exactament,però si als teatres, a la tele... Que la gent esti-ga trista va lligat a que hi ha molt d’atur i sí,

35

Page 36: Eq' 37

segurament el nivell de depressió de la socie-tat serà major ara. Dis-me com està el nivellsocial i et diré el nivell d’alegria. Però al mateixtemps, hi ha gent que està enfadada sempre.Clar que, també hi ha gent que sempre sapmirar el costat positiu de les coses... El queimporta és el nivell d’alegria de la societat, noels casos concrets.

Tens 30 segons per a criticar, felicitar o con-tar un acudit.

Mira, la primera serà per a tu (S’apropa almicro). Vull avisar als qui lligen l’entrevista quejo no he dit exactament açò. Estic segur quel’entrevistador ho ha millorat (Riem). I des-prés vull dedicar unes paraules a totes les per-sones que han passat per la companyia i hanpermés que, si no ser amics, que ens veiemamb molta alegria i gust. I açò ho puc fer

extensible a altres companys amb els quals hetreballat no sols al PTV, sinó al doblatge, perexemple. I fer-ho extensible fins i tot als mem-bres de l’AAPV que lluiten per dignificar laprofessió. Fins i tot, vull fer-ho extensible aaltres companys d’altres associacions, siguen ono sindicats d’actors. Fins i tot, vull fer-hoextensible a tota la humanitat i, ja posats, dirals qui estan encabotats en fotre la vida a l’al-tra meitat de la humanitat, que moderen elsseus impulsos.

Comença a s entir-se la cançó d’Hula i Piojode fons. El tècnic reclama a este home prim iamb ulleres per provar el micro. El personalde Zircó dóna els últims retocs al pati debutaques per rebre desenes d’escolars. Emsembla una metàfora transgeneracional per-fecta açò de tindre xiquets i majors al mateixespai-temps. El teatre no es jubila.

ent rev i stacomunica[ ]ció

36

“Un funcionario”, capítol pilot (1989)

Page 37: Eq' 37

Josep Lluís Sirera

37

El passat 8 de desembreva morir el nostre benvolgut

Josep Lluís Sirera,dramaturg i Catedràtic dela Universitat de València.

La gent del teatreel trobarem a faltar.

Descanse en pau.

Page 38: Eq' 37

Com un record d’infantesa… , son les primeres imatges que em venen al capquan parle de l’Ovidi; un diumenge de matí, sonant al tocadiscos dual el “demanars i garrotades”, mentre ma mare treia la pols i canturrejava (que hem defer, a casa sempre han estat un poc rojillos), i jo mentre, escodrinyant la carpe-ta del disc, plena d’estampetes de postguerra, tan críptica pels meus 10 anys.

Homenatge a l’Ovidi

Ovidi Montllor

“I ara per acabar, demanaré l’Amnistia, la justí-cia i llibertat i el dret a l’Autonomia oïu-nosamb alegria, Verge dels Desemparats.”; cantaval’Ovidi.

I dic l’Ovidi, sense el Montllor, perquè a Alcoi,el seu poble I el meu, no cal esmentar-li el cog-nom, només apostrofant-lo, ja sabem de quiparlem.

Parlem d’un home nascut a la postguerra, quees va formar a l’escola dels pobres, “l’Escola deRibera”, que va començar a treballar als 12anys i que es va dedicar a una trentena d’oficis:reparador de radiadors, teixidor, cambrer, boti-

guer, xòfer, peixater, pastor, perruquer, adminis-tratiu, ferrer, fuster, locutor de ràdio o reporter.

Encara que amb només sis anys, l’Ovidi, ja pre-parava modestes obres de teatre, retallant figu-retes de futbolistes i llegint pels amics del barripeces teatrals. “Als divuit anys -recordava ell- iper contactes subversius amb amiguets meus,vaig començar a llegir en la llengua que semprehavia parlat (fent molt esforços, això és cert);Joan Fuster, Joan Maragall, Eugeni D’Ors icomedietes valencianes”.

L’Ovidi va viure entre Alcoi i Barcelona on vaarribar per primera vegada al 1960, i des d’a-

Per Pep Sellés

38

Page 39: Eq' 37

quell moment el va captar per sempre.

La primera vegada que el vaig veure cantar vaser a Alcoi, on venia de tant en tant, li agrada-va tornar al seu poble, jo tindria divuit anys jus-tets i ho recordé com una experiència inobli-dable. Allà, al Teatre Circ d’Alcoi, hui ja enderro-cat, també ens va acostar a Estellés o a Fuster,amb eixa veu de barranc i ens va fer sentir partd’un tot.

A l’Ovidi se’l podia abordar des de moltsangles; compromés, respectuós, ordenat, rigo-rós, natural, preocupat, comunista, crític, auto-crític, autodidacta, nacionalista, obrer, esquerrà,solidari, anarquista, coherent, activista, exigent,savi, tendre, íntegre, llibertari, intel·lectual, irònicapassionat, immens, observador, contradictori,tossut, honest, afectuós, original, seriós, polifa-cètic, rebel, sensible i humanista.

Tant, Martí Cases, company nostre, com AlfredLuchetti, ja de vacances, dos dels seus millorsamics i amb qui he tingut la sort i el privilegi depoder treballar, destaquen sobre tot el seu sen-tit de l’humor; Alfred, de seguida, es posava acontar batalletes, deia que eren com el “triocalavera” i es pixava de riure recordant-lo.

Però l’Ovidi també és una veu crítica i autocrí-tica de la cançó, és una veu políticament inco-rrecta, una autèntica fera ferotge. A l’Ovidi se’lva vetar d’una manera salvatge a la nostra tele-visió, a Canal 9, com a tants d’altres, però ell vaser, tal volta, més bel·ligerant. Al 92 en un con-cert a Sevilla, a l’Expo, va demanar expressa-ment que no volia que el gravaren uns tècnicsde Canal 9 que havien anat a enregistrar-lo, iquan començà a cantar, davant de 2.000 per-sones, i va veure que estaven gravant-lo, vademanar a Toti Soler, el seu alter ego en l’esce-nari, que parara de tocar i va demanar als de

“D’una terra vella i encerclada”

39

Page 40: Eq' 37

seguretat que els expulsaren del recinte. Potsersi tots haguérem actuat així, front a la dictadu-ra que va suposar Canal 9, les coses haguerensigut diferents.

Tampoc hem d’oblidar l’ajut que vam rebred’ell com AAPV, quan a la vaga del 93 delsactors. Ell i Nina estaven al Principal fent“Cabaret” quan Pep Cortés va parar l’estrena iva explicar al públic la magnitud de la tragèdia,ell va contribuir a que una situació molt com-plicada no ho fora tant.

La cançó fou la seua forma d’expressió mésconeguda, i no ens entretindrem massa ambaixò, va publicar uns 12 discos a la seua carre-ra, a quin més interessant, on a més de textospropis, musicava poesia i la deia com ningú. Amés de moltes gravacions en discos col·lectius.Però l’Ovidi va fer teatre abans que cançó,estava enamorat de l’escenari. En arribar aBarcelona es va introduir al món del teatreindependent i compaginava els seus nombro-sos treballs amb la família, els assajos i lesactuacions. Va treballar amb les companyiesd’Adrià Gual, Núria Espert i amb el CentreDramàtic Nacional sota la direcció de LluísPasqual. Durant els anys següents també for-maria part del repartiment d’obres com;“Auschwitz, la rampa de la mort”, de PeterWeis; “Para Alemania”, de Víctor Mora; “Lazapatera prodigiosa”, de Federico GarcíaLorca; “El ghetto”, de Josep Maria Rodríguez; “Elretaule del flautista”, d’Emili Teixidor; “Ronda demort a Sinera”, de Ricard Salvat; “El beso de lamujer araña”, de Josep Maria Gual o “Vaderetro”, de Fermin Cabal amb José Luis LópezVázquez.

Al cinema també va treballar molt, entre 1974i 1992 va rodar 43 pel·lícules i 5 curtmetratges,

potser la més famosa fou “Furtivos”, de JoséLuis Borau, que va guanyar la Conxa d’Or alFestival de San Sebastià. Altres pel·lícules; “Laoscura historia de la prima Montse” (1977),“Soldados” (1978), “La verdad sobre el casoSavolta” (1978), “Con el culo al aire” (1980),“La fuga de Segovia” (1981), “El pico” (1983),“Benifotrem, amanece como puedas” (1987),“Amanece que no es poco” (1989).

En la televisió va participar en 17 sèries entre1978 i 1993 emeses a TVE i TV3; “LletresCatalanes” (1976-1979), “Las aventuras dePepe Carvalho” (1986), “Querido cabaret”(1980), “Agència de viatges” (1993), “Una glo-ria nacional” (1993) o “Truhanes” (1993). Amés dels telefilms “El verí del teatre” (1978) i“Els savis de Vilatrista” (1992).

L’única vegada que vaig estar amb ell cara acara, va ser l’any 1988, Pep Cortés i jo estàvemal descans d’un assaig de l’espectacle“Cadiram”, a Alcoi, se’l trobarem pel carrer idecidirem anar a fer un cafè al Sicania, tots tres.Va ser un encontre ràpid amb una conversacióbastant trivial; que com va tot, que si açò, quesi allò. Jo no diria més de dues paraules, unamica colpit per la proximitat d’algú a qui admi-res, pegant cabotades amb un riure una micade tòtil. M’haguera agradat poder dir-li que emfascinava tot el que feia i que era un exempleper mi.

Ovidi Montllor és una referència bàsica de lacultura dels territoris en llengua catalana i demés enllà. Però també es un creador per a quila cultura no és res si no és a prop del poble,si no és al seu abast i al seu servei.

Poc abans de la seua mort, va rebre l’AltaDistinció de la Generalitat Valenciana (1994), el

40

Page 41: Eq' 37

Miquelet d’Honor (1994) i la Medalla d’Ord’Alcoi (1994).

Recorde molt especialment la nit del concerthomenatge que se li va fer a Alcoi, jo estavaassegut al costat de Joan Gadea, l’Ovidi ja esta-va molt malaltet, va ser una nit molt emotiva,amb quasi tots els seus companys i amics(Serrat, Marina Rosell, Al Tall, Lluís Miquel, Mªdel Mar Bonet…) i ell amb un fil de veu agrainta tots l’estima.

Amb la seua mort, moltes generacions dejoves el descobriren per primera vegada.Començà a nàixer el mite. L’actualitat de lesseues lletres l’han convertit en un creadoratemporal. 20 anys després, nosaltres des deLa Dependent li vam retre homenatge amb

dos espectacles: “Homenatge a T”, basat en untext de Jordi Botella i amb Rosana Espinós i unservidor; i “Un quart amb l’Ovidi”, espectacleinfantil amb Jonatan Garcia i Rubén Mira, amb-dós dirigits per Pepa Miralles.

Com diu una altra alcoiana il·lustre, Isabel-Clara Simó; “ha nascut un clàssic”.

Car d’artistes com ell en son parits ben pocs.

Ovidi Montllor

*Quasi tota la informació que apareix enaquesta petita ressenya biogràfica, estaextreta del llibre “Ovidi Montllor, Un obrerde la paraula” de Jordi Tormo, ed Sembra.Un llibre excel·lent i que us recomane sivoleu saber més de l’Ovidi i dels seusescrits.

“Furtivos” “Amanece que no es poco” “La verdad del caso Savolta”

“Furia española” “La sies ta”

“La fuga de Segovia”

41

“Blue Gin” “El pico”

“La oscura historia de la...”

Page 42: Eq' 37

Mª Jesús:

CEAR a mi m’ha donat amics, m’ha obertnoves portes al món mitjançant les perso-nes de diferents països que he conegut.M’ha permés donar curs a coses que sem-pre m’han agradat i no havia tingut la pos-sibilitat de realitzar. Ara pratique nousmètodes d’expressió i em centre en ser unpoc més del món.

Nanguan:

El taller de teatre m’ha suposat un gran

escenari d’aprenentatge, de mi mateixa, del

meu entorn, de les relacions entre ambdós

i el teatre com a forma d’expressar eixes

relacions. Passa alguna cosa màgica quan et

pujes a un escenari per actuar, ficar-te en la

pell d’algun personatge o d’un concepte

que tractes de defendre, com en la major

part dels nostres treballs. Deixes de ser tu

mateixa, transcendeixes, t’imbueixes de

raó, de força, de la creença que tens un

moment, eixe, per canviar les coses.

Per Isabel Requena

Taller de Teatre de CEAR(Comissió d'Ajuda al Refugiat)

Tito:

Eixir a l’escenari i actuar, per a mi, va ser unacte de reviure, d’existir de nou, el neixe-ment de l’esperança, sentir de nou el sentithumà, créixer, també comunicar amb lagent dins de la mateixa humanitat.

[ ]Tatre més enllà de l’escenari

42

Page 43: Eq' 37

Allí estaven les dues Fátimas, Thimbo, Sarfraz,Socorro, Williams, Jones, Sanaa, Rodica, Ángela.Ghana, Congo, Guinea Equatorial, Veneçuela,Senegal, Romania, Cuba, El Marroc, Pakistan.No sé gens d'eixes persones ni elles de mi.Propose una ronda de presentacions. Quisobre les taules, qui en cadires, anem un a undient de nosaltres mateixos les fórmules de lanostra aparença d'identitat: com et dius, d'onvéns, quin és el teu ofici, quin era abans... Lamajoria no parla bé el castellà, o no el parlaquasi; un no el parla en absolut, només unaespècie d'anglés que anirem endevinant, mésque traduint, allò que vetla la desconegudamúsica de l’urdú.

Assajant a CEAR

Inga:

Per mi, el taller de teatre és un espai per

reflexionar sobre sentiments, pensaments i

diferents punts de vista i per compartir-los.

És un intercanvi i un espai també per inter-

pretar.

Paraules florixen i mitjançant estes paraules,

les dels poemes, i sobre tot mitjantçant les

actuacions hi ha la possibilitat d’expressar

els sentiments, els pensaments.

Alhora el públic formarà part del teatre,

perquè arribes al públic i aquest comença a

reflexionar sobre els contingut, d’una banda

sobre situacions injustes, discriminatòries,

racistes o allò que està passant en diferents

països on els drets humans pareixen no

existir. I d’una altra banda, moltes vegades la

música i el teatre sembla que entren direc-

tament als cors.

Uns huit metres quadrats entre tau-les d'oficina, pàl·lid neó.

43

Page 44: Eq' 37

Em veig parlant a poc a poc, cercant sinònims,gesticulant. Ens ajudem uns als altres per fer-nos entendre, ens prestem paraules, Ángelatradueix tot el que pot.

Jo pregunte què t'agrada de la vida, què t'agra-da fer, a què t'agrada jugar, què t'agrada. Nopregunte què et va fer fugir del teu país. No hopregunte.

Pregunte què voleu fer, què espereu que fem,per què esteu ací. Volem denunciar, alertar,explicar. Que la gent sàpia. Ja. Clar. I de pasm'assabente jo també, vaig pensar, amb lameua avidesa natural.

Tot va començar en el 2013. Boquetjavanadant en la misèria quan em va cridar algú del’SGAE preguntant-me si voldria fer un taller deteatre en CEAR (Comissió Espanyola d'Ajudaal Refugiat) i que l’SGAE em passaria una xico-teta ajuda econòmica, que s'emmarcaria dins

d'un pla d'ajudes de l’SGAE als seus socis ialhora permetia a l'entitat col·laborar en unaimportant tasca social.

De sobte vingueren a mí aquells dos anys enquè vaig realitzar un taller teatre amb els pre-sos de la Càrcer Model, i la riquesa del que vaigrebre; com encara gaudisc els interessos d'a-quell enamorament col·lectiu. Així que la veri-tat és que la invitació a fer teatre amb refugiatsera tan temptadora que l’SGAE es podriahaver estalviat aquells dinerets, però la meuanatural avarícia va fer que ¡chitón, chitón!, ¡tralarí,tralará!

Impossible repetir l'experiència de la presó,almenys des del punt de vista de creació tea-tral. Allí treballàvem diàriament des de les noudel matí fins a l'hora del recompte a la nit,(metralla de cerrojos y portazos chapando cha-bolos cuando cruzaba el rastrillo con JaimeCarballo).

Primera actuació de Las Fátimas

44

Page 45: Eq' 37

Ací tindríem només un parell d'hores a la set-mana, més les dificultats de llenguatge, més elmeu desconeixement real de les circumstàn-cies, dels mil xicotets problemes als que s'en-fronta algú que demana asil en un país estranyamb una Administració hostil. Algú de qui no séimaginar la seua infància, les xicotetes coses detots els dies. Les xicotetes coses. Sense lesxicotetes coses no hi ha personatges vius, hi hanomés teatre d'idees... pamflet? Bé, doncs pam-flet!.

Em sabia incompetent del tot.

Els vaig demanar una hora més, es va quedaren mitja. Bé. Els exigeix molt temps defensar lesseues vides. Els vaig demanar un record privile-giat, un conte de la infància, un acudit, un objec-te que tinguera especial significat per a ells, perximple que semblara. I van anar apareixent lesarracades que a Sanaa li van donar els seuspares en acomiadar-se, el mocador per l'oració

de les Fátimas, la bolica de Williams, el petao deJones, la medallica de Socorro, la petxina queRodica arreplegà a la platja quan... Una cançó,una altra cançó.

Improvisacions, exercicis de respiració, de veu,d'expressió corporal (Williams em mirava pen-sant aquesta és imbècil), però es van tirar alterra i sota les taules, reien, vam riure junts, i laprimera vegada que aconseguirem una harmo-nia bella unint les nostres veus, va ser unmoment perfecte.

Ells volien representar una xicoteta peça que jatenien pensada, "Sanitat mortal", es deia.Thimbo (un gran histrió) moria sense que liatengueren en l'ambulatori perquè no teniatargeta sanitària. L'ampliarem amb un text moltbreu a partir de les seues aportacions. La sego-na part era la protesta, la increpació, la denún-cia i després el duel, el funeral, la recollida dediners per a enviar el cos al seu país. Ací ja hi

Assaig amb públic realitzat a Aldaia

[ ]Tatre més enllà de l’escenari

45

Page 46: Eq' 37

havia personatges, cadascun amb el seu caràc-ter. No entenien que calguera repetir els assa-jos, aquesta tia és imbècil, sí, sóc imbècil, peròés que vull fer teatre, no n'hi ha prou amb eixiri cridar a boleo açò és injust! Aquella primeravegada que van pujar a un escenari, l'auditoride l’SGAE, allí van estar les arracades, la bolica,els mocadors per als resos funeraris, la petxina,la medallica, la cançó en bisío de Jones... Unescenari pot ser qualsevol catxo de terreny,però una vegada se li ha designat per a serescenari, un poder sagrat s'apodera de l'espai,un poder innombrable, invisible i irresistible, iqui ho trepitja.... En fi, semblava jo una micamenys imbècil.

Però seguia sent incompetent. Les dificultats dellenguatge, el problema enorme d'aprendre dememòria en un idioma alié, l'escàs temps d'as-sajos... No era el camí. Havien de gaudir. Haviende gaudir!Les seues llengües són bellíssimes. A més tení-em escriptors en el grup. Aleshores es vanagregar al taller Tito, Maria Jesús i Saleh, traduc-tor de l'espanyol a l'àrab clàssic, que va ser unaajuda extraordinària per a introduir-me en lapoesia àrab.

La primera lectura va ser en el Teatre Micalet.Vaig gaudir veient la lluentor del goig en elsseus ulls: un teatre de debò, un escenari dedebò, llums! Crec que aconseguirem un bonrecital. Amén del castellà i el valencià, sonendiferents llengües. En la pantalla projectem lestraduccions. Fati fa la percussió. Paco Gisbertcol·labora gravant un poema de SédarShengor que se sent en l’obscuritat, i en encen-dre's la llum Jones diu (de memòria!) allò del“Mercader de Venècia”. Hui és el nostre espe-cialista en Shakespeare.

Després es van incorporar Inga, la bella Helenai Mem Hasaf, el lluitador kurd. I jo vaig apren-dre coses noves.

L'ajuda de l’SGAE es va acabar fa molt, peròl'activitat del taller va créixer. Em vaig posarcom una boja a cercar textos que poguerenllegir. Segons on anem a actuar i per a quinacausa, cal triar diferents textos i muntar un actediferent, i l'últim any hem fet moltes interven-cions. Que ja volguérem els professionals de lacosa tenir tant de bolo!

[ ]Tatre més enllà de l’escenari

Lectura al Teatre Micalet

46

Page 47: Eq' 37

Traguérem un poquet més de temps per aassajar, em consta que no els resulta fàcil. A poca poc anem incorporant moviment escènic itextos teatralitzats, (de memòria!). L'idiomacada vegada és menys problema, i si usem algu-na llengua llunyana és perquè l'escolteu, per-què no muiren. I perquè jo, la directora imbè-cil, vull que gaudisquen de parlar la seua llenguaalt i clar, en país alié, expressant el que volentransmetre. El què és tan urgent transmetre.Ací torne a saber-me incompetent.

Algunes d'aquestes persones, els meus com-panys, tenen persones estimades allà, en elsregnes on massacren les bombes i l'estupidesahumana.

Al juliol vam tancar la temporada presentant la

campanya UErfanos de CEAR en col·laboracióamb Carraixet al Jardí Botànic, i l'hem tornadaa obrir en l’SGAE amb una peça de dones. Jano una lectura. Nanguan i María Jesús van estarestupendes.

Ara, nova etapa...

Continue sabent-me incompetent. Però men-tres tant, amb la meua avaricia natural, me n’a-profite bé. Cert que m'assabente de coses quefan molt de mal, però també estic descobrinttresors literaris que no sospitava en Mali,Palestina, Senegal, Costa Rica, Libèria, Síria,Guinea, Afganistan, Ucraïna, Iran... jo què sé!. Isobretot, nous còmplices.

Què seria de tu sense la complicitat, imbècil.

Nanguan i María Jesús durant la seua darrera actuació

47

Page 48: Eq' 37

Hui tenen una sessió d'Improllauros i deseguida arribarà la resta de l'equip d'actrius iactors que hi participen. En un parell d'hores,un grapat de llauradors s'enfrontaran en unacompetició delirant en el Pub Terra.

A més de professionals del teatre, ambdóssón deixebles dels cursos intensius de XemaPalanca i Carles Castillo. Pensaren que l'expe-riència de la lliga d'Aldaia, tan popular i multi-tudinària, podia ser instaurada d'Almenara capamunt i en això estan.

Les lligues d'improvisació reglamentadestenen origen canadenc tot i que, poc despréssorgirien dos vessants: l'anglesa i l'americana,amb característiques que les fan diferents enalguns aspectes, no obstant això conserven lamateixa essència.

Per Sònia Alejo

Fer de la improvisació un espectacle és el que Fanfi Garcia i Marc Escrig portenfent amb èxit des de fa quatre anys a Castelló.

Improplana,competició i entrenament

Improllauros - Foto: Mireia Raga

48

Page 49: Eq' 37

Les competicions tenen l'atractiu de la rivali-tat viva, la participació directa i activa delpúblic, és una disciplina lúdica, entrena lescapacitats de l'actor i apropa l'espectador alteatre.

Potser aquesta exposició tan despullada faque poques actrius i actors professionals, méshabituats a cenyir-se a un text, s'apropen agaudir d'aquesta experiència.

Cada any, només passa Nadal, Improplanacomença a convocar, formar i entrenar elsfuturs participants de la lliga. S'exigeix un bonnivell per a competir i això s'aconsegueixentrenant. Quan arriben les dates de les com-peticions, que se celebren els diumenges demaig i juny, es formen els equips de 5 o 6 per-sones i comença el campionat.

Curs amb Carles Castillo - Foto: Mireia Raga

Improperium - Foto: Mireia Raga

49

Page 50: Eq' 37

A més de la Lliga d'improvisació de Castellótambé estan Improllauros, Improperius i la NitImprocedent, modalitats diferents que es vancelebrant la resta de l'any per a mantenir tro-bades d'entrenament i preparació per partici-par en altre lligues regionals, nacionals i fins itot internacionals.

Què es guanya en aquestes competicions?Econòmicament res, tots els ingressos sónderivats a la formació amb professionals de ladisciplina. Els campions s'emporten, això sí, unmagnífic trofeu.

La Lliga d'improvisació de Castelló té un repteper a la cinquena edició de 2016: trobar unaseu. Fins ara se celebrava en la Consulta delDoctor, una sala de concerts. Però sembla queaquesta no estarà disponible el pròxim any ical buscar altre lloc, així que fem una crida:teatres, sales no convencionals d'ajuntamentso privades! Acolliu aquest esdeveniment i tin-dreu 8 diugmenges de magnífic teatre partici-patiu per a tots els públics.

Fanfi i Marc han de preparar-se per a la sessiói hem d'acabar, potser reste alguna cosa peranotar però, ja improvisaré.

Lliga Impro - Foto: Mireia Raga

Informació:

https://es-es.facebook.com/Improplana

http://improplana.wix.com/improplana

50

Page 51: Eq' 37

Al mes d’octubre ens va deixar, elnostre gran amic, Daniel Benítez.Morí d’una malatia incurable la qualanava sofrint amb valentia. Malaltiaque sols el seu nom, ens dóna pornomenar-la.

Nostre amicDaniel

Daniel Benítez

Ell, igual que tots nosaltres, era actor.Perteneixia a l’AAPV.

Ja era major, i els seus pròxims 90 anys elsportava molt bé. No cabia a la seua mentperdre la il·lusió, ni el goig d’actuar en aquellstreballs on era cridat. Sempre estava disposta col·laborar en el paper que se li asignara,puix estar inactiu no li agradava gens, eracom una perdua de temps.

Fa uns mesos va perdre la seua mullerVirginia i el va descompondre enterament,així la malaltia va poder amb ell. Era decaràcter afable i senzill, sempre dispost al tre-ball.

Nosaltres, els amics més directes, continuempensant en el treball, igual que ell. Encara

recordem, quan tancaren Canal 9 i allò supo-sava la desaparició del treball, puix deixarende cridar a tots els companys, i es molestavamolt amb els dirigents de la Generalitat il’Ajuntament. No obstant tenia l’esperançaque un dia no molt llunyà obriríen de nou lesportes de la televisió.

Els amics més íntims lamentem la seua pèr-dua. Sabiem de la malatia, però mai novoliem parlar d’ella.

Adéu amic Daniel Benítez… esperem queenllà on estiga la teua ànima, siga per abenestar i felicitat.

Hui et recordem els teus amics,

Pepe Quilis i Pep Sebastià

51

Page 52: Eq' 37